coberta lletraferida.indd 1 12/04/11 14:01

tres

EditorialJordi López Puig cinc

Sense títolBel Olid sisEntre actesJordi López Puig divuit

El pressentimentRoger Simeon vint-i-tres

Tot allò que l’Amèlia no pot recordarJosep Grau Bové vint-i-vuit

L’assutGemma Pellissa Prades trenta

Composicions poètiquesRaül Moreno Supervia trenta-quatre

Ohhhhh!!!!!!!! Carles Turat

trenta-vuit

Lousy poetryJordi Tena i Galindo quaranta-dos

MusicadaAnna Perera Roura quaranta-tres

El cant dels grillsMaria Antònia Font quaranta-cinc

PVEMESEsther Fabrellas quaranta-sis

DictaduraJordi Prenafeta i Pàmpols quaranta-vuit

Atracament al Banc MundialJordi Prenafeta i Pàmpols cinquanta-u

Assalt a la flecaJordi Prenafeta i Pàmpols cinquanta-dos

Ronda de nitJordi Prenafeta i Pàmpols cinquanta-sis

L’hora del cafèCarles Turat

tres

EditorialJordi López Puig, president de l’Ajelc

Hola LLETRAFERIts/des!Ens trobem davant d’una de les dates més fantàstiques i màgi-

ques de la nostra estimada cultura, la festa de Sant Jordi, i la volem compartir amb vosaltres. Presentem una Lletraferida nova, reno-vada, perquè creiem que és el moment de fer un canvi en el format, però mantenint l’esperit en el contingut. Les arrels continuen sent les mateixes. Intentem ser cada vegada més a prop de tots vosaltres, perquè us sentiu protagonistes de l’Associació.

Aquest volem que sigui especial i és per això que estem organitzant actes engrescadors i esbojarrats. Hem començat a ser presents per partida doble en la Jam Escriptura organitzada per Kosmopolis a Manresa i continuarem col·laborant amb la setmana organitzada per la Federació d’Organitzacions per la Llengua Ca-talana (folc), de la qual l’AJELC participarà ben aviat; segurament quan estigueu llegint aquestes línies, ens estarem veient en recitals com el de l’abril a l’Astrolabi.

Paral·lelament estem organitzant sopars amb escriptors per tal d’aprendre i enriquir-nos amb altres experiències. A més a més, aquest any farem una crida als socis per publicar un recull de contes de crítica social amb humor que, de ben segur, farà furor. També es-tem treballant per fer un recital fora del nostre país, perquè creiem que la nostra literatura ha de viatjar com més lluny millor.

Tots aquests actes no seran complets si vosaltres no hi sou pre-sents. La vostra participació és necessària i imprescindible. Sense vosaltres l’AJELC no és res. Us hi esperarem amb els braços oberts i una cervesa ben freda! Visca l’Ajelc i la literatura!

Narrativa

Sense títolBel Olid

Text guanyador del concurs de literatura ràpida organitzat amb motiu del congrés de l’AJELC a Vic, el dia 11 de desembre de 2010

Preguntes, mirant-me les mans, si voldria una altra amiga, i en aquesta nit estranya no em surt res que no sigui un «sí» menut que es perd pels carrers en treva de la ciutat dorment. Malgrat la lluna plena coronant els edificis, malgrat el silenci que voldria aca-ronant-me les sines aquesta nit. Et dic que «sí» i aquest adverbi tímid conté ja, en si mateix, un plaer gastat que no voldria que fos el nostre, un plaer cansat de cossos nus sota els llençols d’hivern. Tu nua, jo nua, navegant amb passes antigues fins al cim de la nit.

vuit

Entre actesJordi López Puig

Jo no estimo gèneres, només estimo persones Ella

Acte 1. Edurne i OnaL’acció transcorre en una casa senyorial del segle XVII, palplan-tada enmig d’un bosc d’alzines. El rastre humà més proper és una petita ciutat situada a trenta quilòmetres al nord.

Són les dotze de la nit. El rellotge londinenc tallat en fusta va tocant una darrere l’altra les hores, fins a completar-ne la dotzena. Se-gons més tard sona el timbre. Al llindar de la porta es presenta l’Edur-ne, amb una jaqueta de pell llarga fins els peus. Va descalça i porta un recollit alt, que manté a ratlla els endimoniats cabells rojos i llargs.

Diu hola amb un petó llarg i apassionat. Fa setmanes que no es veuen. La fa passar i l’acompanya fins al sofà enorme de la sala d’estar. La visita s’estira i l’Ona va a buscar un parell de cerveses ben fredes. Quan torna veu que ella s’ha descordat la jaqueta per la part baixa, no porta res a sota. Així és l’Edurne, i així li agrada que sigui.

Es posen al dia entre rialles i ampolles de cervesa que es van buidant. Aquesta nit l’Ona ha decidit apagar la calefacció i encen-dre la llar de foc. Una decisió excel·lent i molt encertada, pensa l’Edurne. Es descorda un altre botó i s’obre de cames perquè l’es-calfor li arribi al pubis.

L’Ona es desfà del batí i es queda en calces. Enceten un altre parell de cerveses. L’Edurne es treu la jaqueta i es desfà la cua. Els cabells llargs cauen com una cortina, tapant-li un part de l’espatlla

nou

i ocultant-li les sines. Continuen xerrant i rient, però l’Edurne comença a acariciar-li el coll amb el capciró d’un dit. Es fonen en una abraçada, els encanta l’escalfor de la seva pell, i fregar-se els pits mútuament. Amb la boca, L’Edurne s’ha desfet de les calcetes de l’Ona amb tant d’èmfasi que les ha trencades. No passa res, se les emportarà a casa com a record.

L’Ona decideix canviar la catifa per una de més gruixuda. Mentrestant l’Edurne prepara la narguile per fumar una estona. S’estiren una al costat de l’altra, una a sobre de l’altra, una enmig de l’altra, i intercalen sospirs, postures, calades i exhalacions vo-cals descompensades.

Es giren, es capgiren, s’observen complagudes, es pessiguen, es mosseguen, es llepen i es perforen, sense deixar de riure i de cridar. Les flames del foc es dibuixen als ulls de l’Edurne, que, acompanyades dels cabells vermells, la fan semblar el dimoni en persona. Només li falta l’enorme membre erecte.

L’Edurne endinsa tota la boca al cony de l’Ona. La llengua la va penetrant amb intenses fuetades, mentre amb un dit li acaricia l’anus. Quan menys s’ho espera li introdueix tot el dit i accelera el ritme de les fuetades. No pot ser humana l’olor que li fan els cabells, a l’Edurne. Aquesta fragància torna boja l’Ona. Canvia de pensament per no orgasmar abans d’hora. Decideix pessigar-li encara més fort el cul, i fer més fortes les plantofades a les natges. Sap que això la fascina.

Introdueix el segon dit al cul de l’Ona. Ella ha de fer esforços titànics per no escórrer-se. S’intercanvien els papers i ara és l’Ona que castiga la figa de l’altra. Sap que li encanta que li mossegui els llavis, i ho fa sense parar, mentre que l’altra li ordena que no s’aturi.

Comencen a suar i les diverses olors es barregen, però Ona no pot deixar de sentir l’aroma dels seus cabells. El cul de l’Edurne

deu

presenta petites taques vermelles fruit de la passió. Tornen a canviar i ara es dediquen a besar-se els llavis i els pits,

els pits i els llavis. Decideixen encaixar els conys i es dediquen a fer cada cop més íntima la unió de les dues tenalles. La fricció allibera més guspires que la llenya seca que crema a la llar de foc rústica.

Els dits de cada una són devorats per la boca de l’altra, la fam sexual està arribant al punt àlgid. La catifa s’està arrugant cada cop més, i sembla que hagi adquirit la forma d’una canoa que les durà cap a l’orgasme.

Acte 2. L’Ona i en PabloEn Pablo surt de la cuina amb quatre plats a les mans. Deixa els plats en una cadira de pell de vaca assaonada, nacrada amb el segell de l’escut de la família de l’Ona. Veu el cos d’ella i decideix pujar tres graus la calefacció central.

La besa al front, als ulls, d’un blau gairebé translúcid, la barbe-ta, els foradets de les galtes i acaba als llavis, amb una lleu pressió, ofegant-li un gemec.

Abaixa els llums de la sala i es dedica a tallar en petits bocins els diferents tipus de menjar, mentre observa de reüll els cos nu de l’Ona. Torna a entrar a la cuina, s’hi ha deixat el pa. En treu dues llesques, les col·loca al voltant del plat menys ple.

Comença el sopar. Apropa el primer plat a la taula que forma el cos d’Ona. Agafa un grapadet d’espinacs saltejats amb ceps i esquit-xats per un deliciós foie gras d’ànec. Col·loca un tros de cep en cada un dels mugrons, i els espinacs i el foie entre ells. La piga del pit dret sembla un gra de pebre. La primera queixalada activa les papil-les gustatives i provoca l’inici d’un plaer dilatat. Mentrestant obser-va com el ritme respiratori d’ella va augmentant. Un cop enllestit l’entrant agafa una trompeta de la mort amb la boca, lleugerament

onze

nevada per la pols d’una trufa blanca. La hi posa en la boca entreo-berta, i en menys d’un segon desapareix, presonera d’una fortalesa de blancor esmaltada. La llengua surt de la boca buscant l’últim aroma del mos, que s’ha quedat als llavis, d’un color magenta.

El següent plat és un sushi de marraix amb wasabi fresc. El di-posita al mig de les costelles. La diferència de temperatura entre el peix i l’arròs és precisa i deliciosa. Per apaivagar l’infern que ha cau-sat el wasabi decideix endinsar la llengua dins la boca de l’Ona.

A continuació presenta, envoltant el melic, un estofat de daus de senglar banyats per una salsa de Porto. Ella no resisteix el cal-fred ocasionat per l’escalfor de menjar i fa una petita contracció estomacal. En Pablo s’afanya per no perdre res del plat i eixuga amb el pa els regalims de salsa que es dirigeixen als abductors.

La carn ha quedat melosa i tendra, es fon a la boca. Aprofita aquest moment per beure un glop de vi negre. L’ampolla l’ha treta de la bo-dega de què, durant tants anys, havia tingut cura el pare de l’Ona.

Se li escapa una llàgrima de felicitat que espetega al pubis d’ella. Es treu el davantal i el deixa ben plegat a sobre d’un tambor del Senegal.

L’Ona no deixa de fer-se petites mossegades als llavis, i per ins-tint va obrint les cames, de mica en mica. Estem arribant al final del sopar. En Pablo toca el bol que conté la ganache de xocolata amb aroma de taronja. Ha perdut la fredor de la nevera, i ara està tebiona. Perfecte. Hi enfonsa dos dits i en treu dos trossets d’una mida similar al tomàquet cherry. Els col·loca a la base dels pits. Omple una copa de cava i la hi fa beure, pensant en la sequedat de boca que pot estar patint. Se n’omple una altra per a ell i se la beu a poc a poc, mentre que amb la mà que té lliure dibuixa revolts de xocolata que es perden en l’entrecuix.

La temperatura del cos de l’Ona va desfent la xocolata. És el

dotze

moment precís per degustar les postres. S’ho pren amb calma, va fent paradetes que van acompanyades de recargolaments i in-citacions deshonestes de l’Ona. Quan acaba s’unta una mica de xocolata al gland i el diposita a la seva boca. Ella el succiona amb un àvid desfici. Se li ha dibuixat un petit bigotet molt graciós que fa riure en Pablo.

Un cop aconsegueix treure la polla de la seva boca, la utilitza per anar traçant carícies per tot el seu cos. Encara hi queden restes de xocolata que es van escampant, formant estrelles fugaces.

Ben mirat creu que ja és l’hora, i endinsa el melindro ben en-dins, per agafar tota l’essència de la flor.

Acte 3. En Sousa, el Joel i l’OnaLa banyera d’hidromassatge ja està preparada, només manca tirar-hi les sals adequades. L’aigua queda tenyida d’un suau verd. El va-por escala l’aire fins a morir en la cúpula del sostre. La cúpula està feta de vidre per gaudir de la companyia dels estels.

A dins trobem en Sousa i en Joel que estan compartint una ampolla de vi blanc. S’han descuidat les copes i la degusten direc-tament de l’ampolla. La blancor de la pell d’un es contraposa a la morenor del cos de l’altre.

Els dos viuen a la ciutat ubicada a trenta quilòmetres de la finca de l’Ona. Els tres es van conèixer a Pamukale, Turquia, mentre pre-nien un bany nocturn a les fantàstiques basses de calcària blancor.

Estan parlant de filosofia alemanya, concretament de Scho-penhauer. En veure que la conversa està assolint un caire massa existencial, opten per variar el rumb i conduir les paraules cap a la literatura contemporània francesa. Se centren en Houellebecq i Northomb. Reconeixen la victòria de Houellebeq com a l’enfant terrible de les lletres franceses.

tretze

En aquest moment apareix l’Ona. Va abillada amb una brusa llarga de cotó. Els raigs solars es colen per la cúpula i li dibuixen el cos utilitzant el cotó com un fi lli. Al fons sona un disc de Ma-donna. Es posa a ballar sensualment, a jugar amb els cabells i amb la brusa. Posa un dit als llavis, els mira amb els seus ulls de tempes-ta, i s’arremanga la brusa.

Els dos nois li fan un lloc a la banyera d’hidromassatge i ella hi entra sense la peça de roba. Hi ha suficient lloc per començar a ju-gar. L’aigua verdosa s’arremolina al voltant dels joves cossos.

Els joves apliquen lleus massatges pel cos de l’Ona, reprimint les ganes de mossegar-la i penetrar-la. L’Ona es va escalfant, com l’aigua que la rodeja. Els diu una cosa a l’orella i surten tots tres de l’aigua càlida. Els porta agafats pel membre, i els condueix a una habitació que conté un llit enorme. El terra queda decorat per go-tes d’aigua que no triguen a evaporar-se.

El triangle amorós s’acomoda entre els llençols vermells. Els dos nois es comencen a acariciar, davant els ulls, ara turquesa, de l’Ona. Realment no gaudeixen gaire d’aquestes carícies, però quan veuen la reacció d’ella tot canvia. Ara li toca a ella, que res-pon bucalment als seus requeriments.

Els cossos llisquen, i el fregament en aquestes condicions enca-ra és més satisfactori. Els nois subjecten la femella, i li resseguei-xen el cos amb les llengües. Deixen petons com a penyora, per recuperar-los més tard. Mentrestant l’Ona gaudeix de l’escalfor de les polles a les seves mans.

L’Ona no pot aguantar més i els prega que ho facin ja. La posen en situació i la penetren de cop. S’adonen que han estat una mica brus-cos, però, sorprenentment, a l’Ona li ha encantat. Al principi els costa mantenir el ritme, però això mai s’oblida. L’Ona acaba mossegant el coixí, li fa una mica de vergonya sentir els seus propis crits.

catorze

Demana que s’afanyin, no creu poder aguantar molt més. Ha repassat l’alineació de l’equip d’handbol del Barça tres vegades, i no creu poder acabar-ne una altra. S’ha deixat un reserva, i no aconsegueix recordar qui és. Un cop el troba, nota com el seu cos ha dit prou. El plaer orgàsmic recorre la seva pell i nota com els dos nois la inunden. Redéu, això és l’hòstia consagrada!

Al cap d’un moment veiem els tres sexuats de panxa enlaire. Projecten els seus pensaments cap al sostre, sense preguntar-se què estarà pensant l’altra, només fruint de la sensació atribolada que els envaeix.

Acte 4. El Gael i l’OnaDe manera cíclica i per motius que desconeixem, en determinats moments el cervell ens demana que fem una repassada a la nostra existència. Gent aventurada ho denomina procés maduratiu; no ho sé, jo no sóc tan agosarat.

Ens acostem i veiem l’Ona mossegant-se les ungles. Està ajaça-da al sofà mirant una pel·lícula baixada d’Internet. Millor dit, la contempla, perquè els seus pensaments estan en un altre lloc. Es va acariciant la panxa, dibuixant petits cercles concèntrics.

Ja feia temps que el cos li demanava repòs, i que tenia ganes de construir el seu futur. La notícia no l’ha desmuntada, però si li ha alterat la coordenada temporal.

A qui li ho dirà primer? No té cap preferència. Es pot estimar per igual tantes persones? I tan intensament? Li sembla que els citarà a tots de cop, i els exposarà la situació. Desitja que s’hi avin-guin... Congeniaran el seus caràcters? Pensa que sí, o es veu en la necessitat de pensar que sí. Somriu; és feliç.

Agafa el telèfon i els truca un a un. Per tranquil·litat seva ac-cepten tots. Ha triat un bon dia. Se’n felicita, és un bon principi.

quinze

Espera que el final sigui millor.Va cap a la cuina i es prepara un batut, mentre devora galetes

daneses. Quina gana més ferotge! Com canviarà la vida ara... Però això tampoc la preocupa excessivament, més aviat la il·lusiona.

Un espectador avesat diria que mai havia vist l’Ona tan gua-pa, i no mentiria. Irradia bellesa per tots els cantons, una bellesa tranquil·la, serena, sensual, gens salvatge, un xic mística. Els ulls blaus estaven lleugerament tenyits d’un gris perla. Acabem d’es-tar-ne segurs, mai no havia estat tan guapa com ara... Fa la sensa-ció que la pell li anés petita.

Amb el batut a la mà es torna a estirar al sofà. Creua les cames i xucla en petits xarrups el seu contingut. Ara ja no se li farà tan gran la casa. Oi que no, fill meu? Oi que no, Gael?

Acte 5. En Sousa, el Joel, L’Edurne, en Pablo, l’Ona i en GaelD’una cosa sí que està segura, no vol saber mai qui és el pare d’en Gael, i a més portarà els seus cognoms. Ara bé, un cop sigui adult tindrà tota la llibertat per saber-ho, tant ell com el pare, però fins aleshores res de res.

Ja han arribat tots, i els col·loca formant una rotllana. Fa les presentacions de rigor. Els demana què volen veure, i tots acorden vi negre. Ella es serveix una mica d’aigua amb gas.

Es pren la llibertat de definir davant de tots cada un dels seus amants. Lloa les virtuts de cada un amb una mirada còmplice. No s’ho diuen, però tots la trobem irresistible, com mai fins ara. D’en Pablo, en destaca la creativitat, la sensibilitat i el sentit d’humor àcid; de l’Edurne, la improvisació, la sensació de llibertat que transmet, la passió, l’estat vital salvatge. D’en Joel, en sobresurt la saviesa, la calma, l’aplom, la generositat; mentre que, d’en Sousa, l’enginy, la tendresa, la paciència i la força mental.

setze

Cap d’ells s’estranya per l’elevat nombre d’amants de l’Ona. Tal com és ella això no és anormal. Sí que ho és aquell discurs, aquella franquesa, aquella mirada d’enorme plenitud, aquella aura tan dolça. Què està passant?

La notícia de la futura maternitat va caure com una tempesta monsònica. Va deixar-los freds i mullats. Sense reacció possible. Els mascles ni tan sols es van intercanviar mirades per intentar esbrinar qui n’era l’artífex.

El relat que filava l’Ona els tenia massa atrapats. El futur que pinzellava amb la veu els tenia capficats. S’endinsaven en una his-tòria on ells serien els protagonistes, sense saber-ho.

En realitat, tots havien pensat, en diversos moments, compar-tir la seva vida amb l’Ona, però no d’aquella manera. L’Ona s’esta-va despullant anímicament. Explicava que havia trobat l’estat de perfecció amb tots quatre i que no volia renunciar a cap d’ells. No demanava que li fossin fidels, ni que no s’emboliquessin entre ells; al contrari, això encara la faria més feliç. Pensava que serien els millors pares per a en Gael. Mai cap altre nen no tindria l’oportu-nitat de tenir tants bons mestres dins de la mateixa casa. Mai no es podria sentir tan protegit ni estimat com amb ells.

Les convencions socials no són immutables, prou bé ho saben. I el projecte sembla meravellós. Una petita comuna de gent intel-ligent, sensible, pacífica i enamorada no podia fallar.

Està a punt d’acabar el discurs, i no sap quina resposta rebrà. Aquesta incertesa fa que li tremoli visiblement la veu. Tanmateix quelcom l’alleugereix. En Joel està acariciant la mà de l’Edurne. No esperava menys d’ells.

disset

El pressentimentRoger Simeon

La Maria tenia un pressentiment. No ho volia dir a ningú per-què aquesta confessió li feia molta vergonya, però el pressen-timent existia. I ja feia temps que el tenia. Des del dilluns 19 de gener d’aquell mateix any. Ben bé 11 mesos enrere. Al llarg d’aquest temps havia pogut analitzar-lo, repassar-lo, visualitzar-lo i convèncer-se que, en efecte, era un pressentiment dels que es compleixen i no pas d’aquells que no són més que el conte de la lletera. I, ves per on, aquest pressentiment seu no augurava cap desgràcia sinó un motiu de joia.

No era pas el convenciment que li tocaria la grossa de Nadal o algun altre fet improbable que s’escapava totalment de les nos-tres mans i dels nostres designis. No. Aquest pressentiment seu era real: havia de passar. I cada cop faltava menys. No és pas que tingués una data de caducitat, però era una qüestió purament ma-temàtica assumir que cada dia que passava era un dia menys que faltava perquè es fes realitat.

Podeu imaginar, doncs, amb quins nervis es llevava la Maria cada dia. Amb quina il·lusió començava cada nou jorn: aquell po-dria ser el gran dia!

Es vestia a consciència, amb la millor roba que tenia, s’allisava els cabells davant del mirall perquè aquell any no es duien les on-dulacions, es maquillava elegantment però visible perquè era l’èpo-ca dels llavis vermells i les galtes lleugerament rosades, i es cobria el cos amb un embriagador perfum d’ampolla petita, és a dir, car.

Després de 20 minuts de coordinades operacions, sortia de

divuit

casa: «Quin dia més bonic!» pensava. I ja podia ploure, fer vent o granissar. Per a ella, cada nou dia era un dia exultant; cada nou dia tenia una bellesa pròpia i excitant.

La Maria anava caminant a la feina: un dels avantatges de viure en un poble. Potser l’únic. Caminava gràcilment, sense pressa, però sense pausa. Sense arrogància, però tampoc sense seguretat. Caminava decidida tot mantenint els ulls ben oberts per no dei-xar passar l’oportunitat quan es presentés. Era innecessari, és clar, perquè quan el seu pressentiment es dugués a terme, ho faria tant si ella se n’adonava com si no. Ella ho sabia, però el nerviosisme l’empenyia a badar els ulls i a estar a l’aguait.

Quan veia algun moviment inusitat, algun fet que li recordava (encara que remotament) el seu pressentiment, el cor se li acce-lerava, la gola se li assecava i pensava: «Ja està. Ara sí. Per fi!», i aturava lleugerament de caminar. Discretament, però, sense que es notés. Facilitava la feina al destí. Però el moment passava. Les circumstàncies canviaven i tot tornava a la normalitat. Llavors, lluny d’entristir-se, la Maria somreia tot pensant que havia estat molt a prop i que encara no estava preparada del tot, que encara es posava molt nerviosa i així no és com havia d’anar: en el seu pressentiment ella no estava gens nerviosa, ans al contrari, estava tranquil·la i còmoda.

Només es tractava d’una prova, el fet real estava a la cantonada. Hi havia de ser.

I aquest pensament l’alegrava encara més i amb una rialla a la cara arribava a l’oficina i saludava alegrament els seus companys i els preguntava si havien tingut una bona nit i, després s’asseia da-vant l’ordinador i començava a teclejar, sense esborrar el somriure en tot el dia.

Aquesta era la Maria: alegre, somiadora, esperançada.

dinou

A l’altra banda del despatx hi havia l’Albert.L’Albert mantenia el cap cot davant l’ordinador. Parlava només

quan era preguntat. Tenia, sempre, una rígida cara trista i afligida.L’Albert vivia sol en un pis petit d’un poble del costat. Venia

a treballar amb una petita moto de 49cc. que era del seu germà. De quan el seu germà era jove i no anava amb cotxes esportius, s’entén. Arribava a la feina amb el cap baix i els cabells aixafats pel casc; responia a les salutacions, s’asseia a la seva taula i clavava la vista a l’ordinador. I no l’alçava en tot el dia.

Quan s’acabava la jornada laboral, l’Albert agafava la moto, s’arribava a la botiga i comprava alguna cosa per sopar. Res d’os-tentós, però, alguna verdura i un parell de cops a la setmana es permetia un bistec de vedella: dels més prims, dels més ensopits.

Arribava al pis, endreçava les compres i s’asseia a llegir una estona al sofà. La lectura era la seva única afició. I tampoc no la practicava amb gaire fruïció, era més aviat un passatemps, una manera de matar les hores fins que arribés l’hora de sopar, l’hora d’anar a dormir, l’hora de donar aquell dia per acabat.

L’Albert sopava en silenci tot mirant la paret. De vegades, molt de tant en tant, algun pensament fugisser l’entretenia, el distreia du-rant l’àpat. La resta del temps, però, només tenia una idea al cap. I és que l’Albert tenia un secret: l’Albert estava enamorat de la Maria.

Des del primer dia que la va veure. Des de la primera vegada que ella entrà a l’oficina, aviat farà sis anys. Sí, quan l’Albert tanca els ulls, l’única imatge que veu és la de la Maria. És ella qui li fa companyia en aquestes nits fredes d’hivern; és ella qui l’ajuda a dormir quan l’assalten els temors; és ella qui l’acotxa quan té fred, i, al matí, és d’ella aquell buit al llit de l’Albert.

Aquest matí, la Maria s’ha llevat puntual, al primer toc del des-pertador. L’Albert ha decidit parar-lo i dormir una estona més:

vint

sap perfectament quina mena de dia l’espera i no té cap pressa a començar-lo.

La Maria ha esmorzat tot escoltant una dosi intoxicant de na-dales a la ràdio. L’Albert encara dormia.

La Maria ha anat a escollir el vestit per a aquell «bonic dia»: els vidres de la finestra estaven entelats, per tant a fora devia fer fred, o sigui que quedaven descartades les camises i els jerseis sense mànigues: millor, menys per escollir, «així serà més fàcil». L’Albert, finalment es desperta. És tard. Molt tard: no tindrà temps per a tot, o bé una dutxa o esmorzar. Opta per la dutxa: ja fa temps que ha perdut la gana. Sis anys, per ser exactes.

La Maria ha escollit un preciós vestit negre que ressalta la seva figura. L’acompanya amb unes mitges gruixudes fosques, que no negres, i unes sabates de taló discret i elegant d’un to grana pujat: tot plegat una delícia cromàtica, un plaer a la vista. L’Albert es posa la mateixa roba d’ahir: no en té més de neta. Per sort, avui és divendres i el dissabte és dia de bugada.

La Maria es planxa delicadament els cabells. N’està molt con-tenta de la planxa que té. Li va costar molt decidir-se per una, però aquesta li deixa els cabells llisos i sans, sense cremar-los ni deixar-los encartronats. L’Albert surt a corre-cuita de casa. Es posa el casc i puja a la moto. El seient està congelat encara de la gebrada del matí, però no té temps de netejar-lo, haurà de passar fred.

La Maria es posa un sumptuós abric vermellós al damunt del vestit. S’embolica el coll delicadament amb una bufanda de seda i ja està a punt per sortir de casa. Amb temps de sobres per arribar a la feina. L’Albert revoluciona la moto intentant anar més ràpid, però l’esquifit motor de l’aparell no dóna per més del que ja està donant. «Anirà molt just», pensa l’Albert mirant el rellotge.

I no s’equivoca: arribarà just a temps a la feina.

vint-i-u

La Maria inicia el seu passeig cap a la feina amb la mateixa alegria de sempre: avui pot ser el gran dia. I per què no? Es creua amb mares que porten els nens a l’escola; amb el carter que ja fa un parell d’hores que ha començat la ronda diària; amb els escom-briaires que estan a punt d’anar a esmorzar; amb banquers vestits de vint-i-u botons i amb el diari sota el braç. I ella els somriu, a tots. L’Albert aparca la moto apressat i s’afanya cap a la porta de l’oficina. Malgrat el fred, està ben suat i el baf que li surt per la boca es barreja amb la condensació de les gotes de suor del front, ben bé com si li estigués sortint fum del cap.

—Ostres, tu, sembla que et surti fum del cap!Bromeja una veu darrere seu just quan ell agafa el pom de la

porta de l’oficina. L’Albert es gira mecànicament, per no fer un lleig a la veu. Per fer un gest amb el cap i dir alguna paraula buida. L’Albert es gira perquè s’ha de girar.

I veu la Maria. I la Maria veu l’Albert. Per primera vegada.—Hola... Sóc la Maria—Ja ho sé... Jo... jo sóc l’Albert.I així la Maria i l’Albert s’han trobat.I, així, el pressentiment de la Maria s’ha complert.

vint-i-dos

Tot allò que l’Amèlia no pot recordarJosep Grau Bové

La senyora Amèlia no sempre s’havia dit Amèlia. Abans, fa molts anys, en els dies de sol, de camps de blat, d’arròs i de carros, tenia un altre nom. Va recordar-ho ara fa uns quants dies. Dissabte un noi i una noia l’havien vinguda a recollir a la residència. Eren molt amables, i un d’ells la va agafar de bracet i va ajudar-la a ca-minar fins a la porta.

No va atrevir-se a preguntar-los qui eren, per educació. Si eren familiars, no volia ofendre’ls. Dins el cotxe estava calenteta, com en un bany d’aire calent, i si li ho haguessin permès s’hi hauria quedat tot el dia arraulida. Només la molestava una mica la ràdio, que reia i cridava com si fos festa major.

—Com està, avia?— va preguntar el noi amable. —Bé fill. Fa molt bon dia. La noia va tocar-li la mà. La tenia calenta i suau, i era molt agra-

dable. Era com si fos tota de cotó fluix. Va ser en haver sortit del poble que alguna cosa li va cridar l’atenció. A banda i banda de la carretera hi havia dues rengleres d’arbres vells i nobles, amb un fullatge espès i verd. Eren plàtans— va pensar, però el cor va dir-li quelcom més. A mesura que el cotxe avançava, el sol apareixia i de-sapareixia darrere les copes dels arbres més alts. I mentre observa-va aquest pampallugueig, parpellejant poc, va sentir-se estranya.

No és que, de cop, una imatge li vingués al cap, ni cap record a la memòria. No va recordar cap nom, cap any ni cap cara. Però va sentir alguna cosa a l’estómac, una sensació plaent i infantil, unes pessigolles que li demanaven que sortís a fora a córrer, amb les fal-

vint-i-tres

dilles i el viso volant al vent. Va desitjar que aquelles pampallugues que feia el sol, les fes entre els seus cabells grisos i les seves cames.

—Son macos els arbres, oi, iaia Amèlia?— li va dir la noia. Amèlia. Va tenir llavors aquella impressió, de manera clara i

diàfana: ella no sempre s’havia dit Amèlia. Havia tingut un altre nom.

—Oui— va dir l’Amèlia, que a vegades no podia retenir el francès.

Un cop a la masia van asseure-la a l’ombra de la parra, i una rècula de cares vagues van apropar-se a fer-li un petó i a salu-dar-la. No les reconeixia totes, però en canvi hi veia coses en què abans no s’hauria fixat. Distingia en un moment els ulls dels qui la saludaven amb tendresa dels qui la saludaven ritualment i per obligació, com el nen que d’excursió fa dos petons a la verge de Montserrat només perquè hi ha cua per fer-ho. Era la seva família. Qui havia de ser, si no?

A la taula va menjar una mica de pa amb oli i un plat d’arròs bullit, mentre els seu fill, al seu costat, endrapava un calçot rere l’altre. Es deia Andreu i tenia uns braços forts i un pit ample, com havia tingut el seu pare. Compte no t’embussis, enganot!— va dir-li l’Amèlia. Tots van riure, i l’Amèlia va sentir-se orgullosa d’haver dit alguna cosa, d’haver sortit un moment a la superfície per avisar que encara era allí. Als altres els va fer gràcia una mica per això, perquè l’àvia Amèlia havia tret el cap, i també una mica per l’accent: havia parlat amb un lleuger accent francès, un accent que havia perdut feia anys, i que ara, a l’última vellesa, recuperava una mica. Ella no ho notava, com tampoc notava que a vegades parlava en francès a les assistentes de la residència.

Algú va fer una fotografia i l’àvia hi va sortir somrient, com si gaudís del festí dels altres. En realitat, però, el seu cap era encara

vint-i-quatre

als plàtans de la sortida de Valls. Provava contínuament de reviure la sensació que l’havia envaït en veure’ls. És curiós pensar que just a tocar, a mig metre, hi tenia la resposta que buscava. Si només hagués pogut preguntar-ho, si només hagués estat capaç de saber quina pregunta havia de fer, l’Andreu li hauria pogut repetir al-guna de les històries que ella, fa anys, li havia explicat. Però això l’Amèlia no ho podia saber: per ella el sol de la Camarga i els caps del seu Arles natal no havien existit mai.

És clar que els llocs hi eren, que alguns cops la família hi havia tornat, que n’havien fet fotografies i les havien emmarcat. Els llocs no desapareixen quan els oblides, però sí que havien desapare-gut per sempre la botiga del senyor Rémy, i el seu carro, o el vestit amb piquets blancs dels diumenges que tant desagradava a la seva mare, però que l’Amèlia estimava amb tota l’ànima. I fins i tot si algú recorda on era la botiga, o en conserva una foto vella, amb el senyor Rémy acariciant-se el bigoti, com sempre feia, fins i tot si algú ha guardat el carro en un museu, o té el vestit; corcat pel temps, al seu armari, fins i tot així ha desaparegut, s’ha esfumat per sempre, el viatge amb carro que van fer tots junts: el senyor Rémy, l’Amèlia, totes les altres nenes, i el seu vestit blau. I si algú recordés el traçat exacte d’aquest viatge, d’Arles a Saintes Maries, parant a la masia dels Poquelin, parant també a l’abeurador de cavalls, fins i tot així, ja no existiria aquell somriure orgullós del senyor Rémy, que era solter, i estava content de poder portar totes les jovenetes del poble al mar.

Ja no existiria el sorollet dels pinzells del senyor Rémy dins la caixa, que saltaven amb cada pedra del camí. Ja no existirien les babes generoses del Buboy, el cavall, quan van parar a mig camí per que el senyor Rémy, gran coneixedor de la Camarga, els expli-qués els racons on havia pintat Van Gogh. Era allí, encara, aquella

vint-i-cinc

masia de parets blanques i teulada vermella? Era allí, encara, la marca que el cavallet del senyor Rémy havia deixat a la gespa? Era allí l’arbre on havien jugat a fet i amagar? Encara era un poltre, el cavall de poques setmanes que bevia amb els altres?

La senyora Amèlia llavors no es deia ni Amèlia ni senyora, tenia un altre nom, un nom francès molt bonic, que sonava com les ales d’un pardal, com una cançó. I guaitava per sobre l’espatlla del senyor Rémy, mentre pintava amb pols ferm els brins d’herba, i que en un dia podia pintar, si volia, tres o quatre quadres. Quan li preguntaves per què pintava tant ràpid, deia que ell no pintava, que només copiava. Que l’herba, els arbres i les muntanyes ja es-taven fetes de pinzellades. El senyor Rémy coneixia l’hospital on Van Gogh va curar-se de l’orella ferida, i el coneixia abans que el repintessin i s’omplís de turistes. Sabia tots els llocs on el pintor havia plantat el cavallet: el pont llevadís, el pont del tren, el parc, els Camps Elisis, el molí vell. Però, de tot això, l’Amèlia ja no en sabia res. De tot això, en quedaven quatre històries que sabia l’An-dreu, i un inexplicable i passatger pessigolleig a la panxa.

Els homes es van desfer el botó dels pantalons amb els dits ta-cats de sutge i romesco. Com a totes les calçotades, s’havia vessat un got de Coca-Cola sobre les estovalles de paper. Uns quants calçots romanien intactes, però freds, al paper de diari de les no-ies, mentre davant de l’Andreu hi havia les restes dels calçots que semblaven haver rebut una pallissa. L’Amèlia, cansada ja de sentir parlar i riure, s’endormiscava a la seva cadira. El seu fill i el Joan van entrar-la cap a dins de la masia, i la van asseure bé en una bu-taca amb un parell de coixins.

—Què està bé, mare?Sí que estava bé. Avui no li feia mal res, estava contenta. Va pas-

vint-i-sis

sar-se uns minuts asseguda en silenci i calma, digerint al seu ritme l’arròs i les torrades. Sentia el soroll esmorteït de la xerrameca de la família, que ara bevia cafè i discutia de política. Quan estava a punt d’adormir-se, va entrar, amb gran terrabastall, tota la cana-lla. Ells també estaven cansats, a la seva manera, de sentir parlar i riure els grans.

Sense fer gaire cas a l’Amèlia van asseure’s pel terra i pel sofà entre ells, —de ben segur, hi havia algun nét seu— i van engegar la televisió. Un d’ells va posar-hi una pel·lícula, que l’Amèlia, sense dir res i a resguard de la seva butaca, també va començar a mirar. Hi sortia una noia, i hi sortia París, i la noia era morena i molt guapa. Anava al riu —havia sortit de París?— i hi tirava pedres, i la noia era molt bona amb tothom. Hi sortien uns nans de jardí i la música d’uns acordions. I mentre sonava la música, l’Amèlia es va adormir a poc a poc, no sense abans pensar que ella també havia sigut morena, jove, guapa i bona amb tothom. Que el seu vestit lluïa al sol i un dia li va quedar petit, que també anava al riu, també festejava amb un noi de cabells negres, que també era jove i feia l’amor, que també s’enamorava. Va pensar que també es deia Amélie, Amélie Poulin. Potser aquest havia sigut abans el seu nom. Estava contenta d’aquesta descoberta. Just abans d’adormir-se, va preguntar-se si això és el que la gent anomenava recordar.

vint-i-set

L’assutGemma Pellissa Prades

Fa tanta xafogor que no ha trobat ningú; són a casa fent la mig-diada. Recolza la bicicleta a la barana i s’avia, amb la samarreta arrapada al cos, humida. Ha d’arribar el primer.

Sent com al poble el campanar toca el quart i s’afanya, la cor-reguda cap al riu esdevé precipitada, se li enganxen les mosques a l’esgarrany de la cama. Agafa una canya i les espolsa, ara els movi-ments tornen a ser feixucs i maldestres, com si la calor li ablanís les extremitats. Es deixa caure damunt de les pedres amb la vista clavada a l’aigua, aquella aigua fangosa que baixa de l’assut i s’es-tanca en aquell redol abans de continuar el seu curs. Es fixa en els peixets que suren panxa enlaire a la riba i desvia la mirada una altra vegada a l’aigua, insistent. Se la mira com si fos un cos sòlid que li impedís veure què s’amaga a l’altra banda.

Fa un esforç més per distingir les formes del fons, massa fos-ques, compactes. Es neguiteja, però ell és un xiquet valent, el més valent de la comarca. Es descalça, es trau un calcetí banyat de suor i deixa el peu enlaire. Damunt de les pedres, les aranyetes i a l’aigua... Hi fica el peu sense pensar-hi més, només li arriba pel turmell però ja li costa endevinar-se els dits. Panteixa. Es trau com pot l’altra sabata i el calcetí. Ara ja en són dos, és a dins.

En aquell tram gairebé no hi ha corrent, nota com alguna bes-tiola se li refrega per les cames. Remou l’aigua amb les mans per aclarir-la, però no se’n surt. Veu com sura riu avall un tronc ar-rancat de soca-rel. Les rames li pareixen bracets prims que lluiten contra la força del riu, els bracets del xiquet de Xerta, que es va

vint-i-vuit

ofegar i no el van trobar mai més. El riu és enganyós— sent com li diu la iaia —en un moment se t’engoleix. Anava caminant per dins de l’aigua, no li arribava més amunt del genoll, però una pas-sa i no va trobar més el fons. Hi ha un punt— li explicava sovint la iaia des de dalt del marge de la casa de les Planes, amb el riu al capdavall del barranc— en què la terra s’enfonsa de cop, un punt entre aquestes dos illetes, veus? Un dia més amunt, l’altre més avall, no et sabria dir ben bé on. Allí no pots agafar-te enlloc, me-nut, i el corrent és massa fort per a nadar.

Però el menut torna a ser a la riba, i observa hipnotitzat com se li eixuguen els peus. Li pareix sentir el timbre de les bicicletes que vénen pel camí dels horts, ja no són gaire lluny. Sap que ja són vora dos quarts, no tardarà a sentir les campanades. Ja no té temps per a provatures, ha de fer el cor fort. Es despulla a poc a poc fins que queda només amb el vestit de bany. Un gos borda, és Taca, que precedeix els altres. La colla arriba xisclant darrere la bèstia, llencen a terra les mandarines del berenar i es desfan de pressa de les samarretes suades. Abans que se n’adoni ja n’hi ha tres al riu, l’esgatxillen, el ruixen, li criden que entri amb ells a l’aigua mentre Josep mira com els braços se’ls tornen d’un color llefiscós i s’en-dinsen, riu endins, sota el sol del primer dia d’estiu.

vint-i-nou

Composicions poètiquesRaül Moreno Supervia

El bulevard amorfLes Rambles: aigües internacionals. Plataners sense fulles s’estenen a banda i banda: semblen mans de bruixot. Allà a on hi havia botigues d’animals ara hi ha negocis que t’omplen la panxa i et buiden la butxaca. Mentre vas per la Rambla dels Estudis sents francès, anglès, italià, xinès, urdú, àrab, català, castellà... Les Ram-bles són un orgue de gats. De Canaletes a Colom hi ha una tribu que coneix el llenguatge de les aus. Amb el seu piular irritant no et deixen badar. Alguns estaquirots, en passar pel seu costat, et diuen a cau d’orella: haxís, cocaïna. Com diu el Fabra «una ram-bla és un passeig fet al llit d’una riera». L’aigua de les muntanyes baixava per les Rambles, i al mar, moria i renaixia. Ara, al llit de la Rambla no hi ha còdols, ni canyes, ni truites. Hi ha ciment, rajo-les i turistes.

Seria bonic que les criatures del museu de cera es despertessin i pugessin al telefèric de Montjuïc.

Seria bonic que l’estàtua d’en Pitarra fes un discurs sobre la barra. Seria bonic que al Teatre Principal s’hi representés l’òpera

buffa: Il Bufalo Bufone.Seria bonic, que bonic seria.

Paraules inventades CalidospopiInstrument de mesura científic que calcula la variabilitat cromàti-ca dels pops i desxifra els perquès dels canvis d’humor que pateixen.

trenta

PamíliaEstrany cas de nanisme superlatiu que afecta a famílies senceres que, a banda de fer-se pam i pipa tot el dia, no fan més d’un pam.

RampanarCampanar vigilat, netejat i tocat, exclusivament, per ratpenats mediterranis amb estudis superiors de solfeig i harmonia.

PixòlegPsicòleg que pixa fora de test.

EsclownPersona que fa riure en contra de la seva voluntat.

MandràgoraPlaça pública on es fa apologia del nihilisme.

LlangarflaixRèptil alterat electrònicament que té una càmera de fotos instal·lada al cervell.

ProustíbulCasa on es llegeixen les obres complertes de Proust en veu alta.

OrenòticMalalt que es passa el dia imitant els esgarips de les orenetes mentre corre pels carrers fent com si volés.

trenta-u

Poesia

Ohhhhh!!!!!!!! Carles Turat

a Lizzy C.

Seqüència de tres instants (la resta d’instants apareixeran a posteriori...)

iGrinyola pinyol i no deixisde grinyolar en el meu llençolde vida efímera.El barquer m’espera badallant,esbufegant,escatimant,especulant,en el món submergit de Zeusi en la vostra imaginació nua.

Retornaré,la ploma a l’Olimpde l’autumne boscon es pot contemplar la bonior del meu castellen la vostra pell.

trenta-quatre

Tornaré:immaculatesquitxatesvedellatesquinçatdespullatespitregatPer poder actuaral món delsvostres ulls.

vLa imaginació em gesticulai articula tot el coscom el lladruc d’un gosesgarrifós i rabiós d’un diasense arròs ni figa. Esgarrinxar la seva presabarroca i no és pasespessa ni estreta.Cos immòbil deixa de giraren els meus ulls empastifatsd’un cargolet que no sé trobar.Corre la passió a la sorra d’un déu embafós. Rei del Mar.

trenta-cinc

a Eli Jaime

xxiiiM’he despertat mentre caminavadins els somnis purs d’una nit d’hiverncom el captaire que llescales seves llavors per donar vida a la seva imaginació fructíferai la vegetació se sent arrelada.Éssers volcànics amb captacióde llum celestial i nocturnaesclaten per imposar voluntataferradora a la vida.Matí congelat, vent de ponenta la vida diürna on apareix el vampir del meu ésser. No hi ha res al meu davantnomés la joia m’acompanyaa la sortida de l’infern de la meva ànima. Avui m’he despertat, altra vegada,i he vist el somni que era etern, elmiro amb els ulls i s’escapoleixa la nit reveladorai, tanmateix, conservadora.Gota de suor per filtrar-mea la vida material capbussar-me com un cuc de seda,

trenta-sis

invoco les muses....No apareixen, hi ha el ressòdel meu desig i no és atès.Només tinc el record del somnii no és real per al meu cor. La meva ment només veu carrersantics on la gent passejaamb un gran somriure.I em recorden la teva figura,el teu cos suau i ulls reveladorsque volen conèixer tot el tempsviscut. Pinta la vida com la mevai agafa el pinzell que fem una eternitat.Fixa’t en els meus ulls, i els teus ulls,tindràs la imaginació del meucos en el teu. I somiaremper Girona a la ciutat dels jardins de la poesia, Vull renéixer i esdevenir llumenmig de l’Onyar.

trenta-set

Lousy poetryJordi Tena i Galindo

Perruqueria Naf Al soterrani de Jaime Gil de Biedma

He vist el soterrani negre, de llum blanca,on nasqueren els versos més preuats.La vida passava entre ombres fugisseres,el whisky alimentava boquesi les albades descobrien cossos,bells records d’existències al límit.La ràbia i la por s’ofegaven en festesperò la ploma ballava amb gran esplendor.La força naixia quan moria la corbata, símbol diürn d’opressions burgeses.Allà hi havia l’autèntica riquesa,compartida per poetes i amics de la conversa,lluny de tirans egòlatresque ennegrien els carrersmés que no pas els soterranis. La transgressió vencia la intransigènciaa cops de vers i d’amorosa lluita,fins que la mort cruel trucà a la porta.Encara he vist, avui, el soterrani.La memòria resta viva, però no els seus ocupants.

trenta-vuit

El cercle del temps oprimeix èpoques,fins que moren asfixiades,però en neixen d’altres,i es manté l’esperança del demà que reviu.Avui, mentrestant, l’olor és de laca,el so poètic prové d’assecadorsi les converses obliden tot repte literari.Al barri la gesta es diu Louis Vuittoni el desig és un Audi o un Mercedes.Res no fa pensar que aquell foratva ser centre de mirades,capital de les essències,niu de poetes trencadors,foscor lluminosa en temps mediocres.

En un concert «indie»Portes que s’obren a l’extraradi;nous amics que inicien caminsmés enllà de la fredor d’un Facebook;mirades que topen amb una barra de bar;pantalles vibrants que precedeixen els sons.Comença el somni, neix la cançó.

La massa, extasiada pel ritme,escolta els trons d’una nit encalmada.Guitarres i bateries ataquen el vesprevençut per la nova independència,últim valor de la joventut adormida.Comença el somni, neix la cançó.

trenta-nou

Les mans repiquen al ritme marcat,la multitud salta assedegada de vidamalgrat els gots de plàstic que rodolen.La música és refugi per a l’ànima,ho reflecteixen els ulls que brillen.Comença el somni, neix la cançó.

El guitarra anuncia el finalperò al foc encara cremen les brases.Fugen els trons, torna el silenci,mes el tornaveu encara roman viu,com salvavides al mar, per a la música que naufraga.Acaba el somni, la cançó pren rumb.

Oda a Margot A Margot, personatge de la pel·lícula Conte d’été, d’Eric Rohmer

El teu rostre clar aparegué un diaal bell mig de les platges de la Bretanya.Per moments aquell estiu canviavaentre foscors d’una filmoteca.

Les brises del mar inundaven la sala,vells mariners iniciaven els càntics,i tu somreies per camins polsegosostot omplint el paisatge de vida.

quaranta

Sensibilitat i intel·ligència unidesen la fragilitat del teu cos de nina.Humil tendresa, vitalitat que captiva,bellesa eterna al cor que et guia.

Dono gràcies al teu déu creador,membre de l’Olimp, de la vella escola,que escollí la dama que donà el seu cosper engendrar-te a tu, bella Margot.

quaranta-u

MusicadaAnna Perera Roura

Sings me a song for the lovely moments Patrick Watson

Algú em toca el pianocom si ho fes a cau d’orella,enmig dels sons de la ciutat,enmig del silenci del desert.Sóc les tecles colpejades amb força,aquella nota desafinada.Sóc el vidre que tremola.Sóc els dits llargs i suaus,els pèls de punta del braç.Sóc un pentagrama invisiblebuscant les línies per escriure’m.

quaranta-dos

El cant dels grillsMaria Antònia Font

Homenatge a «El cant dels ocells» des de l’avinguda de Pau Casals i el Turó Parc de Barcelona Aquells gloriosos tempsde roses passatempsen llum d’aiguamarines...Aquells gloriosos tempsde roses passatempsen llum d’aiguamarines,quartets van entonar,i jo els vaig abonara quatre turmalines!Quartets van entonar,i jo els vaig abonara quatre turmalines!

Les roses del Jardíamb mi van descobriren la Celesa Rosa...Les roses del Jardíamb mi van descobriren la Celesa Rosael que era el cant dels grills,de neptunites fills,en la nit de desclosa.

quaranta-tres

El que era el cant dels grills,de neptunites fills,en la nit de desclosa.

En un prat desvetllatamarat de bondatal fons d’una avinguda...En un prat desvetllatamarat de bondatal fons d’una avingudas’expandí en l’airecelel so d’un violoncelcofoi per la vinguda.S’expandí en l’airecelel so d’un violoncelcofoi per la vinguda.

D’espirituositati lluminositats’omplí la intemperància.D’espirituositati lluminositats’omplí la intemperància.Tot era demasiat1,i l´animal alatm’acollí amb temperància.Tot era demasiat,i l’animal alatm’acollí amb temperància.

quaranta-quatre

PVEMESEsther Fabrellas

Voler no és poderVull cridar i no puc,vull plorar i no em surten les llàgrimes.Vull recordar el meu passat i ho veig tot blanc,vull veure el meu passat i ho veig tot gris,vull el meu futur i ho veig tot negre.Vull cridar, plorar, riure...I no en sóc capaç.

VulnerarSóc vulnerable.Vulnero les lleis.Vulnero la moral.Vulnero l’estètica i l’èticad’una societat que em vulneraamb les seves normes,amb el seu passat,amb la seva lletjori la seva perversió.

quaranta-cinc

DictaduraJordi Prenafeta i Pàmpols

Der Diktator ist gekommen Nehmen Sie Papier und StiftJede Befehlerisch Heus aquí els meus desitjos furibunds dos puntsbastir un gran imperi com el de Roma comaafusellar els elements subversius punts suspensiusi dur galons i medalles al pit punt i seguit

Vull que cridi al meu pas la població dos punts, guióVisca el líder suprem de la nació signe d’exclamacióI que els diaris diguin amb negretes dos punts, obriu cometessedueix el poble sols amb l’esguard tanqueu cometes, punt i a part

Dels canons vull dominar l’idioma punt i coma

quaranta-sis

així amb tothom serà fàcil entendre-s’hi obriu parèntesii això darrer no cal que sigui dit tanqueu parèntesi, punt i seguit

Sabeu però quin fóra el goig més gran interrogantTenir el món a la mà com una poma comaser déu omnipotent i ser immortal punt final

quaranta-set

Atracament al Banc MundialJordi Prenafeta i Pàmpols

Què és el robatori d’un banc comparat amb fundar-ne un?Bertolt Brecht

Tothom mans enlairei dau-mos la pasta,que aquí no es gastani us fa falta gaire!

Allà fora hi ha,en canvi, el clamd’un món mort de famque no té ni pa.

La terra heu ofesa!Ens esclavitzeumentre acapareutota la riquesa!

Sou lladres, banquersfolrats de milions!No us estranyi, doncs,que eixim als carrers.

quaranta-vuit

Mort al capital!;dau-mos els bitllets!Si sou bons xiquetsningú no prendrà mal.

I ara els repartiuen cinc mil milionsde sobres bessonssense dir ni piu!

Si en fem arribarun a cadascúno hi haurà ningúmancat de menjar.

Que caiguin com neuels vostres milions;ompliu-ne avionsque els llencin arreu!

Ompliu-ne els fusellsdels antiavalotsi que els dinerotsvolin com ocells!

Ompliu-ne les bombesde l’Afganistan,que en caure obriranfuturs i no tombes!

quaranta-nou

Traieu de la caixafins el darrer sou,que ja en tenim proud’estrènyer la faixa!

Ens plau declararla banca tancada.Teniu pic i aixadai tothom a pencar!

cinquanta

Assalt a la flecaJordi Prenafeta i Pàmpols

Pa! Pa!

A ratar!

Pa! Pa! Pa!

A ratar pa!A ratar pa!

Pa! Pa! Pa!Pa! Pa!

cinquanta-u

Ronda de nitJordi Prenafeta i Pàmpols

Prou brogit, és la ronda de nit.Tothom comenci a fer silenci.Prou brogit, és la ronda de nit.

Prou brogit, que el crit està prohibiti el cant, la dansa... És l’ordenançadel civisme, la pau de la nit.

Prou brogit perquè no sigui ditla hipocresia de l’alcaldiai tantes coses que passen de nit.

Els barrufets fan la ronda de niti al Raval la gent com calja no pot ni fer un porro tranquil.

I altres coses cauen en l’oblit:a Sant Antoni, nevi o tronisón les putes qui ronden de nit.

Amb el dit et criden al deliti als ulls el fàstic, la por i el càstig.Negres rostres en la negra nit.

cinquanta-dos

Ben antic és l’ofici del llit,el que no mola és qui ho controla:ell extorqueix i la puta obeeix.

Si et vols fer ric amb el sexe prohibitfes tu la ronda —i al cul ben fonda—,malparit proxeneta cabrit!

La policia no mou ni un dit.Han decidit més divertitassaltar cases ocupes de nit.

Món podrit, de silenci tenyit.El carrer put a esclavitudi contra això ningú no alça el crit.

Prou brogit, que és molt puta la nit.Tothom comenci a fer silenciper no veure el que passa a la nit.

cinquanta-tres

Diàleg

L’hora del cafèCarles Turat

Encetem una secció a Lletraferida amb Jaume Canyameras i Cortàzar, nascut a Terrassa l’any 93. Va ser president de l’entitat cultural Amics de les Arts i regidor de l’Ajuntament de Terrassa. Canyameras s’ha dedicat, d’una banda, a assessorar empreses, fet que li ha permès viatjar molt per diversos països. De l’altra banda, també s’ha dedicat a la gestió cultural i a la promoció de l’obra d’intel·lectuals a l’exili americà, com és el cas d’Agustí Bar-tra, Anna Murià…. En la part artística, Canyameras se’ns defineix com un «artista frustrat» en el camp de la música i de la poesia.

Carles. D’on prové aquest interès per conèixer la figura de l’intel·lectual a l’exili?

Jaume. Cal que ens situem a la Catalunya dels anys 5 i 6. Jo em trobava davant d’una situació històrica marcada pel moviment escolta i el règim franquista. I vaig fer una sèrie d’amistats que m’explicaven que tenien familiars a Amèrica com a conseqüència de la Guerra Civil. Aquest va ser el punt inicial que em va conduir a interessar-me per la Guerra Civil Espanyola. La primera obra que m’arriba a les mans és Crònica de la vida d’Agustí Bartra (968), escrita per Anna Murià.

Carles. Va ser el primer aproximament a l’obra i la figura d’Agustí Bartra?

Jaume. Sí, la lectura de la crònica em va posar la pell de gallina, ja que em va fer pensar com es devia sentir Bartra lluny de la seva terra. Tot això em va dur, l’any 969, a enviar una carta al

cinquanta-sis

matrimoni Bartra, per presentar-m’hi, i a partir d’aleshores va començar una llarga amistat.

Carles. Quina impressió et va donar Agustí Bartra en tornar a Catalunya?

Jaume. Quan vam saber la notícia que l’Agustí i l’Anna tornaven a Catalunya, vaig reunir una colla d’amics i vam anar a l’aero-port del Prat, allà ens vam trobar amb diversos literats com Pere Calders, Avel·lí Artís i Gener Tísner, Antoni Ribera… Va ser aquest últim qui els va aconseguir un pis de lloguer a Bar-celona (exactament al carrer Mallorca). Malgrat tot, aquest pis de Barcelona tenia un problema: se sentien completament sols. Hi anaven de tant en tant en Calders, en Ribera i poca gent més. A Mèxic, en canvi, tenia una colla d’amics de la seva edat, o més joves. En definitiva, es trobaven sols en la seva Ca-talunya i en el fons volien tornar a Mèxic perquè, sincerament, quan van tornar a Catalunya no les tenien totes de quedar-s’hi definitivament. I els seus fills eren a Mèxic.

Carles. I de Barcelona va anar a Terrassa?Jaume. Si, gràcies a Salvador Alavedra vam aconseguir un pis

perquè l’Agustí i l’Anna es quedessin a Terrassa. I el més signi-ficatiu va ser que els veïns, del barri del Segle XX de Terrassa, els hi van donar la benvinguda i mai més de la vida es van tro-bar sols. Això va suposar una alegria per a la parella, ja que van trobar que estaven a la Catalunya que havien deixat als anys 30. A més a més, per donar-los la benvinguda, el capellà de la parròquia del barri va fer que Bartra recités un poema després d’haver-lo presentat a missa com un veí més de barri. Aquest fet va ser una mostra del valor humà de Bartra.

Carles. Tenia relació amb joves literats?Jaume. I tant que sí. Va tenir molta relació amb Feliu Formo-

cinquanta-set

cinquanta-vuit

sa, Miquel Desclot, D. Sam Abrams... Bartra va escriure una poesia complexa; es pot comprovar que no és de lectura fàcil: el lector ha de posar molt de la seva part per entendre els seus poemes. I va captivar aquests joves literats als quals he fet refe-rència abans.

Carles. Podries parlar una mica dels altres exiliats que has co-negut?

Jaume. Podria esmentar Pere Calders, que sempre tenia acudits a explicar; estar amb ell una llarga estona era riure constant-ment. Esmento Josep Bartolí, de qui demano que s’estudiï la seva obra perquè sigui valorat tal com es mereix.

Carles. A part de la intel·lectualitat de l’exili has tingut contac-te amb altres literats com Joan Fuster?

Jaume. A Fuster el vaig conèixer a Riells del Montseny en una reunió amb gent dels Països Catalans. Jo ja havia sentit el nom

Agustí Bartra i Anna Murià, mitjans dels anys 7 a Arinsal. Arxiu Jaume Canyameras

cinquanta-nou

de Fuster. Tots sabíem que era una veu forta que venia del País Valencià i ens n’havia parlat Mossèn Pere Ribot. La relació d’amistat amb Fuster va ser profunda, però puntual. El fet d’haver coincidit amb aquest valencià inquiet em va portar a dur-lo a Terrassa perquè fes una conferència als Amics de les Arts titulada «Tècnica, cultura i massa». Mai més ens vam tornar a veure.

Carles. Per acabar, podries parlar de la llibreria l’àmfora?Jaume. Amb la denominació legal de Literart S.A va ser inau-

gurada a la plaça Vella de Terrassa la llibreria L’Àmfora l’any 96. El socis fundadors va ser un grup d’amics que es movien al voltant de Catalunya i Cristianisme (CC) que estava encap-çalat per en Jordi Pujol. Aquest grup d’amics estava format per Emili Badiella, els germans Antoni i Manel Ventura, Daniel Criah, Mn. Manel Ametller i un servidor. El gerent va ser en Josep M. Puig i qui atenia la clientela de la llibreria era Nissia Puig. L’any 975 es dugué a terme la creació de la editorial Au-siàs March que es dedicà a la publicació de llibres de poesia. Es van publicar llibres com La pell de violí de Miquel Martí i Pol, Rapsòdia d’Arnau d’Agustí Bartra, Temps de tempesta de Jaume Medina... Eren els anys 7 i la creació de l’editorial va coincidir amb la creació del Cavall Fort, Edigsa...Conclu-sió: L’Àmfora va ser l’expressió viva terrassenca en la defensa de la nostra identitat. El nostre lema era «FER PAÍS» i va ser l’activitat que es va dur a terme al llarg dels 7 anys que va exis-tir. El 989, amb la situació ja més normalitzada, va tancar.

Carles. Gràcies, Jaume, per la teva atenció.

de març

Lletraferida núm. 126Revista de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana

c/Canuda 6, 5è - 8 BarcelonaTel (+34) 93 3 59 38 Fax (+34) 93 553 99 86Correu-e jovesescriptors@ajelc.catPàgina web www.ajelc.cat

President Jordi López PuigTresorer David Jané i VidalSecretari general Jordi Tena i GalindoVocals Jordi Prenafeta i Pàmpols, Carles Turat Moratones, Esther Fabrellas Vinardell, Mariona Masferrer i FonsSecretari tècnic Raül Moreno Supervia

Disseny gràfic Marina Martínez i Eduard Martínez

© dels textos: els autors

Alguns drets reservatsAquesta revista es distribueix sota llicència “Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada” de Creative Commons, que podeu consultar a la xarxa a: http://www.creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es.deed.ca Sou lliures de fotocopiar la re-vista sencera i redistribuir-la no lucrativament. També es permet, sempre que se citin els autors, L’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i la revista Lletraferida, la reproducció literal i no lucrativa, total o parcial, dels seus continguts en els termes esta-blerts a la llicència, llevat dels casos en què expressament indiquem el contrari.Per fer-traduccions, resums, adaptacions o qualsevol altre tipus d’obra derivada cal obtenir prèviament un permís per escrit dels autors.

Per fer-traduccions, resums, adaptacions o qualsevol altre tipus d’obra derivada cal obtenir prèviament un permís per escrit dels autors.

Generalitat de CatalunyaDepartament de la Presidència

Generalitat de CatalunyaDepartament de PresidènciaSecretaria General de JoventutTurisme General de Catalunya, S.A

Generalitat de CatalunyaInstitució de les Lletres Catalanes

coberta lletraferida.indd 2 12/04/11 14:01

coberta lletraferida.indd 1 12/04/11 14:01