MEMORIA VIVA 3

32011

32011

32011

Publicació del projecte Patrimonidel Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I de Castelló

32011

Memòria Viva.Publicació del projecte Patrimonidel Programa d’Extensió Universitària.Universitat Jaume I.

Fotografia de portada: Panell ceràmic commemoratiu de la Carta Pobla de Sot de Ferrer

Servei d’Activitats SocioculturalsVicerectorat de Cultura. Universitat Jaume IÀgora. Local 15Campus del Riu Sec12071 Castelló de la PlanaTelèfon: 964 72 88 [email protected]

Edita: Servei de Comunicació i PublicacionsCorrecció lingüística: Servei de Llengües i Terminologia

ISSN: 1889-6359Depòsit Legal: CS 161-2009Imprimeix: Innovació Digital Castelló S.L.U.

Pàg. 7 Editorial

Pàg. 9 Presentació Wenceslao Rambla. Vicerector de Cultura i Extensió Universitària. Universitat Jaume I

Projectes al territori

Montán Pàg. 11 01. La recuperació de la Fuente del Saco Pàg. 13 02. El Mercat ambulant medieval

Sant Rafel del Riu i Barri El Castell Pàg. 17 03. Comunicació presentada en la V Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural Pàg. 19 04. Fitxa de catalogació del pont de Sant Rafel

Sot de Ferrer Pàg. 24 05. Projectes del Voluntariat Local 2010 Pàg. 28 06. Actes de commemoració del 400 Aniversari de la Carta Pobla

Suera Pàg. 33 07. SOM (Suera Obert Museu) Pàg. 37 08. Museu Obert de Suera: perspectiva metodològica de la creació de visió. Miguel Ángel Martín Cuesta En profunditat

Pàg. 44 09. El sistema hidràulic del Barranc dels Molins. Ares. L’Alt Maestrat. Miguel Ángel Chiarri

Pàg. 52 10. Acció social i participació ciutadana al Museu de la Vila Joiosa. Antonio Espinosa Ruiz, Carmina Bonmatí Lledó, María Jesús Marí i Malena Lloret Sebastià

Pàg. 59 11. Polítiques de gestió del patrimoni rural. Joan Feliu Franch

Pàg. 66 12. Consejo de Sabios: instrument per a la reconstrucció de la història local. Vicente Manuel Zapata Hernández.

Mesa de treball

Pàg. 72 13. La font de l’Asunción de Viver. Lucía Grandes López

Tècniques i materials

Pàg. 76 14. Elaboració tradicional de l’«aljez» a Pina de Montalgrao Pàg. 81 15. Exposició «Pan, aceite y vino». Textos i imatges de l’exposició. Sot de Ferrer

4/5

SUMARI

6/7

El número 3 de la revista Memòria Viva del projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I de Castelló suposa un pas més en la trajectòria d’un projecte que porta des de l’any 2002 de treball i col•laboració amb i per a grups locals compromesos amb el patrimoni cultural.

Patrimoni és molt més que el subministrament i abastiment de continguts i activitats. En les conferències, tallers, cursos, tutories, exposicions, jornades, visites tècniques, assemblees participatives… que ofereix Patrimoni, hem d’afegir-hi una manera de fer que pretén acostar-se a cada un dels grups d’una manera quasi íntima, i intenta crear un ambient de complicitat que ens permet comprendre les necessitats dels grups en cada moment per a, d’aquesta manera, intentar anticipar-nos a les seues problemàtiques i agilitzar les accions demandades.

Patrimoni treballa amb els grups al territori. A excepció de la jornada anual, que se celebra a Castelló de la Plana com a espai de formació i trobada, la resta d’accions es treballa a cada una de les poblacions, a les seus dels grups, però també a les cafeteries i els bars o a l’ombra d’un arbre. Aquesta proximitat ens permet tindre una presència real a les poblacions, una identificació emocional amb cada un dels projectes que s’inicien i desenvolupen.

Memòria Viva 3 suposa una mostra de la cristal•lització de moltes xicotetes grans iniciatives que es desenvolupen als nostres pobles. Cada una d’aquestes ha d’analitzar-se amb deteniment, tenint en compte que l’estructura que les suporta està formada per grups de voluntaris culturals i persones que destinen el seu temps lliure i el seu esforç a posar en el lloc que li correspon el patrimoni cultural. Per a acompanyar les aportacions dels grups, aquest número 3 es completa amb la participació d’especialistes en la cultura, la participació i la interpretació del patrimoni, que ens presenten exemples valuosos de projectes participatius en unes altres províncies i altres latituds per a reafirmar-nos en la nostra idea original: la necessitat de totes i tots de conèixer el nostre passat i comprendre’l. Rescatar les seues tècniques i procediments. Incorporar-los a les nostres pràctiques, adaptant-los a la nostra tecnologia i capacitats. Atresorar i valorar la nostra cultura com a punt bàsic per a caminar cap a una millor comprensió de la nostra realitat multicultural.

Memòria Viva, molt més que una revista sobre patrimoni cultural

Ángel Portolés Górriz. Coordinador del projecte Patrimoni

EDITORIAL

8/9

Fer present la Universitat en el territori en el qual s’insereix i posar en valor el fet cultural, en el més ampli sentit d’aquest, com a manera eficaç d’aproximació a la realitat social, així com la manera d’operar com a instrument de comunicació, constitueixen unes de les tasques en les quals la Universitat Jaume I s’ha implicat des de fa molt de temps.

I açò, a través del Programa d’Extensió Universitària, ho ha fet fonamentalment per diverses raons. En primer lloc, perquè entre les funcions de tota universitat està la d’atendre a la transferència de coneixement. Aqueix coneixement que aquesta genera i que ho fa en pro de l’increment cultural de les gents de l’entorn. Però no sols això o per això, sinó perquè aqueixa acció comporta, així mateix, afavorir el desenvolupament econòmic d’aquest.

En segon lloc, per la interacció a la qual aspira la Universitat. De manera que aquesta també rep, al mateix temps i a manera de singular retroalimentació, tota una sèrie d’entrades d’aquells i aquelles a qui es deu. És a dir, demana tota una sèrie d’idees, plantejaments, aspiracions, desitjos, posicionaments i actituds vitals dels habitants de les comarques que configuren aqueix entorn; en el nostre cas, el de les comarques castellonenques. I el dit cúmul d’idees i desitjos no fa sinó plasmar-se en tota una sèrie de propostes

Wenceslao Rambla Zaragozá. Vicerector de Cultura i Extensió Universitària

Wenceslao Rambla Zaragozá Vicerector de Cultura i Extensió Universitària

Presentació

32011

de formació a les quals la Universitat Jaume I ha d’atendre, i així ho fa, de la millor manera que pot.

És així, per tant, com el PEU o Programa d’Extensió Universitària constitueix, en cada universitat, una plataforma a guisa de laboratori, d’idees, programació d’activitats i observatori de tot el que succeeix respecte d’això, a fi que siga possible la missió o objectiu de fomentar per la nostra banda, de la Universitat Jaume I en aquest cas, i en cooperació amb els agents de desenvolupament local de cada localitat el dit programa de manera conjunta, i observar el desplegament i compliment d’aquest. I, en conseqüència, les fallades, encerts i millores que poden dur-se a terme en aqueix desplegament.

La realitat sociocultural rural de Castelló no només compta, des de fa molts anys, com dic, amb aquest servei per part de l’UJI, sinó que últimament l’ha portat a iniciar el projecte de Territori Singular per part o en anuència del

seu propi Observatori. I també gràcies a les noves eines de comunicació en línia i la implantació cada vegada major d’aquestes per a la millor implementació i difusió de les temàtiques i objectius proposats —els que ací ens porten— permeten oferir un autèntic camp operatiu com és el que constitueix Territori en Xarxa.

En definitiva, l’increment d’accions i impuls de les mateixes dins del PEU, la recuperació i posada en valor del patrimoni dels nostres pobles i tot allò que aquests plantejaments comporten, ens permeten augurar un gran futur per a les terres i les gents, la cultura i el territori de les nostres comarques. I precisament la revista que teniu ara a les mans –MEMÒRIA VIVA– i la prospectiva de futur de quant en aquestes línies de presentació m’atrevisc a augurar, és quelcom que, per cert, no seria possible sense l’esforç i il•lusió de totes i tots els que treballen a favor de la completa consecució dels esmentats objectius. La meua major consideració i estima, doncs, per a totes i tots ells.

10/11

L’Associació Cultural de Montán “Conde de Vallterra” en l’article 5 dels Estatuts, apartat a), referent a les activitats de l’Associació, assenyala la catalogació, localització, recuperació, conservació i difusió de les fonts, brolladors i tolls de Montán i del terme municipal.

En el passat any 2010, dos projectes inicials estaven presents per a desenvolupar durant el mencionat any; els dos estaven enfocats a la recuperació de dues fonts que es trobaven perdudes: la del Saco i la de la Playeta. La primera, a causa del paorós incendi que va assolar les muntanyes del terme l’any 1995 i que va deixar intransitables la majoria de les sendes i camins que arribaven als camps dels pobletans i als diversos paratges naturals de gran interès, bé per les vistes panoràmiques o bé pels brolladors naturals dels quals Montán se sent tan orgullós. La segona, la de la Playeta, per estar ubicada en propietat privada i els propietaris, en un cert moment, van decidir prescindir de la mateixa, a pesar d’estar en un paratge d’extraordinària bellesa, a la vora del riu, on no fa molts anys, els xics i xiques del lloc es banyaven, i aprofitaven els rabejos de l’aigua, d’ací el seu particular nom la Playeta.

La font del Saco, ubicada en el paratge denominat de la Ceja de la Barrenda, ha estat un lloc de bells records de joventut, d’excursió junt amb els amics, i de gaudi de belles vistes de Gallocanta i del Gollisno, lloc idoni per a passar-hi

PROJECTES EN EL TERRITORI

01. La recuperació de la Fuente del Saco

Associació Cultural de Montán “Conde de Vallterra”

La font del Saco

32011

Projectes en el territori

el matí, esmorzar a la vora del vell cirerer els entrepans que prèviament ens havíem preparat, i gaudir de la fresca aigua que brollava a través d’una llarga teula. Al costat de la font es trobava una antiga casa de cultiu, propietat de la família Moya Gil, on guardaven les ferramentes que utilitzaven per a llaurar els camps contigus de la seua propietat, i servia també d’alberg per a aqueixos dies en els quals el treball requeria quedar-s’hi unes quantes jornades.

A primers del passat any, vam informar a l’Ajuntament de Montán de l’interès d’aquesta Associació, perquè les dites fonts foren recuperades i quedaren per a l’ús i gaudi del nostre poble. El primer objectiu s’ha vist complit, gràcies a la bona disposició del consistori a afavorir la nostra petició,

que va ordenar als serveis del Programa d’Ocupació Públic PAMER (SERVEF) la neteja i condicionament del camí fins a la font, així es va possibilitar que avui puguem gaudir d’una de les moltes fonts que té Montán i que es trobava totalment perduda.

El segon objectiu, la font de la Playeta, s’ha vist demorat per la negativa dels anteriors propietaris a poder accedir a la mateixa i localitzar novament la veta d’aigua que va ser tapada. Avui en dia ja tenim el permís dels actuals propietaris per a poder iniciar el procés de neteja del riu i recuperar la font que, amb tres belles canelles, era la delícia de les persones que hi passaven el matí assolellat a la vora del riu i hi gaudien d’un bon bany.

Detall de la font

12/13

Al maig de 2009 iniciem els preparatius per a l’esdeveniment més important d’aquest segle per a la nostra població en relació a la seua història, la celebració del IV Centenari de l’entrega de la Carta Pobla.Amb aquest fi, l’Associació Cultural de Montán «Conde de Vallterra» va dirigir un escrit a l’Ajuntament en els termes següents:

«Sr. alcalde:Ens plau de dirigir-nos a aquesta corporació, que teniu l’honor de presidir, a fi de sol•licitar de la mateixa siguen portats al ple, per a ser aprovats, els següents punts que a continuació detallem i que tenen com a finalitat la preparació dels actes que amb motiu del quatre-cents aniversari de la nostra Carta Pobla, tindran lloc el 3 de març de 2012, data en la qual el nostre poble pren identitat com a tal, amb els seus drets i obligacions i es constitueix en punt de partida per a la seua història i la de les seues gents.Antecedents històrics:Com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos de les nostres terres, l’any 1609, aquestes van quedar abandonades i sense mà d’obra que les treballara. El senyor Miguel Ribelles de Vallterra, baró de Torres-Torres, comte del Castellá i de la Villanueva, va dur per a repoblar-les a 28 famílies procedents de la Provença francesa i nou frares de l’orde dels Serfs de Maria (Servites). El 3 de març de 1612, els va concedir carta de poblament, amb els privilegis i obligacions que en la dita carta s’especificaven.

Carta Pobla:Carta Pobla, Carta de Poblament o Privilegi de Població (en llatí, chartae populationis) és la denominació del document pel qual els reis cristians i senyors laics i eclesiàstics de la Península Ibèrica atorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, a fi d’obtindre la repoblació de certes zones d’interès econòmic o estratègic durant la Reconquesta. Va constituir la primera manifestació de dret local apareguda durant aquell procés.Atès que la finalitat primordial d’aquestes era atraure pobladors, aquestes cartes es limitaven, en general, a fixar les condicions jurídiques de l’ocupació del territori i de l’assentament en aquest, com així mateix les relacions entre els repobladors i el senyor de la terra –relació o règim senyorial entre aquests. A causa de la gran importància del fet i amb la voluntat de celebrar-ho de la manera que el nostre poble es mereix, aquesta Associació cultural proposa:

• Primer: Sol•licitar l’aprovació de la marca o logotip, presentat per Daniel Salvador Esteve, perquè es col•loque en tots els impresos oficials de l’Ajuntament i publicacions que s’editen referents al nostre poble.

• Segon: Crear una comissió, representada per l’Ajuntament i membres de cada una de les associacions que hi ha a Montán, així com també de les penyes, per a anar-hi preparant els actes que,

02. El Mercat ambulant medieval

Associació Cultural de Montán “Conde de Vallterra”

32011


d’acord amb les idees que s’aporten, tindrien lloc ja com a data d’inici en el mes de març de l’any que ve, amb alguns esdeveniments que recordaran i prepararan la nostra població per a la fita de 2012.

• Tercer: Amb motiu de les investigacions realitzades referents a la procedència de les famílies provençals que van repoblar el nostre poble i atès que els cognoms d’origen francès han perdurat durant segles fins a l’actualitat, coincidint els de Gayet i Guiñón amb el districte 84 de la Provença francesa, concretament en la població de Courthezon, pròxima a Avinyó, i coincidint a més també amb les dates anteriors a la nostra repoblació, és per això que seria molt important, per al nostre poble, sol•licitar l’agermanament amb la dita població, la qual cosa ens aportaria intercanvis culturals que ens beneficiarien a tots i donarien prestigi al nostre poble dins i fora de les nostres fronteres.

Esperant que les nostres propostes siguen tractades amb l’afecte i la importància que aquesta Associació les exposa, us saludem amb la nostra major consideració».

En el mes d’agost i durant la Setmana Cultural del passat any, iniciem aquesta amb la presentació als veïns i públic assistent a l’acte de les actuacions que s’ha de seguir de cara a la preparació dels actes a celebrar l’any 2012.

En la mateixa es va puntualitzar el següent:

«Avui iniciem els actes que, com en anys anteriors, celebrarem durant la Setmana Cultural del nostre poble. Enguany, a més dels que habitualment realitzem, volem incloure’n un més. Un que, per la importància rellevant que té, servirà de punt de partida a una sèrie d’actes que anirem programant i la finalitat de la qual és la celebració del IV Centenari de l’entrega de la Carta Pobla a la nostra vila. Encara que la data exacta és el 3 de març de 1612, volem començar avui a conscienciar-nos de la gran importància que té aquest fet per a la nostra població. Per a tal fi, s’ha aprovat en ple de l’Ajuntament, amb majoria absoluta dels seus representants, la creació d’una Comissió en la qual participaran persones de l’Ajuntament i de les distintes associacions, tant culturals, religioses i esportives que tenim al nostre poble, així com la col•laboració de la Comissió de Festes, per a aportar idees sobre el contingut dels distints actes que realitzarem. Aquests actes, com ara exposicions, xarrades, col•loquis, conferències, mercats ambulants medievals, mercats ambulants artesanals, representacions teatrals etc., culminaran l’any 2012 amb una gran cavalcada representant l’entrada al poble del senyor comte, el senyor Miguel de Vallterra, acompanyat de les 28 famílies provençals i els nou frares servites i l’entrega per part d’aquest de la Carta Pobla a la nostra població.

Atès que la finalitat primordial era atraure pobladors, aquestes cartes es limitaven, en general, a fixar les condicions jurídiques de l’ocupació del territori i de l’assentament en aquest, com així mateix les relacions entre els repobladors i el senyor de la terra.En Castellmontán, que en aqueixa època així s’anomenava el nostre poble, convivien des dels principis de la invasió àrab en el segle VIII, fins a la reconquista del Regne de València en el segle XIII, els moriscos i els cristians vells. Així continuarien vivint fins que el 4 d’abril de 1609, Felip III, reclòs a l’Alcàsser de Segòvia, va firmar el decret d’expulsió dels moriscos, dedicats majoritàriament al cultiu de les terres. Les causes al•ludides per a la seua expulsió van ser, sens dubte, el temor i l’alarma que suposava el permanent creixement de la població morisca, i es van arribar a suspendre a principis del segle XVII a petició de les Corts del Regne, la formació de censos per a no revelar la força que aquests tingueren.Les conseqüències que aquest edicte va ocasionar van ser nefastes per als senyors territorials que les posseïen, i es van traduir en l’abandonament dels camps de cultiu i la pèrdua de moltes de les rendes d’aquests.En aquestes circumstàncies i centrant-nos en la baronia de Castellmontán, el propietari territorial del mateix, Miguel Ribelles de Vallterra, baró de Torres-Torres, comte del Castellá i de la Villanueva, com que s’havien quedat les seues terres abandonades amb tan sols vuit famílies de cristians vells, va haver-hi de portar per a repoblar-les a 28 famílies procedents de la Provença francesa, acompanyades per nou frares de l’orde dels Serfs de Maria dels Dolors (Servites) als qui va albergar en la seua pròpia casa. Es va crear, així, el primer convent d’aquesta orde a la nostra població.Com ja hem dit anteriorment, el dia 3 de març de l’any 1612, el comte, el senyor Miguel de Vallterra, va concedir Carta Pobla a la nostra vila, que va començar, des de llavors, a tindre entitat pròpia de poble amb les seues normes, obligacions i drets que a l’efecte li corresponien».

02. MONTÁN

14/15

1. El Mercat ambulant medievalDurant els primers mesos de l’any 2010, la Comissió de Festejos, formada per persones de les distintes associacions de Montán, va proposar incloure en els actes a realitzar en la Setmana Cultural, la celebració d’un mercat ambulant medieval, com a assaig previ a la gran festa que celebrarem l’any 2012.

En les reunions prèvies, es van tractar els grups que confeccionarien les banderoles i pendons, que adornarien els carrers i balcons de la població. Els vestits típics medievals es van deixar a l’elecció de cada un per a confeccionar-los, comprar-los o llogar-los. Es va establir l’ordre i col·locació dels llocs de venda. Es va organitzar l’entrada del comte i la comtessa a la població, el seguici i les famílies provençals que els acompanyaven. Es van organitzar actuacions als carrers del poble, per part del grup de teatre Monymon, del Sainete del conde. El grup de música popular «El Mirallo», va organitzar unes cercaviles i actuacions diverses amb música de l’època.

Va arribar la Setmana Cultural d’agost i va començar la festa.

La setmana es va iniciar amb una exposició de fotografies antigues, campionats de bitlles, futbet, frontó, guinyot, truc, parxís, etc., repartiment d’orxata i globotá per als xiquets, tallers de titelles de paper, playback, carreres de bicicletes i representació de teatre a càrrec del grup Monymon.

El dissabte, dia 7 d’agost, amb els carrers i places guarnides amb banderins i pendons, que donaven un encant afegit a la població i que amb aqueix colorit, ens feien retrotraure al segle XVII, es va iniciar l’entrada del comte i la comtessa de Vallterra, del seu seguici i de les famílies provençals que el comte va portar per a repoblar Castellmontán. El seguici el precedia un grup de dolçaines i tabalets que anunciava l’arribada de tan faust esdeveniment. A l’arribada a la plaça del poble, el senyor comte va llegir un ban per a invitar a la població a participar en tots els actes i va fer l’obertura oficial del mercat medieval.

Grup de persones amb vestimenta de l’època.

32011


La danza del Haba

Durant els dos dies que va durar la festa, gran quantitat de llocs de venda s’alineaven en els carrers i places, oferint els seus productes artesanals a les gents que, amb vestimenta de l’època, desfilaven i recorrien amb especial atenció aquests llocs. Entre la multitud, vagarejaven els xiquets, que demanaven als seus pares que els pegaren una volta en burro. Representacions teatrals dels carrers donaven a conèixer les històries imaginàries que sobre el comte s’explicaven, i que eren seguides amb atenció per un públic entusiasta. De tant en tant, el so de la flauta i els tambors recorria els carrers, traslladant-nos a l’edat mitjana, fent-nos sentir verdaders joglars; era la música de la rondalla «El Mirallo» que ambientava els carrers i els donava més encara, si és possible, més sabor de festa medieval. Aquest mateix

grup, ens va delectar amb la seua interpretació del cançoner popular «La puerca de Jaime», i va acompanyar amb la seua música la típica «Danza del haba», hi van gaudir tant els intervinents en el ball com les persones que l’observaven. Hem de felicitar a l’Ajuntament de Montán, a la Comissió de Festes i a totes les persones que han participat en tots els actes, tant per la seua presència entusiasta, com per la seua organització.

Com hem comentat des d’un principi, açò ha estat un prolegomen del que pretenem fer l’any 2012, rectificant les possibles errades i aportant noves idees perquè la celebració del IV Centenari de l’entrega de la Carta Pobla a la vila, siga tot un èxit.

Mercat medieval Arribada del comte i la comtessa de Vallterra, del seu seguici i de les famílies provençals

16/17

Som el Grup de Catalogació «Los Taulons». Vivim en les dues vores del riu Sénia; ens separa el riu i el pont entre dos pobles ens uneix. Hem encetat el treball de catalogar els ponts del Sénia.

− Sí? I què vol dir això? Els ponts? Quins ponts i què hi busqueu?...

− Però, si no n’hi ha res... Sí ja està tot dit —Ens diu la gent. Nosaltres sabem que aquests ponts no ixen en les fotos, no són cap emblema arquitectònic, ni vistosos...

Això era així fa a penes res. No ningú s’hi fixava ni s’adonava d’aquests ponts. Els més antics, (els veiem vells) abandonats pel pas del temps, transitats per ramats, llauradors i, en un altre temps, estraperlistes i bandolers; alguns queden quasi amagats pels esbarzers i són poc visitats, ja ni per l’aigua del riu. El pont pel qual sí que passem cada dia és el pont actual entre Sant Rafel del Riu i el barri del Castell: centenars de vehicles el creuen, fent turisme cap a la Tinença, quan baixen a agafar l’autopista o seguint rutes de transportistes.

− Aquest pont, nexe entre províncies de Castelló i Tarragona, podríem dir que és una porta de la Comunitat Valenciana cap a Catalunya i viceversa, ha existit, menyspreat pels governs autònoms

d’ambdues vores, molt de temps. Un pont funcional, sobre un riu sec des que hi ha el pantà, un pont que ha passat temporades sense saber de qui és.

− Qui ha d’arreglar-lo? —És de Sant Rafel?...− No, meitat i meitat, segur, que el barri del Castell

també en té part... Dèiem.

Amb aquesta incògnita, i per a eixir de la ignorància i de l’oblit... Busquem, resseguint el fil del passat i pretenem catalogar els ponts.

Ja que no només els ponts passen desapercebuts sinó també tots nosaltres, la gent d’aquests pobles, el cul-del-món per als catalans i segurament també pels valencians. Ja se sap, les terres de frontera estem lluny de tot i no ens sentim de cap lloc, a vegades, no sabem d’on som, ni què parlem.

Són curioses l’administració, les divisions territorials i les fronteres, que separen més que uneixen.

Fem nostra la lletra de la cançó El Sénia no és frontera de Pepet i Marieta, perquè sentim que s’adequa al nostre tema i, per això, l’hem inclòs en el vídeo.

Segurament, sense saber-ho, el nostre treball tossut o cabuderia pretén donar un digne nom i un reconeixement

03. Comunicació presentada en la V Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural

Grup de Catalogació «Los Taulons»

32011


a la nostra història, representada pel patrimoni. Ara hem començat pels ponts, -els vivim com el nexe d’unió i el que permet que ens trobem. Després seguirem amb uns altres elements patrimonials del nostres voltants i esperem continuar encenent l’esperit del coneixement per a les persones que ens seguiran.

Així, «de pont a pont i tiro perquè em correspon», entre els nostres objectius fins i tot figura: elaborar material didàctic per a difondre el coneixement del patrimoni local, entre xicotets i grans, i continuar desempolsant molins, masies, històries de vells, etc.

Recentment, hem redactat els estatuts i ja som una associació legal. Feia tres anys que treballàvem a l’ombra dels ponts i no ens decidíem a ubicar-nos. Hem viscut sota

el pont —es podria dir— buscant i buscant documentació, sense massa ajudes, fins que a l’abril d’enguany eixim a la llum pública, a La Sénia, invitats a unes jornades. Allí ens animem tant que hem emprés una línia de treball molt entusiasta, in crescendo, que ja veureu en l’audiovisual.

− Segurament, el nostre impuls i atreviment per a treballar vencent les dificultats de la inexperiència ens motiva a reunir-nos quasi cada nit, últimament, per a donar a conèixer el que fem i el que tenim... ponts. Ponts que no només volem catalogar, sinó que segur que amb el nostre vincle i empenta generem cada dia un nou pont de comunicació, de convivència i d’il·lusió per a descobrir el que ens uneix i el que tenim de comú, de patrimoni i d’història la gent de les dues ribes del riu.

04. Fitxa de catalogació del pont de Sant Rafel

Grup de Catalogació del Patrimoni «Los Taulons». Sant Rafel del Riu i Barri El Castell

FITXA DE CATALOGACIÓ DEL PATRIMONI IMMOBLE

0. Identificació de la catalogació

Catalogador / autor: Grup d’Investigació i Catalogació «Los Taulons»Data de catalogació: 29-3-2010.

1. Identificació de l’element:

Fotografia.

Nom: Pont-carrer, per a fer d’unió entre dos poblats: Sant Rafel del Riu i el barri del Castell (Ulldecona). (Cita textual extreta de la Comissió Provincial de Castelló. Direcció d’Obres i Vies provincials, Registre General, full 139, novembre de 1931).Tipus de construcció: Obra de formigó ciclopi o maçoneria formigonada, amb formigó de 200 kg de ciment per a omplir els fonaments i de 250 kg, de ciment per a alçats o cossos d’obra.

Riuada. Vista des del Barri El Castell

18/19

32011


24/20

Les impostes de coronació i arestes es projecten de formigó emmotllat, amb 250 kg de ciment per metre cúbic i la llosa de cinc metres de llum i els dos trams rectes de 18 metres de llum de formigó armat de 300 kg de ciment per metre cúbic.L’afermat és com el de totes les obres; de sis metres, distribuïts de la manera següent: 4,50 metres per al ferm i 0,75 metres per a cada un dels passejos.La secció per al ferm és: 4,50 metres d’ample i un gruix de 18 cm als mordents i de 23 cm al centre, coberts per una capa de grava de 0,02 cm de gruix.Volum de pedra picada/metre lineal: 1.200 m3 que, després de consolidat, ocuparà un volum de 0,96 m3.La pedra per al ferm procedirà de la llera del riu Sénia, format per una roca calcària de bones condicions.Per a grava s’empraran els productes procedents de l’obertura de la caixa per al ferm, i la consolidació s’efectuarà per mitjà d’un cilindre compressor de vapor o gasolina.

Peticionari (concessionari): Sindicat Agrícola de l’Olivera, representat per José M. Arnau.Construcció: Amb auxili del Govern.Enginyer del projecte de 1931: Julio Pastor Santa Elena.Finançament: subvencionada per la Diputació de Castelló.Cronologia: Concurs del Govern el 1921, període de construcció (1937-1938). La finalització es coneix que va ser una setmana abans que entren les tropes nacionals a Vinaròs des de la carretera de Morella.Núm. de Registre: 003 Signatura: TC(003)2010Localització:Coordenades: X= 276000 Y= 449800

Municipi: Entre Sant Rafael i el Castell. Comarca: Baix Maestrat i Montsià Precisions per a la localització: Descripció: Pujant per la carretera Ulldecona - La Sénia (T3319) km 9.

Dimensions:Segons el projecte de 1931:

• Longitud total d’obra a construir: 179,08 m.• • Dels quals, 41 m són el pont pròpiament.• • 34,26 m murs d’acompanyament.• • 103,82 m dos trossos de camí d’accés al pont.

Pont de Sant Rafel – Barri El Castell Riuada. Vista des del Barri El Castell

04. Sant Rafel del Riu

20/21

Segons els nostres mesuraments de camp:• Longitud del pont: 76 m• Ample de la calçada: 7,10 m• Altura: 5,74 m• El pont té quatre ulls iguals: • 8,50 m de llum x 4,55 m d’alt.• Llum a nivell del sòl 6,98 m x 5,74 m d’altura fins al començament de la barana del pont.• Damunt dels arcs hi ha el dibuix de la imposta.• Hi ha tres pilars: 1,80 cm ample x 3,50 m d’alt x 7,12 m d’intradós.• Dos contraforts: un abans del primer arc i l’altre després del quart.• Barana: 76 m de longitud, amb 38 pilars x 0,84 m d’altura.• Entre pilar i pilar de la barana: 0,37 m.

Ús i funció:Primitiu: unir les vies de comunicació següents (ja que en aqueix moment no es podia creuar el riu pels desgels i les pluges): Camí veïnal de Rossell -Vinaròs amb la Sénia -Ulldecona. Santa Bàrbara – La Sénia.De Canet lo Roig per Sant Rafel a Ulldecona.De Traiguera per Sant Rafel a la província de TarragonaDe Sant Jordi a la Sénia.Així s’acosten els pobles que pertanyen a la partida de Vinaròs.El pont podrà relacionar els pobles que en el moment el projecte del pont tenen ja una carretera recentment construïda, segons la memòria del Projecte:De la Pobla de Benifassà a la SéniaDe Coratxà al Boixar,De Castell de Cabres al Boixar,De Fredes al camí de la Sénia, etc.

Detall del pilar del pont de Sant Rafel Joaquín Morano, gendre d’un dels mestres d’obra del pont

32011


26/22

Actual:La necessitat i urgència de la construcció del pont està justificada de sobra, tan sols enumerant les vies de comunicació ja construïdes, perquè aquest pont servisca d’enllaç, del que avui manquem, per la quasi impossibilitat de creuar el riu Sénia, durant la major part de l’any, pel cabal d’aigua que discorre pel (cabal), de gran importància en èpoques de pluja i en els desgels.Les vies de comunicació que la construcció que aquest pont uniria serien: - El camí veïnal de Rossell a Vinaròs, amb el de la Sénia a Ulldecona, amb el de Santa Bàrbara a la Sénia.- De Canet lo Roig, per Sant Rafel del Riu, a Ulldecona.- De Traiguera, per Sant Rafel, a la província de Tarragona.- De Sant Jordi a la Sénia.

Futur: Aquest pont hauria de formar part indispensable de la visita guiada del patrimoni entorn del riu Sénia i en el context del límit entre un dels barris d’Ulldecona (Tarragona) i la població de Sant Rafel del Riu (Castelló) que actualment ja forma part de la Mancomunitat de la Mesa del Sénia.

Estat de conservació: Observacions: la calçada està perfectament transitable. La construcció està en bon estat, no hi ha humitats ni desperfectes. Actualment està net de vegetació invasora l’entorn dels pilars i els ulls; es va condicionar la llera del riu per a poder transitar-la a peu pla per sota del pont.Protecció existent: inexistent.

2. Context:

Entorn: les poblacions limítrofes de Sant Rafel del Riu i el Castell (Ulldecona).Correspondència: transcorre per l’esquerra la séquia d’Ulldecona, que condueix aigua des de l’embassament d’Ulldecona (situat al terme de la Pobla de Benifassà, Castelló) fins al nucli d’Ulldecona.

3. Estudi dels usuaris i les seues característiques:

Socials: pas d’un poble a l’altre i carretera que uneix dues comunitats autònomes (Catalunya i el País Valencià).Ús de temps lliure: mirador de l’avinguda del riu –normalment sec, tret de períodes d’intenses pluges estacionals– quan hi ha forts ruixats. Des del pont, també es contempla la pista de ball del barri del Castell les nits de festes majors i, des de l’altre costat, podem seguir les competicions de birles de Sant Rafael.Història oral: fa uns 50 anys que es feien cucanyes a sota, al riu, i es podien contemplar des del pont.

4. Arxiu fotogràfic

5. Fotografies antigues

Juliol de 1937. Barri El Castell. Pont en construcció. Pare d’Herminia amb dues dones

04. Sant Rafel del Riu

22/23

6. Annex 1. El projecte de 1931 de «pont econòmic»

Família Beltrán-Grau 1930-1932

Pla de construcció del pont de Sant Rafel Portada del projecte de 1931

Pressupost Pressupost total Pressupost de contracta per a les foses

32011


Las Clapisas. Refugis per a arrecerar-s’hi

1. Grup d’Esdeveniments

Pessebre Vivent

Sot de Ferrer realitza un Pessebre Vivent des de fa, aproximadament, 70 anys. Es munta la vesprada de Reis, amb tots els personatges principals: el rei Herodes i els seus guerrers, els dimonis, els pastors, amb els seus diferents menesters, l’Àngel i, al seu pessebre, sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús. Tots els personatges són gent de la població. El Nen Jesús, quasi sempre, és el xiquet més xicotet del poble.

Fa quatre anys es van construir, a proposta del Voluntariat, —i amb la participació de tothom qui va voler— els animals, de mida real, de cartó pedra. S’hi van fer: el bou, la mula, ovelles, ànecs i l’Estrela d’Orient. També es va construir el castell d’Herodes amb tela de sac.

Quan vénen ses majestats els Reis Mags d’Orient, tots estem en posició. La majoria són els xiquets de la població, que es vesteixen amb les seues millors gales i realitzen les seues ofrenes al Nen Jesús.

05. Projectes del Voluntariat Local 2010

Voluntariat Local de Sot de Ferrer

Pastorets, Herodes i soldats

24/25

Muntatge del Pessebre

28/26

Dia del Llibre

Com ja és habitual, des de la instauració de la democràcia, a Sot de Ferrer se celebra el Dia del Llibre. En aquests més de 30 anys, l’organització s’ha fet des del Teleclub, després, durant molts anys, des del Centre Cultural i en aquests últims anys, des del Voluntariat Local.

És tradició que la gent espere a comprar-se un llibre en aquest dia assenyalat. Per a això, es munten estands: un d’una llibreria invitada i un altre de l’Agència de Lectura Local, on s’exposen documents antics, relats escrits per algun fill del poble o llibres relacionats amb Sot de Ferrer.

Aquests últims anys es realitza un concurs literari de relats curts en les categories d’infantil i adults i es representa amb els xiquets de la població alguna obra de teatre muntada pels voluntaris i els xiquets. Enguany es van representar dues obres: «Valla lata de pirata» i «Una “gótica” de agua». Van ser molt divertides i van agradar tant a xiquets com a adults. A més, en el Dia del Llibre s’homenatja a algun escriptor. Enguany es va commemorar el naixement de Miguel Hernández i la mort de la nostra escriptora Nieves Rueda.

2. Grup de Patrimoni

Exposició cultural «Pan, aceite y vino»

Dins de les activitats de l’Estiu Cultural de Sot de Ferrer destaca la realització d’una exposició cultural sobre patrimoni cultural tradicional.

En 2010, l’exposició «Pan, aceite y vino» es va allotjar a «La Hermandad», el nou contenidor cultural del municipi. Tal i com llegim en el títol, aquesta mostra se centra en tres dels principals elements per al desenvolupament històric, econòmic o social de Sot de Ferrer. Per a això, l’exposició va mostrar una àmplia col·lecció de ferramentes i objectes tradicionals utilitzats en l’itinerari d’aquests tres elements des de les matèries primeres: el blat, l’oliva i la vid.

En la secció «Materials i tècniques» d’aquesta revista tenim els textos dels panells i algunes fotografies que il·lustren l’envergadura de l’exposició i la profunditat amb la qual va ser tractada.

Dia del Llibre. Representació de l’obra: «Una “gótica” d’aigua», per xiquets del poble

Premsa d’oli

05. Sot de Ferrer

26/27

3. Grup de Medi Ambient

«Las Clapisas»

En el projecte del voluntariat de medi ambient, seguint amb l’ampliació de la senda local, es treballa a la zona de «Las Clapisas», on s’ha netejat la senda fins a arribar a un muntanya que, per l’estructura que té, va cridar l’atenció al grup del voluntariat.

En aquest terreny podem contemplar tot el treball que es realitzava en la transformació de la muntanya verge a muntanya de cultiu. Els amos eren agricultors i quan no tenien feina a un altre lloc hi acudien tots en família a treballar en l’extracció de la pedra, per a conformar un mur perimetral, amb una eixida en forma de senda que anava al terreny de sota. Aqueix mur és impressionant per l’amplària, que pot arribar fins a tres o quatre metres, aproximadament.

A més, van realitzar-hi refugis per a animals, una piràmide de tres escalons, que s’usava per a caçar i una caseta per a arrecerar-s’hi de les inclemències del temps. La pedra sobrant va ser amuntonada amb forma de monticle.

Piràmide de tres pisos per a caçar a Sot de Ferrer

32011


Campana de la Immaculada Concepció

28/29

06. Actes de commemoració del 400 Aniversari de la Carta Pobla

Voluntariat Local de Sot de Ferrer

«El día 6 de enero de 1610 el señor D. Jaume Ferrer, mandó convocar mediante el sonido de la campana a todos los vecinos, vasallos, habitadores y nuevos pobladores, en la casa del señor.El ministro Pere Joan Medina, llamó en voz alta a los cuarenta y seis nuevos habitadores que vinieron a la baronía para poblarla y residir con sus mujeres, hijos y familia, habitar las casas y procurar, cultivar y labrar las tierras, despobladas desde la expulsión de los moriscos, en septiembre de 1609.Todos ellos prestaron juramento y homenaje de fidelidad y vasallaje al señor de la baronía, prometiendo permanecer allí y cumplir todos los capítulos de la Carta de la Población redactada por D. Jaume Cristòfol Ferrer, notario público de Valencia».

Carta Pobla de Sot de Ferrer. 1610. Arxiu del Reial Col·legi del Patriarca

Per a commemorar aquesta data, tan assenyalada en la història de Sot de Ferrer, el Grup de Patrimoni del Voluntariat Local ha desenvolupat un projecte cultural que inclou la recreació d’aquest moment històric i la realització de tallers.

1. 06 de gener de 2010

Un grup de voluntaris va recrear el moment històric en el qual el senyor Jaume Ferrer va parlar els seus pobladors de totes les obligacions i deures. Un altre dels actes d’aqueix dia va ser el toc de la campana de la Immaculada Concepció, tal com assenyala la Carta Pobla. Va ser un moment molt emotiu.

Després de la recreació, la comitiva, en cercavila, va anar a l’Ajuntament a inaugurar el mural commemoratiu del 400 Aniversari de la Carta Pobla. Aquest mural, realitzat per voluntaris no professionals, està fet amb la tècnica del socarrat i representa el moment històric de l’entrega de les terres als nous pobladors i la firma del notari. Els actes del dia van finalitzar amb unes salves commemoratives del 400 Aniversari de la Carta Pobla.

32011


30/30

2. Tallers de la Carta Pobla

Els preparatius previs al 5 de juny van ser uns tallers de cuina, d’indumentària i de ceràmica. L’objectiu d’aquests tallers va ser que la gent s’ambientara en l’època i preparar l’activitat d’estiu.

Taller de receptes de cuina de 1600

Durant un dia es va realitzar un taller de cuina, on un voluntari, cuiner de professió, va investigar sobre els plats que es menjaven en aqueix temps. Van elaborar plats tant de cullera com de forquilla i, a més, no hi van faltar els dolços.

Taller d’indumentària

Un grup de voluntaris, aficionats a la costura, de molt diversa índole i edats, van confeccionar vestits de tots els estatus socials de l’època. Per a això, es van treballar distintes classes de teles. El taller es va completar amb una sèrie de conferències d’una historiadora d’indumentària tradicional.

Taller de ceràmica. El nucli de població en 1610. Los Portales

En 1610, Sot tenia unes dimensions més reduïdes que les actuals. El que coneixem com el casc històric ens marca, d’una manera molt clara, el que era l’antic recinte, franquejat pels portals del Molino, de Valencia, del Lugar i del Azud. En el lloc que avui ocupa l’església es trobava l’antic temple i el seu cementeri.

Lectura a la porta del Palau del senyor

Taller de receptes de cuina de 1600 Taller d’indumentària

Cercavila cap a l’Ajuntament

06. Sot de Ferrer

30/31

En aquest taller es van confeccionar els portals amb tela de sac i es van pintar amb ceràmica antiga els noms dels portals d’entrada a la població.

3. 05 de juny de 2010

Transcorreguts sis mesos des de la data de commemoració dels 400 Anys de la Carta Pobla, es va realitzar una recreació de l’ambient del segle XVII de Sot de Ferrer.

Es van realitzar distints actes als carrers:

• A les 8 h, un pastor de la localitat va passejar les seues cabres pels carrers del poble, que estaven encara en silenci.

• Durant tot el dia, la banda de música local va interpretar distints concerts en racons guarnits.

• A les 12 h, tots els participants van fer un cercavila per totes les zones guarnides. Aquest acte va ser gravat per la televisió Punt 2 amb entrevistes a gent del poble per a la posterior emissió en el programa «Cort de Festa».

• Durant la vesprada, va haver-hi exhibició de l’escola d’esgrima de València i les tradicionals cucanyes on van participar tots els xiquets de la població.

• A les 20 h, va arribar a la plaça d’Espanya el «senyor Jaume Ferrer» i va ser entregat, a cada un dels nous pobladors, el seu pergamí, on deia quines eren les seues noves terres. Aquesta representació va ser realitzada per gent del poble i gravada en directe per Canal 9 per a emetre-la en directe en els informatius «Notícies Nou» i també per «Telepalancia» (canal local de la comarca de l’Alt Palància).

• A les 22 h, com a colofó a tan gran dia, a la plaça de la Iglesia, es va celebrar un gran sopar de germanor, amb un ambient totalment de l’època, tant pels comensals com per la llum, ambient, la música i el Palau del senyor, que va ser obert perquè la gent visitara l’almàssera (rehabilitada, la segona en tota la Comunitat Valenciana amb el seu mecanisme), la presó (que en conserva l’estructura original), la capella i els jardins.

Àlbum de fotos de la jornada d’època del 05 de juny de 2010

Vestit de llaurador, confeccionat al taller

Taller de ceràmica. Portal del Azud

32011


32/32

Vista dels pobladors del lloc

Racó de carrer del cura CabosRacó de carrer de san PedroPreparant la representació

Cercavila pel poble Abans de la cercavila

El senyor Jaume Ferrer i esposa Gent del poble ballant Exhibició d’esgrima

32/33

1. SOM passat

A Suera, des de fa quinze anys, se celebra Suera, un poble al carrer, una mostra d’usos, costums i tradicions, impulsada i promoguda pel Centre Cultural i protagonitzada per la gent del poble. Aquesta mostra va nàixer al voltant de la peça teatral Els Reis Mags de Suera, escrita per a ser representada de manera coral pels carrers del poble la vespra de Reis. L’ambientació d’aquesta va passar a ser inspiració per a rescatar de la memòria antics oficis, tasques, costums i tradicions del poble, i fer visibles objectes, aparells, ferramentes, indumentària i tot un conjunt d’elements poc considerats i que, en el millor dels casos, estaven oblidats en l’últim racó de les cases o amagats al fons del baül més vell. Aquest despertar de l’oblit, incitat pel Centre Cultural Suera, va generar, en la gent del poble, un sentiment de curiositat, respecte i estima pel propi patrimoni que fins llavors estava adormit en l’últim racó del pensament i sentiment col·lectiu.

Ara es presumia del cobertor i les sinagües de la iaia i de la faixa i camisa de llenç del iaio. Ara es descrivien amb orgull les tasques i els oficis familiars i es mostraven les ferramentes i aparells que utilitzaven abans. Ara resultava útil aquell moble vell, que calia restaurar per a donar-li un lloc preferent a casa. Ara s’escoltava amb interès la gent major que, amb els seus relats, donava vida i omplia de sentit el passat. Ara

hi havia curiositat per a saber més d’abans, per a saber més de nosaltres.

Aquest despertar es va iniciar l’any 1997 i, des de llavors, cada diumenge abans de Reis, la gent de Suera té un compromís amb els seus avantpassats i es transforma per a mostrar el millor com a poble, orgullós del seu passat.Suera, un poble al carrer representa el treball d’un poble per a recuperar la seua memòria, i també la generositat de mostrar-la i compartir-la amb els que cada any s’acosten a visitar-nos.Un esforç generós que, sense pretendre-ho, s’ha convertit en referent per a uns altres pobles de la comarca i de més enllà.Un esforç generós que ha estat el germen de SOM.

2. SOM present

Després d’una dècada de mostra etnològica, al Centre Cultural Suera es debat la necessitat fer un pas més; d’aprofundir en els coneixements i aprofitar el potencial que tenim i fem visible cada any; d’omplir de contingut i carregar de sentit el que mostrem en una jornada de gran participació i festa, que compartim amb nombrosos visitants.

07. SOM (Suera Obert Museu)

Amelia Poles Arrandis. Centre Cultural Suera

32011


34/34

D’aquesta necessitat de caminar, de moure’ns, de fer un pas de qualitat, se’n fa ressò la Universitat Jaume I que, per mitjà del PEU i el programa PAIS@rural, ens assigna un tutor per a orientar i assessorar els nostres moviments i donar forma al camí que volem iniciar.

Els primers passos estan plens de dubtes i confusió, fins a decidir i definir el caminar i l’orientació correcta. També ho estan d’aprenentatges i nous coneixements que ens enriqueixen com a persones i com a grup, i fan més segur i conscient el repte que volem aconseguir.

Ens familiaritzem amb un llenguatge nou per a nosaltres i aprenem paraules com: dinamització sociocultural, desenvolupament local i rural, desenvolupament cultural, posada en valor, patrimoni material i immaterial, creació de sinergies i altres conceptes que simbolitzen i representen accions i realitats que experimentem des de fa anys i que no havíem significat. Les paraules donen significats i ens fan més conscients del que fem i del valor d’això que fem.

El contacte amb el tutor ens dóna una altra perspectiva del que fem i del que volem fer i ens ajuda a reflexionar, valorar, prendre consciència i acostar-nos a unes altres realitats.

El Centre Cultural Suera, amb més de trenta-cinc anys d’experiència a organitzar i promoure activitats a la localitat, inicia ara un projecte de gran envergadura, un projecte de desenvolupament cultural conscient, on l’experiència acumulada i les relacions establertes amb la població aquests anys, són elements que ajudaran a fer el camí més suportable.

Sabem què volem. Fer de Suera un museu obert on les cases i carrers es convertisquen en llocs per a visitar i reviure el nostre passat preindustrial. Espais carregats de contingut, que ens ajuden a conèixer, estimar, preservar i valorar el passat, a entendre i viure el present i a construir un futur millor. La gent del poble ha de ser, hem de ser, els protagonistes i autors d’aquest projecte que representa un repte en tots els sentits.

Som conscients de les nostres limitacions i faltes, que faran el caminar lent, i de vegades difícil, però l’important per a nosaltres, una vegada iniciat el camí, és avançar i aprendre caminant. Tenim la determinació i el convenciment que val la pena el que fem i disposem d’un ferm i provat compromís amb el nostre poble i la nostra cultura.

Comptem amb el suport i amb un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament de Suera.

Comptem amb el suport de la Universitat que ens proporciona assessorament i acompanyament tècnic, formació i serveis. Un curs de catalogació de patrimoni ens ha proporcionat coneixements i ferramentes, necessàries per a una correcta i completa tasca de busca, registre, estudi i recuperació del nostre patrimoni cultural i etnològic. I del departament de disseny ha nascut el logotip que ens identifica com a marca i també una postal-free amb la qual hem iniciat la campanya de difusió de SOM per la província.

Comptem amb un grup de persones, compromeses i implicades activament des del primer moment, que són element fonamental i puntal principal per a portar avant el

Mercat a la plaça dels Comerciants de SueraVisita a casa de Maria la Porcara. Llauradors i comerciants adinerats

07. Suera

projecte. La seua generositat i compromís han permès que SOM comence a ser una realitat.

Amb la motxilla carregada de les il·lusions i els nervis dels començaments, amb l’esperança de saber aprofitar les possibilitats que ens oferirà el camí i amb la confiança que ens dóna conèixer les nostres forces, el primer diumenge del mes de juny del 2010, SOM comença a caminar.

Arrere queden les hores de reunions per a programar i definir estratègies i debatre i prendre decisions; els moments de dubtes i resolucions, de fer preguntes incontestades, de trobar respostes i solucions, de convergir objectius i sumar voluntats, de complicitats i rialles, i d’algun mal humor. Temps i espais compartits treballant, aprenent i construint junts.

3. SOM, cada primer diumenge de mes

Aprofitant que cada primer diumenge de mes els comerciants de Suera fan mercat a la plaça, establim amb ells una relació de col·laboració i correspondència, i convenim fer coincidir SOM amb el diumenge en el qual ells trauen les parades en el carrer. Aquest fet és l’última espenta, la qual cosa ens fa verdaderament conscients que el camí està obert per a començar a caminar i ens dóna el dia concret en el qual hem d’iniciar-lo.

Així, des del passat mes de juny i cada primer diumenge de mes, a Suera es reviu el passat. Cada primer diumenge de mes, SOM.

En forma de visita guiada, fem un recorregut pels carrers del poble, visitant les cases obertes on els mateixos propietaris són els encarregats de mostrar i detallar el seu patrimoni als visitants. Una casa de llauradors i comerciants adinerats; una botiga; una fusteria; una exposició amb recreació de tasques i oficis antics; una mostra de roba de l’aixovar; i els racons de la garrofera, de l’olivera i la caseta de pedra, ens transporten a temps passats, tot acompanyat per les històries, records i vivències contades pels seus hereus directes.

El canyisser fent corda i canyís, la ceramista decorant ceràmica a mà i el cisteller construint una cistella amb vímet i canya ens mostren la seua destresa amb les mans, al mateix temps que ens acosten a un temps en el qual no sabien de presses.

A més, d’una manera viva i dinàmica, fem present el passat amb la representació de quefers propis d’una societat dedicada al cultiu de la terra i organitzada al voltant de les tasques pròpies de cada època de l’any.

Aquesta activitat comporta una major exigència i esforç que ens recompensa per la informació i documentació gràfica que obtenim i, sobretot, per les relacions que s’estableixen entre diferents generacions. Un grup de veïns s’encarrega de recrear les estampes i fer reviure el passat de manera fidel. La sega del blat; la batuda a l’era; la collita de les garrofes; anar al molí a fer l’oli; la matança del porc; la sembra de creïlles són realitats reviscudes aquests últims mesos gràcies a ells.

M. Amparo explica com es feia el formatge a casa La matança del porc en el SOM de novembre

34/35

32011


36/36

El SOM, de manera puntual, també fa visibles els artistes locals que, amb l’exposició de les seues obres, ofereixen testimoni de la inquietud artística i cultural de la localitat.

En aquests mesos de SOM, la quantitat de visitants no ha estat estable. Hi ha hagut mesos de molta afluència i uns altres amb menys visitants. De tots guardem experiències i aprenentatges útils per a continuar el camí. A més, el contacte amb els visitants reforça el convenciment que tenim en el que fem.

Després de deu mesos, SOM adquireix identitat i es dóna a conèixer sense estridències. En principi, n’hem controlat la difusió per a anar al nostre ritme. La no professionalitat i el fet d’haver de repartir el temps lliure amb l’organització d’unes altres activitats del Centre Cultural, així ens ho aconsellava.

Ara, amb l’experiència acumulada ens veiem més capacitats per a fer front a les noves exigències que el projecte ens

demanda. Hem adquirit hàbits d’anàlisi i reflexió que ens ajuden a avaluar cada SOM i ens proporcionen informació valuosa per a millorar i continuar.

SOM ja té passat, però som conscients que només hem començat. El primer tram del camí no està complit i encara ens queda molt per fer. Ara hem de treballar per a completar i millorar el que tenim i continuar la construcció. Darrere queda aqueix primer diumenge plujós en el qual SOM va començar a fer camí. Per davant, un camí ple de reptes que no volem defugir.

Continuem caminant junts, aprenent i construint, com a poble que no es resigna i vol ser autor i actor del seu present i del seu futur.

Caminem i fem poble, fem cultura.

La botiga de Teresa la Plàcida, contada per la seua besnéta Trilla del blat a l’era. SOM d’agost de 2010

36/37

No fem les coses perquè siguen difícils; Les coses són difícils perquè no les fem

Sèneca

La novetat es fa per una disposició inèdita de les coses antiguesJacqueS Monod

Amb la nostra aportació a aquest número de la revista Patrimoni, volem destacar un dels elements claus en el desenvolupament metodològic de la posada en marxa de SOM (Suera Obert Museu), com ha estat l’espai conversacional i la creació de la visió.

1. Context i antecedents

El 3 de maig de 2005, el Centre Cultural Suera se sumava al Programa d’Acompanyament a Iniciatives Culturals en el món Rural (PAIS Rural), del Servei d’Activitats Socioculturals de l’UJI, amb la següent proposta, recollida en la fitxa d’adhesió al programa:

Dades del projecte

Títol: Suera: Un poble al carrerHipòtesi de treball: Recuperar els costums, tradicions,

gastronomia, oficis, etc. Tot allò que conforme el patrimoni cultural del nostre poble i donar-lo a conèixer tant dins com fora del poble.

Objectius generals:1. Investigació.2. Divulgació.3. Demostració en la mostra etnològica «Suera: Un

poble al carrer».

Públic beneficiari del projecte: Veïns, visitants i futures generacions.

Àmbit d’actuació: Local.

L’equip director del projecte estava format pels membres de la Junta Directiva de llavors, composta per un total de set persones, tres dones i quatre homes.

Els recursos econòmics dels quals podrien disposar es limitaven als propis de l’associació cultural. I el pla de treball inicial, circumscrit als tres objectius assenyalats més amunt, incloïa la participació en el Pregó de les festes de la Magdalena de Castelló de la Plana, la representació de 2006 de Suera: Un poble al carrer, la XXI Setmana Cultural de Suera i l’edició regular del butlletí informatiu de l’Associació.

08. Museu Obert de Suera: perspectiva metodològica de la creació de visió

Miguel Ángel Martín Cuesta. Gestor cultural. Executive coach i coach d’equip. Tutor de projectes PAIS Rural

32011


38/38

La trajectòria d’aquesta Associació era àmplia i sostinguda en el temps, amb més de deu mostres etnològiques a favor seu, l’organització de qualsevol tipus d’esdeveniments, i més de vint anys com a associació.

2. PAIS Rural

En aquella etapa, el programa PAIS Rural encara era jove, des de la perspectiva de la generació de processos i del desenvolupament posterior de les accions d’acompanyament amb tutories sobre el terreny. Els objectius principals suposaven donar suport formatiu al desenvolupament d’iniciatives i projectes en el territori interior de la província de Castelló de caràcter sociocultural i proposaven la presència periòdica d’un tutor que poguera col·laborar en el suport teòric dels projectes, la definició precisa dels objectius i la cerca conjunta d’estratègies que donaren possibilitat i viabilitat a aquests últims.1

Diagnòstic

L’estudi de la realitat social, el diagnòstic en relació al tema proposat d’estudi; aqueixa hipòtesi de treball de

1 Volem ressaltar la rellevància de la presència de l’UJI al territori, ja que és una referència molt important per als municipis i els agents implicats. Presència que ha estat reconeguda per propis i aliens, la qual cosa li dóna un caràcter singular a aquest tipus d’intervencions, com a avantsala de la generació de confiança en la cadena de valor, i de la que nosaltres, els tutors, ens hem fet càrrec i esforçat a mantindre com a signe distintiu de la nostra gestió.

partida pareixia no ser necessària: la percepció diària, el coneixement dels veïns, la relació de proximitat pareixien invitar a deixar de banda el coneixement científic, que era substituït per l’observació i en el coneixement de la pràctica regular, el caràcter de l’afluència als esdeveniments i el tipus de resposta que tenien cada una de les convocatòries �molt consolidades, com dèiem� i amb les que tota la comunitat ja comptava, des de la pròpia institució local a qualsevol altra associació local i els veïns en general.2

3. Agents culturals i socials3

El repte formatiu inicial que el programa plantejava havia de tindre en compte la realitat dels agents implicats, les circumstàncies personals i socials; la naturalesa de les seues relacions, la comunicació i la manera d’interactuar entre ells i la població.

El model de relació se sustentava en la proximitat, comunicació telefònica, poc ús de les noves tecnologies, i trobades periòdiques conseqüents amb la pròpia activitat de l’Associació sobre la qual ja venien actuant amb gran experiència acumulada. La primera relació amb l’UJI començava llavors.

2 De fet, des de la nostra perspectiva, la política cultural del municipi descansa, en gran manera, en l’acció d’aquesta associació cultural, ja que durant l’any manté una alta activitat i variada, i participa en tots els moments festius de l’any, i genera dinàmiques pròpies que inclouen ofertes per a tota la població.

3 Manllevem les paraules d’alguns autors, com Alfons Martinell o Néstor García Canclini, per a mostrar el concepte d’agents culturals, tal com nosaltres els veiem en gestió cultural: en sentit ampli, són aquells actors que intervenen o poden intervindre en l’articulació de les polítiques culturals. Així, les definicions de la Conferència de Mèxic de la UNESCO (1982) van entendre les polítiques culturals com un conjunt de pràctiques socials de diferents sectors d’una societat en concret. García Canclini (1987) ens diu, des d’una lectura democràtica del concepte, que les polítiques culturals són el «conjunt d’intervencions realitzades per l’Estat, les institucions civils i grups comunitaris organitzats».Des d’aqueixa perspectiva, considerem que una política cultural no pot posar-se en marxa, o no existeix realment, si no és a través d’uns agents o actors concrets, que entren en relació amb la seua realitat territorial i assumeixen algunes responsabilitats en el conjunt dels objectius que la pròpia política els proposa. Per aqueixa raó, els agents canvien i evolucionen d’acord amb les variables espai/territori-temps/evolució-context (pròxim i global), i representen un factor determinant en la consolidació de la intervenció social en un àmbit concret.

Tots saben on van, coneixen el camí, o els possibles camins. I van junts

08. Suera

38/39

La memòria de cada any de les convocatòries Vespra de Reis i d’El poble al carrer consistia en un vídeo i un catàleg de fotografies, aquestes formaven part de la publicació periòdica del Centre Cultural en format de revista.

Per a tots, el gran repte estava a desprendre’s d’una pràctica basada en el model: acció-acció-acció per a passar a un model circular, basat en la reflexió-acció-reflexió; un model sistèmic que demana coresponsabilitat i coparticipació; que amplia l’espai de convivència i que ofereix un nou horitzó per a la creativitat, entesa aquesta com el desenvolupament del potencial humà al servei del comunitari; sumant des de l’observació i l’anàlisi les millors condicions per al desenvolupament social i cultural; atraient nous públics, extraient l’altra potencialitat, la de la memòria, la del territori, la dels recursos propis, la de la col·laboració, la de la sinergia i la de l’aprenentatge en comunitat. Un model que s’avalua constantment i que es renova i reinventa a si mateix en cada intervenció.

A més, aquest repte volia crear una marca, fer-se càrrec d’aquesta, incorporar-la a tota l’acció, i fer de la marca un segell, un origen, un destí, el «som», com diuen alguns I «som» de Suera, i «som» singulars. En definitiva, afegir-ne més identitat, reforçant la que ja tenia. Com ells mateixos diuen en un eslògan de promoció: «Fem poble, fem cultura».Les grans preguntes com a suport a la creació i assumpció de nous reptes han estat: què fem i per què ho fem: Quin és el sentit del que es fa (a què contribueix, quin sentit ens proporciona a nosaltres mateixos i als altres; en què ens millora, i en què ens fa sentir-nos portadors de noves identitats, de confiança i de pertinença).

La presa de consciència ha suposat començar a inventariar objectes, ferramentes, indumentària; catalogar els objectes visibles i començar la recuperació d’altres en magatzem; la restauració de la màquina de trillar; la posada en valor de peces singulars, com les pallisses; crear escenaris d’accions de vida tradicionals (l’era, la matança, la sembra i la recol·lecció, etc.): Realitzar memòria de cada una de les accions; generar una enquesta de satisfacció i de millores possibles; incorporar l’audiovisual a totes les manifestacions.

4. Què és visió? Visió són els sons llocs en acció

El projecte ha passat per diverses etapes, que resumim:1. Adhesió (Benlloc, 2005): primera trobada amb dos

membres de la Junta Directiva, que se sumen als tallers de les jornades que celebrava PAIS Rural en aqueixa localitat.

2. Adhesió: document referenciat més amunt, com a conseqüència de la visita a Benlloc.

3. 2006: Conversació: buscant què fer, com desenvolupar el que s’ha escrit en el document o fitxa inicial.

4. 2007: Definició: serà en enguany quan es puga albirar la mateixa. Es comença a escriure i a fonamentar el projecte.

5. 2008: Estudi de possibilitats i generació de necessitats.6. 2009: Formació per a l’acció i primeres accions

(inventariat, entrevistes de camp i curs de catalogació). Contar-lo a altres (primers col·laboradors) i comptar amb ells. Primer itinerari proposat.

Els materials ja existien, la tècnica podia variar, i el resultat mai seria el mateix, encara que tinguera forma de cistella

Els productes locals exposats amb gust i estima

32011


7. 2010: Posada en marxa, segon semestre. Període de prova. Test de funcionament, primeres enquestes, itineraris.

5. Definició: L’ús de la paraula, l’aprenentatge de l’escolta activa

La trobada periòdica amb els promotors, inicialment amb caràcter trimestral, va suposar un període d’adaptació a una forma de pensar i a una manera d’enfocar el diàleg i la conversació.

El model de treball estava dominat per uns hàbits de conversació sostinguts per estructures vàlides per a ells. El canvi va suposar un esforç important en diferents dominis de la comunicació, la qual cosa en certa manera influïa en les estructures de relació i canviava hàbits de treball:

• Generar context per a cada reunió, amb objectius clars i temps tancats per a no prolongar innecessàriament les trobades.

• Prendre consciència de les conversacions: qui parla, per què parla i des de quina posició emet el seu missatge.

• Escoltar per a ser escoltat, des de l’atenció plena, sense pèrdua del missatge i, d’aquesta manera, poder evitar distorsions cognitives.

La conversació, per tant, es converteix en un espai de creació de la visió i d’ajuda per a una millor definició del projecte. Perquè l’acció sense visió no té sentit, i la visió

sense acció es queda en un somni. És un lloc propositiu, on compten totes les aportacions individuals, i on es tenen en compte aqueixes que generen valor a la resta, i contribueixen al creixement de disseny del projecte.Una nova manera en el llenguatge troba lloc en la pràctica, la que comença a abandonar expressions de caràcter negatiu, que són les que restringeixen el camp d’acció i estreteixen la visió: un llenguatge la paraula del qual correspon a una nova forma de pensar, on els problemes es converteixen en reptes; les dificultats, en oportunitats; els errors, en aprenentatges.

» Visió i revisió comencen a ser, més que conceptes, accions: de la idea al fet, del pensament i allò que s’ha imaginat, al paper escrit i a l’acció conseqüent.

» Creure és poder crear: La trobada amb l’exclusiu —els atributs únics— impulsa l’acció, dóna poder i fortalesa, sosté la intenció i afirma el propòsit.

» Repensar, reformular: El sentit crític constructiu genera noves propostes, deconstrueix conceptes a l’ús, i construeix amb els elements del passat, plantejant noves accions per a millorar.4

4 Aquesta terminologia expressa que SOM vol desenvolupar el seu propi model, basat en la realitat pròxima i en la capacitat de gestió i de resposta que poden donar des del Centre Cultural al seu propi projecte. El desenvolupament posterior donarà la mesura de les necessitats i crearà el marc museístic oportú. L’UJI estarà en aqueix assessorament tècnic, amb professionals i experts de cada una de les àrees de gestió del projecte en la mesura de les seues possibilitats.

El foc aromàtic on es crema romer, perfuma i escalfa el carrer, omplint-la de vida i color Tradicions amb molt de gust

08. Suera

40/41

» Veure per a confiar: la consciència d’allò en el que s’està permet el desenvolupament ulterior, la presència activa que construeix les diferents etapes.

Els acords són de caràcter productiu, i després d’algunes reunions, de visites a espais immobles (molins, vivendes, pallisses, fonts, camins, etc.), d’una observació atenta i a consciència, sorgeix la construcció del que es vol, d’allò que és possible, de la qual cosa està a l’abast. I sobre les bases del que ja existeix, s’ordena una nova disposició, es projecta una nova fotografia, s’imagina un entorn de creació, que genera una paraula àmplia i s’encunya una idea: ser un museu obert, mantindre el poble al carrer tot l’any. I, a poc a poc, s’arriba al Museu Obert de Suera, des del poble al carrer. L’origen continua habitant en la nova visió, i amplia la seua perspectiva, millora la seua projecció, perquè ara hi ha prospectiva: imaginem el que volem i ho veiem, i ho descrivim en una línia de temps.

Finalment, subjau i es declara un acord: aquest projecte és un procés, i els seus resultats seran el camí que es recórrega, el descobriment, la trobada en l’acció, l’aprenentatge en comunitat.

I més important encara: es declara sostenible, en el fet que s’ha d’adaptar als temps i als espais. Tindrà en compte les possibilitats que ofereix cada un dels voluntaris en el seu compromís: el projecte propugna també el delit i el gaudi, perquè no ningú «s’hi creme», que signifique obertura a la modernitat des de la tradició, que no estrangule la vida de ningú i que òbriga possibilitats a la creació. Tindrà

en compte, en el creixement, les possibilitats d’acollida i d’organització.

Aquesta sostenibilitat vol tindre en compte competències i habilitats individuals i recursos i potencialitats del territori i de les estructures organitzatives que li donen suport. I es proposa dimensionar bé l’arribada de visitants, per a donar una resposta adequada i poder, amb equilibri, dur a terme els objectius proposats, per a generar riquesa i desenvolupament, en sentit ampli, per a tots.

6. Futur. Un camí d’anada i tornada: Desenvolupament sistèmic

El futur no existeix, però l’imaginem, i això augmenta la capacitat dels que creuen en el que fan, perquè fan allò en el que creuen, amb la millor voluntat i un estat d’ànim constructiu i carregat d’il·lusió.

Un poc més enllà, Suera està en un territori com el Parc natural de la Serra d’Espadà que, amb el seu propi projecte cultural per als 19 municipis del territori parc, inclou a Suera com un dels grans recursos culturals, un dels llocs de referència per a l’acció cultural. Un lloc amb sentit propi, que se suporta en la tradició; una tradició que, sense necessitat de reviure-la, adquireix protagonisme per si mateixa, com un bé col·lectiu, i engrandeix la seua dimensió social tenyint de satisfacció i d’orgull de pertinença a un lloc amb emocionalitat social.

Una comunitat que sap el que vol, que li dóna sentit a tot i que canta les albaes d’ahir acompanyada de la banda municipal d’avui Tradicions per a totes les edats

32011


El projecte en si mateix, amb tots els elements que el componen, voluntaris, institucions, públic, població, ha contribuït a que la nostra labor es nodrisca de la seua experiència, i cada una de les etapes de desenvolupament visualitzades ací ha generat aprenentatges impensats, i ha propiciat un retorn o devolució a la societat i a les institucions, des de la pròpia Diputació Provincial a la Universitat. Han rebut, entre altres, recursos com un curs de catalogació, una pàgina web específica per al patrimoni, la generació de marca i imatge de comunicació, o el disseny i edició d’una postal-free per a la promoció de l’activitat mensual de SOM. Tot això generat per una necessitat que es justifica en si mateixa, per la pràctica: Perquè, per a complir objectius calia desenvolupar estratègies de formació, comunicació i participació, la qual cosa ha propiciat que algunes es convertiren en eines per a aconseguir els fins previstos.

Les administracions públiques, de caràcter local i autonòmic, han seguit amb interès la posada en marxa d’aquesta iniciativa de caràcter social i cultural que implica a diferents col·lectius i agents, i li han donat suport amb la presència d’autoritats en moments puntuals o amb subvencions econòmiques, igual que alguna estada privada o entitats de crèdit concretes. I amb aquests continuen comptant al si de l’organització, a pesar del moment econòmic crític actual.Des de l’UJI comptem amb SOM i amb el Centre Cultural de Suera per a formar part d’una xarxa de projectes socials i culturals amb sentit propi, participatius, de recorregut ampli i en contínua evolució.

A pesar seu, el Centre Cultural Suera reuneix en si mateix totes les característiques d’un agent cultural i social, i com

a tal, d’acord amb els principis, finalitats i valors als quals opta i pot desenvolupar, adquireix un protagonisme que connecta amb alguna de les funcions pròpies d’aquesta tipologia5 : així, possibiliten i canalitzen la participació i la incorporació de grups i persones als treballs i a l’acció per a la seua comunitat, i s’hi origina un procés des de la privacitat i l’individualisme cap a l’acció pública i social.En aquest punt, volem fer visibles a les persones que s’ocupen de mostrar els espais expositius, alguns a títol individual, des de la seua pròpia casa amb els recursos que hi ha, que s’ocupen de tindre i mantindre l’exposició d’objectes i indumentària. En aquest sentit, parlem de la cooperació, de la col·laboració i de la visió compartida.

El projecte es troba en un moment de desenvolupament atractiu i interessant, amb nous projectes, ja que ha passat el primer test públic amb un alt grau de satisfacció per a totes les persones que hi han participat en els primers sis mesos de desenvolupament i posada en marxa, entre juliol i desembre de 2010. Ara, s’hi incorporen noves ofertes expositives a l’itinerari, es presenten noves monografies i, sobretot, està dissenyada la programació per a l’any en curs.Els reptes són per a tots: Equip gestor, institucions i població, així com el públic destinatari. Entre tots volem veure una aposta consolidada, un SOM que ja ens fa ser, i que dóna sentit al treball i a l’activitat que cada un aporta al desenvolupament. Tècnicament, correspon realitzar una avaluació d’impacte quan el projecte complisca un any. Fer un bon ús, sobretot estratègic, de les noves tecnologies d’informació i de comunicació (TIC) per a ocupar l’espai que es necessita i es pretén. Escriure i reescriure el projecte, així com revisar les competències i tasques de cada un, el retorn que se n’obté, i el rol que cada un té i la visió actual del projecte.

De la mateixa manera, i al nostre entendre, serà necessari generar un model de gestió específic, ja que cada dia que passa, sorgeixen noves necessitats, i per a algunes d’aquestes la resposta del Centre Cultural pot veure’s limitada. El temps ho dirà.

Resumim en els següents punts els aspectes més importants en els quals hem treballat conjuntament fins ara:

Definició del projecte: La finalitat. Reflexió, fonamentació: la filosofia de partida es troba reunida en la declaració següent:

«El patrimoni cultural d’un poble comprèn les obres dels artistes, arquitectes, músics, escriptors i savis, així com les creacions anònimes sorgides de l’ànima

5 Alfons Martinell, Los agentes culturales ante los nuevos retos de la gestión cultural.Perxejant oliveres

08. Suera

42/43

popular, i el conjunt de valors que dóna sentit a la vida, és a dir, les obres materials i immaterials que expressen la creativitat d’aqueix poble; la llengua, els ritus, les creences, els llocs i monuments històrics, la literatura, les obres d’art i els arxius i biblioteques». (UNESCO, Mèxic, 1982)

Generar context: Conèixer i conèixer-nos.Construir visió: Creure i crear.Declaració d’objectius: Adequar el propòsit amb sentit realista, viable i mesurable.Definició de rols: Definir tasques, assumir compromisos tenint en compte habilitat i competències. Construir un equip estable de col·laboradors.Dissenyar estratègies: Ajustar mecanismes que propicien actes que s’aproximen als objectius.Obtindre resultats: Generar accions en sintonia amb els objectius i observar les conseqüències d’aquestes.Avaluar aprenentatges i experiències: Construir indicadors útils adaptats al projecte i als objectius d’aquest.Generar estructures de comunicació que proporcionen informació fiable i vàlida per a generar atracció de públics, així com relacions positives entre veïns.Validar models de relació que coadjuven a generar identitat positiva en el territori i a implementar el projecte en allò que s’ha referit a la participació comunitària.George Bernard Shaw deia el següent: «Si has construït un castell en l’aire, no has perdut el temps, és allí on hauria d’estar. Ara has de construir els fonaments a sota d’aquest». Aquest és el moment actual, i així es troba Suera, fonamentant el seu somni amb l’ajuda i col·laboració d’un entorn favorable però, sobretot, amb la irreductible passió dels seu voluntariat.

Postal de Suera

32011

En profunditat

44/44

Vista del tram inicial del sistema hidràulic —M1, M2 i M3— (V. Blanquer, M. A. Chiarri, 1997)

Planta i secció del sistema hidràulic del Barranc dels Molins (P. Meneu, M. A. Chiarri, 1997)

44/45

Poblament i tecnologia preindustrial

Totes les civilitzacions es van formar de la mà del cultiu d’algun cereal, —l’europea ho va fer associada al blat—, i van prosperar ideant enginys que reduïen o eliminaven l’esforç físic que requeria la necessitat triturar o moldre el gra i que augmentaven, així, l’eficàcia en l’elaboració de la farina, element base de l’alimentació llavors.

Des de la repoblació cristiana feudal del segle XIII, el poblament a aquestes muntanyes ha estat irregular i de caràcter cíclic, amb períodes d’auge i declivi successius, que formen tres cicles ben diferenciats. L’últim d’aquests s’inicia cap a meitat del segle XVIII, després d’un període de guerres i epidèmies encadenades, es produeix, en paral·lel al context europeu, un procés de constant auge demogràfic. Cap al final del segle XVIII, la població del terme d’Ares assoleix els 900 habitants, cap a 1850 és de 1.125 habitants, i el sostre poblacional es produeix entorn de l’any 1910 amb 2.132 habitants1. El partit judicial de Morella, en 1910, disposava de 71 molins per a una població de 26.082 habitants, per la qual cosa cada molí abastia a 367 persones; això és, a unes 70 famílies. Cap al mateix any, Ares comptava, al seu municipi, amb cinc molins; per la qual cosa, cada molí abastia a 86 famílies.

L’augment demogràfic provoca la construcció d’aquests molins, un conjunt capaç de moldre la quantitat de cereal suficient per a la població creixent de bona part del terme d’Ares i d’altres territoris veïns com els masos de l’altiplà sud de Morella, i sota les condicions naturals del barranc que oferia millors aptituds hidràuliques al municipi: una llera amb cabal d’aigua escàs i temporal, però amb dues fonts d’aigua quasi permanents i un relleu molt escarpat.

A pesar que és molt probable que part de les construccions actuals s’alcen sobre preexistències medievals —l’any 1320 el terme d’Ares ja comptava amb una població d’uns 1.200 habitants2— el conjunt de molins que definim com a sistema hidràulic, és una obra construïda, almenys tal com avui la coneixem, en la segona meitat del segle XVIII, pareix que per iniciativa de la propietat —grans propietaris rendistes— d’aquestes parcel·les. Es troben datats tres d’aquests: M1 Molí de la Roca, de 1774; M4 Molí de la Bassa Redona, de 1760, i el M5 Molí del Sol de la Costa, de 1798.

La nostra cultura es va desenvolupar a l’entorn dels molins, fins que, en l’era industrial, van deixar de complir les funcions per a les quals van ser creats i utilitzats durant segles. Actualment, el conjunt ha convertit el valor funcional que tenia en etnològic, constructiu i patrimonial, com a

EN PROFUNDITAT

09. El sistema hidràulic del Barranc dels Molins. Ares. L’Alt Maestrat

Miguel Angel Chiarri. Arquitecte

32011

En profunditat

46/46

testimoni d’un element essencial de l’economia tradicional, com a relíquia de la tecnologia preindustrial, així com per les tècniques i solucions constructives en pedra.

El sistema hidràulic, a causa de la magnitud de les obres i a l’avançat procés de ruïna de gran part dels seus elements, porta un llarg procés de rehabilitació i reconstrucció, iniciat en 1998 per la Fundació Mediambiental, desenvolupat en dues fases d’intervenció sobre els quatre molins de capçalera, als que se n’han sumat, en els últims anys, les obres realitzades per l’Ajuntament d’Ares sobre la Masia i el Molí del Sol de la Costa, situat al peu del conjunt, restaurant elements del sistema hidràulic, part de la maquinària de mòlta i rehabilitant l’edificació com a centre de recepció al públic. Va ser declarat bé d’interès cultural (BIC) en 2009. La protecció recau sobre les edificacions integrants del sistema hidràulic, així com l’entorn d’aquest, la unitat paisatgística formada pel barranc, els vessants i els camins, a fi de preservar el paisatge històric del conjunt.

1. El sistema hidràulic

El sistema hidràulic del Barranc dels Molins, està format per cinc molins fariners del tipus de roda horitzontal amb bassa i cup.

Estan disposats en sèrie i connectats entre si per conduccions i séquies que segueixen la línia del barranc, i aprofiten, així, un mateix cabal d’aigua, utilitzant el flux i

moviment natural de l’aigua per gravetat per a transformar-lo en energia. El conjunt el forma una xarxa lineal de successives unitats hidràuliques, una per molí, formada cada una d’aquestes per una bassa de retenció de l’aigua (bassa), una torre (cup) o rampa —segons el cas— de caiguda de l’aigua, l’edificació del molí (casal) i la canalització que els connecta (séquies).

L’aigua que abastia al conjunt del Barranc dels Molins, un barranc de desguàs de l’extens altiplà d’Ares-la Llàcua, que roman sec la gran part de l’any, però que disposa d’alguns naixements d’aigua en la capçalera, s’obtenia de l’ullal de la Roca, situat en vessant (1.045 m), de la Font del Molí (980 m), situada junt amb el barranc i entre els dos primers molins i pareix que d’un tercer punt, la Font dels Regatxols (1.210 m) des de la que l’aigua arribava canalitzada salvant un fort desnivell, a més de les aportacions en períodes de pluges o desgel, del cabal d’aigua que circula llavors pel barranc i que es desviava cap a les séquies del sistema hidràulic per mitjà d’assuts, construïts als punts on s’encreuen séquia i barranc.

La xarxa lineal arreplega i condueix aquesta aigua prestada per un camí creat per l’home que passa pels cinc molins i torna l’aigua a la llera natural del barranc en l’eixida d’aigües de l’últim molí, M5. Els molins no consumeixen aigua, sinó que la utilitzen per a transformar-la en energia mecànica, i un sistema de cinc molins connectat per séquies aprofita un mateix cabal cinc vegades.

La conducció de l’aigua, des del punt d’entrada a la bassa de M1 fins a l’eixida per la segitia del cup de M5, té una longitud de 997,8 m. En aqueix recorregut l’aigua davalla 134,1 m, d’aqueix desnivell els molins aprofiten l’energia hidràulica de 86,9 m amb els cups o rampes, utilitzant, d’aquesta manera, l’energia del 64,8% d’aqueix desnivell.

Sorprèn tant d’esforç en un barranc de muntanya, esforç constructiu i enginy tecnològic provocat per una densitat de població relativament alta on el cereal s’estima que cobria el 80% de la seua dieta i en un terme sense lleres d’aigua permanents. El cup de M1 té 27,9 m d’altura de columna d’aigua, M2: 10,3 m, M3: 16,7 m, M4: 16,5 m i M5: 15,5 m, quan es considera de potència mitjana els molins amb cup de 3-4 m d’altura i de gran potència els de 8-10 m.3 Els molins són de roda horitzontal amb bassa i cup. Aquesta tipologia ha estat descrita com a andalusí, persa, o de muntanya, característica de les àrees de la muntanya mediterrània, on els cabals d’aigua són escassos, però els desnivells en l’orografia són importants.

Aquesta tipologia és la dominant a la muntanya valenciana, d’ambient sec o subhumit, de pluviometria irregular, amb cursos escassos d’aigua —sovint temporals i de poc cabal— però també de gran part de les planes costaners que la

M5. Molí del Sol de la Costa (amb bassa i torre, connectats per l’aqüeducte). Planta i alçat

09. Ares del Maestrat

46/47

circumden. A l’augmentar la pluviometria i els cursos amb aigua, com s’escau en els vessants pirinencs o al baixar a les planes costaneres del regadiu valencià on hi ha rius o séquies amb cabal constant, la bassa d’acumulació pot deixar de ser necessària, o fins i tot el cup, quan es disposa de suficient cabal.4

L’aigua captada del barranc es dirigia i emmagatzemava a les basses. Quan es disposava de suficient aigua retinguda, els molins podien posar-se en funcionament. La bassa es comunica amb els mecanismes del molí a través del cup, per on l’aigua descendeix en caiguda vertical, o sobre un pla inclinat en el cas de les rampes. Una vegada ple el cup, s’obria la tapa de la segitia —part final del cup i d’entrada de l’aigua cap al carcau— i l’aigua eixia a través de l’orifici de la segitia amb la suficient velocitat com per a fer girar la roda d’alems.

La roda de fusta, o roda d’alems, transmet el gir a través d’un eix vertical a la mola volandera, que amb el moviment giratori sobre una altre mola fixa, converteix, per fregament, el gra en farina.5

2. Descripció dels elements del sistema hidràulic

2.1. La bassa

Les canalitzacions d’aigua, séquies, condueixen l’aigua fins a les basses situades damunt dels molins, aquesta aigua embassada permet moldre durant un cert període de temps amb independència del cabal del barranc que, en aquest cas, és puntual i esporàdic. Per a una capacitat d’acumulació i condicions naturals semblants i amb la mateixa tecnologia, al Molí del Micero: «La bassa tardava a omplir-se 4 hores a l’hivern i 24 hores a l’estiu. La seua capacitat podia fer funcionar el molí entre 1h 30 min i 2 h, segons la duresa del gra».6 La capacitat d’acumulació varia entre els 55 m3 de la Bassa de la Roca (M1) i els 445 m3 de la Bassa del Molí de Dalt (M3). Tenen formes orgàniques, com a resultat de l’adaptació a les corbes de nivell del terreny, construïdes per desmunt de les vessants sobre les quals s’assenten, es recolzen sobre la vessant amb murs de contenció de pedra en sec de 50 a 80 cm de gruix, la resta del perímetre el formen murs doblegats, amb cares de pedra aparellada i interior farcit de terra i rebles, amb un gruix total variable, en general d’entre 1,80 i 2,20 m.

Les basses tenen un canal de desguàs o testellador amb el qual es regaven bancals d’horta pròxims, en el cas de disposar d’aigua excedent.

A la banda més fonda de la bassa es troba la comporta o partidor, que connecta amb el cup directament, o a través d’una séquia, subterrània en el cas del Molí de la Roca, i en forma d’aqüeducte al Molí del Sol de la Costa.

2.2. El cup

Enllacen la bassa amb la maquinària, són els elements cinètics del sistema hidràulic, en el cas de M1, M2 i M5 són pous verticals de caiguda de l’aigua, cilíndrics o poligonals de diàmetres que varien entre 0,9 i 1,7 m, en el cas de M3 i M4 són rampes, conductes inclinats escalonats per la banda exterior.

Tant cups com rampes són de construcció molt elaborada, realitzats amb pedra ben treballada de cares perfectament planes, —treball de picapedrera que només es realitzava a edificis singulars, religiosos o nobiliaris—, i que ací tenia la finalitat d’evitar les pèrdues d’aigua per filtració entre les juntes d’un conducte en el qual l’aigua embassada, aconseguia en el moment d’iniciar el funcionament pressions de fins a 2,8 k/cm2, amb això s’aconseguia també reduir el fregament de l’aigua contra les parets i, per tant, les pèrdues energètiques, al mateix temps que es disposava d’una estructura més sòlida i capaç de resistir les espentes horitzontals de la columna d’aigua.

El cup de la Roca destaca per com d’agosarada és la seua enginyeria i la qualitat de l’obra. És un conducte cilíndric vertical d’1,7 m de diàmetre i uns 25 m de profunditat, —27,9 m de columna d’aigua des del partidor de la bassa— 8 m són de tir construït amb carreu perfectament tallat, la

Sala de moldre de M5. Planta i seccions

32011

En profunditat

48/48

resta són excavats sobre la roca d’un tallat o balma, al peu de la qual se situa el molí.

La construcció de les rampes és també complexa ja que s’hi havia de garantir un suport sòlid, sense desplaçaments ni assentaments diferencials, sobre un terreny inclinat. La base la formen grans lloses de pedra d’assentament i a la rigidesa del conjunt contribueix un escalonat exterior, format per peces de pedra prou gruixudes.

A la base del cup es disposa la segitia, un conducte troncopiramidal, més ample a l’inici i amb una xicoteta comporta d’eixida graduable, —per a augmentar o reduir la velocitat d’eixida de l’aigua—, que recull aquesta i la dirigeix perpendicular a les aletes de la roda de fusta, roda d’alems, que hi ha en l’espai voltat del carcau.

2.3. Carcau

El carcau, càrcol o cacau, i cárcamo o cárcava en castellà, és una cavitat subterrània voltada, d’uns 2 m d’amplària, 1,60-1,70 m d’altura, i de 4 a 10 m de profunditat, si bé al Molí del Sol de la Costa els dos carcaus que existeixen són de dimensions un poc més àmplies, 2,1 m, tant d’ample com d’alt.

Ací és on es troba la peça clau de la maquinària, la roda d’alems, que és la part que transforma la velocitat de la massa d’aigua en moviment de la maquinària.

2.3.1. Segitia

És el conducte que dirigeix l’aigua del cup cap a la roda de fusta. La trapa d’eixida de l’aigua cobreix un terç de la superfície, i pot graduar-se l’obertura amb la tapa que s’accionava des del pis superior —la sala de moldre— a major obertura major cabal, però menor velocitat de l’aigua. En general, sempre que es disposara de suficient cabal des del cup —que és el seu funcionament normal— com més obertura, més velocitat de la roda.

2.3.2. La roda d’alems (Mecanismes d’accionament i de transmissió)

També coneguda com a rodezno, rodete, rodet o simplement roda, és el mecanisme principal de transformació de l’energia, l’aigua dirigida per la segitia descàrrega sobre les aletes de la roda d’alems la fa girar, i transforma l’energia hidràulica en mecànica, l’energia cinètica de l’aigua es transforma en moviment giratori de la maquinària.

La roda és de fusta d’olivera, generalment, que és la que resisteix millor aquestes condicions d’humitat constant i, si no n’hi ha, de roure (Quercus faginea). Les rodes del

Barranc dels Molins tenen de diàmetre entre 1,65 i 1,75 m, són semimassisses fins a la meitat del radi; a partir d’ací es disposen de forma radial les aletes, alems, que atraquen amb forma còncava contra el perímetre reforçat. L’aigua que ix de la segitia colpeja la part còncava de les aletes i provoca el gir de la roda.

Les rodes són un element lleuger a fi de facilitar el moviment, però, al mateix temps, consistents per a poder resistir sense deformar o desestabilitzar l’embat continu de l’aigua. La consistència s’aconsegueix amb un lligat perimetral de ferro i el massissat interior. L’ambient humit dels carcaus ha deteriorat la gran part de les rodes, només es conserva en condicions una de les rodes del M5, el Molí del Sol de la Costa.

2.3.3. L’arbre

És la peça que transmet el moviment giratori de la roda d’alems a la mola de pedra. És un eix vertical de fusta, preferiblement de roure, per la resistència mecànica que té.

L’arbre enllaça amb les moles per la banda superior i descansa recolzat en la base sobre el banc per mitjà d’una peça fina amb punta cònica de ferro, l’agulla o gorronera, que amb el mínim fregament gira recolzada sobre una peça, normalment de bronze, que hi ha incrustada en el banc.Al Barranc dels Molins només se’n conserva un dels arbres en condicions, al M5.

2.3.4. El banc

Peça de fusta de secció rectangular de 20 x 30 cm, fa de suport de l’arbre, al mateix temps que funciona com a regulador de la posició horitzontal de les moles.

El banc està encastat en un dels extrems i en l’altre suspès d’una barra de ferro, l’alçador, que es manipula des de la sala de moldre, alçant-lo s’aconseguia major separació entre moles i abaixant-lo, menor separació i, per tant, major fricció entre aquestes, i açò estava en funció de les necessitats de la mòlta.Porten un dau de bronze, material de gran resistència al desgast, incrustat en la cara superior sobre el qual descansa l’arbre.

2.4. La sala de moldre

2.4.1. Les moles

Són l’última baula de la maquinària i del mecanisme que mol el gra. Una mola giratòria o volandera, unida per l’arbre a la roda d’alems, i una altra mola fixa; la fricció que es genera entre aquestes al girar l’una sobre l’altra que roman


48/49

fixa, és el que produeix la mòlta, i converteix el gra del cereal en farina.

El diàmetre és d’aproximadament 1,50 m i de 25 cm de gruix. Al Barranc dels Molins, les moles utilitzades són del tipus català, que eren les habituals en aquestes muntanyes, generalment de fabricació local i amb pedra calcària del terreny, tret d’una de les maquinàries del M5. Molí del Sol de la Costa, que disposa de mola francesa, «reconegudes com a insuperables»7, i que pareix que van començar a utilitzar-se a la comarca a principis del segle XX. Són moles que, a més d’una major resistència a l’abrasió, molien més fi i produïen una farina més blanca.

3. DESCRIPCIÓ DE LES INTERVENCIONS

3.1. Procés

Les obres de restauració del sistema hidràulic del Barranc dels Molins es van iniciar promogudes per la Fundació Mediambiental, i es van desenvolupar entre els anys 1998 i 1999 amb l’ajuda econòmica de la Direcció General X de la Comissió Europea, dins del Programa Rafael, i el suport de diferents institucions públiques i privades. La segona fase es va executar l’any 2006, promoguda per Acció Ecologista Agró i finançada per la Fundació La Caixa.

L’Ajuntament d’Ares realitza les dues següents fases d’execució, entre 2009 i 2011, sobre la Masia i el Molí del Sol de la Costa, situat al peu del conjunt, va restaurar elements del sistema hidràulic, part de la maquinària de mòlta i va rehabilitar l’edificació com a centre de recepció i exposició al públic, amb l’objectiu final de posar en funcionament el conjunt del sistema hidràulic i mostrar al públic el procés de mòlta.

3.2. Les intervencions

La restauració del sistema hidràulic dels cinc molins es va plantejar segons tres actuacions paral·leles i independents, rehabilitar el camí de l’aigua, restaurar les edificacions i reconstruir parcialment la maquinària.

• Rehabilitar i fer funcional el camí de l’aigua compost per la successió de séquies, basses, cups o rampes i carcaus.

• Consolidació estructural de les edificacions, a fi d’eliminar el procés i estat de ruïna.

• Reconstruir parcialment la maquinària i poder reproduir-hi el procés de mòlta.

El plantejament d’intervenció va ser el de restitució dels elements a l’estat original d’aquests, basat en l’anàlisi i estudi de les construccions existents i la descripció de les actuacions de restitució sense modificar-ne les formes originals i utilitzant els mateixos sistemes constructius i materials del conjunt preexistent, sempre que això fóra possible.

Vista interior de la sala de moldre de M5 Vista de M5. Molí del Sol de la Costa

32011

En profunditat

50/50

Dins d’aquest plantejament general de restitució de les construccions, van haver-hi criteris de projecte d’excepció a aquesta norma, quan la restitució a l’estat preexistent era costosa amb els mitjans constructius actuals —cas del forjat de pis amb revoltons d’algeps del M3 Molí de Dalt, que es va substituir per un forjat de tauler de fusta, solució habitual de les construccions realitzades en la zona al s. XVIII i, probablement, original en aquest edifici8, o quan l’actuació individual resultava desproporcionada dins de l’objectiu del conjunt de la rehabilitació —com el buidatge de la bassa de la Roca— i, d’altra banda, actuacions de restitució deliberadament rebutjades com la restauració al seu estat original del Casal del Molinet M2, on l’avançat estat de ruïna havia fet desaparèixer tots els elements de fusta i mantenia només l’esquelet de l’edificació de murs i voltes de planta baixa de pedra, estat que resultava molt descriptiu, al mateix temps que atractiu, optem per detindre i anul·lar el procés de ruïna, i mantindre’l com a ruïna controlada, consolidant els murs, principalment en la coronació i restaurant-ne els defectes progressius. Rehabilitació del camí de l’aiguaIntervenció principalment de reparació, el camí de l’aigua —séquies, basses, cups, rampes i carcaus— era recognoscible en tota la longitud d’aquest, però no era funcional. Les actuacions es van centrar en el restaurat d’aquests elements de maçoneria, dels canals de les sèquies i dels afonaments dels murs de contenció —marges i doblers— de les basses, així com de buidatge del material que havia cegat, en alguns casos totalment, els cups, carcaus i séquies.

Rehabilitació dels edificisLes edificacions que alberguen la maquinària, i en una d’aquestes, la vivenda dels masovers, es trobaven en procés de ruïna; mantenien en bon estat de conservació l’estructura vertical de murs de càrrega de pedra, però la gran part de forjats de biguetes de fusta es trobaven en avançat procés de ruïna. Es tractava d’eliminar l’estat de ruïna, consolidant i, si era el cas, substituint-ne l’estructura, per a recuperar les condicions d’habitabilitat dels molins i que pogueren obrir-se al públic.

Al M1 Molí de la Roca, la sala es cobreix amb una volta de pedra sense patologies estructurals i no s’hi va actuar; al M2 Molinet es va optar per consolidar l’esquelet de pedra existent, i en la resta d’edificis es va reconstruir l’estructura horitzontal de forjats de pis i coberta amb biguetes i tauler de fusta. En el M5 Molí del Sol de la Costa es va rehabilitar la sala de moles i l’edifici annex que albergava la sala de neteja i una vivenda, dedicada ara com a lloc de recepció i exposicions.

3.3. Sistemes constructius

3.3.1. Murs de maçoneria

Murs de càrregaEls murs d’edificació dels molins són fàbriques de maçoneria ordinària o amorterada, realitzats amb pedres un poc treballades amb el martell per a regularitzar les cares d’aquestes i lligades amb morter de calç i arena.

Es construeixen segons filades horitzontals, amb dues fulles de pedra, una interior i una altra exterior, formant un grossària generalment de 60 cm, encara que n’hi ha de 65 i de fins a 70 cm. Es realitzen travant les dues fulles, les pedres d’una fulla solapen amb les de l’altra fulla a causa de la irregularitat de les formes i dimensions, l’interior entre fulles es falca amb rebles i morter, porten alternats claus o tions que cobreixen el gruix de 60 cm i maçoneria tallada, —carreuó— en cantons i muntants de portes i finestres, en alguns casos el treball d’aquests elements és de picapedrera i poden considerar-se carreus.

Murs de contenció de terres. MargesEls murs de bancal o de contenció de terres —marges— són de pedra seca, realitzats amb una fulla de maçoneria, separada del terreny, que conté un farciment de pedres que fa de drenatge, decantant l’aigua i reduint, així, l’empenta d’aquesta sobre el mur de pedra. La fulla vertical és de grossària variable, però d’aproximadament 1/3 de l’altura, és irregular per la cara interior o de contacte amb les terres i plana amb un cert talús —entre 1/5 a 1/10— en la cara exterior, amb aquest talús s’aconsegueix major estabilitat davant de la bolcada.

Murs de contenció de l’aigua. DoblersConformen la línia de murs de la part de les basses que no s’adossa al desnivell de la vessant.Són murs de dues fulles de maçoneria amb farciment interior de terra i rebles. La fulla exterior és de pedra seca i la interior amb morter i esquerdejada, encara que n’hi ha amb fulla interior de pedra seca. La fulla interior té escàs pendent, l’exterior s’adossa al farcit de terres entre fulles i, tant estructural com constructivament, és assimilable a un marge, o mur de contenció de terres, presenta talús, —fins i tot escalonat en la part de major desnivell de la bassa de Dalt—, i els mateixos gruixos.El gruix d’aquests murs és variable, aproximadament igual a l’altura del mur, generalment a l’entorn dels 2 m, que és la profunditat habitual de les basses, les fulles de maçoneria són d’entre 40 i 80 cm de gruix.


50/51

Murs i elements de picapedreraEl conjunt té alguns treballs de picapedrera destacables, amb carreu, en els conductes interiors dels cups i de rampes, en el mur adossat al terreny i volta del M1, o en llindes i muntants de l’edificació de M1, M2 i M5, i amb carreuó a la bassa de M1, en els murs perimetrals del cup de M1 i en l’arc o contrafort del M4, que es troben en bon estat i sobre els quals no es va intervindre.

3.3.2. Estructures de fusta

Són les habituals en aquesta zona de muntanya, biguetes escairades de fusta de pi del lloc, pinassa (Pinus nigra) o pi silvestre (Pinus silvestrys), els forjats de pis més antics són de tauler de fusta del mateix pi i de revoltó d’algeps els realitzats a partir del segle XIX, l’entrebigat de coberta és habitualment de tauler de fusta

Les llindes de portes i finestres exteriors de pi resinós o de teia9, alzina (Quercus ilex), roure valencià o roure (Quercus faginea), a vegades ginebre (Juniperus oxycedrus) o fins i tot teix (Taxus baccata), les bigues mestres generalment de pi; o de teix, si n’hi ha exemplars en els boscos pròxims.La fusta utilitzada en la restauració va ser de pinassa i o de pi silvestre de les províncies de Castelló i Terol.

Referències bibliogràfiques

1. El terme de Ares compta amb 180 veïns l’any 1783, segons J. J. Castelló, i 200 veïns, segons A. J. Cavanilles cap a 1794. En 1845, segons el Diccionario de P. Madoz, el terme l’habiten 1.125 ànimes i 240 veïns o focs; en l’estadística de B. Mundina, de 1873, apareix una població de 1.698 habitants, distribuïda en 342 cases o focs i 2.132 habitants segons el cens de 1910.Vallés, I., «L’estimació de la població valenciana, segons el manuscrit de J. J. Castelló (1783)», en: Estudis sobre la població del País Valencia, vol. I, 1988. p. 113-135.

Cavanilles, A. J., «Observaciones sobre la historia natural del Reyno de Valencia», Madrid, 1795, ed. facsímil, Valencia, 1989.Madoz, P., «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia», 2a ed. facsímil, Valencia, 1987Mundina, B. «Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón». Castellón, 1873, ed. facsímil, Castellón, 1988.De les dades de P. Madoz i B. Mundina se’n dedueix una relació de conversió de veïns a habitants d’entre 4,5 i 5.2. Guinot, E., «Demografia medieval del Nord del País Valencià». Estudis sobre la població del País Valencià, vol. I, 1988. p. 229-249.3. Bolós, J., Nuet, J., «Els molins fariners», Barcelona, 1983. p. 194. Sobre els tipus i la classificació: García Tapia, N., «Molinos tradicionales», Valladolid, 1997. Boigues, C. «Azudes, presas y molinos de agua en la Marina valenciana». II Seminario de Arquitectura Popular. Conservación de la arquitectura del agua, Valencia, 1997.5. Sobre els elements del sistema hidràulic: Albert, A., «Una aproximació als molins fariners del Molinell de Culla», Imatge de Culla, vol. II, València, 1995. Forcadell, T., Arasa, J., Michavila, I., «El aprovechamiento de los recursos hídricos del río Sénia (Tarragona)», I Jornadas Nacionales sobre Molinología, A Coruña, 1997.6. Palanca, F, Martínez, F., «El Molino del Micero». La memòria d’abans. Del gra al pa: els molins, Museu d’Etnologia, Diputació de València, 1986. p. 22.7. Albert, A. (1995) p. 667. Sobre el tema: Barberá, B., «Las muelas francesas de la Ferté». II Jornadas de Molinología, Terrassa, 1998 8. «Los resultados de la intervención arqueológica no son concluyentes, pero los restos de cenizas y carbón encontrados en la fase 2 son probablemente los restos de un incendio sucedido en la edificación original». Barrachina, C., Llorens, M. D. «Intervención arqueológica en el Barranc dels Molins», p. 49, p. 589. Pins aïllats crescuts en solana —sobre vessants sud o exposades al sol— de terrenys pedregosos, sense formar bosc. Assecats durant un o dos anys després de la tala realitzada a l’hivern. Si se segueix aquest procés, la fusta de pi conté un percentatge molt alt de resina i resulta inalterable tant a la humitat com als ataques biològics.

Sala de moles de M3. Molí de Dalt Sala d’exposicions en planta pis de M3. Molí de Dalt

32011

En profunditat

Exposició pública dels treballs del Taller Monogràfic d’Investigació de l’IES Malladeta al Centre Social (2009)

52/53

El Museu de la Vila Joiosa sosté tota la seua activitat sobre quatre pilars fonamentals que actuen com a eixos transversals de tota la seua estructura i gestió: el primer d’aquests, la qualitat, impregna tota l’activitat de les tres facetes de la gestió del patrimoni (la conservació, la investigació i la divulgació); el segon, el tercer i el quart estan especialment (encara que no només) relacionats amb la divulgació. Ens referim a la interpretació del patrimoni, a l’accessibilitat física i cognitiva i a la participació ciutadana.

De la interpretació i l’accessibilitat ja hem publicat recentment diferents articles, als quals ens remetem (vegeu la bibliografia adjunta). Quant a la participació ciutadana, què millor lloc per a presentar-la (per primera vegada de manera independent i concreta) que aquesta revista, autèntic fòrum d’avantguarda que posa precisament l’accent en aquest tipus de qüestions.

Entenem participació ciutadana en moltes facetes diferents, però totes aqueixes parteixen d’un criteri bàsic: el Museu de la Vila Joiosa (qualsevol museu) és una institució amb un fi bàsicament social, destinat, en últim terme, a ser un recurs de la societat per a la seua pròpia educació permanent; una educació que la fa més culta, lliure, tolerant i democràtica. Aquesta afirmació pareix un lloc comú, però no ho és si es converteix en un convenciment que marca el camí de la gestió. I el convenciment té algunes implicacions rellevants:

el museu és de tots, i l’equip tècnic ha de fer tot el que es puga perquè tots els ciutadans i ciutadanes el senten com a seu. Tots, d’ambdós sexes; de totes les edats; amb les seues diferents capacitats intel·lectuals, físiques i cognitives; de totes les religions i tendències polítiques, de molt diferents interessos... Intentem que la societat local no només siga destinatària dels projectes i activitats del museu, sinó que també puga participar en aquestes des de dins.

Plasmem aqueixa teoria en fets: des de fa molts anys el Museu de la Vila Joiosa realitza exposicions amb grups, associacions, clubs esportius i fins i tot partits polítics locals, per a posar en valor aspectes tan dispars com La nostra memòria escrita, sobre els principals documents de l’Arxiu Municipal (amb el propi Arxiu i la companyia Catalans de moros i cristians); la Història del futbol vilero (en 1997, donant suport a la iniciativa d’alguns veterans), Les arrels de l’ermita, sobre el barri de l’ermita de Sant Antoni, en 2007, i Un segle d’escola, en 2008, sobre l’educació a la Vila Joiosa des del s. XIX (ambdós amb la parròquia i l’associació de veïns), La Vila i la II República (en 2008, amb la col·laboració de Joves Socialistes, Joves d’Esquerra Unida i Bloc Jove); A letra de médico, ojo de boticario, sobre medicina i farmàcia des del s. XIX (en 2010-2011, amb col·laboració de famílies de metges i farmacèutics locals); i, sobretot, Veus de la història (en 2007, amb col·laboració de molts veïns i col·lectius ciutadans, incloent-hi tots els clubs esportius, nombroses empreses,

10. Acció social i participació ciutadana en el Museu de la Vila Joiosa

Antonio Espinosa Ruiz, cap de Secció, Carmina Bonmatí Lledó, tècnica de museus i exposicions, María Jesús Marí, tècnica d’etnografia i Malena Lloret Sebastià, responsable del Servei Municipal de Visites Guiades. Secció Municipal d’Arqueologia, Etnografia i Museus, Ajuntament de la Vila Joiosa.

32011

En profunditat

associacions culturals...) i l’actual 1911, el año que vino el Rey. Hem aconseguit així que la societat local, individual, familiar i col·lectivament, perceba el Museu com una entitat pròpia, amb la qual pot treballar en equip per a plasmar la seua identitat o els seus interessos històrics i culturals.

Però tot això no seria possible sense un altre fet que està en la base de la participació ciutadana en el Museu �podríem dir que és la seua essència—: el voluntariat cultural. Dolores Such, regidora d’Arqueologia i Patrimoni Històric que va promoure el programa de voluntariat arran de l’obertura de la Casa Museu la Barbera dels Aragonés en 2005, demostrava una visió clara del paper de la societat en el Museu, bona prova de la implicació dels polítics de la Vila Joiosa, des de fa més de vint anys, en la posada en valor del patrimoni cultural. Després de funcionar de facto durant tres anys, l’11 de febrer de 2008 es publicava en el Butlletí Oficial de la Província el corresponent reglament. Actualment és una vintena de persones (la majoria jubilades) els qui realitzen activitats de suport que comprenen moltes de les activitats del museu, des de la investigació de camp o laboratori a la restauració o les visites guiades, en funció de la formació o les capacitats de cada un. I aquest voluntariat s’ha convertit ja en una part indispensable del motor que mou el Museu, fent-lo considerablement més potent i eficient. Per posar un exemple, dels avantatges que ofereix, quan es va a començar a dissenyar un producte nou (una exposició, una nova visita guiada, un projecte d’investigació oral, etc.) una de les primeres accions que es planifica és una reunió amb aquells voluntaris i voluntàries que poden col·laborar directament en la localització informadora clau (l’edat en açò sol ser un clar avantatge) o de peces que completen el discurs museogràfic. I els resultats són espectaculars, no només per l’ingent volum d’informació ordenada que entra en els nostres arxius audiovisuals i escrits, sinó també per les nombrosíssimes peces (moltes d’aquestes de gran interès) l’existència de les quals entra en el nostre coneixement, i que se’ns presten i, en cada vegada més casos, acaben com a donacions en els fons estables del Museu.

Però, per a moure aquesta part del motor fan falta mecanismes que la dinamitzen i coordinen. En realitat, el voluntariat cultural de la Vila Joiosa funciona perquè hi ha tècnics i tècniques suficients que el coordinen. En cas contrari, el propi voluntariat es convertiria en una llosa, en un problema, en allò que se sol anomenar un «lladre de temps», impossible de compatibilitzar amb les tasques ordinàries de cada professional. És la correcta proporció, l’equilibri entre l’equip tècnic i el nombre d’integrants del voluntariat el que ho converteix en una fortalesa i no en una amenaça per al funcionament de tot el motor. D’una altra manera, el voluntariat perdria la seua essència i es convertiria en una manera fraudulenta de substituir (i no complementar o donar suport) a professionals.

Un altre fet té a veure amb una creixent orientació del museu que solem anomenar «no públic», gent que, per diverses raons, no sol anar als museus per iniciativa pròpia: així les persones amb un alt grau de discapacitat o els adolescents (els que els anglosaxons anomenen molt oportunament teenagers). Per a això, el Museu porta treballant des de fa molts anys en disseny universal aplicat a equipaments i museografia (no ens estendrem ací sobre l’accessibilitat) i en fórmules que ens permeten atraure l’atenció d’aqueixos teenagers. Podem portar ací a col·lació una experiència que va donar un molt bon resultat amb aquest últim col·lectiu: l’exposició Veus de la història (2007) era un repàs a les figures històriques més rellevants de la ciutat, i ací es va arribar (com és habitual en els nostres discursos museogràfics) des de la més remota antiguitat fins a l’actualitat; actualitat en la qual brillaven amb llum pròpia esportistes d’elit, molts d’ells —o els seus alumnes— adolescents. La inauguració es va omplir així de xics i xiques joves que acudien a veure el trofeu o la vestimenta esportiva d’un campió o campiona mundial o europeu del seu esport favorit, en una estampa inèdita que no pot quedar-se en una excepció. El Museu ha de buscar els seus interessos (el que en interpretació del patrimoni anomenem «rellevància a l’ego») per a integrar a aquests col·lectius de manera natural i habitual en els seus programes i activitats. Aquest és, potser, un dels nostres reptes més difícils.

Una experiència interessant, en aquest sentit, va vindre de la mà del nostre tan injuriat sistema educatiu, una de les evidents virtuts del qual és la busca d’un cert grau d’investigació real, a xicoteta escala, de l’alumnat. No parlarem ací dels programes i les activitats didàctiques destinades a grups en aprenentatge formal, però sí que volem destacar-hi l’interès pel Museu que han despertat durant anys els tallers didàctics realitzats en col·laboració amb el professorat dels col·legis i instituts d’educació secundària, i especialment una iniciativa concreta, l’assignatura Taller Monogràfic d’Investigació (TMI), l’any 2009, en l’IES Malladeta, en el qual els alumnes van participar activament en una investigació real i original, dirigida per personal tècnic del Museu i pels seus propis professors, llicenciats en matèries relacionades amb els fons del Museu. Els alumnes van rebre classes pràctiques introductòries d’arqueòlegs, antropòlegs, restauradors o museòlegs, i van entrar al si de les zones de treball intern del museu per a conèixer-les de primera mà.

Les investigacions del TMI es van desenvolupar sobre troballes molt recents que el personal del Museu encara no havia pogut estudiar: així els magnífics grafits de naus mixtes (a vela i vapor) del s. XIX extrets d’un immoble del nucli antic, les deesses del Cafè Mercantil (pintades en les parets d’aquest en 1909 i avui en els fons del Museu) o la col·lecció de rèpliques de figures precolombines del

10. Vila Joiosa

54/55

Museu Valencià del Xocolate, de Chocolates Valor, SA. En la mesura que la validesa dels resultats de les investigacions es confirmen, l’autoria d’aquestes quedarà per sempre lligada a uns alumnes d’educació secundària, la percepció dels quals sobre el Museu ha canviat radicalment, perquè ho han viscut des de dins, com uns investigadors més, i que han descobert per si mateixos l’esforç i les dificultats de diferents tipus d’investigadors i que, per tant, els valoraran adequadament en el futur.

Els projectes d’investigació oral, destinats a la recuperació del patrimoni immaterial, i coordinats per la tècnica d’etnografia, María Jesús Marí, són un tipus d’acció que implica especialment a la societat local. La localització informadora clau amb l’ajuda del voluntariat cultural, al qual hem fet menció més amunt, ens porta majoritàriament fins persones d’edat avançada, autèntics «llibres oberts», que �generalment amb la inestimable ajuda de les seues famílies� són capaços d’aportar una informació valuosíssima que, d’una altra manera, a curt termini, acabaria per perdre’s. I aquestes accions suposen la participació d’un col·lectiu social local (les persones majors) que, d’aquesta manera, perceben la utilitat �més aviat com són de necessaris i insubstituïbles� dels seus coneixements, la seua experiència vital. Es creen així xarxes de contactes temàtics (pescadors, metges, futbolistes, polítics, xocolaters, etc.), de persones però també de les seues famílies, que després acullen l’activitat o exposició com seua pròpia, com va ocórrer, per exemple, en la ja mencionada exposició Veus de la història o en l’última exposició 1911, el año que vino el Rey, en la que han participat molt activament els grups de danses locals Centener i Almadrava.

Podem destacar a més campanyes específiques d’investigació que han estat molt importants per al Museu: la primera d’aquestes, que va marcar el pas a les altres, va ser la «Campanya de recuperació del patrimoni marítim», que es va posar en marxa al novembre de 2001 dins de les V Jornades del Museu, dedicades al tema «Vint-i-cinc segles de navegació a la Vila Joiosa: la cultura i el paisatge marítims en una ciutat del Mediterrani», i copatrocinades per la Caixa d’Estalvis del Mediterrani.

La campanya es va publicitar, a més servint-nos de diferents mitjans de comunicació, per mitjà de l’edició d’un díptic en castellà i valencià en el qual s’informava succintament els veïns que la importància de la història marítima de la ciutat i que el Museu iniciava la campanya de recollida d’objectes etnològics antics, relacionats amb la pesca i la navegació tradicionals a la Vila Joiosa. Igualment, s’informava que no era necessari donar-los, sinó que podien prestar-se i recuperar-se després en un termini fixat; amb això s’intentava evitar els recels de persones que tingueren por de perdre la propietat d’objectes especialment volguts; encara que, per una altra banda, se’ls informava de la conveniència que aquests objectes no isqueren de la ciutat en el futur, i que en cas de dubte sobre la conservació d’aquests per les generacions que els seguien era convenient que es plantejaren una donació a curt o mitjà termini, com així ha succeït en diversos casos. En el cas de les fotografies i documents antics en dipòsit, el Museu els fotografia per a conservar-ne còpia en el seu arxiu gràfic, i sol·licita la corresponent autorització de reproducció dels propietaris.

La regidora d’Arqueologia i Patrimoni Històric, Dolores Such, amb algunes voluntàries culturals en l’exposició «1911, l’any que va vindre el rei» (2011) Francisco Martínez Zaragoza al seu taller de fusteria naval

32011

En profunditat

També era especialment important transmetre en aquest díptic que no només es tractava de recuperar patrimoni moble, sinó també l’immaterial, les tradicions orals i, especialment, els coneixements que atresoren les persones majors, generalment per mitjà d’entrevistes filmades en vídeo.

Però, el fullet concretava encara més, a fi de deixar el mínim possible de caps per lligar: «No deixeu perdre maquetes, plantilles, impresos, fotografies, fullets, accions, llibres, ferramentes, objectes de bord, roba, uniformes, diaris, cartes i escrits diversos, amulets, quadros, xarxes, nanses i unes altres arts de pesca, llegendes, contes antics, records, costums, tradicions i qualsevol altre objecte o coneixement sobre la navegació i la pesca tradicionals a la Vila Joiosa». Alguns dels conceptes d’aquesta llista no haurien estat, d’una altra manera, identificats per molts veïns, probablement, amb elements dignes d’aportar a la campanya: així els impresos, accions de la construcció del port per iniciativa popular (un rar exemple en el Mediterrani espanyol), cartes, llibres o contes.

La campanya estava pensada per a una duració de dos mesos, però els bons resultats han portat a prorrogar-la durant anys, per mitjà del manteniment de la publicitat en la web del museu i mencions periòdiques en programes de ràdio, com alguns capítols de «Vilápolis», emès setmanalment a Onda Cero la Vila Joiosa durant tres anys. De fet, com a tal campanya l’hem donat per acabada en 2009, encara que la inèrcia de donacions i col·laboracions que ha generat en la població local ja no s’ha detingut, i en aqueix sentit la podem qualificar de tot un èxit que ha provocat la realització d’altres projectes concrets, com el de catalogació dels fons antics (més de 4.000 números d’inventari) de la fàbrica de xarxes Redsinsa, SA (2001) (recordem que la Vila Joiosa va ser un dels centres xarxaires i de fabricació de corderia naval més importants d’Espanya des de la baixa edat mitjana, i especialment durant el s. XIX). Per a això va ser necessària una investigació, en la que una part important la van constituir entrevistes a xarxaires, també majoritàriament d’edat avançada. També en això va ser fonamental la col·laboració de la pròpia empresa.

Un altre projecte concret ha estat el de documentació de la fusteria naval, desenvolupat en l’empresa Ruimar, SL, hereva de Fustamar, SL, l’última indústria de fusteria naval en funcionament de la Vila Joiosa, després d’una tradició de set segles. Es dedicava a fabricar un repertori d’objectes centrats en el timó, el rem i divers bossellam, tot això de diferents tipus i dimensions. L’empresa era propietat de Francisco Martínez Zaragoza, un dels primers voluntaris culturals del Museu. Va consistir en divuit sessions de gravació amb càmera de vídeo digital de tot el procés de fabricació des del començament del treball amb el bloc de fusta, amb un total

final de 108 hores. En aquests moments s’està procedint a l’edició del vídeo per mitjà de la incorporació de veu en off de Francisco Martínez sobre les imatges gravades. Per a optimitzar el valor cultural, la gravació s’està fent en valencià amb la nomenclatura antiga de cada un dels processos i de les peces. El treball es va realitzar de manera tradicional, tal com en 1927 s’havia dut a terme per a equipar el vaixell escola de l’armada espanyola, Juan Sebastián Elcano, amb les mateixes tècniques apreses per Martínez de son pare i del seu avi. El moment era únic: Martínez acabava de tancar el taller per a iniciar la seua jubilació, però la maquinària romania operativa i in situ i ell disposava de temps per a dedicar al projecte. Ha estat, per tant, una acció clau i al mateix temps irrepetible. Es va reproduir un total de vint peces de diferents dimensions, però Francisco Martínez va donar un total de seixanta peces de la seua col·lecció als fons del Museu.

Un altre exemple és el projecte de documentació de plantilles antigues de fusta per a la construcció naval, desenvolupat fonamentalment en la col·lecció de José Santamaría Marín, que va ser fuster de ribera i calafat en una de les diferents drassanes que en la primera meitat del segle XX hi havia a la Vila Joiosa. El projecte va propiciar també la donació de la col·lecció i la incorporació de José Santamaría al voluntariat cultural. Ambdós, Martínez i Santamaría, han estat claus en el desenvolupament del projecte de recuperació d’històries de vida de la mar, des de 2003, que ha permès recuperar gran quantitat de patrimoni material i immaterial de persones directament vinculades a la mar: pescadors, calafats, mariners, capitans, almadravers, xarxaires, conservers, etc.

Aquests processos d’acostament etnogràfic a informadors claus d’edat avançada no són fàcils, perquè passen per contactes previs amb els familiars; per l’elecció d’un entorn i d’un moment adequats; inclús per la fortuna que l’informador es trobe en plena lucidesa quan es realitze l’entrevista. La preparació d’aquesta és, per tant, una part delicada i transcendental del treball de la tècnica d’etnografia, perquè el descuit d’un simple detall pot malbaratar hores de planificació. No tenen cabuda ací la precipitació, la improvisació o la impaciència, i les gravacions poden posposar-se diverses vegades o haver de repetir-se en diferents condicions per a obtindre un resultat satisfactori.

El Museu construeix els seus recursos museogràfics, bibliogràfics o didàctics, per tant, amb bona part de la població local, i la percepció de la institució en la qual ja no tornarà a ser la mateixa després de compartir els nostres esforços, la nostra metodologia de treball, les nostres dificultats, els nostres mitjans millors o pitjors, les nostres instal·lacions i el nostre temps.

10. Vila Joiosa

56/57

Moltes d’aqueixes accions no es podrien fer sense la societat local o sense el voluntariat cultural: el pressupost que la societat destina a la gestió del patrimoni (inclús en una ciutat sensibilitzada com la Vila Joiosa) sempre és escàs, i el personal, limitat. Senzillament, aqueixes accions es quedarien sense fer, i no és cosa fútil, tenint en compte que molts d’aqueixos treballs afecten, per exemple, a objectes que s’espatllen si no es restauren, a memòries que es perden si els seus propietaris d’edat avançada moren... Hi ha dates de caducitat a les quals ens enfrontem contínuament, i moltes a les quals no arribem i s’esvaeixen davant dels nostres ulls tots els dies. Ni amb un exèrcit de tècnics i voluntaris seríem capaços de recuperar-ho tot convenientment, però no podem deixar escapar per sempre, almenys, el més important, especialment en una ciutat plena de patrimoni (i, per tant, de riquesa no regenerable: el turisme cultural és la primera indústria d’Europa) com la Vila Joiosa. Així va succeir amb la localització i recuperació del manuscrit original de la Historia de Villajoyosa més antiga que es conserva, escrita per Ignacio Martí Miquel, en 1877, que va ser possible gràcies a M. Pilar Feced García, familiar de l’hereu de l’obra, Francisco d’Urmeneta Martí, que finalment la va donar al Museu, on Francisco Martínez ha transcrit les més de tres mil pàgines per a publicar-la.

Es dóna la circumstància, en aquest, i en altres casos, que M. Pilar. Feced i Francisco d’Urmeneta tenen les seues arrels a la Vila Joiosa, encara que estiguen establerts des de fa molts anys lluny d’aquesta; i és que la participació ciutadana no ho és només dels residents, sinó també dels vileros absents, que continuen conservant una fort vinculació emocional amb els seus orígens; molts d’ells són descendents dels calafats o navegants que en el s. XIX i començaments del XX es van establir a ports de Filipines i de tota Amèrica, quan la poderosa flota naval local (la Vila Joiosa va aconseguir la segona matrícula naval d’Espanya cap a 1860) transportava pel món les mercaderies de la industrial Alcoi.

Són freqüents els correus electrònics o les consultes a través del formulari de contacte de la web del Museu procedents d’Argentina, EUA o Puerto Rico, amb petició d’ajuda per a localitzar familiars llunyans en la pròpia la Vila Joiosa per descendents d’aquells emigrants. I aquesta diàspora es converteix així en una xarxa més vasta, internacional, capaç de donar-nos una valuosa retroalimentació, i ajudar-nos a investigar a aquells pioners que es van establir lluny de la seua terra, i que formen part important de la història de la Vila Joiosa. Es restableixen i s’intensifiquen, d’aquesta manera, vincles

Sessió de treball de tècnics del Museu i professorat de l’IES Malladeta, amb alumnes del Taller Monogràfic d’Investigació

32011

En profunditat

emocionals transmesos i conservats inexplicablement durant més d’un segle per gent que ni tan sols ha xafat mai la Vila Joiosa.

Cal fer, finalment, una menció de la difusió en els mitjans de comunicació, entre els quals està prenent protagonisme la web (www.museusdelavilajoiosa.com) i, més recentment, les xarxes socials, a través de les quals mantenim informada la població de tots els treballs i novetats que es donen en el museu, com a subvencions, activitats, recuperació del patrimoni, donacions, etc. D’aquesta manera, donem la possibilitat que les persones interessades puguen portar un seguiment de l’activitat del museu. Entenem que és una bona manera que la població entenga el nostre treball i valore el seu patrimoni. Amb la nostra presència en Facebook, la informació arriba d’una manera molt més ràpida i obtenim retroalimentació, ja que podem observar quines accions són les més valorades o quines desperten més atenció i, a més, donem la possibilitat de fer-nos comentaris, crítics i suggeriments de manera oberta i transparent.

Una altra línia de futur, prevista en el programa de difusió i comunicació del Pla Museològic del Museu de la Vila Joiosa, té a veure amb la integració dels cada vegada més nombrosos i heterogenis col·lectius de residents procedents d’uns altres països.

En fi, hem traçat les línies mestres (en constant evolució, ampliació i diversificació, com la pròpia societat) que presideixen la nostra acció social, dirigida a un públic que és (no ho oblidem) el propietari, el protagonista i el que amb els seus impostos paga la conservació, investigació i difusió d’aquest patrimoni que ens ha tocat gestionar i que, com a tal, vol conèixer de prop i participar, en la mesura que es puga, en aqueixa màgia que imprimeix la pàtina del temps.

BIBLIOGRAFIA(Només citem alguns treballs recents, en els que el lector trobarà bibliografia anterior)

ESPINOSA RUIZ, A.; BONMATí LLEDÓ, C. i MARí MOLINA, M. J., 2009: «El Museu de la Vila y la recuperación y puesta en valor del patrimonio marítimo de Villajoyosa», XII Jornadas de Museología (Arqua, Cartagena, 2008), Museo 14, Asociación Profesional de Museólogos de España, 223-239.

MARí M. J., ESPINOSA, A., SELLÉS, M. G, i BONMATí, C., 2009: «Los proyectos de investigación de historia oral del Museu de la Vila Joiosa», en Revista Drassana, Museu Marítim de Barcelona.

ESPINOSA RUIZ, A. i BONMATí LLEDÓ, C., 2010 (en premsa): «Los programas de integración del Museo de Villajoyosa» en Actas de las I Jornadas de Educación en Museos y Atención a la Diversidad. Museos para la inclusión, la multiculturalidad y la accesibilidad, celebrades a Múrcia els dies 6, 7 i 8 de maig de 2010.

BONMATí LLEDÓ, C., MARí MOLINA, M. J., SELLÉS, M. G. i VELÁZQUEZ, M. J., 2009: L’exposició «Un segle d’escola» com a colofó del centenari del Col·legio de l’Ermita, la Vila Joiosa, en revista Canelobre núm. 55: La enseñanza en Alicante: (Desde finales del siglo XIX hasta la transición democrática).

58/59

1. Introducció1, 2 21

D’un temps ençà, els elements mediambientals, socioculturals i paisatgístics cobren cada vegada més rellevància en la nostra societat. En aquest context, ha començat a aparèixer amb força el concepte de patrimoni rural. Aquest patrimoni representa un valor social i cultural irrenunciable i ha adquirit un sentit de recurs econòmic i de generació d’ocupació. Aquest últim component de factor de desenvolupament incrementarà, sens dubte, el protagonisme que té en un futur immediat. La previsible evolució d’aquest serà especialment significativa en comarques amb dèficit d’uns altres recursos, però posseïdores d’un ric patrimoni.

No n’hi ha un consens generalitzat sobre el significat exacte de l’expressió patrimoni rural, fins i tot en algunes instàncies, tant públiques com privades, simplement aquest concepte pareix no existir. No s’ha configurat, en realitat, una política

1 Aquest text completa la ponència homònima realitzada en la V Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural, realitzada el 3 de juliol de 2010.

2. Les fotografies que il·lustren aquest article són obra de Chimo Serrano.

europea de conservació i millora d’aqueix patrimoni. És difícil, si no impossible, dissenyar i implementar una política sobre quelcom que no està definit. No obstant això, a partir de polítiques sectorials, és factible avançar en la gestió sostenible d’aquest patrimoni.

2. Concepte de patrimoni rural

Si es repassen les diferents lleis sobre el patrimoni, estatals o regionals, de diversos països europeus, s’hi adverteix de seguida notables coincidències entre aquestes, fruit d’una base conceptual comuna. Es parteix del principi que el patrimoni, com a bé social, està integrat per elements d’interès cultural pel valor històric, urbanístic i arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnogràfic, científic i tècnic. També formen part del patrimoni elements documentals i bibliogràfics, jaciments i zones arqueològiques, jardins i parcs, llocs naturals o llocs d’interès etnològic com ara paratges naturals o construccions vinculades a maneres de viure, cultura i activitats tradicionals.En els últims anys la pròpia idea de patrimoni ha canviat i s’ha enriquit. Prenguem com a exemple un document elaborat a Andalusia, en el qual s’estableixen les bases sobre patrimoni i desenvolupament en aqueixa regió espanyola. Entre els avanços que s’hi proposen figura la consideració

11. Polítiques de gestió del patrimoni rural

Joan Feliu Franch. Universitat Jaume I. Castalia Iuris

32011

En profunditat

dels elements culturals i també dels naturals dins del bagatge patrimonial. Aqueixos elements no són només els heretats dels avantpassats, sinó també els que es creen en el present. Els habitants del lloc han de reconèixer en aquests les seues senyes d’identitat i han de ser transmesos a les generacions futures millorats i acrescuts. A més, el patrimoni ha d’exercir-ne una funció social i ha de gestionar-se amb una intencionalitat: servir de factor de desenvolupament al col·lectiu al qual pertany.

A pesar de l’interès existent a delimitar amb més precisió el concepte de patrimoni i l’interès a globalitzar el contingut i les funcions d’aquest, la tendència dominant encara és, en gran manera, la perspectiva urbanisticomonumental. Del camp interessa la arquitectura i l’urbanisme tradicionals, amb utensilis i costums etnogràfics, que ofereixen a l’espectador urbà una imatge idealitzada del passat i de l’inexistent idil·li rural. D’ací que hi hagen proliferat museus lligats a aquests aspectes. No és gens estrany, per tant, que la noció de patrimoni rural adquirisca un caire museístic i etnogràfic.

3. Elements patrimonials

Per descomptat que els monuments, l’urbanisme i les restes arqueològiques formen part del patrimoni rural. Però, a més d’aquests, hi ha molts altres components que li confereixen una riquesa i varietat que sovint passen inadvertits o són deficientment valorats. Sense ànim de ser exhaustius es podrien citar alguns que, inclús sent tots coneguts, moltes vegades no es consideren elements patrimonials: vivendes i edificacions populars, no només les de valor arquitectònic o les emblemàtiques pel tipisme; paisatges agraris com a forma d’organització espacial i de repartiment d’usos del sòl i reflex d’una organització socioeconòmica i d’una història; elements paisatgístics de valor singular pels ecosistemes, la biodiversitat, la bellesa; infraestructures territorials: xarxa de camins, ponts, vies pecuàries, obres hidràuliques, de regadiu, etc.; formes de vida, valors, comportaments, tradicions folklòriques i etnogràfiques (religioses, festives, administratives, etc.); artesania en les més diverses modalitats d’aquesta; productes propis, primers o transformats; gastronomia, idioma, varietats dialectals i lèxic agrari. Valorar aquests i uns altres elements no ha d’escometre’s de manera sectorial i aïllada, sinó que han d’analitzar-se i gestionar-se en el conjunt del propi territori, el qual prioritzarà uns i marginarà altres, sens dubte.

Perquè el patrimoni rural puga ser considerat com a tal no n’hi ha prou amb comptar amb uns determinats elements acoblats en una estructura global i dinàmica; és necessari, a més, que complisca amb uns atributs o característiques. La societat del lloc, almenys una part significativa, ho ha

d’assumir com patrimoni des d’una perspectiva crítica i creativa. Suposa, al mateix temps, un principi qualificador de l’entorn cultural i territorial, un factor dinamitzador de la vida econòmica, un recurs o factor de desenvolupament i una expressió de qualitat de vida. Una de les claus estratègiques del patrimoni rural consisteix a considerar el territori com el context idoni per a comprendre’l i valorar-lo. D’aquesta manera s’integra en el sistema de relacions socioeconòmiques que l’han modelat al llarg de l’evolució històrica. Més encara, això li permet encastar-lo dins d’altres enfocaments d’elevat interès social com els mediambientals, el desenvolupament sostenible o les diferenciacions socials. L’escala territorial permet també conjugar els components naturals i culturals i valorar-los de manera integrada. D’aquests últimes consideracions se’n desprèn la importància de la gestió del patrimoni rural des de la planificació territorial.

Un altre aspecte en el qual convé insistir és en l’excessiva dependència del passat. El patrimoni es crea dia a dia. No només és memòria, també és present i, en certa manera, projecte de futur. Des d’aquesta perspectiva integral, el patrimoni, en conjunt, tant rural com urbà, proporciona una personalitat determinada als territoris, fomenta la diversitat cultural i genera llaços d’identitat, al mateix temps que retroalimenta incessantment la cultura de la societat implicada.

4. Les polítiques europees

Dins de l’àmplia gamma de polítiques i programes europeus no n’hi ha cap específic sobre el patrimoni rural32. És més, es tracta d’un terme que ha començat a utilitzar-se recentment. Com sabem, els focus d’atracció de les polítiques europees respecte del camp, a banda de la política agrària, s’han dirigit cap a la conservació mediambiental, mentre que els continguts culturals han estat lligats quasi de manera exclusiva als nuclis de població en relació amb el patrimoni monumental i arquitectònic. No obstant això, de manera fraccionada, a partir de les polítiques sectorials, hi ha possibilitats d’actuació sobre la conservació i millora del patrimoni rural. Encara que el nombre aclaparador de documents de cada una d’aquestes obliga a una anàlisi en profunditat. Podríem definir unes línies generals entorn a:

• El medi ambient considerat com una contribució a la competitivitat i el turisme com a avantatge per al

3 Les referències a la política europea poden consultar-se fonamentalment en: http://europa.eu/pol/cult/index_es.htm; http://www.mcu.es/cooperacion/CE/Internacional/UnionEuropea.html;http://www.hispanianostra.es/


60/61

desenvolupament local. Un turisme sostenible, de manera que la capacitat de recepció estiga d’acord amb les repercussions ambientals, socials i econòmiques. En aquest context es considera que la integració de la problemàtica ambiental i la conservació del patrimoni natural i cultural en els plans de desenvolupament constitueix un punt essencial en la promoció de formes de turisme sostenible i d’alta qualitat. Així mateix, s’afirma que el patrimoni cultural d’una regió suposa un avantatge comparatiu per al creixement econòmic i per a la creació d’ocupació, a més de fomentar-ne la identitat local o regional.

• La millora de la qualitat de vida, a més de l’ocupació, la situació econòmica i la justícia social, s’hi insisteix en el reconeixement de la riquesa i diversitat del patrimoni cultural, lingüístic i ètnic.

• I el desenvolupament sostenible, en el qual les qüestions patrimonials queden integrades en el conjunt de polítiques i sectors econòmics. No obstant això, l’atenció en aquest camp es dirigeix als grans temes, com la lluita contra el canvi climàtic o els compromisos de Kyoto, sense que hi apareguen mencions d’altres problemes més pròxims i quotidians.

Des de l’any 2000, Europa considera la cultura com un valor intrínsec i element essencial de la integració, afirmació i validesa del model europeu de societat i de la projecció d’aquesta en l’escena mundial. I a més suposa un factor econòmic i d’integració ciutadana. Es busca un millor equilibri entre els aspectes econòmics i culturals de la comunitat per mitjà del respecte de la diversitat cultural com a clau de la identitat i la pertinença a una societat lliure, tolerant i solidària. Per tot això, s’estimula la creació i valoració del patrimoni cultural, per mitjà de la promoció del diàleg cultural i el coneixement mutu de la cultura i la història pròpies; creació i difusió transnacional de la cultura; realçament de la diversitat cultural i el desenvolupament de noves maneres d’expressió cultural; participació en el patrimoni cultural europeu i difusió de pràctiques i tècniques adequades per a la conservació i millora d’aquesta; importància de la cultura en el desenvolupament socioeconòmic; foment del diàleg intercultural i intercanvi entre cultures europees i no europees; millora de l’accés a la cultura. Paraules boniques i buides que, no obstant això, es van concretant en projectes de cooperació dirigits a conservar, fer accessible, destacar i protegir el patrimoni cultural comú d’importància europea. I entre les accions integrades en acords transnacionals figuren el realç dels llocs o monuments d’interès cultural, els projectes per a potenciar i donar a conèixer la diversitat cultural, el multilingüisme i el foment de la consciència mútua sobre la història, les arrels i els valors culturals comuns. També es dóna suport a projectes de millora de l’accés al patrimoni; foment de la mobilitat i la formació en matèria de patrimoni

cultural; inserció del patrimoni en altres polítiques i programes comunitaris, etc.

Com es pot comprovar, aquest programa no està dissenyat pensant en àrees rurals, en defensa i conservació, per exemple, de pràctiques agràries o paisatges, però sí que pot utilitzar-se si s’assumeix una concepció global i integral de la idea de patrimoni cultural.

El repàs a alguna de les polítiques europees de caràcter sectorial permet concloure que no hi ha una política ferma i decidida, sistematitzada, sobre el patrimoni rural. No obstant això, s’observa una voluntat política d’introduir el patrimoni, i també el patrimoni rural, com un dels ingredients essencials de les diferents polítiques. Aquesta voluntat xoca amb la greu carència d’una formulació estricta i consensuada entre els científics, polítics i agents socials d’allò que és el patrimoni rural: quins són els elements, la organització jeràrquica, la dinàmica i la valoració d’aquest. En definitiva, falta per definir els trets identificatius i la funció social del patrimoni rural.

A pesar d’aquestes deficiències és possible emprendre plans i actuacions de conservació i millora del patrimoni rural a partir de les polítiques sectorials existents. El problema d’aquesta manera separativa de procedir radica en el perill

32011

En profunditat

de caure en una sectorialització de les actuacions que perda de vista un dels elements bàsics de la correcta gestió: el caràcter global i integrat. En aquest sentit, són desitjables unes directrius globals i unes polítiques de gestió integrada que superen les actuacions específiques, les quals solen aparèixer centrades quasi en exclusiva en monuments o llocs emblemàtics. Per a aconseguir aquests propòsits cal recórrer a unes estratègies d’actuació prèvies i al mateix temps paral·leles, a la desitjable modificació millorada de la normativa vigent a Europa.

Qualsevol iniciativa estarà condemnada al fracàs si no compta amb l’acceptació i la participació de la societat implicada. És la societat dels llocs concrets la que ha de valorar el seu propi patrimoni, que considere que forma part dels seus senyals d’identitat i que conforma les seues senyes paisatgístiques. Els objectius educatius i formatius es revelen indispensables en aquest interès. Al mateix temps, la societat rural ha d’adquirir la consciència que un dels seus recursos fonamentals el constitueix el seu propi patrimoni, entenent-lo de manera dinàmica i no només com a salvaguarda d’un passat moltes vegades maquillat o imaginari. La valoració del patrimoni rural ha de caminar de manera paral·lela a l’oferta de béns culturals, de manera que garantisca la cobertura d’aqueixes demandes.

Com la idea global i integradora de patrimoni rural cobreix tot el territori, les polítiques relacionades amb la promoció d’aquest haurien de fer-se efectives dins dels plans d’ordenació territorial, plans urbanístics i de desenvolupament econòmic i social d’aquests àmbits.

5. Què en podem fer?

És fonamental que la nostra societat comence a valorar, entre altres coses, l’herència vinculada a la producció rural. Per a això és necessari elaborar un programa de desenvolupament orientat a la recuperació i refuncionalització d’un sistema d’objectes a partir de diferents models, entre aquests un model turístic cultural. El patrimoni historicocultural d’un país, regió o ciutat està constituït per tots aqueixos elements i manifestacions tangibles o intangibles produïdes per les societats, resultat d’un procés històric on la reproducció de les idees i del material es constitueixen en factors que identifiquen i diferencien aqueix país o regió. Aqueixa és la definició de sempre. Crec que és important dir que el patrimoni, relacionat amb l’herència, és un concepte que al·ludeix a la història, que s’enllaça amb l’essència mateixa de la cultura i és assumit directament pels grups locals. El patrimoni és la síntesi dels valors identitaris d’una societat que els reconeix com a propis. Això implica un procés de reconeixement intergeneracional d’uns elements com a part del bagatge

cultural, i la vinculació a un sentiment de grup. En aqueix instant, el bé concret estarà fora de perill, encara que siga momentàniament i, si bé la seua conservació no estarà garantida, almenys la societat sentirà com a pròpia la destrucció i pèrdua, per la qual cosa se sentirà més involucrada.Ara bé, un concepte modern de patrimoni cultural inclou no només els monuments i les manifestacions del passat (llocs i objectes arqueològics, arquitectura colonial i històrica, documents i obres d’art), sinó també el que s’anomena patrimoni viu; les diverses manifestacions de la cultura popular, les poblacions o comunitats tradicionals, les llengües indígenes, les artesanies i arts populars, la indumentària, els coneixements, valors, costums i tradicions, el patrimoni intel·lectual, és a dir, les creacions de la ment, com la literatura, les teories científiques i filosòfiques, la religió, els ritus i la música, així com els patrons de comportament i la cultura que s’expressa en les tècniques, la història oral, la música i la dansa. És possible conservar traces materials d’aquest patrimoni en els escrits, les partitures musicals, les imatges fotogràfiques o les bases de dades informàtiques, però no resulta tan fàcil quan es tracta, per exemple, d’un espectacle o de l’evolució històrica d’un determinat estil de representació o d’interpretació.Així, els elements que constitueixen el patrimoni historicocultural són testimonis de la manera com una societat o cultura es relaciona amb el seu ambient. Formen part del sistema d’objectes i relacions que es van configurar en un altre moment, i adquireixen valor per al conjunt de la societat actual, que es vincula a aquests d’una altra manera. Llavors, el patrimoni cultural es constitueix per una porció de l’ambient transformat incloent-hi maneres d’organització social, relacions entre els diversos sectors de la societat i de les institucions socials. D’altra banda, cada societat rescata el passat de manera diferent, i selecciona d’aquest certs béns i testimonis que estan dotats de significat, i són ressignificats novament.

El patrimoni, per tant, és el producte d’un procés històric, dinàmic, una categoria que es va conformant a partir de la interacció d’agents i diferents situacions, que obliguen a obtindre una mirada a llarg termini, tant en la concepció com en l’ús dels recursos.

La informació és un component essencial del patrimoni: implica saber com, quan i per qui ha estat utilitzat, enriqueix la nostra comprensió del context humà del qual procedeix. De vegades, la transmissió d’aquest tipus d’informació és tan important com la del propi objecte al qual es refereix, i d’aquesta se n’obtenen elements claus per a la seua posada en valor.

Parlar de patrimoni és considerar a la cultura resultant de la interacció de la societat amb l’ambient, on s’inclou el


62/63

coneixement, les aptituds i hàbits adquirits per l’home com a membre d’una societat. Aquestes manifestacions i elements són un reflex de la resposta que l’home dóna als problemes concrets de la seua existència i la seua relació amb l’entorn; això és el que ho fa vàlid per al desenvolupament sostenible.Els recursos del turisme, l’oci, la promoció cultural, natural i de qualsevol tipus d’atractiu amb un cert interès integren una potencial estratègia de futur en algunes àrees de l’interior. «... Es contemplen aquests recursos com una alternativa per a un nou model de desenvolupament local que ajude a superar un període de recessió econòmica, demogràfica i social, conseqüència de la desaparició o el declivi irreversible de les activitats productives tradicionals, i de la seu no-substitució d’aquestes per unes altres en breu». Açò s’ha vist afavorit per canvis dins del turisme, i que es reflecteixen, entre altres coses, per la transformació del perfil del turista, per efectes de l’increment dels nivells culturals, educatius i les millors condicions de vida. Canvis en les maneres de concebre el temps lliure, de revalorar altres llocs, menys massificats i especials. Açò ha significat que en la competència per a atraure aquest nou tipus de turisme alternatiu es dissenyen propostes noves i imaginatives, en llocs no tradicionals i amb valor historicocultural o natural.Alguns països, caracteritzats per tindre un turisme tradicional intenten atraure a aquest nou tipus de turistes interessats en unes altres alternatives, i han d’establir-ne altres mitjans de gestió, dirigits al manteniment i, en alguns casos, a la restauració d’antigues estructures. El turisme rural ha tingut un creixement molt important als països europeus, en els últims anys: l’ecoturisme, l’agroturisme, el turisme d’aventura, etc. Però, la implementació d’una proposta d’aquests característiques no es produeix sense obstacles. Hi cal, per descomptat, una bona disposició de les empreses i entitats municipals, qüestió aquesta que presenta, en la majoria dels casos, situacions conflictives i licitació d’interessos que poden fer fracassar les gestions. D’altra banda, també és necessari pensar com fer-los atractius per al turista, atès que per si sols poden no tindre valor.

La cultura i el turisme s’encasten actualment en una simbiosi necessària en el desenvolupament econòmic de determinades àrees geogràfiques, i possibiliten tant la creació d’ocupació com la vertebració d’uns ingressos necessaris per a conversar i/o recuperar el patrimoni dels nostres avantpassats.

El principi de sostenibilitat en el desenvolupament del turisme cultural ha de guiar la seua planificació, i dins d’aquesta, les inversions dirigides a conservar i rendibilitzar el patrimoni.

La sostenibilitat del patrimoni és possible si aquest s’entén com un producte del turisme cultural, perquè el turista

que el visita sol fer-hi una despesa superior a la mitjana, perquè el que s’hi està consumint són béns subministrats pel destinació turística, perquè el patrimoni és durador com a destinació en el mercat turístic, perquè s’aconsegueix, a més, un respecte cap al patrimoni, cap a les tradicions i cap als costums, perquè es produeix un intercanvi cultural, perquè la integració dels turistes en la destinació significa l’acceptació de l’activitat turística i, sobretot, perquè la despesa turística ha de revertir en la conservació del patrimoni i, en conseqüència, pot ajudar a l’augment de la taxa d’ocupació.

No obstant això, cal procurar que el sector turístic no es convertisca en l’única font de riquesa, atès que així es contribueix a garantir l’equilibri davant d’una possible crisi de la demanda. Afavorir els equipaments i infraestructures, així com un òptim ús habitacional, a través de les inversions provinents del turisme, facilita la continuïtat del patrimoni a llarg termini.

En l’anàlisi del turisme cultural cal tindre en compte una sèrie d’elements:

• Conservació del patrimoni. L’objectiu últim és aconseguir conservar el patrimoni, amb la qual cosa una de les limitacions a la demanda turística és mitigar el dany que es puga infringir a aquest patrimoni.

• Accessibilitat al conjunt històric. S’ha d’aconseguir que el conjunt històric permeta el coneixement del mateix als turistes, amb la qual cosa és necessari marcar una sèrie de rutes per a aconseguir un gaudi del mateix.

• Educació cultural. El patrimoni ha de servir per a aconseguir que els turistes coneguen millor les tradicions i els motius pels quals hi ha el dit patrimoni.

• Finançament. El turisme cultural ha de subministrar als patrimonis recursos suficients per a protegir, conservar i rehabilitar les dites propietats.

32011

En profunditat

• Suport públic. El turisme cultural ha de comptar amb el suport de les diferents institucions públiques de l’àrea geogràfica on s’implante, ja que el desenvolupament del turisme comporta molts beneficis socials, com podrien ser les ocupacions indirectes que s’hi crearan arran del desenvolupament turístic.

La principal motivació per a visitar un lloc està basada en les característiques patrimonials del lloc d’acord amb la percepció que els turistes tinguen del concepte de patrimoni. El turisme cultural es basa en dos pilars. El primer és la motivació que els turistes han de tindre per a visitar un determinat lloc. El segon pilar se centra en la percepció del lloc per part dels turistes.

El turisme cultural, per tant, ha de convertir-se en una manera d’aconseguir dotacions pressupostàries per a conservar els patrimonis i, al mateix temps, per a desenvolupar econòmicament les àrees geogràfiques annexes.

La segona manera d’obtindre de recursos per part del patrimoni rural consisteix en les aportacions del sector tant de públic com privat. El sector públic ha de comprometre’s en el desenvolupament de l’àrea geogràfica per mitjà de la realització de les infraestructures necessàries per a permetre l’accés, així com de la vertebració dels serveis necessaris per a un correcte exercici de l’activitat econòmica.

D’altra banda, el sector privat es troba actualment amb el compromís moral de contribuir a la conservació del patrimoni. La importància que està assumint el sector privat a través del mecenatge i del patrocini de determinades activitats està permetent que, cada dia més, es destinen recursos financers des del sector privat a la conservació del patrimoni. D’una altra banda, conscienciar a la fundació i/o l’empresa amb la idea d’aportació de fons a patrimonis és, sense cap dubte, un exemple clar de màrqueting

empresarial ben entès. Podem entendre el patrimoni com a recurs pel que fa a posar-lo en valor com a producte econòmic, una estratègia que actualment presideix la pràctica totalitat de les polítiques patrimonials a l’empara de les directrius iniciades pel Consell d’Europa i amb el reforç que suposen els programes i fons estructurals de la Unió Europea en l’intent d’aquesta per a remuntar els desequilibris territorials. No obstant això, també cal observar que, en no poques ocasions, aquestes polítiques comporten el risc de subvertir el sentit i finalitat de la tutela patrimonial, perquè els béns patrimonials deixen de ser considerats com a manifestacions i testimonis que contribueixen a explicar i dotar de significat els trets culturals d’un col·lectiu, i l’interès se centra exclusivament en la protecció dels elements més atraients als potencials visitants, en l’afany per a obtindre la major rendibilitat econòmica possible.

S’afirma que la conservació no és seriosament factible al marge de la sostenibilitat, i que aquesta ha d’articular-se amb allò social, cultural, i econòmic. Amb allò social, en termes de qualitat de vida, a través del treball, el consum, i l’orgull nacional o local. Amb allò cultural, recuperant, mantenint, preservant i potenciant els elements patrimonials tangibles i intangibles. Amb allò econòmic, mitjançant activitats emmarcades en les potencialitats de la població resident.

El concepte de desenvolupament sostenible respon a una doble lògica: la del capital i la de la cultura, ben sovint desconnectades entre si. El desenvolupament sostenible ha de basar-se en l’organització popular i en una planificació participativa. A aquest fi, és recomanable organitzar amb la comunitat, d’àmbit micro, una estructura de cèl·lules integrades, en l’àmbit macro, en xarxes cel·lulars, per a la conservació urbana, arquitectònica i ambiental.

Els ministres de cultura de la Unió Europea han insistit moltes vegades en la necessitat de compatibilitzar els beneficis econòmics amb la conservació del patrimoni. La conclusió és que, convertida la cultura en una manera de creació de riquesa i de millora de nivell de vida, ha de deixar de considerar-se com a despesa supèrflua o de luxe, per la qual cosa ha de potenciar-se la participació privada.

Sembla clara la necessitat donar una resposta financera al desig social de conservació del patrimoni, però el més interessant és la manifestació de plasmar aquesta necessitat en mesures legislatives que haurien de defensar el patrimoni des dels propis recursos de l’estat, i també des de la possibilitat d’intervenció d’empreses i entitats privades. En definitiva, la busca de la sostenibilitat.


64/65

El concepte de desenvolupament sostenible pareixia ser l’instrument de salvació. A partir de la dècada de 1960, quan la crisi ambiental comença a manifestar-se amb major força, la preocupació per a integrar la variable ecològica en l’economia dóna lloc al desenvolupament de nous conceptes, entre aquests: ecodesenvolupament, desenvolupament integrat, creixement orgànic, etc. i múltiples accepcions del terme desenvolupament sostenible. Aquest debat es manté circumscrit, quasi exclusivament, al món acadèmic fins a la publicació, en 1987, del Nostre Futur Comú o Informe Brundtland, document elaborat per la Comissió Mundial per al Desenvolupament i el Medi Ambient, que popularitza el concepte. A més del mencionat informe Brundtland, altres documents internacionals, com l’Agenda 21 (CNUMAD, 1992) o el V Programa Comunitari en Matèria de Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible (CE, 1992) han desenvolupat el concepte i ofert pautes per a l’aplicació i incorporació a les polítiques de gestió. El concepte de sostenibilitat no és un dogma ni una recepta salvadora, però tampoc hauria de ser només l’etiqueta de moda que s’incorpora a qualsevol discurs polític o científic. En primer lloc, el gran objectiu és l’èxit de l’equitat social, aqueixa que suposa que el turisme, per exemple, ha de generar un repartiment, tant de costos com de beneficis. No hi ha un procés de desenvolupament turístic equilibrat si augmenten les diferències socials i econòmiques en la societat o si es produeix el benefici excessiu de determinats grups socials o territoris front a la marginació o empobriment d’altres. D’altra banda, la sostenibilitat ambiental implica la conservació i el respecte dels recursos i valors naturals que són la base de la pròpia activitat econòmica, i l’existència de la qual ha de ser garantida per al futur per al propi sosteniment de l’activitat i per a assegurar el gaudi del medi per part de les generacions futures. Finalment, l’eficàcia econòmica implica que el que fem amb el patrimoni ha de ser una activitat generadora d’ingressos per a la societat i generadora d’ocupacions dignes i, de ser possible, qualificades. No només suposa la rendibilitat privada, sinó l’augment dels beneficis a la comunitat en general. Tot açò tracta, en suma, d’impulsar productes econòmics amb respecte al medi ambient, i evitar el deteriorament del nostre capital natural i cultural; però busca, al mateix temps, incorporar les comunitats locals al desenvolupament i fomentar entre els empresaris la idea que la sostenibilitat és un negoci rendible.

A partir dels principis de l’Organització Mundial del Turisme que defineix el turisme sostenible com un model de desenvolupament econòmic realitzat per a millorar la qualitat de vida de les comunitats locals, i facilitar al turista una experiència de qualitat i respectant sempre el medi ambient, es donen tres dimensions del desenvolupament sostenible: la sostenibilitat ambiental, la social i cultural, i l’econòmica.

En definitiva, per exemple, un turisme sostenible com una activitat econòmica productora de béns i serveis que respecta els límits físics de l’espai en el qual es desenvolupa i els psíquics dels habitants, són destinats als que decideixen desplaçar-se temporal i voluntàriament fora del lloc de residència habitual sense incorporar-se al mercat de treball del lloc de destinació, amb motiu o no de recreació. La sostenibilitat social se suporta en una sèrie d’estratègies que inclouen la utilització del turisme per al desenvolupament efectiu dels habitants d’un país o d’una localitat en termes d’ocupació, millorament de l’accés de la població a serveis d’infraestructura bàsica, de salut, d’educació, capacitació en termes d’equitat, tant social com de gènere, així com de conservació i enaltiment de la identitat cultural dels recursos humans, és a dir, el millorament del benestar material i psicològic de les poblacions de les zones que reben turisme. La sostenibilitat econòmica ha de garantir que el desenvolupament siga econòmicament eficient, beneficiant tots els agents de la destinació i que els recursos es gestionen localment i es garantisca la conservació d’aquests per a les generacions futures. Els tres objectius fonamentals del desenvolupament sostenible: sostenibilitat social i cultural, viabilitat econòmica, i respecte ambiental.

32011

En profunditat

Veïns i veïnes de la Candelaria i alumnes de la Universitat de La Laguna contemplant el barri des de la muntanya de Guerra en el marc d’una de les rutes realitzades per l’entorn del barri

66/67

Consell de Savis i sobretot de Sàvies. Esperaven juntes una estona abans de començar la primera sessió acordada. Una vegada entaulats, Yaya trau unes quantes fotografies d’un sobre i comença la tertúlia sobre una molt xicoteta, que representa a una de les primeres famílies del barri posant al pati de sa casa, localitzada al carrer del Marqués de Bajamar, tal vegada obtinguda en la dècada dels quaranta del passat segle, «de quan ací no n’hi havia res», segons paraules de Candelaria. Una casa «sense emblanquinar, de palets marrons i teules», diu Olga, recordant als Morales Rufino, família que es va dedicar, durant molt de temps, a vendre vivendes a terminis en aquesta zona del municipi, encara que Concha assegura que «van donar molts solars». Candelaria insisteix en les seues condicions de vida: «no hi havia ni llum ni aigua; cuinaven amb petroli, donant-li manxa, encara que eren feliços amb el que tenien».

L’abastiment d’aigua era llavors tota una odissea, atès que només hi havia dos dolls públics en el barri, un d’aquests en el pont que es troba en les proximitats de l’actual carrer Narciso de Vera, segons fa memòria Carmita. Les cues que es formaven per a omplir un bidó o una cacharra eren grans, fins i tot de nit; nits en les quals el quinqué era l’ajuda fonamental per a poder veure quelcom, almenys fins que va arribar la llum elèctrica. En la fotografia que continuen comentant es poden observar alguns bidons,

on es dipositava l’aigua que servia per a rentar la roba de tota la família. «Una família amb molta falta», conclou Celia.

Després d’una estona arriben Miguel i Eduardo; més tard s’hi incorpora Trino. El primer, amb 78 anys al barri, va exercir-hi de fotògraf bona part de la seua vida i reconeix algunes de les imatges que hi ha sobre la taula. Amb ells, la conversa s’orienta cap a les reformes que va experimentar el barri al llarg de la història d’aquest, en les quals van exercir un paper molt destacat els seus habitants, per exemple en l’arreglament dels carrers. De fet, Miguel recorda quan es van recollir diners per a sanejar i asfaltar algunes d’aquestes: un dels dies al parar-se en un bar de la zona per a prendre un conyac, un veí els va dir amb sorna: «Ya están cobrando, ya están chuchando». La veritat és que el veïnat va haver de sufragar una part important d’aqueixes millores, amb l’ajuntament de l’època, que va posar una fracció dels recursos necessaris. Eduardo torna a introduir la figura de la família Morales Rufino, ja que «va fer molt per un barri molt descuidat i oblidat», sobretot Rufino el Viejo, que va permetre que fins i tot alguns arribaren a pagar els seus solars en espècie «amb ous i llet». En aquest punt es discuteix, sense acord, sobre la divisió del que actualment constitueix la Candelaria: el Becerril, la Cuesta de Arguijón, San Román, Finca de Don Pancho; un mapa ho aclarirà tot durant la pròxima reunió.

12. Consell de Savis: instrument per a la reconstrucció de la història local

Vicente Manuel Zapata Hernández Professor titular de Geografia Humana de la Universitat de La Laguna

32011

En profunditat

La veritat és que les cases es van aixecar a poc a poc, «una cambra avui, una cambra demà, després de posar els fonaments»; les obres no eren alienes a la col·laboració de tota la família, encara que sempre estaven orientades per una o diverses persones que sabien del tema. El bloc blanc de tosca era més ràpid i barat, cimentat amb ciment i arena, recobert amb una «beurada de ciment i calç», segons assenyala Eduardo. També recorda que quasi tot es comprava fiat, sobretot a Pedro de la Rosa, «encara que no s’hi emblanquinaven moltes vivendes». Els sostres es posaven habitualment amb ajuda veïnal, i suposaven un motiu més de trobada al barri. Els pous negres es van obrir per mitjà de barrines, Candelaria relata la seua penosa experiència al baixar a un d’aquests per a col·laborar-hi en la perforació. La casa o «xaboleta» en la qual va viure Miguel durant molt de temps es va fer primer amb «bidons de la Móbil tallats per la meitat» i, més tard, amb blocs de ciment fets allí mateix amb un motlle.

I és que, una part dels materials de construcció es va obtindre en l’entorn del propi barri, sobretot del barranc de Santos. Els blocs o palets de picó procedien de diverses «canteras canelas», pròximes al que avui és Salud Alto, segons el testimoni d’Eduardo. Son pare era pedrapiquer i va traure molts blocs d’aqueix lloc. Fins i tot algunes famílies van arribar a viure de l’extracció i venda dels materials d’al·luvió del barranc, cas de Ramón el Tupido i Juana la Chamorra, que treien, al muscle o al cap, arena una vegada cernuda del fons de la llera.

El temps passa molt ràpid; el de la reunió i el del propi barri. Ja és hora de plegar, una vegada clares les tasques de cada un. Candelaria, Lala la de las papas, s’atreveix a preguntar finalment perquè serveix tot açò. «Encara no ho sabem del tot», li responem, però segur que junts tindrem moltes i bones iniciatives en benefici d’un barri que esperava des de fa molt de temps que algú atenguera la seua ja més que centenària memòria; millor els seus propis protagonistes, organitzats per a aqueix fi. Ens n’anem amb una nova data assenyalada en l’almanac: 18 d’octubre, 19 hores, Centre Ciutadà La Candelaria. Els esperem… Com diria un amic del barri: «¡De lujo!».

[Text elaborat amb la informació obtinguda en la sessió del Consell de Savis, celebrada el 20 de setembre del 2010, per mitjà de les aportacions de Yaya, Concha, Carmita, Olga, Candelaria, Celia, Miguel, Eduardo, Trino i Paco; i la col·laboració de César i Silvia]

La Candelaria: un barri jove amb una història singular

Per poc que s’indague en els fets que han marcat l’esdevindre de molts barris tinerfeños, emergeixen aspectes que generen enorme interès entre la ciutadania. És el cas de l’àrea limítrofa de San Cristóbal de La Laguna amb el municipi veí de Santa Cruz de Tenerife, que ha experimentat una extraordinària transformació en l’últim segle, quan aquesta zona de Tenerife es converteix en un sector clau per al desenvolupament de la seua àrea metropolitana, derivat de la disponibilitat de sòl per a l’assentament d’una població que en nombre creixent hi acudeix atreta per l’oferta laboral que es produeix a la capital insular i a l’entorn d’aquesta. Però, així mateix, per a la localització de múltiples infraestructures i serveis, tant públics com privats, que van associats a l’expansió urbana i industrial.

Les explotacions agràries i el paisatge rural deixen pas, amb una certa rapidesa, en les dècades centrals del segle XX, al desenvolupament de nous assentaments en els quals s’agrupen veïns arribats pràcticament de tots els punts de la geografia regional, sent la Cuesta i l’entorn d’aquesta, a partir de l’estratègica posició que té en una cruïlla de camins, una de les àrees que majors canvis ha observat. Allí va sorgir i es va anar estenent el barri del Becerril per la parcel·lació d’unes quantes finques agrícoles i l’alineació de construccions en l’eix de la carretera Santa Cruz-La Laguna. En 1948 canviarà la denominació per l’actual de La Candelaria, i s’unirà a altres enclavaments que van adquirint creixent importància com Salud Alto, Cuesta de Piedra, la Higuerita, Princesa Ibaya, Vistabella o el Obispado. El permanent creixement poblacional i extensió territorial posen les bases de la conurbació de Tenerife capital.

Les noves vivendes, aixecades quasi sempre de manera autoconstruïda, van conviure, durant molt de temps, amb els cultius de papes, tomaques i cebes, entre altres labors agràries que van continuar sent practicades per immigrants que procedien majoritàriament del camp canari. El barri va haver de suportar ben sovint les tremolors derivades de les pràctiques militars de tir contra la muntanya de Guerra i fins a les conseqüències de la tràgica explosió de l’antic polvorí de Tabares. Parada destacada del primer tramvia tinerfeño durant mitja centúria, els carrers estrets i polsosos de la Candelaria es van preparant per al tràfic rodat i van rebent molt lentament les primeres infraestructures bàsiques, com el clavegueram, pavimentació o enllumenat públic, que completarien serveis com l’electrificació i l’abastiment d’aigua corrent. Plans de barris i grans intervencions urbanístiques afirmen el seu pla ortogonal, aqueix que li confereix una certa singularitat a vista d’ocell, aproximant

12. La Candelaria

68/69

nous equipaments socials al barri durant els primers anys del present segle.

Les empremtes del continu avanç del barri encara són palpables, tant en la fisonomia urbana com en la memòria de les i els protagonistes i impulsors en molts casos dels seus principals canvis. Però res és etern, i igual que ocorre en molts altres llocs, la memòria col·lectiva corre el perill d’esvair-se amb el pas del temps, sobretot si les memòries individuals desapareixen. I així es va entendre fa uns anys que cal agilitzar i reforçar totes les iniciatives que es trobaven en marxa i pretenien, d’una manera o d’una altra, recollir els testimonis de l’evolució d’aquest barri de La Laguna. Atès com són de recents algunes de les transformacions més significatives, encara pareixia possible recollir de manera directa el més interessant de la història més pròxima.

Per a això sorgeix, en 2010, el denominat Consell de Savis. Grup de treball autònom que es desenvolupa en el marc de Vecinos al Proyecto, iniciativa comunitària promoguda, des de 2004, per un conjunt de veïns del barri de la Candelaria, a La Laguna, que té com a objectiu fonamental el foment de la participació social en el procés de desenvolupament local, i parteix de la identificació dels principals problemes, de la valoració dels recursos endògens i de la concreció de les idees pròpies. Es du a terme per mitjà de l’aplicació d’una metodologia participativa, basada en el compromís de les persones que regalen el seu temps en benefici del barri.

Entre les línies d’actuació, formulades inicialment des de Vecinos al Proyecto, es trobava la de promoure el coneixement i recuperar la identitat del barri, estretament relacionada amb la idea de conferir major vida als espais públics i afavorir la seua cohesió social per la via de l’actuació en els plans intercultural i intergeneracional. Aquests arguments fonamenten el treball dels majors, en el context d’un projecte més global denominat «Del Becerril a la Candelaria», que proposa realitzar una reconstrucció de la memòria col·lectiva del barri de la Candelaria.

El projecte general es planteja en una triple direcció: la primera, recollir els testimonis de molts dels seus actuals habitants, per mitjà de la realització d’entrevistes en profunditat i grups de discussió; la segona, elaborar una sèrie de documents que sintetitzen el coneixement que existeix relacionat amb el barri, organitzats a partir d’un catàleg de temes claus; la tercera, compilar tot el material documental i gràfic disponible sobre el barri de la Candelaria i l’entorn d’aquest (articles, fotografies, mapes, etc.), això acudint tant a particulars com a entitats públiques que en puguen conservar. Els savis han aconseguit organitzar-se per a enfrontar progressivament aquestes tasques.

Lala, la de las papas en sa casa del barri de la Candelaria, mostrant un antic dispensador d’oli amb una pes antic al fons, objectes que conserva de la seua antiga venda

Grup original del Consell de Savis en el moment de plantejar els fonaments i la metodologia de la iniciativa, escrits darrere en la pissarra

32011

En profunditat

El compromís dels savis… i sobretot de les sàvies

Durant la primera trobada del Consell de Savis es van establir les bases fonamentals de la seua labor de cara al futur, i es van acordar temes d’interès, mètode de treball, calendari, horaris i lloc de trobada. L’essencial del projecte és que les persones majors participants orientaren les activitats en funció dels seus propis interessos i possibilitats, com a garantia de la seua continuïtat en el temps; un dels arguments que afavoreix, sens dubte, l’èxit de la iniciativa.

Respecte als temes prioritaris, cal destacar l’interès mostrat cap a distints aspectes materials de la Candelaria, en els quals es recull la seua evolució urbanística al llarg del temps, cas de la pràctica de l’autoconstrucció, l’abastiment i repartiment d’aigua, les comunicacions i la pròpia atenció del barri. Quant als espais singulars, el barranc de Santos quan passa per aquesta zona del municipi desperta la major curiositat entre els participants, al ser un entorn prou aprofitat en el passat, amb una història d’ús realment rellevant.

Entre els temes de caràcter social i comunitari més destacats poden citar-se els malnoms o nombretes amb els que es coneixien les principals famílies del barri, les reunions veïnals que progressivament van donar lloc a les primeres associacions de la Candelaria, les pràctiques educatives i les iniciatives per a disposar de col·legi, l’organització i

celebració de les festes al llarg del temps amb les diferents variants (estores durant el Corpus Christi, fogueres de Sant Joan), així com l’exercici d’activitats esportives i d’oci, junt amb les distintes atraccions de les quals regularment es podia disposar (cine, circ i balls). També es recorda tot el que es refereix als amoríos o època de festeig.

On pareix haver-ne més interès, per la immediatesa del rescat, és en allò que fa a la memòria de les persones rellevants per la seua activitat o ofici, ja que, al contrari del que pot suposar-se, la població de la Candelaria ha desenvolupat al llarg del temps les més diverses ocupacions i professions, algunes ja desaparegudes, de fet. Estanquer, hostaler, mestre, taxista, metge, comare, cartutxer, sabater, saboner, tabaquer-havaner, forner, carter, fotògraf, entrenador, costurera, entre moltes altres, sorgeixen d’un espontani i inicial col·loqui sobre a què es dedicaven els habitants del barri. Com a novetat més recent, el grup de treball ha comptat amb el suport del reconeixement de la figura de Ceferina, l’antiga comare, que ha donat el seu nom a un nou centre polivalent d’acció social en la zona.

Els mètodes de treball utilitzats són diversos i complementaris, de manera que fan més amena i atractiva la labor conjunta. Es parteix de les reunions del Consell, en les quals, a banda d’acordar i planificar les activitats, es recorda l’evolució del barri i les seues principals circumstàncies i efemèrides, bé de manera testimonial o bé visualitzant documents, mapes i imatges retrospectives del mateix. També es realitzen entrevistes en profunditat a persones

Lala i Concha, sàvies, dialogant a poqueta nit a l’antiga estació del tramvia, avui convertida en espai multifuncional d’ús comunitari

Els savis i sàvies ensenyant el barri i els elements fonamentals d’aquest als xiquets i xiquetes del col•legi públic Ángeles Bermejo

12. La Candelaria

70/71

que puguen oferir una panoràmica més àmplia i interessant de la Candelaria al llarg de la història del barri. El recurs a les exposicions fotogràfiques s’ha plantejat com a fórmula per a difondre aquesta part del treball i fer-la arribar al conjunt del veïnat.

S’ha acordat, així mateix, intentar rescatar tots aqueixos documents que puguen fer referència als diversos temes considerats en distintes dates, cas de programes de les festes, escriptures de propietat de les vivendes més antigues, fullets editats pels comerços, entre altres. A mitjà termini, pareix que serà possible organitzar la dita informació per a exposar-los a la Candelaria. Tot això, acompanyat de la realització de passejades comentades pel barri i l’entorn, mitjançant rutes prèviament dissenyades i preparades amb el material adequat. De fet, el projecte de caminador veïnal previst i en fase de redacció, comptarà amb l’aportació dels majors per a intentar interpretar les diverses fites.

El Consell dedica, com a mínim, una vesprada-nit al mes a aquests treballs, preferentment dilluns, a partir de les 17

o 19 hores, segons el moment i les activitats previstes, i es troben al centre ciutadà la Candelaria, on comparteix espai amb la iniciativa Vecinos al Proyecto. No es descarta, no obstant això, que en funció de les activitats que s’hi pretén realitzar, es puguen utilitzar altres equipaments socials del barri, i inclús, els domicilis particulars dels i les participants, ja que és fonamental rotar per aqueix amb semblant filosofia a la d’altres grups de treball que actualment funcionen en aquesta zona del municipi.

Encara que és incipient, és possible afirmar que l’experiència és altament motivadora per a les persones que hi participen. També per als veïns que van coneixent progressivament el fruit del seu treball a través de diverses vies, com els articles que s’han publicat en el periòdic La Laguna Mensual. En l’horitzó apareixen iniciatives estimulants com l’elaboració d’un fullet que sintetitze la història del barri, la participació en esdeveniments que ressalten els elements distintius de la Candelaria, i a més llarg termini, el possible desenvolupament d’un espai museístic en el qual puga interpretar-se el ric esdevindre d’aquest tros animat de la geografia lagunera.

Àlbum de fotografies

Codi: Bacan4Denominació: Antonia passejant pels antics carrers del barriData: 1962Lloc: carrer d’Alvarado i BracamontePropietària: Sandra QuinteroDescripció: Apareix Antonia (mare de Sandra Quintero). Els carrers eren de terra i al voltant hi havia finques rústiques. Les cases es començaven a fabricar construint un brancal i s’omplien amb pedres, terra i poc ciment. En primer lloc es feia una habitació i poc després les següents. Els veïns col·laboraven en el procés de fabricació; sobretot es feia els diumenges, perquè era el dia que més veïns es concentraven. No només hi treballaven, sinó que també es realitzaven diferents menjars, en els que abundava el peix salat, les papes i el gofio. Diversos materials es compraven en una fàbrica pròxima de Valle de Tabares, perquè es podia pagar fiat i a poc a poc.

32011

En profunditat

Fuente de la Asunción. Remat de la font. Figura de la Mare de Déu

72/73

És molt comú trobar, en la nostra geografia més pròxima, així com en moltes altres, pobles que se senten molt identificats amb una obra patrimonial, però que a penes coneixen quelcom d’aquesta. Potser siga per la quotidianitat amb la qual s’ofereixen, que les converteix en mers elements comuns del paisatge diari, o potser siga per la «deixadesa» que ens suposa als éssers humans, en alguns casos, el posar en marxa la curiositat cap a coses que requereixen una major capacitat «intel·lectual», temps i sobretot ganes.

Aquest és el cas de la font de l’Asunción, o de la plaça Vieja, com normalment la coneixem a la localitat castellonenca de Viver, que va complir quatre segles en 2008.

La situació dins del nucli urbà l’ha feta testimoni dels nombrosos canvis succeïts al llarg de la història de Viver, des que el 1608, se l’erigira com a monument commemoratiu de la portada de l’aigua al centre de la vila —que, segons l’opinió d’alguns, procedia de la font de la Teja. Va ser l’il·lustre historiador fra Francisco Diago qui va donar les traces per a construir-la.

Poques són les fonts d’informació existents, així com les dades que ens permeten solucionar alguns enigmes històrics de la vila, i conèixer com era antany la localitat. ítem més: pocs són els monuments artístics i patrimonials que queden en peu, a causa de diverses circumstàncies: el

pas del temps, la inconsciència sobre la riquesa i significat d’aquests, o la situació dins dels límits de la línia X, Y, Z durant la guerra civil espanyola. Aquest últim, un fet que va sumir a Viver en la més absoluta devastació.

La poca informació que ha arribat fins a nosaltres, sol esmentar, majoritàriament, aquesta font. Així doncs, trobem autors com Antonio Ponz o Madoz que la destaquen. Li van conferir una importància que tal vegada hauríem valorar més; perquè, a pesar de ser un dels grans tresors del nostre patrimoni, és també un dels grans desconeguts.

Formalment, la font esta realitzada en material petri, presentant una tipologia semblant a un copó1 eucarístic que,

1. «Copa gran, de metall preciós, on es guarden les hòsties consagrades. El recipient que ha patit al llarg de la història nombrosos canvis fins a l’època gòtica (baldaquí*), des de llavors la seua evolució estilística ha estat paral·lela a la del calze, del qual s’ha diferenciat sempre, no obstant això per estar cobert amb una tapa rematada per una creu». Pàg. 191. Fleming John, Honour Hugh (1997) Diccionario de las artes decorativas. Alianza editorial. Madrid.Baldaquí: «Solen ser gots de peu amb tapadora a manera d’acabament arquitectònic coronat per una creu, sobre una copa cilíndrica i de vegades en forma de pila baptismal». Pàg. 174 Fleming John, Honour Hugh (1997) Diccionario de las artes decorativas. Alianza editorial. Madrid.

TAULA DE TREBALL

13. La font de l’Asunción de Viver

Lucía Grandes López

32011

Mesa de treball

52/74

en compte d’estar rematat per una creu, està rematat per la figura de la Mare de Déu de l’Assumpció que li dóna el nom.

Aquesta figura substitueix la imatge original, que es va perdre en la guerra civil espanyola, i va ser col·locada en 1972 quan es va realitzar l’última restauració del monument. Va estar patrocinada per la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Segorbe, després de negociacions amb l’Ajuntament de Viver, i es va donar a conèixer en la festivitat de sant Francesc de Paula, d’aqueix mateix any.

La part central de la font està sustentada per quatre columnes d’ordre toscà. Aqueixa part consta de: basa còncava, èntasi en el fust acanalat, i capitell, compost d’àbac, equí i collarí.

Aquesta tipologia pertany al Barroc. Un període artístic caracteritzat, no per una ruptura dels formulats renaixentistes i classicistes plantejats en el segle immediatament anterior, sinó més aviat en una reinterpretació, una reformulació on ja no hi ha un cànon, uns paràmetres inamovibles d’estructuració compositiva. Alhora que s’utilitzen les mateixes tipologies clàssiques, s’innova en una «sacrílega» i lògica evolució formal.

La pila està composta per un recinte circular format per dos escalons (no pertanyen a l’obra primigènia) on s’encalma en plàcida i serena tranquil·litat, únicament interrompuda pels gemegosos i melòdics fils d’aigua que aboquen sobre aquesta.

Els elements que més destaquen són els quatre escuts en baix relleu que conformen la decoració i els quatre lleons en alt relleu (quasi escultòrics), que fan la funció d’assortidors.

Els escuts presenten un peix sobre ones d’aigua2. Aquests es disposen alternats: un mirant cap a la dreta i un altre a l’esquerra. Resulta estranya l’aparició d’un sol peix en l’escut perquè, actualment, l’escut de Viver consta de dos peixos. Això ens conduiria, amb la forma de copó eucarístic i la iconografia dels lleons, a una teoria carregada de simbolisme religiós que tractarem més tard.

Els quatre lleons que fan d’assortidors formen part de la tradició renaixentista, hereva, en aquest cas, del món islàmic, on era molt usual l’ocupació d’animals-assortidors com a decoració de fonts; sent els lleons3 els més reproduïts, encara que també es donava el cas de paons, cervatells, etc. Una tradició que seria continuada en el Barroc. Però, en rigor, l’origen primigeni d’aquesta iconografia cal buscar-lo en el món clàssic. En efecte, per als grecs i romans, el lleó representava el guardià de brolladors.

L’aparença facial dels lleons, semblant a la humana, es pot deure principalment a la falta d’un referent visual respecte a aquests animals. Com el lector pot suposar, els artífexs de la dita font no mai havien tingut l’oportunitat de contemplar a un d’aquests animals exòtics, i la seua iconografia l’havien extreta de representacions com poden ser gravats, estampes4, pintures, o fins i tot de descripcions literàries.

Si parlem de la iconografia, aquesta pot remetre a diferents aspectes:

El lleó és un dels animals predilectes per les diferents cultures, a causa de la simbologia que té, molt recurrent i de consideració divina, en les antigues civilitzacions orientals.

És sinònim de força, perquè se’l coneix com «el rei dels animals», i de la prudència; perquè, segons creença antiga, dormia amb els ulls oberts per a vigilar constantment, i perquè al caminar, amb la cua esborrava les seues pròpies empremtes, a fi de no ser caçat.

L’aparició de quatre lleons possiblement estaria relacionada amb els quatre punts cardinals. Per aquest motiu, és probable que s’esculpiren els quatre lleons assenyalant cada un al nord, sud, est i oest, respectivament. Però, insistim, poca és la informació que tenim i és molt especular; més encara si es té en compte que la situació actual de la font en

2 Peix nadador.

3 Exemple la boca de font de lleó d’Algèria, Qal’a dels Banú Hammad. S. XI-XIII, en pedra ocre.

4 Podien ser obres estrictament zoològiques, emblemes o històriques.

ÀBACEQUíCOLLARí

CAPITELL

FUST

BASA

13. Viver

74/75

el centre de la plaça de la Constitución no és l’original, ja que aquesta s’ubicava davant de l’antic Ajuntament (actual Casa Pastor).

Reprenent el tema de les figures animals, hem de comentar que aquestes han ocupat, sempre, un lloc important en l’art cristià, d’acord amb l’art pagà des d’època bizantina, per tres raons. En primer lloc, és una manera senzilla d’expressar o simbolitzar un vici o una virtut; ja que normalment s’associen a l’animal representat. Tradicionalment, l’ús de formes animals ha estat un element ornamental. Cal considerar també que l’estudi de la naturalesa i la unió d’aquesta amb lliçons moralitzadores, va generar, sobretot en època medieval, nombrosos bestiaris.

Al capdavall, si la representació del lleó com a símbol de Crist i del peix acròstic5 és símbol de l’Eucaristia, probablement al donar-li forma de copó, el seu dissenyador, fra Diago, li va conferir la funció de la transsubstanciació, perquè era la concepció teològica que dominava en la Contrareforma, sota l’aparell doctrinari de la qual es va regir el Barroc, l’època de fra Diago.

Un dels escuts del monument commemoratiu reflecteix, llaurat en la pedra, l’any 1619, la qual cosa ha suscitat la popular i falsa creença que aqueix era l’any de la seua creació. Res més allunyat de la realitat, ja que la seua verdadera funció és rememorar la data de la seua primera remodelació.

Fra Diago va aprofitar la construcció de la torre campanar de l’església de la Mare de Déu de Gràcia per a col·locar una placa commemorativa de la ubicació de la font. La seua intenció, ha de suposar-se, era que tot el món que la vera, coneguera algunes de les dades més importants o destacables de la història de Viver; com, per exemple, els diferents noms que va tindre, la seua fundació i, sobretot, la construcció de la torre i de la font.

Però aquesta teoria es veu truncada per l’ús del llatí en la dita placa; ja que, si en els nostres dies només una minoria de gent coneixedora d’aquesta llengua és capaç d’entendre el missatge que transmet, tant més difícil en aqueixos temps, on la majoria dels ciutadans de l’època eren illetrats.

La placa resa així:

Consagrada a la Pàtria, que antigament, segons Autors greus, en temps de Claudi Ptolomeu, i d’Antoni Pius, prop de l’any cent i quaranta, era Ciutat anomenada Belsino, i després Vivarium pels romans, habitants seus, i ara vila,

5 Des del segle II; ICTHYS (Iesous Christos Theou Uios Soter / Jesucrist Redemptor, fill de Déu).

que alça aquesta torre, i porta la font de l’Assumpció l’any mil sis-cents vuit6.

Per a concloure, i a manera d’estrambot, simplement s’ha assenyalar que he pretès aproximar des del rigor una xicoteta part de la nostra història a través d’un dels monuments més volguts i emblemàtics de la nostra població, símbol inequívoc de la nostra grandesa.

El nostre patrimoni forma part del nostre passat, present i futur, sentim-nos, doncs,orgullosos d’aquest.

BIBLIOGRAFIAActa del ple municipal de l’Ajuntament de Viver, 1975.Fleming John, Honour Hugh (1997) Diccionario de las artes decorativas. Alianza editorial. Madrid.F. S. Meyer (2006) Manual de ornamentación. Ed. Gustavo Gili, SL, Barcelona.Gombrich, E. H. (2003) Arte e ilusión, Debate, Madrid.Gombrich, E. H. (1994) Imágenes simbólicas, Alianza editorial, Madrid.Madoz, Pascual Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y posesiones de ultramar. Madrid, Imp. José Rojas, 1844-1850.Ponz Piquer, Antonio. Viage de España, en que se da noticia de las cosas más apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella. Madrid. Viuda de Ibarra, Hijos y compañía, 1789, tom IV, pàg. 175-176.

6 Traducción: Ponz Piquer, Antonio. Viage de España, en que se da noticia de las cosas más apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella. Madrid. Viuda de Ibarra, Hijos y compañía, 1789, tom IV, pàg. 175-176.

Detall de la font

32011


54/76

Forn carregat Encesa

Vista del forn Col•locació de l’«aljez»

76/77

L’elaboració de l’«aljez» com a material tradicional de construcció es va mantindre a Pina de Montalgrao (l’Alt Palància. Castelló) fins a la dècada dels ‘60. Els canvis socioeconòmics que es van produir en aquesta època van fer inviable l’explotació d’aquest, alhora que s’hi introduïen nous materials de construcció que van substituir, fins a la total desaparició, l’«aljez» de fabricació tradicional.

Fins a aqueix moment, els materials emprats procedien principalment del propi territori, i la manera d’elaborar-los, així com moltes de les tècniques de construcció, molt possiblement es remuntaven a segles arrere. Encara que el context de l’activitat que presentem, és el de l’època de la postguerra.

Pina pot ser representatiu de molts altres pobles ubicats a zones de muntanya que presentaven formes de vida basades en economies de subsistència. Els recursos amb els quals comptaven els seus habitants no eren abundants i, per això, havien de compaginar diverses activitats per a sobreviure. D’una banda, l’agricultura, ramaderia o l’apicultura eren les que proporcionaven gran part dels ingressos. Però hi existien moltes altres activitats fonamentals per a l’autosuficiència que, a més, podien complementar, de manera ocasional, els ingressos de la família. Gran part d’aquestes activitats, a les quals ens referim, es basaven en el que hem anomenat recursos silvestres. Entre aquests trobem els que es dedicaven a materials de construcció i, en concret, a l’elaboració de l’«aljez».

L’elaboració i aplicacions tradicionals de l’«aljez» ha de contemplar-se, per tant, dins d’una manera de vida basada en un sistema socioeconòmic amb un nivell d’autosuficiència alt.

Els últims mesos de l’any passat es van realitzar, a Pina i al Mas de Noguera, unes jornades demostratives que pretenien reviure tot el procés d’extracció i transformació del mineral d’algeps per a material de construcció.

Van participar-hi, amb persones majors amb experiència en l’activitat, joves amb interès a aprendre’n la tècnica. Es tracta que, a més de reconstruir en la pràctica i documentar l’activitat, continue havent-hi persones capaces de realitzar aquestes tasques. Considerem que és una bona manera que no s’obliden aquests coneixements.

El procés d’elaboració

1. L’extracció

El lloc que s’utilitza per a l’extracció és una mina pròxima a la Masada de los Canónigos (com el nom indica, és una antiga masia que va ser propietat de l’església i que, amb la desamortització, va passar a mans de veïns de Pina).

TÈCNIQUES I MATERIALS

14. Elaboració tradicional de l’«aljez» a Pina de Montalgrao

Marcelino Herrero. Mas de Noguera

32011


56/78

Primer es neteja l’àrea triada per a l’extracció. A continuació, s’arranca l’«aljez» superficial amb diverses ferramentes: pics, punters, perpal i maces; encara que la manera més ràpida d’extraure’l era mitjançant cartutxos de dinamita, seguint els passos següents: amb un punter-barrina es fa un forat a la roca d’«aljez», on posteriorment s’introduirà un barrinada de dinamita; se li pegava foc per mitjà d’un ble i quan explotava, se’n treien roques soltes que, si calia, es trencaven amb una maça.

El pas següent consisteix a carregar les pedres d’«aljez» en les sàries de les cavalleries per a transportar-lo fins al forn.

2. El forn i la cocció

L’estructura del forn es fa amb pedra, preferentment de gres roig (aguanta més les altes temperatures que la calcària). Se sol aprofitar un ribàs en el qual es cava un semicercle que serveix com a suport al forn.

El forn, com a tal, consisteix a deixar a l’interior un cercle d’aproximadament un metre i mig i una altura de més o menys 1,70 m. A la part frontal es deixa una obertura, per a l’entrada de llenya, de 0,5 per 0,5 metres, amb una solera de pedra en la part superior.

L’operació de carregar l’algeps la fan dues persones: una des de dins hi posa les pedres amb la paret arredonida. La de fora li acosta l’algeps.

A partir d’aproximadament un metre d’altura, les pedres d’algeps que es col·loquen es tanquen per a construir la volta, que s’acaba des de fora.

La següent operació és la de cocció. Amb anterioritat, es prepara llenya perquè estiga seca en el moment de la cocció. Per al combustible s’hi utilitza sotabosc (argelagues i romers) que fa flama. Per a cada forn s’hi poden utilitzar uns vint costals de llenya.

Se li pega foc i durant 3 o 4 hores se li fica llenya per l’obertura, destinada a aquesta finalitat. Se sap que l’algeps està cuit quan les flames travessen tota la volta d’algeps.

Com que les pedres estan molt calentes es deixen fins a l’endemà. A la nit se’n treu la cendra i s’assola la volta.

3. Picar i moldre l’algeps: final del procés

Al matí següent, l’algeps, encara calent, es trasllada al lloc on s’ha de moldre. Pot ser a una era o, fins i tot, a un carrer ample del poble, amb la condició que el sòl estiga dur.

Amb antelació, es prepara un pal central, clavat profundament al terra perquè es mantinga ferm, d’una altura en proporció a la cavalleria que s’hi haja d’emprar.

En l’extrem superior d’aqueix pal es clava un altre en perpendicular, d’uns dos metres de longitud. L’altre extrem

Mantenint el foc Apagat del forn

14. Pina de Montalgrao

78/79

es lliga a la cabeçada de la cavalleria, a l’altura del morro, perquè sempre faça la mateixa volta amb el ruló.

L’algeps comença a estendre’s al terra seguint la circumferència que marca l’extrem del pal citat en el punt anterior. Primer es trenquen les pedres més grans amb maces i després comença a pegar voltes la cavalleria tirant un ruló de pedra que mol l’algeps. Aquest ruló té una forma cònica perquè puga rodar i fer la volta a la circumferència que forma l’algeps al terra. Una vegada està més desfet, al ruló se li afegeix una peça de metall que fa la funció de rastellar l’algeps per a treure’n les pedres que queden per a moldre.

A poc a poc, s’hi afegeixen més capes d’algeps perquè la mòlta siga uniforme. Al mateix temps s’hi utilitzen unes maces de fusta que ajuden també a desfer les pedres.

Una vegada que pareix mòlt es comença a garbellar: l’algeps mòlt s’emmagatzema en lloc eixut, les restes que en queden es tornen a moldre. Se sol emmagatzemar com a màxim cinc o sis mesos; a partir d’aquest temps, perd qualitat.

De vegades s’escau que comença a ploure quan s’ha de moldre, en aquest cas es ficava dins d’una casa i es picava tot a maça.

4. Utilitats de l’algeps

L’algeps era un dels materials més apreciats i emprats en la construcció tradicional. Cal pensar que no es coneixia el ciment i que el morter de calç era molt més costós.

Aconseguir la matèria primera no era difícil i l’elaboració de l’algeps estava a l’abast de qualsevol.S’utilitzava com a element d’unió de les pedres i d’aquestes amb la fusta, la lluïda de barandats, façanes i sòls, per a fer les voltes, etc.

Recuperar aquests coneixements i pràctiques té un valor en si, perquè formen part de la nostra cultura i la nostra història. Però també és el nostre objectiu mantindre’ls vius perquè, en el futur, poden ser útils. Sense caure en el simplisme de no tindre en compte les dificultats d’aqueixa època i l’esforç que requeria l’elaboració de l’algeps, podem dir que aquestes pràctiques poden servir d’inspiració per a un sistema de construcció local més sostenible.

El Mas de Noguera i la conservació i revitalització del patrimoni rural

Un dels principals objectius del Mas de Noguera des dels inicis d’aquest (1982) ha estat la conservació i revitalització del patrimoni cultural de les comunitats rurals.

Al llarg d’aquest temps hem anat recuperant i intentant donar valor i noves utilitats als coneixements i tècniques dels nostres majors, moltes vegades entre l’abandó i, de vegades, el menyspreu al qual estaven sotmeses. Des de l’itinerari pedagògic «Buscavidas. La vida del hombre en nuestra tierra», publicat en 1984 en col·laboració amb mestres renovadors de la comarca, fins al projecte Ecologie Paysanne, han estat nombroses les actuacions que s’hi han dut a terme.

Traient la cendra Carregant la cavalleria per a transportar a l’era

32011


En aquest camí hem col·laborat amb altres entitats en la tasca apassionant de conservar i donar valor al patrimoni oral de la gent del camp, verdadera enciclopèdia de sabers. Així, hem compartit companyia i treball, entre altres, amb Forum Synergies i el projecte Ecologie Paysanne, l’Ecomuseu de Pina, l’associació CRIE, el Grup Patrimoni de la Universitat Jaume I i amb els membres del projecte Ecosaberes.

Això ha permès de donar a un projecte local una dimensió regional i europea basada en la cooperació i l’intercanvi.

Des de fa alguns anys treballem, junt amb les entitats abans citades, en l’anàlisi de la gestió dels recursos del territori per banda d’una xicoteta comunitat rural de muntanya, Pina. Fins al moment s’hi han estudiat les activitats dels apicultors, el pasturatge i el cereal (tractat en el número 1 de Memòria Viva). L’any 2010 vam iniciar l’estudi dels recursos silvestres, la primera etapa del qual ha estat el tema d’aquestes línies. Actualment treballem en l’estudi de la gestió de la pineda.

Molent Molent

Ruló per a picar Molent

80/81

«…vinieron a la presente baronía de Sot a poblar, estar y habitar en las casas de dicha baronía y cultivar, procurar y labrar las tierras que estaban en el término de esta baronía».

Carta de poblament de Sot de Ferrer. Any 1610.

«El buen alimento cría entendimiento».

1. A tall de presentació

La vinya, l’olivera i el blat són tres elements, per antonomàsia, de la cultura gastronòmica mediterrània, tant antigament com en els nostres dies i d’una importància vital en el desenvolupament econòmic de les societats occidentals. Els productes que directa o indirectament obtenim d’aquests també han gaudit i gaudeixen d’un paper preponderant en els ritus i manifestacions religioses dels nostres pobles.A Sot, tret de l’olivera, que encara avui s’hi planta per a la producció d’oli, la presència dels altres dos elements és merament testimonial. El blat fa aproximadament mig segle que ha deixat de cultivar-s’hi. La vinya, que amb l’aparició de la fil·loxera, a principis de segle XX, es va perdre quasi per complet, va tindre anys després un considerable apogeu, com ho demostra la gran quantitat de cubs destinats a l’elaboració del vi que fins fa poques dècades existien al poble. Cal apuntar que d’aquests tres productes, l’oli és l’únic

amb excedents que han estat destinats al comerç exterior, mentre el blat i el vi han estat sempre per a consum local.

Un poc d’història

BlatEl blat, com a aliment base, té una grandíssima importància, sobretot als països occidentals, només superat, en l’àmbit mundial, per l’arròs. El coneixement del seu consum es

15. Exposició «Pan, aceite y vino». Textos i imatges de l’exposició

Voluntariat local de Sot de Ferrer

Blat, oli i raïm

32011


remunta al Neolític, sent potser la regió que ocupa l’actual Afganistan l’origen del cultiu i posterior dispersió del blat. A causa de la quantitat de varietats existents ha gaudit d’una més o menys fàcil aclimatació en pràcticament tots els països del món.

VinyaEl raïm ha tingut sempre un paper important com a fruita de taula, però és amb l’elaboració del vi on assoleix el seu major protagonisme. El cultiu de la vinya europea o vinífera es remunta a 5.000 o 6.000 anys i amb aquesta es produeixen els principals vins del món.Segons siguen egipcis o grecs va ser Osiris o Dionisos els qui van revelar el procés de l’elaboració del vi i Noè, per als hebreus, el primer a cultivar la vid. En les festes de l’antiguitat el vi va ocupar un lloc preeminent, però va ser en l’edat mitjana quan es va produir el gran desenvolupament del vi, gràcies als monestirs.

OliveraAmb l’oliva passa paregut com amb el raïm; sent un fruit molt estimat com a aliment, és en l’extracció de l’oli quan gaudeix de major esplendor.No se sap amb exactitud si van ser els grecs o els fenicis els qui van portar l’olivera a la Península; però, gràcies a les condicions físiques del terreny, Espanya es va convertir, anys després a les invasions àrabs, en un dels majors productors d’olives.

2. La transformació del terreny«Estarán obligados a procurar y labrar las tierras que se les cedan próximamente, dándose en ellas los aperos necesarios en sus debidos términos a uso y costumbre de buenos labradores, bajo pena de decomiso».

Carta de poblament de Sot de Ferrer. Any 1610.

«Para el monte, ideas y para la huerta, caballones».

Hem de pensar que no sempre les muntanyes i hortes han estat així com ara les coneixem. En algun moment donat, algú, mogut per diferents circumstàncies, decidia llaurar o rompre noves terres, en les quals no hi hauria més que mala herba i arbres no productius. Per a dur a terme aquesta faena s’havia de transformar el terreny; açò és, talar arbres, arrancar les arrels i matolls, netejar de pedres, cavar, llaurar, anivellar, fer ribassos, etc.

En l’exercici d’aquesta tasca se n’han utilitzat moltes i variades ferramentes, també s’han ajudat de cavalleries per a traure troncs o pedres grans, etc.

Transformar el terreny ha suposat un dels majors esforços realitzats pels nostres avantpassats en la història agrícola del nostre poble.

Exposició «Pan, aceite y vino». Ferramentes per a llaurar el camp. L’arreplegada de l’oliva. El celler de vi

15. Sot de Ferrer

81/83

3. El blat

«… han de dar y pagarme, a mis herederos y sucesores, de todos los frutos que cojan en la huerta de la baronía, la sexta parte; y de lo que cogerán en el secano, la octava parte».

Carta de poblament de Sot de Ferrer, any 1610.

«Por mucho trigo, nunca es mal año».

Allà pel maig, quan als camps les males herbes anuals encara no han tret llavors, es llaura amb orelló, i així es cobreixen amb la terra juntament amb el rostoll de l’any anterior. A l’agost, també amb orelló, se’n fa una altra passada, a fi d’eliminar herbes perennes i airejar la terra. Més o menys per l’octubre se’n fa una tercera reixa, aquesta vegada sense orelló, «barbechar». Si fera falta es passa la taula de fulles per a destorrozar (més antigament s’utilitzava el mallo de fusta) i posteriorment la tabladera; als dos o tres dies de la sembra.El sembrat a la muntanya es feia solc sí, solc no; per a això, amb l’aladre obrim un solc i en aquest tirem les llavors i l’adob, després fem un altre solc paral·lel i en aquest no sembrem, però ens servirà per a tapar l’anterior i així successivament. Finalment, «atablaremos».Al gener o febrer s’aixadella, és a dir, s’eliminen les males herbes que hagen crescut entre el blat. Si l’escorça de la terra està molt dura, passarem la taula de ganxos, després l’aladre sense orelleres entre fileres i acabarem amb algun tipus d’aixada.De finals de juny d’ara endavant se sega utilitzant comunament corbella i zoqueta. El blat segat es deixa en muntons que després, amb les falcies, es lliguen en garbes:«¿qué hacemos, atamos o segamos?».A continuació, s’apilava formant trenales fins al posterior transport d’aquests a l’era, bé en carro o a lloms de cavalleria per a ser trillat.

4. La vinya

«El señor de la baronía podrá poner la guardia o guardias que le parezcan necesarios para la vigilancia y la custodia de los frutos y hierbas del término de la baronía».


«De la uva sale el vinoy del vino, los desatinos».

Abans de dur a terme una plantació de vinya, hem de triar bé entre la poda de les sarments que hem d’utilitzar de barbats i preparar el terreny.En primer lloc, cal desfonar, o siga, llaurar profundament perquè la terra estiga tova. A continuació, es «marcava la vinya», és a dir, amb una corda o cadena marcada cada dos

metres s’assenyalava, amb un tros de canya o pal, els llocs on es plantarà la vinya. Açò es fa de dues maneres: en un clot profund es col·loca la sarment doblegant-lo en angle recte i es tapa amb terra o amb la barrina es fa un forat i es planta en posició vertical.Quan el nou cep haja arrelat es procedeix a l’empelt, que sol ser de pua. A l’any es destapa per a llevar les arrels que han crescut en l’empelt.Els ceps adults es poden a l’hivern, per a això antigament s’utilitzaven les podadores (després van vindre les tisores).Per l’abril s’abonen i al final de la primavera se sulfaten.Entre finals d’hivern i principis d’estiu s’hi fan unes quantes reixes (tres o fins i tot quatre). Després de la segona, amb aixada es cavaven els ceps.També es feien diversos tipus de poda en verd per a afavorir el desenvolupament del cep i la collita del fruit.Arribat el setembre es procedeix a la verema usant unes xicotetes falçs per a tallar els xanglots que es dipositen en cistelles, banastells, portadores, etc. per a transportar-los.

5. L’olivera

«Estarán obligados a llevar los frutos que cogerán, con sus propios gastos, a dejarlos en casa de la señoría y que corresponden a esta».


«El que coge la oliva antes de enero se deja el aceite en el madero».

Hi ha diverses maneres de plantar una olivera, per mitjà d’ullastres, estaques, rebrots o rebrots, etc.Per a empeltar solen utilitzar-se dos sistemes en funció de

Lligant garbes de blat

32011


l’època de l’any en la qual es vaja a realitzar: a pua, a l’hivern i a pell, a l’estiu, aquesta en forma d’escut o planxa.

La poda de les oliveres es fa a l’hivern quan l’arbre està «parat» (no circula saba). En altres èpoques de l’any també es fan podes o netes de menor envergadura, derroñar, llevar rebrotines, etc.

Se solen llaurar dues o tres vegades, és convenient que la reixa d’hivern siga la més profunda i que també s’aprofite per a adobar. Les altres reixes són més superficials, només per a llevar-hi brosses. Per a aquesta tasca també poden utilitzar-se les desbrozadoras.

L’olivera pateix algunes plagues que es combaten per mitjà del sulfatat dels arbres.

Antigament, la collita d’oliva es feia molt tardana, donant peu a que moltes olives hagueren caigut a terra. En la recol·lecció s’utilitzaven xicotets ganxos mantes i escales. Un procediment habitual era el munyiment de les branques per a no danyar l’arbre. Les olives del terra també s’agafaven. Aquesta acció és coneguda com «plegar olivas».

Les olives es transportaven a casa en banastells, sacs, etc.

6. El molí

«Los habitantes y nuevos pobladores serán obligados a ir a moler sus frutos al molino de esta baronía, bajo pena de perder los granos y las caballerías que porten dichos granos».


«Cada uno quiere llevar el agua a su molino y dejar seco el del vecino».

Els molins hidràulics estaven situats prop de lleres fluvials com ara rius i sèquies, per a, així, poder aprofitar la força motriu de l’aigua per a impulsar el moviment giratori del rodet, que fa moure les moles de pedra que trituren el gra fins a convertir-lo en farina per a elaborar pans i rebosteria.El moliner és l’encarregat del bon funcionament de l’establiment, està sempre atent que no falte gra mentre es mol. El seu treball el cobrava en espècie, i es quedava una part de la farina. A aquesta quantitat se l’anomena màquila. Antigament, el senyor exercia el dret de regalia pel qual tots els habitants d’un lloc que tingueren gra per a moldre havien de fer-lo al seu molí.

7. L’era

«… no podrán llevar a sus casas ningún fruto de los que cojan; primero y de todas las cosas habrán de llevarse y ponerse en las eras de la presente baronía para que allí se puedan hacer la partición necesaria, y esto bajo pena de veinticinco libras».


«Quien no quiera polvo, que no vaya a la era».

Les últimes eres que hi ha hagut a Sot eren de rajola per la qual cosa necessitaven poques cures prèvies a la batuda, com agranar-les o treure’n alguna mata que hi haguera crescut des de l’última vegada que s’havien utilitzat.Antigament, les eres de terra portaven més faena perquè, entre altres coses, calia piconar la terra amb un ruló de pedra.

Aventant el blat Trillant amb xiquets

15. Sot de Ferrer

84/85

Arribat el blat a l’era s’apilava formant les «ginas» fins que t’arribava el torn de trillar. Una vegada et tocava es desfeien les garbes i s’estenien. Si era necessari, es tallaven amb la «corbella de aserrar».

Amb el trill, arrossegat per la cavalleria, se separava el gra de l’espiga. Es feien diverses passades i es girava el blat amb la forca fins que quedara solt el gra. Amb el tiràs s’arreplegava i es formava una espècie de cavalló, amb una forca espessa s’aventava per a separar el gra de la palla, després amb la pala i, finalment, es garbellava. El gra es ficava en saques i es guardava fins a la posterior mòlta.

8. L’almàssera

«Ningún habitante ni nuevo poblador podrá vender en sus casas particulares cosas existentes en la tienda…; sólo podrán vender en sus casas aceite y vino de su cosecha a cuartos y medios cuartos o medias arrobas».


«Quien el aceite mesura, las manos se unta».

Una vegada arreplegada l’oliva es portava a l’«almácera» i es dipositava en l’«atroj» fins a tindre suficient per a fer una parada i fins que et tocara el torn per a moldre. El fet que estiguera diversos dies l’oliva collida repercutia molt en l’acidesa de l’oli.

La quantitat d’una parada l’obtenien mesurant les olives amb una «barsella».

Per a la mòlta s’utilitzava el corró, mogut per cavalleria. Amb la pasta obtinguda s’omplien els espartines –«parar el pie» i es col·locaven en la premsa que antany s’estrenyia a mà. Normalment, es premsava dues vegades. En la segona, es desfeia el «piñol» amb la mà o amb l’ajuda d’un «moledor» i s’abocava aigua calenta en l’«hornal» per a afavorir l’extracció de l’oli, que queia en el tinell, on per decantació se separava de l’«alpechín», després es traspuava als «cocios» que estaven en el «siller» de l’almàssera, o bé cada propietari se l’enduia directament a casa seua amb uns carretons preparats per a portar-hi uns recipients que tenien una capacitat de dues arroves. Una vegada a casa es guardava en gerres.

9. La cuina

«Los habitantes y nuevos pobladores serán obligados a cocer el pan en el horno de la señoría y comprar pan de la panadería…».


«Dame pan y dime tonto».

Fa relativament pocs anys, a Sot, com a molts altres pobles, l’elaboració del pa era també una més de les tasques domèstiques dutes a terme per les dones. Aquesta faena era costosa i ocupava molt de temps per la qual cosa el pa es «masaba» per a diversos dies.

La farina es fenyia a la pastera, es tapava amb la «masera» i el manil i es deixava «hacer buena la masa». Una vegada

Traspuant l’oli per a llevarli les impureses Celler de vi

32011


aquesta havia crescut es tallava i feien els pans «masando» una altra vegada i es tornaven a tapar perquè, per l’acció del rent, fermentara per segona vegada:

«La masa y el niño,hasta en verano,tienen frío».

Després, amb el tauler, es portava al forn a coure junt amb la pala, el tamboret i el marcador. A la majoria de les masies posseïen forn propi.

Antigament era costum que el forner cobrara el seu treball en espècie, quedant-se amb la denominada «poya» que era una part de la massa i amb la qual ell comerciava.

Un lloc habitual per a conservar el pa mentre s’anava consumint dia a dia eren les gerres de fang.

10. El celler

«… y comprar vino de taberna de la baronía, bajo pena de veinticinco libras».


«Se hace vino, hasta de la uva».

Com apuntàvem en la presentació, el principal ús del fruit de la vinya és l’extracció del most per a després, per mitjà del procés de fermentació, convertir-lo en vi.

En funció de la zona i l’època se n’han utilitzat diferents procediments per a extraure el most (trepitjat del raïm, masegat i premsat, mòlt, etc.). A Sot, un mètode molt tradicional ha estat el trepitjat del raïm en els anomenats «cubos», que eren uns habitacles de forma quadrangular amb dues altures, dividides per uns taulers posats un a la vora d’un altre, recolzats a la paret i formant un sòl. Sobre aquests, es tirava el raïm per a trepitjar-lo, el most queia pels laterals dels taulers a la part inferior del cub on romania fins a la fermentació.

Posteriorment, es treia i emmagatzemava en tonells que es guardaven al celler. Qui tenia vi de sobra i volia vendre’l ho indicava posant un ram de romer penjant del balcó.

MEMORIA VIVA 3

Documents

Transcript of MEMORIA VIVA 3