MEMÒRIA POPULAR DEL BAIX SOLSONÈSterritoridemasies.cat/wp-content/uploads/2017/12/... · Josep...

1

MEMÒRIAPOPULAR DEL BAIX SOLSONÈS

ELS BOSCOS

AGRAÏMENTS

Aquest procés no seria possible sense la col·laboració de molts veïns dels municipis de Pinós, de Ri-ner, de Clariana de Cardener, de Llobera, de l’antiga Llanera i de Pinell, a més dels que van partici-par als projectes Memòria i Paisatge de Sant Mateu de Bages, Molsa de la Molsosa i Memòries de Castelltallat. Gràcies a la seva participació podem recopilar molta informació i aprendre molt so-bre la vida d’abans d’aquests pobles. I, en especial, volem agrair també a totes aquelles per-sones que ens obren casa seva i ens expliquen la seva vida i els seus records a les entrevistes.

Aquests són els seus noms:

*Algunes de les entrevistes es van fer en el marc d’altres projectes.

Dipòsit legal: L-473-2017

L’ARADA SCCL

Redacció: Marc Barrera / Correcció; Oriol Valls / Disseny i naquetació: Muntsa Codina

Entrevistes i tallers: Bernat Marquilles, Marina Vilaseca, Marc Barrera i Dolors Pujols

Pinós: Emili Segués (1937)

Miquel Ribalta (1935)

Miquel Oliva (1936)

Josep Vilaseca (1927)

Jaume Badrenes (1919)

Riner:Núria Rovira (1937)

Montserrat Barcons (1927)

Josep Maria Xixons (1946)

Josep Xixons (1941)

Clariana de Cardener:Elvira Vilajosana (1926)

Joan Rovira (1938)

Ignasi Torres (1932)

Ramon Roca (1940)

Pilar Massana (1966)

Llobera:Ventura Vilaseca (1931)

Josep Cantó (1927)

Maria Freixes (1927)

Maria Sort (1932)

Maria Tarrés (1916)

Maria Àngels Colell (1943)

Llanera:Ton Vila (1928)

Joan Vilà (1934)

Maria Guilanyà (1929)

Pinell:*Carme Torregassa (1946)

Ramon Selva (1941)

Josep Llorens (1934)

Ramon Esteve (1931)

Joan Serra (1942)

Pere Casals (1949)

Josep Rossells (1941)

Maria Capdevila (1926)

Maria Rossells (1941)

La Molsosa*Jacint Vilaseca (1926)

Pilar Giralt (1933)

Lola Pons (1923)

Marcelino Massana (1928)

Àngela Badrenas (1919)

Àngela Castellana (1933)

Rosa Pallarès (1924)

Montserrat Puigpelat (1918)

Encarnació Freixes (1929)

Jaume Duocastella (1927)

Mercè Miquel (1937)

Sant Mateu de Bages*Anna Planes (1922)

Josep Casellas (1942)

Josep Basomba (1927)

Miquel Ferrer (1932)

Joan Borràs (1957)

Anita Figuera (1934)

Dolors Carbonell (1931)

Pere Manau (1922)

Carme Arnau (1930)

Lurdes Duocastella (1928)

Florentina Capdevila (1939)

Pilar Selvas (1937)

Pere Duocastella (1932)

3

Aquesta publicació ha estat feta en el marc del projecte Memòria i Paisatge al Baix Solsonès, finançat per l’Obra Social “La Caixa” i amb el suport d’Actua, el Pla Comunitari del Baix Solsonès. És el retorn periòdic del procés de treball en actiu. Aquest, iniciat a la primavera del 2016, s’ha basat, d’una banda, en els tallers de memòria popular, i de l’altra, en les entrevistes personals. L’àmbit d’acció ha estat els municipis de Pinós, Riner, Llobera, l’antiga Llanera, Clariana de Cardener, Pinell, la Molsosa i Sant Mateu de Bages.

Els tallers, duts a terme en diverses sessions a cada municipi, compten amb la participació de la gent dels pobles. Aquests tallers són de dos tipus, els de mapes i els de fotogra-fies. Per un costat, en els de mapeig, sobre mapes del municipi recordem i localitzem amb els veïns llocs emble-màtics, centres de la vida econòmica, social i religiosa, rutes i camins, rieres

i fonts... Per altre costat, els tallers de fotografies serveixen, a partir d’imat-ges antigues aportades pels veïns o recopilades d’arxius, per identificar, recordar i documentar esdeveni-ments, feines, indrets i persones.

Pel que fa a les entrevistes, a partir de la col·laboració de la gent dels pobles i dels ajuntaments hem escollit per-sones significatives de cada municipi. A través d’elles podem conèixer l’ex-periència vital de la persona entrevis-tada i, des dels seus ulls, com era la seva vida, la de la seva gent i com ha evolucionat.

La gent gran és testimoni i partícip d’un doll de canvis que difícilment altres generacions podran tornar a veure. Amb aquest projecte i els seus documents de retorn es vol posar en valor i donar-los veu per tal de conèi-xer, de primera mà, dues coses: com era la vida i el treball d’abans i com es van viure tots els canvis.

MEMÒRIAPOPULAR DEL BAIX SOLSONÈS

PRESENTACIÓ

4

Tallant una soca de roure a Fustagueres (Llanera). 1963.

Del recull de Joan Mondragón. Casa Fustagueres, Llanera (Torà).

5

ELS BOSCOS

Tallant una soca de roure a Fustagueres (Llanera). 1963.

Del recull de Joan Mondragón. Casa Fustagueres, Llanera (Torà).

En l’últim segle el context social, econòmic i pobla-cional de les zones rurals de Catalunya ha canviat enormement. El camp català progressivament ha perdut cada cop més població fins arribar a una situació d’abandonament que ha tingut conseqüèn-cies en tots els àmbits. La causa principal n’és el fet que guanyar-se la vida amb la pagesia cada cop ha estat més complicat. La mecanització del camp, per una banda, va possibilitar una millora impor-tantíssima de les condicions de treball, fins llavors completament manuals i basades en la tracció a-nimal; per altra banda, va comportar una davallada de la necessitat de mà d’obra i que les petites ex-plotacions deixessin de ser rendibles, cosa que va fer que molta gent hagués de marxar cap a zones industrialitzades a guanyar-se la vida. Tot això ha tingut conseqüències importantíssimes, les quals, entre molts àmbits, han tingut un fort impacte en els boscos.

El despoblament i l’aparició de noves fonts d’ener-gia que han substituït la fusta com a principal com-bustible ha comportat una davallada de l’aprofita-ment que s’ha fet històricament dels boscos fins a arribar a la situació actual. L’explotació de la fusta, en un passat no gaire llunyà de molta importància econòmica, ha deixat de ser rendible. A la vega-da, antics usos del bosc com són la fabricació de carbó i l’aprofitament del brancatge i sotabosc per fer feixos per forns s’han perdut completament. I encara hi ha un altre factor que ha causat un fort impacte: el tancament de moltes cases i la dificul-tat que aquests siguin rendibles econòmicament ha provocat que desapareguessin molts dels ramats, principalment d’ovelles i cabres. Aquest bestiar feia una gran contribució, que actualment s’ha perdut, a l’hora de reduir el sotabosc, fet que té conse-qüències en l’estat dels boscos. La situació actu-al és coneguda de tothom: boscos embrossats i carregats de matèria combustible, que són origen els incendis que cada estiu posen amb l’ai al cor a la gent que vivim al territori i que en les últimes dècades han assolat grans extensions de terreny al nostre territori.

6

ovelles i cabres, molt present en totes les cases, que feia un aprofitament del sotabosc pasturant-lo, i altres activitats com ara fer feixos per vendre als forns, fer boïcs i sequeres, fabricar oli de ginebre o pega, treure escorça, etc.

El resultat de tot plegat, tenint en compte a més que totes les cases eren habitades i que en aquestes hi havia molta gent, és una pressió humana alta so-bre els boscos. Si mirem fotos antigues, veiem un territori amb una massa vegetal força menys densa que en l’actualitat.

L’evolucióA mesura que avança el segle XX es van produ-int canvis en la morfologia dels boscos. Roures i alzines, de creixement lent, van perdent presència davant del pi blanc i la pinassa, de creixement més ràpid i major rendibilitat econòmica. Precisament en l’època de la postguerra, a partir dels anys 40, la tala esdevé una activitat molt important, que genera un notable impacte econòmic a les zones rurals. Per a les masies propietàries de bosc, aquest es-devé un complement econòmic.

Aquest llibret pretén recuperar i divulgar les feines, els usos i l’aprofitament que es feien als boscos en un passat no tan llunyà, i fer-ho de la mà d’aquelles persones que ho van viure, veure i fer, les nostres persones grans. Els ancians i ancianes dels nostres pobles són testimonis directes d’una gran transfor-mació que ha canviat completament la realitat del nostre territori. Un canvi que va deixar enrere un estil i un mode de vida tradicional, que havia patit pocs canvis en els últims segles, per donar entrada a un entorn rural modernitzat. Donar veu a la gent que va ser partícip d’aquests canvis que van transfor-mar radicalment la realitat del nostre territori i de la nostra gent és recuperar la nostra memòria popular i històrica.

Retrocedim...Fins pràcticament la primera meitat de segle XX es van mantenir els sistemes de vida i de treball tradi-cionals. La pagesia catalana sortia de la crisi provo-cada per la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX, que va provocar la desaparició de la vinya, fins llavors de gran importància en aquestes contrades. En aquesta zona de Catalunya, la producció agríco-la es va reconduir principalment cap al cereal. Això va provocar un abandonament de moltes feixes, massa petites per al cereal, però al seu moment aptes per la vinya, i que van quedar cobertes de bosc. Testimoni d’aquest passat vitícola en són els molts marges enfeixats que trobem als boscos, així com els nombrosos cups de fer vi que hi ha en moltes cases de pagès.

En aquesta primera meitat del segle l’aprofitament dels boscos és intens, amb una gran varietat d’ac-tivitats, oficis relacionats i aprofitaments. En un con-text d’economia de subsistència, el bosc esdevé un complement important per l’economia de les cases de pagès. Les activitats al bosc es concen-traven sobretot els mesos d’hivern, un cop finalitza-da la sembra, i s’allargaven fins entrada la primave-ra, un cop despertava la terra i hi havia cultius que requerien la feina de la gent. En aquests períodes és quan s’aprofita per arrencar boïgues per obtenir més superfície de conreu, tallar pins per vendre’n la fusta, fer carboneres per tal de fabricar carbó, etc. A aquestes usos cal sumar-hi el bestiar, principalment

7

Pinassa de la Font dels Tres Pins, prop de Freixinet (Riner).Recull de l’exposició de l’Associació de Veïns de Freixinet

8

L’aprofitament del bosc històricament ha estat una de les activitats bàsiques de les cases de pagès catalanes. Fins a mitjans de segle XX, moment en què s’inicia la trepidant transformació del món rural cap a la modernitat, els usos del bosc i les formes de treballar-lo eren les mateixes des de feia segles. El bosc, si bé a base d’esforç, era una font de recursos per als habitants del territori, que calia explotar per poder viure. Els aprofitaments n’eren molts, i hi havia una gran quantitat d’oficis, feines i activitats que s’hi relacionen. Aquestes podien ser o bé destinades a la venda, com és el cas de la fusta o el carbó, o bé per l’ús domèstic de la casa mateixa, com per exemple la llenya, l’oli de ginebre o la pega. Cal tenir en compte que el concepte de masia tradicional és molt més que el d’una casa. Una masia és la unió de llar i mitjà de producció que, amb la suma de totes les activitats que s’hi fei-en (conreus, bestiar, horts, bosc...), havia de per-

metre la subsistència de la família que l’habitava. El concepte de família també era molt més ampli, ja que a les masies hi convivien diverses genera-cions, a més de mossos, minyones, masovers... Era un engranatge on tothom tenia la seva funció, i en una època on no hi havia maquinària, feia falta molta mà d’obra.

Les feines del bosc eren unes més de les moltes que es derivaven de l’activitat productiva d’una casa de pagès, entrellaçades amb totes les altres. Aquestes tasques podien ser fetes per la mateixa gent de les cases o per treballadors especialitzats ambulants, que s’anaven llogant per les cases per tal de fer la seva feina. La procedència d’aquests també és diversa. Trobem que moltes vegades era la mateixa gent del poble que, en èpoques de poca feina a la terra, treballava al bosc com a comple-ment. També trobem casos de gent de fora, colles o famílies procedents d’altres punts de la geogra-

OFICIS I FEINES ALS BOSCOS

Casa Caballol, de Madrona (Pinell). 1940.

Del recull de Joan Mondragón. Casa Caballol, Pinell.

9

baixaves bastant fondo i tallaves, i tallaves arrels tot el volt, fins que baixava. Llavors passàvem a pelar els pins més grossos per fusta i els tallàvem la soca amb aquells xerracs d’anar fent. Llavons trèiem els pins amb l’animal, i els més petits els espalas-tregàvem perquè traguessin la reïna, i els dúiem a casa i els cremàvem al foc. Llavons s’apilaven les rames i els pins més prims, i amb una vuitena aga-fava el que havia havia rasarragut i ho posava sobre la pila. Ho anava apilant a rengs, a una distància no molt ampla d’una a l’altra, de cap a cap de la mida de la boïga. Quan estava tot apilat ho colgàvem tot de terra, de gleva, amb una aixada d’aquelles de fer-ro gruixudes. Gicàvem un forat a davant, per poder fotre-hi foc allà al mig. [...] Allavors ficava foc a totes, amb un ramell de pi, i quan s’havien cremat del tot, agafava la vuitena i l’escampava, la terra aquella. La llenya més grossa sortia carbonet, i m’ho feia arro-plegar per mi, que era una canalla, i l’ensacàvem, i la portàvem a Solsona per fer anar el fornal d’es-calfar les ferradures. […]. Quan havíem escampat totes les sequeres ho sembràvem, però era molt de mal sembrar, perquè hi havia moltes arrels. Ho sem-braves a mà i ho colgaves amb un arreu d’esclop, i era de molt mal dominar.

Emili Segués. Pinós

A l’hivern feies boïga al bosc. Si ho podies fer, l’any que ve podies segar un sac més. Al fer la boïga fei-es llenya per cremar a casa, o si aconseguies que algun de Torà et comprés una carretada de llenya, doncs li venies. Anaves al bosc i quan veies un bocí que era una mica pla feies la boïga. Es feia tot a cop de magalls. En un hivern, si només eres un o dos treballaves tot l’hivern. No es mirava si el terra era rocallós. Si sortien rocs els treies. Si era terra més dolenta a l’hivern hi portaves un carro de fem i llauraves i ja es feia més bo.

Joan Vilà. Fustagueres. Llanera

Al mes d’agost a tot arreu veies fumeres que cre-maven les sequeres i els boïcs. Era una manera d’abonar i matar les cuques i males herbes. Una sequera i un boïc casi era lo mateix. La sequera, la feien quan arrencaven un tros de terra. De boïcs, casi no n’havia vist, però de sequeres n’havia fet.

Ton Vila. Gilibets. Llanera

fia catalana o peninsular, que venien per tal de fer tasques específiques.

Al llarg dels tallers i entrevistes fetes a gent dels mu-nicipis del sud del Solsonès han anat sorgint a la llum molts records i experiències pròpies al voltant de totes les activitats relacionades amb l’aprofita-ment dels recursos que oferien els boscos.

Les boïguesUna de les activitats més comunes en les èpoques d’hivern era fer boïgues. Consistia a arrencar la ve-getació i les pedres d’un tros de terreny per tal de transformar-la en superfície cultivable. Era una tasca laboriosa i dura, ja que requeria un important esforç físic.

Els passos principals eren eliminar els arbusts i vegetació petita, arrencar els arbres grossos, que s’aprofitaven per fusta, llenya o carbó, i treure les roques que feien nosa per treballar. Del brancat-ge i el sotabosc arrencat se’n feien les sequeres, unes piles llargues que es colgaven de terra i gleva. S’hi posava foc i es deixava cremar. Aquella terra quedava cuita, i un cop s’havia cremat tot, amb un rampill especial, les vuitenes, s’escampava aquel-la terra i la cendra per la boïga, que servia com a adob. Finalment es sembrava, habitualment de blat, i llaurava.

Les boïgues permetien augmentar la superfície cul-tivable en un temps en què les collites donaven poc, cosa que interessava tant a amos com a masovers. Amb la mecanització i la manca de gent, les boïgues en les darreres dècades han anat a la baixa, si bé algunes cases no han parat mai de fer-ne. Actualment es fan amb maquinària.

El pare passava a treure la fullaraca amb una aixada, i lo que era ginebres, boixos o pins petits ja els ar-rencava llavòrens amb un cap de magall, i els anava gicant entre els pins grossos. Quan estava tot net de lo petit, anàvem a arrencar amb un magall els pins grossos. Els obries per davant, treies la terra i

10

Els boïcsUna altra tasca habitual d’aprofitament dels boscos que es feia en les èpoques d’hivern era fer boïcs. És molt similar a aquestes, amb la diferència que aquestes es feien al moment de fer una boïga i els boïcs sobre terra ja cultivada. L’objectiu era el mateix que les sequeres, adobar la terra. El fem, escàs en comparació amb les quantitats que en generen les granges modernes, i l’adob químic van arribar conjuntament amb la mecanització. Per tal de no esgotar la terra, i com que els sistemes de treball amb tracció animal tampoc ho permetien, no es cultivava tota la terra. En una meitat es cultivava el cereal, i a l’altra meitat s’hi plantaven trumfos o lleguminoses o bé es deixava reposar, o s’intentava adobar fent-hi boïcs.

Fer boïcs consistia en aprofitar brancatge, fenàs, arbustos i sotabosc en general de les vores del camp i dels boscos propers. Se’n feien feixos que s’apilaven als camps i es colgaven amb terra. S’en-cenia i es deixava cremar, i en acabat s’escampava amb les vuitenes pel camp per tal d’adobar-lo.

Tallaven brossa, rames, argelagues... En feien feixos i ho escampaven pels trossos, ho colgaven de terra i anava cremant poc a poc. Unes fumeres! Quan estava cremat ho estenien per tot lo tros.

Maria Torregassa. Cal Llobet. Pinell

Si no s’arrencava terra, a la terra vella s’hi feien boïcs. Uns feixets petits, curts, no gaire dobles, els lligaven i els duien al camp on volien. Deien: “Hem de coure una mica la terra!”. Els ficaven en rengs, com les sequeres o les piles, ho colgaven de ter-rossos, hi fotien foc i coïen una mica la terra. També netejaven el bosc, perquè tota la brossa s’anava aprofitant, la lligaven i la portaven al camp. Sembla-va que adobaven algo el camp.


He vist boïcs però no n’he fet. No és lo mateix boïc que sequera. Era un feix de llenya normal i corrent.

Si era sequera el colgaves amb gleva, que fos ter-ra i herba junta. La dixaves i quan feia temps que estava colgada feies un forat a la punta, hi posaves foc i ho dixaves estar. Allò anava cremant cremant i coïa la terra que tenia a l’entorn. Si era boïc, lo feix de llenya el colgaves amb terra que ja havia estat conreada. La sequera era amb terra que no havia estat mai conreada. Lo boïc era amb terra conrea-da que volies que fos una mica bona. La coïes i escampaves la terra i la tornaves a sembrar.


Les carboneresUn altre dels oficis més comuns als boscos era el de carboner. Al llarg dels mesos d’hivern els car-boners tallaven arbres, roures i alzines principal-ment; feien carboneres i n’extreien el carbó, que es venia sobretot per les cuines econòmiques que hi havia a les ciutats. A pagès, el consum de carbó era molt més reduït, ja que habitualment es cuinava al foc a terra, amb una olla penjant dels esclamalls.

L’acarbonament d’un bosc començava per tallar roures i alzines i trossejar-los en troncs de més o menys un metre. Es transportava, a coll o amb mules, al lloc on es feia la carbonera i començava la construcció de la carbonera. Amb troncs es feia l’ull de la carbonera, que seria la xemeneia central, i s’anaven apilant els troncs verticalment al voltant, posant els més grossos a dins i els més prims a fora. Quan hi havia la pila feta, es cobria amb bran-ques, palla o boixos per tal d’evitar que la terra es filtrés a dins, i seguidament es colgava de terra. Es feia una escala amb troncs per accedir a la boca de l’ull de la carbonera. Un cop enllestida la carbonera, es feia un foc i amb una pala es tirava per l’ull, per tal que s’encengués la fusta. Com que l’objectiu era convertir-la en carbó, era molt delicat i calia es-tar-ne molt pendent per evitar que el foc s’abrandés i quedés tot cendra. Per això els carboners vivien al costat de la carbonera, amb barraques fetes de troncs, per tal de vigilar-la dia i nit. A mesura que avançava el foc s’anaven fent les fumeres, uns fo-

11

rats tot al volt de la carbonera per on respirava, i s’anava trepitjant amb els peus. Un cop el foc arri-bava a baix es tapaven tots els forats. L’endemà es feia el rescaldat, que consistia en treure la terra de la coberta de la carbonera, per tal de treure’n els terrossos, i tornar-la-hi a posar, per evitar al màxim l’entrada d’aire. Un cop apagada, començava l’ex-tracció del carbó. Calia anar amb cura per evitar que alguna brasa no encengués el carbó i es per-dés. S’estenia pel voltant de la carbonera i apagant les brases. Un cop extret, es carregava en sarrions per transportar-lo. Cada sarrió carregat eren 65 kg (60 del carbó, 5 del sarrió) i cada dos sarrions era una càrrega, que eren 120 kg. Les càrregues es transportaven amb mules i carros, i més endavant amb camions, i eren recollides pels tractants, que pagaven a tant la càrrega, se l’enduien i el dis-tribuïen. Els noms d’aquests tractants han quedat a la memòria de la gent, i cadascú tenia la seva àrea d’influència. A Solsona hi havia el Ton de Llorens, que comprava el carbó dels pobles del voltant, i a Torà el Magí, que el comprava a la zona de Pinós, Llanera i la Vall del Llobregós.

Aquests tractants eren també els encarregats de llogar colles de carboners, tot i que en molts casos també podia ser la mateixa gent de les cases que se’l fes i el portés a vendre. Els carboners podien ser del país, però també venien moltes colles de fora. En les entrevistes i els tallers hem pogut docu-mentar colles procedents de Tortosa, de València i de Guadalajara. Eren famílies senceres ambulants, que venien, s’instal·laven en barraques i treballaven tot l’hivern.

Les carboneres van ser un element comú del pai-satge fins els anys 50 i 60, moment en que les cui-nes de butà substitueixen les de carbó.

El meu pare era carboner. En feia per aquí, no ana-va lluny, per tot lo veïnat. Quan treia el carbó ens hi feia anar a la canalla a plegar-ne i el posaven en sarrions. Es feien a l’hivern i a la primavera. Era una muntera de llenya amb un forat al mig, cobert de rames i de gleves, i s’hi feien unes escales de barra

Carbonera a Cal Prat Barrina. 1955.Arxiu Prat Barrina

12

La fustaUn altre dels aprofitaments més importants era la tala d’arbres, principalment de pins. Si bé és una activitat que s’havia fet sempre, a partir de la post-guerra es produeix un auge que durarà fins a la dè-cada dels 80, moment en què aquest sector entra en crisi. Durant aquest període, aquesta activitat es-devé un complement importantíssim per a l’econo-mia de les cases, en un moment de canvis i en què es fan moltes inversions. El bosc aportava els ingressos extra que la terra no donava, necessaris, per exemple, a l’hora de comprar un tractor o fer obres a casa. Per això és habitual sentir a dir que el bosc abans era com una guardiola.Era també una activitat d’hivern on la gent es lloga-va a jornal, sobretot els masovers, de manera que

i un forat al capdamunt Quan ho tenien fet, feien un bon foc allà a la vora i amb una pala grossa bones palades de foc a dins el forat cap al cul de la car-bonera. Cremava 8 o 10 dies, segons la mida de la carbonera.

Maria Capdevila. Castellanes. Pinell

Es feien els troncs de més o menys d’un metro, i es feia la pila. Més aviat, com més grossos a dins i els més prims a sobre, rames i fulles, o boixos, que era el que anava més bé. Era perquè no es filtrés la terra. El forat era l’ull de la carbonera, i es feia una escala de pagès. Fèiem el foc, i amb una pala el tiràvem a dins.


Aquests de Guadalajara van venir a Borrells. Van fer dues barraques, una pels homes i una per una germana seva que els feia el tiberi. Aquella gent sí que en sabien, tant que volien! I no patien re! Sa-bien que jo també n’havia fet i un any de Borrells se’n van nar a Burics, i quan van arribar m’hi van atrapar que en feia de carboneres, que havien tallat la llenya i el carboner havia emmalaltit i ho vai haver de fer jo. S’ho van aboitar i van dir “Eso sí que es una lástima, cuánto trabajo hacéis por nada, ya te enseñaremos nosotros si quieres.” Collons jo era el que volia! El truco era fer les fumeres aquestes mig metro més avall en ves d’arran de foc fins que sortís fum blau. Cavaves tot volt, anaves pitjant, donaves la volta, feies forats nous i el foc anava baixant fins que havia passat el foc de cap a cap. El primer que vai fer, l’amo que el va comprar no s’ho podia pas creure que l’haguessa fet jo. Ja n’havia comprat de fet meu. Diu “no pot ser de cap manera que l’hagi fet ell! Que hagi pogut canviar tant!”


Del carbó en venien molts de Tortosa. Feien barra-ques i hi vivien tota la família. La barraca la feien amb rames, i a dins hi posaven palla. La porta era un feix de llenya, i amb un braser ja s’hi estava calent. Dormien tots allà.

Miquel Oliva. L’Oliva. Pinós

Quan érem petits havia vist fer carboneres. Arren-

caven les alzines i feien una pila, ho colgaven i hi posaven foc, i es deixava cremar. Llavors anaven a buscar el carbó. Es feia per vendre.

Elvira Vilajosana. Ca l’Hermenter. Clariana de Cardener

A Finestres hi havia molts roures i es van dedicar a tallar-los i fer carboneres. Llavors a cops de distrals eh. Va venir una colla de gent, no sé si anaven cinc o sis, de la banda de València, d’un poblet que em sembla que en diven Dos Aguas. Van venir amb la maleta al coll i la distral, i posaven allà a casa. Allà a l’entrada hi havia un departament gran que a l’estiu hi posaven el gra al segar, i habitaven allà. Hi tenien palla i mantes i jeien allà, i tallaven el bosc. No se si anaven a jornal. Feien carboneres, tallant la llenya més o menos de metro, apilar-la i fer la carbonera. Allavores hi havia un que li deien el Badenes, que era el que feia el carbó.

Joan Serra. Sant Tirs. Pinell

Hi havia molts carboners. Venia gent de Tortosa, feien una barraca al bosc i vivien all`à. Portaven la família del carboner, la dona i la canalla, i passaven aquí un any, fins que havien fet la feina.

Josep Basomba. La Rabassola. Sant Mateu de Bages

13

complementaven la feina del camp i la font d’ingres-sos.

Eren abundants els tractants de fusta, que com-praven els pins i s’encarregaven de llogar el per-sonal. No obstant, també era prou habitual que les cases es tallessin el bosc a compte propi i després venguessin la fusta a un arramassador.

El sector de la fusta era molt important al Solsonès i a tota la regió de l’Alt Cardener, amb molta presèn-cia de serradores que absorbien la producció dels boscos de la comarca.

Els pins que es tallaven eren els més rectes. D’aquests, els millors pins es destinaven a la fab-ricació de pals elèctrics i de telefonia, en un mo-ment en què s’estenien aquestes xarxes. Els altres anaven a les serradores. Als boscos es feia una selecció per tal d’assegurar-ne la regeneració, dei-xant pinasses llavorenques per tal d’assegurar el naixement de nous pins. També sorgeixen formes d’aprofitament dels pins de més mala qualitat com per exemple la fabricació de paper, de caixes de fusta o de conglomerats, de gran importància a

Solsona amb la instal·lació de la Tradema. Al llarg d’aquest període, el roure i l’alzina van anar perdent presència, ja que eren tallats per deixar lloc als pins, més rendibles, amb menys necessitat d’espai i de creixement més ràpid.

Aquesta activitat, com totes les altres que han per-durat del món rural, també s’ha vist transformada per la mecanització. Abans els arbres es tallaven amb destrals i amb xerracs manuals, una tasca len-ta i feixuga. Un cop tallat l’arbre, s’esbrancava i es pelava al bosc mateix i, habitualment amb animals de tir, s’arrossegava fins a un lloc on poguessin accedir-hi els carros, i més endavant els camions. L’arribada, primer dels camions i després de la mo-toserra i la maquinària forestal, va facilitar enorme-ment aquesta feina i en va augmentar la capacitat de producció (abans d’aquests canvis es comptava que un treballador podia tallar i pelar 10 o 12 pins al dia). Aquests treballadors tant podien ser gent del territori que es llogava com colles vingudes d’altres punts de la geografia catalana, que arribaven aquí de la mà d’un tractant de fusta. En un principi, ha-bitualment es pagava a tant per pi, i més endavant va ser més comú treballar a jornal.

Pins pelats prop del Pont de les Dues Aigües (Sant Mateu de Bages). 1913. Cèsar August Torres.Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

14

Aquesta activitat va tenir molt pes fins que entra en decadència als anys 80, una tendència de la qual ja no se n’ha pogut recuperar, amb un valor de la fusta molt depauperat a causa de la reducció del seu ús i als mercats globalitzats.

A part dels pins, en una mesura molt inferior tam-bé s’explotaven amb finalitat fustera altres espècies d’arbre. Dels roures més rectes i gruixuts se’n feien travesseres de vies de tren. També s’extreia fusta dels pollancres, sobretot per a la fabricació de mo-bles. Un costum, quan naixia una nena, era plantar un pollancre amb la fusta del qual es faria el seu bagul de núvia.

El pare, als puestos on hi naixien pins, ens feia tallar els roures perquè cresquessin més. La fusta valia més que el carbó. Al gener del 36 vam vendre rou-res per fer travesses del tren. Del que va sobrar, en vam fer carbó. […]. De travesses, en feien de dues mides, unes de curtes i unes de llargues, i sortien del bosc ja fetes, a punt de posar a les vies. Havien de ser ben rectes. Les feien una colla de portuguesos, que tallaven, esquadrejaven... Duien unes serres grosses i ho muntaven allà dins el bosc.

Josep Vilaseca. Gangolells. Pinós

Les finques aquí no són massa grans. El bosc era una ajuda bona perquè es venia la fusta. Al princi-pi la pagaven al metro cúbic, després a tonelades. Fins els 70 es pelava la fusta als boscos.

Miquel Ribalta. Sangrà. Pinós

El 52 me n’anava a pelar pins a Brics d’Ardèvol. Hi anava a peu, marxava fosc i tornava fosc, als hiverns, en ‘cabat de sembrar. Allà el bosc l’havia comprat el Ramon Peres de Solsona. Et donaven un tant per pi, i agafaven un metro i a l’alçada d’un metro del terra miraven el volt del pi. Si feia 70 de volt, si feia falta es tallava, i tots d’aquella mida en amunt. […]. Les pinasses, normalment els amos les deixaven. L’Oliva vell a cada bosc en tenia una o dues. Em deia: “Aquí s’hi ha de gicar una mestres-sa!”. La pinassa és el pi que és molt vell, amb una escorça gruixuda. A Brics tallàvem pinasses de la punta de l’obaga, però no al mig, perquè al tallar aquell arbre hauries parit molt mal perquè agafava

molta eixamplada de capçada i els pins que hi havia a sota haurien rebut.


Abans que es cremés eren tot pins. L’obaga del Règol era molt bona. Abans no podia tallar el bosc sense comunicar-ho al Ministeri de Marina, perquè en treien molts pals de barco. Hi havia el pi gros del Règol, que es va cremar. […]. Feia 32 metros de llarg, era el més dret i el més llarg, tot i que n’hi havia de més llargs però que no eren tan drets i n’hi havia de molt gruixuts. El pare havia anat a tallar bosc a Cal Rovelló i havia tallat pins que feien 13 pams de volt.

Ramon Roca. Can Roqueta. Cardona / Clariana de Cardener

Abans es tallava molts pins. El comprador més famós de per aquí era el Plàcido de la Vila. Era un gran comprador, fill de la vila de Pinell. Tenia una brigada de gent i anàvem a tallar els boscos. Pelàvem els pins amb la distral i tallar-los amb un xerrac d’aquells de tirar un de cap a cap. Amb la motoserra ja va ser un gran avantatge. Jo hi havia treballat molt. La reïna enganxava molt i el xerrac no corria. Portàvem una botella de gasoil i a dalt un ra-mell de pi ficat. Sucaves la fulla del xerrac per banda i allò treia la reïna de seguida.


Venien uns talladors de Pinell. Hi havia un senyor de la vila de Pinell que tenia un xerrac que era el primer xerrac que va sortir a la història. Tallava tot lo dia amb aquell pobre xerrac i el tenia tot dels pri-mers que va haver-hi, que el tenia tot el dia espatllat i patia més amb aquell xerrac que no pas els altres que havien de tallar la distral. [...]. Es tallava 5 o 6 hectàrees en un any, s’aclariva. Es tallava només lo gros. A partir de 17 o 18 anys ens ho vam anar tallant natres lo bosc. Tota la vida casi bé fins ara havíem anat a treballar al bosc. Menàvem la terra, però com que no en teníem gaire, a l’hivern anàvem sempre al bosc amb el meu germà. Quan volíem tallar aquí ja ens ho tallàvem natres, i arrossegàvem.

Pere Casals. Caballolet. Pinell

15

Els feixos i els torratsUn dels aprofitaments forestals que s’ha perdut i la desaparició dels quals ha contribuït més a l’aug-ment de la densitat dels boscos són els feixos i els torrats. La diferència entre els uns i els altres és que els feixos es feien en qualsevol bosc, esporgant els arbres, mentre que els torrats es feien després de la tala amb el que quedava a terra.

El concepte, però, era el mateix: arreplegar el bran-catge i fer-ne feixos, ja fos per a l’ús domèstic o per vendre’ls a aquells oficis que necessitaven com-bustible vegetal. Forns de pa, bòbiles, forns d’obra, forns de calç i teuleries n’eren els principals deman-dants.

Fer feixos era una activitat complementària més del munt que es feien en el si de la casa de pagès, i

era un afegitó a l’economia domèstica. Com moltes altres de les activitats forestals, es feien sobretot els mesos d’hivern, aprofitant que no hi havia feina a la terra. A diferència de l’extracció de carbó o de fusta, en què sovint eren colles dedicades a aquests ofi-cis que es llogaven, aquesta era una activitat prin-cipalment domèstica que feia la gent per aprofitar al màxim els recursos que tenia a l’abast, o bé feta per persones que no tenien cap altra manera de guanyar-se la vida.

Fins a l’arribada dels combustibles fòssils, tot funcio-nava amb llenya, cosa que generava una demanda que garantia aquest aprofitament tant intensiu dels boscos. No cal dir que des el moment en què el petroli, el gas o l’electricitat substitueixen els feixos, aquesta pràctica ha desaparegut completament. El resultat en són uns boscos carregats de brancatge, amb els riscos que això comporta.

Forn d’obra al Semís (Coaner, Sant Mateu de Bages)El Semís, Sant Mateu de Bages

16

Els forns gastaven molts feixos, Les bòbiles de Calaf... Per aquestes carreteres només veies que carros carregats de feixos. S’aprofitava les rames de quan es tallaven pins, i si en feien falta s’espor-gava. A l’hivern tothom feia feixos. Aquí que fèiem obra també en necessitàvem molts. Ja hi havia un home que només feia feixos. Els de pi anaven molt bé, però de roure i alzina també se’n feien. Se’n gastaven molts i els boscos estaven molt més nets. Quan va arribar el butà tot això se’n va ressentir.


El bosc era natural, ara es podreix la fusta al bosc, tothom té calefacció. Allavores s’anava al bosc i es tallave els pins, amb un xerrac, un per banda. La llenya la feien servir pel foc de les cases, els feixos pels forners per fer el pa i les bòbiles...

Ramon Esteve. Viles. Pinell

S’aprofitaven les branques seques i les arrels; si fe-ien boïga, a pic i pala s’aprofitava tot. Es feien feixos i cap al foc. De llenya grossa no se’n cremava gaire. Els feixos els fèiem per casa, no els dúiem a vendre. N’hi havia que els duien a vendre i els forners en compraven molt.

Carme Torregassa. Cal Llobet. Pinell

Els boscos estaven més nets perquè s’hi interve-nia sempre. Quan es tallava es feien els torrats, per aprofitar les rames, i amb les capces dels pins se’n feia llenya.

Ignasi Torres. Anglarill. Clariana de Cardener

Feixos de llenya sí que n’havíem fet, per la casa, i també n’havien venut perquè hi havia forns. Aquí a casa hi havia forn, no sé ben bé què hi havien fet, a Villorbina també n’hi havia, de forns, que feien no sé si rajola... hi havia un parent de la meva mare que hi anava. Potser calç i tot havien fet aquí. I n’hi ha un aquí sota que havien fet obra.

Núria Rovira. Cal Sait. Riner

Els ramatsEls ramats d’ovelles i cabres eren un altre dels complements econòmics comuns de les cases de pagès. Gairebé a totes les cases hi havia bestiar, i si no arrendaven el terme a pastors del veïnat. Estem parlant sempre de ramats petits, amb un nombre de caps variable segons les pastures disponibles, tot i que no acostumaven a superar la xifra de 200.

Els encarregats de fer la tasca de pastors era so-vint gent de la casa, com ara els oncles, o pastors llogats. Era habitual també, sobretot per guardar les cabres, que ho fessin els infants. Els ramats pro-duïen un complement per la dieta de les cases, amb la llet i la carn, i també eren un complement econòmic.

La pastura era la base de l’alimentació del bestiar, cosa que tenia un impacte important a les zones boscoses. Els ramats, petits però abundants, feien un gran aprofitament del sotabosc i contribuïen a una menor densitat de vegetació.

17

Els boscos han canviat, són més bruts. Es passava per tot arreu abans. Hi anaven els ramats tot l’hivern a pasturar, als boscos.

Josep Rossells. Castellana. Pinell

El ramat el portaven la mateixa gent de casa. Pas-turaven cada dia. No es comprava res. Si feien 4 corders a vendre’ls. Passava gent a comprar els corders.

Ramon Selva. Torralta. Pinell

Al Soler d’Avall tenien dos ramats grossos i segui-en molt país. A casa nostra teníem prou terreno i no gaire bestiar i ja fèiem amb els dos termes que teníem.

Maria Tarrés. La Sala. Llobera

La gent tenia els termes entregats a un pastor. Els pagaven poca cosa cada any. Aquests pastors no arribaven a 200 ovelles. Tot eren ramadets petits. Un pastor amb tres o quatre termes podia viure una família. D’aquests pastors ara no en sé cap.


Ramat pasturant prop del Miracle (Riner). 1960.

Del recull del Joan Mondragón.

Fons Salvany..Biblioteca Nacional de

Catalunya

En aquella època els boscos el seguia al ramat i el mantenia a ralla. Del bosc se’n treia molt i es cuida-va molt més. [...].El ramat des de que jo he nascut venia a tractes, que el tancava al corral. Antigament havien tingut un ramader, i quan el meu pare i els seus germans eren petits els feien anar a guardar.

Pilar Massana. El Soler de Joval. Clariana de Cardener

Els escorçairesDel pi, a part de la fusta també se n’aprofitava l’es-corça. L’escorçaire era la persona que es dedicava a arrencar l’escorça dels pins, amb cura de no mal-metre l’arbre, i vendre-se-la. La més apreciada era la de pi blanc, i la destinació final n’era la indústria de l’adoberia, com a tint i blanquejant. Aquesta ac-tivitat es va mantenir fins als anys 70.

De petita no me’n recordo que tallessin el bosc, més gran sí. Hasta havien escorçat, venien uns es-corçadors que treien escorces. Va venir un home que escorçava i després la van venir a arraplegar. Als pins els treien l’escorça com es fa amb el suro.

Núria Rovira. Cal Sait. Riner

Aquí el que s’havia fet era arreplegar l’escorça. I se li treia tota l’escorça sense arribar a la pell perquè sinó l’haguessis matat. Amb un aixol que es deia, arrencaven l’escorça, i es posava una borrassa a terra per recollir-la. I cap a Igualada, a les fàbriques de tint.

Miquel Ferrer. Cal Sec. Castelltallat

18

La pegaA partir del processament de matèria prima ex-trema del bosc també s’elaboraven productes des-tinats a cobrir necessitats sorgides el dia a dia. Un d’aquests productes és la pega. Aquesta es fabri-cava en forns o pegueres, situats als mateixos bos-cos, a partir d’un procés de doble destil·lació de la reïna de les teies, principalment de pi blanc però també de pinassa. Aquests forns es feien en terre-nys en pendent per aprofitar el vessant, i eren for-mats per dues cavitats excavades al terra. La més gran s’anomenava pou, s’hi ficaven les teies i es co-bria amb brossa vegetal. Aquesta brossa s’encenia i l’escalfor feia que les teies alliberessin la reïna que s’acumulava al fons i passava a una segona cavi-tat, més petita anomenada olla. Aquesta substància era el quitrà, que també es podia comercialitzar. El procés fins a fer la pega, però, continuava. El quitrà es cremava en un procés de cocció que durava tres hores i que feia molta flamarada. Per saber si

estava prou cuita es podia tastar, i en cas que fos amargant continuar la cocció. La substància resul-tant n’era la pega, que en refredar-se quedava pre-sa, es tallava i es comercialitzava.

Pel territori circulaven colles de pegaires, molts cops famílies senceres, que s’instal·laven a les finques en barraques habitualment a la vora del forn. Es tractava d’una activitat efímera; el pegaire treballava en un mateix forn mentre l’entorn oferís matèria primera per elaborar el producte. Com que la font d’obtenció n’era el pi blanc, aquesta activitat la trobem concentrada sobretot a la part més al sud del Solsonès i en pobles de comarques veïnes, on aquesta espècie és més comuna.

Les utilitats d’aquest producte eren fer pegats per curar malures diverses, impermeabilitzar botes de cuir o bocois, empeltar arbres, curar fractures d’os al bestiar, marcar ovelles, reparar sabates o reforçar cordons. Per això els principals compradors n’eren, per exemple, pastors, sabaters o curanderos.

19

Forn d’oli de ginebre de Fustagueres. Casa Fustagueres, Llanera (Torà).

La pega per curar ossos trencats d’animals i també de persones.


Oli de ginebre i forns de pega, que ens en record-em nosaltres no, però n’hi havia hagut.

Josep Maria Xixons. Cal Missé. Riner

Els forns de pega els havia vist funcionar. Recordo passar per la carretera i veure el fum.

Joan Borràs. Cal Quelet. Sant Mateu de Bages

L’oli de ginebreUn altre producte fet a partir d’un procés d’elabo-ració similar al de la pega és el de l’oli de ginebre. Era un producte molt comú, que feia principalment la pròpia gent de les masies. Són abundants per tota la comarca els forns d’oli de ginebre, habitual-ment situats a les rodalies de les cases. Aquests es feien sobre roques. S’hi picava un cercle del que en sortia un regueró per on sortiria l’oli, que es recollia al final amb un recipient o en una cavitat excavada a la mateixa pedra.

L’oli es feia a partir de soques de ginebre seques. Calia guardar les soques d’un any per l’altre per tal que fossin ben seques. El procés començava as-clant i estellant la fusta de ginebre en bocins petits, se n’aprofitava només la part vermella, que contenia la reïna. Aquests es posaven ben atapeïts dins un bidó metàl·lic, que s’encaixava col·locant-lo de cap per avall al cercle esculpit a la roca. Seguidament es cobria de llenya i s’encenia. Amb l’escalfor la fus-ta desprèn la reïna, que s’escola pel regueró fins a la cavitat o recipient, on es recollia. Aquest regueró, havia de ser ben llarg, ja que el líquid és altament inflamable i calia allunyar-lo del foc.

Els usos d’aquest ungüent eren múltiples: princi-

palment medicinals, tant per el bestiar com en hu-mans. S’utilitzava, per exemple, per guarir ferides i llagues, per a cops i fractures, per desparasitar de polls, de pitarres, de cucs al vendre, de sarna i altres malalties cutànies, pel mal de queixal, per a les ovelles que es felaven... L’oli de ginebre no faltava mai a les cistelles de les trementinaires que baixaven de la Vall de la Vansa per vendre plantes remeieres i ungüents medicinals, ni tampoc als sar-rons dels pastors.

El record d’haver vist la fabricació de l’oli de ginebre es manté molt més viu que el de la pega, ja que era un procés que sovint es feia a casa.

Tenim un forn d’oli de ginebre. N’havia fet una vega-da, a ajudar el padrí. Aquell forn el va fer ell. A l’hi-vern preparava la llenya de fer l’oli, que hi ha més feina a preparar-la que fer lo. Han de ser soques de ginebre seques, que s’ha d’arrencar i guardar. I l’any sobre o al cap de dos es fa l’oli. Encara te-nim soques guardades. Llavons l’havies d’esberlar a bocinets. Aquells bocinets els havies d’agafar com aquell que talla carn amb una distral i treure’n tot lo

20

blanc, perquè l’oli de ginebre és lo vermell. Quan tens la fusta esberlada ho pelaves com aquell que pela un trumfo, que oju els dits! S’ha de fer tot es-telles petites de menos de dos dits. Lo blanc és aigua i lo vermell és oli. Això ho poses dins un bidó ben arreglat que no quedi ni un forat, es gira el bidó cap per avall i ja hi ha la canal, i tot el voltant del bidó s’hi fa foc. Aquella escaufor fa sortir l’oli de la fusta i tu el reculls. És medicinal. Qui tenia bestiar, si a algú se li trencava una cama una ovella, posava una canya a cada cantó i ho lligava amb una ràfia, i moll d’oli de ginebre.


Feien en una codinera una redona amb un escarpe, hi posaven un traste a sobre, hi posaven soques de ginebre i per una canaleta s’escapava i anava amb forat on el recollien. Era un bidonet i ho colgaven de foc per fora. Es feia servir pel bestiar.


D’oli de ginebre n’havien fet. Aquí el masover jo havia vist que en feia. En tallava i a la roca encara esta marcada, hi ha el forat, la canalera i l’altre forat a sota on anava l’oli.

Josep Llorens. Llorens. Pinell

La reïnaUn altre recurs que s’aprofitava era la reïna dels ar-bres. S’extreia de pins vells i grossos, obrint-hi una cavitat amb la destral per tal de recollir-ne la saba. El principal ús era medicinal, tot i que no era l’únic.

Amb els pins que eren vells i grossos, per arroplegar la reïna es feia una cata amb una distral, com una olla dins el pi, i regalimava i la podies recollir amb una cullera. La reïna es feia servir per mals, com l’oli de ginebre. La pega per curar ossos trencats d’animals i també de persones.


Els pins grossos, vells, es pelava un trosset, un me-tre pelat a baix al capdavall. Amb una destral hi fèiem una mica de ferida i desprenia resina, que recollíem. D’això se’n feia servir molt pel calçat nou. Es sucava la sola amb aquesta resina i llavors aguantava molt més.

Jaume Badrenes. Pinós

CaçaL’afició per anar a caçar, en aquests territoris, ve de lluny. En una casa de pagès, la caça suposa-va un complement, tant alimentari com econòmic. Per una banda aportava aliments a casa, i era una de les principals aportacions de proteïna animal en unes dietes en què era força escassa. Per altra banda, era un suplement econòmic, ja que la carn de caça tenia sortida i hi havia arramassadors que compraven els dies de mercat les peces que porta-va la gent de pagès.

La fauna dels boscos del sud del Solsonès ha can-viat molt al llarg del segle XX. Els porcs fers (com s’anomenen els senglars en aquest tros de país), tant abundants avui en dia, eren un animal rar, que es coneixia però que no era present en els eco-sistemes de l’època. La seva propagació és recent, igual que la dels cabirols. En canvi, espècies amb una presència molt reduïda en l’actualitat abans eren molt abundants. Un exemple en són els conills de bosc, dels quals hi havia hagut una població molt elevada i era la peça de caça més comuna. A causa principalment de la propagació de diverses malalties, actualment costen de veure. Uns altres animals molt comuns fins no fa gaire són les per-dius, les guatlles i altres ocells. Actualment la seva població també és escassa.

Avui en dia la caça segueix sent una activitat amb molta presència en els pobles del sud del Solsonès, ara però centrada principalment en els porcs fers. La superpoblació d’aquesta espècie causa danys importants a les collites, cosa que en fa necessari un control.

21

Antes es caçava molt, lo dia que volies. De vegades no tenies gran cosa per dinar i dies “Me’n vai a bus-car un conill!”. Sorties amb l’escopeta i al cap d’un rato tornaves amb un conill.


Caçaven conills amb fura. Posaven la fura al forat dels conills i amb una sendera a davant i el conill entrava. Les fures les alimentàvem amb sopes, car-basses...


Es caçava molt, conills, perdius... Caçaven durant la setmana i ho venien el diumenge a un arramassa-dor que venia a Sanaüja. Tenien les peces penjades tota la setmana. L’arramassador en donava un duro o 10 pessetes.

Ramon Selva. Torralta. Pinell

Abans no n’hi havia cap de porc fer. Es van començar d’infiltrar aquí i han anat prosperant i prosperant. Abans necessitaves un permís especial per caçar-los. Hi havia guineus, teixons, conills, per-dius i d’atres moixonets petit. De pinsans n’hi havia uns ramats a l’hivern! Ara no en veuràs casi bé cap. Llavons naves a caçar conills i disfrutaves! Naves a caçar perdius i en trobaves a tot arreu!


Colla de caçadors de Madrona (Pinell) Del recull de Joan Mondragón. Cal Sastre, Ogern.

Llavors no hi havia hagut mai el cabirol aquí, ni cér-vols. Tampoc hi havia gaires porcs singlars. Jo en sentia a parlar quan vai fer la mili a Talarn. Ara n’està tot ple. Suposo que el porc singlar n’hi ha tants per-què els van creuar amb porcs de casa. De cérvols només n’hi havia fins allà dalt a Lladurs, i ara baixen cap aquí.


De conills no n’hi ha i de perdius no gaires. Abans, qualsevol dia agafaven l’escopeta i tornaven amb un conill a casa, aquests que anaven a caçar. Ara no.

Josep Maria Xixons. Cal Missé. Riner

Els conills de bosc en veníem perquè en matàvem masses! I de perdius també n’havíem vengut. De conills, abans d’agafar la pesta n’hi havia a punta pala, s’ho minjaven tot. Als trossos les vores ja les segaven els conills, n’hi havia una bestiesa!


De porcs fers no n’hi havia. Per molt antic n’hi devia haver hagut. Quan jo teniva 4 o 5 anys, a Ogern, hi havia una casa que en deien Cal Fuster, que feien d’hostal i tiniven un cap dissecat de porc fer. Sem-blava que era un toro veure un porc fer, una bèstia que t’havia d’empaitar pel bosc. Va passar molts anys que no n’hi haví, i ara és una plaga.


22

EL FOCEl gran incendi forestal de 1998 va transformar completament el paisatge i els boscos del sud del Solsonès. El progressiu abandonament del món rural, sumat a la desaparició de molts dels aprofita-ments tradicionals dels boscos i a la decadència de l’explotació forestal, ha desembocat en una situació d’augment i densificació de la massa forestal difícil de gestionar que, quan arriben els mesos d’estiu o es produeix un període llarg de secada, es tra-dueix en un perill d’incendi elevadíssim. A les zones afectades l’impacte del foc de 1998 ha estat im-portantíssim, i ha canviat completament el paisatge. Després de la gran extensió dels pins, a les zones cremades hi tornen a sortir les espècies originàries, els roures i les alzines. Aquestes, de creixement més lent, resisteixen molt millor el foc que els pins. A les zones que es van salvar de l’incendi la situ-ació dels boscos no ha millorat ostensiblement. Si bé s’ha generat una consciència de la necessitat de trobar una solució per gestionar l’enorme massa forestal que tenim, aquesta és complicada i costo-sa.

Els grans incendis forestals són, però, un fenomen recent al món rural del nostre país. El foc ha es-tat un element més utilitzat pels pagesos a l’hora de treballar la terra, i se sabia perfectament com dominar-lo. Fins entrada la segona meitat del segle XX trobem que aquesta és una zona amb totes les cases habitades, i amb molta gent a cada casa. Això permetia ser molts a l’hora d’apagar un foc. Per altra banda, l’enorme aprofitament que es feia del bosc en reduïa notablement la densitat, i per tant, el risc d’incendi. El paradigma de tot això n’és la crema de rostolls. Al mig de l’estiu, quan s’acabava de segar un camp, es llaurava una vora tot volt i s’encenia.

En cas d’incendi, la reacció era ràpida. Tots els veïns acudien a apagar foc, tasca que es feia amb destrals, aixades, branques i llumins o encenedor. A base de tallafocs i contrafocs, tenien controlats els incendis amb facilitat, i un cop s’impossibilitava la seva propagació aviat es tenia apagat. La tècnica

del contrafoc era dominada a la perfecció per una gent que es coneixia el territori pam a pam.

Al temps d’abans havia vist focs al bosc. Ho apaga-ven amb una rama i de la manera que podien! Una vegada que encara era a casa meva n’hi va haver un allà a l’altre cantó i hi vam anar. La gent allà amb una rama... Oh, bé que els apagaven! Sé que hi vem anar amb la meva mare, per si s’havia d’ajudar en alguna cosa. Abans es feia feixos de rames per les bòbiles... es netejava!

Núria. Cal Sait. Riner

23

Se’t ficava foc aquí i baixava tot el poble de Sant Climenç, i a pic i pala i anar ficant foc. Llavors es feien tallafocs. Els boscos eren bon tros més nets, i els apagàvem sense cap maquinària.

Josep Llorens. Llorens. Pinell

Abans, els incendis que hi havia, la mateixa gent els apagava. Els bombers casibé no existien. Els bos-cos no eren bruts com ara. Quan era xic anava a l’obaga aquesta a mirar rovellons calçat com ara, i ara et fotries ben esgarranxat.


Hi havia més gent a les cases, i quan es ficava foc els veïns hi compareixien tots. Eren més decidits per fer contrafocs. De vegades es ficava foc a algun lloc que es veia molt difícil de controlar-lo, i amb 8 o 10 homes ja el tenien controlat.

Ignasi Torres. Anglarill. Clariana de Cardener

Abans a pagès hi havia molta gent, que es conei-xia el país molt bé. El vespre era l’hora d’apagar el foc, i ho coneixia tot. Eren valents. Per apagar foc s’hi anava amb un xerrac, una distral, una aixada i un metxero o una caixa de llumins. Amb aquestes eines apagaven el foc. El foc només s’apaga amb foc.

Ramon Roca. Can Roqueta. Cardona / Clariana de Cardener

Quan es posava foc la gent s’ho apagava. Acaba-ven de segar i ja ho cremaven. Amb les arreus feien un solc tot volt i al vespre, a l’hora que no feia gaire vent, hi ficaves foc i anaves cremant la vora i allà no passava re.


Retirant fusta cremada després de l’incendi de 1998.Mercè Puigpelat

MEMÒRIA POPULAR DEL BAIX SOLSONÈSterritoridemasies.cat/wp-content/uploads/2017/12/... · Josep...

Documents

Transcript of MEMÒRIA POPULAR DEL BAIX SOLSONÈSterritoridemasies.cat/wp-content/uploads/2017/12/... · Josep...