ESCALA DE VALORSESCALA DE VALORS

"La llibertat

d'expressió sense

responsabilitat

és endogàmica"

Els límits de la

llibertat d'expressió

Any III

Núm. 25

Març 2006

2,50 euros

Any III

Núm. 25

Març 2006

2,50 euros

valorsvalors

"L'esperit blanc

dels homes

negres"

FO

TO

: M

AR

IA

C

OLL

Ajudar a

autoajudar-se

"La droga més letal:

manipular la fe", de

Jaume Reixach

valors.orgvalors.org

L'ARTICLE DEL MES

momentVALORS

L'ARTICLE DEL MES

momentVALORS

L'afer de les vinyetes contra

Mahoma reobre el debat sobre la

responsabilitat en l'ús d'aquest dret

ENTREVISTA A JOAN RIGOL,

EXPRESIDENT DEL PARLAMENT

Ajudar a

autoajudar-se

FUNDACIÓ

NOMÉS PRODUCTES

DE COMERÇ JUST

BANCA ÈTICA

3valo

rs

VALORSEN PORTADA

valors

EDITA Associació Cultural Valors

DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú

CONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,

Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané,

Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols

i Marc de San Pedro

REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya

OPINIÓ Joaquim Brustenga i Toni Codina

HI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.)

4 Editorial | Al servei del bé.

5 L'article del mes | La droga més letal: manipular la

fe. Jaume Reixach.

6-7 Fòrum | Las procesiones. Tomás Lorenzo. Pares

ancians. Patro Torres. Verdadero Amor. Fernando

Gonzalo. Valors i contravalors. Carme Meix. Laxxxxxe.

Oriol Burgada.

8 Des de l'altar | Cinquanta anys. F. X. Cortés

8 Fullejant el diari | Treballar. Marta Masdeu.

8 ContraVALORS | De grassos i fam. Xavier Manté.

9 Escala de valors | L'esperit blanc dels homes negres. F. G.

9 La porta oberta | La sacralització del futbol. M.M. Galceran

REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Número 25. Març 2006

Pàgina web: http://valors.org

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia

Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó

COL·LABORADORS Joaquim Amargant,

Ramon Bassas, Albert Botta, Josep Maria Cusachs,

Francesc Grané, Nicolau Guanyabens, Xavier

Manté, Marta Masdeu, Joan Pera, Eulàlia

Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú, Marc

de San Pedro, Josep Maria Solà i Judith Vives

HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO

Francesc Xavier Cortés, Maria del Mar Galceran,

Mercè Gallifa, Fernando Gonzalo, Tomás Lorenzo,

Enric Prats, Jaume Reixach, Pilar Ros, Xavier

Sanz, Patro Torres.

DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García

EDICIÓ i CORRECIÓ Anna Olm i Rita Tudela

FOTOGRAFIA T. Canal, X. Noya i L. Alonso

COMPAGINACIÓ Joan Salicrú

PÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan López

IMPRESSIÓ Impremta Prims

COMPTABILITAT Engràcia Carlos

PUBLICITAT Carme Itxart

DISTRIBUCIÓ Raul García

ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró

Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59

ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org

DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

Llibertat d'expressió

sumari | març 2006

PER COMENÇAR

MONOGRÀFIC

10-23 Llibertat d'expressió

12 Joan Rigol: "Si hi ha llibertat d'expressió, no hi pot

haver censura". Joan Salicrú.

19 Llibertat i religions des de l'escola. Enric Prats.

20 Món laboral i llibertat d'expressió. Xavier Sanz.

21 Llibertat a l'art. Mercè Gallifa.

22-23 Llibertat d'expressió? Maria Coll.

El capellà i periodista

Jaume Reixach

reflexiona sobre l'ús

polític que es pot

arribar a fer de les

religions.

5

"La droga més letal:

manipular la fe"

PROPOSTES

24 Cinema |''Viva Zapatero'. Judith Vives.

24 Llibres |''Manual de civisme'. Albert Botta.

25 Art|Saura o la carn transcendent. Ramon Bassas.

25 Webs|www.redrentabasica.org. Red.

26 Propostes atípiques |Deixa't perdre per un

autobús. Eulàlia Puigderrajols.

26 Música | Una Quaresma amb bona música. M. S.

27 Viatges| Argentina, Iguazú i Uruguai (I). Joaquim

Amargant.

27 Teatre| 'La Cabra o qui és Sylvia?' (I). J. M. Cusachs

28 Excursions| Escenaris de la batalla de l'Ebre. Red.

29 Sabies que... | el 78 hi va haver una campanya per

la llibertat d'expressió? N. Guanyabens

29 Petites coses per canviar el món | Trobar-se

bé. Ramon Salicrú.

30 L'altra cara de la ciència | La ciència: bé públic o

benefici privat?. Núria Radó.

31 Hi havia una vegada... | Una oportunitat

perduda. Maria Roser Trilla.

29 Una carta des de... | Condega (Nicaragua). P. Ros

31 momentVALORS | Maria Carmen Rodríguez.

Ajudar a autoajudar-se. Laura Arias.

PER ACABAR...

10-

23

Amb el canvi d'any qui més qui menys es proposa intenta canviar

alguns hàbits negatius de la seva vida. Uns propòsits que el mes de

febrer en què ens trobem en molts casos ja s'han desat en un calaix.

Sigui com sigui, 'Valors' apunta en aquest número cinc formes

d'augmentar la nostra qualitat de vida. Una d'elles és menjar

sanament, que il·lustra la popular restauradora Carme Ruscalleda.

El col·laborador d'art Ramon

Bassas fa una crítica de

l'exposició del pintor aragonès

Antonio Saura que es pot veure

fins el 31 de març a la galeria

Manuel Mayoral de Barcelona.

30

'Saura o la carn

transcendent'

Al servei de bé

S'

EDITORIAL

ha insistit sempre en el fet de que els mitjans de comunicació de

masses s’han d’esforçar a ser sempre servidors de la veritat: ni

manipular-la per als seus interessos ideològics o econòmics, ni tan

sols silenciar-la en aquells aspectes que contravinguin les pròpies

conveniències. Desgraciadament, constatem amb freqüència que

els mitjans de comunicació, emparats sota el dret de la llibertat d'expressió,

sucumbeixen sovint a aquestes temptacions bàsicament perquè el seu component

econòmic, publicitat i nombre de lectors, pesa més que la dimensió social que

també tenen.

Però als mitjans de comunicació, màxims difusors del dret a la lliure expressió, no

només se'ls ha d’exigir que siguin verídics, sinó que a més estiguin també al servei

del Bé, del bé comú, del bé de la gent, del bé de la humanitat. Sense ignorar les

discussions sobre el concepte de Bé que es deriven dels diferents corrents de

pensament i creences, no podem deixar de creure que hi ha un denominador comú,

que la immensa majoria de persones coincideixen en la visió del Bé. Bé és: saciar

les necessitats, tenir espais a la vida per a l’amistat i la festa, tenir pau per poder

emprendre el desenvolupament personal, sentir-se estimat i estimar, tenir llibertat

compartida, tenir dret a pensar i a agrupar-se, a expressar-se i a viure com un

sincerament ho desitgi, sempre que no atempti mai a la llibertat de ningú ni provoqui

danys als altres ni a un mateix.

Aquesta exigència de veracitat i de servei al bé que demanem als mitjans de

comunicació, també hauríem de fer-la extensiva als individus i als diferents grups

socials que integren la nostra societat. No estem sols enmig del món i no podem

obviar la dimensió social dels individus; estem cridats a construir societat i no a

ser persones individuals, a crear individualisme. Per tant, caldrà que sense deixar

de ser fidel a un mateix i al que pensem, entenguem que la nostra llibertat també té

una dimensió social, les nostres opinions expressades mitjançant un dret bàsic

també poden fer mal, ofendre a altres comunitats i generar conflictes. Fer ús de la

nostra llibertat, ja sigui d'expressió o en les nostres accions, no vol dir deixar de

banda el bé dels altres, perdre de vista el bé de la humanitat.

VALORS A L'ALÇA

VALORS A LA BAIXA

La democràcia:

Un 45% dels

joves no està

satisfet amb la

democràcia i un

15% acceptaria

un sistema

autoritari (ABC,

03/02/2006)

4valors

La feminitat: El

70% de les

petites

empreses del

Tercer Món són

dirigides per

dones

(Solidaritat. net,

15/02/2006)

LA FRASE

"La família és el lloc on s’apren l’exercici de la llibertat mitjançant el respecte pel pensament i la manera de fer

de cada individu que la composa". Remei Margarit, psicòloga i escriptora. La Vanguardia, 25 de febrer de 2006.

L'ACUDIT. Àlex Valls

converteix en submissió als seus represen-

tants. I això és el pitjor dels enganys. La religió

deixa de ser religió. Es converteix en tirania.

La religió és esperit i l'esperit és lliure. El

primer que ha de fer qualsevol religió és res-

pectar la llibertat de l'home. La seva missió és

adreçar-se a l'esperit, il·luminar el camí que

condueix a Déu, però el que no pot fer és ma-

tar l'esperit ni anul·lar la llibertat. No pot

conduir els passos de l'home com si fossin

soldats a les ordres d'un general. Els creients

no són un exèrcit a les ordres de ningú ni són

simples votants. Vota el ciutadà. El creient

prega i practica la bondat. Llevat d'això, la res-

ta és manipulació. La religió la fan els creients.

Existeix gràcies a ells i s'enriqueix espiritual-

ment amb les seves iniciatives. Anul·lar la lli-

bertat del creient és anul·lar la persona. La "sub-

missió a Déu" és una fal·làcia: és submissió

als homes que usurpen el lloc de Déu. I Déu

ha volgut que l'home fos lliure. Per tant, l'única

religió possible -l'únic que dignifica l'home- és

la lliure acceptació de Déu. La resta és manipu-

lació. I una religió manipulada ja no és religió.

Està a mercè dels seus manipuladors.

L

L'ARTICLE DEL MES

a religió és sagrada, d'acord, i mereix

respecte, però la llibertat encara ho

és més. La llibertat és consubstan-

cial a la persona humana. No em

refereixo a la llibertat d'expressió,

sinó a la llibertat a seques, que pot

fer ús de la llibertat d'expressió o no fer-ne.

Igual que pot ser creient o no ser-ne. Professar

el credo catòlic o el credo musulmà. Una religió

que no respecti la llibertat de la persona ni

contribueixi a fomenta-la, deixar de ser religió

per convertir-se en dictadura. Una força de

govern sense control possible. Si es confirma

que l'Islam està en mans dels radicals extre-

mistes, el conflicte està servit. L'odi contra la

democràcia anirà en augment, fomentat pels

líders religiosos radicals. Res no és tan mani-

pulable com la religió, que afecta el sentiment

de les persones. I els sentiments són vulnera-

bles. Poden ser fanatitzats sense gaire esforç.

L'enemic de la teocràcia és la democràcia, com

ho és de qualsevol dictadura. Ara bé: la pitjor

dictadura és la que s'exerceix en nom de Déu.

Perquè aleshores la seva impunitat és total. La

sacralització del poder anul·la la llibertat. La

"submissió a Déu" que predica l'Islam es

El creient

prega i

practica la

bondat.

Llevat d'això,

la resta és

manipulació

La droga més letal:

manipular la fe

Jaume Reixach

per començar5

valorsJaume Reixach és capellà i escriptor

Mahmoud

Ahmadinejad és el

nou president del

règim teocràtic de

l'Iran.

Es el recuerdo, el memorial del pan y del

vino en el Cenáculo, hasta el Gólgota de

la Resurrección.

Nos quedamos asombrados cuando en

televisión vemos esas grandiosas multi-

tudes de personas camino de la Meca y

luego algunos cristianos de recinto de

iglesia, de misa de domingo, se llevan

las manos a la cabeza en estas pequeñas

manifestaciones populares de fe. Quizá

habría de decirles: Cristo – que yo sepa-

estuvo dos veces en el templo: cuando

se perdió adrede y cuando enfadado ex-

pulsó a latigazos a los mercaderes. ¡Cris-

tianos! ¿No estaremos más a gusto y más

acomodados en el templo que en la ca-

lle? “Id amigos por el mundo anuncian-

do el amor...” Pobres en las esquinas,

vientres vacíos, drogadictos bajo puen-

tes, enfermos sin consuelo, voces sin

oídos que escuchen... “Sed los testigos

de mi resurrección...” En la calle, en el

trabajo, en la casa... “Con vosotros es-

toy”.

reduce al físico, al romanticismo, a la ju-

ventud. El verdadero amor es la acepta-

ción de todo lo que es el otro es, de todo

lo que el otro fue, de lo que será y de lo

que ya no es. Sobran comentarios. Deja

que esta historia real os inunde por den-

tro y aprendamos esta lección de vida:

que como este viejecito todos nosotros

sepamos dar y recibir, en profundidad,

de este AMOR en mayúsculas; así dare-

mos pleno sentido a nuestras vidas, da-

remos cumplimiento al principal manda-

to de Jesús: Amar y seremos felices.

per començar6

valors

Las procesiones

Quisiera contaros algo que aunque mío,

pueda servir para todos. Próxima la Se-

mana Santa y confesando la verdad os

diré, que nunca he sido un apasionado

de las procesiones; no me eran agrada-

bles, pues me sentía un poco avergon-

zado que la gente se fijase y fura seña-

lándome, al menos eso pensaba yo. Qui-

zás, porque mi fe no era lo suficiente-

mente robusta y fuerte. Quizás, porqué

sea un cobarde para decir: ¡Aquí estoy

Señor”. O quizás, porque no sepa inter-

pretar aquello que se canta algunas ve-

ces en la iglesia: “En vuestras obras que

buscan el bien los hombres al Padre ve-

rán...”. Pero, de verdad, lo más desagra-

dable, lo que más me duele es, que haya

gente que se ría, que se mofe, que haya

gente que critique negativamente y des-

tructivamente a estos portantes de imá-

genes externas y en el corazón.

“Esto es folklore”. “Sólo son imáge-

nes”. Pero quizás estas procesiones sean

su único acto de fe y es la fe en ese Cris-

to, en esa Virgen que nos une a todos,

es la fe la que los hace ir por las calles.

Tomàs Lorenzo

Tomás Lorenzo és pare de família

Verdadero amor

Fernando Gonzalo

Estaréis de acuerdo conmigo que de cada

100 correos que nos llegan por Internet

99 son tonterías. Pues bien, de tanto en

tanto, te llega de algún amigo un e-mail

que resulta ser una perla, como esta his-

toria anónima que recibí y que os quiero

hacer llegar a todos vosotros.

“Un hombre bastante viejo buscó una

clínica para curar su mano herida mani-

festando gran apuro porque estaba atra-

sado para un compromiso. Mientras era

atendido, el joven médico quiso saber el

motivo de su prisa y él le dijo que nece-

sitaba ir al asilo de ancianos para tomar

el café de la mañana con su esposa que

estaba internada allá hacía bastante tiem-

po. Su esposa sufría la enfermedad de

Alzheimer en estado bastante avanza-

Fernando Gonzalo viua Mataró

do. Mientras terminaba la cura el médico

le preguntó si ella no se preocuparía por

el hecho de que llegara con retraso. “No,

ella ya no sabe quien soy yo”, dijo él.

“Hace casi cinco años que ya no me re-

conoce”. Intrigado el médico le pregun-

ta: “Pero si ella ya no sabe quien es us-

ted ¿porqué esa necesidad de estar con

ella todas las mañanas?. El viejo sonrió,

dio una palmadita en la mano del joven

médico y dijo: “Es verdad... ella no sabe

quien soy yo, pero yo sé muy bien quien

es ella”.

Mientras el viejo salía apurado por el

retraso, el joven médico sonreía emocio-

nado y pensaba: “Esta es la calidad de

amor que me gustaría tener en la vida”.

Porque, ¡qué duda cabe!, el amor no se

Pares

ancians

“És dur! Molt dur”, sentim a dir sovint a

persones que estan (estem) cuidant els

pares que ja s’han fet grans. Quan la ve-

llesa s’allarga, tota la família, sobretot

els més propers, s’han de plantejar can-

vis, moltes vegades imprevistos, i que

requereixen esforços i un gran esperit

de sacrifici. Si a més el deteriorament físic

s’afegeix una malaltia mental, per

exemple, la demència senil, l’Alzheimer...

la duresa de la situació encara s’accentua

més. Aquell pare o mare amb el qual fins

fa poc t’havies comunicat desapareix, tot

és oblit, tristesa i incomunicació.

Aleshores només ens queda, ja que és

una malaltia irreversible: acceptar els

canvis, ser pacients i comprensius, fer-li

saber que l’escoltem i que intentem en-

tendre’l, proporcionar-li confort i se-

guretat, donar-li temps que necessiti per

expressar-se, acaronar-lo, fer-li petons i

abraçades, en definitiva, estimar-lo més

que mai.

Patro Torres

Patro Torres és educadora

és que s’han passat, com en el cas de la in-

digent cremada a Sant Gervasi.

Què pot fer la societat, què hem de fer

els pares? Doncs primer de tot estar alerta

amb allò que consumeixen els seus fills,

els nostres fills, cosa que pressuposa

una atenció que en una societat estres-

sada i enfeinada com la que vivim d’avui

dia no és gens fàcil. I es pot donar el cas

que els nois i noies passin d’un consum

excessiu de televisió infantil a un altre de

jocs de vídeo, sense que ningú no n’exer-

ceixi cap mena de control. Si volem fomen-

tar els valors, cal que estiguem atents a

combatre els contravalors!

aquesta imatge no se la carregui l’ajun-

tament de Mataró. La societat civil s’ha

de veure reflectida en la programació de

la nova emissora municipal de Mataró,

però en cap cas hauria de participar en la

seva producció. No confonguéssim la

participació amb la professionalitat.

7valors

Valors i contravalorsCarme Meix

nera ben poc subtil, per exemple fent que

els malvats de la història disparin des de

les mesquites. En altres països aquestes po-

den ser intercanviades per sinagogues o

es-glésies cristianes. I visca la intolerància!

Algú dirà que des de sempre els nois -

més que no pas les noies- havien jugat a

jocs violents, imitant espadatxins o cow-

boys, i que són ben capaços de distingir

la ficció de la realitat. En la majoria dels

casos, potser sí, però sempre hi ha un

reduït grup de,no sé si dir-ne dèbils men-

tals i directament tarats, als quals a-

quests jocs els acaben de girar el cervell.

I es pensen que, com les de ficció, les

seves víctimes són éssers sense cap và-

lua, una mena de mostres o d’escòria so-

cial que cal eliminar per clarificar l’ambient.

Després es troben que la societat -la mateixa

que ha aplaudit o tolerat els seus estralls a

la petita pantalla-, els diu que això que han

fet no és lícit. I ells, després de la sorpresa

inicial, tot al més que arriben a reconèixer

Parlar de contravalors en una revista que

es diu Valors pot pressuposar a priori

una contradicció. Però no n’és gens. Per-

què, per molt que alguns s’escarrassin -

o ens escarrassem a parlar de valors-, el

que el món o la societat actual ens pre-

senta com a model són ben sovint els

contravalors. Hi pensava llegint un

informe aparegut a l’Avui que parlava de

la proliferació i el grau d’entusiasta ac-

ceptació dels videojocs entre els joves

de les famílies considerades “normals”

dels països civilitzats. Uns videojocs que

fomenten la violència, el racisme i la

discriminació de les dones. Com que per

a mostra n’hi ha prou amb un botó, veiem

què preconitza el joc The Warriors:

“Només sobreviuen els més durs, els que

no tinguin objeccions a rebentar el cap

del seu rival contra la paret”. O aquesta

altra perla:” Fes detonar aquesta bomba

per assassinar-ne com més millor”. El ra-

cisme el poden fomentar d’alguna ma- Carme Meix és escriptora

Imaginem-nos que una associació de

veïns considera que en el seu barri hi ha

poca seguretat. És un supòsit comú en

moltes ciutats. Ara imaginem-nos que

aquest municipi propugna la participació

com un dels seus principis. Aquest su-

pòsit també és habitual. Algú entendria

que, amb l’argument de ciutat participa-

tiva, l’ajuntament demanés als veïns es

posessin l’uniforme de policia i agafessin

les armes i els cotxes patrulla per acabar

amb la delinqüència? Oi que no? Doncs

calcem-nos! Podria ser que alguna cosa

semblant passés a Mataró.

Resulta que algunes entitats pretenen

fer els seus propis programes a l’emis-

sora de ràdio municipal que entrarà en

funcionament aquest estiu. Una intenció

que compta amb el recolzament de l’ajun-

tament. Una ràdio de ciutat es fa amb

Patrulles veïnals

Oriol Burgada

una estructura professionalitzada. Amb

una aposta ferma pel rigor, el contrast i

el pluralisme. Tothom exigeix l’objecti-

vitat als periodistes i, en canvi, ningú

entén que les entitats són col·lectius d’a-

ficionats a les puntes de coixí, els coloms

i els castells, però no professionals de la

comunicació. A aquestes entitats se’ls

pot demanar tot sobre les puntes de

coixí, els coloms i els castells, però no

se’ls pot exigir que siguin les garants de

l’article 20 de la Constitució. És per això

que es corre el perill que, sense profes-

sionals, la ràdio es converteixi en un

pamflet en què, per exemple, es convo-

quin manifestacions enverinades.

Els mitjans de comunicació local ja no

són escoles de periodisme. Ha costat

molt donar una imatge sòlida del perio-

disme de proximitat. Ara, només falta que

Oriol Burgadaés periodista

per començar

"Hem d'estar alerta

amb allò que

consumeixen

els nostres fills"

"Ha costat molt

donar una imatge

sòlida del periodisme

de proximitat"

dia moren 24.000 nens per causes deri-

vades de la fam. Aquestes situacions

passen en un moment, al començament

del segle XXI, en que el món disposa de

suficients aliments, de recursos finan-

cers i de coneixements científics i pràc-

tics per alimentar bé a tothom.

No sé què direm al final del temps, quan

Jesús ens pregunti allò de perquè quan

tenia gana no li vàrem donar de menjar si

inclòs de tant que en teníem ens feia mal.

Cinquanta anys

De grassos i de fam

frare caputxí i, perquè no dir-ho, també

l’Aspirantat d’Acció Catòlica, aquells

cercles d’estudi, hi van ajudar...

Avui, al cap de cinquanta anys de ca-

pellà, cal que digui que estic avergonyit.

El Senyor m’ha portat fins aquí, ell ha

estat més fort, m’ha estimat de veritat i

ha tingut paciència. Doncs, que ningú

s’escandalitzi, jo l’he traït moltes vega-

des amb els meus pecats. Només ell ho

sap. Però “Qui Mariam absolvisti, el la-

tronem exaudisti mihi quoque spem

dedisti”. (Aquell que va perdonar la pe-

cadora pública i des de la creu va accep-

tar la pregària del lladre penedit, a mi

també m’ha donat esperança). He volgut

que les meves paraules es fessin ressò

de les seves i amb la meva boca en l’Eu-

caristia ha volgut fer-se present, no sols

amb una presència real sinó també com

a víctima que reconcilia a tota l’assem-

blea i al món sencer. Jo batejo – fer una

criatura nova. Jo t’absolc – i Déu perdo-

na. He tingut la sort d’estar a prop de

malalts moribund, persones que sofreixen

i busquen consol. La vida m’ha portat a

poder parlar amb Déu als infants, joves i

adults. No sé com se m’infla el cor en a-

quests moments. Quina vida més plena

m’heu donat, Senyor! Gràcies.

dels inconvenients que això representa

per la salut, Brussel·les diu que ens

comporta un cost del 7% de la despesa

sani-tària de la UE. Sempre hi ha països pit-

jors, com EUA, en què el 65% dels adults

estan grassos o en sobrepes, portant la

mort a 300.000 persones cada any. Tot és

perquè mengem més del que necessitem.

L’altre informe, el de la FAO, exposa

que cada dia, 825 milions de persones

del Sud van a dormir amb gana. I una

altra dada més esgarrifosa encara: cada

Francesc Xavier Cortés

Cinquanta anys de capellà són més

que vint-i-cinc o trenta i menys que sei-

xanta o setanta. És un any, doncs, com

qualsevol altre. Malgrat això, a mi els cin-

quanta anys de capellà em recorden a-

quells cinquanta dies pasquals, que van

de la resurrecció a la Pentecosta. Una

història de les primitives comunitats cris-

tianes en les quals Crist apareixia, hi era

i no hi era, però els anava guiant i en-

gendrant la llavor de la nova Església.

Així m’ha passat a mi. De jovenet vaig

viure la guerra, les persecucions i els as-

sassinats de capellans, religiosos, reli-

gioses i també seminaristes, pel sol fet de

ser religiosos i moltes altres víctimes, molt

respectables, que ara no venen al cas.

A casa meva es celebrava l’Eucaristia

d’amagat i amb estricte intimitat, doncs

amb aquest sol fet n’hi havia prou per-

què ens condemnessin tots a mort. Jo

em confessava amb aquests mossens,

als quals, per despistar, els dèiem ebanis-

tes. La seva integritat, la seva pau i la se-

va disposició al martiri em deixava admirat.

Després de la guerra sempre havia pen-

sat en ser capellà però... "tinc fusta per a

ser-ho?", em preguntava a mi mateix. Sóc

massa mandrós i els estudis em costen,

això de no casar-se no m’agrada. Els exer-

cicis espirituals de Sant Ignasi i un bon

per començar

F. X. Cortès és rector de Canyamars

8valors

En molt pocs dies els diaris ens han

fet arribar dos informes. Un de la FAO

sobre la fam al món i un altre de la Comis-

sió Europea sobre el nombre creixent de

persones amb sobrepes. Cada any a Eu-

ropa es diagnostiquen 400.000 nens

d’entre 5 i 11 anys com a grassos o amb

sobrepes. L’informe ens diu que a Espa-

nya, més del 30% dels nens pesen més

del que haurien de pesar i, pel que fa als

adults, encara pitjor: un 14’5% és gras i

un 38’5% té sobrepes. A conseqüència

des de l'altar

Xavier Manté

contraVALORS

La feina i la vida personal no han d’estar

renyides. Diferents països europeus han

demostrat que conciliar aquestes dues fa-

cetes millora el rendiment dels treballa-

dors. S’ha comprovat que quan l’empresa

facilita als empleats compaginar els hora-

ris laborals amb la resta d’activitats de la

seva vida, el rendiment en surt beneficiat.

Ara bé, les empreses catalanes sembla que

no ho veuen així. Segons un estudi recent

de l’IESE, l’Institut d’Estudis Socials i

Econòmics, només el 18% de les empreses

catalanes es preocupa de conciliar la vida

personal i la professional. Moltes es limi-

ten a mirar a curt termini què els represen-

ta aplicar programes de conciliació, sense

adonar-se dels beneficis futurs, com ara

l’augment de l’eficàcia i la disminució de

les baixes laborals. Més que en un caprici,

s’està convertint en una necessitat. Tam-

bé hi ha qui adverteix del risc que com-

porta per les empreses perdre treballadors

qualificats per manca de motivació. La

globalització obliga les empreses a ser les

millors i això implica que els treballadors

també ofereixin el millor d’ells mateixos.

Així doncs, si no es vol enfocar la conci-

liació de la vida personal i la laboral com

un dret dels treballadors, almenys s’haurà

de tenir en compte per ser competitiu.

Marta Masdeu

fullejant el diari

Treballar

Marta Masdeu és periodista

Xavier Manté és enginyer

cia, la supèrbia. Un món instintiu i primari

on la radicalització d’identitats desenca-

dena actituds d’intolerància per als qui “no

són del club”. I un món profundament

masculinitzat, ple d’estereotips sexistes

que es viuen i s’expressen amb una norma-

litat sorprenent en una societat que s’a-

bandera de no segregacionista i reivindica

la no discriminació per raó de gènere.

No nego les bondats que té el futbol pe-

rò sospito de fer-ne un absolut en les nos-

tres vides que impedeixi obrir-nos a la

diversitat de centres d’interès que puguin

donar sentits al nostre fer. Un amic em diu

que entén que pugui haver persones que

visquin sense Déu perquè ell viu molt

feliçment sense el futbol. Doncs bé, potser

també nosaltres n’haurem d’aprendre.

La sacralització del futbol

Pierre Kimassa i jo vam sortir a donar

un volt. Em va donar una llança: “Mai

no se sap, hi ha moltes hienes!. Efec-

tivament, aquella nit havia sentit bordar

molt els gossos, i en sortir hem vist al-

gunes hienes havien estat rondant en-

torn de la meva cabana. En alguns po-

blats, no havien vist mai un blanc. Al-

guns nens, espantats, s’amagaven a la

seva cabana cridant: “Nassara, nas-

sara!”, que vol dir blanc. En arribar a un

poble a uns deu quilòmetres de Mas-

sakaba, on vivia juntament amb la família

de Kimassa, ens van acollir, i ens van fer

prendre arguí, una cervesa molt forta. Va

ser llavors, quan el Cap de Pluges del

poble va posar-se a parlar amb Kimassa,

i jo l’observava. Em va estar mirant, del

dret i del revés, sense dir-me res. En aque-

lla cabana de palla, hi havia la plana major

del poble, un poble de la sabana africa-

na, allunyat de la civilització occidental,

allunyat de les ajudes, allunyat de la més

per començar9

valors

Maria del Mar Galceran

M. del Mar Galceran és membre de Senderi

la porta oberta

"Només Kimassa

parlava francès, la

resta eren de la tribu

dels Sarakaba"

Francesc Grané

L'esperit blanc dels homes negres

mínima idea de benestar: ni electricitat,

ni carreteres, ni aigua, ni diners, cap mena

de medecina, a penes algun producte ma-

nufacturat, poca cosa per vestuari. Només

Kimassa parlava francès, la resta eren tots

de la tribu dels Sarakaba. No entenia res.

En sortir vaig preguntar-li perquè tan-

tes mirades. Em va explicar: “Fa anys

van venir a recollir els homes d'aquests

poblats. Venien amb gran camions, els

feien presoners i se’ls enduien. Els

blancs s’emportaven els homes negres

a lluitar a la seva guerra de blancs. El

poble es va quedar quasi sense cap ho-

me. Les criatures que hi havia van créi-

xer. Avui, en veure't, han vist que eres

un home de pau i han cregut que eres

l’esperit d’aquells homes negres que es

van endur i que mai més no van tornar.

Sempre han esperat el seu retorn”.

Mentre caminàvem em sorprenia del

què havia representat, sense saber-ho,

sense pretendre-ho. En acabar, arribem a Francesc Grané és filòsof i periodista

escala de valors

Dos quarts de vuit del vespre. Ni una

ànima pels carrers. Tot és silenciós. De

sobte l’esclat d’un clam a l’uníson que

s’allarga infinitament trenca la serenitat

de la vesprada: Goooooool!!!. Rere els

vidres entelats dels bars i les cases, a-

glomeracions de cossos masculins drets

saltant amb els braços en alt. Algú surt

per una terrassa i es deixa caure de ge-

nolls, mirant al cel, amb els braços en alt ,

sacsejant-los com si d’alguna invocació

a un Déu es tractés. Es el clam de la vic-

tòria, ritual de simbolització del triomf.

El sociòleg E.Dunning afirma que l’es-

port, i especialment el futbol, s’està con-

vertint cada vegada més en la religió se-

glar d’aquesta època cada cop més pro-

fana. I és que molts són els components

sagrats que l’envolten: rituals, símbols,

mites, herois, la regularització del joc....

configuren una atmosfera mística pròpia

d’una comunitat religiosa on fins i tot

qui presideix l’acte, l’àrbitre, va vestit de

negre, com els antics capellans, i els as-

sistents combreguen en l’èxit i les penes.

Ningú nega tampoc la dimensió d’acció

social d’aquesta activitat quan s’utilitza

per mobilitzar les consciències a favor

dels damnificats del Tsunami o la Sida;

així com quan actua de mitjà de socialit-

zació de col·lectius marginals o en con-

flicte social. El futbol és també un espai

de canalització i expressió de sentiments

ben nobles com el sentiment de perti-

nença a una col·lectivitat, l’alegria, la

joia, la solidaritat.... però també de senti-

ments indignes com l’odi i la ràbia contra

els adversaris, l’agressivitat, la violèn-

Massakaba. Un dels fills de Kimassa,

Jean, va agafar fang i va fer un parell de

bous que estiren un carro. Una meravella.

En marxar del Txad, me’ls va donar.

D’això fa dotze anys. Avui m’ha escrit

Jean. Està apunt d’acabar el batxillerat.

Em demana que li enviï els llibres oficials

perquè, segons recorda, “amb aquella

petita enciclopèdia que ens vas enviar

he pogut fer tots els meus estudis”.

M’han vingut llàgrimes al cor. Pierre Ki-

massa continua viu –pensava que ja hau-

ria mort-, els seus fills tiren endavant. Entre

el què jo he significat per ells i el què ells

han significat per mi, hi ha una distància

massa gran com per no fer-me mal.

10

valors

La llibertat de pod

11

valors

La difusió a través dels mitjans de

comunicació d'unes vinyetes ofensives amb la

religió mahometana publicades en una

revista danesa el mes de setembre ha

provocat protestes arreu del món musulmà i

ha tornat a posar sobre la taula l'inacabable

debat sobre la llibertat d'expressió. Cert és

que l'episodi ha estat explotat per diferents

règims teocràtics com el de l'Iran per a afegir

un motiu més en la seva llista de greuges

contra Occident -en una polèmica que no té

res a veure amb la llibertat d'expressió en sí-,

però més enllà d'això el fet serveix de

pretext per reflexionar sobre els límits

d'aquest dret del qual tots, en principi,

gaudim. Ho fem amb el democristià Joan

Rigol, expresident del Parlament de

Catalunya, que a més acaba de treure un

interessant llibre sobre la seva trajectòria

política. El professor de la Universitat de

Barcelona Enric Prats, el sindicalista d'USOC

Xavier Sanz i l'artista Mercè Gallifa ens

completen la mirada a aquest controvertit

tema que acaba amb una mirada al planeta

sobre el respecte de què gaudeix la llibertat

d'expressió actualment.

der expressar-se

LAURA ARIAS

tuent de la pròpia persona. Les persones ens valorem pre-

cisament perquè tenim llibertat, sinó seríem una cosa, no una

persona. La llibertat és el més sagrat que tenim. La llibertat la

tenim no per fer el que ens passi per la barretina, sinó per ser

creatiu envers els altres, per dirigir-nos als altres, perquè ens

escoltin i ens prenguin en consideració. Si la llibertat d’expres-

sió és per dir el que em sembla... doncs me’n vaig al mig d’un

parc i dic allò primer que se'm passi pel cap. Però això no és la

llibertat d’expressió, això és simplement un lloc on esbravar-se.

Hem de poder expressar-nos religiosament com vulguem,

sindicalment poder reivindicar els nostres drets... la llibertat

d’expressió és allò que fa que la llibertat sigui reconeguda en

l’àmbit on et trobes. Aquesta llibertat ha d’estar orientada de

cara al bé comú, no per fer el que a mi em sembli. I passant pel

bé comú, aquesta és una llibertat que troba el sentit no en ella

mateixa sinó en la mesura que t’apropa i et fa solidari de l’altre.

Una concepció poc coneguda, de la llibertat d'expressió.

La llibertat d’expressió s’ha de formular, al meu entendre, en

termes de diàleg. Diàleg vol dir conèixer a qui et dirigeixes,

saber com és, saber comprendre’l i formular el teu missatge

per intentar compartir amb l’altre, enriquir-me amb l'altre, sabent

que el nostre interlocutor és una persona que també té

sentiments i conviccions. És a aquest que t’adreces. Quan

tens ganes de dir coses les dius a un subjecte determinat que

12

valors

ENTREVISTA | la llibertat d'expressió

"La llibertat

d'expressió sense

responsabilitat és

endogàmica"

PER JOAN SALICRÚ

EEEEE

JOAN RIGOL, EXPRESIDENT DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

ns trobem en un moment en què la llibertat

d’expressió està a debat arran de l’afer de les

vinyetes ofensives respecte Mahoma. Què creu

que és el que ha passat en aquest cas?

El que jo veig clar és que darrera el fet de les

vinyetes hi ha una mancança de credibilitat política que queda

substituïda per l’economia -a casa nostra- o per la religió -en

altres indrets-. Aleshores és quan es reacciona en aquest sentit

fonamentalista. De fet, això és una cosa que també vam fer en

el temps de les croades els cristians , no és una manera de fer

que sigui imputable només a la religió musulmana. Actualment

ens trobem que es reacciona religiosament a problemes que

s’haurien de resoldre en el seu marc polític.

Més en general com concep vostè la llibertat d’expressió?

Penso que la llibertat d’expressió s’ha d’emmarcar sempre

en el camp de les veritat polítiques, perquè forma part consti-

"La llibertat la tenim

no per fer el que volguem

sinó per ser creatius

envers els altres"

la llibertat d'expressió | ENTREVISTA1

3valors

Joan Rigol i Roig (1943) és un home de

formació humanística i filosòfica. Va néixer a

Torrelles de Llobregat el 4 d’abril de 1943.

Màster en Administració i Direcció d’Empreses

per ESADE i és membre de l’Institut Espanyol

d’Analistes d’Inversion. El 1976 es va afiliar a

Unió Democràtica, partit del qual ha estat

president des del 1987 fins el 2000. Va ser

diputat al Congrés els anys 1979-1980.

Nomenat conseller de Treball en la segona

legislatura (1980-1984), Conseller de Cultura

en la següent legislatura (1984-1985), Diputat

al Parlament de Catalunya en la tercera (1988-

1992) i quarta legislatures (1992-1995), a l'inici

de la sisena legislatura fou elegit president del

Parlament de Catalunya (1999-2003). Designat

senador en representació de la Generalitat

l'any 1993, ocupà la vicepresidència primera en

la cinquena legislatura (1995-1999).

Compromès en la vida ciutadana, és membre

actiu de diferents patronats de caràcter

sociocultural (Gran Teatre del Liceu, Teatre

Lliure, Fundació Olof Palme, Institut

d'Humanitats, Capella Reial de Catalunya i

Instituto Universitario Ortega y Gasset). El seu

pensament sociopolític, de profundes arrels

d'humanisme cristià, l'ha donat a conèixer a

publicacions com Poble i consciència nacional

(1986) o Camins de diàleg (2003), ambdós

publicats per Edicions 62.

perfil

té rostre humà, no té unes lletres de motllo en un titular de

diari, sinó que té rostre humà. Si perds aquesta responsabilitat

pots dir que exerceixes la llibertat d’expressió, però en el fons

el que estàs fent és només fer-te un monument a tu mateix.

Per un cantó, arran de l’afer de les vinyetes, la reflexió que

s'ha fet des d'Occident és que la llibertat d’expressió ha de

prevaldre per sobre d’imposicions. Per un altre cantó, tots els

partits que no són el PP venen a dir que els populars s'estan

extralimitant en aquesta llibertat... On són els límits?

La llibertat d’expressió ha de tenir sempre l’altra cara de la

mateixa moneda, la responsabilitat d’expressió. Una llibertat

sense la responsabilitat social de la teva llibertat és una falsa

llibertat, és una llibertat endogàmica, sobre tu mateix. Tenim la

llibertat d’intentar fer un món més tramat, més solidari. En

casos de gent que fa servir la llibertat no per comunicar-se

sinó per exacerbar es fa un mal ús de la llibertat. Però aquesta

manera d’entendre-ho no significa que jo tingui l’autoritat

J. SALICRÚ

"Si crec en la

llibertat, he de creure

fins i tot amb el mal ús

que se'n pugui fer"

només fem servir l’educació per guanyar-nos la vida el dia de

demà i no per generar criteri. Ens trobem en què socialment

tenim una educació feble i que la capacitat crítica de la població

és minsa, no només a Catalunya o a Espanya, sinó en el conjunt

de la nostra societat. Aquest serien els límits, que la societat

es posi l’autolímit al mal ús de la llibertat d’expressió.

Això sona molt bé, però igualment quan hi ha una agressió

hi ha d’haver una autoritat que faci alguna cosa, no?

No, si aquesta no fa un mal positiu a un altre. Si no és

aquest cas no hi ha d’haver cap autoritat que faci de censor.

No hi pot haver censura si hi ha llibertat d’expressió. Ara si hi

ha algú que fa una infàmia... lògicament hi ha els tribunals per

defensar-se.

Parlem just d'això quan el Parlament de Catalunya, del

qual vostè ha estat president, ha donat noves competències

reguladores i sancionadores al Consell de l'Àudiovisual de

Catalunya. Com ho veu?

Tot això és correcte i positiu...

...fins i tot que es pugui arribar a tancar una emissora?

Home, ha de ser molt gros perquè no es pugui continuar

donant veu a persones que fan positivament mal. En tot cas

aquests mecanismes de regulació han d'estar avalats per insti-

tucions que surtin de la pròpia democràcia. Sinó ens trobaríem

en el temps de la censura i la dictadura, on no hauríem d’arribar

mai. Però això només és en casos extrems i de delicte. No a-

bans. El que si que hi ha en relació als mitjans de comunicació

és una gran responsabilitat dels professionals. Si busquen

només la morbositat del conflicte i no donen criteris perquè la

gent que el llegeix sàpiga prendre’s bé el seu missatge està

mancant a la seva responsabilitat. I és que a vegades veus

que et busquen les pessigolles per poder generar un titular i

que tingui aquesta certa morbositat. I això no és correcte.

Ho preguntàvem perquè des d’una legítima òptica ab-

solutament liberal es clama per la supressió de tots aquests

organismes reguladors.

14

valors

com per dir-li “prou”. Perquè si jo crec en la llibertat, he de

creure, fins i tot, amb el mal ús que es pugui fer de la llibertat.

Sinó, només crec en la llibertat que em va bé o que jo crec que

és la de veritat. Això en el fons és despotisme. Per tant, el qui

creu en la llibertat -i aquesta és la seva grandesa- en pot fer un

bon o un mal ús. Si només en poguessis fer un bon ús no se-

ries plenament lliure. Els que creiem en la llibertat hem d’en-

tendre que fins i tot aquells que en la nostra opinió en fan un

mal ús també han de tenir espai en el conjunt de la societat.

Però aquí està l’arrel del conflicte, si hi ha d’haver una

autoritat per punir aquest mal ús de la llibertat d’expressió.

Mentre no faci un mal concret, positiu i definit a l’altre la

llibertat no té aquest límit. La llibertat d’opinió és fonamental

i la llibertat de catèdra no cal dir-ho, perquè n’és la sublimació.

Estem en una societat on, per sort, hi ha totes les gammes de

blancs, negres i grisos. Si féssim passar la llibertat per l’adre-

çador de la nostra visió de l’ètica i la moral en el fons estaríem

anant contra l’ètica i la moral.

Però aquesta frontera del "mal concret" és molt fina.

Sap quina és la mesura de tot això? És el nivell d’educació

de la gent. Si la gent té criteri propi, entenent per criteri pensar,

crear-se la seva pròpia opinió i poder tenir capacitat crítica

envers els altres, aleshores la llibertat del que s’expressa es

recondueix en funció de la receptivitat dels altres. Quan no hi

ha educació, quan la gent es deixa portar només per les primeres

impressions, es mostra emotiva sense passar per la racionalitat

i demostra no tenir nivell cultural propi, aleshores es fa un mal

ús de la llibertat i aquesta té una repercussió molt superior a la

què hauria de tenir. Per això, per a poder exercir la llibertat

d’expressió, hem d’elevar el nivell cultural del nostre país, el

nivell il·lustrat, de capacitat crítica. Això és la responsabilitat

de tots. Estem en una societat on hem posat com a prioritari el

fet que la gent tingui aquesta capacitat de poder jutjar i poder

tenir la seva pròpia opinió? Sovint penso que no. A vegades

ENTREVISTA | la llibertat d'expressió

"Per poder exercir

la llibertat d'expressió

hem d'elevar el llistó

cultural del nostre país"

15

valors

J. SALICRÚla llibertat d'expressió | ENTREVISTA

L'expresident del Parlament

de Catalunya, en un moment

de l'entrevista que 'Valors' li

va fer a El Masnou estona

abans de pronunciar una

conferència.

La democràcia ha de tenir els seus mecanismes de

regulació, fets amb criteris democràtics i sentit institucional,

la qual cosa vol dir que no han de ser partidistes sinó que han

de ser mecanismes d’autodefensa de la pròpia societat.

Com està el camp de la política en relació a la llibertat

d'expressió?

El camp polític està molt mediatitzat; ens trobem que el

missatge del polític ha d’arribar a la gent a través dels mitjans.

Els mitjans tenen per funció captar el màxim d’atenció possible

i en principi també ajudar a formar a criteris a la gent. El que

passa és que això darrer exigeix un periodisme de molta qualitat

i molta responsabilitat. De vegades aquest periodisme de res-

ponsabilitat s’ha de fer amb una perspectiva a llarg termini,

no només mirant el número d’exemplars que es venen l’endemà.

I això costa perquè darrera qualsevol mitjà hi ha uns criteris

econòmics que són els que imposen les normes.

Per tant, cal teixir una aliança entre aquests mitjans de comu-

nicació responsables i una política de qualitat, cosa que voldria

dir no intentar destruir l'altre sinó fer propostes centrades en el

bé comú i no només per laquella gent que et pot votar. Això és

imprescindible si volem tenir una societat amb uns mínims

valors. Altrament, el mitjà es menja l’ànima de la pròpia societat.

Aquest és un problema polític de primeríssim nivell a tot el

món. Hi ha molts autors que estan posant molt en qüestió

l’estatus actual de tot això. O revisem molt bé aquest espai

polític, de manera que tingui credibilitat moral suficient per

"Cal teixir una

aliança entre uns

mitjans responsables i

una política de qualitat"

ENTREVISTA | la llibertat d'expressió1

6valors

exigir a la gent esforços que vagin més enllà del seu simple

interès privat, o anem només cap a la fragmentació de la gent

en sí mateixa, buscant l’interès immediat, ara d’una empresa

periodística, ara d’un polític... si sumem tot això no dóna una

comunitat humana sinó simplement una suma d’interès privats

que bandegen d’entrada el bé comú. Aquest és el problema

que tenim a la nostra societat occidental.

Lamentablement sembla que ens encaminem cap a aquesta

segona opció.

Sí, el fet és que critiquem molt a alguns per ser uns fanàtics

religiosos, però no veiem la nostra biga, que és que estem en

una societat...

De petits fanatismes...

Sí, tot això, tot això.

Els mateixos polítics fan un ús sovint desmesurat de la

llibertat d’expressió, no sé si hi està d’acord.

Jo crec que sempre hi ha una correlació entre la qualitat polí-

tica i la llibertat d’expressió que es reflexa a través dels mitjans.

Quan hi ha una bona qualitat política, hi ha un bon missatge,

els mitjans reflexen això. En canvi, quan la qualitat política és

més aviat justeta, aleshores els mitjans furguen en aquesta

migradesa de plantejaments i la amplifiquen, fent-se còmplices

d’aquesta situació.

Vostè va protagonitzar un petit incident fa uns anys al

Parlament el dia que va comparar irònicament els cossos de

seguretat amb els animals sense adonar-se que el micro de la

mesa del Parlament estava oberta. Si el micro hagués estat

tancat ningú ho hauria sentit i no hauria passat res. No hi ha

una certa hipocresia, en això?

Aquesta va ser una experiència personal dolorosa perquè

jo no vaig insultar, però en canvi com que era molt més fàcil dir

que havia insultat vaig haver de demanar perdó com si hagués

insultat. I ho vaig fer i no em van caure els anells. Però qui va

magnificar això va ser un periodista determinat. Jo ho assu-

meixo, ho accepto, però si aquest periodista hagués dit en

quin marc i en quin context ho havia dit... ho hagués facilitat.

Però no hi va haver ganes de voler-ho precisar, sinó de buscar

la màxima morbositat possible d’una anècdota. Jo no he in-

sultat mai ningú, almenys voluntàriament. Era una broma, si

vols sense massa gust. Va passar això, vaig demanar perdó,

vaig intentar reparar el mal que havia fet en els cossos de se-

guretat de l’Estat tan bé com vaig poder i va passar.

Però se’n fa un gra massa, de coses com aquesta, vaja.

I tant. És que si a mi em posessin un micro a casa meva i el

que dic ho sentís tothom al final a casa ens barallaríem, perquè

li donaria una dimensió que no té la nostra vida quotidiana. I

això passaria a les famílies de tothom. Si féssim el Gran Her-

mano de casa nostra acabaríem per destrossar la nostra pròpia

família.

Creu que ens manca educació en l’ús de la llibertat d’ex-

pressió?

Jo, ara fa temps que no estic posat en el món de l’escola, sí

que crec que educar en la llibertat d’expressió és educar en la

llibertat que tinc per comunicar-me amb els altres i, per tan,

aprendre a dialogar, no aprendre a dir el primer que em passa

pel cap i si faig mal a algú que s’aguanti. Sinó al contrari, saber

que tinc coses a dir però que les tens en la mesura que t’adreces

a un altre. S’ha d’aprendre a dialogar a casa, entre el pare i la

mare, a l’escola... però dialogar és la responsabilitat quan sóc

requerit per donar la meva opinió als altres, quan l’expreso.

Això s’ha de fer a l’escola. I es fa... però de vegades no gaire.

Perquè? Perquè estem en un món molt de soliloquis. Acostu-

mats a una educació molt visual, a través de la televisió i la

imatge, la paraula va perdent cada cop més força i més utilitat.

Necessitem gent que sàpiga construir frases. Per tenir llibertat

d’expressió el primer que cal és saber-se expressar i posar

cada cosa al seu lloc. I això de vegades es perd. Sovint quan

parlem fem gestos per a estalviar paraules. Tot això forma part

de la llibertat d’expressió més bàsica i fonamental i tot això a

vegades ens costa perquè estem en una societat d’imatges,

"Critiquem molt a

alguns per ser uns

fanàtics però no veiem

la nostra biga"

"Educar en la llibertat

d'expressió és educar

en la llibertat que tinc

per comunicar-me"

17

valors

la llibertat d'expressió | ENTREVISTA

J. S.

Acaba de treure un llibre titulat 'Compromís

polític i sentit cristià' reflexionant sobre la seva

trajectòria en el camp polític. Quina valoració fa

de l'actuació dels nostres polítics en els darrers

trenta anys?

En el pas d’una dictadura a una democràcia la

il·lusió de crear un país democràtic després de

quaranta anys de dictadura era l'ètica pròpia del

moment. Ens era relativament fàcil saber trobar

aquesta complicitat amb la gent. Ara és més difícil

perquè estem en una societat tremendament més

complexa. Així com era claríssim que havíem de

passar de la dictadura a la democràcia, ara quina

proposta es fa per millorar la nostra societat? No hi

ha uniformitat ni criteris coincidents sobre aquest

punt. Quina èpica pot tenir la classe política quan no

pot fer una proposta d’un avenç tan substancial

conjuntament? Doncs poca. I aleshores el que passa

moltes vegades -i és com ho percep la gent- es veu

el polític més preocupat per la tàctica, per

l’estratègia a curt termini, per veure com queda ell

dintre del conjunt que no pas una dimensió global de

cap a on volem anar com a societat. Per tant es

troben en condicions més difícils de les que ens

trobàvem els que estàvem a l’època de la Transició.

És una situació paradoxal, oi?

Sí, però aquest és un dels reptes més bonics que

pot tenir la política; veure com una societat com la

nostra, amb tants elements positius de comunicació,

de coneixement però poc vertebrada al voltant de

valors... doncs veure com podem fer emergir aquests

valors. Són uns valors que la gent té en la seva vida

privada però que no posa sobre la taula, a la dimensió

pública, perquè amb la dimensió pública no hi creu.

Pensa que si els posa el que rebrà seran patacades. I

es defraudarà. Doncs la qüestió és com hem de

guanyar credibilitat perquè la nostra societat sigui respi-

rable. No pot ser que als nostres fills els deixem una

societat que és una suma de lobbies i interessos i de

gent que té força per pressionar deixant de banda els

que no tenen força per pressionar. Aquesta és una

societat molt pobra. El gran repte dels polítics és donar

a Catalunya un perfil de comunitat humana. J. S.

"Hem de donar a Catalunya

un perfil de comunitat humana"

ENTREVISTA | la llibertat d'expressió18

valors

d’intuïcions, de sentiments inexpressats però molt valorats.

Tot això és del que de vegades té de mancança la nostra edu-

cació.

De totes maneres en aquest camp de l’educació tampoc no

ha existit mai aquest moment en què s’hagi fet aquesta

educació en valors, profunda, reflexiva...

Si, això és cert, mai el nostre país ha tingut un nivell d’e-

ducació com per formar-se en aquest sentit. Però a d’altres

indrets d’Europa l’han tingut i curiosament també a llocs com

Sudamèrica, on han tingut una educació amb molta més rigo-

rositat en la cultura de la paraula, cosa que els fa expressar

molt més bé... Nosaltres no ho hem tingut, no hem tingut el

segle XVIII il·lustrat. Quan a França hi havia el moviment

enciclopèdic i la voluntat de divulgar la cultura per tota la

societat, quan a Anglaterra hi havia en Locke o en Hume i a

Alemanya en Kant... nosaltres encara cremàvem bruixes... i

"La política ha esdevingut (...) un àmbit res-

tringit. Segons algunes enquestes, només

un 1% de la població pertany a un partit i

només un 30% declara sentir interès per

seguir la política, mentre que la paraula “indi-

ferència” resulta la més adient per reflectir la

sensació que provoca entre el 80% dels joves. Els propis

partits polítics tampoc no donen una resposta acurada a les

preocupacions quotidianes quan es deixen guiar per interes-

sos, quan s’aglutinen acríticament davant un dirigent, o

quan assisteixen amb certa desconfiança a la lògica renovació

interna. Davant aquesta situació l’exigència evangèlica del

cristià té molt a dir: ell, diu Rigol, està especialment prepa-

rat per assumir les “lleis internes del poder” però alhora, per

saber-les criticar i superar, aproximant-se així a la realitat hu-

mana dels fets. És el cristià qui, des de les seves creences i

el seu compromís cívic, està preparat per tornar a fer de la

política una experiència comunitària viva. D’aquesta mane-

ra, sobre una base teòrica solvent, amb especial atenció al

valors recomana

'Compromís polític i sentit cristià'

Concili Vaticà II i als casos pràctics que proporcionen trenta

anys d’activitat política exemplar, el llibre ofereix una lectura

amena que dóna respostes a una crisi i una realitat d’absoluta

vigència". EDICIONS 62

"Rigol (...) presenta a Compromís polític i sentit cristià

una oportuna reflexió sobre els límits de la política

contemporània. L’obra combina una rigorosa

argumentació teòrica, sempre avalada per extenses

referències als autors més actuals, amb l’experiència

política del seu autor. (...) Reprenent arguments del

personalisme i del comunitarisme, l’assagista defensa

que l’individu necessita la comunitat per desenvolupar-

se plenament i advoca per un treball polític continuat

per fer emergir en la societat els valors convivencials

que permetin aglutinar-la solidàriament". XAVIER

FILELLA (PUBLICAT A AVUI, 01/02/2006)

RIGOL, Joan. Compromís polític i sentit cristià (Edicions 62/

Empúries). Llibres a l´Abast, 397. Pàg.: 240. Barcelona 2006.

això és un handicap fort que portem a sobre. I ara que tenim

uns mitjans econòmics, d’infraestructura considerables hem

d’entendre que hem de recuperar terreny i un terreny secular.

A vegades volem educar en les matèries més avançades del

món i ens falla una mica la base perquè no tenim aquesta

tradició. La tenen determinats àmbits il·lustrats del país però

ara tenim la gran sort d’haver obert l’educació a totes les

classes socials i aquí és on hauríem de fer un esforç de gran de

qualitat educativa. Crec que no es fa del tot.

De totes maneres, el fet de que estiguem en un moment de

gran progrés econòmic podria significar una oportunitat per

treballar totes aquestes altres dimensions, no?

No, això no és exactament així, perquè quan un aprèn més és

quan més ho necessita i és conscient de que ha de fer un

esforç per tirar endavant. Per dir-ho d'una manera més clara,

mai la cultura és i ha estat de les societats acomodades. La

cultural generalment és d’aquelles societats que necessiten

empenta i per tant on es prima aquesta capacitat emprenedora,

responsable. Nosaltres hem viscut un període de gran crei-

xement econòmic però és un creixement econòmic induït, no

és un creixement que hagi vingut del propi esforç. Hi ha països

que han hagut de premiar aquest esforç i aquesta responsa-

bilitat personal. Això és un bon substrat per crear una colla de

valors que fan que es mesuri la gent per aquesta capacitat d’as-

sumir responsabilitats i no només per un vernís de cultura.

"Per tenir llibertat

d'expressió el primer

que cal és saber-se

expressar"

la llibertat d'expressió | OPINIÓ19

valors

Llibertat i religions des de l'escola

a publicació d’unes vinyetes sobre Mahoma ha

causat unes revoltades reaccions a banda i banda

de l’espectre ideològic. En aquest article volem

discutir sobre les suposades llibertats en col·li-

sió, la d’expressió i la de consciència religiosa, i

sobre la mateixa funció de l’escola en tot aquest afer.

La diversitat a la societat és un fet. Com és conegut i repetit

abastament, la coincidència i cohabitació en espais cada cop més

oberts d’opcions culturals diferents i diverses, la multiculturalitat,

és l’expressió actual d’aquesta diversitat: creences, mites, rituals,

valors; en definitiva, tot allò que explica l’essència i l’existència

dels que es consideren membres de tal o tal cultura.

Aquesta diversitat és un fet inqüestionable, però l’accep-

tació d’aquesta diversitat encara ara és un repte molt discutit

i poc assumit. La necessitat de donar cabuda a la més variada

i àmplia representació d’aquestes manifestacions ha exigit que

les societats hagin anat adaptant els seus mecanismes de fun-

cionament, especialment els legals. A més, no podem oblidar

que més democràcia exigeix, per definició, més certesa en les

eines de relació entre les persones i grups, però alhora més

incertesa en el contingut substancial d’aquestes relacions;

en altres paraules, la societat democràtica ha de garantir unes

normes iguals per a tothom, però en cap cas pot apostar i

encara menys privilegiar determinades opcions, per molta

tradició i història que hi hagi al darrera.

La societat oberta ens obliga a replantejar-nos la noció ma-

teixa de llibertat; si bé en un principi recollia les ànsies d’evitar

qualsevol opressió i de superar privilegis i injustícies creades

per humans en detriment d’altres humans, la idea de llibertat

s’ha degradat i ha mostrat la seva cara més perversa: en nom

de les llibertats, qualsevol cosa és possible i, encara pitjor, tot

és defensable. Les llibertats no poden donar cobertura al rela-

tivisme més extrem: ni a l’expressió de qualsevol pensament ni

a la defensa violenta de cap convicció religiosa.

Una societat compromesa només es pot bastir sobre el prin-

cipi que tota llibertat empara uns drets i requereix uns deures:

per exemple, la llibertat d’expressió empara el dret de manifes-

tar les nostres conviccions sense limitacions per part dels po-

ders públics i alhora inclou el deure de conèixer i assumir les

conseqüències que poden tenir les nostres expressions en la

resta de membres de la societat que no les comparteixen; per

posar-ne un altre exemple, la llibertat de consciència religiosa

protegeix el dret de professar i expressar aquelles pràctiques

confessionals que s’adiuen amb les nostres conviccions i alhora

comporta el deure de reconèixer l’existència d’altres confessions i

de renunciar a imposar a la resta d’humans les conviccions pròpies.

Les dues llibertats no estan en col·lisió, són paral·leles.

Les reaccions a la publicació de les vinyetes de Mahoma,

tant les abrandades amenaces i la crema de símbols i banderes,

com també les apassionades i no menys desproporcionades a

favor de la publicació, han posat de manifest una absoluta man-

ca d’educació. Els maleducats, avui, són aquells que no admeten

els deures a què obliguen els drets inherents a tota llibertat: l’in-

sult, la vexació, la pressió emocional o qualsevol altra conducta

abusiva entre persones o grups són la plasmació de pautes so-

cials regides per relacions asimètriques, d’opressió i dominació

d’un sexe sobre l’altre, dels grans sobre els petits, dels blancs

sobre els negres. Canviar això correspon a l’educació.

L’escola ha de defensar el principi segons el qual la convi-

vència només és possible sota un règim de llibertats, i que les

llibertats només es poden formular en una equació que equilibri

drets i deures. La formació d’habilitats i destreses per conviure

en contextos multiculturals sota formes democràtiques respon

a aquest criteri: expressió i acceptació de la pròpia cultura i

també expressió i acceptació d’altres cultures, però sempre en

el marc de les normes que regeixen la vida en democràcia.

Com a institució privilegiada per rebre i donar corda a la

diversitat, l’escola ha de crear situacions i proporcionar mo-

ments concrets perquè joves, nens i nenes, portadors d’op-

cions variades forjades en el context familiar, puguin demos-

trar-les amb fermesa i acceptar, que no assumir, les dels altres.

Això exigeix entrenament i pràctica, tasques ja habituals de l’es-

cola. Amb tot, des del punt de vista formal, l’exercici d’aquests

drets i deures demana que l’escola es doti de normes de funcio-

nament adequades, amb la participació de tots els seus membres,

mestres i alumnes, i també de famílies i representants de la so-

cietat, per determinar els límits d’aquesta convivència pacífica.

En definitiva, la finalitat de l’escola és formar bons dibuixants

de vinyetes, coneixedors de les conseqüències de les seves

accions i responsables dels seus actes; ciutadans i ciutadanes

competents en societats cada cop més obertes i més incertes,

i alhora més compromeses amb totes les llibertats.

"Els maleducats són

avui els que no

admeten els deures

dels drets inherents"

Enric Prats

Enric Pratsés professor de Pedagogia

a la Universitat de Barcelona (UB)

LLLLL

Món laboral i llibertat d'expressió

OPINIÓ | la llibertat d'expressió20

valors

ona part de la nostra vida la desenvolupem en

l’entorn laboral, aproximadament un terç del

nostre temps adult té lloc en el marc de la feina i,

en conseqüència, l’exercici dels nostres drets i

deures sovint s’emmarquen en aquest àmbit. Des

d’aquest punt de vista, tots els treballadors i treballadores, en

tant que ciutadans, tenen els mateixos drets i obligacions i,

pel que fa a la llibertat d’expressió la poden exercir en el marc

del respecte mutu i els valors democràtics. Habitualment, la

restricció d’aquest dret bé donada per processos

d’autolimitació personal, autocensura, alhora d’expressar una

determinada opinió en el marc de l’empresa que a un sistema

de persecució prèviament establert que no obstant també es

pot donar en determinats casos.

En l’àmbit del treball actuen altres agents que tenen una

protecció especial en relació a l’exercici dels seus drets i, en

especial la llibertat d’expressió. Són els representants dels

treballadors, delegades i delegats sindicals que, en virtut del

seu càrrec disposen d’un blindatge que els atorga certes

garanties en el marc de la seva acció sindical quotidiana. Els

representants dels treballadors són escollits lliure i

democràticament en un procés d’eleccions sindicals regulat

per llei i per un mandat de quatre anys període en el qual

representen al conjunt de companys i companyes que els han

triat i, disposen d’unes garanties legals complementàries.

L’exercici de la llibertat d’expressió en el marc laboral es

concreta fonamentalment mitjançant dos canals principals,

l’assemblea de treballadors i els comunicats o butlletins; a

més, es clar de l’opinió lliure individual de cada persona. L’as-

semblea de treballadors és l’espai democràtic per excel·lència

en el marc de l’empresa, és el moment on els representants

dels treballadors analitzen amb el conjunt de la plantilla les

diferents problemàtiques que preocupen als treballadors i

treballadores (convenis col·lectius, expedients de regulació,

etc.). La llei regula aquest òrgan i garanteix la possibilitat de

reunió en algun espai comú de l’empresa, els representants

disposen, com hem comentat, d’un blindatge pel seu càrrec i,

en teoria, els treballadors s’expressen lliurament a les reunions.

Ha de ser una preocupació centrals dels líders sindicals a

l’empresa garantir aquesta llibertat en el marc de les reunions

i denunciar, en cas que sigui necessari, les coaccions o per-

secucions envers els treballadors per les seves opinions si es

produeixen.

L’altre fórmula d’expressió més habitual són els butlletins o

fulls sindicals d’informació als treballadors i treballadores. Són

mecanismes d’expressió escrita que es distribueixen directa-

ment a les persones o bé són exposats públicament en un es-

Xavier Sanz

BBBBB

"L'organització dels

treballadors és la millor

protecció possible dels

seus drets"

le

s fra

se

s

“La llibertat d’expressió

és dir allò que altres no

volen sentir”

George Orwell, escriptor

“Si no creiem en la

llibertat d’expressió per

aquelles persones que

despreciem, aleshores

no creiem veritablement en ella”

Noam Chomsky, pensador

“Detesto això que dius,

però defensaria fins a la

mort el teu dret a dir-ho”

Voltaire, filòsof

“Gràcies a la llibertat

d’expressió avui ja és

possible dir que un

governant és un inútil

sense que passi res. Al governant

tampoc”

Jaume Perich, humorista

la llibertat d'expressió | OPINIÓ21

valors

"Garantir aquesta

llibertat a les reunions

ha de ser una

preocupació central"

Xavier Sanz és secretari decomunicació de la Unió Sindical Obrera

de Catalunya (USOC)

ntenc la llibertat d'expressió com a dret i com a

deure. Si es contempla per separat per a mi no té

sentit, tot i que és sabut que als pollastres si els

talles el cap, ambdues parts belluguen, però poca

estona.

La llibertat d'expressió és patrimoni de tots, però en el món

dels artistes ha estat des de sempre, patrimoni i estandard. En

l'art és condició indispensable dir la veritat: l´art que menteix

ressona a buit. Però això que sembla un privilegi còmode i fàcil

d´aquest gremi , penso que en realitat és una de les més altes

responsabilitats. Per dir la veritat s'ha d'acceptar el risc/plaer

de conèixer-se: qui sóc, què vull, què sento, com administro

tot plegat i com n'assumeixo les conseqüències. Dificilíssim i

meravellós! I en aquest camí l'artista pinta, dansa, dramatitza,

escriu... insinuant, presentant, ironitzant, denunciant, la seva

veritat. I fins aquí, per a mi, tot és correcte.

Passa, però, que som actors i espectadors alhora i en tots

els àmbits de la vida, i no s´hi val fer servir rasers diferents en

cada cas. És un apre-nentatge a dos bandes que creix o minva

alhora. Si creix la veritat, augmenta la llibertat; quan augmenta

la llibertat, creix el respecte. Així doncs, mai la llibertat

d'expressió pot ser arma contra els drets humans. Poden haver-

hi exposicions, llibres, obres de teatre, pel·lícules que a mi no

m'agradin perquè no hi estic d'acord o perquè les formes o

maneres no m'entusiasmin. Però puc així mateix dir-ho o no

participar-hi. No s'aconsegueix millor convivència quan tothom

pensa i actua igual, sinó quan respectem les diferents maneres.

Fer i deixar fer: dificilíssim i meravellós!

Llibertat a l'artMercè Gallifa

EEEEE

Mercè Gallifaés artista

pai especialment destinat a aquesta funció. Els butlletins sin-

dicals d’empresa habitualment tenen el recolzament de les sec-

cions sindicals amb representació al centre de treball, és a dir,

tenen unes garanties suplementàries alhora de formular una

determinada opinió que té caràcter col·lectiu i no individual.

La pràctica sindical que defensem des de la Unió Sindical

Obrera de Catalunya (USOC) aposta per un exercici democràtic

dels deures i els drets dels treballadors i treballadores i, en

aquest sentit, formem als nostres representants sindicals

perquè esdevinguin, en la seva pràctica sindical diària, garants

d’aquests drets a l’empresa. A la USOC defensem l’assemblea

de treballadors i treballadores com l’espai de participació

democràtica més important, conjuntament amb les eleccions

sindicals, i és la nostra preocupació principal garantir el seu

funcionament amb total llibertat.

L’organització dels treballadors, a través dels sindicats, és

la millor protecció possible dels seus drets que esdevenen,

d’aquesta forma, col·lectius i no individuals. La llibertat d’ex-

pressió en el marc laboral mor a partir de la por a la represàlia

i, en conseqüència, existeix habitualment l’autocensura prèvia

del treballador o treballadora que actua. Les centrals sindicals

som el mecanisme d’actuació que dóna cobertura als treballa-

dors per l’exercici dels seus drets democràtics i, en especial

els de representació i expressió.

“Si creus amb la llibertat

d’expressió has de

creure-hi des de tots els

punts de vista. Si estàs a

favor de la llibertat

d’expressió, significa que hi estàs

precisament pels punts de vista

que no comparteixes, d’una altra

forma, no estaries a favor de la

llibertat d’expressió”

Noam Chomsky, pensador

“Gràcies a la bondat de

Déu, nosaltres tenim al

nostre país coses d’un

valor increïble: la

llibertat d’expressió, la

llibertat de consciència i la

prudència de no practicar mai ni

una ni l’altra”

Mark Twain, escriptor

Veneçuela

Aquest país resulta paradoxal respecte el dret de

llibertat d’expressió. A diferència de la resta de països

mencionats, en els quals és el mateix govern qui difi-

culta la llibertat d’expressió, en aquest cas són civils,

això sí, addictes al president Hugo Chaves, els qui

agredeixen periodistes i opinadors crítics amb la polí-

tica oficial. Human Rights Watch assegura que a

Veneçuela cada any 130 treballadors dels mitjans de

comunicació són agredits.

22

valors

REPORTATGE | la llibertat d'expressió

Llibertat d'expressió?

PER MARIA COLL

EEEEE

La llibertat d'espressió, malgrat ser

reconeguda com a dret bàsic en la

Declaració dels Drets Humans, encara

no és respectada a molts països, fins i

tot, en alguns de democràtics.

Xina

En aqu

únicam

lliberta

Aquest

trascen

Shi Tao

pena d

enviat

mitjanç

parlava

Comun

secrets

Colòmbia

A Colòmbia els periodistes estan

constantment amenaçats pels

paramilitars i són víctimes potencials

dels segrests organitzats pels grups

guerrillers. A més, un decret

presidencial de setembre de 2002,

estableix en diversos indrets del país

zonas denominades “especials”, no

accessibles als estrangers i tampoc als

periodistes. Cada any molts

periodistes abandonen el país.

Declaració Universal dels Drets Humans, article 19: Tot individu

té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou els

drets de no ser molestat a causa de les seves opinions,

d’investigar i rebre informacions i opinions, i el de dinfondre-les,

sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.

l dret a la llibertat d’expressió, formulat per primera

vegada durant la Revolució Francesa, actualment

és considerat fonamental. Sense la llibertat d’opinar

lliurement, de denunciar les injustícies i reivindi-

car canvis, l’home queda clos en l’opressió. Per aquesta raó,

aquest és un dels primers drets personals que els governs

repressors anul·len. Ara bé, malgrat aquesta coincidència

majoritària, no sempre la llibertat d’expressió s’ha d’associar

a governs dictatorials. Avui, en el segle XXI, a molts estats

dels món mentre un es pregunta en veu alta: “Llibertat

d’expressió?”, un altre li respon: “Silenci!”. Encara que sovint

la manca de llibertat d’expressió es relaciona amb els perio-

distes i el món dels mitjans de comunicació, tota la població

en surt perjudicada. Aquests són, entre molts, alguns

exemples, recollits per Amnistia Internacional (AI).

Argentina

Des de fa temps, AI, una de les entitats internacional més activa en la def

de la llibertat d’expressió, denuncia els atacs i les amenaces que reben els

treballadors dels mitjans de d’Argentina que intenten investigar els casos

corrupció estatal o informen sobre les manifestacions públiques que

s’organitzen periòdicament des de la passada crisi econòmica. Un exemple

milers de denúncies: El 5 de gener del 2003, Diego Rojas, periodista de l’ag

de notícies Infosic, va ser agredit per la policia de Buenos Aires i detingut

durant més de deu hores, quan descobriren que havia assistit com a perio

una reunió veïnal al barri de San Juan y Bodeo, on es parlà de la crisi econ

Mèxic

A l’Estat mexicà de Chiapas els perio-

distes denuncien no poder exercir el

dret de la llibertat d’expressió. Totes

les paraules que surten impreses als

diaris estan subjectes a un saber

col·lectiu de lleis penals contra la

difamació.

Alvarez Cuesta, Henar i Rodríguez Hidalgo, José Gustavo, La libertadde expresión e información en el ámbito laboral. Junta de Castilla y Leon.Consejeria de Educacción y Cultura. 166 pàgs. Rojas Rivero, Gloria, La libertad de expresión en el trabajador.Editorial Trotta. 1991. Ferreiro Galguera, Juan.; Los límites de la libertad de expresión. Lacuestión de los sentimientos religiosos. Editorial Atelier. 1996. 244 pàgs. Lmrabet, Alí; Mañana: a favor de la libertad de expresión enMarruecos. Ed. Península, Barcelona, 2003. Web Amnistia Internacional: http://www.es.amnesty.org/

la llibertat d'expressió | REPORTATGE23

valors

PER SABER-NE MÉS

l'apunt

Les xifres globals

Països amb Llibertat Llib. parcial Sense llib.

Àfrica 6 17 30Àsia 6 4 14Europa Occidental 20 1 0Europa Est 9 9 9Amèrica Llatina/Carib 17 14 2Orient Mitjà 1 2 11Estats Units/Canadà 2 0 0Oceania 8 4 0TOTAL 69 51 66Població 1.253 2.357 2.364

(Dades de Freedom House de l’any 2000)

uest país asiàtic, dominat

ment pel Partit Comunista, la

at d’expressió és inexistent.

t és el darrer cas que ha

ndit a la premsa internacional:

o, periodist xinés cumpleix una

e 10 anys de pressó per haver

als Estats Units un missatge

çant l’adreça Yahoo en el qual

a d’una decisió del Partit

nista. Ha estat acusat de facilitar

s d’estat a altres països.

fensa

s

s de

e, entre

gència

t

odista a

nòmica.

Corea del Nord

A Corea del Nord -malgrat no tractar-

se del país asiàtic amb més periodistes

presos, aquesta posició de la dispu-

ten Xina i Birmània-, escoltar una

emissora de ràdio estrangera pot ser

castigat amb la pena de mort.

Iraq

A l'Iraq més de cinquanta perio-

distes han mort des de que va

començar el conflicte l’any 2003

i n’han estat segrestats més

d’un centenar.

Rússia

La pressió política del govern

rus contra la llibertat d’expres-

sió quedà patent durant la co-

bertura de la tragèdia del segrest

de l’escola de Beslan i contínua-

ment respecte les informacions

que es publiquen sobre el con-

flicte de Txetxènia i altres repú-

bliques pròximes.

Zimbabwe

En aquest país africà s’han

dictaminats dues lleis sobre

informació, seguretat i ordre públic

que prohibeixen explícitament criti-

car obertament al president del país,

Robert Mugabe.

Iran

En aquest país del Pròxim Orient,

els tribunals islàmics han tancat

els darrers cinc anys més de qua-

ranta publicacions i han condem-

nat a presó centenars de perio-

distes considerats dissidents.

Marroc

De vegades, hi ha notícies positives. Alí Lmrabet,

director de diverses revistes satíriques, ha estat

indultat pel rei Mohamed VI després de 231 dies

de presó i d’una vaga de fam. També han estat

indultats 32 persones més, entre elles defensors

dels drets humans marroquins i saharauis, com

Mohamed Rachid Chiriif i Ale Salem Tamek.

com a regulador dels abusos polítics i com a indicador de la

salut de la democràcia, malgrat comptar amb el testimoni valuós

de Dario Fo. Aquesta reflexió, en plena vigència davant els suc-

cessos derivats de la publicació de les vinyetes de Mahoma,

per exemple, és l’únic missatge amb un fons que tindrà un cert

interès quan la situació per a Guzzanti sigui de nou favorable i

torni a aconseguir un espai a l’hora punta televisiva.

En l’àmbit col·lectiu, defensen els drets humans, la democràcia

i el dret de tota societat a organitzar-se segons vulgui, i de-

nuncien la perversa dictadura de les majories i de determinats

poders. Com a forma legítima de lluita, aposten pel pacifisme,

la no-violència i la desobediència civil; la violència i el terror

–que “se sap com comença però no com acaba”– es des-

qualifiquen per la seva dialèctica embrutidora, que fa aflorar

allò més antihumà de l’ésser humà.

L’anàlisi crítica permet ultrapassar la normalitat de l’anar

fent i la cotidianeïtat i obra pas a una més acurada compren-

sió del món social humà. La filosofia ajuda a encarar els

problemes del nostre temps i dóna elements per a saber a

què atenir-se, més enllà de l’atordiment i l’efecte narcòtic

de la lògica del zapping i la informació irrellevant. Un punt

de reflexió pot fer que la vida de cadascú esdevingui una

narració coherent i amb sentit. Aquest Manual de civisme

és un llibre esplèndid. ALBERT BOTTA

24

valo

rs

propostesamb valors

humorista Sabina Guzzanti denúncia a 'Viva Zapatero'

la situació de manipulació i censura que pateixen els

mitjans de comunicació a Itàlia i ho fa amb un docu-

mental en primera persona en el qual explica la seva pròpia

experiència com a directora del programa satíric RAIot, que

després d’un capítol polèmic va ser retirat de l’emissió sota

arguments confusos. L’enfadós egocentrisme de Guzzanti està

clarament influenciat per la manera d’entendre el documental

de denúncia que ha popularitzat Michael Moore, i acaba sent

el principal inconvenient d’un film que, d’altra banda, gosa fer

amb veu alta i clara una valenta denúncia de la corrupció que

impera en el govern de Berlusconi.

A Itàlia, Viva Zapatero és, probablement, una pel·lícula neces-

sària, però de la cinta es desprèn un regust d’oportunisme i de

rebequeria que fa pensar que aquesta és la venjança personal

de Guzzanti. L’humorista perd l’ocasió de parlar de com es

consoliden les vies alternatives d’informació quan els mitjans

de comunicació tradicionals no volen o no poden portar a terme

la seva funció natural. I el més trist és que es passa de puntetes

per un tema tan interessant com és el paper de la sàtira i l’humor

L'

PEL·LÍCULA

'Viva Zapatero'

Títol: ¡Viva Zapatero! Director: Sabina Guzzanti. Intérpre-

tes: Rory Bremner, Sabina Guzzanti, Daniele Luttazzi... Web

www.vivazapatero.org

A l'esquerra,

Sabina Guzzanti.

A sota, l'actriu

caracteritzada de

Silvio Berlusconi.

quest llibre s’ocupa del mínim ètic desitjable en

l’àmbit social i polític, reflexiona sobre la cultura

de la convivència i mostra com l’incivisme i la

incivilitat erosionen la pròpia dignitat humana. Es denun-

cia la banalitat dels mitjans de comunicació i la seva ires-

ponsabilitat, el patiment dels innocents com a espectacle i

l’ús de la violència com a entreteniment, el mar de sensacions

dels parcs temàtics, la manca de respecte de la diversitat,

l’escandalosa normalitat de les migracions, les desigualtats

individuals i entre pobles, la producció d’armes, l’esgotament

dels recursos i la destrucció del món silvestre, la violència de

l’ostentació, del luxe i de l’opulència i de la moral del triomfador

versus cultura “del pelotazo”etc. Així mateix, inclou un epíleg

sobre els terrorismes i els atemptats de l’11-M.

En l’esfera de la conducta individual els autors mostren el

valor de la responsabilitat professional, de la cultura de l’es-

forç i de l’ètica del treball i de l’exemple exigent de la família.

A

CAMPS, Victòria i GINÉ, Salvador. Manual de civisme (Colum-

na). Col. Idees Núm. 18. Barcelona, 2005. 200 pàgs.15 euros

la fitxa

LLIBRES

'Manual de civisme'

la fitxa

simbòlica més enllà del seu fet funcional, sigui un llenç,

una pedra, o el cos. En això s’assembla al fet transcendent.

Justament en les “crucifixions”, però també a les altres

sèries (com a les “acumulacions”, un vaivé del caos a l’ordre

en un eixam d’ulls i boques maldant per existir), és on es

veu més clarament aquesta necessitat de refer els símbols,

de dur-los de nou a l’experiència humana. Per això, semblen

radiografies, o anàlisis de les entranyes com la lliçó anatò-

mica de Rembrandt. Perquè el que “crucifiquem”, el cos

que s’alça, és el que porta les nostres constants vitals, les

nostres biografies més o menys presentables, les nostres

limitacions i els nostres plaers. Amb la promesa de la

resurrecció de la carn. Mai més ben dit. RAMON BASSAS

www.redrentabasica.org

propostes

a mostra d’avui correspon una selecció de 21

obres datades entre el 1956 i el 1988 del pintor

aragonès Antonio Saura (1930-1998), que incor-

pora un vestit que va crear per a l’obra de teatre ‘Peixos

abissals’. Ho fa la galeria Manuel Mayoral, a Barcelona,

amb el títol “retrats · crucifixions · dames · acumulacions”,

que indica qautre dels temes amb els quals Saura va cen-

trar la seva producció pictòrica. Com que el període és

llarg, podem veure algunes de les seves evolucions (del

blanc i negre al color, per exemple, com si parlèssim del

cine, no en va el seu germà és el prestigiós director de

cinema), així com el mestratge amb el que combina diverses

tècniques: pintura que es dissol, pintura que no es dissol,

traços dol-ços combinats amb guixades, etcètera.

L’art de Saura és característic i relativament popular (fins

ara l’exposició ha tingut un gran èxit de públic). Les seves

sèries, l’ús del negre, el to cruel i irònic, quasi caricaturesc,

les seves referències a Velázquez, ens fan pensar que som

davant un ‘saura’ quan el veiem reproduït o penjat. Però a

mi m’agradaria centrar-me en un aspecte que crec que és

clau en la seva producció, i és el tracte amb el transcendent.

Els crítics parlen de “crucifixions” sense referències religio-

ses, però crec que és justament el contrari. M’explico. Certa-

ment, l’ús de la religió com a pensament oficial (som a la

postguerra) i “castrador”, serveix a Saura i a la seva gene-

ració com a motiu principal del seu distanciament. Resumint,

diguem que s’imposa un cert materialisme: som el que som

i ens mouen les nostres contradiccions. L’art, de fet, con-

sisteix en fer parlar la matèria, en donar-li una representació

ART

Saura o la carn transcendent Un delscrucifixsde Saura.

L

es que a principis dels anys noranta va tenir lloc

l'ensulsiada dels països on s'aplicava el denominat

socialisme real i es va adoptar el liberalisme econò-

mic com a sistema de funcionament de pràcticament totes

les societats mundials, els moviments que es reclamen al-

ternatius han anat generant noves propostes a partir de les

quals mantenir algunes "seguretats" vitals als ciutadans.

En aquest sentit, una de les propostes que es treballen és

la renta bàsica. La idea seria que l’Estat, com a dret de ciuta-

dania, pagués un ingrés a cada membre de ple dret o resident

de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunera-

da, sense prendre en consideració si és ric o pobre. La

premissa ini-cial que defensen els seus promotors és que

l'Estat ha de ga-rantir uns mínims per viure als ciutadans i

WEB

D

que ningú no hagi de patir per la seva supervivència. A Cata-

lunya l'entitat promotora d'aquesta iniciativa és la Xarxa

Renda Bàsica, que va començar la seva activitat el 2001 amb

la finalitat de promoure la difussió, l’estudi i la investigació

científica d’aquesta nova proposta.

Actualment aquesta xarxa disposa

d’una pàgina web molt entenedora res-

pecte aquesta proposta. Allí es pot

consultar informació, discussions,

suggeriments sobre aquesta propos-

ta, resums de simposis i congressos o

informar-se sobre esdeveniments rela-

cionats amb la renda bàsica. Més enllà

de la presentació de l’originalitat del concepte, aquest espai

virtual també representa un gran treball de promoció de la

renda bàsica. La pàgina web és consultable amb tretze idio-

mes. RED.

25

valo

rs

Títol: Saura:retrats·crucifixions·dames·acumulacions

Lloc: Galeria de Manuel Mayoral (Consell de Cent 286,

Barcelona) Fins el 31 de març del 2006.

la fitxa

cada diumenge en una plaça cèntrica. És motiu de satisfacció

perquè cada vegada és més a prop la Pasqua, que es celebrarà

plenament també cantant, ja que serà el moment de les

“Caramelles”.

Més enllà de la tradició, durant el temps de Quaresma

d’enguany ens arriben tota mena de propostes musicals, moltes

d’elles relacionades amb el geni austríac W.A.Mozart. A moltes

ciutats de Catalunya s'han programat concerts en honor a

aquest compositor. També destacar una altra oferta d'aquestes

setmanes: el 1r Cicle de Músiques Tranquil·les de Mataró, en

el qual intervindran Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Dani

Nel·lo o Diego Cortés, entre altres. I és que, els programadors

no fan penitència! M.SALICRÚ-MALTAS26

valo

rs

propostes

aquell lloc molt sovint, o bé eren veïns

del barri. Jubilats, molts ciu-tadans

d’origen estranger, gent senzilla,

treballadora, amb pocs recursos, i sous

de salari mínim. Eren els protagonistes

de la nau amb rodes i jo allà enmig de

tots ells perdent-me per un autobús.....

patètic! I mirant per la finestreta estant ,

amb complaença, la meva ciutat. Que

il·lusa! He passat de contemplar amb orgull

la meva magnífica urbs i m’he decantat per

observar tranquil·lament qui deixa el seient

perquè l’ocupi un altre que més falta li fa.

Qui ajuda al que mostra dificultats loco-

motrius. Qui li fa una manyaga a un infant

desconegut. Qui s’allunya de tots, es trans-

forma en autista i es tanca en el seu món

amb els auriculars a l’oïda escoltant no

sé què. Quins van en grup fent tabola:

estudiants, adolescents... Fent-se sentir,

però no emprenyant. Qui no para de xer-

rar pel mòbil.... El bus no és igual a tot

arreu, a les ciutats grans tenen més

varietat social, les petites ciutats com

la meva és el transport dels qui no te-

nen vehicle propi. És tot un micro-

cosmos, molt interessant, no gaire

còmode i que hauria de millorar en

rapidesa, i preu, i algunes coses més.

El viatge ha finalitzat i jo he tingut la

sensació d’haver rebut una lliçó d’hu-

militat. EULÀLIA PUIGDERRAJOLS

LAIA ALONSO

He tingut la

sensació d'haver

rebut una lliçó

d'humilitat

e estat la única passatgera

que he comprat el bitllet al

pujar al bus; els altres por-

taven un abonament. Anava a fer una

excursió per la meva ciutat en un mitjà

on mai hi poso el peu. Em sentia en-

curiosida: els carrers i la gent no es

guaiten igual des d’una plataforma

com la que em transportava. Quasi

tres quarts he estat per fer una volta

sencera a la meva ciutat i això que el

trànsit era fluid. M’agradava fixar-me

en els companys de viatge que marxa-

ven i entraven, tots fent clicar amb la

destresa que dona l’hàbit, aquell bit-

llet de 10 viatges o mensual. No he

vist ningú que tingués trets d’anar

d’excursió com jo. I la cara de satisfeta

del començament pel que sentia dins

meu, s’ha anat transformant a la d'al-

gú que no pertany a l’escena de l’obra

per què no te paper. Els meus com-

panys de viatge parlaven, o no, entre

ells, alguns es veia que coincidien en

H

PROPOSTES ATÍPIQUES

Deixa't perdre per un autobús

Interior

d'un

autobús.

uaresma, període de penitència pels cristians segons

la tradició, i moment d’ abtencions també per la músi-

ca. A les eucaristies no pot cantar-se l’Al·leluia, i

tradicionalment a nivell popular, només es permet

cantar alegrament cada vegada que es serra una de les potes

de la vella: “Serra la vella, un plat d’escudella, serra-la millor,

un plat d’escudelló”. Així comença la tonada més popular de

Quaresma, cançó que avui té centenars de variants, com “Serra,

serra vella, que no té fusella, serra, serra vell, que no té fusell”.

Segons J.Amades, antigament eren els nens, que a canvi de

verdures i dinarets, anaven per les cases a “serrar la vella

(fusta)” mentre cantaven la cançó. Avui, en moltes poblacions,

existeix la tradició de serrar les potes de la Vella Quaresma

MÚSICA

Una Quaresma amb bona música

Q

des de fa poc temps, la companyia Air Madrid oferta un

vol setmanal directe Barcelona-Buenos Aires a baix preu

que et planta en tretze hores i mitja a la capital argentina.

Avui la majoria de passatgers de l’avió tenen accent argentí.

Són immigrants que tornen al seu país a passar uns dies.

Arribada a Buenos Aires. Un temps plujós amb una calor en-

ganxosa; allà ara és estiu. Un taxi et porta tranquil·lament al

centre de la ciutat. Per la nostra economia, Argentina és barat.

Grans avingudes, carrers molt llargs i grans edificis costat i

costat; sembla que t'asfixiïs. Dóna la sensació que el temps

s’hagi aturat al 1960. Hi ha molta brossa pels carrers, sobretot

el capvespre, quan molts joves tiren a terra les bosses d’escom-

braries buscant alguna cosa per vendre. El barri de Palermo, on

viu bona part de la classe mitjana, sembla Barcelona. Al número

2.180 del carrer Aráoz d'aquest barri és on va viure fins el 1948 el

mític "Che" Guevara.

Plaza de Mayo, les mares que es van fer famoses, ja no hi

són, s'han fet grans. Ara, un nombrós grup de veïns desno-

nats es manifesten davant la Casa Rosada, des de les balcona-

des de les quals tantes vegades hi havien sortit Evita i Perón.

Del aeroparque surt l’avió que en una hora i mitja et deixa a

Puerto Iguazú, a uns 1.700 quilòmetres per carretera. Aquesta

ciutat de trenta mil habitants, és enmig de la selva fronterera

amb Brasil, Paraguai i Argentina. Fa un sol espaterrant, però

en qualsevol moment es converteix en una forta tempesta tro-

pical. A 17 quilòmetres de Puerto Iguazú comença el Parc Na-

cional. A través d'un recorregut, primer en tren i després a peu,

s’arriba a la Garganta del Diablo, uns fantàstics salts d’aigua

que un no s’imagina; s’ha de veure -és on es va gravar La Mi-

sión-. Al costat argentí, agafant unes llanxes es pot passar per

VIATGES

D

Argentina, Iguazú i Uruguai (I)

sota els saltants d’aigua. Des del costat bra-siler es poden

veure les 275 cascades en perspectiva. Enfilant el riu Paranà

amunt, pel costat brasiler, es visita la gran presa d’Itaipú, la més

gran d’Amèrica. En aquest riu aflueixen les aigües de les catarates

d’Iguazú 25 quilòmetres abans. De tornada a Buenos Aires

agafem el vaixell que deixa els passatgers a Colònia, ciutat de

l’Uruguai a l’altre costat del Mar de la Plata.

De Colònia surten busos que en tres hores et porten a Mon-

tevideo. La ciutat surt a poc a poc de la gran crisi econòmica

dels últims anys. A la ciutat colonial es pot visitar la catedral i

algunes esglésies del segle XIX; la resta cau a trossos. També

cal visitar el Palacio Legislativo, on es veu primera Constitució

després de la Independència d’Espanya. J. AMARGANT

Les cascades d'Iguazú,

entre Argentina i Brasil.

Q.AMARGANT

propostes2

7valo

rs

TRAJECTE: Barcelona-Buenos Aires-Iguazú-Itaipú-Montevideo.

DIES EMPRATS: Dotze PREU: 1.000-2.000 euros. NO ET POTS

PERDRE: Les catarates d'Iguazú.

la fitxa

qüestió està casat amb una dona quasi perfecta, tenen un

fill amb problemes sexuals i, a més, hi ha un quart en

discòrdia, l’amic que destapa la caixa dels trons.

Explicat així, l’obra podria ser qualsevol cosa, però no,

resulta una obra magnífica, d’una sola confecció,

provocadora sí, però amb una barreja d’humor, cinisme,

tendresa i dramatisme, fins a aconseguir moments realment

colpidors i un final antològic. Perfecte Josep Maria Pou,

com a director, protagonista i traductor. I sense desmerèixer

ni un punt els altres intèrprets: Marta Angelat, Pau Roca i

Blai Llopis. Tota una lliçó del millor teatre. Un sol “però”,

malgrat el realisme del diàleg, dels quaranta “tacos”, se’n

podrien estalviar una trentena. J. M.CUSACHS

onfesso el meu primer rebuig a anar a veure l’obra

“La Cabra o Qui és Sylvia” de Edward Albee, ja

que sento una certa aversió a segons quins temes

i el de l’individu que s’enamora d’una cabra no és precisa-

ment gaire engrescador. No obstant el boca-orella, que és

el més sincer en el nom de l’espectacle, per persones que

l’havien vist, i que em mereixen una certa confiança, em fa

fer canviar d’opinió.

Certament, el tema era aquest: un home s’enamora d’una

cabra. Un prestigiós arquitecte carregat de neures i d’estrès,

un bon dia va al camp a llogar una segona residència i allà

veu una cabreta la mar de bufona i, com si fos un amor a

primera vista, els dos queden bojament enamorats fins a

les últimes conseqüències. Però el cas és que l’individu en

C

Aquesta obra està de gira: Tarragona, Viladecans,

Lleida, Terrassa, Balaguer, Sabadell, Reus, Girona...

la fitxa

TEATRE

'La cabra o qui és Sylvia?'

.

fora de culte. En aquest poble també podeu visitar La Trin-

xera, un exposició de material i peces d’època autèntiques

sobre la batalla. Final-ment, un altre cop a Gandesa és

important passar per la seu de Centre d’Estudis de la Bata-

lla de l’Ebre, una entitat que ha treballat aquest període de

la història des d’una perspectiva pacifista.

Si voleu fer la ruta pel vostre compte podeu informar-vos

a través de la pàgina web del Consell Comarcal de la Terra

Alta o adquirir la guia d’aquesta ruta Ruta de la Pau.

Itinerari pels punts més significatius de la Batalla de

l’Ebre, editat el 1999 per aquesta mateixa institució. També

hi ha entitats que organitzen visites guiades. Hi ha altres

possibles rutes per la mateixa zona, per exemple, algunes

inclouen una visita, també molt recomanada, al poble de

Miravet. RED.

l proper mes de juliol commemorarem el setantè

aniversari de l’inici de la Guerra Civil Espanyola.

Aquesta efemèride és una bona oportunitat per

realitzar una de les rutes turístiques que existeixen a

Catalunya en referència a aquest conflicte: la Ruta de la

Pau, un passeig pels indrets on va tenir lloc la Batalla de

l’Ebre (25 de juliol al 14 de novembre del 1938), l’inici de la

derrota catalana davant les tropes franquistes.

Des del Consell Comarcal de la Terra Alta se’ns proposa

un itinerari circular força llarg, però que es pot fer de forma

fragmentada en diversos dies. La ruta comença i acaba a

Gandesa, passant per la Fontcalda, Prat de Comte, Bot,

Coll del Moro, Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Corbera

d’Ebre, en un recorregut de 74 quilòmetres. A més,

també es contempla una variant que l’enllaça amb

la població del Pinell del Brai.

D’aquest recorregut de gran rellevància històrica,

paisatgística i artística trobem punts concrets

d’extraordinari valor. Per exemple, al costat de

Fontcalda, a la Punta Alta (705m) a la Serra de

Pàndols, trobem el monument a la pau promogut

pels supervivents de l'anomenada Lleva del Bi-

beró, aleshores joves soldats protagonistes dels darrers

mesos de la guerra, i dedicat “a tots els que varen combatre

a la batalla de l’Ebre”. A més, des d’aquest indret es veu

una esplèndida panoràmica de la comarca. També cal fer

una bona parada al mirador del Coll del Moro, des d’on es

veu una gran extensió de terreny que abarca des de Corbera

d’Ebre fins a l’Horta de Sant Joan. Des d’aquest punt el

general Franco dirigia les seves tropes.

Un altre punt destacat del recorregut, ja de tornada a

Gandesa, és el poble de Corbera d’Ebre, conegut com la

“Montera” i lloc qualificat d’Interès Històric per la

Generalitat de Catalunya. La història es palpa en els seus

carrers amb cases en runes a causa dels bombardejos i

una església barroca, dedicada a Sant Pere, cons-

truïda el segle XVIII, però avui molt malmesa i

28

valo

rs

propostes

VALORS

EXCURSIONS

Escenaris de la Batalla de l'Ebre

E

Mapa de la

Ruta de la

Pau i

monument

dels

membres de

la Lleva del

Biberó.

A la Punta Alta hi ha

el monument a la pau

dels supervivients

de la Lleva del Biberó

Ja t'hi has connectat?

· Tots els números publicats fins ara en pdf

· Continguts extres actualitzats setmanalment

valors.org

VALORS

aquell “bé” que encara retruny en la

meva ment. Aquell “bé” que significa

afrontar si cal la mort amb un actiu

immens, incalculable. El meu company

és un sacerdot, pobre i auster. Un

home que ha donat tot el seu ser i el

seu haver al servei dels encara més

senzills, més pobres i més austers que

ell, membres de les comunitats rurals

perdudes en mig dels “campitos”,

d’una república del Carib. Un home

senzill de formes, però rigorós del

fons. Insondable. La lliçó més bonica

que podies dedicar-li a aquest apre-

nent de mestre -i avui alumne teu-

queda implícita en l’esmentat “bé”,

monosíl.lab, que em pronunciares amb

convenciment el passat diumenge.

Gràcies Àngel. R. SALICRÚ

constituint la “torna” de l’execució de Puig Antich, a fi de

desorientar l’opinió pública predisposada a confondre

fàcilment, en aquells moments, els termes d’activista polític i

de delinqüent comú.

A partir de 1975 durant els primers temps de la transició, es

vivia una confusa lluita entre involucionisme i obertura. En

aquest context d’engruiximent dels marges de xoc o de joc, la

llibertat d‘expressió intentava obrir-se camí però el sistema es

resistia i tot grinyolava. Les arts escèniques la posaren a prova.

El setembre de 1977 la companyia teatral Els Joglars, dirigida

per Albert Boadella, estrenava La Torna, una crua sàtira con-

tra l’estament militar responsable, tres anys abans, d’executar

un home, Heinz Chez, i encobrir així obscurs interessos polítics.

Allò va caure molt malament i després de 40

representacions els militars prohibiren l’obra i

empresonaren el director acusant-lo d’injúries a

les forces armades. Com a suport als Joglars a

principis del 1978 s’inicià una vaga de pro-

fessionals de l’espectacle arreu de l’estat que va

tenir un important ressò ciutadà i també interna-

cional. El famós logo de la campanya era una

màscara entristida i tatxada; l’eslògan, “Llibertat

d’expressió”. NICOLAU GUANYABENS

per acabar...SABIES QUE...

othom sap que les dictadures retallen les llibertats

més elementals. A l’època del general Franco no hi

havia llibertat d’expressió, és clar. Però els darrers anys

del règim (posem entre 1970 i 1975), el poder començà a sentir-

se desbordat per una realitat social que bullia com una olla a

pressió. Com que no podia redreçar la situació, el règim va

reaccionar disparant sense criteri i a la babalà. Intentà ofegar

la premsa, frenar la Nova Cançó o impedir trobades a base

d’un diluvi de segrestos, suspensions, denegacions de per-

misos i multes.

D’aquell període sentim explicar històries de prohibicions,

censures i accions clandestines; pintades, pamflets de multi-

copista i moltes corredisses fugint de la policia nacional (els

grisos). I ja se sap: quan un cec clava garrotades, li pot tocar

a qualsevol. El cas més colpidor va ser l’execució, a la presó

Model i pel procediment del garrot, d’un jove activista català:

Salvador Puig Antich. Va ser el matí del 2 de març de 1974. De

res no van servir les mobilitzacions populars ni les peticions

de clemència de personalitats estrangeres, del mateix Papa

Pau VI o de tres-cents intel·lectuals espanyols.

El mateix dia, a Tarragona, fou executat pel mateix sistema

Heinz Chez, un delinqüent comú de qui ningú no en sabia res.

Aquesta execució s’efectuà amb una finalitat política,

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN

iumenge al matí. Visito un a-

mic que està greument malalt,

a l’Hospital de Sant Pau. El

trobo mig adormit. Li dic: “Com et tro-

bes?”. La seva resposta contundent,

tot i que parla amb dificultat, és: “Bé!”.

Quedo astorat i em sento incapaç de

continuar la conversa.

Què hi ha –em pregunto- al darrera

d’aquell monosíl.lab pronunciat? Cer-

ta inconsciència de la seva malaltia?

Desig de no inquietar-me personal-

ment? Acceptació conformista del

seu estat físic? Autoconvenciment

d’una certa millora? Tal vegada un

xic de tot. O... potser res de tot això.

Ens queixem de tot i per qualsevol

cosa. Si bé tenim un nivell de vida més

que acceptable, no estem mai contents.

Sempre tenim motius de queixa i “peròs”

per a afegir a qualsevol situació. I és, al

meu parer, perquè basifiquem en uns

pilars excessivament materialistes els

nostres desitjos de benestar a desdir, quan

potser la felicitat real i veritable es

fonamenta més en una serenor i tran-

quil·litat bàsicament psíquica i d’esperit.

Potser –recapacito- aquell “bé” del

company resideix en aquesta darrera

apreciació. Aquell “bé” que significa no

haver-te de penedir de res, ni tenir grans

contradiccions internes, ni haver de dis-

simular mancances, defectes o flaqueses.

La placidesa, la serenor, l’assossega-

ment, la satisfacció interna –ara ho veig

clar!- ha fet pronunciar al meu company

Trobar-se bé

el 78 hi haver una campanya per la llibertat d'expressió?

T

D

29

valo

rs

PER SABER-NE MÉS SULSTON, John i FERRY, Georgina. El hilo común de lahumanidad: una historia sobre la ciencia, la política, la ética y elgenoma humano. Editorial Siglo XXI, 2003..

a ciència ha de ser un bé universal del qual pugui

gaudir qualsevol persona? O, per contra, no ha de

ser més que una altra peça de tot un univers amb

ànim de lucre? Aquest és un debat que ja fa temps

que dura, i que va arribar el seu punt àlgid durant el

desxiframent del genoma humà.

El 15 de febrer del 2001, les dues revistes científiques més

prestigioses del món, Science i Nature, van publicar números

especials amb les anàlisis dels primers esbossos de la

seqüència del genoma humà. Es va a córrer a publicar uns

esbossos que encara ara s’estan millorant, i no la investigació

completa (com s’acostuma a fer) a causa d’una pugna política

que va enfrontar la investigació pública amb l’empresa priva-

da nord-americana.

El genoma és el conjunt de gens que forma un organisme.

Els gens contenen les característiques físiques i de caràcter

d’un individu, així com les instruccions perquè l’organisme

creixi, es desenvolupi, visqui i mori.

La història d’aquesta gran aventura dins el món de la

investigació científica comença l’any 1990, quan es posa en

marxa el Projecte Genoma Humà, dirigit per James Watson (el

que el 1953 havia descobert l’estructura de l’ADN). L’objectiu

era poder desxifrar el conegut com a llibre de la vida per tal

d’entendre i combatre moltes de les malalties que encara ara

costen de comprendre.

El primer inconvenient que va trobar-se aquest gran projecte

mundial on participaven més d’un miler de científics va ser el

moment que els Instituts Nacionals de la Salut dels Estats

Units, principals finançadors del projecte, van plantejar la idea

de patentar els gens humans que els científics anessin

descobrint.

Watson, molest amb la idea de rendibilitzar econòmicament

les aplicacions científiques i farmacèutiques, n’abandona la

direcció l’any 1992, proclamant que la informació genètica és

un patrimoni de la humanitat sobre el qual no es poden aplicar

ni patents ni registres. El substitueix el fisiòleg Francis Collins.

Sis anys més tard, Craig Venter, un dels científics que

formava part del projecte,

abandona l’equip per tal de

formar una companyia pri-

vada (Celera Genomics),

assegurant que pot tenir el

treball complet abans del

2001 (quan des del consorci

públic es calculava tenir-lo

enllestit al voltant del 2005). Celera és una entitat amb ànim

de lucre que ha invertit xifres milionàries en aquest projecte, i

esperava obtenir-ne els seus rendiments, basats en el

cobrament de subscripcions per a l’accés a seqüències

genòmiques.

Després d’una intensa carrera entre la part pública i priva-

da, un acord d’última hora amb Collins, Venter, i els polítics

Bill Clinton (llavors, president d’EUA) i Tony Blair, va permetre

l’anunci simultani del primer esborrany, fent així que el genoma

sencer pogués estar a l’abast de tothom, encara que sí que

està patentat a trossos.

L’anàlisi del genoma ha permès, doncs, grans avenços en el

món científic, que van des de la verificació de les idees

darwinistes fins a la teràpia contra el càncer. De tota manera,

tot això no és el final sinó l’inici: fan falta encara diverses

dècades per entendre tota la informació que el genoma ens ha

proporcionat.

Amb tot, són molts els científics que discrepen amb què

interessos politicoeconòmics se sobreposin als coneixements

científics, encara que, com a tot, també se li pot trobar una part

positiva: la dura competència que això genera entre grups

d’investigació, ha permès, en el cas del Projecte Genoma Humà

aconseguir resultats quatre anys abans del previst, encara

que això es contraposi amb què, actualment, la ciència tendeix,

cada cop més a mirar cap a projectes amb beneficis a curt

termini, en detriment de les investigacions que poden aportar

importants grans avenços, però que sovint són llargues i

costoses i on s’obtenen resultats a llarg termini.

L

Són molts els científics

que discrepen amb què

els interessos econòmics

se sobreposin a la ciència

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Marina G. Bufí, Núria Radó i Laia Bassaganyes

La ciència: bé públic o benefici privat

per acabar3

0valo

rs

Craig Venter, el científicque va abandonar el

projecte Genoma Humàper formar una

companyia privada.

Tampoc no comptava tenir problemes amb la Fina, després de

setze anys de casats. Per primera vegada a la vida, arribar a

casa era un turment: ja no hi trobava la pau i l’alegria que hi

havia trobat sempre. Els companys de la feina li deien que ja

podia estar content, amb la filla que tenia: bona estudiant, no

fumava, no bevia, no prenia drogues i no anava amb males

companyies. I sí, és clar que n’estava, de content! Però fins

llavors havia tingut, a més a més, pau i tranquil·litat. Ell estava

acostumat a més. Aspirava a més. Creia que, fins i tot, es

mereixia més. Volia que la seva Bet fos feliç, i no la hi veia.

Algun company més cínic l’advertia que, fins que els fills no

marxen de casa, no hi ha pau a les llars. I ell es negava a creure

això. Ves per on! Potser era ell qui hauria de marxar, perquè

tornés la pau a casa seva.

*****

Cada vegada que la infermera em dóna aquest gotet blanc,

trigo més a despertar-me. Encara hi ha la Bet aquí? Qui m’agafa

la mà? Pobreta! Aquests tres últims mesos han estat els més

feliços de la meva vida. Llàstima que hagin de ser els últims.

La Bet arribava a casa sempre amb un somriure, em feia un

petó, paràvem taula junts, parlàvem de tot... És a dir: érem,

simplement, feliços. La felicitat, de fet, deu consistir només en

un somriure i una paraula amable... Quina son! Tot el temps

que vam perdre amb mals humors i renys... no tornarà. Ja és

massa tard... pobreta! Encara em té la mà agafada... vam perdre

una oportunitat de ser feliços. I no tenim tant de temps per

perdre! Això s’acaba!

31

valo

rs

per acabar

V

HI HAVIA UNA VEGADA...cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament pel dibuixant Javier García

Maria Roser Trilla és llicenciada en Filologia Catalana

Maria Roser Trilla

a reaccionar molt malament. Quan la mare li va

dir que al pare li quedava, a tot estirar, un any de vi-

da, la Bet el va anar a trobar corrents, se li va tirar al

coll i, plorant a llàgrima viva, li va dir:

-Sisplau, pare, no et moris! Jo no vull que et moris!

Què faré jo sense tu?

I el seu pare entomava estoic l’abraçada, pensant sens dubte

que era ell qui es moria i que es moria sense voler. Que també

li preocupava què li passaria a la Bet, i, sobretot, a la Fina, que

no li deia res, que només somreia, però que, ella sí, el trobaria

a faltar. Havia de trobar forces d’on fos per saber morir amb

dignitat.

Tanmateix, mentre tenia la seva filla adolescent en braços, li

van passar pel cap, dia rere dia, els últims nou mesos. Primer

les emmurriades, després les discussions; ara ja, les bronques

contínues. La Bet estava patint una adolescència aguda, que

desitjava que no deixés seqüeles. El seu malhumor era peren-

ne, s’havien acabat els petons i les abraçades amb què, fins

feia quatre dies com qui diu, l’atabalava a tothora. La Fina li

deia que no n’hi havia per tant, que era ell potser qui s’ho

agafava malament... I llavors, discussió amb la Fina. D’una

manera gairebé imperceptible, casa seva s’havia anat

convertint en un infern. La Bet arribava de l’institut, amb prou

feines saludava (si és que aquell “ep” es podia considerar un

salut), i es tancava a la seva habitació. Quan ja tenia el plat a

taula, la Fina la cridava. Cada hora d’àpat podien passar dues

coses: a) silenci absolut; b) que ell o la Fina comentessin

alguna notícia que sentien per televisió i que s’encetés una

discussió sense sentit i agressiva que feia que el final coinci-

dís amb el de la situació a): silenci fins a l’hora de les postres;

i, després, aixecar-se de taula en silenci i sortir del menjador

deixant un cop de porta gens silenciós i una estela de malhu-

mor al darrere. Això era un dia sí, i l’altre, també.

Quan es va començar a trobar malament, el primer que va

pensar és que eren els nervis. No estava preparat perquè la

Bet, la seva única filla, la nineta dels seus ulls, la “coseta més

carinyosa que hi ha sobre la capa de la terra” el tractés així.

"-Siusplau, pare, no

et moris! Jo no vull

que et moris! Què

faré jo sense tu?"

Una oportunitat perduda

Pastisseria - Xarcuteria

Menjars per Emportar

Servei de Càtering

Nom

Adreça Codi Postal

Població Telèfon

Correu electrònic DNI

Forma de pagament

A través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIES

Nom de l'entitat

Adreça Codi Postal Població

Titular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Envia

aquesta

butlleta

al carrer Sant

Josep 18-20

08301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER

L’IMPORT DE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalors

TAMBÉ POTS

SUBSCRIURE’T

MITJANÇANT:

TELÈFON

Truca al

620.749.138

(de dilluns a

divendres

de 9 a 21 h)

WEB

Omple amb les

teves dades la

butlleta que

trobaràs a http://

valors.org

FAX

Envia la teva

butlleta al número

93.798.62.59

UNA CARTA DES DE...

Dissabte 4 de febrer de 2006

Condega, Nicaragua

ola família!

Com anem??? o ¿Qué hubo? Que diuen aquí.

Sóc la Pilar Ros, tinc 26 anys i entre anades i

vingudes porto més d’un any vivint a Nicara-

gua, “El corazón de América”, que també diuen

aquí.

Nicaragua és un país molt pobre, i amb força mala sort. El

1972 hi va haver un gran terratrèmol que va destrossar la capi-

tal, Managua, i mai s’ha tornat

a refer. Després el 1979, la gue-

rra, que va durar deu anys, va

deixar el país en una situació

política molt inestable, plena

de governants corruptes que

només busquen omplir-se les

butxaques. I per acabar-ho

d’adobar el 1998 l’huracà Mitch va destrossar mig país,

sobretot la part del Nord, on visc jo, que encara té senyals ben

visibles de com l’aigua s’ho va emportar tot per endavant.

Vaja, que ha estat un país ben “matxacat” per una sèrie de

desgràcies.

El poblet on visc es diu Condega, és un poble molt tranquil,

rodejat de petites comunitats rurals, com totes les ciutats de

per aquí. La gent viu del tall del cafè i el tabac (quan n’és

l’època), i del cultiu dels frijoles, i d’altres vegetals. La resta

del país també viu gràcies a la criança de bestiar, que abasteix

de llet i carn.

Condega

(Nicaragua)

Pilar Ros

Tot i la situació del país els nicaragüencs o “nicas” són gent

ben acollidora, gent que et regala el que té i el que no té,

feliços amb el que tenen encara que sigui poc i de fet sovint

penso que tenen molt més que nosaltres. Quin gust estirar-se

cada tarda a l’hamaca, a xerrar amb els veïns de tot i de res,

amb un got de fresco de mango, pinya, coco... o una tassa de

cafè amb rosquilles, sota l’ombra de les palmeres plenes

d’ocells de colors i d’algun que altre mico que espera que et

caigui una engruna per baixar ben de pressa i cruspir-se-la.

Què hi faig jo aquí? Doncs bé, treballo amb una ONG

encarregada de rehabilitar a menors d’edat addictes a les

drogues, sobretot a la cola d’enganxar sabates (aquí els

anomenen huele-pegas). El que fem és sortir als barris

marginals en busca de menors enganxats a les drogues i

intentem convèncer-los de què coneguin el nostre centre i, si

els agrada, que si quedin durant uns mesos per rehabilitar-se,

reprendre els estudis, ensenyar-los alguna feina... de manera

que quan en surtin puguin reintegrar-se a la societat com a

persones de profit. I el més important, recuperin el somriure i

les ganes de viure.

I així ens movem pel carrer canviant pots de cola per pan

dulce, escoltant molt, i aprenent cada dia més d’un país que

mica en mica lluita per un futur millor. Aquest és un país de

contrastos, de nens treballadors, d’animals exòtics, d’huracans

i tempestes tropicals, d’aigües verdes i transparents, de

terratrèmols, de volcans, de rics molt rics i de pobres massa

pobres, de llacs i illes verges paradisíaques... un país calorós,

no només pel clima sinó també pels cors de la seva gent. Un

diamant en brut. Un petó des de casa meva!

H

"Aquest és un país

calorós, no només

pel clima sinó

també pels cors de

la seva gent"

33

valo

rs

valors

uina sensació recorda del primer dia que va

haver de parlar en públic?

Va ser molt emocionant i excitant. No m’es-

perava la presència de tanta gent. Em va im-

pactar veure tantes mirades que em demana-

ven una ajuda que el programa que jo els pro-

posava els podia oferir. Estava nerviosa, però quan vaig

començar a parlar i vaig veure la positiva reacció de les sòcies,

vaig oblidar els nervis. Llavors la meva sensació va ser

d’absoluta felicitat.

Es considera una persona tímida?

No. Mai ho he estat. Potser quan tenia catorze anys, però el

temps tot ho cura! Crec que fins i tot sempre he tingut un certa

tendència a ser el centre d’atenció en converses multitudinà-

ries. Però tot i que no sóc tímida, mai m’hauria imaginat a mi

mateixa conduint un grup tan gran de persones, que encara

espero que creixi més. Des de que vaig començar, em vaig

capaç de liderar grups nombrosos de persones, i n’estic molt

satisfeta.

Com l'ha afectat el fet de ser la responsable d’un col·lectiu

relativament nombrós?

Estic encantada. M’omple moltíssim. Quan veig les cares de

felicitat de les meves sòcies que estan aconseguint els seus

objectius d’aprimament, no tinc paraules per expressar el que

sento. Visc tota la setmana esperant el dimecres per la tarda,

esperant la hora que els puc dedicar. No pensava que arribés

a ser tan gratificant i arribo a la conclusió que jo he nascut per

això. Crec que tinc les eines i la motivació necessàries per

aconseguir que les persones que vénen a les meves reunions

surtin més convençudes d’elles mateixes cada setmana. Po-

der transmetre part de la seguretat que sempre m’ha caracterit-

zat, a aquelles persones que necessiten ajuda em fa veure que

puc ser útil pels altres.

moment

Ajudar a autoajudar-se

Ha experimentat canvis en la seva vida quotidiana i en el

seu entorn des que ajuda el seu grup?

Sí, i no només perquè em comporta molta més feina de la que

tenia habitualment, sinó també perquè he arrossegat gairebé a

tota la meva família. La meva filla, el meu marit i el meu fill,

alguns germans i amics... tots m’han recolzat i ajudat de mane-

ra pràctica. Estic molt contenta de poder comptar amb ells. És

realment gratificant que estiguin tots al teu costat quan els

necessites.

Perquè li va cridar l’atenció aquest sistema? En què

consisteix el programa d’aprimament de Weight Watchers?

Portava anys buscant un mètode eficient. Havia provat mil

i una dietes diferents. Aquest sistema em va enamorar per la

llibertat que comportava. Ningú et diu el que has de menjar.

Ets tu mateix qui gestiona la teva alimentació. Aquest sistema

puntua els aliments. Cada persona, per la seva alçada, edat,

sexe i activitat que exerceix, li correspon menjar-se una quantitat

de punts. La flexibilitat i el dinamisme del programa, és el que

em van convèncer definitivament. Poder manipular i fins i tot

estalviar punts per a dinars familiars o festes, fa que menjar no

sigui un problema, sinó un control personal. Amb aquest pro-

grama, cadascú pren consciència del que menja i aprèn a ali-

mentar-se de forma correcta tenint en compte les seves carac-

terístiques i preferències.

Per a dur a terme aquesta tasca vostè cobra uns diners.

Però s’ho pren com una feina o com una activitat típica del

seu temps de lleure?

Per a mi és com un hobby meravellós que m’omple. Sempre

he tingut necessitat de fer activitats extres fora de casa i del

treball. És per això que sempre que puc assisteixo a xerrades i

conferències de la meva ciutat, i de la mateixa manera he fet

cursets de tota mena: balls de saló, de country, de cuina de

disseny, de literatura... Però penso que sent monitora de Weight

Watchers he trobat la plena satisfacció personal en la seva

màxima expressió.

Quin tipus de preparació ha necessitat per a poder ser

monitora del mètode d’aprimament de Weight Watchers?

Per començar he de dir que no necessites ser nutricionista o

dietista per a poder ser monitora i portar el teu propi grup. Per

| Maria Carmen Rodríguez. Participa al Weight Watchers, un sistema d'aprimament.

PER LAURA ARIAS

"Aquestes trobades

setmanals m'han fet

veure que puc ser útil

pels altres"

34

valo

rs

Q

per acabar

perfil

La Maria Carmen Rodríguez

de 47 anys, és una dona

molt activa. És coordinadora

d’una fàbrica tèxtil de la

ciutat de Mataró. Casada

des de fa 23 anys, i amb dos

fills de 18 i 12 anys

respectivament, compagina

la feina de fora de casa amb

la de dins de la llar. El seu

caràcter fort i emprenedor

la condueix a abordar noves

activitats: tallers variats de

cuina de disseny,

d’informàtica o de ball. El

mes de febrer del 2005, va

començar un sistema

d’aprimament sense saber

del tot si aquest donaria

resultats. Actualment

condueix un grup de

recolzament a persones

que es volen aprimar. Un

cop per setmana es troben

animar-se, compartir

suggeriments i solucions.

35valors

L. A.

sobre de tot has de ser persona i saber posar-te a la pell de les

persones que tenen sobrepès i que soles no se’n sortirien.

Això m’és molt fàcil, ja que com que jo he estat sòcia abans

que monitora, i sé per experiència pròpia com se senten i què

esperen de mi. La preparació que vaig haver de fer va consis-

tir en sis setmanes de pràctiques amb diferents monitores de

la meva ciutat. A més, vaig haver de participar en un curset

intensiu de tres dies a Madrid. Allò va ser esgotador perquè

quasi no teníem temps per a descansar. Però per altra banda,

per a mi ha estat una experiència profundament enriquidora.

Però no s’acaba aquí! Les monitores tenim l’obligació d’assistir

a reunions de formació contínua cada sis setmanes.

Ha suposat un repte per a vostè?

Sí. Realment no em veia capaç de treure temps suficient per

dedicar a una altra activitat. Necessita molta dedicació i molta

empenta. Però per a mi ha estat tan engrescadora aquesta

nova descoberta que més que un repte és un autèntic plaer.

Què espera en un futur de la teva nova activitat dins de

Weight Watchers?

Per sobre de tot espero que duri en el temps. Se m’ha obert

tot un camp fantàstic per a mi. Com que cada sis setmana he

de participar en la formació contínua a Barcelona, juntament

amb una gran quantitat de personal i monitores de tota

Catalunya i l’Aragó, tinc contacte amb gent meravellosa que

d’altra manera no tindria l’ocasió de conèixer. Espero poder

continuar d’aquesta manera, perquè m’agradaria seguir tenint

la possibilitat de relacionar-me tota mena de gent.

Què és el que creu que vostè pot aportar a una multinacio-

nal tan estesa com Weight Watchers?

El meu granet de sorra segurament consistirà en la gran

quantitat d’il·lusió que poso quan faig les meves reunions.

Espero poder transmetre encara que sigui una mínima part

d’aquesta il·lusió a les meves sòcies. Més que satisfacció de

cara a l’empresa, busco la satisfacció de les persones. El tracte

humà per a mi és prioritari.

"Menjar no és un

mai un problema,

sinó un control

personal"

per acabar

valors

A Mataró:

· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria.

· Llibreria Márquez (C/Argentona).

· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç).

· Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers)

· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)

· Llibreria Mas (Pl. Cuba).

· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).

· Llibreria de l'Hospital de Mataró.

· Esglésies de Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau, Montserrat,

Esperança i Maria Auxiliadora.

A la resta del Maresme:

· Església de Premià de Mar.

· Llibreria Proa (C/del Nord).

· Església de Vilassar de Mar.

· Església de Vilassar de Dalt.

· Església de Llavaneres.

· Església de Caldes d'Estrac.

A Barcelona:

· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).

O MITJANÇANT SUBSCRIPCIÓ (32 EUROS) A WWW.VALORS.ORG

Cada mes a 21 punts de ventawww.valors.org

redaccio@valors.org

En el proper número de ...

...entrem a casa de

Raimon Panikar

les coses que importen

ENS HI VOLS ACOMPANYAR?

valors

www.valors.org

redaccio@valors.org

valors