a tan sols una dècada, era impensable que Manresa pogués gaudird’una oferta de restauració en cuina internacional tan variada coml’actual. Deixant al marge les qualitats, els preus i si les propostes s’a-justen a les necessitats de la ciutat o no, sí que és veritat que el creixe-ment poblacional i, sobretot, l’ampliació del seu espectre multicultu-

ral han propiciat l’aflorament de cuines per a tots els gustos que, d’alguna mane-ra, representen una petja positiva de l’entrada massiva d’immigrants a Manresaen els darrers temps. Ancestral és la màxima que en la varietat hi ha el gust i,certament, l’ampliació de l’oferta culinària suposa una obertura de Manresa almón i un enriquiment dels nostres paladars sense necessitat de moure’ns de casa.De la mateixa manera que històricament hem reclamat la cultura de primera a laciutat (en el terreny de les arts escèniques o el cinematogràfic, per exemple) d’a-cord amb les dimensions actuals i el pes geopolític que volem obtenir en unfutur, també ens resulta beneficiós aquest aparador gastronòmic.

De fet, queda clar que la gastronomia és un dels principals atractius de la nos-tra comarca i molts dels nous establiments que han obert portes en els darrersanys a la ciutat ja han introduït als seus menús i cartes alguns plats de procedèn-cia internacional, així com ingredients i sistemes d’elaboració i cocció proce-dents d’altres cuines. D’aquesta manera cada cop ens són més familiars el cus-cús o l’humus o la cuina amb els anomenats woks. Amb tot, a la CatalunyaCentral en general li manca una aposta real i enèrgica pel turisme i la vertebra-ció de paquets que combinin els principals atractius patrimonials, arquitectònicsi artístics amb el medi natural, passant per les ofertes de restauració i el seu atrac-tiu gastronòmic. Si bé és cert que hi ha iniciatives prou potents (la posada enmarxa del conjunt de Món Sant Benet n’és un bon exemple) i d’altres més omenys consolidades com les visites temàtiques guiades promogudes des del’Ajuntament, manca una institució comarcal potent que coordini esforços igeneri sinergies beneficiosos per tota la oferta.

Per tot plegat, també és necessari continuar endreçant Manresa per convertir-laen una urbs moderna i sostenible, amb transports, comunicacions i serveispúblics que funcionin tant per als seus habitants com per a la resta de la comar-ca i, especialment, pels visitants que puguin venir de l’exterior. Els nostres actiuspropis ja consolidats, la majoria relacionats amb l’oferta comercial i lúdica alsquals cal integrar tant com sigui possible els nous comerços derivats del 17% depoblació immigrada que acollim i entre els que ja es poden comptar restaurantsde cuina asiàtica, nord-africana, sud-americana i de diversos punts d’Europa.Una nova ciutadania implica noves propostes a tots nivells i la gastronòmica,com dèiem, no és gens menyspreable, ja que millora el nostre atractiu global.Aquesta doncs, i a diferència d’altres, representa una diversitat positiva.

–

Conxita Parcerisas

Jordi Badia

Redacció

Josep M. Oliva

Montse Cuadros, BrightonNúria Puigmal, Finlàndia

Meritxell Casas

Jaume Puig/Francesc Rubí

Jordi Sardans

Ignasi Torras

Enric Oller i Carbó

Anna Navarro

Llorenç CapdevilaRosa Clarena

Josep Maria Massegú

Lluís Calderer

El dia 2 d’abril es va dur a terme unataula rodona, dins del cicle Temes delPou, al Centre Cultural del Casino,sobre el tema: Oficis que es perden,que va comptar amb la presència deJoan Costa, músic de ball i afinador depianos; Jaume Bernadich, cisteller, iAntònia Plans, herbolària. Els partici-pants en el debat hi van explicar lesvicissituds de les seves professions,que quan deixin ells és molt probableque s’acabin.

Des del dia de Sant Jordi, el suple-ment juvenil Pou Jove té un nou bloc ala xarxa (www.poujove.cat), on demanera interactiva s’hi poden consultarels continguts publicats en paper ialtres específicament destinats a l’espaidigital, en els quals us animem a parti-cipar.

En el marc del nostre vint-i-unè ani-versari, el proper dimecres 7 de maig, ados quarts de nou del vespre, es farà lafesta de lliurament dels premis OleguerBisbal de l’any, al Casino, on convi-dem tots els nostres lectors a brindarpel futur de la revista.

Des d’aquest número extraordinari deSant Jordi, deixa de publicar-se la sec-ció El racó insòlit, que és substituïdaper un nou espai dedicat a les masies del terme municipal de Manresa. Mes ames hi aniran desfilant les cases singu-lars de les rodalies de la ciutat, algunesencara destinades a usos agrícoles id’altres rehabilitades com a segonaresidència.

Francesc Rubí és l’autor del catàleg idel vídeo de l’exposició itinerantCamins de descoberta. Camoes des delMediterrani, que l’artista plàstica cata-lana Lourdes Fisa, resident a Manresa,ha inaugurat aquest Sant Jordi alMuseu de l’Aigua de Lisboa.L’exposició es podrà veure al CentreCultural del Casino de Manresa a par-tir del mes de novembre.

Em va agradar molt l’article del méspassat en el qual es parlavan d’oficisque desapareixen. Vaig trobar moltsignificatiu el cas del músic JoanCosta que explicava que la música deball queda reduïda als homes orques-tra que trobem al Passeig a l’estiu oque toquen als casals de jubilats. Tot ique em queda poc per jubilar-me, jono sóc pensionista i trobo molt a faltarllocs on es faci música de ball amborquestres de veritat o, com a mínim,amb més veus femenines i conjuntsamb més instruments i recursos queun teclat que fa tots els sons.M’agradaria que l’Ajuntament esplantegés programar més música per ala gent que ens agrada ballar en pare-lla al marge de les llars d’avis. Noméstenim ocasió de gaudir d’una orques-tra un cop a l’any: per la Festa Majori em sembla que hi hauria prou públicper fer ballaruga com a mínim un copcada mes. Alguns com jo mateixaestaríem fins i tot disposats a pagar.

M. Dolors Mata

Treballo en una empresa del BaixLlobregat i cada dia em desplaço aBarcelona per la C-55. Després demolts mesos (crec que anys) de tenirpaciència, i de llevar-me molt mésd’hora als matins per evitar elsembussos, manifesto que és una abso-luta vergonya la parsimònia amb laqual s’estan realitzant les obres a l’ac-cés a Sant Vicenç de Castellet. Estemparlant d’una carretera que, des deManresa fins a Abrera, suporta cadadia molt de trànsit ja que molt pocsvehicles passen per l’autopista C-58perquè les taxes són prohibitives. I,per contra, només està desdoblada deManresa cap al nord del país per faci-litar l’accés de la gent de Barcelona ila seva àrea metropolitana a les seves

segones residències al Berguedà i a laCerdanya o a les estacions d’esquí.

N’estic fart de sentir que Manresaestà molt ben comunicada quan hi hadies que tardo gairebé dues hores aarribar al meu lloc de treball al costatde Barcelona. Moltíssima més estonaque companys meus que vénend’Igualada o fins i tot de Vic.M’indigno quan em comenten que ellstarden uns quaranta minuts mentre jocontemplo com les obres de SantVicenç no avancen i no evolucionen.Crec que des dels ajuntaments de lacomarca i especialment des del deManresa s’hauria d’exigir que es tre-ballés dia i nit per acabar d’una vega-da per totes aquest accés i no deixaresgotar la paciència dels milers deconductors que cada dia perdem moltsminuts del dia contemplant la lentitudd’unes obres que semblen inacaba-bles.

Pere Capella Guisado

Ja és ben trist que Manresa a diferèn-cia d’Igualada, Vic o Sant Joan deVilatorrada, per esmentar tres munici-pis propers, negui un reconeixementpúblic a la figura il·lustre de l’excape-llà independentista Lluís MariaXirinacs, clau en la lluita antifranquis-ta i defensor íntegre i inqüestionablepels drets dels catalans. Que PP i PxCs’oposin al seu reconeixement hoentenc perfectament, però que ICV iPSC de Manresa tinguin tan pocaètica ciutadana, em sorprèn una mica,tot i que ara ja no tant, la veritat. Emsembla bé que la CUP li continuïdemanant un carrer, sobretot per duesraons: per la seva trajectòria vital enfavor de la pau, i per la defensa totalen favor de la independència del nos-tre país. Figures com Xirinacs ens fanara molta falta, mentre que d’altresamb molts càrrecs i pretensions ensfan més nosa que servei.

Pilar Feliu

an passat més de 30 anys delfinal de la Dictadura franquista,

on l’equip del govern guanyava tanten futbol com en bàsquet quan el dic-tador així ho volia i els àrbitres noeren altra cosa més que uns individuspredestinats a obeir les consignes delrègim. La corrupció era consubstan-cial a l’existència de la Dictadura.Pensava que la situació havia can-viat, i no hi ha dubte que així ha estatafortunadament almenys en el móndel bàsquet, però darrerament s’hanproduït dos episodis que em fan mal-pensar que novament podríem tor-nar-hi. Esperem que tot plegat nopassi de ser un mal presagi. Davantdel DKV Joventut, el Ricoh Manresaes va trobar amb un arbitratge senzi-llament d’irresponsables: el canariArteaga fa temps que hauria d’haverdeixat l’arbitratge per incompetència,el català Alzuria és el més fanfarró dela categoria i Carlos Cortés és unnounat que desconeix absolutamentel reglament. El seu arbitratge fou unexemple evident del que mai nos’hauria de fer: tenir dues vares demesurar, l’una per l’equip gran i l’al-tre pel petit. No és estrany que al finaldel partit el tècnic manresà, JaumePonsarnau, afirmés indignat que avegades els partits es decideixen persituacions antiesportives.

I és que d’escàndol s’han de quali-ficar algunes actuacions arbitrals d’a-questa temporada. Sense anar méslluny el partit entre el Bilbao i elMadrid, que els àrbitres van regalarinjustament als de sempre i que vaobligar el director d’arbitratge del’ACB, el manresà Valentí Junyent,–personatge honest i competent–, aassumir públicament l’error evident ala darrera jugada, però ratificant lavictòria injusta del Madrid, amb arbi-tratge dels catalans Martin Bertran,Anna Cardús i l’estrafolari Conde.Caldria esperar que la seva covardia iineptitud els costés almenys unsmesos de sanció. També s’haurien debuscar maneres més ètiques de solu-cionar aquestes situacions conflicti-ves amb mesures justes i convin-cents.

Jordi Sardans

1 d’abril. L’equip de govern fapúbliques les dades de tancament delpressupost de l’any passat, que perprimera vegada des que governa el tri-partit municipal registren un dèficit de5,1 milions d’euros, malgrat que si estenen en compte els drets de cobramentpendents la xifra es redueix a 602.331euros.

2 d’abril. La conferència del científicXavier Obradors sobre nanociència ésun dels actes centrals de les vint-i-dosenes jornades Cientificotecno-lògiques de l’institut Lacetània, ques’havien inaugurat el dia 31 amb unaxerrada del meteoròleg Francesc Mauria l’auditori de Caixa Manresa.

3 d’abril. L’escriptor i crític literariPep Molist, director de l’Àrea Infantilde la Biblioteca del Casino, rep elPremi de la Crítica Serra d’Or deLiteratura Infantil i Juvenil per l’obraDos fils. Molist també publica aquests

dies El meu primer llibre de Sant Jordi,amb il·lustracions del navassencValentí Gubianas.

4 d’abril. La sala d’exposicions delMuseu Comarcal acull el lliurament delsetè premi Muncunill-Roca per a jovesartistes, que s’atorga a la manresanaCristina Zafra, pel treball D’x a y, ambmenció especial per a Marc Sangrà, perl’obra Mim.

4 d’abril. El grup Gossos celebra elseu quinzè aniversari amb un concertantològic a L’Auditori de Barcelona,amb les entrades exhaurides i envoltatsd’amics. Lax’n’Busto, Sopa de Cabra,Beth i Macaco comparteixen l’escenariamb els manresans davant unes 1.900persones. El grup interpreta cançonsdel seu últim disc, Oxigen, un dels mésvenuts de l’any i pel qual han rebutnombrosos premis de la crítica.

5 d’abril. La vuitena edició de laSetmana del Llibre Infantil i Juvenil,que es dedica a l’escriptor britànic

Roald Dahl, es tanca amb un multitudi-nari acte de lliurament de premis delconcurs Un llibre nou, al Casino, ihores abans amb el veredicte del PremiParcir d’Àlbum Infantil Il·lustrat, alPetit Parcir.

8 d’abril. Amb l’objectiu d’incre-mentar els nivells de recollida selectivad’envasos a la comarca del Bages, elConsorci del Bages per a la Gestió deResidus posa en marxa una campanyade substitució i ampliació del parc decontenidors grocs. A Manresa,s’instal·len 460 contenidors nous, quesubstitueixen els 170 actuals.

8 d’abril. El catedràtic manresàFrancesc Xavier de las Heras, fins aravicerector de la UniversitatPolitècnica de Catalunya (UPC), ésnomenat nou secretari general delConsell Interuniversitari deCatalunya. Pocs dies més tard eltambé manresà Jordi Cortina és nome-nat director general de Planificació i elfins ara rector de la Universitat deBarcelona, Màrius Rubiralta, és desig-nat per al càrrec de secretari d’estatd’Universitats.

5 d’abril. La tercera edició delMercat dels Sabors a la Plaça Majors’enceta amb la novetat de la incorpo-ració d’una sèrie d’activitatsparal·leles fruit de la col·laboraciódels restauradors del barri antic, queconviden els visitants a endinsar-seen el món dels sentits en la gastrono-mia a través de tallers i tastos de pro-ductes, durant els quatre dissabtes delmes d’abril. La iniciativa rep el dia 10un dels premis de comerç urbà i deproximitat que atorga la Diputació.

Ara que l’Ajuntament s’haviaposicionat clarament per tirarendavant la salvació de la fàbricadels Panyos, gràcies sobretot a lacampanya de conscienciació dutaa terme per l’Associació de Veïnsde Valldaura, que es va posar alcapdavant de la reivindicació de lafàbrica, com un dels millorsexemples de l’arqueologia indus-trial catalana, resulta que laGeneralitat no pensa invertir enl’obra fins a l’any 2012 dins el PlaÚnic d’Obres i Serveis deCatalunya. No cal ser cap expertper adonar-se que la coberta de lafàbrica, en aquests quatre anys, témoltes possibilitats d’ensorrar-se ialeshores ja no hi serem a temps.Caldrà, doncs, altra vegada, conti-nuar manifestant-se en la necessi-tat de la immediatesa de la inter-venció als Panyos i denunciar elsemenfotisme de l’AdministracióCatalana, que pel que es veu, volfer la competència amb la sevaignorància a d’altres organismesque històricament sempre s’hanoblidat de la importància de l’es-mentada fàbrica.

Cal felicitar el grup Gossos per laseva trajectòria i constància dinsdel rock en català, que els ha per-mès subsistir des de l’adolescènciafins a l’actual maduresa. El seuconcert del quinzè aniversari a lasala gran de l’Auditori deBarcelona va ser tot un èxit depúblic, sobretot d’aquell que els haestat fidel al llarg d’aquesta dècadai mitja. Pensem que l’aniversariarriba en un moment àlgid del grupque ha assolit diversos premis ambel seu darrer treball anomenatOxigen. Fa poc van obtenir elpremi Enderrock i la cançó Correnfou qualificada com la millor del’any passat. A més d’una gira perCatalunya, el grup té previstesdiverses actuacions per diferentspaïsos europeus i de l’Amèrica delSud. Desitgem als cinc compo-nents del conjunt manresà una llar-ga vida i que ens puguin oferirnous concerts sobretot a la sevaciutat, que com bé denuncien, araestà mancada d’una sala polivalentper a la música.

11 d’abril. La fotògrafa RossyLópez Domarco, vinculada a diversesentitats i iniciatives ciutadanes, morals 49 anys. Els seus reportatgesfotogràfics i les seves imatges sobre laciutat han servit per il·lustrar moltespublicacions manresanes i es podenconsultar al web www.rossy.org.

12 d’abril. El conseller d’Educació,Ernest Maragall, presideix la dinove-na Jornada de Reflexió del ConsellEscolar de Catalunya, a l’institutLacetània, on demana un debatresponsable sobre la nova llei d’edu-cació, davant de més de 300 profes-sionals del món educatiu.

13 d’abril. Amb la presència d’uns500 militants, el teatre Conservatoriacull l’acte de proclamació de JoanCarretero com a candidat a la

presidència d’Esquerra Republicanade Catalunya i de Rut Carandell per ala secretaria general, de cara al con-grés de juny del partit.

17 d’abril. La setzena Fira del’Estudiant del Bages es clou alMuseu de la Tècnica de Manresa,després de presentar durant quatredies tota l’oferta de cicles formatiusde grau mitjà i superior, els estudisuniversitaris i centres de formaciód’adults i d’idiomes, així com elsprogrames de qualificació profes-sional inicial.

20 d’abril. Persones vinculades almón de la cultura, entre ells membresdels grups Plouen Catximbes,Sherpa, Boggiedreams o Remendaos,i altres músics coneguts de la ciutat,participen en un acte davant de laSala Ciutat per reivindicar una salapolivalent.

18 d’abril. El restaurant Golden acull l’homenatge al periodista radiofònicVicenç Comas, per la seva llarga trajectòria a les antenes de Ràdio Manresa.En l’acte hi participen els regidors d’esports dels últims 13 anys, a més derepresentants de les entitats esportives ciutadanes i de la premsa local, orga-nitzadora de la trobada.

óc americà. De Wisconsin, almitjà oest dels Estats Units. Elmeu poble és Menomonee Fallsi està situat a l’àrea metropolita-na de Milwaukee, la ciutat més

gran de l’estat. Els que em coneixens’interessen per mi i arriba la tercera pre-gunta: «Com has arribat a Manresa?».Vaig venir a escalar i a visitar un amic, iem vaig quedar. Les muntanyes deMontserrat em van seduir i Barcelonaera massa gran per viure i Manresa prougran per trobar feina. Tinc 31 anys. Lesmeus avantpassats van ser irlandesos isuïssos que el 1860 van anar a Amèrica.Vaig estudiar Administració d’Em-preses, però no he treballat mai enaquesta feina. De seguida vaig saber quevolia viatjar i el que he fet més és de pro-fessor d’anglès. M’agrada ensenyar.Primer vaig viure a d’altres indretsd’Estats Units, després al Japó, aGuatemala i ara a Manresa.

Al Japó vaig viure a Kyoto durant unany i mig. És una cultura molt diferent,ni Europa, ni Amèrica et donen cappauta per entendre-la. Arribes i et rela-ciones amb els que parlen bé l’anglès,però són gent que s’ha mogut molt, ambmentalitat molt oberta. Quan vaig saberuna mica de japonès i em vaig començara relacionar amb persones que nomésparlaven japonès és quan vaig començara entendre els seus costums. Això passaa tot arreu, si no coneixes la llengua no pots entendre unacultura. Amb els diners que vaig estalviar al Japó, quanvaig arribar a Guatemala em vaig poder dedicar 5 mesos afer treball voluntari en una llar d’infants que acull a nensorfes, o nens que la mare no pot cuidar, perquè ha d’anar atreballar al camp o perquè té problemes personals... Elspares, molts han mort, o han marxat a l’estranger. Vivia enuna ciutat que té dos noms: Quetzaltenango i Xela. Unaciutat molt gran, però que et permet trobar-te amb els cone-guts, com et trobes a Manresa. Després vaig treballar deprofessor a la Universitat. Quetzaltenango s’ha convertit enuna ciutat per anar a aprendre l’espanyol, hi ha més de 30escoles que n’ensenyen. Hi van molts europeus i gentd’Estats Units. Guatemala és un país molt divers, hi hamuntanya, costa, selva... a cada poble es parla un idiomadiferent. M’hi vaig estar un any i quatre mesos.

Des del setembre passat que visc aquí. Treballo ensenyantanglès. M’agrada escalar i tinc gent per anar-hi.Comparteixo pis amb un company català que m’ajuda apracticar la llengua, ara el meu nivell encara és baix.

M’agrada passejar pels carrers estrets que té la ciutat. I emsento segur i tranquil, tot i que alguns coneguts no m’acon-sellaven anar a viure al barri antic. M’agrada la música.Toco la guitarra. La fira Mediterrània la vaig disfrutar, lavaig trobar impressionant. M’agradaria quedar-m’hi méstemps, potser dos o tres anys. Ja veurem. Sabia queCatalunya era diferent dels altres pobles d’Espanya. Peròquan vaig arribar pensava «no n’hi ha per tant» i qüestio-nava: «tant diferents sou???», però vaig quedar atrapat.Me’n vaig adonar per Cap d’Any que vaig anar a Irlanda.Quan vaig dir que vivia a Manresa, prop de Barcelona, iells em van dir, «ah, a Espanya!», vaig tenir la necessitatd’explicar que era diferent, em va passar el que us passa avosaltres. Quin canvi de mentalitat!

Als EUA hi ha molt menjar dolent, però també n’hi ha debo. D’aquí m’agrada molt el pernil i la crema. M’agradaràconèixer restaurants. Tinc ganes d’escalar les muntanyesde Catalunya, també d’altres indrets d’Espanya i d’Europa.Sé que quan vegi una foto de Montserrat ho reconeixerésempre, és molt especial.

ls runams salins al descobert estan exposats a l’aigua,la de la pluja i, sobretot, la de l’aire, perquè la sal éshigroscòpica. La salmorra saturada es manté en equi-libri amb una atmosfera amb el 75% d’humitat relati-va. Si la humitat relativa supera el 75%, la sal comu-

na absorbeix aigua de l’aire. Al Bages, aquestes condicionsd’humitat ambiental relativa ses donen aproximadament la mei-tat del temps, principalment durant les hores nocturnes. En con-seqüència, els runams salins funcionen com bombes dessecado-res que capten humitat de l’aire i desguassen salmorra.

Per prevenir el fenomen de la higroscòpia tots els salers decuina són tapats. Si es deixa un grapat de sal a l’aire lliure, pri-mer es compactarà en un bloc únic mercès a l’absorció d’aiguaatmosfèrica. Després aquest bloc començarà a regalimar per labase. El bloc de sal s’anirà reduint de mida. Amb temps i pacièn-cia –no tanta si fem l’experiment amb una quantitat de sal moltpetita– tota la sal acabarà per dissoldre’s a l’aigua que ella matei-xa ha absorbit de l’aire. Aquest procés, a una escala molt mésgran, té lloc als gegantins runams salins del Bages.

D’altres tipus de sals, com el clorur càlcic que s’utilitza perdessecar o la carnal·lita, són molt més higroscòpiques que el clo-rur sòdic; però el clorur sòdic també ho és. Als museus de mine-rals, amb bon criteri, les sals es tanquen en vitrines sense circu-lació d’aire; a la cuina la sal es guarda en salers tapats.

El fenomen de la higroscòpia dels runams salins s’evidenciaper molts costats.

Iberpotash aboca el residu salí gairebé sec i de granulometriapetita, adequat per ser transportat i llançat. Acabat d’abocar, elresidu fàcilment pot desprendre’s pels vessants del runam enpetites allaus. Però aviat es compacta en una roca sòlida, amb laconseqüència favorable que els runams guanyen estabilitat.

El torrent de Soldevila, el més afectat pel runam del Cogulló,porta sempre un cabal excepcionalment alt, fins i tot en plenasecada. Però el cabal no és d’aigua, sinó de salmorra saturada.

El model d’erosió als runams és el d’una pèrdua constant i gra-dual de material en superfície, el que concorda amb l’absorciód’aigua de l’aire. Si l’agent erosiu principal fos l’aigua de pluja,el resultat erosiu hauria de ser sobretot un modelat kàrstic, ambrasclers profunds en superfície i galeries de circulació d’aigua.

El color dominant a la superfície del runam és el marró de terra,que denota una circulació d’aigua emportant-se la sal de foraendins. Si el sentit de l’aigua fos el contrari, es dipositarien grà-nuls de sal a la superfície i el color dominant seria el blanc de lasal. Els dies més secs i nítids, els vessants assolellats dels runamsefectivament canvien al blanc, però es tracta més de l’excepcióque de la norma. Destaca pel seu color més pàl·lid el materialacabat d’abocar, que aviat s’enfosquirà quan l’aigua absorbidadissolgui i arrossegui endins els cristalls més externs de sal.

La higroscòpia de la sal és la propietat física per la qual elsrunams salins exposats a l’aire lliure fan tan de mal a la qualitatde les aigües. És difícil precisar quina quantitat d’aigua elsrunams prenen de l’aire i converteixen en salmorra tremenda-ment contaminant. Entre d’altres factors depèn de les condicionsatmosfèriques –com més humitat, pitjor–, de la granulometriadel material salí –com més petita, pitjor–, de la composició delresidu –com més terra hi hagi, millor–, de la rugositat de lasuperfície –com més llis, millor– i de la facilitat de desguàs–com més permeable sigui la base del runam, pitjor–. Una esti-mació aproximada és que la quantitat d’aigua que els runamsabsorbeixen pot ser, tranquil·lament, de l’ordre de 50 vegadessuperior a la que reben per la pluja.

Aquest immens volum de salmorra saturada que lixivien elsrunams higroscòpics contamina els aqüífers com els del Traval ide la Botjosa a Sallent, fonts com les del Pitoi, del Borinot i del’Illa a Sallent, la de la Serra a Súria i la del Clot de les Aigües aSantpedor i torrents com el de Conangle a Balsareny, deSoldevila a Sallent, de Riu d’Or a Santpedor i de Bellver a

Callús. I encara una part més important de salmorra es filtra,sense passar per cap afluent, directament al riu Cardener al tramdel Fusteret, a Súria, i al riu Llobregat als trams del nucli urbà ide la Botjosa, a Sallent.

En la gestió de l’aigua a Catalunya no hi ha despropòsit demagnitud comparable a tenir els gegantins salers del Bages des-tapats. La conseqüència és que l’aigua del Cardener i delLlobregat, avall de la zona de la mineria potàssica del Bages, noés legalment apta per destinar-la a potabilització a causa de l’ex-cés de salinitat, tot i que es fa passar per bona a base de diluir-laamb aigua dolça del Ter. A aquells que ara donen lliçons d’estal-vi d’aigua, tant els qui governen ara pintats de verd com els quiho havien fet abans, els correspon donar explicacions sobre lasalinització de la conca del Llobregat als tribunals i a la direcciógeneral de Medi Ambient de la Comissió Europea.

Fotografies:

Pàgina esquerra: Tot i la sequera, la salmorra baixa abundo-sa per les rases al voltant del Cogulló de Sallent. El cabal d’a-quests torrents no depèn de la pluja; el runam capta aigua de lahumitat atmosfèrica i la desguassa en forma de salmorra.

1. Abocament de residu salí en pols, triturat, al runam. Enpoc temps aquest residu es compactarà per l’absorció humitat.

2. Una antiga llançadora, posada damunt d’una xapametàl·lica que protegeix la sal just de sota i abandonada faanys, és testimoni del gruix de mineral perdut per dissolució atota la resta de runam.

om la majoria de ciutats mitjanescatalanes, el creixement demogrà-

fic i, sobretot, l’arribada de nouvingutsd’altres països han anat transformant,de manera progressiva, els comerços,els serveis i l’hosteleria. La gastrono-mia a Manresa s’ha anat adaptant alsnous temps i, sobretot, als nous gustos ipreferències dels clients potencials, tantimmigrats com autòctons. Així, cadadia són més els estrangers que muntenel seu restaurant amb l’esperança defer-se un lloc en un aparador gastronò-mic cada cop més multicultural.

Alguns establiments de cuina interna-cional ja porten anys de trajectòria a la

ciutat i s’han anat adaptant al panoramalocal que, ni de bon tros, encara no éstan cosmopolita com el de Barcelona.Tot i així, el gust pels plats, les receptes,els ingredients i les formes de cocciód’altres llocs del món cada cop influei-xen més en la nostra cuina i, d’algunamanera, també matisen i enriqueixen lespercepcions dels nostres paladars.

Ara fa tres mesos, una jove parella

formada per un argentí, el César, i peruna manresana, la Sandra, va empren-dre el repte d’obrir un nou restaurant aManresa, l’Araucaria Restaurant. Tantel César com la Sandra tenien expe-riència en el món de l’hosteleria, peròfins fa uns quants mesos mai no havientingut un negoci en comú com aquest.Els va semblar que a Manresa manca-va un restaurant d’aquestes caracterís-tiques i van aprofitar el domini de l’a-sador i el coneixement sobre les carnsdel César per fer el cop de cap final.Ara també hi treballen familiars deljove cuiner, vinguts expressament desde l’Argentina.

Segons explica el César, el cuiner il’encarregat de la brasa, «vam obrirdesprés de molts tràmits, treball i mol-tes reformes al local, però tant i tantd’esforç al final ha valgut la pena». Elrestaurant s’ubica al carrer deNumància, número 1, i el seu horari ésde 12 a 4 al migdia i de 8 a 12 al ves-pre, excepte els dimarts, que està tan-cat per descans setmanal, i els dillunsal vespre. Els plats estrella que oferei-xen, i que acostumen a ser els que mésdemana la seva clientela, són la carnargentina –la parella assegura que lagent té curiositat per a provar-la– i elsplats fets a la graella d’origen argentí.«L’estil de l’asador és de l’època enquè Argentina era desèrtica. Llavorss’agafava la carn i es cuinava ambuna creu de pal», explica el cuiner, totun expert en aquesta matèria.

Un altre plat típic del restaurant és lavedella de 130-140 kg. Anomenadacarn de magros, que són les peces quetenen poc greix, la qual cosa distingeixla carn argentina de la resta de carns. Amés, cuinen el xai, el cabrit i el garrí al’asador –un estil poc usat aquí i méstípic de la Patagònia i de la pampaargentina– apartat del foc, fent quemarxi gran part del greix. No obstantaixò, la Sandra ens relata que «la cuinaargentina és una fusió de diversesclasses de cuina, com poden ser l’es-panyola, la italiana i la francesa. Lacuina del nostre restaurant és moltartesanal, molt casolana. És com elque els argentins cuinen a casa seva.Nosaltres ens mantenim fidels al orí-gens i a les receptes argentines, peròno tenim cap problema de gustos ambla gent d’aquí perquè la cuina argenti-na sol agradar a tothom».

El restaurant té molta cura de la qua-litat dels seus productes, i importa elcuadril, l’entrecot i el rellomd’Argentina, mitjançant empresesdedicades exclusivament a això. Elque no poden importar són carns ambmolt os, ja que el preu del transport, acausa del pes de la peça, seria molt car.La clientela del restaurant Araucaria és

molt variada, amb gent jove i gent mésgran, i amb moltes famílies els diu-menges. El restaurant té un aspecteseriós i alhora familiar, i un dissenyforça modern. Pel que fa als preus, elmenú setmanal és de 10,95 euros, i lacarta surt per uns 25 euros, depenentdel vi, que també és d’importacióargentina.

El restaurant Lupi’s, ubicat al capda-munt del carrer de Barcelona, tocant ala plaça Bages, és regentat per VanessaFigueroa, porto-riquenya, fillad’Eduardo Figueroa, exjugador debeisbol de la lliga nord-admericanaque va debutar a la Major League debeisbol dels Estats Units el 9 d’abril de1974 i, després d’una sòlida temporadaamb els Angels de Califòrnia, va ser

traspassat als Yankees de Nova York.Durant les tres temporades següents(1976-1978) va ser el llançador que vaaconseguir més victòries per tempora-da. L’any 1978, va esdevenir el primerporto-riqueny (i fins al moment l’únic)que va guanyar 20 jocs a les grans lli-gues.

En retirar-se, Figueroa va obrir tresrestaurants de cuina mexicana (fruitdels seus múltiples viatges a Mèxicdurant el seu entrenament com a pit-cher a les lligues menors) a l’illa cari-benya. Ara és la seva filla Vanessa qui,des de fa tres anys i mig, ha obert unquart restaurant Lupi’s (apòcope de

Guadalupe, a l’americana) a Manresa.L’establiment té una decoració d’am-plis referents esportius (inclòs un uni-forme del seu pare a la seva etapa alsNew York Yankees) i samarretes signa-des d’alguns jugadors de FCBarcelona.

El gust per l’esport queda constatatquan juga el Barça i l’establiments’omple de gom a gom, ja que hi ha unparell de pantalles gegants per seguirel partit en la part del local configura-da com a bar. L’altra part de l’establi-ment l’ocupa una àmplia zones de tau-les en les quals es pot tastar cuinamediterrània i mexicana. La propietà-

ria ens parla més concretament de l’a-nomenada cuina texmex (Texes/Mèxic), que és la pròpia de la zonafronterera entre ambdós països.

Entre plats de referència de la cartadel Lupi’s, a banda de les típiques faji-tas, hi ha la tinga poblana, un plat depollastre amb salsa picant elaboradaamb bitxo. Com a postres típiques des-taca el mantecado frito, un gelat devainilla arrebossat amb cereals, sucremoreno i canyella, passat per la fregi-dora. Pel que fa a les begudes, podemtrobar-hi una gran varietat de tequilesi, com a beguda estrella, la Margarita,un combinat de tequila, suc de llima itriple sec.

Vanessa Figueroa aclareix que el seurestaurant no és un fast-food i tambéque, contràriament al tòpic que tota lacuina mexicana és picant, només hi hatres o quatre plats que piquin. Tot i queel cuiner és català, coneix perfecta-ment els secrets de la cuina mexicana i

en tot moment rep l’assessoramentdels xefs dels Lupi’s de Puerto Rico.El restaurant ofereix un menú diari de9,75 euros i un de caps de setmanade12 euros. Cada dijous, de juny aagost, el sopar l’amenitzen un grup deMariachis, vinguts expressament deBarcelona.

Svetlana Sekurova va néixer a Perm–tretzena ciutat de la federació russa,situada a la ribera del riu Kama, a propdels Urals, on va cursar estudis decuina–, però es va traslladar a Manresal’any 2001 i després de treballar enalguns restaurants de la ciutat, va deci-dir fa dos anys afrontar el repte, junta-ment amb el seu marit, el manresà

Carles Martínez, d’obrir el restaurantrus Kapriz, al carrer de Sant Llorenç deBrindisi, un dels pocs d’aquesta cuinaque hi ha a Catalunya. Un rètol discretamb el fons de la bandera russa i unavidriera a l’entrada amb iconografia del’arquitectura típica del país, ensdonen entrada a un local sobri, ambpaisatges russos a les parets. El Carlesi la Svetlana expliquen que aBarcelona només hi ha un restaurantde cuina russa i en tot Catalunya, alguna la Costa Brava. La Svetlana atribueixel desconeixement que hi ha aquí de lacuina del seu país al fet que «tret delsque han estat alguna vegada a Rússia,és un món per descobrir, d’un país queha estat durant molt temps tancat».

La cuina russa es caracteritza per laseva gran varietat d’ingredients, textu-res i sabors, i combina aspectes de lescuines europees i orientals. El Carles ila Svetlana compren els productes queno es troben al mercat català a un dis-tribuïdor de Múrcia, que és una zonaon sí que hi ha restaurants russos, iexpliquen que, al contrari de les altrescuines del món que proliferen aquí,ells no han adaptat gens els plats alsgustos occidentals. «Els sabors sónnous, però entren molt bé», comenta elCarles, que afegeix que estan adheritsa una pàgina web dels Estats Units(www.restorant.us), on hi ha restau-rants russos de tot el món.

A Rússia no hi àpat sense sopa. I alKapriz –nom rus que vol dir literal-ment capritx– se n’ofereixen una bonavarietat: borsch (de remolatxa ambcarn), shi (de col), garoj (una mena depèsol sec), solianka (amb carns diver-ses), però també tenen com a primersplats raviolis d’elaboració pròpia,amanida d’arengs o altres entrants depesca salada marinada o fumats, comverat o salmó. El Carles ens destaca elsarengs crus amb ceba i salmorra, pelseu sabor sorprenent per als nostresgustos. Quan li demanem per la típicaensalada russa, la Svetlana somriu iens explica que allà se l’anomena sala-de Olivier, «en honor al xef francèsque la va inventar en un restaurant deMoscou al final del segle XIX». Labase és semblant a la nostra, però portapatata, pèsols, cogombre i embotitsrussos, en comptes de la tonyina. Decaviar en tenen de salmó «autèntic

rus», però no d’esturió, perquè «ésmolt car, tot i que en volem oferir mésendavant».

Pel que fa a les carns, la Svetlana enremarca els blini (creps amb carn ocaviar) i els pinxos adobats de carn deporc, amb patates i salsa picant, peròtambé ofereixen hamburgueses zrazi(de patates amb xampinyons), sirniki(de formatge fresc) o un bon filet debou Stroganoff. Mentre que per alCarles els vins russos, «no són gairebons», al Kapriz sí que ofereixen unbon assortit de cerveses, vodka i elsxampanys semidolços, la marca méspopular dels quals és Sovietskoe, idealper acompanyar les postres casolanesde la Svetlana: pastissos de poma o deprunes amb crema dolça farcida denous, i la popular Medovik (amb mel).

El restaurant té cabuda per a una sei-xantena de persones i el servei és fami-liar, amb uns preus que oscil·len entreels 15 i els 20 euros, i malgrat ques’han trobat inicialment amb algunesreticències al barri, per les connota-cions que comporta les actuacionsd’alguns grups violents procedents del’Est d’Europa –ells mateixos confes-sen que han hagut de rebutjar algunsclients problemàtics–,ara s’hi veuenforça integrats i reben visites de gentd’arreu del país, especialment interes-sada en la cuina russa, i també parellesmixtes, en què l’home o la dona és d’a-llà, tot i que «el que menys vénen sónrussos, però això també passa als res-taurant xinesos», ens diu el Carles.

La cuina italiana a Manresa tenia unrepresentat històric. La pizzeria DaPino del carrer de Circumval·lació vaportar per primer cop a la ciutat lesautèntiques pizzes italianes.L’establiment, regentat per un italià, jaha tancat portes. En els darrers anys, lacompetència de les telepizzeries d’ori-gen americà va anar minant el negoci.L’emblemàtica pizzeria ha tingut unhereu natural: el Ristorante Nando al’avinguda de les Bases de Manresaque ara també té entrada pel carrer dePere Vilella, 1-3, després d’ampliar-se,guanyar un espai de terrassa i conver-tir-se en Ristorante. Tot plegat perdiferenciar la seva oferta d’altres fran-quícies de menjar italià més massiu,

com la Tagliatella, ubicat a la murallade Sant Domènec. L’establimenttambé està regentat per un italià i apos-ta per una cuina italiana de qualitat

Una altre local d’àmplia trajectòria ésel ja clàssic restaurant Raviolo delbarri de la plaça de Catalunya que té elseu germà bessó: Stacca a la plaçaBages i que compta amb una factoriapròpia de producció de pasta, massesde pizzes i gelats adherit al restaurantdel barri del Poble Nou. Altres restau-rants basats en la cuina italiana són lapizzeria Dolce Vita del carrer Camps iFabrés o el segon establiment dels pro-pietaris d’un negoci emergent a SantJoan de Vilatorrada: La pizzeria SanGiovanni, que ocupa el local de l’edi-fici del gimnàs Via Sport.

Ja fa temps que a la baixada delsDrets del Barri Antic hi ha aquest res-taurant àrab, però ara el seu nou pro-pietari, Abdellah Berraham, i RachidaChetouan Gailan, la seva sòcia, hi ofe-reixen a més cuina vegetariana i delpaís, i tenen una clientela que també escaracteritza per la barreja de cultures:«Els clients àrabs normalment novénen a menjar, sinó a la cafeteria. Laclientela del restaurant és del país i vea experimentar amb les diferents gas-tronomies», explica RachidaChetouan, que ja va dur a terme el seuprojecte d’oferir cuines de tot el mónen negocis anteriors que va tenir, elsbars El Castillo, de la plaça del Remei,i Pirineu, de la barriada Mion.

La Rachida, doncs, és una dona expe-rimentada en el sector de la restaura-ció, amb coneixements de maridatgede vins i interessada en la salut i l’ali-mentació. Remena als fogons des depetita, amb la mare com a mestra, i araés la cuinera i l’ànima de l’Atlas;tothom la coneix com a Sheila. Té 33anys i s’ha criat aquí, en el si d’una deles primeres famílies àrabs vingudes aManresa: «La meva mare és delDjebel, de la regió de l’Atles, i el pareés de la zona costanera de Larache. Lade la meva mare és una família de

dones cuineres, que mantenen lesarrels a la cuina».

Per a la Rachida és un honor havertingut mestres de la cuina tradicional iprocura seguir-la fidelment, en les tresgastronomies. Ella explica com com-pagina aquesta cuina feta sense pres-ses amb el ritme de menús i cartes:«Miro de respectar molt les gastrono-mies i que l’elaboració sigui pròpia,això vol dir moltes hores de cuina prè-via. Per exemple, entre dimecres idijous la meva germana Rabya i jocuinem per a tot el cap de setmana elsingredients per separat i els plats quees mantenen durant uns quants dies,com la harira». Per la fidelitat a lacuina àrab tradicional, ofereix al res-taurant seguir costums típics, comprendre aquesta sopa a la manera deltemps del Ramadà: «La harira és moltnutritiva, té vint ingredients i es prensola, seguint un ritual que alterna trescullerades de sopa amb figues seques,dàtils i pastes dolces. Aquest contrastde gustos és molt característic de lacuina àrab».

Hi ha el qui ve a l’establiment perquèconeix bé aquesta gastronomia arrandels viatges, i també el qui no «i li hohas d’explicar tot. Quan treballava aCal Gravat trigava cinc minuts a pren-dre nota i aquí a vegades trigo unquart d’hora. Però m’agrada donarexplicacions de cada plat perquè mar-xin sense dubtes i ho venguin bé». Pelque fa als clients magribins, la Sheilacomenta que no troben diferènciesentre el menjar del restaurant i el delsseus llocs d’origen. En qualsevol cas,les crítiques són ben rebudes: «Sócmolt exigent amb la cuina que faig im’agrada que em diguin què els hasemblat».

El plat que té més èxit és el cuscús,però també agrada molt la cuina vege-tariana, «perquè la fem gustosa i cui-dant els detalls, com els plats senselactis. A més, podem fer plats àrabsvegetarians, el cuscús sense carn, perexemple. Ara molta gent es fixa bé enquè menja per ideologia i per salut».La cuina de l’Atlas també ofereix platsde temporada. Per exemple, a l’hivernha ofert la vaissara, «una sopa defaves molt consistent i energètica, persortir al camp a treballar. L’he estatservint bé, però ara l’he tret de lacarta per posar-hi amanides». LaRachida ha hagut de fer altres canvismés permanents, com treure condi-mentació, «sobretot el picant, que hereduït a la meitat i les espècies, a unaquarta part. En tot cas ho deixo a gustdel client, tant si és àrab com no. Éslògic, perquè no tots tenim el mateixestómac, i si estàs habituat a una gas-tronomia, una altra et sobta». Pel que

fa a l’abastament, aconsegueix aplegartots els ingredients, «ja que aquí tenimmoltes botigues àrabs, on compro elceliandre, la menta i el pa, i també tinccarn halal, si me la demanen».

Els fruits secs i les espècies els trobenen majoristes de Barcelona i els pastis-sos són els que fa el tiet de la Sheila enuna pastisseria àrab de Manresa. Adiferència del propietari anterior, ara elnou Atlas ofereix begudes alcohòli-ques i també diferents menjadors, desdel que mostra certa barreja de decora-ció àrab i ambientació chill-out al mésconvencional. L’ambient de cap de set-mana alterna amb un altre que Rachidaqualifica de casal, i ambdós encaixencontra pronòstic: «Estic molt contenta.Al principi pensava que la barreja degent arreglada i l’ambient d’homespropi de les cafeteries àrabs compor-taria un rebuig. Però la gent ve expres-sament a menjar i n’ha vingut de nova.Per a mi això és molt important, tantcom que deixin els plats buits».

El Mohamed i el Xavier van obrirl’establiment Pita Shawarma, a laplaça d’Europa, fa quatre anys. Ellocal, petit, manté la porta esbatanada,de 6 del vespre a les 11 de la nit, cadadia. Al costat d’aquesta porta oberta, hiha tres recipients indicats per reciclarels plàstics, les llaunes i el vidre. ElMohamed s’ocupa de les rostidores id’escalfar el pa de pita, mentre que laFàtima, al seu costat, atén els clientsque demanen com volen completar lapita o el durum.

«El 80 per cent dels clients són gentd’aquí, els paisans vénen menys»,explica el Mohamed; en canvi, en elsaltres establiments, la tendència acos-tuma a ser invertida o, almenys, el per-centatge és més repartit. El Mohamedconcreta que la pita és originària de laribera Sud Mediterrània, la zona queenquadra el Líban, Palestina i Israel.

De fet, en un fris de fotografies de pitesque penja sobre les quatre taules del’establiment, hi ha integrat un mapadel Líban. A més, el copropietari dellocal delimita els termes i n’estira l’o-rigen; xauarma, que significa rostit, ikebab, broqueta, són dos mots àrabs,en canvi, pita, que denomina aquesttipus de pa que s’obre com una butxa-ca, és una paraula hebrea. A partird’una relació metonímica, la pitadesigna, també, l’entrepà que se’n faamb tires de carn de xai, pollastre ovedella. A més, el Mohamed puntualit-za que no són els turcs, els inventors dela pita, com molta gent es pensa, peròsí que en van ser els exportadors aaltres països durant l’Imperi Otomà.

La pita és el menjar central que ofe-reix el local de la plaça d’Europa, si bétambé preparen els dürüms, enrotllats,i falàfels, croquetes de pasta decigrons. Si bé prossegueix fidel a lapita autèntica, el Mohamed talla lestires de carn amb una màquina elèctri-ca, en comptes del ganivet llarg que esfa servir tradicionalment. «Per des-comptat que no té el mateix gust»,assegura, amb una mitja rialla, elMohamed, i afegeix: «però no m’agra-da que més de dos client s’estiguinesperant»; per això, va preferir l’agili-tat de la màquina per sobre del balan-ceig esmolat. El Mohamed, quan veuun client que entra, accelera el ritme dela frase i, de seguida, torna a ser davantles rostidores.

L’establiment de la plaça d’Europacompra la carn a Belin Döner, l’empre-sa alemanya que s’ha consolidat comun dels principals productors de carnmarinada d’Europa. Un intermediaride Barcelona li porta les broquetes desd’Alemanya. «Malgrat que m’hanofert, alguna vegada, carn a un preumés baix, sempre l’he rebutjada; m’a-grada comprar-la a Berlin Döner per-què certifica la màxima qualitat»,explica el copropietari de PitaShawarma mentre es tiba el davantal,on apareixen estampades les lletres del’empresa alemanya.

Fa cosa de tres anys que MustaphaSoltan Laamairi regenta aquest bar, alqual no ha canviat el nom «perquè lagent ja el coneixia així», afirma. Peròel bar ja no és la granja d’abans, sinóun establiment de pita kebab, pizza itapes, la idea original que va donar lloca l’establiment. Provinent de Larache,Mustapha viu a Manresa des de 1987 ité 34 anys, durant els quals ha exercitde cuiner i va obtenir el segon premi de

Treballem per donar solucions

PASSEIG PERE III, 66, 3r 2a - TEL. 93 873 75 18 - 08240 MANRESAHORARI: Matí, d’11 a 1 / Tarda, de 5 a 2/4 de 9

pizzeria al concurs de la firaAlimentaria1992.

D’entrada, Mustapha s’afanya a dirque el kebab està de moda: «És un platràpid i sa, que no té greixos. A més éscomplet, és un entrepà que pots menjara qualsevol hora del dia. Nosaltrescomencem a fer-lo a les 12 del migdia,però als llocs d’origen ja el fan de bonmatí. Ens plantegem de començar afer-lo més d’hora, però costa de fer elpas». El plat és força internacional, elspaquistanesos en diuen shawarma ialtres nacionalitats n’hi diuen pita,segons la zona.

Mustapha explica com se’ls va acudirobrir aquest tipus d’establiment aManresa: «Vaig sovint a Barcelona iallà vaig veure que el negoci funciona-va. Junt amb el Moha, propietari delpita house de la plaça Europa, vamveure que a Manresa no n’hi havia capi com que les pizzes ja sortien molt jaem pensava que els kebabs tindrien elmateix èxit. Al principi volíem dur elnegoci a mitges, però al final cadascúté el seu, el meu va començar uns tresmesos després que el de la plaçaEuropa. De seguida vam tenir molta

feina, venien recomanats; la gent cata-lana és atrevida i volen provar el men-jar xinès, japonès o àrab».

Els establiments de Mustapha i Mohasón molt a prop l’un de l’altre, peròsembla que hi ha clients per a tothom:«No ens fem la competència, al con-trari. Ell té la seva clientela i jo lameva, som amics i ens aconsellem». Elpropietari del Canigó creu que la gentja sap diferenciar entre un establi-ment i un altre. La diferència esbasa en petites coses, com ara queal Canigó al principi es feien el pa i

tot, però al final ho van deixar estarperquè era massa feina. A més a més,Mustapha procura alternar els entre-pans de kebab amb els del país:«Encara que la gent vol provar gustosnous, aquí és un lloc molt cèntric ivénen clients de tota mena. Has d’ofe-rir de tot», aclareix. El kebab el servei-xen en un plat, amb la carn tallada amiques que sobresurt del pa, a lamanera tradicional, però també hi haqui se l’emporta. És per això queMustapha es planteja ampliar aviat elnegoci per fer servei a domicili: «Ésuna llàstima que encara no el fem, per-què alguns clients ja l’estan esperant.De moment estem esperant el forn perfer les pizzes».

Un altre projecte que Mustapha téprevist és oferir una carta de platstípics mediterranis i àrabs. Per tant, labarreja de cuines també està servida:«La idea no és fer només la cuina del

Marroc, fem plats combinats d’aquí iintroduïm també cuscús, pinxos i esto-fat de vedella a l’estil àrab. Al comen-çament la gent venia molt pel cuscúsdels divendres. Una temporada no elvam fer i el demanaven». Segons elsseu propietari, la clientela del barCanigó és més catalana que marroqui-

na, sobretot el cap de setmana, isubratlla l’acceptació del kebab i elcuscús entre la gent jove. Potser hitenen alguna cosa a veure els preus:«Som l’establiment més econòmic. ABarcelona un dürüm val 4,90 euros inosaltres el venem a 3,50 euros, ambmés qualitat i més carn».

30

Sakura (flor del cirerer) és la flornacional japonesa i també el nom del’únic restaurant especialitzat en aquesttipus de cuina que hi ha a Manresa, a lazona de les Bases. El regenten el matri-moni format per Ouling Zhang i HaoZing, que encapçalen un equip de cinctreballadors que, com els mateixos pro-pietaris, no provenen del Japó, sinó dela Xina. La família de l’Ouling va arri-bar a Manresa fa més de 15 anys perdedicar-se al món de l’hosteleria. L’any2003 ella va adonar-se que «feia falta»un local d’aquest tipus de cuina, ja que«té molt mercat». Per això van obrir elrestaurant Sakura. Ells mateixos tambéhan estrenat, fa pocs mesos, la maris-queria El Tauró, al carrer de la Trieta,en aquest cas especialitzada bàsica-ment en peix i marisc del Mediterrani

L’Ouiling explica que «la base de lacuina japonesa és la mateixa que laxinesa, tot i que la japonesa que haarribat aquí és més sofisticada». Elsrestaurants japonesos són més cars queels xinesos perquè «s’ha introduït untipus de cuina més treballada, i perquèla matèria primera és diferent. El pro-ducte d’origen és més car, perquè elJapó és un país car». El plat estrella dela cuina japonesa i lògicament tambédel Sakura és el sushi (arròs marinatamb vinagre, que es recobreix de peixcru –en la seva versió més internacio-nalment reconeguda– però que tambépot fer-se amb verdures o marisc). Elpeix cru s’anomena sashimi i també espot demanar sol, mentre que també témolta demanda la témpora (una tècni-ca d’arrebossat cruixent, fregit sensegaire oli, que es pot aplicar a la verdu-ra, peix o marisc) i el maki (peix i arròsembolicat amb una fulla d’alga). Estracta de plats molt similars als tradi-cionals japonesos. És a dir, no s’adap-ten als gustos d’aquí. El que sí quesolen fer els aficionats a la cuina japo-nesa és evitar algunes salses picantsque al Japó sí que són habituals.

La matèria primera bàsica del Sakura(peix, carn, verdures) es compra majo-ritàriament a Manresa mateix, mentre

que productes específics com condi-ments (salses, etc., així com una tonyi-na de qualitat excepcional) els submi-nistra un proveïdor japonès implantat aBarcelona. Pel que fa als preus, elSakura fa tres menús per escollir elsmigdies dels dies feiners, que valen10.50, 14 i 18.50 euros, segons comsiguin de complerts. Dissabte i diu-menge també hi ha els dos de gammamés alta, amb un suplement d’1,5euros. Els vespres, un sopar completde cuina japonesa pot voltar els 25euros.

Al Sakura no hi ha coberts. Es menjaamb els hashi, els tradicionals basto-nets de fusta. Per a qui no hi tinguipràctica, n’hi ha alguns preparats ambuna petita trampa: lligats entre si ambuna goma per facilitar el movimentd’obrir i tancar. L’Ouling explica que«és impossible imaginar-se algú quemengi un sushi amb forquilla!». De fet,és una de les gràcies del local i «nocosta gens acostumar-s’hi», diul’Ouling. Sí que s’ha transigit, encanvi, en la manera de menjar: al Japóho fan asseguts a terra, en un tatami.Al Sakura n’hi ha un, que funcionacom a reservat per a grups. La taula ésa l’alçada de terra, però també hi ha

una petita trampa: a sota la taula hi haun petit fossar per posar-hi els peus, demanera que el client hi queda assegut ala manera occidental, no amb els peuscreuats o de genolls a terra com elsjaponesos. «Una persona d’aquí pot-ser no aguantaria tot un sopar degenolls! No s’hi està acostumat», afir-ma l’Ouling.

La capacitat del Sakura és d’una cin-quantena de persones. Hi ve gent detota mena: grans, joves, «molts treba-lladors amb corbata..»., diu l’Ouling.A alguna gent «li fa respecte el temadel peix cru, però sovint, quan s’hiacostumen, descobreixen com és desa, i es converteixen en clients fidels.A més, no tot el que hi ha aquí és peixcru! Hi ha de tot». També és cert que«el sushi, quan agrada... Agradamolt». Aquesta és una de les armesque els ha permès consolidar-se. Itambé que «la matèria primera ésbona. La gent això ho nota de segui-da». Segons ella, «aquest sector ésdifícil, però ens n’anem sortint». I hiajuda també un local acollidor, ambdecoració típica del país i «que inten-tem que relaxi, que serveixi per elimi-nar una mica l’estrès que tots duem aldamunt».

En Wenhao Zhang va ser el primernen xinès que va néixer a Manresa,l’any 92. És fill de l’Ouming Zhang, elpropietari del restaurant Paraiso ShangHai, situat al carrer Numància. La pro-víncia de Xangai és d’on prové lafamília Zhang, que va ser una de lesprimeres a establir-se a la ciutat i quefou precursora del boom de restaurantsxinesos que va viure Manresa a inicisdels noranta. L’Ouming, juntamentamb la seva esposa Xueying, és doncsun autèntic veterà del sector hostalerxinès, juntament amb les seves germa-nes Ouling (propietària del japonèsSakura) i Ouying (propietària del xinèsHong Kong, al primer tram delPasseig, a tocar el Casino).

Com a tots els xinesos, els treballa-dors del restaurant tenen aquestanacionalitat. Per què? Doncs perquè«la gent d’aquí no sap cuinar a lanostra manera tradicional». Avui, a

Manresa, hi ha una dotzena de restau-rants xinesos. El Paraíso Shang Hai vaobrir l’any 92. Els seus plats mésconeguts són els rotlles de primavera,l’arròs Tres Delícies, les gambes, l’à-nec i també les «ancas de rana», que«té autèntics fans, però altra gent queno vol ni tastar-les, perquè els fa fàs-tic». No hi ha peix cru, com a la cuinajaponesa, tot i que «a la Xina sí que hiha aquest tipus de plats». I és que elsrestaurants xinesos són «una micaadaptats als gustos d’aquí. Allà engeneral els gustos són més forts i aquíse suavitzen». I també, explicaOuling, aquí «la gent vol plats abun-dosos. És a dir, a la Xina la gent pot-ser menja un plat on hi ha més verdu-ra que carn. Aquí no acostuma a seraixí. Hi ha la carn o el peix, i la ver-dura o altres condiments són el com-plement». També hi ha diferències enel tipus de cuinat: «a nosaltres ensagrada la cuina al vapor; aquí agra-da més fregit o arrebossat».

La tipologia de clients del xinès és

variada. Entre setmana hi ha forçagent que vol dinar o sopar de pressa, iels caps de setmana hi ha més famí-lies. Els menús que s’ofereixen sónassequibles. Però no a tot arreu lacuina xinesa és la més barata.L’Ouming explica que «a França,Holanda o Bèlgica hi ha restaurantsxinesos que són entre els més cars, dela gamma més alta». El problemadels xinesos d’aquí, segons ell, és que«des del principi es va introduir pot-ser d’una manera incorrecta. Hi hahagut gent no professional i per aixòs’ha creat el tòpic que la xinesa és

només una cuina senzilla, ràpida ibarata. Però la cuina xinesa té unagamma de gran sofisticació i elabo-ració. Tant de bo es puguin obrirrestaurants d’aquest tipus de cuinaaquí també. De fet ja ha començat apassar en ciutats grans, comBarcelona o Madrid. Però la veritatés que costarà lluitar contra el cos-tum. La gent dirà: ostres, m’ha cos-tat molts diners, i era un xinès! Aixòés el que cal canviar, hem d’anartreballant per prestigiar la cuinaxinesa». També diferenciar-se delsaltres: «la gent veu els restaurantsxinesos tots igual, els posa tots almateix sac, i no és just», diul’Ouming, qui assegura que la com-petència entre els restaurants «exis-teix, no es pot negar».

La darrera tendència dels xinesos ésoferir bufets a preu tancat. Hi ha res-taurants que són self-service. ElParaiso Shang Hai es fa un bufet peròno self-service. Es pot escollir qual-sevol plat de la carta, i es cuina almoment, un cop demanat, perquè «elmenjar xinès es menja calent».Aquest bufet val 9,20 euros el cap desetmana, i 7,20 entre setmana. Tambéhi ha menús que valen al voltant de 9euros, o 10 amb cafè.

La matèria primera del ParaísoShang Hai es compra a Manresa, toti que alguns condiments es van abuscar a Barcelona. Pel que fa a ladecoració, és la típica xinesa: hi hadibuixos tradicionals del país, ins-cripcions i símbols que en generalsón bons desitjos, i també gransmurals a les parets amb paisatges, obé, damunt la barra, trossos de teula-da que reprodueixen les típiquescases o temples xinesos. La famíliaque regenta el restaurant afirma que,al moment en què van obrir, «laintenció era mostrar la cultura, elspaisatges i la iconografia del nostrepaís. Xina és un país molt allunyat ila gent no el coneixia. Una manerad’explicar-lo és amb la pròpia deco-ració. Tot i així, «ara es va introduintdecoració més moderna als restau-rants». L’establiment té capacitat pera 120 persones, s’hi pot menjar ambbastonets o amb coberts occidentals ihi treballa un equip de gent que fanbona la fama: «en general, als xine-sos no ens fa por la feina. Som molttreballadors».

assa de vegades que algú fa un comentari sensedonar-hi cap importància i a nosaltres, en canvi,ens crida tant l’atenció que ens n’acabem recor-dant tota la vida. Penso en una vegada en quèuna noia –una noia que si hagués estat un xicot

ja hagués fet anys que s’afaitaria, vull dir que ja tenia unacerta edat– em va dir que li agradava anar a Port Aventuraperquè fent una volta pel parc podia conèixer les culturesde diferents països sense necessitat d’haver de viatjar. Vaser una d’aquelles vegades que he pensat que reservar-mel’opinió era una manera d’exercirl’amistat o, si més no, de ser respec-tuós amb l’altre, una cosa que supo-so que molts deuen haver fet amb misegur que més d’un cop. Però la tris-tesa que em va causar aquell comen-tari em dura fins avui. En realitat elque més em va desanimar no va serla reducció dels seus horitzons sinóel fet de pensar que com ella n’hi had’haver a cents –potser a mils– queviuen una vida feta de succedanisamb el convenciment de viure unavida autèntica.

Veient el reportatge d’aquest mesal Pou sobre les diferents cuinesinternacionals que podem degustarsense sortir de Manresa he tornat apensar en aquella noia. I me l’heimaginada anant del restaurant japo-nès a l’àrab, passant pel rus i acabantel seu recorregut culinari amb lasensació d’haver fet la volta al mónen vuitanta dies sense necessitat ni d’haver agafat l’auto-bús. No hi ha dubte que tenir aquesta gran diversitat gas-tronòmica en una ciutat de setanta mil habitants és una cir-cumstància per celebrar perquè, pel preu d’un menú o unacarta diguem-ne normal, podem tenir l’al·licient de provaruna desena d’àpats totalment diferents. Però d’aquí a pen-sar que hem tingut la mateixa experiència que si hagués-sim fet un viatge al Japó, a Rússia o al Marroc hi ha unadistància tan gran com la que ve marcada en el mapa decarreteres.

Menjar és un gran plaer aquí i a Berlín –bé, jo diria quemés aquí que no pas a Berlín, però això és una altra histò-ria– i descobrir maneres de menjar diferents és un dels

grans atractius que té viatjar, però l’experiència de degus-tar una cuina exòtica no es pot reproduir en un local situata l’avinguda de les Bases perquè les sensacions que espoden tenir en taules llunyanes no vénen donades noméspels ingredients, pel receptari o per una certa ambientaciósinó que vénen marcades per un pilot de factors que sónimpossibles d’exportar. No cal haver viatjat molt per ado-nar-se que els plats típics d’un país o d’una regió de vega-des no són més que una caricatura d’allò que realmentpodem trobar en els restaurants i les tasques d’aquell lloc.

Per molt que anar a menjar a un res-taurant de cuina estrangera no deixade tenir l’encant de la curiositat i lavariació, res no pot substituir la sen-sació d’entaular-se al país d’origen imenjar in situ els plats que menja lagent del lloc, sense pretensió decuina típica i copsant, gairebé senseser-ne conscients, els costums quevan lligats al menjar, a la manera depresentar-ho, de servir-ho, a l’am-bient que s’hi respira, als olors, alparlar...

Per veure la diferència que hi haentre allò que se’ns ven com a propii allò que hi podem trobar de debò,no cal més que agafar una guia deviatges i llegir el que diuen de lanostra mateixa ciutat. Quantesdeuen parlar del bacallà a la manre-sana i quants en mengem a casa oquants restaurants coneixem que eltinguin a la carta? En realitat, i fora

de l’anomenada cuina de mercat, que és igual aquí que aMajadahonda, o de la cuina altament sofisticada que depènmés de la teva butxaca que del lloc on vagis, el que dedebò marca els nostres costums és fer uns berberetxos a laBodega Andaluza o unes tapes a Sant Joan, hàbits que ésdissortadament impensable que es reflecteixin en cap guia.Igual que el plaer de menjar-se una sopa de peix de CanPatoi, a Navarcles, que no es tinguda per cap menja típicadel Bages però que porta dècades fent feliços els que fanquilòmetres tan sols pel plaer de gaudir-ne. Un plat que notrobareu a cap restaurant de cuina catalana del món i queés tan d’aquí com el Timbaler del Bruc. La resta és parlarper parlar, inventar-se la realitat i acabant-se-la creient.

ola a tothom, sóc a Anglaterra. Més concretament,a la Universitat de Sussex, a set quilòmetres deBrighton. El campus universitari és força bonic iestà envoltat de muntanyes verdes i rodonetes quesón tan fàcils de pujar com de trobar-hi conills,

esquirols o vaques passejant-s’hi. És un entorn força privi-legiat i fa goig veure tan espai per córrer, passejar lliurementi contemplar la velocitat amb què es mouen els núvols i can-via el temps en un tres i no res. Pot fer un sol espectacular ihaver-hi el cel blau, i al cap de deu minuts estar plovent itenir el cel tot ennuvolat; és impressionant.

El campus està molt ben comunicat amb Brighton pertransport públic. Hi ha dues línies de bus i una de tren,amb una regularitat força acceptable. L’ambient multicul-tural que s’hi respira és molt interessant i força enriquidor,hi ha molta vida universitària i moltes associacions d’a-lumnes de tot tipus, des d’a-mics de les caminades fins ala pintura a l’aquarel·la, pas-sant per moltes altres mane-res curioses d’associar-se.Brighton és una ciutat dor-mitori de la costa sudd’Anglaterra per a molts quetreballen a Londres, i és amés a més, una de les ciutatsque té millor clima, fet queanima molta gent de la terce-ra edat a fer-ne la seva resi-dència. És per altra bandauna ciutat molt viva, on hi hamolt ambient de tot tipus, tancultural com social, esportiuo d’oci. El mes de maig hi ha un festival de teatre, dansa imusica que, segons diuen, és un dels festivals d’arts mésimportants de tot Anglaterra. Hi seré per viure’l. A més amés, el fet que sigui una ciutat turística fa que hi hagiforça ambient per la platja els caps de setmana. Es gastentots els seus pounds en un moll ple d’atraccions de fira ide màquines escurabutxaques típiques de pel·lícula nord-americana... o bé prenent pintes a la terrassa d’algun delsmilers de pubs que hi han repartits per la platja. Brightonté altres atraccions com el Royal Pavillon, un palau indi almig de la ciutat, molt pompós, però desubicat. Uns carrersmolt rebufons i ben comercialitzats, una bona catedral i unconjunt de parcs que trobo d’allò més envejable.

Els horaris que fan són tan sorprenents com les tarifesdel transport públic o els preus als supermercat. Jo encarano he entès com funcionen els preus en aquest país i perquè fan que les coses siguin tan cares i al cap de cincminuts valguin la meitat o siguin regalades. Deu ser per-què cobren molt, els anglesos, i tant és el que els facinpagar? Crec que no. He de dir que, malgrat que els preussón molt cars, no s’amoïnen per cobrar, i algun cop fins itot m’han deixat pujar al autobús o entrar a la piscinasense pagar. Per tant, estic ben entretinguda intentantentendre els anglesos, les angleses i tota la seva atmosfe-ra... Bona primavera, i ens veiem a l’estiu !

aig arribar a Lahti –una ciutat situada al sud deFinlàndia, a uns 100 km al nord de Hèlsinki– en plehivern. Vaig estar de sort perquè els primers diesels vaig passar a casa d’uns estudiants finesos jaque encara no tenia mobles al pis. Va ser un bon

començament per endinsar-me a la cultura, els costums i elmenjar (el pa negre i les patates), per començar a sentir elfinès, idioma que sembla que no s’acaba mai i per comen-çar a practicar l’anglès, que aquí parlen molt bé, ja que latelevisió i el cinema tan sols el subtitulen. Després ja vaiganar a viure en una residència de pisos als afores, al costatd’un immens llac, on viuen la majoria de la gent d’Erasmusde la zona, un lloc molt idíl·lic, on he pogut fer molt bonesamistats.

He pogut comprovar que a Finlàndia hi fa molt fred, moltmés al nord que al sud, a Lapònia vam arribar als -18º. És

un país amb un nivell de vidaforça alt, els preus són elevatssobretot pel que fa la carn, laverdura i la fruita. Tot ho tro-bes en grans supermercats, onhi ha tot el que necessites.Aquí no existeixen els fornsde pa, les carnisseries, lesfruiteries… El tema del reci-clatge està molt arrelat i alssupermercats sempre s’hande pagar les bosses. La gentacostuma a dur les seves itambé és un lloc on pots reci-clar tot tipus d’ampolles illaunes d’alumini i te’n tor-nen els diners. Els finesos no

són tan tancats com em pensava, potser són gent de poquesparaules però acostumen a dir les suficients i ben dites, sóneducats i amables. Cal dir també que aquí el consum d’al-cohol és elevat, beuen molt, suposo que a causa del fred i ales hores que s’han de passar a casa o als bars. L’alcohol,excepte les cerveses, s’ha de comprar en unes botigues quees diuen Alko, una organització que és propietat del governi on els preus són elevats, igual que el dels transportspúblics!

En tot Finlàndia hi ha 5 milions de finesos i 1,5 milionsde saunes! Per ells és una cosa habitual en la seva vidadiària i ara ho puc entendre, amb el fred una sauna és moltagradable, també és un lloc de relax, de neteja i per com-partir amb algú, l’acostumen a fer despullats, sense capmena de vergonya, ja que des de ben petits ho fan així ambels seus pares. Sempre que arribes a casa et descalces al’entrada i és divertit quan s’organitzen festes perquè elterra queda cobert de muntanyes de parells de sabates ibambes i la feinada que tens després per buscar la teva.M’agradaria a encoratjar tothom a viure experiències comaquesta, tot i que ara mateix canviaria una bona tassa decafè del bo, que aquí sembla aigua, i m’asseuria alPasseig, en una terrasseta. A canvi, us enviaria una micade l’immens llac d’aigua gelada que tinc aquí al davant.«Moi moi» (adéu en finès).

—Qui té por de les bruixes?—La Laia. A casa seva, nota la por per tot arreu. En

realitat, a casa no n’hi ha cap de bruixa, però a ella se liapareix a cada moment. Un dia, la mare, per ajudar-la avèncer aquesta por, es posa al seu nivell, i en comptes dedir-li que la bruixa no existeix, li ensenya a enfrontar-s’hi.

—Tu tens dues filles… És una mica autobiogràfic?—Sí, a casa també n’hi havia una de bruixa. La histò-

ria va sortir d’aquí. A vegades els pares ens acostumema no donar importància a les pors, però tots n’hem tingut,i els nanos hi pateixen moltíssim.

—Quina és la importància de transmetre valors a tra-vés de la literatura infantil?

—Crec que els contes sempre han de dir alguna cosa.Literatura per literatura, gaudir d’un bon text, d’unabona forma, està molt bé, però per quan són més grans.Els contes per a petits han de transmetre valors. Potserno com abans, però si que han de tenir un fons ambvalors. En la societat actual en fan falta.

—I quins valors transmets amb el teu conte?—Ser capaç de vèncer la por i aconseguir que els grans

es posin a la pell dels petits per ajudar-los a aconseguir-ho. Que interpretin les seves pors i inquietuds, però desdel seu mateix nivell. Si un nen diu que sent una bruixa,no se li pot dir que no existeix. La por que té és real, i laviu, moltes vegades, d’una manera traumàtica. Però espot ajudar a superar-la amb ironia i bon humor.

—Estaries d’acord que els contes de tota la vida pre-senten uns personatges amb uns estereotips molt arcaicsque potser convindria canviar?

—Sí. Ara ja no hi ha nenes que vulguin ser princeses.De fet, les princeses i els prínceps estan passats de moda.Ara es busquen camins diferents i acabar els contes ambun final sorprenent, no sempre amb un final feliç.

—Quin és el teu conte preferit?—La caça del petó, de David Melling, o La biblioteca

fantasma.—Creus que el conte d’abans d’anar a dormir durarà

sempre, o el cada cop més fort imant de la televisió od’Internet aconseguiran prendre-li el lloc?

—Durarà sempre. I si no és a l’hora d’anar a dormir seràa l’hora de llevar-se. El vincle que el pare o la mare creaa l’hora d’explicar el conte al nen és molt poderós.

Ulleres graduadesLents de contacte

Ulleres de solAparells per a sords

Bar metresPrism tics, etc.

PASSEIG PERE III, 47TEL¨FON 93 874 68 02

08240 MANRESA

MARCS D’ENCÀRREC - MIRALLS- PINTURES - OBRA GRÀFICA

Mel, 13 - Telèfon 93 872 65 58 - 08241 MANRESAa/e: eltallerspc@terra.es

questa masia, de referènciaper a caminants i corredorsde fons que baixen des delcamí vell de Rajadell fins algorg Blau, dóna nom alsplans que l’envolten, molt a

prop de la modernista torre Lluvià, araen un lamentable estat ruïnós. Lesfotografies antigues de l’entorn de CalCuques ens mostren un espai totalmentconreat i voltat de vinyes fins al desas-tre de la fil·loxera, com ho proven lesfeixes amb treballades parets de pedra

seca, l’existència d’una tina als baixosde la casa i els interessants cobertslaterals on es feia l’elaboració del vi.L’estructura bàsica s’ha mantingut alllarg dels prop de 150 anys de què es téconstància de l’existència de l’edifici,habitat per diferents famílies de maso-vers. Els actuals propietaris hi han duta terme un procés de rehabilitació inte-rior i exterior, amb façana arrebossadai pintada amb detalls de pedra natural,l’obertura d’amplis finestrals i l’afegitd’una llarga eixida a la part posterior.

A l’esquerra del característic camí ambametllers que duu a l’entrada principals’hi ha fet darrerament una plantada deroures i alzines, en col·laboració ambla fundació Territori i Paisatge, permirar de restablir l’antiga devesa.L’impacte que causarà l’enllaç de lacarretera de Manresa a Igualada ambl’eix transversal, amb el viaducte quetravessarà la riera de Rajadell i passa-rà pel costat nord de la casa, modifica-rà substancialment l’aspecte bucòlicdel paratge.

avies treballat en uns serveis socials avançats?—Comparats amb els que hi havia aquí, sens

dubte. Els serveis socials es sol·liciten normalmentquan el pacient ha de sortir de l’hospital i són elsencarregats de preparar aquesta sortida i conèixer

les necessitats d’aquella persona. El que passava amb la gentgran és que hi podia haver un malalt que feia tres mesos queestava hospitalitzat i se’m cridava els quinze últims dies. Òbvia-ment, si les coses s’haguessin fet abans, haurien sortit millor. Alcentre de paraplègics, el treballador social, com tota la resta del’equip, entra en acció en el moment en què una persona és hos-pitalitzada. Per tant, la feina era fer un seguiment real de l’hos-pitalització llarga, amb un treball desuport psicològic amb la resta de l’equip.I la preparació de la sortida enfocada desdel començament. Estàvem molt en con-tacte amb els fisioterapeutes i els ergote-rapeutes per veure quines possibilitats te-nien aquests pacients de treure’s un car-net per un cotxe adaptat, anar al domici-li per veure si hi havia les condicions perpoder-hi viure en cas d’anar amb cadirade rodes... Hi havia bones condicions perfer un seguiment correcte dels pacients.

—Com era de dur el treball amb para-plègics?

—Força, però podia treballar amb unamitjana de 35 a 40 llits. Va ser una expe-riència humana forta, però com a contra-partida em vaig fer molt amic d’algunsdels pacients. Fins i tot vam engegar uncomitè de lluita dels minusvàlids, ondefensàvem els seus drets, ja que nonecessiten caritat sinó justícia social.Com que va coincidir amb l’any interna-cional dels minusvàlids va tenir un certressò en fer-nos sentir per les autoritats.Vam impulsar una pel·lícula a través d’una ficció que posava enescena una relació de parella entre una noia amb un handicap ila seva parella que era normal.

—En aquells anys, com eren els centres de dia suïssos per apersones grans?

—Eren centres semimedicalitzats, on nosaltres acollíem per-sones com a màxim tres dies a la setmana. Venien al matí, almigdia preparàvem tots junts el dinar i s’hi quedaven fins a lessis de la tarda. A través d’aquesta presència de les personesgrans en el centre, l’objectiu principal era facilitar-los la vida alseu domicili la resta de la setmana. Hi havia pacients amb han-dicaps de tipus psíquic i problemes de memòria, però tambégent que era depenent i el fet de poder-los tenir tres dies a la set-mana ajudava la família a carregar piles i poder continuar. Permillorar la qualitat de vida es feien diverses activitats d’anima-

ció, com ara teatre, gimnàstica i música. També teníem moltacura de l’aspecte culinari, de manera que preparàvem els menúsjunts i els ensenyàvem a fer diversos plats senzills com la sopad’ortigues.

—Com va anar l’experiència al Txad? Com us enteníeu?—El Txad és un país on hi ha unes 50 llengües i al sector on

érem nosaltres se’n parlaven tres. En les reunions entenia el queparlaven, però acostumava a intervenir en francès.

—Quina feina hi vau fer, allà?—La meva dona es feia càrrec de curar alguns veïns, per la

seva professió d’infermera. Estàvem enun poble de 1.500 habitants, en una mis-sió catòlica, d’una diòcesi que tenia el seupropi organisme de desenvolupamentamb una certa autonomia. La Rosa treba-llava als matins al Centre de Formació,on tenia cura de la gent del centre, queeren deu famílies amb els corresponentsvuit o deu fills. També va tirar endavantel projecte de les farmàcies de poble, ons’intentava que els vilatans s’associessinper disposar d’una sèrie de medicamentsessencials per fer front als problemes desalut més freqüents que patia la població.Amb aquesta finalitat es van formar unsagents de salut capaços d’intervenir encas de cremades o ferides, paludisme,conjuntivitis o saber tallar estèrilment elcordó umbilical dels nounats. Després esva implicar en els plans nacionals devacunes, on es vacunaven totes les donesen edat de parir i els nens fins als set anys.Jo vaig treballar bàsicament en dos pro-jectes: graners col·lectius, on una sèrie deveïns s’agrupen i fan unes reserves de

grans, per als moments en què falten, i en. la realització de pousals pobles que ho demanessin. Mentre la població hi posava lamà d’obra nosaltres hi aportàvem l’estructura tècnica i el formi-gó. Paulatinament, aquesta feina es va anar orientant cap al ciclede l’aigua, la desforestació, la recuperació de plantes i arbresque són fertilitzants...

—Han tingut continuïtat després aquestes iniciatives?—L’ONG per a la qual treballàvem era local, d’una diòcesi

txadiana, tot i que els finançaments venien de fora: Alemanya,Holanda, Canadà i França. Es tracta de finançaments aleatoris,ja que funcionàvem amb plans quinquennals i de cop i voltaalgun dels col·laboradors ens deia que la prioritat estava en unaltre lloc. Per tant, hi ha hagut una sèrie de canvis importants.El que puc dir és que la persona que treballava amb mi amb elprojecte dels graners ha seguit endavant. D’entre els nous pro-

jectes, un que començava quan nosaltres encara hi érem fou elde l’estalvi i el préstec als petits pagesos. Pel que fa a l’àmbit dela salut, la gent que havia treballat en els dispensaris de poblessovint ha continuat i el nostre col·laborador de salut, que haví-em fet formar com a infermer durant la nostra estada, ha conti-nuat treballant tots aquests anys com a responsable de dispen-saris oficials. Pel que fa a la recuperació dels arbres com a ele-ments fertilitzants en algun cas s’ha arribat a un paisatge dedevesa, és a dir, d’un bosc esclarissat. Dotze anys més tard, vampoder comprovar que el paisatge havia millorat. Tot i així, lasituació del país és pitjor, ja que és més pobre, des del descobri-ment del petroli que ha portat moltes desigualtats i amb l’expul-sió de molts pagesos de les seves pròpies terres. Espero que elconflicte no s’agreugi massa.

—Quin paper pot jugar el Tercer Món en una agricultura eco-lògica?

—Entorn de la producció agrícola i agrària hi ha una sèrie detòpics que potser caldria repensar. Sempre es presenta el modeloccidental com el de producció agrícola eficient i no és cert. Haaugmentat molt la producció, però amb uns costos elevadís-sims, tant pel que fa a les despeses energètiques com a contami-nació. Per tant, no és cert que sigui més eficient. Per altra banda,el Tercer Món no té recursos monetaris, així que no s’hi val adir que milloraran quan puguin aplicar els adobs. El modeladient al Tercer Món és una agricultura autosostenible i pobreen inputs externs. Es tracta de mobilitzar els recursos locals. Enaquest camp, la producció ecològica hi té molt a dir, per exem-ple pel que fa a la recuperació de la fertilitat del sòl mitjançantla matèria orgànica per lluitar contra l’erosió, que és una de lescauses de la desertització. He vist arribar l’ajuda alimentària alTercer Món i quedar-se tancada en uns magatzems durantmesos fins que se l’apropien els més potents. Per tant, la solu-ció és que les poblacions puguin produir a casa seva en funcióde les seves necessitats. Cal que l’agricultura globalitzada des-tinada a l’exportació no alteri aquestes possibilitats ni en temesde producció ni amb l’arribada al mercat dels cereals subven-cionats del Primer Món, que rebenten els preus i canvien elsseus hàbits alimentaris. Cal que puguin mantenir-se les sevesproduccions.

—Quan comença l’agricultura ecològica?—Al segle XX. Steiner va començar l’agricultura biodinàmi-

ca, que és un tipus d’agricultura ecològica, amb unes conferèn-cies l’any 1924. Howard, que havia estat a l’Índia de 1906 a1931, en va tornar amb una manera de fer compost, el mètodeIndore. És cert que des dels àmbits científics durant uns anyss’ha considerat l’agricultura ecològica una mica com unaexcentricitat, romàntica i poc seriosa. Però, si mirem a partir dela II Guerra Mundial, comença a arrelar-se i és interessant veureque moltes de les coses que es plantejaven des d’una perspecti-va ecològica com la importància de la matèria orgànica escomencen a tenir molt en compte. O bé els equilibris entrepoblacions de plagues i poblacions d’auxiliars. Fa uns anysnomés en parlava la producció ecològica i ara també entra enels estudis de les facultats d’Agronomia.

—Quins han estat els majors avenços de l’agricultura ecolò-gica?

—Bé, d’investigació en producció ecològica encara n’hi hamolt poca. Ara comencem a tenir uns centres que s’hi dediquena Anglaterra, Suïssa i Dinamarca. A Espanya, encara les inver-sions van a les suposades biotecnologies, que de bio en tenenpoc, i molt poques cap a l’agroecologia, és a dir, a l’estudi delconjunt de l’explotació agrària. Hi ha molts aspectes que s’hande treballar, com buscar fungicides naturals substituts al coure,el tema de la veterinària animal, en què la producció ecològicautilitza l’homeopatia i tractaments a base de plantes: per exem-ple, actualment a Suïssa estan estudiant les possibilitats antipa-

rasitàries d’algunes plantes aromàtiques. Tot això s’hauriapogut començar fa trenta anys, però només en fa deu que estàprenent unes bases serioses.

—Quina és la teva valoració de Manresa, des d’un punt devista ecològic?

—Hi va haver l’Agenda 21 i la voluntat de conservar el rega-diu, que és un element important. El fet que l’Eix Transversalpassés pel mig del regadiu l’ha transformat profundament,encara que s’hagi procurat que no hi incidís gaire. Ara que esparla del tren transversal ferroviari torna a haver-hi una alerta,perquè es tanquen vies de pas, la fauna queda alterada i algunescoses ja no es poden conservar per elles mateixes perquè elshem tret la coherència que tenien. Aquestes petjades que dei-xem al territori seran molt difícils de treure. També s’està fentun esforç per la recollida selectiva de residus que cal potenciar,sobretot fent molta educació a la gent. Està bé fer la recollidaselectiva, però els ciutadans ho han de fer bé. Hi ha municipisque fan la recollida selectiva a domicili, de manera que el con-tacte amb la població és molt més directe i permet una millorqualitat de la feina feta.

—Quina opinió tens del canvi climàtic?—La responsabilitat de l’home ha quedat prou palesa en ser

reconeguda pels científics i les solucions estan en les nostresmans. Ens trobem en una situació que xoca amb els argumentsde l’Índia o de Xina que diuen que nosaltres vam beneficiar-nosdel temps de creixement i ara els el volem treure a ells. Tot iaixí, hi ha tot un seguit de qüestions que s’han de replantejar. Elcanvi climàtic obeeix bàsicament al tema del consum d’unesreserves dels combustibles fòssils. L’autèntica sostenibilitat voldir que els recursos que es gasten s’han de renovar, mentre quenosaltres gastem sense que hi hagi aquest recanvi. En un parellde segles ens hem carregat els hidrocarburs i el carbó resultantde milions d’anys de fotosíntesi. Fins que no arribem a funcio-nar amb el que ens permet la fotosíntesi real del planeta nopodem parlar de sostenibilitat. També hi ha d’altres aspectesannexos, al moment en què asfaltem estem reduint terra quefins aleshores estava coberta de vegetació. Les agressions al’Amazones i la desforestació a l’Himàlaia tenen a veure ambles inundacions posteriors als deltes i redueixen la capacitatfotosintètica. Tenim una postura de gastar la natura i aprofitar-la, en lloc de conservar-la i regenerar-la. Si la protegíssim, ellaja treballa per si mateixa.

—Per què els polítics no fan gaire ús de mesures ecològiques? —Penso que hi ha interessos econòmics potents que treballen

des de la lògica economica i financera. És una paradoxa que elvolum de negocis que es fa a la borsa representi 50 vegades elvolum real de béns i serveis al planeta. Com pot ser que l’eco-nomia estigui tan focalitzada? Qui moralitza aquesta distorsió?La societat i l’home haurien d’estar al servei de l’economia i nopas a la inversa. És una economia abocada a les necessitatsespeculatives, no a les reals. Hi ha un corrent d’economia eco-lògica que es planteja aquestes qüestions. El que no podem éspretendre mantenir aquest creixement continu, que acabarà es-sent exponencial dels resultats econòmics, deslligats de la basereal: per viure i fer les nostres activitats, inclosa l’econòmica, lahumanitat només disposa de la biosfera, i no hi ha res més.

—Com hauria de ser una bona gestió de l’aigua?—Hauríem de recuperar i generalitzar la tradició que hi havia

a les cases antigues, de tenir la seva cisterna i recollir l’aigua depluja. Si es fa un esforç de captació a escala local podem mul-tiplicar molt les disponibilitats. També hi ha la gestió de lesaigües usades. En àmbits rurals hi ha la possibilitat, molt inte-ressant, de fer wàters secs, on els propis excrements es compos-ten amb algun material carbonatat i el resultat és un nou fertilit-zant. No oblidem que el que contamina del clavegueram és labarreja dels residus orgànics amb l’aigua.

—Quan els polítics parlen d’una nova cultura de l’aigua, aquè es refereixen?

—És clar que els primers que van parlar de la nova cultura del’aigua no van ser els polítics. Els primers van ser les personesafectades pel Pla Hidrològic Nacional. Després hi ha hagut totun esforç de reflexió des de la pagesia, com va ser el Manifestde Vallbona el 2004, on es qüestionava el model d’aprofitamentde l’aigua. Hi ha una visió acrítica de pensar que a casa nostral’única cultura vàlida és la que depèn del regadiu. I no és veri-tat! Tenim una tradició de cultius de secà: olivera, vinya i cere-als que no tan sols funcionen, sinó que donen excel·lents resul-tats. Potser hem de trencar aquest model que vol que només femregadiu i cobrim les nostres comarques de blat de moro.

—Té sentit el conreu del blat de moro per produir gasoil?—Penso que no. L’increment actual dels preus dels cereals té

a veure amb la pressió especulativa generada per les perspecti-ves dels agrocombustibles. De la mateixa manera que ja hi hahagut aquesta pressió en el tema de l’alimentació animal encerts països del Tercer Món, que deixen de produir la seva prò-pia alimentació per produir un gra que va a alimentar els ani-mals del primer món. Amb els agrocombustibles, l’escenariprevisible serà una dinàmica del mateix tipus. Hi ha una com-petència entre l’alimentació i les necessitats de transport delsqui s’ho poden pagar.

—És normal que un país arribi a una situació de manca d’ai-gua de boca?

—Pel que ens diuen, la sequera que tenim ara és la més grandels últims 60 anys. Per tant, entra dins les coses que podenocórrer, sobretot en el clima mediterrani, que és d’extrems. Aracaldrà veure si el canvi climàtic augmentarà la freqüència desituacions com l’actual. Ara bé, veiem que s’autoritza rentar elscotxes en les empreses especialitzades, considerant-les una acti-vitat econòmica, però curiosament no es posa en el mateixnivell l’activitat econòmica dels pagesos. Hi ha el perill que es

torni a crear una tensió entre el món rural i el món urbà si elsproblemes no es gestionen correctament. El món urbà incloutambé la bombolla del turisme que concentra en dos quilòme-tres de costa unes necessitats en temes d’alimentació, energia,aigua, gestió de residus totalment desequilibrades. No tan solsningú no ha parlat d’aquest model, sinó al contrari, aquests dieshem sentit els responsables de l’hostaleria alertar del que podriapassar amb la imatge del turisme. Cal fer un pensament i veurequina és la nostra capacitat real d’acollir gent i en quines con-dicions.

—Hi ha mesures imprescindibles per solucionar definitiva-ment el problema?

—Pel que sé, tots els embassaments que es podien fer ja estanfets. Per tant, és obvi que ara es tracta de treballar per la bandadel consum. Aconseguir sistemes de distribució més eficients ésmolt correcte. Pel que ens han dit, la gent ha respost a les cridesde reduir el consum. Tot i així també hem de veure la indústriai començar a aplicar sistemes d’estalvi generalitzats, com ara lareducció del consum d’aigua i la separació dels diferents tipusd’aigües residuals, reutilitzables o no. Es poden obtenir resultatsque canviarien molt la situació actual.

—Estàs a favor o en contra dels transgènics?—En contra. Penso que els transgènics no són segurs i s’han

començat a utilitzar sense fer les comprovacions necessàries,tant des del punt de vista de la salut com del medi ambient. Perquè no s’han fet aquestes comprovacions? Doncs, perquè lesllavors transgèniques no són medicaments, i l’aplicació de pro-tocols d’acceptació seriosos les encariria encara més. Cadavegada hi ha més proves de la seva perillositat i inestabilitatmentre s’estan cultivant amb una manca de control considera-ble, sobretot al nostre país. De manera que ens estan posant asobre una espasa de Dàmocles que la població no es mereix. Unaspecte afegit és que els transgènics són cosa d’unes sis empre-ses multinacionals que tenen un disseny molt clar, com és eld’apropiar-se d’una sèrie de materials genètics en forma depatents, però també del mercat de la llavor, reduint els drets delspagesos a sembrar les seves llavors i confiscant en beneficipropi uns béns que fins ara havien estat de tots.

—Per què estàs a l’Escola Agrària de Manresa?—Una mica per atzar, però he tingut molta sort perquè com-

parteixo les preocupacions i els objectius que es mouen a l’en-torn de l’escola. És un projecte interessant, que va néixer quanes van començar a plantejar aquests temes des de la pròpia pre-ocupació del professorat i que el departament d’Agricultura hasabut fer seu.

—Quin paper creus que juga aquesta escola a la ciutat?— Gràcies a l’escola, Manresa ha esdevingut una referència

en el tema de la producció ecològica a Catalunya i a l’estat.Penso també que des de l’Ajuntament ho saben apreciar, perquèl’escola compta amb el seu suport i la voluntat de continuarEcoviure també hi està relacionada.

—Com valores aquesta fira?—Molt interessant, ja que es tracta de productes únicament

ecològics i amb unes jornades tècniques d’acompanyament quesón un privilegi i una marca clara de qualitat. En la comissióorganitzadora a més de l’Escola Agrària de Manresa hi ha lesregidories de Medi Ambient i de Solidaritat de l’Ajuntament deManresa, associacions de consumidors de productes ecològics,la Unió de Pagesos i representants dels productors ecològics, amés del Col·legi d’Arquitectes pel tema de la construcció sos-tenible, etcètera.

—Quines són les prioritats de l’Escola Agrària de Manresa?—Es troba integrada dins dels projectes del departament

d’Agricultura, per promoure un esforç important de transfe-

harles-André Descombes Lutz neix prop deLugano (Suïssa), el 20 de juliol de 1950. El seupare era representant de rellotges suïssos a Itàliai la seva mare fou mestressa de casa i tenia curadels quatre germans d’entre els quals Charles-

André és el més gran. Comença a estudiar a Milà, on fa laprimària i l’ensenyament mitjà en una escola pública. Als 14anys, els seus pares li proposen anar a un col·legi a Suïssa onmillorarà el domini del francès. També es relaciona ambactivitats esportives: «L’escola suïssa s’orientava cap aqüestions pràctiques com ara les ciències, mentre que aItàlia era més literària i filosòfica». Comença els estudisuniversitaris en una escola de Serveis Socials. Al cap de tresanys obté el títol de Treballador Social i de seguida comen-ça a treballar en aquest àmbit. Concretament, a l’hospitalcantonal de Ginebra, on hi havia una dotzena de treballadorssocials per a 1.500 llits. Treballa amb gent gran i viu «unaexperiència forta al centre de paraplègics». Posteriormenttreballa en un centre de dia per a persones grans, amb tas-ques relacionades amb el treball i l’animació socials.

Al cap de deu anys, amb la seva dona –la manresana RosaAlsedà– es planteja una estada al Tercer Món que van poderconcretar a través de l’ONG suïssa Germans senseFronteres, actualment anomenada E-Changer. Es van com-prometre per un període de tres anys al Txad, però se n’hivan quedar cinc. El 1989 arriben a Manresa. Comença aaprendre català i s’adona que els serveis socials deCatalunya estan poc desenvolupats, fins al punt que es plan-teja un canvi de professió: estudia Enginyeria Agrònoma aLleida, tot treballant com a educador social en una residèn-cia d’adolescents depenent de la Residència Assistencial deManresa. També és alumne de l’Escola Agrària de Manresa,on col·labora amb diversos articles a la revistaEcoagricultura, que més endavant serà Agrocultura, editadaper L’Era (Espai de recursos agroecològics, anteriormentAmics de l’Escola Agrària de Manresa). Es tracta d’unarevista trimestral, orientada «com una eina de coneixementtècnic, destinada als productors, elaboradors i consumidorsi també com una eina de reflexió sobre els problemes delmón rural, la crisi de l’agricultura i el creixement del sectorecològic». Hi publica articles sobre el món rural i la produc-ció ecològica, sobre l’agricultura africana o la ramaderia ialguns d’actualitat com la fabricació dels transgènics. En sertècnic comença a treballar a l’Escola Agrària, el curs 1999-2000, però ho ha de deixar per poder dur a terme els estudisd’enginyer. S’especialitza en ramaderia ecològica i participa

en nombrosos cursos, particularment a les comarques rama-deres lleidatanes (Pallars Jussà i Sobirà, Alta Ribagorça).L’any 2004, en crisi laboral, torna a treballar durant quatremesos a Suïssa, en l’àmbit dels serveis socials, «en unescondicions que aquí no es poden somiar. Hi ha uns serveisque són molt ben estructurats, on les forces disponibles enrelació als problemes a abordar són acceptables. Aquí, emsembla que hi ha un assistent social per cada 400 llits i enaquestes condicions no es pot treballar». L’any 2005 éssecretari tècnic del primer congrés català de producció eco-lògica que es va fer a Mollerussa i el 2006 participa en laredacció i coordinació del Llibre blanc de la producció agro-alimentària ecològica a Catalunya. A partir del 2007 torna al’Escola Agrària en substitució de companyes en baixa permaternitat, i s’hi està a jornada parcial. Coneixedor de diver-sos idiomes, procura mantenir vius els contactes amb els paï-sos on va viure, començant per Itàlia.

rència tecnològica, és a dir, transmissió de coneixement alspagesos, a més de tutories als pagesos que s’instal·len per talque puguin emprendre la seva activitat. En aquests àmbits queens encomana el departament nosaltres posem l’accent sobre-tot en la producció ecològica. També volem aconseguir mésrecursos i demanem un cicle formatiu de grau superior.

—Cap a on evolucionarà?—Personalment entenc que l’escola ha de conservar i enfortir

els seus trets específics. Actualment estem pendents de la redac-ció del Pla d’Acció per a la Producció Ecològica, liderat peldepartament d’Agricultura, però que concerneix tot un ventallde departaments perquè en una decisió encertada el govern vapensar que la producció ecològica també afectava el consum, lasanitat i l’ensenyament, etc. Volem que l’escola sigui un ele-

ment important per donar suport a la producció ecològica i con-tinuï sent un punt de referència.

—Quines són actualment les principals demandes dels page-sos a l’escola?

— La pagesia té dret a esperar de l’escola una resposta ales seves problemàtiques i un paper clau pel que fa a la sevarenovació generacional, és a dir, la possibilitat que les explo-tacions que ara funcionen puguin tenir continuïtat en el futur.La nostra opció per la producció ecològica ens fa ser moltsensibles a la crisi del món agrari. Cal buscar alternativesviables socialment i econòmicament. Per això intentemdonar una formació de qualitat, amb capacitat de reflexiócrítica, perquè els pagesos que surtin d’aquí siguin gentcapaç i competent.

ls administradors de la festa dela Llum de l’any 1969 van serMontserrat Ribas, M. TeresaTorres, Montserrat Ribes,Antoni Bahí, Josep M. Escri-

bano, Antoni Fernández, GonçalMazcuñán i Josep Padró Sala, tots ellsmembres de Joventuts Musicals de Man-resa. El nomenament com a administrado-ra va ser amb motiu dels anys d’existènciade l’entitat a la ciutat. L’ofici religiós a la parroquial del Carme–precisament 10 anys després de la benedicció del temple– con-celebrat per sacerdots manresans va ser presidit pel reverendpare Cassià M. Just, abat de Montserrat, que va predicar l’ho-milia. En aquesta va recordar amb paraules d’encoratjament elsignificat de la llum i l’aigua i el valor del cant col·lectiu i lamúsica com a llenguatge universal per excel·lència i que du lapau al cor de l’home. També va destacar que, durant la sevaestada a París per ampliar els estudis d’orgue, seguia els con-certs que organitzava Joventuts Musicals com un membre més.

Dies després en reunió de junta, el presi-dent de l’entitat, Ignasi Serracanta, va pro-posar el nomenament del pare Cassià coma soci d’honor de les Joventuts Musicalsde Manresa ja que, abans d’abat, era ihavia estat sempre un dels organistes deMontserrat. La proposta va ser aprovadaamb total unanimitat. Per aquest motiu,dos mesos després, una ambaixada d’a-mics va viatjar a Montserrat per oferir el

títol a l’abat Cassià. Aquest acte es va celebrar a la Sala deRomeries del monestir i és el que correspon a aquesta fotogra-fia. L’abat llegeix el títol atorgat acompanyat per l’autor d’a-quest escrit, el citat Ignasi Serracanta, altres membres de lajunta i alguns dels administradors com Antoni Fernández, XatVives, M. Teresa Torres, Gonçal Mazcuñan i Dom Valentí M.Torras, (quasi invisibles) i Antoni Bahí.

Com a cloenda de l’acte la Coral Aliret i la Coral Fa-la-a –unasetantena de joves cantaires– va oferir un concert dirigit per M.Teresa Masats Carbonell.

Text: Ignasi Torras Garcia Fotografia: Arxiu Antoni Fernández Ayuso

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiques

Objectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

• Cadires

• Armaris robers

• Complements

• Prestatgeries

• Arxivadors

• Caixes fortes

• Armaris

• Taules

Muralla de Sant Dom nec, 1308241 MANRESATel. 93 872 53 09Fax 93 875 15 78E-mail: simon@simonmobles.comwww.simonmobles.com

’A5 no passa mai desapercebut. Nials semàfors ni tampoc a les benzi-

neres, on es baralla per liderar el ràn-quing de clients preferents. La majoriadels observadors admiren la sevaampla i plana carrosseria, els fars allar-gassats i l’imponent engraellat frontalon destaquen unes prominents entradesd’aire. La gent es fixa en l’horitzontali-tat de les línies mestres perfilades perWalter da Silva, el responsable de laseva estampa. Però també en la genero-sitat de les gomes i, especialment, enl’inconfusible feix de llum diürna quegeneren els fars frontals: dos grupsòptics de xenó configurats a partir devuit unitats LED.

L’interior és subtilment ergonòmic.Ben funcional però, alhora, selecte per-què els materials emprats revelen uncert nivell d’exclusivitat i el plaervisual que proporciona el conjunt, con-vida a l’ús. Pràcticament tot quedaorientat cap al conductor i, per exem-ple, el sistema de guiatge MMI és aramés intuïtiu i amplia les funcions. Finsi tot la clau és una elegant peça de dis-seny. Abandona la forma tradicionalper convertir-se en un element interac-tiu que treballa electrònicament i és ca-paç d’emmagatzemar informacions bà-siques pel servei de manteniment i pos-tvenda de la marca. D’aquesta manerase simplifiquen les operacions al taller.

Fa uns anys, les versions S d’Audiapareixien quan el model en qüestióiniciava el seu declivi comercial. Arano! La casa ofereix la versió sportpràcticament al mateix temps que elmodel bàsic. Però, no ens enganyem.Darrere el cotxe no hi ha només alguns

additius estètics al morro, perfils d’alu-mini estratègicament col·locats, doblessortides d’escapament i taloneres... Hiha una mecànica V8 de més de 350 CVque ofereix la màxima contundència abaix règim i autèntica ràbia per sobre.Audi ha optat per muntar-li el motor4.2 de vuit cilindres i aspiració atmos-fèrica. Una mecànica de tacte i fressadeliciosa i capacitat per empènyer entot moment, que reacciona immediata-ment als requeriments de l’accelerador.Arriba associada exclusivament a uncanvi manual de sis marxes. No hi ha elTriptònic seqüencial però la seva arqui-tectura motriu sap trametre tota la forçaa l’asfalt amb absoluta solvència. Tantés així, que el display que informa de lamarxa engranada amb la intenció d’op-timitzar el rendiment no para de sugge-rir-nos que passem a la relació superiori, si ens en mengem dues de cop a tallde prova, es pot dir que no hi ha llacu-nes en l’acceleració.

Tants d’elogis en el rendiment no enspot fer perdre de vista l’eficiència enestabilitat que ostenta S5. La confiançaque genera el sistema Quattro i la fer-mesa de les suspensions conviden atastar els ritmes més vius. Es pot bendir que pràcticament no hi ha movi-ments verticals. Res a veure amb lesberlines familiars, per molt prestacio-nals que siguin! L’A5 no és incòmodeperò posa en evidencia que és moltdifícil transitar per asfalts completa-ment llisos al nostre país. El fabricantha optat per estabilitzadores en ambdóseixos per limitar el sobreviratge quan lacua del cotxe es descarrega en frenadescontundents i per un control d’estabili-

tat (ESP) que no és gaire intrusiu.L’auto, a més, es beneficia d’una direc-ció molt directa i uns frens sobredi-mensionats d’autèntic especialista.Amb aquesta dotació, el límit el marca-rà el sentit comú, el seny i la cartera,perquè qualsevol prova dinàmica quedepassi el centenar de quilòmetresl’haurem d’abonar en repostatges o, elque és pitjor, en punts del nostre carnet.

El capítol de seguretat també el supe-ra amb nota. L’S5 Quattro munta es-tructura de deformació programada encas de xoc, barres de protecció lateral itots els airbags possibles. A El Pou ensha agradat especialment per les sevesproporcions atlètiques, pel gust i el ni-vell d’acabats i perquè respon a la per-fecció a allò que es demana a un cupèamb vocació dinàmica. Llàstima que laroda de recanvi sigui de tipus galeta itingui un preu tan diferenciador!

Motor: Davanter 8 cilind. en V,4.200 c.c, 354 CV, gasolina 98.Tracció: Total permanent. Canvi:Manual 6 vel. Frens: Disc vent/ discsvent. ABS. Prestacions: Vel. màx.250 km/h. Accel.: 0 a 100 km/h. 5,9 s.Consum mitjà: 10,2 litres. Preu:61.800 euros

a Clara té 45 anys, un fill de 7 i unmunt de deutes. Cada matí, comp-

ta fins a 20 abans d’aixecar-se perrecompondre’s, per carregar-se d’e-nergia i fer tots els possibles per nodecebre el Martí, un nen ple d’alegriai força que finalment, la mare natura-lesa li va voler oferir. Mentalment laClara repassa tot el que li depara eldia: portar el Martí a l’escola, deixarel cotxe al mecànic, anar a comprar lacarn, pagar la factura de la llum, par-lar amb el seu exmarit, anar a comprarunes bambes per al Martí, recollir l’a-bric de la tintoneria... i no sap si seriamillor anar a comprar un exmarit nou,deixar la carn al mecànic o portar elcotxe a la tintoreria... i tot això enmigde la rutina diària que des de feiaquasi mig any consistia a fer cues icues per trobar feina i curses i méscurses per arribar a les entrevistes.

«No parles gaires idiomes, no tens laformació necessària, no tens l’edatadequada». En canvi, ella estavaencarregada de moltes altres coses: notenia por d’encarar nous reptes, notenia problemes en connectar amb lagent i ni se li passava pel cap rendir-se. A la Clara no la tombarien. Depetita ja l’empaitava la mare dient-lique era una tossuda i que sempre voliaintentar arribar al pot de galetes tot ique estava al capdamunt de l’armari.L’acabava abocant, però mai no dema-nava ajuda.

A casa li havien ensenyat que podiaaconseguir tot el que es proposés si hiposava entusiasme i il·lusió. Però lihavien deixat de dir que no tot era tanmanejable. Que hi hauria coses que ellano podria controlar. Que les personespodien ser molt complexes i els senti-ments, a vegades, una daga punyent.

Sí. La Clara, com gairebé tots elshomínids i també alguns animals,s’havia enamorat. I no una vegada,ella quan feia les coses les feia a l’en-gròs. S’havia deixat portar un munt devegades. Seguia el procés habitual:enamorar-se, emocionar-se, encegar-se fins a no poder distingir entre allòque havia somiat i allò que haviacreat. De camí cap a l’empresa de tre-ball temporal va passar per davantaquella petita cafeteria del carrer Nou

on havia topat amb la seva última con-questa, que havia acabat sent el seumarit. Era un 18 de novembre cap alvespre i plovia molt fort. Ella haviaentrat a refugiar-se de la pluja i vaxafar sense voler un noi que estavad’esquena. Un noi simpàtic, divertit,amable i atractiu a primera vista. Ara,valorant-ho amb perspectiva, pensavaque ja hagués pogut acabar de xafaramb els talons d’agulla aquell indivi-du.

És curiós, pensava, com les personess’adapten a situacions ben doloroses.Aguantar mentides, esperar paraulesque no arriben i esquivar-ne d’altresque et tomben. Entregar una vida irebre’n fum. Esperar algú que et digui«et vull». Per la Clara, ja no seria tanfàcil tornar a caure. Havia esgotat lesganes i l’energia per apostar. L’amorera un joc absurd i ja no li quedavenmés daus per jugar a l’atzar. Ara,davant aquella mateixa cafeteria, se’nfotia de les mitges taronges, de lespapallones a l’estómac i de «l’amor éscec».

La primera entrevista va ser un fra-càs i mentre enfilava el costerut carrerfins a la tintoreria, li sonà el mòbil demanera insistent: amb els esbufecs dela pujada i la melodia interminable, vadespenjar sense mirar qui la trucava:era el pare del Martí. Li parlava d’en-dur-se el nen a la muntanya durant elcap de setmana, que farien senderis-me, esports d’aventura, jugarien a car-tes, pujarien a cavall..Una altra vega-da el mateix. Havia proposat i anul·latla famosa excursió a la muntanya tresvegades, i el Martí ara ho començavaa pair. «No li has de prometre coses alteu fill que després no compliràs. Ellencara espera alguna cosa de tu...».Ell no va dir res durant un minut llargi ella va optar per penjar. Tot seguit varespirar alleujada. Era la primeravegada que li feia un retret, i que béque se sentia!

Estava clar que una vida difícil podiadonar moments d’autèntica bellesa.Asseguda, rere el volant, mentre espe-rava el llum verd del semàfor, la Clarava dibuixar un somriure. «Quin dia!»,va dir-se. Sinuosament s’havia anatmovent per diferents oficines; ambeducades paraules li havien dit que nocomplia els requisits; amb valentia

s’havia empassat els retrets deles altres mares; amb debilitat,però, se sentia ferida. Ambuna cara encesa havia plantatcara, per primera vegada, alseu exmarit i s’havia sentitsegura de poder tirar endavantella sola, en un entorn hostilque pretenia devorar-la, comun drac. Però seguia victorio-sa, seguia exultant. I si laferien, en naixia encara mésfortalesa. Els anys li havienensenyat que no hi ha milloraprenentatge que els mateixoserrors, i que de tot en podiaobtenir una cosa bonica. Queel dolor podia transformar-seen més fermesa i que en lalluita de la vida, ella tenia lesde guanyar.

Des del pati de l’escolamirava com la cridòria delsnens indicava que eren quartsde cinc. Tot eren rialles icorredisses. Va descobrir elMartí que sortia xerrant ambtres nens més. El Martí haviaestat un regal, un alè, unainjecció de vida. Tenia lamirada esvalotada d’un infanti l’agudesa d’un adult. Mésd’un diumenge al matí se’ltrobava despert amb el davan-tal ben tacat, intentant fer unesmorzar de luxe que sovintacabava sent unes torradesamb mantega i melmelada queper ser de luxe ja tenien ungust especial.

Van tornar plegats tot xerrantcap a casa. El Martí li deia elque podrien fer per sopar i laClara es fixava en les forada-des bambes del seu fill, gasta-des i brutes. I pensava en totesles despeses i en el seu aniver-sari que s’acostava, i en coms’ho faria.

—I així, com ha anat l’entre-vista d’avui? –va demanar-li.

—Bé, molt bé. Crec que elshe agradat –li va dir ambempenta. Havia estat una peti-ta mentida per no espatllaraquella tarda tan càlida.

—Mama, vols ser la mevaprincesa? –li va deixar anar de cop elMartí.

—Què dius ara?—Que ja he decidit de què em vull

disfressar per Carnestoltes.—Ah, sí? De príncep?—No, de cavaller. Com Sant Jordi.

Per ferir amb la meva espasa tots els

monstres i els dracs que ens trobempel camí.

Vam riure una bona estona i mentreel Martí feia veure que duia una granespasa i la feia anar d’un cantó a l’al-tre, la Clara dins seu només es deia:«Ell no ho sap, però per mi ja fa tempsque és un cavaller».

l calderí Lluís Cerarols s’ha estrenat com anovel·lista amb L’ànima de la vall (PagèsEditors, 2008), obra amb la qual va guanyar, elpassat octubre, el premi Ramon RocaBoncompte.

Es tracta de la història d’un xicot de la vall de Marfà, enJosep, exseminarista i pastor, enamorat de la seva terra,que a finals del segle XIX es veu obligat a fer el soldat iparticipar en la guerra de Cuba. Però L’ànima de la vall éstambé la història d’un descendent seu, en Julio, que al capde més d’un segle rellegeix un quadernque va escriure el seu avi. I és, encara,la història dels fills i els néts d’enJulio, que viuen absorbits per la vida iel ritme moderns. I és, sobretot, la his-tòria de la vall a què fa referència eltítol. És la història de la vall de Marfà(a la comarca natural del Moianès) i,per extensió, (deixeu-me ara parafrase-jar en Raimon) la història de la terra dela qual venim, a la qual anirem i en laqual vivim. Sí, pot sonar transcendent.I ho és. L’ànima de la vall és l’ànimadel poble, la d’aquells que viuen encomunió amb la terra i amb el seuentorn. És allò que tenen en comú elprotagonista i mossèn Cinto, autor delCanigó. És allò que simbolitzen lesdones d’aigua i els altres éssers de lamitologia popular catalana. Són tambéles paraules amb què Cerarols recuperal’essència d’aquell paisatge. Potser síque, com diu un personatge cap alfinal, «són solament paraules», peròn’hi ha prou amb els mots per ferreviure una vall que, gràcies a lesminucioses i vivíssimes descripcionsque trobem a cada pas, ja forma part(com el Canigó de Verdaguer) de lageografia literària dels PaïsosCatalans.

En la prosa de Cerarols es percep unconeixement físic i antropològic del món rural de quèparla, amanit amb un llenguatge riquíssim, carregat deparaules que, com el paisatge, són salvades de l’oblit i fanles delícies del lector sensible a la força dels mots: enllo-rada, feristeles, assaïnar, xollar, roina, xisca, recebre... itantes altres.

La novel·la parla, en fi, de l’autèntic ecologisme, aquellque comunica la natura amb la vida de tal manera que«Món i jo i jo i món veníem a ser una mateixa cosa i ales-hores la vida sobreeixia de plenitud i es vessava per totala terra assaonada», p.189.

n general es considera la dansa un gènere no pasdels més populars d’entre les arts escèniques. Ungènere que sol moure més poc públic que el teatreo la música. L’experiència de Manresa, amb laposada en marxa del Kursaal, sembla que vol con-

tradir aquesta consideració perquè segurament, gràcies al’èxit de l’abonament de dansa, s’omplen de públic bonapart dels espectacles d’aquesta disciplina artística. La tem-porada de dansa de l’any passat, amb l’espectacle Samsaradel Ballet de Víctor Ullate, encara es comenta; i també la

destacada actuació que la companyia delballarí madrileny Ángel Corella va fer alKursaal el 29 de març. Són dos noms deprimera divisió del món de la dansa que,acompanyats per altres propostes tambémolt interessants tant de dansa clàssicacom contemporània, ajuden a descobrirel gust per veure la plasticitat dels cossosen moviment. Aquest és l’encert.

Perquè realment aquesta temporada aCorella l’acompanyen al cartell especta-cles de luxe. Com el del coreògraf cata-là Rafael Bonachela, un dels màxims ex-ponents de la dansa contemporàniaactual, que ja va ser al Kursaal el 12 d’a-bril. O com la companyia de Cesc Gela-bert i Lydia Azzopardi, que es podràveure el 31 de maig. La nota clàssica l’a-portarà el Ballet de Sant Petersburg el 3de maig en dues sessions que pràc-ticament ja tenen les entrades esgotades,i que presentaran La bella dorment. Unabonament rodó i per 75 euros, en elqual han confiat gairebé 500 persones.

Però arrodonir la temporada de dansa,el Kursaal acollirà el dimarts 13 de maigal vespre l’espectacle Fire of Anatolia,una proposta qualificada com una de lesmillors de l’escena mundial del moment.Es tracta d’una fusió de balls on esbarregen danses orientals amb discipli-nes com la dansa del ventre, en la que

serà l’única actuació a Catalunya d’aquesta gran companyiaturca de dansa que des del 2001 ha recorregut més de 60països amb més de 1.200 actuacions davant de més de deumilions d’espectadors. La companyia actuarà a Bilbao,Madrid, Donostia, Múrcia, Alacant, Jaén, Conca, Almeria iel juliol inaugurarà el pavelló de Turquia a l’Expo deSaragossa. Passió Turca, traducció del nom original Fire ofAnatolia, és un espectacle del grup Sultans de la Dansa, quetroba els seus orígens en la mitologia i la cultura de l’anti-ga Anatòlia; una bona manera de posar la cirereta a la pro-gramació de dansa. En definitiva, des del Kursaal treballemper fer la màxima difusió de les arts escèniques i, en el casde la dansa, estem contents del camí iniciat. L’any que ve,més dansa i més públic que voldrà acostar-se a conèixer labellesa i la plasticitat dels cossos en moviment.

s prou sabut que l’exili de Mercè Rodoreda va serllarg. Durant els primers anys, els canvis de resi-dència vénen condicionats pels esdeveniments dela Segona Guerra Mundial: Roissy-en-Brie, París,Llemotges, Bordeus, altra vegada París, fins aaconseguir una situació estable a Ginebra de 1953

a 1978. En aquests 39 anys va fer, de primer, algunes esta-des puntuals a Catalunya amb estades progressivament mésllargues fins a l’hora d’instal·lar-se definitivament aRomanyà de la Selva.

En diverses entrevistes i altres escrits –que ara tenim ben amà gràcies al llibre Autobiografía publicat per AngleEditorial– la nostra escriptora va referir-se moltes vegadesals canvis que, en tots els aspectes, havia pogut constatarentre la Barcelona de la seva joventut i aquella que retroba-va ara: «Què m’ha semblat Barcelona, a la tornada? Unaciutat desconeguda. Tot ha can-viat, fins i tot el meu barri sem-bla un altre. Els meus amicss’han exiliat o s’han mort. Ja nos’hi pot viure. El soroll dels cot-xes, el neguit de la gent…Aratothom va a la seva. I a més ésuna ciutat bilingüe. La gentparla castellà a tot arreu, alsmagatzems, als bars, als taxis. Imoltes vegades la culpa és nos-tra , dels catalans que ens aco-quinem i no ens mantenim fermsen la nostra actitud». Constatemque això darrer, que en els últimsanys s’ha convertit en una apre-ciació molt generalitzada com sies tractés d’un fenomen moltrecent, ella ja l’havia detectat, ien parlava, a principis dels anyssetanta.

En les observacions del retorn,n’hi ha una altra de més lligadaa la seva condició d’escriptoraque li crida l’atenció: «Tinc laimpressió que, quan surt unanovel·la bona, es converteixautomàticament en un objecteque fa nosa». Això, però, formapart d’un aspecte social de molt

més abast: «Però és que passa una cosa molt curiosa aquía Catalunya: quan surt una persona important, automàti-cament desvetlla unes enveges, unes ràbies... se’l rebutja,com si els fes nosa, no els agrada. De seguida hi ha unacolla de gent que es giren en contra d’aquella persona».

En aquest cas, però, no es tractava de res de nou, sinó d’unarealitat tan lletja i vil com vulgueu, però permanent; d’aque-lles que malgrat avergonyir-nos agrada practicar i per aixòmés val tenir-la amagada. I és només molt de tant en tant quealgú té la valentia de posar-la tal com és damunt la taula. Enalgun cas, fins i tot, practicant-li l’autòpsia que mostra, sensehipocresies políticament correctes, la veritable arrel del mal.

Així, Joan Maragall, ja l’any 1900 va fer-ho en uns versosmemorables del seu poema La fi d’en Serrallonga, quan, enla seva confessió, el bandoler diu: «També he tingut enveja imala bava / per corrompre la glòria dels demés: / allí on jo

he conegut que no arribava, / nohe volgut que cap altre hi arribés./ D’aquell que em feia ombra obé respecte, / m’he gaudit fent-necórrer males veus, / i, tot fingint-li acatament i afecte, / li anavasegant l’herba sota els peus. / Delo que no he entès, n’he dit men-tida, / dels fets més grans que elsmeus, n’he dit rampells,/ he vol-gut sols un pes, sols uns mida: /la meva: els que en passaven,pobres d’ells! / Rebaixar, rebai-xar fins que es confonga/ tothomen un mesquí i humil estol, / i, aldamunt en Joan Sala iSerrallonga, / sent més que tots igovernant tot sol».

Lamentablement, allò quediuen sense embuts Maragall iRodoreda no ha perdut ni un bride vigència; en tot cas, potser haaugmentat el grau d’emmasca-rament fent servir determinatsconceptes d’excusa i tapabruts.Considerar-ho aquí, en la pers-pectiva del temps, demostra,una vegada més, que la noció deprogrés humà és molt i moltrelativa.

a veritat és que el dèficit en elscomptes de l’Ajuntament de

Manresa té mèrit si tenim en compteque l’equip de govern es va empescaruna substanciosa pujada de l’impostsobre béns immobles, conseqüènciadirecta de la revisió cadastral, perpal·liar els efectes de la desaccelera-ció econòmica titllada ara ja com acrisi del totxo que ens té a tots plegatsben acollonits. El cas és que en 13anys de tripartit, mai no s’haviengenerat números vermells en el pres-supost. Deixar en aquesta situació les

arques municipals ha creat un rebom-bori evident per part de l’oposició, nocaldria sinó! En Jordà i companyia(que van aprovar els números resantel Pare Nostre) argumenten que lasituació de dèficit és puramentestructural. És a dir, que aquestamanca de diner actual es cobrirà ambingressos futurs que, teòricament, laciutat té garantits. Vaja, quel’Ajuntament ja treballa amb unaenginyeria comptable digna del capvisible de l’empresa audiovisualMediapro, Jaume Roures, que finan-ça tot tipus de projectes amb tot tipusd’avals que alhora serveixen a vés asaber quants clubs de futbol perpagar el traspàs de futbolistes queaviat hauran de fotre al carrer pergrassos i alcohòlics. Una martingala.

A favor d’ells hem de dir, d’unabanda, que el ròssec que arrossegahistòricament la ciutat fa feredat. I

això que els convergents en la sevaetapa asseguraven que, com a gentd’empresa, eren uns bons gestors. Al’herència d’en Sanclimens cal afe-gir-hi l’endeutament per la comprade grans monuments com el Casino ila recuperació en forma de facturadel Kursaal que, malgrat les subven-cions diverses, barata no deu haverestat. Per altra banda, des que nocobren IAE, els municipis no sabenben bé com finançar-se, tenint encompte que sempre són els últims decobrar després que s’hagi repartit lavirolla entre la Generalitat i diputa-cions, i s’hagi deixat una partida perpagar els funcionaris i tècnics delConsell Comarcal. Ah! I quan elscalés arriben a la casa gran, el primerque cal fer és pagar les nòmines delpersonal (massa potser?) Total, que-den quatre duros. És normal, elsnúmeros no surten.

o hauria d’estranyar a ningúque a Manresa cada vegada hi

hagi més establiments comercialsretolats únicament en castellà, mal-grat que la llei de normalització lin-güística estableix que tot centrecomercial ha d’estar retolat, com amínim, en català. Algú pensarà quepot tractar-se d’una concessió a l’o-posició Popular o un gest inversem-blantment paternalista envers elsnous comerços de nouvinguts, lamajoria dels quals desconeixen perigual català i castellà. Si fos així,tindria una raó de ser. L’explicació,tanmateix, és una altra i ben senzi-lla. Resulta que, a l’hora de sol·lici-tar la llicència d’activitats comer-cials, ningú informa el sol·licitant del’existència d’aquest requisit. Tot almés, se li diu que col.loqui unacreueta al requadret on se li demanasi el futur establiment compleix lallei de normalització lingüística, laqual sovint és tan desconeguda peral sol.licitant com per al mateix fun-cionari municipal, que ja d’entradal’atén en castellà. I com que, per tald’agilitar els tràmits, el silenciadministratiu equival a la resolució,tant és que l’establiment acabi reto-lant en turquimà i es dediqui a tatuarnatges de ximpanzè, que l’adminis-

tració, mentre ingressi el cost de lallicència, aquí pau i després glòria.

Segurament que, en termes delegalitat, la responsabilitat recau enel sol·licitant, per més que la majo-ria de vegades desconegui el sentitde la creueta. Tots sabem que el des-coneixement de la llei no pot eximirningú del compliment. Altra cosa ésque qui n’ha d’informar, quan n’had’informar, calla.

Amb tot, si els responsables muni-cipals consideren que la mesura éssuficient i satisfactòria, des d’aquíproposem que s’apliqui igualmenten l’àmbit de la circulació. N’hihauria prou amb fer signar a totaquell que amb carnet o sense volcircular per la ciutat un document enquè es manifesta coneixedor delreglament de trànsit i sap grapejarmarxes i volant. I com que no hi habé que per bé no vingui, tot de pas-sada estalviaríem mà d’obra poli-cial, la qual cosa de ben segur con-tribuiria a fer pujar el cabal de l’exi-gu pantà de les arques municipals.Però ara com ara el nostre consisto-ri sembla més preocupat per la inde-pendència de Kosovo que per lacreixent dependència al trasvasa-ment idiomàtic, subtil, imparable iirreversible.

Com en totes les feines, sempre hi hamoments de gresca i xerinola en elsquals treballadors i treballadores fugen,voluntàriament, una estona d’estudi.Fins i tot m’atreviria a dir que aquestesestones contribueixen a crear un bonambient de treball i fan més suportablela jornada laboral. Les redaccions delsmitjans de comunicació no en són unaexcepció, i els que hi hem treballatsabem que algun cop hem jugat ambalgun article escrivint textos (sempreprovisionals, no passem per alt elmatís) sobre els protagonistes d’algunainformació amb l’objectiu de provocarla rialla d’algun company que, si ja estàengrescat amb l’ambient, encara riuamb més ganes. El problema és quanaquests textos per fer la brometa, sensevoler-ho i amb les presses del tanca-ment, passen a la perpetuïtat i s’immor-talitzen a la impremta. És el cas d’unarticle sobre la campanya Siguem res-ponsables engegada per l’Ajuntamentde Sant Fruitós de Bages que repro-duïm i que publicava el periòdicFreqüència que edita el grup de comu-nicació Taelus. El redactor/a segur queva riure molt en el moment que vaescriure que en les nou setmanes enque duraria la campanya municipal enrelació als animals domèstics un tècnicinformaria a peu de carrer conjunta-ment amb un policia local «amb els ousdepilats». La cara del periodista i ladels màxims responsables de Fre-qüència devia ser molt diferent enveure publicat l’article. La ficada depota és de tal calibre que ja circula perInternet al costat d’altres relliscadeshistòriques publicades a la premsa detota la península.

Un altre exemple d’irresponsabilitat,aquest cop clarament manifesta i senseinvoluntarietat, la mostra aquesta ins-tantània feta amb el telèfon mòbil icaptada per un veí del barri de laPujada Roja al Polígon Industrial delsDolors, tocant a la zona del Guix. Estracta d’un mercat clandestí que s’himunta de tant en tant i en el qual esvenen productes de tot tipus i on tambéfan l’agost els coneguts top manta. Elque és més greu és que, entre la granquantitat de veïns i curiosos que s’hicongregaven el dia que va ser feta lafotografia, hi ha un cotxe de patrulladels Mossos d’Esquadra contemplantel panorama. Devien esperar reforços.

I seguint en temes d’abast ciutadà,una lectora de la revista em passa unaimatge de la zona d’aparcament ques’ha habilitat a l’anomenada FaçanaSud de la ciutat. Concretament, a l’es-pai que ocupaven el seguit d’immoblesubicats al passeig del Riu just a la faldadel Puigcardener. Les necessitats dezona d’aparcament a Manresa cauenpel seu propi pes. I més quan l’oda alciment de la plaça de la Reforma enca-ra no té prevista la data d’acabament.Ho demostra la fotografia, en la qual elnou espai és ple de gom a gom, tot iestar en terra de ningú, en una zonaforça apartada. Per cert, que la papere-ra que s’hi va instal·lar, als pocs diesd’estar col·locada ja estava trencada.Un exemple més del civisme manresà.

La tieta d’un subscriptor, àvida lecto-ra, sòcia de la llibreria Abacus i que jaté un nombre considerable d’anys alsarró, m’explica que es va quedar depedra quan li van comunicar la políticade la cooperativa de no embolicar ni elsllibres ni cap dels productes que venen.Com que es tractava d’un regal, a latieta li va semblar d’una descortesia tangran que, havent de pagar un xic més,va deixar el llibre al taulell de l’establi-ment i se’n va anar a comprar el mateixtítol a una altra llibreria de la ciutat onli van embolicar convenientment. Hi hacoses que, a segons quina edat, resulteninconcebibles.

No hi ha res pitjor que fer-se gran inotar que ja no es tenen les cames comabans i que la manxa ja no funcionatant. Per això, quan un arriba a certaedat ha d’estalviar-se tants esforçoscom pugui i gaudir tan com pot delsdies que viu de regal. Amb aquestamàxima per endavant, molts jubilatshan trobat la manera d’estalviar-se elfeixuc pendent de la Baixada delsDrets, mentre l’Ajuntament no es deci-deixi a posar-hi escales mecàniques.Ho aconsegueixen agafant l’ascensorde les dependències del CAP BarriAntic al qual s’accedeix des del carrerdel Remei de Baix. I de baix al Remeide Dalt amb l’elevador aconsegueixensalvar el desnivell sense fer tant d’es-forç. Tot plegat amb la complicitat delpersonal de l’ambulatori ubicat al costade l’hospital de Sant Andreu. Deuenpensar que qui sap quines tàctiqueshauran de fer servir quan arribin a l’e-dat dels vellets i velletes que fan drece-ra aprofitant la mecànica.

Un amable lector em comunica laincòmoda situació que ha viscut diver-ses vegades en el forn de pa de CalMoliné, al carrer d’Àngel Guimerà, enel qual, com en tants altres, s’hi ha ins-tal·lat taules per prendre un cafè o unrefrigeri combinat amb els productesque despatxa l’establiment. Com manala llicència, aquest tipus de, diguem-negranges, estan obligades a tenir lava-bos. Cal Moliné, en aquest cas, com-pleix la normativa. La llei també diuque els serveis han de comptar ambdispensadors de sabó de mans i, és enaquest cas, en el qual el citat forn nocompleix amb l’indicat a l’ordenança.Aquest inquiet lector s’ha dirigit diver-ses vegades a la dependència de l’esta-bliment per fer avinent aquesta man-cança. «Et diuen que és cosa del pro-pietari», m’escriu. La conversa amb lesdependentes ha arribat fins al punt queel lector els ha dit que per aquest fet«es pot demanar el llibre de reclama-cions». No han sabut mai què dir-li. No

content amb el resultat de les sevesinvestigacions, l’últim dia el client-lec-tor va preguntar a les manipuladoresquè feien elles quan s’havien de rentarles mans. «Et diuen que agafen sabó deplats. Suposo que ens ho hem de creu-re». Ho diu ell, no pas jo.

I per tancar aquesta Bugada, no pucdeixar passar les darreres notícies alvoltant de Jordi Marsal. Ja m’estranya-va que aquest dinosaure, després detants anys de vinculació política, l’a-bandonés sense més després de no pre-sentar-se com a diputat a Madrid en lesdarreres eleccions. I més quan el seupartit és el que controla Generalitat igovern espanyol. El cas és que s’ha fetpúblic que serà assessor de la nova

ministra de Defensa, Carme Chacón, laque proclama llarga vida a Espanya i almonarca. Tot plegat com a diplomat enAlts Estudis Militars, expert en temesde defensa i servidor de la pàtria des-prés que el PSOE decidís allunyar elpaís de l’OTAN. No sé si la feina ésremunerada, però no crec que l’homehagi de visitar la cua de l’atur. La novatasca de Marsal amb línia directa aMadrid coincideix amb el nomenamentde dos manresans més com a càrrecsd’alt rang. L’exrector de la UB, MàriusRubiralta, és el nou secretari d’estatd’Universitats. Un altre home vinculatal món acadèmic, Francesc Xavier delas Heras ha esdevingut el nou secreta-ri general del Consell Universitari deCatalunya. Aquest últim treballarà aBarcelona. No entenc com amb tant depoder encara no som capital de res.

’un temps ençà sembla com si laciutadania percebés un excés de

zel per part de l’administració públicaen les vides privades, quan una perso-na amb un gran (i pinocchial) naspolític com el Sr. Aznar se n’exclamadeu ser així, ja que els demagogs flai-ren l’ambient populista i es fan sevesles percepcions poc raonades peròd’insatisfacció dels que ells conside-ren súbdits. Fa anys, el nostre país vadecidir que els polítics fan les lleis iels reglaments, i al poder judicial lipertoca fer-ne el seguiment i la secaaplicació. El problema és quan l’admi-nistració de justícia té pocs mitjans,obsolets i amb poca capacitat econò-mica per adaptar-se a les necessitats.La lluita entre els drets individuals i del’administració és un clàssic de totasocietat .

Les normatives serveixen per prote-gir-nos d’excessos dels altres i perbuscar punts de convivència. Tot aixòve a tomb perquè cada vegada més esdicten normes de protecció per als,suposadament, en condicions de des-

protecció (infants, dones assetjades oen situació de violència, llogaters…),però els recursos que posa l’adminis-tració sobre la taula, no tan sols econò-mics, sinó d’estructures de seguimentestan pensades, la majoria de vegadesper persones que semblen desconèixerla realitat: trobem persones amb diver-sos expedients oberts en diferents jut-jats, no dic per la mateixa causa però síper les mateixes accions, equips d’as-sessorament insuficients o ambuna formació dubtosa. Caldriaveure si es garantirien elsdrets de les persones siels jutjats es traspas-sessin la informació.

Hi ha escletxes deseguiment que sónde calaix, encaraque semblincalaixos tancats;el departamentd’Acció Social iCiutadania (i deFET i de las Jons)té un problema deseguiment d’infantsque a hores d’ara noha esclatat, amb forces

possibilitats de fer-ho. Quan neix uninfant en un hospital, l’hospital certifi-ca el naixement i és el pare o mare queha d’anar al registre municipal a ins-criure la criatura. Doncs bé ningú, quejo sàpiga en fa un seguiment. Noméscal que la criatura no s’inscrigui per-què no existeixi. El nadó pot desapa-rèixer i ningú no ho sabrà!, sobretoten situacions de marginalitat. No ésper donar idees, però en aquest cas la

manca de con-trol exis-

teix.

fe de Déu, germans i germanes, que feia temps que notrobava que viure a Manresa representés un autèntic

xollo respecte d’altres ciutats mitjanes. Ens queixem de lescomunicacions, del trànsit, de les obres, de la manca desuport governamental perobtenir la capitalitat, de l’ex-cés de brutícia, d’un ajunta-ment endeutat i inútil, però,mai, mai a la vida, ens quei-xem de manca d’aigua. Déusap que no la malgastem: Nofa falta ser tan tanoques iinsolidaris. Però en temps enquè la paraula transvasamentrepresenta un tabú (sobretotper als afins al tripartit que nofa pas gaire es manifestaven ales terres de l’Ebre) hom sesent orgullós de la captaciód’aigua (el conseller Baltasaren diria així) que van fer elsnostres avantpassats i que vaportar a la construcció de laSèquia, encara que la nostrasempre conflictiva relacióamb la ciutat dels Sants ensprovoqués anys d’excomuni-cació.

Mentre a tot arreu es quei-xen dels efectes devastadors

de la sequera i a Barcelona és probable que aviat no es dut-xin, a Manresa anem amb sabates grosses i gaudim d’unautèntic parc de l’aigua del qual se sent orgullós l’exregidorJoaquim Collado. Tothom s’emmiralla en l’exemple manre-

sà. Fins i tot enviem el nostreexpert màxim, el JosepAlabern, a tots els debats itaules rodones que s’organit-zen per explicar, en darrerainstància, que l’últim pantàconstruït en aquest país el vainaugurar l’avi Cisquet, Déul’hagi ben perdonat, i que lessolucions són més polítiquesque no pas ciutadanes. Que jan’hi ha prou de demanar alscatalans que s’estrenyin elcinturó si l’aigua de bocarepresenta un tant per centbaixíssim del consum total.Un cas vergonyós que, en elfons, no es resoldrà encaraque plogui. Perquè, com sem-pre, el problema de fons ésinfraestructural, de desigual-tat territorial i d’espoli espan-yol. A Manresa, de moment iamb la gràcia de Déu, ens enrentem les mans. Amb poque-ta aigua, això sí.

i com diuen a l’abrilcada gota val per mil,

confiem que vingui l’aiguai haguem d’agafar el paraigua; i si no, que sigui al maigquan ens caigui l’aigua a raig.Perquè està vist que els polítics,envejosos i raquítics, no es posaran pas d’acordi així no regarem l’hort.«Emergència nacional!,l’aigua del riu Segre ens cal».–diu en Francesc Baltasarsense dir-ne transvasar–. I arrogants, els de Madridli han deixat clar, traient pit:«Apa, nen, què t’has cregut!l’aigua és nostra», i tu-ru-rut!.

stà vist que sant Miquelno s’avé amb la Macarena

i han topat en ple carreruna nit de lluna plena.Per més que el bisbe s’hi apunticom en temps de cristiandat.la tradició i el folkloresón un tema complicat.Tothom anaven al seu aire,i els armats, vinga a esperar, mentre el plor de les saetesera de mai no acabar.Feia un fred insuportablei uns suaven de cansatsmentre els altres, curts de roba,quedaven garratibats.El que vulgui presumir, ja se sap, ha de patir.

Som Caixa Penedès,

amb un gran equip de professionals

i més de 640 oficines.

T'oferim un servei amb les

tecnologies més avançades

i productes amb les solucions que

s'adapten a les teves necessitats.

Volem estar sempre molt a prop teu

i reinvertir en benefici de la societat.

www.caixapenedes.com