LES MESTRES A POLLENÇA - premsaforana.cat · Maria Rotger Coll, Josefa Seguí Torrendell, Lluïsa...

PUNT iNFORMATIU POLLENÇA núm. 304-309

“Les mestres a Pollença” Maria Rosa Albis

Pàgina 1 de 16

LES MESTRES A POLLENÇA Maria Rosa Albis Ferragut Quan 17 al·lotes pollencines, a finals del segle XIX, estudien per a ésser mestres d’escola és un fet de gran importància, tant dins la història de Pollença com dins la història en general. Pensem que fins ara la dona només ha tingut un paper dins la llar. La dona pollencina acaba de fer una gran passa. Per primera vegada la dona accedeix a l’educació superior; per primera vegada aquesta dona pollencina amb iniciativa, amb inquietuds, amb ganes de saber, que té la necessitat d’abandonar el rol femení i, per tant, ganes de ser qualque cosa més que una mare i una esposa, en té l’oportunitat. Ha arribat el moment de desenvolupar la seva intel·ligència, de créixer, d’evolucionar. Són veritablement unes dones amb unes expectatives no corrents per a l’època i que sabran aprofitar la gran oportunitat que se’ls presenta. Aquesta els ve donada quan a 1872 s’obri l’Escola Normal de la Puresa de Palma. Aquesta Escola és el primer centre femení de les Balears on les dones de les Illes podran accedir per realitzar els estudis de Magisteri. El títol que obtenien en aquesta Escola era oficial i els donava l’accés per poder optar per oposició o concurs a les escoles públiques de les illes Balears. Aquestes dones han aprofitat un moment que també podríem anomenar històric, en el sentit que no és fins a principis del segle XIX, exactament l’any 1833, quan l’Estat espanyol, dins l’època lliberal, comença a donar molta d’importància a l’educació, tot considerant l’alt grau d’analfabetisme del país. Les Balears no estan excloses d’aquests alt índex d’incultura, i podríem dir que la dona encara n’està més afectada que l’home. Abans de crear-se aquesta Escola Normal per obtenir el títol de mestra només s’havia d’acreditar tenir un mínim de coneixements relatius a les matèries que formaven l’ensenyament elemental. Se les examinava de: religió i moral, lectura, escriptura i comptes i en les labors pròpies del seu sexe. El 10 d’abril de 1842 s’havia creat el Seminari de Mestres masculí. A aquesta Escola Normal de Mestres només podien assistir a classe els homes. Les dones, discriminadament, només es podien matricular per lliure i presentar-se als exàmens. Aquests també eren diferents dels homes, només havien de demostrar que eren vàlides per educar altres persones del sexe femení, d’aquí que el nivell que se’ls exigia tampoc era massa elevat. I és mitjançant la Llei d’Instrucció Pública de 9 de setembre de 1857, coneguda com a la Llei Moyano, quan l’Estat comença a regular els aspectes bàsics del sistema escolar espanyol al llarg de més d’un segle fins arribar a la Llei General d’Educació de 1970. L’Estat vol que els mestres estiguin preparats per fer la seva tasca educativa, que tinguin un nivell de cultura en relació a la seva professió i, per aquest motiu, pensa en la creació d’escoles de Magisteri d’on surtin els professionals i les professionals que tanta d’importància tenen en l’educació d’un poble. Podem ja avançar que, segons dicta la Llei Moyano, seran els ajuntaments els que hauran de finançar l’ensenyament primari. I, com veurem més endavant, aquest fet serà econòmicament molt perjudicial pels mestres. Per tant, no serà fins 30 anys després de la creació del Seminari de Mestres masculí, quan la dona pugui cursar estudis per primera vegada en la història a la també primera Escola de Magisteri femení de les Illes. Estarà regida per Alberta Giménez, que com sabem és nascuda a Pollença, a l’any 1837, que té el títol de mestra elemental; una dona amb molta de iniciativa i personalitat.



Pàgina 2 de 16

Les assignatures que s’estudien a la Puresa són: Llengua castellana i Ortografia; Aritmètica; Història i Geografia d’Espanya; Doctrina Cristiana i Història Sagrada; Solfeig i Música; Dibuix; Lectura i Escriptura; Labors d’utilitat i ornament; Urbanitat i Higiene; i Economia domèstica. Com veiem la preparació que rebien era coherent amb el destí que aquesta tindria, que era l’educació de nines. Nines que majoritàriament tindran com a objectiu formar una família. Per obtenir el títol elemental havien de cursar tres anys d’estudis i per tenir el superior dos anys més. A més, hi havia agregada una Escola Pràctica, on les alumnes realitzaven les pràctiques docents. Aquesta Escola de la Puresa perd els seus privilegis legals per ordre del Ministre de Instrucció Pública i ha de deixar la formació de les futures mestres en mans de l’Estat l’any 1912. Es passarà d’una educació religiosa a una de caràcter públic. Margalida Sastre Borràs és la primera pollencina que obté el títol de mestra. Ho fa al primer examen de revàlida que es realitza a l’Escola de la Puresa a l’any 1872. Margalida havia nascut l’any 1838. El seu pare era patró i vivien al carrer de l’Aigua. Antònia Salom Vidal aprovarà l’examen de revàlida de la convocatòria de 1873. Encara que ella era nascuda a Palma, vingué a Pollença amb els seus pares, i en el Padró de 1875 ja hi figuren. Vivien al carrer de Joan Mas. El seu pare era tintorer. El seu germà Miquel sí que naixerà a Pollença. El gener de 1877 va obtenir la plaça per oposició a Ferreries. Antònia va arribar a Menorca acompanyada dels seus pares i del seu germà. Aquest fet ens senyala l’important que fou per a la dona la professió de mestra d’escola, ja que no només li donava mobilitat sinó que a més la transformava en certa manera en cap de família, pel fet d’atreure als seus familiars al seu lloc de residència per motiu de la seva professió. Sa mestra Salom va arribar a convertir-se no tan sols en una institució en el poble de Ferreries, sinó també en un model viu de treball i dedicació, ja que inclòs impartia classes dominicals en el Pla de l’Església als pagesos del terme municipal. Aquests exàmens de revàlida es realitzaren a la Puresa per aquelles dones que no havien tret el títol en els exàmens del Seminari de Mestres masculí. Les 17 primeres al·lotes que cursen Magisteri són: Francesca Aguiló Cortés, Magdalena Cabanellas Rotger, Magdalena Cerdà Llabrés, Magdalena Cifre Cerdà, Catalina Enseñat Llobera, Maria March Vila, Magdalena Mayol Salas, Maria Mayol Salas, Coloma Pizà Mercadal, Joana Maria Rotger Cifre, Maria Rotger Coll, Josefa Seguí Torrendell, Lluïsa Terrés Portell, Bàrbara Triay Palliser i Margalida Vives Cánaves, més Gerònia Guiraud Llobera i Maria Sastre Borràs (germana de Margalida) que només cursen un any de carrera.

Antònia Vidal. Foto: Col·lecció ajuntament de Ferreries.



Pàgina 3 de 16

Totes elles procedeixen de famílies de classe mitjana, els seus pares són botiguers, petits i mitjans propietaris de terres, farmacèutics, torrers, mariners, guàrdia civils, comerciants, tintorers, mestres, sabaters, etc. Una vegada obtingut el títol de mestra d’escola no totes exerciran la professió, unes quantes triaran abandonar- la per formar una família, però la majoria, tant si es fan monges, com és el cas de quatre d’elles, com mestres d’instrucció primària a l’escola pública, dedicaran tota la seva vida a l’ensenyament. De forma més concreta, es pot afegir que Josefa Seguí Torrendell serà la primera que es titula a l’Escola de Magisteri a la promoció de 1887 amb el títol elemental i Maria Magdalena Cerdà Llabrés amb el títol superior a la promoció de 1889. Josefa es farà monja de la Caritat. Va néixer a l’any 1867 al carrer Joan Mas. Era d’una família de 7 germans. El seu para era llaurador. Maria Magdalena Cerdà va néixer l’any 1870 al carrer Major, el seu pare Don Antoni Maria Cerdà, era farmacèutic. Es casà amb Don Lluís Capllonch de la Fuente, Secretari del Banc Agrícola i tingueren 9 fills (aquest número de fills em fa pensar que segurament no va exercir de mestra, o, al menys, des que es va casar). Però a 1913 formarà part com a mare de la Junta Local de Primera Ensenyança de Pollença. A la Primera Junta Local en què apareixen mares també hi trobam una altra d’aquestes al·lotes, és l’any 1908. Es tracta de Francisca Aguiló Cortès. Pareix que tampoc exercí de mestra d’escola, ja que a 1903 estava casada i duia una botiga al carreró del Vent. Per tant, el fet de pertànyer al que ara diríem les primeres AMIPAS, vol dir que encara que, per les circumstàncies que fossen, no es volguessin o poguessin dedicar a l’educació, no l’abandonaren del tot. Magdalena Cifre Cerdà també és una de les 17 pollencines que estudiaren a la Puresa. Nascuda a 1880 i titulada el 1898 amb el grau superior. És filla de Jaume Cifre que resideix a Andratx perquè fa de faroler del far de la Dragonera. Si parlam d’ella és perquè segons dades de l’Arxiu d’Educació aquesta dona després de treballar a diferents pobles de Mallorca l’any 1932, en temps de la segona República, és destinada a Lloret i allà exercirà el càrrec de batllessa des de gener a maig de 1933. Podem afirmar sense equivocar-nos que és la primera dona batllessa nascuda a Pollença, i segurament també de Mallorca.

A partir de 1912 la formació de mestres a Mallorca va donar un tomb. En aquest any, va tancar les portes la Normal dependent de la Congregació de la Puresa i va ser substituïda per un centre públic i laic, la qual cosa va provocar una gran polèmica dins una societat conservadora que mostrava un gran arrelament quan a conviccions religioses i morals. Així, amb l’arribada a Palma de les noves professores, educades en els criteris de la Institució Lliure d’Ensenyança, formades a l’Escola Superior de Magisteri de Madrid, va sorgir una gran polèmica als mitjans de

Magdalena Cabanellas Rotger (dreta) vora Maria Castanyer Calvo de Sóller.



Pàgina 4 de 16

comunicació social. Aquestes professores foren rebutjades abans de posar el peu a l’Illa i titllades de laiques i feministes. Aquestes professionals demostraren que l’objectiu que tenien era convertir l’educació en la principal força regeneradora de les societats, i a aquest objectiu varen dedicar tots els seus esforços. Cal destacar la intel·ligència i l’esforç de dues professores de la Normal, Rosa Roig i Ana Canalias, que no només proposaven un nou model de mestra, sinó també un nou model de dona, el nou ideal femení. En definitiva, també les mestres se significaren socialment pel fet d’afavorir l’evolució positiva del rol de la dona dins la societat illenca. De Rosa Roig Soler, se’n diu que era una mestra de mestres, que lluità a favor d’un model de societat laic, progressista, obert, tolerant, pacifista i regeneracionista. A l’Escola Normal de Balears el pla de 1914 partia d’un examen d’ingrés sobre la base de la cultura de l’ensenyament primari, ja que no s’exigien estudis de batxillerat, es cursaven quatre cursos a l’Escola Normal i un examen de revàlida. Durant els dos cursos darrers, a més dels estudis teòrics, s’havien de realitzar les pràctiques a l’escola annexa. L’Escola Normal femenina va contribuir notablement a modificar la mentalitat pedagògica de les mestres que ocuparien les escoles primàries de les Illes. Fou un centre educatiu partícip i estimulador de la renovació pedagògica a Mallorca. Aquesta aportació duta a terme per la Normal posava les bases a Mallorca de la tasca que després molts mestres pogueren dur a terme durant la Segona República. Referent a l’educació de les nines a Pollença només sabem que a finals del segle XVII s’establiren a Pollença religioses Terciàries de Sant Domingo. Quan morí la darrera es va encarregar de la instrucció de les nines una dona que habitava l’edifici dels Hospitalers, retribuïda pel Batliu de Mallorca. Es pot dir que l’assistència a classe no era obligatòria i evidentment una sola mestra poc podia fer per educar les nines de Pollença. Podem concloure que en aquesta època l’educació de les nines era mínima o inexistent. No serà fins a mitjans del segle XIX, quan s’obre el Convent de les Germanes de la Caritat a Sant Jordi, el 25 de febrer de 1849, provinents del Convent de Felanitx. Eren de l’Ordre de Sant Vicenç de Paül. Vingueren 4 monges i una novícia, totes cinc felanitxeres. La fundació d’aquest convent és un fet importantíssim pel nostre poble, ja que aquestes dones ompliren un gran buit tant en l’aspecte educatiu com en el sanitari, gestionant en aquest darrer

Façana de l’escola de les monges de la Caritat de Pollença.



Pàgina 5 de 16

sentit l’Hospital-Hospici del Convent de Sant Domingo. La seva labor com a infermeres i cuidadores va ser fonamental per als pollencins. Amb la vinguda de les monges de la Caritat es produí un gran augment de l’escolarització de les nines de Pollença. Aquestes seran educades en una moral catòlica i conservadora combinada amb una pràctica higiènico-sanitària moderna. O sigui, la religió serà la base de la seva educació i l’objectiu serà formar a les nines per a ser mares de família seguint el model tradicional. Però, a més, cal remarcar, que introduïren al nostre poble l’aplicació dels mètodes de puericultura, la qual cosa suposarà un gran avanç en la higiene dins la societat de Pollença. No podem deixar de dir que l’Ajuntament sempre va defensar i elogiar la gran labor educativa que dugueren a terme les germanes de la Caritat i en molts de documents de l’Arxiu Municipal apareix que eren molt estimades pel poble de Pollença. Però, a més, hi havia un gran avantatge per a l’Ajuntament, ja que com que ell era el responsable de pagar el sou i el lloguer dels educadors i, com veurem més endavant, sempre tenia problemes de caire econòmic, ja li anava bé que les monges cobrissin la part de l’educació femenina, ja que s’estalviava el lloguer d’una mestra. L’Escola de la Caritat sempre va tenir un gran número d’alumnes, des de 200 a més de 300, segons els cursos. Normalment hi havia una germana que era la mestra titular i unes altres que eren les auxiliars, que l’ajudaven en els diferents departaments o estàncies de l’Escola. Pensem que, a una mestra tota sola, li seria impossible atendre tal quantitat de nines. Ensenyaven a llegir, escriure, fer comptes i Història Sagrada. A les tardes, feien labors pròpies del sexe femení, com brodats, fet que donarà el nom de “anar a costura”.

Grup d’alumnes de la Caritat del curs 1952-53. Les mestres de Sant Vicenç de Paül foren les primeres en obtenir el títol de Magisteri a totes les Balears i, per aquest motiu, són anomenades les pioneres. Algunes l’obtingueren en el Seminari de Mestres masculí i altres a l’Escola de la Puresa.



Pàgina 6 de 16

Sor Victòria Rosselló, de Felanitx, al 1849, serà la primera mestra i també la primera Superiora del Convent. El 1854 Sor Antònia Liberata Barceló Roig substituirà a Sor Victòria Rosselló. Nascuda l’any 1830 a Felanitx es titulà el 1849. Va ser una de les mestres pioneres. Sor Antònia Liberata l’any 1870 rebia un sou anual 2.932 reals, equivalents a 733 pessetes 25 cèntims. El mestre de nins, Don Mariano Calvis, en aquell mateix moment, cobrava 4.400 reals, equivalents a 1.100 pessetes. Les mestres, segons la Llei, només cobraven les 2/3 parts del sou del mestre. Al Padró de 1875, apareixen tretze monges residents al Convent de la Caritat, és curiós que d’elles set són de Felanitx i sis de Pollença. I, de totes elles, dues són mestres, les dues de Felanitx i les dues pioneres de l’ensenyament. Una és Sor Antònia Liberata Barceló, que ja hem esmenat, i l’altra, Sor Teresa Oliver i Suñer. Quinze anys després, al Padró de 1890, són denou les monges Paules, encara cinc d’elles són de Felanitx, vuit de Pollença, i la resta, de diferents pobles de Mallorca. També dues d’elles són mestres: Maria Mayol Salas, Sor Feliciana, de Pollença, i Maria Maymó Truyol, Sor Maria del Carme, de Felanitx, també mestra pionera. Maria Mayol Salas és una de les 15 al·lotes pollencines titulades a la Normal de la Puresa. Va néixer l’any 1871 i es va titular el 1892. Començà aquest mateix any com a ajudant de la mestra Joana Maria Oliver i Suñer, oferint-se a prestar el càrrec gratuïtament, i després, quan mor aquesta, el 1894, ocupa el seu lloc. És d’una família de set germans que vivien a la plaça de l’Almoina. Segons els documents de l’Arxiu Parroquial de Pollença el seu pare era llaurador. En els anys 1936 i 1940 trobam a Maria Mayol Salas fent de mestra a l’Escola de la Caritat del Port de Pollença. La seva germana Magdalena també serà germana de la Caritat i també va obtenir el títol de mestra, a l’any 1887. No va residir al Convent de la Caritat de Pollença. Maria March Vila, del Ponterró, també forma part de les 17 al·lotes que es formaren com a mestres d’escola a la Puresa. Es va treure el títol elemental l’any 1904. El seu pare era llaurador, l’amo Bartomeu del Ponterró. És nada l’any 1884 i és la germana major de set germans, quatre nines i tres nins; de les quatre nines tres seran religioses, dues de la Caritat, Maria i Antònia, i l’altra dels Sagrats Cors, Catalina. A finals del segle XIX l’Ajuntament era qui havia de fer-se càrrec de pagar tant el sou dels mestres, en el qual s’incloïa també el material escolar i el manteniment de l’escola, com la renda de la casa-habitació on vivien. La precarietat de recursos materials de l’Ajuntament farà que la situació econòmica en la qual visquin els mestres sigui veritablement lamentable. Disposam d’un comunicat de l’any 1857 en què la Comissió Provincial d’Instrucció Primària posa una multa de 100 reals a l’ajuntament de Pollença perquè no ha pagat als mestres la seva dotació corresponent als darrers trimestres vençuts. Si no es compleix en el termini de 8 dies la multa passarà a 200 reals. L'Ajuntament contesta que degut a problemes de falta de recursos se li commuti la multa. El Govern de la província a 14 de febrer de 1871 ordena a l’Ajuntament que pagui les quantitats que es deuen als mestres d’ensenyament primari. El període que es deu va des del dia 1 d’octubre de 1869 al 31 de desembre de 1870. Són exactament 15 mesos. A la mestra Antònia Barceló, li deuen 733 pessetes amb 12 cèntims pel sou i 91 pessetes amb 62 cèntims pel material escolar. I, continuant amb la mateixa tònica, el 21 de maig de 1872 fa 11 mesos que no s’ha pagat la mestra. I encara més, en el mes d’octubre de 1875 els professors manifesten que fa 22 mensualitats que no perceben els seus havers. I cada vegada l’Ajuntament manifesta que els anirà pagant així com tingui recursos.



Pàgina 7 de 16

Segurament foren aquests moments difícils i no és gens estrany que fins avui ens hagi arribat la frase “passar més fam que un mestre d’escola”. L’ensenyament de nines a càrrec de seglars no començarà fins el 1884. En aquella data es crearà la segona escola pública de nines, al carrer del Roser Vell, regentada per la mestra Rosa Vives i Deyà. S’ha de remarcar que és la primera mestra que no és una religiosa. Nascuda a Palma el 1860 i titulada també a l’Escola Normal de la Puresa el 1880. Aquesta segona escola passarà al carrer de Creus, número 10, el 1886 i, definitivament, al Convent de Sant Domingo el 1897. Que la segona escola pública de nines l’Ajuntament la traslladi al Convent és un fet d’interès econòmic, o sigui, per estalviar-se l’arrendament d’un local. Però és, sobretot, una temeritat, ja que l’edifici està en unes condicions realment deplorables. 36 anys enrere, segons les Actes d’Educació d’octubre de 1861, quan la primera escola pública de nins, regentada pel mestre Mariano Calvis, estava situada en aquest indret, una part del local de l’escola ja presentava cruis a la bòveda i amenaçava ruïna. Per això fou traslladada a Monti-sion. Per tant, com pot ser que a l’any 1897, sense que tinguem constància que s’hagin fet reformes al Convent, l’escola de nines de Rosa Vives sigui destinada en aquest indret? Per altra banda, a finals d’octubre de 1884, es produeix un fet curiós: Rosa Vives proposa una substituta perquè ella vol ampliar estudis. Demana que s’admeti Maria Francisca Desclaux Vidal, professora d’instrucció primària elemental. I és acceptada. El 27 de novembre del mateix any Desclaux sol·licita vuit dies de permís per anar a oposicions. I atès el poc número d’alumnes que assisteixen a classe, només divuit, deixarà per a substituir- la a la seva cosina i mare juntes. Una altra fita important per a l’ensenyament femení a Pollença és quan el febrer de 1895 es va obrir una altra escola pública de nines, regentada també per una mestra seglar; és l’Escola número 1. Denominació que fins aleshores havia recaigut en la de la Caritat de Sant Jordi, Escola que ara passarà a ser privada. La referida Escola pública s’obre al carrer Rull, número1, a Can Coves, i és dirigida, des d’aquest moment fins a 1905, per Antònia Estelrich Simó, de Santa Eugènia. La mestra té la vivenda a la mateixa Escola, que comparteix amb la seva filla Maria Salvà. Maria va néixer l’any 1873 a Santa Eugènia i es va fer Mestra a la Puresa el 1891 amb el grau superior. Can Coves duu el nom de la família que n’és la propietària i que també viu al mateix edifici, al número 1 D. Aquesta família a 1896 està integrada per una mare vídua, Margarida Cerdà, i set fills; són família de mariners. Al Padró de 1903, Maria Salvà apareix casada amb Jaume Coves, de professió mariner i tenen una filla. O sigui que la filla de la Mestra es casà amb el fill de la casa. En total tindran sis fills. Però aquest fet no li impedirà treballar de Mestra a Can Coves en diferents cursos, de 1905 a 1907, el 1915-16 i el 1917-18. També als anys 1908 i 1909 forma part de la Junta Local de Primera Ensenyança com a mare de família. Pot ser aquest curs 1917-18 fos el darrer en el qual l’Escola de nines de Can Coves estàs oberta com a escola pròpiament dita, ja que al Padró de 1921 ja només està arrendada per l’Ajuntament com a habitatge de mestres i les seves famílies. I així seguirà en anys successius. Per tant, hi haurà, des de l’any 1895, a la vila, tres escoles de nines, dues públiques a càrrec de seglars i una privada a càrrec de religioses. Però no s’ha d’oblidar, que al mateix temps, l’Escola de la Institució d’Ensenyança de Pollença, l’escola fundada per Guillem Cifre a l’any 1879, també acull nines en un nou i únic, almenys a Pollença, règim de coeducació. A més de ser l’única escola laica de la nostra Vila. Tanmateix, el nombre real de nines que hi assistiren sempre va ser molt



Pàgina 8 de 16

baix. A una excursió que es va fer a l’any 1891 hi anaren 40 nins i 4 nines. També cal remarcar que a l’Escola de Colonya també hi treballa una dona, una mestra alemanya molt alta. És Clara Hammerl, esposa del Director de la Institució, el mateix Cifre de Colonya. Clara havia nat el 1860 a Bromberg, un poble del districte de Berlín. Clara es va afegir als demés col·laboradors només arribar a Pollença el novembre de 1889. Clara és, per tant, la primera mestra que fa classe a nins i nines junts.

Edifici actual on hi havia l’escola pública de nines número 1, al carrer Rull, can Coves. Per una altra part, per les dades obtingudes de la documentació, podem deduir que les famílies no consideraven prioritari l’assistència a classe dels nins i, especialment, de les nines. Així, des de 1861, any en què tenim les primeres Actes d’Educació, apareix sempre una constant: el gran número de faltes d’assistència que tenen les alumnes. L’Inspector d’Educació senyala la necessitat que els pares enviïn les seves filles a l’escola, de forma obligatòria les de 6 a 9 anys, que és el que marca la llei. A més afegeix que les nines falten a classe perquè els pares procuren utilitzar- les en els quefers domèstics i feines agrícoles. Les menors de sis anys, les de pàrvuls, són les que majoritàriament assisteixen a costura. Curiosament, aquesta realitat es dóna, en molta menor mesura, a l’Escola de la Caritat, i, en canvi, de forma molt exagerada a les dues escoles públiques regentades per seglars. Precisament, a l’any 1896 ens trobam amb el cas que a l’Escola de les Germanes Paules, que regenten l’Escola “amb gran satisfacció del poble”, assisteixen a classe un gran número d’alumnes, concretament 280 hi són presents en el dia 18 de juliol, quan es fan els exàmens, en els diferents departaments. Però aquest mateix dia, quan es visita l’Escola n.1 al carrer Rull, de la mestra Antònia Estelrich, l’Acta expressa l’elevadíssim número de faltes d’assistència de les nines, de 150 que són les titulars, especificant que



Pàgina 9 de 16

les menors de 6 anys són les que constitueixen la major part de les assistents. L’endemà, quan la Junta i l’Inspector visiten l’Escola número 2, de Rosa Vives, es troben amb l’escàs número de 49 nines assistents. L’any 1898 són 200 les alumnes que assisteixen a classe a la Caritat, més 120 que van a pàrvuls a càrrec de Sor Àgueda Aloy. A partir de setembre de 1890 els pàrvuls ocuparien l’escola de ca les Monnares. Per tant, aquí es veu la gran importància que té l’ensenyament religiós. A Pollença l’educació privada i religiosa era preferida a la de caràcter públic. A l’escola pública l’ensenyament era gratuït, i allà hi anaven moltes nines les famílies de les quals eren considerades pobres. Fins i tot en els anys 40 i 50 del segle XX, les mateixes nines es distingien segons allà on anaven a escola. De totes formes, a partir de 1902 l’ensenyament públic experimentarà un gran avanç, ja que l’Estat es va fer càrrec del sou dels mestres. Aquest fet els dignificarà. Els ajuntaments només han de pagar l’habitatge. Però, com veurem, l’Ajuntament seguirà sense complir amb les seves obligacions. Segons informació de l’Arxiu Municipal de Pollença: el dia 1 de juny de 1902 Rosa Vives rep ordre de desallotjament de la casa on viu, segurament per falta de pagament del lloguer. I dia 11 de maig de 1903 l’Ajuntament ha de pagar una multa de 125 pessetes per no haver satisfet el pagament dels arrendaments dels edificis destinats a escoles i habitacions dels mestres. El 28 de setembre del mateix any l’Ajuntament decideix que els mestres visquin en els mateixos edificis escolars, propietat del mateix, per així estalviar doblers. És per això que en el Padró de 1903 trobam a la mestra Rosa Vives empadronada juntament amb el seu home i els seus dos fills al Convent. Pel que ara veurem, les condicions en les que es trobava el Convent no eren ni per a fer escola ni per a viure-hi. Han passat exactament 45 anys des de la primera notícia que tenim de l’estat de l’edifici del Convent, que era una ruïna, i així segueix, ja que Rosa Vives comunica a l’Ajuntament dia 4 de març de 1902: “He de manifestar a Vostè que a més de desplomar-se la dependència on es troba l’escusat destinat a les nines de l’Escola al meu càrrec, s’hi ha d’afegir que el passadís contigu a l’escala, per on les nines entren i surten, també amenaça ruïna; i per no haver de lamentar una possible desgràcia, he cregut un deure ineludible manifestar- li a Vostè aquest incident; per tant, “com Vostè comprendrà” fora molt convenient que a la major brevetat possible, s’arreglin aquests desperfectes, majorment, quan ara, les nines, han de sortir de l’Escola per fer les seves necessitats, lo qual no deixa de ser un gran inconvenient”. A aquesta mateixa Escola de nines s’hi instal·la, a 1906, la mestra catalana Concepció Dagas Puigbó, de Ripoll, Girona, que acaba d’ésser destinada a Pollença. I es troba amb els mateixos problemes. La qüestió econòmica i d’interès per l’educació per part de l’Ajuntament no ha canviat en absolut i, com veurem a continuació, encara seguirà molt de temps més. La Junta Provincial de Instrucció Pública comunicà a l’Ajuntament que la mestra d’aquesta localitat, Dª Concepció Dagas, a 25 d’abril de 1906 li diu el següent: “Després d’haver pres possessió de l’escola d’aquesta, l’Ajuntament em proporcionà per a casa-habitació un tros d’ex-Convent, sense capacitat ni condicions de decència, essent completament impossible utilitzar-lo. Esper que aquesta Junta obligarà a que immediatament se’m doni casa capaç i decent, a fi de que no hagi de prolongar per més temps la meva estada a la fonda que perjudica en gran manera els meus interessos”.



Pàgina 10 de 16

I per qualque cosa degué servir aquest comunicat ja que tenim notícia que temps després es paguen al mestre d’obres Joan Orell 518’40 pessetes per reparació de l’habitació de la mestra de la segona escola de nines (situada al Convent) per trobar-se en mal estat. Al 1912 Concepció demana a l’Ajuntament l’emblanquinat de les parets i la neteja de les bigues del sostre de l’escola. Se li contesta que dins del pressupost particular d'aquesta escola consta consignada una quantitat per a neteja de la mateixa essent, per tant, del seu compte tal treball. O sigui que l’Ajuntament el que vol és que la mestra pagui l’emblanquinadora de la part de la retribució que rep pel material escolar. Però vuit anys després de la reparació de l’habitació, a 20 de maig de 1914, ens trobam que Concepció explica que la seva casa-habitació, propietat del municipi, resulta en dies de pluja per complet inhabitable i molt perjudicat degut a grans goteres que precisen reparar. Al mateix temps suplica es compleixi l'acord i promesa d’enrajolar els dormitoris, el pis dels quals de dia en dia torna inservible i perillós. El 13 de febrer de 1925, després d’una nit de pluja, Concepció escriu a l’Ajuntament: “Per causa de les males condicions de la teulada, aquesta nit queia l’aigua en els mobles del meu dormitori, havent d’estar vetllant per a que l’aigua no arribés al llit. Com que són moltes i repetides les queixes que verbalment li he donat sense ser atesa, em veig obligada a fer-ho per escrit, suplicant- li que facin via a posar la vivenda en condicions. Del contrari, em veuré obligada a acudir al Sr. Delegat Governatiu i als meus superiors per a que obrin amb justícia”. Una altra de les mestres d’aquesta època és, la també catalana, Constància Ribé Bonjorn, la qual el 17 de maig de1916 és la mestra d’escola a Can Coves. Ella viu al mateix edifici de l’escola amb el seu marit, que és fotògraf. El fet que ara relataré demostra la classe de dones en les quals s’enfrontava l’Ajuntament. Aquesta, en particular, jo diria que era “de armas tomar”. Dia 19 de maig la mestra comunica a la Inspecció Provincial que ha fet arribar al Sr. Batlle i President de la Junta Local que la casa on viu no reuneix local suficient per a ella i la seva família i a més es nega la propietària a cedir més local. Constància, en veure que passa el temps i l’Ajuntament no soluciona el seu problema, pren una decisió, agafa el llit de matrimoni i el col·loca a la sala destinada a la classe de les nines. O sigui que utilitza la sala de costura com a dormitori. El 22 de maig la Junta Local es trasllada al local escola i casa-habitació que habita la indicada mestra i decideix que ha de retirar de la sala destinada a classe el llit allà col·locat, i especifica que aquesta resolució que ha adoptat no és més que un "arrebato", quan disposa d'una habitació per a dormitori capaç i decent. El setembre de 1918 Joaquina Dagas Bonjorn, germana de l’altra mestra Concepció, pren possessió de la plaça a l’escola número 1 del carrer Rull. Viven les dues al Convent de Sant Domingo. De fet, però, per molt malament que estàs aquest antic edifici, no serà excusa perquè acabi per centralitzar tot l’ensenyament públic femení, ja que el 1921 Can Coves, segons el Padró d’aquest any, ja només es feia servir d’habitatge per als mestres, per tant, la primera escola de nines havia passat a l’edifici del Convent. Un cas a part, dins Pollença el constitueix el nucli del Moll, ja que durant aquesta època estava totalment desatès en matèria educativa, la qual cosa motivava o bé que els nins no anessin a escola o que s’haguessin de traslladar a Pollença. No és estrany, que des de començament del segle XX, els pescadors del Port reclamessin una escola. La resposta, en primer terme i com ja havia passat a la Vila, va venir de la iniciativa privada i religiosa. El 9 de maig de 1915 les germanes de la Caritat de Pollença hi envien una delegació. Són tres dones amb Sor Maria del Bon Camí al davant. En aquest



Pàgina 11 de 16

moment s’instal·len a un pis de Casa Penya. En els primers anys van nins i nines junts: són 23 nins i 20 nines el primer curs, que passaran a 55 i 31 en el següent. El Pósito paga el sou de les mestres i l’escola es diu “Escuela del Pósito de Pescadores de Pollensa”. El 1922 ja hi havia una mestra només per a nines i un mestre per als nins. Ella era Sor Maria Dolors Coll Rubí. El 1924 les germanes es traslladen a la casa de Can Picarol a la Gola. Situació semblant a la del Moll, patia la nombrosa població dispersa de la ruralia pollencina. Per aquest motiu, el curs 1921/22 les Germanes de la Caritat s’expandiren posant una escola rural a la possessió de Son Marc. Està a càrrec de Sor Pedrona i Sor Ildefonsa. Aquesta expansió geogràfica de l’educació a Pollença, es complementa amb una intensificació de l’oferta a la pròpia vila. Així, l’any 1921 les “Germanes Missioneres dels Sagrats Cors” creen una Congregació al carrer Mallorca, número 32, de Pollença. Com les Germanes de la Caritat, també fan classes d’ensenyament primari i pàrvuls. El 4 de maig de 1921 ja hi ha matriculats 80 pàrvuls i 69 nines, entre pàrvuls i grans. A l’any 1924, hi havia al convent dels Sagrats Cors 11 germanes. Sor Antònia del Salvador Real era la Mare Superiora i també la mestra. Nascuda al Secar de la Real a 1889, es titulà a la Puresa el 1914. La resta de la comunitat es dedicava a: dues feien d’ajudants de la mestra, tres feien de mestra de pàrvuls, amb dues ajudants més, una era professora de música amb una ajudant, una costurera i una cuinera.

L’any 1921, la congregació de monges dels Sagrats Cors s’instal·la a Pollença i també es dedica a l’educació de nines. La fotografia correspon a un grup d’alumnes dels Sagrats Cors de la dècada dels 40. Des d’aquest moment es crearà entre les monges i les nines dels dos convents un cert enfrontament i enveges; a partir d’ara tindrem les monges velles i les monges noves. Fins i tot quan hi ha qualque acte litúrgic a l’església parroquial seuen a llocs diferents,



Pàgina 12 de 16

mai mesclades. Les de les monges de la Caritat a la dreta, les dels Sagrats Cors, a l’esquerra. Quan surten els diumenges a passejar tampoc no es mesclen, ni tampoc ho fan amb les nines de ca les mestres. Amb la proclamació de la República, a l’abril de 1931, s’obriren, arreu de l’Estat, unes expectatives grans de renovació i progrés social, però, sobretot, en la gent vinculada a l’educació. S’ha dit que la Segona República Espanyola va ser una república de pedagogs, perquè en la base de les idees polítiques republicanes hi trobam sempre aquell entusiasme per l’educació que havia sorgit de la Institució Lliure d’Ensenyança. Una República de pedagogs vol dir, segurament, una República de mestres. L’Escola Normal de les Illes Balears s’inserí tot d’una en aquest projecte. El Pla de la República de 1931 és conegut com el Pla Professional. Es considera que la formació dels mestres necessita una sòlida preparació pedagògica. S’exigien els estudis de batxillerat, tres anys d’estudi bàsicament professional i un any de pràctiques. En acabar- les un examen global atorgava el títol de mestre i assignava un lloc de treball. A partir del mes d’octubre de 1932 es fusionaren les dues Escoles Normals, la masculina i la femenina, es fusionaren també els claustres de professors, i els estudis s’impartiren a partir d’aquell curs en règim de coeducació. La República vol una educació liberal, laica, mixta i gratuïta, i promoure l’ús de la llengua catalana. Com en el cas de la formació de mestres, la segona República significarà un abans i un després en l’educació. En el cas de Pollença, això es concretarà el curs 1931/32 amb la inauguració de la primera Escola Graduada, amb quatre seccions. És de destacar que el 26 de setembre de 1931, quan es crea la Graduada, encara continuaven només les dues mestres. En aquests moments, Josefa Torrens Payeras, destinada el curs 1927, i, la mestra interina, Lluïsa Fuster Cortés, de Manacor, que estarà fins l’any 1934. Elles són les substitutes de les germanes catalanes Dagas que ja s’havien jubilat. A les dues places que falta cobrir s’hi destinaran dues auxiliars fins que l’Estat designi les mestres. L’any 1932 envien les interines Maria Morro Coll i Margarita Camps Cerdà, que estan també fins el 34. A partir d’aquest any s’incorporen dues mestres ja amb plaça definitiva, Francisca Barceló Fiol i Maria Salvat Bonet, que, juntament amb Jeroni Mesquida (que serà destinada l’any 36) i, la ja esmentada, Josefa Torrens, formaran un quartet molt ben avingut, que durarà molt anys i que segurament encara moltes i molts dels lectors heu conegut i recordau. Aquestes dones coincideixen a Pollença durant el període de la Guerra Civil. L’aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, no tan sols va truncar la línia educativa empresa per la República, sinó que es va produir un gegantesc retrocés en el sistema educatiu, a més a més, suposà la depuració, desterrament, inhabilitació, i, en el pitjor dels casos, l’assassinat de no pocs mestres. Les primeres mesures franquistes en educació foren: suprimir el laïcisme, la coeducació i l’ensenyament de les llengües distintes del castellà. En aquest període, els mestres seran literalment perseguits. Quan els Nacionals van guanyant posicions dins el territori espanyol ja comencen a controlar les persones que puguin tenir idees no afins al nou règim. I, entre aquestes, els mestres són els primers assenyalats. Serà una vertadera caça de bruixes. Aquest fet no és estrany, ja que els educadors són els qui més influeixen en la formació de les noves generacions. Per tant, el 8 de novembre de 1936 es crearan les Comissions Depuradores i, aquestes, començaran per depurar, primer de tot, els mestres. La Comissió Depuradora del Personal del Magisteri tenia facultats per demanar tot tipus d’informe, sent obligatori el



Pàgina 13 de 16

del batlle, del capellà, del comandant del lloc de la Guàrdia Civil i el d’un pare de família del lloc en el qual radicàs l’escola. De les quatre mestres de la Graduada podem dir que Josefa Torrens era de Palma, va estudiar a la Normal de la Puresa i es titulà l’any 1910 amb el nivell elemental i el 1912 amb el superior. El seu home era Miquel Llaneras i va ser la mare del conegut dentista Miquel Llaneras Torrens. Va ser la Directora de l’Escola Graduada fins l’any 61 en que es jubilà. L'informe que de Josefa Torrens va emetre l'ajuntament de Pollença per a la Comissió de Depuració va ésser favorable. La va qualificar de bona professional. L'informe deia: "1er.- Conducta professional: Bona. 2n.- Conducta religiosa: no ha deixat mai d’assistir a les pràctiques religioses. 3r.- Conducta social i particular: Bona, gaudint de bona reputació entre el veïnatge. 4rt.- S’ ignora que formés part d’Associació secreta. 5è.- No consta hagi figurat en cap partit polític, sent tinguda sempre per tendència de dreta. 6è.- No va orientar el seu ensenyament en el sentit dissolvent que informen les agrupacions del Front Popular. 7è.- No consta que simpatitzes amb els partits nacionalistes català, basc, etc.". Firmat: "El Batlle", 22 d'octubre de 1937. Francisca Barceló Fiol, coneguda per Dona Francisca d’Albercuix, va néixer a Palma l’any 1902 i es titulà a l’Escola Normal de Balears el 1922. Va ser destinada i va prendre possessió de la plaça de Pollença el 7 de juliol de 1934 per oposició. Ja no canviarà de destí, ja que es casà amb Joan Ochogavia Cifre d’Albercuix. És depurada sense sanció. En sessió de 9 de juny de 1961 se la nomena Directora de l’Escola Nacional Graduada de nines de Pollença, quan es retira Josefa Torrens. Es jubilà el 3 de desembre de 1972. Jerònia Mesquida, era de Palma, es va graduar l’any 1932 a l’Escola Normal de Balears. Es casà a Pollença amb Joan Cerdà Cerdà. Al final del curs de 1965 se’n torna cap a Palma a treballar a l’Escola Nacional Graduada Alejandro Rosselló, segurament quan es va quedar vídua. A l’any 1942 apareix depurada sense sanció.

Maria Salvat Bonet, coneguda com a Donya Maria de l’Hotel, era de

Maspujols, Tarragona, i va obtenir el títol de Mestra de Primera Ensenyança a l’any 30 a l’Escola Normal de Tarragona. El seu primer destí va esser la Unitat de Pàrvuls de l’Escola Nacional Graduada de Pollença, i serà l’únic. Va prendre possessió dia 8 de juliol de 1934 i ja no l’abandonarà

La mestra Maria Salvat amb les pàrvules. Any 1975. Foto: PiP 170.



Pàgina 14 de 16

fins a la seva jubilació l’any 1977. L’octubre de 1935 se li concedeix autorització per anar a ampliar estudis a la Secció de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Per tant, es troba a Barcelona en el moment de iniciar-se el “Glorioso Movimiento Nacional Salvador de España”, i es trobà impossibilitada de reincorporar-se a l’Escola de Pollença, que no farà fins a l’“alliberació”. Per aquest motiu, quan posteriorment fa una instància sol·licitant un trienni que no se li ha pagat, que és precisament el que coincideix amb els tres anys de la Guerra Civil, que havia estat destinada a Igualada per l’administració, se li contesta que no té dret a ell ja que durant aquest temps va prestar els seus serveis en zona no nacional. De Barcelona va dur les renovadores idees pedagògiques d’Escola Nova, que tenia com a base fonamental el concepte d’activitat, en contra d’una ensenyament tradicional eminentment passiu. Havia fet pràctiques al "Parvulari Forestier". La Generalitat li concedí una beca per accedir al "Curs Internacional Montessori" que professà a Barcelona la pròpia doctora i havia assistit a lliçons de preescolar amb la Sra. Sensat. El Mètode Montessori tenia com a tema essencial l’educació dels nins de pàrvuls, essent la seva base l’educació dels sentits. Va aportar al món un nou mètode i el material didàctic que encara avui és de gran ajuda en el període de formació preescolar.

Maria Salvat Bonet al parvulari de l’Escola del Convent. Foto: PiP 170. En un article que va escriure al PUNT iNFORMATIU a l’any 2002 explicà que va arribar a Pollença amb la seva germana i varen baixar del correu davant Can Moixet. Preguntaren al conductor del cotxe per algun hotel on instal·lar-se i els en va dir dos, i n’elegiren un. I allà és on va conèixer a Antoni, el seu futur marit. Com tots sabem Don Toni de l’Hotel era també mestre nacional i regentava l’Hotel Cosmopolita, l’actual Juma. Per això diu a l’article que, quan després de la Guerra Civil, va tornar a Pollença pensava quedar-s’hi uns mesos, però... foren uns mesos llargs, perquè ja no va marxar. A part de les quatre mestres de les quals parlàrem al passat article també m’agradaria anomenar dues dones, que encara que passaren per Pollença d’una manera més ràpida i silenciosa, varen patir molt pel fet de voler seguir i defensar les seves conviccions.



Pàgina 15 de 16

Maria Morro Coll, de Lloseta, es va titular l’any 1932 a l’Escola Normal de Balears. El seu primer destí fou a Pollença, a l’Escola Graduada de nines. Treballà des del febrer de 1932 fins al final del mes de juliol de 1934. L'ajuntament de Pollença, a l'informe de depuració, diu que és considerada bona professional, tot i tenir certes tendències "laiques i d’esquerres". Segons l’expedient de l’Arxiu d’Educació el 1936 va ser depurada i el 1942, resolent el seu expedient de depuració político-social, se la sanciona amb la separació definitiva del servei per dos anys, trasllat fora de la província per cinc anys i inhabilitació per a l’exercici de càrrecs directius i de confiança amb pèrdua d’havers deixats de percebre. És destinada a Alforja dia 24 de juliol de 1944, i en no prendre possessió, li fou incoat expedient governatiu per no incorporar-se al seu destí, baixant- la en l'escalafó. Quan el 1955 és finalment reincorporada al Magisteri per via d'indult s’ha de tornar examinar en una Escola del Magisteri.

Segons recordà de la mateixa Maria Morro: “Em tancaren a la presó i vaig ser condemnada sense cap més acusació que haver estat alumna especialment considerada per Rosa Roig”. Recordem que aquesta era la mestra de l’Escola Normal de Palma. Pel que fa a Rosa Roig Soler, fou acusada de corrompre les alumnes perquè a les activitats de l’assignatura d’Història de l’Art els mostrava làmines de la Venus de Milo. La defensa dels seus ideals pedagògics renovadors la dugué a ser acusada de roja, i fou condemnada i empresonada. Maria Emília Ferragut Gabilondo, va néixer a Alcúdia el 1902 i es va titular a l’Escola Normal de València al 1926. En aquest mateix any, prendria

possessió de la plaça de Pollença com a interina. Va ésser una mestra compromesa amb la tasca educativa, aviat va saber que enlloc d’amollar discursos als infants dins les aules, els havia d’ajudar a aprendre a partir de la vida, a partir de les seves experiències i va posar en marxa una escola activa en la qual l’alumnat aprendria a aprendre, aprendria a fer, aprendria fent. Va ésser una mestra que va rebre una formació permanent i que va viatjar per Espanya i Europa per tal de millorar els seus sistemes pedagògics. L’any 1929 es va matricular a un curs de Puericultura que per a mestres nacionals es feia a València. Quan informa a la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de Balears de la seva partida especifica que la seva Escola de Deià queda degudament atesa; ho sigui que ella mateixa es va preocupar de cercar la substituta. El cursos 30/31 i 31/32 va cursar estudis a l’Escola de Sord-muts i Cecs i de deficiències mentals de Madrid. L’any 1932 va estar durant cinc mesos de pensionada per ampliar estudis sobre l’ensenyança de sord-muts a França, Bèlgica i Alemanya.

Rosa Roig Soler, mestra de mestres.



Pàgina 16 de 16

A partir del 18 de juliol de 1936 la seva vida prendrà un caire molt diferent. En principi va ésser acusada de no ésser persona addicta al Movimiento. El càrrec que li va imputar la Comissió Depuradora va ser porqué se la vió en el autobús leyendo un libro de George Sand, mujer que iba vestida de hombre y fumaba puros. Va ésser empresonada uns quatre mesos i l’experiència fou molt dolorosa, físicament va patir molt, per la mala alimentació, l’absència d’higiene i la massificació dins la cel·la. Va ser suspesa de empleo y sueldo per la Comissió Depuradora l’any 40 amb separació definitiva de servei i baixa a l'escalafó. A més a més, en data de 28 de febrer de 1942 li foren anul·lats els seus drets de funcionària per haver contret matrimoni amb un súbdit estranger, de nacionalitat Alemanya. La llei espanyola la considerava, en aquest cas, a ella també alemanya i tenint en compte que per poder desenvolupar el càrrec de funcionari públic era condició indispensable tenir nacionalitat espanyola, fou separada amb caràcter definitiu de l'ensenyament i donada de baixa a l'escalafó nacional del magisteri. Desposseïda de la plaça i desterrada de Mallorca va anar a València i es va dedicar als sord-muts i als deficients psíquics a una escola privada. Va poder reingressar a l’escola pública abans de la mort de Franco per una amnistia que hi va haver, però no va poder tornar exercir a Mallorca. Va ésser una dona excepcional i avançada al seu temps. Una mestra i una dona amb uns grans valors humans. Ja a l’època franquista l’educació de les nines es va confiar en gran part a la Secció Femenina de la Falange, que amb tots els mitjans que disposava va difondre un model pedagògic dirigit a inculcar en la dona que la finalitat de la seva educació es limitava a complir amb la seva funció de mare, esposa i responsable de la llar. De fet només cal dir que un cop acabada la fase educativa, les dones només solien llegir llibres com La perfecta casada (manual molt de moda com a regal de noces) de Fray Luis de León, escrit l’any 1582. L’escola activa, oberta, dialogant, laica, catalana i coeducativa dels temps de la República va quedar totalment aniquilada. L’educació feu un pas enrere, i encara avui en patim les conseqüències. Aquest serial d’articles sobre “Les Mestres a Pollença” està dedicat a totes les dones mestres: - Que volgueren aprendre quan era l’excepció i no la norma. - Que formaren ciutadanes. - Que patiren la incomprensió política i social. En definitiva, que ho donaren tot per l’educació. Tot el meu agraïment i reconeixement a les mestres.

Maria Ferragut Gabilondo, una dona avançada al seu temps que va patir la repressió franquista en l’exercici de la seva professió.

LES MESTRES A POLLENÇA - premsaforana.cat · Maria Rotger Coll, Josefa Seguí Torrendell, Lluïsa...

Documents

Transcript of LES MESTRES A POLLENÇA - premsaforana.cat · Maria Rotger Coll, Josefa Seguí Torrendell, Lluïsa...