MERCAT DE TREBALL I CONDICIONS LABORALS …ctesc.gencat.cat/doc/doc_31986814_1.pdf · mercat de...

MERCAT DE TREBALL I CONDICIONS LABORALS DE POBLACIÓ IMMIGRANT COLOMBIANA A TRES

COMARQUES DE BARCELONA

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Generalitat de CatalunyaConsell de Treball, Econòmic i Social de CatalunyaDiputació, 28408009 BarcelonaTel. 93 270 17 80Adreces a Internet: www.ctescat.cat

www.larevistactesc.catwww.observatori-ctesc.cat

A/e: [email protected]

ISBN: 978-84-393-7867-9

Barcelona, novembre de 2008Disseny gràfic: IMFMaquetació i impressió: IMGESAD.L.: B-50.923-2008

Aquesta tesi ha estat guardonada amb l’accèsit del Premi Tesis Doctoralsdel CTESC corresponent a la convocatòria de l’any 2007.

Traducció a càrrec de Glòria Riera López

Roa Martínez, María Gertrudis Mercat de treball i condicions laborals de la població immigrant colombia·na a tres comarques de Barcelona. – (Col·lecció tesis doctorals ; 11) Tesi doctoral – Universitat de Barcelona, 2002. – Bibliografia I. Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya II. Títol III. Col·lecció: Col·lecció tesis doctorals (Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya) ; 11 1. Treballadores estrangeres – Barcelona (Província) 2. Colombians – Tre·ball – Barcelona (Província) 3. Mercat de treball – Barcelona (Província) 331.5(467.11):314(861)

MERCAT DE TREBALL I CONDICIONS LABORALS DE POBLACIÓ IMMIGRANT COLOMBIANA A TRES

COMARQUES DE BARCELONA

MARÍA GERTRUDIS ROA MARTÍNEZ

TESI DOCTORAL

DirectorDr. Joaquín Novella Izquierdo

Catedràtic del Departament de Política Econòmia i Estructura Econòmica Mundial

Universitat de Barcelona

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

Generalitat de CatalunyaConsell de Treball, Econòmic i Social de CatalunyaDiputació, 28408009 BarcelonaTel. 93 270 17 80Adreces a Internet: www.ctescat.cat

www.larevistactesc.catwww.observatori-ctesc.cat

A/e: [email protected]

ISBN: 978-84-393-7867-9

Barcelona, novembre de 2008Disseny gràfic: IMFMaquetació i impressió: IMGESAD.L.: B-50.923-2008

Aquesta tesi ha estat guardonada amb l’accèsit del Premi Tesis Doctoralsdel CTESC corresponent a la convocatòria de l’any 2007.

Traducció a càrrec de Glòria Riera López

«Encara que les guerres d’independència hagin tallat el cordó umbilical que ens unia políticament a la Península, els colombians no hem deixat de sentir, perquè sabem que és cert, que la nostra imaginació, la nostra llengua majoritària, els nostres referents culturals més importants provenen d’Es·panya. Aquí ens barregem amb altres riquíssimes aportacions de la humanitat, en especial amb l’indígena i el negre, però mai no hem renegat, ni podríem fer·ho, del nostre passat espanyol. Els nostres clàssics són els clàssics d’Espanya, els nostres noms i cognoms es van originar allà gairebé tots, els nostres somnis de justícia i fins i tot algunes de les nostres fúries de sangs i fanatisme, per no parlar dels nostres anti·quats punts d’honor de gentilhome, són una herència espa·nyola [...].

Els hispanoamericans no podem ser tractats per Espanya com uns forasters més. Aquí hi ha braços i cervells que vostès necessiten. Som fills, o si no fills, almenys néts i besnéts d’Espanya. I quan no ens uneix un nexe de sang, ens uneix un deute de servei: som els fills o els néts dels esclaus i els serfs injustament sotmesos per Espanya.»

Gabriel García Márquez, Fernando Botero, Álvaro Mutis, Fernando Vallejo, William Ospina, Darío Jaramillo Agudelo i Héctor Abad Faciolince. 22 de març de 2001

Has dit: Aniré a una altra terra per un altre mar, Una altra ciutat sorgirà millor que aquesta...

En esgotar la teva vida en aquesta estreta cantonada de la terra A tot el món la vas destruir.

Konstandinos Kavafis, La ciutat (fragment)

9

Agraïments

Vull donar les gràcies:

Als immigrants que he estudiat, que van compartir les seves vides, els seus cors i les seves esperances.

Al meu director de tesi, el doctor Joaquim Novella Izquierdo, catedràtic del Departament de Política Econòmica i Estructura Econòmica Mundial, per la seva perenne confiança en mi i l’encert del seu guiatge.

A totes les innombrables persones que van contribuir directament i indirecta en la realització d’aquesta recerca, ja sigui perquè van obrir portes i van afa·vorir·ne el camí, o perquè van fer aportacions que van enriquir i van ampliar la visió teòrica i metodològica d’aquest estudi.

Al Joint Japan/World Bank Graduate Scholarship Program, que va finançar els meus estudis presencials de doctorat a Espanya des de l’octubre del 2000 fins al setembre del 2002.

10

Mercat de treball i condicions laborals de població immigrant colombiana a tres comarques de Barcelona

A la Fundació Jaume Bofill, per finançar l’última fase de la tesi doctoral a Espanya.

Al Ministeri de Treball i Afers Socials (MTAS), per compartir la base de dades de l’Enquesta de qualitat de vida en el treball del 2002, material fona·mental per a l’anàlisi.

A l’IDESCAT, per la seva contribució a la recollida d’estadístiques contex·tuals de la tesi.

Als meus professors Montserrat Guillen i Àlex Costa, que em van ensenyar les múltiples possibilitats de l’estadística.

A Ernest Cano, pel suport bibliogràfic i les seves recomanacions en el tema de precarietat.

A Salvador Carrasco, que va revisar el document final i hi va fer aportacions importants des de la sociologia del treball.

A Julio, Alejandro i Daniel Jaramillo, que van suportar pacientment la meva dedicació a la tesi i que sempre em van omplir d’ànim.

Als meus amics d’Espanya, que em van oferir la seva amistat, hospitalitat i suport en aquesta tasca.

A Comissions Obreres d’Espanya (CCOO) i al Consolat de Colòmbia a Barce·lona, per la seva col·laboració en l’administració de les enquestes.

A les biblioteques, espais màgics de treball intel·lectual on es van gestar aquests resultats: la Biblioteca Departamental Jorge Garcés Borrero de Cali.

13

Índex general

Agraïments ............................................................................................. 9

Índex de gràfics, taules i mapes ................................................................ 19

Introducció ........................................................................................... 31 •El problema de recerca ................................................................. 33 •Model d’anàlisi ............................................................................. 35 •Aspectes metodològics ................................................................... 53 •Contingut del llibre ....................................................................... 58

1. Immigració laboral a Espanya ............................................................... 63 1.1. Estructura econòmica d’Espanya ................................................ 65 1.2. Mercat de treball espanyol ......................................................... 70 1.3. Immigració laboral a Espanya ..................................................... 79 1.3.1. Fluxos migratoris demogràfics ............................................... 81 1.3.2. Mercat de treball immigrant ................................................. 85 1.3.3. Població colombiana a Espanya ............................................ 97 1.3.4. Treballadors i treballadores colombians en tres comarques de Barcelona .............................................................................. 105

14


2. Caracterització de les persones immigrants i el segment del mercat de treball ........................................................................................... 115 2.1. Caracterització de la persona immigrant .................................... 118 2.1.1. Procedència i estatus migratori ........................................... 118 2.1.2. Retrospectiva migratòria .................................................... 125 •Causes de la migració: el paradís perdut ..................................... 126 •Persones immigrants transnacionals? .......................................... 129 •Residència a la terra promesa .................................................... 131 •Migració temporal o definitiva .................................................... 132 2.2. Caracterització del segment del mercat de treball immigrant ....... 134 2.2.1. Antecedents laborals de la persona immigrant ...................... 134 •Experiència laboral en el país d’origen ........................................ 135 •Canals d’iniciació laboral en el país d’acollida ............................. 140 •Continuïtat o ruptura laboral en la primera incorporació laboral ..... 143 2.2.2. Persones immigrants i mercat de treball ............................. 149 •Estructura d’ocupació .............................................................. 150 •Jerarquia de l’ocupació ............................................................. 165 •Tipus d’ocupació: assalariada, autònoma i informal ...................... 168 2.2.3. Empreses i ocupadors ........................................................ 173 •L’etnificació empresarial ............................................................ 182 •L’ocupador espanyol en el punt de mira ..................................... 183 •L’ocupador immigrant ............................................................... 186

3. Condicions d’ocupació de les persones immigrants ................................ 193 3.1. Estratègies de concurrència al mercat de treball ........................ 195 3.1.1. Xarxes socials d’accés a l’ocupació ..................................... 198 3.1.2. Altres estratègies de concurrència ....................................... 200 3.2. Barreres d’entrada al mercat de treball ...................................... 203 3.2.1. El permís de treball: tot pels papers .................................... 206 3.2.2. El llarg camí de l’homologació: els títols al traster ................ 210 3.2.3. L’idioma: el català com a opció o com a imposició ................ 213 3.2.4. L’estigma nacional ............................................................. 216 3.3. Formes d’incorporació al mercat de treball ............................... 218 3.3.1. Condicions de negociació en la vinculació laboral ................. 219 •Tenir una feina: la diferència entre viure i sucumbir ..................... 221 3.3.2. Modalitats de contractació laboral ....................................... 225 3.3.3. Mobilitat laboral ................................................................ 232

15

Índex general

3.3.4. Estabilitat de l’ocupació ................................................... 237 3.4. Jornada laboral ....................................................................... 248 •L’encasellament laboral: la feina com a captiveri ......................... 259 3.5. Remuneració en l’ocupació ...................................................... 260 3.5.1. Discriminació salarial ........................................................ 268 3.5.2. Paritat salarial entre població nacional i immigrant ............... 279 3.5.3. Competència deslleial entre persones immigrants: la guerra del cèntim .................................................................... 281 3.6. Promoció interna ..................................................................... 282 3.7. Sortida del mercat de treball .................................................... 287

4. Condicions de treball de les persones immigrants .................................. 295 4.1. Seguretat Social ..................................................................... 297 4.2. Riscos laborals ....................................................................... 303 4.2.1. Riscos físics ..................................................................... 304 4.2.2. Riscos mentals.................................................................. 315 •Contingut de l’activitat laboral ................................................... 315 •Alienació en el treball .............................................................. 319 •Participació i autonomia al lloc de treball .................................. 331 •Utilitat social del treball ............................................................ 336 4.3. Mobilitat geogràfica ................................................................. 339 4.4. Relacions laborals ................................................................... 344 4.5. Informació organitzacional (només assalariats) ........................... 352 4.6. Formació laboral ..................................................................... 356 4.7. Satisfacció laboral ................................................................... 360 4.8. Discriminació laboral ............................................................... 374

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals.............................................. 381 5.1. Precarietat laboral ................................................................... 382 5.1.1. Dimensió d’incertesa sobre la continuïtat laboral ................. 383 5.1.2. Dimensió de degradació de les condicions de treball ............ 389 5.1.3. Dimensió d’insuficiència d’ingressos ................................... 393 5.1.4. Dimensió de protecció social deficient ................................. 398 5.1.5. Índex de precarietat laboral ................................................ 402 5.2. Trajectòries laborals de població immigrant colombiana a Barcelona ................................................................................... 411 5.2.1. Tendències laborals ........................................................... 413

16


5.2.2. Trajectòries ocupacionals quantitatives de les persones immigrants ................................................................................. 415 5.2.3. Mobilitat ocupacional en trajectòries laborals qualitatives ..... 423 •Continuïtat ocupacional qualificada ............................................ 424 •Continuïtat ocupacional qualificada reglada ................................ 425 •Continuïtat ocupacional semiqualificada o no qualificada ............. 428 •Ruptura ocupacional descendent ............................................... 435 •Ruptura ocupacional sectorial: del sector informal al formal ........ 438 •Ruptura ocupacional amb nou redescobriment ocupacional .......... 454

Conclusions ........................................................................................ 465

Bibliografia ......................................................................................... 483

Apèndix .............................................................................................. 507•Apèndix 1. Fitxa tècnica de l’enquesta CTCB ...................................... 508•Apèndix 2. Guia de trajectòria laboral ................................................ 518•Apèndix 3. Consideracions metodològiques de l’índex de precarietat ..... 520

19

Índex de gràfics, taules i mapes

Taula 1. Significats del treball: un contínuum .......................................... 32Taula 2. Classificació de les trajectòries laborals ...................................... 58Taula 1.1. Indicadors macroeconòmics d’Espanya i la Unió Europea .......... 69Taula 1.2. Descomposició del creixement del PIB a Espanya..................... 69Taula 1.3. Indicadors del mercat de treball de la Unió Europea i Espanya .. 72Taula 1.4. Indicadors del mercat de treball espanyol ................................ 73Taula 1.5. Nivell salarial espanyol segons la mitjana de la Unió Europea .... 74Taula 1.6. Accidents laborals amb més de tres dies de baixa per 1.000 ocupats ................................................................................ 75Gràfic 1.7. La immigració com a problema públic .................................... 81Gràfic 1.8. Col·lectiu estranger amb targeta a Espanya i Catalunya 1975·2005................................................................................................... 83Taula 1.9. Percentatge de persones estrangeres sobre la població total ..... 84Gràfic 1.10. Col·lectiu estranger a Espanya 2001 .................................... 85Taula 1.11. Estadístiques del mercat de treball espanyol 2006 ................. 89Taula 1.12. Estadístiques del mercat de treball català 2005..................... 90Gràfic 1.13. Persones estrangeres amb alta a la seguretat social per continents ...................................................................................... 91

20


Gràfic 1.14. Treballadors estrangers segons el gènere i la mitjana d’edat .... 92Gràfic 1.15. Treballadors estrangers segons la dependència laboral ........... 93Gràfic 1.16. Treballadors estrangers segons el sector d’activitat ................ 94Gràfic 1.17. Treballadors estrangers segons el contracte ........................... 95Gràfic 1.18. Població colombiana resident a Espanya 1991·2005 ............ 99Gràfic 1.19. Població colombiana a Espanya 1995·2001 ....................... 100Gràfic 1.20. Població colombiana resident per comunitats ...................... 102Gràfic 1.21. Treballadors colombians segons el gènere ........................... 103Gràfic 1.22. Treballadors colombians segons la dependència laboral ........ 104Gràfic 1.23. Treballadors colombians segons el sector d’activitat ............. 104Gràfic 1.24. Treballadors colombians segons el tipus de contracte ........... 105Gràfic 1.25. Població colombiana de més de 16 anys segons el gènere en tres comarques de Barcelona ........................................................... 106Gràfic 1.26. Població colombiana de més de 16 anys per grups d’edat en tres comarques de Barcelona ........................................................... 106Gràfic 1.27. Població colombiana de més de 16 anys segons l’estat civil en tres comarques de Barcelona ........................................................... 107Gràfic 1.28. Població colombiana de més de 16 anys segons el nivell d’estudis en tres comarques de Barcelona ............................................. 108Gràfic 1.29. Població colombiana de més de 16 anys segons la relació amb l’activitat en tres comarques de Barcelona ..................................... 108Gràfic 1.30. Població colombiana ocupada segons la professió en tres comarques de Barcelona ..................................................................... 109Gràfic 1.31. Població colombiana ocupada de més de 16 anys per branques d’activitat en tres comarques de Barcelona ............................. 110Gràfic 1.32. Població colombiana ocupada de més de 16 anys segons la situació professional en tres comarques de Barcelona ............................ 110Gràfic 1.33. Població colombiana ocupada de més de 16 anys segons les hores treballades per setmana en tres comarques de Barcelona ............... 111Mapa 1. Tres comarques de Barcelona .................................................. 115Gràfic 2.1. Procedència de la persona immigrant ................................... 119Mapa 2. Regions d’emigrants a Colòmbia .............................................. 120Gràfic 2.2. Nacionalitat de les persones immigrants ............................... 121Gràfic 2.3. Permís de residència/treball de les persones immigrants ........ 121Gràfic 2.4. Sol·licitud de permís de residència. Persones immigrants ....... 122Gràfic 2.5. Treballadors immigrants i nacionals segons les persones o els fills a càrrec ....................................................................................... 123Gràfic 2.6. Persones dependents a càrrec de població immigrant ............ 124

21


Taula 2.7. Població treballadora immigrant i nacional segons les proporcions d’amuntegament ............................................................... 125Gràfic 2.8. Motius d’emigració a Espanya ............................................. 127Gràfic 2.9. Viatges a altres països per feina (persones immigrants des del país d’origen) ................................................................................ 130Gràfic 2.10. Anys de permanència a Espanya. Persones immigrants 2002 ............................................................................... 131Gràfic 2.11. Temps de permanència futura a Espanya. Persones immigrants......................................................................................... 133Taula 2.12. Experiència laboral a Colòmbia ........................................... 137Gràfic 2.13. Última ocupació a Colòmbia de la persona immigrant .......... 138Gràfic 2.14. Ocupació a Colòmbia segons els estudis de les persones immigrants......................................................................................... 139Gràfic 2.15. Població immigrant i nacional segons la primera ocupació a Espanya .......................................................................................... 141Gràfic 2.16. Primera ocupació a Espanya segons el gènere de la persona immigrant .......................................................................................... 142Gràfic 2.17. Població immigrant i nacional segons el nivell professional de la primera ocupació ........................................................................ 143Gràfic 2.18. Primera feina segons el nivell professional de la persona immigrant .......................................................................................... 146Gràfic 2.19. Continuïtat laboral entre Colòmbia i Espanya de les persones immigrants ........................................................................... 147Gràfic 2.20. Mesos de desocupació quan va arribar a Espanya ................ 148Gràfic 2.21. Població immigrant i nacional segons l’ocupació actual ....... 151Taula 2.22. Ocupació actual segons el nivell educatiu. Població immigrant .......................................................................................... 152Taula 2.23. Ocupació actual segons el nivell educatiu. Població nacional ............................................................................... 153Taula 2.24. Ocupació segons el gènere i el permís de treball .................. 155Taula 2.25. Ocupacions segons la qualificació de l’ocupació de la població immigrant .......................................................................................... 157Gràfic 2.26. Població immigrant i nacional en situació de pluriocupació .. 160Gràfic 2.27. Població immigrant i nacional segons la branca d’activitat econòmica ......................................................................................... 162Gràfic 2.28. Població immigrant i nacional segons la situació professional ....................................................................................... 163

22


Gràfic 2.29. Població immigrant i nacional segons “estic orgullós/a de la feina que faig” ................................................................................ 164Gràfic 2.30. Població immigrant i nacional segons “canviaria la meva feina actual per una altra de diferent” .................................................. 165Gràfic 2.31. Població immigrant i nacional segons “relació entre lloc de treball i formació” .............................................................................. 166Gràfic 2.32. Població immigrant i nacional segons la jerarquia de l’ocupació .......................................................................................... 167Gràfic 2.33. Personal immigrant i nacional que exerceix supervisió directa ............................................................................................... 168Gràfic 2.34. Personal immigrant i nacional segons la dependència laboral ............................................................................................... 169Gràfic 2.35. Població immigrant i nacional segons “si pogués m’establiria pel meu compte com a autònom/a” .................................... 170Gràfic 2.36. Població immigrant i nacional segons la grandària de l’empresa ...................................................................................... 175Gràfic 2.37. Nombre de persones estrangeres a l’empresa. Població immigrant .......................................................................................... 176Gràfic 2.38. Grandària de l’empresa segons el nombre de persones immigrants......................................................................................... 177Gràfic 2.39. Tipus d’ocupador. Població immigrant ................................ 178Gràfic 2.40. Gènere dels treballadors segons l’ocupador ......................... 179Gràfic 2.41. Nacionalitat de l’ocupador. Població immigrant ................... 180Gràfic 2.42. Població immigrant i nacional segons “estic orgullós/a de treballar per la meva empresa” ............................................................ 181Gràfic 2.43. Població immigrant i nacional segons “treballaria més del que cal per ajudar la meva empresa” .................................................... 182Taula 3.1. Treballadors de la construcció i els serveis personals per sexe .. 195Gràfic 3.2. Població immigrant i nacional segons la manera d’aconseguir la feina actual ................................................................. 197Gràfic 3.3. Homologació dels estudis a Espanya. Persones immigrants .... 211Gràfic 3.4. Població immigrant i nacional segons la modalitat de contracte laboral ............................................................................ 225Taula 3.5. Modalitat de contracte segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i la situació jurídica ....... 227Taula 3.6. Modalitat de contracte en els treballadors de la construcció i els serveis personals ......................................................................... 228

23


Gràfic 3.7. Població immigrant i nacional segons la duració del contracte de treball ............................................................................. 229Gràfic 3.8. Població immigrant i nacional segons els canvis de contracte . 230Gràfic 3.9. Relació contractual de les persones immigrants .................... 232Gràfic 3.10. Població immigrant i nacional segons l’antiguitat en l’ocupació actual ................................................................................ 233Gràfic 3.11. Antiguitat de l’ocupació en persones immigrants ................. 234Gràfic 3.12. Antiguitat de l’ocupació segons la permanència a Espanya. Persones immigrants ........................................................................... 235Gràfic 3.13. Motiu del canvi de feina actual. Població nacional ............... 236Gràfic 3.14. Motius de l’acceptació de la feina. Població immigrant ........ 236Gràfic 3.15. Rotació laboral a Espanya. Població immigrant ................... 238Taula 3.16. Rotació laboral a Espanya – Anys de permanència a Espanya. Persones immigrants ............................................................. 239Gràfic 3.17. Població immigrant i nacional segons l’afirmació “La meva feina és estable” .................................................................. 240Taula 3.18. Feina estable en els treballadors de la construcció i els serveis personals ........................................................................... 241Gràfic 3.19. Estabilitat segons el contracte. Població immigrant ............. 242Gràfic 3.20. Població immigrant i nacional segons la possibilitat d’abandonar la feina actual ................................................................. 243Gràfic 3.21. Població immigrant i nacional segons la raó per deixar la feina actual .................................................................................... 244Gràfic 3.22. Població immigrant i nacional segons les raons de recerca d’una altra feina ................................................................................. 245Gràfic 3.23. Probabilitats de trobar una feina millor. Persones immigrants ........................................................................... 247Gràfic 3.24. Població immigrant i nacional segons la jornada setmanal habitual (hores) .................................................................................. 249Taula 3.25. Mitjana d’hores setmanals segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, el sector econòmic, la dependència laboral, la discrimi·nació salarial, la situació jurídica, l’ocupador i la relació contractual ....... 251Taula 3.26. Mitjana d’hores setmanals en els treballadors de la construcció i els serveis personals ........................................................ 252Gràfic 3.27. Població immigrant i nacional segons el tipus de jornada laboral ............................................................................................... 255Gràfic 3.28. Població immigrant i nacional segons l’horari nocturn .......... 256Gràfic 3.29. Població immigrant i nacional segons el treball per torns ..... 257

24


Gràfic 3.30. Població immigrant i nacional segons torns en dies festius i caps de setmana ............................................................................... 257Gràfic 3.31. Població immigrant i nacional segons la prolongació habitual de la jornada laboral ............................................................... 258Gràfic 3.32. Població immigrant i nacional segons el tipus de salari/ingressos ................................................................................... 261Gràfic 3.33. Població immigrant i nacional segons els ingressos mensuals ........................................................................................... 262Taula 3.34. Mitjana del rang d’ingressos segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, el sector econòmic, la dependència laboral, la discriminació salarial, la situació jurídica, l’ocupador i la relació contractual ................ 264Taula 3.35. Mitjana del rang d’ingressos en els treballadors de la construcció i els serveis personals ........................................................ 265Gràfic 3.36. Població immigrant i nacional segons la satisfacció amb el salari/ingressos ............................................................................... 266Gràfic 3.37. Població immigrant i nacional segons la participació en els beneficis ............................................................................................ 267Gràfic 3.38. Població immigrant i nacional segons la relació temps·salari ....................................................................................... 268Gràfic 3.39. Població immigrant i nacional segons la sintonia del propi sou amb els sous del mercat ........................................................ 269Taula 3.40. Discriminació salarial en els treballadors de la construcció i els serveis personals ......................................................................... 270Taula 3.41. Model logit de discriminació salarial en població nacional i immigrant: variables personals .......................................................... 272Taula 3.42. Model logit de discriminació salarial en població immigrant i nacional: variables laborals ................................................................ 274Taula 3.43. Model logit de discriminació salarial en població immigrant .. 276Gràfic 3.44. Població immigrant i nacional segons l’ascens laboral .......... 283Gràfic 3.45. Població immigrant i nacional segons les possibilitats d’ascens a l’empresa amb la formació que tenen ................................... 284Taula 3.46. Possibilitats d’ascendir segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball ...... 285Taula 3.47. Possibilitats d’ascendir amb la mateixa formació en els treballadors de la construcció i els serveis personals .............................. 286Gràfic 3.48. Població immigrant i nacional segons les possibilitats d’ascens a l’empresa amb més formació ............................................... 287Gràfic 3.49. Causes d’acomiadament. Persones immigrants .................... 288

25


Gràfic 3.50. Indemnització per acomiadament. Persones immigrants ....... 289Gràfic 4.1. Inscripció a la Seguretat Social. Població immigrant .............. 299Gràfic 4.2. Cotització per jubilació. Població immigrant .......................... 299Taula 4.3. Inscripció a la Seguretat Social segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball ........................................................................................... 300Gràfic 4.4. Assistència sanitària. Població immigrant ............................. 301Gràfic 4.5. Població immigrant i nacional segons el temps que han cobrat el subsidi d’atur ....................................................................... 302Taula 4.6. Temps de cobrament del subsidi d’atur en els treballadors de la construcció i els serveis personals ................................................ 303Gràfic 4.7. Població immigrant i nacional segons “l’entorn físic de la meva feina és agradable” .................................................................... 305Gràfic 4.8. Població immigrant i nacional segons la satisfacció amb l’entorn físic de la feina ...................................................................... 306Gràfic 4.9. Població immigrant i nacional segons la satisfacció amb les condicions de seguretat a la feina ........................................................ 307Gràfic 4.10. Població immigrant i nacional segons si treballen en condicions de perill ............................................................................ 308Gràfic 4.11. Població immigrant i nacional segons la protecció a la feina en situacions perilloses ............................................................... 309Gràfic 4.12. Població immigrant i nacional segons la informació sobre riscos laborals a la feina ...................................................................... 310Gràfic 4.13. Població immigrant i nacional segons si disposen de mitjans de protecció per treballar en condicions segures ........................ 311Taula 4.14. Existència de mitjans de protecció segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball ........................................................................................... 312Taula 4.15. Existència de mitjans de protecció en els treballadors de la construcció i els serveis personals ..................................................... 313Gràfic 4.16. Població immigrant i nacional segons la freqüència de l’esforç físic a la feina ......................................................................... 314Gràfic 4.17. Població immigrant i nacional segons “la meva feina és atractiva i interessant” ........................................................................ 316Gràfic 4.18. Població immigrant i nacional segons “l’ambient és estimulant per millorar la meva feina” .................................................. 317

26


Taula 4.19. Ambient estimulant a la feina segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball ........................................................................................... 319Gràfic 4.20. Població immigrant i nacional segons la repetició de les tasques .............................................................................................. 321Taula 4.21. Repetició de tasques segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball ...... 322Taula 4.22. Repetició de tasques en els treballadors de la construcció i els serveis personals ......................................................................... 322Gràfic 4.23. Població immigrant i nacional segons la supeditació de la feina al ritme d’una màquina ............................................................... 323Gràfic 4.24. Població immigrant i nacional segons si la jornada laboral és avorrida i monòtona .............................................................. 324Gràfic 4.25. Població immigrant i nacional segons “el temps passa de pressa a la feina” ........................................................................... 325Gràfic 4.26. Població immigrant i nacional segons la distracció per pensar en altres coses ......................................................................... 326Gràfic 4.27. Població immigrant i nacional segons si tornen a casa molt cansats/ades de la feina ............................................................... 327Gràfic 4.28. Població immigrant i nacional segons la percepció que la feina és estressant .............................................................................. 328Gràfic 4.29. Població immigrant i nacional segons la flexibilitat per arribar a la feina i sortir·ne .................................................................. 329Gràfic 4.30. Població immigrant i nacional segons la possibilitat de descansar durant la jornada laboral ...................................................... 330Gràfic 4.31. Població immigrant i nacional segons la possibilitat d’opinar a la feina ............................................................................... 332Gràfic 4.32. Població immigrant i nacional segons si el cap valora els seus suggeriments sobre la feina ..................................................... 333Gràfic 4.33. Població immigrant i nacional segons “participo en les decisions sobre la meva feina” ............................................................. 334Gràfic 4.34. Població immigrant i nacional segons “treballo amb independència i poso en pràctica les meves idees” ................................ 335Gràfic 4.35. Població immigrant i nacional segons “amb la meva feina ajudo la gent” .................................................................................... 337Gràfic 4.36. Població immigrant i nacional segons “la meva feina és útil a la societat” ................................................................................ 338Gràfic 4.37. Mobilitat geogràfica. Persones immigrants .......................... 340

27


Gràfic 4.38. Població immigrant i nacional segons el temps de desplaçament al lloc de treball ............................................................ 341Taula 4.39. Temps de desplaçament a la feina segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball ........................................................................................... 342Taula 4.40. Temps per arribar a la feina en els treballadors de la construcció i els serveis personals ........................................................ 343Gràfic 4.41. Població immigrant i nacional segons el lloc on dinen .......... 344Gràfic 4.42. Població immigrant i nacional segons el treball en grup ....... 345Gràfic 4.43. Població immigrant i nacional segons les relacions entre personal directiu i treballadors/ores ...................................................... 346Taula 4.44. Relacions amb el personal directiu segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball ........................................................................................... 348Taula 4.45. Relacions amb el personal directiu en els treballadors de la construcció i els serveis personals ..................................................... 349Gràfic 4.46. Població immigrant i nacional segons les relacions entre companys/anyes ......................................................................... 351Gràfic 4.47. Població immigrant i nacional segons el coneixement de l’organigrama de l’empresa .................................................................. 353Gràfic 4.48. Població immigrant i nacional segons el coneixement sobre els objectius de l’empresa ........................................................... 354Gràfic 4.49. Població immigrant i nacional segons el coneixement sobre el conveni col·lectiu ................................................................... 355Gràfic 4.50. L’empresa duu a terme activitats formatives ........................ 356Gràfic 4.51. Coneixement de les ofertes de formació. Persones immigrants ........................................................................... 357Gràfic 4.52. Participació en les ofertes de formació. Persones immigrants ........................................................................... 358Gràfic 4.53. Població immigrant i nacional segons la freqüència de realització de cursos durant la jornada laboral ....................................... 358Gràfic 4.54. Població immigrant i nacional segons la utilitat de la formació rebuda .............................................................................. 359Gràfic 4.55. Població immigrant i nacional segons la satisfacció a la feina .............................................................................................. 362Taula 4.56. Mitjana de satisfacció laboral (població nacional i immigrant) segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, el sector econòmic, la dependència laboral, la discriminació salarial, la situació jurídica, l’ocupador i la relació contractual ......................................................... 364

28


Gràfic 4.57. Població immigrant i nacional segons les cinc principals raons de satisfacció laboral .................................................................. 365Taula 4.58. Raons de satisfacció laboral ............................................... 367Gràfic 4.59. Població immigrant i nacional segons les cinc principals raons d’insatisfacció laboral ................................................................. 368Taula 4.60. Raons d’insatisfacció laboral .............................................. 370Taula 5.1. Incertesa sobre la continuïtat laboral ..................................... 384Gràfic 5.2. Histograma. Incertesa sobre la continuïtat laboral. Població immigrant ............................................................................ 385Gràfic 5.3. Histograma. Incertesa sobre la continuïtat laboral. Població nacional Barcelona ................................................................ 385Taula 5.4. Incertesa sobre la continuïtat laboral segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic .............................................................................. 387Taula 5.5. Degradació de les condicions de treball ................................. 390Gràfic 5.6. Histograma. Degradació de les condicions de treball. Població immigrant ............................................................................. 390Gràfic 5.7. Histograma. Degradació de les condicions de treball. Població nacional Barcelona ................................................................ 390Taula 5.8. Degradació de les condicions de treball segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic .......................................................... 392Taula 5.9. Insuficiència d’ingressos ...................................................... 394Gràfic 5.10. Histograma. Insuficiència d’ingressos. Població immigrant ... 395Gràfic 5.11. Histograma. Insuficiència d’ingressos. Població nacional Barcelona ................................................................ 395Taula 5.12. Insuficiència d’ingressos segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic .............................................................................. 396Taula 5.13. Protecció social deficient ................................................... 399Gràfic 5.14. Histograma. Protecció social deficient. Població immigrant .. 399Gràfic 5.15. Histograma. Protecció social deficient. Població nacional Barcelona ................................................................ 399Taula 5.16. Protecció social deficient segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic .............................................................................. 401Taula 5.17. Índex de precarietat laboral ................................................ 403

29


Gràfic 5.18. Histograma. Índex de precarietat laboral. Població immigrant ............................................................................. 404Gràfic 5.19. Histograma. Índex de precarietat laboral. Població nacional Barcelona ................................................................ 404Taula 5.20. Índex de precarietat laboral segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional, el sector econòmic i l’antiguitat a la feina ............................................. 405Taula 5.21. Índex de precarietat laboral segons la situació jurídica, el tipus d’ocupador, la relació contractual i el temps de residència a Espanya .......................................................................................... 408Taula 5.22. Mitjana dels índexs. Població nacional i immigrant ............... 409Taula 5.23. Mitjana dels índexs en els treballadors de la construcció i els serveis personals ........................................................................... 410Gràfic 5.24. Treball autònom o assalariat .............................................. 414Gràfic 5.25. Ocupació segons la feina a Colòmbia, la primera feina a Espanya i la feina actual .................................................................. 417Taula 5.26. Ocupació segons la feina a Colòmbia, la primera feina a Espanya i la feina actual .................................................................. 418Taula 5.27. Continuïtat laboral entre Colòmbia i Espanya segons el gènere, els grups d’edat, els estudis i la branca d’activitat ................................. 419Taula 5.28. Ocupació o feina principal / Ocupació al país d’origen .......... 421Característiques personals de les persones entrevistades ........................ 519Resum de variables de l’índex de precarietat laboral .............................. 537

31

Introducció

Ernesto Sábato deia a Sobre héroes y tumbas que no hi ha cap home que, en última instància, mereixi el menyspreu i la ironia ja que, tard o d’hora, amb diners o sense, li arriben les desgràcies, les morts dels seus fills o germans, la vellesa i la solitud davant la mort (Sábato, 1975: 26). De la mateixa manera, m’han impressionat els relats dels immigrants que vaig escoltar a Barcelona. Algunes vegades, es reunien colombians, peruans i equatorians, i fluïen els relats del dia a dia, amb les seves expectatives, preocupacions, ràbies, esperan·ces i satisfaccions. En cada trobada, el centre de les converses era la feina,1 la recerca permanent d’una feina millor, les trameses econòmiques a les famílies als països d’origen, les regularitzacions, entre d’altres. Així mateix, era fàcil descobrir que darrere de cada aspiració, expectativa, satisfacció o frustració sorgia l’univers complex i contradictori del treball amb diferents significacions

1. La centralitat del treball, entesa com l’eix central sobre el qual gira la vida social i de les per·sones, en ser un espai estructurador de la societat, s’ha vist cada vegada més amenaçada amb els nous canvis del capitalisme. Claus Offe (1992) planteja que la terciarització del treball (amb la desindustrialització) i els canvis en l’estructura ocupacional, amb l’amplitud del treball no manual, han implicat una ruptura entre la vida familiar i la feina, el temps lliure i el consum. En síntesi, la pèrdua d’importància del món del treball en la conformació d’identitats i subjectivitats (Garza, 2001).

32


i continguts. Significats diversos que adopta el treball i que poden explicar la relació que s’estableix entre els treballadors i l’execució de la feina, ja que el significat del treball influeix en la forma i el contingut de la interacció laboral (Watson, 1995). S’adjunta, a continuació, una classificació dels significats del treball que serà útil en el transcurs de la recerca.

Taula 1. Significats del treball: un contínuum

Font: Tony Watson, Trabajo y sociedad (1995: 99).

Aquest llibre s’adreça a les persones que estiguin interessades en el tema de la migració laboral i que vulguin aprofundir la realitat laboral d’un dels col·lectius més importants que viuen a Espanya. Aquest llibre també permet conèixer les subjectivitats dels actors socials i dotar de significat les diferents estratègies que despleguen les persones immigrants en la recerca de mobilitat ocupacional. Encara que és un llibre que plasma els resultats d’una recerca específica, està redactat en un estil clar i precís, que convida les persones ali·enes a la migració laboral a sensibilitzar·se sobre el tema; i, finalment, és una invitació a navegar per aquestes mateixes aigües del coneixement.

La introducció es compon de tres parts en què es planteja la construcció de l’objecte d’estudi. En primer lloc, es formula el problema de recerca, i s’acla·reixen els objectius i les hipòtesis que han animat aquest estudi. En segon lloc, es presenta el model d’anàlisi emprat en la recerca, amb els quatre conceptes clau que s’han utilitzat: segment del mercat de treball, condicions laborals, precarietat laboral i mobilitat ocupacional. Finalment, s’exposen les decisions metodològiques que s’han pres per dur a terme l’estudi.

Treball que proporcionaSATISFACCIONS INTRÍNSEQUES

El treball és unaexperiència enriquidora

El treball ofereix desafiaments ièxits a l'individu

L'individu es desenvolupa i esrealitza a la feina

El treball té unSIGNIFICAT EXPRESSIU

Treball que proporcionaSATISFACCIONS EXTRÍNSEQUES

El treball no ofereix capvalor per si mateix

El treball es converteix en un mitjàper a una finalitat determinada

La satisfacció i la realització esbusquen fora de la feina

El treball té unSIGNIFICAT INSTRUMENTAL

33

Introducció

El problema de recerca

En aquest llibre s’exposen els resultats de la tesi presentada per obtenir el títol de doctorat en sociologia per la Universitat de Barcelona, defensada el novembre del 2006.

Aquesta recerca és una caracterització del segment del mercat de treball dels treballadors i treballadores immigrants colombians a tres comarques de Barcelona (el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental). És una anàlisi comparativa de l’accés al mercat de treball entre població autòctona i immigrant, de les condicions d’ocupació i treball, el centre de la qual ha estat la perspectiva teòrica de la segmentació del mercat de treball, per estudiar la situació laboral dels treballadors i treballadores immigrants provinents de Colòmbia a tres comarques de Barcelona utilitzant les principals variables del mercat laboral.

Hipòtesis

Les hipòtesis de treball formulades són les següents:

H1. El col·lectiu immigrant fa feines de menys qualificació no només al mercat laboral sinó també en funció de la seva història laboral, ja que no duen a terme la mateixa activitat que feien al país d’origen. La població immigrant, que s’accelera des de 1999, no solament no pot fer ús de la seva experiència i formació professional, sinó que, amb la migració, es desclassa socialment i laboralment. La migració representa una mobilitat descendent en la seva trajectòria laboral quan porten poc temps des que han migrat.

H2. Existeix un empresariat immigrant d’èxit que s’ha dedicat als anome·nats negocis ètnics. Aquestes formes d’autoocupació estan en correlació amb les dificultats del mercat laboral i sorgeixen com a estratègia de mobilitat ascendent davant la rigidesa del mercat.

H3. El nivell de precarietat del col·lectiu immigrant colombià, a més de demostrar pitjors condicions laborals, s’expressa sobretot en el tipus de feina que fan —ja que, a més d’estar per sota de la seva qualificació, és de gran incertesa—, més que no pas en com la duen a terme (condicions de treball).

34


H4. La població immigrant té els mateixos nivells de satisfacció laboral que la població nacional, encara que té condicions d’ocupació i treball més desfa·vorables; tanmateix, aquesta major satisfacció laboral es presenta perquè hi ha altres factors importants que tenen un paper definitiu en la percepció que el treballador té de la seva ocupació. El factor que més incideix en la satisfacció de les persones immigrants és tenir una relació instrumental amb la feina, ja que a través d’aquesta poden ajudar la seva família al país d’origen i desenvo·lupar un projecte de vida.

H5. Hi ha discriminació laboral envers el col·lectiu immigrant colombià, manifestada especialment en l’accés a l’ocupació qualificada, a causa d’una regularització del mercat de treball que té l’objectiu de protegir els treballadors autòctons.

H6. El comportament del mercat de treball presenta més discriminació sala·rial amb el col·lectiu immigrant que amb el nacional, discriminació que obeeix al fet que les variables en uns i altres treballadors exerceixen diferent influència significativa. Pel que fa als treballadors immigrants, hi pesa la variable “gè·nere”, i el fet de tenir menys de 25 anys, ser assalariat i trobar·se en situació d’irregularitat en el mercat de treball. Tanmateix, els nivells educatiu i de quali·ficació d’una ocupació no presenten una relació de dependència en el col·lectiu immigrant; en canvi, sí que té lloc en el cas dels treballadors nacionals.

Objectius

Per comprovar aquestes hipòtesis, s’han plantejat aquests objectius:

•Aprofundirenelconeixementdelsegmentdelmercatdetreballdelcol·lectiu immigrant colombià i descriure’l mitjançant la caracterització dels seus dos actors bàsics: els treballadors i els ocupadors (empreses o particulars), ti·pificant i descrivint la relació laboral que s’hi estableix.2 En aquesta descripció s’han inclòs els elements bàsics que caracteritzen el mercat laboral, a la llum del comportament del mercat de treball barceloní.

2. És important tenir en compte que aquesta relació treballador·ocupador està mediatitzada per l’existència d’organitzacions i institucions que actuen com a reguladores del treballador en la seva activitat laboral, i que doten la seva subjectivitat amb nous continguts que serveixen de control perquè automillori pel que fa a qualitat, quantitat i acompliment.

35

Introducció

•Analitzarlescondicionslaboralsapartirdelesdimensionsdeprecarietaten el col·lectiu immigrant estudiat, mitjançant la creació d’un índex de preca·rietat laboral, amb les seves magnituds bàsiques, que pugui ser aplicable de manera generalitzada a qualsevol segment del mercat de treball en l’anàlisi de les condicions laborals.

•Interpretarelsnouselementsd’anàlisiqueincideixenenelcomportamentde la població immigrant al mercat laboral i en l’estudi de les condicions labo·rals, per tal de descriure l’ocupació i el treball. Això ha implicat la introducció de noves variables significatives en l’anàlisi de les relacions laborals en el mercat de treball.

Model d’anàlisi

Aquesta recerca parteix de quatre conceptes analítics clau: segment del mercat de treball, condicions laborals, precarietat laboral i mobilitat ocupacio·nal. A continuació, es presenta la forma com s’han abordat aquests conceptes teòrics per adequar·los a les necessitats de l’estudi.

Segments del mercat de treball

El concepte analític fonamental de la recerca ha estat el segment del mercat de treball, pres de la teoria de la segmentació del mercat laboral plantejada de manera àmplia pels institucionalistes nord·americans Michael Piore (1999b) i Peter Doeringer (1999b). La hipòtesi bàsica de la segmentació del mercat de treball de Doeringer i Piore és que no existeix un mercat únic, compacte i uniforme, sinó que aquest està dividit en dos segments, amb tipus d’ocu·pacions i treballadors essencialment diferents, denominats segment primari i segment secundari. La segmentació té lloc a causa de la variabilitat i la incertesa que regeixen les economies industrials modernes. «El dualisme del mercat de treball sorgeix quan parts de la població laboral comencen a quedar aïllades de la incertesa i de la variabilitat de la demanda, i els requisits per a la seva utilització comencen a ser previstos en el procés de planificació i presa de decisions» (Piore, 1999a: 224). El segment primari es caracteritza per llocs de treball amb salaris elevats, bones condicions laborals, possibilitats d’ascens, equitat i procediments administratius establerts, racionalitat laboral a l’estil burocràtic de Max Weber, amb estabilitat en l’ocupació. El segment secundari es caracteritza per tenir llocs de treball mal remunerats, condicions laborals

36


deficients, poques possibilitats d’ascens, relacions laborals personalitzades en què preval l’arbitrarietat, la inestabilitat i l’alta rotació en l’activitat econòmica. El segment primari té dos subsegments: el superior i l’inferior. El superior està conformat per ocupacions professionals i directives, que tenen un estatus més elevat que les de l’inferior i més possibilitats d’ascens.

La teoria de la segmentació del mercat de treball s’introdueix en l’estu·di de la migració laboral perquè té com a centre de reflexió els treballadors marginals,3 incloent·hi els immigrants. Els segmentalistes parteixen del supòsit que les societats industrials tendeixen a crear un conjunt de llocs de treball que, habitualment, la població nacional que treballa a temps complet rebutja o accepta només en èpoques de crisi. Aquestes ocupacions corresponen al seg·ment secundari del mercat de treball perquè ofereixen poca seguretat, poques possibilitats d’ascens, poc prestigi, salaris baixos i poca estabilitat. Hi ha pocs treballadors nacionals que vulguin ocupar aquestes vacants i la pressió sindical no ha permès contractar població nadiua en les condicions que ofereixen els ocupadors; per tant, el col·lectiu immigrant ha estat cridat per dur a terme aquestes ocupacions del sector secundari, situació que ha tingut lloc fins i tot des dels inicis del capitalisme. La immigració és una necessitat per a l’empre·sariat, que l’estimula per mitjà de polítiques estatals o de les seves àrees de reclutament privat als països d’origen.

Piore estudia el treballador immigrant de primera generació4 i hi troba les mateixes característiques de treballadors marginals com ara els que es dediquen a l’agricultura, els estudiants, les mestresses de casa i els joves. «Generalment, aquests emigrants consideren que la seva estada a l’àrea industrial és breu i purament instrumental. Tenen la intenció d’acumular estalvis ràpidament, de tornar a casa i d’invertir allà els seus guanys» (Piore, 1983: 274). La seva identitat no s’estructura segons la seva ocupació sinó d’acord amb alguna altra activitat social i personal, perquè la feina és un mitjà per desenvolupar altres projectes vitals; per tant, «es defineixen en termes d’alguna altra activitat de la qual deriven la seva identitat personal i social» (Piore, 1979: 87).

3. Els treballadors marginals s’identifiquen per la seva baixa qualificació, i perquè estan mal remunerats, fan feines servils o rutinàries i són els primers a ser acomiadats en èpoques de crisi (Sabel, 1983: 225).4. Són les persones immigrants que arriben per primera vegada al país receptor, que usualment no coneixen l’idioma, a diferència dels immigrants de segona generació, que són els fills d’immigrants que han crescut i s’han socialitzat al país receptor.

37

Introducció

Segons Piore, a aquestes persones immigrants no els molesten la ines·tabilitat, la falta d’ascens, l’estatus baix o el poc prestigi del lloc, ja que és l’entorn social d’origen allò que els dóna la imatge personal i l’estatus. Fins aquí no hi ha contradicció entre aquest tipus d’ocupacions i el col·lectiu immi·grant; el problema sorgeix quan aquestes persones s’acaben quedant perquè desenvolupen vincles de tot tipus al país receptor, especialment quan els seus fills creixen veient la realitat amb ulls de nadius. Aquesta segona generació, segons Piore, sí que es preocupa per l’absència de millors ocupacions, i se sent degradada per la temporalitat, els salaris baixos i la impossibilitat de poder promocionar a una feina millor. «De fet, les societats industrials sembla que deceben constantment, en aquest aspecte, les expectatives de la segona generació.» (1983: 275)

La immigració laboral té quatre mites erràtics sobre els efectes de la immi·gració als països d’origen i als receptors. El primer gran mite és que les per·sones immigrants reemplacen els treballadors marginals nadius, exacerbant la desocupació. Les evidències empíriques no han demostrat que les oportunitats d’ocupació hagin canviat en detriment dels treballadors marginals nacionals. La població immigrant complementa el mercat laboral i fa possible que la població nacional accedeixi a les bones ocupacions.

El segon mite és que la immigració només beneficia el país d’origen en ge·nerar desenvolupament econòmic pel flux de trameses procedents del país re·ceptor. Tanmateix, amb les trameses econòmiques es crea una nova estructura de valors i consum al país d’origen, en desvirtuar·se les activitats tradicionals, que fa que les noves generacions no vulguin treballar·hi, només migrar.

El tercer fals mite de la immigració està relacionat amb la pobresa i la pressió demogràfica als països subdesenvolupats com a causes de la migració laboral. No obstant això, hi ha països on la renda ha fluctuat i no s’han desenca·denat processos migratoris. Piore argüeix que a les persones immigrants no els agraden les zones industrials, només se senten atretes pels diners que poden estalviar per retornar a casa. Les causes de la migració s’han de trobar en el procés de desenvolupament econòmic de la regió industrial on es generen els llocs de treball disponibles i les seves característiques. «Moltes vegades, els emigrants s’assabenten de l’existència dels llocs a través dels qui es dediquen a reclutar treballadors per a empreses industrials.» (Piore, 1983: 276)

38


El quart mite planteja que la població immigrant desplaça la nadiua dels llocs de treball que ocupa; tanmateix, la realitat mostra que aquestes perso·nes complementen l’estructura d’ocupació, ja que, si fos d’una altra manera, aquestes feines de salari baix, en quedar vacants, implicarien el trasllat de les empreses a l’estranger a la recerca de mà d’obra barata. Hi ha feines que, encara que no corresponen a la indústria sinó als serveis personals (com ara l’ocupació domèstica, l’hoteleria i les consergeries), contribueixen a facilitar el treball industrial de la població nadiua.

Piore aborda l’estudi de la població immigrant en el mercat de treball en quatre àrees: la competència entre immigrants i altres grups de força de treball, la determinació dels salaris, la desocupació i l’organització dels treballadors.

Els treballadors immigrants de primera generació i la població nadiua no competeixen per l’estabilitat en el treball perquè els primers assumeixen les feines que els nadius rebutgen, mentre que les persones immigrants de segona generació sí que entren en competència amb la població nadiua perquè també ho són. L’aportació de Piore és plantejar que la població immigrant és àmplia·ment complementària de la nadiua i suporta els models de consum d’aquesta. Els treballadors immigrants accepten les feines que els nadius no volen. Les persones immigrants són una font de treball en ocupacions del segment secun·dari, com si es tractés d’un inesgotable exèrcit de reserva industrial, perquè tenen tres característiques: primer, la plasticitat de la força de treball, pel fet que s’adapten fàcilment a les necessitats del mercat laboral. En segon lloc, la seva durabilitat és més alta perquè constitueixen una permanent font de treball sense limitacions en el seu rol de treballador; i, finalment, són més suscep·tibles a la manipulació i el control perquè els marcs institucionals imposen a aquestes persones grans restriccions que en limiten la taxa de participació al mercat laboral.

A més, la immigració altera el funcionament de les cadenes de mobilitat. Les persones immigrants —segons Piore— provenen de sectors agrícoles, són gent jove que, en sortir del seu país, es desarrela dels factors socioculturals que estructuren les seves cadenes de mobilitat al país d’origen. Es perd el paper que tenen l’escola, el grup d’amics, la família, entre d’altres, com a propul·sors de mobilitat. D’altra banda, els ocupadors del país receptor classifiquen ètnicament els treballadors immigrants al mateix lloc en el qual es troba la població similar.

39

Introducció

Aquest procés genera l’encasellament del segment secundari del mercat de treball, ja que els ocupadors tendeixen a jutjar els treballadors en funció dels estereotips generalitzats en cada ètnia o nacionalitat; així, quan un treballador pertany a un grup ètnic que té fama de ser inestable o intermitent en la seva estada al país receptor, s’incrementa la dificultat de ser contractat per a una ocupació que requereix alts nivells d’estabilitat. «La hipòtesi bàsica és que les dimensions de la classe baixa i, per tant, l’oferta de treballadors per ocupar els llocs de treball secundaris són una funció de la taxa d’immigració dels grups ètnics i racials, i del nombre de membres de la segona i tercera generació d’aquests grups en relació amb l’entrada de membres nous.» (Piore, 1998: 219)

Encara que aquests treballadors immigrants són temporals, alguns es que·den i decideixen assumir el preu perquè els seus fills tinguin èxit laboral en el futur. «I moltes vegades, aquestes feines, per molt inestables i sense sortida que puguin ser, encara són preferibles a la situació en la qual es trobava l’emi·grant al seu lloc d’origen.» (Doeringer i Piore, 1999b: 316)

No obstant això, a mesura que transcorre el temps i la segona generació (els fills dels immigrants treballadors) se socialitza i creix al país d’acollida, les seves expectatives socials s’homogeneïtzen amb la població autòctona (el país d’acollida ja és el seu país). Aquests immigrants ja no estan disposats a acceptar la feina dels seus pares. Tanmateix, en incorporar·se al mercat labo·ral, es troben que només són acceptats en ocupacions similars a les dels seus pares, encara que tinguin una formació superior. Té lloc, així, una discriminació laboral que els atrapa al sector secundari del mercat de treball. És a dir, el fet que els immigrants de segona generació ocupin llocs de treball del sector se·cundari no és perquè tinguin un baix nivell educatiu, sinó per la impossibilitat d’aconseguir feines del sector primari —segons Piore i Doeringer.

Alguns economistes proposen un tercer segment del mercat de treball con·format per l’ocupació irregular, a causa de la seva persistència en les últimes dècades com un element estructural del mercat laboral, que desenvolupa una dinàmica pròpia de normes i relacions socials, i en què tenen cabuda un alt nombre de persones immigrants en situació d’il·legalitat.

40


La sociologia alemanya contribueix a la teoria de la segmentació del mercat de treball a partir de reconèixer la importància dels oficis i les professions per determinar la posició dels treballadors en aquest mercat i la qualitat de les condicions laborals. Proposen un model de segmentació pluridimensional (Sengenberger, 1988), en què sobresurten tres segments: un segment orga·nitzacional o d’empresa; un segment professional o d’ofici, i un segment de qualsevol persona. És important aclarir que les diferències entre la teoria de la segmentació alemanya i la nord·americana no són un problema quantitatiu. Quan Piore i Doeringer parlen del mercat dual, fan referència a una segmenta·ció vertical en què s’estableix la desigualtat de les relacions laborals entre els segments que són a dalt (primari) i els que són a baix (secundari). Tanmateix, el model alemany és de segmentació horitzontal perquè reconeix les classifi·cacions professionals o grups de professions, caracteritzades per importants barreres de mobilitat entre si, fins i tot dins d’un mateix segment. Aquesta teoria posa l’èmfasi en les normes i les institucions socials que regeixen i estructuren territoris diferents dins del conjunt del total d’interrelacions entre llocs i treballadors. Això nega que els llocs de treball i els treballadors siguin homogenis, ja que formen conglomerats segmentats els uns dels altres. Per això, persones amb la mateixa formació, edat i experiència laboral no tenen les mateixes oportunitats de cobrir una vacant, perquè no tenen informació i poder dins de l’empresa, ja que aquesta és qui defineix les polítiques de reclutament, la mobilitat horitzontal, la remuneració, etc.

D’altra banda, a llocs de treball que podrien ser idèntics quant a condi·cions laborals i qualificació, no hi té accés el mateix tipus de mà d’obra. En algunes empreses aquests càrrecs es poden cobrir internament i, en d’altres, només amb mà d’obra externa. Els llocs de treball tenen barreres d’entrada de tres tipus: criteris personals “d’adscripció” com ara l’edat, el gènere, l’ètnia i l’origen; criteris personals adquirits com ara el nivell d’estudis i l’experiència laboral, i, finalment, criteris normatius de forma explicita i implícita, ja sigui de l’empresa o de convenis col·lectius. «Els mercats de treball parcials són unitats estructurals del mercat laboral que estan delimitades per determinades característiques dels llocs o de la mà d’obra, i dins de les quals l’assignació, la remuneració i la qualificació d’aquesta darrera estan subjectes a una normativa especial més o menys institucionalitzada.» (Sengenberger, 1988: 355)

Les implicacions teòriques d’aquesta proposta revelen que no és l’oferta i la demanda, ni actors socials racionals i individuals a la recerca de l’optimització

41

Introducció

dels seus guanys econòmics, sinó unes normes institucionalitzades allò que estructura els processos que regeixen el mercat laboral entre treballadors i empreses. Aquesta teoria és de vital importància per a l’estudi de la immigració laboral.

En la dècada dels noranta, les investigacions s’han centrat en els estudis de treballadors immigrants amb salaris baixos o del segment secundari de l’eco·nomia amb poca mobilitat intersectorial, amb uns quants immigrants al sector primari; tanmateix, nous estudis de col·lectius específics han demostrat que les persones immigrants augmenten el seu estatus ocupacional i la mobilitat ascendent a mesura que incrementen la seva educació i l’experiència laboral al país receptor. Portes i Wilson (1996), en estudiar l’experiència cubana a Miami, s’han trobat que la teoria del mercat dual és insuficient per explicar l’experiència laboral dels cubans i, per tant, hi han incorporat un nou segment: l’enclavament ètnic.

Els enclavaments ètnics constitueixen les experiències reeixides d’inserció econòmica no solament per a les persones immigrants nouvingudes, sinó també per als fills d’immigrants de segona generació que s’han socialitzat i educat al país receptor, la qual cosa refuta la tesi que els immigrants de segona genera·ció abandonen la comunitat ètnica (Wilson i Portes, 1996). Un enclavament ètnic es defineix com una agrupació de persones pertanyents a una comunitat determinada, fora del seu territori d’origen i dins d’un territori aliè (Malgesini i Giménez, 1997: 110); però Wilson i Portes (1996) utilitzen aquest terme també per referir·se a un espai físic, com ara una fàbrica o una zona de treball, els propietaris del qual són immigrants i ocupen immigrants. Les empreses d’enclavament —en el cas dels cubans a Miami— tendeixen a concentrar·se en sectors d’activitat tèxtil, marroquineria, mobles, construcció, finances, agroin·dústria, entre d’altres. Al sector serveis, els enclavaments ètnics se centren en restaurants, supermercats, clíniques privades, gestories, funeràries i escoles privades. Els enclavaments ètnics arriben a oferir tants serveis a les persones immigrants que moltes d’elles restringeixen les seves vides a l’enclavament, sense necessitat d’accedir a altres serveis de la ciutat.

El desenvolupament dels enclavaments ètnics requereix dues condicions: la presència de persones immigrants amb suficient capital i habilitats o esperit empresarial, i, a més, la renovació de la força de treball de l’enclavament a través d’un flux constant d’immigrants, ja que, a mesura que s’incrementen els

42


col·lectius d’una mateixa nacionalitat o sector geogràfic, els enclavaments van creant vetes de mercat laboral que s’uneixen a grans firmes de l’economia cen·tral. Els enclavaments ètnics ajuden a subministrar mà d’obra barata a grans firmes com a mitjancers o intervenen en les estratègies de deslocalització en les cadenes productives en sectors moderns. L’enclavament ètnic es converteix en font de grans ingressos per als seus empresaris, incorpora els nous immigrants garantint·los una ocupació ràpida i, posteriorment, els incita a la creació de tre·ball independent com a forma de mobilitat ascendent. «L’expansió econòmica d’un enclavament ètnic, combinada amb les obligacions recíproques adherides a una etnicitat comuna, crea noves oportunitats per als treballadors immigrants i permet la utilització de les seves inversions de capital humà en el passat» (Wilson i Portes, 1996: 189). Els enclavaments ètnics, a causa de l’afinitat lingüística i cultural amb l’exèrcit de reserva de treballadors immigrants, tenen un avantatge comparatiu d’accés a mercats i fonts de treball (Wilson i Portes, 1996).

Per resumir, en aquesta recerca s’entén per segments del mercat de treball uns submercats que operen amb normes institucionalitzades diverses en cadas·cun, que estructuren els processos de gestió de la mà d’obra, cosa que implica un tracte diferent dels treballadors, independent de les característiques que aquests tinguin. Així, el funcionament dels segments del mercat de treball s’ha estudiat en aquesta recerca en dues dimensions: l’estructura d’ocupació i la caracterització dels actors socials presents en la relació laboral.

Per estructura d’ocupació s’entén la forma com es distribueix l’ocupació en una economia, en una època determinada. Està conformada pel conjunt de llocs de treball disponibles que genera una economia, a partir de les particula·ritats productives d’una regió. L’estructura d’ocupació involucra la distribució sectorial, l’ocupacional, la situació professional dels treballadors i l’antiguitat en les ocupacions, entre d’altres. D’altra banda, la caracterització dels actors socials implica la descripció dels treballadors estudiats i dels ocupadors.

Les variables seleccionades per a la dimensió d’estructura d’ocupació són nou. Entre aquestes, cinc variables corresponen a les utilitzades convencio·nalment a escala internacional per estudiar el mercat de treball: ocupació, branca d’activitat econòmica, situació professional, tipus d’ocupació i situació de pluriocupació. Les quatre variables restants complementen la descripció de l’ocupació: relació entre lloc de treball i formació; tipus de lloc de treball (de

43

Introducció

direcció, de supervisió o com a empleat); orgull a la feina, i canvi de la feina actual per una altra de diferent.

La caracterització dels actors socials s’ha dut a terme en dues subdimen·sions: d’una banda, els treballadors (ja siguin nacionals o immigrants), i, de l’altra, els ocupadors. Els treballadors s’han estudiat a partir de les caracterís·tiques personals, la formació acadèmica i els antecedents laborals. Per al cas específic de les persones immigrants s’ha tingut en compte l’estatus jurídic, la procedència, la nacionalitat, el permís de treball i les persones a càrrec. També s’han estudiat les causes de la migració, el tipus de migrant i l’antiguitat migratòria, i s’han descrit els canals d’inserció laboral inicial a Espanya.

La dimensió dels ocupadors, tractada a partir de la informació subminis·trada pels treballadors, es compon de variables com ara el tipus d’ocupador (particular o empresa), la grandària de l’empresa, el nombre d’estrangers a l’empresa, la nacionalitat de l’ocupador, i d’altres variables addicionals, amb categories qualitatives, com són les percepcions de la població immigrant sobre els ocupadors nacionals i ètnics.

Condicions laborals: ocupació i treball

Abans d’abordar el segon concepte analític d’aquesta recerca, és important aclarir tres conceptes fonamentals en sociologia per estudiar l’activitat laboral, utilitzats permanentment en aquest estudi, i que són diferents: ocupació, feina i treball.

Per comprendre l’ocupació, és pertinent prendre la definició de Fina i Toha·ria: «El concepte d’ocupació estaria pensat per a un món de treball assalariat. D’alguna manera, el concepte d’ocupació fa referència a una organització del treball parcel·lada, dividida, en la qual hi ha diferents grups de treballadors que duen a terme diferents grups de tasques però que, malgrat això, poden classificar·se en un mateix nivell pel que fa a alguns requisits com ara els relacionats amb el nivell de formació o el grau de dificultat o responsabilitat. També fa referència a jerarquies en l’organització del treball, formades per grups ocupacionals situats en diferents nivells» (Fina i Toharia, 2001: 326). L’ocupació permet comprendre la mobilitat ascendent o descendent de les persones immigrants.

44


Des de la sociologia, el mercat de treball és entès com una institució so·cial, i és fonamental establir una diferència entre feina i treball, socialment construïts. Encara que comunament feina i treball s’utilitzen com a sinònims, Maruani (1988) diferencia els conceptes, i aclareix els terrenys en què actua cada un. El treball és l’exercici de l’activitat professional per produir béns i serveis, sota unes condicions com ara les qualificacions, la jerarquia, l’organit·zació del treball, etc., mentre que la feina «suposa el fet de tenir un treball» (Maruani, 2000: 11) i comprèn els canals d’accés i sortida del mercat laboral, les formes de contracte com ara el treball a temps parcial, el treball interí, el treball en pràctiques, les seves modalitats i els seus resultats (precarietat/estabilitat, ocupació/atur). La diferència entre els conceptes feina i treball és expressa i clara en els treballadors perquè les evidències empíriques demostren que, en un treballador, hi pot haver una forta ambivalència entre la seva relació amb el treball i la seva relació amb la feina, de tal manera que pot rebutjar el treball, però tenir afecció a la feina, o, de manera inversa, un treballador pot estimar el treball que duu a terme, però menysprear els tipus de feina en què es desenvolupa aquest treball.

Els estudis de segmentació del mercat de treball han demostrat que, en una societat, el repartiment de la feina (veient la feina com un bé escàs) és distribuït heterogèniament entre sectors socials diferenciats per gènere, grups d’edat, raça, origen, nivells de qualificació, ocupacions, sectors d’activitat econòmica, etc. Posteriors troballes empíriques han mostrat que la feina, a més d’estar intervinguda per la institució social del mercat de treball, és una construcció social on funcionen normes i regles socialment instituïdes, que la distribueixen de manera asimètrica reforçant i reproduint les jerarquies socials i, per tant, la segregació i l’exclusió social. En el repartiment de la feina no solament compten els criteris de productivitat i eficiència sota la lògica del cost·benefici, sinó que també hi apareixen elements de legitimitat social, etc. És a dir, per entendre la dinàmica de la feina en la societat actual, cal entendre les relacions socials d’aquesta feina. El mercat de treball no només funciona amb la lògica de l’oferta i la demanda, sinó que els actors socials generen pressió i forces entre si que imposen una dimensió social al repartiment de la feina.

Una vegada establertes les diferències entre els tres conceptes fonamentals de l’activitat laboral, en aquesta recerca s’aborda l’estudi del segment del mercat de treball a partir de la descripció de les condicions laborals en dues dimensions: feina i treball.

45

Introducció

Usualment, les condicions laborals inherents a l’execució d’un lloc de tre·ball es refereixen a la naturalesa del treball (tasca), el contingut del treball, l’esforç físic i mental requerit, els riscos físics i emocionals que implica, els nivells de qualificació i responsabilitat exigits. Les condicions de treball estan associades a les jornades de treball i a les possibilitats i potencialitats del lloc de treball, com ara els ascensos, el desenvolupament personal, etc. Els estudis sobre condicions laborals permeten conèixer la qualitat de vida en el treball. Per tant, en aquesta recerca, les condicions laborals s’aborden des de dues dimensions específiques: les condicions de treball i les de feina.

La primera dimensió de les condicions de treball es troba en la relació del treballador amb els mitjans tècnics, físics, organitzacionals i socials amb què desenvolupa la seva feina. Va des de la posició que ocupa en la concepció i l’or·ganització del procés productiu fins a la capacitat de relació amb els seus com·panys i superiors (Cano, 1997). Les condicions de treball inclouen elements d’infraestructura (entorn físic) que es relacionen amb la il·luminació, la venti·lació, l’amuntegament, el soroll, etc. Hi ha condicions de treball relacionades amb horaris laborals, remuneració o formes d’organització laboral que tenen a veure amb relacions socials entre semblants o de jerarquia i subordinació, etc. I hi ha condicions de treball que afecten la productivitat del treballador de forma indirecta com ara el temps de desplaçament al lloc de treball, les lleis governamentals i la infraestructura social de l’empresa.

La dimensió de les condicions de treball s’ha desagregat en set subdimen·sions: seguretat social, riscos laborals, mobilitat geogràfica, relacions laborals, informació organitzacional, formació laboral i satisfacció laboral. En cada sub·dimensió s’inclouen un grup de variables objectives i subjectives.

La subdimensió de la seguretat social s’ha construït amb quatre variables: inscripció a la Seguretat Social, assistència sanitària, cotització de jubilació i temps de cobrament del subsidi per desocupació.

L’exposició als riscos laborals és una subdimensió important en l’anàlisi de les condicions de treball. S’ha classificat en dos tipus de riscos: els físics i els mentals. Els riscos físics s’han estudiat a partir de vuit variables: entorn físic agradable, satisfacció amb l’entorn físic de la feina, satisfacció amb les condicions de seguretat i higiene en el treball, treball en condicions de perill, protecció en situacions perilloses, informació de riscos laborals, existència de

46


mitjans de protecció a la feina i freqüència de l’esforç físic a la feina.

Els riscos mentals s’han classificat en quatre grups: el contingut de les tasques, l’alienació a la feina, la participació i l’autonomia en el lloc de treball, i la utilitat social del treball. Per estudiar el contingut de les tasques dels tre·balladors s’han utilitzat dues variables: feina atractiva i interessant, i ambient estimulant per millorar. Els nivells d’alienació s’han estudiat a partir de nou variables: la repetició de tasques, la supeditació de la feina al ritme d’una mà·quina, la realització d’una jornada avorrida i monòtona, la percepció del pas del temps al llarg de la jornada laboral, els nivells de distracció dels treballadors, l’esgotament del treballador en tornar a casa, els nivells d’estrès a la feina, la flexibilitat d’horari i, finalment, la possibilitat de fer petits descansos durant la jornada. Per analitzar els nivells de participació i autonomia en el lloc de treball s’han utilitzat quatre variables relacionades amb el tema: possibilitat d’opinar a la feina, valoració del cap dels suggeriments del treballador, participació en les decisions respecte a la feina, i el fet de poder treballar amb independència i posar en pràctica les idees. Finalment, la utilitat social del treball s’ha analitzat a partir de dues variables: “amb la meva feina puc ajudar la gent” i “la meva feina és útil a la societat”.

La subdimensió de la mobilitat geogràfica s’analitza amb tres variables: canvi de residència per motius de treball, temps de desplaçament a la feina i lloc on es menja.

La subdimensió de les relacions laborals s’ha abordat a partir de tres varia·bles: treball en grup, relacions entre directius i treballadors, i relacions entre companys.

La subdimensió de la informació organitzacional, destinada només a treba·lladors assalariats en empreses, es compon de tres variables: coneixement so·bre l’organigrama de l’empresa, coneixement sobre els objectius de l’empresa i nivell de coneixement sobre el conveni col·lectiu.

La subdimensió sobre formació laboral està conformada per cinc variables: relació de l’empresa amb activitats formatives, coneixement d’ofertes de for·mació, participació en cursos de formació, freqüència de realització de cursos en horari laboral i utilitat de la formació rebuda.

47

Introducció

La satisfacció laboral s’ha analitzat amb tres variables: satisfacció laboral, raons per estar satisfet i raons per estar insatisfet a la feina.

La segona dimensió de les condicions laborals és la més important perquè, en mercats de treball en què l’oferta de feina és escassa i hi ha una elevada taxa de desocupació, les condicions d’ocupació i treball no són negociables ni el treballador està en situació d’exigir. «Els treballadors ja no es diferencien o són diferenciats només per les condicions de treball, es diferencien també i abans pel fet d’estar ocupats o no, pel fet de tenir un contracte laboral per·manent o temporal, un contracte a temps complet o a temps parcial.» (Prieto, 1994: 21)

Les condicions d’ocupació configuren la relació laboral i determinen les condicions de treball, de tal manera que, en estudiar les condicions d’ocupa·ció, s’està abordant la dimensió més important de les condicions de treball, segons Prieto (op. cit.). Les condicions d’ocupació varien d’acord amb els grups socials presents en el mercat de treball: dones, joves, adults de més de 45 anys, immigrants, treballadors qualificats i no qualificats, etc. Per tant, les condicions d’ocupació i treball no són homogènies, sinó que defineixen un lloc en l’estructura social en reproduir i perpetuar l’statu quo.

Les condicions d’ocupació defineixen els estatuts en el treball, com ara les remuneracions, els nivells de qualificació d’un lloc de treball, les categories del lloc, les trajectòries professionals, etc. No obstant això, les condicions d’ocupa·ció no es distribueixen simètricament com s’exposa en teoria: a igual qualitat i quantitat de treball, iguals condicions d’ocupació. La realitat ha demostrat que a igual qualitat i quantitat de treball, diferents condicions d’ocupació, diferents remuneracions, diverses modalitats de contractació, entre d’altres. En paraules de Maruani, «a igual treball, l’estatut de l’ocupació discrimina; els estatuts de l’ocupació segmenten i jerarquitzen els estatuts en el treball» (2000: 14).

En aquesta recerca, la dimensió de les condicions d’ocupació s’analitza des de set subdimensions: les estratègies de concurrència al mercat de treball; les barreres d’entrada al mercat laboral; les formes d’incorporació al mercat de treball, que inclouen condicions de negociació, contractació laboral, mobilitat laboral i estabilitat en l’ocupació; la jornada laboral; la remuneració en l’ocu·pació, fent èmfasi en la discriminació salarial; la promoció interna, i la sortida del mercat de treball.

48


La subdimensió de les estratègies de concurrència al mercat de treball s’ha basat en la variable “forma d’aconseguir la feina actual”, posant l’èmfasi en el paper de les xarxes socials per a l’accés a l’ocupació, i en altres estratègies utilitzades.

La subdimensió de les barreres d’entrada al mercat de treball ha sorgit com un element emergent de les dades qualitatives i es compon de quatre categories: el permís de treball, l’homologació, l’idioma català i l’estigma del colombià.

Les formes d’incorporació al mercat de treball s’analitzen a partir de quatre aspectes: les condicions de negociació en la vinculació laboral, la contractació laboral, la mobilitat laboral i l’estabilitat en l’ocupació. La contractació laboral s’estudia des de quatre variables: modalitat de contracte de treball, durada del contracte temporal, canvis de contracte i relació contractual per determinar l’externalitat del treballador. La mobilitat laboral s’analitza des de l’antiguitat en l’ocupació. L’estabilitat en l’ocupació es compon de sis variables: rotació la·boral, percepció d’ocupació estable, possibilitat d’abandonar l’ocupació actual, raons per deixar l’ocupació, raons de recerca d’una altra ocupació i probabili·tats d’una ocupació millor.

La subdimensió de la jornada laboral s’estudia amb sis variables: hores de la jornada setmanal habitual, tipus de jornada, horari nocturn, treball per torns, torns en dies festius i caps de setmana, i prolongació de la jornada laboral.

La remuneració en l’ocupació està conformada per sis variables: tipus de salari, ingressos mensuals, participació en beneficis, sintonia del salari propi amb els salaris del mercat, satisfacció amb el salari i els ingressos, i relació entre temps i salari.

La promoció interna s’aborda amb tres variables: quantificació del nombre d’ascensos, possibilitat d’ascendir amb la mateixa formació i possibilitat d’as·cendir a l’empresa amb més formació.

La subdimensió de la sortida del mercat de treball s’analitza a partir de dues variables: causes d’acomiadament i indemnització per acomiadament.

49

Introducció

Precarietat laboral

Les condicions d’ocupació i treball no solament s’han de descriure sinó que també s’han d’analitzar a la llum d’un concepte clau en la flexibilitat del treball: la precarietat laboral. L’ocupació està amenaçada, no només per la pèr·dua irreparable dels llocs de treball que han desaparegut, sinó també perquè la inestabilitat laboral cada vegada s’estén més sobre els treballadors.

La precarietat és vista com un fenomen social que transcendeix els aspectes laborals i que consisteix en un augment de la vulnerabilitat dels treballadors per desenvolupar el seu projecte de vida.

Boltanski i Chiapello (2002) afirmen que les transformacions organitzatives realitzades en les empreses per flexibilitzar han tingut com a conseqüència la precarietat per a una franja de població treballadora, que es manifesta de dues maneres: en la naturalesa de l’ocupació (contracte temporal, a temps parcial, etc.) o sota la forma d’empreses subcontractistes (fàbriques i outsourcing). La precarització és el procés esdevingut en les dècades dels anys vuitanta i noran·ta, que va significar el qüestionament i el desmuntatge dels drets de seguretat pels quals durant dos segles van lluitar acarnissadament els treballadors als països del primer món. Aquests drets de seguretat han estat tipificats com a formes estàndards d’ocupació (Cano, 2000). La precarització qüestiona fins i tot el mateix dret a l’ocupació. Per això, alguns teòrics qüestionen la suficiència d’ocupacions per a la població econòmicament activa, ja que hi ha el risc que, en el futur, només una part de la població ocupada pugui produir els béns que necessita una societat. Per concloure, «el procés de precarització del treball és un procés central, regit per les noves exigències tecnologicoeconòmiques de l’evolució del capitalisme modern. És perfectament lícit plantejar una “nova qüestió social”, que té la mateixa amplitud i la mateixa centralitat que el pau·perisme en la primera meitat del segle XIX, per a sorpresa dels contemporanis» (Castel, 1997: 413). Aquesta nova qüestió social cristal·litza en tres aspectes del treball: la desestabilització dels estables, la instal·lació de la precarietat com a destí, sota una forma de cultura de l’aleatori,5 i, finalment, un dèficit de llocs ocupables en l’estructura social, que crea una franja de treballadors inocupables («els nous inútils del món», en diu Castel [op. cit.]), treballadors

5. En paraules de Castel (1997), quan afirma que la precarietat es converteix en una manera d’ha·bitar el món social que implica desenvolupar estratègies de supervivència basades en el present: viure al dia.

50


que no solament no troben lloc en el procés productiu, sinó que tampoc no poden definir una utilitat social.

Els treballadors que es troben en situació de precarietat tenen un tipus de feina que no els permet consolidar un estatus o nivell de vida, una professió, una estabilitat i una planificació del seu futur. Per tant, són feines precàries les que «redueixen de forma significativa la capacitat del treballador de planificar i controlar el seu present i el seu futur» (Cano, 1996: 80). El treball precari impedeix l’exercici de certs drets considerats normals en l’actualitat (Bilbao, 1999); per tant, la precarietat s’expressa sota la forma d’inestabilitat, falta de protecció, inseguretat, vulnerabilitat social i econòmica, i manca de control sobre la planificació del futur laboral i social.

La precarietat laboral no és un estat, és més aviat una dimensió que s’ex·pressa en diferents graus amb un espectre de modalitats en l’ocupació; tampoc no és un llindar dicotòmic que determini si una ocupació és precària o no. Burchell diu que «tenir un lloc de treball precari, ser a la “zona grisa” que constitueix la frontera del mercat laboral, implica, en la majoria dels casos, unes característiques especials no només de la feina que hom fa, sinó també de l’historial laboral i del probable futur dins del mercat de treball» (1992: 402).

En aquesta recerca s’entén per precarietat laboral «un augment de la vulne·rabilitat dels treballadors com a conseqüència de les relacions que defineixen la continuïtat i el control de la seva trajectòria professional. Això comporta un increment de la inseguretat, la dependència i la vulnerabilitat del treballador, tant pel que fa a l’estabilitat de l’ocupació com a la qualitat de les condicions de treball» (Cano, 2000: 208).

La precarietat s’expressa en quatre dimensions: la incertesa sobre la con·tinuïtat laboral, la degradació de les condicions laborals, la insuficiència d’in·gressos mensuals i la protecció social deficient. En aquest estudi, la precarietat laboral s’aborda a través d’un índex numèric amb 20 variables.

La incertesa sobre la continuïtat laboral és la inestabilitat de l’activitat productiva en el treballador, i s’expressa en l’alt risc de perdre la feina a causa d’ocupacions o tasques puntuals, contractes temporals, empreses vulnerables econòmicament o amb risc de fallida, la desaparició de llocs de treball, oficis

51

Introducció

o ocupacions, i sectors productius i econòmics poc competitius. La dimensió d’incertesa s’ha construït amb cinc variables: antiguitat a l’empresa, modalitat de contracte, raó per deixar la feina actual, raons per a la recerca d’una altra ocupació i percepció d’ocupació estable.

La segona dimensió de precarietat laboral és la degradació de les condicions de treball, inferiors al que és la norma, conformada per les quatre subdimen·sions més importants: jornada laboral, salut i risc laboral, organització del treball, i qualificació i professionalització en el treball.

La jornada laboral s’ha estudiat a partir de tres variables: jornada setmanal habitual per hores, torns en dies festius i caps de setmana, i prolongació de la jornada.

La subdimensió de salut i risc laboral es compon de set variables: satisfac·ció amb l’entorn físic de la feina, satisfacció amb les condicions de seguretat a la feina, realització d’esforç físic a la feina, nivell d’estrès, existència de mitjans de protecció a la feina, condicions de perill i possibilitat de fer petits descansos durant la jornada.

L’organització del treball involucra set variables: supeditació del treball al ritme d’una màquina, repetició de tasques, participació en decisions respecte a la pròpia feina, independència per dur a terme les tasques, relacions amb directius, relacions amb companys i coneixement sobre el conveni.

Finalment, la subdimensió de la qualificació i la professionalització en el treball s’ha construït amb tres variables: possibilitat d’ascendir amb la mateixa formació, participació en cursos de formació, i relació entre lloc de treball i formació.

La tercera dimensió s’expressa a partir de la insuficiència d’ingressos men·suals, quan el salari o ingrés no té ni el volum ni la periodicitat requerits per desenvolupar un projecte vital, i no només com a paràmetre de comparació salarial per menys remuneració, sinó també com a flux d’ingressos anuals o de la vida laboral. La degradació de les condicions de treball està determinada per la configuració i la naturalesa de les relacions que s’estableixen entre qui ocupa el lloc de treball i l’entorn (productes, processos, equips i persones) en el qual actua.

52


La dimensió d’insuficiència d’ingressos es compon de cinc variables: satis·facció amb el salari o els ingressos, tipus de salari, ingressos mensuals nets, sintonia del salari propi amb els salaris del mercat i insuficiència d’ingressos.

La quarta dimensió és la protecció social deficient, i s’expressa quan hi ha una protecció legal i col·lectiva de seguretat social insuficient: el dret a la jubilació, la indemnització per acomiadament, el subsidi de desocupació, la compensació de riscos laborals, les garanties en les condicions laborals, les assegurances contra malaltia i accidents laborals, entre d’altres. La dimensió de protecció social deficient s’ha construït amb dues variables: inscripció a la Seguretat Social i temps de cobrament del subsidi de desocupació.

Mobilitat ocupacional

La mobilitat ocupacional inclou les diverses ocupacions que exerceix un treballador en la seva carrera laboral, que marquen una trajectòria. Aquesta mobilitat pot ser vertical o horitzontal, d’acord amb el tipus d’ocupacions que es tinguin al llarg de la vida laboral. La mobilitat té lloc des del moment en què el treballador comença la seva vida laboral fins al seu retir, i s’estudia la seqüència de posicions ocupacionals laborals en el temps. Sota aquesta pers·pectiva, es pot fer una anàlisi estructural del mercat de treball que depassi les limitacions dels estudis conjunturals. És important ressaltar que les feines no són aleatòries ni fortuïtes, sinó que presenten una constant en la vida laboral, a causa de la presència d’institucions estructuradores que creen una dinàmica d’ocupació en les persones o una trajectòria laboral (Pries, 2000).

Els estudis sobre mercat de treball «pressuposen relacions de determinació social: sembla que la diferenciació de la situació actual de les persones en un mercat segmentat, en un moment donat, sigui suficient per explicar les seves oportunitats tant en el passat com en el futur. Les persones semblen estar condemnades o designades, des de sempre i per sempre, a la situació laboral amb determinades oportunitats» (Dombois, 1993: 229). Malgrat que els treballadors estan restringits a actuar dins uns marges que imposen les ins·titucions en el mercat laboral, aquests despleguen una sèrie d’estratègies6 que els asseguren una millor posició en aquest mercat, en permetre’ls superar els obstacles i les barreres d’entrada per assolir una mobilitat laboral ascendent.

6. En un espai social limitat i definit no solament per la dinàmica del mercat de treball, sinó també per les institucions i les normes socials que restringeixen i canalitzen aquestes opcions.

53

Introducció

Les trajectòries laborals també són el resultat d’avaluacions i decisions que realitza el treballador, amb un marge de joc i actuació en la recerca d’ocupació, cosa que fa variar notablement l’acompliment d’un treballador a un altre en el mercat laboral (Campos, 2002: 3).

En aquesta recerca, la mobilitat ocupacional s’ha estudiat, principalment, a partir de dades qualitatives provinents de les entrevistes, que han donat com a resultat dos tipus de trajectòries laborals: la continuïtat de la trajectòria ocupa·cional i la ruptura de la trajectòria ocupacional de les persones immigrants des del país d’origen. Tanmateix, els tipus de mobilitat ocupacional són categories que han emergit de l’anàlisi, i que han revelat informació important sobre el comportament d’aquestes persones en el mercat de treball.

Aspectes metodològics

Per dur a terme aquesta recerca s’han combinat els dissenys metodològics quantitatiu i qualitatiu. Com a font principal de subministrament d’informa·ció s’ha utilitzat el disseny de sondeig per a l’obtenció d’informació primària, mitjançant l’administració d’una enquesta anomenada «Condicions de treball de colombians a Barcelona» (CTCB). Posteriorment, s’ha utilitzat el disseny etnogràfic, amb entrevistes en profunditat, per recuperar la interpretació dels actors socials sobre la seva realitat laboral, de manera complementària per a l’anàlisi qualitativa dels resultats de l’enquesta.

L’estudi s’ha desenvolupat en dues fases: un “flaix” conjuntural amb l’ob·jectiu de reflectir les condicions de treball d’aquestes persones immigrants el 2002, a partir de l’administració de l’enquesta «Condicions de treball de colombians a Barcelona» en tres comarques: el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental (vegeu l’annex de l’enquesta CTCB); i una anàlisi interpre·tativa sobre la situació laboral d’aquesta població immigrant el 2004, mitjan·çant la realització d’entrevistes en profunditat per tal de construir trajectòries laborals d’immigrants que fes entre quatre i cinc anys que residien a Espanya (Gordon et al., 1986).

54


La informació quantitativa, en aquesta recerca, té dues fonts de dades: la informació primària, amb la CTCB, per al diagnòstic de la població immigrant, i la informació secundària, amb l’Enquesta de qualitat de vida en el treball (EQVT),7 per a l’anàlisi comparativa amb la població autòctona. L’enquesta EQVT del Ministeri de Treball forma part del Pla estadístic nacional d’Espanya, que té com a objectiu oferir informació sobre la població ocupada des d’una àmplia gamma de variables i «proporciona una riquesa d’informació sobre l’es·tructura ocupacional espanyola, les condicions que afecten l’èxit de les trajec·tòries professionals, com també altres elements relacionats amb l’assoliment ocupacional» (Requena, 2005: 26).

La informació primària prové de l’administració del qüestionari «Condicions de treball de colombians a Barcelona» (CTCB).8 Tanmateix, la informació no s’ha pogut obtenir de forma aleatòria, a causa de la poca desagregació de les dades oficials existents en el moment de l’administració de l’enquesta. S’ha disposat d’una població total o “de treball” de N = 6.091,9 on P és la verdadera proporció i p(1·p) és menor o igual que 0,25:

E = 0,1 N = 6.091N x 1,962 x p(1·p)

n = _______________________ = 144 enquestesE2 (n·1) + 1,962 x p(1·P)

Finalment, s’han administrat 151 enquestes. En ser una recerca sobre mer·cat laboral, s’ha seleccionat una zona de mercat de treball homogeni a Barcelo·na, amb forta presència industrial i de serveis (vetes on habitualment s’ubica la població immigrant). Per complir aquestes condicions, s’han seleccionat les tres comarques més representatives de Barcelona: el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. És un mostreig per quotes i intencionat. El mostreig per quotes no és un mostreig probabilístic i, a parer d’alguns autors, amb aquest

7. L’EQVT ha estat utilitzada per diferents investigadors del mercat de treball, fins i tot la base de dades del 2002 (el mateix any d’estudi). És important destacar l’estudi de Requena (2005) sobre l’estructura ocupacional espanyola i la recerca de Gamero (2005) sobre una anàlisi microeconò·mica de la satisfacció laboral.8. En el temps en què es va formular la mostra d’estudi (2002), les estadístiques oficials dis·ponibles de l’IDESCAT (Padró municipal 2001) van permetre prendre una mostra poblacional representativa de treballadors que oferia una fiabilitat del 92%, amb una estimació de proporció l’error de la qual era inferior a E = 8%.9. Població colombiana ocupada, més gran de 16 anys, empadronada a les tres comarques estu·diades l’any 2001, segons dades del Padró de l’IDESCAT.

55

Introducció

tipus de mostreig no es poden fer estimacions rigoroses amb mesurament d’er·rors mostrals i intervals de confiança. «D’aquí ve que, com diu Deming (1950): el mostreig probabilístic i el de quotes són mercaderies diferents que no són intercanviables» (Rodríguez, 1991: 45). Tanmateix, molts autors plantegen que la tècnica del mostreig intencionat i per quotes té una representativitat igual de vàlida que l’aleatori, en funció d’una variable eix d’estudi. Aquesta tècnica és ideal per a poblacions heterogènies, ja que «aporta informació més precisa d’algunes subpoblacions que varien de mida i propietats entre si, però que són homogènies» (Pérez, 1999: 224); només és necessari que les quotes de la mostra siguin proporcionals a les segmentacions de la població en les variables més importants de l’estudi (Rodríguez, 2001). Així, s’ha planejat un procediment de mostreig per quotes segons la regularització i l’ocupació dels treballadors colombians,10 variables indispensables per a l’estudi del mercat de treball i les condicions laborals. En donar prelació a les quotes per ocupació i regularització, no s’han tingut en compte altres variables també importants en el mercat de treball per a la selecció de les persones informants, com ara el gènere i el nivell educatiu, partint del fet de la inexistència d’informació estadística sobre aquest col·lectiu. No obstant això, en el treball de camp ha calgut replantejar l’estratègia de recollida d’informació. S’han pres casos que s’han avaluat com a típics dels immigrants llatinoamericans, sobre la base que els errors de biaixos tendissin a compensar·se entre si.11 La mostra s’ha recollit buscant una representativitat ocupacional.

10. Al principi, la mostra de població es va planejar per quotes, segons la situació legal, deter·minant un 35% de treballadors il·legals, d’acord amb la mitjana que van establir els estudis d’anys anteriors i les xifres que s’estimaven en els mitjans de comunicació. A causa de la manca d’informació sobre les ocupacions dels treballadors il·legals, no es podien agrupar per ocupació. Per al 65% dels treballadors regulars, es van determinar unes quotes segons la classificació de l’ocupació a partir de dades de l’IDESCAT (1996). La proporció de treballadors en cada una de les quotes ocupacionals va ser qüestionada i recalculada a partir del treball de camp, quan es va trobar una host immensa i indeterminada d’il·legals. En el cas dels treballadors regulars, l’ocu·pació reportada en el permís de treball no coincidia amb l’activitat que duien a terme realment, i les dades estadístiques dels treballadors amb permís de treball disponibles en el moment de fer el treball de camp eren igualment dubtoses. L’estudi posterior, fet per Aparicio i Giménez (2003), va revelar que els colombians il·legals a Espanya podien arribar al 63% l’any 2002. Un altre element que va marcar la recollida de la informació va ser la dificultat d’obtenir·la a causa de la desconfiança del col·lectiu colombià. Aquestes persones només accedien a emplenar l’enquesta mitjançant una recomanació d’una altra persona amiga o d’un familiar.11. Per aprofundir sobre mostres intencionades, vegeu García Ferrando, Manuel, Socioestadística, Alianza Universidad, Madrid, 1985.

56


La informació secundària s’ha obtingut de la base de dades de l’Enquesta de qualitat de vida en el treball (EQVT) de l’any 2002, subministrada pel Ministeri de Treball i Afers Socials d’Espanya (MTAS), per dur a terme l’anàlisi comparativa entre població immigrant i autòctona.

El procés analític té com a objectiu fer «una anàlisi comparativa de les condicions laborals i el funcionament del mercat de treball entre població immigrant colombiana i població autòctona, per descriure i tipificar la relació laboral, dimensionar la precarietat i mesurar la qualitat de vida en el treball a Espanya l’any 2002». Com a passos previs al processament, els qüestionaris han estat emplenats, revisats, codificats, digitalitzats amb l’SPSS i, a causa d’algunes inconsistències, han estat corregits novament prenent algunes deci·sions sobre recodificació de variables. Per exemple: s’han agrupat les variables relacionades que estaven soltes. Això ha donat més coherència a l’estudi i s’ha convertit en una forma de control de l’enquesta. A la llum d’aquests canvis, s’han recodificat novament les primeres cinquanta enquestes.

L’anàlisi descriptiva·quantitativa del segment del mercat de treball de la població immigrant colombiana té un total de 128 variables. Atès l’alt nombre de variables, ha calgut jerarquitzar·les segons la incidència en el mercat de tre·ball. En el processament de la informació, s’han encreuat les variables d’acord amb les necessitats de l’estudi. Una vegada jerarquitzades les 127 variables i després d’abordar l’anàlisi descriptiva com si el col·lectiu immigrant colombià fos homogeni (per conèixer·ne globalment la situació en el mercat de treball), ha sorgit la necessitat d’establir una anàlisi segmentada (per descobrir·ne les heterogeneïtats), d’acord amb dues noves variables, que s’han construït i han estat definitives per conèixer·ne les condicions de treball i la posició al mercat laboral (estatus). Aquestes variables són la situació jurídica respecte al mercat de treball (regular i irregular) i el tipus de treballador (assalariat i autònom). Aquesta segmentació ha permès conèixer com varia la ubicació en el mercat de treball, les condicions d’ocupació i treball, i el grau de precarietat del col·lectiu colombià estudiat, a fi de provar que els immigrants són heterogenis i que hi ha variables determinants en la ubicació en el mercat de treball. És evident que en la recerca subjauen tres diferències clau en el concepte d’activitat laboral: la feina, el treball i l’ocupació.

Per fer l’anàlisi comparativa entre població nacional i immigrant ha estat necessari fer diversos passos previs. De la base de dades del MTAS, amb més

57

Introducció

de 6.000 registres, se n’han exclòs els estrangers. S’han eliminat les variables no coincidents, i han quedat només 94 variables semblants. S’han creat dues noves bases de dades només amb els casos filtrats per a Catalunya i Barcelona, per tal d’analitzar la dispersió i l’alteració dels resultats en els entorns nacional, regional i local. Finalment, s’ha decidit fer la comparació entre el col·lectiu immigrant colombià i el col·lectiu barceloní.

S’ha adequat la base de dades per als treballadors nacionals a fi d’homoge·neïtzar variables entre els treballadors espanyols (nacionals) i els treballadors colombians (immigrants). Encara que els resultats s’han processat amb l’SPSS, els gràfics comparatius entre població nacional i immigrant s’han elaborat amb l’Excel. S’han fet anàlisis de freqüència per a les 94 variables i algunes taules de contingència fonamentals.

A partir de la reflexió sobre un cos teòric de precarietat laboral, s’han es·collit acuradament les variables que conformarien les quatre dimensions de precarietat laboral per, després, sotmetre·les a una anàlisi exhaustiva de repre·sentació del concepte que estaven mesurant, ja que hi havia algunes variables que donaven compte del mateix amb diferents unitats de mesura. Així doncs, s’ha construït una primera versió amb més de 50 variables, que finalment s’han reduït a 32. Per analitzar la consistència i la representativitat de les variables s’ha dut a terme una anàlisi factorial. (Per conèixer el procediment detallat de construcció de l’índex de precarietat, vegeu l’apèndix 3.)

La informació qualitativa, en aquesta recerca, ha constat de 13 entrevistes per construir trajectòries laborals a persones immigrants que fes més de quatre anys que residien a Espanya, amb l’objectiu de conèixer la dinàmica del mercat laboral a través dels treballadors, és a dir, el funcionament d’aquest segment del mercat laboral: com es contracta, en quines condicions, quines institucions hi participen (si és que ho fan), si hi ha normes explicites o implícites de funci·onament, les barreres d’entrada, si emergeixen mitjancers del mateix col·lectiu immigrant, de quina manera construeixen les estratègies per aconseguir la feina, la rotació laboral, el paper de les institucions reguladores de l’ocupació, etc. Les persones informants seleccionades s’han escollit diferenciant·les se·gons el gènere. S’han triat treballadors regulars i irregulars, en oficis qualificats i no qualificats, autònoms i assalariats. Aquest treball de camp ha permès no només analitzar el mercat de treball de manera conjuntural (2002) sinó també revelar elements estructurals del seu funcionament, amb la biografia laboral

58


dels treballadors i el desenvolupament d’estratègies del col·lectiu immigrant per assegurar·se una mobilitat laboral ascendent. D’altra banda, ha permès confirmar quatre tipus de trajectòries laborals en la població immigrant, ja re·velades en les enquestes. I les entrevistes han reforçat les hipòtesis en introduir plantejaments sobre el funcionament del mercat de treball.

Aquesta informació recollida s’ha processat per mitjà del programari Eth·nograph, que funciona com un cercador de trossos o segments d’informació en unes categories d’anàlisi prèviament dissenyades. El processament de la informació qualitativa ha requerit que la categorització de la informació es fes d’acord amb les dades quantitatives, perquè complementés les dades estadísti·ques i no hi rivalitzés, ja que aquestes tenen una dinàmica totalment contrària. Mentre que l’enquesta ofereix dades conjunturals, les entrevistes donen un panorama transversal del mercat de treball (en un nivell estructural), amb una interpretació de la realitat de les persones informants. Ha estat necessari dissenyar una nova estructura de capítols de resultats, en què la informació qualitativa enriquís i dotés de sentit les dades estadístiques. Al final de cada fragment de testimoni incorporat al text, s’ha escrit la numeració de l’entre·vista, classificada a la taula 2, en què es resumeixen les trajectòries laborals escollides.

Taula 2. Classificació de les trajectòries laborals

Tipus de treballador Home Dona

Regular E1 E2

Irregular E6 E7

Treball qualificat E3 E4, E5

Treball no qualificat E8 E9

Autònom E10 E11

Fals autònom E12 E13

Font: M. G. Roa, Trajectòries laborals de colombians en tres comarques de Barcelona, 2004.

Contingut del llibre

El primer capítol aborda l’anàlisi contextual de l’objecte d’estudi, ubicant socioeconòmicament i temporalment la immigració colombiana a Espanya fins arribar a les tres comarques d’estudi. En primer lloc, es presenta una anàlisi del mercat de treball espanyol i es descriu el procés d’immigració a Espanya

59

Introducció

des del 1985 fins a l’actualitat, posant l’èmfasi en la immigració laboral. En segon lloc, s’esbossa la situació general del col·lectiu colombià a Espanya i se’n detalla la situació laboral a les tres comarques de Barcelona on s’ha circumscrit l’estudi.

El segon capítol presenta, en primer lloc, una caracterització sobre aspectes bàsics del projecte migratori: d’on ve?; quins són els antecedents migratoris?; per què s’ha migrat? La segona part d’aquest capítol analitza el comportament del mercat de treball amb el col·lectiu immigrant, partint dels antecedents laborals d’aquestes persones al país d’origen com a marc de referència fins a la iniciació laboral al país receptor. El pes fonamental rau en la descripció de l’estructura d’ocupació, els tipus de feines a què accedeixen les persones immigrants i, finalment, la caracterització de les empreses i els ocupadors que vinculen el col·lectiu estudiat.

El tercer capítol analitza les condicions d’ocupació en què treballen les persones immigrants estudiades. Comença per descriure les estratègies de concurrència i els mecanismes usats pels immigrants per aconseguir feina; presenta les barreres d’entrada al mercat de treball que aquests identifiquen, i les diverses formes de vinculació a l’ocupació, detallant els tipus de negociació i contractació laboral. En aquestes condicions d’ocupació també s’inclouen aspectes com ara la mobilitat i l’estabilitat laboral, la jornada laboral, la remu·neració de l’ocupació, les formes de promoció interna i la sortida del mercat de treball.

El quart capítol descriu les condicions de treball de les persones immi·grants. Inclou nou aspectes importants de les condicions laborals com són l’accés a la Seguretat Social, els riscos laborals físics i mentals, la mobilitat geogràfica, les relacions laborals que es donen al lloc de treball entre caps i companys, la disponibilitat d’informació organitzacional, els programes de for·mació i capacitació laboral, i la satisfacció laboral. Al final del capítol s’inclou una síntesi sobre discriminació laboral.

El cinquè capítol està dividit en dues parts. A la primera part, se sintetitzen les condicions d’ocupació i treball sota la perspectiva de la precarietat laboral. Es descriuen les quatre dimensions de la precarietat sobre les condicions labo·rals, en un estudi comparatiu del mercat de treball entre població autòctona i immigrant que complementa les característiques del segment de mercat immi·

60


grant. S’ha dissenyat un índex de precarietat laboral, amb les seves dimensions bàsiques, que sigui aplicable de manera generalitzada a qualsevol segment del mercat de treball per a l’anàlisi de les condicions laborals actuals. La segona part d’aquest capítol ofereix una visió transversal del comportament del mercat de treball des de la perspectiva del col·lectiu immigrant, amb la identificació de trajectòries laborals que expliciten l’acció social dels treballadors en la seva recerca per a un millor posicionament ocupacional.

Finalment, s’exposen les conclusions més importants, que refuten o corro·boren les hipòtesis plantejades, posant l’èmfasi en els resultats obtinguts i en les recomanacions que es desprenen d’aquest estudi per millorar les condici·ons laborals i la qualitat de vida en el treball de les persones immigrants.

63

1. Immigració laboral a Espanya

La immigració laboral a Espanya s’ha convertit en un dels temes que sus·citen l’interès dels investigadors socials. Cada vegada són més els estudis que es duen a terme per tal de revelar els interrogants i els temors que es generen en l’opinió pública, en part provocats per un mal ús dels mitjans de comuni·cació de la premsa groga (Santamaría, 2002). Sami Naïr (2002), per exem·ple, identifica cinc grans fal·làcies a l’entorn del fenomen de la immigració espanyola en què ha estat important aprofundir des de diverses perspectives interdisciplinàries: 1) Espanya està amenaçada per una “invasió” migratòria; 2) la immigració entra en competència amb la mà d’obra nacional i exerceix una pressió a la baixa sobre els salaris; 3) les persones immigrants es beneficien indegudament de les lleis socials favorables; 4) la riquesa d’Espanya provoca un “efecte de crida” en els països pobres, i 5) la immigració “amenaça” amb alterar la identitat d’Espanya. Són interrogants que encara es mantenen en l’imaginari de la gent i que s’estan estudiant actualment.

Les investigacions sobre el fenomen migratori provenen bàsicament de dues fonts: els acadèmics, a través de diferents centres d’investigació i de les univer·sitats més prestigioses del país, en què destaca l’aportació valuosa i rigorosa de

64


les tesis doctorals. La segona font d’estudis prové d’equips de recerca privats que operen com a consultors experts en el tema, finançats per empreses priva·des, ONG i l’Estat a través dels seus diferents ministeris.

Les línies de recerca són àmplies i variades: integració social, xenofòbia i racisme, incorporació laboral, col·lectius particulars, mercats de treball espe·cífics per sectors de l’economia, estudis de gènere, vetes ocupacionals, context jurídic, entre d’altres.12 De tal manera que existeixen un bon nombre de recer·ques que descriuen el fenomen migratori a Espanya des de diferents perspec·tives interdisciplinàries que pretenen oferir més elements per a la comprensió del fenomen, perquè Espanya políticament no cometi els errors que altres països han generat, en nom de la millora de la qualitat de vida de les persones immigrants i de la convivència social multicultural. Com a constant teòrica, el conjunt d’investigacions sobre mercat de treball immigrant es fonamenten en diferents perspectives que s’enriqueixen recíprocament com ara la segmentació del mercat laboral, les xarxes socials per a la incorporació laboral i la mobilitat ocupacional, l’anàlisi del context de recepció, el paper de l’empresariat ètnic i diferents elements de transnacionalitat. No obstant això, alguns estudis man·quen d’una adequada discussió teòrica, potser perquè la majoria de la infor·mació sobre immigració no es troba disponible fàcilment i encara hi ha molta menys informació en castellà. Igualment, en alguns informes, els resultats de les investigacions no són interpretats i avaluats a la llum d’un cos teòric, fet que evidencia un divorci entre la teoria i les dades.

Totes aquestes investigacions parteixen del mateix principi: les persones immigrants no arriben al buit, sinó a un context de recepció particular que incideix en l’èxit o el fracàs del projecte migratori, en el grau de dificultat que es troben, exigint·los més o menys capacitat d’adaptació i recursivitat. «Les condicions del context de recepció són tan importants com les mateixes carac·terístiques de les persones immigrants en la seva adaptació socioeconòmica a la nova societat. Persones del mateix país d’origen i amb els mateixos nivells de qualificació presenten diferents nivells d’èxit ocupacional en diferents mo·ments històrics» (Herranz, 1998: 32). Així, aquest capítol té l’objectiu de com·prendre el fenomen de la immigració laboral, caracteritzant estructuralment

12. Un bon balanç sobre els estudis d’immigració es troba a «La producción escrita sobre la inmigración en España (1990·2000). Una síntesis bibliográfica» (2003) i, específicament sobre el mercat laboral, a La exploración bibliográfica sobre estudios de inmigración en España, del Col·lectiu IOE (2002).

65


l’economia espanyola amb el seu mercat de treball i descrivint la immigració laboral a Espanya.

L’estudi del fenomen de la immigració laboral requereix una anàlisi estruc·tural de l’economia espanyola i el mercat de treball, ja que aquest és l’escenari en el qual interactuen persones immigrants i ocupadors, i es dibuixen unes re·lacions socials (laborals) generals, matisades amb les condicions específiques d’aquest mercat de treball. És a dir, per entendre el fenomen de la immigració laboral espanyola, cal comprendre el funcionament de l’economia espanyola i el seu mercat de treball, que va fer necessària i viable la immigració en un moment històric. Val la pena ressaltar que el mercat de treball espanyol és un dels temes més candents per a l’opinió pública espanyola i que la seva evolució és una de les més peculiars de la Unió Europea (Novella, 1988, 1997; Recio, 1997; Palacio i Álvarez, 2004). La seva especificitat s’observa a partir de tres elements bàsics: primer, analitzant l’estructura econòmica espanyola entenent el paper que està tenint a la Unió Europea; segon, estudiant el mercat de treball, i tercer, reconeixent les pràctiques empresarials de gestió de mà d’obra que han cercat la competitivitat internacional (Recio, 1999).

1.1. Estructura econòmica d’Espanya

Com a antecedents de les grans transformacions econòmiques que han tingut lloc a Espanya amb la incorporació a la Unió Europea —antiga Comuni·tat Econòmica Europea (CEE)—, es podria dir que Espanya era una economia tancada i protegida, sota un règim polític i social de repressió, fins a la cai·guda de Franco. Tardanament, es comença a debilitar el sector agrícola, amb la consegüent destrucció de l’ocupació al camp. La desagriculturització va desplaçar grans masses de treballadors rurals que van desfermar la migració laboral interregional i internacional. Ja als anys vuitanta, s’aferma la consoli·dació d’Espanya com a principal exportadora de mà d’obra (Sassen, 1993: 75) i s’estudien les difícils condicions de treball dels seus treballadors a l’Europa occidental (Castles i Kosack, 1984). Tanmateix, la crisi del capitalisme a la dècada dels setanta a Europa paralitza l’emigració espanyola (afavorint·ne el retorn) i llança les dones al mercat de treball dels salaris baixos. Al final dels anys setanta i començament dels vuitanta es comença a manifestar la incapa·citat de l’estructura productiva per generar suficient ocupació per al total de la població activa a Espanya en períodes de creixement del PIB (Novella, 1997). El model d’industrialització econòmica va ser el fordista, amb el protagonis·

66


me de les multinacionals que van instal·lar plantes de producció en diferents zones, però que no podien absorbir mà d’obra agrària (Vásquez, 1999). A les zones urbanes, la industrialització va generar expansió econòmica i creixement de l’ocupació industrial, inversió de capital en la indústria, increment salarial i, per tant, l’ampliació del consum privat. Aquesta puixança econòmica no només va provenir del sector industrial sinó que va estar emparada per les trameses d’emigrants espanyols com una paradoxa de la plena ocupació al país (Recio, 1997).

A partir del 1985, l’economia espanyola passa per un procés de transforma·ció que explica el paper que hi ha tingut la immigració laboral. Amb la incor·poració d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) es produeix una expansió econòmica que duraria fins al 1991. Posteriorment, es produeix una crisi des del 1992 fins al 1994 i l’any 1995 el cicle econòmic torna novament a recuperar·se i arriba a un nivell d’expansió fins a l’actualitat.

El 1985, abans de la incorporació a la CEE, Espanya tenia un creixement anual del PIB del 2,2% i un augment lent de l’ocupació (taula 4.1). Tanmateix, Espanya arriba a la CEE amb grans desigualtats: menys capacitat productiva, nivells baixos del PIB, taxes d’inflació més altes, nivells d’ocupació més baixos, poca obertura econòmica i escassa presència de l’Estat de benestar. Aquest cicle d’expansió econòmica (1985·1991) a Espanya es va caracteritzar per un creixement acumulat del PIB del 4,17%, gairebé el doble que tenia el 1985, i l’ocupació va augmentar en relació amb dècades anteriors, ja que va arribar fins al 2,98% del creixement acumulat, amb una productivitat de l’1,19% en aquest període (taula 4.2). Aquestes xifres mostren una dinàmica en la qual creix el PIB, creix menys l’ocupació i menys encara la productivitat, ja que els sectors econòmics fonamentals de l’economia espanyola presenten una baixa tecnificació i mà d’obra intensiva.

Amb la incorporació d’Espanya a la CEE el 1986, es dinamitza la interna·cionalització de l’economia, i es pot observar que el 1985 Espanya tenia una taxa d’obertura econòmica del 31,9% i que el 1995 s’havia incrementat fins al 36,2%.13 Paral·lelament, es consolida la democràcia i s’estableix l’Estat de benestar, augmenta la pressió fiscal, creix la despesa pública en relació amb

13. Segons dades de Novella (2004) a «La competitivitat del l’economia catalana», la taxa d’ober·tura comercial d’Espanya el 1985 era del 31,9%; deu anys després (1995) aquesta taxa havia pujat fins al 36,2% i l’any 2002 se situava prop del 45,9%.

67


el producte interior brut i s’incrementa la despesa social. No obstant això, les polítiques de benestar social a Espanya es van implantar de manera tardana en comparació amb la resta d’Europa (Ruesga, 2002). Espanya es projecta amb el creixement significatiu del sector turisme, la construcció i alguns sectors industrials.

Els efectes de l’ingrés a la CEE van revelar transformacions en l’economia espanyola, que van colpejar seriosament sectors econòmics industrials prote·gits que no estaven preparats per competir amb l’obertura econòmica. Espanya duu a terme un procés de creixement econòmic sense que la seva capacitat productiva assoleixi uns nivells similars als europeus en recerca i desenvolupa·ment i en formació dels treballadors. L’economia espanyola es terciaritza (cap a una economia de serveis personals, destinada a oferir lleure i recreació amb el turisme) i es desenvolupa intensament el sector de la construcció. La proli·feració del sector dels serveis en què es basa el turisme no necessita tecnologia punta, ni requereix recerca i desenvolupament o reconversió tecnològica ni for·tes inversions de capital que no es beneficien de les economies d’escala, sinó que utilitza exèrcits de mà d’obra amb treball intensiu de baixa qualificació, i va constituint un nou perfil econòmic d’Espanya i un planejament estratègic empresarial destinat a reduir costos dels recursos humans, amb unes formes específiques de gestió de la mà d’obra que assigna al mercat de treball. «També cal assenyalar el creixement importantíssim dels sectors amb baixa tradició sindical com el comerç i l’hoteleria» (Miguélez i Prieto, 1999: XV). Amb l’ober·tura econòmica, Espanya comercialitza amb la UE, però la seva estratègia de competitivitat internacional està més centrada en la política canviària (devaluar la pesseta) i els baixos salaris que no pas en l’increment de la productivitat.

En l’estructura empresarial espanyola predomina la mitjana i la petita em·presa, ja que les empreses de més de 250 treballadors, el 1989, representaven menys de l’1% de les empreses espanyoles, el 36% del personal assalariat i més del 50% de les operacions exteriors en importacions i exportacions (Ru·esga, 2002). L’activitat empresarial restant del país provenia de la mitjana empresa (en menys grau) i la petita empresa, que ha romàs constant en els últims quaranta anys com a generadora d’ocupació. Un altre element important de l’estructura productiva espanyola és que ha tingut escassa influència del comerç exterior sobre les condicions d’ocupació i treball en general, ja que la gran empresa crea només una de cada tres ocupacions al país. «Certament, les nostres empreses, de petita grandària, no sempre ben gestionades, amb

68


escassa capacitat d’autofinançament, d’innovació tecnològica i organitzativa, sense projecció internacional, estaven acostumades a funcionar en un entorn protegit davant la competència exterior, amb baixos costos laborals, sindicats il·legalitzats i amb un baix nivell de pressió fiscal» (Novella, 1997).

Cap al 1991 s’acaba l’expansió econòmica i Espanya pateix una crisi que dura aproximadament tres anys (fins al 1994). Les conseqüències d’aquesta crisi s’evidencien en el creixement anual del PIB: del 2,2% el 1985 es passa a una desacceleració del creixement anual l’any 1992 del 0,9%, molt per sota del creixement del PIB de la Unió Europea, que estava creixent a l’1,1%. Aquesta crisi produeix una contracció dramàtica de l’ocupació, ja que en la fase expansiva el creixement de l’ocupació anava pujant i el 1992 arriba al ·1,4%, cosa que provoca una pèrdua de llocs de treball molt més aguda que a la Unió Europea (·1,1%), amb un nivell d’inflació gairebé del 6%, una xifra més alta que la de la Unió Europea (taula 1.1).

Aquest període de crisi econòmica es resumeix en els canvis següents: des del 1991 fins al 1995 el PIB acumulat per a aquests cinc anys creix l’1,25%, l’ocupació es contrau fins al ·1,02% i, a causa de la reducció dramàtica de l’ocupació, s’incrementa la productivitat el 2,27% (taula 1.2).

El 1995 s’observa que Espanya comença a recuperar·se econòmicament, ja que aquest any el creixement anual del PIB puja fins al 2,8%, superior al creixement anual de la Unió Europea (el 2,4%), i l’augment anual de l’ocupació es recupera assolint l’1,9%, mentre que la Unió Europea només assoleix el 0,8% de creixement anual. La taxa d’inflació per a Espanya continua sent alta (el 4,6%) mentre que la Unió Europea aconsegueix reduir la seva taxa fins al 2,8% (taula 1.1).

Per tant, l’any 1995 marca en l’economia espanyola un període d’expansió econòmica que perdura fins a l’actualitat i que es manifesta en un creixement del PIB relativament sostingut i estable l’any 2005; així, el creixement anual del PIB se situa prop del 2,7%, molt més gran que el de la Unió Europea (l’1,9%), amb un augment anual de l’ocupació més ràpid. Aquest mateix any l’ocupació creix el 2,1%, gairebé tres vegades més que a la Unió Europea, que manté un creixement de l’ocupació estable, reduint ostensiblement la inflació (el 2,9%). Aquest creixement econòmic del PIB, unit al creixement de l’ocu·pació, demostra que en aquesta fase econòmica expansiva Espanya va tancant la bretxa amb la Unió Europea (taula 1.1).

69


Taula 1.1. Indicadors macroeconòmics d’Espanya i la Unió Europea

VARIABLE1985 1992 1995 2005

ESP UE ESP UE ESP UE ESP

Creixement anual del PIB 2,2 1,1 0,9 2,4 2,8 1,9 2,7

Creixement anual de l’ocupació ·· ·1,1 ·1,4 0,8 1,9 0,7 2,1

Taxa d’inflació IPC 8,8 4,0 5,9 2,8 4,6 1,8 2,9

Taxa de productivitat ·· 2,4 2,4 1,7 0,9 1,2 0,6

Font: MTAS, Anuari estadístic d’Espanya 1988. Eurostat, EU Labour Force Survey and National Accounts 1993·2004.

Resumint el període del 1996 al 2002, observem que en aquest lapse el PIB espanyol creix el 3,61% i l’ocupació el 3,05%, però l’augment de la pro·ductivitat minva fins arribar al 0,57% (taula 1.2).

Taula 1.2. Descomposició del creixement del PIB a Espanya

ANYS PIB (a + b) Ocupació* (a) Productivitat (b)

1985·1991 4,17 2,98 1,19

1991·1995 1,25 ·1,02 2,27

1996·2002 3,61 3,05 0,57

Font: «Reflexiones al crecimiento de la productividad en la economía espanyola», nov. 2004. www.ico.es/resource.

El descens de la productivitat espanyola genera interrogants sobre el futur de la seva competitivitat internacional, fins i tot es parla d’un creixement insà de l’economia espanyola perquè els creixements de l’ocupació no han anat acompanyats d’un augment de la productivitat. Els baixos nivells de productivi·tat s’atribueixen principalment a baixos nivells de recerca i desenvolupament i de formació dels treballadors en comparació amb els europeus. La productivitat té un comportament anticíclic respecte al creixement econòmic, i a Espanya té una relació inversament proporcional: com més creixement econòmic menys productivitat, i viceversa (Novella, 2004).

La internacionalització de l’economia espanyola ha augmentat considera·blement amb els anys amb un increment important de les exportacions. Així, si el 1995 hi havia una taxa d’obertura econòmica del 36,2%, l’any 2002 s’ha passat al 45,9%. Tanmateix, segons Ruesga (2002), l’adhesió a la Unió

70


Europea, lluny d’obrir grans mercats internacionals d’ultramar, restringeix cap a un gran mercat també tancat ja que la Unió Europea és una economia relati·vament tancada, perquè té un comerç ampli entre els seus països, però bastant reduït amb la resta del món. Així, el comerç espanyol amb la Unió Europea ha estat predominantment intraindustrial, destinat a l’intercanvi de varietats, parts o components d’un mateix producte. Val la pena destacar que aquest comerç exterior espanyol es duu a terme majoritàriament amb països de nivells salarials més elevats i el comerç exterior de serveis amb activitats d’alt valor afegit que provenen de països també amb nivells salarials més alts, amb els quals Espanya està paradoxalment en desavantatge competitiu, ja que, encara que té una mà d’obra més barata, no disposa d’una infraestructura productiva nacional igual que la de països més forts econòmicament. Tanmateix, el 1999 Espanya entra a l’àrea euro i els seus productes perden competitivitat, ja que no té opció de depreciar la pesseta al mercat de divises. Aquest model de competitivitat basat en la depreciació de la pesseta i els salaris barats entra en crisi. La introducció de l’euro fa replantejar l’estratègia de competitivitat inter·nacional que tenia Espanya de depreciar la pesseta, però en comptes d’escollir la reconversió tecnològica, continua amb el model de baix cost de mà d’obra barata, fet que dispara la precarietat laboral i l’ocupació informal, i reconfigura el mercat de treball.

1.2. Mercat de treball espanyol

El mercat de treball és un derivat del mercat de béns i serveis, de tal manera que els cicles econòmics l’afecten amb igual intensitat; per tant, és conveni·ent caracteritzar el mercat de treball espanyol en les tres fases econòmiques anteriors: expansió del 1985 al 1991, crisi del 1992 al 1994 i expansió del 1995 al 2004.

Com a antecedents de l’evolució d’aquestes dues dècades a Espanya, ob·servem que s’ha proletaritzat la població rural, hi ha una arrencada econòmica industrialitzada, la dona s’incorpora al mercat de treball i creix la classe obrera industrial, que exerceix pressió en l’estructura ocupacional. La desacceleració de l’economia mundial, amb la seva respectiva contracció en la creació d’ocu·pació europea, va provocar el retorn de l’emigració espanyola, fet que agreuja la pressió a causa de la desocupació.

En termes generals es podria afirmar que quan Espanya entra a la CEE, el

71


seu mercat de treball està per sota de la mitjana del model europeu, i presenta més alts i baixos o una gran sensibilitat cíclica (Novella, 1997), mentre que el mercat de treball europeu tendeix a ser més estable, amb un creixement lent de l’ocupació i de la desocupació. El mercat espanyol mostra significatives diferències en relació amb l’europeu ja que ha tingut en aquest període taxes de participació més baixes en el mercat de treball, en activitat i ocupació, més desocupació, taxes més altes de temporalitat i menys participació femenina en el mercat de treball. Com a tendència general, encara que els costos laborals espanyols sempre han estat més baixos, els increments salarials han minvat, amb més esdeveniments de sinistralitat laboral.

D’acord amb la taula 1.3, el 1985 Espanya presenta una taxa d’activitat del 56,3%, molt més baixa que la mitjana europea (66,4%), amb una taxa d’ocu·pació també més reduïda (del 44,1%) que la de la Unió Europea (del 59,8%). La desocupació, al seu torn, és dues vegades més gran que la mitjana europea (el 9,9% per a Europa i el 21,6% per a Espanya). Addicionalment, l’ocupació espanyola presenta unes taxes de temporalitat duplicades, ja que mentre que la Unió Europea té el 8,4% de treballadors amb contractes temporals, Espanya en té el 15,6%. A mesura que creix l’economia espanyola, s’incrementa lleument la taxa d’activitat, la taxa d’ocupació i disminueix l’atur, però es dispara la temporalitat.

El 1993, la taxa d’activitat espanyola puja fins al 58,4% mentre que a la Unió Europea és del 67,1%, amb un creixement lent d’ambdues. Igualment, la taxa d’ocupació creix suaument a la Unió Europea i a Espanya. Espanya passa a tenir una taxa d’ocupació del 46,6% i la Unió Europea creix només tres dècimes percentuals (el 60,1%). Aquest any la taxa de desocupació baixa fins al 18,6% i l’europea es manté gairebé estable (el 10%). No obstant això, en el mercat de treball s’està produint un canvi fonamental en les relacions laborals, ja que la taxa de temporalitat es duplica (el 33,0%) en relació amb l’any 1985 i a la Unió Europea puja lentament a l’11,0%.

El 1995, un any després de la crisi espanyola, els indicadors del mercat de treball a Espanya tendeixen a mantenir·se estables, cosa que fa que s’apropi molt lentament a la mitjana europea. La taxa d’activitat d’Espanya s’incremen·ta suaument fins al 59,0%, mentre que la taxa europea es manté estable en el 67,2%. Passa igual amb l’ocupació (el 60,1% per a la Unió Europea i el 46,9% per a Espanya) i la desocupació (el 10,0% i el 18,8%, respectivament).

72


Les taxes de temporalitat es comporten de manera diferent ja que la utilització de contractes temporals (com a forma de vinculació laboral) augmenten més ràpidament que a l’Europa comunitària.

Amb la segona expansió econòmica, els indicadors del mercat de treball espanyol estan cada vegada més a prop d’equiparar els nivells de participació que la Unió Europea. Així, l’any 2004, la taxa d’activitat espanyola es dispara fins al 68,7%, gairebé igual que el 70,6% de la Unió Europea. També puja ràpidament la taxa d’ocupació fins al 61,1%, gairebé a punt d’assolir el 64,7% de la mitjana europea. La taxa d’atur espanyola baixa ostensiblement fins a l’11,0%, mantenint una diferència en relació amb la taxa de la Unió Europea (del 8,1%). Tanmateix, la bretxa en les condicions amb què es vinculen els tre·balladors al mercat de treball continua sent el doble. Així, mentre que Espanya redueix lleugerament la seva taxa de temporalitat l’any 2004, la Unió Europa la incrementa fins al 13,6% (Novella, 2004).

Taula 1.3. Indicadors del mercat de treball de la Unió Europea i Espanya

VARIABLE1985 1993 1995 2004

UE ESP UE ESP UE ESP UE ESP

Taxa d’activitat 66,4 56,3 67,1 58,4 67,2 59,0 70,6 68,7

Taxa d’ocupació 59,8 44,1 60,1 46,6 60,1 46,9 64,7 61,1

Taxa d’atur 9,9 21,6 10,0 18,6 10,0 18,8 8,1 11,0

Taxa de temporalitat 8,4 15,6 11,0 33,0 12,0 35,2 13,6 32,5

Increment dels nivells salarials ·· ·· 0,7 2,8 0,6 ·1,2 0,9 ·0,2

Font: MTAS·EPA 1985, Eurostat 1985, Eurostat EU Labour Force Survey and National Accounts, 1993·2004.

Un element característic del mercat de treball espanyol al llarg dels últims vint anys és la baixa presència femenina. A la taula 1.4 s’observa que el 1985 la participació de la dona en la taxa d’activitat arriba escassament al 33,6%, mentre que la masculina puja fins al 80,0%. Tanmateix, la taxa d’activitat femenina va creixent fins que, el 1995, arriba al 43,3% i, deu anys més tard (2004), al 56,8%, encara que no s’arriba a equiparar amb la masculina, del 80,4%.

73


La taxa d’ocupació en aquest procés d’incorporació de la dona al mercat de treball revela que el 1985 la taxa femenina és del 25,2%, i que s’incre·menta lentament el 1993 fins al 30,7%, continuant l’ascens lentament el 1995 fins al 31,7% fins assolir el 2004 una taxa d’ocupació del 48,3%. En comparar l’evolució de les taxes de participació i ocupació femenina, s’observa que l’ocupació augmenta una mica més ràpid que l’activitat. En relació amb la desocupació, el mercat de treball espanyol ha presentat taxes de desocupació més baixes pel que fa als homes. Així, les dones el 1985 tenen una taxa de desocupació del 25,1%, cinc dècimes per sobre de la mitjana masculina. Des·prés del període de crisi econòmica, el 1993 baixa la taxa d’atur en els homes, que se situa en el 15,5% en relació amb el 20,2% del 1985, mentre que la desocupació en les dones baixa fins al 24,1%. Tanmateix, el 1995, la taxa d’atur masculina comença a baixar mentre que la femenina puja (el 14,9% per als homes i el 25,3% per a les dones). L’any 2004, les taxes de desocupació masculina baixen significativament fins al 8,1% (pràcticament igual que la mitjana europea), mentre que la taxa femenina (el 15%) no baixa de la mateixa manera que la dels homes.

Taula 1.4. Indicadors del mercat de treball espanyol

VARIABLE1985 1993 1995 2004

TOT HOM DON TOT HOM DON TOT HOM DON TOT HOM DON

Taxa d’activitat 56,3 80,0 33,6 58,4 76,4 41,0 59,0 75,0 43,3 68,7 80,4 56,8

Taxa d’ocupació 44,1 63,8 25,2 46,6 63,0 30,7 46,9 62,5 31,7 61,1 73,8 48,3

Taxa d’atur 21,6 20,2 25,1 18,6 15,5 24,1 18,8 14,9 25,3 11,0 8,1 15,0

Taxa de temporalitat

15,6 14,4 18,4 33,0 30,5 37,6 35,2 33,5 38,3 32,5 30,6 35,2

Font: MTAS·EPA 1985, Eurostat, EU Labour Force Survey and National Accounts 1993·2004.

Malgrat que Espanya mostra unes taxes d’activitat, ocupació i desocupació molt més properes a la mitjana europea, encara és lluny d’assolir els nivells de qualitat de vida en l’ocupació que la Unió Europa perquè les seves condicions d’ocupació són més baixes que les de la mitjana europea. Les males condicions d’ocupació i treball no solament es manifesten en l’alta taxa de temporalitat que s’ha analitzat anteriorment, sinó en els increments en els nivells salarials i la sinistralitat laboral. A la taula 1.5, les estadístiques de l’Eurostat (2006) mostren que l’any 1998 el nivell salarial brut espanyol correspon al 57,8% de la mitjana de la Unió Europea. No obstant això, els anys següents Espanya

74


va tancant gradualment la bretxa diferencial en ocupació i desocupació, però les diferències salarials persisteixen com un indicador fort de les condicions d’ocupació i treball a Espanya, ja que l’any 2003 el salari brut espanyol re·presenta el 58,1% de la mitjana de la Unió Europea d’aquest mateix any; és a dir, amb només un increment del 0,3% en sis anys. En conclusió, els nivells salarials espanyols són ostensiblement més baixos que els europeus; així, de mitjana, per cada euro que rep un treballador europeu, un d’espanyol percep 58 cèntims.

Taula 1.5. Nivell salarial espanyol segons la mitjana de la Unió Europea

PAÍS 1998 BASE 2003 BASE

UE 28.609,1 100 33.088,6 100,0

ESPANYA 16.528,0 57,8% 19.220,0 58,1%

Font: Eurostat 2006.

Encara que Espanya ha tingut i té nivells salarials més baixos, els seus salaris es continuen reduint, sense donar senyals d’equiparació amb la mitjana europea. A l’anterior taula 1.3, s’observa que a Espanya l’increment salarial anual creix el 1993 fins al 2,8%, però que no assoleix els nivells salarials europeus. El 1995, els increments salarials a Espanya baixen fins arribar al ·1,2%, situació que no es resol el 2004 ja que els salaris continuen baixant encara que amb un ritme més lent (·0,2%). La Unió Europea, d’altra banda, té salaris més alts i manté estables els seus increments salarials.

La tercera evidència del deteriorament de les condicions d’ocupació i treball a Espanya es manifesta en l’augment preocupant de la sinistralitat laboral que, encara que ha estat molt més gran que a la Unió Europea, s’ha continuat incre·mentant amb els anys, mentre que la sinistralitat europea ha baixat. Aquesta tendència es pot observar a la taula 1.6: des del 1996, quan a Espanya hi havia el 62,1% de baixes laborals per mil treballadors a causa d’accidents laborals, a la Unió Europea era del 42,3%. L’any 2000, els accidents laborals amb més de tres dies de baixa pugen a Espanya fins al 70,5% per cada mil treballadors, mentre que la Unió Europea redueix els accidents el 40,2%. El 2002, la sinis·tralitat a Espanya es redueix, però encara és gairebé el doble que l’europea. En resum, la variació de la sinistralitat laboral en el període 1996·2002 a Espanya mostra una tendència a augmentar de l’1,30%, mentre que la Unió Europea redueix els accidents el 3%.

75


Taula 1.6. Accidents laborals amb més de tres dies de baixa per 1.000 ocupats

ANY 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002Variació1996·2002

ESPANYA 62,1 62,2 65,4 70,3 70,5 69,1 67,3 1,3%

UE 42,3 41 40,9 40,9 40,2 38,4 35,3 ·3,0%

Font: Eurostat 2004.

A partir d’aquesta radiografia dels indicadors del mercat laboral, cal apro·fundir en les explicacions dels fets socioeconòmics que han portat a l’incre·ment de l’ocupació, però que han implicat el deteriorament de les condicions d’ocupació i treball.

L’obertura econòmica a Espanya va significar la modernització i la reestruc·turació de l’Estat i la crisi de les empreses privades nacionals, que es van haver de reestructurar davant la competència internacional i la deslocalització de les filials de multinacionals ubicades a Espanya. Amb la globalització alguns sec·tors de l’economia que estaven protegits van ser severament colpejats. L’aflu·ència de nous capitals de procedència externa va fer proliferar les activitats financeres i especulatives, cosa que va apujar les taxes d’interès i va generar inflació. Les relacions laborals en les empreses privades grans i mitjanes de caràcter nacional o multinacional i les institucions públiques que estaven for·tament regulades van entrar en un procés de flexibilització laboral.

En aquest període, la petita empresa reapareix no des de la seva ineficàcia i marginalitat productiva en els marges de l’economia, sinó com a estratègia competitiva altament eficient per al capital. La producció capitalista quan ne·cessita ser altament competitiva es concentra en economies d’escala, però es desconcentra i es dispersa quan el mercat descarta la producció en massa i la personalització del producte es torna un avantatge comparatiu. Així, les grans i mitjanes empreses tendeixen a fragmentar·se i aplanar·se per reduir costos, però ho fan en detriment del treballador. L’empetitiment de les estructures productives mostra un empitjorament de les seves condicions de treball i una creixent dificultat per a la seva defensa col·lectiva (Prieto, 1994). En l’àmbit macroeconòmic també explica la persistència de l’ocupació informal. Ja en dècades anteriors, la forta presència de microempreses ha possibilitat que les relacions laborals entre treballadors i empresaris estiguessin marcades per l’arbitrarietat i el personalisme; emparades per un Estat permissiu amb l’abús

76


de les pràctiques empresarials respecte del treballador i procliu a donar suport a l’acumulació del capital (Recio, 1997).

Sectorialment, l’estructura del mercat de treball es terciaritza en comerç, construcció i turisme. D’acord amb el baix nivell de tecnificació que requereixen aquests serveis i amb la utilització intensiva de mà d’obra, amb reducció dels nivells de productivitat, el mercat de treball espanyol se segmenta. Aquesta segmentació té lloc en funció de la contractació laboral que defineix les condi·cions d’ocupació i treball. Es redueix el segment de mercat de treball primari i s’augmenta el segment secundari amb la presència del treball temporal, que ofereix poca estabilitat, salaris baixos i poca protecció social.

La temporalitat laboral com a estratègia empresarial es comença a gestar el 1980 quan es promulga l’Estatut dels treballadors i es crea un nou marc de relacions laborals a Espanya caracteritzades per una «línia de regulació flexibilitzadora» (Ruesga, 2002), però sense desenvolupar polítiques orienta·des a promoure la productivitat empresarial com a estratègia fonamental de competitivitat. Es legitima l’ocupació temporal i la desregularització laboral com a mesures necessàries per impulsar la generació d’ocupació, amb serioses conseqüències socials ja que dificulten la formació laboral, impedeixen crear corbes d’experiència en els treballadors i bombardegen el clima de cooperació laboral que requereix l’elaboració de béns i serveis complexos i d’alta qualitat. «La destrucció de drets laborals afavoreix les activitats empresarials més de·predadores, fet que mostra l’elevat índex d’accidents i malalties laborals, i po·tencia una visió de l’economia centrada en els resultats a curt termini» (Recio, 1997: 277). La flexibilitat laboral aboca els treballadors a la precarietat.

La institucionalització del mercat de treball temporal14 com a element es·tructural del mercat de treball espanyol crea una cultura de la temporalitat.15 La temporalitat a Espanya es presenta en dues etapes (Toharia, 2005): una etapa inicial del 1980 al 1994, com a període de creixement econòmic i d’aprenentatge de l’ús de contractes temporals, i del 1995 al 200416 com a estat estacionari. En el primer període es presenta la reforma de l’Estatut dels

14. La contractació temporal d’un treballador representa per a una empresa menys costos salari·als, cap cost d’acomiadament, menys gestió de mà d’obra i baix poder de negociació a l’empresa, sense que s’alteri la productivitat.15. Espanya ocupa l’últim lloc de l’índex de treball decent en països industrialitzats (Ghai, 2003).16. Data en què es tanquen les dades d’anàlisi al llibre.

77


treballadors, el 1984, per crear «el model espanyol de flexibilitat en el marge», amb una estructura econòmica dualitzada amb ocupacions que tenen llocs de treball estables i llocs de treball temporals (Toharia, 2005). En la primera etapa hi ha un ús indiscriminat de contractes temporals sense causa i s’instaura la pràctica de tenir plantilles inestables per ajustar les necessitats de mà d’obra quan arribin períodes de crisi econòmica. Aquest model tendeix a estabilitzar·se amb el temps, amb una mitjana del 30% de la mà d’obra assalariada amb contracte temporal. A la segona etapa de la temporalitat, el Govern espanyol emet normatives per retallar les modalitats de contractes temporals, però és una mesura infructuosa ja que els contractes temporals continuen creixent o es desplacen a les empreses de treball temporal (ETT). Així, la temporalitat es torna una pràctica empresarial quotidiana, el descens de la qual no es basa només en noves lleis que la limitin, sinó en el canvi de mentalitat empresarial. Aquesta cultura de la temporalitat també es reflectirà en el paper que tindrà la mà d’obra immigrant més endavant. «La informació suggereix que els immi·grants es troben lleugerament sobrerepresentats dins la categoria de contracte temporal» (Carrasco et al., 2004: 242).

L’ocupació irregular,17 que ha persistit els últims quaranta anys com un element estructural del mercat de treball, es revitalitza consolidant·se com un tercer segment de mercat de treball, situació que es presenta en altres països desenvolupats i, encara que no hi ha xifres exactes de la seva magnitud, les estadístiques indiquen que a Espanya el 23,4% del PIB oficial correspon a l’economia submergida (Ferraro et al., 2002), mentre que altres autors afirmen que l’ocupació informal pot representar el 18% de la població ocupada. Els investigadors suggereixen que la incorporació a la Unió Econòmica i Monetària el 1999 pot haver implicat un increment de l’ocupació irregular, ja que la com·petitivitat espanyola i catalana, en fonamentar·se en una estratègia de costos i baixos preus (especialment en costos laborals), es pot haver vist amenaçada, la qual cosa hauria afavorit un augment de l’ocupació irregular.

17. L’ocupació irregular o ocupació informal «es defineix com la vulneració de les normes en ma·tèria de Seguretat Social (treballadors que no estan donats d’alta o que cotitzen en un règim que no els correspon), per l’allunyament de la legislació laboral i els convenis col·lectius (irregularitats en el contracte de treball, inobservança de normes legals o negociades en conveni referides a jor·nada, salut laboral o salari) i/o per l’incompliment de certes obligacions fiscals relacionades amb l’activitat laboral» (Banyuls et al., 2002).

78


La crisi de competitivitat es reflecteix en la destrucció de l’ocupació, que ha estat el problema més notori segons l’opinió pública.18 La desocupació ha tingut una persistència durant els últims vint·i·cinc anys que la ubicava als primers llocs dels països de la Unió Europea (Recio, 1997), i fins al 2005 les seves taxes no van aconseguir arribar a un dígit, amb l’agreujant de tenir més desocupació juvenil, femenina i de llarga durada. La desocupació es manifesta de manera important amb una taxa de desocupació juvenil que retarda la inser·ció dels joves al mercat de treball, unes taxes de desocupació femenina molt més altes que les masculines, en què es mostra fins i tot una discriminació laboral cap a les dones, i, finalment, la presència d’atur de llarga durada, espe·cialment en èpoques de baix creixement econòmic. La desocupació també pre·senta diferències importants segons els nivells de formació dels treballadors, ja que els treballadors qualificats amb estudis universitaris tenen una taxa d’atur més baixa, mentre que els treballadors amb un nivell d’estudis mitjans tenen una taxa més alta. Els treballadors no qualificats o amb nivells d’estudis baixos presenten taxes mitjanes d’atur (Palacio i Alvarez, 2004; Ruesga et al., 2002). «Aquestes contradiccions indiquen l’existència de problemes de desajustament entre les necessitats de qualificació del sistema productiu i el nivell educatiu de l’oferta de treball» (Palacio i Álvarez 2004: 168).

Per tant, l’estructura productiva i el creixement econòmic espanyol han depès d’activitats productives nacionals de baixa tecnificació, amb un sector industrial incapaç de captar tota la mà d’obra que va ser desplaçada de les ocu·pacions rurals i de la incorporació de la dona al mercat de treball; un sistema d’estructures productives petites i ineficients, amb baixa tecnologia, pràctiques laborals poc solidàries i baixa inversió de capital, inerme per competir interna·cionalment; una estructura productiva amb forta dependència laboral d’empre·ses multinacionals, que van tancar les seves plantes de producció a Espanya quan hi va haver perspectives en altres llocs d’obtenir mà d’obra més barata i dòcil. Per finalitzar, existeix una classe empresarial evasiva laboralment, que va centrar els seus esforços en la recerca de competitivitat internacional, amb l’es·tratègia de disminució de costos laborals, a través de pràctiques empresarials de gestió de mà d’obra precària, que va traslladar als treballadors el risc de la inversió i la inestabilitat del mercat de béns i serveis flexibilitzant les relacions laborals. Les pràctiques de gestió de mà d’obra van contribuir a la persistència de l’ocupació informal i l’economia submergida en sectors econòmics que no

18. Per als ciutadans continua sent el primer problema del país, segons dades del Baròmetre d’opinió del CIS (abril del 2006).

79


podien fer front a la competència ferotge i que, per tant, estaven condemnats a desaparèixer en una economia globalitzada.19

Un altre element característic del mercat de treball espanyol és el comporta·ment heterogeni dels mercats de treball regionals. Segons dades de l’IDESCAT, Catalunya té una taxa d’activitat més gran (el 61,9%) que la mitjana nacional, amb una taxa d’ocupació (el 57,6%) igualment més alta també que la mit·jana nacional i taxes de desocupació més baixes (el 7,0%), fet que crea una dinàmica d’ocupació important (IDESCAT, 2006) a la regió perquè el ritme de creixement econòmic de Catalunya ha estat més gran que l’espanyol en la dècada de 1985·1995: «El PIB català experimenta un creixement del 3,3% anual acumulatiu, superior al d’Espanya (el 3,1%) i al de la Unió Europea. Així mateix, el ritme d’augment de l’ocupació a Catalunya (l’1,3% anual acu·mulatiu) és el més gran d’Espanya i de la Unió Europea» (Novella, 2004: 11). En augmentar el creixement econòmic, la taxa de productivitat de la regió també s’incrementa; tanmateix, en el quinquenni del 1995 al 2000 creix més ràpidament la taxa d’ocupació, amb una alta rotació de contractes temporals i, per tant, hi ha un descens de la productivitat del treball, especialment en la indústria manufacturera, fet que afecta la competitivitat de l’economia ca·talana, especialment perquè l’estructura productiva continua tenint una forta activitat industrial. Els anys posteriors al 2000, l’economia catalana perd un nivell relatiu de productivitat de manera més intensa que la Unió Europea i Espanya (molt més que Madrid), especialment als sectors de la construcció i els serveis. En el cas de Barcelona, el comportament del mercat de treball local és gairebé similar a l’autonòmic, ja que presenta una taxa d’activitat lleugera·ment més alta (el 62,2%), amb una taxa d’atur (el 7,0%) igual que Catalunya el març del 2006.

1.3. Immigració laboral a Espanya

Espanya, que anteriorment s’havia consolidat com a país d’emigració, a la dècada dels vuitanta comença visiblement a presentar el procés invers: ser receptora d’immigrants (Col·lectiu IOE, 1989). La immigració té lloc, en pri·mera instància, amb l’arribada de les plantes de producció de multinacionals, que genera un flux migratori de treballadors altament especialitzats, executius i professionals de mercats especialitzats. És un flux migratori d’elit provinent

19. Per tant, l’evolució de l’estructura productiva espanyola ha marcat la naturalesa i la dinàmica del mercat de treball, que es caracteritza per una alta volatilitat de l’ocupació (Toharia, 2005).

80


de països desenvolupats (Recio, 1997). També és significatiu el nombre de persones immigrants que vénen de països desenvolupats i que fan d’Espanya un lloc de retir per gaudir de la seva jubilació.

Posteriorment, comencen a arribar immigrants extracomunitaris procedents de països pobres per ocupar llocs de treball de baixa qualificació ubicats en segments secundaris, i s’observa una tendència a aglutinar ocupacions per gènere i nacionalitat. Algunes d’aquestes persones ocupen vetes marginals; d’altres, que accedeixen a ocupacions de baixa qualificació, se sumen a la competència amb els treballadors nacionals, fet que reforça les pràctiques em·presarials de degradació de condicions d’ocupació i treball per als immigrants (Recio, 1999).

I és a partir de l’arribada de persones immigrants procedents de països pobres que la immigració comença a ser considerada un dels principals pro·blemes de la societat espanyola, com si l’amenaça d’una invasió s’hagués fet realitat, especialment perquè després desapareixen de les estadístiques oficials els comunitaris. No obstant això, els investigadors de la immigració a Espanya coincideixen a demostrar que les xifres de persones estrangeres, encara que actualment no són menyspreables, es continuen situant entre les més baixes de la Unió Europea, ja que no representen ni el 5% del total de la població; són xifres relativament més baixes en comparació amb altres països de la Unió Europea com ara Alemanya, França i Anglaterra, que fa més de tres dècades que acullen fluxos migratoris. Malgrat les taxes baixes i també a causa de la rapidesa del procés, Espanya viu la immigració com un problema públic prioritari, més important que la drogoaddicció, la precarietat de l’ocupació, les dificultats econòmiques i l’habitatge, entre d’altres. Situació que s’agreuja o s’atenua en els períodes de regularització de treballadors sense que s’hagi alterat sobtadament el ritme de creixement migratori. Al gràfic 1.7 s’observen les fluctuacions de les opinions de la ciutadania espanyola enquestada pel CIS. Val la pena destacar que el fenomen migratori ha tingut un paper polític important.

81


Gràfic 1.7. La immigració com a problema públic

Font: Baròmetre social, CIS, 2003·2005, www.cis.es.

Amb l’alarma social aparentment n’hi ha més, d’immigració; per exemple, es parla de la immigració del sud com a països del Tercer Món i, d’altra banda, de la immigració del nord per referir·se als països membres de la Unió Europea. Tanmateix, els estudis i les estadístiques oficials revelen que en el col·lectiu europeu no tenen la mateixa situació laboral un britànic i un portuguès. Tampoc no són iguals els africans de l’Àfrica subsahariana i els del Magrib. En el cas dels llatinoamericans, no és el mateix un equatorià que un argentí, però fins i tot quan es parla d’un col·lectiu nacional no és igual un assalariat que un tre·ballador autònom, i encara que s’elaborin acurades tipologies dels col·lectius d’immigrants no es pot oblidar que qualsevol classificació tendeix a generalitzar una realitat heterogènia.

1.3.1. Fluxos migratoris demogràfics

Però, realment es pot tipificar la migració com un procés accelerat? Izquier·do (1996) identifica quatre fases en el creixement de la immigració a Espanya. La primera onada es presenta entre el 1960 i el 1970 i gairebé es triplica el nombre de persones immigrants de 60.000 a 150.000. Són els immigrants comunitaris procedents de països rics que vénen a envellir a Espanya i execu·tius de multinacionals. La segona onada té lloc a la dècada dels setanta i la immigració roman en estat latent amb una mica d’increment (25.000 persones més). La tercera onada va des del 1980 fins al 1985, en què es produeix una

82


acceleració del flux migratori i s’arriba en cinc anys a la xifra aproximada de 250.000 persones immigrants. Finalment, la quarta onada es produeix amb els quatre processos de regularització. Aquesta onada es presenta des del 1997 fins al 2003 i és més forta ja que la immigració gairebé es triplica respecte a períodes anteriors, amb un increment anual superior al 20% en el període 2000·2003 a causa de l’efecte de les regularitzacions.

A partir de les dades recollides als anuaris estadístics d’immigració publi·cats pel MTAS sobre les persones estrangeres amb residència,20 el gràfic 1.8 mostra que el flux migratori de residents estrangers amb targeta o autorització de targeta ha tingut en una primera fase un creixement lent i sostingut des del 1975 fins al 1995, amb pujades i baixades lleus; no obstant això, és a partir del 1996 quan el fluxmigratori presenta una escalada contundent que fa que, en el lapse de nou anys, la xifra de persones estrangeres es quadrupliqui. És important destacar que aquest flux migratori representa gairebé totes les perso·nes estrangeres, i que els treballadors ocupats són un subconjunt d’aquestes. També hi ha els estudiants i els familiars d’immigrants, entre d’altres. Cal recordar que en les xifres de desembre del 2005, les persones immigrants procedents del continent europeu tenen una proporció de població gairebé igual que les llatinoamericanes, ja que els residents europeus (incloent·hi els no comunitaris) representen el 32,8% del total d’estrangers amb targeta, men·tre que el col·lectiu més nombrós és el llatinoamericà, amb el 36%. En el cas de Catalunya (gràfic 4.7), s’observa que el flux migratori puja sempre en proporció lleugerament més alta que el flux agregat nacional, però a partir del 2000 la bretxa es fa molt més àmplia. Cal observar que aquest increment del creixement del flux migratori superior a la mitjana del país pot estar relacionat amb les taxes d’ocupació més altes i les taxes de desocupació més baixes de Catalunya respecte del conjunt d’Espanya.

20. Això significa que les dades no reflecteixen la xifra fosca dels treballadors sense permís de residència o treball i la invisibilitat estadística dels comunitaris.

83


Gràfic 1.8. Col·lectiu estranger amb targeta a Espanya i Catalunya 1975-2005

ANYS ESPANYA CATALUNYA ANYS ESPANYA CATALUNYA

1975 165.289 36.207 1990 407.647 65.990

1976 157.973 37.558 1991 360.655 60.800

1977 161.451 38.400 1992 402.350 72.291

1978 158.349 36.848 1993 484.342 86.758

1979 173.043 37.640 1994 461.364 83.296

1980 182.045 38.656 1995 499.772 106.809

1981 197.942 39.640 1996 538.981 114.264

1982 200.911 39.143 1997 609.813 124.550

1983 210.350 40.143 1998 719.647 148.803

1984 226.470 42.650 1999 801.329 183.736

1985 241.971 45.246 2000 895.720 214.996

1986 293.208 51.934 2001 1.109.060 280.167

1987 334.936 59.362 2002 1.324.001 328.461

1988 360.032 58.582 2003 1.647.011 383.938

1989 398.147 63.542 2004 1.977.291 462.046

2005 2.738.932 603.636

Font: Anuari de migracions 2000·2004 i Butlletí estadístic d’estrangeria i immigració, MTAS, 2005.

84


A partir d’aquesta escalada migratòria dels últims vuit anys, la taula 1.9 mostra el creixement del percentatge de població estrangera en relació amb la població nacional per a Espanya i Catalunya. S’hi pot observar que, el 1986, el percentatge era menys de l’1%, el 1998 havia pujat a l’1,6% i el 2001 arribava al 3,3%. El 2003 aquest percentatge s’havia duplicat fins al 6,2% i assolia el 8,5% el 2005. Per tant, l’evidència estadística demostra que efectivament la presència del col·lectiu estranger augmenta gairebé a un ritme geomètric, un nivell de creixement que no té la població nacional, i que la immigració a Catalunya creix més ràpidament que a tot Espanya. Així, s’observa que el 1986 el percentatge d’immigració a Espanya i a Catalunya era igual, però a la dècada dels noranta comença a tenir lloc un creixement més ràpid a Catalunya, ja que el 1998 tenia el 2% de població estrangera. El 2001 aquesta població s’havia duplicat. El 2003 ja s’havia triplicat i l’any 2005, mentre que a tot el territori espanyol hi ha el 8,5% d’estrangers, Catalunya té l’11,4% de població estrangera.

Taula 1.9. Percentatge de persones estrangeres sobre la població total

ZONA 1986 1992 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005

ESPANYA 0,8 1,0 1,6 1,9 2,3 3,3 4,7 6,2 7,0 8,5

CATALUNYA 0,9 1,2 2,0 2,3 2,9 4,0 5,9 8,1 9,4 11,4

Font: INE, Padró municipal 2006.

El creixement migratori espanyol s’ha accelerat vertiginosament en l’última dècada, com un indicador clar que Espanya és un país en procés de transforma·ció global i que grans canvis s’acosten, ja que no solament serà multicultural sinó també pluriètnic. Es destaca la importància del fenomen migratori en l’es·devenir dels països i les ciutats globals, així que els investigadors estan d’acord que la immigració ha de ser vista com un fenomen positiu i no com una ame·naça d’invasió. Portes afirma que existeix «una posició alternativa que ressalta les contribucions fonamentals de la immigració per mantenir el dinamisme social i econòmic en els medis urbans, creant noves oportunitats d’ocupació i fent la vida ciutadana més diversa i cosmopolita. Les ciutats habitades per una població rica però en procés d’envelliment s’estanquen. Poden ser llocs segurs i plàcids, però també manquen de la vitalitat i el sentit d’innovació de les àrees que són receptores de fluxos migratoris» (2001: 124).

85


La immigració irregular és potser el tema més amenaçador per a la població espanyola i del qual se sap molt poca cosa. No hi ha estimacions certes perquè usualment les fonts de dades per mesurar·les són els padrons municipals; tan·mateix, s’ha vist que, en acarar les altes dels padrons i de residència prenent la diferència com a magnitud d’irregularitat en la població immigrant, els resul·tats són inexactes, ja que molts immigrants es donaven d’alta en els municipis a mesura que es mobilitzaven geogràficament, però no es donaven de baixa on vivien abans. Una mesura més ajustada a la realitat pot ser la utilització de les xifres del cens de població. Al gràfic 1.10 s’observa que les dades de població censada pugen més ràpidament que la corba de les persones residents, i el 2001 hi ha un desfasament de la població immigrant equivalent al 28,4%. Així, es podria suposar que el 2001, de cada deu immigrants a Espanya, 2,8 estaven en situació d’irregularitat al país.

Gràfic 1.10. Col·lectiu estranger a Espanya 2001

Font: Anuari estadístic d’Espanya 1996·2000, MTAS. Cens de població 2001, INE.

1.3.2. Mercat de treball immigrant

La immigració laboral a Espanya és l’objectiu central dels fluxos migratoris actuals. Els estrangers que venien a la recerca d’asil i protecció per a pen·sadors d’avantguarda van quedar endarrerits estadísticament, igual que les persones grans que volien instal·lar·se sota la resplendor del sol mediterra·ni. La immigració laboral és la causa fonamental dels desplaçaments de les

86


persones estrangeres cap a Espanya, mobilitat que, a més d’obeir a causes macroestructurals del capitalisme gestades des de segles enrere quan Espanya era un imperi i de causes conjunturals dels processos de globalització, obeeix a altres causes de caràcter nacional i local que dinamitzen la immigració. Per tant, la immigració laboral és un fenomen social multicausal que es relaciona amb factors demogràfics com ara l’envelliment de la població autòctona, sumat a les baixes taxes de natalitat i de mortalitat a Espanya. També és important el paper que ha tingut la transformació del sistema educatiu espanyol, que ha elevat els nivells educatius de la població autòctona, especialment per aug·mentar l’accés a l’educació superior de primer i tercer cicle. Tanmateix, la causa de més pes en la immigració laboral rau en la naturalesa de l’estructura productiva espanyola i el seu particular mercat de treball. Així, un element fonamental per a l’acceleració del moviment migratori rau en la contradicció existent entre el capital humà nacional i la proliferació d’ocupacions de baixa qualificació sense projecció de mobilitat ascendent. D’aquesta contradicció es desprèn una negativa dels treballadors nacionals a ocupar aquests llocs de treball de remuneració i prestigi social baixos. Un altre factor que ha incentivat fortament la immigració laboral és la institucionalització de les pràctiques de gestió de mà d’obra depredadora dels empresaris, que vinculen els treballa·dors immigrants en condicions d’ocupació i treball que no podrien oferir a un treballador nacional.

Els treballadors immigrants han representat per a l’empresariat un perma·nent exèrcit de reserva amb drets restringits, que permeten dur a terme, sense resistència, pràctiques precàries d’ocupació. Així, la presència de mà d’obra immigrant ha alimentat en alguns ocupadors noves·velles regles de joc en la vinculació de treballadors de forma més degradada en empreses amb baixa responsabilitat social i poc compromís amb la dignitat humana. Per concloure, el creixement accelerat de la immigració laboral també té a veure amb el «vigor de les activitats productives, les regularitzacions d’indocumentats, la dinàmica i la propaganda dels contingents laborals amb acords bilaterals i els titubejos i la falta de consistència i de principis de la legislació espanyola» (Carrasco i Izquierdo, 2005: 93).

En fer una retrospectiva de les investigacions recents sobre immigració laboral a Espanya, es troba una tendència en una part dels estudis sobre im·migració a mostrar abundants dades estadístiques presentant·les de forma ex·clusivament descriptiva, però que no aconsegueixen aprofundir en relacions de

87


multicausalitat i contextualització del fenomen migratori; per això, s’aborden superficialment alguns interrogants que hi ha a Espanya sobre les causes, el rol i les conseqüències de la immigració en el mercat de treball com, per exemple: Per què, malgrat l’evident rebuig de la immigració, cada vegada més es recorre a la mà d’obra immigrant? Quant ha influït la presència de la força laboral immigrant en la precarietat laboral? Com estan influint les persones immigrants a fer més vulnerables les formes d’organització col·lectiva dels treballadors nadius?

Com a entorn general, Espanya als anys vuitanta mostrava una recepció “favorable” a la immigració perquè continuava amb un creixement econòmic capaç d’absorbir immigrants tècnics i professionals en el segment primari su·perior i inferior. Però al final dels anys vuitanta i fins a la meitat dels noranta es presenta un context de recepció “negatiu” en el mercat de treball per a la persona immigrant a causa de la desacceleració del creixement i l’increment de l’atur. Encara que la mà d’obra immigrant no és exclosa, acaba confinada en el segment secundari en llocs de molt baixa qualificació o sense qualificació (Herranz, 1998).

A Espanya es poden trobar dos tipus de context de recepció en el mercat de treball per a la persona immigrant, fins i tot si no és comunitària. En el cas llati·noamericà, en què hi ha fortes arrels culturals per una història de colonialisme, llengua, religió, mestissatge, etc., en la dècada dels vuitanta, l’immigrant lla·tinoamericà es caracteritza per una forta reciprocitat per l’emigració espanyola en els temps del franquisme, ja que les zones on hi va haver més migració van ser zones que havien rebut espanyols, com ara l’Argentina, o situacions de privilegi per compartir la doble nacionalitat com en el cas del Perú. Carrasco i Izquierdo (2005) afirmen que el 2003 hi va haver el 9% d’espanyols que van arribar de fora i es van donar d’alta en un municipi espanyol. Eren retornats i fills d’immigrants, principalment procedents de països llatinoamericans. Els immigrants llatinoamericans dels anys vuitanta van ser representativament sectors il·lustrats que fugien de les dictadures militars i de zones urbanes. En aquesta època, el context d’acollida va ser favorable.

Posteriorment comença la immigració laboral amb col·lectius de baixa for·mació, alguns procedents de l’àrea rural, que es va inserir en treballs no qua·lificats com el servei domèstic. En el segment secundari del mercat de treball s’insereixen els treballadors immigrants sud·americans, però en el rang més

88


baix, de tal manera que els immigrants s’enfronten a una forma més severa de marginació social. Així, el mercat de treball es fa hostil a la immigració. Tot immigrant s’aborda a través de la lògica del prejudici, i es valoren els treba·lladors en funció de la seva ètnia, situació que s’ha presentat en altres zones (Braverman, 1993; Piore, 1979; Sabel, 1983). Al final dels anys noranta, amb el col·lapse de les economies llatinoamericanes, producte de múltiples factors, té lloc una altra forta onada immigratòria, amb treballadors pauperitzats de classe mitjana i baixa, que busquen mobilitat ascendent, però que trobaran moltes traves per a la seva inserció laboral en el nivell que els correspon. Molts d’aquests immigrants, mirant de recuperar la seva antiga posició de classe al país d’origen, es fan treballadors autònoms en petits negocis o empreses de la “subeconomia ètnica”, igual que ho fan altres països d’immigració (Malgesini i Giménez, 1997:113).

Per estudiar el fenomen de la immigració en el mercat de treball espanyol presentarem un panorama actual dels indicadors més importants del mercat de treball. Espanya, en el primer trimestre del 2006 (taula 1.11), té una població activa total de 21,3 milions de persones, equivalent a una proporció del 57,9% de la població de més de 16 anys, que és una de les taxes més baixes de la Unió Europea.21 D’aquest grup, 19,4 milions constitueixen la població ocupa·da, amb el 9,1% de població activa aturada, que és també una de les taxes més altes de la Unió Europea.22 La població estrangera o immigrant a Espanya en aquest mateix trimestre del 2006 té una població activa de 2,6 milions, i representa una taxa d’activitat del 76,3%, gairebé el 20% més alta que la dels treballadors nacionals. La població ocupada immigrant en el mercat de treball

21. Per a Palacio i Álvarez (2004), les tendències bàsiques del mercat de treball espanyol s’han caracteritzat per mantenir una taxa d’activitat femenina molt baixa en relació amb altres països de la UE, fet que redueix les taxes d’ocupació i l’ingrés per càpita en relació amb la UE.22. Les estadístiques oficials sobre el mercat de treball han estat qüestionades, ja que obeeixen a criteris convencionals que de vegades no reflecteixen la realitat. En el cas de la taxa de desocupa·ció, Prieto afirmava el 1994 que «En la nostra EPA la situació bàsica d’ocupació de cada persona es defineix a partir de dos paràmetres temporals: la setmana de referència, que és l’anterior a aquella en què la unitat familiar és entrevistada, i el fet d’haver treballat o no almenys una hora al llarg d’aquesta. En cas que la persona en qüestió hagi treballat almenys aquella hora, es considera que es troba en situació d’ocupació. Més enllà de l’estranyesa que pugui provocar en molta gent el fet que s’hagi optat per uns requisits tan laxos i de les raons que hagin portat els estadígrafs a fer·ho, cal reconèixer que es tracta una opció definitòria possible» (Prieto, 1994b: 2). No obstant això, alguns investigadors consideren que aquesta mesura era inadequada perquè presentava una tendència a infravalorar la població amb ocupació i sobreestimar la població aturada (Palacio i Alvarez, 2004). Aquests paràmetres van ser modificats el 2001 per adaptar·los a la nova normativa comunitària (Reglament CE 1897/2000, de 7 de setembre del 2000), i hi va haver un descens de la taxa de desocupació.

89


espanyol és de 2,3 milions, amb una taxa d’atur del 12,3%. És important ob·servar que aquesta taxa és proporcionalment el 3,2% més alta que la dels tre·balladors nacionals; tanmateix, usualment en els estudis sobre persones immi·grants es remarca insistentment que aquests col·lectius presenten taxes d’atur més altes que els treballadors nacionals, però obliden contextualitzar aquesta informació. Tal com afirmen diversos autors, el col·lectiu immigrant té un nivell de desocupació més alt que el col·lectiu nacional (Izquierdo i Martínez, 2004), però a la taula 1.11 s’observa que els immigrants tenen una taxa d’activitat més elevada (el 18,4% més) que els treballadors nacionals. En aquest mateix sentit, el col·lectiu immigrant presenta una taxa proporcionalment més baixa d’inactivitat que el col·lectiu nacional (el 23,7% per als immigrants i el 42,0% per als nacionals); per tant, es podria argumentar que les persones immigrants vénen efectivament a treballar i a desenvolupar activitats productives al país i, en tenir més activitat i ocupació i menys inactivitat, tenen un percentatge d’atur més elevat.

Taula 1.11. Estadístiques del mercat de treball espanyol 2006

Xifres en milers NACIONALS* ESTRANGERS*

Població + 16 anys 36.800,3 3.438,2

Activa 21.335,9 2.622,7

Ocupada 19.400,1 2.299,4

Aturada 1.935,8 323,3

Inactiva 15.464,4 815,5

Taxa d’activitat 57,9% 76,3%

Taxa d’ocupació 90,9% 87,7%

Taxa d’atur 9,1% 12,3%

Taxa d’inactivitat 42,0% 23,7%

Font: INE. Enquesta de població activa (EPA), març del 2006.

Encara que no hi ha estadístiques sobre el mercat de treball català per al col·lectiu estranger l’any 2006, la taula 1.12 presenta la mitjana de les dades de l’any 2005 a Catalunya, en què s’observa que els immigrants participen activament del mercat de treball tal com es va evidenciar en el cas del territori espanyol. Per això, la taxa d’inactivitat és més baixa en els immigrants (el 24,9%), mentre que en la població autòctona és gairebé del 40,4%, i repre·senta el 7,9% de les persones inactives en el mercat de treball. Així mateix, la taxa d’activitat del col·lectiu estranger és més alta que la del nacional (el

90


59,5% per als nacionals i el 75,0% per als estrangers) i els estrangers repre·senten el 16,1% de les persones actives; no obstant això, la taxa d’ocupació dels treballadors catalans és més alta (el 94,1% per als catalans i el 86,7% per als immigrants), amb una proporció de persones estrangeres del 14,9%, i la taxa de desocupació dels immigrants és gairebé el doble (el 13,3%) que la dels treballadors nacionals a Catalunya (el 5,9%), i representen el 36,2% de les persones aturades. Cal destacar que a Catalunya, igual que a tot Espanya, els immigrants tenen una taxa d’activitat més alta i una taxa d’inactivitat més baixa. En comparar els indicadors del mercat de treball català pel que fa al col·lectiu estranger amb els del territori nacional, s’observa que la taxa d’ocupació és lleugerament més baixa que la mitjana nacional i la taxa de desocupació és una mica més alta, encara que per als treballadors autòctons es comporta de forma inversa: Catalunya té una taxa d’ocupació més alta i una taxa d’atur més baixa que la mitjana nacional pel que fa als treballadors autòctons.

Taula 1.12. Estadístiques del mercat de treball català 2005

Xifres en milers NACIONALS* ESTRANGERS* % EST./NAC.

Població + 16 anys 5.118,1 654,7 12,8%

Activa 3.045,8 491,2 16,1%

Ocupada 2.865,2 425,9 14,9%

Aturada 180,6 65,3 36,2%

Inactiva 2.072,2 163,5 7,9%

Taxa d’activitat 59,5% 75,0% ··

Taxa d’ocupació 94,1% 86,7% ··

Taxa d’atur 5,9% 13,3% ··

Taxa d’inactivitat 40,49% 24,97% ··

Font: IDESCAT, Enquesta de població activa (EPA), 2005.

Les altes a la Seguretat Social són les estadístiques oficials que ofereixen una informació més bona per analitzar la immigració laboral a Espanya. Les dades que dóna la Seguretat Social tenen la limitació de ser com un iceberg amb una part visible del fenomen, però en què roman oculta una altra significa·tivament important que correspon a l’ocupació informal o a la mal anomenada economia submergida. El juliol del 2005, els treballadors estrangers ocupats representen aproximadament el 8,3% de les persones ocupades a Espanya

91


(MTAS, 2005). Al gràfic 1.13 s’observa que la immigració laboral té una forta presència de treballadors llatinoamericans ja que, de cada deu treballadors im·migrants, tres són llatinoamericans, dos africans, dos comunitaris i els restants es distribueixen entre Europa de l’Est i Àsia.

Gràfic 1.13. Persones estrangeres amb alta a la seguretat social per continents

Font: Butlletí estadístic d’estrangeria i immigració, MTAS, juliol 2005.

La immigració laboral té una participació femenina més baixa en l’ocupació (de forma regular) que la dels homes. La participació de la dona immigrant (gràfic 1.14) és del 40% per a la mitjana dels treballadors estrangers donats d’alta a la Seguretat Social. La taxa de participació femenina més baixa és la de les dones africanes (16,7%) i la més alta és la de la població d’origen lla·tinoamericà (51,8%).23 Tanmateix, seria convenient reconsiderar aquesta xifra global a Espanya per la significativa participació de la dona immigrant en els serveis personals, caracteritzats per la informalitat que hi ha en les seves rela·cions laborals i la dificultat que té aquest sector per ser controlat per l’Estat, a causa de l’atomització de les activitats i perquè es duen a terme en l’àmbit domèstic.

23. Importants investigacions han revelat que la migració llatinoamericana cap als països del nord (Amèrica del Nord i/o Europa) tendeix a ser feminitzada (Zlotnik, 1998). Per al cas espanyol, aquesta feminització de la migració en què la dona és líder en el projecte migratori familiar i no agrupada pel cònjuge es reflecteix també en la inserció laboral (Parella, Herranz i Escrivà, 2000).

92


La mitjana d’edat de les persones estrangeres se situa en els 35 anys; la població nord·americana té la mitjana d’edat més alta (40 anys) mentre que els africans i els europeus no comunitaris tenen les mitjanes més baixes (34 anys).

Gràfic 1.14. Treballadors estrangers segons el gènere i la mitjana d’edat

Continent % Homes % Dones Mitjana d’edat

Total estrangers 60,5 39,5 35

UE 61,7 38,3 37

Resta d’Europa 55,8 44,2 34

Àfrica 83,3 16,7 34

Iberoamèrica 48,2 51,8 35

Nord·Amèrica 55,7 44,3 41

Àsia 68,9 31,1 35

Oceania 70,8 29,3 37

Apàtrides/nc 75,5 24,6 40


Els treballadors estrangers majoritàriament són treballadors assalariats, mentre que els autònoms o treballadors independents són el 13% (gràfic 1.15). Els treballadors nord·americans i europeus comunitaris (28% i 25%, respecti·vament) tenen el percentatge d’autonomia laboral més elevat, mentre que els africans i els llatinoamericans tenen els percentatges més baixos de treball per compte propi (el 5,9% i el 9,4%, respectivament), seguits pels treballadors de la resta d’Europa (el 10,1%), fet que evidencia les diferències d’accés al capital entre els treballadors estrangers de països amb més renda per càpita i països de menys renda.

Cal destacar la importància que té la variable de dependència laboral per

93


definir el lloc i les condicions de la inserció laboral de la persona estrangera, ja que els treballadors per compte propi presenten nivells d’autorealització més alts en fer de la seva autonomia laboral un projecte de vida, escapant de l’abús i l’arbitrarietat dels ocupadors quan es troben en la condició de personal assalariat.

Gràfic 1.15. Treballadors estrangers segons la dependència laboral

Continent TotalPer compte d’altri

Per compte propi% Per compte d’altri

% Per compte propi

UE 309.511 232.118 77.393 75,0% 25,0%

Resta d’Europa 213.809 192.250 21.559 89,9% 10,1%

Àfrica 332.358 312.597 19.761 94,1% 5,9%

Iberoamèrica 626.426 567.843 58.583 90,6% 9,4%

Amèrica del nord 5.750 4.140 1.610 72,0% 28,0%

Àsia 98.575 78.672 19.903 79,8% 20,2%

Oceania 776 632 144 81,4% 18,6%

Apàtrides/nc 1.010 778 232 77,0% 23,0%


Els treballadors estrangers participen en l’economia (gràfic 1.16) vincu·lant·se sobretot al sector de la construcció (el 40%) i els serveis (el 39%), que n’acull gairebé el 80%, sectors el creixement dels quals es troba en gran manera influït per l’entorn local i no per la competència global internacional. Aquests sectors econòmics presenten nivells més baixos de condicions d’ocu·pació i treball i un grau més elevat de precarietat laboral. Contràriament al que s’exposa en els mitjans de comunicació, els treballadors del sector agrícola tenen els nivells més baixos d’alta a la Seguretat Social, que és només el 4% de la mà d’obra immigrant.

94


La indústria també té una baixa participació de treballadors estrangers (el 17%), situació contrària al paper que van tenir els immigrants als Estats Units i Europa occidental als anys setanta (Castles i Kosack, 1984; Harvey, 1998).

Gràfic 1.16. Treballadors estrangers segons el sector d’activitat


La variable contractació laboral mostra informació rellevant sobre les carac·terístiques de la immigració laboral a Espanya. La taula 1.17 demostra que hi ha un alt nivell de temporalitat entre els treballadors immigrants (Carrasco et al., 2004), ja que de cada deu treballadors assalariats, set són temporals. Les persones estrangeres que presenten el major nombre de contractes indefinits són els nord·americans (el 64,6%), conjuntament amb les de la Unió Europea, i mostren una mateixa connexió amb els nivells de dependència laboral ja que són els estrangers procedents de països desenvolupats els que tenen les taxes d’estabilitat més altes en l’ocupació, mentre que els estrangers de països pobres són els que presenten taxes més altes de temporalitat, com ara els del continent africà (el 75,8%), l’Europa no comunitària (el 74,4%), Oceania (el 73,5%) i l’Amèrica Llatina (el 70,1%). És interessant també afegir·hi el fet que els permisos de treball són persistentment temporals igual que els contractes de treball.

95


Gràfic 1.17. Treballadors estrangers segons el contracte

TOTAL ESTRANGERS

% TEMPORALS % INDEFINITS

67,5 32,5


Per finalitzar aquest esbós dels treballadors estrangers, observem que la si·tuació laboral podria portar a reforçar la tesi que, efectivament, els treballadors immigrants presenten un tipus de segmentació per procedència i majoritària·ment constitueixen una força de treball precària que encaixa en una estratègia de gestió empresarial de mà d’obra inestable, flexible, en part a causa de la naturalesa del treball que es fa en sectors d’activitat econòmica regits per l’estacionalitat i l’eventualitat.

Altres investigacions sobre mercat de treball coincideixen en el planteja·ment que a Espanya les ocupacions tendeixen a concentrar·se per continents: els treballadors de la Unió Europea i Amèrica del Nord tenen més participació en llocs de treball del segment primari superior i primari inferior, mentre que la resta de col·lectius no comunitaris oscil·len entre el primari inferior i el se·cundari. En el segment secundari també hi ha subdivisions que transcendeixen

96


no només l’escala salarial sinó també els sectors econòmics per continents, de tal manera que hi ha una tendència que l’Àfrica subsahariana es concentri en les activitats agrícoles, l’Àfrica del Magrib i l’Europa de l’Est en la construcció i els llatinoamericans en la prestació de serveis d’hoteleria i de proximitat com ara el servei domèstic i l’atenció de persones, entre d’altres. El col·lectiu no comunitari que sobretot es desplaça al segment primari inferior és el professi·onal universitari llatinoamericà.

Excloent·ne els treballadors comunitaris que no necessiten permís de tre·ball, les estadístiques de la immigració laboral demostren que el perfil de la immigració laboral a Espanya es caracteritza per un major pes del treball per compte propi en els immigrants que en els nacionals, una tendència en alguns col·lectius a la feminització de la mà d’obra i una població sobretot jove que té ocupacions en segments secundaris amb poca participació en la indústria.

En rol que té la força de treball immigrant en el mercat laboral i en l’es·tructura econòmica s’ha de continuar estudiant des d’una perspectiva crítica. Així ho afirma Izquierdo quan es refereix a les profundes contradiccions del fenomen migratori i al paper que ha assumit l’Estat en crear condicions estruc·turals per rebre les persones immigrants: «Espanya no és un país que faci de la immigració un eix de la seva política. No la utilitza per manca de joves, ni per falta de braços en actiu, ni de cervells per investigar i tampoc per necessitat de poblar les seves àrees més ermes» (1996: 231).

Encara que la població de Catalunya24 equival a menys del 20% de la po·blació total espanyola, la seva participació en la quota d’estrangers residents assoleix el 38% del total dels que hi ha a Espanya, i se situa en el primer lloc com la comunitat amb més persones estrangeres residents (603.636 persones immigrants), ocupant el lloc que abans corresponia a Madrid (556.952). El 68% d’aquesta immigració es concentra a Barcelona i la resta a Girona (el 14%), Tarragona (l’11%) i Lleida (el 7%), amb una taxa de població femeni·na del 43,7%. La població total de persones immigrants a Catalunya té una mitjana d’edat de 32 anys, la qual cosa fa que sigui una de les comunitats autònomes amb més població jove (MTAS, 2005).

24. Les dades sobre Catalunya provenen de la mateixa font utilitzada per a la descripció del flux demogràfic nacional per a estrangers residents amb targeta a l’informe Extranjeros con tarjeta o autorización de residencia en vigor a 31 de diciembre de 2005, de l’Observatori Permanent de la Immigració del MTAS.

97


Segons el continent, l’Àfrica actualment té el nombre més elevat de persones immigrants a Catalunya (209.049), seguida de Llatinoamèrica (197.844) i la Unió Europea (77.486). El col·lectiu més nombrós és el del Marroc (163.589), seguit d’Equador (61.814) i Colòmbia (31.593), i canvia la seva composició per nacionalitats ja que l’any 2000, després del Marroc, els col·lectius més nombrosos eren el francès i l’alemany (MTAS, 2005).

És important destacar que a Catalunya les activitats econòmiques, en part influïdes perquè és en zona mediterrània, presenten una dinàmica al sector immobiliari, del turisme i els serveis en general que encaixa amb el perfil d’aquesta immigració laboral en sectors econòmics com ara la construcció, l’hoteleria, el comerç, el servei domèstic i l’atenció domiciliària. Per això, la major part dels treballadors immigrants tenen una representativitat molt baixa en l’agricultura i la indústria.

1.3.3. Població colombiana a Espanya

La migració internacional no ha estat una prioritat d’investigació per a Co·lòmbia davant la contundència de problemes socials com ara la violència i el desplaçament forçat, però hi ha estudis que daten de fa gairebé trenta anys enrere quan a Colòmbia es va generar una mobilització laboral important cap a Veneçuela amb l’apogeu de la bonança petroliera, fet que va convertir Colòmbia en el país que més migració internacional va tenir a Amèrica Llatina. D’acord amb la CEPAL/CENADE,25 «a Veneçuela, sota la protecció d’una economia in·centivada per la bonança petroliera, la principal afluència d’immigrants en el decenni de 1970 va ser la dels colombians» (Villa i Martinez, 2001). A la dèca·da dels vuitanta hi va haver també una migració significativa cap als EEUU.

Investigadors colombians i estrangers de prestigi, especialment sociòlegs, han fet aportacions valuoses sobre el tema. Val la pena destacar les investi·gacions sobre migració laboral colombiana a Veneçuela de Luz Marina Díaz et al. (1983) a les zones frontereres quan va tenir lloc la bonança petroliera; Adela Peregrillo (1984) i Gabriel Bidegaín et al. (1989) també han estudiat la immigració colombiana il·legal a Veneçuela. Als anys vuitanta, als Estats Units, investigadors de talla internacional han fet estudis sobre colombians, com ara

25. La CEPAL (Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib) és un organisme de Nacions Unides i el CELADE és el Centre Llatinoamericà i Caribeny de Demografia. La CEPAL des dels anys seixanta constitueix el bressol i l’eix per al desenvolupament de la sociologia a l’Amèrica Llatina.

98


Saskia Sassen (1979), que estudia la migració colombiana i els seus efectes a Colòmbia; Fernando Urrea (1982), que analitza la participació de les famílies immigrants colombianes en el mercat de treball i la seva mobilitat ocupacional a Nova York; Douglas Gurak (1987), que estudia les xarxes familiars també en aquesta mateixa ciutat. Posteriorment, a la dècada dels noranta, han sorgit nous estudis sobre colombians als Estats Units des de la perspectiva transna·cional. Val la pena destacar l’esforç d’acadèmics com Luis Eduardo Guarnizo (1999, 2003) amb diverses investigacions sobre les pràctiques transnacionals dels immigrants colombians.

A Espanya, els estudis sobre població immigrant colombiana són escassos, en part perquè fins a l’any 2000 no va ser un col·lectiu amb representació significativa dins el flux migratori i en part també perquè les investigacions amb prou feines estan acabades. És pioner el treball d’Ofelia Restrepo (1997) amb la seva tesi doctoral sobre «Dones colombianes, subjectes històrics en una història d’immigració», en què estudia qualitativament el procés migratori de les dones a Espanya en el període del 1980 al 1993. Laura Osso (2000) ha fet un estudi de cas sobre colombianes i equatorianes en el servei domèstic i la prostitució. El sociòleg Alfredo Molano (1998) aborda la problemàtica dels colombians en presons espanyoles per narcotràfic a través de cròniques.

L’estudi més important sobre la colònia colombiana a Espanya s’ha dut a terme sota la direcció de Rosa Aparicio i Carlos Giménez (2003). Aquest és el primer estudi d’envergadura que inclou tot el territori nacional i estudia els aspectes més importants sobre la qualitat de vida de la població colombiana a Espanya i les seves motivacions. És un estudi pioner en els seus resultats perquè fins a aquest moment els colombians eren invisibles, i posa de manifest l’alta xifra d’irregularitat que arrasava qualsevol inferència per part de l’Estat, ja que aquesta investigació conclou que hi ha 1,9 colombians irregulars per cada un en situació regularitzada. Aquesta situació es pot confirmar per la inconsistència de les dades estadístiques disponibles, ja que en els resultats del Cens d’Espanya del 2001 apareixen 158.164 colombians censats (INE, 2001), mentre que les xifres de colombians residents amb targeta a l’Anuari estadístic del MTAS (2001) són 48.710. Es conclou que el 2001, efecti·vament, hi havia només el 30,8% de colombians amb residència legal. Els resultats de la recerca d’Aparicio i Giménez (2003) també han revelat alguns equívocs sobre la migració colombiana, com ara que la migració té com a causa la persistent confrontació armada que assola el país, ja que es tracta d’una

99


migració eminentment econòmica. Un altre supòsit sobre els colombians que ha estat cavall de batalla en els mitjans de comunicació és l’alta participació de colombians en organitzacions delictives, perquè els resultats han demostrat que els colombians vénen a Espanya a treballar i que ho fan durament en ocupacions del segment del sector secundari.

Encara que el 1998 Colòmbia ocupava el setzè lloc en volum com a col·lectiu d’estrangers al país, després de quatre països llatinoamericans: Perú, República Dominicana, Argentina i Cuba, actualment les xifres estadístiques proporcionades pel MTAS sobre el creixement del flux de residents colombians a Espanya revelen que després de l’última normalització de persones estran·geres (2005), el col·lectiu colombià s’ha situat al tercer lloc a escala nacional com a grup majoritari després del marroquí i l’equatorià. Lloc que també ocupa proporcionalment a Catalunya.

El gràfic 1.18 mostra que el flux de població colombiana des del 1975 té un creixement lent i continu, però que l’any 2000 comença a pujar verti·ginosament fins al punt que es multiplica per deu en cinc anys en passar de 24.710 a 204.348 persones residents, sense tenir en compte les estimacions de treballadors colombians que continuen de manera irregular al país.

Gràfic 1.18. Població colombiana resident a Espanya 1991-2005

Font: MTAS, Anuaris estadístics d’Espanya 1991·2004. Observatori Permanent de la Immigració, 2005.

100


És indubtable que el creixement del col·lectiu colombià a Espanya és sor·prenent, però és més inversemblant encara observar el creixement d’aquest mateix flux migratori si contrastem dues variables provinents de fonts oficials diferents. El gràfic 1.19 mostra dues corbes de població colombiana. La corba blava correspon a les dades de l’INE de colombians censats el 2001, mentre que la vermella correspon a les dades subministrades per l’Anuari d’immigració del MTAS del 2001. S’observa que la diferència és eloqüent, ja que la relació entre la població legal i la il·legal va més enllà de les estadístiques més pes·simistes sobre la immigració irregular. L’any 2001 vivien a Espanya 109.454 colombians que eren invisibles per a l’Estat, persones que no eren ciutadans, persones que no tenien drets ni mobilitat i que vivien al limbe jurídic de la inexistència.

Gràfic 1.19. Població colombiana a Espanya 1995-2001

Font: Cens INE 2001 i Anuari estadístic d’immigració, MTAS, 2001.

Així, fins al desembre del 2000, en van arribar a entrar al país un nombre considerable sense el visat corresponent. A partir d’aquesta data, l’exigència de visat ha posat límits gairebé infranquejables a la seva entrada com a immigrants laborals —llevat que formin part de contingents laborals—, cas en què és més difícil l’entrada al país. Abans del 2001 l’estratègia més utilitzada pels colom·bians era entrar al país sense visat (com a turistes s’hi podien quedar durant tres mesos sense exigència de visat) i després quedar·s’hi com a treballadors irregulars. Una altra estratègia utilitzada pels universitaris per entrar al país era

101


obtenir un visat d’estudiant de postgrau i després quedar·se indefinidament al país. El visat, encara que ha desaccelerat el flux migratori, ha augmentat la pressió migratòria des del país d’origen. És evident el poc estímul que genera el Consolat espanyol a Bogotà amb l’objectiu d’impedir l’entrada de colombians a Espanya. Així, Izquierdo i Carrasco, observant les altes revelen l’impacte que ha tingut el visat per als colombians en afirmar que: «Molt més breu ha estat la fogonada colombiana, que ha tingut una caiguda molt brusca en els dos darrers anys. El corrent colombià ha passat de 71.000 altes el 2.001 a 34.000 l’any següent, i només 11.000 el 2003. El seu fulgor amb prou feines ha durat tres anys» (2005: 94). Això vol dir que a Espanya no entren tots els que volen, sinó només aquells als quals es permet l’entrada. Els colombians que hi accedeixen per les vies legals observen amb desànim que des del moment que presenten els documents en el consolat fins al moment que desembarquen a l’aeroport de Barajas pot transcórrer un any o més. Aquells que han fet de la migració un projecte de vida inajornable opten per les vies il·legals i recorren a les màfies de tràfic de persones, fet que perpetua una nova forma d’esclavitud al segle XXI.

Les estadístiques mostren, per tant, que la migració colombiana a Espanya és molt recent i la seva prematura presència afecta qualsevol conclusió que es pugui fer en el temps sobre la seva realitat i, encara amb més raó, sobre el seu futur, no només en l’aspecte social sinó especialment pel que fa a la seva inserció en el mercat de treball (incloent·hi les condicions d’ocupació i treball) i a les perspectives de mobilitat ocupacional.

Per comunitats autònomes, el gràfic 1.20 mostra que els residents colom·bians amb targeta el 2005 estan concentrats majoritàriament a Madrid (el 23,5%), Catalunya (el 15%) i la Comunitat Valenciana (el 13%). El 50% res·tant es troba distribuït en les altres comunitats autònomes i té una dispersió considerable a tot el territori espanyol.

102


Gràfic 1.20. Població colombiana resident per comunitats

Font: Observatori Permanent de la Immigració, desembre 2005.

La situació de la immigració laboral colombiana presenta les mateixes sor·preses que s’esdevenen amb els fluxos demogràfics. La immigració laboral regular és la punta visible de l’iceberg. En reprendre la xifra de 79.341 co·lombians censats com a ocupats el 2001 per contrastar·la amb les altes a la Seguretat Social (gener del 2002) de colombians, que són 27.417, es troba que (si restem aquestes xifres) els treballadors irregulars poden estimar·se en 51.924 colombians que treballen a Espanya en una ocupació informal, equi·valents al 65,4%. Més de cinquanta mil treballadors sense contracte, sense vacances, sense baixa per malaltia, sense protecció social, sense assegurança contra riscos laborals i malalties professionals; treballadors no regits pel dret laboral, sense possibilitats de subsidi de desocupació, indemnització ni jubi·lació. Treballadors que aporten el seu treball a una economia a la qual, si no el hagués ignorat, haurien contribuït no només amb el seu treball sinó també amb aportacions en ingressos públics. Per exemple, segons Aparicio i Giménez, el 2000, quan va començar a produir·se el gran creixement del flux migratori colombià a Espanya, «els ingressos públics procedents dels immigrants colom·bians (ingressos a la Seguretat Social més ingressos fiscals) van representar 67 milions d’euros. Hem estimat la despesa pública per a aquest mateix any (atenció a immigrants, sanitat, educació i desocupació) en 38 milions euros. El resultat és un superàvit de 29 milions d’euros per a Espanya» (2003: 8).

103


A partir d’aquestes dades, sorgeix un interrogant: quants euros deixa de percebre Espanya anualment per concepte d’ingressos a la Seguretat Social i al fisc per part dels treballadors immigrants que no es poden legalitzar? La conclusió és que la no·regularització dels treballadors estrangers no només és un mal negoci per als immigrants sinó també per a l’Estat espanyol.

Un altre aspecte interessant és que la immigració colombiana té el ma·teix comportament que la llatinoamericana quant al rol que té la dona com a protagonista del projecte migratori, ja que el 56,3% dels residents amb alta a la Seguretat Social són dones (gràfic 1.21). Val la pena destacar que la im·migració laboral procedent de Llatinoamèrica és una migració en què la taxa de participació femenina és més gran que la masculina. En part perquè els immigrants creuen que les dones tenen més possibilitats d’èxit en el projecte migratori i presenten també una major contribució quant a trameses i suport familiar.

Gràfic 1.21. Treballadors colombians segons el gènere


Segons la dependència laboral, els treballadors colombians amb alta a la Seguretat Social són principalment assalariats, de tal manera que, per cada deu treballadors colombians, un és autònom o treballa per compte propi (gràfic 1.22). Aquesta situació deixa veure la naturalesa del flux migratori colombià, ja que són un tipus d’immigrants que no disposen de capital per desenvolupar empreses pròpies.

104


Gràfic 1.22. Treballadors colombians segons la dependència laboral


Els treballadors colombians s’insereixen principalment al sector dels serveis (el 71%) i de la construcció (el 20%), que apleguen el 90% de les persones immigrants, mentre que els treballadors restants ho són de la indústria (el 6%) i el sector agrari (el 3%). Els serveis i la construcció són dos sectors que a Espanya es caracteritzen per les precàries condicions de treball, els salaris baixos, la temporalitat alta i la poca mobilitat ascendent (gràfic 1.23).

Gràfic 1.23. Treballadors colombians segons el sector d’activitat


La població colombiana es distribueix a Espanya sobretot en el segment secundari del mercat de treball, ja que la temporalitat és la que marca la vincu·lació laboral. El gràfic 1.24 mostra que el 90% dels colombians amb contracte laboral tenen un contracte temporal, mentre que només l’11% dels treballadors

105


són fixos, xifra molt més alta que la mitjana de tot Espanya, ja que les dades anteriors mostraven en el col·lectiu immigrant una xifra més baixa.

Gràfic 1.24. Treballadors colombians segons el tipus de contracte


1.3.4. Treballadors i treballadores colombians en tres comarques de Barcelona

Al principi s’ha afirmat que l’àmbit geogràfic de la tesi doctoral eren tres co·marques de Barcelona: el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, amb l’objectiu fonamental de tenir un mercat de treball homogeni. Quan es va fer el treball de camp el 2002 no es disposava de dades sobre els treballadors colombians en aquestes tres comarques, però posteriorment l’IDESCAT va sub·ministrar les dades del Cens del 2001 sobre els colombians en aquestes zones amb les variables més importants del mercat de treball.

La migració colombiana en aquestes tres comarques de Barcelona presenta trets similars als del territori nacional. És a dir, és un flux lleugerament femi·nitzat, ja que les dones representen el 56% del total de població de més de 16 anys (gràfic 1.25).

106


Gràfic 1.25. Població colombiana de més de 16 anys segons el gènere en tres comarques de Barcelona

Font: IDESCAT, Cens 2001.

D’acord amb les dades del Cens del 2001, el gràfic 1.26 mostra que el 87% dels immigrants colombians tenen menys de 45 anys, i trobem una concentra·ció de població més gran en el rang dels 30 als 44 anys, una edat altament pro·ductiva en què ja s’ha adquirit formació i experiència laboral. Només el 10,8% són persones adultes que oscil·len entre els 45 i els 59 anys. Finalment, entre els adults més grans hi ha el 2,3% de més de 60 anys.

Gràfic 1.26. Població colombiana de més de 16 anys per grups d’edat en tres comarques de Barcelona


Al gràfic 1.27 s’observa l’estat civil de la població colombiana a les tres comarques estudiades segons les dades del Cens del 2001. Veiem que un de cada dos immigrants colombians és solter, xifra que pot presentar inexactituds perquè els indicadors no permeten avaluar les unions lliures o de fet, bastant

107


freqüents en el comportament colombià, de tal manera que si un colombià no té vincle matrimonial formal, encara que tingui cònjuge i fills sota la seva responsabilitat, es declara solter. Gairebé el 40% dels immigrants colombians són casats. Els vidus, separats o divorciats no arriben al 10%.

Gràfic 1.27. Població colombiana de més de 16 anys segons l’estat civil en tres comarques de Barcelona


Segons el nivell d’estudis de la població colombiana de més de 16 anys que viu a les tres comarques de Barcelona, el gràfic 1.28 mostra que predomina un nivell de formació mitjana, ja que els colombians amb estudis secundaris són el 58,5%. Els tècnics i els universitaris són el 22,7%. A Colòmbia els estudis de caràcter tècnic es caracteritzen per tenir tres anys de durada i es poden dur a terme en una universitat o en instituts especialitzats que ofereixen titulació tecnològica. Finalment, es destaca una participació més baixa dels colombians en els estudis primaris, amb el 18,9%.

108


Gràfic 1.28. Població colombiana de més de 16 anys segons el nivell d’estudis en tres comarques de Barcelona


El gràfic 1.29 mostra que, del total de població colombiana de més de 16 anys que hi ha el 2001 a les tres comarques de Barcelona, set de cada deu són persones actives (el 73,5%) i les tres restants són inactives (el 26,6%). Segons aquestes dades, el 2001 el 61% treballen i les persones aturades són el 12,6%, amb el 5,3% que s’incorporen per primera vegada al mercat de treball.

Gràfic 1.29. Població colombiana de més de 16 anys segons la relació amb l’activitat en tres comarques de Barcelona


109


El gràfic 1.30 mostra que el 30% de la població colombiana ocupada el 2001 són treballadors no qualificats. S’observa una participació important com a treballadors de serveis i comerç (el 21,8%). Els artesans i els treballadors qualificats de la indústria i la construcció en representen el 14,5%. El 3,5% treballen com a directius i el 15,2% com a professionals i tècnics intel·lectuals i de suport. La resta de treballadors es distribueixen entre empleats adminis·tratius i operaris d’indústria.

Gràfic 1.30. Població colombiana ocupada segons la professió en tres comarques de Barcelona


La participació de la mà d’obra colombiana a les tres comarques de Barce·lona té lloc sobretot al sector dels serveis, amb el 71,3%; mentre que la cons·trucció agrupa el 15,5% de treballadors i la indústria l’11,8%. La participació a l’agricultura és gairebé inexistent, amb menys de l’1% (gràfic 1.31).

110


Gràfic 1.31. Població colombiana ocupada de més de 16 anys per branques d’activitat en tres comarques de Barcelona


Segons la situació professional, la població colombiana ocupada presenta xifres interessants. El gràfic 1.32 mostra que el 91% dels colombians són treballadors assalariats, dels quals el 47,7% són eventuals i el 43% són fixos. Els empresaris en representen el 8,2%, amb el 6% de treballadors autònoms sense assalariats, mentre que només el 2,3% són empresaris amb personal assalariat.

Gràfic 1.32. Població colombiana ocupada de més de 16 anys segons la situació professio-nal en tres comarques de Barcelona


111


Segons les hores treballades que mostra el gràfic 1.33, el 55,5% de la població colombiana ocupada a les tres comarques de Barcelona treballa de 36 a 40 hores, que és el que estipula la jornada laboral establerta per la nor·mativa vigent. Els treballadors que treballen més hores de les establertes són el 21,1%, i hi ha una concentració important de colombians que treballen més de 46 hores a la setmana. Igualment, el 21% treballen menys de 30 hores setmanals.

Gràfic 1.33. Població colombiana ocupada de més de 16 anys segons les hores treballades per setmana en tres comarques de Barcelona


Fins aquí s’ha presentat un panorama general dels immigrants colombians a partir de les dades del Cens del 2001, disponibles només després del 2004. Aquestes dades ens mostren aspectes interessants a les tres comarques de Barcelona: la baixa presència d’inactivitat en la població colombiana de més de 16 anys; l’alta participació de colombians en ocupacions no qualificades i en activitats de serveis i comerç també de baixa qualificació; un fort predomini del sector serveis i la no·participació en l’agricultura; la forta presència del perso·nal assalariat eventual i la participació en el treball autònom sense assalariats amb jornades intensives de treball.

La immigració a Espanya es va convertir en una opció laboralment viable quan l’empresariat espanyol va tenir la necessitat de reduir costos de produc·ció, i la via més econòmica és la reducció de costos de mà d’obra. El treballador immigrant s’adapta perfectament al segment secundari i terciari del mercat de

112


treball, els dos sectors més importants de l’economia espanyola: els serveis i la construcció. L’immigrant es dirigeix al segment secundari com a treballador temporal que pot ser substituït fàcilment i al segment terciari perquè, atesa la situació d’irregularitat residencial a Espanya d’un percentatge significatiu d’immigrants, l’única opció d’obtenir una ocupació és acceptar aquestes con·dicions contractuals.

El camí per a la competitivitat espanyola davant el mercat internacional pot ser un altre. En no existir la possibilitat de depreciar la pesseta, davant la inclu·sió d’altres països d’Europa de l’Est a la Unió Europea amb costos salarials més baixos i mà d’obra disciplinada, Espanya camina sobre arenes movedisses. El descens de la productivitat ha de ser una preocupació generalitzada que inciti a plantejar noves estratègies per aconseguir la competitivitat, en què es promogui més la recerca i el desenvolupament, s’estimuli la formació tècnica, s’inver·teixi més en infraestructura productiva, es fomenti la creació d’indústries que utilitzin una tecnologia més sofisticada i es desmuntin les pràctiques de gestió empresarial que no contribueixin en absolut al benestar social. Mentre no hi hagi voluntat política i econòmica de fer grans transformacions es continuaran incorporant al mercat de treball més persones immigrants.

115

2. Caracterització de les persones immigrants i el segment del mercat de treball

Aquest treball de recerca estudia la si·tuació laboral de la població treballadora colombiana a tres comarques de Barcelona: el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental (mapa 1), i la compara amb les condicions de treball dels treballadors es·panyols de Barcelona.26

En aquesta recerca, quan ens referim a “treballadors nacionals o espanyols” al·ludim als treballadors de nacionalitat espa·nyola que treballen a Barcelona. Igualment, quan parlem de “persones immigrants” ens referim a la població colombiana estudia·da que treballa a les tres comarques de Barcelona.

26. Per aprofundir més en la metodologia, vegeu la «Introducció» en què es detalla el procés de realització de la recerca.

Berguedà

Osona

VallèsOrientalVallès

OccidentalMaresme

Barcelonès

Baix LlobregatGarraf

Comarques d’estudi

Alt Penedès

Anoia

Bages

Mapa1. Tres comarques de Barcelona

116


El procediment de recollida d’informació es va fer per mitjà d’enquestes i entrevistes. Les enquestes es van recollir per mitjà de mostreig de quotes, ja que l’alta xifra d’irregularitat de la població colombiana, així com la dispersió, la falta de coordinació i la poca actualització de les bases de dades oficials, no van permetre establir una mostra aleatòria probabilística; tanmateix, es va optar per una via alternativa amb l’objectiu d’obtenir representativitat: la mostra estadística per quotes ocupacionals de la població colombiana a tres comar·ques de Barcelona, amb les dades disponibles en el moment de dur a terme el treball de camp. Les dades sobre colombians i colombianes recollides per les estadístiques oficials del Ministeri de l’Interior revelaven dades molt semblants a la punta d’un iceberg, ja que només registraven treballadors regularitzats, però excloïen els irregulars i els nacionalitzats. Es van utilitzar les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) en data gener del 2001 per poder treballar amb les estadístiques més actualitzades de què es disposava en el moment d’aplicació de l’enquesta. Un element important que s’ha de tenir en compte és que, malgrat la intrínseca desconfiança de la població co·lombiana (producte de la presència del narcotràfic, la insurrecció armada que manté el país en guerra i la delinqüència comuna sota la forma de segrestos i extorsions, juntament amb una situació d’alta irregularitat d’aquest col·lectiu a Espanya), es va obtenir informació reveladora, ja que el fet de ser colombiana va facilitar la comunicació amb les persones informants. La forma de neutralit·zar la desconfiança dels treballadors colombians va ser enquestar i entrevistar treballadors dels quals teníem referència per mitjà de persones conegudes, que no van tenir cap reserva per contestar el formulari o per fer l’entrevista. Aques·tes situacions que hem descrit ens porten a reconèixer les limitacions que té la mostra pel que fa a la generalització dels resultats;27 tanmateix, les anàlisis s’han dut a terme amb la certesa que aporten llum d’una manera significativa sobre processos sociolaborals i del mercat de treball, lligats a l’experiència migratòria colombiana, per la solidesa de les conclusions.

Els resultats provenen de tres fonts de dades en dos espais de temps: el 2002 es van recollir les dades quantitatives procedents de dues fonts: una mostra per quotes (amb una fiabilitat del 92% i una estimació de proporció l’error de la qual és inferior a E = 8%)28 de 151 treballadors colombians a les comarques abans esmentades, amb un formulari dissenyat especialment per a aquesta recerca, anomenada «Condicions de treball de colombians a

27. Per entendre la representativitat del mostreig per quotes, vegeu la «Introducció».28. Vegeu la fórmula mostral en la «Introducció» d’aquest estudi.

117


Barcelona» (CTCB).29 La segona font de dades quantitativa (informació secun·dària) prové de la base de dades de l’Enquesta de qualitat de vida en el treball (EQVT) del Ministeri de Treball i Afers Socials d’Espanya, també recollida l’any 2002, que proporciona la informació sobre els treballadors autòctons o espa·nyols. Ambdues bases de dades es van analitzar separadament, per tal de fer l’estudi comparatiu del mercat de treball. Posteriorment, es van contrastar els resultats de CTCB amb els de la mitjana nacional espanyola, corresponents a la província de Barcelona. Finalment, l’any 2004, es va recollir la tercera font de dades, qualitativa (informació primària), elaborant 13 trajectòries laborals de treballadors colombians amb entrevistes de profunditat per complementar la informació existent.

L’estudi deixa de banda alguns aspectes importants en l’anàlisi del mercat de treball com ara la població immigrant desocupada (a l’atur), ja que en ser un estudi sobre condicions de treball in situ l’esmentada informació es recull per a les ocupacions que s’estan exercint en el moment d’aplicar l’enquesta (2002). També se n’han exclòs algunes ocupacions que comprometen la dig·nitat humana com ara el tràfic de blanques.

Per tal de garantir la fluïdesa a l’hora de llegir el text no s’han incorporat les taules de les variables estudiades, i s’ha donat protagonisme als gràfics comparatius. Per a més claredat, aquests gràfics adjunten les xifres (%) per a cada indicador. Igualment, és important aclarir que hi ha dos tipus de gràfics: els gràfics processats amb SPSS producte de la nostra enquesta CTCB, que presenta variables exclusives per a la població immigrant (treballadors colom·bians), i els gràfics comparatius processats amb Excel en què es presenta el comportament de la població nacional espanyola a Barcelona i dels immigrants colombians.30 Les entrevistes s’utilitzen per exemplificar els resultats esta·dístics, i en transcrivim fragments. Quan ho fem, al final es troba un nombre que correspon a cada entrevista determinada.31 Els noms que apareixen a les entrevistes s’han canviat per garantir la confidencialitat dels testimonis.

29. A més d’incloure les preguntes pròpies de l’estudi, inclou preguntes de l’Enquesta de qualitat de vida en el treball (MTAS·Espanya), a fi de comparar les experiències laborals i les percepcions entre treballadors nacionals espanyols i immigrants colombians.30. Com un element visual per diferenciar els gràfics, s’han arrodonit les vores dels gràfics comparatius. 31. Vegeu la taula de classificació de trajectòries laborals a la «Introducció», amb la numeració de les entrevistes.

118


El capítol segon té com a objectiu analitzar el comportament del mercat de treball amb les persones immigrants, i descriu l’estructura de l’ocupació, amb els tipus de treball i d’ocupadors.

2.1. Caracterització de la persona immigrant

Espanya és un dels principals països de destinació de l’actual migració colombiana. S’estima que el 2003 el 10% de la població colombiana residia fora del país (OIM, 2005). Aquesta xifra s’havia anat incrementant des dels últims anys de la dècada del noranta i, en certa manera, amb alts i baixos, continua mantenint·se, malgrat l’enduriment de les polítiques d’immigració als països europeus. Els colombians i colombianes prefereixen Espanya, entre altres coses, per l’acollida de familiars i amics, la facilitat de l’idioma, la si·militud cultural i perquè abans de la reforma de la Llei d’estrangeria del 2001 era un dels pocs països de la Unió Europea que els colombians podien visitar i on podien quedar·se sense visat durant tres mesos.

L’Institut Nacional d’Estadística (INE) d’Espanya, en el Cens del 2001, ha aportat noves dades sobre la població colombiana; tanmateix, les fonts més específiques i detallades provenen de l’estudi Migració colombiana a Espanya (2003), en què s’afirma que la població colombiana resident a Espanya es caracteritza per la dispersió a tot el territori espanyol, amb presència en gaire·bé totes les comunitats autònomes. Per exemple, mentre que quatre de cada deu connacionals (el 40%) resideixen en dos grans centres urbans (Madrid i Barcelona), els sis restants estan dispersos per la resta del territori espanyol. Barcelona és la segona ciutat amb més nombre de població colombiana resi·dent, amb prop del 10% de la població colombiana del total del país (MTAS, 2002).32 S’aprofundeix sobre la migració colombiana al capítol I, secció 1.3.3 «Població colombiana a Espanya».

2.1.1. Procedència i estatus migratori

El perfil sociodemogràfic del treballador colombià a les comarques del Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Barcelonès es pot trobar al capítol primer, secció 1.3.4, on se’n fa una descripció a partir de les dades del Cens del 2001 per establir les característiques demogràfiques bàsiques dels colombians de més de 16 anys i de la població ocupada amb les variables més importants del

32. Ministeri de Treball i Afers Socials.

119


mercat de treball; per tant, amb l’objectiu de no duplicar informació en aquest capítol, només s’adjuntarà informació pertinent a aquesta recerca.

Analitzant de quins llocs provenen les persones immigrants estudiades, s’observa que el 71% dels treballadors colombians enquestats són de grans ciutats, tant de la capital com de les principals ciutats de Colòmbia, i que només el 7% són de ciutats petites o pobles (gràfic 2.1).

Gràfic 2.1. Procedència de la persona immigrant

Font: Enquesta sobre condicions de treball de colombians a Barcelona, María G. Roa, 2002.

Les dues regions de Colòmbia més compromeses en el procés de migració internacional33 són l’eix cafeter, incloent·hi la que va ser la zona industrial més important del país (departaments de Caldas, Quindío, Risaralda i sud d’Anti·oquía), i la zona sucrera del departament de la Vall del Cauca,34 amb l’agroin·dústria més gran del país i Cali com l’epicentre del sud·oest colombià (mapa 2). Tres sectors econòmics colpejats, amb una forta presència del narcotràfic (ja que hi ha instal·lats els càrtels més grans del país: el de Medellín i el de Cali) i el conflicte armat, que apareix a totes les zones del país.

33. És important aclarir que Colòmbia està vivint un procés de mobilització geogràfica no només cap a l’exterior, sinó que els índexs de desplaçament forçat a les àrees rurals són dels més grans del món actualment (2.700.000 persones el 2003 segons l’Informe de Nacions Unides).34. Segons l’estudi d’Aparicio i Giménez (2003), un terç de les persones immigrants colombianes a Espanya provenen de la Vall del Cauca. La resta són de Cundinamarca, Antioquía, Santander i Caldas.

120


Aquestes dues regions tenen infraestructures físiques i socials impor·tants a escala nacional, la qual cosa corrobora les tesis que els immigrants internacionals no pro·venen de les zones més pobres i rurals dels paï·sos, com plantejaven els estudis de migració als anys vuitanta, sinó que, com ho demostren els es·tudis de Sassen (1993), Portes i Böröcz (1998), i, més específicament so·bre colombians, Guarnizo (2003),35 la població im·migrant llatinoamericana és urbana i qualificada.

Quin estatus migratori tenen els colombians i colombianes estudiats a Barcelona? Només el 5%

tenen doble nacionalitat (colombiana·espanyola) perquè algun dels seus pares és espanyol.36 La resta de la població (el 95%) és efectivament immigrant (gràfic 2.2), i no hi apareix el retorn de segones generacions, com en el cas d’Argentina.

35. Segons Guarnizo: «L’emigració colombiana és abans que res una migració urbana i provinent de les àrees més avançades del país —és a dir, les més connectades al sistema econòmic nacional i mundial» (2003: 34). 36. A la mostra no es va trobar cap treballador nacionalitzat, malgrat que els tractats entre els dos països permeten la doble nacionalitat i que aquest tràmit es pot dur a terme després de dos anys de residència al país.

Regions de migració

La Guajira

AraucaSantander

Sucre

Antioquia

CundinamarcaRisaraldaCaldas

Quindío

BoyacaChocó

Cordoba

Atlántico

ProvidenciaSan Andrés

Magdalena

Casanare

Vichada

Guainia

Vaupés

Guaviare

Amazonas

Caqueta

Meta

Putumayo

Cauca

Valle del Cauca

Nariño

Tolima

Huila

Monte deSantander

Cesar

Bolivar

Mapa 2. Regions d’emigrants a Colòmbia

121


Gràfic 2.2. Nacionalitat de les persones immigrants


Quant a la residència legal a Espanya, una de cada dues persones immi·grants estudiades (el 51%) té la residència legal, la qual cosa no implica ne·cessàriament que tingui el permís de treball. El 45% dels treballadors estudiats tenen la situació regularitzada en el mercat de treball, mentre que la resta (el 55%) hi participen de forma il·legal i irregular (gràfic 2.3).

Gràfic 2.3. Permís de residència/treball de les persones immigrants


122


Entre els treballadors que no tenen legalitzada la residència al país, el 90% pensen sol·licitar el permís de treball quan hi hagi un procés de regularització extraordinari, ja que des del 2001 cap persona immigrant no pot regularitzar·se in situ, sinó que ha d’entrar al país amb l’estatus migratori definit; per tant, tots els treballadors immigrants que treballen en territori espanyol i no disposen de permís de treball, encara que vulguin tenir el seu permís de treball per cotitzar a la Seguretat Social i obtenir un contracte de treball, legalment no poden fer·ho perquè la Llei d’estrangeria impedeix aquesta forma de legalització.37 Només el 6% de les persones enquestades diuen que no volen regularitzar la seva situació, adduint que aviat tornaran al país d’origen (gràfic 2.4).

Gràfic 2.4. Sol·licitud de permís de residència. Persones immigrants


El treballador colombià i el nacional presenten un alt nivell de dependèn·cia o de persones al seu càrrec. Per al cas de la població espanyola, l’EQVT no té una sola variable per definir nivells de dependència i, per tant, es va

37. Aquesta informació es va recollir l’any 2002; tanmateix, l’any 2005 es va iniciar un altre procés de regularització o “Normalització de treballadors estrangers”, d’acord amb la disposició transitòria tercera del Reial decret 2393/2004, de 30 de desembre, pel qual s’aprova el Regla·ment de Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. Aquest procés es va iniciar el 7 de febrer i va ser vigent fins al 7 de maig del 2005, amb 690.679 sol·licituds globals presentades a tot el territori nacional, de les quals 56.652 eren de colombians, fet que situa aquest col·lectiu al quart lloc, després de l’Equador, Romania i el Marroc. A Barcelona es van presentar 107.504 sol·licituds de regularització (vegeu Balanç del procés de normalització d’estrangers 2005, Ministeri de Treball i Afers Socials d’Espa·nya, http://www.mtas.es).

123


escollir com a variable més representativa de la dependència els fills a càrrec (el 86,4%); però, en el cas del col·lectiu colombià (el 82%) (gràfic 2.5), en què comunament trobem famílies extenses amb xarxes de suport àmplies, les persones dependents poden ser pares, germans, nebots, etc., a causa que el deficient sistema de protecció social de l’Estat colombià ha de ser cobert de manera privada per les llars. Encara que hi ha una aparent contradicció entre l’alta xifra de fills dependents i alt nivell de solteria de les persones immigrants, podria relacionar·se amb l’àmplia presència de mares solteres immigrants, però també amb la forta presència de la unió lliure com a forma d’organització fa·miliar de gran arrelament cultural a Colòmbia. Quan la persona immigrant viu en unió lliure o “de fet”, es declara soltera.

Gràfic 2.5. Treballadors immigrants i nacionals segons les persones o els fills a càrrec

Font sobre immigrants: Enquesta sobre condicions de treball de colombians a Barcelona (CTCB), María G. Roa, 2002.

Font sobre nacionals Barcelona: Enquesta de qualitat de vida en el treball (EQVT), Ministeri de Treball i Afers Socials, Espanya, 2002.

Desagregant una mica més la dependència econòmica que pesa sobre la persona immigrant, en un dels aspectes més importants pel que fa a les eco·nomies nacionals dels països d’origen com són les trameses econòmiques,38

38. Segons el Banc Interamericà de Desenvolupament, van arribar a Colòmbia, el 2004, prop de 4.460 milions de dòlars per concepte de trameses familiars provinents de l’exterior (OIM, 2005). En aquesta mateixa línia, Guarnizo (2003) afirma que «segons dades oficials del Banc de la

124


s’observa, en el cas dels treballadors colombians estudiats, que el 59% envien trameses per a la manutenció de familiars a Colòmbia. D’aquest 59% entre·vistat, més de la meitat (el 39%) es dediquen a enviar diners exclusivament a Colòmbia per sostenir les seves famílies al país d’origen,39 mentre que el 20% tenen càrrega econòmica a Espanya i a Colòmbia. Per acabar, el 23% dels colombians enquestats han d’atendre responsabilitats econòmiques només a Espanya perquè han emigrat amb tot el seu grup familiar dependent (gràfic 2.6). Lamentablement, a l’EQVT per a treballadors nacionals no es recull la informació sobre nivells de dependència ja que a Colòmbia, en existir uns forts llaços de solidaritat familiar, és habitual que hi hagi famílies extenses, com s’ha dit anteriorment. És important aclarir que també es pot presentar el cas d’aquelles persones que no assumeixen cap responsabilitat, ni tan sols la dels seus fills.

Gràfic 2.6. Persones dependents a càrrec de població immigrant


En relació amb les condicions de vida de la població treballadora estudi·ada, a la taula 2.7 s’observa un nivell mitjà d’amuntegament més alt entre

República, el 2002, aquestes trameses constituïen la segona font de divises del país, i superaven més de tres vegades els ingressos del cafè i gairebé dues vegades i mitja els del carbó. Al final del primer semestre del 2003, es van convertir en la primera font de divises i van superar els ingressos del petroli».39. És a dir, poden representar el típic immigrant transnacional o la impossibilitat legal de la reagrupació familiar.

125


espanyols que entre immigrants colombians (1,46% i 1,12%, respectivament), xifres interessants ja que normalment es parla dels alts nivells d’amuntegament de les persones immigrants.

Taula 2.7. Població treballadora immigrant i nacional segons les proporcions d’amuntegament

RÀTIO D’AMUNTEGAMENT IMMIGRANTS NACIONALS BCN

Nre. 150 727.553

Mitjana 1,12 1,46



En síntesi, a la mostra estudiada en el moment d’aplicació de l’enquesta es disposava d’un nombre significatiu d’immigrants colombians que no tenien permís de treball.

2.1.2. Retrospectiva migratòria

Colòmbia ha estat un país de trajectòria migratòria al llarg de les últimes quatre dècades. Hi sobresurt la migració interna i intraregional provocada pels processos de violència en l’àrea rural que colpegen el país des dels anys quaran·ta. No obstant això, aquesta migració és un desplaçament forçós per violència interna, però als anys setanta Colòmbia es converteix en el país llatinoamericà amb més mobilització geogràfica a Amèrica Llatina. Entre les dècades dels anys vuitanta i noranta, Colòmbia aguditza la seva crisi econòmica per la introducció de reformes neoliberals que impliquen una fallida empresarial significativa, la reestructuració i la privatització de les entitats públiques i l’enfonsament de la producció agrícola, especialment de productes com el cafè. També hi té molt a veure la presència del narcotràfic, la violència i el narcoterrorisme de·sencadenats per aquest, juntament amb la guerra que mobilitza els tres actors presents en el conflicte armat: la insurrecció armada amb les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia) i l’ELN (Exèrcit d’Alliberament Nacio·nal), els exèrcits privats anomenats Grups d’Autodefenses o més comunament paramilitars i l’exèrcit nacional, sense deixar de banda la delinqüència comuna organitzada que s’interrelaciona amb els dos primers. Per tant, d’una banda, una desocupació estructural amb pèrdua de llocs de treball de forma accelera·

126


da (especialment de grups qualificats) i, de l’altra, l’agudització del conflicte armat han creat un radi d’incertesa i desesperança en la població, per la qual cosa s’han convertit en “factors d’expulsió per a aquesta població”.

Causes de la migració: el paradís perdut

Un ciutadà comú que estima el seu entorn, els costums i els paisatges on ha crescut, per què es transforma en immigrant? Què l’impulsa a deixar enrere el seu passat i el seu present per aventurar·se cap al desconegut? Encara que el propòsit general d’aquesta recerca no era conèixer les causes que han propiciat la decisió de migrar, sí que va ser interessant trobar·ne algunes claus explicati·ves. Els resultats d’aquest estudi demostren que els treballadors no tenen una sola causa clara i unívoca per emigrar del seu país d’origen. En interrogar les persones enquestades sobre què les va motivar a emigrar a Espanya, n’adduïen múltiples causes i l’única manera d’obtenir una sola resposta va ser instar·les a escollir el motiu que més va pesar en la seva decisió d’emigrar i, encara que fi·nalment es va obtenir un únic motiu, aquest era una mica forçat. Així doncs, la migració és multicausal. Les persones immigrants estudiades tenen múltiples causes per a la migració, però totes en primera instància argüeixen com a causa la difícil situació del país. Després de descartar els llocs comuns, l’enquesta revela que el motiu més reiterat que exposen les persones immigrants és la influència de la família o d’un familiar que les va fer emigrar (el 30%). Sense aquest vincle, la migració no seria factible. El segon motiu en importància és la manca d’ocupació (el 17%), encara que algunes persones que addueixen que no tenien feina en el moment de migrar no estaven aturades. Tot seguit apareix com a motiu més important l’estudi (el 16%) i després es presenten una sèrie de motius d’ordre variat com a causa per emigrar a Espanya: millor qualitat de vida al nou país, esperit aventurer, la inseguretat a Colòmbia, més oportunitats a Espanya, etc. (gràfic 2.8).

127


Gràfic 2.8. Motius d’emigració a Espanya


La multiplicitat de causes de la migració internacional actual només es pot entendre en el marc multidimensional de la globalització. La perspectiva teòri·ca de les xarxes socials i laborals transnacionals contribueix a explicar l’anàlisi de les causes migratòries, però també ha fet tornar a avaluar la classificació dicotòmica entre immigració laboral i política, perquè les diferències són cada vegada més difuses en la realitat. En aquest estudi, la persona immigrant té un conjunt de causes de diversa índole que, articulades entre si, posen en qüestió la permanència en el país d’origen; per això, el 100% de les persones entrevistades manifestaven diverses causes per explicar els motius que les van fer emigrar. No hi ha un factor monocausal que expliqui la migració.

Les entrevistes que es van dur a terme el 2004 corroboren efectivament les causes que generen la migració en les enquestes fetes el 2002. Per això, la causa més important de migració o allò que fa viable el projecte migratori és el pes i la influència que exerceixen la família, els parents i els amics com a elements d’arrossegament per a la mobilitat geogràfica:

«Sí, va ser amb el suport d’un familiar del meu marit, que em va rebre a casa seva.» (E11)

La cadena migratòria cancel·la el risc i la incertesa que significa emigrar a un lloc desconegut. Aquests resultats reafirmen el paper protagonista que tenen les xarxes socials a les cadenes migratòries (Caces i Gurak, 1998). Fins

128


i tot les persones informants que argumentaven causes diferents de la pressió i la invitació familiar formaven o havien format part d’una cadena migratòria.

Presentem els testimonis següents dels treballadors immigrants estudiats la causa de migració dels quals són els problemes econòmics i la desocupació, que corresponen estrictament als anomenats immigrants laborals:

«Perquè em vaig quedar sense feina. Jo ja havia vingut aquí, m’entens? Jo porto deu anys aquí, feia cinc anys que hi era i me’n vaig anar. Me’n vaig anar allà dos i no vaig poder.» (E12)

«Perquè el meu marit treballava a Governació, era arquitecte a Governació i quan hi va haver l’acomiadament massiu de dos mil i escaig de treballadors per part del Govern, Jaime es va quedar allà. I llavors vam decidir plantejar-nos o muntar-nos un negoci, o muntar el seu despatx i les seves coses, però no en teníem prou, amb dues nenes petites, la inseguretat social que hi havia era molt gran, no veia futur per a les meves filles allà amb tants segrestos de nens que hi havia en aquell temps i volia experimentar coses noves. Vam prendre la decisió i vam venir. Tots quatre ens vam ficar al mateix vaixell, tots.» (E4)

«Perquè havia disminuït la feina allà, és a dir, va disminuir la feina... i m’estaven donant els preus d’altres pressupostos d’altra gent que estava cobrant molt barat.» (E10)

L’altre factor important d’expulsió de població colombiana a l’exterior és la inseguretat que afecta Colòmbia (la guerra, entre altres causes), encara que entre les persones entrevistades són molt poques les que tenen el perfil del refugiat polític.

«Perquè se’m van bloquejar totes les feines i la situació estava molt, molt, molt malament a nivell polític. Els polítics d’allà no m’estimaven, els treballs que jo havia fet eren molt incòmodes perquè jo vaig generar un treball de diàlegs regionals via societat civil i les FARC; per tant, estaven molt incòmodes alguns sectors d’allà i em van tancar totes les portes laborals, i el padrí polític també em va tancar les portes. Perquè tenia les meves dues germanes a Alemanya, i com que ha-vien tancat la frontera d’Alemanya, vaig venir a Espanya; llavors aquí tenia un amic que m’estava esperant i vaig decidir venir.» (E13)

«Per problemes que hi va haver a Colòmbia, llavors vaig decidir que més valia sortir del país; i per qüestió de seguretat vaig decidir venir cap aquí aprofitant que la meva mare era aquí, a Itàlia, i que també hi era la meva tia.» (E6)

129


Tanmateix, si s’exclou el factor detonant que fa viable la migració, com ara l’amenaça d’una reestructuració administrativa a l’empresa, el deteriorament del conflicte armat, l’increment de la desocupació, l’anhel de viure en un país desenvolupat, etc., finalment queda una causa més greu per al país expulsor. El país d’origen ha deixat de ser un projecte de vida viable i desitjable per a una part dels seus ciutadans. Migrar representa una nova oportunitat perquè el nucli familiar progressi. I en ser una oportunitat, la migració és una estratègia40 de supervivència per acomplir altres finalitats que van més enllà de la voluntat individual de la persona immigrant: sostenir econòmicament una família, ja sigui amb la reagrupació familiar o per mitjà de trameses econòmiques. Darrere de la persona immigrant, encara que sembli que està sola al país receptor, hi ha el grup familiar que en depèn econòmicament al país d’origen. Així doncs, els testimonis d’alguns informants apuntalen la tesi de Stark (1993), que afirma que la migració del sud cap al nord en l’època actual és una estratègia familiar, refutant la tesi de la migració com un acte individual i aïllat.

«Ja tenia l’oportunitat de venir cap aquí i em vaig retirar [de la feina]41*. I vaig venir pensant que havia de tirar els meus fills endavant perquè si m’hagués quedat allà, els meus fills no estarien estudiant, jo no tindria feina, perquè en aquest temps allà no s’aconsegueix feina, ja no la puc aconseguir.» (E7)

Per finalitzar l’exposició sobre les causes de la migració, és important recu·perar les paraules de Lacomba quan afirma que «és necessari estudiar cada un dels col·lectius i investigar la realitat de les condicions de vida als seus països d’origen, per establir fins a quin punt aquestes es troben a la base de l’emi·gració i, en tot cas, quines altres variables de tipus social o cultural influeixen en aquest fenomen; des de la configuració en alguns casos d’una autèntica “cultura de l’emigració” fins a l’articulació de xarxes i comunitats migratòries de caràcter transnacional» (2001: 11).

Persones immigrants transnacionals?

Les recents teories migratòries sobre transnacionalitat que expliquen la migració en el nou context de la globalització argumenten que les persones immigrants transnacionals tenen un comportament migratori diferent del tradi·

40. «Per aquestes s’entén el conjunt de pràctiques individuals i grupals mitjançant les quals sectors de la població confronten els efectes que la crisi té sobre les seves condicions de vida i les seves relacions socials» (Segura i Camacho, 2003: 13). 41. * Aclariment de l’autora.

130


cional. Aquest immigrant treballa a l’exterior, es desplaça cercant oportunitats de treball d’un país a l’altre, sense deixar de reconèixer que la seva llar és a la seva localitat d’origen. Els colombians i colombianes estudiats sembla que s’ajusten poc a aquest perfil: al gràfic 2.9 veiem que el 83% de les persones enquestades no havien sortit mai del seu país per treballar a l’exterior.

Gràfic 2.9. Viatges a altres països per feina (persones immigrants des del país d’origen)


Tanmateix, altres estudis sobre població colombiana han revelat que, atesa la presència de famílies extenses, aquella generació anterior que va migrar en dècades passades ha servit de xarxa per donar suport als projectes migratoris dels joves, de tal manera que les xarxes socials transnacionals afavoreixen el camí als fluxos recents de compatriotes, funcionen com una espècie de bombo·lles que orienten la destinació final dels futurs immigrants (Guarnizo, 2003).

«La meva tia és a Bilbao, llavors jo volia anar amb ella, però se’m va presentar una altra oportunitat, d’una persona que m’ha ajudat, i llavors vaig venir.» (E2)

«Perquè tenia les meves dues germanes a Alemanya, i com que havien tancat la frontera a Alemanya, llavors vaig venir a Espanya; llavors aquí tenia un amic que m’estava esperant i vaig decidir venir aquí.» (E13)

«A Madrid, a Madrid em quedo dos dies i vinc cap aquí, a Vic, on hi ha la meva germana.» (E10)

131


Residència a la terra promesa

En el moment de recollir la informació (2002), gairebé un de cada dos immigrants colombians (el 48%) feia entre un i dos anys que havia emigrat a Espanya, la qual cosa revela el recent procés d’inserció laboral de la persona immigrant i les estratègies que desenvolupa per mobilitzar·se ocupacional·ment. A l’altre extrem, hi ha l’11% de colombians enquestats que tenen una permanència superior a cinc anys a Espanya, la qual cosa ofereix una visió di·nàmica i estructural del mercat de treball (gràfic 2.10). És important destacar que aquesta variable és fonamental per entendre la posició social i laboral de la persona immigrant al país receptor. Per exemple, en els estudis de Borjas (1994) apareix una relació clara entre increment d’ingressos i anys de residèn·cia al país receptor. Igualment, sense aquesta variable no és possible analitzar la mobilitat i la rotació laborals.

Gràfic 2.10. Anys de permanència a Espanya. Persones immigrants 2002


El boom migratori recent es relaciona amb el fet que l’any 2002 Espanya va imposar el visat obligatori als colombians per entrar al país.42 A partir d’aquesta data s’endureixen els requisits d’obtenció de visat per als colombians i ja no és possible entrar en territori espanyol sense.

42. Els turistes colombians, abans del 2002, entraven a Espanya amb el passaport i una carta d’invitació per romandre·hi durant tres mesos.

132


D’acord amb les entrevistes realitzades, l’estratègia més utilitzada en el passat per les persones immigrants era arribar com a turistes i, una vegada dins, legalitzar la seva situació com a treballadors. Una altra estratègia em·prada pels professionals era entrar al país com a estudiants i, posteriorment, aconseguir una oferta de treball i legalitzar la seva situació.

«Arribem indocumentats com tothom. En aquell temps, en aquell temps un cosí del meu marit que és aquí a Madrid, ell treballa al Ministeri d’aquí, d’Espanya, però és un Ministeri que hi ha en col·laboració amb un [...], és un institut de recerca i ell treballa amb ells; llavors ell ens va enviar la carta43 i vam venir. Arribem a Madrid, vam ser quinze dies a Madrid a casa seva i després cap aquí.» (E4)

«Vaig arribar a casa de la mare d’un amic, d’un amic de Colòmbia que havia vingut ja fa temps aquí, i ell em va rebre a casa seva, que també per ell vaig aconseguir la carta d’invitació; la germana de la seva xicota va ser qui va enviar la carta d’invitació i així vaig arribar a casa seva.» (E6)

«Jo vaig anar un dia a Neiva a visitar-la i em va dir: -“Mira, me’n vaig cap a Barcelona”. I després de ser aquí un dia jo la vaig telefonar, i em va dir: -“Vés-hi, i per què no...?” —em diu— “Martica, per què no véns, Martica?, mira que aquí hi ha feina i no sé què”. I jo: -“Ah, que bé”. Vaig parlar amb la Sandra, una altra amiga meva, ella em va motivar molt perquè vingués, i jo cada vegada que anava a Neiva, ella em deia: -“Va, que la Rosa té feina per a tu”, i jo no m’animava, jo deia: -“Sí, sí, sí que me’n vaig”. Un dia hi vaig anar i vaig fer-me el passaport, un altre dia hi vaig anar i vaig treure’m..., bé, primer el passat judicial, després el passaport; ella em deia que m’afanyés per aconseguir el passatge, però jo no m’hi atrevia perquè em feia por deixar els meus fills, em feia por donar el pas.» (E7)

Migració temporal o definitiva

D’acord amb les teories migratòries predominants, el model dicotòmic iden·tifica dos tipus de migració: la definitiva (immigració i emigració segons el cas) i la temporal, que parla d’emigrants circulars, per dir·ho així. En aquest estudi s’ha trobat que el treballador colombià no és típicament un transmigrant, sinó que és un immigrant recent perquè el 90% de les persones entrevistades fa menys de cinc anys que són a Espanya i han arribat per quedar·s’hi. Segons el gràfic 2.11, un de cada dos colombians (el 49%) vol fer d’Espanya la seva

43. Es refereix a la carta d’invitació com a turista que calia presentar a Immigració, en què un espanyol o un resident legal convida la persona durant tres mesos com a màxim.

133


llar definitiva, el seu desig és romandre indefinidament en aquest país. Això significa que la meitat són emigrants de no·retorn. L’11% volen tornar en el lapse d’un any, mentre acaben de pagar deutes. D’altres tardaran més anys per acomplir els seus plans com ara comprar una casa a Colòmbia, aplegar un ca·pital per treballar i tornar. El 20% de les persones enquestades manifesten que s’hi quedaran entre cinc i deu anys, però no volen rebutjar l’opció del retorn.

Gràfic 2.11. Temps de permanència futura a Espanya. Persones immigrants


Les entrevistes van revelar que les persones immigrants de no·retorn, dins dels seus plans futurs, desitgen portar els membres de la seva família. I pel que fa a aquelles que s’interroguen sobre què pot oferir·los laboralment Colòmbia, aquestes en van ser les respostes:

«I llavors la pregunta és: “De què cony, perdó, em serviran els meus estudis, no els estudis de Colòmbia, els que ara tinc aquí?”. I jo arribo i li trec aquesta quantitat, ara t’ho ensenyo, jo puc tenir deu diplomes, els hi poso allà a la taula [a l’ocupador].44* I què? Què li diré? Per cada diploma m’augmentes un milió o m’augmentes 500.000 $. No, em dirà: -“Per a aquest càrrec és tant”, i prou; i entres dins d’un cercle social, i a part t’has de gastar una gran quantitat dels teus diners per sostenir aquest cercle social.» (E3)

44. * Aclariment de l’autora.

134


«El que jo crec és que aquestes persones no tornen a Colòmbia perquè tenen por, tenen por de tornar novament a començar laboralment, i tenen por d’una manera o altra...; això ho he notat amb els àrabs per exemple, tenen por, encara que crec que amb els colombians això se sent menys, però tenen por que els vegin com a fracassats en la societat, en la societat colombiana o allà on tornin; per això, de sobte els fa por tornar, jo crec.» (E1)

Les persones immigrants que tenen projectes migratoris de retorn al país d’origen:

«El que passa és que les meves perspectives a Catalunya i a Espanya són temporals, és a dir, per a mi Catalunya i Espanya són la baula de la cadena.» (E1)

«I després, el que tenim pensat d’aquí a cinc, sis anys, si hi ha la possibilitat, les condicions, més allà a Colòmbia que aquí, és tornar cap a Colòmbia, si hi hagués potser la possibilitat de tornar.» (E9)

Després de conèixer els antecedents migratoris dels treballadors colombians a Barcelona, s’observa que són persones immigrants noves i inexpertes, és a dir, que aquesta experiència migratòria constitueix la seva primera vegada, que la migració és una estratègia familiar de supervivència, que es troben empara·des i ajudades per cadenes i xarxes migratòries, i que la migració definitiva o a llarg termini és la més comuna entre aquesta població.

2.2. Caracterització del segment del mercat de treball immigrant

En aquesta segona secció del capítol s’analitza el comportament del seg·ment del mercat de treball immigrant, partint de l’exposició dels antecedents laborals de la persona immigrant al seu país d’origen, amb una posterior des·cripció de l’estructura ocupacional dels treballadors estudiats. Finalment, es fa una caracterització de les empreses i els ocupadors de les persones immigrants estudiades.

2.2.1. Antecedents laborals de la persona immigrant

A continuació exposarem de manera general els antecedents laborals de les persones immigrants per tal de crear algunes bases que facin més llum per comprendre com es va arribar a l’ocupació actual. A la segona part del capítol cinquè, sobre trajectòries laborals, sintetitzarem el comportament del segment

135


del mercat laboral immigrant al llarg de la història laboral de la persona immi·grant a Espanya. Per antecedents laborals s’entén totes les activitats produc·tives desenvolupades pel treballador abans de trobar·se en l’ocupació actual i que, com a experiència laboral, constitueixen part de les aptituds personals de què disposa per oferir al mercat de treball, ja que hi aporten nous coneixements i experiència. És important recordar que l’experiència laboral ocupa un lloc protagonista en la qualificació del treballador ja que, segons els segmentalistes, la formació i l’entrenament necessaris per ocupar un lloc de treball s’aprenen primordialment a les empreses (Piore, 1999a; Braverman, 1983).

Experiència laboral en el país d’origen

Un dels avantatges de centrar·se en un sol col·lectiu d’immigrants o en grups d’immigrants que provenen de països amb situacions econòmiques simi·lars és que permet realitzar una semblança no només de l’estructura econòmica del seu país, sinó també d’alguns elements del comportament del mercat de treball als països d’origen. I més encara, es poden entendre algunes pràctiques socials de les persones immigrants en el mercat de treball al país d’acollida, que tendeixen a reproduir les del país d’origen, de manera sincrètica. En aquest procés de caracterització de les economies i els mercats de treball als països d’origen es poden trobar semblances i divergències.

Colòmbia té un dels índexs demogràfics més alts de l’Amèrica Llatina, i es troba entre els cinc països més grans pel que fa a territori. «Quant a producció, Colòmbia és cinquena a l’Amèrica Llatina, precedida en aquest aspecte per Mèxic, Brasil, Argentina i Veneçuela, però ocupa el primer lloc com a exporta·dora de béns tan diversos com les maragdes, els llibres, la cocaïna i les flors» (Bushnell, 1997: 16). Als anys noranta, Colòmbia, cercant d’inserir·se en un món globalitzat, va obrir fronteres, va reduir aranzels per mitjà de l’“obertura econòmica”, va implantar la privatització d’algunes empreses públiques, amb capitals privats i estrangers, inundant el país amb productes agrícoles i indus·trials de consum massiu. Aquesta invasió de productes i serveis estrangers de menys cost i de més qualitat va portar a la fallida moltes empreses. Es va produir llavors una desagriculturització, una desindustrialització i una tercia·rització accelerades.

Davant de l’escomesa dels canvis als anys noranta, la classe empresari·al colombiana es va dedicar a desenvolupar avantatges comparatius basats

136


en la reducció de plantilles de personal i no en la reconversió tecnològica, la innovació i el desenvolupament de nous productes. Aquest empresariat, «que perd el seu temps escollint el treballador més car que cal acomiadar i el més barat que l’haurà de reemplaçar» (López, 1996: 304), juntament amb l’aplanament de les institucions públiques i les privatitzacions, va produir una reducció de llocs de treball i va irradiar una sensació d’amenaça i incertesa als assalariats, que tenien por de perdre la feina, ja per si mateixa estructuralment deficitària.45 Les pràctiques empresarials de gestió de plantilles es basen en dues estratègies bàsiques: la primera és la política d’acomiadaments, que fa rotar ràpidament al llarg dels primers anys de servei els treballadors, que són reemplaçats pels més joves, amb nivells educatius més alts i menys costos la·borals.46 La segona estratègia és privilegiar en la contractació laboral els joves, pel que s’ha exposat anteriorment. Això és demogràficament viable perquè hi ha abundant mà d’obra jove, educada i barata. Els salaris que s’ofereixen en la contractació inicial són més baixos que els dels veterans; per tant, la rotació és més econòmica. Els costos socials d’aquestes pràctiques empresarials són alts tant per als treballadors com per al país. D’una banda, es castiga l’expe·riència i l’entrenament en el lloc de treball, tan valorats pels segmentalistes, expulsant els treballadors de més de 35 anys cap a la informalitat (o a la cerca de feina) i no s’estimula la formació acadèmica amb la permanent contracció salarial dels joves qualificats. D’altra banda, aquest fet ha implicat el descens de la productivitat del país des dels anys vuitanta i la institucionalització de la precarietat de l’ocupació.

A Colòmbia, un treballador típic s’integra per primera vegada en el mer·cat de treball com a personal assalariat del sector microempresarial,47 canvia permanentment d’una empresa a una altra fins arribar a empreses mitjanes i grans del sector formal de l’economia en qualitat de personal assalariat, i després dels 35 anys continua la seva vida laboral com a treballador autònom en una microempresa. Comença la seva història laboral en una microempresa com a treballador per compte d’altri i l’acaba en una altra microempresa com a autònom. Així doncs, l’estructura del mercat de treball del país empeny

45. A Colòmbia, el 61% de les ocupacions són proporcionades pel sector informal, en condicions de subsistència (Segura i Camacho, 2003).46. La probabilitat d’acomiadament al sector privat colombià el primer any de contractació (o la no·prorrogació del contracte) és del 60,8% per a les microempreses i del 68,6% per a les mitjanes i grans empreses del sector privat. Només el 3,3% del personal assalariat assoleix els deu anys de contractació laboral.47. Empreses de menys de deu treballadors, moltes de les quals no s’ajusten a la normativa legal, on es contracten treballadors de forma verbal sense cobertura de la Seguretat Social.

137


els treballadors nacionals, en funció del seu cicle vital, a un anar i venir del sector informal al formal, d’assalariat a autònom en un vaivé de pauperització. Aquesta és una de les causes que el 60% de la població es trobi sota la línia de pobresa (coeficient de Gini de 0,57) i que menys del 29% estiguin coberts per pensions de jubilació (Segura i Camacho, 2003). Aquesta situació també té lloc en altres països de la mateixa manera, producte del procés de globalització i les noves formes de flexibilitat laboral que es tradueixen en precarietat per al treballador, de tal manera que la migració internacional es constitueix en una estratègia de supervivència per a les famílies, que depenen de les trameses econòmiques.

En aquesta recerca, la variable “última ocupació a Colòmbia” fa una aporta·ció significativa a l’estudi del mercat de treball perquè estableix un referent de comparació entre l’ocupació del país d’origen i el mode d’incorporació laboral i la mobilitat ocupacional al país receptor.

La població immigrant colombiana, en arribar a Espanya, ja té una història laboral. D’acord amb la taula 2.12, només el 6% dels treballadors estudiats no tenen experiència laboral al país d’origen. La resta, el 94% dels colombians, tenen antecedents laborals a Colòmbia.

Taula 2.12. Experiència laboral a Colòmbia

EXPERIÈNCIA LABORAL A COLÒMBIA Nre. %

Sense experiència laboral 9 6%

Amb experiència laboral 142 94%

TOTAL 151 100%


El gràfic 2.13 mostra l’última ocupació que van tenir els treballadors es·tudiats a Colòmbia abans d’emigrar a Espanya. El 41,6% de les persones immigrants enquestades exercien activitats qualificades com a professionals universitaris, directius empresarials o públics, i tècnics i professionals de su·port. El 12,7% d’empleats havien exercit funcions de tipus administratiu i el 12,7% eren treballadors qualificats procedents de la indústria manufacturera o la construcció. Finalment, s’observa que, pel que fa a les ocupacions exercides a Colòmbia, el 33,1% d’immigrants tenien feines afins a les que habitualment es demanen a Espanya per ocupar mà d’obra immigrant, com ara feines no

138


qualificades (el 7,0%) i ocupacions en serveis de restauració i altres serveis com els personals, que inclouen les mainaderes (cangurs) o l’atenció d’ancians o de persones amb alguna discapacitat (el 15,5%) o de baixa qualificació (el 10,6%).

Gràfic 2.13. Última ocupació a Colòmbia de la persona immigrant


A les entrevistes fetes l’any 2004 sobre trajectòries laborals, hi trobem ocupacions d’alta jerarquia, com per exemple:

«Jo vaig ser l’assessor departamental de pau, i professor universitari de la U.» (E13)

«Jo vaig ser director regional del BBVA. I què fas aquí, doncs?. Però el que no saben és que allà un director d’un banc guanya 800.000 $, o un milió de pesos48 més la comissió; llavors, és clar, allà hi ha càrrecs molt alts però molt mal pagats.» (E3)

I ocupacions poc qualificades, però anteriorment estables:

«Jo treballava en una empresa molt bona, una multinacional que era Noel. Des que vaig començar la meva vida laboral, que vaig començar allà, 18 anys hi vaig treballar, a Noel. Van tancar l’agència i aparentment jo era qui mantenia l’economia de casa meva, i aquesta feina es va acabar.» (E7)

48. És l’equivalent a 300 euros.

139


En analitzar l’última ocupació que la població treballadora immigrant va tenir al país d’origen, trobem que hi ha una relativa sincronia entre ocupacions d’alta qualificació amb nivells educatius superiors (tècnics i universitaris) i ocupacions poc qualificades amb estudis de nivell més baix (primaris i se·cundaris). Si encreuem l’última ocupació a Colòmbia amb el nivell d’estudis, observem que hi ha un ajustament del 75,4%49 en el nivell professional del lloc de treball. Al gràfic 2.14 veiem que el 15,5% dels treballadors a Colòmbia presentaven un desajustament no favorable entre el nivell educatiu i l’última feina, és a dir, que exercien ocupacions de baixa qualificació encara que tin·guessin estudis superiors.

Gràfic 2.14. Ocupació a Colòmbia segons els estudis de les persones immigrants


La teoria de migració de la nova economia d’Oded Stark (1993), en analitzar els factors d’expulsió de persones emigrants als països d’origen, observa que el xoc d’expectatives entre el desig de mobilitat social ascendent i la impossi·bilitat real objectiva de dur·lo a terme contribueix a augmentar els desitjos de migrar. És el cas dels professionals i els tècnics, que no aconsegueixen situar·se laboralment en ocupacions acords amb la seva formació, que els ofereixin

49. El grau d’ajustament d’un lloc de treball s’observa quan hi ha una relació directa entre el nivell educatiu del treballador i el grau de qualificació que es requereix per ocupar un lloc de treball (Toharia et al., 2001).

140


possibilitats de mobilitat laboral ascendent i, per tant, d’ascens social.

En resum, veiem que el 94% dels immigrants colombians estudiats vénen amb experiència laboral des del país d’origen; que, a Colòmbia, el 41,6% tenien ocupacions d’alta qualificació i que el 75,4% treballaven en feines ajustades a la seva formació acadèmica, mentre que el 15,5% no tenien una feina concordant amb la seva formació.

Canals d’iniciació laboral en el país d’acollida

Quins són els canals d’iniciació laboral a Espanya per als treballadors? Quan s’identifica quina és la primera ocupació que van tenir treballadors autòctons i immigrants a Espanya s’observa que la població espanyola té una inserció laboral més heterogènia que la població immigrant colombiana. Els canals d’iniciació laboral són particularment restringits per a les persones immigrants, com un embut que canalitza treballadors heterogenis, amb diferents perfils laborals, cap a un mateix segment ocupacional. Al gràfic 2.15 s’observa que el 76,1% dels treballadors van a parar a ocupacions no qualificades i de serveis de restauració i personals, mentre que només el 13,9% es dediquen a ocu·pacions de qualificació mitjana i alta. Per al cas dels treballadors nacionals, s’observa que només el 17,3% s’insereixen en el mercat de treball en ocupa·cions no qualificades, mentre que el 31,9% tenen ocupacions de qualificació mitjana i alta.

141


Gràfic 2.15. Població immigrant i nacional segons la primera ocupació a Espanya



Aquesta situació s’aguditza lleugerament per a les dones immigrants, ja que proporcionalment accedeixen a menys ocupacions qualificades que els homes. El 83,7% de les colombianes enquestades treballen en ocupacions de baixa qualificació com ara les tasques de neteja i atenció de persones, mentre que el 68,8% dels homes immigrants es dediquen a fer feines no qualificades i en serveis de restauració, personals i de comerç. Al gràfic 2.16 s’observa que hi ha un predomini d’ocupacions segons el gènere, com ara les dels treballadors qualificats i operadors de maquinària, que són exclusivament masculines, men·tre que en els serveis personals la dona té una participació més àmplia.

142


Gràfic 2.16. Primera ocupació a Espanya segons el gènere de la persona immigrant


Quan una persona immigrant s’incorpora per primera vegada al mercat de treball, la seva capacitat d’escollir una ocupació és bastant limitada. Normal·ment, la feina que accepta és la primera que li ofereixen. L’important és co·mençar a treballar per obrir·se un camí laboral i, posteriorment, millorar la seva posició amb el temps.

«Perquè era el que hi havia. Calia escollir qualsevol cosa, sí, el que sortís primer.» (E6)

«No ho sabia, tampoc no em fixava en quina feina aconseguir, sinó que buscava el que sigui. Ho buscava al diari, als anuncis, aquestes coses.» (E8)

Anteriorment ja s’ha exposat que la població immigrant estudiada té ocu·pacions de baixa qualificació. Aquesta situació s’explica perquè les quotes de treball definides pel Govern espanyol per a les persones immigrants (contin·gents laborals) tenen com a objectiu que els treballadors forans no cobreixin ocupacions disponibles amb alt nivell de desocupació destinades als treballa·dors nacionals. Per això, els treballadors immigrants només poden accedir a ocupacions que no desitgen els treballadors nacionals, particularment al sector serveis, l’agricultura i la construcció.

143


Continuïtat o ruptura laboral en la primera incorporació laboral

Quan els treballadors nacionals i immigrants han aconseguit la seva primera ocupació, la incorporació al mercat de treball es presenta amb formes i con·dicions diferents. El 72,2% dels espanyols es van ocupar, en la seva primera feina, en el nivell professional que estaven buscant, mentre que això va succeir només per al 37,1% dels treballadors immigrants. En aquest mateix sentit, el 60,3% dels immigrants colombians es van ocupar en un nivell inferior a les seves expectatives, en comparació amb el 21,8% dels treballadors autòctons (gràfic 2.17).

Gràfic 2.17. Població immigrant i nacional segons el nivell professional de la primera ocupació



Tanmateix, aquestes respostes de les persones immigrants s’han de matisar amb una consideració prèvia. El treball de camp va revelar que, en fer la pre·gunta en el moment de l’enquesta, els informants contestaven que l’ocupació tenia el nivell professional que cercaven perquè des de Colòmbia tenien infor·mació sobre quines ocupacions estaven disponibles per a la població immigrant i eren més fàcils de trobar a Espanya.50

50. I encara més, un nombre significatiu de persones immigrants van viatjar des del seu país d’origen amb un lloc de treball.

144


Les entrevistes realitzades van reafirmar que el fet d’inserir·se correctament en el nivell professional d’una ocupació està relacionat directament amb el coneixement que es té de l’entorn laboral i dels canals d’incorporació laboral disponibles. Un testimoni d’una treballadora domèstica:

«La senyora em va fer l’entrevista, jo li vaig dir en quina situació hi anava, em va preguntar per la meva feina i em va dir: “-Esteu penedida de venir aquí a fer això?”. Jo li vaig dir: -“No, jo sabia a què venia, si vostè em dóna l’oportunitat de treballar, jo treballaré però mai no ho he fet, treballar així no, jo sé fer coses de casa, però mai no he treballat en això, però igualment ho puc fer”.» (E7)

Altres comentaris:

«De totes maneres, jo sabia a què venia i que inicialment no podia començar a... A més, que jo veia que treballar en el que jo havia estudiat a Colòmbia era molt complicat.» (E9)

«No era una idea clara, perquè quan un diu: “jo vinc decidit a fer el que sigui”, però no, va ser dur fer la neteja, però va sortir i ho vaig fer. Per a mi, el fet que les meves dues filles fossin tan petites, potser va ser això el que em va desposseir de tant prejudici com portem. Però el concepte clar, clar, de què venia a fer, no el portava, jo venia a veure com... una expectativa de què era això, com era això, què s’hi feia; llavors, en la mesura que m’anessin sortint les coses, jo aniria fent el que m’anés sortint.» (E4)

Quan les persones immigrants arriben al país receptor, ja disposen d’una informació prèvia sobre el funcionament del mercat de treball, de tal manera que la seva recerca de feina s’ajusta a les condicions “reals” de les quals els immigrants antics ja les han informades. Del 37,1% de persones enquestades que van afirmar que en aconseguir la seva primera feina a Espanya van ocupar el nivell professional que estaven cercant, algunes van exposar que no era l’acoblament i l’ajustament laboral corresponents a la formació i l’experièn·cia que portaven del país d’origen, sinó que en arribar a Espanya ja sabien i eren conscients de quines eren les ocupacions destinades a les persones immigrants. Per tant, no era viable aspirar a una feina concorde amb la seva formació: «vaig arribar a buscar el que vaig trobar». Així doncs, algunes per·sones immigrants no tenen falses expectatives de trobar una feina ajustada a la seva formació laboral. Les expectatives d’ocupació, enteses com a desitjos, es donen sota una conjugació de probabilitats objectives, és a dir, com a alter·natives reals d’accés a un conjunt d’aspiracions individuals. Com argumenta

145


Bourdieu (1977), «l’avaluació pràctica de les probabilitats de l’èxit d’una acció donada en una determinada situació posa en joc un corpus de saviesa, dites, llocs comuns, preceptes ètics (“això no es va fer per a nosaltres”) i, a un nivell més profund, els principis inconscients de l’ethos, els quals en ser el producte d’un procés d’aprenentatge dominat per un determinat tipus de regulacions objectives, determinen conductes “raonables” i “no raonables” per a cada agent sotmès a aquestes regularitats». Així es plasma el sentiment de decepció amb què s’enfronten els treballadors immigrants quan les seves expectatives no s’ajusten al mercat de treball:

«Com si tu només poguessis tenir aquesta feina i no en poguessis tenir més, o com que tu només cuidaràs aquest senyor i no faràs res més que continuar cuidant senyors. És que jo crec que hi ha moltes persones que tenen moltes expectatives quan arriben aquí i arriben a..., al final es queden cuidant un senyor, una gent. A què queden reduïdes totes aquestes expectatives? Però quan un ja és aquí et toca adaptar-te, aquí et toca adaptar-te perquè no pots començar a pensar: -“No vaig venir per això, no”.» (E12)

«Es tracta una mica d’assumir aquesta posició: “home, sóc aquí i he de fer això”. Però mira, la majoria de la gent que és immigrant ve, primer, a buscar una feina i de vegades no coneix ningú; segon, quan baixa de l’avió creu que el treball és allà, tal com baixen de l’avió, i quan arriben aquí s’adonen que no.» (E3)

Els treballadors immigrants que van dir que tenien una feina d’un nivell inferior són els que fan oficis no qualificats o es dediquen als serveis personals o de restauració com a cambrers. El 51,6% d’aquests treballadors van manifes·tar que havien trobat una ocupació amb un nivell professional per sota de les seves condicions i aptituds personals. En els oficis semiqualificats i qualificats, el 20,5% pensen que s’han situat en allò que estaven buscant. Aquí també s’inclouen els treballadors de serveis de restauració (gràfic 2.18).

146


Gràfic 2.18. Primera feina segons el nivell professional de la persona immigrant


La migració representa per a un nombre important de persones immigrants una caiguda en picat, un trencament en la seva trajectòria laboral. El pas entre l’última ocupació al país d’origen i la primera ocupació al país receptor és més aviat una ruptura ocupacional de la continuïtat laboral. Al gràfic 2.19 observem que el 72% dels treballadors estudiats van treballar en activitats diferents i de menys nivell de qualificació que les que feien al seu país d’origen, mentre que el 23% van tenir continuïtat laboral, això és, que la primera ocupació que van tenir a Espanya era la mateixa que feien a Colòmbia. En aquest cas hi ha un ajustament laboral.

147


Gràfic 2.19. Continuïtat laboral entre Colòmbia i Espanya de les persones immigrants


El procés d’incorporació laboral d’una persona immigrant és ràpid, ja que no triga gaire temps a aconseguir la seva primera feina. El 30,7% dels treballadors colombians enquestats van respondre que van viatjar amb feina des de Colòm·bia (gràfic 2.20). El 22% van trobar feina en menys d’un mes, habitualment per mitjà de familiars i amics. Molt poques persones immigrants decideixen travessar l’oceà sense tenir, si més no, una esperança o una possibilitat de guanyar·se la vida.

148


Gràfic 2.20. Mesos de desocupació quan va arribar a Espanya


Les entrevistes fetes l’any 2004 confirmen els resultats:

«Sí, és clar, jo vaig arribar i ja tenia feina; llavors vaig arribar, jo havia d’arribar un dia onze aquí, vaig arribar un tretze i començava l’endemà, però vaig arribar súper cansat, vaig arribar súper tard a Barcelona i per això vaig començar el quinze.» (E8)

«Bé, el primer de gener vaig descansar bé; el dos, ja vaig anar a fer una neteja. La noia on jo anava se n’anava de vacances i necessitava qui la substituís, llavors m’ho va dir i jo hi vaig anar. Jo vaig anar dues o tres vegades durant les dues primeres setmanes a netejar una casa, i després ja vaig aconseguir la feina que vaig tenir, en què vaig entrar a treballar... Hi vaig anar per mitjà d’una agència d’ocupació.» (E7)

«Afortunadament vaig dir que venia de visita, perquè bàsicament jo venia a conèixer Barcelo-na, però en vista que hi havia bones expectatives de feina, m’hi vaig quedar. De fet, al cap de vuit dies d’haver arribat de Colòmbia aquí a Barcelona ja vaig trobar feina.» (E11)

El 10% de treballadors immigrants van haver d’esperar més de tres mesos per trobar feina, encara que n’estaven cercant. D’aquests, en tenim aquest testimoni:

149


«A Vic vaig estar buscant feina dues setmanes i no en trobava, dues setmanes cap a un costat, vaig trucar a la gent, és a dir, a empreses que oferien feina allí, però no en donaven pels papers. Sí, vinc cap a Barcelona a casa d’una amiga de la meva germana i em vaig estar amb uns colom-bians, però... vivien amuntegats, moltes persones. Hi havia problemes allà, però jo seguia, seguia buscant feina. Matinava a les sis del matí, anava d’un costat a l’altre, comprava la premsa i era molt... Com li explicaria? Anava a buscar feina i sense els papers no me’n donaven. M’oferien feina, però amb papers. És clar, hi va haver un temps, jo buscant feina, no sortia res. Al lloc on jo vivia, al pis on jo vivia, hi vivien uns colombians, és a dir, en si, aquí una persona troba feina realment amb influències. Em deia un noi que m’esperés, que no em preocupés. És clar, jo allà pagava el lloguer i tot, que no em preocupés... Però primer van donar feina a dos que van arribar, que eren amics seus; mentre jo em llevava a les sis del matí, ells gairebé al cap de 15 dies van aconseguir la primera feina. Després me’n vaig anar on visc ara i vaig trobar uns nois estrangers. M’hi vaig apropar i els vaig dir si sabien d’alguna feina i em van connectar amb una persona. Jo vaig anar a oferir-los els meus serveis perquè sé de construcció, i li van donar el telèfon a una persona, ell em va trucar i vaig connectar amb aquest senyor i vaig començar a treballar dues setmanes.» (E10)

Reprenent els aspectes més importants que hem trobat en la història laboral de les persones immigrants des del país d’origen fins a la iniciació laboral al país receptor, s’observa un procés de mobilitat laboral (en principi) descendent. La migració laboral és una ruptura de la continuïtat laboral entre el país d’ori·gen i el país receptor, plantejada en la primera hipòtesi (H1),51 en què s’afirma que els treballadors fan feines de menys qualificació no només al mercat labo·ral sinó en funció de la seva història laboral, en el seu procés d’incorporació al mercat de treball del país d’acollida.

2.2.2. Persones immigrants i mercat de treball

En aquesta secció es descriu i s’analitza l’estructura ocupacional dels treba·lladors nacionals i dels immigrants, fent èmfasi en la distribució de l’ocupació, la situació professional, la pluriocupació, la participació en les diferents bran·ques d’activitat econòmica i la relació de dependència laboral de la persona immigrant. Aquesta secció també estudia els tipus d’ocupació, l’antiguitat a la feina, la jerarquia de l’ocupació, la caracterització dels ocupadors, les estratè·gies de concurrència al mercat de treball de les persones immigrants, el mode d’incorporació laboral i les condicions de negociació utilitzades en l’ocupació.

51. Les hipòtesis es troben enunciades expressament a la «Introducció».

150


Estructura d’ocupació

Després de fer una retrospectiva sobre la història laboral de les persones immigrants des del país d’origen, el gràfic 2.21 revela que el 56,9% continuen fent feines de baixa o de cap qualificació, és a dir, que no requereixen formació acadèmica ni experiència laboral, en els grups ocupacionals de treballadors no qualificats i treballadors de serveis personals i de restauració, mentre que tan sols el 27,5% dels treballadors nacionals tenen aquest tipus de feines. La desigualtat també s’observa en l’accés a les ocupacions d’alta qualificació i, per tant, a millors condicions de treball i salaris, com ara en les ocupacions de direcció d’empreses i administracions públiques, personal tècnic i professi·onal científic i intel·lectual, i personal tècnic i professional de suport, en què les persones immigrants estudiades tenen una participació del 19,2% i les nacionals del 36,5%. Aquest percentatge d’immigrants no és degut a treball qualificat assalariat, sinó que el 13,2% de treballadors immigrants estan en la direcció d’empreses (els nacionals hi tenen una participació del 6,4%). Evi·dentment, aquesta desproporció reflecteix la major participació de la població immigrant en petites empreses familiars ètniques i l’autoocupació en general, situació similar a la que s’observa en altres latituds.

Pel que fa a altres ocupacions, es presenta gairebé una mateixa participació en el mercat de treball. En les tasques d’artesans i treballadors qualificats de la indústria manufacturera i la construcció hi ha una participació gairebé idèntica entre població autòctona i immigrant (el 14,7% i l’11,3%, respectiva·ment). En els serveis de restauració, serveis personals i comerç, s’observa que els colombians estudiats gairebé dupliquen la seva presència en aquest grup ocupacional fent feines de cambrers i cuidadors (el 13,3% per als nacionals i el 25,8% per als colombians).

151


Gràfic 2.21. Població immigrant i nacional segons l’ocupació actual



Igual que a les tres comarques de Barcelona, a l’estudi d’Aparicio i Giménez (2003) s’observa que a tot el territori nacional espanyol els colombians treba·llen al servei domèstic i l’atenció personal com a ocupacions predominants, seguides per l’hoteleria, la construcció i el petit comerç.

En comparar les variables d’educació i ocupació, es veu la contradicció de treballadors amb estudis superiors en ocupacions semiqualificades o no quali·ficades. Encara que ha baixat la participació de persones immigrants en ocupa·cions no qualificades,52 l’esmentada xifra continua mostrant un desajustament desfavorable en el lloc de treball. Hi ha presència de treballadors amb estudis superiors en totes les ocupacions del gràfic de persones immigrants, mentre que això només succeeix en el cas dels treballadors nacionals amb estudis

52. En la variable “primera ocupació a Espanya” passa del 76,1% de treballadors no qualificats al 58,9% de treballadors no qualificats de la variable “ocupació actual”.

152


primaris. En els treballadors nacionals s’observa un predomini d’universitaris en els oficis més qualificats i una hegemonia dels treballadors amb estudis primaris i secundaris en les ocupacions poc qualificades. En els treballadors nacionals s’observa més diversitat ocupacional (vegeu la taula 2.22 de població immigrant i la taula 2.23 de població nacional).

Els gràfics revelen que la participació de treballadors espanyols amb es·tudis universitaris en ocupacions no qualificades, operadors de maquinària i treballadors qualificats de la indústria és pràcticament inexistent (el 0,8%), mentre que en el cas de les persones immigrants aquesta participació puja fins al 17,5% del total d’universitaris. Els treballadors espanyols que tenen estudis tècnics i universitaris que estan treballant en càrrecs de direcció d’empreses, com a personal tècnic i professional, científic i intel·lectual i de suport són el 26,3%, mentre que la població immigrant hi té una representació del 28% per la seva alta participació en la direcció de negocis ètnics. Tanmateix, altres treballadors immigrants estudiats amb estudis universitaris i tècnics s’han des·plaçat (de la primera ocupació a Espanya a l’ocupació actual) del segment de treballadors no qualificats al de treballadors qualificats de la construcció i la manufactura (especialment a la construcció).

Taula 2.22. Ocupació actual segons el nivell educatiu. Població immigrant

153


Taula 2.23. Ocupació actual segons el nivell educatiu. Població nacional



L’encreuament de les variables “ocupació” i “nivell educatiu”, respecti·vament, per a població immigrant i nacional, mostra una dinàmica diferent. Mentre que les ocupacions de la població nadiua són sensibles i amb una rela·ció d’ajustament directa entre educació i tipus d’ocupació, en els treballadors immigrants estudiats el comportament és capritxós. Tanmateix, aquesta no pot ser una conclusió contundent perquè està determinada per la variable “temps de permanència en el país receptor”. Ja les conclusions de Borjas (1994) als Estats Units revelaven que tant la qualitat de les ocupacions com els salaris de·penen del temps de permanència de les persones immigrants al país d’acollida, ja que en un temps determinat la població immigrant tendeix a sobrepassar els nivells salarials dels nadius i a millorar la seva posició al mercat de treball.

A la taula 2.24 s’observa que el mercat de treball té un comportament similar pel que fa a població immigrant i nacional segons el gènere: alta partici·pació de dones en ocupacions tradicionalment considerades com a femenines, per exemple, en el sector de “serveis de restauració i altres serveis”, on les co·lombianes treballen com a cambreres, dependentes, manicures, i en l’atenció

154


de nens i ancians, entre d’altres (el 72,8% de dones i el 28,2% d’homes immi·grants). Entre el personal administratiu es presenta una alta participació feme·nina com a secretàries i auxiliars comptables (el 75% de dones immigrants i el 25% d’homes), i observem la inexistència de les dones en altres sectors com en el dels treballadors qualificats de la indústria manufacturera i la construcció. És fàcil fer una tipologia d’ocupacions pel que fa als homes ja que es dirigeixen al sector de la construcció en dos grups, el de treballadors no qualificats com a peons i el de treballadors qualificats de la construcció, on s’especialitzen a instal·lar parquet i pladur, o a fer de pintors i electricistes, etc.

En aquesta mateixa taula (2.24), es veu que la variable més rellevant per determinar els canals d’inserció laboral pel que fa a la població immigrant és la situació jurídica respecte al mercat de treball. En el cas dels immigrants estudiats es va trobar que el 51,7% no disposen de permís de treball, mentre que el 48,3% en tenen o no el necessiten perquè tenen la doble nacionalitat. Disposar d’un permís de treball marca la diferència quant al tipus de canal utilitzat per a la contractació laboral de la població immigrant. Si encreuem les variables “ocupació” i “permís de treball”, obtenim xifres que mostren diverses particularitats del mercat de treball. En agrupar les ocupacions qualificades (direcció d’empreses, personal tècnic i professional de suport, i científic i intel·lectual) s’observa que la participació dels treballadors amb permís de treball (el 32,9%) és significativament més gran que la dels treballadors que no en tenen (el 5,1%). Aquesta tendència es corrobora a la inversa amb la participació dels immigrants irregulars en ocupacions no qualificades (treballadors dels serveis de restauració i altres serveis, i treballadors no qualificats), de tal manera que els treballadors irregulars en ocupacions no qualificades gairebé dupliquen els treballadors regulars en oficis no qualificats (el 41,1% de treballadors regulars i el 71,8% de treballadors irregulars).

155


Taula 2.24. Ocupació segons el gènere i el permís de treball

Ocupacions Total Home Dona Regular Irregular

Direcció d’empreses i adm. públiques 2010 10 17 3

50% 50% 85,0% 15,0%

Personal tècnic i professional, científic i intel·lectual

87 1 7 1

87,5% 12,5% 87,5% 12,5%

Personal tècnic i professional de suport 11 0 0 1

100% 0 0,0 100%

Personal administratiu 123 9 6 6

25% 75% 50% 50%

Treballadors de serveis de restauració, personals, protecció i comerç

3911 28 19 20

28,2% 72,8% 48,7% 51,3%

Artesans, treballadors qualificats de la in·dústria manufacturera i la construcció

1717 0 10 7

100% 0 58,8% 41,2%

Operadors d’instal·lacions i maquinària i muntadors

75 2 3 4

71,4% 28,6% 42,9% 57,1%

Treballadors no qualificats 4723 24 11 36

49% 51% 23,4% 76,6%


Per aprofundir en l’estructura ocupacional de la població immigrant estu·diada, element fonamental d’aquesta recerca, s’ha pres la variable “ocupació actual”, amb els nou grups ocupacionals, i s’han reagrupat segons els nivells de qualificació requerits per a aquests llocs de treball en tres grans grups, que són: ocupacions qualificades en què s’exerceixen càrrecs de direcció i ocupacions d’estudis universitaris i tècnics, ocupacions semiqualificades (en què es van agrupar les feines que requereixen nivells d’entrenament i formació mitjana i baixa per exercir aquests llocs) i, finalment, s’inclouen els oficis no qualificats. Aquestes ocupacions segons el nivell de qualificació s’han encreuat amb altres variables per conèixer millor l’estructura ocupacional de la població immigrant a les tres comarques de Barcelona.

A la taula 2.25, segons els nivells de qualificació de l’ocupació actual dels immigrants per gènere, observem que el 52,7% de les dones treballen en oficis semiqualificats per la seva alta participació en serveis de restauració i personals, mentre que els homes obtenen una xifra una mica més baixa (el 46,8%), ja que tenen a favor una major participació en ocupacions qualificades

156


(el 23,4% d’homes i el 14,9% de dones). Per grups d’edat, els treballadors im·migrants de més de 25 anys ocupen oficis semiqualificats, però alhora aquest grup fa més feines qualificades amb els treballadors de més de 45 anys. Segons el nivell educatiu, els treballadors tècnics (el 71,4%) ocupen sobretot oficis semiqualificats, mentre que els treballadors amb estudis secundaris tenen una participació important en ocupacions semiqualificades o no qualificades (el 88,6%), i els treballadors amb estudis primaris estan circumscrits a ocupaci·ons no qualificades. Al seu torn, un de cada dos universitaris té una ocupació semiqualificada. Només el 35,2% dels treballadors amb educació superior te·nen una feina qualificada, per la seva alta participació en negocis ètnics.

Una altra variable reveladora del comportament del mercat de treball és la “dependència laboral”, ja que s’observa que hi ha una porta d’accés a les ocupacions qualificades a través de la independència i l’autonomia. El 66,7% del personal autònom crea feines qualificades, on puguin desenvolupar el seu potencial, i només el 20% fan oficis no qualificats. Contràriament, en el seg·ment dels immigrants assalariats hi ha el 92,6% dels treballadors dedicats a oficis semiqualificats o no qualificats, mentre que només el 7,4% accedeix a ocupacions qualificades. Segons la branca d’activitat econòmica, veiem que la construcció aglutina el major nombre d’ocupacions no qualificades (el 51,5%), mentre que en els serveis hi ha més ocupacions semiqualificades (el 52,3%). De la mateixa manera, a la indústria tenim el 77,8% de feines semiqualificades per a la població immigrant estudiada.

157


Taula 2.25. Ocupacions segons la qualificació de l’ocupació de la població immigrant

QUALIFICACIÓ DE L’OCUPACIÓQUALIFICA·DA

SEMIQUALI·FICADA

NO QUALIFI·CADA NRE.

TOTAL

TO·TAL %n % n % n %

TOTAL 29 19,2 75 49,7 47 31,1 151 100

GÈNEREHOME 18 23,4 36 46,8 23 29,9 77 100

DONA 11 14,9 39 52,7 24 32,4 74 100

GRUPS D’EDAT

FINS A 24 ANYS 2 11,1 9 50,0 7 38,9 18 100

DE 25 A 44 ANYS 25 20,3 63 51,2 35 28,5 123 100

45 ANYS O MÉS 2 20,0 3 30,0 5 50,0 10 100

EDUCACIÓ

PRIMARIS 0 0,0 0 0,0 6 100,0 6 100

SECUNDARIS 8 11,4 32 45,7 30 42,9 70 100

TÈCNICS 2 9,5 15 71,4 4 19,0 21 100

UNIVERSITARIS 19 35,2 28 51,9 7 13,0 54 100

DEPEN·DÈNCIA LABORAL

ASSALARIAT 9 7,4 71 58,7 41 33,9 121 100

AUTÒNOM 20 66,7 4 13,3 6 20,0 30 100

BRANCA D’ACTIVITAT ECONÒMICA

INDÚSTRIA 2 22,2 7 77,8 0 0,0 9 100

CONSTRUCCIÓ 5 15,2 11 33,3 17 51,5 33 100

SERVEIS 22 20,2 57 52,3 30 27,5 109 100


Si reprenem el plantejament de la primera hipòtesi (H1), que diu que els treballadors immigrants tenen ocupacions menys qualificades no només al mer·cat laboral sinó en funció de la seva història laboral, ja que no desenvolupen la mateixa activitat que tenien al país d’origen, observem, a partir dels resultats obtinguts en aquesta recerca, que aquesta situació laboral tendeix a mantenir·se en alguns grups ocupacionals. No obstant això, en altres grups ocupacionals minoritaris s’ha observat un reacomodament ocupacional ascendent, especial·ment quan el treballador escull l’autoocupació. Les entrevistes realitzades el 2004 corroboren aquesta hipòtesi (H1), perquè per a la població immigrant és molt difícil fer ús de l’experiència laboral del país d’origen i, alhora, l’immi·grant estudiat té la percepció que no es confia en la formació professional del país d’origen. En preguntar a les persones entrevistades si consideren que els immigrants tenen les mateixes oportunitats que els treballadors nacionals de trobar una feina d’acord amb la seva formació i experiència professional, es van recollir els testimonis següents:

158


«No, perquè totes les meves feines han estat sense qualificació. Exceptuant els treballadors de la salut, especialment si tenen el títol homologat, que són reis. Per què? Perquè Espanya té un dèficit enorme de metges.» (E1)

«Hi ha gent que un coneix i diu: “No, però és que jo allà treballava en una oficina, que jo feia diferents coses”. I aquí s’han d’estar darrere la barra d’un bar o, com en el nostre cas, fent la neteja. Jo ara estic a la residència, però a la residència em toca fer coses que en un centre mèdic jo no faria, com són fer la neteja, com estar pendent de la roba dels avis; en un centre mèdic normal estaria pendent dels malalts, però de la roba i aquestes coses no, ni de la neteja que de vegades ens toca fer.» (E2)

«Quant al nivell de la meva carrera, se m’ha oblidat molt. Aquí de la nit al dia ets, comences de l’últim cap amunt. Ho entens? És tot el contrari del que havies fet, i vulguis o no vulguis això pesa, en la teva autoestima..., que va ser el que li va passar al meu marit, es va enfonsar, va estar amb un psicòleg fent-se tractament perquè no ha trobat mai res de la seva feina i no s’ha pogut situar; per tant, això moralment i sociològicament li ha pesat molt, al meu marit.» (E4)

«Aquí qui tingui experiència laboral o que hagi estudiat alguna carrera d’allà, aquí li tocarà homologar-la, i passaran anys i anys perquè li homologuin el seu diploma; llavors serà igual de dur començar per una altra cosa.» (E8)

«No, els rebaixen molt, per exemple als enginyers i administradors els donen uns càrrecs que no tenen res a veure, aquests sí que no poden pujar. Als llatins. Jo no en conec cap aquí que tingui un alt càrrec, dels meus amics, cap. Tots són ajudants [...] tinc una amiga que és arquitecta i li fan fer de dibuixant.» (E5)

«Oportunitat, no. Hi ha casos en què sí que s’ha donat, però no em sembla que sigui el més habitual, perquè ja ho veiem, si això no fos una realitat, no ens trobaríem els arquitectes netejant ungles, netejant cases, netejant avis; enginyers..., és el que passa, el més normal. Perquè també m’he trobat arquitectes molt ben situades, enginyers en multinacionals i gent molt ben situada aquí.» (E9)

Però no solament no poden fer ús de la seva experiència i formació profes·sional, sinó que, amb la migració, socialment i laboralment es desclassen. La migració representa una mobilitat descendent en la seva carrera laboral:

«Jo vaig arribar sent tot un director comercial d’un banc i aquí era un fàstic, no era ningú; vaig arribar i ningú em coneixia, ni em deien doctor, ni vol un cafetó, no, de cap manera, i això és clar,

159


perds absolutament tot això que tens, i al principi et sembla molt dur. Molta gent se n’ha tornat per això, perquè allà tenien la seva oficina, el seu cotxe, li passejaven als pobres pel costat, al treballador que volien l’acomiadaven, és a dir, tenien poder. Aquí tot és molt individual, no hi ha els cercles socials on tu surts i te’n vas cap al bar i et trobes en tal, perquè aquí ja has trencat tot això i no et coneix absolutament ningú; llavors, dir que: -“No, és que, mira, jo sóc el directiu del banc BBVA i vaig estudiar això i allò”. Aquí ningú no ho sap, això no ho saben de tu; si tu ho pots explicar i els dius: -“No, és que jo vaig estudiar a la Universitat dels Andes, que és la millor de Bogotà”, i aquí: -“Què cony és la Universitat dels Andes?”. Sí, aquí hi ha la UPC i la UE, on és allò?» (E3)

Els treballadors entrevistats tenen una percepció clara que, efectivament, amb la migració es presenta aquest descens laboral i que tendeix a perpetuar·se perquè l’accés a una feina qualificada està restringit per a moltes ocupacions, mentre que en d’altres en què hi ha dèficit en el mercat de treball es presenten oportunitats per als immigrants després d’un llarg camí recorregut.

Potser per aquesta desavantatjosa inserció en el mercat de treball un per·centatge significativament important de treballadors immigrants estan exposats a una situació de pluriocupació. Com s’aprecia en el gràfic, prop de més d’una tercera part (el 37,1%) dels treballadors colombians tenen més d’una feina, mentre que només una minúscula part (el 2,7%) de la població autòctona treballa en aquestes condicions (gràfic 2.26).

160


Gràfic 2.26. Població immigrant i nacional en situació de pluriocupació



Les entrevistes van reforçar els resultats de l’enquesta. Les trajectòries la·borals van revelar que la pluriocupació és una estratègia que ataca diversos fronts: complementa ingressos, és una estratègia per començar un negoci com a autònom, és a dir, una estratègia d’alliberament laboral i, per a algunes per·sones, també pot ser una forma de vida.

«Feia targetes i treballava al pàrquing; sempre tinc dues entrades aquí, sí jo sempre he tingut dues entrades.» (E13)

«La gent cerca molt: a part de tenir aquesta feina, en busca una altra; la gent se subcontrac-ta...» (E3)

«Sí, amb ell treballava els divendres, és a dir, acabava les hores laborals amb ell i me n’anava cap a altres obres que jo havia contractat, els dissabtes i els diumenges.» (E10)

La pluriocupació es converteix en una forma de relacionar·se amb el treball en què es va generant una normalitat en l’anormalitat. Entesa l’anormalitat com el fet de treballar més de les quaranta hores setmanals reglamentades per

161


llei. Jornades fins i tot de setanta hores de treball es tornen rutina en la vida d’algunes persones immigrants perquè treballen en llocs diferents.

«Perquè jo potser he tingut..., quan treballava de nit he aconseguit una neteja i surto de treba-llar de nit, me’n vaig a fer una neteja i torno, i això és el que fan les persones que fa tres o quatre anys que han aconseguit els papers, i ara que els tinc, estic fent exactament el mateix.» (E2)

No obstant això, la pluriocupació pot ser, més que no pas una finalitat, un símptoma d’ingressos insuficients, de subocupació i de precarietat laboral. Es converteix en una estratègia de les famílies per garantir la supervivència al país d’acollida i al receptor.

Una altra variable que revela millor l’estructura ocupacional és la distribu·ció sectorial o la branca de l’activitat econòmica en què s’exerceix l’ocupació (gràfic 2.27), ja que els sectors de l’economia tenen especificitats i configuren el tipus d’ocupació i les relacions laborals. El sector de l’economia que més ocupa treballadors, tant nacionals com estrangers colombians, és el sector serveis (el 61,4% d’espanyols i el 72,2% d’immigrants). S’observa també un predomini de la població immigrant, particularment dels homes, en la cons·trucció (el 21,9%) i una menor participació en la indústria (el 6%), amb relació a la població autòctona (el 7,1% i el 29,6%, respectivament). A més, revela l’absència total dels treballadors colombians en ocupacions agrícoles, a causa de dos factors: primer, a les zones on es va desenvolupar l’estudi predomi·na l’ocupació urbana i, segon, la participació de treballadors colombians a l’agricultura és bastant baixa (l’1,4%) al territori nacional espanyol (Aparicio i Giménez, 2003).

162


Gràfic 2.27. Població immigrant i nacional segons la branca d’activitat econòmica



Encara que un alt percentatge de la població immigrant estudiada s’inclou en els serveis personals o serveis de proximitat,53 també pot ser contractada per un particular i no per una empresa. Per tant, en el cas de la població immigrant estudiada, la segmentació del mercat de treball obeeix més a una classificació d’ocupacions específiques per als immigrants, per nacionalitat, que a una classificació per sectors de l’economia, com ara l’agricultura, la indústria o els serveis (Cachón, 2003). Els treballadors entrevistats afirmen que els colombians ocupen llocs de treball com a auxiliars, peons de la construcció, i les dones com a mainaderes (cangurs), i en l’atenció d’ancians, la manicura i la neteja. Aquesta situació no només es presenta per a treballadors de baixa qualificació sinó també per a treballadors qualificats. «A Catalunya, la majo·ria dels empresaris que contracten immigrants qualificats ho fan mitjançant un procés de selecció clarament guiat per criteris de nacionalitat o del país d’origen. El treball de camp efectuat ha demostrat palesament l’existència

53. Són també els anomenats serveis de la vida diària, que poden definir·se com aquelles activitats remunerades destinades a satisfer les necessitats de les persones i de les famílies, que apareixen en l’actualitat, en la vida quotidiana de les societats occidentals (Torns, 2000).

163


d’estereotips que relacionen la nacionalitat amb la capacitat, o no, per realitzar determinades feines» (GES, 2004: 69).

En analitzar la situació professional, és a dir, la posició de la persona ocu·pada respecte als mitjans de producció (Toharia et al., 1998: 22), com ho de·mostren les dades del gràfic 2.28, la gran majoria dels colombians a Barcelona (el 98,7%) treballen al sector privat, bé com a personal assalariat o bé com a treballadors autònoms. La seva presència al sector públic és gairebé inexistent (l’1,3%). En contrast, l’11,9% de la població espanyola treballa com a assa·lariada al sector públic i el 71,6% al sector privat. En aquest últim cas, però, hi ha variacions i similituds significatives amb els colombians. Per exemple, mentre que el 76,8% dels colombians treballen per al sector privat com a personal assalariat, el 71,6% dels espanyols també ho fan. No obstant això, la participació té una lleugera variació en els casos dels empresaris amb personal assalariat (el 7,9% de colombians i el 3,6% d’espanyols), dels professionals o treballadors autònoms sense assalariats (l’11,9% i el 9,9%, respectivament) i dels assalariats en negoci familiar (el 2% i l’1,4%, respectivament).

Gràfic 2.28. Població immigrant i nacional segons la situació professional



164


En funció del que s’ha exposat anteriorment, al gràfic 2.29 es mostren les respostes de les persones enquestades en interrogar·les sobre la seva accep·tació davant l’afirmació “Estic orgullós/osa de la feina que faig”. Són més els immigrants que els nacionals que afirmen sentir·se orgullosos amb la feina que fan (el 71,6% de nacionals i el 81,2% d’immigrants), però, al seu torn, són més els immigrants que se situen en l’altre extrem en afirmar que no senten que la seva feina sigui una font d’orgull (el 12,8% d’immigrants i el 10,7% de nacionals). Els immigrants van aclarir que se sentien orgullosos de l’activitat que duien a terme en si mateix, però van establir una diferència en relació amb la feina.

Gràfic 2.29. Població immigrant i nacional segons “estic orgullós/a de la feina que faig”



Aquest orgull que senten els treballadors immigrants contrasta clarament amb l’adhesió a l’afirmació “Canviaria la meva feina actual per una altra de diferent”, ja que el 70% de les persones immigrants enquestades si en tingues·sin l’oportunitat canviarien la seva ocupació actual per una altra de diferent, mentre que això només succeeix per al 35,5% dels espanyols. Aquesta variable és molt important perquè revela obertament si els treballadors senten que la seva ocupació els satisfà de manera que voluntàriament vulguin quedar·s’hi.

165


Tanmateix, que el 70% de la població immigrant romangui en una ocupació perquè no té l’oportunitat de canviar·la diu molt del mercat de treball que s’estudia (gràfic 2.30).

Gràfic 2.30. Població immigrant i nacional segons “canviaria la meva feina actual per una altra de diferent”



Per finalitzar la descripció de l’estructura d’ocupació del segment del mercat de treball, observem les tendències de comportament. En primer lloc, l’ocupa·ció immigrant tendeix a aglutinar·se en sectors de mitjana i baixa qualificació, independentment del capital humà de la persona immigrant; en segon lloc, en l’ocupació immigrant es reprodueix el comportament del mercat de treball quant al gènere. La variable que més pes té a l’hora de definir l’accés al tipus d’ocupació és la situació jurídica de la població immigrant en el mercat de treball.

Jerarquia de l’ocupació

Una forma de corroborar la desqualificació laboral de la població immigrant és observar la variable del perfil professional (gràfic 2.31), ja que el 48,3%

166


dels colombians diuen que treballen en ocupacions que estan per sota del seu nivell de formació, mentre que només el 18,1% de la població espanyola ho afirma. És interessant que el 74,2% de treballadors espanyols hagin trobat una feina d’acord amb la seva formació, mentre que això només succeeix amb el 41,7% d’immigrants colombians, la qual cosa és un indicador de les menors oportunitats d’igualtat en l’accés a l’ocupació per a les persones immigrants i mostra la configuració de la inserció en el mateix mercat de treball espanyol.

Gràfic 2.31. Població immigrant i nacional segons “relació entre lloc de treball i formació”



Es pot concloure, per tant, que la població immigrant treballa predominant·ment en canals laborals d’ocupació inadequada,54 en què hi ha una sobrequa·lificació per als llocs de treball.

54. Fina defineix l’ocupació inadequada quan existeixen treballadors l’ocupació dels quals o bé no correspon a la seva qualificació o bé presenta altres deficiències relacionades amb el grau i la naturalesa dels riscos econòmics, el règim horari del lloc de treball, el desplaçament al centre de treball, la seguretat i la higiene dels treballadors i les condicions generals del treball (Fina, 2001: 51).

167


En la jerarquia de llocs de treball, es pot observar que no hi ha diferències significatives en el tipus de lloc que ocupa la població immigrant i l’espanyola. El gràfic 2.32 mostra que aproximadament el 70% dels treballadors són subor·dinats, sense que importi si són autòctons o immigrants, encara que s’observa que els espanyols accedeixen a més llocs de supervisió i comandament que els immigrants estudiats (el 16,5% d’autòctons i el 6,7% d’immigrants). D’altra banda, els immigrants gairebé dupliquen el nombre d’espanyols dedicats a exercir direcció a les empreses (el 13,2% d’immigrants i el 6,4% de nacio·nals), però això és explicable per la forta presència de treballadors autònoms entre les persones immigrants.

Gràfic 2.32. Població immigrant i nacional segons la jerarquia de l’ocupació



La variable “supervisió directa” es relaciona amb l’anterior, ja que fa refe·rència a si la persona informant té un lloc de responsabilitat i comandament en què ha de dirigir persones. Els resultats demostren que no hi ha grans diferències entre els empleats que no tenen cap treballador sota la seva super·visió, però sorgeix una diferència interessant quant al grup de treballadors que supervisen més de deu persones, ja que el 6,4% dels treballadors espanyols

168


que tenen personal al seu càrrec directe dupliquen el 2,6% dels immigrants en la mateixa situació (gràfic 2.33).

Gràfic 2.33. Personal immigrant i nacional que exerceix supervisió directa



Tipus d’ocupació: assalariada, autònoma i informal

En el cas de la situació professional s’ha estudiat l’ocupació immigrant com si fos una ocupació homogènia; tanmateix, es poden identificar dos tipus d’ocu·pació en relació amb la dependència laboral que té un treballador: treballador per compte d’altri o assalariat i treballador autònom o per compte propi. El grà·fic 2.34 mostra que hi ha una major proporció de treballadors autònoms entre la població immigrant estudiada (el 20%) que entre els treballadors espanyols (el 13,5%). L’àmplia presència de personal assalariat nacional i immigrant re·vela que la gran majoria de treballadors no disposen dels mitjans de producció ni del capital econòmic necessaris per generar empreses.

169


Gràfic 2.34. Personal immigrant i nacional segons la dependència laboral



Entre els treballadors assalariats enquestats, incloent·hi població immigrant i nacional, s’ha trobat que, per als immigrants, l’ocupació autònoma és una alternativa fonamental. Davant de la frase “Si pogués m’establiria pel meu compte com a autònom” (gràfic 2.35), només el 29,4% dels treballadors na·cionals assalariats s’establirien com a autònoms, mentre que el 80,2% de les persones immigrants volen passar d’assalariades a autònomes.

170


Gràfic 2.35. Població immigrant i nacional segons “si pogués m’establiria pel meu compte com a autònom/a”



El comportament d’aquesta variable revela que existeix un altre camí d’in·corporació laboral per a les persones immigrants a través de l’autoocupació, quan es disposa d’una comunitat preexistent d’immigrants al país receptor (Portes i Böröcz, 1998). L’autoocupació es basa en la creació d’empreses d’immigrants destinades a satisfer les necessitats de consum dels seus com·patriotes i altres grups d’immigrants. L’empresariat ètnic i seus coetanis van conformant reeixides economies ètniques denominades enclavaments ètnics, segons l’experiència en altres països.

La segona hipòtesi (H2) d’aquesta recerca planteja que l’existència d’un empresariat immigrant d’èxit que s’ha dedicat als anomenats negocis ètnics es basa en formes d’autoocupació associades a les dificultats del mercat laboral i que sorgeixen com a estratègia de mobilitat ascendent davant les rigideses del mercat. Aquí “rigidesa del mercat de treball” fa referència a la discriminació en l’accés a l’ocupació qualificada, a la subordinació i a les feines de salaris baixos. L’esmentada hipòtesi (H2) ha estat corroborada no només amb els

171


resultats de les enquestes sinó amb les entrevistes fetes el 2004, que van revelar efectivament que, per a les persones immigrants, el treball autònom és fonamental com a estratègia d’ascens social, basant·se en tres arguments: (1) el treball autònom permet obtenir ingressos més alts:

«Ell, sense papers, si estigués treballant en una empresa, segur que no guanyaria el que està guanyant ara, que és autònom, encara que no és autònom perquè no té documents, però ara com ara, amb la feina està guanyant bastant, tant que està mantenint la casa.» (E9)

«Tu no necessàriament has de ser gerent d’un hotel per estar bé, si tu vols pots ser gerent d’una empresa, que encara que sigui petita sigui teva. El millor és independitzar-se totalment. Aquí si una persona vol treballar netejant cases, si treballa en una oficina, t’espremen i et paguen 700 euros mensuals, i una persona es munta un negoci d’aquests, contracta sis, set o vuit perso-nes i guanya 6.000, 7.000 euros en un mes.» (E12)

«Si no munto un consultori, munto algun altre negoci, un centre de radiologia de la boca, o jo què sé? Però cal muntar alguna cosa. Perquè, si no, quan farem diners? Continuar treballant per un altre, així un mai no fa diners.» (E5)

(2) El treball independent possibilita fugir d’una feina inadequada o que no s’ajusta a l’educació i l’experiència laboral:

«Jo no em quedaré tota la vida aquí netejant, i jo crec que per això tenim la idea que ens quedem amb el bar.» (E7)

«I llavors el meu marit em va dir: -“Però per què no fas l’esforç, tu que saps cosir, posem diners per a la botiga, ho provem?”. Jo tenia molta por, jo mai no havia treballat aquí de depen-denta ni res, però ell em va animar molt i em va impulsar que ho féssim. A part que cada dia em deia: -“Però, és que netejant, ja amb la segona targeta...”. Tot el dia em molestava, i jo vaig dir: -“D’acord, ja ho farem, ja”.» (E11)

(3) El treball per compte propi dóna més llibertat i mobilitat, no hi ha una relació de subordinació a una altra persona. Aquest és un aspecte fonamental de la manera de pensar de l’autònom, no importa l’ocupació assalariada que tingui, sempre anhela ser autònom perquè això constitueix un ascens laboral. Per a l’autònom és motiu d’orgull no dependre d’una altra persona, gestionar el seu temps, tenir llibertat en la presa de decisions. Per tant, la manera de pensar de l’autònom és diferent de la del treballador assalariat, ja que si un

172


autònom es vincula laboralment com a personal assalariat, pot estalviar fins a crear un capital i posteriorment independitzar·se. Això desvirtua la hipòtesi que l’autònom és autònom perquè no ha pogut trobar feina com a assalariat.

«La majoria volen muntar els seus negocis aquí. Al cap de poc temps ja comencen, se sacri-fiquen una mica i després volen contractar com més aviat millor.» (E10)

«És que un colombià és dels que més busquen. Aquí el colombià es resisteix a ser empleat, vol ser empresari... No, no tots, però la majoria, un percentatge alt que venia de Colòmbia i eren caps, però aquí els ha tocat ser empleats, però d’alguna manera quan busquen i troben un espai per poder passar d’empleat a cap, el construeixen i ho fan, llavors munten el seu restaurant, munten el seu locutori; és muntar un negoci per no ser empleats. Menys explotació, també té més mobilitat... I més llibertat, pots disposar del teu temps, de les teves àrees, com vulguis. Ah! una altra cosa, ningú t’està donant canya.» (E13)

«L’arquitectura he decidit apartar-la i prendre altres rumbs, donar un gir a la meva vida en la part professional. Per tant, he de sortir a buscar una feina en alguna cosa de publicitat o com a comercial, una feina que també em doni llibertat; llavors, seria més en aquest sentit.» (E9)

Un altre tipus d’ocupació recurrent de les persones immigrants és la feina informal. L’absència del contracte de treball o treball en “negre”,55 entès com la feina que es fa fora de la legalitat o sota condicions il·lícites o irregulars; per tant, aquestes ocupacions, en no estar declarades a efectes fiscals i de Segu·retat Social, no es poden registrar ni controlar, i creen un sector de l’economia submergida que desenvolupa una dinàmica fora de la reglamentació legalment instituïda en el mercat de treball (Martín i García, 1998). Encara que hi ha una part dels treballadors immigrants que no poden firmar un contracte perquè no tenen el permís de treball, n’hi ha un percentatge als quals, encara que tinguin el permís de treball, se’ls nega el contracte per no vincular les relacions laborals a la normativa existent. Aquest element manifesta que el problema de la regularització dels treballadors no és un problema merament legal, sinó que redueix un grup de treballadors a una situació en què se’ls nega l’exercici dels seus drets humans i socials.

55. Terme usat habitualment a Espanya, especialment pels immigrants, que s’utilitza per denomi·nar aquelles ocupacions fora de la legalitat, mentre que a Amèrica Llatina s’inclou com una part del sector informal.

173


Algunes persones immigrants manifesten que el fet de no disposar de per·mís de treball no ha significat cap limitació a l’hora de trobar feina. Aquesta si·tuació es presenta en el cas dels treballadors de baixa qualificació que treballen en ocupacions informals i no regulades. El treball informal pot donar·se sota dues circumstàncies: el que no representa cap impediment per rebre un salari i condicions iguals a les imperants al mercat, i la situació en què la informalitat i la il·legalitat és un “avantatge” per evadir costos laborals.

«Sí, i li vaig dir que no tenia papers. Que era igual. Que l’important era que treballés bé.» (E8)

«Sí, a tu et posen 200 serveis, els lampistes que vénen aquí són molts, i aquí no li importa a ningú si tens..., aquí el que treballa ets tu, no els papers. Tens feina i ja està.» (E12)

En altres empreses, es contracten immigrants il·legals, però s’invisibilitzen.

«Hi havia massa gent, i a més havia de treballar en un horari en el qual no pogués venir una inspecció; sobretot per això a mi em van contractar, perquè, és clar, a ella li feia por una inspecció.» (E9)

El cert és que a Espanya hi ha un engranatge preexistent de treball informal o “en negre” en sectors d’activitats econòmiques poc competitives, amb baixos nivells de tecnificació i extensives en l’ús de mà d’obra barata, en què tenir treballadors en condició d’irregulars constitueix un avantatge comparatiu de competitivitat. D’una altra manera, aquestes empreses ja haurien desaparegut, és a dir, es mantenen gràcies al treball en negre. Els immigrants il·legals, en aquest sentit, constitueixen un important exèrcit de reserva de treball per·què no tenen drets, són socialment més vulnerables, presenten alts nivells de dependència en el país d’origen (són necessitats), estan més disposats a adaptar·se a condicions de treball difícils i han arribat a Espanya a encaixar perfectament en aquest engranatge que funciona des d’abans de l’arribada dels fluxos migratoris.

2.2.3. Empreses i ocupadors

El segon actor del mercat de treball que és important descriure és l’empre·sariat, la característica fonamental del qual és que deté una gran quantitat de

174


poder i discrecionalitat en la configuració del mercat de treball, perquè té la capacitat d’imposar les regles del joc, en demanar i contractar només el tipus de treballador que s’ajusta a les seves expectatives i, finalment, en definir la relació laboral que desitja. Aquest procés està determinat també per les con·dicions pròpies del mercat laboral i el sector econòmic en el qual està ubicada l’empresa. Tanmateix, l’empresariat és qui defineix el tipus ideal de treballador o, el que és el mateix, el treballador idoni.

Analitzant qui són els ocupadors o les empreses contractants en el mercat de treball espanyol, s’observa en general que tant per a la població espanyola com per a la immigrant, els contractants més importants són les empreses petites amb menys de deu treballadors (gràfic 2.36). No obstant això, aquestes empreses, amb nòmines d’un a nou empleats, contracten més treballadors immigrants que nacionals (el 49,7% i el 33,4%, respectivament). Aquests re·sultats coincideixen amb altres investigacions realitzades amb treballadors im·migrants en què s’ha trobat que dues de cada tres ocupacions per a immigrants han estat ofertes per empreses petites (Col·lectiu IOE, 1995). En particular, s’observa el contrast entre els treballadors nacionals i els immigrants. Mentre que el 17,2% dels immigrants estan contractats per una persona o un parti·cular, tan sols el 2,2% dels espanyols ho estan. De manera inversa, s’aprecia clarament la major presència de personal espanyol a les grans empreses, en re·lació amb el personal immigrant (el 29,2% versus el 12,6%, respectivament). Més encara, les empreses grans, les que tenen més de 1.000 treballadors, no recorren a treballadors immigrants sinó que es nodreixen exclusivament de força de treball nacional.

175


Gràfic 2.36. Població immigrant i nacional segons la grandària de l’empresa



Les transformacions econòmiques producte de la globalització han provocat un procés de reducció de la grandària de les empreses, que està relacionat amb transformacions de l’aparell productiu (flexibilització) caracteritzades per la descentralització, la subcontractació i l’outsourcing dels processos de pro·ducció i distribució, amb els consegüents canvis en el creixement de l’ocupa·ció. «L’ocupació creix en les petites empreses perquè n’augmenta el nombre i perquè són aquestes també les que tenen més possibilitats que les grans per crear·la (i, en temps de vaques flaques, de destruir·la)» (Prieto, 1994: 63). Prieto afirma que, en totes les societats desenvolupades, les empreses i les unitats de producció s’estan reestructurant, mobilitzant la força de treball, i que qui està generant ocupació és la petita empresa. Vist des de la perspectiva dels treballadors, el procés de reducció de l’estructura productiva implica, en general, un empitjorament de les seves condicions de treball i una creixent dificultat per a la defensa col·lectiva dels drets dels treballadors.

Així doncs, la grandària de l’empresa contractant és un indicador de la formalitat de les relacions laborals que s’estableixen entre treballadors i ocu·padors, i marca una trajectòria laboral per al treballador en determinar les

176


seves condicions laborals i, per tant, de vida. Les empreses grans degudament protocolitzades s’han convertit en una institució estructuradora de les dinàmi·ques d’ocupació en convertir·se en un territori parcial de pràctiques, normes i mecanismes de regulació laboral, diferents de les regles que regeixen el mercat de treball en general (Pries, 2000). Si, per contra, els treballadors immigrants són contractats per empreses petites, algunes en condicions d’informalitat, en què no hi ha una racionalitat laboral clarament definida, el nivell de vulnera·bilitat del treballador és alt, perquè aquestes empreses estan menys subjectes al control per part dels ens oficials que vetllen per la defensa dels drets dels treballadors sense que importi l’origen, l’ètnia i la condició jurídica. En part per això les relacions laborals de les persones immigrants estan travessades per la vulnerabilitat, la inestabilitat i l’explotació.

En relació amb el nombre de persones immigrants a les empreses espanyo·les (gràfic 2.37), el 40% dels treballadors immigrants treballen sols (el 9,3% com a autònoms i la resta amb assalariats), el 39% dels treballadors estudiats treballen en empreses on hi ha grups de 2 a 9 immigrants. I l’11% treballen en empreses on hi ha entre 10 i 25 immigrants, a més d’ells mateixos. Agregant aquestes xifres, observem que el 90% de les persones immigrants estudiades treballen en ocupacions en què la presència d’immigrants no és de més de 25 treballadors. El 10% restant treballen en companyies on hi ha una forta presència laboral de població immigrant.

Gràfic 2.37. Nombre de persones estrangeres a l’empresa. Població immigrant


177


És interessant observar que les empreses que contracten mà d’obra immi·grant es van especialitzant en aquest tipus de treballadors, en altres paraules, es van “etnificant”. Deixant de banda els immigrants autònoms (el 9,3%) que treballen sols, s’observa que en el 67,3% de les empreses petites (de 2 a 9 treballadors) gairebé tots els treballadors són immigrants. És a dir, hi ha una hegemonia de mà d’obra immigrant. Passa el mateix amb les empreses que tenen entre 10 i 25 treballadors: el 48,3% d’aquestes empreses tenen un nombre de treballadors immigrants gairebé igual al seu nombre d’empleats. El 41,4% d’aquestes empreses tenen una mica menys de la meitat dels seus em·pleats immigrants (gràfic 2.38). Aquesta situació es projecta fins a empreses de 50 empleats. En conclusió, a les empreses que tenen població immigrant, l’esmentada força laboral no és complementària o addicional sinó que es torna predominant. S’entra en un procés no de complementació sinó de substitució de mà d’obra. Així, l’immigrant desplaça el treballador nacional, però en detri·ment de les seves condicions de treball i ocupació.

Gràfic 2.38. Grandària de l’empresa segons el nombre de persones immigrants


178


El personal immigrant assalariat és contractat per dos tipus d’ocupadors: les empreses i les llars. En aquest estudi s’ha trobat que el 69% dels treballadors immigrants estudiats estaven contractats per empreses, i la resta (el 31%) estaven contractats per particulars, és a dir, una persona que no utilitza el treballador per activitats destinades a generar renda, sinó per atendre serveis personals dins d’una llar (gràfic 2.39). Sense entrar en la discussió de si les llars i les famílies són productives o no, és fonamental reconèixer que cada vegada és més significativa la presència de les llars en la reconfiguració de la demanda de treball i les seves possibilitats de generació d’ocupació per a l’estudi de la segmentació del mercat de treball. Igualment, cal tenir en compte aquesta variable en l’anàlisi de les condicions de treball.

Gràfic 2.39. Tipus d’ocupador. Població immigrant


Les empreses (com a ens jurídics) contracten major nombre d’immigrants homes, mentre que les dones immigrants són sobretot contractades per par·ticulars en llars per al servei domèstic i l’atenció de persones (gràfic 2.40). El 75% dels treballadors contractats per particulars són dones. Per contra, el 60,7% dels treballadors contractats per empreses són homes.

179


Gràfic 2.40. Gènere dels treballadors segons l’ocupador


Així doncs, s’observa una segmentació sexual en funció de l’ocupador, que reprodueix la divisió sexual del treball i perpetua el rol de la reproducció so·cial per a les treballadores immigrants (Parella, 2000; Borderías i Carrasco, 1994).

La nacionalitat dels ocupadors que contracten els treballadors colombians estudiats (gràfic 2.41) està representada pel 72,6% d’ocupadors de nacionali·tat espanyola; el 20,7% dels treballadors colombians estudiats treballen per a un ocupador del mateix grup ètnic (colombians que treballen per a colombians) i el 6,7% estan contractats per ocupadors d’altres nacionalitats.

180


Gràfic 2.41. Nacionalitat de l’ocupador. Població immigrant


En interrogar els treballadors assalariats que treballen en empreses sobre els sentiments que tenen cap a la pròpia empresa, es van rebre respostes interessants. Davant de l’afirmació “Estic orgullós/osa de treballar per la meva empresa” (gràfic 2.42), els treballadors immigrants se senten més orgullosos que els espanyols (el 68,8% d’immigrants i el 57,6% de nacionals) de treballar per la seva empresa. També hi ha una proporció lleument més alta de persones immigrants que afirmen no sentir·se orgulloses de treballar a la seva empresa (el 17,2% d’immigrants i el 15,3% de nacionals).

181


Gràfic 2.42. Població immigrant i nacional segons “estic orgullós/a de treballar per la meva empresa”



En relació amb l’afirmació “Treballaria més del que cal per ajudar la meva empresa” presentada al gràfic 2.43, que vol conèixer els nivells d’identificació que té el treballador amb l’empresa, el 56% de les persones immigrants estan d’acord amb aquesta frase, mentre que un percentatge menor (el 48,2%) de treballadors nacionals hi estan d’acord. Igual que l’anterior variable, hi ha un percentatge una mica més alt de treballadors immigrants que nacionals que no estan d’acord que treballarien més per ajudar la seva empresa (el 31,2% d’immigrants i el 28,6% de nacionals).

182


Gràfic 2.43. Població immigrant i nacional segons “treballaria més del que cal per ajudar la meva empresa”



En general, els nivells d’identificació amb l’empresa són més alts en la població immigrant estudiada que en l’espanyola, malgrat el que s’ha exposat anteriorment; tanmateix, també és en aquest grup on es troba més rebuig cap a l’empresa on es treballa.

L’etnificació empresarial56

El procés d’immigració implica transformacions en el mercat de treball. Una de les transformacions més interessants és l’etnificació de les empreses. Portes (1998) afirma que es pot parlar d’etnificació de les empreses quan es dóna un procés de substitució de treballadors nacionals per immigrants i la presència de treballadors estrangers es torna predominant dins les empreses. Altres estudis conjunturals revelen que la mà d’obra immigrant també es con·centra d’acord amb els sectors de l’economia; aquest és el cas de l’agricultura,

56. L’anàlisi següent sobre els ocupadors de mà d’obra immigrant es troba justificada i basada en la informació recollida de les trajectòries laborals (les entrevistes) fetes el 2004.

183


d’algunes activitats de serveis i, amb menys força, de la construcció. Fins i tot es pot observar la concentració de col·lectius nacionals en certes ocupacions (GES, 2004). D’acord amb aquesta investigació, aquesta situació es va trobar a les petites empreses.

Quan una persona immigrant arriba a treballar en una empresa i fa una bona feina en el seu lloc de treball, l’ocupador comença a veure viable la contrac·tació addicional de personal de procedència immigrant. Un empleat en porta un altre i es forma una cadena de subministrament de personal que fa que hi hagi concentracions d’un sol col·lectiu en una determinada empresa. Aquesta dinàmica es pot observar en aquests testimonis:

«Sí, érem dos, i després ells van necessitar més gent perquè es va incrementar la feina perquè s’acostava la temporada de cap d’any; llavors ells ja van començar a rebre molta feina, llavors van necessitar més gent, ells em van recomanar que els busqués altres persones i vam arribar a ser cinc, sis persones, tots immigrants.» (E6)

«Sí. Sí, vejam, només d’auxiliars en som sis; som sis auxiliars, quatre de dia i dos de nit i només hi ha una espanyola entre les sis. Som tres colombianes, una peruana i una equatoriana.» (E2)

L’especialització laboral que adquireixen algunes empreses quant a con·tractació de mà d’obra immigrant pot tenir un efecte de desplaçament de la mà d’obra local, que és substituïda per població immigrant. És possible que en alguns casos la mà d’obra immigrant sigui complementària en els pics de producció i en temporades especials, una població flotant de fàcil contractació i remoció en el moment que calgui.

L’ocupador espanyol en el punt de mira

Com un element enriquidor per comprendre el comportament laboral dels treballadors immigrants, a continuació es presenta la percepció i la interpreta·ció que fan les persones immigrants de l’empresariat espanyol i dels ocupadors catalans. S’entén per “percepció” aquella representació de la realitat que es construeix mitjançant un procés de socialització, en què s’aprèn a conèixer i reconèixer la realitat a partir de continguts culturals. En altres paraules, la percepció és el procés de pensament socialment determinat pel grup o la so·cietat a què es pertany, per adjudicar a la realitat categories simbòliques com

184


ara valors, creences, símbols, etc. Per tant, si la realitat és una construcció mental, un procés de pensament, no n’hi ha només una, sinó diverses realitats. D’aquesta manera es descarta la qüestió de si el que afirmen els immigrants és cert o no, perquè es considera de poc valor sociològic en aquest moment, i és més important analitzar la manera com les persones immigrants elaboren una realitat que els és desconeguda, aliena i algunes vegades amenaçadora.

Hi ha una percepció bastant freqüent en la població immigrant sobre el desconeixement i la ignorància dels ocupadors espanyols. La desconfiança dels empresaris, la poca credibilitat que tenen els treballadors immigrants per als espanyols són atribuïdes per les persones entrevistades al fet que els ocupadors no tenen informació suficient sobre com es viu i es treballa en altres països. Els immigrants, en certa manera, associen aquestes actituds a una falta de visió globalitzada i a un provincianisme mental:

«La classe empresarial espanyola, que són les famílies espanyoles que tenen les seves em-preses, tant si es dediquen al turisme com, en fi, a la manufactura tèxtil i tot això, ells no coneixen la nostra regió, no coneixen les nostres grans ciutats, no coneixen les nostres universitats, i, de fet doncs, quan has vist tu que ens mostrin per televisió la ciutat de Bogotà, o Medellín o Cali? Mai, sempre mostren el ranxo de llauna, quatre guerrillers, quatre policies i la casa que han bombardejat i el mort. No mostren absolutament res més, i aquesta és la visió que ells tenen de nosaltres. Llavors, quan hi ha una feina administrativa s’ho pensaran: “aquest paio ve d’allà, de la muntanya, a dirigir la meva empresa, és que no pot ser!”. És una realitat que hem d’afrontar.» (E3)

«Són molt tancats, una cosa que he descobert una mica dels espanyols és que fins i tot els colombians són més oberts en el sentit de coneixement; aquesta gent avui dia té diners per totes les prestacions econòmiques de la Comunitat Econòmica Europea, però men-tre hi va ser Franco eren molt més pobres que nosaltres, eren molt més pobres, i aquí hi ha —sobretot a Catalunya— un alt percentatge de persones que no han sortit ni a Espanya, que coneixen molt poc d’Espanya.» (E1)

Aquest desconeixement dels empresaris sobre la realitat dels països emis·sors de mà d’obra es tradueix en desconfiança i els porta a posicions intransi·gents amb els treballadors immigrants:

«Són molt desconfiats, bé, no tant amb els sud-americans, però amb els àrabs són molt desconfiats.» (E1)

185


«Jo crec que primer se sentia malament perquè de vegades un li deia: “escolta, mira, això no és així, perquè has de fer-ho d’aquesta manera”, i als espanyols no els agrada que tu, sent llatí, vinguis i els diguis com han de fer les coses.» (E3)

La percepció de les persones immigrants sobre els ocupadors catalans és una mica més radical perquè els veuen més tancats i excloents que la resta dels espanyols:

«Els andalusos, els sevillans, els asturians són com els mateixos gallecs, tots són formals,57 tots creuen que els catalans són molt tancats, i els valencians. Els de Girona són molt més tancats, pensen que tots els altres són pagesos, llavors n’hi ha uns que són molt bèsties.58» (E12)

«Perquè aquí hi ha una cultura, és a dir, els catalans són tancats i ells creuen que perquè tenen aquí Catalunya és millor que tot Espanya; Catalunya és un país que era rebutjat abans.» (E10)

Són molt poques les persones entrevistades que estableixen el racisme i la xenofòbia com a elements importants en la relació laboral. El criteri que preval és que el comportament de l’empresariat català davant la persona immigrant obeeix a formes culturals i a un alt criteri d’eficiència en els seus negocis. Alguns testimonis exemplifiquen aquesta percepció:

«El català és una persona que va molt pels resultats, el català no és gaire sensible ni gaire sentimental; el que més busca un català o un empresari català, com gairebé tots els empresaris del món, són els resultats, no li importa res més.» (E1)

«Aquí no els importa si tu estàs malalt, si no estàs malalt, si estàs trist o alegre, aquí no els importa res d’això, i l’únic que importa és que cal vendre 16 milions d’euros a l’any i que cada tres mesos ens reunim i prou.» (E3)

«Aquí els catalans només accepten les persones quan ja veuen que en saben, perquè la majoria diuen sí, sí, sí a gairebé tot, el 90% de la gent que ve emigrant diuen: “sí, jo en sé”, i no saben res.» (E10)

«No és difícil, sinó que ells són com molt tallants, en el sentit que nosaltres som més càlids per parlar, som més... —el que diuen ells— més afectuosos; ells et diuen una expressió i ja està:

57. A Colòmbia s’utilitza com a sinònim d’“amable”, “càlid”. 58. S’utilitza com a sinònim d’“ignorants”.

186


“Sandra això”, d’acord, però després, amb el temps, quan els coneixes, vas veient que és la seva manera de ser, són les seves formes de vida, són les seves formes de ser, ells són així, secs, però quan els coneixes veus que no és que et parlin malament, no és que siguin racistes, perquè un sigui estranger i ell sigui català, almenys això penso jo.» (E4)

«Jo el que trobo és que hi ha una desconfiança, una ignorància, un desconeixement i molta gent pensa que allà era cap d’una fabrica de no sé què, cap d’una fabrica; a la gent els sembla estrany això i pensen, de vegades, com que se’ls fa estrany que hi hagi aquest tipus de coses allà, a Amèrica; sobretot la gent més ignorant és la que no entén això, la gent que no ha sortit d’aquí, que no ha viatjat, que no ha llegit i que ho desconeix. Llavors jo penso que fonamentalment és la ignorància, la ignorància de la persona, més que no pas coses de racisme i xenofòbia, i això jo trobo que és ignorància, perquè aquest poble és molt ignorant.» (E9)

Un fet que contribueix a explicar el comportament de l’empresariat català són les restriccions que imposa la Llei d’immigració, que limita l’empresari a contractar el nadiu abans que l’immigrant, i, d’altra banda, hi ha els mitjans de comunicació, que projecten una imatge estereotipada i superficial de la població immigrant. «A més, els empresaris i fins i tot alguns experts recorren als tòpics sobre la immigració presentats pels polítics i els mitjans de comuni·cació per justificar les seves postures. Aquests “arguments” són fal·làcies com que els immigrants qualificats prenen als nadius les feines bones perquè estan mentalitzats per treballar per salaris baixos, que volen treballar per “munyir” la Seguretat Social, o que les seves titulacions són menys vàlides que les dels nadius.» (GES, 2004: 75). Però això és només una part de la realitat del mer·cat de treball perquè, en igual mesura, en l’empresariat català coexisteix una mentalitat eminentment pràctica i de racionalitat capitalista que els porta a privilegiar sempre quedar·se amb el millor treballador, sense que importi d’on ve. En síntesi, si hi ha un bon treballador, no els importa que sigui nacional o estranger; la seva decisió de seleccionar un treballador sempre s’inclinarà per aquell que generi més productivitat. El pas previ perquè es doni aquest procés és trencar aquesta desconfiança natural, amb una bona recomanació que en principi els porti a refiar·se del treballador. Si un treballador està ben recoma·nat, té l’oportunitat de demostrar la seva vàlua.

L’ocupador immigrant

Una troballa important de la recerca realitzada ha estat observar en les trajectòries laborals de la població immigrant una forta presència d’ocupa·

187


dors connacionals i immigrants. És habitual trobar en la història laboral de les persones immigrants que en algun moment han estat contractades per altres immigrants. I, contràriament al que caldria esperar, generalment les pràctiques laborals utilitzades per aquests empresaris també són irregulars i explotadores perquè reprodueixen en petit les relacions laborals i les estructures administra·tives del país d’origen, intentant preservar les mateixes condicions de treball.

«14, 15, ja eren més fixes les 14 hores perquè faltava algú, llavors ja li tocava, hi va haver algú que no va venir, tu seguies dret, ja, així de senzill, segueixes tu perquè tal no va venir, llavors un ja havia d’anar dret, ja. Llavors, si entraves a les onze del matí, fàcilment podies sortir a la una, a les dues de la matinada sense problemes. I després vaig ser l’encarregat de compres, feia els mercats; llavors entrava a les nou del matí i potser sortia a les dotze, a la una, a les dues de la matinada sense problemes, i per matinar l’endemà a fer el mateix, llavors ja es passava.» (E6)

«A mi em va tocar gent que em deien que em donaven..., colombians especialment, que m’ar-ribaven a oferir feina, no feina sinó que aquí funcionaven de la seva manera, que els fes una feina, que ells ja hi col·laboraven només per fer-los la feina. I jo no feia això, jo a ningú no li regalo la meva mà d’obra. Tracten d’explotar-me dient que ajuden els altres, però realment no ajuden, només ho fan perquè els arreglin les seves coses personals.» (E10)

Per això, alguns ocupadors connacionals inciten els treballadors perquè migrin, mitjançant xarxes comunitàries a la localitat d’origen, oferint un sala·ri, que des del país d’origen representa (per al futur immigrant), al canvi de moneda, una fortuna. És important recordar que és significatiu el nombre de persones immigrants que vénen contactades laboralment des del país d’origen. En aquest procés de contractació hi ha una paradoxa irresoluble en la relació laboral: els immigrants aspiren a ser tractats amb consideració i justícia perquè suposen que l’ocupador, com que també és immigrant, es posarà al seu lloc. Per contra, l’ocupador immigrant espera que el treballador continuï treballant sota els mateixos esquemes que es donen al país d’origen, incloent·hi els ni·vells salarials. Per aconseguir·ho, utilitzen mecanismes de manipulació i con·venciment, com ara la gratitud, per garantir la submissió durant molt temps. Els treballadors en aquestes condicions suporten aquesta situació esperant conèixer més bé el context per obtenir una feina millor.

«Ells ajuden molt al principi, però després es tornen molt injustos, volen que el treballador sigui allà, només la feina, la feina, que no pensi en res més, i si un treballa és perquè necessita els diners. Però ells no, és que allà és on pagaven més suposadament, ells són els que millor paguen;

188


el sou, podia ser que en altres llocs paguessin igual, però per a ells aquest era el millor sou, creien que si un sortia d’allà no aconseguiria més feina i hauria de tornar-hi, i no, perquè de totes les persones que hi havia llavors ara no n’hi ha cap que hi treballi, totes se’n van anar, totes; llavors, en certa manera, són molt injustos, són injustos amb els treballadors.» (E2)

S’ha escrit molt sobre les condicions d’explotació i discriminació de les persones immigrants per part de la població nacional a Espanya; tanmateix, és molt poc el que s’ha dit sobre l’explotació entre els mateixos immigrants. Els immigrants antics que han desenvolupat formes autònomes de treball tendei·xen a subcontractar els seus connacionals amb salaris més baixos o en pitjors condicions que els ocupadors autòctons (Wilson i Portes, 1996), però amb l’agreujant de la pressió psicològica fonamentada en agraïments i obligacions (Massey, 1990).

Aquesta breu semblança dels ocupadors ens porta a concloure que la major part dels ocupadors dels treballadors immigrants són empreses petites o parti·culars. Això repercuteix directament en altres aspectes, com el fet que aquest tipus d’ocupadors estan menys subjectes al control per part dels ens oficials que vetllen per la defensa dels drets dels treballadors sense que importi el seu origen, ètnia i condició, la qual cosa dóna a l’ocupador més discrecionalitat en la seva gestió i relació amb la mà d’obra immigrant. En part per això les relacions laborals de la població immigrant estan travessades per la inestabi·litat laboral, jornades de treball extenuants o jornades parcials de forma invo·luntària, excés d’hores treballades, amb salaris més baixos que els percebuts per la població nacional, amb horaris que els autòctons no volen fer, com es confirmarà als capítols següents d’aquest estudi.

Per resumir els resultats més importants d’aquest capítol és fonamental ressaltar que:

1. La migració és una estratègia de supervivència familiar per sostenir econòmicament la família des d’ultramar o, en el mitjà termini, per a la re·agrupació familiar, ja que el 59% de les persones immigrants enquestades envien trameses econòmiques per a la manutenció de familiars a Colòmbia. D’aquest 59%, més de la meitat (el 39%) es dediquen a enviar diners exclusi·vament a Colòmbia, mentre que el 20% tenen càrrega econòmica a Espanya i a Colòmbia.

189


2. La migració és multicausal. Els treballadors no tenen una sola causa clara i unívoca per emigrar del seu país d’origen, però el motiu exposat més habitualment és la influència de la família, que els va animar a emigrar (el 30%). En l’àmbit microfamiliar apareix constantment una cadena migratòria que fa factible o viable la migració.

3. Un de cada dos immigrants colombians són de no·retorn. El 49% dels treballadors colombians no desitgen tornar al país d’origen. El 20% de les persones immigrants entrevistades aspiren a romandre més de cinc anys a Espanya.

4. El 94% dels immigrants colombians estudiats vénen amb experiència laboral des del país d’origen. El 41,6% es dediquen a ocupacions qualificades. L’immigrant colombià té una presència recent en el mercat de treball espanyol, ja que el 48% de les persones entrevistades fa entre un i dos anys que viuen a Espanya.

5. La iniciació laboral al país receptor es duu a terme per canals diferents per a la població nacional i la immigrant. Els espanyols presenten una inserció laboral més heterogènia ocupacionalment que els immigrants colombians. El 47,0% dels treballadors immigrants es canalitzen cap a ocupacions no qua-lificades, mentre que només el 8,6% es dediquen a ocupacions qualificades. En el cas dels treballadors nacionals, s’observa que només el 17,3% dels treballadors s’insereixen en el mercat de treball en ocupacions no qualificades, mentre que el 31,9% tenen ocupacions de mitjana i alta qualificació. Aquesta situació es reflecteix en el fet que el 72,2% de la població espanyola va trobar la seva primera feina en el nivell professional que estava buscant, mentre que això va succeir només en el 37,1% dels treballadors immigrants estudiats.

6. La recerca d’ocupació és ajustada a les possibilitats reals del mercat de treball. Les persones immigrants porten una informació del funcionament del mercat laboral des del país d’origen. En funció d’aquesta informació disponi·ble, desenvolupen unes estratègies de recerca d’ocupació.

7. L’estructura ocupacional dels treballadors immigrants en el moment de l’entrevista continua sent de baixa qualificació, ja que la meitat dels treballa-dors (el 56,9%) fan feines no qualificades i de serveis.

190


8. El fet de disposar d’un permís de treball marca la diferència en el tipus de canal utilitzat per a la contractació laboral de la població immigrant. La participació dels immigrants irregulars en ocupacions no qualificades (treba-lladors dels serveis de restauració i altres serveis, i treballadors no qualificats) gairebé duplica els treballadors regulars en oficis no qualificats (el 41,1% de treballadors regulars i el 71,8% de treballadors irregulars), cosa que indica una relació important entre la regularitat i l’accés a l’ocupació.

9. El 37,1% dels treballadors colombians es dediquen a la pluriocupació —mentre que només una minúscula part (el 2,7%) dels treballadors autòctons treballen en aquestes condicions—, com una estratègia de les famílies per garantir la supervivència al país d’origen i al receptor.

10. Hi ha una major proporció de treballadors autònoms entre la pobla-ció immigrant estudiada (el 20%) que entre els treballadors espanyols (el 13,5%).

11. Mentre que el 89,4% dels treballadors colombians van dir que feia en-tre un i dos anys que treballaven al seu lloc actual, el 66,7% dels treballadors espanyols van indicar que portaven més de tres anys al seu lloc de treball.

12. Quan s’interroga les persones immigrants estudiades sobre quins van ser els motius per acceptar la nova feina, el 32% argumenten que van acceptar la primera que van trobar i que no utilitzen cap criteri de selecció per quedar-se amb una ocupació.

13. El 48,3% dels colombians i colombianes afirmen que treballen en ocu-pacions que estan per sota del seu nivell de formació, mentre que això succeeix amb el 18,1% de la població espanyola. El 74,2% dels treballadors espanyols han trobat una feina d’acord amb la seva formació, mentre que això només succeeix amb el 41,7% dels immigrants colombians.

14. Les petites empreses (amb nòmines d’un a nou empleats) són les que contracten més treballadors de procedència estrangera (el 49,7% dels immi-grants). Les empreses que contracten mà d’obra immigrant es van especialit·zant en aquest tipus de treballadors, és a dir, es van etnificant. En el 67,3% de les empreses petites (de 2 a 9 treballadors) gairebé tots els treballadors són persones immigrants.

191


15. El 75% dels treballadors contractats per particulars són dones. Per contra, el 60,7% dels treballadors contractats per empreses són homes.

16. És habitual en la història laboral de les persones immigrants haver tin-gut com a ocupador un altre immigrant. Les pràctiques laborals utilitzades per l’empresariat immigrant són irregulars i explotadores perquè reprodueixen en petit les relacions laborals i les estructures administratives del país d’origen.

193

3. Condicions d’ocupació de les persones immigrants

És important diferenciar els conceptes d’ocupació i treball, i, per tant, dis·tingir les condicions d’ocupació i les condicions de treball. Les investigacions recents demostren que si fem aquesta diferència és possible dur a terme una determinada anàlisi del comportament del mercat de treball. Així, com enun·cia Prieto, «partint de la conclusió que les condicions d’ocupació i treball no són homogènies, sinó que, a més, es troben dividides en segments socials jerarquitzats (Prieto, 1994: 45), en aquest capítol s’estudiaran les condicions d’ocupació de la població immigrant a la llum de les condicions de la mitjana a Barcelona.

Les variables seleccionades en aquest capítol es comparen per a població nacional i immigrant; posteriorment, per a cada subtema del capítol, s’ha se·leccionat una variable significativa i s’ha encreuat amb variables que tracten tres aspectes importants en aquest estudi: l’aspecte individual del treballador, com ara el sexe, l’edat i el nivell educatiu; l’aspecte laboral, amb quatre varia·bles com són el tipus de dependència laboral, l’ocupació, el sector econòmic i la discriminació salarial; i, finalment, un aspecte específic per al col·lectiu immigrant com són la regularització, el tipus d’ocupador i la relació contrac·

194


tual. Volem remarcar que aquest últim aspecte només s’aplica als treballadors immigrants.

Per dur a terme una anàlisi comparativa adequada de les condicions d’ocu·pació, caldria fer·ho segons les ocupacions de la població immigrant i la nacio·nal, però això no és possible, perquè seria un estudi incommensurable, que ens impediria reconèixer tendències generals. Tanmateix, amb l’objectiu d’observar les condicions d’ocupació per als immigrants colombians i el col·lectiu nacio·nal de manera específica i no agregada en la totalitat d’ocupacions, se n’han seleccionat dues de representatives per als treballadors colombians en què també participen els treballadors nacionals, i s’han encreuat algunes variables clau. Aquestes ocupacions són les tasques com a peó de la construcció i els serveis personals. Ambdues tenen una segregació ocupacional per gènere, ja que la construcció té una composició predominantment masculina i els serveis personals aglutinen població femenina. Val la pena destacar que la participació de treballadors nacionals hi és molt baixa, potser a causa d’un desplaçament ocupacional de mà d’obra autòctona per immigrant. Així, a la taula 3.1 obser·vem que, del total de la mostra estudiada, entre la població que treballa a la construcció (sense incloure·hi directius o ocupadors) només hi ha el 7,9% de treballadors nacionals, mentre que els immigrants colombians en són el 19,2% i, d’aquests, només el 2% de treballadores nacionals fan aquests oficis, mentre que les dones colombianes no hi tenen cap participació. En el cas dels serveis personals, veiem que les treballadores nacionals hi són pràcticament inexis·tents (menys de l’1%) i les immigrants en són el 8,6%. Aquest percentatge és baix perquè s’ha deixat de banda el servei domèstic. En aquesta ocupació, els treballadors homes no hi tenen cap participació, mentre que hi treballa el 15,4% del col·lectiu immigrant, alguns dels quals fan tasques d’auxiliars d’infermeria que atenen persones grans o malaltes.

195


Taula 3.1. Treballadors de la construcció i els serveis personals per sexe

Ocupacions Treballadors % TOTAL* % HOMES % DONES

ConstruccióNacionals 7,9 97,6 2,4

Immigrants 19,2 100,0 0,0

Serveis personalsNacionals 0,6 0,0 100,0

Immigrants 8,6 15,4 84,6

*% de participació total, per ocupacions, de la mostra estudiada.



En aquest capítol sobre les condicions d’ocupació es fa referència als ca·nals d’accés i sortida del mercat de treball, i es defineixen les estratègies de concurrència al mercat; les barreres d’entrada amb què es troben les persones immigrants; les formes d’incorporació a l’ocupació, en què es descriuen les condicions de negociació; i les modalitats de contractació laboral, que con·formen l’estatut del treball, la mobilitat laboral i l’estabilitat de l’ocupació. Les condicions d’ocupació també s’analitzen a partir de la jornada de treball, la remuneració salarial, les perspectives de promoció interna i la sortida del mercat de treball.

3.1. Estratègies de concurrència al mercat de treball

La trobada entre treballadors i ocupadors en el mercat de treball es presenta de diferents maneres per al col·lectiu nacional i l’immigrant. Mentre que les persones nadiues es mouen en el seu terreny, per a la població immigrant la concurrència al mercat de treball està marcada pel tipus de context de recepció de la immigració al país de destinació. El context de recepció està conformat per aspectes econòmics, polítics, legals i culturals que canalitzen o encarrilen les oportunitats laborals de les persones immigrants. Les polítiques del mercat de treball, les restriccions legals a què és sotmès el col·lectiu immigrant, els prejudicis culturals de l’empresariat, les possibles actituds xenòfobes de la població nadiua, la presència d’una comunitat ètnica preexistent que suporti i esmorteeixi l’impacte dels nous immigrants són fonamentals per determinar el seu accés a l’ocupació. Aquest context de recepció es caracteritza perquè «les persones nouvingudes s’enfronten a aquestes realitats com davant d’un fet consumat, que altera les seves aspiracions i plans, i pot canalitzar els individus

196


de fons similars en direccions molt diferents» (Portes i Böröcz, 1989: 59). Un context de recepció desfavorable (com el de la Unió Europea per a la població immigrant no comunitària) tendeix a canalitzar els treballadors immigrants cap a la franja més baixa del mercat de treball, és a dir, cap al segment secundari, especialment als treballadors manuals; però quan els treballadors són tèc·nics professionals i es disposa d’una comunitat ètnica preexistent tendeixen a convertir·se en proveïdors de serveis al gueto, mentre que els empresaris es converteixen en empresaris ètnics que serveixen el gueto o són minories d’in·termediaris a la societat receptora (Portes i Böröcz, 1998).

Tenint en compte el context de recepció que determina la incorporació de la persona immigrant al mercat de treball, té sentit estudiar les múltiples estra·tègies de concurrència a aquest mercat que desenvolupen aquests treballadors i les seves diferències amb el col·lectiu nacional. Els resultats de la recerca revelen que aquestes estratègies de concurrència poden arribar a ser molt ima·ginatives, a fi de garantir l’accés a un millor canal de vinculació laboral. En indagar sobre la forma com van aconseguir l’ocupació actual els treballadors nacionals i els immigrants, observem una forta coincidència en la utilització de canals efectius i diversitat en la utilització d’altres canals d’accés exclusius de la població immigrant. Al gràfic 3.2, veiem que el canal d’informació i de concurrència més utilitzat tant per la població nacional com per la immigrant és un amic o conegut (el 25,4% d’espanyols i el 43% d’immigrants). El 10% dels treballadors nacionals i immigrants han trobat feina a través de vincles familiars o de parents llunyans. Tanmateix, el 20,2% dels treballadors naci·onals han trobat feina enviant el currículum a les empreses o presentant·s’hi personalment, mentre que aquesta estratègia només és utilitzada pel 7,3% de les persones immigrants. Un altre canal d’inserció laboral important per a la població nacional i la immigrant, especialment per a la darrera, és l’autoocupa·ció (el 10% de nacionals i el 17,2% d’immigrants). Els treballadors espanyols també aconsegueixen feina per mitjà d’oposicions o trasllats, i mirant anuncis de premsa, mentre que el col·lectiu immigrant recorre als organismes huma·nitaris, les xarxes religioses i els negocis d’immigrants, o posen avisos en llocs públics com ara les parades d’autobús.

197


Gràfic 3.2. Població immigrant i nacional segons la manera d’aconseguir la feina actual



En el cas particular de la població immigrant aquesta concurrència està influïda per les relacions familiars, personals i de confiança. El 54,3% del col·lectiu immigrant estudiat van aconseguir la seva feina actual (any 2002) perquè van rebre la informació a través d’una xarxa familiar, connacional o d’amics d’altres col·lectius, a diferència de la població espanyola, que pot diversificar les seves formes d’aconseguir feina, ja que no tenen restriccions de concurrència com la població immigrant. Els resultats del gràfic demostren que és més fàcil per a un treballador nacional trobar feina a través dels anuncis de premsa, d’Internet i enviant el currículum a les empreses que per a les perso·nes immigrants (Col·lectiu IOE, 1996). No obstant això, a Espanya s’han fet alguns estudis que demostren que el mecanisme més utilitzat per la població espanyola per trobar feina és per mitjà de les xarxes socials o de recomanacions personals, igual que passa amb les persones immigrants (Requena, 1991).

198


3.1.1. Xarxes socials d’accés a l’ocupació

Una xarxa social és un conjunt estructurat de relacions socials entre per·sones i que exerceixen un paper molt important en la migració internacional perquè tendeixen a reduir els costos i els riscos de la migració (Caces i Gurak, 1998). Tanmateix, el risc que neutralitza la xarxa social comença per condicio·nar la integració de la persona migrant en les institucions principals de la soci·etat receptora, com és el mercat de treball. Les xarxes socials donen informació sobre el funcionament del mercat de treball, sobre les vacants disponibles, ajuden a establir contacte entre el treballador i l’ocupador i, finalment, avalen laboralment el migrant davant dels empresaris. Les xarxes s’estableixen entre parents i altres grups ètnics.

En aquest estudi es va trobar que les xarxes funcionen àmpliament ja que gran part dels processos de reclutament laboral, especialment en les petites empreses, no tenen lloc per mitjà de convocatòries obertes com ara els anun·cis de premsa, sinó que la informació sobre vacants flueix a través de xarxes socials teixides per fortes relacions socials directes entre cap i subordinat, companys de feina, veïns, familiars i amics. Funciona igualment pel que fa a la contractació laboral, que té lloc per mitjà d’un sistema de recomanacions, favors i interessos previs, en què les persones de dins avalen les de fora perquè siguin contractades.

A continuació s’exposen alguns testimonis de les entrevistes realitzades el 2004, que exemplifiquen les formes d’aconseguir la primera ocupació a través de xarxes socials conformades per familiars, veïns locals del país d’origen o xarxes d’immigrants.

«Connectar-me amb amistats, amics meus, amics que ja eren aquí; trucant, preguntant als seus familiars, i així va ser que vaig aconseguir les primeres feines. Per mitjà del germà del meu amic, que era conegut, ja havia treballat amb ell i, és clar, a ell el cridaven quan necessitaven gent per a extres i tot això, llavors el cridaven a ell, i per mitjà d’ell va ser que m’hi vaig poder posar en contacte. Em van recomanar en un lloc i vaig anar-hi; allà mateix em van rebre per la recomanació que van fer de mi.» (E6)

«No, em va ser molt fàcil, perquè un amic meu tenia un locutori, i més o menys tècnicament em deia que em quedés amb el locutori perquè li portés mentre ell es buscava alguna cosa millor.» (E13)

199


«Per mitjà del cosí del meu marit. Ell és metge cirurgià i per recomanació seva vaig aconseguir una senyora que va caure i necessitava qui la cuidés. Vaig dir “jo”, em va rebre, em vaig decidir a treballar amb ella.» (E11)

És important aclarir que el treball de camp va revelar que les xarxes socials no solament operen per facilitar l’accés a l’ocupació a la població immigrant al lloc dels fets, sinó que operen en tots els àmbits de la vida social, i a més tenen un rol transnacional perquè creen un vincle en el mercat de treball entre el futur treballador que és al país d’origen i el possible ocupador del país receptor. Algunes persones informants, quan van arribar a Espanya, ja tenien el contacte de la feina; tanmateix, seria interessant conèixer en una futura recerca en quina mesura l’ocupador dóna suport al projecte migratori i quin tipus de costos de trasllat i instal·lació de la persona immigrant assumeix o subvenciona.

«Jo vaig arribar per mitjà del meu germà; el meu germà va ser qui em va aconseguir la feina. Sí, ell treballava al mercat.» (E8)

«Bé, jo des que vaig sortir de Colòmbia ja tenia l’opció de tenir feina. Jorge ja havia parlat aquí d’una possibilitat de feina per a mi.» (E9)

Aquestes xarxes socials també protegeixen la persona immigrant d’algunes amenaces que pot trobar al mercat laboral, producte del desconeixement del context, en filtrar possibles ocupadors excèntrics.

«Vaig posar un avís i em va trucar un individu quan jo estava en meitat d’una classe, i em va dir: -“Tu estàs buscant una feina?”. I jo: -“Sí”. Fins i tot vaig sortir de la classe per contestar el telèfon. –“Si tu vols jo et puc donar una feina”. –“Si, de què? Perquè jo necessito feina”. –“No, mira, si tu vols, l’únic que has de fer és venir a servir-me el sopar, res més”. –“Aaahhh!, doncs això és molt fàcil”. –“Sí, però l’únic que jo et demano, l’única condició..., et pago 12.000 pessetes”. Em pagava més de tres o quatre vegades el que jo guanyava en un dia a la immobiliària. I jo: -“Només això?”. –“És l’únic que has de fer i només et poso una condició”. -“Quina?”, -“Que ho has de fer en banyador”, és a dir, en pantalonet de bany, i jo havia de servir-li el sopar en vestit de bany. Jo li vaig dir: -“No, germà, és que això ja no ho puc fer”. –“Per què no?”. –“Perquè això ja es presta a altres coses”.» (E1)

El canal d’accés a l’ocupació a través de les xarxes permet esquivar algunes barreres d’entrada al mercat laboral, especialment la relacionada amb el per·mís de treball. Els treballadors que no tenen permís de treball han d’accedir

200


a feines ofertes per ocupadors que estiguin disposats a assumir el risc de la penalització per contractar un treballador irregular, a canvi de més beneficis econòmics, per l’“estalvi” que representa evadir el pagament de la Seguretat Social, les hores extres, etc.

«No, perquè pots comprar el diari, però el diari sempre diu que... has de presentar el teu full laboral, aquest full amb l’experiència en el camp en què treballaràs, i també bàsicament que has de tenir els papers en regla. Els anuncis, tots diuen això. Primer, jo estava buscant feina en el que fos, no en una cosa determinada, i, segon, que els papers, ningú no té papers; llavors has de bus-car per mitjà dels amics: -“Que estic sense feina, mira, si de sobte surt alguna cosa...”.» (E6)

3.1.2. Altres estratègies de concurrència

La utilització d’agents d’intermediació és una altra estratègia utilitzada per la població immigrant per accedir a certs tipus de feines de serveis. Al·guns intermediaris afavoreixen que ocupadors particulars o un sector específic d’empreses, com les empreses de treball temporal (ETT) de la neteja, trobin treballadors immigrants. Algunes d’aquestes agències d’intermediació poden ser d’immigrants o de nacionals, i operen amb bastant força. També es dóna el cas d’ONG que tenen borses de treball (especialment les organitzacions de caràcter religiós) i que ajuden la població immigrant.

«Doncs, en aquells dies de la desesperació, jo me n’anava amb una amiga a un lloc d’aquests que ajuden equatorians i colombians, però d’interna, i jo no ho volia. Ai, és que no recordo on és. No, això és més amunt, no. És una casa on hi ha dues senyores que ajuden: una colombiana i una espanyola, i criden gent, però és que jo no sé com es diu, perquè no hi vaig tornar. I llavors hi vaig anar diversos dies, però eren interns, i eren així: era amb un senyor i el fill; allà vaig tenir por, i vaig tornar cap a la casa aquesta on jo m’estava.» (E2)

«Jo hi vaig anar per una agència d’ocupació. La Rosa em va dir, la meva amiga que era aquí: -“Hi ha una agència d’ocupació, que tu vas allà i ofereixen feines”. És una senyora catalana. És com una borsa de treball, com a Colòmbia, però no és una borsa de treball. Tu vas allà, hi ha un saló gran, hi va molta gent, i ella arriba cap allà a les onze del matí i té [...]. No, hi vaig anar, i un dia anava amb una amiga i li vaig dir: -“Aquí només hi ha feina per a la gent que té papers, per tant anem-nos-en”. Quan jo ja marxava, la senyora em va dir: -“Vostè no vol anar a aquesta feina?”. Jo li vaig dir: -“No tinc papers”. -“I quants anys tens?”. -“En tinc 43”. –“Doncs, llavors, té, tu vas allà, a aquesta feina”. Em va donar l’adreça i hi vaig anar.» (E7)

201


Les persones immigrants que tenen permís de treball poden utilitzar alguns dels mecanismes emprats pels treballadors nacionals, com ara les borses de treball de les universitats, les empreses de treball temporal de més prestigi o els serveis públics d’ocupació.

«La vaig trobar per mitjà de la borsa de treball de la universitat i vaig tenir l’oportunitat de treballar mitja jornada; encara que hi anava al matí, feia alguna feina...» (E3)

Alguns treballadors especialitzats en mercats de treball tancats segons el ti·pus d’ocupacions utilitzen els canals d’informació específics del gremi. Aquest és el cas dels professionals de la salut.

«No, a Madrid trobo feina per mitjà de la Gaceta, que és la revista dels odontòlegs, i poses allà el teu nom, hi poses que ets colombiana, que estàs homologada, i et criden. Per mitjà del meu amic odontòleg, amb qui vaig viure; ell ja feia més temps que era aquí. Em va dir: -“Anem i hi poses l’anunci classificat”; i hi vam anar tots dos a posar l’anunci, i et criden. Ah no, gairebé acabava d’arribar, tot just vaig arribar i l’endemà ja estàvem posant l’anunci.» (E5)

Aquests casos es presenten quan el treballador busca feina en un període recent d’immigració, amb tota la inexperiència que això implica. Quan les persones immigrants acaben d’arribar estan desconcertades pel xoc cultural, no coneixen l’entorn, algunes estan endeutades fins al coll, amb recursos mí·nims, i es mouen laboralment a partir del coneixement que els subministren altres immigrants que han donat suport al seu procés migratori. Tanmateix, les entrevistes van revelar que, a mesura que transcorre el temps, la persona immigrant supera el xoc inicial, comença a comprendre el comportament del mercat de treball, analitza quins comportaments són reeixits en la recerca de feina i comença a diversificar les formes de mobilització en aquest mercat. Vet aquí un exemple:

«Jo invertia diners en publicitat. Se n’anava part dels diners, però el que m’interessava no eren els diners sinó trobar i intercanviar clients, això era l’únic que feia.» (E10)

Fins i tot, un altre mecanisme important és la recomanació que donen els ocupadors per ajudar en aquest procés quan no poden quedar·se amb un bon treballador.

202


«Així va ser quan ell [ocupador]59* em va recomanar en un altre lloc perquè hi anés, perquè allà més que res era per fer feines extres i quan necessitaven algú més perquè ajudés perquè hi havia massa feina. Llavors, arran que em van dir “aquí no n’hi ha més”, ell em va recomanar en un altre lloc; llavors, des d’allà vaig anar immediatament cap a un altre lloc on ell em va recomanar. Allà mateix em van donar feina, allà mateix em van dir: -“Vés-hi, i et presentes el dilluns a les vuit del matí”. I m’hi vaig presentar i tot d’una vaig començar a treballar.» (E6)

Les dones, especialment, utilitzen els avantatges de les relacions personals i la confiança que susciten. De tal manera que, en la recerca d’ocupació, ser dona és una oportunitat i no un desavantatge. El lapse d’espera entre una feina i una altra és més reduït per a les dones.

«Què passa? Hi ha poques places per als homes. En canvi, per netejar hi ha poca feina per als homes, tret que siguin unes empreses grans de neteja que t’agafen per fer els vidres i això; la resta, són dones les que fan la neteja. I la gent, per la forma de treballar d’aquí, que no tenen temps de res, contracten molta gent una hora, dues hores, per fer la neteja de casa. Per treballar als bars, busquen moltes noies per fer de cambreres; ara ja es veuen molts nois, però per a l’aten-ció al públic volen més les noies.» (E4)

El fet de ser dona proporciona una sensació d’avantatge comparatiu a les treballadores immigrants, respecte dels homes, perquè hi ha la percepció que en el mercat de treball tenen més possibilitats de trobar feina, especialment per l’alta demanda dels serveis de proximitat com ara l’atenció d’ancians, el servei domèstic i els cangurs (mainaderes). Per tant, ser dona immigrant és una oportunitat laboral en aquest sentit.

Sobre la base de les estadístiques i les entrevistes, es pot concloure que el mecanisme més utilitzat per la població immigrant per trobar feina és a través de les “recomanacions”. Un immigrant contractat s’informa dins la seva empre·sa de quan necessiten un nou treballador, llavors n’informa el seu grup d’amics (veïns o connacionals) perquè es presentin com a candidats a la feina, amb una recomanació prèvia de part seva. L’empresari contracta el nou treballador perquè aquest ha estat recomanat. El mecanisme del currículum normalment té poc pes per seleccionar treballadors immigrants. Per a l’ocupador, és més important la recomanació d’una persona coneguda que li ofereixi garanties o que li doni seguretat sobre la confiança que pot dipositar en el treballador, que no pas la convocatòria anònima d’anuncis als diaris. Així doncs, el mercat de

59. *Aclariment de l’autora.

203


treball immigrant es comporta de manera similar al mercat nacional, on pre·valen les xarxes socials per a la contractació. Si no es té una xarxa social ben posicionada laboralment, no es pot accedir a una feina millor, especialment en el cas de les persones que treballen de manera irregular.

3.2. Barreres d’entrada al mercat de treball60

Abordar el tema de les barreres d’entrada al mercat de treball implica con·cebre’l com un espai d’acció col·lectiva i individual en el qual cada una de les parts, empreses i treballadors, es troben amb els seus atributs respectius; però també és un espai d’acció institucional que limita i frena la lliure concurrèn·cia i la mobilitat dels treballadors per arribar a determinats llocs de treball. Entre un treballador que busca feina i una vacant es troben un conjunt de requisits i procediments que formen obstacles o barreres, i que el treballador ha d’esquivar per ser seleccionat en un lloc de treball. Aquests obstacles es denominen barreres d’entrada. El mercat de treball està constituït per barreres de diferent naturalesa que filtren el pas de les persones aturades cap als llocs de treball, fent un paper de tamís o sedàs. Les barreres d’entrada del mercat de treball actuen amb diferent intensitat; per tant, algunes són més difícils de superar pels candidats a l’ocupació que d’altres. Es poden identificar tres tipus de barreres: del perfil laboral, institucionals i d’adscripció. Hi ha barreres definides pel perfil de formació i experiència en els llocs de treball (habilitats tècniques);61 hi ha altres barreres institucionals creades pels costums, les nor·matives i els acords, que imposen els ocupadors o les polítiques d’ingrés a les empreses (mercats interns de treball), i també compten les barreres procedents de normatives i convenis col·lectius, que un treballador individual tot sol no pot modificar. Finalment, hi ha unes barreres personals o d’adscripció que són insuperables per als treballadors perquè es fonamenten en característiques inalterables de la persona com són l’edat, el sexe, la raça, l’ètnia o l’origen (Sengenberger, 1988), i, encara que no estan directament relacionades amb la productivitat del treballador, poden ser definitives a l’hora de seleccionar·lo. Aquestes barreres són les que ens interessen en aquest estudi.

60. L’anàlisi següent sobre les barreres d’entrada al mercat de treball que existeixen per a les persones immigrants està justificada i basada en la informació recollida de les trajectòries laborals (les entrevistes) fetes el 2004.61. Aquestes barreres d’entrada són requisits obligatoris per exercir un determinat lloc de treball, i són difícils o impossibles de superar per a un candidat que no els tingui, com ara un títol de metge, advocat o pilot d’aviació.

204


La teoria del mercat de treball afirma que tota persona candidata a una ocu·pació ha d’afrontar les barreres del mercat de treball amb un conjunt d’aptituds iguals o superiors al conjunt de barreres d’entrada per obtenir l’ocupació. Les barreres d’entrada, de la mateixa manera que representen limitacions per a uns treballadors, al seu torn, signifiquen facilitats o privilegis que afavoreixen l’accés d’altres. «En reclutar els candidats que tenen determinades caracte·rístiques, s’exclou per endavant o es classifica en un lloc pitjor els altres, amb la qual cosa es redueix la “cua de mà d’obra” disponible per a la provisió de llocs i, en conseqüència, la capacitat d’adaptació del mercat de treball, mentre que s’incrementa la tendència a provocar desequilibris “estructurals”» (Sengenberger, 1988: 349). D’aquesta manera, es configuren els mercats de treball parcials, que són unitats estructurals del mercat de treball que tenen una dinàmica pròpia dels llocs de treball i els treballadors amb remuneracions, qualificacions més o menys institucionalitzades. Per això, «a l’interior de la classe assalariada hi ha non competing groups, grups amb oportunitats de treball i ocupació molt diferents, regits per normes i institucions que limiten la competència entre grups i la reglamenten en el seu interior. Aquesta seg·mentació es basa en formes de “tancament social” que exclouen determinades persones de la participació en la competència per ocupacions i feines (Kreckel, 1993; Haller et al., 1985)» (Dombois, 1993: 227).

En aquesta secció es tracten les quatre barreres d’entrada més importants al mer·cat de treball, identificades pels treballadors colombians entrevistats com les que —segons ells— tenen més pes per accedir, des de la condició sociojurídica de l’immigrant, a llocs de treball concordes amb la qualificació del treballador. La informació que es presenta a continuació són les percepcions que tenen les persones immigrants d’aquestes barreres i les estratègies que desenvolupen per superar·les. En les entrevistes fetes el 2004 es van incloure preguntes relacio·nades amb els canals d’accés a l’ocupació, com ara: «Quins són els elements més importants que té en compte un empresari (espanyol o immigrant) quan escull un treballador per a un càrrec o una ocupació?»; «Quin tipus d’estratè·gies has dut a terme per trobar una bona feina o per ocupar una millor posició laboral?»; «Quines estratègies desenvolupen altres persones immigrants?».

Abans d’analitzar les barreres d’entrada al mercat de treball, és important ressaltar el paper que tenen les polítiques governamentals de l’Estat espanyol per a les persones immigrants, amb la Llei d’estrangeria (i la Unió Europea amb el Tractat de Schengen), en la regulació del mercat de treball, en aixecar

205


una barrera institucional definitiva i contundent per a la població immigrant, especialment per als treballadors qualificats. La Llei d’estrangeria obliga els empresaris a contractar primerament nadius abans que immigrants, ja que si hi ha treballadors aturats registrats en el Ministeri de Treball es pot negar l’autorit·zació per contractar una persona immigrant. El procediment per contractar per·sones immigrants és llarg i costós. La manera més fàcil és fer·ho des del país d’origen. La Llei d’estrangeria genera desigualtat entre treballadors nacionals i immigrants. Per això és pertinent parlar del concepte context de recepció com un escenari socioeconòmic que regula el mercat de treball, on els immigrants despleguen les seves estratègies per aconseguir ocupació. Espanya i la Unió Europea tenen un context de recepció i incorporació al mercat de treball des·favorable per a les persones immigrants, a causa de la forta regulació laboral a què estan subjectes aquests treballadors. Perquè un immigrant s’incorpori al mercat laboral formal cal que tingui un permís de treball, perquè només qui disposa d’aquest permís pot accedir als canals d’accés a l’ocupació formal. Si el treballador no disposa de permís de treball té vedats aquests canals; només pot accedir al mercat de treball a través de canals d’accés informal, exercint el “treball submergit”, perquè mai no podrà tenir un contracte sense permís de treball, ni cotitzar a la Seguretat Social ni gaudir de drets com a treballador. Per tant, una persona que treballa sense permís de treball ho ha de fer de forma il·legal, com a part de l’economia submergida. Al seu torn, l’ocupador, quan contracta verbalment una persona sense permís de treball, ho fa sota l’amenaça de ser penalitzat per violar la normativa legal.

Una altra barrera que limita el lliure accés de la població immigrant a la feina és la regulació estatal de l’ocupació legal des del país d’origen, amb la forma de contingents laborals. Les quotes de treball que defineix el Govern es·panyol determinen que els treballadors estrangers facin feines no qualificades, que no són objecte de demanda per part dels treballadors autòctons; per tant, els immigrants no poden fer feines amb alta presència de desocupació per als treballadors nacionals. En altres paraules, els treballadors immigrants només poden accedir a ocupacions que no desitgen els treballadors nacionals, parti·cularment al sector serveis, l’agricultura i la construcció. Al seu torn, les lleis imposen multes elevades per als ocupadors que contractin treballadors irregu·lars, i la nova política migratòria fa legalment impossible la regularització d’una persona que no hagi entrat en territori espanyol amb l’estatus de treballador.

206


3.2.1. El permís de treball: tot pels papers62

Entre els resultats obtinguts en la fase qualitativa d’aquesta recerca, s’ha observat que els treballadors immigrants identifiquen com a primera barrera d’entrada al mercat de treball espanyol el permís de treball. El fet de disposar d’aquest permís garanteix que puguin utilitzar les estratègies de mobilització pròpies de la població espanyola. Sense la documentació, aquests canals estan vedats. És impossible que puguin aproximar·se a la igualtat en l’accés a l’ocu·pació sense el permís de treball.

«El cas és que vaig ser allà, a la inauguració del local, i la dona em va fer una prova. Després, com que jo també havia après a fer massatges, em va fer una prova de massatges. Li va agradar, però quan vam arribar al tema dels papers, em va dir que ella em volia contractar, em volia tenir allà, però que sense papers li feia molta por perquè jo havia d’atendre el públic, jo era la imatge, perquè hauria de ser la primera allà a l’entrada; em va dir que així no podia, que quan tingués els papers tornés, que amb molt de gust m’atendria. Tanmateix, vam quedar en contacte.» (E9)

«Hi havia una noia que anava molt al bar i ella també m’explicava que era auxiliar d’inferme-ria i que estava treballant en una residència geriàtrica. Llavors, arran dels papers, vaig parlar amb ella d’això, jo li vaig dir: -“Bé, si m’arriben aquests papers, vostè m’ajudarà on està treballant?”. I em va dir: -“Sí, és clar, jo t’ajudaré, aquí sempre estem buscant auxiliars i els agrada molt com treballen les colombianes”. Bé, però aquí és diferent la categoria d’auxiliar que la d’allà, la d’aquí... una auxiliar ni injecta, ni dóna medicació, ni res; en canvi, a nosaltres, a Colòmbia, sí que ens toca fer tot això. Llavors em va dir: -“No, en el moment que tinguis els papers, m’ho dius i jo parlo amb la cap”. Doncs jo no ho vaig dubtar, abans que m’arribessin les targetes jo ja vaig demanar els papers d’això. Llavors ella hi va parlar, i justament en aquell temps plegava una noia i hi vaig entrar, llavors és clar.» (E2)

El permís de treball, “els papers” —com en diuen les persones immi·grants—, marquen clarament el territori de l’equitat en el mercat de treball perquè qui no en té ha de romandre en una ocupació fins que els obtingui. Per tant, el fet de tenir el permís de treball implica la viabilitat de la democratitza·ció de l’ocupació per als residents immigrants.

«Els papers et donen ales, llavors dius: -“Me’n puc anar”; però si no tens papers, has d’aguan-tar-te, has de quedar-te.» (E6)

62. El permís de treball s’ha analitzat de forma quantitativa al capítol 2.1.1 «Procedència i estatus migratori» i al capítol 2.2.1 «Canals d’iniciació laboral en el país d’acollida».

207


«No, no ho crec, i si no tens papers, menys; si no tens papers, menys. Si els tens, de sobte tens la capacitat fins i tot de competir, i de sobte fins i tot de fer-ho molt millor, perquè em sembla que la capacitat de l’immigrant és més gran, com que de cop en saben més, el coneixement és més gran; però sense els papers, no.» (E13)

Aconseguir el permís de treball es converteix en la primera batalla que ha de lliurar una persona immigrant il·legal. Un gran percentatge d’ofertes de feina (pas previ per sol·licitar el permís) s’aconsegueixen per mitjà de favors, per raons humanitàries, pagades i venudes en el mercat negre, però gairebé totes no com l’exercici d’un dret de cada treballador, sinó amb la condescendència de la persona que fa els tràmits. D’acord amb els testimonis, la informació que deriva de les estadístiques del Ministeri de Treball sobre els permisos és poc fiable, perquè un nombre important de permisos de treball no es correspon efectivament amb les activitats productives o les ocupacions que duen a terme actualment les persones immigrants.

L’obtenció del permís de treball s’ha convertit en un periple pel qual han de passar tots els treballadors irregulars. És interessant observar que cap de les persones entrevistades no va arribar a Espanya amb permís de treball. Els immigrants, a canvi del permís de treball, se sotmeten a totes les condicions que els imposen els ocupadors.

«Tinc casos d’amics que en aquest moment estan treballant als bars, tenen els papers pràcti-cament ja a la mà, però, com que encara no els tenen, la cap els diu “has de treballar diumenge, has de treballar dilluns, has de fer doble torn demà”. Han de fer-ho perquè no tenen cap altra opció, no tenen res més on agafar-se i han de quedar-se allà perquè és ella la que els està do-nant l’oportunitat dels papers. Per tant, han d’acceptar, almenys fins que els tinguin ja a la mà, llavors... Són situacions. I se’n veuen casos a cada moment, a cada moment te n’adones: “És que em toca, és que em toca”.» (E6)

«Per exemple, quan jo vaig treballar repartint publicitat, jo els demanava els documents i els deia que era per poder canviar a una feina millor. No els importava això, l’únic que els importava era tenir-me allà fotut.» (E1)

Els ocupadors, especialment els particulars, tenen molta por d’assumir res·ponsabilitats amb el seu treballador, especialment pel que fa a la Seguretat Social.

208


«Jo vaig parlar dels papers i va començar... Al principi li feia cosa, però després ja ho va acceptar, va començar a moure’s pels papers.» (E8)

Les persones immigrants il·legals no solament estan a les mans dels ocu·padors, també han quedat en mans de les gestories i els bufets d’advocats, perquè tramitar permisos de treball s’ha convertit en un filó d’or. Moltes perso·nes immigrants han pagat la tramitació de documentació dues i tres vegades a advocats espanyols i a immigrants, que prometen obtenir·los amb èxit. De tal manera que els papers s’han convertit en un somni inabastable per a la població immigrant. Els costos de tramitació poden fluctuar entre dos i tres salaris mínims legals.

«Allà hi havia un noi que ens ajudava els caps de setmana i era molt agradable. Sí, d’aquestes persones que malgrat tanta feina, ens distreia, ens feia riure, ens feia bromes i es va fer molt amic de tots; una vegada va venir amb la història que el seu pare tenia un amic que ens ajudaria a fer els papers a València, però ens costava 1.200 euros. Al principi ens va fer por, dèiem que no. –“No, ja podeu treballar amb això i si et posen a la Seguretat Social a la feina és perquè el paper és bo”. S’hi va ficar el primer, va aconseguir la feina, va tramitar la targeta de la Seguretat Social; així que tots ens vam animar i la majoria els vam comprar. Així va ser com vaig sortir del restaurant i vaig aconseguir feina a la residència geriàtrica. A València, aquest noi me’ls va portar, els vaig firmar, jo hi vaig posar la meitat i al restaurant em van ajudar amb l’altra meitat. Vaig plegar del restaurant i vaig començar a treballar a la residència geriàtrica, i ja portava un any cotitzant a la Seguretat Social... Com que les targetes caduquen al cap d’un any, vaig començar a fer els tràmits per a la renovació i així va ser com em vaig adonar que eren falsos. En una comissaria, quan estava fent els tràmits de renovació, em van dir: -“Espera’t un moment. Aquests papers són falsos i d’aquí no et pots moure, ja vénen a buscar-te, et detindran”. Em van portar a la comissaria. L’ensurt va ser horrible!: -“Que quedaràs detinguda, que ve un cotxe a buscar-te, que no és com a Colòmbia, que arriba el cotxe de la policia, que sortiràs emmanillada”. No, un cotxe normal, particular, i em van portar fins a la comissaria, i allà vaig parlar amb el comissari i vaig posar la denúncia. Em van posar un advocat, però no era l’únic cas que hi havia. Hi havia més persones, no era jo sola. Llavors, no em van donar ordre d’expulsió, em van dir: -“Vostè té un compte obert amb aquest DNI”. Tenia una moto del meu germà a nom meu, i llavors em van dir: - “Si a la feina et poden ajudar, que et facin l’oferta i segueixes”. I jo, és clar, vaig seguir, però tenia molts temors després d’això, i mentre dura es passa fatal.» (E2)

«No, en aquests moments jo estic com a exiliat polític, per ser assessor departamental de pau em van dir que tenia viabilitat per tirar endavant els papers. Llavors els vaig demanar perquè m’ho va aconsellar un advocat. Va ser un mal consell, no havia d’haver anat per aquí, però vaig

209


seguir el consell d’una advocada d’aquí, d’aquí d’Espanya, però no, ho havia d’haver deixat en stand by...» (E13)

Igualment, també trobem accions de solidaritat amb les persones immigrants:

«Nosaltres vam obtenir la documentació molt ràpid, al 2000, perquè el pare de Simón, en Lluís, té molt poder, és un senyor que té molts diners; té una gestoria que és on es tramiten papers, tot això. Ell coneixia moltes empreses, i ens va dir: -“Bé, parlaré amb la gent a veure qui els vol ajudar amb els documents”. Perquè quan vam arribar a Igualada hi havia molt pocs emigrants, i tothom assumia més l’immigrant perquè encara era escàs, no era tant problema, bé, de problemes mai no n’hem donat, però després ja hi va començar a haver focus d’altres coses. Llavors la gent t’acceptava més, volia col·laborar més amb tu i ajudar-te més, i més si veien que portaves nens, això era com una porta oberta allà, el fet que portessis dues nenes. I va parlar amb un restaurant molt famós allà, i l’altre, un amic de Pablo, i ens van dir que sí, llavors hi vam anar, ens presentem, ens van cridar per una entrevista per saber qui érem. Ens van fer l’oferta i tot. Nosaltres vam pagar tot el normal, que és pagar les taxes, pagar els segells de la Haia, enviar els segells a Colòmbia, portar-los, les firmes aquí davant notari, tot això ho vam fer nosaltres, però ells van fer l’oferta, aquí tot gratis. I les nenes, jo les vaig posar per arrelament perquè ja feia gairebé un any que érem aquí. Vaig fer una carta dient que tenia dues nenes, que volia això, que volia allò altre, quedar-me al país, que acceptava les seves condicions, que es vivia una vida més tranquil·la i que annexava tot el que jo fins al moment havia fet; llavors vaig annexar també les fotocòpies dels papers del cotxe, la compra de la línia telefònica i bé, cosetes així, electrodomèstics que havia comprat. Llavors... això són ximpleries, però demostren que t’estàs muntant una casa, que t’estàs muntant un espai on viure, i al cap de sis mesos ens van concedir els documents.» (E4)

Però intentar quantificar els costos de l’engany dels estafadors, la decep·ció davant de cada un dels intents fallits, no és comparable amb la condició vulnerable de la persona il·legal. Aquesta persona ve a obrir camí per a la seva família, perquè no té dret a la reagrupació familiar. Aquesta situació, que al principi es concep com transitòria, tendeix a estendre’s fins i tot per un període de quatre anys o més. El cost social, familiar i humà que suporta el treballador il·legal durant aquest temps és que no té l’opció del contacte físic directe amb la seva família, fonament del seu projecte migratori. Els pares no tornen a veure els fills que han deixat al país d’origen, els fills han de romandre amb persones alienes al nucli familiar, que se’n fan càrrec, empesos per la necessitat.

210


3.2.2. El llarg camí de l’homologació: els títols al traster

El reconeixement oficial a Espanya dels títols obtinguts a l’estranger es de·nomina homologació i constitueix una barrera d’entrada al mercat de treball en ocupacions reconegudes a escala institucional i que requereixen una educació formal. Per a l’exercici d’una professió universitària en el mercat de treball és indispensable tenir una titulació reconeguda per l’Estat espanyol. Qui disposa d’un títol obtingut a l’estranger s’ha de sotmetre a un procés d’homologació per poder exercir una professió reglada i regulada en el mercat de treball. L’homologació és la segona barrera més important amb què s’han d’enfrontar les persones immigrants qualificades per poder utilitzar els canals d’accés a una ocupació concorde amb la seva formació. Aquesta barrera d’entrada és un impediment que existeix en l’entorn internacional perquè els treballadors immigrants qualificats no competeixin amb els treballadors autòctons.

En l’enquesta realitzada l’any 2002 (gràfic 3.3), es va trobar que els tre·balladors colombians enquestats tenen nivells d’homologació d’estudis molt baixos.63 Només l’11% tenen els estudis homologats i un altre 11% els tenen en tràmit. La resta de treballadors estudiats que tenen estudis homologables i no havien iniciat els tràmits, argumenten que és molt difícil aconseguir l’ho·mologació per la desmesura de requisits, la demora dels tràmits (entre un any i mig i dos anys i mig després de fer la sol·licitud), i, en molts casos, quan l’aconsegueixen, s’han de presentar a exàmens.

63. És important ressaltar que, d’acord amb el Conveni Andrés Bello entre Colòmbia i Espanya, és més fàcil l’homologació d’estudis per als colombians que per a altres col·lectius. No obstant això, l’homologació varia segons la professió i l’àrea de coneixement.

211


Gràfic 3.3. Homologació dels estudis a Espanya. Persones immigrants

Font: Enquesta sobre condicions de treball de colombians a Barcelona (CTCB), María G. Roa, 2002.

L’homologació es converteix en una barrera institucional contundent i poc franquejable en les professions universitàries i tècniques, ja que impedeix l’exercici de la professió a les persones que no tenen els títols homologats. Tanmateix, l’homologació és una barrera difícil de superar perquè només hi ha una sola via de recorregut llarg i car econòmicament, de vegades amb po·ques probabilitats d’èxit. «Malgrat que es tracta d’un problema de política governamental i de regulacions legals, el representant del Departament de Treball també va admetre clarament que aquests procediments representen una barrera per a la integració dels immigrants qualificats en el mercat de treball.» (GES, 2004: 60).

Primer, no tots els títols emesos per països que tenen població immigrant a Espanya són homologables. Segon, la documentació per sol·licitar l’homologa·ció és abundant i cara pel que fa als tràmits de legalització al país d’origen i a Espanya (passos previs a la presentació en el Ministeri d’Educació i Esports).64

64. En el cas de Colòmbia, l’homologació d’un títol universitari inclou la legalització de les fir·mes dels diplomes, registrades a les notàries locals de la ciutat on es va expedir el títol (per al diploma, les qualificacions i l’acta de grau); la legalització per part de la Superintendència del Notariat a Bogotà, on es confirma que els notaris que avalen la firma són vàlids; la certificació de l’ICFES, entitat nacional colombiana que regula les universitats. Una vegada fets aquests tràmits, el Ministeri d’Educació de Colòmbia ha de segellar els documents, i finalment s’han de postil·lar els documents a la Cancelleria de Colòmbia, amb l’inconvenient que les persones que no viuen a la capital s’han de traslladar a Bogotà per fer els tràmits. Aquí finalitzen els tràmits a Colòmbia.

212


En tercer lloc, el temps de revisió es prolonga entre un any i un any i mig per al cas de Colòmbia. Si s’han de fer exàmens addicionals, el temps ja corre per compte del professional, és a dir, el que trigui a aprovar els exàmens.

El procés d’homologació no estimula en absolut els professionals univer·sitaris que tenen formacions homologables. Tant és així, que moltes persones immigrants afirmen que «aquí els títols no serveixen per a res», i que «és millor deixar el títol a Colòmbia perquè aquí a Espanya no val res».65 La percepció dels treballadors immigrants estudiats és que l’educació llatinoamericana no és valorada per les institucions educatives, els empresaris, ni per la població en general. Els professionals immigrants no tenen credibilitat:

«Que encara que hagi estudiat tres màsters i quatre postgraus a Colòmbia, que vingui aquí a estudiar, perquè això aquí no li val per a res; és més, ho pot homologar i penjar el títol d’un metre per un metre a casa seva i segur que no li servirà per a res, perquè aquí, a l’espanyol, li has de dir: -“Mira, tinc un mestratge de la UPC, i tinc això altre de la Universitat de Barcelona”. Llavors ja et creuen. Després d’això, ja et creuen.» (E3)

Un altre efecte important que genera el procés d’homologació espanyol és desanimar els professionals estrangers per iniciar els tràmits d’homologació. A les entrevistes que vam fer l’any 2004, observem que són poques les persones que realment porten a la pràctica els passos necessaris per a l’homologació. Una part considerable de la població immigrant es basa en els comentaris que els han fet altres immigrants, que afirmen que el procés és car, gairebé impossible, que els exàmens són complexos, etc. Probablement no reben una informació real del procés d’homologació, que, al seu torn, té tràmits específics d’acord amb la titulació. A continuació, vegem els comentaris descoratjats de les persones que no han començat els tràmits:

Posteriorment, a Madrid, els documents s’han de segellar en el Ministeri de Relacions Exteriors d’Espanya, i després presentar·los en el Ministeri d’Educació i Esports, on es duu a terme el procés de revisió de la documentació. Un any i mig més tard, el Ministeri respon si el títol és homologable i quin procediment s’ha de seguir si no ho és. En alguns casos, els professionals han d’aprovar exàmens i, en d’altres, fer cursos a la universitat per completar els crèdits que els fan falta per assolir una formació similar a l’espanyola.65. Aquesta visió no es pot generalitzar a totes les titulacions. Els professionals de la salut i algu·nes enginyeries tenen una evolució diferent. Professions de l’àrea social i del dret tenen processos més curts.

213


«Perquè suposadament aquests títols aquí no tenen cap validesa, sempre que tu no els con-validis; no et serveix el que hagis fet allà, i sense els papers has de fer el que hi hagi perquè no hi ha cap altra opció.» (E1)

«Però haig d’homologar, en el meu cas he de posar-me a homologar i, és clar, tinc els papers tan recents que ni he esbrinat què he de fer per a l’homologació.» (E2)

Un testimoni d’una persona professional de la salut que va homologar el seu títol:

«Això sí que és difícil, aquesta homologació. Exàmens, molts exàmens. Sí, són sis exàmens per exercir com a odontòloga, hi ha onze exàmens aquí a Barcelona. Doncs jo hi vaig estar tres anys, però això és el que triguis a passar els exàmens, això no té temps.» (E5)

Per concloure, el procés d’homologació crea una sensació de derrota en els treballadors immigrants, una sensació de barrera infranquejable que els impe·deix accedir a una ocupació d’acord amb la seva formació. Tanmateix, les es·tratègies que desenvolupen els professionals són fer postgraus a Espanya, que no requereixen homologació sinó convalidació. Estudiar un postgrau a Espanya representa molts beneficis: primer, obtenir una titulació de tercer cicle; segon, abordar la problemàtica espanyola des d’un àmbit universal i rigorós com és la universitat, i tercer, crear xarxes socials entre col·legues nadius, borses de treball universitàries i trencar el gueto immigrant.

3.2.3. L’idioma: el català com a opció o com a imposició

Una altra barrera d’entrada al mercat de treball de Catalunya per accedir a una ocupació és l’idioma. És evident que, encara que l’idioma és un element bàsic de la cultura i és el primer indicador d’adaptació i socialització de la per·sona immigrant amb l’entorn, en el cas d’algunes comunitats autònomes d’Es·panya que tenen llengua pròpia, com Catalunya, es presenta com un problema important per als treballadors adults. Mentre que els immigrants procedents de països àrabs o d’Europa de l’Est, per obligació, han d’aprendre l’idioma per relacionar·se, els immigrants llatinoamericans comparteixen la mateixa llengua materna amb Espanya, amb especificitats locals. Així, per a l’immigrant llatino·americà, no representen un xoc dramàtic les limitacions a què estan sotmesos altres col·lectius. Tanmateix, atès que en algunes comunitats autònomes hi ha una altra llengua oficial a més del castellà, el domini d’ambdós idiomes

214


es presenta com un requisit bàsic, no de comunicació, sinó per demostrar la capacitat d’assimilació cultural de la persona immigrant, no només en l’entorn quotidià sinó també en l’ocupació. Qui vulgui accedir al mercat de treball català amb empreses d’origen català ha de parlar el català. «El coneixement d’aquesta llengua és legalment necessari no solament per accedir a posicions de govern, al treball educatiu o a altres ocupacions que impliquin el contacte directe amb la població, sinó que també és desitjable per a qualsevol altra mena de feines.» (GES 2004: 60).

«L’assumpte és que qui no parli català té la possibilitat de veure’s més marginat, cada vegada més, especialment en els llocs públics. Conec una amiga colombiana que parla català, he tingut dues amigues colombianes que parlen català i han accedit a millors llocs.» (E1)

«Perquè aquí exigeixen que un parli català obligadament, és un dels principals elements.» (E10)

Els mitjans informatius, per difondre una convocatòria d’ocupació vacant, creen una barrera d’entrada en filtrar en primer lloc les persones que no parlen català:

«En altres casos, col·loquen l’avís en català: amb això estan dient que qui no parli català no hi pot entrar, allà. I això són violacions de la llei, especialment la primera; quan et diuen que has de ser comunitari o espanyol, ja automàticament t’estan dient que tu, com a estranger, no tens dret a aquesta feina.» (E1)

«Això és una altra cosa, en el camp administratiu, si no és una multinacional, has de saber català perquè la gent parla català a les oficines, i els toca.» (E5)

«Llavors, quan hi vas, de vegades només pel fet de no parlar català, et tanquen les portes, pel sol fet de ser emigrant.» (E10)

Els treballadors de serveis que tenen relació directa amb públic i clients catalans han d’aprendre la llengua catalana.

«De sobte, allò del català, allò de l’idioma, perquè moltes àvies volen que..., ara no tant, però al principi quan arriba una persona estranya, perquè hi ha molt poques espanyoles que treballen allà i menys com a auxiliars, totes som llatines i totes volen...: -“Si arribes aquí has de parlar, si ets a Catalunya hauràs d’aprendre el català”; llavors comencen a parlar-te en català i al principi no en

215


saps res, d’això, però hi ha paraules que a poc a poc les vas coneixent i coses, i tant t’acostumes tu a ells com ells a tu. Ja et veuen i com que et veuen la cara de “aquesta no és d’aquí”, llavors comencen a parlar castellà.» (E2)

«No, doncs quan em parlen en català jo els dic: -“Em parles en castellà, si us plau”, i em parlen en castellà, i ja està. Però si treballes en els pobles... Jo tinc una amiga que és ortodontista i li toca anar a altres poblets i ella ha après moltes parauletes perquè la gent del poble sí que no parla castellà; a ells no els importa que tu parlis malament, però que parlis català; no els importa, sempre que el parlis.» (E5)

El català és una exigència fonamental per entrar en els canals d’accés a ocupacions formals; tanmateix, en alguns llatinoamericans hem trobat certa resistència a aprendre l’idioma i a acceptar que és un requisit que facilita la mobilitat ocupacional, permet la promoció interna i els ascensos:

«Llavors, estudiar català a hores d’ara, en aquest moment de la meva vida, m’és..., és a dir, per a mi és una pèrdua de temps; jo tinc moltes altres coses en què pensar, tinc moltes coses.» (E1)

«Hi ha gent que rebutja [el català], vol parlar castellà i prou [l’espanyol], volen parlar com jo. Jo em vaig plantar perquè el català per a mi no és un idioma com ells pensen. La meva filla i altres persones diuen que no, no el parlen, no volen parlar català sinó castellà; molta gent que hi viu, a mi m’ho han dit a la cara: “mentre jo sigui professional, jo no n’aprenc”. Si fos en un altre país i em toqués obligadament per això n’aprendria, però altrament no. No, em ve més de gust aprendre un altre idioma, el francès, l’anglès, que el català.» (E10)

Tanmateix, el català no només facilita l’accés a millors llocs de treball sinó que genera una atmosfera d’acceptació de la persona immigrant. A continua·ció, en tenim un testimoni:

«Vaig començar amb paraules puntuals per poder demanar i anar més de pressa al super-mercat; llavors, si parlaves en català, ells sabien que no eres d’allà, però que t’esforçaves: “Ah! sí, un moment si us plau”, i m’atenien més ràpidament; em deien: “Ah!, nena, que maca”; i em tallaven la carn de pressa.» (E4).

En conclusió, a Catalunya, la posició que pren la persona immigrant amb l’idioma català facilita o restringeix les possibilitats d’ascens laboral dins d’una empresa, l’accés a millors llocs de treball o empreses. Quan un immigrant

216


demostra esforç per aprendre el català, és un indicador d’integració per a l’ocu·pador i, encara que algunes de les persones entrevistades (que es neguen a aprendre català) no ho reconeguin, és una barrera d’entrada al mercat de treball a Catalunya.

3.2.4. L’estigma nacional

A Espanya hi ha algunes actituds de xenofòbia, i en llocs com Barcelona és particularment notori (Col·lectiu IOE, 1996). Alguns anuncis de premsa posen com a premissa inicial en oferir una ocupació: “Immigrants, absteniu·vos”. No obstant això, l’estudi Actituds davant la immigració (2003) del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques d’Espanya) posa en relleu que, en una escala de simpatia del 0 al 10, les persones immigrants de la Unió Europea (comunitàries) tenen una mitjana de 7,1 i que el col·lectiu llatinoamericà ocu·pa el segon lloc amb una mitjana de 6,6; ocupa l’últim lloc el col·lectiu nord·africà o magribí, amb una mitjana de 5,3. Per tant, entre tots els col·lectius d’immigrants no comunitaris, els llatinoamericans tenen més simpatia de la població en general. Tanmateix, sobre la població colombiana pesa l’estigma del narcotràfic, la insurrecció armada i les bandes delictives organitzades. En aquest sentit, Aparicio i Giménez van arribar a la mateixa conclusió en el seu estudi: «la difusió d’aquesta imatge estereotipada que associa colombià amb delinqüència és tan intensa que sembla que forma part de l’autopercepció del mateix col·lectiu» (2003: 11).

Guarnizo i Díaz (1991) van identificar aquesta mateixa estigmatització a causa del narcotràfic als Estats Units.66 En algunes regions són considerats d’alta perillositat.67 La mala imatge de Colòmbia a l’exterior pesa sobre cada un dels treballadors colombians com un estigma al mercat laboral.

«Ells ja diferencien, diuen: “No, aquesta és colombiana”. I a la feina hem parlat d’això: “No, és que amb els colombians, que si la droga, que no sé què, tota aquesta discriminació”.» (E2)

66. Segons Guarnizo i Díaz, «l’expansió del tràfic de drogues ha comportat no només la incorpo·ració d’una gran població al procés de migració, sinó que també ha creat un ambient ple de des·confiança i fragmentació social entre els immigrants, a més d’una àmplia i estesa estigmatització i discriminació contra els colombians als Estats Units» (1991: 403).67. El 2001, la policia nacional espanyola va implantar el Pla LUDECO contra els alts nivells de delinqüència que presentaven els immigrants colombians a Espanya; per això, declarava sota sospita i investigació a tots els residents colombians a Espanya.

217


«Tenen un concepte de nosaltres que som narcos o estafadors, o que som segrestadors, per-què desgraciadament n’han vingut molts a fer el mateix que feien allà, i per tant tenim aquesta dificultat.» (E3)

D’altra banda, pel que fa a l’experiència laboral quotidiana, la feina que fan els colombians va trencant els estereotips dels ocupadors, que els deixen de banda i reconeixen la capacitat de treball de certs col·lectius:

«És que un colombià és dels més treballadors que hi ha.» (E13)

«En l’espai de la construcció, els colombians són molt... Hi ha gent a qui els colombians els encanten perquè es mouen bastant bé i rendeixen en l’espai laboral; aquesta gent no tenen problemes per ubicar-se.» (E13)

«Els fascina com els tractes tan bé, com els parles així... Això els encanta: “Ah, que vostè es tan suavíssima, que es tan maca”, això els fascina. No els importa. A més, et recomanen, et recomanen a altres pacients.» (E5)

«Aquí, a Barcelona, ajuden molt els colombians. Perquè tenim fama de bons treballadors. El meu mateix cap, i també nosaltres mateixos ho hem fet, hem posat de la nostra part deixar per sobre a Colòmbia, hem treballat bastant. Ens ho hem guanyat.» (E8)

Per sintetitzar aquesta secció sobre barreres d’entrada al mercat de treball, en primer lloc, és clar que totes les persones aspirants a una ocupació (tant si són treballadores autòctones com immigrants) han de vèncer barreres d’entra·da per aconseguir un lloc de treball. Tanmateix, el comportament del mercat laboral quant a l’accés a un lloc de treball mostra un tractament diferent per a la població immigrant enfront de l’autòctona. Un treballador autòcton esquiva les barreres relacionades amb la formació i la qualificació, que garanteixen un entrenament i les habilitats per exercir l’ocupació, és a dir, les barreres d’entrada de la dimensió individual i del lloc de treball; mentre que la per·sona immigrant, primer, comença per les barreres d’entrada de la dimensió d’adscripció (característiques inalterables de la persona com l’edat, el sexe, la raça, l’ètnia i l’origen). L’ordre de les barreres d’entrada està organitzat de manera diferent per a la població immigrant. Han de vèncer primer les barreres d’entrada inherents al seu origen (relacions amb el país receptor), la seva raça (xenofòbia), la seva situació jurídica (legal i il·legal), l’homologació dels seus

218


títols, etc., abans de ser acceptats com a aspirants. En molts casos, l’aspirant immigrant no pot entrar ni tan sols a la cursa com a competidor.68

En segon lloc, la inversió de l’ordre de les barreres d’entrada és explicable si reprenem els plantejaments de Maruani (2000), ja que el mercat de treball, en estar immers en un ordre social, no solament enfronta les barreres d’entrada creades per la regulació jurídica de l’Estat, sinó que el pes d’altres institucions socials està fortament present i defineix les polítiques de vinculació i contrac·tació de personal. El millor i el pitjor de la societat també participen al mercat laboral. Encara que la racionalitat econòmica ha de prevaler en la vida econò·mica —segons Weber (1998)—, aquesta racionalitat lluita fortament amb la irracionalitat de la vida social basada en altres lògiques. Les barreres imposa·des a la població immigrant no comunitària són altes i restringeixen els canals d’accés a l’ocupació d’acord amb la qualificació del treballador, en limitar les possibilitats reals de les persones immigrants amb les barreres de caràcter legal (institucional) com ara el permís de treball i l’homologació, i altres de caràcter cultural com l’idioma i la xenofòbia, però que pesen igualment a l’hora de ser considerades com a candidates dignes de ser tingudes en compte per a un lloc de treball.

3.3. Formes d’incorporació al mercat de treball

Ara que ja coneixem la forma com es presenten ocupadors i treballadors, és important saber com té lloc aquesta relació laboral. Les condicions d’ocupació estan definides per un conjunt de variables que permeten ubicar la posició d’un grup social dins el mercat de treball. Així doncs, s’analitza el mode d’in·corporació al mercat de treball, partint de les condicions de negociació, les modalitats de contractació, la mobilitat laboral i, finalment, l’estabilitat de l’ocupació. Aquestes variables configuren el tipus de relació laboral que deter·mina el lloc que s’ocupa no només dins del mercat de treball sinó també dins de l’empresa.

68. El millor exemple d’aquesta situació es planteja en l’estudi realitzat el 1996 pel Col·lectiu IOE per a l’OIT, anomenat La discriminació laboral dels treballadors immigrants a Espanya, en què s’observa que en la primera trucada telefònica es produeixen el 70% dels rebuigs envers els treballadors marroquins.

219


3.3.1. Condicions de negociació en la vinculació laboral

La segona part del treball de camp dut a terme amb entrevistes (2004) revela que la forma de vinculació laboral al mercat de treball depèn de molts factors. S’observa que un element important que configura la relació laboral i ofereix al treballador un espectre de possibilitats a l’hora de negociar con·dicions de treball (abans de ser vinculat o contractat en una empresa) és el tipus d’ocupació que exercirà a l’interior de l’organització, en funció de la demanda o l’escassetat de mà d’obra en el mercat laboral. Hi ha tres formes de negociació.

La primera forma de negociació (la predominant en el mercat de treball es·tudiat) és aquella en què els treballadors no poden exigir sinó que se sotmeten a les condicions que imposa l’ocupador. Generalment, succeeix als treballa·dors que s’han contractat en feines de qualificació molt baixa, en què hi ha molta oferta de personal; és un mercat no regulat, on predomina l’ocupació submergida i el personal treballa en negre. Aquests són els que poden imposar menys condicions en el moment de la contractació. Les feines de peó de la construcció, empleada domèstica, serveis de proximitat, cangurs, assistents d’ancians, cuiners i cambrers pràcticament tenen vedada l’opció de negociar. Senzillament, la negociació es redueix a dues opcions: acceptar les condicions imposades per l’ocupador o no hi ha feina. En el cas de les persones immi·grants, la situació de regularitat i d’irregularitat en el mercat de treball pot marcar la diferència.

A continuació transcrivim alguns testimonis de persones immigrants, re·collits en les entrevistes, que han estat contractades sense condicions de negociació.

«Per la meva banda, cap. On anava a treballar havien de ser les que hi hagués; les condicions les va posar l’ocupador. Respecte a les condicions, eren l’hora d’entrada, l’hora de l’esmorzar, l’hora d’anar a dinar i l’hora de sortir.» (E6)

«Doncs igual que en altres bandes. Un no posa les condicions, les condicions les posa l’ocu-pador.» (E8)

«La gent hauria d’exigir més pel que fa a això, a l’hora d’aconseguir una feina, informar-se més o menys quant s’està cobrant, més o menys quant paguen; perquè si tu hi vas, t’estafen, et

220


veuen la cara de necessitat: -“Aquí paguem tant, si li va bé, si no ja està, no hi ha feina”. Llavors, la gent: -“Sí, està bé”.» (E4).

La segona forma de negociació es relaciona amb les ocupacions en què té lloc un fort intercanvi de negociacions en el moment de la vinculació, a causa que les empreses demanen abundant mà d’obra; són ocupacions que han de generar alta rendibilitat, amb certs nivells d’especialització, en què l’oferta la·boral bona és escassa i, per tant, el treballador pot exigir condicions. Aquestes feines de caràcter tècnic poden provenir del sector industrial, dels serveis de producció i de la construcció, en què els treballadors són molt ben valorats.

«Bé, bàsicament el que jo els vaig exigir… perquè des que vaig entrar a l’entrevista hi va haver interès en mi perquè jo venia de treballar amb fons financers, els vaig exigir un contracte comercial perquè en cas que es vengués alguna cosa dels meus clients, volia que respectessin les meves comissions i les meves coses, perquè com que tu hi ets i després no hi ets, pots fer una feina i no veure’n res, i almenys tu has de rebre el que has pactat verbalment. Per tant, els vaig exigir un contracte comercial en què s’estipulessin totes les condicions i tota la part de seguretat laboral, diguem-ho així, o sigui, que jo tenia dret a utilitzar els seus telèfons, a utilitzar les seves oficines, a poder utilitzar targetes amb el seu nom, tot això pel que fa al màrqueting; jo en seria un representant com a tal, sense tenir un vincle laboral.» (E3)

La tercera forma de negociació té lloc en les ocupacions qualificades i altament especialitzades, en què les condicions laborals estan configurades i legalitzades per endavant, no només en el mercat nacional sinó també en el mundial (advocacia, medicina i d’altres). Aquests oficis, en general, també són especialitzats. En aquestes professions les condicions de vinculació laboral són clares per a ambdues parts, sense importar el tipus d’ocupador que sigui, de tal manera que exigir unes condicions diferents implica passar per alt les convencions de la professió.

«Per percentatge, és que els odontòlegs sempre és per percentatge, tu no firmes res, ni et firmen res, mai no hi ha contracte amb els odontòlegs; sempre és: “Et pago el tant per cent del que facis, del tractament pagat”; no és dir que “vaig fer això” i et paguen, si el pacient no ha pagat no et paguen, han de pagar els pacients perquè et paguin.» (E5)

En analitzar les trajectòries laborals de les persones entrevistades, es pot observar el següent: les persones immigrants que tenen un perfil laboral del primer grup anteriorment exposat, des del començament de la seva trajectòria

221


laboral fins al moment de l’entrevista, mai no han posat condicions en cas de vinculació. Són l’exemple d’un treballador sotmès a les condicions de treball que ofereix el mercat. En els altres dos casos, s’observa que la persona im·migrant passa per un procés gradual i cada vegada imposa més condicions a mesura que coneix el mercat de treball, i algunes persones, des que entren al mercat laboral, imposen condicions als ocupadors.

Tenir una feina: la diferència entre viure i sucumbir

El fet que la persona immigrant accepti la primera ocupació que li passa pel davant és explicable per la necessitat que té d’obtenir ingressos per mitjà d’una feina. Necessitat pels compromisos que adquireix amb la migració com ara mantenir·se, pagar el deute del bitllet d’avió, enviar trameses econòmiques per fer front a les despeses del nucli familiar, finançar els costos legals de la regularització, etc.

«Jo era més aviat tímida pel desconeixement del medi i la necessitat de la feina; perquè, la veritat, jo necessitava la feina i, de totes maneres, allà hi havia unes bones condicions.» (E9)

«Quan arriba una persona de fora, amb la necessitat de pagar el seu lloguer, totes les seves despeses, tota la seva manutenció i, a part, enviar els calerons cap a Colòmbia per mantenir la família, i té una entrevista de feina, tu creus que aquesta persona exigirà? No pot exigir, és que si no està treballant...; “Home, contracta’m doncs, és que si us plau, és que necessito treballar”. “És que només et puc pagar 600 euros”. “Bé, no m’importa, comencem i després em dius que sí i ja està”. Això és el que farà una persona!» (E3)

Aquesta submissió del treballador a les condicions de treball que li imposa l’ocupador té un efecte devastador en la qualitat de vida a la feina. Tanmateix, en les entrevistes es va observar que, darrere d’aquest primer motiu d’acceptar el primer que troben, hi ha un raonament que obeeix a acomplir altres finalitats més importants com és l’assoliment d’objectius i metes. Així, la feina perd el seu contingut teleològic i es desplega la funció instrumentalista del treball. L’ocupació es converteix en un mitjà. L’ocupació és un mitjà per a la subsis·tència familiar.69

69. Aquest plantejament confirma la tesi d’Oded Stark (1984) sobre la migració com una estra·tègia familiar.

222


«Perquè ell [marit]70* estava estudiant i va venir sense beca, ni res, i es pagava ell mateix els estudis; per tant, algun dels dos havia de treballar i com que passava moltes hores a la universitat durant el dia, treballava mitja jornada, les hores que podia, que li quedaven lliures; llavors, jo vaig decidir acceptar aquesta feina, que era a Igualada.» (E9)

«I allà va ser dur, va ser una feina dura, però alhora gratificant. Jo vaig aconseguir moltes coses que necessitava aconseguir allà. Tenia el meu menjar; és a dir, estalviava molt. Només pagava la meva habitació i el menjar el cap de setmana, perquè jo menjava allà, esmorzava, sopava.» (E7)

La teoria dels “efectes d’agregació”, plantejada per Bagnasco (1889), que diu que els treballadors, en funció de l’estructura familiar que tenen, desen·volupen unes estratègies laborals (com a nucli familiar i no individualment) que determinen un espectre de possibilitats laborals viables d’acord amb les necessitats de la família, aquí es compleix. Tant el fet de garantir les despeses de subsistència com el fet d’ajudar la família a assolir metes, com són el paga·ment de la universitat dels fills o crear un capital per generar més autonomia de la llar, es duen a terme com un tot familiar.

L’ocupació també s’accepta com un mitjà per al desenvolupament personal i intel·lectual:

«D’altra banda, almenys amb aquesta consergeria...; ho considero un encert perquè he pogut aconseguir escriure moltes coses, no tot el que jo hagués volgut...» (E1)

Un mitjà per assolir una posició laboral millor:

«Mentre no arribaven els papers em va tocar treballar, jo havia de treballar; llavors, vaig treballar en la neteja, i perquè havia de cotitzar.» (E11)

Més enllà de la impressió inicial de trobar una població treballadora sot·mesa i rendida davant de les pitjors condicions laborals, observem que darrere d’aquests comportaments hi ha un raonament diferent basat en un conjunt de valors, creences i formes culturals que sostenen l’acció social dels treballadors. En ser la feina un mitjà per aconseguir metes, es pot trobar una actitud de gratitud per part dels treballadors en tots els processos de l’ocupació. Quan en una societat el treball remunerat és un bé escàs, on tenir feina és un privilegi i

70. * Aclariment de l’autora.

223


els treballadors es veuen obligats a mantenir·lo tant sí com no (Prieto, 1994), l’agraïment és un sentiment que preval en aquestes persones.

Fruit del treball de camp (especialment de les entrevistes), s’observa que les persones immigrants, a més de no tenir un criteri selectiu estricte per a la consecució de l’ocupació, accepten una feina de dues maneres: la primera, l’ocupador els fa un favor en donar·los l’oportunitat de demostrar que mereixen ser escollides i per creure en elles; i, la segona, treballen permanentment agraïdes. Apareixen elements emotius en les declaracions de les persones in·formants, que van ser determinants a l’hora d’acceptar una ocupació o de quedar·s’hi:

«No, no, perquè de tota manera... Tu te’n vas al que et surt primer, et quedes allà dient “grà-cies a Déu”. M’entens?» (E12)

«Perquè eren els avis de Simón; era en part una forma d’agrair-los tot el que ells havien fet per nosaltres. Llavors, em vaig quedar, i em vaig quedar amb ells. Amb ells, hi vaig estar molt temps.» (E4)

Aquest agraïment es pot estendre a tota l’avaluació final que es fa de l’ex·periència, molt d’acord amb l’ethos cultural del país d’origen:

«Jo, per exemple, he apreciat molt cada una de les feines que he tingut a cada moment perquè m’han donat per menjar, que és fonamental per sobreviure.» (E9)

Aquest sentiment no és aliè als ocupadors, els quals, de vegades, es relaci·onen amb els treballadors de la mateixa manera, com si els estiguessin fent un favor. A continuació, transcrivim el testimoni d’una treballadora en el moment de renunciar:

«Es va enfadar, em va dir que sí, que tant com m’havia ajudat, perquè ells tenen el concepte que, perquè et donen feina, t’estan donant una ajuda. Quan tu estàs treballant i estàs cobrant; si no treballessis, aquesta persona no tiraria endavant aquesta producció.» (E4)

La lliure elecció de la contractació promulgada en àmbit legal, l’avaluació entre el lleure i el treball que plantegen els economistes més prestigiosos no són aplicables a un gruix de treballadors immigrants que han de treballar per necessitat. En una societat on l’intercanvi és una obligació perquè els béns per

224


a la reproducció social s’han d’adquirir al mercat, la feina és una necessitat. Els treballadors immigrants tenen clara quina és la seva decisió davant d’una amenaça de pèrdua de feina: és millor poc que res. Entre estar aturats o en una mala feina, prefereixen continuar treballant, encara que les condicions d’aquesta feina no els plaguin.

«Jo crec que la majoria perquè és el que els toca, o el que tenen en aquell moment; ens toca conformar-nos: no, doncs tinc aquesta feina, però on me’n vaig? O, si me’n vaig a una altra banda, és més dur o tindré menys diners.» (E2)

«I jo li vaig dir: “És molt temps!”. Em va dir: “És el que hi ha”. Jo no tenia cap altra opció, havia de treballar o treballar.» (E7)

«Sí, és clar, perquè la gent em deia: “De veritat, però vostè està treballant allà, si vostè fora es fa un horari, li sortirà millor, li surt més a compte, això, allò altre”. Sí, però el temor era plegar de treballar d’allà i quedar-me un temps aturat, sense cobrar res de cop.» (E4)

Aquesta situació implica un nivell d’incertesa sobre les condicions de la seva vida que es tradueix en sentiments d’impotència i pessimisme. Tanma·teix, davant de l’opció de “millor una mala feina que a l’atur”, es presenta un fenomen interessant: l’encasellament laboral.

225


3.3.2. Modalitats de contractació laboral

Les condicions d’ocupació tenen lloc d’acord amb els modes de vinculació laboral, això és, segons la modalitat de contracte amb què es configuren les relacions de treball. El gràfic 3.4 mostra que la temporalitat i la informalitat regeixen les relacions laborals per als treballadors immigrants. L’evidència em·pírica revela que, mentre que la vinculació de treballadors sense la deguda formalització legal constitueix per a la població nacional un cas aïllat (l’1,1%), per la població immigrant és la norma (el 47,7%). En efecte, mentre que el 69,6% de les persones immigrants treballen sense contracte o la seva vin·culació es limita simplement a dur a terme un servei o una obra específica, només el 8,7% dels treballadors espanyols treballen en aquestes condicions. El grup restant de treballadors colombians amb contracte està marcat per la temporalitat i l’eventualitat dels contractes a preu fet, mentre que el 70,2% dels treballadors nacionals tenen contractes fixos.

Gràfic 3.4. Població immigrant i nacional segons la modalitat de contracte laboral



226


Aquesta situació és preocupant perquè, en el cas de les persones immi·grants en societats receptores del nord, els drets civils, socials i, en general, els drets humans relacionats amb la protecció social en gran manera es cristal·litzen a través de l’ocupació. Un treballador sense contracte és un treballador que no cotitza a la Seguretat Social, que no té la protecció necessària en salut, accés a la jubilació, pensió per malaltia o mort, subsidi de desocupació i altres beneficis establerts per llei, i per tant en priva la seva família, particularment els seus fills dependents.

El contracte laboral com a suport jurídic implica necessàriament abordar el tema de l’estabilitat laboral com una dimensió objectiva relacionada directa·ment amb la forma de vinculació laboral (el contracte de treball). La variable objectiva més important per determinar l’estabilitat laboral és la vigència del contracte de treball o, en altres paraules, els termes del contracte. Un contrac·te indefinit ofereix al treballador una garantia legal de continuïtat del vincle laboral a llarg termini, mentre que un contracte de caràcter temporal porta legalment implícit l’acabament del vincle laboral sense dret a una indemnit·zació. En el cas del contracte verbal o l’absència d’un contracte de treball, no hi ha cap mecanisme legal que vetlli pel compliment dels termes en què s’ha configurat verbalment la vinculació entre ocupador i treballador, i així la con·tinuïtat del vincle laboral només està emparada per la bona fe i l’honorabilitat de les parts.

En el cas de la població immigrant estudiada (taula 3.5), s’ha observat que només l’11,5% tenen una estabilitat laboral basada legalment en un contracte indefinit; tanmateix, el 88,5% tenen una vinculació laboral amb un fort com·ponent d’incertesa perquè tenen un contracte temporal (el 28,7%) o perquè no tenen contracte de treball (el 59,8%). Analitzant l’estabilitat de l’ocupació en funció del contracte de treball segons el gènere, observem que les dones presenten un percentatge més elevat de relacions laborals sense contracte de treball (el 63,3% de dones enfront del 56,5% d’homes). Aquesta tendència també es confirma ja que els homes immigrants presenten lleugerament una major contractació indefinida que les dones (el 12,9% i el 10%, respectiva·ment). En la població immigrant estudiada s’observa que, pel que fa al col·lectiu de menys de 44 anys, només el 12% tenen un contracte estable. La resta de la població està marcada per la temporalitat i l’absència de contracte de treball.

227


Els treballadors amb nivell educatiu tècnic i universitari tenen el major nombre de contractes a llarg termini, és a dir, tenen més estabilitat laboral. Per contra, els treballadors amb un nivell educatiu més baix presenten les taxes d’inestabilitat més altes, amb el major nombre de contractes temporals i sense contracte de treball. Tanmateix, la variable que determina l’estabilitat laboral legalment instituïda és el permís de treball, ja que cap treballador irregular no està legalment facultat per firmar un contracte de treball. Només un de cada quatre treballadors legals (el 25%) tenen un contracte a llarg termini. El 12,5% dels treballadors entrevistats amb permís de treball no tenien contracte. Un element fonamental que s’ha de tenir en compte és que el 70% dels treballa·dors que diuen rebre un salari més baix que la mitjana del mercat no tenen contracte de treball.

Taula 3.5. Modalitat de contracte segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència labo-ral, la discriminació salarial i la situació jurídica

Modalitat de contracteIndefinit Temporal

Sense contracte Nre.

TotalTotal %

N % N % N %

Total 14 11,5 35 28,7 73 59,8 122 100

GènereHome 8 12,9 19 30,6 35 56,5 62 100

Dona 6 10,0 16 26,7 38 63,3 60 100

Grups d’edat

Fins a 24 anys 2 12,5 3 18,8 11 68,8 16 100

De 25 a 44 anys 12 12,0 30 30,0 58 58,0 100 100

De 45 anys o més 0 0,0 2 33,3 4 66,7 6 100

Educació

Primaris 0 0,0 1 20,0 4 80,0 5 100

Secundaris 3 5,4 15 26,8 38 67,8 56 100

Tècnics 3 16,7 6 33,3 9 50,0 18 100

Universitaris 8 18,6 13 30,2 22 51,2 43 100

Dependència laboral

Assalariat 14 11,7 34 28,3 72 60,0 120 100

Autònom 0 0,0 1 50,0 1 50,0 2 100

Discriminació salarial

Sí 4 7,0 13 22,8 40 70,2 57 100

No 9 14,8 22 36,1 30 49,2 61 100

Situació jurídica

Regular 14 25,0 35 62,5 7 12,5 56 100

Irregular 0 0,0 0 0,0 66 100,0 66 100


228


En contrastar aquesta variable entre població nacional i immigrant en ocu·pacions específiques com ara la construcció i els serveis personals observem que, pel que fa als treballadors de la construcció, el contracte fix té un ús molt inferior en el cas de les persones immigrants en comparació amb la població nacional; així, mentre que els autòctons són un nucli estable i fix (el 70%), els immigrants estudiats són altament inestables (el 3,4%). No obstant això, en els contractes d’obra o servei, hi tenen una participació gairebé idèntica (el 20,7% d’immigrants i el 23,6 de nacionals). En els serveis personals, els contractes fixos són tres vegades menys freqüents entre la població immigrant que entre la nacional; per tant, un de cada dos nacionals (el 50%) gaudeixen d’aquest contracte permanent, mentre que això succeeix només en gairebé un de cada sis immigrants. Aquesta precarietat contractual té una relació directament proporcional a les hores treballades, relació que no s’aprecia en el cas de la població nacional. És a dir, les persones immigrants, com més inestables, més hores treballen. Hi ha una relació entre la temporalitat i les hores treballades (taula 3.6).

Taula 3.6. Modalitat de contracte en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Modalitat de contracte

FuncionariFix

DiscontinuEstacional o de temporada

D’obra o servei

Altres/no en té

No ho sap

% Inm

% Nac

% Inm

% Nac

% Inm

% Nac% Inm

% Nac

% Inm

% Nac

% Inm

% Nac

Construcció 3,4 69,9 0,0 3,3 0,0 3,2 20,7 23,6 62,1 0,0 0,0 0,0

Serveis personals

16,7 49,0 0,0 0,0 0,0 0,0 25,0 0,0 58,3 0,0 0,0 51,0



En termes generals, la temporalitat dels contractes no va més enllà d’un any. El tipus de contracte més usat en el cas dels treballadors nacionals tem·porals és el contracte de 4 a 6 mesos, ja que el major nombre (el 35%) de treballadors autòctons convergeixen en aquest rang. Tanmateix, les persones immigrants (el 59,4%) tenen contractes temporals més llargs, entre 7 mesos i un any (gràfic 3.7).

229


Gràfic 3.7. Població immigrant i nacional segons la duració del contracte de treball



En el cas dels treballadors temporals estudiats, el contracte vigent71 del 56,3% de les persones immigrants era el seu primer contracte, mentre que ho era per al 77,9% del col·lectiu espanyol. Per oposició, en el cas dels treballa·dors que han tingut tres o més contractes, els immigrants tripliquen el nombre de treballadors nacionals (el 18,8% d’immigrants i el 6% de nacionals) (grà·fic 3.8). Aquesta alta concentració d’un sol contracte temporal en les formes contractuals pot implicar que els treballadors tinguin poca antiguitat a les empreses, així que, més que no pas canviar de contractes al llarg del temps, salten d’una feina a una altra.

71. En el moment de dur a terme l’enquesta (any 2002).

230


Gràfic 3.8. Població immigrant i nacional segons els canvis de contracte



En recapitular sobre la situació contractual dels treballadors immigrants, observem que només el 10% tenen un contracte fix al llarg del temps; això vol dir que el 90% estan adscrits a altres modalitats de contractes temporals. En el treball de camp es va veure que, encara que predominen els treballadors temporals, les situacions en les quals es presenta aquesta temporalitat varien. La temporalitat com a externalitat pot ser un calaix de sastre per incloure diferents formes de vinculació laboral. Al seu torn, aquesta relació contractual té implicacions directes en les condicions d’ocupació i treball, ja que afecta la qualitat de vida laboral. Recio afirma que «el contracte laboral no és, per tant, un mer contracte de compravenda, sinó que és la via d’entrada a un complex sistema de relacions socials en què apareixen sistemes jeràrquics, polítiques de legitimació, incentius particulars, així com resistències i accions col·lectives per part dels treballadors» (1997: 41). El contracte laboral determina el canal d’accés a l’ocupació. Així, la posició que es tingui respecte a l’empresa és fonamental en les condicions de treball, determinades pel tipus de contracte laboral.

231


En aquest estudi s’han trobat quatre tipus de relació contractual temporal. El primer tipus de temporalitat afecta el treballador temporal intern, és a dir, un treballador amb contracte temporal, firmat per la mateixa empresa en la qual desenvolupa la seva feina. Després trobem dos tipus de treballadors contractats per tercers: primer, els treballadors externs temporals contractats per una em·presa de treball temporal i que, majoritàriament, fan activitats intrínseques a la raó social de l’empresa. És a dir, el treballador és a l’empresa, treballa dins de l’empresa, fa funcions productives pròpies de l’empresa, però el seu ocupador és una empresa de treball temporal. El segon grup és conformat per treballadors externs temporals contractats per empreses de serveis (outsourcing), la carac·terística de les quals és que contracten aquests treballadors perquè els prestin un servei puntual, però aliè a les activitats productives de l’altra empresa. Són petites empreses de serveis subcontractades per una empresa més gran perquè facin funcions que no generen valor agregat a la seva activitat productiva, com ara empreses de neteja, gestió comptable, selecció de personal, capacitació, etc. I a l’última baula de jerarquia es troben els autònoms dependents, que treballen per a una empresa però que estan obligats a cotitzar a la Seguretat Social com a independents. Usualment, tenen contractes comercials amb les empreses i treballen per obra o servei, i en aquest cas no es parla de salari sinó d’honoraris i d’altres, no tenen contractes. Aquests autònoms no han decidit voluntàriament ser autònoms, sinó que treballen d’aquesta manera perquè no tenen cap altra opció. En els dos extrems d’aquesta gamma de posicions con·tractuals, hi ha els treballadors interns indefinits i els autònoms, tant amb per·sonal com sense, que gaudeixen de l’avantatge de ser on són. Aquesta situació de les persones immigrants és el reflex d’un fenomen més ampli i important en l’àmbit econòmic. S’estan generant grans transformacions en l’organització de la producció i, per tant, del treball, que alteren completament l’estructura de l’ocupació. En paraules de Castillo, el treball s’invisibilitza: «el treball es degrada, es desqualifica i s’engruna, per poder ser subcontractat, en una mi·ríada d’empreses que ja són només parts d’una cadena de muntatge invisible, desplegada en el territori, la cinta transportadora de la qual està regida pel “just a temps” i es presenta com una circulació territorial dels productes, béns o serveis “en curs de producció”. Els fragments de la cadena productiva, que són ara les empreses, només poden competir, en aquest model, desqualificant i intensificant el treball. Amb ritmes més alts, amb més càrregues, amb més disponibilitat dels treballadors i treballadores, amb menys “regulacions” que travin aquesta disponibilitat, fins i tot en les ocupacions dels serveis i l’atenció

232


personal, la velocitat, la intensificació i la normalització acaben aviat amb els aspectes de qualitat, de (bon) tracte al client» (Castillo, 2005: 19).

En aquest estudi es pot observar, al gràfic 3.9, que en el cas dels treballadors immigrants temporals el tipus de vinculació més utilitzada és la de treballador intern temporal, amb el 31,1%; en segon lloc, hi ha els autònoms dependents (el 12,6%). Després, trobem els treballadors externs per a empreses de ser·veis, en outsourcing (el 6,6%) i, finalment, l’1,3% per a empreses temporals. Els altres treballadors són veritablement autònoms, treballadors amb contracte indefinit i treballadors sense contracte.

Gràfic 3.9. Relació contractual de les persones immigrants


3.3.3. Mobilitat laboral

La mobilitat laboral fa referència al pas dels treballadors d’una ocupació a una altra. Té lloc quan el treballador es mou d’una feina a una altra de diferent o dins de l’activitat laboral mateixa, com en el cas de la mobilitat intra o interfirmes, intra o interocupacions, intra o intersectorial, entre d’altres; tanmateix, la rotació laboral reflecteix la mobilitat ocupacional a través dels canvis de feina, les contractacions i les finalitzacions de contracte que presenta un treballador. D’acord amb el gràfic 3.10, observem grans diferències entre

233


la població treballadora espanyola i la colombiana, la qual cosa subratlla la novetat de la presència colombiana a la península, i a Barcelona en particular. El 71,5% de la població colombiana portava menys d’un any en l’ocupació en el moment de fer l’enquesta, a diferència del 9,6% dels treballadors nacionals. Més encara, mentre que el 89,4% dels treballadors colombians van assenyalar com a antiguitat en el lloc de treball actual entre un i dos anys, el 66,7% dels treballadors espanyols van indicar que portaven més de tres anys treballant al seu lloc actual, amb el 53,4% amb més de cinc anys en la feina esmentada. Aquesta variable revela no solament la rotació laboral, sinó també l’estabilitat de l’ocupació.

Gràfic 3.10. Població immigrant i nacional segons l’antiguitat en l’ocupació actual



Les feines amb més antiguitat en el cas de les persones immigrants (gràfic 3.11) són les ocupacions tècniques professionals, de direcció d’empresa i al·guns oficis no qualificats. I les feines amb més rotació són les qualificades de la indústria manufacturera i la construcció.

234


Gràfic 3.11. Antiguitat de l’ocupació en persones immigrants


Per a Edwards (1999b), els estudis sobre condicions laborals han d’incloure els anys que fa que es treballa amb l’ocupador actual, però atès el curt període de residència dels immigrants colombians, l’antiguitat en una ocupació o lloc de treball està en relació directa amb la permanència en un lloc o amb l’ar·ribada del treballador estranger. A l’efecte d’aquesta recerca, els treballadors estrangers s’analitzen contrastant el temps de permanència en el país receptor. Observem que hi ha una tendència clara a demostrar que la poca antiguitat en l’ocupació dels immigrants colombians està relacionada amb el poc temps de permanència a Espanya. A mesura que augmenta el temps de permanència en el país d’acollida s’incrementen els anys d’antiguitat en l’ocupació (gràfic 3.12).

235


Gràfic 3.12. Antiguitat de l’ocupació segons la permanència a Espanya. Persones immigrants


En interrogar els treballadors nacionals i els immigrants sobre quin és el motiu més important per canviar d’ocupació, el 55% dels treballadors naci·onals diuen que canvien d’ocupació per millorar les condicions de treball, el 23% busquen un sou més alt i el 19% volen ascendir professionalment (gràfic 3.13). Quan s’interroga les persones immigrants sobre quins van ser els motius per acceptar la nova feina, el 32% argumenten que van acceptar el primer que van trobar, que no utilitzen cap criteri de selecció per quedar·se amb una feina. El 15% aspiraven a tenir més estabilitat, i el 13% van canviar d’ocupació per convertir·se en autònoms (gràfic 3.14).

236


Gràfic 3.13. Motiu del canvi de feina actual. Població nacional

Gràfic 3.14. Motius de l’acceptació de la feina. Població immigrant



237


3.3.4. Estabilitat de l’ocupació

L’estabilitat de l’ocupació és una dimensió fonamental per entendre l’ocu·pació i el mercat de treball. Per als segmentalistes, l’estabilitat de l’ocupació és el tret principal que diferencia les ocupacions primàries de les secundàries (Edwards, 1999: 413). L’estabilitat d’una ocupació està determinada per molts factors, i un dels elements fonamentals per estudiar·la són les taxes d’atur. En els estudis de mobilitat laboral es reconeix una desocupació friccional, a causa del canvi normal de lloc de treball.

Aquesta desocupació friccional determina un temps raonable d’atur per als treballadors en el mercat de treball, però quan s’observa que hi ha grups soci·als (en el mateix mercat laboral) que presenten taxes d’atur més altes de les esperades per causes friccionals, aquest excés representa una elevada rotació deguda a la inestabilitat de l’ocupació, producte d’un comportament diferenci·al del mercat de treball per a alguns grups socials. Per raó de les especificitats d’aquest estudi, la ràtio de desocupació només s’analitza en funció del temps que ha trigat la persona immigrant a aconseguir la primera feina a Espanya, però la inestabilitat laboral es reflecteix clarament en la rotació laboral.

La rotació laboral de les persones immigrants és alta, ja que tendeixen a anar d’una ocupació a una altra per garantir una millor ubicació laboral. El gràfic 3.15 mostra que el 41% dels treballadors estudiats han tingut entre una i dues feines des de la seva entrada al país. El 26% han tingut de tres a cinc feines. Tanmateix, el 25% només han tingut una feina des que van arribar a Espanya.

238


Gràfic 3.15. Rotació laboral a Espanya. Població immigrant


Segons la taula 3.16, entre les persones immigrants que fa menys d’un any que viuen a Espanya, el 44,7% no han canviat d’ocupació, mentre que el 47,4% han tingut entre una i dues feines. Les que fa entre un i dos anys que viuen a Espanya es concentren majoritàriament (el 40,3%) en el rang de les que han canviat entre una o dues vegades d’ocupació. Els treballadors que fa entre tres i quatre anys que resideixen en territori espanyol es caracteritzen perquè la seva major concentració (el 36%) es presenta en el mateix rang anterior, i han canviat entre una i dues vegades d’ocupació.

Els treballadors que fa entre cinc i nou anys que viuen al país es distribu·eixen homogèniament entre els que han tingut una i dues feines, fins a tres i quatre feines. I en el cas dels treballadors immigrants colombians que fa més de deu anys que viuen aquí, la major concentració es presenta entre els que han tingut entre una i dues feines, i els que han passat per nou o més feines. Aquesta població que es manté en aquest lloc de treball ho fa per raons de seguretat del salari o pels papers.

239


Taula 3.16. Rotació laboral a Espanya – Anys de permanència a Espanya. Persones immigrants

Anys de permanència a Espanya Total

Menys d’un any

1·2 anys

3·4 anys

5·9 anys

Més de 10 anys

Menos de un año

No ha canviat de feina 17 12 7 0 1 37

45,9 32,4 18,9 0,0 2,7 100,0

44,7 16,7 28,0 0,0 14,3 24,5

D’una a dues vegades 18 29 9 4 2 62

29,0 46,8 14,5 6,5 3,2 100,0

47,4 40,3 36,0 44,4 28,6 41,1

De tres a cinc vegades 3 24 7 4 1 39

7,7 61,5 17,9 10,3 2,6 100,0

7,9 33,3 28,0 44,4 14,3 25,8

De sis a vuit vegades 0 3 2 0 1 6

0,0 50,0 33,3 0,0 16,7 100,0

0,0 4,2 8,0 0,0 14,3 4,0

Nou vegades o més 0 4 0 1 2 7

0,0 57,1 0,0 14,3 28,6 100,0

0,0 5,6 0,0 11,1 28,6 4,6

Total 38 72 25 9 7 151

25,2 47,7 16,6 6,0 4,6 100,0

100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

Nota: A les caselles per ordre apareixen n, % en relació amb anys de permanència a España y en tercer lloc, el % del total.


D’acord amb la teoria exposada al segon capítol, l’estabilitat laboral té una dimensió objectiva i una de subjectiva. Les dimensions objectives poden cir·cumscriure’s fàcilment a les formes de contractació laboral, situació real que reflecteix la continuïtat del vincle laboral, però també l’estabilitat és percebuda pel treballador com una sensació d’incertesa de la continuïtat de la relació laboral i un temor a la inestabilitat quant a la feina. En interrogar els treba·lladors estudiats sobre si estan d’acord amb l’afirmació “La meva feina és estable” (gràfic 3.17), el 71,8% dels treballadors nacionals consideren que la seva ocupació és estable, xifra similar (lleugerament més baixa) a la dels treballadors immigrants (el 64,9%). Entre els treballadors estudiats que no estan d’acord que la seva ocupació sigui estable, el 15,4% dels treballadors

240


nacionals a Barcelona manifesten la inestabilitat de la seva feina, mentre que aquesta xifra s’incrementa una mica més (el 26,5%) per als treballadors im·migrants. Si observem el gràfic, veiem que no hi ha forts contrastos sobre la percepció d’incertesa entre els treballadors nacionals i els immigrants, encara que el treballador nacional té una sensació d’estabilitat més gran pel que fa a la seva feina.

Gràfic 3.17. Població immigrant i nacional segons l’afirmació “La meva feina és estable”



En contrastar aquesta variable entre població nacional i immigrant en ocu·pacions específiques com la construcció i els serveis personals, observem que al sector dels serveis personals els treballadors perceben una situació d’esta·bilitat generalitzada (taula 3.18); els treballadors immigrants colombians se situen només un 10% per sota dels nacionals, fet que evidencia que la variable “estabilitat” no està influïda per la modalitat de contracte, ja que s’ha vist anteriorment que el 51% dels treballadors nacionals no saben quin tipus de contracte tenen. Per tant, l’ocupació de serveis personals, malgrat la informa·litat laboral que té, presenta gran estabilitat en les feines, amb independència de la relació contractual que hi hagi. La percepció d’estabilitat de l’ocupació es redueix a la meitat en el cas dels treballadors de la construcció, en relació

241


amb els serveis personals. Respecte a la construcció, els treballadors nacionals tenen el 10% menys de sensació d’estabilitat en la seva feina que els colombi·ans estudiats (el 72,3% de nacionals i el 55,2% de colombians). L’estabilitat d’aquest sector està lleugerament més vinculada a les modalitats contractuals, sense que siguin determinants.

Taula 3.18. Feina estable en els treballadors de la construcció i els serveis personals

La meva feina és estableEn desacord

Ni d’acord ni en desacord

D’acord

% Imm. % Nac. % Imm. % Nac. % Imm. % Nac.

Construcció 34,5 15,2 10,3 12,4 55,2 72,3

Serveis personals 7,7 0,0 0,0 0,0 92,3 100,0



Reprenent la variable “contractació laboral” i encreuant·la amb l’estabilitat en l’ocupació, el contrast és explícit. La percepció d’estabilitat laboral en les persones immigrants no està lligada a la vinculació contractual. El comporta·ment de la variable “estabilitat” no guarda una relació directa ni inversament proporcional amb el contracte de treball. Al gràfic 3.19 s’observa que, en el cas de la població colombiana estudiada, preval una percepció d’estabilitat de l’ocupació, independent dels termes contractuals en els quals s’ha definit la vinculació laboral. Per exemple, del total de treballadors immigrants estudiats que no tenen contracte de treball, el 52,1% consideren que la seva feina és estable. Aquesta situació també es presenta en el cas dels treballadors immi·grants (el 74,3%) que tenen contracte temporal, amb la percepció que la seva feina és estable.

242


Gràfic 3.19. Estabilitat segons el contracte. Població immigrant


Com una variable més que s’ha de tenir en compte quant a l’estabilitat de l’ocupació, es va interrogar els treballadors sobre la possibilitat de deixar la feina al cap d’un any, o de deixar de treballar en el que estan fent de forma voluntària i involuntària. Un alt percentatge (el 81,8%) dels treballadors naci·onals consideren improbable que canviïn d’ocupació, mentre que aquesta situ·ació només es presenta en el 35,1% dels immigrants estudiats (gràfic 3.20). Aquesta mateixa tendència s’expressa pel que fa a la probabilitat de deixar la feina actual. Així, mentre que el 21,9% dels treballadors immigrants diuen que és totalment segur que deixin la feina, només el 3,8% dels treballadors naci·onals ho afirmen. En conclusió, per als treballadors immigrants és més alta la possibilitat d’abandonar la feina, ja que el 62,9% de les persones enquestades (en relació amb el 15,2% dels treballadors nacionals) consideren més o menys que tenen possibilitats de deixar la feina actual.

243


Gràfic 3.20. Població immigrant i nacional segons la possibilitat d’abandonar la feina actual



Entre aquells treballadors que tenen possibilitats de deixar la feina, ja sigui perquè és totalment segur, molt possible o potser possible que la deixin en el lapse d’un any, es presenten raons coincidents i divergents entre població nacional i immigrant. La raó més important tant per a la població nacional com per a la immigrant per deixar la feina és que els ofereixin alguna cosa millor en una altra empresa (el 32,4% d’immigrants i el 24,7% de nacionals); tanmateix, hi ha diferències entre nacionals i immigrants en funció del lloc que ocupen en el mercat de treball, ja que el 10% dels treballadors nacionals deixarien la seva feina per jubilació, atesa l’antiguitat que tenen en el mercat laboral, situació diferent de la dels immigrants de recent migració. Igualment, el 23,6% d’espanyols a Barcelona entreveuen la possibilitat de deixar la feina per finalització del treball temporal, mentre que això només afecta el 4,2% dels treballadors immigrants. Aquesta variable té limitacions per explicar en profunditat les raons dels treballadors que estarien disposats a deixar la seva feina actual, perquè el major percentatge de resposta s’aglutina a l’entorn d’al·tres raons (el 43,7% d’immigrants i el 29,5% de nacionals), i s’observa que el

244


motiu més reiterat entre els treballadors és que els ofereixin alguna feina millor en una altra empresa (gràfic 3.21).

Gràfic 3.21. Població immigrant i nacional segons la raó per deixar la feina actual



Seria interessant estudiar l’afecció del personal a l’ocupació i la incidència que té una feina que no s’ajusta a les particularitats dels treballadors. En la teoria de mercats de feines segmentades es desenvolupa la hipòtesi que el treballador secundari no té afecció a l’ocupació. En paraules d’Edwards, «la conducta dels treballadors secundaris sembla bastant sensata, ateses les oportunitats que tenen. Ja que hi ha poca retribució per l’estabilitat en aquests llocs, no tenen cap incentiu per romandre llargs períodes de temps en una ocupació. Canviant hi perden poc i, almenys, hi guanyen la varietat de feina i l’alliberament dels caps tirans» (1999b: 416). Tanmateix, més que no pas una conducta de canviar d’ocupació per variar, la rotació laboral és una estratègia de mobilitat ascendent, perquè les ocupacions secundàries manquen de pos·sibilitat d’ascens i l’antiguitat no és premiada econòmicament; els treballadors busquen una mobilitat ascendent amb la rotació d’un lloc a un altre.

245


Una altra variable per analitzar l’estabilitat de l’ocupació es relaciona amb la recerca voluntària d’una nova feina. Al gràfic 3.22, en el cas dels treballadors espanyols estudiats, el 92,7% no estan buscant una nova feina, mentre que pel que fa als immigrants colombians aquesta xifra es redueix al 70,9%. Entre els treballadors tant nacionals com immigrants que, en el moment de respondre l’enquesta, estaven buscant una altra feina, el 2% ho feien perquè considera·ven insegura la seva ocupació. El 4% de les persones immigrants estan buscant una altra feina (l’1,5% dels espanyols), perquè consideren la seva ocupació provisional, fent honor a l’adagi colombià que «és millor estar mal ocupat que aturat», ja que a Colòmbia no existeix el subsidi de desocupació. Així que els immigrants colombians implementen la mateixa estratègia utilitzada en el mer·cat de treball colombià de l’ocupació paraigua, és a dir, un recer que protegeix dels mals temps. Tanmateix, la raó que evidencia el tipus d’ocupació a què tenen accés les persones immigrants és que el 18,5% busquen una nova feina per millorar les condicions de la seva ocupació actual, amb el 2,6% que busca una altra feina per completar l’ocupació actual.

Gràfic 3.22. Població immigrant i nacional segons les raons de recerca d’una altra feina



246


Així es corrobora el que hem enunciat abans: que la rotació voluntària, el fet de moure’s expressament d’una ocupació a una altra, és una recerca per millo·rar la posició en el mercat de treball. És a dir, el canvi d’ocupació voluntària té com a objectiu posicionar·se de manera ascendent en el mercat de treball, tal com ho afirma Toharia: «l’abandonament voluntari d’un lloc probablement es degui al fet que l’individu ha trobat o espera trobar un lloc millor. Tanmateix, l’abandonament no voluntari d’un lloc pot implicar l’“estancament” de la car·rera laboral d’un individu, fins i tot pot ser el senyal negatiu que el bloquejarà per a l’assoliment de llocs millors que l’anterior» (2001: 76).

Un testimoni exemplifica aquest plantejament:

«Ho vaig tallar perquè tampoc no eren les meves ambicions personals i després vaig passar a treballar en una fundació de manera professional, i això era el que estava buscant aquí.» (E13)

Un altre aspecte de l’estabilitat de l’ocupació consisteix en les expectatives que té un treballador davant les feines que li ofereix el mercat de treball. Quan un treballador té una feina, però sap que si la perd no podrà trobar·ne una d’igual o millor, veu reduïdes les seves possibilitats de mobilitat laboral ascendent, i un radi d’incertesa i inestabilitat laboral plana sobre el treballador i l’ocupació. En interrogar els treballadors immigrants72 sobre quines proba·bilitats tenen de trobar una feina igual o millor que l’actual si la perden, les respostes qüestionen el futur promissori que els espera en el mercat de treball. En el gràfic 3.23, el 42% de les persones immigrants estudiades consideren que tindrien possibilitats mitjanes de trobar una feina igual o millor que la que tenen actualment. El 27% dels treballadors estudiats consideren que, en cas de perdre la seva feina, tenen poques possibilitats o cap de trobar una feina millor o igual que la que tenen actualment. Per a aquests treballadors, el futur laboral és desolador. La incertesa laboral del mercat de treball només els augura una mobilitat descendent. Cada dia veuen menys possibilitats d’ascens laboral. Tanmateix, el 32% dels treballadors immigrants estudiats pensen que tenen moltes possibilitats de trobar una feina millor.

72. L’Enquesta de qualitat de vida en el treball (EQVT) no disposa d’aquesta informació per als treballadors nacionals estudiats.

247


Gràfic 3.23. Probabilitats de trobar una feina millor. Persones immigrants


A continuació, transcrivim el testimoni d’un professional que expressa la mobilitat descendent, lligada a la inestabilitat.

«Vaig anar a treballar a una fundació amb un nivell tecnicoprofessional per fer-hi projectes per a la Comissió Europea, i projectes per a l’Ajuntament de Barcelona; hi vaig ser tres mesos, però l’ambient laboral era impossible i vaig plegar pensant que aconseguiria una feina igual de bona, però ja em va ser impossible, això no.» (E13)

L’estabilitat constitueix un element fonamental quan es considera una ocu·pació. Disposar d’una feina estable és més important que acceptar una altra ocupació amb risc, encara que tingui millors condicions de treball en altres aspectes. Els treballadors privilegien l’estabilitat.

«A mi em van cridar de fora d’aquí de Barcelona per anar-me’n immediatament a altres llocs, però no me n’hi anava per la inestabilitat, perquè jo volia estar una mica estable. Perquè un se’n va, t’ofereixen feina, però és per treure’t del problema, res més.» (E10)

El treballador reconeix que hi ha llocs de treball que no desenvolupen re·lacions d’estabilitat i continuïtat amb el personal. Per la naturalesa mateixa amb què van ser dissenyades, aquestes ocupacions permeten l’alta rotació dels treballadors.

248


«És d’aquestes empreses que enganxen a qui sigui per aconseguir clients i després, si se’n va, no els importa mentre es quedi el client que tingui; potser, a ells no els costa res, no els costa absolutament res perquè no t’estan pagant una assegurança, ni t’estan pagant Seguretat Social, no t’estan donant res. Si tu vincules algú, reps una comissió i, si no vincules ningú, doncs no s’ha perdut res. Llavors, per això no hi ha una gran decisió, una gran presa de decisió a veure si em quedo amb aquest, amb aquell.» (E3)

3.4. Jornada laboral

La jornada de treball és un dels aspectes fonamentals de l’ocupació. «Exis·teix una condició laboral que marca d’una manera especial les relacions d’ocu·pació i treball per a tota persona assalariada: el temps de treball. Especial perquè a través d’aquest no només s’ordena el treball, sinó també la vida de cada treballador i el seu espai social» (Prieto 1994: 24). La jornada de treball estipulada per la legislació laboral espanyola és de 40 hores. Al gràfic 3.24 s’observa que el 60,9% dels treballadors nacionals treballen entre 31 i 40 ho·res per setmana, però que això succeeix només per al 27,2% dels treballadors immigrants. Tanmateix, el gràfic revela que el percentatge d’immigrants que treballa més de 60 hores per setmana és alt, en comparació amb els treba·lladors nacionals (el 23,8% per als immigrants i el 0,5% per als nacionals). D’altra banda, observant les jornades de treball per segments d’hores, veiem que les persones immigrants tenen jornades de treball menys estructurades que les nacionals. El doble d’immigrants treballen mitja jornada o menys (el 9,3% d’immigrants i el 4,7% de nacionals). Així, la jornada dels treballadors nacionals tendeix a ser més concentrada com a temps complet setmanal.

249


Gràfic 3.24. Població immigrant i nacional segons la jornada setmanal habitual (hores)



Com veiem a la taula 3.25, que mostra la jornada de treball en funció de tres tipus de variables de caràcter individual, ocupacional i d’immigrant, la mitjana d’hores treballades per setmana d’un treballador autòcton són 40,3 hores, mentre que la mitjana setmanal de les persones immigrants és de 48,6 hores; en altres paraules, la població immigrant tendeix a treballar de mitjana 9 hores més a la setmana que la nacional. Tant els homes nacionals com els immigrants treballen una mitjana de 8 hores més que les dones. Mentre que les dones nacionals no arriben a treballar de mitjana la jornada completa (36,6 h), les immigrants treballen una mitjana de 44 hores a la setmana. En el cas dels homes immigrants, la mitjana d’hores treballades a la setmana és de 53 hores, mentre que els autòctons treballen una mitjana de 43 hores a la setmana.

Els treballadors de més de 45 anys tenen la mitjana més alta d’hores tre·ballades, mentre que els joves fan menys hores de treball de mitjana a la setmana, tant per a nacionals com per a immigrants. Tanmateix, mentre que els treballadors de més de 45 anys treballen 41,5 hores setmanals, els immigrants de més de 45 anys fan 52,7 hores a la setmana.

250


La mitjana d’hores treballades segons el nivell educatiu revela aspectes importants del comportament del mercat de treball. En el cas de la pobla·ció nacional, s’observa que els treballadors amb baixa qualificació i estudis primaris tenen una jornada setmanal més llarga (42,9 h) en relació amb els treballadors amb estudis universitaris (37,8 h), mentre que en el cas dels tre·balladors immigrants es presenta una relació inversa. Les persones immigrants amb formació universitària tenen una jornada més llarga (51,2 h), mentre que les que tenen estudis primaris treballen jornades més curtes (38,3 h). Així, si comparem la relació entre els treballadors qualificats, professionals universi·taris, nacionals i immigrants, la diferència entre la mitjana d’hores treballades per setmana és contundent. Els treballadors universitaris immigrants treballen 13 hores més que els universitaris nacionals.

La mitjana de la jornada setmanal segons l’ocupació presenta la mateixa dinàmica: més hores de treball setmanal per a les persones immigrants. Tanma·teix, en el cas de la població immigrant, la mitjana més alta d’hores treballades per setmana la tenen els directors d’empreses, amb 67 hores treballades per setmana; mentre que els treballadors nacionals treballen una mitjana de 44,6 hores. En oposició, són els professionals i tècnics de suport d’origen immigrant els que treballen una jornada normal (el 40%), gairebé igual que els treballa·dors nacionals (el 39,2%). També és important observar la jornada laboral dels treballadors de serveis, restauració i d’altres. En aquest cas, els immigrants tenen una mitjana més alta d’hores treballades, ja que treballen una mitjana de 47,5 hores per setmana, mentre que un treballador nacional, en el mateix grup ocupacions, treballa 42,5 hores setmanals.

Els serveis, com a branca d’activitat econòmica, tenen una jornada setmanal més reduïda per als treballadors nacionals (39,1 h), mentre que els immigrants treballen una mitjana de 47,8 hores per setmana. La jornada laboral, vista des de la relació de dependència laboral, mostra que els treballadors assalariats, tant immigrants com nacionals, treballen menys que els autònoms. Entre els autònoms, els immigrants treballen més hores que els nacionals (57,8 i 45,9 hores, respectivament). En observar la situació de les persones immigrants tenint en compte la situació jurídica respecte al mercat de treball, observem que els treballadors regulars treballen una mitjana de gairebé 10 hores més per setmana que els irregulars. Quant a la jornada de treball setmanal en funció del tipus d’ocupador, veiem que els treballadors immigrants que tenen com a ocupador una empresa treballen moltes més hores que els que treballen per a

251


particulars (48,9 h per a empreses i 39,8 h per a particulars).

La mitjana d’hores treballades per setmana és més alta per al treballador intern indefinit (50,5 h), mentre que l’autònom dependent només treballa tres quartes parts de la jornada (32,9 h).

Taula 3.25. Mitjana d’hores setmanals segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, el sector econòmic, la dependència laboral, la discriminació salarial, la situació jurídica, l’ocupador i la relació contractual

Mitjana d’hores treballades per setmanaMitjana imm.

Mitjana nac.

Total 48,6 40,3

GènereHome 52,9 43,0Dona 44,0 36,6

Grups d’edat

Fins a 24 anys 46,3 36,7De 25 a 44 anys 48,6 40,4De 45 anys o més 52,7 41,5

Educació

Primaris 38,3 42,9Secundaris 47,0 40,2Tècnics 49,7 40,4Universitaris 51,2 37,8

Ocupació

Direc. Emp. Administr. Públiques 67,0 44,6Tècn. Profess. Científ. I intel·lectuals 52,4 37,2Tècn. Profess. De suport 40,0 39,2Personal d’administració 50,5 37,7Treball. Serveis restauració i altres 47,5 42,5Treball. Qualif. Agricultura i pesca ··· 37,4Artesans i treballadors qualificats manufactura 49,9 41,7

Operad. Instal·l. Maquin. Muntadors 47,6 44,8Treballadors no qualificats 40,3 37,1

Sector econòmic

Agricultura i pesca 0,0 43,3Indústria 53,1 41,8Construcció 50,1 43,0Serveis 47,8 39,1

Dependència laboralAssalariat 46,3 39,3Autònom 57,8 45,9

252


Situació jurídicaRegular 53,1 0,0Irregular 44,3 0,0

Tipus d’ocupador Empresa 48,0 0,0Particular 39,8 0,0

Relació contractual

Treb. Intern temporal 45,6 0,0Treb. Extern empresa temporal 50,0 0,0Treb. Extern empresa de serveis 41,6 0,0Autònom dependent 32,9 0,0Autònom 67,6 0,0Treb. Intern indefinit 50,5 0,0



En contrastar aquesta variable entre població nacional i immigrant en ocu·pacions específiques com ara la construcció i els serveis personals (taula 3.26), observem que hi ha diferències significatives entre aquests dos grups de tre·balladors, ja que mentre que els colombians estudiats de la construcció i els serveis personals tenen horaris més extensos, que s’aproximen a una mitjana de 50 hores setmanals, els nacionals redueixen els seus horaris en els serveis personals a 30 hores setmanals i a 40 hores a la construcció.

Taula 3.26. Mitjana d’hores setmanals en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Mitjana d’hores treballades per setmana

Nre.Mitjana immigrants

Nre.Mitjana nacionals

Construcció 29 50,3 57.592 43,4

Serveis personals 13 48,6 4.140 32,1



Sobre la base de les entrevistes fetes l’any 2004, transcrivim els testimonis següents d’algunes jornades de treball esgotadores:

253


«El meu problema és que he treballat massa hores: de 40 hores que treballa una persona, jo he treballat 70, 80 hores. Es pot dir que és molt dur. Treballar des de dos quarts de set del matí fins a les nou, deu i onze de la nit continuadament, i només dinar de vegades, de vegades anar-se’n sense menjar bé i tot, i descansar només 15 minuts, menjar i continuar treballant.» (E10)

«Són 12 hores, de vuit a vuit. No, és un contracte normal, és un contracte estable, tenim setmanes llargues i setmanes curtes, i s’hi inclouen els dies festius, el diumenge i tot això; llavors, una setmana curta treballes dimarts, dijous i divendres 12 hores, i l’altra setmana és una setmana llarga en què treballes dilluns, dimecres, dissabte i diumenge, però tot això amb un sou normal, amb un sou fix, i si vostè... un diumenge, et toca un dia festiu o el que sigui, si és un dilluns, et toca treballar dilluns encara que sigui un dia festiu, et toca.» (E2)

«Jo tenia un horari de nou del matí a nou de la nit.» (E11)

«Més o menys, 60 hores setmanals. Jo entrava allà a dos quarts de set del matí, però és que era molt diferent, és a dir, hi havia dies que era de dos quarts de set a les dues de la tarda, i de les cinc a l’hora de plegar, que era a dos quarts de nou o les nou. Però hi havia dies que hi anava més tard i només treballava, és a dir..., hi anava a les onze, per dir-li alguna cosa, i arribava aquí a casa a les vuit. No, els dissabtes també treballava, treballava de les sis a les dues de la tarda. Els diumenges sí que descansava.» (E8)

«Depèn del que necessitaven... segons..., perquè de vegades eren extres i treballàvem prop de 12 hores, o 14, perquè el regular eren vuit, però com que hi havia extres, de vegades es treballava les 24 hores en dos torns, torns de 12 hores, llavors sortia un torn i n’entrava un altre; llavors, nosaltres continuàvem treballant.» (E6)

Les jornades de les ocupacions relacionades amb els serveis:

«Són dotze hores, els horaris són molt llargs, però és que és un locutori; un locutori normalment s’obre d’hora i es tanca tard.» (E13)

«Jo treballava, em llevava a les vuit del matí i fins a les vuit de la nit, dotze hores, fins a les vuit de la nit.» (E9)

«Va ser fàcil perquè hi anava dotze hores i mitja cada dia, hi havia setmanes que no sortia, passava de llarg. És a dir, em quedava a dormir allà, em pagaven les hores extres, si feia hores extres me les pagaven.» (E7)

254


«Allà sí que treballava, també més o menys 60 hores, molt, molt. Hi entrava a les sis del matí, en sortia a les dues, hi tornava a entrar a les cinc i en sortia a les nou, dos quarts de deu. Hi havia dies, els dissabtes, que potser feia de sis a dues.» (E8)

«Guanyava 80.000 pessetes i només treballava de dilluns a divendres quatre hores diàries; imagina’t la diferència!, quatre hores diàries. El que passa és que tenia un horari repartit, que era un horari bastant incòmode perquè havia de matinar molt; havia de sortir d’aquí més o menys abans de les cinc del matí per fer les dues hores des de les set, jo havia de fer de set a nou, és a dir, m’havia de llevar a les cinc per sortir d’aquí a les sis i ser allà a les set, i poder complir fins a les nou del matí. I després, a la nit, entrava inicialment; els primers mesos vaig treballar de les deu de la nit a les dotze, i no m’agradava sortir tan tard.» (E9)

«El treball del torn de nit era de les set de la nit fins a les sis del matí, però jo feia unes dormi-des... Arribava a casa, dormia tot el matí i llavors me n’anava a la universitat a la tarda; arribava amb unes ulleres, la gent se me’n reia perquè sempre em quedava adormit.» (E13)

El treball autònom té les jornades més fortes, llargues i esgotadores:

«Treballàvem fort, molt fort, perquè hi anàvem fins a la una, les dues de la matinada, no descansàvem ni un dia perquè els caps de setmana era quan hi havia més feina. És a dir, del maig al setembre va ser dur; després vam lliurar el quiosc.» (E7)

«Doncs aquí nosaltres treballem molt, però és diferent perquè és per a nosaltres, no ens espanta treballar; aquí, hi passem molt temps: 10 o 20 hores diàries. Però per a nosaltres és millor. Bé, una part és per a nosaltres i una altra part per al govern, perquè aquí es paguen molts impostos.» (E11)

La jornada laboral està tipificada d’acord amb el tipus de jornada que es defineix al contracte de treball. Pràcticament el 80% dels treballadors nacio·nals i immigrants treballen a jornada completa. Pel que fa al 20% restant que treballen a jornada parcial, el 10,6% de les persones immigrants ho fan perquè no han trobat una jornada completa; és a dir, el tipus de jornada no és una tria voluntària sinó una imposició, i això només succeeix per a l’1,9% de treba·lladors nacionals. Entre els treballadors nacionals, el 10,1% dels entrevistats tenen una jornada parcial per decisió voluntària a causa d’estudis i obligacions familiars, no volen una jornada completa (gràfic 3.27).

255


Gràfic 3.27. Població immigrant i nacional segons el tipus de jornada laboral



Aquest comportament de la jornada parcial voluntària per als treballadors nacionals, mentre que és obligatòria per a les persones immigrants, corrobora l’existència de la doble gestió de la mà d’obra, en què, d’una banda, es troben els treballadors de jornada completa i, en l’altre extrem de l’escala, els treba·lladors a temps parcial perquè no troben una feina de jornada completa, i que pertanyen a grups vulnerables socialment com són les dones, els immigrants, els joves, entre d’altres. Això reitera la tesi de Maruani (2000: 12), que afirma que la jornada parcial més que no pas ser una resposta econòmica a un proble·ma econòmic, obeeix a una lògica social.

La jornada laboral també s’estructura en relació amb el temps en què es duu a terme el torn de treball. La feina que es fa en horari nocturn és més pesada que la que es fa de dia. Davant de la pregunta de si s’ha treballat en horari noc·turn en les quatre últimes setmanes, els resultats obtinguts són interessants. Les persones immigrants treballen més en horari nocturn que les nacionals. El 82,1% dels treballadors nacionals mai no treballen en horari nocturn, a

256


diferència del 61,6% dels treballadors immigrants; xifra que coincideix amb el 18,5% dels immigrants que sempre treballen en horari nocturn, mentre que només el 4,9% dels treballadors nacionals ho fan (gràfic 3.28).

Gràfic 3.28. Població immigrant i nacional segons l’horari nocturn



L’horari nocturn corrobora que els treballadors immigrants tenen condicions d’ocupació més difícils i penoses que els treballadors nacionals. Davant de la pregunta de si treballen per torns, els treballadors nacionals i els immi·grants presenten gairebé un mateix comportament. El 84% dels treballadors no treballen per torns, és a dir, no fan una rotació en diferents horaris que es modifiquen (gràfic 3.29).

257


Gràfic 3.29. Població immigrant i nacional segons el treball per torns



En relació amb si els torns inclouen de vegades caps de setmana o dies festius, s’observa que el 50% dels treballadors nacionals i immigrants no tre·ballen aquests dies, mentre que el 46% ho han de fer algunes vegades (gràfic 3.30).

Gràfic 3.30. Població immigrant i nacional segons torns en dies festius i caps de setmana



258


En aquesta entrevista, la persona informant qüestiona les jornades laborals de la població immigrant:

«Tot no pot ser feina; nosaltres, els immigrants, treballem aquí dissabtes, diumenges...» (E12)

En relació amb la prolongació habitual, treballant més temps del que li cor·respon al treballador en el seu horari laboral normal, al gràfic 3.31 s’observen contradiccions. En primer lloc, el 78,3% dels treballadors espanyols manifes·ten que habitualment han d’ampliar la seva jornada de treball, en contraposició amb el 60,3% de les persones immigrants. Entre la població entrevistada, el 27,8% dels immigrants mai no prolonguen la seva jornada laboral, mentre que això només succeeix amb el 7,5% dels treballadors nacionals. El que és inte·ressant d’aquesta variable és que es contradiu amb els resultats de les mitjanes d’hores treballades per a persones nacionals i immigrants, en què s’observa que les jornades laborals setmanals són més àmplies per a la població immigrant. Això pot fer suposar que els ocupadors pacten jornades de treball més llargues des del moment de la contractació de la persona immigrant i, per tant, no són vistes com a prolongació de la jornada, o bé podria ser pel tipus de contractació i remuneració per hores que afecta la població immigrant.

Gràfic 3.31. Població immigrant i nacional segons la prolongació habitual de la jornada laboral



259


Les llargues i esgotadores jornades de treball setmanal en què es fan més de 12 hores diàries, de dilluns a diumenge, sense que importi si és festiu, van creant una dimensió del temps laboral interminable, que tendeix a fomentar l’encasellament laboral. Per encasellament laboral s’entén la impossibilitat de moure’s del segment secundari al segment primari, de tal manera que se surt d’un lloc de treball i s’entra en un altre del mateix segment, però no es milloren les condicions d’ocupació i s’impedeix la mobilitat ascendent.

L’encasellament laboral: la feina com a captiveri

Aquest apartat s’ha elaborat a partir de la informació recollida en les en·trevistes fetes l’any 2004, en què les persones immigrants reflexionen sobre el temps laboral, tenint en compte les llargues jornades setmanals que han de fer. Alguns informants manifesten el perill que comporta quedar·se en una ocupació en què les hores laborables absorbeixen tot el temps del treballador, ja que aquest fet genera una dinàmica de vida en què és pràcticament impos·sible sortir d’aquesta feina. Un treballador, en fer una jornada esgotadora en una ocupació injusta, absorbeix no només tot el seu temps laboral sinó també la millor part del seu temps vital. No hi ha temps real per fer una recerca d’ocupació de manera adequada, i els treballadors es troben tan exhaustos que el seu temps lliure només els permet atendre les obligacions domèstiques de la vida familiar. Així, s’entra en un cercle viciós en què mai no es té temps ni forces per emprendre una nova recerca d’ocupació. De tal manera que poden transcórrer diversos anys abans que s’aconsegueixi escalar una millor posició en el mercat de treball.

«“No, doncs com que no tens feina, vine al Rincón Andino i allà t’anirem pagant les hores que hi estiguis” —o no sé què—; però al final et quedes treballant allà lligat de peus i mans i de cap, com es diu, molt temps.» (E2)

«T’absorbeixen, aquí t’agafen en un restaurant i et posen uns horaris i et roben la vida. Lla-vors, una persona... com que caus en aquesta rutina, se te’n van anant els anys i, a més, com que aquí l’exigència és màxima, doncs tapes un forat i en tapes d’altres i tornes i esperes un altre mes, mentre en passa un altre, ve un altre mes i ve la desesperació d’un altre mes.» (E12)

Enmig de jornades de treball extenuants, treballant dies festius i dies fei·ners, només amb el contacte social d’altres persones que estan en les mateixes condicions laborals que ell, el treballador immigrant va perdent un element

260


fonamental en l’accés a l’ocupació: el capital relacional. El capital relacional entès com el conjunt de relacions socials de què disposa un individu, que són considerades —entre altres aspectes— com una forma de capital perquè redu·eixen considerablement els costos de recerca de feina, abarateixen els costos de mobilitat i desplaçaments per cercar feina (Requena, 1991).

«Jo trec i jo poso; si m’interessa, t’hi poso, i si sóc amic d’en tal; el lloc que tenim nosaltres, a part que calia fer un examen tècnic, hi havia selecció per als dos llocs que nosaltres estem fent ara, però com que hi havia una persona dins, jo primer escullo la Victòria, si em serveix l’agafo, si no, els altres que s’esperin. Hi ha una selecció, però si tens una persona que t’ajuda, tu et pots quedar amb el lloc.» (E4)

En empobrir·se el capital relacional, el treballador immigrant s’encasella en un segment del mercat de treball que, en generar una dinàmica interna d’aïlla·ment, l’impedeix optar a una altra ocupació millor (Gurak i Caces, 1998).

3.5. Remuneració en l’ocupació

El salari o ingrés és un aspecte fonamental de les condicions d’ocupació, que determina l’estatus social del treballador i l’accés a la qualitat de vida. «Per a moltes persones, la característica més important del treball és la remu·neració, i en el preàmbul de la Constitució de l’OIT s’enuncia el principi d’un “salari vital adequat”» (Anker et al., 2003: 172). Al gràfic 3.32, s’observa que hi ha un major percentatge de treballadors nacionals que tenen uns ingressos fixos mensuals, en comparació amb els treballadors immigrants (el 78% de nacionals i el 60,9% d’immigrants). El 40% dels treballadors immigrants tenen ingressos variables a causa del tipus de contractació laboral a què estan sotme·sos. Un percentatge important d’aquests treballadors obtenen la remuneració d’acord amb el seu rendiment i la seva productivitat.

261


Gràfic 3.32. Població immigrant i nacional segons el tipus de salari/ingressos



En relació amb la quantitat d’ingressos mensuals, al gràfic 3.33 s’observa que el percentatge dels treballadors immigrants que perceben menys d’un sa·lari mínim és més alt, en contrast amb els treballadors nacionals (el 8% d’im·migrants i el 4,7% de nacionals). Entre els treballadors que estan percebent ingressos en el rang del salari mínim, les persones immigrants dupliquen les nacionals, ja que mentre que el 16,6% de les immigrants es troben en aquest rang, només el 7,4% de les espanyoles ho estan. Seguint aquesta mateixa tendència, s’observa que mentre que el 23,7% dels treballadors nacionals perceben més de 1.206 euros mensuals, aquesta xifra es presenta només en el 18,6% de les persones immigrants.

262


Gràfic 3.33. Població immigrant i nacional segons els ingressos mensuals



Reprenent la idea que les jornades laborals mostren que els treballadors immigrants treballen de mitjana més hores que els nacionals i que, al seu torn, perceben menys ingressos que la mitjana d’aquests treballadors, observem un comportament discriminatori envers les persones immigrants en el mercat de treball.

Per tal de fer una anàlisi simplificada de la remuneració salarial i encara que es corri el risc de generalització de la diversitat ocupacional, les mitjanes salarials presentades en rangs permeten visualitzar contrastos interessants. A la taula 3.34, hi podem veure que la mitjana salarial entre treballadors nacionals i immigrants es troba en el mateix rang d’ingressos de 600 a 900 euros men·suals l’any 2002, i que en la mitjana hi ha una diferència de tres dècimes sa·larials (4,8 per als nacionals i 4,5 per als immigrants) a favor dels treballadors nacionals. Si se segmenta aquesta informació amb el gènere, les diferències salarials són aclaparadores: les dones, tant si són nacionals com immigrants, estan en un rang inferior als salaris masculins. Mentre que els homes nacionals

263


i immigrants tenen remuneracions entre 900 i 1.200 euros mensuals, entre dos i tres salaris mínims, amb una dècima salarial a favor dels immigrants (5,2 per als nacionals i 5,3 per als immigrants). Per edats, els treballadors de més de 45 anys tenen ingressos més alts que els joves, mentre que les diferències salarials entre nacionals i immigrants joves són mínimes. Segons el nivell educatiu, els treballadors amb formació tècnica tenen rangs salarials idèntics, però les dife·rències fortes s’observen entre universitaris nacionals i immigrants (5,0 per als immigrants i 6,0 per als nacionals). Aquesta diferència pot obeir al fet que els immigrants universitaris estudiats no treballen en ocupacions concordes amb la seva formació. Segons l’ocupació, els treballadors que major rang d’ingressos obtenen són els d’oficis qualificats, i fluctuen en un rang similar pel que fa a treballadors autòctons i immigrants. Passa el mateix amb els treballadors no qualificats, ja que immigrants i nacionals s’ubiquen en el mateix rang (3,7). Els tècnics professionals, científics i intel·lectuals immigrants perceben salaris més alts que la població nadiua (7,5 i 6,1, respectivament), especialment perquè fan més hores. Els treballadors immigrants del sector de la construcció perceben més ingressos que els nacionals (5,2 per als immigrants i 4,8 per als nacionals), i els immigrants del sector de la indústria perceben ingressos més baixos (4,3) mentre que els treballadors nacionals d’aquest mateix sector obtenen més ingressos (5,0). Segons la dependència salarial, l’autònom im·migrant percep més ingressos (5,8 per als immigrants i 5,3 per als nacionals), mentre que els assalariats nacionals tenen un nivell d’ingressos més alt que els immigrants (4,8 i 4,3, respectivament). Entre les persones immigrants, els treballadors regulars perceben ingressos (5,3) ostensiblement més alts que els irregulars (3,8). Els immigrants regulars estudiats tenen un rang d’ingressos su·perior a la mitjana de la població nacional (4,8), amb la qual cosa es comprova la influència de la variable “regularització” en la discriminació salarial.

264


Taula 3.34. Mitjana del rang d’ingressos segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, el sector econòmic, la dependència laboral, la discriminació salarial, la situació jurídica, l’ocupador i la relació contractual

Mitjana de rang d’ingressos*Mitjana imm.

Mitjana nac. Rang d’ingressos 2002

Total 4,5 4,8

GènereHome 5,3 5,2 1 Fins a 270

Dona 3,8 4,3 2 De 271 a 450

Grups D’edat

Fins a 24 anys 3,8 3,9 3 De 451 a 600

De 25 a 44 anys 4,7 4,9 4 De 601 a 900

De 45 anys o més 4,4 5,1 5 De 901 a 1.205

Educació

Primaris 3,2 4,4 6 De 1.206 a 1.655

Secundaris 4,3 4,5 7 De 1.656 a 1.800

Tècnics 4,6 4,6 8 De 1.801 a 2.105

Universitaris 5,0 6,0 9 De 2.106 a 2.705

Ocupació

Direc. Emp. Adms. Públiques 6,3 6,4 10 De 2.706 a 3.005

Tècn. Profess., Científ. I intel·lectuals 7,5 6,1 11 De 3.006 a 3.605

Tècn. Professionals de suport 4,0 4,9 12 De 3.606 a 4.505

Personal administratiu 4,0 4,7 13 Més de 4.505

Treball. Serveis restaur. I altres 4,0 4,1

* Les remuneracions s’han de posar en relació amb el nombre d’hores treballades, que resulten ser més en el cas dels immigrants. Així mateix, s’han de considerar les remuneracions a preu fet dels immigrants, com en el cas de la construcció.

Treball. Qualif. Agric./Pesca ·· 5,0

Artesans, treball. Qualif. Manuf. 5,3 4,7

Operadors instal·ladors maqui·nària i muntadors 4,3 5,2

Treballadors no qualificats 3,7 3,7

Sector econòmic

Agricultura i pesca 0,0 7,3

Indústria 4,3 5,0

Construcció 5,2 4,8

Serveis 4,4 4,8


Assalariat 4,3 4,8

Autònom 5,8 5,3

Situació jurídica

Regular 5,3 ··

Irregular 3,8 ··



265


En contrastar aquesta variable entre la població nacional i la immigrant en ocupacions específiques com la construcció i els serveis personals (taula 3.35), veiem que la variable “hores treballades per setmana” té un efecte clar en els treballadors de la construcció. Els treballadors immigrants estudiats treballen una mitjana de 10 hores més que els nacionals i això es reflecteix en els seus ingressos, ja que els immigrants colombians cobren més que els nacionals; tanmateix, aquesta relació té lloc en els serveis personals, en què la població nacional i la immigrant s’equiparen, malgrat les jornades més llargues que fan les persones immigrants.

Taula 3.35. Mitjana del rang d’ingressos en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Ingressos mensuals nets de la persona entrevistada

Nre.Mitjana immigrants

Nre.Mitjana nacionals

Construcció 29 5,1 53.588 4,7

Serveis personals 12 3,7 4.140 3,3



Malgrat les diferències salarials entre població immigrant i nacional, el grà·fic 3.36 mostra que la satisfacció salarial de les persones immigrants és més alta. El 47,7% dels treballadors immigrants se senten satisfets amb el salari que perceben, mentre que només el 40,9% dels treballadors nacionals afirmen el mateix. Els treballadors més insatisfets amb el seu sou són els nacionals (el 32,1%), mentre que aquesta xifra és menor en el cas de les persones im·migrants (el 24,5%). Aquesta variable ofereix una informació important sobre els nivells de satisfacció, en què el sou és valorat per la població immigrant, a pesar que rep un salari més baix i treballa més hores.

266


Gràfic 3.36. Població immigrant i nacional segons la satisfacció amb el salari/ingressos



Alguns testimonis de treballadors que estan satisfets amb el seu sou:

«Jo me’n podria anar a un hotel a treballar, però és que no em pagaran quatre vegades més, no em pagaran 2.500 euros. M’entens? Llavors, quan és pasta és pasta.» (E12)

«Com que pagaven bé, volia quedar-me amb aquesta feina, i després ficar-me en el camp.» (E12)

«Jo, per mes, no sabria dir-t’ho, posa-hi a l’any uns 34, 35.000 euros... L’altra cosa que hem d’assumir els treballadors és que veritablement jo treballo per diners, jo no treballo per amor; si jo treballés per amor, treballaria a casa meva, fent les coses que m’agraden.» (E3)

En relació amb la participació en els beneficis (gràfic 3.37) per a aquells treballadors contractats per empreses, es pot constatar que les xifres són baixes tant per a la població nacional com per a la immigrant. Només el 21% dels treballadors reben part dels beneficis de l’empresa.

267


Gràfic 3.37. Població immigrant i nacional segons la participació en els beneficis



Per tal de conèixer el valor que s’adjudica al temps en funció dels diners, es va preguntar a les persones enquestades “Si haguessis d’escollir entre una d’aquestes tres opcions: treballar més hores i guanyar més diners; treballar la mateixa quantitat d’hores i guanyar els mateixos diners, o treballar menys hores i guanyar menys diners, quina preferiries?”. Les respostes obtingudes entre la població nacional i la immigrant revelen una relació diferent amb els diners i l’ocupació. Al gràfic 3.38, el 60% de les persones immigrants volen treballar més per guanyar més diners, mentre que això només succeeix amb el 23,5% de les nacionals. El 56,7% dels espanyols es troben en una relació òptima entre temps de treball i salari, però això només passa amb el 37,1% dels immigrants. I hi ha el 6,8% dels treballadors nacionals que desitjarien treballar menys i guanyar més diners, mentre que això només passa amb el 3,3% de les persones immigrants.

268


Gràfic 3.38. Població immigrant i nacional segons la relació temps-salari



3.5.1. Discriminació salarial

En preguntar als treballadors estudiats si consideren que la remuneració que reben està en sintonia amb els salaris del mercat per al tipus de feina que fan, el 53,4% dels treballadors nacionals afirmen que reben el salari correcte, mentre que això succeeix només amb el 45,7% de les persones immigrants (gràfic 3.39). Aquesta situació es confirma perquè hi ha un 43% dels treba·lladors immigrants que consideren que el sou que perceben és menor que la mitjana del mercat de treball, mentre que el 30% dels treballadors nacionals afirmen que el seu salari és més baix que la mitjana del mercat. El col·lectiu immigrant estudiat té la percepció que se’ls paga molt menys que als treba·lladors nacionals, encara que hi ha un petit grup (el 7,3% d’immigrants i el 3,9% de nacionals) que pensen que el seu salari és més alt que la mitjana del mercat.

269


Gràfic 3.39. Població immigrant i nacional segons la sintonia del propi sou amb els sous del mercat



En contrastar aquesta variable entre població nacional i immigrant en ocupacions específiques com ara la construcció i els serveis personals (taula 3.40), observem que els treballadors immigrants del sector de la construcció tendeixen a sentir·se més discriminats pel que fa al salari que els nacionals, ja que un de cada dos immigrants pensa que se li paga menys que als nacionals, mentre que aquesta situació només es presenta en dos de cada deu nacionals. En els serveis personals, sense que tingui relació amb les hores treballades i els nivells salarials, una proporció menor dels immigrants estudiats (el 46,2%) se senten discriminats quant al salari, mentre que un alt percentatge dels na·cionals (el 64,5%) perceben una discriminació més gran, percepció concorde amb els nivells salarials i les hores treballades.

270


Taula 3.40. Discriminació salarial en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Discriminació salarialSí No

% Imm. % Nac. % Imm. % Nac.

Construcció 51,7 21,5 48,3 78,5

Serveis personals 46,2 64,5 53,8 35,5



Per conèixer la relació entre les variables que tenen més incidència en la discriminació salarial dels treballadors nacionals i immigrants, amb l’objectiu d’observar possibles divergències en el comportament del mercat de treball entre els treballadors estudiats, es va aplicar un model de regressió logística (logit) a les bases de dades utilitzades en aquesta recerca. El model logit «és un model no lineal, malgrat que conté una combinació lineal de paràme·tres i observacions de les variables explicatives» (Albarrán et al., 2003: 286). Aquest model de regressió logística permet predir o estimar la probabilitat que un treballador pateixi discriminació salarial (variable dependent) en funció de determinades característiques individuals73 (variables independents) com ara el gènere (home, dona), l’edat (<25, 24·44, >45 anys), el nivell educatiu (es·tudis primaris, secundaris, tècnics, universitaris), l’ocupació (treball qualificat, semiqualificat, no qualificat), l’activitat econòmica (indústria, construcció, ser·veis) i la dependència laboral (assalariat, autònom). En el cas específic de les persones immigrants, es va treballar amb tres variables addicionals: el permís de treball (amb permís, sense permís), el tipus d’ocupador (empresa, particu·lar) i la relació contractual o l’externalitat laboral (treballador intern temporal, extern d’empresa de treball temporal, extern d’empresa de serveis, autònom dependent, intern indefinit).

La importància del model logit és que permet estimar o predir la magnitud del risc de patir “alguna cosa” quan coincideixen dos o més factors de risc en una mateixa persona (Jovell, 1995). El resultat d’aquest model logit indica, per exemple, que un treballador immigrant il·legal, home, que treballa a la cons·trucció, té una probabilitat elevada de patir discriminació salarial, en compara·ció amb un treballador que presenta altres característiques com ara ser nadiu,

73. Aquestes variables es van seleccionar arbitràriament com aquelles que són determinants en la posició que s’ocupa al mercat laboral.

271


home, treballar a la indústria, entre d’altres. També ajuda a plantejar polítiques que redueixin les característiques de risc en la discriminació salarial.

El model logit es va executar independentment en cada base de dades, i es va aplicar individualment a tres grups de variables: el grup de les variables personals com ara el gènere, els grups d’edat i l’educació. El segon grup, que són les variables d’ocupació com ara la qualificació de la feina, la branca d’ac·tivitat econòmica i el tipus de dependència laboral. I, per finalitzar, el tercer grup de variables específiques per a immigrants com són la situació jurídica en el mercat de treball, el tipus d’ocupador i la relació contractual.

La hipòtesi d’independència (Ho) afirma que entre la variable dependent i les independents no existeix relació de determinació i influència; per exemple, que hi ha la mateixa probabilitat de discriminació laboral en totes les variables sense que importi el sexe, l’edat ni el nivell educatiu (en les variables perso·nals). La hipòtesi plantejada en aquest model logit, per contra, exposa dues tesis: la primera, que existeix una relació de dependència entre les variables escollides i la discriminació salarial, i la segona, que proposa que les variables independents que generen la discriminació laboral que afecta la població im·migrant són diferents de les de la població nacional.

El model logit va funcionar millor per a la base de dades de treballadors nacionals perquè es disposava d’un major nombre de casos que per a la po·blació immigrant; però, tot i així, els resultats que assoleix per als immigrants són importants en l’estudi del mercat de treball. En la presentació del model logit s’inclouen dues taules: la de classificació i les variables en equació. A la primera taula de classificació s’observen els casos que estan correctament clas·sificats amb una àrea ombrejada. El percentatge total assenyala la capacitat de les variables independents per explicar la discriminació laboral.

TAULA DE CLASSIFICACIÓ EXPLICATIVA

CASOS QUE NO S’ESPERAVA QUE FOSSIN DISCRIMINATS I NO HO SÓN

CASOS QUE S’ESPERAVA QUE FOSSIN DISCRIMINATS I NO HO SÓN

CASOS QUE NO S’ESPERAVA QUE FOSSIN DISCRIMINATS I HO SÓN

CASOS QUE S’ESPERAVA QUE FOSSIN DISCRIMINATS I HO SÓN

A la taula de variables en equació es presenten els resultats del model logit per a cada variable. Usualment, a B només s’interpreta el signe del paràmetre estimat per a cada variable; una B més gran que zero revela l’existència d’una

272


relació positiva o directa entre les dues variables, és a dir, un augment en la variable independent implicarà un augment de la probabilitat d’escollir 1 en la variable dependent; mentre que una B negativa indica una relació negativa o inversa i, per tant, un augment en la variable independent implica una reducció de la probabilitat de tenir aquesta opció. La columna SIG presenta el grau d’in·fluència significativa amb un nivell de confiança proper al 100%. Usualment, es considera rellevant quan el nivell de confiança és de més del 80%.

A la taula 3.41 es presenten els resultats del model logit amb les variables de tipus personal (gènere, edat i nivell educatiu). En el cas dels treballadors nacionals, aquestes variables tenen una probabilitat estimada de classificar correctament els treballadors del 58,1% per explicar la discriminació salarial, una mitjana relativament baixa pel que fa a capacitat explicativa.

En el cas de les persones immigrants, les variables personals tenen una ca·pacitat predictiva del 63,4% per explicar la discriminació salarial; això vol dir que aquestes variables obtenen una determinació més alta de la discriminació salarial per als treballadors immigrants que per als nacionals. D’aquestes varia·bles personals, el gènere té la major influència significativa negativa, amb un nivell de confiança del 88%. La variable “edat” té una influència significativa directa amb la discriminació salarial, específicament en el cas dels treballa·dors de menys de 25 anys, amb un nivell de confiança del 85%. La variable “educació” no va oferir dades que permetessin correlacionar el nivell educatiu amb la discriminació laboral dels immigrants; per tant, la probabilitat estimada que un treballador immigrant sigui discriminat salarialment és independent del nivell educatiu que té.

Taula 3.41. Model logit de discriminació salarial en població nacional i immigrant: variables personals

Taula de classificació en població nacional

Observat Pronòstic

Discriminació salarialDiscriminació salarial

% CorrecteNo Sí

No = 0 318148 188513 62,8

Sí = 1 114482 102711 47,3

% Total 432630 291224 58,1

Variables en l’equació

273


Categoria B Wald Sig

Gènere ,178 1138,300 ,000

Edat: 45 o més anys 4863,705 ,000

Edat: menys de 24 anys ,544 4073,915 ,000

Edat: entre 25 i 44 anys ,053 74,883 ,000

Educació: universitaris 2329,500 ,000

Educació: primaris ·,274 991,170 ,000

Educació: secundaris ,115 271,878 ,000

Educació: tècnics ,035 22,290 ,000

Constant ·1,212 12689,115 ,000


Taula de classificació en població immigrant

Observat Pronòstic


% CorrecteNo Sí

No = 0 63 17 78,8

Sí = 1 36 29 44,6

% Total 99 46 63,4



Gènere ·,531 2,350 ,125

Edat: 45 o més anys 3,050 ,218

Edat menys de 24 anys 1,297 2,105 ,147

Edat: entre 25 i 44 anys ,399 ,284 ,594

Educació: universitaris 1,405 ,704

Educació: primaris ·1,044 ,811 ,368

Educació: secundaris ·,221 ,335 ,563

Educació: tècnics ·,438 ,649 ,421

Constant ,268 ,091 ,762


A la taula 3.42 es presenten els resultats del model logit amb les variables de tipus laboral com ara la qualificació de l’ocupació, la branca d’activitat eco·nòmica i el tipus de dependència laboral. En el cas dels treballadors nacionals, aquestes variables incideixen en la discriminació salarial el 61,7%, i s’observa que hi ha una relació forta amb cada una de les variables.

274


En el cas de les persones immigrants, aquestes variables tenen una capaci·tat explicativa del 59,3% quant a la discriminació salarial, una mica menor que en els treballadors nacionals. La variable més important del grup seleccionat és la dependència laboral perquè presenta una influència negativa amb un nivell de confiança del 92%. Una altra variable que incideix en la discriminació salarial és la branca d’activitat econòmica, amb una influència positiva, ja que el sector de la construcció presenta un nivell de confiança del 87%. Per tant, els treballadors immigrants del sector de la construcció tendeixen a presentar més discriminació que els de les altres branques de l’economia. La variable “nivell de qualificació de l’ocupació” no va permetre establir cap relació de de·pendència entre ocupació i discriminació salarial; així, la probabilitat estimada que un treballador immigrant sigui discriminat salarialment és en certa manera independent de la qualificació de l’ocupació.

Taula 3.42. Model logit de discriminació salarial en població immigrant i nacional: variables laborals

Taula de classificació en població nacional

Observat Pronòstic


% CorrecteNo Sí

No = 0 393920 109010 78,3

Sí = 1 164673 47412 22,4

% Total 558593 156422 61,7



Ocupació no qualificada 2456,915 ,000

Ocupació qualificada ·,285 1234,879 ,000

Ocupació semiqualificada ·,385 2453,434 ,000

Sector econòmic: serveis 694,532 ,000Sector econòmic: agricultura/pesca

·4,236 282,667 ,000

Sector econòmic: indústria ,075 167,315 ,000

Sector econòmic: construcció ·,135 163,420 ,000

Tipus de treballador ·,037 23,810 ,000

Constant ·,536 2516,437 ,000


275



Observat Pronòstic


% CorrecteNo Sí

No = 0 57 23 71,3

Sí = 1 36 29 44,6

% Total 93 52 59,3



Ocupació no qualificada ,695 ,707

Ocupació qualificada ,269 ,232 ,630

Ocupació semiqualificada ,365 ,600 ,439

Sector econòmic: serveis 2,327 ,312

Sector econòmic: indústria ,000 ,000 1,000

Sector econòmic: construcció ,659 2,321 ,128

Tipus de treballador ·,972 3,043 ,081

Constant ,664 1,083 ,298


A la taula 3.43 es presenten els resultats del model logit amb les variables particulars dels treballadors immigrants com són la situació jurídica en el mer·cat de treball (permís de treball), el tipus d’ocupador i la relació contractual. Aquestes variables tenen una capacitat predictiva de la discriminació salarial del 64%, més alta que totes les estudiades anteriorment. La variable “situació jurídica en el mercat de treball” té un grau alt d’influència significativa, amb un nivell de confiança del 99,5% en l’explicació de la discriminació salarial. Una altra variable que té rellevància quant a la discriminació salarial és la relació contractual perquè globalment hi té influència. Entre tots els tipus de treballadors, l’autònom dependent presenta una forta influència significativa negativa en la discriminació salarial, amb un nivell de confiança del 97,2%. El treballador intern amb contracte indefinit té una influència significativa, amb el 95,5% de confiança. El treballador extern per empresa de serveis (outsourcing) té una influència significativa directa del 89,7%. La variable “tipus d’ocupa·dor” no presenta cap incidència significativa en la discriminació salarial de les persones immigrants; per tant, la probabilitat estimada que un treballador immigrant sigui discriminat salarialment no està determinada pel tipus d’ocu·pador, ja sigui una empresa o un particular.

276


Taula 3.43. Model logit de discriminació salarial en població immigrant


Observat Pronòstic


% CorrecteNo Sí

No = 0 44 23 65,7

Sí = 1 22 36 62,1

Total 66 59 64,0



Permís de treball 1,255 7,784 ,005

Treballador intern indefinit 9,730 ,045

Treballador intern temporal ,505 1,164 ,281

Treballador extern empresa temporal 1,011 ,467 ,495

Treballador extern empresa serveis 1,295 2,651 ,103

Treballador autònom dependent ·1,524 4,805 ,028

Tipus d’ocupador ,222 ,218 ,640

Constant ·2,489 7,178 ,007


A continuació es duu a terme una anàlisi qualitativa a partir de la informació recollida en les entrevistes fetes l’any 2004, en què les persones immigrants reflexionen sobre la discriminació salarial. La primera conclusió que se’n de·riva és que la discriminació salarial és heterogènia en les ocupacions de la població immigrant. Hi ha ocupacions en què la persona immigrant percep un salari igual que el de la població nacional. Aquests treballadors immigrants no se senten discriminats salarialment en la seva feina perquè consideren que a nacionals i a immigrants se’ls remunera igual.

«Tot és igual i com que no he homologat el títol, em tocaria homologar-lo per veure si en una clínica o així paguen una mica més; però una feina així de residència és molt difícil, a més gairebé totes paguen igual. Tots paguen igual.» (E2)

«Paguen el mateix, igual. Em pagaven el mateix quan treballava sense homologació, em pa-gaven el mateix percentatge que a qualsevol odontòleg espanyol. Hi ha un llibre que et dóna els preus, i això és segons la clínica i el sector, ja que la gent varia els preus. Això no té cap llei, cap

277


regla. Ah, m’estàs parlant de percentatges, no de preus de les coses, ah, percentatge? Doncs això no té norma, el just seria el 50%, a un que no és especialista, em sembla; si no, seria més, perquè ets tu qui està treballant, però com que hi estan posant tota la infraestructura i tot el material, m’imagino que han fet un estudi, i en general és el 40%.» (E5)

«Com a oficials de primera els paguen el mateix que li paguen a un espanyol, perquè treballen molt bé i treballen ràpidament.» (E13)

«Gran part dels treballadors que estan entrant, ja siguin nacionals o estrangers, estan entrant amb els mateixos sous avui en dia; els sous s’han reduït per a tothom, és més, avui... ahir, parlant amb una senyora que neteja, una espanyola d’on jo treballo, la senyora em diu que ella, com a espanyola, en alguns casos ha guanyat menys que fins i tot els mateixos estrangers.» (E1)

Hi ha també treballadors immigrants que, per contra, pensen que perceben un sou més baix que els espanyols perquè no els paguen d’acord amb el que estipula la llei.

«Treballava i guanyava un sou de 5.000 pessetes al dia, i feia massa hores extres sense cap pagament addicional.» (E10)

«No, no em va anar bé. És a dir, vam quedar bé i tot, però vaig plegar perquè em pagava molt malament, pagava molt malament. Per aquelles deu hores em pagaven 40.000 pessetes en aquell temps, que en aquell temps no eren diners, ni ara ni abans no eren diners, eren molt pocs diners.» (E4)

«I al cap de sis mesos, perquè arribava juny, juliol, i res, que em donava la paga extra, ells estaven molt contents amb mi; llavors jo li vaig dir que volia parlar amb ella, que la meva paga extra... Llavors em va dir: “-Bé, és que li paguem ara al juny”. –“És que som al juliol”. Em va dir: -“Bé, és que la necessites ja?”. Li vaig dir: -“La necessito per pagar-li la universitat a la meva filla”. Perquè ella no me la pensava pagar, però no me la va negar, i a l’agost em va donar 350 €. Jo li vaig dir: -“Només?”. Em va dir: “Quant esperaves?”. Jo li vaig dir: -“Complet, 692 €. Jo tinc entès que la paga és el sou complet”. Em va dir: -“Carmen, tu vas començar al gener i només fa sis mesos que ets amb nosaltres, set mesos; llavors si fes un any, et donaríem la paga completa, al desembre si ets aquí, tindràs la paga completa”. I així, d’aquesta manera, jo vaig aconseguir totes les meves coses legals. És a dir, m’ho pagaven tot. A l’any següent li vaig demanar augment, me’l van donar; no vaig tenir problemes.» (E7)

Quan la discriminació salarial afecta els treballadors immigrants, es pot

278


presentar de dues maneres: la primera té lloc en el moment de la contrac·tació, quan l’ocupador proposa unes condicions salarials, que després no es compleixen, ja sigui perquè el salari disminueix o perquè es paga en intervals irregulars.

«M’havien promès un salari que mai no es va complir; llavors, finalment li vaig dir al senyor que què passava amb el salari a què s’havia compromès? Em va dir que no, que aquest era el salari que hi havia. Llavors li vaig dir que deixava la feina, i això va ser tècnicament el que va passar.» (E13)

«La primera setmana em va enganyar, és a dir, em va pagar les mateixes 5.000 pessetes. Que no, que ell m’estava ensenyant, sabent que jo en sabia ho estava fent, que ja m’ho apujaria. Per no quedar-me sense feina, perquè tot just era la primera setmana, vaig continuar amb ell, amb ràbia perquè això no es justificava.» (E10)

«Hi va haver unes dues vegades que es va retardar amb el pagament unes dues setmanes, però a mi em rebentava que a les perruqueres que eren les que més li produïen, a aquestes sí, perquè li produïen proporcionalment, és a dir, portaven molt temps allà, portaven molta clientela i a les de menys rang dins de la perruqueria llavors que es fotin, com si les altres sí que mengessin i les altres no, i no paguéssim el lloguer. I això li ho vaig dir un dia: -“Mira, si tu no em pagues, aquí no tinc un banc on anar a demanar un préstec, no tinc una persona coneguda que em deixi diners, no tinc pare, no tinc mare, no tinc amics ni gent coneguda aquí, i la gent que conec està passant per les mateixes condicions que jo, treballant en coses per l’estil i, llavors, qui em pagarà el lloguer, si jo sóc la que està pagant el lloguer ara?”. Li vaig dir això, llavors va dir que sí, que si jo t’entenc, que no sé què.» (E9)

La segona forma de discriminació salarial es presenta quan el sou no es paga tenint en compte tots els requeriments que estipula la legislació laboral.

«Jo, quan veia que a les meves excompanyes les cridaven per donar-los les seves mitges pagues... Això és una discriminació tremenda quan saps que al desembre rebien un sou doble i tot això. Quina ràbia que em feia!» (E9)

«Doncs et discriminaven, no et pagaven hores extres ni res per ser llatí.» (E13)

«Aquí, un empresari si no paga la Seguretat Social s’estalvia uns diners i, a més d’això, pot explotar la persona tot el que vulgui, mentre que un espanyol no ho permetrà això, primer renuncia o reclama els seus drets.» (E11)

279


Per concloure, la discriminació salarial és un element fonamental del com·portament del mercat de treball i, per tant, en aquesta recerca s’ha plantejat, a la hipòtesi sis (H6), que «el comportament del mercat de treball presenta una major discriminació salarial amb els treballadors immigrants que amb els nacionals; discriminació que obeeix al fet que les variables més importants del mercat de treball exerceixen diferent influència significativa en uns i altres treballadors. En el cas dels treballadors immigrants, hi pesen més variables com ara el gènere, tenir menys de 25 anys (edat), ser assalariat (dependència laboral) i trobar·se en situació d’irregularitat en el mercat de treball». Efectiva·ment, els resultats obtinguts amb les dades empíriques revelen que els treba·lladors immigrants se senten més discriminats que els treballadors nacionals, i aquesta discriminació està relacionada amb el pes de variables que incideixen de diferent manera en la població nacional i en la immigrant. Addicionalment, es va observar que la situació jurídica limita i restringeix el comportament de la persona immigrant en el mercat de treball, i presenta una major influència en la discriminació salarial, mentre que el nivell educatiu i la qualificació de l’ocupació que s’exerceix no presenten una relació de dependència amb la discriminació salarial en els immigrants com passa amb els treballadors nacio·nals, ja que, tal com s’ha mostrat anteriorment, no hi ha correspondència entre formació educativa i ocupació.

3.5.2. Paritat salarial entre població nacional i immigrant

En general, els treballadors immigrants tenen la idea que els salaris s’han anat deteriorant gradualment no solament per a ells mateixos sinó també per a la població nacional. Si es planteja una paritat salarial entre població nacional i immigrant, aquesta només es donarà a la baixa. El treballador immigrant estudiat considera que percep un salari mensual gairebé igual que els nadius, però que la discriminació salarial té lloc perquè no rep les pagues addicionals o les prestacions socials.

«No, l’únic és que no tens la Seguretat Social, no tens totes les altres garanties que té un altre treballador. Sí, n’hi ha alguns a qui paguen una miqueta més, però relativament és el mateix per a tots. A ells sembla que els paguen més, per què? Perquè els paguen la Seguretat Social, els paguen tot això.» (E6)

«Aquí hi ha gent que aparentment es guanya un sou mínim, immigrants que aparentment tenen un sou mínim més alt que el de la mitjana dels espanyols. Però, què passa? En la majoria

280


dels casos no hi ha mitges pagues ni vacances, no hi ha cap d’aquestes garanties laborals; llavors, d’aquest sou que aparentment és més alt, hi ha molts companys que diuen: -“Escolta, però si tu guanyes molt més que jo”. Però mirem les mitges pagues, la de meitat d’any, la de cap d’any, no n’hi ha. Hi ha molta gent a qui no els donen vacances reglamentàries com hauria de ser; llavors, aquí està. I si es posen a mirar tots els diners que els hauria de donar un cap per totes aquestes garanties, que no li dóna a un empleat, doncs qui surt perdent és l’empleat sempre, és que si no fos així no tindrien gent treballant d’aquesta manera.» (E9)

«A mi em pagaven el mateix que li pagaven a una altra amiga espanyola que feia el mateix, a sis euros l’hora. A les del bar on jo anava a fer hores, els pagaven igual que a mi, i eren espanyoles. Ara, on estic treballant, el meu sou és igual que el d’un altre noi que treballa en un altre despatx, i és espanyol, és català. Almenys, en el meu cas no s’ha donat, he sentit altres casos que sí, però almenys que m’hagi tocat a mi, no.» (E4)

La paritat salarial de les persones immigrants s’aconsegueix ampliant les hores de treball, però perpetuant el desequilibri salarial. En altres ocupacions, la discriminació i la manca de paritat són evidents.

«En part sí, perquè són les feines més baixes que tens, encara que si dupliques les hores en tens més i, per exemple, hi ha gent que no té una sola feina. Per poder estar al nivell dels espanyols aconsegueixen dues, tres feines; per exemple, en el meu cas, la majoria de companyes, la que hi és a la nit és segur que durant el dia té feina, i els que hi ha en el torn de dia, els dies que tenen lliures tenen feina de neteja, cuidant nens, un avi. Llavors, així s’anivellaria el sou.» (E2)

«En cap de les dues feines no em pagaven ni hores extres, ni mitges pagues, ni res, això mai va existir.» (E9)

«De vacances, en vaig tenir, però mitges pagues i això al desembre i a meitat d’any, això mai no m’ho van donar.» (E2)

«Jo crec que si són immigrants il·legals no, és a dir, amb permís de treball no, però si no tenen permís de treball lògicament que sí, perquè, mira, un immigrant sense permís de treball, què té? Li pagaran el que els doni la gana, no té Seguretat Social, no té res; llavors, què pot rebre? No té punt de comparació. Hi ha extrems, sempre hi ha l’immigrant a qui li va molt bé, però no són tots, jo diria que són molt poquets.» (E3)

La manca de paritat salarial va unida a la situació de vulnerabilitat del treballador immigrant, especialment de l’il·legal.

281


3.5.3. Competència deslleial entre persones immigrants: la guerra del cèntim

Un aspecte reiteratiu entre les persones immigrants és el qüestionament permanent sobre la pràctica contínua d’alguns col·lectius d’oferir els seus serveis per un salari més baix de l’establert en la mitjana del mercat, per tal de quedar·se amb una vacant, especialment en l’àmbit de l’economia sub·mergida.74 El treballador immigrant colombià no aprova aquesta pràctica. Els colombians, per contra, aspiren a posicionar·se pel que fa al sou al mateix lloc que els treballadors nacionals. Aquesta situació genera malestar i rivalitat entre les persones immigrants.

«En els sectors del treball domèstic he observat que algun grup d’estrangers que pertany a alguna nacionalitat, ells, de vegades s’ofereixen a treballar per menys diners, ni tan sols no són els mateixos espanyols que els ofereixen menys diners sinó que ells s’ofereixen a treballar per menys. Llavors, què passa? Que d’alguna manera estan afectant el mercat i deprimeixen el nivell del salari no solament per als mateixos estrangers, sinó fins i tot per als espanyols, i aquesta és una de les queixes de molts espanyols que treballen en això contra molts estrangers.» (E1)

«Els equatorians treballen a la meitat del preu que treballem tots els altres immigrants i nor-malment els mateixos espanyols. Una de les coses que més critica la gent en general, especialment als equatorians, és la manera com regalen el treball. Per exemple, es presenta una colombiana i ofereix guanyar cent mil pessetes per cuidar un senyor, i arriba una equatoriana i diu: -“Jo treballo el mateix temps per cinquanta mil pessetes”. La gent aquí critica molt els immigrants; la gent generalitza, ells no saben si tu ets colombiana, si tu ets peruana, per a ells som “sudaques” i ja està. Una de les coses que més critiquen els mateixos espanyols és que, abans que arribés tant immigrant, ells cobraven més per cuidar-se d’un avi.» (E11)

La desorganització social i col·lectiva que genera la guerra del cèntim de la població immigrant en el mercat de treball, competint pels mateixos llocs, comporta aïllar i desarticular la possibilitat d’obrar com a força social, amb l’objectiu de replantejar polítiques públiques destinades a garantir l’equitat en el mercat laboral i evitar la discriminació salarial.

74. Els estudis realitzats per Borjas (1994) el porten a la conclusió que la presència de les perso·nes immigrants en el mercat de treball no condueix a la baixada salarial.

282


3.6. Promoció interna

La promoció interna és l’element fonamental que estructura els denominats mercats interns de treball i constitueix un indicador bàsic del comportament dels segments del mercat laboral extern. Segons aquesta teoria, una caracterís·tica fonamental del segment secundari és la impossibilitat de promoció interna. Piore i Doeringer afirmen que el segment secundari, en no oferir ascensos, crea una alta taxa de rotació laboral voluntària, de tal manera que la desocupació del treballador del sector secundari forma part d’un procés d’anar d’un lloc mal pagat a un altre (1999b). Als mercats interns de treball, els treballadors tenen uns drets i uns privilegis de promoció interna, legítimament instituïts (per antiguitat i capacitat) a l’empresa, que els protegeixen directament de l’amenaça dels treballadors externs. És la balcanització dels mercats de treball (Kerr, 1985). L’absència o la presència de promoció interna constitueixen una important condició d’ocupació, més que no pas de condicions de treball; per tant, en aquest capítol s’ha volgut abordar aquest tema.

Aquests mercats desenvolupen un conjunt de normatives perquè es co·breixin les vacants amb la pròpia plantilla de treballadors. El mercat intern de treball és una forma de promoció interna i d’ascens laboral. Constitueix una part important dels mecanismes d’incentius i motivació a la feina. La promoció interna implica que la persona treballadora assumeixi reptes i responsabilitats més grans en un nou lloc de treball destinat a una qualificació laboral més alta. En el cas dels treballadors immigrants, la promoció interna constitueix un dels símptomes de la degradació de l’ocupació i és una important forma de discriminació laboral quan la falta d’ascensos implica l’exclusió de llocs qualificats i de llocs directius. Per a aquests llocs, els treballadors que estan vinculats laboralment per un particular o una llar hi tenen vedats els ascensos. Quan l’ocupació no porta enlloc perquè hi manca la possibilitat d’ascens i no hi ha creixement professional ni d’aprenentatge, es presenten formes d’estan·cament laboral.

La promoció en el lloc de treball, entesa com la possibilitat d’ascens laboral, és relativament baixa tant per a la població immigrant com per a l’espanyola. Com s’observa al gràfic 3.44, dels assalariats contractats en una empresa, el 94,7% dels treballadors espanyols no han tingut ni un sol ascens laboral; situ·ació una mica diferent en el cas dels immigrants, ja que el 87,5% d’aquest col·lectiu no han tingut ascens laboral, però el 12,5% sí que n’han tingut. Entre

283


aquests, el 9,4% han ascendit una sola vegada, però el 3,1% han aconseguit entre dos i tres ascensos a la seva empresa. S’ha de tenir en compte que la major part de treballadors immigrants tenen una inserció laboral de nivells més baixos respecte al seu perfil laboral que la població nacional.

Gràfic 3.44. Població immigrant i nacional segons l’ascens laboral



En interrogar els treballadors nacionals i els immigrants sobre les possibili·tats d’ascens a la seva empresa amb la mateixa formació que tenen, observem que el panorama futur és una mica preocupant. El 57,4% dels treballadors nacionals pensen que tenen poques possibilitats d’ascens o cap en la seva ocupació actual, xifra una mica més alta en el cas de les persones immigrants (el 61,3%), que consideren que la possibilitat d’un ascens és bastant remota. En oposició, el 20,8% dels treballadors nacionals i el 22,6 dels immigrants consideren que estan vinculats a una empresa amb bastants o moltes possibi·litats d’ascendir a un lloc de treball millor. Això significa que quatre de cada cinc treballadors estudiats tenen un lloc de treball que no els permetrà créixer i desenvolupar el seu potencial perquè no té perspectives d’ascens en el temps (vegeu el gràfic 3.45).

284


Gràfic 3.45. Població immigrant i nacional segons les possibilitats d’ascens a l’empresa amb la formació que tenen



En estudiar el comportament d’aquesta variable en el grup de la població immigrant, s’observa, a la taula 3.46, que, segons el gènere, les dones ocupen llocs de treball que ofereixen menys possibilitats d’ascens que els homes, ja que mentre que el 71,4% de les dones fan feines amb poques possibilitats d’ascens, això succeeix només per al 55,2% dels homes. Els homes també fan feines amb més possibilitats d’ascens que les dones (el 24,1% i el 20%, res·pectivament). Per edats, els joves de menys de 25 anys i les persones de més de 45 tenen menys possibilitats d’ascens laboral (el 18,2% dels menors de 25 anys i el 20% dels de més de 25 anys, amb bastants i moltes possibilitats d’ascens). D’acord amb el nivell educatiu, els treballadors amb estudis primaris tenen poques probabilitats d’ascens o cap (el 100%). Aquesta situació també es repeteix amb els treballadors amb formació universitària, ja que el 77,8% d’aquests consideren que tenen poques possibilitats d’ascens. Els treballadors irregulars presenten un petit avantatge quant als ascensos, ja que el 23,4 de les persones immigrants sense permís de treball consideren que la seva ocupació els ofereix perspectives d’ascens, davant del 21,7% dels treballadors regulars.

285


Taula 3.46. Possibilitats d’ascendir segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball

Possibilitats d’ascendir amb la mateixa formació

Cap/poques AlgunesBastants/moltes Nre.

TotalTotal %

N % N % N %

Total 57 61,3 15 16,1 21 22,6 93 100

GènereHome 32 55,2 12 20,7 14 24,1 58 100

Dona 25 71,4 3 8,6 7 20,0 35 100

Grups d’edat

Fins a 24 anys 7 63,6 2 18,2 2 18,2 11 100

De 25 a 44 anys 47 61,0 12 15,6 18 23,4 77 100

De 45 anys o més 3 60,0 1 20,0 1 20,0 5 100

Educació

Primaris 1 100,0 0 0,0 0 0,0 1 100

Secundaris 24 55,8 10 23,2 9 21,0 43 100

Tècnics 4 30,8 4 30,8 5 38,5 13 100

Universitaris 28 77,8 1 2,8 7 19,4 36 100

Situació jurídica

Regular 29 63,0 7 15,2 10 21,7 46 100

Irregular 28 59,6 8 17,0 11 23,4 47 100


En contrastar aquesta variable entre la població nacional i la immigrant en ocupacions específiques com ara la construcció i els serveis personals, a la taula 3.47 observem que els treballadors nacionals dels serveis personals no perceben cap possibilitat d’ascendir, un fet perfectament coherent perquè usualment són serveis que es presten al domicili de l’usuari i els ocupadors són llars; mentre que el 33% de colombians creuen que tenen bastants o moltes possibilitats d’ascens. Al sector de la construcció només el 18% dels espanyols creuen que tenen possibilitats d’ascendir, mentre que en el cas de les perso·nes immigrants aquestes possibilitats es dupliquen, en part perquè alguns d’aquests immigrants són arquitectes o enginyers o tenen alguna qualificació.

286


Taula 3.47. Possibilitats d’ascendir amb la mateixa formació en els treballadors de la cons-trucció i els serveis personals

Possibilitats d’ascendir amb la mateixa formació

Cap/poques Algunes Bastants/moltes No ho sap

% Imm. % Nac. % Imm. % Nac. % Imm. % Nac. % Imm. % Nac.

Construcció 41,7 63,7 33,3 8,4 25,0 18,3 0,0 9,6

Serveis personals 66,7 100,0 0,0 0,0 33,3 0,0 0,0 0,0



Un altre aspecte revelador del tipus de feines a què s’incorporen les perso·nes immigrants en el mercat de treball és la impossibilitat d’ascensos encara que adquireixin més formació educativa (gràfic 3.48). Els resultats són desco·ratjadors. Un de cada dos treballadors, tant si són nacionals com immigrants (el 54,9% de nacionals i el 61,9% d’immigrants) té poques possibilitats d’as·cendir si assoleix més formació acadèmica. Això significa que si un treballador decideix invertir en el seu capital humà sap que, per utilitzar els seus nous coneixements, ha de renunciar a la feina i buscar·ne una altra de nova.

287


Gràfic 3.48. Població immigrant i nacional segons les possibilitats d’ascens a l’empresa amb més formació



3.7. Sortida del mercat de treball

Per comprendre el comportament del mercat de treball amb les persones immigrants també és important conèixer la forma com es desvinculen els tre·balladors del mercat laboral. La sortida del mercat de treball pot tenir lloc per diversos motius: jubilació, inactivitat voluntària o acomiadament.75 En l’estudi de la població immigrant colombiana es deixen de banda les causes de jubila·ció i retir voluntari (actualment se’n presenten molt pocs casos) i s’analitzen les condicions d’acomiadament. L’acomiadament constitueix un indicador més de la vulnerabilitat del treballador. A la secció 3.3.4, sobre l’estabilitat de l’ocu·pació, s’observa que la persona immigrant salta ràpidament d’un lloc de treball a un l’altre, però aquesta rotació laboral, en el 88% dels casos, no obeeix principalment a acomiadaments, sinó a dues causes bàsiques: acabament del contracte laboral (encara que el contracte sigui verbal) i renúncia voluntària, ja que la persona immigrant busca la mobilitat ocupacional per aconseguir un ajustament més gran al seu perfil laboral, millors salaris i condicions de

75. Lamentablement, l’Enquesta de qualitat de vida en el treball (EQVT) del MTAS no disposa d’informació sobre causes d’acomiadament; per això no s’inclou el respectiu gràfic comparatiu.

288


treball més favorables. El gràfic 3.49 mostra que el 12% d’aquest col·lectiu han estat acomiadats en algun moment de la seva vida laboral a Espanya. Entre aquests, el 7,3% ho han estat per no tenir permís de treball, després que la Llei d’immigració va imposar les penalitzacions als ocupadors que contractessin immigrants irregulars. La resta (el 4,7%) addueixen causes de retallada de plantilla, acabament de contracte i, molt pocs, mala conducta.

Gràfic 3.49. Causes d’acomiadament. Persones immigrants


Alguns testimonis exemplifiquen aquesta situació de mobilitat voluntària de la persona immigrant perquè vol pujar en l’escala laboral.

«Vaig prendre la decisió de renunciar perquè veia que no progressava, treballant moltes hores, però jo no veia els diners.» (E4)

«Estava aclaparada, estava cansada. Les meves amigues em deien sempre: -“Carmen, tu pots fer fora d’aquí coses millors, pots guanyar més, et poden tractar millor”. Perquè a estones em sentia malament, malgrat que m’apreciaven i tot això, hi havia moments en els quals et feien sentir com res, i sempre m’ho deien: -“Deixa aquesta feina, deixa aquesta feina”.» (E7)

Hi ha indicis que «són els individus que han abandonat voluntàriament la seva feina els qui tenen una major probabilitat de registrar mobilitat ascen·dent» (Toharia et al., 2001: 76). Quan la renúncia a un lloc de treball és perquè

289


el treballador espera trobar un lloc millor, això implica un reacomodament del treballador, que cerca una feina amb condicions millors que les que té. No obstant això, quan un treballador és acomiadat, això implica l’estancament de la seva carrera laboral perquè pot bloquejar en el futur l’obtenció de llocs de treball millors.

A continuació, transcrivim el testimoni d’un treballador acomiadat.

«L’home va començar a excedir-se, va començar a posar-me més feina de la que m’estava pagant; d’altra banda, li feia feines de tipus personal, d’ajudar-lo a portar la seva mare, d’anar-li a buscar roba no sé on, a buscar-li coses seves, i que jo veia que no havia de fer-ho, i al final em volia posar a la caixa... Llavors, ja em vaig començar a omplir de ràbia, em vaig anar guardant coses fins que va arribar un dia que no vaig poder més, i ja va estar. Vam discutir, i vam discutir davant dels clients i em va fer fora davant dels clients. Jo li vaig dir que sí, que me n’anava, i perquè es veu que li va molestar molt que jo li hagués demanat augment de sou.» (E9)

Per a les poques persones acomiadades que hem trobat, la indemnització per acomiadament és pràcticament inexistent. Al gràfic 3.50 veiem que només l’11% dels treballadors immigrants han estat indemnitzats, una part significati·va dels quals sense contracte laboral, però tot i així han rebut la indemnització establerta legalment. El treball de camp revela que aquesta indemnització es paga més habitualment al sector de l’hostaleria i els serveis de restauració. El 89% restant no han rebut indemnització.

Gràfic 3.50. Indemnització per acomiadament. Persones immigrants


290


Encara que aquests resultats mostren que la rotació laboral es presenta per un reacomodament de la població immigrant en la recerca de nous salaris, és important recordar que el col·lectiu colombià feia molt poc temps que residia a Espanya quan es va fer l’enquesta (2002). Aquesta situació restringeix aquests resultats.

Per concloure, s’ha dut a terme un recorregut per les condicions d’ocupació des del moment que la persona immigrant comença a buscar feina fins que la deixa. S’ha trobat que el capital relacional és fonamental a l’hora d’aconseguir feina. Les xarxes socials són fonamentals en les estratègies de concurrència al mercat de treball i els immigrants dissenyen diferents estratègies de concur·rència. Un altre fet important observat és que les barreres d’entrada al mercat de treball tenen un comportament diferent per a la persona immigrant. Les barreres institucionals imposades per les restriccions legals de la immigració i les variables ètniques com ara el país d’origen constitueixen elements impor·tants d’aprovació o rebuig d’una persona candidata per a un lloc de treball. La formació acadèmica i l’experiència laboral, fonamentals per determinar la qualificació d’un treballador nacional, són poc reconegudes en el cas dels immigrants als països d’acollida. En termes generals, d’acord amb la feina que fa la persona immigrant, té diferents possibilitats de negociació a l’hora de ser contractada laboralment.

El treballador immigrant està marcat per la inestabilitat i la temporalitat en les seves relacions laborals, però va d’un lloc a un altre cercant mobilitat la·boral ascendent. Un de cada dos treballadors immigrants es considera objecte de discriminació salarial, malgrat que treballa de mitjana nou hores més a la setmana que els treballadors nacionals.

En resum, els resultats més importants d’aquest capítol són:

1. Les estratègies utilitzades per la població immigrant i nacional per cercar feina són variades. Les fonts d’informació sobre vacants de llocs de treball, tant per als treballadors nacionals com per als immigrants, les proveeix un amic o conegut (el 25,4% d’espanyols i el 43% d’immigrants). Un altre mecanisme de concurrència al mercat de treball freqüentment utilitzat per població nacional i immigrant (especialment pel col·lectiu immigrant) és l’autoocupació (el 10% de nacionals i el 17,2% d’immigrants).

291


2. Un de cada dos treballadors immigrants estudiats (el 54,3%) ha trobat la seva feina actual per mitjà de la informació rebuda d’una xarxa familiar, connacional o d’amics d’altres col·lectius. A diferència dels treballadors es·panyols, que poden diversificar les seves estratègies per aconseguir feina amb èxit, les persones immigrants (particularment les il·legals) tendeixen a utilitzar les xarxes socials com a estratègies de concurrència al mercat de treball.

3. El mecanisme més utilitzat per la població immigrant per trobar feina és a través de les “recomanacions”. L’empresari vincula o contracta el nou treballador perquè aquest ha estat recomanat. El mecanisme del currículum normalment té poc pes per seleccionar treballadors immigrants.

4. Amb el temps, la persona immigrant comença a desxifrar el funciona-ment del mercat de treball, analitza quins comportaments són reeixits en la recerca de feina i quins no, sap què pot esperar del mercat laboral i desen-volupa formes de mobilització en aquest mercat per ascendir·hi laboralment i socialment.

5. La població immigrant estudiada identifica quatre barreres d’entrada al mercat de treball amb què s’enfronta: el permís de treball, l’homologació dels estudis, l’idioma i l’estigma nacional. L’homologació de títols crea una sensació de barrera infranquejable que els impedeix accedir a una ocupació d’acord amb la seva formació.

6. L’idioma és una barrera d’entrada al mercat de treball, ja que constitueix un requisit indispensable en empreses formals per ser considerat apte com a candidat a un lloc de treball. La posició que pren la persona immigrant amb l’idioma (en aquest cas, el català) amplia o restringeix les perspectives d’as-cens laboral en una empresa, l’accés a millors llocs de treball o en empreses regionals.

7. Les possibilitats de negociació de les condicions de treball quan una persona immigrant accepta una feina es configuren d’acord amb el tipus de tasca que exercirà a l’interior de l’organització, en funció de la demanda o l’escassetat de mà d’obra en el mercat de treball. S’han trobat tres formes de negociació. La predominant és aquella en què els treballadors no poden exigir sinó que se sotmeten a les condicions que imposa l’ocupador. La segona forma de negociació té lloc en aquelles ocupacions en què es presenta un alt

292


joc de negociació en el moment de la vinculació, a causa que les empreses tenen abundant demanda de mà d’obra. En tercer lloc, hi ha feines en què les condicions laborals estan configurades i legalitzades per endavant, no només en un mercat nacional sinó també mundial. Aquestes professions, en general, també són especialitzades.

8. La temporalitat i la informalitat regeixen les relacions laborals en el cas dels treballadors immigrants. Mentre que la contractació de treballadors sense la preceptiva formalització legal constitueix per al col·lectiu nacional un cas aïllat (l’1,1%), per a la població immigrant és la norma (el 47,7%). En efecte, mentre que el 69,6% de la població immigrant treballa sense contracte o la seva vinculació es limita simplement a realitzar un servei o una obra específica, només el 8,7% de la població espanyola treballa en aquestes condicions.

9. La temporalitat que es presenta en el 90% de la població immigrant té lloc en quatre tipus de relació contractual, depenent de l’externalitat del treballador. El primer tipus és el treballador intern temporal, que té contracte temporal, firmat per la mateixa empresa en què treballa. El segon i el tercer tipus de treballadors es caracteritzen perquè són externs a l’empresa en la qual treballen, el seu vincle contractual és un tercer. El treballador extern temporal hi pot estar vinculat a través d’una empresa de treball temporal que, majori·tàriament, fa tasques productives a l’empresa, de la qual no forma part. I a l’última baula de la jerarquia es troben els autònoms dependents, que treballen per a una empresa però que estan obligats a cotitzar a la Seguretat Social com a personal independent.

10. El 71,5% dels colombians i colombianes feia menys d’un any que tenien la feina en el moment de fer l’enquesta, a diferència del 9,6% dels treballadors nacionals. La rotació laboral dels treballadors immigrants és alta, però en el 90% dels casos no obeeix a acomiadament, sinó a una recerca permanent per escalar un millor posicionament laboral o per l’acabament del contracte o l’obra.

11. La mitjana d’hores treballades per setmana d’un treballador autòcton són 40,3 hores, mentre que la mitjana setmanal de la població immigrant ar-riba fins a 48,6 hores; en altres paraules, les persones immigrants tendeixen a treballar de mitjana 9 hores més a la setmana que els treballadors nacionals.

293


12. El 80% dels treballadors nacionals i immigrants treballen a jornada completa. Del 20% restant, que treballen a jornada parcial, el 10,6% dels immigrants ho fan perquè no han trobat una feina a jornada completa. De tal manera que la jornada parcial és voluntària per als treballadors nacionals i obligatòria per als immigrants, fet que corrobora l’existència de la doble gestió de la mà d’obra.

13. La remuneració del treball mostra nivells de desigualtat. El percentatge de treballadors immigrants que perceben menys d’un salari mínim és més alt, en relació amb els treballadors nacionals (el 8% d’immigrants i el 4,7% de nacionals). La població immigrant duplica la nacional en el rang del salari mínim (el 16,6% d’immigrants i el 7,4 d’espanyols).

14. El 53,4% dels treballadors nacionals afirmen que reben un salari cor-recte segons les mitjanes del mercat per al tipus de feina que fan, mentre que això succeeix només en el cas del 45,7% dels immigrants. La desigualtat es reflecteix en el fet que el 43% dels treballadors immigrants consideren que el sou que perceben és més baix que la mitjana del mercat de treball, mentre que només el 30% dels treballadors nacionals ho afirmen.

15. La variable “situació jurídica en el mercat de treball” té un grau alt d’influ·ència significativa (nivell de confiança del 99,5%) en l’explicació de la discrimina·ció salarial. Una altra variable que té rellevància en la discriminació salarial és la relació contractual. Entre tots els tipus de treballadors, l’autònom dependent presenta una forta influència significativa negativa en la discriminació salarial, amb un nivell de confiança del 98%.

16. El 57,4% dels treballadors nacionals pensen que no tenen cap possibi-litat d’ascens en la seva feina actual o que en tenen poques; xifra una mica més alta en el cas de les persones immigrants (el 61,3%), que consideren l’ascens com un fet bastant remot.

295

4. Condicions de treball de les persones immigrants

Quino, el caricaturista argentí, reflexiona sobre el treball quan Mafalda i Guille veuen arribar el seu pare de la feina i, agafant·lo de la mà, li diuen a la seva mare: «Hi enviem cada dia un pare perquè aquesta maleïda oficina ens retorni AIXÒ?» (1993: 38). AIXÒ és un pare a punt d’enfonsar·se, amb signes clars d’esgotament físic, amb el vestit rebregat i la boca arrufada. Parlen d’al·gunes condicions de treball que s’analitzaran en aquest capítol.

Les condicions de treball fan referència a la forma i les situacions en les quals un treballador o treballadora fa la seva feina, en les quals presta la seva mà d’obra o duu a terme una activitat. És la relació del treballador amb els mitjans tècnics, físics, organitzacionals i socials amb els quals desenvolupa la seva tasca (Cano, 1997). Les condicions de treball inclouen múltiples aspectes de la feina, van des de la posició que ocupa en la concepció i l’organització del procés productiu fins a les relacions entre companys i superiors.

L’instrument fonamental per estudiar les condicions de treball ha estat el concepte de treball decent, promulgat per l’Organització Internacional del Tre·ball (OIT) el 1999, destinat a promoure oportunitats perquè homes i dones

296


puguin aconseguir una feina decent i productiva en condicions de llibertat, equitat, seguretat i dignitat humana (Ghai, 2003). El treball decent s’expressa en quatre categories com són l’accés a l’ocupació, la protecció social, els drets dels treballadors i treballadores i el diàleg social. En l’estudi dut a terme per Ghai per a l’OIT a 22 països sobre treball decent amb indicadors macroeco·nòmics, Espanya hi ocupa el primer lloc quant a pitjors condicions de treball, molt per sobre de Grècia, França i Irlanda. En altres paraules, Espanya és el país que es troba més allunyat de tenir un treball decent.76

Aquest tema és de vital importància en l’estudi de les condicions de treball perquè la feina consumeix la major part del temps vital, de tal manera que quan s’estudien les condicions de treball s’està parlant de condicions de vida. Prieto afirma: «En gran manera, per a tots ells, treballar en condicions laborals bones o dolentes és sinònim de viure en condicions bones o dolentes» (1994: 191).

En aquesta recerca, les condicions de treball se centren en set categories com ara l’accés a la Seguretat Social, els riscos laborals, la mobilitat geogràfica, les relacions laborals en el lloc de treball, el medi ambient, les característiques de l’activitat laboral i els seus efectes sobre el treballador o treballadora, la in·formació organitzacional, la formació laboral i la satisfacció laboral. Aquest ca·pítol incideix en l’estudi comparatiu de les condicions de treball entre població espanyola i població colombiana immigrant que treballen a tres comarques de Barcelona; per això, les variables més importants emprades en aquest capítol es comparen per a població nacional i immigrant. Per aprofundir alguns aspec·tes de cada secció es presenten algunes variables concretes encreuades amb el gènere, els grups d’edat i el nivell educatiu, variables de caràcter individual de la persona treballadora. Hi ha un segon grup de tres variables (3) que aborden la dimensió laboral, com són el tipus de dependència laboral, l’ocupació i el sector econòmic. Finalment, l’anàlisi d’aquestes variables concretes s’encreua amb algunes característiques pròpies de la població immigrant: la regularitza·ció, el tipus d’ocupador i la relació contractual.

Per fer una anàlisi comparativa adequada de les condicions de treball, és necessari fer·ho per ocupacions, contrastant el col·lectiu immigrant i el naci·onal, però això no és possible perquè seria un estudi incommensurable, fet que impediria reconèixer tendències globals. No obstant això, per analitzar

76. Per a més informació sobre l’índex de treball decent, vegeu Ghai (2003).

297


les condicions de treball en la població immigrant colombiana i la població nacional de manera específica i no agregada en la totalitat d’ocupacions, s’han seleccionat dues ocupacions representatives per als treballadors colombians i en què també participen els treballadors nacionals, utilitzant algunes varia·bles clau. Aquestes feines són la de peó de la construcció i les dels serveis personals. Aquesta mateixa anàlisi es troba al capítol tercer, en l’estudi de les condicions d’ocupació.

4.1. Seguretat Social

La Seguretat Social, en els últims cent anys, s’ha estructurat per atendre les necessitats urgents de la població i emparar·la davant d’imprevistos; per tant, és un aspecte fonamental dels drets humans i del treball decent. La Seguretat Social com a “dret social” garanteix als treballadors la possibilitat que l’Estat i els ocupadors proporcionin els mitjans necessaris per preservar la integritat física i mental dels treballadors, i atendre les seves necessitats i el seu grup familiar, durant la seva vida econòmicament activa i en etapes no productives com la infantesa i la vellesa (Galvis, 1996).

La Seguretat Social té com a objectiu fonamental protegir els treballadors i treballadores de riscos i situacions com són la desocupació, la malaltia, la incapacitat, la maternitat i la misèria en la vellesa. L’OIT estableix nou (9) classes de prestacions: atenció de la salut i prestacions en cas de malaltia, desocupació, vellesa, accident laboral, per familiars a càrrec, per maternitat, per invalidesa i per a sobrevivents del treballador mort. Aquest règim va ser dissenyat per atendre especialment les persones assalariades (Anker et al., 2003), però, amb el temps, als països avançats s’ha estès als treballadors i treballadores autònoms. Val la pena destacar que la majoria dels estudis sobre protecció social no avaluen l’eficàcia real de l’ús d’aquests serveis de protecció social en la població ni la seva capacitat de donar resposta a les necessitats d’aquesta (Ghai, 2003).

En l’estudi de la població immigrant, la Seguretat Social està determinada per la regularització del treballador, i els resultats que es presenten al llarg del capítol recullen les dades de l’enquesta CTCB feta el 2002, quan la presència de població colombiana era molt recent a Espanya i els nivells de regularitza·ció baixos. Aquesta situació s’observa en el creixement vertiginós de l’alta de treballadors des del 2000 fins al 2005, pels dos processos de regularització

298


que tenen lloc el 2002 i el 2005. El gener del 2002 (any de realització de l’en·questa CTCB) estaven donats d’alta a la Seguretat Social 27.417 colombians i colombianes; tanmateix, l’any següent (gener del 2003) la xifra de població colombiana donada d’alta s’havia més que duplicat, i arribava a 61.645 treba·lladors, amb un creixement del 124,8%, a causa del procés de regularització. El gener del 2004 i com a reflex de la nova Llei d’immigració, es donen d’alta 66.385 colombians i colombianes, amb un creixement del 7,7%. El gener del 2005, el creixement de les altes a la Seguretat Social d’aquest col·lectiu puja fins al 23,8%, amb 82.192 treballadors (CERES, 2005: 15). El nou procés de normalització permet que es donin d’alta 35.235 treballadors colombians addicionals el juliol del 2005 (MTAS, 2005), per la qual cosa aquest col·lectiu ocupa el quart lloc en la regularització i representa gairebé el 10% dels treballadors normalitzats (per a un total, al territori nacional, de 352.522 treballadors estrangers no comunitaris). En acabar l’any (desembre del 2005), la població colombiana presenta 130.173 afiliacions a la Seguretat social, amb un creixement del 63,1% respecte a l’any anterior. D’aquestes, 90.000 corresponen al règim general, 4.264 a l’autònom, 32.394 són del règim de la llar i la resta pertanyen a altres règims (MTAS, 2006).

D’acord amb les dades de l’enquesta CTCB,77 el 56% dels treballadors enquestats no estaven inscrits a la Seguretat Social. Del 46% dels treballadors inscrits, el 33% correspon a treballadors assalariats i l’11% a autònoms (gràfic 4.1). Lamentablement, no es disposa de dades explícites dels treballadors nacionals enquestats sobre l’evasió d’empreses en l’afiliació de treballadors a la Seguretat Social, ja que l’enquesta EQVT 2002 no té aquesta variable, però les estadístiques indiquen que, a Espanya, el 23,4% del PIB oficial correspon a l’economia submergida, aspecte en el qual ocupava el 1998 un lloc significatiu juntament amb Grècia i Itàlia (Ferraro et al., 2002).

77. Enquesta sobre condicions de treball de colombians a Barcelona (2002).

299


Gràfic 4.1. Inscripció a la Seguretat Social. Població immigrant

Gràfic 4.2. Cotització per jubilació. Població immigrant


Un altre aspecte fonamental de la Seguretat Social és la cotització per jubilació, que a Espanya es fa al mateix temps que la cotització a la Seguretat Social i, per tant, presenta les mateixes estadístiques: només el 44% de les persones immigrants estudiades cotitzen per jubilació i el 56% no tenen co·bertura en aquest servei (gràfic 4.2).

Les dones immigrants tenen taxes una mica més baixes d’inscripció a la Seguretat Social (el 43,2%) que els homes (el 45,5%). En les altes a la Segu·retat Social no apareixen contrastos entre personal assalariat i autònom segons el gènere. Els joves immigrants de menys de 25 anys tenen la cobertura més baixa quant a Seguretat Social (el 38,9%), seguits per les persones de més de 45 anys (el 40%). A la mostra estudiada, els treballadors amb el nivell educatiu més baix presenten les taxes més reduïdes de vinculació al pagament de la

300


Seguretat Social (el 83% dels treballadors amb estudis primaris no hi estan donats d’alta, enfront del 48,2% dels treballadors amb estudis universitaris). El personal assalariat presenta taxes d’afiliació més baixes a la Seguretat So·cial que els autònoms (el 41,3% d’assalariats i el 56,7% d’autònoms) (taula 4.3).

Taula 4.3. Inscripció a la Seguretat Social segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependèn-cia laboral, la discriminació salarial i el permís de treball

Inscripció a la seguretat socialAmb alta Sense alta Nre.

TotalTotal %

Nre. % Nre. %

Total 67 44,4 84 55,6 151 100,0

GènereHome 35 45,5 42 54,5 77 100,0

Dona 32 43,2 42 56,8 74 100,0

Grups d’edat

Fins a 24 anys 7 38,9 11 61,1 18 100,0

De 25 a 44 anys 56 45,5 67 54,5 123 100,0

De 45 anys o més 4 40,0 6 60,0 10 100,0

Educació

Primaris 1 16,7 5 83,3 6 100,0

Secundaris 27 38,6 43 61,4 70 100,0

Tècnics 11 52 10 48,0 21 100,0

Universitaris 28 51,8 26 48,2 54 100,0


Assalariat 50 41,3 71 58,7 121 100,0

Autònom 17 56,7 13 43,3 30 100,0


El pagament de la Seguretat Social és un requisit indispensable per conti·nuar en la regularitat.

«Vaig treballar en la neteja perquè havia de cotitzar. Treballava en la neteja i em vaig donar d’alta a la Seguretat Social; llavors feia tres hores aquí, tres hores allà, tres hores més allà, i pagava la meitat de la Seguretat Social.» (E11)

«Després d’una temporada vaig començar a pagar per poder renovar aquesta targeta, perquè si no has aportat a la Seguretat Social no te la renoven. Em va tocar començar a pagar la Seguretat Social com a interina, com la noia que va a fer la neteja de casa en casa; llavors, on anava em firmaven: aquí fa tantes hores. Anava a una altra casa: aquí en fa tantes. I després la suma de totes aquelles hores m’havia de donar 84 hores, que són les hores que fa una interina, no en pot fer ni més ni menys. I amb això pagava la meva Seguretat Social. I s’hi annexen els DNI de les

301


persones que firmen, per demostrar que la persona encara és viva, és espanyola i, bé, una sèrie de condicions que et posen ells.» (E4)

No obstant això, algunes persones immigrants consideren rendible estalviar·se la Seguretat Social durant un període de temps:

«Però jo vaig continuar treballant igualment en el que aquí s’anomena “en negre”, perquè em sortia més a compte; em sortia més a compte rebre 6 euros per cada hora, que no pas treballar i que em paguessin 3 euros i em descomptessin la Seguretat Social. No, jo no la vaig pagar.» (E4)

A Espanya, l’assistència sanitària s’ofereix de manera totalment gratuïta a la població sense dependre de la regularització de la persona treballadora; només cal que la població immigrant estigui empadronada. Al gràfic 4.4 s’observa que la cobertura de salut dels treballadors immigrants estudiats és del 78% a través de la sanitat pública i social; el 15% tenen assegurança privada, i només el 7% de les persones immigrants estudiades afirmen que no disposen de cap tipus d’assistència sanitària.

Gràfic 4.4. Assistència sanitària. Població immigrant


Per al temps de desocupació involuntària, Espanya disposa d’un sistema de protecció assistencial i contributiu. «La primera s’anomena assegurança de desocupació, mentre que la segona es denomina subsidi de desocupació» (Ruesga, 2002: 248). Aquesta protecció contra la desocupació es canalitza

302


a través de l’Institut Nacional d’Ocupació (INEM). Aquest sistema es finança amb les contribucions del personal assalariat i els empresaris; tanmateix, per·què un treballador o treballadora accedeixi al subsidi de desocupació o atur, ha de cotitzar un mínim de dotze mesos. El pagament mensual del subsidi és equivalent al 70% de l’últim salari que ha cobrat el treballador. Així, el cobra·ment del subsidi d’atur en el cas de les persones immigrants depèn de la seva cotització a aquesta prestació durant el període treballat, però fonamentalment està regit per la regularització. Per tant, una persona immigrant sense permís de treball no pot cotitzar. Entre els treballadors que poden accedir a aquest subsidi, s’observa que el 45,6% de la població espanyola mai no ha cobrat l’atur o que l’ha cobrat menys de la meitat del temps quan ha estat aturada contra la seva voluntat (gràfic 4.5). En el cas de les persones immigrants que poden cobrar l’atur, només el 9,6% han rebut el subsidi tot el temps o la major part del temps en què van estar aturades.

Gràfic 4.5. Població immigrant i nacional segons el temps que han cobrat el subsidi d’atur



En contrastar aquesta variable entre la població nacional i la immigrant en ocupacions específiques com la construcció i els serveis personals, la taula 4.6 mostra que, en els serveis personals, la població nacional mai no ha co·brat a causa de la baixa presència de contractes en la relació laboral, mentre que el 25% dels treballadors colombians han estat beneficiaris del subsidi de

303


desocupació, a causa de la modalitat contractual que s’aplica a aquest sector. Pel que fa als treballadors de la construcció, veiem que entre els immigrants estudiats no n’hi ha cap que hagi estat mai beneficiari d’aquest subsidi, mentre que aquesta situació es presenta per al 26,4% dels treballadors nacionals. El 44,6% de la població nacional que treballa a la construcció ha cobrat subsidi per desocupació tot el temps o més de la meitat del temps, a causa de les particularitats de l’activitat.

Taula 4.6. Temps de cobrament del subsidi d’atur en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Temps de cobra·ment del subsidi d’atur

Tot el tempsMés de la meitat del temps

Menys de la meitat del temps

No l’ha cobrat mai


Construcció 0,0 34,4 0,0 8,2 0,0 31,0 100 26,4

Serveis personals 25,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 75,0 100



En conclusió, la Seguretat Social continua sent el dret més colpejat en el cas dels treballadors immigrants perquè depèn de la seva condició jurídica en el mercat de treball; situació que, per a moltes d’aquestes persones, no és a les seves mans resoldre quan es troben al país d’acollida. Tanmateix, la Segu·retat Social també depèn del temps de residència i del seu estatus migratori al país receptor. El pagament de la Seguretat Social del treballador constitueix l’element més important de discriminació salarial i laboral.

4.2. Riscos laborals

Usualment, quan es parla de condicions laborals es fa referència als riscos laborals o, d’igual manera, a les condicions de treball insalubres. Els riscos la·borals es presenten quan els treballadors han de desenvolupar la seva activitat en condicions de treball que atempten i vulneren la integritat física i psicològi·ca. Els riscos laborals inclouen els accidents de treball i les malalties laborals. L’OIT, al Conveni sobre seguretat i salut dels treballadors de 1981 (núm. 155), insta a aplicar una política nacional que previngui els accidents i els danys en la salut que es generin a la feina, que tinguin relació amb l’activitat laboral o

304


que succeeixin durant la jornada de treball, reduint al mínim les causes dels riscos en el medi ambient laboral (Anker et al., 2003).

El debat sobre riscos laborals cobra protagonisme al país perquè Espanya ocupa un dels primers llocs de la Unió Europea pel que fa a accidents laborals. Els primers accidentats són els treballadors temporals i, especialment, els jo·ves, i aquesta alta taxa d’accidentalitat —que no ha deixat de créixer des del 1993— està relacionada amb l’estratègia de descentralització de la producció, l’outsourcing, la fragmentació empresarial, la subcontractació i l’externalització dels treballadors (Castillo, 2005b). En paraules de Castillo: «Per tant, si algu·na cosa es posa en evidència, i de manera molt clara en aquest desastre, en aquesta matança, és que qui s’accidenta, qui mor en aquesta feina són sobretot treballadors que, perquè l’empresa ha decidit una determinada organització del treball, estan ocupats en les branques esqueixades de la gran empresa, però formen part absolutament inseparable del seu procés de producció» (2005b: 18).

Usualment, els riscos laborals s’analitzen ressaltant només els perills físics a què estan exposats els treballadors i treballadores, com ara temperatures extremes, pols tòxiques o nocives, intempèrie, mala ventilació, sorolls, vibra·cions, líquids contaminants, riscos de caigudes, postures insuportables, ten·sió, mortalitat, entre d’altres; però, de vegades, es deixen de banda aquelles condicions laborals que afecten no solament la salut psíquica del treballador sinó que n’impedeixen el desenvolupament psíquic, mental i social. Condici·ons de treball que, encara que no impliquen vessament de sang o danys que es puguin veure a primera vista, comporten el deteriorament de la dignitat humana, la desvaloració com a ésser humà, l’anquilosament de les qualitats i potencialitats. Condicions de treball que colpegen la ment del treballador. Així, per tal d’analitzar millor els riscos laborals de la població objecte d’estudi, aquesta secció es divideix en dues parts: els riscos físics i els riscos psicològics i mentals.

4.2.1. Riscos físics

Els riscos físics a què està exposat el col·lectiu treballador fan referència al medi ambient físic extern, conformat per l’ambient tèrmic, la ventilació, el soroll, la il·luminació i les vibracions, entre d’altres. També inclouen la càrrega física com ara les males postures i l’esforç per a la realització de les tasques i

305


activitats. L’entorn físic «ens remet a la idea de seguretat i higiene, i ens porta a pensar espontàniament en el treball manual de les mines, de les fàbriques i de les obres de construcció, en el treball de sempre per excel·lència» (Prieto, 1994: 212).

En aquesta secció es presenten variables objectives i subjectives de riscos físics. Davant l’afirmació “l’entorn físic en què faig la meva feina és agrada·ble”, el 80,1% de les persones immigrants enquestades han respost que estan d’acord que el seu entorn físic és agradable, a diferència del 67,1% de la població nacional (gràfic 4.7). El 12% dels treballadors en general pensen que l’entorn físic en el qual fan la seva feina és desagradable.

Gràfic 4.7. Població immigrant i nacional segons “l’entorn físic de la meva feina és agradable”



En interrogar les persones treballadores enquestades sobre la seva satis·facció amb l’entorn físic de la feina, veiem que tenen una alta sensació de satisfacció. El 73% de la població nacional i immigrant se sent satisfet amb l’entorn físic de la seva feina (gràfic 4.8). En relació amb la insatisfacció, no·més el 12,6% de la població nacional se sent insatisfeta, mentre que el 6,9% de les persones immigrants manifesten insatisfacció amb l’entorn físic de la seva feina.

306


Gràfic 4.8. Població immigrant i nacional segons la satisfacció amb l’entorn físic de la feina



A les entrevistes fetes el 2004 es van abordar les causes d’insatisfacció amb l’entorn físic de la feina que provenen d’ambients insalubres o desagradables:

«Començant que no hi havia espai, tota l’aigua anava a parar a terra; com que no hi havia temps d’assecar-ho, llavors ens tocava posar-hi cartrons per poder passar-hi i no caure. La taula que hi havia en el centre com a auxiliar eren caixes de cervesa i la taula de sobre, negra, i les taules que hi havia al voltant eren també taules sostingudes amb altres barrots. No sé com mai no hi va anar una inspecció de sanitat, allà, mai.» (E2)

«La deixadesa de la senyora. No li agradava que la banyessin. L’olor d’orins. Per tant, sempre era una mica incòmode, fins que vaig arribar al punt de cridar la filla i dir-li que baixés i la canviés perquè no es podia estar amb ella, sobretot en època de calor.» (E11)

«Em tocava moure’m tant! Perquè, allà, aguantar aquestes calors, en aquella oficina, era de porcs. A més, aquell any va ser l’any que es van batre rècords de calor a Catalunya; llavors, va ser molt dur per a mi.» (E1)

Però els treballadors immigrants també valoren els ambients agradables, que ofereixen nivells adequats de benestar i consideració:

307


«Estava bé, teníem una nevera, un microones, perquè com que era de nit hi guardàvem el menjar. Llavors paràvem a les dues o les tres de la matinada a menjar alguna cosa, mitja hora, 40 minuts, i després continuàvem treballant.» (E6)

«El tenia al costat de casa meva, el consultori era diví, la gent era molt enrotllada.» (E5)

«Jo podia menjar el que volgués, a l’hora que volgués, una alimentació súper bona, súper equilibrada. La velleta em volia cuidar massa i jo veia que ella es preocupava molt per mi, que jo estigués bé, es preocupava molt que estigués contenta.» (E9)

La satisfacció amb les condicions de seguretat i higiene a la feina tendeix a ser alta per a ambdós grups estudiats (gràfic 4.9). El 78,8% dels treballadors nacionals i el 73,6% dels immigrants estaven satisfets amb les condicions de seguretat i higiene a la feina que tenien el 2002. Tanmateix, els nivells d’insatisfacció quant a la seguretat i la higiene són més alts en el cas de la població immigrant que en el de l’espanyola (el 12% d’immigrants i el 9,5% de nacionals).

Gràfic 4.9. Població immigrant i nacional segons la satisfacció amb les condicions de seguretat a la feina



308


El grau de perillositat de les activitats laborals de les persones enquestades tendeix a ser baixa. Els resultats mostren que els treballadors tendeixen a fer la feina en condicions no perilloses. La percepció del treballador sobre la peri·llositat de la seva feina es pot observar més en les persones nacionals que en les immigrants (el 5,4% de nacionals i l’1,3% d’immigrants) (gràfic 4.10). En sentit contrari, és gairebé igual el percentatge de població immigrant i nacional que sent que mai o gairebé mai no treballa en condicions de perill (el 76,1% d’immigrants i el 75,3% de nacionals).

Gràfic 4.10. Població immigrant i nacional segons si treballen en condicions de perill



Als treballadors i treballadores que han afirmat que “algunes vegades, sovint o sempre” treballen en condicions de perill, se’ls ha preguntat si es protegei·xen adequadament en les situacions perilloses que es presenten a la feina. Al gràfic 4.11, veiem que el 81,8% de les persones immigrants i el 75,3% de les espanyoles afirmen que es protegeixen adequadament. Per contra, el 7% de la població espanyola manifesta que mai o gairebé mai no es protegeix adequada·ment contra el perill, fet que representa un gran risc per a la seva salut.

309


Gràfic 4.11. Població immigrant i nacional segons la protecció a la feina en situacions perilloses



Per als treballadors i treballadores que usualment fan la feina en condicions de perill, els resultats revelen que el 15,7% de la població nacional mai o gai·rebé mai no rep informació sobre els riscos laborals que hi ha a la seva feina, mentre que el 84,6% de les persones immigrants afirmen que sovint o sempre són informades dels riscos que corren en les seves tasques, en relació amb el 67,7% de la població nacional (gràfic 4.12).

310


Gràfic 4.12. Població immigrant i nacional segons la informació sobre riscos laborals a la feina



En preguntar les persones enquestades sobre si l’empresa les proveeix dels mitjans necessaris per treballar en condicions segures o ho fan elles mateixes com a autònomes, hem vist que són les immigrants les que perceben que fan la feina amb més mitjans de protecció. Així, el 84,1% dels treballadors immigrants consideren que sovint o sempre disposen d’aquests mitjans de protecció, a diferència del 67,3% dels treballadors espanyols (gràfic 4.13). Entre els treballadors que afirmen que mai o gairebé mai no disposen de mit·jans de protecció, hi trobem el 17,6% de la població nacional i el 9,2% de la immigrant.

311


Gràfic 4.13. Població immigrant i nacional segons si disposen de mitjans de protecció per treballar en condicions segures



Si desagreguem la variable “existència de mitjans de protecció per treballar en condicions segures” en el cas de les persones immigrants enquestades, la taula 4.14 assenyala que hi ha més homes que diuen que no tenen mitjans de protecció que no pas dones (el 10,4% d’homes i el 8,1% de dones). Els joves de menys de 25 anys disposen de menys mitjans de protecció davant els riscos, en relació amb els altres grups d’edat (el 77,8%). Les persones immigrants amb estudis secundaris són les que disposen de menys mitjans de protecció a la seva feina. Segons la dependència laboral, el personal assalariat té menys mitjans de protecció (el 10,7% dels assalariats enfront del 3,3% dels autò·noms), mentre que els autònoms disposen de més mitjans de protecció, potser perquè ells mateixos se’ls han de procurar. D’acord amb la situació jurídica de la població immigrant, els treballadors irregulars són els que disposen de menys mitjans de protecció contra el perill (l’1,4% dels regulars i el 16,7% dels irregulars).

312


Taula 4.14. Existència de mitjans de protecció segons el gènere, l’edat, l’educació, la de-pendència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball

Existència de mitjans De protecció

Mai/gairebé mai

Algunes vegades

Sovint/sempre Nre.Total

Total %

Nre. % Nre. % Nre. %

Total 14 9,3 10 6,6 127 84,1 151 100

GènereHome 8 10,4 9 11,7 60 77,9 77 100

Dona 6 8,1 1 1,4 67 90,5 74 100

Grups d’edat

Fins a 24 anys 3 16,7 1 5,6 14 77,8 18 100

De 25 a 44 anys 10 8,1 8 6,5 105 85,4 123 100

De 45 anys o més 1 10,0 1 10,0 8 80,0 10 100

Educació

Primaris 0 0,0 0 0,0 6 100,0 6 100

Secundaris 8 11,4 5 7,1 57 81,4 70 100

Tècnics 2 9,5 0 0,0 19 90,5 21 100

Universitaris 4 7,5 5 9,3 45 83,2 54 100


Assalariat 13 10,7 10 8,3 98 81,0 121 100

Autònom 1 3,3 0 0,0 29 96,7 30 100

Situació jurídica

Regular 1 1,4 3 4,1 69 94,5 73 100

Irregular 13 16,7 7 9,0 58 74,4 78 100


En contrastar aquesta variable entre la població nacional i la immigrant en ocupacions específiques com la construcció i els serveis personals, a la taula 4.15 observem, pel que fa a la construcció, que els treballadors nacionals tenen la percepció que disposen de més mitjans de protecció, amb el 94%, mentre que el 62,1% de la població immigrant considera que disposa de mitjans de protecció contra els perills. És important tenir en compte que el sector de la construcció té alts índexs de sinistralitat. En conclusió, la població immigrant considera que està més desprotegida contra els riscos. En els serveis personals, per contra, el col·lectiu immigrant estudiat se sent totalment protegit dels ris·cos, mentre que només el 33,1% consideren que sovint o sempre se’ls proveeix de protecció. Crida l’atenció que els valors més alts i els valors més baixos es trobin gairebé en una mateixa ocupació i que sigui la variable “nacionalitat” la que afecti la percepció.

313


Taula 4.15. Existència de mitjans de protecció en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Existència de mitjans de protecció

Mai o gairebé mai Algunes vegades Sovint/sempre


Construcció 17,2 2,6 20,7 3,4 62,1 94,0




Els riscos laborals també poden ser analitzats des de l’activitat mateixa que exerceixen els treballadors. Una activitat laboral que implica una alta exposició a esforços físics extrems genera lentament i imperceptiblement greus proble·mes físics, amb la forma de malalties laborals acumulatives. Per exemple, a la mostra enquestada, són menys els treballadors nacionals que mai o gairebé mai no fan grans esforços físics a la seva feina, a diferència de la població immigrant (el 62% de nacionals i el 49% d’immigrants) (gràfic 4.16). Aquesta tendència es comprova en observar que hi ha un major percentatge de treba·lladors immigrants que fan més esforços físics a la feina, en relació amb els treballadors nacionals (el 18% d’espanyols i el 24,5% d’immigrants); per tant, les persones immigrants tendeixen a ocupar llocs de treball més esgotadors físicament que no pas els treballadors nacionals.

314


Gràfic 4.16. Població immigrant i nacional segons la freqüència de l’esforç físic a la feina



L’esforç físic a la feina està relacionat amb tasques manuals, especialment en les ocupacions dels serveis i la construcció en què la tecnificació del treball és molt baixa. Alguns exemples:

«Uf, eren unes piles de plats! Malgrat que dius “jo rento els plats”, però quan són quantitats de plats i les olles tan grans, sí, sí que era difícil.» (E6)

«Cuidar-la era... Ella no es podia aixecar de la cadira sola, no podia caminar sola perquè s’havia fet una fractura al maluc; llavors, em tocava traslladar-la d’un lloc a un altre.» (E11)

«Li carregava la furgoneta, quan ell anava a comprar a l’engròs la fruita, la verdura, i li descarregava la furgoneta, li muntava la parada i ja està.» (E8)

L’estudi dels riscos físics amb aquestes vuit variables demostra que aquests riscos a la feina, encara que són una amenaça real, són percebuts pels treballa·dors des de llindars diferents. Els treballadors nacionals tendeixen a percebre més riscos, més exposició a situacions de perill, menys protecció i menys in·formació sobre prevenció del que voldrien. Tanmateix, les persones immigrants són les que fan feines amb més desgast físic però tenen nivells de satisfacció més alts amb el seu entorn físic, el qual consideren agradable.

315


4.2.2. Riscos mentals

Quan un treballador exerceix una activitat laboral ho fa no solament amb el seu cos sinó també amb la seva ment, ambdues parts són indivisibles. Al món laboral hi ha feines que poden deteriorar la ment o interrompre’n el de·senvolupament, en atrofiar potencialitats, habilitats i destreses. Parlar de riscos mentals en el treball inclou no només el ben conegut estrès per la pressió dels temps i les quotes de producció, sinó també els ritmes de treball inhumans, els nivells d’atenció permanent, l’alta complexitat de la feina, la impossibilitat d’utilitzar la iniciativa, la nul·la participació en relació amb la pròpia feina, les activitats rutinàries i buides de contingut social o la sensació que el treball realitzat no és útil per a ningú.

Els riscos mentals s’aborden a continuació a partir de quatre aspectes: els relacionats amb el contingut de l’activitat, és a dir, si és una feina que requereix utilitzar nivells importants d’intel·ligència i és un desafiament per a la creativitat o, per contra, si s’executa per mitjà de tasques embrutidores; els nivells d’alienació que genera un lloc de treball; les possibilitats de parti·cipació i autonomia que pot tenir un treballador en dur a terme la seva feina, i, finalment, la percepció que aquesta activitat laboral és una contribució a la societat i a les altres persones.

Contingut de l’activitat laboral

Analitzar el tema dels riscos mentals en el treball és important pel fonament mateix del concepte de treball. El treball és la realització d’una activitat, l’exe·cució de tasques i funcions que poden implicar diferents nivells de complexitat i desafiaments per a treballadors i treballadores. L’activitat, allò que es “fa”, és l’estímul laboral més important. Una feina agradable, que plantegi reptes, que demani intel·ligència i que permeti posar en pràctica les habilitats i desplegar el potencial com a treballador, genera entusiasme i energia positiva, que influ·eixen en la salut mental. Però el capitalisme basat en els monopolis va crear una nova divisió tècnica del treball que permetés la substitució ràpida dels treballadors (Braverman, 1983) i va reduir la feina a una sèrie de rutines, de fàcil entrenament, memorització i supervisió mitjançant l’estoc de producció, descomponent les tasques de tal manera que es va arribar a la deshumanització i l’alienació del treball. Les condicions de treball no només tracten de COM es fa la feina sinó també de QUÈ es fa a la feina. Quan un treballador fa el que li

316


agrada, gaudeix la realització d’una tasca, la feina reporta satisfaccions i de·senvolupament personal. Aquest aspecte és tan important que, segons García Márquez, «la vida seria més llarga i feliç si tothom pogués treballar en el que li agrada, i només en això» (1993: 3).

Per estudiar el contingut de les tasques dels treballadors es van utilitzar dues variables: “feina atractiva i interessant” i “ambient estimulant per millorar”. Davant l’afirmació “la meva feina és atractiva i interessant” (gràfic 4.17), el 64% dels treballadors enquestats diuen que hi estan d’acord. Tanmateix, entre els treballadors que consideren que la seva feina no és ni atractiva ni interes·sant, el 21,9% de la població immigrant diu que té una feina poc interessant, mentre que això succeeix només amb el 16,8% de la població nacional.

Gràfic 4.17. Població immigrant i nacional segons “la meva feina és atractiva i interessant”



Quan es fa una feina en “un ambient que estimula per millorar·la”, el tre·ballador pot sentir que està desenvolupant les seves aptituds i potencialitats, i s’eviten processos de desqualificació (gràfic 4.18). En interrogar els treballa·dors i treballadores sobre si consideren que a la seva empresa o feina disposen d’un ambient que estimula la millora de les seves tasques, observem que el 46,2% de la població nacional i el 43,7% de la població immigrant consideren

317


que a la seva feina hi ha un ambient molt o bastant estimulant. Però el 26,4% dels treballadors nacionals i el 24,5% dels treballadors immigrants tenen una percepció de la seva feina com a poc o gens estimulant.

Gràfic 4.18. Població immigrant i nacional segons “l’ambient és estimulant per millorar la meva feina”



A continuació es presenten fragments de les entrevistes fetes el 2004, sobre activitats laborals que han fet o que fan les persones immigrants i que avaluen com a positives i estimulants per a elles:

«La meva feina consisteix a portar tota la part comercial i el màrqueting de les grans super-fícies. Porto Carrefour, El Corte Inglés, Hipercor, Alcampo i Erosky; en total són 240, 250 botigues, les que tinc al meu càrrec. Tots els productes de la meva empresa, jo sóc l’encarregat que aquests productes funcionin en aquestes botigues.» (E3)

«Administrativa informàtica. Porto els programes, els programes que es fan malbé, els mirem, què tenen, què no tenen, si hi ha un virus, si cal reformar-los; estic fent els programes de les comandes.» (E4)

«Conèixer gent i parlar idiomes que fa molts anys que no parlava, com el francès.» (E13)

318


«Viatjava. Vaig estar viatjant molt, vaig conèixer molt Barcelona per mitjà d’aquesta feina, i vaig conèixer Girona, vaig conèixer Cerdanyola, vaig conèixer Castelldefels, vaig conèixer Vic.» (E8)

Activitats laborals estimulants que requereixen enfrontar·se a les pors i autosuperar·se:

«Els primers dies m’asseia aquí darrere a cosir. Li deia el meu marit: -“Jo no despatxo, fes-ho tu que ets qui en sap”. Però vaig començar perquè un dia li va tocar anar-se’n, em va tocar quedar-me aquí, i ja va estar. Fins avui dia despatxo jo.» (E11)

En el cas de les persones immigrants estudiades s’ha aprofundit l’anàlisi de la variable “ambient estimulant per millorar la pròpia feina” (taula 4.19), i s’ha observat que els homes tenen feines més estimulants que les dones im·migrants (el 48,1% d’homes i el 39,2% de dones), però que també hi ha més homes amb feines menys estimulants que no pas dones (el 28,6% i el 20,3%, respectivament). Els treballadors immigrants de més de 45 anys consideren que fan feines poc o gens estimulants, mentre que els treballadors entre 25 i 44 anys diuen que tenen els ambients laborals més estimulants. Les persones immigrants amb formació universitària tendeixen a afirmar que fan feines poc o gens estimulants, mentre que les que disposen de formació secundària diuen que tenen feines més estimulants. Els treballadors autònoms diuen que la seva feina és altament estimulant (el 66,7%), a diferència del personal assalariat immigrant (el 38,0%). Els treballadors regulars tenen feines més estimulants que els treballadors il·legals (el 49,3% per als regulars i el 38,5% per als irregulars).

319


Taula 4.19. Ambient estimulant a la feina segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependèn-cia laboral, la discriminació salarial i el permís de treball

Ambient estimulant a la feina Molt/bastant Una mica Poc/gens Total

Nre. % Nre. % Nre. % Nre. %

Total 66 43,7 48 31,8 37 24,5 151 100

GènereHome 37 48,1 18 23,4 22 28,6 77 100

Dona 29 39,2 30 40,5 15 20,3 74 100

Grups d’edat

Fins a 24 anys 8 44,4 5 27,8 5 27,8 18 100

De 25 a 44 anys 56 45,5 38 30,9 29 23,6 123 100

De 45 anys o més 2 20,0 5 50,0 3 30,0 10 100

Educació

Primaris 1 16,7 5 83,3 0 0,0 6 100

Secundaris 33 47,1 21 30,0 16 22,9 70 100

Tècnics 9 42,9 7 33,3 5 23,8 21 100

Universitaris 23 42,6 15 27,8 16 29,6 54 100


Assalariat 46 38,0 43 35,5 32 26,4 121 100

Autònom 20 66,7 5 16,7 5 16,7 30 100

Situació jurídicaRegular 36 49,3 23 31,5 14 19,2 73 100

Irregular 30 38,5 25 32,1 23 29,5 78 100


Quant al contingut del treball, s’observa la tendència que són més les persones immigrants que fan feines que tenen menys estímuls i són menys interessants o atractives que en el cas dels treballadors nacionals. Aquesta situació pot donar·se perquè les persones immigrants semiqualificades i quali·ficades fan feines no qualificades amb baix contingut intel·lectual. Tanmateix, aquestes dues variables no presenten resultats polaritzats, sinó trets similars en treballadors nacionals i immigrants, encara que una mica en detriment quant a l’ocupació immigrant.

Alienació en el treball

El concepte d’alienació és útil per estudiar el contingut de les activitats la·borals o tasques, i permet comprendre la relació del treballador amb el resultat del seu treball, és a dir, amb allò que és obra de les seves mans, però que no li pertany. Marx afirma que «el treballador es relaciona amb el producte del seu treball com amb un objecte estrany. Partint d’aquest supòsit, és evident que com més es bolca el treballador en el seu treball, més poderós és el món

320


estrany, l’objecte que crea davant seu, i, per tant, més pobres són ell mateix i el seu món interior, perquè és menys amo de si mateix.» (1974: 106). El treballa·dor posa la seva energia vital en l’objecte, però a partir d’aquest moment ja no li pertany a ell, sinó a l’objecte. Per tant, l’acte de treballar és un desposseïment no només econòmic sinó també mental. Per això el treballador està alienat.

Amb la nova divisió del treball de la globalització es crea el fenomen del dualisme ocupacional (Castells, 2002) o la bipolaritzacio del treball, amb pocs llocs d’alt contingut i molts llocs de treball desqualificat: «Un nombre relativa·ment reduït, encara que en augment en relació amb la situació dels anys setan·ta, de llocs que atorguen als treballadors un alt nivell d’autonomia i iniciativa, i un nombre elevat que situen, en graus diversos, en l’altre extrem» (Prieto, 1994: 234). Moltes feines del sector secundari i terciari tendeixen a desquali·ficar el treballador perquè són repetitives, monòtones i compartimentades, amb un empobriment gradual de les tasques. Encara que el procés d’alienació del treball és complex per la seva abstracció i subjectivitat, és important abordar·lo en l’estudi de les condicions de treball. En aquesta recerca s’estudien els nivells d’alienació a partir de la repetició de les tasques, la supeditació del treball al ritme de la màquina, la realització d’una jornada avorrida i monòtona, la percepció del pas del temps en la jornada laboral, els nivells de distracció dels treballadors, l’esgotament del treballador en tornar a casa, els nivells d’es·très a la feina, la flexibilitat d’horari i, finalment, la possibilitat de fer petits descansos durant la jornada.

Una feina que implica la realització de les mateixes tasques cada dia durant anys, la falta de varietat, l’absència de nous estímuls, la mecanització de les rutines creen la sensació de circularitat del temps, com si el mateix dia de feina es repetís permanentment perquè cada dia és igual, ja que no es desenvolupen nous coneixements i habilitats. Al gràfic 4.20 s’observa que vuit de cada deu treballadors (el 81,5% d’immigrants i el 77,6 de nacionals) tenen una feina que implica la repetició de les tasques i que prop del 20% de les persones enquestades tenen una feina no rutinària. Les feines de les persones immi·grants presenten una tendència a ser més repetitives, però hi ha diferències percentuals significatives.

321


Gràfic 4.20. Població immigrant i nacional segons la repetició de les tasques



Discriminant la variable “repetició de tasques” només en el cas de la po·blació immigrant, amb l’encreuament d’algunes variables importants, veiem que hi ha un major percentatge de dones immigrants que tenen feines més repetitives que els homes (el 74% d’homes i el 89,2% de dones). A la taula 4.21, per edats i nivell educatiu, la repetició de tasques es distribueix homogè·niament entre els treballadors. Els assalariats tenen feines més rutinàries que els autònoms (el 84,3% d’assalariats i el 70% d’autònoms). Els treballadors irregulars (el 85,9%) també tenen més feines amb activitats repetitives que els regulars (el 76,7%). L’alta presència d’ocupacions amb repetició de tasques té lloc pel predomini del treball manual i la baixa tecnificació de les feines per a les persones immigrants.

322


Taula 4.21. Repetició de tasques segons el gènere, l’edat, l’educació, la dependència labo-ral, la discriminació salarial i el permís de treball

Repetició de tasques Sí No Nre.

TotalTotal %

Nre. % Nre. %

Total 123 81,5 28 18,5 151 100

GènereHome 57 74,0 20 26,0 77 100

Dona 66 89,2 8 10,8 74 100

Grups d’edat

Fins a 24 anys 15 83,3 3 16,7 18 100

De 25 a 44 anys 100 81,3 23 18,7 123 100

De 45 anys o més 8 80,0 2 20,0 10 100

Educació

Primaris 5 83,3 1 16,7 6 100

Secundaris 60 85,7 10 14,3 70 100

Tècnics 17 81,0 4 19,0 21 100

Universitaris 41 75,9 13 24,1 54 100


Assalariat 102 84,3 19 15,7 121 100

Autònom 21 70,0 9 30,0 30 100

Situació jurídicaRegular 56 76,7 17 23,3 73 100

Irregular 67 85,9 11 14,1 78 100


En contrastar aquesta variable entre població nacional i immigrant en ocu·pacions específiques com la construcció i els serveis personals (taula 4.22), observem que hi ha una rutinització de l’ocupació gairebé igual entre treballa·dors nacionals i immigrants. Al sector de la construcció, el 70,9% dels treballa·dors nacionals pensen que la seva feina és rutinària, mentre que això succeeix amb el 62,1% dels immigrants. En les ocupacions de serveis personals, entre població nacional i immigrant es presenta coincidència en la variable, ja que el 100% dels treballadors nacionals consideren que la seva feina és repetitiva, i el 92,3% dels immigrants també hi estan d’acord.

Taula 4.22. Repetició de tasques en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Repetició de tasques Sí No

% Immigr. % Nac. % Immigr. % Nac.

Construcció 62,1 70,9 37,9 29,1

Serveis personals 92,3 100,0 7,7 0,0



323


Aquesta situació es reflecteix en les jornades laborals, que se supediten al ritme de la màquina en produccions en línia amb cintes transportadores, en què la màquina imposa al treballador un ritme de treball incessant i sense parar. Aquest tipus d’activitats són altament alienants. Usualment aquestes feines pertanyen al sector de la indústria amb models administratius tayloris·tes. Els serveis amb tecnologia punta s’han caracteritzat per utilitzar sistemes productius participatius diferents, però amb altres tipus d’alienació.

En aquesta recerca, el 83,5% dels treballadors immigrants i el 72% dels nacionals afirmen que a la seva feina mai o poques vegades han de seguir el ritme que els marca una màquina, un ordinador o algun tipus d’aparell auto·màtic (gràfic 4.23). En el cas de les persones immigrants s’associa amb el fet que fan feines no qualificades del sector serveis, el comerç o la construcció i gairebé mai del sector industrial. El 18,1% dels treballadors nacionals i el 13,3% dels immigrants sempre o moltes vegades fan feines marcades pel ritme d’una màquina.

Gràfic 4.23. Població immigrant i nacional segons la supeditació de la feina al ritme d’una màquina



324


Les jornades laborals avorrides i monòtones produeixen alienació en el tre·ballador. La resposta de les persones enquestades davant l’afirmació “la jorna·da laboral se’m fa avorrida i monòtona” és interessant. Al gràfic 4.24, el 60% de la població immigrant i nacional pensa que la seva jornada mai o gairebé mai no es pot catalogar com a avorrida i monòtona. Per contra, el 12,6% dels immigrants i el 10,4% dels nacionals senten que sovint o sempre la seva feina és avorrida i monòtona.

Gràfic 4.24. Població immigrant i nacional segons si la jornada laboral és avorrida i monòtona



L’entrevista feta a una persona immigrant el 2004 ens dóna un exemple de la importància que concedeixen els treballadors a la varietat d’activitats i tasques que fan que una feina no sigui rutinària i monòtona:

«Sí, m’agrada perquè no és monòton, perquè no has d’estar-te en un sol lloc, i tens l’oportu-nitat de ser al carrer, de sortir, de tornar.» (E6)

L’avorriment i la monotonia creen un efecte de distorsió del temps, de dilatació i contracció de les hores. Quan un treballador o treballadora està concentrat i motivat en la realització d’una activitat laboral, sent que el temps

325


transcorre ràpidament. El 58% dels treballadors entrevistats (immigrants i nacionals) pensen que el temps passa molt de pressa a la seva feina; xifra coherent amb la variable anterior sobre feina avorrida i monòtona. En el grup de treballadors amb ocupacions avorrides i monòtones, en què les jornades són eternes, tendeixen a predominar els treballadors nacionals, per sobre dels im·migrants (el 9,3 d’immigrants i el 13,8 de nacionals). Quan el temps transcorre lentament a la feina, s’associa amb activitats alienants en què se suporten el tedi i l’avorriment (gràfic 4.25).

Gràfic 4.25. Població immigrant i nacional segons “el temps passa de pressa a la feina”



Els col·lectiu treballador immigrant tendeix a distreure’s més a la feina que el nacional. A la mostra enquestada (gràfic 4.26) s’ha trobat que el 35,8% de les persones immigrants sempre o sovint es distreuen pensant en altres coses, en oposició amb el 14,7% del col·lectiu nacional. Es podria dir que, per cada treballador nacional distret a la feina, hi ha dos immigrants que ho estan. Tanmateix, els treballadors nacionals tenen més tendència a estar alerta i concentrats en les seves tasques que els immigrants (el 51,4% de nacionals i el 23,2% d’immigrants). Ocupacions no qualificades, executades per personal sobrequalificat, amb predomini d’activitats manuals, repetitives i monòtones, que no requereixen una alta atenció o nivells de responsabilitat i creativitat,

326


generen més distracció a la feina. Un treballador pot presentar major tendència a distreure’s quan duu a terme activitats repetitives. No obstant això, la distrac·ció a la feina no solament obeeix a factors intrínsecs a l’activitat o tasca, sinó que situacions com ara la pluriocupació, les jornades extenses, les tensions familiars i els conflictes socials i emocionals també impliquen baixos nivells d’atenció.

Gràfic 4.26. Població immigrant i nacional segons la distracció per pensar en altres coses



En general, gairebé la meitat de la població treballadora immigrant sent que torna a casa seva molt cansada de la feina. Al gràfic 4.27, el 51,7% dels treballadors immigrants manifesten que sempre o sovint arriben a casa seva molt cansats de la feina, percentatge similar al dels treballadors nacionals (el 49,2%). Entre els treballadors que afirmen que mai o gairebé mai no tornen de la feina molt cansats, trobem un major nombre de població nacional que d’immigrant (el 16,2% de nacionals i l’11,9% d’immigrants).

327


Gràfic 4.27. Població immigrant i nacional segons si tornen a casa molt cansats/ades de la feina



L’excés de responsabilitat, quotes de producció altes, massa funcions po·livalents i escasses condicions logístiques per acomplir les tasques contribu·eixen que el treballador o treballadora torni exhaust a casa seva, on té respon·sabilitats domèstiques, especialment si és mare treballadora. Dues persones immigrants exemplifiquen l’esgotament per l’excés de funcions o derivat de la naturalesa de la feina.

«Era massa feina i massa responsabilitat per a una sola persona, a pesar que tenia un o dos ajudants, però tot requeia a sobre meu, i aquests ajudants no eren prou experimentats per poder dir que podia delegar-los alguna cosa, en tot havia d’estar a sobre d’ells.» (E6)

«És que la gent arriba amb molts, molts problemes... Al locutori, normalment la gent es posa a plorar a les cabines i surten plorant i barallant-se amb la dona. Aquest tipus d’energia de la gent que es respira en aquest espai d’alguna manera se’t contagia. Jo vivia molt esgotat.» (E13)

Entre els riscos mentals, actualment el més famós de tots és l’estrès (gràfic 4.28). La sensació de tenir una feina estressant és menys marcada en les per·sones immigrants que en les nacionals, ja que el 41,8% de la població immi·grant considera que la seva feina mai o gairebé mai no és estressant, en relació

328


amb el 29,4% de la població nacional enquestada. Les feines més estressants es troben repartides majoritàriament entre els treballadors nacionals enfront dels immigrants (el 33,9% de nacionals i el 29,2% d’immigrants).

Gràfic 4.28. Població immigrant i nacional segons la percepció que la feina és estressant



Nivells alts d’estrès en el lloc de treball esgoten el personal i generen insa·tisfacció laboral. A continuació, transcrivim un testimoni recollit en les entre·vistes del 2004:

«No podria dir que hi hagués alguna cosa en si que m’agradés més, perquè com que sempre hi havia tanta feina, doncs m’aclaparava, m’estressava; llavors, no es pot dir que m’encantés. No.» (E6)

Hi ha feines que estan fortament subjectes a horaris inflexibles. Un bon indicador d’ocupació saludable és aquell que permet conciliar la vida laboral i la familiar, aquell que permet organitzar una rutina laboral i familiar sense gaires traumatismes. «Conciliar harmoniosament la feina amb la vida familiar s’ha convertit en un greu problema de política pública a molts països i ha estat una qüestió d’igualtat entre homes i dones» (Anker et al., 2003: 177). Per això, quan un treballador té el privilegi de definir quan arriba i quan marxa, quan disposa d’horaris flexibles per acomplir una sèrie de tasques que possibilitin la conciliació entre les dues esferes vitals, s’obté més qualitat de vida.

329


De la mostra enquestada, davant l’afirmació “tinc flexibilitat per decidir quan arribo a la feina i quan en surto”, el 60% de la població autòctona i immigrant respon que treballa amb horaris inflexibles (gràfic 4.29). També es troba un major percentatge de treballadors nacionals que sempre o sovint tenen flexibilitat per arribar a la feina i sortir·ne, en relació amb les persones immigrants (el 25,2% de nacionals i el 30,5% d’immigrants), però aquesta diferència no és particularment significativa.

Gràfic 4.29. Població immigrant i nacional segons la flexibilitat per arribar a la feina i sortir-ne



Una feina pot ser extenuant però, quan el treballador pot fer petits des·cansos, la jornada laboral es fa menys esgotadora i alienant. Els treballadors que poden fer petits descansos durant la jornada tenen una menor càrrega mental que aquells que treballen incessantment sense recuperar energia fí·sica i mental. Els petits descansos redueixen els nivells d’estrès i mantenen la productivitat del treballador durant més temps. El gràfic 4.30 mostra que el 25,2% de la població immigrant i el 30,9% de la nacional enquestades tenen jornades inflexibles, sense cap descans. Tanmateix, s’ha trobat que el 43,7% dels treballadors immigrants i el 41,1% dels nacionals sempre o sovint poden fer petits descansos durant la jornada, així que les ocupacions formals tendeixen a ser més rígides quant a la jornada que les informals. És important recordar que la població nacional treballa en l’ocupació formal, en què predo·

330


minen les estructures organitzatives tayloristes burocràtiques i rígides i no és possible pactar espais de temps per descansar, mentre que la informalitat o la falta d’estructura organitzativa de les ocupacions immigrants fan que sigui més fàcil arribar a acords sobre el tema.

Gràfic 4.30. Població immigrant i nacional segons la possibilitat de descansar durant la jornada laboral



La manca de descans durant la jornada laboral prové de l’alta càrrega de tre·ball que assumeix el treballador per executar dia a dia, de tal manera que, per acomplir les metes establertes, ha de treballar més de pressa i contínuament, i fins i tot allargar la seva jornada laboral.

«Treballaves tant que sempre havies d’estar movent-te, no podies deixar que la fruita caigués; llavors, per això, això era el més dur.» (E8)

«La dificultat era que hi havia molt poc temps per netejar els locals, que eren molt grans i cada cop hi posaven més coses, més ordinadors. Jo havia de netejar no solament els espais sinó també els ordinadors, els portallapis, havia de fer moltes coses.» (E9)

L’alienació del treball en la població estudiada no es presenta d’una manera senzilla ni fàcil. Es pot pensar que és evident i obvi que les feines de les per·

331


sones immigrants siguin més alienants que les de les nacionals. Tanmateix, tal com ho revelen les dades, no és així. Els resultats demostren que les variables tendeixen a presentar resultats similars pel que fa a treballadors i treballadores nacionals i immigrants. Per exemple, gairebé la mateixa proporció de població immigrant i nacional pensa que té una jornada avorrida i monòtona, que hi ha repetició de tasques; succeeix igual amb la sensació que el temps passa ràpidament en fer les activitats laborals; tots tornen cansats de la feina, i hi ha gairebé una proporció similar de treballadors que tenen flexibilitat per arribar a la feina i sortir·ne i per fer petits descansos durant la jornada. Algunes varia·bles presenten una situació pitjor per a la població nacional, i altres per a la immigrant. Així, percentualment, hi ha més persones immigrants que nacionals que fan feines repetitives, amb jornades avorrides i monòtones, amb alts nivells de distracció i sense petits descansos durant la jornada. En oposició, la pobla·ció nacional té una situació laboral pitjor que la població immigrant perquè, proporcionalment, fa més feines supeditades al ritme d’una màquina, amb jornades de treball en què el temps transcorre lentament, arriba cansadíssima a casa després de la feina i té ocupacions més estressants.

Participació i autonomia al lloc de treball

Un dels elements que provoca més motivació i creixement mental en les persones és la possibilitat d’aplicar la iniciativa, la creativitat i la imaginació a la seva activitat laboral, de tal manera que puguin dotar de contingut i enriquir el lloc de treball. Això només és possible per mitjà de la participació i l’auto·nomia al lloc de treball. Per analitzar els nivells de participació i autonomia en els llocs de treball de les persones enquestades, s’han utilitzat quatre variables relacionades amb el tema: possibilitat d’opinar a la feina; valoració del cap dels suggeriments del treballador o treballadora; participació en les decisions sobre la seva feina, i possibilitat de treballar amb independència i de posar en pràctica les idees.

En interrogar la població treballadora estudiada sobre quines possibilitats té d’opinar respecte a la seva feina, s’ha trobat que sis de cada deu treballadors senten que poden opinar sobre la seva feina (gràfic 4.31). No hi ha diferències significatives en la percepció dels treballadors ja que el 64,3% i el 61,2% de la població nacional i la immigrant, respectivament, senten que la seva feina és un espai que permet intercanviar opinions. Tanmateix, el 12% dels treballadors nacionals i immigrants diuen que mai o poques vegades tenen la possibilitat d’opinar a la feina.

332


Gràfic 4.31. Població immigrant i nacional segons la possibilitat d’opinar a la feina



Per transcendir la pregunta anterior, és important per al treballador o treba·lladora que, a més de poder donar la seva opinió sobre la feina, aquesta opinió sigui valorada pel cap. Per tant, s’ha preguntat amb quina freqüència el seu cap valora els suggeriments que fan sobre la feina i s’ha trobat que només al 50,5% dels treballadors nacionals i al 58,1% dels immigrants sempre o moltes vegades se’ls valoren les opinions que tenen, mentre que hi ha un percentatge que gairebé arriba al 20% de la població estudiada que diu que mai o poques vegades es tenen en compte les seves aportacions i suggeriments a la feina (gràfic 4.32).

333


Gràfic 4.32. Població immigrant i nacional segons si el cap valora els seus suggeriments sobre la feina



Un altre aspecte fonamental de l’ocupació és el dret que té el treballador o treballadora de participar en la planificació i l’organització de la seva fei·na. En plantejar als treballadors estudiats si estaven d’acord amb l’afirmació “sempre participo en les decisions respecte a les tasques que s’han de fer en la meva feina”, s’ha trobat que hi ha un percentatge significatiu que no poden participar en les decisions sobre la seva feina (el 24,3% de nacionals i el 16,3% d’immigrants) (gràfic 4.33). En un altre sentit, observem que entre els treballadors immigrants hi ha una sensació d’alta participació en les decisions que afecten la seva feina; per això, el 75,2% de les persones immigrants estan d’acord amb la frase, en relació amb un percentatge més baix de treballadors espanyols (el 60,1%).

334


Gràfic 4.33. Població immigrant i nacional segons “participo en les decisions sobre la meva feina”



La independència i l’autonomia en el desenvolupament d’una activitat la·boral reflecteixen qualitat de vida en el treball. Davant de l’afirmació “puc tre·ballar amb independència i posar en pràctica les meves idees”, s’ha vist que hi ha un major sentiment d’independència en el cas de la població immigrant (el 72,9% d’immigrants i el 57,7% de nacionals). Els treballadors que consideren que no tenen independència ni poden aplicar la iniciativa al seu lloc de treball s’apropen al 20% de les persones enquestades, i els treballadors espanyols mostren un major sentiment negatiu (el 26,1% de nacionals i el 19,9% d’im·migrants) (gràfic 4.34).

335


Gràfic 4.34. Població immigrant i nacional segons “treballo amb independència i poso en pràctica les meves idees”



La participació en la presa de decisions, la possibilitat de pactar com fer les coses, el reconeixement del cap i la gestió del temps són aspectes que les persones immigrants valoren per sobre d’altres aspectes a la feina:

«Que faig amb el meu temps? El que vull, i m’adapto. Abans era: -“Mira, tinc una cita mèdi-ca”. Ara és: -“Tinc una cita medica, quadra els pacients després de la meva cita o abans, o me’n vaig de viatge i no vindré dos dies”. El meu temps lliure puc fer el que vulgui.» (E5)

«M’agrada que tinc llibertat, que em diuen: -“Hi ha això per fer”. Jo pensaré com ho faig. Perquè l’altra cosa és que, mira, que vaig una vegada cada tres mesos a l’oficina i treballar o no treballar avui és sota la meva responsabilitat; però jo cada dia a les nou del matí ja sóc al carrer, estic treballant, i arribo a la tarda, i a mi ningú no m’ha de dir: -“Escolta, has d’anar a Bilbao aquesta setmana.» (E3)

L’autonomia i la participació en el lloc de treball que s’han analitzat en aquest apartat susciten interrogants. La població immigrant i la nacional, gaire·bé en proporcions similars, poden opinar a la seva feina i les seves opinions són

336


valorades pels seus caps (són una mica més valorades les opinions dels immi·grants), però és desconcertant que la participació en decisions, la possibilitat d’opinar en relació amb la pròpia feina i el fet de treballar amb independència apareixen més limitats en la població nacional que en la immigrant. D’acord amb les dades, els immigrants presenten un major percentatge d’ocupacions en què poden participar en les decisions i tenir més independència.

Utilitat social del treball

Una feina decent, a més de permetre al treballador fer el que li agrada i utilitzar la seva creativitat i imaginació, pot anar més enllà d’aquest goig indivi·dual i projectar·se cap a la resta de persones. El treballador pot sentir que amb la seva feina deixa empremta en els altres, fa una obra, es transcendeix a si mateix. Això es denomina motivació transcendent. «La motivació transcendent té lloc quan es troba sentit al que es fa» (Muñoz, 2001: 100). El reconeixement individual del treballador parteix d’una valoració en profunditat sobre la utilitat i la importància de la seva feina i el motiu de les activitats que hi fa. Prenent com un aspecte important el sentiment de transcendència que té un treballador o treballadora sobre les seves tasques, s’ha preguntat si estan d’acord amb l’afirmació “amb la meva feina puc ajudar la gent”. S’ha trobat que el 63,7% de la població espanyola i el 76,2% de la immigrant consideren que fent la seva feina ajuden els altres, mentre que només el 14,5% del col·lectiu nacional i el 15,2% de l’immigrant consideren que la seva feina ajuda i serveix poc les altres persones (gràfic 4.35).

337


Gràfic 4.35. Població immigrant i nacional segons “amb la meva feina ajudo la gent”



El gràfic 4.36 mostra les respostes de la població treballadora estudiada davant l’afirmació “la meva feina és útil a la societat”. Observem que els tre·balladors que estan en desacord amb aquesta frase són el 8,4% de la població nacional i el 5,9% de la immigrant; però hi ha una gran majoria de treballadors que pensen que la seva feina és útil a la societat (el 67,7% d’espanyols i el 86,8% d’immigrants). Les persones immigrants, si les comparem amb les es·panyoles, tenen més el sentiment que amb la seva feina fan una obra social.

338


Gràfic 4.36. Població immigrant i nacional segons “la meva feina és útil a la societat”



Per idiosincràsia, cultura i temperament, la població llatinoamericana és gregària, oberta, amable i propera. En aquest sentit, els agraden les feines on tinguin contacte amb el públic, servint les altres persones:

«Vaig aprendre a atendre la gent i això em va agradar molt, vaig aprendre molt.» (E8)

Si recapitulem sobre aquestes dues variables utilitzades per mesurar la utilitat social del treball, amb la sensació d’ajudar la gent i ser útil a la soci·etat, els resultats segueixen amb la mateixa tendència vista anteriorment. Els treballadors nacionals tenen menys sentiment d’utilitat social de la seva feina i, per contra, les persones immigrants tenen una imatge molt positiva de la contribució social de la seva feina, és a dir, hi ha major motivació transcendent en el cas de la població immigrant estudiada.

Per concloure la secció de riscos laborals com un tot, trobem aspectes importants que reflecteixen la situació dels treballadors i treballadores no so·lament immigrants sinó també nacionals. En general, es pot afirmar que el sentiment d’insatisfacció en relació amb els riscos laborals és més fort en el

339


cas de la població nacional. La població immigrant valora més les condicions de treball i sent que la seva feina és més estimulant, encara que paradoxalment sigui més rutinària. Els treballadors immigrants perceben la seva feina amb major flexibilitat, potser perquè les ocupacions que tenen, tal com s’observa al segon capítol, es duen a terme en pimes de menys de 25 treballadors, amb estructures administratives menys rígides i formals, hi ha una escassa parti·cipació al sector de la indústria, i els serveis (la majoria treballen en serveis personals) estan marcats pel contacte directe. Els treballadors nacionals en general són més escèptics que els immigrants sobre el contingut de la feina i la seva utilitat social.

4.3. Mobilitat geogràfica

La teoria neoclàssica dóna per fet que la mobilitat dels treballadors és evi·dent, però alguns autors plantegen que la força de treball no té una mobilitat espacial i geogràfica il·limitada. Entre la població treballadora és més comuna la immobilitat geogràfica, ja que qualsevol modificació que impliqui un des·plaçament significatiu afecta la seva vida personal i familiar. Un treballador amb família i fort sentit de pertinença a una comunitat, quan ha de prendre la decisió d’acceptar o no un lloc de treball, té en compte com afectarà la seva vida privada. I en la seva anàlisi racional, hi pesarà el lloc que ocupa la seva família. Les diferències geogràfiques són una realitat que persisteix en els treballadors, a causa de la importància que tenen les relacions familiars per a les persones.

Un element fonamental de les condicions de treball es relaciona amb la mobilitat física del treballador o treballadora. Aquesta mobilitat pot tenir lloc dins del mateix àmbit local o en l’interregional. Al gràfic 4.37, referent als treballadors immigrants enquestats, se’ls interroga sobre la seva mobilitat ge·ogràfica després de l’arribada a Espanya per motius de treball. El 93% dels treballadors no han canviat de residència per motius de treball, la qual cosa revela que la persona immigrant no és l’encarnació del nòmada. La resta, el 7%, s’han mogut principalment per altres comunitats autònomes i molt poques vegades per la Unió Europea.

340


Gràfic 4.37. Mobilitat geogràfica. Persones immigrants


Transcrivim alguns testimonis de persones entrevistades el 2004 en què s’observa la forma com afecta la mobilitat geogràfica perquè determina accep·tar una feina o renunciar·hi:

«Perquè me’n volia anar a viure a Barcelona i em van oferir [feina] aquí.» (E5)

«No la vaig deixar, sinó que l’empresa es va traslladar a Mallorca. Llavors, em tocava anar-me’n o seguir aquí a Barcelona, doncs jo bàsicament era aquí a Barcelona, i la gent que coneixia des de feia poc temps, malgrat que era poc temps, eren aquí a Barcelona, per anar-me’n a un altre lloc.» (E6)

D’altra banda, entre les condicions laborals també hi ha la mobilitat diària des de casa al lloc de treball, mobilitat que implica temps i diners a causa dels desplaçaments. Al gràfic 4.38 es veu que, de la mostra estudiada, són les persones immigrants les que esmercen més temps en desplaçaments llargs, per exemple, de més de 30 minuts. D’acord amb els resultats obtinguts, el 36,4% de les persones immigrants dediquen més de 30 minuts diaris per arribar a la feina, mentre que això només succeeix amb el 22,6% de la població espanyola. El 77,1% dels treballadors autòctons dediquen menys de 30 minuts per arribar a la feina, mentre que aquesta situació només té lloc per al 62,3% dels treba·

341


lladors immigrants. Aquest fet es pot explicar pels alts costos de l’habitatge a Barcelona, que ha provocat que les persones immigrants visquin en municipis dels afores amb lloguers més econòmics, atesa la facilitat de desplaçar·se d’un lloc a un altre en autobús o en tren. És la presència de localitats dormitori que operen com a satèl·lits de ciutats amb una alta activitat econòmica.

Gràfic 4.38. Població immigrant i nacional segons el temps de desplaçament al lloc de treball



Aprofundint l’anàlisi de la variable “temps de desplaçament a la feina” en el cas de la població immigrant estudiada (taula 4.39), s’ha trobat que les dones immigrants prefereixen feines que no els impliquin un temps de desplaçament de més de 30 minuts, potser perquè el seu gran desafiament és conciliar la vida laboral i la vida familiar; per això el 75,7% de les dones es desplacen menys de 30 minuts, mentre que els homes dediquen més de mitja hora al seu desplaçament (el 50,7%). Encara que no hi ha diferències importants en el temps de desplaçament per edats, els treballadors adults de més de 25 anys (el 40%) són els que més triguen a arribar a la feina. Els treballadors amb estudis de secundària (el 8,6%) presenten el temps més gran de desplaçament al lloc de treball. Els treballadors autònoms tarden molt menys temps a traslladar·se al seu lloc de treball que el personal assalariat (el 76,7% d’autònoms i el

342


58,7% d’assalariats que necessiten menys de mitja hora per anar a la feina). Hi ha un percentatge alt de treballadors regulars que necessiten menys temps de desplaçament fins al lloc de treball, en comparació amb els irregulars (el 71,2% per als regulars i el 53,8% per als irregulars).

Taula 4.39. Temps de desplaçament a la feina segons el gènere, l’edat, l’educació, la depen-dència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball

Temps de desplaçament a la feina Fins a 30 min

De 31 a 60 min

+ De 60 min Nre.

TotalTotal %

Nre. % Nre. % Nre. %

Total 94 62,3 50 33,1 7 4,6 151 100

GènereHome 38 49,4 32 41,6 7 9,1 77 100

Dona 56 75,7 18 24,3 0 0,0 74 100

Grups d’edat

Fins a 24 anys 12 66,7 4 22,2 2 11,1 18 100

De 25 a 44 anys 76 61,8 43 35,0 4 3,3 123 100

De 45 anys o més 6 60,0 3 30,0 1 10,0 10 100

Educació

Primaris 5 83,3 1 16,7 0 0,0 6 100

Secundaris 41 58,6 23 32,8 6 8,6 70 100

Tècnics 12 57,1 9 42,9 0 0,0 21 100

Universitaris 36 66,6 17 31,5 1 1,9 54 100


Assalariat 71 58,7 43 35,5 7 5,8 121 100

Autònom 23 76,7 7 23,3 0 0,0 30 100

Situació jurídica

Regular 52 71,2 20 27,4 1 1,4 73 100

Irregular 42 53,8 30 38,5 6 7,7 78 100


En contrastar aquesta variable entre la població nacional i la immigrant en ocupacions específiques com la construcció i els serveis personals, observem que els que dediquen més temps (més d’una hora) als desplaçaments fins al lloc de treball són els treballadors colombians (el 17,2%), en relació amb el 8,6% dels treballadors nacionals de la construcció, a causa de la mobilitat de l’activitat a les obres de construcció i del fenomen metropolità que ha encarit els habitatges, per la qual cosa s’han vist obligats a anar a viure en zones perifèriques de la ciutat. Pel que fa als serveis personals, els treballadors que menys temps hi dediquen són els colombians, ja que sovint s’allotgen en el mateix lloc de treball o trien llocs propers a la seva llar (a causa que són ma·joritàriament dones) per harmonitzar la seva activitat laboral i l’atenció de la família (taula 4.40).

343


Taula 4.40. Temps per arribar a la feina en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Temps per arribar a la feina

Fins a mitja horaEntre 31 minuts i 1 hora

Més d’una hora


Construcció 31,0 67,3 51,7 24,1 17,2 8,6




La població treballadora immigrant és sensible a la mobilització geogràfica que fa difícil la permanència a llarg termini en els llocs de treball:

«L’únic era el transport, que a l’hora d’entrada calia ser-hi a dos quarts de set del matí, allà... Era a Torre Baró, i jo vivia a Esplugues. Hi havia vegades que companys em recollien a Santa Coloma, jo agafava el metro fins a Santa Coloma, i des de Santa Coloma ells em portaven fins allà; altres vegades agafava el metro i feia transbordament, que arribava fins a Torre Baró, i d’allà era... més o menys fins a la sortida de Torre Baró, d’allà eren 10, 15 minuts caminant.» (E6)

«Bé, em vaig anar avorrint perquè havia de sortir d’allà a les 11 o 12 p. m. per agafar un metro, i vaig començar a agafar aquesta por; i el cap de setmana, pitjor, perquè el bar era ple i tots eren llatins.» (E2)

El temps de desplaçament dels treballadors nacionals és relativament curt en comparació amb els immigrants (gràfic 4.41); per això, el 71,9% dels tre·balladors nacionals, la majoria de dies feiners, dinen a casa. Aquesta situació es presenta per a menys de la meitat de les persones immigrants enquestades (el 42,4%), encara que aquesta situació es compensa portant el menjar de casa; per això, el 23,2% de les persones immigrants porten el dinar a la feina perquè els resulta més econòmic en estalviar·se despeses de restaurant i trans·port. És relativament baix el percentatge de població espanyola que usualment dina fora de casa els dies feiners, ja que només el 21,4% van a restaurants o menjadors, mentre que el 34,5% de la població immigrant sí que ho fa, en restaurants propers.

344


Gràfic 4.41. Població immigrant i nacional segons el lloc on dinen



La mobilitat geogràfica és un element important que influeix en les condi·cions de treball i la qualitat de vida del treballador. Aquesta decisió no és a les mans de l’ocupador, i el treballador o treballadora es troba condicionat per molts factors a l’hora de determinar el seu allotjament, però incideix fortament en el fet de decidir romandre en una feina o plegar·ne.

4.4. Relacions laborals

Les relacions laborals són la forma com es cristal·litza la interacció entre treballadors i ocupadors; és part fonamental de la vida dels treballadors perquè la major part del temps vital es passa en els llocs de treball. La influència de les relacions laborals és tan marcada en les organitzacions que es pot sentir en l’ambient com a clima organitzatiu.

En analitzar la problemàtica de les relacions laborals és important tenir en compte que són relacions socials que impliquen la xarxa de connexions i interdependència que hi ha a l’interior d’una empresa, organització o lloc de treball. Aquestes relacions socials tenen lloc en l’àmbit vertical jeràrquic (cap·

345


subaltern) i en l’horitzontal (els companys de treball com a iguals) i tendeixen a estimular o lesionar la moral dels treballadors, en la mesura que la interacció laboral pot generar expectatives, conflictes i forts llaços socials. El clima or·ganitzatiu forma part de les condicions de treball, ja que les dificultats que es presenten en el procés d’interacció laboral es reflecteixen en la salut mental del treballador i el grup de treball.

Les condicions laborals es modifiquen si un treballador fa la seva feina en solitud o, per contra, ho fa en grup amb alts nivells d’aglomeració en una ofi·cina. El gràfic 4.42 mostra que el 60% de les persones enquestades treballen en grup i que la resta, el 40%, ho fan sense companyia.

Gràfic 4.42. Població immigrant i nacional segons el treball en grup



346


La relació entre caps i personal és una part important de les relacions laborals, hi intervé la jerarquia social i institucional i afecta profundament la motivació envers la feina i l’autoestima del treballador, ja que una part de la identitat es construeix amb el reconeixement. Per estudiar com són les relacions jeràrquiques en el lloc de treball, s’ha demanat als treballadors i treballadores que descriguin “les relacions en el seu lloc de treball” entre em·presaris (caps) i personal. El gràfic 4.43 assenyala que el 56,1% de la població nacional i el 70,6% de la immigrant consideren que, en el seu lloc de treball, les relacions entre caps i personal són bastant o molt bones. Els resultats ob·tinguts en l’enquesta mostren que les persones immigrants sembla que tenen millors relacions amb els caps que les nacionals, encara que és important tenir en compte que el col·lectiu immigrant treballa en petites i mitjanes empreses o en llars on usualment es tenen vincles laborals propers i el contacte físic amb l’ocupador és estret i directe. En general, hi ha poques relacions laborals dolentes o deteriorades entre cap i subordinat, i el percentatge és gairebé si·milar entre la població nacional i la immigrant (el 7,3% de nacionals i el 5,9% d’immigrants).

Gràfic 4.43. Població immigrant i nacional segons les relacions entre personal directiu i treballadors/ores



347


En estudiar en profunditat les relacions laborals entre cap i personal immi·grant (taula 4.44), s’ha trobat que les dones tendeixen a considerar més posi·tivament aquestes relacions que els homes (el 81% i el 63%, respectivament), els quals són més escèptics i racionals a la feina. Un nombre considerable de colombianes presten serveis de proximitat en què el contacte personal és directe, ja que cuiden nens, malalts i ancians, i això fa que es creïn vincles afectius que, units a la solitud i el desarrelament de la persona immigrant, estableixen llaços de dependència emocional. El treball de camp ha revelat que algunes d’aquestes dones que han deixat al seu país d’origen pares, cònjuge o fills s’involucren emocionalment amb les persones amb qui treballen com una forma de sublimació de la solitud i l’exili. Segons l’edat, els joves de menys de 25 anys manifesten tenir pitjors relacions amb el seu cap i els treballadors de més de 45 anys sembla que les tenen més bones. Els treballadors amb estudis universitaris (el 8,1%) i els irregulars (el 8,3%) tenen les pitjors relacions amb el seu cap. En oposició, els treballadors que perceben que gaudeixen de millors relacions amb el seu cap són els que tenen nivells educatius baixos (el 100%), els autònoms que hi mantenen relacions com a contractistes, proveïdors i cli·ents (el 80%) i els treballadors regulars (el 72%).

348


Taula 4.44. Relacions amb el personal directiu segons el gènere, l’edat, l’educació, la de-pendència laboral, la discriminació salarial i el permís de treball

Relacions amb el personal directiuDolentes

Ni bones ni dolentes

Bones Total

Nre. % Nre. % Nre. % Nre. %

Total 7 5,9 27 22,7 84 71,2 118 99,8

GènereHome 4 6,3 20 31,3 40 63 64 100,0

Dona 3 5,6 7 13,0 44 81 54 100,0

Grups d’edat

Fins a 24 anys 1 9,1 3 27,3 7 64 11 100,0

De 25 a 44 anys 6 6,0 22 22,0 72 72 100 100,0

De 45 anys o més 0 0,0 2 28,6 5 71 7 100,0

Educació

Primaris 0 0,0 0 0,0 3 100 3 100,0

Secundaris 3 6,0 14 28,0 33 66,0 50 100,0

Tècnics 0 0,0 4 25,0 12 75 16 100,0

Universitaris 4 8,1 9 18,4 36 73,5 49 100,0


Assalariat 7 6,5 25 23,1 76 70 108 100,0

Autònom 0 0,0 2 20,0 8 80 10 100,0

Situació jurídica

Regular 2 3,4 14 24,1 42 72 58 100,0

Irregular 5 8,3 13 21,7 42 70 60 100,0


En contrastar aquesta variable entre població nacional i immigrant en ocu·pacions específiques com la construcció i els serveis personals, veiem que, una vegada més, els treballadors immigrants dels serveis personals presenten valors absoluts (el 100%), amb relacions molt bones, en oposició amb el 69,5% dels treballadors nacionals. Val la pena destacar que els serveis personals, en establir·se un contacte estret i directe amb l’ocupador, tendeixen a generar motivació en el personal. En el cas de la construcció, les relacions del personal nacional i immigrant amb el cap són gairebé idèntiques (el 68% d’immigrants i el 60,4% de nacionals). Aquesta variable té un comportament similar a la variable “mitjans de protecció contra riscos i perills” (taula 4.45).

349


Taula 4.45. Relacions amb el personal directiu en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Relacions amb el personal directiu

Dolentes Ni bones ni dolentes Bones No ho sap


Construcció 8,0 0,0 24,0 24,7 68,0 60,4 0,0 14,8

Serveis personals 0,0 0,0 0,0 0,0 100,0 69,5 0,0 30,5



Les entrevistes fetes el 2004 han contribuït a explicar les dades anterior·ment exposades. Prevalen les relacions cordials i de suport mutu:

«La relació amb els caps és el que em manté allà perquè m’han sortit altres feines, i paguen una mica més, però jo dic que la relació que tinc amb ells allà no la compensa guanyar-me 50 o 100 euros més en una altra banda on pugui portar-me malament amb una altra persona.» (E6)

«Altres coses positives són que, malgrat que jo era la persona que els ajudava allà a casa seva, de totes maneres sempre em van tractar molt dignament. Hi anaven les visites i jo m’asseia amb les visites i amb ells a la taula; després d’oferir-los alguna cosa, m’asseia amb els amos de la casa.» (E9)

«Vaig congeniar molt amb ella, com t’he explicat, jo havia après a teixir i a ella li encantava teixir, li encantava teixir i teixia. Això sí, a les dotze, a les cinc... A les dotze, l’àngelus, i a les cinc, el rosari no fallaven, i a les vuit, la missa.» (E11)

Moltes de les relacions entre personal i ocupador catalogades com a difícils provenen de la diferència entre cultures. Aquest és un conflicte d’ajustament cultural que es resol amb el temps.

«Nosaltres tenim moltes diferències, no per denominar les coses, sinó per saber què fa cada cosa. Em diuen “és que a la R20 li falta tal cosa”, llavors ells donen per fet que tu ja saps què li falta, o donen per fet que cal canviar-la, però no et diuen: -“Sandra, al carretó cal canviar-li tal cosa, truca perquè ho canviïn”. No, ells et diuen: -“Sandra a la R20 li falten aquestes coses”.» (E4)

350


«La senyora, molt bona persona; de fet, és una professora, però és clar, no diré que tot és color de rosa perquè els costums d’aquí al nostre país són molt diferents. Per cridar-te l’atenció són una mica brusques, són una mica fortes, però en general bé, bé.» (E11)

I les males relacions també tenen lloc a causa de les relacions d’explotació, les males condicions de treball i la manca de respecte envers el personal.

«La relació entre l’ocupador i jo, fatal, perquè el meu cap és que no tenia coneixement de res, de veritat. En general, ells tenen molt coneixement del seu negoci, del que fan; compte, que jo et puc dir que en els quatre anys que porto treballant a Espanya, la majoria de les vegades passa el mateix. Jo detecto que els caps no saben liderar un grup de vendes, no saben liderar un grup de persones, saben molt del seu negoci, però motivar la gent: “mireu, farem això o allò altre”, no, no, ells això no ho fan. A mi això, inicialment, em va ser molt dur.» (E3)

«Vaig optar per dir-li sempre que em deia alguna cosa: -“Mira, que cal fer això”. Jo: -“Sí, val, d’acord”. A la nit: -“No, no hi vaig arribar, no ho vaig poder fer perquè em va passar això i allò”. Ja no es molestava, però quan m’ho deia, jo li deia sempre que sí perquè si no es molestava.» (E7)

«Jo estava una mica ressentit amb ells perquè eren uns explotadors, no reconeixien tot el que jo hi col·laborava. Vam acabar amb una discussió molt lletja i bé, no te n’explico ja els detalls.» (E1)

No totes les feines estableixen relacions personals directes ni impliquen intercanvi emocional. Les ocupacions de la societat informacional es carac·teritzen perquè la comunicació organitzacional té lloc via Internet o telefonia mòbil:

«Jo vaig a l’oficina una vegada cada tres mesos, i tot el que faig, tot ho fem per Internet i via mòbil; llavors, les relacions amb ells a nivell laboral són molt poques, hi ha molt poc contacte perquè gairebé tot el contacte és per mitjà d’àudio, via telefònica i per mitjà d’Internet. Llavors tu no tens problemes, que aquest em va mirar, que no sé què, que aquest va arribar així, que aquest es vesteix així, res de res. Llavors gairebé totes les meves comunicacions són de negocis totalment, és a dir, de part humana i afectiva molt poc.» (E3)

Les relacions laborals entre grups d’iguals (companys) a l’empresa o or·ganització poden tenir lloc des del suport mutu fins a la rivalitat. En algunes ocasions, les relacions entre companys fan la diferència entre un infern i un lloc acollidor, i afecten el personal, en crear desmotivació i problemes de salut

351


mental. Al gràfic 4.46, el 79,0% de la població immigrant titlla de bones les relacions en el lloc de treball, una mica per sobre de la població espanyola (el 74,1%). En general, les relacions laborals entre companys són positives i de camaraderia.

Gràfic 4.46. Població immigrant i nacional segons les relacions entre companys/anyes



Un ambient laboral positiu estimula la dinàmica de treball:

«Molt bé. L’única estrangera sóc jo, però nosaltres cada divendres mengem junts per norma.» (E4)

«Em sento molt bé allà amb la gent, la qualitat humana de les persones amb qui treballo és molt bona, molt bons els companys de treball i hi estic acostumat.» (E6)

Per contra, les males relacions desgasten els treballadors i treballadores, i els porten a desistir i a renunciar als llocs de treball:

«Tenia problemes cada dia amb els... Em portava molt malament amb els transportistes, que eren espanyols la majoria, gairebé acabo barallant-me amb un d’aquests individus. Recordo un

352


pocavergonya que em tractava malament i em renyava. Jo també li deia: -“Bé, fill de puta, anem a veure què passa?» (E13)

«Jo em vaig muntar tot un programa administratiu, tota la part de presentació de productes i tota l’empresa dels mòbils, i, no ho sé, amb aquesta noia, em va agafar ràbia. Ella va començar a enterbolir les aigües a l’oficina: “que cada vegada que jo trucava parlava molt fort, que això, que jo em creia allò”. Això genera una mala imatge i vaig tenir aquest problema.» (E3)

En conclusió, les relacions laborals en el lloc de treball són gairebé similars en el cas de la població nacional que en el de la immigrant. Tanmateix, els resultats revelen que hi ha una proporció més àmplia de treballadors espanyols que senten que tenen pitjors relacions laborals amb els seus caps i els seus companys, en relació amb els treballadors immigrants. Els treballadors nacio·nals donen més pes a les relacions entre companys, mentre que els immigrants se centren més en les relacions cap·personal.

4.5. Informació organitzacional (només assalariats)

En aquest apartat del capítol s’analitzen els nivells d’informació i conei·xement que té el treballador sobre tres aspectes fonamentals de l’empresa o organització: l’estructura administrativa mitjançant el coneixement de l’orga·nigrama, el planejament estratègic i la missió·visió, a través dels objectius de l’empresa i el conveni de negociació col·lectiva. Aquestes tres variables involu·cren la informació clau que ha de tenir cada treballador a la seva empresa per saber què vol aquesta, quin lloc hi ocupa i quins són els seus drets.

El coneixement que té el treballador immigrant sobre l’organigrama de la seva organització és bastant reduït. Observem que el 61,4% dels treballadors immigrants tenen un gran desconeixement sobre l’estructura administrativa a través de l’organigrama de la seva empresa, en relació amb el 25% dels treba·lladors espanyols. Entre aquells treballadors que disposen de bastant o molt coneixement de l’organigrama, hi trobem el 70,8% de la població nacional i el 38,6% de la població immigrant (gràfic 4.47).

353


Gràfic 4.47. Població immigrant i nacional segons el coneixement de l’organigrama de l’empresa



Les metes programàtiques d’una empresa habitualment es dissenyen a la llum dels objectius que es volen assolir i són com la carta de navegació d’un vaixell; per tant, qui no coneix els objectius de l’empresa no sap a quin port es dirigeix. El gràfic 4.48 mostra que els nivells de coneixement dels treballadors i treballadores varien considerablement entre població nacional i immigrant. Una de cada dues persones immigrants que treballa en empreses en desconeix els objectius en conjunt (el 50,8%), mentre que això només succeeix amb el 24,2% dels treballadors nacionals. La desinformació de la persona immigrant pot ser perquè hi ha un nombre considerable de petites empreses ocupadores d’immigrants que no tenen ni organigrama ni un document en què defineixin els seus objectius, missió i visió. Els treballadors nacionals (el 72,6%) presen·ten majors nivells d’informació i coneixement sobre els objectius de la seva empresa/organització.

354


Gràfic 4.48. Població immigrant i nacional segons el coneixement sobre els objectius de l’empresa



La llibertat d’associació és un dret consagrat en la Declaració dels drets hu·mans. L’associació s’expressa en el diàleg social de diferents col·lectius socials i econòmics com a atribut essencial de les societats democràtiques, que cerca dirimir els conflictes d’interessos entre els diferents grups (Ghai, 2003). El diàleg social més proper al treballador té lloc en el seu entorn laboral immediat entre qui representa els treballadors i els empresaris per mitjà de les nego·ciacions col·lectives. La negociació col·lectiva a Espanya és un «mecanisme fonamental de regulació de les relacions laborals, basat en la lliure concertació entre els interlocutors socials i subjecte a normes que regulen el seu procés i els seus resultats» (Ruesga, 2002: 167).

En preguntar sobre quin és el nivell de coneixement que tenen els treba·lladors sobre el conveni col·lectiu o estatut de regulació, veiem que el grau de desinformació transcendeix gairebé el 50% del personal estudiat (gràfic 4.49). Per exemple, el 79,6% de les persones immigrants tenen poc o nul coneixe·ment sobre el conveni col·lectiu, enfront del 48,1% de les espanyoles.

355


Gràfic 4.49. Població immigrant i nacional segons el coneixement sobre el conveni col·lectiu



Els treballadors i treballadores immigrants consideren que la sindicació és un dret propi dels treballadors nacionals i un nombre important desconeixen el paper que fan els sindicats en donar suport a la millora de la qualitat del tre·ball de la immigració. Tanmateix, es considera que els sindicats efectivament vetllen pels drets dels treballadors.

«Afortunadament, conec unes companyes que estan afiliades a la UGT i elles m’ajuden i... m’afilio a la UGT. De fet, amb la UGT he aconseguit la meva segona targeta i tot. Home, que m’ha servit molt!!!» (E11)

«Els sindicats de treballadors del nostre país són una vergonya perquè el que fan és política. Tu veus un sindicat de treballadors de Colòmbia i veus un sindicat de treballadors d’Europa... Tu veus que el treballador europeu avança, els salaris avancen, les condicions laborals avancen, a França i Alemanya treballen 35 hores a la setmana, a Espanya en treballen 40, tenim 30 dies feiners de vacances, tenim dret a tres dies de permís per fer coses personals, tenim tants drets, i aquest país creix.» (E3)

En el treball assalariat l’ocupador del qual és una empresa, predomina el desconeixement que té la persona immigrant sobre el funcionament d’aquesta,

356


l’estructura organitzacional i la manera com es determinen les polítiques de gestió de la mà d’obra dels treballadors a través de les negociacions col·lectives; tanmateix, aquesta situació pot ser circumstancial pel poc temps d’inserció en el mercat de treball.

4.6. Formació laboral

La realització d’activitats de capacitació destinades a qualificar la mà d’obra en el lloc de treball constitueix un dels pilars del treball decent perquè és el mecanisme per qualificar, propicia processos de promoció i ascens dins de l’organització, implica que l’empresa inverteix en el seu personal i, a llarg termini, permet la construcció d’una carrera laboral. En el cas dels treballadors estudiats es van trobar aspectes importants a l’entorn de la formació laboral. Davant la pregunta de si l’empresa ha dut a terme activitats formatives per al personal durant l’últim any (2002), al gràfic 4.50 observem que les activitats de formació són escasses, ja que el 49,8% dels treballadors espanyols i el 76,3 dels immigrants treballen en empreses que no han fet cap activitat de capacitació per al seu personal. Les empreses que han dut a terme activitats formatives només arriben al 23,7% en el cas dels treballadors immigrants i al 41,4% pel que fa als nacionals.

Gràfic 4.50. L’empresa duu a terme activitats formatives



357


Prenent en consideració només el 23,7% de les persones immigrants que a la seva empresa han gaudit d’activitats formatives, veiem que el 48% d’aquest grup sempre o sovint tenen coneixement de les activitats de capacitació que fa l’empresa (gràfic 4.51). En l’altre extrem, trobem el grup d’immigrants (el 33%) que mai o gairebé mai no s’assabenten de les activitats formatives que duu a terme l’empresa.

Gràfic 4.51. Coneixement de les ofertes de formació. Persones immigrants


Si considerem només les persones que treballen en empreses amb activitats formatives i que, a més, les coneixen, se’n deriva l’interrogant de si hi han participat. El gràfic 4.52 mostra que el 38% d’aquest subgrup de treballadors immigrants sovint o sempre participen en aquestes activitats. Tanmateix, el 43% dels treballadors mai o gairebé mai no participen en les activitats de formació contínua que organitza la seva empresa.

358


Gràfic 4.52. Participació en les ofertes de formació. Persones immigrants


El gràfic 4.53 indica que les activitats de capacitació per al personal no sempre es fan en horari laboral. En el cas de les persones immigrants, la capa·citació es fa durant la jornada laboral, mentre que aquest temps és més reduït en el cas dels treballadors nacionals (el 66,7% i el 42,7%, respectivament).

Gràfic 4.53. Població immigrant i nacional segons la freqüència de realització de cursos durant la jornada laboral



359


Davant l’afirmació “la formació que rebo a la meva empresa és molt útil en relació amb la feina que faig”, l’avaluació que fan els treballadors i treballa·dores de la utilitat d’aquesta capacitació o entrenament demostra que el 80% dels treballadors immigrants consideren que la formació rebuda és bastant o molt útil. El 85,1% del col·lectiu nacional té una percepció gairebé igual (gràfic 4.54). Per contra, el 7,8% dels treballadors nacionals i el 6,7% dels immigrants consideren que la formació rebuda és poc útil o inútil.

Gràfic 4.54. Població immigrant i nacional segons la utilitat de la formació rebuda



L’aprenentatge és important a l’hora d’avaluar l’experiència laboral com a positiva o negativa:

«El que aprens amb la pintura d’un cotxe i veient com munten un cotxe d’aquests està molt bé.» (E8)

L’ocupació fa millors persones si capacita i qualifica els treballadors i treballadores. La capacitació permet el desenvolupament de més destreses i habilitats, especialment en el sector de la indústria i els serveis amb tecno·logia punta. Tanmateix, atesa l’alta participació de la població immigrant en empreses petites i llars particulars, molt poques persones reben capacitació.

360


El treballador particular no té possibilitats de formació perquè les llars o els particulars no tenen la capacitat d’inversió de les empreses ni desenvolupen polítiques de promoció dels treballadors a llarg termini per fer carrera.

4.7. Satisfacció laboral

La satisfacció laboral ha estat abordada des de la psicologia. El treball clàssic per excel·lència de Frederick Herzberg (1968) investiga la motivació i la satisfacció dels treballadors, es pregunta quina és la manera més simple, segura i directa per aconseguir que un treballador desenvolupi sense coacció la seva activitat laboral i observa que els factors que generen satisfacció i mo·tivació no són els mateixos que produeixen insatisfacció a la feina. «L’oposat a satisfacció en el treball no és insatisfacció en el treball sinó no·satisfacció; i, de manera semblant, l’oposat a insatisfacció en el treball no és satisfacció en el treball sinó no·insatisfacció en el treball» (Herzberg, 1968: 7). Herzberg descobreix que satisfacció i insatisfacció no són termes oposats perquè en les necessitats humanes entren en joc elements diferents. Hi ha un tipus de ne·cessitats, l’origen de les quals és de naturalesa animal, en què intervé l’instint (evitar un dany en la integritat) per garantir la satisfacció de les necessitats biològiques bàsiques com ara la gana, etc. Hi ha un altre tipus de necessitats socialment construïdes, que es relacionen amb la condició humana, com ara la capacitat d’èxit, la superació i el desenvolupament personal. Als primers, els va denominar factors higiènics i es troben en l’entorn del treball. Als se·gons, factors motivadors, i «constitueixen el contingut del treball». Per això, als higiènics se’ls anomena extrínsecs i als motivadors, intrínsecs. Entre els factors higiènics hi ha el salari, l’estatus, la seguretat, les condicions de tre·ball com ara els horaris, les jornades, les condicions ambientals, les relacions interpersonals, les polítiques de la companyia en relació amb l’administració i la supervisió, etc. Els factors motivadors es refereixen a l’èxit, la creativitat i la imaginació, el treball en si mateix, la responsabilitat, el desenvolupament de les potencialitats, l’adquisició de noves habilitats i l’avenç en la qualificació.

Es podria pensar que la satisfacció laboral no és important ni per a l’estudi del mercat de treball ni per a la sociologia del treball, perquè és un sentiment més relacionat amb la psicologia en estar carregat de subjectivitat. No obstant això, la satisfacció laboral revela aspectes molt importants de l’estructura social i econòmica d’un país, regió o localitat. La satisfacció és un baròmetre laboral que mesura la situació del mercat de treball i la naturalesa del treball d’una

361


societat. La satisfacció laboral és de vital importància fins i tot en les ciències econòmiques, que han considerat el treball com a font de poder de compra. «La consideració del treball com un bé i no com una penalitat necessària per assolir poder de compra constitueix la clau per ampliar l’anàlisi. El supòsit que l’activitat laboral proporciona utilitat per si mateixa, amb independència que indirectament procura el consum que facilita, permet incorporar a l’anàlisi les preferències dels individus per les característiques pecuniàries i no pecuniàries de les ocupacions. A més, la visió del treball com a producte i no només com a factor de producció, fa que la qualitat que li atorguen els treballadors, com la que atorguen a qualsevol bé, sigui mereixedora d’atenció econòmica» (Gamero, 2005: 262).

En síntesi, la satisfacció laboral permet comprendre les motivacions que sobre l’ocupació tenen els actors socials. Aquesta motivació no solament porta a decidir·se per la seva maximització econòmica (racionalitat econòmica) sinó que permet reconèixer l’existència d’altres racionalitats. En la satisfacció la·boral té un paper important la representació cultural del treball·ocupació com a instrument, ja que per mitjà de l’ocupació es desenvolupen altres projectes vitals familiars, en cobrir despeses de manteniment i proporcionar reconeixe·ment familiar, independència i autonomia, entre d’altres.

En aquesta recerca, els nivells de satisfacció laboral de la població nacional i la immigrant inclouen tots els aspectes anteriorment estudiats. A continua·ció, s’analitzen els nivells mitjans, els graus i les raons de satisfacció laboral dels treballadors immigrants entrevistats i dels nacionals. Aquest baròmetre laboral mostra que hi ha satisfacció laboral en els treballadors nacionals i immigrants gairebé en la mateixa proporció, encara que trobem una satisfacció lleugerament més alta entre la població nacional. En efecte, el 60% del col·lectiu colombià i el 64,5% de l’espanyol manifesten estar satisfets laboralment (gràfic 4.55), però les diferències entre la situació laboral de la població nadiua i l’estrangera es revelen en l’alt nombre de persones immigrants (en relació amb les nacionals) que afirmen que estan insatisfetes amb la feina (el 17,3% d’immigrants i el 8,3% de nacionals).

362


Gràfic 4.55. Població immigrant i nacional segons la satisfacció a la feina



La metodologia d’aquesta variable permet que el treballador o treballadora autoqualifiqui la seva satisfacció laboral d’1 a 10, en què 10 és el nivell més alt de satisfacció laboral. A la taula 4.56 s’observa que el nivell mitjà de satis·facció laboral que tenen treballadors nacionals i immigrants difereix només en tres dècimes. Les persones immigrants mostren una mica menys de satisfacció (7,0 per a nacionals i 6,7 per a immigrants). Les dones tenen mitjanes més baixes de satisfacció laboral, tant si són nacionals com immigrants (6,9 i 6,7, respectivament), que els homes d’ambdós grups (6,8 per a immigrants i 7,0 per a nacionals). Els joves de menys de 25 anys tenen mitjanes més baixes de satisfacció laboral, especialment si són immigrants (6,1 per a immigrants i 6,9 per a nacionals), però en el cas dels treballadors de més de 45 anys ocorre el fenomen oposat: els immigrants de més edat tenen el nivell més baix de satisfacció i les persones grans nacionals el més alt de les cohorts d’edat (5,9 per a immigrants i 7,1 per a nacionals). La satisfacció laboral d’acord amb el nivell educatiu del treballador o treballadora té un comportament diferent en població immigrant i nacional. Mentre que en la nacional s’observa una rela·ció directa entre satisfacció laboral i nivells educatius, és a dir, la satisfacció augmenta en funció de nivells educatius més alts (6,9·7,1), en la immigrant tendeix a mantenir·se en els mateixos nivells de satisfacció pel desajustament ocupacional de les persones immigrants universitàries (6,6·6,9).

363


Segons l’ocupació, s’observa una relació directa entre la satisfacció laboral i l’estatus de qualificació que requereix un lloc de treball, ja que la satisfacció laboral mostra una tendència a l’ascens a mesura que les ocupacions reque·reixen nivells educatius i de qualificació més elevats. Així, els treballadors en ocupacions qualificades com a professionals universitaris tenen nivells mitjans de satisfacció més alts tant si són immigrants com nacionals, encara que els immigrants en aquest rang superen els nacionals (7,6 i 7,2, respectivament). Aquesta mateixa relació es presenta en les ocupacions no qualificades, ja que tenen els nivells mitjans més baixos de satisfacció laboral, però la població nacional supera la immigrant (5,7 per a immigrants i 6,0 per a nacionals). Només en les ocupacions semiqualificades el col·lectiu nacional presenta unes mitjanes més altes que l’immigrant (6,9 i 7,1, respectivament). Per sectors d’activitat econòmica, els treballadors de la construcció (7,0 per a immigrants i 7,2 per a nacionals) tenen les mitjanes més altes de satisfacció laboral, seguits dels de la indústria (6,8 i 7,1, respectivament) i, en últim lloc, dels dels ser·veis, encara que els treballadors immigrants presenten mitjanes de satisfacció més baixes que els nacionals per sectors d’activitat. D’acord amb el tipus de dependència laboral, es revelen dades molt interessants. Els empresaris o treballadors autònoms amb personal assalariat o sense presenten els nivells més alts de satisfacció laboral (7,4 per a immigrants i 7,9 per a nacionals), i el personal assalariat té una satisfacció ostensiblement més baixa (6,6 per a immigrants i 6,8 per a nacionals). En el cas concret de la població espanyola, la diferència és gairebé d’una unitat. Si bé el sou no és l’únic incentiu per treballar, el fet d’estar remunerat per sota dels salaris del mercat sí que genera una desmotivació laboral. La discriminació laboral vulnera la moral del treba·llador, tal com es pot observar a les mitjanes de satisfacció. Els treballadors no discriminats salarialment presenten mitjanes altes de satisfacció laboral (7,5 per a immigrants i 7,2 per a nacionals), a diferència dels discriminats (5,8 per a immigrants i 6,4 per a nacionals). En aquesta variable s’observa que les persones immigrants es mouen en els extrems: més satisfacció quan estan ben remunerades i menys satisfacció quan se senten salarialment discriminades.

Si considerem només la població immigrant, observem que la regularització genera una millor inserció en el treball que dispara els nivells de satisfacció laboral, ja que el treballador regularitzat té un nivell mitjà de satisfacció de 7,4, a diferència de l’irregular (6,1). Els treballadors immigrants en empreses (6,7) estan més satisfets que els treballadors que tenen com a ocupador una persona particular (6,2).

364


Taula 4.56. Mitjana de satisfacció laboral (població nacional i immigrant) segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, el sector econòmic, la dependència laboral, la discriminació salarial, la situació jurídica, l’ocupador i la relació contractual

Satisfacció laboral Mitjana imm. Mitjana nac.

Total 6,7 7,0

GènereHome 6,8 7,0

Dona 6,7 6,9

Grups d’edat

Fins a 24 anys 6,1 6,9

De 25 a 44 anys 6,9 6,9

De 45 anys o més 5,9 7,1

Educació

Primaris 6,7 6,9

Secundaris 6,8 6,8

Tècnics 6,9 7,1

Universitaris 6,6 7,1

Qualificació de l’ocupació

Ocup. Qualificada/professional 7,6 7,2

Ocup. Semiqualificada/tècnica 6,9 7,1

Ocup. No qualificada 5,7 6,0

Sector econòmic

Agricultura i pesca ·· 7,9

Indústria 6,8 7,1


Serveis 6,7 6,9

Dependència laboralAssalariat 6,6 6,8

Autònom 7,4 7,9

Discriminació salarialNo 7,5 7,2

Sí 5,8 6,4

Situació jurídicaRegular 7,4 ··

Irregular 6,1 ··

Tipus d’ocupador Empresa 6,7 ··

Particular 6,2 ··



El gràfic 4.57 mostra les cinc primeres raons d’alta satisfacció laboral ar·güides pels treballadors i treballadores, encara que posteriorment, en el quadre següent (4.58), s’exposen la totalitat de les raons exposades per la població treballadora enquestada. A la primera columna es presenten els percentatges

365


de les raons argumentades en primera instància per la població enquestada, que revelen els principals motius de la seva satisfacció a la feina. La columna següent correspon a la segona opció de motius pels quals els treballadors estan satisfets. Els resultats de la satisfacció laboral revelen que entre població immi·grant i nacional hi ha motius coincidents, però també diferències que obeeixen als llocs que ocupen en el mercat de treball. Els cinc motius més importants que té el col·lectiu nacional per estar satisfet laboralment en primera opció són: el gust pel treball (24,6%), el bon ambient laboral/companyonia (12,5%), el bon horari (9,3%), l’estabilitat (6,2%) i el bon sou (5,7%). En el cas del col·lectiu immigrant estudiat, les cinc raons més importants per estar satisfet a la feina són: una bona relació amb els caps (11,3%), el gust pel treball (10,5%), un bon ambient de treball/ companyonia (8,9%), la vocació o el desenvolu·pament personal (8,9%) i que el negoci sigui propi, familiar o, senzillament, ser autònom (8,9%). És important observar l’alta valoració que les persones immigrants fan de l’autoocupació; per això, el fet de tenir negoci propi/familiar o autònom apareix com una raó important de la satisfacció laboral, a diferència de la població nacional (8,9 i 5,8, respectivament).

Gràfic 4.57. Població immigrant i nacional segons les cinc principals raons de satisfacció laboral



366


A la taula 4.58 s’exposen la totalitat de les raons argüides per la població immigrant i la nacional, segons el primer o segon motiu de satisfacció laboral entre els diversos motius que pesen en la subjectivitat dels treballadors. Per exemple, d’acord amb Herzberg, pesen més els motius de satisfacció higiènics que els motivadors.

367


Taula 4.58. Raons de satisfacció laboral

Raons

Primera raó de satisfacció Segona raó de satisfaccióNre.

Imm.%

Imm.Nre. Nac.

% Nac.

Nre. Imm.

% Imm.

Nre. Nac.

% Nac.

M’agrada la feina 13 10,5 160.3 24,6 13 10,8 85.4 13,1

Tinc un bon sou 9 7,3 37.2 5,7 15 12,5 55.2 8,5

Bon ambient a la feina /companyonia 11 8,9 81.3 12,5 12 10,0 108.0 16,6

Bon horari 7 5,6 60.8 9,3 7 5,8 54.2 8,3

Estabilitat 3 2,4 40.1 6,2 4 3,3 18.0 2,8

Possibilita relacions humanes/feina amb públic 4 3,2 20.0 3,1 5 4,2 11.8 1,8

És una feina de tasca social/servei a les persones 1 0,8 5.4 0,8 4 3,3 2.7 0,4

Autonomia en les decisions/tinc independència 7 5,6 39.6 6,1 5 4,2 41.1 6,3

Vocació/desenvolupament personal 11 8,9 30.6 4,7 7 5,8 27.8 4,3

Estic ocupat en alguna cosa/és la feina que tinc 8 6,5 17.7 2,7 2 1,7 8.7 1,3

Em valoren la feina /promoció professional 3 2,4 7.8 1,2 5 4,2 16.6 2,6

Negoci propi/familiar/autònom 11 8,9 31.6 4,8 7 5,8 14.3 2,2

Bona relació amb els caps 14 11,3 7.9 1,2 8 6,7 22.7 3,5

Treballo bé/hi estic acostumat 4 3,2 26.1 4,0 4 3,3 21.2 3,3

És una feina creativa/distreta 1 0,8 12.2 1,9 3 2,5 15.3 2,4

L’empresa compleix l’establert 5 4,0 9.0 1,4 4 3,3 1.5 0,2

Perquè tinc un sou 3 2,4 14.3 2,2 3 2,5 1.2 0,2

Centre de treball a prop del domicili 2 1,6 19.0 2,9 2 1,7 19.5 3,0

Bones instal·lacions/bons recursos humans · · 1.3 0,2 1 0,8 5.6 0,9

És com ser a colòmbia 1 0,8 · · 2 1,7 · ·

Permet respondre per obligacions 5 4,0 · · 1 0,8 · ·

Seguretat a la feina · · 9.1 1,4 · · 8.4 1,3

Cap · · 20.4 3,1 · · 107.7 16,6

Altres motius 1 0,8 · · 6 5,0 2.6 0,4

Total 124 · ·652.8 100 120 100 650.4 100



368


El gràfic 4.59 mostra les cinc principals raons que generen insatisfacció en el col·lectiu treballador estudiat, encara que en el quadre 4.56 es presenten la totalitat de les raons d’insatisfacció exposades pels treballadors i treballadores enquestats. El sou baix o l’escassetat dels ingressos constitueixen la causa unà·nime més important d’insatisfacció per a la població immigrant i la nacional (el 18,5% d’immigrants i el 23,9% de nacionals). La segona causa de desmoti·vació de les persones immigrants és que no volen fer la feina que fan o que no treballen en la seva professió (el 17,3%), insatisfacció que es relaciona amb l’absència de “m’agrada la feina” entre les causes de satisfacció anteriorment estudiades. Altres motius d’insatisfacció són: moltes hores de feina/mal horari (13,6%), mal ambient laboral/mal tracte (9,9%) i inseguretat del contracte/inestabilitat (7,4%). En el cas de la població nacional, s’ha trobat que, després del salari baix, hi ha les raons d’insatisfacció laboral següents: moltes hores de feina/mal horari (14,8%), inseguretat del contracte/inestabilitat (7,4%) i cansament o problemes de salut (5,9%).

Gràfic 4.59. Població immigrant i nacional segons les cinc principals raons d’insatisfacció laboral



Com s’observa en el comportament d’aquesta variable, hi ha una coincidèn·cia de motivacions positives i negatives en la població treballadora estudiada;

369


ambdós grups de treballadors valoren treballar en el que els agrada, el bon ambient laboral, la companyonia en l’espai de treball, un salari just, entre d’altres. No obstant això, on es presenten més coincidències és en els aspectes que més desmotiven i molesten els treballadors: es desanimen si se senten mal pagats, amb jornades extenuants, en un clima organitzatiu infernal, amb feines inestables o temporals; però la gran diferència entre uns i altres és la impos·sibilitat que tenen les persones immigrants de treballar en la seva ocupació o professió. Aquest aspecte constitueix un element fonamental de discussió en el mercat de treball. La lluita per la desocupació no és per obtenir qualsevol ocupació. L’ocupació és fonamental en la vida productiva, però no qualsevol ocupació. La feina s’ha d’ajustar a les expectatives del treballador partint de la seva formació, experiència laboral i situació personal, ja que això és el que condiciona la seva decisió de romandre·hi o no.

A continuació, a la taula 4.60, trobem una recopilació de les raons d’insa·tisfacció laboral exposades per la població immigrant i la nacional, segons el primer o el segon motiu.

370


Taula 4.60. Raons d’insatisfacció laboral

RaonsPrimera raó d’insatisfacció Segona raó d’insatisfaccióNre.

Imm.%

Imm.Nre. Nac.

% Nac.

Nre. Imm.

% Imm.

Nre. Nac.

% Nac.

Sou baix/guanyo poc 15 18,5 97.7 23,9 13 18,6 52.8 13,1

Moltes hores de treball /mal horari 11 13,6 60.5 14,8 7 10,0 57.3 14,2

Molta feina /treball dur 6 7,4 23.1 5,7 10 14,3 21.4 5,3

Mal ambient laboral/mal tracte 8 9,9 25.8 6,3 6 8,6 9.6 2,4Males condicions físiques/lloc de treball

1 1,2 7.8 1,9 5 7,1 10.9 2,7

No m’agrada /feina ingrata/avorrida

1 1,2 21.4 5,2 2 2,9 6.8 1,7

Mala relació amb els caps 2 2,5 13.0 3,2 2 2,9 11.9 3,0Ineptitud caps/mala gestió administrativa/direcció

3 3,7 20.2 5,0 2 2,9 16.9 4,2

Cansament/problemes de salut 1 1,2 24.2 5,9 · ·· 27.2 6,7Poques possibilitats de promoció professional

1 1,2 8.2 2,0 2 2,9 19.2 4,8

Inseguretat contracte lab./Inestabilitat

6 7,4 29.8 7,3 2 2,9 14.2 3,5

Falta de nivell 1 1,2 5.0 1,2 · ·· · ··

Poc rendiment/moviment 2 2,5 2.6 0,7 · ·· 2.4 0,6Crisi econòmica sector/ingressos variables

1 1,2 4.9 1,2 · ·· 8.4 2,1

Cap 1 1,2 23.8 5,8 · ·· 108.6 26,8M’agradaria treballar en una altra cosa/no és la meva professió

14 17,3 8.1 2,0 9 12,9 6.0 1,5

Altres motius 3 3,7 2.9 0,7 7 10,0 7.8 2,0Distància del lloc de treball/haver de desplaçar·se

· ·· 12.9 3,2 2 2,9 10.3 2,5

Limitació a l’hora de fer alguna cosa/responsabilitat

· ·· 5.4 1,3 1 1,4 8.3 2,1

Escassetat recursos humans i mitjans materials

· ·· 6.9 1,7 · ·· 3.9 1,0

Total 81 100 408.8 100 70 100 404.8 100



371


D’acord amb els resultats exposats, podem concloure que la població immi·grant i la nacional diferencien clarament els seus motius de satisfacció i insa·tisfacció laboral, separant l’activitat o el contingut de la feina de les condicions d’ocupació. En utilitzar com a eina conceptual la diferència entre ocupació i treball es confirma que un treballador no és primordialment ambivalent en les seves motivacions, sinó que aquestes obeeixen a la complexitat de la raciona·litat de les persones. Es pot estimar el que es fa (treball), però estar insatisfet pels baixos salaris o la inestabilitat del contracte (ocupació), com ho demostren els treballadors nacionals, o, per contra, es pot estar satisfet amb la relació amb el cap, però insatisfet per no trobar una feina concorde amb la professió (treball). Per tant, en aquesta recerca s’observa que la satisfacció laboral que prové de l’activitat o tasca és independent de les condicions d’ocupació, com ara les formes de contractació i els nivells salarials, entre d’altres. El treball de camp revela que la major part de les persones immigrants se senten orgulloses de la feina que fan elles mateixes, però que no estan contentes del tipus d’ocu·pació a què estan reduïdes perquè no troben un lloc de treball en què poder desenvolupar·se en activitats de la seva professió i nivell educatiu.

Si s’agrupa el que s’ha exposat en els capítols segon, tercer i quart sobre l’estructura ocupacional, les condicions d’ocupació i treball, crida l’atenció que aquestes diferències de satisfacció entre població estrangera i nadiua no siguin agudes. S’esperava que les persones immigrants tinguessin nivells mitjans de satisfacció baixos i no una satisfacció gairebé equiparable a la de les persones nadiues. Tanmateix, l’experiència quotidiana demostra que les persones immigrants presenten una gran motivació i nivells de satisfacció més elevats a la feina. Per això, la hipòtesi quatre (H4) d’aquesta recerca planteja que «els treballadors immigrants tenen nivells iguals de satisfacció laboral que els treballadors nacionals, encara que tenen condicions d’ocupació i treball més desfavorables; tanmateix, aquesta major satisfacció laboral es presenta perquè existeixen altres factors importants que tenen un paper definitiu en la percepció que el treballador té de la seva ocupació. El factor que més incideix en la satisfacció de la persona immigrant és tenir una relació instrumental amb l’ocupació, ja que per mitjà d’aquesta poden ajudar la seva família al país d’origen i desenvolupen un projecte de vida». Efectivament, els resultats obtinguts corroboren que la població immigrant té nivells de satisfacció laboral similars a la nacional, encara que tingui condicions d’ocupació i treball més desfavorables; l’esmentada similitud és explicable perquè, en la satisfacció laboral de la persona immigrant, altres factors importants (com ara el signifi·

372


cat del treball) tenen un paper important en la percepció del treballador, que usualment no són tinguts en compte quan es duen a terme les anàlisis sobre el treball i l’ocupació. Un factor important en la satisfacció de la persona immi·grant és la concepció del treball com a mitjà, que fa que hi tingui una relació instrumental. És a dir, la feina no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà a través del qual es desenvolupa un projecte de vida. Un altre factor important es relaciona amb la separació que fa el treballador de les condicions de treball i ocupació. Així es pot explicar la persistència de les persones immigrants als pa·ïsos receptors malgrat les circumstàncies desfavorables en les quals treballen. La migració laboral no és un acte de masoquisme, és un projecte ampli de vida familiar per a la persona immigrant, que s’enfronta amb situacions difícils, però que sap cap on va, és desafiament, gratitud, aprenentatge i solidaritat familiar. Així doncs, la satisfacció laboral depèn de tots aquests factors, incloent·hi el temps de residència al país receptor.

«Les persones que no tenen major nivell de qualificació i que a Colòmbia amb aquest nivell de qualificació no ho passarien gaire bé, aquí amb aquest mateix nivell de qualificació faran un tipus de feina que és igual que el d’aquí, però guanyaran quatre vegades més que a Colòmbia. A això, hi sumarem el fet que no existeixen els nivells de violència que hi ha a Colòmbia i moltes altres coses.» (E1)

«Va ser un pas més per començar aquí, a Espanya, i això em va aportar, a part de satisfacció com a persona, va ser un pontet per poder portar la meva nena. El primer sou que vaig tenir aquí, a Barcelona, amb aquest vaig portar la meva nena de Colòmbia.» (E11)

«Per a mi, interessant, perquè mai no havia portat un negoci.» (E13)

«Em va ajudar a obrir els ulls, a despertar, com treure aquest esperit aventurer que un té i arriscar-se a fer moltes coses sense saber-les fer; però les aprens.» (E4)

«Aquí es treballa massa, he treballat gairebé tres vegades el doble del que he treballat re-alment a Colòmbia. Però aquí aprens a valorar els diners, a valorar la gent també, perquè un no valora realment el seu país, el valora quan se’n va d’allà.» (E10)

«Bé, doncs jo m’ho vaig passar bé i vaig aprendre. Veient-lo a ell vaig aprendre; almenys en vaig treure això en els dos anys, de tot el que vaig veure vaig aprendre molts truquets i cosetes.» (E5)

373


«La feina pot ser més dura i encara que no estiguis gaire satisfet amb el teu sou, però podem ajudar més la gent que és allà, a Colòmbia. Pots tenir un sou mínim, però si redueixes les teves despeses i això, i aconsegueixes diverses feines, llavors pots ajudar allà.» (E2)

«Bé, això m’agrada perquè estar de cara al públic és molt bonic.» (E7)

Tanmateix, encara que els treballadors immigrants viuen situacions difícils, les entrevistes revelen que els colombians i colombianes sempre rescaten l’ex·periència de la migració com un laboratori emocional.

«Realment un és com un indicador de quant puc resistir jo aquesta situació; en aquest sentit, m’ha semblat molt bo, en l’existencial, crec que m’he enfortit, he conegut una situació en carn pròpia.» (E1)

«Però que m’ha deixat moltes aportacions. No aportacions de diners, però sí que m’ha enriquit, he après a conèixer-me més a mi mateixa, les meves capacitats, fins on puc arribar, fins on puc suportar, què m’agrada i què no m’agrada de coses que jo no sabia, què puc arribar a fer sense que jo em senti menys.» (E4)

«Malgrat tot, jo visc molt contenta aquí, jo visc feliç, jo aquí visc. Jo sempre li dic a la gent: -“Jo aquí visc”. Jo, a Colòmbia, era de la feina a casa, de casa a la feina, de la feina a casa, de casa a la feina, jo no tenia vida. I aquí, jo em diverteixo, jo aquí he gaudit, malgrat que no tinc temps, jo busco el meu temps. Ja!» (E7)

Finalment, aquesta contradicció mostrada per les dades sobre les condici·ons d’ocupació i treball i els nivells de satisfacció laboral remet a Burawoy, qui afirma que les privacions que comporten les condicions del treball són neutra·litzades per satisfaccions relatives creades com a part d’un joc «en el qual els treballadors intenten assolir nivells de producció als quals correspon una prima complementària de la retribució mínima». (Burawoy: 1989: 76). El treball desenvolupa una cultura de “sortir·se’n”, en què tots els treballadors tard o d’hora acaben per ser absorbits per aquest conjunt d’activitats, formes socials i expressions que cobren sentit propi a la feina. Sorgeix en els treballadors “el consentiment” per aconseguir les quotes i l’estoc de producció basat en el joc de sortir·se’n amb les noves organitzacions del treball en què predomina l’autonomia i l’autocontrol de qualitat. En aquestes noves organitzacions del treball en què desapareixen els nivells mitjans de supervisió, cada treballador s’avalua a si mateix en funció del seu rendiment i esforç individual per tal de

374


ser més productiu. El treballador se sotmet voluntàriament a una nova cultura de treball. Burawoy cita Roy quan diu: «Però alguns mesos més tard, quan el seu company McCann li va ensenyar “les maneres de sortir·se’n”, l’autor va començar a trobar en el sistema de primes al·licients no estrictament econò·mics. S’esforçava per assolir la quota “per pur gust”, perquè era “un petit joc”, i perquè això “l’ajudava a matar l’avorriment”» (Roy, a Burawoy, 1989: 90). El joc de sortir·se’n redefineix la interacció dels treballadors de tal manera que es crea una dinàmica en la qual aquests s’avaluen a si mateixos i als seus com·panys en funció d’aquesta cultura del treball en què preval la individualitat, la rivalitat entre companys i el prestigi en funció del rendiment laboral.

4.8. Discriminació laboral78

La discriminació laboral és un bon epíleg per tancar aquest capítol sobre les condicions d’ocupació. La discriminació laboral consisteix a negar la igualtat de tracte i oportunitats a les persones per elles mateixes o per pertànyer a un col·lectiu determinat. El Conveni de l’OIT sobre la discriminació (1958) enuncia els possibles motius de discriminació: «Qualsevol distinció, exclusió o preferència basada en motius de raça, color, sexe o religió, opinió política, ascendència nacional o origen social, que tingui per efecte anul·lar o alterar la igualtat d’oportunitats o de tracte en el treball i en l’ocupació» (Ghai, 2003: 140). Les persones immigrants identifiquen diversos tipus de discriminació laboral, entre els quals la salarial, que ja s’ha analitzat a la secció 3.5.1 També identifiquen dues formes més de discriminació amb què algunes han hagut de lluitar. La forma de discriminació més important és la impossibilitat d’ac·cedir a una ocupació ajustada a l’educació i l’experiència del treballador o treballadora:

«Si algun dia pots comprar Primera mano, compra’l i et faràs una idea de com de vegades tenen treballadors per a determinades feines, i de vegades per a les millors feines, i almenys un gran percentatge d’aquests classificats diuen, posen les condicions, i dins dels requisits hi ha: “condició, ser comunitari, és a dir, europeu o espanyol”.» (E1)

«Les professions de Colòmbia són molt ben rebudes aquí: els enginyers de sistemes, els ope-radors, els administradors, els psicòlegs, els doctors, aquí tenen un bon nivell d’acceptació; però el que passa és que si arribes i col·loques en el currículum que vols cobrar 1.500 euros o 2.000

78. Per a aquesta secció s’ha tingut en compte la informació recollida a les trajectòries laborals (les entrevistes), fetes el 2004.

375


euros, diuen “qui es pensen que són?”» (E12)

Finalment, la discriminació racial o ètnica agrega un important matís a la discriminació laboral:

«Quan vaig estar a la segona impremta, perquè era l’únic noi de color que hi havia entre més de 35 o 40 persones, i un o altre... Hi ha gent que és molt recelosa, però la resta no.» (E6)

«El meu cap em deia: -“Mira, tu tracta d’aprendre ràpidament l’idioma, perquè així el teu espanyol sigui una mica semblant al nostre, és una mica diferent, mira de parlar amb els mateixos termes que usem aquí, i tu com que ets morenet, perfectament pots dir que ets de Sevilla, que ets andalús”. Llavors, jo em posava a pensar: he d’amagar que sóc colombià. I si tu atenies en una botiga o un bar i hi anaven amics teus sud-americans, els deies: -“No us quedeu gaire a la botiga perquè la gent pensarà que això és la botiga dels sudaques”.» (E11)

«La secretària em va dir: -“Escolta, has enviat un negre a tal direcció?”. Li vaig dir: “-Sí. I què?”. No em va dir res, però després em va dir: -“Escolta, necessito un paleta”. Jo li vaig dir: -“Tinc el negre”. I allà sí que li vaig encolomar, perquè jo sóc molt fotut, i al que no vulgui allà té el paleta. Al principi, és resistència quan saben que és negre, mentre no el coneixen.» (E12)

A la cinquena hipòtesi (H5) s’ha plantejat que existeix discriminació laboral amb la població immigrant colombiana, manifestada especialment en l’accés a l’ocupació qualificada, a causa d’una forta influència institucional en el mercat laboral que vol protegir els treballadors autòctons. Aquesta hipòtesi ha estat verificada demostrant que sí que existeix la discriminació laboral, que el seu pes recau més en l’accés a l’ocupació i que és produïda per una convergència de factors institucionals (com la Llei d’estrangeria), culturals i polítics difícils de superar per les persones immigrants.

«És molt difícil que aquí trobis alguna cosa de la teva professió; és que aquí la gent estudia, però es vol quedar aquí, llavors cuida molts els seus llocs de treball, i és obvi que el seu país vulgui alimentar la seva gent, no vol alimentar gent d’altres bandes, si no és que el lloc sigui gairebé únic en la seva espècie, que s’hagi de portar una persona d’una altra banda perquè l’exerceixi, però és molt difícil. Que treguin un espanyol, no. Això es fa més aviat per poder.» (E4)

Efectivament, hi ha un context institucional rígid que fa més tortuós el camí de la persona immigrant a un lloc de treball ajustat al nivell educatiu i l’experiència laboral. «Això significa que en aquestes professions només seria

376


admissible contractar un immigrant qualificat quan no hi hagués cap nadiu que reunís tots els requisits d’un determinat lloc de treball, la qual cosa és evident que només pot succeir en comptades ocasions.» (GES, 2004: 73)

Per resumir els resultats més importants d’aquest capítol és fonamental ressaltar que:

1. La Seguretat Social continua sent el dret més colpejat en el cas dels treballa·dors i treballadores immigrants, i depèn de la seva condició jurídica en el mercat de treball. L’any 2002, el 56% dels treballadors enquestats no estaven inscrits a la Seguretat Social. Del 46% dels treballadors inscrits, el 33% correspon a treballadors assalariats i l’11% a autònoms. El pagament de la Seguretat Social del treballador assalariat constitueix l’element més important de discriminació salarial i laboral.

2. Els riscos físics són percebuts per la població nacional i la immigrant des de llindars diferents. Els treballadors nacionals tendeixen a percebre més riscos, més exposició a situacions de perill, menys protecció i menys informació sobre prevenció del que voldrien. Tanmateix, les persones immigrants són les que fan feines que comporten més desgast físic i tenen nivells de satisfacció més alts amb el seu entorn físic, ja que el consideren agradable.

3. Percentualment, hi ha més població immigrant que fa feines que tenen menys estímul intel·lectual, amb ocupacions menys interessants o atractives que la po·blació nacional. Aquesta situació pot tenir lloc perquè les persones immigrants semiqualificades i qualificades fan feines poc qualificades amb baix contingut intel·lectual. Tanmateix, aquestes dues variables no presenten resultats polarit·zats, sinó trets similars tant per a treballadors nacionals com per a immigrants, encara que una mica en detriment quant a l’ocupació immigrant.

4. L’alienació del treball tendeix a presentar resultats similars en població na·cional i immigrant. Gairebé la mateixa proporció de persones immigrants i naci·onals pensen que tenen una jornada avorrida i monòtona, que hi ha repetició de tasques; succeeix igual amb la sensació que el temps passa de pressa per fer les activitats laborals, i amb el fet que tots tornen cansats de la feina. Hi ha gairebé una proporció similar de treballadors que tenen flexibilitat per arribar a la feina i sortir·ne i per prendre’s petits descansos durant la jornada. Algunes variables presenten pitjor situació per a la població nacional i d’altres per a la

377


immigrant. Així, proporcionalment, hi ha més persones immigrants en ocupa·cions repetitives, amb jornades avorrides i monòtones, amb alts nivells de dis·tracció i sense petits descansos durant la jornada, que treballadors nacionals. En oposició, aquests tenen una situació laboral pitjor que la població immigrant en tenir proporcionalment més feines supeditades al ritme d’una màquina, amb jornades de treball en què el temps transcorre lentament, arriben cansadíssims a casa després de la feina i tenen ocupacions més estressants.

5. La població immigrant i la nacional, gairebé en proporcions similars, poden opinar a la feina i les seves opinions són valorades pels seus caps (són una mica més valorades les opinions de les persones immigrants), però és interessant observar que la participació en decisions, la possibilitat d’opinar en relació amb la feina pròpia i el fet de treballar amb independència apareixen més limitats en treballadors nacionals que en immigrants.

6. Els treballadors i treballadores nacionals tenen menys sentiment d’utilitat social de la seva feina; en canvi, les persones immigrants tenen una imatge molt positiva de la contribució social del seu treball, és a dir, hi ha més motivació transcendent en la població immigrant estudiada.

7. El sentiment d’insatisfacció en relació amb els riscos laborals és més fort entre la població nacional que entre la immigrant. El treballador immigrant va·lora més les condicions de treball, sent que la seva feina és més estimulant. Els treballadors immigrants pensen que la seva feina és més flexible, potser perquè les feines que fan tenen lloc en petites i mitjanes empreses de menys de 25 treballadors, amb estructures administratives menys rígides i formals, marcades pel contacte directe.

8. Les relacions laborals en el lloc de treball són gairebé similars en el col·lectiu treballador nacional i en l’immigrant. Tanmateix, els resultats revelen que hi ha una proporció més alta de treballadors espanyols que senten que tenen pitjors relacions laborals amb els seus caps i els seus companys, en relació amb la població immigrant. Els treballadors nacionals donen més pes a les relacions entre companys, mentre que els immigrants se centren més en les relacions cap·treballador.

9. La capacitació és altament valorada per la població immigrant i l’aprenentat·ge constitueix un dels estímuls més importants a la feina. Tanmateix, la formació

378


laboral és escassa, ja que són molt poques les persones immigrants que tre·ballen en empreses que duen a terme activitats de formació, a causa de l’alta participació d’aquestes persones en empreses petites i llars particulars.

10. El nivell mitjà de satisfacció laboral que mostra la població nacional i la immigrant difereix només en tres dècimes. Les persones immigrants mostren una mica menys de satisfacció (7,0 per a nacionals i 6,7 per a immigrants). El 60% dels colombians i el 64,5% dels treballadors espanyols manifesten estar satisfets laboralment. Les dones, els joves, els treballadors no qualificats, el personal assalariat i els salarialment discriminats tenen nivells de satisfacció laboral més baixos que els altres grups. En el cas dels treballadors immigrants, els regulars i els contractats per empreses mostren més satisfacció laboral.

11. Quant a satisfacció laboral, hi ha una coincidència de motivacions positives i negatives entre la població treballadora estudiada. Ambdós grups valoren el fet de treballar en el que els agrada, el bon ambient laboral, la companyonia en l’espai de treball, un salari just, entre d’altres. No obstant això, on es presenten més coincidències és en els aspectes que més desmotiven i molesten els tre·balladors: es desanimen si se senten mal pagats, amb jornades extenuants, en un clima organitzatiu infernal, amb ocupacions inestables o temporals. La gran diferència entre uns i altres, però, és la impossibilitat que tenen les persones immigrants de treballar en el seu ofici o professió.

12. La població immigrant i la nacional diferencien clarament els seus motius de satisfacció i insatisfacció laboral, i separen l’activitat o el contingut del treball de les condicions d’ocupació. La satisfacció laboral que prové de l’activitat o tasca és independent de les condicions d’ocupació, com ara les formes de contractació, els nivells salarials, entre d’altres, diferències formulades per Maruani (2000). El treball de camp revela que la major part de les persones immigrants se senten orgulloses de la feina que fan cada dia, però que no estan contentes del tipus d’ocupació a què estan reduïdes perquè no troben un lloc de treball on poder exercir activitats de la seva professió i nivell educatiu.

13. La discriminació laboral contra la població estrangera es presenta amb l’accés restringit a l’ocupació qualificada i les condicions d’inestabilitat laboral, que fan que aquestes persones experimentin una rotació laboral més elevada.

381

5. Precarietat laboral i trajectòries laborals

Aquest últim capítol constitueix un esforç de síntesi dels resultats exposats als capítols anteriors. L’objectiu fonamental és englobar i concentrar quantita·tivament i qualitativament el comportament del mercat de treball. A la primera part se sintetitzen les condicions d’ocupació i treball sota la perspectiva de la precarietat laboral, descrivint quatre dimensions de la precarietat per conèixer les condicions laborals, en un estudi comparatiu del mercat de treball entre po·blació autòctona i immigrant que complementa les característiques del segment de mercat immigrant. Per fer·ho s’ha dissenyat un índex de precarietat laboral, amb les seves dimensions bàsiques, que sigui d’aplicabilitat generalitzada per a qualsevol segment del mercat de treball en l’anàlisi de les condicions laborals actuals. La segona i última part d’aquest capítol ofereix una visió transversal del comportament del mercat de treball vist des de la perspectiva de la persona immigrant, amb la identificació de trajectòries laborals que expliciten l’acció social dels treballadors i treballadores en la seva recerca d’un posicionament ocupacional millor. Es construeixen quatre models de trajectòries ocupacionals i s’exemplifica amb una crònica laboral de la persona immigrant.

382


5.1. Precarietat laboral

El fet de tenir com a objectiu fonamental d’aquesta recerca l’estudi com·paratiu de les condicions d’ocupació i treball de la població immigrant en relació amb la població nacional ha representat no solament conèixer aquestes condicions detalladament amb múltiples variables, sinó que també ha sorgit la necessitat d’englobar aquestes condicions d’ocupació i treball en una perspec·tiva teòrica que articuli i contextualitzi aquesta diversitat, per donar una visió de totalitat sobre el fenomen laboral, ja que es pot presentar l’analogia que, per detallar els arbres, es perdi la dimensió del bosc. La precarietat laboral és potser la millor eina conceptual que interrelaciona i contextualitza les condici·ons d’ocupació i treball en el capitalisme actual, en una economia globalitzada. En aquest estudi es defineix ocupació precària com un tipus d’ocupació que impossibilita al treballador consolidar un estatus o nivell de vida, li impedeix construir una carrera professional, tenir una estabilitat i planificar el seu fu·tur (Cano, 1996); en altres paraules, la precarietat és la impossibilitat del treballador de construir un projecte de futur. Per tant, en aquest apartat, se sistematitzen les condicions d’ocupació i treball en les quatre grans dimensions de la precarietat laboral, per després sintetitzar aquestes dimensions en un sol índex. S’ha escollit l’opció de dissenyar un índex perquè permet reduir una gran quantitat de variables i, alhora, mantenir la informació essencial del fenomen que es vol estudiar.

Per tant, aquest índex de precarietat proposat és un esforç metodològic per mesurar numèricament un fet vast i divers com és la precarietat laboral. Les dimensions i l’índex de precarietat estan quantificats amb els nivells mitjans,79 d’acord amb una selecció de variables rellevants en el mercat de treball, la qual cosa permet comparar de manera sintètica els graus de precarietat entre els treballadors i treballadores nacionals i immigrants a Barcelona. Les mitjanes comparades també permeten acarar la situació laboral d’aquests dos grups, i revelar·ne l’heterogeneïtat per gènere, edat, nivell educatiu, ocupació, situació professional, dependència laboral i branca d’activitat econòmica.

79. L’avantatge empíric que ofereix treballar amb mitjanes en variables d’interval és que identifica un centre de gravetat, estandarditzant les diferents puntuacions que adquireixen els casos en cada una de les variables (García Ferrando, 1985: 93).

383


La construcció de l’índex de precarietat parteix d’una reflexió teòrica, que descriu i analitza cadascuna de les dimensions plantejades. S’ha procurat que l’índex sigui d’aplicabilitat generalitzada per a qualsevol grup present en el mercat laboral que estigui treballant. Les variables incloses a l’índex s’han extret de l’Enquesta de qualitat de vida en el treball dissenyada pel Ministeri de Treball i Afers Socials d’Espanya, perquè fos possible l’anàlisi comparativa del grau de precarietat laboral entre població immigrant i autòctona. Cada una de les variables ha estat seleccionada acuradament amb l’objectiu que no hi hagi sobrerepresentació de variables ni buit. Finalment, s’han escollit 32 va·riables que, després de ser transformades en variables dummy, s’han agregat per conformar les quatre dimensions. Les dimensions s’han ponderat segons la seva importància a l’índex de precarietat. A la incertesa sobre la continuïtat laboral, en ser la dimensió més rellevant, se li ha atorgat el 35% del total de l’índex; la degradació de les condicions de treball s’ha ponderat amb el 25%, tenint en compte l’amplitud d’aspectes laborals que implica; la insuficiència d’ingressos i la deficient cobertura de protecció social s’han representat amb el 20% perquè, un cop sumades les quatre dimensions, s’obtingués el 100% de l’índex de precarietat, normalitzat per 10, de tal manera que els seus resultats fluctuessin en una escala de 0 a 10. L’índex revela que, a mesura que s’apro·pa a 10, el nivell de precarietat és més alt i, per contra, quan la qualificació s’apropa més a 0 el nivell de precarietat és més baix.

Per a l’aplicació de l’índex de precarietat al col·lectiu treballador immigrant s’han utilitzat les dades recollides l’any 2002 (151 qüestionaris) a partir de l’Enquesta sobre condicions de treball de colombians a Barcelona (CTCB). Per analitzar l’índex de precarietat en el col·lectiu treballador nacional de Barcelo·na s’ha utilitzat la base de dades de l’Enquesta de qualitat de vida en el treball (EQVT) de l’any 2002 del Ministeri de Treball i Afers Socials d’Espanya.

5.1.1. Dimensió d’incertesa sobre la continuïtat laboral

La incertesa sobre la continuïtat laboral és, possiblement, la dimensió més contundent de la precarietat laboral i es manifesta quan el treballador o tre·balladora té una feina temporal (a curt termini) o té un alt risc de perdre la feina, ja sigui perquè l’empresa pot fer fallida, el sector de l’activitat econòmica és poc competitiu o perquè el seu lloc de treball ha de ser suprimit a llarg termini, etc. Les cinc variables seleccionades per mesurar el grau d’incertesa i la inestabilitat de l’ocupació són: anys d’antiguitat a la feina, modalitat de

384


contracte de treball, raó per deixar la feina actual, raons per a la recerca d’una altra feina i percepció d’estabilitat de l’ocupació. El grau d’incertesa de la continuïtat laboral va de 0 a 10, en què 0 és l’absència d’incertesa i 10 és la inestabilitat total.

La taula 5.1, amb les mitjanes d’incertesa sobre la continuïtat laboral dels treballadors i treballadores estudiats, revela que la incertesa i la inestabilitat de l’ocupació són gairebé tres vegades més altes en la població immigrant que en l’autòctona (3,97 punts per a immigrants i 1,00 punt per a nacionals). Aquest alt grau és el reflex d’una rotació laboral més elevada, amb menys temps d’an·tiguitat en l’ocupació, amb contractes temporals o contractes verbals, i de la percepció del treballador que la seva feina és inestable. Es podria plantejar que, per cada treballador espanyol amb una ocupació inestable, hi ha quatre treballadors immigrants en aquesta situació.

Taula 5.1. Incertesa sobre la continuïtat laboral

Incertesa sobre la continuïtat laboral

Població Immigrant Nacional bcn

Mitjana 3,97 1,00

Nre. 151 727.553



Si comparem els histogrames (gràfics 5.2. “Població immigrant” i 5.3. “Po·blació nacional”), que mostren la distribució de la dimensió d’incertesa sobre la continuïtat laboral, observem que la corba de la població immigrant té un desplaçament més alt (entre 4 i 5 punts), a causa de les altes puntuacions, mentre que la població nacional es concentra específicament entre 0 i 1.

385


Gràfic 5.2. Histograma. Incertesa sobre la continuïtat laboral. Població immigrant

Gràfic 5.3. Histograma. Incertesa sobre la con-tinuïtat laboral. Població nacional Barcelona



Si comparem alguns subgrups de treballadors nacionals i immigrants (taula 5.4), observem que el grau mitjà d’incertesa de la continuïtat laboral és més alt per a les dones espanyoles ocupades a Barcelona (1,28 punts) que per als treballadors autòctons homes (0,79 punts). Fins aquí la mitjana de resultats d’aquesta dimensió de precarietat concorda amb els resultats d’investigacions actuals sobre el mercat de treball: taxes més altes d’inestabilitat i rotació labo·ral per a les dones, amb contractes temporals. S’observa que amb la població immigrant és diferent. Encara que el grau d’inestabilitat laboral és dramàtic per a homes i dones, cosa que demostra la vulnerabilitat de l’immigrant, el com·portament del mercat de treball amb les dones immigrants és igual d’agressiu que amb els homes. En capítols anteriors hem vist que les dones immigrants consideren que tenen més avantatge a l’hora de trobar i mantenir una feina que els homes.

Comparant el grau mitjà d’incertesa de la continuïtat laboral per grups d’edat, observem, per a la població espanyola estudiada, que la incertesa de l’ocupació decreix amb l’edat: com menys edat, més inestabilitat. Els joves de menys de 25 anys tenen cinc vegades més inestabilitat que els treballadors més

386


grans de 45 anys (2,58 punts per a joves de menys de 25 anys i 0,48 punts per a treballadors de més de 45 anys). Aquesta puntuació reflecteix la difícil situació dels joves en el mercat de treball, que han de canviar permanentment d’una ocupació a una altra en el seu debut en aquest mercat. No obstant això, l’experiència laboral i l’antiguitat en el mercat laboral els donen l’oportunitat d’obtenir feines millors amb més possibilitats d’estabilitat i de construir una carrera. El mercat de treball espanyol tracta de manera obertament desfa·vorable les persones immigrants, en oferir·los ocupacions inestables, encara que es presenta la mateixa relació inversa entre inestabilitat i cohorts d’edat que té lloc per als treballadors autòctons. Els joves immigrants tenen una major incertesa sobre l’ocupació que els treballadors veterans (4,55 punts per a joves de menys de 25 anys i 3,00 punts per a adults de més de 45 anys). Els treballadors nacionals amb formació tècnica i universitària (1,43 i 0,97 punts, respectivament) presenten una major incertesa sobre la permanència de la seva ocupació, mentre que aquesta situació (però duplicada) té lloc en els treballadors immigrants estudiats amb formació secundària i universitària (4,25 i 3,70 punts, respectivament).

Els treballadors assalariats, tant si són immigrants com nacionals, tenen ni·vells d’inestabilitat més alts que els autònoms. Per a una persona immigrant, la millor manera d’esmorteir la incertesa de la continuïtat laboral és convertir·se en treballador per compte propi (immigrants: 4,41 per compte d’altri i 2,20 per compte propi). Aquesta situació també es presenta en el cas dels treballadors nacionals (1,09 punts per als assalariats i 0,36 punts per als autònoms). L’au·tonomia es revela com una excel·lent opció de resposta davant la inestabilitat de l’ocupació per compte d’altri. Els treballadors nacionals que fan oficis no qualificats (2,21 punts) presenten més inestabilitat i incertesa, mentre que el grup de directius i empresaris tenen més garanties de continuïtat (0,27 punts). Aquesta situació coincideix amb les conclusions de la teoria de la segmentació del mercat de treball primari i secundari (Piore i Doeringer, 1999), que afirma que l’estructura organitzacional de l’empresa té un nucli dur, fix i estable, mentre que a la perifèria hi ha una massa mòbil, temporal i inestable. Els treballadors immigrants que tenen nivells d’estabilitat més alts en l’ocupació són els quadres directius i els empresaris (1,50 punts). Avaluar la incertesa de la continuïtat laboral per ocupacions permet identificar vetes laborals per a la població immigrant en què el mercat de treball pot comportar·se més homogè·niament, i tendir a coincidir amb els nivells de la població nacional.

387


Segons la situació professional, els treballadors nacionals que presenten més incertesa en la continuïtat laboral són els empleats i empleades públics (1,44 punts); és important recordar que la participació de les persones immi·grants en aquest sector és gairebé inexistent. Comparant els assalariats au·tòctons i forans del sector privat (1,05 i 4,41 punts, respectivament), trobem que les persones immigrants tenen més incertesa en la continuïtat laboral. Per contra, els autònoms o empresaris amb personal assalariat o sense són els grups ocupacionals que tenen nivells més baixos d’incertesa laboral, tant en el cas de la població nacional com en el de la immigrant (0,30 i 1,00 punts, respectivament).

El sector de la construcció té les puntuacions més altes d’inestabilitat la·boral i d’incertesa en la continuïtat laboral tant per a la població autòctona com per a la població immigrant (1,35 i 4,48 punts, respectivament), per la naturalesa mateixa de la seva activitat, encara que les puntuacions evidencien que aquests nivells són gairebé tres vegades més alts per a les persones immi·grants que per a les nacionals. La indústria té el nivell d’inestabilitat més baix en l’ocupació per als treballadors nacionals (0,91 punts), però això no es fa extensiu als treballadors immigrants (4,0 punts).

Taula 5.4. Incertesa sobre la continuïtat laboral segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocu-pació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic

Incertesa sobre la continuïtat laboral Treballador/a

Gènere Immig. Nac. Bcn

Home 4,03 0,79

Dona 3,92 1,28

Grups d’edat Immig. Nac. Bcn

Fins a 24 anys 4,55 2,58

De 25 fins a 44 anys 3,97 0.90

De 45 anys o més 3,00 0,48

Nivell educatiu Immig. Nac. Bcn

Primari 3,66 0,76

Secundari 4,25 0,85

Tècnic 3,80 1,43

Universitari 3,70 0,97

Ocupació principal Immig. Nac. Bcn

Direcció d’empreses i d’administracions públiques 1,50 0,27

388


Tècnics i professionals científics i intel·lectuals 3,00 0,92

Tècnics i professionals de suport 6,00 0,71

Empleats administratius 3,83 1,19

Treballadors dels serveis de restauració i de serveis 4,10 0,92

Treballadors qualificats de l’agricultura i la pesca ···· ····

Artesans i treballadors qualificats de les indústries manufactur. 3,64 0,74

Operadors d’instal·lacions i maquinària, i muntadors 4,57 0,77


Dependència laboral Immig. Nac. Bcn

Assalariat 4,41 1,09

Autònom 2,20 0,36

Situació professional Immig. Nac. Bcn

Assalariat del sector públic 6,00 1,44

Assalariat del sector privat 4,41 1,05

Empresari o professional amb personal assalariat 1,00 0,30

Professional o treballador autònom sense personal assalariat 3,00 0,39

Persona que treballa, amb salari, en el negoci familiar 3,33 1,20

Una altra situació ···· 1,32

Branca d’activitat econòmica Immig. Nac. Bcn

Indústria 4,00 0,91


Serveis 3,82 1,03



En resum, la incertesa quant a la continuïtat laboral colpeja molt més fort la població immigrant que la nacional, les dones més que els homes, els joves més que els adults, els treballadors no qualificats i, especialment, els treba·lladors per compte d’altri. Per tant, la inestabilitat laboral no es distribueix homogèniament, sinó que es presenta de forma discriminada, evidenciant uns grups vulnerables que reben aquesta incertesa amb més força. Aquesta situació laboral que afecta les persones immigrants implicaria qüestionar la relació cost·benefici (social, no solament econòmic) del projecte migratori. El qüestio·nament del projecte migratori com un dispositiu de mobilitat laboral ascendent de la persona immigrant s’ha d’avaluar en funció del paper real que té aquest treballador o treballadora dins del funcionament del mercat laboral. Una mà

389


d’obra mòbil, flexible, que està destinada a cobrir els llocs de treball en les temporades de feina intensiva.

5.1.2. Dimensió de degradació de les condicions de treball

El deteriorament gradual de les condicions de treball per sota de l’estàndard establert implica una vulnerabilitat més alta del treballador o treballadora en la seva ocupació. Aquesta àmplia dimensió inclou aspectes com ara la jornada laboral, la salut ocupacional, els riscos laborals, la forma d’organització del treball, la qualificació i la professionalització. Conté les vint variables següents: jornada setmanal habitual (hores), torns en dies festius i caps de setmana, prolongació habitual de la jornada laboral, satisfacció amb l’entorn físic de la feina, satisfacció amb les condicions de seguretat a la feina, nivells d’esforç físic a la feina, nivells d’estrès, existència de mitjans de protecció, condicions de perill, possibilitat de fer petits descansos durant la jornada, supeditació del treball al ritme d’una màquina, repetició de tasques, participació en decisions, treballar amb independència, relacions laborals amb directius, relacions labo·rals amb companys, coneixement del conveni col·lectiu, possibilitats d’ascens amb la mateixa formació, participació en cursos de formació i relació entre lloc de treball i formació.

Una aproximació global a la dimensió de degradació de les condicions de treball en la població estudiada permet observar que el nivell mitjà de degra·dació de les condicions laborals és més baix en la població nacional que en la immigrant (2,24 punts per a la nacional i 2,62 punts per a la immigrant), però que la diferència entre aquests grups és de dècimes, mentre que, pel que fa a la incertesa laboral, es presenta una diferència d’un a quatre (taula 5.5). De tal manera que, encara que les condicions de treball són més precàries per a les persones immigrants, són gairebé equivalents a les del col·lectiu espanyol.

390


Taula 5.5. Degradació de les condicions de treball

Degradació de les condicions de treball

Població Immigrant Nacional bcn

Mitjana 2,62 2,240

Nre. 151 727.553



Si observem els histogrames (gràfics 5.6. “Població immigrant” i 5.7. “Po·blació nacional”), veiem que ambdues corbes baixen sense presentar un fort antagonisme entre treballadors nacionals i immigrants, a causa que les puntu·acions mitjanes dels treballadors no es troben gaire distanciades.

Gràfic 5.6. Histograma. Degradació de les condicions de treball. Població immigrant

Gràfic 5.7. Histograma. Degradació de les con-dicions de treball. Població nacional Barcelona



391


La degradació de les condicions laborals en el col·lectiu nacional es pre·senta a la taula 5.8, de forma més deteriorada en les dones que en els homes (2,31 punts per a les dones i 2,18 punts per als homes), mentre que en el col·lectiu immigrant es presenta a la inversa: pitjors condicions de treball per als homes que per a les dones (2,41 i 2,83 punts, respectivament). Tanmateix, la degradació de les condicions de treball és més accentuada per als homes immi·grants (2,83 punts), mentre que les dones nacionals i immigrants tenen graus molt similars de condicions laborals (2,31 punts i 2,41 punts, respectivament). Els joves de menys de 25 anys tenen les pitjors condicions de treball tant si són nacionals com forans (2,61 i 2,72 punts, respectivament). Mantenint aquesta mateixa associació en la variable, els treballadors nacionals de més de 45 anys tenen millors condicions de treball (2,08 punts) que els treballadors immigrants en la mateixa cohort d’edat. Els treballadors immigrants de més edat tenen pitjors condicions de treball (2,85 punts).

Els treballadors nacionals amb estudis universitaris tenen millors condici·ons de treball (2,16 punts), en oposició als treballadors que no tenen estudis superiors, que presenten pitjors condicions (2,30 punts per als que tenen es·tudis primaris i secundaris). Així, es podria fer una associació positiva entre nivell educatiu i condicions de treball: com més elevat és el nivell educatiu, més bones són les condicions laborals. Tanmateix, en el cas de les persones immigrants, les universitàries tenen el nivell de degradació més elevat pel que fa a les condicions de treball (3,00 punts). Els treballadors immigrants amb formació tècnica són els que treballen en condicions laborals més bones (2,16 punts).

El personal directiu autòcton d’empreses i administracions públiques té les millors condicions de treball (0,98 punts) en l’estructura ocupacional. En el cas del col·lectiu immigrant, qui gaudeix de les millors condicions laborals són els empresaris, els treballadors dels serveis de restauració i de serveis, i els empleats administratius (2,27, 2,45 i 2,46 punts, respectivament). En sentit invers, els treballadors que presenten pitjors condicions laborals són els treballadors no qualificats nacionals (2,72 punts), els immigrants operadors d’instal·lacions i maquinària (3,21 punts) i els treballadors no qualificats (2,86 punts).

La dependència laboral marca clarament les condicions laborals en el mercat de treball. Els treballadors assalariats presenten les pitjors condicions

392


(2,47 punts per als nacionals i 2,70 punts per als immigrants). Els autònoms tenen millors condicions de treball, especialment els nacionals (0,86 punts), mentre que els immigrants autònoms (2,20 punts) estan una mica millor que els assalariats nacionals. Per situació professional, l’assalariat autòcton del sector públic és qui presenta pitjors condicions de treball (2,60 punts) i les millors condicions les tenen els empresaris amb assalariats (0,56 punts). En·tre els treballadors immigrants, qui té les pitjors condicions és l’assalariat privat (2,73 punts) i qui en té les millors és l’empresari amb assalariats (2,00 punts). El sector de la construcció ofereix les pitjors condicions de treball del mercat laboral, especialment per al col·lectiu immigrant (2,64 punts per als nacionals i 4,48 punts per als immigrants). El sector de la indústria ofereix als treballadors nacionals (2,28 punts) les millors condicions laborals, mentre que al sector serveis es troben les millors condicions de treball per als immigrants (3,82).

Taula 5.8. Degradació de les condicions de treball segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic

Degradació de les condicions de treball Treballador/a


Home 2,83 2,18

Dona 2,41 2,31


Fins a 24 anys 2,72 2,61

De 25 fins a 44 anys 2,59 2,24

De 45 anys o més 2,85 2,08


Primari 2,33 2,30

Secundari 2,48 2,30

Tècnic 2,16 2,20








Treballadors qualificats de l’agricultura i la pesca ···· 1,51

Artesans i treballadors qualificats de les indústries manufact. 2,56 2,07

393






Autònom 2,20 0,86






Persona que treballa, sense salari, en el negoci familiar ···· 0,50


Cooperativista ···· 2,21



Agricultura i pesca ···· 2,55



Serveis 3,82 2,18



En conclusió, la degradació de les condicions de treball presenta la mateixa dinàmica que els nivells d’incertesa en la continuïtat laboral (de forma menys ferotge): pitjors condicions laborals especialment per a les persones immi·grants, que van al capdavant; les dones; els joves de menys de 25 anys, i els treballadors amb estudis de nivells baixos i mitjans, que exerceixen oficis no qualificats, en una relació de dependència laboral com a personal assalariat del sector de la construcció. Entre els immigrants s’observa que els homes, univer·sitaris i de més de 45 anys també presenten condicions laborals difícils.

5.1.3. Dimensió d’insuficiència d’ingressos

Quan una persona té ingressos baixos o està mal remunerada, la qualitat de vida per a ella i la seva família es deteriora immediatament, es veu empesa a la pobresa, a deficients condicions de vida i té poques alternatives d’ascens

394


social. La insuficiència d’ingressos és un signe inequívoc de precarietat laboral. Es pot presentar per intervals de desocupació entre un contracte i un altre, per discriminació laboral i per inestabilitat dels ingressos. Les cinc variables que componen aquesta dimensió són: satisfacció amb el salari i els ingressos, tipus de salari, ingressos mensuals, sintonia del salari propi amb els salaris del mercat i insuficiència d’ingressos.

Si comparem la dimensió d’insuficiència d’ingressos entre la població im·migrant i la nacional (taula 5.9), observem que la immigrant (2,42 punts) pre·senta més problemes d’insuficiència d’ingressos que la nacional (1,78 punts). La diferència de puntuació revela que les persones immigrants tenen salaris o remuneracions subjectes a una major contingència, amb nivells més elevats de discriminació salarial.

Taula 5.9. Insuficiència d’ingressos

Insuficiència d’ingressos

Població Immig. Nac. Bcn

Mitjana 2,42 1,78

Nre. 151 727.553



Comparant els histogrames dels gràfics 5.10 i 5.11 de la població treballa·dora estudiada (immigrant i nacional), observem que la corba de la immigrant té un major desplaçament negatiu que la de la nacional, i que hi ha una concentració més alta de treballadors en el punt 2,5, mentre que la major concentració de la població nacional es presenta entre 0 i 1 punt.

395


Gràfic 5.10. Histograma. Insuficiència d’ingressos. Població immigrant

Gràfic 5.11. Histograma. Insuficiència d’in-gressos. Població nacional Barcelona



La taula 5.12 mostra que les treballadores nacionals pateixen més escasse·tat d’ingressos que els homes nacionals (1,83 i 1,75 punts, respectivament). En el cas de la població immigrant es presenta la situació inversa: la insufici·ència d’ingressos és més aguda en els homes (2,65 per als homes immigrants i 2,19 per a les dones immigrants). Els joves de menys de 25 anys tenen els ingressos més baixos, ja siguin nacionals o immigrants (2,12 i 2,78 punts, respectivament). Els treballadors nacionals de més de 45 anys presenten un major ajustament d’ingressos (1,70 punts). Entre les persones immigrants, les d’edats entre 25 i 44 anys presenten menys insuficiència d’ingressos (2,36 punts). És important aclarir que el nivell més alt d’ingressos de les persones immigrants no arriba a igualar el pitjor grau de la població nacional.

Els treballadors nacionals amb estudis universitaris i tècnics tenen nivells més baixos d’insuficiència d’ingressos, amb puntuacions d’1,71 i 1,76, res·pectivament; mentre que en el cas dels immigrants són 2,11 i 2,00 punts. Els treballadors amb estudis primaris tenen els nivells més alts d’insuficiència d’ingressos (1,90 punts per als nacionals i 3,00 punts per als immigrants).

396


Els treballadors autòctons qualificats de l’agricultura tenen menys proble·mes d’insuficiència d’ingressos (0,68 punts), mentre que els que presenten més insuficiència d’ingressos són els treballadors no qualificats i el personal directiu d’empreses públiques i privades (2,13 i 2,12 punts, respectivament). En el cas del col·lectiu immigrant, els qui tenen menys problemes econòmics són els empleats administratius, juntament amb els treballadors dels serveis (1,50 i 1,64 punts, respectivament), però els directius d’empreses i els tre·balladors no qualificats són els que tenen els nivells més alts d’insuficiència d’ingressos (3,20 i 3,02 punts, respectivament).

Quant a la relació de dependència laboral, la insuficiència d’ingressos té un comportament a la inversa. Si a les dimensions d’inestabilitat laboral i de·gradació de les condicions de treball la situació més difícil la tenia el personal assalariat, en aquesta dimensió són els autònoms els que manifesten més insuficiència d’ingressos, ja siguin nacionals o estrangers (2,86 punts per als nacionals i 3,13 punts per als immigrants). El personal assalariat, en canvi, té menys problemes d’escassetat d’ingressos (1,57 i 2,25 punts, respectiva·ment), i especialment els treballadors independents sense personal assalariat (3,16 punts per als nacionals i 3,22 punts per als immigrants).

El sector de l’agricultura té els treballadors i treballadores nacionals amb menys insuficiència d’ingressos (1,10 punts), mentre que el sector dels serveis inclou els que en tenen els nivells més alts (1,82 punts). Entre les persones immigrants, els treballadors de la construcció tenen els índexs més alts d’in·suficiència d’ingressos (2,79 punts) i els més baixos, els de la indústria (2,0 punts).

Taula 5.12. Insuficiència d’ingressos segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic

Insuficiència d’ingressos Treballador/a


Home 2,65 1,75

Dona 2,19 1,83


Fins a 24 anys 2,78 2,12

De 25 fins a 44 anys 2,36 1,74

De 45 anys o més 2,60 1,70


397


Primari 3,00 1,90

Secundari 2,74 1,80

Tècnic 2,00 1,76














Autònom 3,13 2,86


Assalariat del sector públic ···· 1,75












Serveis 2,35 1,82



398


Amb l’objectiu d’integrar la dimensió d’insuficiència d’ingressos, s’ha trobat que es continua amb el mateix comportament discriminador del mercat de treball per a les persones immigrants, les dones, els joves de menys de 25 anys i els treballadors amb estudis de nivell baix, que fan feines no qualificades al sector de la construcció. No obstant això, apareix una troballa interessant en la variable de dependència laboral del treballador, ja que els treballadors autònoms són els que pitjors nivells d’ingressos tenen, mentre que en les di·mensions anteriorment estudiades presentaven millors condicions d’estabilitat i condicions de treball.

5.1.4. Dimensió de protecció social deficient

La protecció legal i col·lectiva de la Seguretat Social, present en la cotitza·ció per jubilació, la indemnització per acomiadament, el subsidi de desocupa·ció, la compensació de riscos laborals, les garanties en les condicions laborals, les assegurances contra malaltia i accidents laborals, etc., va ser creada com un suport perquè, quan les persones ja no poden treballar —ja sigui per edat, desocupació, malaltia o mort—, aquestes i el seu nucli familiar puguin disposar d’una manutenció que els permeti subsistir. La cotització a la Seguretat Social és un estalvi que fa el treballador o treballadora en la seva vida productiva. Quan aquests no tenen accés a aquesta garantia (inherent a la seva condició de treballador o treballadora), es presenta una situació de vulnerabilitat envers el futur, que els destina a la precarietat. Les variables utilitzades per construir aquesta dimensió són dues: inscripció a la Seguretat Social i durada del co·brament del subsidi de desocupació.80 En el cas de les persones immigrants, aquestes variables estan determinades per la situació jurídica. Un treballador o treballadora irregular no pot firmar un contracte laboral, no es pot inscriure a la Seguretat Social i no pot cotitzar per al subsidi de desocupació.

En observar les mitjanes de la dimensió de protecció social deficient (taula 5.13), veiem que els resultats obtinguts reflecteixen la situació jurídica de les persones immigrants: una alta puntuació de protecció social deficient (4,97

80. En aquesta dimensió es poden incloure altres variables, però a causa del règim de Seguretat Social imperant a Espanya, quan un treballador o treballadora cotitza a la Seguretat Social s’hi inclou salut i jubilació. A Amèrica Llatina aquests elements es troben separats a causa de la presència d’entitats privades que ofereixen aquest servei simultàniament. Una altra raó per no incloure més variables en aquest cas és que l’Enquesta de qualitat de vida en el treball no té més variables de protecció social, la qual cosa fa impossible l’anàlisi comparativa entre els dos grups de treballadors.

399


punts), encara que també és alta en el cas del col·lectiu nacional (0,98 punts), que no té cap impediment jurídic per accedir a la protecció social.

Taula 5.13. Protecció social deficient

Protecció social deficient


Mitjana 4,97 0,98

Nre. 151 727.553



Els histogrames dels gràfics 5.14. “Població immigrant” i 5.15. “Població nacional” reflecteixen el que s’ha observat a les mitjanes anteriorment.

Gràfic 5.14. Histograma. Protecció social deficient. Població immigrant

Gràfic 5.15. Histograma. Protecció social deficient. Població nacional Barcelona



400


A la taula 5.16, que analitza les mitjanes de la dimensió de protecció social deficient, veiem que les dades per a les persones immigrants són xifres conjunturals que depenen de la regularització del treballador (any 2002); per tant, aquestes xifres poden estar distorsionades per l’impediment legal de la Llei d’estrangeria, que limita l’accés a la protecció social dels treballadors i treballadores il·legals.

Les dones són les que tenen una cobertura de protecció social més baixa, en relació amb els homes nacionals (1,17 i 0,84 punts, respectivament). Pel que fa a la població immigrant, ocorre de forma inversa: els homes tenen menys punts de protecció social que les dones (5,06 i 4,86 punts, respectivament). Per cohorts d’edat, el col·lectiu nacional de més de 45 anys té més protecció social (0,5 punts). Entre el col·lectiu immigrant, els que presenten menys deficiència són els treballadors adults entre 25 i 44 anys (4,96 punts).

Els treballadors nacionals amb estudis universitaris (0,86 punts) tenen menys deficiència de protecció social, mentre que els tècnics immigrants són els que tenen més protecció social (4,76 punts). El personal directiu d’empre·ses públiques i privades i els operadors d’instal·lacions i maquinaria d’origen espanyol tenen la major cobertura de protecció social (0,53 i 0,54 punts, res·pectivament). Per al cas dels treballadors i treballadores colombians estudiats, el personal directiu d’empreses és el que té major cobertura de protecció social (4,25 punts), i presenten la pitjor situació en matèria de seguretat els tècnics i professionals científics i intel·lectuals (5,62 punts). Els treballadors nacionals qualificats de l’agricultura són els que tenen menys protecció social (1,71 punts). Aquesta situació coincideix amb l’alt grau de deficiència que presenta el sector de l’agricultura i la pesca (2,76 punts). La indústria té els índexs més baixos de deficiència en protecció social (0,70) per als treballadors nacionals, mentre que els serveis, per als immigrants (4,77 punts), presenten els índexs més baixos de deficient cobertura de protecció social.

Segons la relació de dependència laboral, el personal assalariat nacional i immigrant té menys protecció social (1,03 i 5,00 punts, respectivament), en relació amb els treballadors independents o autònoms (0,76 i 4,83 punts, respectivament). Amb més detall, els empresaris nacionals amb personal assa·lariat (0,63 punts) en ambdós grups: població nacional i immigrant.

401


Taula 5.16. Protecció social deficient segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional i el sector econòmic

Protecció social deficient Treballador/a


Home 5,06 0,84

Dona 4,86 1,17


Fins a 24 anys 5,00 1,14

De 25 fins a 44 anys 4,96 1,24

De 45 anys o més 5,00 0,50


Primari 5,00 1,04

Secundari 5,07 0,98

Tècnic 4,76 1,07














Autònom 4,83 0,76






Persona que treballa, sense salari, en el negoci familiar ···· ····


Cooperativista ···· ····

Una altra situació ···· ····


402





Serveis 4,77 1,09



En analitzar els nivells de deficiència de protecció social trobem que, abans de concloure una tendència per al col·lectiu immigrant, seria interessant ob·servar com es modifica l’escala de mitjanes després del procés de regularit·zació de l’any 2005. En el cas de la protecció social, la tendència guarda la mateixa relació anteriorment descrita: menys protecció social per a persones immigrants, dones, joves i personal assalariat que té oficis no qualificats. Es presenten algunes diferències amb els treballadors del sector de l’agricultura i la pesca, que apareixen menys coberts per la Seguretat Social que els treba·lladors d’altres sectors.

Analitzant les quatre dimensions estudiades, veiem que la precarietat labo·ral no colpeja els treballadors des dels quatre fronts de forma igual i homogè·nia. La degradació de les condicions de treball constitueix l’amenaça més gran per als treballadors nacionals, mentre que la protecció social és menys precària a causa de la forta regulació laboral a Espanya. En el cas de la població immi·grant, la precarietat es manifesta fortament en el difícil accés a la protecció social i en la inestabilitat de l’ocupació. Amb relació a la degradació de les condicions de treball i la insuficiència d’ingressos, afecten de manera gairebé equivalent població nacional i estrangera.

5.1.5. Índex de precarietat laboral

L’índex de precarietat laboral prové de la sumatòria ponderada i normalitza·da de les quatre dimensions anteriorment descrites: incertesa sobre la continu·ïtat laboral, degradació de les condicions de treball, insuficiència d’ingressos i protecció social deficient. El seu propòsit és revelar el grau de vulnerabilitat del treballador o treballadora en l’ocupació, que l’impossibilita per planejar el seu futur, mitjançant una xifra (mitjana) que permeti analitzar globalment la seva situació laboral.

403


Fent una comparació, a la taula 5.17, de les mitjanes entre la població nacional i la immigrant, observem que el grau de precarietat del col·lectiu im·migrant (3,52 punts) duplica la puntuació del nacional (1,46 punts). Aquesta situació té lloc perquè els treballadors immigrants s’enfronten a dos problemes contundents: la inestabilitat de l’ocupació i la deficient protecció social. Amb·dues situacions es troben fortament correlacionades amb la situació jurídica de la població immigrant. En relació amb les altres dimensions de precarietat (degradació de les condicions laborals i ingressos insuficients), el treballador immigrant està en una situació més desavantatjosa, però no tan polaritzada com en les dimensions anteriorment presentades.

Taula 5.17. Índex de precarietat laboral

Índex de precarietat laboral


Mitjana 3,52 1,46

Nre. 151 727.553



En observar els histogrames dels gràfics 5.18 i 5.19 de l’índex de precari·etat, veiem una major homogeneïtat i concentració en les puntuacions baixes dels treballadors nacionals, amb una fluctuació de les qualificacions entre 1 i 2 punts; mentre que, per al col·lectiu immigrant, observem una corba àmplia, heterogènia, que té el seu zenit en la puntuació 3 i s’esplaia cap endavant molt més que la corba dels treballadors nacionals.

404


Gràfic 5.18. Histograma. Índex de precari-etat laboral. Població immigrant

Gràfic 5.19. Histograma. Índex de precarie-tat laboral. Població nacional Barcelona



La taula 5.20 mostra que les dones nacionals presenten un nivell de preca·rietat més alt que els homes (1,63 i 1,34 punts, respectivament). Per contra, encara que el col·lectiu immigrant duplica el grau de precarietat en relació amb l’autòcton, els homes presenten nivells de precarietat laboral més alts que les dones (3,66 i 3,38 punts, respectivament). Igualment, la precarietat laboral és més alta en els joves de menys de 25 anys, ja siguin nacionals o immigrants (2,21 i 3,83 punts, respectivament). Els nivells de precarietat en els treballa·dors nacionals i immigrants baixen en relació inversament proporcional amb l’edat i l’experiència laboral (1,13 i 3,28 punts, respectivament).

El grau de precarietat laboral en el cas dels treballadors nacionals, segons el nivell educatiu, tendeix a distribuir·se gairebé equitativament. Tenen una pre·carietat més alta els treballadors amb un nivell d’estudis tècnics (1,62 punts). En el cas dels immigrants, els treballadors amb estudis secundaris presenten el nivell de precarietat més alt (3,67 punts).

El personal directiu d’empreses públiques i privades i els treballadors qua·lificats de l’agricultura i la pesca tenen els nivells més baixos de precarietat

405


laboral (0,87 i 0,86 punts, respectivament) entre la població autòctona. En el cas del col·lectiu immigrant, també el personal directiu d’empreses i els autò·noms tenen les taxes més baixes de precarietat (2,58 punts), juntament amb els científics i intel·lectuals (3,28 punts). A l’altre pol, els treballadors nacio·nals no qualificats tenen la precarietat laboral més elevada (2,17 punts). Entre la població immigrant estudiada, els treballadors no qualificats i els tècnics i professionals de suport tenen pitjors nivells de precarietat (4,15 i 4,12 punts). D’acord amb els sectors de l’economia, els treballadors de la construcció, ja siguin nacionals o estrangers, treballen en la situació més precària del mercat de treball (1,67 i 3,96 punts, respectivament).

D’acord amb la dependència laboral, el personal assalariat té nivells de precarietat més alts, tant si és nacional com immigrant (1,52 i 3,67 punts, respectivament), encara que l’immigrant duplica el grau de precarietat del nacional. Els empresaris amb personal assalariat presenten nivells de precari·etat més baixos entre el col·lectiu nacional i l’immigrant (0,79 i 2,28 punts, respectivament), i entre els treballadors nacionals, el personal assalariat del sector públic és el que pateix més precarietat laboral (1,68 punts).

S’ha trobat que existeix una relació inversament proporcional entre preca·rietat i antiguitat en l’ocupació. Els treballadors que fa menys d’un any que tenen la seva actual ocupació presenten una precarietat gairebé el doble d’alta que els que fa més d’un any que treballen. Tanmateix, és interessant observar que, en aquesta mostra, encara que els treballadors nacionals i els immigrants tinguin el mateix nivell d’antiguitat, la precarietat es duplica en el cas dels immigrants.

Taula 5.20. Índex de precarietat laboral segons el gènere, l’edat, l’educació, l’ocupació, la dependència laboral, la situació professional, el sector econòmic i l’antiguitat a la feina

Índex de precarietat laboral Treballador/a


Home 3,66 1,34

Dona 3,38 1,63


Fins a 24 anys 3,83 2,21

De 25 fins a 44 anys 3,50 1,47

De 45 anys o més 3,28 1,13


406


Primari 3,47 1,43

Secundari 3,67 1,43

Tècnic 3,23 1,62














Autònom 2,94 1,06














Serveis 3,38 1,48

Antiguitat en l’ocupació Immig. Nac. Bcn

Menys d’un any 3,95 3,05

Més d’un any fins a dos anys 2,64 1,83

Entre tres i quatre anys 2,06 1,23

Més de cinc anys 2,00 1,05

Font sobre immigrants: Enquesta CTCB, María G. Roa, 2002.

Font sobre nacionals Barcelona: Enquesta EQVT, Ministeri de Treball i Afers Socials, Espanya, 2002.

407


Si analitzem la precarietat laboral des de la situació específica de la persona immigrant (taula 5.21), és important tenir en compte que l’estatus jurídic és determinant per fixar·ne els nivells, ja que el treballador irregular tendeix a pre·sentar ostensiblement una precarietat més alta que el treballador regular (4,08 i 2,94 punts, respectivament). De fet, algunes de les variables importants de l’índex de precarietat estan determinades per la situació legal. Un altre ele·ment important quant a la precarietat laboral és el temps de residència al país receptor (molt lligat a la normalització com a treballador): com més temps de residència, menys precarietat laboral. D’aquesta manera, un treballador immi·grant que fa menys d’un any que és al país presenta una mitjana de precarietat de 3,93 punts, mentre que un treballador amb més de deu anys al país té una precarietat de 2,13 punts.

Si estudiem la precarietat laboral de la població immigrant assalariada, veiem que els treballadors contractats per particulars tenen una situació de precarietat més alta que els contractats per empreses (3,74 punts per als primers i 3,66 punts per als segons), potser perquè els particulars estan menys subjectes al control per part dels ens oficials que vetllen per la defensa dels drets dels treballadors sense que importi el seu origen, ètnia i condició, la qual cosa els dóna més discrecionalitat en la gestió i la relació amb la mà d’obra immigrant.

El col·lectiu immigrant assalariat també presenta un grau de precarietat diferent, d’acord amb l’externalitat en la contractació. Els treballadors interns amb contracte indefinit tenen un índex de precarietat més baix. El treballa·dor d’outsourcing, és a dir, el treballador extern d’empreses de serveis té la precarietat més alta de tots els treballadors temporals (3,80 punts); però la pitjor situació laboral la té l’autònom dependent (4,12 punts), que no pot proclamar·se autònom però que tampoc no pot arribar a ser un assalariat amb tots els avantatges que això implica; l’autònom dependent és un capitalista sense capital.

408


Taula 5.21. Índex de precarietat laboral segons la situació jurídica, el tipus d’ocupador, la relació contractual i el temps de residència a Espanya

Situació jurídica en el mercat de treball Mitjana

Treballador regular 2,94

Treballador irregular 4,08

Tipus d’ocupador (només personal assalariat) Mitjana

Empresa 3,66

Particular 3,74

Relació contractual (externalitat) Mitjana

Treballador intern temporal 3,76

Treballador extern d’empresa temporal 3,66

Treballador extern d’empresa de serveis 3,80

Autònom dependent 4,12

Autònom 2,56

Treballador intern indefinit 3,43

Temps de residència a espanya Mitjana

Menys d’un any 3,93

1·2 Anys 3,80

3·4 Anys 2,90

5·9 Anys 2,43

Més de 10 anys 2,13


Per concloure el que s’ha exposat (taula 5.22), s’argumenta que la preca·rietat no és un problema del mercat de treball que afecta tots els treballadors igual, ni de la mateixa manera. La precarietat, vista com un fenomen complex amb quatre cares, permet identificar el comportament discriminatori, desigual i inequitatiu del mercat de treball. La precarietat laboral ataca més fortament la població immigrant que la nacional; les dones més que els homes; els joves de menys de 25 anys més que els adults; els treballadors amb nivells educatius més baixos més que els que tenen estudis superiors; els treballadors que fan oficis no qualificats més que els que fan activitats qualificades, especialment en llocs de direcció; els treballadors assalariats més que els autònoms, i el sector de la construcció més que el de la indústria.81

81. Si volguéssim tipificar un arquetip de precarietat laboral, podria ser així: immigrant, de sexe femení, de menys de 25 anys, amb nivell educatiu baix, assalariat i que fa un ofici no qualificat al sector de la construcció.

409


Taula 5.22. Mitjana dels índexs. Població nacional i immigrant

Dimensió Immig. Nac. Bcn

Incertesa de la continuïtat laboral 3,97 1,00

Degradació de les condicions de treball 2,62 2,24

Insuficiència d’ingressos 2,42 1,78

Protecció social deficient 4,97 0,98

Índex de precarietat 3,52 1,46



Si contrastem aquests índexs entre la població nacional i la immigrant en ocupacions específiques com la construcció i els serveis personals, tal com ho hem fet per a les condicions d’ocupació i treball, a la taula 5.23 veiem que a la construcció preval la incertesa laboral en el cas del col·lectiu immigrant, men·tre que el nacional no està tan fortament sotmès a la inestabilitat (4,76 punts per a immigrants i 1,04 punts per a nacionals). La protecció social deficient és molt més alta per als treballadors immigrants, ja que és un sector que tendeix a contractar més fàcilment treballadors sense regularitzar, encara que també presenta un nivell important de falta de cobertura de protecció social en el cas del col·lectiu nacional (5,34 punts per a immigrants i 0,97 punts per a naci·onals). La insuficiència d’ingressos presenta diferències menys agudes entre població nacional i immigrant (2,76 punts per a immigrants i 1,40 punts per a nacionals), encara que anteriorment s’ha observat que les persones immigrants tenen salaris més alts amb més hores de feina; però, en conjugar els nivells salarials amb altres variables, es continuen presentant pitjors condicions per als treballadors immigrants estudiats. En relació amb la degradació de les con·dicions de treball, la diferència entre població autòctona i estrangera és encara més estreta (3,03 punts per a immigrants i 2,24 punts per a nacionals). Així, a la construcció, les condicions de treball tendeixen a ser més homogènies per a tots els treballadors. Per concloure, observem que el nivell de precarietat en el cas dels treballadors immigrants de la construcció és tres vegades més gran que el del col·lectiu nacional (4,04 punts per a immigrants i 1,40 punts per a nacionals).

En el cas dels treballadors dels serveis personals, veiem que la incertesa laboral és alta per als treballadors immigrants, mentre que és inexistent per als

410


nacionals (3,38 punts per a immigrants i 0 punts per a nacionals); això és de·gut al fet que és una ocupació de fàcil inserció i sortida, que es constitueix en ocupació provisional mentre s’accedeix a una altra feina, però pot fluctuar entre els dos extrems. La cobertura de protecció social presenta grans diferències entre les persones nadiues i les estrangeres estudiades, en detriment del col·lectiu immigrant (5,34 punts per a immigrants i 0,97 punts per a nacionals). En relació amb la degradació de les condicions de treball i la insuficiència d’ingressos, observem que els treballadors nacionals (gairebé tots dones) tenen el mateix comportament que els treballadors de la construcció: poca diferència entre immigrants i nacionals (1,8 i 2,34 punts, respectivament). Tanmateix, la diferència rau en el fet que els treballadors nacionals tenen pitjors condicions de treball que els immigrants, especialment pel que fa als ingressos, on la di·ferència és més gran (1,8 punts per a immigrants i 3,9 punts per a nacionals). Així, l’índex de precarietat presenta una diferència d’una unitat en favor dels treballadors nacionals.

Taula 5.23. Mitjana dels índexs en els treballadors de la construcció i els serveis personals

Índexs de precarietat

Incertesa de la continuïtat laboral

Degradació de les condicions de treball

Insuficiència d’ingressos

Protecció so·cial deficient

Precarietat laboral

% Imm.

% Nac.

% Imm.

% Nac.

% Imm.

% Nac.

% Imm.

% Nac.

% Imm.

% Nac.

Construcció 4,76 1,04 3,03 2,24 2,76 1,40 5,34 0,97 4,04 1,40

Serveis personals 3,38 0,00 1,80 2,34 1,85 3,90 4,23 1,70 2,85 1,71



La precarietat laboral és viscuda per la població nacional i la immigrant, principalment, com una degradació de les condicions de treball, que afecta de manera gairebé similar els dos grups de treballadors estudiats. I, en segon lloc, com una insuficiència d’ingressos, amb una relació més desfavorable per a la població immigrant. Tanmateix, la precarietat laboral, vista des de la situació de les persones immigrants, es manifesta ferotgement en l’accés limitat a la protecció social (problema de caràcter conjuntural) i de forma estructural com a inestabilitat de la continuïtat laboral.

En conclusió, la precarietat laboral de la població immigrant colombiana

411


estudiada és més gran no només per les pitjors condicions en què treballen (el mercat laboral tendeix a igualar les condicions de treball entre població nacional i immigrant), tal com es va proposar en la tercera hipòtesi (H3),82 sinó també perquè la precarietat es manifesta sobretot en la inestabilitat de l’ocupació pels processos de flexibilitat laboral en el capitalisme globalitzat. A aquesta situació se suma el poc accés a la protecció social a causa del seu estatus legal com a treballador immigrant.

5.2. Trajectòries laborals de població immigrant colombiana a Barcelona

Als capítols anteriors s’ha vist exhaustivament el comportament del mercat de treball en el cas de la població immigrant, les condicions laborals en les quals treballen i els nivells de precarietat, i s’ha observat una desqualificació laboral, un descens ocupacional en la inserció laboral, fenomen comú a la migració laboral del sud cap al nord. Tanmateix, és justament en les diferències on la naturalesa d’un problema apareix amb més precisió; per això, aquest capítol final vol oferir una visió transversal del mercat de treball mitjançant la tipificació de trajectòries laborals (les més comunes), però també d’aquelles trajectòries diferents que, en no ser predominants, són invisibles per als inves·tigadors socials.

Les aportacions sociològiques sobre el mercat de treball plantegen que és possible estudiar el comportament d’aquest mercat de forma estructural, fent un recorregut per l’experiència laboral del treballador al llarg de la seva vida productiva, és a dir, coneixent la seva trajectòria laboral. Parlar de trajectòries laborals és donar compte de la mobilitat ocupacional del treballador o treba·lladora des del moment en què comença la seva vida laboral fins al seu retir, estudiant la seqüència de posicions ocupacionals laborals en el temps. A partir d’aquesta perspectiva es pot fer una anàlisi estructural del mercat de treball, que depassi les limitacions dels estudis conjunturals. Independent de les di·verses feines que faci un treballador. Les feines no són aleatòries ni fortuïtes, manifesten una constant en la seva vida laboral, per la presència d’institucions estructuradores que creen una dinàmica d’ocupació en les persones o una trajectòria laboral (Pries, 2000).

82. La tercera hipòtesi (H3) planteja que el nivell de precarietat dels treballadors immigrants colombians, a més de demostrar pitjors condicions laborals, s’expressa també en el tipus de feina que tenen més que no pas com la fan, ja que, a més d’estar per sota de les seves qualificacions, és d’alta incertesa.

412


Construir les trajectòries laborals de les persones immigrants cerca alguna cosa més que revelar el comportament del mercat de treball actual, vist en de·tall en capítols anteriors. Els estudis sobre mercat de treball «pressuposen rela·cions de determinació social: sembla que la diferenciació de la situació actual de persones en un mercat segmentat, en un moment donat, sigui suficient per explicar les seves oportunitats tant en el passat com en el futur. Les persones semblen estar condemnades o designades, des d’ara i per sempre, a la situació laboral amb determinades oportunitats» (Dombois, 1993: 229). A pesar que els treballadors estan restringits a actuar dins d’uns marges que imposen les institucions en el mercat laboral, despleguen una sèrie d’estratègies83 que els permeten assegurar·se una millor posició en el mercat de treball, superant els obstacles i les barreres d’entrada per assegurar una mobilitat laboral ascen·dent. Les trajectòries laborals també són el resultat d’avaluacions i decisions que duu a terme el treballador, amb un marge de joc i actuació en la recerca d’ocupació, en què l’acompliment varia notablement d’un treballador a un altre dins el mercat de treball (Campos, 2002: 3). Així, les trajectòries laborals estan escrites pels mateixos protagonistes. Per tant, el fet de reconstruir les trajectò·ries laborals de les persones immigrants assenyala —des de la perspectiva de l’actor social— el desplegament d’estratègies i l’acció individual que executa la persona immigrant per garantir·se una millor posició ocupacional en el mercat de treball i contrarestar la seva rigidesa. El treballador, com qualsevol actor social en el mercat de treball, no és un subjecte passiu, determinat inexora·blement per l’estructura econòmica. El treballador té un comportament actiu, d’acord amb el seu radi d’acció o capacitat de governabilitat.

L’estudi de les trajectòries laborals és recent. Anteriorment, els anglosa·xons han estudiat la vida laboral dels treballadors prenent com a arquetip «els homes blancs, que tendeixen a tenir “carreres”», això és, que segueixen «una progressió lògica d’un lloc a un altre, en què la paga, la responsabilitat, l’auto·ritat i l’estatus augmenten amb l’experiència laboral» (Edwards, 1999b: 412). A Espanya, fins a dates recents, com afirmen Martín i García (1998), la carrera professional sol desenvolupar·se de manera típica dins d’una mateixa empresa, depenent sobretot de l’antiguitat i del temps de servei, és a dir, en els mercats interns de treball. La perspectiva de carrera, com exposen els segmentalistes, només és útil per a treballadors de coll blanc en el segment del mercat de

83. En un espai social limitat i definit no només per la dinàmica del mercat de treball, sinó també per les institucions i les normes socials que restringeixen i canalitzen aquestes opcions.

413


treball primari. ¿Què succeeix amb els treballadors de coll blau84 del segment secundari, que no poden construir una carrera perquè salten d’una ocupació a una altra? El seu nivell d’ingressos, la seva responsabilitat, autoritat i estatus ocupacional no augmenten amb l’experiència laboral sinó que amb el pas dels anys es presenta una gradual desqualificació laboral.

La conclusió és que ells també tenen una carrera. La intermitència és una nova forma de trajectòria laboral en la precarietat laboral. Per al cas específic de les persones immigrants, el pas de l’última ocupació al país d’origen a la primera ocupació a Espanya ha estat una ruptura ocupacional en la continuïtat laboral, ja que el 72% dels treballadors estudiats s’han ocupat en activitats diferents i amb menys nivell de qualificació que les que duien a terme a Co·lòmbia. En relació amb l’ocupació actual, el 60% de les persones immigrants estudiades continuen fent feines no qualificades. Aquests resultats revelen que aquesta situació predomina entre la població immigrant estudiada a Espanya, però que no és l’única. Per aquesta raó sorgeix la necessitat de presentar altres trajectòries laborals que puguin oferir no només un coneixement més heterogeni del mercat de treball, sinó també que revelin la capacitat d’influir i el desplegament d’estratègies del treballador o treballadora.

5.2.1. Tendències laborals

La mobilitat ocupacional d’un treballador o treballadora es presenta no només quan canvia d’un lloc de treball a un altre, sinó també quan es mou d’un sector econòmic a un altre, o quan passa del sector formal a l’informal, o viceversa. També hi ha mobilitat quan modifica la seva relació de dependència laboral amb els mitjans productius, quan passa de ser treballador per compte d’altri a convertir·se en treballador per compte propi, d’assalariat a autònom, la qual cosa afecta les seves condicions d’ocupació i treball.

Indagant retrospectivament la relació de dependència laboral que han tin·gut els treballadors i treballadores estudiats al llarg de la seva vida laboral, observem un comportament diferent en la població colombiana i la població es·panyola que treballen a Barcelona (gràfic 5.24). Preval la tendència de l’ocupa·ció assalariada per a treballadors nacionals i immigrants perquè el 87,2% dels

84. L’expressió “treballadors de coll blanc” es refereix als executius de coll blanc amb corbata, i l’expressió “de coll blau” als treballadors que utilitzen granota, usualment de color anyil, i s’usen per diferenciar els treballadors del segment primari i el secundari.

414


treballadors espanyols tota la seva vida laboral han treballat majoritàriament com a personal assalariat (per compte d’altri), mentre que entre els immigrants estudiats hi ha una presència més baixa del treball assalariat (61,6%), algunes vegades intercalat amb períodes com a autònoms.85 Per contra, en el transcurs de la vida laboral del col·lectiu nacional, el treball independent (per compte propi) és una experiència laboral marginal (9,6%), mentre que en el cas del col·lectiu immigrant ocupa una part important de la seva trajectòria laboral i, per a alguns, constitueix l’única manera d’inserció laboral (26,1%).

Gràfic 5.24. Treball autònom o assalariat



Per aclarir la diferència de la dependència laboral entre població immigrant i autònoms s’ha de contextualitzar l’entorn en què s’han desenvolupat les ex·periències laborals. Mentre que el mercat de treball espanyol s’ha caracteritzat per ser un mercat relativament estructurat i tipificat amb formes d’ocupació estàndard, el mercat de treball colombià ha evolucionat i ha coexistit amb for·mes atípiques d’ocupació com ara el sector informal, de tal manera que si les

85. Aquesta situació és produïda per l’estructura del mercat de treball en el país d’origen.

415


ocupacions submergides a Espanya són l’excepció, a Colòmbia constitueixen la norma i generen feina amb uns índexs més alts que l’ocupació formal.86

Els antecedents de dependència laboral són importants perquè expliquen la mobilitat dels treballadors i treballadores entre sectors de l’economia formal i informal, de treballador per compte d’altri a treballador per compte propi, i viceversa, que és el fonament de l’anàlisi de mobilitat que es presenta més endavant en les trajectòries laborals.

5.2.2. Trajectòries ocupacionals quantitatives de les persones immigrants

Les trajectòries laborals dels treballadors immigrants comprenen des de la seva última vinculació al país d’origen fins a l’ocupació actual al país recep·tor. A continuació, a la primera part s’exposen les trajectòries ocupacionals quantitatives de la població immigrant colombiana estudiada, amb les dades recollides a l’Enquesta sobre condicions de treball de colombians a Barcelona (CTCB) del 2002. A la segona part s’identifiquen quatre trajectòries laborals a partir de les entrevistes fetes el 2004, amb la seva respectiva crònica laboral com a exemple.

En el transcurs de l’estudi hem reiterat la diferència entre ocupació i tre·ball, però per a aquesta secció és més útil el terme ocupació. «El concepte d’ocupació estaria pensat per a un món de treball assalariat. D’alguna manera, el concepte d’ocupació fa referència a una organització del treball parcel·lada, dividida, en què hi ha diferents grups de treballadors que realitzen diferents grups de tasques però que, malgrat això, poden classificar·se en un mateix nivell pel que fa a alguns requisits com ara els relacionats amb el nivell de formació o el grau de dificultat o responsabilitat. També fa referència a jerar·quies en l’organització del treball, formades per grups ocupacionals situats en diferents nivells» (Fina i Toharia, 2001: 326).

86. A Colòmbia, a la dècada dels anys vuitanta, el sector informal incloïa el 54% de la força labo·ral. L’any 2000 aquesta xifra arribava al 61%, amb el 20% de la població subocupada (Camacho i Segura, 2003).

416


Les trajectòries ocupacionals que s’exposen a continuació87 analitzen tres seqüències clau en la vida laboral de la població immigrant colombiana estudi·ada: l’última ocupació a Colòmbia, la primera ocupació a Espanya i l’ocupació actual (any 2002). Als gràfics 5.25 i 5.26 s’observen els canvis de la distribució percentual de les ocupacions des del país d’origen, després el col·lapse de la primera ocupació a Espanya i. finalment, el lent reposicionament ocupacional a la feina actual cap al treball semiqualificat i qualificat. Prenent com a refe·rència l’última ocupació a Colòmbia,88 es mostren les transformacions que han tingut lloc en la primera ocupació a Espanya i en l’ocupació actual. Abans de la migració, la variable “última ocupació a Colòmbia” té una distribució hete·rogènia de treballadors en l’espectre ocupacional, una participació significativa d’ocupació no qualificada (17,6%), però també una participació important de tècnics i professionals científics i intel·lectuals (28,2%), empleats administra·tius (12,7%), treballadors de serveis (15,5%) i directors d’empreses públiques i privades (12,7%). La primera ocupació a Espanya mostra una relativa homo·geneïtzació de la diversitat ocupacional abans vista: les feines no qualificades i de serveis de restauració i personals agrupen el 76,1% de les persones immi·grants en la seva iniciació laboral al país receptor, en detriment de les feines qualificades i semiqualificades. Un exemple en són els tècnics i professionals científics i intel·lectuals, que decreixen del 28,2% al 5,3%. El 12,7% dels immigrants colombians que ocupaven càrrecs directius, en arribar a Espanya, queden reduïts al 2,6%. Els empleats administratius, que a Colòmbia eren el 12,7%, inicien la seva vida laboral a Espanya amb una participació del 5,3%. La primera ocupació a Espanya és com un gran embut que canalitza treballa·dors de diferents ocupacions cap al segment d’ocupacions poc qualificades. Tanmateix, el temps de residència, l’experiència i l’antiguitat en el mercat de treball van possibilitant un reposicionament ocupacional, de tal manera que en l’ocupació actual s’observa un descens de les feines no qualificades i de serveis personals (del 76,1% de la primera ocupació al 56,9% de l’ocupació actual), i repunten amb més força les ocupacions de direcció d’empreses (incloent·hi es·pecialment l’empresariat ètnic), que s’incrementen una mica més que a l’inici (del 2,6% en la primera ocupació a Espanya al 13,2% en l’ocupació actual). Altres ocupacions tendeixen a recuperar la seva participació inicial, com les dels treballadors qualificats de la indústria manufacturera i de la construcció, que s’inicien amb una participació del 12,7%, baixen fins al 8,6% en la pri·mera ocupació a Espanya i es recuperen fins a l’11,3% en l’ocupació actual.

87. La informació presentada pertany a l’enquesta CTCB de l’any 2002.88. Donant per fet que és una ocupació ajustada perquè està d’acord amb la formació.

417


És important recordar que el procés migratori colombià és recent a Espanya i, per tant, el que s’observa al gràfic pot ser un reacomodament inicial de les persones immigrants en el mercat de treball, més que no pas una situació estructural que permeti establir tendències concloents.

Gràfic 5.25. Ocupació segons la feina a Colòmbia, la primera feina a Espanya i la feina actual


418


Taula 5.26. Ocupació segons la feina a Colòmbia, la primera feina a Espanya i la feina actual

OCUPACIONSFeina a Colòmbia

Primera feina a Espanya

Feina actual

Direcció d’empreses i d’administraci·ons públiques

12,7 2,6 13,2

Tècnics i professionals científics i intel·lectuals

28,2 5,3 5,3

Tècnics i professionals de suport 0,7 0,7 0,7

Personal administratiu 12,7 5,3 7,9

Treballadors de serveis de restauració i altres

15,5 29,1 25,8

Treballadors qualificats de l’agricultura i la pesca

0,0 0,0 0,0

Artesans i treballadors qualificats de la manufactura

12,7 8,6 11,3

Operadors d’instal·lacions de maquinà·ria i muntadors

10,6 1,3 4,6

Treballadors no qualificats 7,0 47,0 31,1

Total 100,1 100,0 100,0


El procés migratori genera canvis en l’àmbit laboral en la vida de les perso·nes immigrants. Per això, a la taula 5.27, veiem que el 71,5% dels treballadors i treballadores, en el moment de l’enquesta, estaven fent una activitat diferent de la que tenien a Colòmbia. Entre aquesta població, són les dones (el 77%) qui sobretot van haver de canviar d’ocupació en relació amb els homes (el 66,2%). Analitzant els canvis ocupacionals de la migració per edats, observem que les persones adultes més grans de 45 anys són les que han hagut de fer el procés més ampli de diversificació ocupacional (el 80%) i només el 20% han aconseguit exercir la mateixa ocupació que tenien a Colòmbia. Els treballadors i treballadores amb estudis bàsics (primaris i secundaris) han tingut menys canvis ocupacionals (el 66,7%), a diferència del personal tècnic i universi·tari (el 76,2% i el 74,3%, respectivament). Les persones que treballen a la indústria tenen més continuïtat ocupacional i només el 44,4% han hagut de canviar d’ocupació. El sector de la construcció mostra el canvi ocupacional més important, ja que el 75,8% de les persones immigrants que treballen en aquest sector provenien d’una ocupació diferent al país d’origen.

419


Taula 5.27. Continuïtat laboral entre Colòmbia i Espanya segons el gènere, els grups d’edat, els estudis i la branca d’activitat

VARIABLESSense activitat a Colòmbia

Ocupació igual que l’actual

Ocupació diferent de l’actual

TOTAL %

TOTAL 6,0 22,5 71,5 100

GÈNEREHome 1,3 32,5 66,2 100

Dona 10,8 12,2 77,0 100

GRUPS D’EDAT

Menys de 24 anys

27,8 22,2 50,0 100

De 25 a 44 anys 3,3 22,8 74,0 100

De 45 anys o més

0,0 20,0 80,0 100

ESTUDIS

Primaris 0,0 33,3 66,7 100

Secundaris 9,3 24,1 66,7 100

Tècnics 0,0 23,8 76,2 100

Universitaris 5,7 20,0 74,3 100

BRANCA D’ACTIVITAT

Indústria 22,2 33,3 44,4 100

Construcció 3,0 21,2 75,8 100

Serveis 5,6 21,3 73,1 100


La teoria de la segmentació pluridimensional de Sengenberger (1988) re·coneix la importància particular dels oficis i les professions (ocupacions) per determinar la posició dels treballadors i treballadores en el mercat de treball, i la qualitat de les condicions laborals, de tal manera que l’ocupació constitueix un element fonamental de segmentació en aquest mercat. L’ocupació és una institució estructuradora que crea una dinàmica de treball i una trajectòria laboral en el treballador. El segment de l’ocupació, com a institució estructu·radora, permet establir constants en la vida dels treballadors, i opera amb unes regles explicites i formalitzades que hi estableixen regularitats.

Al llarg d’aquesta recerca, s’ha analitzat l’ocupació amb la Classificació nacional d’ocupacions de 1994 (CNO·94), que n’ordena nou grans grups. Tan·mateix, per tal d’identificar tendències del comportament de les ocupacions en la segmentació del mercat de treball en el cas de la població immigrant estudiada, les ocupacions presentades a l’enquesta CTCB s’han tabulat per freqüències observant el reposicionament ocupacional de les persones immi·

420


grants en el temps de residència a Espanya, fent ressaltar en una zona grisa la continuïtat ocupacional de les persones que, en el moment de l’enquesta, estaven treballant en la mateixa activitat que desenvolupaven al país d’origen (taula 5.28). Així, una anàlisi desagregada per ocupacions revela tendències de dinàmiques per grups d’ocupacions. Per exemple, dels deu immigrants que treballaven com a docents a Colòmbia, actualment a Espanya cap no exerceix aquesta activitat: cinc treballen en serveis personals, tres com a conserges i dos són directius o propietaris de negocis. Dels sis directius d’empreses grans a Colòmbia, només un exerceix una ocupació idèntica, quatre es dediquen a oficis de baixa qualificació i l’altre exerceix com a professional universitari.

Analitzant la correspondència entre la professió i l’ofici que es fa, observem, per exemple, que un de cada dos immigrants el perfil dels quals s’associa al personal sanitari efectivament fa la mateixa activitat. El personal docent es troba mal posicionat al mercat laboral perquè vuit de cada deu treballen en serveis personals o com a peons de la construcció i conserges d’activitats ma·nuals. Dels deu professionals del dret i de les ciències socials, només un fa la mateixa activitat, mentre que quatre treballen com a peons de la construcció i treballadors manuals. Els altres cinc fan activitats diverses que no tenen res a veure amb la seva professió. Dos de cada tres professionals informàtics aconsegueixen inserir·se en la seva mateixa activitat professional. Els tècnics amb estudis mitjans i superiors es concentren sobretot com a peons de la construcció; el grup restant es dedica a activitats de diversa índole allunyades de la seva professió. Un de cada dos propietaris de petits establiments a Colòm·bia, a Espanya regenta un petit establiment com a propietari. Un de cada dos dependents i venedors d’agències comercials a Colòmbia treballa de manera independent i, la resta, com a dependent. Dels empleats administratius, el 43% treballen com a conserges, peons i treballadors manuals. Sis de cada deu treballadors manuals exerceixen la seva mateixa professió. Quatre de cada deu obrers especialitzats d’indústries treballen en la seva mateixa activitat, i la resta ho fan en oficis no qualificats. I, finalment, tots els treballadors de la construcció treballen en aquesta mateixa activitat.

421


Taula 5.28. Ocupació o feina principal / Ocupació al país d’origen

Ocupació o feina principal

Ocupació al país d’origen

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 Total

1. Personal docent

2. Personal sanitari 6 6

3. Professionals del dret, les ciències socials i les arts

1 1 1 3

4. Informàtics i tècnics en ciències 2 2

5. Altres ocupaci·ons, estudis mitjans o superiors

1 1

6. Directius d’ad·ministracions públi·ques o d’empreses de més de

1 1 1 3

7. Propietaris o directors de petits establiments

1 1 3 2 5 3 15

8. Dependents, representants, venedors i agents comercials

1 1 4 1 1 1 9

9. Personal administratiu 2 1 1 1 1 3 1 1 11

10. Serveis personals 5 1 2 1 2 1 1 13

11. Conserges, peons i treba·lladors manuals d’indústries

3 1 1 1 1 1 8 7 14 4 1 42

12. Obrers especia·litzats d’indústries 1 2 6 9

13. Treballadors de la construcció 1 2 1 2 1 2 3 6 4 5 1 28

14. Agricultors, jardiners, ramaders

Total 10 8 5 2 7 6 10 19 21 7 26 14 5 2 142


La segmentació del mercat de treball per ocupacions estableix tendències de continuïtat i ruptura laboral a Espanya per als treballadors i treballadores, basades en les dades quantitatives.

422


La continuïtat laboral es presenta en el cas dels treballadors de la construc·ció, que tendeixen a exercir la mateixa ocupació que en el país d’origen. Els informàtics i els treballadors de la salut com ara metges, infermeres professio·nals i odontòlegs, després de l’homologació, s’ubiquen en la mateixa ocupació. Usualment, al principi fan d’auxiliars i després de l’homologació adquireixen l’estatus professional. Els treballadors manuals i els dependents (venedors) tendeixen a la continuïtat laboral. En síntesi, aquesta continuïtat ocupacional preval en ocupacions no qualificades, a excepció del cas del personal sanitari i els informàtics. És a dir, sí que existeix una segmentació del mercat de treball immigrant que canalitza els treballadors cap a ocupacions poc qualificades i, també, cap a aquelles professions amb més demanda en el mercat laboral.

D’altra banda, es pot observar una tendència de ruptura ocupacional en els treballadors immigrants que al seu país d’origen han estat docents, executius de mitjanes i grans empreses, professionals de les ciències jurídiques i socials i, en menys grau, en els obrers especialitzats de la indústria, perquè habitual·ment són llocs de treball saturats pels treballadors nadius o sectors rígids sense capacitat d’absorbir mà d’obra addicional.

Aquesta situació de ruptura o continuïtat ocupacional observada, pot impli·car la conclusió següent. Espanya té demanda de mà d’obra immigrant, però no de qualsevol tipus de mà d’obra. Igual que en el cas de la immigració dels anys seixanta i setanta en els països del nord, l’Espanya d’avui requereix mà d’obra no qualificada. Tanmateix, entre la immigració d’abans i la d’ara, hi ha la diferència que es presenta en una altra etapa del capitalisme. La immigració del 2000 és generada per processos de flexibilitat laboral en la globalització. A l’Espanya actual, amb taxes de relleu generacional decreixent i majors nivells de formació educativa, prolifera l’ocupació del segment secundari, és a dir, una ocupació de poca qualificació i alta precarietat com a alternativa de competició en la mundialització. Les persones immigrants són mà d’obra precària per a ocupacions dissenyades per ser precàries i, a més a més, per disciplinar els treballadors nacionals.

No obstant això, aquesta recerca i estudis recents demostren que la compo·sició de la mà d’obra llatinoamericana i colombiana (en aquest cas) revela un desfasament dramàtic entre l’oferta i la demanda de mà d’obra. La migració qualificada de població llatinoamericana segurament demostra que els proces·sos de globalització van truncar el camí d’ascens laboral i social d’un important

423


grup poblacional que, en sospesar la impossibilitat de fer realitat les seves expectatives, van prendre la decisió d’obrir nous camins fora del seu escenari local (país d’origen).

La globalització va generar la precarietat dels treballadors en els països d’origen,89 que van veure com es tancava un projecte de vida, acorralats en ocu·pacions sense futur ni possibilitat de carrera. Però, en arribar al país d’acollida, troben que també els rep la precarietat laboral, encara que amb ingressos més alts que els percebuts al país d’origen. D’aquí a poc temps, aquestes perso·nes poden reflexionar que aquest trencament ocupacional no és ni provisional ni transitori, i poden sobrevenir llavors la desil·lusió i el ressentiment cap al país receptor. Els disturbis que han tingut lloc el 2005 als països de la Unió Europea poden revelar l’inconformisme de les persones immigrants de segona generació, que no estan disposades a tenir la resignació dels seus pares en el repartiment del mercat de treball.

5.2.3. Mobilitat ocupacional en trajectòries laborals qualitatives

Dombois (1993) aglutina totes les ocupacions en quatre grans grups de tre·ball, en funció dels requeriments de qualificació i entrenament a la indústria. A la base es troba la feina no qualificada perquè no requereix qualificacions específiques, ja que en unes quantes hores d’inducció s’aprenen les activitats laborals, a causa de l’alta presència de rutines. En segon lloc, hi ha el treball que requereix qualificacions específiques per a la seva execució, encara que un alt percentatge d’aquesta qualificació s’adquireix per entrenament en el lloc de treball i dins de la mateixa empresa. En el tercer grup d’ocupacions es troben els oficis artesanals industrials, que són oficis freqüents en els tallers, amb tasques artesanals, poc tecnificades i amb un gran component manual. Per exercir aquesta ocupació s’exigeixen tècniques i habilitats que corresponen a oficis que són valorats en espais o en empreses específiques. Finalment, es troben els oficis industrials, que impliquen un treball d’alta precisió, es necessiten amplis coneixements teòrics, experiència pràctica i una titulació tècnica institucionalitzada, però el seu coneixement s’aprofundeix amb l’expe·riència laboral. Són oficis o professions reconegudes i emparades pel sistema educatiu formal, i clarament identificades en el mercat de treball. La titulació

89. Alguns estudis han demostrat la hipòtesi que la migració laboral és una forma de fugir de la precarietat als països d’origen. En el cas d’aquesta recerca, a les tretze entrevistes realitzades el 2004, cinc de les persones entrevistades van emigrar perquè no aconseguien inserir·se al mercat laboral en les condicions d’ocupació i treball que tenien anteriorment.

424


en centres educatius formals o l’experiència laboral són barreres d’entrada que impedeixen la competència dels treballadors i treballadores entre si. La mobili·tat ocupacional presentada en aquest apartat utilitza la classificació dels quatre grups de treball per entendre la dinàmica laboral d’acord amb les ocupacions, i es basa en la informació qualitativa de les entrevistes fetes l’any 2004.

S’identifiquen dos tipus de mobilitat ocupacional en les trajectòries laborals de la població immigrant estudiada. La mobilitat ocupacional típica i predomi·nant és la que revela una ruptura de la continuïtat ocupacional perquè presenta un canvi ocupacional (en general, descendent per a la persona immigrant) entre el país d’origen i el país receptor. Aquesta mobilitat ocupacional es presenta quan hi ha canvi ocupacional, però sense mobilitat descendent en el treballa·dor, sinó amb la creació d’una nova identitat ocupacional amb ingressos més alts. El segon tipus de mobilitat ocupacional presenta una continuïtat en la trajectòria laboral, ja que amb el procés migratori el treballador no té canvis ocupacionals, és a dir, continua treballant en la mateixa activitat que feia al país d’origen.

A continuació es presenten sis trajectòries laborals de treballadors i treba·lladores immigrants per exemplificar els tipus de mobilitat ocupacional, respec·tant la forma d’expressió verbal de cada treballador, però buscant construir un monòleg fluid que reflecteixi la totalitat de la seva vida laboral al país receptor i la seva percepció de l’ocupació. És important recordar que els testimonis provenen d’entrevistes estructurades, amb preguntes i respostes precises, de tal manera que la crònica ha estat organitzada suprimint les preguntes. En cada crònica apareixen unes notes, que es presenten al final, per tal d’evidenciar el procés de mobilitat ocupacional i les raons que mouen el treballador o treba·lladora immigrant a la presa de decisions en l’ocupació i el treball.

Continuïtat ocupacional qualificada

La continuïtat d’ocupació entre país d’origen i país receptor té lloc en ocu·pacions desitjades del mercat laboral, ja sigui perquè tenen demanda de mà d’obra o perquè es requereix una formació especialitzada o semiespecialitzada, i són valorades en el mercat perquè hi ha un dèficit de mà d’obra. Les bar·reres d’entrada són l’homologació del títol i disposar d’un permís de treball. Habitualment, les tarifes de pagament per serveis estan estandarditzades, i la població nacional i la immigrant es troben en condicions similars, encara que

425


molts dels professionals es dediquen a atendre la veta de persones immigrants o a proveir de serveis el gueto. «Encara que la dedicació de certs professionals immigrants a les comunitats ètniques empobrides pot tenir caràcter voluntari, la majoria no es veurien reduïts a aquesta situació si no existís de fet una recepció desfavorable que bloqueja les seves oportunitats d’ocupació fora de la comunitat.» (Portes, 1998: 64). Es presenta en ocupacions del sector de la salut com ara la medicina, la infermeria, la gerontologia, l’odontologia i la teràpia ocupacional, i també en l’enginyeria informàtica. A continuació, trans·crivim una trajectòria laboral d’una ocupació qualificada reglada al sector de la salut.

Continuïtat ocupacional qualificada reglada

Crònica 1 (E5)

Viviana va créixer a Bogotà, té 32 anys, és soltera. De raça blanca i com·plexió prima. Professió: odontòloga, amb títol homologat. Va arribar a Espanya el setembre del 2001. No tenia experiència prèvia a Colòmbia. Treballa com a odontòloga en un centre odontològic de l’esquerra de l’Eixample. La seva situació està regularitzada.

«Quan em vaig graduar a la universitat vaig fer els papers per poder esperar i homologar-los aquí, però sempre havia volgut anar-me’n de Colòmbia i vaig anar als Estats Units, però no em va agradar; llavors vaig venir cap aquí. Tenia família a Sevilla. Vaig arribar a Madrid a casa d’un amic. Vaig viure amb el meu amic deu mesos i després em va sortir feina aquí, a Barcelona. Vaig conèixer un altre odontòleg de Cali, que té un consultori i em va oferir treballar amb ell d’auxiliar mentre homologava el títol. Vaig venir cap aquí a treballar amb ell. A Madrid he tingut dues feines, l’anterior i aquesta... A Madrid la vaig aconseguir per mitjà de la Gaceta, la revista dels odontòlegs. Poses allà el teu nom, hi poses que ets colombiana, que estàs homologada i et criden. El meu amic odontòleg, amb qui vaig viure, ja feia més temps que era aquí i em va dir: -“Anem-hi i hi poses el classificat” (1). I hi vam anar tots dos a posar el classificat, i et criden. Tot just havia arribat, l’endemà ja estàvem posant l’anunci. Vaig venir amb visat de turista per tres mesos. Em van cridar al cap d’un mes, crec. Sí, perquè el poses i surt al mes següent. Això es demora. Em va cridar l’amo de la clínica, un bolivià (2). El salari era per percentatge. Els odontòlegs sempre és per percentatge, tu no firmes res, ni et firmen res, mai no hi ha contracte amb els odontòlegs, sempre és “et pago el tant per cent del que facis, del tractament pagat” (3). No és “vaig fer això” i et paguen; si el pacient no ha pagat, no et paguen, han de pagar els pacients perquè et paguin. Els pacients s’aconsegueixen de boca en boca, la clínica, la gent que passa, els amics, propaganda.

426


La clínica té més poder per aconseguir pacients que tu tot sol, però tu també en pots aconseguir... Hi anaven amics més que res. L’horari en general era de deu a dues i de quatre a vuit, però quan hi ha pacients... Si no hi ha pacients, tu no hi vas. Aquí, en general, l’odontòleg és molt integral, ara és que ha anat canviant. Jo faig de tot, de tot, menys ortodòncia, perquè per fer-ho sí que es necessita el postgrau, però de la resta faig de tot. Uf! No me’n recordo quant guanyava, però m’imagino... que el mateix. Uns 1.500, 1.000 euros, una cosa així; ah, és que a mi em van tocar pessetes. Però és un rang, me’n faig més.

Aquestes feines totes són iguals, perquè com que tu ets el teu propi cap, hi ets tu i l’auxiliar; llavors, totes són iguals... De sobte n’hi ha unes que són mes a prop de casa teva, que poden ser millors, o la clientela, però és que la clientela és el mateix, a condició que hi vagin i que s’ompli, no importa.

Me’n volia anar a viure Barcelona i em van oferir feina aquí. El vaig conèixer aquí un dia que vaig venir a Barcelona, per una altra amiga. Jo ja sabia que ell existia, però no l’havia conegut, i ens vam conèixer, em va dir [...] jo vaig venir. Aquest sí que era un sou perquè hi anava d’auxiliar, no hi anava d’odontòloga. Vaig començar amb 600 i me’n va acabar pagant 800. Hi vaig estar dos anys, des del juny o el juliol del 2002 fins al juny del 2004. Sempre ens vam portar bé. Feia de tot: auxiliar, recepcionista, feia encàrrecs, netejava, feia de tot. Em semblava molt poquet, el que em pagaven. Era difícil perquè jo també era odontòloga; llavors, de vegades la gent se n’oblida, i et començava a tractar com a auxiliar, i el que em pagava... Quan ell no hi era, jo li atenia els pacients, això no ho fa qualsevol auxiliar. Aquestes van ser les topades. La feina era molt còmoda: sabies que tenies el teu sou, la tenia al costat de casa meva, el consultori era diví, la gent era molt enrotllada. Després ja vaig homologar el títol i vaig venir a treballar aquí (4). Exàmens, molts exàmens, per homologar. Són sis exàmens, per exercir fan 11 exàmens aquí, a Barcelona, en espa-nyol. Vaig tardar tres anys, però això és el que triguis a passar els exàmens, això no té un temps. Ell em va ajudar. Jo ho vaig passar bé i vaig aprendre; veient-lo a ell vaig aprendre, almenys en vaig treure això, en els dos anys. De tot el que vaig veure vaig aprendre molts truquets i cosetes, però no, no pots treballar així. Com? Doncs rebaixant-te, una mica sí, és obvi, per ajudar-te una mica, jo penso, però... no, no, això t’embogeix. Això de: “Com així? Si jo puc fer això que ell està fent i em tenen d’auxiliar aquí”. Això era fortíssim, malgrat que ell era diví, i som molt amics, però no. No es pot. No ho tornaria fer.

Des de l’agost treballo aquí, per una altra amiga que li venia coses a l’Adriana; llavors l’Adri-ana li va dir que se n’anava, que necessitava una odontòloga i em va recomanar (5). Jo hi vaig anar i allà mateix ella em va dir: -“Et quedes sola aquí”. Ara treballo per percentatge. Em surt molt més a compte, quan hi ha suficients pacients, però quan no n’hi ha... mentida, em surt molt més a compte com sigui perquè a l’altre lloc havia de complir un horari tots els dies; aquí vinc només

427


quan hi ha pacients i guanyo el mateix o més. Dormo tots els matins, quan no hi ha pacients, perquè el dia que n’hi ha és obvi que no me n’aniré a dormir; però quan no n’hi ha, no tinc res per fer. Faig de tot, menys ortodòncia fixa, perquè l’altra, la prèvia, també la puc fer, la de nens. La fixa també la sé perquè he après molt, però és molt arriscat posar-te a tractar un pacient sense el títol d’ortodontista; ho fan, però no. El salari? Et diré el que se suposaria que m’haurien de pagar segons el que paguen els pacients; haurien de ser com uns 2.500 euros, perquè m’estan donant un percentatge molt, molt baixet, que el vaig acceptar jo, és a dir “mea culpa”, però en general un odontòleg amb un percentatge com cal, uns 5.000 euros al mes. Però ara, prop de 1.500, una cosa així. M’agrada que faig amb el meu temps el que vull i m’adapto, no és com abans que: “Tinc una cita mèdica”. No, ara és: “Tinc una cita mèdica, quadra els pacients després de la meva cita o abans”. O me’n vaig de viatge i no vindré durant dos dies. En el meu temps lliure puc fer el que vulgui (6).

Els meus plans són muntar un consultori. Muntar-lo i comprar-lo et surt prop de 35.000 euros, 40.000 euros d’entrada, amb els equips, amb el lloguer del local, amb els permisos. Jo havia pensat que cap a l’altre any, cap allà a mitjan any vinent. Cal fer una inversió de diners amb una altra persona, perquè jo sola no el tindré mai, així com vaig no. T’han d’ajudar. És que començar un negoci amb un crèdit! Un negoci que depèn de la gent que entri, no. Això és molt difícil, això et fiques en un endeutament que se’t torna una bola de neu. Suposadament a aquest algú li has de tornar els diners, però no estaràs amb aquest estrès d’haver de tornar-los; però amb un crèdit de banc no, no... O es pot muntar amb lísing, però igualment has de tenir una base, uns diners al banc, perquè si al mes entren dos pacients, com pagues el lísing l’altre mes? No, això, has de tenir una cosa segura perquè, si no, no... Bé, si no munto un consultori, no ho sé, algun altre negoci, un centre de radiologia de la boca, o jo què sé? Però cal muntar alguna cosa. Perquè, si no, quan farem diners? Continuar treballant per a un altre, així mai no fas diners. Un salari t’arriba per sobreviure, per viure, però bé, “bé” com jo voldria, no.» (7)

1) S’observa que les persones immigrants antigues faciliten l’accés a canals especials per obtenir feines amb altes barreres d’entrada.

2) El debut laboral es facilita a través d’un grup ètnic.

3) La negociació de les condicions de treball es fa a partir de les pautes que marca el gremi.

4) L’homologació, com a barrera d’entrada, obre altres possibilitats d’inserció laboral gairebé en competència d’igualtat amb la població nacional.

428


5) Les xarxes socials que propicien la mobilitat laboral ascendent.

6) La racionalitat del treball autònom, que ofereix altres compensacions.

7) L’ocupació autònoma com a única alternativa de mobilitat laboral ascendent.

Continuïtat ocupacional semiqualificada o no qualificada

Aquesta trajectòria laboral té continuïtat ocupacional entre el país d’origen i el país d’acollida, i es presenta en treballadors i treballadores semiqualificats o no qualificats en ocupacions amb gran demanda en el mercat de treball. Usualment, el treballador fa oficis que requereixen molt poca qualificació i l’entrenament es duu a terme en poc temps. Les condicions d’ocupació i treball són més baixes que en el cas de la població nadiua. El personal és fàcilment substituïble perquè hi ha abundant mà d’obra, però també hi ha vacants a causa de la rotació dels treballadors, que passen d’una obra a una altra com en el cas de la construcció.

La indústria és diferent. El personal industrial semiqualificat tendeix a posi·cionar·se més lentament en el seu antic ofici; mentre superen barreres d’entra·da, com ara la inexperiència laboral al país receptor, augmenten el seu capital relacional, homologuen el títol (només en alguns casos) i regularitzen la seva situació. Tenen condicions d’ocupació i treball iguals que les de la població nacional i, a llarg termini, poden construir una carrera dins d’una empresa o un sector.

Aquesta trajectòria es presenta en obrers especialitzats de la indústria o que exerceixen un ofici a l’antiga, com ara electricistes i mecànics automotrius. Tendeixen a recuperar la posició ocupacional del país d’origen de dues mane·res: com a personal assalariat de tallers i petites empreses o com a treballadors independents que ofereixen serveis a particulars. Succeeix el mateix en el cas de les persones immigrants que al seu país d’origen treballaven al sector de la construcció perquè continuen al mateix sector d’activitat econòmica. La construcció fa una captació ràpida de personal immigrant sense gaires barreres d’entrada, però exigeix com a garantia un alt rendiment, ofereix condicions laborals precàries i salaris baixos, la vinculació i la remoció del treballador són indolores i sense gaires conseqüències per a l’ocupador. A continuació

429


es presenta la trajectòria laboral d’un treballador qualificat de la construcció, autònom amb personal assalariat.

Crònica 2 (E10)

Rodrigo és de Cali, té 40 anys, de complexió mitjana, mestís, home de poques paraules però de somriure expansiu. És tecnòleg electromecànic. Va ser enquestat l’any 2002. A Colòmbia era un treballador qualificat de la construc·ció. Va migrar a Espanya el juny del 1999. Està separat i viu amb la seva filla. Té la situació regularitzada com a treballador independent.

«Vaig venir perquè va disminuir la feina, i m’estaven donant els preus d’altres pressupostos, estava guanyant molt poc. Jo havia deixat de treballar gairebé un any, havia descansat perquè havia treballat dur. Llavors tenia estalviats uns diners i, després, quan va baixar la feina i em donaven els pressuposts, deia: -“No, jo no treballo per aquest preu”. Llavors, com que va baixar la feina, vaig venir cap aquí (1). La meva mare em deia que millor que me n’anés perquè la situació a Colòmbia era dolenta. Em vaig quedar a València, m’hi vaig quedar dos dies; a Madrid m’hi vaig quedar dos dies i vaig venir aquí, a Vic, però a casa de la meva germana (2). A Vic vaig estar buscant feina dues setmanes i no trobava res, dues setmanes per un costat; vaig trucar a la gent, és a dir, a empreses que oferien feina allà, però no me’n donaven pels papers. Vaig anar cap a Barcelona en C., amb L. a casa d’una amiga de la meva germana i allà vaig estar amb uns colombians, però... vivien amuntegats, moltes persones. Hi havia problemes allà, però jo seguia buscant feina. Em llevava a les sis del matí per anar d’un costat a un altre, comprava la premsa i era molt... Com li podria explicar? Anaves a buscar feina i sense els papers no te’n donaven. T’oferien feina, però amb papers. Hi va haver un temps que jo buscava feina, i no sortia res (3). Aquí una persona aconseguia feina realment amb influències. Em deia un noi que m’esperés, que no em preocupés. És clar, jo allà pagava el lloguer, i deia que no em preocupés; però primer van donar feina a dos que van arribar, que eren amics seus; mentre que jo em llevava a les sis del matí, ells gairebé al cap de 15 dies van aconseguir la primera feina.

Després ja me’n vaig anar on visc ara i vaig trobar uns nois estrangers (peruans). M’hi vaig apropar i els vaig dir si sabien d’algú que oferís feina i em van posar en contacte amb una persona (4). Jo vaig anar a oferir-los els meus serveis perquè sé de construcció, i li van donar el telèfon a una persona; ell em va trucar i vaig connectar amb aquest senyor i vaig començar a treballar dues setmanes. Treballava amb un sou de 5.000 pessetes al dia, i feia massa hores extres sense cap pagament addicional. Vaig treballar allà dues setmanes i després me’n vaig anar amb una altra persona que em va oferir feina. Jo vaig venir aquí per obrir-me camí, no em vaig quedar allà perquè el sou, el que jo veia..., els diners que jo veia no m’arribaven per a res, són 5.000 pessetes

430


(5). Ara 30 euros. I si a mi no m’arribaven els diners, sabent que jo era contractista, jo gastava el doble, havia de pagar lloguer i tot, i estava buscant, parlava amb gent. Les dificultats? Es pot dir que cap, l’únic era que jo veia un germà seu que dormia mentre jo estava treballant.

Jo primer estava temptejant com era el terreny (6), perquè quan és la primera feina... i buscant, perquè jo portava aquí gairebé dos mesos i els diners que tenia ja se m’estaven esgotant. No tenia diners i n’havia de portar de Colòmbia, jo tenia propietat allà. Malgrat que portava diners, vaig canviar 200 dòlars, i 100 dòlars en dos, tres dies, se n’anaven; al canvi de la moneda, en aquella època era molta devaluació. Ell em pagava, però no era la perspectiva que jo tenia, perquè jo sóc un professional en el que faig, en el que feia: estava treballant perquè un altre s’estigués dormint. Me’n vaig anar a buscar una altra feina, jo volia seguir, però li vaig dir al senyor que m’ho apugés perquè no aniria a treballar, i em va dir que no, que els seus diners eren fixos. Llavors, com que jo mirava els preus, però no sabia gestionar bé els pressupostos aquí, ni tenia connexions ni res... Jo em vaig moure massa aquí, cap resultat; ara, l’experiència no la tinc. Era difícil perquè es gasten molts diners per arribar on es vol arribar. Un noi em va oferir feina allà mateix, quan jo treballava aquí, però a metres, i em va dir que n’havia de fer molta, que era molt dur. I li vaig dir: -“No, no es preocupi. Quant em paga?”. Em va dir: -“Bé, a tal preu”. Però que havia de fer molta feina. Li vaig dir: -“Vostè no es preocupi d’això de la feina, jo m’encarrego de la resta perquè jo el que necessito són els diners”. És més, per la producció que vaig fer com a professional i la primera setmana, em va enganyar, em va pagar les mateixes 5.000 pessetes. Que no, que ell me n’estava ensenyant, sabent el que jo sabia, que ja m’ho apujaria. Vaig continuar per no quedar-me sense feina, perquè era una setmana, tot just era la primera setmana, i vaig seguir amb ràbia perquè això no es justificava. Aquí, quan veuen que una persona sap les condicions canvien, si no és que se’ls ensenyi que una persona... Estava contractat per dia, però jo seguia allà de tota manera, perquè m’estava movent per altres bandes. Allà vaig continuar gairebé tres mesos. Dues setmanes després va començar a pagar-me, perquè jo ja me n’anava una altra vegada. Li vaig dir: -“No, jo me’n vaig perquè nosaltres vam acordar tant”. Llavors, com que va veure que treia la producció que havia de treure i treballava massa hores, perquè aquí s’explota sense pagar hora extres... A mi m’era igual perquè jo necessitava recuperar els diners que havia perdut aquí, perquè eren massa diners, eren més de 2.000 dòlars, llavors vaig voler recuperar el que havia perdut i vaig seguir allà. I allà vaig continuar espavilant-me; d’una banda, treballava amb ell, i de vegades feia les meves feines addicionals. Al cap de tres setmanes, ja va rebaixar els preus. Jo anava contractant perquè com que no tenia diners amb què marxar realment, treballava des de les set o les vuit del matí fins a les nou o les deu de la nit. I allà va començar amb un altre truc, que era no pagar-me, perquè no li havien pagat a l’empresa, i llavors vaig començar a parar les obres, vaig parar unes setmanes i ell em va trucar i jo li vaig dir: -“Jo necessito que em pagui”. Perquè això és un mètode que utilitzo, si no em paguen setmanalment el que jo cobro, no em serveix. A la gent, aquí, la roben per això. És clar, com que veuen que la gent ho necessita, llavors els posen a treballar i comencen a

431


retardar-los els diners. Què fan? Necessita aquests diners per cobrir el que ell li ha avançat, llavors no li paguen fins després, els espanyols i els mateixos estrangers. Per què? Perquè aquí tenen el personal enganxat per totes les despeses que té, perquè es gasten diners; llavors, la majoria s’han de quedar en aquestes empreses.

Ja portava gairebé quatre mesos, de vegades em quedava aturat, de vegades no, perquè era el que a ell li interessava, perquè jo li treia molta feina que ell tenia, però no sabia bé els preus, no em volia ficar en això fins que no ho temptegés bé... Després d’això, vaig començar a contractar pel meu compte, és a dir, a espavilar-me. Posar-hi molts diners i cercar més feina, treballar les hores necessàries i sortir de la feina de les sis per anar a treballar fins a les deu, les onze de la nit, o les dotze pel meu compte. Llavors, de dia, treballava per a ell les hores necessàries i, per una altra banda, anava a treballar pel meu compte. Jo invertia diners en publicitat. Se n’anaven part dels diners, però el que m’interessava no eren els diners sinó aconseguir i intercanviar clients, això era l’únic (7).

Vaig començar així, em van anar sortint obres, jo buscava obres de construcció, però et dona-ven molt poc, volien tenir els preus que ells deien i al dia, res més, perquè aquí a la gent només els interessa més al dia. Als autònoms els interessa perquè produeixen la feina, però com que jo sé que rendeixo molt a la feina, fent hores duplico la meva feina, com més hores, més diners es guanyen. Sí, jo no sóc empleat, sempre m’ha agradat ser independent (8). Amb ell treballava els divendres, acabava les hores laborals i m’anava cap a altres obres contractades pel meu compte, els dissab-tes i diumenges. Els dissabtes i diumenges li deia: -“No, no treballo dies festius i dissabtes”. I en dos dies trobava altres feines addicionals contractades amb els meus preus.

Els preus estaven mal calculats; a mi em va tocar gent, colombians especialment, que venien a oferir-me feina, però aquí funcionaven a la seva manera, que els fes una feina que ells hi col-laboraven (9), però només era per fer-los la feina. Jo a ningú no li regalo la meva mà d’obra. Tracten d’explotar-te tractant d’ajudar els altres, però realment només perquè els arreglis les seves coses personals. M’entén? Per exemple, hi havia gent que em deia que “què sabia fer, que ell m’ajudava”; llavors començaven a buscar la feina del que un sabia, o deien: -“He de fer aquest parquet a tal pis”. Que els ajudés, però quan anaves a cobrar no pagaven ni la meitat del preu: -“No, que això és molt car, que hi ha gent que treballa més barat”. Bé, ni ho feia, perquè jo estava treballant a uns preus, i vaig venir de Colòmbia, per venir aquí amb preus que ni hi arribaven. Llavors deia: -“No, jo no li faig la feina, jo no treballo amb ningú realment així. Jo vull treballar i els meus diners cobrar-los ja”.

Així va passar bastant temps. En aquell període de temps va venir la meva filla, la meva dona. I quan veuen la gent, els tracten de dir: -“Bé, s’ha acabat la feina i punt”, quan et veuen

432


més collat... perquè així se sosté la gent aquí. Doncs jo el vaig continuar tractant i vaig continuar treballant amb ell, i em vaig anar buscant els papers, tant els papers com la feina, invertint diners en molta publicitat. Els diners que guanyava realment els invertia totalment, el que guanyava, amb les despeses, menjava, i els altres era pura publicitat, no m’interessaven els diners sinó expandir-me (10). Aquest és l’únic detall, jo gasto mensualment gairebé 30 euros en publicitat. De totes bandes m’ha sortit feina, però són massa diners. I, per a una persona, guanyar 30 euros, o 35 en un dia, i gastar-se en un mes una publicació, és a dir, jo treballava un dia per poder sostenir tota la publicitat. He cercat feina de diverses formes, no només d’instal·lar parquet perquè jo feia reformes i en col·locava un, de vegades en col·locava un altre, variava en una premsa, en una altra.

Col·locava avisos a Internet també, trucaven i sempre parlaven en català, però jo parlo en castellà, i en vaig posar fora, a l’estranger també, i em cridaven de Suïssa i és per l’idioma que no m’arriscava. A mi em van cridar de fora d’aquí, de Barcelona, per anar-me’n immediatament a altres llocs, però no hi anava per la inestabilitat, perquè jo volia estar una mica estable (11). Perquè un se’n va, li ofereixen feina, però és per treure’l del problema només. A la majoria de les empreses no hi ha continuïtat. Per què? Perquè només els interessa el temps que facis la feina perquè ells tenen els seus treballadors fixos, i no poden desplaçar la persona que tenen allà fixa.

De vegades, t’ofereixen tal preu per unes coses que fas, però jo no volia això. Jo sabia no només de parquet i reforma, jo sé de pintura i tot això. Llavors em vaig dedicar més al parquet. Sortís el que sortís ho he agafat: reformes, pintura, reparacions, envernissaments, poliments, el que sortís. He fet feines que m’han tombat, m’ha tocat demandar gent, aquí.

Una vegada vaig fer un contracte d’aproximadament un milió sis-centes mil pessetes, me’n van donar la meitat i l’altra meitat no me la van voler pagar. És clar, sense diners em va tocar aconseguir diners prestats per poder demandar-los, perquè la senyora no volia pagar-me res, s’ho volia quedar pensant que jo era immigrant, i si no faig els passos per demandar-la, perdo aquests diners. Em va donar un avançament de 800.000 pessetes, jo hi vaig portar gent a treballar perquè tenia tanta feina allà com en unes empreses particulars; llavors em van dir que compte amb la senyora perquè es va posar a exigir massa, després em va prendre la clau i em va dir que parlés amb l’advocat. Va passar que el dia que li vaig lliurar la feina volia que li fes més feina i exigia massa, aquí t’humilien massa: “Que allà faltava un repàs, que això estava malament, que hi faltava un altre detall”; se li va netejar el pis, se li va lliurar tot bé, però la persona anava amb la segona intenció de no pagar; llavors jo anava darrere de la senyora, però se’n va anar del pis, no sé cap a on. Em vaig posar a esbrinar on era i vaig haver de buscar un advocat. Vaig parlar amb la seva mare, però la senyora li havia dit una mentida, la germana va dir que no es volia ficar en res d’això, però com que ella ja em devia aquests diners, més de tres mesos de feina equivalien a

433


800.000 pessetes, vaig trigar gairebé sis mesos per cobrar aquests diners. Fins que al final vaig recuperar-ne 4.000...

Jo ja era legal, ja tenia els papers, els havia obtingut feia poc perquè havia treballat amb una empresa, com que contractava d’un costat a l’altre massa hores, dissabtes i diumenges, però no tenia diners, gairebé tots els diners els tenia en empreses, en inversió. En aquest moment tinc suficient feina per mantenir-me i tinc dos treballadors i, de vegades, tres. Són estrangers. He tingut equatorians, argentins i de Guatemala també. De colombians, n’he tingut, però un se’n va anar després de robar-me. He ensenyat gent. Vostè coneix en Sánchez? L’amic d’en José, que és enginyer. Doncs l’he ajudat, però com que té la seva ideologia, que té el seu títol i aquí va venir a treballar, llavors ell va pensar... va treballar amb mi dos dies per aprendre perquè ell aquí, per molt títol que tingui no li serveix de res. Aquí, qui té títol se’l pot guardar on el tingui, perquè aquí no. Hi ha gent més ben preparada realment aquí, per això és ben tenaç. Perquè jo portava el currículum i em deien: -“El currículum no serveix de res, a mi m’han de demostrar què fa la persona, vagi cap a l’obra!”. Aquí envien la gent així, sense saber res: -“Vagi, vagi. Defensi’s sense saber res”. Per què? Perquè han de treballar encara que sigui per menjar, ja t’espavilaràs per defensar-te, i si no en saps et fan fora i en troben un altre.

Això és un mitjà que... Jo anava a obres on hi havia gent que m’enviaven, i em deien: -“No, jo no sé això”. Jo he ensenyat gent aquí, els mateixos espanyols. El que passa és que jo agafo una persona i no la vull deixar anar perquè n’aprengui realment, perquè perds massa temps per ensenyar-la i no es justifica. Jo busco un preu que cobrin ells i després volen... Com ho podria explicar? Guanyen alguna cosa i ja estan demanant més, més, però no saben tot el que es gasta per aconseguir la feina. I aquí hi ha molta gent explotada, gent treballant per 20, 25 euros. Jo, per exemple, pago la gent, un està guanyant 35, un altre està guanyant 40, i les hores extres totes estan pagades. No tenen papers, això sí. Per què? Perquè de tota manera jo també vaig ser emigrant i prefereixo que estiguin en una feina així, perquè la majoria de la gent aquí vol guanyar diners, no saben les despeses que hi ha, i aquí la gent treballa dos, tres mesos i se’n van, o un mes o dos mesos i vés i busca’t la vida, perquè són contractes temporals. Per això, jo treballo en més d’una empresa (12).

Ara tinc dos treballadors fixos, n’he tingut tres, però passa que la gent vol com apropiar-se’n, com si ells fossin...: -“Ahhh! Senyor Rodrigo això, passa això, que no m’arriben els diners”. Sí, a mi tampoc no m’arriben, però ells no saben on són, es mengen el coco, més ben dit. Jo tinc molt avantatge perquè he fet tant camí i he après massa, perdre per conèixer no és perdre, sinó conèixer. Per això he invertit tant en publicitat i ara estic estable, bé. El meu problema és que he treballat massa hores, de 40 hores que treballa una persona, jo n’he treballat 70, 80 hores. Treballar des de dos quarts de set del matí fins a les nou, les deu o les onze de la nit seguides, i només dinar

434


de vegades, de vegades anar-se’n sense menjar bé i tot, i descansar només 15 minuts, menjar i continuar treballant.

De vegades baixa la feina, però m’és igual perquè he treballat massa hores, perquè un dia avanço més que un altre. Per això treballo les hores, perquè el dia que baixi... A treballar, a treba-llar i la meva meta és treballar, i treballar, i treballar i no parar. Perquè quan vinguin les vaques flaques vindran els problemes. Però aquí es treballa massa, he treballat gairebé tres vegades més del que he treballat realment a Colòmbia. Però aquí aprens a valorar els diners, a valorar la gent, també, perquè no es valora realment el propi país, el valores quan te’n vas d’allà. Voldries ser allà, ho donaria tot per l’estabilitat busco, és per la meva filla, si no jo me n’aniria però estic buscant l’estabilitat.»

1) Poques expectatives de mobilitat ascendent al país d’origen. S’avalua la migració com un projecte indispensable per progressar.

2) La presència de la xarxa social i familiar que fa viable la migració.

3) Ineficàcia dels canals formals d’accés a l’ocupació per trobar feina de ma·nera efectiva.

4) El grup ètnic facilita i fa viable la recerca de l’ocupació durant la iniciació laboral.

5) La rotació laboral és voluntària amb l’objectiu d’ascendir socialment.

6) La iniciació, encara que no és favorable, permet crear una xarxa laboral i aplegar informació que permetrà la mobilitat ascendent.

7) Estratègies per convertir·se en autònom.

8) Raons del treball independent, que rebutja el treball per compte d’altri.

9) Ocupadors immigrants amb condicions d’ocupació i treball pitjors que els nacionals.

10) La feina es converteix en un mitjà per aconseguir l’autonomia. Així, s’ac·cepten condicions de treball deficients mentre s’apleguen capital i experiència al país receptor.

435


11) L’ocupació s’assumeix de manera provisional mentre es van escalant posi·cions ocupacionals, d’acord amb l’expectativa de la persona immigrant.

12) La lluita contra la inestabilitat i la precarietat porta a l’estratègia de no dependre d’una sola empresa.

Ruptura ocupacional descendent

La ruptura ocupacional es presenta en ocupacions heterogènies. Les ocu·pacions que tenen més dificultats per reposicionar·se en el mercat de treball al país receptor són les professions humanístiques i de les ciències socials com ara les dels filòsofs, sociòlegs i advocats. En aquest segment es troben competint ferotgement amb la població nacional, ja que l’oferta d’ocupació és deficitària, fins i tot per a la gent del país. L’ocupació és temporal i de vegades mal pagada, en relació amb els costos del treball no qualificat. Sovint, la rota·ció laboral és tan alta que els treballadors passen per incomptables ocupacions, i els és molt difícil recordar en quin moment les van tenir i en quines circums·tàncies. La situació que tendeix a predominar és que la persona immigrant veu molt difícil trobar feina en la seva mateixa professió, es descoratja en la nova recerca de feina i es produeix una desqualificació laboral amb mobilitat des·cendent. Aquesta mateixa situació té lloc en el cas dels empleats i empleades oficials que tenien una carrera administrativa al país d’origen. A continuació, transcrivim la trajectòria laboral d’un professional de les ciències socials que treballa en una feina no qualificada.

Crònica 3 (E1)

Jaime és de Cali. És economista i sociòleg. Va ser enquestat el 2002. Blanc, de 42 anys. Casat i amb tres fills. Va arribar l’octubre del 1999 per fer estudis de doctorat, actualment sense concloure. En la regularització del 2002 va legalitzar la seva situació com a treballador. La seva esposa va arribar un any després amb els seus fills. A Colòmbia va treballar com a professor universitari. Treballa com a zelador.

«El 7 de gener del 2000 començo a treballar com a repartidor de publicitat i allà estic fins al novembre del 2002. En un moment va acabar tot, jo estava una mica ressentit amb ells perquè eren uns explotadors, no reconeixien tot el que jo col·laborava. Llavors, vam acabar molt malament. Vam acabar amb una discussió molt lletja, no te n’explico ja els detalls. Jo els vaig amenaçar

436


específicament amb la part jurídica, però ells creien que jo els amenaçava amb una altra cosa i es van espantar i ja em van oferir pagar-me.

Bé, jo vaig acabar i crec que vaig continuar treballant a la biblioteca de la universitat, per-què jo feia dues feines. A la biblioteca ajudava amb el programari a deixar llibres, a arreglar documents, a col·locar llibres, a catalogar unes coses que ja ni recordo... Pagaven molt poc, era complementari.

Mentrestant, jo diria que “alternativament” més que “mentrestant”, donava classes a do-micili, donava classes de matemàtiques, feia classes d’estadística. En alguna època crec que vaig arribar (ara que me’n recordo) a assessorar uns que eren a la borsa de Barcelona, a nivell econòmic, no a nivell de finances perquè ells en sabien molt d’això, sinó a nivell d’inversions en altres països. Em pagaven en negre i em pagaven poc, i vaig estar una setmana amb ells o dues, no me’n recordo; ells em van pagar, en tot cas, molt poc. Ho vaig trobar perquè un dia vaig anar a la borsa de Barcelona, vaig anar a esbrinar algunes coses i de sobte em vaig enrotllar amb algú i em va dir que necessitaven un analista socioeconòmic, o una cosa així, que conegués certs elements polítics de països per a... de sobte invertien en aquests països, una espècie de conseller, per veure si eren viables certes inversions.

Després, que ja m’estava quedant sense cap feina, vaig trobar això. On més vaig treballar? És que ja ni me’n recordo... Amb D., que l’ajudava ocasionalment, cap allà el 2001. Amb F., hi vaig treballar fa cosa d’un any, hi vaig treballar potser una setmana, una mica de pintura. Amb F., hi vaig treballar, però quan ja tenia una consergeria (1). Una de les raons per les quals vaig aconseguir aquesta feina és perquè em permetia tenir temps per continuar treballant en la meva tesina (2), perquè vaig portar molts currículums a empreses que gestionaven dades i aquest tipus de coses, però no em van cridar de cap (3). Vaig pensar que em buscaria una feina que no fos tan dura, perquè realment jo treballant en coses dures no sóc gaire bo, però que em permetés treballar en la meva tesina. I llavors em vaig posar a treballar en aquesta consergeria, i allà va ser on realment vaig avançar la tesina; realment, una de les raons per les quals em vaig ficar allà va ser per això, per treballar en la meva tesina. Hi porto un any i mig, més o menys.

[...] Quan hi va haver les condicions em va sortir la feina aquí, al cap de 15 dies d’haver sortit de la immobiliària, i he estat treballant aquí, però també vaig estar treballant dos mesos abans per allà, a C. Vaig treballar en una empresa ajudant a enganxar unes etiquetes en flascons de plàstic, d’uns que enganxaven, amb el noi amb qui vivia aquí (4). Bé, era tota una escola tot el que m’oferien. Un dia vaig col·locar un avís i em va trucar un individu a meitat d’una classe, i em va dir: -“Tu estàs buscant una feina”. I jo: -“Sí”. Fins i tot vaig sortir de la classe per contestar el telèfon. –“Si tu vols jo et puc donar una feina”. –“Sí. De què? Jo necessito treballar”. –“No, mira, si

437


tu vols, l’únic que has de fer és venir-me a servir el sopar, res més”. –“Ah, doncs això és molt fàcil”. –“Sí, però l’únic que jo et demano, l’única condició..., et pago 12.000 pessetes”. (Em pagaven més de tres o quatre vegades del que jo guanyava en un dia a la immobiliària.) I jo: -“Només això?”. –“L’únic i només et poso una condició”. –“Quina?”. –“Que ho has de fer en banyador”. Jo havia de servir-li el sopar en vestit de bany! Jo li vaig dir: -“No, germà, és que això no ho puc fer tampoc”. –“Per què no?”. –“Perquè això ja dóna peu a altres coses”. Bé, a mi em passaven coses així. Un any i mig, més o menys, dos anys. Ho vaig aguantar perquè em permetia estudiar. Aquí porto un any i mig, em va sortir això al cap de 15 dies, però treballava, com et dic, alternativament fent classes (5). Buscant he trobat feina, quan vaig treballar en publicitat em ficava en uns llocs... Vaig vigilar una piscina l’estiu passat, per no permetre que hi entrés gent que no era de la unitat, perquè com que era l’estiu, molta gent volia banyar-se. Jo era allà perquè no hi entrés ningú. Però ho vaig aprofitar per treballar en la meva tesina. Hi havia hores que quedaven lliures, que no hi anava ningú, a la piscina. Llavors, em posava a escriure a l’ordinador portàtil, però jo me’n volia anar d’allà. És que la meva història no és tant de les feines fetes sinó de les frustrades, perquè a mi m’han cridat de moltes bandes i no hi he pogut anar. Jo volia treballar en una consergeria que m’havia recomanat M. perquè no m’havia de moure tant, perquè allà, aguantar aquestes calors en aquella oficina era de porcs. Com a base, guanyava 600 euros, però amb hores extres em treia 900 o 1.000 euros, una mica així, 12 hores diàries, me n’anava al matí i arribava a la nit.

Laboralment ha estat un fracàs per a mi perquè no m’he pogut situar en la meva professió. I jo no en sóc l’únic cas; hi ha algunes persones que han tingut sort (6), hi ha altres colombians que s’han aconseguit situar, d’altres a mitges i d’altres gens. Tinc un amic arquitecte que ha treballat més d’un any, dos anys, de paleta, i als arquitectes aquí no els homologuen els títols, per exemple. M’ho ha comentat aquests dies un arquitecte que està treballant allà amb mi també, que es va presentar a homologar i s’hi van presentar 51, 52, de tot Llatinoamèrica, i només li van homologar el títol a un; i en una altra oportunitat s’hi van presentar 60 i no en van homologar cap, perquè el col·legi d’arquitectura d’aquí, d’Espanya, ha posat el crit al cel pel fet que s’homologuin títols que vinguin de Llatinoamèrica, per qüestions de competència. Per tant, no sóc l’únic. Però la feina per fer classes universitàries en aquests centres de preparació d’estadística és una frustració, també. En termes generals, és un fracàs la meva vida laboral aquí, i això m’influeix fins i tot anímicament, bastant. Però, d’altra banda, almenys amb aquesta consergeria..., ho considero un encert perquè he pogut aconseguir escriure moltes coses, encara que no tot el que jo hagués volgut.»

1) Rotació voluntària per cercar mobilitat laboral ascendent.

2) Relació instrumental amb l’ocupació.

438


3) Es manifesta la poca efectivitat dels canals formals per accedir a l’ocupació en el cas de les persones immigrants.

4) Les xarxes socials de persones immigrants faciliten la incorporació a l’ocu·pació en moments d’atur.

5) La pluriocupació com a forma de contrarestar la inestabilitat laboral.

6) S’observa la insatisfacció per no accedir a una ocupació ajustada a la formació.

Ruptura ocupacional sectorial: del sector informal al formal

Quan té lloc una transformació en la relació de dependència laboral en passar d’autònom dependent a assalariat, hi ha mobilitat ocupacional fins i tot quan hi ha canvi ocupacional de la persona immigrant entre el país d’origen i el receptor, i també si no n’hi ha. La mobilitat laboral té lloc pel fet de passar del sector informal al sector formal, on es pot construir una carrera en una empresa gran o mitjana; hi ha mobilitat laboral ascendent i les persones immigrants es requalifiquen novament i poden fer ús del seu bagatge laboral i educatiu. Per accedir a aquesta ocupació necessiten superar algunes barreres d’entrada, principalment la regularització com a treballadors i disposar de capital relaci·onal que els avali.

A continuació, transcrivim la trajectòria laboral d’una immigrant que va passar d’assalariada informal a assalariada formal.

Crònica 4 (E4)

Sandra és oriünda de Cali, té 36 anys, és de pell mestissa, té els ulls ex·pressius, la complexió petita i el temperament afable. Té estudis incomplets d’enginyeria de sistemes. Va treballar a Colòmbia com a auditora d’una empre·sa de modes. Viu en un lloc cèntric de Barcelona amb el seu marit arquitecte i les seves dues filles petites. Va emigrar a Espanya el juny del 1999 amb una carta d’invitació. Va legalitzar la seva situació el 2000. Parla català i anglès.

«Quan el meu marit feia d’arquitecte a governació i hi va haver l’acomiadament massiu de dos mil i escaig treballadors per part del govern, l’Ernesto va quedar així. I llavors vam decidir

439


plantejar-nos, o muntar-nos un despatx i les seves coses, però no en teníem prou per a això, amb dues nenes petites. La inseguretat social que hi havia era molt gran, no veia futur a les meves filles allà, amb tants segrestos de nens com hi havia en aquell temps, i volia experimentar coses noves. Vam prendre la decisió i vam venir tots quatre, indocumentats.

En aquell temps, un cosí del meu marit, que és aquí, a Madrid, que treballa al Ministeri d’aquí, d’Espanya, ens va enviar la carta90 i vam venir. Vam estar 15 dies a Madrid, a casa d’ells, i després cap aquí, perquè nosaltres tenim uns amics que viuen a Igualada (és un poble que està a 60 Km d’aquí, de Barcelona), de totes maneres encara és província de Barcelona. I ells ens van dir: -“Veniu cap aquí”, perquè quan l’Ernesto estava fent un postgrau a Colòmbia va conèixer una noia d’allà de la universitat, que havia treballat amb un espanyol que d’aquí el van enviar a Colòmbia, de [l’empresa] Punto Blanco; en aquell temps es van fer amics. Quan nosaltres els vam conèixer, els vam comentar que volíem venir, i ens van dir: “Ahh, però si jo tinc un amic a Espanya que els pot ajudar i els pot donar un cop de mà, que es diu Jaume”. I ens va dir: -“Veniu a Barcelona”. I bé, ens va ensenyar, ens va dir això, allò altre, això d’aquí, que aquí és millor, no aneu cap a Madrid; ens va mostrar una sèrie d’avantatges, que era millor Barcelona que Madrid (1). Vam decidir quedar-nos 15 dies a Madrid per conèixer una mica allò, després hi vam contactar de nou i el seu fill ens va esperar a l’estació, aquí, a Barcelona, ens va recollir i vam anar cap a Igualada, des d’aquell moment vam viure a Igualada.

Vaig començar a buscar feina amb el suport del fill d’en Jaume. Va ser vital perquè és un noi molt obert, i coneixia la gent. Davant de casa seva hi havia una senyora que tenia unes màquines, jo no sabia cosir, no sabia res, però com a bon colombià dius: -“Jo n’aprenc, ensenyi-me’n, que jo n’aprenc”. I em va dir: -“No, només tinc feina per netejar, ara no tinc feina per a màquina de cosir”. I bé, em va donar dues hores de feina (2). A la setmana vaig començar amb dues hores de feina, però estava a uns 4 km d’on jo vivia. Llavors em vaig comprar un Renault 5, perquè portava diners. Primer hi vaig anar en bicicleta prop d’un mes i després em vaig comprar un R-5 tot desgavellat, però m’anava molt bé de motor, i llavors vaig començar a anar i venir. I ella va veure que tenia el cotxe, i em va dir: -“Se’n vol emportar feines per fer a casa, vol cosir colls?”. Me’ls vaig emportar cap a casa i vaig contactar amb ells mateixos per continuar cosint. Després em vaig comprar una màquina. Amb ella hi vaig estar prop d’un any, era marroquina, però no em va anar bé. Vam quedar bé i tot, però vaig plegar perquè em pagava molt poc. Per aquelles deu hores em pagaven 40.000 pessetes, en aquell temps no eren diners, ni ara ni abans, però l’Ernesto no havia trobat feina. Vaig decidir acceptar aquesta feina perquè era tenir una cosa segura a la mà (3); de moment, amb dos fills, jo no em volia gastar els diners que m’havia emportat per a alguna urgència; si no trobàvem feina, l’únic suport eren els diners que portàvem. Ella em pagava pel que feia: -“Que treballes una hora, et pago una hora, que treballes dues hores, et pago dues hores”. I allò de la màquina

90. Carta d’invitació (aclariment).

440


de cosir ho pagava per peça, i enganxar les etiquetes, que són les marques, tantes marques te les pago a 60 cèntims. I tot era així, feina feta, feina pagada. Ells tenen un sistema de producció diferent, treballes i treballes, però no veus els diners; en canvi, ells et volen tenir sempre treballant per molt pocs diners (4).

M’emportava els colls a casa quan acabava la feina allà, a casa seva, i em quedava fins tard amb el meu marit fent-los. I la neteja, bé, perquè ella se n’anava al seu taller, em deixava les claus de casa seva i em deixava allà netejant.

Què em va agradar de la feina? Que em va aportar moltes coses potser positives que no veus de tu mateix, els desitjos de treballar, però també aporta la força que pots enfrontar-te a les coses, i si estàs disposat a fer alguna cosa, vas deu minuts endavant. A mi em va aportar molt valor el fet d’haver d’anar en bicicleta a l’hivern, se m’esquerdaven el nas, les orelles. Després, quan ja vaig tenir el cotxet, no coneixia les carreteres, havia d’anar a poc a poc, això em va ajudar a obrir els ulls, a despertar, a treure aquest esperit aventurer que tenim per arriscar-nos a fer moltes coses sense saber-les fer, però s’aprenen. Vaig prendre la decisió de plegar perquè jo veia que no progressava, treballant moltes hores no veia els diners; llavors vaig decidir començar a buscar altres feines que em donessin el mateix, però en diferents llocs, perquè com que aquí les feines funcionen més que res a partir de referències... (5). Llavors, si jo em quedava amb ella tot el temps, ella m’absorbia i no podia fer cap altra cosa (6). En canvi, si aconseguia algunes feines esporàdiques, aquestes dues o tres persones que jo m’aconseguia em recomanarien i tindria un cercle més ampli. Llavors vaig decidir fer això i va ser clau perquè d’aquí em va sorgir la feina, a partir d’aquí vaig començar a fer moltes coses (7). Ella es va enfadar, em va dir que sí, que tant com m’havia ajudat, perquè ells tenen el concepte que et donen feina, que t’estan ajudant. Quan tu estàs treballant i estàs cobrant; si no treballessis, aquesta persona no tiraria endavant aquesta producció, ja sigui la feina de neteja de casa, o de màquina de cosir, perquè ells necessiten un empleat que els ho faci, però ells no ho veuen; ells veuen el fet que tu véns sense documents i t’estan donant feina, t’estan fent un favor, i això no és així. Tu estàs treballant, tu estàs guanyant els teus diners amb la teva feina; no véns aquí a regalar-li la feina a ningú. Llavors li vaig dir que prou, es va enfadar amb mi i, quan em veu pel carrer, no em saluda.

Ara em sembla una feina molt mal pagada, em sembla molt desgastadora, però al cap i a la fi és una feina; que jo no puc dir que va ser qualsevol cosa perquè va ser un suport que vaig tenir en un moment donat, per no gastar els diners que portava; per tant, almenys em va ajudar a mantenir-me molt temps (8). Dius: -“Jo vinc disposat a fer el que sigui”. Però vaig trobar dur fer la neteja, però va sortir i ho vaig fer. Per a mi, el fet que les meves dues filles siguin tan petites, potser va ser això el que em va treure tants prejudicis com portem. Però la idea clara del que venia a fer, no la tenia, jo venia amb una expectativa de què era això, què s’hi feia. Per tant, a mesura

441


que m’anaven sortint les coses, jo anava fent.

Segueixo amb la neteja. Parlant amb la gent: -“Necessiteu algú per netejar? Jo netejo”. Feia paperets i els donava: -“Miri, aquest és el meu telèfon, si em necessita per a qualsevol cosa pot trucar a aquesta persona que em coneix”. Llavors hi posava en Sergi, no posava la Fátima, que era la de la maquina de cosir i la neteja, perquè jo sabia que aquesta diria qualsevol cosa menys que em recomanava. Si no em dóna resultat alguna cosa, simplement la deixo; estic en el meu dret. Llavors vaig parlar amb en Sergi, el fill d’en Jaume, i em va dir: -“Ho direm als amics”. I es va posar a dir-ho als amics i jo anava buscant també pel meu costat, me n’anava a caminar pel poble i a preguntar, i així em sortia molta feina. Després d’un temps, havia de dir que no, treballava 12 o 13 hores diàries a sis euros l’hora. Perquè la gent em deia: -“Però, vostè, treballant allà, si a fora es fes un horari, li sortiria més a compte”. Sí, però em feia por plegar de treballar d’allà i quedar-me un temps aturada, sense rebre res. Em van demanar una vegada, em van dir: -“Vingui, necessito neteja de tals hores a tals hores. Vostè ho pot fer?”. “Sí”. –“Ahh, bé, l’espero aquí”. Vaig començar en un bar i després la propietària del bar em va recomanar a la seva filla, després la seva filla a una amiga, i l’amiga a una altra amiga, i així... “Tinc una noia que em fa la neteja a casa, li deixo les claus i bé”. Llavors es va tornant tota una cadena, al cap d’una setmana: -“És que tinc una amiga que li fa falta per a aquesta setmana. Pots anar-hi, Sandra?”. “Sí”. –“Pots venir al bar a fer-me unes hores? I el cap de setmana et necessito perquè m’ajudis aquí a fer els menús”. “Ah, doncs vinc”. Llavors era tota una cadena, un et necessitava, l’altre també (9).

Sortia a les nou d’un lloc i havia d’estar a les nou en un altre; llavors, jo arribava als llocs 15 minuts abans, a la gent no li agradava. Per poder arribar als llocs, començava per dir a les nou, arribava a les nou menys 15 minuts, per poder anar corrent aquells 15 minuts. Et deien: -“No, però és que tan aviat Sandra, que a aquesta hora encara no, que jo li vaig dir que a les nou, que no sé què”. Llavors jo els fotia el rotllo, que tinc dues nenes, i, mira, he de portar-les al col·le; per poder arribar aquí a les nou he de deixar-les 15 minuts abans i tal. –“D’acord, d’acord”. Però no, al final ja es van acostumar. Mai no he treballat amb colombians, és més, tinc poc contacte amb colombians, no és perquè els eviti, sinó perquè les relacions que he fet no han estat amb colombians. De colombians, n’he anat coneixent aquests dies aquí, tot el que he treballat ha estat amb els catalans. A mi em sembla una gent formidable. La gent diu que són tancats, i sí, però quan els catalans s’obren et donen una amistat tan sincera que són amistats per a tota la vida. La gent que he conegut fins ara em truquen, els truco; almenys, els vellets són gent que em truquen pel meu aniversari, pel meu sant, quan les meves nenes fan anys, quan són festes per desembre... m’estimen molt. No és difícil, és que ells són molt taxatius, en el sentit que nosaltres som més càlids per parlar —això diuen ells—, més afectuosos; ells et diuen una frase i ja està: -“Sandra, això”. D’acord, però després, amb el temps, quan els coneixes, vas veient que és la seva manera de ser, són les seves formes de vida. Ells són així, secs, però quan els coneixes, veus que no és que

442


et parlin malament, no és que siguin racistes, perquè un sigui estranger i ell sigui català, almenys això penso jo. Que hi ha de tot, perquè jo m’he trobat amb gent d’aquí que fins i tot m’hi he discutit, però en general em semblen, personalment, molt bona gent.

Hi havia vegades que treballava tretze hores. Algunes vegades vaig treballar en restaurants, però perquè em cridaven, em coneixien, però fix només feia un bar. I feia quatre, cinc cases diàries.

Vaig continuar fent neteja normalment, en el bar, amb els amics de l’amo del bar i l’àvia d’en Sergi, el fill d’en Jaume; ells són una parella d’ancians que estan sols i no tenien ningú que els cuidés, els volien portar a un asil. Llavors, en Jaume, el pare d’en Sergi, em va proposar d’anar-me’n a treballar amb ells, que ho provés a veure si a ells els agradava, i s’adaptaven una mica a la meva forma de ser, perquè eren persones molt delicades, persones que no parlaven gairebé castellà i era difícil entendre’ls, i que eren complicats perquè, per a ells (els joves), els ancians són complicats tots, no els veuen l’altra cara als ancians. Li vaig dir: -“Bé”. Me n’hi vaig anar, vaig estar-hi una setmana, la senyora estava malalta i es va recuperar.

Jo el que vaig fer va ser renunciar a una feina per quedar-me amb ells, perquè jo tenia la segu-retat que sí que m’hi quedaria, que ells s’acostumarien a mi. Per tant, era una forma d’agrair-los a ells tot el que havien fet per nosaltres, i m’hi vaig quedar. Amb ells vaig estar prop de dos anys. Cada dia, i això que hi havia diumenges que em cridaven d’un restaurant; però després ja l’Ernesto es va estabilitzar més en una feina, els documents i tot això.

Nosaltres vam obtenir la documentació molt ràpidament, el 2000, el pare d’en Sergi, en Jaume, té molt poder, té molts diners; té una gestoria, coneixia moltes empreses, i ens va dir: -“Bé, li diré a la gent a veure qui els vol ajudar amb els documents”. Perquè quan vam arribar a Igualada hi ha-via molt poc emigrant, tothom assumia més l’immigrant perquè era encara escàs, llavors la gent t’acceptava més, volia ajudar-te més, el fet que tinguessis dues nenes era com una porta oberta allà. I va parlar amb un restaurant molt famós d’allà i ens van dir que sí, ens hi vam presentar, ens van cridar per a una entrevista per saber qui érem.

Ens van fer l’oferta i tot. Nosaltres vam pagar tot el que era normal, les taxes, els segells de la Haia, enviar segells a Colòmbia, portar-los, les firmes aquí davant de notaris, tot això ho vam fer nosaltres, però ells van fer l’oferta aquí tot gratis. Les nenes les vaig posar per arrelament, vaig fer una carta dient que tenia dues nenes, que volia quedar-me al país, que acceptava les seves condicions, que es vivia una vida més tranquil·la i llavors hi vaig annexar també les fotocòpies dels papers del cotxe, la compra de la línia telefònica i d’electrodomèstics que havia comprat. Després ens van donar els documents, a les nenes no. Gairebé al cap d’un any, vaig demanar els

443


documents per a les nenes per agrupació familiar i a començament del 2002 estàvem tots lega-litzats. Però jo igualment vaig continuar treballant en el que aquí s’anomena “en negre”, perquè em sortia més a compte (10). Després d’una temporada, vaig començar a pagar per poder renovar aquesta targeta, perquè si no has aportat a la Seguretat Social no et renoven la targeta. Per tant, em va tocar començar a pagar com a interina, com la noia que va a fer neteja de casa en casa, i on anava em firmaven, aquí fa tantes hores, i anava a una altra casa, aquí en fa tantes, i després la suma de totes aquelles hores m’havia de donar 48 hores, que són les hores que fa una interina, no en pot fer ni més, ni menys. I amb això pagava la meva Seguretat Social; i s’hi annexen els DNI de les persones que firmen, conforme que encara són vives, que són espanyoles, i bé, una sèrie de condicions que et posen ells.

On he anat a fer la neteja no m’he sentit mai malament, això que et sents relegat, que et sents rebutjat, mai. Almenys amb els vellets, ens assèiem a dinar junts, a esmorzar, jo els feia el seu dinar, “va Sandra, que ens mengem el bocata”, i ens assèiem tots tres.

Nosaltres estàvem bé a Igualada, és un poble on un estalvia entre cometes, les coses són una mica més econòmiques, tot ho tens més a prop, però hi ha massa silenci, nosaltres som gent de ciutat, de Cali, ens agrada l’enrenou, els cotxes, veure la gent, sortir; i al poble mai no hi havia això: dos parcs, un passeig, la plaça major on hi ha l’ajuntament i ja està. Sempre, amb les nenes, passejaves i eren els mateixos punts, et veies sempre amb la mateixa gent, veies sempre els mateixos arbres, sempre els mateixos vellets amb els mateixos gossos als mateixos bancs. A l’Ernesto li va agafar una depressió, deia: -“Aquí no hi ha res per fer”. I va començar a desespe-rar-se. L’Ernesto no trobava feina, n’aconseguia un temps, treballava dos mesos, en parava un, treballava tres mesos, en parava dos, perquè la feina va començar a decaure, van començar a tancar fàbriques i a construir pisos. Vam pensar que allà no tindríem gaire futur i, llavors, ens en vam anar cap a Barcelona.

Ells es van posar a plorar, però ja veien a venir les coses, perquè nosaltres parlàvem molt. Jo els deia que l’Ernesto estava així, que jo estava una mica avorrida perquè no trobava feina del meu ofici, l’Ernesto no podia trobar feina del seu, i que ell volia anar a la universitat a homologar el seu títol i que allà no es podia estar anant i venint. Ells sabien que jo me n’havia d’anar cap aquí a buscar futur.

Vam anar cap a Barcelona una altra vegada. Jo pensava continuar anant fins a Igualada, però són 59 Km, pensava en el desgast de les nenes, del cotxe, rodaments, combustible, no em sortiria a compte. I, a sobre, muntant aquest pis, perquè és un pis molt vell, amb humitats, calia pintar, calia fer que les coses que tenia a Igualada em cabessin aquí, calia muntar, desmuntar, no tenia temps. Llavors, enmig de l’estrès, vaig agafar una bronquitis que em va deixar asseguda

444


tres setmanes, i els vellets em van dir: -“No, Sandra, millor que miris les coses, que les planegis, nosaltres ens buscarem algú, tu no et preocupis, ens sap molt greu, però tu has de fer la teva vida allà”. En part tinc un remordiment per deixar-los tirats, però quan em van dir això se’m van alliberar moltes coses, un càrrec de consciència.

Vaig començar a buscar feina aquí. Primer me’n va sortir una de conductora per repartir pa, i ja decidida li volia dir que sí, però abans de venir d’Igualada, una vegada, fent la neteja al bar, va arribar una senyora i em va dir “hola”, i llavors no hi havia ningú per servir-li el cafè: -“Ah, llavors m’ho pots fer tu?”. Jo: -“Bé”. I jo li feia el cafè. Es posava allà a parlar i parlar, i el seu marit és el cap de manteniment on jo estic treballant ara. De tant veure’ns cada dia ens vam fer amigues. –“Jo me’n vull anar a Barcelona”. Ella vivia aquí: -“Vés-te’n cap a Barcelona”. Em va donar molts ànims: -“Vés-te’n, vés-te’n”. –“El que em preocupa és la feina”. –“Vés-te’n, que tu trobaràs feina, Sandra, que es veu que ets una persona d’empenta, vés-te’n que per la feina no hauràs de patir”. Quan vaig arribar, un dia em va trucar: -“Com estàs, Sandra?”. –“Doncs buscant feina, però no en trobo”.

Resulta que el marit de l’amiga m’havia dit: “Digui-li al seu marit que vingui quan ja tingui allò del pis preparat”. I llavors jo li vaig dir i van cridar l’Ernesto... Vaig deixar el currículum al bar de la cantonada, res, que em cridarien. Després vaig anar amb un altre amic colombià, que neces-sitaven gent, un noi peruà, per conduir el cotxe, però que tingués llicència de conduir perquè em podrien parar, i em va dir: -“No, però et necessito per d’aquí a dues setmanes, perquè la zona en la qual treballaràs l’estic acabant de muntar”. Em vaig esperar les dues setmanes, després em va dir que una setmana més, i un dia em truca i em diu que no, que li havien pres la llicència. I l’Ernesto també tenia una entrevista amb el marit de la meva amiga a la fabrica i em truca per telèfon i em diu: -“Sandra, tinc feina per a tu aquí a la fabrica on treballaré, si vols treballar d’administrativa, de secretària, vine demà”. –“Per fi!”. Hi vaig anar l’endemà, vaig presentar el currículum i allà mateix em va dir: -“Quan vols començar?”. “Doncs, si vols, avui”. I ja vaig començar a treballar amb ell. Em sembla molt fàcil perquè ja ho havia fet, quan treballava a Faride (Colòmbia) fèiem arxius, i milers de coses, llavors vaig aprendre molts trucs, moltes coses (11). Quan vaig arribar ho vaig veure tot molt normal. –“Però, podràs amb la feina, Sandra? Has de contestar telèfons, fer comandes, cal parlar amb els clients, tot és en català, l’únic que parla en castellà és el cap”. Li vaig dir que no hi havia problema. –“N’estàs segura, Sandra? Si tens algun problema, m’ho dius”. El primer dia em van donar instruccions, el segon dia ja em van deixar sola i des d’aquell moment vaig començar a treballar; això em va sortir al maig i encara hi sóc, vaig bé, vaig començar com a secretària i ara estic com a administrativa informàtica, porto els programes que es fan malbé, mirem què tenen, si hi ha un virus, si cal reformar-los.

445


M’estan pagant 1.100 euros, però no surt tant a compte perquè et treuen l’IRPF, que és el descompte que et fan per salari, però el que estic buscant és estabilitat per poder comprar-me un pis, i les feines que he tingut no em donaven per comprar-me un pis. L’única estrangera sóc jo, però cada divendres dinem junts per norma. Això no existia, però sempre amb la cosa de: -“Ei, què fareu avui? I per què no mengem cada divendres junts?”. –“Ah, d’acord”. Nosaltres, la meitat vivim fora i l’altra meitat viuen a prop, volíem un dia en què ens veiéssim tots, perquè passaven per l’oficina a preguntar “què vas fer el cap de setmana? Llavors, vegem-nos un divendres, que és un dia abans del cap de setmana i ens ho expliquem, i parlem”. La part més important és que tu estiguis amb l’idioma. El parlo bé, però no l’escric. Jo tot ho faig en castellà, però per parlar de cara al públic, per fer broma, per al que anomenen ells “conya”, tot això en català.

El vaig aprendre perquè com que feia hores en un lloc, hores en tants llocs, no m’entenien el nostre castellà. Jo anava a demanar una lliura de carn i era un “quilo”, llavors per anar més ràpid (perquè arribava tard a tot arreu) aprenia els noms, “un quilo de vedella, de la dreta”; vaig començar amb paraules puntuals per poder demanar i anar més de pressa. Llavors, si parlaves en català, ells sabien que no eres d’allà, però que t’esforçaves: -“Ah! Sí, un moment, si us plau”. M’atenien més de pressa i em deien: -“Ah!, nena, que maca”. Llavors vaig aprendre a manejar això, a explotar això (12). Parlant amb els vellets, els costava molt el castellà, però molt, tot m’ho deien en català i jo els parlava en castellà, i em van dir: -“No parlis més en castellà, que tu ja el saps parlar, però no el vols parlar”. Perquè sempre tens aquest temor que parlaràs com en anglès, que la meva pronunciació és molt dolenta i no m’entendran. –“És igual, només hi som nosaltres tres”. I ens vam posar a parlar i parlar, sense pensar-ho ja el parlava d’una tirada, em pregunta-ven alguna cosa i em fluïa ràpidament. És un gran avantatge, el català, vulguis o no vulguis. Tu parles en castellà, i potser et responen bé, però quan tu parles en català, la persona hi posa més atenció, o no, però sembla que li agrada, més ben dit: -“Estàs aprenent a parlar en català?”. És una manera també d’explotar el que saps.

Fins ara no he tingut cap dificultat, per aquesta banda estic molt contenta perquè nosaltres tenim moltes diferències, no per denominar les coses, sinó per saber què fa cada cosa. Almenys em diuen: -“És que a la R20 li falta tal cosa”. Llavors ells donen per fet que tu ja saps que cal enviar-la a canviar. Quan tu ja portes temps amb ells saps què t’estan dient. Nosaltres ens solem explicar molt. Ara tinc el meu despatx, el meu ordinador, sóc independent (13).

A nivell laboral, nosaltres volem muntar un negoci, independitzar-nos, que l’Ernesto munti un despatx de projectes i jo li portaria tota la comptabilitat, tirar endavant el negoci. L’Ernesto, que aconsegueixi els projectes i faci els seus ajustaments topogràfics, els seus projectes, els seus dissenys (14).»

446


1) La població nacional també participa en les xarxes socials de suport a les persones immigrants. El treball de camp ha revelat molts casos de solidaritat de persones espanyoles envers les colombianes.

2) La primera incorporació laboral es fa a través de l’empresariat ètnic.

3) La decisió d’acceptar una feina o no s’ajusta a les conveniències del nucli familiar, no a una raó cost·benefici.

4) L’ocupador immigrant pot arribar a oferir pitjors condicions d’ocupació i treball que els ocupadors nacionals.

5) Els canals informals i la presència de xarxes socials garanteixen l’ocupació.

6) L’encasellament d’algunes ocupacions, especialment dels serveis, que de·manen una alta intensitat d’hores.

7) S’observa com l’actor social, una vegada ha avaluat les seves possibilitats, dissenya estratègies destinades a ampliar les seves oportunitats en el mercat de treball.

8) La satisfacció laboral es fonamenta en un sentiment de gratitud i, al final, el balanç que en fa el treballador o treballadora és positiu.

9) L’autonomia genera més oportunitats laborals i mobilitat ocupacional.

10) L’ocupació informal pot ser una opció de manera transitòria.

11) Amb l’accés a una ocupació formal es pot reprendre l’experiència obtingu·da al país d’origen.

12) L’idioma constitueix una barrera d’entrada a l’ocupació, però afavoreix la socialització.

13) Es pot observar el pas del sector informal al sector formal. Tanmateix, mentre el treballador o treballadora es troba en aquest sector, desenvolupa altres habilitats i qualitats desitjables en el mercat laboral com ara l’idioma i la comprensió cultural.

447


14) Encara que en aquesta trajectòria s’observa que s’ha passat del sector infor·mal al formal, el desig a mitjà termini no és quedar·s’hi sinó fer·se autònom.

Ruptura ocupacional amb canvi de dependència laboral: de la infor-malitat a l’autonomia

La ruptura ocupacional d’algunes persones immigrants es presenta inicial·ment com un procés de desqualificació total; es comença laboralment en el país receptor des del nivell més baix, en ocupacions precàries, no qualificades, desprestigiades, d’on ja han sortit els treballadors nacionals, mal remunerades, amb condicions de treball degradades i sense possibilitats d’ascens, de tal ma·nera que qualsevol possibilitat de millora implica senzillament l’abandonament de la feina. Tanmateix, la persona immigrant, quan veu la impossibilitat de pro·gressar i millorar laboralment, decideix independitzar·se i passar d’assalariada a autònoma, algunes vegades amb canvi d’ocupació i d’altres no. Aquí, hi té un paper fonamental el fet de disposar d’una comunitat ètnica preexistent que generi un mercat de béns i serveis que apaivaguin la nostàlgia de la terra natal. En el millor dels casos es pot passar d’autònom a empresari amb personal assalariat. Les persones immigrants que al seu país d’origen eren propietàries de negocis petits tendeixen a independitzar·se novament al país receptor per recuperar el seu estatus com a autònomes o empresàries i aconseguir així una mobilitat ascendent amb un increment dels ingressos, més autonomia i desafi·ament personal. A continuació, presentem una trajectòria laboral que reflecteix la mobilitat ocupacional ascendent mitjançant el canvi de dependència laboral: d’assalariada del sector informal a autònoma.

Crònica 5 (E7)

Carmen és de Huila, té 46 anys, és una dona blanca, alta, tècnica del SENA, de mirada malenconiosa i somriure contagiós. Va arribar amb carta d’invitació i mai no ha tingut permís de treball. Separada, amb dos fills a Colòmbia. L’última feina que va tenir a Colòmbia va ser administrant un dipòsit de cervesa.

«Vaig venir cap a Espanya per moltes raons, primer perquè va venir una amiga cap aquí. Ella va ser la que em va donar la clau per venir, trucant-me. Ella feia vuit mesos que era aquí (1) i vaig venir perquè jo a Colòmbia havia tingut un fracàs total, ho vaig perdre tot. Jo treballava en una empresa molt bona, una multinacional, que era N. Des que vaig començar la meva vida laboral, que vaig començar allà, 18 anys hi vaig treballar. Van tancar l’agència i, aparentment, jo era la

448


que mantenia l’economia de casa meva, i aquesta feina es va acabar. Em van donar uns diners, els vaig lliurar al meu ex, el vaig deixar que els invertís i els diners van desaparèixer. Teníem la nostra casa, feia sis mesos, abans que N. ens liquidés, havíem comprat una altra casa, estàvem pagant una quota molt alta i després els diners es van acabar. Em vaig quedar amb un parell d’hipoteques, perquè l’altra casa la vam hipotecar. Ho vaig perdre tot, vaig perdre els meus béns seents, la meva llar. I per qüestió de feina ell se’n va anar a Florència, i jo em vaig quedar a Neiva. Em va dir que me n’havia d’anar cap a allà i era l’oportunitat que tenia per separar-me, i em vaig quedar. I després vaig aconseguir feina a P. Huila, un poble a prop de Neiva, allà vaig anar a treballar amb un cunyat que tenia un dipòsit de cervesa i jo li portava el dipòsit. Li vaig organitzar la seva empresa, la hi vaig engegar i després ja no hi havia gaire bones relacions, i vaig decidir plegar, i tenia l’oportunitat de venir cap aquí. Vaig venir pensant que havia de tirar als meus fills endavant perquè, si m’hagués quedat allà, els meus fills no estarien estudiant, jo no tindria feina, perquè en aquest temps allà no hi havia feina per a mi (2). El meu nen és a Neiva, estudia a la universitat lingüística i literatura, i la meva nena és a Bogotà, estudia enginyeria electromecànica automotriu. Va ser molt difícil deixar-los. Els vaig deixar junts, però el nen havia de continuar estudiant i a Neiva no va poder... llavors se’n va haver d’anar cap a Bogotà. I ja ho veu..., la meva família es va fer... es va desfer, però ja ho superarem.

Jo vaig anar un dia a Neiva a visitar-la i em va dir: “Per què no véns, Carmencita? Mira que aquí hi ha feina i no sé què”. I jo: “Ah, que bé!”. Vaig parlar amb la Miriam, la meva altra amiga, ella em va motivar molt perquè vingués, i cada vegada que anava a Neiva ella em deia: -“Que la Rosa té feina per a tu”. (3). Jo no m’animava, jo deia: -“Sí, sí, sí que me’n vaig”. Un dia hi vaig anar i vaig fer el passaport, bé, primer el passat judicial, després el passaport. Ella em deia que cuités per aconseguir el passatge, però no m’hi atrevia perquè em feia por deixar els meus fills, em feia por fer el pas. Jo ja havia parlat amb ells, els deia: -“Mira, hi ha això”. Sí, hi estaven d’acord, sí, ells volien que jo vingués, que s’havien de quedar sols, i ells em van donar suport, ells em van donar molt valor per venir. El cert és que jo mai no vaig treure el passatge, però llavors la meva amiga va decidir venir i em va trucar un dia i em va dir: -“He fet la reserva per al 30 de desembre i ens en anem cap a Barcelona”. I jo: -“Què?”. –“I tu també te’n vas?”. Em va dir que sí. La meva por era venir sola, perquè ella venia amb tota la seva família, la seva mare, les seves dues nenes petites. Doncs també me’n vaig. Llavors vaig treure els diners i, sí, li vaig pagar el passatge, i aquí estem.

Jo no m’imaginava res, jo només sabia que la Rosa m’havia aconseguit una habitació, que jo tenia la meva habitació, que havia de pagar 200.000 $ per la meva habitació i que ho trobava caríssim, però què hi farem! I res. Vam arribar el 31 de desembre del 2001 aquí, a Barcelona, a les set de la nit. Ens vam banyar i vam plorar i vam celebrar l’Any Nou. Ja, Ja. Això va ser molt dur, massa dur, uf, dur, dur.

449


Bé, el primer dia vaig descansar, el dia dos ja vaig anar a fer una neteja. La noia on jo anava se n’anava de vacances i necessitava algú que la reemplacés, llavors m’ho va dir i jo hi vaig anar. Vaig anar dues o tres vegades les dues primeres setmanes a netejar una casa, i després ja vaig trobar la feina que vaig tenir. Rosa, la meva amiga que era aquí, em va dir: -“Hi ha una agència d’ocupacions que tu vas allà i et surten feines”. És una senyora catalana. És una borsa d’ocupació com a Colòmbia, però no és borsa d’ocupació. Tu vas allà, hi ha un saló gran, hi va molta gent, i ella arriba cap a les onze del matí. Un dia anava amb una amiga i li vaig dir: -“Aquí només hi ha feina per a la gent que té papers, per tant anem-nos-en”. Quan jo sortia, la senyora em va dir: -“Vostè no vol anar pas a aquesta feina?”. Jo li vaig dir: -“No tinc papers”. –“I quants anys tens?”. –“En tinc 43”. –“Doncs, té, te’n vas allà a aquesta feina” (4). Me’n va donar l’adreça i hi vaig anar. La senyora em va fer l’entrevista, jo li vaig dir en quina situació hi anava i em va dir: -“Estàs penedida de venir aquí a fer això?”. Jo li vaig dir: -“No, jo sabia a què venia, si vostè em dóna l’oportunitat de treballar jo treballo, però mai no ho he fet, jo sé fer coses de casa, però mai no he treballat en això, però igualment ho puc fer” (5). Ella va tenir molta paciència, em va ensenyar i estan molt contents amb mi des de fa tres anys; que no va ser fàcil, perquè hi anava dotze hores i mitja cada dia, hi havia setmanes que no sortia, passaven de llarg. És a dir, em quedava a dormir allà, em pagaven les hores extres.

Vaig començar amb 115.000 pessetes, que hi era inclòs el transport. I al cap de sis mesos..., bé, ella em va dir les condicions, has de fer això, cal fer això, això i allò altre. Jo li vaig dir: -“És molt temps”. Em va dir: -“És el que hi ha”. Jo no tenia cap altra opció, havia de treballar o treballar. I al cap de sis mesos, perquè arribava juny, juliol i res, que no em donava la paga extra; ells estaven molt contents amb mi, llavors jo li vaig demanar la meva paga. Llavors em va dir: -“Bé, és que li pagarem ara al juny”. –“És que som al juliol”. Em va dir: -“Bé, és que la necessites ja?”. Li vaig dir: -“La necessito per pagar-li la universitat a la meva filla”. Perquè ella no me la pensava pagar, però igualment no me la va negar. I a l’agost me la va donar. Em va donar 350 €. Jo li vaig dir: -“No-més?”. Em va dir: -“Quant esperava?”. Jo li vaig dir: -“Complet, 692 €. Jo tinc entès que la paga és el sou complet”. Em va dir: -“Carmen, tu vas començar aquí pel gener i només portes sis mesos amb nosaltres, set mesos, si tu portessis un any, et donaríem la paga completa; pel desembre, si ets aquí, tindràs la paga completa”. I, així, d’aquesta manera, jo vaig aconseguir totes les meves coses legals. És a dir, m’ho pagaven tot. L’any següent li vaig demanar augment, i me’l van donar; no vaig tenir problemes. Ells m’apreciaven molt. Tenien un nen de cinc mesos, que l’adorava com si fos el meu fill. L’única condició que els vaig posar per entrar allà va ser que em fessin una oferta d’ocupació, ells me la van fer, la van gestionar, però per mala sort no es va donar. L’altre nen tenia cinc anys... dolent, dolent. Un nen una mica malcriat. Es referia a mi: -“Tu ets negra”. Sempre em deia: -“Sempre vas amb aquest braçalet, Carmen, mai no te’l canvies”. “Per què no et canvies les sabates?”-em deia. La seva mare tenia quantitats de tot i ell em mirava perquè jo sempre portava el mateix braçalet. Va ser difícil que agafés afecte a aquest nen perquè era molt tremend, gelós

450


del seu germà. Amb el seu germà es portava molt malament perquè jo adorava el petit i ell sabia que jo a ell... poc, però era perquè no es deixava. Però al final em vaig guanyar el seu afecte i tot. Sempre m’estava despatxant.91 Un dia ho vaig explicar als seus pares i els vaig dir “passa això amb el Jordi i ja no ho aguanto més”; llavors hi van posar ordre. Davant meu li van dir que jo era qui manava a casa quan ells no hi eren, que havia d’obeir-me, que m’havia de respectar. Va ser una feina dura, però alhora gratificant. Vaig aconseguir moltes coses que necessitava aconseguir, allà. Tenia el meu menjar; l’estalvi que feia era molt gran. Només pagava la meva habitació i el menjar el cap de setmana, perquè jo menjava allà, hi esmorzava, hi sopava.

Amb la mare vaig tenir problemes, perquè té un temperament molt fort, no li agradava mai que li diguessin... Ella em deia: -“Mira, cal fer això, i això, i això”. I jo: -“D’acord”. Un dia li vaig dir que no podia: -“No, no puc fer això perquè estic refredada, tinc molta grip i em fa mal tot el cos”. Es va enfadar molt. Em va dir que li estava portant la casa malament, que jo ja no feia res, que tot estava brut. És una casa que es manté... per on passes un dit no hi ha pols, perquè és molt neta. Es va molestar molt perquè jo li vaig dir que no podia fer allò. Vaig optar per dir-li, sempre que em deia: -“Mira, que cal fer això”. Jo: -“Sí, val, d’acord”. A la nit: -“No, no hi vaig arribar, no ho vaig poder fer perquè em va passar això i allò”. Ja no es molestava, però en el moment que m’ho deia, jo li deia sempre que sí perquè si no es molestava. Els estimava molt, m’apreciaven molt, però jo sempre era allà, i ells aquí. És a dir, em tenien molta confiança, volien que fos com de la família, però sempre hi havia les distàncies, les barreres. El nen gran sempre em parlava de tu, i el senyor li deia que no, que m’havia de parlar de vostè. M’hagués agradat que m’haguessin tutejat per aprendre’n jo també, però no ho feien i tampoc no els ho vaig demanar.

Em vaig anar aclaparant, estava cansada, les meves amigues sempre em deien: -“Carmen, tu pots trobar a fora coses millors, pots guanyar més, et poden tractar millor”. Perquè a estones em sentia malament, malgrat que m’apreciaven, hi havia moments en els quals et feien sentir com res; i sempre m’estaven dient: -“Deixa aquesta feina, deixa aquesta feina”. I jo: -“No, perquè els meus papers, no, perquè els meus papers”. Un dia em van dir: -“Carmen, ara et sortirà allò dels papers i llavors NO plegaràs perquè, quina vergonya!, perquè et van fer els papers, i et quedaràs allà”. Perquè jo els havia explicat que ella m’havia dit que apel·larien el meu cas, però necessi-taven la garantia que jo em quedaria molt temps allà; jo vaig dir que sí, que no tenia intencions d’anar-me’n.

Elles em van dir que havia de fer-ho en el moment perquè, si no, mai no plegaria d’allà, i els vaig dir: -“D’acord, ho faré”. Elles no em creien. El dilluns, que anava a la feina, em vaig despertar a les quatre de la matinada, i ara què faig? Plegaré o no plegaré? Ja, ja. Jo l’únic que vaig fer va ser demanar-li a Déu que m’il·luminés, em guiés, m’orientés, que fes el que havia de fer, que fos

91. Acomiadant.

451


el millor per a mi i per a tots. Vaig arribar a la feina, allà tinc una habitació, estava molt nerviosa, jo no sabia què fer, l’únic que vaig fer va ser que em vaig agenollar, li vaig demanar al meu Déu i vaig pregar amb molta fe que m’il·luminés, que si era per a bé em posés les paraules a la boca per poder dir-li a aquesta senyora que me n’anava. Ella va entrar després a prendre el seu cafè, la vaig deixar que prengués el seu cafè, quan s’aixecava jo li vaig dir: -“Senyora Montse, necessito parlar amb vostè un momentet”. Em va dir: -“Sí, Carmen”. –“Em permet que m’assegui?”. Em va dir: -“Bé”. Llavors li vaig dir que estava molt a gust a casa seva, que em sabia greu haver de fer el que anava a fer, que adorava els seus nens, però que jo ja no donava més, que estava molt cansada, que estava molt aclaparada, estava molt estressada. Jo ja li ho havia dit a ella, una vegada que vam tenir una discussió molt forta, jo li vaig dir fins i tot que em moriria segur, perquè li vaig dir que ella era molt humiliant, li vaig dir que ella era molt inconscient, que li agradava mantenir-me allà trepitjada, li ho vaig dir plorant... perquè un dia em va tractar molt malament, jo estava refredada, quan jo em refredo em fa mal el cos i tot. Llavors, el primer que em va dir: -“Carmen, i el tema dels seus papers?”. Jo li vaig dir: -“No sé què passarà amb els meus papers, l’únic que jo vull, l’únic que jo sé és que vull descansar”. Llavors em va dir que no em podia tenir obligada, que si era el que jo havia decidit, i em va preguntar unes tres vegades si tenia una altra feina. Jo li vaig dir que no. Li vaig dir que jo tenia diners guardats, que en tenia prou per subsistir més o menys dos mesos, per a les despeses dels meus fills, les meves, i que ja veuria què faria. Llavors em va dir que no me’n podia anar de seguida, que havia de donar-li temps per trobar algú, que els nens començaven a estudiar. Li vaig dir que jo ho sabia i que m’esperaria fins que ella trobés algú. Això va ser més o menys el 12 de setembre; li sembla bé fins a final de mes, jo m’espero fins a final de mes. Em va dir que necessitaria més temps, jo li vaig dir que d’acord, que una o dues setmanes més després. Jo li vaig dir que no hi havia cap problema. El dimarts a la tarda va arribar i em va dir: -“Carmen, si no li sap greu, que ja he trobat una noia i vindrà a partir de dilluns; per tant, vostè treballa fins a aquest divendres”. I jo: -“Ah, bé, em sembla molt bé”. I res. Vaig treballar fins al dissabte i el dissabte em vaig acomiadar. Va ser molt fort acomiadar-me. Vaig plorar com quan vaig arribar de Colòmbia, vaig plorar. Ella em deia: -“Doncs no se’n vagi, Carmen”. Li vaig dir: -“És que no puc quedar-me, jo necessito descansar”. I no es podia fer menys temps de feina, calia fer dotze hores i mitja cada dia.

Nosaltres teníem el quiosc i jo em vaig dedicar al quiosc 15 dies, llavors ja anava al quiosc. Les meves amigues continuaven amb les seves feines, jo em vaig dedicar a treballar aquells dies en el quiosc. A les tardes hi anava i despatxava. Hi vaig treballar fins al 18 de setembre, i el 26 de setembre ja tenia aquesta nova feina, per cuidar aquesta persona gran; per tant, no vaig tenir gaire temps per descansar. Amb el quiosc em va anar bé, vam treballar fort, perquè hi anàvem fins a la una, les dues de la matinada, no descansàvem ni un dia perquè els caps de setmana era quan més feina hi havia. De maig a setembre va ser dur, després vam deixar el quiosc i ens vam quedar pensant totes tres “Què farem?”. El costum de cada nit era ser al quiosc, tenir sempre

452


gent allà, i pensàvem buscar un local per posar un bar, sempre ho havíem pensat, però era molt difícil aconseguir-lo en arrendament, i era molt més difícil aconseguir les llicències. Llavors va passar això del traspàs i el vam aconseguir (6). La Miriam va sentir per l’emissora Radio Gladys Palmera que hi havia un bar en traspàs. I va venir i en va mirar la ubicació. El mateix dia que vam anar a parlar, vam negociar i aquí estem. Vam tenir una setmana de descans, que no vam treballar al quiosc, i jo recordo que el primer dissabte que no vam anar al quiosc, tot el dia a casa, jo semblava una gallina donant voltes d’aquí cap allà. Què faig? Em faltava alguna cosa; perquè al quiosc... jo arribava a les deu de la nit de la meva feina i me n’anava cap al quiosc, se’m treia tot el cansament. Era com una teràpia. Arribava a les dotze de treballar, la una, els dissabtes, i em ficava al quiosc.

La nova feina, la vaig aconseguir per mitjà d’una amiga. Nosaltres fèiem els tamales i els portàvem a domicili, i llavors ella em va trucar un dia i em va dir: -“Carmen, mira, que hi ha una feina”. (8). Jo ja li havia dit que no tenia feina, que l’havia deixada, i llavors ella em va trucar i em va dir que hi havia una feina. I la senyora em va cridar i jo vaig anar a l’entrevista amb ella, i el que menys volia jo era cuidar una persona gran. Jo sempre deia “a mi que em toquin els nens més taujans, el que sigui, però no una persona gran”. I em va tocar una persona gran. Ja, ja. El senyor era de Teruel, no ho recordo exactament, però portava molts anys aquí i havia estat malalt, havia sofert una embòlia; ja no podia fer les seves coses perquè s’ho feia tot a sobre. Jo vaig arribar i li vaig netejar la casa, que estava feta un fàstic perquè feia quatre anys, des que va morir la seva esposa, que ningú no la netejava tret d’ell; Però, què podia netejar ell? Llavors la vaig netejar i ell content. El primer dia que el vaig saludar va ser un dissabte, estava de mal humor. El dilluns, quan vaig arribar, estava al seu llit quan vaig arribar, i jo tenia claus, després ell es va aixecar i li vaig dir: -“Bon dia, senyor Luis”. –“Què collons! Que a mi no em digui senyor Luis”. –“I, llavors, com li dic?”. –“A mi em diu Luis a seques, no em posi títols”. I a una persona de 90 anys dir-li Luis com si tal cosa em semblava tan fort. Llavors, al final li vaig dir: -“Jo li puc demanar un favor?”. –“Què vol?”. –“Li puc dir iaio? (com anomenen els avis aquí), no puc dir-li Luis”. Em va dir: -“Anomena’m com vulguis”. Ell estava sempre sol i de vegades sóc molt jocosa: -“Iaio, està content?, va, expliqui’m una història o parlem, camini, anem al carrer, o vingui que el banyo”. –“Que jo no em banyaré”. –“Que ens hem de banyar iaio”. –“Que no, que ahir ja em vaig banyar”. –“Cada dia, iaio”. –“Això vostè, que és jove”, em deia.

Li vaig anar agafant confiança i molt d’afecte, igual que ell a mi, i em posava les seves cames aquí per posar-li els mitjons, i un dia em diu (estava amb una bateta curta): -“Quines cames que tens!”. Li vaig dir: -“Iaio!”. –“Si jo sóc un home!”. Un dia anàvem pel carrer i em fa així, i jo: -“Què passa, iaio?”. –“Miri quin cul més gros que té aquesta vella!”. Li deia: -“Iaio, com pot dir que no hi veu?”. I bé, la setmana passada, vaig arribar el dimecres, i el vaig trobar estirat al llit, no s’aixecava, estava rígid. Jo sabia que era viu perquè respirava i jo el cridava: -“Iaio, iaio, des-

453


perti’s”. No podia parlar. Va estar tota la nit així, ni tan sols no va desfer el llit. Vaig cridar la seva família i els vaig dir: -“El iaio està en aquestes condicions”. Van venir de seguida i van trucar el 061. Després ja va reaccionar, ja va començar a parlar, se’l van emportar aquell dia. Després, vaig tornar a treballar el divendres, ell estava molt malament, molt decaigut, tenia molta depressió, plorava, deia que es moriria, vam plorar tots dos, i jo: -“Iaio, no et moriràs, et posaràs bé”. Ell em deia: -“No, que no, jo ja sóc vell” (7). I que no sé què. I ja havíem parlat amb les meves amigues que això (el bar), perquè el tancàvem a les onze, jo me n’anava cap allà a les onze, que això no es podia tancar perquè no estàvem fent res, hem fet una inversió, ens hem ficat en un deute molt gran, i que jo deixés la meva feina i que em quedés aquí, que el que estava guanyant allà m’ho pagarien aquí (8). Llavors li vaig dir a la senyora que ho sentia molt, que el iaio necessitava una persona a temps complet, que no podia estar allà sol, i ella em deia que també ho veia així, i jo li vaig dir que ho sentia molt, però que jo no podia continuar anant-hi les tres hores. Li vaig dir quins eren els meus motius. Llavors em va dir si l’ajudaria a trobar algú. –“Jo tinc una candidata perquè vingui i em reemplaci les tres hores, però aquesta no és la solució, el iaio necessita una persona a temps complet que se’n cuidi”. I li van trobar una residència i és allà en una residència. Jo vaig treballar fins al dissabte, que hi vaig anar a les tres de la tarda, i aquella nit el portaven cap a la residència. I jo, aquí, amb el meu bar.

Això m’agrada perquè estar de cara al públic és molt bonic. Jo vull que això creixi, són els plans de totes tres, posar això com... no ho sé... Que sigui un raconet colombià. Bé, la idea és que no solament sigui colombià sinó per a tota la gent d’Espanya, perquè aquí ve molt català a fer les seves copes, els seus cigarrets, els seus cafès. Entre setmana tenim més gent espanyola i el cap de setmana, més colombians. Nosaltres somiem que això serà gran (9). L’únic que enyoro molt és anar al meu país, només, però la resta... Dins de tot, jo visc molt contenta aquí, jo visc feliç, jo aquí visc. Jo sempre li dic a la gent: -“Jo aquí visc”. Jo, a Colòmbia, anava de la feina a casa, de casa a la feina, de la feina a casa, de casa a la feina, jo no tenia vida. I, aquí, jo em diverteixo, jo aquí he gaudit; jo, malgrat que no tinc temps, trobo el meu temps. Ja, ja!»

1) La presència de la xarxa social, que incideix en la decisió de migrar i mini·mitza els riscos i costos.

2) La migració laboral com a estratègia familiar.

3) Les xarxes ajuden en la recerca de feina fins i tot abans que tingui lloc la migració.

4) El paper que tenen els mitjancers en la recerca de feina.

454


5) La informació que flueix per la xarxa social des del país receptor fins al d’origen permet ajustar les expectatives.

6) El somni de ser autònoma.

7) Els serveis personals es caracteritzen pel desenvolupament de forts llaços afectius.

8) Aquest tipus de feines permeten fer altres activitats que ajuden a construir el projecte laboral de futur.

9) Les expectatives laborals de la persona immigrant es concreten a ser el seu propi ocupador i això permet superar la barrera d’entrada del permís de treball.

Ruptura ocupacional amb nou redescobriment ocupacional

La ruptura ocupacional es pot presentar com a redescobriment ocupacional de la persona immigrant. Quan s’insereix laboralment en ocupacions de baixa qualificació, però veu més llunyana la possibilitat de trobar feina de la seva professió, decideix replantejar el seu projecte de vida laboral amb una activitat diferent, amb més probabilitats d’èxit al país receptor, que li permeti desen·volupar una carrera laboral digna en aquest país. Encara que hi ha ruptura ocupacional i, de vegades, mobilitat ocupacional descendent fent una activitat laboral semiqualificada o que requereix menys qualificació de la que disposa el treballador, la persona immigrant es redefineix i es requalifica en una altra activitat més ben remunerada i que permet una estabilitat més ràpida i ascens social, en què pot dominar les seves condicions de treball. A continuació, transcrivim una trajectòria laboral amb ruptura ocupacional, que va significar fer un redescobriment ocupacional.

Crònica 6 (E9)

Ayda. Procedent de Cali, va ser entrevistada l’any 2002. Blanca, 37 anys. Arquitecta, casada amb un psicòleg, mare de dues bessones de sis mesos. La seva última feina a Colòmbia va ser com a professora d’un institut tecnològic. No té permís de treball. Va arribar a Espanya el març del 2000.

455


«Vam venir principalment amb la idea d’estudiar, perquè el meu marit venia a fer un postgrau, i si hi havia l’oportunitat de treballar..., però aquesta era la idea principal... A més, que jo veia que treballar en el que jo havia estudiat a Colòmbia era molt complicat. Des que vaig sortir de Colòmbia que ja tenia l’opció de tenir feina (1). L’Alejandro ja havia parlat aquí d’una possibilitat de feina per a mi; de totes maneres, jo sabia que inicialment no podia començar a estudiar perquè ell estava estudiant i perquè va venir sense beca, ni res i es pagava ell mateix els estudis. Llavors, algun dels dos havia de treballar formalment i com que feia moltes hores a la universitat durant el dia, ja que treballava mitja jornada les hores que li quedaven lliures, llavors jo vaig decidir acceptar aquesta feina, que era a Igualada (2). Aquesta feina a Igualada, que és a prop d’aquí, a Catalunya, cuidant dos avis, que són els avis del marit d’una amiga colombiana; ells necessitaven una persona que els cuidés, eren molt grans. Els avis són catalans i el marit de la meva amiga és català. L’Alejandro, quan era a casa de la seva sogra, allà va ser que es va parlar, es va comentar, que jo venia disposada a treballar en alguna cosa que fos honrada perquè ho necessitàvem; jo necessitava trobar feina directament. D’altra banda, l’Alejandro vivia en una habitació; llavors, en arribar jo, posar-nos a buscar pis, habitació per als dos, inicialment sense estar treballant encara, era un desajustament econòmic. Per tant, era millor que jo em quedés interna en aquesta casa, si eren persones familiars. Jo vaig acceptar, vaig dir que sí, que ho feia. Em vaig internar a Igualada, sortia els dissabtes, sortia al migdia i hi tornava dilluns al matí, a les nou del matí ja havia de ser a la feina. I allà, el que jo havia de fer era netejar la casa, banyar l’avi els dilluns quan arribava d’aquí, de Barcelona, el banyava complet i cada dia el netejava. Era un avi que tenia molt poc moviment, un senyor bastant grassonet, però tenia problemes amb les cames, i caminava molt poc. La senyora caminava molt bé, però la ment... una senyora bastant nerviosa i una miqueta histèrica de vegades, i li agafaven unes “chiripiorcas” una miqueta rares. Aquesta part no em va agradar gaire de la feina i va començar a fer-me-la avorrir, encara que també tenia detalls molt bons, per exemple, una cosa que m’agradava molt era que ella s’asseia a conversar amb mi, i em sentia sola allà, malgrat que el meu marit era aquí; llavors, ho aprofitava i conversava molt amb ella, li feia bé a ella i em feia bé a mi. Era una persona que, encara que m’exigia que casa seva estigués ben neta i tot, tampoc no eren coses fora del normal, jo crec que va ser una persona en general justa. El que no m’agradava de la feina és que ella mateixa feia coses, se li oblidaven i me’n volia donar les culpes a mi. En una ocasió, ella, sense adonar-se’n, va mullar una bossa de cuir molt bonica, l’havia treta al matí de l’armari per sortir a la tarda i portar-la. A la tarda, quan la va treure, la va veure tacada i em va dir que qui havia estat. I ja deia que potser havia estat el seu nét i que ho havia fet a propòsit. I l’única persona que hi havia era jo. Vaig començar amb la idea d’anar-me’n cap a Barcelona, trobava molt a faltar l’Alejandro. Per a mi, va ser una experiència totalment... em sentia molt estranya perquè a Colòmbia tenia aquesta llibertat, aquesta llibertat tan total que tens allà. A més, si a mi em donava la gana treballava, si no em donava la gana no feia res. Per tant, arribar a un lloc i haver de fer cada dia una rutina i obligatòriament haver de complir-la... (3)

456


Jo em llevava a les vuit del matí i fins a les vuit de la nit, dotze hores, i pràcticament la velleta em volia fer anar a dormir a aquella hora. De vegades em quedava fins tard veient la televisió i llavors començava a dir que el reflex de la llum a les habitacions la molestava; llavors apagava el televisor i me n’anava cap a l’habitació, llegia una estona i després m’adormia. I, això sí, a les vuit del matí havia d’estar desperta, és a dir, tampoc no era que em fessin súper matinar perquè a les vuit aquí és d’hora, però per a nosaltres és tard. Aquesta feina va significar un canvi molt gran, realment jo no pensava que, com a arquitecta, per què estava fent això o allò altre? Pensava que havia donat un gran pas cap a una cosa desconeguda, que era haver viatjat cap aquí i que aquestes eren les circumstàncies que hi havia, que havia de fer-ho, que era una cosa honrada i que calia anar endavant i fer-ho i que no seria sempre així (4).

Quan m’avorria una mica, amb l’Alejandro teníem clar que això seria el menor temps possible. Efectivament, al cap de dos mesos em va entrar la desesperació i li vaig dir a l’Alejandro que no, que això de veure’l cada vuit dies i aquest tancament allà, que busquéssim la manera que jo vingués cap aquí, que pogués netejar durant el dia cases o el que fos, perquè jo sabia que aquí no hi havien més opcions inicialment que la neteja (5). Guanyava 70.000 pessetes, poquet. Vaig guanyar poquet per a aquell moment, perquè podien pagar fins a 100.000. El que passa és que ells, com que eren persones jubilades, no tenien gaires diners.

Altres coses positives d’això són que, malgrat que jo era la persona que els ajudava allà a casa seva, sempre em van tractar molt dignament. Allà, per exemple, hi anaven les visites i jo m’asseia amb les visites i amb ells a la taula. I jo podia menjar el que volgués, a l’hora que volgués, una alimentació súper bona, súper equilibrada; la velleta abans em volia cuidar massa i veia que ella es preocupava molt per mi, que jo estigués contenta, el que passa és que, és clar, tenia les seves coses de vegades i em desesperava; a més, que era una persona molt gran.

Quan vaig decidir venir cap aquí, l’Alejandro va començar a buscar habitació aquí a Barcelona perquè això era molt complicat; a més, que jo no tenia feina en aquell moment, i vaig anar a buscar feina per treballar en cases... Llavors teníem l’imperatiu que jo aconseguís feina perquè l’Alejandro treballava molt poques hores, algun dels dos havia de fer més hores de feina per poder pagar l’habitació. Llavors, un dia que jo anava a una entrevista per treballar en una casa diàriament com a interina, és a dir, tots els dies, i sortir tots els dies a la nit, ens va trucar una amiga de l’Alejandro, casualment, per dir-me que allà on ella treballava com a psicòloga necessiten una persona que netegés el despatx. Em va citar per a una entrevista l’endemà (6). Vaig anar a l’en-trevista i em van agafar, em van dir que hi anés uns dies després. I allà guanyava 80.000 pessetes i només treballava de dilluns a divendres quatre hores diàries. Imagina’t la diferència!, quatre hores diàries. El que passa és que tenia un horari repartit, que era un horari bastant incòmode perquè havia de súper matinar, havia de sortir d’aquí, més o menys abans de les cinc del matí per

457


fer les dues hores de set a nou. Després, a la nit, els primers mesos els vaig fer de les deu de la nit a les dotze, no m’agradava arribar tan tard i que jo no ho coneixia gaire; diverses vegades em vaig perdre anant amb autobús perquè ja no trobava metro. En això van ser molt clars i molt complidors allà, i a Igualada, en els pagaments, molt complidors. Llavors, al mateix temps que vaig començar a treballar allà en aquestes neteges a la nit, els caps de setmana anava a un hostal amb l’amic d’on estava allotjat l’Alejandro i les seves filles, que sempre havien treballat en aquest hostal (7). Allà, hi vaig estar fins al novembre, vaig estar fent aquesta neteja a la nit fins al desembre, i a l’hostal hi vaig estar fins al novembre. Allà, en general, la dificultat era que tenies molt poc temps per netejar els locals, que eren molt grans i cada vegada hi posaven més coses, més ordinadors; jo havia de netejar no solament els espais sinó també els ordinadors, els portallapis, havia de fer molta cosa, i l’inconvenient de l’horari, que jo no podia treballar si hi havia gent, perquè de vega-des hi havia molt poca gent, però de vegades hi havia massa gent, i a més havia de treballar en un horari en el qual no hi pogués venir una inspecció, sobretot per això em van contractar, perquè a ella li feia por una inspecció. En cap de les dues feines no em pagaven ni hores extres, ni mitges pagues, ni res, això mai va existir, res d’això va existir. Resulta que el mes, més o menys, el mes de desembre o una cosa així, a finals de novembre va ser, que l’Alejandro una vegada passava per un centre d’estètica, i va veure que necessitaven una manicura. Jo havia fet un curs de manicura a Colòmbia, i l’Alejandro hi va anar i la dona li va dir que sí, que necessitaven una manicura i una pedicura perquè pròximament obriria un local, el local s’havia d’inaugurar al carrer... La propietà-ria és sueca. Vaig ser allà, a la inauguració del local, i la dona em va fer una prova; després, com que jo també havia après a fer massatges, em va fer una prova de massatges. Li va agradar, però quan vam arribar al tema dels papers em va dir que ella em volia contractar, que em volia tenir allà, però que sense papers li feia molta por perquè jo havia d’atendre el públic, jo era la imatge perquè havia d’estar-me la primera allà a l’entrada; em va dir que així no podia, que quan tingués els papers tornés, que amb molt de gust. Tanmateix, vam quedar en contacte (8).

Vaig conèixer una altra noia hondurenya que estava treballant en aquell moment a Llongueras, una perruqueria d’aquí molt important. Em va dir que, on ella havia treballat abans d’anar-se’n a Llongueras, que eren amics seus, necessitaven una manicura i com que em va veure a mi durant la prova, li va agradar el que jo estava fent, li va semblar bé, em va recomanar allà, i llavors li va donar el meu número de telèfon a l’amo de la perruqueria; després em va trucar la seva secretària i vam quedar per a una cita. Em va posar a fer una pedicura, li va agradar, després em va posar a fer una manicura, li va agradar com jo treballava i em va dir que d’acord, que jo començava a treballar, però com que no sabia res de perruqueria llavors em va dir que allà me n’anirien ense-nyant a poc a poc, perquè necessitaven també que els ajudés a la perruqueria, sobretot a rentar caps, a posar tints, tractaments i coses d’aquestes. Així vaig començar, com una espècie de prova, entre novembre i principis de desembre vaig estar de prova i ja al mes de gener... Allí em pagaven 100.000 pessetes, vaig començar a treballar amb 100.000 pessetes, i després amb el transcurs

458


del temps m’ho van apujar fins a 110, i després fins a 120. Guanyava el 10% sobre les manicures i pedicures que fes, i guanyava un percentatge, crec que era un 3%, pels productes que vengués, qualsevol producte que es vengués a la perruqueria. I durant el temps que vaig ser allà vaig tenir dret a unes vacances i me les van pagar, però mitges pagues al desembre i a meitat d’any mai no me’n van donar. Inicialment, el tracte va ser molt bo i, en general, el tracte era bo perquè l’home tenia una bona actitud amb mi; el que passa és que ell sempre era una persona molt nerviosa, tenia un company, molts problemes amb aquest company, i llavors tenia depressions i es posava com una màquina i volia que tot li ho fessin acceleradament, per a ell no hi havia cap temps de ningú que fos bo, això ens ho manifestava no només a mi sinó també als altres. L’home va veure que era més aviat tímida pel desconeixement del medi i la necessitat de la feina, i inicialment m’agradava molt la feina que feia. Però l’home va començar a excedir-se, a posar-me més feina de la que m’estava pagant; d’altra banda, feia feines de tipus personal, d’ajudar-lo a portar la seva mare, d’anar-li a buscar roba no sé on, que no havia de fer-les, i al final em volia posar a la caixa. Va arribar un moment en què va començar a dir-li a la secretària que no em posés torns entre tals hores perquè ell em necessitava només perquè l’ajudés a la perruqueria. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got, com es diu, perquè m’estava obligant a perdre el 10% de les pedicures i manicures que jo podia fer, a part del 3% de les vendes. Llavors em vaig començar a desesperar, em vaig començar a omplir de ràbia amb ell, em vaig anar guardant coses fins que va arribar un dia en què no vaig poder més: vam discutir davant dels clients i em va fer fora. Jo li vaig dir que sí, que me n’anava. El va molestar molt que jo li hagués demanat augment de sou, el va molestar també que una vegada ens vam reunir totes i en vam parlar, i hi va haver unes dues vegades que es va retardar amb el pagament prop de dues setmanes o així; però a mi em rebentava que a les per-ruqueres, que eren les que més li produïen, aquestes sí que portaven molt temps, portaven molta clientela, i a les de menys rang dins de la perruqueria que es fotin, com si unes sí que mengessin i les altres no, i no paguéssim el lloguer. Això li ho vaig dir un dia: -“Mira, si tu no em pagues a mi aquí, no tinc un banc on anar a demanar un préstec, no tinc una persona coneguda que em deixi diners i la gent que conec està passant per les mateixes condicions que jo, treballant en coses per l’estil, i llavors qui em pagarà el lloguer?”. Llavors va dir: -“No, que sí, que jo t’entenc”. Però es va molestar molt perquè li vam fer com un sindicat i el rebentava que les empleades comencessin a reunir-se per parlar de coses perquè era per fer-li reclamacions. Al final, jo vaig demanar 120.000 pessetes, ho va acceptar, però als 15 dies exactament... va continuar tractant-me pitjor, fins que un dia ja vam explotar tots dos i vam tenir aquesta discussió, llavors jo ja ho vaig deixar.

Vaig anar cap a casa i vam començar amb la idea de les targetes, però com que encara no prenia forma, i l’ordinador no anava bé...; era, doncs, per dissenyar targetes aquí, a casa, per dissenyar-les amb el Photoshop, però com que l’ordinador encara no anava bé, em van oferir l’oportunitat. Aquest contacte de la immobiliària va ser a través d’una noia psicòloga colombiana, i l’amo de la immobiliària també anava a la seva consulta. Un dia li va comentar que necessitava

459


una noia i ella li va parlar de mi. Vaig començar a treballar allà, em pagava unes 80.000 pessetes. Hi vaig estar dos mesos, però em va tocar lluitar pel pagament de l’últim mes perquè quan jo hi vaig entrar em va dir que aquest era el sou i que jo havia de sortir a captar. El primer mes vaig captar cinc pisos només, em va ensenyar més trucs sobre com captar; al mes següent ja en vaig captar dotze, la captació anava vent en popa i quan em va pagar el segon mes em va dir: -“Estava pensant que la captació sí, però també t’has ajudat molt dels diaris i d’altra informació”. –“És clar, si per a això hi són, els diaris, per aprofitar-los”. Perquè jo vaig fer molts contactes a través de vendes de diaris on es venen cases, perquè no sóc endevina de qui ven un pis. –“Mira, he fet més del doble del que vaig fer el mes passat, n’havia fet cinc, el mes següent en vaig fer dotze”. Llavors em va dir: -“Però és que em dol deixar anar 80.000 pessetes així, encara no has venut el primer pis”. Li vaig dir: -“Tu em vas contractar així, vas dir que vingués aquí inicialment a captar pisos el primer mes i ara, el segon mes, em dius que puc començar a vendre, si mai no ho he fet. Tu què vols?”. –“És a dir, que em costa, és que el noi que tinc ven fins a dos i tres pisos diaris”. De veritat, tenia una àguila de venedor, que venia dos i tres pisos diaris i el dia que no venia cap pis el deixava emparaulat per a un altre dia. Llavors em va dir: -“Ell no tenia cap experiència quan va entrar aquí i ràpidament va començar a vendre”. –“És que a mi em costa una mica més perquè no sóc d’aquí i arribar a la gent em pot costar una mica més, però ara mateix has d’entendre que encara no”. Després em va pagar i em va dir: -“Ah, per al pròxim mes estic pensant a tancar perquè no m’està sortint el lloguer, les despeses, i muntaré un despatx, però llavors serà intern, no serà cap al carrer, hem de pensar en una immobiliària petita”. I que es faria soci del noi (l’altre que era venedor). Finalment, al mes d’agost em va dir que: -“De totes maneres, ja t’avisaré d’alguna cosa, per ara et dic que miris de trobar alguna cosa en una altra banda i que no et quedis sense feina”. Bé, l’home també va ser clar en part, en aquest sentit, però jo m’estava guanyant això i no tenia cap altre additiu del meu sou de cap classe, tot depenia pràcticament de mi. Llavors, resulta que l’Alejandro se n’anava de viatge cap a Colòmbia, no sé si era el 21 d’agost, llavors jo venia...

Quan l’Alejandro se’n va anar cap a Colòmbia, vaig quedar encarregada de tots els clients que tenia pendents per vendre targetes i, així, vaig estar treballant un mes en la venda de les targetes, em va anar molt bé. Quan era a Colòmbia ens vam adonar que jo estava embarassada. Vaig poder treballar al carrer un mes o dos mesos més, i després com que estava delicada per l’embaràs em vaig quedar a casa. Després vaig continuar fent aquesta neteja dues vegades a la setmana quatre hores, i encara ho faig, i faig manicura, pedicura. Ara ja fa més o menys un mes, o una cosa així, que vaig començar amb el disseny de les targetes, però això ho faig en el temps que em deixen lliure les nenes.

De projectes futurs, el més immediat és que aprengui a manejar bé el programa del Photoshop, que em fiqui de ple en el disseny de les targetes i de pàgines web. Ara no estic pensant a buscar feina en arquitectura ni res, perquè això m’agrada més, m’agrada molt perquè ho puc fer a casa

460


i estar molt pendent de les meves filles (9). Respecte a l’arquitectura, està allà aparcada no sé quant temps i no sé si definitivament, però vaig aprendre a treure’m aquesta resistència, vaig aprendre a treure’m això que si no puc treballar en la carrera que vaig estudiar, llavors, em sentiré malament, no, al contrari. Jo crec que em sento millor ara que estic treballant en una cosa diferent que si estigués treballant en arquitectura pròpiament, perquè aquí la feina és terrible, és molt dura als tallers de disseny i, a part d’això, si jo estigués en una empresa treballant tot el temps ja no podria tenir la felicitat que tinc d’estar amb les meves filles. I el que tenim pensat és, d’aquí a cinc o sis anys, tornar cap a Colòmbia, si hi hagués potser la possibilitat de tornar (10).»

1) El contacte laboral existia des del país d’origen.

2) La decisió d’acceptar una ocupació està fortament influïda per les respon·sabilitats familiars.

3) Condicions de treball que, encara que no són difícils, acaben sent arriscades mentalment i alienants.

4) La persona immigrant entreveu quines són les condicions amb què s’en·frontarà encara que l’ocupació no tingui res a veure amb la seva formació professional.

5) El servei domèstic i els serveis personals segmenten les ocupacions per a les dones immigrants, però es converteixen en un comodí que poden fer servir per entrar·hi i sortir·ne fàcilment.

6) Les xarxes de persones immigrants faciliten l’accés a l’ocupació.

7) La pluriocupació enfosqueix la subocupació.

8) L’absència del permís de treball constitueix una barrera d’entrada.

9) Les dones treballadores han de supeditar la seva vida laboral a la dinàmica domèstica.

10) El redescobriment vocacional és una alternativa davant la impossibilitat d’exercir la professió pròpia per les difícils barreres d’entrada, com en el cas de l’arquitectura.

461


Com a síntesi de la mobilitat ocupacional de les trajectòries laborals, ob·servem que la posició ocupacional en el mercat de treball està fortament re·lacionada amb el temps de residència al país receptor. Com menys temps de permanència, més informalitat. Existeix una trajectòria laboral típica de la per·sona immigrant en funció del temps de residència al país receptor. En arribar al país, s’ubica en sectors informals de l’economia. Allà roman un temps mentre regularitza la seva situació, homologa títols acadèmics, estableix i amplia les xarxes socials, i recopila informació per conèixer el mercat de treball. Després s’insereix en el sector formal de l’economia com a assalariada, i espera estabi·litzar la seva situació laboral per poder acumular un capital i independitzar·se per convertir·se en empresària. Així doncs, passa d’informal il·legal a formal assalariada i, d’aquí, a formal autònoma.

Els resultats més importants d’aquest capítol es resumeixen a continuació:

1. La població immigrant duplica la precarietat laboral, en relació amb la població nacional, en el mateix mercat de treball local. Les mitjanes de l’índex de precarietat indiquen que la precarietat laboral dels treballadors i treballadores nacionals i immigrants són d’1,46 i 3,52, respectivament.

2. A partir de les quatre dimensions de precarietat laboral estudiades, s’ob·serva que la dimensió que més ha colpejat les persones immigrants l’any 2002 és la cobertura de protecció social deficient, a causa del baix nivell de regularització dels treballadors i treballadores colombians estudiats. Després dels processos de regularització que s’han fet, aquestes xifres han de baixar ostensiblement. La falta de regularització dels treballadors i treballadores immigrants sí que marca la diferència en les condicions de treball, i els redueix a nivells de precarietat laboral importants.

3. La població nacional i la immigrant viuen la precarietat laboral com una degradació de les condicions de treball, i afecta de manera gairebé similar els dos col·lectius laborals estudiats. D’altra banda, pateixen la precarietat com una insuficiència d’ingressos, però les persones immigrants la pateix d’una manera més aguda. La precarietat laboral de les persones immigrants es manifesta agressivament en el limitat accés a la protecció social (problema de caràcter conjuntural per la falta de regularització en el mercat de treball) i, de forma estructural, com la inestabilitat de la continuïtat laboral, ja que l’ocupació immigrant és temporal.

462


4. La precarietat, com a problema del mercat laboral, no afecta tots els treballadors igual, ni de la mateixa manera. La precarietat, vista com un feno·men complex amb quatre cares, permet identificar el comportament discriminatori, desigual i inequitatiu del mercat de treball. La precarietat laboral ataca més fortament la població immigrant que la nacional; les dones més que els homes; els joves de menys de 25 anys més que els adults; els treballadors amb nivells educatius més baixos més que els que tenen estudis superiors; els treballadors que fan oficis no qualificats més que els que fan activitats qualificades, especi·alment en llocs de direcció; els treballadors assalariats més que els autònoms, i el sector de la construcció més que el de la indústria.

5. La precarietat laboral de la persona immigrant està relacionada amb l’es·tatus jurídic, ja que el treballador irregular tendeix a presentar ostensiblement una major precarietat que el treballador regular (4,08 i 2,94 punts, respectivament). Igualment, la precarietat laboral s’ha d’estudiar en funció del temps de resi·dència al país receptor (molt lligat a la normalització com a treballador) perquè com més temps de residència, menys precarietat laboral. D’aquesta manera, un treballador o treballadora immigrant que fa menys d’un any que és al país presenta una mitjana de precarietat de 3,93 punts, mentre que els que fa més de deu anys que són al país tenen una precarietat de 2,13 punts.

6. Una estratègia ocupacional contra la precarietat laboral que eludeix signi·ficativament el comportament del mercat de treball amb les persones immigrants és fer·se autònom. Els autònoms tenen una major governabilitat sobre les seves condicions d’ocupació i treball, i demostren menys incertesa laboral, una pro·tecció social més àmplia i millors condicions laborals, però això es paga amb ingressos més baixos.

7. En estudiar la mobilitat ocupacional dels treballadors immigrants, ob·servem que el mercat de treball té un comportament diferenciat en funció de les diverses ocupacions. Es poden distingir dos casos de mobilitat ocupacional: la ruptura i la continuïtat ocupacionals. La continuïtat ocupacional es presenta de dues maneres: a) continuïtat en les professions escasses i d’alt nivell formatiu, que necessiten ser cobertes per satisfer la demanda i que tenen altes barreres d’entrada. Requereixen la condició prèvia d’homologació del títol. El salari i les condicions laborals són iguals que en el cas de la població autòctona, i el treballador o treballadora té continuïtat en la seva trajectòria laboral entre el país d’origen i el receptor. Els casos més típics corresponen als professionals de

la salut, com ara metges i odontòlegs, i a alguns enginyers i informàtics; i b) la continuïtat ocupacional que es presenta en oficis clarament diferenciats, amb nivell de coneixements mitjans, de tipus tècnic industrial o de la construcció, en què el personal és molt ben valorat i és contractat fins i tot sense tenir en compte la seva situació jurídica. Tenen els mateixos salaris que la població autòctona, i els treballadors i treballadores tendeixen a continuar la trajectòria laboral del país d’origen. S’hi inclouen electricistes, mecànics de cotxes i algunes activi·tats qualificades de la construcció.

8. El segon cas de mobilitat ocupacional es presenta en forma de ruptura ocu·pacional. Aquí s’inclouen el gruix d’activitats dedicades als serveis personals o de proximitat, que tenen forta demanda al país receptor. Habitualment, el treballador que es contracta no requereix capacitació prèvia, ni experiència. Té àmplies jornades laborals, condicions laborals degradades, informalitat con·tractual, escassa protecció social o cap, i salaris més baixos que la població nadiua. El més probable és que es tracti d’un sector econòmic del qual ja han sortit els treballadors autòctons, per la qual cosa té lloc un efecte de substi·tució de mà d’obra nacional per immigrant (vetes marginals). Les persones immigrants opten per ocupar·se en activitats diferents a la seva professió, i això implica la no·continuïtat de la trajectòria laboral i la desqualificació laboral a mitjà termini per a qui mai no ha fet aquest ofici. Davant d’aquesta situació laboral, hi ha dos camins: la primera via és que el treballador s’encasella en aquest segment perquè les àmplies jornades de treball absorbeixen el seu temps i restringeixen la recerca d’altres ocupacions, i, alhora, l’aïllament no permet alimentar la xarxa social de contactes per accedir a altres feines millors. L’altra via que pot presentar·se és el redescobriment vocacional de la persona immigrant, la qual troba una altra identitat ocupacional.

465

Conclusions

Aquesta recerca és un estudi de cas de les treballadores i els treballadors colombians a tres comarques de Barcelona (el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental), en què es duu a terme una anàlisi comparativa entre població immigrant i nacional a partir del comportament del mercat de treball i l’estudi de les condicions d’ocupació i treball, i en què s’avaluen els nivells de precarietat a la feina i es reconstrueixen trajectòries laborals per estudiar la mobilitat ocupacional. El 2002 es van fer les enquestes i el 2004, les trajectòries. S’ha dut a terme una caracterització de l’estructura ocupacional i l’estudi retrospectiu de l’accés i la sortida del mercat de treball, s’han estudiat les condicions laborals d’aquest col·lectiu de treballadors, s’ha dissenyat un índex de precarietat i, finalment, s’han construït quatre tipologies de trajectò·ries ocupacionals per a les persones immigrants. El centre d’anàlisi ha estat la perspectiva teòrica de la segmentació del mercat de treball, utilitzant les principals variables d’aquest mercat.

Els resultats quantitatius i qualitatius exposats al llarg de la recerca i les conclusions obtingudes sobre treballadors i treballadores colombians a tres comarques de Barcelona no es poden homogeneïtzar per al cas de tots els

466


col·lectius de persones immigrants; no obstant això, les anàlisis s’han efectuat amb la certesa que aporten llum significativa sobre processos sociolaborals i del mercat de treball, lligats a l’experiència migratòria colombiana. Sobre la base del que s’ha exposat anteriorment, presentem les conclusions més impor·tants d’aquest estudi.

Conclusions d’hipòtesis

1. Les persones que pertanyen al col·lectiu immigrant estudiat tenen feines de menys qualificació al mercat laboral i, en molts casos, en funció de la seva història laboral, ja que fins i tot colombians i colombianes que feia diversos anys que es trobaven en el mercat de treball del país receptor en el moment de l’enquesta no exercien activitats amb nivells de qualificació i experiència simi·lars que les que feien al país d’origen. Aquesta tesi es corrobora si contrastem la història laboral de les persones immigrants des del país d’origen fins a la in·iciació laboral al país receptor, on s’observa una mobilitat laboral descendent. Així, només el 37,1% dels treballadors i treballadores immigrants estudiats han trobat la seva primera ocupació en el nivell professional que buscaven, mentre que això sí que succeeix amb el 72,2% de la població espanyola. De la mateixa manera, la primera recerca d’ocupació s’ajusta a les possibilitats reals que percep la persona immigrant en el mercat de treball. El treball de camp demostra que el col·lectiu immigrant té informació suficient sobre el funcionament del mercat laboral des del país d’origen. En funció d’aquesta in·formació, implementen unes estratègies de recerca d’ocupació. Tanmateix, en l’evolució de les trajectòries laborals, l’estructura ocupacional dels treballadors immigrants estudiats continua sent no qualificada, ja que la meitat (el 56,9%) tenen feines amb tasques no qualificades i de serveis de restauració i personals en el moment de l’enquesta. La migració laboral és una ruptura de la conti·nuïtat laboral entre el país d’origen i el país receptor; aquesta idea es planteja a la primera hipòtesi (H1), en què s’afirma que els treballadors fan feines de menys qualificació, situació laboral que tendeix a mantenir·se amb més força en alguns grups ocupacionals. Castles i Kosack (1983) ja havien trobat aquesta situació a Europa en observar que la posició inferior que tenen les persones immigrants en el mercat de treball es revela de tres maneres: es concentren en certes ocupacions com les de la construcció, les fàbriques tèxtils, la roba, la restauració i el servei domèstic, i la seva representació és molt pobra en sectors que ofereixen millors compensacions salarials i de promoció interna. No obstant això, en aquesta tesi s’ha observat que en altres grups ocupacionals

467

Conclusions

ha tingut lloc un reacomodament ocupacional ascendent, especialment quan el treballador immigrant escull autoocupar·se. La població immigrant estudiada considera que és difícil fer ús de l’experiència laboral que ja tenen del país d’origen, i que aquesta s’aplica quan prèviament s’ha generat experiència al país receptor perquè, en primera instància, l’ocupador no confia en la formació professional del país d’origen.

2. L’ocupació autònoma és una estratègia de mobilitat ascendent que s’opo·sa a les rigideses institucionals del mercat de treball i, alhora, constitueix una estratègia d’ascens social. Els resultats obtinguts revelen que el 80,2% de la població colombiana estudiada desitja establir·se com a autònoma si ho pot fer, situació que no és comparable amb la de la població nacional. Igualment, les entrevistes demostren que cada vegada són més els colombians i colombianes estudiats que volen convertir·se en autònoms i empresaris, amb el raonament següent: l’ocupació autònoma permet obtenir ingressos més alts, el treball independent possibilita fugir d’una ocupació inadequada o no ajustada a la formació i l’experiència laboral. El treball per compte propi dóna una sensació de més independència perquè no hi ha una relació de subordinació a una altra persona, té més prestigi social entre la comunitat ètnica i genera més satisfac·ció perquè l’autònom fa del seu negoci un projecte de vida. El raonament de l’autònom arrela en el fet que sempre considera que ser·ho és una forma d’as·cens laboral. Per tant, la segona hipòtesi (H2) d’aquesta recerca, que planteja l’existència d’un empresariat immigrant d’èxit, que s’ha dedicat als anomenats negocis ètnics com a forma d’autoocupació que cerca resoldre les dificultats d’incorporació al mercat laboral, la discriminació en l’accés a l’ocupació qua·lificada, la subordinació i les ocupacions de baixos salaris, és certa.

3. La població colombiana estudiada presenta nivells més alts de precarietat laboral que la població nacional. Precarietat que es manifesta especialment en la inestabilitat de l’ocupació pels processos de flexibilitat laboral i les restric·cions d’accés a la Seguretat Social del treballador immigrant, que no disposa d’estatus legal. Segons les mitjanes de l’índex de precarietat laboral, la protec·ció social deficient dels colombians estudiats l’any 2002 és de 4,97 punts, en relació amb els 0,98 punts dels treballadors nacionals.92 La precarietat més alta de la població immigrant estudiada rau en l’accés a la protecció social per la seva condició de treballadors irregulars; per tant, qualsevol intervenció

92. Després dels processos de regularització aquestes xifres baixen ostensiblement, i el protago·nisme és per a les altres dimensions de precarietat que són de caràcter estructural i no temporal.

468


política destinada a lluitar contra la precarietat ha de partir de la regularització. En segon lloc, la precarietat laboral d’aquest col·lectiu també es presenta amb una forta incertesa pel que fa a la continuïtat laboral, ja que en les persones immigrants arriba a 3,97 punts i en les nacionals a 1,0 punt. La precarietat la·boral de la població nacional i la immigrant en les dimensions de degradació de les condicions de treball i d’insuficiència d’ingressos no es polaritza entre una i altra, sinó que els resultats mostren que el deteriorament de les condicions de treball presenta un grau semblant per al col·lectiu nacional i l’immigrant (2,24 i 2,62 punts, respectivament), i la insuficiència d’ingressos tampoc no revela diferències abismals entre ambdós (2,42 punts per a immigrants i 1,78 punts per a nacionals). Per tant, la tercera hipòtesi (H3), que planteja que el nivell de precarietat del col·lectiu immigrant colombià, a més de demostrar pitjors condicions laborals, s’expressa també en el tipus de feines que fan aquests treballadors en estar per sota de les seves qualificacions i ser d’alta incertesa, es corrobora parcialment perquè els resultats revelen que la població immigrant duplica la precarietat laboral en relació amb la nacional en el mateix mercat de treball local. Així, les mitjanes de l’índex de precarietat laboral són d’1,46 punts per als nacionals i de 3,52 punts per als immigrants, respectivament. La precarietat, com a problema del mercat laboral, no afecta tots els treballadors igual, ni de la mateixa manera. La precarietat, vista com un fenomen complex amb quatre cares, permet identificar el comportament discriminatori, desigual i inequitatiu del mercat de treball. La precarietat laboral ataca més fortament la població immigrant que la nacional; les dones més que els homes; els joves de menys de 25 anys més que els adults; els treballadors amb nivells educa·tius més baixos més que els que tenen estudis superiors; els treballadors que exerceixen oficis no qualificats més que els que fan activitats qualificades, especialment en llocs de direcció; els treballadors assalariats més que els autònoms, i el sector de la construcció més que el de la indústria.

4. El col·lectiu colombià estudiat presenta alts nivells de satisfacció laboral, encara que aquestes persones no tinguin una feina ajustada a la seva formació, perquè privilegia una relació instrumental amb l’ocupació, ja que amb aquesta poden ajudar la seva família al país d’origen i els permet desenvolupar un projecte de vida a ultramar. La quarta hipòtesi (H4) d’aquesta recerca planteja que «els treballadors immigrants tenen els mateixos nivells de satisfacció labo·ral que els treballadors nacionals, encara que tinguin condicions d’ocupació i treball més desfavorables; tanmateix, aquesta major satisfacció laboral es pre·senta perquè existeixen altres factors importants que tenen un paper definitiu

469

Conclusions

en la percepció que té el treballador de la seva ocupació». Efectivament, els resultats obtinguts corroboren que el nivell mitjà de satisfacció laboral entre el col·lectiu nacional i el colombià estudiats difereix només en tres dècimes, encara que els immigrants mostren una mica menys de satisfacció (6,7 punts, enfront de 7,0 punts per als nacionals); tanmateix, l’esmentada similitud és explicable perquè93 hi ha un factor important en la satisfacció laboral de les persones immigrants, que és la concepció del treball com a mitjà, cosa que fa que hi mantinguin una relació instrumental. L’ocupació no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà a través del qual es desenvolupa un projecte de vida. Un altre factor important es relaciona amb la separació que fa el treballador de les condicions de treball i ocupació, ja expressada per Maruani (2000). Així es pot explicar la persistència de les persones immigrants als països receptors malgrat les circumstàncies desfavorables en les quals treballen. La migració laboral és un projecte ampli de vida familiar per a la persona immigrant, que s’enfronta amb situacions difícils però que gairebé mai no perd el nord; per això, és desafiament, gratitud, aprenentatge i solidaritat familiar, tal com ho han revelat les entrevistes fetes als colombians i colombianes en demanar·los que avaluïn la seva experiència laboral. El nivell de satisfacció més baix en el col·lectiu colombià estudiat el tenen les dones, els treballadors de més de 45 anys, els universitaris, els treballadors no qualificats, els assalariats, els irre·gulars i els qui estan contractats per un particular. Les persones discriminades salarialment tenen nivells de satisfacció laboral ostensiblement més baixos que els altres grups perquè són les més colpejades pel mercat de treball. És important tenir en compte que, quant a la satisfacció laboral, en els treballa·dors i treballadores estudiats hi ha una coincidència de motivacions positives i negatives; ambdós grups de treballadors valoren fer la feina que els agrada, el bon ambient laboral, la companyonia en l’espai de treball i un salari just, entre d’altres. No obstant això, on es presenten més coincidències és en els aspectes que més desmotiven i molesten els treballadors: es desanimen si se senten mal pagats, amb jornades extenuants, en un clima organitzatiu d’infern, amb ocupacions inestables o temporals; però la gran diferència entre uns i altres és la impossibilitat que tenen els immigrants de treballar en la seva ocupació o professió. Aquest element constitueix un aspecte fonamental de discussió en el mercat de treball. La lluita per combatre la desocupació no és per obtenir qualsevol ocupació. L’ocupació és fonamental en la vida productiva, però no

93. En analitzar la satisfacció laboral del col·lectiu immigrant estudiat s’han trobat altres factors, més enllà de la relació cost·benefici, que intervenen en la relació laboral (com ara el significat del treball), que tenen un paper important en la percepció del treballador, i que habitualment no es tenen en compte quan s’analitza l’ocupació i el treball.

470


qualsevol ocupació. L’ocupació s’ha d’ajustar a les expectatives del treballador partint de la seva formació i experiència laboral.

5. A Espanya hi ha discriminació laboral, especialment en l’accés a l’ocupa·ció qualificada, generada per una convergència de factors institucionals (com la Llei d’estrangeria) i culturals difícils d’afrontar per les persones immigrants, segons la percepció del col·lectiu estudiat. Els resultats de la caracteritza·ció de l’estructura ocupacional i les trajectòries laborals de la població im·migrant revelen que, efectivament, la discriminació laboral es presenta en el restringit accés a l’ocupació qualificada i amb condicions d’inestabilitat, que fa que aquestes persones experimentin una rotació laboral més elevada; així, el 48,3% dels colombians afirmen que treballen en ocupacions que estan per sota del seu nivell de formació, mentre que això succeeix només per al 18,1% de la població espanyola. El 74,2% dels treballadors espanyols han trobat una feina d’acord amb la seva formació, mentre que això només succeeix per al 41,7% dels immigrants colombians. Hi ha un percentatge important d’immi·grants que no han pogut ocupar·se en les seves professions i que veuen poques possibilitats d’ascens laboral. Per tant, la cinquena hipòtesi (H5), que planteja la presència de discriminació laboral en el cas del col·lectiu immigrant colom·bià, manifestada especialment en l’accés a l’ocupació qualificada, a causa d’una forta influència institucional en el mercat laboral que busca protegir els treballadors autòctons, és certa. Un altre aspecte en què es reflecteix la discriminació és en l’alta temporalitat de la vinculació laboral dels colombians i colombianes estudiats.

6. El col·lectiu immigrant se sent més discriminat salarialment que el nacio·nal, i aquesta discriminació no solament obeeix a la seva condició d’immigrant sinó que està relacionada amb el pes de variables que incideixen de diferent manera en població nacional i immigrant. La sisena hipòtesi (H6), que formula que «el comportament del mercat de treball presenta més discriminació salarial amb els treballadors immigrants que amb els nacionals, discriminació que obeeix al fet que les variables més importants d’aquest mercat influeixen de diferent manera en uns i altres treballadors», és certa. Els resultats obtinguts amb les dades empíriques revelen que en la discriminació salarial dels treba·lladors immigrants pesen característiques com ara el gènere, el fet de tenir menys de 25 anys (edat) i la dependència laboral com a personal assalariat. No obstant això, la variable “situació jurídica en el mercat de treball” té un grau alt d’influència significativa (nivell de confiança del 99,5%) en l’explicació

471

Conclusions

de la discriminació salarial. Una altra variable que té rellevància en la discri·minació salarial és la relació contractual. Entre tots els tipus de treballadors, l’autònom dependent presenta una forta influència significativa negativa en la discriminació salarial, amb un nivell de confiança del 98%. El treballador intern amb contracte indefinit mostra una influència significativa, amb un nivell de confiança del 96%. El treballador extern d’empresa de serveis (outsourcing) té una influència significativa directa del 90%. Per contra, el nivell educatiu i la qualificació de l’ocupació que exerceix l’immigrant no presenten una relació de dependència amb la discriminació salarial, tant en el col·lectiu immigrant com en el nacional, ja que, tal com s’ha mostrat anteriorment, no hi ha corres·pondència entre formació educativa i ocupació. Els resultats de la recerca de·mostren que el percentatge de treballadors immigrants estudiats que perceben menys d’un salari mínim és més alt, en relació amb els treballadors nacionals (8% per als immigrants i 4,7% per als nacionals), i que els immigrants dupli·quen el percentatge de nacionals en el rang del salari mínim (el 16,6% dels immigrants, enfront del 7,4 dels espanyols); tanmateix, aquests rangs salarials estan relacionats amb el tipus d’ocupació no qualificada que exerceixen els immigrants estudiats. Per això, el 53,4% dels treballadors nacionals afirmen que reben un salari correcte amb les mitjanes del mercat per al tipus de feina que fan, mentre que això succeeix només per al 45,7% dels immigrants. La desigualtat salarial es reflecteix en el fet que el 43% dels treballadors immi·grants (en un gran percentatge, irregulars) consideren que els ingressos que perceben són més baixos que la mitjana del mercat de treball, mentre que els treballadors nacionals que afirmen que el seu salari és més baix que la mitjana del mercat representen el 30%. El col·lectiu immigrant irregular estudiat té la percepció que se’ls paga molt menys que als treballadors nacionals. En síntesi, la irregularitat del col·lectiu immigrant pot ser una variable més significativa en l’explicació de la discriminació salarial que la variable “nacionalitat”, encara que Borjas (1994) exposa que les diferències salarials entre població immigrant i nadiua s’han de buscar més en els canvis de l’estructura salarial dels diferents grups qualificats, que afecten l’escala salarial de manera heterogènia.

Conclusions de resultats

A continuació es presenten unes conclusions que es basen en els resultats obtinguts en l’estudi de cas del col·lectiu immigrant colombià a tres comarques de Barcelona, i que no formen part de les hipòtesis. Les conclusions es poden classificar en tres grups bàsics:

472


7. L’accés al mercat de treball i la segmentació de l’ocupació immigrant

7.1. La inserció laboral de la població immigrant estudiada tendeix a ser no qualificada. El mercat de treball es comporta de manera diferent amb la per·sona immigrant que amb l’autòctona, ja que en el cas del col·lectiu immigrant hi ha una alteració de l’ordre de barreres d’entrada al mercat laboral. Segons els resultats recopilats a partir de les trajectòries laborals, mentre que un tre·ballador autòcton, per obtenir una ocupació, comença superant les barreres d’entrada del perfil del lloc de treball i les barreres de caràcter institucional, per finalment enfrontar·se amb les barreres d’entrada personals, que poden intervenir o no en la selecció del candidat, l’immigrant comença esquivant les barreres d’entrada personals en què l’origen i l’ètnia són fonamentals per ser escollit com a candidat. En molts casos, l’aspirant immigrant no arriba ni a ser tingut en compte com a candidat. La inversió de l’ordre de les barreres d’en·trada s’explica perquè el mercat laboral, en estar immers en un ordre social, no solament està afectat pels obstacles creats per un ordre jurídic (Llei d’es·trangeria), sinó que el pes d’altres institucions socials hi és fortament present. El col·lectiu immigrant estudiat identifica quatre barreres d’entrada al mercat de treball amb què s’ha d’enfrontar: el permís de treball, l’homologació dels estudis, l’idioma i l’estigma nacional envers el colombià. El permís de treball i l’homologació de títols tendeixen a crear una sensació de barrera infranqueja·ble que els impedeix accedir a una ocupació d’acord amb la seva formació. Per superar la lentitud i la dificultat de l’homologació, els professionals fan post·graus a Espanya, que no requereixen homologació sinó convalidació. Estudiar un postgrau a Espanya representa alguns beneficis: el primer és obtenir una titulació a Espanya; el segon, abordar la problemàtica espanyola des d’un àmbit universal i rigorós com és la universitat, i el tercer, crear xarxes socials entre col·legues nadius, accedir a borses de treball universitàries i trencar el gueto immigrant. El treballador que no disposi de capital relacional mai no tindrà una oportunitat per demostrar com se’n surt en una feina i quedarà restringit a l’aïllament. Alguns estudis sobre l’accés a l’ocupació també han remarcat aquesta situació, per exemple, el Col·lectiu IOE (1995), amb un estudi sobre discriminació contra treballadors marroquins en l’accés a l’ocupació, en què observen que els treballadors marroquins que cercaven una feina semiqualifi·cada eren descartats en la primera trucada quan l’empresa s’adonava del seu accent. Igualment, la presència de barreres d’entrada en la inserció laboral de les persones immigrants ha estat plantejada per Portes (1998), amb la

473

Conclusions

construcció dels tres contextos de recepció laboral per al col·lectiu immigrant. L’idioma (català) és una barrera d’entrada al mercat de treball, encara que no és un impediment per a la interacció social, ja que la població colombiana estudiada s’espavila en castellà, però sí que constitueix un requisit important a les empreses formals per ser considerat apte com a candidat a un lloc de treball. La posició que pren la persona immigrant amb l’idioma (en aquest cas, el català) amplia o restringeix les seves perspectives d’ascens laboral en una empresa, l’accés a millors llocs de treball o en empreses regionals. En el treball de camp s’ha observat certa resistència dels colombians entrevistats a aprendre el català.

7.2. Al país receptor, les persones immigrants parteixen d’un lloc molt més baix en l’escala ocupacional del que els correspon per formació i experiència, en relació amb el col·lectiu nacional. Al començament de la seva trajectòria laboral, la població nacional i la immigrant parteixen de punts diferents en l’escala ocupacional; mentre que el col·lectiu nacional parteix d’un punt més o menys equivalent quant a formació i experiència, el col·lectiu immigrant davalla fins als esglaons més baixos d’ocupacions semiqualificades o no quali·ficades. Els resultats obtinguts en el cas de la població colombiana estudiada revelen, pel que fa a la seva iniciació laboral, que el 76,1% s’han canalitzat cap a ocupacions no qualificades i de serveis, el 13,9% s’han incorporat a ocu·pacions de mitjana i alta qualificació, i només el 2,6% treballen en la direcció d’empreses. Aquesta situació tendeix a atenuar·se amb el temps, ja que en l’ocupació actual (2002) la meitat (el 56,9%) d’aquest col·lectiu colombià té ocupacions no qualificades i de serveis, mentre que en el moment de la seva primera ocupació són el 76,1%. Els treballadors que fan feines de mitjana i alta qualificació també presenten un augment important ja que han passat a tenir·hi una participació del 27,1%. Igualment, s’ha incrementat el 13,2% la participació del col·lectiu colombià en la direcció d’empreses, especialment ètniques. En el cas del col·lectiu nacional, s’observa que, quant a la seva ocupació actual, només el 17,3% dels treballadors s’insereixen en el mercat laboral en ocupacions no qualificades, mentre que el 31,9% tenen ocupacions de mitjana i alta qualificació, i el 6,4% participen en la direcció d’empreses.

7.3. El joc de negociació de les condicions laborals entre treballador i ocu·pador es configura d’acord amb el tipus d’ocupació que s’ha d’exercir a l’in·terior de l’organització. Els resultats de la informació qualitativa mostren tres tipus de negociació. Predomina la negociació en què els treballadors no poden

474


exigir sinó que se sotmeten a les condicions que imposa l’ocupador. El segon tipus de negociació té lloc en les ocupacions en què es presenta un alt joc de negociació en el moment de la contractació, a causa que les empreses tenen abundant demanda de mà d’obra; són ocupacions que han de generar alta rendibilitat, amb certs nivells d’especialització, en què l’oferta laboral bona és escassa i el treballador pot exigir condicions. En tercer lloc, hi ha ocupacions en què les condicions laborals estan configurades i legalitzades per endavant, no només en un mercat nacional sinó també mundial. Aquestes professions, en general, també són especialitzades.

7.4. La segmentació laboral en el col·lectiu colombià estudiat va principal·ment cap a dos sectors específics, el secundari i el terciari. Els treballadors regularitzats van cap al segment secundari per les altes taxes de temporalitat a què estan sotmesos i els treballadors sense regularitzar es canalitzen cap al segment terciari, i participen en l’ocupació informal o submergida. D’acord amb els resultats obtinguts, el col·lectiu colombià regularitzat es canalitza cap al segment secundari i s’hi observa que la temporalitat afecta el 74% d’aquests treballadors. Hi ha quatre tipus de relacions contractuals, segons l’externalitat del treballador. El primer tipus és el cas del treballador intern temporal, que té un contracte temporal firmat per la mateixa empresa en què treballa. El segon i el tercer tipus es caracteritzen perquè els treballadors són externs a l’empresa en la qual treballen; el seu vincle contractual és un tercer. El treballador extern temporal pot ser contractat a través d’una empresa de treball temporal o d’una empresa de serveis (outsourcing), per prestar un servei puntual, aliè a les activi·tats productives de l’altra empresa. I a l’últim graó de la jerarquia es troben els autònoms dependents, que treballen per a una empresa però que estan obligats a cotitzar a la Seguretat Social com a autònoms. Habitualment tenen contrac·tes comercials amb les empreses i treballen per obra o servei. Aquesta situació dels immigrants temporals reflecteix les grans transformacions en l’organització de la producció i, per tant, del treball, que estan alterant l’estructura de l’ocu·pació i la configuració del capitalisme, com ho planteja Castillo (2005). El col·lectiu colombià que no disposa de permís de treball va cap al segment terciari i presenta el doble de participació en ocupacions no qualificades (treballadors dels serveis de restauració i altres serveis, i treballadors no qualificats) que el col·lectiu regularitzat (el 24,5% dels treballadors regularitzats i el 41,7% dels treballadors irregulars), la qual cosa indica una relació significativa entre la regularització i l’accés a l’ocupació. Així, l’absència de permís de treball impedeix l’accés a l’ocupació semiqualificada o qualificada.

475

Conclusions

7.5. Hi ha empresariat que tendeix a contractar predominantment mà d’obra immigrant, quan ja hi ha tingut una experiència prèvia. Així, la petita empresa es va etnificant. Els resultats obtinguts demostren que les petites em·preses (amb nòmines d’un a nou empleats) són les que contracten el col·lectiu colombià estudiat, ja que una de cada dues persones enquestades treballa en una petita empresa (el 49,7%), situació que només es presenta per al 33,4% dels treballadors nacionals a Barcelona. Les empreses que contracten mà d’obra immigrant fan créixer el seu personal amb població immigrant, fet que provoca una etnificació. Així, en el 67,3% de les empreses petites que tenen contractats els colombians estudiats, la resta de personal també tendeix a ser immigrant. La informació qualitativa mostra alguns exemples d’ocupadors que, en contractar un primer immigrant, quan hi ha períodes punta de producció, li demanen que en recomani un altre i, al cap de poc temps, a l’empresa té lloc una rotació de treballadors immigrants. Aquesta situació, però, no afecta les dones colombianes enquestades, ja que aquestes no tendeixen a vincular·se laboralment amb empreses sinó amb persones particulars; per això, el 75% dels treballadors contractats per particulars són dones, situació fonamental per estudiar les condicions d’ocupació i treball. En aquesta mateixa línia, el 60,7% dels treballadors contractats per empreses són homes. Segons la percepció del col·lectiu colombià estudiat, a l’empresariat espanyol, especialment al català, li interessa un bon treballador i no li importa que sigui nacional o estranger. El pas previ perquè tingui lloc aquest procés és trencar la desconfiança natural de l’empresari amb una bona recomanació que faci que es refiï del treballador immigrant. També és un fet comú en la història laboral de les persones immi·grants que hagin tingut com a ocupador un altre immigrant. I, contràriament al que es podria esperar, generalment les pràctiques laborals utilitzades per aquest empresariat immigrant són irregulars i explotadores perquè reproduei·xen les relacions laborals i les estructures administratives, en format reduït i en les mateixes condicions, del país d’origen.

476


8. La vida laboral del treballador o treballadora segons les trajectòries

8.1. La població immigrant s’oposa a la rigidesa del mercat de treball i a les barreres d’entrada que li impedeixen el pas a l’ocupació a través de les xarxes socials, que neutralitzen aquestes traves. El camí més curt per arribar a una ocupació és una xarxa social. Per al treballador o treballadora no sola·ment és important disposar de capital humà en el mercat laboral, sinó que és fonamental tenir un ampli capital relacional que faciliti la inserció en aquest mercat. Segons les dades recollides per mitjà de les enquestes i les trajectòri·es laborals, quatre de cada deu colombians estudiats reben informació sobre vacants de llocs de treball a través d’un amic o conegut (el 43%), mecanisme que la població nacional no utilitza tant (el 25,4%). La xarxa social és el recurs més efectiu no només per buscar feina sinó també per trobar·la, ja que un de cada dos treballadors immigrants estudiats (el 54,3%) ha aconseguit la seva ocupació actual per mitjà d’una xarxa familiar, connacional o d’amics d’altres col·lectius. A diferència del col·lectiu espanyol, que pot diversificar les seves estratègies per aconseguir feina reeixidament, les persones immigrants (parti·cularment, les il·legals) tendeixen a utilitzar les xarxes socials com a estratègies de concurrència al mercat de treball. El canal d’accés a l’ocupació a través de les xarxes permet esquivar algunes barreres d’entrada al mercat laboral, especialment la relacionada amb el permís de treball. Per tant, el mecanisme més utilitzat per les persones immigrants per trobar feina és a través de les “recomanacions”. El personal immigrant contractat en una empresa sap quan necessiten un nou treballador, i llavors n’informa el seu grup d’amics (veïns o connacionals) perquè s’hi presentin com a candidats al càrrec, recomanant·los prèviament. L’empresari contracta el nou treballador perquè aquest ha estat re·comanat. El mecanisme del currículum normalment té poc pes per seleccionar treballadors immigrants.

8.2. El mercat de treball segmenta el col·lectiu immigrant, però aquest hi té un comportament actiu com a actor social, d’acord amb les possibilitats que li ofereixen les xarxes socials. La xarxa social és un recurs bàsic de mobilitat ascendent. La persona immigrant desplega estratègies i recursos per superar les barreres d’entrada al mercat de treball, quan cerca feina i mobilitat laboral ascendent. Aquestes estratègies es posen en pràctica de manera esglaonada, superant a poc a poc les barreres d’entrada que els limiten. Una gran part de les persones immigrants estudiades desitgen convertir·se en empresàries ètniques, ja que és una estratègia ocupacional per evadir la precarietat laboral. Els autò·

477

Conclusions

noms tenen més governabilitat sobre les seves condicions d’ocupació i treball, i demostren menys incertesa laboral, més protecció social i millors condicions de treball, però en alguns casos tenen ingressos més baixos. D’acord amb els re·sultats obtinguts a partir de l’enquesta, el col·lectiu colombià autònom se situa en un rang salarial aproximat de 1.200 a 1.600 euros, mentre que el personal assalariat oscil·la en un rang de 600 a 900 euros. Aquest nivell d’ingressos dels autònoms és més alt en el col·lectiu immigrant que en el nacional. La po·blació immigrant colombiana acumula experiència al país receptor, augmenta el seu capital relacional, regularitza la seva situació, homologa títols, obté la doble nacionalitat al cap de dos anys d’estar regularitzada i, en última instàn·cia, es converteix en autònoma. Encara que el mercat de treball està regulat per institucions, l’acció social dels individus hi exerceix pressions importants. Les persones candidates a una ocupació poden desenvolupar estratègies des·tinades a bombardejar les barreres d’entrada que els impedeixen arribar·hi, la persona immigrant no és un subjecte passiu. L’empresariat ètnic opera també com una estratègia d’ocupació, que cerca superar les barreres d’entrada que hi ha en llocs de treball qualificats. Els negocis ètnics no competeixen pels llocs de treball amb el col·lectiu nacional, ja que la seva cartera de béns i serveis té com a client bàsic el gueto.

8.3. La població immigrant flueix d’un segment del mercat de treball a un altre, cercant més mobilitat ascendent en funció de l’antiguitat en la migració, i en molts dels treballadors estudiats preval un reacomodament ocupacional. D’acord amb els resultats obtinguts, s’observa que la rotació laboral dels treba·lladors immigrants és alta perquè el 89,4% tenen entre un i dos anys d’antigui·tat al seu lloc actual; però un 90% de la rotació no obeeix a acomiadaments, sinó a una recerca permanent per escalar un millor posicionament laboral o a la finalització del contracte o l’obra. L’antiguitat en el mercat de treball els permet incrementar les aptituds desitjables per a un ocupador (més experiència en les entrevistes, recopilació de més d’informació sobre el funcionament del mercat laboral, regularització, homologació de títols, ampliació de les xarxes socials). Aquest resultat es complementa amb la tesi de Borjas (1994), segons la qual encara que les persones immigrants entren als països receptors amb un gran desavantatge econòmic en el mercat laboral, les oportunitats econòmiques tendeixen a créixer ràpidament amb el temps; per tant, el temps de residència d’aquestes persones al país receptor és una variable fonamental en l’estudi del comportament del mercat de treball. Així, els resultats obtinguts en el grup de treballadors estudiats estan influïts pel poc temps transcorregut des que han arribat al mercat laboral.

478


8.4. Les conclusions d’aquest estudi no permeten suposar que el col·lectiu immigrant estudiat es mogui en un infrasegment del mercat laboral que en·casella ocupacionalment tots els treballadors immigrants.94 López (1996) i altres investigadors han observat que hi ha una dinàmica de mobilitat en les trajectòries dels treballadors entre els sectors formal i informal de l’economia segons el cicle de vida d’un treballador. En el cas de les persones immigrants, a partir de les trajectòries laborals veiem que la mobilitat ocupacional flueix en funció de l’antiguitat migratòria.

8.5. El mercat de treball té un comportament diferenciat segons les diver·ses ocupacions i professions. Es poden distingir dos casos de mobilitat ocu·pacional: la ruptura i la continuïtat ocupacionals. La continuïtat ocupacional es presenta de dues maneres: a) continuïtat en les professions escasses i d’alt nivell formatiu, que s’han de cobrir per satisfer la demanda i que tenen altes barreres d’entrada (requereixen la condició prèvia de l’homologació del títol). El salari i les condicions laborals són iguals que les del col·lectiu autòcton, i el treballador o treballadora té continuïtat en la seva trajectòria laboral entre el país d’origen i el receptor; i b) continuïtat ocupacional que es presenta en oficis clarament diferenciats, de nivell de coneixements mitjans, de tipus tècnic industrial o de la construcció, en què els treballadors són ben valorats i són contractats sense que importi la seva situació jurídica. Tenen els mateixos salaris que el col·lectiu autòcton i tendeixen a continuar la seva trajectòria laboral com en el país d’origen. El segon cas de mobilitat ocupacional es pre·senta en forma de ruptura. Aquí s’inclouen el gruix d’activitats dedicades als serveis personals o de proximitat, que tenen una forta demanda a Espanya. Habitualment, el treballador que es contracta no requereix formació prèvia, ni experiència. Té jornades laborals molt llargues, condicions degradades, infor·malitat contractual, escassa protecció social o cap, i salaris més baixos que la població nadiua. Es podria tractar d’un sector econòmic en què la mà d’obra immigrant ha substituït la nacional. Les persones immigrants es veuen obliga·des a ocupar·se en activitats diferents de la seva professió, i això implica la no·continuïtat de la trajectòria laboral i la desqualificació laboral a mitjà termini per a qui mai no ha exercit aquest ofici. La resposta del col·lectiu immigrant pot seguir dos camins: el treballador s’encasella en aquest segment perquè les llargues jornades de treball absorbeixen el seu temps i l’aïllament no li permet alimentar la xarxa social de contactes per accedir a altres ocupacions millors.

94. És a dir, aquells treballadors que es queden reclosos en el segment secundari sense poder pas·sar al segment primari perquè sempre són descartats ètnicament pels empresaris (Piore, 1979).

479

Conclusions

O, d’altra banda, pot tenir lloc un redescobriment vocacional per a la persona immigrant, que troba una altra identitat ocupacional.

8.6. La jornada laboral constitueix un aspecte fonamental del deteriora·ment de les condicions d’ocupació de la població immigrant i revela una doble gestió de la mà d’obra: un tipus de jornada de treball i d’hores laborals per al col·lectiu nacional, i un altre per al col·lectiu immigrant, amb un nombre més elevat d’immigrants que prolonguen la seva jornada laboral. Els resultats obtin·guts revelen que la població immigrant estudiada tendeix a treballar de mitjana nou hores més a la setmana que la població nacional. La mitjana d’hores treba·llades per setmana del col·lectiu autòcton és de 40,3 h, mentre que la mitjana setmanal del col·lectiu immigrant arriba a 48,6 h; en altres paraules, la mitjana d’hores treballades segons el nivell educatiu mostra que els treballadors na·cionals amb baixa qualificació i estudis primaris tenen una jornada setmanal més llarga (42,9 h), en relació amb els treballadors amb estudis universitaris (37,8 h). En el cas de les persones immigrants, és a l’inrevés. Els treballadors amb formació universitària tenen una jornada més llarga (51,2 h), mentre que els que tenen estudis primaris fan jornades més curtes (38,3 h). El 80% de la població nacional i la immigrant treballen a jornada completa. Entre el 20% restant, que treballen a jornada parcial, el 10,6% de les persones immigrants ho fan perquè no han trobat una feina a jornada completa. De tal manera que la jornada parcial és voluntària per a la població nacional i obligatòria per a la immigrant, la qual cosa corrobora l’existència d’una doble gestió de la mà d’obra, com s’ha afirmat anteriorment.

9. Les percepcions del col·lectiu immigrant com a treballador

9.1. Els col·lectius nacional i immigrant perceben els riscos físics a la feina des de llindars diferents, encara que siguin una amenaça real. L’estudi de les vuit variables seleccionades mostra que la població nacional tendeix a percebre més riscos, més exposició a situacions de perill, menys protecció i menys infor·mació sobre prevenció del que voldria. Tanmateix, les persones immigrants fan feines amb més desgast físic però tenen nivells de satisfacció més alts amb el seu entorn, ja que el consideren agradable. És possible que aquesta percepció diferent estigui influïda per l’exigència més baixa dels treballadors immigrants o, tal com ho afirma Stark (1993), que la percepció dels treballadors immi·grants sobre les seves condicions d’ocupació i treball estigui d’acord amb les expectatives laborals d’un grup de referència. Stark (1993) conclou que quan

480


un treballador canvia de grup de referència, del seu país d’origen al receptor, la percepció de la seva situació laboral pot modificar·se substancialment. Aquesta apreciació és rellevant perquè posa de manifest la importància del temps de residència al país receptor com a indicador de satisfacció en diversos aspectes de la vida laboral.

9.2. Els nivells d’alienació a la feina tendeixen a ser percebuts de manera similar pels col·lectius nacional i immigrant. És evident que les feines de la població immigrant són més alienants que les de la població nacional, perquè tenen una participació més àmplia en l’ocupació no qualificada; tanmateix, els resultats demostren que les variables tendeixen a presentar resultats similars per a tots dos col·lectius. Per exemple, gairebé la mateixa proporció de perso·nes immigrants i nacionals pensen que tenen una jornada avorrida i monòtona, i que hi ha repetició de tasques; succeeix el mateix amb la sensació que el temps passa ràpidament a l’hora de fer les activitats laborals, i amb el fet que totes tornen cansades de la feina; hi ha gairebé una proporció similar de treballadors autòctons i immigrants que tenen flexibilitat per arribar a la feina i sortir·ne quan volen, i per prendre’s petits descansos durant la jornada. Encara que algunes variables presenten una situació pitjor per al col·lectiu nacional i altres per al col·lectiu immigrant, percentualment hi ha més persones immi·grants que tenen ocupacions repetitives, amb jornades avorrides i monòtones, que presenten alts nivells de distracció i que no tenen petits descansos durant la jornada, si ho comparem amb el col·lectiu nacional. Per contra, aquest úl·tim col·lectiu té una situació laboral pitjor que la població immigrant perquè, proporcionalment, fan més feines supeditades al ritme d’una màquina, amb jornades de treball en què el temps transcorre lentament, arriben cansadíssims a casa després de la feina i tenen ocupacions més estressants.

9.3. El sentiment d’insatisfacció en relació amb els riscos laborals és més fort en el col·lectiu nacional. El col·lectiu immigrant mostra més satisfacció quant a les condicions de treball, percep que la seva feina és més estimulant, encara que paradoxalment sigui més rutinària. En avaluar els riscos laborals com un tot, trobem aspectes importants de la percepció i la representació de l’ocupació, que es reflecteixen en la visió que tenen els treballadors del mercat de treball. El col·lectiu immigrant percep la seva feina amb més flexibilitat, potser perquè les feines que fan, tal com s’ha observat al cinquè capítol, es duen a terme en petites i mitjanes empreses de menys de 25 treballadors, amb estructures administratives menys rígides i formals, i tenen una escassa

481

Conclusions

participació al sector de la indústria i els serveis (la majoria treballen en serveis personals, que estan marcats pel contacte directe). El col·lectiu nacional, en general, és més escèptic que l’immigrant sobre el contingut de la feina i la seva utilitat social, i és molt possible que les persones immigrants siguin més conformistes perquè procedeixen de mercats de treball més adversos.

9.4. Un de cada dos treballadors, tant si són nacionals com immigrants, té una ocupació que no li permet construir una carrera perquè les possibili·tats d’ascens, amb la formació que té actualment, són baixes. El 57,4% dels treballadors nacionals pensen que tenen poques possibilitats d’ascens o cap en la seva feina actual, xifra gairebé idèntica que la del col·lectiu immigrant estudiat (el 61,3%), que consideren un ascens com quelcom bastant remot. Per contra, el 20,8% dels treballadors nacionals i el 22,6% dels immigrants consideren que estan vinculats a una empresa amb bastants o moltes possibili·tats d’ascendir a un lloc de treball millor. Això significa que quatre de cada cinc treballadors estudiats tenen un lloc de treball que no els permetrà fer créixer i desenvolupar el seu potencial perquè no tenen perspectives d’ascens al llarg del temps. De mitjana, les dones tenen menys perspectives d’ascens que els homes.

És possible que la qüestió migratòria sigui el problema més gran amb què s’han d’enfrontar les societats avançades al segle XXI, perquè la lluita per la defensa dels drets humans en societats democràtiques, àmplies i pluralistes no estigui marcada per la loteria geogràfica i genètica. Europa, que ha estat el bressol i el baluard dels drets humans, té molt per aprendre; no podem oblidar que, a l’altre costat del món, on les famílies viuen amb dos euros al dia, on cerquen una esperança de vida en un repartiment del món que els ha atorgat un paper relegat, les persones immigrants es llancen a través de l’oceà a la recerca d’una vida nova i millor, deixant les seves famílies abandonades, assumint una pesada càrrega enmig de la solitud i l’aïllament per garantir una oportunitat al seu grup familiar.

Barcelona, 22 de juny de 2006

483

Bibliografia

ABAD, Luis. 2000. “Globalización, Demografía y Migraciones”. II Congreso sobre la Inmigración en España. Universidad Pontificia de Comillas. Octubre.

ABRAMO, Laís. 1999. “Desafíos actuales de la sociología del trabajo en Amé·rica Latina: Algunas hipótesis para discusión”. A: Enrique de la Garza Toledo (comp.). Los retos teóricos de los estudios del trabajo hacía el siglo XXI. CLAC·SO. Buenos Aires.

ALBARRÁN, Irene et al. 2000. “Modelo de regresión lineal múltiple y mode·los de elección discreta (logit, probit, multinomiales y censurado)”. A: María Vicente y Oliva (comp.). Análisis multivariante para las Ciencias Sociales. Uni·versidad Rey Juan Carlos. Servicios de Publicaciones Dykinson. Madrid.

ALUJAS, Juan Antonio. 2003. Políticas activas de mercado de trabajo en Es-paña: situación en el contexto europeo. Consejo Económico y Social. Madrid.

AMIN, Samir. 2001. “Capitalismo, imperialismo, mundialización”. A: Resis-tencias mundiales. De Seattle a Porto Alegre. CLACSO. Buenos Aires.

484


ANKER et al. 2003. “La medición del trabajo decente con indicadores es·tadísticos”. Revista Internacional del trabajo. Vol. 122 (2003), núm. 2, p. 160·196.

APARICIO, Rosa i GIMÉNEZ, Carlos. 2003. Migración colombiana en España. OIM i NU (Ed.) Ginebra.

APPELBAUM, Eileen. 1983. “El mercado de trabajo en la teoría postkeynesi·ana”. A: Michael Piore (comp). Paro e Inflación. Perspectivas Instituciones y Estructurales. Alianza Editorial. Madrid.

ARANGO, Joaquín. 2000. “Enfoques conceptuales y teóricos para explicar la migración”. Las migraciones internacionales 2000. Revista Internacional de las Ciencias Sociales, setembre, núm. 165, p. 33·47.

BAGNASCO, Arnaldo. 1989. “Mercado y mercados de trabajo”. Revista de Sociología del Trabajo, núm. 6, primavera, p. 21·31.

BANYULS, Josep et al. 2002/2003. “El empleo informal y precariedad laboral: las empleadas del hogar”. Sociología del Trabajo, nova època, núm. 47, p. 75·105.

BECK, Ulrich. 2000. Un nuevo mundo feliz: la precariedad del trabajo en la era de la globalización. Paidós Ibérica. Barcelona.

BECKER, Gary. 1983. “Inversión en capital humano e ingresos”. A: Luis To·haria (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Editorial. Madrid.

BECKER, Gary. 1997. Teoría económica. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

BIDEGAIN, Gabriel et al. 1989. Los colombianos en Venezuela, mito y reali-dad. CEPAM. Caracas.

BILBAO, Andrés. 1999. El empleo precario. Seguridad de la economía e inse-guridad del trabajo. Editorial La Catarata. Madrid.

485

Bibliografia

BLANCHARD, Oliver. 1997. Macroeconomía. Prentice Hall. Madrid.

BOLTANSKI, Luc i Eve CHIAPELLO. 1999. El nuevo espíritu del capitalismo. Akal. Barcelona.

BORDERÍAS, Cristina i CARRASCO, Cristina. 1994. “Las mujeres y el trabajo: aproximaciones históricas, sociológicas y económicas. A: Cristina Borderías et al. (comp.). Las mujeres y el trabajo. Rupturas conceptuales. Icaria. Madrid.

BORJAS, George. 1994. “The Economics of Immigration”. Journal Economic Literature. Vol. XXXII (desembre 1994), p. 1667·1717.

BORJAS, George. 2000. Issues in the economics of immigration. Chicago. University of Chicago Press.

BOURDIEU, Pierre. 1977. Outline of a the theory of practice. Cambridge Uni·versity Press. Londres.

BOWLES, Samuel i GINTIS, Herbert. 1999. “El problema de la teoría del capital humano; una crítica marxista”. A: Luis Toharia (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Universidad. Madrid.

BOYER, Robert. 1992. La teoría de la regulación. Edicions Alfons el Magnà·nim. Generalitat Valenciana.

BRAVERMAN, Harry. 1983. Trabajo y capital monopolista. La degradación del trabajo en el siglo XX. Editorial Nuestro Tiempo. Mèxic.

BURAWOY, Michael. 1989. El consentimiento de la producción. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

BURCHELL, Brendan. 1992. “El impacto de la precariedad del mercado de trabajo sobre los individuos en el Reino Unido”. A: Gerry i Janine Rodger (comp.). El trabajo precario en la regulación del mercado laboral. Crecimiento del empleo atípico en Europa Occidental. Ministeri de Treball i Seguretat So·cial. Madrid.

486


BUSHNELL, David. 1997. Colombia, una nación a pesar de sí misma. Planeta. Bogotà.

CACES, Fe i GURAK, Douglas. 1998. “Redes migratorias y la formación de sistemas de migración”. A: Graciela Malgesini (comp.). Cruzando Fronteras. Migraciones en el Sistema Mundial. Icaria. Barcelona.

CACHÓN, Lorenzo. 2003. Inmigración y segmentación de los mercados de trabajo en España. CENTRA: Fundación Centro de Estudios Andaluces. Andalusia.

CAMPOS, Guillermo. 2002. Un modelo de empleabilidad basado en resis-tencias: El caso del mercado de trabajo en Puebla. Universidad Autónoma Metropolitana. Mèxic. [Tesi doctoral]

CANALES, Alejandro i ZLOLNISKI, Christian. 2001. Comunidades Transnacio-nales y migración en la era de la globalización. CEPAL/CENADE. Mèxic.

CANO, Ernest. 1996. “El trabajo precario: concepto y dimensiones”. A: La Roca i Sancez (comp.). Economía Crítica, trabajo y medio ambiente. Fundación de estudios e iniciativas sociolaborales. Universitat de València.

CANO, Ernest. 1997. Canvi socioeconòmic i precarització laboral en el sistema capitalista: teoria i estudi d’un cas (La indústria del moble d’Horta). Universitat de València. Valencia. [Tesi doctoral]

CANO, Ernest. 2000. “La Lógica de la precariedad laboral: el caso de la indus·tria valenciana del mueble”. Cuadernos de Relaciones Socio-laborales. Núm. 16. Madrid.

CANO, Ernest, BILBAO, Andrés i STANDING, Guy. 2000. Precariedad laboral, flexibilidad y desregulación. Editorial Germanía. València.

CARRASCO, Concepción et al. 2004. “Mercado de trabajo e inmigración”. A: Inmigración: mercado de trabajo y protección social en España. CES. Madrid.

CASTEL, Robert. 1997. La metamorfosis de la cuestión social. Una crónica del salariado. Paidós. Buenos Aires.

487

Bibliografia

CASTELLS, Manuel. 2002. “La transformación del trabajo y el empleo: traba·jadores en red, desempleados y trabajadores a tiempo flexible”. A: La era de la información: economía, sociedad y cultura. La Sociedad Red. Vol. 1. Siglo XXI Editores. Madrid.

CASTILLO, Juan José. 1996. “Sociología del trabajo”. Un proyecto docente. Núm. 152. CIS. Madrid.

CASTILLO, Juan José. 2005. “Introducción”. A: El trabajo recobrado. Una evaluación del trabajo realmente existente en España. Editorial Miño y Dávila.

CASTILLO, Juan José. 2005b. “Contra los estragos de la subcontratación: tra·bajo decente”. Sociología del Trabajo, nova època, núm. 54, p. 3·37.

CASTILLO, Juan José i Prieto, Carlos. 1990. “Condiciones de trabajo. Un enfo·que renovador de la sociología del trabajo”. Núm. 66. CIS. Madrid.

CASTLES, Stephen i KOSACK, Godula. 1984. Los trabajadores inmigrantes y la estructura de clases en Europa Occidental. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

CASTLES, Stephen i MILLER, Mark. 1998. The age of migration. Population moviments in the modern world. McMillan Press Ltd. Houndmills.

CASTRO, Marcos. 2002. Indicadores de desarrollo sostenible urbano. Una apli-cación para Andalucía. Universidad de Málaga. [Tesi doctoral]. <http://www.eumet.net>.

CENTI, Cesar. 1988. “Mercado de trabajo y movilización”. Revista de Sociolo-gía del Trabajo, núm. 4, tardor, p. 43·66.

CEPAL, 2002. “La migración internacional y la globalización”. A: Globalización y desarrollo. CEPAL/NACIONS UNIDES. Brasília. <http://www.eclac.cl>.

CERES. 2005. “Inserción laboral de la Población Inmigrada en Cataluña”. Informe 2005. Estudis, núm.13.

488


CIS. 2003. “Actitudes ante la Inmigración”. Estudio 2511. Boletín 32, maig·agost 2003. <http://www.cis.es>.

CIS. 2006. “Barómetro social”. Informes desde el 2003·2005. <http://www.cis.es>.

COL·LECTIU IOE. 1996. Discriminación laboral a los trabajadores inmigrantes en España: El caso de los trabajadores marroquíes en el acceso al empleo. OIT. Ginebra.

COL·LECTIU IOE. 1999. Inmigración y trabajo en España. Trabajadores in-migrantes en el sector de la hostelería. Ministeri de Treball i Afers Socials. Madrid.

COL·LECTIU IOÉ. 2002 La exploración bibliográfica sobre estudios de inmi-gración en España. Observatorio Permanente de la Inmigración. Ministeri de l’Interior. Madrid.

COLLER, Xavier. 1997. La empresa flexible. Estudio sociológico del impacto de la flexibilidad en el proceso de trabajo. CIS. Centro de Investigaciones So·ciológicas. Madrid.

DAS. 2002. Departamento Administrativo de Seguridad de Colombia. Subdi·rección de Asuntos Migratorios. [Dades no publicades]. Bogotà.

DEMING, W. E. 1950. Some theory of sampling. Nova York. Wiley.

DÍAZ, Luz Marina i GÓMEZ, J. 1983. La moderna esclavitud. Los indocumen-tados en Venezuela. Editorial Oveja Negra. Bogotà.

DOBB, Maurice. 1975. Introducción a la economía. Fondo de Cultura Econó·mica. Mèxic.

DOERINGER, Peter i PIORE, Michael. 1985. Mercados de trabajo y análisis laboral. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

489

Bibliografia

DOERINGER, Peter i PIORE, Michael. 1999a. “Los mercados internos de tra·bajo”. A: Luis Toharia (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Universidad. Madrid.

DOERINGER, Peter i PIORE, Michael. 1999b. “El paro y el mercado dual del trabajo”. A: Luis Toharia (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Universidad. Madrid.

DOMBOIS, Rainer.1993. “…Un trabajo sin prestigio. La situación laboral y las trayectorias de obreros en la industria colombiana”. A: Rainer Dombois i Carmen Marina López (eds.). Cambio técnico: Empleo y trabajo en Colombia. Fescol. Bogotà.

DRISCOLL, Barbara. 2001. “La actividad empresarial de la comunidad latina en los Estados Unidos/Impactos y perspectivas”. Revista Problemas del Desar-rollo. Vol. 32, núm. 125, p. 141·160.

DUNLOP, John i GALESON, Walter. 1985. El trabajo en el siglo XX. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

EDWARDS, Richard. 1999a. “Conflicto y control en el lugar de trabajo”. A: Luis Toharia (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Universidad. Madrid.

EDWARDS, Richard. 1999b. “Las Relaciones Sociales de producción de la Empresa y la estructura del mercado de trabajo”. A: Luis Toharia (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Universidad. Madrid.

EDWARDS, Richard, PIORE, Michael i GORDON, David. 1986. “Trabajo seg·mentado, trabajadores divididos”. A: La transformación histórica del trabajo en EUA. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

ESCRIVÁ, Ángeles. 2000. “¿Empleadas de por vida? Peruanas en el servicio doméstico de Barcelona”. Papers de Sociologia, núm. 60. UAB. Barcelona.

ESPING·ANDERSEN, Gosta. 2000. Fundamentos sociales de las economías postindustriales. Ariel. Barcelona.

490


FERRARO, Francisco, et al. 2002. La economía sumergida en Andalucía. CES i Junta de Andalucía.

FINA, Lluís. 2001. El reto del empleo. McGraw·Hill. Madrid.

FINA, Lluís i TOHARIA, Luis. 2001. El empleo en España. Situación y pers-pectivas. Ministeri de Treball i Afers Socials. Madrid.

FRIEDMAN, Milton, 1962. Teoría de los precios. Apuntes para un curso en la Universidad de Chicago. Selecciones gráficas. Madrid.

FRIEDMAN, Milton i Rose. 1983. Libertad de elegir. Ediciones Orbis, SA. Barcelona.

FURTADO, Celso. 1999. Brasil: para reiniciar el crecimiento. CLACSO. <http://www.clacso.org>.

GALBRAITH, John Kenneth. 1963. La sociedad opulenta. Ariel. Barcelona.

GALBRAITH, John Kenneth. 1980. El nuevo estado industrial. Ariel. Barcelona.

GALVIS, Ligia. 1996. Comprensión de los derechos humanos. Ediciones Au·rora. Bogotà.

GAMERO, Carlos. 2005. Análisis microeconómico de la satisfacción laboral. Consejo Económico y Social. Madrid.

GARCÍA FERRANDO, Manuel.1985. “Socioestadística”. Alianza Universidad. Madrid.

GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel. 1993. “Al filo de la Oportunidad”. A: Un brindis por la poesía. Editorial Oveja Negra. Bogotà.

GARZA, Enrique de la. 1988. “Hacia una metodología de la reconstrucción”. A: Fundamentos, crítica y alternativas a la metodología y técnicas de investigación social. UNAM, Editorial Porrúa. Mèxic.

491

Bibliografia

GARZA, Enrique de la. 2000. “El papel del concepto de trabajo en la teoría social del siglo XX”. A: Enrique de la Garza Toledo (comp.). Tratado latinoame-ricano de Sociología del trabajo. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

GARZA, Enrique de la. 2001. “Problemas clásicos y actuales de la crisis del trabajo”. A: Julio César Neffa i Enrique de la Garza Toledo (comp.). El trabajo del futuro, el futuro del trabajo. CLACSO. Buenos Aires.

GARZA, Enrique de la. 2003. “Estructura industrial y condiciones de trabajo en la manufactura”. A: Enrique de la Garza i Carlos Salas (coord.). La situación del trabajo en México. Plaza y Valdés, SA. Mèxic.

GES. 2004. Integració dels immigrants qualificats al mercat laboral a Cata-lunya i Europa. Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). Barcelona.

GHAI, Dharam. 2003. “Trabajo decente. Conceptos e indicadores”. Revista Internacional del Trabajo. Vol. 122, núm. 2, p. 125·160.

GORDON, David, EDWARDS, Richard i PIORE, Michael. 1986. Trabajo seg-mentado, trabajadores divididos. La transformación histórica del trabajo en Estados Unidos. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

GORZ, André. 1982. Adiós al proletariado: más allá del socialismo. Viejo Topo. Barcelona.

GUARNIZO, Luis Eduardo. 2003. “La migración transnacional colombiana: Implicaciones teóricas y prácticas”. Seminario sobre migración internacional colombiana y la conformación de comunidades transnacionales. 18 i 19 de juny de 2003. <http://www.colombianosune.com>.

GUARNIZO, Luis Eduardo. 2004. “Aspectos económicos del vivir transnacio·nal”. A: Ángeles Escrivá i Natalia Rivas (coord.). Migración y desarrollo. Estudi-os sobre remesas y otras prácticas transnacionales en España. Consejo Superior de Investigaciones. Andalusia.

492


GUARNIZO, Luis Eduardo i DÍAZ, Luz Marina. 1999. “Transnational migra·tion: a view from Colombia.” Ethnic and Racial Studies. Vol. 22, núm. 2, p. 397·421.

GURAK, Douglas. 1987. “Family formation and marital selectivity among co·lombian and dominicans immigrants in New York City”. International Migration Review. Vol. 21, núm. 275·298.

GURAK, Douglas i CACES, Fe. 1998. “Redes migratorias y la formación de sistemas de migración”. A: Graciela Malgesini (comp.). Cruzando fronteras. Icaria. Barcelona.

HARVEY, David. 1998. La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Amorrortu. Buenos Aires.

HATTON, Timothy i WILLIAMSON, Jeffrey. 1998. The age of mass migration: causes and economic impact. Oxford University Press. Nova York.

HATTON, Timothy i WILLIAMSON, Jeffrey. 2004. “¿Cuáles son las causas que mueven la migración mundial?” Revista Asturiana de Economía (RAE), núm. 30. <http://www.wider.unu.edu>.

HEILBRONER, Robert i THUROW, Lester. 1984. Economía. Prentice·Hall His·panoamericana, SA. Mèxic.

HELD, David. 1999. Global transformations: politics, economics and cultural. Oxford Polity Press.

HERRANZ, Yolanda. 2000. “Formas de incorporación laboral de la inmigración latinoamericana en Madrid: importancia del contexto de recepción”. Revista Migraciones.

HERZBERG, Frederick. 1968. “Una vez más: ¿Cómo motivar a sus emplea·dos?”. Harvard Business Review, gener·febrer, p. 7·12.

IDESCAT. 1996, 2001. Datos del padrón municipal. <http://www.idescat.es>.

IDESCAT. 2003. Datos del Censo 2001 para tres comarcas de Barcelona.

493

Bibliografia

IDESCAT. 2006. Datos estadísticos de la EPA en Cataluña y Barcelona. <http://www.idescat.es>.

INE. 2001. Censo de población nacional. <http://www.ine.es>.

INE. 2004. Anuario estadístico de España. <http://www.ine.es>.

IZQUIERDO, Antonio. 1996. La inmigración inesperada. La población ex-tranjera en España, 1991-1995. Madrid: Ministeri de Treball i Afers Socials. Madrid.

IZQUIERDO, Antonio i MARTÍNEZ, Raquel. 2004. “La Inmigración en España en el 2001”. A: Inmigración: mercado de trabajo y protección social en España. CES. Madrid.

IZQUIERDO, Antonio i CARRASCO, Concepción. 2005. “Flujos, tendencias y signos de instalación de los extranjeros en España. Papeles de Economía Espanyola, núm. 104, p. 92·122.

JOVELL, Albert. 1995. “Análisis de regresión logística”. Cuadernos Metodo-lógicos, núm. 15. CIS. Madrid.

KAVAFIS, Constantino. 1988. Antología Poética. Editorial Tiempo Presente. Bogotà.

KERR, Clark. 1985. La balcanización de los mercados. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

KEYNES, John M. 1974. Teoría general de la ocupación, el interés y el dinero. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

LACOMBA, Joan. 2001. “Teorías y prácticas de la inmigración. De los modelos explicativos a los relatos y proyectos migratorios”. Scripta Nova. Revista Elec-trónica de Geografía y Ciencias Sociales. Universitat de Barcelona. Núm. 94 (11), 1 d’agost. <http://www.scriptanova.ub.es>.

494


LACOMBA, Joan. 2003. “La producción escrita sobre la inmigración en España (1990·2000). Una síntesis bibliográfica”. Revista Arxius, núm. 5. Universitat de València, p. 207·222.

LEE, Everett. 1966. “A theory of Migration”. Demography. Vol. 3, núm. 1, p. 47·57.

LEWIS, Arthur. 1954. “Economic development with unlimited supplies of labor”. Manchester School of Economic and Social Studies, núm. 22, p. 131·191.

LIGHT, Ivan et al. 1993. “Migration networks and Immigrants entrepreneurs·hip”. A: Immigration a entrepreneurship. Ed. Light and P Bahacha, New Bruns·wick, NJ Transactions, p. 1·11.

LIGHT, Ivan. 2002. “El concepto de ‘Ethnic Business’”. Conferència dictada en el Seminario sobre Empresariado Étnico en España. Memorias. Universitat Autònoma de Barcelona.

LÓPEZ, Hugo. 1996. Ensayos sobre economía laboral colombiana. Carlos Va·lencia Editores. Bogotà.

LUCAS MARÍN, Antonio et al. 1994. Sociología para la empresa. McGraw·Hill. Madrid.

MALGESINI, Graciela. 1998. “Introducción”. A: Graciela Malgesini (comp.). Cruzando Fronteras. Migraciones en el Sistema Mundial. Icaria. Barcelona.

MALGESINI, Graciela i GIMÉNEZ, Carlos. 1997. Guía de conceptos sobre mi-graciones, racismo e interculturalidad. Editorial La Cueva del Oso. Madrid.

MANPOWER. 2002. Índice manpower. La inmigración en España. <http://www.manpower.es>.

MARTÍN, Antonio i GARCÍA, Joaquín. 1998. Glosario de empleo y relaciones laborales. Fundación Europea para la Mejora de las Condiciones de Vida y del Trabajo. Madrid.

495

Bibliografia

MARUANI, Margaret. 1988. “Sociología del empleo: una investigación en las fronteras de la empresa”. Sociología del Trabajo, nova època, núm. 4, tardor, p. 43·66.

MARUANI, Margaret. 2000. “De la sociología del trabajo a la sociología del empleo”. Política y Sociedad, núm. 34, p. 9·17.

MARX, Carlos. 1973. El capital. Crítica de la economía política. Tom I. Edito·rial Cartago. Buenos Aires.

MARX, Carlos. 1974. Manuscritos: Economía y filosofía. Alianza Editorial. Madrid.

MARX, Carlos. 1978. La Sagrada Familia, la situación de la clase obrera en Inglaterra. Crítica. Barcelona.

MARX, Carlos. 1982. Los manuscritos económico-filosóficos de 1844. Tesis económicas, políticas y filosóficas. Ediciones Génesis. Bogotà.

MARX, Carlos. 1976. Salario, precio y ganancia. Ediciones de Lenguas Extran·jeras. Pequín.

MASSEY, Douglas S. 1990. “Social structure, household strategies and the cumulative causation of migration”. Population Index 56 (1), primavera 1990, p. 3·26.

MASSEY et al. 1998. “Una evaluación de la teoría de la migración internaci·onal: el caso de América del Norte”. A: Graciela Malgesini (comp.). Cruzando fronteras. Icaria. Barcelona.

MASSEY, Douglas. 2003. “Patterns and processes of International Migration in the 21st Century”. Conference on Africa Migration in comparative Perspective. Johannesburg.

MEIXIDE, Alberto. 1987. “Salarios y mercado de trabajo: Controversia teórica y evidencia empírica”. A: Alberto Meixide (comp.). El mercado de trabajo y la estructura salarial. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

496


MIGUÉLEZ, Faustino i PRIETO, Carlos. 1999. “Introducción. De las relaciones laborales a las relaciones de empleo: una nueva realidad social”. A: Fausti·no Miguélez i Carlos Prieto. Las relaciones de empleo en España. Siglo XXI. Madrid.

MOLANO, Alfredo. 1998. Rebusque mayor. Relatos de mulas, traquetos y em-barques. El Ancora Editores. Bogotà.

MTAS 2001·2004. Anuario de Migraciones. <http://www.mtas.es/estadísticas>.

MTAS. 2002. Encuesta de calidad de vida en el trabajo, ECVT 2002. Base de dades i comentari de resultats. <http://www.mtas.es>.

MTAS. 2005. Balance del proceso de normalización de extranjeros 2005. <http://www.mtas.es>.

MTAS. 2005. Boletín Estadístico de Extranjería e Inmigración, núm. 6, juliol. <http://www.mtas.es>.

MTAS. 2006. Afiliaciones y altas de trabajadores en la Seguridad Social. <http://www.seg·social.es>. 24 de març de 2006.

MUÑOZ, César Augusto. 2001. Más allá del líder. Ediciones Feriva. Cali.

NAÏR, Sami. 2002. “Cinco ideas falsas sobre la inmigración en España”. El País, 16 de maig de 2002.

NOVELLA IZQUIERDO, Joaquín. 1988. “Mercado de trabajo en España (1974·1988)”. Cuadernos de Economía. Vol. 16, p. 449·499.

NOVELLA IZQUIERDO, Joaquín. 1996. “Mundialización y competitividad, co·mercio internacional, política industrial y empleo”. Col·lecció “Revista de la Escuela”. CCOO, núm. 2, p. 11·18.

NOVELLA IZQUIERDO, Joaquín. 1997. “Mercado de trabajo en España vs. mercado laboral en Europa”. A: DA, Políticas económicas del siglo XXI. Uni·versitat de Màlaga.

497

Bibliografia

NOVELLA IZQUIERDO, Joaquín. 2004. La competitivitat de l’economia cata-lana. CTESC. Barcelona.

OFFE, Claus. 1992. La sociedad del trabajo. Problemas estructurales y pers-pectivas de futuro. Alianza Universidad. Madrid.

OIM. 2005. “Migración internacional. El impacto y las tendencias de las reme·sas en Colombia”. Memorias del seminario. Bogotà.

OSSO, Laura. 2000. “Estrategias migratorias de las mujeres ecuatorianas y colombianas en situación irregular: servicio doméstico y prostitución en Galicia y Pamplona”. II Congreso sobre Migración en España.

PALACIO, Juan Ignacio i ÁLVAREZ, Carlos. 2004. El mercado de trabajo: análi-sis y políticas. Akal. Madrid.

PARELLA, Sonia. 2000. “El trasvase de desigualdades de clase y etnia entre mujeres: los servicios de proximidad”. Papers de Sociologia, núm. 60. UAB. Barcelona.

PEREGRILLO, Adela. 1984. “Venezuela: Illegal immigration from Colombia”. International Migration Review. Vol. 18, núm. 3, p. 748·766.

PÉREZ, César. 1999. Técnicas de muestreo estadístico: teoría, práctica y apli-caciones informaticas. RAMA. Madrid.

PIORE, Michael. 1979. Bird of passage. Cambridge University Press. Nova York.

PIORE, Michael. 1983. “Los trabajadores extranjeros en paro”. A: Michael Piore (comp.). Inflación: perspectivas institucionales y estructurales. Alianza Editorial. Madrid.

PIORE, Michael. 1985. “La discriminación racial en los mercados internos de trabajo”. A: Mercados internos de trabajo y análisis laboral. Ministeri de Treball i Afers Socials. Madrid.

498


PIORE, Michael. 1999a. “El dualismo como respuesta al cambio y la incerti·dumbre”. A: Luis Toharia (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicacio-nes. Alianza Universidad. Madrid.

PIORE, Michael. 1999b. “Notas para una teoría de la estratificación del mer·cado de trabajo”. A: Luis Toharia (comp.). El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Universidad. Madrid.

PIORE, Michael i Sabel, Charles. 1990. La Segunda Ruptura Industrial. Alian·za Editorial. Madrid.

POLANYI, Karl. 1994. El sustento del hombre. Biblioteca Mondadori. Barcelona.

PORTES, Alejandro. 2001. “Inmigración y metrópolis: Reflexiones acerca de la historia urbana”. Revista Migraciones Internacionales. Vol. 1, núm. 1, juliol·desembre, 2001, p. 111·134.

PORTES, Alejandro i BÖRÖCZ, Jozsef. 1998. “Migración contemporánea. Pers·pectivas teóricas sobre sus determinantes y sus modalidades de incorporación”. A: Graciela Malgesini (comp.). Cruzando fronteras. Migraciones en el sistema mundial. Icaria. Barcelona.

PORTES, Alejandro i CASTELLS, Manuel. 1989. “El mundo sumergido: los orígenes, la dinámica y los efectos de la economía informal”. A: Alejandro Por·tes. La economía informal en los países desarrollados en los menos avanzados. Planeta Editorial. Buenos Aires.

PRIES, Ludger. 1999. “Una nueva cara de la migración globalizada: el surgimi·ento de nuevos espacios sociales transnacionales y plurilocales”. V Seminario Internacional de la RII. 21·24 setembre. Toluca, Mèxic.

PRIES, Ludger. 2000. “Teoría sociológica del mercado de trabajo”. A: Enrique de la Garza Toledo (comp.). Tratado latinoamericano de sociología del trabajo. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

PRIETO, Carlos. 1989. “¿Mercado de Trabajo?”. Revista REIS, núm. 47, p. 177·192.

499

Bibliografia

PRIETO, Carlos. 1994. Trabajadores y condiciones de trabajo. Ediciones HOAC. Madrid.

PRIETO, Carlos. 1994b. “Mercado de trabajo y condiciones de empleo: com·parabilidad societal y poder social de negociación”. Cuaderno de Relaciones Laborales, núm. 5, p. 1·7.

QUINO. 1973. 10 años con Mafalda. Lumen. Barcelona.

RAVENSTEIN, Ernest. 1885. “The laws of migration”. Journal of the Statistical Society of London. Vol. 48, núm. 2, juny 1885, p. 167·235.

RECIO, Albert. 1994. “Paro y mercado laboral: Formas de mirar y preguntas por contestar”. Cuadernos de Economía, 62/63, p. 173·200.

RECIO, Albert. 1995. “La segmentación del mercado de trabajo en España”. A: Faustino Míguélez i Carlos Prieto. Las relaciones laborales en España. Siglo XXI Editores. Madrid.

RECIO, Albert. 1997. “Trabajo, personas y mercados”. Manual de Economía Laboral. Col·lecció “Economía Crítica”. FUHEM. Madrid.

RECIO, Albert. 1999. “La segmentación del mercado laboral en España”. A: Faustino Miguélez i Carlos Prieto. Las relaciones de empleo en España. Siglo XXI. Madrid.

RECIO, Albert, MIGUÉLEZ, Faustino i ALOS·MOYER, Ramón. 1988. Relaci-ones laborales y trabajo precario en Cataluña. Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Barcelona.

REQUENA, Félix. 1991. “Redes sociales y mercado de trabajo”. Elementos para una teoría del capital relacional. CIS. Madrid.

REQUENA, Félix. 2005. La estructura ocupacional española. Un análisis de la Encuesta de calidad de vida en el trabajo. Ministeri de Treball i Afers Socials. Madrid.

500


RESTREPO, Ofelia. 1997. Mujeres colombianas: sujetos históricos en una his-toria de inmigración. [Tesi doctoral]. Universitat de Madrid.

RIBAS, Natalia. 2004. Una invitación a la sociología de las migraciones. Edi·ciones Bellaterra. Barcelona.

RICARDO, David. 1959. Principios de Economía política y tributación. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

RIFKIN, Jeremy. 1997. El fin del trabajo: el declive de la fuerza del trabajo global y el nacimiento de la era postmoderna. Círculo de Lectores. Barcelona.

ROBINSON, Joan. 1985. Ensayos críticos. Ediciones Orbis, SA. Barcelona.

RODGERS, Gerry. 1992. “El debate sobre el trabajo precario en Europa Occi·dental”. A: Gerry i Janine Rodger (comp.). El trabajo precario en la regulación del mercado laboral. Crecimiento del empleo atípico en Europa Occidental. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

RODRÍGUEZ, Jacinto. 2001. Métodos de muestreo. Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Madrid.

RUESGA, Santos et al. 2002. Economía del trabajo y política laboral. Editorial Pirámide. Madrid.

SÁBATO, Ernesto. 1975. Sobre héroes y tumbas. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

SABEL, Charles. 1983. “Los trabajadores marginales en la sociedad industri·al”. A: Michael Piore (comp.). Paro e inflación. Alianza Editorial. Madrid.

SABEL, Charles. 1986. Trabajo y política. Ministeri de Treball i Seguretat So·cial. Madrid.

SANTAMARÍA, Enrique. 2002. La incognita del extraño: una aproximación a la significación sociológica de la inmigración no comunitaria. Anthropos. Barcelona.

501

Bibliografia

SANTOS, Theotonio Dos. 1998. “La teoría de la dependencia: un balance histórico y teórico”. A: Francisco López Segrera (ed.). Los retos de la globaliza-ción. Ensayo en homenaje a Theotonio Dos Santos. UNESCO. Caracas. <http://www.clacso.org.ar/biblioteca>.

SASSEN, Saskia. 1979. “Formal and Informal associations: Dominicans and colombians in New York”. International Migration Review. Vol 13, núm. 2, p. 314·332.

SASSEN, Saskia. 1993. La movilidad del trabajo y del capital. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

SEGURA, Nora i CAMACHO, Álvaro. 2003. “Coyuntura crítica y cambios so·ciales: algunas estrategias de supervivencia y resistencia en Colombia”. VIII Coloquio de Sociología. Colombia a comienzos del nuevo milenio. Memorias. Cali.

SENGENBERGER, Werner. 1988. “Dinámica de la segmentación del mercado de trabajo”. A: Werner Segenberger, (comp.). Lecturas sobre el mercado de trabajo en la República Federal de Alemania I. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

SENNET, Richard. 1998. La corrosión del carácter. Anagrama. Barcelona.

STANDING, Guy. 2002. “De las encuestas sobre la seguridad de las personas al índice de trabajo decente”. Revista Internacional del Trabajo (OIT). Vol. 121, núm. 4, p 487·502.

STARK, Oded. 1993. La migración del trabajo. Ministeri de Treball i Afers Socials. Madrid.

SHUMPETER, Joseph. 1995. Historia del análisis económico. Ariel. Barcelona.

SMITH, Adam. 1985. Investigación sobre la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

502


SOLOW, Robert. 1992. El mercado de trabajo como institución social. Alianza Editorial. Madrid.

TODARO, Michael. 1982. Economía para un mundo en desarrollo. Fondo de Cultura Económica. Mèxic.

TODARO, Michael. 1985. El desarrollo económico del tercer mundo. Alianza Editorial. Madrid.

TOHARIA, Luis et al. 1998. El mercado de trabajo en España. McGraw·Hill. Barcelona.

TOHARIA, Luis et al. 2001. Flexibilidad, juventud y trayectorias laborales en el mercado de trabajo español. CIS. Madrid.

TOHARIA, Luis et al. 2005. El problema de la temporalidad en España: un diagnóstico. Ministeri de Treball i Afers Socials. Madrid.

TORNS, Teresa. 1999. “Las asalariadas: un mercado con género”. A: Faustino Miguélez i Carlos Prieto. Las relaciones de empleo en España. Editorial Siglo XXI. Madrid.

TORNS, Teresa. 2000. “Las asalariadas: un mercado con género”. A: Faustino Miguélez i Carlos Prieto (comp.). Las relaciones del empleo en España. Alianza Editorial. Madrid.

URREA, Fernando. 1982. “Life strategies and the labor market colombians in the New York in the 1970s”. Ocassional Paper, núm. 34.

URREA, Fernando. 1999. “Un modelo de flexibilización laboral bajo el terror del mercado”. A: Enrique de la Garza Toledo (comp.). Los retos teóricos de los estudios del trabajo hacia el siglo XXI. CLACSO. Buenos Aires.

VASQUEZ, Antonio. 1999. “La economía española en el marco de la economía europea y mundial”. A: Faustino Miguélez i Carlos Prieto. Las relaciones de empleo en España. Siglo XXI. Madrid.

503

Bibliografia

VEBLEN, Thorstein. 1971. Teoría de la clase ociosa. Fondo de Cultura Econó·mica. Mèxic.

VERTOVEC, Steven. 2003. “Desafíos transnacionales al nuevo multiculturis·mo”. Revista Migración y Desarrollo, núm. 1, octubre. <http://www.migracio·nydesarrollo.org>.

VILLA, Miguel i MARTÍNEZ Pizarro. 2001. Tendencias y patrones de la migra-ción internacional en América latina y el Caribe. CEPAL/CELADE. Mèxic.

VILLA, Paola. 1990. La estructuración de los mercados de trabajo. La siderur-gia y la construcción en Italia. Ministeri de Treball i Seguretat Social. Madrid.

VILLAVICENCIO, Daniel. 1999. “Sociología del trabajo y sociología económi·ca”. A: Enrique de la Garza (comp.). Los retos teóricos de los estudios del trabajo hacia el siglo XXI. CLACSO. Buenos Aires.

WALLERSTEIN, Immanuel. 1987. “El moderno sistema mundial”. La agricul-tura capitalista y los orígenes de la economía mundo-europea en el siglo XVI. Vol I. Siglo XXI editores. Mèxic.

WALLERSTEIN, Immanuel. 2002. “¿Mundialización o época de transición? Una visión a largo plazo de la trayectoria del sistema mundo”. A: Chesnais et al. La globalización y sus crisis. Interpretaciones desde la economía crítica. Ediciones La Catarata. Madrid.

WATSON, Tony. 1995. Trabajo y sociedad. Manual introductorio a la sociología del trabajo, industrial y de la empresa. Editorial Hacer, SL. Barcelona.

WEBER, Max. 1998. La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Penín·sula. Barcelona.

WILLIAMSON, Oliver, WACHTER, Michael i HARRIS, Jeffrey. 1999. “La rela·ción de empleo: el análisis del intercambio idiosincrásico”. A: Luis Toharia. El mercado de trabajo: teorías y aplicaciones. Alianza Universidad. Madrid.

WILLIAMSON, Oliver. 2001. “La nueva economía institucional: balance y pers·pectivas”. Revista BCV. Vol. XV, núm. 1, p. 6·34. <http://www.bcv.org>.

504


WILSON, Kenneth i PORTES, Alejandro. 1996. “Immigrant Enclaves: An analysis of the labor market experiences of Cubans in Miami. A: The sociology of migration. Ediciones Edward Elgar. Cheltenham Brookfield.

ZLOTNIK, Hania. 1998. “La migración de mujeres del sur al norte”. A: Graciela Malgesini (comp.). Cruzando fronteras. Migraciones en el sistema mundial. Icaria. Barcelona.

ZULETA, Estanislao. 1997. “El hombre y el fenómeno Zuleta”. Conversaciones con Delfín Grueso. Conversaciones con Estanislao. Editorial Fundación Esta·nislao Zuleta. Cali.

507

Apèndix

508


Apèndix 1. Fitxa tècnica de l’enquesta CTCB

Condicions de treball de colombians a Barcelona 2002

ÀMBIT GEOGRÀFIC. Província de Barcelona (3 comarques): Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental.

UNIVERS. Treballadors colombians d’ambdós sexes, de més de 16 anys, que en el moment de l’enquesta tenen una ocupació en alguna de les tres comar·ques de Barcelona estudiades.

GRANDÀRIA DE LA MOSTRA. Dissenyada: mínim 144 enquestes. Realitzada: 151 enquestes.

PROCEDIMENT DE MOSTREIG. Mostra intencionada per quotes, no probabi·lística. S’ha planejat un procediment de mostreig per quotes segons la re·gularització i l’ocupació dels treballadors colombians,95 però en el treball de camp s’ha hagut de replantejar l’estratègia de recollida d’informació perquè el disseny no coincidia amb la realitat. S’han pres casos que s’han avaluat com a típics dels immigrants llatinoamericans, sobre la base que els errors de biaixos tendissin a compensar·se entre si.96 La mostra s’ha recollit cercant una representativitat ocupacional.

95. Al principi, la mostra de població es va planejar per quotes, segons la situació legal, deter·minant un 35% de treballadors il·legals, d’acord amb la mitjana que van establir els estudis d’anys anteriors i les xifres que s’estimaven en els mitjans de comunicació. A causa de la falta d’informació sobre les ocupacions dels treballadors il·legals, no es podien agrupar per ocupació. Per al 65% dels treballadors regulars es van determinar unes quotes segons la classificació de l’ocupació a partir de dades de l’IDESCAT 1996. La proporció de treballadors en cada una de les quotes ocupacionals es va qüestionar i recalcular a partir del treball de camp, quan es va trobar una host immensa i indeterminada de treballadors il·legals. En el cas dels treballadors regulars, l’ocupació declarada en el permís de treball no coincidia amb l’activitat que realment duien a terme, i les dades estadístiques dels treballadors amb permís de treball eren igualment dubtoses. L’estudi posterior, realitzat per Aparicio i Giménez, ha revelat que els colombians il·legals a Es·panya podien representar el 63% l’any 2002. Un altre element que va marcar la recollida de la informació va ser la dificultat d’obtenir·la a causa de la desconfiança de la població colombiana. Aquestes persones només accedien a contestar l’enquesta mitjançant la recomanació d’una altra persona amiga o familiar.96. Per aprofundir sobre mostres intencionades, vegeu García Ferrando, Manuel, Socioestadística, Alianza Universidad, Madrid, 1985.

509

Apèndix

ERROR MOSTRAL. S’ha pres una mostra de treballadors amb una fiabilitat del 92%, una estimació de proporció l’error de la qual ha estat inferior a E = 8%. La població total o “de treball” és de N: 6.091,97 on P és la verdadera proporció p (1·p) i és menor o igual que 0,25.

E = 0,1 N = 6.091N x 1,962 x p(1·p)

n = _______________________ = 144 enquestesE2 (n·1) + 1,962 x p(1·P)

La fiabilitat mostral es basa en les fermes conclusions obtingudes a la tesina o experiència pilot, que, posteriorment, s’han avaluat amb una sensibilització mostral. S’han pres submostres de 50, 70, 90, 110 i 130 per estudiar la dispersió de les dades, i s’ha trobat que les conclusions obtingudes són insen·sibles a l’aleatorietat mostral.

Els qüestionaris s’han emplenat a partir d’una entrevista personal, ja sigui al domicili, al lloc de treball o en llocs de reunió del col·lectiu colombià o d’immigrants en general.

DATA DE REALITZACIÓPrimera etapa: maig de 2002 (50 enquestes).Segona etapa: agost·setembre de 2002 (101 enquestes).

97. Població colombiana ocupada, de més de 16 anys, que l’any 2001 estava empadronada en una de les tres comarques de Barcelona estudiades, segons dades del padró de l’IDESCAT.

510


UNIVERSITAT DE BARCELONA – DOCTORAT EN SOCIOLOGIA

ESTUDI SOBRE CONDICIONS DE TREBALL DE COLOMBIANS A BARCELONA 20024

DOCUMENT PROTEGIT PEL SECRET ESTADÍSTIC Investigadora responsable: María Gertrudis Roa Data |_____________| Núm. de qüestionari |____| Nom de la persona entrevistada:_______________________________ Municipi de residència :_____________________________

I. CARACTERITZACIÓ SOCIODEMOGRÀFICA DEL/DE LA MIGRANT INFORMACIÓ PERSONAL 1. Sexe • Home |__| 1

• Dona |__| 2

2. Nacionalitat • Colombiana |__| 1 • Doble nacionalitat |__| 2

3. Procedència. Municipi:________________ • Capital del país |__| 1 • Principals ciutats |__| 2 • Ciutats intermèdies |__| 3 • Ciutats petites o pobles |__| 4 • Camp |__| 5

4. Edat • 16-24 |__| 1 • 25-34 |__| 2 • 35-44 |__| 3 • 45-54 |__| 4 • 55-64 |__| 5 • 65- |__| 6

5. Estat civil • Solter/a |__| 1 • Casat/a |__| 2 • Separat/ada o divorciat/ada |__| 3 • Unió lliure |__| 4 • Vidu o vídua |__| 5

6. Teniu persones a càrrec? • No en tinc |__| 1 • Només al país d’origen |__| 2 • Només a Espanya |__| 3 • A Espanya i al país d’origen |__| 4

7. Quin és el nivell d’estudis més alt que heu aprovat? • No sé llegir ni escriure |__| 1 • Primària incompleta |__| 2 • Primària completa |__| 3 • Secundària incompleta |__| 4 • Secundària completa |__| 5 • Formació tècnica professional |__| 6 • Universitaris incomplets |__| 7 • Universitaris complets |__| 8 • Postgrau (màster i doctorat) |__| 9

8. Els vostres estudis estan homologats a Espanya? • Sí |__| 1 • No |__| 2 • En tràmit |__| 3 • NS/NC |__| 8

9. Teniu permís de residència i/o treball actualment? • Permís de treball |__| 1 • Permís d’estudiant |__| 2 • Acompanyant familiar |__| 3 • En tràmit |__| 4 (P11) • No he tingut mai permís |__| 5 (P-S) • NA |__| 9 El vau perdre perquè... • No vaig poder renovar-lo, no tenia feina |__| 6 • No tenia contracte de treball |__| 7 • El vaig perdre per altres motius |__| 8

10. Si mai no heu tingut permís: • L’he sol·licitat |__| 1 • Penso sol·licitar-lo |__| 2 • No l’he sol·licitat ni penso sol·licitar-lo |__| 3 • NA |__| 9

11. Nombre total de membres de l’habitatge:_________________________ |__||__| 12. Nombre d’habitacions (no s’hi inclouen banys ni cuines) |__||__| 4 Aquest qüestionari s’ha adaptat (per aplicar-lo a treballadors immigrants) de l'Enquesta de qualitat de vida en el treball (versió de l'any 2000), dissenyada pel Ministeri de Treball i Afers Socials d'Espanya. També s'han utilitzat preguntes existents de diferents fonts i investigacions.

511

Apèndix

RETROSPECTIVA MIGRATÒRIA 13. Quants anys fa que viviu a Espanya? • Menys d’un any |__| 1 • 1-2 anys |__| 2 • 3-4 anys |__| 3 • 5-9 anys |__| 4 • Més de 10 anys |__| 5

14. Heu viatjat a un altre país per feina? • No |__| 1 • Sí, a un país veí |__| 2 • A l’Amèrica Llatina |__| 3 • Als Estats Units |__| 4 • A la UE |__| 5 • A altres països |__| 6

15. Què us va motivar per venir a Espanya? * Inseguretat per la meva vida |__| 5 • Salaris baixos |__|1 * Estudis |__| 6 • Manca de feina |__|2 * Aventura |__| 7 • Influència de familiars, parents * Falta d’oportunitats |__| 8

o coneguts emigrants |__|3 * Millor qualitat de vida |__| 9 • Motius polítics |__|4 * Estil de vida europeu / d’Espanya |__| 10 ANTECEDENTS LABORALS 16. En què treballàveu al vostre país d’origen? • No he tingut activitat laboral anterior |__| 1 • En el mateix que faig actualment |__| 2 • En una feina diferent de l’actual. Quina?________________________________________ |__| 3 17. Al llarg de la vostra vida laboral, la major part del temps, per a qui heu treballat? (MT) • Sempre he treballat per a altres, en empreses o organitzacions |__| 1 • La major part del temps he treballat per a altres, però durant algun temps he estat treballador autònom |__| 2 • He treballat més o menys el mateix temps com a empleat d’altres que com a autònom |__| 3 • La major part del temps he treballat com a autònom, autoocupat, però he passat algun temps treballant com a empleat per a altres |__| 4 • Sempre he estat treballador autònom, he treballat per a mi |__| 5 • NS/NC |__| 8 18. Quan vau arribar a Espanya, quants mesos vau estar sense feina? |__||__| Cap -1 mes 1 2 3 4 5 6 7 8 +9

19. Quina va ser la vostra primera feina a Espanya, la durada de la qual fos d’un mínim de tres mesos seguits? ____________________________________ |__||__|

20. Respecte a aquesta primera feina que vau trobar a Espanya, era del nivell professional que estàveu buscant originàriament? • Em vaig ocupar en el nivell que estava buscant |__| 1 • Em vaig ocupar en un nivell inferior |__| 2 • Em vaig ocupar en un nivell superior |__| 3 • NS/NC |__| 8 (MT) 21. Quantes vegades heu canviat de feina des que vau arribar a Espanya? • No he canviat de feina |__| 1 • D’una a dues vegades |__| 2 • De tres a cinc vegades |__| 3 • De sis a vuit vegades |__| 4 • Nou o més vegades |__| 5

22. Heu estat acomiadat/ada d’una feina alguna vegada a Espanya? • No |__| 1 Sí, per • Retallada personal/reestructuració administrativa |__| 2 • Finalització de contracte de treball o obra |__| 3 • Liquidació de l’empresa |__| 4 • Mala conducta a la feina |__| 5 • Altres causes |__| 6

Quines:_________________________________

512


II. CARACTERITZACIÓ DEL SEGMENT DEL MERCAT DE TREBALL IMMIGRANT

OCUPACIÓ LABORAL 23. Quin diríeu que és el vostre ofici o professió? _________________________________ |__||__| 24. En què treballeu actualment? ________________________________________________ |__||__| 25. Quant temps fa que teniu aquesta última feina? • Menys de 6 mesos |__| 1 • Entre 7 mesos i 12 mesos |__| 2 • D’un any fins a dos anys |__| 3 • Entre 3 i 4 anys |__| 4 • 5 anys o més |__| 5 • NS/NC |__| 8

26. En quin dels següents tipus de situació professional us trobeu? (MT) • Assalariat/ada del sector públic |__| 1 (P-S) • Assalariat/ada del sector privat |__| 2 (P-S) • Empresari/professional amb personal assalariat |__| 3 • Profess./autònom sense personal assalariat |__| 4 (P-34) • Persona que treballa, sense salari, en negoci familiar |__| 5 • Persona que treballa, amb salari, en negoci familiar |__| 6 • Una altra situació. Quina? _________________ |__| 7 • NC |__| 8

27. Quina és l’activitat econòmica de l’empresa o l’organització en què treballeu? * NS/NC |__| 98 ________________________________________________________________________ * NA |__| 99 27a. Quina és la nacionalitat de l’ocupador? • Espanyola |__| 1 • Colombiana |__| 2 • Una altra |__| 3 • No s’aplica |__| 9

27b. Esteu contractat/ada per? • Empresa |__| 1 • Particular |__| 2 • No s’aplica |__| 9

28. Aproximadament, quantes persones treballen a la vostra empresa o organització? (MT) • Treballo sol/a: autònom |__| 1 • Una |__| 2 • De 2 a 9 persones |__| 3 • De 10 a 25 persones |__| 4 • De 26 a 49 persones |__| 5 • De 50 a 99 persones |__| 6 • De 99 a 249 persones |__| 7 • De 250 a 499 persones |__| 8 • De 500 a 999 persones |__| 9 • 1.000 o més persones |__| 10 • NS/NC |__| 98

29. De mitjana, quantes persones estrangeres treballen a la vostra empresa? (MT) • Només jo |__|1 • De 2 a 9 persones |__| 2 • De 10 a 25 persones |__| 3 • De 26 a 49 persones |__| 4 • De 50 a 99 persones |__| 5 • Més de cent persones |__| 6 • No ho sé |__| 8

30. (NOMÉS ASSALARIATS) Com és el vostre contracte? • De funcionari |__| 1 • Permanent al llarg del temps |__| 2 • Discontinu |__| 3 • D’aprenentatge, formació o pràctica |__| 4 • Estacional o de temporada |__| 5 • D’obra/servei o eventual (P31-32) |__| 6 • No tinc contracte (verbal) (P33) |__| 9 • NA |__| 99

31. (NOMÉS ASSALARIATS AMB CONTRACTE TEMPORAL) Quina és la durada total, en mesos, del vostre contracte o relació laboral? • Menys d’1 mes |__| 1 • Entre 1 mes i 3 mesos |__| 2 • Entre 4 mesos i 6 mesos |__| 3 • Entre 7 mesos i 1 any |__| 4 • No ho sé |__| 8 • NA |__| 9

30a. Quin tipus de relació laboral teniu? • Treballador intern temporal |__| 1 • Treballador extern d’empresa temporal |__| 2 • Treballador extern d’empresa de servei |__| 3 • Autònom dependent |__| 4 • Autònom |__| 5 • Treballador intern indefinit |__| 6

32. (NOMÉS ASSALARIATS) A més del vostre contracte actual, heu tingut algun altre contracte o pròrroga de contracte dins de la mateixa empresa durant l’últim any? • Cap, només l’actual |__| 1 • Sí, un contracte més |__| 2 • Sí, dos contractes més |__| 3 • Sí, tres o més contractes |__| 4 • NA |__| 9

33. (NOMÉS ASSALARIATS) El vostre lloc és de direcció, de supervisió d’altres treballadors o d’empleat/ada? • Direcció |__| 1 • Supervisió (capatàs/encarregat/cap de taller) |__| 2 • Empleat/ada |__| 3 • NA |__| 9

34. (NOMÉS ASSALARIATS) Des que treballeu en la vostra actual empresa o organització, quantes vegades us han ascendit? • No m’han ascendit |__| 1 • Nombre de vegades_______ |__| • No ho sap o no contesta |__| 8 • NA |__| 9

35. Com vau aconseguir la vostra feina actual? (MT) • Per un mitjancer |__| 1

36. A l’hora de decidir-vos a acceptar la feina que feu actualment, quin motiu dels que us esmento a continuació va

513

Apèndix

• A través d’un familiar directe |__| 2 • A través d’un parent |__| 3 • A través d’amics/coneguts del país d’origen |__| 4 • A través d’amics/coneguts espanyols |__| 5 • Mirant anuncis de la premsa |__| 6 • Per mitjà d’un organisme humanitari |__| 7 • Per alguna associació de la comunitat |__| 8 • Per l’INEM |__| 9 • Per una agència de treball temporal |__| 10 • Vaig guanyar una oposició |__| 11 • Vaig guanyar un concurs de trasllat |__| 12 • Enviant el currículum a empreses o presentant-me

personalment el centre de treball |__| 13 • A través del centre on estudiava |__| 14 • L’empresa és familiar |__| 15 • Vaig crear la meva empresa/em vaig fer autònom |__| 16• Una altra forma |__| 17• Quina?___________________________________

influir més en la vostra decisió d’acceptar-la? (MT) • Vaig acceptar la primera que vaig trobar |__| 1 • Era una oportunitat d’ascendir professionalment |__| 2 • Volia estabilitat |__| 3 • L’horari em convenia més |__| 4 • El sou era més alt, guanyava més diners |__| 5 • Em venia de gust canviar de feina |__| 6 • Encara que econòmicament no ho necessitava, volia treballar |__| 7 • Per motius familiars |__| 8 • Per tenir més independència |__| 9 • Aprendre aquesta activitat o ofici |__| 10 • Volia ser autònom |__| 11 • NS/NC |__| 98

37. D’aquí a un any vista, quines possibilitats creieu que teniu de deixar la feina actual, és a dir, de deixar de treballar en el que ara feu? (MT) • És totalment segur que deixaré la feina actual |__| 1 • És molt possible que deixi la meva feina actual |__| 2 • És una mica possible que deixi la meva feina actual |__| 3 (P38)• És poc possible que deixi la meva feina actual |__| 4 (P38) • És gairebé impossible que deixi la meva feina actual |__| 5 (P38) • NS/NC |__| 8

38. (NOMÉS SI HEU CONTESTAT 1 o 2 A LA PREGUNTA ANTERIOR) Quina és la principal raó per la qual podríeu deixar la vostra feina actual? (MT) • Per jubilació |__| 1 • Per jubilació anticipada |__| 2 • Perquè m’ascendeixin a l’empresa |__| 3 • Perquè m’ofereixin alguna cosa millor en una altra

empresa |__| 4 • Perquè se m’acabi o em rescindeixin el contracte |__| 5 • Perquè deixi d’existir l’empresa o organització |__| 6 • Per atendre obligacions familiars |__| 7 • Perquè no em compensa econòmicament |__| 8 • Per matrimoni |__| 9 • Per maternitat/paternitat |__| 10 • Perquè no correspon al perfil professional |__| 11 • Per manca de pagament |__| 12 • Altres _______________________________ |__| 98 • NA |__| 99

39. A part de la feina de què acabem de parlar, em podríeu dir si feu un altre tipus de feina? • Sí |__| 1 • No |__| 2 • NC |__| 8

41. Esteu cercant una altra feina? • No, no n’estic cercant |__| 1 Sí, estic cercant feina: • Per inseguretat a la meva feina actual |__| 2 • Perquè considero la meva feina provisional |__| 3 • Per completar la feina que tinc |__| 4 • Per millorar les condicions de la meva feina actual (horari, guanys, benestar, etc.) |__| 5 • Perquè no m’agrada prou |__| 6 • Altres causes |__| 7

Quines? ________________________________________

• NS/NC |__| 8

40. De mitjana, quantes hores dediqueu a la setmana a treballar, incloent-hi totes les feines que teniu? Nombre d’hores ________________ |__||__|

42. Si perdeu la vostra feina actual, quines serien les probabilitats de trobar una feina igual o millor que la que teniu? (MT) • Probabilitats altes |__| 1 • Probabilitats mitjanes |__| 2 • Poques probabilitats |__| 3 • Cap probabilitat |__| 4 • NS/NC |__| 8

514


III. PRECARIETAT LABORAL

COMPENSACIÓ PER LA FEINA

43. Com esteu de satisfet/a amb el vostre salari o ingressos? (MT)

44. Quin tipus de remuneració rebeu per la vostra feina actualment? • És un salari fix mensual |__| 1 • Salari variable a preu fet d’equip |__| 2 • Salari variable a preu fet individual |__| 3 • Salari variable per prima col·lectiva o d’equip |__| 4 • Salari variable per prima individual |__| 5 • Salari variable per comissió |__| 6 • Per servei |__| 7

• Una altra remuneració. Quina?_____________________|__| 8

Molt satisfet/a

Satisfet/a Ni satisfet/a

ni insatisfet/a

Insatisfet/a Molt insatisfet/a

NS/NC

1 2 3 4 5 8

45. A més del salari, rebeu alguna participació en els beneficis de l’empresa? • Sí |__| 1 • No |__| 2 • NS |__| 8 • NA |__| 9

46. Segons el vostre parer, la remuneració que rebeu està en sintonia amb els salaris del mercat per al tipus de feina que feu? • És més baixa |__| 1 • És la correcta |__| 2 • És més alta |__| 3 • NS |__| 8

47. A quant pugen els vostres ingressos i els de la llar, al mes? (MT) Ingressos Entrev. Família Ingressos Entrev. Família • Fins a 45.000 PTA. 1 1 * De 300.001 a 350.000 8 8 • De 45.001 a 75.000 2 2 * De 350.001 a 450.000 9 9 • De 75.001 a 100.000 3 3 * De 450.001 a 500.000 10 10 • De 100.001 a 150.000 4 4 * De 500.001 a 600.000 11 11 • De 150.001 a 200.000 5 5 * De 600.001 a 750.000 12 12 • De 200.001 a 275.000 6 6 * Més de 750.000 13 13 • De 275.001 a 300.000 7 7 * NC 98 98 MOBILITAT GEOGRÀFICA 48. Des que vau arribar a Espanya, heu canviat geogràficament de residència per motius de feina? • No he canviat de lloc |__| 1 • A la província de Barcelona |__| 2 • A Catalunya |__| 3 • A altres comunitats autònomes d’Espanya |__| 4 • A un país de la UE |__| 5 • A altres països |__| 6 • NS/NC |__| 8 SEGURETAT SOCIAL 49. Esteu donat d’alta a la Seguretat Social? • Sí, com a autònom |__| 1 • Sí, com a treballador assalariat |__| 2 • No |__| 3

50. Quin tipus d’assistència sanitària teniu? • Seguretat Social |__| 1 • Assegurança privada |__| 2 • No tinc cobertura sanitària |__| 3 • NS/NC |__| 8

51. Esteu cotitzant per a la jubilació? • Sí |__| 1 • No |__| 2 • NS/NC |__| 8

52. Heu rebut alguna vegada, aquí a Espanya, una indemnització per acomiadament? • Sí |__| 1 • No |__| 2 • NS/NC |__| 8

53. Durant el temps que heu estat a Espanya sense feina contra la vostra voluntat, quina proporció de temps heu cobrat algun tipus de subsidi per desocupació? • Tot el temps |__| 1 • Més de la meitat del temps |__| 2 • Menys de la meitat del temps |__| 3 • Mai no he cobrat subsidi per desocupació |__| 4• NS/NC |__| 8

515

Apèndix

54. Esteu satisfet/a amb l’entorn físic de la vostra feina? • Molt satisfet/a |__| 1 • Satisfet/a |__| 2 • Ni satisfet/a ni insatisfet/a |__| 3 • Insatisfet/a |__| 4 • Molt insatisfet/a |__| 5 • No ho sé |__| 8

55. Esteu satisfet/a amb les condicions de seguretat i higiene a la vostra feina? • Molt satisfet/a |__| 1 • Satisfet/a |__| 2 • Ni satisfet/a ni insatisfet/a |__| 3 • Insatisfet/a |__| 4 • Molt insatisfet/a |__| 5 • No ho sé |__| 8

IV. ÍNDEXS DE QUALITAT DE VIDA EN EL TREBALL 56. Amb quina freqüència us trobeu a la feina actual amb cada un dels aspectes que us esmento? (MT)

Sempre Sovint Algunes vegades

Gairebé mai

Mai NS

• Heu de fer grans esforços físics a la vostra feina? 5 4 3 2 1 8 • Considereu que la vostra feina és estressant? 5 4 3 2 1 8 • Us facilita l’empresa, o us en proveïu si sou autònom, els

mitjans necessaris per treballar en condicions segures?5 4 3 2 1 8

• Treballeu en condicions perilloses? 5 4 3 2 1 8 Si la vostra resposta és 5, 4 i 3, contesteu les preguntes següents (MT) Sempre Sovint Algunes

vegades Gairebé

maiMai NS NA

• Us protegiu adequadament en les situacions perilloses que hi ha a la vostra feina?

5 4 3 2 1 8 9

• Us informa adequadament l’empresa, o us n’informeu si sou autònom, sobre els riscos laborals que hi ha a la feina?

5 4 3 2 1 8 9

57. Quin tipus de jornada teniu a la feina? • Completa |__| 1 Parcial, a causa de: • Realització d’estudis |__| 2 • Obligacions familiars |__|3 • No he pogut trobar una feina de jornada completa |__| 4• No vull una feina de jornada completa |__| 5 • El tipus d’activitat que faig |__| 6

• Una altra raó. Quina?__________________________ |__| 7 NS/NC |__| 8

58. Feu una feina en horari nocturn, encara que sigui alguna vegada durant les quatre últimes setmanes? • Sempre treballo de nit |__| 1 • De vegades treballo de nit |__| 2 • Mai no treballo de nit |__| 3

59. Treballeu per torns? • Sí |__|1 • No |__|2

60. De vegades aquests torns inclouen caps de setmana i/o dies festius? • Sí |__|1 • No |__|2

61. Soleu prolongar habitualment la vostra jornada laboral treballant més temps del que us correspon segons el vostre horari laboral normal? • Sempre |__| 1 • Sovint |__| 2 • Algunes vegades |__| 3 • Gairebé mai |__| 4 • Mai |__| 5 • NS/NC |__| 8

62. Si haguéssiu de triar entre una d’aquestes tres opcions, quina preferiríeu? (MT) • Treballar més hores i guanyar més diners |__| 1 • Treballar el mateix nombre d’hores i guanyar els mateixos diners |__| 2 • Treballar menys hores i guanyar menys diners |__| 3 • NS/NC |__| 8

63. Quant temps trigueu de mitjana a arribar des de casa vostra al lloc de treball? • Gens. Treballo a casa |__| 1 • Menys d’un quart d’hora |__| 2• Entre 16 i 30 minuts |__| 3• Entre 31 i 45 minuts |__| 4• Entre 46 minuts i 1 hora |__| 5 • Entre 1 hora i 1 hora i mitja |__| 6 • Més d’1 hora i mitja |__| 7

64. La majoria dels dies feiners... • Menjo a casa |__| 1 • Menjo a: cafeteria/restaurant/menjador d’empresa |__| 2 • Menjo en un restaurant proper |__| 3 • M’emporto el menjar de casa |__| 4

65. Podeu dir-me amb quina freqüència tenen lloc a la vostra feina principal les situacions següents? (MT)

Sempre Sovint Algunes vegades

Gairebé mai

Mai NS

• El temps se me’n va molt ràpidament 5 4 3 2 1 8 • La jornada laboral se’m fa avorrida i monòtona 5 4 3 2 1 8

• Em distrec pensant en les coses que considero importants, com la família

5 4 3 2 1 8

• Torno a casa molt cansat/ada de la feina 5 4 3 2 1 8 • Tinc flexibilitat per decidir quan hi arribo o quan en marxo 5 4 3 2 1 8 • Puc fer petits descansos durant la jornada 5 4 3 2 1 8 66. Molt insatisfet/a

Parlant de satisfacció a la feina en general, si us plau, podeu situar en aquesta escala, on l’1 és molt insatisfet/a i el 10 és molt satisfet/a, com esteu de satisfet/a amb la vostra feina?

Molt satisfet/a

NS/ NC

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 98 66A. SI HEU CONTESTAT 8, 9 o 10, podeu dir-me quines són les tres raons principals per les quals esteu satisfet/a amb la vostra feina? 1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

3a _________________________________________________________________________________ |_| |_|66B. SI HEU CONTESTAT 5, 6 o 7, podeu dir-me dues raons per les quals esteu a gust amb la vostra feina? I dues raons per les quals hi esteu a disgust? A gust 1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

A disgust

1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|66C. SI HEU CONTESTAT 1, 2, 3 o 4, podeu dir-me quines són les tres raons principals per les quals esteu insatisfet/a amb la vostra feina? 1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

3a _________________________________________________________________________________ |_| |_|67. Podeu dir-me en quina mesura esteu d’acord o en desacord amb cada una de les afirmacions següents, que es refereixen a la vostra feina principal?

Molt

d’acord

Una mica d’acord

Ni

d’acord ni en

desacord

Una mica

en desacord

Molt en

desacord

NS/NC

• La meva feina és atractiva i interessant 5 4 3 2 1 8 • Puc treballar amb independència i posar en pràctica les meves

idees 5 4 3 2 1 8

• A la meva feina puc ajudar la gent 5 4 3 2 1 8 • La meva feina és útil a la societat 5 4 3 2 1 8 • La meva feina és estable 5 4 3 2 1 8 • L’entorn físic en el qual treballo és agradable 5 4 3 2 1 8 • (SA) Sempre participo en les decisions respecte a les tasques

que cal fer a la meva feina 5 4 3 2 1 8 9

68. A la feina heu de seguir el ritme que us marca una màquina, un ordinador o algun tipus d’aparell automàtic? • Sempre treballo al ritme d’una màquina |__| 1 • Moltes vegades treballo al ritme d’una màquina |__| 2 • Algunes vegades treballo al ritme d’una màquina |__| 3 • Poques vegades treballo al ritme d’una màquina |__| 4 • Mai no treballo al ritme d’una màquina |__| 5 • No treballo amb màquines |__| 6 • NS |__| 8

69. Feu sempre les mateixes tasques a la vostra empresa o feina? • Sí |__| 1 • No |__| 2 • NS/NC |__| 8

70. Treballeu en grup, encara que sigui només de vegades? • Sí |__| 1• No |__| 2

71. Superviseu directament alguna persona a la feina? • Sí |__|1 Quantes persones? ____ • No |__| 2 • NS/NC |__| 8

Si no sou assalariat/ada, passeu a la pregunta 79 72. En quina mesura considereu que es produeixen a la vostra empresa o feina les situacions següents:

Sempre Moltes vegades

Algunes vegades

Poques vegades

Mai NS NA

• Puc donar les meves opinions pel que fa a la meva feina 5 4 3 2 1 8 9

516


• Em distrec pensant en les coses que considero importants, com la família

5 4 3 2 1 8

• Torno a casa molt cansat/ada de la feina 5 4 3 2 1 8 • Tinc flexibilitat per decidir quan hi arribo o quan en marxo 5 4 3 2 1 8 • Puc fer petits descansos durant la jornada 5 4 3 2 1 8 66. Molt insatisfet/a

Parlant de satisfacció a la feina en general, si us plau, podeu situar en aquesta escala, on l’1 és molt insatisfet/a i el 10 és molt satisfet/a, com esteu de satisfet/a amb la vostra feina?

Molt satisfet/a

NS/ NC

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 98 66A. SI HEU CONTESTAT 8, 9 o 10, podeu dir-me quines són les tres raons principals per les quals esteu satisfet/a amb la vostra feina? 1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

3a _________________________________________________________________________________ |_| |_|66B. SI HEU CONTESTAT 5, 6 o 7, podeu dir-me dues raons per les quals esteu a gust amb la vostra feina? I dues raons per les quals hi esteu a disgust? A gust 1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

A disgust

1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|66C. SI HEU CONTESTAT 1, 2, 3 o 4, podeu dir-me quines són les tres raons principals per les quals esteu insatisfet/a amb la vostra feina? 1a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

2a _________________________________________________________________________________ |_| |_|

3a _________________________________________________________________________________ |_| |_|67. Podeu dir-me en quina mesura esteu d’acord o en desacord amb cada una de les afirmacions següents, que es refereixen a la vostra feina principal?

Molt

d’acord

Una mica d’acord

Ni

d’acord ni en

desacord

Una mica

en desacord

Molt en

desacord

NS/NC

• La meva feina és atractiva i interessant 5 4 3 2 1 8 • Puc treballar amb independència i posar en pràctica les meves

idees 5 4 3 2 1 8

• A la meva feina puc ajudar la gent 5 4 3 2 1 8 • La meva feina és útil a la societat 5 4 3 2 1 8 • La meva feina és estable 5 4 3 2 1 8 • L’entorn físic en el qual treballo és agradable 5 4 3 2 1 8 • (SA) Sempre participo en les decisions respecte a les tasques

que cal fer a la meva feina 5 4 3 2 1 8 9

68. A la feina heu de seguir el ritme que us marca una màquina, un ordinador o algun tipus d’aparell automàtic? • Sempre treballo al ritme d’una màquina |__| 1 • Moltes vegades treballo al ritme d’una màquina |__| 2 • Algunes vegades treballo al ritme d’una màquina |__| 3 • Poques vegades treballo al ritme d’una màquina |__| 4 • Mai no treballo al ritme d’una màquina |__| 5 • No treballo amb màquines |__| 6 • NS |__| 8

69. Feu sempre les mateixes tasques a la vostra empresa o feina? • Sí |__| 1 • No |__| 2 • NS/NC |__| 8

70. Treballeu en grup, encara que sigui només de vegades? • Sí |__| 1• No |__| 2

71. Superviseu directament alguna persona a la feina? • Sí |__|1 Quantes persones? ____ • No |__| 2 • NS/NC |__| 8

Si no sou assalariat/ada, passeu a la pregunta 79 72. En quina mesura considereu que es produeixen a la vostra empresa o feina les situacions següents:

Sempre Moltes vegades

Algunes vegades

Poques vegades

Mai NS NA

• Puc donar les meves opinions pel que fa a la meva feina 5 4 3 2 1 8 9

• El meu cap valora els meus suggeriments sobre la feina 5 4 3 2 1 8 9 73. Com considereu que és el coneixement que teniu sobre les qüestions següents, relatives a la vostra feina?

Molt coneixe-

ment

Bastant coneixe-

ment

Poc coneixe-

ment

Cap coneixe-

ment

NS NA

• L’organigrama de l’organització 4 3 2 1 8 9 • Els objectius de l’organització o empresa 4 3 2 1 8 9 • El conveni col·lectiu/estatut de regulació 4 3 2 1 8 9 74. En general, com descriuríeu les relacions al vostre lloc de treball?

Molt bones

Bastant Bones


Bastant dolentes

Molt dolentes

NS NA

• Entre personal directiu (empresaris) i empleats (treballadors) 5 4 3 2 1 8 9 • Entre treballadors (companys) 5 4 3 2 1 8 9 75. Podeu dir-me quines possibilitats hi ha que tinguin lloc les situacions següents a la vostra feina?

Moltes possibili

tats

Bastants

possibilitats

Alguna possibilitat

Poques possibilita

ts

Cap possibilita

t

NS NA

• Amb la meva formació, tinc possibilitats que m’ascendeixin a l’empresa

5 4 3 2 1 8 9

• Si continuo estudiant i formant-me, puc aspirar a un ascens 5 4 3 2 1 8 9 76. Durant l’últim any, la vostra empresa ha fet alguna activitat de formació per al personal? • Sí |__| 1 (P-S) • No |__| 2 (P-78) • NA |__| 9 77. Podeu dir-me amb quina freqüència us assabenteu de les ofertes de formació que organitza o promou la vostra empresa o organització, i/o hi participeu?

Sempre Sovint Algunes vegade

s

Gairebé mai

Mai NS NA

A) Conec les ofertes de formació que organitza la meva empresa 5 4 3 2 1 8 9 B) Participo en cursos de formació contínua que organitza la meva empresa

5 4 3 2 1 8 9

C) Faig els cursos dins de l’horari laboral 5 4 3 2 1 8 9 D) La formació que rebo a la meva empresa és molt útil en relació amb la feina que faig

5 4 3 2 1 8 9

78. En quina mesura esteu d’acord o en desacord amb cada una de les afirmacions següents?

Molt d’acord

Una mica

d’acord

Ni d’acord ni en

desacord

Una mica en desacor

d

Molt en desacor

d

NS NA

A) Estic disposat/ada a treballar més del que cal per ajudar a triomfar l’empresa o organització per a la qual treballo

5 4 3 2 1 8 9

B) Estic orgullós/osa de treballar per a la meva empresa o organització

5 4 3 2 1 8 9

C) Estic orgullós/osa de la feina que faig 5 4 3 2 1 8 9 D) Si en tingués l’oportunitat, canviaria la meva feina actual per alguna altra de diferent

5 4 3 2 1 8 9

E) Si pogués, m’establiria pel meu compte obrint el meu propi negoci, o com a autònom

5 4 3 2 1 8 9

F) Considero els problemes que té la meva empresa o organització com si fossin meus

5 4 3 2 1 8 9

79. Considereu que a la vostra empresa o ocupació hi ha un ambient que us estimula per millorar la vostra feina? • Molt estimulant |__| 1 • Bastant estimulant |__| 2• Una mica estimulant |__| 3 • Poc estimulant |__| 4 • Gens estimulant |__| 5 • NS |__| 8

80. Considereu que la feina que feu és la correcta d’acord amb la formació que teniu? • És la correcta |__| 1 • És inferior a la meva formació |__| 2 • Realment seria necessària més formació |__| 3 • Necessitaria una formació diferent de la que tinc |__| 4 • NS |__| 8

517

Apèndix

• El meu cap valora els meus suggeriments sobre la feina 5 4 3 2 1 8 9 73. Com considereu que és el coneixement que teniu sobre les qüestions següents, relatives a la vostra feina?

Molt coneixe-

ment

Bastant coneixe-

ment

Poc coneixe-

ment

Cap coneixe-

ment

NS NA

• L’organigrama de l’organització 4 3 2 1 8 9 • Els objectius de l’organització o empresa 4 3 2 1 8 9 • El conveni col·lectiu/estatut de regulació 4 3 2 1 8 9 74. En general, com descriuríeu les relacions al vostre lloc de treball?

Molt bones

Bastant Bones


Bastant dolentes

Molt dolentes

NS NA

• Entre personal directiu (empresaris) i empleats (treballadors) 5 4 3 2 1 8 9 • Entre treballadors (companys) 5 4 3 2 1 8 9 75. Podeu dir-me quines possibilitats hi ha que tinguin lloc les situacions següents a la vostra feina?

Moltes possibili

tats

Bastants

possibilitats

Alguna possibilitat

Poques possibilita

ts

Cap possibilita

t

NS NA

• Amb la meva formació, tinc possibilitats que m’ascendeixin a l’empresa

5 4 3 2 1 8 9

• Si continuo estudiant i formant-me, puc aspirar a un ascens 5 4 3 2 1 8 9 76. Durant l’últim any, la vostra empresa ha fet alguna activitat de formació per al personal? • Sí |__| 1 (P-S) • No |__| 2 (P-78) • NA |__| 9 77. Podeu dir-me amb quina freqüència us assabenteu de les ofertes de formació que organitza o promou la vostra empresa o organització, i/o hi participeu?

Sempre Sovint Algunes vegade

s

Gairebé mai

Mai NS NA

A) Conec les ofertes de formació que organitza la meva empresa 5 4 3 2 1 8 9 B) Participo en cursos de formació contínua que organitza la meva empresa

5 4 3 2 1 8 9

C) Faig els cursos dins de l’horari laboral 5 4 3 2 1 8 9 D) La formació que rebo a la meva empresa és molt útil en relació amb la feina que faig

5 4 3 2 1 8 9

78. En quina mesura esteu d’acord o en desacord amb cada una de les afirmacions següents?

Molt d’acord

Una mica

d’acord

Ni d’acord ni en

desacord

Una mica en desacor

d

Molt en desacor

d

NS NA

A) Estic disposat/ada a treballar més del que cal per ajudar a triomfar l’empresa o organització per a la qual treballo

5 4 3 2 1 8 9

B) Estic orgullós/osa de treballar per a la meva empresa o organització

5 4 3 2 1 8 9

C) Estic orgullós/osa de la feina que faig 5 4 3 2 1 8 9 D) Si en tingués l’oportunitat, canviaria la meva feina actual per alguna altra de diferent

5 4 3 2 1 8 9

E) Si pogués, m’establiria pel meu compte obrint el meu propi negoci, o com a autònom

5 4 3 2 1 8 9

F) Considero els problemes que té la meva empresa o organització com si fossin meus

5 4 3 2 1 8 9

79. Considereu que a la vostra empresa o ocupació hi ha un ambient que us estimula per millorar la vostra feina? • Molt estimulant |__| 1 • Bastant estimulant |__| 2• Una mica estimulant |__| 3 • Poc estimulant |__| 4 • Gens estimulant |__| 5 • NS |__| 8

80. Considereu que la feina que feu és la correcta d’acord amb la formació que teniu? • És la correcta |__| 1 • És inferior a la meva formació |__| 2 • Realment seria necessària més formació |__| 3 • Necessitaria una formació diferent de la que tinc |__| 4 • NS |__| 8

81. En línies generals, diríeu que aquí, a Espanya, sou... • Molt feliç |__| 1 • Bastant feliç |__| 2 • No gaire feliç |__| 3 • Gens feliç |__| 4 • NS |__| 8

82. Quant temps penseu quedar-vos a Espanya? (a partir d’ara) • 1 any |__| 1 • 2 anys |__| 2 • 3 anys |__| 3 • 4 anys |__| 4 • 5 anys |__| 5 • De 6 a 10 anys |__| 6 • Indefinidament |__| 7 • NS/NC |__| 8

83. En una escala social, en què el 10 representa la classe més alta, en quin punt us situaríeu a Espanya?

Classe més alta

NS/NC

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 98

Estaríeu disposat/ada a concedir-me una entrevista per fer un estudi de cas, més endavant? • Sí |__| 1 Telèfon de contacte:_________________ *No |__| 2

518


Apèndix 2. Guia de trajectòria laboral

Nom:Sexe:Edat:Nivell educatiu:Ultima feina a Colòmbia:Data d’arribada a Espanya:Situació al mercat de treball:

Primera feina a Espanya (càrrec):Data d’inici: / Data d’acabament:•Comusvauinformard’aquestafeina?•Perquèvaudecidiracceptaraquestafeina?•Comvanserlescondicionsdenegociacióenelmomentdelacontractació?•Comeralarelacióentrepatróitreballador?•Quinafeinafèieu(funcions)?•Quantguanyàveu(sou)?•Enquinescondicionsfèieulafeina?•Quinesdificultatsoproblemesvautenir?•Quèusagradavad’aquestafeina?•Perquèesvaacabaroperquèvaudeixaraquestafeina?•Comavalueuaquestafeinaara?

Última feina a Espanya (càrrec):Data d’inici: / Data d’acabament:•Comusvauinformard’aquestafeina?•Perquèvaudecidiracceptaraquestafeina?•Com van ser les condicions de negociació en el moment de la contractació?•Comeralarelacióentrepatróitreballador?•Quinafeinafèieu(funcions)?•Quantguanyàveu(sou)?•Enquinescondicionsfèieulafeina?•Quinesdificultatsoproblemesvautenir?•Quèusagradavad’aquestafeina?•Perquèesvaacabaroperquèvaudeixaraquestafeina?•Comavalueuaquestafeinaara?

519

Apèndix

Sobre la base de la vostra experiència i de tots els esdeveniments que heu viscut aquí, a Espanya:

•Quinssónelselementsmésimportantsquetéencompteunempresarioempresària (espanyol/a o immigrant) quan escull una persona per a un càrrec o una feina?•Penseuquelespersonesimmigrantsocupencàrrecssimilars(condicionslaborals) als que tenien a Colòmbia? Expliqueu per què.•Quintipusd’estratègiesheudutatermepercercarunabonafeinaoperocupar una posició laboral millor? Quines estratègies desenvolupen altres persones immigrants, d’acord amb el que heu vist?•Creieuque lespersones immigrants tenencondicionsde treballpitjors iingressos més baixos que les espanyoles? Com i per què?•Elstreballadorsitreballadorescolombiansestansatisfetsalafeina?•Penseuquelespersonesimmigrantstenenlesmateixespossibilitatsquelapoblació nacional de trobar una feina d’acord amb la seva formació professi·onal i experiència laboral? Expliqueu per què.

Característiques personals de les persones entrevistades

EDAT SEXE ANYD’ARRIBADA

ESTATUSLEGAL

NIVELL D’ESTUDIS ESTATUS FAMILIAR OCUPACIÓ ACTUAL #

E

41 Home 1999 Regular Superior Casat, tres fills Zelador E1

25 Dona 2001 Regular Mitjà Unió lliure, sense fills Auxiliar d’infermeria E2

34 Home 2000 Regular Superior Unió lliure, sense fills Gerent de màrqueting E3

36 Dona 1999 Regular Mitjà Casada, dos fills Administrativa informàtica E4

32 Dona 2001 Regular Superior Soltera Odontòloga E5

34 Home 2001 Irregular Mitjà Unió lliure, un fill Missatger E6

46 Dona 2001 Irregular Mitjà Separada, dos fills Propietària de bar E7

23 Home 2000 Regular Mitjà Solter Obrer industrial E8

37 Dona 2000 Irregular Superior Casada, dos fills Dissenyadora de targetes E9

40 Home 1999 Regular Mitjà Separat, un fill Instal·lador de parquet E10

38 Dona 2001 Regular Mitjà Casada, tres fills Arranjament de roba E11

36 Home 2000 Irregular Mitjà Casat, un fill Paleta E12

37 Home 2001 Irregular Superior Unió lliure, un fill Disseny i publicitat E13

520


Apèndix 3. Consideracions metodològiques de l’índex de precarietat

Introducció

Des d’una perspectiva metodològica, un índex mesura la part observable d’un fenomen i permet valorar una altra porció no observable d’aquest feno·men. En paraules de Castro, és «una variable proxy que indica determinada informació sobre la realitat que no es coneix de forma completa o directa per la seva complexitat o la dificultat de trobar paràmetres objectius de mesurament» (2002: 193). L’índex permet reduir de manera simple una gran quantitat de dades (variables), mantenint la informació essencial per a la qüestió que es vol mesurar, amb una ponderació que en jerarquitza els components. És una lectu·ra succinta, comprensible i científicament vàlida del fenomen que s’estudia.

Un dels objectius proposats per a aquesta recerca és el disseny de l’índex de precarietat, però això comporta dificultats. Primer, implica un risc teòric de cometre arbitrarietats perquè la dada estadística, encara que s’ha fet per mesurar la realitat, només la representa. És important recordar que tot pro·cés de representació està carregat de subjectivitat. La dada empírica no és la realitat mateixa, sinó que es construeix a partir d’un cos teòric, que serveix per dissenyar la unitat de mesura (De la Garza, 2003). La perspectiva teòrica escollida determina què es mesura i com es mesura la realitat. En el cas de la precarietat laboral, és important reconèixer que fer·ne un estudi transversal és reduir i esquematitzar la realitat, perquè la precarietat no és un estat puntual, estàtic (aquesta reflexió s’ha plantejat al capítol II), sinó que és una dimensió dinàmica expressada en graus diferents, mitjançant un espectre de modalitats de l’ocupació. L’índex de precarietat no pretén identificar un llindar en què els treballadors que hi ha per sota són precaris i els que hi ha per sobre no.

L’índex de precarietat laboral pot ser una eina útil per mesurar objectiva·ment, sintèticament i numèricament el deteriorament de les condicions labo·rals dels treballadors i treballadores, en relació amb la dispersió o l’allunyament de les condicions estàndards de la legislació laboral internacional, estipulada per l’OIT en les convencions internacionals sobre els drets dels treballadors. La utilitat específica que té en aquesta recerca és oferir una visió succinta i senzilla (amb mitjanes) de la situació laboral, perquè permet fer una anàlisi comparativa de condicions d’ocupació i treball entre població immigrant i po·blació nacional.

521

Apèndix

Metodologia

Per elaborar l’índex de precarietat laboral s’han dut a terme les activitats que es detallen a continuació. A les dues enquestes utilitzades (CTCB i EQVT) s’han seleccionat les variables que tenen relació amb la precarietat. Les varia·bles escollides s’havien formulat a l’EQVT. El criteri utilitzat per a la selecció de variables ha partit de les lectures teòriques prèvies sobre la precarietat laboral, amb el propòsit que totes les decisions instrumentals es prenguessin sobre la base d’un cos teòric. Les variables seleccionades s’han classificat a partir de les quatre dimensions de precarietat i després s’han sotmès a una anàlisi exhaustiva de representació del concepte que estaven mesurant, ja que hi havia moltes variables que donaven compte del mateix amb diferents unitats de mesura. Així doncs, se’n va construir una primera versió amb més de 50 variables, que, finalment, s’han reduït a 32.

L’índex de precarietat ha requerit bàsicament una recodificació de variables en 0 i 1 perquè, una vegada sumades, conformin una de les quatre dimensions que es volen mesurar. Amb la sumatòria dels grups de variables, cada dimensió s’ha ponderat en funció del pes i la incidència. A la incertesa sobre la continuï·tat laboral, en ser la dimensió més rellevant, se li ha atorgat el 35% del total de l’índex; la degradació de les condicions de treball s’ha ponderat amb el 25%, tenint en compte l’amplitud de facetes laborals que implica, i la insuficiència d’ingressos i la cobertura de protecció social deficient s’han representat amb el 20%. Així, un cop sumades totes quatre dimensions, obtenim el 100% de l’índex de precarietat, dividit per 10 perquè els seus resultats fluctuïn en una escala de 0 a 10. L’índex revela que, a mesura que s’apropa a 10, el nivell de precarietat és més gran i, per contra, quan la qualificació s’apropa més a 0, el nivell de precarietat és més baix.

Finalment, com a procés de validació estadística, s’ha dut a terme una anàlisi factorial amb les 32 variables involucrades a l’índex, el resultat de la qual confirma que no existeix sobrerepresentació de variables i que aquestes contribueixen de forma gairebé proporcional al total de l’índex.

522


Procediment de construcció de l’índex

1. DIMENSIÓ D’INCERTESA SOBRE LA CONTINUÏTAT LABORAL

Les variables utilitzades per construir aquesta dimensió són les següents:Antiguitat a l’empresa•Modalitat de contracte•Raó per deixar la feina actual•Raons per a la recerca d’una altra feina•Característiques de la feina (estable)•

ESTRUCTURA DE LES PREGUNTES

1. Variable: antiguitat a l’empresa. Pregunta: Quan temps fa que teniu aquesta última feina? 1. Menys d’un any 2. D’un any fins a dos anys 3. Entre tres i quatre anys 4. Cinc anys o més 8. No ho sap/ no contesta

Els treballadors que fa menys d’un any que tenen una feina es consideren precaris.

2. Variable: modalitat de contracte. P:98 Quin tipus de contracte teniu?

1. De funcionari 2. Permanent al llarg del temps 3. Discontinu 4. D’aprenentatge, formació o pràctica 5. Estacional o de temporada 6. D’obra o servei 7. Estic en període de prova 8. Cobreixo l’absència d’un altre treballador o sóc interí 9. D’un altre tipus, no tinc contracte 99. No s’aplica

98. P: pregunta.

523

Apèndix

Les modalitats de contracte laboral que són a terme indefinit no es consideren precàries. Els contractes temporals i l’absència de contracte es consideren d’alt nivell d’incertesa.

3. Variable: raó per deixar la feina actual. P: Quina és la principal raó per la qual deixaríeu la feina actual?

1. Per jubilació 2. Per jubilació anticipada 3. Perquè m’ascendissin a l’empresa o organització 4. Perquè m’oferissin quelcom millor en una altra empresa o organització 5. Perquè se m’acabés el contracte o me’l rescindissin 6. Perquè deixés d’existir l’empresa o organització 7. Per atendre obligacions familiars 8. Perquè no em compensés econòmicament 9. Per matrimoni 10. Per maternitat/paternitat 11. Perquè no es correspon amb el perfil professional 99. No s’aplica

Puntuen per a la precarietat les raons que reflecteixen incertesa per l’acaba·ment del contracte i el tancament de l’empresa.

4. Variable: raons per a la recerca d’una altra feina. P: Esteu cercant una altra feina?

1. No, no l’estic cercant 2. Sí, per la inseguretat de la meva feina actual 3. Sí, considero la meva feina com a provisional 4. Sí, per completar la feina que tinc 5. Sí, per millorar les condicions de la meva feina actual 6. Sí, la feina no m’agrada prou 7. Sí, per altres causes 99. No s’aplica

Els treballadors que diuen que cerquen feina per la inseguretat, perquè la feina que tenen és provisional, per completar la feina i per millorar les condicions de la feina actual presenten símptomes de precarietat. Encara que l’ítem 6

524


(“la feina no m’agrada prou”) és un element de precarietat, no s’inclou en la dimensió d’incertesa sobre la continuïtat de l’ocupació i, per tant, es puntua com a 0.

5. Variable: característiques de la feina (estable). P: La meva feina és estable. Afirmació. 1. Molt en desacord 2. Una mica en desacord 3. Ni d’acord ni en desacord 4. Una mica d’acord 5. Molt d’acord

Davant l’afirmació “la meva feina és estable”, les respostes “una mica en desacord” o “molt en desacord” revelen la por per la pèrdua de l’ocupació i inestabilitat.

Fórmula:DIMENSIÓ D’INCERTESA SOBRE LA CONTINUÏTAT LABORAL = {Antiguitat a l’empresa + Modalitat de contracte + Raons per deixar la feina + Recerca d’una altra feina + Característiques de la feina (estable)}/5 * 35.99

2. DIMENSIÓ DE DEGRADACIÓ DE LES CONDICIONS DE TREBALL

Les variables utilitzades per construir aquesta dimensió són les següents:

A. Jornada laboral• Jornadasetmanalhabitual(hores)• Tornsendiesfestiusicapsdesetmana• Prolongaciódejornada

B. Salut i risc laboral• Satisfaccióambl’entornfísicdelafeina• Satisfaccióamblescondicionsdeseguretatalafeina• Condicionsdetreball(esforçfísicalafeina)

99. Per tal d’afinar l’índex de precarietat, quan la precarietat fa referència a personal assalariat, s’exclou un sector en circumstàncies laborals difícils i invisibles. L’autònom dependent no pot ser analitzat a l’enquesta del MTAS, però sí en l’enquesta d’immigrants.

525

Apèndix

• Condicionsdetreball(estrès)• Condicionsdetreball(existènciademitjansdeprotecció)• Condicionsdetreball(perill)• Situacionsalafeina(descansosdurantlajornada)

C. Organització del treball• Supeditaciódelafeinaalritmed’unamàquina• Repeticiódetasques• Característiquesdelafeina(participacióendecisions)• Característiquesdelafeina(independència)• Relacionsdetreball(personaldirectiu)• Relacionsdetreball(companys)• Coneixementsobreqüestions(conveni) D. Qualificació i professionalització a la feina • Possibilitatsd’ascendir(amblamateixaformació)• Participacióencursosdeformació• Relacióentrellocdetreballiformació

A. Jornada laboral

6. Variable: jornada setmanal habitual (hores). P: De mitjana, quantes hores dediqueu per setmana a treballar, incloent·hi totes les feines que teniu? Nom·bre d’hores ________________

41 hores o més es considera precarietat perquè la jornada laboral estipulada per la llei és de 40 hores. També es considera precarietat si es treballa menys de 20 hores.

7. Variable: torns en dies festius i caps de setmana. P: De vegades aquests torns inclouen caps de setmana i/o dies festius? 1. Sí 2. No

Treballar els caps de setmana i els dies festius és un indicador de precarietat.

8. Variable: prolongació de jornada. P: Prolongueu habitualment la jornada la·

526


boral treballant més temps del que us correspon segons el vostre horari laboral normal? 1. Sempre 2. Sovint 3. Algunes vegades 4. Gairebé mai 5. Mai

Que la jornada laboral es prolongui habitualment “sempre” o “sovint” és un indici de precarietat.

B. Salut i risc laboral

9. Variable: satisfacció amb l’entorn físic de la feina. P: Esteu satisfet/a amb l’entorn físic de la feina? 1. Molt satisfet/a 2. Satisfet/a 3. Ni satisfet/a ni insatisfet/a 4. Insatisfet/a 5. Molt insatisfet/a

Que el treballador o treballadora estigui “molt insatisfet/a” o “insatisfet/a” amb l’entorn físic és símptoma de degradació de les condicions de treball.

10. Variable: satisfacció amb les condicions de seguretat a la feina. P: Esteu satisfet/a amb les condicions de seguretat i higiene a la feina?

1. Molt satisfet/a 2. Satisfet/a 3. Ni satisfet/a ni insatisfet/a 4. Insatisfet/a 5. Molt insatisfet/a

Estar “molt insatisfet/a” o “insatisfet/a” amb les condicions de seguretat a la fei·na és un indicador de degradació de les condicions laborals i de precarietat.

527

Apèndix

11. Variable: condicions de treball (esforç físic a la feina). P: Heu de fer grans esforços físics a la feina?

1. Mai 2. Gairebé mai 3. Algunes vegades 4. Sovint 5. Sempre

Una feina que requereix condicions físiques i esforços físics extrems és un indici de precarietat.

12. Variable: condicions de treball (estrès). P: Considereu que la vostra feina és estressant? 1. Mai 2. Gairebé mai 3. Algunes vegades 4. Sovint 5. Sempre 8. No ho sap/ No contesta 9. No s’aplica

Una feina que genera un alt nivell d’estrès puntua per a la precarietat.

13. Variable: condicions de treball (existència de mitjans de protecció). P: L’empresa us facilita els mitjans necessaris per treballar en condicions segu·res, o us en proveïu vos mateix si sou autònom?

1. Mai 2. Gairebé mai 3. Algunes vegades 4. Sovint 5. Sempre

Una feina en què el treballador no té accés a mitjans de protecció per a la seva seguretat indica precarietat.

528


14. Variable: condicions de treball (perill). P: Treballeu en condicions perilloses? 1. Mai 2. Gairebé mai 3. Algunes vegades 4. Sovint 5. Sempre

Una feina en què el personal està exposat permanentment a condicions de risc i perill es relaciona amb la dimensió de degradació de les condicions de treball.

15. Variable: situacions a la feina (descansos durant la jornada). P: Puc fer petits descansos durant la jornada. Afirmació. 1. Mai 2. Gairebé mai 3. Algunes vegades 4. Sovint 5. Sempre

El fet que el personal mai o gairebé mai no pugui fer petits descansos durant la jornada assenyala condicions precàries de treball.

C. Organització del treball

16. Variable: supeditació de la feina al ritme d’una màquina. P: A la feina, heu de seguir el ritme que us marca una màquina, un ordinador o algun tipus d’aparell automàtic?

1. Mai no treballo al ritme d’una màquina 2. Poques vegades treballo al ritme d’una màquina 3. Algunes vegades treballo al ritme d’una màquina 4. Moltes vegades treballo al ritme d’una màquina 5. Sempre treballo al ritme d’una màquina 6. No treballo amb màquines

529

Apèndix

Treballar sempre o moltes vegades al ritme d’una màquina reflecteix alts nivells de precarietat (robotització i alienació).

17. Variable: repetició de tasques. P: Feu sempre les mateixes tasques a la vostra empresa o feina? 1. Sí 2. No

Fer repetidament les mateixes tasques d’una manera rutinària fa que les condi·cions en les quals es fa la feina siguin frustrants, alienants i poc gratificants.

18. Variable: característiques de la feina (participació en decisions). P: Sem·pre participo en les decisions pel que fa a les tasques que haig de fer a la feina. Afirmació. 1. Molt en desacord 2. Una mica en desacord 3. Ni d’acord ni en desacord 4. Una mica d’acord 5. Molt d’acord 8. No ho sap/ No contesta 9. No s’aplica

Els nivells de participació en la manera com es pot dur a terme la pròpia feina és un indicador molt important de precarietat. Quan no pot participar en aquestes decisions, el personal desenvolupa la seva activitat productiva amb una degradació molt elevada de les condicions de treball.

19. Variable: característiques de la feina (independència). P: Puc treballar amb independència i posar en pràctica les meves idees. Afirmació. 1. Molt en desacord 2. Una mica en desacord 3. Ni d’acord ni en desacord 4. Una mica d’acord 5. Molt d’acord

530


Treballar sense independència i no poder posar en pràctica les idees pròpies sobre la feina que es fa indica precarietat. La impossibilitat d’aplicar la creati·vitat a la feina és una forma de degradació de les condicions de treball.

20. Variable: relacions de treball (personal directiu). P: Com descriuríeu les relacions al vostre lloc de treball entre personal directiu (caps) i empleats/ades?

1. Molt dolentes 2. Bastant dolentes 3. Ni bones ni dolentes 4. Bastant bones 5. Molt bones 8. No ho sap/ No contesta 9. No s’aplica

Les males relacions entre personal directiu (caps) i treballadors/ores indiquen precarietat.

21. Variable: relacions de treball (companys). P: Com descriuríeu les relaci·ons entre companys al vostre lloc de treball?

1. Molt dolentes 2. Bastant dolentes 3. Ni bones ni dolentes 4. Bastant bones 5. Molt bones 8. No ho sap/No contesta 9. No s’aplica

Les males relacions entre companys de feina revelen degradació de les condi·cions de treball i precarietat.

22. Variable: coneixement sobre qüestions (conveni). P: Com considereu que és el coneixement que teniu sobre el conveni col·lectiu/estatut de regulació?

1. Cap coneixement 2. Poc coneixement

531

Apèndix

3. Bastant coneixement 4. Molt coneixement 8. No ho sap/No contesta 9. No s’aplica

Encara que aquest no és un indicador gaire precís sobre les possibilitats del treballador o treballadora d’exercir el seu dret a l’associació i a pertànyer a grups de pressió, revela els pocs o baixos nivells d’integració i organització, i vulnerabilitat laboral.

D. Qualificació i professionalització a la feina

23. Variable: possibilitats d’ascendir (amb la mateixa formació). P: Amb la vostra formació, teniu possibilitats que us ascendeixin a l’empresa? 1. Cap possibilitat 2. Poques possibilitats 3. Alguna possibilitat 4. Bastants possibilitats 5. Moltes possibilitats 8. No ho sap/ No contesta 9. No s’aplica

Les ocupacions que no porten enlloc i que manquen de possibilitats d’ascens i de mobilitat ascendent són feines precàries.

24. Variable: participació en cursos de formació. P: Participeu en els cursos de formació contínua que organitza l’empresa? 1. Mai 2. Gairebé mai 3. Algunes vegades 4. Sovint 5. Sempre 9. No s’aplica

No participar mai o gairebé mai en els cursos de formació que organitza l’em·presa indica precarietat.

532


25. Variable: relació entre lloc de treball i formació. P: Considereu que la feina que feu és la correcta d’acord amb la formació que teniu?

1. És la correcta 2. És d’un nivell més baix que la meva formació 3. Realment seria necessària més formació 4. Necessitaria una formació diferent de la que tinc

Que qui fa una feina estigui sobrecapacitat o per sobre dels requeriments de formació és un element de precarietat que s’ha de tenir en compte.

Fórmula:DIMENSIÓ DE DEGRADACIÓ DE LES CONDICIONS DE TREBALL = {Jornada setmanal habitual (hores) + Torns en dies festius i caps de setmana + Prolon·gació de la jornada + Satisfacció amb l’entorn físic de la feina + Satisfacció amb les condicions de seguretat a la feina + Condicions de treball (esforç físic a la feina) + Condicions de treball (estrès) + Condicions de treball (existència de mitjans de protecció) + Condicions de treball (perill) + Situacions a la feina (descansos durant la jornada) + Supeditació de la feina al ritme d’una màquina + Repetició de tasques + Característiques de la feina (participació en decisions) + Característiques de la feina (independència) + Relacions de treball (personal directiu) + Relacions de treball (companys) + Coneixement sobre qüestions (conveni) + Possibilitats d’ascendir (amb la mateixa formació) + Participació en cursos de formació + Relació entre lloc de treball i formació}/20 * 25.

3. DIMENSIÓ D’INSUFICIÈNCIA D’INGRESSOS

Les variables utilitzades per construir aquesta dimensió són les següents:• Satisfaccióambelsalariielsingressos• Tipusdesalari• Ingressosmensualsnetsdelapersonaentrevistada• Sintoniadelsalaripropiambelssalarisdelmercat• Insuficiènciad’ingressos

533

Apèndix


26. Variable: satisfacció amb el salari i els ingressos. P: En quin grau esteu satisfet/a amb el vostre salari o ingressos? 1. Molt satisfet/a 2. Satisfet/a 3. Ni satisfet/a ni insatisfet/a 4. Insatisfet/a 5. Molt insatisfet/a 8. No ho sap/ No contesta

Les respostes “insatisfet/a” i “molt insatisfet/a” revelen no conformitat amb la remuneració i, per tant, indiquen precarietat.

27. Variable: tipus de salari. P: Quin tipus de remuneració obteniu per la vostra feina actualment?

1. És un salari fix mensual 2. Salari variable a preu fet d’equip 3. Salari variable a preu fet individual 4. Salari variable per prima col·lectiva o d’equip 5. Salari variable per prima individual 6. Salari variable per comissió 7. Per servei 8. Altres

Només un salari o els ingressos fixos mensuals es poden considerar dins la for·ma estàndard de treball, les altres formes impliquen inestabilitat i incertesa.

28. Variable: ingressos mensuals nets de la persona entrevistada. P: A quant pugen els vostres ingressos al mes? 1. Fins a 270 euros 2. De 271 a 450 euros 3. De 451 a 600 euros 4. De 601 a 900 euros 5. De 901 a 1.205 euros

534


6. De 1.206 a 1.655 euros 7. De 1.656 a 1.800 euros 8. De 1.801 a 2.105 euros 9. De 2.106 a 2.705 euros 10. De 2.706 a 3.005 euros 11. De 3.006 a 3.605 euros 12. De 3.606 a 4.505 euros 13. Més de 4.505 euros

Atesa la impossibilitat de disposar de dades que reflecteixin la mitjana dels salaris del mercat per rangs d’ocupació, tenint en compte el nombre de per·sones per llar i les trameses econòmiques a l’exterior que fan les persones immigrants, s’ha determinat la insuficiència d’ingressos sobre la base del sa·lari individual mínim interprofessional del 2002, equivalent a 442,2 euros. Per tant, tots els treballadors que percebin un salari per sota del salari mínim puntuaran com a precaris.

29. Variable: sintonia del salari propi amb els salaris del mercat. P: A parer vostre, la remuneració que rebeu està en sintonia amb els salaris del mercat per al tipus de feina que feu? 1. És més baixa 2. És la correcta 3. És més alta 8. No ho sap/ No contesta

Un salari que es percep com a més baix que els establerts pel mercat demostra formes de discriminació i insuficiència d’ingressos.

30. Variable: insuficiència d’ingressos. P: Quina és la raó principal per la qual podríeu deixar la vostra feina actual? 8. Perquè no em compensa econòmicament

Les raons per deixar la feina que argumentin la no·compensació econòmica revelen nivells de discriminació i insuficiència d’ingressos. Aquesta variable està doblement representada en la incertesa de la continuïtat laboral i en la insuficiència d’ingressos.

535

Apèndix

Fórmula: DIMENSIÓ D’INSUFICIÈNCIA D’INGRESSOS = {Satisfacció amb el salari i els ingressos + Tipus de salari + Ingressos mensuals nets de la persona entre·vistada + Sintonia del salari propi amb els salaris del mercat + Insuficiència d’ingressos}/5 * 20.

4. DIMENSIÓ DE COBERTURA DE PROTECCIÓ SOCIAL DEFICIENT

Les variables utilitzades per construir aquesta dimensió són les següents:• InscripcióalaSeguretatSocial• Tempsdecobramentdelsubsididedesocupació


31. Variable: inscripció a la Seguretat Social. P: Esteu donat/ada d’alta a la Seguretat Social?

1. Sí, com a autònom/a 2. Sí, com a treballador/a assalariat/ada 3. No

El fet de no cotitzar a la Seguretat Social sota qualsevol de les formes és un indici de precarietat.

32. Variable: temps de cobrament del subsidi de desocupació. P: Durant el temps que heu estat a Espanya sense ocupació contra la vostra voluntat, quina proporció de temps heu cobrat algun tipus de subsidi per desocupació? 1. Tot el temps 2. Més de la meitat del temps 3. Menys de la meitat del temps 4. Mai no he cobrat el subsidi per desocupació 8. No ho sap/No contesta 9. No s’aplica

El fet que un treballador o treballadora mai no hagi cobrat subsidi de desocu·pació o que l’hagi cobrat menys de la meitat del temps, havent cotitzat, és un indicador de precarietat.

536


Fórmula:DIMENSIÓ DE PROTECCIÓ SOCIAL DEFICIENT = {Inscripció a la Seguretat Social + Temps de cobrament del subsidi de desocupació}/2 * 20.

5. ÍNDEX DE PRECARIETAT LABORAL

Fórmula:ÍNDEX DE PRECARIETAT LABORAL = {Dimensió d’incertesa sobre la continu·ïtat laboral + Dimensió de degradació de les condicions de treball + Dimensió d’insuficiència d’ingressos + Dimensió de protecció social deficient}/10.

537

Apèndix

Resum de variables de l’índex de precarietat laboral

DIMENSIÓ VARIABLE

INCERTESA SOBRE LA CONTINUÏTAT LABORAL

•Antiguitatal’empresa•Modalitatdecontracte•Raóperdeixarlafeinaactual•Raonsperalarecercad’unaaltrafeina•Característiquesdelafeina(estable)

DEGRADACIÓ DE LES CONDICIONS DE TREBALL

A. JORNADA LABORAL•Jornadasetmanalhabitual(hores)•Tornsendiesfestiusicapsdesetmana•ProlongaciódejornadaB. SALUT I RISC LABORAL•Satisfaccióambl’entornfísicdelafeina•Satisfaccióamblescondicionsdeseguretatalafeina•Condicionsdetreball(esforçfísicalafeina)•Condicionsdetreball(estrès)•Condicionsdetreball(existènciademitjansdeprotecció)•Condicionsdetreball(perill)•Situacionsalafeina(descansosdurantlajornada)C. ORGANITZACIÓ DEL TREBALL•Supeditaciódelafeinaalritmed’unamàquina•Repeticiódetasques•Característiquesdelafeina(participacióendecisions)•Característiquesdelafeina(independència)•Relacionsdetreball(personaldirectiu)•Relacionsdetreball(companys)•Coneixementsobreqüestions(conveni)D. QUALIFICACIÓ I PROFESSIONALITZACIÓ A LA FEINA•Possibilitatsd’ascendir(amblamateixaformació)•Participacióencursosdeformació•Relacióentrellocdetreballiformació

INSUFICIÈNCIA D’INGRESSOS

•Satisfaccióambelsalariielsingressos•Tipusdesalari•Ingressosmensualsnetsdelapersonaentrevistada•Sintoniadelsalaripropiambelssalarisdelmercat•Insuficiènciad’ingressos

PROTECCIÓ SOCIAL DEFICIENT

•InscripcióalaSeguretatSocial•Tempsdecobramentdelsubsididedesocupació

ÍNDEX DE PRECARIETAT LABORAL

•Incertesasobrelacontinuïtatlaboral•Degradaciódelescondicionsdetreball•Insuficiènciad’ingressos•Protecciósocialdeficient

MERCAT DE TREBALL I CONDICIONS LABORALS …ctesc.gencat.cat/doc/doc_31986814_1.pdf · mercat de...

Documents

Transcript of MERCAT DE TREBALL I CONDICIONS LABORALS …ctesc.gencat.cat/doc/doc_31986814_1.pdf · mercat de...