mussol 94 (cos i espiritualitat)

El cos i l’espiritualitat 24

l'exteriorització de les emocions, mentre que des de fora cap a dintre representa la cerca del propi centre i és l'assimilació del coneixement la que es fa present. Carl Jung un dels pares de la psicologia ja va elaborar una teoria on defensava que els Mandales representaven la totalitat de la ment humana, tant la seva part conscient com la inconscient. Després d'aquesta petita exposició proveu de fer-ne un o pintar-lo. Cada color té un significat diferent, però jo us recomano que us aïlleu d'això i agafeu els colors que us semblin en cada moment. Un cop acabat, mireu-lo i els sentiments que us despertin, és això la millor interpretació del mateix Mandala.

1 Escoltes de Menorca

Núm. 8

Associació Diocesana

d’Escoltisme Menorca —————— Maig 2008

94

Que el camí vengui a trobar-te, que el vent bufi sempre a la teva esquena,

que el Sol el tenguis sempre de cara, que la pluja caigui lentament en els teus camps,

i fins que tornem a veure'ns… que Déu et tengui al palmell de la seva mà.

Antiga benedicció irlandesa


LES RELIGIONS I EL COS L’estereotip diu que la religió i el cos no són gaire bons amics. És cert que molts homes i dones viuen una mena d’esquizofrènia entre escoltar el propi cos o seguir el que, d’acord amb la religió, convé a la nostra ànima. Raimon Panikkar proposa superar aquesta dualitat.

El cos humà es presenta com un problema per a la religió i sovint hi entra en conflicte. Però és evident que si la tasca de la religió consisteix a presentar un camí de salvació o d’alliberament per a l’home, i aquest és més que ànima i/o esperit, el cos pertany directament al projecte religiós. Per això hem de tractar les actituds de l’home respecte al seu cos. Descriurem tres actituds principals. RELACIÓ TRUNCADA En aquesta primera actitud, el cos queda poc menys que abandonat a la recerca científica i la religió es parapeta en el conreu dels valors anomenats espirituals i atribuïts a l’ànima. El possible conflicte es resol tallant en sec i amb la renúncia de la religió a ocupar-se directament del cos. Malgrat les resistències populars, la religió dels entesos es refugia als temples i fins i tot allà deixa d’interessar-se per allò corporal, si no és per assenyalar-ne els perills, centrats gairebé sempre en l’aspecte sexual. Dins el que anomenem relació conflictiva o truncada podem distingir l’actitud de menyspreu i la d’abandonament. En l’actitud de menyspreu, el cos és un obstacle per a la salvació de l’home, és una presó. El cos és la gran ocasió per a la perdició de l’home. S’ha d’abandonar tard o d’hora. Cal alliberar-se del seu domini sobre nosaltres. L’actitud d’abandonament sosté que, com que la nostra condició humana en aquesta terra sembla estar lligada a un cos, i aquesta terra per nosaltres és passatgera, el millor que hom pot fer és

Estant centrat aquí i ara amb el teu cos, pots arribar al teu esperit. (Lurdes Reina, budista)


ELS MANDALES El Mandala és una eina per a connectar-se amb l’Univers, amb l’essència de la vida… i també ens pot portar a trobar de les nostres més desconegudes característiques personals. Mandala (Sanscrit: "cercle") per als hindús i per al budisme tàntric és un diagrama simbòlic usat en ritus sagrats i com un instrument de Meditació. El Mandala és bàsicament una representació de l’Univers, una àrea consagrada que serveix com a receptacle per els Déus i com a punt d’unió de les forces universals. A la cultura occidental, va ser Carl G. Jung, qui els utilitzà a teràpies amb l’objectiu d’assolir la recerca de individualitat en els éssers humans. Segons Carl Jung, els mandales representen la totalitat de la ment, abarcant tant el conscient com l’inconscient. Afirmà que l’arquetip d’aquests dibuixos es troben fermament ancorat en el subconscient col·lectiu. ATURA'T UN MOMENT I PINTA UN MANDALA Que estem anant a un ritme massa accelerat, és cert!, que hauríem d'aprendre a frenar una mica, també! Us proposo que us atureu un moment i proveu de fer un Mandala. Un Mandala és un cercle, un dibuix ordenat al voltant d'un centre com a punt de força i d'unió. Encara que n'hi ha a moltes cultures, el seu origen es tibetà: normalment els fan amb sorra sobre una superfície de fusta i amb l'objectiu de proporcionar pau i harmonia. Un cop fet es recull la sorra des de l'exterior al centre simbolitzant que al morir tots tornem a la font inicial de nosaltres mateixos. Es mostra que no hem de voler aferrar-nos a les coses, perquè no son

permanents. Des del punt de vista psicològic, els Mandales representen l'ésser humà, la forma en que es dibuixa i es pinta un Mandala té un simbolisme específic. Així quan es comença des del centre fins a fora s'està fent present


vent. Com més baixi la ploma blava, més complet serà el teu relaxament. Quan la ploma hagi tocat el terra, tots els teus músculs estaran completament relaxats. Segueix baixant lentament i dolçament, girant, i el teu relaxament va essent cada vegada més complet. Tots els teus músculs s’estan relaxant completament. Heus aquí que ara toca el terra, i tots els teus músculs han assolit al mateix temps un profund estat de relaxament. Estàs molt tranquil, et sents perfectament bé, estàs perfectament relaxat.

LA ROSA

Sobre un fons blanc, imagina una rosa de color vermell, encara tancada. Aquesta poncella de rosa, de color vermell viu, es col·loca en el centre de la pantalla. Llavors els pètals exteriors es comença a obrir d’un mode lent i amb molta gràcia, i mentre s’obren els teus músculs començaran a relaxar-se. A cada pètal que s’obre, es relaxa completament un múscul del teu cos. Primerament es relaxen els músculs del coll i de les espatlles. Ara s’obre dolçament una altra corol·la de pètals, i els músculs dels braços es fan cada vegada més feixucs i completament relaxats. S’obre una altra corol·la de pètals vermells i els músculs del ventrell i de la pelvis es relaxen perfectament, fins als peus. En el cas de que es desitgi, es pot subdividir el cos en zones musculars més petites. En aquest punt la rosa vermella s’ha obert en tots els seus pètals, i el seus músculs estan perfectament relaxats. El cos està en una situació de relax total, i un agradable benestar envaeix la teva ment. Estàs tranquil, serè, et sents agradablement bé i completament relaxat.


ignorar-lo, viure com si no tinguéssim cos. Hi ha altres coses molt més important en aquest món. Cal prescindir del cos en les grans aventures de l’esperit. Els sentits, com a mínim, ens distreuen. Cal concentrar-se en allò espiritual. En una paraula, no hi ha relació directa entre cos i religió. Aquesta pertany a l’ànima, a l’esperit, i a la seva pàtria és el més enllà. El “sant” prescindeix del cos.

VALOR INSTRUMENTAL Però el cos continua clamant els seus privilegis i per molt que l’home s’entesti a prescindir del cos, sembla que aquest és un company de viatge imprescindible. El millor serà, doncs, utilitzar-lo com un instrument per als grans fins de la vida humana. Aquesta és la segona actitud que volem descriure.

La instrumentalització pot ser positiva o negativa. Si és negativa, atès que el cos és la base dels nostres baixos instints, cal sotmetre’l ascèticament i tenir-lo a ratlla. El cos ens pot servir, però ha de ser un servidor fidel, un esclau dòcil, perquè el cos no té saviesa i és la raó la que ha de dictar, dominar i utilitzar el cos.

Quan, en canvi, l’actitud d’instrumentalització del cos és positiva, s’accentuarà que al cos se l’ha de tractar bé, com als esclaus, perquè ens serveixin millor. Cal donar al germà cos allò que li pertoca, perquè sinó es rebel·la i els efectes són contraproduents. Mens sana in corpore sano.

El cos és un instrument imprescindible en aquesta terra, fins i tot valuós, perquè és amb ell, fins i tot a través d’ell, que guanyen “el

cel”, que aconseguim arribar a “l’altra riba

En aquesta concepció exclusivament funcional del cos, qualsevol “petit plaer” autònom ens donarà un sentit de culpa i d’imperfecció, que podrem aprofitar com a font d’humilitat, ens dirà una certa espiritualitat tant cristiana com hindú, per citar només dos exemples. No és estrany que aquestes religiositats presentin moltes vegades un rostre poc feliç i tètric.

On Déu habita i se sent còmode és en el cos.

(Josep Gil, cristià)


CONSTITUTIVAMENT CORPORALS Una observació que cal tenir en compte en la qüestió de l’oblit del cos en la religió la podríem trobar en el patriarcalisme dominant de les cultures des de fa potser un parell de mil·lennis. Però la situació seria ben diferent si enlloc de filosofies i teologies eminentment masculines haguéssim cultivat l’element femení amb més afany. La dona pot fer abstracció del seu cos o prescindir-ne amb molta menys facilitat que l’home.

L’actitud que proposem aquí presenta una experiència dualista de la relació cos-ànima (matèria-esperit) com a base de la relació entre religió i corporeïtat. L’home és corporal. Adonem-nos que qui pregunta per allò que és l’home ja és precisament un cos. Allò que anomenem cos és una abstracció de la nostra pensa mateix, com també ho és allò que s’ha anomenat ànima.

El que això vol dir-nos respecte a la religió és que el camí religiós, és a dir, el sender pel qual l’home transita sobre la terra per trobar el sentit de la vida, no pot prescindir del cos. Si som cos, el sentit de la nostra existència ha d’integrar el cos en la nostra vida.

No es tracta que el cos dirigeix els moviments de l’ànima (com pot fer de vegades l’instint sexual), però tampoc no és qüestió que sigui l’ànima qui digui al cos què ha de fer o sentir (com el somriure hipòcrita). Es tracta de la superació de la dicotomia i que sigui l’home sencer qui no li trobi el gust a l’orgia i qui s’avorreixi d’una activitat merament teorètica. La maduresa humana no consisteix a anar fent batzagades d’un extrem a l’altre. Ànima i cos no són dues parts de l’home, encara que una certa cultura dualista ens ho hagi presentat així. La vida humana és una i no una suma de dues vides, la material i la mental.

El camí vers la “vida plena” o bona no consisteix a “terrena despicere et amare caelestia” (menysprear allò terrenal i estima allò celestial) com diu la litúrgia c r i s t i ana medieva l , n i en l a

El tai-txi et permet estar en contacte i gaudir al màxim. S’aconsegueix

quan un és amb les coses, sense distància.

(Jesús Vicens)


L’ARC DE SANT MARTÍ El simbolisme dels colors és una potent inducció que

proporciona igualment informació sobre el marc de referència del subjecte. Per aprofundir a l’estat de relaxació, et proposam visualitzar els colors de l’arc de sant Martí. Cada color et portarà a un nivell més profund. Si tens dificultats per veure els colors, no té importància; basta amb els noms perquè instantàniament entris en un nivell mental més profund. Comencem pel vermell: Un vermell molt viu i hermós. Vermell tal vegada com un fruit, o una flor. Deixa que aquest color s’instal·li en la tu mirada interna... El vermell. El color taronja, un color radiant, dinàmic. Si la teva ment es distreu, torna-la sense violència al color taronja ... taronja. Groc: Un groc lluminós. Groc com el sol. Sent el calor del sol sobre el teu plexe solar. El teu plexe solar està calent, agradablement calent com una font de calor. Deixa que aquest calor circuli per tot el teu cos. Especialment per les zones que necessiten cures i carinyo... el groc. El verd... Verd com un camp immens que s’extén sota el sol... Verd. El blau, un blau profund, un blau molt hermós... blau. I finalment el violeta .Un violeta harmoniós. Amb el violeta arribes al nivell més... El violeta. Dedica uns instants per apreciar i disfrutar de totes aquelles sensacions agradables del teu cos.

LA PLOMA Imagina una hermosa ploma blava, tan gran com la palma de la mà. Aquesta ploma blava es troba dalt, molt més amunt que tu,

i baixa girant lentament a l’aire. Baixa lleugera i dolçament, a poc a poc, gronxada pel vent, i a mesura que baixa els teus músculs es relaxen. S’aproxima cada vegada més al terra, moguda suaument pel


LA RELAXACIÓ L’estat natural de l’ésser humà quan no sent dolor i les seves necessitats bàsiques estan cobertes és el de la relaxació, prova d’açò és observar una estona a un infant acabat de néixer que està sa, alimentat, net i amb una temperatura ambiental adequada i veure l’estat en què es troba. Però aquest estat per desgràcia no sol ser l’habitual a mesura que anam creixent. Una manera molt comú que té la gent d’evitar posar-se en contacte amb les emocions és tensar, inconscientment els músculs. Dedicar uns minuts a la relaxació diària és molt important per a mantenir la salut física, mental i emocional. Aquests són alguns dels beneficis que la pràctica de la relaxació aporta al nostre organisme: - Disminució de l’ansietat. - Augment de la capacitat d’enfrontar situacions estressants. - Augment de la velocitat de reflexes. - Augment de la capacitat de concentració i de la memòria. - Augment de l’eficiència en la capacitat d’aprenentatge. - Increment de l’habilitat per a relaxar-se cada vegada que ho necessiti estigui on estigui. - Sintonització harmònica de la mente i el cos. - Augment de la capacitat de reflexió. - Augment de la tendència natural de conèixer-se a sí mateix. Tendència creixent a millorar l’autoimatge positiva. Augment de la confiança en sí mateix. - Increment de la capacitat creativa. - Normalització de la respiració. - Sensació d’eliminació de tensions. - Eixamplament del camp de consciència. - Millora en la qualitat del somni. Major facilitat per a recordar els somnis esdevinguts mentre es dorm. En aquesta secció es posaran varis exercicis de relaxació perquè cada un tria el que més li vagi a les vostres necessitats:


nityanityavasturviveka, discriminació entre “allò temporal i allò etern” com si brahman fos real i el món (jagat) il·lusori, que fa un cert Vedanta, sinó en l’experiència de la resurrecció de la carn, “huius quam getamus et non alterius carni resurrectionem” (en la resurrecció d’aquesta mateixa carn que ara

portem i no una altra), la d’aquí i ara, si hem de fer cas als concilis, o en la convicció que no hi ha diferència possible entre samsara i nirvana (Madyamika-karika XXV, 19, de Nagarjuna), en l’experiència del jivanmukta, etc.

Vegem-ho positivament citant fonts de les mateixes tradicions que hem adduït de forma negativa.

La Vastusutropanisad diu: “A partir de les imatges sorgeix la fe (sraddha), de la fe sorgeix la devoció ferma, i d’aquesta s’origina el coneixement (jnana) que desemboca en l’alliberament (moksa) (sutra 5).

I també: “Quan els actes religiosos es fan sense imatges corporals la ment s’enterboleix a causa d’imaginacions indiscriminade” (sutra 7). És només a partir d’allò sensible i amb allò sensible que l’home realitza el seu alliberament.

I això seria el mateix que diria l’espiritualitat cristiana de les icones. Un text de sant Pau, interpretat i utilitzat també per la tradició per altres motius, ens pot il·lustrar: “Es veu clarament que des de la creació del món les coses invisibles de Déu es coneixen per les coses creades” (Romans 1, 20).

És per la contemplació de la realitat del món que es coneix el seu creador. Són les coses sensibles les que ens revelen l’invisible. Sense el sensible no hi hauria coneixement d’allò que no cau sota els sentits. O dit d’altra manera, la bellesa és el camí per descobrir allò que no es veu, perquè la bellesa és aquest fet de veure l’invisible en les coses creades.

Un motiu al·ludit pel qual l’espiritualitat pura separada de la corporeïtat s’ha considerat el terreny propi de la religió, es basa en l’experiència humana dels abusos que l’home ha comès amb la seva


corporeïtat. Tortures, violències corpora l s , aberrac ions o exageracions de luxúria, gola, peresa, guerres i abús de l’home d’allò merament material són raons més que suficients perquè els projectes de salvació de

l’home es mostrin molt prudents i fins i tot desconfiïn dels privilegis de la corporeïtat humana, per tal com la part més noble de l’home, la ment, sembla capaç d’elevar-se per sobre de les limitacions de la matèria.

Seria irresponsable voler minimitzar aquest aspecte de la vida humana i negar la inèrcia de la matèria. Però immediatament hem d’afegir que no ens sembla exacte negar la complicitat de l’ànima en tot això. La gola, per posar un exemple extrem, no és de l’estómac sinó de l’home sencer.

Li toca a la nostra època restablir l’equilibri i l’harmonia entre els diferents “components” de l’home. Per això només pot ser durador si integrem la nostra visió antropològica en una cosmovisió més completa. El cos és dimensió (i no part) de la realitat.

No hi ha religió sense corporeïtat. La religió té un paper per fer en la “salvació” del nostre cos. I ho ha de dir com a religió i no solament com a moral. El nostre cos té un paper per fer en allò que anomena religió.

Limitem-nos a un exemple. Moltes religions ens diuen que l’amor és l’essència de la religió. Però sembla que la religió hauria de tractar l’amor en els seus aspectes més sublims: amor a Déu, a la Veritat, a la Justícia, i per tant al proïsme i en conseqüència també a nosaltres mateixos, etcètera. En canvi sembla com si el discurs religiós s’hagués d’aturar respectuosament o potser pudorosament davant

L’ésser humà té cos i ànima, com altres animals, però la diferència és que l’home té la raó per qüestionar quin sentit té la seva vida. Déu va crear Adam de fang i després li va bufar l’ànima. Des d’aquell moment, el cos

sempre ha estat servidor de l’ànima. Nosaltres dividim l’home en l’ànima, el cor, la raó i l’instint (nefs). Cadascun té el seu propi significat, però hi a una

interrelació entre tots. (Rachid Aarab, musulmà)


i respiracions. Quan l’estat de concentració és òptim, caminar d’aquesta manera no costa cap esforç físic ni mental. Finalment, també podem practicar una “respiració terapèutica” amb el següent ritme: 10 passes per inspirar, 10 passes aguantant la respiració i 10 passes per treure l’aire.

PRÀCTICA DE MEDITACIÓ Teresa Guardans

1. Recolliment ajudant-se de l’atenció en la respiració Situar-se com a espectador, com si contemplessin el mar. La respiració va y ve; consciència de l’aire, del ritme, de l’anar i venir. Només contemplar

2. Observació de les mans. a) sense mirar-les directament, recordar-les. “Veure-les” mentalment, la forma de les nostres mans. “Veure-les” en acció: agafant, tallant, escrivint… b) mirar-les directament, amb tota l’atenció c) Novament, observar-les mentalment, deixant que apareguin tots els pensaments relacionats amb les mans. Cap altre tema.

3. Atenció a l’existir (mans, respiració): Consciència de vida, de l’Existència, aquí, en mi. Repetició de frase curta (amb la respiració) que ens ajudi a mantenir aquella consciència centrada en “El que És”, aquí, en mi. “És, El que És, Tot ho És, El que tot ho És…”


EL LENT CAMINAR BUDISTA La tècnica budista que es diu kinbin, que literalment significa caminar en fila índia, es practica entre les sessions de meditació asseguda, zazen, així com ho ensenyà el mestre Dogen, que ho va aprendre del mestre xinès Ju-Ching. Ofereix una manera de refrescar la ment i el cos sense interrompre el relax de la pràctica asseguda. Així, per exemple, es resta quiet durant 40 a 60 i es fa kinhin durant 10 per tornar a seure al seu lloc. Es diu que el propi Buda caminava lentament pels boscs amb la ment en blanc després de meditar assegut. El kinhin, dins el ritual de meditació budista, és una transició cap al manteniment d’un actitud meditativa en qualsevol activitat de la vida: es pot meditar mentre es cuina, es neteja la casa o es condueix. En tots els casos, es tracta de “ser un” amb el que s’està fent, sense interferències. En el kinhin, es camina alliberat de les lligadures mentals, es camina amb l’aire, amb el sòl i amb el món.

EL MÉS SENZILL, CAMINAR Es pot fixar l’atenció a totes les sensacions que procedeixen del cos: la respiració, la tensió i la distensió dels músculs, la postura, la manera de caminar, els dolors concrets i les idees que sorgeixen en la ment. Les idees s’observen, igual que els arbres, les pedres o les cases que ens trobem durant la caminada, però sense fer judicis ni encadenar pensament. Simplement, s’és més conscient del que passa dins i fora. Els ulls – la vista és la principal font de distracció – miren al davant, uns quants passos per davant, sense enfocar res en particular. Una altra manera de meditar caminant consisteix en centrar l’atenció en cada inspiració i en cada espiració. Com és la respiració? És tensa i superficial o relaxada i profunda? L’aire es dirigeix al pit o l’estómac? Una possibilitat és intentar que el ritme de les passes i de les respiracions es corresponen. Per exemple, tres passes per cada inhalació i quatre per cada espiració. Quan es perdi la concentració, només s’ha de tornar a prestar atenció a la coordinació entre passes


del fenomen corporal i més universal de l’amor humà i deixar que el tractin la psicologia o altres disciplines.

Ens referim, és clar, a l’enamorament. Aquest no és ni una mera atracció física ni una simple simpatia espiritual. Però sense la conjunció de totes dues coses no hi ha enamorament. Repetim que moltes religions amb prou feines ens en diuen alguna cosa, tret potser per subratllar-ne el perills (que són evidents si no se supera el dualisme). Però no hi ha cap dubte que l’enamorament és un acte eminentment religiós perquè ens allibera de l’egoisme, ens acosta a l’altre, ens perfecciona, en termes teistes ens acosta a Déu i en general ens obre a allò desconegut, a l’aspecte numinós de l’existència, el valor únic de l’ésser estimat: en una paraula, el misteri. És el mateix enamorament que ens ensenya fins a quin punt és inestable l’equilibri entre allò espiritual i allò físic, i com l’harmonia s’assoleix no reprimint-ne cap de les dues dimensions, però tampoc tancant-les en si mateixes .

Diguem-ho d’una altra manera utilitzant un llenguatge tradicional. Si el fi últim de l’home és la perfecció, la unió amb Déu, l’alliberament, i si es tracta del fi de l’home i no d’una altra cosa, ha de ser l’home mateix qui assoleixi el seu fi -i no una altra cosa que ja no sigui el mateix home. Si l’home és cos, el seu fi últim no pot deixar el cos enrera i haurà d’incorporar-lo, d’una o altra manera. La salvació no és aliena. És l’home qui se salva i no quelcom que ja no és humà.

En resum: l’experiència religiosa és l’experiència de la realitat, però aquesta realitat és tant corporal com anímica com divina. No hem de confondre les tres dimensions, però tampoc no les podem separar. Religió i cos es pertanyen essencialment.

(Raimon Panikkar—Revista Dialogal, hivern 2005)


ESPIRITUALITAT, MÚSICA I DANSA

La música i la dansa obren el nostre esperit, desenvolupant una espiritualitat integradora a través dels sentits. Un dels ingredients bàsics de tota atmosfera sagrada és l’harmonia, i, com a conseqüència d’ella, la musicalitat. Per descomptat que existeixen diferents graus o textures d’harmonització, el que indueix diferents estats feliços de plenitud, de perfecció, i, per tant, diferents graus de musicalitat en les diferents atmosferes sagrades. Plaers que han estat sempre privilegi dels grans místics, aconseguits a base de grans esforços, sacrificis i mortificacions; estats de felicitat vedats per a les persones normals. L’alta sensibilitat mística permet escoltar l’harmonia celestial, la música dels cels, els feliços sons que viu tota ànima elevada a les altes cotes de l’espiritualitat. La música s’ha convertit en una gran convidada de tots els moderns camins de realització, la seva presència en tota atmosfera sagrada ajuda a elevar l’ànima i plena de júbilo al creient que inclús pot ballar joiós al son d’aquelles composicions. El tracte que en moltes ocasions es dóna a la música és semblant al d’una deessa, se la considera una gran mediadora entre el cel i la terra, una eina fabulosa per a transportar-nos a la felicitat mística; una panacea. Un sagrat recurs material: música espiritual, per escoltar-la amb les

oïdes del cos, per tots aquells que encara no som capaços d’escoltar la música celestial, aquella que s’escolta amb les oïdes de l’ànima. La música per si mateixa té el poder d’elevar-nos. Ens veim transportats al setè cel escoltant una gran obra musical. No existeix la música celestial, és la nostra vivència interna la que la converteix en espiritual. Qualsevol tipus de música pot omplir-nos al cel (no hi ha res que ens impedeixi ballar amb els àngels al ritme de la música àrab).


MEDITAR EN MOVIMENT La meditació es considera una experiència eminentment interior i estàtica. I és cert que existeix una varietat de tècniques meditatives a les quals el cos resta quiet, però també hi ha formes de meditar en moviment que es troben entre les més complexes i eficaces. Segurament són les més apropiades per les

persones inquietes, que no acaben de suportar la paralització característica de les tècniques més conegudes. DISSENYS PER A MOURE’NS Les formes de meditació van des de l’absolut silenci en cos i esperit com es practica en el Zen fins el moviment que condueix a l’èxtasi, com les danses dels monjos sufís que giren sobre si mateixos. El cos humà està dissenyat pel moviment. Ens cansam menys caminant que estant de peus en el mateix lloc. El moviment equilibra, sana, desperta i infon energia. Els moviments comuns són els que acompanyen als patrons de pensament ordinaris i són el que tractarem de superar amb la meditació. Per açò, els propis de la tècnica meditativa solen ser poc habituals, inclús estranys. Si es pretén obrir portes cap a nous espais mentals, resulta apropiat realitzar moviments nous. Açò té una explicació neurològica. Assagem qualsevol gest estrany, estrambòtic, i immediatament ens sentirem ridículs. Imitem, per exemple, la manera de moure’s d’un infant i ens envairà un esperit infantil. En aquestes pràctiques meditatives, els gestos poden ser rars però no són arbitraris. Les tècniques de meditació en moviment han estat desenvolupades i depurades durant centenars d’anys, gràcies a mestres que han comprovat en si mateixos els efectes sobre la consciència. No és casualitat que, a les civilitzacions tradicionals, els cultes religioses i les oracions sovint prenen la forma de representacions d’una sèrie de postures i danses, on cada gest té un significat precís i mobilitza l’energia en una determinada direcció.


Per desenvolupar la fluïdesa corporal, de forma plàcida, per mantenir la joventut. Per ser més conscients del cos intern per donar millor sentit al gest. Per aprendre a comprendre com l’organització externa del moviment correspon a un reflex d’organització interna. Per ampliar l’àmbit gestual. Per observar com les lleis de la natura es manifesten en el moviment humà. Per desenvolupar l’oïda musical, recolzant el moviment sobre el ritme, la melodia i l’harmonia. I per moltes raons més, les que tu descobreixis.

COSES PER MEDITAR El truc de la meditació està en relaxar-se per complet sense adormir-se. Algunes persones sofreixen amb la meditació intentant desesperadament trobar la resposta. Seu-te tranquil·lament i deixa que la resposta sorgeixi per ella mateixa. Roman quiet i observador com la granota que espera una mosca. La granota no és una gran caçadora, deixa que la mosca faci tot el treball per ella. La gent que comença a meditar ho troba avorrit, però sol perquè t'asseguis a la cabina d'un avió no vol dir que sàpigues pilotar-lo. En ballar, l'objectiu no consisteix en arribar al final sinó en gaudir del moment. Amb la Meditació passa el mateix. Asseu-te en silenci i espera. Deixa que les coses ocorrin per si mateixes. M e d i t a t a n s o v i n t c o m s i n c e r a m e n t p u g u i s . A part d'això, VIU. No trobaràs res si tanques la porta a la vida.


La música com a manifestació física de l’harmonia celestial, i la dansa com el resultat espontani d’aquella vivència. Ballant amb els déus. Danses prehistòriques recordades a la macumba, en el vudú i pels tambors dels xamans. Immortals mediadors, com Krisna, que descendeixen dels cels per a ballar amb les seves devotes. Derviches dansats embriagats per les gràcies del seu déu. Balls sagrats que emborratxen d’elixirs als que els disfruten. Dansats esotèrics que despullen la seva ànima poc a poc, en un fascinant strip-tease espiritual, amb la sola intenció de seduir al seu déu e s t ima t . Devo c i on s arrebatadores, casi físiques, viscudes al so de la música i de la dansa.

ELS CANTS MEDITATIUS DE TAIZÉ L’oració cantada és una de les expressions més essencials en la recerca de Déu. Els cants breus i repetitius destaquen el caràcter

meditatiu. Amb poques paraules diuen una realitat fonamental, ràpidament captada per la intel·ligència. Infinitament repetits, aquesta realitat és poc a poc interioritzada per tota la persona. Els cants meditatius ens obren també a l’escolta de Déu. En una oració comú, aquests cants permeten que tots els participants restin junts a l’espera de Déu, sense que el temps sigui massa limitat. Per obrir les portes de la confiança en Déu res reemplaça la bellesa de les veus humanes unides pel cant. Aquesta bellesa pot fer

Tot seguit us oferim algunes propostes d’activitats per viure i treballar l’espiritualitat a través de la música i el cant.


entreveure “l’alegria del cel a la terra”, com expressen els cristians d’Orient. I una vida interior es comença a desenvolupar. Aquests cants sostenen també l’oració personal. Construeixen poc a poc la unitat de la persona en Déu i poden estar subjacents durant el treball, les converses, el descans, unint l’oració i la vida quotidiana. Inclús sense que ens adonem, els cants perllonguen en noltros una oració, en el silenci del nostre cor. Els cants meditatius editats en el quadern Cants de Taizé són senzills, però la seva utilització en una oració comunitària requereix una preparació. Perquè l’oració conservi el seu caràcter meditatiu, aquesta preparació es fa a part. Durant l’oració és preferible no dirigir el cant, per què les mirades es dirigeixin cap a la creu, les icones o l’altar (no obstant, en una gran assemblea, dirigir amb discreció un petit cor o alguns instruments pot servir de recolzament). En general, l’animador del cant es col·loca a la primera fila amb els que llegeixen el salm, la lectura i les intercessions, no de cara als participants sinó girat, amb ells, cap a l’altar o les icones. Per a trobar a nota inicial és aconsellable utilitzar un diapasó o un instrument musical. La persona que entona té també en compte el ritme, que pot tendir a anar més a poc a poc. Quan el número de participants sigui més important és necessari emprar un micròfon, preferiblement mòbil, per entonar i acabar els cants (s’acaben amb un “amen” sobre l’última nota). El/la que entoni els cants pot mantenir el cant de l’assemblea cantant amb un micròfon, sense imposar la seva veu. Per a una assemblea més ampla, una bona sonorització és capital; si és precís, verificar la instal·lació abans de l’oració comú, i fer un assaig de les veus amb tots els que empren un micro. Els cants en diverses llengües són apropiats sobretot per a les grans assemblees internacionals. En un grup parroquial, obert a totes les generacions, és millor triar els cants en l’idioma local o en llatí. Si és possible, donar a cada un el quadern Cants de Taizé o un full amb els texts dels cants. Integrar un cant del repertori local. Instruments: la guitarra o un instrument amb teclat sosté l’estructura harmònica del cant. Sobretot serveixen per mantenir el to i el ritme exactes. El guitarrista ha d’utilitzar un estil clàssic. Si no s’escolta bé, pot emprar un micròfon. A més d’aquest acompanyament de base, existeixen acompanyaments per a altres instruments.


Sabem que al llarg dels vint segles de cristianisme hi ha hagut dansa per diferents escrits, ja siguin dels propis pares de l’Església, d’himnes, textos cerimonials, de biografies o cartes de santes/s… i per decrets que començaren a prohibir la dansa degut principalment a abusos com arribar a dansar sota els efectes de l’alcohol, al voltant de tombes de màrtirs, en els primers segles del cristianisme. Sabem que dansava el poble, però que també ho feien els sacerdots, monjos i bisbes.

DANSA LLIURE PER A TOTHOM La dansa natural, o dansa lliure, tal com la va anomenar Isadora

Duncan, és un art per expressar les emocions i la bellesa mitjançant el moviment. Com a tècnica artística procura alliberar el cos de rigideses, bloqueigs i estereotips, desenvolupant la fluïdesa del moviment, per la qual cosa es pot considerar també com una eina de teràpia o de creixement personal. S’inspira en la natura, l’univers i les qualitats expressives de l’ésser

humà. Els moviments permeten ampliar l’àmbit gestual de cada persona, respectant la seva constitució fisiològica, i es recolzen en el ritme i l’estructura musical. F. Malkovsky va seguir els passos de F.Delsartre i d’Isadora Duncan, essent la seva pedagogia la seva millor aportació a la dansa. També destaca la seva observació de la natura, dels treballs artesans i esportius, que el condueixen a propostes com: “El moviment més bell és el més natural” o bé “El moviment del cos és la prolongació del moviment de l’ànima”. El moviment lliure i natural és la dansa que connecta amb el nostre cos i que ens permet expressar allò que de vegades ens costa de transmetre amb les paraules. Per què la Dansa Lliure? Per gaudir de la música, del joc, del moviment, de l’espai, dels companys...


DANSA CONTEMPLATIVA: PREGAR DEL COR

Les danses contemplatives són danses senzilles, fàcils d’aprendre, que no exigeixen grans desplaçaments, de vegades ni tan sols ens movem del nostre lloc. De caràcter lent, ens provoca una sensació de relaxació, de calma mental i en general, ens ajuden a entrar en un clima d’oració. El sentit de la dansa contemplativa La Dansa Contemplativa no busca ensenyar a ningú qui és Déu, encara que el nombrem, ens dirigim a Ell i diguem algun dels seus trets. Però sí busca mostrar un camí per escoltar-lo en el nostre interior i no viure indiferents a La Seva Presència. Quan ballam en una celebració, sol passar que canvia el clima de dita celebració. Ens emociona veure la dansa perquè ens emociona profundament que ens recordin que som filles i fills estimats de Déu, amb qui establim un vincle personal i amorós. La dansa en grup recorda que no hem vingut a aquest món per ser indiferents a la realitat dels nostres germans. Déu ens vol units, recolzant-nos uns a altres, estimant-nos uns a altres.

Les arrels de la dansa que contempla Totes les cultures han utilitzat la dansa com a mitjà de comunicació amb allò que transcendeix a l’ésser humà, mirem al continent que mirem. Cada cultura ho fa a la seva manera, d’una manera més reverent o una forma més desenfrenada o eufòrica. Totes les grans religions inclouen d’una forma o una altra la dansa. Així els sufís, místics de l’islam, desenvolupen la seva famosa dansa dels derviches amb la que busquen tenir una experiència de trobada amb Déu, arribant al trànsit. A la Bíblia la costum del poble hebreu de dansar a Yahvé queda manifesta en nombrosos passatges.


Alguns dels cants de Taizé:


AMB L’AJUT D’UNA CANÇÓ Inventant noves danses (Gossos - El jardí del temps)

Són les set del matí plou, mig llit s'ha refredat espero que avui sigui un bon dia. Fa temps que visc en un món diferent, em sembla que no m'he despertat. Sé que no ajuda gaire la meva actitud peró estic, com tu, atrapat, massa dies que no van enlloc i no vaig bé, potser em faig gran. Inventant noves danses t'esperaré mirant el mar. Inventant noves danses t'esperaré si vols parlar.

Comentari Contemplatius en l’acció La cançó parla de ser creatiu en la rutina del dia a dia. I és que l'home té aquesta tensió: és instint i programa rutinari pel dia a dia però alhora és un animal que no està determinat pels instints doncs és capaç de somniar, de projectar-se més enllà, d'aturar-se i mirar la pròpia història. Quan estem en pla idealista i somiadors no som capaços d'aterrar i de lligar-nos amb la realitat. Anem passant per la vida deambulant pel món de les idees. Quan, al contrari, estem en pla monògam no som capaços de relativitzar allò que fem. Toquem de peus a terra, anem "matant temes" a tort i a dret. Tenim una gran capacitat de treball però som incapaços de posar-hi el cor ni de trobar-hi sentit. No tenim més remei que viure tensionats entre aquestes dues polaritats: encarnats però mirant més enllà. A cavall entre l'acció i la contemplació: contemplatius en l'acció.

Sé que no n'hi ha prou en deixar passar el temps, també sé que ningú m'està jutjant. Sóc un ingenu si haig d'estar esperant, que l'ajuda que em fa falta no vindrà, ningú me la donarà. Ja ho saps. Inventant noves danses t'esperaré mirant el mar. Inventant noves danses t'esperaré si vols parlar.


La cullereta i el savi (“l’Alquimista”, Paulo Coelho.) Vet aquí que, una vegada, hi havia un mercader que va enviar el seu fill amb el més savi de tots els homes perquè aprengués el Secret de la Felicitat. El noi va caminar quaranta dies pel desert, fins que un dia va arribar a un castell molt bonic, al cim d'una muntanya. Allà dalt hi vivia el savi que buscava el noi. Enlloc de trobar un santó, el nostre heroi va entrar en una sala i hi va veure una gran activitat: tot de mercaders que entraven i sortien, gent que feia petar la xerrada pels racons, una orquestra que tocava melodies suaus, i també hi havia una taula molt ben parada amb els plats més deliciosos d'aquella part del món. El Savi conversava amb tothom i el noi es va haver d'esperar dues hores fins que no li va tocar la tanda. El Savi va escoltar atentament el motiu de la visita del noi, però li va dir que en aquell moment no tenia temps d'explicar-li el Secret de la Felicitat. Li va suggerir que fes un tomb pel seu palau i que hi tornés d'aquí a dues hores. - Tot i així et vull demanar un favor-, va dir el Savi per acabar, mentre li donava una cullereta de te on hi va abocar dues gotes d'oli-. Mentre caminis, porta aquesta cullereta i procura que no es vessi l'oli. El noi es va posar a pujar i baixar les escales del palau amb els ulls fixos a la cullereta. Passades les dues hores, va tornar en presència del Savi. - A veure-, li va preguntar el Savi-, has vist les tapisseries perses que tinc al menjador?, Has vist el jardí que el mestre dels jardiners va trigar deu anys en fer créixer?, T'has fixat en els pergamins preciosos que tinc a la biblioteca? El noi, tot avergonyit, li va confessar que no havia vist res. Només s'havia preocupat de no vessar les gotes d'oli que li havia confiat el Savi. - Aleshores, torna-hi i coneix les meravelles del meu món-. Li va dir el Savi-. No pots pas confiar en un home si no coneixes casa seva. Més tranquil, el noi va agafar la cullereta i va tornar a passejar pel palau, però aquesta vegada es va fixar en totes les obres d'art que penjaven dels sostres i de les parets. Va veure els jardins, les muntanyes que hi havia al seu voltant, la delicadesa de les flors, el gust amb què cada obra d'art estava col·locada al lloc més adequat. Quan va tornar en presència del Savi, li va explicar el que havia vist amb tots els ets i uts. - Però, on són les dues gotes d'oli que t'he confiat?-, li va preguntar el Savi. En mirar la cullereta, el noi es va fixar que les havia vessades. - Idò aquest és l'únic consell que et puc donar-, va dir el Savi de tots els Savis-. El Secret de la Felicitat consisteix a contemplar totes les meravelles del món sense oblidar les dues gotes d'oli de la cullereta.

mussol 94 (cos i espiritualitat)

Documents

Transcript of mussol 94 (cos i espiritualitat)