MAPA 19. MODELS (15)

MAPA 19 (15 models)

DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA

MAPES PAU HISTÒRIA D’ESPANYA

Illes Balears 2013-14

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Maria Assumpció Granero Cueves

Us present distints models del MAPA 19 sobre la descolonització dels territoris africans

que eren colònies espanyoles. Descolonització que va tenir lloc durant el segle XX. Cal

començar el comentari emmarcant el fet en la conjuntura de la darrere fase del

franquisme (crisi o descomposició); exposar a continuació les causes que conduïren a

Espanya a anar cedint o donant la independència als diferents territoris africans, que havien

estat les seves colònies, esmentant-los per ordre cronològic d’autonomia, per acabar fent

referència a les conseqüències i/o problemes generats i que encara avui en dia no han

tingut una solució satisfactòria (Sàhara Occidental, per exemple).

El MAPA 19 va sortir a les PAU: setembre 2010, opció B; el model 1 de mapa presentat,

correspon al mateix de l’examen, però no era molt explícit, per això us he aportat d’altres

on es pot observar com esdevenen independents els diferents territoris. El guió pautat que

acompanyava el mapa de PAU fou:

a.- Comenta aquest mapa dels territoris espanyols a Àfrica al segle XX i la seva

descolonització, indicant com a mínim (2’5 punts):

- Moment aproximat de l’evacuació espanyola del Marroc i del Sàhara.

- Conflictes sorgits al voltant de l’evacuació espanyola en algun d’aquests territoris.

- Qualsevol altre aspecte que creguis oportú.

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA (B3-T4)

ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de la descolonització espanyola del nord d’Àfrica (Marroc, Sidi Ifni, Sàhara). PAU: setembre 2010, opció B.

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA (B3-T4) ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de la descolonització espanyola del nord d’Àfrica (Marroc, Sidi

Ifni, Sàhara). PAU: setembre 2010, opció B (consultar examen UIB).

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA/mod0

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA / model 1

(aquest model va sortir a examen UIB).

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A

ÀFRICA / model 3

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA 1.- DESCOLONITZACIÓ ESPANYOLA DEL NORD D’ÀFRICA

1.1.- Context històric i descolonització africana

El període entre 1969-1975 és la fase de crisi o de descomposició de la dictadura

franquisme.

A nivell polític, el règim rep, cada vegada, més pressions tant internes com externes

perquè es democratitzi, fruit n’és l’ “Estatuto de Asociaciones Políticas” (conjunt de

mesures per obrir el règim), però el denominat “espíritu del 12 de Febrero” quedarà en un

formalisme, perquè Carlos Arias Navarro caurà en mans dels immobilistes i no és capaç

de dur a terme cap reforma democratitzadora. Els ministres oberturistes dimiteixen i Arias

queda en mans del búnquer.



A nivell econòmic, fins l’any 1973 es dóna una expansió econòmica (“desarrollismo”),

induïda pels tecnòcrates i que s’estanca amb la crisi del petroli (1973).



En l’àmbit internacional, l’any 1962 Espanya va

sol·licitar l’ingrés en la Comunitat Econòmica

Europea (CEE), però l’hi van negar perquè els

estatuts especificaven que només podien ser

admesos els règims democràtics, tot i que l’any

1970 es va aconseguir signar un Acord

preferencial que va permetre reduir

considerablement els aranzels i va afavorir les

exportacions industrials espanyoles.



Per una altra banda, Espanya va participar en el procés de descolonització africà.

L’any 1956, França va pactar amb el

rei del Marroc el reconeixement de la

independència de la zona francesa

del protectorat francoespanyol (mapa

2, verd fluix), que posseïen des de la

Conferència d’Algeciras de 1906.

En aquest context i malgrat les

protestes de molts militars, Espanya

es va veure forçada a retirar-se del

Marroc aquest mateix any (mapes 1, 2

i 3).

En 1956 cedeix al Marroc el territori

del Rif, i en 1958 el territori del Draa

o Cabo Juby).



En 1956 cedeix al Marroc el territori del Rif,

i en 1958 el territori del Draa o Cabo Juby).

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA/mod2 En 1956 cedeix al

Marroc el territori del Rif,

i en 1958 el territori del

Draa o Cabo Juby).


ÀFRICA / model 3 En 1956 cedeix al Marroc el territori

del Rif,

i en 1958 el territori del Draa o Cabo

Juby).


ÀFRICA / model 3 Més endavant, l’any 1968, sota la pressió

dels nacionalistes equatoguineans i de les

Nacions Unides, es va concedir la

independència a Guinea Equatorial

(mapa 3,

Guinea Equatorial,

Illa de Guinea,

Illa de Fernando Poo,

Illa d’Annobón i

Rio Muni;

en 1959 era província espanyola, en

1963 passa a ser autònoma, i en 1968

independent).

L’any següent, el 1969, es va cedir al

Marroc el territori de Sidi Ifni (mapes 1, 2

i 3).

De l’antic imperi espanyol a Àfrica només

en restava el Sàhara Occidental, que es

va mantenir fins 1975.


ÀFRICA / model 3



L’any següent, el 1969, es va cedir al Marroc

el territori de Sidi Ifni (mapes 1, 2 i 3).

De l’antic imperi espanyol a Àfrica

només en restava el Sàhara Occidental,

que es va mantenir fins 1975.

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA/mod2 L’any següent, el 1969,

es va cedir al Marroc el

territori de Sidi Ifni (mapes

1, 2 i 3).

De l’antic imperi

espanyol a Àfrica només

en restava el Sàhara

Occidental, que es va

mantenir fins 1975.



En 1973, l’empitjorament progressiu de la salut i el deteriorament físic del dictador determina

el nomenament de Luís Carrero Blanco com a cap del govern (*1), que passa a ser la seva

mà dreta fins que, aquell mateix any, mor en un atemptat d’ETA (20 de desembre de 1973 a

Madrid).



(*1) Els èxits de la política econòmica dels tecnòcrates provoca que guanyen importància

i augmenten les tensions entre falangistes i tecnòcrates. En els governs que van de 1957

a 1974 els catòlics tecnòcrates de l’Opus Dei controlaran l’economia, l’educació, la

informació i la justícia, fins a arribar en 1969 a controlar tot el govern, amb Carrero

Blanco al seu cap, mitjançant una nova remodelació ministerial, en la qual Carrero Blanco

esdevé l’home fort (vicepresident del Govern des de 22 juliol de 1967 a 9 de juny de 1973,

quan és anomenat president del Consell de Ministres, és a dir, cap del Govern, fins la

seva mort el 20 de desembre de 1973).

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA

Mentrestant, la malaltia de Franco es va agreujar al llarg

del 1974 i del 1975 i va ocupar el càrrec de president

del govern Carlos Arias Navarro (1973-1976), el qual

va endurir el règim a causa de la seva impotència

política.

1.- DESCOLONITZACIÓ ESPANYOLA DEL NORD D’ÀFRICA




Amb Franco molt malalt, Arias va continuar la repressió amb

una nova llei antiterrorista molt repressiva, que va provocar la

condemna a mort i l’execució en 1975 de cinc membres del

FRAP i ETA (que sorgiren per aquests anys) i d’anarquistes

(Salvador Puig Antich). Augmenten les protestes al carrer i les

protestes internacionals contra el règim franquista.



A Portugal triomfa la “revolució dels clavells”

contra la dictadura salazarista (25 d’abril de 1974),

que influirà en Espanya. L’Església es va anar

distanciant i l’oposició es mobilitzava cada cop

més. Amb el dictador sense poder exercir les

seves funcions i en aquest context de

descomposició del règim franquisme, el govern

va haver de fer front a un nou focus

desestabilitzador, el conflicte del Sàhara.

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA/mod2 El territori del Sàhara, ric en

fosfats, era cobejat pels

països veïns, Algèria,

Mauritània i, sobretot, el

Marroc (mapes 1 i 2).

L’any 1973, els saharauís

havien creat el Front

Polisario, una formació

nacionalista que advocava per

la independència.

Davant la lluita armada del Front

Polisario, demanant la independència

del Sàhara, Espanya opta per acceptar

la descolonització i permetre un

referèndum d’autodeterminació del

territori (1975).

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA / model 1 (aquest model va sortir a examen UIB).

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA/mod2 El rei Hassan del Marroc, que comptava amb el suport dels Estats Units per frenar una

possible expansió de l’Algèria socialista per a fer-se amb el Sàhara, va organitzar,

l’octubre del 1975, la Marxa Verda.



la Marxa Verda, una invasió pacífica del territori del Sàhara que va mobilitzar desenes de

milers de civils marroquins.



la Marxa Verda, una invasió pacífica del

territori del Sàhara que va mobilitzar

desenes de milers de civils marroquins.

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA / model 1 (aquest model va sortir a examen UIB).

Davant del perill d’un conflicte bèl·lic amb

el Marroc, Espanya va claudicar i fuig del

Sàhara, així, el 14 de novembre de 1975 es

va signar l’Acord de Madrid, que suposava

el lliurament del Sàhara al Marroc i a

Mauritània (repartiment al mapa 1).



L’abandonament d’Espanya va encetar un conflicte entre el

Front Polisario, que va proclamar la República Àrab Saharauí

Democràtica, i el Marroc, conflicte que arriba fins avui (mapa 3).


ÀFRICA / model 3 Sàhara Occidental província

espanyola en 1959,

descolonització en 1975-76,

annexat pel Marroc en 1979.



Franco mor el 20 de novembre de 1975, després

d’una llarga agonia, deixant un règim anacrònic i

un país en crisi: l’expressió “lligat i ben lligat” fent

referència a la tranquil·la successió i continuïtat

del règim franquista amb Joan Carles I no fou més

que una il·lusió sense fonament del mateix

franquisme.


1.2.- L’actualitat: Una nació dividida (mapes 4 i 5)

Des de 1976, quan Marroc va

ocupar el territori, el Sàhara

Occidental ha estat dividit entre

l’exèrcit marroquí i el Front

Polisario (guerrilla que lluita per

la independència saharauí).

Un mur construït pels

marroquins delimita les àrees de

control: a l’oest, el Marroc; a

l’est, el Polisario (mapes 4 i 5).



El MUR és una construcció per a

impedir el pas dels vehicles. El

mur de 2000 km està format per

sèrie de barreres de sorra de

dos o més metres d’alçada,

seguides de camps de mines,

cada 5 km n’hi ha una

fortificació (mapes 4 i 5).

SOTA CONTROL MARROQUÍ:

Més de 100.000 soldats amb el

suport de carros de combat,

artilleria i avions, defensen el mur

per assegurar que les ciutats i

els pobles del Sàhara

Occidental, els caladors i els

dipòsit de fosfats romanguin en

mans marroquines.



SOTA CONTROL DEL FRONT

POLISARIO: A l’est del mur, la

guerrilla saharauí està

atrinxerada en la defensa del seu

territori. Comerciants i pastors

de dromedaris recorren, també,

aquesta zona alliberada,

arriscant-se a topar amb una

mina terrestre.

MISSIÓ DE L’ONU: Per a

controlar la treva de 1991,

observadors de l’ONU patrullen

una vasta àrea, que s’estén a

ambdós costats del mur i conté

milers de mines.



CAMPS DE REFUGIATS:

Almenys 100.000 refugiats viuen

en cinc campaments a prop de

Tindouf (mapes 4, 5 i 6).

Un govern del Front Polisario

dirigeix els campaments, des

del seu quarter general en

Rabouni (mapa 4).


DOCUMENT.- Podeu treure les vostres pròpies opinions i la frase final d’acabament del

comentari a partir de la lectura d’aquest article.

Omar Azziman, embajador de Marruecos en España hasta hace poco más de un año, capitanea ahora en

el reino alauí el proyecto de la regionalización avanzada del vecino magrebí, que sigue sin fecha concreta

de inicio. Un proyecto que pretende dotar de una mayor autonomía a las diferentes regiones del

país, y que quieren comenzar por el Sahara Occidental; territorio pendiente de descolonización que se

disputan con el Frente Polisario en el seno de Naciones Unidas (ONU).

En rueda de prensa, Azziman no ha

descartado -tras ser preguntado por la

prensa- la integración de las dos

ciudades españolas del Norte de

África en ese nuevo modelo. "Hemos

tenido en cuenta la posición geográfica

de Ceuta y Melilla en el mapa de

Marruecos y cuando ambas ciudades

sean recuperadas se integrarán en la

regionalización avanzada".

En ese hipotético caso, según Azziman,

Ceuta pasaría a formar parte de la

región de "Tánger Tetuán", y Melilla,

de la de "Oriental y Rif“.

Fuente

Publicado por Rubén Lara el lunes, marzo 28, 2011. Archivado en africa,

españa, frente-polisario, marruecos, revolucion-mundo-arabe, sahara .

Puedes seguir cualquier respuesta a esta entrada a través del RSS 2.0.

http://goo.gl/CvQmk

http://www.laproximaguerra.com/search/label/africa

http://www.laproximaguerra.com/search/label/espa%C3%B1a

http://www.laproximaguerra.com/search/label/frente-polisario



http://www.laproximaguerra.com/search/label/marruecos

http://www.laproximaguerra.com/search/label/revolucion-mundo-arabe





http://www.laproximaguerra.com/search/label/sahara

http://www.laproximaguerra.com/feeds/posts/default/








Marruecos trabaja permanentemente para "recuperar" ambos enclaves, ha recordado Azziman; quien,

sin embargo, no los ha definido como "presidios ocupados", su denominación tradicional en el reino alauí.

"Es una parte importante en los capítulos de nuestras relaciones bilaterales con España", ha dicho. "El

cómo y cuándo recuperarlas están por definir; pero está claro que es un objetivo nacional de

Marruecos“.

Esta es una reclamación

histórica del reino alauí. Ahora

ha sido Azziman quien la ha

sacado a relucir, pero hace unos

meses también lo hacía el primer

ministro marroquí y secretario

general del Istiqlal, Abas El Fasi,

quien pedía "abrir el diálogo con

España para finalizar con la

ocupación de Ceuta y Melilla, y

de las vecinas islas expoliadas

(Perejil, Alborán, Vélez de la

Gomera y las islas Chafarinas),

dentro del escenario de una

visión de futuro".




Según el proyecto elaborado por la Comisión Consultiva de la Regionalización en Marruecos,

que preside Azziman, el país quedaría dividido en doce regiones; dos de ellas,

comprenderían los territorios del Sahara Occidental en disputa con el Polisario. La primera

sería «El Aaiún Saguia El Hamra» e integraría a Tarfaya (bajo soberanía marroquí desde

1958), Esmara, El Aaiún y Bojador.

La segunda sería la de «Dakhla Oued ed Dahab» y estaría constituida por la zona de Oued

Eddahad y Ausserd.

Esta disposición podría variar cuando haya una solución al conflicto en el seno de la ONU, si

ésta fuera la de la aplicación del Plan de Autonomía que propone Marruecos para el territorio.

Azziman ha explicado que si no se llega antes a un consenso con el Polisario, se dará al

Sahara Occidental el estatus de «regionalización avanzada» como fase transitoria.


DOCUMENT.- Banderas regionales.

Ante la pregunta de si cada región estará representada por una bandera propia, que ocupe un lugar

predominante en su administración, el ex embajador ha echado balones fueras y ha señalado que el

sistema autonómico español responde a la evolución histórica de este país. «No va a haber un trasplante

de modelos».

Tampoco se ha especificado todavía si se permitirá la creación de partidos políticos regionales, que

en el caso del Sahara Occidental ha dicho que podría abordarse en el marco del Plan de Autonomía.

Marruecos pretende que este proceso de regionalización sea un acicate para la democratización del país y

el desarrollo de la madurez de sus regiones, en los planos económico, social, cultural y ecológico.

La primera vez que se presentó este proyecto fue el 10 de marzo, un día después de que el monarca

Mohamed VI anunciara cambios constitucionales para aumentar las cuotas de democracia en el país,

reforzando la figura del primer ministro, del Parlamento y trabajando por una justicia independiente.

Un planteamiento de reformas que llegaba semanas después de que los jóvenes marroquíes del

Movimiento del 20 de Febrero comenzaran a movilizarse para reclamar un nuevo modelo de estado,

más democrático y basado en la separación de poderes y una monarquía parlamentaria.

El monarca Mohamed VI aprovechaba así la oportunidad que brinda la regionalización para reformar

ampliamente la Carta Magna; ya que para la aplicación de la citada regionalización es necesario modificar

aspectos como el de la representatividad regional en la segunda Cámara del Parlamento.

Fuente

Publicado por Rubén Lara el lunes, marzo 28, 2011. Archivado en africa, españa, frente-polisario, marruecos, revolucion-mundo-arabe,

sahara . Puedes seguir cualquier respuesta a esta entrada a través del RSS 2.0.

http://goo.gl/CvQmk

http://www.laproximaguerra.com/search/label/africa

http://www.laproximaguerra.com/search/label/espa%C3%B1a




http://www.laproximaguerra.com/search/label/marruecos






http://www.laproximaguerra.com/search/label/sahara







CONCLUSIÓ:

L’estatus legal del territori i la qüestió de la sobirania estan per

resoldre. L’ONU mai ha reconegut els Acords de Madrid (14 de

novembre de 1975) i, per tant, sols reconeix com a potència

administradora a Espanya. Però, l’administrador de facto de la

major part del territori és el Marroc. La resta del territori està

controlat per l’autoproclamada, pel Front Polisario en 1976,

República Àrab Saharauí Democràtica (RASD), que li disputa. Des

de llavors els dos bàndols s’han enfrontat militar i diplomàticament

en vàries ocasions i amb diversos graus d’intensitat.


CONCLUSIÓ:

La RASD està reconeguda per la

Unió Africana i per 81 països en

el món, la majoria africans o

llatinoamericans.

Els darrers en fer-ho han estat

Sud-àfrica en 2004, per una

promesa personal de Nelson

Mandela al moviment nacional

saharauí, quan ambdues

organitzacions encara lluitaven per

l’emancipació real de llurs

respectius països.

Uruguay ho ha fet en 2005; Haití

en 2006.

Han restablerts relacions: Equador

en 2006, Nicaragua en 2007 i

Paraguay en 2008.


CONCLUSIÓ:

La RASD no és reconeguda ni per l’ONU, ni per la

Lliga Àrab, ni per cap país europeu, ni cap membre

permanent del Consell de Seguretat de Nacions

Unides. Les pretensions del Marroc respecte a la seva

“integritat territorial” (cosa que podria ser interpretat

com un suport a la seva reivindicació sobre el Sàhara

Occidental) són ben vistes, darrerament, pel suport

oscil·lant de 25 estats i per la Lliga Àrab.

Però cap país reconeix formalment l’annexió, com va admetre en un informe de 19 d’abril de

2006, el Secretari General de l’ONU, Kofi Annan (des de desembre de 2006 és Secretari

General de l’ONU Ban Ki-moon).

MAPA 19.- DESCOLONITZACIÓ A ÀFRICA

MAPA 19. MODELS (15)

Education

Transcript of MAPA 19. MODELS (15)