Les polítiques metropolitanes d’habitatge a Europa

Els casos de Londres, París, Brussel·les i Barcelona

Ajut a la recerca en govern local 2010

Els casos de Londres, París, Brussel·les i Barcelona

Les polítiques metropolitanes d’habitatge a Europa

Ajut a la recerca en govern local 2010

Autor de l’estudiJordi BoschTutora Mariona Tomàs, Universitat de Barcelona

© Diputació de BarcelonaNovembre, 2011

Producció: Direcció de Comunicació de la Diputació de BarcelonaComposició: Centre per a la Innovació LocalDipòsit legal: B.37388-2011

Centre per a la Innovació LocalDirecció d’Estudis i ProspectivaDiputació de Barcelona

Aquesta publicació és fruit de l'Ajut a la Recerca 2010, atorgat conjuntament pel Centre per a la Inno-

vació Local i l'Institut de Ciències Polítiques i Socials.

El treball de recerca va ser dut a terme al llarg del 2010 i, per tant, el document no contempla els canvis

ocorreguts arran de les eleccions al Parlament de Catalunya i les eleccions generals del Regne Unit de

Gran Bretanya del 2010.

4

Índex

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6

Resum executiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8

Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

1. Marc teòric i conceptual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

1.1. La dimensió metropolitana del problema de l’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

1.2. La dimensió metropolitana en la distribució competencial de la política d’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

1.3. El paper dels governs centrals i els municipis en la política d’habitatge . . . . 18

1.4. El reconeixement de la dimensió metropolitana en les polítiques d’habitatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

1.5. Models de governabilitat metropolitana i política d’habitatge . . . . . . . . . . . . . 19

1.6. Requisits per a una política metropolitana d’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

1.7. Obstacles per a una política metropolitana d’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

2. Àrea metropolitana de Londres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22

2.1. Context general de la política d’habitatge a Anglaterra . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22

2.2. L’àrea metropolitana de Londres i l’Autoritat del Gran Londres (Greater London Authorithy, GLA) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

2.3. La política d’habitatge a l’àrea metropolitana de Londres: el Pla d’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

2.4. Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38

3. Àrea metropolitana de París (Illa de França) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

3.1. Context general de la política d’habitatge de França . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

3.2. El govern de la Regió de l’Illa de França . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

3.3. La política d’habitatge a l’Illa de França . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

3.4. Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

5

4. Àrea metropolitana de Brussel·les-Capital . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

4.1. Context general de la política d’habitatge a Bèlgica . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

4.2. El govern de la Regió de Brussel·les-Capital (RBC) . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71

4.3. La política d’habitatge a la Regió de Brussel·les-Capital . . . . . . . . . . . . . . 74

4.4. Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86

5. Àrea metropolitana de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88

5.1. Context general de la política d’habitatge a Espanya i Catalunya . . . . . . . 88

5.2. El govern metropolità: l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) . . . . . . . . 98

5.3. La política d’habitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona . . . . . . . . . . . . 101

5.4. Conclusions i recomanacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107

6. Una visió comparada de la política metropolitana d’habitatge a Europa . . . 112

6.1. Característiques comunes del problema de l’habitatge a les àrees metropolitanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112

6.2. Els plans metropolitans d’habitatge i l’Estat del benestar . . . . . . . . . . . . . 113

6.3. Factors per a una veritable política metropolitana d’habitatge . . . . . . . . . . 117

6.4. Relació entre model de governabilitat metropolitana i política d’habitatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124

Annexos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126

Annex 1. Síntesi d’objectius i actuacions del Pla d’habitatge de Londres . . . . . 126

Annex 2. Fonts d’informació:bibliografia i webgrafia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130

6

Pròleg

En moments de gran desconcert en el desenvolupament de l’Estat del benestar a Eu-ropa com els que estem vivint, marcats per la forta crisi economicofinancera —i im-mobiliària— internacional, són més necessàries que mai les reflexions entorn de les conseqüències socials que se n’estan derivant i de les que, sens dubte, se’n derivaran en el futur.

Per més que a casa nostra no s’hagi considerat així, en els països del nostre entorn —i, sobretot, en els que han apostat durant el segle xx per un Estat del benestar po-tent— l’habitatge constitueix una de les quatre grans columnes que sustenten l’edifici de la solidaritat i la cohesió, juntament amb la sanitat, l’ensenyament i les polítiques socials.

El desenvolupament d’una vida personal i familiar plena, la millora contínua dels es-tàndards de qualitat de vida i la cohesió social han estat principis bàsics de progrés en les societats avançades. I tots aquests principis només troben la possibilitat de re-alització sobre la base del dret a un habitatge digne, entès com el dret a un sostre en condicions d’habitabilitat, però també com el dret a un hàbitat socialment integrat i a un entorn urbà de qualitat.

Convé tenir presents aquestes idees rectores en moments de desorientació, en els quals comprovem com, amb la màxima lleugeresa, molts menystenen el dret a l’habi-tatge, ignorant la seva importància cabdal com a ròtula garant de la convivència, i tam-bé com els resulta irresponsablement fàcil menystenir el paper de les polítiques d’ha-bitatge que tenen com a missió, justament, garantir el dret a l’habitatge.

És per aquest motiu que el resultat de la recerca que ara ens ofereix Jordi Bosch, a més a més del seu valor com a nova peça dins l’escassa literatura catalana en matè-ria d’habitatge, té l’oportunitat d’aparèixer en un moment clau per aportar-nos llum sobre alguns punts particularment rellevants de les polítiques d’habitatge en el nostre temps, que són els relatius a les zones geogràfiques en les quals es concentra una major proporció de població i amb major densitat: els entorns metropolitans.

En efecte, com diu l’autor en el resum executiu del llibre, «els principals problemes d’habitatge, tant quantitatius com qualitatius, es produeixen en els entorns metropo-litans i acostumen a tenir uns trets comuns: problemes d’accessibilitat econòmica, oferta insuficient d’habitatge assequible, dèficits de rehabilitació i renovació urbana i processos accentuats de segregació urbana resultants de la forta fragmentació dels mercats residencials metropolitans».

7

Que les problemàtiques més greus d’habitatge com les que ell apunta, en els entorns metropolitans, desborden els límits municipals és una realitat constatada. El planeja-ment urbanístic, els usos del sòl i la seva disponibilitat per a habitatge assequible, el desequilibri entre necessitats d’habitatge social i capacitat d’oferta, presenten perfils molt diversos entre municipis que, paradoxalment, molt sovint són autèntics continus urbans. Això comporta respostes desiguals a realitats socials molt semblants. I, d’aquí, se’n deriven problemes de cohesió i de convivència.

En àmbits metropolitans, tal com sosté l’autor, són, més que necessàries, imprescin-dibles, polítiques urbanístiques i d’habitatge integrades. Només amb el reconeixement per part de tots els municipis que formen part d’un entorn metropolità de la necessitat de fer front conjuntament a les problemàtiques comunes, es poden evitar fenòmens de segregació, actituds NIMBY o comportaments insolidaris, que acaben culminant en desequilibris i fractures socials.

Per això ens poden aportar molta llum les experiències de Londres —que l’autor co-neix de primera mà, per la seva llarga estada al Regne Unit—, de París —que presen-ta molts trets de similitud amb l’entorn metropolità de Barcelona— o de Brussel·les —que malda per aconseguir una provisió suficient d’habitatge assequible—, a l’hora de tirar endavant alguns dels preceptes que contenen la Llei 18/2007, del dret a l’ha-bitatge, i el Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016, pel que fa a la introducció dels principis de solidaritat urbana en el nostre entorn metropolità.

Un pla d’habitatge d’abast metropolità és un pas ineludible per introduir coherència en les polítiques municipals. Es disposa d’estudis de necessitats elaborats rigorosa-ment pels responsables de l’Àrea Metropolitana, per la Diputació de Barcelona i pel Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma. Partint d’aquests estudis, caldria dissenyar les estratègies, delimitar acuradament les competències de les di-verses administracions implicades i trobar les fonts de finançament que, com molt bé diu Jordi Bosch, constitueixen els elements «essencials» per al desenvolupament d’una veritable política d’habitatge metropolitana.

Segur que el treball de recerca i l’esforç comparatiu entre les diverses realitats euro-pees que es poden seguir en aquest llibre constituiran eines de treball per als nostres investigadors, per als nostres gestors i també per als nostres responsables de políti-ques d’habitatge en els diversos àmbits de l’administració, i els faran adonar de quins obstacles compartim amb altres països i quines han estat les experiències més reei-xides per lluitar contra la desigualtat en el dret a l’habitatge a les zones metropolitanes més complexes.

Carme TrillaEconomista

8

Resum executiu

L’objectiu d’aquesta recerca és comparar les polítiques metropolitanes europees d’ha-bitatge més rellevants amb l’objectiu d’avançar en el coneixement dels factors que en faciliten la correcta elaboració i execució.

En concret, es pretén donar resposta a les qüestions següents:

•Quin és el model de governabilitat metropolitana més adient per al desenvolupa-ment d’aquestes polítiques?

•Quins són els obstacles més comuns i com poden superar-se?

•Com es pot adaptar el sistema d’habitatge nacional als contexts metropolitans?

•Quin paper tenen els ens instrumentals, els actors socials i els organismes consul-tius i de recerca en la política metropolitana d’habitatge?

Les àrees metropolitanes seleccionades per a la investigació són les de: Londres, Pa-rís (Illa de França), Brussel·les i Barcelona. La inclusió de l’àrea metropolitana de Bar-celona no respon tant al seu interès com a exemple de govern metropolità amb polí-tica d’habitatge, sinó a la voluntat d’analitzar-ne la situació actual i formular recomanacions per a un millor desenvolupament de la política d’habitatge en aquest àmbit.

Els principals problemes d’habitatge, tant en termes quantitatius com qualitatius, es produeixen en els entorns metropolitans i acostumen a tenir uns trets comuns: pro-blemes d’accessibilitat econòmica d’un ampli segment de la demanda, oferta insufi-cient d’habitatge assequible, dèficits de rehabilitació i renovació urbana dels parcs públics metropolitans, i processos accentuats de segregació urbana resultants de la forta segmentació dels mercats residencials metropolitans.

Una altra característica d’aquests territoris és que el problema de l’habitatge supera els límits municipals i es converteix en una qüestió metropolitana a causa de la mobi-litat i de l’augment de les relacions productives, socials i culturals en l’àmbit metropo-lità. Per aquest motiu, com succeeix en altres camps, el problema de l’habitatge tam-bé s’ha d’analitzar i afrontar a aquesta escala metropolitana. Lògicament, aquest plantejament implica superar l’estès model govern central - municipi amb el qual s’acostuma a desenvolupar la política d’habitatge.

Factors per al desenvolupament d’una veritable política metropolitana d’habitatge

Són diversos els factors que contribueixen al desenvolupament d’una política metro-politana d’habitatge. Segons la seva importància i naturalesa, es poden classificar en quatre grups: els factors essencials, els complementaris, els organitzatius i els tècnics.

9

Els factors essencials són aquells imprescindibles per al desenvolupament de qualse-vol política metropolitana d’habitatge. Són quatre: l’atribució jurídica de la competèn-cia d’habitatge (ja sia en exclusivitat o de manera compartida) en l’àmbit metropolità, la capacitat per actuar contra les resistències locals, l’adaptació del sistema d’habi-tatge nacional a l’àrea metropolitana i el suport econòmic del govern central per al fi-nançament dels plans metropolitans d’habitatge.

Els factors complementaris són aquells que, si bé tenen incidència en la política me-tropolitana d’habitatge, no són determinants. D’entre tots els possibles, cal destacar-ne sobretot dos: la legitimitat democràtica de l’àmbit metropolità i la correspondència en-tre els límits administratius i els metropolitans.

Els factors organitzatius, és a dir, els relatius a l’estructura, als òrgans i al funciona-ment del sistema d’habitatge metropolità, tenen una incidència directa en l’eficiència i eficàcia de les polítiques metropolitanes d’habitatge, tant en la seva fase d’elabora-ció com en l’execució, el seguiment i l’avaluació. Els més rellevants són els relatius a l’existència o creació d’empreses públiques, òrgans consultius, òrgans d’estudi i or-ganitzacions socials d’àmbit metropolità.

Els factors tècnics són aquells que fan referència al disseny dels instruments i dels documents de planificació d’habitatge sobre els quals se sustenta la intervenció pú-blica. Els més importants són: l’elaboració d’un pla d’habitatge metropolità, la coordi-nació del pla amb el planejament i el disseny d’instruments adients d’execució i gestió.

L’àrea metropolitana de Londres

De les quatre àrees estudiades, la de Londres és l’única que reuneix tots els requisits considerats essencials i l’única que disposa d’un pla metropolità d’habitatge complet, tant en matèria d’anàlisi de necessitats, com també en l’elaboració i el desenvolupa-ment de propostes (costos, fonts de finançament, actors implicats, planificació tem-poral i territorial, integració amb el planejament, etc.). Altres virtuts són també la legi-timitat democràtica del govern metropolità i la creació de tres òrgans consultius específics d’habitatge que assessoren l’alcalde metropolità (Mayor) i que, alhora, in-volucren tots els actors metropolitans en la política d’habitatge.

El Pla d’habitatge de Londres, la London Housing Strategy, amb l’objectiu de promou-re 1,33 habitatges assequibles anuals per cada 1.000 habitants, és el més ambiciós de les quatre àrees analitzades, objectiu fins i tot lleugerament superior al del progra-ma nacional.

La regió de l’Illa de França

La política d’habitatge a la regió de l’Illa de França pateix problemes greus de gover-nança. El sistema nacional no experimenta adaptacions substancials a l’aglomeració parisenca (amb els consegüents problemes de coordinació i coherència entre actors), el govern regional no gaudeix de capacitat suficient per actuar contra les resistències locals i el suport econòmic del govern central a la política metropolitana d’habitatge és insuficient.

10

Quant al document de planificació de la política d’habitatge a la metròpolis parisenca, el SDRIF (Schéma Directeur Régional d’Île-de-France), com que es tracta d’una figura d’ordenació territorial, té un plantejament global i estratègic, però no desenvolupa les actuacions que cal dur a terme i, per tant, no és suficientment executiu. A més, un al-tre dels problemes que presenta el SDRIF és l’articulació deficient amb els plans lo-cals d’habitatge.

Comparativament amb el pla nacional, els objectius del SDRIF pel que fa a la genera-ció d’habitatge social són significativament inferiors: la mitjana nacional és d’1,53 ha-bitatges anuals per cada 1.000 habitants mentre que a l’Illa de França és tot just de 0,96.

La regió de Brussel·les capital

Els principals problemes de la política metropolitana d’habitatge a la regió de Brussel·les capital són dos: la incapacitat del govern regional per superar les resistències locals i la baixa qualitat tècnica del Pla metropolità d’habitatge.

El Pla regional d’habitatge 2004-2009 es va fixar l’objectiu de construir 5.000 habitat-ges en l’esmentat quinquenni, és a dir, un ritme de construcció de 0,55 habitatges so-cials anuals per cada 1.000 habitants, objectiu força inferior als de París i Londres.

El principal problema del Pla radica en la manca de capacitat per obtenir sòl sobre el qual promoure els habitatges assequibles (a causa, principalment, de la resistència dels municipis a cedir part dels seus terrenys, però també a l’absència d’integració del pla amb el planejament urbanístic) i en un disseny erroni de l’execució publicoprivada de les actuacions. Aquesta manca de visió estratègica del Pla va obligar a fer-ne fins a tres revisions i, en darrer terme, va repercutir en un compliment molt baix dels ob-jectius fixats.

Una visió comparada

Els plans metropolitans d’habitatge reflecteixen en bona part el grau de desenvolupa-ment de l’Estat del benestar nacional en matèria d’habitatge. No obstant això, cal ma-tisar aquest paral·lelisme entre el context nacional i els objectius metropolitans d’ha-bitatge. L’existència d’entesa o conflicte entre l’àmbit metropolità i el govern central té un gran impacte en la quantificació d’objectius, i provoca que aquests siguin substan-cialment majors o menors als nacionals, segons la relació entre ambdós àmbits de govern. La potestat del govern central d’aprovar els plans metropolitans d’habitatge i la dependència del govern metropolità del finançament estatal són els motius que ex-pliquen la capacitat del govern central d’incidir en les polítiques metropolitanes d’ha-bitatge.

De l’anàlisi de la política d’habitatge a les àrees metropolitanes de Londres, París i Brussel·les, el model de govern metropolità a dos nivells (considerat el model ideal de reforma metropolitana) de Londres es mostra com el més adequat. Ara bé, la idoneï-tat d’aquest model no vindria donada únicament per ell mateix, sinó que necessita el suport del govern central. Aquest és imprescindible en el finançament de les actuacions

11

i en l’aprovació d’un marc legal favorable a la seva actuació (amb la plena atribució de la competència en matèria d’habitatge), i que s’ha de plasmar en l’adaptació del sis-tema d’habitatge nacional a les particularitats de l’àrea metropolitana.

Obstacles i oportunitats per al desenvolupament d’una política metropolitana d’habitatge a Barcelona

Fins ara, el desenvolupament de polítiques metropolitanes d’habitatge a la conurbació de Barcelona ha estat quasi bé inexistent. Malgrat l’ampli reconeixement de proble-mes greus d’habitatge en l’aglomeració barcelonina, ni s’ha elaborat cap pla metropo-lità d’habitatge, ni el Pla territorial metropolità 2010-2026 aprovat recentment desen-volupa cap dels instruments urbanístics disponibles amb aquesta finalitat. En correspondència, el grau d’adaptació del sistema d’habitatge català al territori metro-polità també és mínim.

No obstant això, la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona aprovada l’any 2010 pre-veu que amb les pròximes eleccions municipals de 2011 es creï un nou govern metro-polità, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), tot i que sense competències en ma-tèria d’habitatge llevat de les derivades de la normativa urbanística.

A partir de l’anàlisi de la política metropolitana d’habitatge de les aglomeracions de Londres, París i Brussel·les, i de l’oportunitat que representa la propera creació de l’AMB per a un millor desenvolupament d’una política d’habitatge a l’aglomeració de Barcelona, caldria:

•Modificar la Llei de l’AMB amb l’atribució de la competència d’habitatge al govern metropolità i l’establiment d’un sistema que garanteixi la coherència entre l’acció municipal i la metropolitana.

•Crear un organisme metropolità d’habitatge, així com els òrgans consultius, d’as-sessorament, d’informació i de suport tècnic necessaris.

•Elaborar un pla metropolità d’habitatge a llarg termini (amb un horitzó mínim d’uns deu anys) coherent amb el Pacte nacional per a l’habitatge, i el planejament terri-torial.

12

Qüestions prèvies

La política d’habitatge pot definir-se com el conjunt d’actuacions públiques que tenen per objecte fer efectiu el dret de tot individu a un habitatge digne i adequat, és a dir, a un habitatge que reuneixi les condicions de seguretat, salubritat, estabilitat, accessi-bilitat econòmica i disseny que permetin el correcte desenvolupament de la persona en totes les seves facetes i activitats. No obstant això, malgrat que la política d’habi-tatge és considerada com un dels pilars de l’Estat del benestar, la realitat d’avui en dia ens mostra que, en major o menor intensitat, encara no podem parlar d’un mínim de condicions residencials garantides per a la demanda socioeconòmicament més vul-nerable.

Els principals problemes d’habitatge, tant en termes quantitatius com qualitatius, es produeixen en els entorns metropolitans. Aquests territoris són cada cop més exten-sos i complexos, socialment més desiguals i econòmicament més inaccessibles per a bona part de la demanda d’habitatge.

Paradoxalment, els àmbits responsables de la política d’habitatge acostumen a ser el nacional i el municipal. El primer defineix els instruments, els programes i els objec-tius, assumeix la major part del cost i participa directament en l’execució, i el segon, el municipi, sol tenir un paper més residual circumscrit als instruments de política d’ha-bitatge del planejament urbanístic, a la gestió d’alguns ajuts i a l’aportació de terrenys per a l’execució dels programes d’habitatge assequible.

Com que no es considera el nivell metropolità, aquest sistema basat en el binomi go-vern central - municipi no és capaç d’afrontar eficaçment la globalitat del problema de l’habitatge en els àmbits metropolitans.

Així mateix, el món acadèmic ha mostrat també un relatiu poc interès a estudiar la re-lació de les polítiques metropolitanes d’habitatge amb els diferents models de gover-nabilitat metropolitana i el seu encaix en el sistema d’habitatge nacional.1

1. L’anomenat sistema d’habitatge d’un país és el conjunt d’aspectes que determinen la seva política d’habitatge, com per exemple els instruments d’actuació, el marc legislatiu, la despesa pública, el marc competencial dels actors públics i privats implicats, etc.

Introducció

13

Objectius de la recerca

Davant d’aquesta situació, la present recerca pretén contribuir a omplir el buit mitjan-çant un estudi comparat de les polítiques metropolitanes europees d’habitatge més rellevants amb l’objectiu d’avançar en el coneixement dels factors que en faciliten la correcta elaboració i execució. En concret, es pretén donar resposta a les qüestions següents:

•Quin és el model de governabilitat metropolitana més adient per al desenvolupa-ment de les polítiques d’habitatge?

•Quins són els obstacles més comuns i com poden superar-se?

•Com es pot adaptar el sistema d’habitatge nacional als contexts metropolitans?

•Quin paper tenen els ens instrumentals, els actors socials i els organismes consul-tius i de recerca en la política metropolitana d’habitatge?

La selecció de les àrees metropolitanes

Les àrees metropolitanes seleccionades per a la investigació són les de Londres, Pa-rís (Illa de França), Brussel·les i Barcelona perquè:

•S’ubiquen a Europa (i, per tant, són més properes a la nostra realitat) i en països amb un cert grau de desenvolupament de l’Estat del benestar en matèria d’habi-tatge, cosa que permet estudiar l’encaix del sistema metropolità d’habitatge amb el nacional.

•Són àrees metropolitanes amb diferents models de governabilitat i, per tant, podem comparar-les a fi de conèixer els avantatges i les limitacions de cada model en ma-tèria d’habitatge.

•Són algunes de les poques metròpolis europees que disposen de plans o progra-mes metropolitans d’habitatges (excepte la de Barcelona) i on el debat sobre la go-vernabilitat metropolitana i la política d’habitatge és una qüestió oberta que ha do-nat lloc durant els darrers anys a nombrosos canvis legislatius i institucionals.

Cal assenyalar que la inclusió de l’Àrea metropolitana de Barcelona no respon tant al seu interès com a exemple de govern metropolità amb política d’habitatge, sinó a la voluntat d’analitzar la seva situació actual i formular recomanacions per a un millor desenvolupament de la política d’habitatge en aquest àmbit.

Estructura del treball

L’estudi s’estructura en sis capítols. El primer s’ocupa del marc teòric i conceptual de la dimensió metropolitana del problema de l’habitatge, del paper dels diferents actors públics, de la seva distribució competencial, i dels requisits i els obstacles més co-muns amb què es troben per al desenvolupament de polítiques metropolitanes d’ha-bitatge.

Els quatre capítols següents analitzen, respectivament, la política metropolitana d’ha-bitatge de cadascuna de les quatre àrees metropolitanes esmentades. Cada capítol

14

s’estructura en tres apartats. El primer aborda el marc general de la política d’habitat-ge nacional a partir del model i l’abast de l’Estat del benestar en aquest camp, la dis-tribució competencial, els grans objectius i programes, els desenvolupaments norma-tius més rellevants i el paper dels actors públics i socials a escala nacional. Aquesta contextualització és absolutament necessària per copsar el sistema nacional d’habi-tatge i així poder valorar-ne el grau d’adaptació i l’encaix amb l’àmbit metropolità. El segon apartat estudia les característiques del govern metropolità de cada àmbit en termes de creació, competències, marc legislatiu, funcionament i finançament. Amb aquest quadre previ imprescindible, el tercer apartat se centra en la política metropo-litana d’habitatge, fonamentalment en el marc legislatiu i competencial, en els progra-mes metropolitans d’habitatge, en la tasca que duen a terme els diferents actors i en el grau d’assoliment dels objectius dels plans.

El sisè capítol és un estudi comparat de les quatre àrees metropolitanes. Aquestes són examinades a partir d’una bateria de factors que condicionen, en major o menor grau, l’existència de polítiques metropolitanes d’habitatge, així com els seus resultats. Els factors s’han classificat en quatre grups segons la seva importància i naturalesa: factors essencials (imprescindibles per a l’existència i el desenvolupament d’una po-lítica metropolitana d’habitatge), factors complementaris (de menor transcendència), factors organitzatius i factors tècnics (relatius a la planificació, el disseny i l’execució dels instruments i plans).

Fonts d’informació

La informació necessària per dur a terme la investigació s’ha obtingut per tres vies: la bibliografia existent, la consulta de les respectives pàgines webs de cada institució metropolitana, organismes associats i centres de recerca, i l’estudi del marc legal en el qual duen a terme la seva activitat (actes legislatius que generen la seva creació, estatuts de les institucions, normativa sobre habitatge, distribució competencial entre els diferents actors públics i socials, etc.).

Altres aspectes

La recerca parteix d’una assumpció o premissa prèvia que cal tenir present: el nivell metropolità, en col·laboració amb altres nivells de govern i correctament integrat2 en el sistema d’habitatge nacional, és el més idoni per al disseny i la implementació de polítiques metropolitanes d’habitatge. Aquesta tesi es fonamenta en tres punts: la seva proximitat a aquest territori, el seu major coneixement de la problemàtica me-tropolitana i les limitacions constatades del model Estat-municipi per abordar el pro-blema metropolità de l’habitatge. A més a més, sembla del tot legítim que els go-verns metropolitans escollits democràticament reivindiquin el dret i el suport

2. Aquesta integració s’ha de produir en tots els aspectes que conformen el sistema d’habitatge d’un país, és a dir, en el marc legislatiu, en la distribució de funcions i competències, en els mecanismes de finançament, en l’esglaonament territorial dels plans i programes d’habitatge (nacionals-regionals-metropolitans-municipals), etc.

15

necessari per desenvolupar polítiques d’habitatge en el seu territori en el marc del sistema d’habitatge nacional.

L’estudi no aborda la qüestió dels partits polítics en el govern a cada nivell (nacional, metropolità i municipal) implicats en el desenvolupament de la política d’habitatge, ni tampoc l’impacte de les seves relacions (de conflicte o entesa) en la política metropo-litana d’habitatge. No obstant això, sí que es tracten les necessitats de suport econò-mic, polític i legislatiu entre els diferents nivells per al desenvolupament de les políti-ques metropolitanes, així com les conseqüències de la seva inexistència.

Quant als tipus de model de governabilitat metropolitana, s’ha emprat la classificació feta per Tomàs (2009) que, segons el grau d’institucionalització, distingeix entre: go-verns metropolitans (d’un o dos nivells), de coordinació vertical o de col·laboració horitzontal.

Per a l’examen de l’Estat del benestar de cada país, s’ha utilitzat, amb caràcter gene-ral, la classificació feta per Esping-Andersen (1990) i la posterior modificació feta per Leibfried (1992). Aquesta classificació (en els models liberal, corporativista i socialde-mocràtic, i en el model mediterrani afegit posteriorment) es basa principalment en dos aspectes: el mercat de treball i el sistema fiscal i de seguretat social, per la qual cosa, si bé ens dóna pautes sobre les característiques generals de cada país, no ens per-met la seva aplicació directa en l’anàlisi de la política d’habitatge nacional.

Per aquest motiu, també s’ha fet servir la classificació dels models de sistemes d’ha-bitatge de Kemeny (1995). Kemeny divideix els sistemes d’habitatge en unitaris i duals. En el model unitari, el lloguer social, per la seva importància en relació amb els altres règims de tinença, arriba a influir sobre els preus del lloguer privat, de manera que, en conjunt, la totalitat del parc de lloguer es comporta de manera unitària. En canvi, en el sistema dual, el lloguer social és menor i no influeix sobre el mercat de lloguer pri-vat, per la qual cosa no es comporta de manera unitària, sinó dual.

Ambdues classificacions han estat les que, en cada camp, més reconeixement i res-sò han tingut i, per tant, les més utilitzades actualment arreu del món.

16

1.1. La dimensió metropolitana del problema de l’habitatge

Tradicionalment, la ciutat ha estat l’escala més petita d’anàlisi del problema de l’habitat-ge. Aquesta circumstància és deguda a la concepció de la ciutat com la unitat física, demogràfica, geogràfica, econòmica, social, col·lectiva, identitària, administrativa i de govern on el problema residencial es manifesta en primer lloc de manera completa (Bosch i Gibaja, 2004). Aspectes com ara la degradació urbanística de certes àrees, la segregació social entre diferents barris i dins d’aquests, els processos de gentrificació dels centres històrics, els fenòmens de barraquisme vertical (en les parts més degrada-des) i horitzontal (en la perifèria) o el caràcter local del mercat immobiliari (i la seva ex-clusió econòmica de la demanda menys solvent) són algunes expressions del problema de l’habitatge que, per primer cop, adquireixen ple sentit en aquesta escala local.

Però aquest plantejament perd tota validesa quan ens referim a municipis integrats en àrees metropolitanes, en les quals les relacions no només es generen per l’expansió física de les ciutats, sinó que, sobretot, es donen per la continuïtat que permet una xarxa d’infraestructures de comunicació avançada i densa. Aquesta mobilitat i l’aug-ment de les relacions productives, socials i culturals en el si del territori metropolità difuminen els límits entre municipis i converteixen el seu territori, l’àrea metropolitana, en una entitat territorial pròpia.

En el pla social, les desigualtats socials (o dualització de la societat) adquireixen en els territoris metropolitans la seva màxima expressió (Castells, 1991; Ponce, 2002), per la qual cosa és on se centren, de manera més accentuada, els processos de segre-gació urbana i d’exclusió residencial (Downs, 1994; Burchell et al., 1994; Basolo i Has-tings, 2003). També és aquí on els preus dels habitatges assoleixen els valors més elevats i, en conseqüència, on els problemes d’accessibilitat econòmica a un habitat-ge digne són més greus. Aquest fet comporta, d’una banda, que la població socioe-conòmicament més desfavorida tendeixi a concentrar-se en les àrees més degrada-des (que alhora són les econòmicament més assequibles), i de l’altra, afavoreix la segregació de les classes més benestants a les zones més exclusives. De manera si-milar, també és usual la concentració d’habitatges socials en determinades àrees o municipis (Belsky i Lambert, 2001). Per tant, un dels aspectes socials clau que cal considerar a escala metropolitana és garantir una provisió adequada d’habitatge (as-sequible i lliure) segons les necessitats (Whitehead, 2010).

Pel que fa a les qüestions mediambientals, la forta segmentació del mercat residen-cial i la creixent crisi d’accessibilitat d’aquests territoris deriven en un augment de la

1. Marc tèoric i conceptual

17

mobilitat intermunicipal en el territori metropolità per la manca de coherència entre lo-calització residencial i lloc de treball, i en l’expulsió de la població amb menys recur-sos de les àrees econòmicament més inaccessibles. Consegüentment, la planificació residencial en les àrees metropolitanes s’ha de concebre considerant el sistema de transport, les infraestructures metropolitanes i l’activitat productiva (Whitehead, 2010), i tenint en compte el mercat residencial a escala metropolitana.3 Altres aspectes que hi estan relacionats són el consum de sòl que comporta una expansió metropolitana no regulada i la pressió que pot produir sobre certs espais que haurien de ser objec-te de protecció.

En el pla econòmic, l’habitatge té un gran lligam amb el creixement econòmic (Basolo i Hastings, 2003) i amb la competitivitat d’aquests territoris, ja que el cost de l’habitat-ge és un dels factors que les empreses tenen en consideració a l’hora de decidir la seva localització (Whitehead, 2010).

En resum, el problema de l’habitatge supera els límits municipals i es converteix en una qüestió metropolitana, per la qual cosa, com succeeix en altres camps, com ara el medi ambient, la planificació d’usos del sòl, el transport i els equipaments, el pro-blema de l’habitatge també s’ha d’analitzar i afrontar a escala metropolitana (Belsky i Lambert, 2001; Andersson et al., 2007).

1.2. La dimensió metropolitana en la distribució competencial de la política d’habitatge

Tradicionalment, els nivells de govern responsables de la política d’habitatge han es-tat els governs centrals i els municipis, mentre que el nivell metropolità usualment ha tingut un paper més reduït. Segons el repartiment de competències entre els nivells de govern, els models europeus de política d’habitatge es poden classificar tipològi-cament en tres grups (Ghékière, 1992):

•Models centralistes, amb un fort paper de l’Estat en el disseny, l’execució i el se-guiment de la política d’habitatge, i amb una escassa delegació de competències cap als ens locals. Grècia, Irlanda i Luxemburg pertanyen a aquest tipus.

•Models semidescentralitzats, en els quals les competències són compartides entre l’Estat (central o federal) i les regions, les quals, per la seva banda, poden delegar part d’aquestes competències als municipis. És el model més estès, característic d’Alemanya, Àustria, Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Holanda i Itàlia.

•Models regionalitzats, és a dir, la totalitat de les competències són assumides per la regió, excepte en aquelles matèries relacionades amb la política fiscal de l’habi-tatge o la regulació del lloguer. Bèlgica és l’únic exemple europeu d’aquest model (i, com veurem, amb certes matisacions).

3. Respecte als mercats d’habitatge metropolitans, cal destacar el treball d’Andersson et al. (2007), en el qual, després d’analitzar un gran nombre de mercats d’habitatge metropolitans d’Europa, s’afirma que els contextos macroeconòmics nacional i regional són factors determinants per al comportament del mercat d’habitatge en les àrees metropolitanes.

18

1.3. El paper dels governs centrals i els municipis en la política d’habitatge

El govern central (o regional si es tracta d’un model regionalitzat) acostuma a definir les línies generals d’intervenció, fixa els grans objectius que cal assolir, aprova el marc legislatiu, dissenya els instruments i estableix els mecanismes de finançament i d’exe-cució dels plans o programes (Basolo i Hastings, 2003).

Per la seva banda, el municipi sol col·laborar en l’execució dels programes i plans es-tatals a escala local de tres maneres: amb la gestió descentralitzada de certs ajuts, mitjançant el planejament urbanístic i amb l’aportació de terrenys.

En el primer cas, els ens locals, per delegació del nivell de govern competent, es con-verteixen en mers gestors dels ajuts.

En el segon cas, arran de la seva competència urbanística, els ens locals no només regulen els usos del sòl, sinó que també poden implementar els instruments de polí-tica d’habitatge i sòl que la legislació urbanística preveu. En els darrers vint anys, la majoria dels països europeus han anat incorporant instruments de política de sòl i ha-bitatge a les seves legislacions urbanístiques. L’instrument més estès i important és l’anomenat inclusionary zonning o reserves de sòl per habitatge protegit, com s’ha de-nominat a Espanya (Bosch, 2009). Bàsicament consisteix en la reserva en cada ope-ració urbanística d’un percentatge o quantitat de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.

En el tercer cas, els ens locals posen a disposició del govern central terrenys sobre els quals construir habitatge assequible. La major part d’aquests terrenys són obtin-guts pel municipi per alguna de les dues vies següents: com a resultat d’haver desen-volupat una política municipal de sòl o com a cessió dels promotors dels nous creixe-ments cap a l’administració urbanística actuant (com succeeix a Espanya d’acord amb la legislació urbanística).

Val a dir que els municipis mitjans i grans sovint duen a terme més tasques, com per exemple la mediació en el parc de lloguer privat, la gestió dels registres de sol·licitants d’habitatge social i, fins i tot, la promoció d’habitatge assequible a través de les seves empreses municipals i, si escau, la seva gestió posterior.

1.4. El reconeixement de la dimensió metropolitana en les polítiques d’habitatge

Les primeres estructures de govern metropolità, així com les primeres experiències de planificació metropolitana, van aparèixer al segle XIX amb el ràpid i intens creixe-ment de les ciutats industrials (Wheeler, 2000). Una d’aquestes primeres experiències va tenir lloc a Londres amb la creació, l’any 1885, de la London’s Metropolitan Board of Works. Inicialment, aquest organisme coordinava els serveis metropolitans de bom-bers, policia, salut pública i clavegueram (Barlow, 1991) i a principis del segle xx va te-nir un paper molt actiu en la provisió d’habitatge assequible (Wheeler, 2000).

19

En el debat teòric de principis del segle xx, Lewis Mumford ja defensava l’any 1919 que calia considerar el problema de l’habitatge, juntament amb la planificació industrial, el transport i la regulació del sòl, com un aspecte més dels que havien d’abordar-se a escala metropolitana (Susman, 1976; Wheeler, 2000). No obstant això, les principals iniciatives de planificació metropolitana no van aparèixer fins després de la Segona Guerra Mundial amb la reconstrucció d’Europa (Wheeler, 2000) i no sempre van incor-porar la qüestió residencial.

Actualment, si bé el reconeixement de la dimensió metropolitana del problema de l’ha-bitatge és indubtable en el món acadèmic, malauradament no s’ha traduït en una atri-bució generalitzada d’aquesta competència als governs metropolitans.

Però l’exercici de la competència d’habitatge és una qüestió complexa que no es re-sol únicament amb la seva atribució. Els seus instruments es caracteritzen per una re-lativa dificultat tècnica i per un elevat cost econòmic, per la qual cosa és també ne-cessari disposar dels mitjans financers i tècnics necessaris perquè sigui plenament exercida (Jablon, 2007). En altres casos, el problema és trobar la voluntat política i la capacitat institucional per dur a terme aquestes polítiques (Wheeler, 2000).

Aquests requisits, indubtablement, han contribuït a la permanència del model Estat-municipi, és a dir, han impedit una major generalització i efectivitat de la política d’ha-bitatge entre els governs metropolitans. La realitat és que, si bé el transport, l’ordena-ció del territori i el medi ambient són els àmbits on més freqüentment els governs metropolitans d’Europa i Amèrica del Nord tenen competències, són encara una mi-noria4 els que en tenen en matèria d’habitatge (Basolo i Hastings, 2003; Tomàs, 2009).

1.5. Models de governabilitat metropolitana i política d’habitatge

Segons el grau d’institucionalització, podem identificar tres tipus de models de gover-nabilitat metropolitana: els governs metropolitans pròpiament dits, els de coordinació vertical i els de col·laboració horitzontal (Tomàs, 2009).

La creació d’un govern pròpiament metropolità suposa el màxim reconeixement del fet metropolità, que pot originar-se o bé per la fusió dels municipis de l’àmbit (govern metropolità a un nivell o one-tier level) o bé com un òrgan supralocal que coexisteix amb els municipis, els quals deleguen en aquest govern metropolità determinades competències (model de govern metropolità a dos nivells o two-tier level). En ambdós casos, l’assumpció de competències locals per part del govern metropolità facilita tot el policy making process a escala metropolitana (Tomàs, 2009). En matèria d’habitat-ge, teòricament aquest model permet superar més fàcilment les resistències munici-pals a certes qüestions com ara la localització dels habitatges socials.

El model de coordinació vertical no suposa la creació ad hoc d’un nou nivell de govern metropolità, sinó que aquesta funció és exercida per una organització ja existent, ja

4. En l’estudi de Tomàs (2009), de les 22 àrees metropolitanes d’Europa i de l’Amèrica del Nord analit-zades només 7 (un 32%) tenien competències en matèria d’habitatge.

20

sia un govern d’àmbit supramunicipal (per exemple, un govern regional, provincial o departamental) o una agència creada expressament per a una determinada compe-tència o servei (per exemple, transports, residus, gestió de l’aigua, etc.). Aquest fet implica certes limitacions, tant a l’hora de consensuar una estratègia metropolitana, com també en la seva execució a escala municipal. En matèria d’habitatge, si aquest govern de coordinació vertical no gaudeix d’un marc legislatiu que estableixi una je-rarquia determinada entre les decisions metropolitanes i l’acció municipal, difícilment es pot superar el rebuig local contra determinades actuacions (les anomenades acti-tuds NIMBY, Not In My Back Yard, és a dir, ‘no al meu pati de darrere’).

El model de coordinació horitzontal consisteix senzillament en la cooperació voluntà-ria entre municipis i, per tant, no comporta cap tipus de reforma en les estructures polítiques existents, ni tampoc la creació o l’existència de cap nivell de govern d’àmbit metropolità. Sobre el paper, les limitacions d’aquest sistema per al desenvolupament de polítiques d’habitatge a escala metropolitana són enormes. Endemés de la impos-sibilitat de superar les esmentades actituds NIMBY, aquest model mostra grans difi-cultats per poder dissenyar una estratègia metropolitana en matèria d’habitatge.

1.6. Requisits per a una política metropolitana d’habitatge

D’entre tots els factors que contribueixen a una major efectivitat i eficiència de les po-lítiques metropolitanes d’habitatge, és molt important que el govern metropolità gau-deixi:

•De la seva competència, atribuïda normativament (Wheeler, 2000) i clarament de-limitada en relació amb l’acció dels altres nivells de govern, tant superiors (regionals i estatals) com inferiors (municipis). La seva atribució compartida sense una clara delimitació genera confusió i, sovint, també inhibició.

•Del suport dels nivells de govern superiors, suport fonamentalment de tipus finan-cer, polític i tècnic (Wheeler, 2000) que inevitablement s’ha de reflectir en un cert grau d’adaptació del sistema d’habitatge nacional o regional en l’àmbit metropolità.

•D’una certa autonomia financera.

•De la màxima legitimitat democràtica, és a dir, d’un sistema d’elecció democràtica directa dels governants metropolitans (en lloc del sistema d’elecció indirecta pro-porcional a les eleccions locals) (Wheeler, 2000), i d’estructures i sistemes de tre-ball que permetin la construcció del consens metropolità més ampli possible.

•D’una delimitació administrativa de la institució metropolitana coherent amb l’ex-tensió de la veritable àrea metropolitana (Self, 1982), ja que, en cas contrari, bé per excés o bé per defecte, no hi hauria relació entre el nivell de govern metropolità i l’àmbit on es manifesten els problemes.

•D’un pla, d’un programa o d’una estratègia metropolitana d’habitatge a mitjà i llarg termini, que ha d’estar fonamentat en estudis acurats de les necessitats, ha d’iden-tificar els colls d’ampolla en l’assoliment dels objectius en matèria de disponibilitat de sòl, finançament i execució, i s’ha d’integrar amb l’ordenació del territori, del transport i de les infraestructures.

21

1.7. Obstacles per a una política metropolitana d’habitatge

Per contra, els obstacles més comuns que impedeixen el desenvolupament de políti-ques metropolitanes d’habitatge solen ser:

•Les actituds NIMBY de governs i associacions locals contra la construcció d’habi-tatges assequibles al seu municipi. Segons Basolo i Hastings (2003), aquest és l’obstacle principal. Els efectes negatius adduïts solen referir-se a la pèrdua de va-lor dels actius immobiliaris de la zona i al canvi social que poden generar aquests habitatges. Aquesta resistència del món local respon a una competència de les ciutats per atraure la població més benestant.

•La manca d’autonomia financera del nivell metropolità per desenvolupar plenament una política d’habitatge.

•La manca de suport (polític, tècnic i econòmic) dels nivells de govern superior.

•La manca d’atribució de la seva competència al govern metropolità, o la seva atri-bució de manera compartida amb els altres actors sense definició del paper de ca-dascun.

•Deficiències de tipus tècnic, econòmic o estratègic dels plans i programes metro-politans d’habitatge.

22

2.1. Context general de la política d’habitatge a Anglaterra

Quadre 2.1. Síntesi del context general de la política d’habitatge a AnglaterraAnglaterra: context general

Dades generals any 2005 Superfície(1):

Població(1):

Densitat(1):

Entitats administratives(1):

130.395 km2

50,46 milions d’habitants (2005)

387 habitants/km2

9 regions

131 Counties

326 Districts

Model d’Estat del benestar: Liberal segons classificació d’Esping-Andersen (1990)

Model de sistema d’habitatge:

Dual segons classificació de Kemeny (1995)

Desenvolupament de l’Estatdel benestar en matèria d’habitatge:

despesa pública habitatge: 1,0% PIB (2003-7)(2)

Alt

% parc de lloguer social: 18% (2003-06)(3)

Grans objectius de la política d’habitatge:

- Augmentar l’oferta d’habitatge de lloguer social

- Promoure l’habitatge en propietat

- Millorar el parc de lloguer social

- Millorar la mescla social

- Millorar les condicions residencials de la gent gran

- Potenciar la renovació urbana

Principals programes estatals d’habitatge:

- National Affordable Housing Programme

- HomeBuy Programme

- Local Authority Decent Homes Programme

- Private Sector Decent Homes Programme

- Regeneration and Mixed Communities Programme

- National Strategy for Housing in an Ageing Society

- Sustainable Communities: Building for the Future

Marc competencial del sistema d’habitatge:

Sistema centralista amb reconeixement de l’escala regional i certa descentralització cap als ens locals

Principals actors públics estatals:

- Ministeri de Comunitats i Govern Local

- L’Autoritat de Serveis als Llogaters

- L’Agència d’Habitatge i Comunitats

Actors socials: - Les associacions d’habitatge

- Els promotors socials registrats

Fonts: (1) Elaboració pròpia segons dades de l’Office for National Statistics (Mid Year Population Estimates 2005, 30/06/2005) (http://www.statistics.gov.uk) (http://www.neighbourhood.statistics.gov.uk). (2) Despesa mitjana anual en el període 2003-2007. Elaboració pròpia segons dades de l’Office for National Statistics (ONS, 2009). (3) Elaboració pròpia a partir de les tres onades de l’English House Condition Survey dutes a terme entre 2003 i 2006. (Resta) Elaboració pròpia.

2. Àrea metropolitana de Londres

23

2.1.1. Estat del benestar en matèria d’habitatge

Segons la classificació feta per Esping-Andersen (1990) sobre els diferents models d’Estat del benestar, Anglaterra pertany al model liberal, és a dir, la intervenció de l’Es-tat és més aviat escassa, fonamentalment centrada només en la població amb menys recursos i, en general, dirigida a estimular directament o indirectament el mercat.

En matèria d’habitatge, la despesa pública ha estat tradicionalment una de les més elevades d’Europa, per sobre del 5% del PIB durant els anys setanta i al voltant del 3% durant els anys noranta (Trilla, 2001; Lawson i Milligan, 2008). Aquesta caiguda progressiva de la despesa pública en habitatge ha continuat en els darrers anys: el 2003 només arribava a l’1,5% del PIB (Domanski i Norris, 2007), i entre el 2003 i el 2007 es va estabilitzar al voltant de l’1% del PIB (elaboració pròpia, segons ONS, 2009).

Per la seva banda, malgrat el procés de venda de part de l’estoc d’habitatge social als seus ocupants que va iniciar-se els anys vuitanta amb l’aprovació de la llei coneguda com a the right to buy (el dret a comprar) (ODPM, 2005a; Massot, 2007), el lloguer so-cial a Anglaterra l’any 2006 representava encara el 18% del total del parc,5 un dels percentatges també més alts d’Europa. Respecte del total de població, aquest per-centatge suposa una ràtio de 72 habitatges socials per cada 1.000 habitants.

Igualment, el sistema d’ajuts al pagament del lloguer (anomenat Housing Benefits) és un dels més desenvolupats d’Europa. En el període 2003-2006, segons l’enquesta d’habitatge d’Anglaterra (English House Condition Survey, EHCS), més del 48% de tots els llogaters6 (tant del parc social com del privat) rebien algun tipus de Housing Benefit.

Per tant, tot i que es tracta d’un Estat del benestar liberal, i de la tendència generalit-zada a tota Europa a la desintervenció en matèria d’habitatge (amb la conseqüent re-ducció de la despesa pública en aquest camp), comparativament amb la resta de pa-ïsos europeus la intervenció de l’Estat en política d’habitatge és considerable.

No obstant això, el parc social d’Anglaterra, tot i que és significatiu, no arriba a influ-enciar el mercat de lloguer privat, per la qual cosa, d’acord amb la classificació de models d’habitatge de Kemeny (1995), Anglaterra té un model dual d’habitatge.

2.1.2. Objectius de l’actual política d’habitatge

Els objectius principals de la política anglesa d’habitatge en els darrers anys han estat els següents:

•Augmentar l’oferta d’habitatge de lloguer social

L’any 2007 el Govern va publicar l’anomenat Housing Green Paper (CLG, 2007c), en el qual analitzava els principals reptes en matèria d’habitatge i la resposta del Govern a

5. Elaboració pròpia a partir de les tres onades de l’English House Condition Survey dutes a terme en-tre 2003 i 2006.

6. Elaboració pròpia a partir de les tres onades de l’English House Condition Survey dutes a terme en-tre 2003 i 2006.

24

aquests reptes. En síntesi, el Govern es va comprometre a promoure la construcció de dos milions de nous habitatges abans del 2016, xifra que es preveu que arribi als tres milions el 2020, i a augmentar l’oferta d’habitatge social en 45.000 nous habitat-ges en l’horitzó 2010-2011. Per a l’assoliment d’aquest objectiu, es va elaborar el Pro-grama nacional d’habitatge assequible (National Affordable Housing Programme, NAHP). La dotació econòmica del NAHP fou de 8.400 milions de lliures, i la seva ges-tió es va encarregar a l’Agència d’Habitatge i Comunitats7 (NAHA, 2007).

•Promoure l’habitatge en propietat

D’acord amb el pla quinquennal publicat l’any 2005 (ODPM, 2005b), una de les priori-tats del Govern és la promoció de l’habitatge en propietat entre llogaters socials i pri-mers compradors per mitjà del programa HomeBuy (Mullins i Murie, 2006). Aquest programa es desenvolupa en quatre productes o instruments: compartir part de la ti-tularitat de l’habitatge social amb la housing association corresponent (sobre les hou-sing associations, vegeu l’apartat 2.1.5), el lloguer amb dret a compra, préstecs justos per finançar la compra i descomptes per a l’accés a la propietat (plena o parcial) de l’habitatge social.

•Millorar el parc de lloguer social

L’any 2000, el Govern va establir l’indicador Decent homes Standard8 (DETR/DSS, 2000; CLG, 2006a). El propòsit d’aquest indicador és, d’una banda, conèixer l’estat del parc, i de l’altra, desenvolupar treballs de renovació del parc social. Des del seu esta-bliment, la forta inversió pública en la renovació del parc social ha contribuït a millorar ostensiblement les seves condicions.

•Promoure la mescla social

Una de les característiques del parc d’habitatge social anglès és la seva concentració en determinades àrees, amb els consegüents problemes de segregació que compor-ta. Per evitar-ho, un objectiu transversal de l’acció pública en matèria d’urbanisme i habitatge ha estat promoure la mescla social (mixed-income communities), a més d’im-pulsar accions per millorar les condicions de vida i els ingressos dels seus residents, i oferir una oferta d’habitatge assequible més variada (ODPM, 2005c; Czischke i Pitti-ni, 2007).

•Millorar les condicions residencials de les persones grans

El 2008 es va publicar l’Estratègia nacional d’habitatge per a la gent gran (CLG, 2008b), que recull el programa de govern davant el problema creixent de l’habitatge entre la gent gran a causa del procés d’envelliment que està experimentant la societat anglesa.

7. El programa s’executa amb la col·laboració dels ens locals i les housing associations (HA). Per a la seva implementació, la HCA ha elaborat una guia sobre el procés de finançament (NAHA, 2007), alhora que ha previst una certa territorialització de la despesa en cadascuna de les regions (HCA, 2009). En el cas de la regió londinenca, es tenen en compte els objectius i les prioritats fixades per l’alcalde metropolità.

8. Perquè un habitatge sigui considerat decent ha de complir els requisits d’habitabilitat, tenir un estat correcte de conservació, disposar d’uns serveis de cuina, banys i espais comuns en condicions raona-bles, i gaudir d’un cert grau de confort tèrmic, en termes d’aïllament i de sistema de calefacció (DETR/DSS, 2000; CLG, 2006a).

25

Dues de les grans actuacions previstes en aquest document són, d’una banda, els anomenats Lifetime Homes Standards, requeriments de disseny arquitectònic més segurs, accessibles i adaptables amb els quals s’hauran de construir tots els nous ha-bitatges a partir del 2013, i de l’altra, el programa de subvencions per adaptar els ha-bitatges a les condicions de mobilitat de les persones grans i discapacitades (Disabled Facilities Grant).

•Potenciar la renovació urbana

El 2008, el Govern va publicar els criteris i la nova forma de gestió que havien de regir les futures operacions de renovació urbana (CLG, 2008a). El principal canvi rau en la voluntat de millorar la relació entre la renovació física dels barris en dificultats i els as-pectes econòmics i socials de la població afectada.

2.1.3. Marc competencial en matèria d’habitatge

Històricament, la intervenció pública a Anglaterra en matèria d’habitatge s’ha carac-teritzat per la relació entre Govern central i ens locals (Robinson, 2002). Els grans ob-jectius i l’assignació del gruix dels recursos econòmics necessaris per als respectius programes són fixats pel Govern central. A més a més, aquest, mitjançant les seves agències, exerceix el control de l’activitat dels ens locals i les associacions d’habitat-ge, regula el lloguer i intervé en les decisions de localització de les actuacions en l’àm-bit regional. En altres paraules, el sistema d’habitatge està directament controlat pel Govern central (Lund, 2006).

2.1.4. Els actors públics d’habitatge

El Govern central

Durant el darrer període de govern laborista (en el poder des del 1997 fins al 2010), el ministeri responsable de la política d’habitatge9 fou el de Comunitats i Govern Local (Communities and Local Government), mentre que el Ministeri d’Hisenda (Treasury De-partment) s’encarregava de distribuir la despesa pública per habitatge aprovada en cicles de tres anys, i el Ministeri de Treball i Pensions (Department for Work and Pen-sions) era el responsable dels ajuts al pagament del lloguer (Housing Benefits), els quals són administrats pels governs locals (local authorities) (Lund, 2006).

Per la seva banda, l’execució i el control de la política d’habitatge a escala nacional és responsabilitat de l’Agència d’Habitatge i Comunitats (Homes and Communities Agency, HCA) i l’Autoritat de Servei al Llogater (Tenant Services Authority, TSA).

9. Els objectius d’aquest Ministeri en matèria d’habitatge són: augmentar el nombre d’habitatges dispo-nibles de venda i lloguer, millorar la flexibilitat del parc de lloguer social, promoure la propietat, protegir les llars en situació de vulnerabilitat, atendre les necessitats de les persones sense sostre, ajudar les famílies perquè no perdin el seu habitatge i assegurar que els habitatges nous siguin cada cop més sos-tenibles i de millor qualitat.

26

El Govern estatal també és present en aquest nivell regional mitjançant les oficines regionals del govern (government office regions, GOR), que es van establir l’any 1994 a les nou regions d’Anglaterra i representen els interessos de cada ministeri a escala regional. El nou govern conservador que va pujar al poder l’any 2010 ha expressat cla-rament la seva aposta per un sistema de govern dual basat en el binomi Govern cen-tral - municipi en detriment de l’escala regional. Aquest retrocés de la governabilitat regional es va traduir amb el tancament el maig de 2010 de l’oficina de Londres, i pos-teriorment, el juliol del mateix any, es va fer pública la intenció de tancar les altres vuit oficines regionals restants.

L’Autoritat de Servei al Llogater (Tenant Services Authority, TSA)

La TSA és l’òrgan supervisor del lloguer social. Regula, controla i fixa els estàndards i les normes de gestió dels actors socials que el gestionen (socials landlords, housing associations i locals authority social homes).

L’Agència d’Habitatge i Comunitats10 (Homes and Communities Agency, HCA)

La HCA és l’agència nacional responsable de l’habitatge i la renovació urbana. La seva missió és millorar la qualitat i la provisió d’habitatge, la promoció de sòl i la renovació urbana, contribuir a un creixement sostenible i promoure el benestar als barris. Té un pressupost anual de més de 5.000 milions de lliures, el qual és finançat pel Ministeri de Comunitats i Govern Local.

La HCA és el principal interlocutor estatal amb el món local en matèria de renovació urbana i habitatge. En concret, lidera l’acció a escala nacional i regional, i adapta els programes a l’escala local, és a dir, actua com a pont entre els objectius nacionals i les aspiracions locals. Amb aquesta finalitat, treballa amb l’Associació de Governs Lo-cals (Local Government Association, LGA) per a la distribució de competències en matèria de promoció d’habitatge assequible i renovació urbana entre el Govern central i els ens locals. Així mateix, la HCA i els municipis treballen conjuntament amb les agències regionals de desenvolupament (regional development agencies, RDA), amb els consells regionals (regionals boards) i amb les oficines regionals del govern (go-vernment offices regional, GOR) en el desenvolupament d’estratègies integrades a es-cala regional (CLG, 2009b).

10. La Housing Corporation (HC) era l’agència governamental que finançava els nous habitatges asse-quibles i regulava les prop de dues mil housing associations. Disposava d’oficines regionals a cada re-gió. A partir de l’1 de desembre de 2008, la Housing Corporation va cessar la seva activitat i en el seu lloc, per mitjà de la 2008 Housing and Regeneration Act van crear-se dues noves agències: l’Agència d’Habitatge i Comunitats i l’Autoritat de Servei al Llogater.

27

Els consells regionals d’habitatge11 (regional housing boards, RHB)

Els consells regionals d’habitatge es van crear l’any 2003 com a reconeixement de la dimensió regional i subregional del mercat d’habitatge. Els RHB elaboren les estratè-gies regionals 12 d’habitatge, assessoren el govern per mitjà del viceprimer ministre en la territorialització13 de la política d’habitatge a cada regió i vetllen per la integració de la política regional d’habitatge amb el desenvolupament econòmic, la regulació d’usos del sòl i el transport (CLG, 2004).

Les agències de desenvolupament regional (regional development agencies, RDA)

Les agències de desenvolupament regional treballen amb la HCA en el desenvolupa-ment econòmic, social i mediambiental de les regions. Juntament amb els consells de dirigents regionals (leaders’ board) constitueixen les autoritats regionals (responsible regional authorities). Aquestes autoritats regionals, en col·laboració amb la HCA, de-senvolupen:

•Les estratègies regionals a llarg termini.

•La governança regional adaptada al context de cada regió, amb l’objectiu de dis-cutir i revisar, si escau, el paper dels consells d’habitatge regionals (regional hou-sing boards), així com de la resta d’actors en el desenvolupament de les polítiques regionals d’habitatge i de renovació urbana.

•El pla d’inversions regional (Regional Investment Planning) en allò relatiu als meca-nismes i les metodologies per prioritzar la despesa pública a cada regió, tenint en compte els acords a escala local.

Els ens locals (local authorities)

Segons el protocol d’acord entre governs locals i Govern central en matèria d’habitat-ge i renovació urbana de l’any 2009 (CLG, 2009b), els ens locals14 desenvolupen a es-cala local l’estratègia d’habitatge i de renovació urbana d’acord amb les competències

11. En concret, els RHB van crear-se arran de la publicació l’any 2003 del programa Sustainable Com-munities: Building for the Future (The Communities Plan) (ODPM, 2003b).

12. Les nou regions d’Anglaterra van elaborar les primeres estratègies regionals l’any 2003 i des de lla-vors s’han anat actualitzant periòdicament. Les estratègies regionals d’habitatge (regional housing stra-tegies, RHS) han d’analitzar l’estat de l’habitatge a cada regió, cobrir tots els règims de tinença (no no-més el parc de lloguer social), identificar els mercats subregionals, definir una visió regional i, d’acord amb aquesta, les prioritats a mitjà i llarg termini, i el seu lligam amb la planificació regional econòmica i espacial. Val a dir que no es tracta de documents normatius.

13. En aquesta territorialització, el Regional Housing Pot estableix la distribució entre les regions dels recursos econòmics adscrits a quatre programes nacionals: el Programa nacional d’habitatge assequi-ble (NAHP), el Local Authority Decent Homes, el Private Sector Decent Homes i el Regeneration and Mixed Communities. Aquesta distribució es porta a terme mitjançant diferents indicadors (CLG, 2007b).

14. D’acord amb la legislació local, aquestes autoritats locals poden classificar-se en les categories se-güents: corporacions dels comtats (county councils), corporacions de districte (district councils), cor-poracions de regions metropolitanes (metropolitan district councils), els 32 municipis de l’àrea metro-politana de Londres (London boroughs) i la ciutat de Londres (the City of London).

28

que tenen atribuïdes, incorporen i adapten els objectius regionals i subregionals a es-cala local, cerquen els terrenys15 per a la construcció dels habitatges socials, i promo-uen i creen els lligams amb els socis locals, proveïdors d’habitatge i altres agents im-plicats en aquest àmbit.

Potestativament, els ens locals poden elaborar plans d’habitatge d’àmbit local (hou-sing strategies), que han de fixar els objectius, les prioritats, els col·lectius destinataris i les accions en matèria de política d’habitatge a curt termini (tres anys) i a llarg termi-ni (quinze anys). Tot i que no són documents d’elaboració obligada, el Govern central pot, però, requerir a un determinat ens local que elabori una estratègia d’habitatge. Les regions també poden elaborar les seves pròpies estratègies d’habitatge.

Altres qüestions que en matèria d’habitatge recauen en l’esfera local són els ajuts al pagament del lloguer (housing benefits, HB), que són gestionats pels ens locals per delegació del Govern central. De manera similar, els ens locals també tenen el deure d’atendre les necessitats de les persones sense llar, i per a aquest fi han d’elaborar un pla estratègic (Homelessness Strategy) que s’ha de revisar cada cinc anys. També són titulars del parc de lloguer social i en gestionen una part, tot i que, darrerament, s’ha produït una gran transferència de part d’aquests habitatges cap a les housing asso-ciations (HA).

Quant al finançament de la política d’habitatge local, els ens locals disposen dels ano-menats acords d’àmbit local16 (local area agreements, LAA). Creats l’any 2004, no fou fins al 2006 que el Ministeri de Comunitats i Govern Local va desenvolupar-ne la im-plementació per mitjà de la publicació Strong and Prosperous Communities, Local Government White Paper (CLG, 2006b), alhora que es fixava el deure que tots els ens locals disposessin de LAA l’any 2007.

2.1.5. Els actors socials a escala nacional: les housing associations i els registred social landlords

La quasi totalitat del parc de lloguer social anglès és gestionat pels governs locals (LA) o per les anomenades associacions d’habitatge (housing associations, HA).

15. Aquests terrenys són de la seva titularitat o bé s’obtenen mitjançant el creixement urbanístic. La le-gislació urbanística anglesa preveu un instrument equivalent a les reserves de sòl per a habitatge pro-tegit de la legislació catalana, però a diferència d’aquesta, a Anglaterra el percentatge de sòl destinat a la construcció d’habitatges assequibles no és fix, sinó que està subjecte a negociació entre el municipi i el promotor, segons les necessitats, d’acord amb el que s’estableix en la Section 106 Planning Agree-ment de la legislació urbanística.

16. El LAA és un pla d’acció local amb un horitzó de tres anys que es revisa anualment. Cada LAA es negocia individualment amb les oficines regionals del govern (regional government offices). Aquest acord ha de fixar els objectius i les prioritats del govern local per als tres anys següents, i és el marc per a la col·laboració entre el Govern central i el món local. El seu propòsit és millorar la qualitat de vida dels re-sidents i, per tant, inclou, entre d’altres, aspectes relacionats amb la política d’habitatge i la renovació urbana al municipi (Lewis, 2007; HM Government, 2008).

29

Les associacions d’habitatge són organitzacions sense ànim de lucre, cooperatives o fundacions, que tenen per objectiu la provisió i la gestió de l’habitatge social. Atesa la seva naturalesa, qualsevol benefici que aquestes associacions puguin obtenir s’ha de reinvertir en els habitatges que gestionen, ja sia per mantenir-los, ja sia per construir-ne de nous. Poden inscriure’s en el Registre de Promotors Socials i llavors es convertei-xen en allò que s’anomena promotors socials registrats17 (registered social landlords).

La seva activitat està regulada i controlada pel govern per mitja de l’Autoritat de Ser-vei als Llogaters. Hi ha una federació a Anglaterra, la National Federation of Housing Associations (National Housing Federation, NHF).

2.2. L’àrea metropolitana de Londres i l’Autoritat del Gran Londres (Greater London Authority, GLA)

Quadre 2.2. Síntesi de l’àrea metropolitana de Londres i l’Autoritat del Gran Londres (Greater London Authority, GLA)El govern metropolità: l’ Autoritat del Gran Londres (GLA)

Dades generals any 2005

Aglomeració metropolitana(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

8.382 km2

12,6 milions d’habitants

1.510 habitants/km2

3 regions

50 governs locals

Dades generals any 2005

Àmbit administratiu GLA(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats

administratives:

1.578 km2

7,1 milions d’habitants

4.545 habitants/km2

1 ciutat (Londres)

32 governs locals (boroughs)

Any i norma de creació 2000 GLA Act 1999

Legitimitat democràtica Sí Eleccions per sufragi universal directe

Competència d’habitatge Sí

Model de governabilitat Govern metropolità a dos nivells

Finançament - Transparències de l’Estat

- Transferències dels municipis

- Altres

75%

20%

5%

Fonts: (1) Dades segons Tomàs (2009) a partir de les dades obtingudes d’IERMB (2002), de la Greater London Authority, de l’Eurostat i de la Divisió de Població del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials del Secretariat de Nacions Unides; (Resta) Elaboració pròpia.

17. Tot i que la gran majoria de promotors socials registrats són associacions d’habitatge, també pot tractar-se de cooperatives i empreses.

30

2.2.1. Aspectes generals

L’Autoritat del Gran Londres (GLA) és el govern metropolità responsable de l’admitració d’un territori de 1.578 km2 en el qual hi ha 33 municipis18, inclosa la ciutat de Londres. La població de l’àrea administrativa de la GLA era de més de 7,1 milions de persones a mitjan any 2005.

Però el veritable sistema metropolità de Londres és força superior a l’àmbit adminis-tratiu de la GLA. Comprèn un territori de 8.382 km2 que s’estén per part de la regió del sud-est (l’anomenada South East England) i per la de l’est d’Anglaterra (East of England), amb una població estimada de més de 12,6 milions de persones (vegeu el quadre 2.2).

2.2.2. Creació

L’anterior govern metropolità fou creat l’any 1965 (anomenat llavors Great London Council, GLC) mitjançant la 1963 London Government Act. Aquesta Llei feia responsable la GLC, entre d’altres, de l’atenció de les necessitats d’habitatge assequible en aquells municipis metropolitans que no disposaven de suficients recursos per promoure’ls (McDonald, 1974).

La Llei de govern local de 1985 (Local Government Act, 1985) va abolir la GCL, i no fou fins l’any 2000 quan es va crear l’actual govern metropolità de Londres, anomenat aquest cop Autoritat del Gran Londres (Greater London Authority, GLA), gràcies a la Llei de l’Autoritat del Gran Londres de l’any 1999 (1999 GLA Act). Posteriorment, aques-ta llei es va modificar mitjançant la 2007 GLA Act. Els límits de la GLA són els matei-xos que els de la GLC (Whitehead, 2010) i, com dèiem, no engloben la totalitat de la metròpolis.

2.2.3. Competències

La GLA té una voluntat estratègica (CLG, 2007a). La seva missió principal és l’establi-ment i l’impuls de l’estratègia metropolitana en aquells camps en els quals té compe-tències. Inicialment, l’any 2000 abraçaven els aspectes de policia, transport, incendis i planificació de la seguretat, planejament urbà i usos del sòl; i, posteriorment, amb la modificació de l’any 2007 es van veure ampliades amb matèries com ara habitatge, formació d’adults, planificació, residus, cultura, esport, sanitat, desenvolupament sostenible, energia i canvi climàtic (GLA, 2008e).

18. Aquests 33 municipis són: Londres, Westminster, Kensington i Chelsea, Hammersmith i Fulham, Wandsworth, Lambeth, Southwark, Tower Hamlets, Hackney, Islington, Camden, Brent, Ealing, Hounslow, Richmond, Kingston, Merton, Sutton, Croydon, Bromley, Lewisham, Greenwich, Bexley, Havering, Barking i Dagenham, Redbridge, Newham, Waltham Forest, Haringey, Enfield, Barnet, Harrow i Hillingdon.

31

2.2.4. Model de governabilitat

El model de l’aglomeració és el d’un govern metropolità a dos nivells (Tomàs, 2009), únic a Anglaterra pel que fa a governança, competències i representativitat democrà-tica.

Consta de quatre organismes o agències: l’Agència de Desenvolupament de Londres (London Development Agency, LDA), l’Autoritat de Planificació d’Emergències i In-cendis (London Fire and Emergency Planning Authority, LFEPA), l’Entitat de Policia Metropolitana (Metropolitan Police Authority, MPA) i l’Entitat de Transport de Londres (Transport for London).

2.2.5. Funcionament de l’Autoritat del Gran Londres (GLA)

La GLA està formada per l’alcalde de Londres (Mayor of London), el qual és escollit directament per sufragi universal, i una assemblea legislativa constituïda per 25 mem-bres, els quals també són escollits mitjançant eleccions cada quatre anys.

L’alcalde té el poder executiu i de direcció política. Proposa les polítiques i el pressu-post, i nomena els responsables de les agències i entitats. Per la seva banda, l’Assem-blea o Consell (London Assembly) té uns poders més limitats. Fonamentalment s’en-carrega del control de l’acció de l’alcalde i aprova (o no) les seves decisions. Igualment, cada any l’Assemblea aprova o esmena el pressupost anual que presenta l’alcalde.

Certs projectes metropolitans també estan subjectes a l’aprovació del Govern central. Per exemple, si bé la GLA té competències plenes en matèria d’usos del sòl, el Pla ur-banístic metropolità, el London Plan (GLA, 2008c), està subjecte a la seva aprovació per part del Govern central (Whitehead, 2010). Aquest requisit resulta del tot coherent atesa l’enorme dependència financera de la GLA cap al Govern central i la gran des-pesa pública que poden comportar aquests plans.

2.2.6. Finançament de l’Autoritat del Gran Londres (GLA)

L’activitat de la GLA és majoritàriament finançada pel Govern central. Un 75% dels seus ingressos són transferències del Govern central. De la resta, fins a un 20%, pro-cedeix de transferències dels 33 municipis (boroughs) de l’àmbit en concepte de par-ticipació dels impostos locals (Council Tax). El finançament propi, les tarifes de trànsit (congestion charges), tot just arriba al 5% (Tomàs, 2009; Whitehead, 2010). Per tant, la GLA manca d’autonomia financera.19

19. Per a l’any pressupostari 2009-2010, les necessitats de finançament aliè de la GLA i les quatre agèn-cies dependents (l’anomenat Budget Consolidated Requirement, és a dir, els ingressos necessaris per cobrir la despesa sense comptar amb les reserves pròpies ni amb els ingressos propis esperats, per tant, ingressos satisfets per l’Estat i els municipis) eren de 3.203 milions de lliures (GLA, 2009b, 2009c).

Transferències de l'Estat75%

Altres5%

Transferències dels municipis

20%

32

Gràfic 2.1. Fonts de finançament de la Greater London Authority

Font: Elaboració pròpia segons dades de la GLA.

2.3. La política d’habitatge a l’àrea metropolitana de Londres: el Pla d’habitatge

Quadre 2.3. Síntesi de la política d’habitatge a l’àrea metropolitana de LondresLa política metropolitana d’habitatge a Londres

Principals problemes: - Problema d’accessibilitat econòmica

- Fenomen de les persones sense sostre

- Dèficit d’habitatges assequibles

Pla metropolità d’habitatge: The London Housing Estrategy

Suport de l’Estat: Sí

Integració amb el planejament: Sí

Sistema d’habitatge nacional: Adaptat a l’àrea metropolitana

Finançament del Pla: Majoritàriament estatal

Actors públics metropolitans: - L’Alcalde de la GLA i els seus òrgans consultius

- Els 33 municipis

- L’Agència d’Habitatge i Comunitats

- L’Agència de Desenvolupament de Londres

Principals obstacles/problemes: - Completa dependència financera cap a l’Estat

- La possible inactivitat dels municipis

Font: Elaboració pròpia segons dades de la GLA.

2.3.1. El problema d’habitatge a l’àrea metropolitana de Londres

El principal problema d’habitatge a l’Àrea metropolitana de Londres és el cost elevat i els consegüents efectes sobre la població, com ara les dificultats d’accessibilitat econòmica,

33

el fenomen de les persones sense sostre20 i la sobreocupació de molts habitatges com a estratègia per reduir la càrrega econòmica que suposa el seu cost (GLA, 2010b). Del total de la demanda de nous habitatges, es considera que més de la meitat haurien de ser assequibles, és a dir, tenir un preu inferior al de mercat (GLA, 2010a).

En relació amb les persones sense sostre i altres col·lectius vulnerables, el dèficit d’habitatges d’inclusió amb serveis (supported housing en la terminologia anglesa) s’estimava en unes 4.400 unitats l’any 2007, i es preveia que podria arribar a les 5.800 unitats el 2017.

Un altre dels problemes detectats és l’efecte de la crisi en el mercat residencial. La restricció del crèdit i les condicions econòmiques poc favorables han fet caure la ven-da d’habitatges, però sobretot han tingut un fort impacte en el nombre de llars que tenen problemes per fer front al pagament del lloguer o la hipoteca i, per tant, el nom-bre de desnonaments ha crescut considerablement en els darrers anys (GLA, 2010a).

2.3.2. Marc legislatiu

La 2007 GLA Act, a més de donar competències a la GLA en matèria d’habitatge, pre-veu l’elaboració del Pla d’habitatge metropolità (Housing Strategy) i en regula tot el contingut, la tramitació, la relació i els efectes envers les associacions d’habitatge (housing associations) i els 33 municipis de l’àrea metropolitana. L’alcalde és el res-ponsable d’impulsar-ne l’elaboració.

D’acord amb la 2007 GLA Act, el Pla d’habitatge ha d’establir les grans línies d’actua-ció, la localització i territorialització dels futurs habitatges assequibles en els munici-pis, els tipus d’habitatges assequibles i les prioritats.

Així mateix, aquesta Llei estableix que totes les estratègies, els plans i les polítiques d’habitatge que a nivell inferior puguin desenvolupar els municipis de l’àrea metropo-litana han de ser coherents amb el Pla d’habitatge. Amb aquest compliment obligat del Pla per part dels boroughs se’n garanteix legalment l’absència de problemes de coherència a escala municipal.

2.3.3. El contingut del Pla

El Pla es fonamenta en nombrosos estudis previs21 que aborden tots els camps que es relacionen amb el problema de l’habitatge i que donen una àmplia base de coneixement,

20. Al llarg de l’any 2008 s’estima que, de mitjana, al voltant d’unes 250 persones dormien al carrer a l’Àrea metropolitana en una nit concreta (GLA, 2010b).

21. Aquests estudis analitzen, entre d’altres, les tendències demogràfiques de la metròpolis londinen-ca, els canvis en els patrons de tinença, la demanda potencial d’habitatge intermedi, les dificultats per accedir a la propietat, l’estat del parc de lloguer (públic i privat) i la disponibilitat de sòl per assolir els objectius de construcció de nous habitatges assequibles (Opinion Research Services, 2006; GLA, 2007b, 2008b, 2008f, 2008g, 2010b, 2009f, 2009g, 2009i; CLG, 2010b; SHLAA/HCS,2009).

34

tant per a la identificació de les problemàtiques residencials metropolitanes, com tam-bé per poder garantir la viabilitat de les actuacions proposades.

Consta de tres documents: el Pla executiu (GLA, 2010b), la Guia per als municipis (GLA, 2010c) i el Pla pròpiament dit (GLA, 2010a).

El Pla executiu o Delivery Plan detalla les actuacions que s’han de dur a terme per as-solir els objectius, el seu calendari i els diferents actors implicats en cada moment. Igualment, també especifica quines actuacions seran objecte de seguiment.

La Guia per als municipis (Guidance for boroughs) pretén informar-los sobre els re-queriments, l’abast i les implicacions del Pla a escala municipal a fi de garantir que les polítiques municipals hi siguin coherents.

El Pla fixa set grans objectius que s’han d’assolir, els desglossa en subobjectius i de-termina els agents implicats i les actuacions que s’han de fer per aconseguir-los. Als annexos es territorialitzen i programen les actuacions entre els municipis de l’àrea me-tropolitana, i es pressuposten i es fixen les vies de finançament. Pel que fa a les ne-cessitats d’habitatge, el Pla fa un dimensionament total i fixa la seva distribució entre els municipis de l’àrea i la seva tipologia (habitatges de lloguer social o intermediate housing). Els principals objectius que es fixa la London Housing Strategy són:

•Construir 50.000 habitatges assequibles en el període 2008-2012, dels quals 20.000 seran intermedis (per a llars amb ingressos mitjans) i 30.000 seran de lloguer social.

•Ajudar primers compradors i propietaris en situació de risc de desnonament o sense sostre.

•Millorar el parc de lloguer social i el de lloguer privat.

•Dissenyar habitatges millors i més sostenibles.

2.3.4. Finançament del Pla estratègic d’habitatge

La font principal de finançament del Pla prové del Govern central. En total, els recur-sos procedents de l’Estat previstos per al període 2008-2011 ascendeixen a més de 4.240 milions de lliures, la major part dels quals (uns 4.175) són aportacions de la HCA London22 (GLA, 2009b).

Per programes, aquests 4.240 milions de lliures es distribueixen de la manera següent: 3.480 milions de lliures procedents del Programa nacional d’habitatge assequible (Nacional Affordable Housing Programme), i prop de 760 milions de lliures destinats a millorar el parc existent procedents del Programa d’habitatges decents (Decents Ho-mes) i del Finançament continu dirigit (Targeted Funding Stream).

22. La HCA, per mitjà de la HCA London, determina dins l’àrea metropolitana la distribució dels recur-sos econòmics del Programa nacional d’habitatge assequible (Nacional Affordable Housing Program-me, NAHP) per a cada subregió i, a més a més, estableix les prioritats, les tipologies d’habitatge que cal promoure, els grups destinataris, etc. (HCA, 2010).

35

2.3.5. Relació del Pla estratègic d’habitatge amb el planejament urbanístic

L’any 2009 es va publicar l’esborrany del nou Pla urbanístic metropolità de Londres (GLA, 2009e), amb el qual es preveu planificar el creixement urbanístic d’aquest terri-tori fins a l’any 2031. Ja s’hi van incloure nombroses prescripcions encaminades a as-solir els objectius del Pla d’habitatge, perquè ambdós documents es van elaborar més o menys simultàniament.

2.3.6. Marc competencial d’habitatge

El sistema de distribució de competències en matèria d’habitatge que hem analitzat anteriorment per al conjunt d’Anglaterra experimenta un cert grau d’adaptació a la re-alitat metropolitana de Londres que facilita l’articulació dels programes nacionals amb la política d’habitatge de la GLA, i aquesta amb els 33 municipis que es troben dins l’àmbit administratiu de la GLA.

Les adaptacions23 més importants són dues: el deure dels 33 municipis d’adequar el seus plans a allò que estableix la London Housing Strategy de manera obligatòria, i l’existència d’un consell específic per a Londres en el si de l’Agència d’Habitatge i Co-munitats, la HCA London.

2.3.7. Actors públics d’habitatge

The London boroughs

Els 33 municipis de l’àrea metropolitana (London boroughs) tenen un paper destacat en el desenvolupament del Pla d’habitatge. Són responsables de promoure habitatge assequible, d’atendre les necessitats d’habitatge a escala municipal i de gestionar i mantenir el parc de lloguer social del qual siguin titulars. En el cas de Londres, els mu-nicipis tenen responsabilitat directa d’un de cada sis habitatges socials, xifra que su-posa més de mig milió d’habitatges. Alguns també disposen de terrenys residencials sobre els quals poden construir part dels habitatges socials que es necessiten.

D’acord amb la 2007 GLA Act, les polítiques d’habitatge locals han de ser coherents amb el Pla d’habitatge de l’Alcaldia de Londres. La coherència és clau ja que, mentre que l’alcalde lidera i pren les decisions més importants a l’àrea metropolitana en ma-tèria d’habitatge, molts assumptes són tractats i desenvolupats a escala local. En con-cret, els municipis determinen l’emplaçament de les actuacions al seu municipi i s’en-carreguen de promoure la mescla social als barris; a més, tenen responsabilitats en l’atenció a les persones sense sostre i en la gestió d’habitatges i barris.

23. Una altra modificació que cal esmentar és la inexistència d’una agència de desenvolupament regi-onal o consell regional d’habitatge a l’àrea metropolitana de Londres, ja que les seves competències teòriques recauen plenament sobre el govern metropolità.

36

L’alcalde i els municipis treballen conjuntament en diversos objectius, com ara la po-sada en marxa del Registre d’Habitatges Accessibles de Londres24 (London Accessi-ble Housing Register, LAHR), la millora de la mobilitat residencial, la reducció de la sobreocupació i infraocupació del parc de lloguer social, la millora del parc de lloguer social i la promoció d’habitatge assequible. En aquesta línia, l’agost de 2010, l’alcalde de Londres va proposar públicament donar més responsabilitats i competències als municipis de la regió en matèria de política d’habitatge a fi de garantir l’atenció de les necessitats a escala local.

L’Agència d’Habitatge i Comunitats (Homes and Communities Agency, HCA)

Agència que adapta la seva estructura i el seu funcionament a l’àrea metropolitana de Londres. Només per a aquest territori la HCA té un consell propi: el Consell de Lon-dres de l’Agència (HCA London Board), el qual és presidit per l’alcalde i compta amb representació dels 33 municipis. El Consell té un paper clau en la inversió estatal en habitatge en aquest territori.

L’Autoritat del Gran Londres (Greater London Authority, GLA)

Dins la GLA, l’alcalde és l’impulsor de les polítiques d’habitatge a la regió. Per a la seva elaboració disposa de tres estructures o organismes a través dels quals obté asses-sorament i està en contacte amb bona part dels actors i organismes implicats en l’exe-cució de la política d’habitatge regional, que són el Fòrum d’Habitatge d’Alcaldia (Mayor’s Housing Forum), el Grup d’Igualtat Residencial d’Alcaldia (Mayor’s Housing Equalities Standing Group) i el Consell de Provisió de Londres (London Delivery Board).

El Fòrum d’Habitatge d’Alcaldia és un òrgan consultiu que té per objecte donar suport a l’alcalde i aconsellar-lo en el desenvolupament, la implementació, el seguiment i la revisió del Pla d’habitatge metropolità, i promoure la implicació d’aquelles organitza-cions que no estan integrades en cap altra estructura. Està format per experts en la matèria i representants de les principals organitzacions relacionades.

El Grup d’Igualtat Residencial d’Alcaldia assessora l’alcalde en matèria d’equitat i ha-bitatge amb l’objectiu de promoure l’equitat, la diversitat i la inclusió de la política me-tropolitana d’habitatge. Està format per representats de les organitzacions més relle-vants en matèria d’igualtat i habitatge de l’aglomeració.

El Consell de Provisió de Londres és una associació estratègica fundada per l’alcalde. El seu objectiu és eradicar el fenomen de les persones sense sostre25 a la capital l’any

24. La LAHR és una xarxa que té l’objectiu de recollir i coordinar la informació més rellevant per a les persones amb mobilitat reduïda que cerquen un habitatge a Londres. El propòsit és disposar d’un in-ventari dels habitatges que reuneixen les condicions necessàries d’accessibilitat, i posar-lo a disposició dels demandants (Mayor of London, 2010).

25. Com a antecedent, el gener de 2007 a Londres es va crear l’Equip d’Acció contra el Fenomen dels Sense Sostre (Homelessness Action Team). Fruit d’un projecte creat entre la Housing Corporation i el Departament de Comunitats i Govern Local (Communities and Local Govern), aquest equip pretenia, en col·laboració amb les associacions d’habitatge, eradicar el fenomen de les persones sense sostre en aquest àmbit l’any 2010.

37

2012. En aquest Consell hi ha representats l’alcalde, el Govern central, els municipis de l’àrea, les entitats i el sector voluntari que treballen en aquest camp i altres actors relacionats. Treballa26 en l’elaboració d’un pla d’acció per resoldre aquesta problemà-tica (GLA, 2009d, 2010g).

L’Agència de Desenvolupament de Londres (London Development Agency, LDA)

L’Agència de Desenvolupament de Londres és un organisme creat i dependent de la GLA que té per objecte promoure el creixement econòmic del Londres metropolità. La seva activitat se centra en l’ordenació i el desenvolupament sostenible d’aquest territori, en l’atenció a les persones en situació d’atur, en l’estímul dels negocis i la com-petitivitat, i en la promoció de Londres en l’àmbit turístic, d’inversió i d’estudi. En ma-tèria de política d’habitatge, la LDA té un paper clau a l’àrea metropolitana a causa de la gran quantitat de terrenys residencials que posseeix en aquest àmbit.

Una altra de les tasques de la LDA és la gestió i el seguiment del Fons de Finançament Continu Selectiu (Targeted Funding Stream, TFS). El TFS forma part del Fons Regional de Londres per a l’Habitatge (London Regional Housing Pot), el qual és finançat pel Govern central. En síntesi, el TFS està format per un conjunt de programes dirigits a atendre les necessitats residencials més apressants de l’aglomeració.

Altrament, la LDA també s’ha encarregat d’establir els criteris de disseny dels habitat-ges a l’aglomeració, que resten recollits en la publicació London Housing Design Guide (LDA, 2009).

2.3.8. Els actors socials i els privats de l’àrea metropolitana de Londres

Les associacions d’habitatge (housing associations, HA) tenen un rol important en el desenvolupament del Pla d’habitatge. Endemés de les tasques de gestió i manteni-ment del parc de lloguer social del qual són titulars, en particular a Londres l’alcalde treballa conjuntament amb les HA amb els objectius següents27: promoure nous i mi-llors habitatges assequibles, construir uns 1.250 habitatges assistits (supported ho-mes), desenvolupar el Registre d’Habitatge Accessible de Londres conjuntament amb els 33 municipis, i reduir la sobreocupació i la infraocupació del parc de lloguer social.

Entre totes les associacions d’habitatge de l’àrea metropolitana, sobretot cal destacar la Metropolitan Housing Trust. És una de les més grans en aquest territori. Posseeix i gestiona més de 18.000 habitatges, participa en operacions de renovació i rehabilita-ció urbana, i ofereix serveis de suport relacionats amb l’habitatge a més de 70.000 persones.

26. Altres activitats del Consell relacionades amb les necessitats de les persones sense sostre són: la promoció de la cooperació entre els diferents nivells de govern, la millora de l’atenció sanitària d’aque-lles persones que dormen al carrer o en albergs, la millora de les competències professionals i les opor-tunitats laborals d’aquestes persones, i la millora del trànsit de l’alberg a un allotjament estable.

27. A fi d’agilitar aquesta col·laboració amb l’alcalde, el Govern central, els 33 municipis de Londres i els sectors privat i voluntari, les principals HA de Londres han format un grup anomenat g15.

38

El Pla també preveu la participació del sector privat en la consecució dels objectius. En concret, l’alcaldia treballa amb el sector privat fonamentalment en el finançament dels nous habitatges i en la promoció d’habitatges de lloguer privat (com una via per superar les restriccions creditícies actuals), així com també en l’increment dels estàn-dards de qualitat d’aquests habitatges.

Finalment, el sector voluntari també porta a terme una tasca important que el Pla i l’al-calde reconeixen. La seva contribució a millorar les condicions de vida dels londinencs se centra en els grups més vulnerables. Té un paper destacat en l’objectiu d’eradicar el fenomen dels sense sostre i, per tant, és un membre clau del Consell de Provisió de Londres. Participa activament en el desenvolupament de projectes dirigits a aquest col·lectiu.

2.4. Conclusions

El model de govern de l’àrea metropolitana de Londres és de dos nivells: la Greater London Authority (GLA) i els 33 municipis, o boroughs. El marc legislatiu de la GLA ve donat per la 1999 GLA Act (la qual va restaurar aquest nivell de govern després de quinze anys) i per la posterior modificació feta amb la 2007 GLA Act. Aquesta darrera llei va donar un impuls definitiu a la possibilitat de desenvolupar una política metropo-litana d’habitatge en aquest territori: va atribuir competències a la GLA en matèria d’habitatge, va preveure l’elaboració d’un Pla metropolità d’habitatge, la London Hou-sing Strategy, i va regular-ne el contingut i, el que és més important, la seva relació amb els 33 boroughs. La 2007 GLA Act senzillament va garantir la coherència de la política d’habitatge amb la subjecció de tot document o acció municipal al Pla.

L’altre aspecte clau és el suport del Govern central, que es concreta de diverses ma-neres, però, sobretot, és crucial en dos aspectes: l’adequació de l’estructura i el fun-cionament de la Homes and Communities Agency al context metropolità, i el finança-ment estatal massiu, tant directament a la GLA (cobreix un 75% de pressupost regional) com amb el finançament de la majoria de les actuacions del Pla (més de 4.240 milions de lliures entre 2008 i 2011).

Per tant, si bé el binomi Govern central - municipi ha estat tradicionalment la fórmula d’intervenció pública en matèria d’habitatge a Anglaterra, a la metròpolis londinenca s’ha reconduït en els darrers anys cap a un model metropolità de dos nivells que, so-bre el pla teòric, és relativament eficaç per superar les possibles resistències locals (qüestió força freqüent en matèria d’habitatge).

És també molt positiva la legitimitat democràtica del govern metropolità i la creació de tres òrgans consultius específics d’habitatge que assessoren l’alcalde metropolità (Mayor) i que, alhora, involucren tots els actors metropolitans en la política d’habitatge.

Quant al Pla, parteix d’un coneixement de la problemàtica residencial metropolitana molt acurat, analitza la viabilitat de les propostes (especialment en termes de dispo-nibilitat de sòl, un problema molt freqüent que rarament és considerat), preveu el pos-

39

sible desenvolupament de mecanismes flexibles davant contexts diferents i fixa els objectius que cal assolir a escala municipal.

No obstant això, l’aprovació recent del Pla encara no ens permet constatar la capaci-tat de superar els obstacles amb què es trobarà. Probablement, les dificultats més grans podrien arribar, d’una banda, amb la resistència passiva dels municipis al seu desenvolupament, i de l’altra, amb la pèrdua del suport del Govern central (amb la consegüent absència de recursos per finançar les actuacions). Aquest darrer supòsit, tenint en compte la manca d’interès del nou govern conservador en l’escala regional i els objectius fixats de reducció de la despesa pública, podria ser definitiu atesa l’enor-me dependència del Pla al finançament estatal.

40

3.1. Context general de la política d’habitatge a França

Quadre 3.1. Síntesi del context general de la política d’habitatge a FrançaFrança: context general

Dades generals any 2005(1) - Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats ..administratives:

543.965 km2

60,99 milions d’habitants

112,1 habitants/km2

26 regions

100 departaments36.782 municipis

Model d’Estat del benestar: Corporativista segons classificació d’Esping-Andersen (1990)

Model de sistema d’habitatge: Unitari segons classificació de Kemeny (1995)

Desenvolupament de l’Esta del benestar en matèria d’habitatge:

despesa pública habitatge: 1,8-2,1 PIB(2)

Alt

% parc de lloguer social: 17% (2005)(3)

Grans objectius de la política d’habitatge:

- Posa en funcionament el dret a l’allotjament oposable

- Impulsar la renovació urbana dels barris degradats

- Incrementar el parc de lloguer assequible (social i privat)

- Afavorir l’accés a la propietat

- Posar en marxa el Pla nacional de millora barris antics

Marc competencial del sistema d’habitatge:

Sistema molt centralista i complex, relatiu reconeixement del’escala regional i certa descentralització cap als ens locals

Principals actors públics estatals:

- Ministeri de Treball, Solidaritat i Funció Pública

- Ministeri d’Ecologia, Energia i Desenvolupa. Sostenible

- Agència Nacional de Renovació Urbana (ANRU)

- Agència Nacional per a Millora Habitatge (ANAH)

- Agència Nacional d’Informació de l’Habitatge (ANIL)

Legislació de política d’habitatge:

- Llei de solidaritat i renovació urbana de 2000

- Llei d’orientació i programació de la ciutat i la renovació

urbana de 2003

- Llei de programació per a la cohesió social de 2005

- Llei del compromís nacional per l’habitatge de 2006

- Llei DALO de 2007

- Llei de mobilització per l’habitatge i la lluita contra l’exclusió social de 2009

Actors socials: Organismes HLM i Societats d’Economia Mixta (SEM)

Fonts: (1) dades segons Tomàs (2009) a partir de les dades obtingudes d’IERMB (2002), de la Regió d’Île-de-France, de l’Eurostat i de la Divisió de Població del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials del Secretariat de Nacions Unides; (2) Dades segons Massot (2007); (3) Dades segons Fondation Abbé Pierre (2007); (Resta) Elaboració pròpia.

3. Àrea metropolitana de París (Illa de França)

41

3.1.1. Estat del benestar en matèria d’habitatge

Dins de la classificació tipològica de models d’Estat del benestar feta per Esping-An-dersen (1990), França pertany al model corporativista. En aquest model s’assumeix la insuficiència del mercat per atendre totes les necessitats de la població i, per tant, l’Estat intervé de manera subsidiària quan aquest falla en la provisió.

En matèria d’habitatge, la intervenció pública a França és, en el conjunt d’Europa, re-marcable: el lloguer social és del 17,3% del total del parc (Massot, 2007), percentatge que suposa una ràtio de 71 habitatges socials per cada 1.000 habitants (Czischke i Pittini, 2007), i la despesa pública en aquest camp s’ha mantingut força elevada des de mitjan anys setanta, en concret entre l’1,8% i el 2,1% del PIB entre 1975 i 2007 (Fon-dation Abbé Pierre, 2007).

Pel que fa la classificació de sistemes d’habitatge en unitaris o duals, Kemeny (1995) no va classificar el sistema francès quan va definir el seu model i, posteriorment, ha expressat la incertesa de classificar França com a model unitari o dual (Kemeny, 2006; Malpas, 2008). Tradicionalment, aquest país s’ha considerat com un exemple de sis-tema unitari (Balchin, 1996; Trilla, 2001), però cada cop més autors ho qüestionen i el classifiquen com a dual (Gruis i Nieboer, 2005). La qüestió és que, des de la formula-ció de la classificació de Kemeny l’any 1995, el sistema d’habitatge d’Europa ha ex-perimentat canvis substancials. En els darrers quinze anys, la despesa pública en ha-bitatge ha anat disminuint, el preu de l’habitatge (tant de venda com de lloguer) ha experimentat forts increments, la propietat ha guanyat terreny, el lloguer social ha per-dut pes, i molts països desenvolupen programes per promoure l’accés a la propietat. Fruit de tots aquests factors, països corporativistes que tradicionalment es classifica-ven com a sistemes unitaris podrien considerar-se actualment com a duals. No obs-tant això, atès l’actual context de benestar en matèria d’habitatge, el més lògic sembla seguir classificant-lo com a unitari.

3.1.2. Principals objectius de l’actual política d’habitatge a França

La política francesa d’habitatge es caracteritza per quatre elements: la fixació d’ob-jectius a llarg termini, la concreció d’aquests objectius en grans programes28 plurianu-als d’intervenció que mobilitzen recursos econòmics importants, el suport jurídic en una determinada llei aprovada ad hoc per al programa en qüestió i l’assumpció del programa per una determinada agència estatal. Actualment, els objectius principals fixats són els següents:

28. Els programes de política d’habitatge d’àmbit nacional acostumen a tenir una certa territorialització de les accions i els objectius a escala regional, com per exemple el Programa nacional de renovació ur-bana (PNRU) o el Programa de millora de l’hàbitat (OPAH).

42

•Posar en funcionament la Llei DALO

La coneguda com a Llei DALO29 de l’any 2007 reconeix el deure de l’Estat de proveir un habitatge a les persones que per mitjans propis no poden obtenir-lo en el mercat (Massot, 2007). Estableix sis categories de demandants prioritaris:30 les persones sen-se sostre, les persones sota amenaça de desnonament sense opció al reallotjament, les persones que viuen en allotjaments col·lectius d’emergència, les persones que vi-uen en precari en llocs impropis (garatges, coves, cotxes, etc.), les persones discapa-citades en habitatges inadequats i els sol·licitants d’habitatge social que, amb un re-tard anormalment llarg i sense justificació, encara estan pendents de resposta. Per poder exercir aquest dret, la llei estableix dos procediments: una petició de tipus ad-ministratiu davant les comissions departamentals de mediació (creades amb aquesta finalitat a cada departament) i, en cas de resolució desfavorable, un recurs contenci-ós per la via judicial.

Fins al mes d’octubre de 2008 s’havien interposat 50.000 recursos en el marc de la Llei DALO (PRIDF, 2008a), xifra que posa en relleu el problema que planteja la seva aplicació: la disponibilitat d’habitatge social vacant. Per tant, aquest objectiu, la po-sada en marxa de la Llei DALO, es relaciona directament amb el d’augmentar la pro-visió d’habitatge social.

• Impulsar la renovació urbana de barris degradats

La Llei d’orientació i programació de la ciutat i la renovació urbana31 de 2003, també coneguda com la Llei Borloo, va dur a l’elaboració del Programa nacional de renova-ció urbana (PNRU) i a la creació de l’Agència Nacional de Renovació Urbana (Agence Nationale de Rénovation Urbaine, ANRU) per a l’execució de l’esmentat programa.

El PNRU és una aposta decidida per la transformació dels barris en dificultats, els classificats com a zones urbaines sensibles (ZUS). Són operacions en les quals es porta a terme alguna o diverses de les actuacions següents: enderrocament de part dels habitatges socials, promoció d’una oferta residencial diferent (tant en termes ar-quitectònics com de tinença), rehabilitació de part dels habitatges socials i recons-trucció i/o reallotjament dels residents afectats. L’objectiu final és millorar la cohesió i la mescla social en zones constituïdes principalment per habitatge social.

Inicialment programat per al període 2004-2008, el PNRU ha sofert diverses modifi-cacions i pròrrogues. D’acord amb la darrera feta per la Llei del compromís nacional per l’habitatge de 2006, els objectius de l’Estat per al període 2004-2013 eren: la construcció de 128.000 habitatges socials, la rehabilitació de 303.000 habitatges i la

29. Loi n° 2007-290 du 5 mars 2007 instituant le droit au logement opposable et portant diverses mesures en faveur de la cohésion sociale.

30. Altres requisits per als demandants són: tenir nacionalitat francesa o residir en territori francès de manera regular des de fa almenys dos anys, no tenir recursos propis suficients, haver fet els tràmits ne-cessaris per gaudir d’un habitatge adequat i complir les condicions reglamentàries d’accés a un habi-tatge social.

31. Loi nº 2003-710 de 1r d’agost, d’Orientation et de Programation pour la ville et rénovation urbaine de 2003.

43

demolició de 130.000 (i el reallotjament dels seus ocupants). Es tracta, en conjunt, d’una renovació profunda d’uns 530 barris a tot el país, dels quals 157 es troben a l’Illa de França (PRIDF, 2009; CESR, 2010b; Smadja, 2010).

El pressupost total del PNRU és de 35.000 milions d’euros, un terç dels quals (12.000 milions) són aportats per l’ANRU (MEEDDM, 2010).

•Desenvolupar una oferta d’habitatges socials als territoris sotmesos a una forta ten-sió; sobretot als municipis sotmesos a l’article 55 de la Llei de solidaritat i renova-ció urbana de 2000.

La Llei de solidaritat i renovació urbana32 de 2000 (SRU) va establir que els municipis francesos de més de 5.000 habitants havien d’arribar a tenir un percentatge d’habitat-ges socials del 20% del parc (Massot, 2007) i que, en cas de no atendre aquest ob-jectiu, haurien de pagar una contribució i implicar-se en un pla de recuperació per as-solir l’objectiu de barreja social. Aquesta mesura, a més de promoure una major oferta de lloguer social, pretén reduir la segregació i potenciar la barreja social (Scan-lon i Whitehead, 2007).

Per la seva banda, la Llei de 18 de gener de 2005 de programació per a la cohesió so-cial33 va dur a l’elaboració del Pla de cohesió social 2005-2009 (Plan de cohésion so-ciale, PCS). Aquest pla va mobilitzar abundants recursos per a la producció d’habitat-ge de lloguer social.34 El PCS35 es va fixar l’objectiu de construir a tot França 500.000 habitatges entre 2005-2009. L’objectiu de l’Estat per a l’any 2010 és finançar la pro-moció de 140.000 habitatges de lloguer social, mitjançant 4.700 milions d’euros en ajudes (MEEDDM, 2010).

• Incrementar l’oferta d’habitatge de lloguer assequible mitjançant la mediació en el mercat privat.

Un altre dels objectius recollits en el Pla de cohesió social 2005-2009 era la mobilit-zació del parc privat per incrementar l’oferta amb 200.000 habitatges de lloguer asse-quible entre 2005-2009 i incorporar al mercat de lloguer lliure uns 100.000 habitatges buits, gràcies a les ajudes de l’Agència Nacional de l’Habitat (Agence Nationale de l’Habitat, ANAH).

32. Loi nº 2000-1208 du 13 décembre de 2000 relative à la Solidarité et au Renouvellement Urbain.

33. Loi de programmation pour la cohésion sociale du 18 janvier 2005.

34. A França hi ha tres tipus d’habitatges socials: els habitatges molt socials (anomenats PLAI, prêt lo-catif aidé d’integration; són els més econòmics, destinats a llars amb ingressos molt baixos), els habi-tatges socials (anomenats PLUS, prêt locatif a usage social; és la denominació dels habitatges de llo-guer social subvencionats per l’Estat per a llars amb ingressos baixos) i els habitatges socials intermedis (anomenats PLS, prêt locatif social; destinats a llars amb ingressos mitjans).

35. Un cop fet el balanç de la seva execució, el nombre total d’habitatges socials finançats entre 2005-2009 fou de més de 485.000, distribuïts de la manera següent: un 13% de tipus PLAI (més de 64.000 habitatges), un 51% de tipus PLUS (uns 246.000) i un 36% de tipus PLS (uns 175.000) (MEEDDM, 2010).

44

•Afavorir l’accés a la propietat

Un dels objectius del Govern central és incrementar la proporció de llars propietàries del seu habitatge. Segons dades del 2007, només un 57% de les llars franceses eren propietàries de l’habitatge on vivien, enfront el 66% de la mitjana europea. L’instrument principal és l’anomenat préstec a taxa zero reforçat (prêt à taux zéro renforcé, PTZ+). Aquesta nova eina s’ha simplificat respecte als ajuts anteriors i és universal per a tots els primers compradors d’habitatge sense requisits d’ingressos. Es preveu que unes 380.000 llars se’n beneficiïn cada any en lloc de les 200.000 o 250.000 de mitjana dels darrers anys. El pressupost destinat a aquest instrument arriba als 2.600 milions d’euros.

•Posar en marxa el Pla nacional de millora dels barris antics degradats (PNRQAD) i intensificar la lluita contra l’hàbitat indigne.

La Llei de mobilització per l’habitatge i la lluita contra l’exclusió social36 de 2009, co-neguda com la Llei Boutin, instaurà un nou programa: el Programa nacional de millo-ra de barris antics degradats (Programme national de requalification des quartiers an-ciens dégradés, PNRQAD) amb l’objectiu inicial de rehabilitar a tot França uns 60.000 habitatges privats entre el 2009 i el 2016 (ANIL, 2009b). L’Agència Nacional de Reno-vació Urbana (Agence Nationale pour la Rénovation Urbaine, ANRU) és l’encarregada de la gestió d’aquest programa, conjuntament amb l’Agència Nacional de l’Habitatge (ANAH) i dels operadors OPAH37 (opèrations programmées d’amélioration de l’habitat).

3.1.3. Marc competencial en matèria d’habitatge a escala nacional

Malgrat les reformes legislatives portades a terme a França, amb avenços i retroces-sos en el procés de descentralització,38 la distribució competencial en matèria d’habi-tatge és extremadament centralitzada i complexa. En paraules de Jablon (2007), és un dels sistemes de política d’habitatge més centralitzats de tot Europa; i a la pràctica, el marc competencial és il·legible, complex i tecnocràtic, les fronteres de les competèn-cies de cada nivell de govern són borroses, i les responsabilitats, diluïdes.

Els factors més determinants d’aquesta complexitat són dos: l’elevat nombre de ni-vells de govern i d’agències amb competències en matèria d’habitatge, i que aques-tes competències, pel que fa als municipis i a les associacions de municipis, no són estàtiques ni prefixades, sinó que en certs casos són voluntàries i s’adquireixen tenint

36. Loi de mobilisation pour le logement et la lutte contre l’exclusion.

37. Aquests operadors són els gestors dels programes de millora de l’habitatge (opération programmée d’amélioration de l’habitat, OPAH) a escala local. Els OPAH són el marc de delegació dels ajuts, és a dir, el procés d’intervenció concertada entre l’Estat, el municipi i l’ANAH amb l’objectiu de rehabilitar el parc i millorar l’oferta d’habitatge de lloguer. Es van crear el 1977.

38. Per exemple, les lleis de descentralització dels anys 1982 i 1983 es van limitar ambiguament a as-senyalar que els municipis, els departaments i les regions definien les seves prioritats en matèria d’ha-bitatge en el marc de les seves competències respectives.

45

en compte l’elaboració dels anomenats plans locals d’habitatge39 (programmes locaux de l’habitat, PLH).

3.1.4. Actors públics en matèria d’habitatge a França

El Govern central

A escala ministerial, les competències d’habitatge fonamentalment recauen sobre dos ministeris: el Ministeri d’Ecologia, Energia, Desenvolupament Sostenible i de la Mar (Ministère de l’Ecologie, de l’Energie, du Développement durable et de la Mer), i el Mi-nisteri de Treball, Solidaritat i Funció Pública (Ministère du Travail, de la Solidarité et de la Fonction Publique).

El primer s’encarrega de la política d’allotjament de les persones sense sostre i de tots aquells aspectes40 de la política d’habitatge que no pertanyen a l’esfera de la renova-ció urbana.

El segon, el Ministeri de Treball, Solidaritat i Funció Pública, és el responsable de les operacions de renovació urbana i de la política de ciutats (politique de la ville). El prin-cipal òrgan d’aquest Ministeri és la Secretaria General del Comitè Interministerial de la Ciutat (Secrétariat Général du Comité Interministériel des Villes). Aquesta Secretaria és la responsable de concebre, implementar i avaluar la política de renovació urbana als barris amb més dificultats, de l’elaboració i gestió del pressupost adscrit als pro-grames, de la tutela administrativa de l’Agència Nacional de Renovació Urbana (ANRU) i del seguiment del Programa nacional de renovació urbana (PNRU). Sota la direcció de la Secretaria hi ha l’Observatori Nacional de les Zones Urbanes Sensibles (Obser-vatoire National des Zones Urbaines Sensibles, ONZUS). L’ONZUS fou creat el 2003 per millorar el coneixement dels barris en dificultats i per avaluar els resultats de l’ac-tuació pública que s’hi fa. Anualment publica un informe sobre l’estat de la renovació urbana al país (ONZUS, 2007, 2008, 2009).

39. El PLH (Programme local de l’habitat) defineix, a un termini de sis anys, els objectius i els principis de la política dirigida a donar resposta a les necessitats d’habitatge i allotjament de les persones en si-tuació de precarietat, a promoure la renovació urbana i la mescla social, i a millorar l’accessibilitat de les persones discapacitades, tot garantint entre els municipis i entre els barris d’un mateix municipi un repartiment equilibrat i diversificat de l’oferta d’habitatge. És un document estratègic essencial per als organismes HLM, operadors de primer ordre en la seva execució (vegeu l’apartat 3.1.5). És basa en un diagnòstic previ. El programa d’accions del PLH aborda qüestions com ara les següents: la política de sòl, l’adaptació de l’oferta residencial a les diferents necessitats, l’equilibri habitatge-treball, la progra-mació i distribució dels habitatges en el territori i en el temps, la intervenció en el parc existent, els cri-teris d’adjudicacions i l’equilibri geogràfic de l’habitatge social d’acord amb la Llei de solidaritat i reno-vació urbana. La Llei de 2006 de compromís nacional per l’habitatge va introduir l’obligació d’organitzar un debat cada tres anys sobre els resultats del PLH.

40. Per sota del ministre, la responsabilitat en matèria d’habitatge recau principalment en el secretari d’Estat d’Habitatge i Urbanisme, i la d’atenció de les persones sense sostre recau en el delegat inter-ministerial per l’allotjament i l’accés a l’habitatge de les persones sense sostre o mal allotjades.

46

Però, a més a més, el Govern central té una forta presència en el territori. L’Estat està representat a cadascuna de les regions i dels departaments per mitjà dels prefectes. Els prefectes regionals dirigeixen els serveis administratius i civils de l’Estat a la Re-gió, i coordinen l’acció dels prefectes dels departaments en els aspectes que són competència del nivell regional a fi d’assolir una major coherència. En matèria d’habi-tatge, les prefectures s’encarreguen de la implementació de les mesures de la Llei de lluita contra l’exclusió i de la gestió de la Llei DALO.

Els prefectes regionals també són els responsables de la creació dels anomenats co-mitès regionals de l’habitatge (comités régionaux de l’habitat, CRH). Els CRH es van crear arran de la Llei de 13 d’agost de 2004 relativa a les llibertats i responsabilitats locals, i van substituir els anteriors consells departamentals d’habitatge (CDH). Són una instància de debat, consulta41 i concertació en matèria d’habitatge. El CRH emet cada any un informe, el qual és presentat pel prefecte de la Regió, sobre la satisfac-ció de les necessitats d’habitatge, la política d’habitatge a la Regió i les polítiques lo-cals, la programació anual d’ajudes públiques a l’habitatge i la coordinació de finan-çaments, l’adjudicació d’habitatges socials i la política d’habitatge per a la població més desfavorida.

En les reunions del CRH, les quals estan presidides pel prefecte de la Regió, també hi participen els prefectes dels departaments, representants dels ens territorials (la Regió, els consells generals i els municipis i les seves agrupacions), representants dels professionals que intervenen en l’habitatge i en el sector immobiliari, i representants d’usuaris, propietaris, llogaters, associacions i organismes d’inserció i d’atenció a les persones en situació d’exclusió.

Les agències estatals

El Govern central disposa de tres agències42 per a l’execució de la seva política d’ha-bitatge: l’Agència Nacional de Renovació Urbana (Agence Nationale de Rénovation Urbaine, ANRU), l’Agència Nacional d’Informació de l’Habitatge (Agence Nationale d’Information sur le Logement, ANIL) i l’Agència Nacional per a la Millora de l’Habitat-ge (Agence Nationale pour l’Amélioration de l’Habitat, ANAH).

L’ANIL, bàsicament, porta a terme tasques de recollida d’informació (en col·laboració amb les agències departamentals d’informació sobre habitatge43) a fi de contribuir a

41. El CRH és consultat, entre d’altres, sobre els PLH, els plans departamentals d’habitatge per als més desfavorits (plans départementaux pour le logement des plus défavorisés, PDALPD), la creació, modi-ficació o dissolució dels organismes HLM, i la delegació dels «ajuts a la pedra» als ens locals. El seu informe sobre els PLH és preceptiu, però no vinculant (ORF, 2008b).

42. Una altra agència que també es relaciona amb el problema de l’habitatge és l’Agència Nacional per la Cohesió Social i la Igualtat d’Oportunitats (Agence Nationale pour la Cohésion Sociale et l’Égalité des Chances, ACSE). L’ACSE és l’operador dels programes socials als barris amb dificultats. Fou creada el 2006 arran de l’aprovació de la Llei de 18 de gener de 2005 de programació per a la cohesió social.

43. Les agències departamentals d’informació sobre habitatge (agences départementales pour l’infor-mation sur le logement, ADILS) informen cada departament sobre els processos i tràmits per sol·licitar i accedir a un habitatge social.

47

un millor coneixement de les realitats locals del mercat residencial. Elabora estudis i publicacions sobre temes d’actualitat relacionats amb l’habitatge.

L’ANRU té per objecte l’execució del PNRU, és a dir, la renovació urbana dels barris prioritaris. Finança44 les operacions i és l’únic interlocutor estatal en la matèria. Entre els 24 membres que formen el Consell d’Administració de l’ANRU, hi ha representats de l’Estat, la Unió Econòmica i Social de l’Habitatge, la Caixa de Dipòsits i Consigna-cions, l’ANAH i representants dels municipis, els departaments i les regions.

El principal objectiu de l’ANAH45 és l’execució de la política nacional de desenvolupa-ment, rehabilitació i millora del parc residencial privat (amb un mínim de quinze anys d’antiguitat). Creada l’any 1971, promou l’execució de treballs mitjançant l’atorgament de subvencions a aquells propietaris amb ingressos baixos. Està present a cada de-partament i acostuma a treballar en associació amb els ens locals. Actualment, el seu pressupost ascendeix a més de 500 milions d’euros. L’any 2009, els seus ajuts (la mei-tat dels quals foren gestionats directament pels ens locals) van contribuir a la millora de prop de 170.000 habitatges a tot França.

Els departaments

Pel que fa als departaments, tot i que no tenen competències directes en matèria d’ha-bitatge, tenen l’obligació d’elaborar el Pla departamental d’habitatge per als més des-favorits46 (Plan départemental pour le logement des plus défavorisés, PDALPD), així com el Pla departamental de l’allotjament d’urgència47 (Plan départemental d’héber-gement d’urgence, PDHU). Potestativament poden elaborar plans departamentals d’habitatge48 (plans départementaux de l’habitat, PDH) amb els quals es pot millorar la coherència entre els diferents àmbits territorials gràcies a una articulació més eficient

44. La capacitat de finançament de l’ANRU és molt gran. Rep contribucions de l’Estat, de la Unió Eco-nòmica i Social per l’Habitatge (Union Economique et Sociale pour le Logement, UESL), de la Caixa de Dipòsits (Caisse de Dépôts, CDC) i de la Caixa de Garantia del Lloguer Social pels Actors Socials.

45. Endemés, l’ANAH duu a terme accions d’assistència, estudis i recerca amb l’objectiu de millorar el coneixement del parc residencial privat. També treballa en altres camps com, per exemple, la millora dels centres d’allotjament i acollida, l’adaptació dels habitatges per a les persones discapacitades o amb mobilitat reduïda, la producció d’habitatge de lloguer amb rendes controlades via mediació i reha-bilitació en el parc existent, i en la lluita contra l’habitatge indigne.

46. El PDALPD és elaborat pel prefecte i pel president del Consell General sobre la base d’un estudi de necessitats quantitatives i qualitatives. És un pla per a tres anys que ha de definir les categories de per-sones desfavorides i les prioritats que cal atendre dels sense sostre. En la seva elaboració, hi participen les associacions i els actors públics i privats relacionats amb la problemàtica. Fou instaurat amb la co-neguda com a Llei Besson de l’any 1990. La Llei de 2006 de compromís nacional per l’habitatge va re-forçar el rol dels PDALPD des d’una perspectiva operativa amb l’avaluació de necessitats, la prevenció de desallotjaments i la lluita contra l’habitatge indigne.

47. El PDHU és elaborat pel prefecte amb l’objectiu de promoure el parc d’allotjaments d’urgència i in-serció.

48. A la pràctica, els PDH són elaborats conjuntament per l’Estat, el Consell General i les EPCI que hagin elaborat o estiguin elaborant un PLH en el departament. La seva participació pretén assegurar la coherèn-cia entre tots els documents d’habitatge del departament. És important assenyalar que els PDH no preva-len jurídicament sobre els documents urbanístics, circumstància que genera disfuncions importants.

48

de les polítiques d’habitatge en el departament. En cas que el departament elabori un PDH, d’acord amb la Llei de compromís nacional per a l’habitatge de 2006, aquest pot assumir la gestió dels ajuts estatals a la promoció d’habitatge assequible (coneguts com a «ajuts a la pedra») que gestionen les agències estatals.

Els municipis i les seves agrupacions

A escala local, per sota de les regions i els departaments, tenim els municipis o com-munes, i les seves agrupacions, els anomenats ens públics de cooperació intermuni-cipal (établissements publics de coopération intercommunale, EPCI). Els EPCI tenen per objecte l’elaboració i el desenvolupament de projectes comuns en el seu àmbit territorial. Per a l’Estat, els EPCI i els municipis són una escala estratègica clau per dur a terme les polítiques d’habitatge. La Llei de llibertats i responsabilitats locals de 2004 va introduir la possibilitat de delegar els «ajuts a la pedra» als EPCI competents en ma-tèria d’habitatge, i subsidiàriament, als consells generals dels departaments prèvia elaboració d’un PLH (IAURIF, 2010).

Hi ha diferents tipus d’EPCI. Fonamentalment es classifiquen entre els que tenen fis-calitat pròpia i els que no en tenen. Els EPCI sense fiscalitat pròpia adopten el terme de sindicats.49 Els que disposen de fiscalitat pròpia són:

•Les comunitats urbanes (communautés urbaines, CU). Han de tenir una població d’almenys 500.000 habitants. Gaudeixen obligatòriament de competències en ma-tèria d’habitatge.

•Les comunitats d’aglomeracions (communautés d’agglomération, CA). Les CA han de tenir una població d’almenys 50.000 habitants i també tenen obligatòriament competències en matèria d’habitatge.

•Les comunitats de municipis (communautés de communes, CC). Les CC no tenen competència en matèria d’habitatge, però poden assumir-la opcionalment.

•Els sindicats de noves aglomeracions50 (syndicats d’agglomérations nouvelles, SAN).

Les metròpolis (métropole) són un altre tipus d’EPCI amb fiscalitat pròpia que es pre-veuen crear amb la reforma legislativa dels ens territorials engegada l’any 2009. Es tracta d’agrupacions voluntàries de municipis amb un mínim de més de 450.000 habi-tants. Tindran assignades, entre d’altres, competències en matèria d’habitatge.

Els plans locals d’habitatge en la relació ens local - Estat

Com dèiem, la relació entre el nivell local i el Govern central s’articula al voltant dels plans locals d’habitatge (PLH). La figura del PLH va aparèixer l’any 1983, amb el procés

49. Poden ser de diferents tipus: sindicats intermunicipals (syndicats intercommunaux) i sindicats mix-tos (syndicats mixtes). Segons els seus objectius, poden també tractar-se de sindicats de vocació única (per exemple, amb finalitats d’educació, gestió d’equipaments, gestió de l’aigua, etc.) o de sindicats de vocació múltiple.

50. Antiga categoria en via de ser reemplaçada per les CA.

49

de descentralització, i ha permès als ens locals apropiar-se progressivament de la competència d’habitatge. La Llei d’orientació de la ciutat51 de l’any 1991 va reforçar-ne el paper com a instrument per desenvolupar la política local d’habitatge, ja que li va donar un contingut jurídic. Posteriorment, la Llei de mobilització per a l’habitatge i de lluita contra l’exclusió de 2009 va reafirmar el paper central i clau dels PLH perquè els va condicionar la delegació als ens locals dels «ajuts a la pedra» i l’execució de les polítiques d’habitatge a escala local.

Aquesta Llei de 2009 també va ampliar la relació d’ens locals que obligatòriament han d’elaborar un PLH. Actualment, l’elaboració d’un PLH és obligatòria per a:

•Totes les communautés urbaines (CU).

•Les communautés d’aglomération (CA).

•Les communautés de communes (CC) de més de 30.000 habitants competents en matèria d’habitatge i que comprenguin almenys un municipi de 10.000 habitants.

•Els municipis52 de més de 20.000 habitants no inclosos en un EPCI.

El PLH ha de facilitar la coordinació de tots els actors a escala local: ha de ser cohe-rent amb els projectes de desenvolupament local, principalment en matèria d’urbanis-me, renovació urbana i mobilitat. A escala departamental, ha de ser coherent amb els dispositius de coordinació i col·laboració en matèria de política social d’habitatge, com ara els acords col·lectius departamentals (accords collectif départementaux, ACD) i els plans departamentals d’ajuda als més necessitats (plans départementaux d’aide au logement des plus démunis, PDALPD). Igualment, és el marc contractual de col-laboració de l’ens local amb l’Estat i els organismes HLM (habitations à loyer modéré, vegeu l’apartat 3.1.5).

Quant a la jerarquia jurídica, els PLH han d’adequar-se al que s’estableix en els plans de coherència territorial (schémas de cohérence territoriale, SCoT), els plans de mo-bilitat urbana (plans de déplacements urbains, PDU) i els projectes d’ordenació i des-envolupament sostenible (projets d’aménagement et de développement durable, PADD). Per contra, els PLH s’imposen als plans locals d’urbanisme municipals53 (PLU), és a dir, els PLU han de ser compatibles amb les disposicions dels PLH.

Val a dir que al voltant del 90% de la població de França es troba en àmbits coberts per un PLH (IAURIF, 2010b).

51. Loi d’orientation de la ville du 13 Juillet 1991.

52. Aquest nou plantejament, l’obligació a determinats municipis, suposa una ruptura amb els textos legislatius anteriors, els quals havien promogut principalment l’elaboració de PLH intermunicipals.

53. Els plans locals d’urbanisme (PLU) foren instituïts per la Llei relativa a la solidaritat i renovació urba-na (SRU) del 2000. És el document estratègic i operatiu de l’ordenació global del municipi. Les deter-minacions del PLU han de ser coherents amb les del PLH.

50

3.1.5. Els actors socials a escala nacional: els organismes HLM (habitations à loyer modéré) i les societats d’economia mixta (SEM)

Els organismes HLM són els operadors de l’habitatge social, un dels pilars de la po-lítica d’habitatge a França. Construeixen i gestionen els habitatges de lloguer social. Es tracta d’actors específics creats per l’Estat o bé per iniciativa privada i registrats com a tals. Aquestes organitzacions comprenen agències públiques d’habitatge (offi-ces publics de l’habitat), empreses sense ànim de lucre (SAHLM), cooperatives, enti-tats de crèdit hipotecari i fundacions (Czischke i Pittini, 2007). Actualment, hi ha més de 820 organismes HLM a França (AITEC/FPH, 2007).

Les societats d’economia mixta (SEM) també tenen un paper clau, però a menor es-cala. Disposen d’un parc de lloguer social menor, però que acull el segment de po-blació socioeconòmicament més fràgil.

L’Estat finança la tasca d’ambdós organismes i en regula54 i en supervisa el funciona-ment (AITEC/FPH, 2007). A més a més, són la principal font d’informació de les sol-licituds d’habitatge social, ja que són aquests mateixos organismes els receptors de les peticions.

Finalment, cal assenyalar que l’organització a escala nacional d’aquests organismes és molt àmplia. Hi ha cinc federacions: les oficines públiques d’habitatge (offices pu-blics de l’habitat), les empreses socials d’habitatge (entreprises sociales pour l’habi-tatge), les cooperatives HLM, la Federació PROCIVIS UES-AP i les associacions regi-onals; i totes cinc federacions constitueixen la confederació Unió Social de l’Habitatge (Union Sociale pour l’Habitat).

54. Per exemple, la Llei de mobilització per l’habitatge de 2009 obliga els organismes HLM a elaborar un pla estratègic de patrimoni que defineixi la seva estratègia per adaptar l’oferta d’habitatge a la de-manda dels diferents àmbits geogràfics, tenint en compte les directrius fixades en els PLH. El programa ha d’analitzar els habitatges existents segons qualitat i posició envers el mercat residencial.

51

3.2. El govern de la Regió de l’Illa de França

Quadre 3.2. Síntesi de l’àrea metropolitana de París i la Regió de l’Illa de FrançaL’àrea metropolitana de París i la regió de l’Illa de França

Dades generals any 2005

Aglomeració metropolitana:(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

3.113 km2

9,97 milions d’habitants

3.202 habitants/km2

443 municipis

Dades generals any 2005

regió île-de-France:(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

12.012 km2

11,36 milions d’habitants

945,9 habitants/km2

8 departaments

1.281 municipis

Any i norma de creació: 1982 Llei de descentralització de 1982

Legitimitat democràtica: Sí Eleccions per sufragi universal directe

Competència d’habitatge: Sí Compartida amb l’Estat

Model de governabilitat: Coordinació vertical

Finançament: - Transferències de l’estat:

- Transferències dels municipis:

- Altres:

30%

40%

30%

Fonts: (1) Dades segons Tomàs (2009) a partir de les dades obtingudes d’IERMB (2002), de la Regió d’Île-de-France, de l’Eurostat i de la Divisió de Població del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials del Secretariat de Nacions Unides. (Resta) Elaboració pròpia.

3.2.1. Aspectes generals

L’Illa de França s’estén per un territori de 12.012 km2 i està formada per vuit departa-ments55 i un total de 1.281 municipis (communes) on viuen més d’11 milions de perso-nes (any 2005). Però la veritable aglomeració parisenca és força menor: ocupa només uns 3.113 km2 on es concentren prop de 10 milions d’habitants (vegeu el quadre 3.2).

3.2.2. Creació

La Regió de l’Illa de França, el govern regional, es va crear l’any 1976, però no fou fins al 1982 amb la Llei de descentralització (Loi de décentralisation) que les regions fran-ceses esdevingueren ens territorials de ple dret, responsables, entre d’altres, del des-envolupament econòmic i l’ordenació del seu territori.

55. Aquests vuit departaments són: París, Alts del Sena, Sena Saint-Denis, Val-de-Marne, Sena i Mar-ne, Essonne, Yvelines i Val-d’Oise.

52

3.2.3. Competències

Les àrees principals en les quals la Regió de l’Illa de França té competències i centra la seva activitat són: transports, ordenació territorial, desenvolupament econòmic, ha-bitatge, medi ambient, i formació i educació.

3.2.4. Model de governabilitat i grau de fragmentació institucional

El model de governabilitat metropolitana a l’Illa de França és de coordinació vertical. L’àmbit de govern superior és la Regió de l’Illa de França, i per sota d’aquesta hi ha els departaments, els municipis i les seves associacions.

En matèria de política d’habitatge, una característica de la Regió és l’elevat grau de fragmentació institucional i el consegüent repartiment complex (i, sovint, encavalca-ment) de competències (AORIF, 2007). A més de les agències estatals i de la repre-sentació del Govern central per mitjà dels prefectes i les direccions regionals, per sota del govern regional hi ha vuit departaments (dos dels quals tenen les competències delegades en matèria d’ajuts a la promoció), més de 100 agrupacions de municipis (EPCIS), prop de 1.300 municipis i una llarga llista d’operadors amb competències i responsabilitats, entre els quals cal destacar les quatre empreses públiques de sòl (una regional i tres de departamentals) (AORIF, 2010a).

3.2.5. Funcionament de la Regió de l’Illa de França

L’executiu està constituït pel president del Consell Regional i 15 vicepresidents, ca-dascun amb responsabilitats en un àmbit determinat.

El poder legislatiu recau sobre l’Assemblea, o Consell Regional (Conseil Régional), que està formada per 209 consellers regionals que són escollits per sufragi universal di-recte per un període de sis anys. Aquests consellers representen de manera propor-cional, segons criteris demogràfics, els vuit departaments de la Regió. L’Assemblea vota les decisions principals que afecten la Regió, així com els pressupostos regionals. Es reuneix de dues maneres: en sessió plenària per debatre i aprovar els pressupos-tos i les grans orientacions de la política regional, i en comissió permanent un cop al mes per tractar les qüestions corrents. Així mateix, diverses comissions temàtiques (una d’elles d’habitatge) formades per consellers regionals assessoren l’Assemblea i prepararen les propostes.

En matèria d’habitatge, el Consell Regional participa en la definició dels objectius i els instruments, el finançament de l’habitatge social i la renovació urbana. En matèria d’or-denació territorial impulsa l’execució del Pla director d’ordenació regional (SDRIF).

53

Per dur a terme la seva tasca, la Regió disposa d’organismes de naturalesa consultiva56, entre els quals el Consell Econòmic i Social Regional (Conseil Économique et Social Régional d’Île-de-France, CESR) és el més important.

El CESR és conegut com la segona assemblea regional. Aquest òrgan consultiu dóna el seu parer i assessora l’administració de la Regió en les matèries que li són compe-tents. En alguns casos, l’informe del CESR és preceptiu57. Consta de 122 membres58 provinents de diferents sectors econòmics i socials, els quals són proposats pels or-ganismes que representen i nomenats per decret del Consell d’Estat per sis anys. Els membres del CESR es reuneixen una vegada al mes en assemblea plenària oberta al públic.

3.2.6. Finançament del govern regional de l’Illa de França

Segons el pressupost del govern regional de l’any 2008, els recursos econòmics de la Regió de l’Illa de França provenen en més d’un 40% d’ingressos propis procedents de la seva capacitat fiscal (principalment de l’impost sobre béns immobles); una mica més del 30% són transferències de l’Estat, i la resta té diverses procedències, però principalment es tracta de préstecs contrets pel govern regional.

En xifres, el total del pressupost de la Regió de l’Illa de França de 2008 era de 4,35 mil milions d’euros, els quals es desglossaven en 1,96 mil milions d’euros d’ingressos propis, 1,4 mil milions d’euros com a transferències del Govern central, 711 milions de préstecs i 272 procedents d’altres fonts.

56. Els altres òrgans consultius de la regió són: el Consell Regional de Joventut (Conseil Régional des Jeunes, CRJ), creat l’any 2005; el Consell Regional Consultiu de Persones Discapacitades (Conseil Régi-onal Consultatif de Citoyens Handicapés, CRCCH), i el Consell de la Igualtat (Conseil de l’Égalité), creat l’any 2007.

57. El CESR ha d’informar obligatòriament en la preparació i l’execució a la regió dels plans nacionals; tots els documents de planificació, inclosos els projectes de pla regional, l’SDRIF (i els balanços anu-als); els pressupostos regionals i els projectes de pressupost, i les orientacions generals en aquells as-sumptes que siguin de competència regional.

58. El seus membres són representants de sindicats i treballadors, representants d’empresaris, repre-sentants d’organismes i associacions regionals, i personalitats que, per la seva activitat o càrrec, con-tribueixin al desenvolupament de la Regió.

Ingressos propis40%

Altres30%

Transferències de l'Estat

30%

54

Gràfic 3.1. Fonts de finançament de la Regió de l’illa de França

Font: Elaboració pròpia segons dades del govern de la Regió de l’Illa de França.

3.3. La política d’habitatge a l’Illa de França

Quadre 3.3. Síntesi de la política d’habitatge a l’illa de FrançaLa política d’habitatge a l’Illa de França

Principals problemes: - Problema d’accessibilitat econòmica

- Segregació urbana, concentració habitatge social

- Dèficit habitatge social

Pla metropolità d’habitatge: Sí Pla director regional IDF 2008-2030

Suport de l’Estat: No Conflicte Llei del Gran París-govern regional

Integració amb el planejament: Sí

Sistema d’habitatge nacional: No adaptat a l’àrea metropolitana

Finançament del Pla: Principalment de l’Estat i col·laboració govern regional

Actors públics metropolitans: - Agències estatals (ANRU, ANAH, ANIL)

- Els prefectes (el regional i els departamentals )

- Regió Île-de-France o Illa de França

- Empresa Pública Regional de Sòl (EPFR)

- Els municipis i llurs agrupacions

Principals obstacles/problemes: - Conflicte Estat-Regió

- Resistències locals (NIMBY)

- Deficient articulació SDRIF i els plans locals d’habitatge

Font: Elaboració pròpia.

55

3.3.1. El problema d’habitatge a l’Illa de França

Els problemes més greus que pateix la Regió en matèria d’habitatge són la crisi crei-xent d’accessibilitat de bona part de la demanda, la forta concentració d’habitatge social en determinats municipis (amb els efectes negatius de segregació i, fins i tot, d’estigmatització) i un dèficit generalitzat d’habitatge (IAURIF, 2005, 2008a, 2009b).

Com posen en relleu els treballs previs de l’SDRIF en matèria d’habitatge (DREIF, 2006a, 2006b), els problemes d’accessibilitat econòmica a un habitatge digne i ade-quat han dut a una expulsió progressiva de les classes baixes i mitjanes del centre de la metròpolis, a l’augment de la segregació social, al ressorgiment de formes residen-cial molt precàries i a l’increment del nombre de persones sense sostre (i a la insufi-ciència de la xarxa d’atenció per cobrir totes les necessitats).

Aquesta manca d’habitatge assequible es constata en el nombre de sol·licitants d’ha-bitatge social (Gouget et al., 2007; Chodorge et al., 2009) i en les demandes d’habitat-ge en el marc de la Llei DALO. Segons l’SDRIF, el gener del 2006 hi havia a la Regió més de 370.000 demandants d’habitatge social inscrits per a només unes 80.000 ad-judicacions anuals, de les quals 11.000 eren per a habitatges nous,59 i les 69.000 res-tants per a habitatges ja existents (DREIF, 2006b). El 2009, el nombre de sol·licitants s’estimava en uns 380.000 (IAURIF, 2010b).

Igualment, segons estimacions de 2008, prop de dos terços del total de la potencial demanda DALO del país se situava a l’aglomeració parisenca, en concret uns 140.000 potencials demandants (ANAH, 2009b), i, de fet, el 2009 ja hi havia reconegudes 22.700 llars en situació d’urgència i prioritat a l’Illa de França en el marc DALO (AORIF, 2010c).

Pel que fa a la concentració d’habitatge social a la Regió, les dades són aclaparado-res: l’any 2008, al voltant de tres milions de persones vivien en els 1,2 milions d’habi-tatges socials de la Regió, la meitat dels quals es localitzen en només un 9% dels mu-nicipis (revista Île de France, 2008). Alguns d’aquests municipis estan predominantment formats per habitatge social i tenen una problemàtica social60 molt elevada. Són els anomenats banlieue, els barris perifèrics on va tenir lloc la violenta revolta de novem-bre de 2005.

Quant al dèficit d’habitatge, segons l’SDRIF, des de 1990 el ritme de construcció re-sidencial ha estat inferior a les necessitats, de manera que només per compensar aquest dèficit (sense considerar la formació de noves llars) caldria construir cada any més de 20.000 habitatges fins al 2030.

59. En els darrers anys, la construcció d’habitatges ha anat creixent progressivament a la regió. L’any 2009, el nombre d’habitatges socials finançats va arribar als 27.800, xifra que suposa un creixement del 14% respecte de l’any anterior (AORIF, 2010c).

60. Són barris amb un fort component d’estigmatització, una mobilitat social quasi nul·la, unes taxes d’atur elevades i dificultats més grans per accedir a serveis i formació. Una altra característica és l’ele-vada proporció de segones i terceres generacions d’immigrants entre els seus habitants.

56

3.3.2. El marc legislatiu

Segons el Codi general dels organismes territorials61 i la Llei de gestió i desenvolupa-ment sostenible del territori62 de 1995, l’ordenació del territori metropolità es fa mitjan-çant un pla regional d’ordenació del territori (schéma régional d’aménagement et de développement), el qual ha de ser elaborat per la Regió en col·laboració amb l’Estat. No obstant això, la regulació detallada del contingut i la tramitació del Pla regional de la Regió, l’SDRIF, està recollida en el Codi d’urbanisme de 1995, fonamentalment en l’article L.141-1, i en diverses disposicions aprovades posteriorment.

3.3.3. El Pla director regional de 1994 (Schéma directeur régional d’Île-de-France, SDRIF)

L’Illa de França, amb una llarga tradició63 en l’elaboració de planejament territorial, l’any 1994 va confegir l’anomenat Schéma Directeur Régional d’Île-de-France (SDRIF). L’SDRIF és el document marc de referència per a la gestió i el desenvolupament del territori, el projecte de la metròpolis parisenca a llarg termini. El seu objectiu64 princi-pal en matèria d’habitatge fou la producció de 53.000 habitatges nous cada any.

3.3.4. El Pla regional d’habitatge 2006-2010

L’any 2005, el govern regional va elaborar un Pla regional d’habitatge per al període 2006-2010 amb uns objectius molt concrets: construir 120.000 habitatges assequibles, dels quals un 47% serien socials (tipus PLUS), un 35% serien molt socials (tipus PLAI) i un 18% serien intermedis (PLS); rehabilitar 120.000 habitatges socials, i també cons-truir 5.000 habitatges per a joves i 15.000 allotjaments per a estudiants (Le Journal du Conseil Régional, 2008a; revista Île de France, 2008).

61. Code Général des Collectivités Territoriales.

62. Loi nº 99-533 du 25 juin 1999 d’orientation pour l’aménagement et le développement durable du territoire.

63. Els antecedents més immediats a l’SDRIF de 1994 són: el Pla d’ordenació i organització general de 1960 (Plan d’aménagement et d’organisation genérale, PADOG), el Pla director d’ordenació i d’urbanis-me de la regió de París de 1965 (Schéma directeur d’aménagement et d’urbanisme de la Région de Pa-rís, SDAURP) i el Pla director d’ordenació i d’urbanisme de la regió de París de l’any 1975 (Schéma di-recteur d’aménagement et d’urbanisme de la Région de París, SDAURIF).

64. Un cop fet balanç l’any 2006 (DREIF, 2006a), es va poder comprovar que la mitjana d’habitatges construïts fou sensiblement inferior, d’uns 42.000 habitatges per any.

57

3.3.5. El Pla director regional de 2008 (Schéma directeur régional d’Île-de-France, SDRIF)

Elaboració

L’any 2004 es va fer un balanç de l’anterior SDRIF de 1994. El 2005 es van definir les primeres línies bàsiques del Pla i, després d’un llarg procés de debat, el juny de 2006 se’n va aprovar una visió regional. L’any següent, el 2007, es va aprovar el projecte de SDRIF i es va sotmetre a informació pública durant els mesos de novembre i desem-bre, i a informe de la resta d’actors públics implicats. Finalment, el Consell Regional va aprovar el projecte de SDRIF el setembre de 2008 (Région Île-de-France, 2008a, 2008b).

Al llarg del procés d’elaboració, hi van participar activament el Consell Econòmic i So-cial Regional, els consells generals, els municipis i les associacions de municipis, les cambres consulars, empresaris, sindicats i les associacions i els ciutadans de la Regió.

Així mateix, es va constituir un grup d’experts en diverses matèries, entre els quals un es va centrar en l’habitatge. Aquest grup va emetre nombrosos informes i propostes sobre les problemàtiques que calia resoldre, els mecanismes per assolir els objectius, la territorialització de les necessitats i les actuacions, etc. (PRIDF, 2008a, 2008b; DREIF, 2006a, 2006b).

Els grans reptes i objectius de l’SDRIF 2008-2030

L’SDRIF és un pla complex que integra la planificació regional de l’habitatge, els ser-veis, la mobilitat, les activitats, l’oci, la qualitat de l’aire i els espais naturals. Urbanís-ticament, aposta per un model de creixement compacte en resposta als problemes d’habitatge i a les conseqüències mediambientals negatives que comporta el model difús.

L’SDRIF es fixa tres grans reptes: afavorir l’equilibri social i territorial, i millorar la co-hesió social; anticipar-se als problemes mediambientals relacionats amb el canvi cli-màtic i l’esgotament de les energies fòssils i donar-hi resposta, i desenvolupar una Illa de França dinàmica que mantingui la seva projecció mundial.

Per donar resposta a aquests tres grans reptes, es fixa cinc objectius:

•Oferir habitatge a tots els residents amb un objectiu central: construir 60.000 habi-tatges cada any durant vint-i-cinc anys, i assolir una proporció d’habitatge social en el total del parc del 30%.

•Crear llocs de treball i estimular l’activitat econòmica, i garantir la projecció internacional.

•Promoure una nova estratègia metropolitana en matèria de transports i serveis.

•Preservar, restaurar i revalorar els recursos naturals, i permetre l’accés a un medi ambient de qualitat.

•Dotar la metròpolis d’equipaments i serveis de qualitat.

58

L’habitatge en l’SDRIF

L’objectiu de construir 60.000 habitatges cada any65 durant vint-i-cinc anys66, és a dir, 1,5 milions de nous habitatges en total, respon a una previsió de necessitats que el pla du a terme segons quatre factors:

•La demanda prevista en l’horitzó del 2030, estimada en 870.000 noves llars.

•Eixugar el dèficit d’habitatges acumulat des de 1990, el qual es quantifica en 160.000 habitatges.

•Mantenir un parc vacant d’entre 90.000 i 150.000 habitatges per garantir un bon funcionament del mercat residencial.

•Compensar la pèrdua de 350.000 habitatges.

Quant a l’objectiu d’assolir un 30% del total de parc existent d’habitatges, cal recordar que el parc social de l’Illa de França ja representava el 24% del parc d’habitatges prin-cipals el 2005, per la qual cosa es tracta d’augmentar sis punts aquesta proporció. Aquest increment del parc de lloguer social es preveu que s’obtingui en un 60% mit-jançant nova construcció, i en un 40% mitjançant la compra i l’adequació d’habitatges privats existents. La promoció dels nous habitatges socials es portarà a terme, prin-cipalment, amb ajudes directes als operadors d’habitatge social.

Altres objectius complementaris en matèria d’habitatge són: reactivar el sector de la construcció, definir territorialment la localització dels nous habitatges a fi de reduir les desigualtats territorials, diversificar l’oferta residencial i millorar la qualitat del parc exis-tent.

Territorialització de les necessitats d’habitatge

L’SDRIF proposa una distribució dels 60.000 habitatges en els vuit departaments que conformen l’Illa de França. Aquesta territorialització es fa tenint en compte, en primer lloc, les necessitats residencials de cada departament, i en segon lloc, la seva capa-citat per absorbir la resta del nou parc residencial. Aquesta capacitat és valorada sota dos paràmetres: el potencial de creixement urbà i de desenvolupament econòmic, i la seva situació dins la xarxa d’infraestructures, en especial respecte de la de transport públic.

Un altre aspecte pres en consideració a l’hora de distribuir l’habitatge lliure és la pro-porció d’habitatge social. A escala municipal, l’SDRIF entra en aquesta qüestió dife-renciant entre els municipis que han de reduir el parc d’habitatge social per raons de cohesió social i aquells que l’han d’augmentar.

65. Cal tenir present que la producció anual a la regió se situa al voltant dels 40.000 habitatges per any, per la qual cosa aquest objectiu suposa un augment del 50% de la producció residencial prevista.

66. En conseqüència, els 60.000 nous habitatges anuals es desglossen en: 35.000 noves unitats per a la formació de noves llars, 14.000 per compensar la desaparició d’habitatges, 6.400 per compensar el dèficit acumulat en la construcció d’habitatges des de 1990 i 4.600 per mantenir un mínim estoc de parc vacant.

59

La relació de l’SDRIF amb els PLH i els ens locals

L’SDRIF afirma que els PLH són els documents que han de territorialitzar els objec-tius de producció d’habitatges a escala intermunicipal i permetre assolir, alhora, un millor reequilibri del parc social a la Regió. No obstant això, l’articulació dels instru-ments d’urbanisme entre ells mateixos, i d’aquests amb els d’habitatge, és força complicada i, fins i tot, sovint, contradictòria. El problema principal és l’articulació entre la planificació regional (SDRIF) i la local (PLU i PLH) en absència de planeja-ment intermedi (SCOT).

L’SDRIF és el document de planificació territorial a escala regional i, per tant, sota el principi de jerarquia normativa, la resta de plans d’escala inferior haurien d’adequar-se a les seves directrius. Això, de fet, succeeix amb els plans de coherència territorial (SCOT). En el nivell següent, l’escala local, els PLH i els PLU també han de ser cohe-rents amb l’SCOT. En aquest marc, el sistema funciona correctament. El problema apareix en absència de planejament intermedi, sense SCOT. En aquest cas no hi ha un lligam jurídic directe entre l’SDRIF i el PLH i, per tant, sense aquest vincle, el PLH no està subjecte a complir les determinacions de l’SDRIF.

Aquesta disfunció és especialment greu a l’Illa de França. L’any 2007 només hi havia un SCOT aprovat, i la majoria dels pocs PLH elaborats, com va constatar el Comitè Regional de l’Habitat, tenen uns objectius de producció d’habitatge social molt inferi-ors als de l’SDRIF, per la qual cosa l’SDRIF perd tota efectivitat en matèria d’habitatge en aquest context (ORF, 2008a, 2008b; AORIF, 2007, 2010b).

La proposta del Syndicat du logement en Île-de-France (SYLIF)

Davant dels problemes de governança que hi ha a la Regió en matèria d’habitatge, l’SDRIF proposa la creació d’un ens o estructura regional que promogui i coordini la política d’habitatge, i que incorpori tots els nivells de govern (Estat, Regió, departa-ments, agrupacions de municipis i municipis) a fi de garantir la coherència de l’acció pública, la coordinació dels actors, una distribució adequada del finançament i una programació segons prioritats. L’SDRIF proposa que aquesta estructura adopti la for-ma de Syndicat du Logement en Île-de-France (SYLIF).

Finançament de la política d’habitatge de l’SDRIF 2008 i els CPER

L’SDRIF constitueix un marc de referència per a la signatura dels anomenats contractes projecte Estat-Regió (contrats de projets État-Région Île-de-France, CPER). Aquests CPER són els compromisos que assumeixen l’Estat, el govern regional i els ens locals en el finançament de les infraestructures, els programes i les grans actuacions públiques principals a la Regió.

El darrer CPER, el Contrat de projets État-Région Île-de-France 2007-2013 (Région Île-de-France, 2007), no recull cap aportació del Govern central per política d’habitatge a l’aglomeració. No obstant això, al marge del CPER, l’Estat i la Regió van subscriure

60

un conveni per al finançament de les operacions de renovació urbana per al període 2007-2013, segons el qual l’Estat es comprometia a aportar 3.744 milions d’euros per a barris prioritaris i 83,9 milions d’euros per a actuacions aïllades, mentre que la Regió apor-taria 1.000 milions per a barris prioritaris i 84 milions d’euros per a actuacions aïllades.

3.3.6. La Llei del Gran París de 2010

L’any 2010 es va aprovar la Llei del Gran París,67 amb conseqüències sobre la gover-nabilitat a la Regió. D’acord amb l’article primer d’aquesta Llei, el Gran París és el pro-jecte urbà, social i econòmic de la Regió de l’Illa de França. Els àmbits principals d’aquesta Llei són el transport, l’ordenació i el desenvolupament urbà i l’habitatge.

La Llei es fonamenta en la relació Estat-municipis (i els seus agrupaments, EPCI) mit-jançant la signatura entre ambdues parts dels anomenats contractes de desenvolu-pament territorial.

En matèria d’habitatge, fixa l’objectiu de construir cada any 70.000 habitatges68 geo-gràficament i socialment distribuïts.69 Aquest objectiu suposa un augment significatiu de la producció mitjana dels darrers anys (d’aproximadament 40.000 habitatges) i in-crementa l’objectiu de l’SDRIF d’arribar als 60.000 habitatges per any. La Llei no de-termina cap percentatge ni cap quantitat d’habitatge social que cal construir, sinó que aquests aspectes resten subjectes al diagnòstic que caldrà elaborar prèviament a la signatura dels contractes de desenvolupament territorial.

Respecte al paper del govern regional, ni en la quantificació de les necessitats ni en la seva execució mitjançant els contractes Estat-municipis es preveu la seva partici-pació. Aquesta reducció del rol de la Regió en matèria d’habitatge planteja, com a mí-nim, dues qüestions: la validesa i el futur de l’SDRIF en matèria d’habitatge, i el que és més important: la legitimitat de l’acció de l’Estat a l’Illa de França amb el seu propi go-vern regional escollit democràticament.

3.3.7. Actors públics en matèria de política d’habitatge a l’Illa de França

El Govern central: les agències estatals i els prefectes

El Govern central, mitjançant les seves agències i prefectes, és un actor clau en la política d’habitatge a la Regió. No obstant això, no hi ha cap adequació

67. Loi nº 2010-597 du 3 juin 2010 relative au Grand París.

68. D’acord amb el text de la Llei, l’objectiu de 70.000 habitatges per any no està fonamentat en cap estudi previ o en cap anàlisi prèvia.

69. Quant al desglossament territorial de l’objectiu de construir 70.000 habitatges, la Llei preveu que el representant de l’Estat a la Regió revisi cada tres anys els objectius de construcció d’habitatge per a cada àmbit territorial subjecte a l’obligació d’elaborar un PLH (programme local de l’habitat). A més, in-trodueix el deure de subjectar els PLH als objectius fixats per la Llei en matèria d’habitatge.

61

substancial70 de la seva estructura i del seu funcionament a les particularitats d’aquest territori.

La Llei de mobilització per l’habitatge i la lluita contra l’exclusió social de 2009 va con-tribuir a alimentar el debat sobre el paper de l’Estat i la governança en matèria d’ha-bitatge a la Regió. En síntesi, va atorgar més competències al Govern central per mit-jà dels prefectes amb mesures71 com ara la creació d’un únic dispositiu de vetlla social i de gestió de les places d’allotjament per a persones sense llar sota l’autoritat del representant de l’Estat a la Regió, o la futura creació d’un registre únic de sol-licitants d’habitatge de lloguer social a la Regió amb l’objectiu de simplificar els tràmits per als sol·licitants, millorar la quantificació de la demanda i el seu coneixement (PRIDF, 2009; IAURIF, 2010b).

Els departaments

Des de 2006, els departaments poden assumir per delegació de l’Estat la gestió dels «ajuts a la pedra» dels quals s’encarreguen les agències estatals, subordinada, però, a l’elaboració d’un PLH de conformitat amb els objectius del Programa de cohesió so-cial (PCS). No obstant això, fins al 2008 només dos departaments, Ville de Paris i Hauts-de-Seine, havien assumit aquesta competència a la Regió (ANIL, 2010b).

Els municipis i els EPCI

Segons dades de 2007, a la Regió hi havia 188 municipis subjectes al deure de l’arti-cle 55 de la Llei de la solidaritat urbana, és a dir, subjectes a construir habitatge soci-al a fi d’assolir un percentatge del 20% del total del seu parc. Segons el balanç fet per AORIF (2007), només 89 municipis havien complert o excedit l’objectiu triennal, men-tre que la resta, uns 99 municipis, estaven endarrerits en el seu compliment, uns 66 dels quals patien un dèficit constant que reflectia l’absència d’interès en el seu com-pliment. En conseqüència, la desitjada millora de la distribució de l’habitatge social que persegueix aquesta Llei gairebé no ha tingut incidència a l’Illa de França a causa de la resistència persistent de determinats municipis a promoure habitatge social. Aquesta circumstància també afecta la capacitat del territori per atendre la demanda DALO, tant en termes absoluts com de manera territorialment equilibrada.

Pel que fa a la difusió del Pla local d’habitatge en l’aglomeració parisenca, l’any 2009 només un 50% de la població de la Regió es trobava en l’àmbit d’algun EPCI que ha-

70. Una de les adaptacions, en el fons de poca transcendència, és la creació de la Prefectura de la Re-gió Capital (Préfecture de la Région Capitale) fruit de la fusió de la Prefectura de París i la de la Regió de l’Illa de França el juliol de 2010 en el marc del procés de l’Estat de revisió general de les polítiques públiques (RGPP).

71. Altres mesures que també preveu la Llei Boutin són: l’elaboració d’un pla regional d’acollida, allotja-ment i inserció de les persones sense llar; la gestió regional de la intermediació en el parc de lloguer (ins-trument que també constitueix una alternativa per a l’allotjament de persones en risc d’exclusió social), i la gestió interdepartamental de les adjudicacions dels sol·licitants prioritaris emparats en la Llei DALO.

62

via elaborat un PLH, proporció molt per sota del 90% de cobertura de tot França (IAU-RIF, 2010b). A fi d’incrementar aquesta baixa cobertura, la Llei de mobilització per l’ha-bitatge i de lluita contra l’exclusió, de 25 de març de 2009, va augmentar els tipus d’EPCI subjectes al deure d’elaborar un PLH, i va fer-ho extensible a certs municipis.

El govern regional

Els instruments principals de la Regió de l’Illa de França en matèria de política d’habi-tatge són de tipus econòmic: subsidis d’interessos, subvencions i ajuts econòmics complementaris.

Els subsidis d’interessos per a un període determinat pretenen ajudar a l’adquisició de sòl i immobles per part dels municipis, CPAS (ens municipals de dret públic), EPCI (agrupacions de municipis), empreses públiques de sòl i organismes HLM per a la re-alització de programes d’habitatge social i d’ordenació urbana.

Els ajuts econòmics complementaris van destinats a promoure la construcció d’habi-tatges socials (tipus PLUS, PLAI i PLS). Els beneficiaris són organismes HLM, socie-tats d’economia mixta (SEM) i ens locals.

Les subvencions tenen per objecte potenciar la rehabilitació. Si aquestes són per ade-quar les parts comunes, els beneficiaris poden ser propietaris i ocupants; i si el seu objecte és rehabilitar habitatges, llavors s’adrecen a organismes HLM.

D’altra banda, malgrat que l’atenció a les persones sense sostre no és una de les com-petències pròpies del govern regional, aquest finança72 l’activitat de diversos centres d’allotjament i promou la creació de noves places d’allotjament.

L’Empresa Pública Regional de Sòl (Établissement Public Foncier Regional, EPFR)

L’EPFR es va crear l’any 2006 pel Consell Regional. L’activitat principal d’aquest òrgan és la compra de terrenys sense edificar per a la seva posterior venda a preu de cost via conveni als ens locals sota una condició: el 65% s’ha de destinar a la construcció d’habitatges socials, i el 35% restant, al desenvolupament econòmic. Actualment, el seu objectiu principal és aconseguir abans de l’any 2014 la mobilització de suficient sòl per a la construcció d’entre 4.000 i 5.000 habitatges. A causa de l’existència de tres empreses públiques departamentals de sòl a Yvelines, Hauts-de-Seine i Val-d’Oise, l’EPFR només desenvolupa la seva tasca en els altres cinc departaments restants.

72. Només l’any 2009, la regió va destinar 7,8 milions d’euros a les persones sense sostre, els quals fo-namentalment es van destinar a finançar centres d’allotjament d’urgència (centres d’hébergements d’ur-gence, CHU), centres d’allotjament i de reinserció social (centres d’hébergement et des réinsertion so-ciales, CHRS), albergs i residències socials, i a la compra d’immobles per crear noves places d’habitatge per a persones sense sostre. Respecte d’aquestes noves places, el 2008 el govern regional es va fixar l’objectiu de construir 1.000 places d’allotjament per a persones en gran precarietat en l’ho-ritzó de l’any 2010, i destinar per a aquests allotjaments d’urgència al voltant de 10 milions d’euros (re-vista Île de France, 2008).

63

L’Observatori de l’Habitatge Social (Observatoire du Logement Social, OLS)

L’OLS es va crear el juny de 2000 mitjançant un acord entre la Direcció Regional d’Equi-pament de l’Illa de França (DREIF), la Unió Social per l’Habitatge a l’Illa de França (AO-RIF), l’Associació Regional de Societats d’Economia Mixta (ARSEM), la Direcció Regi-onal de la Caixa de Dipòsits i Consignacions (Direction Régionale de la Caisse des Dépôts et Consignations, DR-CDC) i l’Institut d’Ordenació i Urbanisme de la Regió de l’Illa de França, al qual, posteriorment, es va sumar, l’any 2001, l’Institut d’Ordenació i d’Urbanisme de la Regió de l’Illa de França (IAURIF).

El seu objectiu és millorar el coneixement del parc social a l’Illa de França, centralitzar i compartir informació relativa a aquest parc a fi d’aportar elements que contribueixin a la millora de les polítiques d’habitatge, promoure estudis i crear un espai de debat i reflexió sobre aquest tema.

Des de la seva fundació, l’Observatori es fonamenta en la idea del partenariat o la col-laboració entre les diferents institucions per garantir els seus tres principis: fiabilitat envers la informació, neutralitat, és a dir, objectivitat de la informació com a eina per prendre les decisions polítiques, i permanència de l’estructura (OLS, 2004).

L’Observatori Regional de Sòl de l’Illa de França (Observatoire Régional du Foncier en Île-de-France, ORF)

Fou creat l’any 1987 a iniciativa del ministre d’Equipament i del president del Consell Regional de l’Illa de França. El seu propòsit principal és establir i desenvolupar una associació73 entre Estat, Regió, departaments, municipis i professionals per respondre a les necessitats d’informació i reflexió sobre el sòl a l’Illa de França. En particular, l’Observatori analitza l’evolució del mercat de sòl, elabora i promou estudis i publica-cions, i proposa accions per millorar l’oferta de sòl disponible (ORF, 2008b).

Són diverses les raons que en justifiquen l’existència: el gran nombre d’actors que in-tervenen en el sòl, la dispersió d’informació, la complexitat del mercat i la difícil ade-quació entre oferta i demanda de sòl en àrees de gran densitat com ara l’Illa de França.

L’Estat i la Regió en financen el funcionament per mitjà de la Direcció Regional d’Equi-pament i l’Institut d’Ordenació i d’Urbanisme de la Regió.

Altres organismes de col·laboració Estat-Regió

Altres organismes o instàncies on el Govern central i el regional aborden qüestions comunes relacionades amb l’habitatge són: la Conferència Regional d’Ordenació i

73. Aquesta voluntat associativa resta reflectida en la composició de la Direcció i el Consell d’Adminis-tració. La Direcció està formada per un president, un secretari, l’IAURIF i la Direcció Regional d’Equipa-ment. El Consell d’Administració consta de 30 membres, dels quals quatre són membres fundadors, sis són representants dels municipis i dels departaments, un és representant de l’Estat, quatre són repre-sentants de les EPF, dos són representants dels propietaris de sòl, un és representant del CESR i un altre és representant dels membres associats, a més del mateix president.

64

Desenvolupament Territorial (Conférence Régional de l’Aménagement et du Dévelop-pement du Territoire) i el Comité Regional per a la Informació Econòmica i Social de l’Illa de França (CRIES).

El primer està format per representants de l’Estat i dels executius regionals i locals. Constitueix un òrgan consultiu sobre els projectes de planificació i ordenació territo-rial, com ara l’SDRIF.

El segon, el CRIES, es regeix per una convenció Estat-Regió. Fou creat l’any 1982 i també es tracta d’un òrgan consultiu que actua a petició tant del prefecte de la Regió com del president del Consell Regional, o del president del CESR. Promou la col-laboració, l’harmonització i l’anàlisi de la informació econòmica i social disponible.

3.3.8. Els actors socials a l’Illa de França

L’organisme format per l’associació entre AORIF i la Unió Social per l’Habitatge a l’Illa de França (Associació Régionale des Organismes HLM d’Île-de-France-l’Union Soci-ale pour l’Habitat d’Île-de-France) agrupa els 140 organismes d’habitatge social que operen a l’Illa de França (AORIF, 2010a, 2010c), i alhora és membre de la Unió Nacio-nal de Federacions d’Organismes HLM de França.

La seva tasca principal és ajudar els organismes membres responsables de l’habitatge social a assolir els seus objectius i defensar els seus interessos amb una posició comuna davant dels actors públics. Té delegacions a cadascun dels vuit departaments i participa en la definició, la implementació i l’adaptació territorial de les polítiques d’habitatge.

Respecte al problema d’articulació de les polítiques d’habitatge a la Regió, el setem-bre de 2007, la Unió Social per a l’Habitatge a la Regió de l’Illa de França (AORIF) va publicar un llibre blanc amb l’objectiu d’interpel·lar els poders públics sobre la neces-sitat d’instituir a la Regió un dispositiu de governança de les polítiques d’habitatge i d’urbanisme adient a l’escala de l’aglomeració metropolitana per respondre a la greu crisi d’habitatge. En aquest llibre, es denuncia la manca d’habitatges socials, l’absèn-cia de seguiment dels objectius de l’SDRIF i la necessitat d’un nou model de gover-nança que permeti superar els obstacles existents.

Per la seva banda, les societats d’economia mixta de la Regió també s’han agrupat regionalment per defensar els seus interessos i han creat l’Associació Regional de So-cietats d’Economia Mixta (SEM) de l’Illa de França.

Finalment, cal destacar el rol del Consell Social de l’Habitatge de l’Illa de França. L’AO-RIF fou l’impulsor d’aquest Consell, el qual es configura com un ampli espai de debat i d’intercanvi de tots els agents de l’habitatge social, tant gestors com llogaters i altres organitzacions socials. El Consell és consultat en totes aquelles qüestions públiques que afecten el lloguer social.

65

3.3.9. Finançament de l’habitatge social a la Regió

El fet que la competència en matèria d’habitatge a l’Illa de França estigui compartida entre tots els nivells, però fonamentalment sigui una qüestió estatal i regional a causa de la seva major capacitat financera, comporta que el seu cost sigui també majorità-riament compartit entre aquests actors. Segons un estudi de l’Observatori de l’Habi-tatge Social (OLS, 2008), el cost de la promoció de l’habitatge social a la Regió l’any 2006 es distribuïa de la manera següent: un 26% foren subvencions (un 7% de l’Estat, un 5% de la Regió, un 2% dels departaments, un 6% de les ciutats, principalment de París, un 1% dels EPCI i un 5% d’altres fonts), un 66% corresponia a préstecs públics (majoritàriament procedents de l’Estat) i un 8% corresponia a fons propis del promotor.

No obstant això, els departaments i els ens locals també participen en el finançament de l’habitatge social. Aquesta circumstància és deguda a la creixent voluntat política del Govern central que tant departaments com municipis també s’impliquin en el seu finançament. En certa manera, la possibilitat de convenir amb les agències estatals la delegació de la gestió o l’execució de determinats programes nacionals en el seu ter-ritori pretén ser un camí per potenciar la seva participació en el cost de les operacions (ANIL, 2010b).

Pel que fa a la Regió de l’Illa de França, la seva despesa en política d’habitatge ha anat creixent en els darrers anys. L’any 2008, aquesta partida va arribar als 169 milions d’eu-ros, és a dir, aproximadament un 3,9% del total de la despesa regional d’aquell any; el 2009 aquesta xifra va augmentar fins als 189 milions d’euros, i segons el pressupost del 2010 es preveu que arribi als 215 milions d’euros, aproximadament un 5% del total de la despesa regional. Amb tot, però, cal assenyalar que es tracta de quantitats molt inferiors a les que destina el Govern central a la Regió i que reflecteixen les limitacions pressupostàries del govern regional. Cal recordar que només un 40% dels ingressos del govern regional provenen de recursos propis i més d’un 30% són transferències de l’Estat.

3.4. Conclusions

El marc competencial de la política d’habitatge a França es caracteritza perquè és un dels més centralitzats i complexos de tot Europa. Centralitzat, a causa del fort paper que té l’Estat a tot el territori, directament o mitjançant els prefectes i les agències es-tatals (ja sia elaborant els programes o bé dissenyant els instruments, aprovant-ne el marc legal, executant-los directament o controlant els casos en què l’execució es de-lega); i complex, pels nombrosos actors públics i nivells de govern implicats, pel sis-tema de distribució de competències (amb competències compartides entre diferents nivells de govern i competències que es condicionen a l’elaboració de plans locals d’habitatge) i per la deficient articulació entre competències i documents urbanístics i de planificació d’habitatge.

66

Malauradament, el sistema nacional no experimenta adaptacions substancials a l’aglo-meració parisenca i, en conseqüència, esdevé més complex i, fins i tot, contradictori a l’Illa de França. Fonamentalment, els grans obstacles que impedeixen el desenvolu-pament d’una veritable política metropolitana d’habitatge són:

•El conflicte Estat-Regió

És indubtable que l’absència de coherència entre els objectius en matèria d’habitatge de l’SDRIF i els de la Llei del Gran París (i la prevista no-participació de la Regió per al seu desenvolupament), la revisió general de les polítiques públiques (RGGP) feta per l’Estat o les mesures organitzatives recollides en la Llei de mobilització per l’habitatge de 2009 no són més que el reflex que la Regió, tot i que sobre el paper té competèn-cia en aquest camp, ha perdut el suport del Govern central en matèria d’habitatge. Lògicament, dur a terme una veritable política d’habitatge a l’Illa de França necessita recursos econòmics abundants, sense els quals el rol de la Regió acaba sent mera-ment complementari de l’Estat.

•Les resistències locals a la política d’habitatge

Determinats municipis o agrupacions d’aquests municipis no desitgen la construcció d’habitatge social al seu territori. Aquestes actituds NIMBY es posen de manifest en la persistent concentració de l’habitatge social en àrees molt concretes de l’aglome-ració, en l’incompliment sistemàtic de l’objectiu de l’article 55 de la Llei de solidaritat urbana (assolir que un 20% del total del parc sigui habitatge social) o en la proporció tan baixa de municipis amb pla local d’habitatge (i, per tant, amb competències dele-gades per gestionar certs ajuts).

•L’articulació deficient de l’SDRIF amb els plans locals d’urbanisme i els plans locals d’habitatge

Els SCOT són el vincle jurídic entre el planejament territorial, l’SDRIF, i la planificació local, els PLH i els PLU. El problema a l’Illa de França és l’escàs nombre de SCOT aprovats (només un l’any 2007). Per tant, davant la inexistència de vincle jurídic direc-te entre l’SDRIF i els PLH, aquests darrers no tenen el deure d’incorporar les mesures proposades a escala regional, i això fa del tot inviable assolir els objectius d’habitatge de l’SDRIF a escala local.

El model de governabilitat metropolitana de l’Illa de França teòricament és de coordi-nació vertical, amb la Regió com a nivell superior, i un nivell inferior format pels depar-taments i els municipis i les seves agrupacions. Nogensmenys, en matèria d’habitatge caldria parlar, més aviat, d’una concurrència en un mateix territori de diversos actors públics amb competències, però sense projectes, objectius ni interessos comuns.

La claredat i gravetat de l’absència d’una veritable política metropolitana d’habitatge a l’Illa de França ha dut a la formulació de nombroses propostes, les quals, en la ma-joria dels casos, aposten per una reformulació del paper del govern regional. Si fem un breu repàs a algunes de les propostes de la darrera dècada, trobem que:

67

•L’any 2002, el CESR ja reclamava l’elaboració conjunta entre Estat i Regió d’un pla estratègic regional d’habitatge per a la territorialització de la política d’habitatge a la Regió (CESR, 2002).

•Sis anys després, el CRIDF (2008) proposava dues alternatives. La primera consis-tia en una profunda reorganització institucional a la Regió: deixar de banda l’actual model de competències compartides i apostar per una institució metropolitana ca-paç de gestionar plenament l’aglomeració. La segona alternativa proposava la cre-ació d’una estructura de coordinació, un sindicat mixt d’habitatge, a la qual corres-pondria: mobilitzar el conjunt d’agents per dur a terme un pla d’urgència d’habitatge; territorialitzar els objectius de construcció per mitjà d’un pla regional d’habitatge; delegar els «ajuts a la pedra» i els recursos, i vetllar per la coherència entre PLU i PLH, i l’aplicació de la Llei de solidaritat i renovació urbana.

•Per la seva banda, segons el CESR (2010a), tant per assolir l’objectiu de produir 60.000 habitatges per any de l’SDRIF, com pel de 70.000 de la Llei del Gran París, cal la creació d’una organització regional d’habitatge a l’Illa de França que tingui la participació de l’Estat, la Regió, els departaments i les agrupacions de municipis, a més dels professionals del sector.

En qualsevol cas, tenint en compte el centralisme accentuat del sistema d’habitatge francès i la necessitat de recursos econòmics estatals per poder dur a terme una po-lítica metropolitana d’habitatge coherent amb les necessitats de l’aglomeració, de ben segur que qualsevol solució passa abans de res per resoldre el conflicte Estat-Regió, i probablement per trobar un espai on l’Estat també participi en el seu disseny i en la seva elaboració sense menystenir l’escala regional.

68

4.1. Context general de la política d’habitatge a Bèlgica

Quadre 4.1. Síntesi del context general de la política d’habitatge a Bèlgica

Bèlgica: context general

Dades generals any 2005:(1) - Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

30.527 km2

10,39 milions d’habitants

340,6 habitants/km2

1 estat federal

3 regions

10 províncies

589 municipis

Model d’Estat del benestar: Corporativista segons classificació d’Esping-Andersen (1990)

Model de sistema d’habitatge: Dual segons classificació de Kemeny (1995)

Desenvolupament de l’Estat del benestar en matèria d’habitatge:

- despesa pública habitatge: 0,2% PIB(2003)(2)

Mig-baix

- % parc de lloguer socia:l 7% (2005)(3)

Grans objectius de la política d’habitatge:

- Augmentar l’oferta assequible (de lloguer i venda)

- Integrar ‘habitatge en operacions de renovació urbana

- Millorar l’estat del parc existent.

- Promoure la participació de la iniciativa privada

Marc competencial del sistema d’habitatge:

- Competencia regional.

- L’Estat col·labora en part del seu finançament

Fonts: (1) Dades segons Tomàs (2009) a partir de les dades obtingudes de l’Ajuntament de Brussel·les, del govern de la Regió de Brussel·les-Capital, del Govern belga, de l’Eurostat i de la Divisió de Població del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials del Secretariat de Nacions Unides. (2) Dades segons Federcasa (2006). (3) Dades segons Fitzpatrick i Stephens (2007) i Lawson i Milligan (2008). (Resta) Elaboració pròpia.

4.1.1. Estat del benestar en matèria d’habitatge: indicadors principals

Seguint amb la classificació dels diferents tipus d’Estat del benestar d’Esping-Ander-sen (1990), Bèlgica, igual que França, pertany al model corporativista. No obstant això, en comparació amb França el seu grau de desenvolupament en matèria d’habitatge és significativament inferior. El pes del parc de lloguer social és només d’un 7% (Fitzpa-trick i Stephens, 2007; Lawson i Milligan, 2008), xifra que suposa un total de 26 habi-tatges socials per cada 1.000 habitants. Igualment, la proporció de despesa pública en aquest camp comptabilitzada en relació amb el PIB tradicionalment ha estat una de les més baixes d’Europa, amb un 0,24% l’any 1988 (Trilla, 2001), per sota del 0,1%

4. Àrea metropolitana de Brussel·les-Capital

69

l’any 2000 (Domanski i Norris, 2007) i tot just un 0,2% el 2003 (Federcasa, 2006). En conseqüència, com bé assenyala Baudewyns (2007), Bèlgica es caracteritza per una elevada desregularització del mercat d’habitatge i, per tant, per un alt poder del mer-cat. En aquest context, el mercat de lloguer social no arriba a influir en el privat, per la qual cosa el seu sistema d’habitatge en el model de Kemeny (1990) es classifica com a dual (vegeu el quadre 4.1).

4.1.2. La distribució competencial Estat federal - Regió en matèria d’habitatge

Bèlgica és un estat federal format per tres regions: la Regió de Brussel·les-Capital, la Regió de Flandes i la Regió de Valònia. Des de l’aprovació l’any 1980 de la Llei espe-cial de reformes institucionals74, amb l’excepció de la regulació del lloguer privat i la política fiscal75 relacionada amb l’habitatge (que encara són competència federal), la competència d’habitatge recau de manera plena sobre les regions (SLRB, 2009b), i així resta recollit en la mateixa Constitució. Per tant, els governs regionals són els res-ponsables de la definició de les polítiques d’habitatge al seu territori, de la distribució dels recursos econòmics dins dels seus límits pressupostaris i de l’aprovació del seu marc legislatiu en matèria d’habitatge (Czischke i Pittini, 2007; De Decker, 2008). De fet, cadascuna de les regions va aprovar a partir de finals dels anys noranta les seves respectives lleis d’habitatge.

Però, a la pràctica, la intervenció estatal no es limita a la regulació del lloguer i a la po-lítica fiscal. El Govern federal, de manera subsidiària, finança determinats programes o aspectes de la política d’habitatge en les regions quan aquestes no hi destinen re-cursos, o quan aquests recursos són insuficients. Aquesta actuació del Govern fede-ral es fa a l’empara del dret a un habitatge digne recollit en la Constitució belga des de l’any 1994. En síntesi, el dret constitucional a un habitatge insta les regions, en vir-tut de les seves competències en la matèria, i l’Estat, de manera subsidiària, a dur a terme les accions necessàries per fer-lo efectiu.

Aquesta col·laboració de l’Estat en la política regional d’habitatge usualment es con-creta en la signatura de convenis, acords o contractes bilaterals per desenvolupar pro-grames o per complementar-ne el finançament regional. Però aquesta contractualit-zació no només es porta a terme entre l’Estat i les regions, sinó que també es desenvolupa mitjançant convenis amb altres institucions regionals i amb altres nivells de govern, com ara els municipis.

Alguns exemples d’aquesta participació del Govern federal en la política d’habitatge són: l’acord de cooperació Estat-Regió anomenat Beliris per al finançament dels tre-balls de renovació del parc social, els contractes Estat-municipis en el marc del pro-

74. Loi spéciale de réformes institutionnelles du 8 août 1980.

75. El Govern federal va reduir els impostos per als treballs de rehabilitació d’habitatges situats en un àmbit determinat, segons zones delimitades pel govern, o dins de l’execució del programa de grans ciutats.

70

grama federal anomenat política de les grans ciutats76 (politique des grande villes) i el sistema de subsidis federals directes77 als actors socials amb responsabilitats concre-tes en la política d’habitatge regional (SLRB, 2008; RBDH, 2010b).

Aquest paper important de l’Estat en el finançament de la política d’habitatge regional és degut a les limitacions pressupostàries dels governs regionals en el desenvolupa-ment de les seves competències d’habitatge.

4.1.3. Objectius de l’actual política d’habitatge a Bèlgica

Tot i la regionalització de la política d’habitatge, poden identificar-se certs objectius comuns a totes les regions. En síntesi, els principals objectius actuals de la política d’habitatge a Bèlgica són els següents (Czischke i Pittini, 2007):

Construcció d’habitatges socials pel sector públic dins dels límits pressupostaris de les regions.

•Millora del parc d’habitatge existent.

•Augment del nombre d’habitatges assequibles.

•Desenvolupament de polítiques centrades en grups vulnerables.

•Encoratjament de la iniciativa privada en el desenvolupament dels programes.

•Reforç del paper dels ens locals.

• Integració de la política d’habitatge en les operacions de renovació urbana i en els programes de cohesió social.

•Avaluació adequada de les polítiques d’habitatge.

76. Des de l’any 2000, el Govern federal posa a disposició d’aquest programa 40 milions d’euros, xifra que va augmentar fins als 70 milions d’euros a partir del 2005. Els projectes s’han de plantejar amb al-gun dels objectius següents: augmentar els habitatges de qualitat; simplificar les condicions d’accés a un habitatge a les llars amb ingressos baixos o mitjans; millorar l’accés dels joves a l’habitatge; lluitar contra habitatges buits i insalubres, o dur a terme accions transversals per a la reintegració de grups desfavorits per mitjà de l’habitatge. El procediment és el següent: els municipis són cridats a presentar projectes, i l’executiu federal fa la selecció i signa un contracte plurianual amb cadascuna de les ciutats escollides. Fins a l’any 2008, eren sis les ciutats que s’havien beneficiat d’aquest programa a la Regió de Brussel·les-Capital (SLRB, 2008). L’any 2001 es va encarregar un estudi per identificar aquests bar-ris en dificultats. Aquest estudi els classificava en vuit tipus: barris d’habitatge social en gran dificultat, barris de nacionals en gran dificultat, barris d’immigrants en gran dificultat, barris socials en dificultat, barris en mitjana dificultat, barris gentrificats, barris en lleugera dificultat i campus universitaris (SLRB, 2008).

77. A tall d’exemple, el Govern federal atorga subsidis a les societats d’habitatge per a la realització de treballs per als quals el govern de la regió no destina recursos (per exemple, per a la renovació de faça-nes en certs barris) o per a la creació de les anomenades comissions paritàries. Les comissions parità-ries de lloguer són un mecanisme de concertació social entre arrendatari i arrendador. Estan finançades pel Govern federal i formades per representants d’inquilins i propietaris, un representant del govern, un mediador i un jutge de pau.

71

4.1.4. Actors socials en matèria d’habitatge a escala nacional

A escala federal, hi ha l’anomenada Associació de l’Habitatge Social (Association du Logement Social, ALS) que agrupa les nombroses societats d’habitatge social i de crèdit social de les tres regions belgues. El seu objectiu és l’estudi i la promoció de la política d’habitatge social duta a terme per tots els organismes amb competències, tant a escala federal com regional, subregional o local. També s’encarrega de defen-sar els interessos generals i particulars de les societats locals i regionals d’habitatge social i de crèdit, i d’oferir informació als seus membres.

4.2. El govern de la Regió de Brussel·les-Capital (RBC)

Quadre 4.2. Síntesi la Regió de Brussel·les-CapitalEl govern metropolità: la regió de Brussel·les-Capital (R-B-C)

Dades generals any 2005Aglomeració metropolitana:(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

1.613 km2

1,74 milions d’habitants

1.079 habitants/km2

63 municipis

Dades generals any 2005Àmbit administratiu RBC:(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

162 km2

1 milió d’habitants

6.349 habitants/km2

1 regió

19 municipis

Any i norma de creació: 1989 Llei especial de les institucions de Brussel·les

Legitimitat democràtica: Sí Eleccions per sufragi universal directe

Competència d’habitatge: Sí

Model de governabilitat: Coordinació vertical

Finançament: - Transparències de l’estat

- Ingressos propis

70%

30%

Fonts: (1) Dades segons Tomàs (2009) a partir de les dades obtingudes de l’Ajuntament de Brussel·les, del govern de la Regió de Brussel·les-Capital, del Govern belga, de l’Eurostat i de la Divisió de Població del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials del Secretariat de Nacions Unides. (Resta) Elaboració pròpia.

4.2.1. Aspectes generals

La Regió de Brussel·les-Capital comprèn un petit territori de 162 km2, sobre el qual es troben un total de 19 municipis78 (communes) i on viu poc més d’un milió de persones

78. Aquests municipis són: Brussel·les, Jette, Koekelberg, Ganshoren, Berchem-Sainte-Agathe, Molen-beek-Saint Jean, Anderlecht, Forest, Uccle, Saint-Gilles, Ixelles, Etterbek, Watermael-Boitsfort, Woluwe-Saint-Pierre, Auderghem, Woluwe-Saint-Lambert, Evere, Schaerbeek, i Saint-Josse-ten-Noode. A les altres regions belgues, els poders públics han tendit a fusionar municipis per fer entitats més grans, més poblades, amb més massa crítica (economia d’escala) per guanyar eficàcia. Aquest procés no s’ha dut a terme a la Regió de Brussel·les-Capital per dos motius: els 19 municipis de la Regió de Brussel·les-Capital són més poblats que la mitjana, i hi ha una resistència política a la fusió.

72

(vegeu el quadre 4.2). Comparativament amb les altres dues regions belgues, la Regió de Brussel·les-Capital és significativament molt més petita. Igualment, respecte de les àrees metropolitanes de Londres o París, és també molt menor, tant en termes de su-perfície com de població.

4.2.2. Creació

La modificació de la Constitució feta l’any 1970 va crear sobre el paper les tres regi-ons: la valona, la flamenca i la de Brussel·les-Capital. No obstant això, el govern de la Regió de Brussel·les-Capital no es va establir fins l’any 1989 amb la Llei especial de les institucions de Brussel·les79 (Baudewyns, 2007; SLRB, 2010b). Aquesta Llei, a més de crear el govern regional, va regular-ne els òrgans legislatiu i executiu, i va permetre la transferència efectiva de competències al govern regional.

4.2.3. Competències

La Regió de Brussel·les-Capital té competències en habitatge, comerç exterior i polí-tica econòmica, transport, treball, medi ambient, energia, organització i tutela dels ens locals, investigació, agricultura i gestió del territori (urbanisme, planificació, renovació urbana, etc.).

4.2.4. Model de governabilitat i grau de fragmentació institucional

La Regió de Brussel·les-Capital, igual que l’Illa de França, té un model de governabi-litat metropolitana de coordinació vertical. L’òrgan de govern superior és el govern re-gional, i l’inferior està format pels 19 municipis de la Regió (Tomàs, 2009).

No hi ha correspondència entre el veritable àmbit de l’aglomeració metropolitana i els límits administratius de la Regió, ja que la conurbació s’estén cap a les regions limítro-fes (vegeu el quadre 4.2). En conseqüència, el grau de fragmentació a l’interior de la Regió és força baix, però, si considerem els àmbits reals de l’aglomeració, aquesta fragmentació esdevé molt superior perquè englobaria les regions i els ens locals limí-trofs. Òbviament, aquesta situació impossibilita el complet desenvolupament d’una política metropolitana d’habitatge sense la cooperació entre les regions.

4.2.5. Funcionament de la Regió de Brussel·les-Capital

El Parlament de la Regió de Brussel·les-Capital està constituït per 89 membres escollits per sufragi universal per a un període de cinc anys pels habitants dels 19 municipis de

79. Loi spéciale relative aux institutions bruxelloises du 12 janvier 1989.

Transferències de l'Estat70%

Ingressos propis30%

73

la Regió. El cap de l’executiu és el ministre president, escollit pel Parlament, i forma el govern amb cinc ministres i tres secretaris d’Estat.

4.2.6. Finançament del govern regional de Brussel·les-Capital

Les transferències de l’Estat federal, la principal font de finançament, representen el 70% del pressupost regional. El 30% restant són taxes i impostos regionals. En alguns casos, aquests impostos regionals són simplement tipus addicionals sobre impostos federals la regulació dels quals és competència del Govern federal. Per tant, el poder fiscal de la Regió de Brussel·les-Capital és força limitat (Baudewyns, 2007).

Gràfic 4.1. Fonts de finançament de la Regió de Brussel·les-Capital

Font: Elaboració pròpia segons dades del govern de la Regió de Brussel·les-Capital.

74

4.3. La política d’habitatge a la Regió de Brussel·les-Capital

Quadre 4.3. Síntesi del context general de la política metropolitana d’habitatge a la Regió de Brussel·les-Capital La política metropolitana d’habitatge

Principals problemes: - Problemes d’accessibilitat econòmica

- Necessitats de rehabilitació del parc de lloguer social

- Dèficit d’habitatge social

Marc legislatiu d’habitatge: - Codi d’habitatge de 2003 (i posteriors modificacions)

Pla metropolità d’habitatge: Pla regional d’habitatge 2004-2009

Suport de l’Estat: Sí

Integració amb el planejament: No

Sistema d’habitatge nacional: Sí, adaptat a l’àrea metropolitana

Finançament del Pla: Govern regional

Actors públics de la RBC: - Direcció d’Habitatge de la RBC

- Empresa Pública d’Habitatge de la RBC

- Fons d’Habitatge de la RBC

- Observatori Regional de l’Habitatge

- Consell Consultiu de l’Habitatge de la RBC

- Els municipis

Font: Elaboració pròpia.

4.3.1. El problema d’habitatge a la Regió de Brussel·les-Capital

Dos dels problemes principals en matèria d’habitatge que pateix la Regió són: l’impor-tant dèficit d’habitatge social, el qual s’ha agreujat amb l’encariment dels habitatges dels darrers anys, i el mal estat en què es troba bona part del parc de lloguer social (Bernard et al., 2005a, 2005b; Bernard, 2007a, 2007b; Baudewyns, 2007; SLRB, 2010b; AATL, 2010).

Des de finals dels anys noranta, els preus dels habitatges lliures, ja siguin de compra o lloguer, han crescut d’una manera important, molt per sobre de la mitjana de la res-ta del país. Aquest fet ha provocat una greu crisi d’accessibilitat econòmica al mercat, que afecta, sobretot, el segment de població més vulnerable, entre la qual hi ha molts immigrants d’origen no europeu.

Aquestes dificultats per accedir a un habitatge han comportat que la demanda d’ha-bitatge social hagi anat creixent molt per sobre de l’oferta disponible (Baudewyns, 2007). L’any 2008 hi havia 33.006 candidats a un habitatge social en llistes d’espera (SLRB, 2010b), mentre que el parc de lloguer social era a principis de 2006 de només 38.836 unitats (de les quals, 36.538 ja estaven ocupades, és a dir, al voltant d’un 94%).

L’altre problema, la forta degradació del parc de lloguer social, com es veurà més en-davant, ha centrat la major part dels esforços públics en matèria de rehabilitació.

75

4.3.2. Marc legislatiu

La política d’habitatge de la Regió està regulada quasi bé de manera completa pel Codi d’habitatge80 de l’any 2003 i les nombroses modificacions81 posteriors que s’hi han fet. El Codi regula la composició, les funcions i les responsabilitats de tots els ac-tors i el mecanisme de relació entre ells.

4.3.3. Objectius del govern regional en matèria d’habitatge per al període 2004-2009

Els grans objectius del govern regional en matèria d’habitatge en la darrera legislatu-ra, és a dir, en el període 2004-2009, foren els següents (AATL, 2010):

•Construir un total de 5.000 habitatges socials82

Aquest fou l’objectiu més important de tota la legislatura. S’emmarca en el Pla d’ha-bitatge del govern regional, el qual és objecte d’anàlisi per separat (vegeu l’apartat 4.3.8).

•Potenciar la mediació social en el parc de lloguer privat

Mitjançant les agències immobiliàries socials (AIS) es va fixar la fita d’arribar als 2.000 habitatges de lloguer assequible provinents de parc privat (vegeu l’apartat 4.3.5).

•Eradicar els habitatges insalubres i inadequats

Les famílies que viuen en habitatges insalubres i inadequats disposen dels ajuts regi-onals anomenats ADIL (allocation de déménagement, d’installation et de loyer) per a la mudança i el pagament d’un nou lloguer. La partida pressupostària d’aquests ajuts va créixer dels 3,8 milions d’euros l’any 2004 als 8 milions d’euros el 2009 (RBDH, 2010b).

•La renovació urbana

Les polítiques de renovació i remodelació urbana es porten a terme mitjançant els anomenats contractes de barri (contrats de quartier, CDQ). Són programes que, a més

80. Ordonnance du 17 juillet 2003 portant le Code bruxellois du Logement.

81. Entre d’altres, cal assenyalar les modificacions introduïdes per les disposicions d’1 d’abril de 2004, de 19 de juliol de 2007, de 19 de desembre de 2008, de 19 de març de 2009, de 30 d’abril de 2009 i de 14 de maig de 2009.

82. Segons la SLRB (2008), a la Regió hi ha quatre tipus d’habitatges amb finalitats socials:

• Els habitatges de trànsit: per a persones en situació d’urgència. Les regions n’han de tenir un per cada 10.000 habitants.

• Els habitatges d’inserció: adjudicats per tres anys renovables. La seva adjudicació depèn de l’infor-me dels serveis socials. L’adjudicatari ha d’estar inscrit en un pla d’inserció que inclou programes de formació, cerca de treball i d’altres.

• Els habitatges socials, llogats per la SLRB o les SISP a llars amb ingressos baixos.

• Els habitatges intermedis, de venda o lloguer, per a llars amb ingressos mitjans.

76

de millorar els habitatges83, intervenen en l’espai públic i en la vida social del barri. Des de 1999, cada any el govern regional escull els quatre barris objecte d’intervenció. S’executen i financen84 entre el govern regional i el local. La seva durada és de quatre anys des de l’aprovació definitiva per part del govern regional (RBDH, 2006a).

•La renovació del parc de lloguer social

En el període 2004-2009, el govern va destinar 218 milions d’euros a la renovació d’ha-bitatges socials, a més a més dels 63 milions d’euros que va aportar el Govern federal en el marc de l’acord de cooperació Beliris. Aquests imports van contribuir a la reno-vació d’uns 2.200 habitatges (RBDH, 2010b).

A més d’aquests grans objectius, altres propòsits del govern regional per a la legisla-tura foren: la millora de l’estat del parc privat mitjançant la concessió d’ajuts i el desenvolupament del sistema d’ajuts al pagament del lloguer per a aquelles llars amb ingressos baixos. En matèria de gestió i governança, tres foren els grans reptes que el govern es va fixar: millorar la col·laboració entre el sector públic i el sector privat en el desenvolupament de la política d’habitatge, aconseguir una simplificació dels trà-mits administratius relacionats amb la construcció d’habitatges socials i millorar la re-gulació del mercat immobiliari.

4.3.4. Els actors públics en matèria d’habitatge a la Regió de Brussel·les-Capital

Tant el mateix Codi d’habitatge com el Pla regional d’habitatge preveuen la implicació de diferents agents públics i privats en el desenvolupament i el seguiment de la polí-tica d’habitatge.

La Direcció d’Habitatge del govern regional (DH)

La Direcció d’Habitatge (DH) del govern regional és la unitat responsable de la política d’habitatge a la Regió. La DH compta, d’una banda, amb l’Empresa Pública d’Habi-tatge de la Regió de Brussel·les-Capital (Société du Logement de la Région de Bruxe-lles-Capitale, SLRB) i el Fons d’Habitatge de la Regió de Brussel·les-Capital (Fonds du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale, FL), i de l’altra, també col·labora amb altres entitats privades, com ara les agències immobiliàries socials (AIS), les societats immobiliàries de servei públic (sociétés immobilières de service public, SISP), la Xarxa

83. Fins al 2005, els municipis de la regió havien construït o renovat 750 habitatges en el marc dels CDQ.

84. S’hi destina un gran pressupost. Des de 2001, la reserva pressupostària es distribueix de la manera següent: 25 milions d’euros del govern de la regió; 12,5 milions fruit d’un contracte de cooperació Estat federal - govern de la regió, i 2,5 milions, com a mínim, procedents dels municipis beneficiaris. En total, es disposen de 40 milions d’euros per a quatre operacions, és a dir, deu milions per operació. Val a dir que aquest finançament no incorpora possibles ajudes europees procedents dels fons estructurals (UR-BAN) ni tampoc ajudes o aportacions privades.

77

Hàbitat,85 o amb entitats sense ànim de lucre (les anomenades ASBL, associations sans but lucratif, principalment en matèria d’allotjament de les persones més vulnera-bles). També executa directament certs programes, com, per exemple, els ajuts per a la renovació del parc privat, i s’encarrega d’atorgar i controlar els ajuts regionals a les agències immobiliàries socials (AIS), a les associacions de la Xarxa Hàbitat i a les as-sociacions que treballen en la inserció de les persones sense sostre.

La DH també és l’encarregada de millorar la informació dels ciutadans en relació amb tot allò que fa referència a l’habitatge, mitjançant el Centre d’Informació d’Habitatge.

Quadre 4.4. Distribució dels recursos econòmics de la Direcció d’Habitatge, segons el tipus de programa, durant el període 2004-2008 (en milers d’euros)Programa 2004 2005 2006 2007 2008

Ajuts a la renovació dels habitatges privats 4.731 4.307 3.812 4.160 5.885

Rehabilitació de façanes i millora de l’entorn 1.038 1.164 1.196 1.522 1.296

Ajuts al pagament del lloguer 3.709 3.922 4.557 5.000 7.078

Subsidis a les AIS, a les associacions de la Xarxa Hàbitat i a les associacions que treballen per ala inserció residencial dels més vulnerables

4.456 5.025 5.617 6.347 6.924

Millora de la informació als ciutadans en relació amb l’habitatge (CIL)

26 17 10 46 22

Font: Elaboració pròpia segons dades del govern regional (Administration de l’Aménagement du Territoire et du Logement) (AATL, 2010).

La distribució dels recursos econòmics de la Direcció d’Habitatge, segons el tipus de programa, i les dotacions econòmiques de la SLRB i del Fons d’Habitatge durant el període 2004-2008 resten recollides en els quadres adjunts (vegeu els quadres 4.4 i 4.5). Com pot constatar-se, la partida més gran és la corresponent al finançament de la SLRB, el principal actor públic de la Regió.

Quadre 4.5. Dotacions econòmiques de la Direcció d’Habitatge a la Societat de la Regió de Brussel·les-Capital (SLRB) i al Fons d’Habitatge durant el període 2004-2008 (en milers d’euros)Programa 2004 2005 2006 2007 2008

SLRBNo

disponibleNo

disponible115.512 108.052 109.337

Fons d’Habitatge 26.090 30.705 30.705 30.705 34.673

Fonts: Elaboració pròpia segons dades del govern regional (Administration de l’Aménagement du Territoire et du Logement) (AATL, 2010).

85. La Xarxa Hàbitat agrupa els organismes finançats públicament que tenen per objecte oferir informació, assessorament i acompanyament a la població afectada per operacions de renovació urbana o de millora de la cohesió social.

78

El Consell Consultiu de l’Habitatge de la Regió de Brussel·les-Capital (Conseil Consultatif du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale)

Es va crear per l’Ordenança de 29 de març de 2001. Es tracta d’un espai de reflexió, intercanvi, consulta i debat sobre la política d’habitatge de la Regió. Està format per representants dels operadors públics d’habitatge, dels actors socials i d’organitzaci-ons d’empresaris i treballadors, agents immobiliaris i col·legis professionals, entre d’al-tres. El nombre de membres està limitat a 24.

Es reuneix com a mínim quatre cops l’any, bé per emetre recomanacions i informes, bé per a la realització d’estudis i anàlisis. Les recomanacions poden ser a sol·licitud del govern de la Regió de Brussel·les-Capital, del Consell de la Regió de Brussel·les-Capital, o a petició d’un mínim d’un terç dels seus membres. En la tramitació de qual-sevol projecte normatiu relacionat amb l’habitatge, el govern de la Regió ha de sol-licitar informe previ al Consell.

L’Empresa Pública d’Habitatge de la Regió de Brussel·les-Capital (Société du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale, SLRB)

La SLRB es va crear l’any 1985 pel Reial decret de 9 d’agost de 1985. La seva tasca principal és la promoció de l’habitatge social d’acord amb les instruccions del govern. També s’encarrega de donar suport tècnic, finançar86 i controlar l’activitat de les soci-etats immobiliàries de servei públic (SISP), així com de promoure-hi la relació amb els llogaters mitjançant els consells consultius de llogaters (CoCoLos). Cada any emet un informe sobre la seva activitat dirigit al govern i al Consell.

L’SLRB consta d’un Consell d’Administració format per 15 membres escollits per l’As-semblea General.

El Fons d’Habitatge de la Regió de Brussel·les-Capital (Fonds du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale)

El Fons d’Habitatge està controlat i subvencionat pel govern regional. Ofereix hipote-ques a baix cost, hipoteques per a joves, habitatges en lloguer amb opció de compra, préstecs sense interessos per a la constitució de la garantia del lloguer, ajuts al paga-ment del lloguer, i serveis d’assessorament i informació en matèria d’habitatge (Fonds du Logement, 2010a, 2010b).

El finançament del govern de la Regió al Fons va passar de 26 milions d’euros a 34,3 milions en el període 2004-2008 i, segons les demandes, sembla encara insu-ficient87 (vegeu el quadre 4.5).

86. La SLRB dóna subsidis (fins al 50% del cost de les obres) i préstecs sense interès a les SISP, a retornar en trenta-tres anys, per a projectes de renovació i construcció d’habitatges social.

87. El Fons es va veure desbordat per les peticions per accedir a la propietat amb préstecs en condici-ons avantatjoses a partir de 2006 a causa de l’encariment dels habitatges i les restriccions creditícies derivades de la crisi (RBDH, 2010b).

79

L’Observatori Regional de l’Habitatge (Observatoire Régional de l’Habitat)

L’Observatori Regional de l’Habitatge es va crear arran de l’Ordenança d’1 d’abril de 2004, la qual va modificar el Codi d’habitatge. D’acord amb aquesta Ordenança, les funcions principals de l’Observatori són: recollir i processar les dades estadístiques sobre l’habitatge a la Regió, elaborar estudis88 relatius a l’habitatge a iniciativa pròpia o a petició del govern o del ministre responsable d’habitatge, dur a terme les prospec-tives sobre el futur de l’habitatge a la Regió i recopilar i processar la informació per a l’estudi de l’evolució legislativa, les fites assolides i els dispositius públics en matèria d’habitatge. En síntesi, promou un millor coneixement del problema de l’habitatge a fi de donar suport a les decisions de la política regional. La seva gestió i el seu finança-ment depenen de la SLRB.

El Centre d’Informació d’Habitatge (CIL)

El Centre d’Informació d’Habitatge (CIL) fou creat l’any 2003 per la Direcció d’Habitat-ge amb l’objectiu de millorar l’atenció al ciutadà en matèria d’habitatge. El CIL és un punt d’informació i assessorament ciutadà sobre tots aquells aspectes relacionats amb l’habitatge a la Regió, com per exemple legislació, organismes, ajuts disponibles, ofer-ta d’habitatges socials, etc. Aquesta informació no només es limita a l’acció del govern regional, sinó que també abasta les altres administracions i organismes que tenen competències i responsabilitats en la política d’habitatge a la Regió (AATL, 2010).

Igual que la resta d’actors, l’activitat del CIL també està regulada en el Codi d’habitat-ge de Brussel·les.

Els municipis i els centres públics d’acció social (centres publics d’action sociale, CPAS)

Els municipis i els CPAS (ens de dret públic d’àmbit municipal d’acció social) disposen de nombrosos instruments legals i financers per treballar en matèria d’habitatge. En-tre d’altres, tenen capacitat per reduir o suprimir impostos locals sobre immobles (per exemple, en treballs de rehabilitació condicionats a un lloguer assequible per mitjà d’una agència immobiliària social, AIS); gaudeixen de subsidis per a la compra89, la construcció i la renovació90 d’habitatges, i des de l’any 2002 també poden tenir un dret preferent de compra sobre les transaccions immobiliàries, prèvia delimitació d’un

88. Des de l’any 2004, ha publicat diversos estudis sobre el lloguer i sobre els habitatges en venda a la Regió (De Conink et al., 2005; Keersmaecker i Marie-Laurence, 2006, 2007, 2009; Geczynski et al., 2007).

89. Per a la compra, el 2006 els ajuts podien arribar fins al 85% de les despeses si es complien els re-quisits següents: es tractava d’habitatges insalubres i els propietaris havien estat requerits per fer els treballs. Aquests ajuts no van tenir gaire èxit a causa de la llarga tramitació dels requeriments.

90. L’any 2006, els subsidis a la renovació podien arribar fins al 65% del seu cost si es destinava a lloguer social. Entre el 1989 i el 2005, els municipis de la regió van renovar 1.500 habitatges buits o insalubres.

80

perímetre91 de l’àmbit. No obstant això, la seva intervenció és més aviat escassa. Les raons són de diversa índole: manca d’interès, complexitat dels procediments, manca de personal tècnic qualificat, etc. (RBDH, 2006a).

Els municipis i els CPAS també poden ser titulars d’habitatges socials. Segons dades de l’any 2008, a la Regió de Brussel·les-Capital hi havia uns 8.225 habitatges socials que pertanyien als ens locals, dels quals 6.065 eren de titularitat municipal, i unes 2.160 unitats eren titularitat de les CPAS (RBDH, 2009b).

Però el principal paper dels municipis en la política d’habitatge regional rau en el fet que ells són els grans propietaris de sòl a la Regió. Els 19 municipis de la Regió pos-seeixen 166 hectàrees de sòl edificable (RBDH, 2006a). És per això que, en l’execució del Pla d’habitatge, el govern regional va fer una crida als municipis per mobilitzar sòl per a la construcció d’habitatge social. No obstant això, la seva aportació al pla fou molt escassa.

4.3.5. Els actors socials a la Regió de Brussel·les-Capital

Les societats immobiliàries de servei públic (sociétés immobilières de service public, SISP)

Les societats immobiliàries de servei públic (SISP) són les entitats públiques propie-tàries i gestores de la major part del parc de lloguer social de l’aglomeració. N’hi ha 33, i en total administren un patrimoni d’uns 40.000 habitatges socials. La seva acti-vitat és finançada92 per la SLRB.

La SLRB i les SISP subscriuen periòdicament contractes de gestió plurianuals, en els quals es defineixen les funcions, els objectius, els recursos econòmics, els serveis que han de prestar, etc. En concret, les SISP s’encarreguen de:

•Comprar, transformar, sanejar, renovar i mantenir immobles per tal de donar-los en lloguer a les persones en necessitat que compleixin els requisits93 d’accés fixats.

91. L’any 2006 hi havia 10 àmbits delimitats. Per a la seva delimitació cal justificar l’interès col·lectiu, com per exemple reduir l’existència d’habitatges buits o en mal estat.

92. La SLRB posa a disposició de les SISP els mitjans financers necessaris per portar a terme la seva activitat i, a més, el govern regional cobreix l’anomenat dèficit social, que és la diferència entre el preu teòric d’un lloguer social i l’efectiu que es paga segons la situació familiar, el nombre de membres de la llar, els ingressos, etc. Com que el parc social que gestionen les SISP està ocupat per les llars amb menys ingressos, el dèficit social de les SISP va créixer entre el 2004 i el 2009 fins als 18,7 milions d’eu-ros (RBDH, 2010b).

93. Les condicions principals d’accés a un habitatge social a la regió són: no ser propietari d’un habi-tatge, no superar un cert sostre d’ingressos de referència al moment de l’entrada, no haver tingut cap conflicte de tipus civil amb una SISP en relació amb un contracte de lloguer, complir els requisits de do-miciliació i complir un nombre determinat de prioritats fixades.

81

•Vetllar perquè els espais comuns i l’entorn dels habitatges socials estiguin en bones condicions i condicionats a les necessitats dels residents, i fomentar un ús adequat de l’habitatge.

•Promoure la innovació arquitectònica i constructiva en l’habitatge social.

•Gestionar el parc de lloguer, millorar la qualitat de vida dels llogaters i aportar so-lucions als problemes socials94 que puguin tenir.

Les societats immobiliàries de servei públic (SISP) estan sota la tutela de la SLRB. En relació amb aquest control, semestralment les SISP han d’emetre un informe sobre les activitats desenvolupades, i anualment un altre sobre el compliment de normativa es-pecífica a la qual estan sotmeses. A més, han de disposar d’un pla estratègic a cinc anys, que reculli l’estratègia i les prioritats de la SISP en inversió, manteniment del pa-trimoni, gestió del lloguer, gestió d’empresa i acció social.

Les agències immobiliàries socials (AIS)

Les AIS95 són agències immobiliàries que fan tasques de mediació social en el mercat de lloguer privat de la Regió. La seva missió és persuadir els propietaris privats dels avantatges de posar l’immoble a la seva disposició a un preu de lloguer inferior al preu de mercat a canvi de garantir-los el cobrament del lloguer (amb independència que el llogater pagui o no) i del manteniment de l’habitatge en bon estat (mitjançant la con-tractació d’una assegurança).

Altres incentius de què disposen les AIS per augmentar l’oferta d’habitatge de lloguer assequible dins del mateix parc de lloguer privat són: els ajuts del govern regional a la rehabilitació96 de l’habitatge (en cas d’habitatges construïts abans de 1945) i els des-comptes fiscals també del govern regional (i de vegades també dels ens locals).

Un cop arribat a un acord amb el propietari, aquest ha de confiar el seu bé en gestió o en lloguer a una agència immobiliària social en el marc d’un mandat de gestió o d’un contracte d’arrendament amb una durada mínima de tres anys, o bé de nou anys si l’habitatge rep ajuts per a la seva renovació.

En el període 2004-2008, el nombre d’AIS a la Regió va passar de 17 a 21, i el nombre d’habitatges que gestionaven va passar de 933 unitats a més de 2.100 (RBDH, 2010b).

94. Les SISP també duen a terme tasques d’acompanyament social dels llogaters del parc social. Fo-namentalment, aquest acompanyament és finançat pel govern regional en el marc del Programa servei d’acompanyament social per als llogaters del parc social, i mitjançant els projectes de cohesió social. Entre d’altres, aquest acompanyament aborda aspectes com ara la formació, la participació, l’assesso-rament i altres accions relacionades amb els serveis socials. Es tracta, en síntesi, de projectes dirigits a millorar la qualitat de vida i la inserció social dels residents del parc de lloguer social.

95. Hi ha tres tipus d’AIS: les AIS associatives, les AIS municipals i les AIS mixtes.

96. En cas que l’habitatge estigui subjecte a obres de renovació, l’AIS també supervisa els treballs.

82

Igualment, el finançament97 del govern regional a les AIS va créixer en el mateix període de 2,25 a 4,24 milions d’euros.

A la Regió de Brussel·les-Capital, igual que a la Regió de Valònia, les AIS s’han fede-rat per defensar millor els seus interessos, i han format la Federació d’Agències Im-mobiliàries Socials de la Regió de Brussel·les-Capital (FEDAIS).

Els consells consultius de llogaters (conseils consultifs des locataires, CoCoLos)

Els consells consultius de llogaters (CoCoLos) són agrupacions de representants dels llogaters del parc social. Estan formats per entre 5 i 15 representants, i s’integren en el si de les SISP. El seu objectiu principal és establir el diàleg entre llogaters i la SISP, és a dir, promoure la participació ciutadana en la gestió del parc social (SLRB, 2006). Els primers CoCoLos van aparèixer a principis del 2004, i el 2006 ja hi havia un CoCo-Lo a 23 de les 33 SISP de la Regió.

La SLRB promou l’activitat dels CoCoLos assegurant la formació continuada de les persones escollides per formar-ne part i organitzant la informació dels llogaters de les SISP. La SLRB també s’encarrega de controlar el funcionament dels CoCoLos i de les relacions entre aquests i les SISP, i hi intervé en cas de conflicte. Per la seva banda, les SISP posen a disposició dels CoCoLos un local i un pressupost, el qual és contro-lat i regulat per la SLRB.

El CoCoLo rep informacions sobre els projectes de la SISP i dóna la seva opinió abans que aquesta prengui decisions sobre assumptes, com, per exemple, la realització d’obres de renovació dels immobles, l’adopció o modificació del reglament d’ordre in-tern, el programa d’equipaments socials del barri, els programes d’informació i d’ani-mació cultural i social, etc. És l’intermediari entre els arrendataris i la SISP. Val a dir que els CoCoLos no s’encarreguen de problemes individuals, sinó de qüestions que concerneixen un grup o el conjunt dels arrendataris.

Els CoCoLos també poden, a iniciativa seva, plantejar problemes o proposar projec-tes o accions sobre assumptes diversos que concerneixen els barris d’allotjaments i que entren en les competències del Consell d’Administració (CA) de la SISP.

Plataforma de Brussel·les per al Dret a l’Habitatge (Rassemblement Bruxellois pour le Droit à l’Habitat, RBDH)

La RBDH és una organització que aplega diverses associacions de Brussel·les que defensen i vetllen pel dret a l’habitatge. És l’organisme responsable de la publicació de la revista anomenada Art. 23.

97. El govern regional finança l’activitat de les AIS mitjançant una subvenció anual destinada a cobrir les despeses bàsiques de funcionament i de personal.

83

4.3.6. Marc competencial de la política d’habitatge a la Regió de Brussel·les-Capital: els contractes de gestió

D’acord amb l’article 31 del Codi d’habitatge, la política d’habitatge de la Regió es basa en el model de la concertació. Aquesta concertació fonamentalment es concreta en els anomenats contractes de gestió entre els diferents nivells de govern (SLRB, 2010b). Hi ha dos tipus de contractes:

•Els contractes de gestió de primer nivell

Són aquells que la Regió de Brussel·les-Capital subscriu amb la SLRB. Requereixen la seva aprovació per part del govern perquè esdevinguin vàlids i, a més, són publicats en el diari oficial belga Monitor. Acostumen a tenir una duració de cinc anys. En aquests contractes es defineixen les tasques que ha de fer la SLRB, segons les prioritats del govern. Poden referir-se a l’anàlisi i programació del sector; al finançament, l’assesso-rament i l’assistència; a la regulació i el control; a l’acció social; al pla d’habitatge, o a la gestió interna.

•Contracte de gestió de segon nivell

Aquests són els que la SLRB conclou amb les SISP. Tenen per objecte traduir els objectius i propòsits dels contractes de primer nivell en accions concretes. Tenen també una durada de cinc anys.

4.3.7. Finançament de la política d’habitatge

D’acord amb el pressupost de 2010, el govern de la Regió va destinar 141 milions d’eu-ros a política d’habitatge. Aquesta partida representava un 4,5% del total del pressu-post regional, un punt inferior al de l’any anterior. Segons la RBDH, aquesta retallada va afectar principalment les partides destinades a les SISP per a projectes de renova-ció i construcció (aquesta partida passava de 80 a 34 milions d’euros) i els ajuts al pa-gament del lloguer (passaven de 2 milions a tot just 266 mil euros).

4.3.8. El Pla regional d’habitatge 2004-2009 (Plan Régional du Logement)

Aspectes generals

En resposta a la crisi d’habitatge, el govern va elaborar un Pla d’habitatge per promoure en el període 2004-2009 la construcció de 5.000 habitatges, dels quals 3.500 havien de ser socials, és a dir, per a llars amb ingressos baixos, i 1.500 havien de ser intermedis per a llars amb ingressos mitjans. Per fer-nos una idea d’aquest objectiu, cal tenir present que el conjunt d’actors públics construeixen de mitjana uns 500 allotjaments cada any98, mentre que els actors privats en promouen 2.500 (RBDH, 2007).

98. Entre el 1999 i el 2003, les societats d’habitatge social, la SDRB, el Fons d’Habitatge Social i els mu-nicipis van construir uns 2.500 habitatges.

84

Al llarg de la legislatura, el Pla va experimentar diversos canvis en els mecanismes prevists per a l’obtenció d’aquests 5.000 habitatges a fi de fer-lo més operatiu i poder superar els obstacles que van anar apareixent des de la seva concepció inicial. Fona-mentalment, s’hi distingeixen quatre fases:

Primera fase (primera versió i primera fase del Pla)

La primera versió fou elaborada l’any 2003. El sistema que preveia era el següent (RBDH, 2007):

Els municipis, les CPAS, les SISP, la SLRB o la Regió de Brussel·les-Capital cedeixen els terrenys en dret de superfície per trenta anys per a la construcció i l’explotació dels habitatges, i al final del període recuperen els terrenys i els habitatges que s’hi van construir.

•El promotor privat, un cop cedit el terreny, concursa en la convocatòria feta pel go-vern regional per a la construcció dels habitatges i, si resulta l’adjudicatari, disposa de tres anys per acabar-los. Un cop transcorreguts els trenta anys del dret de su-perfície, el gestor dels habitatges (una SISP o un municipi) lliura al promotor part dels rendiments del lloguer (aproximadament un 50% de la inversió si es tracta d’habitatges socials, i un 66% si són habitatges mitjans) en concepte de renda so-bre el capital invertit (amb el propòsit d’assegurar-li una certa rendibilitat).

•El promotor, usualment la SLRB (però també pot ser la Societat de Desenvolupa-ment de Brussel·les-Capital, SDRB, o la Societat Regional d’Inversions de Brussel-les, SRIB, atesa la modificació introduïda en la segona fase) coordina l’operació i efectua els pagaments a l’empresa constructora.

•El govern regional garanteix els préstecs contrets per la SLRB per al pagament dels treballs de construcció (usualment d’una durada de vint-i-set anys que es corres-ponen amb el període d’explotació previ al retorn al titular inicial del sòl).

•Els habitatges són gestionats durant els vint-i-set anys posteriors a la seva cons-trucció per una SISP si es tracta d’habitatges socials, i per un municipi si es tracta d’habitatges per a llars amb ingressos mitjans.

El cost estimat del Pla era de 540 milions d’euros, quantitat que era coberta mitjançant compromisos anuals de 180 milions d’euros a càrrec dels pressuposts regionals dels anys 2005, 2006 i 2007.

A la pràctica, els principals esculls de la posada en marxa del Pla foren l’absència d’in-terès dels municipis i de les SISP a cedir terrenys, i de les empreses constructores a construir-los. En un any només quatre municipis i una SISP estaven disposats a cedir terrenys, per la qual cosa el juliol de 2004 el govern només havia pogut aprovar els sis primers projectes pilot, els quals sumaven un total de 679 habitatges, dels quals 532 eren socials. Quan es va fer la convocatòria d’ofertes per a aquests sis projectes, molt poques empreses hi van concursar i, en la major part dels casos, les seves propostes superaven àmpliament els pressupostos fixats.

85

Segona fase

Després d’aquesta primera fase, que podria classificar-se com d’experimental, el mes de juny de 2006 el govern regional va aprovar la segona fase del Pla amb canvis im-portants en el procediment previst per a la construcció. Davant la manca d’interès dels municipis i les SISP a cedir terrenys (excepte a la ciutat de Brussel·les), la novetat prin-cipal d’aquesta fase fou la previsió de construir la major part dels projectes sobre sòls de titularitat del govern regional. Igualment, per superar els problemes amb les em-preses constructores, aquesta fase preveia la implicació de la Societat Regional d’In-versions de Brussel·les (SRIB) com a coordinadora dels treballs de construcció.

Tercera fase

Les modificacions introduïdes en la segona fase del Pla no van permetre superar l’obs-tacle principal: el poc interès dels promotors privats a assumir el risc financer de l’ope-ració, és a dir, la rendibilitat un cop passats vint-i-set anys des de l’acabament de les obres. Per aquest motiu, el govern regional va aprovar el 19 d’abril de 2007 la tercera fase del Pla, en la qual s’abandonava el sistema de col·laboració publicoprivada, de manera que ara el govern finançaria tot el projecte.

Quarta fase

Davant del poc èxit de les modificacions anteriors, el juny de 2008 el govern va deci-dir modificar novament el sistema per assolir la fita de 5.000 habitatges socials. Es va recuperar la fórmula de col·laboració publicoprivada de la primera fase i es va adme-tre la possibilitat que 500 habitatges es poguessin obtenir mitjançant la compra direc-ta d’immobles en el mercat lliure, la gestió dels quals recauria en el Fons d’Habitatge (RBDH, 2010a).

Valoració dels resultats del Pla

En data 28 de febrer de 2009, el grau d’execució del pla era baix. En concret, només s’havien construït 226 habitatges, 65 habitatges estaven en construcció, 651 habitatges ja tenien llicència d’obres, i ja es coneixen els terrenys sobre els quals es podrien cons-truir 2.218 habitatges. En total, 3.095 habitatges, una xifra molt per sota dels objectius del Pla i també molt inferior al ritme de construcció d’habitatge social dels anys ante-riors (RBDH, 2010a).

Malgrat les continues modificacions, el Pla no va ser capaç de superar les actituds NIMBY d’alguns municipis i d’altres organismes locals, i, en general, els processos eren excessivament lents, i la manca de comunicació i coordinació entre actors fou una constant (SLRB, 2008; Bernard, 2008a, 2008b). Segons la RBDH (2010b), el pro-blema del Pla no havia estat la manca de recursos, sinó l’absència de visió estratègi-ca, de planificació professional. Les SISP disposaven de 55 hectàrees de sòl on poder construir habitatges socials i, paradoxalment, un terç de les SISP feia més de quinze anys que no n’havien construït cap.

86

4.3.9. Els objectius en matèria d’habitatge del nou govern

Les darreres eleccions regionals van tenir lloc el 7 de juny de 2009. El nou govern, que va prendre possessió a mitjan juliol de 2009, va fixar uns nous objectius en matèria d’habitatge. Breument, aquests objectius foren els següents (SLRB, 2010):

•Assolir una quota d’habitatges de lloguer social del 15% del parc. Es tracta d’un objectiu molt ambiciós. Analitzat per la RBDH (2010), el dèficit per assolir aquest objectiu és enorme: representa construir, aproximadament, uns 35.000 habitatges socials en deu anys (entre 2.500 i 3.500 per any, un volum més de set vegades més gran que la mitjana dels darrers anys). Segons la RBDH, el principal problema en-cara no resolt és estimular la participació dels municipis.

•Millorar la governança en matèria d’habitatge.

•Donar continuïtat al Pla d’habitatge després de la seva avaluació.

•Potenciar encara més l’accés a la propietat, atorgant un major paper al Fons d’Habitatge.

•Desenvolupar més les AIS.

•Lluitar contra els habitatges buits.

4.4. Conclusions

Arran de l’aprovació l’any 1989 de la Llei especial de les institucions de Brussel·les, es va crear el govern de la Regió de Brussel·les-Capital, i alhora es va redefinir el marc competencial en matèria d’habitatge entre el Govern federal i el regional: la compe-tència en matèria d’habitatge requeia plenament sobre les regions, i el Govern federal només intervenia en la regulació del lloguer, en la política fiscal relacionada amb l’ha-bitatge i en el finançament de determinats programes o aspectes de la política d’ha-bitatge a les regions.

Per al desenvolupament de les seves competències d’habitatge, el 2003 es va aprovar el Codi d’habitatge de Brussel·les-Capital. Aquest, i les seves modificacions posteri-ors, constitueix el marc legislatiu de la política d’habitatge a la Regió: defineix les tas-ques, les funcions i les competències de tots els actors, i els mecanismes a través dels quals es relacionen. El Codi preveu un model basat en la concertació, en el qual la Regió i l’Empresa Publica d’Habitatge de la Regió de Brussel·les-Capital es relacionen mitjançant els anomenats contractes de primer nivell, i la SLRB ho fa amb les socie-tats immobiliàries de servei públic per mitjà dels contractes de gestió de segon nivell.

L’any següent, el govern regional va elaborar el Pla regional d’habitatge 2004-2009 (Plan Régional du Logement), amb el qual es fixava l’objectiu de construir 5.000 habi-tatges en l’esmentat quinquenni, dels quals 3.500 havien de ser socials, i 1.500, per a llars amb ingressos mitjans.

L’execució del Pla es basava en dos punts: la col·laboració publicoprivada i la coope-ració amb els municipis i les SISP, atès que ambdós són els grans actors públics pro-pietaris de terrenys, amb 160 hectàrees i 55 hectàrees de sòl edificable, respectiva-ment. Però les condicions de participació del sector privat eren molt poc atractives en

87

termes de risc i rendibilitat, per la qual cosa van tenir moltes reticències a participar-hi, i, a més, els municipis i les SISP, llevat de casos puntuals, no van cedir els terrenys previstos.

Aquests problemes van comportar fins a quatre modificacions del Pla, cap de les quals no va tenir gaire èxit. De fet, els resultats del Pla foren molt decebedors: el febrer de 2009 només s’havien construït 226 habitatges, 65 habitatges estaven en construcció, 651 habitatges ja tenien llicència d’obres i es coneixien els terrenys sobre els quals s’havia de construir 2.218 habitatges.

El fracàs del Pla bàsicament raïa en una manca greu de visió estratègica per involu-crar el sector privat i en la incapacitat per superar la resistència local dels municipis i les SISP a cedir terrenys. Respecte a aquestes darreres, resulta paradoxal aquesta oposició ja que és la Regió la que finança l’activitat de les SISP mitjançant els contrac-tes de segon nivell.

El Pla tampoc no recollia una justificació acurada de les necessitats d’habitatge, ni tampoc no feia una territorialització de les actuacions més enllà de la seva prevista lo-calització tenint en compte els terrenys disponibles.

Després de les eleccions de 2009, el nou govern va fixar-se com a objectiu assolir una quota d’habitatge de lloguer social del 15% del parc en deu anys. Atès el baix pes del lloguer social, es tracta d’un objectiu molt ambiciós, més que el de l’anterior Pla, ja que implica un ritme de construcció anual d’entre 2.500 i 3.500 habitatges socials. A més, aquest objectiu no va acompanyat de cap reforma que ajudi a vèncer la resis-tència local a la mobilització de sòl per habitatge social.

Un altre problema, aquest endèmic i de solució molt més difícil, és la manca de cor-respondència entre el veritable àmbit de l’aglomeració metropolitana i els límits admi-nistratius de la Regió, ja que la conurbació s’estén cap a les regions limítrofes.

88

5.1. Context general de la política d’habitatge a Espanya i Catalunya

Quadre 5.1. Síntesi del context de la política d’habitatge a España i CatalunyaEspanya i Catalunya: context general

Dades generals any 2005 Espanya:(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

505.990 km2

43,39 milions d’habitants

85,7 habitants/km2

17 comunitats autònomes

50 províncies

8.110 municipis

Dades generals any 2005 Espanya:(1)

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

32.113 km2

7,21 milions d’habitants

222 habitants/km2

4 províncies

41 comarques

946 municipis

Model d’Estat del benestar: Mediterrani (classificació d’Esping-Andersen modif. Leibfried)

Model de sistema d’habitatge: Dual segons classificació de Kemeny (1995)

Desenvolupament de l’Estatdel benestar en matèria d’habitatge a Catalunya:

- despesa pública habitatge: 0,68% PIB(2009)(2)

Baix

- % parc de lloguer social: 1% (2005)(3)

Grans objectius de la política d’habitatge:

- Millorar l’accés a l’habitatge, especialment dels joves

- Millorar les condicions del parc d’habitatges.

- Millorar l’allotjament de la gent gran i persones discapacitades

- Garantir un allotjament digne a les llars mal allotjades

Marc competencial del sistema d’habitatge a Espanya:

- Estat aprova plans estatals i aporta el gruix del finançament

- CCAA el desenvolupen i executen, i poden elaborar el seu pla

Marc competencial del sistema d’habitatge a Catalunya:

- Llei del dret a l’habitatge de 2007

- Pla estatal d’habitatge i rehabilitació 2009-2012

- Decret 13/2010, del Pla del dret a l’habitatge del 2009-2012- Decret 106/2009, del Registre de Sol·licitants i procediments d’adjudicació

Principals actors públics autonòmics:

- Secretaria d’Habitatge

- L’Institut Català del Sòl

- ADGISA (futura Agència Catalana de l’Habitatge)

- Consell Assessor de l’Habitatge

- Observatori de l’Hàbitat i Segregació Urbana

Font: (1) Dades segons Tomàs (2009) a partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, de les entitats metropolitanes, de l’Eurostat i de la Divisió de Població del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials del Secretariat de Nacions Unides. (2) Dades segons CTESC (2009). (3) Dades segons Czische i Pittini (2007) i Ghékière (2009). (Resta) Elaboració pròpia.

5. Àrea metropolitana de Barcelona

89

5.1.1. Estat del benestar en matèria d’habitatge

Esping-Andersen (1990) només considerava tres models d’Estat del benestar en la seva classificació (liberal, corporativista i socialdemòcrata), però Espanya, igual que altres països del sud d’Europa, no encaixava en cap d’aquests. El model anomenat mediterrani (o rudimentari), en el qual s’englobaria Espanya, fou afegit més tard (Leib-fried, 1992). Aquest model es caracteritza per un sistema de seguretat social dèbil i per un alt pes del suport intergeneracional dins la família.

Usualment, la reduïda intervenció de l’Estat en el model mediterrani també resta re-flectida en la política d’habitatge, i Espanya no n’és una excepció. El lloguer social tot just s’estima al voltant de l’1-2% del total del parc (Czischke i Pittini, 2007; Ghékière, 2009), un dels percentatges més baixos d’Europa (només equiparable a Grècia o Lu-xemburg), i respecte de la població amb prou feines representa una ràtio de tres ha-bitatges socials per cada 1.000 habitants (Czischke i Pittini, 2007). Aquest caràcter residual de la política d’habitatge també queda reflectit en la proporció de despesa pública en aquest camp envers el PIB: entre el 0,2% i el 0,3% del PIB l’any 2000 (Do-manski i Norris, 2007).

Lògicament, en aquest context, el model del sistema d’habitatge d’Espanya és dual segons la classificació de Kemeny (1990).

Si només ens fixem en Catalunya, la situació és força similar a la del conjunt de l’Es-tat: escassetat de parc públic de lloguer i despesa baixa. La previsió de la despesa pública de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2009 fou de 1.514 milions d’euros, és a dir, el 0,68% del PIB català (CTESC, 2009), i això que en el seu còmput també s’inclouen els beneficis fiscals associats, els quals representen prop de la meitat de la despesa pública efectiva.

5.1.2. Objectius de l’actual política d’habitatge a Catalunya: el Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016

El 8 d’octubre de 2007 es va signar l’anomenat Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016 entre el govern de la Generalitat, impulsor del Pacte, i altres administracions, ins-titucions, i agents99 socials i del sector de la construcció. En total, més de trenta enti-tats el van subscriure.

El Pacte, concebut com un compromís polític i social, té com a gran objectiu resoldre les necessitats no ateses de la societat catalana d’un habitatge digne abans de finals de 2016. Per aconseguir-ho, es fixaven els grans reptes següents (Generalitat de Catalunya, 2007):

99. Entre d’altres, la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis, Comissions Obre-res de Catalunya, la Unió General de Treballadors de Catalunya, nombrosos col·legis professionals, l’Associació Espanyola de Promotors Públics d’Habitatge i Sòl, i la Federació Catalana de Promotors i Constructors d’Edificis.

90

•Millorar l’accés a l’habitatge, especialment dels joves

Per assolir-ho, el Pacte quantifica els objectius següents: mobilitzar sòl100 per a 250.000 habitatges, construir o haver iniciat les obres de 160.000 habitatges amb protecció oficial,101 mobilitzar i posar en el mercat 62.000 habitatges procedents del parc deso-cupat, i incrementar els ajuts al pagament del lloguer, per rehabilitar o accedir a la pro-pietat, fins a beneficiar 140.000 llars.

Un objectiu derivat dels anteriors és aconseguir un parc suficient d’habitatges per a polítiques socials en correspondència amb el mandat de solidaritat urbana recollit en la Llei per al dret a l’habitatge.

•Millorar les condicions del parc d’habitatges

El Pacte desglossava aquest repte en les fites següents: rehabilitar i millorar 300.000 habitatges,102 garantir l’habitabilitat del parc d’habitatges, concedir ajuts per a la instal-lació de 10.000 ascensors i itineraris practicables, i impulsar la innovació en la cons-trucció residencial.

•Millorar l’allotjament de la gent gran i de les persones amb diversitat funcional

Per al seu assoliment, el Pacte plantejava millorar l’accessibilitat103 de 35.000 perso-nes amb diversitat funcional, i garantir i allargar l’autonomia residencial de 35.000 llars encapçalades per una persona gran (de 65 anys o més).

•Prevenir l’exclusió social residencial

Aquest repte es pretén assolir amb l’atorgament d’ajuts a 60.000 llars perquè ningú no resulti exclòs d’un habitatge per motius econòmics.

•Garantir un allotjament digne i adequat a les famílies mal allotjades

Per garantir un habitatge digne als col·lectius mal allotjats o a les persones sense sos-tre, el Pacte preveu ajuts a 23.000 persones, a més d’altres mesures a fi d’eradicar els fenòmens d’infrahabitatge i sobreocupació.

100. Per mobilitzar sòl es preveuen les accions següents: inventariar el sòl vacant, territorialitzar les ne-cessitats, agilitar els procediments d’obtenció i urbanització, ampliar i reforçar el pla de sòl de l’INCA-SÒL, incrementar la disponibilitat de sòls municipals, mobilitzar els de l’administració i concedir ajuts per a l’adquisició i la urbanització.

101. A Catalunya, igual que a Espanya, la política d’habitatge s’ha fonamentat en l’habitatge protegit. La seva característica principal radica en el fet que el seu preu màxim de venda o lloguer és inferior al de mercat, i tant els promotors com els compradors gaudeixen d’ajuts públics (subsidis, subvencions, etc.). Són qualificats com a habitatges protegits per l’administració. Han de tenir un màxim de 90 m2 útils, lle-vat que es tracti d’habitatges per a persones amb mobilitat reduïda (fins a 108 m2) o famílies nombroses (fins a 120 m2). La seva regulació no és uniforme a tot l’Estat, sinó que aquest únicament estableix el marc, i les comunitats autònomes l’adapten al seu territori. Dos dels requisits que han de complir els sol·licitants són no superar un determinat nivell d’ingressos de la llar i no ser titulars d’un altre habitatge.

102. Per al seu assoliment es proposen quatre accions: potenciar el Pla de rehabilitació d’habitatges, reforçar els programes de remodelació de barris i establir mecanismes de prevenció de la degradació, mantenir els compromisos d’inversió en el parc públic i establir el sistema d’inspecció tècnica dels edificis.

103. Aquestes millores de l’accessibilitat es preveuen assolir amb ajuts a la gent gran per evitar la pèr-dua del seu habitatge, estabilitzar el sistema d’ajuts al pagament del lloguer i incrementar l’oferta d’ha-bitatge de lloguer per a gent gran i el parc d’habitatges accessibles.

91

Així mateix, el Pacte estima que el cost públic per dur a terme el conjunt d’actuacions necessàries per a l’assoliment dels cinc grans reptes en el període 2007-2016 serà d’uns 8.221 milions d’euros, dels quals un 81% seran a càrrec dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya; un 13%, de l’Estat, i el 6% restant, d’altres actors (parti-cipació privada i operadors socials, fonamentalment).

En els annexos del Pacte s’adjunta la documentació següent: un inventari de sòls per a la construcció d’habitatges amb protecció oficial, una recopilació de les propostes de fiscalitat presentades pels agents econòmics i socials, un estudi sobre els costos de construcció de l’habitatge protegit i un altre estudi sobre les necessitats d’habitat-ge social en compliment del precepte de solidaritat urbana del Projecte de llei pel dret a l’habitatge.

És important assenyalar que la Comissió de Seguiment del Pacte va fer públic el grau de compliment dels indicadors del Pacte per al període 2007-2010 (Secretaria d’Habitatge, 2010c).

5.1.3. Marc competencial i legislatiu en matèria d’habitatge a Catalunya

La relació Estat - comunitats autònomes i els plans estatals d’habitatge

La distribució competencial en matèria d’habitatge entre l’Estat i les comunitats autò-nomes es fonamenta en els articles 148 i 149 de la Constitució espanyola (CE), i la in-terpretació que n’ha fet el Tribunal Constitucional. D’una banda, l’article 148.1 de la CE estableix que les comunitats autònomes poden facultativament assumir competènci-es en ordenació del territori, urbanisme i habitatge, i de l’altra, l’article 149.1 atribueix a l’Estat la competència per a l’establiment de les bases i la coordinació general de l’activitat econòmica, i les bases de l’ordenació del crèdit, la banca i les assegurances. La delimitació d’aquesta atribució de competències queda clarificada en la Sentència del Tribunal Constitucional 152/1988, de 20 de juliol, en la qual s’afirma que el dret a l’habitatge recollit en l’article 47 de la Constitució espanyola s’ha d’interpretar com «un mandat o una directriu constitucional que ha d’informar de l’actuació de tots els po-ders públics en l’exercici de les seves competències», i que aquestes es distribueixen de la manera següent: l’Estat, a més de regular el lloguer, pot intervenir i regular aquells aspectes de naturalesa econòmica del subsector de l’habitatge en virtut de l’article 149 de la CE, mentre que les comunitats autònomes tenen legitimitat competencial per dur a terme una política pròpia (Narbona, 1993; Beltrán de Felipe, 2000; Domènec, 2005; Ponce, 2007; Iglesias, 2007).

A la pràctica, l’Estat defineix les actuacions protegibles, regula el sistema de finança-ment públic a càrrec dels pressupostos generals mitjançant la definició de les actua-cions protegibles, el grau de protecció i els requisits dels beneficiaris, el preu bàsic per metre quadrat, el marge autonòmic per ponderar-lo i la quantia màxima dels crè-dits qualificats; però no és competent per a la seva execució, sinó que són les comu-nitats autònomes les que la duen a terme. Aquestes, en virtut de la competència en

92

habitatge recollida en els seus estatuts d’autonomia, desenvolupen normativament les bases estatals, i les executen al seu territori.

Aquest sistema s’articula al voltant dels plans d’habitatge. L’Estat, per reial decret, aprova els seu plans quadriennals d’habitatge,104 i les comunitats autònomes, en el marc del que estableix aquest pla estatal, per decret regulen les actuacions protegi-bles per facilitar l’accés a un habitatge digne al seu territori.

No obstant això, res no impedeix que les comunitats autònomes dissenyin i implemen-tin instruments diferents dels del pla estatal. La diferència radica en el seu finança-ment. El desenvolupament autonòmic del pla estatal és finançat per l’Estat a través dels convenis subscrits entre ambdues parts en les anomenades conferències sectorials,105 però els instruments d’habitatge autonòmics no ajustats al pla estatal no reben el seu suport econòmic, sinó que són finançats a càrrec dels pressupostos au-tonòmics.

La competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya

D’acord amb l’article 137 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, la Generalitat de Ca-talunya té competència exclusiva en matèria d’habitatge. Aquesta inclou:

•La planificació, l’ordenació, la gestió i el control de l’habitatge.

•L’establiment de prioritats i objectius de foment de les administracions públiques de Catalunya en matèria d’habitatge i l’adopció de les mesures necessàries per as-solir-los.

•La promoció pública d’habitatges.

•La regulació administrativa del comerç referit a l’habitatge i l’establiment de mesu-res de protecció i disciplinàries en aquest àmbit.

•La normativa tècnica de qualitat i habitabilitat, i sobre conservació i manteniment dels habitatges, i la seva aplicació, així com la inspecció i el control de la qualitat.

•La innovació tecnològica i la sostenibilitat aplicada als habitatges.

La Llei del dret a l’habitatge i la relació Generalitat de Catalunya - ens locals

La Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge constitueix el marc legislatiu de la política d’habitatge a Catalunya. Regula tots els aspectes relacionats amb la in-tervenció pública en aquest camp, com ara la relació de la planificació territorial amb la programació de l’habitatge, la protecció dels usuaris i la regulació dels agents, la

104. D’acord amb el preàmbul del Reial decret 2066/2008, de 12 de desembre, pel qual es regula el Pla estatal d’habitatge i rehabilitació 2009-2012, els plans d’habitatge estatals es conceben en diàleg amb les comunitats autònomes i en reconeixement de la diversitat territorial. Per a la seva adaptació auto-nòmica, els instruments generals i els procediments d’aplicació són dúctils.

105. Les dues úniques excepcions són el País Basc i la Comunitat Foral de Navarra. Aquestes dues co-munitats no es relacionen via conveni amb l’Estat, sinó que participen directament en la gestió i l’exe-cució de la política d’habitatge coordinadament amb el ministeri corresponent.

93

conservació i la rehabilitació del parc, la política de protecció pública d’habitatge o la seva adjudicació, entre d’altres.

Pel que fa referència a les competències, la Llei estableix que la Generalitat de Cata-lunya exerceix les que li són pròpies per garantir el dret a l’habitatge. Respecte als ens locals, el govern català fomenta la seva acció, coordina la seva actuació i coopera amb aquests en l’exercici de les seves facultats.

Així mateix, per als ens locals, a més de la competència en matèria de programació i la gestió d’habitatge públic que els reconeix la legislació de règim local (i que també recull l’Estatut), la Llei incorpora la possibilitat que puguin concertar polítiques pròpies d’habitatge amb la Generalitat i crear consorcis i oficines locals d’habitatge106 per a la gestió conjunta de funcions i serveis vinculats a l’habitatge.

Un aspecte que introdueix la Llei envers els ens locals és l’anomenat objectiu de so-lidaritat urbana, el qual, inspirat en la legislació francesa, estableix el deure dels mu-nicipis de més de 5.000 habitants de disposar en un termini de vint anys d’un parc d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% del total del parc.

Una altra similitud amb la legislació francesa són els plans locals d’habitatge. Els seus contingut i propòsit són similars als de França. Són exigits107 per a la concertació de polítiques d’habitatge amb la Generalitat que comportin aportació de recursos auto-nòmics, però, a diferència de la normativa francesa, la llei catalana no preveu cap de-legació de competències condicionada a la seva elaboració.

El Pla per al dret a l’habitatge del 2009-2012 de la Generalitat de Catalunya

Per mitjà del Decret 13/2010, de 2 de febrer, la Generalitat de Catalunya va aprovar el vigent Pla per al dret a l’habitatge del 2009-2012, que no es limita a desenvolupar les normes i els instruments del nou Pla estatal d’habitatge i rehabilitació per al període 2009-2012, sinó que va més enllà i incorpora els compromisos del Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016 i, per tant, instruments propis que no es financen amb fons estatals.

106. Segons dades de la Secretaria d’Habitatge (2010a), l’any 2009 hi havia unes 100 oficines locals d’habitatge a tot Catalunya, fet que posa de manifest una descentralització creixent de la gestió de molts serveis. Un dels requisits per constituir una oficina local d’habitatge és que l’àmbit de la població sus-ceptible de ser atesa sigui de més de 10.000 habitants. Les funcions que desenvolupen aquestes ofici-nes són: la informació i l’assessorament a la ciutadania en matèria d’habitatge, la gestió d’ajuts per a l’accés a habitatges amb protecció oficial i per a la rehabilitació, i la gestió de les cèdules d’habitabilitat.

107. D’acord amb la disposició transitòria setena del Decret 13/2010, de 2 de febrer, pel qual la Gene-ralitat de Catalunya va aprovar el Pla per al dret a l’habitatge del 2009-2012, durant els dos primers anys de vigència d’aquest Pla, l’exigència d’un pla local d’habitatge per establir convenis es pot substituir per l’aportació d’una memòria social.

94

El Pla regula els tipus d’habitatges assequibles,108 és a dir, els habitatges de venda o lloguer amb protecció oficial, el seu règim i requisits d’accés, els ajuts públics dispo-nibles per a la seva promoció, els ajuts i les actuacions en matèria de sòl,109 els pro-grames de rehabilitació,110 els anomenats programes socials d’habitatge,111 i les ofici-nes locals d’habitatge (OLH) i les borses de mediació per al lloguer social.112

Val a dir que la disposició addicional setena del Decret reconeix les tasques del Con-sorci de l’Habitatge de Barcelona i del Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana.

El Pla territorial sectorial d’habitatge (PTSH)

El Pla territorial sectorial de l’habitatge (PTSH), elaborat a l’empara de la nova Llei d’ha-bitatge, actualment està en tramitació. El PTSH és l’instrument d’ordenació i planifica-ció territorial de la política de sòl i habitatge de la Generalitat de Catalunya. D’acord amb la Llei del dret a l’habitatge, el PTSH ha de contenir una estimació de les neces-sitats, dels dèficits i dels desequilibris en matèria d’habitatge, i per cobrir-los, ha de

108. Hi ha quatre tipus d’habitatges amb protecció oficial: habitatges protegits de règim especial (de venda o lloguer per a llars amb ingressos molt baixos), els de règim general (de venda o lloguer per a llars amb ingressos baixos), habitatges amb protecció oficial de preu concertat (de venda per a llars amb ingressos mitjans-baixos) i habitatges concertats de Catalunya (de venda per a llars amb ingressos mitjans). A fi de reflectir els diferents mercats locals d’habitatge i, per tant, les diferents dificultats d’ac-cedir a un habitatge digne, els preus màxims de venda de cada tipus d’habitatge protegit varien en ca-dascuna de les zones en què es classifica el territori (zones A, B, C i D per als habitatges amb protecció oficial de règim especial o de règim general; i zones A1, A2, A3, B, C i D per als habitatges amb protec-ció oficial de preu concertat o els habitatges de preu concertat català). Recentment, per mitjà del De-cret 106/2009, de 19 de maig, s’ha regulat el Registre de Sol·licitants d’Habitatges amb Protecció Pú-blica i els procediments d’adjudicació dels habitatges amb protecció oficial.

109. Els ajuts poden ser per a l’adquisició de sòl i per a la seva urbanització. Els destinataris dels ajuts a l’adquisició de sòl per constituir patrimonis de sòl i d’habitatge per promoure habitatges amb protec-ció oficial poden ser administracions públiques, operadors públics, entitats sense ànim de lucre i enti-tats o societats privades.

110. Els programes de rehabilitació poden ser de tres tipus: d’estudi i coneixement del parc d’habitat-ges, de rehabilitació general d’edificis d’ús residencial i d’habitatges, i de rehabilitació de conjunts d’es-pecial interès i d’àrees de rehabilitació.

111. Els programes socials d’habitatge engloben cinc àmbits: els ajuts al pagament del lloguer, la me-diació del lloguer social, la cessió a l’administració d’habitatges desocupats per destinar-los a lloguer social, els habitatges d’inserció i els allotjaments d’acollida, i la rendibilització dels parcs de lloguer. Quant als ajuts al pagament disponibles, cal diferenciar entre l’anomenada renda bàsica d’emancipació per a joves d’entre 22 i 30 anys, incompatible amb altres ajuts (regulats a escala estatal en el Reial de-cret 1472/2007), les prestacions permanents per al pagament del lloguer (regulades a l’Ordre MAH/402/2009, de 5 d’agost, i que es prioritzen per a les necessitats de cinc col·lectius: les persones amb discapacitat, les persones grans, les dones víctimes de violència de gènere, les famílies monopa-rentals i les llars amb ingressos molt baixos) i les prestacions econòmiques d’urgència especial. Aques-tes prestacions d’urgència especial estan dirigides a persones amb rebuts impagats de lloguer o d’amor-tització del préstec hipotecari amb ingressos baixos o moderats (regulats en l’Ordre MAH/559/2009, de 22 de desembre).

112. Les borses de mediació poden dur a terme les funcions següents: informació i assessorament, captació d’habitatges per posar-los en lloguer a preus per sota del mercat, mediació entre propietari i llogater, gestió dels ajuts als propietaris i dels ajuts per al pagament de l’habitatge, a més de les que puguin establir-se per conveni.

95

precisar el sostre dels diferents tipus d’habitatge destinats a polítiques socials (habi-tatges amb protecció oficial i habitatges dotacionals)113 i els criteris de seguiment, mo-dificació i revisió. En síntesi, es tracta d’un document clau per al desenvolupament de la Llei del dret a l’habitatge i per a la territorialització de les actuacions.

5.1.4. Els actors públics en matèria de política d’habitatge a Catalunya

La Secretaria d’Habitatge

El departament competent en matèria d’habitatge és, actualment, el Departament de Medi Ambient i Habitatge. Dins d’aquest, la Secretaria d’Habitatge, creada el 2004, s’encarrega de coordinar la totalitat de polítiques, programes i plans relatius a l’habi-tatge, a l’ordenació i al control de l’edificació d’habitatges i l’habitabilitat, de la gestió del patrimoni d’habitatge públic i, a més, participa en la direcció estratègica de les po-lítiques de sòl que exerceix l’Institut Català del Sòl. D’aquesta Secretaria, en depenen la Direcció General de Promoció de l’Habitatge i la Direcció General de Qualitat de l’Edificació i Rehabilitació de l’Habitatge.

L’Institut Català del Sòl (INCASÒL)

L’Institut Català del Sòl (INCASÒL) és un ens públic de la Generalitat de Catalunya adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques, i regit per una presi-dència compartida entre el conseller del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i el conseller de Medi Ambient i Habitatge. La Llei de l’habitatge li atribueix la promoció pública d’habitatge de la Generalitat i, a més, gaudeix de competències urbanístiques en matèria de planejament i gestió en els casos que operi com a admi-nistració actuant.

Les tasques principals114 de l’INCASÒL són la promoció de sòl residencial, la promo-ció d’habitatge protegit, la promoció de sòl per a activitats econòmiques, la renovació urbana i la rehabilitació del patrimoni històric, a més de la gestió del registre de les fiances dels contractes d’arrendament.

113. El sistema urbanístic d’habitatges dotacionals públics comprèn les actuacions públiques d’habi-tatge destinades a satisfer els requeriments temporals de col·lectius de persones amb necessitats d’aco-lliment, d’assistència o d’emancipació. A la pràctica, la majoria dels habitatges dotacionals construïts s’han dirigit a joves i persones grans.

114. Altres activitats que duu a terme són: la col·laboració amb els ajuntaments per a la signatura de convenis que permetin incrementar la disponibilitat de sòls municipals i per a la construcció d’habitat-ges protegits; agilitar els procediments per a l’obtenció i urbanització de sòl; ampliar l’oferta de sòl re-sidencial en el mercat per a cooperatives d’habitatge social; consolidar un parc específic d’habitatge, sobretot de lloguer social; reforçar els programes de remodelació de barris i establir mecanismes de preservació de la seva degradació, i impulsar actuacions per a la regeneració urbana.

96

Disposa d’un Pla de sòl amb el qual preveu en el període 2005-2010 la promoció de 2.400 hectàrees distribuïdes en 113 actuacions, 40 de les quals tenen la consideració d’estratègiques i estaran situades al voltant dels sistemes urbans de més creixement de Catalunya. El potencial del Pla és de 122.000 habitatges, dels quals al voltant del 60% seran protegits.

La seva activitat és finançada per la Generalitat de Catalunya. Per a l’any 2008, el cost de tots els programes que desenvolupava era de prop de 500 milions d’euros, i el pres-supost per al 2010 és de poc més de 520 milions d’euros (Generalitat de Catalunya, 2009).

Administració, Promoció i Gestió, SA (ADIGSA)

ADIGSA és l’empresa pública del Departament de Medi Ambient i Habitatge que ad-ministra i gestiona els habitatges socials públics de la Generalitat de Catalunya. Tam-bé s’encarrega de la venda i l’arrendament d’habitatges i locals de promoció pública de la Generalitat, de l’adquisició d’habitatges de protecció oficial i la seva alienació, i d’actuacions referides a millores, increment de la seguretat, aïllament i altres mesures contingudes en les disposicions sobre la rehabilitació d’habitatges del parc de la Ge-neralitat de Catalunya o d’organismes autònoms dependents.

D’acord amb el Decret 68/2004, de 20 de gener, d’estructuració i de reestructuració de diversos departaments de l’Administració de la Generalitat, la societat Administra-ció, Promoció i Gestió, SA (ADIGSA) es relaciona amb la Generalitat de Catalunya mit-jançant la Secretaria d’Habitatge del Departament de Medi Ambient i Habitatge.

El seu pressupost per a l’any 2010 és de més de 107 milions d’euros.

L’Agència Catalana de l’Habitatge (ACH)

La Llei 13/2009, de 22 de juliol, preveia la creació de l’Agència Catalana de l’Habitatge (ACH), i recentment, després del Decret 157/2010, de 2 de novembre, de reestructu-ració de la Secretaria d’Habitatge, la creació de l’Observatori de l’Hàbitat i la Segre-gació Urbana i l’aprovació dels Estatuts de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, l’ACH ja ha entrat en funcionament.

Aquesta empresa pública és l’administració instrumental responsable d’executar i ges-tionar la política d’habitatge de la Generalitat de Catalunya. La seva creació (que ja estava prevista com a mesura estratègica en el Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016) respon a la necessitat de crear una eina administrativa que permeti tractar la di-versitat de responsabilitats públiques en habitatge a Catalunya d’una manera articu-lada i coherent.

L’ACH assumeix les activitats i les funcions d’ADIGSA (la qual es dissoldrà) i de diver-ses unitats del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Igualment, el personal d’ADIGSA i els treballadors públics d’aquestes unitats passen a integrar-se a l’ACH.

97

L’ACH està adscrita al departament competent en matèria d’habitatge, i és dirigida pel titular de la Secretaria d’Habitatge, per sota del qual hi ha un consell d’administració i el director de l’Agència.

Un aspecte clau del funcionament de l’ACH seran els contractes programa plurianuals amb els quals es relacionarà amb el departament competent. Aquests contractes pro-grama han d’incloure els objectius que s’han d’assolir, la previsió de resultats, la de-terminació dels serveis i les activitats, l’assignació de recursos i els instruments de seguiment, control i avaluació de resultats als quals l’ACH haurà de sotmetre la seva activitat.

La disposició addicional segona de la Llei 13/2009 assenyala que les funcions atribu-ïdes a l’ACH s’entenen sense perjudici de les que corresponen al Consorci de l’Habi-tatge de Barcelona i al Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

El Consell Assessor de l’Habitatge

Aquest Consell és l’organisme consultiu i assessor de la Generalitat en matèria d’ha-bitatge i, per tant, emet informes i dictàmens a petició de la conselleria corresponent sobre totes les iniciatives legislatives, de planificació o programació en la matèria. Di-rigit pel conseller o consellera del departament competent en matèria d’habitatge, al Consell hi ha representants, entre d’altres, de la Generalitat de Catalunya i ens locals, dels consumidors i usuaris, del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, dels agents socials sindicals i empresarials, dels col·lectius professionals i empresarials del sector, de la Federació de Cooperatives d’Habitatge de Catalunya i d’organitzacions sense ànim de lucre relacionades.

L’Observatori de l’Hàbitat i la Segregació Urbana

Aquest Observatori, actualment pendent de creació, resta regulat en la disposició ad-dicional setena de la Llei del dret a l’habitatge i en el Decret 157/2010, de 2 de novem-bre. La seva finalitat és conèixer la situació de l’habitatge i la segregació urbana en termes quantitatius, qualitatius i territorials per a l’elaboració i la implementació de la intervenció pública en aquest camp. Orgànicament, dependrà del departament com-petent en matèria d’habitatge, i es preveu que les organitzacions socials i empresari-als representatives de col·lectius i agents del sector també hi participin.

Els municipis

L’Estatut reconeix que els governs locals de Catalunya tenen competències pròpies en l’ordenació i gestió del territori, l’urbanisme i la planificació, la programació i la ges-tió d’habitatge públic i la participació en la planificació de sòl municipal de l’habitatge de protecció oficial. Tanmateix, la competència en matèria d’ordenació del territori i l’urbanisme ha adquirit des de l’any 2002 una major importància en la política d’ha-bitatge, perquè el nou marc legislatiu ha suposat un gran esforç en articular les polí-tiques d’habitatge i el fet urbanístic mitjançant el disseny de nous instruments com

98

ara les reserves de sòl per a la construcció d’habitatges de protecció pública o els habitatges dotacionals.

La coordinació dels ens locals amb el govern de la Generalitat usualment consisteix en la signatura de convenis per al desenvolupament d’actuacions protegibles, ja siguin de promoció d’habitatge protegit, de rehabilitació o de promoció i urbanització de sòl per a la construcció d’habitatge protegit.

Com vèiem anteriorment, els instruments principals de descentralització de compe-tències de la Generalitat cap als municipis són la creació de consorcis i oficines locals d’habitatge per a la gestió conjunta de funcions i serveis vinculats a l’habitatge, i les borses de mediació per al lloguer social.

5.2. El govern metropolità: l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)

Quadre 5.2. Síntesi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)El govern metropolità: l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)

Dades generals any 2005

Aglomeració metropolitana(1)

(Regió metropolitana de Bcn):

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

3.236 km2

4,81 milions d’habitants

1.488 habitants/km2

7 comarques

164 municipis

Dades generals any 2005

Àmbit administratiu AMB(2)

(Àrea metropolitana de Bcn):

- Superfície:

- Població:

- Densitat:

- Entitats administratives:

636 km2

3,16 milió d’habitants

4.970habitants/km2

36 municipis

Any i norma de creació: 2011 previst Llei de l'Àrea Metropolitana de Barcelona 2010

Legitimitat democràtica: Limitada Eleccions per sufragi universal directe

Competència d’habitatge: No (només en els aspectes lligats al planejament urbanístic)

Model de governabilitat: Govern metropolità a dos nivells

Finançament: - Transferències de la Generalitat

- Transferències dels municipis

- Altres

Fonts: (1) Dades segons Tomàs (2009) a partir de les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, de les entitats metropolitanes, de l’Eurostat i de la Divisió de Població del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials del Secretariat de Nacions Unides. (2) Elaboració pròpia segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). (Resta) Elaboració pròpia.

5.2.1. Aspectes generals

D’acord amb la definició de les Nacions Unides, la veritable aglomeració metropolita-na de Barcelona s’estén per un territori de 3.242 km format per 164 municipis i 7 co-marques, amb una població d’aproximadament 5 milions de persones, és a dir, més del 70% del nombre total d’habitants de tot Catalunya (vegeu el quadre 5.2). Aquest territori és conegut com la regió metropolitana de Barcelona.

99

En canvi, la proposta que fa la Llei 31/2010, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona preveu inicialment que el territori del nou govern metropolità sigui força més reduït: només els 36 municipis115 del centre de l’aglomeració, una extensió de 636 km2, on viuen uns 3,2 milions d’habitants.

5.2.2. Creació

La Llei 3/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) preveu la seva creació a partir de la celebració de les properes eleccions municipals, les quals tindran lloc el 2011. La creació de l’AMB comportarà la dissolució del Consorci de l’Àrea Metropolitana de Barcelona,116 el qual fou creat amb el principal objectiu d’im-pulsar l’esmentada Llei.

5.2.3. Competències

D’acord amb la Llei de l’AMB, aquesta assumirà competències en urbanisme, trans-port, aigües i residus, medi ambient, infraestructures d’interès metropolità, desenvo-lupament econòmic i social, i cohesió social i territorial. En conseqüència, l’AMB no tindrà directament competència en matèria de política d’habitatge, però sí que es pre-veu que pugui definir les polítiques metropolitanes de sòl i habitatge en el marc de la seva competència en matèria d’urbanisme. De fet, la Llei assenyala expressament que l’AMB ha de reformular el Pla director urbanístic metropolità, i ha de classificar i qua-lificar els sòls necessaris per assolir els objectius en matèria de sòl i habitatge d’acord amb la memòria social del Pla.

115. Aquests 36 municipis que la integren són: Badalona, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Barcelo-na, Begues, Castellbisbal, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, Corne-llà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, l’Hospitalet de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, la Palma de Cervelló, el Papiol, el Prat de Llobregat, Ripollet, Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Va-llès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Colo-ma de Cervelló, Santa Coloma de Gramenet, Tiana, Torrelles de Llobregat i Viladecans. La Llei preveu la possibilitat que els municipis limítrofs puguin incorporar-se a l’AMB.

116. El Consorci de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (CAMB) aplega els 36 municipis que constituiran l’àmbit de la futura àrea metropolitana de Barcelona. Concebut com un organisme cohesionador, va néixer amb l’objectiu d’impulsar i posar en marxa el nou govern metropolità, l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Agrupa l’Entitat Metropolitana del Transport (EMT), l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient (EMA) i la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (MMAMB). Les competèn-cies inicials del Consorci són les d’aquests tres ens. Fonamentalment treballa en la promoció econòmi-ca, el finançament local, les infraestructures i la mobilitat. Està presidit per l’alcalde de Barcelona, que alhora és president de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (MMAMB). D’acord amb la disposició addicional cinquena, el CAMB es dissoldrà un cop es constitueixi el Consell Metropolità de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

100

5.2.4. Model de governabilitat

Abans de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana, el model de governabilitat de l’aglomeració era doble: de coordinació vertical pel que fa a les entitats metropolita-nes (Entitat de Medi Ambient, EMA; Entitat Metropolitana de Transport, EMT; Autoritat del Transport Metropolità, ATM) i de col·laboració horitzontal quant a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana (Tomàs, 2009).

No obstant això, amb la futura creació el 2011 de l’Àrea Metropolitana, el nou model de govern metropolità serà a dos nivells, format per la futura Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i els 36 municipis que inicialment la integraran.

5.2.5. Funcionament

Els òrgans de govern i administració de l’AMB són quatre: el president, el Consell Me-tropolità, la Junta de Govern i la Comissió Especial de Comptes. El president dirigeix el govern i l’administració metropolitana, impulsa les activitats i els serveis, i exerceix la màxima representació de l’AMB. És escollit pels membres del Consell Metropolità amb el càrrec d’alcaldes.

El Consell està format per alcaldes i regidors dels governs municipals dels municipis de l’AMB, segons una proporció lligada a la població municipal. Per tant, els membres del Consell no són escollits directament com a representants metropolitans, sinó a través de les eleccions locals. El Consell és l’òrgan legislatiu: aprova el pressupost, les ordenances i els reglaments. Es preveu la constitució de comissions sectorials forma-des per membres del Consell, així com la possibilitat de crear una junta d’alcaldes.

La Comissió Especial de Comptes s’encarrega de la supervisió de la gestió econòmica.

La Junta de Govern representa l’executiu del govern metropolità. És constituïda pel president i un nombre determinat de consellers metropolitans.

5.2.6. Finançament

La Llei enumera les fonts de finançament de l’AMB, però no precisa el pes de cadas-cuna sobre el pressupost total. Molt presumiblement, les fonts principals seran, per aquest ordre: les transferències de la Generalitat de Catalunya, l’aportació dels muni-cipis i, en menor mesura, els recursos propis (taxes, recàrrecs d’impostos, etc).

101

5.3. La política d’habitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona

Quadre 5.3. Síntesi la política d’habitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona

La política metropolitana d’habitatge

Principals problemes: - Problemes d’accessibilitat econòmica

- Necessitats de rehabilitació del parc

- Dèficit habitatge assequible

Pla metropolità d’habitatge: No. Manca de l’atribució de la competència

Suport de la Generalitat: Desconegut

Integració amb el planejament:

Possibilitat d’integració amb el Pla director metropolità

Sistema d’habitatge autonòmic:

Possibilitat d’adaptació a l’àrea metropolitana de Barcelona

Finançament del Pla: Previsiblement procedent de la Generalitat

Actors públics metropolitans actuals:

- El Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

- Institut Metropolità de Promoció del Sòl (IMPSOL)

Principals obstacles/problemes:

- Manca d’atribució de la competència d’habitatge al govern

metropolità

- Manca d’un pla metropolità d’habitatge

- Limitada legitimitat democràtica del govern metropolità

- Possible resistència dels municipis

Font: Elaboració pròpia.

5.3.1. El problema de l’habitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona

Els principals problemes d’habitatge que pateix l’àrea metropolitana de Barcelona són la greu crisi d’accessibilitat econòmica a un habitatge digne que pateix un ampli seg-ment de la població, la manca d’habitatges socials per atendre les necessitats, i les necessitats importants de rehabilitació de part del seu parc. En el conjunt de Catalu-nya, és en aquest territori on es troben, tant en termes quantitatius com qualitatius, els problemes més greus d’habitatge.

Els preus de l’habitatge a Catalunya van pujar en el període 1998-2007 més d’un 150%, i aquest encariment encara fou més accentuat a l’aglomeració de Barcelona. Les con-seqüències han estat l’expulsió de les classes mitjanes i baixes del centre cap a la se-gona i tercera corona, l’augment de les persones sense sostre, l’augment del retard en l’emancipació i l’expansió de l’anomenat infrahabitatge o barraquisme vertical. Per col·lectius, els més afectats són, sobretot, els immigrants, els joves, les persones grans i les llars amb ingressos baixos.

102

Quant al dèficit d’habitatge social, com es pot observar a l’annex IV del Pacte Nacio-nal (Necessitats d’habitatge social en compliment de la solidaritat urbana) (Generalitat de Catalunya, 2007), paradoxalment la proporció d’habitatges socials per nombre d’ha-bitants a l’aglomeració és considerablement inferior a la mitjana de Catalunya.

Una altra problemàtica són les necessitats de rehabilitació i millora del parc, qüestió especialment greu en parts dels centres històrics i en les grans promocions públiques d’habitatge protegit fetes durant els anys cinquanta i seixanta a la perifèria metropolitana.

5.3.2. Marc legislatiu: la regió metropolitana i l’àrea metropolitana

Com dèiem anteriorment, cal distingir entre la regió metropolitana de Barcelona, el ve-ritable àmbit de l’aglomeració metropolitana segons les Nacions Unides, i la conegu-da com a àrea metropolitana de Barcelona, un territori molt menor format per 36 mu-nicipis i que es correspon amb els límits administratius de la futura Àrea Metropolitana de Barcelona.

El reconeixement legal de la regió metropolitana cal trobar-lo, d’una banda, en la Llei 7/1987, per la qual s’estableixen i es regulen actuacions públiques especials en la co-nurbació de Barcelona i en les comarques compreses dins la seva zona d’influència directa, i de l’altra, en la Llei 1/1995, per la qual s’aprova el Pla territorial general de Catalunya. L’objectiu de la Llei 7/1987 fou la delimitació d’un àmbit suficient per al trac-tament espacial del fenomen metropolità generat al voltant del municipi de Barcelona. Posteriorment, el Pla territorial de Catalunya de 1995 va dividir el territori català en set àmbits objecte de planejament territorial parcial, un dels quals era aquesta regió me-tropolitana.

La regió metropolitana no disposa de cap tipus d’organització administrativa o nivell de govern propi, i només és considerada a efectes d’ordenació territorial. Respecte a aquesta qüestió, és important assenyalar que recentment, el mes d’abril de 2010, es va aprovar el Pla territorial metropolità de Barcelona, és a dir, l’ordenació territorial de la regió metropolitana, el qual analitzarem més endavant.

Pel que fa a l’àrea metropolitana en un sentit estricte, és a dir, els 36 municipis que formen el cor de la regió metropolitana, com hem vist anteriorment, la Llei de l’AMB preveu que disposi del seu propi govern, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a partir del 2011.

5.3.3. El Pla estratègic metropolità de 2003

El Pla estratègic metropolità de Barcelona es va aprovar el març de 2003 amb la mis-sió d’orientar els processos de transformació necessaris a l’àrea metropolitana per al seu desenvolupament econòmic i social (APEMB, 2009). Aquest Pla fou una iniciativa impulsada per l’Associació del Pla Estratègic Metropolità, un ens de dret privat sense ànim de lucre que es va constituir l’any 1988 amb la participació de l’Ajuntament de

103

Barcelona, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona,117 el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, la Universitat de Barcelona, sindi-cats, cambres de comerç i altres organismes. Posteriorment, l’any 2002 s’hi van incor-porar els 36 municipis de l’àrea metropolitana.

En matèria d’habitatge, el Pla estratègic de 2003 expressava la necessitat de corregir la tendència a la segregació espacial, augmentar notablement la proporció d’habitat-ges de protecció oficial, especialment de lloguer, i mantenir i potenciar la capacitat residencial de les àrees urbanes.

5.3.4. El Pla estratègic metropolità 2010-2020

L’any 2008, l’Associació del Pla Estratègic Metropolità va considerar oportú iniciar l’ela-boració d’un nou Pla estratègic en l’horitzó de l’any 2020, l’anomenat Barcelona Visió 2020, una proposta estratègica (APEMB, 2010).

Aquest nou Pla també es fa ressò del problema de l’habitatge al territori metropolità. En concret, una de les accions proposades per assolir el repte sisè del Pla (una ciutat interessant i equilibrada socialment: una resposta social a la crisi) consisteix en l’ela-boració d’un pla de promoció del lloguer assequible i digne que faciliti l’habitatge als col·lectius més vulnerables de la societat.

5.3.5. El Pla territorial metropolità de Barcelona 2010-2026 (PTMB)

Elaboració

Com assenyalàvem anteriorment, la regió metropolitana és un dels set àmbits de Ca-talunya objecte d’ordenació per mitjà d’un pla territorial parcial, en aquest cas, l’ano-menat Pla territorial metropolità de Barcelona (PTMB).

El procés d’elaboració d’aquest Pla ha durat sis anys (2005-2010) i ha tingut un procés participatiu ampli, en el qual, a més de la ciutadania, han intervingut nombroses enti-tats (col·legis professionals, cambres de comerç, sindicats, plataformes ecologistes, organitzacions agràries, municipis i altres ens locals, etc.). Entre els ens locals, cal destacar l’estreta col·laboració de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropoli-tana de Barcelona (MMAMB) en la seva redacció.

117. La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (MMAMB) està formada vo-luntàriament per 31 municipis de l’aglomeració barcelonina, un territori de 492 km2 sobre els quals, se-gons dades de 2009, viuen uns tres milions de persones (dades de la mateixa MMAMB). Els seus òrgans de direcció i gestió són: el president, el vicepresident, la Junta General, la Comissió Permanent i el di-rector general. A més, disposa de dos òrgans consultius: el secretari i el Consell d’Habitatge Social. Amb la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aquesta substituirà la MMAMB en tots aquells or-ganismes i institucions dels quals formi part o en els quals sigui representada.

104

Els criteris del Programa de planejament territorial

A finals de 2003, el Govern de la Generalitat es va comprometre a redactar els sis plans territorials parcials encara pendents d’elaboració, i per a aquest fi, es va confegir el Programa de planejament territorial. Aquest Programa, en el qual s’emmarca la redac-ció del PTMB, es fonamenta en un total de quinze criteris, entre els quals cal fer es-pecial esment en els set següents, els quals es relacionen directament amb la política de sòl i d’habitatge:

•Moderar el consum de sòl.

•Afavorir la cohesió social del territori i evitar la segregació espacial de les àrees ur-banes.

•Facilitar una política d’habitatge eficaç i urbanísticament integrada.

•Propiciar la convivència d’activitats i habitatge a les àrees urbanes i racionalitzar la implantació de polígons industrials o terciaris.

•Aportar mesures de regulació i orientació espacial de la segona residència.

•Vetllar pel caràcter compacte i continu dels creixements.

Mesures de política d’habitatge del Pla

En matèria d’habitatge el Pla es fixa tres reptes: atendre la demanda d’habitatge, im-pulsar la ciutat cohesionada enfront de la segregació i facilitar una política d’habitatge eficaç i urbanísticament integrada.

Respecte al primer, el Pla fa una anàlisi exhaustiva del planejament vigent de l’àmbit, de les necessitats residencials i de l’impacte de les propostes que fa. En matèria d’ha-bitatge, preveu que l’any 2026 el parc d’habitatges principals de la regió metropolitana pugui créixer en prop de 0,6 milions d’unitats i arribi als 2,2 milions d’habitatges prin-cipals, i que la població metropolitana superi els 5,4 milions d’habitants. No obstant això, el Pla no efectua cap estimació ni de la quantitat ni de les tipologies d’habitatge assequible que s’haurien de promoure per atendre les diferents condicions d’acces-sibilitat econòmica de la demanda.

Pel que fa a impulsar la ciutat cohesionada enfront de la segregació social, el Pla de-fensa el seu desenvolupament urbanístic posterior mitjançant actuacions que perme-tin la millora de les condicions de vida de la població, principalment en matèria d’ha-bitatge, a partir de la coordinació amb altres nivells departamentals, administratius o institucionals de les accions i les propostes que s’hi facin.

Quant a l’objectiu de facilitar una política d’habitatge eficaç, novament el Pla deixa aquesta fita en mans de les futures propostes d’extensió de les ciutats i assenyala que aquestes han de contribuir a crear el marc per a una política d’actuacions d’habitatge.

105

En conseqüència, en matèria de política d’habitatge, el Pla no incorpora cap estudi o quantificació118 de les necessitats d’habitatge assequible, ni cap mecanisme o regu-lació que impliqui un augment de les exigències previstes en la normativa urbanística per al foment de la construcció d’habitatges assequibles, com, per exemple, les re-serves de sòl per a habitatges amb protecció oficial o els habitatges dotacionals.

5.3.6. Context competencial de la política d’habitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona

Segons la Llei de l’AMB, aquesta no tindrà competències en matèria d’habitatge llevat d’aquelles derivades de la seva competència urbanística119 i de les que pugui assumir per delegació dels municipis. En conseqüència, el marc competencial en matèria d’ha-bitatge a l’aglomeració barcelonina no experimentarà cap canvi respecte al context català, amb l’excepció de les competències ja assumides pel Consorci d’Habitatge de Barcelona i pel Consorci d’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

5.3.7. Actors públics de la política d’habitatge específics de l’àrea metropolitana de Barcelona

El Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (CHAMB)

L’any 2007, la Generalitat de Catalunya i la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Me-tropolitana de Barcelona (MMAMB) van crear el Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Me-tropolitana de Barcelona (CHAMB) per desenvolupar en l’àmbit de la MMAMB les fun-cions, les activitats i els serveis en matèria d’habitatge protegit, és a dir, la planificació, la programació i la gestió de l’habitatge protegit, tant de lloguer com de propietat, i la coordinació de l’acció d’ambdues administracions en l’àmbit metropolità, com es pot constatar dels seus objectius i les seves activitats (Generalitat de Catalunya, 2009). En major detall, d’acord amb l’article 6 de l’Acord120 de la seva constitució, les funcions del CHAMB en l’àmbit metropolità són:

118. En matèria d’habitatge de protecció pública, el Pla es limita a quantificar en 68.600 habitatges pro-tegits de promoció privada i en uns 68.600 habitatges més de promoció pública el nombre d’unitats as-sequibles que el Pla generarà fins al 2026. Estima en 11.000 milions d’euros el cost dels ajuts de finan-çament protegit d’aquests 137.200 habitatges.

119. El principal instrument de política d’habitatge de la normativa urbanística són les reserves mínimes obligatòries per a habitatge protegit i concertat, les quals poden incrementar-se per mitjà del planeja-ment a fi d’atendre les necessitats.

120. Acord GOV/67/2007, de 2 de maig, pel qual s’aprova la constitució del Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i els seus estatuts (DOCG núm. 4881, de 11 de maig de 2007), modi-ficat per l’Acord GOV/167/2009, de 20 d’octubre, pel qual s’aprova la modificació dels Estatuts del Con-sorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (DOGC núm. 5495, de 30 d’octubre de 2009).

106

•Coordinar la planificació de les actuacions d’habitatge amb protecció oficial, la pla-nificació de la promoció pública d’habitatges i les actuacions de remodelació o re-habilitació de barris.

•Gestionar, amb delegació prèvia, els patrimonis públics de sòl destinat a habitatge protegit i el sòl públic d’altres administracions.

•Promoure la mobilització de sòls susceptibles d’admetre habitatge amb protecció oficial.

•Aprovar els criteris de selecció i accés a l’habitatge amb protecció oficial.

•Coordinar el disseny de les polítiques d’atenció al ciutadà en matèria d’habitatge i la gestió dels registres municipals de sol·licitants d’habitatge amb protecció oficial.

•Fomentar la rehabilitació d’habitatges, els ajuts al lloguer, la gestió de les bosses d’habitatge social, i aprovar els instruments de planificació, programació, gestió i execució necessaris per a la seva efectivitat.

Com veiem, el potencial del CHAMB com a impulsor de la política d’habitatge a esca-la metropolitana és indubtable, però, a la pràctica, fins ara el desenvolupament de les competències del consorci ha estat molt limitat. Una de les escasses matèries que ha assumit és la gestió dels ajuts a la instal·lació d’ascensors i a l’eliminació de barreres arquitectòniques.121

Amb la progressiva assumpció de competències, el seu pressupost també ha anat creixent: el 2009 era de només 0,33 milions d’euros, i per al 2010 s’ha incrementat fins als 5,61 milions d’euros.

L’Institut Metropolità de Promoció de Sòl i Gestió Patrimonial (IMPSOL)

És una entitat pública empresarial dependent de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (MMAMB). Les seves funcions són la promoció de sòl per a tot tipus d’activitats (residencial, industrial, equipaments, espais lliures, etc.) i l’edificació i la promoció d’habitatges assequibles, així com també dur a terme l’as-saig de noves tipologies d’habitatge més atentes als nous models d’organització fa-miliar. En el període 1992-2005, l’IMPSOL va construir 2.729 habitatges protegits.

Els seus òrgans de govern són: el president, el vicepresident, el director gerent i el Consell d’Administració.

Altres actors públics d’àmbit inferior: REGESA i el Consorci d’Habitatge de Barcelona

REGESA és una societat mercantil amb capital íntegrament públic del Consell Comar-cal del Barcelonès. La seva tasca principal és la gestió de sòl i l’urbanisme, però tam-

121. A finals de 2009 es van aprovar les bases reguladores per a la informació, tramitació, gestió i reso-lució d’aquests ajuts per part de la CHAMB amb col·laboració dels ajuntaments i les oficines locals d’ha-bitatge en els 31 municipis que formen la MMAMB, excepte la ciutat de Barcelona.

107

bé dur a terme la promoció immobiliària (com a promotor públic), la construcció i la gestió d’aparcaments, la construcció d’equipaments, la urbanització i la realització de treballs de rehabilitació.

El Consorci d’Habitatge de Barcelona (CHB) fou creat el 1998 per mitjà de l’article 61 de la Llei 22/1998, de 30 desembre, de la Carta Municipal de Barcelona, amb la fina-litat de dur a terme la planificació, la programació i la gestió de l’habitatge públic, en règim de propietat i lloguer, a la ciutat de Barcelona. Els ens consorciats són la Gene-ralitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona.

A principis de l’any 2009, el Consorci va aprovar el Reglament del Registre de Sol-licitants d’Habitatge amb Protecció Oficial de Barcelona a fi de millorar els processos d’informació, gestió i transparència en l’adjudicació dels habitatges protegits a la ca-pital catalana. Igualment, a finals de 2009, el CHB també va aprovar les bases regu-ladores dels ajuts a la rehabilitació específiques per a la ciutat de Barcelona, mitjan-çant les quals correspon al Consorci informar, rebre, tramitar, gestionar, resoldre i efectuar el pagament d’aquests ajuts a la rehabilitació.

El pressupost del CHB per al 2009 era de més de 7,5 milions d’euros, i per al 2010 ja superava els 10 milions d’euros.

5.4. Conclusions i recomanacions

5.4.1. Obstacles i oportunitats per al desenvolupament d’una política metropolitana d’habitatge a Barcelona

L’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a mitjan 2010 donarà lloc el 2011, amb la celebració de les pròximes eleccions municipals, a la creació d’un nou govern metropolità i, per tant, a una transformació profunda del context actual.

Fins ara, el model de governabilitat metropolitana era doble: de coordinació vertical pel que fa a les entitats metropolitanes (Entitat de Medi Ambient, EMA; Entitat Metro-politana de Transport, EMT; Autoritat del Transport Metropolità, ATM) i de col·laboració horitzontal quant a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana.

Amb la futura creació de l’Àrea Metropolitana, aquest model de governabilitat serà a dos nivells i estarà format per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i pels 36 mu-nicipis que inicialment la integren.

Fins ara, el grau de desenvolupament de polítiques d’habitatge d’àmbit metropolità ha estat quasi bé inexistent. Malgrat l’ampli reconeixement de problemes greus d’habi-tatge a l’aglomeració barcelonina (principalment en matèria d’accessibilitat econòmica i segregació urbana com recull, entre d’altres, el Pla estratègic metropolità aprovat el 2003), no s’ha elaborat cap pla metropolità d’habitatge; el Pla territorial metropolità 2010-2026 aprovat recentment no desenvolupa cap dels instruments urbanístics dis-ponibles amb aquesta finalitat, ni la futura Àrea Metropolitana de Barcelona no assu-mirà competències d’habitatge (llevat de les derivades de la normativa urbanística).

108

En aquest context, els dos únics organismes que duen a terme tasques molt parcials d’una política metropolitana d’habitatge són: el Consorci d’Habitatge de l’Àrea Metro-politana (CHAMB) i l’IMPSOL. A grans trets, l’activitat del CHAMB es limita a la coor-dinació i gestió de determinats ajuts i programes de la Generalitat de Catalunya, tot i que, segons els seus estatuts, l’abast de les seves funcions podria ser molt major. Per la seva banda, l’IMPSOL, amb la promoció de sòl i la construcció d’habitatges asse-quibles, tindria un rol equivalent al de l’INCASÒL, però només en l’àmbit de la MMAMB.

En correspondència, el grau d’adaptació del sistema d’habitatge català al territori me-tropolità també és mínim. La Generalitat de Catalunya, d’acord amb el marc de distri-bució competencial entre Estat - comunitats autònomes, s’encarrega de l’aprovació dels plans catalans d’habitatge (i va més enllà de la mera transposició dels plans es-tatals) i de la seva execució, bé directament, bé mitjançant els ens instrumentals ADIGSA i INCASÒL. L’exercici d’aquesta competència únicament experimenta adap-tacions mínimes derivades del reconeixement de certes competències atribuïdes als consorcis dels quals també forma part: el Consorci d’Habitatge de l’Àrea Metropolita-na i el Consorci d’Habitatge de Barcelona (CHB).

De cara al futur, cal valorar positivament la competència de la futura AMB en matèria d’urbanisme i el seu deure de reformular el Pla director de l’àrea metropolitana amb el clar reconeixement d’introduir en els seus objectius el problema de l’habitatge. No obstant això, si bé l’urbanisme és una peça clau per a les polítiques d’habitatge, aques-tes polítiques no poden només desenvolupar-se en el seu marc. En altres paraules, cal un pla metropolità d’habitatge que abordi totes les necessitats, un o diversos or-ganismes impulsors de la seva execució (amb la col·laboració imprescindible de la Generalitat) i, lògicament, també la seva integració en el planejament.

Dos grans esculls més són la menor legitimitat democràtica de l’AMB, ja que els seus representants no són escollits directament, sinó per mitjà de les eleccions municipals, i la manca de correspondència entre la veritable dimensió de l’aglomeració metropo-litana (coneguda com a regió metropolitana) i l’àmbit administratiu de l’AMB.

Un altre obstacle és l’exclusió de la ciutat de Barcelona de l’àmbit d’actuació del CHAMB a causa de les competències assumides pel Consorci d’Habitatge de Barce-lona.

No obstant això, cal fer una lectura positiva de totes les novetats legislatives, institu-cionals i de planificació produïdes darrerament, que no són res més que el reflex del reconeixement, d’una banda, del problema de l’habitatge (i de la seva complexitat), i de l’altra, de la realitat metropolitana. La propera creació de l’AMB, la recent recon-versió d’ADIGSA en l’Agència Catalana de l’Habitatge, la constitució el 2007 del CHAMB, la nova Llei del dret a l’habitatge, l’aprovació del Pla territorial metropolità, el Pla territorial sectorial d’habitatge (actualment en tràmit) i la propera redacció del Pla director de l’àrea metropolitana només poden tenir una lectura positiva per al futur desenvolupament de polítiques metropolitanes d’habitatge al territori metropolità de Barcelona.

109

5.4.2. Recomanacions

Després de l’anàlisi de la política metropolitana d’habitatge de les aglomeracions de Lon-dres, París i Brussel·les, i de la seva situació actual a l’àrea metropolitana de Barcelona, ens trobem en situació de poder proposar recomanacions per millorar-ne el desenvolupament.

El primer pas per a una veritable política metropolitana d’habitatge a la conurbació barcelonina passa per la creació d’un marc institucional i legislatiu adequat. En el con-text definit per la Llei de l’AMB, amb aquesta finalitat caldria:

•Modificar la Llei de l’AMB (com va succeir a l’aglomeració londinenca uns anys des-prés de la seva creació) amb l’atribució de la competència d’habitatge al govern metropolità i del deure d’impulsar l’elaboració d’un pla metropolità d’habitatge con-juntament amb la Generalitat de Catalunya.

•Crear un organisme metropolità d’habitatge. Les opcions per a la seva creació són diverses: com un organisme format per l’AMB i la Generalitat de Catalunya (com per exemple l’actual CHAMB, el qual hauria de modificar-se ateses les noves com-petències), com una agència o un ens instrumental depenent de l’AMB (com ara la SLRB o el Fons d’Habitatge de Brussel·les, la London Development Agency de Lon-dres o l’Empresa Pública Regional de Sòl de París) o com un organisme de la Ge-neralitat de Catalunya amb una direcció compartida entre el govern metropolità i l’autonòmic (per exemple, podria tractar-se d’un consell metropolità integrat en la futura Agència Catalana de l’Habitatge, igual que la HCA London, i el seu finança-ment es podria incloure en el programa plurianual entre l’ACH i la Generalitat). Res-pecte a aquestes opcions, val a dir que no són excloents entre elles (sempre que es delimitin clarament les competències entre actors). Segurament les opcions més viables són aquelles en les quals la Generalitat de Catalunya participa de manera única o compartida amb l’AMB atesa la necessitat de finançament autonòmic i de suport politicolegislatiu del nivell de govern superior.

•Elaborar un pla metropolità d’habitatge122 a llarg termini (amb un horitzó mínim d’uns deu anys), que hauria de ser coherent amb el Pacte Nacional per a l’Habitatge, amb el Pla territorial sectorial d’habitatge i amb el Pla territorial metropolità, i alhora se-ria el marc per al desenvolupament de les polítiques locals d’habitatge per mitjà dels plans locals d’habitatge (en certa analogia amb el model francès d’articulació SDRIF-PDH-PLH). El més adient seria que fos impulsat per l’alcalde o el Consell Metropolità, i que la seva aprovació definitiva fos competència de la Generalitat de Catalunya. Per la seva banda, els objectius d’aquest Pla haurien d’estar reflectits en el Pla català d’habitatge, i a la inversa: quan aquest periòdicament es revisa, s’hauria d’adaptar el Pla metropolità.

122. Aquesta proposta d’elaborar un pla metropolità d’habitatge té nombrosos antecedents. Al novembre de 2006, el llavors alcalde de Barcelona, amb motiu de la seva conferència anual de repàs de l’acció del govern municipal d’aquell any, va anunciar la futura posada en marxa d’un pla metropolità de l’habitatge conjuntament amb altres municipis de l’àrea de Barcelona. Així mateix, el desembre de 2008, la Junta del Consorci de l’Ha-bitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona va aprovar la modificació dels estatuts de l’entitat a fi de dotar-la de més funcions. Entre els objectius més immediats hi ha l’elaboració d’una diagnosi de la situació de l’habi-tatge a l’àrea metropolitana, la qual podria ser la base del futur pla metropolità de l’habitatge (APEMB, 2009).

110

D’altra banda, atesa l’existència freqüent de resistències locals al desenvolupament de polítiques metropolitanes d’habitatge, l’estratègia que cal seguir per superar aques-tes actituds NIMBY a l’àrea metropolitana de Barcelona podria consistir en la combi-nació de tres mesures complementàries:

•Establiment en la Llei de l’AMB (o en una altra norma) del deure dels plans locals d’habitatge i dels plans d’ordenació urbanística municipal de l’àrea metropolitana d’incorporar automàticament les determinacions establertes en el pla metropolità d’habitatge i desenvolupar-les.

•Exercici de les facultats de control i règim sancionador en matèria d’habitatge pro-tegit i reserves de sòl per a la construcció d’habitatges amb protecció oficial que preveu la Llei per al dret a l’habitatge, especialment en allò relatiu al compliment dels terminis de construcció dels habitatges assequibles, al destí dels sòls reser-vats per a aquest fi, dels patrimonis públics de sòl i habitatge, etc.

•Promoció i suport de l’AMB i la Generalitat als ens locals per a la constitució, la gestió i el desenvolupament dels seus patrimonis municipals de sòl i habitatge que estableix la normativa urbanística.

També seria aconsellable la creació d’òrgans consultius d’assessorament, informa-ció i suport tècnic a la política metropolitana d’habitatge. Algunes opcions podrien consistir en:

•La constitució d’un consell metropolità de l’habitatge, ja sia de manera independent o integrat en el Consell Assessor de l’Habitatge.

•La creació d’una secció dedicada al fet metropolità dins l’Observatori de l’Hàbitat i la Segregació Urbana que es preveu crear d’acord amb la Llei del dret a l’habitatge.

•La creació d’un o diversos observatoris (d’habitatge social, de sòl, de segregació, etc.) d’habitatge específics de l’àmbit metropolità. Podrien estar finançats pel ma-teix govern metropolità, però la solució francesa de creació i finançament compar-tits entre el Govern central i el regional, en el nostre cas, entre l’AMB i la Generalitat de Catalunya, podria ser força convenient, tant per la implicació dels dos actors públics principals, com per la major independència, objectivitat i neutralitat que permet aquest sistema.

Arran d’aquestes propostes, altres canvis que contribuirien a millorar la política me-tropolitana d’habitatge són:

•La dissolució del Consorci de l’Habitatge de Barcelona (amb el traspàs de les se-ves competències al nivell metropolità) o la seva reconsideració únicament com a òrgan merament gestor a la ciutat de Barcelona.

•La reformulació o dissolució del Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona atenent els canvis esmentats.

•L’adaptació legal i institucional del sistema d’habitatge català, és a dir, del marc le-gislatiu i de l’activitat de la Generalitat de Catalunya en aquest camp, al nou marc competencial de l’àrea metropolitana de Barcelona.

111

A fi d’assolir una major legitimitat democràtica, també seria molt convenient modificar la Llei de l’AMB en el sentit que els representants metropolitans siguin escollits directa-ment amb aquest propòsit, en lloc de l’actual sistema lligat als resultats de les eleccions municipals.

Pel que fa a la major extensió de la conurbació de Barcelona respecte als límits admi-nistratius de l’AMB, la seva solució sembla força complicada. Fins ara, totes les inici-atives de creació d’un govern metropolità s’han referit únicament al territori de l’AMB. Per tant, sembla raonable renunciar a un àmbit de govern metropolità superior que abas-ti tota la regió metropolitana. No obstant això, les disfuncions que es generin podrien esmenar-se, o almenys minimitzar-se, mitjançant el Pla territorial sectorial de l’habitatge i l’actuació directa de la Generalitat de Catalunya en la resta de l’àmbit metropolità.

112

Aquest darrer capítol analitza de manera comparada les polítiques metropolitanes d’habitatge vistes anteriorment des de quatre aspectes: les característiques comunes del problema d’habitatge en les metròpolis, la relació dels plans metropolitans d’habi-tatge amb l’Estat del benestar i el sistema d’habitatge nacional, els factors principals que condicionen el desenvolupament i l’efectivitat de les polítiques metropolitanes d’habitatge i la relació d’aquestes polítiques amb els models de governabilitat metro-politana.

Cal assenyalar que aquest estudi comparat se centra fonamentalment en les àrees de Londres, París i Brussel·les, ja que, en major o menor grau, desenvolupen polítiques metropolitanes d’habitatge i disposen d’un pla metropolità, mentre que les referències a la de Barcelona són merament puntuals. Com s’exposava en la introducció, la inclu-sió de l’àrea metropolitana de Barcelona en la recerca no respon al seu interès com a exemple de govern metropolità amb política d’habitatge, sinó a la voluntat d’analitzar la seva situació actual i formular recomanacions per a un desenvolupament millor de la política d’habitatge en el seu àmbit.

De manera similar, la comparació entre sistemes d’habitatges nacionals se centra en Anglaterra, França i Bèlgica, i no inclou ni Espanya ni Catalunya. El motiu és el mateix: la manca d’un pla metropolità d’habitatge a la conurbació de Barcelona i, per tant, la impossibilitat de comparar el nostre sistema d’habitatge amb aquests països.

6.1. Característiques comunes del problema de l’habitatge a les àrees metropolitanes

El problema de l’habitatge mostra uns trets comuns a totes les àrees metropolitanes estudiades:

•Crisi d’accessibilitat econòmica

Els preus més elevats es donen en els territoris metropolitans (Andersson et al., 2007) i això provoca que els esforços econòmics de les llars en aquests territoris siguin su-periors a la mitjana nacional. Aquesta circumstància impedeix que un segment ampli de la demanda pugui accedir a un habitatge digne i comporta l’aparició d’expressions del problema de l’habitatge característic d’aquests entorns, com ara la sobreocupa-ció, el barraquisme, l’infrahabitatge i l’expulsió de les classes mitjanes i baixes dels centres urbans.

6. Una visió comparada de la política metropolitana d’habitatge a Europa

113

•Dèficit d’habitatge assequible

La insuficiència de l’oferta d’habitatge assequible per atendre totes les necessitats és un tret comú de les quatre àrees analitzades. L’origen d’aquest dèficit es troba en dos factors: la gran proporció de demanda123 exclosa del mercat i les dificultats per pro-moure nous habitatges socials a causa de l’escassetat de sòl vacant i del seu preu alt.

•Dèficits de rehabilitació i renovació urbana en els parcs públics

A les àrees metropolitanes europees, les majors necessitats de rehabilitació i renova-ció urbana es localitzen en els conjunts residencials de promoció pública construïts durant els anys cinquanta i seixanta a les perifèries metropolitanes. Són els anome-nats banlieues francesos, els housing estates anglesos o els polígonos d’Espanya (Pa-reja et al., 2004; Belmessous et al., 2004; Dekker et al., 2005).

•La segregació urbana

La forta segmentació dels mercats residencials metropolitans contribueix a accentuar els processos de segregació urbana, és a dir, la concentració de la demanda menys solvent a les àrees econòmicament més accessibles, que es caracteritzen per una de-gradació elevada del parc, grans dèficits d’equipaments i infraestructures, comunica-cions deficients amb els centres metropolitans i una forta problemàtica social.

6.2. Els plans metropolitans d’habitatge i l’Estat del benestar

6.2.1. L’habitatge i els models d’Estat del benestar

El model d’Estat del benestar de cada país no ens serveix per explicar directament el seu sistema d’habitatge, però sí que ens dóna pautes sobre les seves característiques (Chzhen et al., 2010).

Els països socialdemocràtics, i amb menor intensitat els corporativistes, acostumen a tenir una proporció baixa de llars propietàries de l’habitatge on viuen i grans parcs de lloguer social. Endemés, aquest lloguer social, gràcies als nivells baixos de pobresa i desigualtat social que generen aquests països, no està especialment centrat en els grups vulnerables, sinó que s’adreça a un segment ampli de la població.

En canvi, en el model liberal i en el mediterrani la proporció de famílies propietàries del seu habitatge sol ser major, i el parc de lloguer social, si bé pot ser considerable (com succeeix a Anglaterra) o bé ínfim (com ara a Espanya o als Estats Units), en ambdós ca-sos està orientat a satisfer les necessitats residencials dels col·lectius més vulnerables.

Com a conseqüència d’aquestes diferències, en la classificació de models d’habitatge de Kemeny (1995), el model unitari és característic dels països socialdemocràtics i de

123. Aquest problema afecta de manera particularment greu moltes persones immigrades que ocupen llocs de treball de baixa qualificació en aquestes metròpolis (RAXEN-EUMC, 2005; CILP, 2007).

114

la major part dels països corporativistes (per exemple, els Països Baixos, Suècia i Ale-manya), i, per contra, el model unitari és el sistema característic dels models liberal i mediterrani, i també d’alguns països corporativistes amb un baix grau d’intervenció pública.

Anglaterra és el paradigma d’aquest model liberal amb un sistema dual d’habitatge, i Espanya ho és del model mediterrani amb un sistema dual d’habitatge. Per la seva banda, Bèlgica és un bon exemple de país corporativista amb intervenció pública bai-xa i, per tant, amb un sistema dual; mentre que França, malgrat les possibles discre-pàncies sobre la seva classificació dins del sistema de Kemeny, té un grau elevat de desenvolupament de l’Estat del benestar en matèria d’habitatge que fa que usualment es classifiqui com a sistema unitari.

6.2.2. El desenvolupament de l’Estat del benestar en matèria d’habitatge a Anglaterra, França i Bèlgica

En el quadre 6.1, podem constatar la impossibilitat d’abordar el grau de desenvolupa-ment de l’Estat del benestar d’un país només a partir dels models d’Esping-Andersen (1990) i Kemeny (1995).

Anglaterra, tot i que és el país representatiu del model liberal i del sistema dual, té una gran proporció de parc de lloguer social i una despesa força elevada en política d’ha-bitatge, per la qual cosa considerem que el seu grau d’Estat del benestar en aquest camp és alt. Segons Stephens (2008), aquest vast parc de lloguer és una xarxa de se-guretat per a una gran proporció de la població.

França, amb un dels parcs de lloguer social més grans d’Europa i una despesa públi-ca en política d’habitatge al voltant del 2% del PIB des de fa més de vint anys, també gaudeix d’un Estat del benestar alt en matèria d’habitatge. El seu sistema, igual que la major part dels països corporativistes, s’acostuma a classificar com a unitari.

Comparativament, Bèlgica mostra un desenvolupament inferior de l’abast del seu Es-tat del benestar en matèria d’habitatge. Tot i que es tracta d’un model corporativista, el sistema és dual, i tant la despesa pública en habitatge com el lloguer social són dels més baixos d’Europa.

Quadre 6.1. Anàlisi del grau de desenvolupament de l’Estat del benestar en matèria d’habitatge a França, Anglaterra i Bèlgica

PaísModel d’Estatde benestar(1)

Sistema d’habitatge(2)

% parc de lloguer social(3)

% PIB despesa per habitatge (3)

Grau de l’Estat benestar en habitatge

Anglaterra

França

Bèlgica

Liberal

Corporativista

Corporativista

Dual

Unitari

Dual

18%

17%

7%

1,0%

1,8%-2,1%

0,2%

Alt

Alt

Mitjà-baix

(1) Segons la classificació d’Esping-Andersen (1990). (2) Segons la classificació feta per Kemeny (1995), llevat de França. (3) Vegeu quadres 2.1, 3.1 i 4.1. Font: Elaboració pròpia.

115

6.2.3. Els objectius de producció d’habitatge social d’Anglaterra i França

A partir dels objectius anuals de producció d’habitatge assequible de cada país po-sats en relació amb la població, podem construir un indicador que ens en permet la comparació: el nombre d’habitatges assequibles a construir anualment per cada 1.000 habitants (vegeu el quadre 6.2). Atès que la política d’habitatge a Bèlgica és compe-tència regional i, per tant, no hi ha programes similars d’àmbit nacional, únicament analitzarem els objectius d’Anglaterra i França.

El Programa nacional d’habitatge assequible d’Anglaterra es fixa per al trienni 2008-2011 un ritme de construcció anual d’1,28 habitatges assequibles per cada 1.000 ha-bitants, dels quals un 58% seran de lloguer i un 42% seran de venda. Per la seva ban-da, el Pla de cohesió social de França es va fixar l’objectiu de construir en el quinquenni 2004-2009 mig milió d’habitatges de lloguer social, xifra que en termes relatius representa 1,53 habitatges anuals per cada 1.000 habitants.

Si contraposem els resultats, observem que França té uns objectius majors en termes de producció: més del doble que Anglaterra si només atenem els habitatges de lloguer social, i al voltant d’un 25% més si en el còmput anglès també incloem els habitatges assequibles de venda. Aquesta major producció d’habitatge social de França té el seu reflex en la seva major despesa en política d’habitatge (vegeu el quadre 6.1) (al voltant del doble de la d’Anglaterra en termes de percentatge del PIB).

Quadre 6.2. Anàlisi del grau de desenvolupament de l’Estat del benestar en matèria d’habitatge a França, Anglaterra i Bèlgica

País PeríodeObjectiu global

Indicador: Nombre d’habitatges assequibles a construir cada any per cada 1.000 habitants

Anglaterra

França

2008-2011 Programa nacional d’habitatge assequible

(3 anys) 180.000 habitatges assequibles: 1,18 habitatges/any x 1.000:

- 105.000 lloguer social - 0,69 lloguer social - 75.000 venda assequible - 0,49 venda assequible

2004-2009 Pla de cohesió social

(5 anys) 500.000 habitatges de lloguer social 1,53 habitatges/any x 1.000

Font: Elaboració pròpia.

6.2.4. Els objectius d’habitatge social dels plans metropolitans de Londres, París i Brussel·les

Les diferències en el grau de desenvolupament de l’Estat del benestar en matèria d’ha-bitatge entre França, Anglaterra i Bèlgica es tornen a reproduir en l’anàlisi comparada dels plans metropolitans d’habitatge, però amb matisos importants (vegeu el quadre 6.3).

El pla més ambiciós és la London Housing Strategy, amb una previsió d’1,33 habitat-ges assequibles anuals per cada 1.000 habitants, la qual es desglossa en un 60% de lloguer social (llars amb baixos ingressos) i en un 40% d’habitatge intermedi (tant de lloguer com de propietat per a llars amb ingressos mitjans-baixos).

116

Respecte al context nacional, el Pla londinenc formula uns objectius lleugerament su-periors als del programa nacional. Evidentment, el suport polític i econòmic del Go-vern central ha contribuït a aquesta situació.

En canvi, la situació a l’Illa de França és la contrària. L’SDRIF pretén que el lloguer so-cial de l’aglomeració arribi a representar el 30% del total del parc l’any 2030. D’acord amb la grandària del parc i la població, l’SDRIF planteja la creació de 0,96 habitatges de lloguer social cada any per cada 1.000 habitants, dels quals un 60% serien de nova construcció i un 40% s’obtindrien en el parc privat existent.

Quan es posen en relació els objectius de l’SDRIF amb el Pla nacional observem que les fites de l’Illa de França en allò relatiu a la generació d’habitatge social són subs-tancialment inferiors (la mitjana nacional és d’1,53 habitatges anuals per cada 1.000 habitants, mentre que a l’Illa de França és tot just de 0,96) i, fins i tot, menors que les de Londres. En aquest cas, el conflicte Estat-Regió previsiblement ha incidit en aques-ta reducció d’objectius.

Finalment, el Pla de Brussel·les-Capital és, amb diferència, el menys ambiciós de tots tres. Únicament proposa un ritme de construcció de 0,55 habitatges socials anuals per cada 1.000 habitants, dels quals un 70% serien socials i un 30% serien interme-dis. Respecte als altres dos plans, aquest objectiu és al voltant d’un 50% inferior, i ens confirmaria la relació entre despesa pública i capacitat de producció pública d’habi-tatge assequible.

Quadre 6.3. Objectius de producció d’habitatge assequible a les àrees metropolitanes de Londres, París (Illa de França) i Brussel·les

Àreametropolitana Període

Objectiu global

Indicador: Nombre d’habitatges assequibles a construir cada any per cada 1.000 habitants

Londres

Housing Strategy

París SDRIF

Brussel·les Pla d’habitatge

2008-2012 50.000 habitatges assequibles 1,33 habitatges/any x 1.000

- 60% lloguer social - 0,80 lloguer social

- 40% intermedis - 0,53 intermedis

2008-2030 Passar del 24% lloguer social 0,96 habitatges/any x 1.000 al 30% del total del parc - 60% obra nova - 0,58 obra nova - 40% parc existent - 0,38 parc existent 2004-2009 5.000 habitatges assequibles 0,55 habitatges/any x 1.000 - 70% socials - 0,38 socials - 30% intermedis - 0,16 intermedis

Font: Elaboració pròpia.

En resum, els plans d’habitatge de les àrees metropolitanes situades a països amb un grau alt d’Estat del benestar en matèria d’habitatge reflecteixen el marc nacional i, en coherència, es plantegen uns objectius també força ambiciosos, i a la inversa. No obs-tant això, cal matisar aquest paral·lelisme entre el context nacional i els objectius me-tropolitans d’habitatge. L’existència d’entesa o conflicte entre el nivell metropolità i el

govern central té un gran impacte en la quantificació d’objectius i provoca que aquests

117

siguin substancialment majors o menors que els nacionals segons la relació entre amb-dós nivells de govern. La potestat del govern central d’aprovar els plans metropolitans d’habitatge i la dependència del govern metropolità al finançament estatal són els motius que expliquen la capacitat del govern central d’incidir en les polítiques metropolitanes d’habitatge.

6.3. Factors per a una veritable política metropolitana d’habitatge

6.3.1. Classificació dels factors

Per poder analitzar simultàniament les quatre àrees metropolitanes, hem elaborat una bateria de factors estructurats en quatre grups segons la seva importància i naturalesa:

•Factors essencials, els quals són imprescindibles per al desenvolupament de qual-sevol política metropolitana d’habitatge.

•Factors complementaris, els quals, si bé hi tenen incidència, no són determinants.

•Factors organitzatius, relatius a l’organització, a l’estructura, als òrgans i al funcio-nament del sistema d’habitatge metropolità.

•Factors tècnics, relatius als aspectes de disseny dels instruments i dels documents de planificació d’habitatge sobre els quals se sustenta la intervenció pública.

6.3.2. Factors essencials

Els factors determinants per al desenvolupament d’una política metropolitana d’habi-tatge són quatre:

•Atribució jurídica de la competència d’habitatge

Pot tractar-se d’una atribució més o menys en exclusivitat, com la que tenen les co-munitats autònomes a Espanya o la Regió de Brussel·les-Capital, o compartida amb el Govern central, com succeeix a les àrees de Londres i París. En aquest darrer cas, però, cal una clara delimitació del marc competencial de cada actor per evitar contra-diccions i encavalcaments, com succeeix a l’aglomeració parisenca.

•Capacitat per actuar contra les resistències locals

Les actituds NIMBY d’alguns municipis són un dels problemes més recurrents en les polítiques metropolitanes d’habitatge que poden arribar a impedir la consecució dels objectius fixats. En els casos analitzats, aquesta resistència adopta la forma d’inacti-vitat, ja sia en la redacció de plans d’habitatge, en l’assoliment dels objectius de soli-daritat urbana (com succeeix a l’Illa de França) o, senzillament, retenint el sòl i no par-ticipant en les accions metropolitanes d’habitatge (com succeeix a Brussel·les-Capital).

El marc normatiu de l’àrea metropolitana de Londres és un exemple interessant de com el legislador pot limitar aquestes actituds. Anticipant-se al problema, la 2007 GLA Act estableix l’obligatorietat dels municipis a ajustar el seu planejament i la seva actuació en matèria d’habitatge a les determinacions del pla metropolità.

118

•Adaptació del sistema d’habitatge nacional a l’àrea metropolitana

Si el govern metropolità té competències en habitatge compartides amb el Govern central, per evitar contradiccions i encavalcaments, cal que el sistema nacional s’em-motlli a aquest territori. Aquesta adaptació ha de reflectir-se en el funcionament, les tasques i l’estructura dels actors públics estatals que intervenen a l’àrea metropolitana.

Els sistemes d’habitatge de les àrees metropolitanes de Londres i París són els exem-ples oposats d’aquest requisit. Mentre que a l’aglomeració londinenca el Govern cen-tral i el metropolità col·laboren conjuntament i coordinen les seves actuacions (princi-palment dins del consell de Londres de l’Agència Estatal d’Habitatge, HCA), a l’Illa de França el Govern central manté el mateix sistema que a la resta del territori, per la qual cosa ni la planificació ni l’actuació d’ambdós no són coherents.

•Suport econòmic del Govern central per desenvolupar els plans d’habitatge (o autonomia financera metropolitana)

Una característica determinant de les polítiques d’habitatge és el seu alt cost econò-mic, i, per contra, un tret comú dels governs metropolitans és la manca d’autonomia financera (Tomàs, 2009). De fet, cap dels governs metropolitans examinats no gaudeix d’autonomia financera per desenvolupar els seus plans d’habitatge, per la qual cosa el suport econòmic del Govern central esdevé indispensable.

Fonamentalment, hi ha dos models o sistemes de finançament de la política metropo-litana d’habitatge per part del Govern central: la transferència directa de recursos al nivell metropolità o l’execució (parcial o total) del pla per part del nivell nacional. Lògi-cament, aquests sistemes es relacionen directament amb el fet de si la competència en matèria d’habitatge és atribuïda en exclusivitat o de manera compartida al nivell metropolità.

A la Regió de Brussel·les (igual que a Catalunya), la participació del Govern central en el finançament es resol amb la transferència dels recursos econòmics, ja que aquest senzillament no disposa de competències per a l’execució. Però, en canvi, a les àrees de Londres i París (amb la competència d’habitatge compartida), part del finançament del Govern central s’efectua amb la seva participació en l’execució dels plans per mit-jà de les agències estatals.

6.3.3. Factors complementaris

Els factors complementaris considerats són dos: la legitimitat democràtica i la corres-pondència entre els límits administratius i els metropolitans.

•La legitimitat democràtica

Segons Tomàs (2009), en els governs metropolitans d’Europa i l’Amèrica del Nord hi ha un cert equilibri entre els models de representació directa i indirecta. No obstant això, en les tres àrees europees analitzades que gaudeixen de competència en matè-ria d’habitatge (París, Londres i Brussel·les), el model és de representació directa, i, en

119

canvi, a l’àrea metropolitana de Barcelona, sense competència en habitatge, el model és de representació indirecta. Aquesta circumstància ens fa pensar en la relació entre ambdues variables. Al nostre parer, per al desenvolupament d’una política d’habitatge cal que el govern metropolità gaudeixi de la màxima legitimitat democràtica, ja que les actua-cions en aquest camp tenen un cost econòmic alt, freqüentment generen posicions locals contràries i, en conjunt, tenen un impacte considerable en el benestar de la població.

•La correspondència dels límits administratius del govern metropolità amb la veritable àrea metropolitana

El marc ideal per a una política metropolitana d’habitatge, lògicament, seria la corres-pondència entre l’àmbit administratiu (o d’actuació del govern metropolità) i el territo-ri on es manifesta el problema, la veritable àrea metropolitana. Nogensmenys, són freqüents els desajusts entre ambdós, com succeeix en les quatre aglomeracions. El problema principal apareix quan l’àmbit administratiu és menor que el de la veritable metròpolis. Aquesta seria la situació de l’àrea metropolitana de Londres, Brussel·les i Barcelona. En aquestes àrees, el govern metropolità no pot abordar la totalitat del ter-ritori de l’aglomeració. Atesa la dificultat que comporta alterar els límits administratius, els territoris perifèrics que queden fora dels límits administratius haurien de rebre una atenció especial per part del nivell suprametropolità a fi d’evitar la seva marginalització.124

6.3.4. Factors organitzatius

Els factors organitzatius tenen una incidència directa en l’eficiència i l’eficàcia de les polítiques metropolitanes d’habitatge, tant en la seva fase d’elaboració com en l’exe-cució, el seguiment i l’avaluació. D’entre tots els possibles factors, els més rellevants són els relatius a l’existència o la creació d’empreses públiques, òrgans consultius, òrgans d’estudi i organitzacions socials d’àmbit metropolità.

•Creació d’empreses públiques metropolitanes d’habitatge o sòl

La seva necessitat està condicionada pels mecanismes d’execució de les actuacions i per la participació o no d’actors socials i públics d’àmbit estatal.

Els governs metropolitans de Londres i París no disposen de cap ens per a la pro-moció d’habitatge social, ja que aquesta tasca a Anglaterra la porten a terme les housing associations i l’agència nacional HCA, i a França, els organismes HLM i les agències nacionals. En canvi, atesa la problemàtica particular del sòl en aquests ter-ritoris, totes dues àrees metropolitanes tenen empreses públiques que es dediquen al seu desenvolupament, urbanització i/o adquisició: la London Development Agency, a Londres, i l’Établissement Public Foncier Regional, a París.

124. Cal recordar que aquests territoris acostumen a tenir moltes problemàtiques urbanes derivades de la seva posició, lluny del centre metropolità, i d’una composició social força segregada i homogènia (que pot tractar-se tant de llars amb ingressos molt baixos com d’estrats molt benestants).

120

Per la seva banda, el govern de la Regió de Brussel·les-Capital, davant la inexistència d’una agència d’àmbit estatal a Bèlgica (com dèiem, a causa de l’atribució íntegra de la competència d’habitatge a les regions), disposa de dos ens: la Société du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale, la qual es dedica principalment a la promoció d’ha-bitatge social, i el Fonds du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale, el qual cen-tra la seva activitat en l’atorgament d’ajuts i suport financer per a l’accés a l’habitatge.

A Espanya, és important assenyalar que la promoció pública de sòl i d’habitatge acos-tuma a encomanar-se a empreses públiques per les majors facilitats que comporta la seva subjecció al dret privat (excepte en l’exercici de potestats públiques), mentre que la gestió dels instruments econòmics sol quedar en mans de la mateixa administració.

•Existència d’òrgans consultius metropolitans d’habitatge

En les tres àrees metropolitanes, el govern rep l’assessorament d’òrgans consultius més o menys especialitzats en habitatge. L’abast del seu paper varia des del mer as-sessorament (preceptiu o no) fins a constituir veritables plataformes d’anàlisi i interac-ció entre tots els actors.

L’aglomeració parisenca té el sistema més simple, ja que aquesta tasca és duta a ter-me amb caràcter general únicament pel Consell Econòmic i Social de la Regió.

A la Regió de Brussel·les-Capital, aquesta tasca l’efectua també un únic òrgan, en aquest cas, però, especialitzat en habitatge: el Consell Consultiu de l’Habitatge de la Regió.

En canvi, a l’àrea metropolitana de Londres, el sistema d’òrgans consultius és més complex i presenta una estructura i un funcionament molt diferenciats de París o Brussel·les. L’alcalde metropolità, com a l’impulsor de les polítiques d’habitatge a la Regió, rep assessorament i està en contacte amb altres actors públics i privats a tra-vés de tres organismes: el Fòrum d’Habitatge d’Alcaldia, el Grup d’Igualtat Residen-cial d’Alcaldia i el Consell de Provisió de Londres. Cadascun d’aquests òrgans centra la seva activitat en un aspecte determinat de la política metropolitana d’habitatge: el Fòrum s’encarrega del Pla d’habitatge metropolità; el Grup d’Igualtat, de l’equitat, la diversitat i la inclusió de la política d’habitatge, i el Consell, de la problemàtica de les persones sense sostre. Es tracta, per tant, d’un sistema més àgil i especialitzat, i menys institucionalitzat que els models anteriors.

•L’existència d’òrgans metropolitans permanents d’estudi de l’habitatge: els obser-vatoris metropolitans

Els observatoris duen a terme una tasca clau per a l’èxit de les polítiques d’habitat-ge: treballen per generar el coneixement quantitatiu i qualitatiu necessari per a l’ela-boració, la implementació, l’avaluació i la reformulació de les polítiques d’habitatge.

Les àrees metropolitanes de París i Brussel·les tenen els seus propis observatoris. A l’aglomeració parisenca, n’hi ha dos amb una forta especialització: l’Observatori Re-gional de Sòl i l’Observatori de l’Habitatge Social; i a la de Brussel·les, amb un enfo-cament més global, l’Observatori Regional de l’Habitatge.

121

A l’àrea metropolitana de Londres no hi ha cap observatori de l’habitatge, però aquest coneixement s’obté, d’una banda, externament mitjançant encàrrecs d’estudis con-crets, i de l’altra, internament a través del particular sistema d’òrgans consultius abans descrit.

•L’existència d’organitzacions d’actors socials metropolitans

A Anglaterra, Bèlgica i França, els actors socials que promouen i gestionen el parc de lloguer social, i que en alguns casos desenvolupen també tasques de mediació en el parc de lloguer privat, són un dels pilars del sistema d’habitatge. En tots tres països aquests organismes (fonamentalment les housing associations angleses, els organis-mes HLM i SEM a França, i les SISP i les AIS a Bèlgica) s’han organitzat a escala me-tropolitana, regional i estatal mitjançant federacions i confederacions. La seva partici-pació i implicació en totes les fases de la política metropolitana d’habitatge són fonamentals atesa la transcendència de la seva tasca. En certa manera, el grau de desenvolupament i organització d’aquests actors reflecteix l’abast de l’Estat del ben-estar en matèria d’habitatge del país, ja que quan el parc de lloguer adquireix unes certes dimensions no pot ser gestionat per l’administració (directament o per mitjà d’ens instrumentals) de manera eficient.

6.3.5. Factors tècnics

Els factors tècnics són aquells que es relacionen amb la fase d’elaboració i disseny de la política metropolitana d’habitatge. Els factors considerats són tres: l’elaboració d’un pla d’habitatge metropolità, la coordinació del pla amb el planejament i el disseny d’ins-truments d’execució i gestió adients. En conjunt, aquests factors són necessaris pels motius següents:

•Per superar la complexitat del problema. El problema de l’habitatge és una qüestió complexa i multidisciplinària (urbanisme, economia, sociologia, dret, arquitectura, etc.), per la qual cosa una intervenció global a escala metropolitana exigeix, d’una banda, un ampli coneixement previ de la situació, i de l’altra, uns instruments per a la seva execució que siguin coherents amb la naturalesa del problema, els recur-sos disponibles (legals, econòmics, patrimonials, etc.) i els objectius fixats.

•Per promoure la participació i el consens. La intervenció pública en matèria d’ha-bitatge requereix la participació de diferents nivells de govern i la implicació de nombrosos actors públics i privats, i, a més, quasi sempre genera debat i contro-vèrsies. Per aquests motius, cal un document concret, el pla, amb el qual treballar per promoure la participació i trobar el consens més ampli possible.

•Per la seva articulació necessària amb altres polítiques públiques metropolitanes, com per exemple amb les de medi ambient, transports, infraestructures i planejament territorial i urbanisme. En particular, l’articulació amb el planejament és essencial per obtenir terrenys on promoure habitatge assequible (sobretot si es té en comp-te l’escassetat de sòl vacant en les aglomeracions urbanes) i abordar el problema de la segregació urbana.

122

•Per planificar les actuacions en el territori (a escala municipal), en el temps (horitzó del pla) i en termes econòmics (la despesa pública associada a la seva execució).

Per aquests motius, no és d’estranyar que cadascuna de les tres àrees analitzades que gaudien de competències per fer-ho (París, Londres i Brussel·les) hagin elaborat el seu pla metropolità d’habitatge.

D’entre tots els plans, és remarcable la qualitat tècnica de la London Housing Strategy. Aquest Pla parteix d’un vast estudi de la problemàtica residencial, dels recursos dis-ponibles i del potencial urbanístic de l’aglomeració (principalment en termes d’obten-ció de sòl residencial i creixement demogràfic), planteja uns objectius concrets i co-herents amb les necessitats i, a partir d’aquests objectius, desenvolupa un seguit d’actuacions que s’han d’efectuar, les pressuposta, i defineix els actors implicats i la seva programació temporal i territorial. Altres virtuts del Pla són la seva integració amb la planificació urbanística, la consideració que rep la qüestió del sòl en tot el document (usualment, un dels esculls més comuns) i la incorporació de mesures per flexibilitzar l’execució davant escenaris imprevists.

Per la seva banda, l’SDRIF de la Regió de l’Illa de França, com que es tracta d’una fi-gura d’ordenació territorial, té un plantejament força diferent. També parteix d’una àm-plia anàlisi prèvia del problema de l’habitatge a la Regió, i igualment territorialitza els objectius a escala local, però no desenvolupa les actuacions que cal dur a terme i, per tant, és molt menys executiu que el pla londinenc. A més, un dels problemes que pre-senta l’SDRIF és la seva articulació deficient amb els plans locals d’habitatge. Com reconeix el mateix SDRIF, la Regió pateix problemes greus de governança en matèria d’habitatge, fet que explicaria aquest plantejament més global i estratègic que executiu.

El Pla de la Regió de Brussel·les-Capital és força diferent dels anteriors. Sense gaire anàlisi prèvia, quantifica directament els objectius i desenvolupa un sistema d’execu-ció basat en la col·laboració publicoprivada que, com hem vist anteriorment, va obte-nir uns resultats decebedors. El problema principal del pla radica en la manca de ca-pacitat per obtenir sòl sobre el qual promoure els habitatges assequibles (a causa, principalment, de la resistència dels municipis a cedir part dels seus terrenys, però també en l’absència d’integració del pla al planejament urbanístic) i en un disseny er-roni de l’execució publicoprivada de les actuacions.

123

Quadre 6.4. Anàlisi de la política metropolitana d'habitatge de les àrees metropolitanes de Londres, París (Îlle-de-France), Brussel·les-Capital i Barcelona segons factors essencials, complementaris,organitzatius i tècnics

Factors essencialsLondresGLA

París RegióÎle-de-France

Regió Brussel·les-Capital

Àrea Metropolitana Barcelona

Atribució jurídica de la competència d'habitatge

Sí GLA Act 2007

Sí Compartida

Sí Constitució

No

Capacitat per actuar contra les resistències locals (NIMBY)

Sí(1) No No(3) -(5)

Adequació del sistema d'habitatge nacional a l'àrea metropolitana

Sí No SÍ(4)

-(5)

Suport econòmic del govern central a la política d'habitatge metropolitana

Sí Regular(2) Sí -(5)

Autonomia financera per a desenvolupar polítiques d'habitatge

No No No -(5)

Factors complementraris

Legitimitat democràtica Sí directa

Sí directa

Sí directa

Sí Indirecta

Correspondència amb la veritable àrea metropolitana

NoLímits administ. menors

NoLímits administ. menors

NoLímits administ. menors

NoLímits administ. menors

Factors organitzatius

Existència d'empreses públiques metropolitanes d'habitatge i/o sòl

Sí LDA

Sí EPFR

Sí SLRB, FL

Sí IMPSOL

Existència d'òrgans consultius metropolitans d'habitatge

Sí MHF, LDB

Sí CESCR

Sí CCL

-(5)

Existència d'òrgans consultius metropolitans permanents d'estudi de l'habitatge

Noper encàrrec

Sí OLS, ORF

Sí ORH

-(5)

Existència d'òrganitzacions d'actors socials metropolitans

Sí Metropolitan Housing Trust

Sí AORIF-IDF

Sí AIS, SISP, RBDH

No

Factors tècnics

Disponibilitat d'un pla d'habitatge metropolità

Sí complet

Sí d'objectius

Sí No

Pla d'habitatge es coordina amb el planejament metropolità

Sí Sí amb deficiències

No -(5)

Disseny d'instruments de gestió adients

Sí No No -(5)

(1) Es pressuposa pel marc normatiu.(2) El govern central finança actuacions a la regió, però en col·laboració amb els ens locals.(3) A més del marc legislatiu, aquesta incapacitat del Pla regional és també atribuïble a la seva deficient gestió i a la manca de visió estratègica.(4) Com es tracta d’un Estat federal, no existeix sistema d’habitatge nacional, per tant, més que adaptació es tractaria de l’atribució plena de la competència a la Regió.(5) Sense valorar atès que l’AMB no té competència en matèria habitatge.

Font: Elaboració pròpia.

124

6.4. Relació entre model de governabilitat metropolitana i política d’habitatge

Tots els factors anteriorment analitzats influeixen d’una manera més o menys deter-minant en el desenvolupament de la política metropolitana d’habitatge. Com podem observar al quadre 6.4, les quatre àrees estudiades presenten alguna deficiència o limitació, però la de Londres és l’única que reuneix tots els requisits considerats es-sencials i l’única que, tècnicament, disposa d’un pla metropolità d’habitatge complet en tots els sentits.

En l’anàlisi detallada del seu comportament davant els obstacles més comuns, el mo-del de govern metropolità a dos nivells (considerat el model ideal de reforma metro-politana) de Londres es mostra com el model més capacitat per afrontar-los. Per aquest motiu sembla que el model de govern metropolità a dos nivells és el més òptim per al desenvolupament de polítiques metropolitanes d’habitatge. Ara bé, la idoneïtat d’aquest model no ve donada únicament per ell mateix, sinó que necessita el suport del govern central. Aquest és imprescindible en el finançament de les actuacions i en l’aprovació d’un marc legal favorable a la seva actuació (amb la plena atribució de la competència en matèria d’habitatge), que s’ha de plasmar en l’adaptació del sistema d’habitatge nacional a les particularitats de l’àrea metropolitana.

Finalment, cal assenyalar que en matèria d’habitatge l’única incertesa que provoca aquest model és la seva dependència del suport del govern central. Tot i que el com-ponent polític entre nivells de govern no ha estat abordat en aquesta recerca, certa entesa entre els partits en el govern metropolità i en el central es presumeix clau per al manteniment del tant necessari suport econòmic i legislatiu del govern central.

125

Objectiu 1. Promoure més habitatges per a tots els segments de demandaSubobjectius Actuacions

1.1. Promoure més habitatge

1.A. Suprimir la reserva urbanística del 50% per a la construcció d’habitatge assequible per una quantia fixa mínima de 13.200 habitatges.

1.B. Construir 50.000 habitatges assequibles en el període 2008-2012.

1.2. Promoure una major diversitat tipològica

1.C. Fixar que el 42% dels habitatges de lloguer social i el 16% dels habitatges intermedis125 tinguin tres dormitoris o més.

1.3. Crear comunitats amb barreja social

1.D. Els nous desenvolupaments urbans han de tenir una barreja adequada d’habitatges lliures, intermedis i lloguer social.

1.E. Intervenció en aquells barris on només predomina un tipus de règim de tinença.

Objectiu 2. Ajudar propietaris i primers compradors en situació de risc de desnonament o sense sostreSubobjectius Actuacions

2.1. Augmentar l’oferta residencial intermèdia

2.A. Dels 50.000 habitatges assequibles (actuació 1.1.B), 20.000 han de ser intermedis.

2.B. Els requisits per accedir a l’habitatge intermedi s'han de fixar segons els ingressos i no segons el treball.

2.C. S’ha d'incrementar el sostre màxim d’ingressos de la llar per accedir a l’habitatge intermedi fins a les 74.000 lliures.

2.2. Desenvolupar una varietat de productes residencials

2.E. S'han de promoure habitatges intermedis de lloguer com a part de l’oferta intermèdia on sigui necessari.

2.3. Millorar l’accés i la informació

2.F. La publicitat i la informació sobre l’habitatge intermedi s'han de millorar.

2.4. Ajudar els propietaris amb dificultats

2.G. Han d'adaptar-se les polítiques de suport als propietaris en dificultats a les circumstàncies de l’àrea metropolitana de Londres, en particular a aquelles famílies en risc de desnonament.

125. Els habitatges intermedis són habitatges dirigits a famílies que no tenen un habitatge en propietat i que estan dins d’una determinada franja d’ingressos que els permet cobrir-ne el cost. Es tracta d’ha-bitatges en règim de venda (o altres formes de tinença, com ara la propietat compartida) a preus per sota dels de mercat, i també d’habitatges en règim de lloguer intermedi i amb opció de compra. Els ha-bitatges de lloguer intermedi tenen una renda, pel cap baix, un 20% inferior a la renda de mercat.

Annex 1. Síntesi d’objectius i actuacions del Pla d’habitatge de Londres

126

Objectiu 3. Millorar el parc de lloguer socialSubobjectius Actuacions

3.1. Construir més habitatges socials

3.A. Dels 50.000 habitatges assequibles (actuació 1.1.B), 30.000 han de ser de lloguer social.

3.B. Donar suport a la conversió d’allotjaments temporals en habitatges de lloguer social quan així ho aconselli la seva rendibilitat.

3.2. Atendre totes les necessitats de les llars amb ingressos baixos

3.C. Promoure la construcció de 1.250 habitatges assistits (supported homes) entre 2008-2011 per atendre les necessitats de la gent gran i altres grups vulnerables.

3.D. Promoure allotjaments per al col·lectiu gitano i altres persones itinerants, i millorar els recursos existents.

3.E. Reduir en un 50% l’índex d’extrema sobreocupació en el parc de lloguer social i reallotjar en habitatges més petits les 12.000 famílies en situació d’infraocupació.

3.F. Reconduir les ocupacions il·legals en el parc de lloguer social.

3.3. Promoure les oportunitats

3.G. Promoure una diversitat socioeconòmica més gran entre els llogaters del parc social i reduir l’atur entre ells.

3.H. Una proporció dels nous habitatges de lloguer social han de destinar-se a la mobilitat interna dels londinencs dins l’àrea metropolitana, i s’han d'estudiar fórmules per relacionar treball, formació i mobilitat a escala metropolitana.

3.I. Les persones discapacitades han de poder participar en els processos d’adjudicació d’habitatges de lloguer en igualtat de condicions que la resta d’aspirants a lloguer social.

3.J. Els llogaters han de rebre puntualment la informació i el suport adients sobre les seves opcions residencials.

Objectiu 4. Millorar el parc de lloguer privatSubobjectius Actuacions

4.1. Promoure més habitatges de lloguer privat

4.A. Promoure més inversió institucional per a la construcció d’habitatges de lloguer privat.

4.2. Millorar la qualitat i l’accés

4.B. S'ha de millorar la qualitat del parc de lloguer privat i el servei als propietaris, i com a mínim es doblarà el nombre propietaris llogaters acreditats a finals de 2011.

4.C. S'ha de millorar la informació sobre les rendes dels habitatges per a les persones que cerquen un habitatge de lloguer privat.

4.D. El parc de lloguer privat ha de tenir un paper destacat en l’allotjament de persones sense sostre i altres grups vulnerables quan sigui necessari i adient.

127

Objectiu 5. Dissenyar millors habitatgesSubobjectius Actuacions

5.1. Millorar la qualitat del disseny

5.A. Tots els nous habitatges s'han de construir amb estàndards alts de disseny.

5.B. Els nous creixements urbans han de tenir els més alts estàndards d’accessibilitat i inclusió a fi d’atendre les necessitats de les persones grans i les discapacitades: tots els habitatges s'ham de construir sota els criteris de Lifetime Homes Standards i almenys el 10% han de ser accessibles per a una persona en cadira de rodes.

5.2. Millorar el procés de disseny

5.C. Els promotors d’habitatge assequible han de tenir un paper més important en els dissenys d’aquests habitatges.

5.D. S'han de crear premis de disseny per a les agències del sector públic.

Objectiu 6. Produir habitatges més sosteniblesSubobjectius Actuacions

6. 1. Habitatges més sostenibles

6.A. Inversió en els habitatges existents i en els nous a fi que contribueixin a reduir les emissions de carboni un 60% l’any 2025.

6.B. Els nous creixements residencials s’hauran de fer amb els més alts estàndards de disseny i construcció sostenibles.

6.C. Tots els nous creixements residencials hauran de tenir una emissió baixa de carboni i sistemes d’energia renovable sempre que sigui possible.

6.D. Tots els nous habitatges finançats públicament s'hauran d’assolir, com a mínim el nivell tres del Codi d’habitatges sostenibles, i moltes promocions hauran d’assolir els nivells superiors.

6. 2. Fer sostenibles els habitatges existents

6.E. S'hauran de millorar les condicions del parc de lloguer social segons els criteris del Decent Homes Standard, principalment en els aspectes mediambientals.

6.F. S’haurà d'ajudar els propietaris d’habitatges perquè millorin les condicions dels seus habitatges, principalment en els aspectes medi ambientals.

6.G. S'hauran de millorar les condicions d’eficiència energètica dels habitatges existents a fi que assoleixen, com a mínim, un valor de 65 en l’indicador d’eficiència SAP (Standard Assessment Procedure) sempre que sigui possible.

6.H. S'hauran de promoure les organitzacions per a una major sostenibilitat residencial i de promoure la inversió en habitatges.

6.I. S’haurà de promoure l’urbanisme sostenible.

6.J. S’haurà de promoure formes de vida més sostenibles.

128

Objectiu 7. Revitalitzar els habitatges i les comunitatsSubobjectius Actuacions

7.1. Regenerar les comunitats

7.A. S'haurà de finançar la renovació física d’aquells barris i àrees amb més necessitat d’intervenció pública.

7.B. Quan sigui possible, s'haurà de complementar la renovació dels habitatges i s'haurà de contribuir a una major mescla social en els barris en termes d’ingressos i règims de tinença.

7.C. Les iniciatives de renovació s’hauran de planejar i elaborar en col·laboració amb els agents locals.

7.2. Reduir el nombre d’immobles buits

7.D. S’haurà de reduir a l’1% el nombre d’habitatges buits i sense ús durant més de sis mesos.

7.E. S’haurà de millorar la informació sobre habitatges abandonats i en mal estat per desenvolupar incentius i polítiques específiques.

Objectiu 8.1. L’actuació a l’àrea metropolitanaSubobjectius Actuacions

8.1.1. Crear nous sistemes d’actuació

8.1.A. L’alcalde i la HCA hauran de desenvolupar i enfortir els acords existents a Londres per garantir la provisió dels habitatges. 8.1.B. L’alcalde i la HCA hauran de treballar amb els municipis per transferir més responsabilitats als municipis sobre la provisió d’habitatges.

8.1.2. Desenvolupar nous sistemes de finançament i provisió

8.1.C. L’alcalde i la HCA hauran de desenvolupar models flexibles de finançament adequats a l’actual i futur context econòmic i financer.

8.1.D. L’alcalde i la HCA desenvoluparan la promoció pública de sòl i atrauran inversió pública que contribueixi a la promoció dels nous habitatges.

8.1.E. La HCA i la LDA hauran de donar suport a nous acords a fi de garantir una provisió d’habitatges adequada a les actuals i futures condicions del mercat residencial.

Objectiu 8.2. La promoció localSubobjectius Actuacions

8.2.1. Resoldre el problema de les persones sense llar

8.2.A. S'haurà de posar fi al problema de les persones sense sostre l’any 2012.

8.2.B. S'haurà de reduir a la meitat el nombre de llars en allotjaments temporals l’any 2010.

8.2.C. Les persones en allotjaments temporals han de tenir ple accés a l’educació i la sanitat, i, si escau, als serveis socials.

129

8.2.2. Millorar les opcions residencials, el suport i les oportunitats

8.2.D. Un bon servei d’assessorament i informació en matèria d’habitatge, també sobre les opcions residencials, haurà d'estar disponible per a tots els londinencs que ho necessitin.

8.2.E. Es milloraran i protegiran els habitatges assistits, i els serveis a escala metropolitana i subregional.

8.2.3. Millorar la gestió i capacitar els llogaters

8.2.F. S'haurà d'assolir un alt grau de qualitat en la gestió dels habitatges.

8.2.G. Els llogaters del sector públic residents en àmbits objecte d’actuacions hauran de rebre l’assessorament i el suport adequats.

8.2.H. Llogaters i residents tindran les degudes oportunitats de participar i implicar-se de manera efectiva i coherent.

130

Introducció

Bibliografia

Esping-AndErsEn, g. (1990). The Three Worlds of Welfare Capitalism. Cambridge: Polity Press & Princeton: Princeton University Press.

KEmEny, J. (1995). From Public Housing to the Social Market: Rental policy strategies in comparative perspective. Londres: Routledge.

LEibfriEd, s. (1992). «Towards an European Welfare State? On integrating poverty regi-mes in the European Community». A: fErgE, Z.; KoLbErg, J. [ed.]. Social Policy in a changing Europe. Boulder: Westview Press.

Tomàs, m. (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Bar-celona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Govern Local; 13)

1. Marc teòric i conceptual

Bibliografia

AndErsson, A.; HArsmAn, b. (1985). Housing policy in urban areas: principles, planning and policy. Estocolm: Swedish Council for Building Research.

AndErsson, A.; pETTErson, L.; sTromquisT, V. (2007). European Metropolitan Housing Markets. Series: Advances in Spatial Science.

bArLow, i. m. (1991). Metropolitan government. Nova York: Routledge.

bAsoLo, V.; HAsTings, d. (2003). «Obstacles to Regional Housing Solutions: A Comparison of Four Metropolitan Areas». Journal of Urban Affairs, vol. 25, núm. 4, p. 449-472.

bELsKy, E. s.; LAmbErT, m. (2001). Where Will They Live: Metropolitan Dimensions of Af-fordable Housing Problems. Joint Center for Housing Studies. Harvard University.

biEr, T. (2001). Moving Up, Filtering Down: Metropolitan Housing Dynamics and Public Policy. Brooking Institution. Center on Urban and Metropolitan Policy.

Annex 2. Fonts d’informació: bibliografia i webgrafia

131

boscH, J.; gibAJA, o. (2004). El problema de l’habitatge en l’àmbit local: diagnosi i pro-postes a un problema creixent. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Au-tonòmics i Locals. (Estudis; 13)

boscH, J. (2009). «How Urban Planning Instruments Can Contribute in the Fight Against Homelessness. An International Overview of Inclusionary Housing». FEANTSA. Euro-pean Journal of Homelessness [Brussel·les], vol. 3.

burcHELL, r.; LisToKin, d.; pAsHmAn, A. (1994). Regional housing opportunities for lower income households: A resource guide to affordable Housing and Regional Mobility Strategies. Washington, DC: Department of Housing and Urban Development (US).

cAsTELLs, m. (1991). «El auge de la ciudad dual: teoría social y tendencias sociales». Alfoz, núm. 80, p. 90-94.

downs, A. (1994). New visions for metropolitan America. Washington, DC: The Bro-okings Institution.

gHéKièrE, L. (1992). Les politiques du logement dans l’Europe de demain. París: La Do-cumentation Française.

JAbLon, s. (Setembre 2007). «Décentralisation et territorialisation des politiques du lo-gement». AITEC/FPH. Dossier thématique: Le logement. Association Internationale de Techniciens, Experts et Chercheus et Fondation Charles Léopold Mayer pour le Pro-grès de l’Homme, p. 30-33.

poncE, J. (2002). Poder local y guetos urbanos: las relaciones entre el derecho urba-nistico, la segregacion especial y la sostenibilidad social. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals.

— (2007). El Derecho de la vivienda en el siglo xxi: sus relaciones con la ordenación del territorio y el urbanismo. Editorial Marcial Pons.

sELf, p. (1982). Planning the urban region: A comparative study of policies and organi-zations. Londres: Allen and Unwin.

susmAn, c. [ed.] (1976). Planning for the fourth migration: The neglected vision of the Regional Planning Association of America. Cambridge: MIT Press.

Tomàs, m. (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Bar-celona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Govern Local; 13)

wHEELEr, s. m. (2000). «Planning for Metropolitan Sustainability». Journal of Planning Education and Research, núm. 20, p. 133-145. Association of Collegiate Schools of Planning.

wHiTEHEAd, c. (2010). Housing and the Metropolitan Urban Region. [Conferència del 7 d’abril de 2010 a Auckland Regional Council, Auckland]

132

2. Àrea metropolitana de Londres

Bibliografia

brAmLEy, g.; munro, m.; pAwson, H. (2004). Key Issues in Housing. Policies and Markets in 21st-Century Britain.

cLg (2004). Guidance for Regional Housing Boards. Londres: Department of Commu-nities and Local Government.

— (juny 2006a). A Decent Home: Definition and guidance for implementation. Londres: Communities and Local Government.

— (2006b). Strong and Prosperous Communities. The Local Government White Paper. Londres: Communities and Local Government Department.

— (2007a). Greater London Authority Act. 2007. Regulatory Impact Assessment (RIA). Londres: Communities and Local Government.

— (2007b). Housing Investment in the Regions: Regional Housing Pot 2008-2011. Re-gional Allocations. Londres: Communities and Local Government.

- (2007c). Housing Green Paper, Homes for the future: more affordable, more sustai-nable. Londres: Communities and Local Government.

— (2008a). Transforming Places, changing lives. A framework for regeneration. Lon-dres: Comunities and Local Goverment.

— (2008b). Lifetime Homes, Lifetime Neighbourhoods. A National Strategy for Housing in an Ageing Society. Londres: Comunities and Local Goverment.

— (2010b). Housing Strategy Statistical Appendix. 2008. Londres: Communities and Local Government.

— (juny 2009b). Central-local agreement on housing and regeneration. Londres: Com-munities and Local Government.

Czischke, D., Pittini, A. (2007). Housing Europe 2007. Review of social, co-operative and public housing in the 27 EU member states. Brussel·les: CECODHAS, European Social Housing Observatory.

dETr/dss (2000). Quality and Choice: A Decent Home for All The Housing Green Paper. Londres: Department of the Environment, Transport and the Regions. Department of Social Security.

domAnsKi, H.; norris, m. (2007). Housing Conditions, States Markets and Households. A Pan European Analysis. Paper presented to the European Network for Housing Re-search Working Group on Comparative Housing Research Workshop. Dublin, 20th- 21st of April, 2007. Dublín.

133

Esping-AndErsEn, g. (1990). The Three Worlds of Welfare Capitalism. Cambridge: Po-lity Press & Princeton: Princeton University Press.

gLA (febrer 2007a). London Plan Annual Monitoring Report 3. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (2007b). Greater London Demographic Review. Londres: Greater London Authority.

— (febrer 2008a). London Plan Annual Monitoring Report 4. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (2008b). London’s Housing Capacity and Strategic Housing Land Availability As-sessment 2009. Study Methodology Overview and Participant Guide. Londres: Grea-ter London Authority.

— (2008c). London Plan. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (desembre 2008d). Lagging Behing. Insulating homes in London. Londres: Greater London Authority. London Assembly.

— (2008e). Mayor’s Background Statement in support of his Draft Consolidated Budget for 2009-2010. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (2008f). Analysis of London and Sub-regional Strategy Support Studies database. Londres: Greater London Authority.

— (2008g). London and Sub-regional Strategy Support Studies database. Londres: Greater London Authority.

— (novembre 2010b). Housing in London. The evidence base for the London Housing Strategy. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (2009b). The Greater London Authority’s Consolidated Budget and Component Budgets for 2009-2010. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (2009c). 2010/11 Budget Information. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (febrer 2009d). Ending rough sleeping: The London Delivery Board. Londres: Gre-ater London Authority. Mayor of London.

— (octubre 2009e). The London Plan. Spatial Development Strategy for Greater Lon-don. Consultation draft replacement plan. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (2009f). 2008 London Strategic Housing Market Assessment. Londres: Greater Lon-don Authority.

— (2009g). Greater London Demographic Review. Londres: Greater London Authority.

— (febrer 2009h). London Plan Annual Monitoring Report 5. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (febrer 2009i). London housing market report, Quarter 3, 2009. Londres: Greater London Authority.

134

— (febrer 2010a). The London Housing Strategy. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (febrer 2010b). The London Housing Strategy. Delivery plan. Londres: Greater Lon-don Authority. Mayor of London.

— (febrer 2010c). The London Housing Strategy. General conformity. Guidance for bo-roughts. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (febrer 2010d). London Plan Annual Monitoring Report 6. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (febrer 2010e). London housing market report, Quarter 4, 2009. Londres: Greater London Authority.

— (2010f). 2011/12 Budget Information. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

— (2010g). Annual Progress Report and Action Plan 2010-2012. The London Delivery Board. Londres: Greater London Authority. Mayor of London.

HCA (octubre 2009). Investment Statement 2008-2011. London Region. Londres: Ho-mes and Communities Agency.

— (gener 2010). Investment Statement 2008-2011. London Region. Londres: Homes and Communities Agency.

HiLLs, J. (2007). Ends and Means: the Future Role of Social Housing in England. CASE Report 34. ESRC. Londres: Research Centre for Analysis of Social Exclusion.

Hm Government (juliol 2008). Creating Strong, Safe and Prosperous Communities. Statutory Guidance. Londres: Communities and Local Government.

Hm Treasury (2008b). Regional funding advice: guidance on preparing advice. Londres: HM Treasury.

IERMB (2002). Grans Aglomeracions Metropolitanes Europees. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. (Papers. Regió Metropolitana de Barcelona; 37)

KEmEny, J. (1995). From Public Housing to the Social Market: Rental policy strategies in comparative perspective. Londres: Routledge.

LAwson, J.; miLLigAn, V. (2008). International trends in housing and policy responses. Aus-tralian Housing and Urban Research Institute. Sydney Research Centre.

LdA (juliol 2009). London Housing Design Guide. Draft for Consultation. Londres: Mayor of London. London Development Agency.

Lewis, S. (2007). Delivering Housing Strategy through Local Area Agreements. Co-ventry: Chatered Institute of Housing (CIH).

135

Lund, b. (2006). Understanding Housing Policy. Bristol: The Policy Press and the So-cial Policy Association.

mAssoT, A. (2007). La situation du logement dans six pays d’Europe. París: Institut d’Aménagement et d’Urbanisme de la Région Île-de-France.

mAyor of London (febrer 2010). London Accessible Housing Register. A good practice guide for social housing landlords. Londres.

mcdonALd, g. (1974). «Metropolitan Housing Policy and the Stress Area». Urban Stu-dies, núm. 11, p. 27-37.

muLLins, d.; muriE, A. (2006). Housing Policy in the UK. Palgrave Macmillan.

nAHA (setembre 2007). National Affordable Housing Programme 2008-2011. Prospec-tus. Londres: Housing Corporation. National Affordable Home Agency.

odpm (2003a). Improving the Delivery of Affordable housing in London and the South East, Housing Research Summary 198, 2003. Londres: Office of the Deputy Prime Mi-nister.

— (2003b). Sustainable Communities: Building for the Future. Londres: Office of the Deputy Prime Minister.

— (2005a). Lessons from the past, challenges for the future for housing policy. Londres: Office of the Deputy Prime Minister (ODPM) Publications.

— (2005b). Sustainable Communities: Homes for All. A Five Year Plan. Londres: Office of the Deputy Prime Minister.

—(2005c). Sustainable Communities: People, Places and Prosperity: A Five Year Plan. Londres: Office of the Deputy Prime Minister.

ons (2009). Annual Abstract of Statistics. Office for National Statistics. Southampton: Palgrave Macmillan.

opinion rEsEArcH sErVicEs (2006). Greater London Housing Requirement Study, March 2005 Update Report for the GLA. Swansea: ORS.

robinson, d. (2002). Housing governance in the English Regions: Emerging Structures, Limits and Potentials. Housing Studies Association Conference Spring 2002. Housing Policies for the New UK. Sheffield.

scAnLon, K., wHiTEHEAd, c. [ed.] (2007). Social Housing in Europe. Londres: London School of Economics and Political Science, LSE.

sHLAA/Hcs (2009). London’s Strategic Housing Land Availability Assessment and Hou-sing Capacity Study. GLA.

Tomàs, m. (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Bar-celona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Govern Local; 13)

136

TriLLA, c. (2001). La política de vivienda en una perspectiva europea comparada. Bar-celona: Fundación La Caixa.

wHiTEHEAd, c. (2010). Housing and the Metropolitan Urban Region. [Conferència del 7 d’abril de 2010 a Auckland Regional Council, Auckland]

wiLcox, s.; wiLLiAms, p. (2007). Review of intermediate housing in London. A Study for the Greater London Authority.

Webgrafia

The National Housing Federation: www.housing.org.uk

Chartered Institute of Housing: www.cih.org.uk

Communities and Local Government: www.homesandcommunities.co.uk

Department for Work and Pensions: www.dwp.gov.uk

Government Office for London (GOL): www.gos.gov.uk/gol

Government Office Regions: www.gos.gov.uk

Greater London Authority (GLA): www.london.gov.uk/gla

Local Government Association: www.lga.gov.uk

London Development Agency: www.lda.gov.uk

National Housing Federation: www.housing.org.uk

Tenant Services Authority: www.tenantservicesauthority.org

The Office for National Statistics: www.statistics.gov.uk

The Housing Corporation: www.housingcorp.gov.uk

The Mayor’s London Plan: www.london.gov.uk/shaping-london/london-plan

Treasury Department: www.hm-treasury.gov.uk

3. Àrea metropolitana de París (Illa de França)

Bibliografia

AiTEc/fpH (setembre 2007). Dossier thématique: Le logement. Association Internationa-le de Techniciens, Experts et Chercheurs, et Fondation Charles Léopold Mayer pour le Progrès de l’Homme, p. 30-33.

AnAH (2010b). Chiffres clés Anah 2008. París: Agence Nationale de l’Habitat.

— (2009b). Île-de-France. Chiffres clés 2008. París: Agence Nationale de l’Habitat.

137

— (2009c). Rapport d’activité 2008. París: Agence Nationale de l’Habitat.

— (2010). Rapport d’activité 2009. París: Agence Nationale de l’Habitat.

AniL (2010b). Les politiques du logement des départements depuis la loi libertés et res-ponsabilités locales. París: Agence Nationale d’Information sur le Logement.

— (2009b). «Loi de mobilisation pour le logement et la lutte contre l’exclusion (loi du 25 mars 2009)». Habitat Actualite, núm. 108 (març). París.

Aorif (setembre 2007). La gouvernance des politiques d’aménagement et d’habitat en Île-de-France. La nécessité d’un dispositif adapté pour répondre à la crise francilien-ne du logement. París: AORIF (Union Sociale pour l’Habitat d’Île-de-France).

— (2010a). Ensemble. Revue de liaison des organismes HLM d’Île-de-France, núm. 33 (juny). París.

— (2010b). Guide PLH francilien pour l’implication des organismes HLM dans l’élabora-tion et la révision des PLH intercommunaux en Île-de-France. Les dossiers de l’AORIF, núm. 1 (juny). París.

— (2010c). Rapport d’activité 2009. Panorama, núm. 14 (juny). París: AORIF (Union So-ciale pour l’Habitat d’Île-de-France).

bALcHin, p. [ed.] (1996). Housing Policy in Europe. Londres: Routledge.

cAnAL, A.; mAssoT, A. (2006). Les plans de sauvegarde des copropriétés en Île-de-France. París: Institut d’Aménagement et d’Urbanisme Île-de-France.

cEsr (2002). Pour une territorialisation de la politique du logement. Rapport et avis présentés le 30 septembre 2002. París: Conseil Économique et Social Régional d’Île-de-France.

— (2005a). Avis n. 2005-16 du 8 décembre 2005 relatif au rapport cadre de l’exécutif sur la politique régionale du logement. París: Conseil Économique et Social Régional d’Île-de-France.

— (2005b). Une grande cause regionale, le logement. Communiqué, le 9 décembre 2005. París: Conseil Économique et Social Régional d’Île-de-France.

— (2010a). L’intégration des quartiers sensibles et la politique régionale du logement. Intervention devant la presse de Jean-Claude Boucherat, Président du Conseil éco-nomique et social régional d’Île-de-France. Conférence de Presse, jeudi 28 janvier 2010. París.

— (2010b). Politique du logement et zones urbaines sensibles: Il est temps d’unir les efforts!. Communiqué de Presse, 28 janvier 2010. París: Conseil Économique et Soci-al Régional d’Île-de-France.

cHodorgE, m.; fiLippi, b.; TuTin, c. (2009). Social housing and metropolitan urban dyna-mics: the case of Paris. Paper presented for the European Network for Housing Rese-arch (ENHR). Annual Conference (juliol). Praga.

138

cnH (2010). Avis du 11 janvier 2010. Décentralisation. París: Conseil National de l’Habitat.

corbiLLé, c.; pAuquET, p. (2005). Le contexte socio-économique des organismes de logement social. Indicateurs et outil d’évaluation. Institut d’Aménagement et d’Urba-nisme Île-de-France.

cridf (abril 2008). Rapport de la commission scenarii pour la métropole Paris Île-de-France demain. París: Conseil Régional d’Île-de-France.

cZiscHKE, d. ; piTTini, A. (2007). Housing Europe 2007. Review of social, co-operative and public housing in the 27 EU member states. Brussel·les: CECODHAS, European Social Housing Observatory.

dAiLLEr, m. p. (2008). Rapport d’information fait au nom de l’Observatoire de la décen-tralisation sur les perspectives d’évolution institutionnelle du Grand Paris. Sénat n. 262. Annexe au procès-verbal de la séance du 8 avril 2008. París.

drEif (2006a). Bilan du SDRIF 1994 et état d’avancement de la production de logements en 2004. Révision du SDRIF. Groupe d’Experts Logement. Note n. 1 (gener) París.

—(2006b). La situation du logement en Île-de-France. París: Direction Régionale de l’Équipement d’Île-de-France (DREIF).

— (2009). Diversification de l’Habitat diversification fonctionnelle dans les opérations de rénovation urbaine en Île-de-France. París: Direction Régionale de l’Équipement d’Île-de-France (DREIF).

— (anual). Rapport d’activité. París: Direction Régionale de l’Équipement d’Île-de-France (DREIF).

Esping-AndErsEn, g. (1990). The Three Worlds of Welfare Capitalism. Cambridge: Po-lity Press & Princeton: Princeton University Press.

fondATion Abbé piErrE (2006). Entre pénurie et ségrégation, quelles perspectives pour le logement en Île-de-France? París: Fondation Abbé Pierre pour le logement des défa-vorisés. Colloque ESH-FAP, 28 novembre 2006.

— (2007). Rapport sur l’état du mal logement. París.

gougET, p.; guiLLouET, J.; pAuquET, p. (2007). La demande de logements locatifs soci-aux en Île-de-France en 2006. Rapport. Institut d’Aménagement et d’Urbanisme Île-de-France.

gossET, A. (2007). L’enclavement résidentiel en Île-de-France. Institut d’Aménagement et d’Urbanisme Île-de-France.

gruis, V.; niEboEr, n. (2005). Does reduced government interventions produce market-oriented social landlords? Impressions from an international comparative study. Delft.

139

guiLLouET, J.; pAuquET, p. (2006). Les logements vacants en Île-de-France. Un parc qui participe très largement au fonctionnement du marché immobilier. Institut d’Aména-gement et d’Urbanisme Île-de-France.

iAu. Supplément Habitat aux Cahiers de l’IAU Île-de-France. Consultable a: http://www.iau-idf.fr/nos-publications/cahiers/supplement-habitat-aux-cahiers-de-liau-idf.html

iAurif (2005). L’accession sociale à la propriété en Île-de-France. París: Institut d’Aména-gement et d’Urbanisme de la Région Île-de-France.

— (2008a). Géographie sociale, habitat et mobilité en Île-de-France. París: Institut d’Aménagement et d’Urbanisme de la Région Île-de-France.

— (2008b). Rapport d’activité 2006-2007. París: Groupe de Travail Bailleurs. Observa-toire du Logement Social.

— (2010b). La «loi Boutin», quelles incidences pour l’Île-de-France? Note rapide n. 483, juillet 2009. París: Institut d’Aménagement et d’Urbanisme de la Région Île-de-France.

— (2009b). Les conditions de logement en Île-de-France en 2006. París: Institut d’Aménagement et d’Urbanisme de la Région Île-de-France.

— (2009c). «Stratégies métropolitaines». Les Cahiers, núm. 151 (juny). París: Institut d’Aménagement et d’Urbanisme de la Région Île-de-France. [Trimestral]

— (2010). Le logement. Un champ d’étude et d’action pour Paris Métropole. París: Paris Métropole.

iErmb (2002). Grans aglomeracions metropolitanes europees. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. (Papers. Regió Metropolitana de Barcelona; 37)

JAbLon, s. (2007). «Décentralisation et territorialisation des politiques du logement». A: AITEC/FPH. Dossier thématique: Le logement (setembre). Association Internationale-de Techniciens, Experts et Chercheus et Fondation Charles Léopold Mayer pour le Progrès de l’Homme, p. 30-33.

KEmEny, J. (1995). From Public Housing to the Social Market: Rental policy strategies in comparative perspective. Londres: Routledge.

— (2006). «Corporatism and Housing Regimes». Housing, Theory and Society, vol. 23, núm. 1, p.1-18.

LAurEnT, b. (2005). Chaine du logement en Île-de-France. París: Conseil Economique et Social Régional d’Île-de-France.

Le Journal du Conseil Régional (2008a). Logement. Comment la Région aide les Fran-ciliens, núm. 16 (maig-juny). París: Île-de-France.

Le Journal du Conseil Régional (2008b). Le Conseil Régional. À quoi ça sert, núm. 20 (desembre). París: Île-de-France.

mALpAs, p. (2008). «Histories of social housing: a comparative approach». A: scAnLon, K.;

140

wHiTEHEAd, c. [ed.] (2008). Social Housing in Europe II. A review of policies and outco-mes. Londres: LSE London, London School of Economics and Political Science.

Massot, a. (2007). La situation du logement dans six pays d’Europe. París: Institut d’Aménagement et d’Urbanisme Île-de-France.

mEEddm (2010). Politique du logement social: Une nouvelle ambition. Dossier de Pres-se. Ministère de l’Écologie, de l’Énergie, du Développement durable et de la Mer en charge des Technologies vertes et de Négociations sur le Climat. La Défense Cedex.

oLs (2004). Présentation de l’Observatoire. Observatoire du Logement Social en Île-de-France. Colloque du 5 juillet 2004. París.

—(2008). Le financement des logements locatifs sociaux en Île-de-France en 2006. Observatoire du Logement Social en Île-de-France.

onZus (2007). Rapport 2007. Observatoire National des Zones Urbaines Sensibles. Pa-rís: Les Éditions du CIV.

— (2008). Rapport 2008. Observatoire National des Zones Urbaines Sensibles. París: Les Éditions du CIV.

— (2009). Rapport 2009. Observatoire National des Zones Urbaines Sensibles. París: Les Éditions du CIV.

orf (2008a). Préconisations en vue d’une meilleure prise en compte du foncier a tou-tes les étapes du programme local de l’habitat. Rapport (juny). París: Observatoire Régional du Foncier en Île-de-France.

— (2008b). Colloque du 6 Juin 2008. Du programme local de l’habitat à l’opération. Le foncier comme élément-clef. París: Observatoire Régional du Foncier en Île-de-France.

pridf (2008a). Comment assurer un accès continu au logement ou les enjeux sociaux de la crise. Rapport du groupe 4. Les états généraux du logement en Île-de-France. Ministère du logement et de la Ville. Avril 2008. París: Préfecture de la Région d’Île-de-France.

— (2008b). Les états généraux du logement en Île-de-France. París: Préfecture de la Région d’Île-de-France. Ministère du Logement et de la Ville.

— (setembre 2009). Les orientations stratégiques à trois ans pour l’Etat en Île-de-Fran-ce. París: Prefecture de la Region d’Île-de-France.

région îLE-dE-frAncE (2007). Contrat de projets État-Région Île-de-France 2007-2013. París.

rEVisTA îLE-dE-frAncE (2008). Au coeur de l’Île-de-France. París.

région îLE-dE-frAncE (2008a). Schéma directeur régional d’Île-de-France. Évaluation environnementale. Project adopte par délibération du Conseil régional le 25 septembre 2008. París.

141

région îLE-dE-frAncE (2008b). Schéma directeur régional d’Île-de-France. Rapport. Project adopte par délibération du Consell régional le 25 septembre 2008. París.

scAnLon, K.; wHiTEHEAd, c. [ed.] (2007). Social Housing in Europe. Londres: London School of Economics and Political Science, LSE.

smAdJA, n. (2010). Intégration des quartiers sensibles et politique régionales du loge-ment. A Synthèse. París: Conseil Economique et Social Régional d’Íle-de-France.

Tomàs, m. (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Bar-celona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Govern Local; 13)

TriLLA, c. (2001). La política de vivienda en una perspectiva europea comparada, Bar-celona: Fundación La Caixa.

Webgrafia

Agence Nationale de l’Habitat: www.anah.fr

Agence Nationale d’Information sur le Logement: www.anil.fr

Agence Nationale pour la Cohésion Sociale et l’Egalité des Chances: www.lacse.fr

Agence Nationale de Rénovation Urbaine: www.anru.fr

Conseil Economique et Social Régional d’Île-de-France. www.cesr-ile-de-france.fr

Direction Régionale de l’Équipement d’Île-de-France: www.ile-de-france.equipement.gouv.fr

Etablissement Public Foncier Régional d’Île-de-France: www.epfif.fr

HLM: www.offices-hlm.org

Préfecture de la Région d’Île-de-France: www.idf.pref.gouv.fr

Institut d’Aménagement et d’Urbanisme de la Région Île-de-France: www.iaurif.org

Le portail de la politique de la Ville: www.ville.gouv.fr

Ministère de l’Ecologie, de l’Energie, du Développement durable et de la Mer: www.developpement-durable.gouv.fr

Ministère du Travail, de la Solidarité et de la Fonction Publique: www.travail-solidarite.gouv.fr

Observatoire du Logement Social: www.ols-idf.org

Observatoire National des Zones Urbaines Sensibles: www.ville.gouv.fr/?Presentation-de-l-Onzus

Observatoire Régional du Foncier en Île-de-France: www.orf.asso.fr

Région Île-de-France: www.iledefrance.fr

Schéma Directeur Régional d’Île-de-France: www.sdrif.com

Union Sociale pour l’Habitat: www.union-habitat.org

142

4. Àrea metropolitana de Brussel·les-capital

Bibliografia

AATL (2010). Bilan Quinquennal 2004-2008. Mémorandum 2009-2014. Logement. Brussel·les: Administration de l’Aménagement du Territoire et du Logement. Direction Du Logement. Région de Bruxelles-Capitale.

bAudEwyns, d. (2007). «An Analysis of the Housing Market in Greater Brussels». A: An-dErsson, A. E.; pETTErsson, L.; sTrömquisT u. [ed.] (2007). European Metropolitan Hou-sing Markets. Berlín: Springer.

bErnArd, n. (2007a). Les défis du logement social à Bruxelles. Colloque Bethléem-Ha-bitat social. Brussel·les, 9 novembre.

— (2007b). «Le logement social à Bruxelles: origines, perspectives d’avenir et compa-raisons européennes». Les Cahiers des Sciences Administratives, núm. 13, p. 77.

— (2008a). «Bilan de la législature bruxelloise 2004-2009: un bulletin contracté». Bru-xelles en Mouvements, núm. 208-209 (setembre), p. 4.

— (2008b). «Good and bad fortune of the Plan for the construction of 5,000 (low- and middle-income) housing units in Brussels». Journal of Housing and the Built Environ-ment, núm. 3 (setembre), p. 231.

bErnArd, n., mErTEns, c. (2005a). «Le logement dans sa multidimensionnalité: une grande cause régionale». Publications de la Région Wallonne. Collection Études et Do-cuments.

bErnArd n.; VAn miEgHEm, w. (2005b). La crise du logement à Bruxelles: problème d’ac-cès et/ou de pénurie?. Sous la direction de Bruylant, 2005, p. 14.

consEiL consuLTATif (anual). Rapport d’activités. Brussel·les: Conseil Consultatif du Lo-gement de la Région de Bruxelles-Capitale.

cZiscHKE, d.; piTTini, A. (2007). Housing Europe 2007. Review of social, co-operative and public housing in the 27 EU member states. Brussel·les: CECODHAS, European Social Housing Observatory.

coninK, sopHiE dE; KEERSMAECKER, Marie-Laurence de (2005). Observatoire des Loyers 2004. Brussel·les: Observatoire Régional de l’Habitat. Service d’Etudes de la SRLB.

dEcKEr, p. dE (2008). «Facets of housing and housing policies in Belgium». Housing and the Built Environment, núm. 23, p. 155-171.

KEErsmAEcKEr, mAriE-LAurEncE dE (2006). Observatoire des Loyers 2005 Le marché locatif bruxellois, un marché segmenté. Brussel·les: Observatoire Régional de l’Habi-tat. Service d’Etudes de la SRLB.

— (2007). Observatoire des Loyers 2006. Brussel·les: Observatoire Régional de l’Habitat. Service d’Etudes de la SRLB.

143

— (2009). Observatoire des Loyers 2008. Brussel·les: Observatoire Régional de l’Ha-bitat. Service d’Etudes de la SRLB.

domAnsKi, H.; norris, m. (2007). Housing Conditions, States Markets and Households. A Pan European Analysis. Paper presented to the European Network for Housing Re-search Working Group on Comparative Housing Research Workshop. Dublin, 20th- 21st of April, 2007. Dublín.

fEdErcAsA (2006). Housing Statistics in the European Union 2005/2006. Roma: Italian Housing Federation.

Esping-AndErsEn, g. (1990). The Three Worlds of Welfare Capitalism. Cambridge: Po-lity Press & Princeton: Princeton University Press.

fiTZpATricK, s. & sTEpHEns, m. (2007). Welfare Regimes, Housing Systems and Home-lessness: How are they linked?. Vol. 1 Journal. Brussel·les: European Observatory on Homelessness: FEANTSA.

fonds du LogEmEnT (2010a). Vous cherchez un logement à louer à Bruxelles? L’aide lo-cative. Ixelles: Fonds du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale SCRL.

— (2010b). Les Prêts Hypothécaires du Fonds du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale. Brussel·les: Fonds du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale SCRL.

— (anual). Rapport Annel. Brussel·les: Fonds du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale SCRL.

fribourg, A. m. (2006). Rapports nationaux réguliers sur les évolutions en matière de politiques du logement dans les pays européens.

gEcZynsKi, sHAron; VAndErmoTTEn, cHrisTiAn (2007). Etude sur les logements mis en vente en région de Bruxelles-Capitale. Rapport final - Avril 2007. Brussel·les: Société du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale.

gHéKièrE, L. (2009). «La comunidad europea y la vivienda social». Boletín Informativo de la Asociación Española de Promotores Públicos de Vivienda y Suelo, núm. 94 (abril). València: Asociación Española de Promotores Públicos de Vivienda y Suelo.

iErmb (2002). Grans Aglomeracions Metropolitanes Europees. Barcelona: Institut d’Es-tudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. (Papers. Regió Metropolitana de Barce-lona; 37)

LAwson, J.; miLLigAn V. (2008). «International trends in housing and policy responses». Australian Housing and Urban Research Institute. Sydney Research Centre.

Kemeny, J. (1995). From Public Housing to the Social Market: Rental policy strategies in comparative perspective. Londres: Routledge.

minisTèrE dE LA région dE bruxELLEs-cApiTALE (2009). Rapport Annuel. Brussel·les: Ad-ministration de l’Aménagement du Territoire et du Logement.

144

pArLEmEnT dE LA région dE bruxELLEs-cApiTALE (2009). Session Ordinaire 2009-2010. Budget des recettes et des dépenses pour l’année budgétaire 2010. Brussel·les.

région dE bruxELLEs-cApiTALE (2010). Prime à la rénovation de l’habitat en Région de Bruxelles-Capitale. Brussel·les: Administration de l’Aménagement du Territoire et du Logement. Direction du Logement.

rbdH (2006a). «Les communes et le logement». Art. 23. Dossier trimestriel du RBDH, núm. 23. Brussel·les: Rassemblement Bruxellois pour le Droit à l’Habitat.

—(2006b). «Logement social = logement durable?». Art. 23. Dossier trimestriel du RBDH, núm. 24. Brussel·les: Rassemblement Bruxellois pour le Droit à l’Habitat.

— (2007). «Le Plan régional du Logement». Art. 23. Dossier trimestriel du RBDH, núm. 26. Brussel·les: Rassemblement Bruxellois pour le Droit à l’Habitat.

— (2010b). «La politique du logement à Bruxelles 2004-2009: notre évaluation». Art. 23. Dossier trimestriel du RBDH, núm. 34. Brussel·les: Rassemblement Bruxellois pour le Droit à l’Habitat.

— (2009b). «L’attribution des logements communaux». Art. 23. Dossier trimestriel du RBDH, núm. 36. Brussel·les: Rassemblement Bruxellois pour le Droit à l’Habitat.

— (2010). «Quotas de logements sociaux: les idées à retenir, les écueils à éviter». Art. 23. Dossier trimestriel du RBDH, núm. 38. Brussel·les: Rassemblement Bruxellois pour le Droit à l’Habitat.

sLrb (2006). «Les Conseils Consultatifs des Locataires après 3 ans». Bulletin Trimes-triel d’Information de la Société du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale. SLRB info, núm. 47 (juliol-agost-setembre). Brussel·les.

— (2008). «Le Plan régional du Logement». Bulletin Trimestriel d’Information de la So-ciété du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale. SLRB info, núm. 53 (gener-juny)

— (2010b). Comptes Anuels 2008. Société du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale. Brussel·les.

— (2009b). «Réflexions sur les évolutions du secteur du logement social en Belgique». Bulletin trimestriel d’information de la Société du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale. SLRB info, núm. 59 desembre). Brussel·les.

— (2010). «La politique du logement en Région de Bruxelles-Capitale». Bulletin trimes-triel d’information de la Société du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale. SLRB info, núm.60 (març-abril). Brussel·les.

Tomàs, m. (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Bar-celona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Govern Local; 13)

TriLLA, c. (2001). La política de vivienda en una perspectiva europea comparada. Bar-celona: Fundación La Caixa.

145

Webgrafia

Association de la Ville et des Communes de la Région de Bruxelles-Capitale: www.avcb-vsgb.be

Brussels Studies: www.brusselsstudies.be

Centre d’Information sur le Logement (CIL): www.cil-wic.be

Centres Publics d’Action Sociale (CPAS) de la Région de Bruxelles-Capitale: www.ocmw-info-cpas.be

Code du Logement: www.codedulogement.be

Conseil Consultatif du Logement de la Région de Bruxelles-Capitale: www.ccl-rbc.be

Fédération des Agences Immobilières Sociales de la Région Bruxelloise (FEDAIS): http://www.fedais.be

Fonds du Logement des Familles de la Région de Bruxelles-Capitale: www.fondsdu-logement.be

Rassemblement bruxellois pour le droit à l’habitat: www.rbdh-bbrow.be

Région de Bruxelles-Capital (RBC): www.brussels.irisnet.be

Société de Développement pour la Région de Bruxelles-Capitale: www.sdrb.irisnet.be

Société du Logement de la Région Bruxelloise: www.slrb.irisnet.be

Société Régionale d’Investissement de Bruxelles (SRBI): www.srib.be

5. Àrea metropolitana de Barcelona

Bibliografia

ApEmb (2009). Memòria estratègica de l’Associació. Pla estratègic metropolità de Bar-celona 2008. Barcelona: Associació Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

— (2010). Barcelona Visió 2020, una proposta estratègica. Barcelona: Associació del Pla Estratègic Metropolità.

bELTrán dE fELipE, m. (2000). La intervención administrativa en la vivienda. Aspectos competenciales, de policía y de financiación de las viviendas de protección oficial. Va-lladolid: Colex.

cosTAs, A. (2007). Llibre blanc de l’habitatge a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

cZiscHKE, d.; piTTini, A. (2007). Housing Europe 2007. Review of social, co-operative and public housing in the 27 EU member states. Brussel·les: CECODHAS, European Social Housing Observatory.

146

cTEsc (2009). Indicadors socioeconòmics i laborals. Núm. 32 (octubre). Barcelona: Con-sell Tècnic, Econòmic i Social de Catalunya.

domAnsKi, H.; norris, m. (2007). Housing Conditions, States Markets and Households. A Pan European Analysis. Paper presented to the European Network for Housing Re-search Working Group on Comparative Housing Research Workshop. Dublin, 20th- 21st of April, 2007. Dublín.

domènEc, d. (2005). «Nuevos desarrollos normativos en materia de vivienda en Cata-luña». Quaderns de Dret Local, núm. 7.

Esping-AndErsEn, g. (1990). The Three Worlds of Welfare Capitalism. Cambridge: Po-lity Press & Princeton: Princeton University Press.

gHéKièrE, L. (2009). «La comunidad europea y la vivienda social». Boletín Informativo de la Asociación Española de Promotores Públicos de Vivienda y Suelo, núm. 94 (abril). valència: asociación española de promotores públicos de vivienda y suelo.

gEnErALiTAT dE cATALunyA (2007). Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016. Barcelo-na: Departament de Medi Ambient i Habitatge.

— (2009). Pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010. Memòria de Pro-grames. Barcelona.

iErmb (2002). Grans Aglomeracions Metropolitanes Europees. Barcelona: Institut d’Es-tudis Regionals i Metropolitans de Barcelona. (Papers. Regió Metropolitana de Barce-lona; 37)

igLEsiAs, f. (2000). Las competencias autonómicas en el ámbito de la protección pú-blica a la promoción de viviendas y su adquisición: el derecho positivo. Editorial Mon-tecorvo.

LEibfriEd, s. (1992). «Towards an European Welfare State? On integrating poverty regi-mes in the European Community». A: fErgE, Z.; KoLbErg, J. [ed.]. Social Policy in a changing Europe. Boulder: Westview Press.

nArbonA, c. (1993). «Perspectivas de la política de vivienda en España de los noven-ta». Ekonomiaz. Revista Vasca de Economía, núm. 27, p. 14-21.

poncE, J. (2007). El Derecho de la vivienda en el siglo xxi: sus relaciones con la orde-nación del territorio y el urbanismo. Editorial Marcial Pons.

sEcrETAriA d’HAbiTATgE (2010a). Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya. Any 2009. Barcelona.

— (2010b). L’habitatge a Catalunya 2007. Barcelona.

— (2010c). Evolució del grau de compliment dels indicadors quantitatius del Pacte 2007-2010. 9a Reunió de la Comissió de Seguiment. Barcelona: Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.

147

— (2010d). Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya. Any 2009. Barcelona: Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.

Tomàs, m. (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Bar-celona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Govern Local; 13)

Webgrafia

ADIGSA: www.adigsa.cat

Associació Pla Estratègic Metropolità de Barcelona: www.pemb.cat

Consorci de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: www.amb.cat

Departament de Medi Ambient i Habitatge: www.mediambient.gencat.net/cat/ciuta-dans/habitatge/inici.jsp

Diputació de Barcelona: www.diba.cat

Generalitat de Catalunya: www.gencat.cat

IMPSOL: www2.amb.cat/impsol

INCASÒL: www20.gencat.cat/portal/site/incasol

Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT): www.idescat.cat

Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona: www.iermb.uab.es

6. Una visió comparada de la política metropolitana d’habitatge a Europa

Bibliografia

AndErsson, A.; pETTErson, L.; sTromquisT, V. (2007). European Metropolitan Housing Markets. Series: Advances in Spatial Science.

bALcHin, p. [ed.] (1996). Housing Policy in Europe. Londres: Routledge.

bELmEssous, f.; cHEmin, c.; cHigniEr-ribouLon, f.; commErçon, n.; TriguEiro, m.; ZEpf, m. (2004). Large housing estates in France: policies and practices. RESTATE. Restruc-turing Large Housing Estates in European Cities: Good Practices and New Visions for Sustainable Neighbourhoods and Cities. Utrecht: Utrecht University.

cHZHEn, y.; ELsingA, m.; fiTZpATricK, s.; oTEEn, g.; sTEpHEns, m. (2010). Study on Hou-sing Exclusion: Welfare Policies, Housing Provision and Labour Markets. Directorate-General for Employment, Social Affairs and Equal Opportunities. European Comisión. Brussel·les.

148

ciLp (2007). Housing and integration of migrants in Europe. Cities for Local Integration Policy. European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions. Dublín.

dEKKEr, K.; HALL, s.; Tosics, i.; VAn KEmpEn. r. (2005). Restructuring large housing es-tates in Europe. Restructuring and resistance inside the welfare industry. Bristol: Policy Press.

Esping-AndErsEn, g. (1990). The Three Worlds of Welfare Capitalism. Cambridge: Po-lity Press & Princeton: Princeton University Press.

gruis, V.; niEboEr, n. (2005). Does reduced government interventions produce market-oriented social landlords? Impressions from an international comparative study. Delft.

KEmEny, J. (1995). From Public Housing to the Social Market: Rental policy strategies in comparative perspective. Londres: Routledge.

— (2006). «Corporatism and Housing Regimes». Housing, Theory and Society, vol. 23, núm. 1, p. 1-18.

mALpAs, p. (2008). «Histories of social housing: a comparative approach». A: scAnLon, K.; wHiTEHEAd, c. [ed.] (2008). Social Housing in Europe II. A review of policies and out-comes. Londres: LSE London, London School of Economics and Political Science.

musTErd, s. (2008). «Banlieues, the Hyperghetto and Advanced Marginality: a Sympo-sium on Loïc Wacquant’s Urban Outcasts. Diverse Poverty Neighbourhoods: Reflec-tions on Urban Outcasts». City, vol. 12 (1), p. 107-114.

pArEJA, m.; TApAdA bErTELi, T.; VAn boxmEEr, b.; gArciA, L. (2004). Large housing esta-tes in Spain: policies and practices. RESTATE: Restructuring Large Housing Estates in European Cities: Good Practices and New Visions for Sustainable Neighbourhoods and Cities. Utrecht: Utrecht University.

rAxEn-Eumc (2005). Migrants, minorities and housing: exclusion, discrimination and an-ti-discrimination in 15 member states of the European Union. Observatorio Europeo de Fenómenos Racistas y Xenófobos.

sTEpHEns, m. (2008). «The role of the social rented sector». A: fiTZpATricK, s.; sTEpHEns, m. [ed.] (2008).The Future of Social Housing. Londres: Shelter.

Tomàs, m. (2009). La governabilitat metropolitana a Europa i l’Amèrica del Nord. Bar-celona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Govern Local; 13)

TriLLA, c. (2001). La política de vivienda en una perspectiva europea comparada. Bar-celona: Fundación La Caixa.

Direcció d’Estudis i ProspectivaCentre per a la Innovació LocalRambla de Catalunya, 126, 7a planta08008 BarcelonaTel. 934 020 709 · Fax 934 049 146www.diba.cat/web/innovacio