Mòdul 2. La filosofia grega de l'època clàssica

La filosofia gregade l'època clàssicaEls sofistes, Sòcrates, Plató i Aristòtil

Carlos García Gual P08/04550/00935

© FUOC • P08/04550/00935 La filosofia grega de l'època clàssica

Índex

Introducció............................................................................................ 5

Objectius................................................................................................. 6

1. Els sofistes........................................................................................ 7

1.1. La sofística com a moviment intel·lectual ................................ 7

1.2. Els sofistes més importants ....................................................... 13

2. Sòcrates............................................................................................. 20

3. Plató................................................................................................... 24

3.1. Vida i obra ................................................................................ 24

3.2. La teoria de les idees ................................................................. 29

3.3. La teoria de l'ànima .................................................................. 31

3.4. Política i ètica. El disseny utòpic de la República....................... 33

4. Aristòtil............................................................................................. 40

4.1. Vida i obra ................................................................................ 40

Resum...................................................................................................... 50

Activitats................................................................................................ 51

Exercicis d'autoavaluació................................................................... 51

Solucionari............................................................................................. 53

Glossari.................................................................................................... 54

Bibliografia............................................................................................ 55

© FUOC • P08/04550/00935 5 La filosofia grega de l'època clàssica

Introducció

En presentar la sofística, Sòcrates, Plató i Aristòtil, ens trobem en el cor de

l'activitat filosòfica de la Grècia clàssica. Aquestes pàgines no tan sols volen

oferir un recorregut per dos segles de pensament, sinó que també pretenen

mostrar els moments més importants i els conceptes més interessants i més

influents d'aquest pensament.

És important seguir aquest mòdul didàctic amb la lectura d'alguns textos bà-

sics, com per exemple algun diàleg de Plató (Apologia de Sòcrates, Gòrgies, Protà-

gores, Fedó, el Banquet, els llibres VI i VII de la República, la Carta VII o Fedre)

i alguna obra o fragment d'Aristòtil.

La influència de Plató i Aristòtil ha estat molt gran al llarg de la història, i avui

dia encara es fa sentir de manera ben viva en moltes discussions filosòfiques.


Objectius

Els objectius bàsics d'aquest mòdul didàctic són els següents:

1. Fer un recorregut per les principals etapes del pensament grec de l'època

clàssica.

2. Repassar el contingut bàsic de les obres més importants dels autors tractats.

3. Relacionar els plantejaments filosòfics dels autors tractats.

4. Connectar aquesta època amb les inquietuds dels pensadors precedents (els

presocràtics) i amb el desenvolupament filosòfic posterior (la crisi grega i

el pensament romà i medieval).


1. Els sofistes

1.1. La sofística com a moviment intel·lectual

Originàriament, el terme sophistés, com el terme sophós, volia dir senzilla-

ment 'savi'; però finalment ha quedat històricament definit per designar un

tipus de professional de la saviesa que va reclamar aquest títol en l'època

il·lustrada del segle V aC.

El sofista, vist des d'aquesta perspectiva, és un savi que comercia amb la saviesa,

un mestre que té molts coneixements culturals i que s'ofereix a ensenyar-los

a qui vulgui aprendre'ls a canvi d'una remuneració econòmica, normalment

força elevada.

Sembla, doncs, que el sofista és un precursor dels professors universitaris moderns, alhoraque continua una tradició que havien iniciat alguns poetes, com ara Píndar i Simònides,que escrivien poemes de celebració per encàrrec d'alguns aristòcrates il·lustres.

Quan Protàgores, en el diàleg de Plató que porta el seu nom, per respondre

les preguntes de Sòcrates, intenta definir què és un sofista, afirma que és un

didáskalos paideías te kaì aretês, és a dir, un 'mestre de cultura i excel·lència',

algú que dóna lliçons pagades sobre dos camps que són molt importants per

a totes aquelles persones que, d'alguna manera, volen destacar en la societat

antiga: l'educació, paideía, i la virtut o excel·lència, areté.

La importància dels sofistes com a educadors en la cultura i en

l'excel·lència cívica només s'explica en un context social i històric com

el de la societat grega del segle V aC; en la democràcia atenesa, la pai-

deía i l'areté ja no estan lligades a la noblesa de l'estirp ni a la riquesa

familiar, sinó que són mèrits importants per a dur a terme un paper de-

cisiu en la polis.

El ciutadà capaç de guiar els afers de la ciutat es distingeix per la seva

paideía i la seva areté. Aquesta altesa d'ànim, que permet con-vèncer i

dirigir els altres, només s'aconsegueix per mitjà d'una acurada educació

superior.

Els sofistes també s'oferien com a pedagogs pera l'ensenyament de l'art de la persuasió. A la

imatge, plat grec on es representa un pedagogamb el seu alumne.


Però saber si l'areté es pot ensenyar és un gran tema de debat; la resposta dels

demòcrates és, per descomptat, afirmativa, al contrari que els aristòcrates més

conservadors, que opinaven que la virtut –areté– prové de l'estirp, de la natu-

ralesa i de la sang, la physis o phyá, com deia Píndar.

El sofista ensenya a manifestar públicament aquesta superioritat, que, al cap i a

la fi, té un valor polític, mitjançant l'ús de la paraula; per això la retòrica o l'art

dels discursos bells i persuasius es converteix en la seva disciplina fonamental.

L'altre gran mestre de la sofística, Gòrgies de Leontini, només admet com a

autèntic títol seu el de "mestre de la retòrica". Segons ell, un polític, abans de

tot, ha de ser un bon orador; i el sofista és un professor de la paraula persuasiva,

del logos i de la peithó, que es mostren en l'argumentació. Gòrgies domina

aquesta téchne rhetoriké i n'és un professional.

Però Plató retreu als sofistes que només es preocupin de fer valer una opinió

per mitjà de la retòrica i que no s'interessin per perseguir la veritat a fons com

ho fa el filòsof. Gòrgies li ho concedeix: el sofista no intenta esbrinar què hi ha

més enllà del que és acceptat normalment, sinó que en té prou d'aconseguir

la claredat i l'aplaudiment en el món de la dóxa.

Mentre que el philósophos està sempre perseguint una saviesa dubtosa, el so-

fista s'acontenta amb una sophía basada en l'acceptació social i en l'opinió

més raonable i més ben contrastada. Davant la didàctica dels diàlegs socràtics,

els sofistes –que utilitzen una gran varietat de recursos pedagògics, com per

exemple el comentari dels poetes– prefereixen els discursos que produeixen

un gran efecte.

Des del punt de vista de la temàtica, els sofistes marquen un gir decisiu res-

pecte als presocràtics. En les seves investigacions i lliçons no s'ocupen ni dels

temes de la natura ni del cosmos físic, sinó que es dediquen als assumptes so-

cials i al món que ha creat l'ésser humà.

Ciceró, en un text famós, escriu que Sòcrates, en interessar-se per les qüestions

de la vida humana i no pels fenòmens de dalt del cel o de sota la terra, va

fer baixar la filosofia a un nivell terrenal; de fet, però, aquest va ser un mèrit

dels sofistes, que Sòcrates només va compartir amb ells. Cap sofista no va es-

criure mai un tractat Perì physeõs, ni va deixar cap hipòtesi memorable sobre

qüestions de física.

Si algun sofista va escriure sobre l'ésser últim de les coses, com ho va fer Gòrgies, fou permostrar el seu escepticisme ontològic radical:

"Res no existeix, i si existís alguna cosa seria incognoscible, i si hi hagués alguna cosa ies pogués conèixer, seria indemostrable."

Sobre el no-ésser, Gòrgies de Leontini.

Es pot aprendre la virtut?

Sobre aquesta qüestió és moltinteressant el diàleg Protàgo-res de Plató i també la discus-sió sobre aquest tema que estroba en el text final del tractatsofístic anònim dels Discursosdobles.

Per a Sòcrates, el diàleg és la filosofia perexcel·lència. A la imatge, dos grecs dialogant;vas grec amb decoració de figures vermelles.


És a dir, el sofista renuncia a les indagacions ontològiques, físiques i metafísi-

ques i s'orienta vers el món de la saviesa i l'acció humanes, vers temes socials,

vers l'ètica i la política i també, de vegades, la història i l'anàlisi del llenguatge

i d'algunes ciències.

La sentència que els sofistes citen més sovint és, sens dubte, la frase de Protà-

gores: "L'home és la mesura de totes les coses" (pánton chromáton métron ánth-

ropos). Deixem per més endavant la discussió sobre el sentit d'aquesta frase,

però cal que notem que pot servir com a emblema de l'humanisme sofístic.

L'enfocament general d'aquests pensadors i mestres de la retòrica es ca-

racteritza per l'interès per l'ésser humà, el relativisme de les valoracions,

la crítica de la tradició aristocràtica, l'atenció a l'ús del logos i l'anàlisi

del llenguatge i el seu poder.

D'altra banda, però, els sofistes no formen cap escola de pensament ni

mostren cap afinitat psicològica més profunda que aquesta actitud crí-

tica i aquesta solvència retòrica a què ens hem referit. Els sofistes són

un moviment intel·lectual, no una secta.

Els sofistes comparteixen, però, un evident relativisme en temes com ara la veritat últimai absoluta, i la creença que el logos –el raonament i la paraula– és el mètode adequat pera aconseguir un cert consens i ordre en la vida política civilitzada.

En conjunt, són demòcrates i pacifistes, ja que creuen en la discussió civilit-

zada com a mitjà per a resoldre els conflictes socials i, com que viatgen molt

d'unes ciutats a unes altres per exercir el seu ofici, aquesta manera de viure els

fa sentir per damunt dels prejudicis locals i dels patriotismes de poques mires i

els impulsa a promoure una mena de visió "internacional" d'alguns problemes.

Per als sofistes, l'home és la mesura de totesles coses. Diadumen, còpia d'un original de

Policlet (430 aC).

En un dels temes més importants i més discutits de l'època, el del contrast entre

les lleis convencionals i les lleis de la natura, o, per dir-ho d'una altra manera,

el contrast entre la natura, physis, i la convenció legal, nómos, defensen el

que consideren natural i denuncien el caràcter artificiós dels costums i les lleis

(nómoi ) que oposen uns pobles a uns altres.

També alguns pensadors anteriors s'havien ocupat de l'ètica i la política, com

ara el cas destacat d'Heràclit i Xenòfanes. El gran tema de l'oposició entre physis

i nómos ja apareix abans dels sofistes. Però, tot i així, cal destacar la revolució

intel·lectual decisiva que representa el moviment sofístic.

Relacions entre filòsofs i sofistes

Alguns dels sofistes estan vinculats a filòsofs eminents: Gòrgies, per exemple, sembla queva ser deixeble d'Empèdocles, i Anaxàgores és un pensador il·lustrat que es troba moltpròxim a la sofística de l'Atenes de Pèricles.

Heròdot i els sofistes

L'humanisme d'un historiadorcom Heròdot està influït perles reflexions dels sofistes enaquesta matèria.


Els sofistes han tingut molt mala premsa durant molts segles a causa de les crí-

tiques dures i agudes que en va fer Plató, que fins i tot els va caricaturar. Tan-

mateix, avui dia es reconeix el seu tarannà obert i crític i el paper renovador

i pioner que van tenir en determinats estudis sobre la societat i el llenguatge.

Amb l'èmfasi que van posar en la crítica racional dels temes socials, van acon-

seguir un nou gir intel·lectual, tot i que aquest nou enfocament venia afavorit

per un progrés històric ampli.

La�primera�Il·lustració

La crisi de la democràtica Atenes, la condemna de Sòcrates i el tarannà reac-

cionari de Plató han influït en la visió una mica despectiva que s'ha tingut

de la sofística; però, de fet, la podem considerar una primera�Il·lustració. I

Sòcrates, l'hem de situar dins de la sofística, com una figura singular que la

critica des dels seus propis supòsits. Sòcrates s'enfronta als sofistes com Kant

s'enfronta a la Il·lustració del segle XVIII i això comporta un aprofundiment

i una superació des de dins.

Una època�"il·lustrada" es caracteritza perquè confia en la raó humana per a

resoldre i aclarir els problemes fonamentals de l'ésser humà en la societat. I

només es reconeix aquesta autoritat, la raó, que es manifesta en l'educació i

en la cultura, i que se sotmet a revisió per mitjà de la discussió pública i del

consens. Qualsevol il·lustració es basa en l'acceptació de la democràcia i de la

igualtat davant la llei.

La Il·lustració sofista

La metàfora de la Il·lustracióaplicada a la sofística, amb to-tes les seves connotacions, jaés un tòpic, que, en essència,ens sembla encertat.

El programa sofístic s'inscriu en la renovació cultural de l'Atenes�de�Pèricles a

mitjan segle V aC. Cal recordar que aquesta renovació intel·lectual i artística

té dos condicionaments bàsics:

1) d'una banda, l'herència del pensament grec anterior, caracteritzat per un

ímpetu humanista que prové d'Homer i d'Hesíode i que es manté en els pre-

socràtics i Xenòfanes, Simònides i Èsquil;

2) d'altra banda, el creixement econòmic i polític de la democràcia atenesa,

que es troba en el seu apogeu.

Un context propici

El creixement econòmic i polític no són factors determinants, però sí que són decisiusen l'àmbit de la sofística; només en una Atenes com aquella podia sorgir un personatgecom Sòcrates.

Igualtat entre ciutadans

La igualtat davant la llei en elmón antic, però, estava limi-tada: només es donava entreels ciutadans i en quedaven almarge les dones i els esclaus.


Però l'àmbit il·lustrat era molt més ampli. De fet, cap dels grans sofistes no

era ciutadà d'Atenes, sinó que tots ells hi van arribar des d'altres ciutats. Però

es van trobar a partir de mitjan segle a l'Atenes de Pèricles, quan la ciutat era

l'Hèl·lade de l'Hèl·lade o "el mateix pritanèon de la saviesa grega" (segons una

expressió d'Hípies a Protàgores, 337 d).

És important assenyalar que Protàgores, com Heròdot, va anar a Turios, la colò-

nia panhel·lènica fundada al sud d'Itàlia, i va intervenir en la redacció de les

lleis d'aquesta ciutat, que van presentar una novetat: l'educació dels fills dels

ciutadans a càrrec de la polis.

Sofistes "metecos"(forasters)

Gòrgies era de Leontini, a Sicí-lia; Protàgores, d'Abdera, a laTràcia (com després tambéDemòcrit); Pròdic, de Que-os (com Simònides); Hípies,d'Èlide, etc.

Gràcies al poder marítim i a l'ambició imperial, a la riquesa i a la cultura en

llibertat, Atenes era la ciutat capdavantera de Grècia. Allí els sofistes convivien

amb altres viatgers il·lustres, com ara Anaxàgores de Clazòmenes, l'urbanista

Hipòdam de Milet i l'historiador Heròdot d'Halicarnàs, i amb atenesos de gran

valor intel·lectual, com ara Sòfocles, Eurípides, Tucídides i el jove Sòcrates.

L'època daurada d'Atenes

Era un temps de gran esplendor per a la ciutat, que alçava els grans temples de l'Acròpoli(a la imatge) alhora que mostrava la grandesa del seu teatre en les representacions detragèdies i comèdies i oferia un espai molt receptiu a totes les noves idees. Aquesta èpocabrillant, però, va tenir un tràgic colofó en la Guerra del Peloponès i el seu desastrós final.

La�professió�pedagògica�dels�sofistes

Plató, en el diàleg�Protàgores, traça un quadre d'aquesta època que mostra bé

l'entusiasme amb què algunes persones rebien l'arribada d'un savi com Protà-

gores. En aquest diàleg, Protàgores, Pròdic i Hípies es reuneixen a casa del

ric Càl·lies, famós per la seva afecció als sofistes, amb una colla de deixebles

i d'oïdors fervorosos en una tertúlia brillant. La trobada és una invenció de

Plató, però es podria situar cap a l'any 440 aC, quan Sòcrates tenia uns trenta

anys. El marc i els personatges mostren prou bé l'habilitat escènica de Plató en

una evocació de trets molt delicats.

La professió pedagògica dels sofistes, que són viatgers i mestres il·lustres de

saviesa cívica, els identifica com a membres d'un nou grup social. Són uns

professionals, technítai, que aspiren a rebre dels seus clients una remuneració

digna dels seus ensenyaments (cosa que escandalitza Plató i alguns conserva-

dors); són tècnics en l'art de la persuasió, en la redacció de discursos i en la

crítica ideològica, i practiquen la retòrica en el seu sentit més ampli (sense les

connotacions pejoratives que aquest terme rep ja de Plató).

Escenes socràtiques

Altres diàlegs de Plató, comara Gòrgies o els dos d'Hípies,també recorden les discussionsde Sòcrates i d'alguns sofistes,però no estan tan ben ambien-tats.


Els sofistes no són tan sols mestres de la paraula que poden ensenyar

als seus alumnes l'habilitat en la parla, deinoí légein, sinó que també són

mestres del pensament, tot i que el seu pensament no assoleix les pro-

funditats de la filosofia i s'acontenten de dominar el que Plató anomena

el pla de la dóxa; no s'endinsen, però, en el pla de l'alétheia, molt més

profund.

Protàgores reclamava als seus deixebles un pagament força elevat, la qual cosa

vol dir que valorava molt els seus ensenyaments; però això, per a Plató, és

vendre la saviesa com si es tractés d'una mercaderia. Els socràtics consideren els

sofistes com a botiguers de la saviesa. Aristòtil els defineix com a marxantons

d'una ciència que només és aparent i els acusa de pregonar i de vendre un

vulgar producte d'èxit fundat en l'opinió.

Ensenyaments remunerats

D'altra banda, els sofistes eduquen individus a nivell particular, és a dir, no treballen pera la comunitat. Sòcrates, en algun text, recorda que va escoltar Pròdic, però només lesseves lliçons més barates.

Els sofistes i la doxa

Per això, Plató els acusad'adular el poble acceptant lesvaloracions habituals, i els en-fronta així a l'escèptic Sòcrates.

Els precursors d'aquesta tradició pedagògica d'educadors d'alt nivell són els

poetes com ara Simònides, Píndar i Teognis, que estaven al servei dels aristò-

crates. Però la sofística no defensa els valors de la tradició aristocràtica, sinó

el poder de la raó, de la paraula i de la cultura –les armes que serveixen per a

triomfar en una democràcia–, i el poder persuasiu del logos.

Però, per a un moralista com Plató o per a qualsevol filòsof conservador in-

teressat a indagar la veritat, aquest elogi del poder de la persuasió, que és la

retòrica, conté greus perills. Els sofistes s'ofereixen a ensenyar a defensar qual-

sevol argument; per mitjà de l'habilitat retòrica poden "fer fort l'argument més

dèbil". Utilitzen la tradició –els mites i els poemes clàssics, per exemple– per

a fer comentaris nous, seductors i manipulats d'acord amb la circumstància.

Són educadors al servei d'un nou ideal; són pragmàtics i liberals, i són també

els renovadors de la prosa i els pioners de la retòrica i la gramàtica.

El poder de la paraula

L'elogi més representatiud'aquest poder de la parau-la i la raó el trobem a l'Elogid'Helena, de Gòrgies.


Els sofistes segons Hegel

Per concloure aquesta perspectiva general sobre els sofistes, recordem unes paraules deG.W. Hegel:

"Els sofistes van ser els homes cultes i els propagadors de la cultura grega. Justament lamobilitat i l'activitat que, com hem vist, hi havia entre els grecs, tant en la vida pràcti-ca com en el conreu de l'art, es va fer palesa en un moviment d'anada i tornada i enl'aplicació a les representacions; i, com que aquestes són sensibles, l'activitat humana lesmodifica i les transforma, i així també remou d'ací d'allà el contingut de l'esperit, allòconegut, allò familiar, i el torna interessant per si mateix. El moviment del pensamenti l'abandonament interior a aquest pensament és un joc desinteressat que es converteixen l'objecte mateix de l'interès. La ciència del pensament es revela primer com un pensa-ment formal, com l'art de moure les representacions d'una banda a l'altra. Els sofistes, queno són ni savis ni homes científics, sinó que són mestres cultes en l'ús del pensament,proven tot el que afirmen i això omple els grecs d'admiració, perquè podríem dir quesaben provar-ho tot. Els sofistes tenen una resposta per a cada pregunta i uns punts devista generals que cobreixen tots els interessos polítics i religiosos; la seva darrera etapa vaconsistir a provar-ho tot, a descobrir en totes les coses un costat que es pogués justificar."

Lliçons sobre la filosofia de la història universal, G.W. Hegel.

1.2. Els sofistes més importants

Protàgores�d'Abdera�(490-420�aC)

És el més famós dels sofistes i el primer que admet aquesta designació. Viatja

per tot Grècia donant lliçons i, segons diu Plató, adquireix una fortuna impor-

tant amb els seus ensenyaments. Se li atribueixen diversos escrits, dels quals

destaquen els següents: Antilogies o Discursos enfrontats, Sobre la veritat o Dis-

cursos demolidors, Sobre els déus i Sobre la constitució primordial.

Anem a veure ara algunes de les seves tesis més famoses:

• A les Antilogies diu que "sobre qualsevol tema es poden fer dos discursos

oposats", i en dóna alguns exemples. L'orador eficaç, per mitjà de la paraula

persuasiva, sap donar més força a un argument que a un altre i d'aquesta

manera el fa triomfar sobre el contrari; per això és important una bona

educació retòrica.

Però aquesta posició era criticada pels qui deien que, en prometre fer més fort

l'argument més dèbil, el sofista es prestava a donar suport a una tesi injusta

davant d'una tesi justa; i això donava un sentit moral –o immoral– a la pro-

posta de Protàgores. Des del punt de vista de Sòcrates i de Plató, el sofista es

desinteressa de trobar la veritat i només busca el triomf d'una opinió.

Però segurament Protàgores no pretén ni defensar la injustícia ni negar

la veritat; ell només destaca l'eficàcia que tenen la paraula i la tècnica de

l'oratòria per aconseguir de persuadir els jutges en un plet o en un debat.

Per mitjà de l'art de la paraula, el logos, que és "l'artesà de la persuasió",

peithoús demiourgós, és capaç d'imposar la dóxa, l'opinió decisiva.

Semblances amb lesAntilogies

En una petita obra anònimatitulada Dissoì lógoi o Discur-sos dobles tenim un escrit sem-blant a l'obra, ara perduda, deProtàgores.


• A l'escrit Sobre�la�veritat hi ha la seva famosa sentència: "L'home és la me-

sura de totes les coses" (Pánton chremáton métron ánthropos). Es pot discutir

l'abast d'aquesta tesi si les coses són valors i objectes del món social (com

assenyala el terme grec chrémata) o bé si l'afirmació té un sentit ontològic;

si l'ésser humà (ánthropos) de què parla és l'home individual o el genèric;

però, amb tot, és bastant clara la relativitat d'aquest principi universal que

proclama que l'home –i potser l'individu concret– és qui determina el va-

lor de tot.

• L'escrit Sobre�els�déus també s'ha perdut. Però coneixem la frase inicial

del text:

"No puc saber amb certesa si hi ha déus o no n'hi ha, ni quin aspecte tenen, ja que hiha obstacles importants que m'ho impedeixen: la foscor que envolta aquest tema i labrevetat de la vida humana."

Sobre els déus, Protàgores.

Després d'aquesta declaració agnòstica, és possible que el sofista admeti

la religió com una institució social valuosa, fonamentada en un impuls

natural i desenvolupada per mitjà d'una determinada convenció cultu-

ral (és a dir, basada en una ànsia natural, physei, però regulada per lleis

socials, nomoi).

Relativisme i consens

Per a Protàgores el bé i el malsón conceptes relatius, cadaésser humà té la seva veritat,i la norma s'ha d'establir permitjà del consens, ja que nohi ha cap instància superior al'home per mesurar les coses.

Aquesta és una consideració que possiblement va escandalitzar els conserva-

dors; per això sembla que el Perì theon, molt abans que Plató critiqués l'actitud

de Protàgores, ja va ser cremat com a llibre impiu a l'àgora d'Atenes.

• A l'obra Sobre�la�constitució�primordial, Protàgores parla dels orígens de

la cultura i defensa que el progrés i la combinació de la tècnica i la saviesa

política són fonamentals per a aconseguir la felicitat dels éssers humans.

Segurament era en aquesta obra on exposava, comentava i interpretava el

mite de Prometeu, que, de manera clara i resumida, es recull en el Protàgores

de Plató.

El mite de Prometeu

Prometeu era un tità que va robar el foc del cel per donar-lo als homes. Per aquest fet, Zeusel castigà encadenant-lo a una roca, on un voltor li menjava el fetge, que contínuamentse li reproduïa, allargant el turment. Finalment, Hèracles l'alliberà.

A la imatge, Kylix grec on s'escenifica el càstig imposat per Zeus (530-450 aC).

És molt interessant observar com el mite li serveix per a destacar la importància

de les téchnai per al progrés material, però també la seva insuficiència per a la

vida en societat, que només s'acompleix correctament quan s'aplica el sentit

de la moralitat i la justícia; aquest fet es reflecteix en el mite en el moment en

Nota

La crema del llibre se cita aLleis X, 889e, sense esmentar,però, el nom de Protàgores.


què Zeus completa els dons de Prometeu amb la distribució igualitària d'aidós

i díke, decència i justícia, a tots els humans. I en aquest fet es fonamenta la

igualtat de la votació democràtica i la téchne politiké, l'art de conviure a la polis.

• Protàgores també va escriure un Manual�de�discussions o Téchne eristikón

que mostrava algunes trampes i manipulacions que són útils per a l'orador

i el polític, i que un exemple de les manipulacions sofístiques que Aristòtil

analitza i critica després en alguns tractats de lògica.

Protàgores va ser un mestre d'oradors i de polítics, un teòric de la retòrica

i un estudiós del llenguatge, un crític dels fonaments de la cultura, un

pensador il·lustrat, un relativista i un demòcrata; va ser un home amb

molta personalitat que va deixar una empremta important en el seu

temps i que va patir la crítica de Sòcrates i de Plató i la seva escola.

Gòrgies�de�Leontini�(485-376�aC)

Va ser, en primer lloc, el gran mestre de retòrica de l'època. Va viure molts

anys, sembla que fins a 109. Ell no volia un altre títol que el de ser capaç "de fer

que els homes siguin més hàbils en el discurs". Però la importància decisiva de

la paraula en la vida pública i en totes les activitats humanes revela l'enorme

influència que va assolir la seva activitat.

De les seves obres només es conserven dos textos menors, que ell definia com

a jocs, paígnia: l'Elogi d'Helena i la Defensa de Palamedes; s'han perdut, però,

els seus grans discursos: el Discurs funerari, el Discurs olímpic i el Discurs pí-

tic; i també el seu Manual de retòrica. També coneixem, per alguns resums,

l'existència d'una altra obra seva, Sobre el no-ésser, que és un al·legat escèptic

contra l'ontologia de Parmènides.

Gòrgies, l'escèptic

Sobre el no-ésser manté, de manera brillant, unes tesis sorprenents, que ja hem esmentatperò que ara recordem: "Res no existeix, i si existís alguna cosa seria incognoscible, i sihi hagués alguna cosa i es pogués conèixer, seria indemostrable."

A l'Elogi�d'Helena, Gòrgies defensa, en una apologia molt hàbil, la innocència

de la famosa i bella dona que va causar la guerra de Troia. L'ús del mite per a

una exegesi filosòfica és un procediment sofístic d'un abast prou clar.

L'estela de Protàgores

Els escrits de Protàgores es vanperdre aviat, però la seva in-fluència, que ja és importanten alguns textos d'Eurípides ide Tucídides, va arribar fins aEpicur i els escèptics.


Resum de l'argumentació de l'Elogi d'Helena

Gòrgies comença elogiant la noblesa i la bellesa d'Helena i analitza els possibles motiusde la seva fugida amb Paris. Helena va actuar:

"[...] Per disposició de la Fortuna (Tyche) o per ordre dels déus, o per designi de la neces-sitat, o forçada per la violència, o persuadida per raonaments, o captivada per la passióamorosa."

Sigui quin sigui el motiu, Helena és innocent, perquè, o bé va cedir davant de poderssuperiors, forçada i sense voluntat pròpia, o bé ho va fer motivada per la passió, que ésdisculpable, o bé per l'encís del logos, que té un poder màgic de seducció.

L'elogi dels poders del logos, artífex de la persuasió, és el paràgraf més notable

d'aquest curiós exemple de retòrica filosòfica. Gòrgies veu la paraula en la seva

dimensió psicològica i política; segons ell, la retòrica és una conductora de

l'ànima, una psychagogía de gran abast.

Gòrgies, amb la seva teoria del paper de l'engany i la il·lusió en l'art de la

paraula, és, d'alguna manera, el precursor il·lustre dels estudis sobre poètica i

sobre la influència emotiva de la poesia.

Pel que fa a la política, Gòrgies és un teòric de l'ideal de la concòrdia

panhel·lènica; el seu deixeble Isòcrates també continua la mateixa línia, pre-

dicant la pau entre els grecs i la unitat d'acció contra els bàrbars.

Gòrgies no va deixar una empremta important en la teoria filosòfica:

va ser un dialèctic destre, però no va tenir cap interès en la discussió

filosòfica; el seu magisteri va ser en el camp de la retòrica.

Així ho considera Filòstrat (segle II dC), que en fa un càlid elogi a la seva obra Vides delssofistes:

"Va ser per a la sofística el model inicial de la vehemència, de l'ús insòlit del llenguatge,de la inspiració noble, de la interpretació grandiosa dels grans temes, de les construccionsamb frases vives i curtes, dels girs inesperats en què el discurs es torna delectable i vivaç;i a més, ell l'adornava amb paraules poètiques per aconseguir que fos atractiu i solemne.Com ja hem dit abans, ja era gran i encara improvisava fàcilment quan pronunciavadiscursos a Atenes; no és sorprenent que la gent del poble quedés meravellada. Però tambéatreia els homes més eminents, com per exemple Críties i Alcibíades en la seva joventut,o Tucídides i Pèricles en la seva maduresa. També els versos iàmbics d'Agató, el poetatràgic, estan influenciats per Gòrgies."

Vides dels sofistes, Filòstrat.

Altres�sofistes

Relleu grec (segles I-II aC) on es representa elrapte d'Helena per Paris.


No hi va haver cap altre sofista amb la fama i la influència de Protàgores i

Gòrgies, però entre els més destacats de la primera generació podem recordar

Pròdic, i també Hípies, una mica més jove.

• Pròdic�de�Queos es va interessar pel llenguatge i la correcció dels noms,

l'orthótes onomáton, especialment per la distinció entre els termes aparent-

ment sinònims; aquest afany per l'exactitud en l'ús dels termes potser

també va influir Sòcrates, que reconeixia haver escoltat alguna de les seves

lliçons més barates, i Tucídides. Va escriure un llibre titulat Estacions (Ho-

rai), en què comenta un episodi mític com a exemple i al·legoria ètica.

Exemple

A l'obra Estacions Hèracles es troba en una cruïlla davant la virtut i el vici, personificadesen dues dones boniques, Areté i Kakía, i ha de triar un camí. L'heroi tria el camí asprei difícil que ofereix Areté, el camí de l'esforç i la fatiga, el pónos, que porta al cim mésalt de la fama heroica.

En aquest mateix tractat, Pròdic exposa la seva teoria sobre l'origen de la reli-

gió, que considera que comença amb l'agraïment humà pels dons de la natura.

La genealogia de la religió

Així doncs, Demèter i Dionís són figures divines, creades per una humanitat agraïda, ques'inspiren en els introductors del conreu dels cereals i la vinya.

A la imatge, Dionís navegant; decoració d'un kylix d'Exècies (c. 550-540 aC).

Hèracles. Detall d'un cràter de calze delsNiòbides (c. 460-450 aC).


Pròdic també opina que el bé i el mal no es troben en les coses, sinó en l'ús

que els éssers humans en fan. La seva visió de la vida és pessimista, ja que

considera que la mort és l'alliberament del dolor.

• Hípies�d'Èlide va escriure moltes obres i va destacar pels seus amplis co-

neixements. Tot i que s'ignoren les dates del seu naixement i de la seva

mort, sembla que era més jove que Pròdic, i que devia viure, aproximada-

ment, entre l'any 450 aC i el començament del segle IV.

Va escriure i va dissertar sobre història, gramàtica, retòrica, matemàtiques,

estètica, ritme i harmonia, crítica literària i mnemotècnia, però no ens ha ar-

ribat cap dels seus escrits.

Plató satiritza el seu afany enciclopèdic en dos diàlegs que porten el seu nom,

Hípies major i Hípies menor, i en fa una caricatura. Hípies estava orgullós de la

seva erudició universal, de la seva polymathía, i per això és un tipus de savi

diferent dels altres sofistes.

A l'obra Hípies menor, Plató recorda que una vegada Hípies es va presentar als jocsd'Olímpia mostrant a tothom que ell mateix havia fabricat tot el que portava, desde l'anell fins a les sabates i el mantell. No era, doncs, debades que afirmava quel'autosuficiència, autárkeia, era la virtut més gran.

Hípies va fer estudis de cronologia –sobre els anys de les olimpíades–, de noms

de pobles –abans dels estudis peripatètics–, i en els seus escrits de geometria va

descobrir la quadratriu. En un text seu, el Diàleg troià, presenta el vell Nèstor

conversant amb el jove Neoptòlem, fill d'Aquil·les, sobre educació. Al diàleg

Protàgores recorda la distinció entre physis i nómos i es mostra partidari de la

concòrdia entre els savis, basada en la discussió amistosa. Aquesta actitud està

molt d'acord amb la funció d'ambaixador que li va atorgar la seva ciutat, quan

el va enviar a Esparta i a Atenes en missions de representació.

• Altres sofistes de la mateixa generació d'Hípies són Trasímac, que conei-

xem, sobretot, pel llibre I de la República de Plató, i Antifont, de qui conei-

xem fragments molt interessants que s'han recuperat gràcies a un papir:

– Trasímac es manifesta pessimista sobre la justícia i adverteix que allò

que s'admet com a just és, en realitat, la imposició dels poderosos.

Aquesta actitud el situa a prop del jove Càl·licles, deixeble de Gòrgies

en el diàleg d'aquest mateix nom.

– Antifont defensa les normes de la natura enfront de les convencions

socials, és a dir, la physis contra el nómos. I combat críticament algunes

institucions gregues, com ara l'esclavitud, afirmant que tots els éssers

humans són iguals per naturalesa.

• Tot i que no va ser un sofista d'ofici, sinó un pensador independent, Crí-

ties (450-403 aC) és un personatge singular que escriu dins aquest mateix

ambient d'idees. És aristòcrata de naixement i de tarannà, parent de Plató

L'obra de Trasímac

Es creu que Trasímac potser vaescriure una Retòrica i uns Dis-cursos demolidors, com Protà-gores.

L'obra d'Antifont

Antifont va escriure una obratitulada Sobre la veritat i unaaltra titulada Concòrdia (Homó-noia).


–que el fa sortir en alguns dels diàlegs amb Sòcrates– i un dels Trenta Tirans

d'Atenes; va morir l'any 403 lluitant contra els demòcrates.

Va escriure força: Constitucions, Aforismes, Homilies, Sobre l'amor i les virtuts, i

també alguns drames. Se'n conserven fragments breus, el més important i sig-

nificatiu dels quals pertany a una de les seves tragèdies, Sísif (que alguns estu-

diosos, però, prefereixen atribuir a Eurípides). En aquest text, Críties explica

l'origen de la religió com la invenció d'un savi antic; aquest savi concep déu

com una figura celestial que ha d'inspirar temor a un càstig sobrenatural quan

es cometen delictes que queden sense descobrir.

Críties era un enemic de la democràcia, un dels oligarques sense escrúpols que

van actuar en els greus conflictes civils que es van produir durant la Guerra

del Peloponès; el seu final va ser tràgic.

Críties no va ser un sofista professional, sinó un individu amb molt de talent,

un aristòcrata il·lustrat i un crític feroç de la democràcia que, per les seves idees

i les seves obres, apareix com un producte brillant de les influències crítiques

i subversives de la sofística més extremada.

Críties va ser un personatge audaç i maquiavèl·lic, potser un model per a possiblesCàl·licles, potser amic de Sòcrates i d'Alcíbiades. Per a Plató va ser un advertiment delsriscos que representava una actuació política que no es basava en una estricta moral fi-losòfica, sinó en les passions i l'audàcia de l'orgull aristocràtic.


2. Sòcrates

Sòcrates va ser processat i condemnat a mort, i va beure la cicuta a la presó,

com manava el veredicte dels jutges. Aquesta mort s'inscriu en la història de la

filosofia com un esdeveniment escandalós i tràgic. "El més just dels homes del

seu temps", com el defineix el seu deixeble Plató, va morir condemnat per un

tribunal popular, l'any 399 aC, a l'edat de setanta anys, a la seva democràtica

ciutat, Atenes, acusat "d'introduir déus nous i de corrompre la joventut".

La�personalitat�de�Sòcrates Sòcrates conversant amb la Musa Erato.Fragment del sarcògaf de les Muses.

De Sòcrates coneixem bé alguns trets de la seva personalitat. Sabem que va

néixer a Atenes, al barri d'Alopece, i era fill de Sofròniscos, un escultor, i de

Fenàrete, que tenia l'ofici de llevadora. Viu sempre a la seva ciutat nadiua, de

la qual només surt en dues ocasions per tal d'anar a combatre coratjosament.

Es casa amb Xantipa, amb qui té dos fills. Encara que potser treballa durant

algun temps en el taller del seu pare, aviat es fa famós a la ciutat per la seva

afició a les converses al carrer i per les contínues preguntes a tothom sobre els

temes que el preocupen, a la recerca d'una veritat difícil de trobar.

La mort de Sòcrates

Coneixem molt bé les circumstàncies i el procés que van portar Sòcrates a aquest finalsorprenent, ja que Plató –en la seva Apologia de Sòcrates i en els diàlegs Critó i Fedó–, iXenofont –en la seva Apologia de Sòcrates– han explicat com es va defensar davant el juratpopular i els darrers moments de la seva vida a la presó.

Sòcrates comparteix moltes inquietuds amb els sofistes tradicionals,

com ara l'interès per la dialèctica i l'educació, però se'n diferencia en

el fet que no pretén ensenyar una doctrina retòrica ni buscar un èxit

davant l'opinió, sinó que vol investigar, juntament amb els seus inter-

locutors, els temes centrals de la vida ètica i la política.

Sòcrates fa preguntes sobre la virtut, el bé, la bellesa, el valor, la pietat, l'amistat,

la justícia, etc., i no s'acontenta amb les respostes habituals. Amb les seves

crítiques agudes posa en un compromís els seus interlocutors i, quan acaben

de xerrar, els fa veure que no saben res d'aquests temes tan importants.

Sòcrates deia que ell només sabia que no sabia res, i que només per això ja era,

d'alguna manera, més savi que tots aquells savis aparents que ni tan sols eren

conscients de la seva ignorància.

La mort de Sòcrates, obra de Ch. A. Dufresnoy(segle XVII).


Aquest és el Sòcrates que ens mostren els Diàlegs de Plató, especialment els de

la primera etapa, els diàlegs socràtics, que són els més fidels a la seva imatge

històrica real. Els textos de Xenofont, en especial els Memorables, també coin-

cideixen en aquest retrat del filòsof.

Tant si es tracta d'amics com de sofistes il·lustres o de professionals de prestigi –com arael rapsode Ió i el sacerdot Eutifró, per exemple–, Sòcrates els mostra durant el col·loquique no saben la resposta a la seva pregunta; però ell tampoc no els en dóna cap, sinó queels deixa en el dubte i en un embull, l'aporia, tot convidant-los a continuar reflexionanti buscant la veritat.

Però el primer testimoni sobre la figura paradoxal de Sòcrates el trobem en

una comèdia d'Aristòfanes, Els núvols.

Aquesta obra ens ofereix una imatge molt extravagant de Sòcrates, com un

sofista que es reclou a la seva "pensadora" per ensenyar als seus estranys dei-

xebles a meditar sobre els astres i sobre els trucs per guanyar els plets. Aquesta

farsa ofereix una imatge distorsionada del filòsof atenès, molt diferent de la

que van conservar els seus deixebles.

Sòcrates no va escriure res i, per tant, la seva influència filosòfica rau en

l'empremta personal, en les ensenyances directes, en la seva actitud davant la

vida. Plató és, sens dubte, el més genial dels seus deixebles i el seu seguidor més

fidel: Plató va enriquir molt el significat filosòfic del seu mestre en adjudicar-li

també les seves pròpies idees i presentar-lo com a protagonista intel·lectual de

gairebé totes les seves obres.

Sòcrates caricaturitzat

Aristòfanes va escriure Els nú-vols més de vint anys abansdels primers escrits de Plató ide Xenofont.A la foto, bust d'Aristòfanes.

També és molt interessant l'ampli testimoni que en dóna Xenofont, que va

tractar Sòcrates i que recull les declaracions d'altres filòsofs socràtics.

Cal recordar, a més, les informacions, breus però precises, que Aristòtil ens dó-

na sobre Sòcrates. Aristòtil no el va conèixer i escriu sobre Sòcrates quan aquest

ja ha mort. Però per aquesta raó i per la seva agudesa excepcional, Aristòtil

distingeix clarament el que és específicament socràtic del que és una imatge

ampliada per Plató.

A l'obra Metafísica, Aristòtil diu:

"Sòcrates no s'interessava per la natura i només parlava de qüestions de moral; en aqueststemes buscava el que és universal, i el seu pensament es dirigia, especialment, a intentardefinir-ho."

Aristòtil, Metafísica (I, 6, 987).

Altres mirades sobre elmestre

Alguns d'aquests filòsofs, delsquals no ens ha arribat capobra, com per exemple Antís-tenes, el fundador del cinisme,tenien una visió del mestremolt diferent de la de Plató.


Més endavant, afegeix:

"S'ocupava de les virtuts morals –ethikàs aretás– i va ser el primer que va intentar definir-lesd'una manera general. Les intentava definir d'una manera raonada. Intentava construirraonaments i el principi dels raonaments és la definició (archè dè ton syllogismon tò tíestín).[...] Dues són les coses que hom pot atribuir justament a Sòcrates: els raonamentsinductius i les definicions del que és universal; i totes dues tenen alguna cosa a veureamb el principi de la ciència."

Aristòtil, Metafísica (XIII 4, 1078b).

Després declara, referint-se clarament a les idees de Plató: "Però Sòcrates no va establircom a separades ni les essències genèriques ni les definicions...".

El�pensament�de�Sòcrates

En els Diàlegs de Plató se'ns mostra un Sòcrates que intenta trobar una definició

de conceptes morals universals com ara el valor, el bé, l'amistat, la pietat, etc.,

i intenta fer de l'ètica un saber exacte, una mena de ciència o episteme. En

aquesta recerca no arriba a cap conclusió, sinó que acaba el col·loqui en el

dubte, en l'aporia, que subratlla la urgència de continuar buscant.

Però aquesta aporia és un primer pas cap al coneixement, que es tro-

ba al final, després d'haver dubtat a fons (diaporesai kalos); aquest és

el mètode�de�Sòcrates : el dubte metòdic i la discussió minuciosa. No

s'acontenta amb l'opinió, dóxa, sinó que l'analitza i la rebutja per buscar

la veritat, l'alétheia, en l'acord mutu i racional.

Els sofistes eren racionalistes, però és Sòcrates qui aprofundeix en la manera

de basar la veritat en el raonament lliure: "Què ens importen les opinions

dels altres? El que és decisiu és allò que trobem tu i jo de comú en el nostre

raonament", ve a dir en algun text. Tot es troba sotmès a la raó, el dubte i

la crítica. Cal poder donar raó de tot, lógon didónai per a admetre-ho com a

verdader. El savi no ha d'acceptar l'opinió general, n'ha de viure al marge,

parà dóxan, en aquesta paradoxa socràtica que fonamenta els valors en el lliure

examen de l'individu.

Per a Sòcrates, el més important és conèixer-se�a� si�mateix, d'acord

amb la màxima dèlfica, "Coneix-te a tu mateix", que ara té un sentit

més profund, ja que implica que les persones han de reflexionar sobre

si mateixes d'una manera autèntica.

La filosofia esdevé així "cura de l'ànima", therapeía tes psychés; i aquesta cura

de l'ànima és, davant la cura tradicional del cos en el món grec, el principal

missatge socràtic. El que caracteritza al savi no és el triomf en la política ni

l'èxit en els aspectes externs de la vida, sinó la felicitat interior del seu ànim.

I Sòcrates en dóna un exemple amb la seva vida i amb l'acceptació de la seva

estranya mort.

Sotmetre la doxa a crítica

D'aquesta manera Sòcratess'oposa a l'actitud vanitosa delssofistes, venedors d'una saviesasuperficial basada en el que ésversemblant i ja està acceptat.


La tradició�filosòfica, a partir de la mort de Sòcrates, ha sabut adonar-se del

valor exemplar de les ensenyances del filòsof atenès, que no va escriure les

seves doctrines però les va deixar a la memòria dels seus amics i conciutadans.

Tot i no haver deixat res escrit, Sòcrates va canviar el rumb i l'horitzó de la

filosofia i va impulsar la reflexió filosòfica en una nova direcció. La recerca de

la veritat assumeix per a ell un sentit nou i profund.

Els cínics exageren alguns dels trets d'aquesta ascètica independència del savi,

que tot ho critica i no necessita res. Plató i Xenofont subratllen la relació de

Sòcrates amb la ciutat i el seu distanciament de la democràcia de l'època.

A diferència dels sofistes, Sòcrates va ser un atenès molt arrelat a la seva polis. El seutarannà crític no desvirtua aquesta fidelitat a la ciutat. Per això la mort del filòsof, con-demnat per impietat en un tribunal democràtic, representa una tragèdia per a Atenes.

Sòcrates vist per Hegel

Com a comentari final, i per subratllar aquest enfrontament entre l'individualisme raci-onal del filòsof i l'autoritat tradicional de la polis, citarem unes paraules de Hegel:

"A Sòcrates veiem representada la tragèdia de l'esperit grec. Ell és el més noble dels ho-mes, és moralment irreprotxable. Però va portar a la consciència el principi d'un mónsuprasensible, el principi de la llibertat de l'esperit pur del pensament que es justificaper si mateix, que és senzillament en si i per si; i aquest principi de la interioritat, ambla llibertat d'elecció que comporta, significava la destrucció de l'Estat atenès. El destí deSòcrates és, doncs, el de la tragèdia suprema. La seva mort pot semblar una injustíciasuprema, ja que havia complert perfectament els seus deures amb la pàtria i havia iniciatel seu poble vers un món interior. Però, d'altra banda, el poble atenès també tenia tota laraó en creure que aquesta interioritat debilitava l'autoritat de la llei de la polis i minaval'Estat atenès. Encara que Sòcrates tingués raó, tanta com ell en tenia el poble atenès.En aquest important sentit, el poble atenès va condemnar a morir el seu enemic, i lamort de Sòcrates va ser summament justa. Per alta que fos la justícia de Sòcrates, la delpoble també ho va ser, perquè condemnava el destructor de la seva eticitat. Totes duesparts tenien raó. Sòcrates no va morir innocent. Si hagués mort innocent, hauria estatcommovedor, però no tràgic; i el seu destí va ser tràgic en el sentit més autèntic."

Lliçons sobre la filosofia de la història universal, G.W. Hegel.


3. Plató

3.1. Vida i obra

Plató va néixer a Atenes cap a l'any 428 aC i va morir a la mateixa ciutat l'any

347 aC. La seva vida va ser llarga i la va dedicar fonamentalment a elaborar

una extensa obra filosòfica, que va posar en escrit en els Diàlegs i que va donar

a conèixer personalment per mitjà dels seus ensenyaments a l'Acadèmia.

No va participar de manera activa en la vida política de l'època, tret dels seus

tres viatges a Siracusa, on va intentar actuar debades com a conseller dels tirans

Dionís I (l'any 387 aC) i Dionís II (anys 367 aC i 361 aC). Quan va morir, als

vuitanta anys, estava acabant les Lleis, el seu diàleg més extens.

Els fets més transcendentals de la seva vida van ser conèixer Sòcrates, a qui

va tractar durant gairebé deu anys, i la profunda ferida que li va produir la

tràgica mort del mestre. En un afany per recuperar i venjar la seva memòria,

Plató converteix Sòcrates en el protagonista de gairebé tots els seus diàlegs i

s'inventa els col·loquis magnífics i vius de l'irònic i tenaç conversador amb els

seus amics i contemporanis més destacats tractant de les qüestions filosòfiques

més agudes.

Plató és un gran escriptor, un narrador dramàtic excel·lent i un prosista versà-

til i esplèndid. Al llarg dels seus Diàlegs veiem desfilar tota una colla de per-

sonatges inoblidables i trobem discussions vives i profundes sobre els grans

temes filosòfics.

L'obra de Plató marca, no tan sols per l'extensió sinó també per la profunditat

crítica, un moment important en la història de la filosofia grega. Plató reprèn,

des d'un punt de vista crític, tota l'antiga tradició, la que prové d'Heràclit i

Parmènides, dels sofistes i de Sòcrates, i construeix de manera coherent i vi-

gorosa el seu propi sistema.

En aquesta construcció�filosòfica de Plató l'ètica i la política, la teoria

del coneixement i la metafísica es troben íntimament unides; és una

construcció que intenta oferir una nova visió de l'ésser humà, de la seva

ànima immortal, del seu afany de conèixer i d'arribar, mitjançant el co-

neixement filosòfic, al lloc que li correspon veritablement en el cosmos.

Una escola de filosofia

L'Acadèmia fou la prime-ra gran escola de filosofiad'Atenes, fundada per Platócap a l'any 385 aC.A la imatge, mosaic romà ones veu Plató ensenyant geome-tria als seus deixebles.

Sòcrates i els Diàlegs

Plató atribueix a Sòcrates notan sols les preguntes i elsdubtes que li devia escoltar dejove, sinó també les seves prò-pies idees i reflexions metafísi-ques.


Plató era de família noble i va néixer al començament de la Guerra�del�Pelo-

ponès, quan Pèricles ja havia mort. Va viure durant la infància i la joventut

en una Atenes sacsejada pels esdeveniments de la guerra. Va ser testimoni dels

vaivens d'un govern democràtic i de vegades demagògic, i de dues temptatives

oligàrquiques fracassades.

Quan els espartans, després de la victòria del 404, van imposar el govern ano-

menat dels Trenta�Tirans, que va tenir una actuació molt cruel en un espai de

temps breu, va poder veure el trist final de dos parents seus, Críties i Càrmides,

que van participar en aquest intent d'establir la tirania. Es va alegrar quan es

va restaurar la democràcia i va tornar als vells ideals de concòrdia ciutadana,

però aleshores va venir l'escandalós judici popular que va condemnar Sòcrates

a mort; i Sòcrates era el seu mestre, a qui considerava "el més just de tots els

homes del seu temps".

Totes aquestes experiències el van marcar molt. Per això, tot i que de jove li

havia fet il·lusió participar en política, feina molt adequada per a qualsevol

atenès distingit, després hi va renunciar: sentia vertigen davant la realitat polí-

tica d'Atenes.

Però hi va renunciar només a la pràctica, perquè teòricament va continuar

parlant de política, criticant radicalment la democràcia del seu temps i tractant

de trobar en la utopia un règim de govern més just, més savi i més feliç.

Plató escriu sobre aquest anhel d'una ciutat millor a totes les seves obres,

des de Gòrgies a la República i a les Lleis. Pensa que perquè els éssers

humans puguin millorar cal reformar la politeia, el règim polític, a fi

d'aconseguir una convivència dirigida al bé comú. Però per a reformar la

politeia cal educar personalment els ciutadans; i aquesta reforma només

es pot aconseguir per mitjà de la filosofia.

Representació de Plató en una esculturaromana

Com escriu a Gòrgies –tot i que això devia semblar molt paradoxal als primers

lectors–, només Sòcrates havia estat, en un sentit autèntic, un veritable polític

d'Atenes, perquè s'havia preocupat de millorar la vida dels seus conciutadans,

no donant-los més armes, més monuments o més riqueses, sinó intentant de

preparar les seves ànimes per a la recerca del bé autèntic: la virtut i el conei-

xement de si mateixos.

L'educació, paideía, és l'instrument bàsic per a aquesta nova politeia que

Plató vol construir, més enllà de l'Atenes històrica i democràtica. Per això es-

criu les seves obres i difon els seus ensenyaments als deixebles entrenats en

l'aprenentatge filosòfic de l'Acadèmia.

Restes del castell d'Euríal, prop de Siracusa.

El fracàs de Siracusa

Com a testimoni de l'afany dePlató de promoure una políti-ca més ajustada als seus idealsfilosòfics, viatja tres vegades aSiracusa, però les tres vegadesfracassa.


La gran obra política de Plató són dos llargs textos sobre la ciutat ideal, la

República i les Lleis, especialment el primer. Però la República no s'inscriu en

el marc històric de la política del seu temps, sinó en la utopia de les seves idees.

Plató, però, malgrat que es manté apartat de la vida política d'Atenes i

malgrat les seves frustrades intervencions a Sicília, no deixa de pensar en

la reforma�de�la�polis com si es tractés d'un deure filosòfic: no renuncia

a la tesi que l'home virtuós no és autosuficient i que, per tant, necessita

viure en una comunitat justa i feliç diferent de tots els règims coneguts.

Plató, a diferència d'altres deixebles de Sòcrates, com ara Aristip i Antístenes, que vanproclamar que per al savi el camí de la felicitat era l'autarquia, no pot concebre unaexistència humana autèntica al marge de la ciutat. Per a ell la polis és l'àmbit de la vidaracional, civilitzada i digna.

En alguns paràgrafs de la Carta VII, Plató ens ofereix un testimoni autobiogràfic

impressionant de la seva renúncia a l'activitat política.

Després de comentar la desil·lusió i l'amargor sentides davant els abusos dels Trenta Tiransi, posteriorment, davant la injustíssima i barroera condemna de Sòcrates, escriu:

"Jo al començament tenia moltes ganes de dedicar-me a la política, em feia il·lusió, peròquan vaig començar a observar que els esdeveniments es movien d'una banda a unaaltra sense cap sentit, només que per atzar, vaig sentir vertigen, i, tot i que mai no vaigdeixar de pensar de quina manera podria millorar la situació, i fins i tot el sistema degovern, sí que vaig desistir d'esperar que es produís el moment oportú per actuar, i vaigacabar per considerar que totes les ciutats que conec estan mal governades. Perquè crecque, pel que fa a les seves lleis, són irremissiblement dolentes, i s'hauria d'aprofitar algunmoment propici per fer-ne una reforma extraordinària. He de reconèixer, en favor de labona filosofia, que d'ella depèn que es pugui aconseguir una visió de les coses que sónjustes, tant en els assumptes públics com en els privats. La dissort del gènere humà noacabarà fins que els veritables filòsofs no arribin als càrrecs públics, o fins que els quemanen a les ciutats, gràcies a un especial favor diví, no aprenguin a filosofar de veritat."

Carta VII, Plató.

Com assenyala W. Jaeger, "el pensament de Plató s'orienta des del primer mo-

ment vers el problema de l'Estat". És a dir, quan Plató s'adona que no pot fer

res de profit en una democràcia que considera desordenada i sotmesa a l'atzar

i a la injustícia de poders irracionals, es dedica a la teoria política, tot entenent

la política com un element del seu projecte educatiu.

Plató creu, com els sofistes, que l'areté es pot ensenyar, però discrepa totalment

en la concepció de la virtut. Pensa que l'autèntic filòsof ha de viure en una

ciutat justa, que és l'única on pot ser feliç, però no troba un camí per a aconse-

guir-la en la realitat del seu temps i ha d'inventar-se una ciutat ideal i utòpica

que es troba molt lluny de l'Atenes de la democràcia.


Plató escriu molt –uns trenta diàlegs–, i durant molt de temps –uns cinquanta

anys–. La seva obra reflecteix l'evolució del seu pensament, i per això s'ha

d'estudiar tenint molt en compte la cronologia dels textos. Tot i que no els

va datar, podem ordenar i agrupar aquests escrits en tres o quatre apartats,

d'acord amb la divisió que fan, per exemple, E. Lledó i altres:

1)�Diàlegs�de�joventut : Apologia de Sòcrates, Ió, Critó, Laques, Lisis, Càrmides,

Eutifró, Protàgores i Trasímac (llibre I de la República). Escrits entre els anys 398

i 390 aC.

Tot i que la situació de cada diàleg dins del seu grup i en l'ordre de la sèrie és discutible,podem considerar que, en general, la seqüència de les obres està ben establerta i revelal'evolució del pensament de l'autor; hem de tenir en compte que l'estil dels diàlegs esdevémés auster i més dramàtic amb els anys.

2)�Diàlegs�de�transició : Gòrgies, Menó, Eutidem, Hípies menor, Hípies major,

Cràtil i Menexen (390-385 aC).

3)�Diàlegs�de�maduresa : Banquet, Fedó, República, Fedre (385-370 aC).

4)�Diàlegs�de�vellesa : Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Timeu, Fileb, Críties,

Lleis, Epínomis (369-347 aC).

Algunes cartes també poden ser d'aquesta darrera època, però la seva autenti-

citat és dubtosa. Una de les cartes més importants és la Carta VII, de caràcter

autobiogràfic.

• Els diàlegs del primer grup s'anomenen "socràtics" perquè sembla que re-

traten el Sòcrates històric amb més fidelitat. La talla de Sòcrates va pre-

nent forma al llarg dels diàlegs: explica idees pròpies de gran volada, fa

discursos, exposa la teoria de les idees i les seves creences sobre l'ànima

immortal, etc. Sòcrates ha deixat de ser l'escèptic que diu "només sé que

no sé res" i que només fa preguntes i incorpora en els seus discursos moltes

tesis de Plató.

L'aporia socràtica

Els diàlegs de joventut són mésbreus que els altres, tractend'una virtut o altra, i no arri-ben a cap conclusió precisa,sinó que acaben en una apo-ria.

• En els diàlegs de maduresa, que són els seus textos més famosos, Plató

desplega un enorme talent literari: els arguments que utilitza són brillants

i explica els col·loquis amb una gran bellesa plàstica.

• En els diàlegs de vellesa, Plató insisteix en la dialèctica de les idees, però, en

part, també fa una reconsideració crítica de les seves teories; l'estil d'aquests

diàlegs és més auster i són més filosòfics en el sentit més estricte de la pa-

raula. És simptomàtic, per exemple, observar com en els textos de Parmè-

nides i Timeu, Sòcrates perd el seu paper protagonista i passa a ser només

un oïdor; a les Lleis fins i tot ja no surt.

Memòria i escriptura

En el diàleg Fedre ha plasmaten un mite egipci admirable–el de Theuth i Tamus– els ris-cos que comporta la invencióde l'escriptura.

Absència de Sòcrates

En l'obra Lleis els tres personat-ges centrals són tres anciansque dialoguen; el personatgeprincipal, que és l'Atenès, re-presenta més aviat Plató queSòcrates.


Mentre que l'ensenyament de Sòcrates només és oral, Plató es mostra com un

escriptor formidable. Però també és molt conscient de les implicacions que té

el fet de fixar la doctrina per mitjà de l'escriptura i evoca amb nostàlgia les

virtuts del veritable col·loqui entre el mestre i el deixeble.

Potser és per reduir una mica la fredor del text fixat per sempre en els signes

gràfics i per mantenir encara que només sigui un ressò de la desimboltura

crítica del diàleg socràtic, que Plató adopta la forma del diàleg en els seus

escrits.

Després d'ell hi ha altres filòsofs que escriuen diàlegs, com el jove Aristòtil

(tot i que s'han perdut), alguns cínics, que utilitzen un to mordaç, paròdic i

còmic, i després Ciceró, en llatí, i fins i tot molt més tard Galileu i Berkeley,

per exemple. Però cap d'ells no pot competir amb la vivacitat expositiva i amb

el talent dramàtic de Plató, que en els seus diàlegs presenta actors impressi-

onants i molt ben caracteritzats –per exemple, els sofistes de Protàgores o els

contertulians del Banquet.

El Plató literari

El diàleg, però, no és una forma inventada per Plató, ja que també la van utilitzar altressocràtics anteriors com Antístenes i alguns sofistes com Críties, però és amb Plató queassoleix una flexibilitat i una expressivitat insuperables.

El diàleg�platònic té un ritme dialèctic propi, però, per mitjà de la ironia

socràtica, enllaça amb la comèdia i amb el drama àtics.

La conclusió no és tan important –especialment en els textos de la pri-

mera etapa, en què el final és aporètic– com el mètode i la discussió in-

tensa, en què cada un dels interlocutors gaudeix d'una enorme llibertat.

Plató fuig de la lliçó escolar i de l'esquema didàctic prefixat i invita a filo-

sofar d'una manera oberta, oposada als manuals i als tractats escolàstics de

lletra morta i de receptes encarcarades que els mestres imposen autoritària-

ment. El diàleg és mimesis, és a dir, imitació i representació de la vida matei-

xa. L'educació per mitjà dels col·loquis és una actitud metòdica que expressa

l'afany de desvetllar en el lector la mateixa inquietud que el loquaç Sòcrates

desvetllava en els seus interlocutors.

Per a la cultura grega, com ha subratllat E.A. Havelock en el seu Prefaci a Plató,

l'obra de Plató és el pas decisiu de la tradició oral a la tradició escrita. Els

sofistes, com ara Sòcrates, encara es troben immergits en un ambient cultu-

ral on domina el llenguatge oral; els textos de Plató, en canvi, representen

el triomf definitiu de l'ensenyament escrit, malgrat totes les nostàlgies per

l'ensenyament oral i les crítiques a la immobilitat del llenguatge escrit que ell

mateix pugui fer (per exemple, a Fedre).

Un retrat social

Tot i que sempre és Sòcratesqui acaba triomfant, no es potoblidar la impressió que pro-dueixen personatges com Hí-pies, Trasímac, Càl·licles, etc.,malgrat que el retrat platònicels caricatura una mica.


D'altra banda, hi ha també tot el que es coneix com les doctrines�no�escrites

de Plató, és a dir, els ensenyaments que impartia a l'Acadèmia i que no estan

recollits en els Diàlegs. Darrerament s'ha parlat molt d'aquest tema, que ha

generat una àmplia discussió, i s'ha afirmat que aquestes doctrines de Plató

potser són diferents i més esotèriques que les que exposa en els textos. Però

no ens entretindrem en aquesta discussió; l'autèntic Plató és el que trobem en

les obres escrites, en els Diàlegs, que són els que contenen el seu pensament.

3.2. La teoria de les idees

Sòcrates, enfront del relativisme dels sofistes, intenta fundar una teoria�ètica

que sigui com una téchne o una epistéme, una ciència de la moral basada en un

coneixement segur i precís dels seus objectes.

Aquests objectes, que segons Sòcrates no són coses concretes, sinó les formes

o les idees d'aquestes coses, ens permeten tenir un coneixement de validesa

general, més enllà de les impressions ocasionals i de les opinions sobre aspectes

determinats.

Per això, Sòcrates busca una definició i, per mitjà de raonaments inductius,

intenta postular algunes idees o nocions fixes –com ara les de virtut, bellesa,

valor i bé–, que se situïn més enllà del parer d'un individu o d'una circumstàn-

cia o un moment determinats.

De la mateixa manera, els objectes de què tracta la ciència matemàtica també es trobenmés enllà de les seves representacions concretes: no es pot confondre la idea de triangleamb el triangle que es pot dibuixar en un moment determinat; de la mateixa manera,aquestes formes o idees també existeixen més enllà dels seus exemples concrets.

La definició, horismós, ens porta a la forma essencial, eidos o idéa, que es manté

per damunt de les variants particulars en què es presenta l'objecte.

Els diàlegs socràtics ens proporcionen exemples molt diversos d'aquesta re-

cerca�de�definicions per mitjà del pensament, que intenten fixar una noció

abstracta dels objectes a què es refereix el llenguatge; són unes nocions que,

en la visió intel·lectual de Sòcrates i de Plató, es troben més enllà de la mera

convenció i de l'opinió individual.

Plató, però, fa un pas endavant respecte a la recerca socràtica quan afir-

ma que aquestes�idees o�formes existeixen més enllà de les coses reals en

què estan representades: les idees –que podem percebre per mitjà de la

intuïció i el raonament, però no amb els sentits– tenen una realitat su-

perior als objectes que només existeixen per participació de les formes,

que són els models de totes les coses del món sensible i intel·lectual.

Les idees, com a arquetips de les coses, configuren la realitat empírica,

que reflecteix un món superior que el filòsof platònic ateny amb la raó.

L'aporia i el relativisme

És cert que la recerca pot aca-bar en una aporia, però aixòno qüestiona l'existència dedefinicions, sinó que nomésmostra la ineptitud dels queno s'han exercitat prou en latasca dialèctica.

Dues menes de realitat

Les idees, com a models icauses formals de les coses,subsisteixen més enllà deltemps i l'espai; els objectes del'experiència habitual noméssón còpies i ombres deslluïdesd'aquests models ideals.


La relació�d'unes�idees�amb�les�altres és molt complexa, ja que tot i que hi

ha idees de les virtuts i dels valors, també hi ha idees dels objectes, però totes

estan subordinades a la idea essencial, que és la idea del bé, que les il·lumina

de la mateixa manera que el Sol il·lumina i vivifica la Terra.

El mite de la caverna

En aquesta famosa al·legoria, els presoners immobilitzats veuen desfilar davant seu, comsi fos en una pantalla de cinema, les ombres xineses d'uns objectes i unes estàtues queel foc projecta per damunt d'un mur situat darrere seu, i que només són les còpies delséssers reals que hi ha més enllà de la cova.

L'objectiu�del�filòsof és arribar a contemplar aquest món ideal, que és la re-

alitat eterna que l'ànima pot albirar quan, per mitjà de la raó s'eleva pel da-

munt dels sentits. D'aquesta manera, l'individu adquireix un coneixement se-

gur que l'ajuda a orientar-se en un món on les aparences només són imatges,

còpies i imitacions sensibles i deteriorades.

Com mostra el símil�platònic�de�la�caverna, en el llibre VI de la República,

cal sortir de la caverna per a conèixer la veritable realitat; només així es pot

relacionar les ombres de la cova amb els éssers reals. Plató ens vol demostrar

així que hi ha diferents graus de coneixement.

La dóxa, la pístis i l'eikasía –l'opinió, la creença i la imaginació– són tipus

de coneixement deficient i, per tant, el filòsof ha d'exercitar el seu en-

teniment per assolir, per mitjà de la diánoia i la nóesis –la intel·ligència

discursiva i la visió intel·lectual–, el coneixement d'aquesta realitat su-

perior que és el món�de�les�idees.

Aristòtil critica acerbament Plató per aquest afany de duplicar el món i do-

nar existència pròpia a les idees, i per utilitzar un llenguatge poètic per parlar

d'aquesta idealitat transcendent.

El mateix Plató, en alguns diàlegs de la seva darrera etapa, com Parmènides i

Sofista, es planteja els problemes greus de la relació de les idees entre si i amb la

realitat. No obstant això, alguns dels seus últims diàlegs, com Timeu, continu-

en explicant la realitat per mitjà de la teoria de les idees, a la qual s'afegeixen

alguns elements nous, com ara el demiürg que ordena el món d'acord amb els

arquetips i algunes formes geomètriques elementals.


La teoria� de� les� idees té una vessant ontològica, ja que defineix

l'existència de la realitat per participació (méthexis) en el món ideal, però

també té una perspectiva moral i política: només els que tenen un ve-

ritable coneixement del món ideal poden guiar i governar la resta dels

éssers humans (com el timoner guia el vaixell), perquè només aquests

experts en el saber posseeixen la téchne en què s'ha de basar la política.

Des d'aquesta teoria, doncs, la política és una téchne, o fins i tot una ciència,

epistéme, que no es troba a l'abast de tots els ciutadans. El filòsof ha d'assumir

la tasca d'il·luminar els altres, com el presoner que s'escapa de la caverna ha

de retornar, després de veure el món real i el sol, i informar els companys

encadenats.

3.3. La teoria de l'ànima

Plató havia après de Sòcrates una lliçó: que la cura�de�l'ànima, therapeía tes

psyches, és la tasca fonamental de la vida filosòfica. Aquesta cura condueix a

l'autèntic coneixement, tant mitjançant el "coneix-te a tu mateix", com mit-

jançant l'anàlisi dels temes ètics essencials.

Però, a Plató, l'ensenyament socràtic conflueix amb la influència dels òrfics i

els pitagòrics, que també veuen en l'ànima el veritable jo de la persona. Plató

pren d'aquests moviments algunes idees sobre el destí immortal i nocions com

ara la metempsicosi o reencarnació de l'ànima en diferents cossos, no tan sols

humans sinó també d'animals. Plató reuneix totes aquestes herències i els dóna

una coherència i una funció pròpia, ètica i política, dins el seu sistema filosòfic.

En els textos de Plató es pot notar l'evolució�de�la�teoria�de�l'ànima a partir de

l'Apologia de Sòcrates, en què el vell filòsof s'acomiada dels jutges fent al·lusió

a una possible supervivència de l'ànima més enllà de la mort del cos.

La filosofia i l'esforç

L'exhortació socràtica a tenircura de l'ànima i no del cos ésuna invitació constant a exa-minar el que ens envolta permitjà de la raó i a practicar uncert ascetisme.

El que en aquest primer text apareix com un dubte raonable –i potser aques-

ta va ser l'opinió de Sòcrates– a Fedó es mostra com una creença sòlida i ben

argumentada. Sòcrates dóna diversos arguments en favor de la immortalitat

–la indestructibilitat de les coses senzilles, l'alternança dels contraris, la pree-

xistència de l'ànima, la reminiscència– i, finalment, explica un mite deliciós

sobre el destí de les ànimes en el més enllà, després de la mort.

La vida�del�veritable�filòsof, diu, només és una preparació per a la mort, mo-

ment en què l'ànima s'allibera del cos i dels desitjos i, lliure i pura, es dirigeix

al judici del cel, on es decideix el seu futur. En el mite del judici de les ànimes,

Plató reconstrueix un mite d'origen òrfic i li atorga una funció clarament ètica:

l'ànima rep un premi o un càstig després de la mort d'acord amb la vida que

ha portat cada persona.

La valentia socràtica

En el Fedó s'hi explica l'últimcol·loqui de Sòcrates a lapresó, abans de morir beventla cicuta, amb alguns deixe-bles, als quals alliçona coratjo-sament sobre el tema de la im-mortalitat de l'ànima.

La immortalitat del'ànima

El mite del judici de les ànimestambé el trobem, amb escas-ses variants, a Gòrgies i al llibreX de la República.


A la República i a Fedre, Plató teoritza sobre l'estructura�de�l'ànima, que divi-

deix en tres parts:

1) part racional, nous;

2) part irascible, thymós;

3) part apetitiva o concupiscent, epithymíai o dels desitjos.

El domini d'una part o d'una altra determina la qualitat de cada persona.

L'oposició fonamental és la que enfronta l'element racional, noètic, i l'element

lliurat a les seduccions del món sensible.

D'acord amb l'element que domina l'ànima, es configuren diferents tarannàs,

als quals corresponen funcions socials diferents. A la República, Plató distingeix

tres classes�de�ciutadans:

1) els filòsofs;

2) els guerrers;

Estela funerària grega del segle IV aC (detall)

3) els treballadors o productors.

A cada classe li correspon un tipus�d'ànima; la tercera classe està sotmesa a les

altres dues, és a dir, a la classe dels guerrers, gent del thymós, i a la classe dels

filòsofs governants, l'ànima dels quals està guiada per la raó.

El mite de Fedre

A Fedre hi ha un relat mític original que il·lustra al·legòricament aquesta imatge dels treselements anímics: l'ànima, diu, és com un carro tirat per dos cavalls alats que un aurigacondueix per la volta del cel; un dels cavalls és noble i fogós, l'altre és romancer i rebel.

Tipus d'ànimes

Plató utilitza un mite per expli-car d'una manera didàctica laformació de les ànimes: uneses van formar amb una micad'or, unes altres amb una mi-ca de plata, i les terceres, ambuna mica de bronze i de ferro.


L'auriga, que representa la raó o nous, intenta dirigir el carro cap amunt; els cavalls repre-senten els altres elements de l'ànima, amb les seves tendències apassionades. Mentre queel cos és mortal, l'ànima sobreviu després que se'n separa.

Però aquí hi ha un tema que queda pendent: l'ànima és tota divina o només ho és la sevapart racional? L'al·legoria de Fedre fa entendre que hi persisteixen totes tres parts.

És molt interessant que Plató faci servir mites per a il·lustrar el destí futur

de l'ànima i completar així els arguments sobre la seva immortalitat. Aquests

relats sobre el destí futur i el món més enllà de la mort reelaboren mites òrfics

i creences pitagòriques i estan col·locats molt significativament al final de tres

diàlegs molt importants: Gòrgies, Fedó i la República.

La teoria de la preexistència de l'ànima respecte al cos també la trobem a Timeu. En aquesttext tardà, Plató parla de l'ànima del món i contempla el món com un ésser viu formatper un cos material i una ànima, que és el principi motor i vital de l'univers.

La teoria de l'ànima com a intel·ligència també és decisiva en la teoria

del coneixement de les idees. Segons Plató, només coneixem veritable-

ment amb l'ànima, no amb els sentits. L'ànima és la que, a partir de

determinats objectes del món sensible, recorda les idees que ha conegut

en una existència anterior –perquè conèixer vol dir recordar les idees

mitjançant les quals interpretem la realitat habitual–. Aquesta és la te-

oria de l'anamnesi o�record que trobem a Menó i Fedó.

Aquesta visió de l'ànima i de les idees també es pot relacionar amb la teoria

de�l'amor o eros platònic, que Sòcrates exposa, tot atribuint-la a la misteriosa

sacerdotessa Diòtima de Mantinea, en el seu discurs final del Banquet. Segons

Diòtima, el veritable eros es va enlairant des de l'amor als cossos dels éssers

bells fins a l'amor espiritual i l'amor a les idees i a la bellesa, que és també el bé.

3.4. Política i ètica. El disseny utòpic de la República

Com ja hem dit, l'interès de Plató per la política es va mantenir al llarg de tota

la seva vida. El seu pensament polític va seguir també una línia de desenvo-

lupament que podem ordenar d'acord amb els seus diàlegs més significatius

en aquest camp:

1)�Gòrgies, en què rebutja la retòrica i la política democràtica;

2) la República, on traça un projecte de ciutat ideal ambiciós i complet;

3) el Polític, que descriu com ha de ser el millor governant de la polis;

4) les Lleis, un tractat extens, reaccionari i conservador comparat amb la seva

anterior Politeia.

L'ànima i Plató

La teoria de Plató sobrel'ànima i el seu destí transcen-dent ha tingut molta influèn-cia en tota la tradició filosòficaposterior i en les doctrines delcristianisme.


Com sabem gràcies a la Carta VII, que ja hem esmentat anteriorment, després

de les dissortades experiències de joventut, Plató experimenta un sentiment

d'impotència davant els problemes de la democràcia atenesa; per això renuncia

a la pràctica política i es dedica a la teoria.

Plató critica durament, i constantment, aquesta democràcia de masses,

igualitària i demagògica, i defensa una política diferent, revolucionària,

basada en una reforma de l'educació i de la societat, que ofereixi un

marc just a l'individu. Perquè el savi necessita la ciutat per a viure una

vida justa, i la ciutat necessita el coneixement filòsofic per a aconseguir

la felicitat i la justícia. L'ètica i la política han de convergir en aquest

projecte cívic.

La visió política de Plató concorda bé amb la seva concepció de l'ésser humà:

segons el disseny platònic, l'estructura de la ciutat i l'estructura de l'ànima

humana són molt semblants.

A. Koiré ha escrit:

"Per a Plató la ciutat no és un conjunt d'individus, sinó que forma una unitat real, unorganisme espiritual; per això entre la constitució i l'estructura de la ciutat i les de l'ésserhumà hi ha una analogia: la ciutat és un veritable ánthropos en gran i l'ésser humà unaautèntica politeia en petit. I com que aquesta analogia es basa en una dependència mú-tua, no es pot estudiar l'ésser humà sense estudiar alhora la ciutat de la qual forma part.L'estructura psicològica de l'individu i l'estructura social de la polis es corresponen d'unamanera perfecta, o dit amb paraules modernes, la psicologia social i la psicologia indivi-dual s'impliquen mútuament."

Introducción a la lectura de Platón, A. Koyré (1966).

Com T.J. Anderson ha analitzat molt bé en el llibre Polis and Psyche (1971),

l'aspecte social i l'aspecte espiritual s'imbriquen i formen un dels eixos bàsics

del projecte de ciutat que Plató descriu a la República (Politeia). La proposta

platònica es concreta en un projecte de reforma de la ciutat i de l'ésser humà

en què la configuració de les ànimes harmonitza amb l'estructura que adopta

l'organització social. Aquesta proposta és original i radical; cal que en desta-

quem, doncs, els punts més importants.

La�República�(Politeia)

La Politeia és un text molt ampli (deu llibres) i, per tant, només en mostrem

un breu esquema de la temàtica i el programa.

• El llibre�I potser va existir en forma de diàleg socràtic aïllat, amb el títol

de Trasímac o �Sobre�la�justícia. Plató el va escriure en la primera època.

Evoca una conversa entre Sòcrates, Cèfal, Polemarc i el sofista Trasímac

sobre la justícia. El sofista sosté la tesi que només hi ha una justícia, la que

és útil als poderosos; Sòcrates defensa que la justícia és el bé per al conjunt

de totes les persones governades.

Trasímac o Sobre la justícia

Aquest diàleg, molt agut i ambmolta tensió emotiva, Plató elva incorporar a la República atall de pròleg.


• Després d'una altra introducció que subratlla que la justícia és sempre mi-

llor que la injustícia, els primers llibres tracten de la Gènesi�i�ordre�de�la

polis, descriuen la formació de la ciutat i les tres classes de ciutadans i ana-

litzen l'educació dels guardians, la Constitució i la justícia (llibres�II-IV ).

• Després ve la part central, Idea�de�la�polis, que descriu el govern dels filò-

sofs, la idea del bé i també l'educació dels governants en la filosofia (llibres

V-VII).

• Un tercer bloc temàtic està dedicat a reflexionar i analitzar la Decadència

de�la�polis en les seves diverses manifestacions: la timocràcia, l'oligarquia,

la democràcia i la tirania són considerades formes polítiques degenerades

de constitucions cíviques que van ser millors, però que han decaigut a

causa de l'egoisme, la rivalitat i l'ambició d'alguns ciutadans (llibre�VIII i

començament del IX ).

• El llibre�IX, a tall de conclusió, insisteix que la justícia és el bé millor que

hi ha per a la ciutat i per al ciutadà, mentre que la injustícia és un mal

terrible per a tots.

• L'obra acaba amb el llibre�X, que és com una mena d'epíleg, però molt

significatiu i molt important. Aquest text exposa algunes de les tesis més

famoses de la teoria de Plató sobre l'educació i el destí de l'ànima, i és molt

significatiu que es trobi precisament aquí, al final de la Politeia.

En aquest text trobem:

a) En primer lloc, un rebuig de l'art dramàtic i dels poetes com a educadors del

poble. A la ciutat justa de Plató, els poetes no hi són admesos, perquè les seves

ensenyances són falses i escandaloses; en aquesta ciutat són els filòsofs els qui

coneixen la veritat i els qui s'encarreguen d'educar el poble d'acord amb els

seus programes savis.

b) Després, el text parla altre cop de la immortalitat de l'ànima, dels beneficis

d'una conducta justa i del destí de l'ànima després de la mort, en el moment

en què ha de presentar-se davant el tribunal que l'ha de jutjar.

La base de la utopia�platònica és aquest sistema idealista que proposa. Els

símils de la idea del bé com el sol que tot ho il·lumina (504e-509), de la línia

segmentada i els graus del coneixement (509e-511e) i la famosa al·legoria de la

caverna (514a-511e) que s'exposen a la República mostren clarament les bases

d'aquesta programació social.

El destí de les ànimes

Aquí Plató recorre altre copal mite i presenta la històriafantàstica d'Er, que s'anomenaaixí perquè és el nom del testi-moni d'aquesta visió del mónextraterrestre, on es traça eldestí de les ànimes.


El govern�de� la�ciutat ha d'estar a les mans dels filòsofs perquè ells

tenen un coneixement superior, tenen una orientació basada en la visió

de la idea del bé i, per tant, són els únics capaços de dirigir la nau de la

polis vers l'ordre i la felicitat per a tothom.

Plató subratlla constantment que el bé és per a tota la ciutat. Enfront de les ri-

valitats i dels conflictes socials que hi ha en les ciutats del seu temps, ell postula

una ciutat que, tot i trobar-se dividida en tres estaments o classes, manté una

cohesió interna basada en un ordre just, una ciutat on cada individu ocupa el

lloc assignat d'acord amb la seva pròpia naturalesa. Els tres sectors d'aquesta

organització funcional han sorgit, doncs, per la mateixa necessitat de la polis.

Sòcrates, en el text, explica aquesta gènesi de la ciutat després d'advertir que

l'ésser humà no és autosuficient per naturalesa, sinó que necessita viure en

una comunitat.

Sòcrates assenyala que hi ha tres tipus de comunitat cívica:

1) Una primera comunitat, primitiva i molt austera, que només satisfà les ne-

cessitats mínimes (alimentació, habitatge i vestits), i que Glaucó qualifica de

"ciutat de porcs" perquè només soluciona les urgències animals de la convivèn-

cia però no té cap refinament civilitzador.

2) Una altra ciutat, progressista i amb molts luxes, com ara l'Atenes d'aquell

temps, que Sòcrates qualifica de societat malalta, esquinçada per guerres i con-

flictes interns.

3) En contrast amb les dues anteriors, però oposada sobretot a la viciada ciu-

tat democràtica, sorgeix el projecte d'una polis justa i ben ordenada en què

els ciutadans segueixen un programa social basat en la pròpia naturalesa dels

individus: n'hi ha uns que estan capacitats per a governar, uns altres poden

defensar l'ordre i la resta han de produir els béns de consum de la comunitat.

L'educació és l'instrument essencial per a distribuir els ciutadans

d'acord amb l'esquema de Sòcrates. Els ciutadans de ment intel·ligent

i d'ànim valerós han de ser els guardians: d'aquests guardians, els més

intel·ligents han d'estudiar molt per esdevenir filòsofs, i els altres, en

una segona categoria, han de formar part de la milícia armada al servei

de la polis. Aquests dos estaments superiors s'oposen a la classe inferior,

la dels treballadors, que s'encarrega de la subsistència econòmica de la

ciutat.

Guerrer grec posant-se l'armadura. Detall d'unacopa de ceràmica de figures vermelles (c. 480

aC).


Plató programa quina ha de ser l'educació�de�les�classes�superiors, amb una

barreja de la paideia tradicional grega –que té una base atlètica i cultural– i una

nova educació que suprimeix alguns aspectes de la mitologia habitual i que

introdueix una formació més elevada per als aspirants a filòsofs. En canvi, de

l'educació�dels�treballadors s'ocupa molt poc.

L'educació de les classes socials, segons Plató

Plató s'ocupa de l'educació de les classes superiors i molt poc de la de la classe treballadora.

A la imatge de l'esquerra, pintura àtica (480 aC) que mostra l'alumne a classe de gramàticai de música, acompanyat del seu pedagog. A la dreta, detall de la decoració d'una àmforaàtica on es veuen treballadors collint olives.

La república�de�Plató prohibeix la propietat privada i la família per als ciuta-

dans de les dues primeres classes, és a dir, per als guardians (filòsofs i guerrers),

a fi d'evitar que, per egoisme o per ambició, puguin sorgir divisions. D'altra

banda, i aquest és un altre dels trets revolucionaris del projecte, admet la igual-

tat dels sexes, és a dir, d'homes i dones, en la seva ciutat.

Aquest èmfasi en l'educació es presenta acompanyat del rebuig�dels�poetes

com a educadors (llibres III i X). A Grècia els poetes havien estat els educadors

del poble, ja que eren els narradors i els intèrprets privilegiats dels mites i els

guardians de la tradició poètica, que, tant en l'escola com en el teatre, era la

base de la paideia. Els poetes, doncs, en la competència amb els filòsofs, queden

marginats i són expulsats de la ciutat platònica.

Recordem que alguns presocràtics, com ara Heràclit i Xenòfanes, ja havien atacat Homeri Hesíode per raons morals: els censuraven perquè explicaven relats escandalosos sobreels déus i recordaven que aquests cometien adulteris, enganyaven i eren violents. Platóamplia i aprofundeix aquesta censura contra Homer i contra els autors de les tragèdies,per raons morals i intel·lectuals.

L'educació ajuda els guerrers i els filòsofs a crear uns hàbits de vida austers;

tenen una posició de privilegi, però han d'exercir els seus oficis amb una disci-

plina estricta, especialment els filòsofs, a qui s'encomana el govern, tot i que,

com adverteix Plató, podrien preferir una vida retirada dedicada a la teoria i

la investigació. L'individu queda subordinat al conjunt, ha d'estar al servei de

la felicitat de la comunitat.

Aquesta programació facilita el culte de l'areté, però ja no hi ha una virtut

única, sinó que a cada estament li correspon una virtut característica:

• la phrónesis, la prudència intel·lectual, és la virtut dels governants;


• l'andreía, la valentia, és la virtut dels guerrers;

• i la sophrosyne, la moderació o templança, és la virtut dels treballadors.

Però hi ha una virtut que s'eleva per damunt de totes i vetlla pel funci-

onament del conjunt: és la virtut�de�la�justícia, una virtut social que

neix quan cadascú ocupa el lloc que li correspon d'acord amb els seus

mèrits i les seves aptituds naturals, i col·labora així en el manteniment

de l'ordre legal (eunomía).

Aquesta concepció platònica de societat tancada pot despertar, per la seva

manca de llibertat, un sentiment de rebuig en el lector actual, més que no pas

en els grecs antics.

Però el projecte de Plató constitueix un ideal molt difícil de concretar en una

praxi política real; de fet, és un disseny utòpic d'una comunitat feliç imaginària

oposat a la democràcia del seu temps.

Les tres virtuts socials

Aquestes són les virtutsque convenen a cada tipusd'ànima, d'acord amb el domi-ni, respectivament, del nous, elthymós i les epithymíai.

Popper, crític de Plató

Popper, encertadament, va as-senyalar Plató com el primergran enemic d'una societatoberta, liberal i democràtica.

Però Plató és un reaccionari, no un conservador astut al servei de nostàlgies

aristocràtiques. Per això a la Politeia podem veure una curiosa barreja de trets

arcaics i de novetats revolucionàries i il·lustrades.

Els crítics�moderns del pensament polític de Plató –ja siguin liberals o mar-

xistes– l'acusen, amb raó, de ser un enemic de la democràcia igualitària i de

la societat oberta.

Però s'ha de deixar clar que Plató no és un aristòcrata que postula un retorn al

passat, sinó que, en diversos aspectes, és un pensador�progressista que creu

que hi ha un coneixement que és superior a l'experiència dels fets històrics

concrets i de les circumstàncies humanes.

• Plató no proposa tornar enrere, a un règim aristocràtic de nobles i vassalls,

sinó que, en tot cas, pretén que l'únic títol de noblesa sigui la intel·ligència

i la cultura superior, de manera que sigui l'educació, i no l'estirp, la que

atorgui una posició elevada en aquest nou ordre cívic.

• Plató subordina la família a l'Estat d'una manera absoluta, i el seu comu-

nisme no estableix cap privilegi per raons econòmiques. A la ciutat de

Plató no hi pot haver cap enfrontament entre rics i pobres, com els que hi

havia en la democràcia atenesa del seu temps i en moltes altres ciutats es-

quinçades en lluites civils a causa de l'empobriment de molta gent; i tam-

poc no deixa el poder a les mans de guerrers de fortuna, dels quals Grècia

coneixeria aviat alguns exemples.

Els somnis de Plató

Com ha escrit W.K.C. Guthrie,els projectes de Plató "no sónles maquinacions d'un monstretotalitari, sinó els somnis d'unteòric allunyat de la pràctica".


• Elimina la tradicional desigualtat entre homes i dones i proclama una

igualtat que en aquell moment és veritablement revolucionària, ja que ac-

cepta que no hi ha diferències intel·lectuals per raó del sexe i admet que

els homes i les dones puguin tenir la mateixa educació.

És curiós observar que només en una comèdia d'Aristòfanes, Lisístrata, s'havia parlatd'aquesta capacitat de les dones d'igualar-se políticament als homes; però Aristòfanestractava el tema com una farsa, com una mostra còmica d'un món vist al revés. Plató, encanvi, admet aquesta igualtat sense reserves (no esmenta, però, el tema dels esclaus).

La politeia que Plató planteja és coherent amb les seves teories idealistes

–amb la seva psicologia idealista i la seva metafísica–: és una politeia

amb fins solidaris, però que es basa en una desigualtat funcional que

reflecteix la diferent complexió anímica dels individus.

La política és una feina reservada als entesos i als experts, que són els

filòsofs, educats amb aquest propòsit; d'aquesta manera, es converteix

en una ciència basada en el coneixement, lluny del món de la dóxa de-

mocràtica i negadora de la igualtat d'opinió i de paraula que en aquells

moments era l'orgull d'Atenes.

La República no és la darrera paraula de Plató en política. Posteriorment va

escriure el Polític i les Lleis, on torna a parlar d'aquests temes i proposa noves

solucions polítiques, menys radicals i menys idealistes. Però la República és

la seva proposta més utòpica i la que, justament per això, convida més a la

reflexió.

Escena còmica en un fresc pompeià, similar a laque es dóna a Lisístrata.

Nota sobre l'obra de Plató

• Qualsevol intent de resumir en poques pàgines l'obra filosòfica de Plató deixa unregust d'insatisfacció, perquè és impossible esquematitzar en unes quantes línies lariquesa d'un pensament tan extens i profund i que s'expressa en una forma literàriatan subtil i versàtil com són els Diàlegs, l'exponent més clar de la intel·ligència brillantdel deixeble de Sòcrates.

• Hem parlat del sistema filosòfic i de l'evolució del pensament platònic tal com es potestudiar mitjançant una seqüència ordenada de textos; però seria injust no advertirque en els escrits del filòsof hi ha molts aspectes que no s'ajusten a la rigidesa es-quemàtica d'un sistema previ i que també hi suren molts suggeriments crítics i moltsjocs irònics que escapen dels nostres quadres i resums.

• La lectura de Plató és un esport intel·lectual que recomanem, perquè Plató és unfilòsof amb un estil propi, flexible, elegant, a estones humorístic i a estones dramàtic;en fi, és un escriptor que no encaixa en la nostra idea del filòsof o el pensador quedóna els seus apunts austers i menysprea la forma literària. En aquest sentit, Aristòtils'ajusta molt més a aquesta imatge de productor de textos de filosofia austera.

• Cada diàleg platònic, llevat dels que hem anomenat diàlegs de vellesa, és una obraliterària atractiva que conté molt més que un missatge ideològic o filosòfic. La forma iels personatges del diàleg platònic, plens de col·loquis vius i gens escolars, apassionatsi sensibles, són una invitació a filosofar. L'activitat literària de Plató revela una actitudfilosòfica personal, i aquesta és una altra lliçó memorable.

Una bona ocasió per a lalectura

Les persones que han llegittextos com ara el Banquet, Fe-dre, Fedó, o qualsevol altre,guarden una impressió inobli-dable d'aquestes lectures, quesempre és difícil de resumir enunes quantes idees de fons.


4. Aristòtil

4.1. Vida i obra

Aristòtil va néixer a Estagira, una petita ciutat de la Calcídia –que aleshores

pertanyia al regne de Macedònia– l'any 384 aC, i va morir l'any 322 aC a Eubea,

poc després de sortir d'Atenes per segona vegada. Era fill de Nicòmac, metge

de la cort reial de Macedònia, i gràcies a aquestes relacions familiars, Filip II el

va nomenar durant uns anys preceptor del seu fill Alexandre.

Aristòtil va estudiar a l'Acadèmia de Plató, a Atenes, de ben jove, i s'hi va que-

dar uns vint anys, fins que va morir el seu mestre (367-347 aC). Aleshores es

va traslladar a Assos, a la Tròade, i després a Mitilene. L'any 343 va ser nome-

nat tutor del jove Alexandre i durant aquest anys va investigar diferents temes

amb el seu deixeble Teofrast.

Aristòtil va contemplar l'ascensió del poder macedoni a Grècia en temps de Filip, que vaguanyar la batalla de Queronea (338 aC), i més endavant, des de lluny, els triomfs delgran Alexandre.

Tot i que Aristòtil n'havia estat preceptor, Alexandre no va seguir els seus consells políticsrespecte al tracte envers els bàrbars.

A la il·lustració, Aristòtil ensenyant a Alexandre el Gran, detall d'una miniatura medieval.

Nicòmac, fill d'Aristòtil

Aristòtil es va casar amb Pitía-de, neboda del tirà Atarneas, iquan ella va morir es va tornara casar, aquesta vegada ambHerpil·lis, amb qui va tenir unfill, Nicòmac.A la imatge, bust d'Aristòtil.


Quan Filip va morir (336 aC) i Alexandre va heretar el tron, Aristòtil va tornar

a Atenes, on va fundar la seva pròpia escola de filosofia, el Liceu (335 aC),

un centre d'estudis rival de l'Acadèmia platònica. Va escriure moltes obres de

temàtica diversa i va col·leccionar molts llibres, que va reunir en una bibliote-

ca important. Va ser un metec il·lustre a Atenes, però quan després de morir

Alexandre la ciutat es va revoltar contra els macedonis, atiada per Demòstenes,

Aristòtil va decidir exiliar-se "per evitar que la ciutat torni a pecar per tercer

cop contra la filosofia". Es va traslladar, doncs, a la zona d'Eubea, on va morir

l'any 322 aC.

Aquestes dades de la seva biografia ja ens indiquen que va ser un home molt

diferent del seu mestre Plató. Tant pel seu caràcter com per les circumstàn-

cies personals i històriques, l'estagirita s'orienta en una direcció oposada a

l'idealisme i a l'aristocratisme platònics.

Els tres errors d'Atenes

Amb aquesta frase Aristò-til al·ludia als processosd'impietat duts a terme contraAnaxàgores i Sòcrates.

Però tampoc no convé exagerar l'oposició entre tots dos, ja que si bé és cert que

l'idealisme�platònic contrasta amb el realisme�d'Aristòtil i que tots dos mar-

quen camins fonamentals, encara que divergents, del destí filosòfic grec i de la

tradició filosòfica occidental, la perspectiva de conjunt no s'ha de simplificar:

no hem d'oblidar que Aristòtil deu molt a Plató i que, malgrat les crítiques

explícites que en fa, arrossega un llast platònic que es nota en la seva filosofia.

Malgrat les divergències de tarannà i d'orientació, la llarga estada d'Aristòtil

a l'Acadèmia va marcar per sempre la seva activitat. Fins i tot va ser allí on

va aprendre l'habilitat crítica i l'interès per la història dels problemes i de les

teories, trets característics del seu enfocament metòdic.

D'altra banda, el fet que el seu pare fos metge també pot haver influït en el

seu afany investigador i en el valor que dóna a les dades concretes com a pas

preliminar de teories més abstractes. Mentre que Plató considera les matemà-

tiques com la ciència propedèutica més adequada per a la formació filosòfica,

Aristòtil prefereix investigar la diversitat dels éssers naturals, des dels éssers

vius més petits fins als astres celestes.

La influència de Plató

Per exemple, la influència dePlató es fa palesa en la visió te-leològica de la natura proposa-da per Aristòtil.


Aristòtil fent una lliçó d'anatomia, fresc de la catacumba de Via Llatina, a Roma.

En les investigacions que duu a terme sobre les diverses formes de vida –des

dels microorganismes fins als éssers humans de les societats més complexes–

mostra una intel·ligència molt diferent de la del seu mestre. D'una banda, in-

vestiga sobre biologia i zoologia; de l'altra, també explora les ciències de la

cultura, i en tots dos camps desplega una capacitat d'observació, d'anàlisi i de

síntesi que és excepcional quant a agudesa, precisió i extensió.

Aristòtil va donar una ullada panoràmica a tot el món del saber i va deixar una obraenciclopèdica molt ben programada; la gran influència que han tingut les seves obres alllarg de molts segles I en diferents àmbits de la ciència i de la filosofia no té comparació.

Les obres d'Aristòtil que es conserven constitueixen un corpus d'una amplitud

impressionant, però, si s'ha de jutjar per catàlegs antics, només són una part

de totes les que va escriure.

S'han conservat les obres que van romandre a la biblioteca del Liceu i que feia

servir per a les lliçons, és a dir, els escrits anomenats esotèrics; no ens han

arribat, en canvi, els textos que va publicar en la seva primera època i que eren

literàriament més polits. Alguns dels textos conservats probablement només

són una suma de diversos escrits sobre un mateix tema que van ser ordenats

per un deixeble, com el cas del famós text de la Metafísica, en catorze llibres.

Les obres�d'Aristòtil que s'han conservat són les següents:

1) De lògica: Categories, Sobre la interpretació, Analítics primers i segons, Tòpics,

Refutació dels sofismes. Tots aquests escrits es van denominar, des del segle VI

dC, Òrganon, és a dir, "instrument", perquè tenien una funció instrumental

prèvia a l'estudi de la filosofia.

2) De física: Física (en vuit llibres), Del cel, De la generació i la destrucció, Mete-

orològics (d'autenticitat dubtosa).

Llibres perduts d'Aristòtil

Diògenes Laerci, en el llibre Vde Vides i opinions dels filòsofsil·lustres, registra 146 títols, iHesiqui (s. vi) arriba fins a 192.

metà tà Physiká

Fins i tot el nom Metafísica ésuna invenció casual posterior:eren els llibres que es trobaven"després dels llibres de física",metà tà Physiká.


3) De biologia: De l'ànima, Petits tractats naturals, Història dels animals, De les

parts dels animals, De la generació dels animals, De la locomoció dels animals, Del

moviment dels animals (dubtós).

4) De moral: Ètica nicomàquia, Ètica eudèmia, Gran ètica (dubtós).

5) De política : Política, Constitució d'Atenes.

6) Sobre teoria�literària : Poètica, Retòrica.

Obres primerenques i apòcrifs

• Hem de lamentar la pèrdua d'obres primerenques i de textos publicats per Aristòtil,dels quals només es conserven els títols. Alguns d'aquests títols indiquen una granproximitat amb les obres de Plató i estaven escrits en forma de diàlegs, cosa que nopassa en cap de les obres que es conserven.

Aquests són alguns dels títols: Eudem o de l'ànima, Polític, Sofista, Banquet, Grilo o de laretòrica, Sobre el bé, Sobre la justícia, Sobre els poetes, Protrèptic, Sobre la filosofia, Alexandrei Sobre la monarquia.

• D'altra banda, en el Corpus Aristotelicum trobem obres que no pertanyen al fundadordel Liceu, tot i que potser estan basades en investigacions o en escrits iniciats per ell.

Per exemple, són textos apòcrifs: Mecànica, Econòmics, Investigació sobre les plantes, Fisi-ognòmics, Del món, De les virtuts i els vicis, Retòrica a Alexandre i Problemes.

Pel que fa a l'estructuració de tot aquest conjunt de treballs convé re-

cordar que Aristòtil distingeix tres classes de ciències, segons que el seu

objectiu sigui la contemplació de la veritat, l'acció o la producció d'obres

exteriors a l'agent. Aquesta és la classificació:

1) Les ciències�teòriques: matemàtiques, física i metafísica (i. e. onto-

logia i teologia).

2) Les ciències�pràctiques: ètica, política i economia.

3) Les ciències�poètiques o productives, que inclouen els escrits sobre

art: poètica i retòrica.

La lògica no figura a cap d'aquests apartats perquè Aristòtil creu que no és una ciència,sinó que té un caràcter metòdic i propedèutic i que la seva funció és servir d'entrenamenti d'higiene del pensament científic, precedint qualsevol altra ciència.

Portada del llibre I de l'Ètica nicomàquia, en unmanuscrit del segle XV.

El Liceu d'Aristòtil

L'empremta d'Aristòtil es va conservar en el Liceu, l'escola que va fundar i organitzar aAtenes. Allí, després de la seva mort, el va succeir, fins a l'any 287 aC, el seu fidel deixebleTeofrast, que va escriure sobre física i sobre botànica (Investigació de les plantes i Causesde les plantes) i l'atractiu text Caràcters.

Després van venir altres escolarques com Estrató de Làmpsac, Licó i Critolau, però el Liceuva patir diverses crisis internes i externes, i finalment va ser saquejat i destruït en tempsde Sul·la (any 84 aC). Durant els anys posteriors al saqueig (segle I aC), l'erudit Andrònicde Rodes va aconseguir editar les obres d'Aristòtil que es van conservar; aquestes obressón la base de la bibliografia que avui coneixem. Vista aèria de les restes del Liceu d'Aristòtil, a

Atenes


Aristòtil enfront Plató

És molt difícil resumir en poques línies l'aportació d'un filòsof amb un llegat tan extens iunes idees tan profundes. Tot i que ja és un tòpic, no està de més, a fi de donar una breuvisió global, recordar la famosa oposició amb Plató que abans hem esmentat:

"En un fresc molt conegut de Rafael, titulat L'escola d'Atenes, el pintor representa els prin-cipals filòsofs que van constituir la glòria de Grècia: Plató hi apareix amb un dit apun-tant cap al cel i Aristòtil amb un dit apuntant cap a la terra. Aquests gestos al·legòricsil·lustren clarament una de les interpretacions clàssiques sobre l'oposició entre el plato-nisme i l'aristotelisme: Plató, el filòsof de les idees, ha desesperat de la realitat sensible i habuscat en el cel intel·ligible els principis que expliquen la ciència de la vida. Aristòtil hafet l'aposta inversa i, després de retreure a Plató la separació entre el món sensible i el mónintel·ligible, ha buscat els elements de comprensió de la realitat en la realitat mateixa."

Aristóteles y el Liceo, J. Brun (1963).

L'escola d'Atenes, fresc de Rafael (detall).

La�lògica

Aristòtil és el primer filòsof que construeix una lògica, tot i que ell no utilitza

aquest terme; però elabora un sistema de regles precises i ben estructurades

que estableix els mètodes d'aquesta disciplina fins al final de l'edat mitjana.

La doctrina de les categories, el tractament de les proposicions i els

enunciats i la teoria del sil·logisme són els tres grans assoliments

d'aquesta disciplina metòdica, amb els quals es poden rebutjar tots els

sofismes i es pot marcar el camí segur de la demostració formal.


• La llista�de�categories que estableix Aristòtil no és una llista d'unes formes

a priori de l'enteniment, sinó dels predicaments més amplis de tot el que

existeix, és a dir, de la realitat tal com la capta el llenguatge.

• Pel que fa a la definició, definir és situar allò que es defineix en l'ordre

del món; la definició remet, doncs, a la classificació dels éssers en gène-

res i espècies i comprèn la identificació del gènere i les seves diferències

específiques.

• Quant al sil·logisme, és el raonament científic bàsic, que avança a partir

de dues premisses i una conclusió. Aristòtil analitza els tipus de sil·logisme

i les possibles combinacions en diferents figures, d'acord amb el caràcter

negatiu o positiu, general o particular, dels enunciats, etc.

La teoria�del�coneixement d'Aristòtil es basa en el compliment de les

regles de la lògica com a mètode formal per a arribar a la veritat, a partir

d'una adequació no qüestionada entre el pensament, el llenguatge i la

realitat.

La�física

Nota

La taula de categories o pre-dicaments en distingeix deu:la substància, la quantitat, laqualitat, la relació, el lloc, eltemps, la posició, la possessió,l'acció i la passió.

La física aristotèlica tracta els problemes generals de la concepció de la natura,

és a dir, el moviment, l'espai i el temps. És molt important la distinció que

Aristòtil fa entre potència i acte, entre el que és possible i el que es fa en cada

moment, i també la seva teoria de les causes i del motor, immòbil últim i diví.

La física d'Aristòtil es considera empirista, vitalista i finalista.

La�filosofia�primera

La seva Filosofia�primera, tal com la va anomenar el propi Aristòtil, o Metafí-

sica, tal com es coneix a partir d'Andrònic de Rodes és, en primer lloc, una

teoria�sobre�l'ens, "allò que és en tant que és", tò ón hei ón; és el que, en termes

postaristotèlics podem anomenar "ontologia", i, en darrer terme, una ciència

de l'ésser suprem, una teologia.

Aristòtil supera el gran problema de Parmènides quan constata la poli-

valència de l'ésser com a predicat: "l'ésser es diu de moltes maneres", tò

ón légetai pollakhós.

Aquest ens invocat pluralment, que té molts sentits, tal com mostra la teoria

de les categories, també té, però, una accepció fonamental:

La física aristotèlica

Tot i que supera alguns delsproblemes del pensament pre-socràtic i platònic (nega la teo-ria de les idees) amb les sevesfórmules, es troba molt llunyde la física moderna.

Andrònic de Rodes

Fou Andrònic de Rodes, filò-sof peripatètic grec del segle IaC, qui emprà per primera ve-gada el nom de Metafísica pera designar els catorze llibresd'Aristòtil que anaven "desprésde la física".


• En primer lloc, apareix com a ousía, o sigui, "entitat, substància o essència",

segons els traductors.

L'ousía és el subjecte de qualsevol predicació, de la qual es diu això o

allò; és allò essencial, el que és aquí, per si mateix, "l'això d'aquí", to

tóde tí, que subsisteix en la realitat. Allò fonamental de cada cosa és

l'essència.

• Però, a la vegada, qualsevol entitat o qualsevol objecte del coneixement

real també està constituït per matèria i forma. La forma, però, no és, com

en la teoria platònica, quelcom que imita una idea, sinó que es troba en

la mateixa realitat i la constitueix.

La matèria, hyle, i la forma, morphé, s'uneixen en la configuració exis-

tencial de totes les coses. Una matèria, però, pot prendre diverses formes

o canviar de forma, i això explica el moviment substancial, el darrer

canvi. La matèria és un principi inert, mentre que la forma és el principi

actiu en aquesta composició.

La definició tracta de la forma de cada ésser, no de la matèria concreta.

Aquesta teoria es coneix amb el nom d'hilemorfisme.

Aristòtil també escriu sobre les quatre� causes� del� moviment, assimilant

l'actuació de la natura a la d'un artesà quan construeix un objecte. I parla del

sistema teleològic de la realitat, que es basa en l'actuació d'un déu pur, tot

pensament, que ho mou tot (no podem entrar en l'explicació complexa de la

metafísica quan deriva en teologia).

Aristòtil associa la natura amb la feina artesanal. A la imatge, artesans treballant el bronze en un taller (490-480aC).


La divinitat és un acte pur, sense matèria, i és la causa última que mou

el món: Déu és un motor immòbil que es pensa a si mateix.

L'ètica

La teoria ètica d'Aristòtil també té molt en compte la tradició filosòfica i sapi-

encial anterior, i es mostra molt més realista que Plató. Subratlla la importàn-

cia de l'areté per a una vida feliç, i fa una descripció molt aguda de les virtuts

principals, de les quals elogia especialment l'amistat; també considera els di-

ferents aspectes de la justícia.

D'acord amb el seu tarannà moderat, Aristòtil defineix la virtut com un

terme mitjà situat entre dos extrems: el valor, per exemple, està entre

la temeritat i la covardia. També destaca la importància dels hàbits i el

pes de l'educació.

Considera que el plaer no és un fi, sinó un afegitó a l'acció ben acom-

plida, i fa un elogi de les virtuts intel·lectuals, de la vida teorètica i de la

vida contemplativa dedicada a la investigació de la ciència i de la veritat.

L'ètica d'Aristòtil, però, no és intel·lectualista com la de Sòcrates i Plató, sinó

que és una ètica oberta als valors mundans i que aprecia els afectes familiars,

la serenitat d'ànim i l'amistat.

La�política

L'obra titulada Política, que consta de vuit llibres, reuneix diversos textos so-

bre la comunitat social, la ciutat amb la seva organització i les seves formes i

degeneracions, l'educació dels ciutadans, etc.

• El llibre�I és el més general i pot servir com a proemi ampli de tota l'obra;

conté la coneguda definició de l'ésser humà com a ésser cívic, zoon politikón

("animal de ciutat", més que "ésser social"), perquè Aristòtil considera que

la ciutat és la comunitat última i perfecta i que l'ésser humà hi està destinat

per naturalesa.

També en aquest llibre considera les estructures bàsiques de la societat grega:

la família i l'esclavitud. La dona, per naturalesa, ha d'obeir el marit, i l'esclau,

també per naturalesa, ha de servir el seu amo per al mutu benestar.

Aristòtil és molt conservador. Aquesta justificació de l'esclavitud, que veu l'esclau comun instrument animat al servei del seu amo, avui ens és totalment estranya. Aristòtilcreu que només els bàrbars mereixen ser esclaus, encara que potser no tots, ja que és laintel·ligència superior la que caracteritza els qui han de manar.


Aristòtil és el primer pensador grec que parla de la importància�del

treball i de la riquesa econòmica en la constitució de la societat, com

assenyala en els últims capítols del llibre. També subratlla la importàn-

cia�de�l'scholé, el lleure o temps lliure que es dedica a la cultura i al

progrés civilitzador.

En el llibre�II, Aristòtil critica les utopies polítiques, especialment la de Plató.

En els llibres següents estudia, amb força referències històriques, les diferents

formes de govern i les funcions del ciutadà en la democràcia. Tot i que la demo-

cràcia és el seu sistema polític preferit, s'inclina per una forma moderada de de-

mocràcia i per una constitució mixta que tingui també una part d'aristocràtica.

És enemic de qualsevol revolució social i valora molt l'estabilitat política, que

assegura la pau i el benestar.

Pel que fa al seu interès per la història política, hi ha un petit tractat anomenat

Constitució d'Atenes, que és l'únic text que es conserva d'una àmplia col·lecció

de 150 textos constitucionals que Aristòtil i els seus col·laboradors del Liceu

van aplegar; es conserva gràcies a un papir egipci descobert a les acaballes del

segle XIX. Aquest interès per la història d'altres pobles també és una caracterís-

tica més aristotèlica que no pas platònica.

Les�ciències�naturals

En el terreny de les ciències naturals, Aristòtil, en molts aspectes, és un pioner.

Les seves investigacions sobre els animals revelen una dedicació llarga i minu-

ciosa a l'estudi de moltíssims éssers vius, des dels insectes i els animalons més

petits fins als peixos més variats i els diferents mamífers.

Tot i que no arriba a establir una taxonomia completa dels diferents

éssers vius, Aristòtil avança molt en aquest sentit i és l'inventor de

l'anatomia comparada.

Malgrat la seva visió finalista de la natura, malgrat que considera que l'ésser

humà és la culminació de tota l'escala dels éssers animats i aplica les seves ca-

tegories filosòfiques a l'explicació final d'aquesta estupenda perspectiva sobre

el món animat, els assoliments d'Aristòtil són, en molts punts, d'una gran pre-

cisió, i d'una agudesa excepcional sempre, tant quan estudia amb exactitud la

reproducció dels cefalòpodes com quan tracta dels moviments i dels sistemes

de locomoció dels animals.

La�retòrica�i�la�poètica

Enemic de les revolucions

De ben segur que aquestapostura prudent d'Aristòtil estàcondicionada per les seves ex-periències personals en unaèpoca agitada.


Dels escrits d'Aristòtil sobre les teories artístiques hem conservat la Retòrica (en

tres llibres) i la Poètica.

Els escrits d'Aristòtil sobre biologia i ciències naturals representen gairebé una tercera partdels seus escrits conservats. A més, el seu deixeble Teofrast, que va treballar amb ell enmoltes investigacions, va escriure els primers tractats extensos de botànica, una ciènciaque també devia interessar el seu mestre, però no tant com la zoologia.

• Els sofistes, i d'altres filòsofs, ja havien escrit sobre retòrica, però l'estudi

crític d'Aristòtil és el més complet. Tracta no solament de les regles formals

de la composició oratòria, sinó també de la temàtica i de la psicologia del

públic i de l'orador; i, com sempre, ho fa amb gran agudesa.

• La Poètica és un dels llibres que ha tingut més repercussió en la tradició

cultural posterior, sobretot des del Renaixement. Aristòtil, en una conside-

ració inicial, defineix l'art com a mimesis, 'imitació i representació'; després

analitza principalment la poesia èpica i la tràgica, els dos gèneres literaris

més importants en la tradició grega.

Una obra incompleta

La Poètica és una obra inaca-bada, en un llibre; potser el se-gon s'ha perdut.

L'anàlisi�de�la�tragèdia és especialment profund. No s'interessa tant pels orí-

gens del teatre –tot i que els breus apunts que en fa han provocat moltíssimes

glosses i discussions– com per la seva relació amb els mites, per l'estructura

dels drames i els seus elements centrals i pels efectes de la tragèdia en el públic,

en qui, segons la seva teoria, provoca una "purificació" o kátharsis del temor

i la compassió.

La Poètica aristotèlica és, en part, una rèplica a les censures de Plató

contra la poesia, però també és el primer tractat de crítica literària de la

tradició europea, i el més important.

La estructura del drama

Els elements centrals deldrama són per a Aristòtil:la peripéteia, o catàstrofe,l'anagnòrisis, o reconeixement,i l'hamartía, o error, de l'heroitràgic.

Aristòtil, com ha mostrat la investigació moderna, va ser un pensador molt

més obert del que va suposar l'escolàstica. W. Jaeger ha marcat un moment

històric amb les seves anàlisis sobre la relació que hi ha entre els textos aris-

totèlics i la formació platònica del seu autor, i també amb les anàlisis que fa

sobre la composició d'aquests textos. Però convé destacar que no hi va haver

cap evolució de la filosofia a la ciència empírica, sinó que tots dos aspectes

coexisteixen en la reflexió d'Aristòtil sobre el món real.

Un pensador polièdric

Altres estudiosos han insistit enl'aportació d'Aristòtil a la biolo-gia i a la zoologia.


Resum

En aquestes pàgines hem recorregut un camí que va des dels sofistes i Sòcrates

fins a l'obra de Plató i d'Aristòtil.

No hem volgut, però, presentar els autors com a fenòmens aïllats, sinó que

hem relacionat cada filòsof amb l'ambient intel·lectual de la seva època.

D'aquesta manera hem pogut veure les semblances i les diferències entre Sò-

crates i els sofistes, i també la relació que hi va haver entre Sòcrates i el seu

deixeble Plató, i entre Plató i el seu deixeble Aristòtil.


Activitats

1. Compareu les figures d'alguns sofistes per mitjà de la lectura de textos; podeu fer-ho, perexemple, a partir dels diàlegs de Plató Protàgores i Gòrgies.

2. Comenteu les dues citacions de Hegel que apareixen en el mòdul didàctic.

3. Comenteu el fresc L'escola d'Atenes de Rafael.

4. Llegiu l'Apologia de Sòcrates de Plató i l'obra de Xenofont que porta el mateix títol i com-pareu-les.

5. Reflexioneu sobra aquesta pregunta: va ser justa la condemna de Sòcrates?

6. Llegiu i comenteu els llibres VI i VII de la República.

7. Analitzeu el mite del destí de les ànimes i comenteu quina és l'aportació de Plató en lareelaboració del mite.

8. Comenteu el valor utòpic i la possibilitat política d'una reforma com la que es proposa ala República i la significació d'un personatge com el Càl·licles de Gòrgies.

9. Llegiu diàlegs de Plató de diferents èpoques i observeu com la figura de Sòcrates hi fa unpaper diferent, que va des d'un irònic enquestador en els diàlegs socràtics fins al de narradorde mites i mestre de les idees en els diàlegs de maduresa. Observeu també que Sòcrates té unpaper marginal o inexistent en els diàlegs posteriors. Feu una comparació, per exemple, delsdiàlegs Laques i Eutifró amb els del Banquet i Fedre.

10. Després de llegir els llibres III i X de la República de Plató, expliqueu quina relació hi haentre els poetes i els filòsofs.

11. Llegiu algunes de les obres més importants d'Aristòtil i observeu com recull les dades dela tradició anterior i les critica –per exemple a la Metafísica i a la Política– i com es mostraatent a la història dels problemes.

12. Reflexioneu sobre com es combinen en Aristòtil l'afany investigador –el que avui en diemciències naturals– i la visió filosòfica de conjunt, i destaqueu-ne els aspectes principals.

13. Aristòtil exerceix una gran influència en tota la tradició filosòfica medieval, sobretoten l'escolàstica i en l'obra de Tomàs d'Aquino. Això ho podem veure repassant els mòdulsdidàctics 4 i 5 d'aquesta mateixa assignatura, dedicats al pensament medieval.

Lectures recomanades

• Per conèixer millor les variants del mite platònic del destí de les ànimes podeu con-sultar:García�Gual,�C. (1981). "El viaje al más allá". A: Id. Mitos, viajes, héroes. Madrid: Tau-rus.

• Per a la concepció grega del viatge a l'hades i les creences òrfiques consulteu:Díaz�de�Velasco,�F. (1995). Los caminos de la muerte. Madrid: Trotta.

• Els textos òrfics estan ben recollits en versió bilingüe a:Colli,�G. (1995). La sabiduría griega. Madrid: Trotta.

Lectura recomanada

Per a realitzar l'activitat núm.5, us pot ser útil el llibre deJ.F.�Stone que figura a la bi-bliografia i que confirmal'actualitat del tema.

Exercicis d'autoavaluació

Qüestions�breus

1. Quin és el principal tema d'estudi dels presocràtics i quin el dels sofistes?

2. Quins són els trets que caracteritzen el plantejament general dels sofistes?

3. Per què parlem de la sofística com d'una època il·lustrada?

4. Quin és el sofista més famós? I la seva sentència més cèlebre?

5. Per què destaca més Gòrgies, per les opinions filosòfiques o per l'habilitat retòrica?

6. Quina acusació es va fer a Sòcrates?


7. Quins són els escrits més importants de Sòcrates?

8. Segons Aristòtil, quines són les dues aportacions més importants de Sòcrates?

9. Quina és, per a Plató, la idea essencial a la qual se subordinen totes les altres idees?

10. De quants estaments consta la polis platònica? Enumereu-los i descriviu-los breument.

11. Quantes categories estableix Aristòtil i quines són?

12. Segons Aristòtil, quantes classes de ciències hi ha? Quines són?

13. Com defineix Aristòtil la virtut?

Exercicis�de�síntesi

1. Expliqueu el mite de la caverna i interpreteu-ne el sentit.

2. Què vol dir que Plató no és un conservador aristocràtic sinó un reaccionari amb tretsrevolucionaris?

3. Justifica Aristòtil l'esclavitud? Com?

4. Per què al llibre La sociedad abierta y sus enemigos, citat a la bibliografia, Popper critica Plató?

Exercicis�de�relació

1. Compareu el tarannà i l'activitat de Sòcrates amb el tarannà i l'activitat dels sofistes pro-fessionals.

2. En què consisteix l'oposició entre physis i nomos?

3. Destaqueu alguns aspectes de la filosofia aristotèlica que contrastin amb la de Plató.

4. Amb l'ajut del que hem explicat en el mòdul didàctic, comenteu breument alguna de lesfrases següents:a) Fer fort l'argument més dèbil.b) L'home és la mesura de totes les coses.c) Coneix-te a tu mateix.d) Només sé que no sé res.


Solucionari

Exercicis�d'autoavaluació

Qüestions�breus

1. El principal tema d'estudi dels presocràtics és la natura, el cosmos; el dels sofistes és lasocietat.

2. L'interès per l'ésser humà, el relativisme de les valoracions, la crítica de la tradició aristo-cràtica, l'atenció a l'ús del logos i l'anàlisi del llenguatge i del seu poder.

3. Perquè es caracteritza per la confiança que es diposita en la raó com a eina per a resoldrei aclarir els problemes fonamentals dels éssers humans.

4. El sofista més famós és Protàgores; la seva sentència més cèlebre: "L'home és la mesurade totes les coses".

5. Gòrgies destaca per l'habilitat retòrica.

6. D'introduir déus nous i de corrompre la joventut.

7. No va deixar cap escrit.

8. Els raonaments inductius i la definició del que és universal.

9. La idea del bé.

10. De tres estaments. El grup dels guardians es divideix en dos estaments: el dels governants–que són els filòsofs– i el dels soldats –que són els més valents–; el tercer estament és el delstreballadors, que són els encarregats de la subsistència econòmica de la ciutat.

11. Estableix deu categories: la substància, la quantitat, la qualitat, la relació, el lloc, el temps,la posició, la possessió, l'acció i la passió.

12. Hi ha tres classes de ciències: les teòriques, les pràctiques i les poètiques o productives.

13. Com un terme mitjà allunyat de dos extrems que són tots dos dolents.

Exercicis�de�síntesi

1. Consulteu el subapartat 3.2.




Exercicis�de�relació

1. Consulteu l'apartat 2.

2. Consulteu l'apartat 1.

3. Aristòtil, per exemple, utilitza un estil expositiu –el tractat enfront del llenguatge poèticdels diàlegs– i realista –oposat a l'idealisme platònic.

4. Per a la frase a), consulteu el subapartat 1.2; per a la frase b), el subapartat 1.2; per a la frasec), l'apartat 2; i per a la frase d), l'apartat 2.


Glossari

Agnòstic el qui declara la impossibilitat de conèixer alguna cosa, en particular l'existènciadels déus.

Anamnesi record de les idees contemplades en una vida anterior; el record es produeix apartir del contacte amb els objectes del món sensible. En aquest sentit, recordar és conèixer.

Aporia dubte que comporta la urgència de continuar investigant.

Areté vegeu l'apartat 1 i el subapartat 3.4.

Categories els deu predicaments més amplis de la realitat, tal com la copsa el llenguatge.

Escrits esotèrics escrits destinats als iniciats, als que formen part d'un grup o d'una escola–en aquest cas, el Liceu aristotèlic.

Hilemorfisme teoria que explica la composició de la realitat com a matèria, hylé, que ésun principi inert, i forma, morphé, que és el principi actiu de la composició.

Idea (o eidos) és la forma essencial que es manté per damunt de les varietats particularsen què es presenta un objecte.

Lògica sistema o càlcul de regles precises i ben formalitzades gràcies al qual es poden treureconclusions correctes.

Metempsicosi reencarnació de l'ànima.

Ousia és el que subsisteix per si mateix i que és el subjecte d'una predicació.

Paideia vegeu l'apartat 1.

Sil·logisme raonament científic bàsic que arriba a una conclusió necessària a partir de duespremisses.

Teleologia concepció finalista de la natura, del món o de la història.


Bibliografia

Textos dels sofistes

Melero, A. (1996). Sofistas, testimonios y fragmentos. Madrid: Gredos.

Piqué, A. (1985). Sofistas, testimonios y fragmentos. Barcelona: Bruguera.

Solana, J. (1996). Protágoras y Dissoì lógoi. Madrid: Akal.

Untersteiner, M. (1949-1967). I sofisti. Testimonianze e frammenti (4 vol.) Florència: La Nu-ova Italia.

Textos de Plató

Els diàlegs de Plató i els textos socràtics de Xenofont estan traduïts al català i al castellà perdiversos autors. Són recomanables la versió de la Fundació Bernat Metge, que presenta eltext grec al costat de la versió catalana, i la versió castellana publicada a la Biblioteca ClásicaGredos, que ofereix una acurada fidelitat i una bona introducció.

Textos d'Aristòtil

És útil recórrer als pròlegs de les traduccions recents. Són interessants, per exemple:

Calvo, T. (1994). "Introducció i versió amb notes a Metafísica". Madrid: Gredos.

García Gual, C. (1980). "Introducció a la Política". Madrid: Alianza.

García Gual, C. (1994). "Introducció a la Investigación sobre los animales", traduïda per J.Pallí. Madrid: Gredos.

Lledó, E. (1990). "Introducció a les ètiques nicomàquia i eudèmia", traduïdes per J. Pallí.Madrid: Gredos.

Estudis sobre els sofistes

Alegre, A. (1986). La sofística y Sócrates. Barcelona: Anthropos.

Calvo, T. (1986). De los sofistas a Platón: política y pensamiento. Madrid: Cincel.

Detienne, M. (1981). Los maestros de verdad en la Grecia arcaica. Madrid: Taurus.

García Gual, C. (1988). "Los sofistas y Sócrates". A: V. Camps (ed.). Historia de la ética, I(pàg. 36-79). Barcelona: Crítica.

Guthrie, W.C.K. (1988). Historia de la filosofía griega, III. Madrid: Gredos.

Kerferd, G.B. (1981). The Sophistic Movement. Cambridge: Cambridge University Press.

Romilly, J. de (1988). Les grands sophistes dans l'Athènes de Périclès. París: Fallois.

Stone, J.F. (1988). El juicio de Sócrates. Madrid: Mondadori.

Tovar, A. (1984). Vida de Sócrates. Madrid: Alianza.

Estudis sobre Plató

• La bibliografia sobre Plató i la seva obra és immensa. Per això només assenyalem algunsllibres; són, però, llibres amplis i fonamentals.

Crombie, I.M. (1979). Análisis de las doctrinas de Platón. Madrid: Alianza.

Friedländer, P. (1989). Platón. Madrid: Tecnos.

Grube, G.M.A. (1977). El pensamiento de Platón. Madrid: Gredos.

Guthrie, W.K.C. (1992-1993). Historia de la filosofía griega, IV-V. Madrid: Gredos.

Havelock, E.A. (1994). Prefacio a Platón. Madrid: Visor.

Jaeger, W. (1962). Paideia: los ideales de la cultura griega. Mèxic: F.C.E.


Koyré, A. (1966). Introducción a la lectura de Platón. Madrid: Alianza.

Lledó, E. (1984). La memoria del logos. Madrid: Taurus.

Melling, D.J. (1991). Introducción a Platón. Madrid: Alianza.

Peñalver, P. (1986). Márgenes de Platón. Múrcia: Universidad de Murcia.

Popper, K.R. (1981). La sociedad abierta y sus enemigos. Buenos Aires: Eudeba.

Ross, D. (1986). Teoría de las ideas de Platón. Madrid: Cátedra.

Schuhl, P.M. (1956). La obra de Platón. Buenos Aires: Hachette.

Tovar, A. (1956). Un libro sobre Platón. Madrid: Espasa-Calpe.

Vives, J. (1970). Génesis y evolución de la ética platónica. Madrid: Gredos.

• També són interessants tres llibres breus i recents sobre Plató; ho són per la diversitat delsenfocaments, per les seves pretensions i per les bones bibliografies que contenen:

Guzmán Guerra, A. (1996). Platón. Madrid: Eds. del Orto.

Aquesta obra tracta el tema de manera global i breu, i conté una antologia de textos moltadequada.

Montserrat, J. (1995). Platón. De la perplejidad al sistema. Barcelona: Ariel.

És un llibre que insisteix en els aspectes més sistemàtics i dialèctics de Plató.

Vallejo Campos, A. (1996). Platón. El filósofo de Atenas. Barcelona: Montesinos.

Ofereix una bona visió de conjunt, molt actual.

Estudis sobre Aristòtil

Alsina, J. (1986). Aristóteles. Barcelona: Montesinos.

Brun, J. (1963). Aristóteles y el Liceo. Buenos Aires: Eudeba.

Düring, I. (1988). Aristóteles. Mèxic: F.C.E.

Guthrie, W.K.C. (1994). Historia de la filosofía griega, VI. Madrid: Gredos.

Heller, A. (1983). Aristóteles y el mundo antiguo. Barcelona: Crítica.

Jaeger, W. (1946). Aristóteles. Mèxic: F.C.E.

Lloyd, G.E.R. (1968). Aristotle: the Growth and Structure of his Thought. Cambridge: Cambrid-ge University Press.

Moreau, J. (1973). Aristóteles y su escuela. Buenos Aires: Eudeba.

Ross, W.D. (1957). Aristóteles. Buenos Aires: Sudamericana.

Mòdul 2. La filosofia grega de l'època clàssica

Documents

Transcript of Mòdul 2. La filosofia grega de l'època clàssica