LIBER TEMPUS

Era un dels últims dies de març, quan comença a allunyar-se el fred i s'acosta el calor, quan l'Anna i els seus companys de classe, van eixir d'excursió cap a Morella a passar el dia. Quedaren tots a l'estació, i quan estiguéren tots reunits, s'encaminaren amb l'autobús emocionats cap al poble de Morella.

Anna, estava a la part de dins xerrant amb els seus companys, impacient per arribar. Era una xiqueta de 15 anys, morena i amb el pèl curt pels muscles, alta i extrovertida, amb molts amics i amigues.

Després d'un llarg viatge, per fi, arribàren a l'esperada Morella. Feia una dia esplèndid, el sol invadia les serralades que la rodejaven, i el cel estava tan clar que el castell es percebia com una fortalesa imponent al cim de la muntanya. Després d'agafar algunes coses i de baixar de l'autobús, es disposàren a passejar pels carrers de Morella tot pujant fins al castell, on dinarien. Anna estava amb la seua parella, Júlia. Ja havien pujat bona part del poble i aquesta, cansada, li diu: -Estic esgotada. Feia temps que no caminava tant. L'Anna riu, divertida: -Normal, mai fas exercici i et canses abans.

Un poc més tard, arribàren al castell. Tots estaven famolencs i amb ganes de parar una mica, i van descansar a l'entrada del castell, per a entrar després de dinar. Júlia, la que més li agradava menjar, s'acabà l'entrepà en un obrir i tancar d'ulls i va esperar a que la seua amiga se l'acabara. Una vegada tots dinats, van començar a explorar el castell, emocionats per saber les històries que els contarien els antics murs del castell. Un guia els va acompanyar i els explicà la història i els aconteixements que es duguéren a lloc al castell a la vegada que anàven pujant eslabons i entrant en les diverses estàncies mentre els alumnes escoltàven, atents. El castell amagava un i mil misteris que el guia anava a poc a poc desvetlant-los. Els va contar que cap l'any 1231, Jaume l arribà a Morella i la conquistà dels moros. L'Anna s'imaginà aquella època, el castell reconstruït i la gent que hi vivia dins.

Des de dalt trobàren unes vistes espectaculars de Morella i les muntanyes que envolten la històrica ciutat, com volent-la protegir. Però no és, quan ja estaven baixant, que l'Anna s'adonà que no havien entrat en una de les estàncies, i va entrar amb l'excusa de que busqava el bany. La seua entrada estava mig coberta amb algunes plantes enfiladores. L'Anna, que era la més aventurera, va entrar allí i descobrí que es tractava d'una capella menuda, vella i casi innaccessible. Es girà per vore si la seguia algú i continuà explorant la seua troballa. Era com una cova, amb les parets pulides i el sòl amb molsa. Tot estava cobert de pols, però, malgrat això, descobrí un llibre gros amagat en la capella. Amb precaució de no esvarar-se, l'agafà i el va netejar de la brutícia per vore l'escrit que tenia a la seua portada. Hi havia unes lletres escrites en llatí, "Líber Tempus", "Llibre del Temps". L'Anna l'obrí, intrigada i descobrí que no hi havia res escrit! Quin llibre no inclou text?! De sobte, les pàgines començàren a passar soles, com per art de

màgia, cada vegada més depressa. Anna soltà el llibre, espantada i va veure com tot el seu voltant començava a canviar de forma ...

Notà un mal de cap, com una força que l'atrau al terra i caigué enmig del mateix lloc, amb el llibre tancat al seu costat. L'Anna es va sentir extranya i s'alçà del sòl, desconcertada. La vella i polssosa capella que havia trobat segons abans, ara estava com nova, i la llum de l'exterior banyava tota l'estància. Anna cada vegada estava més esglaiada, i va córrer a l'exterior per comprobar que els seus amics l'esperàven fora, però en lloc d'això, es trobà amb gent caminant amunt i avall amb jarrets de ceràmica, amb vi, fruits i pa. Un deliciós aroma de pa coguent-se al foc, invadia el castell, ara reconstruït i

nou. Se sentien colps metàl·lics i repetitius d'un ferrer fent una espassa en una enclusa. L'Anna creié que estava en un somni, però que pareixia tot tan real, que era quasi impossible que fós. Després d'una bona estona observant el seu voltant, arribà a la conclusió que havia viatjat pel temps fins una època antiga de la història. Mentre estava remugan-to tot, de colp a repent, passàren depressa unes cabretes que tiràren en terra l'Anna,acompanyades d'un pastor que les conduïa, saludà l'Anna i li demanà disculpes, ajudant-la a alçar-se. Anna, es ruboritzà en descobrir un xic jove, amb una edat pareguda a la seua. Aquest, li somrigué i li preguntà extranyat: -Per l'aspecte que duus, deus ser estrangera, no? L'ênna s'adonà que no portava la mateixa roba que els altres, doncs, anava vestida amb roba de la nostra actualitat. -Sí, jo no sóc d'ací i crec que m'he perdut. -Ah, -li contestà- Entenc. Deus tindre fam, està fosquejant i deus passar la nit a algún lloc. Acompànyam si ho desitges a l'aldea. A ma casa tenim llits de sobra i coneixeràs ma mare, que et donarà de menjar. La veritat és que Anna tenia molta fam, ja devien ser les huit o nou de la nit i, agraïda per l'hospitalitat del simpàtic pastor, el seguí. -Doncs, quin és el teu nom? Jo em dic Joan, com mon pare. -Ah, un plaer, jo sóc Anna. -Anna? Quin nom més estrany ! Es nota que no ets d'ací. Seguiren caminant i xerrant, i, Joan, a qui li agradava molt xerrar, li contava entusiasmadament com vivien a Morella, i l'Anna, escoltava ensimismada. Finalment, arribàren a casa de Jòan, ja de nit fosc. La mare de Joan els rebé a l'entrada, amb un somriure d'orella a orella. -Qui és aquesta xiqueta, Joan? Joan li explicà que era una estrangera que s'havia perdut i no tenia on anar i la mare acceptà que es quedara a passar la nit amb ells. Els preparà una sopa i els donà pa, doncs no disposaven de res més, eren pobres. L'Anna, s'ho menjà tot tan agust que deprés tingué ganes de quedar-se xerrant amb Joan i sa mare. -l qui és el governant de Morella? Preguntà Anna. -El nostre rei és Jaume l, i és un dels millors reis que hem tingut durant molts anys. Ens va lliurar dels moros i fa el millor pel seu poble cristià.

Arribà l'hora de dormir i Anna caigué esgotada en el llit de palla que la mare li havia preparat. Abans d'adormir-se, recordà una cosa: el llibre. Se l'havia deixat en la capella i sense ell no podia tornar a casa. Pensà en els seus pares i en els seus companys, que ara estarien preocupats per ella. l pensà que tard o prompte

hauria de contar la veritat a Joan: que venia del futur i devia tornar a casa. Però, com la creuria?

L'endemà, l'Anna es despertà ja ben de dia. Joan i sa mare l'esperàven a la cuina, amb el desdejuni. Com de costum, Joan havia de pasturar les cabretes i pujar al castell a vendre la seua llet. Seria l'oportunitat d'Anna per agafar el llibre. Així que, Anna l'acompanyà. Pel camí, Joan li digué: -Ma mare t'ha agafat confiança. Sé que no tens on anar i no podras apanyar-te­les tu sola.Pots quedar-te a viure amb nosaltres, si ho desitges. Anna notà un nuc en la gola i confesà la veritat. Li digué que venia del futur i necesitava trobar el llibre per tornar al seu temps. Joan pensava que estava contant-li una mentida i volia enganyar-lo, encara que era veritat que vestia i parlava d'una forma molt diferent a ells. -No sé, Anna. Em resulta molt estrany, és difícil de creure, ho senc. De sobte, un home emmascarat creuà a cavall el castell corrent sense atenció per no xafar a tot aquell que s'entremetera pel seu camí, i la gent s'apartava de colp deixant-lo passar, aterrada. Els guàrdies donaren l'alarma i el perseguiren. -Què està passant? Preguntà Anna a Joan, alarmada. -És el rei moro, que ha tornat per matar el nostre rei. Contestà sorprés. -l què podem fer per evitar-ho? -Cal detindre'I d'alguna forma. l es posàren a córrer tots dos en direcció cap on havien anat els guàrdies perseguint l'enemic. Arribàren fins el castell, però el rei moro estava molt lluny d'ells. Aleshores a Anna se li ocorregué una idea: -Espera! Conec una drecera per passar-li al devant. Escolta, aquest és el pla. Pujàren pel tossal on es trobava la capella amagada entre matolls i quan arribàren dalt, tiràren unes pedres just quan estava entrant el moro per la porta principal del castell. El rei Jaume l ho contemplava tot, alarmat, mentre es disposava a preparar-se per lliutar contra ell. El cavall del moro, s'esvarà amb les pedres i l'intrús caigué del cavall, i tot seguit, els guàrdies que l'havien seguit, l'atrapàren i l'empresonàren al calabòs del castell de Morella. El rei Jaume, els premià pel magnífic treball que havien fet els dos joves per fer front al moro, els donà una ofrenda agraint-los per la seua ajuda i es guanyàren la confiança de tot un poble. Contents, Joan li donà les gràcies a l'Anna per la seua ocurrència i li demanà disculpes per no haver-la cregut des d'un principi . Tots dos, anàren fins la capella i acabàren despedint-se entre llàgrimes abraçades per la gran amistat que havien arribat a establir. -No m'oblidaré de vosaltres. Sempre guardaré un bon record d'aquest dia i pensaré amb tu, però tu tampoc m'oblides. Digué Anna entre llàgrimes. Tot seguit obrí el llibre i les pàgines tornàren a passar ràpidament i aleshores, Anna desaparegué amb el llibre com si d'un somni es tractara.

En la llunyania, escoltava una veu que li deia: -Anna, Anna, desperta't! És hora d'alçar-te i has d'anar d'excursió! Anna s'incorporà amb la intriga de si el que havia viscut havia sigut un somni o una realitat. ..