EL SOMNI D'UNA NIT D'HIVERN-Em pensava que havien elegit En Puig i Cadafalch!

Any VI. Núm. 257 - Barcelona, dijous, 4 gener de 1934

EI senyor Cambó es mostraoptimista envers la República.Valga'ns Déu

è passarà?Preu: 3 0 cèntims - Corts Catalanes, 589 . Tel. n430 • Subscripció: 3`50 pessetes trimestre

DESPRÉS DE L'ÉPOCA HEROICA

Retorn a la normalitatQuan Francesc A1acià fou elegit President nomia, per a la República, que tindrà una

de la Generalitat de Catalunya, ja feia temps base ferma de Ja idea democràtica i, àdhuc,

que, de fet, i per consentiment universal del per l'educació política de tots els catalans,

poble, ocupava aquest càrrec. La seva eleé- els quals, a força de veure les esquerres des-

ció, doncs, fou formulària i, fins a cert punt, unides i combatent-se, acabaria per identi-

sobrera. Macià fou el primer president de ficar el nom d'esquerra amb el pur desori.

k Generalitat, però les primeres eleccions No res menys, una aportació cte vida nova

normals de president són les que s'han cele- a l'esquerrisme un xic resclosit i desgave-

brat aquests dies : d'elles n'ha sortit el nom Ilat del nostre jove Parlament no estarà de

de Lluís Companys. massa.

Ell és el segon president de la Generalitat Segons alguns rumors, aquesta unió dr-

i el primer de la sèrie que té l'executòria del cumstancial, tindria, entre altres, un resultat

Parlament i no d'una maneraanterior i superior del poble,com el seu antecessor. 1 tot elque tingueren les eleccions an-teriors d'excepcional i de revo-lucionari ho tonen aquestes decorrent i legal.

D'ací ve el desengany d'al-gunes persones. Pensaven que

•el cas present s'havia de resol-dre com el d'abans, d'una ma-nera extraordinària ; i no s'han.adonat que allò que precisamentinteressa és la implantació•d'una normalitat. I en l'avi

-nentesa que ens ocupa la nor-malitat vol dir la intervencióabsoluta i exclusiva del Parla-ment de Catalunya.

Després de segles i segles derègim monàrquic encara estemavesats •a creure que tot el paísha de recolzar damunt d'un per-sonatge ritual al capdamunt,dotat de virtuts taumatúrgiquesi prescindint de fórmules regla-mentàries. Entre ell i el poble,:en colloqui sentimental, tot s'a-•doba i tot es trampeja.

Doncs hé; . enfront ,l'aquesta .concepció monàrquica — i, aestones, anàrquica — la demo-cràcia oposa ]'imperi de la lleiji, segons ella, el Parlament re-presenta el poble i ino hi hamés sobirania que aquesta de-legada. I, en el cas concret deCatalunya, el president de laGeneralitat, cap d'un poder exe-•cutiu, ha d'ésser emanat delParlament i, com a conseqüèn-cia, coherent amb la composició de la massa

parlamentària.Tot el que sigui, a Catalunya, normalitzar,

desfer el caos sentimental, per sublim que

sembli, ens apar un encert. Per això, tot

i reconeixent la noblesa de mires que ha dic-tat a més d'un ciutadà el desig de veure ele-

vat a la presidència un personatge per da-

munt dels partits, hem de confessar que,

examinades les coses a fons, és preferible

que el Parlament s'hagi fixat en l'única fi-

gura possible dintre una lògica parlamen-tària: la de Lluís Companys.

x^#

Sembla, també, que el nou president exer-cirà les seves fdncions de cap del poder exe-cutiu, sense delegar-les. Valdria la, , penad'intentar refer la moral del Parlament ca-talé. La delegació de poders ofereix moltd'avantatges; però, en canvi, sempre enervapoc o molt l'energia del Parlament. Per uninterval de temps seria desitjable la no-de-legació dels poders presidencials.

Més tard, per tal d'estalviar la Presidènciadel desgast inevitable que experimenten elsgovernants enmig dels debats i lluites par-

lamentàries, el president podria delegar. Uncop orientat i reforçat el Parlament, desapa-

reixen les raons que fan aconsellable una

intervenció enèrgica i directa de la més alta

magistratura en persona.

Si l'Honorable President Lluís Companys

(home, con molts, discutible, és cert ; però

d'innegable visió del moment polític), sap

aconseguir la unió de les esquerres de Cata-

lunya, serà un gran bé per la nostra auto-

A la pàg. 2: El pobre tren deFlassà a Palamós, per Manuel

Amat.

A la pàg. 3 : Quinze anys de de-mocràcia, pel Dr. Ctibor Med-

videk. — Ha mort el Granlama del Tibet, perMiquel Cap-

devila.

A la pàg. ç: De teatre català•Punts de vista, per Carles Cap-

devila.

De Duousj - MIRADOR_INDISCRET

a Dijous --EI darrer disgus4 d'En Marsíllach sident de Catalunya, el qual acabava de

Fa f,ocs dies, Carles Solderila — que, com veure al saló de Sant Jordi

tantissims altres ciutadans ha tingut ara, en Un dia d'aquests, el periodista Marsillach, —He estat tres hores fent cua, però s'ho

ocasió de l'exposició monogràfica de la taula catalanòfob professional, es dedicava, enmig ;s!n e!Aeq orn nlj ¡omoq eia an ¡uale.+

parada, ocasió de visitar el Palau Planàs, d'uin petit grupet situat a la biblioteca de una cosa semblant! M'ha agradat molt„

'Ateneu a criticar asprament la tasca del molt...de porte lnisteriosanent untada senpre —es planyia del peni!més o menysimnrinent president Macià.

de desaparició de què e:ctan owenaçats els —Calleu, home —l'interrompé un delsoients . Per l'agraïment que li hauríeu de

palaus, els focs palaus ue hi ha a Barco- tenir perquè us donava tema per als vostreslona. articles, us ñauríeu de moderar una mica,

Afegim als seus els nostres planys, que ara que és mort.aniran acori anyats segurament dels de totes —Es l'últim disgust que m'ha dat — re-les persones que estimen ta ciutat, perquè els plieà Marsillach —; per això m'exclamo.

palaus, encara que de vegades siguin d'unMatisos?gust discutible, donen to ti caràcter a una

ciutat que, com la nostra, té un llarg passat En una part de la ressenya que La Veai hauria -de tenir uns aires de capital que no del Vespre donava de l'enterrament d a l'ho-faran pas gran cosa per adonar-li els grans norable President de Catalunya, vam lle-inranobles de pisos de tloguer tal com encara gir-his'estilen. ,!També hi havem vist don Francesc Cam-

Es clar que a Barcelona tenim palaus i, bó i els senyors Ventosa i Calvell, Duran ¡moltes vegades, no els sabem valorar, com Ventosa, Pellieena, etc.))

per exemple el de la Virreina, que ja ens Segons veiem, o bé Francesc Cambó noés senvor o bé els altres prohoms de la Lliga

p ean avesat a veure envaït pels comerços més no tenen encara prou categoria per atribuir-pintorescos però anés poc decoratius. os un tractament que vesteix tant...

Un dels edificis particulars de més soltade Barcelona, que dóna caràcter a un tros L+humanísfade Rambla, és l'antic Palau Moya, que des- _prés passà a ésser del marquès de Comillas i Del seguici fúnebre del president Macià,del qual és ara hroQietari l'hereu d'aquest, una cosa que féu mal efecte fou la indu-¡'ex-alcalde de la ciutat senyor Joan Antoni mentària mal combinada que portava el se-GiieU i López. A firopòsit d'aquesta casa, I nyor Joan Estelrieh.

amb el seu jardí que dóna a la Rambla, Jj Duia un formidable vuit reflexos que per

amb una barana i uns gerros que motivaren ell sol ja quedava bé, però que acompanyatd'una bufandeta blanca i d'un abric de color

una vegada un espiritual comentari de Iran=

c eterra, contribuïa a fer un conjunt desgui-

cese Pujols, el bon barceloní s'alarmà, fa

uns quants mesos, ;perquè corregué la noticia, Molta de gent s hi dé'ia fixar i devia ferno mancada de fonament, que aquella paret els seus comentaris. Cap perú seguramentdel jardí, tan austera i tan digna (tret dels com el que féu un veí nostre, sense gaireperíodes electorals), anava a ésser convertida solta si es vol, però d'una autenticitat ga-

en una gegantina virolada cartellera d'anun- ranticla. Digué

cis. Aquest dissortat projecte no tirà enda- —Caram, noi, si Sócrates el veiés!I el que va dir això ano feia pas cara

vant ; però el boñ barceloní torna a tenird'intellectual.

motius d'alarmar-se, fierquè ha vist davantd'aquella paret una bastida, i al cap de joc

Inierprekaeionstemps un portal hi era obert.

Es tracta potser del j rojecte, del qual donà S'ha comentat molt una frase atribuïda a

1 compte MIRADOR fa de tres anys, quan l'honorable President de Catalunya a l'horael propaéta?ï de la casa ocu5avu l'alcaldia, I ole morir. Precisament, els últims mots qued o i r •t»--(p^ a a ;^ti rema't""b'^d; a descayv- pronuncià.,, ,(Am sí que tot se'm va a rodar.))gestionar el trànsit per aquell lloc, el nués Hi ha qui vol veure en la dita frase unaescanyat de la Rambla? profètica visió del que serà l'Esquerra Re-

Fou aquesta una de les conjectures — la publicana dintre de poc temps.

més favorable — feta en iniciar-se aquestes Altres, aquests precisament militants del'Esquerra, ho han interpretat diferentment.

obres. Però ahir llegiem un article de l'ama. I, en la seva interpretació, clavant les pro-lent Joan Sacs, defensor incansable dels in-J f peres eleccions del dia 14 d'aquest mes, s'hanteressos urbanístics i altres de la ciutat, fiel posat a treballar que és un gust...qual ens assabenten que no hi ha res d'allò,i que l'Ajuntament, amb una deixadesa gens flagíografianova i plenament d'acord arnb la desastrosaadministració d'aquests dos darrers anys, no' Per les Rambles, anava desfilant la comi-ha fet cas de l'oferta de l'ex-alcalde, perdent tiva fúnebre des de feia dues hores...així una ocasió de aiiillorar un indret de la Una noia, enfilada dalt d'una de les no-aciutat, ja que s'establia el compromís de ro tigues parades de la Rambla de les Flors,

alterar l'edifici i de fer alguna altra obra en veure venir per la Rambla del Centreuna colla de banderes vermelles i verdes,

beneficiosa en a uell lloc.f 4 digué :Però nd és això el nués greu, sinó que, se- —Quantes banderes! De quin sant deuen

Bons denuncia el mateix caríssim company, ser?una entitat comercial adquireix el jardí del Un jove que llavors s'esqueia a passarPalau Moya per a bastir-hi uns magatzems pel seu davant, contestàde venda, a quatre passes del solar esbalan- —Són de Sant Companys, patró dels ra-

drat que haviaocupat EI Siglo! bassaires.

nNo tenim res de socialistes, però creien«els drets de la propietat cal que alguna Sense irreverènciaque

vegada siguin objecte de limitació. I, aixíCom aquell joglar del conte d'Anatole

, i iot, si aquesta malaurada idea es realitza, France que, en lloc de resar per sm saberme,cHO en donem tota la culpa al propietari de palesava la seva admiració a la Verge fent

- la casa, sinó més encara a aquest Ajunta- tombarelles al seu davant, vam sentir unaa raent que en anés de dos anys i mig no ha bona dona de Mataró que expressava així

Jet res de bo per la ciutat. —C. el seu sentiment pel traspàs del finat Pre-

Tendresa

L'obra que exposa Grau-Sala a l'Exposi-ció del Nu és la resultant d'allò que hi hacrítics que en diuen una simfonia de blaucel i rosa.

—Els colors de la innocéocia... — li agra-da al pseudo-ingenu Grau-Sala que comentin.

els seus amics.

Un cas d'apendicitis moderna?

Dissabte passat el pintor Grau-Sala tiaveure's tot de sobte atacat per un fort dolora la regió abdominal que li féu abandonarprecipitadament la penya que es celebravaal Círcol Artístic, per anar a cal metge. Undels que es va quedar a l'esmentat Círcol,apuntà

—Potser és un atac d'apendicitis!Un dels altres tertulian respongué—I ca 1 Si el dolor el té al costat esquerre,

com vols que sigui apendicitis?—Oh ja veuràs — conclogué el primer --

tractant-se d'En Grau-Sala no cal fer-negaire cas. "Pot podria ésser!

En nits així, no ve d'un pam

Era una d'aquestes nits de Nadal o Capd'Any, en les quals àdhuc les persones mésserioses no tenen gaires escrúpols a fer unamica el boig. -

E1 local, un lloc d'esbargiment nocturn,posem-hi la Bodega del Colon, on en oca-sions així han de ficar-hi els clients ambcalçador.

En una taula, un home del qual no es potdubtar que hagi deixat d'ésser catalanistaun sol moment de la seva vida, saluda afec-tuosament un regidor radical que acaba

d'entrar.—En nits així, fins es pot saludar un ra-

dical — explica als seus companys, estra-nyats d'aquesta cordialitat.

LIulS fianjanys

definitiu que donaria un gran tomb a totla vida política del país. La implantació, perllei del Parlament català, del sistema dercpresentació proporcional en la seva formapura. Això acabaria d'orejar l'ambient ifaria desaparèixer, amb els grans partitssense estructura, l'únic .obstacle de les de-mocràcies integres : la tirania de les -masses,que, quan hom empra un sistema electoraldefectuós, és inevitable, i tan injusta, bemirat, com la dels individus.

Tal és, ens sembla, el punt de vista mé.objectiu, estrany a tot interès de partit, qus'ha cI'ádoptar davant aquest fet transcendental de l'elecció de nou president de 1Generalitat de Catalunya.

Ganes de dar=se importància

Dimarts a la tarda, els repòrters que faninformació a la Generalitat es varen trobar,sorpresos, que el sen yor Pich i Pon s'espe-rava :

—Cridat a consulta, don Joan?—Sí.EI fet semblà una mica estrany, tot i que

algú recordà que el senyor Companys, jaabans de la República, havia dirigit un set-manan que sortia de can Pich. -"

Naturalment, els periodistes no s'oblidarend'interrogar el president:

—El senyor Pich i Pon ha estat cridat aconsulta?

—No — féu el senyor Companys —. Nohi havia pas motiu.

—Es que dI ens ho ha dit.—Doncs s'ha equivocat.

Piquiponiana

No sabem si és veritat. Ens ho han con-tat així, naturalment, exagerant una mica.Diu que En Pich i Fon, en ésser-li conferitel càrrec que ara té, es va espantar. extra-ordinàriament.

Allò de «marina civil), li sonava com apoc concordant amb el culte « Sant Pan-cràs i l'home presentava les seves dificultats.

Calgué fer-li veure que no existeix una((marina catòlica)).

Un defensor de la moral

Un acreditat establiment barceloní dedi-cat a sola d'exposicions d'art, guarneix 'so-vint els seus aparadors amb originals o re-produccions. Fa poc, el seu propietari varebre la lletra següent:

aSeñor Propietario del Bazar de pinturasdel Paseo de Gracia número 34.—Muy se-ñor mío : —Noté ayer que dos niños mirabancon fijeza y con malsana intención las es-tampas de mujeres desnudas y la esculturaprovocativa de su bazar del Paseo de GraciaPinacoteca rotulado, y me causó honda penay recordé la sentencia evangélica del SeñorAy del que escandalizare a los niños, más le.valiera no haber nacido !-- Realmente lasmencionadas estampas y la escultura debenretirarse pues son peligrosas bajo el puntode vista tan importante de la moral. —Enla confianza que las mandará retirar de Vd.S. S.— Un padre de familia {aquí una sig-natura inintelhgrble).a

Les estampas eren unes meravelloses lito-grafies franceses i l'escultura una obra deI)unyach,

Influències

Quan us disposeu a entrar a visitar -al'Exposició del Nu, remarqueu un visibleinterés de l'home del guarda-roba a allibe-rar-vos de l'abric i el capell.

Algú, a propòsit d'aquesta acurada aten-ció a alleugerir-vos d'indumentària, deixàanar aquest comentari—Trobo que aquest guarda-roba honora

esplèndidament aquesta exposició.

Els maliciosos

Un visitant de l'Exposició del Nu, cansatde voltar per la sala, s'asseu en un delsbancs confortables que hi ha hagut cura

cl'instaldar en aquell soterrani ferroviari.Com que davant d'ell, naturalment, coinci-deix un nu magnífic, ]'apacible visitant re-sulta indiscretament abordat per un amicamb aquesta exclamació:

—Ah, grandíssim nudista!...

HA PARAT DE RODAR

El pobre tren de Flassà aTothom s'hi .veu amb cor. Un cop d'ull

ràpid a la migradesa dels seus vagons,. a lamanifesta desproporció de la xemeneia de lamàquina i a la filosòfica resignació amb quèempleats i passatgers s'hi encabeixen, i, nofalla, deixareu anar aquesta exclamació entre„irònica i escèptica:

-1 d'això en diuen un tren?Si al pobre tren de Flassà a Palamós, com,

als personatges de ]s's faules, li fos conce-clida la "gràcía de la paraula, seguramentdissimularia unes llàgrimes d'aigua bullent;se li estroncaria el fumós respir i amb hu-militat emocionant declararia a mitja veu

—Tan risible com us sembli, però sóc un,tren.

I tindria tota la raó. Es un tren amb tra-dició, inquietuds, alegries, vóleiadissa de "co-loms, rams ele llorer i totes aquelles casesque vénen a recolzar-se en un eix centrald'on fineixen les més o menys solemnes pàgi-nes ele la història. La història d'aquest. trenés pintoresca com ell mateix. Sembla que undia va arribara l'Empordà un personatgebelga, trempat, afable, la butxaca i la petacasempre obertes a tothom. Aviat parlà unallengua de la seva invenció en la qual treienel nas el català; el castellà i el francès ambuna absència d'accents i un estalvi i trabu-cament de mots que divertia rnés°qué no pasassabentava. Per exemple d'aquest belga,anomenat !ussiú Jan, obtingué una Certacelebritat aquesta frase : r

—Las galinas se ,n'han tornat ttlt'es %cas.1 bé; Mussiú Jan fou el veritableconstruc-

tor del tren de Flassà a Palamós, i això quediuen que aquest decidit i simpàtic perso-ratge era del tot analfabet. Quan el trenhagrté recorregut triomfalment' per primeravegada aquelles terres emporclaneses, xiulanta cor que vols i amb un carregament de llorerque enamorava, Mussiú Jan ja no tinguéesma ni pit per abandonar l'Empordà 'i so-bretot els empordanesos i no parà fins aconvertir-se en propietari d'un cafè-restau-rant de Palafrugell que sembla que anàper dissort del seu amo — força abundant declientela. I parlem de dissort perquè el Mus-siú solia acompanyar en menges i begudesels capricis més ben pagats de la seva clien-tela.

Quaint al tren, amà tirant bastants anys amans d'una companyia la qual més aviatpagava els accionistes amb (llàgrimes i pro-ineteoces que no pas amb grapadets de mo-neda. Així i tot arribà un instant en quècalgué suspendre et seu funcionament i ?esvies restaren uns quants anys rovellant-sedetristesa.

Després tornarà a rutllar pobret i alegret,sota els auspicis de Ferrocarrils EconòmicsEspanyols, aquí caic i alià m'aixeco, finsque, des de fa uns quants dies, ha deixatd'anar del tot:

L'automobilisme ha aigualit les més reme-tos possibilitats al tren de Palamós a Flassà.Al costat d'un autòmnibus que llisca brun-zent carretera enllà, tot embolicat de pols,aquest tren .agafa unes característiques tor-tuguesques que cleixen desolats els pocs pas-satgers que s'hi confien. Llavors us semblaveure el fantasma del Progrés dreçar-se sar-càstic davant del ventre diminut de la loco-motora i esclafir en una sorollosa i despieta-da rialla.

#**

E1 primer tast com a passatger d'aquestfamós tren empordanès el vaig fer, aquestestiu, de Palafrugell a Palamós: Eren apro-ximadament dos quarts ele nou del vespre.

La sala d'espera (le l'estació de Palafrugelltenia una claror groga i desmaiada. Hi ha-via tres passatgers esperant amb una resig-nació magnífica. Sobtadament varen trencarel silenci claustral de la sala d'espera unsquants marrecs espellifats, renegaires comun oriol, els cinc dits del peu a fora de l'es-pardenya rebentada. El més vell dels passat-gers va aixecar el cap del damunt la corbadel bastó, va engegar un renec i amenaçàamb la cara contreta

—Ja us f... el quefa si ve!Els marrecs de moment no en varen fer

cas, però uns quants segons de pté ,`';poso-blement obeint l'instint de conservació, fu-giren com un vol d'orenetes.

Quan la . son mig havia aclucat els ullsdels que s'esperaven, es va sentir un esbu-fec sincopat que s'acostava lentament. Và-rem sortir a l'andana i, efectivament, el trenacabava d'arribar. Aquest tren, vist a lesfosques, amb la misèria de llum que exhalenels seus vagons de film de Buster Keaton iels dos o tres passatgers que habitualmenttransporta, té alguna cosa de tren de parcd'atraccions i és una estampa retrospectivade primer ordre. L'avís de sorticla del capd'estació és correspost generosament per lamàquina, la qual engega un xiulet agut d'u-na petulància deliciosa i comeincem a tron-tollar via enllà. Un cop acostumat a la semi-obscuritat de vagó, m'entretinc descobrintels rètols que el decoren. El més gros detots, un adverteix prèviament que ((Es peligroso asomarse bor las ventanas,,. Evident

-ment' la Companyia ja sap el que es fa,puix si us aficionàveu massa a treure el capper la finestra és gairebé segur que aquellaexhibició de lentitud us faria perdre les ga-nes de 'repetir el trajecte.

Un viatjant correctíssim i simpàtic ensassabenta que aquell matí, una guspira dela màquina, a la sortida de La Bisbal, haviacomençat a encendre un vagó de palla. Afor-tunadament el revisor, fent gala d'unes mag

-nífiques dots olfactives, havia copsat la pu-dor de socarrim, féu un crit al maquinistai el foc pogué ésser sufocat. Aquest tren dePalamós en matèria incendiària porta ba-tuts infinitat de rècords. Les guspires que

dispara pel camí, sembla que li han ,urtitcaríssimes, ja que són molts els pagesos del'Empordà que han vist convertits llurs'há-Ilers en un munt de cendres gràcies a les,campall pirotècnic d'aquest tren inefable:'

Ara passa . una fresqueta tonificadora i elcomboi, protegit paternalment per la baixada, avança amb un delit que no el caracte-ritza. El far de Sant Sebastià, des del .oi tde la seva muntanya, va picant in ulléjconstant i porfidiós a totes les barques i

vaixells de la mar. Una alenada de pi dis-treu ele tant en tant el respir mal olent dela illuminació d'acetilè dels vagons. Al Ilunyresplendeixen, en petites fileres geomètri-ques, els primers llums de Palamós. Pas-sem — em diuen — per davant d'una de lesdarreres estacions del trajecte. En aquestaestació --, anàvem a escriure onaturalmente— no hi ha ni un sol passatger. L'andana,pobra i mal pavimentada, sembla voler pro-porcionar-nos un nou motiu de condolimentdavant ele la migradesa d'aquests Ferrocar-rils Econòmics Espanyols. Només, assegutsdamunt del petit esglaó que separa la salad'espera de l'andana, el cap d'estació i laseva muller esperem el pas del tren tot pre-nent beatíficament la fresca. Són gairebé lesnou i mentre ¡sopaven deu haver nascutaquest habitual collogai

— Sortim a veure passar el tren que ensesbargirem i ens tocarà la fresca.

— Si vols que t'ho digui, em fa mitja pe-na. En tot avui no hem fet :ni un trist pas-satger.. .

El tren ha alentit la marxa, però davantl'esgoarcl tràgicament eloqüent del cap d'es-tació s'ha temut el desengany i ha passatsense aturar-se. MaalgraY l'evidència del--par-bit pres del maquinistá, el cap d'estació(cap d'estació i rabassaire, puix .el càrrecsol no maté l'home) ha cridat, tot' fent por-taveu amb la mà esquerra :

— No cal ! Tira avallLa màquina ha llançat un xiscle agut que

ha ferit les orelles de l'esposa d'una persona-litat surera que viatja al costat nostre ï hacontinuat el seu camí entre un soroll de fer-ramenta grinyolaire. A les nou i minuts hemfet una entrada magnífica pels carrers dePalamós, en aquell temps atapeïts de terras-ses, taules de cafè i xerrameca.

*#*

L'endemà, tornem-hi. Cal arribar fins aFlassà. Son les set d'un matí transparent,d'una claredat d'aigües pirenenques. Desprésd'unes maniobres exagerades i gairebé ina-cabables, la màquina i els maquinistes hanencertat el laberint de vies i han vingut a en-ganxar els tres petits vagons que constitui-ran la totalitat d'aquest segon tren matinal.Un venedor de corretges per a maquinàriasurera i el que signa aquestes notes som totel material humà que trontolla dins un vagóde segona. Abans d'arribar a Palafrugell, elrevisor ens demana el bitllet amb una caraferrenya i autoritària. He observat i he tin-gut la satisfacció de constatar que la mevaobservació s'.aparellava perfectament a la deforça amics meus que han viatjat en el trende Flassà a Palamós, que el veritable heroide tots els trajectes d'aquest tjì és, senscap mena de dubte, el revisor,- car en elseu treball s'apleguen infinitos responsabi-litats, totes ineludibles. ,El revisor ,és, nosols l'home que taladra; ç expèin bitllets entots els Iloes on nó existeix una estacióedificada, sinó també el cap de tren, l'en-carregat de donar les sortides i de so•licitartotes les parades que •calguin i encara — es-glaieu-vos i compadiu-lo, lector — el que had'anar jugant els frens sempre que cal. Aixòfa que els pobres revisors sempre vagin unamica atabalats i amb el front visiblementarrugat.

Com que abans d'arribar a Palafrugell lapujada és dura, la màquina es lliura a unpanteix eloqüent que predisposa a ésser tra-duït, com solem fer-ho amb el cant de. lesguatlles i els tocs ele corneta de les coser-

El tren -a Palafrugell

LA FI DE LA PROHIBICIO

Els aduaners de la frontera canadencarelea les darreres propines. .

(Judge, Nova York)

Ella. — La Rosa s'ha fet retratar.Ell. — I s'hi assembla?Ella. — lEm penso que si : no ensenvr la

foto a ningú.(Doblin OQinion) 1

-Que no has fet vaéances aquest any?-sJa ho crec! He enviat la dona a passar

dos mesos à casa sa mare!

(Ric et Rac, Parts)

1 I) 1

LÄI'ERITIYP a 1 a iii os

Posiai política — Encara que sembli pa-radoxal, jo crec que la poesia és l'única bor-ça que hi ha en totes les coses. (l'aquestmón que determina l'interès i la passió dels

nes. En, el film Ronny, si no recordo mala- homes. Com més carregat d'electricitat poè-ment ,hi havia un tica és un element d aquells que serveixena escena en qué un ma-quü ista esguardava desesperat el rellotge te- per omplir la nostra vida, més gran és la ae-ànerós d arribar ;a casas i que Ja seva muller va virtut de fascinació i d'absorció de la nos-ja hagués infantat. I la màquina s'adheria tra energia sentimental. -al neguiteig del maquinista amb un acom- Jo crec que la política interessa „tant ipassat esbufec` : ícArribaré tard! ! — arribaré abassega tant, perquè la política porta unatard ! — arribaré tard ! — arribaré tard !, et- terrible força creadora de somni que és exac-cètera, etc.» lament igual que ,una força creadora de poe-

El tren de PaÏai iós més aviat sembla la- sia. Tant l'actor com l'espectador de la po-mentar-se, amb franquesa empordanesa :lítica, encara que es facin la illusió de ta.«No puc més 1-- no puc més ! — no puc més estricta lógica, del càlcul més glacial,r iés !, etç , etern estan possets per la febre que produeixen

D ; da( el treq benaurada lentitud en els imponderables, aquesta forçà oculta delt Destí, sense la gqal•la política perdria tota

son paúsadament com i l'anéssiu

aY{uest^ tboa ani : c paisatgené s impies-- 'msia

en i a

d ni.d ésser somd'interès; perquè deixaria d'ésser pee-^^ o ^5 eixaria ' 'tant a petites glopades. Ara una pineda que En el món corrent, en s converses usualsdibuixa.; fins d'ombra damunt del le homes, no és fàcil que obtinguiconver es u ma-passadís dl erta ara una masia amb la joria d'adeptes la idea de la importància deportalada oberta ` e m' una mi ca 'ad mirada . la politica com element poetic. Però encara

grupa

d'alzines s de

ureres quees qu e molé espigat

ael ( que la humanitat visqui áistreta sobre aquestsensació, nes s grotque

n punt, encara que la gent no s'adoni de lasàdics.

g entre e dles

olorhamosa i

a ,garonaçonaat , que, uns veritable essència de la política; la política'cs, g

blemertt. ! çontinuarà essent, fins a la ce,nsumació delsA Palafrugell recollim aquella mitja dot- segles, somni i poesia, continuarà essent

¿ena de passatgers, dones amb cistells i gent aquella mena 'de foc impalpable qué cremageneracions i 'generacions sense que elles sedel pafs amb la vareta de picar les anques ,

del bestiar i crear un certa atmosfera pels m'adonin. O-

mercats. Camí de La Bisbal el sol esdevé ¡Els magmifics pedants enamorats de la lò-aplanador i la gent en fa les consabudes 'ex- gi ca diuen, per .exemple, entre altres coses,clamaciòns. De tant en tant, un turisme ri- que la política és l'art de regir els pobles.polinat ens passa pel costat tot dedicant-nos C Distingeixen entre la bona i la mala políti-uns tocs de clàxon que distreuen enorme- ca. "fot aixa sembla que ho hem d'acceptarment els qüe 'ens juguen_, aquesta innòcua ' com el ' sistema, mètric, decimal o com l'úspassada: En una pujada observo els estor- del coll 'planxat, perquè si no la vida fóraços desesperats (l'un ciclista què ,pretén acons impossible. Jo, per posar-me d'acord amb laseguir-nos. Ho fa aviat i quan o creia cOn meya• cuinera, amb aquell senyor que em sa-G

1 lude des d'aquella plataforma o amb el vi-firmados ]es mevesbarana

del àcar le veure'l 'cari. ile la meva parròquia,. acceptaré que la'

aferrar-se a la : sf de suader , v per • ghtica és l'art de regir els pobles, però pertal destalviar-se^ esforços isuades el ^r,telt^ ^ p ^•ta ens passa davant ï 'el perdem (le vista c po ar-me d acord amb mi mateix nci tincAquesta escena del ciclista em dóna la idea pcn ces rque e

fepolíti de la l egue, it segu -just

omenla Velocitat que presumim en aquests ;,çentit' biològic, és una torça poètica feta.ts • tlel vrat e. ;

Després d'una 'parada motivada per un-^d' mdoça ev buentat (u n gida por la immoral i

clergue amb para-sol de color de cendra ja .^ La història del món està plena d'aquesta.no ens aturem ans a La- Bisbal.ecaudepaisatgelassàFlaBisbalLaeD grandiosa poesia política. La intenció de re-

gir els pobles, d administrar-los, d ne doar-na mica i s mdu p blic ta lamentablement los unes lleis, és l'excusa perquè els homesen e] sentit de la publicitat intercalada alscamps llaurats i a les parets d$_les masies. elegits pels imponderables del Destí crein laSota uns porticons d'una auténtica masia ca- veritable política, i túngui^n l'audàcia de po-talana, un anunci os cau com una solemnesor-se al marge de les lleis i de 1'administra-patacada al clatell : o^Es usted diabético? I ció> á construeixin aquest somni .apassionat.¿SI? ¿Pues por qué no usa el jarabe del que fa viure poèticament les generacions.Dr.....e El turisme no podria preocupar-se La historia us donarà tants noms comd'aquests exabruptes indecorosos? vulgueu d'aquestes figures elegides. Anníbal,

Flassà cm sembla que no posseir ; cap res- Alexandre, Gengis-Khan, Luter, Frederic desort important per a embadaliment del neò- Prússia, Napoleó, Leniin, etc., etc.... tarotsfit. Unes teulades, unes cases, els cafès, les com vulgueu. Aquestes persones extraordi-rivalitats que suscita l'existència de més d'un nàrtesde la política no han fet altra cosacafè i aquella importància (((le més a més, que tenir 1'audacia 'suficient per viure en laque li proporciona ésser punt d'enllaç amb realitat allò que només es viu en els som-els ferrocarrils que van a França. Aquesta, nit, i que la natural covardia de tots plegatsalmenys, és la impressió que treu de Flassà ' ha fet que les lleis iel reglament de policia,('home que baixa del tren de Palamós per coses que es desprenen del concepte aristotè-a esperar-me un allre, aquesta vegada un lic de la política, privessiin de viure-les a latren ede dcbò». majoria dels mortals. I és per això que la

„ majoria dels mortals seguim passivament* # e aquestes trajectòries obertes pels homes de

la gran audàcia, pels autèntics polítics, quehan vençut la política oficial amb la torça

A propòsit de l'eterna i inguarible parsi- poètica de la seva política personal.munia ilel tren de Palamós s'han cuinat his- I Sha^kespeare, que ha estat un dels intuï-tòries exagerades. Hi ha per exemple aque- tius més formidables d'aquest món, s'adonalla de la vaca entossudida al bell mig de la perfectament de l'alt valor poètic que hi havia, impertorbable a la cridòria dels passat- en la vida política del món. Juli Cèsar, Co-gers, revisor, fogainer i maquinista. Final- riolh, Ricard III, Macbeth, entre altres obresment algó salta del vagó r amb un feix I d'ell; en són urna prova evident.d'herba tendra i una certa noció del toreig Suposo que a Catalunya, en el temps ac-aconsegueix fer desistir la vaca de la seva tual, totes les persones que han fet d'actorsaclaparant tossuderia•. El tren reprèn la i d'espectadors de la política d'aquests dar-marxa, però uns quants quilòmetres més rers anys no han tingut temps de pensar queamunt una nova interrupció a la via torna el que vivíem tots plegats, i el que ens apar-a paralitzar el comboi. En arribar a aquest sionava i fins ens treta hores de dormir, n5punt dolç de la narració hom clernana a l'au - era altra cosa que un interessant momentditori : de poesia política.

—1 sabeu de què es tractava? La majoria de les persones s'han pensat— D'una altra vaca ! — respondrà ama- que marxavein encarrilades per un realisme

tent algú. despullat de tota mena de somni, i si els ha-— Doncs no, senyors — és la resposta —. guessin parlat de poesia somni i poesia és

Senzillament : es tractava ele la mateixa vaca exactament el mateix — s'haurien posat ad'abans. • riure. En realitat tots cls personatges del

Si bé totes aquestes narracions són gratui- nostre drama polític, tant el cor com lestes, sembla que durant el temps de la guer- primeres parts, han estat figures inconscientsra .algú havia baixat a collaborar en les tas- d'un gran espectacle poètic. 1 clic gran es-ques altruistes d'arreplegar un feixet de lle- pectacle, perquè era el màxim rendimentnya per a 1'a màquina desmaiada i anar a que donava el país en' una època de la sevapeu en els moments més forts de la pujada. ( vida. L'espectacle ha estat a la mesura deMalgrat totes aquestes facècies, verídiques les forces del inostre país i per nosaltres, fatal-o no, 1' empordanès estima el tren de Flassà ment, ha d'ésser gran perquè no tenim dreta Palamós amb. un amor respectuós i gairebé a depreciar el nostre país ni la nostra època.filial. Si li dieu que és un tren petit, us res- La força del nostre espectacle ï la seva qua-ponclrà que ja n'hi ha prou ; si li afegiu que litat de somni poètic són degudes gairebé ex-corre poc, us recordarà .amatent que ((qui clusivament a la presència del president Ma-arriba primer s'escanya darrera, i si encara oià. Em nom del concepte aristotèlic de laus sentiu amb gosadia per a fer-li compon- política, s'ha combatut, s'ha exaltat, s'hadre que la confortabilitat hi és negligida en discutit la figura del president. La força degrau superlatiu, voldrà oblidar-ho i tractarà Macià era independent de la lògica, era in-de conformar-se'n allegant que molt pitjor dependent de les idees i de la voluntat dels'anava quan di viatge . s'havia de fer en propi president. El destí amb ets seus im-tartana. ponderables ha estat el responsable d'aquest

A les estacions d'aquest tren heroic hi ha drama polític que hem viscut a Catalunya.a la cartellera d'observacions aquest magní- I L'escena més patética d'aquest drama, lafic encapçalament: més forta de totes, la va produir el poble.

«l. a Els rellotges de les Estacions senya- anònim de Barcelona quan anava a veurelen l'hora de I'Eurppa occidental.» el sen yor Macià de cos present en el Saló de

Això és veritat ; el que passa — i que el Sant Jordi.bon empordanès no se'ns ofengui — és que Ara, mort el president, i elegit el nouels rellotges dels maquinistes més aviat es president ele la Generalitat, semblarà que laregeixen per l'horari variable de les circums- política ha perdut en el nostre país un tanttà'ncies. per cent considerable de pessió i de poesia„

MANtuet. AMAT semblarà que les voluntats tendeixen cap affals concepte aristotèlic. Però serà una me-______________ - - ra aparença. De fet haurà desaparegut no-

-- - - - més la descoácertant teatralitat de 1'espc^cta-cle, però l`essència i els motors seran exac-tament els mateixos. El Destí no tindrà

-J---

una figura de la visualitat del president mort,t però seguirà maniobrant amb tots aquests

I Í elements instintius que es barregen amb ele-ments de somni frustrat o somni realitzat.Catalunya vista amb el microscopi moral

c j, mostrarà una mena de teixits que tenenmolt més a veure amb un món d'imagina-

, . ció poètica com el Jungle Book de Kipling,que amb la prosa freda i descolorida dels

a

N diaris. Si io fos així, si s'acabés la poesia,1 s'acabaria fatalment l'ambició política.

JOSEP MARIA DE. SAGARRA

Ezit en amida

Cor .te tnarrugaólea

' Pijemee e bon pren

JAUME I, ii

' Telèlon 11655

—Ean sembla que aquest vestit em faarrugues.

—No és el vestit; és la pell.(Gringoire, París)

EI 28 d'octubre de ig33, hom ha pogutveure pels carrers de Praga un espectaclesingular àdhuc en e] nostre temps de ma-nifestacions imponents : l'exèrcit de l'únicademocràcia que hagi sobrevisçut en I'Eu-ropa central celebrava el quinzè aniversaride la República amb una parada. Aquestaera tant més eficaç c3ue cercava solamentun efecte positiu i evitava tota vana pom

-pa. Davant aquestes tropes, hi havia unapetita comitiva i al mig d'ella un àgil senyorde vuitanta-tres anys, vestit com un senzillciutadà. El professor de filosofia i sociologia

sancionada, el 29 de febrer de 192o, a Ale-manya començaven ja a penedir-se d'haverintroduït el plebiscit per a l'elecció de pre-sident, que contribueix a minar l'Estat peruna demagògia irresponsable. Un presidentplebiscïtarl està massa temptat a abusar dela seva puixança i a dissoldre el Parlamentsense que calgui. Segons la Constituciótxecoslovaca, el president és elegit per lesdues Cambres. La seva funció dura set anysi només pot prolongar-se una vegada. Sola-ment Masaryk és reelegible sense límit. Elpresident té el dret de nomenar i de revocar

I4iranfa o ^•a

proverbi canviatSobre el cèlebre Coly — la jortun.a c'el

qual, edificada amb la indústria dels ter-fums, ha sofert darrerament alguns copsfortissiuls — el famós caricatürisla Sem hafet aquesta frase, invertint un conegut pro-verbi :

—L'olor no té diners...

Lunatxarsky, mainadera

Pels voltants de ic^o8, Lunatxarsky, l'ho-me d'Estat soviètic que acaba de morir, i

Lenin vivien a Paris, exiliats, sense gairesrecursos. Se'ls véia sovint pel jardí del Lu-xemburg, on Lunatxarsky ernj enyia un cot

-xet anzb el seu fill de jocs mesos. Sensej rou diners per a pagar una mamadera, elfutur comissari del poble passejava ell ma-teix el seu fill.

(ions que d'.alfra banda, no sabia estar-sede llegir, dintre aquell cotxet, demés de lacriatura, hi havia tot de llibres més o menysnous, que Lunatxarsky devorava sota elsarbres del Luxemburg.

¡Matis

Es diu que aquesta Mlle. Argal que ha es-tat elegida Miss París, no sols és bonica,sinó que, rara avis, té enginy i fot.

L'endemà de, la seva coronació, 1i parla-ven de les competicions americanes en lesquals es tria Miss Univers. Un interlocutorassegurava que les candidates ianquis te-nien més probabilitats de triomf que leseuropees.

—I, amés a naés, aquestes americanes(enea raça — refermà un dels presents.

—I tant, les fenen totes! — acabà viva-nent Mlle. Argal.

TXECOSLOVAQUTA

Quinze anys de democràcia

El president Masaryk en. la pdrada del 28 d'octubre .

DR. CTIROR MEDVIDER

Praga;'desembre 1933. --- -`-

3.

EL BUDA VIVENT

Ha mort el Gran Lama

que és el fundador i el primer ciutadà d'a-quest Estat ha provat que l'esperit no hade viure solament en els núvols, sinó tambéfer-se valer aquí baix a la terra. Una vo-luntat de defensar la llibertat per tots elsmitjans possibles anima gairebé tota la po-blació, àdhuc els elements més d'esquerta,i ha vençut l'antimilitarisme tradicional. El28 d'octubre ho ha provat amb tota 'evi-dència.

El mètode materialista no aclariria prouni el fet ni la faisó de la naixença de 'l'xe-coslovàquia. Es clar que no mancaven ele-ments econòmics en la diferència entre es-laus de l'un costat, alemanys i magiars de]'altre, en la monarquia austro-hongaresa.Viena i Budapest devoraren ultra me-sura els impostos pagats pels txecoslovacs.Praga, ciutat de tradició magnfifica i degran importància cultural, no podia pagar-e un empedrat modern ; les seves dues uni-

versitats es trobaven en estatges envellits,rònecs i insuficients. En les regions de na-talitat mixta, els eslovacs eren econòmica

-ment inferiors. Els més febles havien dereforçar llur lluita econòmica amb una lluitapolítica fent valer la superioritat numèrica.S'ha de remarcar que s'anava a capgirarde cop la coherència econòmica de les ter-res austro-hongareses, existent des de se-gles. Podia seguir-se'n un empobrimentcreixent ; sobretot els txecs, per llur agi-litat, llur esperit econòmic, llur tenacitat,haurien tingut probabilitats d'assolir la su-perioritat heretada dels alemanys.

Es amb motius espirituals que cal illu-minar una revolució política. D'antuvi hihavia els ensomnis romàntics, arrelats enel romanticisme alemany ; les imaginacionssobre la civilització pacifista dels antics es-laus es confongueren amb records d'unapassada puixança real. Aquestes illusionsanimaven la vida del petit burgès txec du-rant la seva lluita per a una millor exis-tència política i material. Envers i88o,T. G.. Masaryk, ara president de la Repú-blica, dóna un nou sentit realista a aquestsidealismes polítics. L'historicisme és relegatal segon pla. Cal aspirar, abans que res, ala real llibertat individual i nacional. Lesidees democràtiques reemplacen cada vega-da més el romanticisme alemany. Havent -seemancipat ele la preponderància del pensa-ment alemany, hom descobreix de cop queno es té solament una pròpia tradició pol(

-tica, sinó també espiritual i molt important.Hus i homensky, havent lluitat per la Ui-bertat,de la consciència, esdevenen apòstolsper a l'esdet\enidor nacional. Pocs poblesestaven tan ben preparats per a l'evangeliele la democràcia predicat pel presidentWplson com el poble txecoslovac.

Ara, la independència txecoslovaca ja téquinze anys. Durant aquest temps s'ha afe-blit l'empenta dels ideals democràtics i so-cials. Noves idees amenacen seriosament elgran heretatge de 1789. A Txecoslovàquiahom s'adona més fortament d'aquesta crisiperquè l'han passada més o menys aguda-ment tots els seus veïns. A Alemanya, unaConstitució liberal s'ha mudat en el con-trari més horrorós. La Constitució austríacaato subsisteix sinó sobre el paper ; hi hauna dictadura dissimulada a penes. La Car

-ta constitucional de Polònia ha estat modi-ficada ja unes quantes vegades i ara nomésserveis de decorat per a una dictadura delsmilitars i de la burgesia d'esquerra, d'altrabanda molt capaç. A Hongria, la dictaduraes passa del decorat d'un sufragi secret.Una ele les aliades més pròximes de Txe-coslovàquia, Iugoslàvia, ha abolit la demo-cràcia reemplaçant-la per un absolutismereial voltat d'una assemblea de notables.A Romania, així mateix, la democràcia so-freix força restriccions de fet.

Els grans demòcrates que han fundatTxecoslovàquia, Masaryk i el seu fidel dei-xeble Benes, confien però en la sort del'Estat. Han reeixit a mantenir aquesta po-sició sense perjudicar la democràcia. LaConstitució txecoslovaca no ha estat creadatan ele pressa com per exemple la de Weimar, i així ha evitat moltes faltes d'aques-ta. Quan la Constitució txecoslovaca fou

Ézit en le mida

Corbetee inerrngeblee

' Pijama e ban

~

yren

JAUM 1, ii

e ' Telèfon 11655

els ministres ; pot dissoldre el Parlamentté un veto suspensiu ; en fi, és comandanten cap de tot l'exèrcit. En la Constituciótxecoslovaca no hi ha cap article -- , anàlegal 48 de la Constitució alemanya, pel qualel president podria suspendre via falti totala. Constitució. Així no es pot preparar unadictadura per abús de prerrogatives presi-de ncials.

El Parlament es compon de dues Cam-bres, el- Senat i la Cambra dels diputats.Totes dues sorgeixen d'unes eleccions ge-nerals ; el dret electoral és directe, secret,proporcional i igual per a tots els çiutadansd'ambdós sexes. El Senat difereix: de laCambra dels diputats inomés perquè el dretelectoral actiu I passiu està lligat a unaedat més avançada i perquè només té lameitat dels membres de la segona Cambra.

Hi ha una llengua d'Estat oficial, la txe-coslovaca, o pròpiament dit les dues bran-ques d'un tronc comú, és a dir el txec il'eslovac. De més a més hom parla a laRepública el rutén, l'alemany i l'hongarès.Quant a llur aplicació pública, aquestes tresllengües tenen uns (trets treballosament fi-xats segons el caràcter nacional de la po-blació en les diverses regions. Una menad'autonomia regional existeix només per aldistricte de la Rússia Subcarpàtica, No hiha Esglésiad'Estat ; de Cotes maneres, nos'ha arribat encara a un divorci integralde l'Església i de l'Estat.

Gustave Le Bon ha dit : «Per a jutjarun poble, no són les seves institucions po-lítiques, sinó llur aplicació, el que importade conèixer.» Cap de les noves democràciesno ha pogut realitzar totalment l'ideal ori

-ginal. Però comparant el diversos Estats,veurem que 'I'xecoslovàqui,a és la que s'hiha acostat més. 1-la començat la seva exis-tència de democràcia republicana sense lestraves d'una dinastia tradicional o d'urnaForta noblesa nacional. La major part delshomes txecoslovacs que han adquirit impor-tància provenen de famílies burgeses o sónencara (l'origen més modest : un bon co-mençament per a una democràcia real i vi-vent, però una base poc favorable per acanvis socials radicals. Car són sobretot elsd'origen modest, que han guanyat llur plaçasocial amb llur treball, els que senten ambmés força l'instint de possessió. Es carac-terístic que la llengua txeca disposa de tresmots per a designar la noció «estalvi». A laRepública hi ha una multitud de caixesd'estalvi, públiques i privades, mentre queel comerç sobre compte corrent i per xec ésPC desenrotllat. No entra en el tarannà deltxecoslovac la probabilitat de caure en lainflació.i Els partits socialistes i vaig socialistes són

relativament forts en el Parlament ; peròl'estructura general de la vida pública con-servarà més o menys el caràcter petit bur-gès. Tal com a França, aquest caràcter ésmodificat per uns moments «estatistes»l'activitat de l'Estat abasta força esferes enla vida cultural i comercial.

La mentalitat, també, és moderadamentprogressista i rebutja tot radicalisme. Homés individualista, però sense ignorar el va-lor de l'organització i de la solidaritat, iconsidera el collectiu com una ocasió pera l'individu de fer-se valer ; però hom re-butja l'asserviment de l'individu al collectiuomnipotent. Es ben significatiu que Masa-ryk combat en les seves teories tota menaele utitanismen. Llunv de tot radicalisme, clsentiment nacional està sols inspirat per laidea de ]'Esta' i per la comunitat de lallengua ; tret una part dels compatriotes denacionalitat alemanya, ningii no cercariauna legitimació del sentiment nacional peruna idea platònica de la raça. El txecos-lovac no coneix cap fanatisme, ni religiósni antireligiós. 0 és indiferent, o es limitaa una religiositat natural.

Les clones han conquistat la igualtat dedret per la declaració d'independència iper la Carta constitucional, però de fet roés realitzada sinó parcialment. Són comp-tades les places.en l'administració superior,en l'advocacia i en la universitat ocupa-des per dones. En canvi, és 'relativamentconsiderable el nombre de metgesses i d'ins-titutrius. La manca de places dels darrerstemps ha creat una certa animositat.eontrae! treball de les dones casades, sensé tenirper ara un reflex legislatiu. La modérnit-zació del dret de matrimoni resta encara peracabar.

Temps de crisi

L'escena passa a casa d'un sense feinaamericà.

El petit Jimmy s'afanya a posar les saba-tes a l'escalfapanxes.

—Què fas, Jininy? —li pregunta sa mare.—Poso les sabates perquè ha de venir el

Pa à, Noel.—No t'hi amoïnis. Aquest any està ar-

ruïnat i no hi trobaràs res dintre.—Oh, mamà, provem-ho. Per pobre que

sigui, potser encara es trobarà a la butxa-ca tres o quatre cents perquè he estat tanbon minyó...

—No posis les sabates, Jimmi! Es Qo-bre, tan pobre, que si te les veu, potser set'endurà les sabates!

Sense feina

—1 ara com ens guanyarem la vida?—Si no ens dediquem .al contraban cl'ai-

gües minerals...(Guerin 1ileschino, Milà)

El procés del ReichstagL'acusat búlgar Dimitroff s'ha fet d'allò

més popular. Les seves respostes ràpides ioportunes, les seves audàcies i iJn ertinèn-cies divertien sovint l'auditori, que sentia.envers ell certa simpatia.

Adonant-se'n, Dimitroff s'animava a in-lerrompre més i més el presiden!, que apenes podia aconseguir de posar ordre.

Un dia que el búlgar es superà, uns joveshitlerians del públic arribaren a aplaudir-lo, i el president els féu expulsar. Un d'ells,exterioritzant l'afició dels joves alemanyscontem fioranis pels que saben mandr, di-gué:

—Quina llàstima que sigui comunista!Es de la pasta d'un Piihrer!

El comunista GideEra sabut que André Gide no estava pas

mal provetit dels béns d'aquest món. Mal-grat això, ja és sabut que l'autor de Si legrain 'ne meurt s'ha convertit darrerament,amb un 'cert estrèpit, al comunisme, ambgran satisfacció dels roigs; que poden huirun nom important en la llista d'adeptes.

Però ara, un fet recent, ha posat en evi-

dència que la confiança burgesa ha investí!el flamant marxista amb el càrrec de pre-sident -d'un consell de propietaris.

Alquimia

a girar els ulls vers ]'Asia Central i dir quehcom del país prohibit; contrada gairebé tanextensa com Espanya, França, Itàlia i Ale-manya juntes, que forma una república teaciàtica, voltada de misteri i plena de parti-cularitsts de vida,- una més curiosa queI'altrà:

Es curiós.èl que ocorre a ]'Asia. Uns països, com e1 Japó, es modernitzen agressiva

-ment i demanen decidits una plaça còmodaper a Ics seves gernacions que es multipli-quen ele pressa. Altres, com la Xina, aban-donen el misteri i obren als ulls dels estran-gers les ciutats prohibides, immensos palausque formen unes segones viles al costat de lesclel comú de la gent i que ara, deserts i malentretinguts, veuen créixer l'herba als patisi esquerdar-se les parets.

Simultàniament, altres països com el Tibeti el Nepal es repleguen sobre si i es tanquena la penetració de la vida europea, com sientorn d'ells caiguessin cada dia nous vels demisteri i de xovinisme.

Avui és impossible a un europeu arribarfins a Lhassa, la capital del Tibet, que pro-jecta entre les muntanyes més altes del mónla silueta del Potala, el palau immens quehabita el Dalai Lama, senyor absolut delpaís i déu venerat per bona part de I'Asiabudista.

No sempre el Tibet ha estat impenetrablea l'home d'Europa. L'any 1624 el jesuïtapare Antoni ele Andrade establí a Lhassa unamissió i, poc després, els caputxins- tambéhi predicaren l'Evangeli.

L'any 1714 hi arribaren els jesuïtes Desi-(leni i Freyre, el primer dels quals hi ro-

mangué tretze anvs, i l'any 1719 els caput=xins hi establien una capella i un hospici,però en foren expulsats l'any 174o•

Vint anys abans hi havia anat l'holandèsVan der Putte, el primer laic europeu queentrà a Lhassa.

Fins l'any i81i no hi va anar el primer

anglès, Thomas Manning, disfressat de criatd'un general xinès el qual havia guarit. AIcap d'un mes d'ésser a la ciutat sagrada, fouadvertit que perillava i va fugir vers la India.

L'any 1846 arribaren a Lhassa els 1latze-ristes francesos — Gablet i Huc —, els qualsforen expulsats al cap de dos mesos. El pareHuc ha deixat una curiosa relació de la sevaestada a Lhassa que forma part ele la sevagran obra Souvenirs d'un voyage dan y laTartarie, le Thibet et la Chine.

Després tots els exploradors han fracassat

en l'intent d'arribar-hi. Alguns com el fran-cès Dutreuil • de Rhins trobaren la mort pecamí l'an y 1894; i un que a força d'astúciava arribar-hi, el metge anglès Mac Governes salvà de l'hostilitat del poble gràcies a kintervenció del mateix Gran Lama.

Estava escrit que una dona triomfaria erl'empresa veclada als homes més arriscats.L'orientalista francesa Alexanclra David-Neel, que coneixia la llengua del país, v^empendre la marxa l'any 1925 amb un lam<jovenet que havia adoptat per fill, i clemanancaritat i vestits pobrament, arribaren a LhasSa, hi visqueren clos mesos, .visitaren detinguclament tot el Potala, i se'n tornaren conhavien vingut.

Fruit d'aquest viatge i de les anteriors estades al Tibet han estat els llibres voyagd'una parisienne à Lhassa i Mystiques emagiciens du Thibef.

Conegudes les dificultats de l'accés i leprohibicions que barren el pas a l'europe

que s'arrisca pels camins del Tibet, hom pesuposar que allí la vida és ben diferent de 1.nostra.

Només cal recordar que tel país de 1neu» té, per terme mig, una alçada de 4,00metres sobre el nivell del mar i és solcat peles muntanyes més altes del món, presidideper les crestes de l'Himalaia, una de kquals, 1'Everest,'projecta la seva punta, vergencara avui del peu de l'home, a 8,845 mctres.

A la duresa del clima correspon l'estrnvesa dels costums informats per la institcrió de la poliandria — avui atacada per 1revolta dels homes — gràcies a la qual 1dona pot tenir quatre o cinc marits i fer-ktreballar sense miraments.

Damunt (l'aquesta institució familiar i dinsd'aquesta duresa del clima, s'enlaira el règimteocràtic, conseqüència del qual és que unatércera part de la població i, per tant, mésde 'la meitat dels homes, singularment elshereus, és destinada a l'estat religiós, al ce-libat. .

Per totes les comarques del Tibet que nosiguin els planells deserts creuats pels nò-mades, abunden les lamaseries, cenobis bu-distès immensos i monumentals en què viuengrans gernacions — algunes en tenen tres iquatre mil -u- d'homes afaitats de cara, ves-

fits de burell groc i cobertsper una mena de barretinapunxeguda.

La història d'aquest país éstan curiosa com la geografia.Durant els primers segles dela nostra era, els xinesos hivaren dur l'aritmètica i la me-dicina, els hindús el budismei l'escriptura. L'any 639 foufundada Lhassa i, a primeriesdel segle xl, fou establert ellamaisme, barreja del budis-me amb les religions locals.

L'emperador xinès CubilaiKan va instituir al segle xntel poder temporal del DalaiLama, que amb el temps vaobtenir jurisdicció absoluta ipropietat completa de tot elterritori.

Un centenar de lames, su-periors dels. principals con-vents,- . són tinguts per encar-nació vivent de Buda. Da-munt de tots, se'n destaquentres : el Dalai Lama de Lhas-

en sa, pontífex del budisme delTibet, Mongòlia, Xina occi-dental, Botam i Sikkins i reii amo del Tibet ; el Ranxen

' Lama de Tashilumpo, que té un caràctermarcadament religiós i l'Hutukhtu, d'Ur-ga, ciutat de la Mongòlia, que enclou 30,000budes i (x,000 monjos, el qual té un caràc-ter polític i militar. •

Al segle xvttl el Tibet és anexionat a laXina, que , hi tramet dos ambaixadors quegovernen en pugna atnb,3es autoritats de-pendents del ''Gran Lama `però fe non curade no ferir el prestigi del sacerdot rei.

L'any 1854 el Tibet va haver de pagar tri-but al Nepal a conseqüència (l'una guerradesventurada, i a primeries del segle actualels anglesos hi projectaren la seva . políticades de ]'India.

Regnava des de l'any 1893 el pontífex queara ha mort. Com que un Gran Lama éstingut per l'encarnació de Builá, quan mor,la seva ànima transmigra, després d'un pa-

rèntesi de menys de 49 dies, al cos d'un nen.La missió de les altes jerarquies del lamais-me és endevinar quien nen ha rebut l'esperitele Buda, educar-lo i governar en nom seudurant la minoria. Unes vegades el designael Gran Lama abans de morir i'altres homconsulta els oracles. L'any 1875 va morir elDalai Lama, dotzena encarnació de Buda, il'oracle va dir que calia que un monjo decostums püríssimes cerqués el nen, encarnació tretzena de Buda.

Fou trobat l'any . 1876 un nen de familiapobra que tenia les condicions demanadesper l'oracle. i fou dut al Potala per a exercirla magistratura suprema. L'any 1893 va de-clarar-se major d'edat i va cpmençar unagovérnació enèrgica. Però el seu regnat haestat ple de peripècies i contrarietats.L'any 1904 una expedició anglesa va en-

vair el Tibet fins a Lhassa iel Gran Lamafugí cap a la Xina. Tornà quatre anys des-prés i en 19 10 foren els xinesos els que elferen fugir cap a l'Indostan.

Els funcionaris - anglesos el reberen ambtots els honors i ell va procedir impertoba-blement com' rm déu vivent, inaccessible.Ho demostra la fotografia presa a un hotelde Darjeeling, en què el Dalai Lama apareixdalt d'un soli improvisat.A l'agost de 1912 tornà a Lhassa ja ben

amic dels anglesos, que contrarestaren lainfluència dels xinesos fins al punt que aprimers de ít)13, él Dalai Lama proclamà laindependència .del Tibet i signà un tractatamb el Lama d'Urga.

Des de llavors fins ara s'ha , mostrat atenta la política exterior, però no s'ha decidit aobrir les portes del seu país al trànsit i alcomerç europeus, sinó que l'ha mantingut

a com una regió separada del món en la qualhom pogués seguir la vida petrificada d'al-

L tres temps.MIQUEL CAPDEVILA

L alquimista Roosevelt.- .Creieu-me, aran'estic segur : vaig a transmutar l'or enpapen

(Magyaroszag, Budapest)

A Lhas^a ha mort el Dalai Lama del Tibet.Per a molts de nosaltres la nova té un in-terès tan relatiu que no mereix sinó unes1(nies a la secció telegràfica deis diaris.

Contràriament, resulta d'una transcendèn-cia capital per a una bona part de ('Asia onel Gran ,llama exerceix la seva jurisdiccióespiritual. I no cal dir la seva importànciaper als habitants del Tibet, on el gran Limaexercéix, a més de la jurisdicció espiritual,el poder temporal, absolut, i és amo de videsi hisendes.

La defunció del sobirà del Tibet ens invita

El Buda vivent sobre un tron improvisatuna cambra d'hotel de Darieeling

:IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII111111111fIiIIIII11111111111111111111111111111111111111111111111111P_=

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

ANTONI MARTI V- •& -; Màxlma rapidesa ® Màxlma qualltat

•

AVINYÓ, 19, pral.: Telèfon 17047 : BARCELONA

iunmm^lnnuunwmunununlnuuunu^r^mi^^ununlnnnnnnnmm^umnmm^lluunlnm.

((EL srti ÚNIC PECAT» . digna d'elogi que Alexander Korda no l'hafacilitada gaire, posant el seu heroi en si-

Hi ha obres que no us acaben de fer elpes, perquè trobeu a mancar-hi alguna co-sa. Es el cas freqüent i normal d'una im-potència per part de l'autor ; comprenem elfet i ]''acceptem sense irritació. Però el queés una anomalia que us desconcerta é tro

-bar-vos davant de l'obra d'un autor capaç,la qual, no obstant, no pot arrencar-vosuna aprovació total, per tal com s'hi tro-ben amb tota evidència pàgines de massa,

Kay Faancis i Ronald Colman en aCynaran

tuacions molt difíciles i arriscades.La vida privada d'Enric VIII és una fa-

cècia feta amb ` molt d'enginy. AlexanderKorda té fama d'ésser càustic i maliciós.A més a més, la seva llarga estada a Holly-Wood li ha descobert tots els secrets del dis-curs cinematogràfic. Això és evident al-menys en dos punts. Ha sabut, primer, as-segurar la continuïtat en un assumpte

—la biografia — que en el cinema quasi sem-

^ r •

o Deu mesos fa que s'està

projectant al Studio Etoile

de París,

• La revelació d'una gran

artista ; Magda Sehneider:

MAGDA SCHNEIDER, LOUISE

ULLRICH, PAUL HORBIGER

i WILLY EICHBERGER.

en

LIEBELEI

(AMORIOS)

El Cinema, el veritable Cinema, es retroba a si mateix en el film

AV LT I

DIJOUSESTRENA

de Max Opliüls: vienesa, nostàlgica,«Liebelei» • Música

de T1teo Mackeben

tW1MI) i

EL CINEMADues estrenes FiImscòmics i actors còmics

innecessàries, 'falses. Tractant-se d'un film,com és ara Cynara, i d'un autor tan capaç,tan perspicaç, com és ara King Vidor, l'a-nomalia en qüestió pot explicar-se per aque-lles imposicions comercials que malaura-dament acompanyen tota producció i atemp-ten a la seva pura llibertat. Creiem i tqtque és f icil de destriar en el film el queés sincer - que en el cas present és quasitot — i el que hi ha de forçat,

Ens dol que una història tan continguda,fan verídica, tan dintre els termes d'unanormalitat, com és la que ens- proposa Cy-nara (estrenada aci . . sota él títol : El seuúnic pecat), es compliqui, sense necessitatni convicció, amb un suïcidi i amb una in-terveinció de la justícia . que ens recorden.massa certes fórmules estereotipades delsarguments de pellícula. Un cop esporgat e!film d'aquests accidents, cal convenir quequeda modèlic, digne de King Vidor.

La pellícula és una narració. Una expli-cació que un marit fa a la seva muller.Compendre és perdonar, i aquest serà eldarrer mot del filin. No res de pusillanimi-tat moral. Tot ,al contrari, figures i .accióestan immergides en una atmosfera de se-rietat moral que voldrfem retrobar més so-vint en el cinema. King Vidor ha trobat aixírica matèria per a desenvolupar el seu grantalent de psiçbleg, i, assistit per uns intèr,prets tan intelligents com Kay . Francis iRonald Colman, ha fet una pellícula d'unariquesa -i penetració psicològica exemplars.En aquest, sentit, tot ¢s bq,. Ex'céllent tot elpreàmbul, ep el qual, amb , aquella concisióque , acompanya el top d'üll que sap 'anaral que s essencial, King Vidor us intro-dueïx en l'ànim dels %protagonistes. Des-prés de tot, .el que realment importa és elque soni i no el que fem o hem deixat. defer. Això, al cap i a la fi, sols en part de-pèn de nosaltres ; el destí, adés favorable,adés enemic de la ,nostra estabilitat moral,fa la, resta. I una cosa a darrera hora deci-dirà la muller a ,córrer a reunir se amb elseu marit: La consciència que el seu ho-me ha sofert i que el dolor l'ha fet més hu-mà i més digne encara d'ella.

EI film esth realitzat a la perfecció. Hiha aquell amor a la veritat, l'accentüaciódel detall just i característic de l'autor de1 el mart marxa, .

¢I;A VIDA I'RIVADAA D'ENRIC VIII»

Quin actor Charfts Laughton! No.farémcap tort a la veritat si diem que una bo-na part deis mèrits de La vida privada d`En -ric VIII recau. `dámuü t'd'aquest actor pro-digiós. Amb quin desembaràs, amb quininstint més segur, ha sabut . aliar en unindissoluble personatge la majestat,' el bufo-nesc, la tendresa humana i el grotesc d'unaànima pueril i bàrbara! Tasca tant més

Concurs amateur

internacional .A París ha tingut lloc el 11I Concurs in-

ternacional de Cinema amateur, destinat apremiar el millor film amateur de l'any1 933• Hi han pres part Alemanya, Anglater-ra, Argentina, Austria, Bèlgica, Espanya,Estats Unist, França, Holanda, Hongria,Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Portugal, Suècia,Suïssa i Txecoslovàquia. El país guanyadorfou Japó, França quedà en segon lloc.

La secció de Cinema del Centre Excursio-nista de Catalunya portà a aquest concurs 'larepresentació del nostre moviment cinema-togràfic amateur ; els films que presentà fo-ren molt bqn rebuts i obtingueren una clas-sificació honorable.

"Les cahiers du film"Es una publicació, de la qual apareixia el

primer número el dia r5 del mes passat, quees qualifica de «revista (le doctrina cinema-tofràfican.

Debuta amb la collaboració de noms tanconeguts com Marcel Pagnol i M.ax Jacob.L'autor de Topaze hi publica una adaptaciód'un cante de Jean Giono i un article, Cine-matúrgia de París, en el qual es referma enel seu punt de vista, ja reportat en altraocasió en aquesta pàgina, sobre el teatre i elfilm parlat. Aquest article de Pagnol ha es-tat objecte d'un altre de Vuillermoz con-tradient-lo. La matèria és prou interessantperquè no prometem informar sobre aquestaapassionant qüestió dedicant-li l'espai querequereix.

Elsfree contra Hollywood1-li haurà pau o guerra en tre Elstree i

Hollywood? La companyia anglesa, les ac-tivitats de la qual són dirigides per DouglasFairbanks i Alexander Korda, ha elaboratu:n programa ambiciós per a l'any que co-mença. L'èxit mundial de La vida /civadad'Enric VIII ha encoratjat Elstree, quejaanuncia, entre altres, una sèrie de films enels quals Charles Laughton tindrl el paperprincipal.

Tres famosos postors en escena, Ernst Lü-bitsch, Lewis Milestone i King Vidor sónja a Elstree, i René Clair ano tardarà a ar-ribar-hi. Davant d'això, J . M. Schenck,president ele la -United'• Artists Corporation—firma fundada precisament per Douglas,Mary Pickford i Chaplin —,`ha arribat aLondres, diuen que .amb la intenció de con-vencer Douglas a tornar a Hollywood, peròtambé podria ésser que fos Douglas qui con-vences 'chenck de quedar-se a Elstree:

Sembla, pero que no passarà ni una cosani 1''altra. Hollywood no declararà la guerna Elstree, il diner.t c a 1 rs u quq (1 mones prou gran yiqut; puguin toexistir closgrans' centres de producció; cinematogràficade llengua anglesa .

Mamoulian, a EuropaEl jme director que ha' posat en escena

films com Els carrers de laa ciutat,. L'homei el monstre i Estima'm aquesta nit, no hadesmentit pas la notícia de la seva anada. aFrança. AI contrari, depèn de pocs detallsque hi rodi un film sobre la guerra russo-polonesa de dos segles enrera, amb Txalia-pin de principia! intèrpret.

També es diu que Greta Garbo tornarà aSuècia a fer un film sota la direcció de Ma-moulian. Però sobre aquest segoin punt lesinformacions no han estat ratificades.

Uada vegada qui un nou film de BusterKeaton ve a cridar l'atenció del públic fidel,hom té ocasió de constatar l'enorme deca-déncia de prestigi i de qualitat que ha so-fert l'art d'aquest actor còmic, posat permolts crítics al costat, gairebé, de Chaplin.i més amunt de Harold Llogd. La sensacióque causaven, a la . seva estrena, les pri-meres produccions importants del còmic im..mutable (Les tres edats, La llei de l'hospi.talitat), i que conservava la seva força enels inicis del cinema sonor, amb El com-

Buster Keaton

pmsa i El canaeraman, s'ha perdut total-ment, d'un parell d'anys ençà, davant de lesdarreres pellícules de Buster Keaton.

No sé pas en aquest moment, i ara notinc la documentació suficient per a aclarir

-ho, si Keaton va canviar de director fa tresanys. Però crec recordar .aquesta variació,i àdhuc em sémbla haver llegit aleshoresque l'home que fins aleshores havia dirigittots els films importants de l'home de lacara impertorbable. era • tamb ,.1' autor delsarguments. Aixà, si fos veritat, explicariacom pot baver-se produït aquesta desvalo-ritzac ó del treball de Buster si ell treballaara exactament igual que sempre. I queaquesta desvalorització és evident ho provael fet de la creixent importància que la ma-teixa editora dóna, en la publicitat, a Jim-my Durante, partner de les darreres pro-duccions de Keaton i que ara ja ha assolitper al 'seu nom, tot r ésser un còmic benmediocre, el mateix nivell i tamány de lle-tres en els cartells que per al nom de l'es-trella amb la qual l'han aparellat els capsde producció de la Metro.

Fa bastant de temps que vaig creure ha-ver trobat tot el mecanisme de la comicitatdels .films bons de Buster Keaton, i el fetd'estar aquest mecanisme absent dels dar-

"Assoleix una eficàcia decreació quasi divina."

Kessel

• "Passarà molt de temps pera superar la fórmula trobadaper Max Ophúls,"

La Libertad

rers que ha produït em fa suposar encaramés que aquell truc bàsic era atribuïble pu-rament al director i autor del film. La im-passibilitat inexpressiva de Keaton, subrat-llada pel capell pla, contrastava amb la fú-ria dels elements i dels homes, amb la tem

-pesta, amb la guerra. L'espectacle de ('homeseriós i amb cara d'enze que es passejatranquillament entremig de l'agitació gene-ral, salvant inconscientment um perill dar-rera l'altre, és d'una comicitat natural in-fallible i originarà sempre una pila de gags

d'èxit segur. Quan Keaton,després cl ''El ca me mojan, undels millors films que ha pro-duït, abandonava aquell trucper a i!iurar-se a la gràcia ca-duca i massa feta de matisosdel vodevil, fracassava lamen-tablement, i hòm podia veureque al darrera d'aquella im-passibilitat de cara de fustano hi havia cap valor còmicpositiu : tota la seva 'forçahumorística pervenia del' con-trast amb el desori qúe elvoltava

Uns altres actors còmicsfracassats també lamentable-menten aquests darrers tempssón la parella Laurel-Hardy.Les primeres produccions HalRoach em les quals era pre-sentada produïen, potser pelseu mateix humor priman, unefecte de novetat esperança -ilor. Però ha vingut el cinemasonor, Laurel i Hardy hanparlat en diversos idiomes ihan fet films llargs, i forad'aquest Fra Diavolo que aca-ben de presentar i en elqual diu que tener ema inter-venció remarcable, cada novaproducció d'aquesta parella decòmics ha estat un fracàs ar-tístic. Tota la comicitat deStan Laurel i Oliver Hardyradicava, ultra el contrast defigura i corpulóncia entre elisdos, en wn truc i.nfallible quepodrem dir-ne acte la repeti-ción, perfeccionat en aquest

cas per a fer-ne «el de les represàlies>. Unacte absurd i gratuit, sense cap valor còmicintrínsec, esdevé, al cap d'una dotzena derepeticions, d'un efecte humorístic irresisti-ble. Si a aquesta repetició se li dóna elcaràcter à'una venjança, d'unes represàliesagreujades fins a l'infinit, en crescendo,I'efecïe •còmic és doblat i l'expressió desorda agitació indignada que feien Laureli Hardy en acomplir d'una manera ritual les'escenes de represàlies subratllava encara elvalor cómic del truc. Ara, en comptes defilms curts d'un humorisme primari i cons-truït sobre la base d'efecte segur de les re-peticions i les represàlies, aquesta parellad'actor còmics s'han embrancat en coses llar-gues i feixugues, sense gracia ni fantasia.

Harold Lloyd,en camvr,administrant acu-radament les seves possibilitats; i produint un.o dos films anuals, conserva i consolida laseva posició excellent d'actor cómic. La triadels arguments, adequada als seus mitjansartístics, i les seves dots d'expressió, sàvia-ment posades en joc; produeixen urna menade comicitat sense gaires filtracions literé-ries ni preocüpacions, essencialment cinema-togrà fica i sense cap transcendentalisme.

El cinema sonor ha arreconat alguns ac-tors còmics positivament bons, com RaymondGriffith, Sidney Chaplin i Harry Langdon.Darrerament, en un film de Chevalier hompodia veure un altre bon actor còmic quefeia bastant de temps que era lluny del cine-ma i Edward Everett Horton. Però ens n'hadut alguns procedents del music-hall, com Ed-dieCantor i e1 mateix Maurice Cheaalier,pesi al seu cabotimisme, que són bones ad-quisicions per a la pantalla. I a França lainfluència del grau René Clair ha fet sorgiruns _quants actors cómics, d'un humorismeespecíficament francès¡ com René Lefévre iPierre Brasseur.

Però encara, malgrat e] sen llarg silencides dels Llums de la ciutat, Charlie Chaplinroman, per' damunt de tots, l'actor còmic.Només la potència creadora .de René Clairha pogut arribar en alguíns moments a lapura qualitat humana de l'humorisme deChaplin. L'aportació de Charlot al cinemacònic té la mateixa qualitat de l'obra iiterà-ria de Dickens ; un humorisme que mai 1noés sarcàstic ni agressiu, sota el qual hi ha,sovint, moltes llàgrimes, però que té, sobre-tot, aquell amor autétic envers els infants iels miseriosos que els anys difícils d'infante-sa pels carrers de Londres havien d'infondrea Charlie Chaplin, com anys enrera havienestat un dels fonaments del geni humamíssimde Charles Dickens.

RAFAEL TASIS I MARCA.

-u

- u -

;:

Paaeig da Grècia, 57. — Telèfon 79681De les 3 tarda a la 1 matinada

CURIOSITATS MUNDIALSInteressants reportatges Fox Movietone

PEIXOS DE COLORSDivertit dibeia sonor

NOTICIARI FOX SONOR(Noticias á'Espanya)

L'Eapooc ó del Ne a Barcelona. Lluita de galta a Ca-

nàries. Enterrament de l'Honorable President de la

Generalitat de Catalunya, i altas.

NOTICIARI FOX SONOR(Internacional)

Terrible accident ferroviari a França. Una cursa auto•

mobilista accidentada a los Angeles. Ultima moda ■París per als Esports d'Hivern, i altres.

SEMMERINGDocumental dels Alps Austríacs

pre se'ns presenta com una sèrie de capí-tols closos. Ha sabut, després, assegurar la

varietat en un assumpte—sis matrimonis—que amenaçava monotonia. Ha tingut mo-

ments molt feliços que expliquen l'èxit dela seva pellícula.

Tanmateiix, els elogis tributats a aquestaobra han estat un xic excessius. Això ex-plica el mal humor de Philippe Soupault, aqui ningú no negarà la independència críti-ca, el qual ha anat fins adir que l'obrad'Alexander Korda és un filin mediocre. Niuna cosa ni una altra.. Ni una obra mestraarrodonida d'una manera satisfact ria, niun film mediocre. Una obra d'esprit quesobrepassa de sobres el promedi de la produc-ció i que es presenta amb un tema ampla

-ment suggestiu.Ha bastat que el film ens vingués d'An-

glaterra és a dir, que no vingués d'A-mèrica —, perquè certs medis intellectualss'emocionessin i s'afanyessin a perdre larnemória i a descobrir no sabem quines vir-tuts imaginàries en el film. Una crítica mi-nuciosa tanmateix ha de fer nos admetreque el film procedeix per esclats i és llunyd'ésser uniformement inspirat. Acceptem-lotal cos és ; felicitem-nos que sigui possiblerealitzar a. Elstree pellícules d'aquesta en-vergadura. Alexander Korda és un homemolt llest que treballa a consciència, peròno és avui per avui un nom a posar al cos-tat del dels grans mestres del moment cc-tual. `

Josce PALAU

r:1 CHRRLESQ#1 ¿LAUGHTOfl

fia► idak11í. .!,rivada deENRz4UE

•vrni_i..

Próducdó LONDON FILMS cDistribuida pels ARTISTES ASSOCIATS

' 1̂ 1 1 1 1 1 lftltl l l I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I I ^,

ArgentinaNyota Inyoka i la seva tropa

ufiuon^onhICADA PROJECCIÓ UN É'X!T DE

A OPERETA COMICP DEGRAN I.SPkCTACUtO

FRA DI,, VOLO(i1ERMANQ D!ARl_0)

No deixeu de veure aquest film comte-espcctacu-lar que us farà esclatar amb forta riallada.

Avui al CAPITOL, estrena

Un èxit internacionalEI crit de les mares demanant pau

EL. TEATREDE TEATRE CATALAs

Punts de vistaUna estrella ha passat

La concessió del Premi Ignasi Iglésies al'obra d'un escriptor desconegut ha produïtuna sorpresa que ha revifat, si altra cosano, almenys la curiositat per al nostre tea-tre. Es possible que aquesta curiositat esmantingui erecta prou temps per animaralgú a empendre l'aventura d'una tempora-da amb obres catalanes ; si fos així, l'esforçeconòmic que el Premi representa, ben mo-dest certament, quedaria plenament justifi-cat, perquè el que cal en primer terme ésexcitar l'interès del públic per la nostra lite-ratura dramàtica, o mantenir-li viva la curio-sitat perles vicissituds de la nostra escena.

È fet que la concessió del segon PremiIgnasi Iglésies s'hagi escaigut en un mo-ment que no hi hagi cap teatre català endisposició d'estrenar l'obra premiada, de-mostra la depressió que actualment pateixla nostra escena. El fet és tan singular quesegurament no li trobaríem parió en cap al-tre país del món ; però, per extraordinarique sigui, ens havem de sotmetre a la tristarealitat que denuncia i mirar tots plegats decorregir-la o superar-lá.

D'un quant temps ençà, personalitats il-lustres, persones d'una autoritat indiscutibleen la matèria, s'apliquen a assenyalar el mali a proposar remeis. Els parers tots tenenl'accent d'una bona fe absoluta, d'una in-dignació tan sincera com ]'íntim entusiasmei el fervor que revelen.

Autors, actors, empresaris i crítics hi handit la seva ; en general s'han acusat els unsals altres; molt sovint amb injustícia, i sen-se voler-ho han contribuït a perpetuar laconfusió, l'illusionisme que :ha mantingutun perillós equívoc respecte a la història i lavida del nostre teátre. Dels que fins ara handictaminat sobre això que hem convingutd'anomenar crisi del teatre català, no sé pasqui podria tirar la primera pedra, parqué joestic convençut que tots ells són víctimesdels seus amors i de les seves illusions d'es-criptors i de patriotes.

A qui cal donar la culpa, doncs? AI pú-blic? Entenem-nos. Si per públic volem dinaquella milnoria que encara freqüenta elsteatres catalans, seria una monstruositatdonar-li la culpa de res. No caldria sinó queens giréssim contra els que per rutina, percuriositat o per les raons que siguin han es-tat els únics que ens han permès fer-nos laillusió que temíem un teatre. Aquest públic,però, no és el poble català, no són els cata-lans amb tota la seva complexitat .social,sinó una minoria exigua ; el culpable no ésell, sinó tot el poble de Catalunya que mai.no ha sentit una atracció veritable al teatrecatalà o en català.

Ja sé que aquesta afirmació semblarà unabontade o una heretgia a molta gent. Tantse val ; l'escric amb els ciinc sentits i provaréde sosteinir-la amb arguments i observacions.1 no és pas per un afany demolidor quem'interessa dir-ho, sinó perquè estic conven-çut que només reintegrant la qüestió a l'es-tadi que li pertoca, pot renéixer l'optimismei trobar el camí que ens permeti trepitjarterra ferma i segura.

***

Argentina a Barcelona

Antonia Mercé, Argentina, ha tornat adonar a la dansa espanyola el relleu d'am-tanv, l'esplendor que tenia quan els bolerosi els fandangos eren ballats a l'Escorial pera les dames de la Cort. De caiguda en cai-guda, el ball espanyol havia anat a parar ales mans del poble i de les artistes de varie-tats. Argentina l'ha tret cí'allà, i ha convertitaquella gesticulació inarticulada en estil.Ritme i nervi, instint i regla, ciència i ins-piració, Argentina posseeix una personalitatpolièdrica que li permet cultivar amb la ma-teixa perfecció totes les danses de les regionsespanyoles, i donar a cadascuna la seva tèc-

nica i el seu caràcter. Les castanyoles, to-cades per ella, es converteixen, de simpleacompanyament o marcador del compàs, enun instrument nou, ric en una varietat detimbres i una abundància de matisos enor-mes.

Aquest virtuosisme no ha estat igualatper ningú. Tot el que balla Argentina téaquella resplendor espiritual que només po-den injectar a la matèria els artistes dotats.I és que ella, per damunt de tot, és artista,una gran artista, tan rica en sensibilitat comen intelligéncia. La seva técnica prodigiosa-- a nou anys ja ballava puntes al Real deMadrid — és sempre feta cosa viva pel seuformidable temperament.

Fa molt de temps que l'Argentina no haactuat a Barcelona. Millor dit, no hi ha ac-tuat mai. Car l'antiga Argentina de 1'Eldo-rado i altres sales de varietats ano té res aveure amb l'Argentina d'ara, la que els pú-blics més difícils han aclamat, que els críticsmés exigents han elogiat, i sobre l'art dela qual Levinson, el gram sever, va escriureun llibre. Ara, l'Argentina es presentarà aBarcelona. El marc més adequat per a aques-ta presentació havia d'ésser el Liceu, car lagran artista i¡només ha actuat als millorsteatres del món. Com que això no ha estatpossible, demà, á la cuit, debutarà al TeatreBarcelona. El dia g hi donarà el segon idarrer concert. Ja en parlarem. I esperemque el inostre públic li prodigarà els aplau-diments que cap altre no li ha regatejat, ique no es repetirà l'acollida glacial feta aEscudero en i93o i a Nyota Inyoka ara, dosgrans artífexs de la dansa, que ací hanpassat gairebé desapercebuts,

S. G.

^IIIIIIIIIIIII11111111111111111111IIIIIIIIIIIIIIIIIll111111_

I_ CO]tIJMUn ñ!m de Lubi^schEl millor regal de Reís

iktii

I_ e =

Perquè és un regalper a l'esperit

Es un film PGramounf= amb

Herberí Marshall, KayFrancis, Miríam Hopkins,Charles Ruggles, i. L. Lve=

ret Horton

y1111111111111111111111111111111111111111111111110 1 1 II III li;

ha perdut mai la >r v a condició de dialectal.Per molt que penseu, no trobareu un ex-

pedient prou bo per conferir-los el títol denacionals ; ni literàriament ni políticamenten són ni podien ésser-ne; en canvi, el tea-tre català tenia tots els elements per néixer-hi i ésser-ho i no ho ha estat. Es més :aquells teatres essent dialectals, dintre laseva àrea nadiva, tenien l'aparença i la qua-litat de nacionals perquè han comptat sem-pre amb tot el complex social del poble queels creava. Cal mirar només els conflictes,els tipus i els ambients que Gcldoni crea iexplota per veure que en aquella fauna es-cènica copiosa es troben tots els elementssocials de la vida veneciana :els de dalt detot i els de baix ; noblesa i plebs, burgesiarica i aristocràcia pobra, amb l'escreix d'unafeminitat deliciosament complicada i colo-rida. En el teatre sicilià, es dóna un casanàleg, i tant l'un com l'altre teatre hanatret i polaritzat, sense excepció de cap es-tament, la totalitat psicològica i sentimentaldel poble que els mantenia i els estimava.

No ha estat pas aquesta la vida del nos-tre teatre. S'ha dit que els catalans, els bar-celonins, tenim una afició instintiva als es-pactadas. Això és cert ; el teatre ens ha pla

-gut extraordinàriament en totes les sevesmanifestacions, però els catalans han con-siderat sempre el teatre català en un pla d'in-ferioritat evident i ara en toquem les comse-qüències.

CARLES CAPDEVILA(Acaba a la pàg. 8)

ÍI { :u ííì1iL •- 11

i

b

i .

1 t

r4 1

i

^ ^^ ^

1

I1IL1 u j k •r A^

5a

IYÁhì jJ^

1 Y11

Íf

1 •

1 't 1 1

IL_IItiA_¿ 1

1 t 1t ^ 1 1

1 i

...i ha passat sense pena ni glòria. Fer-nand Divo>re pretén que és mig egípcia mig

índia. Ella diu que és índia de pura sang.1 nosaltres juraríem que és parisenca. I finsal moll de l'os. Sigui com sigui, però, el certés que iNyota Inyoka és una de les mésgrans ballarines actuals.

Fa algunes setmanes, .va debutar a l'A-polo al costat d'una senyora Kazanova, do-madora de tzigans, que donava un gran es-pectacle de violència i que s'acostava, ame-naçadora, als seus músics amb uns posats

tràgics i uns ulls terribles d'hipnotitzadorade lleons. En veure Nyota Inyoka en tanmala companyia i tan mal anunciada, và-rem creure que es tractava d'una enganyifa.No ens passava pel magí que aquesta Nyo-ta Inyok.a fos aquella admirable dansarinaque havíem aplaudit anys enrera al Coli

-seum, i que la crítica de tot el món ha d o-giat incondicionalment. Amb tot, vàrem en-trar a ('Apolo. I era ella, en efecte. Tresolies després, l'empresari fugia amb els di-ners recaptats. Com als Balcans o a l'A-mèrica Central. I Nyota Inyoka va anara parar a Can Llibre. Poques representa-cions. I fa pocs dies ha donat una sessióprivada a l'estudi de Joan Magrinyà. Solli-citats per altres temes, no n'hem pogut par-lar fúns avui. Que el lector amable ens per-doni aquest retard'. Però mietx vaut tardque jamais.

Nyota Inyoka... Parlem-ne, doncs, si usplau. 1; en començar a fer-ho, no podemevitar que la ploma s'endinsi pel tema aquellde les diferències entre l'Orient i l'Occident.Parallel que, parlant de dansa, sempre faboníc de desembutxacar. La dansa occiden-tal, dita clàssica o d'escola, és un llenguatgeabstracte que té la seva significació em ellmateix. Un vocabulari ole formes bell en si.La dansa per la dansa, purament i simple-ment. La dansa oriental, al contrari, és sim-bolista, farcida - de literatura. Cada gest seuté - una significació convencional i sagrada.No hem d'anar gaire 4luny per a comprovar

-ho. Tenim ]''Orient més a la vora del quemolts es pensen. Damunt els tablados de lestavernes de les Drassanes fa esbojarradamentde les seves. Les danses d'aquestes gitanes,en efecte, són orientals fijos a la medulla.Dansa flamenca... Aquest qualificatiu, con-tràriament al-que molt suposen, ino ve de lescolònies que Carles IV d vEspanya va fervenir de Flandes per a installar-les a SierraMorena. No, L'origen de la paraula flamencsón dos mots àrabs, feflà-niengú, que volendir camperol expulsat. Sí, àrab el ball fla-menc. 1, com totes les danses orientals, ex-pressió estricta de 'sentiments i d'emocions,ole creences i de supersticions. Les gitanesno ballen per fer bonic, sinó pera traduiramb una plàstica animada els moviments dela seva ànima. Vàrem rebre fa poc de V.Escudero l'argument — el sujeto, com diuell amb un dels seus gallicismes — d'un nouballet que ha creat, 'La muerte gitana, ladecoració del qual volia encarregar a JoanMiró i que aquest, per diverses raons, no hapogut executar. Doncs bé : en l'extracte d'a-quest argument, es;parla constantment d'a-legries i penes... Simbolisme de la dansaoriental en general que, . per a fer-lo mésentenedor, hem subratllat amb exemplesd'ací.

Simbolisme que hi ha al fons del fons detotes les danses de Nyota Inyoka. Aquesta,ultra altres coses, diu que s inspira en elmoviment dels astres. Una mostra de la grandosi de literatura que contenen els balls

d'aquesta gran dansarina, els quals, malgratla seva bellesa plàstica, no són un llenguatgede formes, sinó veritable cerimònia religiosa.Les danses orientals de Nyota Inyoka tenenalguns punts de contacte amb la dansa occi-dental. La disciplina, entre altres. Res d'im-provisat en elles. Disciplina no tan rigorosacom la de la dansa d'escola, però que noconté cap escletxa per on pugui filtrar-se laimprovisació. I una altra semblança : lacollocació constant enfora, que és una . deles lleis principals de la dansa occidental.

Per contra, les diferències són moltes. Men-.tre que la ballarina occidental quan s'elevaposa sempre els peus verticals com si vol-gués esgarrapar la terra, Nyota Inyoka,quan salta, manté sempre els peus à plat,en una horitzontalitat perfecta. Mentre quela ballarina occidental fa un gran ús de lescames, que són un dels molts mots del seuvocabulari complet, Nyota Inyoka utilitzagairebé exclusivament els braços, les mans isobretot els dits, merayellosos de flexibilitati rics en unes torsions complicadíssimes,únics mots del seu vocabulari limitat. Comdeia el malaguanyat Levinson, confia alsbraços la missió de dansar.

Després d'aquests detalls, més v menystècnics, resumirem les , danses de NyotaInyoka dient que són una petita obra mestra .coreogràfica-feta de naturalitat i de gràcia,de simplicitat, d'amabilitat i frescor, de fle-xibilitat, de somriures 'i dolçor, de plasticitat.i finor, i, sobretot, 'dé seguretat rítmica.:.Una estrella ha passat. ,Una dansarina ex-cepcional a la qual oferim aquest pobre he-menatge.

SEr>nsTIÀ GASCH

Aviat, el filmEl poder í la glòria

(Thomas Gardner)Catalunya hauria pogut tenir un teatre

nacional, i, si literalment el té, socialmentno l'ha tingut mai. Socialment el nostreteatre no ha passat de teatre dialectal. Lacondició de dialectal ¡no ha impedit que al-gunes obres esdevinguessin del domini ínter-:nacional. El teatre sicilià, posem per cas,ens en proporciona un exemple coetani alnostre teatre. Cavalleria rusticana, de Verga,ha estat traduïda a tots els idiomes euro-peus i ha servit de tema a una òpera fa-mosa ; malgrat d'això i de la difusió quehan tingut .altres obres, i de la curiositatque les companyies sicilianes — recordem c.lcas de Mimi Aguglia i Joan Grasso — comla de Musco han despertat en els públics defora d'Itàlia, el teatre sicilià ¡no és altra cosasinó un teatre dialectal. Buscant antece-dents més autoritzats, trobaríem el teatrevenecià que a mitjans del segle xvttt pro-dueix la figura de Carlo Goldoni, «d'avvo-cato veneziano», un dels pocs autors còmicsque no sigui temeritat posar-lo al costat deMolière. Així i tot, però, aquest teatre no

;.iffc4 1♦'♦

WIriuiri ðfW.

Á\j1

♦1

♦♦i •tIlhiiiiilirii, ".♦ ,

♦1

♦4

♦•

♦

b M1RWR

LE./ LLETRE/Llibres per a infantsVA111ETATS

Presenfs de llibresL'cspai psicològic de Proust

En un del nostres darrers treballs sobre clel tot satisfactòria, definició clel seu con-

Marcel Proust publicats en aquestes pla- cepte d'espai psicològic en la llarga cita que

nes (*) concloíem del seu pensament estètic ja 'vaig haver ele transcriure en el darrer

que era implícitament realista i explícita- article sobre Proust i que ara també calment idealista. Així mateix; i amb rigorosa traslladar a aquestes columnes. Diu així

conseqüència, el seu concepte de l'espai és Proust en"la p. 237 del vol. II de Le temjsimplícitament- objectiu i explícitament sub- retrouvé : - Nous ne p'ourrions pas raconter

jectiu, tan ideal com la seva .estètica, o el r,os ra^ports avet un étre que nous yvons

que ell creu la seva estética., El -seu repudi n:hne i5 eú connu sans faire se succéder les

ele ]'espai real és absolut en- el set, discór- siles les plus différents de no/re vie. Ainsi

ter, tant com és absoluta la seva apassio- chaque individu et j'étais noi-mdme un

nada captació de l'espai material en el seu de ces individus — mesurait pour noi la du-

0

- ,

ter- `tel "–'7 v L T ` ^, h _ •

M

Final d'una carta de Proust a Mme. Scheikévitch

No tenim a Catalunya una tradició de lli-bres pera infants com la tenen altres paï-sos. Per això la història dels vells llibresanglesos per a infants, que constitueix lamatèria del darrer suplement de The Stu-rfio, ests fa enveja. Si Anglaterra ha pro-duït grans obres dins del génere, com Alí-cia en terra de meravelles,. de Lewis Car-

IUustració per a «Història d'un pallasso»

rdll, o el Peter Pan, de B.arrie, es deu, nosols a les qualitats - racials del ppble anglés,que sap barrejar -la_ ironia i les coses mera-velloses d'üna manera magistral, sinó quetambé la llarga tradició fa que, en es-criure i dibuixar per a la quitxalla, els es-eriptors, i artistes tinguin davant seu l'ex-periència continguda en els milers de llibresper a infants que han precedit els seus.

A casa nostra, el llibre per a infaints téuns orígens moderníssims. A Catalunya espot dir que no han existit els !llibres per ainfants, de rel purament catalana, fins faben pocs anys.

Fa vint anys escasos, la sola cosa que uninfant podia llegir en català era En Patufet.Llavors aparegueren els primers llibres encatalà que podien competir amb els estran-gers. L'Editorial Muntanyola començà • un

ÍlIustració jier a (:Pedagog»

Després vingueren mals temps. Fora delsllibres deliciosament i•lustrats de Lola An-glada i d'algunes traduccions de llibres es-trangers, els llibres per a infants, fets a casanostra i en català, han acusat fins fa pocuna decadència progressiva.

Ara han aparegut als aparadors de'les nos-tres llibreries, uns quants llibres per a in-fants, en català, que semblen anunciar unresorgiment del gènere. .

Simultàniament en català, castellà i baschan aparegut cinc llibres que poden com

-petir, en qualitat, de text i d'illustracioms,amb es estrangers. similars. L'editor és ca-talà : Anton M.. Aluntamola, • que recull la•tradició de ]'antiga editorial. Els •.autorsdels textos són ben coneguts : C. A. Jor-dana i Barradas. Els illustradors, l'escultorGranyer, Xirinius .i Alfred Opisso Jr.

Els .textos dels contes són, uns cops, mo-dennització dè contes p^pulars,. com els dosde Jordana : Els tres cavalets i L'infant quefeia vuit. Hi ha en ells tot el seguit obligatd'encantaments, bruixes, follets i proves ex-traordinàries. En els dos de Barradas : Elparaigua generós i la Història d'un pallasso,la realitat i la meravella van (le costat. Pe-dagog, d'Antoni Muntanyola, és la històriad'un ruquet, que fa pensar en Kipling.

Als països anglo-saxons, fer un present oaltre a les amistats, en aquestes diades deNadal i Cap d'any, és una obligació socialele la qual no s'eximeix ningú. I els llibressón els objectes més utilitzats som a present.. Es possible, en efecte, de trobar en els 111-bres ele què satisfer .tots els gustos i les mésvariades aficions. La varietat de preu d'a-questa mena de presents ofereix, també, pos-sibilitats illimitades i una gran amplitud detria, car el llibre, àdhuc de poe preu, potconstituir un preseant apreciadfssim.

Naturalment que és preferible que el llibretingui, a més a més ele qualitat espiritual,.qualitat material. Que no sigui solamentapreciable pel contingut, sinó també per lacura i el gust de la seva execució.

No és pas des d'aquest punt ele vista queel camp de tria sigui illimitat, sobretot si noes vol recórrer a la producció estrangera. Nomanquen, és clar, en els catàlegs dels nostreseditors, obres que els fan quedar bé i tambéhi fan quedar al que les ofereix com a pre-sent. Però en el ram de la bibliofília no s'ha

-vien fet gaires esforços d'una certa enverga-dura i, sobretot, d'iana continuïtat que fespensar que no es tractava d'una pensadaaïllada, sinó d'un pla ben establert.

Actualment, tothom pot veure, a la salad'exposicions de la Llibreria Catalònia, lesedicions que amb el títol de La Corneta pu-blica el gran bibliòfil que és l'editor GustauGili, un home que es torna a gastar enllibres tot el que els llibres li produeixen.

Aquestes edicions, però, es mereixen uncomentari més extens. Serveixi aquesta breunota de mer avís als que encara no tinguinconeixença de l'esforç de bibliofília realitzatper La Cometa. En el número que ve par-larem més llargament d'aquests llibres be-llíssims, qúe estaran exposats encara tot elque .queda ;d'.aquesta, setmana

"licrois'de, calça curta"Amb aquest títol, l'Editorial Políglota aca-

ba d'enriquir el mercat català amb una novacolleoció de llibres per a infants. Llibresde contes, naturalment, però no pas mera-vellosos per la meravella :ni exemplars perl'exemple, sinó simplement posant al viupersonatges minúsculs herois de calçacurta — per a "ésser admirats per minúsculslectors. Petites novelles que en podríem diirealistes per ]'estil i actuals per l'època, es-entes amb una prosa simple per Josep Mira-de,

La moya collecció f.a la . seva aparició endos volums : En Valentí i la Cristeta.. l'un,En Mateu l'altre ; uns bells volums deT40 pàgines, esplèndidament illustrats perj- Vinyals i J. Obiols respectivament.

Selma Lagerlof

En els països del nord, tot heme conegutentra, a partir dels seixanta anys, én elperíode de les commemoracions periòdiques.I així ara tot Suècia vol commemorar elsSetanta-cinc anys, no (l'un home, sinód'una escriptora : Selma Lagerlòf, PremiNobel 1909, que comparteix amb Strindbergla celebritat literària moderna.

Però Selma Lagerláf no ha volgut ac-ceptar cap mena d'homenatge, alIegant queIi era penós rebre'l en aquest temps de des-tret general, i ha fet donació de la seva ¿1ar-rera obra literaria al Comitè internacionalde Ginebra fundat recentment per a socór-rer els intellectuals emigrats a causa delsesdeveniments polítics.

Malgrat una llarga vida literària i lamena de consagració que és el Premi Nobel,Selma Lagerlòf no és pas un d'aquells es-criptors d'anomenada molt estesa fora delseu pafs: Es diu que és un autor molt pocexpòrtable. El seu llibre més famós, La he-

; genda de .costa Berling, fou refusat permolts 'editors estrangers, i calgué el Nobelperquè per ci per lla aparegués alguna tra-ducció tot sovint mediocre. -.

Val la pena de remarcar que Selma La-gerlòf, mestressa de Laindskrona, tenia totde manuscrits que no podia collocar : poe-mes, novelles a la moda francesa o alema-nya. Fou qua:n, passada la trentena, escrivíGosta Berling, obra amarada de sabor lo-cal, que de cop es situà al capdamunt dela literatura del seu país. El llibre trobàeditor tot seguit. Tot el país es reconeixiaen aquesta obra. El govern li oferí un viatgea Itàlia, després en féu un altre a Jerusa-lem. A despit de I'èxit, la mestressa pro-vinciana tino volgué convertir-se en dona delletres ni viure a la capital. Seguí residintal Vermland .natal, i hi és encara. Amb elPremi Nobel pogué comprar-hi una casa.

Després de Lee llegenda de Gosta Berhing,escriví Les aventures de Nils Holgersson,Jerusalem a Dalecàrlia, Jerusalem a TerraSanta, Els lligams invisibles, El carro fan-tasma, etc.

BUSQUETS

MOBLES

Visiteu la gran Exposició

de Presents de Reis.

Selecció de joguines

Visiteu Noves Sales de Mobiliari mo-

ti els moderns :: Exposició del grup

d'Art Vivent

PASSEIG DE GRACIA, 36. - TEL 16825

art. Caldrà per ventura recolzat amb argu-ments aquesta darrera proposició si hem Ile-git les descripcions proustianes de llocs, elepaisatges, d'edificis, d'interiors, tan sensual-ment líriques, tan aferradores com les d'unFlaubert, posem per cas? D'altra banda,recordem com és de categòric el nostre autorsempre que es tracta de teoritzar sobre l'es-pai : si tot és simplement creació de la nos-tra imaginació, si tot es troba solament din-tre nostre, no cal dir que al defora no hiha res ; el nostre propi jo no és sinó unaabstracció ; encara la certesa subjectiva de1 "idealisme és per a Proust quelcom a pre-cari: l'obscurité qui est en nous (Tempsre/r., 11, 26). Fins sembla resistir-se a, ad-metre l'espai psicolbgïc que tots els poetesi pensadors idealistes reconeixen' i de vega-des exaltem a realitat única. Així es dedui-ria de la següent frase collida en la p. 259,vol. II, de La Prisonnière : «La interpene-tració 'dè les ànimes és impossible». Noobstaa t ell, Prous t, és l'artista que semblahaver .anat més enllà en aquesta cohabitacióanímica. Es cert , que emn la persona deProust és més aviat violació que amor com

-partit el que aconsegueix dels seus consem-blants : és Proust qui penetra en les altresànimes, i només les poques persones quel'estimaren, que s'interessaren per ell li pe-netraren ànima endins. Però així i tot, iàdhuc admetent els casos d'ànimes comple-tament oblidades o refractàries al collotge,no es pot pas segurament sentar el principiabsolut de la impossibilitat d'interpenetra=ció de les ànimes. No podem estendre'nscap aquest cantó del proustisme si ens vo-]em limitar a l'enunciat del present treball.Això és per a ésser tractat a part emn ocasiód'analitzar l'amor en l'obra del refinador(i qui sap si també superador) de Balzac ide Stendhal.

Prous t, ja ho tenim manifestat, era unpensador més aviat fluix i contradictoriel darrer volum d'A la recherche du ternosperdu delata una veritable pruïja de teorit-zar, però sense reflexionar ni lligar capsel que lliga el teoritzador Proust són mésaviat cues; i per tal raó les seves deduc-

cions es mosseguen contínuament unes ambaltres, no lliguen, s'exclouen. Així doncs,no havíem pas de trigar gaire a topar-nosamb algun concepte ele psicològica especia-litat ; per exemple; quan parla dels jossuccessius que moren els uns darrera elsaltres (Ibid., p. 11 2). Els nostres sentimentsno en són per això més unificats, objectaencara. «Es componen d'urna infinitat d'a-mors successius, de gelosies diferents . i efí-meres, però que per llur multitud ininter-rnmpuda, ens donen la illusió de continuï-tat i la impressió d'unitat, (Swan, II, 22 1 ).Aquesta multitud incessantment fluent d'e-lements psicològics vea ésser un impres-sionant parallel dels elements que informenla mutabilitat, així mateix ininterrompuda,(le la vida ; i aquesta mutabilitat ja vaigintentar demostrar -ho, seria la condició dela realitat, la condició de la .nostra cons-ciència de l'existència.

Proust va concretant la seva idea d'espaipsicològic em aquests mots: «d'Univers éscert per a tots plegats i diferent per a cadau — no és pas un Univers sinó milions cí'u-niversos...^, (Prisonn., 1, 261). Des del nos-tre punit (le vista realista, que és també,encara que subconscientment, el punt devista de Proust podríem objectar, encara,

que aquesta multitud d'universos tino impli-ca pas contradicció entre ells, ni, per tant,mentida, ja que en rigor de veritat, tantcomen rigor etimològic, no es tracta sinóde facetes múltiples, maneres vàries d'en

-focar la contemplació d'un sol univers.Per fi Proust ens dóna una bellíssima,

rée par la révoluttion qu'il avait acconi Iienon seúlement autour de soi-onéme, matisautour des autres et notamment par les fio

-sitions qu'il avait occupé successivement darra1port i moi.

L;t sans doute tous ces plans différentssuivant lesquels! 'le Temps deguis que jevencis de le ressaisir, Bans cette f@te, dis-j osait de ma vie, en me faisans songer queBans un livre qui voudrait en raconter une,il taudrait user far op^osition d la sycho-logie plan dont on use d'ordinaire, d'unesorte de psychologie dans l'espace, ajou-taient una beauté nouvelle d ces résurrec-tions que ma inéinoire opérait tant que jesongeais seul dans la bibliothèque, tuis quela rném^oire, en introduisant le passé dansle présent sans le modifier, tel qu'il étaitau moment oú il était le frésent, sufQrimefirécisément cette grande dimension duTemps suivant laquelle la vie se réalise.

En aquest bell pensament reconeixeremun nou parallelisme entre ]'espai materiali l'espai psicològic, una com geometria noeuclidiana de l'esperit. Remarquem, però,l'exultació de Proust en fer la descobertaRiernann o Lobatxeavski no deguerein sen-tir-se més encisats en trobar la possibilitatde llur hiperespai. Deixeu-nps, però, abocaruna altra galleda d'aigua freda sobre aquestsentusiasmes, d'altra banda benlegítims, delgran Proust, tot refermant envers ell i laseva obra el nostre fetvor cada dia més ad-miratiu. La psicologia de l'espai que des-cobreix Marcel Proust ja era descoberta se-gles ha : tots els grans literats — i estic perdir tots els artistes eminents — descobrirenaquesta psicología i se'n serviren ; si béno se m'adonaren o ano arribaren a explici-tar-la — talment (legué semblar-los una na-tural mecànica de l'ànima, la qual meeà-nica, per molt encisadora que sigui, no dei-xava d'aparèixer com un dels molts com

-ponents encisers de la funció contemplati-va, els quals, de tan ben sabuts, de taningènitament reconeguts, ja no' ens entre-tenim a explicitar — valors entesos de l'es-perit despert, eternament renovable i eterna-ment idèntic. . .

JOAN SACS.

*) Vegi's MIRADOR, núms. 2 41, 242 i 249.

Si voleu menar la bu-1 labessa com a Marsella

Restaurant Bell Temps

Quintana, 7 - Telèfon 12617

Servei a domicili Salonets especials

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetatge de

bronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Agullers, 1 1 Vía Laietana, 4Tel. 15524 • BARCELONA

A. M. Muntanyola, per Opisso Jr,

seguit de publicacions, valadesl per unsquants noms de literats i d'artistes, quedes-prés no han fet sinó esdevenir més impor-tants. Josep Carner, Carles Riba, Marià Ma-nent, entre els primers. Obiols,. Colom, No-gués, Togores, Ricart, Vavrèda,. Apa, La-barta, entre els illustradors. 'Fou en aquestmoment; potser per• causa de la inflació i de"optimisme que la guerra gran produïren acasa nostra; quan el llibre per a infants derel catalana arribà al seu punt Inés dolç,quant a qualitat (le text i d'illustracions. RAMON ESQUERRA

^ulllullnlutllulllllluuluñiünlultulluinlur_ I ` u

HA ,SORTIT

D'Ací D'AllàNGmero extraord'nári d'hivern •

Preu: 10 ptes.

Administració i venda: E

Llibreria Cafalònia3, Ronda de Saní Pere, 3

1uIInu111111umuilluuuuulllllnnólmunuill►;

El punt dolç dels llibres per a infants eldonen els illustradors. Degut al seu públicespecial, són els ninots gairebé el més im-portant, ja que cal fer una interpretació grà-fica del text, entre poètica i caricatural, queescaigui .a la mentalitat dels petits lectors. Elsillustradors d'aquests llibres de què parlemens mostren que han copsat exactament elsentit que els seus dibuixos havien de tenir.Graryer, un xic dur, irregular potser, ensclóna en Pedagog unes imatges bri'ilantmentacolorides: Opisso Jr., que ha iblustrat Lahistòria d'un pallasso i Els tres cavallets,ens riostra dos estils ben diferents, delsquals, potser personalment, preferim el delprimer llibre. Xirinius, en els altres dos que, •lustra, passa de ]'estil suau de L'infant quef eia vuit al color vibrant — estil més perso-nal — del Paraigua generós, que escau per-fectament al caràcter del conte de Barradas.

Assistim a un principi de ressorgiment delllibre d'infants catan? Creiem que sí. Elsnostres contistes i dibuixants poder crear untipus de llibre d'infants amb característiquespròpies. Tenim unes tradicions populars es-caients, que pollen servir de primera matèria.Contistes i illustradors no manquen. Editor,tampoc. Aplegats els elements, cal veure siel conjunt reeixirà tan bé com ara. Esperenl-ho així.

The Majorca Sunand

Tlhe Spanish TimesEI més important set-manari anglès que espublica a Espanya.Llegit per tots elsanglesos i americans

zg cèntims en tots els quioscos

Societat Espanyola de Carburs MetI'IicsCorreus: Apartat 190 BARCELONATeleg.: "Carburor" Mallorca, 232

Telèfon 73013

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) : : OXIGEN qg % DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits : : CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica : • GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la SOL-

DADURA AUTOGENA.

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS

DIADA DE REIS

Llibres francesos per a presentsLIBRAIRIE LOUIS BERGÉRambla del Centre, 19. Telèfon 23118

vairien si a llur roltant no s'edifiqués totauna teorització pedantesca, amb pretensionsde científica i a la qual, com és natural, ésaliena la ciència. Els savis a mitges fanestralls a tot arreu, i el sobrerealisme estlcarregat d'aquestes excrescències parasità-ries. Potser, però, més que d'un cas de pa-rasitisme es tracta d'una simbiosi, car lano se'n parlaria si no fos el petit núvol desorollosos propagandistes.

Un altre element de propaganda ha estatl'escàndol. A Barcelona n'hi ha hagut poc

duria massa enllà. Anotem només que unpsiquiatra de vàlua, contemplant el retratfotogràfic de Dalí que també estava expo-sat, concloia en la normalitat de l'individu.

—Aquest home és un simulador— digué,— però tots els alienistes ja sabem que elssimuladors acaben deixant d'ésser-ho.

**

La Llibreria Catalònia, després d'haver-nos proporcionat ocasió' de refermar-nos en

els anteriors punts ele vista, ha fet una al-

.Salvador Dalí — L'enigrna de Guillem Teil

Xavier Nogués — Carregar el mort

Ramon LòpezAquest pintor temps enrera féu pensar se-

riosament en la seva creixença artística. Desobte, va frenar i va fer sortir allò de laflor d'un dia. Ara, a les Galeries Laieta-nes, ha reincidit i ha remogut un bon trosele la seva quasi glòria pretèrita.

Hem vist un Ramon Lòpez pletóric defacultats, sobreeixint facultats, però em-marcat en un medi massa poc divers, pot -ser. Es un artista que, sahudes les sevespossibilitats, hauria de llançar-se resolta-ment a una tasca fecunda, sense fer casde cap entrebanc. S'aniria polint i a . mesuraque a la paleta hi deixés engrunes d'imper-feccions, la seva obra pendria un altre as-pecte millor. Aquestes raons ens les ha sus-citat la seva facilitat enorme. El seu triomfdecisiu sobre el paisatge i la vista urbana de-noten claríssimament el temperament d'ex-cepció que fa viure amb una gran impressiótots els ambients que toca.

ENRIC F. GU,.aL

Lliura: Bitllets de ferrocarril i Passatges marítims i aeris; els Bitllets

quilomètrics espanyols, a l'acte, facilitant ensems al client la fo-

tografia necessària.

Reserva: Seients en els trens ràpids, Places en Pullmans i cotxes

-llits, Habitacions en els millors hotels, Autocars per a gran

turisme.

Organitza: també: Viatges individuals a preu fet, Excursions,

Peregrinacions, Congressos, Creuers i molt especialment

Viatges de noces: a Roma utilitzant els bitllets reduïts del

70 que com Agència emissora dels ferrocarrils de l'Estat

Italià lliura a l'acte a tot client al qual interessin.

Tito Cittadini — Fira

QI 7

LES ARTS. I ELS ARTISTESLe exposició i un llibre

perquè el tarannà de la gent no es decantaper aquesta banda. Algunes persones hanescrit 11etrQs indignades a la gerència de laCatalònia, com en alguna conferència queva donar Dalí, temps enrera, hi hagué tam-bé un xic de soroll. Tot plegat res, pel queell voldria. Si, com a París, s'arribés enalguna ocasió a • les vies de fet — agressiópersonal, laceració de teles, etc. — el pseu-do-géni de Figueres i els seus amics no ca-brien a la pell de contents. La majoria delpúblic barceloní ha pensat, assenyadament,

que qui vulgui propaganda que se la faci

no ha volgut contribuir-hi.I posats a liquidar aquesta qüestió en

obsequi a l'actualitat —perqué, particular-ment, la tenim liquidada fa molts anys —,remarquem el candor (l'aquella part de pú-blic que troba no sabem quines meravellesde tècnica en les obres de Dalí. Es aquellaconfusió massa corrent de la técnica ambl'habilidositat. Si fa no fa, Dalí té tantatècnica, i de la mateixa qualitat, que unacadèmic de la de San Fernando, cap delsquals encara ano ha fet prorrompre en ex-clamacions admiratives el més ingenu aspi

-rant a esnob. No cal fixar-s'hi gaire perveure que tota l'habilidositat, tota la mi-nuciositat, tota la pacient calligrafia micros-còpica no arriben a donar als objectes quepinta una qualitat satisfzçtòria.

Per acabar, declarem que l'anormalitat,l'extravagància, el patològic, només ens in-teressa en els tractats de patologia. Nocreiem, en principi, en l'art volgut fer abase de deliris paranoics i altres conceptestan grats d'anomenar pels sobrerealistes comdesagradables a les persones com cal. Ex-planar aquest tema com caldria, però, mis

Vialges 1 A.Rambla Canaletes, 2 i 4 - BARCELONA

Tifo CítfadiniEn uns mots amb què Joan Estelrich, des

del catàleg, ens presenta Cittadini, diu en-tre altres coses

((El seu art és lluny de tota colla. 1 tan-mateix no és intemporal ; s'hi confronten ienfronten les tendències de l'esperit deltemps. L'informa — signe superior de lamodernitat — una virior poètica, impacienti àvida. El nom de Cittadini, ciutadà delmón, resta vinculat a la moderna història

pictòrica de Mallorca ; representa una deles més altes i pures interpretacions del'illa.»

En un altre passatge de la presentació l'il-lustre humanista diu

((Ja Mallorca — el seu paisatge, les sevesviles i la seva gent — és presa seriosament,com a fin aalitat i no com a pretext decora-tiu. 1, així, • aquesta pintura ens porta aregions no simulades, en què brolla la notaauténtica, àdhuc quan, rarament, s'embolca-lla de fantasia.»

Francament, creiem que el director de laFundació Bernat Metge usa una apreciacióequilibrista si no netament equivocada. Sem-bla com si en perdre el contacte amb Só-crates i Xenofont i trobar-se amb l'obrapalpable de Cittadini, al senyor Estelrich ]ihaguessin fallat els seus puntals.

Perquè, primerament, l'àvida virior poè-tica manca lamentablement. Cal pensar no-més una mica en el que la poesia mallor-quina pot influir en un pintor, per a trobaren les teles de Cittadini una mena de buidor.Hi ha una impaciència, amb això d'acord,però és una impaciència darrera la conse-cució d'un efecte per l'efecte, sense la pre-ocupació de dotar la pintura d'un interiorròbust de sentiment, i per tant Cittadini ésantipoètic en absolut.

En segon terme, el seu art no és pas llunyde tota colla, sitió que, al contrari, es veuseduït per una expressió ele casa .nostra ambla intensitat que ho pot fer un dels nostresartistes primerencs que ha vist la trampad'alguna cosa. Manera llatina involucradaa una marxa que l'impressionisme va fercletermünar amb un estil que ara en podemdir vernacle. En el fons, Cittadini, potsersense saber-ho, s'ha fet. un tip de mirar pin-tors espanyols i n'ha tret conseqüències detots els ordres.

Si el senyor Estelrich aprecia «una de lesmés altes i pures interpretacions de l'illa»,només ho sabem veure com aportació a lapropaganda de Mallorca entre els turistesmés superficials.

No sabem si el inostre humanista ha vistquelcom del que del mateix lloc de proce-dència ha portat darrerament Josep Mom-pou, exhibit en part, fa ben poc temps, ala mateixa Sala Parés. Si. ho hagués exa-minat, estem segurs que hauria reixat inbon tros l'apreciació tan categòrica que laofert al pintor italo-argentí.

Sense desig d'exagerar, podem assegurarque quan els nostres germans mallorquin ses decidissin a honorar .els que han anattreient el suc a llur paisatge, coincidirien aafirmar que el que és l'esperit està més benexplicat en una pinzellada de Mompou queen les cinquanta teles de Cittadini ;, s'entén,pel que pot representar una vinculació ar-tística de ((les pures interpretacions».

1 per acabar, Mallorca, el seu paisatgei gent, que diu que és «pres seriosamentcom a finalitat i no com a pretext decora-tiu)), trobem, en canvi, que és pres amb unacerta ampuAositat i truculència. Tots elscarrers, fires, fonts, camins, hortes i grupssón tractats amb mires a desvetllar l'en-tusiasme colorístic als ulls que vénen migclosos per la boira del Nord. Hi ha un mo-n;ent que fa ]'efecte que tots els grups queprenen l'ombra en algun dels quadros ex-posats, han de perdre llur immobilitat i s'hande posar a córrer adelerats perquè han sen-

BADRI N AS• MOBLES

MODERNSEXPOSICIÓ 1 VENDA:

DIAGONAL, 460 = Tel. 13963

Tallers: SÈNECA 9 i 11:Telelon 16143

lament la facilitat de les places i delscarrers.

1 tot i aquesta impressió de l'exposició,hom s'adona d'un parell d'obres que hemd'assenyalar com excepcionals. Són les mar-cades amb els números 30 i 6. Un carreriota la pluja i una plaça d'església. En to-tes dues Cittadini deixa entreveure una sin-ceritat. Ho ha fet o per una causa íntimao per una equivocació.

Si s'ha equivocat, no hi ha res a dir.Si ho ha fet degut a aquella causa, lamen-tem — artísticament, és clar — la insuficièn-cia de la cultura artística del turista que ésel gran client del pintor de nom italià.

L'exposició és un conjunt agradable, quesense les ganes de fer-la passar per trans-cendental adquiriria l'agradabilitat i emocióde la música de Verdi que cintra per unaorella i surt per ]'altra després d'haver acon-seguit en la seva trajectòria. un moment defranca eufòria i una honestedat espiritualen l'esbarjo.

J. M. Vidal QuadresL'exposició que Vidal Quadres inaugurat

dissabte passat a La Pinacoteca respira unaire tot especial. La sala encara era per-fumada de les farigoles i els pins de Mom-brú, que s'ha vist assaltada i foragitatsaquells perfums' naturals per emanacionsd'Houbigant i Coty. Del codte del paisatgeobert s'ha passat a l'interior, a la cambra,a l escena de família.

Vidal Quadres novament ens ha presen-tat aquella pintura tan seva, tan construï-da sobre una plataforma de quietud social,on tots els elements són ordre i amablesrecolliments. Es una pintura que pren delstrentes del .I9oo ames característiques declasse molt condimentades, explicades ambuna traça admirable. Si Watteau coexistís,deuria usar-les a la seva manera personal.

Sembla una obra produïda en un ambientd'una total absència de cridaneries pictò,riques, que tant tenen a veure amb les fò-niques.

Vidal Quadres pinta molta seda i les se-ves teles tenen aquest to per defiinició. Sedaadministrada en totes les seves accepcions.L'obra número tt, Vanitat, i la ra, Mater-rtitat, són una guia per a entendre VidalQuadres, per a presentar-lo en la seva vàluai per a classificar-lo pictòricament. Com siuna de les úniques coses a tenir en comptefos la recollecció de qualitats, el pintor s'hiendinsa d'una manera extraordinària, ve-lent amb elles acomplir tot un vast proble-ma de pintura i abandonant altres extrems,com els emocionals.

L'expositor, aferrat a aquest principi, fauna via sòlida, perquè en el noranta percent dels casos els perills queden anorreats.

No discutim la volada ni la transcendèn-cia. Vidal Quadres segurament no hi hapensat mai, i per això fa una pintura par-ticular, sense mirar endavant ni endarrera,com el poeta que de cara al seu amor fauns versos per al seu amor i per a ell, ideixa que els genis s'esbatussin cercant la

1 quadratura del cercle poètic.

La Llibreria Catalònia decidí d'arranjarel local destinat a conferències i . alguna ex-posició esporàdica, en un saló ad hoc, mésadaptat, en la seva nova forma, a la funcióque abans havia exercit sense continuïtatni pla. En aquestes mateixes pàgines, Ni-colau M. Rubió, des del pum de vista d'Ac-tar, en parlava la setmana passada.

Al davant d'aquesta nova galeria d'art hiha el conegut animador Josep Dalmau,aquell home emprenedor que sabé dur a unlocal interior i pintoresc ele •la Portaferrissatotes les inquietuds artístiques contemporà-nies. Malgrat els temps i els contratemps;Josep Dalmau segueix .essent l'home inquietde sempre, en el seu rol d'importador. elenovetats, d'escoltador dels darrers batecs.

Qui escrigui un olia la histdria .— la pe.tita història — de l'art català contemporani,no podrà prescindir de la_ figura d'aquestmarxant, que tant ha fet perquè des de Bar-celona póguéssim seguir el moviment ar-tístic contemporani d'una manera més di-recta que mitjançant les revistes (l'art.

En aquesta funció,. ningú no ]'havia subs-tituït, aquest lapse de tetitps 'que,Dalrriauno I'ha exercida. Celebrem que hagi pogutrenuar la seva activitat i aprofitem l'ocasióper a retre aquest petit homenatge a l'in-cansable Josep Dalmau:

Gairebé es podia descomptar per enda-vant que Dalmau, posat a inaugurar unesgaleries d'art; avinentesa que exigeix unnúmero de força, ens servís Salvador Dalícom a cosa semsaciónal. 1 així ho ha fet.Durant una colla de dies. la desfilada haestat copiosa. Més que un interès real, eracuriositat , el que mov}a els nombrosos visi-tants. El nom de Balí porta efectivamentenganxat un ròssec d'escàndol i d'excentri-citat que encara no ha fatigat la badoque-ria ingènua de molta gent.

Però, fet i fet, què té a veure tot aixòamb la pintura? Senzillament, res. Passataquell moment d'efímera curiositat que eraexplicable una •colla d'anys enrera, tot aixòdel sobrerealisme ja no interessa ni , 'a penesexisteix. Hi ha, això sí, quatre retardatarisque encara s'hi dediquen, altres tants es-nobs que tenen por de passar per endar-rerits i curts de gambals si no declaren queels agrada i l'impagable M. A. Cassanyesdisposat sempre a escriure articles inintel-

tra obra molt més meritòria. Ens referima la reedició de làlbum de Xavier Nogués,La Catalunya pintoresca, amb comentarisde Francesc Pujols, que el malaguanyatSalvat Papasseit havia publicat en 1 919,precedint, en la bibliografia noguesiana, lamonografia a ell dedicada, amb text tambéde Pujols, apareguda en les edicions de LaRevista i els 5o ninots presentats per Ra-mon Reventós. (1 ara que anomenem aquesthumorista : què hi ha del projecte d'arre-)legar i editar la seva obra dispersa?)

Xavier Nogués, que ha fet alguna escul-tura, ha gravat molts aiguaforts (actual-ment s'imprimeix, dintre les edicions de LaCometa, El sombrero de tres picos, ambiguaforts ele Nogués), ha decorat ceràmica

i vidres, ha pintat teles, el celler de les Ga-lenes Laietanes (obra que potser ja no exis-teix), el magnífic saló de can Plandiura, eldespatx de l'alcaldia, etc., etc., és popularsobretot com a dibuixant.

Ningú com ell no ha sabut copsar tot elgrotesc .de les frases populars, que ha illus-trat amb figures immortals. Xavier Noguésha agafat sovint els temes i la gent ele mésxaronisme d'aquest país, i els ha sublimatper obra i gràcia del seu humorisme queno ha estat mai sarcàstic ni agressiu.

Els seus dibuixos, que estan tan bé coma.els que puguin estar millor, mereixen elnom de ninots que sovint l'autor els dóna,perquè els seus personatges són realmentaquests ninots humanfssims i vivents delsquals tothom té alguna cosa i, per més quefacin per amagar-ho, Nogués ho descobreixamb el seu instiint i ho plasma amb unaintenció i una traça tan personals, que enfan un dels artistes més característics dela nostra època.

1, malgrat el localisme dels temes i lacontemporanitat dels personatges, l'obra deNogués s'inscriu en la universalitat i l'eter-nitat. • '

Ben vinguda sigui aquesta reedició de LaCatalunya pintoresca, i demanem per al'autor 'llargs anys de vida per a fer sem-blaints obres.

J. C.

raspalls per a tots els usos

articles de neteja — objectes per a presents

rambla Catalunya, 40

Ezit en le midaCorbptee inarrugable.

' Pijames a bon preu

JAUME I, it

Telèfon 1165$

- Infermera, ja ha avisat el pare?--Sí, semror doctor, i m'ha demanat que

tornes a comptar.- Veu I ark Amerit an .i

tit els clarins d'una plaça de braus, queles dones han d'anar a cercar els mantonsde Manila i els homes s'han de posar acridar olé!

Això, naturalment, i ja ens entenem, téun valor. Però té una tara d'origen quealarma del tot quan s'ha vist la figura, engeneral, pintada per Cittadini.

La concreció a què obliga el retrat deses-pera una mica l'artista i se'l veu fugir capal decorativisme, cap al cultiu de l'agilitati cap a l'anècdota, com si emorés prgfun-

ligibles empedrats d'autors alemanys sobretotes les coses que no valen la pena.

Hem vist aquesta exposició Dalí, i hemtrobat tot ]'exposat tan mediocre com elsdibuixos que aquest mateix noi va fer deuanys enrera per a Les bruixes de Llers deFages de Climent. Hem desenterrat un ar-ticle publicat en 1927, en collaboració ambUI) pintor català, sota pseudònim, en undiari barceloní i hem tingut la satisfaccióele trobar que ja !llavors ens lamentàvemque Dalí s'esmercés a cultivar alguna cosatan esgotada com el sobrerealisme.

La recepta sobrerealista ja ha dat de sitot el que podia donar, com abans d'ella jahavia quedat esgotat el cubisme. Tot aixòja és tan mort i enterrat com el futurismeale Marinetti i altres acrobàcies que s'es-

EXPOSICIÓ DEL NUOrganitzada pel Círcol ArtísticEl màxim esdeveniment plàstic

Hores de visita : Matí, d'onze a dos quartsde dues. Tarda, de cinc a vuit.

Soterranis de l'Esiacir de Sarrià

a l'abast de tothom i, diguem-ho tot seguit,la primera enciclopèdia de la història de lamúsica en llengua espanyola que estigui real--ment a l'altura dels darrers resultats de lamusicologia internacional. El valor fona

-mental del llibre consisteix en la seva primerapart que comprèn el desenrotllament de lamúsica fins al ióoo. Es la primera vegadaque les tenebres del desenrotllament històric

de la música dels nostres clics, la seva eman-cipació gradual de les formes i dels temesde l'antiguitat i més tard de- l'Església me-dieval, són exposats 'en un centenar de pà-gines d'estil acuradíssim i comprensible pera qualsevol lector, àdhuc per a aquell ques'atansi per primera vegada a aquesta ma-tèria. Pas a pas seguim el camí de la pro-ducció i de l'organització musicals d'aquelltemps : les fonts documentals de l'art grec,les temptatives cristianes dels primers seglesen els quals de mica en mica, l'elementmelòdic entra en el recitat, L'art, dels joglarsi dels trobadors i les preformes de la poli-fonia moderna i finalment, l'època del Re-,naixement, desfilen davant dels nostres ulls.La data decisiva per a la música modernaha estat el i6mo, en la qual l'òpera començaa florir i amb això l'emancipació defiinitivade la melodia i de l'harmonia de les cadenesimposades per les teories i les nocions me-dievals. El camí resta lliure per a desenrot-llar totes les formes musicals que avui diaens són familiars : l'òpera, l'oratori, la pas-sió, la comèdia musical, etc., a les quaisWolf consagra capítols importants en la se-

gona part de l'obra que condueixen el lectorfins els nostres dies.

Parallelament a l'exposició del llibre deWolf, Higini Anglès, en un extens estudisobre la música a Espanya, dóna una bellaimpressió de la importància• que el desen

-rotllament de la música espanyola té per ala història europea de la música. L'índexalfabètic del volum ocupa, dl sol, dotze pà-gines i conté tots els noms que hom puguicercar en el món de la música. Un nombreconsiderable d'illustracions musicals, gairebétotes les peces importants senceres, ajudenel lector a formar-se una idea completa dela matèria exposada. La reproducció delsexemples musicals — com tota l'edició

—ltrapassa de molt, quant a perfecció, l'edi-ció original alemanya. Com a traductorsigna ací també Robert Gerhard.

El segle xx no és tractat en l'edició actual.Esperem que ho serà aviat en un estudia part, completant degudament aquesta dar-rera publicació de la secció musical ole ]'Edi-torial Labor.

*x*

La veu cantant com a factor de l'acció

en l'òpera, la forma sempre diferent d'em-prar i de fer valer la veces, heus ací el temad'un llibre important que l'ex-director de]'Opera de l'Estat de Wiesbaden, Paul Bek-lter, ha publicat sota el títol de T ransf or-naacions de l'òpera, a l'editorial Orell Füssli,

de la història de l'òpera (de Glu•k i Mozartfins a Strauss i Stravinslcy). Demostra comel naixement de l'òpera es basa sobre la des-coberta de la veu humana com a aparicióindividual melòdica ; com sempre, a travésde la veu humana es realitzen els cliferentstipus de l'òpera moderna. Així, en l'òpera deWíagner, les aparicions de tots els homestenen llur origen en llur relació amb la dona,per la qual reben llur vida. Gairebé simul-tàniament, la gran òpera francesa expiracom a conseqüèincia del cosmopolitisme vir-tuós. L'òpera lírica neix a França, carac-teritzada per la simple acció de l'amor. Téa la seva disposició un tipus de veu feme-nina, de caràcter fràgil però apassionat,amb la qual combina dos tipus de veu mas-culina, alhora que una actitud lírica.»

Per a donar una millor idea d'aquest llibrefèrtil en noves concepcions sobre l'òpera,completarem els exemples esmentats amb unpassatge més vast extret d'aquest interes-sant llibre de Belcker, que publicarem en r.^ndels pròxims números.

Orro MAYER

NOTES DE RADIOEl paradís de 1'oienf

Baden Baden serà la primera ciutat ale-manya on les recepcions seran exemptes delstrastorns provocats per paràsits produïts pera aparells i installacions elèctriques. Si lescoses han anat com eren previstes, peraquest Nadal havien de queda'- muntats totsels dispositius anulladors de l'acció dels pa-ràsits.

El govern del Reich ha subvencionat aques-ta obra que farà ole la coneguda estació bal-neària el paradís del radioient.

Per a fer-se càrrec de l'amplitud de l'obrarealitzada, només s'han d'enumerar algunesxifres. Ha calgut dotar de dispositius anti-parasitaris 3,476 planxes elèctriques, 1,670motors de menys de o'5 kw. i 258 d'unaforça superior, 1,316 aspiradors de pols, 913

coixins elèctrics, 728 aparells d'aire calent,' 97 aparells d'alta freqüència, i85 ventila-dors, ao aparells de diatèrmia i i8 aparellsde raigs X.

E1 Niàgara i el micro

Segons el World Radio de Londres, elsoroll de les cataractes del Niàgara serà

racliodifós per la xarxa radiofònica de Co-lumbia. Els micròfons, dintre fundes imper-meables, seran submergits a una trentenade metres sota el nivell de l'aigua, profun-ditat a la qual asseguren els tèonics que elsoroll és més característic. Per tant, els ra-dioients encara sentiran millor la cataracta

que els simples turistes.

DE TEATRE CATALAo^

Punts de vista(Ve de la puig, j)

Tots els tractadistes han convingut a fixarI data de l'estrena de Les joies de la Roser,de Pitarra, l'any 1865, com la de la fundaciódefinitiva del nostre teatre, que l'any següentpassava a establir-se al Teatre Romea. Elcostum de fer arrencar la història de la nos-tra escena d'aquella estrena, ha fet creurea la gent jove o poc documentada, que apartir d'aquell moment el teatre català coma tal fou una realitat vigorosa amb arrelsprofundes en la societat barcelonina. Aixòés fals. Fins a l'any 1897, les obres catala-nes hi foren alternades amb teatre castellà,de manera que de les vuit representacionsque es donaven a la setmana, pel cap baixquatre eren castellanes. Tenim doncs que elnombre de representacions de teatre català,de l'any 1865 al 1897, arriba escassament ala meitat del total que es donaren al teatreRomea, que era la seu de la naixent ins-titució .

Una altra dada reveladora. La gran ac-triu, glòria de la nostra escena, la senyoraAnna lMunné, ingressà a Romea l'any 1890,quan per certes incompatibilitats sorgidesentre una part de la companyia i l'empresa,Fontova i altres figures de primer ordre pas

-saren a Novetats. Doncs bé, la senyoraMunné confessava que fins que es contractàa Romea no havia parlat mai en català al'escena.; havia representat sempre en cas

-tellà, és a dir, que la seva actuació com ac-triu de teatte' català durà només uns tretze•anys, degut al fet que una malaltia la inu-tilitzà prematurament. Durant aquests anys,però, sr repassem llibres vells de 1'admmrs-tració de Romea, veurem que els programesde les funcions de les tardes dels dies defesta gairebé - sempre eren disposats ambobres castellanes, i que la senyora Munné iJaume Capdevila i. molts altres artistes lela companyia triaven repertori castellà pera les funcions de beneficr. Perquè cal tenirpresent que fins l'any 1897, a la companyiade Romea hi havia elements contractats perrepresentar solament teatre castellà. Jo re-cordo haver-hi vist de criatura el primer ac-tor de teatre castellà Vicente Miquel, queno parlava català.

Si això ino fos suficient per situar-nos enun terreny sòlid, fixem-nos en la belligeràn-cia que en altres aspectes els catalans hemdonat al nostre teatre. Per de moment, elspreus sempre han estat inferiors als delsque posaven les companyies castellanes oitalianes de categoria, i si durant moltsanys a les festes a la tarda es feia castellà,era perquè els empresaris volien assegurarl'entrada, i el català els l'hauria posada enperill, ja que al gros públic les obres delsnostres autors catalans no li deien gran cosa.

Aquesta servitud al teatre foraster i lapoca consideració que es donava a la mos

-tra escena, es descobreixen en altres fets.Barcelona tenia un dels teatres més anticsi sumptuosos de la Península : el de la San-ta Creu, que després se'n digué Principal.Era un teatre eminentment barceloní, pro-pietat de l'Hospital, amb una tradició glo-riosa com a sala d'espectacles de primerordre. Per què el teatre català no naixia os'installava en aquella casa que semblavala més adequada? Per què va haver-se d'a-climatar en aquell edifici sense història nijerarquia ciutadana? Senzillament, perquè elPrincipal, l'any 1865, era el feu de I'arrsto-cràcia rància barceloinina i el Romea era uulocal sense cap aparença, situat entre dosmercats i en un barri de bullangues. Als assi-dus del Principal, és a dir, a l'alta societatbarcelonina, no els va commoure gens l'a-parició del teatre català; al contrari, li de-vien sentir un tuf plebeu que els el feia, sina repugnant, poc agradable.

I la burgesia, direu? La burgesia que s'a-nava fent amb l'impuls del maquinisme il'increment industrial? Aquesta burgesia vafer una obra enorme, increïble, despropor-cionada per la Barcelona d'aquell tempsel Liceu, inaugurat l'ainy 1847 r constnútamb diners de la gent benestant de Barce-lona. La ciutat que sabia edificar una deles millors sales d'espectacles d'Europa,vint-i-cinc anys després no pogué construiro dedicar un teatre rre i confortable al tea-tre català? Els fets ens diuen que no. Alsbarcelonins els agrada el teatre, els agradatant que n'han batejat amb noms de gransartistes. El circ del carrer de Montserrat ori-ginàriament fou el teatre Ristori ; hem tin-gut el teatre Gayarre, el Massini, el Calvo-Vico- i, fins el casal del nostre teatre nacio-nal ha hagut de portar sempre el nom d'uncomediant castellà célebre : Romea. El queno els ha agradat mai gaire ha estat el tea-tre català.

Les preferències dels catalans han estatper la música. Aquesta predilecció explical'existència del Liceu i havia justificat l'es-plendor del Principal. Simultàniament ambles primeres manifestacions de teatre catalàa l'època de La Gata, Clavé organitzavales seves masses corals ; del gust de cantaren collectivitat, naixien l'Orfeó Català i elPalau de la Música Catalana, i quan unpotentat barceloní, mecenas de les arts, com]'Evarist Arnés, volgué fer-se un teatre pelseu plaer amb tot el confort i el luxe pos-sibles, el dedicà preferentment a la música

i per això ]'anomenà Teatro Lírico. Es ca"tque per aquella esplèndida sala desfilarencompanyies dramàtiques de primer ordrecastellanes r estrangeres, però també ho és,per desgràcia, 'que el seu propietari no pen-sà ni un sol instant en les possibilitats d'unteatre català.

Romea no fou l'únic teatre on es repre-sentà teatre català ; al Principal, a Nove-tats, s'organitzaren temporades algunes deles quals foren positivament brillants ; hisaltà sempre, però, l'esperit de continuïtatque es mantingué a Rómea ; per això quanes parla de la tradició del nostre teatre, tà-citament s'alludeix el Romea i els actors quedurant molts anys trepitjaren aquelles tau-les.

Vegem què hi há en aquesta tradició in-vacada tan sovint. He dit més amunt queaquell escenari no fou catalanitzat del totfins l'any 1897, trenta-dos anys després del'estrena de Les .joies de la Roser. Si nos'haguessin produït intermitències, això fa-ria un període de trenta-sis anys de teatrecatalà ; però el compte no és aquest. L'any1911 s'estroncava lá tradició, que no era re-presa fins l'any 1917. Es a dir, les represen-tacions exclusivament catalanes duraren ca-torze anys; després en vingueren sis que elcatalà fou absent d'aquella casa i actual-ment torna a parlar-s'hi en castellà.

1 això que diem de Romea,, podem dir-hodels intèrprets. Trobaríem ben pocs actorscatalans que s'hagin consagrat exclusiva-ment al inostre teatre. Dels de primera mag

-nitud, potser només hi ha Iscle Soler i Fon-tova. Carlota de Mena, una de les actrius

més eminents que Catalunya ha donat, tre-ballà gairebé sempre en oastelld ; les sevesinterpretacions catalanes foren purament cir-cumstancials . Si repassem la història artís-tica de les dues figures més populars actual-ment, eixides del inostre teatre, Borràs i laXirgu, veurem que el primer, en cinquantaanys de vida escènica, solament ha dedicatal nostre teatre urna tercera part de la sevaexistència d'actor. De la Xirgu podem es-tablir la mateixa proporció. Ingressada aRomea en la temporada de 1906-07, s'in-corporava al teatre castellà en 1914 per nomoure-se'n més. Tenim doncs que de vint-i-set anys d'actuació artística continuada,n'ha dedicat dinou al teatre castellà i vuital nostre teatre.

Insisteixo en la suma d'aquestes observa-cions perquè són molts que ignoren aques-tes realitats o les obliden, i d'aquí neixenels malentesos que compliquen el problemai fomenten el mal humor i el pessimisme.Aquesta i no altra és la realitat del nostreteatre. Els que invoquen antecedents bri

-llants i gloriosos són víctimes d'un illusio-nisme encomanadís que desorbita la qües-tió.

I no obstant, és evident que existeix unaliteratura dramàtica catalana que en setantaanys ha produït més cl'"un miler d'obres detots els gèneres ; és evident que hem tinguti tenim comediants eminents, alguns, pocs,positivament grans ; no es pot negar quehem tingut, també empresaris prou intelli-gents per conduir un teatre amb fortuna,malgrat les enormes dificultats que per ésserempresaris de teatre català, sòrdid per natu-ralesa, ha calgut que superessin contínua-ment ; i el que també és cert, per desgrà-cia, és la inapetència, la falta de curiositatdel poble català per al seu teatre.

El teatre català ha tingut un públic, peròno ha comptat amb un poble. Ha tingut unpúblic, una clientela captada d'una classesocial poc, exigent espiritualment i social-ment, i encara aquesta clientela ha estattan exigua, que representa una minoria in-significant. S'han donat períodes en què, perraons polítiques principalment, el teatre hapres una significació més vasta, i això hadonat peu a moltes illusions ; aviat, però,ha passat l'onada i el teatre ha tornat alseu nivell tristíssim.

Ara patim una d'aquestes depressions de-sesperaclores; hem de pensar, però, queigual la passen els llibres i els diaris cata-lans. Teatre, llibre, diari són membres d'unamateixa proposició de •civilitat i de culturano es pot satisfer-ne un sense que els altresdos ino n'heguin una reacció favorable. Eldia que hi haurà doble nombre de lectorsele premsa catalana, fatalment doblarà el con-tingent dels que freqüenten el teatre català.Revifar-lo momentàniament no és impossi-ble ; el problema, però, és vitalitzar-lo totevitant el perfil de les recaigudes desmora-litzadores.

#^x•

Com es pot obtenir aquest resultat, no hosé, i em fa molta por que no ho sàpiga nin-gú. Remei no en sé •cap ; l'única cosa quepuc fer és donar unes xifres que podranservir de base i de guia als que voldran in-tentar una provatura. Elles donaran unaidea gairebé exacta de la part que el públic,més ben dit, tots els catalans, han tinguti poden tenir en l'estat del nostre teatre.

El cens de Barcelona passa del milió d'ha-bitants; no crec que sigui exageració calcu-lar que d'aquest milió de ciutadans, sis-centsmil parlen correntment el català. Bé, doncs;si el sis per cent d'aquests catalans sentis-sin per al 'teatre català la mateixa curiosi-

tat que senten pel cinema, el problema seria

MUSICAresolt ; sense cap proufgi ni generositat iscial. N'hi hauria prou que aquests trenta-s

is

mil catalans de Barcelona es comprometessin RADI Oa amar una vegada al mes al teatre, perquèles temporades catalanes adquirissin una bri -

Ilantor que no han tingut mai. I a aquest --mai li dono un valor absolut. Mai.

Es fàcil de veure-ho. A Barcelona, el ne-

actode teatre p compta per setmanes ; els B • b 1 • O g r a f • a m u s i C O 1actors i les dependències cobraq, setmanal-

ment i els arrendaments i despeses generals

es capitalitzen - igualment per setmanes. El _______________cost setmanal d'una bona companyia cata-lana, tan homogènia i selecta com vulgueu,

J %J o1ft Historia de la Música (Ed. Labor).—P. Bekkei: Wand=comptant-hi totes les despeses que implica

el funcionament d'un teatre de primera ca- !ungen der Oper (Ed. Orell Füsslí Zürich=Leí zí

tegòria (Novetats, Romea, etc.), és de setze ' p g^^

mil pessetes. Crec que tots els empresaris Poc després de la important publicació

donaran aquesta xifri per acceptable senseI'Ei Arte de dirigir de Scherchen, de la qualregateig. Si voleu ;n'hi posarem divuit mil hem parlat 'llargament en aquestes mateixes

i el resultat sensiblement serà el mateix. Per pàgines, l'Editorial Labor presenta una se-

la meva banda, amb setze mil pessetes set- gona obra capital de la musicografia ale-

manals assegurades, no vacillaria •a fer-me manya, la Història de la Música, de Johan-empresari. nes Wolf. Així com l'obra de Scherchen esFem el càlcul a base d'aquesta xifra. El lirigeix, en primer lloc, als professionals ipreu de les localitats a Barcelona, en els als ,aficionats més interessats, el gros vo-

teatres amb companyies castellanes, és de lum ele Wolf és una veritable enciclopèdiacinc pessetes la butaca ; treient el promedi

del que paga cada espectador, sumats els _ Jd'entrada general, de localitats de segona C j I K 1 11classe i llotges, podem fixar en tres pesse-

tes per persona ]'import total dels ingressosper funció.

EI cost de cinc setmanes, a setze mil pes-setes la setmana, és de vuitanta mil pesse-

tes, i trenta-sis mil persones a tres pessetes c

cada una fan cent-vuit mil pessetes que, di- O Got' ïç rpat -vidides per cinc, donen 21,600 pessetes. Es

a dir, que una parròquia de trenta-sis mil —espectadors repartits en 3 5 dies, permetria 0 C K I ( K 1 K Cfer unes recaptacions setmanals de 21,600 -, - ^

pessetes, que relacionades amb la despesaque hem fixat, deixarien un benefici de5,600 per setmana.

Insistim : si el sis per cent dels catalansresidents a Barcelona volgués dedicar un dia

cada cinc setmanes al teatre català, tindríem ?tOl',temporades segures i ino caldria sinó mitjadotzena d'estrenes per mantenir l'interès del

cartel). No cal dir que aquest regim perme- 1 I j{ C C jC Xtria una selecció d'elements, una disciplinaque ara és impossible i una atenció en la

presentació i interpretació de les obres que navui no se'ls pot dedicar. Es més, si aquests

trenta-sis mil catalans volguessin lanar, no --un dia cada cinc setmanes, sinó dos •al tea-tre català, estaria .assegurada la permanèn-

cia de dues empreses, cosa que establint una %Q(; rù r - Cu - ttl,racional emulació, contribuiria al millora-ment general de la nostra escena.

Damunt del paper la solució és fàcil i Transcripció d'un fragment de apaiann dedicat,a Apobló. (Del llibre de J. IVolf)clara ; cal inomés que trenta-sis mil ciuta-dans sentin curiositat solament — ino se'lsdemana entusiasme ni fervor — per veure iescoltar, sobretot escoltar, les obres dels nos-tres escriptors, perquè en un tancar i obrird'ulls el teatre català entri en un períodede plenitud sense precedents

Hi són aquests trenta-sis mil ciutadans?L'experiència em diu que no hi són ni hihan estat mai. Com PUC creure, doncs, elmite de l'afició dels catalans al teatre ca-talà, que no és sinó un miratge, un illu-sionisme, un bluf? Tota aquesta gent va alcinema una o dues o tres vegades a la set-mana ; no totes les pellicules li plauen igualalgunes els disgusten francament, però lasetmana següent tornen al cinema ambaquella alegria. Per qué no s'ha de conce-dir el mateix tracte al teatre català?

La situació és aquesta : si de cada centcatalans; no n'hi ha ni sis que estiguin dis-posatsa dedicar una tarda o una nit cadacinc setmanes, és •a dir, set vegades en unatemporada de vuit mesos, al teatre, per quèhem d'acusar ningú sinó els catalans ma-teixos de l'estat vergonyós de la nostra es-cena? Quina culpa hi tenen els comediantsi els autors i fins els empresaris, si els cata-lans han volgut tenir un teatre sórdid i ellsmateixos l'han desqualificat amb la sevaindiferència?

Per les xifres que acabo d'exposar, és fà-cil deduir que es poden haver donat perío-des d'una robustesa i d'una popularitat efí-meres, i fins que el negoci pot haver estatprofitós ; econòmicament i socialment, totplegat ha estat tan modest que no ha calgutSitié una mica de curiositat per saldar ambbeneficis cl'esperances i d'entusiasme; la rea-litat, però, aviat s'ha presentat .amb la sevamisèria congénita i han vingut clepressionscom la present. Els teatres forts, de tradi-ció vigorosa, com el castellà, l'anglès o elfrancés, passen crisi, moments difíciis, pecóno viuen agonitzants i desvalguts cona el no.-tre perquè tenen tot un poble darrera seu.El nostre hi té hi ha tingut una part exi-gua d'un estament modest. El catalanismeno ha fet pas gran cosa pel teatre. Ha assis-tit a homenatges, ha figurat .als enterra-ments excepcionals, ha fet acte de presènciaen algunes estrenes i es dúna per ben pagatde comptar amb unes quantes obres quehan passat les fronteres, però mai no hafet res per tenir un teatre de debò. L'aficiócatalana es limita al teatre d'aficionats iprou. Heus 'ací un altre miratge del qualparlaré un altre dia. Ara com ara, nomésvolia demostrar amb fets que el nostre tea-tre ha patit sempre d'insuficiència vital, queha inas•ut -desnodrit i desnodrit ha viscut,perquè ha estat víctima de la defecció obs-tinada dels catalans, que l'han cotitzat cons

-tantment en un pla d'inferioritat. Avui laclientela que l'alimenta no crec que passide deu mil persones; el negoci de teatre ca-talà s'ha de fer amb aquest públic insigni-ficant. Jo demano trenta mil espectadorsmensuals, i us asseguro que si surten hihaurà autors i actors i empresaris amatents.S' 1 ment de èn d'a uests trenta-sis mil

(le Zuric. Es aquest um aspecte completa-ment nou, l'aspecte biològic, sobre el qualBekker basa el seu profund estudi sobrel'òpera i el seu desenrotllament. «La veuque canta és la projecció cíe l'aparició del'home en l'esfera del so, la transformacióde la seva visibilitat corporal en una invisi-bilitat sonora.» En onze curts però densoscapitols, Bekker desenrotlla la seva concep-ció a través de les més importants figures

K 1 IIKOC

roc, !nj - Ó'tc - ^roç Gv

0 C K 0

17no ' - J.í - l'or k - 7I rti ^^'^', tó z;' - loç

Silscrívl11=vos a ILIflADORCorts Catalanes, 589 = BARCELONA

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

Ei Sr .......................................................................-----........................................................................

que viu a ......................................................................_.............................._...................--.--._....._..........--

carret..........................................................- n.°............ es subscriu a MIRADORne! preu fixat de 3`50 pies. trimestre.

_ ..................................._....-........- de ........................................................ de 193- -sp..wc°

- -.

,e"-"''". p qciutadans — amo un contingent així ni es

guanyen les minories en unes eleccions, javeieu si és poca cosa — que la vida del tea-

tre català sigui pròspera i positivament glo-riosa.

CARLES CAPDEVILA

--Com ha anat això?—No ho sé pas, guàrdia. M'estava em-

polvant...(Gringoire, París)

La PublicifafPublica la informació Comenfaris i colla=més completa, tanf ;Ï11 boració de les mí ors

°°0 tínfernacional com ;;;E signaures

peninsular i local ijr Gràfics d'acfualilaf

Llegiu =la avui i cada dia