Cineclub Sabadell

cines IMPERIAL

MES DEL CINEMA FRANCÈS

UNA MIRADA A LA NOUVELLE VAGUE SEIXANTA ANYS DE PERSPECTIVA

Per si mateixos, els moviments artístics no existeixen. Som nosaltres els qui, posteriorment i per comoditat, els donem un nom i els emmarquem en uns determinats temps i espai: la classificació ens facilita les anàlisis. Això és especialment important remarcar-ho ara i aquí si volem parlar de la Nouvelle Vague francesa, perquè, de fet, com a aglutinadora d’idees i d’es-tils, va tenir una durada molt curta, no més de cinc o sis anys.

Va néixer, com és sabut, de les inquietuds d’una colla de crítics joves que escrivien a Cahiers du Cinéma, segurament la revista de cinema més impor-tant de la França d’aleshores: Truffaut, Chabrol, Rivette, Godard, Rohmer... Defensaven els grans cineastes nord-americans, rebutjaven el cinema fran-cès acadèmic i de qualité, atorgaven una importància cabdal a la mise en scène i al muntatge i propugnaven el cinema d’autor, segons el qual el di-rector és el creador i, per tant, el màxim responsable de la pel·lícula. Aquests crítics es van convertir en cineastes a finals dels anys 50 i sota uns mateixos paràmetres: cinema proper a la realitat, de baix pressupost, ro-datge en exteriors i amb llum natural i actors i col·laboradors poc coneguts. Espontaneïtat i improvisació. Completa llibertat. Els dos títols gairebé fun-dacionals són de l’any 59: Les quatre cents coups, de François Truffaut, i À bout de souffle de J.L.Godard. Però, naturalment, abans que ells, un bon nombre de cineastes francesos no inclosos al moviment, ja havia seguit senderes semblants: Melville, Astruc, Franju, Resnais, Varda... A meitats dels 60, en tot cas, cada un dels directors de la Nouvelle Vague havia em-près el seu propi camí.

Gairebé seixanta anys després, alguns dels postulats d’aquell grup s’han de relativitzar. El cinema francès clàssic no són només Renoir, Ophüls, Bres-son, Becker o Tati, que tant agradaven als joves cítics de Cahiers, també hi ha cineastes de qualité d’un remarcable interès. La política del cinema d’autor no pot voler dir que estan bé pel·lícules que no ho estan només perquè les ha fet segons qui. I, a més, caldria saber quant de les seves inno-vacions visuals és degut realment al seu talent i quant a la seva falta de mitjans. Tanmateix, en aquell context, la seva aportació va ser fonamental. I alguns dels seus films han esdevingut clàssics indiscutibles.

De les set pel·lícules programades, només dues corresponen plenament a l’època de què parlem: Hiroshima, mon amour (1959), d’Alain Resnais, i Lola (1961), de Jacques Demy. Per tant, el que sobretot veureu en aquest cicle és com es va anar forjant l’estil dels futurs Truffaut, Godard i Rohmer. Pere Cornellas

El montaje, el scop y la fotografía en blanco y negro son característicos del arranque de la

Nouvelle vague.

Demy, que localiza en Nantes, refrenda su dedicatoria a Max Ophuls, uniendo bella e irre-

sistiblemente diferentes pequeñas historias con la llegada de los marineros que desembar-

can en la ciudad para enamorar a las chicas, como parte de una secuencia que se repite; así

ocurrió con Lola una vez y lo hicieron y harán con otras que son reflejos de ella misma,

dejando siempre en todas esperanzas y promesas incumplidas.

Es el primer largometraje de Jacques Demy, donde ya se aprecia su gusto por la buena

fotografía, en este caso en un blanco y negro espectacular, donde chocan los sentimientos,

en escenarios que los oprimen, y desean dejar atrás, con escenas musicales y de baile.

La acción se desarrolla al largo de sólo un dia en la ciudad costera de Nantes, donde las

vidas de varios personajes se entrecruzan en un continuo ir y venir de pasiones.

Anouk Aimée está magnifica en la representación de la feminidad y del amor en estado

puro, una mujer que sigue creyendo en ese amor aunque para educar sola a su hijo y se-

guir con su carrera de bailarina se acueste de vez en cuando con algún cliente del cabaret,

a sabiendas que ninguno se convertirá en el amor de su vida.

Poesía, ternura, desenfado al abordar los sueños humanos y las relaciones sexuales en los

años 60, con un lenguaje directo y de absoluta actualidad. Todo eso es “Lola”, una de las

grandes películas del cine francés. La crítica de la época, que aplaudió el estreno de

”Lola”, calificó con razón a Jacques Demy como “El poeta de la Nouvelle vague”.

Fitxa tècnica

Projecció: Alliance Française

A Nantes, Lola, une entraîneuse, attend depuis sept ans maintenant le retour de Michel, le père de son fils Yvon, parti faire fortune dans les colonies françaises. Le ha-sard l'amène un jour à croiser un ami d'enfance, Roland, un éternel insatisfait qui songe lui-même à quitter la France mais qui, épris de Lola depuis toujours, ne peut s'empêcher de la demander en mariage, en vain bien sûr. Quelque temps plus tard, un inconnu vêtu de blanc, portant un chapeau texan, fait son entrée en ville, au volant d'une Cadillac. L'homme passe devant le Café na-

val, où travaille Lola...

MES DEL CINEMA FRANCÈS

Lola Jacques Demy, 1961

Dilluns 2 d’octubre 2017 Sessió única: 20.00 h

Pour son premier film, Jacques Demy rêvait déjà de couleurs, de danses et de chansons,

mais les producteurs refusèrent de débloquer leurs fonds. «Il a bien fallu qu'au lieu de

faire de la peinture je fasse du fusain. Travailler avec le noir et blanc, puisque c'étaient

les deux seules couleurs que j'avais à ma disposition. » Résigné, Demy pose les jalons

de tous ses films futurs, dans un chef-d'œuvre d'une éblouissante blancheur cotonneuse.

Il réalise une fausse comédie musicale, où les hésitations, les soupirs, les déhanche-

ments sont les notes d'un hymne au hasard. Les personnages entrent dans la ronde du

destin, se frôlent et s'évitent. Le cinéaste tisse patiemment la toile qui servira de trame à

tous ses films : Roland Cassard reviendra dans Les Parapluies de Cherbourg, où il évo-

quera, en chanson, son amour impossible (« Autrefois, j'ai aimé une femme, on l'appe-

lait Lola... »), et Lola deviendra strip-teaseuse à Los Angeles dans Model Shop, avant

de finir découpée au fond d'une malle dans Les Demoiselles de Rochefort. Diaphane et

frivole, avec son rire en escalier ponctué par un soupir amer, Anouk Aimée redonne

tout son sens au mot « apparition ».

Director: ............... Jacques Demy

Guió: .................... Jacques Demy

Any: ...................... 1961

Pais: ..................... França

Fotografia: ............ Raoul Coulard

Música: ................ Agnès Varda

Michel Legrand

Durada: ................ 150 minuts

Una pel·lícula comença a rodar-se i van venint els actors, les actrius i els membres de l’equip tècnic, però aviat el rodatge co-mença amb diferents pro-blemes que afecten als membres de l’equip com al desenvolupament de la pel·lícula

Ext

ret

de

Fil

ma

ffin

ity.

E

xtre

t d

e la

rev

ista

TE

LE

RA

MA

Genre : la vie est un film. Ferrand, le metteur en scène affublé d'un sonotone (rien ne lui

« parle », excepté le cinéma ?), commence le tournage de Je vous présente Pamela. Aux

studios de la Victorine, à Nice, c'est un ballet ininterrompu d'acteurs mêlant (et confon-

dant) vraie vie et vrai cinéma, et de techniciens qui réclament des précisions en enjam-

bant des câbles. Une ruche où l'on vit deux fois plus fort, deux fois plus vite, au son de

la musique de Georges Delerue, comme si la vie menaçait de s'arrêter dès la fin du film.

Julie Baker, la jeune star qui joue Pamela, amoureuse de son beau-père, arrive sur le

tournage avec son mari de trente ans plus âgé qu'elle. Alphonse, l'acteur éberlué qui

voudrait tant savoir si « les femmes sont magiques », ne quitte le plateau que pour aller

au... cinéma. Séverine se regarde vieillir dans le miroir de sa loge et noie ses souvenirs

dans le champagne. L'accessoiriste et la scripte cherchent des solutions miracles pour

Ferrand, à la fois omniprésent et comme absent. On a souvent dit qu'avec cette déclara-

tion d'amour à son métier Truffaut voulait démontrer que le cinéma est plus important

que la vie. Il montre, surtout, qu'il en est un condensé magique : la vie est formidable si

on l'envisage comme un film.

MES DEL CINEMA FRANCÈS

La nuit américaine François Truffaut, 1973

Fitxa tècnica

LA MILLOR IL·LUSIÓ

“La nuit americaine” explica el rodatge d’una pel·lícula anomenada “Us presento a

Pamela”, un drama romàntic. Tot un equip dirigit per Truffaut, amb el seu productor, la

seva maquilladora, el seu responsable d’atrezzo, el seu regidor, els seus operadors; tots

junts amb les actrius i els actors representats pel sensacional quartet: Jacqueline Bisset,

Valentina Cortesa, Jean-Pierre Aumont i Jean-Pierre Léaud.

El fet de ser un relat cinematogràfic tan singular fa que la pel·lícula tingui interès per si

mateixa. Amb molta intel·ligència es barregen la història de “Pamela”, amb els seus

problemes, i la vida que surt a l’entorn de la seva producció.

Tal com s’hadit, “La nuit americaine” és una gran pel·lícula, divertida i amb un ritme

fantàstic, però segurament el seu principal valor és el de ser un bonic homenatge al ci-

nema fet per un veritable cinèfil, per una persona que va fer del cinema la raó de ser de

la seva vida. L’amor que Truffaut tenia pel seu ofici queda ben evident en la forma tan

propera de narrar la història. L’espectador, quasi sense adonar-se’n, entra a dins del

plató. Observar el món de la cinematografia des dels enamorats ulls de Truffaut, tot un

plaer. “La nuit americaine” ens mostra l’apassionat amor d’un home per un art al que

no es pot resistir. Ens demostra que aquest francès que va dirigir més d’una vintena de

films, guionista, productor i actor en moltes ocasions, escriptor a “Cahiers du cinéma” i

un dels principals iniciadors de La Nouvella vague. Ah! I fundador d’un cineclub al

1947. En fi que va gaudir i viure pel cinema. François Truffaut, un dels grans!

Revista Vivir El Cine 2013

Dijous 5 d’octubre 2017 Sessions: 20.00 i 22,30 h

Projecció: Cinemes Imperial

Ferrand, célèbre metteur en scène, commence le tour-nage de son nouveau film, «Je vous présente Pamela», aux studios de la Victorine, à Nice. Il a rassemblé autour de lui Bertrand, son producteur, Alphonse, le jeune pre-mier, Julie Baker, une actrice américaine dépressive accompagnée de son mari, le docteur Nelson, Séverine, qui noie les outrages de l'âge dans la boisson, Alexan-dre, un acteur quinquagénaire et, bien sûr, toute son équipe technique. Le tournage se révèle long et diffici-le, d'autant plus que tous ces personnages accumulent intrigues, passions et éclats, devant et derrière les

caméras...

Una pel·lícula comença a rodar-se i van venint els actors, les actrius i els membres de l’equip tècnic, però aviat el rodatge co-mença a tenir diferents problemes que afecten tant als membres de l’equip com al desenvolupament de la pel·lícula…

Director. ...... François Truffaut País. ............ França Guió. ........... François Truffaut, Jean-Louis Richard i Suzanne Schiffman Productora. . Co-producció França/Itàlia: Les Films du Carrosse / PECF / Produzione Intercon tinentale Cinematografica (PIC) Fotografia .... Pierra-William Glenn Música. ....... Georges Delerue Gènere. ....... Drama – Comèdia Durada ....... 115 m

Ext

ret

de

la r

evis

ta T

EL

ER

AM

A

Solitude, fatigue, ratage, trahison, chagrin, intermittence du cœur, suicide. Le fond est

cafardeux. La forme, elle, est affamée, c’est une boulimie prométhéenne d’art et de

signes. BD, roman américain, série noire, musique symphonique, twist, chanson­nette,

peinture espagnole, pop art, let­trisme, architecture, poésie, mode, pub : cinquante ans

après Picabia et vingt ans avant le sampling, Godard pratique l’accumulation, le court-

circuit, le collage, le recyclage, comme nul autre dans le cinéma. Il est jeune, dingue

amoureux des hanches d’Anna, il est encore dans l’élan, il fonce vers l’absolu, emprunte,

donne énormément. Du Technicolor, de la Côte d’Azur, de l’action, de l’amour, de la

haine, en veux-tu, en voilà. Le cinéma ? De l’émotion. C’est l’ami Samuel Fuller qui

le dit…

Godard fait comme si, et de cette imitation naît son devenir. Pierrot le Fou est le plus

romantique et le plus romanesque de ses films. Plus exactement : celui qui a le plus envie

de l’être. Entre éloge et fracture, enthousiasme et dérision, Godard balance, mais c’est le

lyrisme – mélancolique – qui l’emporte. Parce que l’art sert à passionner le désert de la

vie, Ferdinand et Marianne s’imaginent en personnages – elle persiste à l’appeler Pierrot

–, jouent à s’aimer, s’aiment vraiment, s’ennuient, se perdent de vue et se retrouvent,

hélas trop tard. Le hurlement de désespoir de Belmondo – la poignée de secondes la plus

viscéralement tragique de sa carrière ? – fait mal. Aussi mal que, dans la vraie vie,

l’éloignement de Karina qui abandonne son Pygmalion.

MES DEL CINEMA FRANCÈS

Pierrot le fou (Pierrot el loco) Jean-Luc Godard, 1965

Fitxa tècnica

Director .................. JeanLuc Godard

País ....................... França

Ajudant de direcció Pierre Guffroy

GuióJean ............... Luc Godard, basada

en Lionel White

Productor ............... Georges de Beauregard

Fotografia .............. Raoul Coutard

Música ................... Antoine Duhamel

Gènere ................... Romanç i drama

Durada ................... 115 m

Considerada per molts una obra mestra, Pierrot le fou és una important pel·lícula del

director Jean-Luc Godard, un dels més representatius i prolífics autors de la “Nouvelle

vague” francesa, sorgida als anys cinquanta en defensa del cine com a art, de les

pel·lícules d’autor i en contra del conformista cinema francès del moment.

La pel·lícula fa de pont entre els seus films més experimentals, com Al final de

l’escapada (1960), i les posteriors molt polititzades, cíniques i agredolces, com Weekend

(1967).

Pierrot és satírica, humorística i bella, però potser el que crida més l’atenció són la seva

extravagància i la potència de les seves imatges. Ferdinand/Pierrot i Marianne (els habitu-

als de Godard, Jean-Paul Belmondo i Anna Karina) es mouen delirantment d’una situació

ridícula a una altra. Quasi tot és possible en aquest film, que aconsegueix sorprendre, fins

i tot quan es veu per segona vegada.

Extret d’Història del cine, de Roman Gubern, i de

1001 películas que hay que ver antes de morir, de Steven Jay Schneider

Dilluns 9 d’octubre 2017 Sessió única: 20.00 h

Projecció: Alliance Française

Ferdinand Griffon, marié à une femme riche, s'ennuie dans le milieu mondain dans lequel elle l'entraîne. Au cours d'une soirée, il rencontre Marianne, une étudiante qu'il a connue cinq ans auparavant. Délaissant sa femme, il passe la nuit chez elle et prend la décision de ne plus en bouger. Son épouse demande le divorce. Marianne, mêlée à des affaires louches, trouve un cadavre dans son appar-tement. Les amants fuient avec la voiture du défunt et prennent la direction de la Côte d'Azur, où Marianne dit vouloir retrouver son frère. Sans le sou, ils attaquent une station-service. Marianne se plaît à appeler son amant «Pierrot». Leurs aventures les conduisent au bord de la

mer...

Ferdinand Griffon, àlias

Pierrot, fuig de París

amb Marianne, la cangur

que ha contractat la seva

dona. La parella es diri-

geix al sud de França,

però el viatge esdevé

molt perillós quan una

banda amb la qual Ma-

rianne està implicada,

els hi va al darrera.

Ext

ret

de

la r

evis

ta T

EL

ER

AM

A

Elle est française, comédienne venue à Hiroshima pour un film sur la paix. Elle doit

repartir le lendemain. Il est japonais et architecte. Ils ont vingt-quatre heures pour

s'aimer. L'amour physique, fulgurant, fait renaître en la femme le souvenir d'une

passion qu'elle a connue, quinze ans plus tôt, à Nevers, avec un soldat allemand…

Porté aux nues dans le monde entier, ce premier long métrage d'Alain Resnais est un

film-phare, qui, avec Les Quatre Cents Coups et A bout de souffle, constitua une sorte

de « trilogie manifeste » de la Nouvelle Vague française. Mais il précède le film de

Godard (où l'on voit Belmondo passer devant un cinéma affichant Hiroshima mon

amour). Ecriture éclatée, dialogue incantatoire : Resnais et Marguerite Duras

ouvraient des voies nouvelles au langage cinématographique. Le texte est resté ­

célèbre pour sa musique, pour le balancement de ses contraires (« Tu me tues, tu me

fais du bien. » « Je te mens, je te dis la vérité... »). Le style s'apparente plus à une

envoûtante construction musicale qu'à une œuvre dramatique. Emmanuelle Riva est

admirable, totalement habitée par son personnage. Les intonations de sa voix, ses

regards perdus dans la ville illuminée sont inoubliables. Un film mythique.

MES DEL CINEMA FRANCÈS

Hiroshima mon amour Alain Resnais, 1959

Projecció: Alliance Française

Une jeune actrice française se rend au Japon en 1957 pour tourner un film pacifiste à Hiroshima. Elle s'éprend d'un architecte japonais. Pendant 24 heures, ils se perdent, se cherchent et se retrouvent. Au matin de leur première nuit d'amour, en le cares-sant, elle lui griffe l'épaule. Ses gestes lui rappellent un autre amant, le premier, un soldat allemand. C'était à Nevers, durant la Seconde Guerre mondiale. Il fut tué sous ses yeux, elle fut tondue. Les souve-nirs douloureux d'hier se superposent au quotidien de la ville martyr. Sous le ciel d'Hiroshima, la mémoire

de l'amour défunt nourrit l'amour naissant...

En 1959, el cineasta francès Alain Resnais va realitzar el seu primer llargmetratge, amb

guió de l’escriptora Marguerite Duras, narrant la breu trobada amorosa entre una francesa

i un japonès a la ciutat d’Hiroshima. Resnais suggereix a la seva pel·lícula múltiples lec-

tures possibles, conformant així Hiroshima, mon amour com una obra capital del cinema

francès dels últims anys. El que més tard seria director d’El año pasado en Marienbad,

Muriel, La guerre est finie o Staviski va plantejar ja des de l’inici de la seva carrera la

preocupació bàsica de tota la seva obra: el passat, la memòria i l’oblit, en una reflexió

inquietant que denunciava tant els gratuïts estralls de la guerra com la nostra capacitat

per a oblidar-los. En temps de pau, aquests personatges viuen una apassionada i impossi-

ble història d’amor sobre la qual contínuament suren les ombres de temps passats: la seva

impossibilitat de lliberació del record és, a la vegada, la gènesi de la trobada.

Per primera vegada, la relació eròtica d’una parella era plantejada al cinema en termes

adults. La pel·lícula versava igualment sobre aquesta relació, combinant-la de forma mes-

tra amb la reflexió política, de manera que una no podria existir sense l’altra.

Des de la seva projecció al Festival de Cannes d’aquell any (fora de concurs, ja que havia

estat eliminada de la competició «per raons diplomàtiques»), Hiroshima, mon amour va

captivar a un públic massiu, sensibilitzat immediatament per la intel·ligència de les seves

imatges. Eren els anys de la irrupció de la Nouvelle vague i potser els espectadors confia-

ven ja en trobar sempre pel·lícules «diferents». No obstant això, Resnais va estar desvin-

culat del moviment; si bé el seu instint cinematogràfic podia coincidir en certa manera

amb les llibertats formals proposades por Godard, Truffaut o Chabrol, el seu compromís

polític, en canvi, el diferenciava notablement dels seus companys de generació en aquells

anys.

Die

go

Ga

lán

, E

l P

aís

, 8

d’a

gost

de

19

80

Dilluns 16 d’octubre 2017 Sessió única: 20.00 h

Fitxa tècnica

Director ............. Resnais Guió . ................. Marguerite Duras Productor. ......... Samy Halfon Anatole Dauman Música original ... Georges Delerue Giovanni Fusco Fotografia . ....... Michio Takahashi Sacha Vierny Muntatge ............ Anne Sarraute Henri Colpi

Durada ............. 92 minuts País .................. França

Després de rodar una pel·lícula a Hiroshima, una jove actriu francesa passa la seva última nit en un hotel, en companyia d’un japonès. Són dos descone-guts, però el que podria ser una aventura passatgera d’una nit es converteix en un idil·li, que fa que ella recordi un amor impossible viscut uns anys abans

Ext

ret

de

la r

evis

ta T

EL

ER

AM

A

Godard transpose l'histoire de la vierge marie dans notre époque contemporaine, ou plutôt

il la confronte à celle-ci, de ce fait il soulève plusieurs points. Des réflexions sur la famil-

le moderne dans un premier temps, une femme pouvant aujourd'hui élever un enfant seu-

le, cette histoire apparaît donc sous un jour et un regard nouveau. Mais surtout, il parle de

la mort de ce qui a attrait à l'esprit et à la spiritualité dans notre époque.

Deux pôles sont représentés dans le film, celui du sacré, de l'esprit, incarné par Marie, la

nature, la lune ou encore la musique, et en particulier celle de Bach (Pour citer Cioran :

"S'il y a quelqu'un qui doit tout à Bach, c'est bien Dieu."), pour qui l'esprit agit sur le

corps. Et celui de la science, de la modernité, incarné par Joseph, le groupe ou même

l’activité physique (le basket en l’occurrence), pour qui le corps passe avant tout. Godard

va traiter cette dualité essentiellement par le montage visuel et sonore, la lumière et le

cadrage (voir les plongées où Marie regarde vers le ciel).

MES DEL CINEMA FRANCÈS

Je vous salue Marie Jean Luc Godard, 1984

Fitxa tècnica

Projecció: Cinemes Imperial

Marie, la fille d'un pompiste, et Joseph, un chauffeur de taxi, sont fiancés et s'apprêtent à se marier. Un jour, l'oncle Gabriel, accompagné d'une fillette, rend visite à la jeune femme et lui annonce qu'elle va avoir un en-fant. Pourtant, Marie, qui aime Joseph, est restée vier-ge. Une visite chez un médecin confirme cette étrange nouvelle. Joseph, jaloux, est persuadé que Marie l'a trompé. Il s'enfonce dans sa douleur. Mais Marie est sou-vent traversée de violents appels de désir, qui la pous-sent vers Joseph. Tout comme Eva, une jeune fille qui se donne à l'émigré tchèque dont elle suit le séminaire, à la villa Paradis. Joseph finit par accepter la situation. Ma-

rie met au monde un turbulent petit garçon, Jésus...

Dijous 19 d’octubre 2017 Sessions: 20.00 i 22,30 h

Maria és una jove que juga a bàsquet i que ajuda al seu pare en una benzinera. Un dia Maria descobreix que està embarassada, malgrat no haver estat amb cap home, ni tan sols amb el seu promès José.

A la pel·lícula Jean-Luc Godard pretén actualitzar la historia de la Verge Maria per

adaptar-la als nostres temps, no intentant acostar aquestes figures avui tan llunyanes de

les Escriptures i fer-les més fàcilment comprensible, sinó donant una visió particular so-

bre el tema. El resultat és una història difícil d'entendre, explicada des de un punt de vista

irreverent, del dogma de la Immaculada Concepció.

Des de la paràfrasi del misteri de la Nativitat, Godard reflexiona sobre el seu propi treball

com a cineasta, sobre la gestació de les pel·lícules, què li dóna cert caràcter sagrat.

“Je vous salue Marie” o el que podríem anomenar l’evangeli segons Godard, apareix

precedida el curt “El llibre de María”, que actua com a pròleg, de la directora Anne Ma-

rie Melville, deixeble i tercera esposa de Godard, tot i que no s’arriba a entendre la rela-

ció entre una i una altra pel·lícula, a part del nom de la protagonista.

Godard presenta la seva paròdia amb objectivitat aparent, imitant l´estil bíblic per oferir-

nos el seu testimoni amb una certa manca d´emoció i passió, no obstant les imatges d’una

impressionant bellesa visual i expressivitat.

La banda sonora conté extractes de Bach i Dvorák i el pròleg inclou fragments de Chopin

i Mahler.

La interpretació dels protagonistes és exquisida i convincent. L´acció transcorre a ritme

tranquil, que emfatitza la bellesa i la força poètica de l´obra.

“Je vous salue Marie” és una altra pel·lícula típicament godardiàna que barrega la com-

plexitat i la poesia, i que va ser objecte d´una immerescuda atenció a causa de la crítica

que va patir de determinats sectors catòlics.

Ext

ret:

ww

w.e

ldes

pro

tica

do

rcin

efil

o.c

om

Director: ..............Jean-Luc Godard

Guió: ...................Jean-Luc Godard

Productora: .........Gaumont

Fotografia: ..........Jean-Bernard Menoud

Música: ...............Johann Sebastian Bach,

Antonin Dvorák

Durada: ..............106 minuts

País: ...................França

Ext

ret

de

la r

evis

ta T

EL

ER

AM

A

La mariée est en blanc, radieuse, sur le parvis de l'église. Un coup de feu tiré du ciel tue

son époux. Veuve le jour de ses noces, Julie Kohler se met à porter le noir. Elle décide de

se venger. Cinq hommes sont dans le collimateur... Dans ses accès d'autoflagellation,

Truffaut regrettait d'avoir tourné ce film, qui se limitait selon lui à une apologie de l'auto-

défense. Pendant le tournage, cette idéologie douteuse lui avait échappé, tant il gardait

l'œil fixé sur un cap aveuglant : réaliser un film d'amour sans une scène d'amour. Aujour-

d'hui encore, c'est ce pari passionnel qui fascine, plus que la froideur criminelle de l'hé-

roïne.

Ange et démon, bourreau et victime, Julie Kohler extermine les hommes à travers un

rituel érotique sec et désespéré. Chimiste désaxée, elle leur extorque soupirs et confiden-

ces pour alimenter sa machine à souvenirs et aimer son défunt dans une dimension qui

n'appartient qu'à elle. Sa démarche mortuaire se rapproche de celle du héros de La Cham-

bre verte, que François Truffaut interprétera par la suite. Aux antipodes de la Catherine

de Jules et Jim, jamais Jeanne Moreau ne rit ni ne virevolte. « Joue comme Humphrey

Bogart », lui dit le cinéaste. Avec son jeu hypnotique et dépouillé, l'actrice nous ballotte

dans un envoûtant port de l'angoisse, baigné par les eaux glaciales du Styx.

Fitxa tècnica

MES DEL CINEMA FRANCÈS

La Mariée était en noir François Truffaut, 1968 (La novia vestía de negro)

Projecció: Alliance Française

Sur le parvis d'une église, un couple s'avance. Ils vien-nent de se marier et sont heureux. Soudain l'homme s'effondre, touché à mort par une balle venue d'on ne sait où. Julie, la jeune veuve, tente de se suicider. Sa mère l'en empêche. Julie part seule pour la Côte d'Azur. Elle y séduit un nommé Bliss, le jour de ses fiançailles, et le pousse du haut d'un balcon. Plus tard, Coral, un célibatai-re minable, est assassiné dans une ville de province. Julie raye un nom de plus sur la liste des cinq hommes dont elle veut se venger. Vient alors le tour de Morane, un indus-triel ambitieux, que Julie enferme dans un réduit dont

elle bouche les aérations...

Aunque en el momento de su estreno no fuera especialmente bien recibida en su país, La

novia vestía de negro ha terminado por convertirse en una de las películas más emblemá-

ticas de la filmografía de François Truffaut. Julie Kohler es La Novia, una mujer en busca

de venganza contra los hombres que accidentalmente mataron a su marido el día de su

boda. En un papel protagonista genuinamente Truffautiano tenemos a Jeanne Moreau

(Jules y Jim), una hierática femme fatale que se transmuta en cada aparición para hipnoti-

zar a sus víctimas antes de asestarles el golpe de gracia. Aunque las similitudes con el

Kill Bill de Tarantino son más que sospechosas resulta interesante resaltar que cuando la

rodó Truffaut buscaba referenciar al cine negro de su adorado Alfred Hitchcock.

Estas conexiones de La novia vestía de negro con el británico parten de la novela homó-

nima de William Irish -La ventana indiscreta- en que se basa y se extienden por la banda

sonora de Bernard Herrmann, con el que Truffaut ya había colaborado en Fahrenheit 451

pero que también era un habitual de Hitchcock. Su influencia se deja sentir igualmente en

muchas de las escenas del film, el suspense sostenido del encuentro en el teatro y espe-

cialmente ese final fuera de plano, la última venganza consumada al ritmo de una sombr-

ía marcha nupcial. Pocas veces el énfasis en las referencias a los gustos personales del

cineasta, tan propio de la Nouvelle Vague, ha llegado tan lejos como en esta película,

puro divertimento sin pretensiones. De otra parte, el film supone el último encuentro en-

tre Truffaut y su colaborador Raoul Coutard, algo que repercutiría notablemente en la

fotografía de sus siguientes trabajos.

Dilluns 23 d’octubre 2017 Sessió única: 20.00 h

Al sortir de l’església

després del seu casa-

ment, Julie Kohler veu

com el seu marit és aba-

tut a trets. Decideix ven-

jar la seva mort, emprèn

la recerca dels responsa-

bles i els va matant un

darrere l’altre...

Kei

chi

- 0

8.0

9.1

2

- F

ilm

Aff

init

y

Director: ............ François Truffaut

País: ................. França

Guió: .................. François Truffaut y

Jean-Louis Richard

Any: ................... 1967

Duració: ............. 106 min.

Gènere: ............. Thriller

Fotografia: ......... Raoul Coutard

Música: .............. Bernard Herrmann

Ext

ret

de

la r

evis

ta T

EL

ER

AM

A

MES DEL CINEMA FRANCÈS

La peau douce (La piel suave) François Truffaut , 1964

Fitxa tècnica

Director...........François Truffaut País.................França Guió.................François Truffaut i Jean-Louis Richard Productora.......Les Films du Carrosse / Sédif Productions / Simar Films Fotografia........Raoul Coutard (B&W) Música.............Georges Delerue Gènere............Drama

Durada............113 m

Dijous 26 d’octubre 2017 Sessions: 20.00 i 22,30 h

Per mi Truffaut sempre serà el cineasta més romàntic de la història del cine. Les seves

pel·lícules quasi sempre tracten de la recerca de l’amor, sense caure mai amb la sensible-

ria nyonya.

La peau douce no és una excepció. He trobat especialment interessant l’ús que fa del mun-

tatge. Pierre és un home que té pressa, sempre sembla que arriba tard a tot. Pierre és una

persona ocupada, nerviosa, impulsiva, d’aquí ve aquest muntatge quasi fet a talls, que treu

les parts inicials o finals de les accions, perquè per tal que sentim en la nostra pròpia pell,

com ell o amb ell, l’esmentada pressa.

És especialment remarcable també l’ús del muntatge en les seqüències de dins dels ascen-

sors. A Truffaut no li fa por d’allargar els tempos quasi de manera exagerada provocant

que tinguin una potent càrrega eròtica i romàntica. Ens fa pensar amb la famosíssima i

llarga escena de la baixada de les escalinates d’Odessa d’Eisenstein a El cuirassat Po-

temkim; evidentment, la intenció del director soviètic era ben diferent.

A part del muntatge, La peau douce té un senzill joc de llums on els personatges encenen i

apaguen els interruptors en funció de la situació i de l’estat d’ànim en què es troben.

Exemples claríssims són: quan Pierre està a la seva habitació a Lisboa, quan Pierre i

Nicole estan a l’habitació d’aquesta última en el mateix hotel de Lisboa, o el de Pierra i

Franca, la seva dona, al seu apartament de París. Idees senzilles i originals, molt franceses,

efectives.

La peau douce és una pel·lícula de la primera etapa de Truffaut, etapa plena de vitalitat,

de valentia, d’idees brillants, de pel·lícules bones una darrera l’altra.

Queda, doncs, la seva extraordinària petjada cinematogràfica. La llista de films seria

llarga...

Per concloure, les pel·lícules de François Truffaut fan que cada dia estimi més el cine i

admiri fins a no cansar-me aquest cineasta, ja que ningú com ell va estimar el cinema i

l’amor.

Projecció: Cinemes Imperial

Ecrivain en vogue, Pierre Lachenay se rend à Lisbonne pour donner une conférence sur un de ses livres. Il noue une aven-ture avec Nicole, une hôtesse de l'air, et éprouve le besoin, nouveau pour lui, de rester en contact avec elle. Franca, sa femme, jalouse et possessive, contribue malgré elle à renfor-cer l'attachement de Pierre pour Nicole. Celle-ci, peu à peu, se laisse prendre au jeu de l'amour. Pour se mettre en règle avec lui-même, Pierre abandonne le domicile conjugal et de-mande le divorce. Après avoir tenté de sauver son mariage, Franca finit par se résoudre à la séparation. Mais les senti-ments ne se laissent pas si facilement dompter...

Pierre Lachenay, un famós escriptor, casat amb Franca i amb una filla de deu anys, abandona la llar des-près d’iniciar una re-lació amb Nicole. Però malgrat la seva deci-sió,té dubtes en rela-ció als seus senti-

ments.

Ma

rc J

ard

í, 6

de

ma

rç d

e 2

006

Directeur de la revue Ratures, Pierre Lachenay mène une vie rangée avec sa femme et sa

petite fille. Dans l'avion qui le conduit à Lisbonne, où il doit donner une conférence, il

remarque une hôtesse de l'air au nez retroussé, Nicole. Logés dans le même hôtel, ils pas-

sent la nuit ensemble. Une passion destructrice est née... oeuvre plus grave que graveleu-

se, La Peau douce est un soupir amer et inquiet sur la faiblesse des hommes quand le ver-

nis de la renommée s'écaille pour laisser le coeur à vif. Même réduites à l'état d'objet féti-

che (pour l'hôtesse de l'air) ou de victime sacrifiée (pour l'épouse trompée), les femmes,

elles, s'en sortent toujours. François Truffaut le prouve dans une mise en scène qui répartit

soigneusement les énergies : Pierre bouge comme un automate, cadré serré et saccadé, à

l'image de son souffle court ; au contraire, Nicole avance comme un courant fluide, dans

des plans plus aérés, où elle peut rire et danser à volonté. Françoise Dorléac venait alors

de cavaler avec L'Homme de Rio. François Truffaut fut le premier à voir en elle autre

chose qu'une tornade, à écouter sa respiration intérieure.

Extret de la revista TELERAMA