LL112

Lluita Internacionalista 112, setembre 2011 1

nº 112 setembre 2011 - donatiu 2 euros nº 112 setembre 2011 - donatiu 2 euros nº 112 setembre 2011 - donatiu 2 euros nº 112 setembre 2011 - donatiu 2 euros nº 112 setembre 2011 - donatiu 2 euros

Per la rPer la rPer la rPer la rPer la reconstreconstreconstreconstreconstrucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV InternacionalnacionalnacionalnacionalnacionalPer la rPer la rPer la rPer la rPer la reconstreconstreconstreconstreconstrucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Interucció de la IV Internacionalnacionalnacionalnacionalnacional

Editorial pàg 3Pàg centrals: mesures ZP i vaga general pàg 10-11Politica pàg 4-6

Elecions. Reforma llei. Impulsar DdBMoviments: pàg 7-8

Salt, unitat de classe front el racisme

Serveis públics: pàg 8-9CiU no paga milers de PIRMIs, resolució TSJ

En debat: El 15M i la lluita contra la crisi pàg 12-13Internacional: pàg 14-20

Noruega, Grècia, Argentina, Bolívia, PalestinaSuplement: Tuníssia. Líbia

2Lluita Internacionalista 112, setembre 20112

CALA

IX D

E SAS

TRE AAAAAwka Liwenwka Liwenwka Liwenwka Liwenwka Liwen

Solidaritat amb Bayer (*)Davant d’una nissaga al servei de la mort !

«No em puc queixar. S’ha de tenir sort. Els Martínez de Hoz m’han obert judici. Això no li passa a qualsevol. Arasí que em sento un escollit pel destí».

És per la pel·lícula Awka Liwen, on s’analitza la Campanya del Desert de Roca, en el qual vam esmentar elfundador de la Sociedad Rural que va ser, per descomptat, un Martínez de Hoz. El judici arriba també al codirectordel film, Mariano Aiello, i a l’historiador Felipe Pigna. Els que obren el judici són els dos néts de José Alfredo Martínezde Hoz, el conegut ministre d’Economia de la dictadura de la desaparició de persones. A nosaltres ens defensaràel conegut advocat de drets humans Beinusz Szmukler.

«Que estrany!» -em dic- els rebesnéts se senten injuriats pel que se sosté del quadravi i no pas pel que va ferl’avi, el millor amanuense de la darrera dictadura més ferotge de la nostra història. L’acusació contra nosaltres ésper «injuriar» el fundador de la Sociedad Rural. L’escrit de l’acusació arriba a provocar commiseració en el lector,quant de sentiment quan es parla dels fets d’un avantpassat de fa cent cinquanta anys. I neix una espècie desomriure irònic quan el lector pensa: per què tant de sentiment per un llunyaníssim avantpassat i no pas dolor ivergonya per un avi que va dominar en una brutal dictadura l’economia mentre al seu costat es torturava, es feiadesaparèixer,es llançaven presoners vius al mar des d’avions? Un personatge que segueix tenint judicis actualmentper accions deshonestes, entre elles la de Papel Prensa.

(...)No deu pas ser que aquest judici és un començament per intentar fer oblidar el nostre present amb una acusació

contra un film que parla de la història de com es van robar les terres en les quals havien viscut durant segles elspobles originaris?

Els néts demandants sostenen que el seu quadravi no va intervenir gens en les ocupacions de terres de lesquals van néixer després els grans latifundis tan ben representats per l’actual Sociedad Rural.

Justament, ara, aquí, reproduiré un document de la Sociedad Rural on parla sobre el fundador d’aquesta entitatde terratinents, justament de José Martínezde Hoz (...): «La Sociedad Rural Argentina,les Fronteres i els Indis».

(...) Se celebra «l’assemblea generalextraordinària de la Sociedad Rural». I en elcomunicat assenyala que l’objecte d’aquestareunió és tractar l’oferta feta pel «govern dela Pcia. de Bs. As. al de la Nació per allunyarels indis a l’altre costat del riu Negro». Missióque portarà a terme vuit anys després el ge-neral Roca. A l’assemblea es va resoldre oferir-li al govern «la cooperació dels hisendatssense cap limitació». Aquests tres mots hodiuen tot.

Després els hisendats alcen el to i ofereixenal govern: «La més decidida cooperació perreunir els elements bèl·lics necessaris que,ajudant els que té la Nació, serveixin perrepel·lir els indis lluny de les nostres fronteresactuals». Tot signat per José Martínez de Hoz.

I tres-cents ramaders.Després sí, Martínez de Hoz mor abans de

l’expedició de Roca. Però és que laCampanya del Desert ja havia començat moltabans.

Bé, he presentat la primera prova. La mevaesperança és –encara que m’empresoninper faltar el respecte «a la Sociedad Rural»–que amb això prengui un nou rumb la granpolèmica al país.«

Extractes del comunicat d'Osvaldo Bayer

(*) Historiador i periodista argentí, autor entre d'altresde "La Patagònia Rebel" sobre la revolta dels peonscontra els terratinents en la Patagonia a 1920-21. Ésel director de Awka Liwen (Alba Rebel)


EDIT

ORIA

LE

9 de setembre de 2011

A les portes d’una novarecessió i en vigílies de leseleccions, amb la legislatu-ra pràcticament esgotada,Zapatero s’afanya amb lesmesures que li reclamen lapatronal i la UE perdescarregar la crisi sobreels i les treballadores.

l Govern s’afanya ambl Govern s’afanya ambl Govern s’afanya ambl Govern s’afanya ambl Govern s’afanya ambl’ofensiva contra els il’ofensiva contra els il’ofensiva contra els il’ofensiva contra els il’ofensiva contra els iles treballadoresles treballadoresles treballadoresles treballadoresles treballadores

A les portes d’una nova recessió i en vigílies de leseleccions, amb la legislatura pràcticament esgotada,Zapatero s’afanya amb les mesures que li reclamen lapatronal i la UE per descarregar la crisi sobre els i lestreballadores.

Que tornem a caure en recessió no hauria desorprendre a ningú, perquè totes les mesures d’aquestdarrer any han retallat despesa, expulsat milers detreballadors/es a l’atur i contret l’economia. Les dadescatastròfiques de Grècia després de dos anys de plansd’ajustament i d’un de «rescat», expressen cruamentles conseqüències dels plans combinats de la UE i l’FMI:es dispara l’atur, cau la producció, augmenta la misèria,i el deute no només no deixade créixer sinó que a méss’encareix. Cóm es pagarà eldeute demà?

Com va passar a principisdel 2000 a l’Argentina lacaiguda lliure de l’economiaestà a punt d’arribar, ambritmes incerts als estats mésdèbils, inclòs l’Estat espanyol.La diferència és que ara la crisino està localitzada una o altraeconomia sinó que és mun-dial. Però el nord dels gestorsdel capital no és el futur del’economia, i menys encarales condicions de vida de lapoblació, sinó mantenir costiel que costi el benefici empresarial dels grans capitals,el que ells anomenen «els mercats».

El Govern del PSOE acaba el mandat amb un arse-nal de mesures per fer pagar la factura de la crisi a lesclasses populars: la reforma de la negociació col·lectiva,l’aprovació final de la reforma de les pensions, la refor-ma constitucional i finalment l’anomenat Decret Lleide mesures urgents per a la promoció de l’ocupació.Amb una bateria així d’atacs d’un govern agònic n’hihauria d’haver prou per fer una crida immediata a lavaga general, però ni la direcció de CCOO ni la de laUGT estan per aturar l’atac. Cal construir un movimentdes de baix, des dels centres de treball, per exigir atots els sindicats una resposta contundent i immediata.

Amb una política capitalista, sigui en la versió méskeynesiana d’intentar mantenir el creixement amb eldèficit públic com el 32, amb un altre «New Deal» comreclama la Confederació Europea de Sindicats, siguiamb una política de restricció monetària com es vaaplicar a mitjan dels 30, el desastre està assegurat. Elcapitalisme és un sistema econòmic que genera lesseves pròpies crisis però que només en surt destruint

mitjans de producció, capitals i sobretot les condicionsde vida dels treballadors/es.

Calen mesures clarament anticapitalistes: nacionalitzarla banca, assegurant només els dipòsits dels i lestreballadores i expropiant la gran burgesia, posantaquests diners a treballar per crear ocupació; assegurarl’habitatge; recuperar el poder adquisitiu de pensionistesi treballadors/es, repartint la feina entre les mans dispo-nibles sense pèrdua de salari. Posant per davant elrescat de la població treballadora al pagament del deuted’uns bancs que, a més, ja van ser rescatats amb dinerspúblics.

Aquestes mesures són difícils d’aconseguir, però elque és segur és que seguir el camí que ens marquenels governs al so del dictat «dels mercats» ens duu al’abisme. L’elecció és aquesta i cada vegada més cla-ra. No hi ha cap altre camí que la mobilització i

l’organització, política i sindical.

Més i més retallades, mésatur i reculades per als i lestreballadores fins quan? Aquestestiu hem vist esclatar dursenfrontaments en barris deLondres i altres ciutatsbritàniques. El malestar queacumula la joventut, la falta defeina i de perspectives peraconseguir-ne, l’abandó del’ensenyament i la sanitat pú-blica, la repressió policial, creenun potencial de desesperacióque un dia -com ja havia passata França- esclata.Lamentablement aquestaenergia de ràbia continguda

durant molt de temps explota sense construir una alter-nativa al sistema.

Per tot això és imprescindible construir una alternati-va de ruptura amb el capitalisme. El caràcter massiudel moviment del 15M corrobora aquesta necessitat deruptura amb el sistema. Hi ha organitzacions del’esquerra revolucionària, moviments municipalistes imolts i moltes militants aïllades als sindicats o entre lajoventut que reclamen aquesta resposta. S’han deconjuminar forces, trobar punts comuns per fer possibleun referent significatiu. Aquest va ser l’objectiu per im-pulsar Des de Baix a Catalunya, com abans IniciativaInternacionalista. Aprofitar les eleccions, com s’ha feten aquests dos casos és important, i altre cop hauríemd’aprofitar les del 20N, malgrat les traves que imposa ladarrera reforma electoral. No hi ha temps per perdre, iés imprescindible que aquestes iniciatives, més enllà delterreny electoral, tinguin continuïtat lligant-se a lesmobilitzacions.


POLÍ

TICA

Finalment serà el 20N, per sil’ombra del vell dictador acabadonant un cop de mà al PSOEi fa el miracle que la gent tornia votar-lo per barrar el pas a ladreta franquista. Però és difícilque se li escapi la victòria aRajoy. Sense mobilitzacionscontra el Govern és la dretaqui canalitza electoralment eldesgast del PSOE. Ja s’haconfirmat a Catalunya a lesmunicipals, i totes lesenquestes apunten en elmateix sentit.

Per si no n’hi hagués prou, lesúlt imes mesures de Zapaterotreuen tota credibilitat -si és que n’hiquedava alguna- a Rubalcaba i elseu suposat «gir a l’esquerra», finsal punt que va intervenir suavitzant

el text pactat entre Zapatero i Rajoyper reformar la Constitució.

La dreta, per la seva banda, jaes prepara per emprendre un atac

Eleccions el 20 de novembreEleccions el 20 de novembreEleccions el 20 de novembreEleccions el 20 de novembreEleccions el 20 de novembre

Formar un front de lluitaanticapitalista

ReforReforReforReforReforma electoralma electoralma electoralma electoralma electoral

Els partits parlamentarises blinden

L’allunyament de la població dels partits parlamentaris es manifesta en un creixement de l’abstenció ipot expressar-se en altres alternatives polítiques. El gener del 2011 el PSOE, amb el PP, CiU i el PNB,aprovaven al congrés una reforma de la llei electoral. En la premsa la reforma es va presentar com unamanera de contenir les despeses a les eleccions i altres qüestions tècniques sobre el procediment de vota l’exterior, però els canvis incloïen un element més per impedir que els grans partits perdessin el controlmonopolista en el futur.

Es tractava de complicar l’aparició d’altres opcions polítiques. L’article 51 d’aquesta reforma estableixque per validar una candidatura de qualsevol força política que no estigui present al Parlament, no n’hi haprou amb tenir legalitzat el partit sinó que ha de presentar un 0,’1% de signatures dels i les inscrites alcens com a aval a la candidatura. Aquesta quantitat s’augmenta fins al 1% de les inscrites si es tractad’una agrupació d’electors/es. A més les signatures no es poden començar a recollir fins un cop iniciatel procés electoral i amb registre notarial. Una persona no pot avalar més d’una candidatura.

Per a les properes eleccions generals això suposaria haver de recollir 350.000 signatures registradesdavant de notari si es tracta d’una agrupació d’electors o de 35.000 signatures en menys de 3 setmanes,mantenint la proporció de cada circumscripció electoral. La Junta Electoral, per si fos poc, està ajornantels requisits que demanarà sobre els avals. Aquesta exigència és pràcticament inassolible per a iniciativesciutadanes noves i de molt difícil obtenció per a partits petits sense grans recursos econòmics. Els movimentspopulars demanen més transparència, més democràcia, i el que arriba des del poder són més restriccions.Aquesta és la seva democràcia.

en tota regla contra els treballadors/es aprofitant l’impuls d’un triomfelectoral. De la mateixa manera haactuat Mas a Catalunya, intentant


justificar les seves mesuresper culpa de la gestió ante-rior del tr ipart it. A tal ld’exemple, Cospedal, presi-denta a Castella-la Manxa,aplica una dura retallada del20%.

El gir a la dreta que hi estàhavent a tota Europa no ésun resultat inevitable de lacrisi, sinó la conseqüènciadel rebuig massiu dels i lestreballadores davant la políti-ca d’una socialdemocràciavenuda en cos i ànima aldictat del gran capital. Peròaquesta política de Zapateroque no es diferencia gens dela de la dreta de Sarkozy oMerkel, té un altre efecte ala seva base social –al qualcontribueixen i de quina ma-nera les direc-cions sindicalsmajoritàries- i és introduir ladesmoral it-zació, amb eldiscurs que no hi res a fer ique, davant els atacs brutalsde patronals i Govern,només queda resignar-se i in-tentar minimitzar-los unamica.

Hi ha veus a l’esquerra quediuen que prefereixen unGovern de Rajoy, amb allòque «contra la dreta es lluitamillor», però nosaltres semprehem rebutjat aquest raona-ment, com el seu corol·larique «quant pitjor, millor».Cada reculada delstrebal ladors/es, encondicions de vida, més en-cara si es produeix senselluita i sense creixement deles seves organitzacions, ésun cop també a la sevaconsciència de classe. AGrècia s’ha lluitat i s’estàlluitant de forma exemplardavant un Govern «socialis-ta», a França es va plantejaruna gran batalla en defensade les pensions contraSarkozy. El que és decisiu ésavançar en la capacitat delluita.

Per això i sense minimitzarles conseqüències polítiquesdels resultats del 20N,s’imposa una tasca ineludi-ble. Sortir del cercle viciós ésposar tots els mitjans pertrencar aquesta dinàmicad e s m o r a l i t z a d o r a ,

Reactivar Des de BaixAviat farà un any que es va engegar Des de Baix. Laintervenció a les eleccions autonòmiques catalanes esva tancar amb un balanç molt positiu des del nostrepunt de vista, particularment perquè aixecavaexpectatives en un sector, cosa que va permetre ferun acte de tancament de campanya amb 500 perso-nes i un de balanç un mes després amb 150.Començàvem bé.

Una vegada rere l’altra havíem insistit que no es tractava d’engegar un simple acordelectoral, sinó un projecte que volia implicar-se en la lluita quotidiana, més enllà del queja fem cadascuna de les organitzacions nosaltres soles, un projecte que permetésanar-se ampliant a altres organitzacions, moviments i militants. Però el projecte no vaaconseguir generar noves iniciatives que donessin continuïtat a la campanya electorali que convidessin a una major implicació dels i les que s’havien apropat, en les lluitesconcretes. Per aconseguir-ho calia oferir-los algun marc propi de DDB, calia crearalgun tipus d’estructures molt senzilles locals i sectorials, algun tipus de mecanisme dedebat i decisió en el qual tots/es se sentissin implicats/des i, sobre tot, calia alimentarDDB amb declaracions, intervenció, propostes...

Això no es va fer, i una part d’aquelles energies que es van aixecar en la campanyaelectoral de les autonòmiques catalanes es van anar diluint a mesura que Des de Baixno donava senyals de vida ni avançava propostes. A part d’alguna intervenció ambpancarta en certs conflictes, l’activitat es va limitar a alguna jornada de reflexió, comsobre municipalisme i sobre la crisi i el sindicalisme. Molt poca cosa per animar els i lesque s’havien apropat, i les reunions anaven sent cada vegada menors.

Les eleccions municipals van tornar a treure d’una certa letargia DDB. Aquesta vegadaes van impulsar candidatures de DDB a Girona i Cornellà, i a St. Esteve de la Gerga, unpoble del Pallars Jussà. En els dos primers casos les candidatures van permetre anarprogressant el grau de consolidació de DDB, a St. Esteve es va treure un regidor. ABarcelona es va entrar en negociacions amb la CUP que va forçar que l’acord eludís lareferència de DDB en les sigles i així -equivocadament a parer nostre- es va formarCUP-Alternativa per Barcelona. Però no només es tractava d’un problema deprotagonisme de la CUP sinó també d’un problema polític, i en el mateix sentit al llargde la campanya electoral mentre s’esfumava la presència en actes i declaracions deDDB, s’anava diluint el caràcter anticapitalista de la candidatura. El balanç electoral aBarcelona, positiu si ho analitzem en terme de vots, de poc va servir per consolidarDDB.

Ara tornem a estar davant un nou procés electoral. I de la mateixa manera que leseleccions han estat útils per explicar la necessitat de confluir en un front en ruptura ambel capitalisme i defensa dels drets dels pobles, aquesta nova campanya pot i hauria deser un nou impuls. Però nosaltres ens reafirmem que DDB hauria d’anar més enllà derespondre als processos electorals, per impulsar un referent de construcció política enles lluites quotidianes. Els motius que van aixecar expectatives entre uns quants centenarsde companys/es continuen estant plantejats, potser amb més força a mesura queavancen els plans capitalistes: atacs al treball, els salaris i les pensions, retallades eneducació, sanitat i serveis socials, desnonaments... Per això creiem que és imprescin-dible impulsar i ampliar Des de Baix.

Però això exigeix diverses coses:Però això exigeix diverses coses:Però això exigeix diverses coses:Però això exigeix diverses coses:Però això exigeix diverses coses:

1.- Implicar més a DDB com a tal en les lluites. Sense que per això cada partit1.- Implicar més a DDB com a tal en les lluites. Sense que per això cada partit1.- Implicar més a DDB com a tal en les lluites. Sense que per això cada partit1.- Implicar més a DDB com a tal en les lluites. Sense que per això cada partit1.- Implicar més a DDB com a tal en les lluites. Sense que per això cada partitperdi la seva autonomia, per participar com a tal en les lluites és necessari treballarperdi la seva autonomia, per participar com a tal en les lluites és necessari treballarperdi la seva autonomia, per participar com a tal en les lluites és necessari treballarperdi la seva autonomia, per participar com a tal en les lluites és necessari treballarperdi la seva autonomia, per participar com a tal en les lluites és necessari treballarper buscar l’acord polític que permeti un referent més sistemàtic.per buscar l’acord polític que permeti un referent més sistemàtic.per buscar l’acord polític que permeti un referent més sistemàtic.per buscar l’acord polític que permeti un referent més sistemàtic.per buscar l’acord polític que permeti un referent més sistemàtic.

2.- Dotar2.- Dotar2.- Dotar2.- Dotar2.- Dotar-nos de mecanismes de debat i funcionament r-nos de mecanismes de debat i funcionament r-nos de mecanismes de debat i funcionament r-nos de mecanismes de debat i funcionament r-nos de mecanismes de debat i funcionament regularegularegularegularegular, en els quals, en els quals, en els quals, en els quals, en els qualsorganitzacions i militants no organitzats políticament decideixin les propostes deorganitzacions i militants no organitzats políticament decideixin les propostes deorganitzacions i militants no organitzats políticament decideixin les propostes deorganitzacions i militants no organitzats políticament decideixin les propostes deorganitzacions i militants no organitzats políticament decideixin les propostes deDDB. Caldria potenciar reunions regulars de DDB a nivell local o sectorial i establirDDB. Caldria potenciar reunions regulars de DDB a nivell local o sectorial i establirDDB. Caldria potenciar reunions regulars de DDB a nivell local o sectorial i establirDDB. Caldria potenciar reunions regulars de DDB a nivell local o sectorial i establirDDB. Caldria potenciar reunions regulars de DDB a nivell local o sectorial i establirun mecanisme assembleari i de coordinació d’organitzacions per prendre decisionsun mecanisme assembleari i de coordinació d’organitzacions per prendre decisionsun mecanisme assembleari i de coordinació d’organitzacions per prendre decisionsun mecanisme assembleari i de coordinació d’organitzacions per prendre decisionsun mecanisme assembleari i de coordinació d’organitzacions per prendre decisionsper majories àmplies.per majories àmplies.per majories àmplies.per majories àmplies.per majories àmplies.


POLÍ

TICA

demostrant que hi ha alternativesdes de l’esquerra, l’esquerra queqüestiona el capital isme i elcombat, que defensa sense por elsdrets nacionals dels pobles quenega el règim monàrquic. I aquestatasca pot o no tenir resultatselectorals, però el decisiu ésl’estreta unió de la sevaconstrucció a les lluites que sónnecessàries a les fàbriques, a lasanitat i l ’educació contra lesretallades, colze a colze amb els iles treballadores, recomponent unsindicalisme compromès. I de la màde les i els joves i del moviment alvoltant del 15M.

IU, Equo/ICV. Més delmateix.

La ruptura de l’acord IU-ICV dónacom a resultat dos nous projectespolítics. D’una banda IU amb el PCal capdavant, intenta reformular-seamb les Taules de Convergència,un acord presentat a Madrid el 19de febrer a la seu de CCOO entreintel·lectuals i Attac. Es tracta d’unprojecte de contingut socialdemò-crata, estr ictament contra elneoliberalisme. Un intent de tornarla roda enrere, a un capitalismeregulat amb Estat de Benestar,

entroncant amb la política a la me-sura de les direccions de CCOO iUGT, a les quals ni tan sols es cri-tica pel Pacte de pensions o el Pac-te Social.

És possible fer un programacreïble i alternatiu amb les mesuresque el PSOE al Govern ha anatabandonant? El capitalisme pot«involucionar» per adquirir un rostrehumà, o el que estem vivint és laconseqüència de les pròpiescontradiccions intrínseques del sis-tema? Aquesta és la qüestió.

Per la seva banda, ICV impulsaun acord amb la recentmentconstituïda Equo, que encapçalal ’ex director de GreenpeaceEspanya. IU ha sofert en poctemps dues escissions

ecosocial istes a lesBalears i e l PaísValencià, i ambduesconf lueixen a Equo.Alhora Llamazares pre-para el seu fi de ciclecom a par lamentar iamb «IU oberta»,buscant un front ampliecosocialista amb ICVi Equo. La recentparticipació d’ICV alGovern tripartit català,en consel ler ies tandestacables com Inte-

rior, val més que mil paraules.

Així, què hem de fer?

Des de fa mesos a Lluita Inter-nacionalista hem insistit en lanecessitat d’una plataforma o fronta tot l’Estat. En aquest sentithavíem considerat un pas moltpositiu la constitució d’Iniciativa In-ternacionalista a les eleccionseuropees. També l’experiència de

«Des de Baix» a Catalunya, enca-ra que amb les seves dificultats,suposa un avanç que reivindiquem.

Esquerra Anticapitalista enviava amitjans de juliol una carta a lesorganitzacions de l’esquerraproposant «una candidatura unitàriaanticapitalista i alternativa: des debaix i a l’esquerra». A aquesta car-ta vam respondre afirmativamentdes de LI, i uns dies més tard tambéEn Lluita recolzava la proposta. Enun sentit similar Red Roja (escissióde Corrent Roig) enviava una cartaproposant un front en termessimilars, i també els vam respondreproposant-los una reunió. Però finsal moment no es concreten elspassos per fer possible aquest front.

Des de Catalunya amb Des deBaix, la nostra proposta és tornara convidar organitzacions,moviments i militants a participar-hi. Entre les primeres és importantcomptar amb l’esquerraindependentista, amb la qual vamparticipar a Iniciativa Internaciona-lista i a les municipals en la candi-datura de Barcelona, senseexcloure les CUP. Una altra vegadacal buscar un treball en comú ambmoviments municipal istesalternatius com les CandidaturesAlternatives del Vallès. La cridahauria de ser molt oberta atreballadors/es i joves que no tenenper què participar en caporganització política. Malgrat lesdificultats que han introduït en la Lleielectoral (vegeu el requadre), calimpulsar el front més ampli possibleper utilitzar l’espai electoral tambéper fer arribar la nostra crida a lalluita i l’organització.

Josep Lluís del Alcázar


L’intent d’Anglada de fer unapassejada triomfal de la PxC aSalt acaba en unamultitudinària manifestaciócontra el racisme i el feixisme.

La Plataforma per Catalunya(PxC) havia previst pel 27 d’agostuna marxa triomfal de JosepAnglada sobre Salt amb unamanifestació contra les mesquites.Anglada volia capitalitzar els vots queli havien donat 3 regidors a leseleccions municipals per consolidarun espai a la dreta del molt xenòfobalcalde de Salt –Torramadé, de lalínia dura antimmigració d’UnióDemocràtica, de la corda del’alcalde de Vic, Vila d’Abadal. Amés tenia un motiu de consumintern de la PxC: dos dels regidorsacabaven d’abandonar la formaciódesprés d’haver estat pressionatsperquè les seves parelles eren per-sones immigrades, cosa que elshauria fet adonar que la PxC és unpartit racista (!).

El conseller d’Interior, Puig, va pro-hibir la manifestació de la PxC i vajustificar-ho amb el fantasma degrups organitzats de jovesislamistes, que per descomptatningú no ha vist mai. Però Puigamagava la causa real: unaassemblea d’indignades de Salt iGirona i de la gent de Salt Antiracista(una campanya que el curs passatvam impulsar des de la Mesa pelsDrets Socials de Girona) haviaconvocat una contramanifes-tacióa la de la PxC. Anglada va treure pitproclamant que la convo-catòria esmantindria fos o no il·legalitzada,mentre es desfermaven per la xarxales crides dels simpatitzants de laPxC.

Però 4 dies abans de lamanifestació s’havia de celebrar unple extraordinari monotemàtic en elqual es barallaven l’extrema dretaamb el que sigui que hi ha encaramés a la dreta. L’alcalde del partitde l’Opus Dei proposava prohibirdurant un any la construcció de cen-tres de culte a Salt (!) mentre la PxCli exigia que, a més, retirés lallicència ja concedida per l’anteriorgovern del PSC/ERC per fer una

mesquita –això sí, degudamentamagada al polígon industrial. Lamoratòria va ser aprovada, comestava previst, però no deixa deprovocar estupefacció que Indepen-dents per Salt-CUP no formés partdels que hi van votar en contra, sinóque es va abstenir.

Anglada no va deixar passarl’oportunitat que representava el plei va aparèixer, desafiant, a les por-tes de l’Ajuntament. Però el càlculli va fallar: l’esperava una pancartaque deia «Salt Antiracista» i unamunió de veïnes i veïns, la majorpart immigrats/des i moltes d’elles

joves, que s’hi van anar afegintespontània-ment. Anglada va haverde fugir enmig d’una escridassadamonumental, això sí, molt benprotegit pels antiavalots d’en Puig.Després d’allò Anglada va canviarradicalment el to i quan el TSJC varatificar la prohibició de la mani, vadesfer tot el discurs, vadesconvocar-la i va fer un saltendavant parlant d’unaconvocatòria no concretada a Bar-celona.

La prudència s’ha acabat,ara unitat de classe contrael racisme

Però la derrota d’Anglada no espodia desaprofitar i el que havia deser una contramani va esdeveniruna manifestació massiva, el dia 27,sota el lema «Aturem el feixisme.

Salt diu no al racisme». Enmig d’undesplegament policial de pel·lículaamb helicòpter inclòs, com li agra-da a Puig –per descomptat, però,els mossos no van intervenir contrauna provocadora de la PxC fins queun cordó espontani de la mani haviaaconseguit aïllar-la- les manifestantsde Salt van confluir amb una marxaque havia sortit de Girona. L’apogeude la mani, però, va ser quan$ vamarribar als carrers de vivendesobreres –on es concentra el més de40% de saltenques i saltencsd’origen estranger- i el nombre de

manifestants es va multiplicar.Haver fet fugir Anglada i la PxC no

és el més important que va passarla darrera setmana d’agost a Salt.La primera cosa realment importantés que, per primera vegada, i ambl’empenta indiscutible del’assemblea d’indignades, es vatrencar amb els discursos de laprudència que havien pesat semprecom una llosa davant dels intentsde mobilització antiracista a Salt. Peruna banda, dels sectorsprogressistes autòctons amb elsquals se suposa que compartimobjectius, però que sempre temenla mobilització i que fins al darrermoment van intentar convèncer delssuposats perills de manifestar-nos. Ide l’altra, de les ONG que s’hanerigit en portaveus de les personesimmigrades, molt lligades al poder

Unitat de classe contra el racismeSalt (Girona)Salt (Girona)Salt (Girona)Salt (Girona)Salt (Girona)

MOV

IMEN

TS


Als anys 80 ja vam ser testimonisdel desmantellament del teixitindustrial com a conseqüènciadels acords europeus. Allò vasuposar la venda de les nostresriqueses industrials i agràries al’Europa del gran capital,convertint l’Estat espanyol en unpaís de serveis i totxo, amb unaescandalosa especulacióimmobiliària. Aquell procés vadeixar milers de treballadors itreballadores a l’atur i en situacióde pobresa i marginalitat. És enaquell context que va néixer laRMI: una renda mínimad’inserció, concebuda com unaeina que havia de permetre, entemps de bonança econòmica, lareintegració de les persones almón laboral.

Avui, amb la crisi provocada perl’esclat de la bombolla immobiliària, altrecop es desmantella l’actual teixit in-dustrial, proliferen els EROs i els

per una xarxa d’interessosteixits durant anys pelgovern municipal del PSC -orquestrats per l’exdiputatMohamed Chaib- que esvan negar a secundar laconvocatòria.

La segona cosa importantés que això va permetre quees fessin seva laconvocatòria moltes veïnesi veïns de Salt tenalladesalhora per les pitjorsconseqüències de la crisi iper la divisió racista que noparen d’inocular-nos des delpoder. Especialment actiusvan ser els i les joves, tipes ifartes de patir l’assetjamenti les vexacions constants dela policia.

Ara és l’hora de recollir launitat que es va generar ladarrera setmana d’agost alscarrers de Salt i donar-licontinuïtat per fer realitat lavella consigna que també esva cridar a la mani del 27:«d’aquí o estrangera, lamateixa classe obrera».Unida, mobil itzada icombatent la misèria queens intenten imposar.

Tralla (Girona)

Davant la recent sentència del TSJC, la CGT Ensenyament vol manifestar:1.- La CGT defensa l’escola pública catalana emprant el català com a llengua

vehicular i, en conseqüència, el model conegut com a immersió lingüística queqüestiona la sentència.

2.- La CGT Ensenyament rebutja la sentència i qualsevol intent de separaciódels infants als nostres centres per motius de la llengua vehicular que s’utilitza enla seva escolarització. La sentència obeeix a la voluntat d’un sector de l’aparelljudicial –molt proper al PP- que vol introduir una involució en el reconeixementdels drets nacionals com a poble.

3.- La CGT fa una crida al professorat i a les famílies a defensar el català coma llengua vehicular per tots i totes les alumnes i exigeix al Govern de la Generalitatrebutjar i incomplir la sentència.

4.- No volem deixar passar el fet que des del mateix Govern, que ara es queixa de la sentència endefensa del català, s’estigui aplicant sobre els centres una retallada dràstica de recursos que amenaça elmodel d’escola pública i la cohesió social::::: es redueixen les aules d’acollida concebudes com un recurs deles escoles i dels instituts per facilitar l’adaptació escolar de l’alumnat nouvingut des de la promoció, entrealtres coses, de l’aprenentatge de la llengua catalana; els recursos per al foment de la lectura a través delprojecte Punt Edu en les biblioteques escolars; i, es retallen dotacions econòmiques i plantilles.

Reproducció del comunicat de CGT Ensenyament, 7/09/11

Sentència del TSJC contra el catalàSentència del TSJC contra el catalàSentència del TSJC contra el catalàSentència del TSJC contra el catalàSentència del TSJC contra el català

tancaments d’empreses fruit de lapolítica de mantenir la taxa de beneficisdel gran capital i es perden milers dellocs de treball. L’Estat espanyol, apartir dels acords amb la UE, atacael sector més vulnerable: els i lestreballadores. I ho fa mitjançant refor-mes laborals i retallades a lesprestacions d’atur, la sanitat il’ensenyament, privatitzant serveispúblics... per donar el màxim debenefici al gran capital a partir de lesarques públiques, de les quals els iles treballadores som els majorscontribuents.

Però el capitalisme no en té prou,ha de treure benefici dels sectors mésvulnerables, de tots els milers de noustreballadors i treballadores aturadesque, degut a l’atur estructuralprovocat pel capitalisme i els governsde torn al seu servei, han d’acollir-sea la RMI perquè han perdut tots elsdrets a seguir cobrant el subsidi d’atur.

Mentrestant, a Catalunya som

En ple agost,En ple agost,En ple agost,En ple agost,En ple agost,

CiU deixa de pagarmilers de PIRMIs


SERV

EIS

PÚBL

ICStestimonis de com no apugen els

impostos a les grans fortunes i decom els lladres de guant blanc(Millet, Camps,...) segueixen gaudintles «seves fortunes» amb totalimpunitat, tot i condemnant elssectors més vulnerables al pacte dela fam.

El govern ens mostra la cara mésreaccionària i xenòfoba acusantfalsament milers de persones defrau, condemnant així milersd’immigrats/des, que l’única cosaque han fet és recórrer milers dekm deixant enrere, la majoria devegades, el més preuat per alséssers humans, la seva gent i laseva terra, en la recerca d’una vidadigna. Sectors als quals el gran ca-pital d’aquest i altres països els hanextret el màxim benefici com a màd’obra i que avui els volen enterrarentre les runes de la màximapobresa, negant-los els beneficis dela seva contribució.

Polítics que atien la xenofòbia so-bre els i les nostres germanes declasse. Polítics de CiU que ja s’hantret la màscara i ens mostren laseva vestimenta més puramentreaccionària i feixistoide, i que peraixò no dubten en utilitzar dadesil· legalment, perquè la l lei deprivacitat de les dades personals elsho prohibeix. Esperem que elrepresentant del govern que ha

interprofessional. Totes duesquantitats mantenen al llindar depobresa milers famílies amb fills/es..., persones en situació d’atur iofertes mínimes d’inserció.

El 27 de juliol passat el presidentsenyor Artur Mas va signar al costatdel conseller d’Economia la Llei de«mesures fiscals i financeres», queen l’article 62 empitjora notable-ment la Llei 10/1997, de la RendaMínima d’Inserció. Vegem-ho:

* Se suprimeix l’actualització anual de la RMI amb l’IPC previst (art. 21.1)* El còmput de la RMI i dels complements als quals es tingui dret queda limitat al Salari Mínim

Interprofessional (art. 21.3)* S’elimina la possibilitat de pagament immediat de la RMI des del mateix mes de sol·licitar l’ajut mentre

s’aprovava en els casos urgents en què l’equip d’atenció primària se’n feia responsable (art. 23, apartat2).* Es limita a 60 mensualitats la percepció de la RMI. Després d’extingir-se aquest dret i encara que

persisteixin les condicions per rebre la Renda el/la titular de l’expedient i la família beneficiària no podransol·licitar novament l’abonament de la RMI fins que no hagi transcorregut 1 any des de l’extinció, per laqual cosa estaran condemnades a la misèria i exclusió durant aquest temps (art. 23, nou apartat 2).

* S’amplia d’1 any a 2 el període de residència per tenir dret a percebre la RMI* S’anul·len els efectes del Decret Llei 1/2010, de 12 de gener, que escurçava a sis mesos el període

d’ingressos no superiors a la RMI per tenir dret a percebre-la, ampliant-lo altre cop a 12 mesos.

Ja n’hi ha prou de culpar-nos, als i les treballadores i sectors més vulnerables del sistema capitalista, percontinuar robant-nos fins i tot la nostra pròpia misèria.

La resposta al govern de CiU, de les i els afectats, així com dels i les professionals dels serveis socials no s’ha fetesperar. Els dies 18 i 26 d’agost –el dia de la compareixença dels responsables del govern al Parlament deCatalunya- es va mostrar amb concentracions contra les mesures de la RMI i contra les retallades de drets.

Marga Olalla. Afiliada CGT Ajuntament de Barcelona

ensenyat dades d’un suposat usuaridels Serveis Socials de Lleida i ques’atreveix a concretar, amb dadesfalses, el nombre de personesmagrebines en situació de frau,dimiteixi conjuntament amb els res-ponsables polítics que han provocataquesta situació.

La Renda Mínima d’Inserció ésun dret universal que no tan solss’ha de mantenir sinó que had’augmentar. Cap persona o famíliani pot ni ha de viure amb l’actualRMI, com tampoc ho pot fer ambl’actual salari mínim


Zapatero s’havia negat aavançar les eleccions -segonsell mateix deia- per poderacabar un paquet de reformescontra la crisi. A diferència delPP, que exigia l’anticipació deles eleccions, la patronal de laCEOE i la Banca no espronunciaven, perquè preferienque el PSOE continuéscompletant les mesures.Rosell, patró de patrons, deiaque calia aplicar les reformessense témer resultatselectorals negatius... i així hoha fet Zapatero, deixant aRubalcaba el llegat d’una mésque probable derrota històrica.Però abans fins i tot que elpropi partit, la política de ladirecció del PSOE està al serveide la Corona i els empresaris.No és el primer, González va ferel mateix. Amb un governagònic, aquest estiu haimposat:

* Reforma de la negociació* Reforma de la negociació* Reforma de la negociació* Reforma de la negociació* Reforma de la negociaciócol·lectiva,col·lectiva,col·lectiva,col·lectiva,col·lectiva, aprovada al juny ambl’abstenció de CiU.

S’afegia al Nou Reglament delsExpedients de Regulació d’Ocupació(EROs) aprovat pel Govern unasetmana abans, que facil ital’acomiadament lliure i gratuït perpart de la Patronal, com a normad’aplicació de l’última Reforma La-boral.

La Reforma de la NegociacióCol·lectiva -diu CGT en declaracióde 22/6/11- marca unes novesregles de joc per regular les relacionslaborals, que pràcticament arriba aeliminar la negociació col·lectivaimposant un arbitratge obligatori. Esprioritza el Conveni d’Empresa so-bre els d’àmbit sectorial, provincial,autonòmic i estatal. Es buiden decontingut els Convenis Col·lectius,permetent que els salaris se’ndespengin. Consagra elbisindicalisme institucional com a

superi els marges establerts per laUnió Europea. No fixa xifres, ques’establiran en una llei orgànicaabans del 30 de juny de 2012.Aquesta llei precisarà el dèficit es-tructural màxim en el 0,4% per alconjunt de les administracionspúbliques. El dèficit no superarà el0,26% del PIB en el cas del’Administració de l’Estat ni el 0,14%a cada comunitat autònoma. Aixímateix, les entitats locals haurand’aconseguir l’equil ibripressupostari. El dèficit estructural iel deute podran revisar-se el 2015 iel 2018 a iniciativa de PSOE o PP, inomés es podran superar «en casde catàstrofes naturals, recessióeconòmica o situacionsd’emergència extraordinària ques’escapin del control de l’Estat iperjudiquin considerablement lasituació financera o la sostenibilitateconòmica o social de l’Estat». Perònomés si així ho considera la majoriaabsoluta del Congrés.

Òbviament, la reforma constitueixla consagració de la política deretallades en serveis socials i en elque va quedant de l’Estat delBenestar.

*Reial Decret-llei de 26 d’agost *Reial Decret-llei de 26 d’agost *Reial Decret-llei de 26 d’agost *Reial Decret-llei de 26 d’agost *Reial Decret-llei de 26 d’agostde mesures urgents per a lade mesures urgents per a lade mesures urgents per a lade mesures urgents per a lade mesures urgents per a lapromoció de l’ocupaciópromoció de l’ocupaciópromoció de l’ocupaciópromoció de l’ocupaciópromoció de l’ocupació. Pendentde ratificació al Parlament.

Extensió dels contractes deformació (exempts de tributar lesassegurances socials) a menors de30 anys. Pròrrogues indefinides encontractes temporals senseobligació de passar-los a fixos.Possibilitat que Fogasa pagui aterminis i fins el 2012 vuit diesd’indemnització en elsacomiadaments objectius. Rebaixade l’IVA per adquirir habitatge del 8%al 4%. Es manté en vigor l’ajuda de400 que vencia el juliol.

representant amb legitimitat de les iels treballadors, perquè les cúpulessindicals i de la patronal puguin ne-gociar al marge dels i lestreballadores i del comitè d’empresa.S’aprova a la pràctica l’eliminació deldret a la llibertat sindical.

Amb aquesta reforma els i lestreballadores serem meresmercaderies disponibles en funcióde la demanda, de la competitivitatde les empreses i dels beneficis dela patronal. Es desregula la jorna-da, un mínim del 5% en còmputanual. Se segresta, de fet, l’exercicidel dret de vaga, la qual cosa re-presenta una política autoritària,possiblement inconstitucional,perquè invalida i vulnera el dretfonamental a la Vaga davant elconflicte d’interessos entre el capi-tal i el treball.

*Reforma de pensionsReforma de pensionsReforma de pensionsReforma de pensionsReforma de pensions. Al juliolva finalitzar la tramitació del«pensionazo» pactat amb CCOO iUGT, que eleva a 67 els anys dejubilació (vegeu el LI 108 de febrerde 2011).

* Reforma constitucional Reforma constitucional Reforma constitucional Reforma constitucional Reforma constitucional. Pac-tada entre PSOE i PP. Reforma ex-prés de l’article 135. Aprovada el 2de setembre al Congrés i el 7 alSenat. Fixa un topalld’endeutament, que impedeix al’Estat i les comunitats autònomesincórrer en un dèficit estructural que

Zapatero s’afanyaamb les mesures afavor dels empresaris


Crear un movimentdes de baix per la

vaga generalEl debat sobre la vaga general és a tot el moviment sindical i reivindicatiu. El moviment 15M i elssindicats alternatius discuteixen la possibilitat de convocar una vaga general per l’octubre. Lanecessitat de la mobilització general no està en discussió, però qui i com es fa és la clau.

Molts treballadors/es veuen ambsimpatia el moviment del 15M, ni tansols han dubtat a mostrar-li el suportcontra la repressió o participar enles seves convocatòries demobilitzacions, però el problema ésen el dil luns, quan el o la«treballadora indignada» entra al seucentre de treball. Allà hi pesa la po-lítica d’amenaces de la patronal, elllarg llistat de lleis que li permetenactuar a la carta contra els i lestreballadores, el paper de lesdireccions sindicals que una vegadai una altra coincideixen a assegurarque no hi ha alternativa i que la lluitaserveix, com a molt, per minimitzarla duresa de les decisions patronals.

En els debats de l’esquerra o a lesassemblees del 15M parlar de CCOOi UGT és com esmentar el diable, ino falten pas raons per denunciar lesdireccions d’aquests sindicats. Però

la realitat als centres de treball ésque una gran majoria obrera prenaquesta referència, i sense aquestamajoria no hi ha vaga general. Peraixò el problema és que cal tenir unapolítica cap a aquesta realitat mésenllà de la denúncia dels seusdirigents, que cal seguir fent. Hemde deixar l’esquerranisme i un falsradicalisme per entroncar amb larealitat als centres de treball. Senseuna política d’exigència i denúnciaa CCOO i UGT és impossible en-troncar amb una majoria obrera.

Per això reprenem l’acord enaquest sentit del Manifest per unaCoordinadora Estatal de lescomissions del 15M que treballencap a la Vaga General que va sorgirde la reunió a Madrid del 24 de juliol:«amb una exigència a les direccionsde CCOO i UGT que rebutgin elspactes signats i una crida a les

seccions sindicals combatives detots els sindicats, comitèsd’empreses, els sindicatsd’esquerra o alternatius, delegats/des, assemblees i grups detreballadors. I així poder organitzarassemblees als centres de treball,polígons i sectors diversos…»

L’exigència de Vaga General atots els sindicats (inclosos CCOO iUGT) ha de sorgir del debat enassemblees dels centres de treball.Només generant un moviment desde baix, des de les fàbriques, per lavaga general, és possible reunir lescondicions perquè es veiessinobligats a convocar-la o arribar afer-la sense ells. Però aquí hi sobratot el sectarisme. Només han deprevaler les necessitats de pararl’ofensiva patronal i del Govern ibuscar per fer-ho la màxima unitatpolítica i sindical.


EN D

EBAT

Els plans burgesosd’austeritat contra els i lestreballadores, joves i classespopulars s’acceleren al ritmede la crisi arreu d’Europa. Hantrobat una certa resistència enalguns països, ambmobilitzacions i vaguesgenerals convocades pelssindicats i recolzades per lesorganitzacions i partitsd’esquerra: a França, Itàlia,Portugal i Grècia. A l’Estatespanyol, les direccionssindicals es van veureobligades a convocar elsetembre de 2010, tard i sensecontinuïtat, una vaga generalcontra la reforma laboral delgovern, i tot seguit van signarla reforma de la jubilació i lespensions i van continuarnegociant l’aplicació delsplans patronals.Paral·lelament, les revolucionsdel nord d’Àfrica, que hanprovocat la crisi dels seusrègims de dominació, tornen amostrar la capacitatd’intervenció política de lamobilització de masses. Enaquest marc es va gestar l’èxitinicial de les mobilitzacions del15M.L’ascens del PP cap al govern,que preveu obtenir la majoriaen les pròximes eleccions,l’agudització de l’ofensivaburgesa contra les condicionsde vida i treball, i,conseqüentment, tambécontra els drets democràticsdels i les treballadores i elspobles, situen el 15M en unadisjuntiva en la qual corre elrisc de quedar reduït a unamobilització més que nohaurà estat suficient i quehaurà malgastat l’enormeesforç militant i la grancapacitat de lluita dels milersde joves i treballadors/es queintenten construir-lo com aeina per a la lluita. Amb l’ànimque això no passi estanescrites les següentsreflexions.

La joventut reapareix al’escena política

La falta de resposta del movimentobrer, pel gran pes de les direccionspolítiques i sindicals majoritàries quehan aconseguit imposar la sevapolítica de suport al govern amb ladesmobilització i el pacte social, hadeixat massa temps sense sortidala pressió que les agressionscapitalistes generaven en els i lestreballadores, joves i els sectorspopulars. En les manifestacionsconvocades amb el lema ‘no sommercaderia en mans de polítics ibanquers’, un sector important dela ‘joventut sense futur’ va sortir alcarrer, i es va mantenir acampadaa les places públiques, desafiant laprohibició de celebrarmanifestacions durant la jornada dereflexió de les eleccions municipalsdel maig passat. El moviment deles acampades es va estendreràpidament i, impulsat inicialmentper un sector de la joventut que veutruncades les seves expectatives defutur, va canalitzar una partimportant del descontentamentgeneral dels treballadors/es i de lesclasses mitjanes, generantexpectatives que per fi escomençava a moure alguna cosa.El nom de la plataforma que haviaconvocat les mobil itzacions,‘democràcia real ja’, complia elpaper d’una consigna en la qualcadascun podia veure la síntesi delseu descontentament particular.Una part de la classe obrera vaveure amb simpatia com els i lesjoves sortien d’una aparent letargia.Aquesta vegada no eren elsestudiants en lluita contra el PlaBolonya o la reforma educativa.Sectors de les classes mitjanesatabalats pel pes de la crisi tambées van afegir al suport al moviment.

A Catalunya el 15M va atreure unsector de treballadors/es i activistesque participava en les mobilitzacionscontra les retallades del govern deCIU en Sanitat i Educació (unaconcentració convocada perCCOO i UGT el 14 d’abril, va serdesbordada i va marxarespontàniament cap a la seu delParlament de Catalunya, i lamassiva manifestació del 14 deMaig). Molts i moltes es van sumaral 15M davant la falta d’un pla decontinuïtat per aquestes

mobilitzacions i la poca determinacióde les direccions d’UGT i CCOO,ben disposades a acceptar i fer‘presentables’ les retallades.

Del ‘consens de mínims’ a unprograma menys que mínim

Però l’exigència de ‘democràciareal ja’ era massa general i caliaomplir-la de contingut. Durantsetmanes el 15M es va esforçar amantenir les acampades –resistintels intents policials de desallotjament-, a impulsar les mobilitzacions con-tra les retallades en sanitat i educaciói cassolades contra els ajuntaments,i a desenvolupar un esquemaorganitzatiu en el qual una sèrie decomissions havien d’elaborarl’equivalent a un programa, unadefinició d’objectius per al movimentque es discutien després en llarguesi multitudinàries assemblees. Pertotarreu es pregonava el caràcterpacífic i reivindicatiu del moviment,encara que en ‘la democràcia real’del 15M –a diferència de la de lesplaces de Tunísia, Egipte o Grècia-no hi havia lloc per als partits polítics,per més democràtics que fossin, itampoc per als sindicats, tot i queimportants sectors del movimentdefensessin la necessitat de la VagaGeneral, com a Grècia, perrespondre als atacs del govern.

L’Acampada de Sol va remetre ales altres un document per resoldreel debat del programa amb 4 punts,difosos al seu torn per la premsaburgesa: reforma electoral, lluitacontra la corrupció, separació efec-tiva dels poders públics i creació demecanismes de control ciutadà.Aquest programa, coincident ambel de la UPyD de Rosa Díez, espresentava com «un consens demínims». Tota referència a la lluitasocial i econòmica haviadesaparegut, enterrant la consignainicial ‘No som mercaderies enmans de polítics i banquers’. Tambés’havien esfumat les exigènciesdemocràtiques contra la Monarquiai continuava en discussió, amb moltaoposició a l’interior del moviment, eldret a l’autodeterminació de lesnacionalitats oprimides de l’Estat.

Sense resoldre la discussió, i ambpropostes contradictòries, el 15M esva descentralitzar desmuntant les

El 15M i la lluita contra la crisi


acampades i promoventassemblees de barris i pobles ambreunions de coordinació. Eldinamisme del moviment permetiala seva continuïtat i en lesdiscussions es barrejaven lespropostes del «consens de mínims»i les propostes reformistes delsdefensors del ‘capitalisme de rostrehumà’ com la reforma fiscal, la taxaTobin o la banca pública, amb elsplantejaments per la nacionalitzacióde la banca, contra la monarquia opel dret d’autodeterminació de lesnacionalitats de l’esquerrarevolucionària. Al mateix tempss’alternaven les convocatòriesgenerals com la manifestació del19J contra el Pacte de l’Euro, alcostat de les que generaven els

moviments locals, com el bloqueigal Parlament de Catalunya en lasessió dels pressupostos o lamanifestació en defensa de lasanitat i l’ensenyament públics del20 de Juliol a Barcelona.

Però el 15M començava a deri-var entre dues aigües, i la baixadaestiuenca ja es feia sentir. 7 marxesdel 15M es van dirigir cap a Madridrecollint reivindicacions i queixesindividuals que en una manifestacióvan lliurar al Registre del Parlamenti al representant d’IU. L’aspiració de‘democràcia real ja’, i el lema ‘nosom mercaderia en mans de políticsi banquers’ quedaven reduïts així aun programa mínim de queixes i

problemes individuals, i el 15M enun simple transmissor de lesqueixes. Els manifestants del 15M,malgrat això, havien marxat fins alCongrés amb el lema ‘No és la crisi,és el sistema’.

El 15M, la desmobilitzaciódels i les treballadores i lapreparació de la VagaGeneral

Moltes assemblees locals es vanlligar a les lluites contra les retalladessocials, els desnonaments, etc,aconseguint mobilitzacionsimportants, sobretot en defensa dela sanitat pública. No obstant això,i altra vegada a diferència deGrècia, el moviment passava perfora dels centres de treball, amb el

perill, encoratjat pels propis militantsd’esquerra del 15M, que els i lestreballadores ho percebessin coma capaç de substituir des de fora lamobilització que no estaven endisposició de realitzar des de dins.Aquesta ha estat, per desgràcia, latònica de les relacions del 15M ambles i els treballadors i amb unmoviment obrer que, llevat en ca-sos comptats, continua a la defen-siva, enfrontant-se als EROs,acomiadaments i rebaixesaïlladament i només quan no hi hacap més remei –com en els casosd’ambulàncies i Yamaha-, oconfiant en la falsa il·lusió que lesrebaixes salarials i les regulacions

EN D

EBAT

d’ocupació, esmorteïdes per lanegociació, serviran perquè lasituació econòmica millori en unfutur no gaire llunyà –com en elscasos de Nissan, Seat i, en certamesura, l’actual de Telefònica queha retrocedit en la mobilització con-tra el seu ERO.

La indefinició del 15M amenaça,sobretot després de la baixada del’agost, d’aïl lar el moviment,deixant-lo reduït a un activismevoluntarista que doni respostaúnicament a problemes presosaïlladament, com casos individuals,mantenint així, com fan lesburocràcies sindicals majoritàries,les lluites aïllades, sense oferirobjectius comuns que apuntin asolucions de fons, com plansd’ocupació contra l’atur, plansd’habitatge públic, etc, propostesque necessàriament duen adefensar contra els plansd’austeritat dels governs burgesosde torn una polít ica denacionalització de la banca, de nopagar el deute que exigeixen elsmercats i la UE i de ruptura ambles imposicions del pacte de l’euro,així com de defensa i aprofundimentdels drets i conquestesdemocràtiques.

Aquests objectius poden donaruna perspectiva al 15M perquè si-gui una part activa en la lluita con-tra la crisi, estrenyent llaços amb elmoviment obrer en la preparació dela vaga general des de la base,propaganditzant-la als centres detreball i a les seccions sindicals,proposant assemblees que votinresolucions exigint-la a lesdireccions sindicals, i mantenint vivala lluita per defensar les conquestessocials.

Però per això el 15M, i l’esquerraque participa amb responsabilitatsdins del moviment, han de plantejar-se formar part d’un ampli frontunitari de lluita, que no pot deixarfora ni els sindicats ni els partits queestan disposats a plantejar aquestalluita; com mostra l’exemple deGrècia, on els i les treballadores ijoves, amb els seus partits, sindicatsi organitzacions, lluiten colze a colzecontra els plans d’ajustament.

La gran ofensiva que es preparaamb l’arribada del PP al governexigeix que emprem des de ja totesles energies en aquesta tasca.

Luis Carlos Gómez, ‘Luca’


INTE

RNAC

IONA

LAquest estiu hem vistl’agressió feixista més salvatgea Europa des de fa molt detemps. L’objectiu d’aquestarticle no és imaginar-nos quèhagués passat si, en comptesde ser joves del partit laboristanoruec, els i les assassinadeshaguessin estat membres deles joventuts del PP o delpartit de Sarkozy o de Merkel.Tampoc és el nostre objectiuimaginar-nos si la massacrel’hagués comesa ETA, un grupislamista o anticapitalistaeuropeu. Prefereixo no pensaren què ens hagués caigut asobre als i les que defenseml’amnistia dels i les presesbasques o el dret que una o untreballador immigrat puguiviure i treballar on vulgui.L’objectiu d’aquest article ésintentar avançar en com lluitarcontra la cada vegada mésdescarada retallada de lesllibertats i les cada vegada mésreiterades agressions feixistes.

L’illa d’Utoja va ser cedida alssindicats noruecs els anys 50 i s’hicelebrava un campament d’estiu dela joventut laborista. Després decol·locar una bomba al centred’Oslo, Breivik va assassinar-hi 84joves. Tots/es n’hem llegit els detalls:l’assassí anava vestit de policia, elretard a arribar de la policia, etc…Això és un atac al moviment obrer,i s’havia d’haver tractat així. Novolem fer una tesi sobre el feixisme,si la seva base social és la petitaburgesia o els sectors endarreritsdels i les treballadores; l’autor és unpetit burgès de llibre. Nosaltres diem

clarament que la burgesia potrecórrer al feixisme per assegurarels seus interessos. No estan en jocels interessos burgesos a Noruega,però enmig de la crisi econòmicaque travessa Europa, la polaritzaciósocial és cada vegada mésfreqüent. Anem cap un període depolarització social i de lluites con-tra la política que vol imposarl’imperialisme ianqui, i aquí entraràen joc el feixisme. Que noqüestionarà el capitalisme, sinó queun negre guanyi igual que un blanc,primer som els d’aquí després elsde fora. És més fàcil lluitar contraun marroquí que treballa a ACS quecontra Florentino Pérez, encara queaquest marroquí guanyés 150 eurosa Tetuan i s’hagi jugat la vida enuna pastera per donar menjar alsseus fills i filles. Aquesta és la gan-ga del feixisme, l luitar contraFlorentino Pérez o Botín sónparaules majors.

Utilitzo aquests exemples perquèsón més clars per nosaltres, peròsi aquest article sortís a Noruega,recordaríem que l’extrema dretanoruega pressiona per desmuntarl’estat de benestar demanant lasupressió de les prestacions socialsa immigrats/des i els ganduls, i queel Partit del Progrés, on va militaren el seu temps l’assassí d’Utoja,va obtenir el 22,9% dels vots en lesdarreres eleccions al parlament, quereivindica la lluita contra l’Islam i elmarxisme, denuncia la globalització,es defineix com a antisistema, con-tra el tancament d’empreses, cridael poble a acabar amb les elitsoligàrquiques i els de dalt… i ho faassassinant 84 joves que, entrealtres coses, al seu campamentd’estiu havien de discutir el boicota Israel i l’homenatge als voluntarisnoruecs a les brigadesinternacionals a l’Estat espanyol el1936. El text de l’assassí feixista aInternet deixa clar que la seva ideaés que la socialdemocràcia quegoverna Noruega ha venut el paísa l’islamisme.

El govern noruec, igual quel’espanyol, són els encarregats detirar endavant la polít ica deretallades als i les treballadores. Nonomés en el terreny econòmic,també en el de les llibertats. Cada

vegada que participem en unamobilització del 15M sentim que totsels partits són iguals i que cal passardels partits polítics i dels sindicats perconvocar una vaga general o unamanifestació. També a l’esquerraanticapitalista i l’anarquisme es diuaixò i s’actua així. Però davant unatemptat com aquest, què faríemels i les que ens anomenem del’esquerra anticapitalista? Nosaltrescridaríem totes les organitzacions delmoviment obrer a un front únic con-tra el feixisme i començaríem primerpel Partit Laborista noruec, cridaríema una vaga general de rebuig al’atemptat feixista exigint al governlaborista que investigués lesconnexions de l’atemptat amb lapolicia i amb els grups feixistesnoruecs. Exigiríem a totes lesorganitzacions sindicals i polítiquesd’esquerres de Noruega queconvoquessin una vaga general, i sino ho fessin les denunciaríem,perquè el que volem és que els i lesvotants obreres del partit socialistanoruec, i les i els afiliats als sindicatsnoruecs, trenquin amb les sevesdireccions. Perquè confiem que laclasse obrera, encara que ara votireformisme a Noruega o a l’Estatespanyol, es desperti de la letargia,perquè sense ella no acabarem niamb les retallades ni amb el feixisme.Perquè no podem comparar Zapa-tero amb un militant de la UGT,perquè el militant de la UGT viu dela seva feina i no de fotre al veí alCongrés o a la Zarzuela.

Però el més important és que elgovern noruec tindrà un problema,perquè un govern és l’encarregatd’aplicar la política de la burgesia imai no investigarà què va passar aNoruega, mai no lluitarà de debòcontra el feixisme ni prendrà mesuresdeterminants… perquè tan avui comahir, el feixisme és la bala a larecambra del capital. I el governnoruec no l’extirparà d’arrel perquèqui sap si demà el necessitarà quanels i les obreres noruegues oespanyoles deixin de seguir elsocialisme domesticat i es posin alcapdavant de la lluita contra lainjustícia capitalista.

I diem que el govern noruec tindràun problema perquè el feixisme vamatar els i les seves militants mésjoves a Utoja. Per això hem de dir-lia la socialdemocràcia noruega queaturar al feixisme és cosa de tots itotes.

José Díaz Sánchez de la Blanca

NorNorNorNorNoruegauegauegauegauega

Enfrontar el feixisme


A finals de juny, el govern de Papandreu -delsocialdemòcrata Pasok i president de la Interna-cional Socialista- aprovava el segon plad’austeritat imposat per la Unió Europea i elFons Monetari Internacional a canvi d’un crèditd’urgència per evitar la bancarrota del país. Elcrèdit formava part del pla de «rescat» acordatper les dues institucions l’any passat i constatavaque, en lloc d’una ajuda per sortir de la crisi, elpaís es troba cada dia més endeutat i amb menysrecursos tirar endavant.

La recepta d’aquest «rescat» (la mateixa ques’imposa a Portugal i Irlanda i que Zapatero aplicapreventivament a l’Estat espanyol) suposa un nou atacals drets dels treballadors/es en tres àmbits: 1)AugmentAugmentAugmentAugmentAugmentdels impostos a les classes populars. dels impostos a les classes populars. dels impostos a les classes populars. dels impostos a les classes populars. dels impostos a les classes populars. El nivell derenda exempt d’impostos es rebaixa de 12.000 a8.000 euros anuals. S’augmenta l’IVA als productes

de consum i als bars i restaurants, que passen depagar un 13% a un 23%. Les taxes a la gasolina, eltabac i l’alcohol creixen un terç de mitjana. Tot aixòsense prendre cap mesura davant l’enorme evasiófiscal de les rendes més altes (vegeu el requadre). 2)Retallada de la despesaRetallada de la despesaRetallada de la despesaRetallada de la despesaRetallada de la despesa. Reducció del 30% del soutots els treballadors i treballadores d’empresespúbliques. Supressió de tots els contractes temporalsal sector públic. Només un de cada deu funcionaris/àries que es jubili serà substituïda. S’hauran de cotitzar40 anys per tenir la pensió completa, als 65. Ladespesa sanitària es redueix en 2.110 milions d’euros.La retallada en educació suposarà el tancament o lafusió de 1.976 escoles. 3)Privatitzacions i venda dePrivatitzacions i venda dePrivatitzacions i venda dePrivatitzacions i venda dePrivatitzacions i venda depatrimoni. patrimoni. patrimoni. patrimoni. patrimoni. El Govern espera recaptar 50.000 milionsd’euros privatitzant les principals empreses públiques,com la loteria, l’Hellenic Postbanc, els operadors delsports del Pireu i Salònica i les dues companyiesd’aigües. I per l’any vinent hi ha prevista la vendad’Helenic Petroleum, la companyia elèctrica PPC,aeroports, mines i terres propietat de l’Estat.

Aquestes mesures arriben després que s’haginconstatat les conseqüències del primer pla de rescat,aprovat l’any passat: l’atur ha passat del 7 al 20%

L’origen del deute grecL’origen del deute grecL’origen del deute grecL’origen del deute grecL’origen del deute grec

La cancellera alemanya Angela Merkel i la burocràcia deBrussel·les no s’han cansat de repetir que Grècia es troba enuna situació de bancarrota per la baixa productivitat dels seustreballadors/es i per haver mantingut un sector públic massagran per a les possibilitats econòmiques del país. Si analitzem,però, els capítols de la despesa i els ingressos públics, veuremque l’origen del deute grec és molt diferent:

– InteressosInteressosInteressosInteressosInteressos: Atenes dedica el 29% dels seus ingressosanuals (55.600 milions d’euros) només a pagar els interessos deldeute, fonamentalment a bancs alemanys i francesos. L’estatgrec està pagant molt car el sistema de funcionament del BancCentral Europeu (BCE), que segons els seus estatuts no potprestar diners directament als estats, sinó que només pot finançarbancs privats. Això és un negoci rodó per a la gran banca, queobté crèdits a un tipus d’interès baix (fins ara l’1,5%) i compradeute públic a un interès molt més rendible, que en el cas deGrècia ha arribat al 16,5%.

– Compra d’armamentCompra d’armamentCompra d’armamentCompra d’armamentCompra d’armament. Entre el 2005 i el 2009, Grècia vaser el quart importador mundial d’armes. Els seus principals«clients» eren fabricants alemanys, francesos, i nord-americans,i en molts casos les compres es feien amb préstecs obtinguts debancs d’aquests països. Una investigació conjunta de jutgesalemanys i grecs ha demostrat la pràctica de suborns a destacatspolítics, funcionaris i militars grecs.

– Inversions sospitosesInversions sospitosesInversions sospitosesInversions sospitosesInversions sospitoses. Grècia va comprar al fabricantalemany Siemens una partida de trens elèctrics que mai no hanpogut circular pel país perquè no disposa de la infraestructuraadequada. L’operació també va ser finançada per bancsalemanys. Les olimpíades de 2004 van donar lloc a costosesinfraestructures que ara estan totalment abandonades.

– Rescats bancarisRescats bancarisRescats bancarisRescats bancarisRescats bancaris. Només el 2008 i el 2010 (no hem poguttrobar la xifra de 2009), l’estat grec es va gastar 43.000 milionsd’euros en rescats a diversos bancs del país.

– Els més rics no paguen impostosEls més rics no paguen impostosEls més rics no paguen impostosEls més rics no paguen impostosEls més rics no paguen impostos. En el capítol delsingressos de l’estat, la política fiscal del país exonera les principalsfortunes de pagar impostos. El 2010 només 15.000 grecs vandeclarar ingressos superiors a 100.000 euros anuals. Lesempreses tenen impostos baixíssims i l’evasió fiscal és enorme:segons el sindicat PAME les 6.000 empreses més importantsvan evadir l’any passat 15.000 milions d’euros. A més, elsarmadors grecs, que tenen la principal flota del món (mou el16% del tonatge del planeta) no paguen impostos perquè matri-culen els vaixells a Xipre, una pràctica legal, perquè la constitucióels considera «una activitat econòmica sense fronteres».L’esglésiaesglésiaesglésiaesglésiaesglésia, principal terratinent del país, tampoc no pagavaimpostos fins que Papandreu va reclamar una petita taxa, a laqual s’oposen, quan és l’estat qui paga el clergat.

Pel que fa als i les treballadores gregues, que Merkel acusa deganduls, cal tenir en compte que la jornada mitjana és de 2.161hores anuals (2009) per les 1.382 d’Alemanya, mentre laproductivitat laboral per hora ha augmentat en els darrers anysun 26,3%, per l’11,6 a Alemanya.

Resistència als plans d’austeritatResistència als plans d’austeritatResistència als plans d’austeritatResistència als plans d’austeritatResistència als plans d’austeritat

La crisi del deute a Grècia


INTE

RNAC

IONA

L (40% d’atur juvenil); el nombre depersones sense llar s’ha duplicat, elsi les funcionàris han patit unaretallada salarial del 20% i lespensions han baixat un 10%. Elnivell de vida ha caigut molt per sotadels anys 80, quan Grècia va en-trar a la UE. Amb aquest panora-ma, les i els joves més preparats jahan començat el camí del’emigració.

Els efectes socials del’aprofundiment de la crisi es podenveure, per exemple, a les clíniquesque fa deu anys van posar en marxaalgunes ONG per atendre els i lesimmigrades sense papers al centred’Atenes i que avui es troben ambuna onada de grecs i gregues«autòctones» que hi arriben perquèno poden pagar els 5 euros que desde fa un any s’exigeixen només percreuar la porta dels hospitals públics.El director d’una d’aquestesclíniques, de Metges del Món (MdM),reconeixia que la seva organització«ha hagut de portar a Atenes equipsholandesos i belgues que abanstreballaven a Ruanda».

Aquesta situació ha estat un marcimmillorable per al creixement del’extrema dreta i la xenofòbia, ambdiversos episodis de ràtzies contraels immigrants, promoguts per grupsneonazis, que han arribat a formarles seves milícies armades, per anara la cacera de totes i tots els queno tinen la pell blanca.

Fins i tot els economistesburgesos assumeixen que aquestarecepta no servirà per treure Grèciade la crisi, sinó que encaral’aprofundirà més, perquèaugmentarà l’atur i reduirà lacapacitat de compra, mentre quel’estat quedarà endeutat perdiverses generacions. El deute grecés de 486.000 milions d’euros (el165% del PIB). Amb aquestesmesures d’austeritat «s’estalviaran»com a màxim 50.000 milions,justament el que permetrà seguirpagant els interessos, mentre elvolum del deute no pararà de créixer.Més que de rescatar Grècia, estracta, doncs, de rescatar els bancsalemanys i francesos que tenen lamajor part del deute grec, mentreel país continua enfonsant-seacceleradament en la crisi. Nomésdues setmanes després del’aprovació del segon plad’austeritat, l’agència de ràting Stan-dard and Poor’s va tornar a rebaixarla qualificació del deute grec a nivellde bo escombraria. Tothom

assumeix que el deute ésimpagable, però mentre segueixidonant els escandalosos nivellsd’interessos que proporciona,continuarà sent un gran negoci perals bancs, que exigeixen l’aval del’estat i de la UE per assegurar-seque cobraran. En aquest sentit vantant les propostes de Merkel comles del president francès, Sarkozy,que han demanat més «implicació»dels bancs privats en el «rescat» deGrècia... a canvi de garantir-los,amb diversos mecanismes, quequan la bola sigui massa grossa,seran els estats qui respongui.

Les resistències

Els treballadors i treballadoresgrecs van respondre els plansd’austeritat amb vuit vaguesgenerals el 2010 i quatre el 2011,convocades per la Confederació deTreballadors de Grècia (GEES) iAdedy, el sindicat de la funció pú-blica. El juny van combatre el segonpla amb la primera vaga de 48 horesque viu el país des de la fi de la dic-tadura dels Coronels. Tot i que laconvocatòria no trencava amb lalògica de la burocràcia sindical devagues aïllades sense un pla delluita, el seguiment va ser massiu,malgrat el clima de terror imposatper la premsa, el govern i la UE,assegurant que si no s’aprovava elpla Grècia s’enfonsaria en la misèria.Atenes va quedar paralitzada, comels principals ports del país, i els tallsde llum eren constants per la pro-testa dels treballadors/es de leselèctriques contra la privatització.Només funcionava una línia de me-tro, per facilitar a la gent l’arribada

a les manifestacions a la plaçaSintagma.

La mobilització dels treballadors itreballadores es va veure reforçadaa partir del 15 de juny pel movimentde l’assembla de la plaça deSyntagma, format bàsicament perjoves, que reproduïa el model delsIndignats de l’Estat espanyol, peròamb característiques pròpies. Lamés important és que buscava con-fluir amb la lluita sindical, basant-seen els seus elements més dinàmics.Per això la plaça cridava a recolzarles convocatòries sindicals i vicever-sa. A més, entre els i les indignadesgregues la participació de sindicats ipartits d’esquerra era acceptada i

reconeguda. «A la primeraassemblea es va plantejar ladiscussió de què fer amb els partitsi organitzacions que s’acostessin ala plaça i la decisió va ser que totesles organitzacions d’esquerra hihavien de poder participar, perquèqui prohibia la lliure organització po-lítica era el feixisme», comentava uncompany de la plaça que haviaparticipat a les assemblees des delprimer dia.

El moviment de Syntagma i el sin-dical van confluir el 15 de juny enuna manifestació massiva (les fontsvarien entre 200.000 i 300.000 per-sones), contra la moció de confiançaal Parlament a què es va sotmetrePapandreu. El primer ministre va in-tentar un govern de concentraciónacional amb la dreta de NovaDemocràcia, però aquests s’hi vannegar i tot va quedar-se en unaremodelació per mantenir la cohesióinterna del Pasok, després quealguns diputats haguessin amenaçat


de votar contra el pla d’austeritat.Finalment Papandreu va poder evitar fissures al Pasok

i va respondre a la vaga general de 48 hores contra elsegon pla d’austeritat amb una repressió ferotge, queva provocar almenys 700 ferits en una plaça deSyntagma plena de gom a gom, on els antidisturbisvan llançar milers de pots de gasos lacrimògens. Els iles treballadores del metro van ajudar el personalsanitari, al qual la policia barrava el pas, a muntar unaclínica de campanya a l’estació de la plaça. Però a lanit, Syntagma tornava a estar plena de gent i els sindicatsde metges i de fotògrafs denunciaven la repressió. CreuRoja i Amnistia Internacional van criticar l’abús de laforça. Un diari de tirada nacional titulava a tota plana«Terrorisme d’Estat». Les declaracions dels sindicats ide l’assemblea de la plaça deien aquella mateixa nitque la lluita continuaria contra l’aplicació del plad’austeritat.

L’endemà una gran pancarta al davant del parlamentmostrava la fotografia de Papandreu dins d’una meda-lla que l’acreditava com a «empleat de l’any» de l’FMI.Tot un símbol que els joves i treballadors/es grecs nolluiten només contra el seu govern, sinó també contral’FMI i la UE. Fins ara han lluitat sols, amb unaConfederació Europea de Sindicats (CES) que en ladarrera assemblea general, celebrada precisament aAtenes, es limitava a demanar que s’ampliessin elsterminis per al pagament del deute grec. La possibilitat,avui, que la resistència s’ampliï a Portugal i a l’Estatespanyol obre una nova perspectiva per trencar aquestaïllament.

Les alternativesEls debats en el moviment de joves i treballadors/es

grecs posen al centre tres aspectes claus en laconstrucció d’una alternativa obrera per sortir de lacrisi i el xantatge dels plans d’austeritat. La primera ésmolt immediata: no pagar o que s’anul·li el deute. «Noes deu res, no es ven res, no es paga res», es crida ales manifestacions. Aquesta consigna ha obert múlti-ples debats: des de la separació del deute «real» de«l’onerós» fins a una campanya per forçar una auditoriapública del deute que determini quina part s’ha de pa-gar o si directament no es paga res, tenint en compteque els diners que es van demanar ja s’han pagat tresvegades i el país està cada dia més endeutat.

El segon gran debat és entorn de què s’ha de feramb els bancs i la necessitat de nacionalitzar-los perposar els recursos del país al servei de les necessitatsde la gent i de la sortida de la crisi, perquè si els dinerssón un recurs fonamental no poden seguir en mansdels que treballen només per als seus propis interessos.Les alternatives d’una banca ètica o d’una banca pú-blica al costat d’una de privada es quedarien claramentcurtes per abordar una situació com la de Grècia.

La tercera discussió es deriva de les dues primeres ité a veure amb el marc internacional. Deixar de pagarel deute i nacionalitzar els bancs serien sinònim detrencar amb l’euro i la Unió Europea. Però, en qualsevolcas, en la mesura que les receptes que s’apliquen desde Berlín i Brussel·les són un atac frontal contra elsdrets dels treballadors i treballadores, cal avançar en lacoordinació de les lluites, en la perspectiva d’una vagageneral europea per plantar-hi cara.

Cristina Mas

Hem derrotat laproscripció!El Frente de Izquierda va superar elsEl Frente de Izquierda va superar elsEl Frente de Izquierda va superar elsEl Frente de Izquierda va superar elsEl Frente de Izquierda va superar els500 mil vots500 mil vots500 mil vots500 mil vots500 mil vots

El Frente de Izquierda necessitava 400 mil sufragis per partici-par en les eleccions de l’octubre. I ho vam aconseguir! La fórmulaAltamira-Castillo serà a les presidencials al costat d’importants ireconeguts lluitadors que integren les nostres llistes als principalsdistrictes, on també superem el restrictiu mínim de l’1,5%. Launitat de l’esquerra, amb el suport de centenars de milers depersones que no van voler que silenciessin la seva veu, ho van ferpossible.

El Frente de Izquierda ha estat notícia perquè va aconseguirconstatar que, lluny de brindar «transparència», les tramposesinternes obertes intentaven proscriure els i les que recolzem lesreivindicacions dels sectors populars i presentem propostesalternatives.

El Frente va aconseguir el suport de treballadors, joves, jubilats,periodistes, intel·lectuals, músics i personalitats, fent una molt bonaelecció en districtes clau i malgrat l’enorme diferència de recur-sos amb els candidats patronals. A la conurbació de Buenos Ai-res vam superar Carrió i, en molts municipis, Binner. A la Capitalvam obtenir 6 vegades més vots que en les passades eleccionsdel 10 de juliol. A Neuquén vam duplicar els vots obtinguts en leseleccions provincials, on acabàvem d’obtenir un escó delstreballadors. A Córdoba, on vam aconseguim renovar per quartavegada l’escó de la nostra diputada Liliana Olivero a les eleccionsdel 7 d’agost passat, vam superar aquests vots. I així a moltsllocs.

Dèiem que un vot al Frente de Izquierda és «útil» per tenir diputatsque se la juguin en les lluites, per ser més forts per defensar elsalari, combatre el treball en negre i enfrontar-nos amb laburocràcia sindical.

El triomf de Cristina no amaga que al país continuen els greusproblemes socials. Ho mostren la falta d’habitatge, els salaris ijubilacions per sota de la inflació, la corrupció i un creixementeconòmic que se segueix destinant a subvencionar gransempresaris i pagar el deute extern. L’oposició patronal va ser unfracàs. Els Alfonsín, Duhalde o Carrió no ofereixen res de diferental poble treballador. I Pino Solanas no va superar el mínim i vaquedar lluny del Frente de Izquierda, demostrant que el centre-equerra no és una alternativa.

Els vots obtinguts pel Frente de Izquierda són un al·licient perenfortir una alternativa sobre la base de la unitat de l’esquerrapolítica per la qual lluitem tant des del nostre partit. I impulsarpropostes de fons al servei dels treballadors i altres sectorspopulars.

Saludem els que ens van acompanyar amb el seu vot,reconeixent que l’esquerra és a les lluites, va ser a l’avantguardade la lluita contra la proscripció i en defensa dels drets democràticselementals, i s’enfronta a aquest «model» al servei dels de dalt.Els cridem a afegir-s’hi perquè lluitem junts en els desafiamentsque vinguin.

Izquierda Socialista (secció argentina de la UIT)15/08/2011

ArArArArArgentinagentinagentinagentinagentina


BolíviaBolíviaBolíviaBolíviaBolívia

Visca la marxa indígenaen Defensa del TIPNIS!

La marxa indígena en defensa del Tipnis ha polaritzat el país. MoltíssimaLa marxa indígena en defensa del Tipnis ha polaritzat el país. MoltíssimaLa marxa indígena en defensa del Tipnis ha polaritzat el país. MoltíssimaLa marxa indígena en defensa del Tipnis ha polaritzat el país. MoltíssimaLa marxa indígena en defensa del Tipnis ha polaritzat el país. Moltíssimagent dels sectors populars, que fins fa molt poc creien en Evo, i li «donavengent dels sectors populars, que fins fa molt poc creien en Evo, i li «donavengent dels sectors populars, que fins fa molt poc creien en Evo, i li «donavengent dels sectors populars, que fins fa molt poc creien en Evo, i li «donavengent dels sectors populars, que fins fa molt poc creien en Evo, i li «donaventemps» per fer els canvis que va prometre, se senten estafats, indignats, ambtemps» per fer els canvis que va prometre, se senten estafats, indignats, ambtemps» per fer els canvis que va prometre, se senten estafats, indignats, ambtemps» per fer els canvis que va prometre, se senten estafats, indignats, ambtemps» per fer els canvis que va prometre, se senten estafats, indignats, ambl’actitud del prl’actitud del prl’actitud del prl’actitud del prl’actitud del president de menyspresident de menyspresident de menyspresident de menyspresident de menysprear i burlarear i burlarear i burlarear i burlarear i burlar-se dels que participen a la marxa.-se dels que participen a la marxa.-se dels que participen a la marxa.-se dels que participen a la marxa.-se dels que participen a la marxa.«Estan fent turisme», va ser una de les barbaritats que va dir«Estan fent turisme», va ser una de les barbaritats que va dir«Estan fent turisme», va ser una de les barbaritats que va dir«Estan fent turisme», va ser una de les barbaritats que va dir«Estan fent turisme», va ser una de les barbaritats que va dir. Els va acusar de. Els va acusar de. Els va acusar de. Els va acusar de. Els va acusar deser agents de l’imperialisme, d’USAID, de les ONG, va calumniar els seusser agents de l’imperialisme, d’USAID, de les ONG, va calumniar els seusser agents de l’imperialisme, d’USAID, de les ONG, va calumniar els seusser agents de l’imperialisme, d’USAID, de les ONG, va calumniar els seusser agents de l’imperialisme, d’USAID, de les ONG, va calumniar els seusdirigents… Però no va poder aturar la marxa ni la solidaritat populardirigents… Però no va poder aturar la marxa ni la solidaritat populardirigents… Però no va poder aturar la marxa ni la solidaritat populardirigents… Però no va poder aturar la marxa ni la solidaritat populardirigents… Però no va poder aturar la marxa ni la solidaritat popular.....

La lluita en defensa del Parc Nacional i el territori indígena Tipnis no interessaLa lluita en defensa del Parc Nacional i el territori indígena Tipnis no interessaLa lluita en defensa del Parc Nacional i el territori indígena Tipnis no interessaLa lluita en defensa del Parc Nacional i el territori indígena Tipnis no interessaLa lluita en defensa del Parc Nacional i el territori indígena Tipnis no interessanomés els 4.500només els 4.500només els 4.500només els 4.500només els 4.500 ximans ximans ximans ximans ximans, , , , , moxenysmoxenysmoxenysmoxenysmoxenys i i i i i iuracarésiuracarésiuracarésiuracarésiuracarés que hi viuen, sinó també tot el que hi viuen, sinó també tot el que hi viuen, sinó també tot el que hi viuen, sinó també tot el que hi viuen, sinó també tot elpoble bolivià. És la destrucció de la selva humida, es calcula que es destruiranpoble bolivià. És la destrucció de la selva humida, es calcula que es destruiranpoble bolivià. És la destrucció de la selva humida, es calcula que es destruiranpoble bolivià. És la destrucció de la selva humida, es calcula que es destruiranpoble bolivià. És la destrucció de la selva humida, es calcula que es destruiran660.000 hectàrees de vegetació en 15 anys des de la construcció de la660.000 hectàrees de vegetació en 15 anys des de la construcció de la660.000 hectàrees de vegetació en 15 anys des de la construcció de la660.000 hectàrees de vegetació en 15 anys des de la construcció de la660.000 hectàrees de vegetació en 15 anys des de la construcció de lacarretera. Això produirà inevitablement encara més sequera a Cochabamba.carretera. Això produirà inevitablement encara més sequera a Cochabamba.carretera. Això produirà inevitablement encara més sequera a Cochabamba.carretera. Això produirà inevitablement encara més sequera a Cochabamba.carretera. Això produirà inevitablement encara més sequera a Cochabamba.Evo Morales va dir que la carretera es farà «vulguin o no vulguin» pel TIPNIS,Evo Morales va dir que la carretera es farà «vulguin o no vulguin» pel TIPNIS,Evo Morales va dir que la carretera es farà «vulguin o no vulguin» pel TIPNIS,Evo Morales va dir que la carretera es farà «vulguin o no vulguin» pel TIPNIS,Evo Morales va dir que la carretera es farà «vulguin o no vulguin» pel TIPNIS,descartant rutes alternatives.descartant rutes alternatives.descartant rutes alternatives.descartant rutes alternatives.descartant rutes alternatives.

Quin és l’interès d’Evo per fer aquesta carretera «tant sí com no»Quin és l’interès d’Evo per fer aquesta carretera «tant sí com no»Quin és l’interès d’Evo per fer aquesta carretera «tant sí com no»Quin és l’interès d’Evo per fer aquesta carretera «tant sí com no»Quin és l’interès d’Evo per fer aquesta carretera «tant sí com no»Creiem que hi ha interessos poderosos pressionant i subornant per obrir el parc

a l’explotació transnacional. El govern ha reconegut que hi ha hidrocarburs i aixòsuposa l’interès directe del Brasil, amb la seva transnacional Petrobrás, i de Repsol,la transnacional espanyola. (...) L’empresa OAS Constructora brasilera és conegudapels vincles amb els polítics, finançant campanyes electorals. I resulta que hi haun sobrepreu de 200 milions de dòlars. A qui anirà a parar? No pas al poble bolivià.A més hi ha la riquesa de la fusta, (...) la quantitat de fusta en joc equival (...) a15.000 milions de dòlars. (...)

Però a més, la carretera tampoc és un projecte aïllat, forma part del pla neoliberalIIRSA que data de l’any 2000 i que preveu la construcció de grans preses comCachuela Esperanza.

Tot això està integrat en l’entreguisme d’aquest govern, que ha intentat disfressaramb un llenguatge indigenista, però ara cauen totes les caretes: és un governobertament aliat de les transnacionals, els terratinents i els grans empresaris.

Per això parar-li els peus al TIPNIS té molta importància per a tot el movimentpopular, obrer i camperol. Si aconsegueix el seu objectiu de la carretera se sentiràfort per seguir avançant en la seva política pro imperialista i antipopular. Si, encanvi, ha de fer marxa enrere, com va haver de fer marxa enrere amb el gasolinazo,s’enfortirà el moviment popular independent, i també la possibilitat d’una alterna-tiva política a l’entreguisme d’aquest govern i de la dreta.

Per això tots els sindicats, organitzacions obreres, populars i camperoles han depronunciar-se en suport als nostres germans indígenes. S’ha d’exigir a la direccióde la COB que es pronunciï i convoqui un ampliat per donar suport a la marxa

indígena.

La Protesta, 17.7/09/11

Secció bolivianade la UIT-CI

Solidaritza't!

Solidaritza't!

Solidaritza't!

Solidaritza't!

Solidaritza't!

Primavera àrab iPrimavera àrab iPrimavera àrab iPrimavera àrab iPrimavera àrab ireconeixement de l’estat reconeixement de l’estat reconeixement de l’estat reconeixement de l’estat reconeixement de l’estat

Palestina, a lEl 21 de setembre s’hanconvocat grans mobilitzacionsa Palestina per exigir elreconeixement a de l’estatpalestí a l’ONU. La iniciativa vanéixer l’any passat com unamaniobra de l’Autoritat Palesti-na per reforçar-se internament ia l’exterior, però, en el contextde la Primavera Àrab, pot ser eldetonant d’un nou cicle en lalluita contra l’ocupació.

L’onada de canvi al Pròxim Orienti el Magrib està fent trontollar elsrègims sobre els quals s’ha basatl’estabilitat a la regió (i la d’Israel) enels darrers trenta anys. Des demitjans dels anys 70 l’imperialismeha comptat amb un dispositiu regio-nal per dominar el Pròxim Orient:l’estat d’Israel, portaavions armat alcor de la regió, i les dictadures alspaïsos àrabs. Aquests règimsproporcionaven un «marc deseguretat» al sionisme, i aparellsrepressius al servei dels EUA i lespotències europees. Després de lesderrotes a les guerres àrabo-israelianes, malgrat l’enorme suportpopular a la causa palestina enaquests països, de manera més omenys explícita han col·laborat ambla construcció d’Israel. Egipte va serel primer país àrab a signar la pau ireconèixer Israel, a qui venia gas apreu de saldo. La monarquiajordana va demostrar-ho tot amb elsatacs als camps de refugiatspalestins del setembre negre del 73.El règim dels Al-Assad a Síria,malgrat la seva retòrica antisionista,va congelar fa trenta anys totareivindicació dels Alts del Golanocupats per Israel, ha evitatrespondre a les operacions militarsisraelianes sobre el seu territori,mantenint estable la frontera nord.

Tot aquest dispositiu de controlestà trontollant amb la PrimaveraÀrab i ara torna a estar plantejadauna regionalització del conflicte con-tra Israel, que trenqui l’aïllamentpalestí dels últims 30 anys. Aquestainternacionalització de la lluita con-tra la ocupació és l’element mésdeterminant del nou cicle que en-


INTE

RNAC

IONA

L

eCddpel

obtutac

qeErN

ca

palestí a l’ONU palestí a l’ONU palestí a l’ONU palestí a l’ONU palestí a l’ONU

es portes d’un nou cicle

Plaça Al Manara, Ramalla. Repressió de l'ANP a una manifestació en suport a larevolució egípcia.

cara la causa palestina, quecoincideix amb un moment de fortqüestionament intern del règim del’Autoritat Palestina i del projected’Oslo de construir un estat sobreles fronteres del 67 al costat d’Israel.

La revolta s’encomana aPalestina

El poble palestí no ha estat almarge de l’ascens revolucionari queviu la regió. Desenes de milers dejoves van sortir als carrers de Gazai Cisjordània exigint la fi del’enfrontament entre Hamàs i Fatah

i reclamant democràcia a Palesti-na. Es van convocar manifestacionsde suport a les revoltes de Tunísia id’Egipte i la caiguda de Mubàrakes va celebrar massivament alscarrers palestins. Els vents de canvitambé han arribat la diàsporapalestina, com es va veure el 15 demaig, en la commemoració de laNakba (el desastre del 48), amb lesmobilitzacions a les fronteres deSíria, el Líban i Jordània.

Davant d’aquest procés l’AutoritatPalestina (AP) a Cisjordània i Hamàsa Gaza han respost com la restade règims: van reprimir les mostresde solidaritat amb la plaça de Tahriri van signar un acord que no s’haarribat a concretar prometent laconvocatòria d’eleccions (el

les fonts d’aigua l’economia haquedat ofegada, milers de presospalestins continuen detinguts i nos’ha fet res per facilitar el dret alretorn dels refugiats. Els acordsnomés han servit per una cosa:posar en marxa una Autoritat Pa-lestina que exerceix una fortarepressió interna amb una policiaentrenada i que col·labora amb Is-rael en temes de «seguretat»; i unaparell burocràtic que està méspreocupat per mantenir els seusprivilegis amb les prebendesinternacionals que en defensar lacausa palestina. Ja fa mesos quea Palestina s’alçaven moltes veuscrítiques contra aquesta autoritat,exigint-ne la dissolució o que passésa ser un mer organisme decoordinació municipal.

Creix l’aïllament d’IsraelUna de les conseqüències més

importants de les revoltes al Magribi el Pròxim Orient és l’aïllamentcreixent d’Israel. La junta militar quegoverna Egipte des de la caigudade Mubàrak i intenta contenir elprocés revolucionari s’ha vistforçada obrir el pas de Rafah,alleugant el setge a la franja de Gazaimposat fa quatre anys, amb l’avaldels EUA, la UE, l’ONU i Rússia.S’ha suspès l’exportació de gasegipci a Tel-Aviv i aquest estiu esva estar a un pas de la ruptura derelacions diplomàtiques quanl’exèrcit israelià va matar cincegipcis al Sinaí en la resposta alsatacs d’Eliat. A més Israel veu ambmolta preocupació la revolta a Síria,que qüestiona un «enemiccontrolat» com Baixar. Turquia in-tenta reubicar-se com un nouelement de control a la regió ambla ruptura de relacions diplomàtiquesen protesta per l’assassinat dels nouactivites de la Floti l la per laLlibertat... un any deprés. Intentantrecol·locar-se en el nou marc,Obama també va pujar el to, instantIsrael a aturar la construcciód’assentaments, però Netanyahuva ratificar-se en la línia de la màdura i els EUA ja han avançat quevetaran la proposta de l’estat palestíal Consell de Seguretat.

Però les revoltes han tingut tambéun impacte dins d’Israel, ques’enfronta a la protesta social mésmassiva de la seva història amb unmoviment «indignat» que reclamadrets socials. La primeramobilització important va arribar elfebrer, poc després de la caiguda

Parlament està dissolt i l’AP funcio-na amb un mandat prorrogat i unadirecció il·legítima després d’haver-se negat a reconèixer el triomf elec-toral de Hamàs de fa 5 anys,seguint les instruccions de les granspotències). Aquesta resposta no éssorprenent: el president de l’AP,Mahmud Abbas, va donar suportexplícit a Mubàrak fins a l’últimmoment i només fa dos anys queel congrés de Fatah va fer unhomenatge a Ben Ali, el dictadortunisià derrocat el 14 de gener.Com deia fa uns mesos Mahmdual-Aker, de la Comissió Palestina de

Drets Humans «Per desgràcia, lesnostres autoritats a Gaza iCisjordània es comporten com arègims, no com un movimentd’alliberament nacional. I els règimss’ajuden els uns als altres.»

La primavera àrab ha arribat enun moment de canvi de cicle aPalestina. Vint anys després de lacimera de Madrid i l’inici de lesnegociacions que van desembocaren els acords d’Oslo, el balanç nodeixa espai al dubte: mentre esperdia el temps a les taules denegociació, Israel ha avançat ambels fets consumats convertint elsterritoris ocupats en una sèrie debantustants palestins aïl lats ienvoltats de colònies que no deixend’expandir-se, el mur ha usurpatmés terra palestina, Israel controla


Ap. Correus 23036 CP - 08080 de BarcelonaAp. Correus 206 CP- 17080 de GironaAp. Correus 92 CP-28320 de Madride-mail: [email protected]://www.li-litci.com

Aquí ensAquí ensAquí ensAquí ensAquí enstrobaràstrobaràstrobaràstrobaràstrobaràs

Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesióen castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartatde correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: La CaixaLa CaixaLa CaixaLa CaixaLa Caixa2100- 3459-38- 2100220515 2100- 3459-38- 2100220515 2100- 3459-38- 2100220515 2100- 3459-38- 2100220515 2100- 3459-38- 2100220515 (25 euros si te l'hem d'enviarper correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció delliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos encontacte amb qualsevol militant del grup.

Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada enels articles signats.

Quin estat palestí?Quin estat palestí?Quin estat palestí?Quin estat palestí?Quin estat palestí?

Saeb Erekat, negociador palestí davant d’Israel que, segons elsdocuments secrets filtrats per Al-Jazira estava disposat a reunciar aJerusalem Oest i el dret al retorn dels refugiats, ha reconegut que lainiciativa de l’estat palestí a l’ONU és «l’última carta» que li quedal’Autoritat Palestina. La iniciativa, que respon al pla proposat per SalamFayyad, primer ministre palestí i exfuncionari de l’FMI, proposa trasla-dar la representació dels palestins a l’ONU que des de 1975 ostental’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) en qualitatd’observador a un estat.

La proposta substitueix la proclamació unilateral d’independència que l’OAPhavia anunciat pel juliol d’aquest any i comptaria amb el suport de més d’uncentenar de països, com el propi Estat Espanyol i l’aval personal de Lula o Chavez.La Lliga Àrab és qui ha presentat a iniciativa, en representació de l’AutoritatPalestina.

Sigui el resultat, tenint en compte el veto anunciat pels EUA i la possibilitat d’unpla B que no passi pel consell de Seguretat sinó per un canvi en l’estatutd’observador a l’Assemblea General, es tractaria d’un gest simbòlic que no canviariala situació sobre el terreny. Però no es pot oblidar que la proposta es manté dinsdel marc d’Oslo: un estat palestí en les fronteres del 67 i amb Jerusalem com acapital. Abu Mazen ja ha aclarit que, un cop reconegut aquest estat a l’ONU «esfarien tots els passos necessaris a la taula de negociació», obrint la porta a novesclaudicacions. Sobre aquesta base, la Federació Sindical Mundial va llançar el 29de juliol des d’Atenes una campanya internacional «pel reconeixement d’un estatpalestí indepenent i sobirà en les fronteres de 1967, amb Jerusalem Est com acapital».

Aquest estat no seria res més que un conjunt de bantustans, petites «reser-ves» de palestins, envoltats per Israel. Enlloc d’acabar amb aquesta situació, elreconeixement d’aquest estat a l’ONU es podria interpretar com la legalitzaciód’aquesta situació. Com explica Haidar Eid, professor de literatura de Gaza «uncop declarat, el futur de l’estat palestí ‘independent’ tindria menys del 20% dela palestina històrica. Amb la creacíó d’un bantustà al qual s’anomenarà Estatviable, Israel s’alliberaria del pes de 3,5 milions de palestins. L’AP exerciria laseva autoritat sobre el major nombre possible de palestins i sobre la més petitasuperfície de fragments de terra. Aquest «estat» seria reconegut per desenesde països: ¡els caps tribals dels bantustans sudafricans haurien de tenir enveja!»

L’informe presentat a finals d’agost per Guy Goodwin-Gill, professor de dretd’Oxford a la comissió negociadora de l’ANP alerta a més que el canvi derepresentació de l’OAP a un estat qüestionaria el dret a retorn dels cinc milionsde palestins que viuen a la diàspora.

de Mubàrak, amb una vaga massivad’assistents socials que va passar per sobrede l’acord de la burocràcia sindical amb elgovern. Després de setmanes d’acampadesa les principals ciutats israelianes, més de300.000 persones es van manifestar l’agostexigint el dret a la vivenda, serveis públicscom escoles bressol i millores salarials. Elproblema és que el moviment no qüestional’ocupació i, mentre continuï així, estarà enmans del govern, que busca tancar la crisiinterna preparant una nova ofensiva contraels palestins. Davant les protestes del 20 desetembre Israel prepara una mobilització dereservistes i ha armat els colons amb mate-rial antidisturbis.

Cap a la Tercera Intifada?El que està en joc aquest mes de

setembre va més enllà del resultat de lavotació a l’Assemblea General de l’ONU. Enel nou context regional i quan els palestinshan tret les l l içons d’Oslo, la polít icaclaudicadora de l’Autoritat Palestina, basa-da en reclamar un estat palestí al costatd’Israel. sobre el 40% del territori de lapalestina històrica sota els auspicis dels EUA,té menys sentit que mai. La nova situació,juntament amb el qüestionament internd’Abbas ens acosten a un rebrot de laIntifada palestina.

Cristina Mas

LL112

Documents

Transcript of LL112