Núm. 10 febrer del 2014

2

SUMARI

Pàgina 3 Editorial

La Llançadora

Pàgina 25

¿¿Algú ho havia de dir??

Xavier Santamaria

Pàgina 21 Personatges ...

Rosachely Roa

Contes amb un tast de català

Noemí Molinero —Joan Abril Español Pàgina 11

Els alumnes de l’institut opinem

Pau Castillo—Marta Artigas—Mireia Auset-Pau Hernàndez

Pàgina 29

Pàgina 9

Esport i Lleure: Corredors de trail-running

Fran Izquierdo Pàgina 4

Un vilassarenc anònim a la batalla de l’11 de setem-bre –Benet Oliva Pàgina 6

Pàgina 18 Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca

Club de Lectura de la biblioteca Pau Piferrer

Pàgina 15 Temps de Poesia

Cristobal Fernandez — Miren Necane

Botons

Vicky Llongueras

Descarrega’t la revista Pàgina 31

3

Editorial

La Llançadora

Desè número de LA LLANÇADORA, que encarem amb molta vitalitat. Amb molta vitalitat, ja

que mantenim la mitjana de 400 lectors, amb molta vitalitat perquè hi ha gent que s’apunta al

nostre projecte fent-se soci i amb molta vitalitat per que tenim nous col·laboradors.

En aquest últim punt estem molt agraïts a la secció Temps de Poesia de La Massa centre de

cultura vilassarenc, que ens oferirà a partir d’ara una mostra del treball del seus membres. En

concret, en aquest número, hi aporten dues poesies.

També estrenem una nova secció que hem anomenat “Esport i Lleure”, una secció que

busca l’opinió dels mateixos protagonistes, el que senten, el que pensen, el que viuen, i és

que la vida és marcar fites, objectius, somnis que torben l’esperit i fan bategar els sentiments,

i és que ¡“si no somiem estem morts”!

També estem a punt de fer públiques les bases per a la tercera edició del festival de

curtmetratges “La nit més curta” amb la gran novetat que aquest any canviarem el lloc de

projecció. Tindrem el gran privilegi de fer-ho al teatre “La Massa”. Això ens permetrà

augmentar la capacitat en el nombre d’espectadors, així com la seva comoditat. A més a

més, els mitjans tècnics de La Massa faran millorar la qualitat de les projeccions. Però

sobretot el que farà és que els forans podran admirar la famosa volta catalana de Rafael

Guastavino, l’anomenat “Arquitecte de Nova York”, que fa sentir orgullosos els vilassarencs

perquè disposen d’aquesta instal·lació.

Per cert, LA LLANÇADORA va participar en la recepció que va fer l’Ajuntament al conseller

de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, per començar a estudiar la col·laboració entre

la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i l’Ajuntament de Vilassar de Dalt, en la biennal

Guastavino que va impulsar ara fa uns anys l’Ajuntament de Vilassar de Dalt.

LA LLANÇADORA vol reafirmar la seva intenció de col·laborar amb qualsevol institució

vilassarenca per a la promoció cultural del poble. Creiem que el teixit associatiu i cultural del

poble és un actiu important per a la recuperació econòmica, i que en uns moments tan crítics

com els que estem vivint, la col·laboració i implicació de tots és fonamental.

4

Corredors de trail-running

Fran Izquierdo

L’autor ens parla de com viuen els corredors de trail-running l’experiència a la muntanya. Allà dalt no hi ha fronteres, ni convencionalismes propis de la societat urbana moderna; allà dalt, per contra, hi ha una atmosfera emocional paral·lela al

paisatge que els envolta.

Immersos en un nou estil de vida, cada cop més ecosostenible, més compromès i solidari i més conciliador amb l’entorn proper i familiar, la societat en general avança buscant més benestar. Els individus intentem trobar camins que ens condueixin ferms cap a episodis de benestar, i aquests a derivades de vides equilibrades i felicitat personal.

De maneres d’aconseguir-ho n’hi ha moltes i en funció de les actituds i aptituds de cadascú anem trobant aquestes vies d’accés als petits estats de benestar emocional i físic que ens apropen a la felicitat.

La psicologia del corredor de trail-running aplega actituds i aptituds que van en aquesta direcció. El retrobament amb el medi natural, amb el territori, amb els seus valors paisatgístics i històrics, l’aprenentatge i coneixement de l’entorn físic, geogràfic i de les espècies, i el respecte vers els actors que hi cohabiten són elements bàsics en la conducta del corredor de muntanya que, a més a més, el diferencien d’altres tipus de corredors o d’esportistes.

Durant les properes setmanes i mesos, el temps que falta fins a la 2ª edició del Vilatrail, podrem ser testimonis d’una mena de peregrinació: gent que estima cuidar-se, gent que s’estima pujar a la muntanya aprofitant les seves pròpies capacitats físiques, i respirar als seus boscos, i olorar fragàncies als seus barrancs, i contemplar les meravelloses vistes que

Esport i Lleure

5

se’ns ofereixen de la costa, de l’horitzó llunyà del mar i també de terra endins, i córrer, i saltar i grimpar si cal... Gent que li fa punta a la vida posant-se a prova davant d’un repte, personal i col·lectiu, com és una cursa per muntanya.

A diferència amb d’altres tipus de proves atlètiques, una cursa per muntanya sempre fa de nexe, d’unió, de vincle generador de relacions entre els actors que hi participen. Negar la rivalitat entre ells seria absurd –com a prova esportiva que és i amb totes les conseqüències–, però també és ben cert que les vivències al llarg de la prova, amb situacions de duresa i dificultat de tota mena, fan créixer una consciència col·lectiva, una atmosfera emocional paral·lela al paisatge que envolta els corredors d’una manera igual.

Les penes i les calamitats derivades del medi natural, poc presents en proves de caràcter urbà, juntament amb les emocions i satisfaccions sensorials que el propi medi atorga, són viscudes de la mateixa manera entre tots els membres d’aquest peregrinatge per la muntanya, no només el dia de la cursa sinó també al llarg de les necessàries sessions de preparació prèvia.

No... no pensem que tot això és casual, no pensem que estem immersos en una moda passatgera. A hores d’ara és una cosa molt més arrelada en la consciència del corredor de muntanya, una altra forma d’entendre la vida saludable, en contacte i harmonia amb la natura i el territori. Individus de diferent mentalitat i nivell sociocultural amb interessos comuns i afinitats. Allà dalt no hi ha fronteres, ni límits municipals, ni convencionalismes propis de la societat urbana moderna. Hi ha homes i dones que busquen en part l’essència de la muntanya i en part cert grau de dificultat i vertigen per amanir i equilibrar l’estil de vida contemporani.

Fotografies : Fran Izquierdo

6

Un vilassarenc anònim a la batalla de l’11 de setembre

Benet Oliva

“...l’historiador gira el seu focus, examinant les ombres i traient a primer pla coses que sempre havien estat allí, però que els historiadors anteriors havien deixat al marge de la memòria col·lectiva. Noves veus sorgeixen de la penombra històrica i demanen la nostra atenció”

Arthur Schlesinger

Per completar la commemoració dels tres-cents anys de l’11 de setembre de 1714 a Vilassar, presentarem un vilassarenc que participà en la batalla de l’11 de setembre i s’hi deixà la pell. No és l’únic: Recordem Francesc Bassols i Rafart, el propietari del mas Rafart, capità de la Coronela, la milícia ciutadana, que morí al front de la seva companyia en la matinada de l’11 contraatacant pel convent de sant Agustí. Però el que ara presentem és un voluntari ras, sense galons, dels que no surten als llibres, però varen combatre amb un entusiasme i empenta que possibilitaren la defensa èpica enfront del setge. Ells, la gent corrent, són la clau de la resistència.

Es tracta de Francesc Pons i Arenas i Puig, un fadristern del mas Pons i Arenas. Aquest mas era on ara hi ha la residència hospital de Sant Pere, tot i que originalment vivien al carrer del castell, l’actual carrer d’Àngel Guimerà, crec que a l’actual número 46 –casa de la meva família– que aixecaren el 1519, tot i que alguns estudiosos opinen que era al número 37 davant de la ferreria (em sembla que acumularen totes dues). Durant els segles XVI i XVII els Pons foren una nissaga de menestrals que a l’enllaçar amb els Arenas heretaren la ferreria de distret –una concessió feudal que depenia dels senyors del castell– a canvi d’arrossegar el cognom i formar el compost Pons i Arenas. La ferreria estava situada enfront de l’actual porta del castell juntament amb la casa citada del número 37, on actualment arranca el carrer del Marquès de Barberà. Els seus pares foren el ferrer –el darrer de la nissaga– Pau Pons i Arenas i Roure (1639-1694) i la seva mare Maria Anna Puig, filla d’un notari mataroní. Però amb un matís: l’enllaç dels seus pares era en segones núpcies dels dos. El seu pare acumulà un patrimoni agrari, creà un vincle amb ell i a partir d’aleshores els seus hereus descendents ja constarien com a pagesos.

Però Francesc no era el primogènit, no li corresponia l’herència. L’establiren a ciutat com a aprenent i li cercaren un ofici ascendent, el d’argenter. Superà la passantia del gremi l’any 1700. La seva botiga era al carrer de l’Argenteria, amb sortida també a la volta de Sant

7

Francesc, el rovell de l’ou del gremi. Era el primer de la família, però no de la xarxa d’enllaços familiars. Hem detectat un notable grup o xarxa d’argenters establerts a ciutat sorgits del Vilassar de l’època que s’introdueixen successivament en l’ofici: Francesc Boquet i Gurri, fadristern de can Boquet, casat el 1686 amb la filla de Pere Vives, un argenter barceloní probable descendent dels Vives de Vilassar, passà la passantia el 1687, té casa amb botiga al carrer dels Mirallers i mor el 1713; el nebot d’aquest Francesc Boquet i Tolrà que passà la passantia el 1708; els diversos Massiques com Fèlix Massiques amb passantia de 1697, Jaume Massiques que passà la passantia el 1721 (el 1745 entregà una copa feta per ell per a la nova església del veïnat de mar) i Francesc Massiques amb passantia de 1741, Salvador Verivol i Isern que superà la passantia el 1727, Josep i Marià Masriera i Manuel Rafart i Masriera del veïnat de Cabrils establerts a Mataró on fundaren una notable nissaga de joiers...

Amb l’entrada i proclamació de l’arxiduc el 1705, Francesc s’identifica amb l’austriacisme fins al punt que detectem com proporciona dos canelobres de plata de 32 onzes i mitja per al guarniment del palau reial de l’arxiduc. Però sobretot el trobem el 1713 com a soci de la companyia mercantil que forma amb diversos courers per “lo arrendament de la fàbrica de rals de dosos de la Seca Real de la present Ciutat en lo mes de Setembre prop passat a raó de nou sous y tres per march per los Ex

ms y fide

ms Señors Deputats”, en la qual ell exerceix

de “agent y factor per a comprar la plata necessària per dita fàbrica”. Aquesta participació no és citada fins ara, ja que es fa després del tractat d’Utrecht, quan els aliats ja han abandonat i Barcelona resisteix sola davant el setge. És un servei al país per ajudar a finançar la defensa, que els deixà unes lleugeres pèrdues de quaranta lliures. Podem llegir entre les deliberacions del Consell de Cent, “Consérvase el inventario de la plata que dió la Diputación, y no figura pieza alguna que denote mérito artístico...”. També la ciutat aportà la seva plata, excepte la necessària per al culte i les masses dels consellers. Felip Mateu i Llopis en un conegut article publicat el 1932 afirma: “en les encunyacions de 1712 com en les dels dos anys següents... hi va haver frau en el just pes en la major part de les peces conegudes”: Amb les necessitats de la defensa, res d’estrany que ratonegessin el pes per produir el màxim de moneda possible. El valor de la moneda entregada pujà a 6.050 lliures. Suposa la darrera emissió de moneda de l’estat català sobirà, els darrers rals de dos, coneguts popularment com a pecetes carolines, el precedent etimològic de la pesseta que instaurarà el 1868 el ministre català Laureà Figuerola com a moneda espanyola, vigent fins al 2002.

Vàrem detectar en el llibre d’òbits de la parròquia de Vilassar el seu funeral celebrat el 27 de novembre de 1714: “Ofici semidoble per lo q

m Francisco Pons y Arenas, Argenter ciutadà de

Barcelona, lo qual segons se creu morí en Barcelona lo dia onze de setembre de dit any en lo avans se donà a la dita ciutat per no averse trobat son cos fins ara”. Hem tingut sort i hem localitzat el seu testament que dictà al notari Pau Cabrer el 9 de setembre en previsió del fatal desenllaç “per los perills a que se exposava muntant y entrant las guardas de la present Ciutat en lo rigor del siti pròxim passat”. El notari el feu públic el 22 de setembre i explica “lo dia que las tropas de N

re Rey y Señor Felip quint (que Deu guarde) avansaren y entraren a la

present ciutat, dit Franco

Pons y Arenas restà mort en lo Baluart de Llevant”. Precisament, entre els llegats pietosos trobem el citat “ofici en la parròquia de S

t Genís de Vilassar tocant

las campanas...”.

El baluard de Llevant fou un dels primers objectius de l’assalt borbònic de la matinada de l’11 de setembre. A un quart de sis els atacants van poder coronar la bretxa de Molins i marxant per la muralla van ocupar la de Carnalatge. Des d’aquests punts van poder entrar tropes al recinte, que es van afanyar a atacar la rereguarda dels baluards de Llevant i de Santa Clara. Els defensors de Llevant van ser exterminats.

8

¿Els seus successors? Continuaran en l’ofici i formaran una impressionant xarxa d’argenters barcelonins. Francesc s’havia casat amb Eulària Elias, filla d’un fuster barceloní. Els seus cunyats eren els també argenters Francesc Vicens i Josep Roca. El seu fill Francesc casà amb la filla de l’argenter Jaume Nadalcreus (originari de Teià) i aprovà la passantia del gremi el 1725, el fill Salvador enllaçarà també amb la filla d’un argenter i superarà la passantia el 1734, la filla Eulària maridà amb l’argenter Baltasar Bertran, la filla Teresa amb l’argenter Josep Pol... Deixà com a hereu el seu fill primogènit Francesc i establí uns llegats de dues-centes dobles d’or per a cadascun dels tres fills –aparents... ja que els fills pactaran que l’herència no donava per a tant i els reduiran a la meitat–. Aquest Francesc hereu seguirà la botiga familiar, cada cop més important, a més d’introduir-se en altres negocis com el 1747 en què el trobem com a soci d’una companyia “per comprar draps y carnassars per fabricar paper en las fàbricas que... tenen y fan treballar en lo present Principat, com y també per vendre y beneficiar lo paper a Càdiz, Cartagena y demés paratges...”.

¿Recuperar el passat? És un exemple més de l’empenta mercantil sorgida amb la generació de 1680 o de Feliu de la Penya, la qual opta majoritàriament per l’opció austriacista... que perd la guerra, però reprenen l’embranzida al llarg del set-cents, tot acomboiant la fenomenal ascensió econòmica del Principat dels segles XVIII i XIX... Creiem que recuperar la seva memòria ajuda a reconstruir una imatge molt més fidedigna del setge de 1714, els precedents i les conseqüències. Com explica David Lowenthal (El passat és un país estrany, 1983), “El passat no està mort, ni tan sols està adormit. Una gran quantitat de records i de documents, de relíquies i de rèpliques, de monuments i de fets memorables, habiten en el més fons del nostre ésser. I segons nosaltres els reconstruïm, el passat ens reconstrueix a nosaltres.” I ens permet identificar-nos millor i entendre més bé el moment actual.

9

Botons

Vicky Llongueras

L’autora ens parla de l’origen i evolució dels botons i de com les societats al llarg de la història han expressat artísticament una peça que ara veiem com a mer objecte

funcional

Al Rei Sol li agradava regalar botons a les seves favorites

¿Qui no té a casa un pot amb botons? Com que són petits i senzills no ens hi fixem gaire i quan cauen de la roba els fiquem en qualsevol contenidor on probablement restaran oblidats i no n’eixiran mai més. L’abundància d’aquest material fa que ens els mirem amb indiferència, com objectes d’un valor funcional solament. Al nostre país no hi ha gaires col·leccionistes de botons; en canvi, a d’altres països hi ha una més que notable fal·lera per col·leccionar-los.

Actualment la moda funcional prima més el disseny i la tela i deixa els botons en un discretíssim lloc per complir solament la funció que se’ls demana, però no sempre ha estat així. En el passat la moda dictava altres estils i la indústria del botó responia amb botons que eren vertaderes obres d’art.

Els primers botons que es coneixen daten del neolític i probablement servien com a adorn, eren segells i insígnies més que no pas per cordar la roba. Els grecs i romans feien servir grans botons per frunzir la tela de les túniques i togues i els bàrbars subjectaven les seves capes amb tanques en forma de botó.

Cap al segle V i l’arribada de l’Alta Edat Mitjana, el botó rarament es feia sevir si no era per a la funció abans descrita, perquè els vestits tant d’home com de dona eren amples i folgats però a mesura que avancem en el temps en els segles XII i XIII, els vestits es van ajustant al cos i els botons comencen a prendre importància.

En el Renaixement sorgeix el concepte de moda tal com avui l’entenem, la costura s’especialitza i apareixen a Itàlia els vestits més rics i espectaculars de la història, els botons es comencen a usar com a element decoratiu elaborats en or, plata i pedres precioses, i resten només a l’abast de la noblesa. Francesc I de França (1494-1547) es va presentar a la cort d’Anglaterra amb un vestit de vellut negre on hi havia cosits 13.000 botons!

El segle XVII és l’edat d’or dels botons i són els més desitjats pels col·leccionistes pel treball i mestria de les seves creacions. Lluís XIV i la seva cort estableixen l’estàndard: or, diamants i gemmes; brocats amb fil de seda, or i plata combinats amb puntes fins al més intricat detall. Al Rei Sol li agradava regalar botons a les seves favorites. La rivalitat per exhibir el joc de botons més fi significava contractar els millors artesans de tots els oficis, ceramistes, pintors, orfebres, teixidors. Els sastres francesos van començar a fer botons de rosca per als uniformes militars, eren petites boles de fil que funcionaven molt bé i eren econòmics, però els fabricants de botons es varen Botó de capa

10

indignar i instaren el govern a promulgar lleis que perseguien i multaven els sastres que utilitzaven aquests botons. Eren un signe diferencial entre la noblesa i la plebs.

Al segle XVIII a Anglaterra floreix la indústria del botó, s’experimenta amb nous materials com l’acer, el jaspi, el coure, el peltre i la ceràmica. La Revolució Industrial de finals del segle XVIII i XIX fomentà enormement aquesta indústria, els encunyadors van arribar a ser tan importants a la Gran Bretanya que estava prohibida l’emigració per la por que els secrets de fabricació sortissin a l’estranger, com així va ser: els plànols varen sortir de contraban fora d’Anglaterra i empreses d’Attleboro, Massachusetts i Waterburi, Connecticut, es varen convertir en els centres americans del botó de metall.

Fins a mitjan segle XIX els botons eren un atribut exclusivament masculí, però la reina Victòria d’Anglaterra els va adaptar al seu vestuari i va establir la moda que va impulsar el seu estil arreu del món. La mort del seu marit el príncep Albert el 1861 va sumir la reina en una profunda desolació i es va iniciar un període de dol que va durar quaranta anys. Tota l’època victoriana tardana ha estat descrita com el culte al dol, que ha influït en les convencions socials, la moda, i molts aspectes de la vida. Els vestits es tornen negres i els botons de cristall d’aquest color imitant l’atzabeja es produïen a pilons. També durant el seu regnat sorgeix el “botó i l· lustració” representant passatges d’operetes,

novel·les, mitologia, poemes i personatges d’il·lustradors de l’època. Aquest botons són molt apreciats pels col·leccionistes. Després de l’exposició de Viena el 1873, es comercialitzen els botons Satsuma, de ceràmica pintats a mà, fets a Kyoto per a la exportació, ja que tradicionalment els japonesos no usaven botons en la seva roba.

Al segle XX, a l’època anterior a la Primera Guerra Mundial sorgeix l’Art Nouveau, creix la indústria de la plata a Anglaterra i els col·leccionistes busquen els botons en aquest metall amb el distintiu del contrast. Les dames de l’alta societat porten grans botons de capa amb pedres de cristall en les capes de nit i en els abrics d’etiqueta. El 1918 s’acaba la guerra i el període dels “botons antics”, pels col·leccionistes. Des d’aleshores la producció massiva esborra d’alguna manera un passat marcat per la distinció de classes, modes i moments històrics que enaltiren els botons. A casa nostra, per la secular pobresa del país, no es troben botons de gran qualitat ni disseny. A començament del segle XX la roba es cordava amb gafets o botons folrats de tela fets a mà perquè comprar botons era un luxe per a la majoria. La guerra i la postguerra empobreix, si més era possible, el país, i els materials en què es feien els botons ho reflecteixen a bastament. Serà cap als anys 60-70 quan algunes firmes de moda barcelonines afegeixen valor a les seves creacions incorporant botons dissenyats expressament per a les seves peces. Actualment es fabriquen botons pensats exclusivament per a col·leccionistes.

Fonts: Buttons, Nancy Fink and Marialize Ditzler

The Collector’s Encyclopedia of Buttons, Sally C. Luscomb

Botó de Vidre negre

11

Contes amb un tast de català

Hi ha un home que sempre diu que no a tot, a la vida. No. No. Aquest home que sempre diu que no, té una cosa a la qual diu que sí: sí a una cervesa, sí a unes tapes, sí a un dinar... L’home que sempre diu que no, no paga mai res. Ni un cafè. Sempre és l’últim d’aixecar-se de taula: ¿oh, ja està pagat? ¡Vaja!

(Incís del narrador: ¡Quin morro!)

L’home que sempre diu que no només1 ho fa per alliçonar: això no es fa, això no es diu, t’has

equivocat... L’home que sempre diu que no només ho fa per sobreposar-se2: jo no ho hauria

fet, jo no hi hauria anat, jo no hauria callat... L’home que sempre diu que no diu que ho fa per amistat i per amor i per delicadesa i ganes de compartir

3 els seus coneixements sobre la

vida. L’home que sempre diu que no, no s’ha equivocat4 mai en cap decisió perquè sempre

ha sabut trobar el millor recurs o la millor solució per sortir-se’n.

(Incís del narrador: ¡Ha!)

L’home que sempre diu que no està fotut de salut, divorciat, a l’atur i sense prestació. Assisteix

5 a actes socials multitudinaris, escolta tots els discursos polítics, i de tant en tant

enganya alguna puta.

L’home que sempre diu que no, no és conscient d’haver d’aprendre res, ni tan sols

d’aprendre a dir que sí, com ho fa la gent que alliçona:6 sí, sí, és clar... li responen.

Aquest home camina un dia pel carrer. El primer amic que es troba li diu que s’ha equivocat en llogar la casa que ha llogat; el següent amic amb qui es creua, li diu que per què vol vendre el cotxe, que s’equivoca si es pensa que el vendrà tan de pressa; el tercer amic amb qui coincideix al bar li diu que s’ha equivocat en obrir un negoci de vins al poble; i el següent amic, li diu que sí, gràcies per la cervesa.

Un altre dia, aparentment, normal, l’home entra al bar de sempre.

¡Setena entrega de contes! En aquest número el nostre protagonista és un

home que sempre diu que no, un no a tot (¡o no!). La vida és una capsa de

sorpreses i, si no, veieu què li passa quan no diu que no.

Noemí Molinero Notó

L’home que sempre deia que no

12

Tothom s’ha equivocat i ha agafat el paraigua, si ja no plou, ¿on aneu, exagerats?

(Incís del narrador: “Qui riu l’últim, riu millor”)

Alça el cap i pregona les condicions del contracte bancari que acaba de firmar,7 una ganga,

sense comissions, sense mediadors, esteu tots equivocats amb els vostres bancs, ja us passaré el meu contacte...

–¿Ho celebrem, doncs?

–I tant, porta cava, vinga.

–¿I no menjarem res?

–Sí, esclar, una broqueta d’aquestes, aquestes altres, aquelles d’allà, porta unes tapes d’ensaladilla i olives, i bosses de patates per als nens.

–¿Has vist les tapes de cranc? Fresc, acabat d’arribar d’Arenys.

–I tant, uns crancs i unes navalles.

Tot aquell aperitiu resta8 sobre la taula només uns minuts. A poc a poc va desapareixent dins

dels estómacs. La gent riu, brinda. L’home que sempre diu que no està content.

A mesura que desapareix el cava i les tapes s’acaben, la gent també marxa:9 uns a fer el

dinar, els altres a casa d’uns amics, o de familiars, o bé a dinar fora.

L’home que sempre diu que no es queda sol. El cambrer s’asseu al seu costat:

–Apa noi, gràcies per tot. Fins demà.

–¿On vas? S’ha de pagar tot això...

–No, no crec. Ho deu haver pagat el J.

–No.

–Doncs el S.

–No.

–Doncs ho deu haver pagat l’A.

–Tampoc.

(Incís del narrador: “¡apa, xaval, que em sembla que t’han enxampat!”)

De sobte, un tro peta davant del bar, seguit d’un llamp, i una pluja abundant comença a

caure, la qual es transforma ràpidament en granit,10

en pedres de

la mida d’una nou. El clavegueram no pot engolir la quantitat

d’aigua que cau. Les rieres estan desbordades. Per sort, tothom

és a casa ben acompanyat o al restaurant en un dinar social.

Excepte l’home que sempre diu que no, que no té diners al nou

compte bancari, ni du paraigua, ni té amb qui dinar.

13

Avui parlarem de sinònims, mots que considerem alternatius quan no volem repetir la mateixa paraula en un text. Tot i que no sempre els sinònims són paraules al cent per cent equivalents, són un recurs prou útil per enriquir la llengua catalana. El mot sinònim ve del llatí tardà del segle XV, synonymos, i aquest del grec synṓnymos, de sýn 'conjuntament' i ónoma 'nom'. Els diccionaris de sinònims recullen mots que tenen el mateix significat que un altre, però sovint veiem que hi ha paraules que no encaixen gens en un context determinat. I això és el que en bona part veurem en tan sols 10 exemples. Com haureu vist, al llarg del conte hem marcat en negreta i amb un número al costat dret els mots que volem comentar. A continuació teniu els comentaris de cadascuna de les marques numerades que hem fet al llarg del conte.

1.només: “L’home que sempre diu que no només”. El mot només també té com a sinònim solament, sols, tan sols. La combinació no només és tan correcta com no solament, no tan sols, no sols.

2.sobreposar-se: “L’home que sempre diu que no només ho fa per sobreposar-se”. En

alguns contextos podríem dir-hi (auto)controlar-se, (auto)superar-se, perquè sobreposar-se vol dir ‘fer-se superior a les adversitats, als obstacles, als propis impulsos. (Tens massa por de caure, mira de sobreposar-te).

3.compartir: “L’home que sempre diu que no només ho fa per amistat i per amor i per

delicadesa i ganes de compartir els seus coneixements sobre la vida”. Dels sinònims adjudicar, assignar, concedir, dispensar, distribuir, repartir, un dels més adequats és dispensar.

4.equivocar-se: “L’home que sempre diu que no, no s’ha equivocat”. Dels sinònims

confondre, errar, fallar, quin triaríem? El que ens va millor és errar-la, ¡no errar! Fixem-nos que el pronom la no es refereix a res en concret, i això ens demostra que és una expressió lexicalitzada, una frase feta.

5.assistir: “Assisteix a actes socials multitudinaris”. Tenim els sinònims ajudar, auxiliar,

socórrer, i també complir, prestar servei, servir. No en triaríem cap d’aquests, perquè l’únic que hi escau és anar-hi.

6.alliçonar: “com ho fa la gent que alliçona”. Tenim els sinònims blasmar, cantar les

quaranta, clavar crits, donar una repulsa, esbroncar, escridassar, estirar les orelles, renyar, reprendre, sabatejar. De tots aquests, podríem triar estirar les orelles, o renyar.

7.firmar: “Alça el cap i pregona les condicions del contracte bancari que acaba de firmar”.

Joan Abril Español

Un tast de català

14

Tenim a com a sinònims signar o subscriure. 8.restar: “Tot aquell aperitiu resta sobre la taula només uns minuts”. De restar tenim fins a

5 significats o camps semàntics: 1. conservar-se, durar, mantenir, resistir, seguir; 2. deduir, sostreure, treure; 3. esperar, romandre; 4. extreure, treure; 5. quedar, romandre. El més adequat és el 5.

9.marxar: “la gent també marxa”. També tenim 5 camps semàntics: 1. abandonar, deixar;

2. acudir, venir; 3. anar-se’n, eixir, partir, sortir; 4. anar, avançar, camejar, caminar, circular, deambular, fer camí, fer via, gambejar, passejar, rondar, transitar, vagar; 5. escapar, escapar-se, escapolir-se, esquitllar-se, fugir, pirar (vulgarisme), volar (figurat). De tot aquest reguitzell de sinònims, és clar que el camp 3 és el que s’hi adiu més.

10.calamarsa: “i una pluja abundant comença a caure, la qual es transforma ràpidament

en calamarsa”. Sinònims: granís, granissa o pedra. Per cert, la paraula “calamarsa” ve d’una base cèltica, caria martia ‘pedres de març’.

15

Temps de Poesia

Tú eres mi vida, tú eres mi muerte,

tu hermosura me ilumina, y tu

condición me enloquece…

eres mi mayor tesoro donde guardo

el corazón, la que da luz a mi vida,

con lujuria, con pasión y con amor.

me tienes loco perdido, ya no sé ni donde

toco, no sé si piso en la tierra, ó si

estoy en una nube rosa, lo cierto y

verdad es que floto…

mi vida es un desenfreno que guardo

en mis pensamientos, muy dentro del

corazón viviendo en mis sentimientos,

con todo el fuego en el cuerpo, tú eres mí

fuente divina, la fuente de mi energía donde

recargo las pilas y también las baterías...

donde mi vida recupera la fuerza, la ilusión

y la alegría, las ganas de vivir y también

la fantasía, con la pasión de vivir tu vida

junto a la mía; vivamos nuestra ilusión el

resto de nuestros días, sin tener preocupaciones

Cristóbal Fernández

Amores de Fantasía

16

que nos amarguen la vida, y vivamos llenos de

euforia, de pasión, de amor y también que

no nos falte un poco de fantasía.

Cristóbal Fernández García – (septiembre 2012)

Miren Necane

¿Per què a mi?

Una paraula que mai hauria volgut escoltar: “tens càncer”;

com una gerra d’aigua gelada ha caigut damunt meu.

De cop em pregunto trasbalsada per què, per què a mi ?

Sento que passen mil imatges diferents, irreals ... conegudes

mil preguntes que cauen al buit, en aquest instant

el món s’enfonsa sota els meus peus, sento dolor, ràbia ...

em sento una dona abatuda per les paraules del moment.

Però l’actitud a partir d’ara és important i lluitaré, lluitaré,

vull batre tots els assalts fins al final del combat.

Vull plantar cara al càncer sense l’ombra de la por.

Vull sentir el caliu, comprensió i companyia dels meus estimats

i així em donaran força cada matí per gaudir

de coses insignificants però que per a mi seran molt importants

com sentir l’aroma al matí d’una tassa de cafè fumejant.

Sempre, davant les contradiccions que ens reserva la vida

he sigut molt positiva i ara que sóc l’afectada amb més raó

i amb amor un missatge us vull donar ....

l’esperança és l’últim que es perd a la vida

i me l’aprecio massa per no lluitar !!!!!!

Miren Necane, juliol del 2010

17

Voltaire va escriure:

Un dia tot anirà bé :

Heus aquí la nostra esperança

Tot va bé avui:

Heus aquí la il·lusió

18

Sessions del Club de Lectura de la Biblioteca

Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer

Aquest trimestre el Club de Lectura de Vilassar de Dalt ha tingut uns llibres molts

interessants, com així també uns voluntaris excepcionals per dirigir la tertúlia. El 17 d’octubre

va venir Josep Maria Altés a presentar el llibre de Xosé Saramago, Les intermitències de la

mort; El 21 de novembre la Sr. Blanca Bravo ens va ajudar a comentar el llibre Crónica de

una muerte anunciada, de Grabriel García Márquez. I finalment, el 19 de desembre va venir

la Sra. Montserrat Fons, per parlar sobre el llibre La lladre de llibres, de Markus Zusac.

Ara entrarem en detalls de cadascun dels llibres.

Les intermitències de la mort per Xosé Saramago

En aquest llibre, la mort és protagonista. La qual

decideix deixar de fer la seva feina. És a dir, des

d’ara, en un país concret (com a faula) la gent

deixarà de morir. Esquivar la mort es torna un malson. Per una part, uns hi

surten guanyant, com les asseguradores, la “maphia”. Per l’altra, és un

problema dels que no s’acaben de morir i queden malalts per sempre: les

famílies, els hospitals; les funeràries s’arruïnen…Per al govern del país, el

rei i l’església també és un bon trasbals. A les fronteres hi ha problemes

amb la gent que la vol traspassar-la. Amb tota la situació es crea un cercle

viciós de corrupció. La segona part del llibre, la mort decideix actuar, però avisant per carta

als seus futurs clients. Aquí la trama canvia i la mort vol conèixer en persona d’un violinista i

el seu gos. Hi ha moments molt tendres.

En l’opinió general, va ser una mica dur d’entrar en la lectura, per l’estil com està escrit.

Sense signes de puntuació. Però va destacar el truc de la ironia i la situació tan surrealista de

la trama. Saramago, malgrat aquest tema, cru, que ens mostra com és la societat dels

homes, ens vol donar amb aquest llibre un missatge d’esperança. Ens vol prevenir de la

recerca desaforada de l’eterna joventut, parlant de les febleses i la grandesa de la vida, del

valor de la vida humana.

Crónica de una muerte anunciada per Gabriel García Márquez.

La màgia de l’escriptura de G. García Márquez et sedueix des d’un

principi. Impactant, punyent. Sabem de bon començament que el

protagonista, Santiago Nasar, és mort; i el que vol esbrinar el cronista

19

de tot aquest relat és la cadena de casualitats que van fer que no

s’evités aquest assassinat. Tothom sabia qui seria la víctima, qui

eren els venjadors. Ningú desitjava que passés. Malgrat tot, des

del principi sabem quin és el resultat. L’autor ens mostra una

societat ancorada en unes tradicions i convencions molt

arrelades. On l’honor i la diferència de classes està mol marcada.

Qui vulnera aquests “codis” ha de pagar-ho. Tot el poble està

pendent de l’arribada del bisbe, però mentrestant, la truculència

de la trama transcorre com si res, com aquell que ho explica com

si “aquí no passa res”. La mort es produeix cruelment, com si fos

la matança del porc, davant de tothom, a la plaça del poble.

Al llibre hi surten cinquanta-un personatges. És una novel.la

policíaca al revés, en la qual els lectors ens convertim en

investigadors. És impressionant com l’autor ens manté amb l’ànim en suspens fins al final.

On la visió de cada personatge és un mirall de la societat i tot aquest trencadís forma la

trama del llibre. A tots ens va sobtar com la màgia i a la vegada el realisme més punyent

queden barrejats magistralment, no es podria esperar res més d’aquest excepcional escriptor

llatinoamericà. I el mèrit és que es va inspirar en un fet real. I Gabriel García Márquez hi posa

la seva pàtina de surrealisme suspès en la més crua realitat.

La llladre de llibres per Markus Zusac

Markus Zusak és el pseudònim d'un fill de pares jueus que van viure a

l'Alemanya nazi després d’emigrar a Sidney, on va néixer i viu l’autor. Les

històries dels pares han format el substrat des d’on s’ha edificat el llibre, el

primer que Branko Cincovic –el seu nom vertader– escriu per a un públic

adult. La novel·la ha estat molt premiada i se n’ha fet una versió

cinematogràfica que ja tenim als cinemes a

partir de gener.

La moderadora destaca l’originalitat del plantejament de la mort

com a narradora (de bon principi costa d’esbrinar). El llibre ens

mostra el punt de vista dels alemanys que estaven contra el

nazisme, concretament els veïns d’un carrer d’un poble prop de

Munich. La trama del llibre està construïda amb uns personatges

entranyables. La protagonista és la Liesel, una nena que va a

casa d’uns pares adoptius, traumatitzada per fets inherents a la

guerra. El llibre ens mostra la maduració de la Liesel, a través de

la importància de les paraules, que va adquirint al llarg del llibre

gràcies a l’aprenentatge de la lectura. L’amor incondicional del

pare adoptiu és molt important en aquest aprenentatge de la lectura i finalment de

l’escriptura. Altres personatges que envolten la Liesel tenen la seva manera de comunicar-se,

com per exemple el llenguatge barroer de la mare, la qual, malgrat les aparences, té un gran

20

cor. Els participants a la tertúlia valoren la inesperada complexitat de la trama, que es

construeix en tres històries, encabides una dintre de l’altra com les nines russes. Zusac usa

un llenguatge metafòric i poètic, on els colors i el poder de les paraules sempre estan

presents com a estímul perquè la protagonista tiri endavant, malgrat les dificultats. Els regals,

sense valor material, però rics en sentiments, la solidaritat i el valor de ficar-se al lloc de

l’altre fan néixer una gran amistat amb un jueu. Aquesta amistat té per a la Liesel un valor

incommensurable en els temps durs d’aquella època. Les sensacions vives com el fred, la

gana i la por fan que la percepció de perill quedi mitigada per aquest coixí humà escalfat

d’amor. Les paraules són per al personatge de la Liesel l’esperança, el refugi i el mitjà per

madurar com a persona.

Aquesta és la grandesa de la Literatura: A partir de diferents realitats crea mons des de la

realitat viscuda o de la qual l’autor ha sentit a parlar. Tot pot esdevenir literari i aquest autors

han tingut la màgia d’atrapar-nos en el seu món.

TROBADA DELS CLUBS DE LECTURA DEL MARESME AMB L’ESCRIPTOR SEBASTIÀ

ALZAMORA

El passat dia 7 de novembre del 2013 tingué lloc al Teatre Principal d’Arenys de Mar aquesta

trobada que convoca anualment la Gerència del Servei de Biblioteques de la Diputació de

Barcelona. Enguany es presentà el llibre Dos amics de vint anys, de l’escriptor Sebastià

Alzamora. L’acte es va fer en el marc de la celebració de l’any Espriu.

La directora de la Biblioteca, Mercè Cussó, va parlar del text i en destacà el següent: “El llibre

relata en primera persona, com si fos l’Espriu mateix, la mort de seu amic íntim, Rosselló-

Pòrcel, al sanatori del Brull. Aquest darrer episodi de la vida del jove poeta mallorquí serveix

de punt de partida per recordar la relació entre els dos escriptors des que es van conèixer.

De la mà dels records de Salvador Espriu el lector viatja a bord del creuer “Ciudad de Cádiz” i

coneix l’amistat comuna d’Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola, entre altres”.

LLIBRES DEL PRIMER TRIMESTRE DEL 2014

16 de gener: PILOTA DE SET de Joan Pinyol

20 de febrer: L’ ELEGÀNCIA DE L’ERIÇÓ de Muriel Barbery

20 de març : PERFUM D’ALMESC “HISTORIES DE VALLS” de Montserrat Morera

21

Carles Corbalán i Comas

Un jove, molt jove empresari, només té 24 anys.

Participatiu en mil coses, decidit, inquiet (un munt d’idees li ronden pel cap), voluntariós i quan parles amb ell, la sensació és... que té les coses molt clares.

Quan vaig contactar amb en Carles per proposar-li de ser el personatge de la revista de febrer, la seva resposta va ser gairebé immediata, no exempta de sorpresa..., però sense dubtar .

¡Ostres ! (va dir), si a vosaltres us sembla que pot ser interessant que jo sigui el Personatge del mes de febrer... per mi encantat.

Remenem un parell d'opcions per veure'ns el dia l'entrevista i... és clar... vam quedar al Casal.

Eren les 11.30 h del matí i quan vaig arribar em vaig trobar en Carles, dalt d’una escala (bastant alta, per cert) traient bombetes dels focus de sobre l'escenari del teatre.

Va baixar, ens saludem i vam anar a seure en una de les files del pati de butaques.

Comencem a parlar i li pregunto :

Carles, tu ets de Vilassar de Dalt, parla’ns una mica de la teva família, els teus pares...

¿són catalans? ¿Tens germans o germanes?

En Carles comença a explicar-me... La meva mare Roser Comas és catalana de Premià de Dalt, el meu pare, Pere Corbalán, és de Cehegín, un poble de Múrcia. Com molts murcians de llavors, ell va arribar amb 18 anys a Catalunya, i es va posar a treballar a la fàbrica tèxtil de Premià de Dalt, aquí va conèixer la meva mare i es van casar .

Un dels llocs on van viure va ser en els pisos de la Via Augusta, aquí a Vilassar. Tinc un germà, Pau, que em porta 8 anys i després vaig arribar jo... , En principi, per aquesta diferència d'edat, em deixaven una mica al marge, jo era el germà d’en Pau. A l’hora d’opinar semblava que no comptava gaire, i això a mi... em fumia bastant. Quan tenia 5 anys vam anar a viure a Cabrils, però vaig continuar estudiant a l’IE Sant Jordi, després a les Escoles Pies de Mataró i més tard vaig ingressar a la Universitat Pompeu Fabra, on vaig cursar Direcció d'Empreses.

Personatges ...

Rosachely Roa

22

Això sí, tots els meus amics es movien per Vilassar. I... és clar, com que el meu germà ja no viu aquí, ara quan ve és a ell qui li diuen, escolta... ¿tu ets el germà de Carles, oi?

I en Carles riu...

Veus, li dic , ¡els temps canvien! Parla’m dels teus treballs...

Vaig treballar a Atrapalo, i com que sóc una persona inquieta, encara que estava molt a gust, vaig fundar a Vilassar la meva pròpia empresa... Kitxalla Lleure, amb una persona involucrada al màxim, que és Gerard Abril. Tots dos ens complementem perfectament a la feina.

Vam creure que era una cosa que podia tenir el seu temps i no sabíem quant podia durar, i ja veus, ja hem fet 3 anys!

Però Carles, tu ets una persona que li agrada l’esport, les activitats per als nens és una cosa que ja véns practicant des de moltíssims anys, estaves i estàs a l’Esplai, El Cau, jugues a futbol, fas treking, toques la guitarra, t'encanta la música, t’agrada viatjar, fas teatre, a més ets un manetes per als temes de manteniment... ¿Potser tot això et va portar a pensar que podies desenvolupar un negoci propi, amb tot aquest

conglomerat d'accions ?

Doncs sí... Sóc una persona amb moltes inquietuds, i això d'estar 8 hores tancat en un cercle sempre igual arriba a ser una mica aclaparador, m'agraden els espais lliures i Kitxalla em permet fer, pensar i coordinar noves activitats que versen sempre al voltant de l'educació dels més joves. No fent només de pont entre uns pares que per qüestions gairebé sempre de treball no poden dedicar-los tot el temps que voldrien, sinó a emprar mètodes perquè qualsevol nen es trobi a gust i involucrat en qualsevol tipus d'activitat.

¿Esteu interessats a intentar noves fórmules dins de la pedagogia?

Sí, amb l'equip de monitors, fem un constant reciclatge de sessions de treball, que impliquen objectius comuns, pedagogia, nous projectes, educació, renovació.

El meu desig és que Kitxalla Lleure es reafirmi dia a dia, que puguem ser coneguts aquí i fora de Vilassar, i que els nostres mètodes i fórmules en l'educació interessin en altres llocs.

En definitiva, voldria que fos l'empresa de la meva vida!

En aquests moments ets el president del Casal... ¿com has acabat sent el

presi... ?

Bé , l’Isa Bot feia molts anys que era presidenta i va decidir retirar-se. A mi no és que em posessin a "dit", jo mateix em vaig oferir per a això, i en això estem.

La veritat és que porto molt temps col·laborant amb el Casal, fent de tot una

23

mica, manteniment, decorats, com a actor, etc . És una cosa de la qual gaudeixo moltíssim . Amb en “Jofre” ens entenem molt bé. ( “Jofre” és un altre dels grans col·laboradors del

Casal al costat d’en Carles) .

¿Tens moltes i noves expectatives per al Casal ?

Quan comences des d'un altre pla una activitat, sempre penses en coses diferents, nous convenis amb l'Ajuntament, fer que El Casal segueixi sent amb més força el teatre del poble, en el qual et sents com a casa, una cosa molt propera, i que alhora pot ser el complement ideal per al gran Teatre que és la Massa, amb el qual mantenim un bon "rotllo", que segur que ens permetrà tirar endavant coses complementàries .

Aquí, en Carles fa una entonació especial quan diu...

El proper any ha de ser i serà molt especial. El Casal compleix 125 anys d’història i això s’ha de celebrar de manera única, són molts 125 anys!

Li dic..., ¡segur que serà genial!

Estic convençuda que es poden complementar moltes activitats, com assaigs,

presentacions de format no tan voluminós com podria ser a la Massa, ¿no creus?

I tant, presentar petites companyies que pel seu limitat poder adquisitiu han de decantar-se cap a espais més petits, projeccions, teatre infantil, xerrades , presentacions, etc.

He vist que també estàs acudint a classes d'Aula de Teatre a Can Rafart. ¿També

serà una més de les activitats de Kitxalla ?

Bé, de moment el que fem és el control dels nens que s’apunten, i canalitzar el tema "petits" . Però, ja veurem com acabarem...

M'has dit moltíssimes coses en les quals estàs ficat. ¿Alguna cosa més?

Doncs... la veritat és que els caps de setmana... la meva feina és de recepcionista en un Hotel de Viladrau. És una forma d'ajuda per al lloguer...

¿Alguna vegada descanses, Carles?

La veritat és que... algun dilluns estic una mica cansat i sembla que costa començar, però la il·lusió i les ganes poden més que una altra cosa. Així que... ¡endavant!

De vegades sentim comentaris (segurament, alguns amb raó) que diuen que la joventut està desmotivada, no estudia perquè pensa que no tindrà feina, i no se sent més que parlar de la gran crisi. Sí, d’acord, però veient i escoltant en Carles, un noi de 24 anys, amb una carrera acabada, emancipat d'una forma senzilla, sense pretensions, que sembla que no se li acaben les idees, amb la seva pròpia empresa i lluitant dia a dia per seguir endavant, i col·laborant de forma desinteressada en un

munt d'entitats del nostre poble …

¡Què es pot dir!

24

Doncs jo diria: inquietud, idees noves, confiança en si mateix, i no cal dir... la frase

que últimament guanya força:

¡ELS NOUS EMPRENEDORS! Aquí, a casa nostra, a VILASSAR DE DALT.

¡Enhorabona, Carles! I moltes gràcies per dedicar-me una estona del teu mogut dia

a dia.

http://youtu.be/DtlZPfRI8mg

25

La colònia no és més que aigua amb una olor que no és la teva. Intentem amagar-nos, intentem impressionar. Intentem ser allò que no som i amaguem la realitat, només per agradar als altres. I ens enganyem posant colònia a tot allò que no ens agrada. El pitjor de cada dia es haver de despertar-se d’hora, aixecar-te del llit i saber que no pots fer el mandrós ni un minut més. Va, no mentiré, algun minutets sí que l’aprofites… Però si en fas un gra massa, acabes per adormir-te de nou i quan tornes al món real, el malson es repeteix. Així que millor fer els deures quan encara hi ets a temps.

Poses els peus a terra i se’t congelen els dits. Així doncs agafes les sabatilles o et poses els mitjons, tot dependrà del dia i de la son que portis a sobre. Potser fins i tot algun dia acabes posant-te les vambes inconscientment, qui sap?

Arribes a la cuina, et fas l’esmorzar i el primer sabor del dia et genera un estrany calfred, però també una agradable sensació de plaer. És ben cert que abans d’arribar-hi, la panxa ja estava plena, però plena d’aire!

Un cop esmorzat, arriba l’hora de tornar cap dalt per arreglar-te, però… problema! El sofà interromp el teu camí i et tempta perquè t’hi asseguis. Intentes no caure en la temptació però un altre obstacle… la tele encesa amb el resum del partit del Barça! I quan te n’adones, ja tornes a vaguejar pel món dels somnis assegut en la teva pròpia poma d’Adam.

Et despertes a corre-cuita i mires el rellotge de sobre la xemeneia. Vas tard i no pots quedar malament amb en Pere… Corres escales amunt i entres al lavabo. Et rentes la cara, les dents i et vesteixes. Amb el mateix ritme et prepares la motxilla, fas dos petons als pares i surts de casa. Tornes a mirar l’esfera amb busques i veus que ja vas bé de temps però… No t’has posat colònia!

La colònia… un trist pot fet per quatre corruptes que intenten impressionar el comprador. Bé, enlloc de dir “quatre corruptes que intenten impressionar el comprador”, potser seria millor canviar-ho per “quatre persones que intenten impressionar l’ignorant”, que en aquest cas sóc jo.

La colònia no és més que aigua amb una olor que no és la teva. Prems un botó i surt el que durant tot el dia serà l’agradable frase de: Quina bona olor fas avui, Pau! I en realitat saps que estàs amagant una part molt personal de tu, l’olor.

I això és el que fem no tan sols amb l’olor, sinó amb les coses més importants de la nostra personalitat. Amb les coses que fan que siguem nosaltres mateixos. Intentem amagar-nos, intentem impressionar. Intentem ser allò que no som i amaguem la realitat, només per agradar als altres. I ens enganyem posant colònia a tot allò que no ens agrada, però que potser no agrada als altres i ens obliguem a amagar-ho.

Així que avui no em posaré colònia però no m’oblidaré de posar-me el desodorant després de dutxar-me… Però això ja és un altre tema! Fins aviat!

Els alumnes de l’institut opinem

La colònia Pau Castillo

26

Sempre hi ha nous camins per fer, per molt que coneguis un poble com Vilassar de Dalt. Mai s’ha de donar res per fet. Moltes de les coses en les quals creiem i confiem no són el que semblen. Sovint hi ha sorpreses que et permeten tenir una nova visió

de la vida i del món.

Avui, després de les classes, he decidit acompanyar una amiga a casa seva i de passada canviar la ruta de tornada que estic acostumada a fer. Només ha calgut un carrer perquè m’adonés que no havia posat mai els peus en aquella zona del poble i que si no hagués sigut per les indicacions que ella m’ha donat, m’hauria sigut difícil tornar a casa (sense tornar enrere fins a l’institut).

De petita bromejava dient que tots els camins de Vilassar porten a casa meva, però avui m’he adonat que no és així. Pensava que ja coneixia el poble, el lloc que m’ha vist créixer, que fins i tot ja el tenia avorrit i creia que era molt difícil estar desorientat, de no saber-te ubicar, aquí.

Però aquest migdia durant uns instants he sentit que era en un altre món, intentant buscar indrets coneguts sense trobar-ne, m’he sentit com una nena que descobreix la vida per primera vegada, i he recuperat la il·lusió i l’esperit d’aventura que llavors tenia i ara ja pràcticament no recordava.

Al cap de deu passes he descobert que era al costat de casa, però amb aquests instants hi ha hagut prou per adonar-me que mai s’ha de donar res per fet, que moltes de les coses en les quals creiem i confiem no són el que semblen. Jo donava per fet que aquest poble ja no em reservava sorpreses però no és així, probablement hi ha moltíssim llocs que no he vist mai, però fins ara no n’era conscient.

No em penedeixo d’haver decidit fer aquest canvi, encara que el camí ha sigut més llarg, que l’esquena s’ha ressentit del pes de la motxilla, ha valgut la pena.

L’altre camí Marta Artigas

27

El crit pot ser el resultat d’un sentiment desesperat, per motius que repercuteixen en la vida d’una persona, en els seus hàbits, en la seva família, com ara embargaments de propietats, deguts al sistema econòmic i polític, a la manca de treballs dignes i

ben pagats.

La setmana passada, estava asseguda a la taula que hi ha a la meva terrassa, que, casualment dóna a peu de carrer. Tinc la sort o desgràcia de viure en una zona molt cèntrica de Cabrils on passa molta gent i tinc plena visibilitat a un dels carrers principals.

Estava concentrada amb un problema de matemàtiques quan em va cridar l’atenció una conversa entre dos joves que caminaven a pas lent. Parlava el més alt dels dos. Era corpulent i recordo que em vaig fixar en els seus característics ulls de color blau cel. Ja l’havia vist algun cop pel poble, és el que té viure en un poble petit, però aquella vegada semblava una persona totalment diferent. Se’l veia aclaparat, estressat i fora de context. El seu to de veu era elevat i encara que jo no volia perdre el fil del meu exercici, les meves orelles semblaven voler-ho impedir deixant-me la ment en blanc i fent-me sentir una forta curiositat per les paraules d’aquell home.

Em vaig quedar quieta i vaig escoltar amb atenció les frases derrotistes i agonitzants que el jove deixava anar a forts cops d’aire, més enfadat que decebut. No tenia diners, treballava de jardiner en una comunitat de Cabrils i just li havien embargat el cotxe. Reivindicava els seus drets i la seva propietat amb força i alhora ràbia. Cridava al seu company que si en vint dies no pagava altres factures pendents el Banc li retirava la casa. Indignat, reclamava la salut del seu fill, no sabia com proporcionar-li aliments ni un sostre digne. No sabia què fer amb la seva vida ni on es veuria en menys d’un mes. El seu amic intentava consolar-lo i fer-li costat però el protagonista no volia compassió, cada vegada s’enfurismava més i, de cop, va deixar anar un crit esglaiant i el plor va explotar dins seu exterioritzant tots els seus agres sentiments. Es queixava entre sanglots del sistema econòmic i polític, de la falta de treballs dignes i ben pagats i de la societat actual en general.

Vaig tornar a mirar i vaig veure com seguien avançant, aquest cop en silenci. Em va entrar un calfred per tot el cos en veure’l tocant-se els cabells, frenètic, desesperat i desconsolat. A mesura que els segons avançaven els dos nois seguien caminant i jo ja començava a veure-hi borrós. No he tornat a veure a aquell home des d’aquell dia.

El crit Mireia Auset

28

Ens hem de començar a valorar i acceptar tal com som perquè només així serem capaços d’aixecar-nos i de continuar cap endavant. No ens hem de comparar amb els altres perquè segur que hi ha algú que ens supera en alguna cosa, però també és segur que nosaltres el/la superarem en una altra. Som nosaltres els que hem de

decidir afrontar la vida tal com la somiem.

Recordo que una vegada em van dir “si vols, pots” i a partir d’aquell moment em vaig adonar que sí, que era veritat, que podia amb tot i més.

Penso que per molt que les coses no surtin com un espera, sempre se’n pot treure una part positiva i qüestionar-se “per què ha passat això i no una altra cosa?”. Doncs bé, de vegades podem pensar que és culpa nostra que alguna cosa surti malament o no surti tal com esperàvem, però aleshores l’únic que hem de fer és assumir els nostres errors, aprendre d’ells i continuar endavant. Tot i així, altres vegades no en tenim cap culpa. I aquí és quan les coses deceben de debò. Decep que et suspenguin un treball en el qual t’has esforçat molt; decep que et diguin que cantes o balles malament quan t’hi has deixat la pell; decep que no et valorin i decep que et trepitgin únicament perquè ells tenen el poder, ho poden decidir, i tu no.

Per aquest motiu, jo prefereixo pensar que les coses passen perquè han de passar, així de senzill. Per a mi, tot té un motiu, tot té un missatge amagat que nosaltres hem de desxifrar, que pot ser per bé o malament segons el moment, però que en tot cas serà així i ho haurem d’acceptar perquè potser en el moment no ens n’adonem i pensem negativament, però qui sap si al cap d’un temps allò que consideràvem dolent es converteix en bo?

Penso que cada persona s’ha de valorar a si mateixa pel que és i no pel que els altres creuen o diuen d’ella. Cadascú té el poder en un mateix. El poder de decisió. Decidir què estudiaràs, decidir quines coses t’agraden i quines no, decidir quin cotxe vols… o fins i tot decidir quina roba et posaràs avui. La vida està plena de decisions, unes més fàcils i unes altres no tant, però no per això menys importants.

Per tant, ens hem de començar a valorar i acceptar tal com som perquè només així serem capaços d’aixecar-nos i de continuar cap endavant. No ens hem de comparar amb els altres perquè segur que hi ha algú que ens supera en alguna cosa, però també és segur que nosaltres el/la superarem en una altra. Som nosaltres els que hem de decidir afrontar la vida tal com la somiem. Hem de creure que podem, que som capaços de fer-ho, tan sols perquè tenim el poder; tenim tot allò que necessitem per fer-ho.

Per tant, si estàs llegint aquest escrit només m’agradaria que trobessis la part positiva a cada pensament negatiu que tinguis ara mateix, que intentis trobar-li un sentit, un “¿per què?” i que et proposis canviar aquestes coses que no t’agraden per unes de millors. Recorda que només tu tens el poder per fer-ho, i que pots, n’estic segur. Tu pots amb tot i més, igual que jo i igual que totes les persones. No passa res si has tingut un mal dia o si t’han donat una mala notícia perquè això li pot passar a tothom; l’únic que has de tenir en compte és la frase “si vols, pots”, i començar de nou.

Per tu Pau Hernàndez

29

El meu pare ha fet 80 anys aquest mes de febrer.

Mon pare, com molts d’altres, va tenir una infantessa delicada a la postguerra. Vivia al barri

del Clot de Barcelona amb sa mare, Gonzala Pitarch, originaria d’un poble anomenat Puerto

Mingalvo de la província de Terol, mentre son pare, Ambrosio Santamaria, provinent de Lleó

i comunista acèrrim, havia fugit a França. Fa poc em vaig assabentar que els meus avis mai

van estar casats, comunista fins a la mort.

De ben petit ja destacava en allò que el va caracteritzar tota la vida, moltes ganes

d’aprendre, ser molt responsable, ser molt treballador i tenir molta memòria.

Com era normal a l’època, de ben jovenet va començar a treballar i no va parar fins fa ara

uns vint anys. De fet, no únicament feia la feina que li pertocava sinó que a més a més

ajudava a portar la comptabilitat de la impremta que tenia el meu avi matern i també la que

va muntar el seu pare, quan va poder tornar, després de ser avalat per una persona amb

contactes i haver-se comprovat que no tenia “delitos de sangre”.

A la feina va conèixer ma mare, pubilla del barri de Gràcia de Barcelona, i, coses de l’època,

van anar a viure a casa els sogres fins que uns anys més tard varen poder llogar un pis.

Crec que la infantessa el va marcar tota la vida en el sentit de responsabilitat i treball, cosa

que va intentar transmetre als seus fills amb més o menys èxit.

També el va marcar en el tema dels diners, de tenir un raconet pel que passés. La veritat

és que a casa mai ens va faltar de res, no ens podem queixar, i vam viure còmodament.

Com canvia la visió de les coses amb el pas dels anys!

El fet de ser jo el més petit i potser més familiar que els meus germans, va fer que

l’acompanyés moltes vegades a veure la poca família que teníem, els meus dos pares són

fills únics, i féssim activitats junts. Recordo ara que tots dos vàrem fer esport junts, vàrem

començar a fer footing, quan començava la moda... La veritat és que crec que van ser

només dos cops.

El fet de treballar molt no va fer de cap manera que estiguéssim desatesos, ens seguia en

els estudis, cosa que en el meu cas va provocar més d’una esbroncada. I els caps de

setmana anava amunt i avall de Catalunya, ja que tant jo com mon germà jugàvem a hoquei

patins i cada cap de setmana hi havia partits.

El que recordo molt, i ara trobo a faltar, són les passejades que fèiem pel passeig de Sitges

els caps de setmana, unes dues hores de conversa, de fet, de monòleg de mon pare –és

¿¿Algú ho havia de dir??

Xavier Santamaria

30

que parla molt–, sobre la vida, la feina, la família, política. Moltes vegades pensava que

m’està fotent un “rotllo”, però ara en la distància i reflexionant crec que va deixar una base

per a la meva manera de ser , de pensar i d’actitud davant la vida.

També recordo com conversaven sobre Catalunya i la seva independència. Jo crec que he

sigut independentista des que vaig néixer, i ell, pujolista, ja en tenia prou amb l’autonomia,

però amb un concert econòmic. Ara fa poc em va dir que tant ell com ma mare havien firmat

per la independència. No crec que hagi sigut jo qui l’hagi convençut però estic molt content.

Un detall que crec que diu molt de la seva personalitat és que tenint un pare de Lleó i una

mare de Terol, va voler estudiar català quan estava prohibit i rebia classes d’amagat. I ara,

amb 80 anys, es passa gran part del dia davant de l’ordinador, fent vídeos amb les

fotografies que fa, cartells, porta els seus comptes en Excel ... i ara s’ha comprat un

smartphone, després de molts anys de tenir un mòbil dels primers que hi havia quan es

varen popularitzar. Encara té ganes d’aprendre i estudiar .

Moltes gràcies papa per tot i per molts anys.

31

Descarrega’t la revista

http://revista.lallançadora.cat/numero10.pdf

32

Fes-nos saber la teva opinió sobre la revista

lallancadoravd@gmail.com

http://www.facebook.com/LaLlancadora

33

ASSOCIA-T’HI

Descarrega el formulari

I envia’l a lallancadoravd@gmail.com

34

35

36