1

RECERCA

MIRADES

El llum del cos és l’ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cosquedarà il·luminat, però, si és dolent, tot el teu cos quedarà a lesfosques.

(Mateu 6,22)

Hi ha persones que, quan et trobes al seu davant, et sents tranquil i feliç.Transmeten pau amb la seva mirada.

Els nostres ulls són les finestres per les quals el nostrejo més profund es relaciona amb el món més exterior.Amb la vista aprehenem les característiques delsobjectes, formes i colors, volums i belleses.Però amb la mirada també entrem en relació amb lesaltres persones. I la mirada pot ser de moltes maneres.Hi ha mirades violentes que marquen el territori i fanfora els nostres competidors.Hi ha mirades temorenques que inciten al tancament i ala fredor.Hi ha mirades glacials que traspuen odi i venjança.Hi ha mirades indiferents que no faciliten el contactehumà.Hi ha mirades reticents que impedeixen la veritablecomunicació.Hi ha mirades interessades que cerquen com aprofitar-se de la situació dels altres.Són mirades de foscor, que no il·luminen res, que noaporten res de bo als altres i en conseqüència noserveixen per veure-hi bé i clar.Però també hi ha miradesque il·luminen, mirades clares, amables, acollidores. Sónmirades de Déu que porten l’amor entre les persones ique eviten les baralles per fer-nos més comunicatius,per apropar els uns als altres, com la mirada més petita

però més il·luminadora d’aquell que tens al teu davant i que en llocd’aprofitar-se de les teves debilitats et ve a ajudar, a acompanyar-te,comprendre i apropar-te així a la relació divina d’amor entre tots.

Josep Turull i Anglès

RECERCA

2

PER COMENÇARLA MOR T DEL GERMÀROGER DE TAIZÉ

Imma Colomer

Semblava estrany però era real.El Germà Roger era mort. Tota unavida dedicada a acollir, a estimar, aperdonar sense mesura.

Ell havia sentit clara la crida deDéu que ens convida a seguirl’Evangeli amb la radicalitat mésabsoluta. Calia seguir aquesta crida.Va començar en una casa, petita iaustera. Acollia tots els homes,dones i nenes que fugien de la guerraque assetjava Europa i el mónsencer. Com que les persones queacollia tenien diferents creences, i noels volia pas destorbar, anava a lapetita església romànica del poble iallà, sol, feia les seves pregàries.

La seva germana se li va afegir i,quan van venir maldades, perquèl’exèrcit alemany els havia

descobert, va haver de deixar lapetita caseta i amagar-se. Quan vatornar a Taizé alguns germans ja seli havien afegit i ja no es trobava sol,ja no pregava sol. Així va començarla història de Roger Schutz, que ambel temps esdevindria el GermàRoger. Ell era de tradició calvinista,però la seva comunitat estavaoberta a qualsevol persona quevolgués participar de la reconciliacióentre els creients.

«No tingueu por. Ha ressuscitat d’entre els morts,i ara va davant vostre»

Aquest estiu ens deixava de forma tràgica i sobtada frère Rogerde Taizé. Ha estat un sotrac fort per a tots els qui, com lanostra Fraternitat, estimem els germans de Taizé. La Imma,catequista de la nostra fraternitat d’Arenys, va poder anar al’enterrament i ens explica la seva experiència.

Passats els anys, lacomunitat de Taizé es vafer gran, va acollir mésgermans que volien seguira Crist des de la comunióde les esglésies cristianes.

3

RECERCA

I així, els joves d’arreu van sentir aparlar de l’ecumenisme, de la pau, dela no violència, de l’amor als germans,del perdó fratern... Allò que havienanunciat els entesos i que semblavainviable s’havia fet real: l’ecumenismeera possible si anàvem als orígens, a

la font, al mateix Crist mort i ressuscitatper nosaltres.

Amb aquesta manera de fer, de ser,de viure la radicalitat de l’evangeli vaviure durant noranta anys el GermàRoger i fins l’últim moment va acollir,estimar i perdonar Luminita Solcan, ladona mentalment pertorbada que vaacabar amb la seva vida.

Luminita va accedir a Taizécom una jove més entre els dosmil i escaig que hi havia aquellasetmana a la comunitat. Durantdos dies va passar per «la colina»sense inscriure’s, va baixar a Clunyel poble més proper, va comprar

una navalla i va tornar a lacomunitat.

Dimarts 16 d’Agost, mentre elsgermans i els joves compartien lapregària del vespre, durant lalectura de l’Evangeli, Luminita vasaltar els arbustos, es va atansaral Germà, i el va apunyalar. Elsinfants, que normalment

RECERCA

4

acompanyen el Germà Roger, vancridar en veure’l morir i aleshoreses va fer el caos.

Malgrat els primers moments dedol, de desconcert i de dolor, elsgermans de la comunitat van veureclar que el que calia era perdonar iseguir l’exemple de Jesús crucificat,perdonant des de la creu, des deldolor, des del sofriment.

matí. A les 7h del matí la petita«colina» ja era plena de gent, i elsautocars no paraven d’arribarportant gent de tot arreu, des dePolònia, Portugal, Itàlia, Alemanya,passant per Estats Units i altrespaïsos més llunyans.

Alguns joves que havíem pujatamb l’autocar de Barcelona ens vamoferir als germans per ajudar aorganitzar la gent, per prepararl’església, per encendre els ciris,qualsevol cosa que els poguésalleujar la tasca. Tot estava controlat,els joves que havien anat a passarla setmana (2500 més o menys) jahavien fet el gruix de la feina, aixíque només calia vetllar, esperar ipregar. A un quart de nou del matíles campanes van anunciar l’hora dela pregària i tothom va deixar el queestava fent i es va encaminar altemple. Aquella primera pregària,després de tant temps, em va omplirde records i d’enyorança d’untemps passat.

L’ambient que es respiravadins i fora del temple erade silenci, de recolliment,de dol.

El mateix dia, poqueshores després de la mortdel Germà Roger elsmissatges sms als mòbils iels correus electrònics vancomençar a anunciar lanotícia

No importaven les nacionalitatsni les hores intempestives, nomésimportava fer saber al món que elGermà Roger era mort.

Amb l’exemple de vida quesempre havia mostrat no erad’estranyar que milers de joves (ino tan joves) volguessin acostar-sea Taizé per donar suport a lacomunitat en un moment tanespecial com el que s’apropava: elfuneral del Germà Roger.

Des de Barcelona es vaorganitzar un autocar que va sortirdilluns 22 d’Agost, a les 22h perser a Taizé dimarts 23 d’Agost al

Les lectures, les cançons, lespregàries... tot parlava del perdó, dela reconciliació, de la misericòrdia i

5

RECERCA

la bondat de Déu, de l’amorincondicional de Déu Pare.

A fora el dia era tèrbol, isemblava que amenaçava pluja. Eraun senyal del dolor i el dol del celper la mort del Germà Roger? Nosóc gaire amant de supersticions nimisticismes, però a mig matí es va

posar a ploure i durant la cerimòniatampoc no va parar.

A prop de la 1h del migdia vanobrir les portes de l’Església i elsjoves que tenien passi (el templehavia quedat petit per a tanta gent)i les autoritats van començar aocupar els seus llocs. Alguns

voluntaris es van posar a la porta perrepartir les lectures, i una còpia delsparlaments que tenien pensat fer elGermà Alois (el nou prior) i elCardenal Kasper, president delconsell pontifici per a la unitat delscristians.

La gent que no podia cabre al’església estava situada vora elcamp de futbol (una esplanada ques’utilitza per a fer esport) on lacomunitat va organitzar una pantallagegant, algunes icones, espelmes iflors per a acollir als centenars dejoves que seguirien la cerimònia des

RECERCA

6

d’allà. També es va poder seguirl’eucaristia a través de la radio i laxarxa, així tot el món quedava reunitentorn del fundador de la comunitat.

L’Eucaristia va començar amb eltrasllat del fèretre fins a l’altar.Alguns dels germans més joves i quesempre l’acompanyaven van portarel cos del Germà Roger a pes fins adins l’Església. A l’interior l’ambientque es vivia era de reflexió, deserenitat, de dol. Les lectures vanser llegides per diferentspersonalitats religioses de l’àmbitecumènic: un pastor anglicà, un altrede luterà i un calvinista.

A l’hora de la pregària dels fidelsels germans van pregar per l’ànimadel Germà Roger, la unitat delscreients, pels joves i també perLuminita Solcan. Aquesta darrerapregària va frapar molt als milers depersones que s’havien reunit entornde la comunitat.

Quan va acabar la celebració, elvicari de la Metròpoli Ortodoxaromanesa d’Europa Occidental iMeridional i l’Arxiprest delPatriarcat Ortodox de Moscou vancantar la darrera pregària abansd’acomiadar el sepeli. Aquest vaser també un moment moltemocionant de la celebració, ja quealguns dels germans de la comunitatsón ortodoxos.

Finalment i abans d’enterrar elcos del Germà Roger al petitcementiri del poble, els germans vananar en processó, portant el cos delGermà en volandes, fins al camp defutbol, per tal que els presentspoguessin acomiadar-se’n. Desprésd’aquesta processó, els germans, enla intimitat de la comunitat vanenterrar el cos del Germà Roger iposteriorment van oferir un petitrefrigeri molt auster (una tassa de tei galetes) a tots els assistents quepassaven per la comunitat aexpressar el seu condol a la restade germans.

La sensació que vam tenirdurant l’eucaristia i laresta d’activitats erad’estar a l’enterramentd’un familiar , d’algú moltproper, d’un ésser estimat.

La conversa més repetida entreels assistents era sempre la mateixa:si la vida del Germà Roger haviaestat un regal per a la comunitat decreients en tant que reveladora del’amor profund i incondicional deDéu, la seva mort i l’opció de lacomunitat en el seu enterramenthavia estat un regal en tant que ensmostrava el veritable rostre del Crist,qui patint a la creu, per nosaltres,ens perdona, ens acull i ens estima.

7

RECERCA

FRANCESC D’ASSÍS, L’HOME EV ANGÈLICFrancesc Cortès

L’autor d’aquest article és franciscà seglar de la fraternitatde Pompeia. Aquestes són les paraules que pronuncià enocasió de la presentació del llibre de fra Miquel Colom. Enshi dóna la seva pròpia visió de sant Francesc, fruit de totauna vida en sintonia amb el seu esperit.

El pare Miquel ens ofereix unareflexió gairebé exhaustiva sobresant Francesc. No és una biografiacronològica, sinó una visió enprofunditat de les moltesperspectives de la personalitat delSant, de la seva espiritualitat i la sevahumanitat. Si val el terme, podríemdir que és un perfil de la seva

«psicologia espiritual». Coneixent elpare Miquel, em consta que és unareflexió que ve de molts anys, i pertant ben madura; potser ve ja deltemps en què, nascut en terra decamp, a Juneda, anava a l’escoladels caputxins de les BorgesBlanques. També, pel fet deconèixer-lo de prop i de molts anys,

RECERCA

8

hi veig l’expressió d’un enamoratparlant del seu amor. I ja sabem queun amor fidel i madur pot ser lamanera més forta d’estimar. El pareMiquel podria dir de sant Francescallò que, en paraules semblants, elmateix sant Francesc deia de Crist:«Me’l sé de memòria» (2C 105: «Séa Crist pobre i crucificat»).

Una de les qualitats de l’obra quetenim davant és que està construïdasobre textos originals de lesprimeres Fonts Franciscanes, és adir, dels escrits del mateix santFrancesc i de les primeres biografies,i del Nou Testament, amb moltpoques cites posteriors. Això ésimportant perquè sant Francesc ésel Sant que ha originat unabibliografia més extensa; els títolsd’obres són innombrables, fins i tot,o potser especialment, al nostretemps. Moltes d’aquestes obres sónexcel·lents, algunes extraordinàries,però és un fet que,

anterior, sinó sobre els fonamentsoriginals. Sant Francesc ha estat vistcom una mena de paradís perdut pergent de tota espècie. Només a títold’exemple, un pensador tan llunyàde tot el que sigui Església comErnest Renan, deia que el Càntic deles Creatures és l’obra de poesiareligiosa més important després del’Evangeli. I un dels autors que hananat més endins de sant Francesc, iés un fet que els seus estudis vandisparar l’interès modern pel Sant,Paul Sabatier, era protestant. Iencara més: en cinema una visió moltautèntica de Francesc i de Clara(«Francesco») ens ha estat donadaper Liliana Cavani, directora tambéd’obres ben, diguem-ne, seculars –per no dir alguna cosa més forta-com «Portiere di Notte» i «La Pelle»(de Curzio Malaparte).

L’obra del pare Miquel, en 50capítols concisos i intensos, va afons de cada una de les facetes delprotagonista: vida evangèlica id’identificació amb Crist, queimpregna tot el llibre, pobresa,fraternitat, minoritat, contemplacióen paral·lel amb acció, pau, alegria,sintonia amb la natura. La primeraedició tenia 38 capítols, un d’ells unestudi molt original sobre lamisericòrdia; a la segona n’hi haafegit 12 més, que donen unaprofunditat i una maduresa especials

El pare Miquel no ha volgutconstruir sobre una construcció

portat tothom per lasimpatia pel protagonista,amb molta freqüència elsautors projecten sobre ellles seves preocupacionspersonals, o de llur entorni de l’època en què viuen.

9

RECERCA

a alguns dels temes: relació amb ladona –particularment interessant,centrada en Pica, la mare,significativa en la psicologia i el sentit«maternal» de sant Francesc; Clarad’Assís, la germana espiritual, (quepodria haver-ne estat la germananatural, per llur sintonia) i Jacoba deSettesoli, l’amiga. El traspàs de santFrancesc i la seva presència al nostretemps. Més endavant vull comentarbreument aquest darrer: SantFrancesc avui, encara que sigui fentuna mica d’extrapolació del text delpare Miquel.

La seva vocació a la noblesa i lacavalleria, que se li tanca amb la visióde Spoleto. La vida de silenci id’oració a les fosques, la crida aSant Damià («repara la mevaEsglésia», que ell interpretaliteralment i concretament: es posaa fer de paleta), la vida mendicant,la humiliació davant del poble, lagran interpel·lació dels leprosos, quepot ser el trencall decisiu de la sevavida. El judici i la dura separació delpare; el descobriment de la sevavocació evangèlica a la Porciúncula,l’arribada dels primers germans, queell accepta com un do (més endavantdiria «Quan Déu em va fer do degermans»); la ben poc convencionalpresentació de la Protorregla;l’anada a l’Egipte musulmà en plenaguerra, Croada, on va ser rebut ambcordialitat sorprenent pel Soldà; imés tard una experiència que en unaforma o altra han hagut de viure totsels que han fet una obra d’impactehumà: veure com la seva obra esdesprèn i cobra vida pròpia, i elsplanta cara, iniciant la dialèctica quees dóna sempre entre l’Arquetip i laseva plasmació humana a nivellcorrent, entre el gegant i l’homenormal, dolor que ell acceptà, comal final va acceptar a la Verna eldolor de la Creu en el seu esperit ien el seu cos.

Tot i no ser una biografiacronològica, com he ditabans, el llibre conté elstrets bàsics d’aquella vida.

El procés de transformaciód’aquell Burgès –pertany a l’etapafundacional d’aquesta classe, de laqual podria ser el Prototip si no fosperquè per la seva magnanimitat n’ésl’antítesi (entre parèntesi, aquípodem veure el sentit de lesnecessitats humanes que tél’Església, i fins i tot el seu sentit del’humor, si voleu, en haver fet deFrancesc el Sant Patró decomerciants i Agents de Borsa, és adir, de professionals del diner).

RECERCA

10

Tan única i radical va ser la sevaexperiència, que el que en diemfranciscanisme ha estat desd’aleshores la història d’aquestadialèctica que deia abans, entre unideal irreproduïle i la voluntat dereproduir-lo, de viure’l a cadamoment. D’una banda, la figura desant Francesc, i per extensióimmediata la dels seus primers

companys –particularment Clarad’Assís, potser l’única persona queel va comprendre a fons- ens apareixcom un fet inabastable; d’altrabanda, aquest record no és unanostàlgia paralitzant, és també un

projecte ple de dinamisme, vers elqual han caminat i caminen avuihomes i dones incomptables,fascinats per la relació que hi haviaentre aquell home i Déu, i per laforma com aquesta relaciós’expressava vers els altres homes ivers el món, la creació.

No s’expressava en abstracte,sinó en coses i fets concrets.

Un biògraf modern, el P.Gemelli, diu que santFrancesc és l’home de laconcretezza.

11

RECERCA

Per exemple, expressa la sevavivència de Nadal inventant elPessebre, amb uns pares i un nenpetit i un bou i una mula i un munt depalla; també per exemple, es faradicalment pobre, no crea unateoria social de la pobresa. I un altreexemple: Al Càntic de les Creaturescada cosa té el seu qualificatiupersonificat: el sol és bell, i robusti fort, porta significació de Déu, lesestrelles són clares i precioses ibelles, l’aigua és útil i humil i preciosai casta (qualsevol pot dir que l’aiguaés útil i preciosa, però per a veure-la humil i casta es necessita un poetasant). Arriba tan lluny en laconcretezza, que hi ha episodis dela seva vida que tenen una profundasignificació, però semblen facècies.Per exemple, en el context depobresa, deia que un frare quetingués dues túniques n’estavarobant una a un pobre que no entingués cap. I un altre: A un novicique li manifestà desig de tenir unevangeliari, li va desaconsellar dient-li:

Potser és aquesta simplicitat,aquesta manca de sistematització,una de les coses que han donat alfranciscanisme la seva fecunditat ipermanència, perquè no ha quedatatrapat en una codificació: s’hamogut en una llibertat tretadirectament de l’Evangeli. De fetsant Francesc va secularitzar la vidareligiosa, fent-la sortir de lestradicionals parets del Monestir, permenar una vida itinerant i oberta,horitzontal, a diferència de laverticalitat monàstica. La vidadispersa, itinerant, dels primersframenors, era en alguns aspectesmés pròxima a l’home del món queals religiosos. Aquell no era unprograma de gent d’organització,perquè l’organització només teniasentit com a generadora defraternitat, com a garant de l’esperit.Tan oberta, tan fraterna, que en la1ª Regla –la que no va arribar a tenirvigència, però que el reflectia mésdirectament- deia «I tot aquell quevingui a nosaltres, amic o enemic,lladre o bandoler, sigui rebutamigablement». Es necessitava i esnecessita valor per a creure en unafraternitat així. No és estrany que la1ª Regla li fos refusada pels savisde l’Orde.

Aquella absoluta obertura vaplantar el franciscà entre el poble, i

«Quan tinguis unevangeliari voldràs unbreviari, i quan tinguis elbreviari, t’asseuràs en unabutaca com fan els prelats,i diràs a algun germà:Porta’m el breviari!»

RECERCA

12

per això em sembla que podemcreure que el resultat més importantd’aquella empenta dels primersgermans, el que per a nosaltrespotser és essencial alfranciscanisme, encara que devegades quedi obscurit percircumstàncies de temps i lloc,l’important és l’home franciscà,(home i dona, naturalment) dinso fora dels Ordes, de les Institucions.L’home franciscà, amb unapercepció nova de Crist –cristocèntrica, que després es fariateologia en mans de Duns Escot-,amb una concepció nova del’existència, amb una perspectivaoriginal que reconcilia l’home ambDéu, amb l’altre home, amic oenemic, amb el cosmos.

veure més aquells que per edat hemviscut a cavall de la transformacióde l’Església en l’època conciliar. Enels textos del Concili una LumenGentium, una Gaudium et Spes, iposteriors, una Redemptor Hominis,veiem el redescobriment d’aquellasenzilla profunditat, sinceritat, del’esperit fratern i menor.

També és vàlid pel nostre avuiconcret el que hi ha a l’arreld’aquesta vocació. El seu radicalcristocentrisme, des de l’home i desde baix. La seva passió per Déu,tan respectuosa del seu silenci igrandesa. El seu seguiment de Cristen feines concretes, en un avui tanabocat als compromisos i praxiscristianes. La seva opció, tan acontracorrent de l’esperit rebeld’aleshores i d’ara, per l’obediènciai reverència a l’Església. La sevarecerca desmesurada de la pobresa,de la pobresa que fa mal, i del pobrereal i físic, i la seva decisió de serdels pobres-pobres i de conviureamb ells. El seu caràcter joiós,alegre a través del sofriment. La sevallibertat, forjada d’intempèrie, depobresa i de fraternitat. La sevaconcepció de la vida religiosa, ambres més que l’imprescindible. Laseva recerca de l’home i del’evangeli reals, enllà de lleis iestructures. La seva afirmació

El que donà al moviment elseu impuls excepcional vaser en gran part la sevapenetració i acceptació pelpoble.

(Segueix a la pàgina 29)

Seria impossible concebre comseria avui l’Església sense aquellcorrent de fons que, naturalment, nosurt sols de sant Francesc, sinó detot el que és germà o parent del seuesperit, i que no ha de germinarnecessàriament amb l’etiquetafranciscana. Això potser ho podem

13

RECERCA

TEMA

SANT FRANCESC:

L’AMOR ALS

ENEMICS

RECERCA

14

SANT FRANCESC:L’AMOR ALS ENEMICS

Bruno Bérchez

En Bruno Bérchez és estudiant de quart de teologia i seminaristade la diòcesi de Barcelona. Enguany ha participat en el cursopcional sobre Sant Francesc que cada dos anys ofereix laFacultat de Teologia. Fruit d’aquest curs és el present treball.

1. INTRODUCCIÓ

Estudiant la vida i escrits de SantFrancesc, podem veure com en elfons tota la seva espiritualitat formauna unitat. Una unitat plena dematisos i accents, però tota ellaprofundament arrelada en Cristmateix.

D’aquests accents del’espiritualitat franciscana, aquell quemés m’ha trasbalsat, i que alhora hesentit com un dels més centrals, ésel de l’amor als enemics.

D’una manera o altra, com araveurem, i sovint sota diversesperspectives, l’amor als enemics, alsque et persegueixen i et fan mal, estàa la base de tota l’experiència deSant Francesc, i està latent en bonapart dels seus escrits. La veritableobediència, la veritable alegria, la pauinterior, la humilitat, la pobresa sónbranques que provenen o porten altronc de l’amor als enemics,expressió radical de la caritat.D’alguna manera, la caritat en estatpur.

Sant Francesc mai no parla deteoria, sinó que és des de la sevavivència i per a la vida que escriu.L’experiència de vida en comú, defraternitat entre els frares, i lesincomprensions que va patir al finalde la seva vida, són segurament lesseves majors fonts d’inspiració. Peròés sobretot en el mateix evangeli, enles benaurances i en la vida de Crist,on troba el fonament de la «doctrina»sobre l’amor als enemics. Serà enDéu mateix, com veurem tot seguit,que Sant Francesc experimental’amor als enemics, ja que el Déu queCrist li revelarà és Aquell que estimatant els qui l’odien i maten clavant-lo en una creu, que ha mort per ells.

2. LES FONTSEVANGÈLIQUES

Sant Francesc és un enamorat del’evangeli. La vida, la felicitat, lasalvació, no és altra cosa que

15

RECERCA

«seguir la doctrina i les petjadesde nostre Senyor Jesucrist» (1R1,1). És vivint la vida de Crist, el queva dir i va fer, com es viu l’Esperitde Crist.

La lectura que Francesc fa delNT és essencialment literal. Sent quel’Escriptura li està parlant a ell, i noté altra finalitat que la sevaconversió. Especialment en elsevangelis és on ell trobarà les sevesfonts d’inspiració.

L’«amor als enemics» estàfonamentat en els evangelissinòptics, en les Benaurances delSermó de la muntanya i el Sermó demissió que Jesús dóna als seus

deixebles. El text, provinent de la fontQ, està present tant en Mateu comen Lluc, però és Mateu l’evangeli queell més té en compte. El text de Mt5, 44 és el més citat en els seus escritsa l’hora de tractar la qüestió, presenta la Regla no butllada, a la butllada ia les admonicions. L’altre granfonament és Mt 5, 39, i següents.

Són textos del discurs de missióde Jesús als deixebles. Tot aquestdiscurs és la base del projecte de vidaevangèlica de Francesc i els seusfrares, i és citat constantment. Defet, el que Francesc vol és viure-horadicalment i en la seva literalitat. Latradició cristiana sempre els haconsiderat dels consells evangèlics

38 Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent.39 Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Sialgú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. 40 Al qui etvulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també elmantell. 41 Si algú t’obliga a portar una càrrega durant unquilòmetre, acompanya’l dos quilòmetres. 42 Dóna a qui etdemana; no et desentenguis del qui et vol manllevar.43 Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis elsenemics.44 Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels quius persegueixen. 45 Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fasortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.46 Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensamereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? 47 I, si només saludeuels vostres germans, què feu d’extraordinari? ¿No fan el mateixels pagans?48 Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial.

RECERCA

16

Un amor que porta a la veritableobediència, lligada a la humilitat i lamansuetud. Que porta al perdó i lacompassió pel pecador, l’enemic. Ésaixí com podem ja veure qui ésrealment per a Francesc el veritableenemic, que no són tant els altrescom un mateix. I tot això fonamentaten Crist, en la seva vida, doncsnosaltres hem estat enemics seus i,no obstant això, Ell ens ha estimatfins a l’extrem.

més radicals de Jesús. De fet, latemptació de la interpretacióal·legòrica ha estat sempre present.L’exegesi moderna ha volgut enalgunes ocasions reservar-los mésaviat pels predicadors itinerantsradicals que foren els recopiladorsde la coneguda com font Q (G.Theissen). Avui dia ningú nega queprovinguin del mateix Jesús. I és queen realitat només des de la sevapròpia experiència es pot entendrela seva exigència literal. PerquèJesús va respondre plenament en laseva vida a aquestes ensenyances,com ens expliquen els relats de lapassió. Aquesta actitud de totalindefensió davant de l’atac, d’estimarl’enemic que t’està fent mal, és laque ell mateix va tenir al deixar-seprendre, torturar i clavar en una creu.

Com veurem tot seguit, sense capestudi exegètic, és el que ja SantFrancesc intuirà.

3. ESCRITS DE SANTFRANCESC

És des dels seus escrits commillor podem copsar la importànciaque per a Francesc té el missatgede Jesús sobre estimar els enemics.Allò que farem serà un repàs pelsseus textos, destacant aquells on deforma més evident es parla del tema,però també per aquells més

secundaris o paral·lels que també hiestan relacionats.

La manera de fer-ho no seràanar veient text per text. Desprésd’haver-los estudiat, he cregut mésconvenient agrupar-los segons latemàtica. El nucli és l’amor alsenemics, però alhora trobem unasèrie d’aspectes que s’hi relacioneni que ajuden a entendre què enténSant Francesc per estimar elsenemics. El primer que destacaré ésla importància per a Francesc del’amor fraternal, d’on deriva l’amorals enemics.

Un amor que el santsempre posa en sintoniaamb el fet de no irritar-sedavant del mal quet’infligeixen i davant delpecat del germà.

17

RECERCA

3.1 Estimeu-vos com jo us heestimatEl manament de l’amor

És cabdal per a Francesc, i en laRegla no butllada és el primer consell(1R 4,4) que dóna als frares sobrecom s’han de relacionar entre ells:«Tot allò que voleu que us facinels homes, feu-ho també als altres»(Mt 7, 12), i al revés (Tb 4, 15). Elsfrares no han d’infamar ni denigrarningú, especialment cap germà (1R11, 5-6). S’han d’estimarmútuament, com Jesús els vamanar: «Que us estimeu els uns alsaltres com jo us he estimat» (Jn 15,22). Un amor que s’ha de mostraramb obres, i no només de paraules(1Jn 3, 18).

En les Admonicions, en trobemuna que especialment defineix quèés el veritable amor, aquell queFrancesc vol que els seus fraresvisquin. Diu:

estimar fins i tot quan un rep elcontrari que la recompensa, que ésel menyspreu, la persecució, l’odi.

«Benaurat el servent queestima el seu germà tantquan està malalt i no li potcorrespondre, com quanestà sa i li ho potrecompensar» (Adm 24).

L’amor els enemics resta insinuat aixícom a model del veritable amor.

3.2 Feu bé als qui us odienL’amor als enemics

Moltes són les cites que enparlen. Curiosament, Francesc parlamés d’estimar els enemics, els queet fan mal, que d’amor mutu entreiguals. D’alguna manera estimar alsqui et fan mal és pel sant l’amor mésperfecte. És un amor tan gratuït, queestima fins i tot quan l’altre no ésamic sinó enemic.

Sobretot és en la Regla no-butllada on més referències hitrobem. Una primera insinuació estàen el capítol dedicat a com han deservir i treballar i on mana als frares«que es guardin d’apropiar-se capindret ni defensar-lo contra ningú.I que qualsevol que a ells vindrà,amic o enemic, lladre o bandoler,sigui benignament rebut» (1R 7,13-14). No han de fer distinció entreamic o enemic. Fins i tot els lladres ibandolers han de ser ben rebuts, ambcaritat.

Quan els frares vagin pel món,«que no resisteixin el dolent, ans,si algú els pega en una galta, queli parin encara l’altra» (Mt 5, 39).En el capítol 14 és on s’explicita

L’amor autèntic està íntimamentlligat al no esperar res a canvi. Unno esperar res a canvi que porta a

RECERCA

18

l’amor als enemics, com una formabàsica de comportar-se en la vida.És senyalat com un dels seus majorsdistintius, juntament amb el de lapobresa.

on de forma més clara es fonamental’amor als enemics. Cal prestarespecial atenció al conselld’»Estimeu els vostres enemics i feubé als qui us odien» (Mt 5, 44),perquè és el mateix que va ferJesucrist, «les petjades del qualhem de seguir». Si seguim Crist,hem de fer com Ell, que «vaanomenar amic al seu traïdor»(v.2), referint-se a Judes. I «vaoferir-se amb gust als qui elcrucificaven» (v.2). La crucifixió deJesús esdevé així la font principald’on beu l’ensenyament de l’amorals enemics. És la seva màximaposada en pràctica. D’això se’n potdeduir que són «amics nostres totsels qui injustament ens reportentorbacions i angoixes, afronts iinjúries, dolors i turments, martirii mort» (v.3). Hem d’estimar comamics tots els que el món definiriacom enemics. Perquè «pel que ensocasionen tenim la vida eterna»(v.4).

Ens santifiquen, ensconfiguren a Jesucrist,quan ens maltracten.

Gairebé els hauríem d’agrair elsseus menyspreus, doncs per ellsse’ns dóna la vida benaurada.Trobem aquí una de les raonsprincipals d’aquesta estimació als

Els frares, doncs, han de serreconeguts per la sevapobresa i la sevamansuetud. Per la seva no-violència quan siguin«atacats».

Així, «a qui els pren el mantell,no li neguin també la túnica (Lc 6,29). Que donin a tothom qui elsdemana; i a qui els usurpa el queés d’ells, no li ho reclamin» (Lc 6,30). Si són pobres, com ha senyalatcitant Lc 9, 3, no tenen cap possessió,i les poques que tenen han de donar-les quan els siguin preses. És eldespullament total.

Aquesta resposta al mal amb elbé queda palesa també en anar apredicar (1R 17, 19), i és que quan«veiem o sentim que es diu o es famal, o bé que Déu és blasfemat,beneïm-lo nosaltres i fem el bé illoem el Senyor». Amb altresparaules s’està dient el principid’estimar els enemics, que éscombatre l’odi amb l’amor, elmenyspreu amb l’estimació.

Però és sobretot en el capítol 22,1-4, sobre l’amonestació als frares,

19

RECERCA

enemics, i és que gràcies a ells somconfigurats al Crucificat.

A la Regla butllada la majoriadels temes de la primera Regla hisón resumits i expressats amb mésconcisió. Quan tracta de la correcciódels frares (2R 10, 10-12), demana«tenir humilitat, paciència en lapersecució i la malaltia, i estimaraquells que ens persegueixen,reprenen i acusen», citant de nouMt 5, 44 i la benaurança als que sónperseguits per causa del Regne delscels (Mt 5, 10). El fonament éstambé la salvació, doncs «quiperseverarà fins a la fi essalvarà» (Mt 10, 22). Estimar elsenemics és, doncs, motiu desalvació.

En les Admonicions són molts elstemes tractats. Aquells relacionatsamb el tema que ens ocupa són delsmés abundants. Quan parla del’obediència perfecta (Adm 3), jan’insinua la relació entre l’amor alsenemics i la veritable obediència,perquè diu que si algú «sofriapersecució de part d’alguns, queels estimi més per Déu» (Adm 3,8). Està referint-se als propisgermans, i a la no obediència davantd’una ordre d’un prelat contra la sevaànima. El consell és que no se’ndesentengui i que si el persegueixencara l’estimi més. Pot no obeir,però sobretot que l’amor fratern nodesaparegui, ans al contrari. És unaocasió per estimar-lo més

perfectament, més gratuïtament, alser perseguit.

L’Admonició 9 parla sobre lacaritat, i el veritable amor als enemics,citant de nou Mt 5, 44.

Estima veritablementl’enemic «qui no es dol dela injustícia que li fa, anss’abrusa pel pecat de la sevaànima a causa de l’amor deDéu».

Si alguna cosa li ha de saber greu,no és la injustícia que a ell se li estàcometent, sinó el pecat del seuenemic. Un no ha de doldre’s, no had’irritar-se pel que li fan, sinó estimarmés l’altre. Ha de compadir-se delseu enemic, i estimar-lo més.Remarca al final «que li demostril’estimació per les obres». Quesigui un amor autèntic, com el quees tenen els germans, que no és deparaula sinó d’obres, perquèl’enemic és en realitat un germà. Quiviu oblidat de si i ha mort a si mateixno s’enfada pel que li fan, sinó quenomés es preocupa pel bé dels altres.Fins i tot el d’aquells que li fan mal.

En la famosa Carta a un MinistreFrancesc ens dóna una lliçó de coms’ha d’exercir el servei de ministre,d’aquell que és superior a unacomunitat. Davant les queixes d’unministre, que li demana que l’enviï a

RECERCA

20

un eremitori perquè els seus fraressón uns pecadors i no l’ajuden en laseva vida espiritual, el sant li escriuallò que pot ser un altre delsfonaments de l’amor als enemics.Diu «totes aquelles coses quet’impedeixen d’estimar el SenyorDéu, i qualsevol que et faci nosa,tant frares com d’altres, ni quet’assotin, ho has de tenir tot comuna gràcia».

enemics seus «no pretenguis quesiguin bons cristians». L’amor ésgratuït.

Aquí està ja plantejat el principide la veritable alegria, d’aquell queho viu tot com un do, fins els assots;«I res no vulguis d’ells sinó allòque el Senyor et doni».L’obediència veritable és això, viure-ho tot com una gràcia, en totalconformitat amb allò que Déu ensdóna. Qui fins i tot en lespersecucions i assots dels enemicssap donar gràcies a Déu, aquestestima de veritat al Senyor. Peròaquesta conformitat ha de serviscuda amb amor, o de res noserviria. Ha d’estimar-los per tant talcom són, pecadors, i fins si són

En realitat tot és gràcia,tant els béns com els mals,tant els consols com lestorbacions. Fins i tot lescoses «que ens fan nosa»són més profitoses perestimar Déu que les queens donen benestar.

L’amor als enemics és elparadigma de l’amor enestat pur, que no esperares a canvi, que estima elsaltres tal com són, fins i totquan són pecadors o etmolesten.

Així és com estima Déu. Aquestés l’autèntic camí de santedat, quepot valer «més que un eremitori»,que en aquest cas seria més unafugida que un abandonar-se a lavoluntat de Déu.

En la Paràfrasi del Parenostre,demana que Déu ens ajudi aperdonar plenament els nostresdeutors, «a fi que, a causa vostra,estimem de debò els enemics iintercedim devotament per ellsprop de Vós, no tornant a ningúmal per mal». Francesc palesa ladificultat de portar a terme de formaplena l’amor als enemics, i li demanaa Déu ajut. Que ens ajudi a perdonar,per així estimar els enemics. I és quesense el perdó, del qual no en parlamolt el sant, però hi està ben presentindirectament, no és possible unautèntic amor als enemics. Així hova fer Crist en la creu, pregant pelsseus botxins: «Pare, perdona’lsperquè no saben el què fan» (Lc23, 34).

21

RECERCA

Aquell que estimal’enemic no s’irrita. Hamort a si mateix i al seuorgull, i té el cor posat enl’altre, en l’enemic, mésque en ell mateix.

pel pecat d’algú, ja que la ira i lacontorbació en si i en els altresimpedeixen la caritat» (2R 7, 3).La irritació impedeix la caritat,l’amor fratern.

En les Admonicions (Adm 11)torna sobre el mateix tema, que deviaser més que freqüent en lescomunitats. «Res no ha dedesplaure al servent de Déu foradel pecat. I si alguna personapecava de qualsevol manera i, peraixò, el servent de Déu estrasbalsava i s’irritava, no percaritat, se n’apropia la culpa». Elpecat és l’enemic, però no el pecador,que és un germà. I com aconseqüència del no irritar-se, la pau;«són de veritat pacífics els qui, entot el que pateixen en aquest món,per l’amor de nostre SenyorJesucrist conserven la pau al’ànima i al cos» (Adm 15, 2). Quino s’irrita viu en pau. La pau veritableés però la que es viu tot i el patimentdel món, tot i les persecucions ioprobis.

El passatge de La veritablealegria, un dels més famosos de SantFrancesc, és una clara mostra de lairritació com a signe de la faltad’amor. Després de demanar-li a fraLleó quina és la causa de la veritablealegria, i de descartar tots elspossibles èxits de l’orde, li explicauna anècdota, que diuen ésbiogràfica, per mostrar-li quina ésaquesta alegria autèntica. Tornant de

3.3 No us irriteuLa virtut de la paciència

Sant Francesc en multitud depassatges parla de no irritar-se; deno molestar-se pels mals que ens fanels altres. La irritació esdevé senyalde no amor als enemics, i la paudavant l’afront símptomad’estimació.

Quan parla a la Regla de lacorrecció dels frares en pecat (1R5, 7-8), demana explícitament que esguardin «de contorbar-se nid’aïrar-se pel pecat o el malexemple de l’altre, perquè eldimoni pel delicte d’un de sol envol tirar molts a perdre». Lairritació davant del pecat del germà,aparentment lògica, és en el fonsvanaglòria, i no estimació. Per aixòel dimoni subtilment se’n val per ferpecar el que no ha pecat, fent-lopecar d’orgull. El que ha de fer ésajudar el qui ha pecat. En la Reglabutllada el mateix tema queda mésclarificat, i els ministres «s’han deguardar d’aïrar-se i contorbar-se

RECERCA

22

nit, mort de fred i destrossat, vaarribar a la casa dels frares. Idesprés de molt trucar, un germà licontesta que no vol obrir-li la porta.El fa fora de males maneres, dientque ja no el necessiten. Ni suplicant-lo l’obre, i l’envia a la leproseria.Doncs bé, diu Francesc: «Et dic que,si hagués tingut paciència i nom’hagués irritat, en això està laveritable alegria i la salvació del’ànima». La irritació esdevé criteride discerniment de l’ànima salvada,santa. Perquè si hagués estimat deveritat, no s’hauria contorbat. En lasegona redació de la Carta alsfidels, torna a repetir que «per lafalta d’un germà no s’irriti contraaquest, ans amb tota paciència ihumilitat l’amonesti benignamenti el sostingui» (v.44). La paciènciaés la virtut que s’oposa a la irritació,i que prové de la caritat.

Finalment, en el Càntic delgermà Sol trobem uns versosdedicats a la qüestió, diuen queinserits a acusa d’una disputa entreel bisbe i el governador d’Assís:«Lloat sigueu, Senyor meu, peraquells que perdonen pel vostreamor, i aguanten malaltia itribulació. Benaurats els qui lesaguanten en pau, car de Vós,Altíssim, seran coronats» (10-11).Aquell que aguanta en pau latribulació, perquè perdona, seràpremiat en el Cel per Crist. Quis’irrita no perdona ni estima.

3.4 Serviu-vos i obeïu-vosmútuament. La veritableobediència, la humilitat i lamansuetud

La caritat és per a Francesc elprincipi de l’autèntica obediència. Iés que la caritat vertadera passa perl’obediència dels uns als altres. Unaobediència no tant entesa comobediència militar, sinó com unconformar-se a l’altre, un ser humil imansuet amb els altres. De fet, obeirés ser dòcil a tots els homes, fins elsenemics, i a tota la realitat. D’algunamanera, estimar-los. Perquè aixís’obeeix Déu, que és el que Crist vafer quan obeint el seu Pare va anara la creu per amor als homes. És comveurem un tema clau per al sant, elde la veritable obediència.

A la Regla no butllada adverteixque «cap germà no ha de fer malni dir-ne a un altre; més aviat, percaritat d’esperit, que se serveixinde bon grat i s’obeeixinmútuament» (1R 5, 13-14). Obeir-se és estimar-se i servir-se els unsals altres. El fonament està en Crist,perquè és «aquesta la veritable isanta obediència de Nostre SenyorJesucrist». Apartar-se delsmanaments del Senyor, el principaldels quals és el manament de l’amorés «evadir-se de l’obediència» (1R5, 16), i per tant pecar. L’obediènciava relacionada amb l’actitud humil,per això els demana «que siguinmodestos, mostrant entera

23

RECERCA

mansuetud envers tothom» (1R 11,9).

L’admonició tercera tracta totaella de l’obediència perfecta, irespecte el tema de l’amor alsenemics dedica unes paraulesil·luminadores: «car el qui prefereixde patir persecució a voler-seseparar dels seus germans,persevera de debò en l’obediènciaperfecta, ja que dóna la seva vida(Jn 15, 13) pels seus germans»(Adm 3,9).

sotmesos a tota criatura per Déu« (v.47). Sotmetre’s vol dir no irritar-se, sinó acceptar-ho tot en pau i ambhumilitat. Fins les persecucions dels«amics». Aquesta és «l’obediènciaveritable del Senyor Déu», queFrancesc demana al ministre (CtaM4). És estimar els enemics, «estimarels qui et fan aquestes coses»(CtaM 5).

Finalment trobem en la Salutacióa les virtuts uns versos que ensdonen al meu entendre la clau devolta de perquè aquesta profundarelació entre l’obediència i l’amor alsenemics. Comença saludant lesvirtuts, relacionant-les unes ambaltres: «Madona santa Caritat, elSenyor et salvi amb la tevagermana, la santa Obediència!»(v.3). La caritat està en íntimacomunió amb la veritable obediència;és el lloc on es dóna. Però el méssorprenent i alhora més radical és allòque diu més endavant: «La santaObediència confon tots els volerscorporals i carnals, i té el seu cosmortificat per a l’obediència delseu germà» (v.14-15). Lamortificació corporal i de la voluntatporta a la caritat, que és l’obediènciaal germà. «I està subjecte i sotmèsa tots els homes que hi ha en elmón; i no sols als homes, ansencara a totes les bèsties i feres, afi que puguin fer-ne tots els quevulguin, tant com des de dalt elsfos donat pel Senyor» (v.16-18). Laperfecta obediència porta a estar

Donar la vida pels germansés, doncs, deixar-seperseguir per ells. Deixar-se perseguir és consideratcom a signe d’amor fratern,que porta a l’autènticaobediència.

Aquesta obediència estàrelacionada amb l’autèntica realitatsobre un mateix, i és que aquell queés humil «no és té per millor, quanés enaltit i exalçat pels homes comquan és tingut per vil, simple imenyspreat» (Adm 19, 1). Lapersecució i el menyspreu dels altresajuden a un a veure’s tal com és enrealitat, a arribar a la veritat sobreun mateix, que és tal com Déu elveu, «ja que tant com és un homedavant Déu, tant és, i no pas més»(Adm 19, 2). Com dirà la Carta alsfidels, «hem de ser servents i

RECERCA

24

sotmès a tots els homes, a estimar-los sempre, facin el que li facin. Ifins i tot a les bèsties i feres! L’amorals enemics és traslladat als animals,de qui no s’ha de defensar, «anspuguin fer-ne tots els quevulguin», sigui carícia o mossegada.És realment dur el que Francescdescriu com a ideal de perfecció. Laraó està en l’última frase, i és quetot és donat des de dalt pel Senyor.Tot ve de Déu.

L’obedient veritable a Déuho viu tot com a do, com amanifestació de la voluntatdivina.

3.5 Odieu-vos a vosaltresmateixos. El veritable enemic

En tots els textos que hem vist,sembla que allò que sant Francesc volremarcar és que els veritablesenemics no són aquells que etpersegueixen, que peguen a la galta,que t’assoten, sinó que és un altre.La veritable guerra no està amb elsaltres, que són germans, tot imaltractar-te, sinó més endins. És laguerra contra un mateix. L’autènticenemic per Francesc és un mateix.Només qui mor a si mateix, qui esdespulla de tot, fins del seu propi jo,és un autèntic seguidor de Crist.Perquè això és el que Crist mateixva fer carregant la creu i morintpenjat en un patíbul.

Aquesta és la raó per la qualdemana que «no judiquin nicondemnin» els altres, els enemics,i «que no considerin els mínimspecats dels altres, sinó que mésaviat reflexionin sobre els propisen l’amargor de llur ànima» (1R11, 10-12). És el propi pecat el quehan de combatre i sobre el que hande concentrar-se. Aquest ésl’enemic que un no ha d’estimar.Perquè tot allò dolent ve d’un mateix,no de fora, ja «que no enspertanyen sinó els vicis i elspecats» (1R 17, 7). L’enemic somnosaltres mateixos, «perquènosaltres, per culpa nostra, som

Sigui consol o persecució, tot ésvoluntat de Déu, i és per al nostrebé. Per això ha d’estimar tots elsseus enemics, car és per voluntatamorosa de Déu que elpersegueixen. Això que pot semblartan sàdic a la nostra sensibilitat post-moderna és l’expressió més extremai radical de l’abandó total en mansde Déu; de la confiança filial fins alfinal en Déu que és el nostre Pare, ique tot allò que dóna als fills, fins allòaparentment «dolent», és per amorque ho dóna. És la confiança plena iradical en la Providència divina, queno abandona mai els seus fills.

25

RECERCA

fètids, miserables i contraris al bé,però promptes i volenterosos almal» (1R 22, 6). Del cor procedeixeni surten els mals pensaments, elsadulteris, etc. El pecat, el veritableenemic, prové de nosaltres mateixos,no dels altres. Fins ni els pecats delsaltres poden ser considerats enemicsnostres.

Aquest és l’engany en quèmolts cauen, «que quanpequen o reben una injúria,sovint en donen la culpa al’enemic o bé al proïsme»(Adm 10, 1).

de Déu (cf Adm 11, 1). El pecat ésl’únic enemic.

3.6 La creu de CristFonament de l’amor als enemics

Acabem aquest estudi exhaustiusobre l’amor als enemics en SantFrancesc, amb aquell punt queFrancesc considera el fonamentteològic de l’imperatiu d’estimar elsqui ens persegueixen. Ja l’hem anatinsinuant.

Si hem d’estimar elsenemics és sobretotperquè Crist ha fet elmateix. Ell va estimar elsenemics quan va deixar-seclavar en la creu peraquells que el clavaven.

Constantment Francescadverteix contra aquestaequivocació, que és confondre’sd’enemic. «Però no és així, ja quecadascú té en poder l’enemic, ésa dir, el cos pel qual peca».L’enemic està dins nostre, d’aquí quequi ha «sotmès l’enemic, el retésempre lliurat al propi poder, i se’nguarda sàviament, perquè, mentreho farà així, cap altre enemicvisible o invisible no podrà fer-limal» (Adm 10, 3-4). Aquell quecombat l’enemic veritable, el propipecat, i el sotmet, ja res no pot fer-limal. Ja no té cap enemic exterior, ipot estimar tothom, fins aquell que lifa mal. Perquè qui realment fa malés el pecat propi, mai el dels altres.És l’únic que pot desplaure al servent

Morint a mans dels homes, vaestimar aquells que el mataven, jaque era per ells que va morir. Pertots nosaltres. Quan pequem, somenemics de Crist. L’estemcrucificant, doncs «totes lescriatures que hi ha sota el cel,segons llur naturalesa, serveixen,coneixen i obeeixen llur Creadormillor que tu». Perquè cap d’ellesva ser enemiga seva, va crucificar-lo, «i ni els dimonis mateixos no elcrucificaren, ans tu amb ells el vascrucificar i el crucifiquesdelectant-te en vicis i pecats»

RECERCA

26

(Adm 5, 2-3). Som els homes els quivam crucificar-lo, esdevenint aixíenemics seus. I cada vegada quepequem, el tornem a crucificar. PeròEll segueix estimant-nos. Aixíesdevé el paradigma de l’amor alsenemics.

La gran devoció de SantFrancesc a la creu de Crist i a laseva passió pren tot el seu sentit. Leshores que deuria passar davant delCrist crucificat de sant Damiàencaixen perfectament desd’aquesta perspectiva. També eltreballat Ofici de la Passió delSenyor, replet de versets de salmsque parlen dels enemics.

Perquè si l’amor als enemics ésl’arquetip de l’amor perfecte, enestat pur, ja que s’estima sense capmena de recompensa i per pur amor,la mort de Crist a la creu esdevé elparadigma de l’amor de Déu. Déuva estimar tant els homes, nosaltres,que ens va estimar fins i tot quanl’estàvem matant. Fins i tot quan elcrucificàvem Ell ens estimava. Lacreu ha esdevingut així el segell del’amor de Déu per nosaltres, que nopot desaparèixer per res del que fem.Ni que el matem i siguem els seusenemics, no deixarà d’estimar-nos.

Aquest és la raó més profundaper la qual hom ha d’estimar elsenemics, si vol «seguir la doctrinai les petjades de nostre SenyorJesucrist» (1R 1,1).

4. CONCLUSIÓ

Hem fet un llarg recorregut pertots aquells escrits de sant Francescmés o menys relacionats amb estimarals enemics. Com hem pogut veureno és un tema secundari, sinó quetoca el nucli de l’espiritualitat delsant. Una espiritualitat que en realitatés un tot, on tot està relacionat itrabat. Tot és fruit d’una profundaexperiència de Crist que l’hatransformat i que alhora vol que siguiviscuda pels seus frares.

Després de tot el què hem dit,podríem intentar sintetitzar-ho. Sil’objectiu dels frares és viure comCrist, seguint el seu ensenyament ivida, han de viure per tant com Ellva dir i va viure. Només així podranviure el seu Esperit. La caritat és elseu manament principal, elmandatum. És la caritat que han detenir envers tots els germans, peròtambé envers tots els homes i fins itot envers totes les criatures. L’amorautèntic, però, no esperarecompensa, sinó que és totalmentgratuït. Per això la importànciad’estimar els enemics, doncs ésl’amor en el límit, quan t’estan fentmal. Perquè aquest amor sigui realno hi pot haver irritació, sinópaciència. Perquè no et pot molestar,sinó que l’has d’estimar. Has de sermansuet, dòcil, i sotmetre’t a totsobeint-los. La vertadera caritat porta

27

RECERCA

a la veritable obediència, que tot hoaccepta de l’altre, perquè en realitattot és do de Déu. Tot ve d’Ell i éspel propi bé, fruit del seu amorpaternal.

Poca opinió personal puc afegir.Només que he gaudit molt fent eltreball, remenant els textos autènticsde Sant Francesc, i tractant un tematan propi de la vida humana com ésla relació amb els altres, iespecialment amb aquells que ens«persegueixen». La intuïció deFrancesc, que no és altra que elmissatge de Crist, però desenvolupatper ell, és realment, quan un pensaen la pròpia experiència, ben real. Elcamí cristià és la veritat i alhora ésel camí de la felicitat. I si un pensaen les pròpies vivències, s’adona queno hi ha felicitat autèntica sensereconciliació amb els altres, sobretotamb els «enemics». Sense estimarels qui ens persegueixen, mai nopodrà un arribar a viure la vida entota plenitud. Molts són els patimentsque el món ens porta, i sovintprovocats per altres persones.Algunes fins i tot que consideràvemamigues. D’alguna manera, aquellque no arriba a estimar el seusenemics, perdonant-los, no trobaràmai la pau del cor. Alhora també etposa alerta perquè no siguis tu unenemic pels altres.

I el més impressionant per a miha estat veure com en realitataquesta doctrina no és més que viureallò que Déu viu amb nosaltres. Queel seu fonament no és altre quel’amor de Déu, que mai no passaràni fallarà, faci jo el que faci, sigui comsigui. Que el seu amor no depèn demi, de les nostres misèries.

Aquell que estimi al que lifa mal, ha comprès quin ésel veritable mal. L’autènticenemic no són, doncs, elsaltres, sinó que és unmateix. És el propi pecatallò que ha de combatre.

L’altre, fins el qui t’assota, és ungermà, no un enemic. El combat estàdoncs contra un mateix. Ha dedespullar-se de tot, fins de si mateix,per ser pur amor envers els altres.Aquest és el qui es deixa moure perl’Esperit de Crist i estima com Ell vaestimar, arribant si cal a morir a mansdels enemics; per amor a ells.

I aquest és el veritable pobred’esperit, «perquè el qui ésveritablement pobre d’esperit,s’odia a si mateix i estima els quili peguen la galta» (Adm 14, 4).Tot el que hem dit sobre l’amor alsenemics segons sant Francesc quedaresumit en aquesta admonició.Aquest és el vertader camí cristià.Això és la santedat. Morir a unmateix per amor als altres, fins i totels qui em peguen, perquè així ho hafet Déu abans per mi i per tota lahumanitat.

RECERCA

28

Si els homes i dones del nostretemps coneguessin aquesta BonaNova, que Déu els estima tal comsón, amb les seves misèries, sent elsseus enemics ...

Si els homes i dones del nostretemps descobrissin que només qui

Que fins i tot quan elmenyspreem, Ell ensestima com ningú, arribanta morir per amor anosaltres.

estima als enemics sap què és la paudel cor, i que en realitat tots somgermans ...

Segurament deixarien de cercarles alegries del món, quet’embriaguen però després et deixenamb una ressaca encara més buida.I trobarien la veritable alegria.Aquella alegria que no passa mai,tant si fa sol com si no, ja que provéde quelcom que mai nodesapareixerà, que és l’amor de Déu.

Això és el que Sant Francescva descobrir. I ha ajudat al llarg delssegles a descobrir a moltes persones.

5. BIBLIOGRAFIA

- Francesc d’Assís. Clara d’Assís. Escrits. Col. Clàssics delCristianisme nº1. Ed Proa 1993

- Jesús de Natzaret. Mensaje e historia. Joachim Gnilka. Ed Herder1993

- Apunts de classe a càrrec de J. M. Vallejo i Jacint Duran

29

RECERCA

optimista de l’home i del món, en lacomunió de la seva fraternitatuniversal. Per tot això passa lasintonia de sant Francesc amb elnostre temps, tan a prop nostre quesovint no ens n’adonem.

El qui sent sintonia amb la visiófranciscana, com podrà avui fer unacontribució específica a l’Església ial món, quin segell imprimirà la sevapresència? Potser la condiciódecisiva sigui la fe cristocèntrica,centrada en el Crist de l’Evangeli(una mica literalment, «senseglossa»!, com volia sant Francesc),i viscuda amb lucidesa humil.Lucidesa per dialogar amb l’Esglésiades de la realitat del món, fent queaquesta realitat sigui present enl’Església i que l’Esglésiacomprengui el món, i una fe humilper comprendre que la realitatnomés es fa transparent per la gràcia.Hauríem de viure la nostra fe ambaquell estil que Francescrecomanava en la 1ª Regla (1R,XVI, 6,7) als framenors que anessina missions: «Que no promoguindisputes ni controvèrsies...i confessinque són cristians. I, quan els semblique plau al Senyor, que anunciïn laparaula de Déu».

Potser també passi a ser avuinota distintiva de l’actitudfranciscana la minoritat, és a dir, el

ser presents en l’Església i en el mónamb austeritat de recursos, fins i totde recursos religiosos. Deixem ad’altres –i mereixen el nostrerespecte- les grans presències, eltractar de configurar una societatcristiana deliberadament des de dalt,des del domini de la cultura, delsrecursos, de l’organització i del’eficàcia quantificables. Potser sóncamins vàlids, però em sembla queno són els nostres. Pau VI digué «Ésmillor que se’ns escapi la societat»(que no tenir-la per aliança amb elpoder). Això va en paral·lel a la ditade sant Francesc (2C 70):

(Ve de la pàgina 12)

«Tant de bo que el món,veient poc els framenors,es meravellés de llur petitnombre!»

I la minoritat no ens deixarà foradel nostre paper en el món: és pervia humil, actuant des de la fecunditatmés que des de l’eficàcia, que la fepot devenir cultura, i culturamoderna.

La Regla OFS demana alsfranciscans seglars plena comunióamb l’Església, naturalment, però elsrecomana una cosa molt valenta:«un obert i confiat diàleg decreativitat apostòlica» (R 6), ques’ha d’orientar a noves formes

RECERCA

30

d’unitat i d’obediència. Hem derespondre al gran repte quel’emancipació humana planteja al’obediència tradicional. Francescen tingué la gran percepció: «Ques’obeeixin els uns als altres» (1R5,14).

En la recerca de noves síntesisllibertat-obediència, esperit-institució –en la vida d’església, peròtambé de familia, d’escola, detreball- es produiran sens dubtetensions, i hem de buscar síntesiscada vegada més creatives, desd’una obediència imaginativa icreadora i lliure.

Una altra perspectiva. D’algunaforma hem de respondre a la cridaradical a la pobresa. Com aalliberament, perquè la possessió haesdevingut un esclavatge: l’home, ladona de les societatsdesenvolupades han esdevingutunidimensionals, són vistosprimordialment en la seva funcióeconòmica. Potser en el futur el mónric hauria d’assumir lliurement un certnivell d’austeritat. No es tracta d’unacorrecció tècnica d’excessos del’economia, sinó d’arribar a unanova escala de valors, molts d’ellsno econòmics. «Cada dia calrenovar l’equilibri entre llibertat ijustícia social» (Michel Rocard, País22.03.90). Un economista brillant,JK Galbraith, va dir fa uns anys:

I pel mateix temps JacquesDelors, President de la ComissióEuropea va dir: «Vivim en un mónon un home de cada deu mor defam. Si Europa esdevé poderosa, hade ser en servei del món i no d’ellamateixa» (País 19.07.90).

El destí de la riquesa no hauriade ser satisfer necessitats artificialsdels ja satisfets, sinó fer arribar elsbéns del món als qui els necessiten.I això no és només una proposiciópiadosa, sinó que pot significar elfutur de la mateixa economia. Àdhucen la seva pura racionalitat, elprogrés s’ha de realitzarpreferentment de cara als qui elnecessiten. D’altra maneral’economia del món ric pot entraren un cercle viciós de producció ideixalles, de creació i obsolescència,d’ambició i d’avorriment, defastigueig interminables.

He mencionat, intentant seguir lalògica de l’exposició del pareMiquel, tres aspectes que em

«El segle XX començà ambel dilema capitalisme/comunisme, i acaba amb eldilema països pobres/països rics, que encara ésmés dur» (Vang 29.05.90)-

31

RECERCA

semblen particularment importants enel nostre context: cristocentrisme,minoritat, pobresa, però n’hi had’altres, que menciono breument perno fer-me més pesat del que emsembla que ja m’he fet.

La fraternitat. Hauria de serl’ànima cristiana d’un concepte desolidaritat que, per sort, forma ja partde l’humanisme. Aquesta fraternitathauria d’esdevenir història,paràmetres objectius i verificables depau, de justícia, de dignitat, dellibertat, d’igualtat.

Un altre punt: la creativitat en larelació familiar, amb una novacomprensió de l’amor menystemerosa, més creativa, amb lucidesacristiana i humana per afrontarrealísticament els problemesmatrimonials, generacionals, degeneració de nova vida, de presènciacreixent de l’ancianitat. «Que pares ifills recorrin joiosament el propiitinerari humà i espiritual» (R.OFS17).

La dignitat de les cosesnaturals, el respecte fratern al nostrehàbitat, respecte que hem heretat del’autor del Càntic de les Creatures,sense terrors ecològics immadurs,perquè l’home ha de treure de la terrael seu producte, però sensedegradar-la progressivament.

Una aproximació benigna,pacífica a totes les realitats, en unmón que entra en tensió a la primeraoportunitat, on la pau deixi de serl’equilibri de la por, i aquest no siguisubstituït per una diversificació depetites guerres.

I encara el que es perfila comun nou repte, una aproximacióserena a la germana mort, que ésuna realitat sovint silenciada ideshumanitzada. Tant de bo que alfinal de la nostra vida tinguéssim totsel coratge i la fortalesa de lagermana Clara, que va afrontar lamort no amb un tremolor, sinó dient«Vés-te’n en pau, ànima mevabeneïda». No es pot demanar mésseguretat i confiança. Llàstima queel temps no ens permeti avui entraruna mica més a fons, com ho fa elllibre del pare Miquel, en aquestadona excepcional, que de vegadeses veu com el rostre femení delfranciscanisme, però que en algunsmoments apareix com el suport mésmasculí de la personalitat sensiblede Francesc, com per exemplequan ell, en una situació moltdolorosa i difícil, li demana consell iella li respon «Déu és, i això basta».

Per acabar: Necessitem lainspiració de Francesc en el món, iparticularment en l’Església, perquè

RECERCA

32

els va estimar amb un amor pled’imaginació, un amor onl’obediència esdevé llibertat, latradició esdevé creativitat, la lleiesdevé esperit, la submissió esdevéaudàcia; en un espai, una casa,l’Església, on la porta resta sempreoberta a tothom; als germans i als

fidels, naturalment, però també alSoldà de l’Egipte, i als lladres decamí ral.

I acabo amb dues paraules degràcies: una al pare Miquel, pel seullibre, que és la millor guia per visitaraquest país meravellós, i una avosaltres, per la vostra atenció.

33

RECERCA

ESTUDIS

ESTUDIS

LA MORAL DE GUILLEM D’OCCAM EN ELCONTEXT DEL PENSAMENT FRANCISCÀ

Eduard Rey

Aquest article és un treball presentat a la Facultat de Teologiade Catalunya, en l’assignatura d’Història de la MoralModerna. Mira d’acostar-se al pensament moral de Guillemd’Occam des d’una perspectiva franciscana.

Introducció

El curs passat, amb el pareEscudé, acabàvem la història de lamoral medieval de la mateixamanera que ara hem començatenguany la moderna: amb Guillemd’Occam. Es miri com es vulgui, ellés la veu més sonora d’una rupturaque comença a principis del segleXIV i donarà origen a la ciència i ala filosofia moderna. A classe hemtendit sempre a comparar Occamamb sant Tomàs. Des d’aquestaperspectiva, el que es perd amb ell,de cara a la moral, és sobretot laidea de llei natural, que, si no ho heentès malament, és la raó de fons,el sentit objectiu, inherent a totes lescoses i que podem descobrir i viure.Però, de fet, Occam està en un altrecontext, el del pensament franciscà

(sobretot sant Bonaventura i el beatJoan Duns Escot) que parla un altrellenguatge, de rerafons més platònic.Pel meu context de frare, he respiratmés aquesta teologia que la de santTomàs. En algunes ocasions, heaprofitat algun dels treballs que caliafer en la carrera per atansar-m’hi, im’adono que també des d’aquestaperspectiva Guillem d’Occamrepresenta una ruptura. Miraréd’explicar-ho en dos apartats,parlant primer del canvi de visió delmón i després de les repercussionsen la moral.

D’un món simbòlic a un món in-significant

La intuïció bàsica d’Occam és lanegació de l’existència delsuniversals i l’afirmació únicament

RECERCA

34

filosofia anterior. Abans d’Occam,es parla de l’essència i l’existència,que mantenen una dinàmicasemblant a la de matèria i forma: noexisteixen per separat, sinó que esdonen alhora en cada ens.

El primer d’aquests elements ensparla d’allò universal que hi ha encada ens, l’altre és el que elsingularitza.

Sense les essències, o sigui,sense els universals, no hi haconeixement possible, ja que elsingular és inefable, no pot serexpressat. Gràcies als universals, amés, es pot pensar en les relacionscom quelcom constitutiu dels ens, jaque per la seva mateixa essènciaapareixen lligats als altres. DunsEscot porta a l’extrem aquesta ideaen parlar de la univocitat de l’ésser id’una natura comú a tots els ens.

Occam sembla que ho entenguitot al revés. Parla com si l’essència

fos quelcom separable de l’ensconcret, quelcom que aquest té. Amés, ell pretén que tot coneixementha de venir per evidència. Parla dela intuïció com a immediata i evident,directa, que no necessitamediacions, es dirigeixdirectament a l’objecte i aprehènla seva singularitat en les sevescondicions concretes i sota totsels seus aspectes1. D’aquestamanera, el singular deixa de serinefable (i, per tant, misteriós) il’essència es converteix en unabsurd. Seguint aquest camí,Occam negarà l’essència, i dirà quecada ens concret és la seva pròpiaessència, sense cap lligam amb elsaltres.

Aquesta afirmació tan unilateraldel singular topa frontalment amb lainspiració platònica de la teologiafranciscana.

Des d’aquesta perspectiva,un ens concret no té, sinóque és essència iexistència, igual com no té,sinó que és matèria i forma.

Més enllà d’essències iexistències, sant Bona-ventura entenia el móncreat com a libercreaturarum, un llibreobert en el qual el creientdescobreix la petjada de laTrinitat.

1 José Antonio MERINO, Historia de la filosofía franciscana, Madrid, Bibliotecade Autores Cristianos, 1993, pàgina 297

35

RECERCA

ESTUDIS

Tot és entès en clau simbòlica,ja que tot porta significació queremet a Déu, seguint la idea de santAgustí dels vestigia Trinitatis. Peraixò sant Bonaventura no acceptavacap prova de l’existència de Déu,ja que considerava que Déu ésevident per a qui sap llegir en el llibrede la Creació, que el significa,encara que sense contenir-lo. Lateoria de les idees platònica derivaen l’exemplarisme, que en el fonsdiu que tot ha estat creat seguintl’exemplar que hi ha en el Fill.

En aquest context, l’home ésentès sempre com imatge de Déu,contínuament en camí cap a unasemblança més gran amb Jesucrist,la seva causa exemplar. La relacióentre el natural i el sobrenatural ésvista d’una altra manera que enl’escola tomista.

la criatura que pot estimar-lo ambtota plenitud i perfecció, al qualtendeix tota la Creació, i cadahome, des del principi. La realitaten el seu conjunt és entesa d’unamanera més dinàmica: tot ve de Déuper la Creació i hi retorna. LaCreació, des del seu origen, tendeixcap a rebre l’Encarnació i laPlenitud; la naturalesa, per ellamateixa, tendeix a rebre la gràcia.

Com hem vist, en el pensamentd’Occam el singular deixa de serinefable. Ell pretén un coneixementevident que d’alguna manera esgotal’ens singular, l’exprimeixcompletament. D’aquesta manera,no queda cap escletxa d’oberturaal Misteri, ni té cap sentit volerbuscar en les coses un significat queles transcendeixi. Occam té presentsels mestres franciscans quan defineixl’ens singular com a allò que és unasola cosa i no moltes i no és signed’una altra cosa2. El món, per aell, ja no té un significat intrínsec,escrit en les seves entranyes per lamà de Déu. El singular no remet acap altra cosa que a si mateix, no éssigne de res ni de ningú. No necessitaser fonamentat, sinó comprès en la

Escot afirma quel’Encarnació no pot ser decap manera causada pelpecat, sinó que és lacoronació de l’obra de Déuper Jesucrist,

2 José Antonio MERINO, op. cit., pàgina 289

RECERCA

36

seva concreció. Desaparegut delmón el rastre de Déu, el coneixemúnicament per la revelació. AquestDéu ja no és el qui dóna coherènciaal món, sinó que funciona únicamenta base d’imposició de la pròpiavoluntat. M’imagino que aquesta ésla causa que en totes lesexplicacions que m’han fet sobreGuillem d’Occam la persona deJesucrist brilli per la seva absència.No sé què en diu, però lacoherència del seu sistema enprincipi impedeix veure’l com aredemptor o com a plenitud del móncreat, i l’ha de reduir a un reveladorde les ordres d’una Força superior.

De la lògica de l’amor

a l’arbitrarietat de la força

En alguns aspectes, però, sí quees pot dir que Guillem d’Occamsegueix en la línia de la tradiciófranciscana. Des dels seus inicis, elfranciscanisme havia posat l’accenten la importància de la voluntat i,per tant, en la llibertat de l’home.L’adhesió de l’home a l’amor i albé és sobretot fruit d’una decisiólliure, d’un moviment lliure de lavoluntat. El tema de l’home com aimatge de Déu es va plantejant mésa partir de la seva capacitatd’estimar que de la seva capacitat

de comprendre i de pensar. SantTomàs creu que el coneixement delBé ja mou la voluntat. Per a DunsEscot això no és així. La voluntat esmou per un acte lliure, no és mogudaper cap objecte. Aquesta manera deveure l’home es correspon a unamanera de veure Déu que també vaposant l’accent en la seva llibertat.La Creació no va ser fruit de capnecessitat (en això tots estemd’acord), sinó un acte lliure de Déu.Duns Escot serà el primer a portaraquesta idea al terreny de la moral ia preguntar-se si Déu hauria pogutfer un decàleg diferent del que va fer,encara que, per altra banda, parladel caràcter absolut del Nomataràs, contra l’opinió, entrealtres, de sant Tomàs.

Però en l’escola franciscana nos’havia donat el pas que dóna

El llenguatge de Déu ésl’amor , i aquest té unalògica interna quel’enteniment, des delseguiment vital del’evangeli, pot descobrir.

Occam, deslligant completamentvoluntat i enteniment.

Es podria aplicar a tot elpensament franciscà el que s’ha dit

37

RECERCA

ESTUDIS

de Ramon Llull: Partint de l’amorcom a lògica en Déu i lògica deDéu, l’home només té com aresposta plausible i deduccióplenament raonable la decisió deviure per amor3. Sant Bonaventuraveia en les potències de l’home unaimatge de la Trinitat: de la memòriaen neix l’enteniment, i la voluntat ésfruit de la relació entre els dos.L’home es va retrobant a si mateixa mesura que aquesta imatge de DéuTrinitat va esdevenint més i mésnítida en ell.

Els mestres franciscans veien enel cor de la realitat un projecte deDéu. El curs passat, quan ensexplicava Duns Escot, el pareEscudé hi trobava a faltar elconcepte de llei natural. Jo li vaigsuggerir que en la teologia d’Escot,possiblement, el concepte de lleinatural era sobrer, perquè Jesucristocupava el seu lloc, i la idea no li vadesagradar. Em mantinc en aquestaintuïció:

Veig que en les explicacions quetrobo sobre Guillem d’Occam nosols ha desaparegut Jesucrist, sinótambé la Trinitat com a referent detot el creat. No és estrany. En negara la Creació un sentit intrínsec idesfer els vincles entre els singulars,el concepte de relació ha quedatbuit de contingut i reduït ajuxtaposició de forces. Les relacionsentre les coses, i també entre lespersones, i entre Déu i la sevaCreació, queden reduïdes a unsistema de forces. Com es potparlar de la Trinitat des d’aquestaperspectiva? Això té conseqüènciesen la manera d’entendre l’ànima dela persona, ja que també les diferentsfacultats, si existeixen com a tals,

En el fons, aquesta visiódel món significant laTrinitat i tendint cap a ellaper Jesucrist és una altramanera d’expressar el queen sant Tomàs s’entén perllei natural.

3 Àlvar MADUELL, citat a Joan ROIG, Ramon Llull, místic català, dins La místicacom a lloc de trobada. Jornades d’estudis franciscans, Barcelona, FamíliaFranciscana de Catalunya i Facultat de Teologia de Catalunya, 2003, pàgina 123

RECERCA

38

seran singulars sense relació entreelles. En perdre’s aquest lligam entrememòria, enteniment i voluntat, elvoluntarisme franciscà es radicalitzafins a l’extrem. L’home, vist com unobjecte sense misteri, es mou perpura llibertat, i s’ha de sotmetre a lavoluntat de Déu només perquècomprèn que és omnipotent i, pertant, infinitament més fort que ell. Lalògica interna de Déu, si existeix, noté cap interès per a l’home, que s’hade limitar a obeir allò que li és manat.

Amb Occam també hauràcanviat la relació amb la revelacióque mantenien els seuspredecessors. En el text del VaticàII que se’ns proposava quecomparéssim es demana que lateologia sigui nodrida amb laSagrada Escriptura. Aquesta era lavisió dels Pares i de la teologiamonàstica medieval, que és encarala sintonia de fons en què es mouenels mestres franciscans del segleXIII. El pensament es nodria de lamasticació constant de la Paraula deDéu en la lectio divina, que portavaal descobriment de nous significats,noves actualitzacions de la Paraulade Déu. Hi havia tot un món desentits de l’Escriptura (que avegades, també és cert, van caureen excessos d’imaginació). Quan elsReformadors del segle XVI voldran

recuperar la Paraula de Déu, hofaran ja des d’una completadesconnexió amb aquesta tradicióde remugament constant. M’imaginoque Guillem d’Occam també téalguna cosa a veure amb aquestaruptura. Com nodrir-se d’una cosaque no té cap relació amb el que unés?

La lectio divinapressuposa d’algunamanera que l’home, en elseu interior, està esperantaquesta Paraula i queaquesta té poder detransformar-lo, ja que Déuhi actua.

Des de l’òptica d’Occam, laParaula només pot ser vista com undecret de Déu omnipotent, quel’home accepta per un acte de purallibertat que anomenem fe.

Conclusió

Reconec que aquest treball emfa una certa por: en tres pàgines hevolgut sintetitzar temes que deuenmerèixer llibres sencers i que nomésconec com aquell qui diud’esquitllada. Però m’adono queamb Guillem d’Occam es fa un pascom a mínim perillós, i que el que

39

RECERCA

en la seva època eren brots tendresque ell regava s’han convertit ara jaen arbres enormes, que en mésd’una ocasió han esclafat elsmateixos homes que els hemconreat. Possiblement caliadescarregar el món de simbolismesper donar pas a la ciència i tambéper trencar l’estructura feudal i anardonant lloc, amb el pas dels segles,a l’aparició de les llibertats delsindividus. Però així es va obrir unproblema nou, que ens trobem ara:tenim la llibertat, però què en fem?Com he dit, el món ha esdevingutinsignificant: petit, anodí, insípid ierràtic.

Com a títol del primer apartat heestat a punt de posar: «D’un mónprenyat a un món esgotat». El món il’home dels mestres franciscans delsegle XIII amagava alguna cosa,estava gràvid de Déu, i això per alcreient era evident, igual com ho ésper la dona que es toca el ventre icomença ja a sentir que algunacoseta s’hi belluga. Era un mónpensat des de la fe i per a l’amor, i,per tant, en la confiança en un Misteribenvolent que habitava la realitat ila sobrepassava fent-la participar dela seva grandesa. El món i l’homeque nosaltres hem heretat en bonapart de Guillem d’Occam no amagares, és estèril i buit, i podem aspirar

a comprendre’l (i, per tant, adominar-lo) completament. És unmón pensat des de la sospitaconstant i sense objectiu. Pot serestrany, però no misteriós. Seguintel camí d’Occam, ens hem trobatamb els règims totalitaris, quepretenien controlar fins el més íntimdels seus ciutadans, o amb tantspsicòlegs, sociòlegs i tota mena d’»-òlegs» que han escorcollat,disseccionat, i, en el fons, agredit iviolat fins a l’extenuació els homes

RECERCA

40

que se’ls han posat al davant, cecsal misteri que s’hi amagava. Ja diuVíctor Frankl que la gran malaltiadels homes del nostre temps és queno trobem sentit al que vivim. Tambéaixò ho devem, en part, a Occam.És molt el que hem d’agrair aOccam, venerabilis inceptor, per

Bibliografia

En el treball cito només dos llibres:

§ José Antonio MERINO, Historia de la filosofía franciscana, Madrid,Biblioteca de Autores Cristianos, 1993§ Joan ROIG, Ramon Llull, místic català, a La mística com a lloc detrobada. Jornades d’estudis franciscans, Barcelona, Família Franciscanade Catalunya i Facultat de Teologia de Catalunya, 2003, pàgines 121-128

Però en fer-lo també he tingut en compte els apunts d’Història de la TeologiaMoral (medieval i moderna) i dos llibres més:

§ Francisco CHAVERO BLANCO, Imago Dei. Aproximación a laantropología teológica de san Buenaventura, Murcia, Publicacionesdel Instituto Teológico Franciscano, 1993§ F.J. FORTUNY, Trinitat i joaquimisme en l’orde franciscà, dinsVós sou sant, Senyor Déu únic. Jornades d’estudis franciscans,Barcelona, Família Franciscana de Catalunya i Facultat de Teologia deCatalunya, 2002, pàgines 179-220

la seva contribució aldesenvolupament posterior de lesciències i la filosofia, però si hoposéssim a la balança al costat d’allòque, m’imagino queinconscientment, ens va robar, no séde quin costat s’inclinaria.