Presentació

La neolitització es considera un procés decisiu en l’ Història de la Humanitat: el pas

d’un model de subsistència predador, basat en la caça, la pesca i la recol·lecció, a

una economia de producció basada en l’agricultura i la ramaderia.

Aquest pas decisiu va tenir lloc en determinades regions del món en diferents

moments de la Historia. En aquest sentit, l’epicentre de la neolitització a Europa es

troba en la zona del Pròxim Orient. En dita zona, l’agricultura i la ramaderia foren

les bases econòmicas que van permetre el sorgiment d’una nova societat,

agropecuària, impregnada per una mentalitat diferent i amb estructures socials

noves. De la mateixa manera que aquests canvis són la base d’una altres procés

decisiu en la història de la Humanitat:el Desenvolupament urbà (Mazurié, 2003).

L’objectiu d’aquest treball es fer un recull de les diferents interpretacions sobre el

sorgiment del Neolític en un primer moment. A la vegada que poder identificar tots

aquells canvis que es produïren en els assentaments neolítics i que van significar

una ruptura amb l’etapa anterior. ¿Quins canvis es van produir i quines

conseqüències van tenir aquests canvis?. Cal dir que només tractaré el Neólitic

sorgit del Pròxim Orient, o sigui l’Europeu. No per falta d’interés sinó simplement

perquè és un tema poc estudia’t i les edicions sobre el tema que arriben a Europa

són poques. És un pena ja que l’estudi de diferents contextos on es va produir la

domesticació podria donar moltes llums a l’investigació.

L’estudi del Neolític, prescindint del seus aspectes arqueològics, planteja dos tipus

de problemes: un, històric, centrat en la reconstrucció de la seqüència d’uns

esdeveniments concrets en l’espai i el temps. L’altre teòric, en el sentit de la teoria

general de l’evolució sociocultural. En aquesta primera part del treball es farà un

repàs al segon d’aquests aspectes.

L’aparició de l’agricultura i la ramaderia ja és contemplada a la Bíblia, però les

interpretacions d’aquest procés no trigarien a arribar. És per això que las primeres

aproximacions al Neolític van ser realitzades des de la perspectiva “arqueològica”

del problema, o dit d’una altra manera, a partir de les “proves” materials

documentables arqueològicament. Però darrerament durant els últims anys s’està

enfocant l’estudi del Neolític com una fase del desenvolupament socio-cultural més

que com a fase arqueològica.

Fa uns 12.000 anys va començar el procés de millora climàtica que ens ha dut a al

període geológic present, l’Holocé. Que no deixa de ser un interglaciar més que

interromp la llarga sèrie d’etapes fredes que el planeta va patint en els últims

millions d’anys. Quan va acabar la pujada de temperatures cap al 10.000 bp, va

començar l’etapa que ens portaría a la posició actul de predomini absolut sobre la

Terra. Abans ja s’havien succeït períodes càlids, l’últim feia 100.000 anys, sense

que passés quelcom tant important: ¿Quina va ser la diferència fundamental

d’aquest? Durant el Paleolític superior, en condicions molt adverses per a la vida

humana, es va produïr l’expansió d’Homo sapiens per tots els continents, arriban a

América al final del perióde. En aquest període precendent, els humans no només

va saber fer front a un clima advers i guanyar-lo sinó també el crear una cultural

material molt important, el Paleolític superior. Les diverses i abundants

produccions tecnològiques i les reproduccions artísitiques aixì ho deixen palès.

El que va venir a començaments de l’Holocé va ser un premi final per a els que

havien resistit els patiments provocats per les condicions climàtiques extremes.

Les condicions canviants deuria de ser en uns primer moments quelcom rar, inclús

durant varies generacions: per exemple cap al 11.600 bp la temperatura mitjana en

Europa va pujar uns 7 ºC en només cinquanta anys. Tanmateix es va produïr un

canvi brusc en el nivell del mar, en el moment del desglaç del gel continental. I amb

el desglaç la transformació d ela geografia amb l’aparició d’illes incomunicades per

totes bandes (Gran Bretaña, Irlanda, Java, Sumatra, Tasmania, etc., inclús América

va deixar d’estar unida a Asia). La tecnología marinera existent ja en aquell

moment va permetre a els nous insulars mantenir la comunicació amb els

continents, menys pel cas de Tasmania, degut a la seva separació excessiva que

tenía d’Australia. El 1777 va arribar a l’illa James Cook i es calcula que hi havia

5000 Tasmans i el 1876 va morir l’última dona.

En el suest Asiàtic, la nova necessitat de de navegar entre tantes noves illes (Java,

Sumatra, Borneo, Celebes, Filipines, etc.), va crear entre els austraneis, llavors

acbats d’arribar al Sud de la Xina, una costum, que durant els últims 3.000 anys, els

va empenyer al descubriment i ocupació de totes les illes llunyanes del Pacífic. Fins

a arribar a Hawaï pel Nord, Nova Zelanda pel Sud i les illes Rapa Nui (illes de

Pasqua), la més aïllada de totes, per l’est.

Culturalment, al període posterior al Paleolític se li denomina de diverses formes,

La més coneguda és la de Mesolític (“pedra mitjana”), que vol indicar un període

intermedi entre la “pedra antiga” (Paleolític) i la “pedra nova” (Neolític). Aquesta

divisió tan simple porta aparellada la idea de que la transició cap a la economía de

producció neolítica ja estava en marxa. Per això la denominació sembla adeqüarse

per a moltes cultures que complïen aquesta condició, desde Europa fins al Japó

pasant pel Sahara, Pròxim Orient, Xina, Amèrica., etc.

Però el relament important són els canvis que van donar en el terreny de la

economia de subsisténcia on els canvis necessariàment havien de ser importants.

La nova abundància provocada pel clima significava que sense canvis profunds en

la tecnología (dominada per arcs i fletxes amb puntes microlíticas) la producció

alimentària va començar a ser més important, com ho atestigua els jaciments

arqueològics de l’época.

Teories evolucionistes/Posicions idealistes

Els defensors d’aquest primer conjunt de teories assumeixen dos premises

bàsiques:

-La humanitat va superant progressius estadis de desenvolupament, en una clara

tendència a la complexitat creixent i a les formes superiors de vida

-Aquesta tendència és conseqüència del progressiu desenvolupament de la ment

humana. Desenvolupament que neix de la tendéncia natural del home a millorar

les seves condicions de vida. I una de les eines per poder fer-se és la innovació

tecnològica. Des de aquest punt de vista l’agricultura i la ramaderia serien només

llurs artificis tecnològics descoberts en un moment determinat per grups humans

suficientment intel·ligents. Tot això els fa pensar que la producció d’aliments és

intrínsicament superior a la caça-recol·lecció i que la Revolució Neolítica es, en

essència, un canvi tecnològic. Trets, tots ells, definitoris de les primeres

aproximacions al tema tant evolucionistes com particularistes històrics. A més,

segons el seu judici és altament improbable que l’agricultura fora descoberta en

diferents llocs, pel que s’ha de suposar que va existir un lloc d’origen des de el que

es va difondre l’invent. Aquest idea ha influïd molt en les investigacions posteriors,

contribuint decisivament en la formulació d’alguns models posteriors, com per

exemple Braidwood i la seva teoria de “zonas nucleares y periféricas”(Vicent

1988:19).

Dins d’aquest gran conjunt de teories, sens dubte la de V.Gordon Childe i la seva

Revolució Neolítica, seria una de les més importants. Childe tenia principis

evolucionistes i materialistes. Els primers en certa manera perque acceptava que

las tècniques de producció d’aliments son un tret adaptatiu. Els segons perquè

pensaven que hi havien uns desencadenants d’una vertadera revolució, ja que el

desenvolupament de les possibilitats productives d’aquestes noves tècniques

desborda el marc de les formes de vida i les estructures socials fins al moment. Així

aqueste donen lloc a d’altres noves, així coma tota una sèrie de canvis en el pla de

les idees religioses i les institucions (Ibidem:24).

Però en el moment en que es refereix a un canvi tecnológic, Childe necessitava

donar-li una explicació. Llavors va crear la hipótesis del oasis o de la dessecació,

formulada per Pumpelly en 1908 i per Newberry en 1924, d’ençà l’establiment, a

finals del XIX, de la existència del Pleistocé, i per tant d’importants canvis climàtics.

Aquesta hipótesi sosté que que la dessecació que va acompanyar al final del

Pleistocé va portar a l’home, a les plantes i els animals a concentrar-es en zones

amb aigua permanent (oasis), on a través d’una interacció intensiva s’hauria

produït una relació simbiótica entre l’home i algunes espècies d’animals i

plantes( Blat, civada, ovelles i cabres). Es a dir, fa servir una explicació

determinista ambiental per explicar el canvi tecnològic.

Amb l’aparició de R. J. Braidwood, inicia el 1948, en el marc d’un gran projecte

interdisciplinari l’excavació de la ciuta de Jarmo, en el Kurdistan Iraquí. Les seves

investigacions a dita ciutat van donar raó a Childe sobre la premissa del canvi

climàtic i van conformar l’aparició de la domesticació animal en el Creixent Fèrtil,

amb el que Braidwood proposa un “nicho ecológico natural” al que anomena “zona

de habitat natural” o “zona nuclear” on l’home , en virtud del seu desenvolupament

intel·lectual, hauria iniciat l’agricultura. Ho localitza, en el perfil muntanyós del

Creixent Fèrtil, encara que després ampliarà la zona a mesura que les dades del

científics naturals anessin demostrant la extensió de l’àrea de distribució de les

espècies domesticables. Baidwood va proposar un període de “establecimiento”,

“ajuste”, dels caçadors recol·lectors del principi del post-Pleistocé a mitjans, el que

significa a nínxols específics. Això hauria derivat en una creixent especialització y

diferenciació de les comunitats en la utilització de les formes salvatges d’animals i

plantes preparades per a la domesticació. Al voltant del 8000 a.C., els habitants de

les zones nuclears haurien arribat a conèixer tan bé el seu entorn que van

començar a domesticar els vegetals i els animals que fins a llavors només

recol·lectaven i caçaven (Braidwood 1960). El resum de la seva hipòtesis seria

doncs la següent: “la domesticación és una innovación conceptual que sobreviene

dada la acumulación previa de innovaciones del mismo orden que definen un

determinado nivel cultural, Cuando se adquiere este nivel y se dan las condiciones

apropiadas, entonces y sólo entonces, ocurre el cambio” (Vicent 1988:32). “¿Por

qué no empezó antes la incipiente producción d elaimentos? Nuestra única

respuesta en este moemnto es que la cultura no estaba todavía preparada para

conseguirlo” (Braidwood y Willey 1962).

Però de seguida van sorgir crítiques a aquesta formulació tant per qüestions

teòriques com empíriques, que van provocar l’esfondrament de la hipòtesi. En

primer loc la investigació de las condicions concretes en la que es desenvolupa la

domesticació evidencien la complexitat inherent al procés, que provoca el

desenvolupament d’investigacions arqueobotàniques, arqueozoológiques,

climàtiques, etc., que centren el marc de coneixement i possibiliten el plantejament

de hipòtesis menys especulatives. Aquesta mateixa complexitat i els estudis

etnològics moderns relativitzen actualment la concepció de l’agricultura com un

mode superior de vida. Poc a poc es va posant de manifest que l’agricultura es, en

moltes ocasions, una activitat que exigeix molta més inversió d’energia que la caça-

recol·lecció, sense simplificar sempre un canvii immediat en el nivell de vida. En

conseqüència, es revisa la consideració de la tecnologia com variable independent,

dirigint-se l’atenció a les altres dos variables implicades de manera essencial: els

recursos i la població. Sorgeixen les posicions deterministes.

Posicions deterministes

El segon gran grup de models, va suposar l’esfondrament dels primers paradigmes.

Es tracta dels models deterministes, que segueixen postulant els principis

evolucionistes clàssics, doncs encara segueixen considerant que existeixen

“avantatges intrínsecs” en la producció d’aliments, ja que augmenta l’eficàcia

biològica dels grups humans. Però les adaptacions culturals és ara la base del seus

arguments. Dins d’aquest grup, es distingeixen, diferent tipus de determinisme:

Teoria del “seleccionisme cultural” -D.Rindos (1984).

D.Rindos és un botànic i per tant la seva obra té un caràcter excessivament

biologista. De fet converteix els processos culturals en processsos purament

biològics, constuint l’antítesis total de les explicacions post-estrucutralistes que

sorgiren després. D.Rindos es proposa recuperar el pensament darwinista. Per

comprendre el procés es necessari un examen purament biològic dels processos

d’interacció entre el comportament humà i el medi natural, que es defineix com a

processos coevolutius (Vicent 1992:9). Això vol dir que la interrelació entre

aquestes dos variables té conseqüències idèntiques per a tots els organismes

implicats: de fet es produeix una expansió sense precedents dels respectius àmbits

de supervivència. Però aquests canvis no vénen dictats per objectius concrets de

cap de les parts, sinó que són conseqüència de la interacció global (Vicent

1992:10). Aquest procés que definiex com a coevolutiu començaria de forma

casual, em la promoció d’algunes espècies per accions no intencionals (de

protecció i dispersió) del home, continuant a través d’una dependència progressiva

entre totes les espècies implicades. El resultat del procés es que les plantes tenen

una alta predicibilitat per al creixement i la reproducció, i l’home augmenta la seva

capacitat de sustentació i optimitza el rendiment de la seva utilització del medi. Per

explicar perque el procés no es bloqueja cada vegada que s’arriba a un grau

d’especialització suficient entre els participants, Rindos s’agafa a el concepte

d’inestabilitat coma clau, per explicar el procés: “La selección positiva para la

inestabilidad ha sido la caracterítica principal de los sitemas agrícolas desde sus

primeros orígenes” (Rindos 1984:XVI).

J.Vincent (1992:11) ha realitzat una crítica del model de Rindos en les següents

termes:

1- Si la selecció natural opera predominantment sobre l’individu, llavors la cultura

es un conjunt de trets individuals.

2-El grau d’abstracció biològica del model suposa una descontextualització

excessiva del procés històric de l’origen de l’agricultura, el qual no s’arriba a

comprendre.

3-Ja que segons la Teoría de la Seleccionisme Cultural la selecció natural opera

sobre els trets culturals com naturals que afavoreixen l’èxit reproductiu. En

conseqüència, segons l’argumentació de Rindos la “demografia no és ja la causa

propera a la agricultura, como en la hipòtesis de Cohen, sinó la seva causa final.

“Estamos pues, ante un argumento teleológico”.

4- Per últim , el model amaga una fortíssima càrrega ideològica, en tant que vol

anular la força crítica de les ciéncies socials. És en esséncia un del arguments més

poderosos de legitimització de l’ordre social capitalista. “No hay opción para

discutir cualquier punto de vista presuponga la autonomía con respecto al orden

“natural” impuesto por la selección darwiniana”. En poques paraules: “ Si el orden

social es natural , entonces este orden social es natural”.

Determinisme ambiental i determinisme termodinàmic.

Els inicis de la produccío d’aliments es pot descriure com un procés de simbiosi

progressiva entre els domesticables silvestres i l’home que té lloc en determinades

arees favorables. Les “áreas nucleares” de Braidwood. Dins d’aquesta concepció, el

canvi cultural no és només una resposta a determinacions ambientales. Sinó un

tipus d’interacció entre els patrons d’adaptació de la cultura i el medi. En

conseqüència, l’investigació s’orienta cap al descobriment de les condicions en que

es produeix l’increment de la dependéncia mútua i el procés biològic de la

domesticació. Teòricament, el concepte de la “madurez” cultural de Baridwood és

veu substituït pel de “especialización adaptativa”, o complex conjunt d’innovacions

tècniques i conceptuals, definides a partir de la teoria de Sistemas (Vicent 1988:38-

39).

A partir dels anys seixanta, en què es produeix l’expansió de la Nova Arqueologia ,

els postulats del determinisme ambiental clàssic van ser reformulats en dos

direccions diferents: per un costat en termes més o menys materialistes per Higgs i

l’escola de Cambridge, i per l’altre, en termes evolucionistes, sota l’estructura de la

teoria de Sistemas. Aquesta segona opció s’ha generalitza´t amb el nom d’Ecologia

Cultural (Ibidem 29). Aquestes dues direccions desenvoluparan destacadíssims

projectes d’investigació com Higgs que va dirigir el “British Academy Major

Research Project on the Early History of Agriculture” des de 1968 fins a la seva

mort el 1976 (Barker y Gamble 1985:3). Per un altra banda , Flannery,

representant per excel·lència de la corrent evolucionista sistemàtica va portar a

terme el projecte “Oaxaca” aproximadament en les mateixes dates.

Les dues tendències perviuen en la actualitat a través dels models “processuals”,

majoritaris en l’explicació de la neolitizació d’Europa. La de Barker y Gamble

“Beyond Domestication in Prehistoric Europe” (1985), dedicat a la memória de

E.Higgs, manté una clara vinculació amb la “Escuela Paleoeconómica”, mentre que

la Ecologia Cultural segueix present en els treballs de Renfrew y Cavalli- Sforza en

els que el medi juga un paper molt important en la “homoestasis cultural”, o en els

Zvelebil (1989), Barker (1985), Dennell (1987), Gregg (1988) o Gamble (1990, qui

donen més importància a les dinàmiques adaptatives del propi sistema.

L’Ecología Cultural es el reflex en Antropologia de la convergència de dos línies

teóriques d’enorme transcendència científica en els anys 50’ i 60’: per un costa, el

neo-darwinisme, oblidat des de finals del segle XIX, i per una altres el Teoría

General de Sistemas (T.G.S).

Com s’ha vist amb Rindos, el neo-darwinisme insistirà en el caràcter no- dirigit de

l’evolució. Ara bé, s’ha d’explicar llavors el caràcter aparentment dirigit que

aquesta presenta. Per això, la T.G.S., basada en la tendència al equilibri dels

sistemes biològics semblava l’instrument perfecte. Quan s’aplica als sistemes

culturals, s’explica la seva evolució y transformació a través de la confiança a partir

de la confiança en l’equilibri que aquests tendeixen a mantenir amb el medi.

La hipòtesis més representativa de la Ecologia Cultural és la que Flanery exposa en

les seves primeres obres, ja que de seguida necessitarà introduir una sèrie de

variacions que la transformaran, com les propostes de Binford, en una “hipòtesis

de desequilibri”.

Flanenery proposa inicnalment que l’origen de la domesticació es degut a una

resposta favorable per part d’alguns grups humans amb econonomía “d’ampli

espectre”, a algunes mutacions en domesticables salvatges. Això fa que augmentin

la seva dependència d’aquest nous productes domesticats. En conseqüéncia queda

clar llavors que el temps dedicat a l’obtenció d’altres recursos, com la caça, es

veurà reduït. Tot això, per tant, també revertirà sobre dites especiés al afavorir un

procés de selecció artificial.

Pero evidentment, resulta insostenible la universalitat del espai-temps de les

mutacions i en tot cas, de la resposta de l’home. El fons del problema era la própia

incapacitat de la T.G.S per donar conta del canvia. Segons el pensament sistèmic, si

un sitema existeix, és que està adaptat, llavors funciona, després no cambia, doncs

tendeix a estar en equilibri. Aixì doncs, s’ha de començar a buscar la causa del

canvi en factors externs al sistema.

“Teoría de las áreas marginales” com a mecanisme de transició

entre les teories evolucionistes (T. de las áreas nucleares) i les

teories materialistes (Modelos de desequilibrio”)

Va ser formulada per L.Binford y K.Flannery davanrt l’evident fracás de la T.G.S per

donar compte de l’aparició de l’agricultura. En “Post-Pleistocene adaptations”

publicat en 1968, Binford resumeix amb absoluta claredat la base teòrica del seus

plantejaments: un canvi com el del origen de l’economía productora no pot donar-

se més que a un desequilibri entre població y recursos. Però ja que un descens

d’aquests últims es mostra del tot incorrecte, segons Childe, només es podía pensar

en un de les densitats de població com a causa del canvi.

El model, denominat de les “áreas marginales”, consisteix bàsicament en el

següent: en les zones “de habitat” dels domesticables es produeix un procés

d’especialització adaptativa que consiteix en un increment de la dependència

mútua. Un augment de població en aquestes àrees obliga a gran part de la població

fora del lloc d’origen, portant aquestes espècies posibles de domesticar. En els seus

nous habitats, la interdependéncia entre aquestes espécies i l’home es torna

absoluta.

Ara bé, desenvolupar una interpretació basada en la població com a variable

independent topava amb un terrible obstacle, el “principio del número constante

de individuos”. Es tracta de la idea malthusiana segons la qual no es pot atribuir

cap paper al creixement demogràfic doncs aquest, no pot sobrepassar el límit

permet pels recursos disponibles. “Un grupo no puede crecer por encima del

“umbral critico” porque existem mecanismos automàticos de control del

crecimiento demográfico” (Vicent 1988:41).

S’arriba doncs en un moment on l’estudi del Neolític està en un carreró sense

sortida: els desenvolupaments teòrics que havien conduït la Teoria Clàssica

sempre feien referencies a dues posibilitats diferents: o es buidava de contingut

explicatiu, mantenint la prioritat del canvi tecnológic (concebut com innovació

conceptual), o s’evocava tot a la insalvable contradicció lógica al introduir un

model de desequilibri població-recursos contra el principi del número constant

d’individus.

Teories materialistes

Teoria materialista cultural. M.N Cohen i la Teoria de la Pressió

Demogràfica.

Teoria materialista cultural o "vulgar". M.N. Cohen y la "Teoria de la Presion

Demografica.

La obra de M.N Cohen “La crisis alimentaria de la Prehistoria” va significar un canvi

important en l’enfocament que fins alhesores se li havia donat a l’estudi del

Neolític. El seu objecte de reflexió és, per primera vegada, la universalitat del espai-

temps del fenòmen. En aquest nou context, el principi del número constant

d’individus pot ser eludït de la següent manera: és una evidencia empírica i

analítica que la població global del planeta augmenta al llarg de la Historia, sense

que això sense que això sigui una refutació d’aquest principi, ja que una població

determinada es manté constant en unes condicions determinades. No només per la

actuació de factors restrictius, sinó també per la exportació del seus excedents. Es

a dir, un grup concret situat en un àrea determinada es manté demogràficament

estable mentre té la posibilitat d’expansió territorial per a aquest excedent (patró

de creixement extensiu). Pero quan la xarxa demogràfica ocupa tots els territoris

habitables, la taxa de creixement comença a ser intensiva (incrementant el número

d’habitants per unitat de superfície), augmentant la densitat de població, i per tant,

la pressió demogràfica sobre els recursos.

D’aquesta manera , com assenyala J.Vicent (Ibidem) “la domesticación no se

concibe ya como una innovación tecnológica ni como un factor causal del cambio

cultural resultado de una adaptación, sino como el resultado de un cambio mas

profundo: la sustitución de unos mecanismos demogràficos por otros”.

La Teoria de la Pressió Demogràfica inaugura el segon gran bloc de teories que ,

abandonant la perspectiva evolucionista, intentaran explicar el Neolític com a fase

del desenvolupament socio-cultural en la Historia de la Humanitat.

La Teoria de la Pressió Demogràfica és una referencia crítica per aquesta enfocs, en

la mesura en que presenta un plantejament plausible i ben organitza’t. Tot i això

tendeix a un cert reduccionisme explicatiu, basat en un factor únic que molts

criticaren. D’aquesta manera surgiran les propostes materialistes (históriques,

estructuralistas) i les neo-idelistas.

Materialismehistòric

L’investigació processual va intentar trovar quins fenòmens recurrents podien

haver provocat pressió sobre el sistema forçant la intensficació económica. Com

que treballaban amb models eco-sistémics, centrant-se en les relacions entre els

subsitemes i el medi, asumíen que el sistema era homeoestàtic amb el medi per

mantenir l’equilibri. Tot i això, els materialistes pensen que es un error acceptar tal

premissa. Els sistemes cuturals no son homeoestàtics, com demostra el fet que no

moren, com farien altres organismes vius quan l’estrés ambiental supera la seva

capacitat de tolerància, sino que canvïen. ¿Per que? Per que el sistema cultural té

propietas de auto-transformació, el que signifca que la seva variabilitat no esta

destinada unicament a un funcionament adaptatiu. Així doncs, si que s’ha de trovar

una causa necesaria del canvi, aquesta tindrà que busacr-se disn del sistema i no

fora d’ell (Bender 1978).

Barbara Bender considera que el caire materialista va portar a centra l’atenció en

la base material de la societat –subsisténcia, població, recursos- i a intentar

explicar els altres dominis socials en referéncia en ella, el que va comportar la

simplificació en excés la cuestió i va impedir desenvolupar models viables

d’explicació. El fet de que casi la única similitud entre els caçadors-recol·lectors de

fa 1 milió d’anys i els del final del Pleistocé sigui la dependéncia de recursos

silvestres va fer d’aquesta dada el centre de l’explicació. Sense posar en cap

moment émfasi o donar importància al fet que durant tot aquest període és

observable, en el registre arqueológic, una transformació imparable de les

estructures socials. Doncs ¿Per què no concedir a aquest tret una capacitat de

transformació general?

Per un altre banda, la consideració del Neolític com a fase arqueológica portava a la

elaboració de “paquets” cuturals de caracterítiques associades que la investigació

ha demostrat falsos. De fet, el registre arqueològic demostra un canvi progressiu

en les formes de vida desde el Paleolític Superior fins a el final de Neolític en tots

els nivells d’observació, que no són visibles si no és desde una perspectiva de

“larga duración”: cambios en los patrones de asentamiento, tecnología, elementos

socio-económicos, explotación de los recursos, etc.,etc. (Vicent 1.990):

Quan es canvïa la perspectiva d’estudi i s’amplia la variabilitat observada, aquestes

posicions comproven que les transformacions “no se limitan a cambios tecno-

tipológicos (los únicos reflejados en la periodización arqueológica tradicional) ni a

aspectos concretos de la subsistencia”, sino que “por el contrario, además de esto,

implican la aparición de nuevas formas de organización social y un punto de

inflexión global en la historia humana” (Ibidem: 243).

D’aquest manera, es transforma radicalment el problema a resoldre i deixa de tenir

sentit la oposició clàsica Mesolític/Neolític, recol·lector/ agricultors, recolzada en

criteria técnics, per a constituir-se en l’eix de l’argumentació la pròpia

transformació social.

Teoría socio-cultural o T. del Desequilibri demogràfic. B. Bender (1978).

Segons Barbara Bender, un dels problemes que han impedit a l’investigació

analitzar adeqüadament la qüestió resideix en la confusió entre domesticació i

producció d’aliments. Segons ella, en un determinat moment históric, l’home va

començar a provar diverses formes d’intensificació productiva. Algunes conduirien

a la domesticació i d’altres no, per les diferents condicions d’aplicació, per les

diferències entre les geneticas del recursos, etc.. Llavors donat que aquests pobles

no podien preveure les conseqüencies a llarg termini. Resulta doncs, injustificat i

artificial distingir agricultura de la resta de les pràctiques d’intensificació. Llavors

l’autora proposa el canvi de la pregunta de ¿per que la domesticació? Per la de Per

que la intensificació?. Amb això B. Bender trenca per primera vegada la disyuntiva

recol·lecció/agricultura, depredació/produccio, interesant-se en els trets culturals

que podríen haver provocat un augment de les demandes sobre l’economía.

Llavors el que s’ha danalitzar, en coseqüencia, es quins factors de transformació

social interna poden haver provocat una major demanda productiva. Llavors ens

hem de fixar, en primer lloc en la finalitat de la producció ¿Perque es produeix?.

Esencialment es produeix per donar-li ús, o sigui pel consum de les unitats

domèstiques.. Però aquestes no poden mantenir l’autonomia en una societat de

caçadors-recol·lectors, ja que depenen de recursos silvestres que fluctuen de

estació en estació, d’any en any i d’àrea en àrea. En conseqüéncia, són esencials les

relacions d’aliança per a garantir la supervivència del grup. Però l’aliança implica

reciprocitat i aquesta última tanmateix intercambi de bens. A la vegada, moltes

societats de caçadors-recol·lectors poden tenir posicions d’autoritat, que també es

posa de manifest mitjançant la redistribució de bens, ja que les seves posicions

estàn molt lluny d’estar consolidades.

Ara bé , segons Bender, desde el moment en que es produeix un excedent apareix

la necessitat de emmagatzamatge. Aquest potenciarà el sedentarisme, que implica

stress social i això tanmateix en la necessitat d’un lideratge. Un lideratge, que

probablement interferirà en el control del accés als recursos que ara s’han fet

restrictius. D’aquesta manera, no només s’anirà augmentan la producció, sinó que

també la productivitat del àrea, lo que tendirà a provocar la innovació tecnològica

(no es necessari; pot només provoca només un major cost de treball), i en el cas

que ens ocupa, la domesticació.

En conseqüencia, la demografía i la tecnología deixen de ser variables

independents. És la estructura social la que determina el patró demogràfic.

Barbara Bender anula la disyuntiva clàsica i encara la substitueix per un altre,

concedeix ja un pes específic al emmagatzamatge en el procés de transformació.

Societats sense emmagatzamatge/societats amb emmagatzamatge. A. Testart

Efectivament A. Tesart (1982,1985,1987,1988) va realitzar un estudi exhaustiu

dels grups caçadors-recol·lectors documentats etnograficament per comprovar les

diferències existents entre la seva organització social i la dels pobles agricultors.

Aquest sempre van ser definits per la seva capacitat per produïr un excedent,

condició per a el naixement de la cibvilització- definida aquesta com societats de

clase i amb estat-, en tant que permet alimentar a una clase no-productora

(sacerdots, guerrers, etc.) D’aquí el caràcter revolucionari del Neolític concevut pe

Childe a la seva aparició (1985:39).

Testart (1982:2) defineix a els caçadors recol·lectors com “gente que caza i

recol·lecta”, la qual cosa significa que “explota recursos cuya reproducción no

necessita ser controlada, como sucede con la agricultura o la ganadería”. Ara bé, tot

i que sempre sel’s ha reconegut com un grup pertinent a una categoría comuna,

dit autor (1985:39) comproba que , alguns grups caçadors recol·lectors presenten

un sistema tecno-econòmic de subsistència que consiteix en recol·lectar en grans

qüantitats un recurs durant una estació i emmagtezamar-lo durant la resta de

l’any. Això significa, en altres paraules, que “l’excedent es posible en una economía

de caça recol·lecció”, on “tindria també la virtud –ambivalent- d’obrir la porta a la

societat de classes, atrivuida a la Revolució Neolítica” (Ibidem). Aquests grups es

defineixen per un cert sedentarisme, una forta densitat demogràfica i un possible

desenvolupament de la desigualtat social(192:524-525; 1985:47). Hi ha exemples

en la costa nordest americana o a California, i ne general van ser considerats

“excepcionals” per la investigació, quan el seu coneixement actual demostra que

constitueixen una categoría diferent a la de caçadors-recol·lectors nómades, més

abundant.

La pràctica del emmagatzamatge implica, segons demostra Testart (1985:45-47 i

1988:526) un canvi radical en la mentalitat d’un grup humà, independentment de

la naturalessa salvatge o doméstica del recurs emmagatzemat.:

-Entre els nómades, acumular o emmagatzemar té sempre un sentit inmoral

d’acaparar o atesorar, doncs la regla del repartiment els imposa una inmediata

circulació dels bens per a tot el grup per al seu consum. Llavors la decisió

d’emmagatzemar implica, en si mateixa, un canvi en la ideología, que transforma:

-Les costums, les relacions personals.

-La actitud respecte al pas del temps: es dona més importància al passat, això és , a

els bens ja acumulats més que al present per assegurar la subsistència.

-la actitut respecte a la natura: es confia més en el treball humà que en la seva

capacitat proveedora. El caçador- recol·lector nòmada considera superflo

l’emmagtzamatge en la mesura en que confía en la generosita de la Mare

Naturalessa per a conseguir els recursos.

-es tracta d’una tendència correlatica a la individualització i la propietat.

A més el sedentarisme implica:

-Una explotació exclusiva o privilegiada del territori on el grup resideix, el que

provocarà diferències regionals entre les grups.

-És la condició incial per la acumulació de bens materials, necesaria per la aparició

de la desigualtat social.

-Limita la posibilitat de resolució dels conflictes per la divisió del grup. Aquesta

situció derivaria en la necessitat de mediadors i d’aquí la posbilitat de que antics

liders consolidin la seva posició.

Per tot això, el sedentarisme i l’emmagatzamatge poden considerarse la causa del

desenvolupament de les desigualts socials, i es donen tant entre els caçadors-

recol·lectors complexos com entre els agricultors. En conseqüéncia, deixa de tenir

sentit la oposició clàsica caça-recol·lecció/agricultors-ramaders i pasa a ser

substituïda per la de sistemes sense emmagatzamatge/sistemes amb

emmagatzamatge. Segons el judici aquest procés és el veritable punt d’inflexió en

el devenir históric (1985:40). Ara bé, per que puguin apareixer aquests sistemes

de caçadors recol·lectors complexos amb emmagatzamatge, tene que existir

recursos 1) estacionals, 2)abundants, 3)recol·lectables en grans quantitas i

4)emmagtzamables a gran escala (Ídem 1985: 141; 1988:5), característica que

compleixen els cereals. Per això, s’ha intentat identificar l’origen de l’Estat i la

societat de clases amb l’aparició de l’agricultura del cereal –primeres civilitzacions

de Mesopotami, Indo, Nort de Xina, Méxic o els Andes-, quan és més probavle que

el caràcter revolucionari de la ceralicultura tingui més que veure amb l’establiment

d’un sistema tecno-ecónomic basat en l’emmagatzamatge que amb l’agricultura en

si mateixa (Ídem 1985: 201).

Per tant, la Revolució Neolítica fa referència al establiment de una estructura

economico-social sedentaria amb emmagatzamatge, que pot produirse abans o

després que la agricultura. Aquesta no és més una altre innovació-com la ceràmica,

apareguda amb el sedentarisme, no amb la’gricultura- produida en el sí d’un

moviment de la Història que arrenca al final del Paleolític superior. EN aquesta

época, ja es pot demostrar el emmagatzamatge a través de les complexes

estrucutures d’hàbitat i fosses per a tal finalitat de diversos jaciments d’Europa

Oriental i Ucraïna – Dolni Vestonice, Kostienki o Mezhirich- (Ibidem: 139).

Posteriorment apareixerà l’agricultura, acausa de l’expansió demogràfica i de les

posibilitats per a el manteniment i desenvolupament de les desigualtats socials que

el propi sedentarisme provoca (segons Testart, existeix una tendéncia històrica a la

substitució de les economies sedentaries amb emmagatzamatge de

recursosespontanis per economiasagrícolas). I una vegada introduïda, jugarà un

paper fundamental en la evolució de les societats. En sus comienzos, pasó

probablemente desapercibida, pero cuando estuviera suficientemente avanzada,

revelaría toda su fuerza expansiva i la función que juega en la evolución de las

sociedades (Ibidem: 199 i 202; Idem 1988:5).

Les prinicpals crítiques que es poden fer a Testart (Ingold1982, 1988 Vicent, com

pers) estàn en relació amb la seva valoració exclusivament técnica de la pràctica de

l’acumulació, sense tenir en compte les seves implicacions sociològiques i

economico-polítiques, que es relaciona amb el seu recurs d’afirmar les seves

explicacions en “tendéncies històriques” (per ex. del pas del emmagatzamatge a

l’agricultura) sense analitzar detalladament el procés.

L’evolució en el Pròxim Orient entre el 11000 i el 7000 a.C

L’àrea d’origen de les invencions que defienixen el Neolític es situa en la zona

anomenada “Creixent Fèrtil”, que s’extandeix desde el Negev a l’altiplà d’Iran i que

compren tres regions principals: el Llevant, Anatolia i Mesopotamia. El llevant

discurreix al llarg del litoral mediterrani, desde la península del Sinaí al sur, fins la

zona meridional de la serralda del Tauro i la conca mitjana del Eufrates al nordest.

La Anatolia central i del sudest va desde la Capadocia fins el Tauro. Finalmment el

“creixent” s’inclina fins a l’est seguint els eixos del Tigris i l’Eufrates

(Mesopotamia) i paral·lelament en el limit surest format per la serralada del

Zagros. Es en aquesta zona del Próxim Orient, en les fèrtils conques dels seus rius,

fora de les zones desèrtiques, on es trobaven els ancestres salvatges de les espècies

de vegetals i animals que van ser domesticats. En aquesta zona es donarà la

Neolitizació primària amb l’establiment dels seus principals components: la

sedentarització, l’agricultura la ramaderia així com l’elaboració de la ceràmica1.

Tots aquests elements apareixeràn succesivament al llarg d’una etapa cronológica

compresa entre el 11.000 i el 7.000 a.C, pero el seu desenvolupament, pero el seu

desenvolupament no pot associar-se a un únic focus. De fet, les diferents regions

geogràfiques es relacionen les unes amb les altres per desenvolupar determinats

aspectes en moment concret (Mazurié 2003: 37).

L’establiment de les societats agropeqüàries del Próxim Orient és un procés

complex que requereix de canvis molt importants tant a nivell social com

económic. Aquest procés primari de neolitizació primària es perllonga durant

quatre mil·lenis. Es tracta per tant d’una d’un evolució lenta i progressiva en el

curs de la qual s’experimenten noves técniques que acabaran conduïnt al

establiment definitiu de l’agriculutra, la ramadería i el pastoreig fins a regions

qüasi desèrtiques del creixent fèrtil. Serà després d’aquesta etapa, o sigui a partir

del 7000 a. C quan començaran a aparèixer societats neolítiques, fora del Pròxim

Orient, concretament a Europa. Però l’inici del procés comença a Finals del

Paleolític superior 11000 a.C, en el context Natufiense..

Paleolític superior: procés de sedentarització.

1 En el cas de la Neolitització Americana l’agricultura va esdevenir sense l’ús de la ceràmica.

Segons El primer del components del Neolític , la sedentarització va sorgir en el

Llevant en el context Natufiense, cap alla el 11000 a.C. Les arquitectures de cases

de plantes circulars o semicirculars són un fenómen més que comú en el Pròxim

Orient. Aquestes construccions tenen totes les característiques d’un casa: foc,

evidencies d’activitats doméstiques, etc. La organització social d’aquests primers

pobladors es suposa que continua sent igualitària. Per un altre banda, l’economia

continua sent la pròpia dels grups caçadors-recol·lectors, basada en l’explotació

dels recursos naturals o salvatges. El que sembla pasar es que aquesta

sedentarització va afavorir el naixement de processos incials de domesticació.

L’agotament més ràpid dels recursos vegetals en un territori reduït , al voltant dels

jaciments, obliga a l’home a assegurar-se una producció i a desenvolupar

l’emmagatzamatge. És a la societats sedenatrias, per a molts autors com Mazurié,

on es desenvoluparant les estrategiès de producció. Aquest període es caracteritza

per l’aparició d’un nou sistema simbólic, caracteritza’t per objectes singulars

(figuretes antropomorfes i zoomorfes). També en aquesta época apareix la ttécnica

de pulir les pedres. A més les pràctiques funeràries també seran distintes. Aquests

canvis es produirán durant el 9500 a.C durant el Khiamiense, que es caracteritza

per el desenvolupament dels elements de projectil (puntes de fletxes).

El Pre-Pottery- Neolithic A (9500-8700 a.C): el naixement de l’agricultura

La domesticació dels recursos vegetals apareix a partir de l’anomenat Pre-Pottery-

Neolithic A (PPNA), cap allà al 9000 a.C. Desde un punt de vista económic, primer

s’intensifica l’explotació dels cereals silvestres. El fet que els cereals siguin l’agent

primer de la domesticació no és una qüestió superflua. Té molt de sentit desde el

moment que aquell producte es fàcil de conservar i emmagatzemar. Va ser el

primer ja era relativament sencill

Índex

-Presentació

-Teoríes sobre el sorgiment del Neolític (marc teòric)

- Teories evolucionistes/Posicions idealistes

- Posicions deterministes

- Teoria del “seleccionisme cultural” -D.Rindos (1984).

- Determinisme ambiental i determinisme termodinàmic

-“Teoria de las areas marginales” com a mecanisme de transicio entre les

teories evolucionistes (T. de las areas nucleares) i les teories materialistes

(Modelos de desequilibrio”)

-Teories materialistes

-Teoria materialista cultural. M.N Cohen i la Teoria de la Pressio

Demogràfica.

- Teoria socio-cultural o T. del Desequilibri demogràfic. B. Bender (1978).

- Teoria socio-cultural o T. del Desequilibri demogràfic. B. Bender (1978).

Evolució del procés de neolitització

-L’evolució en el Pròxim Orient entre el 11000 i el 7000 a.C

-Paleolític superior: procés de sedentarització i etapes cronològiques

-Canvis en les societats neolítiques a partir del 7000 a.C

-Les transformacions inicials

-La visió del món i les relacions socials

-Noves activitats sorgides de la domesticació.

-L’urbanisme incipient

-Çatal Hüyük com a exemple de jaciment Neolític

-Conclusions

Bibliografia:

BENDER, B. (1.978): Gatherer-hunter to farmer: a social erspective. World Archaeology 10, n° 2: 204-222.

BINFORD, L. (1.968): Post-Pleistocene adaptations. En S.R. Binford y R.L. Binford (eds): New Perspectives in Archaeology. Aldine, Chicago, pp. 313-341.

— (1.988): Sobre los origenes de la agricultura. En busca del pasado. Ed. Critica, Barcelona, pp.210-229.

BRAIDWOOD, R. J. (1.960): The agricultural Revolution. Scientific American 203: 130-141.

BRAIDWOOD, R. J. Y WILLEY, G. R. (EDS.) (1.962): Courses toward urban Ufe. Aldine, Chicago.

CHILDE, V. G. (1.972) (Ia ED. 1.936): El origen de la civilizacion. Fondo de Cultura Economica. Madrid.

CLARK, J. G. D. (1.952): Prehistoric Europe: The Economic Basis. Methuen, London.

CLASTRES, P. (1.981): Investigaciones en Antro-pologia Politica. Ed. Gedisa, Barcelona. (1.980: Recherches d'anthropologie politique. Editions du Seuil, Paris).

COHEN, M. N. (1.981): ha crisisalimentaria dela Prehistoria. Alianza Ed., Col. Alianza Univer- sidad n° 291, Madrid. (1.977: The Food Crisis in Prehistory. Overpopulation and the Origins of Agriculture. Yale Univ. Press).

VlCENT, J. M. (1.988): El origen de la economia productora. Breve introduccion a la Historia de las Ideas. En P Lopez (coord): El Neolitico en Espana. Ed. Catedra, Madrid, pp. 11-58.

— (1.988b): El hombre cazador se hace agricul- tor. Historia 16, 146, Febrero 1.988:56-67.

— (1.990): El neolitic: transformacions socials i economiques. En J. Anfruns y E. Llobet (eds): El canvi cultural a la Prehistoria. Ed. Columna, Barcelona, pp. 241-293-

— (1.991): Recension de I. Hodder (1.990): Domestication of Europe. En Trabajos de Prehistoria 48: 430-432.

— (1.992): Evolucionismo e ideologia. Arqritica n°3:8-12.

.