Any II - III Epoca - N.° 62 Redacció I Administració: Alt de Sant Pere, 29, pral.- Barcelona -Tel. 22442 1O de setembre de 1932

P R E U :15 CTS.

Les esquerres hanguanyat l'Estatut.Les esquerres han

de realitzar-lo

O R G A N D E L A U N I Ó S O C I A L I S T A D E C A T A L U N Y A

La victòria de l'EstatutUna lluita política de trenta anys ha finit.Una nova lluita comença.Per a Catalunya, doncs, l'hora és de màxima gra-

vetat, de màxima responsabilitat. Exigeix d'ella, uncanvi integral d'actituds i d'intencions, una psicolo-gia col·lectiva absolutament distinta. ¿Ens sabremadaptar?

Érem protestataris.I hem d'ésser constructius.Estàvem a la defensiva.I hem d'iniciar l'ofensiva.Exigíem per a realitzar.I ara hem de realitzar.Vivíem en un ambient de revolta, de resistència,

de sabotatge, no al costat, ni a espatlles, sinó en frontde l'Ebre, amb esperit de guerra més o menys mate-rialitzada.

I hem de crear i saber viure en un ambient derealitats positives, on l'absència total de les paraulesi gestos que ens eren característics ens corprendrà pri-mer i ens forçarà, tot seguit, a trobar altres paraulesi altres gestos més difícils, més complexos, més subs-tantius.

Catalunya, guanyada la batalla de l'Estatut, en-cara que sigui petita i retallada victòria, obre un ca-pítol definitiu de la seva història.

Un capítol que o serà eminentment socialista oacabarà a les primeres planes d'escriptura estrafeta,carrinclona.

El cinisme de LerrouxLerroux vol venir a Barcelona a donar ordres als

reials republicans que el tenen per capità.Volgué venir a començaments de setmana, y ajornà

el viatge per a no regatejar el seu vot a l'aprovaciódefinitiva de l'Estatut.

Lerroux es va superant dia a dia en cinisme.¿Es pensa Lerroux que Catalunya és un país de

negres? ¿Es pensa que aquí som un poble insensible,desmemoriat, una reproducció vil d'aquell del "pavorepublicano" i de les "meriendas fraternales"?

Res no té a fer-h¡ Lerroux aquí. Ni cap lerrou-

xista. Massa hem tolerat que en aquest any i mig deRepública continuessin deixant els seus deixebles lesseves impressions digitals en l'administració de Bar-celona. I ara és l'hora de la liquidació total.

Lerroux va dir a Saragossa que no era possibleconcedir a Catalunya l'ensenyament, la justícia, l'or-dre públic, una hisenda pròpia, í va demanar llibertatcompleta i unilateral de revisió per al Govern central.

Els lerrouxistes són responsables de les retalladesfonamentals que ha sofert l'Estatut en matèria d'en-senyament i d'hisenda.

Els lerrouxistes foren els aliats dels Royos i Albesen la tasca indigna i antirepublicana de l'obstrucció al'Estatut.

A Catalunya sols els traïdors, els monàrquics, elsmilitars conspiradors poden acceptar el lerrouxisme.

Amb aquestes afirmacions estem segurs d'interpre-tar el sentiment de la totalitat de Catalunya. I caldràque això es palesi si Lerroux^ colmant el cinisme,s'atreveix a deshonorar-nos atrjb la seva visita.

L'última malifeta de la LligaAbadai, diputat de la Lliga, va signar, junt amb

lerrouxistes i agraris, una esmena que exigia l'ús delnou cens en les eleccions constituents catalanes. L'es-mena, d'aparença "democràtica", fou una maniobrajesuítica, l'última malifeta d'un partit que no reeixíen la tàctica de sabotatge a l'Estatut.

L'aprovació de l'esmena hauria inutilitzat l'apli-cació de l'Estatut per un any. La demostració és fàcil.

El nou cens no serà aprovat fins a darreries degener de 1933, amb la possibilitat d'un nou ajorna-ment. Val a dir que les eleccions constituents no s'hau-rien pogut celebrar abans de la primavera de l'anyvinent; que el pressupost de l'Estatut s'enllestiria enel curs de l'estiu; que els pressupostos de l'Estat cen-tral, confeccionais i aprovats aquest any sense lapressió d'una confecció i aprovació gairebé simultàniadel pressupost català, entrebancaria el nostre, i quefet i fet, entre discussions, conflictes de jurisdiccions,reunions de comissions mixtes, Catalunya tindria pres-supost estatutari a darreries de 1933.

I mentrestant què?L'estat psicològic present de Catalunya, treballat

per any i mig de commocions polítiques í socials, perfortes il·lusions constantment ajornades, necessita rà-pidament el sedant d'un Estatut en ràpida execució.De no ésser així, caurà en la morbositat.

Justament això cercava la Lliga amb la seva es-mena tan cordialment acollida per lerrouxistes i agra-ris: enfonsar el poble català en les tenebres de laindiferència política, per a donar el seu cop de màelectoral. Les conseqüències no la preocupaven. Carel catalanisme de la Lliga no va més enllà del calaixdels seus cotitzants. Catalanisme de burgesia eixorca,encara d'ànima medieval, que se sentia forta i con-tenta en el període dels jocs florals i pressent enormestrasbalsos precisament a l'hora de la primera concre-ció catalana.

Hipòcrites, fariseus!, com va dir Crist als seusavantpassats de Judea...

Avui arriben els par-lamentaris catalans

Aquesta nit, a les onze, per l'estació de França,arribaran a Barcelona els diputats catalans que tanbravament han lluitat en les Constituents. No por-taran a Catalunya l'Estatut qu.e de Catalunya sen'emportaren. Portaran un Estatut que ofereix enor-mes possibilitats constructives, l'únic Estatut que erafactible en l'hora actual de la República i del senti-ment espanyol. La responsabilitat no és d'ells. Entot cas, d'haver-n'hi, seria de tota Catalunya.

Els diputats catalans han d'ésser, doncs, acollitsamb entusiasme. Són els nostres representants i hancomplert el seu deure amb constància i energia. I elpoble ha de manifestar-se retent-los un gran home-natge de simpatia i adhesió.

No hi mancaran els companys de la U. S. C., elsquals són pregats de concentrar-se a l'estatge centralper a d'allí sortir en columna i bandera cap a l'esta-ció de França.

L'onze de setembre de 1714 per R. FOLCH I CAPDEVILA

Fa una colla de temps que,cada any, el catalanisme reme-mora aquesta data urnb gransolemnitat. L'estàtua de Rafelde Casanova desapareix sotauna allau de corones i de pomsde flors amb llaços de les quatrebarres plens de lemes patriò-tics.

En un principi—una trentenad'anys enrera—quan l'estàtuaes trobava al Saló de Sant Joan,tocant a l'Arc de Triomf, hianaven escamots de joves, la nitabans, i hi portaven coronespassant per carrers sense tràn-sit, per tal de sostreure's a lavista de la Policia que vigilavaels encontorns; en fer-se de dia,l 'estàtua apareixia florida i les

autoritats desvroçaven barroe-rament corones i flors i la Prem-sa castellana i castellanitzadaposava el crit al cel. Més enda-vant, diverses entitats catalanis-tes hi anaven en corporació de-safiant les ires de la Policia, quedispersava els concurrents acops de sabre i s'enduia algunsdetinguts. Després es traslladàl'estàtua a la Ronda de SantPere i cada any es feia la com-memoració amb certa oficiali-tat, acudint-hi en corporació elMunicipi i la Mancomunitat,i anava adquirint importànciala diada. Aquesta, però, sem-pre tenia un gran relleu grà-cies a la persecució de la Poli-cia i a les mesures coactives de

les autoritats oficials. L'onze desetembre era una data en laqual es palesava la protesta deBarcelona contra les autoritatscastellanes, i contra el centra-lisme espanyol. Era una datasimbòlica, a la qual, com a tal,tots hi portàvem una col·labora-ció o altra.

Ara, passada ja l'època de laclandestinitat en la commemo-ració, es podrà, a plena llum iamb tota llibertat, desplegar lamàxima fastuositat patriòtica,amb banderes, discursos, assis-tència de comissions oficials idel Govern de la Generalitat,etcètera, etc.

Doncs bé; ara que el fet d'a-plegar-se a l'entorn de l'estàtua

del vell conseller ja no serà unsímbol de protesta contra lesautoritats centrals i quedarà re-duït a una simple commemora-ció patriòtica, potser és l'horade reflexionar i després de re-flexionar deixar-ho córrer. Pot-ser seria convenient deixar elcamp lliure, perquè facin lacommemoració aquells que, detotes les inquietuds que han fetmoure la nostra catalanitat,s'han quedat essent només queseparatistes, és a dir, nomésque protestataris; que conti-nuïn aquests, si volen, explo-tant el símbol, i tingueu per se-gur que si ;ügun dia veiessinefectiva la separaci') de Catalu-nya, també deixarien de banda

la diada commemorativa delsmàrtirs de Barcelona de l'any1714.

Desapareguda l'oportunitatde protesta de la diada de l'on-ze de setembre, basada més queen les nostres manifestacions enles contramanifestacions de laPremsa i de les autoritats cas-tellanes, examinem fredamentla data històrica que es reme-mora i veurem que els nostresavantpassats de 1714 no me-reixen un enterniment gaireprofund.

Els barcelonins d'aquella èpo-ca d'invasions i de setges deBarcelona es deixaven fàcilmentportar per apassionaments i

(Continua a la oiglna 4)

Pag. 2 Just ícia Social

LA SETMANA POLÍTICAJa tenim Estatut !

L'Estatut de Catalunya ésja llei de la República. Catalu-nya, gràcies a l'esforç cívic del12 d'abril, té ja en les sevesmans l'eina per a bastir un noupoble, una nova civilització.Hem de tenir-la ben ferma enles mans per a crear una obraperfecta.

L'Estatut aprovat per lesConstituents no és l'Estatut quevotà Catalunya. Conté dues fa-lles fonamentals: l'ensenyamenti la hisenda.

La fórmula de l'ensenyamentés una llaga viva, que costaràmolt de guarir i que possible-ment enverini tot l'organismesi, amb bona voluntat per am-dues parts, no es troba una so-lució.

La fórmula de la hisenda ésuna camisa de força a la inicia-t iva constructiva catalana, unalimitació que ens pot resultarfa ta l si ens manca el sentit his-tòric de la nostra responsabili-tat.

f'.s aquesta, més que la del'ensenyament, la fal la pitjorde l'Estatut. L'Estat ens cedeixuns impostos i condiciona unapossible participació en altres.Aix¿> fa tants o quants milionsde pessetes. Però, això és pocacosa, siguin molts o pocs mi-lions, si tenim en compte quese'ns fixa un límit: el cost quees calculi dels serveis traspas-sats a la Generalitat. Vet acíla clàusula perillosa, que enter-boleix l'alegria ciutadana. Noho és la de revisió als cinc anys,car si nosaltres reeixim en l'a-plicació del nostre Estatut, ehcinc anys Espanya s'estructura-rà federativament, i en la re-visió hi guanyarem sempre.

En limitar el total d'ingres-sos provinents d'impostos cen-trals al cost dels serveis tras-passats, mal dotats, mantingutsen total misèria, l'Estat ha li-mitat també les possibilitats del'Estatut.

Havent-hi un límit, i un per-centatge de les contribucionsindustrial, i d'utilitats i timbreen cas de dèficit, la Generalitatno podrà incrementar els im-postos territorial i de dretsreals cedits totalment. La Ge-neralitat haurà, forçosament, defer els ulls grossos, com els hafet l'Estat central, per a obte-nir el màxim dels percentatgescondicionats. Car si la Genera-litat incrementant els impostoscedits totalment, cobrís el costcalculat dels serveis no tindriacap participació de la indus-tr ial , d'utilitats i del timbre.No podrà haver-hi ministre ca-talà de finances que vulgui arri-bar a tal "èxit".

No compensa aquesta limi-tació, el dret que ens reconei-xen de crear nous impostos so-bre matèries no imponibles perl'Estat. Es, més aviat, un agreu-jament i, potser, en el pensa-ment de molts que votaren, unatrampa. Perquè, si la Genera-li tat , lleugerament, creés nousimpostos, la guerra contra l'Es-tatut dins de Catalunya seriaprompte aferrissada.

Tenim ja Estatut.Un Estatut que pot ésser el

començament d'una vida novao l'acabament d'una il·lusió.

Un Estatut que posarà a pro-va les facultats constructivesdels catalans.

Sé'ns ha enutjat «El Mati»

El Matí dedica un editoriala la recensió de la conferènciaque sobre "Catolicisme i Capi-talisme" vaig donar a l'AteneuPolytechnicum. I assegura quea les quatre ratlles ja arribà al'"evidència que el conferen-ciant, perfectament saturat deli teratura de baix preu, destina-da a un públic de suburbi o decolònia intel·lectual) ni coneix lahistòria, ni sap el que és i sig-nifica el catolicisme".

En llegir això vaig sentir unconsol. Vaig pensar que, carita-tivament, El Matí em donariauna lliçó d'història i de catoli-cisme. Però no.

El Matí, en realitat, no féusinó coincidir en una de les me-ves conclusions. Curiosa coinci-dència, encara que involuntària,que referma les meves convic-cions i em dóna aquesta altra :que per poc que jo sàpiga d'his-tòria i de catolicisme en sé al-menys tant com l'editorialistad'£/ Matí. I jo no sóc cap espe-cialista !...

Car, diu, "és una aberracióinconcebible voler sostenir quela religió fundada per Crist,qui fou pobre tota la vida i mo-rí desposseït de tot, i propagadaper apòstols ; deixebles humils,pobres, desvalguts, sigui l'alia-da i protectora del capitalis-me".

En primer terme : Crist fun-dà ei cristianisme, no el catoli-cisme. I catolicisme és la nega-ció del cristianisme. En segonterme: Crist va ésser pobre to-ta la vida i morí desposseït(¿en què pot ésser desposseïtun home que mai no tingué resseu ?), però l'Església catòlicano és pobre i desposseeix a quisigui; els apòstols foren pobres,desvalguts, però els "minis-tres" que els succeïren han acu-mulat riqueses i les han defen-sades amb les armes a la màquan han pogut i subvencionantconspiradors quan les armes enles pròpies mans els cremen.Exemples n'hi han arnb excés.Citem-ne un: els jesuïtes, bran-ca forta del catolicisme, cons-piren contra la República mésper les riqueses que retornar ala col·lectivitat que per la dis-solució en si. La despossessióés el que els obsessiona, obli-dant que Crist no pogué ésserdesposseït de res perquè res notenia!

I afegeix: "els abusos d'a-quest (del capitalisme) mai nin-gú no els ha denunciat i blasmatamb tanta d'energia com elsPares de l'Església, els Sobi-rans Pontífexs i els escriptorscatòlics de totes les èpoques".Em dóna la raó. El catolicismeno denuncia ni blasma el capi-talisme, sinó els "abusos" delcapitalisme. Vol dir que el ca-pitalisme és una cosa catòlicasi "abusa" menys o en el grauque plagui als Pares de l'Esglé-sia, dels Sobirans Pontífexs,etcètera. Exactament el quevaig dir : el catolicisme és su-

port del capitalisme; el catoli-cisme és incompatible amb elsocialisme, car nosaltres no de-nunciem i blasmem els "abusos"del capitalisme, sinó el capita-lisme a seques, ¿És que el ca-pitalisme pot no "abusar"?

I conclou: "És evident que elcatolicisme és incompatible ambel socialisme; però això és per-què aquest no és compatibleamb la llibertat i la dignitathumanes, mentre que el catoli-cisme és el que abolí l'esclavi-tud i donà als homes, a tots,hns als més humils, una lliber-tat i una dignitat que el mónno havia conegut mat i quevisiblement i ràpidament des-apareixen allí on arriba elpredomini socialista". L'EdatMitjana va ésser el períoded'or del catolicisme, i enaquells mil anys no hi hagué nillibertat ni dignitat per als ho-mes humils. Després, quan elshumils varen començar a redre-çar-se, toparen amb l'Esglésiacatòlica, ells i els cors grans iels cervells poderosos que po-

saren els fonaments de la nos-tra civilització. I en el nostretemps foren els revolucionarisfrancesos, combatuts a sang ia foc per l'Església, els que pro-clamaren els Drets de l'Homei del Ciutadà, base de l'allibera-ment real dels esclaus, i somnosaltres, els socialistes, els quien cinquanta anys d'influènciaefectiva en la vida col·lectivahem dignificat el treballador,hem elevat més el valor humàdels "humils" que l'Església ca-tòlica en dos mil anys de pre-domini gairebé absolut.

Evidentment: el catolicismeés l'aliat del capitalisme. Juntsvan i junts moriran. I això po-dem afirmar-ho, encara- que nosabéssim res d'història ni d'en-cícliques !...

L'acció directa del falsine 100p,er 100A Solidaridad Obrera hem

llegit una correspondència sobrela vaga de Moneada i d'ellatranscrivim els següents parà-grafs:

"Con el afán de dar una so-lución rápida al conflicto, el Co-mité de huelga se dirigió al Go-bierno civil, donde tropezó conuna serie de obstáculos. Lo quemenos interesaba en dicho cen-tro era la solución del conflic-to, puesto que ni quisieron re*cibirles, diciéndoles que era enla Delegación del Trabajo don-de debían acudir a buscar solu-ción al mismo. Como es natu-ral, este Comité se retiró, pues-to que en modo alguno podíaaceptar la intromisión en elconflicto de elementos guber-namentales, como son los Jura-dos mixtos."

Solidaridad Obrera es la ca-tedral del faisrrie 100 per 100,la cátedra ortodoxa de 1'accÍódirecta. Hem de creure, clones,que per a un faista pur, el Go-vern civil no es un "elemen-to gubernamental", que allí s'hipot anar sense perdre la vir-ginitat de "los principios" : del"'acc¡ó directa".

JOAN COMORERA

CERQUE LA UNIÓEl bolxevisme ha causat es-

tralls incalculables. Llavor exò-tica, no s'ha assimilat a la terranova en transplantar-se i haproduït uns fruits ressecs encomptes de la bona collita quese n'hauria pogut esperar.

Però els socialistes que hosom per amor a la humanitaten general i a la classe treba-lladora en particular, no tenimel dret d'ignorar ni el perquèdel primitiu succés comunista niels motius que l'ajuden a man-tenir-se com una força revolu-cionària, tot i declarar-se ene-mic del socialisme tradicional.

Aquesta guerra absurda peròintensa i sistemàtica que el co-munisme mena contra el socia-lisme, que els partits comunis-tes fan als partits socialistes,que els líders comunistes pro-mouen als homes representatiusdel socialisme, a desgrat de l'es-perit de transigència, de respec-te, de solidaritat de classe queels socialistes els oposen; aques-ta lluita innoble, deslleial i in-fecunda—podríem dir esterilit-zant—té els seus motius i lesaeves raons d'ésser i troba pera la fructificado de l'odi comu-nista, de la violència comunista,terrenys sedimentats que calreconèixer, estudiar i remouresi és possible, a fi i efecte queno esdevinguin estèrils a forçade sembres uniformes.

És clar que no em proposoara emprendre la història deta-llada del comunisme ni estu-diar-ne totes les seves fases.Tal tasca és més pròpia d'unerudit que d'un treballador iper a portar-la a terme serianecessari disposar dels precio-sos arxius de la II Internacio-nal i tenir a la disposició l'es-pai que pot oferir un llibre vo-luminós. De totes maneres, es-trenyent l'assumpte i limitant-me als fets i documents més es-trictes crec poder arribar a lafi d'aquesta empresa.

És més que segur, tanmateix,que no innovaré res, que totallò que jo pugui exposar és jaconegut. Però si en l'exposiciódels fets i en el seu comentarisóc prou afortunat per a fil-trar-hi alguna dada, algun de-tall que els lectors de JUSTÍ-CIA SOCIAL, desconeguin, emdonaré per satisfet.

No és el meu intent de pro-funditzar les diferències inten-sificant els odis. Persegueixo,com amb la publicació dels meusarticles sobre la "Unitat Sindi-cal", el procurar argumentsnets als socialistes catalans. Niem serviré de textos dubtososni els presentaré de faisó equí-voca. I conduiré el present es-tudi a la conclusió següent: Ésnecessari esforçar-se per tal d'ar-ribar a una entesa i a una col·la-boració estreta amb els comu-nistes. Aquesta entesa i aques-ta col·laboració són indispensa-bles si de debò es vol socialit-zar la riquesa. Però la cordia-litat no serà possible mentreperdurin a la U. R. S. S. elsprocediments dictatorials i noes democratitzin les seves ins-titucions de govern. Entretantpodem ajudar a l'entesa a casanostra treballant la base. Labase és el pobie obrer. Socialis-tes i comunistes tenim idènticafinalitat. Divergim en les tàcti-ques i en els procediments. Con-vé, doncs, parlar al proletariatel llenguatge socialista, demos-trar-li la similitud de doctrinesi no cansar-se descobrint el jocgroller i perillós dels capdavan-ters comunistes. Aquests re-mouen només els instints, ma-terialitzen el socialisme fins alpunt de reduir-lo a un proble-ma físic, a un menjar i dormircaní. Els socialistes fan elque poden per treure de lasocietat present tots aquellsmilloraments que endolceixenles llars obreres. Fan poc per-què no els és possible fer més;

però fan alguna cosa i actuenper a fer. Els comunistes nofan res, no volen fer res. Fent,demostrarien llur incapacitat obé les dificultats tècniques del'acció, de tota acció. (¿Quantsanys hi ha que la U. R. S. S.prova de fer comunisme?) Fenti avançant poc, fent alguna co-sa, donarien In raó als socialis-tes quan aquests diuen que :"Pel fet mateix de la seva am-plitud, una revolució completaen el règim de la producció i dela distribució no pot ésser sinóel resultat d'una llarga i com-plicada sèrie de variacions par-cials: les transformacions pro-fundes no poden ésser brus-ques; les transformacions brus-ques no poden ésser profun-des" (i).

Criticant-ho tot, sabotejant-to tot, aprofitant totes les oca-sions de revoltes locals, incre-mentant-les, enverinant-les finsal vessament de sang, dificul-ten sensiblement la ruta delsque volen, fer i avançar, i aixímantenen latent en els esperitsmiraclers la incògnita esperança-dora de llurs possibles i radicalssolucions. Pa, Terra, Pau, Tre-ball, Justícia, totes les abstrac-cions els són bandera. Els quetenen fam, els que volen pau itreball, terra i justícia, s'escol-taran més aviat els que tot hoprometen en abstracte que nopas aquells altres que es limitena arrencar-ho bocí per bocí, enlluita obstinada.

El secret dels successos co-munistes rau ací: "Cal cridar ino fer res, prometre-ho tot imenysprear el poc". Llavor des-esperançadora en l'esterilitatanalfabeta.

CARLES CARQUES( i ) E. Vandervelde : El Col'lecíiviime i l'Evo-

lucià industrial.

Dels articles signats en són res-ponsables llurs autors

Justícia Social Pag. 3

r̂ Tp^ Possibilitat del desarmament"Terres de l'Ebre", novel·la de S. Juan

Arbó.— llibreria Catalonia. Barce-lona.

Si haguéssim de parlar de Terres del'Ebre ignorant qui és S. Juan Arbó,indubtablement remarcaríem moltes qua-litats a la novella. Tractant-se de lasegona obra de l'autor de L'inútil com-bat, hem de plànyer-nos de la seva pu-blicació.

En els mots preliminars, Juan Arbóens diu que Terres de l'Ebre correspona una etapa ja closa de la seva vida.Novel·la concebuda i planejada durantl'adolescència, ha estat publicada peruna raó sentimental. Aquest sentimen-talisme serà tan respectable com es vul-gui, però a! lector li importa ben poc.Terres de l'Ebre, publicada abans deL'inútil combat hauria resultat quelcomremarcable, ric en possibilitats, apare-guda després, és un error. I l'error re-sulta major per quant Tautor ha acabatl'obra després de publicada L'inútilcombat, torturant-se, per tant, per a re-trotreure's a l'època de la concepció.

Terres de l'Ebre plasma bé l'am-bient miserable en el qual es mouen elsprotagonistes; sap donar una impres-sió perfecta d'aquella vida Horda, quefa les ànimes mesquines. Desperta i man-té un interès. Pinta bé els caràcter?. Elsdefectes de planejament i desenllaç nosón pas massa. Li negror de la comar-ca de l'Ebre es mostra ça i lla i s'in-filtra a les ànimes dels lectors.

Però al costat d'això, liom hi veu con-fusions i poca claredat; dificultats men-tals i d'express'ó. Repeticions inútils imonòtones. Poca gràcia en el maneigde la gramàtica. Sentiments primaris,en contrast amb la complexitat del prin-cipal personatge de L'inútil combat. I,sobretot, una sensibilitat artística benallunyada d'aquella que palesa la pri-mera obra de S. Juan Arbó; l'ésser, enmoltíssims moments, una novel·la des-criptiva, ho diu prou.

En l'autor de L'inútil combat hi veié-rem—dèiem—"l'escriptor novell que espresenta amb més empenta, més saturatde força i vigor". Les qualitats inne-gables que, objectivament, té Terres del'Ebre fan que no es desvirtuï la impres-sió causada per la primera obra deS. Juan Arbó. Però no li afegeix gensni mica de glòria ; ben altrament, sicaigués en cap més sentimentalismesemblant, se n'hauria de penedir mésseriosament del que s'haurà de penedird'haver publicat ara Terres de l'Ebre.

J. R. I T.

BibliografiaCooperativa

Revue de la Coopération Internatio-nale.—El número d'agost d'aquesta re-vista conté:

"Ginebra". Un examen pel secretarigeneral de l'A. C. I., dels resultats dela Conferència del Desarmament. Hen-ry May reconeix que tots aquells queaspiren a la pau universal se sentirancertament decebuts pels resultats pocsatisfactoris de la Conferència ; no per-què el text de la resolució no deixi en-treveure perspectives de progrés, sinóperquè és de témer que la Conferènciano proporcioni conseqüències pràctiquesa aquestes declaracions de principi. Araés a l'opinió pública a qui corresponexercir les pressions necessàries per aaconseguir nous progressos en aquestcamí.

"L'Educació Cooperativa i les Insti-tucions Internacionals", per AlfredZimmern, professor de Relacions Inter-nacionals de la Universitat d'Oxford,el qual declara que la raó per la quall'autoritat de la Societat de Nacions noés més eficaç és que l'home ordinari hatingut fins aquí molt poques ocasionsde fer entrar l'internacionalisme en laseva vida. Cal que els homes adquirei-xin noves habituds abans que noves po-lítiques siguin possibles en la pràctica."Les bases sobre les quals es podràtrobar una solució són les que presentaen la seva pràctica el moviment coope-ratiu. L'internacionalisme cooperatiu és,en la seva pròpia esfera, una realitatperquè els cooperadors estan units enuna obra semblant." Al mateix temps,el moviment ha de conjugar les sevesforces amb totes aquelles que treballenmés directament per la pau, el desar-mament i la seguretat, ja que d'aques-ta manera ajudarà a preparar les con-dicions indispensables per a la realit-zació de la seva pròpia obra.

"La Cooperació i l'Economia organit-zada", per Albert Thomas. Un frag-ment de la darrera Memòria sotmesa ala Conferència Internacional del Tre-ball pel malaguanyat director de l'Ofi-cina Internacional del Treball.

"L'Assegurança i l'Estat". Un articlebasat sobre les iccerques econòmiquesde l'A. C. I., que dóna les raons per

nEn arribar a aquest punt dis-crepem en absolut de moltíssimscompanys que accepten sensediscussió les consideracions pre-cedents, però en canvi conside-ren que el desarmament imme-diat és una càndida utopia.Molt altrament, esperem poderdemostrar que el desarmamentimmediat i total de la Repúbli-ca espanyola no solament éspossible, sinó també molt sen-zill, i que no pot donar lloc acap complicació de caràcter in-ternacional. Tots sabem — iAzaña va dir-ho amb claredati de manera magistral — queels nostres elements guerrershan estat fins ara absolutamentineficients i lògicament haviend'ésser vençuts sempre que en-traven en lluita. Desgraciada-ment, en els últims decennis larealitat de les desfetes militarsva venir a confirmar més d'unavegada aquelles presumpcionslògiques. La ineficàcia del nos-tre exèrcit i de la nostra marinamilitar era sens dubte millor co-neguda dels agregats militarsestrangers que dels nostres pro-pis governants; i malgrat éssertan evident la nostra indefen-sió, cap Estat poderós va sen-tir temptacions d'apoderar-sedel nostre territori nacional.Els imponderables juguen aquí—com en tot—un paper impor-tantíssim: tots els Estats po-derosos saben molt bé que laconquista de nous territoris perla violència constitueix un àpatde difícil digestió, encara quedes del punt de vista militar ladita conquista no ofereixi capdificultat.

I cal tenir present que ésmolt fàcil trobar disculpa al'atac contra un país armat,mentre que mereixeria l'oprobiuniversal l'Estat que ataquésmilitarment un país indefens.

Però sense acudir a un raona-ment que algú podria qualificarde subtil, és possible, en l'estatactual del Dret internacional,trobar un fonament solidíssimal desarmament immediat de laRepública espanyola. El cèlebreCovenant de Versalles o "Pactede la Societat de les Nacions" ésencara, al nostre entendre, dretvigent; i si bé tls Estats que ellsmateixos es qualifiquen emfàtica-ment de potències de primer or-dre consideren el Covenant com

les quals l'assegurança es presta a l'or-ganització col·lectiva millor que a lafinalitat del benefici privat, i que des-criu un cert nombre d'institucions go-vernamentals i municipals que ofereixena les masses una assegurança econòmicai que realitzen una política econòmicai social en benefici del publia

"Luma, una empresa internacional",per Anders Hedberg, el qual exposacom les organitzacions cooperatives es-candinaves han trencat el monopoli delcartel internacional de lampares elèc-triques.

fets internacionals:La Desena Diada de la Cooperació

Internacional. La Dotzena Escola Coo-perativa Internacional.

Desenrotllament! Internacionals:La Cooperació a l'Europa sud-orien-

tal, pel doctor Edmund Kuncz (fi del'article aparegut en el número prece-

' dent).La Unió dels Consumidors polacs en

1931, per B. Przegalinski.El moviment dels consumidors i dels

productes agrícoles a la U. R. S. S.El Vintè Congrés dé la Federació

Agrícola Francesa.Notes educatives, Notes femenines

internacionals, Revistes, etc.

un tractat excessivament pla-tònic, els Estats menys pode-rosos hem de recordar ambemoció—¿ i per què no amb ab-soluta confiança?—que en elpreàmbul del mateix s'estableixque "els Estats signataris es com.prometen a mantenir les sevesrelacions a la llum del dia, fo-namentant-les en la justícia il'honor". I això està signat perrepresentants autoritzats detots els Estats que tenen algunvalor en el concert universal.Aquesta declaració tan solemneestampada en el preàmbul delCovenant culmina dignament enl'article io, que diu textual-ment:

"Els membres de la Societatde les Nacions s'obliguen a res-pectar i a mantenir contra totaagressió exterior la integritatterritorial i la independènciapolítica de tots els membres dela Societat. En cas d'agressió,d'amenaça o de perill d'agres-sió, el Consell determinarà elsmitjans d'assegurar el compli-ment d'aquesta obligació."

Alegre i confiada, amb el sa-nitós optimisme que comunica ales col·lectivitats el fet de saberque són respectades pel seu va-ler moral més que per la sevaforça, pot la República espa-nyola procedir al desarmamentimmediat sense més garantiaque la representada pel fet detenir signat el Covenant deVersalles juntament amb elsmés poderosos Estats del món.Seria imperdonable que els nos-tres polítics i governants no sa-bessin treure dels impondera-bles el gran partit que d'ells pottreure's, entossudint-se pel con-trari amb actuar "tocant depeus a terra", la qual cosa ensconduiria a perllongar molt mésdel necessari el sostenimentd'uns armaments tan costososcom ineficients

Una objecció sense valor; ladoctrina dei "chiffon de pa-pier".—Els que vàrem presen-ciar el començament de la crimi-nal tragèdia de 1913 recordemla frase avergonyits, però ésconvenient perpetuar-ne el re-cord entre les noves genera-cions. Quan el més sanguinaridels autocrates contemporanisqualificava ydespectivament de"chiffon de papier"—com si di-guéssim un "paperot"—el trac-tat internacional que garantit-zava la inviolabilitat i la neu-tralitat del territori belga, trac-tat que portava estampada laseva signatura imperial, no sola-ment posava al descobert laimmoralitat bàsica de les se-ves doctrines, sinó que demésvenia a confirmar, amb el cinis-me que en ell era habitual, elvalor gairebé nul que la diplo-màcia europea concedia alstractats internacionals elabo-rats per ella mateixa.

Però avui per fortuna la con-ducta cínica que podem anome-nar doctrina del "chiffon depapier" està ja tan desacredi-tada com l'autòcrata imperialque en tan mala hora la va in-ventar; i és per això més sen-sible que els polítics que regei-xen gairebé totes les nacions noconsiderin el Covenant de Ver-salles més que com un simple"paperot", ja que si el consi-

deressin com un tractat que hade complir-se seria molt dife-rent cl panorama de les rela-cions internacionals en els mo-ments actuals. 1 malgrat la po-ca atenció que mereix dels po-lítics i diplomàtics, el Cove-nant és un tractat vigent, i pera donar-li tot el seu valor bas-tarà que un so! dels Estats sig-nataris s'empí-ri confiadamenten les seves prescripcions, cosaque veurien amb astorament elsque van estampar-hi solemnial-ment la seva signatura sense capintenció de donar compliment al'estipulat en el Pacte.

Altrament, els politics euro-peus que tant es preocupavend'establir pactes de garantiaabans de desarmar, cauen evi-dentment en una contradiccióinfanti l , puix si acceptem quela doctrina del "chiffon de pa-pier" ja ha passat a la història,no es necessiten més garantiesque les contingudes en el Co-venant; i, en canvi, si els trac-tats que se signin han de poderconsiderar-se com a "paperots"quan així convingui, amb el ma-teix cinisme podrà ésser trepit-jat el Covenant que els pactesde garantia més perfectes queara puguin establir-se.

El nostre comiat de la Con-ferencia dœl desarmament.—La Conferència reunida a Gi-nebra no persegueix el desar-mament total, sinó, més modes-tament, la limitació dels arma-ments; i és veritablement de-plorable l'efecte que produeixa l'observador desapassionat.La República espanyola, que tépossibilitat d'orientar-se cap alseu desarmament integral sensedemanar permís a ningú, nohauria hagut d'acudir a talConferència, i amb això s'hau-ria estalviat alguns centenarsde milers de pessetes. En con-testació a la convocatòria de laConferència hauria bastat ferconstar que la República espa-nyola és un país noble i honest,que sap fer honor a la sevapròpia signatura, i que es consi-dera suficientment garantitzadaamb la vigència de l'article iodel Pacte de Versalles.

Però a la propera tardor had'aprovar-se el pressupost es-panyol per a 1933, i no consi-derem una tasca impossible deportar a bon h el formar dintrede les Constituents un estat d'o-pinió prou intens per a reuniruna majoria heterogènia i cir-cumstancial que acordi supri-mir radicalment del pressuposttota consignació de caràcterbèl·lic. Bastaria senzillament lli-cenciar tots els soldats i mari-ners, vendre en pública subhas-ta el bestiar i els vaixells deguerra, i convertir en "classespassives" totü l'oficialitat i al-tres individus dels quadros per-manents. Fet això, que no éstasca di f íc i l si s'emprèn amb en-tusiasme, el nostre prudent mi-nistre d'Estat hauria d'acudira Gineora per acomiadar-se dela Conferència del desarma-ment, i naturalment podriaaprofitar una ocasió tan solem-nial per a fer constar davant elsastorats concurrents que la Re-pública espanyola—dues vega-des mestressa de nacions—nonecessita més garanties que les

de caràcter moral contingudesen el Covenant de Versalles pera lliurar-se confiadament a laseva reconstitució interna sensealtres preocupacions que el pro-grés de la nació i la felicitatdels seus nacionals.

Garanties per al desarma-ment.—És lògic que els políticsreflexius reclamin algunes ga-ranties per a votar el desarma-ment immediat i total. Però noserà difícil fer-los veure que lesgaranties més eficients seran lesque s'adoptin a l'interior delpaís, i entre aquestes ha de con-siderar-se com a primordial larenúncia definitiva al naciona-lisme econòmic.

L'exacerbació del nacionalis-me econòmic, pròpia de la dar-rera etapa del règim capitalis-ta, ha portat totes les nacionscap a un carreró sense sortida,i ha estat sens dubte una de lescauses de la crisi econòmica quepatim. Però el trànsit del rè-gim proteccionista integral finsarribar a la llibertat absolutade comerç, ha d'ésser fill de lapròpia voluntat nacional; i si béés veritat que el període detransició pot ésser quelcom do-lorós, mai no ho serà tant comles conseqüències de la crisi a laqual ens han portat el règimproteccionista i la política d'ar-maments.

ESTANISLAO Ruiz

UnióSocialistadeCatalunya

Mítings i ConferènciesAVUI

Conferència de Jonn Cornorera «Sort, a les nou del vespre. Terna : "Es-tatut i Socialisme".

Conferència d'Àngela Graupera al'Ateneu de Mataró, a les deu del ves-pre. Tema: "La dona i la guerra".

' DEMÀ

Míting a Sant Celoni, a les quatrede la tarda. Oradors:

D. Pallerola.Joan Fronjosà.R. Campalans.M. Serra i Moret.

Conferència de Joan Comorera a Es-terri d'Aneu, a lei onze del matí. Tema:"La Revolució Social".

Junta Central de la Federa-ció de la Maresma

Demà, a les deu del matí , es reuni-ran a Mataró els companys de la JuntaCentral de la Federació de la Mares-ma, per tal d'elegir Junta Executiva iles Comissions assessores.

Secció del Districte ViliLa Secció del Districte VIII organitza

per als dies 24 i 25 del corrent la inau-guració del nou estatge social (carrerMontmany, 24).

Secció I del Districte IXLa Secció I del Districte IX c»nvoca

als seus afiliats a l'assemblea generalque tindrà lloc el proper dimecres, dia14 del corrent, a les deu del vespre, alseu estatge sòcia', carrer del Clot, 31,baixos, per a tractar del següent Ordredel d ia:

1. Lectura de l'acta de la reunió an-terior.

2. El delegat y la Junta Central dela F. Comarcal^ junt amb el de la Jun-ta Municipal del Cens electoral, dona-ran compte de l lu r actuació.

3. Nomenament de nous delegats pera la Junta Central de la F. C. i JuntaMunicipal del Cens.

4. Proposicions.

Pag. 4 Justícia Social

Campanya Pro Grup Escolar

L'Ateneu Popular del Poble Nou atots els ciutadans obrers de la barriada

C O M A R C A L SGirona

CIUTADANS:Aquest Ateneu Popular ha

decidit adreçar-se a l 'Ajunta-ment per a indicar-li la conve-niència, la necessitat més bendit, de construir en aquesta bar-riada un Grup Escolar.

Gairebé totes ¡es barriadesde Barcelona tenen ja les sevesEscoles perquè els infants pu-guin rebre l'ensenyament pri-mari de la manera pràctica i sa-ludable per al cos i per a l'es-perit que la moderna pedago-gia exigeix. Sols el Poble Nou,suburbi eminentment obrer iproductor màxim de la riquesade la ciutat, ha de passar encaraper la vergonya d'haver de re-collir la seva població escolaren locals insuficients, en localshòrrids, avorrits i odiats pelsmateixos infants que han d'as-sistir-hi.

Aquesta inexplicable i greuanomalia, per dignitat de totsnosaltres no hem de permetreque duri més. Seria un suïcidiestúpid el renunciar a un dretque com a ciutadans productorspodem exigir amb més justíciaque ningú. Ja és prou i massaque permetem que la majorpart del dia els nostres carrersrestin bruts; que les cases delsnostres senyors propietaris noreuneixin cap condició higièni-

ca, tot i cobrant els lloguersque els dóna la gana; que elsestabliments de queviures, po-sant-hi el mercat municipal aldavant, venguin els seus arti-cles tarats i cars; que la com-panyia de tramvies ens faci pa-gar el que vulgui i que l'Ajun-tament, en fi, ens tingui com-pletament oblidats... Al que notenim dret m nosaltres ni l'A-juntamcnt, és a contemplar im-passibles i consentir d'una ma-nera incivil, que les nostres cria-tures, mentre nosaltres som ala fàbrica, al taller o a l'oficina,siguin tancades en aquestes co-ves que en diuen "escuelas na-cionales" i que no són res mésque uns llocs on els nostres in-fants s'hi posen tristos i ma-lalts.

Això no que no podempermetre-ho, repetim, perquèaixò seria voler continuar la ne-gra història d'aquest país i se-ria condemnar-nos nosaltresmateixos a la ignorància i a l'es-clavatge eterns.

Ara que s'ha canviat el rè-gim, encara que no ho sembli ;ara que hi ha milions per acomprar quadros, sants, casu-lles i trastos vells més o menysartístics; ara que al Municipidiuen que hi han representantsdel poble autèntics, ara és el

moment propici perquè això quel'Ateneu Popular demana siguiconcedit de seguida. I ho serà,si els obrers del Poble Nou vo-len que ho sigui.

Penseu, companys, que si nos-altres portem a la sang i a l'à-nima els vicis, la ignorància iles vergussades del règim antic,i ja no som capaços de fer granscoses, el menys que podem ferés preparar els nostres fills per.què en un règim nou puguin for-mar la societat justa i humanaque cal organitzar.

El més urgent, doncs, el mésperemptori, és treure els nos-tres fills d'aquestes escoles-cor-rals, on se'ls tracta com mol-tons, i portar-los a l'escola mo-derna, on la llum i l'aire i laciència els facin homes sans illiures.

Ciutadans obrers del PobleNou ! Ajudeu-nos en la nostraempresa! No cregueu pas quehem d'aconseguir el que ens pro-posem com aquell que demanauna almoina, no. Ho hem d'a-conseguir sense merma de lanostra -dignitat, i, si volem, re-petim que ho tindrem.

Envieu les vostres adhesionsi les vostres iniciatives a l'Ate-neu Popular del Poble Nou:Marian Aguiló, 27.

LA REFORMA AGRÀRIASERRA I MORET CONTESTA A BALBONTIN

El Sr. SERRA MORET: El Sr. Bal-bontín ha hablado centra el apartadod) de la Base 7." de este dictamen, yha aducido algunos argumentos, en de-fensa de su tesis, que no pueden con-vencer a la Comisión e inducirla a mo-dificar dicho apartado. En primer lu-gar, porque en esta Base no se tratade defender a los grandes terratenien-tes, sino, sencillamente, de defenderaquello» progresos técnicos y económi-cos que se han conseguido, muchas ve-ce«, por el esfuerzo personal de gentesque no son ni capitalistas ni grandesterratenientes, sino que han podidotransformar la tierra y que han hechocultivable aquello que era simplementeun er ia l o algo que no servía para laproducción. Hay que defender estos in-tereses en beneficio de la economía na-cional y no se trata de oirá cosa.

La Comisión no hace la defensa delos grandes terratenientes, ni la haceel Gobierno, sino todo lo contrario; yno hay que acudir a párrafos litera-rios para demostrar lo que con hechosse ha demostrado ya, o sea: que la Re-pública no defiende a los grandes terra-tenientes. Acabamos de aprobar la Ba-se 6." de este dictamen, dentro de lacual existen argumentos suficientes paracontestar al Sr. Balbontín. Yo no sécómo van a quedar los grandes terra-tenientes cuando se aplique la Base 6.»del dictamen que estamos discutiendo;en realidad, no queda lugar para nin-gún gran terrateniente en cate país;por todas partes se ha reducido la po-sibilidad de poseer grandes extensionesde territorio nacional; por todas partesse ha cercenado este privilegio, quehasta la fecha había sido, realmente,una plaga para nuestro país, y, por con-siguiente, no veo el motivo por el cualel Sr. Balbontin expresa aquí su pesi-mismo, puesto que está aprobado ya porla Cámara todo lo que a ese aspectohace referencia. No creo que los terra-tenientes de España puedan tener ungran porveni r después de haberse apro-bado la Base 6.» de este dictamen ; peroes que, además, en este apa r t ado no sedefiende, de n inguna manera , a losgrandes terratenientes.

Tenga en cuenta el Sr. líaibontín queEspaña es un terr i tor io quebrado, queenmuchas de las regiíaies de nuestro paísha sido muy difícil t r ans fo rmar la tie-rra y que han sido los cul t ivadores di-rectos, no las colectividades, los que la

han transformado para hacerla pro-ductiva, y como hay tantos medios deexpropiar la t ierra en este proyectoque estamos discutiendo, no seria justoni equitativo que a aquellos que hanpuesto a contribución todo su esfuerzo—esfuerzo en muchos casos debido avar ias generaciones—y todas sus ener-gías, no en provecho propio, sino en elde la colectividad, no se les reconocie-ra la labor realizada y se les premiaraexpropiándoles porque sus tierras estu-vieran comprendidas en alguno de losapartados de la Base 6.a, que ya estáaprobada.

Además, existen regiones que hayque tenerlas en cuenta de una maneraespecial. Habrá observado el Sr. Bal-bontin que cuando aquí se ha habladode las expropiaciones se han alzadovoces de los representantes de distintasregiones de España, y de una maneramuy pai t icu lar de la región canaria yde la levantina—donde ha sid i tan di-fícil t r ans fo rmar la tierra para poner-la en condiciones de cultivo—a for-mular objeciones y a protestar. No set r a t a aquí de otra cosa que de salvaresta riqueza nacional, que no puede serentregada, ni por sus proporciones nipor sus sistemas de cultivo, a ningunacolectividad ni a ninguna Cooperativa.Casi todos los que constituímos estaComisión compartimos los ideales del«eñor Balbontín tn lo que hace refe-rencia a ent regar la t i e r r a , en lo po-sible, a aquel las Cooperativas y aaquellas colectividades agrícolas quep u d i e r a n d i s f ru t a r l a por su cuenta.Nosotros exper imentar íamos una gransatisfacción si pudiéramos ver que enEspaña se desarrol laban estos organis-mos de t rabajadores pa ra explotar di-rectamente la tierra en forma colecti-vis ta ; eso es lo que deseamos y a esovamos; pero en la actualidad tampocoexisten estas Cooperativas de labrado-res a las que poder entregar la tierra.

En este punto, la Reforma agrariaestá in sp i r ada en las realidades que nosofrece el país. Debemos dividir la tie-rra , y a eso va la Reforma agrar ia : adividir la , a hacer cultivadores directos,a consti tuir f a m i l i a s que lleven la tie-r ra , si no en propiedad, en forma losuficientemente segura que les permitaponer todo su cariño, todo su entusias-mo, todo su esfuerzo, para hacerla pro-ducir aquel lo que sea posible en prove-cho propio y no en el de un propietario

que obtiene los beneficios sin haberpuesto de su parte la menor actividad;a esto va encaminada la Reforma agra-ria. Realmente, si en España existieranlas colectividades de que habla el señorBalbontín, sería una cosa magnífica quenosotros pudiéramos entregar a talescolectividades de campesinos grandesextensiones de terreno para que las ex-plotaran directamente; mientras estono exista, nosotros debemos atender alas realidades y dar la tierra a los cul-tivadores directos. Existe, además, comosabe muy bien el Sr. Balbontín, unanueva superestructura, en la que pue-den entrar estos cultivadores directos,constituirse en Cooperativas y hacer eltrabajo en común, en lo que sea posible,y esto se realizará porque la posesióndel suelo, el trabajo que se efectúe conla esperanza de una remuneración y conla libertad que da la posesión, así se-gura, del suelo que uno trabaja, indu-dablemente será una escuela de ciuda-danía que preparará a la gente paraconstituirse después en Cooperativas deproducción, con objeto de poder reali-zar las grandes explotaciones, teniendoun sentido más económico y más técni-co, que no el trabajo así diseminadoy la propiedad dividida.

A eso va, como digo, la Reformaagraria, y no a otra cosa. En ningunaparte de la Reforma agraria podrá de-cir el Sr. Balbontin que se vea la de-fensa, ni siquiera un punto de escape,de los grandes propietarios, de los gran-des terratenientes; éstos, con la Refor-ma agraria, quedan completamente ven-cidos y eliminados. Con esto puede es-tar satisfecho el Sr. Balbontín, porqueya no se trata, sencillamente, de teo-rías que no han de realizarse, sino ''••teorías y de hechos que se están reali-zando. Nada más.

Es prega a tots els subscrip-tors de JUSTÍCIA SOCIAL queno hagin fet efectiva llur subs-cripció, ho facin a la major bre-vetat, perquè ultra facilitar lestasques administratives es re-colliran els cabals Indispensa-bles per a la bona marxa finan-

ciera del dit setmanari.

El cas Aguilera

Segurament qu? els lectors de JUS-TÍCIA SOCIAL han sentit parlar d'a-quest exquisit pintor. Abans d'entrar afons de l'assumpte farem una petita des-cripció de la sev:i persona. És un homepetitet, de faccions molt pronunciades.El seu tarannà de bonhomia l'excusa demanifestar-se perquè hom es faci unaidea del seu temperament. La seva veuressona a les orelles dolçament, gairebéapagada. És d'aquells homes que por-ten sempre el cor a la mà. No té secretaper a ningú. Diu el que veritablementsent.

Com artista és un meravellós dibui-xant i pintor. Farà uns cinc anys quel'home procedent d'Arbúcies, vingué aGirona a fer una exposició. No és perdir que aconseguí un èxit esclatant Elselements intel·lectuals de la nostra ciutats'entusiasmaren davant una manifesta-ció d'art com aquella. Les felicitacionsi les promeses a l'artista arribaren alcomble. Més encara: li pregaren engran manera que es quedés a Girona.Ell era l'artista esperit durant moltsanys i, per tant, no li mancaria res. Lespromeses i les esperances es pronuncia-ren amb belles paraules. I és clar, l'ho-me, cansat ja de les seves correries i il-lusionat per tan bells auguris, es que-dà a viure a Girona, El temps ha trans-corregut i, trist ca d!r-ho: les promesesno s'han fet efectives i l'abandó mésvergonyant l'ha aclaparat.

El cas Aguilera, però, és comprensible.L'home està mancat d'allò que avui ésimprescindible per a alternar amb lasocietat: la hipocresia. El seu tempera-ment d'asceta, sentimental, l'ha allunyatde la vida pràctica dels nostres burge-sos. Demés d'aUò, Aguilera ha estatsempre enemic de penyes i tertúlies iaixò és un pecat imperdonable per a unartista, puix l'ambient és el tot per alsque cultiven l'art. Els mèrits artísticsno tenen cap valor si no van acompa-nyats de certa fanfarroneria i condes-cendència pels costums eixorcs de la so-cietat gironina.

Aguilera és un home de tremp i elseu caràcter no es doblega així com aixíi menys encara per a combregar encertes hipocresies Un artista com ell,que sent l 'art sols en el que té d'humà,no podia mancar en les nostres fileres:és un veritable socialista, que sent ladoctrina i que sols en ella té posadesles seves ànsies de redempció humana.Aguilera pintor és un orgull per a laUnió Socialista de Catalunya. Homescom ell, que viuen la idea donantl'exemple, són els cridats en la lluitacontra l'opressió de la societat actual.

Aguilera, doncs, desenganyat de lespromeses d'un dia llunyà, té necessitatd'espavilar-se, de sondejar nous horit-zons. Aprofitant aquesta ocasió, vullfer un prec als volguts i admirats com-panys Serra i Moret, Campalans i doc-tor X i rau : És necessari que aquest me-ravellós artista no quedi desemparat.El que no han volgut fer uns homesd'ànima burgesa, encara que intel·lec-tuals, hem de fer-ho tots nosaltres. Aixòés: Segurament ja estareu assabentatsde la pretensió d'aquest modest artistaprop de la Generalitat. Seria un granorgull per a la U. S. C. que a Barce-

Obrers! Propagueu

JUSTÍCIA S OCI AL

CRÈDIT IPREVISIÓSOCIETAT COOPERATIVACorts. 878.1."-Tel. 16871

L'objecte de la Societatés practicar la coope-ració en el c r è d i t ,l'estalvi i la previsiósuprimint el lucre enaques t e s a c t i v i t a t s

lona poguessin comptar amb un nomtan prestigiós com el seu. Si a Gironase l'ha abandonat, almenys que trobi envosaltres els veritables companys, sin-cers i nobles, l 'artista »'ho mereix.A més a més, entrt nosaltres ha d'exis-tir la veritable get manor en tots els in-cidents de la vida.

¿Em perdonareu ara, volguts com-panys, l'atreviment de fer-vos aquestprec?

MANUEL ROSET SALA

L'onze de setembrede 1714

(Continuació de la pèg. Il

partidismes. No es movien peraltra cosa que per a posar-se alcostat d'una o altra testa coro-nable, ajudant-la a guanyar unplet exclusivament dinàstic.Eren gent valenta, sí, però quees deixava enganyar fàcilmentper minúcies d'alcoves reials.No defensaven la llibertat deCatalunya, com se'ns ha volgutfer creure, sinó les ambicionsd'un Leopold emperador d'Ale-manya contra les ambicionsd'un Lluís XIV de França, quees disputaven i'hegemonia d'Eu-ropa; l'un volia que la succes-sió a la corona del degeneratCarles II d'Espanya anés al seufill Carles; l'altre la volia per alseu nét Felip d'Anjou. I elsbarcelonins es declararen a fa-vor de Leopold contra LluísXIV; a favor de Carles contraFelip.

No hi havia en la fervor delluita dels barcelonins una fina-litat patriótica contra un usur-pador de llurs llibertats, sinóuna posició rastrera als peusd'una dinastia pretendent. Cer-tament que hi hagué un grancoratge en el fet que una petitaciutat com Barcelona s'alcéstota sola contra exèrcits formi-dables, i un gran heroisme endeixar-se matar abans de ren-dir-se; però foren un coratge iun heroisme completament equi-vocats i malaguanyats. Tot elmés que mereixen els heroisde 1714 és un record de pietat,però no d'admiració. Aquell re-frany: "Cada català té un reial cos", no vol dir que els ca-talans tinguin la dèria d'impo-sar-se o l'urc de manar—proveshem donat del contrari—, sinóque els catalans d'abans porta-ven a l'ànima el partidisme afavor d'un rei o altre; i això,en definitiva, no és un títol d'en-lairament, sino tot el contrari.

Se'ns dirà que les qüestionsdinàstiques eren qüestions deltemps, a les quals els catalansno podien sostreure's. D'acord,i això confirma que els nostresavis es deixaven arrossegar perles circumstàncies. Altra 'cosahauria estat que, en veure'sabandonats per l'arxiduc Car-les, si no volien rendir-se a lestropes de Felip d'Anjou, ha-guessin aixecat el penó de la in-dependència de Catalunya; pe-rò es feren matar victorejant,encara, l'arxiduc.

Fem servir la història per asubjectar-la a un esperit de crí-tica implacable—perquè totaella és plena d'errors i de bai-xeses—i per u treure'n lliçonsen vistes a l'esdevenidor. Peròdeixem-nos de perdre temps endiades tradicionals i commemo-racions patriòtiques, perquè lanostra època exigeix atenció en-vers altres coses.

TIP. CATALANA-Vlch, 16 Tel. 73759-Barcelona