LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

396
SEMINARI PERMANENT I INTERUNIVERSITARI D’HISTÒRIA DEL DRET CATALÀ JOSEP M. FONT RIUS LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus falsificació a Catalunya col·lecció d’estudis d’història del dret 9 Albert Estrada-Rius (coord.)

Transcript of LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Page 1: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SEMINARI PERMANENT I INTERUNIVERSITARI D’HISTÒRIA DEL DRET CATALÀ JOSEP M. FONT RIUS

LES DUES CARES DE LA MONEDAFabricació versus falsificació

a Catalunya

El SFR és una unitat de recerca interuniversitària amb una llarga trajectòria. S’inicia el 1993 per honorar el mestratge del gran historiador del dret català Josep Maria Font i Rius (vegeu una entrevista en vídeo a: http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/1803) i entorn del projecte de recerca finançat pel MEC (PB-93-0404) «Història d’una institució jurídica: la Generalitat de Catalunya a les èpoques medieval i moderna». El projecte ha donat com a resultat nombrosos treballs, articles i llibres entre els quals des-taquen dues tesis doctorals sobre la història de la Generalitat de Catalunya —una amb premi extra-ordinari de doctorat— i altres dues sobre el Mostassaf de Barcelona i les seves ordinacions i sobre el senyoriu i el municipi a la Catalunya Nova, totes elles amb resultats publicats. Aquesta unitat interuni-versitària de recerca va continuar cohesionada entorn d’un nou projecte de recerca finançat pel MEC (PB-96-0284), «Història d’una institució jurídica: la monarquia a la Corona d’Aragó» (1996), que es va plasmar en la celebració del «Congrés Internacional sobre les Corts Generals de la Corona d’Aragó del 1585 a Montsó» amb resultats publicats (Ius Fugit, núm. 10-11 http://ifc.dpz.es/publicaciones/periodi-ca/id/7). A continuació, s’ha treballat en el projecte de recerca finançat pel MEC (BJU 2000-0971) (2000) «Els juristes i el dret a la Corona d’Aragó» i —arran d’un Conveni amb la Fundació Noguera— s’ha defensat una tesi doctoral sobre el jurista català Joan Pere Fontanella (1576-1649) (http://www.upf.edu/ historiadeldret/recerca/#Tesis) que ha obtingut el premi extraordinari de doctorat i ha donat a la llum un primer llibre publicat per la Fundació Noguera (2012). Dins del projecte s’han celebrat les I i II Jor-nades d’Estudi sobre Juristes i Notaris a Cervera, amb la col·laboració de la Fundació Roca Sastre i de la UNED. Les actes d’aquestes jornades s’han publicat, respectivament, en els núm. 12 i 13-14, de Ius Fugit. També sobre aquest àmbit s’han defensat cinc tesis doctorals: sobre el jurista Pere Albert i les seves Commemoracions; sobre les Ordinacions de Sanctacilia i la seva problemàtica (amb premi extraordi-nari de doctorat), sobre Raymond Saleilles i la lluita pel dret comparat, sobre Ramon Martí d’Eixalà i l’Escola Jurídica Catalana i sobre els primers anys de la Diputació Provincial de Tarragona, que va obtenir el premi extraordinari de doctorat. Sense solució de continuïtat, el SFR va obtenir finançament del MCT

(BJU2003-09552-CO3-01) per a un projecte coordinat de recerca, en certa manera continua ció dels anteriors: «El juristes i la construcció d’un sistema de Dret Civil: el cas de Catalunya (s. xiii-xx)» (2003). Dins d’aquest període, es va llegir una tesi doctoral, diverses memòries de DEA i es van publicar llibres i articles. A continuació, el grup de recerca SFR va participar en el projecte coordinat de recerca: «El dret històric en els pobles d’Espanya: àmbits públic i privat (s. xi-xxi)» que comptà amb un ajut del MEC de referència SEJ 2006-1501-CO-01 (2006). A més a més, el SFR ha obtingut el reconeixe-ment com a Grup Consolidat de Recerca de la Generalitat de Catalunya en tres ocasions (2005SGR117, 2009SGR766 i 2014SGR295), amb els ajuts que han permès la celebració de les «III Jornades d’Estu-di sobre Juristes i Notaris a Cervera (2006) sobre Decrets de Nova Planta, Imposicions Borbòniques i Universitat de Cervera», les «IV Jornades sobre els Drets Històrics i l’Autonomia» a Barcelona (UPF 2010), les «V Jornades sobre Praxis Històrica del Dret i Al·legacions Jurídiques» a Tarragona (URV 2011) i les «VI Jornades sobre els Juristes Catalans i l’Estat» a Barcelona (IEC-Registradors de Catalunya 2013). Ius Fugit Revista d’Història del Dret de la Corona d’Aragó ha publicat actes d’aquelles jornades en els núms. 15, 16 i 17. Des del 2010, els membres del SFR de la UdG han impulsat el Portal Iberoamerica-no de Historia del Derecho (http://www.udg.edu/pihd/PIHD/Presentacio/tabid/14002/language/ca-S/Default.aspx?alias=www.udg.edu/pihd). El SFR ha gaudit d’un ajut del MEC per al seu projecte: «Els juristes catalans i les formes del poder públic a Catalunya: monarquies i repúbliques (s. xiii-xx)» DER2010-21986-C02-01. També ha obtingut un altre ajut del MICINN per al projecte «Juristes hispà-nics: entre l’imperi del dret i la gestió del poder» DER2013-43431-P i per al projecte: «De la iuris dictio a la soberanía; formas de organización política y jurídica de las monarquías hispánicas (s. xiii-xx)» DER2016-75830-P. En els darrers anys, membres del SFR han defensat tesis doctorals: «La justicia a fines del siglo xix, un caso concreto: la Audiencia de lo Criminal de Manresa (1882-1892)»; «Ramon Martí d’Eixalà: un exponent de l’Escola Jurídica Catalana del segle xix»; «El municipi constitucional de Vic (1820-1823)»; «Derecho, muerte y matrimonio: la familia matrimonial en el Mediterráneo cristiano, desde la Antigüedad al final de la Edad Media»; «La Casa de la Moneda de Barcelona»; «Les seques reials i els col·legis d’obrers i de moneders a la Corona d’Aragó» i «El régimen jurídico de la desamor-tización y su práctica en Barcelona: el caso del convento de Sant Josep/mercado de la Boquería (1586-853)». La col·lecció «Estudis d’Història del Dret» està oberta a la publicació de treballs de recer-ca en aquest àmbit de coneixement, tot adoptant els criteris usuals que regeixen la difusió i qualitat editorial de les col·leccions d’estudis. Els resultats publicats d’aquesta col·lecció es poden consultar, en format electrònic, a la pàgina web de la UPF http://www.upf.edu/historiadeldret/publicacions/.

col·lecció d’estudis d’història del dret 9

Alb

ert

Estr

ada-

Riu

s

9

LES

DU

ES C

AR

ES D

E LA

MO

NED

A

col·lecció d’estudis d’història del dret

Albert Estrada-Rius (coord.)

09 COBERTA - col estudis Ha del dret.indd 1 18/04/17 15:38

Page 2: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 2 12/04/17 16:42

Page 3: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus falsificació

a Catalunya (1808-1908)

Libro 1.indb 3 12/04/17 16:42

Page 4: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Albert Estrada-RiusCoordinador científic

Libro 1.indb 4 12/04/17 16:42

Page 5: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DELA MONEDA

Fabricació versus falsificacióa Catalunya (1808-1908)

Albert Estrada-RiusCoordinador científic

Libro 1.indb 5 12/04/17 16:42

Page 6: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Copyrigth textos: els seus autorsCopyright fotografies: els seus autorsCopyrigth d’aquesta edició: UPF/Museu Nacional d’Art de Catalunya

Fotografia de coberta: Vista nocturna del Palau Nacional. Detall del cartell “Exposición Internacional. Barcelona”, 1929. MNAC/GDG 204696.

Primera edició: Abril 2017

Compost per Addenda

Imprès per Winihard

ISBN (UPF): 978-84-88042-82-8ISBN (MNAC): 978-84-8043-318-1Dipòsit legal: B. 10567-2017

Queden rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars per mitjà de lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de la xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’a quests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

Comitè editorial

Director de la col·leccióDr. Tomàs de Montagut EstraguésCatedràtic d’Història del Dret i de les Institucions (UPF)

VocalsDra. Remedios Ferrero Micó Catedràtica d’Història del Dret i de les Institucions (UV)Dr. José María Pérez Collados Catedràtic d’Història del Dret i de les Institucions (UdG)Dr. Antoni Jordà FernándezCatedràtic d’Història del Dret i de les Institucions (URV)Dra. Margarita Serna VallejoCatedràtica d’Història del Dret i de les Institucions (UC)Dra. Remedios Morán MartínCatedràtica d’Història del Dret i de les Institucions (UNED)

01-02 Primeres pàgs.indd 6 18/04/17 15:20

Page 7: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ÍNDEX

Presentacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 09Tomàs de Montagut i Pepe Serra

introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13Albert Estrada-Rius

i. de cases de moneda a fàbriques de diner . . . . . . . . . . . . . . . 19

1808-1908. La Monnaie de Paris et la modernisation de ses fabrications monétaires: causes, débats, choix et résultatsDominique Anterion . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

La Casa de la Moneda de Barcelona (1808-1881). Notaspara su estudioAlbert Estrada-Rius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

Una nueva casa de moneda para MadridJulio Torres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81

i.i. taula rodona: les cases de moneda i la recuPeració

del Patrimoni material i immaterial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119

Les darreres intervencions arqueològiques a la seca deBarcelona (2014-2015)Anna Bordas i Albert Estrada-Rius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121

La modernización de la casa de moneda de Segoviaa la luz de las últimas intervenciones arqueológicasSonia Fernández, Carlos Caballero y Amparo Martín . . . . . . . . . . . 139

De cilindros a volantes. La renovación tecnológica de la Real Fábrica de Moneda de Jubia (1818-1823)Francisco Cebreiro Ares . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157

La fermeture des ateliers provinciaux en France au xixème siècleSylvie Juvénal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177

ii. la falsificació de moneda a la catalunya del segle xix . . 191

Moneda falsa de l’ocupació napoleònica de Barcelona:la qüestió dels 4 quartos fosos i altres monedes falses i falsificadesAnna Balaguer. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 193

Libro 1.indb 7 12/04/17 16:42

Page 8: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA8

La moneda falsa d’Isabel II a les sèries catalanes del Gabinet Numismàtic de CatalunyaMaria Clua Mercadal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217

Los duros sevillanos: la mayor falsificación de monedaen la historia contemporánea españolaMiguel Martorell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 247

Le faux monnayage et les Pyrénées au xixème siècle,un problème transfrontalier ?Olivier Caporossi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 275

ii.i. taula rodona: els testimonis de la falsificació. . . . . . . . . . 289

La intervenció dels Mossos d’Esquadra en la repressió dela falsificació de moneda al segle xixFèlix González . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 291

Els encunys de monedes falses de la col·lecció del Museude ReusJaume Massó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 313

La falsificació de moneda al Solsonès durant laGuerra dels Matiners (1846-1849)Joan Salvadó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 329

La moneda falsa i la sàtira: el cas dels duros sevillansa ¡Cu-Cut!Josep M. Cadena . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 367

Programa col·loqui internacional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 393Les dues cares de la moneda: fabricació versus falsificacióa Catalunya (1808-1908)

Libro 1.indb 8 12/04/17 16:42

Page 9: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Com ja he recordat de forma reiterada en les presentacions dels números anteriors, el Seminari Permanent i Interuniversitari d’Histò-ria del Dret Català (SFR) dedica la Col·lecció d’Estudis d’Història del Dret (CEHD) al doctor Josep Maria Font Rius, com a testimoni del respecte i consideració que ens mereix la seva trajectòria acadèmica i personal, i per raó de la rellevància de la seva contribució a la història jurídica de Catalunya, en la qual és un savi especialista i un mestre de reconegut prestigi.

En aquesta ocasió, el professor Albert Estrada-Rius, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya i membre de l’SFR, ens ofereix la coordinació d’una obra coral titulada Les dues cares de la moneda: fabricació versus falsificació a Catalunya (1808-1908), que es configura com a continuació del volum número sis d’aquesta col·lecció, publicat el 2013, sobre la falsificació de la moneda a la Catalunya del segle xix. Per tant, aquí no puc fer altra cosa que reme-tre el lector a la presentació que vaig fer en aquella ocasió. En efecte, ens trobem davant d’una segona visió global del fenomen falsificador a la Catalunya contemporània que recull els resultats de l’estudi i de la recerca d’especialistes de diverses matèries, els quals varen comunicar els seus resultats en un Col·loqui Internacional sobre la mateixa temà-tica que es va celebrar a Barcelona els dies 14 i 15 de desembre del 2015 en la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya, sota l’organit-zació d’aquesta mateixa entitat i amb la coordinació del professor Albert Estrada-Rius.

Hem d’agrair al Museu Nacional d’Art de Catalunya i a la Univer-sitat Pompeu Fabra el suport que ha fet possible la publicació d’aquest llibre, així com, de forma molt especial, el mecenatge dels Successors de l’antiga Fàbrica de Medalles Ausió, representats tots en la venerable figura de la senyora Eulàlia Ausió.

Per acabar aquesta breu presentació, hem de fer constar que aquesta publicació s’integra dins de les activitats del Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya 2014-SGR 295, AGAUR

Libro 1.indb 9 12/04/17 16:42

Page 10: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA10

2014-2016 Seminari Permanent i Interuniversitari d’Història del Dret Català Josep Maria Font Rius (SFR), i dins del projecte de recerca «Juristas Hispánicos: entre el imperio del derecho y la gestión del poder» (MICINN-DER, 2013- 43431P).

Tomàs de Montagut EstraguésCatedràtic d’Història del Dret i de les Institucions

Universitat Pompeu Fabra

Libro 1.indb 10 12/04/17 16:42

Page 11: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Els dies 14 i 15 de desembre de 2015 el Museu Nacional va acollir la celebració del Col·loqui Internacional Les dues cares de la moneda: fabricació versus falsificació de la moneda a Catalunya (1808-1908), que va coordinar el Gabinet Numismàtic de Catalunya. El Museu va assumir, al convocar la trobada dels principals investigadors en la matèria de fabricació i falsificació vuitcentista, el paper que li corres-pon com a centre de generació de coneixement i d’interpretació de la història monetària de Catalunya. Els fruits del Col·loqui han estat notables i queden recollits en les actes que tinc el goig de presentar.

Efectivament, des del Gabinet Numismàtic es ve treballant des de fa temps en dues línies de recerca que són, d’una banda, la documen-tació i la interpretació del fenomen falsari monetari, i, de l’altra, la fabricació de moneda a la casa de la moneda de Barcelona. En aquesta ocasió s’han fet confluir, tal com anuncia el títol del Col·loqui, les dues cares d’una mateixa tasca que és l’emissió monetària que es va donar al vuit-cents tant de manera legal i oficial a la seca com de manera il-legal i falsària a una diversitat inquietant de llocs.

El repàs dels autors que han participat a les sessions i les seves procedències donen fe de l’abast d’aquest Col·loqui Internacional, en el qual, tot i tractar un tema centrat a Catalunya, se l’ha volgut emmarcar aquest en el seu context històric i geogràfic immediat. Em plau molt agrair a tots ells la feina feta tant en el decurs de les sessions del Col-loqui com, especialment, ara amb la publicació de les actes que esde-vindran un llibre de referència en la matèria.

Les actes es publiquen en coedició amb la Universitat Pompeu Fabra en la col·lecció del Seminari Permanent i Interuniversitari d’His-tòria del Dret Català Josep M. Font i Rius i aquesta circumstància accentua la continuïtat de col·laboracions entre la Universitat i el Museu, que tan bones són per a ambdues institucions i que espero que continuïn en el futur.

Finalment, voldria felicitar els membres del Gabinet Numismàtic, Albert Estrada-Rius i Maria Clua, per l’excel·lent tasca realitzada i

Libro 1.indb 11 12/04/17 16:42

Page 12: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA12

agrair, una vegada més, el ferm i constant compromís de suport de la Sra. Eulàlia Ausió a les activitats del Gabinet Numismàtic de Catalu-nya amb la seva generosa contribució econòmica, que ha fet possible primer la celebració del Col·loqui i ara la publicació de les actes.

Pepe SerraDirector del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Libro 1.indb 12 12/04/17 16:42

Page 13: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

INTRODUCCIÓ

L’edició del volum que el lector té a les mans, amb les actes del Col·loqui Internacional celebrat els dies 14 i 15 de desembre de 2015 en el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb el títol Les dues cares de la moneda: fabricació versus falsificació a Catalunya (1808-1908), culmina un llarg i apassionant camí de treball col·lectiu sobre dues línies de recerca complementàries en la història monetària de casa nostra. Això és, la fabricació de moneda oficial i la seva falsificació en la Catalunya del vuit-cents.

Efectivament, el Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional, compromès en la conservació, estudi i difusió del patrimoni numismàtic més immediats, ha impulsat amb constància en els darrers anys les dues línies de treball que ara conflueixen amb aquesta publi-cació. I això és així en bona part perquè, en darrera instància, la fabri-cació i la falsificació d’època de la moneda són, com anuncia el títol de la publicació, dues cares antitètiques però intrínsecament unides del fenomen monetari. Per arribar a aquest punt queda enrere una pacient recerca en els fons propis i una tasca d’encoratjament dels estudiosos –no necessàriament numismàtics– en els fons vinculats amb el tema i la seva vertebració en activitats diverses com són exposicions, jorna-des i col·loquis.

Així, a la falsificació es va dedicar una exposició amb el seu catà-leg i, com a cloenda, es va preparar una jornada d’estudi les actes de la qual es van publicar el 2013 com a volum 6 de la col·lecció del Seminari Permanent i Interuniversitari d’Història del Dret Català Josep Maria Font Rius. La panoràmica general que es va presentar en la seva introducció continua vigent i avui podem dir que ni la jornada ni la publicació van esgotar la matèria d’estudi sinó que van actuar d’elements dinamitzadors en promoure l’aparició de nous materials i estimular altres col·laboracions que ampliessin la interdisciplinarietat que va presidir la primera jornada. Per això podem tenir la satisfacció d’escriure que, si aleshores avançàvem que la visió que oferíem era «necessàriament fragmentària, del fenomen falsari a la Catalunya del segle xix», ara podem afirmar que la visió s’ha ampliat tant en l’eix panoràmic, al incloure noves fonts de coneixement que aporten visions

Libro 1.indb 13 12/04/17 16:42

Page 14: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA14

puntuals molt aclaridores, com en profunditat, al poder oferir anàlisis puntuals d’alguna de les sèries més falsificades. En definitiva, estem més a prop de poder preparar una síntesi general de tot un procés amb greus incidències sobre l’economia i la societat de l’època i, en canvi, poc estudiat.

Ara bé, per celebrar aquest col·loqui internacional es tenia clar que calia ampliar i afegir la recerca sobre la falsificació amb una aproximació complementària amb una altra línia de recerca pròpia del GNC que és la Casa de la Moneda de Barcelona i que, per raons òbvies, toca de molt a prop els interessos a defensar i promoure pel Museu. El curs d’història monetària hispànica celebrat el novembre de 2013 es va dedicar precisament a reivindicar la fabricació de moneda en la revolució industrial que havia restat clarament desatesa per la historiografia. Ara, la celebració del Col·loqui ha ofert l’oportunitat de continuar i fer dialogar les dues recerques que coincideixen en una mateixa etapa –el segle xix– i interrelacionar-les per assolir un resultat més complet que ens ha d’apropar a una etapa que ha despertat poc interès entre els numismàtics. La cronologia es justifica per ser el 1808 l’any en què es va reobrir la Casa de la Moneda de Barcelona durant l’ocupació francesa, mentre que el 1908 és l’any de l’eclosió de l’escàndol dels duros sevillans i del bescanvi de la moneda i de la fi de les encunyacions oficials de les fins aleshores abundantíssimes peces de 5 pessetes de plata.

El fet que, per raons diverses, no tots els autors que van participar activament en el Col·loqui Internacional hagin pogut lliurar, final-ment, els seus treballs escrits ens ha portat a incloure el programa inicial per no perdre la memòria de la integritat d’unes jornades inten-ses, vives i multidisciplinàries. Precisament per aquesta darrera cir-cumstància podem afirmar que tots hem après de tots i els resultats, que s’afegeixen al ja vist en la primera jornada com un complement necessari permeten copsar la potència històrica i historiogràfica del tema debatut. El repàs dels autors que han participat a les sessions i les seves procedències donen fe de l’abast d’aquest Col·loqui, en el qual, tot i tractar un tema centrat a Catalunya, se l’ha volgut emmarcar en el seu context històric i geogràfic immediat. Em plau molt agrair a tots ells la feina feta tant en el decurs de les sessions del Col·loqui com, especialment, amb la redacció dels articles que converteixen aquest llibre en el de referència en la matèria.

Si entrem en el contingut, cal aclarir que cada un dels dos grans temes objecte d’estudi està tractat en un bloc separat en el qual

Libro 1.indb 14 12/04/17 16:42

Page 15: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

INTRODUCCIÓ 15

s’integren els diversos treballs i que es tanca amb sengles taules rodones que acaben d’arrodonir els temes. Aquesta estructura està pensada per ser contraposada la factura de moneda legal a la il·legal.

En el primer bloc, dedicat a la fabricació de moneda oficial a les cases de moneda, s’ha emmarcat l’activitat de la seca de Barcelona en una centúria de grans transformacions que comença amb l’adopció de la premsa de volant manual, continua amb la introducció de les premses automàtiques del model Thonnelier manuals i acaba amb l’adopció del vapor com a força motriu d’aquestes premses. Cal destacar en aquest punt un camp que resta pendent d’estudi i que és el paper de l’empresa La Maquinista Marítima i Terrestre en la fabricació d’aquestes màqui-nes no només per a la Casa de la Moneda de Barcelona sinó en el mer-cat nacional, en el qual també competien altres fàbriques estrangeres de maquinària. També és en aquest punt que cal situar les recerques en curs sobre la figura senyera de Francesc Paradaltas i Pintó al front de les seques espanyoles i, molt particularment, de la de Barcelona.

Les recents excavacions dirigides per Anna Bordas d’un dels locals que ocupava l’antiga seca de Barcelona i que amb els anys s’ha segregat en finques independents ha donat l’oportunitat de presentar uns primers resultats provisionals que necessàriament hauran de ser ampliats més endavant. Al voltant d’aquesta és fonamental el testimoni coetani de les principals seques hispàniques –Madrid, Jubia, Segòvia– i la compara-ció amb les veïnes franceses de París i els tallers locals francesos. D’aquesta manera es complementa el volum del curs dedicat l’any 2013 a la fabricació de moneda en la revolució industrial, ja esmentat. El model vigent a França a l’època, presentat respectivament per Domeni-que Anterion i per Sylvie Juvénal, és especialment important pel paper clarament depenent de França que juga l’Espanya vuitcentista. La pre-sentació documental de l’evolució de Jubia feta per Francisco Cebreiro i la de les excavacions de la de Segòvia feta pels arqueòlegs membres del grup GROMA posa en valor, juntament amb la nova fàbrica de la plaça de Colón de Madrid exposada per Julio Torres, el treball que encara resta per fer, d’una banda, i les similituds i divergències entre les cases de moneda espanyoles.

En el segon bloc s’ha centrat el tema de la falsificació. Primer amb una seqüència cronològica necessàriament fragmentària i que no esgo-ta la matèria que comença amb la falsificació de la moneda a partir de la reobertura de la seca de Barcelona el 1808, a càrrec d’Anna Bala-guer; segueix amb la presentació dels fons de moneda falsa catalana conservats en el fons del GNC, a càrrec de Maria Clua; i, finalment, de

Libro 1.indb 15 12/04/17 16:42

Page 16: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA16

l’episodi dels duros sevillans, empès per Miguel Martorell, sense obli-dar la problemàtica transfronterera amb el contraband i la falsificació com a protagonistes, com ens mostra el professor Olivier Caporossi.

En la taula rodona es planteja una bateria d’aspectes relacionats amb la falsificació que s’afegeixen directament a continuació dels ja recollits en el volum de la primera jornada. Pel que fa a l’aspecte jurí-dic, cal remetre’s als resultats publicats en la jornada de 2013 per la professora Elena Rosselló. En aquest col·loqui s’afegeix el buidatge documental de l’acció policial del cos dels Mossos d’Esquadra al segle xix dut a terme pel sotsinspector Fèlix González. Es tracta d’una font molt rellevant i inèdita que permet disposar d’un contrapunt al nivell normatiu i al nivell judicial. També la presència del problema en un dietari d’un pagès del Solsonès atenent l’extensió i la rellevància d’aquest tipus de document privat a Catalunya estudiat per Joan Salvadó. Jaume Massó publica un conjunt d’encunys inèdits procedents de Reus que se suma a la resta de material de fabricació ja publicat arran de la presen-tació de la primera jornada. Finalment, Josep M. Cadena aporta el tes-timoni lúdic de la premsa satírica en la qual es recull la repercussió mediàtica de l’afer dels duros sevillans. Tot plegat són materials molt nous que, per la varietat de fonts i d’enfocaments, ofereixen una visió molt diversa i rica –calidoscòpica– del fenomen monetari.

En conclusió, les dues línies de recerca són prou potents per estar segurs que en els propers anys sortiran noves dades documentals i arqueològiques que hauran de permetre, en darrera instància, poder encarar l’escriptura d’una síntesi ben travada sobre la fabricació de moneda a la Catalunya del segle xix. La voluntat és que tot aquest treball de recerca serveixi, a més, per posar en relleu i reivindicar el conjunt monumental de l’antiga Seca de Barcelona, als carrers de Flas-saders, de la Seca i de les Mosques, i la seva posada en valor com un patrimoni industrial de primer ordre per a Barcelona i Catalunya.

No es pot concloure aquesta introducció sense agrair la bona dis-posició del professor Tomàs de Montagut, director de la col·lecció del Seminari Permanent i Interuniversitari d’Història del Dret Català Josep M. Font i Rius, en acollir per segona vegada els resultats de les jornades del GNC a l’esmentada col·lecció. D’aquesta manera, més que superar el que s’ha aconseguit, és complementar i ampliar el volum núm. 6 de la col·lecció, dedicat a la falsificació de moneda a la Cata-lunya del segle xix, que es constitueix en primera part del que el lector té a les mans, i mantenir la continuïtat de col·laboracions entre la Uni-versitat Pompeu Fabra i el Museu, que tan bones són per a ambdues

Libro 1.indb 16 12/04/17 16:42

Page 17: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

INTRODUCCIÓ 17

institucions i que espero que continuïn en el futur. També cal agrair al professor Robert Hoge la traducció i revisió dels abstracts en anglès, i a tot l’equip del Museu Nacional i d’Addenda l’esforç i dedicació en l’edició del llibre un any just després de la celebració del Col·loqui.

Finalment, cal reiterar un sincer agraïment a la Sra. Eulàlia Ausió, darrera representant de l’antiga Fàbrica de Medalles Ausió de Barcelo-na, pel seu fidel suport a les activitats del Gabinet Numismàtic de Catalunya i, molt especialment, per la seva ajuda en la celebració i en la publicació de les actes d’aquest Col·loqui Internacional.

Albert Estrada-RiusCoordinador científic

Conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya

Libro 1.indb 17 12/04/17 16:42

Page 18: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 18 12/04/17 16:42

Page 19: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

I

DE CASES DE MONEDA AFÀBRIQUES DE DINER

Libro 1.indb 19 12/04/17 16:42

Page 20: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 20 12/04/17 16:42

Page 21: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Resum

A la Monnaie de Paris el segle xix es caracteritzà per una preocupació general per la cerca de l’economia i la rentabilitat de les seves tasques a instàncies de l’Estat: disminució de personal i augment de la produc-ció en el context general de recentralització de l’activitat a París. Difi-cultar el treball dels falsaris va ser igualment una prioritat. Les inno-vacions tècniques van aportar a aquestes dues problemàtiques un conjunt de respostes enmig de llargs debats entre els partidaris d’encu-nyar amb el volant i els partidaris de les noves premses monetàries. Importants refoses de numerari, juntament amb l’emergència de nous metalls van forçar que el 1848 l’establiment parisenc entrés a l’era de la nova premsa.

AbstRAct

In the Paris Mint, the 19th century was characterized by a general con-cern for economizing and profitability sought by the Government: less staffing to benefit the minting process, within the framework of glob-ally concentrating this activity in Paris. To complicate the work of counterfeiters was also a priority. Technological innovations brought a set of solutions to these two problems, engendering long debates between partisans of the screw press (balancier) and those of the new ‘knuckle press.’ Important coinage redesigns under the reign of Louis-Philippe, combined with the emergence of new metals, tipped the scales for the Parisian mint establishment toward a new press era in 1848.

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES : CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RÉSULTATS

Dominique Anterion1

1. Chargé de conservation des collections monétaires, para-monétaires, industrielles, scientifiques et métrologiques de la Monnaie de Paris

Libro 1.indb 21 12/04/17 16:42

Page 22: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS22

Sommaire: 1. 1775, Paris, Quai Conti : un nouvel hôtel monétaire favorable aux progrès et à la centralisation / 2. Balancier vapeur ou presse manuelle: le débat Quai Conti / 3. La presse Thonnelier / 4. Presse française contre presse allemande / 5. 1844, L’année de tous les choix? / 6. 1848, les Thonnelier frappent Quai Conti / 7. Le recentrement monétaire sur Paris / 8. La grande époque du laboratoire des essais / 9. En conclusion

Un témoin de son temps, Maxime Ducamps, s’exprime ainsi en 1868:2 « Les hôtels des monnaies ont été nombreux en France, surtout pendant l’empire […]; sous le gouvernement de Louis-Philippe, ils furent réduits à quatre (Paris, Rouen, Lille, Strasbourg). Il n’en existe plus que trois, celui de Paris, celui de Strasbourg, et celui de Bordeaux qui chôme en ce moment. On peut être fondé à croire que l’intention du gouvernement est d’arriver tôt ou tard à supprimer ces deux derniers et à centraliser la fabrication de toutes les monnaies françaises à l’établis-sement du quai Conti; cette mesure, que l’usage, des machines à vapeur et la rapidité qui en résulte suffisent seuls à justifier, ne peut donner que de bons résultats. Permettant au contrôle de s’exercer sur une seule fabrication, elle assurera aux espèces monétaires une régularité et une homogénéité à l’abri de toute critique ». En 1879, la Monnaie de Paris officiera seule en effet à la fabrication des monnaies françaises, et il en demeure ainsi de nos jours.

On l’aura compris, le xixème siècle s’avère crucial dans l’histoire du tissus industriel monétaire français. Crucial en termes de volontés réformatrices. Crucial aussi (et peut-être surtout) en terme de muta-tions technologiques. Car c’est gràce à la convergence de ces deux données que la centralisation annoncée par Ducamp a pu s’opérer. Une mutation technique totale qui ne s’est faite ni sans causes, ni sans débats, ni sans choix.

2. Revue des Deux Mondes, 1868.

Libro 1.indb 22 12/04/17 16:42

Page 23: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 23

1. 1775, PARIS, QUAI CONTI: UN NOUVEL HÔTEL MONETAIRE FAVORABLE AUX PROGRÈS ET A LA CENTRALISATION

Il importe au préalable de rappeler combien dans les esprits du xviiième siècle déjà, l’hôtel monétaire parisien que l’on s’apprêtait à construire devait avoir tout d’un modèle unique en son genre, et deve-nir à un horizon point trop lointain la Monnaie potentiellement unique du Royaume. Vers 1760, les installations monétaires parisiennes s’avèrent aussi vétustes qu’insuffisantes pour poursuivre leur activité. Si les conditions matérielles du vieil hôtel monétaire de la rue de la Monnaie sur la rive droite de la Seine ne sont en effet plus à la hauteur d’une frappe monétaire croissante et techniquement plus exigeante, il en va de même du prestige lié à la fonction du lieu. Certes, Paris n’est pas seule à frapper monnaie. Treize autres ateliers sont répartis dans tout le royaume.3 L’ambition du projet parisien d’ouvrir un tout nouvel hôtel de la Monnaie, aussi spacieux qu’exemplaire semble déjà partici-per d’une volonté de recentrage des activités monétaires royales sur la capitale, conformément à l’esprit de centralisme propre à la politique royale française.4 Le projet en est confié à l’architecte Jacques Denis Antoine, et la première pierre posée le 30 avril 1771 (fig. 1.1-2). En décembre 1775, après quatre ans de travaux, le Grand Monnayage du Quai Conti est opérationnel avec deux laminoirs et quatre balanciers (sur les neuf prévus) réalisés par le mécanicien-serrurier Brézin père sur dessins d’Antoine.

Les équipements sont complétés peu après par l’installation d’un laboratoire avec fours à réverbère et à moufle, laminoirs, balance. Le laboratoire de la Monnaie deviendra d’ailleurs vite exemplaire avec le passage de quelques grands noms de la chimie française (Balthazard- Georges Sage ou Louis-Joseph Gay-Lussac). Nous ré-aborderons ce point.

En 1778, les neuf balanciers du Grand monnayage sont au complet. Ils seront treize en 1792 (dont deux venant de la Monnaie des Médailles alors installée au Palais du Louvre). S’y ajoutent vingt-quatre laminoirs actionnés par un manège de neuf chevaux.

En termes d’effectifs, ce sont quelques cent-soixante barriers qui, en 1801, se relaient pour actionner l’ensemble des balanciers de la Mon-

3. Cf. dans le présent ouvrage: Juvenal, La fermeture des ateliers monétaires provin-ciaux en France au xixème siècle.

4. Juvenal, op cit. note 2.

Libro 1.indb 23 12/04/17 16:42

Page 24: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS24

naie de Paris. S’y ajoute une écurie de quarante chevaux pour le fonc-tionnement en relais des laminoirs.5

C’est au cours de cette période (fin 1795 - début 96) que Philippe Gengembre, spécialisé en mathématiques, mécanique et chimie, intègre la Monnaie en tant qu’ « artiste mécanicien ». Gengembre focalise son attention sur les perfectionnements de la frappe avec la création d’un nouveau type de balancier. Il y fait montre de nombreuses avancées telles la main-poseuse, la virole pleine, ou encore le chassoir, méca-nismes permettant de poser le flan, de le frapper sur la tranche, et de l’évacuer. Mécanismes présentant le grand intérêt d’être actionnés par le seul mouvement de la vis ! Soit l’objectif –atteint– d’accélérer autant que de sécuriser la frappe.

Présentés au Premier Consul et à Joséphine le 11 mars 1803, les balanciers de type « Gengembre-Saulnier » seront par la suite fabriqués avec le bronze fondu à partir des canons pris aux Russes sur le champ de bataille d’Austerlitz en 1805 (fig. 2.1) La destinée de ces nouvelles machines sera prometteuse puisqu’elles seront par la suite largement exportées: Rome et Gênes en 1811, Londres en 1818, Turin en 1826 ...

Stimulante, la concurrence qui semble s’établir avec un autre mécanicien de talent: Jean-Pierre Droz (1746-1823), tout juste rentré d’Angleterre. Droz travailla à la Monnaie de Soho à la mise au point d’un balancier semi automatique à vapeur.6 Ainsi, tandis qu’à Londres, la question du balancier vapeur est clairement posée (Soho Mint, Royal Mint), à Paris quai Conti, il n’est pour l’heure question que de balan-ciers manuels.

A Londres encore, Droz travailla aux perfectionnements touchant à la question délicate de la tranche, rejoignant en cela les préoccupa-tions de Gengembre. De ses travaux découlera en 1801 la frappe madri-lène d’un essai monétaire avec la mention (en espagnol) « J.P. Droz inventeur de la méthode pour multiplier les coins. En évitant la fraude, le retard et les frais elle identifie les signes »7 (fig. 2.2). La tranche est, on le sait, le point faible d’une monnaie. Par conséquent, toute perfec-tion portée à sa mise en œuvre et visant à compliquer le travail des

5. A noter que dans le cas des laminoirs, les premiers essais vapeur sont en cours à la Monnaie de Paris depuis 1796.

6. In Mécanique appliquée au arts (1796): Mention d’un balancier semi-automatique conçu par Droz.

7. Cf. l’essai en question figure dans les collections de la Monnaie de Paris, n° MON C 005093.

Libro 1.indb 24 12/04/17 16:42

Page 25: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 25

faussaires est capitale. Les recherches dans ce domaine marqueront durablement les xixème et xxème siècles.

Ainsi en ce début de xixème siècle, la technologie monétaire semble clairement amorcer une nouvelle étape. Des prodromes tech-niques s’énoncent et des choix sont à faire désormais! Un demi siècle sera pourtant nécessaire pour y parvenir, en France tout du moins ...

2. BALANCIER VAPEUR OU PRESSE MANUELLE: LE DEBAT QUAI CONTI

Il faut attendre 1808 pour que la vapeur soit enfin admise, à titre autrement qu’expérimental, en l’hôtel monétaire parisien, avec l’instal-lation d’une pompe à feu par Perrier8. Encore celle-ci ne concerne-t-elle que les laminoirs, dans la mesure où la vapeur ne remplace que les chevaux! Il en va tout autrement des balanciers, source d’emploi direct de plus de cent soixante hommes à la Monnaie au début du xixème siècle, et qui demeurent délibérément manuels.

Pour autant, le balancier est adaptable « vapeur »! En 1818 Gen-gembre le prouve lui-même en installant à la Monnaie de Londres son propre balancier actionné au moyen de la vapeur! L’atelier monétaire de Bordeaux étudiera lui même de très près cette éventualité. Enfin, lorsqu’en 1829 Chéret expose son modèle d’un balancier à friction, celui ci est présenté comme pouvant remplacer neuf hommes par un seul9 (fig. 3.1)!.

Mais le combat pour le balancier vapeur semble déjà un combat d’arrière garde. Ailleurs en Europe, ingénieurs et entrepreneurs s’en-gagent vers d’autres voies: En 1817 Diedrich Uhlhorn (1764-1837) et Heinrich Uhlhorn (1805- après 1881) mettent au point une presse moné-

8. Perrier, en 1810, recense à peine 200 machines vapeur en France!9. Conservatoire National des Arts & M étiers, Porte-Feuilles industriel. A noter que les

balanciers « Gengembre » seront, dans la seconde moitié du xixème siècle, adaptés au méca-nisme à friction pour la fabrication d’objets autres que monétaires: médailles, jetons, mais aussi matrices et poinçons de reproduction destinés à l’enfonçage ultérieurs des coins de ser-vice monétaires. L’extrême souplesse du balancier à friction vaudra à l’un d’entre eux d’avoir été utilisé jusqu’en 2002 pour l’enfonçage démultiplicatif des outillages de reproduction et de service des euros français (voir illustration). Le balancier en question n’a été mis à la retraite que l’année suivante après cent quatre vingt dix huit ans de bons et loyaux services! On retien-dra comme morale de cette histoire que la paix monétaire européenne s’est bâtie pour partie au moyen de ce qui fut un symbole de ses pires déchirements.

Libro 1.indb 25 12/04/17 16:42

Page 26: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS26

taire qui dès 1820 équipera les Monnaies de Berlin et de Munich, ou encore celle de Londres en 1828. A Paris, le débat ne fait que commen-cer et animera le Quai Conti pendant plusieurs années!10 Un débat riche d’informations pointues et chiffrées dont on peut sans problème retra-cer le fil dans le riche fond d’archives de la Monnaie de Paris.11

Manuelle dans un premier temps, la presse s’avère d’une efficacité redoutable. Les chiffres parlent d’eux même: Un seul conducteur pour 2000 pièces à l’heure (soit une pièce toutes les deux secondes). Quoiqu’un peu plus tardive (1846), une lettre du directeur de la Monnaie d’Utre-cht12 (équipé par Uhlhorn dès 1822 de 3 presses) à son homologue pari-sien nous éclaire sur les raisons de son choix: « La pression de cette machine est susceptible d’être parfaitement réglée et ne varie pas ou peu pendant l’action, parce que le mouvement communiqué à la machine est réglé par le volant et que l’action des hommes ou de tout autre moteur ne détermine que la vitesse du volant et n’influe pas sur la force du coup, tandis qu’avec un balancier la pression de chaque coup dépend de la force avec laquelle les hommes lancent le balancier. L’ac-tion du balancier est conséquemment inégale ».13

Ici transparaît un idée maîtresse des autorités monétaires fran-çaises du xixème siècle: la qualité avant tout, mais pas à tout prix ! Les permanentes récriminations de la Commission des Monnaies à l’en-contre des ateliers (de province notamment) relatives à des fabrications au balancier en tout point défectueuses soulignent bien ce souci quali-tatif. A ces négligences (clairement qualifiées comme telles)14 pointées du doigts par le Gouvernement, les directeurs des fabrications répondent:

10. Au débat technique s’ajoutent des facteurs de ralentissement d’une tout autre nature! Parmi eux l’alternance des régimes à la tête de l’État, mais aussi (et peut-être surtout) les que-relles entre l’état commanditaire et émetteur, et les entrepreneurs privés en charge des fabrica-tions du numéraire à Paris comme en province. Sur ce point cf. Juvenal, op. cit.

11. Les archives historiques de la Monnaie de Paris on été déposées à titre conservatoire au Centre des Archives Économiques et Financières (CAEF) du ministère français des finances, ministère de tutelle de la Monnaie de Paris. Une chronologie exhaustive des recherches et réformes industrielles de l’établissement monétaire est en cours à partir de ce fond.

12. CAEF, Fond MdP, E2-0000004, chemise 32.13. Le directeur de la Monnaie d’Utrecht précise son propos avec les données suivantes:

- 1 grande presse mue à manivelle par 6 hommes (pièces de 2 ½ florins/ 38 mm) ou 4 (pièces de 1 florin/ 28mm). - 1 presse moyenne mue à manivelle par 3 hommes (pièces d’argent d’un florin (28mm) ou d’1/2 florin) ou 2 (pièces d’or de 10 florins/ 22mm). - 1 petite mue à manivelle par 2 hommes (pièces d’argent 568/°°° de 10 et 5 cts (16mm) en cuivre).

14. Juvenal, op. cit. note 8.

Libro 1.indb 26 12/04/17 16:42

Page 27: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 27

Matériel inadapté ou hors d’usage! D’où il découle la question qui ren-voi dos à dos les deux partis: qui paye lorsque réfections des matériels il y a lieu de faire?15

Aussi à Paris s’intéresse-t-on plutôt à l’opportunité de substituer directement la presse au balancier manuel sans passer par l’étape, jugée peu pertinente, du balancier vapeur.16 Mais sur ce point d’autres ateliers français (qui frappent conjointement à Paris le monnayage de l’époque) ne partagent pas cet avis. Bordeaux en étant le meilleur exemple. Des ateliers assurément conscients du risque que la rentabilité de la presse pourrait faire peser sur chacune de leurs structures!

Au delà de ce débat particulièrement tranché, sous quels angles d’intérêts la presse est elle perçue a l’époque en France? Au moins deux arguments plaident en faveur de la nouvelle machine:

- A coupures identiques, les presses, ont une rentabilité numé-rique par minute légèrement supérieure à celle des balanciers. Mais à lire les correspondances entre les techniciens parisiens et la Commission des Monnaies sur cette période, on constate que cet argument ne prévaut pas dans l’intérêt de plus en plus vif que l’institution porte à la presse: c’est bien d’avantage l’éco-nomie des barriers (fig. 2.3) mais aussi des outillages qui semble prévaloir. Les textes parlent d’eux-mêmes : Le possible passage du balancier à la presse « serait de diminuer de plus de moitié les frais de main-d’œuvre du monnayage; d’obtenir des empreintes plus régulières par une force mécanique constante qui remplacerait la force variable des hommes employés au tirage du balancier et d’assurer plus de durée aux coins ».17 Ce fait, de nature purement économique, se trouve conforté par l’information que donne en 1829, le directeur de la Monnaie de Karlsruhe à son homologue parisien: Ainsi signale-t-il que pour un même nombre de pièces, la consommation de coins s’élève « à dix-huit pour la presse contre trente-cinq pour le balancier »18

15. Juvenal, op. cit.16. On ne se contente pas de noter les avancées faites en Allemagne par Uhlhorn. Les

inventeurs français se penchent eux aussi, mais avec sans doute moins de moyens, sur cette technologie. Ainsi en 1822, un certain Mr Grimpé dépose à Paris un projet de presse moné-taire (CAEF, Fond MdP, E2-0000004). En 1833 un certain Mr Selligue conçoit un autre projet de presse monétaire (CAEF, Fond MdP, E2-0000004, chem.30) dont témoignent de nombreux essais (collection Monnaie de Paris fig. 3.2).

17. CAEF, Fond MdP, E2-0000004.18. CAEF, Fond MdP, E2-0000004, chem. 32.

Libro 1.indb 27 12/04/17 16:42

Page 28: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS28

!Économie d’hommes, économie d’outillages ... L’économie en tout sens prévaut!

- Un autre argument est à porter au crédit de la presse: En 1828, une enquête établit que l’état des balanciers français dont les vis sont « à bout de souffle » nécessite leur remplacement à court terme.19 Mais leur remplacement par quoi? Opérer la mutation de balanciers fatigués vers la technologie vapeur serait une aberra-tion économique. Reste les presses. Mais elles sont allemandes, ce qui contrarie le protectionnisme ambiant!

3. LA PRESSE THONNELIER

C’est alors qu’entre en scène un personnage au sujet duquel peu de recherches ont encore été faites: l’ingénieur Thonnelier. Le 28 novembre 1828, ce dernier propose au Comte de Sucy, président de la Commis-sion des Monnaies, de lui exposer un projet de « balancier sans vis » décrit comme une presse à manivelle, travaillant non plus par percus-sion mais par pression.20

Le premier essai de cette presse à levier est fait en mars 1832. Puis l’essai est renouvelé, en présence du roi, au printemps 1833, don-nant lieu à la frappe d’une médaille de module monétaire (fig. 3.3). A la demande de la Monnaie, la presse est déposée dans le Grand Mon-nayage de l’hôtel du Quai Conti, avec pour objectif de la tester en continu! Cette période que l’on pourrait volontiers qualifier de proba-toire permit d’établir une intéressante comparaison avec le balancier. Ainsi en 1833, la presse Thonnelier frappe 34 pièces de 1 franc argent par minute avec deux hommes (un à chaque manivelle), tandis qu’un « moyen balancier » (lui aussi dévolu aux pièces de 1 franc argent et de 20 francs or) frappe 60 pièces par minute mais avec six barriers! En termes de rentabilité humaine, les chiffres parlent clairement en faveur de la presse. Pourtant, la presse est refusée par la Monnaie. D’une part en raison d’une rentabilité par minute peu avérée; d’autre part en rai-son de la fermeture d’un nombre croissant d’ateliers et de la remise à disposition d’un grand nombre de balanciers « encore en état de fonc-

19. CAEF, Fond MdP, E2-0000003-22. Également, cf. dans le présent ouvrage: Juvénal, op. cit., tableau d’éléments matériels d’appréciation.

20. Dans une lettre du 17 novembre 1831 Thonnelier parlera de « balancier à levier et à mouvement rotatif qui ne frappe qu’en pressant » (CAEF, Fond MdP, E2-0000003-22)

Libro 1.indb 28 12/04/17 16:42

Page 29: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 29

tionner »!21 Assertion qui, au passage semble contredire l’information selon laquelle les balanciers sont « à bout de souffle ». Tous ne le sont pas, notamment en province, où les ateliers ont pu fonctionner de manière discontinue, à la différence de l’atelier parisien.

A noter que dans le même temps des travaux sont menés sur la question délicate du marquage de la tranche, moyen de lutte contre le faux monnayage et plus encore contre le rognage. Depuis Gengembre, et encore tout au long des années 1820, les techniciens de la Monnaie réfléchissent aux moyens de remplacer la machine à marquer la tranche par un marquage en virole. Parmi eux le sieur Moreau dont la virole brisée, dès 1824, s’affirme comme la solution de remplacement (fig. 4). L’outillage est opérationnel fin 1830. En janvier 1831 un Arrêté de la Commission des Monnaies ordonne la mise en place de la « virole bri-sée à lettres saillantes » de Moreau dans les treize ateliers monétaires du Royaume. C’est chose faite dès novembre.22 Sur ce point les choses n’ont guère traîné!

La compétition entre balancier et presse redémarre en 1839. Il faut dire que la question de la réforme et de la refonte des monnayages de cuivre promet une masse de travail absolument colossale! Les essais de la « Refonte du cuivre » témoignent de cette phase ruciale (fig. 5-6.1). Surtout, les avis sur les moyens à mettre en œuvre pour une opération d’une telle envergure, tellement en prise avec la vie quotidienne des français, ne manquent pas. Les propos du directeur de la Monnaie de Strasbourg sont à cet égard aussi clairs que réalistes: « Si la refonte du cuivre m’obligeait à étendre mes moyens, je chercherais à y pourvoir plutôt par l’acquisition d’une presse monétaire […] que par l’augmenta-tion du nombre des balanciers qui sont loin d’être à la hauteur de l’époque ».23 Par ailleurs, d’aucun estime que la dispersion des ateliers peut nuire à la réforme sous l’angle de la rentabilité. Dans un « Mémoire sur la refonte des monnaies de cuivres » non signé hélas, et non daté (vers 1839), l’auteur estime que « si le gouvernement recherche l’écono-mie de la conversion » il ne peut en distribuer l’exécution qu’ « en un seul et même établissement », précisant que « cette opération ne peut être faite qu’à Paris car c’est là seulement que la Commission pourra surveiller le travail dans tout son ensemble ».24

21. Juvenal, op. cit.22. CAEF, Fond MdP, E2-0000002-14, 08 novembre 1831.23. CAEF, Fond MdP, F25-0000006-a, 22 juin 1838.24. CAEF, Fond MdP, E2-0000003-24.

Libro 1.indb 29 12/04/17 16:42

Page 30: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS30

A Paris justement, un nouvel essai de frappe à la presse va se faire à bien plus grande échelle avec la frappe de 300.000 pièces de 5 centimes pour la Guadeloupe. La rentabilité s’est accrue avec 55 pièces frappées à la minute, et une paire de coins pour 10.000 pièces! Il faut dire que quatre hommes agissent simultanément sur les mani-velles. Là où les choses deviennent réellement très intéressantes, c’est avec l’essai mené quasi simultanément sur une seconde presse Thon-nelier. Une Thonnelier mue par une machine à vapeur « double effet » qui « permet un mouvement de rotation beaucoup plus rapide et plus souple grâce à l’énergie accumulée par un grand volant qui actionne l’arbre vertical ». Résultat: 63 pièces de 10 centimes par minute. Soit un rythme supérieur pour un diamètre également plus important.

Précisons que cette seconde presse, conçue pour frapper du bronze en tranche lisse, nécessitait d’être modifiée pour un test en virole. Ce sera chose faite en juillet 1840 (fig. 6.2) : Saulnier, mécanicien de la Monnaie de Paris, modifie la Thonnelier et lui ajoute une virole brisée pour frapper des pièces de 5 francs argent. Les archives ne nous ont pas permis (pour le moment du moins) de retrouver des chiffres de produc-tions consécutifs à cette modification. Mais ils ne durent pas être mau-vais puisque par lettre du 8 février 1840 le ministre des Finances demande l’application de la presse Thonnelier pour la frappe du numé-raire argent (qui est marqué sur la tranche). A titre de comparaison, en 1842, un balancier (avec dix hommes) fournit 1600 pièces de 5 francs/heure, soit un rythme moyen de 27 pièces par minute.25 La balance semble désormais clairement pencher en faveur de la presse.

4. PRESSE FRANÇAISE CONTRE PRESSE ALLEMANDE

Pourtant les autorités françaises hésitent, se posant légitimement deux questions: Les balanciers dont les vis ont souvent été refaites ne méritent ils d’être prolongés? Et les presses allemandes, qu’ont-elles d’autre à nous offrir que la Thonnelier n’aurait pas?

Concernant les balanciers on se penche sur le projet Acker qui propose avec une seule machine vapeur de faire fonctionner deux balanciers simultanément, « au moyen d’un cylindre horizontal et oscil-lant […] de manière que l’un de ces balanciers s’ouvre quand l’autre se

25. CAEF, Fond MdP, E2-0000003 chem. 28.

Libro 1.indb 30 12/04/17 16:42

Page 31: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 31

ferme ». Mais avec ces 40 monnaies/minute, le projet ne faisait pas le poids face à la presse.26

Concernant la presse, la Monnaie de Paris fit l’acquisition « au moyen d’un crédit extraordinaire » d’une Presse Uhlhorn au module 41mm dont la présence Quai Conti est avérée en juin 1843 (fig. 7.1). Fonctionnant uniquement en virole pleine, la presse allemande peut être actionnée soit à bras d’homme soit à la vapeur. Les archives nous font part d’un rythme de 45 pièces/minute, au moyen de quatre à six hommes (soit l’équivalent d’un peu moins d’un cheval vapeur). Dans un courrier du 23 juin 1843 au Président de la Commission des Mon-naies, Saulnier résume bien la concurrence entre les deux technolo-gies: « avec 5 ou 6 hommes, on obtient au moyen de la presse, dans un temps donné, des empreintes au moins aussi belles qu’avec 10 ou 12 hommes au balancier ».27 A titre de comparaison, le nombre de pièces frappées au balancier s’élève en 1842 (avec 10 hommes) au chiffre de 1600 pièces de 5fr/heure, soit 27 pièces/minute.

Le rapport du 09 août 1843 fait ainsi le point sur cette lutte balan-cier-presse: « si la machine mue à bras à l’aide de 4 ou 6 hommes rem-plit son objet d’une manière (aussi) satisfaisante que la balancier avec dix ou douze hommes, rien ne sera aussi facile que de substituer, pour faire mouvoir la presse, l’action d’une machine à vapeur à celle des bras d’hommes » étant entendu toutefois que « l’application de la vapeur ne peut être beaucoup plus avantageuse sous le rapport de l’économie, que lorsqu’elle sera faite à plusieurs presses à la fois ». Une presse toujours plus rentable en termes d’économie de main d’œuvre. Voilà le véritable moteur de la modernisation en cours à la Monnaie de Paris dans la première moitié du xixème siècle. Non pas forcément une presse plus productive!

Ailleurs les projets ne manquent pas. La Commission royale des monnaies en est régulièrement informée et étudie chaque nouvelle pos-sibilité: Ainsi Paris suit attentivement les premiers essais de frappe au balancier à vapeur (en octobre 1843) conçu par Diez, ingénieur mécani-cien à la Monnaie de Bordeaux, hôtel monétaire semble-t-il bien décidé à persister dans cette voie.

En décembre 1843, le mécanicien norvégien Gellersten propose à Paris « un balancier à vapeur construit d’après le système Uhlhorn […]

26. CAEF, Fond MdP, E2-0000003.27. Idem.

Libro 1.indb 31 12/04/17 16:42

Page 32: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS32

mu par un seul homme (et qui) frappe dans les 12heures 24000 pièces de monnaies de ½ à 1 ½ pouce de diamètre (=5fr) » (soit 33 pièces/minute). On s’interroge toutefois sur l’expression « balancier à vapeur » qui ne correspond peut-être pas à la terminologie telle qu’appliquée en France à l’époque!

5. 1844, L’ANNÉE DE TOUS LES CHOIX?

Mais c’est 1844 qui sera l’année de toutes les comparaisons et fina-lement celle de tous les choix!

La Commission, qui ne s’oppose à aucune tentative d’économie sur le poste de la main d’œuvre tente en février 1844, à titre de test, l’appli-cation de la vapeur à deux de balanciers du Quai Conti. Sur une journée de 10 heures, un balancier vapeur frappe 15/18.000 pièces de 5francs/jour soit 31/32 monnaies/minute. Dans le même temps, un balancier à bras (de 12 barriers) en frappera de 28 à 33 /minute. Une fois encore si la préférence devait aller à l’un ou l’autre ce serait à titre d’économie de main d’œuvre plus que de rentabilité numérique.

Hasard de calendrier, ou réelle volonté de mise en concurrence (?), la Monnaie, en février 1844, tente simultanément deux nouveaux essais de frappe à la presse au même module de 5 francs argent: un sur la presse Thonnelier en mode vapeur, l’autre sur la Presse dite « de Munich » (presse Uhlhorn) demeurée en mode manuel. 40 à 50 pièces de 5 francs argent sont frappées par minute dans les deux cas! « Mes-sieurs les français peuvent de cette manière se convaincre qu’on fabrique en Allemagne des choses parfaites » écrira même le directeur de la Monnaie de Munich à Uhlhorn!28 Les deux presses sont au coude à coude! Mais il faut désormais trancher, car le besoin immense suscité par l’imminence de la refonte des monnayages de cuivre est désormais particulièrement prégnant.

Entre balancier et presse, le choix s’opère rapidement pour la presse. Ainsi les deux presses Thonnelier sont elles sollicitées dès avril 1844 pour la frappe des pièces de bronze des colonies françaises (fig. 6.3).

Entre Presse Uhlhorn et presse Thonnelier, le choix se porte fina-lement sur la presse française. Protectionnisme? Sans doute. Mais aussi le fait que la maîtrise de la frappe en virole brisée revient d’abord

28. CAEF, Fond MdP, E2-0000004, chem. 32.

Libro 1.indb 32 12/04/17 16:42

Page 33: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 33

à la Thonnelier, même si nous savons qu’au printemps 1844, Uhlhorn adopta dans l’urgence sa presse à la virole brisée ... Mais trop tard assurément.

Uhlhorn ne désarme pas toutefois! En juin 1846 la presse « de Munich » de la Monnaie de Paris est adaptée pour fonctionner tant en virole pleine qu’en virole brisée à trois éléments: « La virole divisée en trois compartiments se place dans un collier conique, où l’épaulement du coin supérieur l’oblige à descendre quand la pression s’opère; en descen-dant, la virole se ferme et comprime fortement la tranche du flan qu’elle a saisi ».29

A cette mise en concurrence des deux presses qui n’en finit plus de finir, s’ajoute en septembre 1846 une violente querelle entre Uhlhorn et Thonnelier, ce dernier estimant que Uhlhorn (dont la machine pari-sienne est restée inactive deux ans durant puisque ne fonctionnant qu’en virole pleine) a profité du temps pendant lequel Thonnelier adaptait sa machine à un usage en virole brisée, pour s’informer des recherches de Thonnelier sur la virole brisée.30

6. 1848, LES THONNELIER FRAPPENT QUAI CONTI

Le verdict tombe en février 1847. Suite à d’ultimes tests comparatifs des presses Thonnelier et Uhlhorn, messieurs Barre, Saulnier, et Moreau déclarent officiellement préférer la Thonnelier. Et ceci pour deux raisons:

- un nombre de frappes/minute légèrement supérieur - mais aussi et surtout une plus grande facilité de démontage des coins.31

En octobre 1848, la presse Uhlhorn est encore attestée dans les ate-liers de la MdP. Mais (nous précise un rapport interne), « dans le cas où La commission des monnaies & médailles tiendrait absolument à ce que les nouvelles presses fussent construites en France et par des ouvriers français, Mr Uhlhorn s’y conformerait ». Thonnelier a gagné la partie.

La fourniture est immédiate ! Fin 1848, La Monnaie de Paris pos-sède six presses Thonnelier de type n°1, n°2 et n°332 (elles seront huit en

29. CAEF, Fond MdP, E2-0000004, chem. 30, extrait d’ampliation de la virole brisée à la presse Uhlhorn du 16 juin 1846.

30. CAEF, Fond MdP, E2-0000004 chem. 32.31. Idem, tableaux comparatifs. 32. CAEF, Fond MdP, E2-0000003 chem. 28.

Libro 1.indb 33 12/04/17 16:42

Page 34: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS34

1849) toutes fabriquées à Chaillot (Paris) dans les ateliers Derosne & Cail.33 En termes de productivité, les chiffres sont les suivants:

- Presse de type n°1 / 65 à 70 pièces par minute / module 15 - 18 (20 centimes en argent ou 5 francs or).

- Presse de type n°2 / 50 à 60 pièces par minute / module 19 - 27 (1 et 2 francs en argent ou 10 et 20 francs or).

- Presse de type n°3 / 40 à 50 pièces par minute / module 26 - 37 (5 francs en argent, ou 20, 40 et 100 francs or).

On rappellera pour mémoire que l’hôtel monétaire parisien n’est pas le premier à se doter du matériel de Thonnelier. Dès 1835, La Mon-naie du Chili (moins sujette à tergiversations que Paris) commandait déjà à Thonnelier douze presses monétaires! L’essai de presse frappé par Thonnelier et dédié à son ami Bihourt du Chili témoigne des rela-tions internationales entretenues par l’entrepreneur français.

Pour autant, la Monnaie de Paris scrute toute « nouvelle » nou-veauté! Ainsi en octobre 1852, elle expérimente une presse « à excentriques au lieu de levier » conçue par Bovy (mécanicien de Genève et frère du graveur). Testée, mais refusée, pour deux raisons qu’il est toutefois intéressant de souligner:

- D’une part parce que les coins, à la différence de la Thonnelier, n’étaient pas facilement démontables. Or les coins sont démon-tés trois à quatre fois par jours pour être repolis avant d’être remontés.

- D’autre part parce que le centrage du coin de revers sur la « colonne de pression » n’était pas optimal. Sachant que tradition-nellement le centrage ne s’obtient que par une suite de tâtonne-ments inévitables nécessitant de démonter sept ou huit fois la colonne pour obtenir un centrage parfait.

La cause de la presse est entendue ! Mais sans doute l’était elle déjà au début des années 1840 dans la têtes des mécaniciens et ingé-nieurs de la Monnaie de Paris ! Pour preuve, entre 1841 et 1845, on restructure l’atelier du Grand Monnayage (suppression du plancher originel, création d’une verrière zénithale) en vue de l’implantation des nouvelles presses.

33. thomas, J.-l. (2004), Jean-François Cail, un acteur majeur de la première révolu-tion industrielle, Association Cail.

Libro 1.indb 34 12/04/17 16:42

Page 35: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 35

7. LE RECENTREMENT MONETAIRE SUR PARIS

Que dire en revanche des autres ateliers monétaires français? Si un gros travail sur la chronologie précise des événements au cours de la première moitié du xixème est en cours,34 on peut tout du moins esquisser au sujet de la province plusieurs faits ne souffrant aucune ambiguïté.

Face à d’avantage de performance des ateliers parisiens, la fer-meture des ateliers de province prend de plus en plus d’envergure: en 1837 ferment les ateliers de Limoges, Toulouse, Perpignan, Nantes… En 1857 ce sont Rouen et Marseille qui ferment à leur tour. Puis Lyon en 1858. Lyon qui, à l’instar de Bordeaux, venait tout juste d’être modernisé avec ses toute premières presses ! Aussi les presses lyon-naises viendront dès 1860 compléter le parc mécanique bordelais nou-vellement constitué. Mais en 1878 le sort de Bordeaux sera à son tour scellé.

Les données macro-économiques ne doivent pas non plus être oubliées pour expliquer un tel recentrement d’activités sur Paris:

La découverte des mines d’or de Californie, puis celles de l’Aus-tralie, avaient occasionné dès les années 1860 de graves déséquilibres au sein du système bimétallique, en provoquant l’infléchissement du cours de l’or et le renchérissement de celui de l’argent. Puis ce fut la découverte, de nouveaux gisements argentifères et un nouveau rééqui-librage; si l’on rappelle que dans le même temps l’Allemagne, puis les Pays-Bas, puis les pays scandinaves abandonnèrent l’argent pour un étalon or, provoquant de facto un afflux de métal blanc dans les pays assurant la conversion or –argent, tout particulièrement en France et en Belgique; et si l’on se rappelle enfin que la France face à cette dérégu-lation, par la loi du 5 août 1876, décide de suspendre (provisoirement d’abord, puis définitivement en 1878) la fabrication des pièces de 5 francs en argent; on comprend dès lors que de Bordeaux ou de Paris le choix ne se fit guère attendre. La cessation de fabrication des pièces de 5 francs cumulée à l’accroissement de la masse de monnaie papier en circulation rendait inutile le maintien de Bordeaux, qui ferme donc en 1878 (liquidation totale et définitive en 1880).

34. Juvenal, op. cit.

Libro 1.indb 35 12/04/17 16:42

Page 36: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS36

Corollaire de ce recentrement de toute l’activité monétaire fran-çaise sur la seule Monnaie de Paris: La loi du 30 mars 1879 qui substi-tue au statut d’entreprise, l’exploitation en régie de l’établissement.35

Dès lors, et pour toutes ces raisons, il ne restera plus que l’hôtel de la Monnaie de Paris pour frapper monnaie à l’échelle de tout le pays.

Et à ce titre les chiffres parlent d’eux même: ainsi, en 1898, au moment de la grande réforme monétaire qui donnera naissance à quelques unes des plus célèbres monnaies françaises (« au coq » de Chaplain ou « à la semeuse » de Roty) trente trois presses fonctionnent à la Monnaie de Paris (fig. 6.4). Sans doute n’est il pas inintéressant, une dernière fois, d’envisager les rythmes de production/minute des trois catégories de presses. Des rythmes qui continuent de s’accroître pour d’avantage de productivité.

- 6 Thonnelier n°1 / 77 pièces module 15 - 18 mm/minute. - 12 Thonnelier n°2 / 62 pièces module 19 - 27 mm/minute.36 - 10 Thonnelier n°3 / 55 pièces module 26 - 37 mm/minute.+ cinq autres presses « de divers systèmes ».Les chiffres ne mentent pas! Dans une France désormais totale-

ment centralisée autour de la capitale, cette dernière est en mesure dorénavant de subvenir, aussi symboliquement qu’efficacement, aux besoins en numéraires de tout le pays et de son empire colonial.

La Presse Thonnelier, qui fait encore la fierté de la Monnaie de Paris à l’exposition Universelle de 1900 (fig. 7.2) ne passera pourtant par le premier quart du xxème siècle. Dès les années 1920, la Monnaie de Paris envisagera son remplacement, devenu totalement effectif dans les années 1930 avec des presses Pinchart-Deny (fabriquées à Mon-treuil près de Paris) ou Bliss. A titre de comparaison, en 1934, la Bliss moyenne (pour les 28 mm) frappe 90 pièces/minute contre 80 pour une Thonnelier. Quoiqu’en parfait état de marche ces presses avaient fait

35. Disposition qui rentrera en application le 1er janvier 1880). Dans le domaine numis-matique, cette modification réglementaire eut pour effet d’abolir l’usage ancestral du différent du directeur dont la responsabilité ne se trouvait de fait plus engagée. La Régie fera sien le différent du directeur de l’époque, Jean-Louis Ruau, une corne d’abondance, qui devint (et qui demeure encore aujourd’hui) le différent de la Monnaie de Paris.

36. Pour exemple seront frappés en 1898, 8.866.000 pièces de 20Fr or + 15.000.000 pièces de 1Fr argent + 5.000.000 pièces de 2Fr argent. Soit 28.866.000 pièces. Si on envisage 10 presses (sur 12) marchant simultanément pendant une journée de 10h, les chiffres seront les suivants: 3720 pièces/machine/heure x 10 heures x 10 machines = 372.000 pièces par jour. Soit un peu moins de 80 jours pour frapper les quelques 29.000.000 de pièces de module 19/27.

Libro 1.indb 36 12/04/17 16:42

Page 37: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 37

leur temps (fig. 7.3).37 Elles demeureront toutefois pour la Monnaie de Paris le symbole de la seconde révolution technique vécue dans l’his-toire de la frappe monétaire après celle du balancier au xvième siècle.

8. LA GRANDE EPOQUE DU LABORATOIRE DES ESSAIS

A ces progrès d’ordre mécanique et technologique s’ajoutent des pistes d’une tout autre nature que la Monnaie de Paris entend bien explorer également: celle des nouveaux métaux (aluminium, nickel), et plus encore des nouveaux alliages, qui ne sont bien évidemment pas sans conséquences sur l’évolution des machines elles-mêmes!

Les grand noms de la chimie qui fréquentèrent ou dirigèrent le Laboratoire des Essais de la Monnaie ne s’y sont pas trompés. Au-de-là de l’intérêt économique à faire circuler tel ou tel métal il y a aussi l’avantage à en frapper certains plutôt que d’autres. Eugène Melchior Peligot, membre l’Institut depuis 1852, et directeur des Essais de 1867 jusqu’en 1887, travaillera sur les alliages argent-zinc. Autre grand nom: Alfred Riche (1829-1908) (fig. 7.4). On citera ses travaux sur les phé-nomènes d’écrouissage et de trempes relatifs aux alliages cuivre/étain, ceux menés avec son adjoint Paul Charpentier sur la mise au point des méthodes d’analyse volumétriques (manganimétrie, argentimétrie), ou encore ses recherches menées avec Volhard avec qui Riche élabore le dosage de l’argent par le thiocyanate.

Concernant les métaux eux même, la Monnaie de Paris s’intéressa de façon assez différente à l’aluminium et au nickel, deux métaux qui, nous le savons font irruption sur la scène monétaire au xixème siècle.38 La Monnaie, et Barre en particulier, suivit de près les travaux sur l’alu-minium de Henri Sainte-Claire Deville ou de Thénard, encouragés en cela par Napoléon III. Concernant le Nickel, la Suisse ou la Belgique furent plus en avance que les français. La découverte en 1865 par Jules Garnier du nickel de Nouvelle Calédonie changea la donne. En 1881

37. Les projets de ventes des machines réformées à des gouvernements étrangers (comme au gouvernement afghan en 1935) ne manqueront pas pour amortir un tant soit peu les nouveaux investissements industriels. A noter qu’une presse Thonnelier intégrera en 1927 les collections du Conservatoire National des Arts et Métiers (Paris) où elle figure toujours de nos jours.

38. darnis, J.-m. (1999), Catalogue des fonds d’archives de la Monnaie de Paris, tome 2, Paris, exposé 7: l’aluminium au service de la Monnaie de Paris ou le rôle de la monnaie d’ap-point (1906- 1996), pp. 681-692).

Libro 1.indb 37 12/04/17 16:42

Page 38: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS38

commenceront à la Monnaie de Paris les premiers essais de frappe sur flans de nickel. Un métal dont la dureté ne pouvait qu’avoir une incidence déterminante sur les choix techniques à venir. Ceux du xxème siècle.

9. EN CONCLUSION

Ce siècle d’évolutions –et de chiffres!– animé par des réformes clairement centralisatrices autour de la capitale, pourrait se résumer en deux facteurs moteurs d’innovations à la Monnaie de Paris:

- Le premier, qui est le souci d’économie générale voulu par l’état et notamment de rentabilité de l’établissement parisien: Moins de personnel pour frapper d’avantage.

- Le second (et c’est une constante à Paris depuis l’arrivée du balancier en 1551) qui est de compliquer le travail des faussaires en compliquant la mise en œuvre des pièces, particulièrement en ce qui concerne le marquage de la tranche.

A ce titre, et dans l’histoire générale de la monnaie, la première moitié du xixème siècle est au moins aussi marquante que la pre-mière moitié du xvième siècle! Deux siècles, deux révolutions méca-niques, pour deux mêmes enjeux : rentabilité et intégrité au nom du bien commun.

Libro 1.indb 38 12/04/17 16:42

Page 39: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 39

figure 1. 1) Hubert Robert, l’Hôtel de la Monnaie de Paris (musée de la Monnaie de Paris, inv. 206-1976). 2) Hôtel de la Monnaie de Paris, cours d’honneur et Grand Monnayage.

Libro 1.indb 39 12/04/17 16:42

Page 40: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS40

figure 2. 1) Balancier d’Austerlitz (musée de la Monnaie de Paris). 2) Essai de frappe de Jean-Pierre Droz, 1801 (musée de la Monnaie de Paris). 3) Jean-Charles Develly, barriers maniant le Balancier d’Austerlitz vers 1860 (archives de la Monnaie de Paris).

Libro 1.indb 40 12/04/17 16:42

Page 41: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 41

figure 3. 1) Balancier d’Auterlitz en configuration à friction, Monnaie de Paris, atelier cen-tral d’outillages, 1998. 2) Essai monétaire de Selligue, 1933 (musée de la Monnaie de Paris). 3) Essai monetaire de Thonnelier, 1933 (musée de la Monnaie de Paris).

Libro 1.indb 41 12/04/17 16:42

Page 42: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS42

figure 4. Lettre du Contrôleur du monnayage aux administrateurs des Monnaies, 1824 (Archives de la Monnaie de Paris).

Libro 1.indb 42 12/04/17 16:42

Page 43: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 43

figure 5. Coffret d’essais de la refonte du cuivre, 1840 (collection privée).

Libro 1.indb 43 12/04/17 16:42

Page 44: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

1808–1908: LA MONNAIE DE PARIS ET LA MODERNISATION DE SES FABRICATIONS MONETAIRES: CAUSES, DEBATS, CHOIX ET RESULTATS44

figure 6. 1) Essai de la refonte du cuivre, 1840 (musée de la Monnaie de Paris). 2) Essai monétaire de Thonnelier en virole brisée, 1840 (musée de la Monnaie de Paris). 3) 10 cen-times Colonies françaises, 1844 (musée de la Monnaie de Paris). 4) Hôtel de la Monnaie de Paris, les presses Thonnelier du Grand Monnayage, 1900.

4

Libro 1.indb 44 12/04/17 16:42

Page 45: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DOMINIQUE ANTERION 45

figure 7. 1) Presse Uhlhorn, 1843 (musée de la Monnaie de Paris). 2) Presse Thonnelier artistique de Exposition Universelle de 1900 (musée de la Monnaie de Paris). 3) Presse Thonnelier n°9 (Conservatoire National des Arts et Métiers, Paris). 4) Alfred Riche (1829-1908) par Eugène Pirou (Bibliothèque de la Faculté de Pharmacie, Paris).

Libro 1.indb 45 12/04/17 16:42

Page 46: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 46 12/04/17 16:42

Page 47: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Resum

La producció de moneda a Barcelona al segle xix és un acurat reflexe de les contradiccions econòmiques i polítiques viscudes entre Espanya i Catalunya durant aquest període. D’una banda, les iniciatives modernitzadores derivades de la Revolució Industrial i la seva aplicació a la fabricació de moneda i, de l’altra, les fluctuacions dels interessos polítics, locals i nacionals en la construcció d’un Estat Liberal molt centralitzat.

AbstRAct

Nineteenth century coin production in Barcelona is an accurate reflec-tion of the economic and political contradictions that were rife in Spain and Catalonia during this period: on the one hand, the modernization initiative derived from the Industrial Revolution and applied to the fabrication of coinage, and on the other, the fluctuations of local and national political interests in the construction of a very centralized liberal government.

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO

Albert Estrada-Rius1

1. Conservador jefe del Gabinet Numismàtic de Catalunya y miembro del Seminari Permanent i Interuniversitari d’Història del Dret Català Josep M. Font Rius. ORCID 0000-0002-4093-2975.

Libro 1.indb 47 12/04/17 16:42

Page 48: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO48

Sumario: Introducción / 1. Una nueva Casa de la Moneda de Bar-celona bajo la dominación francesa (1808-1814) / 2. La fundación de la Casa de Moneda de Cataluña durante la Guerra de la Inde-pendencia (1809-1814) / 3. La Casa de Moneda de Barcelona res-taurada durante el Trienio Liberal (1822-1823) / 4. La Casa de la Moneda de Barcelona reabierta por la Diputación Provincial (1836-1848) / 5. La Casa de la Moneda de Barcelona refundada por el Gobierno del Estado (1850-1881) / 6. Epílogo

INTRODUCCIÓN

La Casa de la Moneda de Barcelona fue protagonista de una autén-tica epopeya a lo largo del ochocientos que, en toda su complejidad, todavía no ha sido contada. Su historia fue una sucesión de aperturas y cierres alternos al vaivén de las oportunidades políticas de restauración que ofrecían las necesidades o urgencias del momento –Guerra de la Independencia, guerras carlistas…– y las imposiciones de cierre defen-didas por un modelo de gestión centralista, de tradición absolutista o de cuño liberal progresista y jacobino de clara influencia francesa. Éste fue el modelo que acabó triunfando con una única fábrica de moneda situa-da en la capital del Reino.

Se trata de una historia que tiene como arranque puramente cir-cunstancial la Guerra de la Independencia. Ésta obligó a la emisión de moneda en Cataluña después de que Felipe V cerrara definitivamente la Casa de la Moneda de Barcelona tras una corta emisión de moneda cas-tellana en 1718. Casi cien años después del cierre de la ceca y del fin de las emisiones monetarias propias, el recuerdo de La Seca todavía estaba vivo.

En los intervalos de pleno funcionamiento, la casa de moneda fue un espacio extraordinario de improvisación, creatividad, emprendimien-to y voluntad política y económica de los beneficios que su existencia suponía no solo para Barcelona sino también para todo el Principado. Todo ello en un momento de despegue comercial e industrial del terri-torio que convirtió a Cataluña en una de las regiones económicamente más dinámicas de la España del siglo xix.

La sucesión de dos grandes y apasionados directores al frente de la misma también merece ser destacada por su singularidad, y a ellos, junto a parte de la sociedad civil barcelonesa, cabe atribuir la presión para abrir y mantener en funcionamiento una infraestructura que consi-

Libro 1.indb 48 12/04/17 16:42

Page 49: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 49

deraban a todas luces de gran importancia económica para el desarrollo de Cataluña en general y de Barcelona en particular. Efectivamente, Juan de Amat (1772-1839) y Francisco de Paula Paradaltas (1808-1887) lideraron sucesivamente unos proyectos en los que se implicaron vital-mente y a los que abocaron lo mejor de sí mismos coincidiendo, además, en dejar a sus coetáneos unas obras, escritas en defensa eficaz de la Casa de la Moneda, que son de gran utilidad y valor para los historiadores para conocer su pensamiento en materia de política monetaria. Junto a ellos, el Ayuntamiento de la Ciudad, la Diputación Provincial de Barce-lona, la Junta de Comercio y la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País tuvieron un protagonismo político para conseguir la reapertura y el mantenimiento de un organismo que a lo largo del siglo siempre estuvo amenazado por el cierre.

La Casa de la Moneda de Barcelona merece una monografía que se centre exclusivamente en el ochocientos.2 La intención de este trabajo es básicamente poner en valor y destacar los elementos y las circunstancias que la singularizan en su capacidad de innovación y creación en un contexto muy poco propicio, si no adverso, en comparación con los estu-dios de otras cecas peninsulares y francesas. Por esta razón, vamos a reseguir de manera muy sumaria las distintas etapas de su funciona-miento, resaltando algunas de las características más destacadas en la fabricación de la moneda, esto es, el espacio o instalaciones de fabrica-ción, los sistemas de fabricación con la maquinaria específica, el tipo de moneda fabricado, el impacto de las emisiones y los aspectos de depen-dencia política y organización interna de la planta del personal.

1. UNA NUEVA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA BAJO LA DOMINACIÓN FRANCESA (1808-1814)

El aislamiento de Barcelona del resto del Principado a mediados de 1808, una vez iniciada la Guerra de la Independencia y estando ya ocupada por los franceses desde el primer momento, propició que las autoridades locales tomaran la decisión crucial de fabricar moneda de emergencia en el edificio donde casi cien años antes había estado instalada, por más de cuatro siglos, la Ceca Real de Barcelona o,

2. Para la historia de la casa de moneda de Barcelona en la etapa 1208-1716, véase estrada-rius 2015.

Libro 1.indb 49 12/04/17 16:42

Page 50: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO50

simplemente, La Seca. La ubicación del local no pudo ser casual, aunque allí no quedaba más que un almacén, tal y como señala Rafael de Amat, barón de Maldà, en su Calaix de sastre,3 en su anotación del día 18 de agosto de 1808.

El nuevo establecimiento monetario estaba auspiciado y dirigido por una junta presidida por el intendente y constituida por cinco vocales, esto es, uno por el Real Acuerdo, dos por el Ayuntamiento, uno por el Comercio y el último por los colegios y gremios de la Ciudad. La ceca se regía por un reglamento4 redactado ad hoc y estaba a cargo de un personal que trabajaba en el citado espacio. Las emisiones en oro, plata y cobre eran claramente locales, con el escudo de la ciudad, la denomi-nación «en barcelona» y unos originales nominales en pesetas y quar-tos de larga pervivencia popular, aunque se seguía en la metrología y la ley el sistema monetario borbónico en circulación. El metal necesario procedía, en buena medida, de la fundición de la plata de las iglesias locales y del bronce de sus campanas.

Cabe destacar la puesta en marcha ex nihil del taller monetario con sus hornos de fundición y ensaye, sus cilindros laminadores del metal, los cortes para preparar los cospeles, las cerrillas para acordonarlos y los volantes de acuñación de los cospeles. Parte de la maquinaria fue construida expresamente y parte se obtuvo tomándola prestada del taller del fabricante de botones metálicos Carlos Balmes y, en particular, del Gabinete de Máquinas5 de la Junta de Comercio6 en la Lonja de Mar. De esta última se obtuvo el volante que allí había y que había servido para acuñar las medallas conmemorativas de la visita de Carlos IV y María Luisa a Barcelona en 1802,7 y que en 1815 todavía estaba «corriente y empotrado» en la ceca.8 Conocemos, gracias a un inventario terminado el 18 de octubre de 1814,9 el contenido de la casa de moneda que pasaba a ser nueva responsabilidad de Juan de Amat. En este inventario se detallan los diferentes departamentos de la ceca, y es básico para reconstruir su funcionamiento en el momento de su cierre al terminar la Guerra de la Independencia. Viendo las piezas acuñadas, cabe destacar

3. amat 1996: 8, p. 86.4. BC. Arx. 752-I, 3.5. Sobre este Gabinete, véase Puig-Pla; sánchez 2010.6. estrada-rius 2008, p. 99.7. crusafont 2006, cat. núm. 329.8. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 11, 2.9. BC. Arx. Fons Renart. Leg. XXVII, 4 (7).

Libro 1.indb 50 12/04/17 16:42

Page 51: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 51

el éxito conseguido ante el desafío de poner en marcha la emisión en las circunstancias de aislamiento ya mencionadas y sin tradición previa.

La falsificación persiguió, especialmente, las emisiones de cobre10 de la ceca, de las que ha quedado un abundante testimonio y, especial-mente, el relato de la investigación de Juan de Amat sobre el asunto, hecho a partir de 1814 y que atribuía a las tropas italianas acuarteladas en las Atarazanas de Barcelona, donde había una importante maestranza de artillería con su fundición de cañones.11

2. LA FUNDACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE CATALUÑA DURANTE LA GUERRA DE LA INDEPENDENCIA (1809-1814)

La llamada ceca provincial o volante de Cataluña12 fue una inicia-tiva de la Junta Superior de Cataluña para financiar, en plena Guerra de la Independencia, las tropas a su cargo y superar, de algún modo, las emisiones municipales de emergencia emprendidas en Lleida, Girona o Tarragona en 1808.13 La casa de moneda fue organizada y dirigida, por encargo de la Junta, por Juan de Amat entre 1809 y 1814. Este último se ocupó de dejar bien fijados los avatares de la misma en dos memo-rias –que tituló balances– que fueron impresas por su cuenta en 1813 y en 1816 y en las que justificaba la contabilidad de la casa de moneda.14 Su aprovisionamiento de metal fue a cargo de la plata aportada por las instituciones religiosas y por los particulares. Las emisiones monetarias emprendidas siguieron el sistema tradicional borbónico en el oro y la plata –escudos y reales–, mientras que para el cobre se emprendía una emisión provincial en forma de quartos.

Juan de Amat es una figura pendiente de estudio, y alguna infor-mación nos la aporta una hoja de méritos que presentó en 1815 al final de la guerra.15 Sí sabemos que en la organización de la nueva casa de moneda redactó un reglamento16 que, en la práctica, era la copia del que

10. Véase, especialmente, el artículo sobre este asunto de Anna M. Balaguer en esta publicación.

11. BC. Arx. 752-I, 3.12. Véanse los catálogos de las exposiciones dedicadas, respectivamente, a la misma y a

la Guerra de la Independencia: sanahuJa 2003 y estrada-rius 2008.13. Sobre la misma, véase, especialmente, goig 1974.14. amat 1813 e ibid., 1816.15. BC. Arx. 752-II, núm. 17.16. BC. Arx. 752-I, núm. 3.

Libro 1.indb 51 12/04/17 16:42

Page 52: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO52

ya estaba vigente en la de Barcelona, que debió conocer y llevarse cuando escapó de Barcelona17 para ponerse a las órdenes de la Junta en el proyecto de levantar de nueva planta la casa de moneda que primero instaló en Reus, luego trasladó a la vecina Tarragona y, finalmente, salvándola de caer en manos francesas, traspasó a Palma de Mallorca, donde terminó su actuación por falta de metal y con la sincera esperan-za de que, una vez acabada la contienda, la labra continuaría en la Ciudad Condal con la restauración de la casa de moneda extinguida por Felipe V.18

La fundación de la ceca en Reus, vistas las circunstancias de ocu-pación de Barcelona por los franceses, no podía ser más oportuna en la ciudad con el colegio de plateros más importante del Principado,19 des-pués del barcelonés, y con un experto en maquinaria como el carmelita descalzo de la misma localidad fra Joaquín de la Soledad, que fue el tracista de la maquinaria de la ceca.20 El sucesor de éste en los empleos de maquinista y guardasellos fue otro personaje interesante. Se trata de Cayetano Faralt, académico de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona y director del Gabinete de Máquinas de la Junta de Comercio, que ya se ha citado en el anterior epígrafe por su prensa de volante.

La lucha preventiva contra la falsificación de sus emisiones tam-bién estaba en la mente de la dirección de la fábrica. Así, Amat explica, en relación con el extremado cuidado en la fabricación oficial de las emisiones de cobre, que «si los falsos monederos quisiesen fabricarlas con toda exactitud, para que no fuesen luego conocidas, sería menester que adquiriesen varias máquinas y otros instrumentos haciéndose indispensable que entrasen en el plan sugetos hábiles en diferentes artes y oficios; y así exponiéndose mucho mas a ser descubiertos ya antes o muy poco después de haber empezado su criminal proyecto. Si las hiciesen vaciando el metal líquido en moldes huecos, ajustando preven-tivamente la figura con otra moneda legal, seria operación incompatible con el complemento de la obra, que quanto mas reducida y delgada ha de salir la moneda, tanto mas fácilmente seria conocida a la legua; y la

17. Amat estaba bien posicionado en el Ayuntamiento de Barcelona, del que desde 1806 era diputado del Común, y justamente en 1808 era vocal de la Junta de Moneda en representación del Ayuntamiento.

18. amat 1813, p. XXVIII.19. martínez subías 2008.20. Sería interesante averiguar de qué libros técnicos disponía en la librería de su

convento que le pudieran auxiliar en este trabajo tan singular.

Libro 1.indb 52 12/04/17 16:42

Page 53: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 53

dificultad de hacerla circular aventuraría a los expendedores y fabri-cantes a ser descubiertos».21

La introducción de esta Ceca de Cataluña, que nunca operó en Barcelona y cuyas emisiones monetarias fueron paralelas y antagónicas a las barcelonesas, en el discurso de construcción de la historia de la casa de moneda de Barcelona que proponemos merece una justifica-ción. Ésta no es otra que la concurrencia de ambas fábricas, al terminar la contienda, en una sola. En ese momento, Juan de Amat, director de la Ceca de Cataluña, desembarcó en Barcelona y se hizo cargo del edi-ficio de La Seca y de todos los haberes de la casa de moneda de Barce-lona que allí había, y los juntó con los propios de la Ceca de Cataluña traídos desde Mallorca.22 Quedaba claro que la ceca vencedora tomaba posesión y se hacía cargo de la casa de moneda perdedora de la guerra. La situación política hizo que la fusión fuese un hecho sin relevancia efectiva hasta unos años después, cuando, como señalaremos en el siguiente epígrafe, se reanudó la actividad de la casa de moneda de Barcelona con todos los haberes, experiencias, maquinaria, cuños y dirección del mismo Amat.

3. LA CASA DE MONEDA DE BARCELONA RESTAURADA DURANTE EL TRIENIO LIBERAL (1822-1823)

Con el inicio del Trienio Liberal empezó la reivindicación formal de la apertura de una casa de moneda en Barcelona en forma de batería de peticiones políticas y memoriales. Así, la Diputación de Barcelona enviaba con este objetivo una exposición a las Cortes, fechada a 24 de marzo de 1822, en la que explicaba «la suma utilidad de restablecer la casa de moneda que durante la Guerra de la Independencia se planteó en Cataluña y luego en las islas Baleares».23 La legitimidad política de la nueva ceca quedaba a salvo al entroncar con la Ceca de Cataluña, a pesar de continuar también, de hecho, la de Barcelona bajo dominio napoleónico. En este momento se justificaba la restauración para dejar de beneficiar a las casas de moneda francesas más próximas a la fron-tera –Perpiñán, especialmente–, a las cuales se dirigía el flujo de

21. amat 1813, p. XXV.22. amat 1816, p. 2.23. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 10, 5.

Libro 1.indb 53 12/04/17 16:42

Page 54: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO54

metal catalán, así como facilitar a la población la venta de alhajas y vajilla en aquellos tiempos de necesidad. También el Ayuntamiento elevó su súplica, en fecha 30 de marzo de 1822, junto a una memoria escrita y un grabado con monedas que deben identificarse con los citados balances de Juan de Amat.24 Y, finalmente, la Junta de Comer-cio el 23 de abril de 1822.25 Las instituciones locales, en definitiva, hacían frente común en su reivindicación.

El precedente normativo inmediato había sido la orden de 26 de diciembre de 1821 de planificar sendas casas de moneda para el resel-lo de la moneda francesa en Bilbao y en Barcelona.26 El intendente de esta última ciudad llegó a disponer «con el celo que le es propio el local conveniente. De las máquinas que todavía existen de la antigua fábrica de moneda mandó poner en estado de obrar».27 Esta tentativa, no obstante, se frustró pero fue el precedente inmediato y el acicate para la nueva ceca.

El arranque de la reapertura de la ceca vino finalmente de la autorización provisional dada por el intendente el 22 de julio de 1822 al Ayuntamiento para planificar la ceca y la subsiguiente constitución de una junta protectora de la casa de moneda presidida por el inten-dente y constituida por un representante de la Diputación, dos de la Junta Nacional de Comercio, dos artistas inteligentes –uno de ellos, Salvador Paradaltas, que ya había trabajado en la ceca barcelonesa bajo el dominio francés– en la materia y dos regidores municipales.28 Es decir, de los mismos organismos que habían solicitado la recupera-ción de la ceca. También se eligieron los trabajadores de la misma, con un director, dos ensayadores, un platero mayor, dos guardasellos y maquinistas, dos grabadores, un guardamateriales y mayordomo y un interventor o contador.

De hecho, hasta el Trienio Liberal y bajo la dirección de Juan de Amat no vemos la actuación de la casa de moneda fundida en un solo organismo en marcha. La experiencia, no por breve deja de ser menos interesante, y nos muestra al Amat más reivindicativo y defensor de la ceca. Se invirtieron 15.000 reales «al efecto de construir las fraguas y

24. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 10, 10-14.25. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 10, 18-19.26. Ésta es la fecha que da Botet como de reapertura de la ceca, lo cual, como vemos,

debe ser matizado. Véase botet 1908-1911: 3, p. 230.27. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 10, 18-19.28. AHN. FC. MH. Leg. 7373. Exp. 3.

Libro 1.indb 54 12/04/17 16:42

Page 55: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 55

hornos, recomponer las cuadras, limpiar y montar las máquinas y para todo lo demás necesario a la acuñación».29 Está claro que se reutiliza-ron herramientas allí todavía depositadas y solo de esta manera se puede explicar que se fabricaran, por ejemplo, monedas con los tro-queles fabricados en 1814 y no utilizados.30 Entre la maquinaria se puede reseguir, en septiembre de 1822, la presencia del ya citado volante de la Junta de Comercio que se quería comprar.31 El edificio quedaba organizado en diferentes oficinas: ensayo, grabado, mayor-domía, administración, cuenta y razón y tesorería.

En el bando público impreso y fechado el 13 de agosto de 1822 que se divulgó entre los ciudadanos, se justificaba la apertura. En este documento dirigido al público, y por tanto con una dimensión política evidente, se reivindicaba el poder simbólico del «edificio llamado de la Seca, que en la época del esplendor y prosperidad de este pueblo tanto contribuía a su gloria, poder y bienandanza, y en la de la ocupa-ción enemiga al sostenimiento de sus moradores, cerrado dos veces por la mano del despotismo, va a abrirse otra vez como casa de acuña-ción bajo las bases que fija el decreto de las Cortes de 25 de junio del fenecido año».32 La justificación más urgente era que en las dificul-tades del momento los ciudadanos de Barcelona y los de otras provin-cias llegados a la ciudad huyendo de las dificultades podían cambiar sus joyas y alhajas por moneda a un precio fijo y justo. Se acuñó moneda de oro y plata propia del sistema general de la monarquía a nombre de Fernando VII y moneda de cobre provincial con la deno-minación consolidada de quartos y el escudo de Barcelona.33

Del final de este período se conserva el único plano que conoce-mos de la casa de moneda, debido al arquitecto Francisco Renart Arús –fechado en 20 de septiembre de 1823–, en el que se detalla una valo-ración del edificio. Un análisis del plano revela que coincide con las estructuras hoy conservadas. Se detallan los espacios situados alrede-dor de unos patios hoy cubiertos y la distribución en uno o dos pisos –estados– de la construcción,34 que se pueden poner en relación con el inventario levantado en 1814 con participación del mismo arquitecto.

29. AHN. FC. MH. Leg. 7373. Exp. 3.30. AHN. FC. MH. Leg. 7373. Exp. 3.31. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 11, 22.32. AHN. FC. MH. Leg. 7373. Exp. 3.33. sanahuJa 1997.34. riPoll 2008, p. 79.

Libro 1.indb 55 12/04/17 16:42

Page 56: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO56

La restauración del absolutismo durante la llamada «década omi-nosa» de la mano de la invasión del ejército francés de los Cien Mil Hijos de San Luis, el 4 de noviembre de 1823, puso fin a la breve experiencia constitucional y condenó la ceca al cierre. No obstante, todavía el 27 de febrero de 1824 el barón de Eroles, adalid absolutista y capitán general, escribía a la Junta de Comercio local para recabar su opinión expresando que, vista la salida de metal hacia la Ceca de Perpiñán por estar la de Barcelona cerrada, consideraba necesario «que se abra otra vez la casa de moneda con las máquinas construidas en Reus y en Tarragona durante la Guerra de Independencia que existen en esta ciudad».35 La Junta de Comercio le contestó con un memorial favorable a la reapertura de la casa de moneda el 8 de marzo de 1824, recordando que «para el establecimiento de la casa de mone-da existe en este local, oficinas y máquinas, todo corriente para una activa acuñación» de oro y plata y no del excesivo cobre ya amoneda-do, y que «se hallan aquí hábiles artistas prácticos en todas las opera-ciones, no menos empleados para este ramo que tienen acreditado su talento y desempeño».36

La Casa de la Moneda no se reabrió y sí hubo el intento frustrado de instalar allí, bajo la protección de la Junta de Comercio, una fábri-ca de maquinaria teórico-práctica, relojería y otras artes que habían propuesto los hermanos Hubert. La Junta acogió la propuesta y pidió al capitán general la antigua ceca, ante lo cual éste concedió las llaves de algunas de sus piezas. Lo único que frustró la iniciativa fue la falta de subscripciones. También se intentó instalar una fábrica de cigarros en 1826.37 A mediados de 1828 se hacían indagaciones oficiales sobre el estado de las máquinas de la Casa de la Moneda y se sugería «para mayor instrucción y detalle acerca del estado y pormenores de las máquinas se examinen por dos o tres artistas hábiles […] de cuyo resultado se podría decidir acerca la utilidad y conveniencia o no de su transporte a Madrid».38 Juan de Amat también intervino en el asun-to facilitando en mayo de 1828 un informe por el que sabemos que en la ceca se conservaban los restos de la maquinaria.39

35. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 12, 2.36. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 12, 4.37. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 21, 7.38. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 21, 2-4.39. BC. JC. Leg. XIIIbis, núm. 21, 5.

Libro 1.indb 56 12/04/17 16:42

Page 57: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 57

4. LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA REABIERTA POR LA DIPUTACIÓN PROVINCIAL (1836-1848)

La Casa de la Moneda de Barcelona no volvió a abrirse hasta el triunfo del liberalismo en el reinado de Isabel II. Fue en 1836 cuando la Diputación Provincial de Barcelona la tomó a su cargo con el fin de acuñar moneda provincial con la que financiar las tropas liberales en la Primera Guerra Carlista. La reapertura, sin duda, fue un gesto audaz del organismo en un momento de extrema necesidad que por la fuerza de los hechos se fue perpetuando hasta que, como veremos, el Gobier-no la recuperó para sí.

En estos años la emisión de moneda de cobre alcanzará cifras muy elevadas que se sumarán a las emprendidas en los períodos anteriores. Al final, la calderilla catalana será un problema monetario grave que se alargará durante décadas y que motivará la intervención gubernamental y su recogida sistemática por real orden de 1852. El problema se agravará por la facilidad con la que se falsificará, dados los pingües beneficios que su emisión generaba. Las evidencias demuestran una abundante falsificación40 y solo cabe recordar que el economista Laureano Figuerola se refería a esta calderilla como «cáncer que corroe el mercado barcelonés».41 La Diputación también acuñó moneda de plata provincial con el nombre ya consolidado de peseta.42

Es en este período cuando Francisco de Paula Paradaltas43 toma el relevo al frente de la ceca del ya retirado, por razones de edad, Juan de Amat. Si éste publicó sus balances, aquél seguirá su ejemplo publicando en este período diversas obras financiadas también por la Diputación, en las que se reivindicaba y defendía la oportunidad de un establecimiento monetario en Barcelona por los beneficios que reportaba a la ciudad y al Estado.44

La maquinaria con la que se encontró Paradaltas al entrar en la ceca reabierta en 1836 era la anterior procedente de las reunificadas

40. Véase, a modo de resumen, estrada-rius 2013, p. 17-18.41. figuerola 1849-1851, p. 218.42. Sobre las emisiones del período y sus efectos, véanse Pascual domènech 2004a,

ídem 2004b y sanahuJa 2002.43. crusafont; balaguer 2003 y estrada-rius 2013.44. Esta tradición la seguirá en relación con la de Madrid, D. Federico García Patón,

director facultativo de la casa de moneda de Madrid, que preparó una memoria acerca de los trabajos ejecutados en el año 1893 que mereció ser publicada en 1903. Véase el expediente relativo en AHN. FC. MH. Leg. 7609, exp. 15; y para el libro, véase garcía-Patón 1903.

Libro 1.indb 57 12/04/17 16:42

Page 58: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO58

cecas volante de Cataluña y napoleónica de Barcelona de 1814 más los cambios que se pudieron llegar a hacer durante el corto período del Trienio Liberal. Se trataba, por tanto, de los tradicionales volantes y las cerrillas para acordonar los cantos. Entre los méritos recogidos en su hoja de servicios figura expresamente el de introducir en un primer momento los volantes a la virola en la Ceca de Barcelona en 1837.45 La mejora que implicaban éstos es que se acuñaban a la vez el anverso, el reverso y el canto del cospel, mientras que, anteriormente, para labrar el último era necesaria la cerrilla o máquina de acordonar.

Una de las aportaciones más relevantes de Francisco Paradaltas en la modernización de la Ceca de Barcelona fue, precisamente, la intro-ducción de las prensas Thonnelier. El ingeniero Thonnelier habría pre-sentado en París su nueva prensa en 1833. Así se conservan las medal-las acuñadas con ocasión de su presentación.46 En todo caso, en París no se adoptó hasta más adelante esta maquinaria, que sí se fabricó por empresas francesas como J. F. Cail & Co. y se exportó al extranjero.47 Paradaltas también fue importante por otro tipo de mejoras en el refino y ensaye del metal, que por límites de espacio no podemos abordar.

El primer trabajo expuesto relacionado con la ceca y con estas nuevas prensas de Francisco Paradaltas fue la memoria leída el 26 de marzo de 1840 en la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona con el título de Descripción y demostración analítica de una nueva máquina de acuñar moneda, que reúne cualidades preferibles a las que se usan en el día.48 La memoria, desgraciadamente, no nos ha llegado en forma manuscrita ni parece que se editase. De su contenido no tene-mos más noticias que por su título, bastante elocuente, y por el acta sobre la disertación recogida en el boletín de la corporación, que inclu-so transcribe algunos fragmentos.49 Con este trabajo se convirtió en el primer publicista de la nueva maquinaria de acuñación de origen fran-

45. AHN. MH. Leg. 3095/1. Exp. 33.46. Las medallas presentan la inscripción «au roi / thonnelier / auteur / de la Presse /

monétaire / 1833», y en el reverso, «essai / de la Presse / monétaire / de thonnelier / ingénier / 1833».

47. Así, por ejemplo, se conserva un ejemplar en el Museo Histórico Nacional de Santiago de Chile que presenta el número 18 de fabricación y la fecha de 1850. Véase una imagen en American Numismatic Society 2014, 1, p. 42, fig. 13.

48. academia 1910, p. 69.49. boletín 1840: 4, p. 1.

Libro 1.indb 58 12/04/17 16:42

Page 59: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 59

cés que iba a introducir.50 Él mismo todavía recordaría esta memoria años después.51 En su siguiente obra52 continuó con la tarea de divulgar la máquina, de la cual hasta incluyó un grabado detallado de la prensa Thonnelier movida manualmente (fig. 2.1), y, finalmente, en 1847, en su última obra publicada53 vuelve a incluirla y explica con detalle las vici-situdes. En su hoja de servicios consta como introductor de la prensa de acuñar en la Ceca de Barcelona en 1841 «siendo el primero que intro-dujo en España esta innovación».54

El mismo Paradaltas55 explica que en 1840 se fabricó, en los talleres Valentín Esparó de Barcelona, el primer modelo de esta prensa con los planos de Eduardo Fossey. Valentín Esparó se presentaba como «fundidor de hierro y constructor de máquinas» y su domicilio social estaba, en 1849, en la calle Ostallers 47 de Barcelona. Es importante señalar que consta la acuñación en estos talleres de una medalla conmemorativa de la visita de S. M. la Reina a Barcelona (fig. 1.1) precisamente en el mismo 1840.56 Está claro que el interés de acuñar las piezas en presencia de la soberana era mostrarle la novedad de la maquinaria y la perfección de las acuñaciones.

El sistema, según Paradaltas, «se usa en esta casa de moneda desde principios de 1841».57 Así lo cuenta después de explicar las ventajas frente el volante y de detallar las características. En su hoja de servicios se le reconoce el mérito de introducir en la ceca de Barcelona «las prensas de acuñar».58 En el informe que la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País evacuado en fecha 22 de enero de 1842 sobre la Casa de la Moneda de Barcelona se recoge expresamente que «se halla provista de nuevas máquinas de movimiento circular, no usadas hasta ahora en las fábricas de moneda, cuyas ventajas son de tal consideración que pueden funcionar con cualquiera de los motores conocidos, acuñan más piezas que las otras a causa de la uniformidad

50. Véanse los trabajos de Julio Torres y de Dominique Anterion en esta publicación en relación con las prensas Thonnelier.

51. Paradaltas 1847, p. 70.52. Paradaltas 1845.53. Paradaltas 1847.54. AHN. FC. MH. Leg. 3095/1. Exp. 33.55. Paradaltas 1847, p. 72.56. La medalla citada acuñada en 1840 por la «fábrica de tornillos de valentín

esParó» en la leyenda y «acuñado / a Presencia / de ss. mm. y a. / barcelona» en el campo. Véase crusafont 2006, cat. núm. 544.

57. Paradaltas 1845.58. AHN. MH. Leg. 3095/1. Exp. 33.

Libro 1.indb 59 12/04/17 16:42

Page 60: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO60

de su movimiento, las acuñan mejor atendida la igualdad de presión, y economizan cuños o troqueles. Estas mejoras recomiendan en alto grado el establecimiento59 de nuestra ciudad y se deben en gran parte, no menos que las sucesivas rectificaciones arriba espresadas, al celo e inteligencia de D. Francisco Paradaltas, ensayador principal y platero que ha sido de la casa».60

Paralelamente, consta la emisión de una segunda medalla también conmemorativa de la visita de la misma Isabel II en idénticas fechas, pero esta vez en la Casa de la Moneda de Barcelona (fig. 1.2) y supone-mos que con una de las nuevas prensas recién instaladas.61 Para la Diputación de Barcelona, la visita debía de ser importante para legiti-mar su posición al frente del establecimiento y poder presumir de un establecimiento muy moderno, así como para justificar sus inversiones en plena Guerra Carlista, que en Cataluña –especialmente en el interior del Principado– era muy cruenta. Las visitas reales, hasta donde sabe-mos, quedaron frustradas por los acontecimientos políticos del momen-to.62 En la siguiente visita de la reina Isabel II a Barcelona, verificada en 1860, la monarca no visitó la Casa de la Moneda, a pesar de la cer-canía del establecimiento con el palacio en el que se fijó su residencia, y por tanto no se acuñó ninguna medalla.

El contexto político era ciertamente turbulento y revolucionario, especialmente en Barcelona. A principios de junio de 1840, la reina y la reina gobernadora visitaron Barcelona con la excusa de tomar unos baños de mar y allí se encontraron con el desafiante general Espartero, que habría de asumir la regencia tras la partida forzada de la regente a Valencia y su exilio a Francia. Los hechos frustraron la visita regia a la exposición de manufacturas en la Lonja y la visita a la Casa de la Moneda.

En este contexto también se dio un hiato de nueve meses de suspen-sión de la ceca en el que quedó probada, a los ojos de los más importantes actores comerciales de la ciudad, la relevancia de la ceca como factor dinamizante de la economía local. Se dio en el momento en que estalló

59. Se refiere a la Casa de la Moneda de Barcelona.60. ANC1-1114-T-140, f. 2v.61. crusafont 2006, cat. núm. 545.62. Lo cierto es que se conservan algunos ejemplares de la primera pieza en plata y uno

solo en cobre –quizá una prueba– de la de la casa de moneda en el Gabinet Numismàtic de Catalunya. La segunda de las piezas era un clásico emitido por la mayoría de las casas de monedas –también las españolas– en honor de las visitas reales, y el mismo Paradaltas la publicó en su tratado.

Libro 1.indb 60 12/04/17 16:42

Page 61: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 61

con fines políticos un incidente interno en el que un fundidor substraía –en un delito continuado– de cada colada cuatro onzas y añadía su peso equivalente en moneda de cobre. El episodio, descubierto y resuelto a nivel interno para evitar un escándalo, fue utilizado para encausar los hechos ante la justicia por demanda de 14 de diciembre de 1841, y aunque se absolvió a los directivos, se acabó por despedir a Paradaltas y otros compañeros. El resultado final fue, como los autores del memorial reco-nocen, que estos sucesos «han contribuido a la inhabilitación de la casa de moneda de Barcelona», para acabar por cerrar la ceca poco después. Los despedidos redactaron un memorial, firmado el 29 de mayo de 1843 y publicado poco después, para defender su inocencia, explicar los hechos y justificarse ante la opinión pública para presionar a las autoridades.63 La razón última de la publicación del memorial son los rumores de reapertura de la ceca y el deseo de ser readmitidos.

Es en este contexto difícil en el que en 1841 se realiza el segundo inventario completo de la ceca que conocemos.64 En su memorial en defensa propia, publicado en 1843, afirma, junto a sus compañeros de la ceca, sin rubor alguno y con gran seguridad, que «la ostentación de nuestra hoja de servicios en la casa de moneda durante los cinco años que hemos sido empleados de ella; aquí sería el propio lugar para hacer una magnífica descripción de las mejoras y nuevos procedimientos que hemos introducido en el establecimiento junto con el auxilio y protec-ción de los varios Sres. que han desempeñado su dirección, desde el día en que entramos en un edificio desmantelado, desproporcionado e incó-modo, con solo las paredes y unas viejas máquinas inservibles y con cortísimo capital de que disponer, hasta el día en que se nos separó de una fábrica a la que habíamos aplicado con celo propio toda nuestra inteligencia, práctica y conocimientos artísticos en el ramo monetario para plantear cuanto la ciencia y la experiencia nos enseñaban como necesario a poner en movimiento uniforme y ventajoso todas las ope-raciones de un establecimiento de esta clase, adoptando al mismo tiem-po, los sistemas de movimiento mecánicos que en ella se han visto y que tanto han contribuido a su engrandecimiento».65 Es una lástima para nosotros que no hubiese desarrollado en este u otro escrito con más detalle las mejoras introducidas.

63. Paradaltas; sala; tramullas 1843.64. balaguer 1997.65. Paradaltas; sala; tramullas 1843, p. 14.

Libro 1.indb 61 12/04/17 16:42

Page 62: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO62

El ministro de Hacienda disponía, por real orden de 15 de mayo de 1848, que «la Reina se ha servido disponer que hasta nueva orden se suspenda la acuñación de toda clase de moneda en esa casa».66 La nueva ley monetaria llevaba la fecha de 15 de abril del mismo año, y los empleados de la Casa de la Moneda de Barcelona, expresamente citados como tales, dedicaron al ministro de Hacienda D. Manuel Bertrán de Lis una medalla en su honor grabada por Juvany.67

Con el cierre de la Casa de la Moneda parece que se procedió a su liquidación. En este sentido, su maquinaria y las pastas de metales se traspasaron a la Casa de Moneda de Madrid. Esto es lo que se deduce de varios oficios dirigidos por José Gordon, superintendente de la Casa de la Moneda de Barcelona, a su homólogo de Madrid avisándole de los sucesivos envíos. Así, el 22 de abril se enviaba la plata en pasta dispo-nible. El 3 de junio se había preparado la relación de las 36 piezas de repuesto de una máquina que era una prensa completa para acuñar duros –incluida una virola tripartita–, desmontada en quince bultos y con un peso de 466 arrobas y 16 libras catalanas, que se tenían que remitir a Madrid vía la galera –esto es, el carromato propio de trans-porte– del ordinario. El 9 de junio de 1848 se enviaban vía galera los once bultos, con peso de 331 arrobas catalanas, que correspondían a una prensa completa para acuñar las piezas de 80 reales, así como los correspondientes repuestos de la maquinaria.68 El 13 de junio se remitía una prensa monetaria a Madrid junto a un operario con herramientas para instalarla allí. En definitiva, podemos imaginar la ceca más o menos vacía y su contenido centralizado en la fábrica de Madrid.

Esta maquinaria, al menos en parte, fue remitida de Madrid a Segovia a la casa de moneda, de la cual era superintendente precisamente Francisco Paradaltas. Este último conocía perfectamente la maquinaria barcelonesa y pretendía ponerla en marcha para la acuñación de calderilla que le había sido encargada. Constan las gestiones de Paradaltas desde Segovia para obtener, el 10 de octubre de 1849, una de las dos prensas grandes de Madrid que, posiblemente, coincidían con las procedentes de Barcelona. El 6 de noviembre Paradaltas escribía a Madrid para que le enviasen los repuestos a fin de poner en movimiento la prensa.69 Las gestiones tuvieron algún éxito, puesto que el 20 de

66. AHN. FC. MH. Leg. 3381.67. crusafont 2006, cat. núm. 557.68. AHN. FC. MH. Leg. 7661. Exp. 6.69. AHN. FC. MH. Leg. 7661. Exp. 9.

Libro 1.indb 62 12/04/17 16:42

Page 63: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 63

diciembre de 1849 Paradaltas escribía al superintendente de la casa de moneda de Madrid explicándole que la Dirección General de Fincas del Estado le había comunicado, el día 10 anterior, que el mismo día se había dispuesto que la «máquina chica para acuñar a la virola procedente de Barcelona»70 que estaba en la Casa de la Moneda de Madrid se le enviase para destinarla a la acuñación de la décima de real. Paradaltas se interesaba ante su homólogo para efectuar la recogida de la pieza.

En definitiva, con el cierre de la Casa de la Moneda buena parte de la maquinaria fue dispersada. No fue extraño que piezas de la Casa de Moneda de Barcelona pasasen a la de Madrid. Así, se conserva un inventario sin fechar pero posiblemente asociado al cierre de la casa antes de 1850 con el título «Efectos de la Casa de Moneda de Barcelo-na71 // Relación de los efectos pertenecientes de la Casa de Moneda de Barcelona que se piden para Madrid». Cabe distinguir, así, estas prime-ras prensas movidas a manivela de la segunda generación de prensas Thonnelier fabricada en los talleres de La Maquinista Marítima y Ter-restre en 1856 y ya movidas a vapor. Las primeras fueron sufragadas por la Diputación en sucesivos encargos.72

5. LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA REFUNDADA POR EL GOBIERNO DEL ESTADO (1850-1881)

El cierre de la Ceca de Barcelona no fue aceptado de buen grado en la Ciudad Condal, y buena prueba de ello fueron las peticiones que distintos actores importantes de la localidad dirigieron al Gobierno para pedir su restablecimiento. Así, primero la Junta de Comercio de la ciudad y luego diversos diputados de Cataluña en las Cortes.73 La Junta Consultiva de Moneda, presidida por el marqués de Vallgornera, lo llegó a debatir y evacuó un dictamen, dado en fecha 10 de septiembre de 1848, en el que se indicaba que no debía restablecerse, aunque, eso sí, con el voto particular de su presidente en sentido contrario.74

Cuando finalmente se aprobó el restablecimiento de la casa de moneda, lo sería bajo el control del Estado y dependiendo del Ministe-

70. AHN. FC. MH. Leg. 7661. Exp. 9.71. AHN. FC. MH. Leg. 7372. Exp. 6.72. Paradaltas 1847, p. 72.73. AHN. FC. MH. Leg. 338.74. AHN. FC. MH. Leg. 338.

Libro 1.indb 63 12/04/17 16:42

Page 64: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO64

rio de Hacienda. Efectivamente, el 7 de julio de 1850 la Dirección General de Fincas del Estado comunica a los directivos de la Fábrica que la Casa de la Moneda de Barcelona queda abierta gracias a la Real Orden del Ministerio de Hacienda de 7 de mayo, promulgada tras ana-lizar las peticiones que llegaban de distintas instancias de Cataluña. Las exposiciones habían sido elevadas por varios diputados a Cortes de las provincias de Cataluña y por la Junta de Comercio de Barcelona «haciendo presente los graves perjuicios que resultan de haberse cerra-do la casa de moneda de aquella capital, en la que se acuñaban pastas de las minas del Reino y monedas de oro y plata procedentes de las repúblicas americanas que trae la marina mercante en cambio de géne-ros del país, y que en el día se llevan al extranjero, por cuyas razones piden el restablecimiento de la referida casa», lo que el Gobierno aprue-ba acordando que «se restablece la casa de moneda de Barcelona para la acuñación de oro y de plata cuyo establecimiento estará bajo la dependencia del Gobierno en los mismos términos que las demás del Reino».75 A fin de que no supusiera un gravamen para el Tesoro, se determinó que el mantenimiento correría a cargo de los beneficios y que, en caso de pérdidas, éstas las cubriría la Diputación de Barcelona previa su conformidad, a la que se condiciona la concesión.

En este momento terminan las emisiones provinciales, y las nuevas acuñaciones en oro, plata y cobre deben corresponder a las derivadas del decreto de 15 de abril de 1848. El Gobierno se compromete a facilitar edificio, máquinas e instrumentos que existiesen y nombraría los empleados a sueldo fijo. En este contexto se produce el nombramiento de Paradaltas como nuevo superintendente, cargo en el que permanecerá hasta obtener otros destinos. La Diputación aceptó la condición no con carácter perpetuo, sino fijándose en cada presupuesto anual la continuidad de la situación. También se acuerda que «se devuelvan a la casa de moneda las pastas de oro, plata, cobre y demás efectos que existían al tiempo de cerrarse y se conservan en calidad de depósito, a fin que pueda emprender desde luego sus operaciones sin perjuicio de procurar facilitarla algunas de las prensas de acuñar que fueron conducidas a otros establecimientos de igual clase, no pudiendo verificarse la devolución del metálico que también existía en la indicada casa de moneda por haberse dispuesto de él por el Tesoro Público».76

75. AHN. MH. Leg. 7372. Exp. 6.76. AHN. MH. Leg. 7372. Exp. 6.

Libro 1.indb 64 12/04/17 16:42

Page 65: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 65

Entonces, el inventario de efectos de la Casa de la Moneda de Barcelona que se piden para Madrid debió de servir para devolverlos. Del tenor queda claro que, tras el cierre, la casa de moneda barcelonesa, como ya hemos señalado, se desmanteló y sus efectos se repartieron. Por ello, su restauración sería una tarea nada fácil, y permite entender las dificultades que cita su nuevo superintendente Paradaltas.

En 1852 se acuñaron las medallas en oro, plata y bronce que el Ayuntamiento de Barcelona entregó como premio a los mejores proyec-tos de la plaza Real77 (fig. 1.4), y se hace constar que lo consiguió «no sin vencer muchas dificultades por falta de potencia de las máquinas».78 Una cosa era acuñar monedas y otra muy distinta medallas de cospel más grueso y con un relieve destacado. Cabe pensar que inicialmente la prensa se movía manualmente –así se había hecho con los volantes– y que posteriormente se le aplicó el vapor como fuerza motriz. De hecho, estas dificultades y la manera de vencerlas aparecen en una carta que dirigió a Remigio de Vega, de la Fábrica de Moneda de Madrid, el 14 de marzo de 1851. En ésta agradece, en nombre propio y de los grabadores de la casa, las observaciones que se le habían hecho para mejorar las monedas enviándole una pieza de oro de 20 reales acuñada en 1850 en Madrid, y señala que «se hará cuanto V. previene a pesar de los malos elementos que tenemos pues por falta de máquina de bastante fuerza tenemos que acuñar los duros en un antiguo volante que le hemos adoptado una virola como se ha podido y obtenido la elevación del cuño inferior por medio de resortes».79

Las dificultades iniciales debieron ser un acicate para emprender una completa renovación de la Casa de la Moneda entre 1856, cuando se construye una batería de prensas Thonnelier en La Maquinista Terrestre y Marítima, y 1858, cuando se termina la impresionante chimenea que todavía hoy se alza como monumento de la revolución industrial con la introducción del vapor. Es en esta etapa de frenesí y apología del vapor como fuerza motriz (fig. 3.1) en la que debe situarse la compra e instalación de las nuevas piezas, que durarán hasta el cierre de la fábrica en 1881 y cuyas sólidas bases de piedra de Montjuïc han sido descubiertas en la última excavación arqueológica (fig. 2.2).80

77. crusafont 2006, cat. núm. 558.78. academia 1910, p. 72.79. AHN. MH. Leg. 7372. Exp. 6.80. Véase el artículo de Anna Bordas y Albert Estrada-Rius en esta misma publicación.

Libro 1.indb 65 12/04/17 16:42

Page 66: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO66

La culminación del proceso de renovación fue precisamente la introducción del vapor como fuerza de tracción de las prensas. La primera de las prensas de vapor fue fabricada por La Maquinista en 1856 y se conserva en el Museo de la Casa de la Moneda. En 1858 se construyó la actual chimenea de 30 metros de altura –150 palmos– a fin de solucionar las quejas fundadas de los vecinos inmediatos ante los humos emergentes de la ceca y de un incendio que se dio en la misma. Conocemos parte de la obra, que se debió llevar a cabo bajo el impulso de Paradaltas, a través del informe del arquitecto municipal Francesc Daniel Molina, que explica en el mismo el incendio y las quejas de los vecinos, así como la incapacidad del Ayuntamiento para ejercer sus funciones en un edificio de propiedad gubernamental que emprendió las obras «sin consentimiento de la municipalidad y solo en virtud de una Real Orden y por mandato del Excmo. Sr. Gobernador».81 De esta manera, al final, Paradaltas podía escribir con orgullo en 1862 que la Casa de la Moneda de Barcelona era la mejor equipada de España y la primera que disponía de toda esta maquinaria, que, además, había sido construida en Barcelona,82 así como el permitirse recomendar la renovación de la maquinaria de todas las demás, mientras que la de Barcelona solo requería una redimensionalización.83

81. La documentación se conserva fotocopiada en el GNC. Los originales no han podido ser localizados en el AMCB. Secció 2. Exp. 1964.

82. El tenor literal de lo que escribía era que: «La casa de moneda de Barcelona la primera de España que acuñó con prensas monetarias y aplicó el vapor a todas sus operaciones sin ninguna maquina extranjera sino todas construidas en España, debe este adelanto y esta gloria a los referidos Señores Domenech y Aribau y a buen seguro que si hubieran continuado en sus puestos y el presupuesto lo hubiese permitido, todas las demás casas de moneda se habrían reformado al igual que aquella y no estarían (incluso la nueva de Madrid) en el atraso de maquinaria y de otros medios facultativos con que viven o funcionan, como lo demuestra la simple inspección de las referidas casas y los resultados prácticos que desgraciadamente ofrecen.» Véase MNAC/GNC Ms. de Francisco Paradaltas, f. 5v.

83. En ese sentido, escribía: «La materia de que tratamos actualmente me obliga a manifestar francamente que adoptando al Gobierno este pensamiento que no ataca intereses creados, al contrario promueve de nuevos y se dirige a prestar importantísimos beneficios al país y al erario público; debería entrar en una reforma general de maquinaria en todas las casas de moneda excepto la de Barcelona que solo convendría ensanchar un poco la escala con que funciona pues bajo el punto de perfección de sus máquinas y de la economía en las labores y bases principales de todo establecimiento industrial podemos decir por los buenos resultados prácticos en comparaciones con los que ofrecen las demás casas de España que es la casa de moneda mejor montada. La de Sevilla debe funcionar como la de Barcelona disponiendo de un centro de fuerza obtenida por una máquina de vapor del sistema de mediana presión que sea económica en combustible y con un laminage sólido y conveniente así como con acuñación por prensas y demás necesario arreglado todo a los progresos y utilidades si tampoco adoptándose la fabricación por cuenta particular, como se propone, los elementos existentes en las casas de moneda no satisfarían tal vez al especulador entendido que emprendiere por su cuenta esta fabricación». Véase MNAC/GNC Ms. de Francisco Paradaltas, f. 26r.

Libro 1.indb 66 12/04/17 16:42

Page 67: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 67

A estas circunstancias Paradaltas no añadía un problema que sería una constante por salvar, y es que el espacio preexistente no era el más idóneo para un establecimiento industrial a vapor, tanto por la ubica-ción en pleno centro de la ciudad como por la limitación física de espa-cio. No obstante, aunque siempre estuvo sobre la mesa nunca se llevó a cabo el traslado de la casa de moneda a una ubicación más idónea. Ello por dificultades en encontrar un espacio amplio y fácilmente protegible teniendo en cuenta las tareas que allí se realizaban. De esta manera, las reformas llevadas a cabo bajo la superintendencia de Paradaltas per-manecieron vigentes hasta el final.

En la segunda mitad de siglo se establece una competencia entre las diferentes fábricas proveedoras de maquinaria relativa a la fabricación de moneda. En España, una vez superada la fase de dotación interna de máquinas queda como única empresa de envergadura La Maquinista Terrestre y Marítima, que Paradaltas defenderá en diversas actuaciones, en una manifestación del proteccionismo catalán imperante en la época en otros ámbitos de la industria. Así, en los fondos del Museu Nacional se conserva un conjunto notable de planos, depositados por esta empresa en el GNC, de distintas prensas Thonnelier (fig. 3.3 y fig. 4), que consta fabricaban en tres tamaños: grande, mediano y pequeño.84 El éxito de este modelo de prensa, sucesivamente perfeccionada, hizo que fuese fabricada por distintas empresas durante muchas décadas. Así, en los fondos de la Fábrica Nacional consta, por ejemplo, la fotografía de una prensa de acuñación del tipo Thonnelier fabricada por Parsons, Graepel y Sturgess, y fechada en 1881.85 También la de una prensa de acuñación de A. D. Seghers y Cía, S. A. de tipo Thonnelier y fechada en 1891.86 Igualmente, la MTM era proveedora de la Fábrica, y así consta un plan de cilindros de la misma fechado en 1873.87 Las casas en competencia serán Menning Frères; Parsons, Graepel y Sturgess; Napier and Son, y A. D. Seghers y Cía, S. A.

Por un oficio fechado en 1859 consta que en la Casa de la Moneda había tres prensas construidas por La Maquinista Terrestre y Marítima que «han dado tan buenos resultados».88 El citado oficio detalla la ofer-ta de venta del Gobierno de Francia, a través de su embajador en Madrid,

84. estrada-rius 2013b, p. 190-195.85. AHN. FC. MH. Fondos especiales 7673/2. Foto núm. 1.86. AHN. FC. MH. Fondos especiales 7567/5. Foto núm. 6.87. AHN. FC. MH. Fondos especiales 7567/5. Plano núm. 2.88. AHN. FC. MH. Leg. 7719/1.

Libro 1.indb 67 12/04/17 16:42

Page 68: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO68

de unas prensas procedentes del taller de Lyon, que se cerraba, aten-diendo a que conocían que se estaba construyendo una nueva Casa de la Moneda en Madrid.89

La producción de la Casa de la Moneda de Barcelona se centró principalmente en la emisión monetaria, pero también se fabricaron medallas por iniciativa propia o bien por encargo de la Administración pública o de distintas corporaciones (fig. 1.3). Es una tradición presente en todas las etapas de esta ceca. Así, por ejemplo, en 1862 se fabricaron por encargo de la Sociedad Económica de Amigos del País, tal como consta en el expediente incoado para la ocasión por la Dirección Gene-ral de Consumos, Casas de Moneda y Minas.90

En las dos campañas arqueológicas llevadas a cabo en dos de los espacios ocupados por la ceca barcelonesa han aparecido monedas del siglo xix desmonetizadas de igual modo que en el comercio.91 Ésta es la prueba física de que allí hubo una máquina desmonetizadora en mar-cha. También disponemos de testimonios documentales como por ejemplo en la Casa de la Moneda de Segovia, en la que entre 1866 y 1867 se puede reseguir el expediente de implantación de una máquina de inutilizar moneda.92 En relación con Barcelona consta un oficio de 29 de noviembre de 1878 en el que se informa de que «habiendo dejado de funcionar una de las tres máquinas de borrar moneda que existen en la Casa de Moneda de Barcelona en causa de haberse inutilizado los cilindros de los mismos»93 se solicitan repuestos a Madrid. La respues-ta es que no había repuestos y que no se podían utilizar los de la máqui-na utilizada a diario en Madrid para inutilizar la moneda defectuosa resultante de la acuñación de oro y plata.

La nueva acuñación se emprendería con el arriendo de la misma a la empresa francesa Oeschger, Mesdach & Cía. Se trata de un episodio nuevo en la fabricación de moneda en la España del siglo xix. El cierre de las casas de moneda de Segovia y Sevilla hizo que su maquinaria se trasladase a Madrid y de allí a Barcelona, donde los empresarios cen-tralizaban los trabajos de acuñación de las emisiones de bronce de acuerdo a sus intereses empresariales. Por mar, procedentes del puerto

89. La ubicada en la actual plaza de Colón.90. AHN. FC. MH. Leg. 7889. Exp. 32.91. Subasta Aureo & Calicó (Barcelona, 10 de marzo de 2016), 2 ½ céntimos de escudo de

Isabel II, 1867.92. AHN. FC. MH. Leg. 7669. Exp. 17.93. AHN. FC. MH. Leg. 7674. Exp. 52.

Libro 1.indb 68 12/04/17 16:42

Page 69: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 69

de Marsella, llegaban los barriles de cospeles de bronce fabricados por la empresa en su factoría de la localidad francesa de Biache-Saint-Vaast y que se acuñaban en la casa de moneda de Barcelona tras pasar por la aduana.94 Con anterioridad cabe decir que se había fundido en los hor-nos de la ceca la calderilla catalana tras ser desmonetizada.

El Estado, en el contrato con Oeschger, Mesdach & Cía, se compro-metía a facilitar a los contratistas de manera gratuita, además de las 8 prensas existentes en la Casa de la Moneda de Barcelona, 6 prensas más del modelo Ulhorn, una prensa pequeña Thonnelier y la máquina de vapor.95 Con estas máquinas se acuñaron en 1870 las piezas de cobre del gobierno provisional de 1, 2, 5 y 10 céntimos, y, entre 1877 y 1879, las monedas de cobre a nombre de Alfonso XII de los mismos valores. Algunas de estas piezas, en distinto estado de fabricación, han aparecido en la última intervención arqueológica en la sala de acuñación de la casa de moneda de Barcelona, lo que denota un cierto grado de desidia en la fabricación solo explicable por el poco valor de las piezas fabricadas.

Un expediente de abril de 1870 aporta datos sobre las característi-cas y la procedencia de la maquinaria que se entregó a los citados empresarios procedentes de las cecas suprimidas en 1869 de Segovia y Sevilla.96 Así, se entregan 7 prensas procedentes de Sevilla y Segovia y una «locomóvil», que cabe interpretar como una máquina de vapor. En concreto, constan, según inventario de 28 de abril de 1870, una prensa pequeña del modelo Thonnelier con sus poleas, árboles y piezas de suplemento; una prensa grande del sistema Ulhorn; 5 prensas medianas Ulhorn, y una máquina de vapor del modelo Tarcot con fuerza de 15 caballos. Estas piezas no tenían utilidad asignada en Madrid. Estaba prevista la realización de un inventario por triplicado de las prensas, volantes, tornos y demás máquinas y pertrechos, útiles, herramientas y efectos correspondientes al material de fabricación que se hallase en la casa de moneda de Barcelona.

Parte del material procedía de La Maquinista Terrestre y Maríti-ma, y a ella se dirigen cuando hay desperfectos o roturas. Ya se ha señalado con anterioridad la importancia que se da a los recambios. En uno de los expedientes derivados de unas roturas se deja claro que se acude a la MTM «por haber ya construido dicha fábrica otros para esta

94. AHN. FC. MH. Leg. 7610. Exp. 7.95. AHN. FC. MH. Leg. 7671. Exp. 31.96. AHN. FC. MH. Leg. 7671. Exp. 31.

Libro 1.indb 69 12/04/17 16:42

Page 70: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO70

Casa de Moneda y ser una de las únicas casas de construcción que pueden hacerlo con la brevedad que se requiere».97

6. EPÍLOGO

El cierre definitivo de la Casa de la Moneda de Barcelona no significó la desaparición completa de su legado. Cerrada la ceca, toda la maquinaria y utillaje sensibles debieron ser inventariados para darles un fin concreto decidido por el Gobierno. A la espera de poder localizar este hipotético inventario, el fin que le podemos imaginar como simple hipótesis podría ser la venta a otras casas de moneda extranjeras, como hemos visto que, por ejemplo, Francia realizaba cuando cerraba sus talleres provinciales, ofreciendo su maquinaria sobrante a buen precio mediante el buen hacer diplomático de sus agentes en Madrid. Otra posibilidad eran directamente el desguace y la destrucción a fin de que no cayesen en malas manos. Este último peligro es el que hacía que desestimásemos, entre las diversas posibilidades del Gobierno, la venta a particulares, si bien esto sí que podía verificarse en la empresa Oeschger, Mesdach & Cía, que había gestionado buena parte de las últimas emisiones barcelonesas. Finalmente, un sondeo en el Archivo Histórico Nacional ha aportado luz indirecta al contenido de la casa de moneda de Barcelona en el momento de su cierre.

Efectivamente, ahora sabemos, en un giro de los acontecimientos casi novelesco, algo más del destino de parte de esa maquinaria. Así, por real decreto de 15 de diciembre de 1893 se autorizaba la apertura provi-sional de la Casa de la Moneda de Manila y se iniciaban las oportunas medidas para dotarla convenientemente. En este contexto, en 1894 se instruye un expediente derivado de la petición del Ministerio de Ultra-mar al Ministerio de Hacienda de la cesión gratuita de un volante de bronce, una prensa grande y otras medianas que estaban sin aplicación en la Fábrica de Moneda y Timbre de Madrid, con destino a la Casa de la Moneda de Manila, a fin de evitar con este traspaso los gastos deriva-dos de su adquisición.98

El expediente empieza con la petición formal, formulada por real orden, fechada el 28 de febrero de 1894, del ministro de Ultramar,

97. AHN. FC. MH. Leg. 7671. Exp. 14.98. AHN. FC. MH. Leg. 7609/12.

Libro 1.indb 70 12/04/17 16:42

Page 71: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 71

Antonio Maura, al de Hacienda, en la que se especifica que el volante es de bronce. En particular, de los empleados para la acuñación de las antiguas monedas de a duro, mientras que tanto la prensa grande como las medianas eran del modelo Thonnelier. Consta que «los citados aparatos procedentes en su mayor parte de la suprimida Casa de Moneda de Barcelona, se encuentran efectivamente en dicho establecimiento en buen estado, sin que en el mismo tengan hoy aplicación alguna». Por tanto, se acordaba dar satisfacción a la petición del Ministerio de Ultramar. Así pues, queda claro por sucesivas menciones de este origen que las máquinas debieron de inventariarse, desmontarse y enviarse a la casa madre de la Fábrica Nacional de Moneda, donde quedaron almacenadas sin destino alguno. Los hechos eran lo suficientemente cercanos como para que desestimemos errores o confusiones sobre el origen de la maquinaria. Cabe recordar, además, que otras cecas como Sevilla, Jubia o Segovia ya habían sido cerradas en 1869 y sus archivos inventariados y enviados a la de Madrid.99 En este sentido deben verse los expedientes de supresión de Sevilla,100 Segovia101 y Jubia. 102

En el expediente se considera que, puesto que siendo el valor de las piezas de «relativa escasa importancia» y teniendo en cuenta que el Ministerio de Ultramar contribuyó de su presupuesto con 30.000 pesos a la reposición de maquinaria de la Casa de la Moneda de Madrid no mucho tiempo atrás, se acuerda que sea el Consejo de Ministros el que determine la entrega gratuita, lo que efectivamente acordó. Pasaban los meses sin verificarse la entrega y el 15 de noviembre, desde el Ministerio de Ultramar, se recordaba al de Hacienda que a pesar de una nueva real orden de 17 de septiembre la maquinaria no había sido entregada, siendo la demora justificada en la Casa de la Moneda de la Corte según oficio de 6 de diciembre de 1894 por la imprecisión, en la real orden, en el número de prensas medianas por entregar.

La Administración de la Fábrica se resistía a entregarlas todas. Consideraba que era posible que se necesitaran en el futuro, por lo que proponía limitar la entrega a cuatro prensas. En todo caso, se hacía constar en ese momento que el número total era de ocho piezas sin utili-

99. AHN. FC. MH. Leg. 7372. Exp. 7. Siendo el de Segovia fechado a 23 de junio de 1869, Jubia el 21 de junio y Sevilla el 30 de junio. Destacando en este último los 27 volúmenes de la célebre Enciclopedia Francesa.

100. AHN. FC. MH. Leg. 7670. Exp. 2.101. AHN. FC. MH. Leg. 7670. Exp. 3.102. AHN. FC. MH. Leg. 7670. Exp. 5.

Libro 1.indb 71 12/04/17 16:42

Page 72: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO72

dad asignada. En un inventario del expediente constan el volante, la prensa grande y las ocho prensas medianas, y se indica que «estas pren-sas son procedentes de la suprimida Casa de Moneda de Barcelona y se encuentran casi todas embaladas, tal como se recibieron, pero es de suponer que se hallen todas en disposición de servir pues una de ellas que se montó en la fábrica resultó completa y sin ningún desperfecto». En otro oficio de la Superintendencia de la Casa, de 29 de noviembre de 1894, se elevaba al delegado del Gobierno en el Arrendamiento del Taba-co, superior jerárquico inmediato, que no habían recibido comunicación del Ministerio de Ultramar y que continuaba la imprecisión en el núme-ro de piezas por entregar. Además, se señalaba que no era posible que en Manila necesitasen la prensa grande y ocho medianas, puesto que solo estas últimas ya producían cómodamente 20.000 monedas diarias. Aun faltando un inventario sabemos, pues, que la sala de acuñación de la Casa de la Moneda de Barcelona estaba ocupada por nada menos que ocho prensas medianas y una grande del modelo Thonnelier desarrollado –como también nos consta– por la barcelonesa La Maquinista Terrestre y Marítima. ¿Quién sabe si la que se montó fue precisamente la que lle-vaba el número 1 de fabricación y que luego acabaría, finalmente, por pasar al Museo de la Casa de la Moneda? La primera pieza siempre tiene un valor especial, y además se le quiso dar desde la misma MTM al poner la placa «LA PRIMERA», por lo que no debe extrañar que se guardase como testimonio especial.

El 9 de enero de 1895, desde el Ministerio de Ultramar se dirigían al ministro de Hacienda dando por recibida la real orden de 15 de diciem-bre, por la que se disponía se recogiesen las máquinas en la Fábrica Nacional de Moneda. Entonces se decía que «como dichas máquinas se hallan desarmadas y pudieran no estar corrientes en sus diferentes piezas y no sería acertado enviar a la Casa de la Moneda de Manila aparatos inservibles o de difícil arreglo en aquellas islas», se solicitaba que antes de hacerse la entrega se armasen las máquinas y fueran revisadas parti-cipándose al Ministerio de los posibles desperfectos y de la cuantía de las reparaciones.

El 13 de febrero de 1895, desde la Administración de la Fábrica se elevaba a sus superiores el presupuesto de revisar, limpiar y reparar un volante de hincar, una prensa monetaria grande y cuatro medianas, que ascendía a 562 pts y 50 cts, haciéndose notar que tanto el volante de hincar como la prensa grande ya estaban a punto, mientras que las res-tantes se estaban terminando. El ministro de Ultramar aprobó el presu-puesto para su abono al de Hacienda el 6 de abril de 1895. El 16 de abril,

Libro 1.indb 72 12/04/17 16:42

Page 73: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 73

desde la Fábrica se comunicaba que las máquinas ya estaban a punto y se solicitaba que el Ministerio de Ultramar designase el responsable de recogerlas y facilitar el correspondiente recibo, lo que el ministro trasla-daba a su homólogo el 18 de abril precisando que las máquinas «se encuentran ya embaladas». Quedaba claro que desde la Fábrica habían impuesto su criterio de entregar solo cuatro de las ocho prensas. Final-mente, desde el Ministerio de Ultramar se daba traslado, el 27 de abril, de la designación como responsable de recepción y firma de recibo a D. José Becerra. El 30 de abril, presumiblemente, se realizó la entrega, de la que, no obstante, no consta el recibo.

Con el cierre de su Casa de la Moneda, la ciudad dejaba de ser una capital de la fabricación de moneda oficial para serlo, en una medida cuantitativamente difícil de evaluar, de la falsificación de moneda propia y extranjera. Tanto es así que los que se acabaron llamando duros sevillanos, en puridad deberían ser llamados barceloneses, tanto por ser la Ciudad Condal uno de los mayores centros de producción por su fácil acceso a la maquinaria, la tecnología y los talleres existentes, como por la oportunidad de ser centro económico y comercial de una región fronteriza, portuaria y bien comunicada gracias al desarrollo del ferrocarril. Parece casi como una venganza si no fuera porque la tradición falsaria ya estaba bien instalada en la primera mitad de la centuria.103

103. Sobre el tema, véanse los trabajos recogidos en estrada-rius 2013 y, por supuesto, los artículos de esta publicación. Además de la hemeroteca de la época, véase como testimonio coetáneo gil maestre 1886.

Libro 1.indb 73 12/04/17 16:42

Page 74: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO74

figura 1. 1) Medalla conmemorativa de la visita de Isabel II y la reina gobernadora al taller de Valentín Esparó, Barcelona, 1840, Ø 31,5 mm; 2) Medalla conmemorativa de la visita de Isabel II y la reina gobernadora a la Casa de la Moneda, Barcelona, 1840, Ø 26 mm; 3)M. Jubany. Medalla dedicada por la Diputación de Barcelona al regreso de María Cristina de Borbón, Barcelona, 1844, Ø 52 mm; 4) F. Pomar. Medalla del concurso de la plaza Real dedi-cada al arquitecto Daniel Molina, Barcelona, 1848, Ø 52,5 mm (fotos del autor).

Libro 1.indb 74 12/04/17 16:42

Page 75: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 75

figura 2. 1) Grabado con dos vistas de la prensa Thonnelier movida a manivela, publicado por Francisco Paradaltas en ídem 1845; 2) Batería de bases de piedra para encajar las prensas Thonnelier en la sala de acuñación de la Casa de la Moneda de Barcelona (fotos del autor).

Libro 1.indb 75 12/04/17 16:42

Page 76: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO76

figura 3. 1) Escribanía con representación alegórica de la industria que muestra una máqui-na de vapor, la chimenea y otros elementos vinculados a la forja de metal, s. xix (foto gentile-za del Museu Frederic Marès, MFM-S-13100.2); 2) Plano del frontis de una prensa Thonnelier construida en la MTM para la Fábrica Nacional de la Moneda, Barcelona, 1898 (foto: MNAC/Calveras, Mérida y Sagristà).

Libro 1.indb 76 12/04/17 16:42

Page 77: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 77

Figura 4. Plano de una prensa Thonnelier grande construida en la MTM para la Fábrica Nacional de la Moneda, Barcelona, 1898 (foto: MNAC/Calveras, Mérida y Sagristà).

05 Estrada.indd 77 12/04/17 16:53

Page 78: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA (1808-1881). NOTAS PARA SU ESTUDIO78

academia (1910), Real Academia de Ciencias y Artes. Año académico de 1909 a 1910 […] Nómina del personal académico, Barcelona, López Robert.

amat, J. de (1813), Balances o estados demostrativos de las cuentas de la Casa de Moneda de Cataluña. Precede una noticia exacta de este establecimiento, Palma de Mallorca, Imprenta de Agustín Roca.

amat, J. de (1816), Balances o estados demostrativos de las cuentas de la Casa de Moneda de Cataluña, Barcelona, Imprenta de Agustín Roca.

amat, R. de (1996), Calaix de sastre (vol. 8: 1808-1810), Barcelona, Curial.balaguer, A. M. (1997), «La seca isabelina de Barcelona. L’inventari de l’any 1841»,

Acta Numismàtica, 27, p. 121-154.botet, J. (1908-1911), Les monedes catalanes, Barcelona, Institut d’Estudis Cata-

lans, 3 vol.crusafont, M.; balaguer, A. M. (2003), «Francisco Paradaltas i Pintó y la fabrica-

ción de la moneda en el s. xix», XI Congreso Nacional de Numismática (Zara-goza 2002), Zaragoza, Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, p. 349-354.

crusafont, m. (2006), Medalles commemoratives dels Països Catalans i de la coro-na catalano-aragonesa (s. xv-xx), Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numis-màtics.

estrada-rius, a. (coord.) (2008), Monedes en lluita. Catalunya a l’Europa napo-leònica, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya [catálogo de exposición].

estrada-rius, a. (coord.) (2010), La moneda falsa de l’antiguitat a l’euro, Barcelo-na, Museu Nacional d’Art de Catalunya [catálogo de exposición].

estrada-rius, a. (coord.) (2013), La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra/Museu Nacional d’Art de Catalunya.

estrada-rius, A. (2015), La Casa de la Moneda de Barcelona. Les seques reials i els col·legis d’obrers i de moneders a la Corona d’Aragó (1208-1714), Barcelona, Fundació Noguera.

figuerola, l. (1993), Estadística de Barcelona en 1849, Barcelona, Altafulla [1.ª edición, Barcelona, 1849-1851].

garcía-Patón, F. (1903), La fabricación de las monedas, Madrid, Tipografía de J. Benito Cerezo.

gil maestre, m. (1886), La criminalidad en Barcelona y en las grandes poblacio-nes, Barcelona, Tipografía de Leodegario Obradors.

goig, e. (1974), La moneda catalana de la guerra de la independencia, Barcelona, Círculo Filatélico y Numismático.

martínez subías, A. (2008), La platería de Reus y su Real Colegio, Reus (Tarrago-na), Art. Gràf. Rabassa, 3 vol.

BIBLIOGRAFÍA

Libro 1.indb 78 12/04/17 16:42

Page 79: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ALBERT ESTRADA-RIUS 79

arx. = archivo

ahn = archivo histórico nacional

bc = biblioteca de catalunya

exp. = exPediente

fc = fondos contemPoráneos

Jc = Junta de comercio

leg. = legaJo mh = ministerio de hacienda

mtm = la maquinista terrestre y marítima

Paradaltas, f.; sala, s.; tramullas, g. (1843), Hechos ocurridos en la casa de moneda de Barcelona que los antiguos empleados en la administración de la Casa de Moneda de Barcelona, como ofrecieron en su manifestación de 18 de setiembre del año anterior, Barcelona, Imprenta de José Matas.

Paradaltas y Pintó, f. (1845), Memoria acerca de la antigüedad y utilidad de la casa de moneda de Barcelona, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.

Paradaltas y Pintó, f. (1847), Tratado de monedas: sistema monetario y proyectos para su reforma, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.

Pascual domènech, P. (2004a), «Moneda e industria. La reforma de 1824 y la acuñación de moneda en Barcelona (1836-1848)», Revista de Historia Industrial, 26, p. 57-99.

Pascual domènech, P. (2004b), «El nou sistema comercial i la represa de la pro-ducció monetària a Barcelona, 1836-1848», Barcelona Quaderns d’Història, 11, p. 145-174.

Puig-Pla, c.; sànchez, J. (2010), «Conèixer i dissenyar màquines. El Gabinet de Màquines. L’Escola de Mecànica. La Càtedra de Maquinària», Puig-Pla, C.; et al. (coord.), Fàbrica, taller i laboratori. La Junta de Comerç de Barcelona: ciència i tècnica per a la indústria i el comerç (1769-1851), Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, Barcelona, p. 114-137.

riPoll, m. e. (2008), La Seca o Casa de la Moneda de Barcelona. Dels precedents al segle xix, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.

sanahuJa, x. (1997), «La seca constitucional de Barcelona (1822-1823)», Acta Numismàtica, 27, p. 111-120.

sanahuJa, x. (2002), «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 1836-1854», Acta Numismàtica, 32, p. 135-148.

sanahuJa, x. (coord.) (2003), La Seca del Principal de Catalunya (1809-1814) esta-blerta a Reus i traslladada a Tarragona i Mallorca (1809-1814), Reus, Institut Municipal de Museus [catálogo de exposición].

TABLA DE SIGLAS Y ABREVIATURAS

Libro 1.indb 79 12/04/17 16:42

Page 80: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 80 12/04/17 16:42

Page 81: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Resum

La casa de la moneda de Madrid va passar durant el segle xix d’estar ubicada en dos edificis separats i quasi ruïnosos a ocupar un ampli edifici dissenyat específicament per a la fabricació de moneda i paper segellat. Aquest treball s’ocupa del procés que porta d’una a altra situació, descrivint, en part des de noves fonts, la configuració del nou edifici i la seva maquinària.

AbstRActDuring the nineteenth century, the Mint of Madrid, initially located in two separate and very dilapidated structures, moved to a large building designed specifically for minting coins and printing watermarked paper. This article deals with the transition from the one situation to the other, describing, partly from previously unutilized sources, the configuration of the new building and its machines.

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID

Julio Torres1

1. Conservador del Museo de la Casa de la Moneda de Madrid.

Libro 1.indb 81 12/04/17 16:42

Page 82: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID82

Sumario: 1. Edificios de la casa de la moneda de Madrid /2. Necesidad de un nuevo edificio / 3. Construcción del nuevo edificio / 4. Nuevos métodos / 5. Visita guiada / 6. Resumen de adquisición de la maquinaria más importante para la nueva casa de moneda de Colón / 7. Conclusión

En una reunión celebrada también en el Museu Nacional d’Art de Catalunya hace unos años, con el título Revolució industrial i produc-ció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, ya presenté una comunicación cuyo título se ha escogido, precisamente, como lema de la primera parte de este coloquio, «De casas de moneda a fábricas de dinero».1 Allí, como aquí, nos centrábamos en los aspectos técnicos, podríamos decir, puramente metalúrgicos y fabriles, de la emisión de moneda. Pero hay otro aspecto, que no conviene olvidar, que conduce del concepto de casa o, si queremos, taller, al de fábrica y, más aún, al de fábrica nacional, que aunque solo se refleja en el nombre de la de Madrid a finales del siglo xix, proviene de la década de 1820 y más en concreto de las ideas del Trienio Liberal.2 Se trata, por tanto, además de un cambio en las formas de producción, de un cambio en el modo de gestión, y, por otro lado, del giro democrático o el cambio de mentali-dad política que supone la sustitución del adjetivo real por nacional. La ignorancia de la historia general y de la historia de las lenguas conduce a veces a anacronismos o necedades lingüísticas.

Aunque ya con anterioridad existían actividades en las que se concentraba gran cantidad de trabajadores (obras públicas, minas, arsenales), durante el siglo xix se producen o consolidan unos cambios en las formas de manufacturar todo tipo de productos que dan lugar a las fábricas propiamente dichas, tal como las entendemos ahora, o las entendíamos hasta hace poco. Se va pasando de una fabricación manual ya residual a finales del siglo xviii a una fabricación totalmente mecánica, aunque las máquinas todavía son gobernadas directamente por el ser humano. En España este proceso se realizó, en lo relativo a la moneda, muy lentamente a lo largo del siglo xix, y fue en buena medida iniciado por la Casa de la Moneda o Seca de Barcelona, por la

1. Torres 2013.2. Prieto y haro 2004; haro 2006; Prieto y haro 2012.

Libro 1.indb 82 12/04/17 16:42

Page 83: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 83

personalidad de Francisco Paradaltas y por la industria catalana, como deja patente Albert Estrada-Rius en este mismo volumen.

La fabricación de moneda en la península Ibérica, desde que se tiene documentación hasta la llegada de la dinastía borbónica, estuvo, salvo raras excepciones, gestionada por el sistema de arrendamiento. En lenguaje más actual diríamos, salvando los anacronismos, un siste-ma de adjudicación, o gestión privada de una actividad pública, es decir, conducida por particulares, aunque controlada por el Gobierno. Aparte de la privacidad, una de las características de las casas de mone-da antiguas que se suele obviar era su discontinuidad en el espacio y en el tiempo. Sobre todo en la Edad Media, la acuñación de moneda era una actividad que se emprendía eventualmente, cuando era necesario y/o cuando se disponía de metales para acuñar, bien fueran de particu-lares o «del rey».

Ya a finales del período medieval y luego durante la Edad Moder-na, la gestión de las casas se va convirtiendo en un negocio familiar, en ocasiones hereditario, y los principales oficios se ejercen también como si de empresas se tratara: el titular del oficio podía subcontratar a otro individuo, denominado teniente, que ejerciera realmente el ofi-cio y que, a su vez, contrataría a los trabajadores que necesitara para ejercer la labor. Pero, aunque aparentemente ciertas casas tienen ya una continuidad, y, de hecho, hablamos de la casa de la moneda de tal ciudad o tal otra, la realidad seguía siendo que se trabajaba por cam-pañas, no continuadamente.

Los borbones incluyeron la gestión de las casas de moneda dentro de la administración general del Estado, pero como el Estado absolutista se confundía aún con la propia figura del monarca, el concepto de fábrica nacional, aunque anticipado por las reales fábricas, no fue posible hasta la llegada de los sistemas constitucionales. Entendiéndose «nacional» como del pueblo y, por tanto, opuesto al sentido absolutista de «real». En cuanto a la gestión, el concepto de fábrica incluye una visión empresarial de esta actividad, mientras que el de nacional hace dudar, dependiendo de la tendencia política del momento, de si debe producir o no beneficios empresariales, si la fabricación de la moneda es un servicio público o una actividad especulativa más, aunque controlada por el Estado.

A principios del siglo xix se puede intuir que, por ejemplo, los puestos de trabajo eran fijos y los sueldos, por lo general, también. Sin embargo, el estatus de ciertos oficios desarrollados en el interior de una casa de moneda seguía estando en un lugar intermedio entre el trabajo por cuenta ajena y la empresa privada, siendo propietarios, por

Libro 1.indb 83 12/04/17 16:42

Page 84: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID84

ejemplo, sus titulares de los útiles y herramientas utilizados, que a su fallecimiento pasaban nominalmente a sus herederos.3

Dejando a un lado las implicaciones políticas, la transformación en el modo de producción, en la estructura empresarial y de personal es lo que se viene llamando «industrialización de la fabricación de moneda». Esta industrialización, lenta y desigual de unos países a otros, propicia-ría finalmente la implantación de sistemas monetarios modernos y homogéneos entre los distintos países, pasando por la efímera Unión Monetaria Latina, hasta la actual conversión de la moneda metálica en un mero instrumento fiduciario de carácter residual, aunque probable-mente estable, pues no se atisba en el horizonte el fin definitivo de su uso en la vida cotidiana.

A diferencia de la Seca o Casa de la Moneda de Barcelona, que permaneció en el mismo lugar hasta el final de su actividad, la de Madrid consiguió instalarse en un nuevo y más adecuado edificio a mediados del siglo xix. De este proceso de construcción y traslado y de la renovación tecnológica paralela hablaremos en este trabajo.

1. EDIFICIOS DE LA CASA DE LA MONEDA DE MADRID

Se acuñaron en Madrid algunas monedas en los tiempos turbulen-tos del final del reinado de Enrique IV, sin que se sepa la ubicación del edificio en que se fabricaron. Dada la extensión y configuración del Madrid de entonces, no debió de estar muy lejano al que posteriormen-te ocuparía, cerca del Alcázar y de una de las principales puertas de la villa, la de Segovia. Después de algunos tanteos experimentales con objeto de renovar el aspecto de la moneda, en tiempos de Felipe ii y Felipe iii, que utilizaron el edificio madrileño en que había vivido y trabajado el conocido artífice Jacome Trezzo, en 1615 se abrió la prime-ra Casa de Moneda madrileña propiamente dicha. Se utilizó para ello un edificio propiedad del duque de Uceda, a quien se había concedido la gestión y montaje ex novo de la casa en 1614 a título de tesorero. El edificio, situado en la calle de Segovia, un poco más abajo del actual viaducto, no era de nueva construcción, y, ya en ese momento, no debía de reunir las mejores condiciones para el uso al que se le destinaba.

3. Véase, por ejemplo, el caso de la herencia de Apolinar Rubio en torres 2010, p. 261 y siguientes.

Libro 1.indb 84 12/04/17 16:42

Page 85: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 85

Durante el siglo xvii se abrieron otras dos casas de moneda en Madrid, y una de ellas, situada justo enfrente de la existente, al otro lado de la calle de Segovia, se anexó a la anterior cuando cesó su actividad inde-pendiente.4

Como veremos más adelante, hasta la instalación de la nueva fábri-ca en lo que hoy es la plaza de Colón se sucedieron casi continuos proyectos de traslado, algunos sobre el papel y otros en que se llegaron a hacer algunas experiencias, pero todos se vieron frustrados por dife-rentes motivos.

El oficio de grabador de cuños para la acuñación de monedas había ido adquiriendo complejidad técnica a lo largo del siglo xviii y, a prin-cipios del xix, los grabadores más avezados eran, además de artistas, especialistas en el manejo, construcción y reparación de maquinaria, en especial las prensas de volante, conocidas desde el siglo xvi y que por entonces alcanzaban su máximo desarrollo técnico. En 1804 se creó en Madrid el Departamento de Grabado y Construcción de Máquinas para la Moneda, bajo la dirección de Pedro González de Sepúlveda. El Departamento se desligó físicamente, y a veces orgánicamente, de la Casa de la Moneda de Madrid, instalándose durante bastantes años en un edificio de la carrera de San Francisco esquina a la calle de San Isidro, no muy lejos de la Casa de la Moneda.5

Hubo que esperar hasta mediado el siglo xix para que, según Juan Manuel de Sabando, una casualidad contribuyera a que se pusiera en marcha un proyecto que dormía en los cajones del ministro de Hacien-da.6 En el relato del citado autor, que quizá debamos considerar como tradición oral, con las cautelas que ello conlleva, se viene a decir que, a finales de 1854, una movilización de obreros condenados al paro pre-sionó al gobierno en busca de ocupación, lo que llevó en 1855 a tomar la decisión de iniciar la obra de una nueva casa de moneda.

2. NECESIDAD DE UN NUEVO EDIFICIO

La Memoria sobre casas de moneda presentada a las Cortes con fecha 10 de septiembre de 1855 e impresa en el Diario de Sesiones7

4. Torres 1994a.5. Durán 1975, p. 100 y 131; Torres 1994a, p. 18; Torres 2010, p. 236 y siguientes.6. Sabando 1896.7. Memoria Cortes, p. 227-254.

Libro 1.indb 85 12/04/17 16:42

Page 86: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID86

plantea la necesidad de un nuevo edificio en el contexto de un informe sobre el estado general del ramo. Como no menciona el conflicto social relatado por Sabando, ni que se haya tomado aún una decisión respecto a la nueva ubicación, contribuye a poner en duda la información de Sabando, al menos en cuanto a su cronología. La Memoria describe someramente el estado, contenido y métodos de trabajo de los edificios de la calle Segovia, carrera de San Francisco y las otras casas de mone-da que todavía funcionaban fuera de Madrid.

En la calle Segovia se seguía fabricando moneda de oro y plata (no de cobre) en los dos edificios, uno enfrente de otro, a la altura del actual viaducto, que se habían unificado en 1718, al incorporarse a la corona, entre otras actividades públicas, la fabricación de moneda y sus oficios. La reinauguración oficial de la casa de Madrid se celebró el 24 de abril de 1719.8 Al edificio más antiguo se le denomina «primer edificio» y al otro «el Fielato» o «la casa de los molinos». También se les denomina, respectivamente, «casa de abajo» y «casa de arriba» (el segundo estaba algo más arriba en la cuesta de la calle). Su valor lo estimaba la Memo-ria en 2.307.221 reales, y el contenido en casi otro medio millón. El primer edificio se califica de «ruinoso en su mayor parte» y «de mez-quina e insalubre distribución, exceptuando la sala de volantes, que tiene regulares luces y alguna amplitud». Albergaba las dependencias administrativas, la fundición, el ensaye y la acuñación. Se hace mucho hincapié en lo anticuado del sistema de fundición y enrielado, atendido por un fundidor, un ayudante y unos ocho operarios, que podía proce-sar en nueve horas unos 350 kg de metal. En la fundición por el sistema de craza, se mezclaba el metal con el combustible, carbón de brezo, en un recipiente de hierro revestido por dentro de una capa de tierra refrac-taria, lo que, unido a la acción de un ventilador con que se avivaba el fuego, producía gran cantidad de residuos, tierras y polvo que luego había que beneficiar, como se llamaba al proceso de recuperar los meta-les preciosos contenidos en dichos residuos. El beneficio se realizaba por amalgamación, método también anticuado, aunque desde 1852 se realizaba en unos aparatos llamados «molinetes», movidos por una mula. En los patios de la casa se hacinaban montones de tierra que no se podía beneficiar, pero cuyo ensaye había dado un contenido de plata tan sensible que se estimaba poder venderlas a buen precio. El informe recomienda el sistema de fundición que ya utilizan en París y Londres,

8. Plañiol 1917, p. 83; Torres 1994, p. 16.

Libro 1.indb 86 12/04/17 16:42

Page 87: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 87

con crisoles de grafito para el oro y de hierro forjado para la plata, calentados con carbón mineral en hornos adecuados, pero sugiere no adoptar este sistema hasta que se disponga de un nuevo edificio con mejores instalaciones.

En el Fielato se realizaba la laminación, corte y blanqueo. Había además hornos de recocido («recocho») para ductilizar los metales cada vez que era necesario entre unas operaciones y otras. Las salas de reco-cho y la de los molinos estaban en muy mal estado. La laminación constaba de dos molinos, cada uno con una «plataforma giratoria» que movía cinco asientos o pares de cilindros de acero de 5 cm de diámetro y 7 cm de longitud. Cada molino era asistido por cuatro mulas.9 Para adelgazar hasta el grosor del cospel correspondiente, el riel para duros necesitaba de nueve pases por los molinos, el de medio duro diez pases, la peseta catorce, y las medias pesetas y reales diecisiete. Era necesario recocer el riel o barra entre pase y pase. El trabajo era muy lento, se tardaba dos días en laminar completamente unos 350 kg de metal, de los que más de la mitad se convertían tras el corte de los cospeles en cizalla que había que refundir. El corte se realizaba en pequeños volan-tes manuales manejados por un operario.10 Para el blanquimiento o limpieza de los cospeles se utilizaba ácido nítrico y un pulido con arena.

Para la acuñación, se disponía en la casa de abajo de cinco volantes tipo Gengembre (escrito «Chanchambre» en la Memoria) con mano mecánica y virola. Este tipo de volante, conocido como modelo Auster-litz, cuyas características expliqué en un anterior encuentro,11 había sido desarrollado entre 1803 y 1805 por Philippe Gengembre y Jean-Pierre Saulnier,12 y las primeras unidades para la casa de Madrid fueron adquiridas durante el ministerio de Luis López Ballesteros, a principios de los años 1830. El jefe del taller de acuñación tenía el nombre de «guardacuños». Los volantes grandes necesitaban ocho hombres para manejarlos, pero seguramente nunca funcionaban todos a la vez, aun-que solo fuera porque su capacidad productiva, que era de unas 40.000 piezas diarias, quedaba mermada por la limitación de las operaciones

9. Para hacerse una idea visual de cómo era un molino de casa de moneda, puede verse el grabado correspondiente de la Enciclopedia Francesa, por ejemplo en http://planches.eu/planche_ jpg_orig.php?nom=MONNOYAGE&nr=7 y http://planches.eu/planche_ jpg_orig.php?nom=MONNOYAGE&nr=8 (noviembre de 2016).

10. ht t p: //planches.eu /planche_ jpg _or ig.php?nom=MON NOYAGE&n r =12 (noviembre de 2016).

11. Torres 2013, p. 116-117.12. Torres 2012, p. 345 y siguientes.

Libro 1.indb 87 12/04/17 16:42

Page 88: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID88

previas de laminado y corte. Otro dato a tener en cuenta cuando se habla de los hombres necesarios para manejar una prensa es que se habla en términos productivos, es decir, que estos ocho hombres traba-jarían en equipos, probablemente de cuatro cada uno, que se relevarían cada cierto tiempo.

La plata que se amonedaba en Madrid provenía de las minas de Hiendelaencina, descubiertas poco antes y cuya explotación se presu-mía duradera, pero que luego se abandonarían a principios del siglo xx. Era plata con poco o ningún vestigio de oro, por lo que el taller de apartado y afinación tenía poco trabajo, limitado a las pequeñas com-pras de otras procedencias y a la refundición de monedas anteriores. Se dice que algunos duros habían llegado a tener un contenido de oro de 8 maravedís (sobre un total de 680, el 1,18%). Para afinar se empleaba el método del ácido nítrico, caro y poco eficaz, proponiéndose su sustitu-ción por el del ácido sulfúrico y recomendando que se dejara en manos de la industria privada, pues requería de un trabajo a gran escala.

Una vez descrita la situación de los edificios y actividad de la principal casa de moneda del Reino, pasaba el ponente a expresar la necesidad de montar una «gran casa» dotada de una «magnífica maqui-naria, la más perfecta de Europa».13 Enumera algunos de los intentos de traslado desde el año 1847: el palacio del marqués de Guadalcázar, en la calle Ancha de San Bernardo esquina a la del Pez (hoy sede de la Escuela Superior de Canto); el edificio del Depósito Mercantil e Indus-trial, en la de Cedaceros, y el palacio del general Narváez en la de María Cristina (hoy en la plaza de los Mostenses). Este último edificio fue adquirido en julio de 1847. Toda la documentación se refiere a este edificio como la casa del duque de Valencia, aunque el espadón de Loja no recibió hasta noviembre ese título nobiliario. En el momento de la compra no estaba Narváez en el Gobierno, al que volvió el 4 de octubre. Se invirtieron en la compra y en la reforma del edificio alrededor de dos millones y medio de reales de vellón, y a él se trasladó la moderna maquinaria adquirida en 1852 en varios países europeos por Santiago Malacuera, el director de Máquinas. Según Plañiol,14 este conjunto de máquinas eran: dos acuñadoras Thonnelier grandes, con virolas abier-tas y cerradas, marcadas con los números 23 y 24, letras A y B; otra acuñadora Thonnelier mediana, número 25, letra C; otra acuñadora

13. Memoria Cortes 1855, p. 240.14. Plañiol 1917, p. 25-26.

Libro 1.indb 88 12/04/17 16:42

Page 89: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 89

Thonnelier pequeña, número 26, letra D; y una acuñadora Uhlhorn,15 marcada con el número 77, sin indicación de tamaño. Una vez compro-bada por Malacuera y por el arquitecto Azofra la imposibilidad de implementar en este edificio una máquina de vapor, se desechó el tras-lado, y en 1853 se dedicó a otras necesidades del Estado. Según la Memoria, las máquinas, que habían costado 1.200.000 reales, eran, además de la de vapor, laminadoras, cortadoras, hileras, crisoles, balan-zas, herramientas y nueve acuñadoras del sistema Thonnelier. Según el informante, una de las Thonnelier de tamaño mediano se envió a Bar-celona en 1854 para que sirviese de modelo, pero no especifica para qué. La fuente que hace afirmar a Plañiol y a Durán16 que en 1848 llegó a Madrid una Thonnelier procedente de Barcelona nos resulta, por el momento, desconocida. Como tanto yo como otros17 hemos seguido hasta aquí a estos autores como fuente secundaria, queda todavía la incógnita de si las primeras máquinas vinieron de Barcelona a Madrid en 1848 y, con posterioridad, en 1854, se envió una muestra de Madrid a Barcelona para la construcción de nuevas máquinas. Esta Thonnelier habría servido de modelo para la o las entregadas en 1856 por La Maquinista Terrestre y Marítima a la Seca de Barcelona, siendo Paradaltas su superintendente, a juzgar por el letrero de la que está depositada en la actualidad en el Museo Casa de la Moneda.18

Durante los años veinte y treinta ya se habían propuesto otros traslados. El que más papeles llegó a mover fue el que proponía la mudanza al edificio conocido como Fábrica de Aguardientes, que ocupaban en ese momento la Fábrica del Papel Sellado y la de Taba-cos, en Embajadores; es el edificio aún conservado conocido como Tabacalera. Este traslado se estudió primero a partir de 1821 y luego, de nuevo, en 1833.19 En 1834 se propuso el alquiler de la llamada Casa de la Sonora, el edificio en la calle de San Bernardo que hoy es sede principal del Ministerio de Justicia, que por entonces pertenecía al duque de Castroterreño, viudo de la hija de la marquesa de la Sonora, que lo había comprado y remodelado en 1747. Otro emplazamiento propuesto sin éxito fue el convento del Espíritu Santo, cuya iglesia se

15. Plañiol transcribe «D’Oklhom», probablemente con fidelidad al manuscrito; mientras que Durán 1975, p. 133, transcribe «D’Okklon».

16. Plañiol 1917, p. 52; Durán 1975, p. 132 y siguientes.17. Torres 2013, p. 120 y siguientes.; estrada-rius 2013, p. 142, 145 y siguientes.18. Torres 2013, p. 121.19. Durán 1975, p. 107 y siguientes.

Libro 1.indb 89 12/04/17 16:42

Page 90: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID90

habilitó en 1834 para reunir a las Cortes nacidas del Estatuto Real y en cuyo solar se edificó en 1850 el actual palacio del Congreso de los Diputados. También en 1834 se consideró la posibilidad de construir un edificio de nueva planta en la plaza de Oriente de Palacio, a la derecha del teatro (en construcción), entre éste, la calle de Santiago y la del Espejo.20 Ya a finales de los años treinta se planeó ubicar la casa en lo que había sido el convento del Carmen Descalzo, en la confluen-cia de la calle de Alcalá con la Gran Vía (inexistente entonces), en la manzana que ocupa todavía la iglesia de San José, único resto de aquel convento.21

Las máquinas e instrumentos almacenados se hallaban en perfec-to estado para funcionar cuando se requiriera. Cada prensa podía acu-ñar entre 2.400 y 2.700 piezas por hora; aquí el ponente se contradice con lo dicho poco antes y habla de cinco acuñadoras, aunque la prime-ra cantidad (nueve) podría tratarse de una errata, si tenemos en cuenta que, según el reportaje de El Museo Universal22, cinco de las trece acuñadoras que había en 1866 eran extranjeras y las otras ocho barce-lonesas. También el cuadro resumen de adquisiciones que incluyo más adelante atestigua que debieron de ser cinco las acuñadoras compradas en 1852.

En el momento del informe no se habían comenzado los estudios para la nueva construcción, ni siquiera se conocía aún el emplazamien-to, pero el ponente aconsejaba que debería estar situado «en un extremo de la población» por la contaminación y otras molestias, y disponer de agua suficiente. Los talleres deberían instalarse en naves de un solo piso, pero elevadas y espaciosas, para admitir la adición de nuevos ele-mentos con posterioridad. Las dependencias no industriales podrían alojarse en cuerpos separados de dos o tres pisos. Aconseja una super-ficie disponible de 100.000 pies (poco más de una hectárea) y propone el solar llamado Monteleón, cerca de la actual plaza del Dos de Mayo, propuesta que no llegó a fructificar.

El Departamento de Grabado y Máquinas, fundado en 1804 y ubi-cado en la carrera de San Francisco 13 (esquina con la calle San Isidro), ejecutaba todas las matrices para las casas de moneda españolas. A partir de julio de 1855 (la Memoria se firma en septiembre) las Cortes

20. Durán 1975, p. 113 y siguientes.21. Plañiol 1917, p. 12; Torres 1994, p. 19-20.22. Museo 1866.

Libro 1.indb 90 12/04/17 16:42

Page 91: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 91

habían dispuesto que el Departamento elaborara los cuños para la Fábrica del Sello y de «cuantos documentos produzcan renta al Esta-do», aunque ya sus grabadores habían colaborado en esa misión con anterioridad, y en el propio Departamento se estaba timbrando en ese momento Deuda del Estado. No se describe el equipamiento tecnológi-co del Departamento, lo que resulta chocante, teniendo en cuenta que había sido pionero en las renovaciones tecnológicas desde finales del siglo anterior, y que era su jefe de Máquinas Santiago Malacuera, quien estaba liderando la actual.

La segunda casa de moneda en importancia era la de Sevilla, aun-que había sido durante varios siglos la primera entre las peninsulares. Ubicada en un conjunto de edificios cercano a la Casa Lonja (hoy Archivo de Indias), a la catedral y al río, funcionaba solo ocasionalmen-te desde 1846, tras cesar su actividad por RO de 20 de diciembre de 1845. La construcción (de finales del siglo xvi, con reformas posterio-res) era todavía sólida, pero la distribución e iluminación era deficiente, y necesitaría nuevas reformas para la introducción de la fuerza de vapor. Su mantenimiento resultaba gravoso para el Estado. La fundición se realizaba también por el anticuado método de craza, aunque a veces se utilizaban crisoles de grafito para fundir pequeñas cantidades de oro. La laminación se efectuaba con molinos tradicionales en muy mal esta-do. El corte y blanqueado eran manuales, y la acuñación a volante. El apartado se verificaba por cimiento o por ácido nítrico. En abril de 1855 se trasladó a Sevilla Santiago Malacuera para intentar racionalizar los procesos, consiguiéndolo en parte.

Respecto de la casa de la moneda de Barcelona, cuya techumbre había sido devastada por un incendio en julio de 1855, el ponente alaba su avance en los métodos de fundición (a crisol) y apartado (por ácido sulfúrico). La acuñación, sin embargo, es también a volante, teniendo habilitados cinco de ellos para labrar moneda de plata, excepto duros. En 1853 se había iniciado la adquisición de una máquina de vapor y tres prensas, pero solo la de vapor se hallaba ya completamente montada. Se mantenía un prolongado litigio por la propiedad del edificio, que, además se definía como «mezquino» y de «viciosa construcción». Desde que se cerró tras la ocupación francesa, la Seca había funciona-do intermitentemente, en ocasiones a cargo de la Diputación Provincial. La casa de Barcelona era la única que no tenía una entrada permanente de metales en pasta para su acuñación, sino que se servía de la refun-dición de moneda americana ingresada a través de los pagos de las compañías navieras.

Libro 1.indb 91 12/04/17 16:42

Page 92: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID92

La casa de la moneda de Segovia se ocupaba, desde la reordenación borbónica de las acuñaciones en 1730, de la elaboración de la moneda de cobre. Contaba con tres volantes antiguos con mano mecánica «y dos prensas que pertenecieron a la casa de la moneda de Barcelona». Tanto la laminación como la acuñación en prensas era movida por el agua del Eresma, y el resto de operaciones se realizaban a mano. Las prensas así movidas eran tan lentas que producían la mitad que los volantes. Se des-aconsejaba la instalación en Segovia de un «motor», como se llama repe-tidamente a la máquina de vapor, y se propone cerrarla y trasladar la acuñación de cobre a Sevilla, cercana a las minas onubenses de ese metal.

Finalmente, se menciona el establecimiento metalúrgico que fun-cionaba en la localidad gallega de Jubia, cerca de Ferrol, una fábrica de cobrería que, desde 1811 hasta 1850, se había dedicado a la acuñación de moneda de cobre. Como la de Segovia, utilizaba la energía hidráulica para mover su maquinaria. Aunque el redactor se recrea con cierta minuciosidad en la descripción de sus instalaciones y actividad, en nin-gún momento aconseja volver a utilizarla en la producción monetaria.

El total labrado en las tres casas operativas en el momento de la redacción de la Memoria ascendía a casi 155 millones de reales, poco más de la mitad de lo que se estimaba producir «con las máquinas últimamen-te adquiridas». Por ello, la permanencia de las casas de Sevilla y Barce-lona se consideraba gravosa. La línea férrea Alicante-Madrid, prevista para 1857, solventaría el único problema de la centralización de la acuña-ción en un único establecimiento en Madrid. Aunque la casa de Sevilla podría seguir acuñando metales nobles «en gran escala y con muy nota-bles economías» incorporando a ella el material moderno que se ha men-cionado en la de Barcelona, se propone como óptima la opción de una absoluta centralización de las labores de oro y plata, dejando para Sevilla la acuñación de la moneda de cobre, y suprimiéndose la de Segovia.

Concluía la Memoria con una serie de datos económicos para el siguiente ejercicio, sin insistir en la conveniencia de construir un nuevo edificio en Madrid ni proponer abiertamente la total centralización de las labores. La actividad posterior de Sevilla fue escasa mientras, que Segovia y Barcelona, e incluso Jubia, todavía batieron ocasionalmente moneda de cobre en la década siguiente, durante la campaña de acuña-ción contratada por el gobierno con la empresa francesa Oeschger, Mesdach y Cía.23

23. Murray 2013, p. 229 y siguientes.

Libro 1.indb 92 12/04/17 16:42

Page 93: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 93

3. CONSTRUCCIÓN DEL NUEVO EDIFICIO

Ya en octubre de 185524 se había tomado la decisión de la unifica-ción no solo de las casas de moneda sino su emparejamiento con la del Timbre y la ubicación de ambas en el solar de la Escuela de Veterinaria. Quizá en el breve plazo transcurrido entre la Memoria a las Cortes, de 10 de septiembre, y el proyecto de ley presentado por Juan Bruil, el 29 de octubre, tuvo lugar el tumulto obrero relatado por Sabando. Se suce-dieron varios proyectos de ley y discusiones parlamentarias que incluían la supresión de las otras casas de moneda. El 18 de enero de 1856 el proyecto se convirtió en ley y las obras comenzaron en los meses siguientes.25

Sorprende a Sabando que, en contra de lo que habría sido de espe-rar, dados los antecedentes, se construyó en Madrid un edificio grande y espacioso, con perímetro a cuatro calles y sin compartir ninguna medianería. La amplitud se habría debido también, según él, en parte, a la casualidad, pues los responsables de los talleres de la casa habían comunicado al arquitecto unas necesidades quizá exageradas, en previ-sión de que luego sufrieran los consabidos recortes, pero el arquitecto, no acostumbrado a planificar un edificio industrial y temeroso de no cumplir con los requisitos necesarios, había respetado lo expuesto por los técnicos. Los arquitectos que finalmente intervinieron en la obra, según Durán,26 fueron José Joaquín de Ibarrola, autor del proyecto ini-cial, y que probablemente sea el inexperto citado por Sabando, y, pos-teriormente, el equipo formado por Pedro Torrá y Aureliano Varona (1855-1859), bajo la dirección facultativa del superintendente de la Casa, Luis de la Escosura. En 1858, ya casi terminada la obra, se produjo una denuncia contra el contratista (Manuel Roiz) y los arquitectos iniciales, que se solventó con la retirada de éstos y la continuación del proyecto por Francisco Jareño y Alarcón, a quien se debe, al menos, la fachada principal del edificio o, más exactamente, el nuevo cierre de dicha fachada, así como otros detalles de remate.27 También son obra de Jare-ño, realizadas o iniciadas en 1861, ya inaugurada la Fábrica, la edifica-ción de tres crujías que dividía en dos lo que era inicialmente un gran patio posterior, y las dos casetas del primer patio, para el cuerpo de

24. RD de 28 de octubre, Plañiol 1917, p. 13.25. Plañiol 1917, p. 13 y siguientes; Durán 1975, p. 115 y siguientes.26. Durán 1975, p. 119 y siguientes.27. LóPez y Durán 1994, p. 34.

Libro 1.indb 93 12/04/17 16:42

Page 94: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID94

guardia y la portería.28 Navascués29 atribuye el inicio del proyecto a Nicomedes Mendívil, siguiendo la opinión de algunos, pero sin aportar ninguna documentación justificativa. Durán publica unos planos de 1867 (hoy en paradero desconocido) firmados por Vicente Armengol, pero no especifica en calidad de qué.

En 1859 se empezó a publicar la Memoria sobre el estado de las Obras Públicas en España. En ese primer tomo se procedía a una des-cripción del nuevo edificio, incluidos los gastos de las obras y los hor-nos y máquinas adquiridos e instalados en los últimos años.30

El gobierno había autorizado, por ley de 18 de enero de 1856, la construcción de «un edificio en que se ejecutasen, según los adelantos modernos, todas las operaciones de fabricación de moneda y efectos timbrados». Se habilitó para ello la parte norte del solar que había ocu-pado la Escuela de Veterinaria, junto a la puerta de Recoletos, hoy plaza de Colón. A finales de 1856 se habían invertido ya en la obra 2.740.141 reales, en 1857 se invirtieron 3.956.578 reales más y en 1858, otros 5.025.875. En los seis primeros meses de 1859, año en que se redacta la Memoria, se gastaron 1.729.150,01 reales.

Adjunto en la lámina 3 un plano del edificio elaborado en 1927 que nos servirá de guía. Estaba rodeado por las calles de Goya (a la izquierda, al Norte), Serrano (arriba, Este), Jorge Juan (a la derecha, Sur) y el paseo de Recoletos/plaza de Colón (abajo, al Oeste). El perímetro del edificio tenía forma trapezoidal, aunque en otro lugar31 se dice que el solar de la Fábrica era, en realidad, un decágono irregular, debido seguramente a pequeñas desviaciones en las cuatro rectas principales. Tenía 18.741,62 m2 más 1.032,57 m2 de las rampas y escalinata de entrada. Tenía dos entradas, una por el Oeste (abajo en el plano), la principal, que distribuía, a través de un patio, el acceso desde la plaza de Colón a los pabellones y naves, y otra por el Sur, en la calle Jorge Juan (inicialmente llamada calle de la Moneda), casi esquina a la actual calle de Serrano, para entrada de operarios y carros. Más abajo veremos por qué esta puerta no aparece ya en el plano en 1927. Como el terreno hace cuesta ascendente entre el paseo de Recoletos y la calle Serrano, a la puerta principal se accedía desde el nivel de la calzada por dos rampas laterales y la entrada estaba compuesta por cinco cuerpos de

28. Durán 1975, p. 122.29. Navascués 1973, p. 118.30. MOP 1859, primer trimestre, estados 120 y 121, en Anexo, p. 9-12.31. Torres 1994b, p. 153.

Libro 1.indb 94 12/04/17 16:42

Page 95: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 95

verja separados por pilares decorados; los dos cuerpos de los extremos, más largos, eran de reja fija y los tres centrales eran puertas que daban paso al primer patio, en cuyo centro habría, según el texto, una fuente decorativa (que no aparece en los planos) y dos pequeñas casetas, una para el cuerpo de guardia y otra para la portería. El patio, de 2.282,53 m2, estaba flanqueado a ambos lados por los dos edificios o pabellones de cuatro plantas (tres visibles) conocidos posteriormente como Jareños y cerrado al frente por la nave de una sola planta del gran salón de fabricación, en el que se aprecia la colocación de las máquinas. En líneas generales, el pabellón sur (a la derecha) estaba dedicado a la moneda y el pabellón norte al sello. Las últimas plantas estaban destinadas inicialmente a viviendas para empleados de la Casa de Moneda (en el pabellón sur) y de la Fábrica del Sello (en el norte). En la planta principal (la tercera, segunda desde el nivel de entrada) del pabellón norte se pensaba instalar un museo y dos talleres de grabado para moneda y sello. Las plantas bajas se destinarían a oficinas y los sótanos a almacenes, incluyendo los respectivos tesoros de las dos fábricas, y a servicios de las viviendas.

Además de la gran sala de fabricación y sus talleres accesorios, incluida la máquina de vapor, los distintos talleres se distribuirían en naves de un solo piso que cerraban el perímetro del polígono en torno a un gran patio posterior. En la nave sur, las fundiciones, que, sin embargo, se colocarían finalmente en la parte sur (derecha) de los edi-ficios construidos en el centro del patio posterior a partir de 1861. En la nave este, los talleres mecánicos y de beneficio de tierras. En la norte, todo lo relacionado con la fabricación del timbre.

Los cimientos, zócalos, basamentos, impostas y cornisas eran de piedra berroqueña (granito), y de ladrillo el resto de los paramentos. Se utilizó profusamente el hierro, sobre todo en los pabellones, tanto en armazones y forjados como en elementos vistos, como escaleras, columnas, cerramientos, etc. Las cubiertas eran de pizarra inglesa y las estructuras, de hierro y plomo. En los pavimentos se empleó piedra berroqueña, asfalto, entarimado y baldosa fina de figura y colores, hoy conocida como «piso» o «pavimento hidráulico». El escaso uso de madera, reducido a los marcos de ventanas y puertas y a los entarima-dos, convertía al edificio, según la Memoria, en incombustible, detalle a tener en cuenta si se considera que los incendios en las casas de mone-da no habían sido infrecuentes.

Había dieciséis hornos: dos de fundición de oro y dos de plata, cada uno con dos hornillos y una chimenea, cuatro de recocido, cuatro

Libro 1.indb 95 12/04/17 16:42

Page 96: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID96

para calderas de blanqueo y dos para secado de cospeles (estos diez últimos compartiendo una misma chimenea) y dos hornos para ensayar oro, uno de mufla doble y otro de evaporación. En proyecto estaba un horno con cinco hornillos para calderas de platino para el apartado de oro y plata por ácido sulfúrico.

Cuando se hablaba de la máquina se hacía referencia a la de vapor modelo Watt, la primera que tuvo la fábrica, de 25 caballos, con dos calderas, servida por una gran chimenea central elevada sobre un zóca-lo de granito que en total tenía unos 34 metros. Daba movimiento a cuatro laminadores (ocho pares de cilindros), una tijera, un escarcha-dor, dos hileras, cuatro cortes y cinco prensas monetarias. Había ade-más en la fundición una máquina de enrielar y dos grúas, independien-tes de la máquina de vapor. Estas máquinas, instaladas entre 1857 y 1859, deben de ser las adquiridas en 1852; en 1864 se comprarían otras dos máquinas de vapor, también de 25 CV.

En la descripción realizada en la Memoria de 1859, en la que, por otra parte, no resulta fácil a veces distinguir lo ya realizado de lo sim-plemente proyectado, no figura todavía el conjunto de construcciones proyectado por Jareño que dividían el gran patio posterior en dos mita-des, de Este a Oeste, aunque comunicadas por una galería de soportales en el ala este, y que aparecen en todos los planos conocidos. La Memo-ria de 1861, que cubre el período 1859-1860, da ya noticia del proyecto de construir en ese lugar un cuerpo de edificio destinado a la acuñación de moneda de cobre.32

Aunque el edificio se inauguró en 1861, en 1863 solo se había entregado el pabellón sur completo, el gran salón de fabricación con todas sus máquinas, incluida la de vapor, las fundiciones, recocho y blanquimiento, el beneficio de tierras, el taller mecánico y las casetas del primer patio para cuerpo de guardia y portería. No está claro que estos talleres se hubieran entregado completamente equipados e insta-lados o solo la obra, pues posteriormente se consignan como pendientes algunas de sus instalaciones. Se preveía la entrega «en un plazo muy corto» del pabellón norte y todos los talleres de Timbre, el taller de balanzas automáticas y el alumbrado de gas. Pero todavía se estaban construyendo e instalando algunos talleres. El total invertido superaba ya los 22 millones y medio de reales.33

32. MOP 1861, p. 38.33. MOP 1864, p. LVI-LVIII.

Libro 1.indb 96 12/04/17 16:42

Page 97: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 97

De lo publicado en la Memoria de 1868,34 aunque no lo especifica claramente, se puede entender que la obra ha sido prácticamente termi-nada entre 1864 y 1866, pues en los años siguientes35 solo habla de un pleito por la contrata de hierros y de la liquidación final de obras meno-res. Los siguientes volúmenes de MOP no se ocuparon ya de este asun-to. Unos años después, la construcción del edificio del Museo y Biblio-teca Nacionales obligó a bajar el nivel de la calle Jorge Juan en casi metro y medio. A causa de esta modificación urbana, en 1875 se cerró la «puerta de carros», que comunicaba dicha calle con el patio sur, y se abrió una nueva en la fachada a la calle Serrano.36

En este nuevo edificio se reuniría con el tiempo toda la fabrica-ción de moneda española, cerrándose, además de la vieja casa de Madrid, las de Sevilla y Segovia. La de Barcelona, no nombrada en el decreto de construcción de la nueva, se cerraría definitivamente en 1881. También se trasladaban a este nuevo edificio las actividades de la Fábrica del Sello y las del Departamento de Grabado. Según Durán,37 el director general de Casas de Moneda, Loterías y Minas, Jenner, no estaba de acuerdo en trasladar la Fábrica del Sello argu-mentando que estaba en un edificio apropiado y no tenía ninguna conexión con la Casa de la Moneda ni en lo relativo a la producción ni en su gestión. De hecho, en ese momento ambas factorías depen-dían de direcciones generales diferentes. Era, en realidad, el grabado, común a ambas fábricas desde al menos 1856,38 lo que aconsejaba la vecindad de dos actividades tan dispares en cuanto al uso de materias primas, pero muy semejantes, al menos conceptualmente, en cuanto a los métodos de transformación, ya que tanto el timbre como la mone-da se fabricaban por impresión, uno, en plano, sobre papel y la otra, en relieve, sobre metal; las dos requerían que las formas o moldes para la estampación fueran elaboradas por personal experto en el grabado sobre metales. En 1893, las tres actividades se unirían orgá-nicamente en una sola entidad, que se denominó Fábrica Nacional de Moneda y Timbre.

En la placa fundacional del edificio, de 167 x 84 cm, conservada en el Museo Casa de la Moneda, puede leerse: reinando isabel ii, /

34. MOP 1868, p. LI.35. MOP 1870, p. 125-126.36. Durán 1975, p. 123.37. Durán 1975, p. 116-117.38. Memoria Cortes, p. 241.

Libro 1.indb 97 12/04/17 16:42

Page 98: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID98

siendo ministro de hacienda / d. Pedro salaverría, / se inauguró esta casa de moneda en 13 de febrero de mdccclxi. / arqto. direc-tor f. Jareño.

4. NUEVOS MÉTODOS

Ya he explicado en parte en otro lugar39 la transformación de los métodos de acuñación durante el siglo xix, coincidiendo con la implan-tación de fuerzas motrices independientes de la fuerza humana, animal o hidráulica. Hasta entonces, si prescindimos de los molinos, utilizados en los siglos xvi y xvii, y que acuñaban por laminación, se había utili-zado para acuñar un mecanismo basado en el avance de un husillo a través de una tuerca y en la fuerza del golpe que se le podía imprimir a través del impulso violento sobre una barra oscilatoria horizontal o volante colocada en la cabecera del tornillo. Las nuevas máquinas inventadas en el primer tercio del siglo xix introdujeron un volante o rueda de giro continuo y uniforme situado en posición vertical para mover un eje horizontal; el giro de éste se transformaba, mediante sis-temas de palancas, bielas o levas, en un movimiento vertical alternativo que daba lugar al golpe acuñador. El primero en idear la aplicación a la acuñación de moneda de estos principios fue el ingeniero alemán Die-drich Uhlhorn, constructor de la primera prensa moderna en unos momentos en que en Inglaterra los mecánicos de Matthew Boulton llevaban la prensa de volante a su máxima perfección y robustez para poder moverla de modo automático con máquinas de vapor. A partir de ahí, otros ingenieros introdujeron variantes tanto en el modo de trans-formación y transmisión del movimiento como en la solución de los otros problemas que una prensa monetaria planteaba, como la introduc-ción de los cospeles y retirada de las monedas. Los prototipos de estas nuevas prensas podían funcionar manualmente con una manivela aco-plada al volante.

En Madrid, en estos momentos iniciales, los profesionales que se ocupaban de las máquinas y otros adelantos tecnológicos habían sido los mecánicos del Departamento de Grabado, cuya formación procedía, aparentemente, de la práctica cotidiana, y algunos grabadores de élite, como los Sepúlveda, en la línea de una tradición francesa de «artistas

39. Torres 2013.

Libro 1.indb 98 12/04/17 16:42

Page 99: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 99

mecánicos» que en su momento representaban el suizo Jean-Pierre Droz y el francés Phillipe Gengembre. Según Durán,40 en 1865 ingresó en la Fábrica el primer ingeniero industrial propiamente dicho, Mauro Serret, que, procedente de Fomento, se encargó inicialmente de aseso-rar en todo lo referente a la instalación de maquinaria, hornos, etc., y que luego se quedó en la casa.

Una vez conseguidas máquinas autónomas capaces de trabajar continuamente ofreciendo un producto válido, podemos hablar ya de una fábrica de monedas con una serie de dependencias al servicio de la acuñación, y podemos hablar de la moneda como un producto que se fabrica y se retira de la circulación de manera continua y programada. La acuñación de moneda fiduciaria en metales industriales permite que la producción de la fábrica no esté limitada a las necesidades económi-cas o a la disponibilidad de metales preciosos, y se dedique no solo a emitir nuevo circulante, sino también a renovar el ya existente para que reúna siempre unas condiciones de uso aceptables.

Conocemos por el artículo de Julián Manuel de Sabando en La Ilustración Española y Americana41 algunos avatares sobre la construc-ción del edificio y la instalación de la máquina de vapor y la primera gran chimenea. Se trata, como ya he advertido, de un testimonio, aun-que escrito, de tipo oral, cuyos datos siempre tienen que ser tomados con precaución, pero que siempre aportan una nota de color por encima de los más fríos datos obtenidos de la documentación pura y dura. Este artículo, del que ya he extraído la noticia sobre el motín de obreros parados que propició el inicio de las obras, se titulaba simplemente «La Casa de la Moneda. Su origen» y fue descaradamente plagiado en su integridad, aunque ligeramente amplificado en todos los sentidos, por un tal Alfonso de Gabriel y Ramírez de Cartagena en un Boletín de la Sociedad Española de Excursiones de 1947, con el título «Hace un siglo y parece que fue ayer», sin insinuar siquiera la existencia de una fuente anterior.

Nos cuenta Sabando que tanto la construcción de la chimenea como la instalación de la máquina de vapor fueron ejecutadas por obre-ros ingleses y que el segundo desapareció sin dejar rastro una vez con-cluido el trabajo. Con un tono levemente épico y cierto suspense relata cómo, tras la deserción del inglés, Francisco Baró, limador del Depar-

40. Durán 1975, p. 122 y siguientes.41. IEA 1896.

Libro 1.indb 99 12/04/17 16:42

Page 100: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID100

tamento de Grabado se ofreció para poner en marcha la instalación. Como medida de precaución, desalojó por completo el establecimiento por si se producía una explosión. Los desalojados observaron desde la cercana plaza de Colón la salida del humo, primero tímidamente y luego a borbotones, por la gran chimenea, para, finalmente, ver salir por la puerta a Baró invitándoles a regresar al recinto fabril.

Realidad o leyenda, lo cierto es que, a mediados del siglo xix, se estaba todavía intentando implementar el vapor en la fabricación de moneda en España, con medio siglo de retraso sobre los primeros inten-tos en la Monnaie de París. La principal causa de este retraso fue la incapacidad del edificio disponible para albergar las nuevas tecnolo-gías, o, dicho de otra manera, la implantación del vapor como fuerza motriz y de las máquinas que serían movidas por ella fue la principal causa técnica para la construcción de un nuevo edificio. A estas alturas, el principal problema de la energía de vapor no era tanto cómo poner en marcha el motor, cuanto el diseño y realización de las transmisiones necesarias para que ese único motor moviera muchas máquinas y cada una de ellas se pudiera desconectar del conjunto mientras no estuviera produciendo.

5. VISITA GUIADA

El material gráfico, tan abundante en la segunda mitad del siglo xix, primero grabados y luego fotografías, las narraciones que acompañaban a ese material gráfico y las incluidas en otras obras publicadas también en forma de libro, junto con algunas fotografías de épocas posteriores, nos permiten hacernos una idea, ayudados por los planos aún conserva-dos, de lo que fue aquella Fábrica, demolida por la piqueta en 1970.

Las aportaciones de prensa más conocidas son El Museo Universal del año 1866 y La Ilustración Española y Americana del 1 de abril de 1872. Los grabados publicados en números sucesivos en El Museo Uni-versal, firmados por Ortego, los incluimos en nuestra lámina 1; fueron completados por un texto sin firmar en el ejemplar del 2 de diciembre.42 Las estampas de La Ilustración Española y Americana del 1 de abril de 1872,43 firmadas por Miranda y Laporta, las incluimos en la lámina 2;

42. Museo 1866, p. 382.43. IEA 1872, p. 200-201.

Libro 1.indb 100 12/04/17 16:42

Page 101: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 101

iban acompañadas también por un texto anónimo (p. 207-208). Todas estas imágenes, aparte de en las publicaciones originales, que pueden encontrarse en Internet, se incluyeron también en el trabajo clásico de Durán sobre la Casa de la Moneda de Madrid.44

Algo menos conocidos son los reportajes sobre la Fábrica incluidos en la revista Blanco y Negro del 27 de marzo de 1897,45 «Fabricación de las monedas de oro de cien pesetas», con fotografías de Franzen y texto de Gabriel R. España, y en La Ilustración Española y Americana del 15 de junio de 1898,46 con fotografías anónimas y algunos dibujos imitando a fotografías (o fotografías retocadas) firmados por Laporta, y texto de Ramón Arizcun con el curioso título de «¿Cómo se hace un duro?».

De la mano de este último, un artículo de mayor extensión que los otros, podemos iniciar un recorrido por los locales de la Fábrica de Moneda, del mismo modo que él lo realizó de la mano del propio admi-nistrador de la Casa, Antonio del Castillo, desde la entrada de las barras de plata (lám. 2, arriba a la derecha de la fachada) hasta la salida de los duros acuñados (lám. 2, arriba a la izquierda de la fachada). Intercala-remos, cuando sea necesario, algunas notas de las otras publicaciones anteriores, así como las explicaciones pertinentes.

Con lenguaje ampuloso y populista muy propio de la época, Arizcun, un militar del arma de Ingenieros, califica al duro de «Su Argentina Excelencia». El duro español, entonces una pieza de plata de 5 pesetas, era el heredero de las antiguas monedas de ocho reales y, aunque en los dos últimos siglos había ido perdiendo una pequeña parte de su contenido de plata, era, en 1898, una moneda de una calidad perfectamente homologable con las de su entorno europeo. También era, como se verá en este mismo volumen, una pieza ampliamente falsificada en unas proporciones que pueden calificarse de industriales sin recurrir al lenguaje figurado. En la Casa de la Moneda dice Arizcun hallar simultáneamente «remembranzas de palacio del magnate y de hogar del pobre; de estudio del artista y de taller del obrero; de despacho donde el banquero opulento maneja el capital por millonadas, y de oficina en que el modesto empleado consigna en cuadriculados impresos minuciosas estadísticas; de gabinete y laboratorio en que el

44. Durán 1975, p. 137 y siguientes.45. B&N 1897, p. 13-15.46. IEA 1898, p. 346, texto, y 345, 347-349 y 352, fotos.

Libro 1.indb 101 12/04/17 16:42

Page 102: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID102

ingeniero aplica los prodigiosos adelantos de las ciencias y de militar fortaleza…», etc.47

Todos los cronistas utilizados como documentación de este trabajo mostraban una gran capacidad de asombro ante las realidades que se iban encontrando en el interior de la factoría, y, en este sentido, Ariz-cun no es una excepción. Así, aviva su curiosidad el método de control de asistencia de los trabajadores, que se realizaba de un modo muy visual y rápido, mediante unas fichas metálicas, probablemente de latón, cada una con un número que pertenecía a cada trabajador, que se descolgaban de un cuadro antes de entrar y se depositaban en las tabli-llas de asistencia de cada taller, de modo que en el cuadro de la entrada quedaban las fichas de los trabajadores ausentes y en las tablillas de los talleres los huecos vacíos de las mismas.48 Un detalle de una de estas tablillas puede verse en el libro Cien años de historia FNMT.49

Las barras de plata fina, de entre 32 y 35 kg, procedentes del Banco de España, eran pesadas, numeradas y registradas por el juez de balan-za en la Sala de Balanzas. Posteriormente, se ensayaban para certificar su exacta ley y se almacenaban en la Tesorería.50 Las barras se entrega-ban, a su debido tiempo, a los responsables de Fabricación, que en ese momento eran Federico García Patón y Joaquín Rosell. La primera operación era decidir la aleación de cobre que debía recibir el metal de cada barra, de acuerdo con su ensaye, para cumplir la ley de la plata monetaria. Decidida la cantidad, se pesaba granalla de cobre y se deja-ba, en un saquito, junto con la barra correspondiente, «juntos los dos metales que han de celebrar indisoluble himeneo entre ardores de infierno, en el fondo candente del enrojecido crisol».51

La fundición (lám. 1, 2 y lám. 2, centro) disponía de 22 hornos de boca superior, por donde se extraía el crisol por medio de una grúa. No tenemos documentado gráficamente el sistema anterior, llamado «de craza y cangrejo». La grúa transportaba el crisol en giro circular hasta la rielera, que se movía sobre unos raíles hasta colocarse en la posición conveniente, y se iba volcando en ella el contenido del crisol. En la superficie interior de la rielera se había dado previamente una leve capa de aceite para impedir adherencias y facilitar la salida del riel o lingote.

47. IEA 1898, p. 346.48. IEA 1898, p. 347.49. encinas y lóPez 1994, p. 64.50. IEA 1898, p. 346.51. IEA 1898, p. 347.

Libro 1.indb 102 12/04/17 16:42

Page 103: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 103

Cuando el metal estaba frío se abrían las rieleras, se extraían los lingo-tes y se llevaban a ensayar en unas vagonetas.52

Hasta 1922 tuvo la fábrica dos «fundiciones» o salas de fundición, la de la plata y la del oro. En la lámina 1 vemos solo la fundición de plata; en la lámina 2, en el centro, vemos a la izquierda la fundición de plata y a la derecha la de oro (este grabado de IEA 1872 es el único testimonio gráfico de la fundición de oro). Como habla de la produc-ción del duro, entendemos que los 22 hornos mencionados por Arizcun se refieren solo a la fundición de plata, aunque parece una cifra algo elevada. Se fundían en ellos diariamente 14 toneladas de aleación (plata más granalla de cobre).53 Según la descripción de Museo,54 había ocho hornos para plata y ocho para oro, con una producción de cuatro a seis toneladas que, si la comparamos con la cifra de 1898, debe de referirse a cada una de las dos fundiciones. Las descripciones de uno y otro son tan diferentes que no se pueden comparar, aunque sí parece que hubo un aumento de la cantidad de hornos en esos 32 años. La cantidad de operarios era de 11 en 1866 y 16 en 1872.

El contenido de cada crisol era una unidad denominada «crisolada»,55 que antiguamente se llamaba «crazada» cuando la fundi-ción se realizaba en crazas. También se puede llamar «colada». Era importante controlar lo que hoy se conoce como «trazabilidad del pro-ducto», es decir, saber en cada momento, incluso en el de la acuñación, a qué crisolada pertenece una determinada unidad (lingote, lámina, cospel o moneda), porque si el ensaye de una de las unidades era nega-tivo, afectaba a todo el conjunto. Por tanto, una crisolada podía ser un conjunto de barras o de cospeles o de monedas.

En cuanto al peso, era importante que el de los cospeles más el de la cizalla, o residuos obtenidos del corte, coincidieran con el peso de los metales introducidos en el crisol y con el de los rieles obtenidos de la crisolada, con la salvedad de las posibles mermas de la propia fabrica-ción en cada paso, sobre todo en la fundición, que se calculaba que no pasaban del 1,5 por mil. Ya hemos visto que ciertos residuos se podían recuperar de las tierras barridas, lo que se hacía todavía por amalgama-ción con mercurio. El resto todavía se podía beneficiar aún más por el método de la copelación, labor que, por su complejidad, se dejaba en

52. IEA 1898, p. 347.53. IEA 1898, p. 347.54. Museo 1866.55. IEA 1898, p. 347.

Libro 1.indb 103 12/04/17 16:42

Page 104: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID104

manos de la industria especializada, lo que Arizcun denomina «fábri-cas de desplatación».56

Se ensayaban, como hemos visto, las barras al entrar en la fábrica, para calcular la aleación necesaria, y los rieles tras la fundición. Aunque el artículo no lo menciona, también habría control de ley sobre los cospe-les, aunque fuera aleatoria y esporádicamente. El ensaye de la plata admi-tía una tolerancia de dos milésimas. Como la ley establecida era de 900, la legalidad oscilaba de 898 a 902. Las crisoladas que no cumpliesen la norma se enviaban a refundir, pero el redactor comenta que esto sucedía raras veces.57 Había en la Fábrica, aunque esto pudo variar a lo largo del período aquí descrito, tres oficinas (laboratorios) de ensayos: la del direc-tor, antes conocido como ensayador general y marcador mayor del reino, y las de otros dos ensayadores, con dos suplentes y cuatro operarios.58

Salvo el recocido y el blanqueo, el resto de las operaciones hasta la obtención de la moneda se realizaban en el gran salón de fabricación (lám. 1, núm. 1, lám. 2, abajo, centro): laminación, corte, torculado y acuñación. La sala tenía 70 metros de largo por 14 de ancho, con tejado a dos aguas sostenido por armaduras de hierro, y estaba bien iluminada y ventilada, tanto por los laterales como por el techo.59 La conforma-ción del techo y el tejado de manera que permitieran la entrada de luz natural fue transformada tras la electrificación del edificio.

La laminación60 tenía dos fases (o tres): la laminación propiamente dicha y el paso por la hilera, más el escarchado o adelgazamiento de puntas necesario para proceder a la segunda. La laminación constaba de seis pasadas por los laminadores. Tras la cuarta pasada, el metal necesi-taba ser recocido si se quería continuar trabajándolo sin romperlo. El recocido (lám. 1, núm. 3, lám. 2, abajo a la derecha) se hacía en hornos de reverbero. La sexta y última pasada se denominaba «alisado». El escarchador era una máquina en que dos rodillos de presión giraban primero en un sentido, para adelgazar la punta del riel, y luego en senti-do contrario para liberarlo. La hilera consta de un banco de trabajo de varios metros de largo, una chapa de acero con una abertura de las dimensiones que se quieren dar a la lámina, y con los bordes afilados, y una tenaza que va tirando de la lámina movida por una cadena y unos

56. IEA 1898, p. 346-347.57. IEA 1898, p. 347.58. Museo 1866.59. IEA 1898, p. 347.60. IEA 1898, p. 347.

Libro 1.indb 104 12/04/17 16:42

Page 105: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 105

engranajes, hasta que toda la lámina ha sido tratada. El nombre proviene de los aparatos de menor tamaño utilizados en joyería para obtener hilos de metal.

Las láminas obtenidas de la hilera se pasaban a las máquinas cortadoras o cortes.61 Estos recortaban en cada golpe varios discos circulares, que en la jerga de la fabricación se llaman «cospeles». La tira de metal se iba pasando en toda su longitud y los cospeles iban cayendo en un recipiente. Ésta es la operación en la que más metal se desperdicia, un 60% en esta época, pues todos los restos de las láminas o bandas son cizalla que había que volver a fundir. Los cospeles salían de los cortes con los bordes o cantos vivos y con alguna rebaba, y era necesario tratarlos en otra máquina llamada «tórculo»62 para darles la forma y contextura adecuadas. La operación efectuada por el tórculo era muy similar a la de las antiguas cerrillas o acordonadoras, salvo que todo estaba mecanizado, incluida la alimentación de los cospeles. Básicamente, se trata de oprimir los cantos del cospel entre dos guías de metal más duro que el del cospel. Una de las guías era fija, mientras que la otra era móvil y, a la vez que oprimía el cospel, dándole forma, lo desplazaba hasta un orificio, por el que caía, ya con sus cantos trabajados o impresos. Esto se hacía a una velocidad «casi vertiginosa».

En el gran salón de máquinas había ocho laminadores, una hilera, cuatro cortes y un tórculo, de la fábrica inglesa Napier, además de ocho cortes y una hilera construidos en Madrid por el Departamento de Máquinas, adjunto al de Grabado.63 En el grabado correspondiente de la lámina 2 (abajo, centro) se puede ver, a la izquierda, la silueta de la gran máquina de vapor detrás de una cristalera. En el artículo de la Ilustra-ción de 1872 las operaciones de laminado, corte y torculado no están muy bien descritas, incluso hay una errata cuando habla de que los tórculos se usan para «recoger el caldo», cuando debería decir el «canto» del cospel.64 La terminología habitual era «echar el canto» a la moneda, aunque quizá ya no se dijera en esta época.

Los cospeles torculados eran contados y pesados antes de recibir una sesión de recocido y otra de blanqueo (blanquecido o blanquimien-to) para dejarlos listos para la acuñación. El blanquecido consistía en limpiar el óxido de cobre, convirtiéndolo en un sulfato soluble, en un

61. IEA 1898, p. 34.62. IEA 1898, p. 347-350.63. Museo 1866.64. IEA 1872, p. 207.

Libro 1.indb 105 12/04/17 16:42

Page 106: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID106

baño de agua con una proporción de ácido sulfúrico. Los cospeles se introducían en un tambor agujereado que giraba dentro del baño, revol-viendo los cospeles para que todos recibieran la reacción química por igual.65 Arizcun no se detiene demasiado en las dependencias y opera-ciones de recocido y blanqueado; en 1866 se mencionaba que había cuatro hornos de «recocho» y un taller (todavía el redactor lo llama «oficina») de blanquimiento.66

Tras el blanqueo, los cospeles se volvían a contar y pesar.67 El peso legal del duro era, en 1898, de 25 gramos y la tolerancia por defecto y por exceso era de un máximo de 75 miligramos, o sea, 0,075 gramos. Esta operación se realizaba en las balanzas automáticas compradas en Londres y que en este momento eran uno de los instrumentos que más sorprendían al visitante, por su capacidad de separar las piezas en tres clases. Había cinco balanzas para las monedas grandes, cuatro para las medianas y tres para las pequeñas. El porcentaje de aprobación era del 80%. Estas balanzas, aunque automáticas, efectuaban pesadas mecáni-cas tradicionales y cada pieza era comprobada dentro del aparato por una balanza clásica de dos platillos, uno de los cuales tenía el contrape-so legal, y el otro recibía la pieza que era expulsada por el orificio correspondiente según la altura a la que la hubiera dejado la acción del contrapeso. Las piezas febles y fuertes de peso eran enviadas a la fun-dición. En 1866 había solo seis balanzas automáticas, a cargo del juez de balanza, un ayudante y varios operarios.

Ya el redactor que visitó la Fábrica en 1872 se había mostrado impresionado por estas balanzas automáticas del tipo inventado por James Murdoch Napier, de Londres. Había entonces doce (el doble que en 1866, se instalaron seis más en 1868).68 Anuncia un dibujo de una de ellas para un próximo número. El dibujo nunca se publicó o no lo hemos localizado, pero sí lo que parece una fotografía (o un muy detallado dibujo) de Laporta en la posterior entrega del año 1898. Describe su funcionamiento, separando en tres depósitos los cospeles con el peso correcto de los que no cumplen el peso indicado por defecto o por exceso.69

65. IEA 1898, p. 350.66. Museo 1866.67. IEA 1898, p. 350.68. Plañiol 1917, p. 28.69. IEA 1872, p. 207.

Libro 1.indb 106 12/04/17 16:42

Page 107: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 107

Arizcun no especifica ni el modelo de las acuñadoras (lám. 2, abajo a la izquierda) ni la cantidad de ellas, pero nos deja una bella y no demasiado recargada descripción de la acuñación:

«En su mesilla coloca el operario las pilas de cospeles, que una mano mecánica coge y lleva uno por uno encima del anverso del tro-quel, y en medio de las tres piezas laterales que, encajadas en una viro-la ligeramente cónica, han de juntarse e imprimir en los cantos las flores de lis. Baja entonces, llevado por la prensa, el reverso del troquel, y una presión rápida y violenta obliga a la dócil pasta a llenar todos los huecos del dibujo. La transformación está hecha; el cospel mate ha quedado convertido en moneda brillante y sonora; la prensa, en su acompasado movimiento, asciende dejando libre el antes vil metal y ahora recién coronado soberano; este salta con presteza por el tubo de salida, dejando oír el argentino timbre de su voz al chocar en la espor-tilla con los que le precedieron, y el que ha de seguirle entra a su vez entre las caras del troquel para ser igualmente transformado».70

Por la documentación sabemos que todas las acuñadoras eran de diferentes versiones del sistema Thonnelier, salvo una Uhlhorn. Esta última aparece todavía, al fondo de una escena de acuñación a volante, en una foto muy difundida del archivo de la editorial Espasa Calpe, fechada alrededor de 1893.

El Museo Universal de 1866 sí contaba que en el gran salón (lám. 1, núm. 1) había trece acuñadoras, tres grandes para duros y escudos, seis medianas para pesetas y centenes, y cuatro para las piezas más pequeñas. Estas denominaciones resultan un tanto equívocas en 1866, dado que desde dos años antes regía el sistema del escudo de plata; pero demuestra que seguían en el vocabulario popular las denominaciones tradicionales: el duro era la pieza de dos escudos, la peseta la de 40 céntimos de escu-do y el centén, la moneda de 10 escudos de oro; aunque no es lugar para insistir en ello, no todas estas especies se llegaron a labrar en Madrid. Las máquinas grandes y las pequeñas podían acuñar de 50 a 60.000, y de 100 a 120.000 las medianas. Cinco de estas prensas eran extranjeras y las otras ocho se habían fabricado en Barcelona, aunque según Pla-ñiol71 tres de estas fueron fabricadas por Portilla Hermanos, de Sevilla. Estaba, además, el gran volante modelo Droz, que se usaba para hincar troqueles, y que aún conservaba su cuerpo original (refundido en 1898),

70. IEA 1898, p. 350.71. Plañiol 1917, p. 26-27.

Libro 1.indb 107 12/04/17 16:42

Page 108: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID108

y, según el periodista, «los antiguos y bien construidos volantes con que se acuñaba en la calle Segovia». La relación de oficiales y operarios es algo confusa en relación con el cometido de cada uno, pero se habla de más de cien personas en el entorno del gran salón central, con sueldos de 10 reales diarios, algo más, entre 14 y 16, los capataces.72 En 1872, ya bajo el sistema de la peseta, había doce acuñadoras, una menos que en 1866, salvo que se contaran mal en alguno de los dos casos (quizá la Uhlhorn no funcionaba ya). Sobreviven las ocho de Barcelona, y se espe-cifica que fueron fabricadas por La Maquinista Terrestre y Marítima. Las extranjeras procedían de París y de Londres. El día del reportaje solo funcionaban ocho prensas, cuatro acuñando oro y cuatro plata.73 En 1897 había 19 acuñadoras, ocho grandes, seis medianas y cinco pequeñas.74

Las monedas aprobadas se volvían a pesar y contar, en grupos de cincuenta, y se entalegaban en grupos de mil. Tras la acuñación se revi-saban las monedas una por una y se retiraban las defectuosas. Antes de ser refundidas, se pasaban por una máquina destructora que inutilizaba ambas caras de la moneda pasándola entre unos cilindros giratorios que imprimían en ellas unas estrías.75 Esta máquina de inutilizar debió de pasar inadvertida, o no existir, en 1866, pero sí se mencionaba en 1872.76

No se detiene Arizcun ni en el grabado de los cuños ni en otras operaciones que ni siquiera nombra, pero sí vuelve a ensalzar las cuali-dades del personal de la Fábrica, «desde el más alto hasta el más bajo». Y razón no le faltaba, porque en ese momento, ante la necesidad de doblar la producción de duros, de cien a doscientos mil diarios, se esta-ban trabajando quince horas, de seis de la mañana a nueve de la noche.77 El Departamento de Grabado estaba en el segundo piso del pabellón sur, atendido por un grabador general y diez grabadores y alumnos, más tres meritorios. En él se guardaban troqueles y matrices generales, algunos modelos, un pequeño monetario y una máquina de reducir.78

El Museo Universal de 1866 se ocupaba también del Departamen-to de Máquinas, situado en la planta baja, en la parte sur de la nave de la calle Serrano, cerca de Jorge Juan. Desde que las máquinas se adqui-

72. Museo 1866.73. IEA 1872, p. 207.74. B&N 1897, p. 15.75. IEA 1898, p. 350.76. IEA 1872, p. 207.77. IEA 1898, p. 350.78. Museo 1866.

Libro 1.indb 108 12/04/17 16:42

Page 109: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 109

rían a empresas especializadas, era un taller mecánico o de manteni-miento. Se ocupaba también de la mecanización de los troqueles. Tenía cinco tornos capaces de fabricar roscas de hasta seis metros de largo; la fabricación de roscas de tornillo y de tuerca había sido esencial durante la época de las prensas de volante. Otros cinco tornos se usaban para mecanizar los troqueles y cilindros. Había también un taller de lima, con cuatro máquinas de cepillar, dos taladradoras y una tijera, capaz de cortar barras de 1 cm de espesor, y un taller de temple con cinco hor-nillos y siete fraguas. Junto al taller mecánico, se mencionaba el taller de beneficio de tierras, encargado de recuperar los restos de metales nobles del barrido de los talleres, pero no se describía nada. Toda la maquinaria de estos dos talleres la movía otra máquina de vapor, cons-truida en Barcelona, vertical, de 8 CV y de expansión variable. Estaban a cargo de un maquinista, un ayudante y unos veinte operarios.79

La primera máquina de vapor, que impulsaba todas las máquinas del gran salón, a través de sistemas de transmisión, a veces complejos, a veces sencillos, como la típica correa de cuero, era de la fábrica Napier, según el modelo de Watt, de 25 CV y de expansión variable.80 Se adquirió en algún momento de los años cincuenta, probablemente junto con las acuñadoras, y se instaló en 1857. En 1872 se habla de una segunda máquina de vapor, aunque lo habitual era utilizar la primera.81 No está claro si esta segunda máquina era de 50 CV o si entre las dos podían alcanzar esa potencia. La documentación transcrita por Durán,82 a partir de un presupuesto de 1864 y su desarrollo en los años siguien-tes, habla repetidamente de la adquisición de dos máquinas de vapor aparentemente gemelas, de 25 CV. Se puede entender que habla de una primera (adquirida a Napier, de Londres, la instalada en 1857) y otras dos posteriores (las adquiridas en 1864 a La Maquinista Terrestre y Marítima). Cuando, en 1891, se adquiere una nueva máquina Sulzer de 50 o 78 CV, dice que «sustituyó a las dos primitivas de 25 CV… y se instaló en el lugar que ocupaba la máquina que movió el departamento del Bronce y se envió la primera instalada a la Escuela de Ingenieros Industriales»;83 como no se especifica la procedencia exacta de la docu-mentación, resulta complicada su comprobación o la ampliación de

79. Museo 1866.80. Museo 1866.81. IEA 1872, p. 207.82. Durán 1975, p. 133 y siguientes.83. Durán 1975, p. 146; también sobre la máquina Sulzer, Plañiol 1917, p. 28-29.

Libro 1.indb 109 12/04/17 16:42

Page 110: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID110

datos. La reproducción del plano de Armengol de 1867 en el artículo de Durán es tan poco nítida que apenas se pueden intuir algunas ubicacio-nes en el salón de fabricación. La placa que acompaña a la máquina de vapor colocada en el vestíbulo de la ETSII dice literalmente (añado los acentos): «máquina de vaPor tiPo watt construida Por d. naPier and son / (london) en el año 1859 / fue de las Primeras máquinas de vaPor que se instalaron en / esPaña / accionó hasta finales del siglo Pasado las Prensas de acuña- / cion de la fábrica nacional de moneda y timbre, siendo donada / e instalada en el vestíbulo de la escuela técnica suPerior de / ingenieros industriales de madrid en 1910». La fecha de construcción de 1859 es sin duda erró-nea, pues se instaló en 1857 y sería adquirida unos años antes; la de instalación en 1910 hay que suponer que sea correcta, por lo que debió de permanecer algún tiempo almacenada.

6. RESUMEN DE ADQUISICIÓN DE LA MAQUINARIA MÁS IMPORTANTE PARA LA NUEVA CASA DE MONEDA DE COLÓN

Fecha Máquina(s) Comentario Fabricante Fuente*1852 2 acuñadoras Thonnelier Para moneda gruesa. P 25; d 133 grandes con virola Núms. 23 - A y 24 - B abierta y cerrada1852 1 acuñadora Thonnelier Para moneda de oro P 25-26; d 133 mediana con virola mediana y peseta abierta y cerrada de plata. Núm. 25 - C 1852 1 acuñadora Thonnelier Para monedas P 26; d 133 pequeña con pequeñas. virola cerrada Núm. 26 - D1852 1 acuñadora Uhlhorn Núm. 77 Alemania P 26; d 133 (D’Oklhom) (Uhlhorn) 1 máquina de vapor Instalada en 1857 moP 1859, de 25 CV estado 121 8 pares de cilindros Instalados en 1858 moP 1859, laminadores estado 121 1 tijera Instalada en 1858 moP 1859, estado 121 1 escarchador Instalada en 1858 moP 1859, estado 121 2 hileras Instaladas en 1858 moP 1859, estado 121 4 cortadoras Instaladas en 1858 moP 1859, estado 121 2 grúas y 1 máquina Instaladas en 1858 moP 1859, para enrielar estado 121

Libro 1.indb 110 12/04/17 16:42

Page 111: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 111

Fecha Máquina(s) Comentario Fabricante Fuente* 5 acuñadoras Instaladas en 1859. moP 1859, Son las adquiridas estado 121 en 18521862 Pertrechos de fundir, Napier, Londres P 26 molino, bocarte y balanzas automáticas1862 2 acuñadoras medianas Para escudos, Portilla Hermanos, P 26-27 tipo Thonnelier centenes o pesetas Sevilla reformado por F.C. Cail y Cía (París)1862 1 acuñadora pequeña Para medias pesetas Portilla Hermanos, P 26-27 tipo Thonnelier y reales Sevilla reformado por F.C. Cail y Cía (París)1862 3 balanzas automáticas Para duros y escudos Napier, Londres P 27; d 1331862 3 balanzas automáticas Para centenes Napier, Londres P 27; d 133 y plata menuda1862 1 bomba de aire, ¿Para mover ? P 27 1 máquina neumática, las balanzas? piezas de transmisión de las balanzas1862 1 máquina (de vapor) Para el taller Barcelona P 27; d 136 vertical de 8 CV de reparaciones1862 Máquinas de cepillar, P 27 taladrar, tallar, punzar, cortar y escoplear1864 2 máquinas de vapor Instaladas en 1865 La Maquinista P 28; d 134 de 25 CV Terrestre y Marítima (Barcelona)1864 3 laminadores Instaladas en 1865 La Maquinista P 28; d 134 de desbastar Terrestre y Marítima (Barcelona)1864 3 laminadores de afino Instaladas en 1865 La Maquinista P 28; D 134 Terrestre y Marítima (Barcelona) 1864 2 hileras Instaladas en 1865 La Maquinista P 28; d 134 Terrestre y Marítima (Barcelona)1864 1 acuñadora grande Instalada en 1865 La Maquinista P 28; d 134 Thonnelier reformada por Terrestre y Marítima F.C. Cail y Cía (París) (Barcelona)1864 2 acuñadoras medianas Instaladas en 1865 La Maquinista P 28; d 134 Thonnelier reformada por Terrestre y Marítima F.C. Cail y Cía (París) (Barcelona)1864 2 acuñadoras pequeñas Instaladas en 1865 La Maquinista P 28; d 134 Thonnelier reformada por Terrestre y Marítima F.C. Cail y Cía (París) (Barcelona)1864 4 carros para rieleras d 133 y 4 juegos de rieleras

Libro 1.indb 111 12/04/17 16:42

Page 112: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID112

7. CONCLUSIÓN

La Casa de la Moneda de Colón, inaugurada oficialmente el 13 de febrero de 1861, estuvo en activo alrededor de cien años. Tras la Guerra Civil de 1936-1939 tuvo que ser reorganizada y sometida a múltiples obras para realizar, entre otras labores, la impresión de los billetes del Banco de España. El último proyecto de reforma quedó en suspenso porque se decidió el traslado de toda la fabricación a un nuevo edificio, unos kilómetros más hacia el Este, inaugurado a su vez en 1964. En 1970, tras haber pasado su propiedad al Ayuntamiento de Madrid, regi-do en ese momento por Carlos Arias, fue demolida en su totalidad y sustituida en superficie por un parque, los Jardines del Descubrimiento, y en el subsuelo por un aparcamiento, una estación de autobuses y un centro cultural, primero llamado de la Villa y hoy dedicado a Fernando Fernán Gómez.

Fecha Máquina(s) Comentario Fabricante Fuente*1864 3 cortadoras d 1341864 2 mesas de torcular d 1341867 6 balanzas automáticas Instaladas en 1868 Napier, Londres P 281869 3 acuñadoras Thonnelier Núms. 61 - A, Remitidas P 28 64 - B y 67 - C desde Segovia1891 1 máquina de vapor 2 cillindros Sulzer (Suiza) P 28-29 Compound de 78 CV horizontales y 2 calderas Naeyer1891 2 acuñadoras Instaladas en 1893 F.C. Cail y Cía P 29 Thonnelier grandes (París)1891 1 torno cilíndrico Instaladas en 1893 Wilworth P 29 de banco y 1 torno de (Manchester) precisión sistema Wilworth (Manchester)1891 8 cortadoras Instaladas en 1893 Valentín S. P 29 con sus bancos Fombuena (Madrid)1898 3 acuñadoras Thonnelier Para 5 pesetas La Maquinista P 29 de plata Terrestre y Marítima (Barcelona)* P: Plañiol 1917; D: durán 1975

Libro 1.indb 112 12/04/17 16:42

Page 113: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 113

figura 1. Imágenes de la Casa de la Moneda publicadas en el Museo Universal en 1866: 1) Salón de fabricación. En primer término, acuñación a volante; a la izquierda, acuñación mecánica. Al fondo, fabricación de cospeles. 2) Fundición de plata. 3) Taller de recocido. 4) Forja. 5) Vista exterior de la plaza de Colón.

Libro 1.indb 113 12/04/17 16:42

Page 114: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID114

figura 2. Doble pàgina dedicada a la Casa de la Moneda en La Ilustración Española y Americana de 1872: 1) Salida de monedas. 2) Fachada. 3) Entrada de pastas. 4) Fundición de plata. 5) Fundición de oro. 6) Prensa Thonnelier. 7) Salón de fabricación. 8) Taller de recocido.

Libro 1.indb 114 12/04/17 16:42

Page 115: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 115

figura 3. Planta de la Casa de la Moneda en 1927.

Libro 1.indb 115 12/04/17 16:42

Page 116: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

UNA NUEVA CASA DE MONEDA PARA MADRID116

B&N (1897), Blanco y Negro, 27/03/1897, 308.durán, r. (1975), «Historia de la Casa de la Moneda y Timbre», Numisma, 132-137,

p. 97-193.encinas, i.; lóPez, m. (1994), «Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (1893-1936)»,

Cien años de historia. Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, Madrid, Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, p. 47-77.

estrada-rius, a. (2013), «Francesc Paradaltas i Pintó, un emprenedor a la Seca de Barcelona», Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 131-153.

haro romero, d. de (2006), La reforma monetaria del trienio constitucional. De la política monetaria ilustrada al reformismo liberal, Madrid, Dykinson.

IEA (1872), La Ilustración Española y Americana, 1/04/1872, XIII.IEA (1898), La Ilustración Española y Americana, 15/06/1898, XXII.lóPez de arriba, m.; durán, r. (1994), «La Casa de la Moneda de Colón de 1861

a 1893», Cien años de historia. Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, Madrid, Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, p. 33-45.

Memoria Cortes: Diario de las sesiones de las Cortes Constituyentes en su legisla-tura de 1854, 1855 y 1856. Tomo VIII, Madrid, Imprenta Nacional.

MOP Memoria sobre el estado de las Obras Públicas en España, Madrid: Imprenta Nacional (se indica el año de impresión y, entre paréntesis, el período abarcado).

murray, g. (2013), «Los cobres segovianos de Isabel II», Omni, 6, p. 220-232.Museo (1866): El Museo Universal (varios números entre 24 de junio y 9 de diciem-

bre de 1866. El texto en el número 48, de 2 de diciembre).navascués Palacio, P. (1973), Arquitectura y arquitectos madrileños del siglo XIX,

Madrid, Instituto de Estudios Madrileños.Plañiol, a. (1917), Casa de la Moneda. Legislación. Sistemas monetarios. Estadís-

tica de fabricación de moneda española desde la fundación en Madrid de dicha Casa, Madrid, Imprenta de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre.

Prieto teJeiro, e.; haro romero, d. de (2004), Las reformas monetarias en la primera mitad del siglo XIX. Una aproximación a la historia monetaria de Espa-ña desde el Trienio constitucional hasta la Ley monetaria de 1848, Madrid, Dykinson.

Prieto teJeiro, e.; haro romero, d. de (2012), «La reforma monetaria del Trienio Liberal en España, 1820-1823: modernización y límites», América Latina en la Historia Económica, año 19, 2 (38), p. 131-161.

sabando, J. m. de (1896), «La Casa de la Moneda. Su origen», La Ilustración Espa-ñola y Americana, 8/12/1896, 45, p. 327-328.

BIBLIOGRAFÍA

Libro 1.indb 116 12/04/17 16:42

Page 117: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JULIO TORRES 117

torres, J. (1994a), «Antecedentes históricos hasta el siglo xix», Cien años de histo-ria. Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, Madrid, Fábrica Nacional de Mone-da y Timbre, p. 3-31.

torres, J. (1994b), «La Nueva Casa 1964-1975», Cien años de historia. Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, Madrid, Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, p. 135-157.

torres, J. (2010), «Auge y caída de la acuñación a volante. Mariano González de Sepúlveda y Apolinar Rubio», Numisma, 254, p. 225-267.

torres, J. (2012), «Auge y caída de la acuñación a volante. Jean-Pierre Droz y Phi-lippe Gengembre», Revue Numismatique, 169, p. 319-362.

torres, J. (2013), «De casas de moneda a fábricas de dinero. De la prensa de volan-te a la prensa Thonnelier», Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 109-130.

Libro 1.indb 117 12/04/17 16:42

Page 118: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 118 12/04/17 16:42

Page 119: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Anna Bordas1

Albert Estrada-Rius2

1. Arqueòloga directora de la intervenció arqueològica.2. Conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya. ORCID 0000-0002-4093-

2975.

Resumen

En este artículo se presentan las últimas novedades reveladas, tras la intervención arqueológica verificada entre finales de 2014 y el 2015, en uno de los solares del antiguo edificio de la Casa de la Moneda de Barcelona, llamada popularmente la Seca. En particular, el análisis de un edificio de propiedad municipal en el que la intervención arqueológica ha desvelado los restos de la sala de máquinas de la casa de la moneda de mediados del siglo xix con las bases de los aparejos de acuñación.

AbstRAct

This article presents the latest discoveries revealed by archaeological research undertaken from the end of 2014 into 2015 in one of the lots of at the location of the former building of the Barcelona mint, popularly called La Seca. In particular, it discusses the analysis of a municipally-owned property in which archaeological investigations uncovered remains of the machinery hall of the mint from the middle of the 19th century, with the bases of the coining apparatus.

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)

Libro 1.indb 119 12/04/17 16:42

Page 120: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)120

Sumari: 1. Introducció / 2. La intervenció arqueològica / 3. L’edifici número 2c del carrer de la Seca: estudi arqueològic i històric / 4. Aproximació a la distribució espacial de les zones de treball en el procés d’encunyació de la moneda

1. INTRODUCCIÓ

A final del mes de setembre del 2014 es van iniciar els treballs de control arqueològic de l’edifici número 2c del carrer de la Seca, a Bar-celona. El local estudiat està situat just darrere de la finca número 40 del carrer de Flassaders, que, anteriorment, ja havia estat objecte d’una intervenció, i justament en una illa de cases en la qual durant segles havia estat ubicada l’antiga Seca o Casa de la Moneda de Barcelona.

L’edifici objecte d’estudi, en l’actualitat propietat de l’Ajuntament de Barcelona, estava afectat per un pla urbanístic que disposava que havia de passar a convertir-se en un centre polivalent. L’adequació del nou espai havia d’afectar part del subsòl, que havia de ser intervingut amb certes obres (fig. 6). Per aquest motiu, es va iniciar, conjuntament amb les obres de remodelació de l’espai per a les noves finalitats, una intervenció arqueològica que, si bé en un inici estava centrada exclusi-vament en el control de dues rases i la supervisió de la realització del fossar de l’ascensor, davant dels resultats obtinguts amb el primers con-trols, el Servei d’Arqueologia de Barcelona va optar per intervenir arqueològicament en extensió a tot el sòl de l’edifici amb diferents graus d’afectació.

Durant la realització de la primera rasa es va poder documentar la presència de grans lloses de pedra de Montjuïc, de planta rectangular, les quals presentaven empremtes d’ancoratges de ferro, i per sota d’elles es localitzaven canals fets de parets de maons i paviments de rajols (fig. 4). Les lloses ja s’observaven en part en el terra de l’espai abans de la intervenció. Dins d’aquests canals es van localitzar, també, diverses obertures que haurien contingut bigues de fusta i, d’altres, uns elements de ferro de planta rectangular que haurien servit d’ancoratges o estiba-dors de maquinària industrial.

La majoria d’aquestes estructures estaven cobertes per un estrat de runes d’origen antròpic. En un moment indeterminat de final del segle xix o del xx, aquests canals van ser reomplerts i obliterats, i posteriorment es va passar a construir un nou paviment que s’adossava a les lloses documentades. Tot això sembla apuntar que estaríem

Libro 1.indb 120 12/04/17 16:42

Page 121: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 121

davant la darrera fase d’utilització de la Seca, la que corresponia a l’adopció del sistema de vapor aplicat a la producció industrial, concretament per a la fabricació de la moneda. Cal saber que la Seca de Barcelona va ser tancada de manera oficial i definitiva per reial decret el 1881. A partir d’aquesta data, el local va servir de magatzem sense que patís obres importants.

2. LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA

L’edifici intervingut presentava una gran sala oberta dividida en dues naus, de dimensions semblants, separades només per uns pilars i una mitgera orientats perpendicularment al carrer de la Seca, i que sustentaven un pis superior avui desaparegut, també definit per una sala oberta que girava al voltant del que quedava definit com una mena de pati o celobert (fig. 6). Amb una finalitat pràctica, la sala interior es va anomenar «zona 1000», i la sala frontal a l’entrada, sense altell, es va anomenar «zona 5000» (fig. 1 i 2).

La contundència de les restes va condicionar també, en gran mesu-ra, l’objectiu de l’excavació. És a dir, tot i que la cota de l’obra no supe-rava els 0,40 cm de fondària en general, tan sols es baixava més en zones puntuals, es van poder documentar en gran mesura totes les res-tes modernes i practicar diversos sondejos en zones on apareixien res-tes més antigues, i que contribuïen a tenir una seqüència cronològica més àmplia en l’ocupació de l’espai.

L’excavació de la zona 1000 (fig. 2) va permetre documentar les restes d’un paviment de rajols que es localitza en gran part de l’àrea. Aquest paviment, amb una cota de 0,30 cm per sota de l’actual, seria el sòl de treball contemporani al funcionament de les lloses com a basa-ments. Per sota d’aquest paviment, l’estrat contenia material arqueològic corresponent al segle xvii que, bàsicament, era ceràmica blava catalana.

A la zona que limita amb l’edifici veí, avui ocupat per la Societat Gastronòmica Basca, i en la qual se situa la gran xemeneia de la Seca, es van localitzar en el paviment diverses lloses de pedra, orientades en perpendicular a la façana i ubicades paral·lelament entre elles amb unes dimensions molt estandarditzades (1,38 x 0,50 x 0,38 m) i formant una bateria. En aquest cas no es va localitzar cap tipus de canal entre les lloses, sinó que aquestes s’adossaven directament al paviment, i tan sols es va documentar un reforç al voltant de les lloses fet de maons i mor-ter, i algunes estructures fetes de maons, en les quals s’observen ober-

Libro 1.indb 121 12/04/17 16:42

Page 122: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)122

tures circulars per tal de contenir algun tipus d’eix de maquinària, o ancoratge cilíndric. En canvi, es va observar que també moltes d’aquestes lloses de pedra presentaven en la cara superior diverses restes d’ancoratges de ferro i encaixos treballats a la pedra (fig. 4).

Cal dir que es va poder apreciar com algunes estructures es troba-ven tallades per la mitjanera, per la qual cosa creiem que la instal·lació hauria continuat en direcció a l’edifici veí vers el carrer de les Mosques.

A la zona central de la sala es van localitzar dues lloses més petites, una de planta quadrada i una altra de planta lleugerament rectangular. Les dues es localitzaven aproximadament a la mateixa cota, 4,63 i 4,61 mm, respectivament, uns 0,10 m per sota de la cota de la resta de lloses localitzades fins al moment. Aquestes lloses també descansaven sobre el paviment de rajols i estaven reforçades al voltant amb petits murs de rajols.

En aquest espai central, a continuació de les lloses de pedra, es van documentar dues estructures de planta circular retallades al subsòl que contenien un basament fet de maons i morter de calç, amb un diàmetre d’1,70 m i 1,10 m, respectivament, que també vàrem relacionar amb possibles basaments de màquines.

Cap al costat de la façana, les restes documentades corresponien a estructures relacionades amb la darrera ocupació de l’edifici com a habitatge (desguassos, dipòsits, etc.).

Un dels elements més interessants documentats en aquesta sala interior és, sens dubte, un forn construït amb maons refractaris (fig. 4), del qual es conserva la cambra de combustió, de secció rectangular i d’uns 0,60 m d’ampla per 4,30 m de llarga, i a 0,60 m de fondària res-pecte al sòl actual; mor a prop de la façana actual que dóna al carrer de la Seca. És aquí on es va localitzar la sortida de fums, actualment des-muntada. Damunt d’aquesta cambra de combustió es defineix una àrea rectangular plana i amb les parets alçades, on possiblement es dispo-sava la caldera que devia contenir l’aigua a escalfar fins a convertir-se en vapor, el qual seria canalitzat cap a una maquinària capaç de conver-tir aquesta energia en moviment per moure les diverses premses.

Enfront de la boca de la cambra de combustió es localitzava una habitació soterrada que connectava directament amb la carbonera (fig. 6.3). Aquesta presentava unes parets construïdes amb l’alternança de maons i pedres tallades a manera de carreus i un enllosat de treball construït amb maons. L’espai es distribuïa amb una sala que feia de comunicació amb el forn i la carbonera, amb unes dimensions de 3,20 m per 2 m, i es localitzava a 1,60 m de fondària respecte al sòl actual.

Libro 1.indb 122 12/04/17 16:42

Page 123: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 123

En el mig d’aquesta sala es va localitzar una gran pedra de Montjuïc de planta circular (1 m de diàmetre), buida en el interior, com si es tractés d’un recipient lític, de moment d’ús indeterminat, que s’hauria abocat en el moment de l’amortització de la sala.

En la paret més allunyada del forn s’obria un corredor de 2 m de llarg per 1,80 m d’ample, amb unes parets fetes amb l’alternança de maons i pedres escairades de diferents mides. Aquest corredor connectava amb un altre espai que devia funcionar com a carbonera. Les seves dimen-sions eren de 2,20 m de llarg per 2 m d’ample i 2,20 m de fondària res-pecte al sòl actual. Encara es mantenien restes en els extrems de la paret de la seva coberta, la qual responia a una volta de llibre. Del seu interior es va poder recuperar una gran quantitat de carbó d’origen mineral.

Adossat a ella i separat per un envà, es localitzava un dipòsit amb les parets enlluïdes amb una capa de calç i ciment que l’impermeabilitzava per tal de contenir algun tipus de líquid. Les seves dimensions eren d’1,50 m per 2,20 m, i amb una fondària de 2,20 m respecte al sòl actual, i compartia la mateixa coberta que amb la carbonera. Amb el buidatge de l’antesala del forn, la carbonera i el dipòsit es va poder comprovar que els tres pilars de la sala serien contemporanis a la cons-trucció d’aquestes estructures.

A la zona 5000, o sala que es localitza al davant de l’entrada actual de l’edifici, el nombre de lloses a manera de basament, el nombre de conduccions soterrades, d’estructures relacionades amb la Seca del segle xix, era molt més alt. Es van documentar fins a quatre conduccions soterrades, les quals es trobaven relacionades a partir d’una d’elles, la més llarga, que s’orientava en perpendicular a la façana i de la qual arrencaven les altres tres en sentit també perpendicular. Aquesta conducció més llarga també es trobava relacionada amb la que venia de la sala interior. A dins dels canals encara es podien localitzar diverses restes de bigues de fusta amb ancoratges de ferro (fig. 4 i 5).

En general, les lloses tornaven a presentar les mateixes característiques que les descrites anteriorment. La majoria presenten planta rectangular o quadrada de dimensions estandarditzades, amb restes d’ancoratge de ferros i encaixos. Si bé algunes no semblaven trobar-se en el seu lloc original (algunes descansaven damunt de la capa de runa), sí que la majoria responien a la subjecció de maquinària, ja que s’adossaven a les conduccions, just en zones on es localitzaven obertures laterals en les parets del conductes, on s’encabeixen diversos ancoratges de ferro, bigues de fusta que potser funcionaven com a

Libro 1.indb 123 12/04/17 16:42

Page 124: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)124

subjectadors de les lloses, i que potser amortien les vibracions de les màquines en el seu treball de premsat, encunyació, laminat, etc.

L’excavació del fossat de l’ascensor en aquesta sala va implicar que, un cop documentades, les restes localitzades en aquesta àrea es desmun-tessin fins a la cota que es necessitava per motius d’obra. Això va per-metre conèixer com funcionaven les conduccions soterrades. Així, un cop aixecada una llosa de pedra rectangular d’1,10 x 0,80 x 0,30 m i amb una empremta circular de 0,70 m de diàmetre, així com el paviment de rajols al qual s’adossava, es va observar una capa de grans blocs de pedres, la qual s’assentava sobre una capa d’argiles vermelloses compac-tades d’aportació antròpica, amb una potència de 0,30 m, la qual, a la vegada, cobria un estrat de sorres de platja, també d’aportació antròpica. Aquesta alternança d’estrats de blocs de pedra, argiles i sorres sembla que respondria a la necessitat d’amortir les vibracions i possibles pres-sions de l’ús de l’espai per treballar amb maquinària pesada, com podria ser algun tipus de premses.

A més a més, en aquesta sala es van documentar altres tipus de basaments, alguns de configurats per plataformes de grans dimensions construïdes amb maons i a les quals s’adossaven estructures de planta semicircular i secció cilíndrica, on es podrien encabir eixos o ancoratge de maquinària.

En un costat, i sense relació amb les conduccions soterrades, també es van documentar basaments de planta quadrangular, ubicats l’un al costat de l’altre, igual que els localitzats a l’altra sala. Aquí també esta-ven reforçats per una base de maons i morter que s’adossaven a un paviment de rajols. En aquest cas, al seu voltant es van documentar diverses estructures de les quals fins ara desconeixem la funcionalitat.

És destacable el cas d’un basament de pedra de grans dimensions (1,10 x 0,80 x 0,75 m) que es localitzava a l’interior d’un àmbit de plan-ta rectangular d’1,90 x 1,70 m. La llosa presentava, en la cara superior, quatre petits ancoratges de ferro distribuïts en quadre i tres orificis de 0,08 m de diàmetre. El paviment d’aquest àmbit també era de rajols de 14 x 28 cm. Les parets de l’àmbit estaven fetes de maons i lligades amb morter de calç. La paret, paral·lela a la mitgera de l’Espai Brossa –l’oposada i paral·lela a la façana–, presentava un gran retall farcit de ciment i amb un ancoratge/estibador en la base. En la paret que hi ha enfront d’aquesta s’obria la conducció més llarga, abans comentada, a la qual s’adossaven dues lloses.

A la zona propera a l’entrada a l’edifici i a la façana hi havia un canvi en l’ús de l’espai. Aquí no es localitzaven cap tipus de conduc-

Libro 1.indb 124 12/04/17 16:42

Page 125: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 125

cions, sinó al contrari, es dibuixava un àmbit quadrangular amb un paviment de treball fet de rajols i que es troba a uns 0,30 m del sòl actual. Aquest espai es trobava dividit per petits envans fets de maons i en un costat presentava una estructura circular, travessada per un mur de maons en el qual s’observava un arc de descàrrega. L’aparença d’aquesta estructura feia pensar en un possible pou; no obstant això, el farciment estratigràfic no mostrava indicis d’haver contingut aigua. També es localitzava, a tocar de la façana, un espai d’uns 4,5 m² a cota inferior, a uns 0,80 cm del sòl actual, de planta rectangular i l’ús del qual desconeixem, però que podria respondre a zones de treball no relacionat amb maquinària.

A tocar de la façana, molt a prop de l’envà que la separa de l’altra sala, es va documentar un gran basament de pedra de Montjuïc amb diversos forats i ancoratges de ferro. Al costat de la llosa trobem un encaix construït igual que el paviment, que seria on es situaria possi-blement la roda dentada que distribuiria la força procedent de la màqui-na de vapor a la resta dels embarrats i rodes que farien funcionar les màquines (fig. 4).

3. L’EDIFICI NÚMERO 2C DEL CARRER DE LA SECA: ESTUDI ARQUEOLÒGIC I HISTÒRIC

Si bé la intervenció arqueològica es va centrar en els darrers moments d’activitat de la Seca, per la qual cosa ens va resultar com-plicat arribar a nivells més antics, en algunes zones molt concretes no afectades per les instal·lacions de la Seca del xix es van realitzar diversos sondejos que van proporcionar algunes dades sobre la his-tòria de l’espai ocupat per l’edifici.

La datació més antiga que ens ha proporcionat l’arqueologia, en concret el material arqueològic, es remunta a mitjan segles xiii-xiv. Es tractava de restes de murs fets de carreus, a les quals s’adossaven diversos estrats d’ús com ara paviments de calç i terra piconada, per damunt d’estrats de sorres, que a la vegada cobrien altres estrats argi-losos. Aquesta seqüència sembla respondre a una tècnica constructiva de l’època que s’ha documentat en diverses intervencions arqueològi-ques de Barcelona.

En alguns d’aquests murs es van apreciar reparacions posteriors, tot i que molts presentaven enlluïts de calç. Molts d’ells responien a pilars de planta rectangular, als quals, en un espai cronològic molt

Libro 1.indb 125 12/04/17 16:42

Page 126: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)126

proper a la seva construcció, s’adossaven parets de tàpia. En un dels sondejos es va observar el basament d’una arrencada d’arc, la qual cosa indicaria que estem davant d’espais oberts separats per crugies i arcs. En definitiva, les restes documentades permeten establir que estaríem davant d’un casal gòtic del segle xiii, on l’espai estaria defi-nit per arcs de carreus; posteriorment a la construcció d’aquests arcs, es construeixen parets de tàpia entre ells, de manera que es compar-timenten els espais. Aquests espais patirien posteriorment encara més reformes, com ho testimonia un mur fet amb maons de 30 x 19 cm, que cronològicament es situaria al voltant del segle xvii. En cap son-deig es va arribar al substrat natural, només a un alçat del mur docu-mentat d’1,40 m des del sòl actual, on s’observen el parament de carreus i la banqueta de fonamentació.

Aquesta intervenció arqueològica va estar acompanyada d’un treball de documentació històrica realitzat per l’empresa Veclus, SL (Caballé & Cazaneuve 2011). L’edifici actual del número 2c del carrer de la Seca, datat en el segle xvii tenint en compte les característiques de la seva façana, serà reformat i adequat a les noves necessitats tec-nològiques, tal i com indiquen diversos documents de compra, lloguer i obres del Consell de Cent des de l’any 1640. Aquests documents també parlen de la incorporació de més molinets (Estrada-Rius 2011, p. 123 i seg.), i fins i tot el 1653 es lloga una casa a Francesc Mir, prevere, per tal d’instal·lar-hi uns molins moguts per la força hidràu-lica, per la qual cosa es creu que aquesta hauria d’estar a prop del Rec Comtal, ja que és la via d’aigua més propera a l’edifici, és a dir, que possiblement es situava al carrer de Flassaders. A la vegada, les refor-mes interiors van encaminades a construir nous espais destinats a fonedors i forns, i es refan la teulada i la xemeneia.

En el segle xviii la Seca possiblement ocupava una gran part dels edificis de l’illa definida pels carrers de les Mosques, la Seca, Flassa-ders i Cirera, els quals havien estat comunicats entre ells i se’ls havia modificat l’estructura per poder instal·lar-hi la nova tecnologia de fabricació.

La pèrdua de la guerra en el 1714 i l’adveniment de la nova monarquia borbònica tindran un reflex clar en la situació de la Seca de Barcelona. En llibres de la Casa de la Moneda de Barcelona dels anys 1718-1719 es mencionen un seguit d’obres fetes per reforçar-ne les estructures, amb la finalitat d’aguantar el treball dels molins i assegurar l’assentament de les màquines. No es menciona cap amplia-

Libro 1.indb 126 12/04/17 16:42

Page 127: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 127

ció de l’espai, amb la qual cosa la Seca ocuparà els edificis que havien estat llogats i adquirits en el segle xvii.

A final del segle xviii, l’edifici de la Seca, tancat, entra en un procés de decadència que portarà a la segregació d’espais ocupats en el segle anterior. Tenint en compte les cronologies dels edificis, l’estudi de Veclus proposa que serien segregats els números 42 i 36-38 del carrer de Flassaders i el número 2 del carrer de la Seca.

En el segle xix, la Seca de Barcelona, amb un menor espai dis-ponible, continua el seu treball, si bé ara serà interromput en molts moments i durant llargs períodes a conseqüència de les controvèrsies sociopolítiques.

Les darreres reformes aniran encaminades a adequar els espais a les noves tecnologies, a la introducció del vapor. Finalment, la Seca de Barcelona tancarà les portes poc abans del 1881. Les darreres emissions de l’establiment estan datades el 1879, i són les peces de 10 i 5 cèntims a nom d’Alfons XII. De la mateixa data consten, a més, les raríssimes proves de les monedes de 2 i 1 cèntim.

Pel que fa a la configuració parcel·lària de l’espai, tal com indica l’estudi de Veclus, encara serà la de mitjan segle xviii, i no serà fins a l’inici del segle xx, amb la Seca ja clausurada, que s’efectua la segregació i divisió de les finques, tal com es presenten en l’actualitat: Flassaders, 40 i Seca, 2A, 2B, 2C. Així, en el cas que ens pertoca, el número 2c del carrer de la Seca, es cobrirà el pati interior i s’instal·laran columnes de ferro. Es convertirà en un magatzem.

4. APROXIMACIÓ A LA DISTRIBUCIÓ ESPACIAL DE LES ZONES DE TREBALL EN EL PROCÉS D’ENCUNYACIÓ DE LA MONEDA

En un inventari de l’any 1814 en què es fa un recorregut per les diverses dependències de la Seca, es menciona l’existència de volants de diferents mides. El terme es refereix a les anomenades premses de volant, utilitzades per encunyar la moneda. Estaven formades per un cos o armadura que incloïa una rosca en la qual es desplaça un cargol verti-calment que baixa i puja per l’acció d’un volant aplicat a la part superior, i que era accionada per diverses persones; havien d’estar fermament subjectes al terra i requerien unes instal·lacions adequades. Una de les peculiaritats és que tenien un petit fossar on es col·locava l’encunyador que, cal assenyalar-ho, no s’han localitzat arqueològicament.

Libro 1.indb 127 12/04/17 16:42

Page 128: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)128

Posteriorment, es coneix pels documents que cap al 1845, sota la direcció de Francesc Paradaltas, hi havia a la Seca una màquina de vapor de 4 cavalls, arrendada a Manuel Tey i Cia. Tenint en compte la forma de la màquina, així com la necessitat d’una zona de combustió i de la matèria prima per a la combustió, aquesta màquina es situaria possiblement damunt del forn anteriorment documentat, a la sala 1000. A partir d’aquí, la força es distribuiria mitjançant embarrats, eixos i rodes a les diferents premses, ciselladores, etc. que configuren els tre-balls d’encunyació de la moneda. És a aquesta etapa que corresponen les fonamentacions documentades.

Seguint la informació aportada pels documents, un altre dels can-vis que introdueix el superintendent Francesc Paradaltas és la fabrica-ció de la moneda a Barcelona amb la premsa Thonnelier, construïda a partir de plànols i dibuixos en els tallers Valentí Esparó, sota la direcció d’Eduard Fossey. A més a més, sembla que en un determinat moment aquestes premses serien alimentades automàticament dels cospells per encunyar. La troballa de grans quantitats d’aquestes monedes en zones molt concretes de les conduccions, dins de possibles sacs de roba, ens ha ajudat també a concretar possibles llocs de la seva ubicació. Es trac-ta de zones on s’ubiquen diverses lloses emparellades amb unes matei-xes dimensions.

En el darrer moment de la Seca, podem dir que es va introduir l’electricitat, com ho certifica la troballa en una de les conduccions soterrades, en l’estrat d’abandonament, de diverses làmpades incandes-cents, en concret el primer model que se’n coneix. Pels documents sabem que, si bé la data de creació d’aquestes làmpades és el 1879, no és fins al 1881 que es comercialitzen. A Barcelona, el senyor Dalmau i el seu fill havien constituït, el 1881, la Societat Espanyola d’Electricitat, que per ordre seria la setena societat creada en tot el món. És aleshores quan apareixen les làmpades «bombetes» incandescents Swan, Maxim i Nickols. Si tenim en compte que en aquesta darrera etapa l’establiment estava sota la responsabilitat de l’empresa francesa Oeschger, Mesdach & Cia, que era l’adjudicatària de l’emissió de les peces de coure, és fàcil de pensar, de moment com a hipòtesi d’estudi, que tenia més facilitat per aconseguir les peces fora i importar-les a Barcelona. Això ens situa-ria cronològicament l’electrificació precisament en els anys de la darre-ra emissió de peces de coure, verificada entre el 1877 i el 1879.

Justament, uns quants centenars de peces de les emissions de coure fetes entre el 1869 i el 1879 (fig. 5.1) s’han localitzat en l’espai inferior d’algunes de les premses. Hem de tenir en compte que en aquesta etapa

Libro 1.indb 128 12/04/17 16:42

Page 129: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 129

els cospells de metall es feien a França i s’importaven per dur a terme l’encunyació a la Seca. L’estat de les peces, però, aconsella esperar a la seva restauració per determinar si són peces bones, peces defectuoses, peces inutilitzades o bé simples cospells sense encunyar de les citades emissions, i aleshores poder determinar amb seguretat la raó de la negligència que implica el seu abandonament i la seva no recuperació. Aquest estudi numismàtic més precís queda posposat fins que no es disposi de les peces restaurades, esperem que ben aviat.

A partir de les restes arqueològiques i de l’estudi documental, podem afirmar que l’espai excavat correspon a la sala de màquines o sala d’encunyació de la Seca de Barcelona remodelada a mitjan segle xix. La imatge que més pot ajudar a evocar aquest ambient industrial tan especial és la sala d’encunyació de la Monnaie de París a la seva seu del Quai de Conti, que podem veure immortalitzat en fotografies anti-gues amb les premses Thonnelier perfectament alineades en dues bate-ries paral·leles. En el cas barceloní, òbviament, en un ambient modest i sense la greu majestuositat de la seca parisenca. Consta documentat amb reiteració que els responsables de la seca barcelonina sempre van considerar que no ocupava un espai industrial ideal sinó, tot al contrari, un lloc insuficient i poc adequat per a la tasca que s’hi emprenia. En tot cas, mai van ser capaços de trobar un espai alternatiu, per raons de seguretat i de costos.

Finalment, la Seca de Barcelona tancarà les portes en els darrers anys del segle xix. En un moment indeterminat es van desmuntar les màquines i es van traslladar a Madrid, on consten emmagatzemades en la documentació de la Casa de la Moneda el 1897, quan es va planificar enviar-les a la Casa de la Moneda de Manila, que s’obria en vigílies del desastre de la guerra hispano-americana, finalitzada el 1898 amb la pèrdua dels territoris ultramarins de Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

Pel que fa a la configuració parcel·lària, tal i com indica l’estudi de Veclus, encara serà la de mitjan segle xviii, i no serà fins a l’inici del segle xx, amb la Seca ja clausurada, quan s’efectua la segregació i divi-sió de les finques, tal i com es presenten en l’actualitat: Flassaders, 40 i Seca, 2A, 2B, 2C. Així, en el cas que ens pertoca, el número 2c del carrer de la Seca, es cobrirà el pati interior i s’instal·laran columnes de ferro. Es convertirà en un magatzem que, afortunadament, no va alterar amb reformes el subsòl ni el terra de l’antiga Seca.

Libro 1.indb 129 12/04/17 16:42

Page 130: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)130

figura 1. 1) Planta general de les restes documentades a la intervenció arqueològica. Autor: Anna Bordas / Àtics.

Libro 1.indb 130 12/04/17 16:42

Page 131: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 131

figura 2. 1) Planta arqueològica de la zona 1000. Autor: Anna Bordas / Àtics. 2) Planta arqueològica de la zona 5000. Autor: Anna Bordas / Àtics.

Libro 1.indb 131 12/04/17 16:42

Page 132: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)132

figura 3. 1) Planta del forn de combustió i carbonera. Autor: Anna Bordas / Àtics. 2) Planta amb els basaments de la maquinària de la Casa de la Moneda. Autor: Anna Bordas / Àtics.

Libro 1.indb 132 12/04/17 16:42

Page 133: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 133

figura 4. 1) Zona 1000. Sector forn. Frontal de la parrilla i crematori. Autor: Anna Bordas. 2) Zona 1000. Espai central del rebaix amb els basaments de pedra de la maquinària. Autor: Anna Bordas. 3) Zona 5000. Llosa de pedra amb ancoratge relacionada amb la maquinària de vapor. Autor: Anna Bordas. 4) Vista general de les conduccions i basaments de la zona 5000. Autor: Jordi Ramos.

Libro 1.indb 133 12/04/17 16:42

Page 134: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)134

figura 5. 1) Zona 5000. Conjunt de monedes i cospells localitzats sota un dels basaments de pedra. Autor: Anna Bordas. 2) Zona 5000. Canal soterrat on es van localitzar el conjunt de monedes i cospells de la fotografia superior. Autor: Anna Bordas.

Libro 1.indb 134 12/04/17 16:42

Page 135: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA BORDAS / ALBERT ESTRADA-RIUS 135

figura 6. 1) Zona 1000. Treballs de desescombrament de la carbonera. Foto: Albert Estrada-Rius. 2) i 3) L’espai abans de la intervenció arquològica. En el terra es veuen les lloses dels basaments. Foto: Albert Estrada-Rius.

Libro 1.indb 135 12/04/17 16:42

Page 136: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SECA DE BARCELONA (2014-2015)136

caballé, f.; gonzàlez, r. (s. d.), Informe sobre la primera fase de la documentació històric-parcel·laria de part de l’illa on es situava la antiga seca de la ciutat de Barcelona, Barcelona [inèdit].

caballé, f.; cazeneuve, x. (2013), «La Seca de Barcelona: un testimoni de l’arquitectura industrial a la Barcelona vuitcentista?», estrada-rius, a. (coord.), Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, p. 65-84 [XVII Curs d’història monetària hispànica, MNAC].

caballé, f.; cazeneuve, x.; gonzàlez, r.; nolasco, n. (2015), Informe sobre la primera fase de la documentació històrico-parcel·lària de part de l’illa on se si-tuava l’antiga Seca de la Ciutat de Barcelona (Flassaders, 40 i Seca 2C), Barce-lona, VECLUS SL [inèdit].

castillo, r. J.; laosa, J. (2010), Memòria de la intervenció arqueològica a la finca del carrer Flassaders, 40. La Seca, Ciutat Vella, Barcelona, Servei d’Arqueologia de Barcelona [inèdita].

clua, m. (2013), «Testimonis materials de la Seca de Barcelona», estrada-rius, a. (coord.), Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, p. 85-108 [XVII Curs d’història monetària hispànica, MNAC].

estrada-rius, a. (2012), La Casa de la Moneda de Barcelona. Les seques reials i els col·legis d’obrers i de moneders a la Corona d’Aragó, tesi doctoral, Universitat de Barcelona.

estrada-rius, a. (2015), La Casa de la Moneda de Barcelona. Les seques reials i els col·legis d’obrers i de moneders a la Corona d’Aragó (1208-1714), Barcelona, Fun-dació Noguera.

Paradaltas y Pintó, f. (1845), Memoria acerca de la antigüedad y utilidad de la casa de moneda de Barcelona, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.

Paradaltas y Pintó, f. (1847), Tratado de monedas: sistema monetario y proyectos para su reforma, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.

Pascual, P. (2004), «El nou sistema comercial i la represa de la producció monetària a Barcelona, 1836-1848», Barcelona Quaderns d’Història, 11, p. 145-176.

riPoll, m. e. (2008), La seca o casa de la moneda de Barcelona. Dels precedents al segle xix, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.

rodríguez, c.; simon, s. (2004), Memòria científica sobre les actuacions i resultats dels sondeigs arqueològics realitzats a la finca número 40 del carrer Flassaders de Barcelona (019/04), Barcelona, Servei d’Arqueologia de Barcelona [inèdit].

sanahuJa, x. (2002), «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 1836-1854», Acta Numismàtica, 32, p. 135-148.

torres, J. (2013), «De casas de moneda a fábricas de dinero. De la prensa de volante a la prensa Thonnelier», estrada-rius, a. (coord.), Revolució industrial i pro-ducció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, p. 109-130 [XVII Curs d’història monetària hispànica, MNAC].

BIBLIOGRAFIA

Libro 1.indb 136 12/04/17 16:42

Page 137: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Resum

L’evolució de la Casa de Moneda de Segòvia, des de la seva fundació al segle xvi, ha estat determinada per les tècniques d’encunyació emprades al llarg de la història. Les investigacions arqueològiques por-tades a terme amb motiu de la rehabilitació de la seca han permès documentar l’empremta històrica que, primer, els enginys hidràulics de l’encunyació amb corrons, posteriorment, al segle xviii, les premses de volant i, finalment, ja al segle xix, les premses automàtiques han deixat en aquest complex industrial durant els seus gairebé tres-cents anys de funcionament.

AbstRAct

The evolution of the Segovia Mint was determined by the several coin-age systems which have been used since its foundation in the 16th cen-tury. Archaeological research carried out during the restoration of the mint building has shed some light on this subject. In the beginning, hydraulic-powered roller presses were used for coining. Then, in the 18th century, the screw press was in popular use, and eventually, in the 19th century, steam-driven screw presses were employed. These machines left their traces in the building during the almost three hun-dred years of the Segovia mint’s existence.

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZ DE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS

Sonia Fernández EstebanCarlos Caballero CasadoAmparo Martín Espinosa1

1. Arqueólogos del equipo GROMA, Estudio de Arqueología y [email protected]

Libro 1.indb 137 12/04/17 16:42

Page 138: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS138

Sumario: 1. Acuñación a molino siglos xvi-xviii: 1585-1771 / 2. Acuñación a volante: 1772-1865 / 3. Acuñación por prensas auto-máticas

La Casa de Moneda segoviana está situada al pie del recinto amu-rallado de Segovia, junto al río Eresma, en una zona ocupada desde la baja Edad Media por monasterios, instalaciones industriales y huertas, usos que se han mantenido a lo largo de los siglos y que han provocado que la Ceca segoviana no se haya visto sometida a la presión urbanísti-ca de otras cecas históricas como ocurre en Barcelona (Caballé & Cazeneuve 2013),2 Sevilla (Campos 2007, p. 969-1012) u Oporto (Lopes et al. 1999, p. 58-72), por citar solo algunos ejemplos peninsulares. Esta circunstancia ha favorecido que la Casa alcanzara el siglo xxi en un estado de conservación bastante aceptable, en el que se mantenían en pie la mayor parte de los volúmenes que componían un complejo cerra-do, constituido por varios edificios destinados a las distintas fases pro-ductivas y articulados en torno a tres patios situados a distinta altura, dos de tránsito y un tercero, el más cercano al río, por el que discurrían los canales que derivaban el agua para proporcionar la fuerza motriz.

Todo este complejo mantenía una huella histórica, tanto en sus lienzos, como en el subsuelo, que ha permitido, a través del registro arqueológico, establecer con razonable fiabilidad la evolución históri-ca de la ceca. Además, los datos ofrecidos por la arqueología se han podido corroborar y, en ocasiones, matizar gracias a la considerable documentación escrita que se conserva sobre la Casa de Moneda segoviana.3

El buen estado de la Casa, con una rica huella histórica conserva-da, unido a la abundancia de documentación escrita ha permitido iden-tificar claramente las distintas áreas de trabajo que intervienen en el proceso de fabricación de moneda distribuidas entre los diferentes edi-ficios que componen este complejo productivo y administrativo, hecho que ha facilitado sensiblemente la investigación.

2. Véase también, en este mismo volumen, la contribución de Anna Bordas y Albert Estrada-Rius sobre las últimas excavaciones en la Ceca de Barcelona.

3. La documentación se conserva principalmente en el Archivo General de Simancas, Archivo Histórico Nacional y Archivo General de Palacio y ha sido objeto de numerosos trabajos: herrero vozmendiano (1996), garcia taPia (1989), gómez nieto (1992), murray (1991-1996), recopilados en murray, izaga & soler (2006), entre otros.

Libro 1.indb 138 12/04/17 16:42

Page 139: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 139

Como no podía ser de otra manera, la evolución histórica de la Casa de Moneda segoviana ha estado determinada por la evolución de la tecnología empleada en la producción de monedas. Así pues, el estudio arqueológico realizado ha permitido documentar las transformaciones que se fueron produciendo para adaptar el complejo al sistema de acuñación empleado en cada momento, sin desdeñar las huellas de otras intervenciones, en general de menor alcance, aunque también en ocasiones de considerable incidencia, encaminadas a realizar reparaciones de elementos deteriorados y a resolver el endémico problema de humedad omnipresente en todas las fases históricas de la Casa. De este modo se han podido establecer tres grandes etapas coincidentes con los tres sistemas de acuñación empleados: molino, prensas de volante y prensas automáticas.

1. ACUÑACIÓN A MOLINO SIGLOS XVI-XVIII: 1585-1771

Cuando en 1583 Felipe II decidió instalar la ceca en Segovia se trasformaron, y en parte se conservaron, las estructuras de un molino de harina y papel asentado junto al Eresma que incluso continuó en funcionamiento durante los 6 primeros años de vida de la Ceca.

El molino, del que se conoce su aspecto exterior gracias al dibujo levantado por Anton van den Wyngaerde en 1562 (Kagan 1986, p. 12), tenía una presa propia y contaba con ruedas destinadas a la molienda para pan y otras para la fabricación de papel, además de un área de lavaderos (Murray 1993, p. 214). Tras las reformas pertinentes para el funcionamiento inicial de la ceca, se restablecieron las labores del molino, esta vez a través del arrendamiento de las instalaciones, que entonces contaban con dos ruedas que movían los rodeznos para la producción de harina y otras dos para los pisones necesarios en la fabricación de papel (Murray 1994, p. 121). Aunque, como se expondrá más adelante, pocos años más tarde se suprimieron estas labores y el espacio del antiguo molino se incorporó a la ceca, las lecturas de paramentos de lo que hoy conocemos como Edificio de Canales e Ingenio Chico han permitido identificar elementos de esta primera instalación industrial, más antigua que la propia Casa de Moneda.

Como para la acuñación a rodillo se precisaba de la fuerza motriz proporcionada por el agua, se modificó el azud del molino y se transfor-mó radicalmente el antiguo canal (Murray 1996). El nuevo canal resul-

Libro 1.indb 139 12/04/17 16:42

Page 140: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS140

tante era mucho más ancho, para albergar un caudal mucho mayor, que en algunos documentos se menciona como la totalidad del río (Herrero 1996, p. 399) y, según los datos ofrecidos tanto por las fuentes documen-tales como por la arqueología, contaba con un muro longitudinal que lo separaba en dos ramales paralelos a la vez que permitía sustentar el apoyo tanto de los ejes de las ruedas hidráulicas como de la estructura sobre-elevada de canalillos con saetines que derivaban el agua a cada una de las ruedas. Del mismo modo, la base del canal madre con sus dos ramales se encontraba forrada de madera, con un entarimado sobre durmientes. Durante el proceso de excavación se pudo localizar la base de esta estruc-tura en un buen estado de conservación, gracias a su posición bajo la capa freática, y comprobar que estaba compuesta por una tablazón de madera de pino de Valsaín con piezas de más de 8 m de longitud apoyadas en largas vigas que superan los 4 metros.4

Junto al canal se construyó, entre 1583 y 1585, el llamado «Edifi-cio de Máquinas», donde se realizaban las labores de estiramiento de rieles o laminación, de acuñación y corte posterior, y además se instaló una herrería para elaboración de rodillos y otros utensilios metálicos necesarios en el proceso de producción de monedas. Es decir, se agru-paron en este edificio todas las actividades que estaban de una u otra manera mecanizadas y necesitaban de la fuerza motriz del agua. La construcción inicial estaba constituida por una nave alargada de 35 m de longitud dispuesta con su eje mayor paralelo al canal. Sin embargo, en los años posteriores a su construcción se vio necesario ampliar el edificio inicial (Moser 2007, p. 42-43), que a partir de ese momento quedó formado por dos alargadas naves separadas por un ligero cambio en la orientación de sus muros y, posiblemente a principios de los años 90, se le añadió una nueva estancia junto a su extremo Este para comu-nicarlo con el recién estrenado edificio del Ingenio Chico, que se trata-rá más adelante. De este modo la configuración del edificio principal del complejo responde a esta época y no sufrirá sustanciales modifica-ciones hasta el siglo xviii.

Este edificio tenía un pavimento de guijarros trabados con un mor-tero muy compacto que fue localizado en diversos puntos durante el proceso de excavación y que, según la documentación, estaba cubierto

4. Sobre estas maderas se realizaron análisis dendrocronológicos que permitieron datarlas y asociarlas a una serie de inundaciones históricas; consultar génova et al. (2011).

Libro 1.indb 140 12/04/17 16:42

Page 141: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 141

por un entarimado.5 Bajo él corría una serie de pequeñas canalizaciones de lajas de piedra caliza que intentaban drenar el agua tanto proceden-te de la ladera como de nivel freático. Éste es el primer intento de atajar un endémico problema de la Casa de Moneda y en especial del Edificio de Máquinas, al que se sucederán otros muchos a lo largo de su histo-ria, no solo como ceca, sino también en sus usos posteriores.

Junto a su fachada Norte, que se abre al canal, se disponían las máquinas movidas por las ruedas hidráulicas, cuya ubicación se puede determinar gracias a la huella en el paramento de los pasos de los ejes, constituidos por pequeños vanos cuadrangulares, marcados en ocasiones por piezas de sillería granítica y en otros casos de apariencia irregular.

Además, en la zona oriental de esta fachada, en la conexión entre el edificio y el canal, se conserva la huella de la única ventana que entonces existía y que estaba destinada al gobierno de las ruedas; el control de la fuerza motriz proporcionada por el canal se completaba con los llamados «tiradores», alargadas pértigas que, situadas en el interior del edificio, atravesaban el muro y permitían manipular desde el interior la apertura de los saetines para accionar las ruedas. Se ha podido documentar el paso de estos tiradores a través del muro gra-cias a la lectura de paramentos, que ha sacado a la luz estrechos y largados vanos, algunos de ellos delimitados por ladrillos y otros por piezas de sillería.

En esta primera etapa de la Casa de Moneda, en el extremo orien-tal del edificio se encontraba la herrería, con tres ruedas para mover un fuelle, un mazo y torno, y a continuación se disponían tres máquinas de laminar y, tras ellas, dos acuñadoras. Sin embargo, cuando se amplió el edificio se incorporaron dos nuevos laminadores y las máquinas de acuñar se trasladaron a la nave de la recién construida ampliación. De este modo, la ceca segoviana pasó a disponer de 10 ingenios hidráuli-cos: 3 ruedas que servían a la herrería, 5 laminadoras y 2 acuñadoras.

Como en las labores de laminación era necesario calentar los rie-les, el Edificio de Máquinas se encontraba directamente comunicado con la oficina de Recocho y Blanquimento, situada en la margen opues-ta del canal, a través de un vano que daba directamente a un puente sobre el canal y que comunicaba ambos espacios.

5. Según un informe de obras fechado en 1584, se habían construido los suelos de madera en ambas plantas del edificio A. G. S., GUERRA ANTIGUA, leg. 165, fol. 46. Recogido en murray, izaga & soler, 2006, p. 362.

Libro 1.indb 141 12/04/17 16:42

Page 142: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS142

El Edificio del Recocho y Blanquimento es uno de los menos conocidos de la Ceca, ya que se encontraba completamente demolido cuando comenzaron las labores de rehabilitación. Tras la excavación realizada se ha comprobado que en esta fase de acuñación a molino, estaba formado por dos salas sobre rasante y un horno con una cámara de combustión bajo rasante de 2,80 x 1,10 m con muros de mampostería y pavimento cerámico, al que se accedía por un pequeño patinillo situa-do entre este edificio y el Ingenio Chico.

Como se ha expuesto en párrafos anteriores, durante los primeros años la ceca convivió con el antiguo molino que, aunque muy modifica-do, siguió en funcionamiento. Pero a partir de 1590 las instalaciones del molino se desmantelaron (Herrero 1996, p. 405) y se acomodó el espacio a la acuñación de metales nobles, llamándose a partir de ese momento Ingenio Chico, o Ingenio Pequeño. La apariencia exterior de este edifi-cio, aunque no es tan uniforme como la de otros del resto del complejo, reproduce las características constructivas del edificio principal: como aquél, se trata de una alargada nave con paramentos exteriores de silla-rejo granítico e interiores de mampostería fundamentalmente caliza en los que se abren alargados vanos abocinados hacia el interior.

Aunque la arqueología no ha ofrecido resultados sobre su compar-timentación interior, sí ha aportado algunos datos sobre la maquinaria hidráulica que albergaba, tanto los laminadores como los acuñadores que se situaban junto a la fachada Sur que da directamente al canal. Aunque según la documentación este edificio tenía 4 ingenios,6 la lec-tura de paramentos detectó la existencia de 7 pasos de ruedas, algunos de ellos correspondientes, con toda probabilidad, a la fase anterior, cuando aún se empleaba como molino. Como ocurría en el caso del Edificio de Máquinas, éste contaba también con un sistema para el control de la energía hidráulica compuesto por una sucesión de tirado-res y un vano en la zona oriental al que se accedía por un pequeño estrado de madera, del que se han conservado los mechinales, y que servía para el manejo de las ruedas y ladrones.

En la zona alta del complejo, la más alejada del río, se encontraba la Fundición. Se desconoce cómo era la fundición inicial, de la que los únicos elementos que ha aportado la excavación arqueológica, al margen

6. Así se cita en 1677 y 1678 (AGS, Casa y Sitios Reales, leg. 359, fols. 703 y 704, recogido en murray, izaga & soler, 2006, p. 363). Sin embargo, ocasionalmente se cita la presencia de cinco ruedas en el Ingenio Chico, así en 1716 (AGP, San Ildefonso, caja 13541, recogido en murray, izaga & soler, 2006, p. 368).

Libro 1.indb 142 12/04/17 16:42

Page 143: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 143

de otros de época anterior a la construcción de la ceca, son dos cimientos y la estructura de un posible aljibe asociados a un nivel de incendio. Tras este incendio,7 en 1607 se construyó un nuevo edificio diseñado por Francisco de Mora. El rasguño levantado por este arquitecto y que se conserva en el Archivo General de Simancas refleja una planta en L distribuida con estancias de libranza, ensaye y tesoro en la crujía corta y una gran sala para la fundición y afinación en la otra. La excavación arqueológica en este edificio permitió documentar en la crujía larga un pavimento de guijarros de las mismas características que el empleado en el Edificio de Máquinas y dos hornos, de los que únicamente se conser-vaba su base, realizados en un caso en adobe y en el otro, en ladrillo. Por el contrario, en los ámbitos de la crujía corta, aunque mantenían la com-partimentación original, el registro arqueológico se encontraba alterado por los usos posteriores, aunque pudo detectarse la presencia de algunos elementos usados en la afinación, como es el mercurio.

Entre los edificios donde se fundía y se afinaba el metal y en los que se realizaban los trabajos de acuñación se encontraba un gran patio organizado en dos zonas de diferente altura, separadas por un muro de contención. La superior, reconocida en la documentación como «Patio Alto», tiene una gran fuente y los trabajos arqueológicos realizados en esta área sirvieron para documentar algunos elementos de drenaje de las aguas procedentes de la ladera. Este espacio se comunica con el Patio Bajo a través de una larga rampa, por la que debían de circular operarios y rieles además de por unas escaleras embutidas en el muro de contención. Este muro, en cuya lectura de paramentos se han detec-tado varias fases constructivas, servía también de apoyo a un pasadizo elevado que comunicaba el Patio Alto con la planta superior del Edifi-cio de Máquinas y contaba además con contrafuertes y con un hueco abocinado. Elementos, ambos, posteriores a la construcción del muro.

Finalmente, la zona occidental del complejo se cerraba con una crujía distribuida en varias alturas donde se concentraban los usos de control, administrativos y viviendas, además de una carpintería.

Esta organización de espacios para la distribución del trabajo per-durará hasta la década de los 70 del siglo xviii, cuando se decida cam-biar el sistema de acuñación a rodillo por las prensas de volante, lo que supondrá considerables reformas en el complejo.

7. Según Victoria Soto, en el estudio histórico para la rehabilitación de la Casa de Moneda de Segovia preparada por Javier Feduchi en 1990 (p. 34).

Libro 1.indb 143 12/04/17 16:42

Page 144: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS144

2. ACUÑACIÓN A VOLANTE: 1772-1865

Ya durante el reinado de Felipe V, desde 1700, se empieza a generalizar en España la acuñación por medio de prensas de volante, tecnología que llega a Segovia en 1772 y que supondrá una reforma sustancial en la Casa de Moneda que se llevará a cabo de la mano del arquitecto real Francisco de Sabatini.8

El Edificio de Máquinas es uno de los que se ven más afectados por estas reformas. En él se retiran los ingenios acuñadores y se cie-rran los pasos de ruedas en el muro con pequeños paramentos de mampuesto, y, en ocasiones, de ladrillo. Al mismo tiempo, se eleva la cota de uso superponiendo al pavimento de guijarros un enlosado de grandes piezas de granito asentadas sobre una potente cama de mor-tero muy compacto.

Las tres nuevas prensas de volante se instalan en el lugar en el que hasta entonces había funcionado la herrería por lo que es preciso cons-truir una nueva en el extremo opuesto del complejo, instalación que, en este caso, tendrá una cubierta abovedada. Sin embargo, como esta téc-nica requiere también de la laminación de rieles, se mantienen 4 inge-nios laminadores de la etapa anterior. Los restos materiales de esta etapa de la ceca son bastante abundantes. Se ha podido documentar con precisión el pavimento de granito, en algunas salas todavía cubriendo toda la superficie y en otras de manera puntual al haber sido expoliado posteriormente. En cuanto a las tres prensas de volante, se han docu-mentado sus asientos constituidos por una estructura cuadrangular de 2,15 x 1,30 m compuesta por dos piezas, una para el asiento de la propia prensa y un pequeño foso de algo menos de un metro de profundidad con la base de ladrillo para albergar al monedero.

La sustitución de los ingenios acuñadores, movidos por agua, por las prensas de volante, movidas por hombres, hacía innecesaria la exis-tencia de un canal de tanto caudal y con una estructura tan compleja como el que hasta entonces había servido de fuerza motriz de los inge-nios. Así, se sustituyó el antiguo canal por otro de menor sección que únicamente debía de alimentar a las ruedas de los laminadores y que estaba construido en sillería. En consecuencia, el espacio del antiguo

8. Se conserva un plano de 1770 en el Archivo Histórico Nacional, donde también se guardan varios documentos relacionados con la obra ejecutada entre 1770 y 1772. Para más información sobre estos datos, consúltese murray, izaga & soler 2006, p. 58 y 362.

Libro 1.indb 144 12/04/17 16:42

Page 145: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 145

canal, ahora vacío, se quedó como una zanja que se dedicó a zona de vertidos hasta que quedó colmatada completamente, lo que ha supuesto que su excavación haya aportado la mayor densidad en cuanto a la recuperación de material arqueológico.

Pese a la transformación del canal, el Edificio de Máquinas siguió sufriendo su endémico problema de humedad e inundaciones, y pocos años más tarde fue necesario construir una nueva nave para instalar en ella las prensas de volante. El lugar elegido fue el extremo oriental del complejo, en el espacio comprendido entre la sala de libranza y el Edi-ficio de Máquinas. En él se construyó una alargada nave dividida en tres estancias que fue demolida en los años 70 del siglo xx. En la estan-cia central se situaron 4 volantes cuya ubicación exacta pudo documen-tarse durante el proceso de excavación arqueológica.

Por otra parte, el Ingenio Chico se había quedado sin función espe-cífica desde 1730, cuando se suprimió la acuñación de oro y plata de la Casa de Moneda de Segovia,9 y a partir de la instalación de las prensas de volante se ubicó en él la Sala de Hileras y así fue como, a partir de ese momento, el Ingenio Chico quedó asociado a las labores de estira-miento de metales. Al margen de los restos de un pavimento de losas de granito muy similares al del Edificio de Máquinas y de la apertura de vanos en la fachada Sur, antes prácticamente ciega, este nuevo uso no ha dejado huella arqueológica directa. Sin embargo, sí se ha locali-zado un elemento relacionado con él: se trata de la construcción de un horno adyacente al edificio con cubierta abovedada y pavimento de losas, cuya existencia también está reflejada en la documentación (Murray, Izaga & Soler 2006, p. 156).

La nueva tecnología empleada también provocó trasformaciones en el edificio de Recocho y Blanquimento, donde se sustituyó el antiguo horno con cámara de combustión soterrada, empleado en la fase anterior, por una serie de parrillas situadas sobre rasante, documentadas a través de la excavación arqueológica, que sacó a la luz una sucesión de muretes que formaban parte de estas estructuras.

Por último, la modernización de la Casa afectó también a la Fundi-ción en la que se amortizaron los antiguos hornos y se instalaron otros nuevos, en este caso basculantes, en una sala completamente trasforma-da con un pavimento enlosado y una gran cubierta con dos bóvedas.

9. Ordenanza de 9 de julio de 1730.

Libro 1.indb 145 12/04/17 16:42

Page 146: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS146

Esta organización del complejo instaurada en la Casa segoviana a partir de 1771 perdurará hasta mediados del siglo xix, cuando se susti-tuya el sistema de acuñación a volante por el de prensas automáticas.

3. ACUÑACIÓN POR PRENSAS AUTOMÁTICAS

Aunque no será hasta 1866 cuando la Casa de Moneda de Segovia establezca definitivamente la acuñación por medio de prensas automá-ticas, desde más de un decenio antes la ceca segoviana se sirvió de una u otra manera de estas máquinas para las labores de acuñación.

Así pues, en 1849 llegan por primera vez a la ceca segoviana las primeras prensas automáticas de la mano de Francisco Paradaltas, que había llegado a Segovia como superintendente, tras desempeñar responsabilidades en la ceca de Barcelona (Estrada-Rius 2013, p. 142). Según refleja la documentación, entre esta fecha y 1861 se instalaron dos prensas automáticas en el Edificio de Máquinas que se movían, como los anteriores ingenios de rodillo, con una rueda hidráulica. A tenor de lo que indican las fuentes documentales, estas dos ruedas se ubicaron en la sala occidental del Edificio de Máquinas, donde antes se habían situado los ingenios acuñadores a rodillo, aunque desde el punto de vista arqueológico no se han hallado huellas de estas máquinas.

Esta circunstancia ha sido paliada, en la medida de lo posible, por la detallada descripción que realiza en 1861 Andrés Gómez de Somo-rrostro sobre cómo funcionaba la Casa de Moneda, texto en el que se pone de manifiesto que en esas fechas convivían en Segovia los tres tipos de maquinaria de acuñación empleados a lo largo de su historia: mientras que en el Edificio de Volantes existían cuatro prensas de volante, en el de Máquinas todavía funcionaban tres laminadores hidráulicos para aplanar los rieles antes de extraer los cospeles, y en la sala contigua de ese mismo edificio había dos prensas automáticas que se servían de la fuerza motriz proporcionada por una rueda hidráulica.

Y, finalmente, en 1866 se suprimen todos los sistemas anteriores a la vez que se implanta definitivamente el sistema de acuñación por medio de prensas automáticas, lo que supondrá que la Casa de Moneda sufrirá su última transformación como ceca.

Lamentablemente esta es la fase cuya huella arqueológica está más alterada por los usos posteriores de la Casa de Moneda. Pese a que los continuos problemas de humedad, producidos tanto por la proximidad del río y con él las esporádicas avenidas, como por la ubicación del

Libro 1.indb 146 12/04/17 16:42

Page 147: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 147

Edificio de Máquinas, núcleo del complejo, a una cota muy baja, demasiado cercana al nivel freático, motivaron que los suelos de uso se fueran elevando en varias ocasiones a lo largo de la historia de la Ceca. Esta circunstancia no fue suficiente para preservar los restos de la última fase tecnológica, que se vieron muy afectados por la instalación posterior de la fábrica de harinas, que alteró y en muchos puntos destruyó los elementos de la fase anterior.

En cualquier caso, la primera transformación en el modo de producción llevada a cabo en esta época consistió en la supresión de determinadas actividades del proceso productivo. A partir de ese momento, todas las labores de preparación del metal desde su composición hasta la producción de cospeles dejaron de realizarse en la Casa de Moneda y los cospeles se importaban desde Francia, mientras que los cuños se realizaban en Barcelona (Murray, Izaga & Soler 2006, p. 224), lo que motivó que quedaran fuera de servicio tanto los edificios de la Fundición como el Ingenio Chico (que desde el siglo xviii albergaba la Hilera), además del de Volantes.

Por otra parte, en el Edificio de Máquinas se instalaron 5 prensas automáticas de tipo Thonnelier, según la documentación, una grande, tres medianas y una pequeña.10 El lugar elegido fue el espacio hasta entonces ocupado por los laminadores en la nave oriental, circunstancia que se pudo documentar arqueológicamente a través del hallazgo de los apoyos en los que se sustentaban estas máquinas y que estaban forma-dos por piezas alargadas de granito (en torno a 1,70 m de longitud por 0,20 m de anchura y 0,35 de altura) con hendiduras para el anclaje. A su vez, estas piezas se asentaban sobre grandes losas y bajo ellas existía un potente cimiento de mortero y piedras. Además, en dos casos con-servaban piezas de madera para absorber las vibraciones.

Como ocurría en las etapas anteriores de la ceca, estas prensas automáticas se alimentaban de la fuerza motriz del agua gracias a la instalación de una turbina en el antiguo canal. Para ello, necesariamente hubo de ser modificado de nuevo el canal, en esta ocasión en su tramo occidental, donde se creó un salto de agua, tras el cual se dotó al canal de mayor anchura para instalar en él la turbina. Las transformaciones sufridas posteriormente en la ceca para adaptarla a su uso como fábrica de harinas han borrado cualquier huella sobre esta primitiva turbina y

10. Según recoge un inventario conservado en el Archivo Histórico Nacional, fechado en 1869 y recogido en murray, izaga & soler 2006, p. 224.

Libro 1.indb 147 12/04/17 16:42

Page 148: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS148

su balsa, a excepción de un pequeño vano circular en el muro del Edificio de Máquinas que podría interpretarse como el paso de la trasmisión de la turbina hacia el interior del edificio. Sin embargo, la documentación escrita resulta bastante explícita sobre el aspecto de la Casa de Moneda en esos momentos, y gracias a las detalladas descripciones realizadas entre los años 1869 y 1871 para su salida a subasta una vez cerrada la ceca11 conocemos tanto las dimensiones del canal como que la turbina instalada en ese momento era de tipo Fontaine.

Esta nueva etapa iniciada en 1866 en la que la ceca segoviana se encargaba de acuñar por medio de prensas automáticas unos cospeles producidos fuera de sus muros, se clausuró definitivamente tan solo tres años más tarde, cuando en virtud del decreto de 1869 se centralizó la acuñación monetaria española en la Casa de Moneda de la plaza de Colón de Madrid. Inmediatamente se tomó la decisión de enajenar el complejo y ese mismo año se iniciaron los trámites para sacarlo a subasta pública, lo que motivó la elaboración de inventarios muy deta-llados y tasaciones que permiten reconstruir con bastante fidelidad el estado en el que se encontraba la Casa de Moneda y la distribución de sus espacios.

Tras varios intentos fallidos de venta, en los que las subastas que-daron desiertas, finalmente en 1878 la Casa de Moneda segoviana pasó a manos privadas y un año más tarde se instaló en el complejo, aprove-chando parte del sistema hidráulico, una fábrica de harinas, uso que se mantuvo, con diversos cambios de titularidad, hasta los años 60 del siglo xx.

11. Conservadas en el Archivo Histórico Provincial de Segovia DH 2197/33, doc. 1, 5 y 6; DH 2195/51; DH 2194/58 y DH 2196/40ZZ.

Libro 1.indb 148 12/04/17 16:42

Page 149: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 149

figura 1. 1) Situación de la Casa de Moneda. 2) Distribución de los diferentes espacios.

1

2

Libro 1.indb 149 12/04/17 16:42

Page 150: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS150

figura 2. Entarimado en el interior del canal.

Libro 1.indb 150 12/04/17 16:42

Page 151: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 151

figura 3. 1) Edificio de Máquinas: apoyos de las prensas de volante. 2) Prensas automáticas.

1

2

Libro 1.indb 151 12/04/17 16:42

Page 152: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MODERNIZACIÓN DE LA CASA DE MONEDA DE SEGOVIA A LA LUZDE LAS ÚLTIMAS INTERVENCIONES ARQUEOLÓGICAS152

caballé, f.; cazeneuve, x. (2013), «La Seca de Barcelona: un testimoni de l’arquitectura industrial a la Barcelona vuitcentista?», Revolució industrial i pro-ducció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 65-84.

caballero, c.; martín, a.; fernández, s.; villar, a. (e. p.), «Evolución arquitec-tónica de la Casa de Moneda de Segovia a la luz de la intervención arqueológica», 015PI: Patrimonio Industrial y desarrollo, Ciclo de conferencias organizado por el Aula de Gestión e Intervención en el Patrimonio Arquitectónico e Industrial de la Universidad Politécnica de Madrid en 2015.

camPos, J. (2007), «Arqueología en el recinto de la Casa de la Moneda de Sevilla», XIII Congreso Nacional de Numismática, Cádiz, p. 969-1012.

estrada-rius, a. (2013), «Francesc Paradaltas i Pintó, un emprenedor a la Casa de la Moneda de Barcelona», Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 131-153.

feduchi, J. (1990), Casa de la Moneda de Segovia. Estudio histórico, informe inédi-to redactado por Victoria Soto y Javier Pérez Santana para el proyecto de rehabi-litación redactado en 1990. Trabajo inédito conservado en el Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid.

garcía taPia, n. (1989), Técnica y poder en Castilla durante los siglos xvi y xvii, Salamanca, Junta de Castilla y León.

génova, m.; ballesteros, J. a.; díez herrero, a.; martínez calleJo, b. (2011), «Historical floods and Dendrochronological dating of a wooden deck in the Old Mint of Segovia, Spain», Geoarchaelogy: an international journal, 26 (5), p. 786-808.

gómez nieto, l.; arévalo santiuste, a. (1992), «El Ingenio de Segovia en el siglo xvii a través de la documentación del Archivo de Palacio», Estudios Segovianos, XXXIII, 89, p. 311-504.

gomez de somorrostro y martín, a. (1861), Manual del viajero en Segovia: Reseña histórico-descriptiva de los principales establecimientos de esta ciudad, Segovia.

groma (2016), «Intervención arqueológica en la Casa de Moneda de Segovia», XV Congreso Nacional de Numismática, Madrid, 28-30/10/2014.

herrero vozmediano, m. e. (1996), «El ingenio de acuñar moneda en Segovia 1239-1256. Nuevas aportaciones documentales», Estudios Segovianos, 94, p. 131-154.

loPes, i. a. et al. (1999), «Excavaciones arqueológicas en la Casa de la Moneda de Oporto», III Congreso de Arqueología Peninsular, Vila-Real, 7, p. 58-72.

martín esPinosa, a.; caballero casado, c.; fernández esteban, s. (coord.) (2012), Real Casa de Moneda de Segovia. Un paseo por la historia del Real Ingenio, Segovia, Gestión y Calidad Turística de Segovia.

BIBLIOGRAFÍA

Libro 1.indb 152 12/04/17 16:42

Page 153: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SONIA FERNÁNDEZ ESTEBAN / CARLOS CABALLERO CASADO / AMPARO MARTÍN ESPINOSA 153

moser, h. (2007), Casas de la moneda, Segovia y Hall en Tirol, Colección Piedras de Segovia, Segovia, 3, p. 1-44.

murray, g. (1993), «Génesis del Real Ingenio de la Moneda de Segovia. Búsqueda y concertación del emplazamiento (1582-1583)», Numisma, 232, p. 177-222.

murray, g. (1994), «Génesis del Real Ingenio de la Moneda de Segovia. Construc-ción de los edificios (1583-1588)», Numisma, 234, p. 111-251.

murray, g.; izaga, J. m.; soler, J. m. (2006), El Real Ingenio de la Moneda de Segovia. Maravilla tecnológica del siglo xvi, Madrid, Fundación Juanelo Turriano.

rivero, c. m. del (1928), Segovia numismática: estudio general de la ceca y de las monedas de esta ciudad, Segovia, Imp. de Carlos Martín.

Libro 1.indb 153 12/04/17 16:42

Page 154: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 154 12/04/17 16:42

Page 155: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DE LA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)

Francisco Cebreiro Ares*1

Resum

L’objectiu del present treball és desgranar les circumstàncies i caracte-rístiques de la renovació de la maquinària destinada a la producció monetària de la fàbrica de Jubia des de l’antiga tècnica de cilindres fins a la nova de volants, entre 1818 i 1823. La documentació generada entre la Fàbrica, el Departament de Gravat i la Junta Directiva de Cases de Moneda durant el Trienni Liberal al voltant de l’esmentat canvi ens permet establir una sèrie d’hipòtesis de treball –tant en l’àmbit produc-tiu com en el de gestió– i reflexionar històricament sobre les relacions producció-productivitat i tecnologia-formes de poder.

AbstRAct

The aim of this paper is to study the circumstances and features of the renovation of industrial facilities at the mint of Jubia (Galicia, Spain), between 1818 and 1823. This transition was related to the replacement of the old roller-press minting system by the “novelty” balancier tech-nology. With records from the mint itself, from the Engraving Department and from the new Board of Directors of Mints over the Constitutional Trienum (1820-1823), we have rebuilt the historical pro-cess, laid out some working hypotheses and reflected on the historical connection between production, productivity, technology and forms of power.

* Universidade de Santiago de Compostela1. Este trabajo forma parte de nuestra tesis doctoral: «Producción y circulación monetaria

en Galicia al final del Antiguo Régimen» (FPU), y del proyecto de investigación «Ciudades, gentes e intercambios en la Monarquía hispánica durante la Edad Moderna» (HAR2012-39034-C03-03).

Libro 1.indb 155 12/04/17 16:42

Page 156: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)156

Sumario: Introducción / 1. De cilindros a volantes. El aspecto tecnológico de la transición a un nuevo régimen monetario / 1.1. Instalación de los primeros volantes en Jubia: entre hombres y máquinas / 2. Cambio tecnológico: entre la economía y la política / 3. Annexo documental

INTRODUCCIÓN

Dentro de las transformaciones ocurridas con la entrada del ejér-cito napoleónico en la Península, y la posterior recomposición de rela-ciones a su salida, los efectos monetarios comienzan a ser tenidos en cuenta por la historiografía en fechas relativamente recientes.2 Entre estas transformaciones, desde el ámbito de la producción monetaria, la adaptación de los Reales Establecimientos de Jubia para la acuñación de moneda de cobre ha de ser situada entre las más destacadas por una serie de motivos que incluyen tanto su ubicación geográfica –tras más de un siglo de ausencia en Galicia– como su supervivencia –si bien accidentada e intermitente– hasta la última fase de producción descentralizada de la Monarquía española en la segunda mitad del siglo xix.

La producción monetaria en la bahía del Ferrol nace ex novo en 1811, pero esto no significa que nazca ex nihilo. La resolución por parte de las Cortes de Cádiz de apoyar el proyecto de Nicolás de Lamas para dicha transformación monetaria parte del sustrato establecido, en la última década del siglo anterior, por Eugenio Izquierdo en una fábri-ca de transformación de cobre con el objetivo de dotar el casco de los buques producidos en el Arsenal de Ferrol con planchas de cobre, siguiendo la tecnología que se practicaba en Francia, y sobre todo en Inglaterra. Este proyecto contó con un presupuesto de casi dos millones y medio de reales, insertándose plenamente en el marco del desarrollo de fábricas nacionales por el despotismo ilustrado.3

La fortaleza productiva de la fábrica de Jubia radicaba en dos pivo-tes industriales «premonetarios»: sus hornos de afino y sus laminerías movidas de por fuerza hidráulica. Si bien R. Rúa Figueroa, en su aná-lisis de mediados del siglo xix, ensalza los referidos hornos que, en su

2. estrada-rius et al. 2008. Una excepción como estudio temprano y todavía fundamental en sardá dexeus 1948.

3. fernández negral 1991, p. 15-53.

Libro 1.indb 156 12/04/17 16:42

Page 157: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 157

opinión, aun habiendo sido instalados a finales del xviii conservaban más de 60 años después la vanguardia tecnológica española. Las lami-nerías, por su parte, habiendo sido originalmente pensadas para afinar planchas con las que cubrir el casco de los buques, permitían una pro-ducción dual de moneda y cobrería.4

La comprensión histórica de la «vida productiva» de la fábrica de Jubia a lo largo del siglo xix es una tarea compleja que se ve determi-nada en la actualidad por la ausencia de su propio archivo. A través de la documentación conservada en el Archivo del Reino de Galicia, el estudio de Bello Platas señaló las dificultades que encontró Nicolás de Lamas entre 1810 y 1812 para materializar su proyecto tanto en tér-minos políticos como en lo que se refiere a la adaptación de la propia maquinaria monetaria transferida desde Cádiz.5 Por su parte, Fernán-dez Negral ha atribuido al maestro Antelo, proveniente del Arsenal de Ferrol, el equipamiento de la fábrica con un mínimo de capacidad pro-ductiva entre 1813-1816.6 Siguiendo los datos de producción aportados por Negral y Figueroa, entre estas fechas la producción monetaria de la fábrica pasaría de uno a dos millones. Sin embargo, carecemos por el momento de documentación archivística al respecto.7 Nuestra apor-tación se inserta en un momento clave de cambio para la fábrica bajo su tercer director, Manuel Flórez, tanto en el aspecto productivo, con el cambio tecnológico que vamos a presentar, como en el aspecto político, con el advenimiento del Trienio Liberal.

1. DE CILINDROS A VOLANTES. EL ASPECTO TECNOLÓGICO DE LA TRANSICIÓN A UN NUEVO RÉGIMEN MONETARIO

El concepto historiográfico de «antiguo régimen monetario» introducido por F. Braudel recoge una gran cantidad de potencialida-des analíticas que han sido escasamente exploradas.8 Como en otros aspectos que conforman el Antiguo Régimen con mayúsculas, a lo largo del siglo xviii se sucedieron una serie de transformaciones mone-tarias que eclosionaron en las primeras décadas del xix. Aun cuando

4. rúa figueroa 1858.5. bello Platas 2006.6. fernández negral 1991, p. 73-76.7. rúa figueroa 1858, p. 38 y fernández negral 1991, p. 75-76.8. braudel 1984, p. 380-417.

Libro 1.indb 157 12/04/17 16:42

Page 158: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)158

Braudel se centró en los elementos que caracterizan las transformacio-nes en la esfera de la circulación monetaria, es posible señalar algunos de los factores que caracterizan el paso a un nuevo régimen monetario en el ámbito productivo, es decir, el paso de la ceca a la fábrica. Entre estos se encontrarían: a) el fin del «régimen de acuñación libre» y la subsecuente intermediación estatal de los metales monetarios; b) la reapropiación de las cecas por parte del Estado, y c) la introducción de modernos modelos de gestión: la introducción de un régimen salarial contemporáneo; la disección técnica de los subprocesos de acuñación y su dislocación preferentemente en un proceso de centralización hacia las capitales del Estado; la progresiva mecanización de estos procesos y el «arrinconamiento» del trabajo manual, etcétera.9

Aunque consideramos que la clave de la transformación del régi-men monetario no estribó en un perfeccionamiento técnico, sino sobre las transformaciones socioeconómicas y políticas, sí es cierto que la acuñación a volante significó un salto cualitativo. Muestra de ello es que esta innovación, al igual que muchas otras, había sido desarrolla-da mucho antes del hundimiento del Antiguo Régimen. En Francia se acuña por el método de volantes a lo largo del xvii y en España esta renovación tecnológica se proyectó –junto a otras– dentro del progra-ma de reforma de Felipe V. En la ordenanza del 16 de julio de 1730 se dispuso que en adelante se acuñase por el método de volantes.10 En el tránsito del siglo xviii al xix, los desarrollos técnicos de J-P. Droz y P. Gengembre elevaron el volante monetario a su último estadio previo a la introducción del vapor.11 Sabemos que a la altura de 1812 la Real Fábrica de Madrid contaba ya con seis volantes.12

Sin embargo, la concreción de esta medida fue progresiva y en el caso de Jubia hubo que esperar hasta bien entrado el siglo xix para que sucediese el cambio, en sintonía con el interés de la nueva Junta liberal que decretó el cese definitivo de la acuñación a cilindros el 22 de noviembre de 1821, casi un siglo después de que fuese ordenada por Felipe V.

9. Algunos de estos aspectos, sobre todo en lo que se refiere al ámbito normativo, han sido planteados por santiago 2000 y ruiz traPero 2007. Algunas implicaciones sobre los cambios tecnológicos también aparecen en estrada-rius et al. 2013 y sobre todo torres lázaro 2010, 2013. Para Francia, véanse thuillier 1983 y darnis 1988.

10. durán gonzález 1975, p. 99.11. torres lázaro 2013, p. 109-130 y darnis 1988, p. 33-36; p. 145 y siguientes; p. 281.12. durán gonzález 1975, p. 131-132.

Libro 1.indb 158 12/04/17 16:42

Page 159: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 159

Como tendremos oportunidad de mostrar, esta transformación tecnológica va a resultar complicada en el caso de Jubia en torno a tres factores: a) la propia problemática de la ejecución e instalación de dicha maquinaria, b) la renovación del personal técnico responsable de las tareas, c) los sucesos políticos y económicos de naturaleza geográ-fica que interrumpían las comunicaciones y la posibilidad de relación entre Ferrol y Madrid, toda vez que la parte técnica del grabado se había separado y centralizado en 1805 con la creación del Departa-mento de Grabado.13 Este primer proceso de centralización se adelantó más de medio siglo al cierre definitivo de las fábricas periféricas con la ley de 1869, a excepción de la de Barcelona, que se prolongaría hasta 1879.14 Si bien no se van a suprimir las oficinas de grabado de las fábricas periféricas, éstas se van a supeditar a Madrid de una manera mucho más fuerte a través de dos elementos: personal –los técnicos serán formados en Madrid y remitidos a las fábricas– y maquinaria –por el aumento de grado de complejidad de la misma–. Esta «separa-ción / dislocación» entre el grabado y el resto de procesos productivos fue determinante al lograr un mayor control de la acuñación. Tanto la maquinaria como las matrices de los cuños se realizaban en Madrid, siendo posteriormente remitidos a las diferentes fábricas. Sin embar-go, la investigación ha constatado el uso –más o menos permitido– de cuños de años pretéritos en las emisiones.

Esta transformación técnica, si bien esencialmente política, era llevada a cabo por sus impulsores de una manera consciente en toda Europa.15 En el caso español, este proceso será personificado por la idea de uniformización de la moneda de Francisco Prieto y de segrega-ción técnica de Pedro González de Sepúlveda.16

Si bien existieron irregularidades en torno a los cuños, lo cierto es que la creación del Departamento de Grabado supuso un salto cualitativo en la gestión estatal de la moneda, separando lo que antes era un sistema orgánico de ceca, en unos subprocesos que se podían

13. durán gonzález 1975 y torres lázaro 2010, p. 225-267.14. estrada-rius et al. 2013.15. thuillier 2006.16. torres lázaro 2010, p. 226-227.

Libro 1.indb 159 12/04/17 16:42

Page 160: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)160

deslocalizar, preferentemente en un proceso de centralización.17 Jubia sufrió esta deslocalización en 1835, pese a haber sido autorizada en 1833 a retomar sus labores, por el retraso en la remisión de las matrices, aunque a buen seguro ésta no fue la única causa y debieron concurrir otros factores.18

Toda esta panorámica pone de manifiesto la necesidad de estudiar las instituciones monetarias, tanto dentro de su especificidad como en el conjunto de las transformaciones de la administración española del siglo xix en el contexto europeo.

1.1. Instalación de los primeros volantes en Jubia: entre hombres y máquinas

Conocemos por la documentación archivística que la primera emi-sión realizada en Jubia por la técnica de volantes data de comienzos del mes de octubre de 1822. Estas primeras pruebas monetarias a volante –y de cuño constitucional– fueron remitidas por el superintendente Flórez el 26 de octubre de dicho año a la Junta Directiva de Casas de Moneda, y ésta a su vez las remitió el día 10 de noviembre al ensayador general para que las evaluase, notificándosele a Flórez que habían sido aceptadas por la Junta el 16 de noviembre.19 Con esta correspondencia finalizaba un largo proceso que se dilataba ya cuatro años, dado que las gestiones para la instalación de la maquinaria comenzaron mucho antes, en 1818. En estas fechas también se estaba remitiendo maquina-ria de volantes a la fábrica de Segovia.20

El 24 de octubre de 1818, el maragato Santiago Crespo trasladó desde Madrid los primeros elementos que constituirían el volante, con un modelo de madera.21 Esta primera relación de materiales construidos

17. En Jubia conocemos hasta tres casos. En primer lugar, es muy probable que las emisiones con cuño de 1811 se realizasen en 1812, pues hasta esa fecha la fábrica no estuvo operativa. En segundo lugar, la pequeña emisión de 4 maravedíes registrada en el año 1822 que a fuerza debió ser realizada con cuños previos. Finalmente, las emisiones de cuño de 1820 y 1821 cubrieron la producción hasta junio de 1822, pues las primeras emisiones con año 1822 se realizaron con técnica de volantes y éstos no estuvieron en funcionamiento hasta dicha fecha.

18. Archivo Histórico Nacional (A.H.N. en adelante), Fondos Contemporáneos (FC) Hacienda, legajo (leg.) 7372, expediente (exp.) 4.

19. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7659, exp. 30, f. 3-4.20. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp. 2.21. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp. 4, f. 58.

Libro 1.indb 160 12/04/17 16:42

Page 161: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 161

bajo la dirección de José de Macazaga desgrana los elementos consti-tutivos del volante, por el método de Samambre.22 Es lícito pensar que nos encontramos ante una castellanización fonética del apellido francés Gembembre, por lo que la maquinaria trasladada pertenecería a la tec-nología desarrollada por el inventor francés. Algunas referencias hechas en la documentación nos permiten suponer que este volante estuviese pensado para la emisión de 4 maravedíes (véase Anexo Documental).23

El coste de estos materiales ascendió a 21.160 reales y se saldó en 21.000 reales con una letra de cambio remitida por el superintendente Flórez el día 4 de septiembre de 1819. Dicha letra había sido dada por el comerciante santiagués Ramón Pérez Santamarina, a favor del comer-ciante coruñés Juan Nepomuceno, sobre Rodrigo de la Pinta Martínez de Madrid, y endosada, a su vez, por éste a Julián Vicente Rivero, del Ferrol, y finalmente en favor de Manuel Ortiz, superintendente de la Casa de Moneda de Madrid, por valor recibido de ella en Jubia, el 3 de septiembre de 1819. Los 160 reales restantes se pagaron a través de una carta orden dada en la Coruña por N. [Ezcurdia] en 1 de septiembre de 1819 contra don Casimiro Antonio de [Cevereta], oficial de la Tesorería de Correos.24

Sin embargo, según la documentación recogida, el volante no se ejecutó y no fue hasta el 2 de abril de 1819 cuando el superintendente Flórez reclamó a Manuel Ortiz el envío de la maquinaria interna para dos de ellos. Fue necesario esperar hasta la Navidad de ese mismo año para que Félix Sagau, grabador y ensayador general, escribiese confir-mando el envío de dos herrajes de volante.25

Esta segunda cuenta –realizada por Félix Sagau– ascendió a 37.035 reales y fue realizada la Nochebuena de 1819. Reflejaba el coste de los dos husillos y del resto de la maquinaria interna para los dos volantes de 8 maravedíes.26 Esta cuenta tuvo un largo recorrido, pues fue de difícil pago por parte de los establecimientos de Jubia. El primer pago se realizó el 28 de marzo de 1820 por el oficial de la Contaduría de Jubia, Antonio García Orosa, por valor de 20.000 rea-les. El 17 de agosto se entregaron 7.000 más. El 26 de marzo del año siguiente, 6.000, y, finalmente, el 12 de diciembre, Pedro [Tonred?]

22. Véase anexo documental.23. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp.4, f. 60.24. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp. 4. Sobre Ramón Pérez de Santamarina, véase:

barreiro fernández 2001, p. 1055-1073. Para los comerciantes coruñeses, alonso álvarez 1986.25. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp. 4, f. 80.26. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp. 4, f. 78.

Libro 1.indb 161 12/04/17 16:42

Page 162: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)162

abonó los 3.835 restantes a nombre del superintendente Flórez. Nótese que la suma no asciende a 37.035 reales sino solo a 36.835. El retraso en esta segunda fase se debió a la falta de pago por el lado ferrolano, pues Sagau no dio luz verde a la salida de la maquinaria de Madrid hasta que se hubo «completado» el pago.

Los herrajes27 fueron recibidos en Jubia el 12 de enero de 1820, pero los volantes no se ejecutaron, puesto que el 5 de diciembre de 1821, la Junta preguntaba al superintendente si tenía ya en funcionamiento alguno de sus volantes, a lo que respondió que todavía no ha podido fundir los cuerpos porque «cuando estaban para fundir […], sobrevino nuestra gloriosa revolución».28 Es decir, aproximadamente entre enero y marzo de 1820.

Es difícil dilucidar, a través del tono de estos escritos, hasta qué punto el retraso en la instalación de los volantes es causa de los proble-mas reales entre Madrid y Jubia para remitir los materiales y ejecutar-los, o bien el propio Flórez es consciente de su conveniencia en retrasar la instalación de dicha maquinaria en términos de control. Sabemos por otro texto que él era consciente de que, una vez que se instalasen los volantes, vendrían nuevos técnicos, con lo que perdería el régimen de independencia del que estaba gozando con una fuerza de trabajo y maquinaria controlada. En el mejor de los escenarios, tendría que vol-ver a reformular su posición de dominio sobre el personal.

En el verano de 1822 se aceleraron los acontecimientos en pos de lograr la renovación de la maquinaria. En la Junta Directiva de Casas de Moneda creada por el gobierno liberal, la determinación por unifor-mizar la acuñación a volante era mucho más fuerte que la que se perci-bía unos años antes. El 12 de junio, la Junta notificó al superintendente que en virtud del artículo 5º del decreto de Cortes de 22 de noviembre del año anterior, había de cesar la acuñación a cilindros, por lo que «de facto» le prohibía acuñar hasta que se lograse poner en funcionamiento los dos volantes. Afortunadamente para el superintendente, el 10 de agosto pudo informar de que ya había colocado uno de ellos en su lugar en la fábrica, puesto que el 5 de junio ya habían sido ejecutados en el reverbero del Arsenal –según los modelos de Madrid–, aprovechando el oficio para solicitar así mismo las nuevas matrices de cuño consti-

27. Por «herrajes» se designa al conjunto de piezas que constituían el mecanismo interno del volante y que se situaban dentro del cuerpo. Quiero agradecer a J. Torres sus comentarios a este respecto.

28. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 35, f. 18.

Libro 1.indb 162 12/04/17 16:42

Page 163: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 163

tucional. La respuesta del superintendente debió sorprender a la Junta, pues pese a que no había logrado poner todavía en pie el segundo de ellos, pedía permiso para ejecutar seis más, lo que haría un total de ocho.29 Esta petición vuelve a señalar que el superintendente, una vez que es consciente de que el cambio es inevitable, quiere garantizar la máxima capacidad productiva posible.

El superintendente apeló para este abultado incremento –recorde-mos que en Madrid, cuatro años antes había solamente seis– a las nece-sidades derivadas de lo que hemos denominado dualidad productiva, es decir, al hecho de que los Reales Establecimientos de Jubia debían surtir de materiales de cobre al Arsenal por un valor –señalaba Flórez en su misiva– de en torno a 1.200.000 reales y que habida cuenta de que los precios del cobre estaban a 555 reales el quintal, debía lograr una alta capacidad productiva que cubriese el valor de dicha producción. Ante tal solicitud, la Junta oficiaba al grabador y ensayador general, preguntándole sobre un aumento de estas características. Para dicha aprobación, el ensayador general –F. Sagau– quiso conocer primero el coste total al que habían ascendido las labores en el Arsenal de Ferrol de los dos volantes ya instalados, relación que una vez recopilada de manos del superintendente, el primero aprueba por carta del 16 de julio a la Junta. El permiso para aumentar la capacidad productiva de Jubia fue concedido por la Junta por oficio del 9 de agosto al Departamen-to de Grabado para que se construyesen los seis volantes más que el superintendente solicitó. Si bien, como en los casos anteriores, el coste de la maquinaria debería ser abonado posteriormente por la tesorería de la fábrica.30

Por su parte, el fundido de los cuerpos de volante en el Arsenal de Ferrol ascendió el primero a 33.795 reales y el segundo a 25.222 reales (fig. 1.). Ésta fue la cuenta que solicitó don Félix Sagau antes de dar su aprobación para habilitar más volantes en Jubia. Como explicó Flórez a la Junta, el segundo valor de poco más de veinticinco mil reales se aproximaba más al coste general de la operación, pues en el primero de ellos –el que superaba los 33.000 reales– surgieron problemas técnicos que obligaron a refundiciones. Por otro lado, sabemos que los otros seis husillos para la ampliación productiva costaron 12.000 reales.31

29. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 35, f. 10-17.30. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 35, f. 36.31. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp. 4, f. 113.

Libro 1.indb 163 12/04/17 16:42

Page 164: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)164

Desconocemos las fases productivas y costes de los cuerpos de volante siguientes.

Paralelamente, por el lado del personal, se forma el expediente Uzeta sobre la idoneidad en el cargo del que era hasta ese momento maestro de moneda de Jubia, José Mª de Uzeta. En carta del 24 de julio de 1822, el superintendente acusaba a su maestro de moneda de estar «loco» desde el primer día de su llegada a la fábrica (en torno a 1817) y afirmaba –sin pudor alguno– que en junio de 1820 lo tuvo que «ama-rrar» y ponerlo bajo guardia durante meses. Por su parte, Uzeta remitía a la Junta informes afirmando la recuperación de su dolencia mental, así como de una dolencia cutánea de tipo sarnoso, confirmando pues esta «enajenación», y sin alusión alguna a su cautiverio, el cual quizás le había provocado el trastorno dérmico.32 Se manifestaba así la misma urgencia en la renovación de la maquinaria como en el personal respon-sable de la acuñación. Félix Sagau, a la lectura de la carta, propone para substituirlo a Manuel García, que había trabajado –a volante– en la casa provisional –del resello– de Bilbao, sin hacer el menor comentario sobre el dantesco relato.33

Todo parece indicar que los efectivos, tanto los humanos como materiales, empleados en el resello de los medios luises de Bilbao se iban a destinar a Segovia. Sin embargo, la Junta reclama a Isidro Prieto –acuñador en Segovia– y a Manuel García –discípulo del Departamen-to de Grabado– como nuevos acuñador y maestro de moneda, respec-tivamente, para Jubia. Como grabadores se destina a Francisco Ginés y a Santiago Durac.

Durac parece ser el experto en la maquinaria de los volantes, pues fue el encargado de «plantificar» el volante trasladado desde Bilbao en la fábrica de Segovia, tarea que terminó el 31 de agosto de 1822. Debía a partir de esa fecha, encaminarse a Jubia para cumplir la misma tarea con los nuevos volantes ejecutados en Ferrol, y enseñar a los herradores de la fábrica ferrolana el método de forjar los troqueles.

Tenemos constancia de la llegada a Jubia tanto de Manuel García, que poco tiempo después pide su traslado nuevamente a la Corte por motivos de salud, y de Francisco Ginés, quien se encarga de organizar

32. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 28.33. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 28.

Libro 1.indb 164 12/04/17 16:42

Page 165: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 165

la nueva oficina de grabado que se situó entre la laminadora oriental y los hornillos, buscando una buena iluminación.34

Tras los sucesos de la Santa Alianza, el 6 agosto de 1823 el super-intendente escribió a la Real Casa de Madrid para solicitar los seis herrajes –aprobados el verano anterior– que se estaban construyendo para su fábrica en el Departamento de Grabado.35 Flórez supuso que éstos habrían sido trasladados de la Fábrica Nacional de Moneda de Madrid a Sevilla, cuando el Gobierno se trasladó a dicha ciudad. Sin embargo, Mariano González de Sepúlveda, el nuevo grabador general, informó a la Junta que ignoraba el paradero de dichos herrajes, pero que contaba con la mayoría de las piezas necesarias. Aquí perdemos la pista documental a la instalación de los restantes volantes en Jubia. Por documentación posterior, suponemos que finalmente fueron un total de seis los instalados, y no ocho como pretendió Flórez en su día.

2. CAMBIO TECNOLÓGICO: ENTRE LA ECONOMÍA Y LA POLÍTICA

Como indicamos al inicio, el estudio de la vida productiva de la fábrica de Jubia se ve limitado por la ausencia de su propio archivo. La única serie continua con la que contamos nos es facilitada por la obra de Rúa Figueroa, contemporáneo de la fábrica y director por comisión en 1854 y 1855, cuando pudo copiar estos datos de los libros de fábrica, si bien presenta algunas lagunas, sobre todo en los datos de la produc-ción de cobrería, y, como es evidente, no contempla la producción de la tercera y última fase entre 1866 y 1868.

Siguiendo la representación gráfica de los valores aportados por Figueroa (fig. 2), el aumento productivo en la emisión monetaria sería claramente efecto de la instalación de los volantes a partir de 1823 y daría lugar entre los años 1824 y 1826 al máximo histórico de la fábrica, a expensas de conocer los datos de la tercera fase. Así mismo, identifi-caríamos tres fases previas al primer cierre: a) 1812-1815 instalación, b) 1816-1822 desarrollo y c) la referenciada hasta 1826 auge.

Pero, gracias a los datos mensuales remitidos desde la fábrica entre 1821 y 1822 como efecto de la intervención directa durante el Trienio

34. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 35.35. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7372, exp. 4, f. 102.

Libro 1.indb 165 12/04/17 16:42

Page 166: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)166

Liberal y un estado general datado en 1826, podemos substituir esta visión fáustica o shumpeteriana del cambio tecnológico que repercute directamente en la productividad a través de la figura 3.36

Observamos que el máximo de producción mensual de junio de 1822 –último mes que se emitió a cilindros– no fue rebasado, al menos antes de mayo de 1826. Esta falta de información no debilita en gran medida nuestra interpretación teniendo en cuenta que, según los datos de Figueroa, 1825 y 1826 son los máximos históricos de la fábrica (a falta de conocer los datos de la última fase, 1866-1868), por lo que para que hubiese sucedido un gran aumento de producción mensual en los últimos meses de 1826 tendría que haberse dado a la par un desequili-brio de escasa producción en otros meses, ya que los datos anuales de ambos años son muy similares.

De esta tabla también podemos extraer que hasta julio de 1824 no se logró igualar el mayor volumen emitido previamente por la fábrica por el método de cilindros –en junio de 1822–. También sabemos que en agosto de 1823 todavía había solo dos volantes funcionando, pero ignoramos por el momento cuándo se fueron habilitando los siguientes. Si extrapolamos los datos del verano de 1823 –con dos volantes en fun-cionamiento– para los resultados productivos del verano siguiente de 1824, debería haber al menos cuatro a pleno rendimiento, si no los seis.

En esta fase se observó un comportamiento cíclico anual, logrando los mayores resultados en verano, con una curva creciente que se inicia-ba a comienzos del año y una decreciente hacia otoño e invierno. En el bienio 1824-1826, donde se registró la mayor estabilidad, el promedio productivo mensual es de aproximadamente 1.700 arrobas de metal.

Estas cifras abren la posibilidad de presentar una serie de reflexio-nes en torno a la relación entre tecnología y economía, a través de conceptos como umbral productivo y división del trabajo. Nuestra pro-puesta –para el caso de Jubia y en los años estudiados– es valorar las condiciones de gestión y administración de la fábrica como determi-nantes de la producción en mayor medida que el aspecto tecnológico.

Esta afirmación se basaría en la hipótesis de que en 1821-1822, bajo unas determinadas condiciones de abastecimiento del cobre y de combustible (carbón de Asturias) caracterizadas por la contratación directa con comerciantes coruñeses, Flórez habría alcanzado el umbral

36. «Fáustica» en la terminología de landes 1979 y «shumpeteriana» en la interesante crítica de rosenberg 1979.

Libro 1.indb 166 12/04/17 16:42

Page 167: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 167

productivo máximo de la técnica de cilindros con la maquinaria exis-tente en Jubia. Esta situación fue posible gracias a un amplio grado de independencia de la fábrica frente a Madrid, motivado por las difi-cultades del gobierno liberal para renovar las contratas de cobre con Río Tinto. El superintendente, apoyado en la superioridad tecnológica de los hornos de afino que permitían trabajar con relativa facilidad cobres indianos de baja calidad, pudo alcanzar niveles de producción que prácticamente nunca fueron superados en la historia de la fábrica con técnica de volantes. Nuestra opinión es que el umbral máximo pro-ductivo por la técnica de volantes nunca fue alcanzado por motivos de administración central, que frenaban dicho desarrollo bajo dos premi-sas: el volumen de moneda fraccionaria «adecuado» para la circulación (motivos inflacionistas) y por el reparto de la producción de moneda de cobre en competencia con la fábrica de Segovia (motivos laborales y políticos).37

En resumen, se podría decir que Flórez llevó en los meses de mayo y junio de 1822 la fábrica al límite de sus posibilidades –al borde de la legalidad– antes de ser obligado por la Junta Directiva a suspender la acuñación a cilindros e instalar los volantes, mientras que la fábrica, a partir de ese momento, trabajará por debajo de dichas posibilidades. En este proceso también tiene gran importancia la capacidad de coacción del propio superintendente y de control sobre el resto de personal, que fue capaz de apartar al maestro de moneda con la única resistencia del tesorero, Pedro Andrés Martínez Heredero. Esta confluencia de circuns-tancias nos hace pensar que este fenómeno pudo haber empezado antes y estar oculto en las contabilidades. En torno a 1819 y 1820, cuando comienzan las denuncias por producción excesiva, hecho apoyado por la gran abundancia numismática de esta serie en la actualidad, pero, sin embargo, carecemos por el momento de fuentes documentales.

Nuestra hipótesis tiene al menos dos posibles críticas identificables y, por otro lado, asumibles dentro del modelo: a) que si bien no se hubie-se aumentado la producción, sí se hubiese aumentado la productividad por un descenso de costes; b) que los aumentos de productividad se trasladasen –y se compensasen– en la producción de planchas y cobre-ría. Hemos avanzado algunas nociones sobre este punto en otro trabajo.

37. Sobre el conflicto del abasto del cobre y las cifras detalladas de los años 1821 y 1822, véase cebreiro ares 2011.

Libro 1.indb 167 12/04/17 16:42

Page 168: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)168

La consolidación de la nueva estructura monetaria del Departa-mento de Grabado otorgaba a Madrid mayores posibilidades de inter-vención y determinaba en mayor medida la evolución de la producción ferrolana que la renovación de su maquinaria, pero dicha posibilidad de control era efecto de la introducción de la maquinaria.38 Esto nos lleva a cuestionar, observando la línea trazada desde las reformas de Felipe V, hasta qué punto esta renovación tecnológica (la introducción de los volantes), al menos hasta la primera mitad del siglo xix, fue en mayor medida un instrumento enfocado a aumentar el control y la centralización del poder monetario, so pretexto de perfeccionar la moneda física frente a la falsificación, que una necesidad cuantitativa de monetización o, incluso, que un beneficio monetario directo.39

Es decir, los efectos (políticos) transformadores de la división del trabajo desde la ceca hasta la fábrica monetaria son, en este arco fini-secular e inicios del xix, más importantes que la necesidad de aumentar los volúmenes de producción (económicos). Esto es refrendado por los principios que la nueva Junta remitió a las fábricas en 1821, donde en ningún caso se señala el objetivo de aumentar la producción moneta-ria –cuestión que sería razonable desde una perspectiva de progreso social y monetización de la sociedad–, ni incluso su productividad. El objetivo no era aumentar los ingresos percibidos por la buena gestión de las fábricas sino más bien el contrario, superar la visión rentista de la monarquía absoluta sobre la moneda.40

3. ANEXO DOCUMENTAL

Razón de los primeros elementos de volante remitidos a Jubia en diciembre de 1818 AHN FC HACIENDA leg. 7372, expediente 4 (negrita y cursiva nuestra)

38. Situándonos de esta manera en una perspectiva de las relaciones sociales de la tecnología y el trabajo próximas a las de Polanyi 1944 y harvey 1990, p. 109-131.

39. En este sentido, son útiles las reflexiones de Nathan Rosenberg sobre la diferencia entre la posibilidad técnica y la superioridad económica de una tecnología dada, así como sobre la relevancia de los procesos de «retraso» en la completa implementación de un nuevo desarrollo tecnológico. rosenberg 1979, p. 85; p. 208 y siguientes.

40. A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 25.

Libro 1.indb 168 12/04/17 16:42

Page 169: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 169

Razón de los instrumentos ejecutados en el Real Departamento del Grabado y construcción de Maquinas para la Moneda, para servicio de la Rl. Casa de Moneda de Juvia, con expresión de los que son, y coste que han tenido: a saber.

Un corte de metal con tuerca en el mismo, usillo y brazo de hierro con dos bolas también de metal aseguradas con tuercas, guías, gargan-tilla, puentes, tuercas de estos, céntrico, llave para los tornillos, y 18 boquillas y machos para todas las clases de moneda que se ejecutan en aquella Rl. Casa -6,250

Cinco fajas o cilindros de hierro con la cofia de acero a 350 reales cada uno -1,750Un modelo de madera para Volante para hincar retratos y que igualmente podrá servir para acuñar la moneda de 4 mrs. -500

Un herraje completo de volante por el método de Samambre compuesto de usillo, tuerca, contratuerca, cangilón, correderas, colises y pileta con todos los tornillos, llave para ellos y dibujos para instruc-ción de la colocación de dichas piezas en el cuerpo del volante, importa comprendido los cajones en que se han conducido -12,660

Importa veinte y un mil ciento sesenta reales vellón #21,160 Madrid 15 de Diciembre de 1818 ≠José de Macazaga.

Con fecha del 15 del corriente mes ha pasado el Director del Departamento del grabado el Oficio siguiente = Dirijo a VS ≠ En su consecuencia incluyo a VS la razón de instrumentos que cita y espero que en su vista se sirva VS disponer el reintegro a esta Real Casa de Moneda de los 21160 reales de vellón de su importe que ha suplido. =Dios & Madrid 19 de Diciembre de 1818= S.or Superintendente de la Real Casa de Moneda de Juvia.

Cuenta nº2 de 1819

Nota del coste que han tenido los dos herrajes de volante de 8 mrs. ejecutados en el Rl. Departamento de Grabado y Construcción de Máqui-nas para la moneda para servicio de la Real Casa de Moneda de Juvia.

Dos husillos de volante con la punta de acero, templada y golilla de latón asegurada con 3 tornillos a 5ø reales cada uno.- 10,000

Dos tuercas con sus contratuercas de metal, para dichos husillos a 5800 .-11,600

Cuatro correderas de metal y cuatro cajas también de metal en las que van embutidas cuatro piezas de hierro a 2320 reales el par .-4640

Dos gargantillas de hierro a 480 reales .-960

Libro 1.indb 169 12/04/17 16:42

Page 170: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)170

1er Volante de 3625 libras de peso peso en libras precio r/L reales mrsBronce (87%) 5467’5 5 27337 17Calamina (8%) 504’25 1 10 5042 17Estaño (5%) 293 7’5 2197 17Jornales y Gastos 6497 22Conducción 100 subtotal 41175 5rebaja por 1476 libras que sobraron 7380 Coste final 33795 5

2º Volante de 3650 libras de pesoBronce (96%) 4918 5 24590Plomo (3%) 137 2 274Estaño (1%) 41 1/2 7,5 311 8Jornales y Gastos 4027 16Conducción 100 subtotal 29302 24rebaja por 816 libras que sobraron 4080Coste final 25222 24Fuente datos: A.H.N., FC Hacienda, leg. 7373, exp. 35.

figura 1. Composición y coste de los dos primeros cuerpos de volante fundidos en el Arsenal de Ferrol.

Dos cangilones de hierro, acero en el fondo, y un tejo de metal con cuatro tornillos a 2,600 reales cada uno .-5200

Dos piletas de hierro con cuatro tornillos a 1800 reales cada una.-3600Un modelo de volante de 8 mrs. de madera 750 realesOcho cajones en que se han remitido las dichas piezas.- 285Importa treinta y siete mil treinta y cinco reales vellón # 37,035Madrid 24 de Diciembre de 1819 ≠Felix Sagau

Libro 1.indb 170 12/04/17 16:42

Page 171: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 171

Figura 3. Producción monetaria de la R. F. de Moneda de Jubia según técnicas de acuñación. Datos mensuales de julio 1821 a mayo 1826 (volumen en libras).

Figura 2. Valor de la acuñación (datos: rúa Figueroa 1858).

09 Cebreiro.indd 171 12/04/17 16:55

Page 172: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

DE CILINDROS A VOLANTES. LA RENOVACIÓN TECNOLÓGICA DELA REAL FÁBRICA DE MONEDA DE JUBIA (1818-1823)172

alonso álvarez, l. (1996), Comercio colonial y crisis del Antiguo Régimen en Galicia (1778-1818), La Coruña, Xunta de Galicia-Consellería da Presidencia.

barreiro fernández, x. r. (2001), «Nacemento, plenitude e ocaso da firma com-postelá D. Ramón Pérez Santa Marina», balboa lóPez, x.; Pernas oroza h. (ed.), Entre nós: estudios de arte, xeografía e historia en homenaxe ó profesor Xosé Manuel Pose Antelo, Santiago de Compostela, Servicio de Publicación e Intercambio Científico, p. 1055-1073.

bello Platas, m. i. (2006), A ceca de Xuvia: a derradeira fábrica de moeda de Galicia, Ferrol, Edicións Embora.

braudel, f. (1984), Civilización material, economía y capitalismo. Siglos xv-xviii. 1. Las estructuras de lo cotidiano, Madrid, Alianza Editorial.

cebreiro ares, f. (2011), «La cuestión del cese temporal en la acuñación de la Real Fábrica de Moneda de Jubia entre 1827 y 1835», XIV Congreso Nacional de Numismática, Madrid, p. 1025-1043.

darnis, J. m. (1988), La Monnaie de Paris. Sa création et son histoire du Consulat et de l’Empire à la Restauration (1795-1826), Levallois, Centre d’Études Napoléo-niennes.

durán gonzález, r. (1975), «Historia de la Casa de la Moneda y Timbre», Numisma, 132-137, p. 97-193.

estrada-rius, a. (coord.) (2008), Monedes en lluita. Catalunya a l’Europa napoleonica, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

estrada-rius, a. (coord.) (2013), Revolució industrial i producción monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

fernández negral, J. (1991), «Segundo Centenario dos Reais Establecimientos de Xuvia. De fábrica de cobrería a centro textil. 1791-1991», Cuadernos Ateneo Ferro-lán, 9, 7, p. 2-96.

harvey, d. (1990), Los límites al capitalismo y la teoría marxista, México, Fondo de Cultura Económica.

landes, D. S. (1979), Progreso tecnológico y revolución industrial, Madrid, Tecnos.Polanyi, K. (1944-2001), La Gran Transformación. Los orígenes políticos y econó-

micos de nuestro tiempo, México, Fondo de Cultura Económica.rosenberg, n. (1979), Tecnología y Economía, Barcelona, Gustavo Gili.rúa figueroa, r. (1858), Noticia sobre la Fábrica de Cobreria y Antigua Casa de

Moneda de Jubia, Madrid, Imprenta de la viuda de don Antonio Yenes.ruiz traPero, M. (2007), «La reforma monetaria de Felipe V: su importancia his-

tórica», VI Jornadas Científicas sobre documentación Borbónica en España y América (1700-1868), Madrid, p. 383-402.

santiago, J. (2000), Política monetaria en Castilla durante el siglo xvii, Valladolid.

BIBLIOGRAFÍA

Libro 1.indb 172 12/04/17 16:43

Page 173: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

FRANCISCO CEBREIRO ARES 173

sardá dexeus, J. (1948), La política monetaria y las fluctuaciones de la economía española en el siglo xix, Madrid, Instituto Sancho de Moncada.

thuillier, g. (1983), La monnaie en France au début du XIXème siècle, Ginebra-París, Droz.

thuillier, G. (2006), Le désordre de l’administration des monnaies sous Louis XVI: Les mémoires de Frenais en 1776-1778, CHEF-París.

torres lázaro, J. (2010), «Auge y caída de la acuñación a volante. Mariano Gonzá-lez de Sepúlveda y Apolinar Rubio», Numisma, 254, p. 225-267.

torres lázaro, J. (2013), «De casas de moneda a fábricas de dinero. De la prensa de volante a la prensa Thonnelier», estrada-rius, a. (coord.), Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 109-130.

Libro 1.indb 173 12/04/17 16:43

Page 174: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 174 12/04/17 16:43

Page 175: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FERMETURE DES ATELIERS PROVINCIAUX EN FRANCE AU XIXème SIÈCLE

Sylvie Juvénal1

Resumen

En aquest article s’analitza la situació dels tallers monetaris provincials francesos al segle xix i el procés del seu progressiu tancament, en benefici de la centralització de les emissions a la Monnaie de París.

AbstRAct

This article analyzes the situation of the French provincial mint work-shops in the 19th century, and the process of their progressive closure in favor of the centralization of coinage production at the Paris mint.

1. Chargée de fonds patrimoniaux à la Monnaie de Paris.

Libro 1.indb 175 12/04/17 16:43

Page 176: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FERMETURE DES ATELIERS PROVINCIAUX EN FRANCE AU XIXème SIÈCLE176

Sumario: 1. Structure administrative et technique des ateliers monetaires / 2. Les etapes de la reduction du nombre des ateliers. Realites structurelles

La question abordée s’intègre dans celle plus générale de la pour-suite de l’entreprise de centralisation de l’état français. Déjà la Révolu-tion française, période d’effervescence idéologique y compris en matière monétaire, avait réfléchi à la réorganisation géographique du maillage des ateliers alimentant la circulation monétaire française. Une rationalisation fut mise à l’étude et conclut à la fermeture néces-saire de plusieurs ateliers, mais dès 1795 certains furent rétablis en raison des besoins. La réflexion fut entretenue au début de l’époque napoléonienne du fait du bouleversement territorial qui favorisa la diffusion de réformes techniques telles que le système décimal, mais aussi l’interaction conflictuelle des économies. Tout au long du xixème siècle, les développements de la pensée économique, la restructuration des organes de gouvernement et de gestion, l’essor progressif de la révolution industrielle furent les éléments moteurs de la réorganisation des centres de fabrication des espèces métalliques en France. L’évolu-tion ne fut pas linéaire tant elle eut à composer avec les freins écono-miques et politiques régionaux, s’alimentant de la lenteur des commu-nications terrestres, confrontée à l’ampleur de la masse monétaire à renouveler, et aux aléas gouvernementaux que furent les changements de régime multipliés. Les innovations technologiques importantes de l’époque qui pouvaient aller dans le sens des réflexions technocra-tiques eurent du mal à s’imposer en raison des difficultés budgétaires, parfois compliquées de querelles de personnes. Ainsi, à la fin des années 1830, Thonnelier proposa de récupérer le bronze des balanciers Gengembre des ateliers fermés pour fournir à chacun des sept ateliers subsistants une presse dont il était l’inventeur, beaucoup plus perfor-mante et régulière. On alla même jusqu’à envisager la concentration de l’ensemble de la production monétaire en un seul atelier, Paris, pour une complète rationalisation et une parfaite surveillance de l’appareil

Libro 1.indb 176 12/04/17 16:43

Page 177: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SYVIE JUVÉNAL 177

de production.2 Ceci ne vit définitivement le jour qu’en 1879 avec le passage à la Régie, induit par l’épisode de la faillite frauduleuse du directeur de Bordeaux en 1878.3 Le propos de cette intervention est donc de tenter une brève histoire de centralisation à la française, en matière de fabrication monétaire.

1. STRUCTURE ADMINISTRATIVE ET TECHNIQUE DES ATELIERS MONETAIRES

Héritée du système d’Ancien Régime, la surveillance des ateliers est confiée à un Commissaire, fonctionnaire aux ordres de l’État affec-té à chaque atelier pour veiller au bon entretien des bâtiments, des machines de frappe,4 au bon déroulement des opérations et à la qualité du numéraire mis en circulation, veiller à l’application des directives gouvernementales et à la bonne gestion des fonds alloués. Il a sous ses ordres: –le Directeur de la fabrication, –un contrôleur au monnayage pour assurer le bon usage des ustensiles monétaires (pare-à-faux,

2. Les références archivistiques sont celles que l’on consulte dans: J.-M. Darnis, Cata-logue des Fonds d’archives de la Monnaie de Paris, Paris, I, 1996 et II, 1999; ces archives sont maintenant conservées au Service des Archives Économiques et Financières du Ministère des Finances, situé à Savigny le Temple; Mémoire sur la refonte des monnaies de cuivre et les moyens pour y parvenir (n.d. (vers 1839), n.s.): « si le gouvernement recherche l’économie de la conversion … (l’exécution) ne peut être distribuée entre les Directeurs …(refonte, affinage, frappe) ce n’est possible à rencontrer que dans un seul et même établissement; cette opération ne peut être faite qu’à Paris, car c’est là seulement que la Commission pourra surveiller le tra-vail dans tout son ensemble ... dans un seul local et dans l’Hôtel des Monnaies … » (E2-3, 24); une solution médiane est proposée dans la lettre du Commissaire du Roi près Strasbourg, 25/6/1838: «il vous appartient, M. Le Président, de faire vendre tous les balanciers inutiles en proposant de consacrer le produit de la vente à un fonds de subvention à distribuer entre les Directeurs de fabrication qui adopteraient la presse monétaire de M. Thonnelier» (F25-1, 6a); les travaux des experts de la Commission chargée du dossier en 1852 aboutirent à cette même proposition d’un atelier unique, reprise en 1859 par le Président de la Commission des Mon-naies Dumas père, réactivée par le Ministre des Finances à l’occasion de la mise en sommeil temporaire de l’atelier de Bordeaux (lettre du 25/9/1867).

3. A. Ducrohët, Le scandale Delebecque et la fermeture de l’Hôtel des Monnaies de Bor-deaux, Revue historique de Bordeaux et du département de la Gironde, 1977, p. 125-132.

4. Lettre du 28/6/1820 de l’Administration des Monnaies au Commissaire du Roi près Rouen: «les balanciers et leurs accessoires, les machines à marquer les tranches, le tour à roder les coins, étant les seules mécaniques appartenant au gouvernement et dont l’entretien est à la charge du directeur, et devront lui être remis en bon état» (F4-2, 4); lettre du 20/10/1820: le gouvernement fournit les balanciers mais les Directeurs sont formellement chargés de leur entretien (voir art. 1 du décret du 16 Messidor an 11); ultérieurement, les presses intégrant le dispositif des viroles remplaceront les balanciers et les machines à marquer la tranche.

Libro 1.indb 177 12/04/17 16:43

Page 178: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FERMETURE DES ATELIERS PROVINCIAUX EN FRANCE AU XIXème SIÈCLE178

coins, viroles), la régularité des produits fabriqués et leur qualité intrinsèque, et –un contrôleur au Change qui doit surveiller le mouve-ment des matières déposées, entre la caisse et les ateliers.5 Ces person-nages sont des fonctionnaires ou assimilés que l’État peut muter, réaf-fecter dans le cas de la fermeture d’un atelier, révoquer.6 Il les sanctionne en cas de mauvaise gestion.7 C’est à eux qu’il s’adresse lorsqu’il constate sur les fabrications d’un atelier des malfaçons ou des

5. A l’origine ce contrôleur est responsable des bons de monnaies (récépissé fourni au déposant) mais il est ensuite déchargé de cette responsabilité puisqu’il est dessaisi des matières par le Directeur pour effectuer toutes les transformations requises sans pouvoir intervenir; cette responsabilité devient alors celle du Directeur lui-même.

6. Parmi les Directeurs de fabrication: Alexandre Vignes à Bordeaux est un entrepreneur qui créa un affinage en 1839 puis le fit fonctionner en récupérant le doublage des navires et conclut un marché avec les Postes pour le traitement des poteaux télégraphiques (lettre du Com-missaire C. Forgeaux du 18/4/1859) (F9-2, 20); Charles-Louis Dierickx à Rouen puis Paris était également propriétaire des fonderies de Biache Saint-Vaast (Pas-de-Calais), (J.-M. Darnis, Catalogue, III, 2006, p. 886); à Perpignan, Abel de Lorme fit d’abord carrière comme Receveur général en Corse avant d’être directeur de la Monnaie de Perpignan; à la fermeture de l’atelier, il revendique un poste de Receveur, de Contrôleur au Change ou de Commissaire du Roi pour ses bons et loyaux services, voir lettre d’A. de Lorme au comte de Sussy du 8/10/1835 (F25-1, 5); à Lyon, P. Richard est également banquier (F25-1, 5); à Bordeaux, Henri-Archange Delebecque mis en accusation en 1878 pour malversations, faux en écritures publiques, se défendra en arguant de son statut d’entrepreneur (en simple faillite commerciale) et récusant celui de fonc-tionnaire: Le Droit, Journal des Tribunaux, 10 février 1879, n° 35 (audience du 8 février); argu-ment repris dans sa lettre du 8 octobre 1882 adressée au Ministre des Finances pour solliciter une libération anticipée, en se fondant sur un arrêt du Conseil d’État du 9/8/1882 (O-2, 29).

7. Lettre du 6 nov. 1820 de Mongez de l’Administration des Monnaies adressée au Com-missaire près Rouen: «… votre facilité et votre complaisance contrastent ici avec la discrétion et l’économie du nouveau directeur de la fabrication» [de Cambry] (F34-2, 4); des caissiers ayant fait des avances aux Directeurs de la Fabrication à l’aide des fonds de subvention, la cir-culaire du 2 févr. 1821 est rappelée par Mongez: «les Commissaires du Roi, spécialement chargés de surveiller les caisses du Change, se sont tout à fait écartés de leur devoir en permet-tant cette disposition de fonds que nous réprouvons comme illégale et comme contraire aux premières règles de la comptabilité»; à Strasbourg, le contrôleur du monnayage Sandilhon, initialement en poste à Limoges mais radié pour avoir mis en circulation de faux écus, est limogé pour insubordination (F37-1, 6); le Directeur Dominique Livio est suspendu le 14/10/1834 par l’Inspecteur des Finances M. Chenin pour déficit dans la caisse du Change, d’où faillite et révocation (F37-1, 7); ce dérèglement avait été facilité par les nombreuses absences du Contrôleur au Change; avertissements réitérés sur la régularité de tenue des bons au Change (F37-1, 9); à Bordeaux, la lettre du 2/2/1827 du Président de la Commission envoyée au Commissaire du Roi, le semonce pour avoir fait installer un poêle en cuivre rouge dans les ateliers, facturé 360 F. alors qu’il avait laissé entrevoir une dépense d’env. 100 F. (la fonte de fer: 70 F., ou la faïence à 100 F., aurait en outre eu un rendement plus efficace (F9-1, 11).

Libro 1.indb 178 12/04/17 16:43

Page 179: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SYVIE JUVÉNAL 179

écarts d’honnêteté,8 et dénonce leur gaspillage des outillages envoyés par le Graveur général9.

Le reste de l’équipement de l’atelier: laminoirs, fonderie, blanchi-ment, et organes de fonctionnement (machine à vapeur, engrenages, etc.) est acheté par le Directeur de fabrication qui se charge de l’ali-mentation en énergie, de trouver des marchés par le biais du bureau du Change approvisionné en monnaies anciennes ou étrangères et en lin-gots par les particuliers ou des organismes para-publics tels que banques ou affineurs.10 Le Directeur est rémunéré par un pourcentage qui lui est accordé par le gouvernement, mais sa rémunération est aussi directement proportionnelle à la quantité des fabrications. Le Direc-teur a donc intérêt à disposer du plus grand nombre de matières à

8. A Strasbourg, le trop fréquent faiblage des fabrications vaut au Directeur D. Livio la venue de l’Inspecteur des Finances Chenin, ce qui, joint au déficit de la caisse, entraine sa radiation, voir Observation de la Commission des Monnaies, 30 décembre 1834 (F37-1, 8).

9. Lettre du 8/9/1822 du secrétaire général de l’Administration des Monnaies, A. Delapresle, à M. Harbauls, inspecteur: «Vous voudrez bien dire au Commissaire du Roi à Rouen que l’Administration remarque depuis deux mois de grandes défectuosités dans la fabrication; il est évident que l’on fait usage de viroles hors de calibre et que l’on ne repolit ni les coins ni les viroles, qu’aucun soin n’est apporté au blanchiment, qu’il y a des traces de coup à faux ce qui prouve quelque vice dans le balancier, et ce qui prouve surtout la négligence du contrôleur et l’inattention du monnayeur qui aurait dû mettre les coins au rebut et changer les viroles» (F34-2, 4); lettre du 25/6/1824 du même au Commissaire du Roi près Rouen: «Je suis toujours étonné, M. le Commissaire, des accidents que vous annoncez survenir aux coins … J’estime … que ces accidents proviennent plutôt du défaut de dressage de la rotule du balan-cier …»; observation renouvelée dans la lettre (n° 363) du 15/4/1829 du Président de la Com-mission au Commissaire près Rouen; lettre (n° 478) du 29/5/1829: avertissement à M. de Cam-bry que les pièces sont en dessous de la tolérance de poids; la prochaine fois, la refonte de toute la fabrication sera la sanction (d’où perte financière pour le Directeur); idem dans la lettre (n° 426) du 15/6/1830; à Strasbourg, le rapport de l’Inspecteur Chenin (couvrant la période 18/6 – 30/9/1834) remarque sur le service de M. Corbin, contrôleur au monnayage: «la détérioration des coins mis hors de service paraît devoir être principalement attribuée à ce que l’ouvrier monnayeur n’apporte pas toute l’attention nécessaire; mais aussi les f lans soumis au mon-nayage ne sont pas suffisamment lavés après le blanchiment en sorte que l’acide dont ils restent couverts détruit en peu de temps le poli des coins; et le parafaux du balancier de 5 F. ne marche pas spontanément» (c’est ce qui provoque la détérioration des coins) (F37-1, 8); à Strasbourg encore, en 1843 puis en 1844 le grand nombre de coins mis hors service indique que l’ajustage des machines est défectueux; le constat est fait que le Commissaire du Roi ne fait pas correctement son métier de contrôle (F37-1, 9).

10. A Lyon: le Directeur de la Monnaie, Paul Richard, est membre de la Maison Richard et Cie, affineurs et banquiers, voir lettre au Ministère des Finances du 12/8/1841 (F25-1, 5); à Perpignan: l’atelier n’a qu’une activité réduite du fait de la non-arrivée des monnaies espa-gnoles en raison des difficultés politiques: lettre du 8/10/1835 du Directeur A. de Lorme au comte de Sussy) (F25-1, 5); à Bordeaux, la lettre du 30/4/1828 du Commissaire Dupouy adres-sée au Président de la Commission signale que la Monnaie aurait à retraiter 5 millions de piastres (F9-1, 11).

Libro 1.indb 179 12/04/17 16:43

Page 180: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FERMETURE DES ATELIERS PROVINCIAUX EN FRANCE AU XIXème SIÈCLE180

monnayer pour voir son revenu croître, assurer l’activité régulière de son établissement, et des ouvriers qu’il emploie. En cas de pénurie de travail, il est un entrepreneur privé qui peut recourir à d’autres fabri-cations pour faire tourner ses installations. Lorsqu’il quitte son poste, il négocie avec son successeur le rachat des installations qu’il a lui-même créées (ou rachetées) pour la pérennité du fonctionnement de l’atelier.11 Il est donc fondamentalement un entrepreneur privé. Chargé de fondre et refrapper des monnaies françaises anciennes ou des mon-naies étrangères12 aux poids et titres différents des normes édictées par le gouvernement, il passe souvent par le biais d’affineurs privés qu’il charge de lui livrer des lingots du métal au bon titre.13 Quand l’État imposa la refonte plus ou moins systématique du monnayage français d’ancien régime, l’or et l’argent duodécimal,14 les Directeurs de fabri-cation furent encouragés par l’État à créer leur propre atelier d’affi-nage pour mieux maîtriser les coûts. Cependant, ceci se fit à leurs propres frais puisque ce travail pouvait ne pas avoir pour seule voca-tion le monnayage régalien. Par suite ils cherchèrent à rentabiliser cette mise de fonds, souvent en récupérant à leur avantage les anciennes

11. Le nouveau Directeur très souvent ne veut pas régler le prix de l’estimation de son prédécesseur et il faut recourir à l’arbitrage d’experts tiers; la difficulté est accrue quand l’ate-lier est fermé comme à Nantes (F25-1, 5: estimation du Commissaire du Roi du 8/12/1835 contestant celle du Directeur de la Monnaie G.L. Olivier D’Assenoy) ou Perpignan en 1834 (le matériel voit sa valeur s’effondrer, les locaux étant destinés à un casernement); à Bordeaux en 1867 (l’atelier fermant, le directeur E. Dumas n’obtient finalement un dédommagement qu’en 1875, ayant démontré que H.A. Delebecque avait de fait assuré sa succession, utilisé son maté-riel à partir de 1870).

12. La défense de l’atelier de Bordeaux en 1869 est prise par Emile Crugy en ces termes: «il ne faut pas de dissertation pour démontrer que tout le bassin de la Méditerranée par le canal du Midi, et tous les pays des Indes Occidentales par l’Océan ont un intérêt évident à s’adresser à Bordeaux. Notre ville est, en réalité, le point où viennent naturellement aboutir ces diverses lignes, et le centre de fabrication forcé pour la Turquie, l’Égypte, la Grèce, les Républiques de la Plata et du Pacifique» (Courrier de la Gironde, 9/4/1869) (F 9-2, 19); prolon-geant la lettre du Directeur Alexandre Vignes adressée au Président de la Commission le 16 mars 1828: «nombreuses relations que le commerce de notre port a formé avec le Mexique et le Pérou et qui vont s’accroître encore par l’établissement d’un service régulier de paquebots …» (F9-1, 11); l’iconographie de l’essai de la presse monétaire de Thonnelier dédié à son ami Bihourd du Chili, et représentant un navire, prend ainsi tout son sens.

13. En 1876, H.-A. Delebecque se fournit en lingots d’argent auprès de la société Gadala Saint-André, mandataire de la banque Rothschild, mais aussi auprès de la société de métaux Lyon-Alemand de Paris, etc.

14. G. Thuillier, La monnaie en France au début du XIXème siècle, Paris, 1983, p. 265-288.

Libro 1.indb 180 12/04/17 16:43

Page 181: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SYVIE JUVÉNAL 181

monnaies les plus lourdes, les mieux titrées ou les monnaies d’argent qui contenaient des traces d’or.15

Mais lorsque l’État estima que la refonte du système duodécimal était parvenue à son terme,16 l’essentiel des installations de retraite-ment se retrouva réduit à la portion congrue, et consécutivement l’ac-tivité générale de nombre d’ateliers monétaires se restreignit. D’où la décision de fermer les ateliers de Limoges, La Rochelle, Rouen, etc. (Ordonnance du 16 novembre 1837).17 Indépendamment de la perte de prestige attaché à la présence d’un tel organisme étatique, les notabili-tés locales y virent un coup porté au tissu économique et soutinrent la recherche de nouveaux débouchés. Notables et Directeurs conjuguèrent alors leurs efforts pour obtenir la réforme du monnayage de cuivre, destiné à la vie quotidienne et qui était un indéniable facteur d’anarchie; il était constitué de monnaies d’Ancien Régime (rattachées au système duodécimal), d’espèces créées en métal de cloche à l’époque de la Révolution par des entreprises privées, de nombreuses monnaies pro-venant des pays étrangers introduites par les guerres napoléoniennes.18 L’activité de fabrication se reporta sur les ateliers subsistants et on envisagea d’attribuer à ces derniers le matériel de frappe inemployé.19 Sous Louis-Philippe, ils eurent à retraiter les pièces de 6 liards, 15 et 30 sous. Et ultérieurement en 1854 celles de 50 et 20 centimes rempla-cées par d’autres titrées 835 millièmes. Comme la refonte du cuivre indispensable fut longtemps en débat (elle n’aboutit réellement qu’en 1852), les entrepreneurs écoutèrent d’une oreille attentive les proposi-

15. Exemple de La Rochelle géré par le Directeur, mis en faillite malgré un équipement modernisé; ou Nantes qui se plaint que son équipement ne soit pas encore amorti. F34-2, 5: lettre du 18/2/1839 du Président de la Commission adressée aux Commissaires pour leur signifier l’interdiction absolue de trier et affiner … pour en récupérer la portion d’or qui s’y trouve; G. Thuillier, La monnaie en France au début du XIXème siècle, Paris, 1983, p. 266.

16. G. Thuillier, cité, p. 293 s. (les écus de 6 livres continuèrent à circulation bien après 1839, selon les régions.

17. La situation alors équivaut à celle de 7 ateliers nécessaires envisagée déjà par Mira-beau: Paris, un atelier du Nord, deux ateliers en bord d’Océan dont un près de l’Espagne, un sur les bords de la Méditerranée, un 6e près de l’Italie et Suisse, un 7e aux frontières allemandes, voir Œuvres de Mirabeau, tome 1 – œuvres oratoires, Paris, Guien & Cie, 1795, p. 341.

18. G. Thuillier, La monnaie en France au début du XIXème siècle, Paris, 1983, p. 97 ss.; outre la multiplication des bons de papier, substituts mis en circulation par les banques locales.

19. Voir infra le tableau de certains transferts relevés dans les dossiers d’archives (Mar-seille, Lille, Lyon, etc.)

Libro 1.indb 181 12/04/17 16:43

Page 182: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FERMETURE DES ATELIERS PROVINCIAUX EN FRANCE AU XIXème SIÈCLE182

tions de techniciens promoteurs de nouveaux moyens de production20 et guerroyèrent pour que l’État prenne à sa charge le remplacement de l’outil de production, eux-mêmes étant statutairement chargés de l’en-tretien du matériel ou de son remplacement dans le seul cas de défail-lance. Comme la réforme du système duodécimal, avec la frappe intensive des pièces de 5 F. argent, avait malmené les anciens balan-ciers Gengembre, et surtout leur organe essentiel: la vis-maitresse qui leur avait imposé des frais importants, ils sollicitèrent régulièrement l’État pour qu’il leur fournisse des vis-maitresse de secours, puis des presses.21 Ce que l’État refusa jusqu’à ce qu’il y soit obligé par la situa-tion devenue intenable.

Le renouvellement du cuivre se faisant attendre, les ateliers eurent à monnayer pour l’essentiel les pièces de 5 F., l’État exigeant malgré tout qu’un 40e de la masse monnayée le fut en sous-multiples (2 F., 1 F., 50 cent. et 1/4 F.). L’or fut frappé à Paris et Strasbourg. Aussi les ateliers ont-ils prospecté les pays étrangers, et la situation géographique fut-elle pour certains d’entre eux un avantage tant pour l’importation de matières premières que pour l’exportation des espèces monétaires fabriquées. Marseille puis surtout Bordeaux cultivèrent les réseaux commerciaux en train de se constituer avec le bassin oriental de la Méditerranée (Etats pontificaux, Grèce, Egypte) et le continent Sud-américain (Bré-sil, Bolivie), principalement pour le monnayage de cuivre, tandis que Strasbourg étoffait son carnet de commande avec la Russie.

Pendant toute la période, l’organe central de contrôle, l’Adminis-tration des Monnaies puis la Commission des Monnaies et Médailles, exerça une surveillance de plus en plus pointilleuse et sévère. Les blâmes d’une utilisation approximative des machines qui détériorait les

20. Lettre du Directeur de Strasbourg au Commissaire du Roi, le 22/6/1838: «si la refonte du cuivre m’obligeait à étendre mes moyens, je chercherais à y pourvoir plutôt par l’acquisi-tion d’une presse monétaire (…) que par l’augmentation du nombre des balanciers qui sont loin d’être à la hauteur de l’époque (…) (et) que l’on a déjà abandonné dans toutes les Monnaies du Continent, sans en excepter celles des plus petits états d’Allemagne» (F25 – 6a).

21. Dès 1846 le directeur de la Monnaie de Strasbourg, le Baron Renouard de Bussière, cherchait à obtenir des presses Thonnelier (E2-3, 28: courriers des 22 sept, 2 nov., 4 nov., 10 nov. 1846); le 29 janv. 1849 Ch.-L. Dierickx réclame des presses supplémentaires pour Paris; le 18 mai 1849 le Commissaire Forgeaux demande des presses pour Strasbourg afin que cet atelier ne soit pas moins favorisé; pour les améliorations techniques au cours du XIXème siècle, voir la communication de D. Antérion, «1808-1908, la Monnaie de Paris et la moderni-sation de ses fabrications monétaires: causes, débats, choix et résultats».

Libro 1.indb 182 12/04/17 16:43

Page 183: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SYVIE JUVÉNAL 183

coins et les viroles,22 la répression des malversations ou du non-respect des règles des finances publiques constituent une grosse part de son activité. Et ceci alimenta pour une large part la réflexion récurrente sur la centralisation de la production des espèces monnayées.

2. LES ETAPES DE LA RÉDUCTION DU NOMBRE DES ATELIERS. RÉALITÉS STRUCTURELLES

Tant les réformes structurelles (réduction du nombre des ateliers) que les modernisations techniques se trouvèrent freinées par les chan-gements de régime à répétition (Restauration, Louis-Philippe, 2e Répu-blique, 2e Empire, 3e République) même si les technocrates restèrent souvent en place malgré les changements politiques. La refonte des monnaies du système duodécimal s’étant effectuée dans la première moitié des années 1830, dès 1834 il fut envisagé la fermeture d’une première série d’ateliers monétaires. La décision prit effet en novembre 1837; Lille obtint un sursis jusqu’en 1839 du fait de l’excellence de son équipement mais la pression des établissements bancaires du Nord pro-moteurs du billet de banque en réduisit l’intérêt.23

Le sujet le plus significatif est celui de la réforme du bronze dont l’importance fut constatée dès le règne de Napoléon 1er, réexaminé sous celui de Louis XVIII puis de Charles X; la Commission des Monnaies y consacra une partie de ses travaux24, et la question fut remise à l’hon-neur par l’industrieux Louis-Philippe, sans guère plus de succès.25 La

22. Voir la communication de D. Antérion; le mécanicien Moreau mit au point successi-vement le pare-à-faux destiné à éviter le heurt des deux coins si le flan s’était mal disposé au moment de la frappe, puis la virole-brisée et l’adapta aux balanciers; la Commission le char-gea d’installer le dispositif dans les ateliers maintenus et d’instruire les ouvriers qui auraient à s’en servir.

23. Voir l’étude de J.-L. Mastin, «La force d’une illusion. La Monnaie de Lille et l’autono-mie de la place lilloise au premier XIXème siècle», Revue du Nord, vol. 96, n° 406, juill.-sept. 2014, pp. 631-670.

24. Il est vrai que des différents cas de figures envisagés: refonte totale, partielle, sélec-tive, c’est la plus mauvaise solution qui fut d’abord retenue: une refonte limitée et progressive, ce qui fit perdurer l’état anarchique de la circulation des petites espèces; voir G. Thuillier, La monnaie en France au début du XIXème siècle, Paris, 1983, p. 63 ss.

25. Louis-Philippe très impliqué dans la première révolution industrielle encouragea les innovations techniques telles que celle de la presse monétaire; une première frappe expérimen-tale fut effectuée pour délivrer un stock de 900.000 pièces de bronze destiné à la Guadeloupe, essai réalisé sur une presse Uhlhorn installée à Paris, fonctionnant avec une virole pleine.

Libro 1.indb 183 12/04/17 16:43

Page 184: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FERMETURE DES ATELIERS PROVINCIAUX EN FRANCE AU XIXème SIÈCLE184

2e République lança un concours monétaire prévoyant le monnayage de bronze mais n’eut pas le temps de s’y employer. La décision d’une mise en œuvre fut prise en 1852 par le prince-président Louis-Napoléon. La frappe de 5 et 10 centimes en quantités importantes se fit dans les années suivantes, dans les ateliers de Paris, Strasbourg et Bordeaux.

A chaque fois que la question était abordée, les autorités écono-miques, les Directeurs d’ateliers faisaient jouer leurs relations pour peser sur les décisions et limiter le nombre de fermetures d’ateliers. Avec la création des réseaux ferrés, l’argument devint un peu moins pertinent mais il fallut quelque temps pour que le transport routier fut réellement remplacé. Les réfections des vis-maitresses des balanciers dans les années 1820 et 1830 s’effectuaient à Paris, et l’expédition se faisait par la route; ponctuellement en régions, les déménagements des machines des ateliers fermés purent s’effectuer par voie navigable ou maritime (voir tableau). Le renouvellement du parc des machines de frappe: les presses Thonnelier remplaçant les balanciers, à la fin des années 1840 et au cours des années 1850 -, se fit alors essentiellement en recourant au chemin de fer pour équiper Rouen, Lyon, Marseille, Strasbourg, Bordeaux. Le constructeur des presses Thonnelier, la firme Cail, était également le principal fournisseur du matériel roulant des différentes compagnies de chemin de fer et pourvu en personnel tech-nique capable d’installer les presses sous les ordres des Directeurs de Fabrication.26 La délivrance des espèces monétaires dans les régions suivit la même évolution, avant qu’à la fin des années 1850 on se rendit compte que Paris et Strasbourg, complétés de Bordeaux, suffisaient à répondre à l’ensemble des besoins du territoire national. En 1859, la Commission des Monnaies et Médailles proposa elle-même au Ministre des Finances d’ajourner la décision de fermeture de Bordeaux, souli-gnant que Bordeaux «est mieux placée que Paris ou Strasbourg pour

26. J.-L. Thomas, Jean-François Cail, un acteur majeur de la première révolution indus-trielle, éd. CAIL, 2004.

Libro 1.indb 184 12/04/17 16:43

Page 185: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SYVIE JUVÉNAL 185

alimenter la circulation des départements de l’Ouest, du Centre et du Midi» et cela pour de strictes raisons financières de coût de transport.27

Avec la mise en place de l’Union Latine, l’encadrement du volume monétaire à frapper fit progressivement se réduire celui-ci, d’autant plus que le recours au billet de banque était déjà largement entré dans les mœurs. L’activité réelle se réduisit d’elle-même jusqu’à ne plus recourir qu’aux ateliers de Paris et Strasbourg. En 1870, l’invasion alle-mande fit disparaître Strasbourg dont le Directeur Henri-Archange Delebecque fut «dédommagé» en relevant l’atelier de Bordeaux qui aurait dû fermer depuis 1868. La forte dépréciation du métal argent accentua la difficulté à rentabiliser la fabrication monétaire. Les mal-versations d’H. Delebecque révélées en 1878 au détriment de la banque Rothschild qui avait fait appel à lui pour frapper un important stock de pièces de 5 F. juste avant la décision publique d’en arrêter la frappe, sonnèrent le glas de Bordeaux.28 Le bâtiment repris par les Postes et Télécommunications fut vidé de son outillage, revendu par les Domaines et stocké pour ce qui est des presses dans un hangar construit à cet effet. Le scandale provoqué par l’arrestation de ce notable imposa le passage à la Régie et la concentration des moyens de production à Paris sous la surveillance directe de la Commission des Monnaies et le Ministère des Finances. Paris dorénavant, avec un établissement indus-triel progressivement modernisé (vapeur puis électricité, presses, bien-tôt tours à réduire, laboratoire des essais) était capable de faire face aux besoins en numéraire et allait se consacrer à la mise au point d’alliages

27. F9-2, 19 (échange du 13/12/1859, enreg. n° 1094); Bordeaux fabriquant essentielle-ment du petit numéraire (de faible poids, de faible valeur nominale, mais de volume encom-brant), les frais de transport étaient importants pour sa mise à disposition régionale; bien avant cela, la doctrine avait été clairement affirmée par la circulaire du Comte de Sussy, Président de la Commission des Monnaies adressée aux Commissaires royaux auprès des ateliers en date du 31 août 1835 (F34-2, 5): «Aucun Directeur ne peut ignorer que l’État qui entretient et salarie les fonctionnaires pour surveiller la fabrication, n’a intérêt à subvenir à cette dépense, qu’autant elle est justifiée par l’importance du travail» (même si la décision de suppression d’ateliers n’est pas encore définitivement actée en 1835).

28. A. Ducrohët, «Le scandale Delebecque et la fermeture de l’Hôtel des Monnaies de Bordeaux», Revue historique de Bordeaux, 1977, pp. 125-132, pp. 128-130; la relative man-suétude dont bénéficia H. Delebecque fut sans doute provoquée par les critiques portées à l’encontre de la Banque qui avait longtemps protégé ce Directeur et avait spéculé jusqu’à l’ul-time limite avant la suspension de la frappe des pièces de 5 F. argent tout en ne pouvant igno-rer la situation financière personnelle de l’accusé.

Libro 1.indb 185 12/04/17 16:43

Page 186: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FERMETURE DES ATELIERS PROVINCIAUX EN FRANCE AU XIXème SIÈCLE186

moins onéreux qui servirent ensuite lorsque le passage à la monnaie fiduciaire fut imposé par la guerre de 14-18.29

En conclusion, la lenteur de la modernisation des outils de pro-duction monétaire au xixème siècle et de leur cadre administratif tient pour une large part aux troubles politiques de la période et au rythme de la première révolution industrielle en France. Elle tient aussi aux freins posés par les autorités provinciales qui voyaient une partie de leur prestigieuse histoire s’éteindre et une activité économique « motrice » leur échapper. En regard de cela, il faut noter la ténacité de l’Administration centrale qui, contre vents et marées et malgré des moyens budgétaires restreints, lutta contre les dérives financières, réprima certaines malversations, prôna surtout une qualité de la pro-duction pour limiter la contrefaçon, et le mélange des espèces nuisible à la bonne réputation de la Monnaie; ceci se traduisit tout au long du siècle par une entreprise de rationalisation, et un contrôle tatillon de l’activité monétaire métallique.

29. J.-M. Darnis, Catalogue des Fonds d’archives de la Monnaie de Paris, Paris, 1999, Exposé 7: L’aluminium au service de la Monnaie de Paris ou le rôle de la monnaie d’appoint (1906-1996), p. 681-692, p. 684-689.

Eléments matériels d’appréciation:

«Les vis sont sur le point d’être remplacées» (Thonnelier à comte de Sussy, 17/11/1828 (archives S.A.E.F.: E2-3, 22); en 1828, une vis maîtresse de gros balancier (5 F.) coûte 950 F. (sinon 750 F chez Thonnelier) + frais de transport

Atelier Provenance / lieu d’expédition Moyens en œuvre Réf. archivesBordeaux Vis balancier 5 F casse en 1827 Vis maîtresse détériorée Balancier envoyé par roulage F9-1 26/3/1828 16/6/28 à Paris (chez Saulnier) et livré 24/6/28 Tampon de vis maîtresse Réparation sur place à Bordeaux (5 F) d’un balancier prêté par Limoges cèdeMarseille Fin mars 1838, pour remplacer Toulouse (sept. 1838) envoie par F25-1, 6a ses 2 vis-maitresses cassées le Canal du Midi en bateaux P.V. de (5 F.), demande à Toulouse accélérés jusqu’à Cette relayés réception (vis puis le balancier complet), par bateaux à vapeur. officiel du ainsi que vis à Perpignan 15/1/1839

Libro 1.indb 186 12/04/17 16:43

Page 187: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SYVIE JUVÉNAL 187

Atelier Provenance / lieu d’expédition Moyens en œuvre Réf. archivesMarseille En définitive, récupère le grand, Perpignan envoie le 2/4/38 le moyen et le petit balancier via Port-Vendres par le navire de Toulouse (1/10/1838) « le Baléar » pour livraison dès le 5/4/1838Toulouse Juillet-août 1838: envoie à Paris Maison de roulage P. Baric & Cie F25-1, 6a deux chargements (dont l’un les adresse à son correspondant de 4016 kg) de matériels parisien Robilliard - Glot et monétaires réformés Damartin; livraison en 13 jours (découpoirs, balances, etc.) (10 F. les 50 kms); frais de port 16 F. / 100 kg Maison de roulage Julien Durand envoie 7 machines à cordonner (176 kg) en roulage accéléré à son correspondant parisien Mme Berreuil & petit-fils Sept. 1838, Maison de roulage Julien Durand envoie une caisse de déneraux à Paris à son mandataire Mme Berreuil & petit-fils via le voiturier Lamberg et Levital (à Paris)Bayonne En 1831, demande une Bordeaux explique qu’il lui faudra F9-1 vis-maîtresse à Bordeaux envoyer balancier pour démontage (lettre du à Paris, avant expédition à Bayonne; 16/6/1828) recommande plutôt soit de déplacer le balancier complet (coût estimé aller/retour avec frais d’octroi: 1200 F.) de Bordeaux à Bayonne, soit de commander de suite à Paris une nouvelle vis.Rouen Oct. 1820 grosse vis à réparer Rouen recommande transport F34-2, 4 En sept. 1839, demande à par voie maritime (moins cher) F25-1, 6a récupérer le grand balancier mais les Domaines expédient (lettre du de Bayonne par roulage, d’où surcoût 9/9/1839) (facture env. 1400 F.) 4e trim. 1838, Rouen demande Reçu au cours du 4e trimestre F25-1, 6a le moyen balancier (pour 2 F. 1838 avec tous les accessoires et 1 F.) de la RochelleLyon En prévision de reprise de Perpignan envoie 1 grand, F25-1, 6a frappe, Lyon demande 1 moyen, et1 petit balancier, avec (courrier du de récupérer des balanciers les pièces de rechange. 12/9/1838Strasbourg Refuse l’octroi de balanciers, Récupère finalement une F25-1, 6a espérant la mise au point grande balance (lettre du prochaine de la presse 15/7/1838) Livio laisse une vis de F37-1, 7 rechange pour remplacer (lettre du une hors service, à son départ 7/4/1835)Lille Lille demande 2 balanciers «si ces balanciers se trouvaient F25-1, 6a de 5 F. et 1 balancier moyen dans un port de mer, (lettre du M. Beaussier désirerait qu’ils 10/7/1838) pussent être adressés à Dunkerque, chez M. Dessurne»

Libro 1.indb 187 12/04/17 16:43

Page 188: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 188 12/04/17 16:43

Page 189: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

II

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDAA LA CATALUNYA

DEL SEGLE XIX

Libro 1.indb 189 12/04/17 16:43

Page 190: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 190 12/04/17 16:43

Page 191: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Resumen

Durante la ocupación napoleónica (1808-1814) la ceca de Barcelona reemprende su actividad. Así, acuña monedas de oro, plata y cobre de buena calidad en todos los sentidos: factura, peso, metal, etc. Está, sin embargo, el problema de la existencia de dos clases de piezas para el valor mayor de cobre, los 4 cuartos. Unas son de una aleación de latón y fabricadas por fusión, mientras que las otras son de cobre y perfec-tamente acuñadas. Incomprensiblemente, ambas clases de piezas han sido consideradas oficiales en la tradición numismática, diciéndose que las primeras se producirían en la fundición de artillería que había en las Atarazanas, mientras que las segundas se fabricarían en la ceca. El estudio de los libros de contabilidad de la ceca y de la abundante docu-mentación monetaria que se conserva han permitido deshacer justifi-cada y definitivamente este equívoco. Los 4 cuartos fundidos no sólo son de origen espúreo, sino que con toda probabilidad siguieron manu-facturándose después del período 1808-1814. Esto es, en las dos o tres décadas siguientes, en todo caso antes de 1852, cuando se retiraron de circulación todos los cuartos catalanes, incluidos los de la Barcelona napoleónica. El artículo trata, también, de otros valores falsos y falsi-ficados de este período.

AbstRAct

During the Napoleonic period (1808-1814), the Barcelona mint returned to activity, and produced coinage in gold, silver and copper. All of theses issues were of good quality in design, metal, weight, etc. A problem arises, however, for the highest-value copper emission (the 4 quartos) due to the existence of certain series of brass coins made by casting –alongside other series of coins perfectly struck in copper.

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA: LA QÜESTIÓ DELS 4 QUARTOS FOSOS I ALTRES MONEDES FALSES I FALSIFICADES

Anna M. Balaguer1

1. Doctora en Història. Membre de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC).

Libro 1.indb 191 12/04/17 16:43

Page 192: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA192

Sumari: 1. Preliminars / 2. La qüestió dels 4 quartos fosos / 3. Circulació i probable producció a la postguerra de peces de 4 quartos falsos fosos o encunyats / 4. Altres monedes falses dels tipus napoleònics «en barcelona» / 5. Monedes «en barcelona» falsificades

1. PRELIMINARS

L’ocupació napoleònica de Barcelona i la situació bèl·lica propici-aren la represa de l’emissió de moneda a la ciutat, pràcticament estron-cada d’ençà del Decret de Nova Planta (1716). Cal tenir en compte, però, que de 1718 a 1720 s’emeteren encara i com a excepció peces de 4, 2 i 1 maravedís de tipus castellà.2

A la iniciativa, sorgida arran de la Guerra del Francès, per reobrir la seca s’implicaren de forma directa, activa i eficaç les institucions i les autoritats autòctones, tot comptant, però, amb la voluntat i l’interès que el governador general francès sentia també per aquesta qüestió. Així ho mostra la composició de la comissió que havia d’endegar la reobertura del taller monetari i fer-ne el seguiment. Aquesta era inte-grada pel: «Real acuerdo», l’intendent de Barcelona, l’Ajuntament i la Junta de Moneda i es va reunir el dia 20 d’agost de 1808, presidida pel comte d’Ezpeleta, qui era capità general de Catalunya a l’arribada de les tropes franceses el 13 de febrer. L’esmentada comissió acordà que

2. riPoll roig 2008, p. 63-71. calicó 2008; p. 511, núm. 1938-1944.

Inexplicably, both series have been traditionally considered equally official, something that seems to make very little sense. Study of the mint account books and other monetary documentation has elucidated the fact that the castings not only had a spurious origin, but that they were not manufactured only during the years 1808-1814. The manufac-ture of these counterfeits would continue in the following two or three decades that followed, possibly until 1852, the year when the Catalan quartos marked en barcelona (actually coined 1808-1814) were with-drawn from circulation.

Libro 1.indb 192 12/04/17 16:43

Page 193: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 193

el 27 d’agost quedaria oficialment oberta la seca, que de fet ja estava treballant.3 Al mateix temps, un decret –publicat l’endemà (21 d’agost) i signat pel mateix comte d’Ezpeleta– ordenava la reinstauració de la seca, la previsió d’emetre-hi monedes d’or, plata i coure, tot detallant algunes de les característiques de les noves emissions.4

El document diu també que les autoritats havien pres aquesta deci-sió per atendre la manca de numerari que ha motivat la difícil situació política. En aquest context no és, doncs, sorprenent que les noves emis-sions adoptin una tipologia plenament autòctona, allunyada tant dels models hispànics com dels francesos. El resultat són unes monedes d’una elegant simplicitat presidides per l’escut de Barcelona.5

El fet és que les produccions de moneda d’or, plata i coure sortides del taller barceloní d’aquest període mostren una bona qualitat de fac-tura en tots els sentits. És a dir, en: composició metàl·lica, pes, gravat, cospells, encunyació, acabats, etc. Unes emissions que no tenen res a envejar a les que s’emeten en altres tallers qualificats hispànics o fran-cesos del moment. I tot plegat malgrat les circumstàncies bèl·liques i la improvisació que suposà reobrir el taller barceloní després de gaire-bé un segle de clausura. Al mateix temps, la informació que ens pro-cura l’abundant documentació escrita que ens ha arribat no fa més que traslluir una bona pràctica tècnica i administrativa de la seca, assistida per personal qualificat, responsable i eficient, amb el control i la super-visió de l’Ajuntament i en última instància del governador francès, que, en definitiva, era l’autoritat màxima en aquell moment. Tot això és el que hom observa per poc que s’acosti al coneixement de les mone-des i de les fonts escrites.

2. LA QÜESTIÓ DELS 4 QUARTOS FOSOS

Dit això, i des d’aquesta perspectiva, resulta sorprenent que la major part dels autors que ens han precedit en l’estudi de la moneda del perío-de acceptin, de forma més o menys explícita, la legitimitat d’una llarga sèrie de monedes de 4 quartos fabricada en llautó o bé en ferro i mitjan-çant la rude, i sempre sospitosa, tècnica de fusió. I això malgrat no poder

3. balaguer 1980a, p. 182.4. salat 1818, apèndix al vol. II, p. 40-41.5. crusafont i sabater 2009, p. 833-836, núm. 6013-6020.

Libro 1.indb 193 12/04/17 16:43

Page 194: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA194

deixar de manifestar la seva perplexitat davant l’existència d’unes emis-sions de coure encunyades i perfectament regulars produïdes per la seca i unes altres de foses que serien simultànies. E. Goig, en la seva mono-grafia sobre la moneda catalana de la Guerra del Francès, es limita a dedicar unes breus i confuses línies a parlar d’aquest problema tot indi-cant que, en tot cas, l’autenticitat d’aquestes peces cal aceptar-la amb reserves.6 En canvi, F. Padró admet que les peces foses provenen de la seca napoleònica i les classifica com a variants de les encunyades, sense fer cap altra consideració sobre el fet, que ell dóna per resolt.7

Per altra banda, circula des de fa molts anys una pintoresca tradició oral en el món del col·leccionisme que «resol» la qüestió dels 4 quartos fosos. Molt fàcil: «les peces de 4 quartos fosos eren fabricades a les Drassanes, on hi havia una foneria de canons, mentre que les encunya-des les feien a la seca». I qui t’ho explica –no sé quantes vegades ni de quants ho he sentit– es queda tan tranquil i convençut. No li preguntis d’on ho ha tret, de com infereix que la seca dividís la fabricació, només dels 4 quartos de coure, en dos establiments: la seca i la foneria de canons, o bé com es justifica que les autoritats acceptessin de posar en circulació monedes de factura tan dispar. Això sense comptar que la foneria de canons no s’ubicava únicament a les Drassanes, sinó que hi havia també una Real Fundición de Artillería y Refino de Metales al final de la rambla de Santa Mònica. No hi ha perill, l’interpel·lat que et contesti es limitarà a arronsar les espatlles i a mirar-te amb aires de suficiència, això si s’ha dignat escoltar les teves preguntes. És així com, ja fa molts anys, un dia vam decidir intentar desxifrar la qüestió.

El primer que calia fer era consultar i analitzar amb un cert dete-niment el ric conjunt de fonts escrites de primera mà disponibles, l’existència de les quals era ben coneguda per la investigació i que havia restat inexplicablement negligida i inexplorada pels autors numismàtics. Ens referim a:

1. Els més d’un centenar de llibres de comptabilitat de la seca napoleònica de Barcelona, a l’abast de l’investigador a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.8

6. goig 1974, p. 49-58.7. Padró i domènech 1975, p. 166; Padró i domènech 1978, p. 34. Hi ha molts altres

petits articles d’aquest autor que obviem i que el lector interessat podrà fàcilment localitzar a través de l’índex general de Gaceta Numismàtica, 1991, 101.

8. Barcelona, Arxiu de la Corona d’Aragó, secció de varis, Casa de moneda de Barcelona, 1808-1814; consta de 148 llibres.

Libro 1.indb 194 12/04/17 16:43

Page 195: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 195

2. Les actes dels acords de l’Ajuntament de Barcelona (1808-1814), que hom pot consultar a l’Arxiu Històric de la Ciutat.9

3. Fonts documentals impreses, com ara: bans, fulls volants, premsa,10 bibliografia coetània o propera als fets.11 Totes existents amb prou abundància. Avui encara hi podem afegir els fons documentals conservats a la Biblioteca de Catalunya, bàsicament l’inventari de la seca. És a dir, de tota la maquinària i els atuells que hi havia en ser recuperada per Ferran VII al final de la Guerra del Francès.12 I d’altres informes que poden ser aclaridors, com veurem.13

Una presa de contacte amb aquestes fonts ens va permetre apro-ximar-nos a múltiples aspectes de la realitat de les produccions mone-tàries i del funcionament de la seca de Barcelona, també al detall del nombre de monedes de cada valor encunyades any per any, entre d’al-tres qüestions.14 De tot plegat, però, el que ara i aquí ens interessa és la informació que ens donen aquests documents escrits sobre les emis-sions de coure, i en concret de les peces de 4 quartos.

Recordem que per aquest valor tenim, al costat d’unes correctís-simes peces de coure fabricades per encunyació –evidentment produ-ïdes per la seca–, una sospitosa sèrie de peces de llautó o de ferro fabricades per fusió prenent el motllo de monedes encunyades i, per tant, idèntiques en estampa, estil, disposició de llegendes i tipus, donat que en són un calc. Malgrat tot, la diferència d’aspecte i textura entre una peça de quatre quartos encunyada i una altra de fosa és abismal. Les foses són rudes, rugoses, amb tipus i llegendes de poc relleu i

9. Barcelona, Arxiu Històric, Actes d’acords, 1808-1814. Aquest fons documental és el complement informatiu a les eixutes xifres i escassa lletra dels llibres de comptabilitat de la seca; aquí trobarem acords i explicacions a allò que passa al taller monetari. Una documentació que vam estudiar de primera mà en els nostres anteriors treballs i que ha estat sistemàticament negligida pels numismàtics, però no pels historiadors del període. D’entre aquests darrers cal fer especial esment de l’obra de camPs 1920.

10. Recordem que el Diario de Barcelona començà a editar-se en aquesta època, i publicà els principals decrets, bans i notícies sobre la moneda que s’emetia a la ciutat.

11. La llista pot ser llarga des del Diario de Barcelona, ja esmentat, fins a la curiosíssima i abrandada obra antifrancesa del pare ferrer 1814. I del mateix autor, 1815-1818. També, evidentment, l’encara no prescindible i meritíssim salat 1818. Però cal fer esment especialment de les obres de Paradaltas y Pintó, 1843 i 1847. Recordem que aquest autor era fill de Salvador Paradaltas, qui fou assajador del taller monetari napoleònic de Barcelona, i ell ho seria anys a venir de la seca isabelina de la ciutat. Sobre la trajectòria d’aquests dos professionals, vegeu: crusafont & balaguer 2002, p. 349-354. I més recentment el d’estrada-rius, 2013a.

12. riPoll roig 2008, p. 71-79. 13. Biblioteca de Catalunya, arx. 752-1,2.14. balaguer 1980a.

Libro 1.indb 195 12/04/17 16:43

Page 196: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA196

estan fabricades amb uns aliatges de metalls més tous que el coure que presenten, segons els casos, tons grogencs com de llautó, o bé grisos tirant a ferro.15 Les encunyades són fines, ben acabades, amb bons relleus de llegendes i tipus. I, evidentment, són de coure. A la vista de les monedes sembla clar que les encunyades són legítimes i les foses, espúries, però calia veure si les fonts escrites podien donar algun indi-ci de legitimitat als 4 quartos fosos i aclarir d’una vegada la qüestió.

En primer lloc, cal dir que tots els llibres de la casa de la moneda destinats a donar compte de la fabricació de la moneda de coure parlen sempre d’encunyació, mai de fusió. El mateix títol, «Entrada de mone-das de cobre recibidas del acuñador», que encapçala el volum 131 dels llibres de comptabilitat de la seca, n’és ja un exemple.

Per altra banda, als acords de l’Ajuntament es troba un informe dels mestres llautoners de la ciutat que explica el procés de la fabrica-ció de la moneda de coure. Allà es diu clament que el metall era lliurat en barra a l’encunyador i afegeix: «para cilindrar, recocer, cortar y acuñar».16 És a dir, que el lingot o barra era laminat mitjançant dos grans corrons o cilindres i la làmina així obtinguda era escalfada per tal de facilitar el tall dels cospells que serien després encunyats. Sem-bla que no hi ha volta de full: la seca encunyava. Això és el que es desprèn d’aquest informe estès arran de la meticulosa investigació sobre tota la producció de la seca que es va dur a terme el maig de 1812. Una inspecció que havia estat demanada a l’Ajuntament, respon-sable directe de l’emissió de moneda, per part del general Mathieu, qui sospitava que a la seca es feien certes irregularitats que perjudicaven

15. Joan d'Amat –que fou director i administrador de la casa de moneda del Principat establerta per la Junta adicta a la causa de Ferran VII durant la guerra 1808-1814– es refereix, en un informe datat el 1818, als 4 quartos napoleònics fosos tot qualificant-los sense embuts d’espuris i donant-ne la descripció que transcrivim, per bé que en l’essencial no difereix gaire de la que acabem de fer-ne. Diu així: «[las piezas contrahechas] lo son de una manera que suficientemente persuaden, no están construidas para poderse distribuir en cantidades mayores, sin que el sujeto o sujetos expendedores fuesen muy luego descubiertos; pues no son de plancha…, no están tampoco acuñadas, sí únicamente vaciado de metal en molde hueco, ajustando antes la figura con otra moneda de la misma clase». Biblioteca de Catalunya, arx. 752, caixa I, 3. Es tracta de l’esborrany d’un informe dirigit al capità general del Principat, Francisco Javier de Castaños, sobre la problemàtica de la circulació indiscriminada de la calderilla catalana d’un i altre bàndol de la Guerra del Francès, en els anys posteriors a la contesa.

16. Aquest document, del 26 de maig de 1812, és un informe dels mestres llautoners de la ciutat que han estat cridats per l’Ajuntament per inspeccionar les labors del coure i descobrir, si és el cas, qualsevol irregularitat feta pels moneders. L’esmentat informe es trova adjunt en els llibres d’acords de l’Ajuntament de Barcelona del mes de maig de 1812.

Libro 1.indb 196 12/04/17 16:43

Page 197: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 197

l’Administració francesa. No cal dir que la comissió de mestres argen-ters i llautoners, a la vista del complet balanç de totes les entrades i sortides que els presenta la seca, no hi troben cap anomalia i conclouen que les pèrdues de metall registrades són dins uns marges perfecta-mente normals, fins i tot inferiors, als que són esperables en treballs de fosa i d’afinament de metalls, sobretot tenint en compte la diversitat de materials amb què treballa la seca (canons, campanes, objectes litúrgics i sumptuaris de plata, etc). Tot mostra que es filava molt prim i que en aquest context no es pot encabir la possibilitat d’unes grolleres emissions paral·leles dels 4 quartos fosos, la fabricació dels quals ni té cap sentit en el marc de la legalitat, ni hauria deixat el més mínim rastre, la més mínima referència en l’abundant, detallada i curosa documentació escrita, que sortosament ens ha arribat.

Tampoc hem trobat cap indici de fabricació de quartos per fosa a l’inventari fet el 1814, en el moment de clausura de la seca, sinó tot el contrari, ja que esmenta eines «para acuñar cuartos».17

D’altra banda, cal dir que l’estudi de tota aquesta documentació mostra que en la fabricació de moneda a la Barcelona napoleònica es procedeix amb el màxim rigor de legalitat, amb el control de l’Ajunta-ment i tot sota l’ull vigilant de l’autoritat militar francesa. Observem, per exemple, com la idea que tingueren els responsables tècnics de la casa de moneda d’aprofitar com a cospells certes monedes obsoletes de coure que entraven a la seca quan hi havia una correspondència de pes amb la moneda que s’estava fabricant, va requerir que les autoritats estenguessin un decret que ho autoritzés (decret de 27 d’agost de 1811).18 I així es va fer amb els ardits, que es convertien per reencunya-ció en monedes d’un quarto, si es tractava dels ardits de Ferran VI, o en mitjos quartos o xavos, si es tractava dels ardits dels Àustries. Si fins i tot aquesta senzilla labor de repicat de la moneda més menuda –que estalviava molta feina i mà d’obra a la seca– hagué de ser degu-dament autoritzada, amb més motiu hauríem de trobar alguna cosa semblant per als 4 quartos fosos, si és que en algun moment s’hagués decidit incorporar a una seca, que treballava tan bé, el poc ortodox i rude sistema de la fosa.

Tampoc en cap moment hem trobat a la documentació de la seca o a les actes de l’Ajuntament del període napoleònic cap referència a la

17. riPoll roig 2008, p. 76.18. Publicat per salat 1818, apèndix al vol. II, p. 42.

Libro 1.indb 197 12/04/17 16:43

Page 198: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA198

foneria de les Drassanes, ni a la foneria de la rambla de Santa Mònica, com a unes dependències on es dugués a terme alguna operació rela-cionada amb l’emissió de moneda.

He de dir, però, que anys després, en estudiar un interessant inventari de la seca isabelina de Barcelona (1841),19 vaig mig suposar d’on podia venir la famosa llegenda de les Drassanes en relació amb les monedes de la sèrie del coure, pressumptament «legals», que hom suposava que s’hi fabricaven per fosa, durant el període napoleònic. La cosa semblava així de senzilla. Resulta que l’inventari del 1841 ens informa que a la «Casa de Afinos de la Rambla de Santa Mónica» s’hi duen a terme les feines més dures i menys compromeses del procès de la fabricació de la moneda de coure. Es tracta simplement de fon-dre i afinar el coure, fer-ne riells, laminar-los («cilindrarlos»), tallar-los per fer-ne cospells i prou. La feina de convertir-los en moneda, és a dir, fer el cordó, encunyar i els acabats corresponents es realitza a la seca del carrer Flassaders, on també es du a terme el procés com-plet de les d’or i de plata.20 Certament, tot plegat és molt raonable, però es podria pensar que això hauria pogut causar l’equívoc de la pretesa fàbrica de moneda per fusió a les Drassanes durant el període napoleònic (1808-1814).

De moment, però, i fins que ningú no pugui aportar algun document de provada autenticitat que digui que a les Drassanes fonien canons vells i campanes per fer-ne monedes de 4 quartos «legítims» fosos de llautó o de ferro, i que, alhora, a la seca –que era una mica més enllà– n’encunyaven de coure, continuaré pensant que tot plegat és una mena d’embolic. Altra cosa és que en un moment donat la foneria de les Drassanes pogués ser emprada subreptíciament per alguns soldats italians aquarterats en aquell edifici per enginyar-se-les a contrafer peces de 4 quartos foses, tal i com esmenta A. Estrada-Rius, en referència a un informe de Joan d’Amat posterior a la guerra sobre la falsificació durant el conflicte.21 Queda clar, en tot cas, que es tracta de moneda fraudulenta i no d’una emissió «legítima» paral·lela

19. balaguer 1997, p. 121-154.20. balaguer 1997, p. 132-137.21. estrada-rius 2010, p. 90, amb referència als papers de Joan d’Amat dipositats a la

Biblioteca de Catalunya, arx. 752-I, 3. Malauradament, no he aconseguit retrobar, segurament per manca de temps i de prou perícia per part meva, l’esmentat informe, però crec que la informació d’Estrada-Rius és prou aclaridora. Tot i així, la meva consulta als papers d’Amat no ha estat del tot en va, ja que he pogut localitzar l’esborrany d’un altre informe (1818) sobre l’anomenada «calderilla catalana» que ens aportarà també algunes dades, com hem vist més amunt a la nota 14.

Libro 1.indb 198 12/04/17 16:43

Page 199: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 199

a l’encunyada per la seca. De tota manera, es fa difícil pensar que tot l’important volum de peces de 4 quartos fosos, que va circular fins mitjan segle xix, fos obra d’aquests soldats. Sembla ser que en els anys posteriors a la guerra, davant l’abundosa quantitat de calderilla barcelonina (1808-1814), es va dir que se n’estava introduint des de França.22 Per altra banda, hi ha prou dades per pensar que hi hagueren iniciatives diverses per seguir falsificant aquest valor en els anys posteriors a la guerra i posiblement en diferents indrets de Catalunya.

3. CIRCULACIÓ I PROBABLE PRODUCCIÓ A LA POSTGUERRA DE PECES DE 4 QUARTOS FALSOS FOSOS O ENCUNYATS

Les troballes monetàries també ajuden a confirmar la falsedat de les monedes foses. I això tant si es tracta dels 4 quartos fosos de la Barcelona napoleònica –per cert, molt abundants i coneguts per a tots els anys– com pels 6 quartos a nom de Ferran VII que es batien en el mateix període de 1808-1814 a la seca de Catalunya, tot i que aquests no són, ni de lluny, tan abundants.

El 1993 vaig tenir ocasió de publicar uns 4 quartos i uns 6 quartos fosos tal com van sortir del motlle de fusió en què es van originar.23 El primer procedia del rodal de Cervera i el segon d’una cova del Mares-me, on també s’hi trobaren restes de metall fos i atuells que assenya-laven el lloc com a base d’operacions d’algun falsari. Es tracta de peces que foren rebutjades per defectuoses i, per tant, ni es van acabar, ni van circular, i van ser plausiblement abandonades al lloc mateix de la seva fabricació, la qual cosa mostra que es falsificaven monedes a diversos indrets de Catalunya.

Certament, la falsificació de moneda és una qüestió a la qual l’Estat ha hagut de fer front en totes les èpoques, però el nostre segle xix, d’una agitada realitat política, social i económica, va resultar particularment

22. Joan d’Amat, en el seu informe (1818), tracta del rumor que circula sobre la introducció de moneda de 4 quartos espúria des de França, però ho desestima. Diu així: «…sobre haberse introducido de Francia cantidades en moneda de calderilla igual a la que se fabricó en esta ciudad durante los años de la guerra, estamos en el concepto que fue falsa esta noticia como tanto porque es bien probable que después de tres años que esto se dijo se habría pillado a alguno de los introductores, porque no habrían enteramente cesado semejantes rumores, ni algunos de presentar nuevamente al Gobierno la necesidad de tomar serias medidas para averiguar el origen de un exceso tan criminal», Biblioteca de Catalunya, arx. 752-I-3.

23. balaguer 1993, p. 51-54.

Libro 1.indb 199 12/04/17 16:43

Page 200: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA200

afectat en aquest aspecte.24 Si es falsificaven duros de plata i diferents valors de la moneda d’or, també es falsificà moneda de coure. És cert que podia ser menys lucratiu, però també era menys car i d’una fabricació tècnicament menys complexa. N’hi havia prou amb agafar algunes monedes legítimes del circulant, marcar la seva empremta per fer un motlle de fusió, abocar-hi el metall líquid, esperar que es refredés i obtenir «les monedes», que després d’una operació d’acabat per esborrar les adherències de la vora i el punt d’inserció del canal de fusió pel qual havia entrat el metall, quedaven prou rodones i a punt de circular.

Diferents documents mostren que les monedes de coure emeses per la seca napoleònica de Barcelona no foren retirades el 1814, en acabar la Guerra, sinó que continuaren en circulació.25 Això degué propiciar que es poguessin produir llargues tirades de 4 quartos falsos de fosa almenys durant tota la primera meitat del segle xix. Sens dubte, escollir aquest tipus per falsificar-lo devia reunir alguns avantatges de tipus legal per als falsaris en cas de ser enxampats, ja que no es trac-tava de moneda del monarca regnant, ni de cap altra de la seva dinas-tia. Potser això explicaria també que les falsificacions dels 6 quartos catalans a nom de Ferran VII i d’Isabel II siguin molt més escasses.

El fet és que els 4 quartos falsos fabricats per fosa degueren envair el circulant de tal manera que es pot arribar a entendre que per un moment sembla que se’n legitima la circulació. Aquesta mesura és un afegitó a una altra mesura d’abast general a tot l’Estat; ambdues, però, són de carácter excepcional i evidentment transitòries. Ens referim al decret que donà curs a la moneda francesa a tot l’Estat, per facilitar l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. És a dir, l’exèrcit enviat per la Santa Aliança per abatre el règim constitucional espanyol vigent i restituir Ferran VII en el seu poder absolut. El decret original, datat a Tolosa el 13 d’abril de 1823, només parla del canvi al qual s’haurà

24. Sobre aspectes tècnics de la fabricació de la moneda falsa pot consultar-se el documentat, curiós i en general poc conegut estudi de García gonzález (1882). Per a una panoràmica de la moneda a l’Espanya contemporània i la falsificació de moneda, podeu veure: balaguer 1989, p. 83-101, i els treballs més recents d’estrada-rius (coord.), 2010 i 2013b.

25. Vegeu, per exemple, l’article sisè de l’ordre de recollida de la calderilla catalana de 1852, publicat per heiss 1867, vol. II, p. 450, art. 6è. També l’informe d’Amat del 1818 ho manifesta clarament en assenyalar que va continuar circulant «indistintamente admitida la [moneda] Municipal que se había batido en esta Ciudad durante los años que estuvo invadida, con la que en Tarragona acuñó el Gobierno legítimo en su casa de Moneda Provincial». Biblioteca de Catalunya, arx. 752-1, 3.

Libro 1.indb 200 12/04/17 16:43

Page 201: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 201

d’admetre la moneda francesa d’or, plata i coure, però en la publicació d’aquest decret a Catalunya, de 27 de juny de 1823, el gobernador en funcions, Domingo de Caralt, va afegir una disposició referent als quartos, que constituïen, evidentment, el circulant de moneda de coure del país. És el següent: «Se manda admitir todos los quartos, bajo multa de ocho pesetas quien los rehuse, a excepción de los de plomo».26

Entenem que amb això no deu pas referir-se als diferents valors de quartos a nom de Ferran VII, emesos a la seca volant de Catalunya 1808-1814, ni als que tornava a emetre la seca barcelonina a nom del mateix sobirà i en aquell mateix any, ja que es tractava lògicament de moneda de curs. El text ens permet entendre que el públic devia rebut-jar, quan podia, els quartos que no eren de coure. Tenint en compte que la major part dels quatre quartos fosos són de llautó, o més rarament d’un metall blanc, sembla evident que el que la gent no admetia eren precisament aquestes monedes foses, que sense saber ben bé per què, miraven amb desconfiança. El seu origen falsari resultava palès per als contemporanis –com ho és per a nosaltres– però la manca de moneda menuda i les circumstàncies propiciaren que el governador interí de Catalunya disposés el seu curs forçós. Fa, però, l’excepció de les de plom. Personalment, no he vist cap 4 quartos de plom. Això em fa dubtar de si es refereix literalment a monedes fabricades amb aquest metall, cosa ben possible també, o si es refereix a les foses en aquest metall grisenc, menys corrents i, en general, de més mal aspecte que les abundants foses de llautó.

El fet és que el numerari català de la sèrie dels quartos –tant si era legítim com espuri, tant si era napoleònic de Barcelona com de Ferran VII o d’Isabel II–, va continuar circulant fins al decret de la seva reti-rada el 14 d’octubre de 1852.27 Un dels arguments que addueix aquest document per imposar la retirada del que anomena «la calderilla pro-vincial» és «el asombroso vuelo que ha tomado la falsificación de la moneda de cobre», la qual cosa ens confirma en la idea, abans asse-nyalada, que els 4 quartos fosos degueren ser fabricats per falsaris que actuaren també en temps posteriors a l’ocupació napoleònica de Bar-celona. Per tant, es degueren produir durant els regnats de Ferran VII i d’Isabel II, tot acollint-se a una sèrie de circumstàncies que ho faci-litaven:

26. Publicat per balaguer 1990, p. 37-39. 27. Decret publicat per heiss 1867, vol. II, p. 450, art. 6.

Libro 1.indb 201 12/04/17 16:43

Page 202: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA202

1. Que el coure napoleònic de Barcelona no sols no havia estat oficialment retirat, sinó que tot i que els 4 quartos barcelonins tenien un 20% menys de valor intrínsec, rebien la mateixa valoració que els 6 quartos a l’hora dels canvis amb les monedes d’altres metalls. Aquest fet era prou avantatjós i, sens dubte, un esquer per a la contrafacció.28

2. Falsificar els 4 quartos era menys dificultós, ja que no tenen cordó com els sis quartos. Un fet que Amat també remarca.29

3. La bona acceptació que tenia la sèrie catalana dels quartos.4. El possible atenuant al delicte de falsificació que podia suposar

el fet que la moneda que s’estava produint no era la del monarca reg-nant ni la de cap altre de la seva dinastia.

En definitiva, que tot conflueix en fer dels 4 quartos una moneda idònia per ser falsificada i crec, per tot el que acabem d’exposar, que és sostenible la hipòtesi que la seva producció espúria s’estengué força més enllà dels anys de la guerra.

28. «Parece que seria consequencia forzosa que en los trueques de unas y otras monedas se diese más estima a las de la fábrica de la Provincia, que a las municipales de esta Ciudad, supuesto que aquellas realmente valen un 20% más que estas. Corriendo pues mezcladas y confundidas las monedas de las referidas fábricas, sin haberse jamás experimentado diferencia en los cambios y recambios de unas con otras, ni buscándose de preferencia las más pesadas o de ciertas fàbricas y años», Biblioteca de Catalunya, arx. 752-I, 3.

29. El 1818, quan Amat escriu l’informe, sembla que encara no s’han detectat o no s’han produït peces falses de 6 quartos, fet que el sorprèn, ja que la diferència gran que hi ha entre el seu valor de circulació i l’intrínsec faria tan avantatjosa la seva falsificació com ho és la dels 4 quartos, abundosament falsificats. Amat ho atribueix al fet de la millor factura dels 6 quartos i que porten cordó, circumstàncies que dificulten la contrafacció. Diu així: «El haberse contrahecho la moneda de la calderilla de la fàbrica de esta [ciutat], ha sido respecto a la gran diferencia que hay entre su valor real o intrínseco, comparativamente al que se autorizó que representaría en el giro numismático [entenem que vol dir en els canvis amb les monedes dels altres metalls]; y se creyese al mismo tiempo que de la falta de proporción entre el uno y el otro valor, provino y proviene el demérito que tuvo y que tiene en las permutas que con ella se hacen, entendemos que puede ser conveniente reflexionar: que no siendo considerablemente más el peso de las monedas que también en cobre acuñaba la Provincia, al mismo tiempo que Barcelona invadida acuñaba la suya, se habría igualmente contrahecho de aquellas, como se ha hecho de estas. De manera que no habiendo sido asi, es útil que los Gobiernos no olviden […]: que en la amonedación […] lo principal que debe tenerse presente es que no sólo se haga batida y acuñada, sino que con cordón en el canto, con fina matriz y punzón de mucho gravado y con todos los demás primores y precauciones del arte […] para hacer difícil y costoso el contrahacerla, circunstancia que no dejó de tener presente la expresada Fàbrica de esta Provincia». Cal dir que aquí Amat, com a responsable directe de la fabricació de la moneda provincial, exposa amb cert orgull la millor factura i acabat amb cordó de les seves produccions, certament més difícils de contrafer que els 4 quartos napoleònics de Barcelona, que no tenen cordó i els seus tipus, menys relleu. De tota manera, els 6 quartos també foren objecte de falsificació, encara que, segurament, a una escala molt inferior.

Libro 1.indb 202 12/04/17 16:43

Page 203: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 203

L’altra conclusió que els 4 quartos fosos no van sortir de la seca napoleònica de Barcelona a la qual ens menà l’estudi de les fonts escri-tes esmentades, tot i que va causar sorpresa i fins i tot incomoditat en els ambients del col·leccionisme en aquell ara ja llunyà 1980 –i encara en causa–, fou ben acollida pel més prestigiós numismàtic professional del moment. Ens referim, és clar, a F. X. Calicó,30 que en una ressenya al nostre treball digué: «En el estudio de A. M. Balaguer31 […] señala-mos la conclusión a que llega sobre las monedas de cuartos no acuña-das sino fundidas que algunos han considerado como auténticas y que ahora puede asegurarse que no salieron de “la Seca”, es decir, que son fraudulentas sin duda alguna».

Avui hom cataloga32 els quartos barcelonins de la Guerra del Francès fabricats per fosa al costat dels legítims emesos per la seca, tot acollint-se al curs que per un moment i per unes circumstàncies els donà el governador de Catalunya, Domingo de Caralt. De tota manera, no ens podem deixar confondre: es tracta d’una legitimació tan episò-dica com anecdòtica d’unes monedes de provat origen espuri i així les hem de continuar considerant.

4. ALTRES MONEDES FALSES DELS TIPUS NAPOLEÒNICS «EN BARCELONA»

a) Fins ara hem parlat tan sols d’un dels valors del coure, el més alt, els 4 quartos. Hom pot preguntar-se, però, si hi ha peces foses dels altres valors, és a dir, dels dos, un i mig quarto. Ara per ara no hi ha evidència de peces d’aquests dos darrers valors i només coneixem un exemplar únic de 2 quartos fabricat per fosa, que vam donar a conèixer el 1979.33

Tot sembla indicar que la contrafacció dels tipus del coure barce-loní de la Guerra del Francès es va centrar, pràcticament, en el valor més alt, els 4 quartos, del qual es va fer una llarga producció a la vista de l’abundància del material que ens ha arribat.

És evident que és molt més rendible fabricar el valor més alt, donat que el treball i el cost per obtenir una peca és gairebé el mateix

30. Calicó 1982, p. 65-67.31. Es referia a balaguer 1980a.32. crusafont i sabater 2009, p. 835, núm. 6017h-6017m i p. 836, núm. 6018e.33. balaguer 1979, p. 50-57, núm. 4 i fig. 3.

Libro 1.indb 203 12/04/17 16:43

Page 204: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA204

tant si és de mig, d’un, de dos o quatre quartos. En posar-les en circu-lació, la de 4 quartos obtindrà, però, la cotització màxima de la sèrie.

b) Hom pot preguntar-se, igualment, per la posibilitat que la moneda d’or o de plata hagués estat també objecte de falsificacions. Certament és posible, però he de confessar que sols conec una pesseta de 1810 encunyada en llautó amb uns encunys que semblen legítims. Això, unit al fet que la peça no presenta senyals d’haver tingut un bany platejat, fa pensar potser en una prova d’encuny.34

c) També pot haver-hi peces de 4 quartos encunyades, però d’ori-gen espuri, ja que els falsaris no sols treballaven amb la tècnica de la fosa. L’estudi detingut d’una àmplíssima mostra d’exemplars podria donar lloc a establir criteris d’identificació d’aquestes falsificacions, que solen diferenciar-se per petits detalls tipològics, de factura, d’estil, etc. Dins d’aquest grup podríem, potser, encabir-hi una peca de 4 quar-tos de l’any 1814, aparentment prou correcta, però que té les xifres de l’any girades.35

d) Cal dir, també, que hi ha una peça de 4 quartos encunyada, però de fabricació gairebé casolana. L’execució dels tipus resulta d’un estil naïf, per dir-ho d’alguna manera i amb tots els respectes per aquest estil artístic. És una peça que no enganya ningú, risible i entendridora al mateix temps.36 De tota manera la seva existència mostra com era de popular la produció de moneda falsa.

e) Tenim encara una peça de 4 quartos fabricada per fosa que porta la data de 1816, completament anacrònica, ja que el maig de 1814 els francesos havien abandonat Barcelona i Ferran VII clausurà la seca tot seguit. És una peça, evidentment, no fabricada a partir d’un calc d’una moneda legítima, sino fent-ne una còpia lliure. Així ens ho indica no sols la data, sinó l’estil dels tipus i llegendes. L’existència d’aquesta peça falsa de 1816, que publiquem per primera vegada, ve a corroborar que l’emissió dels 4 quartos fosos degué produir-se en dates posteriors a l’ocupació napoleònica de Barcelona, com hem argumentat en parlar de la probable cronologia de la seva producció.

34. balaguer 1979, p. 52-53, núm. 2 i fig. 2.35. balaguer 1979, p. 50-51, núm. 1 i fig. 1. M. Clua ha treballat amb abundant material

del Gabinet Numismàtic de Catalunya i ha pogut identificar diferents varietats de quartos encunyats d’origen espuri. Vegeu AAVV, 2008.

36. balaguer 1979, p. 51-52, núm. 2, fig. 1.

Libro 1.indb 204 12/04/17 16:43

Page 205: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 205

5. MONEDES «EN BARCELONA» FALSIFICADES

Aquest és un tema del qual no se sol parlar en trobades científi-ques com la que ens ocupa. Aquí s’ha tractat de monedes falses, no de monedes falsificades. Entenem per «monedes falses» les fabricades, generalment en l’època, per ser introduïdes al circulant confoses amb les legítimes. Aquest tipus de moneda falsa atempta contra l’emissor legal de la moneda, l’Estat, i els usuaris, és a dir, el mercat en general. D’alguna manera, la moneda falsa és un frau a la institució mateixa de la moneda, com a mitjà d’intercanvi consensuat i fiable.

Per «moneda falsificada» entendríem les monedes produïdes no per circular, sinó destinades al mercat del col·leccionisme numismàtic. Aquí podríem trobar de tot. Des de reproduccions de monedes fetes sense ànim d’engany, passant per refinadíssimes produccions de mone-des extraordinàriament rares i valuoses, fins a emissions en sèrie per vendre al curiós o al turista. No hi entrarem; direm només que entre aquestes darreres hi ha monedes de 5 pessetes «en barcelona», fabri-cades en plata, però que no enganyen ningú que hi entengui una mica, i es venen o es venien pels mercadets, juntament amb falsificacions d’altres tipus de rals de 8 o de 5 pessetes.

De tota manera, no hauríem dedicat un apartat a parlar de la moneda falsificada del període que ens ocupa si no fos per l’existència de la falsificació d’una moneda de plata de 2,5 pessetes del tipus «en barcelona». La història és curiosa, divertida i una mica dramàtica alhora. Resulta que el numismàtic i col·lecionista Antoni Badia i Torres va fer un viatge a París i a un establiment de venda de monedes de cert prestigi va poder adquirir, ni més ni menys, que l’esmentada peça de 2,5 pessetes de 1814, un any per al qual no se’n coneixia cap exemplar. És clar que tampoc se’n coneixia cap per als dos anys anteriors, 1813 i 1812. La moneda en qüestió té un aspecte més que sospitós, propi d’una falsificació, tal com fou tot seguit detectat pels estudiosos i col·lecconistes de Barcelona. Tot i així, la il·lusió que tenia el Sr. A. Badia d’haver descobert una peça com aquesta era tan gran que decidí fer encunyar una medalla per commemorar-ho. Aquesta insòlita medalla presenta una Juno moneta envoltada d’al·legories barcelonines, a l’anvers. Al revers, una cartel·la on s’inscriuen els anys i valors coneguts de la sèrie, voltada de les inicials del feliç posseïdor de la peça, ABT, la llegenda NVMERVS CLAVSVS,

Libro 1.indb 205 12/04/17 16:43

Page 206: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA206

que fa al·lusió a la seva extrema raresa, i l’any MCMLXV.37 Dos autors ben coneguts que eren amics seus, J. Pellicer38 i E. Goig,39 no van voler ferir-lo i a les seves obres no deixaren de catalogar aquesta peça, tot i que la veien amb extrema suspicàcia. Per això van manifestar els seus seriosos dubtes sobre la qüestió amb elegant diplomàcia. Anys a venir, l’estudi dels llibres de comptabilitat de la seca aclariria definitivament la qüestió. No només no es van encunyar mai monedes d’aquest valor l’any 1814, sinó que tampoc hi hagueren emissions d’aquest valor els dos anys anteriors, 1812 i 1813.40 Aquesta és la història de la moneda que va merèixer una medalla, per caure, després, en l’irremissible descrèdit.

37. badia i torres 1971, p. 191-192.38. Pellicer i bru 1971, p. 394, núm. 2050.39. goig 1974, p. 44-45, núm.16.40. balaguer 1980a, p. 173 i 176-177.

Libro 1.indb 206 12/04/17 16:43

Page 207: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 207

figura 1. Edifici construït el l680 al final de la rambla de Santa Mònica per allotjar la «Real Fundición de Artilleria y Refino de Metales». Actuà com a foneria fins a la segona meitat del segle xix.

Libro 1.indb 207 12/04/17 16:43

Page 208: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA208

figura 2. Exemple d’una pàgina dels llibres de comptabilitat de la seca de Barcelona del període napoleònic, conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Libro 1.indb 208 12/04/17 16:43

Page 209: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 209

figura 3. Publicació al Principat del decret (Tolosa, l3 d’abril de 1823) que donà curs a la moneda francesa, amb l’afegitó referent a la moneda dels quartos del governador de Catalu-nya Domingo de Caralt (balaguer 1990, p. 39).

Libro 1.indb 209 12/04/17 16:43

Page 210: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA210

figura 4. 1-5) Sèrie dels 4 quartos encunyats 1808-l812 comparada amb la sèrie dels 4 quar-tos fosos (peces legítimes encunyades a l’esquerra i foses espúries a la dreta).

Libro 1.indb 210 12/04/17 16:43

Page 211: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 211

figura 5. 1-2) Sèrie dels 4 quartos encunyats 1813-1814 comparada amb la sèrie dels 4 quartos fosos (peces legítimes encunyades a l’esquerra i foses espúries a la dreta). 3) Peça de 4 quartos fosa amb una data anacrònica: 1816.

Libro 1.indb 211 12/04/17 16:43

Page 212: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MONEDA FALSA DE L’OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA DE BARCELONA212

AAVV (2008), «Col·lecció de moneda catalana de la Guerra del Francès (1808-1814). Catàleg-inventari», estrada-rius, a. (ed.), Moneda en lluita. Catalunya a l’Eu-ropa napoleònica, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

badia i torres, a. (1971), «Numismática barcelonesa de la ocupación francesa (1808-1814)», Acta Numismàtica, I, p. 191-192.

balaguer, a. m. (1979), «Quatre noves peces de l’ocupació francesa de Barcelona (l808-1814)», Gaceta Numismàtica, 53, p. 50-57.

balaguer, a. m. (1980a), «Les emissions barcelonines de l’ocupació napoleònica segons els llibres de comptabilitat de la seca (1808-1814)», Acta Numismàtica, X, p. 171-187.

balaguer, a. m. (1980b), «La moneda barcelonina de coure 1808-1814. 4 quartos de l’any 1811 batuts damunt d’un coure francès», II Simposi Numismàtic de Bar-celona, Barcelona, p. 103-110.

balaguer, a. m. (1989), «La moneda durante la Edad Contemporánea en España», VII Congreso Nacional de Numismática, Madrid, p. 83-101.

balaguer, a. m. (1990), «Legitimació de les monedes dels quartos fosos», Gaceta Numismàtica, 96, p. 37-39.

balaguer, a. m. (1992-1993), «Falsificación por fusión de los quartos catalanes en el s. xix. Los hallazgos de Cervera y el Maresme», Gaceta Numismàtica, 110, p. 51-54.

balaguer, a. m. (1997), «La seca isabelina de Barcelona. L’inventari de l’any 1841», Acta Numismàtica, 27, p. 121-154.

camPs, f. (1920), Contribución al estudio de la administración de Barcelona por los franceses, Barcelona.

calicó, f. x. (1982), «Recensiones», Gaceta Numismàtica, 64, p. 65-67.calicó, f. x. (2008), Numismática española. Catálogo general de todas las monedas

españolas acuñadas desde los Reyes Católicos hasta Juan Carlos I, Barcelona.crusafont i sabater, m. (2009), Catàleg general de la moneda catalana, Barcelo-

na, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC).crusafont i sabater, m.; balaguer, a. m. (2002), «Francisco Paradaltas y Pintó

y la fabricación de la moneda en el siglo xix», Actas del Congreso Nacional de Numismática, Saragossa, Institución Fernando el Católico, p. 349-354.

diario de barcelona, 1808-1814.estrada-rius, a. (coord.) (2008), Monedes en lluita. Catalunya a l’Europa napole-

ònica, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.estrada-rius, a. (ed.) (2010), La moneda falsa. De l’antiguitat a l’euro, Barcelona,

Museu Nacional d’Art de Catalunya.estrada-rius, a. (2013a), «Francesc Paradaltas i Pintó un emprenedor a la casa de la

moneda de Barcelona», Revolució industrial i producció monetària. La seca de Bar-celona i el seu context, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 131-149.

BIBLIOGRAFIA

Libro 1.indb 212 12/04/17 16:43

Page 213: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ANNA M. BALAGUER 213

estrada-rius, a. (coord.) (2013b), La falsificació de la moneda a la Catalunya del segle xix, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra/Museu Nacional d’Art de Cata-lunya.

ferrer, r. (1814), Idea de la fidelidad de Barcelona durante el cautiverio a su ado-rado rey el Sr.D. Fernando VII, también cautivo, Barcelona.

ferrer, r. (1815-1818), Barcelona cautiva, Barcelona.garcia gonzález, a. (1882), Tratado teórico-práctico para el conocimiento de las

monedas falsas españolas, Madrid.goig, e. (1974), La moneda catalana de la Guerra de la Independencia 1808-1814,

Barcelona.heiss, a. (1867), Descripción general de las monedas Hispano-cristianas desde

la invasión de los árabes, II, Madrid.Paradaltas y Pintó, f. (1843), Memoria acerca de la antigüedad y utilidad de la

casa de moneda de Barcelona, Barcelona. Paradaltas y Pintó, f. (1847), Tratado de monedas: sistema monetario y proyectos

para su reforma, Barcelona.Padró i domènech, f. (1975), «El coure de la sèrie regional catalana del segle xix»,

Acta Numismàtica, V, p. 163-182.Padró i domènech, f. (1978), «Les variants teòriques dels 4 quartos en Barcelona

del 1808», Gaceta Numismàtica, 50, p. 34-39.Pellicer i bru, J. (1971), El medio duro, Barcelona. salat, J. (1818), Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña,

Barcelona.riPoll roig, m. e. (2008), La seca o casa de la moneda de Barcelona. Dels prece-

dents al segle xix, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC).segovia, f. (2008), Les Reials Drassanes de Barcelona entre 1700 y 1936. Astillero,

cuartel, parque y maestranza de artillería. Real fundición de bronce y fuerte, Barcelona, Museu Marítim de Barcelona.

Libro 1.indb 213 12/04/17 16:43

Page 214: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 214 12/04/17 16:43

Page 215: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Maria Clua Mercadal1

1. Adjunta a Conservació del Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Resumen

La colección del Gabinet Numismàtic de Catalunya conserva una sig·nificativa cantidad de monedas acuñadas por la Casa de la Moneda de Barcelona durante el reinado de la reina Isabel II. De esta serie se analizaran las emisiones llamadas «provinciales», las pessetes y quar-tos acuñados entre 1836 y 1848. A partir de la revisión del material se intentará: seleccionar los ejemplares oficiales de los fabricados de forma fraudulenta, y analizar la incidència del material falso en la cir·culación monetaria de la Cataluña de mediados del siglo xix.

AbstRAct

The Gabinet Numismàtic de Catalunya’s collection contains a significant quantity of coins struck by the mint of Barcelona during the reign of Queen Isabel II. Among these series, this article analyzes those emissions that have been called ‘provincial’: the pessetes and quartos coined between 1836 and 1848. Following a review of the material, the article will attempt to select the official examples from those of fraudulent form, and to analyze the occurrence of counterfeit coinage in the monetary circulation of Catalonia during the middle of the 19th century.

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GABINET NUMISMÀTIC DE CATALUNYA

Libro 1.indb 215 12/04/17 16:43

Page 216: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC216

Sumari: 1. Antecedents / 2. Protecció de la moneda oficial / 3. La moneda falsa / 4. La moneda catalana a nom d’Isabel II / 5. La col·lecció / 6. Reflexions a partir de les peces del GNC / 7. Catàleg de la moneda provincial d’Isabel II encunyada a la Casa de la Moneda de Barcelona

1. ANTECEDENTS

Catalunya, entre el segle ix i el 1716, va tenir una moneda pròpia emesa majoritàriament a la Seca de Barcelona. Si bé les emissions es van anar fent a la seca reial de Barcelona, en diferents seus, no és fins al regnat d’Alfons IV, concretament al 1441, que s’esmenta la producció de monedes al carrer Flassaders, tal i com ho mostra en les dades reco·llides en la documentació escrita, on també es diu que en aquest espai del carrer de les Mosques es feia moneda des de temps passats.1

Segons que es pot extreure a partir de les entrades en el llibre LXI de les Rúbriques de Bruniquer,2 la Seca de Barcelona va seguir funci·onant fent bàsicament moneda de plata –realets– i els ardits i diners (1705·1711) de la Guerra de Successió; les notícies es continuen fins al 1712. La desfeta del 1714 i el posterior Decret de Nova Planta van sig·nificar la pèrdua de la llibertat d’emetre moneda. Només en moments de crisi o necessitat la Seca de Barcelona va tornar a posar en marxa les seves màquines per a batre numerari metàl·lic. Això va succeir el 1718, per a fer numerari de coure del sistema general espanyol, els maravedisos.3 Temps després, el 1808·1814, per a fer les peces de la Barcelona assetjada amb motiu de la Guerra del Francès. La fabricació de les pessetes i els quartos van «marcar» les emissions posteriors de la seca, tal i com ho mostren les monedes de 6 i 3 quartos a nom de

1. Una informació més detallada sobre aquest tema la podem trobar en els treballs de camos 1948, p. 105, i de riPoll 2008, p. 37.

2. La transcripció de les Rúbriques de Bruniquer dóna a conèixer quines peces treballa la Seca de Barcelona, vegeu crusafont 1989, p. 182 i 235·240. També l’obra de botet i sisó 1908·1911, vol. 2 i 3, dóna un bon recull documental sobre quines peces produïa la seca de Barcelona entre els segles xiii i xviii.

3. Sobre aquest episodi en concret, consulteu botet i sisó 1908·1911, p. 217·235. També és en aquest moment, 1718, quan es col·loca sobre la porta principal l’escut d’armes, que enca·ra resta visible en l’actualitat, obra de Salvador Aldabó i pel qual va cobrar la quantitat de 6 doblons; vegeu riPoll 2008, p. 65.

Libro 1.indb 216 12/04/17 16:43

Page 217: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 217

Ferran VII, produïdes el 1823. Durant el regnat d’Isabell II la seca també va emetre moneda, adaptant·se al devenir dels múltiples canvis en els sistemes monetaris projectats succeïts en el llarg regnat. Recor·dem que entre el 1833 i el 1868 van circular monedes seguint com a base: el maravedís (1834·1848), les dècimes/decimal (1848·1855), les centèsimes/centesimal (1855·1864) i l’escut (1864·1868), a més del peso filipí (1861·1868). Tots aquests sistemes tenien monedes que els repre·sentaven, amb tota una escala de valors de múltiples i divisors, a més d’establir una equivalència entre les diferents peces.

A partir de l’octubre del 1836, i d’acord amb la Diputació Provin·cial, es van tornar a fer monedes per atendre les necessitats i el finan·çament de la guerra civil, la Carlina.4 Sobre aquesta etapa de la seca i de les produccions que s’hi van fer, hi ha estudis força amplis i complets, gràcies a la documentació conservada, com molt bé explica Sanahuja.5 La informació escrita del moment està en bona part reco·llida en l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona, en el Carandell de la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barce·lona, a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya i en la secció d’Hisenda de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En totes aquestes fonts es parla de la moneda fabricada i de la gestió de la producció de les diverses emis·sions.

Així, la Seca de Barcelona podia fabricar numerari d’or i de plata, però havia de ser de caràcter general per a tot Espanya, és a dir, que només canviava la marca de seca en la moneda, la resta era general i comú per a tot el territori. La seca, entre el 1836 i el 1846, també va produir unes emissions especials de plata, les pessetes, amb data d’emis·sió del 1836 i el 1837, seguint una tipologia similar a les peces fabrica·des durant la Guerra del Francès. A més, es van fabricar unes emissions «especials» de moneda de coure, per valor de 6 i 3 quartos, entre el 1836 i el 1846, que tipològicament eren molt iguals a les peces encunya·des des del 1808.

4. Les Guerres Carlines (1833·1840, 1846·1849 i 1872·1876 ) van afectar al territori català i la necessitat de numerari va ser especialment gran, sobretot durant la primera i la segona guerra.

5. sanahuJa 2002, p. 136, i 2013, ha treballat amb la documentació escrita de la seca i ha fet recompte de volums de producció. Consulteu també l’apartat de la Taula rodona, dins de l’obra Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, a estrada-rius (coord.) 2013.

Libro 1.indb 217 12/04/17 16:43

Page 218: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC218

2. PROTECCIÓ DE LA MONEDA OFICIAL

El llarg regnat i la diversitat de moneda fabricada sota Isabel II van provocar una gran quantitat de numerari en circulació. La novetat i el canvi en els nominals van «fomentar» tot un seguit de falsificacions de moneda, tant dels valors alts en or i en plata com dels valors més bai·xos, en coure. A mesura que les monedes manipulades i les falsificaci·ons afloraven, també es van donar certes mesures per a protegir·se dels fraus en circulació. Les ordenances són diverses i només en destacarem algunes:

· El 9 d’abril de 1839, reial ordre disposant que les monedes amb senyals de llimat o retall no siguin admeses a les oficines públi·ques, però les que mostrin senyals d’ús sí.6

· Entre el 1846 i el 1849, Dasí7 recull tot un seguit de projectes de llei i contraprojectes per a la reforma del sistema monetari.

· Entre el 1848 i el 1849 hi ha les primeres notícies de falsificació de moneda catalana de 6 quartos, tal i com relata Sanahuja.8 A Mata·ró es va fer un decomís de moneda fraudulenta d’aquest valor.

· La moneda de tipus quartos catalans es va començar a retirar de la circulació el 1852,9 i es va substituir per moneda de tipus esta·tal, però aquest procés va tenir el problema de la poca acceptació per part dels usuaris de la moneda de baix valor en coure, ja que la diversitat de valors confonien, per desconeixement, sent millor acceptades o «preferides» les peces de tipus maravedís tradicio·nals.10 El canvi es va fer de moneda vella (xavalla) per moneda nova estatal, o bé moneda vella per abonares en paper moneda.

La protecció de la moneda oficial no sols es feia a partir de difi·cultar la còpia, realitzant peces oficials cada cop més elaborades i amb més detalls de seguretat; o manant decrets i retirada de numerari; també s’ha de tenir present la constant lluita dels cossos de seguretat

6. dasí 1951, p. 10, recull: «Real Orden disponiendo que las monedas que lleven señales de limadura o cercenamiento no se admitan en las oficinas públicas y sí las que se hayan des·gastado por el uso».

7. dasí 1951, p. 11·12.8. sanahuJa 2002, p. 139.9. dasí 1951, p. 12.10. Aquest fet queda palès amb el material recuperat en les campanyes d’excavació arqueo·

lògiques que es van fer els anys 2004 i 2010 a l’espai de la Seca de Barcelona. Si ens fixem en el recompte de monedes recuperades, la majoria són exemplars del tipus maravedís dels regnats de Carles III fins al d’Isabel II. Consulteu clua mercadal 2013, inventari del material en p. 105.

Libro 1.indb 218 12/04/17 16:43

Page 219: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 219

de l’Estat, tal i com queda recollit amb els atestats de les múltiples actuacions realitzades per part del Mossos d’Esquadra entre els anys 1839 i 1852.11

3. LA MONEDA FALSA

La realitat de la falsificació estava present a tots els nivells, polítics i socials. Les notícies publicades a la premsa de l’època es feien ressò dels diferents tallers clandestins que fabricaven moneda, així com de la tecnologia emprada.12 A partir d’aquestes notícies i de les restes de tallers falsaris que han perdurat i s’han pogut estudiar, a més de les dades extretes de les actuacions policials, es pot traçar, actualment, un esquema de tot el procés de com fabricar moneda falsa al segle xix.13

Els sistemes de producció eren per fosa i per encunyació. El primer era el més senzill i econòmic per al falsificador, ja que no feien falta masses materials. A partir d’una peça bona es feia un motllo, on s’abo·cava metall fos, i en refredar·se ja es tenia una moneda. Només calia revisar els cantells, ja que les monedes de l’època feien servir en moltes ocasions el gravat del cantell com a mesura de seguretat i salvaguarda del retall de la moneda. Si bé les peces per fosa no eren massa «perfec·tes», l’acceptació en el mercat era deguda a una saturació d’emissions en circulació i la varietat de les mateixes peces. A més, en el cas del numerari de coure, aquesta era una peça necessària per als intercanvis quotidians, i es feia una mica «la vista grossa».

L’encunyació era l’altre sistema utilitzat per fer moneda. De fet, és el sistema del qual han arribat més testimonis en forma d’encunys i tallers. Un recent exemple és el dels trossells dipositats al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona,14 però que procedeixen de

11. Per a aprofundir en aquest aspecte cal consultar l’ampli recull de testimonis que F. Gon·zález aplega en l’apartat Operacions policials contra la falsificació de moneda (1839-1898), dins del seu article en aquesta mateixa edició.

12. Si bé són moltes les fonts escrites que descriuen el «drama» de la falsificació de la moneda en aquest període històric, destaquem tractats de l’època que servien d’ajuda per a determinar les falsificacions. Així, per exemple, Antonio García González, en el seu tractat del 1882, subtitula: «obra muy útil a los ayuntamientos, banqueros, capitalistas, tesoreros y á cuantos manejan diariamente las monedas».

13. Consulteu els exemples arqueològics i documentals aplegats a estrada-rius (coord.) 2013.

14. Aquestes peces van ser estudiades per berdún 2013, p. 173·189 i 219.

Libro 1.indb 219 12/04/17 16:43

Page 220: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC220

Manresa. A més, dels deu exemplars per a fabricar diversos valors nominals, fins i tot moneda francesa, presentats en aquest mateix col·loqui per Massó.15

Actualment, també es coneixen diferents indrets geogràfics que van servir com a taller falsari. Un cas força interessat és el de les mines de Premià de Dalt, on es va trobar maquinària, monedes falses, cospells i planxes,16 o la màquina conservada a Can Xinxa de Vilassar de Dalt.17 No podem oblidar el material trobat a la cova de l’Avi de Vallirana, lloc on es va encunyar moneda d’or d’Isabel II.18

Els testimonis sobre els materials i els llocs de falsificació són diversos i repartits per tot el territori català: Cervera, el Maresme, el Baix Llobregat, Premià de Dalt, Lleida i Reus. A més, les notícies a la premsa es fan ressò de la gran activitat delictiva a la ciutat de Barcelo·na i els seus voltants. En conclusió, una realitat indiscutible de la impor·tant falsificació de numerari, especialment de les peces de baix valor de coure, a mitjan segle xix.

4. LA MONEDA CATALANA A NOM D’ISABEL II

Durant el regnat d’Isabel II es va fabricar a la Seca de Barcelona moneda amb un volum força elevat. Estudis sobre la qüestió i valoraci·ons de la producció han estat qualificats amb detall per Pascual.19 També són moltes, com ja s’ha vist anteriorment, les dades existents sobre la moneda falsa fabricada. Ara analitzarem la incidència de la falsificació de la moneda provincial emesa per la Seca de Barcelona a partir de la col·lecció del Gabinet Numismàtic de Catalunya (GNC).

A partir del 1836, i d’acord amb la Diputació Provincial, es van tornar a fer monedes per atendre les necessitats de la Primera Guerra Carlista. Les d’or i de plata havien de ser de caràcter general per a tot Espanya, però es van fer unes emissions especials de pessetes, amb data del 1836 i el 1837, amb una tipologia similar a les peces fabricades durant la Guerra del Francès.

15. Vegeu en aquest llibre l’aportació de massó.16. cabañas & gimferrer 2013, p. 129·139.17. samon 2013, p. 165·171.18. clua, sans & daura 2013, p. 141·164 i 210·216.19. Consulteu els volums d’encunyació i la interpretació que en fa Pascual 2004a dins

del marc històric de finals del segle xix.

Libro 1.indb 220 12/04/17 16:43

Page 221: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 221

El volum de pessetes encunyades, segons la comptabilització de Sanahuja,20 va ser de 305.290 peces el 1836 i de 430.000 el 1837, sent el volum del 1837 un 16,96% més elevat que l’any anterior. La quantitat de monedes de plata fabricades en aquests dos anys va ser de 735.290 peces. Les queixes del govern central van provocar que a partir del 1837 es deixessin de fer pessetes, per passar a fer peces del sistema general espanyol de tipus rals de plata, però a Catalunya la circulació de pesse·tes s’hauria pogut allargar fins al 7 de maig de 1850, amb la reial ordre que restablia la Seca de Barcelona per a fabricar de nou moneda d’or i plata del sistema general espanyol.21 També cal tenir present el 24 de setembre de 1852 amb la reial ordre que manava a les cases de moneda retenir les monedes d’or i plata antigues portades per fondre fins que fossin examinades.22

També es va batre moneda de coure, de 6 i 3 quartos, entre el 1836 i el 1847, l’anomenada «xavalla catalana» en moltes fonts. Segons cal·cula Sanahuja,23 es va fabricar, entre el 1836 i el 1847, moneda de coure per valor de 35.054.264 rals amb 17 maravedisos, amb una proporció de 68,433% en peces de 6 quartos i el 31,567% en peces de 3 quartos.

Entre el 1836 i el 1848 es van fer emissions tots els anys, menys el 1842, que per causes polítiques, la revolta contra Espartero, la seca es va tancar i es va ordenar la supressió de l’encunyació, es va acomiadar al personal i es va prohibir tornar a fer xavalla. Tot i això, el juny del 1843, la seca va tornar a encunyar moneda de coure de la sèrie catalana. Els valors més fabricats en tots els anys són els de 6 quartos, per sobre dels 3 quartos. Tal i com apunta Sanahuja, cal comprovar si els valors de 6 quartos del 1847 i el 1848 estan dins de la legalitat, ja que no hi ha dades sobre la producció del 1848, i poques referents al 1847.

5. LA COL·LECCIÓ

5.1. Origen de les col·leccions

En valorar el fons de moneda provincial a nom d’Isabel II del GNC, cal tenir present l’origen dels exemplars i les circumstàncies d’ingrés, ja

20. sanahuJa 2002, p. 13721. dasí 1951, p. lxvi, doc. 2418.22. dasí 1951, p. 12 i lxxiii, doc. 2444.23. sanahuJa 2002, p. 140; i 2013, p. 56·57.

Libro 1.indb 221 12/04/17 16:43

Page 222: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC222

que hi ha peces bones i falses que pertanyen a col·leccions històriques del GNC,24 com la formada per Artur Pedrals i Moliné, que va ingres·sar el 1895; el dipòsit de la col·lecció del Museu Arqueològic Provinci·al de Barcelona, que va entrar a formar part dels fons el 1879; les peces ingressades pel Centre Excursionista de Catalunya l’any 1932; el llegat de Rómul Bosch i Alsina, o la cuidada col·lecció de l’il·lustre numismà·tic Joaquim Botet i Sisó, ingressada pels seus hereus el 1933, així com la del senyor Manuel Cazurro, també al 1933. En totes aquestes compi·lacions hi havia alguna que altra moneda falsa. Aquesta dada és impor·tant tenir·la molt present, ja que ens mostra com la bona factura de les peces espúries fan que passin desapercebudes per als ulls d’experts col·leccionistes. També es disposa d’un volum de peces que van entrar en diferents moments històrics i etapes del GNC. Potser el més impor·tant va ser el del «Servei de Recepció i Classificació de Metalls» durant la Guerra Civil espanyola.25

5.2. La moneda de plata

No desvetllarem res que altres investigadors i les fonts escrites ja hagin palesat arran dels testimonis contemporanis recollits: la dificultat en identificar les falsificacions de moneda de plata. En tractar·se de metalls nobles i en ser una moneda de valor nominal alt, les falsificaci·ons estan en consonància. Per norma general són peces fetes a partir d’exemplars bons, intentant seguir uns pesos molt similars i procurant que el color de la moneda sigui el més paral·lel a la plata. Així, les monedes falses més fàcils d’identificar són les que no segueixen aques·tes premisses, normalment les que tenen un bany o un revestiment, que en saltar o fer·se malbé, deixa veure l’ànima de la peça, normalment d’un metall no noble.

Però les falsificacions de pessetes d’Isabel tenien un nivell tècnic molt alt.26 De fet, es feia servir una gran varietat de lligues, que eren més o menys efectives: diversos aliatges amb níquel, coneguts com a «plata alemanya», «argentan», «maillechort», «plata ruolz», «metall

24. Per a un coneixement més detallat d’aquestes col·leccions, consulteu camPo et al. 2004, p. 9·15.

25. camPo et al. 2004, p. 13.26. Tal i com relata l’estudi d’Antonio García González (1882), els aliatges per a fabricar

la moneda espúria de plata eren diversos i tots requerien certs coneixements en el tractament de metalls; p. 30·32.

Libro 1.indb 222 12/04/17 16:43

Page 223: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 223

blanc», «metall de la reina» o la coneguda «plata xina». Totes aquestes «mixtures» són el resultat de la combinació en diferents proporcions de metalls com el níquel amb coure, zinc, estany, antimoni i plom. Les peces conseqüents amb el pes ajustat i ben polides, per treure la brillan·tor de la plata, podien passar al circuit monetari sent confoses fàcilment per pessetes sortides de la Seca de Barcelona.

Tal i com deien els manuals sobre la identificació de monedes de mitjan segle xix, les monedes de plata només es podien identificar fent·les dringar sobre un marbre; segons el so que feien, eren declarades bones. Aquesta era una pràctica senzilla a l’abast de tothom, tot i que a cops podia no ser «tan» efectiva, ja que depenia totalment de l’habilitat i l’oïda del que comprovava la moneda. També, els més experts feien servir una pedra de toc o una estrella de puntes per detectar els grans de metall bo que tenien les peces.27

Pel que fa a les peces del fons del GNC, identificar el material fals del bo no és gens fàcil a cop d’ull. Així, els exemplars que s’han estu·diat de la col·lecció palesen:

1) La mostra de monedes conservades al GNC és molt petita, si la comparem amb els volums d’emissió aprovats que es van posar en circulació. Tot i això, el fons del GNC, en percentatges, és molt similar al total de pessetes encunyades a la seca, és a dir, més peces de l’any 1837, que del 1836 (fig. 1), en concret: 18 peces del 1836 i 31 de l’any 1837 valors que, com ja s’apuntat, són poc significatius. 2) A partir dels trets tipològics o l’aspecte extern de la moneda. Els exemplars que han arribar al Gabinet no es poden classificar com en perfecte estat de conservació, ja que són peces en molts casos desgastades per l’ús, fet que no ajuda a l’hora de determinar·ne l’oficialitat. Així, es considera que el 89,80% de les peces entrarien dins de la legalitat i el 10,20% serien pessetes espúries (fig. 2). L’emissió de l’any 1836 representa un 2,04% sobre el conjunt total del GNC, i la de l’any 1837, el 8,16%.3) Segons les alteracions de pes. La relació de pesos és un indica·dor a tenir present, que pot ajudar a determinar la fiabilitat d’una moneda. Les peces curtes de pes o massa pesades són susceptibles de ser espúries. Les pessetes del regnat d’Isabel II tenien un pes oficial d’uns 5,81 grams, més o menys, si és tenen en compte els

27. Sobre la comprovació de la bondat de les monedes de plata a partir del seu so, vegeu l’article de Miguel Martorell en aquesta mateixa publicació.

Libro 1.indb 223 12/04/17 16:43

Page 224: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC224

marges oficial permesos. Les peces del GNC, tot i mostrar un cert desgast per l’ús, palesen uns valors per sobre i per sota de l’oficia·litat que poden determinar la seva condició de falsedat (fig. 3). Així ens consten exemplars dels anys 1836 i 1837 amb un pes màxim de quasi 6 grams (5,90 g), i un pes mínim per sota dels 5,50 g, que es fa més evident amb la sèrie de pessetes de l’any 1837 (5,43 g). Tal i com es pot observar a la fig. 3, la franja dels 5,70·5,80 g és la més representada, sent la mitjana de pes de la nostra mostra 5,725 g per a l’any 1836 i de 5,71 g per al 1837.En conclusió, la mostra de pessetes de plata a nom d’Isabel II és

molt petita si la comparem amb el total de la moneda emesa. La falsi·ficació en les pessetes dipositades al GNC és molt difícil d’identificar a causa del bon art de les peces fraudulentes. Només una anàlisi sistemà·tica de la composició metàl·lica de les monedes permetria establir unes conclusions definitives sobre quines són bones i quines no.

5.3. La moneda de coure o xavalla

Entre els anys 1836 i 1846, la Seca de Barcelona va encunyar un volum molt considerable de moneda de coure, l’anomenada xavalla cata-lana en les fonts escrites del moment. Es tractava d’unes peces amb el valor nominal de 6 i 3 quartos, destinades a satisfer el circuit monetari d’un valor baix per a les transaccions derivades de la vida quotidiana: per a petits pagaments, transaccions de baix valor i per a salaris o jornals. De manera que es va fer molt coneguda i apreciada, i aviat va esdevenir «necessària», i en conseqüència molt falsificada. Tal i com argumentava Pere Pascual,28 la bona acceptació de la xavalla i la seva sobrevaloració van provocar que es falsifiqués de forma molt significativa.

Les peces espúries estaven, segons els testimonis que ens han arri·bat, força ben fabricades. De fet, la «tradició» de falsificar quartos venia de lluny, des de la Guerra del Francès. Posteriorment, ens consta una notícia molt significativa estudiada per Balaguer, en què l’any 1823 el governador interí de Catalunya signa a Mataró, el 27 de juny, que siguin admesos els quartos fosos de llautó, sota pena de multa. Els únics que podien ser refusats eren els de plom.29 Cosa que permet entre·veure com el moviment de la moneda de coure era gran i necessari per

28. Pascual 2013, p. 26·27.29. balaguer 1990, p. 37·39. També es pot consultar la mateixa autora en aquesta publicació.

Libro 1.indb 224 12/04/17 16:43

Page 225: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 225

al funcionament del dia a dia a Catalunya, acceptant com a bones peces de dubtós origen.

El volum de fabricació de la moneda de quartos va ser molt conside·rable, però també ho van ser les falsificacions, tal i com mostra Sanahuja, a partir del recompte final fet l’any 1856 de les monedes retirades de 6 i 3 quartos.30 L’autor també remarca que eren falsificacions de molt bon art que es confonien amb els exemplars oficials, tot i que també apunta la possibilitat que la seca produís més moneda de la declarada oficialment. Però falsificar moneda de coure, quin sentit tenia? Segons les fonts con·servades i els testimonis aplegats, sembla que un motiu podria ser la gran apreciació de la moneda i la seva demanda. La necessitat de numerari i la gran acceptació que tenien els quartos feia que no es mirés massa el seu aspecte. Les peces falsificades estaven produïdes per fosa i per encunya·ció. La fosa era el sistema més senzill, ja que no feien falta masses mate·rials; l’encunyació requeria més destresa.31 Però tots dos sistemes eren força usats. En quedar el mercat una mica saturat de moneda de coure, i ser una peça necessària en tots els nivells, sembla que es va fer una mica «la vista grossa» a l’hora d’acceptar les monedes.

La col·lecció de quartos conservada en el GNC és una mostra «peti·ta» si la comparem amb el nombre de moneda emesa per la seca, però pot ser indicatiu de com i què circulava a la Catalunya de mitjan segle xix.

1) A partir de les dades extretes dels treballs de Pascual i Sanahuja sobre el volum de moneda de coure emès a la Seca de Barcelona entre el 1836 i el 1848, podem afirmar que la mostra del GNC és molt reduïda, però en percentatges s’apropa a la realitat de les diferents emissions. Cal esmentar que hi ha un grup de peces al GNC que no s’han pogut inscriure sota cap data d’emissió, a causa del mal estat de conservació. Malgrat això, podem observar com els percentatges de les monedes de 6 quartos són molt propers, volum emès i peces conservades. Pel que fa a les peces de 3 quartos, se segueix la mateixa dinàmica, tot i que en els fons del GNC hi ha un volum destacat de peces de l’any 1841. Cal ressaltar que a la

30. Segons sanahuJa 2013, p. 49·50, sembla que es van recollir més peces de les que ofi·cialment es van fabricar, cosa que mostra una falsificació força important de la moneda de coure catalana o que la seca fabriqués més del que va declarar.

31. Berdún, en estudiar els encunys falsos de 6 quartos, va intentar determinar si en la col·lecció del GNC hi constava algun exemplar susceptible d’haver estat fet amb aquell punxó. També, en explicar els sistemes de producció fraudulents va mostrar algunes peces fetes seguint el sistema de fosa; vegeu 2013, p. 220, fig. 2.

Libro 1.indb 225 12/04/17 16:43

Page 226: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC226

col·lecció del GNC hi ha un exemplar de l’any 1842 (fig. 4), període en què no es van fer emissions oficials a la seca. A més, la col·lecció del GNC, no registra cap exemplar de 6 o 3 quartos dels anys 1847 i 1848,32 en què no està del tot clar que les peces sortissin directament de la Seca de Barcelona o fossin exemplars il·legítims (fig. 4 i 5),33 tot i que cal tenir present que es conserva un percentatge de peces en què la data no és visible –per desgast, fraccionament o mala encunyació– que podria correspondre a una d’aquestes dates.2) Els quartos conservats en el GNC tenen uns pesos molt similars als oficials, però s’ha de considerar el desgast produït per l’ús de la peça al llarg dels anys, i en el cas del GNC, les monedes van estar guardades fins més enllà del 5 d’agost de 1852, data en què un reial decret disposava la retirada immediata de la calderilla catalana.34 Tot i això, s’han pogut comprovar algunes variacions en el pes que «permetrien» atribuir la falsedat o no de la peça.35 En el cas del conjunt dels 6 quartos, que haurien de tenir un pes oficial d’entre 14 i 15 grams, trobem exemplars que s’apropen als 17 grams, fet que ja ens indica un excés de mòdul que denotaria la falsedat en la peça. Cas contrari, tot i que més difícil encara de determinar a causa del desgast de la moneda, són els 6 quartos amb pesos bai·xos, però exemplars de 9,16 o 6,57 grams són susceptibles de ser espuris. Els exemplars de 3 quartos segueixen una dinàmica similar al

valor múltiple. Si el pes oficial era a l’entorn dels 7 grams, pesos de 9,58 o 4,46 grams ens poden assenyalar una possible peça falsa. És a dir, que els pics en la franja alta i baixa són els que ajuden a determinar l’oficialitat de les monedes (fig. 6 i 7).

3) El metall usat per a produir la moneda de quartos era el coure, que tenia un valor en si mateix. Les falsificacions d’aquest nume·rari es podien fer en coure igual,36 però a cops els exemplars eren fets de llautó, que encara valia menys, fet que abaratia els costos

32. Segons Padró 1983a, p. 183, la producció dels anys 1847·1848 s’ha de considerar com un fet anecdòtic.

33. Sanahuja esmenta la problemàtica que envolta les emissions del anys 1847 i 1848 (2002, p. 145).

34. dasí 1951, p. lxxii, doc. 2442.35. Mantenim el «permetrien», entre cometes, ja que tal i com apunta berdún, 2013, p. 178·179,

la falsificació de moneda de coure es feia amb coure i s’intentava quadrar molt bé el pes.36. barreda 2000, p. 123, núm. 681·683, les peces de quartos falsos que mostra són totes

exemplars en coure.

Libro 1.indb 226 12/04/17 16:43

Page 227: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 227

de la producció. També en ocasions s’usaven metalls aliats, com coure amb zinc i plom. De fet, més que el metall en si mateix, el que permet detectar una peça falsa és: 1. la tècnica de fabricació –fosa o encunyació–, tot i que els exem·

plars estudiats són produccions encunyades; 2. el treball del metall, si està mal colat o amalgamat, fet que pro·

voca que les peces es fragmentin o decapin, cosa que no hauria de passar en les monedes produïdes amb els avenços tecnològics aplicats a la Seca de Barcelona;

3. un altre fet que podria arribar a delatar una peça falsa era el cospell amb un gruix desigual, detall que es pot relacionar amb la manca de bona maquinària per allisar les planxes d’on s’han de extreure els cospells per encunyar.

Podem dir que els exemplars de llautó es poden detectar amb una certa facilitat pel to més grogós del metall, però no és el més freqüent. La tècnica més segura per a poder descartar exemplars espuris de quar·tos seria potser revisar els cospells per detectar alteracions en el colat del metall, fractures o decapaments, i gruix desigual.

4) Un aspecte important a l’hora de estudiar els quartos catalans del 1836 al 1846/1848 és fixar·nos en l’aspecte tipològic de les peces. Si bé a cop d’ull les monedes semblen totes igual, ja que evidentment estan fabricades en sèrie, hi ha petits detalls que poden arribar a diferenciar emissions i moments de producció, així com permetre deduir quines peces no entren dins de l’oficialitat. El detall en el gravat de l’anvers, el revers i el cantell de la moneda pot ser, així, revelador. En estudiar els exemplars que formen part de la col·lecció del GNC, ens hem centrat bàsicament en el cantell, les inscripcions, el gravat dels escuts i diferències en els rams de flors que hi ha als costats de l’escut. Per a fer una comparativa d’estils i de detalls, partirem dels estudis realitzats per Padró i Domènech.37

El cantell és una mesura de seguretat en contra de les falsificacions, i és utilitzat en les peces a partir de l’època moderna. Per a fer el cantell cal una màquina específica, que no tothom pot aconseguir. Així és que moltes peces fraudulentes es delaten per l’absència de cantell.38 També

37. Padró i Domènech té diversos articles (1983a i 1983b) on centra l’estudi en les diferèn·cies tipològiques de les monedes de coure d’aquest període. Ell analitza i comprova tots els petits detalls gravats en el flanc de les monedes, centrant·se en els rams, els pètals de les flors i les barres dels escuts.

38. Sobre el gravat del cantell en les peces de 6 quartos, consulteu berdún (2013), p. 178.

Libro 1.indb 227 12/04/17 16:43

Page 228: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC228

s’han pogut constatar peces a les quals s’ha intentat gravar un cantell amb posterioritat a la impressió de l’anvers i del revers, amb la qual cosa queda un cantell excessivament gran que sobrepassa la moneda.

Les llegendes també permeten constatar la falsificació d’una peça. Cal tenir present que una moneda sortida de seca no ha de tenir errors tipogràfics. En la col·lecció del GNC l’error més freqüent és el de trobar la lletra N al revés en les llegendes: isabel 2a reyna-const de las e. (anvers) i PrinciP de-cataluña (revers), així que les monedes que pre·senten aquesta anomalia cal considerar·les espúries. També moltes peces presenten la mida de les lletres irregular o bé el gravat de les lletres poc alineat. Aquests indicis són importants i ajuden a classificar les peces.

El gravat dels rams de flors que acompanyen l’escut del revers evoluciona segons les emissions, sobretot en la sèrie de 6 quartos. Padró va fer un estudi estadístic sobre la presència dels elements florals en les monedes. Segons la disposició dels mateixos elements i els anys d’emis·sió, es pot arribar a determinar la falsedat dels quartos.39 També és important la manera de distribuir els pètals de les flors, si en tenien cinc o set. Juntament amb l’any de producció, se’n podria determinar l’oficialitat.

El gravat de l’escut també és un indici a tenir present. Pel que fa al del revers, que en general són escuts grans i ben definits, amb molt pocs elements, es poden trobar exemplars en què els escuts no són simètrics, és a dir, que un extrem es va gravar en una mida més gran que l’altre. També és interessant l’observació de les barres, que si bé en les prime·res emissions oficials el gravat era llis, a partir del 1839, sent evident en el 1841, va passar a ser marcat.40 Molts cops, i a causa del desgast de la moneda, és fa difícil determinar si les barres han tingut o no alguna impressió, però en exemplars ben conservats és un detall més que ajuda a determinar l’oficialitat de la moneda. També és interessant l’observa·ció de l’escut de l’anvers, ja que els múltiples elements que configuren l’heràldica poden suscitar errors en el gravat de les peces falses. Així, es troben lleons mal dibuixats i alguns als quals la cua els sobresurt del quarter que li correspon. Els castells, en ocasions, presenten dues torres en lloc de tres. L’escudet central, configurat per tres floretes de lliri, a cops són només unes ratlletes o bé poden ser dues en lloc de tres.

39. Padró i domènech 1983a, p. 183·184, explica quines són les variants i quins són els anys d’emissió.

40. Padró i domènech 1983a, p. 184, exposa aquesta variant en el seu estudi.

Libro 1.indb 228 12/04/17 16:43

Page 229: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 229

Així, tots aquests petits detalls concentrats en el mòdul de les peces, tant de 6 com de 3 quartos, són els que «permeten», un altre cop entre cometes, determinar quines peces poden ser oficials i quines poden ser falses. També sabem per la documentació escrita de l’època que ni els mateixos usuaris de les peces a cops les podien identificar. Si a la bona manufactura de moneda falsa hi afegim el desgast per circulació de la moneda que ha arribat als nostres dies, podem veure que la tasca de separar el numerari oficial de l’espuri no és gens fàcil.

6. REFLEXIONS A PARTIR DE LES PECES DEL GNC

Com ja s’ha comentat en els apartats corresponents, la mostra de la sèrie provincial a nom d’Isabel II dels fons del GNC no és massa abundant si la comparem amb la moneda emesa i posada en circulació. Tot i que, en percentatges, la representació del GNC és equiparable a la realitat del que va circular. El que es pot assegurar amb rotunditat és el fenomen de la falsificació de numerari, fet que les fonts escrites de diversos orígens –decrets, premsa escrita, informes policials...– i testi·monis de caire físic com encunys, cospells, tallers, amagatalls i restes de maquinària ho corroboren. La falsificació la tenim reflectida en les peces del GNC, i a partir d’elles podem dir:

· La dificultat de reconèixer a cop d’ull quines peces són bones i quines són falses, dificultat que pensem que tindria el públic que rebia i portava a les seves butxaques les monedes. En el cas de les pessetes de plata, una anàlisi metal·logràfica seria molt necessà·ria per a determinar la veracitat de les peces, però en el cas de coure, en què moltes falsificacions són de bon metall, és millor revisar els cospells i, en detall, el gravat de les peces.

· No hi ha dades als arxius del Gabinet que indiquin que es refu·sés l’ingrés de moneda per ser falsa. A les col·leccions que van entrar a formar part del fons no es va discriminar la moneda per ser espúria.

· Volum d’emissió similar al volum de falsificació; a més peces fabricades, més peces falsificades. El públic demanda numerari i el falsificador aprofita per a produir, pensem que de forma imme·diata, les peces espúries.

· De la col·lecció podem destacar un exemplar del 1842 de 6 quar·tos, any en què no es van fer emissions, i alguna possible peça de 3 quartos del 1847, dins del grup de les il·legibles –el desgast no

Libro 1.indb 229 12/04/17 16:43

Page 230: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC230

permet assegurar·ne la data–. Com ja s’ha esmentat, són produc·cions molt poc conegudes i dubtoses.

· Aquesta feina d’assimilació i estudi que hem iniciat amb les peces de tarannà eminentment català de les produccions isabelines, és un inici per a la resta de moneda del període en la mateixa seca.

7. CATÀLEG DE LA MONEDA PROVINCIAL D’ISABEL II ENCUNYADA A LA CASA DE LA MONEDA DE BARCELONA

En el següent catàleg es presenten totes les peces de la sèrie provin·cial a nom d’Isabel II que han estat dipositades al llarg dels anys en el GNC. Gràcies a una producció molt mecanitzada es van aconseguir unes emissions molt regulars quant a tipologia, mòdul i direcció d’en·cunys. Com ja es comentava en apartats anteriors, fins i tot les monedes falses són molt regulars i estan tan ben fabricades, en la majoria dels casos, que es fa molt difícil identificar els exemplars espuris, tret que la seva manufactura sigui molt delatora. Per aquest motiu hem preferit mostrar totes les peces ordenades segons el valor nominal, la cronologia i el pes, de major a menor, indicant amb un (*) les peces que, presumi·blement, poden ser falses d’època. Aquest sistema ens permet veure dins de quins estàndards de pes circulava el numerari no oficial, i també com les peces passaven ben desapercebudes entre la varietat de pesos del numerari sortit directament de la seca i del desgastat per l’ús.41

En el cas dels quartos, la seva fabricació es va dur a terme entre el 1836 i el 1846, i sabem per documentació que l’any 1842, la seca no va emetre moneda. A l’hora de classificar aquestes peces l’única diferèn·cia que es pot constatar és la de la data inscrita en l’anvers de la mone·da. Tenim present que un estudi detallat dels tipus gravats en l’anvers i revers de les peces permet determinar subgrups, però la intenció de la present catalogació és mostrar el conjunt del material dipositat i, a par·tir d’aquí, poder anar perfilant la classificació. D’aquesta manera, es facilita una entrada per cada grup nominal amb la descripció de la lle·genda i tipologia tant de l’anvers com del revers, el metall, el diàmetre i la direcció d’encunys, així com una bibliografia de referència. La diferència segons emissió és a partir de la data.

41. Recordem que la sèrie provincial emesa a la Seca de Barcelona forma part dels projectes dels catàlegs on-line del fons del GNC. En aquest format es podran veure les dades tipològiques detallades de cada peça. També s’avaluarà el numerari espuri i les seves característiques.

Libro 1.indb 230 12/04/17 16:43

Page 231: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 231

figura 1. Comparació del percentatge de l’emissió de pessetes de la Seca de Barcelona amb el fons conservat al GNC.

figura 2. Fons del GNC monedes oficials i falses.

Libro 1.indb 231 12/04/17 16:43

Page 232: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC232

figura 3. Comparativa dels pesos màxim i mínim de les pessetes dipositades al GNC.

figura 4. Comparació del percentatge de l’emissió de 6 quartos de la Seca de Barcelona amb el fons del GNC.

Libro 1.indb 232 12/04/17 16:43

Page 233: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 233

figura 6. Comparativa dels pesos màxim i mínim de les pessetes dipositades al GNC.

figura 5. Comparació del percentatge de l’emissió de 3 quartos de la Seca de Barcelona amb el fons del GNC.

Libro 1.indb 233 12/04/17 16:43

Page 234: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC234

figura 7. Comparativa dels pesos màxim i mínim de les pessetes dipositades al GNC.

Libro 1.indb 234 12/04/17 16:43

Page 235: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 235

PESSETES (fig. 8.1)anvers: ISABEL 2A REYNA CONST. DE LAS ESP. Escut coronat de les armes catalanes entre dues branques d’alzina, a sota *B*PS*.revers: PRINCIPADO DE CATALUÑA [any d’emissió]. En el camp dins d’una orla, *1* / PESETA, a sota dues palmes entrelligades.AR, 25 mm, 12 hreferència bibliogràfica: Botet i Sisó 1908·1911, p. 231, núm. 1082·1083; Crusafont 2009, p. 844, núm. 6043.

1836Cat. núm. 1-19: 035123·N=5,9 g; 018098·N=5,88 g; 101519·N=5,87 g; 063231·N=5,85 g; 063281·N=5,85 g; 100757·N=5,85 g; 063232·N=5,84 g*; 063233·N=5,8 g; 038204·N=5,78 g; 011094·N=5,77 g; 022448·N=5,77 g; 063234·N=5,77 g; 063235·N=5,77 g; 016504·N=5,75 g; 101518·N=5,7 g; 034751·N=5,64 g; 038206·N=5,63 g; 063236·N=5,63 g; 063237·N=5,55 g.

1837Cat. núm. 20-50: 016371·N=5,99 g; 100759·N=5,92 g; 034752·N=5,9 g; 016387·N=5,89 g; 016413·N=5,89 g*; 016498·N=5,89 g*; 016633·N=5,89 g*; 022445·N=5,89 g*; 063238·N=5,89 g; 063239·N=5,86 g; 063240·N=5,82 g; 011093·N=5,78 g; 011092·N=5,77 g*; 003858·N=5,76 g; 016634·N=5,76 g*; 038200·N=5,76 g; 063241·N=5,75 g; 100760·N=5,75 g; 100758·N=5,74 g; 038207·N=5,72 g; 022447·N=5,69 g*; 032327·N=5,69 g; 032326·N=5,66 g; 022446·N=5,64 g; 079891·N=5,64 g; 079892·N=5,63 g; 093055·N=5,61 g; 079900·N=5,6 g; 079901·N=5,59 g; 101520·N=5,57 g; 038199·N=5,43 g.

Libro 1.indb 235 12/04/17 16:43

Page 236: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC236

6 QUARTOS (fig. 8.2)anvers: ISABEL 2A REYNA · CONST. DE LAS E. [any d’emissió]. Armes reials coronades. revers: PRINCIP. DE – CATALUÑA . Escut coronat de les armes catalanes, a sota 6. / CUAR dins d’una corona florida. AE; 32 mm; 12 hreferència bibliogràfica: Botet i Sisó 1908·1911, p. 232, núm. 1084·1092; Crusafont 2009, p. 844, núm. 6044.

1836Cat. núm. 51-65: 011096·N=15,15 g*; 016378·N=13,43 g; 016450·N=14,67 g; 016546·N=13,87 g; 016554·N=15,25 g; 020226·N=15,48 g; 034753·N=13,53 g; 079902·N=14,94 g; 079905·N=14,34 g; 079906·N=14,2 g; 079907·N=14,2 g; 079908·N=13,77 g; 079909·N=13,74 g; 079910·N=12,52 g*; 079911·N=11,72 g*.

1837Cat. núm. 66-124: 011095·N=14,59 g; 032322·N=14,59 g; 079923·N=14,53 g; 079924·N=14,45 g; 079926·N=14,44 g; 079925·N=4,43 g; 079927·N=14,39 g; 079928·N=14,38 g; 079929·N=14,37 g; 079930·N=14,35 g; 079931·N=14,34 g; 079932·N=14,19 g; 079933·N=14,16 g; 079934·N=14,16 g; 079935·N=14,15 g; 079936·N=14,14 g; 079937·=14,14 g; 079938·N=14,09 g; 079939·N=14,07 g; 016456·N=14,05 g; 025105·N=13,91 g; 079940·N=13,9 ; 079941·N=13,85 g; 079942·N=13,82 g; 079943·N=13,78 g; 016547·N=13,76 g; 079944·N=13,7 g; 079945·N=3,68 g; 079946·N=13,6 g; 027108·N=13,56 g; 079947·N=13,56 g; 079948·N=13,48 g; 090237·N=13,46 g; 037482·N=13,39 g; 079949·N=13,38 g; 079950·N=13,36 g; 079951·N=13,3 g; 079952·N=13,25 g; 079953·=3,08 g; 079954·N=13,01 g; 079955·N=12,66 g; 079956·N=12,55 g; 079957·N=12,54 g; 079958·N=12,51 g; 079959·N=12,3 g; 079960·N=12,2 g; 079961·N=12,1 g.

1838Cat. núm. 125-236: 079962·N=15,31 g; 079963·N=15,16 g; 079964·N=15,07 g; 079965·N=14,95 g; 016527·N=14,74 g; 079966·N=14,6 g; 079967·N=14,59 g; 016550·N=14,56 g; 079968·N=14,53 g; 079969·N=14,51 g; 016375·N=14,5 g; 079970·N=14,43 g; 079971·N=14,31 g; 016455·N=14,27 g; 079972·N=14,27 g; 034758·N=14,26 g; 079973·N=14,26 g; 079975·N=14,24 g; 079976·N=14,22 g; 079977·N=14,22 g; 016606·N=14,19 g; 019085·N=14,19 g; 079978·N=14,14 g; 079979·N=14,11 g; 079980·N=14,11 g; 079981·N=14,1 g; 079982·N=14,09 g; 079983·N=14,05 g; 079984·N=14,03 g; 079985·N=14,03 g; 018731·N=13,98 g; 079986·N=13,98 g; 079987·N=13,97 g; 079989·N=13,95 g; 079988·N=13,94 g; 027109·N=13,93 g; 079990·N=13,89 g; 079991·N=13,87 g; 079992·N=13,87 g; 079993·N=13,86 g; 079994·N=13,85 g; 079995·N=13,85 g; 079996·N=13,85 g; 034773·N=13,82 g; 079997·N=13,82 g; 079999·N=13,82 g; 079998·N=13,81 g; 080000·N=13,8 g; 080215·N=13,8 g; 093054·N=13,8 g; 080216·N=13,78 g; 080217·N=13,74 g; 080218·N=13,74 g; 080219·N=13,73 g; 080221·N=13,71 g; 080220·N=13,7 g; 080222·N=13,7 g; 080223·N=13,69 g; 080224·N=13,69 g; 080225·N=13,69 g; 080226·N=13,66 g; 080227·N=13,66 g; 032353·N=13,61 g; 080228·N=13,56 g; 080229·N=13,53 g; 080230·N=13,51 g; 080232·N=13,49 g; 080231·N=13,48 g; 080233·N=13,44 g; 080234·N=13,43 g; 080235·N=13,41 g; 080236·N=13,4 g; 011097·N=13,38 g; 101624·N=13,33 g; 080237·N=13,31 g; 080238·N=13,31 g; 080239·N=13,28 g; 089864·N=13,2 g; 089865·N=13,19 g; 089866·N=13,18 g; 049397·N=13,17 g; 089867·N=13,16 g; 089868·N=13,15 g; 089869·N=13,13 g; 089870·N=13,12 g; 089871·N=13,06 g; 089872·N=13,03 g; 089873·N=13 g; 089874·N=13 g; 089875·N=12,91 g; 089876·N=12,9 g; 089877·N=12,89 g; 089878·N=12,78 g; 089879·N=12,78 g; 089880·N=12,74 g; 089881·N=12,73 g; 089882·N=12,69 g; 089883·N=12,66 g; 089884·N=12,62 g; 089885·N=12,53 g; 089886·N=12,5 g; 089887·N=12,43 g; 089888·N=12,38 g; 090238·N=12,38 g; 089889·N=12,37 g; 089890·N=12,36 g; 027847·N=12,27 g; 090239·N=11,75 g; 018912·N=11,36 g; 089891·N=11,18 g; 049398·N=7,11 g.

Libro 1.indb 236 12/04/17 16:43

Page 237: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 237

1839Cat. núm. 237-280: 089892·N=14,98 g; 089893·N=14,69 g; 089894·N=14,52 g; 032357·N=14,5 g; 089895·N=14,48 g; 016605·N=14,3 g; 089896·N=14,3 g; 089897·N=14,3 g; 089898·N=14,28 g; 089899·N=14,1 g; 089900·N=14,05 g; 089901·N=14,02 g; 089902·N=13,99 g; 089903·N=13,98 g; 089904·N=13,96 g; 089905·N=13,93 g; 089906·N=13,87 g; 089907·N=13,86 g; 032356·N=13,75 g; 089908·N=13,59 g*; 089909·N=13,55 g; 089910·N=13,51 g; 089911·N=13,46 g; 089912·N=13,41 g; 011098·N=13,37 g; 034761·N=13,26 g; 089913·N=13,21 g; 089914·N=13,19 g; 089915·N=13,18 g; 089916·N=13,1 g; 016548·N=13,02 g; 089917·N=12,94 g*; 089918·N=12,91 g; 089919·N=12,76 g; 089920·N=12,74 g; 089921·N=12,73 g; 089922·N=12,72 g*; 027110·N=12,62 g; 090240·N=12,61 g*; 016444·N=12,55 g; 089923·N=12,38 g; 089924·N=11,8 g; 090241·N=11,41 g*; 089925·N=11,11 g*.

1840Cat. núm. 281-296: 090242·N=17,58 g*; 034763·N=15,22 g; 089926·N=14,17 g; 089927·N=13,8 g; 016451·N=13,74 g; 089928·N=13,73 g*; 101625·N=13,52 g; 089929·N=13,45 g*; 089930·N=13,34 g; 089931·N=13,31 g; 016604·N=13,18 g; 089932·N=13,15 g; 089933·N=12,82 g; 089934·N=12,8 g*; 089935·N=11,84 g*; 089936·N=11,4 g*.

1841Cat. núm. 297-419: 090009·N=13,31 g; 090010·N=13,31 g; 090011·N=13,24 g; 090012·N=13,2 g; 090013·N=13,19 g; 090014·N=13,17 g; 090015·N=13,13 g*; 090016·N=13,12 g*; 090017·N=13,08 g; 024111·N=13,07 g; 090018·N=13,04 g; 090019·N=13,04 g; 090021·N=12,88 g; 090022·N=12,84 g; 016443·N=12,83 g; 090243·N=12,76 g*; 090023·N=12,75 g; 090024·N=12,74 g; 090025·N=12,69 g; 090026·N=12,68 g; 090028·N=12,61 g; 090029·N=12,55 g; 090030·N=12,53 g; 016374·N=12,5 g; 090031·N=12,38 g; 090032·N=12,21 g; 090033·N=12,2 g; 090034·N=12,12 g; 090040·N=12,12 g*; 090036·N=11,05 g; 090037·N=10,51 g; 090020·N=Diàmetre; 090027·N=12,66 g*; 090035·N=11,65 g*.

1842*Cat. núm. 420: 016602·N=14,21 g*.

1843Cat. núm. 421-451: 090041·N=14,49 g; 090042·N=14,33 g; 016366·N=14,29 g; 090043·N=14,27 g; 016600·N=14,23 g; 090044·N=14,18 g; 090045·N=14,11 g; 018920·N=14,05 g; 090046·N=14,04 g; 034769·N=13,94 g; 090047·N=13,9 g; 090048·N=13,9 g*; 016505·N=13,88 g; 090049·N=13,75 g; 016553·N=13,67 g; 090050·N=13,65 g; 090051·N=13,65 g*; 018733·N=13,61 g*; 090052·N=13,39 g; 090053·N=13,37 g; 090054·N=13,36 g; 090055·N=13,24 g; 90056·N=13 g; 090057·N=12,82 g; 090058·N=12,57 g; 090244·N=12,49 g*; 090059·N=12,38 g; 090246·N=12,12 g*; 090060·N=11,79 g*; 090245·N=11,5 g*; 090061·N=9,16 g.

1844Cat. núm. 452-512: 090100·N=15,4 g; 090062·N=14,94 g*; 090063·N=14,48 g; 025456·N=14,32 g; 090064·N=14,27 g; 090065·N=14,26 g; 090101· =14,26 g; 090066·N=14,25 g; 090067·N=14,22 g; 016599·N=14,16 g; 090068·N=14,14 g; 090069·N=14,07 g; 090070·N=14,01 g; 034771·N=14 g; 090248·N=13,99 g*; 016409·N=13,97 g*; 090071·N=13,94 g; 019083·N=13,89 g; 090072·N=13,88 g; 090073· =13,85 g; 027113·N=13,84 g; 090074·N=13,82 g; 090075·N=13,81 g; 090076·N=13,81 g*; 027816·N=13,79 g; 090077·N=13,78 g; 038168·N=13,77 g; 090078·N=13,72 g; 090079·N=13,72 g; 090080·N=13,69 g; 011100·N=13,68 g*; 090081·N=13,63 g; 090082·N=13,56 g; 090083·N=13,55 g; 090084·N=13,54 g; 090085·N=13,53 g; 090086·N=13,51 g; 090087·N=13,5 g; 090088·N=13,48 g; 090089·N=13,48 g; 019077·N=13,47 g; 032367·N=13,46 g; 090090·N=13,4 g; 090091·N=13,36 g; 090249·N=13,35 g*; 016365·N=13,27 g; 090092·N=13,17 g; 090102·N=13,16 g; 090093·N=13,14 g; 090094·N=13,11 g; 090095·N=13,09 g; 090096·N=13,07 g*; 090097·N=12,87 g*; 090231·N=12,78 g; 090250·N=12,63 g*; 011101·N=12,59 g; 090098·N=12,58 g; 090099·N=12,53 g; 090251·N=11,97 g*; 090103·N=11,63 g; 090247·N=10,7 g*.

Libro 1.indb 237 12/04/17 16:43

Page 238: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC238

1845Cat. núm. 513-536: 090104·N=14,99 g; 016598·N=14,98 g; 034759·N=14,69 g; 090118·N=14,63 g*; 090105·N=14,5 g; 090106·N=14,43 g; 090119·N=14,24 g*; 011102·N=14,22 g; 090107·N=14,21 g; 090108·N=14,14 g; 090109·N=14,14 g; 090110·N=14,12 g; 025107·N=13,99 g; 090111·N=13,89 g; 090112·N=13,88 g; 090113·N=13,87 g; 090114·N=13,87 g; 090115·N=13,81 g; 016552·N=13,77 g; 090120·N=13,75 g*; 090116·N=13,47 g; 016362·N=13,46 g; 090117·N=13,27 g*; 090121·N=12,5 g*.

1846Cat. núm. 537-661: 090131·N=15,61 g; 027821·N=15,47 g; 090132·N=15,45 g; 090122·N=15 g; 016549·N=14,94 g; 090133·N=14,89 g; 090134· =14,85 g; 090123·N=14,77 g; 090135·N=14,75 g; 090136·N=14,74 g; 090137·N=14,71 g; 034777·N=14,67 g; 090138·N=14,66 25454·N=14,65 g; 090139·N=14,6 g; 090140·N=14,58 g; 090141·N=14,56 g; 090142·N=14,48 g; 090143·N=14,48 g; 090144· =14,47 g; 090124·N=14,45 g; 090145·N=14,45 g; 090146·N=14,44 g; 024114·N=14,43 g; 090147·N=14,4 g; 090148·N=14,39 g; 090149·N=14,39 g; 090125·N=14,35 g; 090150·N=14,33 g; 090151·N=14,32 g; 090152·N=14,31 g; 090153·N=14,31 g; 038294·N=14,3 g; 090154·N=14,27 g; 0 90155·N=14,26 g; 090156·N=14,26 g; 090157·N=14,25 g; 037484·N=14,24 g; 090158·N=14,24 g; 090159·N=14,23 g; 090160·N=14,21 g; 090161·N=14,2 g; 016491·N=14,18 g; 090162·N=14,17 g; 016373· =14,13 g; 090163·N=14,13 g; 090164·N=14,13 g; 032371·N=14,11 g; 090165·N=14,09 g; 090166·N=14,07 g; 090167·N=14,04 g; 090168·N=14,04 g;090169·N=14,04 g; 090170·N=14,04 g; 090171·N=14,02 g; 090172·N=14,02 g; 090173·N=14 g; 090174· =13,97 g; 090175·N=13,96 g; 90176·N=13,96 g; 090177·N=13,96 g; 090181·N=13,94 g; 016597·N=13,92 g; 090182·N=13,89 g;090183·N=13,88 g; 090126·N=13,87 g; 090184·N=13,85 g; 090127·N=13,84 g; 090185·N=13,84 g; 037485·N=13,83 g; 090186·N=13,83 g; 011103·N=13,8 g; 090187·N=13,8 g; 090188·N=13,78 g; 090189·N=13,77 g; 090190·N=13,77 g; 090191· =13,77 g; 090192·N=13,75 g; 090193·N=13,75 g; 090128·N=13,71 g; 034775·N=13,7 g; 090194·N=13,7 g; 090195·N=13,68 g; 090196·N=13,68 g; 020230·N=13,66 g; 090197·N=13,65 g; 090198·N=13,64 g; 090199·N=13,59 g; 090200·N=13,59 g; 090201·N=13,56 g; 016380·N=13,55 g; 090202·N=13,53 g; 090203·N=13,53 g; 090204·N=13,48 g; 090205·N=13,47 g; 090206·N=13,45 g; 090129·N=13,43 g; 090207·N=13,36 g; 090208·N=13,26 g; 090209·N=13,24 g; 090210·N=13,22 g;090211·N=13,19 g; 090212·N=13,18 g; 090213·N=13,16 g; 090214·N=13,15 g; 090215·N=13,15 g;090216·N=13,14 g; 090217·N=13,13 g; 090218·N=13,12 g; 090219·N=13,05 g; 090220·N=13,04 g; 016377·N=13,02 g; 090221·N=13,02 g; 090222·N=12,98 g; 090223·N=12,94 g; 034776·N=12,91 g; 090224·N=12,89 g; 090252·N=12,85 g*; 090130·N=12,78 g; 090225·N=12,61 g; 090226·N=12,53 g;090227·N=12,52 g; 090228·N=12,21 g; 018802·N=11,69 g; 090229·N=10,94 g.

1836-1848Cat. núm. 662-670: 090233·N=14,33 g; 018732·N=13,45 g; 090234·N=13,3 g; 090230·N=13,13 g; 090231·N=12,78 g; 090232·N=12,28 g; 090235·N=11,37 g; 049399·N=9,88 g; 090236·N=9,83 g.

Libro 1.indb 238 12/04/17 16:43

Page 239: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 239

3 QUARTOS (fig. 8.3)anvers: ISABEL 2A REYNA · CONST. DE LAS E. [any d’emissió]. Armes reials coronades. revers: PRINCIP. DE – CATALUÑA . Escut coronat de les armes catalanes, a sota III / QUAR entre dues branques.AE; 26 mm; 12 hreferència bibliogràfica: Botet i Sisó 1908·1911, p. 232, núm. 1093; Crusafont 2009, p. 845, núm. 6045a·b.

1836Cat. núm. 671-675: 034764·N=7,68 g; 090254·N=7,21 g; 018895·N=6,97 g; 090253·N=6,29 g; 049584·N=5,38 g.

anvers: ISABEL 2A REYNA · CONST. DE LAS E. [any d’emissió]. Armes reials coronades. revers: PRINCIP. DE – CATALUÑA . Escut coronat de les armes catalanes, a sota 3 / CUAR entre dues branques.AE; 26 mm; 12 hreferència bibliogràfica: Botet i Sisó 1908·1911, p. 232, núm. 1094·1102; Crusafont 2009, p. 845, núm. 6045d·m.

1836Cat. núm. 676-709: 090255·N=8,06 g; 011105·N=7,75 g; 025108·N=7,75 g; 090256·N=7,72 g; 090257·N=7,61 g; 090258·N=7,56 g; 016520·N=7,5 g; 016572·N=7,49 g; 090259·N=7,46 g; 090708·N=7,41 g; 090709·N=7,39 g; 016370·N=7,38 g; 034754·N=7,3 g; 090260· =7,22 g; 090254·N=7,21 g; 090710·N=7,21 g; 090261·N=7,18 g; 090262·N=7,17 g; 090263·N=7,17 g*; 090264·N=7,12 g; 090265·N=7,1 g*; 090266·N=7,07 g; 090267·N=7,04 g*; 090268·N=6,98 g; 090269·N=6,98 g; 090270·N=6,97 g; 090271·N=6,97 g; 90711·=6,93 g; 090272·N=6,9 g; 090273·N=6,9 g; 090705·N=6,89 g; 016578·N=6,81 g; 090274·N=6,78 g; 090275·N=6,76 g; 032328· =6,7 g; 090707·N=6,66 g; 090276·N=6,54 g; 090277·N=6,52 g; 090278·N=6,52 g; 090279·N=6,5 g; 090712·N=6,45 g; 090704· =6,35 g; 090253·N=6,29 g; 090713·N=6,23 g; 090714·N=6,14 g; 090715·N=5,95 g; 090716·N=4,97 g.

1837Cat. núm. 710-843: 090280·N=8,38 g; 090281·N=8,14 g; 090282·N=8,08 g; 090283·N=7,97 g; 090284·N=7,92 g; 090285·N=7,91 g; 032320·N=7,87 g; 090286·N=7,82 g; 090287·N=7,81 g; 090288·N=7,79 g; 090289·N=7,73 g; 090290·N=7,69 g; 090291·N=7,66 g; 090292·N=7,61 g; 090293·N=7,6 g; 090294·N=7,57 g; 090295·N=7,57 g; 090296·N=7,56 g; 090297·N=7,55 g; 090298·N=7,54 g; 090299·N=7,54 g; 016581·N=7,52 g; 032319·N=7,52 g; 090300·N=7,52 g; 090301·N=7,52 g; 037486·N=7,5 g; 018925·N=7,47 g*; 034757·N=7,45 g; 090302·N=7,45 g; 090303·N=7,43 g; 090304·N=7,43 g; 090305·N=7,42 g; 090306·N=7,38 g; 018872·N=7,37 g; 090307·N=7,37 g; 090308·N=7,36 g; 090309·N=7,34 g; 090310·N=7,34 g; 025117·N=7,33 g; 090311·N=7,33 g; 090312·N=7,32 g; 090313·N=7,31 g; 090314·N=7,31 g; 090315·N=7,3 g; 090316·N=7,29 g; 016472·N=7,28 g; 019495·N=7,28 g; 090317·N=7,28 g; 090318·N=7,27 g; 016563·N=7,26 g; 090319·N=7,26 g; 090320·N=7,25 g; 090321·N=7,24 g; 090322·N=7,23 g; 090323·N=7,22 g; 090324·N=7,22 g; 018876·N=7,21 g; 090325·N=7,2;090326·N=7,19 g; 090327·N=7,18 g*; 090328·N=7,17 g; 090329·N=7,17 g; 016434·N=7,15 g; 090330·N=7,15 g; 090331·N=7,15 g; 090332·N=7,15 g; 090333·N=7,14 g; 090334·N=7,12 g; 090335·N=7,11 g; 090336·N=7,11 g; 090337·N=7,1 g; 011106·N=7,09 g; 090338·N=7,08 g; 090339·N=7,07 g*; 032368·N=7,03 g; 090340·N=7,03 g; 090341·N=7,02 g; 090342·N=7,02 g; 090343·N=7 g; 090344·N=7 g; 090345·N=6,96 g; 090346·N=6,96 g; 090347·N=6,96 g; 025120·N=6,95 g*; 090348·N=6,93 g; 090349·N=6,93 g; 090350·N=6,92 g; 090351·N=6,91 g*; 090352·N=6,91 g; 090353·N=6,91 g; 090354·N=6,87 g; 090355·N=6,86 g; 090356·N=6,84 g; 090357·N=6,83 g; 090358·N=6,83 g; 090359·N=6,83 g; 090360·N=6,8 g*; 090361·N=6,8 g; 090362·N=6,78 g; 090363·N=6,77 g; 090364·N=6,76 g; 090365·N=6,74 g; 090366·N=6,74 g; 090367·N=6,7 g; 018928·N=6,66 g; 090368·N=6,65 g; 090369·N=6,64 g; 025465·N=6,63 g*;

Libro 1.indb 239 12/04/17 16:43

Page 240: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC240

090370·N=6,61 g; 090371·N=6,56 g*; 090372·N=6,55 g; 090373·N=6,55 g*; 090374·N=6,53 g; 090375·N=6,52 g*; 090376·N=6,51 g*; 032321·N=6,5 g; 090377· =6,46 g; 090378·N=6,46 g; 090379·N=6,44 g; 090380·N=6,44 g; 090381·N=6,43 g; 090382·N=6,43 g; 090383·N=6,36 g; 027115· =6,32 g; 090384·N=6,26 g*; 090385·N=6,22 g; 090386·N=6,21 g*; 101627·N=6,21 g;090387·N=6,17 g; 090388·N=6,01 g*; 090389·N=5,95 g; 090390·N=4,84 g*; 090391·N=4,46 g*.

1838Cat. núm. 844-925: 090392·N=7,64 g; 090394·N=7,4 g; 090393·N=7,35 g; 090395·N=7,3 g; 090396·N=7,3 g; 090397·N=7,26 g; 090398·N=7,26 g; 090399·N=7,23 g; 090400·N=7,21 g; 090401·N=7,17 g; 104367·N=7,17 g; 090402·N=7,16 g; 090403·N=7,08 g; 032355·N=7,06 g; 090404·N=7,05 g; 016360·N=7,04 g; 090405·N=7,03 g; 090406·N=7,03 g; 090407·N=7,02 g; 090408·N=7,01 g; 090409·N=7,01 g; 090410·N=6,99 g; 016501·N=6,98 g; 090411·N=6,98 g; 090412·N=6,94 g; 090413·N=6,94 g; 090414·N=6,93 g; 090415·N=6,92 g; 034760·N=6,91 g; 090416·N=6,91 g; 090417·N=6,82 g; 090418·N=6,8 g; 090419·N=6,8 g; 090420·N=6,8 g; 090421·N=6,79 g; 016561·N=6,78 g; 090422·N=6,78 g; 090423·N=6,78 g; 016564·N=6,77 g; 090424·N=6,76 g; 090425·N=6,76 g; 090426·N=6,75 g; 090427·N=6,74 g; 011104·N=6,73 g; 090428·N=6,72 g; 090429·N=6,7 g; 025511·N=6,67 g; 090430·N=6,67 g; 090431·N=6,62 g; 090432·N=6,62 g; 016482·N=6,61 g; 090433·N=6,6 g; 090434·N=6,59 g; 090435·N=6,58 g; 025112·N=6,56 g; 090436·N=6,56 g; 018911·N=6,54 g; 090437·N=6,54 g; 090438·N=6,5 g; 090439·N=6,5 g*; 090440·N=6,47 g; 032354·N=6,46 g; 090441·N=6,46 g*; 025118·N=6,43 g; 090442·N=6,42 g; 090443·N=6,4 g; 090444·N=6,38 g; 090445·N=6,36 g; 090446·N=6,34 g; 090447·N=6,31 g; 090448·N=6,29 g*; 090449·N=6,28 g; 090450·N=6,25 g*; 090451·N=6,23 g*; 090452·N=6,17 g*; 090453·N=6,15 g; 090454·N=6,12 g; 090455·N=5,98 g; 090456·N=5,86 g; 090457·N=5,84 g*; 037487·N=5,6 g; 027116·N=5,53 g*.

1839Cat. núm. 926-956: 090458·N=7,69 g; 090459·N=7,65 g; 016573·N=7,49 g; 090460·N=7,49 g; 032358·N=7,42 g; 090461·N=7,38 g; 016569·N=7,3 g; 090462·N=7,28 g; 090463·N=7,27 g; 032360·N=7,26 g*; 025114·N=7,17 g; 027117·N=7,05 g; 090464·N=7,05 g; 090465·N=6,98 g; 016422·N=6,94 g; 090466·N=6,89 g; 034762·N=6,76 g; 025113·N=6,75 g; 027802·N=6,75 g*; 090467·N=6,72 g; 090468·N=6,72 g; 090469·N=6,71 g; 090470·N=6,7 g; 090471·N=6,7 g; 090472·N=6,62 g; 090473·N=6,57 g; 016513·N=6,48 g; 016407·N=6,45 g; 090474·N=6,35 g; 011107·N=6,34 g; 090475·N=5,94 g.

1840Cat. núm. 957-968: 011108·N=7,46 g; 034755·N=7,4 g; 090476·N=7,29 g; 090477·N=7,28 g; 016526·N=7,18 g; 032359·N=7,04 g; 090478·N=6,88 g; 090479·N=6,86 g; 090480·N=6,77 g; 090481·N=6,69 g; 016574·N=6,65 g; 090482·N=6,51 g*; 090706·N=5,31 g.

1841Cat. núm. 969-1086: 090483·N=9,58 g*; 090484·N=7,92 g; 090485·N=7,76 g; 090486·N=7,72 g; 090487·N=7,59 g; 090488·N=7,58 g; 090489·N=7,46 g; 090490·N=7,46 g; 025109·N=7,44 g; 027118·N=7,44 g; 109360·N=7,39 g*; 027805·N=7,38 g; 090491·N=7,32 g; 090492·N=7,31 g; 090493·N=7,3 g*; 032365·N=7,29 g; 090494·N=7,29 g; 090495·N=7,28 g; 090496·N=7,28 g; 090497·N=7,26 g; 090498·N=7,25 g; 090499·N=7,23 g; 090500·N=7,22 g; 090501·N=7,21 g; 090502·N=7,19 g; 090503·N=7,18 g; 090504·N=7,17 g; 018420·N=7,16 g; 090506·N=7,15 g*; 090505·N=7,16 g*; 090507·N=7,15 g; 018921·N=7,13 g; 090508·N=7,13 g; 090509·N=7,13 g; 090510·N=7,12 g; 090511·N=7,12 g; 090512·N=7,12 g; 090513·N=7,11 g*; 049585·N=7,08 g*; 090514·N=7,07 g; 090515·N=7,07 g; 090516·N=7,07 g; 090517·N=7,06 g; 090518·N=7,06 g; 090519·N=7,05 g; 016352·N=7,02 g; 090520·N=7,02 g; 090521·N=7,02 g; 090522·N=7,02 g; 090523·N=7,01 g; 090524·N=7,01 g; 090525·N=7 g; 090526·N=6,98 g; 090527·N=6,98 g; 011109·N=6,97 g; 025541·N=6,96 g; 090528·N=6,94 g; 090529·N=6,93 g; 090530·N=6,93 g; 090531·N=6,91 g; 090532·N=6,91 g; 090533·N=6,9 g; 025111·N=6,88 g; 090534·N=6,88 g; 090535·N=6,88 g; 016570·N=6,87 g; 034768·N=6,87 g; 090536·N=6,87 g; 090537·N=6,87 g; 090538·N=6,86 g; 090539·N=6,86 g; 090540·N=6,85 g; 090541·N=6,84 g; 090542·N=6,84 g; 025110·N=6,83 g; 090543·N=6,81 g; 025116·N=6,8 g; 090544·N=6,8 g; 090545·N=6,8 g; 090546·N=6,79 g; 090547·N=6,79 g;

Libro 1.indb 240 12/04/17 16:43

Page 241: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 241

025119·N=6,78 g; 032366·N=6,78 g; 090548·N=6,78 g; 090549·N=6,78 g; 090550·N=6,77 g; 016416·N=6,76 g; 090551·N=6,76 g; 090552·N=6,76 g; 090553·N=6,76 g; 090554·N=6,76 g; 034767·N=6,74 g; 090555·N=6,71 g; 090556·N=6,69 g; 090557·N=6,68 g;090558·N=6,65 g; 090559·N=6,63 g; 090560·N=6,63 g; 016493·N=6,61 g; 090561·N=6,6 g; 090562·N=6,56 g; 090563·N=6,54 g; 090564·N=6,51 g; 090565·N=6,49 g; 090566·N=6,49 g; 090567·N=6,48 g; 049583·N=6,47 g*;090568·N=6,47 g; 090569·N=6,46 g; 016514·N=6,43 g; 090570·N=6,43 g; 090571·N=6,39 g; 090572·N=6,39 g; 090573·N=6,39 g; 090574·N=6,36 g; 090575· =6,19 ; 090576·N=5,97 g; 090577·N=5,3 g.

1843Cat. núm. 1087-1100: 090578·N=7,74 g; 090579·N=7,5 g; 090580·N=7,44 g; 090581·N=7,4 g; 090582·N=7,38 g; 090583·N=7,29 g; 018995·N=7,27 g; 016496·N=7,22 g; 034770·N=7,09 g; 090584·N=7,03 g; 016470·N=7 g*; 090585·N=7 g*; 018873·N=6,98 g; 090586·N=6,82 g.

1844Cat. núm. 1111-1148: 090587·N=7,66 g; 090588·N=7,65 g*; 090589·N=7,52 g; 090590·N=7,35 g; 090591·N=7,34 g; 090592·N=7,31 g; 090593·N=7,31 g; 090594·N=7,31 g; 011110·N=7,27 g; 090595·N=7,26 g; 016507·N=7,25 g; 090596·N=7,23 g; 034772·N=7,22 g; 090597·N=7,2 g; 016571·N=7,19 g; 090598·N=7,18 g; 090599·N=7,18 g; 090600·N=7,16 g; 090601·N=7,13 g; 090602·N=7,13 g; 090603·N=7,13 g; 032429·N=7,12 g; 090604·N=7,07 g; 090605·N=7,05 g; 090606·N=7,04 g; 090607·N=7,04 g; 104610·N=7,03 g; 090608·N=7 g; 090609·N=6,98 g; 090610·N=6,94 g; 090611·N=6,91 g*; 090612·N=6,9 g; 090613·N=6,86 g; 090614·N=6,85 g; 049568·N=6,84 g*; 090615·N=6,81 g; 090616·N=6,76 g*; 090617·N=6,75 g; 090618·N=6,75 g; 090619·N=6,74 g; 090620·N=6,7 g*; 090621·N=6,69 g; 090622·N=6,69 g; 090623·N=6,68 g; 090624·N=6,51 g; 090625·N=6,46 g; 090626·N=6,31 g; 090627·N=5,62 g*.

1845Cat. núm. 1148-1168: 090628·N=7,76 g; 090629·N=7,6 g; 016567·N=7,52 g; 032369·N=7,51 g; 090630·N=7,43 g*; 090631·N=7,38 g*; 016576·N=7,37 g; 032370·N=7,37 g; 090632·N=7,37 g; 016471·N=7,19 g; 034774·N=7,19 g; 090633·N=7,17 g; 090634·N=7,15 g; 025115·N=7,14 g; 090635·N=7,14 g*; 090636·N=7,06 g; 16502·N=7,04 g; 090637·N=7,01 g; 090638·N=6,92 g; 090639·N=6,9 g.

1846Cat. núm. 1169-1246: 090643·N=7,53 g; 090644·N=7,48 g; 027119·N=7,42 g; 090645·N=7,41 g; 090646·N=7,37 g; 090647·N=7,36 g; 090648·N=7,35 g; 090649·N=7,33 g; 090650·N=7,32 g; 016497·N=7,29 g; 090651·N=7,29 g*; 090652·N=7,28 g; 090653·N=7,28 g; 090654·N=7,28 g; 090655·N=7,24 g; 032372·N=7,23 g; 090656·N=7,23 g; 016544· =7,22 ; 090657·N=7,22 g*; 016353·N=7,2 g; 090658·N=7,2 g; 016788·N=7,19 g; 090659·N=7,18 g; 090660·N=7,18 g; 090661·N=7,18 g; 090662·N=7,17 g; 090663·N=7,17 g; 090664·N=7,17 g; 016508·N=7,15 g; 090665·N=7,15 g; 090666·N=7,14 g; 090668·N=7,13 g; 090669·N=7,12 g; 090670·N=7,11 g*; 090671·N=7,08 g; 090672·N=7,08 g; 020227·N=7,07 g; 090673·N=7,05 g*; 090674·N=7,04 g; 090675·N=7,03 g; 090676·N=7,03 g*; 016410·N=7 g; 090677·N=7 g; 090678·N=6,99 g; 090679·N=6,99 g; 090680·N=6,98 g; 090681·N=6,97 g; 090682·N=6,96 g; 090683·N=6,94 g; 032373·N=6,93 g; 090684·N=6,91 g; 090685·N=6,91 g; 090686·N=6,91 g; 090687·N=6,9 g; 090688·N=6,89 g; 090689·N=6,89 g; 090690·N=6,86 g; 011111·N=6,85 g; 090691·N=6,85 g; 090692·N=6,84 g*; 049582·N=6,81 g; 090693·N=6,81 g; 090694·N=6,81 g; 090695·N=6,78 g; 090696·N=6,77 g; 090697·N=6,76 g*; 016579·N=6,72 g; 090698·N=6,71 g; 090699·N=6,62 g; 037488·N=6,6 g; 090700·N=6,5 g*; 090701·N=6,46 g*; 090702·N=6,38 g*; 090703·N=6,09 g*; 049580·N=5,92 g.

1836-1846Cat. núm. 1247-1260: 090708·N=7,41 g; 090709·N=7,39 g; 090710·N=7,21 g; 020227·N=7,07 g; 090711·N=6,93 g; 090705·N=6,89 g; 090712·N=6,45 g; 090704·N=6,35 g; 090713·N=6,23 g; 090714·N=6,14 g; 090715·N=5,95 g; 049580·N=5,92 g; 090706·N=5,31 g; 090716·N=4,97 g.

Libro 1.indb 241 12/04/17 16:43

Page 242: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA D’ISABEL II A LES SÈRIES CATALANES DEL GNC242

aristizábal y samPer, f. de (1943), Labores efectuadas de moneda metálica y documentos de valor y recopilación de la legislación que afecta a dichas activi-dades de la fábrica, desde 1868 a 1942, Madrid. Fábrica Nacional de Moneda y Timbre.

arroyo allende, m. a.; sanz fernández, c. m. (2011), «La peseta: Medidas de seguridad y falsificación», Ab Initio, núm. extr. 1, p. 203·246.

balaguer, a. m. (1990), «Legitimació de les monedes dels “QUARTOS” fosos», Gaceta Numismàtica, 96, p. 37·39.

balaguer, a. m. (1993), «Falsificación por fusión de los “quartos” catalanes en el s. xix. Los hallazgos de Cervera y el Maresme», Gaceta Numismàtica, 110, p. 51·54.

balaguer, a. m. (1997), «La seca isabelina de Barcelona. L’inventari de l’any 1841», Acta Numismàtica, 27, p. 121·154.

barrera coronado, l. (2000), Catálogo general de la moneda falsa espanyola, Sevilla.

berdún, m. (2013), «Els encunys falsos de 6 quartos d’Isabel II del Museu d’Histò·ria de Barcelona», La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Bar·celona, p. 173·189 [Col·lecció d’Estudis d’Història del Dret, 2013].

botet i sisó, J. (1908-1911), Les monedes catalanes, Barcelona, Pubill, 3 vol.camPo, m. et al. (2004), Guia Numismàtica, Barcelona, Museu Nacional d’Art de

Catalunya.clua i mercadal, m.; daura, J.; sanz, m. (2013), «El taller falsari de la Cova de

l’Avi, a Vallirana», La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Bar·celona, 2013, p. 141·164. [Col·lecció d’Estudis d’Història del Dret, 2013].

clua i mercadal, m. (2013), «Testimonis materials de la seca de Barcelona», Revo-lució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona, p. 85·108 [XVII Curs d’història monetària hispànica·MNAC].

crusafont, M. (2009), Catàleg general de la moneda catalana: Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa (s. V aC – s. XX dC), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

dasí, t. (1951), Estudio de los reales de a ocho, tasmbién llamados pesos, dólares, piastras, patacones o duros españoles, t. V, València.

estrada-rius, a. (coord.) (2013a), Revolució industrial i producció monetària. La Seca de Barcelona i el seu context, Barcelona. [XVII Curs d’història monetària hispànica·MNAC].

estrada-rius, a. (coord.) (2013b), La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra/Museu Nacional d’Art de Catalunya. [Col·lecció d’Estudis d’Història del Dret, 2013].

BIBLIOGRAFIA

Libro 1.indb 242 12/04/17 16:43

Page 243: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MARIA CLUA MERCADAL 243

garcía gonzález, A. (1882), Tratado teórico-práctico para el conocimiento de las monedas falsas españolas, Madrid, Librerías París·Valencia (edició facsímil).

huarte, J. m. de (1967), «Sobre las falsificaciones de moneda española en el siglo xix», Numisma, 84·89, p. 143·157.

llobet i Portella, J. m. (1980), «Uns encunys espuris de la moneda isabelina de 100 rals, any 1854», Gaceta Numismàtica, 56, p. 69·70.

llobet i Portella, J. m. (1981), «Un interrogatori de 1861 sobre la circulació mone·tària a Cervera», Gaceta Numismàtica, 60, p. 49·50.

Padró i domènech, f. (1975), «El coure de la sèrie regional catalana del segle xix», Acta Numismàtica, V, p. 163·182.

Padró i domènech, f. (1983a), «Estudi de la moneda de “6 quartos” del segle xix (1810·1814 i 1836·1846), Acta Numismàtica, 13, p. 183·186.

Padró i domènech, f. (1983b), «Estudi de la moneda de 6 quartos de 1846», Gaceta Numismàtica, 68, pp. 61·64.

Paradaltas y Pintó, f. (1845), Memoria acerca de la antigüedad y utilidad de la casa de moneda de Barcelona, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.

Paradaltas y Pintó, f. (1847), Tratado de monedas: sistema monetario y proyectos para su reforma, Barcelona, Imprenta de Tomás Gaspar.

Pascual domènech, P. (2004a), «Moneda e industria. La reforma de 1824 y la acuñación de moneda en Barcelona (1836·1848)», Revista de Historia Industrial, 26, p. 57·99.

Pascual domènech, P. (2004b), «El nou sistema comercial i la represa de la producció monetària a Barcelona, 1836·1848», Barcelona Quaderns d’Història, 11, p. 145·174.

sanahuJa anguera, x. (2002), «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 1836·1854», Acta Numismàtica, 32, p. 135·148.

santa maría alonso, v. (1871), Método para conocimiento de las monedas falsas, Burgos, Viuda de Villanueva.

Libro 1.indb 243 12/04/17 16:43

Page 244: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 244 12/04/17 16:43

Page 245: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Resum

Aquest treball encara la història dels anomenats duros sevillans, una important falsificació massiva de moneda de plata que va tenir lloc a Espanya en les darreres dècades del segle xix i les primeres del segle xx.

AbstRAct

This work deals with the history of the so-called duros sevillanos, a massive counterfeiting of silver that took place in Spain during the last decades of the 19th and first decades of the 20th centuries.

LOS DUROS SEVILLANOS: LA MAYOR FALSIFICACIÓN DE MONEDA EN LA HISTORIA CONTEMPORÁNEA ESPAÑOLA

Miguel Martorell Linares1

1. Profesor titular de Historia Social y Política de España. Departamento de Historia Social, Facultad de CCPP y Sociología de la UNED.

Libro 1.indb 245 12/04/17 16:43

Page 246: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS246

Sumario: 1. «En España la falsificación es un oficio bastante gene-ral» / 2. La lucha contra la falsificación tradicional: el mármol y la piedra de toque / 3. La falsificación de moneda: un delito colectivo que genera mucho empleo / 4. Barcelona: meca de una industria boyante y con cierta aceptación social / 5. Los duros sevillanos / 6. Cayetano Sánchez Bustillo entra en acción / 7. Caos y rectificación / 8. El canje de los duros sevillanos / 9. Balance del canje

Cuando en la mañana del 6 de septiembre de 1894 el director de la sucursal del Banco de España de Barcelona remitió seis duros a la Casa de la Moneda, aún no sabía que estaba dando el primer aviso sobre la falsificación monetaria más importante de la historia española contem-poránea. Tras años de experiencia en el mundo de la banca, su intuición le decía que las seis eran falsas, pero la calidad de la imitación era tal que no estaba dispuesto a sostenerlo con certeza, y quiso conocer la impresión de la ceca. Después de una minuciosa inspección, los técni-cos de Madrid concluyeron que cuatro de los duros eran falsos, pero los otros dos eran auténticos.2 El banquero había hecho bien en dudar. Pero si dudaba un banquero ¿qué seguridad podía tener un ciudadano de a pie? Aquél fue el primer aviso, pero poco a poco irían llegando nuevas denuncias sobre una masiva falsificación de monedas de cinco pesetas que pronto fueron conocidas como duros sevillanos, porque se hallaron en Sevilla numerosas piezas y se suponía en su factura la intervención de un prohombre de la ciudad.

No era un problema menor. Hasta hacía relativamente poco tiempo había sido relativamente fácil identificar las monedas falsas «por los metales que las componían, que no permitían larga circulación porque con el roce perdían enseguida el baño de plata»,3 según indicó la Fábri-ca Nacional de Moneda y Timbre en un informe elevado al ministro de Hacienda en 1908. Pero la caída del precio de la plata en los mercados internacionales durante el último tercio del siglo había provocado un fenómeno peculiar. Los falsificadores ya no necesitaban emplear meta-les innobles para obtener un beneficio por su trabajo: como el valor de

2. «Informe de la Casa de la Moneda», 19 de marzo de 1908, Archivo Histórico Nacional (AHN), Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7608/2.

3. «Informe de la Casa de la Moneda», 19 de marzo de 1908, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7608/2.

Libro 1.indb 246 12/04/17 16:43

Page 247: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 247

un duro siempre sería de cinco pesetas, cuanto más barata fuera la plata necesaria para fabricarlo más rentable sería la falsificación.

Así pues, en los años ochenta del siglo xix comenzaron ya a ser detectadas abundantes falsificaciones de plata. Pero aún había diferencias entre los duros falsos y los auténticos. En febrero de 1888, por ejemplo, un perito de la Casa de la Moneda se trasladó a la dirección del diario El Liberal, de Madrid, a petición de los dueños, que habían creído detectar un duro falso, imitando la primera y reciente acuñación en honor del rey niño Alfonso XIII. El perito certificó que la pieza era ilegítima. Mostraba una «completa exactitud en todos los pormenores del grabado», pero la ley de la plata era mucho menor que en las monedas oficiales: todavía no resultaba del todo rentable acuñar monedas falsas con plata de la misma ley que las auténticas.4 Lo mismo podía decirse de los duros falsos que a estas alturas circulaban ya abundantemente por Barcelona. Eran de plata, pero de baja ley, y por ello «el sonido, aunque menos perceptible, es menos sonoro en los falsos». Por otra parte, su peso era «menor que los acuñados en la Casa de la Moneda».5 Se trataba, por tanto, de monedas que aún podían ser detectadas por un ciudadano avispado valiéndose de los méto-dos tradicionales: la balanza de precisión o el viejo mostrador de mármol.

Sin embargo, el precio de la plata siguió bajando y en la falsifica-ción de 1894 el metal utilizado ya era de la misma ley que el empleado en los duros de curso legal: la calidad artística del fraude era tan alta que «las diferencias entre las monedas falsas y las legítimas» resulta-ban «poco apreciables a simple vista».6 El negocio, por otra parte, era tan rentable, que poco a poco las falsificaciones fueron inundando el mercado y generando una desconfianza global sobre el sistema mone-tario que amenazó con provocar su colapso.

1. «EN ESPAÑA LA FALSIFICACIÓN ES UN OFICIO BASTANTE GENERAL»

Aunque los duros sevillanos se distinguieran de falsificaciones anteriores por su calidad, lo cierto es que entroncaban con una vieja tradición de monederos falsos bien asentada en la España del siglo xix.

4. El Liberal, 2/02/1888.5. La Unión Católica, 24/10/1888.6. «Informe de la Casa de la Moneda», 19 de marzo de 1908, AHN, Hacienda, Casa de la

Moneda, leg. 7608/2.

Libro 1.indb 247 12/04/17 16:43

Page 248: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS248

En 1870, interpelado por varios diputados en el Congreso sobre la abundancia de monedas falsas en España, el ministro de Hacienda, Laureano Figuerola, reconoció que la falsificación de moneda era una industria boyante, arraigada desde tiempos inmemoriales en el país: «la inmoralidad viene de años atrás», aseguró ante la Cámara.7 Había abierto aquel debate el diputado José Luis Alvareda, escandalizado tras haber sufrido una peripecia algo humillante en Francia:

«Hace pocos días, teniendo que cruzar la frontera en cumplimiento de un deber que me imponía mi profesión de abogado, he pasado por la vergüenza de que se me detuviese en una de esas oficinas que hay allí para el cambio de moneda […] Quejándome de aquellas pesquisas tan extraordinarias, la persona que estaba cambiando me dijo que lo dispensara, pero que sólo con las monedas españolas había que hacer aquella operación: tal era la multitud de moneda falsa que había en circulación en España. Me indigné en aquel momento; pero al poco tiempo tuve ocasión de comprender la razón de aquellas palabras y la sinrazón de mi indignación, porque entre las pocas monedas que yo llevaba me sacaron y me devolvieron cuatro o cinco falsas...»8

Alvareda se sintió ofendido por el celo que desplegaban las autori-dades francesas ante las monedas españolas. Pero la desconfianza no era menor dentro del propio país, como pudieron constatar el barón Charles Davillier y el dibujante Gustavo Doré a lo largo de su viaje por España. Cuando hicieron escala en Vitoria, quisieron pagar una entrada en el teatro con una pieza de oro de 100 reales. El taquillero se «la devolvió por falsa, después de haberla examinado, sonado, pesado y requetepesado en una pequeña balanza, accesorio obligado en España para todos los que tienen que manejar dinero». «Estamos en el país de las monedas falsas [reflexionaba el barón Davillier]. En ninguna parte se encuentran tantas como aquí. En ninguna parte se ha llevado tan lejos el arte de falsificar, imitar y recortar las monedas».9 Podría pare-cer la aseveración desaforada de un turista engañado. Pero en 1878 el marqués de Orovio, ministro de Hacienda, se vio obligado a reconocer

7. Laureano Figuerola, Diario de Sesiones de las Cortes, Congreso de los Diputados (DSC-CD), 18 de junio de 1870, núm. 309, p. 8938.

8. José Luis Alvareda, DSC-CD, 18 de junio de 1870, núm. 309, p. 8937.9. davillier & doré 1988 (1865), p. 424.

Libro 1.indb 248 12/04/17 16:43

Page 249: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 249

lo mismo que Figuerola años atrás: «Desgraciadamente, en España la falsificación es un oficio bastante general».10

Quizás Doré y Davillier tuvieran algo de mala suerte, pues proba-blemente la falsificación de moneda de oro y plata fuera menos fre-cuente, y de peor calidad, que la de calderilla. Aquí solo «está algo perfeccionada la falsificación de las monedas de bronce», proclamó Figuerola en el Congreso en 1870. Las piezas falsas de oro y de plata hechas en España eran una «grosera imitación», aunque se habían detectado algunas de oro excelentes acuñadas en Inglaterra; monedas de «platino con una pequeña cantidad de oro».11 Frente a esto, lamenta-ba Figuerola, poco podían hacer los gobiernos más allá de extremar el celo en la frontera, pues la acuñación de moneda de un país en otro país rara vez constituía delito en la Europa de entonces. Puede, no obstante, que el ministro de Hacienda fuera algo optimista en lo que a la falsifi-cación de la plata se refiere. Tres años antes, el 28 de marzo de 1867, un informe confidencial de la Casa de la Moneda alertaba ya sobre la proliferación de monedas falsas «cuya perfecta fabricación revela pode-rosos medios para imitar la moneda legítima».12

En cualquier caso, en los años setenta del siglo xix la falsificación de las monedas nobles no preocupaba tanto a los gobiernos y a los par-lamentarios como la abundancia de calderilla falsa, que llegaba a perju-dicar el comercio y podía alterar el orden público, como ocurrió en Madrid en la primavera de 1878, según observó el diputado Luis Gaviña:

«Desde hace unos días están las clases populares y el pequeño comercio de esta capital grandemente alarmados con la abundan-cia de moneda falsa de cobre y bronce que está circulando. Esa cantidad se calculaba hace algunos días en una enorme cifra, y ayer han llegado las cosas hasta el extremo de haberse temido que se alterara el orden público por no poderse llevar a cabo las tran-sacciones [...] Esta mañana hemos tenido algún pequeño amago de desorden en los mercados.»13

Meses después, el mismo diputado insistía en que el volumen de moneda falsa de bronce era tan preocupante, que un comerciante había

10. Marqués de Orovio, DSC-CD, 18 de mayo de 1878, núm. 65, p. 1684.11. Laureano Figuerola, DSC-CD, 18 de junio de 1870, núm. 309, p. 8938.12. «Informe de la Casa de la Moneda», 28 de marzo de 1867, AHN, Hacienda, Casa de la

Moneda, leg. 7608/2.13. Luis Gaviña, DSC-CD, 22 de julio de 1878, núm. 56, p. 1384.

Libro 1.indb 249 12/04/17 16:43

Page 250: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS250

descubierto que tenía en su poder «6.500 reales en moneda de cobre falsa».14

2. LA LUCHA CONTRA LA FALSIFICACIÓN TRADICIONAL: EL MÁRMOL Y LA PIEDRA DE TOQUE

Como en el caso de las monedas bañadas en oro que explicaba Figuerola en el Congreso, la falsificación tradicional de piezas de plata y oro consistía en hacer acuñaciones con metales de menor valor y revestirlas con una capa plateada o dorada que diera el pego. Industriales, comerciantes y, en general, los propietarios de cualquier negocio cons-tituían el principal grupo de afectados por las falsificaciones. No es de extrañar, por tanto, que estuvieran pertrechados de copioso instrumen-tal para detectarlas. El barón Davillier y Gustavo Doré describieron las prácticas para detectar moneda falsa que vieron a su paso por España. Si existen dudas sobre la calidad de la pieza, apuntaron en la crónica de su viaje, «se la hace saltar sobre una madera o un mármol para apreciar mejor su sonido, se la pesa con cuidado, se la examina atentamente con la lupa, y a veces se ensaya incluso la piedra de toque».15

Mientras circularon las monedas de plata, el mostrador de már-mol fue el aliado más fiel del comerciante: lanzada con fuerza una pieza de plata contra el mostrador era fácil adivinar su calidad no solo por el sonido, sino también por la altura del rebote. Muchas falsifica-ciones –por ejemplo, las realizadas en plomo– no superaban la prueba del mármol. Pesar una moneda de oro o plata en una balanza podía ser conveniente ante la duda de que estuviera fabricada con otro metal, si se observaban en la pieza huellas de limado, o si su desgaste por el uso era tan evidente que podía haber perdido suficiente metal como para que variara su valor intrínseco.

Pero si tras el paso de una pieza por el mostrador de mármol y la balanza persistían las dudas sobre su legitimidad, había que recurrir a la piedra de toque. Originalmente, quienes tocaban las piedras eran los fieles-contraste, profesionales especializados en autentificar la calidad de las monedas, aunque a finales del siglo xix ya comenzaban a ser remplazados por los peritos y técnicos de la Casa de la Moneda.

14. Luis Gaviña, DSC-CD, 22 de julio de 1878, núm. 111, p. 3200.15. davillier & doré 1988 (1865), p. 424.

Libro 1.indb 250 12/04/17 16:43

Page 251: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 251

El fiel-contraste era «un oficial o funcionario público, cuya misión» consistía en «pesar las monedas de oro y plata y determinar su legitimidad»,16 explicaba en 1882 Antonio García González, artífice platero y ensayador de metales. Vigilante del fraude, entre sus compe-tencias figuraba también el contraste de pesas y medidas.

Para ejercer como fiel-contraste era necesario poseer el título de ensayador de metal y prestar juramento ante el Consejo de Estado. Los orígenes de la profesión eran municipales, pero a la altura de 1882 los fieles-contraste dependían del Ministerio de Fomento. La ley estipulaba que todas las ciudades, villas y pueblos que fuesen cabezas de partido, e incluso aquellos que sin serlo tuvieran aduana establecida, debían disponer de un fiel-contraste. Además de su sueldo, cobraba por cada pieza probada, lo cual encarecía la moneda: a la altura de 1882 aún se regían por una ordenanza de 1853, que estipulaba un precio de seis maravedíes de vellón por garantizar una moneda de oro o plata.

La operación de toque consistía en rayar una piedra con la moneda que se deseaba probar, y echar ácido sobre las marcas que dicha mone-da dejara en la piedra: dependiendo de la reacción, se podía determinar la composición del metal. La lidia o piedra de toque, precisaba García González, «es una de las variedades del cuarzo-jaspe, de estructura compacta, grano fino, de color negro, opaca y no cristalina». No era piedra de cantera, sino canto rodado, y se podía encontrar en Lidia –de ahí el nombre–, Bohemia, Sajonia, Silesia y Panticosa. Insistía García en que la piedra fuera de «color negro intenso, a fin de que las señales de los metales sean bien visibles». «Algunos plateros [y aquí desvelaba un truco del gremio] las untan con un pedazo de ajo, o también con almendra silvestre, a fin de darles una especie de untuosidad que con-tribuye a oscurecer su color».17

Oro y plata precisaban ácidos distintos. Para el oro se empleaba una mezcla de ácido nítrico, ácido clorhídrico y agua destilada. El pri-mer paso en la maniobra del toque consistía en hacer una «raya de unos tres por cuatro milímetros» en la piedra. Después «se tomaba una gota de ácido con una pluma de ave», se extendía «con suavidad sobre la señal metálica» y se observaban «las mutaciones durante siete u ocho segundos». Si el toque conservaba su color amarillo, el objeto tenía una ley de, al menos, 750 milésimas; si tomaba un matiz rojo parduzco o

16. garcía gonzález 1882, p. 16.17. garcía gonzález 1882, p. 53-68, y véase también santa maría alonso 1871.

Libro 1.indb 251 12/04/17 16:43

Page 252: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS252

desaparecía, la ley era menor. «Debe inferirse [concluía el platero] que el objeto de oro es tanto más inferior cuanto más desaparezca la señal». No obstante, en un prurito de sinceridad, también advertía de que el toque no era una ciencia exacta, ya que «la vista no es igual en todos los hombres, pues mientras unos la tienen clara, aguda y perspicaz, en otros se encuentra cansada, entorpecida y turbada» y «según la clari-dad u oscuridad del día puede haber variedad en un mismo sujeto en percibir los colores de los toques».18

3. LA FALSIFICACIÓN DE MONEDA: UN DELITO COLECTIVO QUE GENERA MUCHO EMPLEO

Puede que realmente Laureano Figuerola no estuviera excesiva-mente preocupado en 1870 por el alcance de la falsificación de moneda en España, o puede que simplemente estuviera echando balones fuera, minimizando el problema para salvar su responsabilidad como minis-tro de Hacienda. Pero no cabe duda de que en las últimas décadas del siglo xix la industria de la monedería falsa cobró un nuevo auge en el país, al calor de la caída del precio de la plata.

La fabricación y distribución de moneda falsa requería una nota-ble inversión y proporcionaba trabajo a un número considerable de personas. Como explicaba en 1870 el jurista Joaquín Francisco Pacheco, «se necesitan grandes preparaciones, algún capital por lo menos y un verdadero establecimiento de industria para hacer una acuñación... el resultado de todo esto es que, por su naturaleza, la fabricación de moneda falsa será casi siempre un crimen colectivo al que concurrirán muchas personas».19 El falsificador, eje del negocio, no era un delincuente ramplón, de baja estofa. Se encontraba a medio camino entre el artista y el artesano: «Debe estar provisto de una sólida preparación en las artes industriales imitativas que serían inca-paces de adquirir, por el esfuerzo que requiere, los malhechores vulgares»,20 escribía en 1901 el sociólogo Constancio Bernaldo de Quirós. Como industria, la falsificación requería de personal cualifi-cado, pues necesitaba «de la ciencia del químico, de los servicios del

18. garcía gonzález 1882, p. 53-68.19. Pacheco 1870, p. 277.20. bernaldo de quirós 1901, p. 167.

Libro 1.indb 252 12/04/17 16:43

Page 253: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 253

maquinista, de los conocimientos del grabador», apuntaba a su vez el criminólogo Manuel Gil Maestre.21

También precisaba una buena red de distribución, lo que aumenta-ba el número de implicados. Los falsificadores rara vez distribuían su obra; normalmente vendían las monedas o billetes a los negociantes, intermediarios que, a su turno, las repartían entre los expendedores, último eslabón de la cadena. «La clase de los expendedores de moneda es numerosa [describía Gil Maestre]. Mujeres, niños, ancianos, crimi-nales que llevan el tarugo al lado de la moneda o billetes, espadistas que a la par manejan la ganzúa, personas vestidas con distintos trajes, desde el propio del menestral hasta el que llevan los señores...»,22 y proseguía la enumeración con una larga lista que incluía a las coquetas que jugaban con los soldados en los parques, a las amas de casa con niñas que compraban en los comercios, falsas religiosas, tenderos, sir-vientas... y es que los expendedores debían entremezclarse con todas las clases sociales y generar la confianza de sus víctimas.

El Código Penal castigaba la falsificación con la cadena perpetua. Pero había en ello una cierta falacia, pues la tolerancia hacia este delito era notable y el propio código ofrecía numerosos resquicios para sortear el máximo castigo. Al menos así lo percibían criminólogos, policías y comerciantes. Para empezar, el código diferenciaba entre la comisión del delito de fabricación de moneda y la tentativa frustrada, y en este segundo caso la pena era mucho menor. Solo si la falsificación era con-sumada se tipificaba como delito, y esto acaecía, especificaba una sen-tencia del Tribunal Supremo del 25 de mayo de 1885, «cuando con útiles o instrumentos destinados conocidamente a dicha fabricación se encontraren monedas falsas, cualquiera que sea su número y clase, completamente acabadas y dispuestas para su expendición y circulación».23 Sin embargo, si se sorprendía a los falsificadores con las herramientas preparadas y las monedas a medio hacer, pero no remata-das, no había delito, solo era tentativa.

Tampoco penaba el código la simple posesión de troqueles, moldes, prensas y otros útiles de falsificación. En el caso de la expendición, el delito solo se consumaba en el instante en que la moneda pasaba del expendedor al destinatario, lo que obligaba a capturar a los delincuentes

21. gil maestre 1886, p. 125.22. gil maestre 1886, p. 123.23. martínez alcubilla 1886, p. 450.

Libro 1.indb 253 12/04/17 16:43

Page 254: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS254

in fraganti. Además, si el expendedor era detenido con menos de veinticinco pesetas, no había delito, estipulaba otra sentencia de la Sala Segunda del Tribunal Supremo de marzo de 1885.24 Por esta razón, la falsificación precisaba muchos expendedores, pues la falsa moneda se debía lanzar al mercado en pequeñas dosis; en parte, porque mezclada con otras era más fácil colarla de rondón; en parte, porque transportando poca cantidad la pena era menor. Además, los indultos a falsificadores eran frecuentes. De ahí las quejas de un banquero, que en 1908 lamentaba cómo la legislación española imponía «a los falsificadores de moneda penas bien leves, que luego con los indultos resultan aminoradas».25

4. BARCELONA: MECA DE UNA INDUSTRIA BOYANTE Y CON CIERTA ACEPTACIÓN SOCIAL

A finales del siglo xix abundaban en Madrid los falsificadores de calderilla y los pequeños talleres que producían poca cantidad de mone-da, pero, según apuntaba en 1901 el sociólogo Constancio Bernaldo de Quirós, eran «muy escasos los grandes fabricantes».26 Dos años des-pués, un informe de la policía francesa constató que se estaban descu-briendo talleres de falsificación en Murcia, Alicante y Andalucía, si bien, precisaba, «Barcelona ha pasado siempre por ser el centro de esta industria».27 De esto último no cabía duda: Barcelona era la meca de la monedería falsa. A la altura de 1886, la falsificación de moneda era allí el tercer delito en importancia, detrás de la estafa y el hurto, y seguida de cerca por el robo; dada la pujanza económica de la ciudad, no es de extrañar que todas estas transgresiones de la ley atentaran contra la propiedad. Y en el contexto del desarrollo industrial barcelonés, el taller de falsificación de moneda era una manufactura más.

«Todos los días», advertía en 1886 Gil Maestre, funcionaban en Barcelona con «tranquilidad relativa fábricas más o menos grandes y talleres rudimentarios» y trabajaban «en esta punible y dañosa faena cientos de operarios, cuya indudable habilidad y no escasos

24. martínez alcubilla 1886, p. 450.25. El Heraldo de Madrid, 17/07/1908.26. bernaldo de quirós 1901, p. 167.27. Informe del comisario especial destacado en España sobre la falsificación de moneda,

20 de mayo de 1903, Archives Nationales de France, F7 12795.

Libro 1.indb 254 12/04/17 16:43

Page 255: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 255

conocimientos debieran ejercitarse en provecho de las industrias lícitas».«En los sitios más concurridos y céntricos de Barcelona –prose-guía–, en las torres engalanadas de flores y verdura, en los sótanos donde jamás penetra la luz del sol, en los obradores, en ciertos establecimientos, en las galerías formadas por las canteras, hasta en las escabrosas montañas pirenaicas, pueden percibirse los acompasados golpes de los martinetes, claros y vibrantes los unos, amortiguados los otros con envolturas».28

Lo cierto es que Barcelona no solo era la capital de la falsificación de moneda española: los mismos falsos monederos fabricaban allí los mejores francos franceses. Dada su proximidad de la frontera, existía una feraz tradición de acuñación de francos falsos desde mediados del siglo xviii. Hábito que se acentuó a partir del Sexenio Democrático, cuando la sucesión de crisis políticas relajó la eficacia policial, y que derivó en industria en el último tercio del siglo xix, cuando la caída del precio de la plata abrió paso a la edad de oro de la falsificación de monedas en este metal. Los francos tenían un atractivo especial para los falsificadores porque la imitación de moneda extranjera estaba tipi-ficada en el Código Penal español como falta, y no como delito. La preocupación del Gobierno francés por este problema era tal, que durante largas temporadas hubo policías franceses destinados en Barcelona para investigar las tramas delictivas. Generalmente, las redes de falsificación de francos se desmantelaban a instancia de las autori-dades del Gobierno francés, lo que significa que la policía y los servi-cios diplomáticos galos conocían bien el terreno.

De hecho, el Gobierno francés ofreció golosas recompensas a quien pudiera ofrecer información sobre falsificadores, y pagó sobresueldos a policías españoles para ganar su colaboración. En diciembre de 1902, por ejemplo, el teniente Morales de la Guardia Civil de Tarragona, condecorado por el Gobierno francés con la medalla de oro de honor por resolver el asesinato de un súbdito francés, se ofreció a las autoridades francesas por la módica suma de 1.000 o 1.500 francos para desmantelar una banda de falsificadores.29 Con frecuencia la desesperación se cebaba en los agentes franceses. «Toda España se

28. gil maestre 1886, p. 120-123.29. Ofrecimiento de M. Morales, diciembre de 1902, Archives Nationales de France, F7

12795.

Libro 1.indb 255 12/04/17 16:43

Page 256: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS256

dedica sin pudor a la fabricación de la moneda nacional, hasta el punto de que un publicista irónico ha llegado a decir que aquí cada uno fabrica su moneda», explicó en un informe a sus superiores, en 1903, M. Bonnecarrere, comisario especial destacado en Barcelona. La justicia es lenta, proseguía, y las autoridades españolas tratan con excesiva «benevolencia» a estos «industriales culpables».30

Algunas operaciones policiales francesas en España, dignas de la trama de un film policiaco, implicaban a un número considerable de ciudadanos del país vecino. Como la desplegada en la primavera de 1898 contra una importante red de falsificadores de francos. La prime-ra noticia llegó al Gobierno francés a través de Jaime García, maquinis-ta de un vapor español, que en Orán ofreció un lote de francos falsos a un cambista francés, unas piezas tan «admirablemente hechas» que ni siquiera el Crédit Lyonnais de Barcelona las había podido distinguir de las legítimas. El Ministerio del Interior francés pasó la información a M. Thiellement, comisario especial asignado al consulado de Barcelona para investigar la falsificación de moneda francesa, y puso a su dispo-sición a M. Adolphe Bordenave, comisario de policía francés. Bordenave se hizo pasar por comprador de moneda falsa, con el fin de ganar la confianza de García y detenerle in fraganti.31

Aunque el cónsul francés contactó con el gobernador civil de Barcelona, Bordenave, por si las moscas, improvisó su propio equipo de trabajo con un compatriota cambista y el portero de la sucursal del Crédit Lyonnais en Barcelona y su señora, que siguieron a García por toda Barcelona. Gracias al marcaje, la policía francesa dio con un taller de fabricación de maquinaria que acuñaba moneda, sito en la calle Puerta Nueva, cerca del Arco de Triunfo, en el que trabajaban tres hombres. El trío y el taller fueron puestos bajo vigilancia. Tras varias pequeñas compras, el 22 de junio Bordenave solicitó a García 5.000 francos falsos de Napoleón III: cuando se presentó con las monedas fue detenido, mientras la policía intervenía el taller y arrestaba a su dueño y a los obreros. En la redada se confiscaron monedas falsas, máquinas, piezas de acero, pero no aparecieron los cuños, uno de los principales objetivos de la operación. El perfil de los detenidos muestra el variado

30. Informe del comisario especial destacado en España sobre la falsificación de moneda, 20 de mayo de 1903, Archives Nationales de France, F7 12795.

31. Todo el affaire García, que se explica en este párrafo y el siguiente, aparece detallado junto con varias investigaciones policiales francesas más sobre falsificación de moneda en Barcelona, en Archives Nationales de France, F7 12795.

Libro 1.indb 256 12/04/17 16:43

Page 257: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 257

origen social y cultural de los miembros de una red de falsificadores: «los capitalistas» eran dos importantes joyeros radicados en el centro de Barcelona; también fueron arrestados un grabador italiano y un quí-mico, al que se le requisó un «compuesto que servía para dar a las monedas recién acuñadas un aspecto antiguo». Hubo hasta diez deteni-dos más –en su mayoría menestrales– en Barcelona, Reus y Cervera.

La presencia de anuncios comerciales de útiles y maquinaria emplea-dos en la industria de la falsa moneda también revela su importancia en Barcelona, pues si los distribuidores de bienes de equipo se animaban a hacer publicidad de los productos empleados en este campo, es que abun-daban los posibles compradores interesados en su mercancía. La policía francesa aprehendió en Barcelona un pasquín en el cual se anunciaba la venta de prensas de presión por parte de la sociedad Gaspar Quintana e hijo. Se trataba de una empresa legal, de cierta importancia, que participó en la Exposición Universal de Barcelona de 188832 y asumió los trabajos de fumistería en la obra del Palacio Güell de Gaudí. Disponía de un Gran Almacén de Ferretería y Maquinaria, con taller y depósito en la calle Tapias 6-8, y almacén y despacho en las calles San Pablo, 46 y Mendizábal, 25, de Barcelona. Sin embargo, que la empresa fuera completamente legal y tuviera una notable consideración social no resultaba incompati-ble con el fomento de actividades delictivas, pues la descripción de la prensa de presión en el pasquín constituía una verdadera incitación al delito de la fabricación clandestina de moneda: silenciosa, pequeña, fácil de desmontar, y solo valía 1.250 pesetas.

«Estas máquinas [detallaba el anuncio] son un poderoso auxiliar para aquellas industrias que tengan necesidad de trabajos de acu-ñación y no puedan disponer de mucho local, o la situación del taller no les permita hacer mucho ruido, pues... ocupan muy redu-cido espacio y no hacen el menor ruido, aunque se instalen en habitaciones del centro de la población, cercadas de vecinos, cuyo ruido pudiera incomodarles. Su manipulación es sencillísima, bas-tando solamente dos hombres para imprimir con ellas una presión de 400.000 kilogramos... El banco es de madera, muy sólidamente construido; pudiendo desarmarse con la mayor facilidad toda la máquina en infinidad de piezas para su más fácil transporte.»33

32. La Ilustración, 9/12/1888.33. La reproducción de la máquina, en Affaire Luis García Pinto, Archives Nationales de

France, F7 12795.

Libro 1.indb 257 12/04/17 16:43

Page 258: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS258

La proliferación de pequeños talleres, la implicación de numero-sas personas en la industria de la falsa moneda y en su expendición, y la publicidad de los útiles de falsificación por parte de empresas res-petables indica la existencia de una notable tolerancia social hacia los falsos monederos. No es de extrañar en un país acostumbrado a que el cumplimiento de la ley estuviera supeditado a la capacidad de los ciu-dadanos para influir sobre los poderes públicos. Así ocurría año tras año en la política con el fraude electoral y así ocurría de modo público y notorio con el fraude fiscal. Es comprensible, en este contexto, que hubiera una notable condescendencia hacia el fraude monetario. Condescendencia que, por cierto, irritaba a comerciantes, policías y criminólogos.

«La moral social y profesional muestra aún poca repugnancia a estas acciones [lamentaba en 1901 Bernaldo de Quirós]. El fraude y la mentira intervienen en todas las relaciones de la vida. Así, nuestros falsificadores son, fundamentalmente, iguales a nuestros comercian-tes e industriales que falsifican y adulteran todo producto de marca.»34

5. LOS DUROS SEVILLANOS

En septiembre de 1894 la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre tuvo la primera noticia oficial acerca de la circulación de una serie de piezas falsas de cinco pesetas, cuya calidad hacía que fueran difíciles de distinguir de los duros legítimos, cuando recibió de la sucursal del Banco de España en Barcelona seis duros presuntamente falsos para su verifi-cación: dos de ellos resultaron ser auténticos y los otros cuatro, no. Tras inspeccionar las monedas, el Ministerio de Hacienda remitió al Banco de España y al Ministerio de la Gobernación un informe alertando del caso, en el que detallaban las diferencias entre los duros falsos y legítimos.

No obstante, Hacienda no quiso hacer pública la detección de las falsificaciones: si reconocía oficialmente la existencia de monedas fal-sas de una determinada serie o cuño, alegaron los técnicos del Ministerio durante años, el público se negaría a aceptar todas las piezas del mismo valor «sin apreciar si eran o no legítimas».35 Así pues, en los últimos

34. bernaldo de quirós 1901, p. 168.35. «Informe de la Casa de la Moneda a Cayetano Sánchez Bustillo, Ministro de

Hacienda», 19 de marzo de 1908, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7608/2.

Libro 1.indb 258 12/04/17 16:43

Page 259: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 259

años del siglo xix y en los primeros del xx, los ministros de Hacienda no se atrevieron a atajar un problema que no percibían como urgente y cuya solución parecía difícil, y durante mucho tiempo apenas hicieron nada. Periódicamente, cuando arreciaban las protestas en la prensa y en el mundo del comercio, o cuando el Banco de España notificaba nuevos hallazgos, el ministro de Hacienda de turno remitía una nota al de la Gobernación para que dedicara «preferente atención a perseguir a los falsificadores, importadores de moneda ilegítima, y a todo el que se ocupe en difundirla», y otra al de Gracia y Justicia para que excitara «el celo del Ministerio fiscal» con ese mismo fin. Y ahí acababa todo.36

Pero que el Ministerio de Hacienda negara el problema no signifi-caba que no estuviera ahí. Desde 1894, a raíz de una denuncia por fal-sificación contra el industrial sevillano José Cobián, la prensa se fue haciendo eco día tras día de la aparición de nuevas remesas de duros falsos, que desde ese mismo año y por aquel caso fueron conocidos como «duros sevillanos», aunque apenas hay constancia de que se fabricaran en Sevilla en grandes cantidades.37 No solo la prensa: la expresión duros sevillanos arraigó entre las gentes de todo el país para denominar a las monedas falsas de cinco pesetas. Y la certeza de que había un volumen notable de piezas falsificadas en la calle se incorporó a la cultura popular. En 1896 el libretista Felipe Pérez y el músico Federico Chueca incluyeron en una de las muchas versiones de su famosa zarzuela La Gran Vía –concebida como una crónica cantada de sucesos madrileños cuyos cuadros se iban renovando en función de la actualidad– «un coro de los duros sevillanos… que tiene la gracia peculiar de toda la música del maestro Chueca».38

La novedad de aquellas falsificaciones respecto a otras anteriores radicaba en la calidad del material con el que habían sido fabricadas: plata de 900 milésimas, la misma ley de los duros legítimos. A medida que el precio internacional de la plata fue cayendo desde los años seten-ta del siglo xix, el valor del metal empleado en un duro quedó por debajo de las cinco pesetas: a mitad de los años ochenta el Estado paga-ba a 3,50 pesetas los 25 gramos de plata que requería un duro. Con un beneficio de peseta y media por pieza, era solamente cuestión de tiem-

36. Véase, por ejemplo, «Nota del 8 de junio de 1905 a los ministerios de Gobernación y Gracia y Justicia», AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7610/2.

37. Sobre el caso Cobián, que dio el nombre a la falsificación, véase, por ejemplo, El Día, 27/08/1894, y otros diarios de este mismo mes.

38. «La Gran Vía», La Correspondencia de España, 16/04/1896.

Libro 1.indb 259 12/04/17 16:43

Page 260: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS260

po que aparecieran competidores. Y cuando en la década de los noven-ta el precio de los 25 gramos de plata bajó de las tres pesetas, los falsos monederos empezaron a competir con el Estado, acuñando monedas de igual valor y calidad.39

Era algo que ya preveían algunos economistas desde los años seten-ta: conviene que la moneda de plata «no valga menos de lo que repre-senta, porque daría lugar a la acuñación clandestina», advertía Enrique Heriz en 1876.40 Un peligro que había comenzado a materializarse ya en los años ochenta con las primeras acuñaciones falsas en plata de baja ley. Por supuesto, el riesgo no afectaba solo a España. «Desde que el metal blanco ha perdido la mitad de su valor, los falsificadores inteli-gentes fabrican monedas falsas de 5 francos, con plata auténtica a la ley de 900 milésimas», explicaba De Foville, un economista francés.41 La situación, empero, era más grave en España, donde la plata había des-plazado de la circulación al oro y constituía el eje del sistema monetario, mientras que en Francia y en la mayoría de los países europeos aún seguía ocupando una posición subordinada respecto al oro.

Si los duros sevillanos no podían ser identificados por la calidad del metal, tampoco ayudaba el alto nivel de las imitaciones. Por supuesto, unas eran más burdas que otras, pero los grabadores de la Casa de la Moneda debían emplearse a fondo para detectar diferencias que no siempre era fácil describir en los informes. «La oreja es mayor y menos carnosa», anotaba Bartolomé Maura al detallar el retrato de Alfonso XIII en un duro falso del año 1894; «el pelo alrededor de la oreja está hecho con mucha monotonía y tiene mayor número de mechones», señalaba respecto a otro de 1890.42 El hecho de que muchas de estas claves no pudieran identificarse a simple vista, unido a la buena calidad del metal, otorgaba a los duros falsos una notable apa-riencia de legitimidad. De ahí que mucha gente los aceptara, apuntaba el economista Andrés Barthe, «en la creencia de que por ser plata todos los duros valen lo mismo, sin darse cuenta de que la plata tiene un valor comercial muy inferior a su valor legal»,43 y de que solo por

39. martorell linares 2000, p. 135.40. heriz 1876, p. 2.41. Citado en barthe y barthe 1908, p. 47.42. «Informe de Bartolomé Maura al Centro Artístico de Grabado de la Casa de la Moneda»,

10 de septiembre de 1894, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7609/13.43. barthe y barthe 1908, p. 49.

Libro 1.indb 260 12/04/17 16:43

Page 261: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 261

el sello del Estado los duros de la Casa de la Moneda valían cinco pesetas, en lugar de dos o dos y media.

No solo los falsificadores aprovecharon el alto margen de beneficio que generaba la acuñación de un duro. En 1895 comenzó la guerra que acabaría con los restos del imperio colonial español. Con el fin de no alterar en exceso el orden público elevando los impuestos y haciendo recaer el coste de la contienda sobre los contribuyentes, los gobiernos apenas subieron en estos años la presión fiscal. De este modo, la guerra tuvo que ser financiada fabricando dinero mediante la emisión de deuda pública, la petición de préstamos al Banco de España y la acuñación masi-va de moneda de plata: solo en 1898 la ceca madrileña fabricó 40 millones de duros. Al acabar la guerra, el número de monedas de plata existentes en España era de 1.178 millones. El ministro de Hacienda, Ángel Urzáiz, frenó esta política al prohibir la acuñación de monedas de plata hasta nueva orden por ley del 28 de noviembre de 1901. Pero a estas alturas el sistema monetario español, aunque seguía siendo nominalmente bimetá-lico, ya era de facto fiduciario: el bajo precio de la plata y el alto endeu-damiento exterior habían expulsado al oro de la circulación monetaria, que se asentaba sobre los billetes de banco y las piezas de plata, cuyo valor facial era muy superior al real y, por tanto, ya eran moneda fiduciaria.44

Las falsificaciones, por lo tanto, circularon en un país ya saturado de monedas de plata, y ello contribuyó a que se pudieran entremezclar más discretamente en la circulación y a que la población desconfiara en bloque de las grandes acuñaciones hechas durante la guerra, a finales de los años noventa. Y a medida que crecía el número de piezas falsas y se agravaba el problema, el mutismo del Gobierno solo conseguía fomentar el desconcierto y extender la sensación de indefensión entre el público. Como exponía en 1904 un ciudadano indignado, en una protesta escrita a la Casa de la Moneda,

«Es inútil el pedir informes, antecedentes, datos, noticias, etc. acerca del modo y manera de conocer fácilmente la legitimidad o ilegitimidad de esos duros denominados sevillanos o alicantinos, porque no hay quien los pueda dar concretos, fijos y concluyentes. Los cajeros, cobradores, etc. solo suelen decir al ser requeridos que el golpe de vista [sic] es lo único que distingue a tales duros».45

44. El carácter fiduciario del sistema monetario español al acabar el siglo, en sardá 1970, p. 213 y siguientes.

45. Carta de Manuel Díaz y Gómez a la dirección de la Casa de la Moneda, 17 de junio de 1904, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7538/35.

Libro 1.indb 261 12/04/17 16:43

Page 262: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS262

La mayoría de los ciudadanos, empero, hacía lo posible por des-prenderse de los duros cuando descubría que no eran auténticos. La disposición natural a soltar la moneda falsa como si quemara desataba las iras del comercio, atrapado entre dos fuegos: los clientes que inten-taban colar los duros falsos y los funcionarios del Ministerio de Hacienda, que disponían de informes de ámbito restringido para iden-tificar las falsificaciones y las rechazaban cuando los comerciantes acu-dían a pagar sus impuestos. Como ocurrió, por ejemplo, en la localidad coruñesa de Muros, donde «la recaudación de contribuciones» se negó en 1901 a admitir «por considerarlas falsas, las monedas de plata de cinco pesetas de la acuñación de 1898», rechazo que estuvo a punto de ocasionar un motín.46

Lo peor era el carácter aleatorio de la situación, la falta de un cri-terio único. Como contó en una ocasión a la prensa el presidente de la Cámara de Comercio de Madrid, en un mismo día el funcionario de una ventanilla del Banco de España podía rechazar por falsa una mone-da que acto seguido su colega de la ventanilla vecina aceptaba por buena.47 De ahí que a lo largo de estos años la Casa de la Moneda reci-biera numerosas cartas de protesta como la que remitió la Cámara de Comercio de Cádiz en 1902, lamentando la inacción de las autoridades y la «indiferencia altamente reprobable y digna de censura por parte del público», que aceptaba el numerario falso y lo ponía «en circulación, en detrimento del comercio de buena fe, doblemente sorprendido al recibir dicha moneda involuntariamente y al verla rechazada por las entidades y centros oficiales».48

La verosimilitud de las imitaciones impedía que los comerciantes identificaran los duros sevillanos a simple vista. Y el hecho de que su plata fuera igual a la de los duros legítimos invalidaba los medios tra-dicionales para detectar moneda falsa, como el mostrador de mármol o la piedra de toque. De ahí su desconcierto, pues se sentían desarmados ante la invasión. «Esa moneda, conocida con el mote de duros sevilla-nos [advertía en 1903 el Círculo de la Unión Mercantil], es tanto más peligrosa por cuanto es muy difícil distinguir entre la de falso y legíti-mo cuño». Unos comercios las aceptan y otros las rechazan, proseguía,

46. El Siglo Futuro, 16/07/1901.47. El Heraldo de Madrid, 17/08/1908.48. Informe de la Cámara de Comercio de Cádiz, del 19 de septiembre de 1902, AHN,

Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7610/2.

Libro 1.indb 262 12/04/17 16:43

Page 263: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 263

«lo cual significa que no siempre aciertan con los signos o caracteres diferenciadores».49

En muchas ocasiones el público repudiaba «las monedas algo arbi-trariamente, con notorio perjuicio del portador de aquéllas y no menos notorio desprestigio del Estado»,50 coincidía en 1908 el economista Andrés Barthe. La circulación de monedas falsas, en cualquier caso, perturbaba la actividad comercial. Es lo que ocurre en el sainete catalán Els duros sevillanos, escrito por Ramon Muntané en 1911: con cierto gracejo, la obra cuenta cómo en una taberna, a lo largo de toda una jornada, el tabernero rechaza por falsos casi todos los duros que recibe y apenas puede vender vino.51

En agosto de 1904, el diario La Época hacía un buen resumen de la situación:

«El hecho es que unos reciben y otros rechazan duros y pesetas no tanto porque les falte peso o ley, como por hallar en ellos señales de fabricación fraudulenta; pues aún haciéndolas de buena plata y con el peso debido, la ganancia de los falsificadores del cuño repre-senta la mitad del importe de las monedas.Por esas circunstancias no es fácil distinguir el monedaje legítimo del fraudulento, como antes se distinguía, solo al sonido o al peso, y de ahí que las piezas que uno cree buenas, otros las rechazan, y viceversa.La solución del problema es difícil, pero hace falta hacer algo».52

6. CAYETANO SÁNCHEZ BUSTILLO ENTRA EN ACCIÓN

En febrero de 1908, Guillermo Osma, ministro de Hacienda del Gobierno conservador de Antonio Maura, presentó su dimisión, y le sucedió en la cartera Cayetano Sánchez Bustillo. Nació don Cayetano hacia el año 1840 y murió en Madrid en 1908, el mismo año en que ocupó el Ministerio de Hacienda. Abogado, como la mayoría de los polí-ticos de su época, descolló desde joven por su experiencia en temas económicos. Fue durante años funcionario del Ministerio de Hacienda,

49. Informe del Círculo de la Unión Mercantil, de 1903, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7610/2.

50. barthe y barthe 1908, p. 49.51. muntané 1911.52. La Época, 31/08/1904.

Libro 1.indb 263 12/04/17 16:43

Page 264: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS264

tan competente que a pesar de ser monárquico ocupó en dos ocasiones la subsecretaría interina del Ministerio durante la Primera República. No obstante, su vocación política no se despertó hasta la Restauración. En 1876 fue por primera vez diputado, por las listas conservadoras, y resul-tó reelegido reiteradamente hasta que en 1885 pasó al Senado, donde acabaría sus días como senador vitalicio. Ministro de Ultramar en 1880, orientó después su carrera hacia el mundo de la empresa privada vincu-lada al Estado: fue gobernador del Banco de España y del Banco Hipotecario, así como presidente de la Compañía Arrendataria de Tabacos. Asimismo, presidió durante unos años el consejo de adminis-tración del Banco Español de Crédito y fue treinta y seis días alcalde de Madrid en el año 1890. Prácticamente se había retirado de la esfera públi-ca cuando Antonio Maura le llevó, en 1908, al Ministerio de Hacienda.

Quizás porque se había apartado años atrás de la política activa, y carecía de la habilidad de quienes llevaban muchos años al pie del cañón, Sánchez Bustillo se atrevió a hacer lo que sus predecesores en el cargo ni siquiera habían intentado. Apenas llegó al ministerio, ante el aumento de las protestas por la circulación de duros sevillanos soli-citó información a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre sobre el estado de la circulación monetaria. La respuesta fue sorprendente: catorce años después de que se detectara la primera falsificación, la Casa de la Moneda no podía ofrecer datos firmes sobre los duros sevi-llanos. «Si se tienen en cuenta las quejas formuladas [reportaba al ministro la dirección de la ceca en un informe, el 19 de marzo de 1908], la circulación de monedas de plata de 5 pesetas ilegítimas es de importancia, pero no es conocida ni de momento se puede apreciar cuál es».53

Así pues, el ministro encargó a la Casa de la Moneda que hiciera una cata aleatoria de duros. La prueba, aunque parcial, reveló que la falsificación era de cierta envergadura. Tres meses después, el 16 de julio de 1908, Sánchez Bustillo publicó una real orden en la que dispo-nía que el Banco de España y las cajas públicas retuvieran todas las monedas con apariencia ilegítima, las entregaran al fiel-contraste o ensayador más próximo y, en caso de ser falsas, las remitieran a la Casa de la Moneda, donde serían inutilizadas. Si el portador de las monedas retenidas era «de notoria buena fe», precisaba la orden, obtendría a

53. «Informe de la Casa de la Moneda a Cayetano Sánchez Bustillo, ministro de Hacienda», 19 de marzo de 1908, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7608/2.

Libro 1.indb 264 12/04/17 16:43

Page 265: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 265

cambio un recibo. Confirmada la falsedad de las monedas, se le abona-ría su valor en plata a precio de mercado, descontado el coste de la refundición del metal en lingotes. La orden no fijaba plazo para su entrada en vigor, que no sería antes de que el Ministerio de Hacienda publicara una descripción oficial de las falsificaciones conocidas.

En suma, cada duro sevillano se canjearía por debajo de las dos pesetas y media. Y sería el ciudadano que poseyera la moneda quien sufriría el coste del canje, siempre que resultara evidente que no era fal-sificador o expendedor de moneda falsa. Así debía ser en buena ley, argu-mentaba el ministro en el Congreso, pues, recordaba a los diputados:

«toda moneda acuñada fraudulentamente, aunque sea casi igual a la moneda del Estado, es una moneda que circula en condiciones ilegales, que no tiene fuerza liberatoria ninguna, y yo, dentro de las prescripciones legales, no puedo menos de declarar esto a cada instante».54

Por muy buena que fuera la reproducción, vino a decir Sánchez Bustillo, un duro solo era un duro si lo acuñaba el Estado, y si no, no era más que un disco de plata que valía 2,5 pesetas. El problema es que, aunque tal aseveración fuera tan aplastante como incuestionable, a estas alturas había un número ingente de monedas falsas repartidas entre los ciudadanos. Un número ingente, aunque indeterminado, por-que a ciencia cierta nadie podía calcular de qué cifra se hablaba: «una cantidad grande, no sabemos cuál»,55 reconocía el propio ministro. Y los ciudadanos no parecían dispuestos a permitir que el Gobierno mer-mara su riqueza de un plumazo, mediante un simple decreto.

7. CAOS Y RECTIFICACIÓN

La norma no halló un solo defensor. El Círculo de la Unión Mercantil de Madrid, que llevaba años exigiendo medidas contra los duros sevillanos, consideró que el decreto era «un verdadero absurdo» que castigaba «al público de buena fe en cuyas manos se encuentra esta moneda». Bien estaba que el Gobierno quisiera atajar el problema de la moneda falsa, aseguró el exministro de Hacienda Tirso Rodrigáñez, pero el modo en que lo hacía era «atentatorio» contra «los intereses del

54. Cayetano Sánchez Bustillo, DSC-CD, 17 de julio de 1908, núm. 258, p. 8046.55. Cayetano Sánchez Bustillo, DSC-CD, 17 de julio de 1908, núm. 258, p. 8046.

Libro 1.indb 265 12/04/17 16:43

Page 266: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS266

comercio, que se perturban hondamente». Los responsables últimos de la inflación de moneda falsa eran los gobiernos que no habían tomado medidas hasta la fecha, permitiendo que se desbocara el problema y ahora cargaban su desidia sobre los ciudadanos: «Es un abuso de poder, es un atropello al derecho, es un ataque a nuestro crédito hacer pagar al país las consecuencias de faltas que no son suyas», apuntaba el econo-mista Emilio Ríu.56

Pero más allá de las críticas, la norma generó un absoluto caos monetario. Al día siguiente de la publicación de la real orden, los duros –todos los duros, sevillanos o no– dejaron de circular: se había exten-dido, en palabras que empleó El Imparcial parafraseando una famosa frase de Echegaray, el «santo temor al duro».57 Nadie se arriesgó a aceptar monedas cuyo valor, a falta de una indicación oficial sobre las características que diferenciaban los ejemplares legales de los ilegales, se podía ver reducido a la mitad en cualquier momento. La crónica del diario El Imparcial, del 18 de julio de 1908, refleja elocuentemente el desbarajuste provocado:

«Cuando empezaron las transacciones en los mercados y salieron las criadas a la compra, empezó el jaleo en toda su magnitud. Todos los vendedores se negaban a admitir monedas de a cinco pesetas, fuesen buenas o malas. La menegilda que llevaba duros para la compra no veía medio de adquirir un modesto kilo de pata-tas en ninguna parte. La que llevaba billetes no admitía duros en la vuelta [...] Algunos compradores transigieron y dieron sus duros con un descuento de 20 por 100 [...] En algunos comercios se resol-vió la cuestión de plano, colocando en los escaparates cartelitos que decían: “no se admiten monedas de cinco pesetas”.»58

Caos monetario que podía derivar en cualquier momento en un serio problema de orden público:

«En la Plaza de la Cebada, una compradora, al ver rechazada su moneda, protestó airadamente. El vendedor contestó a la interpelación con toda la energía extraparlamentaria que se usa en aquellos lugares. Formáronse bandos contrarios, y se armó un escándalo terrible, que fácilmente habría derivado en motín a no intervenir pronta y resueltamente los guardias de orden público.»59

56. Todo esto, El Heraldo de Madrid, 17/07/1908.57. El Imparcial, 17/07/1908.58. El Imparcial, 18/07/1908.59. El Imparcial, 18/07/1908.

Libro 1.indb 266 12/04/17 16:43

Page 267: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 267

Mientras, Sánchez Bustillo defendía su decisión ante sus compañe-ros del Consejo de Ministros: «Yo me encontré con que circulan como moneda de plata unos discos que, por no tener el cuño oficial, no puedo estimar más que por su valor intrínseco». Razonamiento sensato que acompañó de una cándida confesión: «Yo mismo», afirmó, «no podría dar en estos momentos una opinión pericial de las diferencias que entre unos y otros (duros) existen».60 Ahí radicaba el verdadero problema: solo un puñado de especialistas podía identificar qué diferenciaba un duro sevillano de otro legítimo, de modo que, ante la duda, el público optó por rechazarlos todos.

Ante la presión en el Parlamento y el anuncio de motines en la calle, el Gobierno se retractó. El mismo 17 de julio, una real orden rec-tificó la del día anterior y postergó la retirada de los duros falsos hasta que un informe de la Casa de la Moneda permitiera al público identifi-car las falsificaciones. Y a los tres días, el 20 de julio, llegó al Congreso un proyecto de ley que las Cortes tramitaron por la vía urgente y el rey sancionó el 29 de julio de 1908. Nada quedaba ya del plan inicial de Sánchez Bustillo. La nueva ley autorizó al Gobierno a retirar «las monedas ilegítimas de plata de 5 pesetas que, por tener ley y cuño semejantes a las acuñadas en la Fábrica Nacional de la Moneda, han entrado en la circulación fraudulentamente».61 Estos duros falsos serían canjeados a la par por otros legítimos entre los días 10 y 24 de agosto de 1908, de modo que un duro sevillano valdría lo mismo que otro de cuño estatal: la moneda falsa y la legítima habían sido equiparadas. El coste de la maniobra, por tanto, recaería sobre el Estado. Finalizado el canje, los duros sevillanos serían declarados definitivamente fuera de la circulación.

8. EL CANJE DE LOS DUROS SEVILLANOS

La publicación de la ley del 29 de julio en la Gaceta no acabó con las tribulaciones del ministro. El 3 de agosto, una real orden divulgó el informe de la Casa de la Moneda: se habían detectado ejemplares falsos de la práctica totalidad de las monedas de 5 pesetas emitidas entre 1876 y 1899. Y la descripción de los técnicos, más que solventar dudas,

60. El Imparcial, 18/07/1908.61. Gaceta de Madrid, 2/08/1908.

Libro 1.indb 267 12/04/17 16:43

Page 268: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS268

extendió las sospechas hacia todos los duros. «El hueco del oído es más pequeño», apuntaba el informe respecto a la falsificación de un duro de 1884; «el busto es un milímetro mayor desde el extremo del cuello al mechón más alto del pelo», describía en relación con otra de 1896.62

La legitimidad de las monedas –advertía El Imparcial– quedaba enmarañada entre «un verdadero laberinto de reparos técnicos que se fundan en líneas, en puntos, en óvalos ligeramente imperfectos, en dimensiones de castillos, contornos y cuarteles, en leves diferencias de distancias...». Incapaz de discernir lo falso de lo legítimo, el pequeño comerciante «echó por la calle de enmedio» y se inclinó «a no admitir duros de ninguna clase».63 De modo que la ley de canje no mitigó el rechazo del público hacia los duros, desprecio que, unido a la tradicio-nal escasez de monedas de plata en valores inferiores, revalorizó la calderilla. En Sevilla diez pesetas en piezas de bronce se canjeaban por dos duros de plata más una perra chica, y aun así la Casa de la Moneda tuvo que enviar a la ciudad 300.000 pesetas en calderilla de bronce para cubrir la extraordinaria demanda.64 Incluso en algún municipio, como ocurrió en Escalona de Alberche, comerciantes y vecinos decidieron de mutuo acuerdo suspender la circulación de moneda: los tenderos abrie-ron cuentas con los consumidores, que éstos abonaban al alcanzar el valor de un billete de banco.65

Mientras, el Gobierno se aprestó a poner en marcha la recogida, gestionada por el Banco de España y la Compañía Arrendataria de Tabacos, que disponían de sucursales en todas las provincias. La com-plejidad de la operación se agravó porque el gobernador del banco, José Sánchez Guerra, se negó a que el personal de la institución asumiera la responsabilidad de identificar los duros falsos y separarlos de los legí-timos, ejercicio difícil por la semejanza entre unas piezas y otras: «Nuestro personal de caja, dada la rapidez con que trabaja, no se halla en condiciones de aplicar aquéllas diferencias y sólo forma su juicio y hace la clasificación de la moneda por la práctica adquirida, pero sin descender a detalles».66

62. Informe de los grabadores del centro artístico de grabado para la moneda y timbre nacionales de la Casa de la Moneda, sobre la diferencia entre las monedas legítimas y las ilegítimas, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7608/2.

63. El Imparcial, 4/08/1908.64. El Imparcial, 16/08/1908.65. El Imparcial, 10/08/1908.66. Carta de José Sánchez Guerra al ministro de Hacienda, AHN, Hacienda, Casa de la

Moneda, leg. 7608/6.

Libro 1.indb 268 12/04/17 16:43

Page 269: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 269

Al final, el Gobierno acordó por un decreto del 4 de agosto de 1908 que todas las piezas de 5 pesetas entregadas por el público en la Casa de la Moneda, el Ministerio de Hacienda y las oficinas del Banco de España o de la Compañía Arrendataria de Tabacos, fueran falsas o no, serían canjeadas por duros legítimos. Más tarde, con calma, la Casa de la Moneda verificaría todo el dinero entregado y el Ministerio de Hacienda repondría al banco y a la tabacalera las cantidades anticipa-das en el canje. Pero la norma presentaba un nuevo problema: los pequeños municipios protestaron, pues el banco y la tabacalera solo tenían sucursales en las capitales de provincia, de modo que los ciuda-danos debían desplazarse desde todos los pueblos hasta las capitales. Al final, el intercambio de duros se hizo extensivo a los estancos de taba-co, presentes en la mayoría de las localidades.

El cambio comenzó el 10 de agosto de 1908. Pronto resultó eviden-te la imposibilidad de llevarlo a cabo en los términos acordados, pues ni los estancos ni las oficinas del banco disponían de una cantidad suficiente de duros legítimos como para canjear todas las monedas de 5 pesetas que los ciudadanos depositaban en sus ventanillas. De modo que estanqueros, dependientes y funcionarios tuvieron que inspeccio-nar cada pieza entregada, con el fin de permutar solo aquéllas que identificaran como falsas. Y el criterio de los empleados no siempre era de fiar, como pudo comprobar un periodista, que llevó al Banco de España en Madrid doce duros, de los cuales le devolvieron once como legítimos, y con estos once se presentó en la Casa de la Moneda, donde otros cinco fueron identificados como falsos. O un ciudadano que cam-bió treinta y cinco duros falsos por otros aparentemente legítimos en una de las oficinas habilitadas, y cuando quiso depositarlos en el Banco de España, éste rechazó dieciocho de las piezas.67

Este tipo de incidentes, aventados por la prensa, despertaron rece-los. Como la ley preveía que a partir del 24 de agosto los duros sevilla-nos quedarían fuera de la circulación, y las dudas sobre la eficacia de la operación hacían temer que aún fuera abundante su número, durante un tiempo después del canje los particulares siguieron sin aceptar duros en las transacciones. Solo cuando resultó evidente que el Gobierno no iba a realizar más averiguaciones sobre la naturaleza de los duros supervivientes, la calma retornó a la circulación monetaria.

67. La Correspondencia de España, 10/08/1908.

Libro 1.indb 269 12/04/17 16:43

Page 270: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS270

9. BALANCE DEL CANJE

A pesar de todos estos inconvenientes, la recogida se saldó con un notable éxito: el Ministerio de Hacienda retiró en quince días un total de 2,7 millones de duros falsos, cifra considerable, que equiva-lía, aproximadamente, al 2,4 por 100 de los duros emitidos por la Casa de la Moneda durante todo el reinado de Alfonso XIII, desde 1888 hasta 1899. El valor de los duros sevillanos retirados ascendía a 13,9 millones de pesetas, y la plata obtenida de su refundición repor-tó al fisco 13,2 millones, de modo que el quebranto no superó las 700.000 pesetas.68

Para impedir falsificaciones masivas en el futuro, el Ministerio de Hacienda decidió restringir la circulación de plata. Un decreto del 24 de agosto de 1908 limitó el número de puertos y aduanas por los que se podía importar dicho metal y dispuso que toda la plata que circulara por territorio nacional, importada o de minas españolas, debía ir mar-cada con un sello estatal, y que en adelante las empresas que trabajaran con plata deberían presentar su contabilidad ante el Ministerio de Hacienda. Todas estas medidas redundaron en un mayor control del tráfico de plata, que entorpeció el suministro de los falsificadores.69

No obstante, ningún éxito parcial pudo ocultar lo que resultaba evidente: al aceptar el intercambio de moneda de cuño privado por moneda de cuño estatal, el Estado se había rendido ante los delincuentes y legitimado su trabajo. Y a pesar de todas las medidas adoptadas para controlar el mercado de la plata, el aliciente para las falsificaciones siguió siendo el mismo, pues el precio del metal siguió estando muy por debajo del valor facial de las monedas. Tres años después del canje, la delegación de Hacienda de Barcelona advertía que, aunque había poca moneda falsa en comparación con 1908, su importancia era considerable, porque los falsificadores habían adoptado este delito «como industria legítima» y se había iniciado «una nueva circulación de moneda llamada sevillana, que en poco tiempo se eleva a un 5 o 6 por 1000»70. Amparados en su reciente éxito, los falsos monederos volvían a las andadas. Décadas después, en 1932, los duros sevillanos –que así se llamaba ya a toda falsificación de piezas de cinco pesetas, independientemente de cuándo

68. aristizabal y samPer 1943.69. martorell linares 2001, p. 142.70. Informes de la banca y las delegaciones de Hacienda de Barcelona sobre falsificación

de moneda, 22 de septiembre de 1911, AHN, Hacienda, Casa de la Moneda, leg. 7611/3.

Libro 1.indb 270 12/04/17 16:43

Page 271: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

MIGUEL MARTORELL LINARES 271

fuera acuñada– volvían a tomar estado parlamentario y las autoridades monetarias reconocían de nuevo que eran incapaces de precisar el volumen de monedas falsas en el mercado.71

Cayetano Sánchez Bustillo no tuvo oportunidad de valorar el resul-tado final de la recogida de los duros sevillanos. Finalizado el verano, abandonó el Ministerio pretextando problemas de salud, que sin duda eran ciertos porque murió antes de que acabara el año. José Ceballos Teresí, un periodista económico, llegó a señalar que «los disgustos y contrariedades» del canje precipitaron «la muerte del ministro de Hacienda Sánchez Bustillo, acaecida poco después de dejar la carte-ra», y acabaron también con la vida del director de la sucursal del Banco de España en Gijón, «que falleció en poco tiempo, al hacer verdadera crisis en su espíritu las preocupaciones causadas por aquella recogida de plata».72

71. El Heraldo de Madrid, 29/01/1932.72. ceballos teresí 1931, p. 222-223.

Libro 1.indb 271 12/04/17 16:43

Page 272: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LOS DUROS SEVILLANOS272

aristizabal y samPer, F. de. (1943), Labores efectuadas de moneda metálica y documentos de valor y recopilación de la legislación que afecta a dichas activi-dades de la fábrica desde 1868 a 1942, Madrid, Fábrica Nacional de Moneda y Timbre.

barthe y barthe, A. (1908), El problema monetario en España: la circulación de la moneda de plata, Madrid.

bernaldo de quirós, C. (1901), La mala vida en Madrid. Estudio psico-lógico con dibujos y fotografías del natural, Madrid.

ceballos teresí, M. (1931), La realidad económica y financiera de España en los treinta años del presente siglo, Madrid, El Financiero, 10 vol.

davillier, Ch.; doré, G. (1988 [1865]), Viaje por España, Madrid. garcía gonzález, A. (1882), Tratado teórico-práctico para conocimiento de las

monedas falsas españolas: con la historia de los ensayadores y contrastes, Madrid.

gil maestre, M. (1886), La criminalidad en Barcelona y en las grandes poblacio-nes, Barcelona.

heriz, E. (1876), Memoria sobre la moneda de oro española, Barcelona, Tipografía de Narciso Ramírez.

martínez alcubilla, M. (1886), Boletín jurídico-administrativo, Madrid. martorell linares, M. (2001), Historia de la peseta. La España contemporánea a

través de su moneda, Barcelona, Planeta.muntané, R. (1911), Els duros Sevillanos, Barcelona, F. Cuesta.Pacheco, J. F. (1870), El Código Penal concordado y comentado, Madrid, 1870, 3 vol.santa maría alonso, V. (1871), Método para conocimiento de monedas falsas,

Burgos, Viuda de Villanueva.sardá, J. (1970 [1948]), La política monetaria y las fluctuaciones de la economía

española en el siglo xix, Barcelona, Ariel.

BIBLIOGRAFÍA

Libro 1.indb 272 12/04/17 16:43

Page 273: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ResumEn el moment en què la sobirania monetària es reforça tant a França com a Espanya, la moneda falsa que circula entre els dos països creix. La fabricació de moneda falsa al segle xix és un problema transfronterer per a les forces de l’ordre d’ambdós costats dels Pirineus. En els depar-taments francesos fronterers la repressió de la falsificació de moneda implica una vigilància dels espanyols sospitosos d’emetre i posar en circulació tant moneda falsa metàl·lica com de paper. Els processos que segueixen als casos d’infraccions de comerç revelen de vegades l’exis-tència de veritables xarxes transfrontereres de falsificadors.

AbstRActAs monetary sovereignty strengthened in France and Spain, counter-feit money which circulated between the two countries increased. The fabrication of false coinage in the 19th century was a border problem for the forces of law and order on both sides of the Pyrenees. In the frontier departments of France, the suppression of counterfeiting involved observation of Spaniards suspected of emitting and putting into circulation as much false metallic as well as paper currency. The processes that followed cases of commercial infractions sometimes reveal the existence of cross-border networks of counterfeiters.

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE, UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ?

Olivier Caporossi1

1. Université de Pau et des Pays de l’Adour, ITEM.

Libro 1.indb 273 12/04/17 16:43

Page 274: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE,UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ? 274

Sumari: 1. Une police des étrangers / 2. La fausse monnaie métal-lique et la fausse monnaie de papier / 3. La transgression des échanges / 4. Conclusions

La France et l’Espagne connurent au xixème siècle d’importantes réformes monétaires qui ne touchèrent que très lentement les popula-tions transfrontalières des Pyrénées. Du côté français l’établissement du franc germinal en 1803 garantissait la stabilité monétaire du pays jusqu’en 1914 malgré son instabilité politique.2 La Banque de France, émettrice des pièces de 20 francs or (les Napoléons) réservées à une minorité de personnes, promut aussi le billet de banque, dont la diffu-sion dans la société française fut soutenue par l’extension du chemin de fer et la multiplication des succursales de la Banque de France (70 vers 1870, plus de 200 en 1890). Ces succursales permirent de faire connaître aux élites provinciales les billets de 200 francs (1847), 100 francs (1848), 50 francs (1867) et 20 francs dans la décennie 1870, alors que les pre-miers billets de 1000 et 500 francs étaient réservés aux banquiers et gros négociants de Paris. Il s’agissait de favoriser l’épargne des classes moyennes. En fabriquant des billets bleus ne pouvant pas impression-ner les plaques photographiques,3 la Banque de France tenait compte des techniques de contrefaçon dans sa production monétaire afin de mieux susciter la confiance des usagers. Néanmoins, cette nouvelle monnaie ne remplaça pas pour les plus modestes la monnaie de billon qui demeura la monnaie courante de la société pendant tout le xixème siècle (ouvriers, métayers). En dépit de sa faible valeur intrinsèque, la masse des pièces de billons devint elle aussi l’objet de trafic puisqu’elle intégra des pièces démonétisées ou étrangères.

De l’autre côté des Pyrénées, l’Espagne connaissait aussi de grands changements. La fin de l’unification politique (intégration de la Navarre en 1841) soutenait une unification monétaire déjà en marche depuis l’arrivée des Bourbon au xviiième siècle. La découverte de nouveaux filons d’or en Californie en 1848 (puis en Australie) bouleversa le rap-port or/ argent en faveur du premier. L’argent se fit plus rare, entrainant la réforme monétaire de 1854 (dévaluation de la monnaie d’argent et augmentation des frappes de monnaie d’or) et la transformation de la

2. thullier 1983.3. Plessis 2005 : pp. 45-64

Libro 1.indb 274 12/04/17 16:43

Page 275: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

OLIVIER CAPOROSSI 275

banque de San Fernando en Banque d’Espagne dès 1856. Mais la mon-naie la plus courante restait la monnaie de cuivre, particulièrement abondante en Catalogne où sa valeur resta supérieure au billon castillan jusqu’à la réforme de 1850-1852 (réduction des frappes de calderilla). La réforme de 1864 établie par le ministre Salvatierra imposait une nouvelle unité monétaire l’escudo d’argent, remplacée par une nouvelle unité monétaire, la peseta divisée en 100 centimes dès 1868 (adoption du système bimétallique de l’Union monétaire latine). Plusieurs retira-das de moneda antigua furent organisées (1869, 1887, 1902) pour assai-nir la circulation monétaire.

Ces changements monétaires eurent des conséquences sur les échanges transpyrénéens et sur la circulation des monnaies étrangères démonétisées souvent contrefaites. La fausse monnaie en circulation relevait aussi bien du faux monnayage, du rognage que du billonnage mais aussi de la contrefaçon de monnaies papiers. Le crime monétaire était toujours considéré comme un crime de haute trahison que les auto-rités judiciaires et douanières tentaient de réprimer. Le regard que nous portons sur le faux monnayage est donc celui des sources judiciaires du xixème siècle. Les sources judiciaires constituent un ensemble de témoi-gnages sur la pratique criminelle de la monnaie qui commencent à sus-citer l’intérêt des historiens.4 Pour les besoins de notre exposé nous nous limiterons à l’exemple français. Les fonds de la cour d’Appel et de la cour d’Assises de Pau détiennent 50 dossiers de procédure pour le dépar-tement des Basses Pyrénées (1848-1900).5 Neuf cas judiciaires sont documentés pour les Hautes Pyrénées (1830-1852),6 116 cas pour l’Ariège au xixème siècle,7 et 30 pour les Landes (1812-1907).8 La répression du faux monnayage impliquait pour les forces de l’ordre la reconnaissance des espèces monétaires falsifiées, des lieux d’échanges et de ce qui était échangé afin de déterminer les intentions du faux monnayeur, ainsi que l’analyse des comportements des acteurs de la transaction et des méthodes mises en œuvre pour déceler la fausse monnaie, sans oublier l’attitude des victimes après la réception de la fausse monnaie.9

4. caPorossi & traimond 2012; estrada-rius (coord.) 2013.5. allard 2005.6. tribut 1976.7. barbosa 2003.8. traimond 1991; 1994: p. 27-44 et 2012: p. 155-160.9. Article «Faux et fausse monnaie», dalloz et al. (1851), XXIV, p. 490-625.

Libro 1.indb 275 12/04/17 16:43

Page 276: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE,UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ? 276

1. UNE POLICE DES ETRANGERS

L’aspect frontalier du département jouait un rôle important dans l’activité des douanes et de la gendarmerie. C’est pourquoi nous rencon-trons presque autant de faussaires espagnols que français dans les Basses Pyrénées. Les autorités de police et de douanes s’intéressaient donc au rôle de l’étranger qui, de passage en France, tentait de fabriquer et de diffuser de la monnaie contrefaite de métal et de papier. Sur les 51 accusés recensés pour les Basses Pyrénées, 22 étaient Espagnols, un italien et un autre piémontais. Certains faussaires espagnols entrete-naient des relations avec des faussaires locaux.

Les Espagnols avaient l’habitude de venir en France pour leur tra-vail; il s’agissait des employés des postes espagnoles ou des marchands, des personnes dont l’activité était marquée par la mobilité. Parmi les faussaires des Basses Pyrénées on retrouve ainsi José Iglesias, employé des postes espagnoles marié et père de 2 enfants, José Gomez maître d’hôtel sur un navire espagnol. Peu d’artisans sont à relever et souvent leur activité n’avait pas de relation avec la fabrique de fausses mon-naies. Le forgeron Jean Baron était compromis dans une affaire de faux billets et sa connaissance du métal ne lui était donc d’autant secours pour son activité criminelle. En 1861 l’ouvrier imprimeur typographe Angel Barreda était accusé d’émission de fausses pièces de 5 francs argent.10 L’accusation était donc sans rapport direct avec son activité professionnelle. L’activité professionnelle des prévenus accusés de faux monnayage dans les Basses Pyrénées se distribuait ainsi : 4 travail-laient le métal, 16 dans les services, 11 étaient des artisans, 5 des com-merçants et 16 se déclaraient sans emploi fixe. Manuel Gaston était laboureur de 34 ans. Antonio Martinez était un journalier de 45 ans marié à Feliciana Lacasa (34 ans) et avait 7 enfants à charge.11 Joseph Galera était lui aussi journalier de 53 ans qui à l’occasion se faisait revendeur de légumes et de volaille. En 1867, Pedro Fernandez et Fran-cisco Iriarte pratiquaient des métiers de bouche, le premier étant pâtis-sier et le second confiseur.12

Dans le département de la Haute Garonne en 1855, c’est un Espa-gnol, marchand d’allumettes nommé Joseph Astruc qui fut soupçonné

10. Archives Départementales des Pyrénées Atlantiques (AD64), 2 U 1001.11. AD64 2 U 1183.12. AD64, 2 U 1023 et 2 U 1024.

Libro 1.indb 276 12/04/17 16:43

Page 277: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

OLIVIER CAPOROSSI 277

de vouloir échanger une pièce d’or contre des pièces d’argent à un épi-cier d’Aspet.13

Certains Espagnols accusés de faux monnayage étaient en réalité au service d’un réseau criminel français. Benita Equillur était la ser-vante de Romain Papay et de Justine Huillet qui fabriquaient et diffu-saient de la fausse monnaie.14

La mobilité était essentielle en cas de découverte pour s’enfuir. Deux employés des postes espagnols qui avaient l’habitude de traverser la frontière et d’effectuer des achats en France, Domingo Dobal et Simon Lopez furent accusés d’émettre de la fausse monnaie en 1856.15 Selon l’acte d’accusation du procureur général de la cour d’appel de Pau datée du premier février 1899, «le mercredi 29 décembre 1897 le briga-dier de police Darrigol apprit que deux étrangers suspects, d’origine espagnole, changeaient des pièces douteuses; il procéda à une enquête, se procura une des pièces dans l’auberge du sieur Goaillardet, acquit la certitude qu’elle était fausse et muni du signalement des deux individus, se mit à leur recherche. Le même jour, l’agent Doyenard surprit les deux espagnols au moment où l’un deux sortait de la pâtisserie Giraud. Llabres était entré dans la boutique, avait acheté quelques gâteaux et changé une fausse pièce de 5 francs française au millésime de 1874 ; son compagnon Manuel alors faisait le guet. L’agent se mit à leur pour-suite et parvint à arrêter Llabres».16 Son complice «disparut; mais un peu plus tard, il fut arrêté, à la gare, alors qu’il se préparait à prendre le train pour l’Espagne».17

2. LA FAUSSE MONNAIE METALLIQUE ET LA FAUSSE MONNAIE DE PAPIER

La crise financière espagnole (1864-1866) conduisit la population à augmenter les conversions de la monnaie papier en monnaie métal-lique. Le gouvernement imposa alors aux tribunaux de commerce de ne pas répondre aux réclamations des banques qui ne voulaient pas prati-quer les conversions. L’augmentation rapide de la demande du numé-

13. Archives Départementales de la Haute Garonne (AD31) U 1511.14. allard op. cit., p. 24.15. AD64, 2 U972.16. Archives Départementales des Landes (AD40), 2 U 246.17. Ibid.

Libro 1.indb 277 12/04/17 16:43

Page 278: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE,UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ? 278

raire intéressait les falsificateurs qui voyaient là une occasion supplé-mentaire d’introduire plus facilement leur monnaie contrefaite.

La monnaie d’argent française (les pièces de 5 francs) circulait en grande quantité et leur usage en Espagne était légal depuis le début du xixème siècle. Dans ce contexte, la fabrication de fausses pièces d’or espagnoles produites pour être échangées contre de bonnes pièces d’argent françaises se développa. Enfin l’instabilité politique de l’Es-pagne entre 1873 et 1875 entraîna une nouvelle émigration politique vers la France et des mouvements monétaires.

L’adhésion à l’union latine de 1865 provoqua l’augmentation des spéculations sur les monnaies d’argent. Avec 16 francs d’argent on pou-vait frapper 4 pièces de 5 francs et les échanger contre une pièce d’or de 20 francs. Une invasion de pièces d’argent dévaluées toucha ainsi la France. Les faussaires espagnols fabriquaient généralement des mon-naies d’or et les faussaires français des pièces d’argent. Les pièces d’or contrefaites provenaient d’Espagne pour une valeur de 10 à 20 francs. Mais certains faussaires espagnols émettaient aussi de la fausse mon-naie française. Par exemple, Juan Biñau et Thomas Sanchez fabriquaient des faux Napoléons de 20 francs.18 Cependant, les pièces de monnaie les plus contrefaites par les Espagnols étaient celles de 10 et 40 réaux avec l’effigie d’Isabelle II. Nous rencontrons aussi une pièce d’or à l’ef-figie de Charles IV datée de 1791. D’autres pièces de 1818, 1837 et 1848 étaient aussi contrefaites. Pour les Basses Pyrénées, les tribunaux eurent à juger neuf affaires de monnaies d’or falsifiées, 15 de fausses mon-naies d’argent et une affaire relative à de faux billons.

En Ariège la fabrique de fausse monnaie s’effectuait en fonction de deux procédés distincts. Le premier procédé était celui du blanchissage de pièces en cuivre et le second celui de la fabrication de fausses pièces grâce à un moule où l’on faisait couler des mélanges d’étain, de plomb et de zinc.

En 1895 un réseau de deux familles espagnoles (les Martinez et les Galcera) fut jugé pour faux monnayage en première instance par le tribunal d’Oloron.19 Ils détenaient des fausses pièces de 2 francs et de 5 francs qu’ils auraient reçu de Sébastien Larripa. Sebastien Larripa avait déjà été condamné par la cour de Haute Garonne en 1893. Il aurait

18. AD64, 2 U 1058.19. AD64, 2 U 1183.

Libro 1.indb 278 12/04/17 16:43

Page 279: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

OLIVIER CAPOROSSI 279

aussi fourni des fausses pièces d’argent pour 250 francs à Joseph Gale-ra, qui en aurait cédé certaines aux Martinez.

Les faussaires de monnaie métallique ne s’interdisent pas d’imiter des billets de banque. Manuel Gaston, domicilié à Fago dans la pro-vince de Huesca, fut arrêté en 1875 à Oloron avec des fausses monnaies d’or et d’argent ainsi que 15 faux billets de la Banque de France.20 Il s’agissait de billets de 20 francs datés de 1871. L’expert mandaté par le tribunal, Frédéric Ermel, professeur à l’École Centrale et chef de fabri-cation des billets de la Banque de France, déclara que le billet qui lui avait été remis était faux et provenait d’Espagne, plus précisément de la région de Saragosse. Selon lui cinq points permettaient d’en établir la fausseté: le manque de netteté des vignettes, l’imperfection de la tête de la Femme, l’illisibilité des médaillons, le faux numérotage du billet, et l’inscription manuscrite de la lettre L.

En 1878 le domestique Rémy Lapouble était arrêté en possession de faux billets de 100 francs (émis depuis 30 ans).21 Parfois les autorités n’ar-rivaient pas à arrêter le faussaire. En 1883 à Saint Palais, l’auteur de faux billets de 50 francs s’était enfui en Espagne puis en Uruguay à Montevideo.22 L’enquête judiciaire montra que ce faussaire, Jean Baron entretenait des relations avec un faussaire local spécialisé dans la fabrique de faux billets de 50 francs, Bernard Ospitalèche. Les faux billets de 50 francs de Jean Baron appartenaient à une fabrique connue de la Banque de France depuis mai 1882. Les auteurs supposés étaient espagnols. Plus de 600 exemplaires de ces faux avaient été repérés dans le Midi et cer-tains falsificateurs avaient été arrêtés à Marseille, Valence et Barcelone. Jean Baron semblait être l’un des derniers membres de ce réseau criminel.

Dans l’affaire Raphael del Buey et Mariano Solanot,23 la justice découvrit lors d’une perquisition une correspondance en espagnol. Raphael Buey entretenait une correspondance épistolaire avec un faus-saire espagnol, un certain Huentes. Parmi les lettres qu’il avait reçues se trouvait un schéma indiquant les procédés de fabrication. Il lui avait demandé de lui envoyer deux grains d’or. Là encore, en 1851, la justice soupçonnait l’existence d’un réseau transfrontalier.

Selon Amandine Allard, la banque de France avait connaissance des faux billets français qui se fabriquaient en Espagne au moins depuis

20. AD64, 2 U 1071.21. AD64, 2 U 1080.22. AD64, 2 U 1118.23. AD64, 2 U 948.

Libro 1.indb 279 12/04/17 16:43

Page 280: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE,UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ? 280

1882, voir bien avant.24 Ainsi un expert de la banque de France put déclarer en 1876 : «Je suis autorisé par la Banque de France à déclarer qu’elle a en sa possession au moins 500 billets de cette contrefaçon qui parait avoir son émission en Espagne du côté de Saragosse».25 Des liens existaient entre la Banque de France et les instances judiciaires espa-gnoles de Saragosse depuis le jugement d’un procès pour faux mon-nayage en 1875.

3. LA TRANSGRESSION DES ECHANGES

Les marchés, les foires, les magasins et les auberges sont les lieux privilégiés par les faussaires pour introduire leur fausse monnaie dans l’économie locale des Basses Pyrénées. Si les marchés et les foires dominaient la diffusion de fausse monnaie dans ce département, ce n’était pas le cas de l’Ariège. En Ariège au xixème siècle les foires et marchés ne représentaient que 25 lieux de diffusion sur 116.26 Les com-merces et magasins correspondaient à 32 cas sur 116 et les auberges 30 sur 116. L’achat d’un produit alimentaire intervenait dans 45 des 116 affaires de fausse monnaie. L’échange de monnaies permettait l’intro-duction de fausse monnaie dans 19 cas sur 116.

Les foires aux bestiaux représentaient l’endroit idéal pour diffuser sa production de fausse monnaie car les transactions en monnaies et les échanges monétaires y étaient nombreuses et peu contrôlées. En 1874 les laboureurs Juan Biñau et Thomas Sanchez laboureurs étaient à la recherche de bétail qu’ils voulaient payer avec leur fausse monnaie.27 Au marché de Montrejeau dans le département de la Haute Garonne en 1836, la vente d’une vache se fit contre 61 francs c’est-à-dire 12 pièces de 5 francs fausses.28

Les magasins et boutiques des commerçants constituait aussi un lieu où les faussaires pouvaient tenter d’utiliser leur fausse monnaie. Le 19 novembre 1866 José Iglesias, qui voyageait régulièrement entre Irun et Madrid,29 se rendit à la frontière chez le marchand Salles où il ache-

24. allard, amandine, op. cit., p. 138.25. AD64, 2U 1071.26. barbosa, op. cit., p. 73.27. AD64, 2 U 1058.28. thomas 2012 : pp. 161-180.29. AD64, 2 U 1023.

Libro 1.indb 280 12/04/17 16:43

Page 281: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

OLIVIER CAPOROSSI 281

ta avec des pièces d’argent, puis il demanda de changer une fausse pièce de 40 réaux d’or contre deux pièces de 5 francs en argent. Le succès de l’opération le conduisit à recommencer dans l’après-midi mais les doutes du commerçant lui valurent d’être arrêté.

Les auberges, lieu de passage fréquent, représentait un autre lieu d’introduction de fausse monnaie. Par exemple, Raphael del Buey consomma pour 6 sous, (30 centimes) de café et d’eau de vie.30 Le 27 octobre 1875 Gaston Manuel paya dans l’auberge d’un certain Chou-bac à Montory une consommation de 70 centimes avec une fausse pièce de 20 francs, espérant recevoir le reste en bonne monnaie.31

C’est à partir de l’identification du lieu de l’échange frauduleux que la police tentait de reconstituer la démarche criminelle des faux mon-nayeurs et leur éventuel réseau. L’arrestation du mayorquin Llabres et de son complice le barcelonais Manuel Alos à Bayonne en 1897 après qu’ils eurent échangés de fausses pièces dans une auberge, permit aux autori-tés de reconstituer leur parcours criminel. Llabres avoua avoir échangé de la fausse monnaie dans une pâtisserie et dans la chapellenie Sahuc, «qu’il avait payé avec une pièce fausse de 5 francs au même millésime de 1874».32 Lorsqu’il fut arrêté, Manuel Alos portait sur lui 180 francs et 80 centimes de fausses pièces. L’ouverture de sa valise permit aux poli-ciers de découvrir 231 pièces fausses de 5 francs au sceau de 1874. Après le dépôt de plainte des négociants de la ville, les accusés continuèrent à nier les faits qui leur étaient reprochés. Manuel Alos tenta même de masquer son identité en prétendant se nommer Manuel Gil, avant de déclarer un mois plus tard «qu’il avait acquis les pièces fausses à Barce-lone, d’un français inconnu, rencontré par hazard au café Cambrinus».33 Les deux prévenus déclarèrent ne pas se connaître. Mais selon l’acte d’accusation, «l’information, en outre, a démontrée qu’Alos et Llabres se connaissaient depuis de longues années, qu’ils faisaient partie d’une association de faux monnayeurs installés à Barcelone, dont l’instruction saisie à Bayonne a permis l’arrestation en Espagne».34

La diffusion de fausse monnaie était parfois très organisée et impliquait un véritable réseau de contrebandiers. L’arrestation du sabo-tier Joseph Soques accusé d’échanger de fausses pièces de 5 francs sur

30. AD64 2 U 948.31. AD64, 2 U 1071.32. AD40, 2 U 246.33. AD40, 2 U246.34. AD40, 2 U 246.

Libro 1.indb 281 12/04/17 16:43

Page 282: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE,UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ? 282

le marché de Lembeye le 15 juin 1899 est associée à l’existence d’un réseau de contrebandiers parce que l’accusé a déjà été condamné pour contrebande dans le département des Landes. Il déclara avoir reçu près de la frontière espagnole 4 billets de 100 francs de la banque d’Espagne et 20 pièces fausses de 5 francs. L’échange aurait eu lieu en Espagne mais la police considéra qu’il faisait partie d’un réseau de faux mon-nayeurs espagnols installés près de Dax. Un italien Angel Rizzo condamné par le tribunal de Bayonne en 1900 fut lui aussi soupçonné d’avoir des liens avec le réseau des Landes. Le rapport du commissaire de police de Dax établissait les relations de Soques et Rizzo avec une organisation de contrebandiers installés dans les Landes. Cette organi-sation était commandée par un ancien ferblantier de la province d’Ali-cante, Antonio Vicente. Le deuxième contrebandier était Paulin Delga-do, sandalier de 35 ans né à Allas dans la province de Navarre, déjà arrêté à Bayonne en avril 1897. Le dernier était un laboureur de la métairie Mortra. Tous étaient très mobiles et circulaient à vélo.

Les faussaires arrêtés à la suite d’une tentative de diffusion de fausse monnaie pouvaient être des récidivistes déjà recherchés par la police. Le parcours criminel de Llabres et de Manuel Alos était connu des autorités de Bayonne. En 1892 ils quittaient Barcelone avec une fille nommée Marie Bronckales qui était l’amante de Manuel Alos. On les retrouve à Lyon en 1895 où ils tentaient de faire le commerce du vin. Llabres y rencontra Marie Arnaud qui devint sa maitresse. Ensuite ils se déplacèrent tous à Moulins, où Manuel Alos fut poursuivi pour fail-lite frauduleuse. Manuel Alos et les deux filles se réfugièrent alors à Barcelone alors que Llabres s’enfuit en Suisse où les autorités finirent par l’extrader de Genève vers la France. De retour à Moulins, ce dernier «bénéficia d’une ordonnance de non lieu et vint rejoindre Alos à Bar-celone».35 Selon le procureur général de la cour d’Appel de Pau, «Au mois de novembre 1897, les deux complices font une nouvelle appari-tion en France; on signale leur passage à Lyon et à Béziers, et chaque foi leur arrivée dans ces villes coïncide avec l’apparition dans la circu-lation de fausses pièces de 5 francs au millésime de 1874».36 Pendant ce temps, l’information judiciaire faite en Espagne établissait «leur com-plicité avec les faux monnayeurs arrêtés à Barcelone».37 En 1897, Ils

35. AD40, 2 U 246.36. Ibid.37. AD40, 2 U 246.

Libro 1.indb 282 12/04/17 16:43

Page 283: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

OLIVIER CAPOROSSI 283

vivaient tous dans le même appartement et «se réunissaient presque chaque jour dans un rez de chaussée de la calle des Cortès, loué par Pinto, chef de la bande, chez lequel on a saisi les instruments servants à fabriquer la fausse monnaie. Ces instruments ont été examinés à la Monnaie Royale de Madrid, ainsi que les pièces fausses saisies dans la valise de Alos. Il est résulté de cet examen que les pièces de comparai-son envoyées de Bayonne avaient été frappées avec les coins saisis».38

La connaissance de la récidive par les autorités judiciaires et leur compréhension des faits délictueux dans le cadre d’un réseau criminel supposait donc une collaboration entre les différents services de police, de gendarmerie et des douanes des départements concernés. La pour-suite des réseaux transfrontaliers n’était efficace que si les autorités judiciaires et policières de la France et de l’Espagne se montraient capables de collaborer dans leur lutte commune contre les faux mon-nayeurs par le moyen d’échanges d’information et d’expertise. Une col-laboration transnationale semblait émerger à la fin du xixème siècle.

4. CONCLUSIONS

Les condamnations prononcées contre les faux monnayeurs et leurs complices par les tribunaux français étaient généralement assez sévères. Les faux monnayeurs espagnols arrêtés n’y échappaient pas. Domingo Aznarez fut condamné à 2 ans de prison et 100 francs d’amende, Manuel Gaston à 8 ans de prison et 100 francs d’amende, Raphael del Buey et Mariano Solanot à 5 ans de travaux forcés, Joseph Galera à 5 ans de prison. Mais Martinez, soutien de famille fut relaxé. Certains réussirent à s’enfuir: Manuel Egasquoy complice de Pedro Fernandez et Francisco Iriarte, Ramone complice de Raphael del Buey.

L’idée d’un faux monnayage espagnol endémique qui aurait conta-miné les échanges transpyrénéens était très présente dans l’esprit des magistrats français. En 1862, l’un d’eux écrivait dans l’acte d’accusation de José Iglesias en 1867, «L’émission de fausses pièces d’or espagnoles devient très fréquente sur la frontière espagnole. Les malfaiteurs qui savent combien les populations recherchent l’or d’Espagne en profitent pour mettre de la fausse monnaie en circulation».39

38. AD40, 2 U 246.39. AD64, 2 U 1024.

Libro 1.indb 283 12/04/17 16:43

Page 284: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE,UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ? 284

L’image du faux monnayeur espagnol fut aussi relayée dans la presse au début du xxème siècle. Ainsi on pouvait lire dans la Vie Illus-trée du 12 décembre 1902 ces propos de Léo d’Hampol : « En France l’industrie de la fausse monnaie, malgré son état florissant, n’a pas encore séduit les grands capitaux. En Espagne, au contraire, elle ren-contre des appuis financiers assez troublants. Ne croyez pas, pour l’honneur Castillan, que l’Espagnol use du vil métal, du métal à four-chettes pour livrer à la circulation ces duros brillants comme de petits astres, il les confectionne en argent, comme la monnaie de Paris, du bon argent à 95 francs le kilog, qu’il écoule à 225 francs. A Barcelone, la fausse-bonne monnaie circule sans que les autorités s’en préoccupent beaucoup. En France, le Midi est inondé. Nous ne parlerons que pour mémoire des pièces de vingt francs et de dix francs qu’une différence de densité, rendent facilement reconnaissables. Cependant, il en circule une grande quantité assez difficile à reconnaître : on les traite alors comme des pièces de bon aloi, et le public n’y voit que du feu ».40 La crise des duros sevillanos clôturait la construction de la figure sociale du faux monnayeur espagnol entamée au xixe siècle.

Mais l’examen de la criminalité monétaire jugée, dont l’histoire globale reste à faire, nous amène à nuancer cette image. Les faussaires et leurs complices que les tribunaux des départements pyrénéens purent incriminer au cours du xixème siècle révèlent une activité cri-minelle plus complexe ; des circulations de fausse monnaie et de maté-riaux de production transpyrénéennes, des réseaux franco-espagnols lorsqu’ils existaient, des collaborations hispano-françaises provisoires mais intenses.

40. «Comment on fabrique la fausse monnaie», La vie illustrée et l’univers Illustré réunis, journal hebdomadaire (12/12/1902), p. 151.

Libro 1.indb 284 12/04/17 16:43

Page 285: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

OLIVIER CAPOROSSI 285

Figura 2. Un exemplaire de la pièce de 5 francs qui fut la monnaie la plus falsifiée au xixème siècle.

Figura 1. La première phase de fabrication de fausse monnaie (La vie illustrée et l’Univers illustré, 12 décembre 1902).

14 Caporossi.indd 285 12/04/17 16:56

Page 286: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LE FAUX MONNAYAGE ET LES PYRENEES AU XIXème SIECLE,UN PROBLEME TRANSFRONTALIER ? 286

allard, a. (2005), Figures et destins de faux-monnayeurs dans les Basses Pyré-nées (1848-1900), TER-Master, Université de Pau.

barbosa, r. (2003), Le faux monnayage en Ariège au xixème siècle, Mémoire de Maîtrise, Université de Toulouse le Mirail.

caPorossi, o.; traimond, b. (dir.) (2012), La fabrique du faux monétaire (du moyen âge a nos jours), Toulouse, Meridiennes.

dalloz et al. (1851), «Faux et fausse monnaie», Répertoire méthodique et alphabé-tique de législation, de doctrine et de jurisprudence en matière de droit civil, commercial, criminel, administratif, de droit des gens et de droit public, Paris, La Jurisprudence Générale, XXIV, p. 490-625.

estrada-rius, a. (coord.) (2013), La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra/Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Plessis, a. (2005), «Le franc au xixème siècle», D’or et d’argent. La monnaie en France du Moyen Âge à nos jours, Paris, Comité pour l’Histoire Économique et Financière de la France, pp. 45-64.

santacreu soler, J.m. (2002), Peseta y política. Historia de la peseta 1868-2001, Barcelona, Ariel.

thomas, J. (2012), «L’émission et la circulation de la fausse monnaie dans le midi toulousain au xixème siècle: eléments pour une etude des usages sociaux de la monnaie», caPorossi, o. & bernard, t. (dir.), La fabrique du faux monétaire (du moyen âge a nos jours), Toulouse, Méridiennes, p. 161-180.

traimond, b. (1991), Anthropologie des pratiques monétaires dans les Landes de Gascogne, Thèse de Doctorat, Université De Paris 1.

traimond, b. (1994), «La fausse monnaie au village. Les Landes aux xviiième et xixème siècles», Terrains, 23, p. 27-44.

traimond, b. (2012), «La fausse monnaie dans les Landes au début du xixème siècle», caPorossi, o. & bernard, t. (dir.), La fabrique du faux monétaire (du moyen âge a nos jours), Toulouse, Méridiennes, p. 155-160.

tribut, m. (1976), La criminalité dans les Hautes Pyrénées 1830-1852, Thèse de 3e cycle, Université de Toulouse le Mirail.

vilaPlana Persiva, M. (1997), Historia del real de a ocho, Murcia, Universidad de Murcia.

BIBLIOGRAPHIE

Libro 1.indb 286 12/04/17 16:43

Page 287: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

II·ITAULA RODONA: ELS TESTIMONIS

DE LA FALSIFICACIÓ

Libro 1.indb 287 12/04/17 16:43

Page 288: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 288 12/04/17 16:43

Page 289: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ResumenLa lucha contra les redes de falsificación de moneda fueron durante el siglo xix una de las principales prioridades del cuerpo de Mossos d’Esquadra en Cataluña. Estas redes se podían clasificar en dos gran-des grupos: la delincuencia organizada común y los grupos políticos de cariz insurgente vinculados al movimiento carlista. La existencia en Cataluña de un sector industrial cualificado permitió a estas redes, que fueron muy numerosas, disponer del suficiente personal especializado como para llevar a cabo sus actividades delictivas.

AbstRActThe fight against networks of counterfeiting during the 19th century was one of the main priorities of the Mossos d´Esquadra police corps of Catalonia. These networks could be divided into two general groups: one was that carried out in part by groups of common organized criminals, and the other, that carried out by members of insurgent political groups on the fringe of the Carlist movement. The existence of a qualified industrial sector in Catalonia allowed these very numerous networks to have sufficient specialized personnel for carrying out their criminal activities.

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓ DE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX

M. Fèlix González Fraile1

1. Sotsinspector responsable del Grup del Servei Històric del Cos dels Mossos d’Esquadra (Mollet del Vallès).

Libro 1.indb 289 12/04/17 16:43

Page 290: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 290

Sumari: 1. Introducció / 2. Operacions policials contra la falsifica-ció de moneda (1839-1898) / 3. Conclusions

1. INTRODUCCIÓ

El cos de Mossos d’Esquadra va ser creat per una reial ordre de data 21 d’abril de 1719 atorgada pel rei Felip v. Ja al reglament de 8 de juny de 1719 li donaven funcions de policia judicial integral. Al segle xix, les Esquadres de Catalunya (nom oficial del cos de Mossos d’Esquadra en aquest període) tenien, l’any 1845, una plantilla formada per un briga-dier cap de les Esquadres, 14 caporals (amb rang militar d’oficial), 26 sotscaporals (amb rang militar de sotsoficial) i 487 mossos. Hi havia 14 esquadres que cobrien totes les províncies catalanes. Cada esquadra estava integrada per 33 mossos i es trobava comandada per un caporal-oficial, i es dividia, alhora, en dues subdivisions, comandades per dos sotscaporals. Les Esquadres de Catalunya es trobaven desplegades fonamentalment a les zones rurals del Principat.2

Així mateix, les Esquadres de Catalunya en el període estudiat constituïen un cos armat de naturalesa militar, ja que havien estat dota-des de fur militar l’any 1817.

El gran èxit de les Esquadres en la persecució dels delictes de falsificació de moneda era donat per un ampli sistema de confidents (fig. 1-2) que, al servei de les Esquadres, cobria tot el territori català i servia per perseguir tant delinqüents comuns com la dissidència política.

També va ajudar la tasca policial el coneixement perfecte de la geo-grafia, la llengua de la població i la xarxa de camins i dreceres, la qual cosa feia que els Mossos d’Esquadra fossin el cos policial més preparat per dur terme la lluita contra aquest tipus de delinqüència que es fona-mentava en la clandestinitat.

2. El 1845, els destacaments de les Esquadres de Catalunya es trobaven situats a les següents poblacions (entre parèntesis, les subdivisions que depenien de les capçaleres): Barcelona (Sant Celoni, la Garriga, Sabadell), Torelló (Seva, Ripoll), Moià (Sallent, Casserres), Arboç (Piera, la Llacuna), Solsona (Santa Maria de Queralt, Guissona), Torres de Segre (Castelló de Farfanya, Sant Martí de Maldà), Pobla de Segur (Sort, Isona), Seu d’Urgell (Bellver de Cerdanya, Orga-nyà), Santa Coloma de Farners (la Bisbal d’Empordà, Amer), Peralada (Besalú), Pla de Cabra (Espluga de Francolí, Catllar), Riudoms (Poboleda, Marçà), Móra d’Ebre (Gandesa, Xerta).

Libro 1.indb 290 12/04/17 16:43

Page 291: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 291

Una altra raó que va fer que el cos de Mossos d’Esquadra s’impli-qués en la lluita contra aquest tipus delictiu es fonamentava en el fet de demostrar, des de les Esquadres, l’agraïment a les autoritats militars i, en concret, a la Capitania General de Catalunya, pel fet que el cos es mantingués, àdhuc el desplegament de la Guardia Civil al Principat, a diferència d’altres cossos de seguretat regional que havien desaparegut amb la implantació de la Guardia Civil l’any 1844. És per aquest motiu que els membres de les Esquadres de Catalunya es trobaven fortament motivats per demostrar que continuaven sent útils en el sistema de seguretat pública de l’època.

2. OPERACIONS POLICIALS CONTRA LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA (1839-1898)

La matinada del 27 de desembre de 1839 els Mossos d’Esquadra de Barcelona van fer un operatiu en una taberna del carrer Trentaclaus, ja que es tenia coneixement que en aquest establiment, anomenat Taber-na Sirés, es fabricava i s’expedia moneda falsa. Els Mossos d’Esquadra, acompanyats dels alcaldes de barri, van rodejar la casa mentre els municipals trucaven a la porta. Entretant, els Mossos observaven com des de l’interior de la taberna es llençaven monedes falses a través de les finestres a una obra que hi havia al costat. En el registre es van trobar monedes de «calderilla» preparades per ser utilitzades en la fal-sificació de peces de plata, coure i or. Però el més important és que els Mossos d’Esquadra van trobar, durant el registre, la documentació on s’explicava el procés de fabricació de la moneda falsa. Arran d’aquests fets van ser detinguts el matrimoni propietari de la taberna i una perso-na d’origen gallec.3

També durant la nit del 16 al 17 d’abril de 1846 la mateixa esquadra, comandada en aquesta ocasió pel cap de les Esquadres, va procedir a la detenció a Barcelona, seguint les instruccions del capità general, de Don Francisco Ruller, Manolito, veí de Cadis, i de Don Antonio Rus, de Sevilla. Al primer, els Mossos li van trobar diverses monedes de quatre duros, cinc napoleons, dos anells, vuit baralles noves i dues carteres amb diverses anotacions. Al segon li van trobar una planxa de ferro en forma de pany de porta –possiblement per fer servir de motllo–,

3. El Guardia Nacional, 29/12/1839.

Libro0 .indb 297

12/04/172 16:43

Page 292: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 292

dotze baralles noves i dues carteres amb anotacions i papers. Els detinguts van ser traslladats al fort de la Ciutadella.4

Dos mossos de l’esquadra de Barcelona van detenir, el 23 de desembre de 1846, a la mateixa ciutat, Francisco Santaló, veí d’Olot, per expenedor de moneda falsa. El detingut va ser traslladat al fort de la Ciutadella i va quedar a disposició del capità general.5

El maig del 1850, el capità general de Catalunya va informar el brigadier Vivé, cap de les Esquadres de Catalunya, que havia rebut una informació que indicava que a una casa del poble d’Hospitalet de Llo-bregat operava una xarxa de falsaris. El brigadier va encarregar al caporal Dalmacio Capdevila, cap de l’esquadra de Barcelona i segon cap del cos, que s’adrecés a l’esmentada localitat per tal de procedir a la desarticulació del grup de falsificadors. Segons la informació confi-dencial rebuda, aquesta xarxa operava des de la casa d’una persona anomenada Hermano. Aquesta dada va ser suficient per al caporal, ja que coneixia l’existència d’un mas als afores de la vila on vivien en Cristobal Martí, el Hermano, i Ramon Martí, pare i fill, respectiva-ment. El caporal Dalmacio Capdevila, amb els seus mossos, es va pre-sentar al lloc i van procedir a registrar la casa, on van localitzar dues premses per falsificar monedes; dues planxes, una de ferro i una altra de fusta amb gravats de ferro; canons de fusells, i altres estris. Els Mos-sos d’Esquadra també van procedir a la detenció de Gerardo Madurell, propietari de la casa, com a col·laborador de la banda de falsificadors.6

Arran d’una confidència rebuda, el mes de desembre de 1850, el sotscaporal Antonio Pascual, cap de la subdivisió de Mossos de Saba-dell, va desarticular una xarxa de falsificació de moneda que operava a la localitat de Vacarisses (Vallès Occidental). El sotscaporal va infor-mar de la confidència rebuda al comandant militar de Terrassa i va procedir a marxar a la casa on sabia que estava amagada la maquinària per fabricar moneda falsa. Segons la confidència rebuda, aquesta maquinària estava amagada a la vora d’una casa anomenada Can Babet, del terme municipal de Vacarisses. El sotscaporal, amb sis dels seus mossos, va fer un reconeixement dels voltants de la casa i van localit-zar, el dia 17 desembre, en un barranc, una cova molt ben dissimulada on hi havia tota la maquinària necessària per falsificar moneda, a més

4. Diario de Barcelona, 6/05/1846; Gaceta de Madrid, 12/05/1846.5. Diario de Barcelona, 7/01/1846.6. La España, 22/05/1850.

Libro 1.indb 292 12/04/17 16:43

Page 293: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 293

d’un sac ple de monedes falsificades de sis quartos. El sotscaporal va procedir a la detenció de José Vila, Babet, propietari de la casa esmen-tada. Posteriorment, els Mossos d’Esquadra van realitzar dues detenci-ons de persones implicades en aquesta xarxa. Tots els detinguts van passar a disposició del jutjat d’instrucció de Terrassa.7

També, a finals de desembre de 1850, el sotscaporal de la subdivisió de Sabadell va localitzar, en una cova a la vora de la ciutat de Sabadell, maquinària per fabricar monedes falses. Es va trobar tota la maquinària necessària per a la fabricació de monedes, així com un sac amb peces de sis quartos acabades de falsificar. Els Mossos d’Esquadra van detenir vuit homes per la seva implicació en aquesta xarxa de fabricació de moneda falsa.8

La nit del 13 d’abril de 1851, un destacament dels Mossos d’Esqua-dra, ajudats per efectius de les rondes de Mataró, van descobrir, en una cova que hi havia al costat de la riera d’Argentona, una fàbrica de moneda falsa. Per accedir al lloc s’havia d’aixecar una tapadora de fusta que estava coberta de palla dins la quadra dels animals. A l’interior els Mossos van descobrir la maquinària necessària per fabricar monedes falses de sis quartos i altres estris per a la falsificació de moneda. Es va procedir a la detenció dels colons de l’esmentada horta, els quals van ser posats a disposició del capità general de Catalunya.9

La lluita contra l’aparell de suport dels carlins era una prioritat bàsica. Així, arran d’una investigació iniciada per una confidència, el caporal dels Mossos d’Esquadra de Perelada va procedir, el 8 de juny de 1851, a capturar una banda que fabricava peces falses de sis quartos en un mas denominat Mas Vilardell del Mal Pas, a la vora del terme de Valldevià, de la localitat de Vilopriu (Baix Empordà). Es van personar al lloc i van efectuar el registre. En un primer moment els Mossos no van poder localitzar res que imputés el delicte als habitants del mas, ja que només al paller van trobar indicis que la maquinària havia estat instal·lada allí. Però el caporal no va desistir i va continuar registrant els voltants, on va trobar escampades, a uns 50 metres del mas, restes metàl·liques de les peces de monedes que havien fabricat. Davant els fets, es va procedir a la detenció del matrimoni Pedro i Mercedes Vilardell i els seus fills Sebastian i Miquel. Acabada aquesta diligència, el caporal va sortir en direcció al

7. La España, 24/12/1850.8. El Ancora, 31/12/1850; La Época, 2/02/1851; La España, 3/01/1851.9. El Postillon, 9/04/1851, p. 2.

Libro 1.indb 293 12/04/17 16:43

Page 294: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 294

castell de Valldevià, on vivia Juan Vilardell, Governador, germà del detingut. Al castell, els Mossos d’Esquadra van trobar amagada a la bodega una màquina per encunyar monedes de sis quartos que estava en perfecte estat. Així mateix, es van trobar restes de coure i algunes planxes d’aquest metall. Ja que Juan Vilardell, Governador, havia marxat, el caporal va procedir a la detenció del seu fill Pedro Vilardell, qui, juntament amb els seus parents, va ser posat a disposició de l’autoritat militar. Posteriorment, els Mossos d’Esquadra van rebre informacions que els falsificadors de moneda estaven relacionats amb una trama carlina a la qual subministraven diners per finançar-se. Per a les autoritats militars no hi havia dubte que aquesta xarxa de falsificació de moneda era utilitzada per la insurgència carlina per autofinançar-se amb vista a possibles aixecaments armats on col·laboraven alguns caps carlins.10

La tarda del 13 de novembre de 1851, el brigadier José Vivé va ordenar a l’esquadra de Barcelona que s’adrecés a una casa de Sant Martí de Provençals (Barcelona) on, segons la informació que havia rebut, es fabricava moneda falsa. Els Mossos d’Esquadra es van perso-nar al lloc i van detenir sis persones relacionades amb la falsificació de numerari. A més, es van intervindre una màquina i diversos estris uti-litzats en la falsificació de les peces.11

També aquell any, sense poder precisar la data, el caporal Juan Pujol, cap de l’esquadra de Santa Coloma de Farners, va localitzar una màquina destinada a la falsificació de monedes.12

El dia 7 de febrer de 1852, el sotscaporal José Salvi, cap de la sub-divisió de Mossos d’Esquadra de Guissona i subtinent d’infanteria, va desarticular una banda que es dedicava a la falsificació de moneda a la localitat de Torrefeta (Segarra). La banda de falsificadors operava des d’una casa anomenada Can Molins, també coneguda com La Rourera. Els Mossos d’Esquadra van capturar in fraganti els integrants de la banda, que van resultar ser Manuel Sisteré, antic capità carlí i del poble de Sant Guim de la Plana; Fernando Serra, d’Igualada; els germans Francisco i Jose Esteve, de Guissona, i Miguel Vilella, propietari del mas esmentat. Els Mossos van decomissar les màquines per fabricar

10. La Gaceta de Madrid, 14/06/1851; El Ancora, 11/06/1851; La España, 14/06/1851.11. AGMS. Expediente personal del Brigadier D. José Vivé. Secció 1a. Lligall B-2287.12. AGMS. Expediente personal cabo de las Escuadras de Cataluña y capitán de infanteria

D. Juan Pujol i Pujol. Secció 1a. Lligall P-3049.

Libro 1.indb 294 12/04/17 16:43

Page 295: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 295

monedes de a sis quartos i gran quantitat de peces que ja havien estat produïdes.13

Al voltant del mes de març del 1852, el sotscaporal Domingo Sagués, de l’esquadra de Torres de Segre, va localitzar una màquina d’encunyar moneda falsa en una cova del terme de Granyera de la Segarra quan feia una ronda entre Verdú (Urgell) i l’esmentat poble. La màquina sembla ser que feia temps que havia estat abandonada per l’estat en què es trobava.14

En data 22 de març de 1852, el sotscaporal Antonio Pujol, de la subdivisió de la Bisbal d’Empordà, va rebre informacions confidencials en el sentit que al poble de Fitor, terme municipal de Forallac (Baix Empordà), i en concret a la casa d’un veí anomenat Baudilio Casas, Marinas, hi havia una màquina per fabricar moneda falsa. Aquella mateixa nit, el sotscaporal, acompanyat dels seus mossos, va registrar l’habitatge i va localitzar algunes monedes falsificades noves. Després d’interrogar in situ l’esmentat Marinas, va confessar que la maquinària es trobava en un bosc a prop de casa seva. Desplaçats al lloc, els mossos d’esquadra van localitzar una cova subterrània on es trobaven amagats la maquinària i els estris utilitzats per a la falsificació de moneda. Arran d’aquesta operació, els Mossos d’Esquadra van detenir el mateix dia un altre veí de la Bisbal d’Empordà anomenat Antonio Dentaner com a còmplice de l’esmentada xarxa de falsificació de moneda.15

El 31 de març de 1852 el caporal Montalt, de l’esquadra de la Bisbal d’Empordà, va procedir a detenir el propietari d’una casa de l’esmenta-da vila on aquest fabricava moneda falsa. Aquesta acció va ser fruit de la detenció, dies enrere, de dues persones que es dedicaven a passar monedes falsificades, que quan van ser interrogats sobre la procedència de les peces, van informar del lloc on es fabricaven. Durant el registre efectuat, els mossos van poder trobar monedes espúries d’or i plata, i els estris que el detingut utilitzava per cometre l’esmentat delicte.16

Al terme de Mafet, a la vora d’Agramunt (Urgell), els Mossos d’Esquadra van localitzar, el 17 d’abril de 1852, una fàbrica de moneda falsa de coure. La captura de la banda de falsificadors de moneda es va realitzar al Mas Jordana de l’esmentat municipi. La maquinària per

13. El Ancora, 15/02/1852; La España, 18/02/1852; La España, 7/03/1852; El Heraldo, 17/02/1852.

14. El Ancora, 22/03/1852; El Heraldo, 24/03/1852.15. El Heraldo, 8/04/1852.16. El Ancora, 2/04/1852; La España, 6/04/1852; El Observador, 6/04/1852.

Libro 1.indb 295 12/04/17 16:43

Page 296: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 296

fabricar la moneda falsa es trobava amagada en un camp. Els Mossos d’Esquadra van detenir l’amo del mas, un ric propietari del poble, i dues persones més parents seus, així com un hisendat del poble d’Ossó i un altre de Paradell. Tots els membres de la banda de falsificadors eren gent benestant i mai havien despertat sospites entre els seus veïns. Els Mossos d’Esquadra van necessitar dos carros per poder endur-se tota la maquinària i el material intervingut. També es van localitzar 37 arroves de peces de sis quartos. Els agents van col·locar els detinguts, nou en total, en una tartana per traslladar-los a la ciutat de Lleida. A la mati-nada del dia següent, el 18 d’abril, el sotscaporal de l’esquadra de Sant Martí de Maldà, que anava acompanyat pels mossos Francisco Blay i Salvador Ferrer, quan es dirigia, a les dues de la matinada, a fer la detenció d’un altre dels integrants de la mateixa xarxa de moneda desarticulada, va ser tirotejat a boca de canó per un grup de quatre o cinc homes a prop de Barbens (Pla d’Urgell). Els mossos d’esquadra, que afortunadament no van resultar ferits, van respondre a l’agressió tot disparant les seves armes a curta distància del grup atacant. Arran del combat, un dels agressors va morir, mentre que els altres van poder fugir a causa de la foscor de la nit. Es va escorcollar el cadàver i es van trobar algunes monedes falses, així com dues armes de foc i un punyal. El malfactor que va resultar mort va ser reconegut pels Mossos d’Es-quadra com Ramon Ortiz, veí de Claravalls, que tenia antecedents. Tot apuntava que l’atemptat patit pel sotscaporal i els seus homes provenia del mateix grup de falsificadors de monedes que es volien venjar de la desarticulació de part de la banda.17

En data 12 d’octubre de 1852, el sotscaporal en cap de la subdivisió de Mossos de Sant Hilari Sacalm va localitzar un amagatall a prop de la vila d’Arbúcies on es fabricava moneda falsa, gràcies a la informació facilitada per un confident. L’esmentat amagatall es trobava en la vore-ra d’una riera, i per accedir-hi s’havia d’entrar en una mina que antiga-ment havia estat utilitzada per regar uns camps i que ara era en desús. Quan van entrar els Mossos d’Esquadra encara hi havia dins un fanal encès però els dos falsificadors van poder fugir, tot i que van ser perse-guits durant una bona estona pels Mossos. Els agents van procedir a la detenció de dues persones per encobridores de la xarxa de falsificadors. Posteriorment, José Costa i Albert, que era el cap de la xarxa, es va

17. La Epoca, 27/04/1852; El Genio de la Libertad, 4/05/1852; La España, 27/04/1852; El Heraldo, 24/04/1852 i 28/04/1852; El Observador, 27/04/1852 i 29/04/1852.

Libro 1.indb 296 12/04/17 16:43

Page 297: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 297

entregar, ja que els Mossos d’Esquadra havien detingut el seu col-laborador, de nom Faura, i dues persones que, com ja hem dit, els havi-en encobert. El sotscaporal va deixar en llibertat els encobridors i va traslladar l’assumpte fins a la comissió militar de Girona, que es va inhibir a favor del jutjat d’instrucció de Santa Coloma de Farners, que va condemnar José Costa a catorze anys de presó. José Costa va iniciar la seva vida laboral com a aprenent de fusteria, però no va acabar els seus estudis de mestre fuster. Per això tenia uns grans coneixements sobre mecànica. Sembla ser que Costa es va veure abocat per necessitat a fabricar moneda falsa de sis quartos, i va instal·lar el taller al barri de Sant Gervasi de Barcelona. La detenció de Costa va ser arran que Faura, sense permís, havia agafat algunes monedes imperfectes i les havia posat en circulació, per la qual cosa va ser detingut pels Mossos tot delatant la ubicació del taller clandestí, que operava sota l’aparença de taller mecànic on es fabricaven peces per a un sistema de rec hidràulic. Però quan els Mossos van arribar al lloc, les eines de fabricació havien estat traslladades a un lloc segur per Costa, qui sospitava que seria delatat. Com que els Mossos no van trobar-hi cap indici que el pogués incriminar, el van deixar lliure. Després d’uns anys d’inactivitat, va traslladar el taller clandestí de fabricació de moneda fins a la localitat d’Arbúcies, on finalment va ser detingut.18

El 12 d’octubre de 1852, el caporal Domingo Sagués, juntament amb els Mossos d’Esquadra de Torres de Segre, va descobrir una xarxa de falsificació de moneda que operava des del poble de la Sentiu de Sió (Noguera). Els Mossos van confiscar estris per fabricar monedes de sis quartos i unces d’or, però van trobar únicament el motlle de la corona reial d’aquesta darrera peça. Els Mossos d’Esquadra van detenir el pro-pietari de la casa on es va trobar la fàbrica de moneda falsa, el qual, juntament amb els estris, va passar a disposició de les autoritats de la ciutat de Lleida.19

El 19 d’octubre de 1852, els Mossos d’Esquadra de Solsona va localitzar una fàbrica de moneda falsa a la farga d’Olius (Solsonès). La xarxa estava integrada per cinc homes, que van ser detinguts i portats a Solsona, juntament amb quatre mules carregades amb la maquinària i planxes de coure utilitzades en la fabricació de monedes falses de sis

18. El Clamor Público, 5/11/1852; El Observador, 5/11/1852.19. El Ancora, 12/10/1852 i 17/10/1852; El Clamor Público, 21/10/1852; El Observador,

21/10/1852; El Católico, 22/10/1852.

Libro 1.indb 297 12/04/17 16:43

Page 298: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 298

quartos. Els Mossos també hi van trobar sis arroves de cospells llestos per ser encunyats.20

La subdivisió de l’esquadra de Sabadell va capturar, el dia 8 de novembre de 1852, José Llorens, veí de Sabadell, per lladre i expenedor de moneda falsificada. En el moment de la detenció portava monedes falses i una navalla.21

També, al mes de desembre de 1852, l’esquadra de Mossos de Bar-celona va detenir dues dones acusades de falsificació de moneda. Les detingudes, de nom Maria Andrés de Rubió i Melchora Andrés, tenien a la seva habitació un encuny per fabricar numerari de quatre duros i dues peces de ferro destinades a la fabricació de moneda falsa.22

El mes de març de 1853, la subdivisió de Mossos d’Esquadra de Sabadell va desarticular una banda de falsificadors de moneda a Rubí. Els Mossos van registrar la casa de Manuel Reynat, al qual van detenir, i van trobar estris per a la falsificació de moneda, en concret: motlles, dues màquines «cordoneres» i altres efectes. Durant l’escorcoll també van localitzar una escopeta. A més, també van detenir els ocupants de la casa esmentada, anomenats Pedro Tajada i José María Tajada.23

El 19 de març de 1853, els Mossos d’Esquadra de Sant Martí de Maldà, arran d’una denúncia, van desmantellar una fàbrica de moneda falsa a Valls.24

El 29 de juny de 1855, l’esquadra de Mossos de Barcelona va dete-nir Pedro Torras i Vells, nat a Sant Pere de Riudebitlles, per expenedor de moneda falsificada. Al moment de la detenció duia 240 rals, així com cartes i documents sospitosos. El detingut va ser posat a disposició del capità general del Principat. Un altre expenedor de moneda falsa també va ser detingut per la subdivisió de Mossos de Sallent a Castell-bell i el Vilar.25

La nit del 25 de setembre de 1855, un destacament de Mossos d’Es-quadra, comandats pel caporal Fernando Prats, va localitzar a Alella (Maresme), gràcies a un confident, una casa usada com a fàbrica de falsificació de moneda d’or i de plata, en concret peces de quatre duros, napoleons, duros i mitjos duros. Els Mossos d’Esquadra, que van sor-

20. El Clamor Publico, 26/10/1852; El Heraldo, 27/10/1852.21. El Ancora, 20/11/1852.22. El Ancora, 11/01/1853. 23. El Ancora, 15/04/1853. 24. torres benet et al. 2009, p. 352. 25. El Ancora, 19/07/1855.

Libro 1.indb 298 12/04/17 16:43

Page 299: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 299

prendre in fraganti els falsificadors, van procedir a la detenció del pro-pietari de la casa i de cinc persones més. Els detinguts, juntament amb els estris i la maquinària intervinguda, van ser posats a disposició del capità general de Catalunya. El confident que havia donat la informa-ció, de nom Franchitorri, va rebre, l’abril del 1856, la quantitat de 220 rals per la seva col·laboració per desarticular aquesta banda.26

Moltes vegades, els Mossos d’Esquadra, gràcies a les informacions i confidències que rebien, tenien èxit en la captura de falsificadors de monedes, alguns dels quals gaudien d’un prestigi de respectable ciuta-dà, ja que no aixecaven sospites, com en el següent cas, que va tenir lloc a principis de desembre del 1857, quan els Mossos de Barcelona van rebre informacions que una persona, d’elevada posició social i ben con-siderat pels seus veïns, es dedicava a la falsificació de moneda i que tenia la maquinària amagada al seu domicili. Els Mossos d’Esquadra es van personar al lloc i van procedir a iniciar l’escorcoll de la casa, però la persona va intentar fugir per una finestra. En veure que la casa esta-va rodejada pels agents, va patir un atac de cor que li va produir la mort. Els agents van intentar auxiliar-lo sense resultat. Posteriorment, es va continuar l’escorcoll i es va localitzar la maquinària per fabricar mone-des, que segons tots els indicis mai no havia funcionat.27

El 28 de desembre de 1857, el sotscaporal José Rull, de l’esquadra de la Garriga, va localitzar al mas Sant Llorenç, del terme municipal de Matadepera, una màquina per fabricar moneda falsa. El sotscaporal va procedir a la detenció de tres persones com a autors d’un delicte de falsificació de moneda.28

Arran d’una informació rebuda pel brigadier Vidal, cap de les esquadres, el caporal Pablo Miguel, cap de l’esquadra de Barcelona, va procedir a desmantellar, el 13 d’octubre de 1858, una xarxa de falsifica-ció de moneda que operava des del barri de les Corts a la ciutat de Barcelona. Els Mossos d’Esquadra van confiscar la maquinària que s’utilitzava per a la falsificació, alhora que van procedir a la detenció de

26. GSH-CME. Fons digitalitzat. Coronel Josep Antoni Vidal i Pujadas. Llibre de la caixa dels fons per despeses de caserna del Cos de les Esquadres (1847-1857); El Clamor Público, 30/09/1855; La Época, 1/10/1855.

27. La Iberia, 10/12/1857.28. AGMS. Expediente personal del cabo de las Escuadras de Cataluña y comandante

del Ejercito D. José Rull y Vivé. Secció 1a. Lligall R-3748.

Libro 1.indb 299 12/04/17 16:43

Page 300: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 300

Marcos Macaya, propietari de l’habitatge on es trobava situada la màquina de falsificar.29

Poc després d’aquesta acció, i també gràcies a les informacions rebudes pel cap de les esquadres de Catalunya, el caporal de l’esqua-dra de Moià va procedir, el 15 d’octubre de 1858, a desmantellar una altra xarxa de falsificadors de moneda a la ciutat de Manresa. Els Mossos d’Esquadra van confiscar, durant els escorcolls, les peces que formaven una màquina per falsificar monedes que havien estat intro-duïdes a la ciutat i amagades en caixes de sucre i sacs d’arròs. També es va procedir a la detenció dels germans Mariano i Jose Cerelors, els quals tenien l’esmentada màquina de falsificació de monedes.30

L’11 d’abril de 1859, el caporal Pablo Miguel, cap de l’esquadra de Barcelona, va localitzar una màquina de falsificació de moneda a Saba-dell. Els Mossos d’Esquadra van procedir a la detenció d’Antonio Tru-llas, veí de Sabadell, el qual va ser posat a disposició del jutjat d’ins-trucció de Terrassa.31

A principis de gener del 1860, els Mossos de l esquadra de Barce-lona van desarticular una banda que es dedicava a la falsificació de moneda. Els integrants feien les falsificacions de moneda en una cova a la qual s’accedia des d’una entrada perfectament dissimulada.32

L’1 de setembre de 1860, també arran d’una confidència rebuda pel cap de les esquadres de Catalunya, es va procedir a la desarticulació d’una xarxa que falsificava bitllets des de la localitat de Sabadell. El brigadier Vidal va ordenar al sotscaporal Rull, de l’esquadra de la Gar-riga, que dugués a terme aquest servei. Durant la nit d’aquell mateix dia, es va escorcollar l’habitatge on es falsificaven els bitllets. Els Mos-sos d’Esquadra van confiscar sis planxes metàl·liques, de les quals cinc presentaven caràcters i gravats, juntament amb altres efectes utilitzats en la falsificació de bitllets, a més de dos bitllets bons que servien de model als falsificadors. Aquesta xarxa falsificava bitllets de cinquanta

29. AGMS. Expediente personal del brigadier de las Escuadras de Cataluña y coronel de infanteria D. José Antonio Vidal Pujades. Secció 1a. Lligall B-2415; AGMS. Expediente per-sonal del cabo de las Escuadras de Cataluña y teniente coronel de infanteria D. Pablo Miguel Mestre. Secció 1a. Lligall M-3150.

30. AGMS. Expediente personal del brigadier de las Escuadras de Cataluña y coronel de infanteria D. José Antonio Vidal Pujades. Sección 1a. Lligall B-2415.

31. AGMS. Expediente personal del cabo de las Escuadras de Cataluña y teniente coro-nel de infantería D. Pablo Miguel Mestra. Secció 1a. Lligall M-3150.

32. La Correspondencia de España, 12/01/1860; La España, 11/01/1860; La Discusión, 13/01/1860.

Libro 1.indb 300 12/04/17 16:43

Page 301: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 301

i vint-i-cinc duros del Banc de Barcelona. Així mateix, es va procedir a la detenció d’Agustín Cabido i Juan Anglès com a principals autors d’aquesta xarxa delictiva, els quals, juntament amb els efectes intervin-guts, van passar a disposició del jutjat d’instrucció de Terrassa.33

A principis del mes d’octubre del 1860, els Mossos d’Esquadra van localitzar una banda de falsificadors de monedes que operaven a Folgueroles (Osona). Els Mossos de l esquadra de Torelló van fer diverses detencions de persones implicades en aquest fet delictiu. La banda desarticulada s’havia especialitzat en la falsificació de monedes de cent rals.34

El 21 de març de 1861, Jose Antonio Vidal, cap de les Esquadres, va rebre informacions que van permetre la desarticulació d’una xarxa de falsificació de moneda que operava a Sant Boi de Llobregat. El capo-ral Pablo Miguel, cap de l’esquadra de Barcelona, va ser l’encarregat de detenir-ne els autors. Els Mossos d’Esquadra van intervenir una gran màquina destinada a l’esmentada falsificació, a més dels encunys utilit-zats i una gran quantitat d’or i de plata. Els detinguts i la maquinària van ser posats a disposició del jutjat de Sant Feliu de Llobregat.35

El 26 de juny de 1861, el caporal Pablo Miguel, amb la seva esqua-dra de Mossos de Barcelona, va localitzar un taller de fabricació de pessetes falses, en una casa del carrer Santa Teresa del poble de Sarrià. Els Mossos van intervenir els estris, les màquines i les eines utilitzats per cometre el delicte de falsificació de moneda. En el moment de l’es-corcoll, els Mossos d’Esquadra van confiscar una gran quantitat de monedes de quatre reals. Entre els tres detinguts es trobava un exco-mandant carlí reclamat pel jutjat de Tortosa.36

33. AGMS. Expediente personal del brigadier de las Escuadras de Cataluña y coronel de infanteria D. José Antonio Vidal Pujadas. Secció 1a. Lligall B-2415; AGMS. Expediente per-sonal del cabo de las Escuadras de Cataluña y comandante del Ejercito D. José Rull y Vivé. Secció 1a. Lligall R-3748.

34. La España, 9/10/1860; La Discusión, 10/10/1860.35. AGMS. Expediente personal del brigadier de las Escuadras de Cataluña y coronel de

infanteria D. Jose Antonio Vidal Pujadas. Secció 1a. Lligall B-2415; AGMS Expediente per-sonal del cabo de las Escuadras de Cataluña y teniente coronel de infanteria. D. Pablo Miguel Mestra. Secció 1a. Lligall M-3150.

36. AGMS. Expediente personal del brigadier de las Escuadras de Cataluña y coronel de infanteria D. José Antonio Vidal Pujadas. Secció 1a. Lligall B-2415; AGMS Expediente per-sonal del cabo de las Escuadras de Cataluña y teniente coronel de infanteria D. Pablo Miguel Mestra. Secció 1a. Lligall M-3150; Diario de Tarragona, 30/06/1861; La Iberia, 5/07/1861; El Clamor Público, 6/07/1861; La España, 2/07/1860.

Libro 1.indb 301 12/04/17 16:43

Page 302: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 302

El 14 de març de 1862, el sotscaporal Rull, cap del destacament de Sabadell, va capturar a la ciutat de Badalona Nicolas Arqués i Salvador Falcons per un delicte de falsificació de monedes. Durant l’escorcoll efectuat, els Mossos d’Esquadra van confiscar una màquina destinada a falsificar monedes de quatre rals, així com diversos encunys. Aquesta xarxa de falsificadors havia arribat a obtenir un gran perfeccionament en la falsificació d’aquest nominal, fins a fer molt difícil diferenciar les veritables monedes de les espúries. Els detinguts i la maquinària van ser posats a disposició del jutjat d’instrucció de Barcelona.37

A finals del mes d’agost del 1862, els guardes de les salines de Car-dona van procedir a la detenció del propietari d’una casa en la qual es van localitzar encunys per falsificar monedes de cent i vuitanta rals. Els guardes van traslladar el detingut i els efectes intervinguts al jutjat de Berga. El jutge, després d’escoltar en declaració el detingut, va procedir a deixar-lo en llibertat. Sembla ser que no en sabia res, del material intervingut, i va acusar un argenter de Cardona com a propietari dels efectes intervinguts. El jutge de Berga va informar els Mossos d’Esqua-dra, que es van personar a la localitat de Cardona per procedir a la detenció de l’argenter i traslladar-lo al jutjat de Manresa. Posteriorment, el sotscaporal Viola, cap de l’esquadra de Sallent (Bages), va procedir a detenir deu persones més implicades en aquesta xarxa de falsificació, als partits judicials de Manresa i Berga. Així mateix, es van ocupar dife-rents estris utilitzats en la falsificació de monedes d’or i de plata que havien estat amagats en diferents punts per la xarxa de falsificadors.38

El 27 de novembre de 1864, els Mossos de l’esquadra de Barcelona van detenir un veí de la ciutat per falsificació de moneda. En escorco-llar el seu habitatge van localitzar material i eines destinades a la falsi-ficació.39

A finals del mes de març i principis d’abril del 1865, el cos de les Esquadres de Catalunya va realitzar diverses operacions contra els fal-sificadors de monedes a la ciutat de Barcelona, Sant Gervasi i Sabadell. A finals del mes de març, els Mossos d’Esquadra de la subdivisió de Sabadell van comissar, en una casa del carrer de l’Estrella, diversos estris utilitzats en la falsificació de monedes. Els Mossos van detenir dues persones com a presumptes falsificadors.40

37. AGMS. Expediente personal del cabo de las Escuadras de Cataluña y comandante del Ejército D. José Rull y Vivé. Secció 1a. Lligall R-3748.

38. La Correspondencia de España, 1/09/1862; La España, 5/09/1862.39. La España, 4/12/1864.40. El Lloyd Español, 28/03/1865; La Correspondencia de España, 31/03/1865.

Libro 1.indb 302 12/04/17 16:43

Page 303: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 303

El 30 de març de 1865, simultàniament a l’operació que es va fer contra els falsificadors a Sabadell, els Mossos d’Esquadra de Barcelona van entrar a escorcollar una botiga del carrer Cardona de Barcelona, on van trobar estris per encunyar monedes d’or i de plata, a més de peces ja fabricades. Els Mossos van detenir el propietari de la botiga i una altra persona que l’acompanyava.41

El dia següent, 31 de març de 1865, els Mossos d’Esquadra de Barcelona, acompanyats per l’alcalde de Sant Gervasi, van registrar una casa de l’esmentada vila, on van trobar estris i eines per falsificar mone-des, així com un certa quantitat de moneda ja falsificada.42

El 5 d’abril de 1865, un sotscaporal de l’esquadra de Mossos de Barcelona va desarticular una xarxa de falsificació de monedes d’or. A l’escorcoll de l’habitatge, que era una habitació del carrer Sidé de Bar-celona, es va trobar un encuny destinat a la producció fraudulenta de moneda, així com una petita quantitat de peces d’or falsificades.43

El 24 de febrer de 1866, Ignasi Bassols, alcalde de la ciutat de Girona, va practicar un escorcoll al domicili d’un veí anomenat Sendra, ja que hi havia sospites que formava part d’una xarxa de falsificadors de monedes de cent reals. El resultat de l’esmentada diligència va ser del tot negatiu, però el comportament del tal Sendra va fer refermar les sospites sobre l’existència d’una xarxa de falsificació de moneda a Girona. L’alcalde va informar el jutjat dels fets i va continuar recollint informacions sobre les persones que freqüentava el tal Sendra, tot sot-metent-lo a vigilància. Les investigacions de l’alcalde Bassols indicaven que l’expedició de moneda es podria estar fent des d’un habitatge del carrer Sèquia de la ciutat. L’alcalde es va posar en contacte amb el caporal Bruno Barbany, cap de l’esquadra de Santa Coloma de Farners, que, juntament amb l’alcalde, va practicar un escorcoll a l’esmentat habitatge que va donar com a resultar la troballa d’una màquina anome-nada «comptadora», que era del tipus de les que habitualment s’utilit-zaven en la fabricació de moneda falsa, fet pel qual es va procedir a la detenció i posada a disposició judicial de un tal Borelló, Moreno, inqui-lí de l’esmentat habitatge. Però l’alcalde Bassols va continuar perseve-rant en les seves investigacions i, dies després, va efectuar un segon escorcoll en un altre pis del carrer Santa Clara. Allà va localitzar una

41. El Lloyd Español, 31/03/1865.42. El Lloyd Español, 1/04/1865.43. La Correspondencia de España, 10/04/1865; El Lloyd Español, 7/04/1865.

Libro 1.indb 303 12/04/17 16:43

Page 304: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 304

llima especial i restes metàl·liques. L’alcalde va ordenar efectuar un escorcoll de la zona del riu propera al balcó de la casa, on van trobar, embolicades en paper, diverses monedes falses i restes relacionades amb la fabricació.44

El 23 de desembre de 1866, el caporal Francisco Molons, cap de l’esquadra de l’Arboç, va detenir el veí de la mateixa vila Jaime Rovira, acusat d’un delicte de falsejar moneda. Els Mossos d’Esquadra van comissar una màquina destinada a contrafer moneda que es trobava amagada a la propietat de l’esmentat Rovira. També va ser detingut un veí d’Olèrdola com a integrant del grup de falsificadors. Els detinguts i la maquinària van ser posats a disposició de les autoritats judicials. El caporal Francisco Molons va ser ascendit, mitjançant reial ordre, al grau de subtinent d’infanteria per aquest servei.45

A finals del mes de gener del 1867, un grup de Mossos d’Esquadra va irrompre en un teatre de Manresa, on van detenir i traslladar a la presó dos dels actors, que es trobaven fent l’assaig d’una obra, acusats de falsificació de moneda.46

A principis del mes d’octubre del 1867, un empleat del ferrocarril de Saragossa va presentar-se al Banc de Barcelona per cobrar alguns bitllets de cinquanta duros, que van resultar ser falsos. L’empleat va ser detingut i traslladat a la presó on va prestar declaració en el sentit que havia estat una persona de Sabadell qui li havia entregat els bitllets. Immediatament, els Mossos d’Esquadra van procedir a la detenció d’aquesta persona, a més dels estris utilitzats en la producció fraudulen-ta de bitllets, amb la qual cosa va quedar desmantellada la xarxa.47

Consta que al llarg de l’any 1891, els Mossos d’Esquadra van fer vuit detencions per moneders falsos.48

La nit del 14 de setembre de 1892, els Mossos d’Esquadra de Bar-celona van prendre, després d’una investigació de diversos dies, un home que es trobava en recerca i detenció per una ordre del jutjat del districte de Drassanes, per un delicte d’expedició de moneda falsa. Pos-teriorment, el detingut va ser posat a disposició del citat jutjat.49

44. Diario de Tarragona, 16/04/1866; El Lloyd Español, 15/03/1866.45. AGMS. Expediente personal del cabo de las Escuadras de Cataluña y teniente de

infanteria D. Francisco Molons y Guinjoan. Secció 1a. Lligall M-3559.46. La Correspondencia de España, 5/02/1867.47. La España, 8/10/1867.48. La Vanguardia, 15/01/1891.49. La Vanguardia, 16/09/1892.

Libro 1.indb 304 12/04/17 16:43

Page 305: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 305

El 18 de setembre de 1892, el jutjat d’Igualada va rebre una denún-cia que a la fàbrica tèxtil Amat de la localitat d’Orpí (Anoia) hi havia una màquina de falsificar moneda. La comissió judicial encapçalada pel jutge, una parella de mossos d’esquadra i l’agutzil municipal es va adreçar a la fàbrica per efectuar-hi un escorcoll. Una vegada al lloc, l’escorcoll va resultar negatiu. Llavors, en sortir, l’agutzil es va fixar en una petita dependència, que hi havia al salt d’aigua que posava en marxa la turbina de la fàbrica, que estava tancada amb clau. El jutge ordenà a l’empresari Amat que obrís la porta, qui va manifestar que no tenia la clau, però que anava a buscar una barra de ferro per forçar la porta, a la qual cosa va accedir el jutge. Però l’empresari es va dirigir a casa del seu fill, a qui va informar dels fets, i tots dos van fugir del lloc cap a una entitat bancària de la qual van retirar una gran part dels diners que tenien. Finalment, la comitiva judicial va obrir la porta i va trobar a l’interior maquinària per encunyar monedes de cinc i dues pessetes i cinquanta cèntims. Els mossos d’esquadra i el sometent local van sortir en persecució dels fugitius, però aquests es van fer escàpols. La màqui-na intervinguda va ser traslladada als jutjats d’Igualada.50

El cap de la Guàrdia Municipal de Sant Andreu de Palomar (Bar-celona), auxiliat per dos mossos d’esquadra, es va adreçar, l’1 de febrer de 1892, a una casa en ruïnes que hi havia als afores de la població, ja que sospitava que es podria estar duent a terme algun tipus d’activitat delictiva. En acostar-se a l’indret, va sortir un home que va fugir-hi sense poder ser aturat per les forces de seguretat. En la seva fugida, va llençar quelcom a terra, que en ser inspeccionat pels Mossos va resultar ser una bossa que contenia una petita màquina d acer, destinada, segons semblava, a la producció de moneda falsa, una barra de ferro i dos encunys per batre peces d’or de l’any 1877. Després de fer un escorcoll en profunditat de la casa, no s’hi va trobar cap altre objecte sospitós. Els objectes intervinguts van ser entregats a les autoritats judicials, junta-ment amb el corresponent atestat policial.51

A mitjan novembre, els Mossos d’Esquadra del post de Piera van detenir i posar a disposició judicial un veí de Collbató sobre qui hi havia una ordre judicial de recerca i detenció pel fet d’estar implicat en una fàbrica de moneda falsa que es va localitzar a la localitat d’Esparreguera.52

50. La Vanguardia, 20/09/1890.51. La Vanguardia, 2/02/1892.52. La Vanguardia, 17/11/1892.

Libro 1.indb 305 12/04/17 16:43

Page 306: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 306

A finals del mes de març del 1893, els Mossos d’Esquadra del post de Súria van rebre una informació en el sentit que a Palafrugell, província de Girona, hi vivia una persona coneguda com a Mistaire i Botija, que era propietari d’un estanc i una tenda de queviures, però que havia format part d’una banda de falsificadors de moneda, desar-ticulada el 1882. Els Mossos d’Esquadra es van personar al lloc, van comprovar els fets i van procedir a la seva detenció. Cal fer constar que els altres integrants de la banda havien estat condemnats a disset anys de presó i que en aquells moments encara estaven complint con-demna. El detingut va ser posat a disposició de l’autoritat judicial que el tenia reclamat.53

El 6 de gener de 1898, el mosso d’esquadra Antoni Mas, de l’es-quadra de Monistrol de Montserrat, va practicar un escorcoll en una casa del carrer de Santa Maria número 1, on es fabricava moneda falsa.54

3. CONCLUSIONS

L’eficàcia de les Esquadres de Catalunya contra la falsificació de moneda queda palesa plenament durant el període estudiat (1839-1898) amb la realització de cinquanta-dues operacions contra diferents organit-zacions criminals que es van dur a terme segons el següent repartiment: trenta-vuit a la província de Barcelona, set a la de Girona, cinc a la de Lleida i dues a la de Tarragona. D’aquestes operacions, trenta-vuit van ser fetes d’ofici i catorze, fruit de les delacions realitzades per confidents.

Les comarques on més incidència va tenir la falsificació de mone-da van ser el Barcelonès, amb dinou operacions (fig. 3); el Vallès Occi-dental, amb vuit; el Bages, amb cinc; el Baix Empordà, amb quatre; la Selva, amb dues; també dues a la comarca de la Segarra, i dues més al Baix Llobregat i al Maresme. Segons aquests indicadors, podem dir que la major part de l’activitat criminal es desenvolupava a la zona de Bar-celona i a llocs on hi havia un cert desenvolupament industrial, ja fos metal·lúrgic, paperer o tèxtil.

53. La Vanguardia, 29/03/1893.54. GSH-CME. Expedient del mosso d esquadra Antoni Mas i Fusté. Informe núm. I-03-

0004-2013. Llibreta de servei. Anotació del 6 de gener de 1898.

Libro 1.indb 306 12/04/17 16:43

Page 307: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 307

figura 1. 1) GSH-CME. Confidència sobre uns fabricants de moneda falsa. Fons Vidal Pujadas LVXXI. 2) GSH-CME. Pagament a un confident. Llibre de despeses i entrades 1855.

Libro 1.indb 307 12/04/17 16:43

Page 308: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA INTERVENCIÓ DELS MOSSOS D’ESQUADRA EN LA REPRESSIÓDE LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SEGLE XIX 308

figura 2. GSH-CME. Confidència sobre un taller clandestí de falsificació de moneda al carrer Unió de Barcelona. Fons Vidal Pujadas LVXXI.

Libro 1.indb 308 12/04/17 16:43

Page 309: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

M. FÈLIX GONZÁLEZ FRAILE 309

torres benet, m.; balcells gené, x.; aiguadè bernat, a. (2009), «Alguns casos de bandolerisme tardà a la vall del Riu Corb (segle xix). Entre la història oral i la història escrita», Bandolerisme, bandolers i bandositats, Girona/Lleida, Grup de Recerques de les Terres de Ponent i Institut d’Estudis Ilerdencs.

BIBLIOGRAFIA

GSH- CME. Grup del Servei Històric del Cos de Mossos d’EsquadraAGMS. Archivo General Militar de Segovia

FONTS ARXIVÍSTIQUES

La Vanguardia Diario de BarcelonaEl Guardia NacionalGaceta de MadridEl AncoraLa ÉpocaLa EspañaEl PostillónEl HeraldoEl ObservadorEl Genio de la LibertadEl Clamor PúblicoEl CatólicoLa IberiaLa Correspondencia de EspañaEl Lloyd EspañolDiario de Tarragona

HEMEROTECA

Libro 1.indb 309 12/04/17 16:43

Page 310: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 310 12/04/17 16:43

Page 311: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ResumenEste artículo describe un conjunto inédito –conservado en el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus– de troqueles para la acuña-ción de monedas falsas, correspondientes a cinco emisiones diferentes: una onza de Carlos III (1772, anverso), una onza de Carlos IV (1796, anverso), cinco francos de Luis-Napoleón Bonaparte (1852, dos anversos y dos reversos), cien reales de Isabel II (1855, anverso y reverso) y cinco céntimos de escudo de Isabel II (1868, anverso y reverso). Se describe también la documentación referente a los troqueles de monedas del siglo xix y se analiza críticamente la bibliografía sobre la supuesta par-ticipación del industrial Macià Vila (amigo íntimo del general Prim) en la falsificación monetaria.

AbstRActThis article describes an unpublished collection of tools for the minting of counterfeit coins corresponding to five different emissions, pre-served in the Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, in Reus. These implements represent an onza –a gold doubloon, or eight escudos– of Charles III (a 1772-dated obverse die), an onza of Charles IV (a 1796-dated obverse die), a five francs piece of Louis-Napoléon Bonapart (two 1852-dated obverse dies and two corresponding reverse dies), a 100 reales issue of Isabel II (an 1855-dated obverse die and a corre-sponding reverse die), and a 5 céntimos de escudo of Isabel II (an 1868-dated obverse and corresponding reverse die). The article also describes the documentation referring to minting tools of the 19th century and critically analyzes the bibliography on the supposed participation of the industrialist Macià Vila (an intimate friend of general Prim) in counterfeiting.

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS

Jaume Massó Carballido1

1. Arqueòleg de l’Institut Municipal de Museus de Reus.

Libro 1.indb 311 12/04/17 16:43

Page 312: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS312

Sumari: Presentació / 1. Els encunys / 1.1. Encuny d’anvers IMMR 2372 / 1.2. Encuny d’anvers IMMR 2373 / 1.3.1 i 1.3.2. Dues pare-lles d’encunys, IMMR 2369 i 10857 / 1.4. Parella d’encunys IMMR 2370 / 1.5. Parella d’encunys IMMR 2371 / 2. Documentació refe-rent a l’ingrés dels encunys al Museu / 3. De qui van ser, aquests encunys?

Entre els fons de l’Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR), conservats físicament al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca (instal·lat a l’antiga seu del Banc d’Espanya a Reus, al número 59 del raval de Santa Anna), hi ha diversos encunys metàl·lics, uns quants dels quals van ser destinats a la fabricació de monedes falses d’argent, d’or o de coure, segons els casos. Es tracta, com veurem, d’encunys metàl-lics cilíndrics –obrats aparentment en acer– per a la falsificació de cinc emissions diferents, dels anys 1772, 1796, 1852 (per duplicat), 1855 i 1868. Si fossin encunys elaborats per les mateixes mans, més o menys simultàniament, la darrera data podria assenyalar l’època de la falsifi-cació, és a dir, el final del regnat d’Isabel II o els anys immediatament posteriors. Porten els números d’inventari IMMR 2372, 2373, 2369 i 10857, 2370 i 2371, respectivament.

1. ELS ENCUNYS

1.1. Encuny d’anvers IMMR 2372

Comencem per l’encuny que presenta la data més reculada i que correspon a l’anvers d’una unça de Carles III (fig. 1). És un petit cilin-dre de 3,9 cm d’altura, que té un pes de 375 g, un diàmetre màxim de 3,9 cm i que presenta la part superior amb una forma troncocònica i un diàmetre reduït fins als 2,4 cm (corresponent, és clar, al diàmetre de la moneda que hom volia falsificar). Hi són entallats, lògicament de mane-ra invertida, el bust del rei i la llegenda perimetral carol · iii · d · g · hisP · et · ind · r · 1772.

1.2. Encuny d’anvers IMMR 2373

Corresponent a l’anvers d’una unça de Carles IV (fig. 2). També de forma cilíndrica i de 5,45 cm d’altura, té un pes de 45,4 g, un diàmetre

Libro 1.indb 312 12/04/17 16:43

Page 313: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JAUME MASSÓ CARBALLIDO 313

màxim de 3,65 cm i presenta la part superior de forma troncocònica, amb un diàmetre reduït fins als 2,3 cm. Conté entallats i invertits el bust del rei i la llegenda perimetral carol · iiii · d · g · hisP · et · ind · r · 1796.

1.3.1 i 1.3.2. Dues parelles d’encunys, IMMR 2369 i 10857

Corresponen a l’anvers i al revers de sengles monedes de cinc francs de Louis-Napoleon Bonaparte. L’encuny de l’anvers de l’IMMR 2369 és un cilindre de 4,9 cm d’altura, amb un pes de 423,4 g i un dià-metre pràcticament uniforme de 3,7 cm (amb un mínim ressalt cap a la part mitjana de la peça) (fig. 3.1). Conté entallats i invertits el bust de Louis-Napoleon –amb el que sembla, a la part inferior, la signatura de l’entallador original, larrf (?)– i la llegenda louis - naPoleon bona-Parte. El del revers pesa 419,6 g i presenta una forma cilíndrica, de 5,1 cm d’altura però amb diferents diàmetres: a la part inferior (per a encai-xar la peça) fa 3,5 cm, en una part alta més gruixuda arriba als 4 cm i a la superior es redueix fins als 3,7 cm –per a igualar-ne el diàmetre amb l’encuny de l’anvers–. Conté entallades i invertides una corona de llorer, la llegenda perimetral rePublique francaise i la llegenda centrada 5 francs 1852, a més de la inicial a a la part inferior del cercle (és a dir, situada a la vertical baixa de la corona).

Els encunys IMMR 10857 són físicament molt semblants a la pare-lla d’encunys IMMR 2369 i hi són idèntiques, és clar, les figures gra-vades i les llegendes (fig. 3.2). L’encuny de l’anvers pesa 415,9 g, té 5 cm d’altura i un diàmetre pràcticament uniforme de 3,7 cm (també amb un ressalt mínim cap a la part mitjana). El del revers pesa 452,1 g, té 5 cm d’altura i fins a quatre gruixos diferents (el perfil recorda el tap d’una ampolla de cava): 3,7 cm a la part inferior, 4,5 cm a la part central i més gruixuda, 4 cm al coll següent i novament 3,7 al disc superior. En aquest encuny encaixable s’aprecien diversos senyals i qualque esquer-da que suposem derivats del seu ús o de la seva manipulació.

1.4. Parella d’encunys IMMR 2370

La parella d’encunys correspon a una moneda de cent rals d’Isa-bel II (fig. 4). Pesa 403 g, té una altura de 4,65 cm, un diàmetre infe-rior màxim de 3,9 cm, un diàmetre més alt de 2,9 cm i el del disc de 2,1 cm (el perfil recorda un pes de balança). Té entallats i invertits el bust de la reina i la llegenda perimetral isabel 2a Por la gracia de dios y la cons · 1855. El del revers pesa 417,3 g, té 4,9 cm d’altura i quatre diàmetres diferents (els dos centrals, no exactament regulars i

Libro 1.indb 313 12/04/17 16:43

Page 314: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS314

concèntrics): 3,9 cm a la part inferior, 2,9 cm al segon tram, 2,5 cm al tercer i 2,1 cm al disc superior. Té entallats i invertits l’escut de la casa reial i la llegenda perimetral reina de las esPañas * 100 rs *

1.5. Parella d’encunys IMMR 2371

Parella d’encunys per fabricar moneda de cinc cèntims d’escut d’Isabel II (fig. 5). Pesa 205,4 g, té una altura de 2,6 cm, un diàmetre inferior màxim de 3,65 cm, un diàmetre de l’anella mitjana de 3,4 cm i un diàmetre del disc superior de 3,15 cm. Té entallats i invertits el bust de la reina i la llegenda perimetral –emmarcada per filets de punts– isabel ii Por la gracia de dios y la const * 1868 *. El del revers pesa 238,6 g, té una altura de 2,9 cm, un diàmetre inferior màxim de 3,75 cm i el superior del disc de 3,15 cm. Té entallats i invertits l’escut reial i la llegenda perimetral –també emmarcada per filets de punts– reina de las esPañas * 5 centimos de escudo *. Seria l’única moneda de coure a falsificar, atès que les anteriors són de metalls molt més preciosos.

2. DOCUMENTACIÓ REFERENT A L’INGRÉS DELS ENCUNYS AL MUSEU

La informació corresponent a l’entrada a l’antic Museu Municipal de Reus de tots aquests encunys és força dispersa. A continuació presento, ordenades cronològicament, totes les referències que n’he pogut trobar.

La primera és una còpia, feta amb paper carbó, de l’ofici número 72 tramès pel president de la Junta del Museu Municipal «Prim-Rull» de Reus, Enric Aguadé Parés. El text és mecanoscrit (llevat d’una peti-ta rectificació feta a mà):

«La Junta que tengo el honor de presidir ha tenido noticia de que en la calle de Mariano Fortuny de esta Ciudad y en unas obras que se están efectuando en la Sastrería Queralt, fueron hallados unos antiguos troqueles y que por ignorar de lo que se trataba fué denun-ciado el hecho a la Guardia Civil, la cual se hizo cargo de aquéllos para ponerlos a la disposición de V. E. / Como se trata de objetos que no tienen otro valor que el histórico de la Ciudad, me permito rogar a V. E. se sirva ordenar sean depositados en el Museo Prim Rull (Museo Municipal) de esta Ciudad. / Agradeciendo por anti-cipado la resolución que V. E. adopte me complazco en reiterarme a sus órdenes. / Dios guarde a V. E. muchos años. / Reus 16 de

Libro 1.indb 314 12/04/17 16:43

Page 315: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JAUME MASSÓ CARBALLIDO 315

agosto de 1947. / El presidente, / [espai en blanc] / Excmo. Sr. Gobernador Civil / tarragona.»2

La resposta va arribar uns quants dies després, per mitjà d’un ofici mecanoscrit tramès per l’aleshores governador civil interí, encapçalat amb la referència «Negociado 3º / Varios / Nº 12747» i acompanyat de la blava empremta del segell oval del «Gobierno Civil de la Provincia / tarragona». Hi corregeixo qualque error de picatge, però no he sabut esbrinar –a partir de la seva signatura autògrafa– quin era el cognom del governador interí:

«El Excmo. Sr. Director General de Seguridad en escrito de fecha 22 del actual me dice lo que sigue: / “Excmo. Sr.- En relación a su atento oficio de fecha 16 del actual dando traslado a otro del Sr. Pre-sidente de la Junta de Museos de Reus solicitando el depósito de unos troqueles en el Museo Prim-Rull “Museo Municipal [sic] de aquella Capital tengo el honor de participar a V. E. que visto los motivos alegados en su escrito en el que se indica que no tienen otro valor que el histórico de la Ciudad, no existe inconveniente por esta Dirección General de Seguridad para que los citados tro-queles entren a formar parte de los objetos que constituyen el citado Museo siempre que a su vez no ponga reparo por las Autoridades encargadas de velar por el Patrimonio Artístico Nacional.” / Lo que traslado a Vd. como contestación a su escrito Nº 72 de 16 del actual comunicándole que por el Sr. Capitán de la Guardia Civil de esa Ciudad le serán entregados en depósito los citados troqueles después de lo cual se servirá acusarme recibo. / Dios guarde a V. muchos años. / Tarragona, 27 de Agosto de 1947 / el gobernador civil intº / Alejandro [¿...?] / Sr. Presidente de la Junta de museos de / reus.»3

Un tercer ofici, també mecanoscrit, correspon a la comunicació del brigada comandant del «Puesto» de la Guàrdia Civil de Reus, encapça-lat per l’empremta blava del segell oval de la «232 Comandancia de la Guardia Civil / Puesto de Reus»:

«Tengo la distinción de participar a V. que se ha ordenado por la Superioridad, sean entregados a ese Museo los cuatro troqueles

2. Arxiu de l’Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR), lligall «Oficios y comuni-caciones / 1946 á 1950», plec corresponent a la sessió de la Junta del Museu Prim-Rull del dia 14 d’octubre de 1947, document núm. 11.

3. Arxiu de l’Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR), lligall «Oficios y comuni-caciones / 1946 á 1950», plec corresponent a la sessió de la Junta del Museu Prim-Rull del dia 14 d’octubre de 1947, document núm. 12.

Libro 1.indb 315 12/04/17 16:43

Page 316: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS316

hallados al efectuar trabajos de reparación en una casa sita en la Calle Mariano Fortuny nº 35 de esta Ciudad, pudiendo V. dispo-ner sean recogidos los mismos en este Puesto, rogando el opor-tuno recibo para constancia en esta dependencia. / Dios guarde a V. muchos años / Reus 30 Agosto de 1947 / El Brigada Coman-dante Puesto / Julián de la Iglesia López / Señor Presidente de la Junta de Museos de esta Ciudad de / Reus.»4

Més endavant, curiosament el dia dels Innocents d’aquell mateix any, el diari provincial tarragoní va publicar una nota lliurada per la Junta del Museu de Reus, en la qual es donava compte de les peces i objectes darrerament ingressats. Entre aquests objectes, hi havia:

«Dos troqueles de acuñar moneda de 5 francos, de Luis Napo-león (1852), hallados con ocasión de las obras realizadas en la casa núm. 35 de la calle de Mariano Fortuny, han sido cedidos al Museo, así como otros dos troqueles de acuñar moneda, de Isabel II (1868), entregados por don Antonio Sabater Esteve, siendo dicho material procedente de las obras practicadas en los almacenes de propiedad del donante, sitos en las calles San Miguel y José A. Clavé.»5

Val a dir que el suara esmentat carrer de Marià Fortuny és l’ac-tual i molt cèntric carrer de Monterols, que comunica la plaça del Mercadal amb la de Prim. La casa número 35, encara ocupada per la Sastreria Queralt, té façana al carrer del Vidre, del qual és la casa número 26. Com veiem, es tracta de dos llocs ben diferents: els car-rers de Monterols i del Vidre i els de Sant Miquel i Josep Anselm Clavé (aquests segons, més allunyats del centre urbà) són separats per uns quants centenars de metres. Sembla com si la troballa esmentada al final de la nota apareguda al diari fos anterior a la de la sastreria i que hom va aprofitar l’avinentesa de la nova aparició per a fer-la també pública.

Dissortadament, no he sabut localitzar –de moment– cap dada que ajudi a explicar la procedència dels dos encunys corresponents a sen-gles unces del segle xviii.

4. Arxiu de l’Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR), lligall «Oficios y comuni-caciones / 1946 á 1950», plec corresponent a la sessió de la Junta del Museu Prim-Rull del dia 14 d’octubre de 1947, document núm. 13.

5. «Nuevas aportaciones al Museo Prim Rull», Diario Español (Tarragona), 28/12/1947, 2892, p. 4. La nota és anònima, però la redacció del text pot ésser atribuïda a Salvador Vilaseca Anguera, aleshores director del Museu.

Libro 1.indb 316 12/04/17 16:43

Page 317: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JAUME MASSÓ CARBALLIDO 317

3. DE QUI VAN SER, AQUESTS ENCUNYS?

Ha estat apuntada la possibilitat que l’industrial Macià Vila i Mateu (Igualada, 1811 – Reus, 1865),6 amic íntim i un dels principals suports econòmics del general Prim, tingués relació, més o menys directa, amb la producció de moneda falsa a Reus.7 Aquesta imputació és prou seri-osa i cal analitzar amb detall els elements o supòsits sobre els quals es fonamenta.

L’escriptor i polític reusenc Josep Güell i Mercader (1839-1905), al seu llibre de memòries Coses de Reus, editat per primer cop l’any 1900, dedicà unes quantes línies a Macià Vila:

«Llavors s’establiren a Reus les primeres fàbriques de filats i teixits mogudes per la força del vapor; llavors es construïren La Manufacturera i la Fabril Algodonera que en punt a avenços industrials posaren Reus al nivell de Barcelona. En fer esment d’això darrer és just de dedicar un record al senyor Macià Vila, un dels millors patricis que hem tingut a Reus. / Vila, de senzill traginer que era,8 arribà per propis esforços a expert fabricant i home de grans empreses. Ell buscà i trobà els capitals necessaris per muntar la gran fàbrica que encara avui honora a Reus. Recor-do, quan noi, haver-li sentit dir que els primers dos-cents mil duros que foren necessaris per a construir el grandiós edifici del carrer de Sant Joan, foren portats des d’Agramunt a Reus, l’any 1846, en unces d’or i en catorze maletes de cuir carregades a bast de set matxos, guardats per una escorta formada per vint homes escollits i degudament armats, que havien estat miquelets en l’an-terior guerra civil. Durant vint-i-cinc anys no hi ha a Reus empre-sa o millora entre els iniciadors de les quals no figuri el senyor Macià Vila. Era gran amic de Prim, i sols per allotjar el general quan ací venia, féu construir no lluny de la població la sumptuo-sa casa de camp que, propietat avui del senyor Quer i per ell notablement millorada, tant pels records que inspira com per la

6. Vegeu benavent de barberà, P., Macià Vila Mateu. esbós biogràfic d’un pròcer indus-trial progressista del Reus de mitjan segle xixè, Reus, Associació d’Estudis Reusencs, 1966.

7. estrada-rius, A., «Introducció: la falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix. Balanç d’un camp obert a la recerca», La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra/Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2013, p. 18.

8. Cit. supra, n. 6, p. 57, quan comentà aquest text de Güell i Mercader, va concloure que «l’afirmació que Vila comencés fent de traginer és totalment fantasiosa, però ben adequada per subratllar el contrast entre el començament i l’acabament de la seva vida de treball».

Libro 1.indb 317 12/04/17 16:43

Page 318: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS318

bellesa de la finca és un dels llocs que cal ensenyar a tot foraster que visiti Reus.»9

Més endavant, l’escriptor (i moltes altres coses) reusenc Eduard Toda i Güell (1855-1941), nebot de J. Güell i Mercader, no tractà tan bé Macià Vila:

«Havém descrit a grans ratllas los voltants del casal d’Escornal-bou, y abans d’entrar en la historia de las evolucions del home en aquell cim que jamay deixá d’estar poblat, volém cloure aqui ab la novela de son embruixament, ben coneguda a mitjans del segle passat. / Era als voltants del any 1845. Feya deu anys del acaba-ment de la primera guerra carlista, que havia deixat lo convent en ruïnas, los boscos destrossats y’ls pobles de la rodalia empobrits y saquejats per las partidas de lladres que dominavan la comarca. No hi havia seguretat per rés ni per ningú. / De prompte s’escampá pel pais la noticia de que havian pujat bruixas a Escornalbou. Durant lo dia rés anormal se veya que trenqués la deserta solitut dels llochs enderrocats que ningú habitava: mes al entrar la fosca de la nit comensavan a sentirse sorolls estranys de cops com fets ab massas de ferro, de cadenas assotant las pedras de las murallas, y’s veyan llums misteriosas apareixer y amagarse en las trencadas voltas de la Iglesia. Los mals esperits havian sens dupte elegit aquells llochs pera sas satánicas orgías. / Durá la cosa tres o quatre anys, y en aquest temps cap pagés del terme gosá acostarse al malehit edifici, ni cap dona volgué passar al cap al tart per los vorers camins de l’Argentera a Vilanova y Riudecanyas. S’havia fet en torn d’Escornalbou l’aislament mes absolut. / Peró un dia comensaren a naixer duptes. Algú aná al poble de Coll de Jou, situat a l’altre costat de la serra al peu de la Mola y digué als que l’escoltaven haver vist figuras humanas dalt de la montanya y fum de llenya a las horas en que’ls pagesos acostuman coure’ls seus menjars. Pareixia donchs que no eran sols bruixas las que habita-van las ruinas del vell monestir. / Los vehins de Coll de Jou, gents de pit, pastors, carboners y llenyataires volgueren sapiguer lo que passava a Escornalbou, formant una expedició de una dotzena d’escopetas que a trench d’auba emprengueren lo camí de la serra

9. güell i mercader, J., Coses de Reus (Records d’un jove que ja no ho és), 2a ed. [amb el text normalitzat], Reus, Associació d’Estudis Reusencs, 1965, p. 101-102. Val a dir que la sumptuosa casa de camp de Macià Vila esmentada per Güell va ser enderrocada –molt lamen-tablement– als anys seixanta del segle xx.

Libro 1.indb 318 12/04/17 16:43

Page 319: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JAUME MASSÓ CARBALLIDO 319

envers lo castell. Hi arribaren a les deu del matí y ho trobaren tot desert: sols a l’atri de l’Iglesia s’hi veyan restes de menjar y’ls sachs de palla ahont devian dormir quatre o cinch personas. D’aquestas no’n pogueren divisar cap, y es lo cert que desde aquell dia s’acabaren los sorolls, las llums y l’embruixament d’Escornal-bou. / La clau de l’enigma fou trobada quan entre las runas de sota l’absis del temple s’hi descobriren las feixugas pesas de ferro d’una máquina de fer moneda, es a dir, las duas prempsas, l’arbre de rosca y’l volant. Y també fou conegut l’historial d’aquesta estranya industria. Circulavan llavors a Catalunya las monedas de coure conegudas per pessas de sis, qual valor nominal era de sis quartos cada una, mentres que’l preu del metall empleat en sa fabricació no arribava a la mitat d’aquest valor. Era per tant profitós pels parti-culars fer dita moneda, y en aquesta tasca se distinguí a Reus un fabricant de cotó a qui’l poble conegué pel renóm de Sisos. Sembla esser aquest industrial qui feu montar la máquina d’Escornalbou, com se deya que n’havia abans instalat una altra en lo mateix lloch de sa fábrica, encara avuy existent en lo carrer de San Joan10 de la esforsada e invicta població vehina.»11

En un altre text anterior, Toda havia recollit uns versos populars que es deien a Reus cap a mitjan segle xix i que esmentaven aquest renom atribuït a Macià Vila:

«Si volen saber qui són, los que la llibertat daran,un coronel ab xurriacas, un sisos que és fabricant.»El mateix Toda explica que «Lo coronel era D. Francesch Subirà;

lo sisos, D. Macià Vila».12

10. La molt destacable residència reusenca de Vila a què es refereix Toda va ser –també molt lamentablement– enderrocada l’any 1980.

11. toda i güell, E., Historia de Escornalbou, Tarragona, Reial Societat Arqueològica, 1926, p. 19-22 (Toda va voler que el seu llibre fos publicat en un català prenormatiu). N’hi ha una reedició, amb el títol normalitzat però amb text en facsímil (i un pròleg a cura de Carles Maristany i Tió): Reus, Edicions del Centre de Lectura, 1984. Cal tenir en compte que Macià Vila va morir quan Toda només tenia deu anys i que aquest no va adquirir les ruïnes d’Escor-nalbou fins l’any 1907 (quan encara residia a Londres). Ateses les característiques del text de Toda, que ell mateix qualificà de «novel·la», ha estat reproduït –en versió ja normalitzada– al volum Recull de llegendes del Camp de Tarragona [a cura de Jordi Tous i Vallvé i amb dibui-xos d’Antonio Latre], Tarragona, Edicions El Mèdol, 1989, p. 150-152.

12. toda, E., «Don Jaume Padró Ferrer», Revista del Centre de Lectura, Reus, III, IV, 86, 15/8/1923, p. 204-207.

Libro 1.indb 319 12/04/17 16:43

Page 320: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS320

Hi ha, però, una altra possibilitat sobre l’origen del renom Sisos. Cap a mitjan segle xix, es va produir a Reus un curiós incident durant la celebració del Carnaval al carrer, arran de l’enfrontament entre els progressistes i els moderats locals. En un moment determinat de la festa, des d’una carrossa tirada per mules i muntada pels moderats es van començar a repartir dolços entre les senyores que guaitaven des dels balcons baixos de les cases. Els progressistes van voler espatllar l’activitat popular dels moderats i van aparèixer a la plaça abillats amb els vestits del ball de diables. D’acord amb un text recordatori, publicat pocs anys abans d’acabar el segle,

«de cop y volta, organisaren una sortida dels mateixos [progressis-tes] dirigits per lo Maciá Vila: surten vestits de diable, ab dos tabals destrempats al devant; se dirigeixen a la plassa de las Monjas (avuy de Prim) y baixan los uns per lo carrer de Monterols, mentres los altres van a sortir á la plassa de la Constitució [ara del Mercadal] per lo carrer de las Galanas. Estavan los moderats devánt de casa Don Ramon d’Alba, en quals balcons hi havía varias senyoretas, cuant las dos collas arribaren a la plassa quedant al mitj los primers; y allí fou lo desfet. Fican los diables má als civaders que portavan y comensan á tirar pessas de sis als de la carrossa, salta la brivalla y’ls grans sobre d’aquesta, y entre l’escándol que allí’s promogué, s’abalansan los diables á las rodas y trehuen las clavetas del fuell: un tir que se suposa sortí dels moderats, enfurisma las mulas, y la sort feu que sense desgracias personals acabès la cosa; xillan las donas, se retiran los moderats y’ls diables altre vegada cap á casa ab los timbals sense destrempar.»13

El llançament d’aquelles «peces de sis», o «sisos», per part d’una colla dirigida per Macià Vila podria ser ben bé l’origen del renom que li va ser adjudicat. Val a dir que Macià Vila va morir l’any 1865 i que, per tant, no pogué participar en la fabricació d’uns encunys de moneda falsa d’Isabel II que corresponen a 1868. D’altra banda, el seu domicili –situat a la part alta del carrer de Sant Joan– queda una mica lluny dels dos indrets en què es van trobar els encunys de Louis-Napoleon Bonaparte i d’Isabel II. Personalment, i per allò que la culpabilitat ha de ser provada i demostrada, descarto que el gran amic del general Prim basés la seva fortuna, o una part de la seva fortuna, en la fabricació de moneda falsa.

13. V., «Dos fets de la vida de Reus», Lo Somatent, Reus, XIII, 3724, 16/10/1898, p. 2. Agraeixo la referència a l’amic Salvador Palomar Abadia; vegeu Palomar, S., «Una altra de diables per Carnaval», La Teiera [publicació electrònica], 5/2/2016.

Libro 1.indb 320 12/04/17 16:43

Page 321: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JAUME MASSÓ CARBALLIDO 321

figura 1. Encuny IMMR 2372 i detall del gravat.

Libro 1.indb 321 12/04/17 16:43

Page 322: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS322

figura 2. Encuny IMMR 2373 i detall del gravat.

Libro 1.indb 322 12/04/17 16:43

Page 323: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JAUME MASSÓ CARBALLIDO 323

figura 3. Encunys d’anvers i de revers i detall de gravat: 1) IMMR 2369; 2) IMMR 10857.

Libro 1.indb 323 12/04/17 16:43

Page 324: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS324

figura 4. Encuny d’anvers i de revers IMMR 2370 i detall de gravat.

Libro 1.indb 324 12/04/17 16:43

Page 325: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JAUME MASSÓ CARBALLIDO 325

figura 5. Encuny d’anvers i de revers IMMR 2371 i detall de gravat.

Libro 1.indb 325 12/04/17 16:43

Page 326: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ELS ENCUNYS DE MONEDES FALSES DE LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU DE REUS326

benavent de barberà, P. (1966), Macià Vila Mateu. Esbós biogràfic d’un pròcer industrial progressista del Reus de mitjan segle xixè, Reus, Associació d’Estudis Reusencs.

estrada-rius, A. (2013), «Introducció: la falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix. Balanç d’un camp obert a la recerca», La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra/Museu Nacional d’Art de Catalunya, p. 15-23.

güell i mercader, J. (1965), Coses de Reus (Records d’un jove que ja no ho és), 2a ed. [amb el text normalitzat], Reus, Associació d’Estudis Reusencs.

Palomar, S. (2016), «Una altra de diables per Carnaval», La Teiera [publicació elec-trònica], 5/2/2016.

toda i güell, E. (1923), «Don Jaume Padró Ferrer», Revista del Centre de Lectura, Reus, III, IV, 86, 15/8/1923, p. 204-207.

toda i güell, E. (1926), Historia de Escornalbou, Tarragona, Reial Societat Arqueo-lògica [reedició: (1984), Història d’Escornalbou, Reus, Edicions del Centre de Lectura].

tous i vallvé, J. (cur.) (1989), Recull de llegendes del Camp de Tarragona (amb dibuixos d’Antonio Latre), Tarragona, Edicions El Mèdol.

V. (1898), «Dos fets de la vida de Reus», Lo Somatent, Reus, XIII, 3724, 16/10/1898, p. 2.

[vilaseca anguera, S.,] (1947), «Nuevas aportaciones al Museo Prim Rull», Diario Español, Tarragona, 28/12/1947, 2892, p. 4.

BIBLIOGRAFIA

Libro 1.indb 326 12/04/17 16:43

Page 327: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

ResumenLa llamada Guerra de los Matiners o de los Trabucaires (1846-1849) fue una de las cuatro guerras civiles que sufrió Cataluña, el enfrentamiento sangriento entre dos ideologías, absolutista y liberal, que tuvo su origen más remoto en la Revolución Francesa (1789) y, de forma más directa, en la Guerra de la Independencia (1808-1814). Una de las consecuencias de la intromisión militar, política y económica francesa fue que a mediados del siglo xix el franco se había convertido en la moneda internacional de referencia. Para financiar las guerras, los franceses fabricaron moneda que el mercado internacional absorbió, con lo que provocaron una inflación. En realidad se trata de un chantaje en toda regla: a cambio de protección de los franceses, los españoles admitían la libre circulación de sus monedas, con lo que causaban una enorme distorsión económica por el hecho de que unas monedas y otras eran de valor diferente. Así pues, se generalizó el contrabando y la falsificación de moneda, denunciadas por el autor de este dietario vital, cuyas observaciones son plenamente corroboradas por las informaciones que proporcionaban gacetas, periódicos y boletines oficiales provinciales de la época, conocidas por dicho testigo excepcional.Este artículo pretende centrarse en el hecho monetario, y en especial en el de la circulación de moneda falsa, testimoniados por un propietario rural de la comarca del Solsonès, en la Cataluña central, contemporáneo de los hechos, que los narra en su dietario, escrito para uso de la casa donde había nacido y pasado su vida. Así mismo, se trata con cierto detalle el marco histórico en el que se desarrollaron los hechos, tanto a nivel local como en las esferas catalana, española e internacional.

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS (1846-1849)

Joan Salvadó i Montoriol1

1. Doctor en Història.

Libro 1.indb 327 12/04/17 16:43

Page 328: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)328

AbstRActThe war of the Matiners or Trabucaires that took place in Catalonia (1846-1849) is one of the bellicose episodes of the Iberian peninsula’s civil wars, the consequences of the bloody confrontation between the two ideologies, absolutist and liberal, that originated in the French Rev-olution (1789) and, more directly, in the Guerra del Francès (1808-1814). One consequence of the military, political and economic intromission of the French was the franc’s becoming the international currency of reference by the middle of the 19th century. In order to finance their wars, the French minted coinage absorbed by the international market, causing inflation. This was actually a form of blackmail: in exchange for protection by the French, the Spanish were obligated to permit free circulation of the franc, provoking an enormous economic distortion due to the fact that their currencies did not enjoy the same value. This promoted the growth of smuggling and counterfeiting, as denounced by a certain author of a day book - a farm proprietor from the region of Solsona, in central Catalonia. His observations fully accord with the information given by contemporary government journals, newspapers and official gazettes of the provinces, well-known and read by this exceptional witness.

Libro 1.indb 328 12/04/17 16:43

Page 329: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 329

Sumari: 1. El dietari / 2. Context històric / 3. Context monetari / 4. Esments monetaris del dietari / 5. Notícies de falsificació

1. EL DIETARI2

Tot seguit aportem la fitxa de l’autor, del dietari i de les seves carac-terístiques.

L’autor: - Cabot.- Nascut vers el 1780.- Casa Cabot, parròquia de Santa Susanna, terme de Riner, comar-

ca del Solsonès.- Professió: pagès.

Període cronològic dels fets que es narren: 1789-1863, pràcticament tota la vida de l’autor.

Fets que anota: - Polítics: pensament catòlic, conservador (defensa l’statu quo de les

monarquies europees)- Militars- Econòmics- Domèstics- Personals El Dietari anota els fets viscuts, directament o indirecta, per l’autor,

des de la seva més tendra infantesa, que ens situen en els preàmbuls de la Guerra del Francès, l’anomenada Guerra Gran (1793-1795) contra la Convenció, és a dir, contra la França revolucionària. L’exaltació dels que lluitaven venia del legitimisme de la monarquia catòlica contra els repu-blicans d’esquerra, i el leitmotiv, la lluita clerical/anticlerical. Motius que es mantindrien tot al llarg del segle xix –no oblidem que el Concili Vaticà I es va cloure l’any 1870 amb una condemna de la ideologia libe-ral per part del papa Pius IX–.

2. Volem agrair als descendents de l’autor d’aquest Dietari que ens hagin permès el seu estudi i publicació.

Libro 1.indb 329 12/04/17 16:43

Page 330: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)330

La Guerra del Francès (1808-1812) va portar a Catalunya, després de molts anys de pau –des del 1714–, un trasbals i unes situacions molt dramàtiques –com, d’altra banda, va portar a la resta de la Península– que la gent va patir en primera persona i per la qual va quedar marcada profundament, perquè a més de la seva gravetat intrínseca, va assenyalar l’inici de gairebé una centúria de guerres que són el drama personal viscut per l’autor i per tota la seva generació.

El profund impacte que va provocar aquesta guerra, i l’interès que va suscitar en els seus contemporanis, es pot apreciar en el fet que el militar i historiador Francesc Xavier de Cabanes, un il·lustre solsoní, pertanyent a una família de la noblesa comarcana, va escriure una His-tòria de la Guerra del Francès, de la qual es conserva un volum.

Cal destacar també que Busa, una serra emblemàtica de la «munta-nya», al bell mig del territori històric de la vall de Lord, amb Sant Llo-renç de Morunys com a nucli de població més gran, al nord, amb una forma de nau característica que li proporciona el seu magnífic pla, a més de ser escenari de fets bèl·lics destacats de totes les guerres que esmen-ta l’autor del Dietari, entre els quals la seva fortificació pel general Lacy, als primers dies de setembre del 1811 té l’honor d’ésser el primer lloc de Catalunya on es proclama la Constitució de Cadis de l’any 1812.

L’escenari d’aquestes guerres del segle xix, que coneixem amb el nom de «Guerres Carlines», conseqüència i continuació de la Guerra del Francès, és fonamentalment la «muntanya catalana». Entenem per aquesta la part de país que comença en una línia imaginària que limita pel nord el pla de Bages (Santpedor) i l’altiplà de Calaf, a la Segarra històrica, i arriba fins a la plana del Rosselló a través del Vallespir, que, juntament amb la Cerdanya, per la seva situació fronterera, jugà un rol destacat perquè sovint hi passaven i s’hi refugiaven alguns dels princi-pals caps carlins. L’escenari de la guerra era en comarques del Prepiri-neu, com el Lluçanès, el Solsonès i el Berguedà, situades entre 400 i 800 metres, on hi havia també els principals nuclis («nius») carlins.

Quan l’any 1822 el general Mina, constitucional o liberal, cremà el castell i la vila de Castellfollit, després de resistir els assetjats un setge i foc que durà una setmana, ho féu per tallar les comunicacions de les valls del Llobregós i del Segre i dificultar la comunicació i l’avituallament dels carlins –anomenats «reialistes»– de la Seu d’Urgell, on s’havia instal·lat la Regència que governava en nom del rei Ferran VII –exiliat arran del triomf dels liberals l’any 1820–, dels de la Segarra i l’Urgell.

Tota aquesta part de Catalunya –inclosa la part muntanyenca de la Catalunya del nord– visqué un segle xix molt turbulent, sovint en oposició

Libro 1.indb 330 12/04/17 16:43

Page 331: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 331

a les terres prelitorals –Vallès– i litorals –Barcelonès–, on la burgesia tenia uns interessos diferents i encara oposats als dels pagesos propietaris i membres de la noblesa rural muntanyenca, molt més tradicional i deslligada de Madrid –motiu pel qual simpatitzà, a vegades sense massa criteri, amb el carlisme–. L’arrelament del fenomen del carlisme a la Catalunya central és fora de dubte, i ho demostren tant el ric fons documental de la Fundació Ribalta de Solsona com el fet que sorgís precisament en aquestes terres la iniciativa de crear un museu del carlisme a Pinós, projecte que els anys 2004 i 2005 va estar a punt de fer-se realitat.

Després del famós «abrazo de Bergara», que posà fi a la cruenta Primera Guerra Carlina, l’any 1840 Maroto fou vist com a traïdor pels partidaris del pretendent carlí. Com s’explicaven la derrota? Una possi-bilitat era que Déu els castigava per l’expiació dels pecats que havien comès en acceptar els suborns amb què els liberals temptaven contínu-ament els caps carlins i llurs seguidors. La idea que el diner liberal corrompia era molt estesa entre la població.

El capità general Pavia, artífex de la pacificació de la «muntanya catalana», va ser també qui en va millorar les comunicacions, amb un interès político-militar claríssim. L’autor del Dietari anota tots els avenços viaris dels voltants, planificats i imposats des de les capitals de província, sigui Lleida –la que correspon a l’escenari geogràfic que tractem– o bé Barcelona, malgrat que no ens en doni la seva opinió, que es reserva, tot i que no se li devia escapar la càrrega ideològica liberal que hi havia al darrere, que representava els interessos de la burgesia industrial, tan ben duts a la pràctica políticament pel capità general Pavia, alhora que els tècnics de la «Junta general de carreteras», amb Pere Pasqual al capdavant, traçaven els seus recorreguts per endinsar-se en els racons fins aleshores infestats de trabucaires.

A diferència d’altres famílies de l’actual comarca del Solsonès –el nom és relativament modern, no anterior al segle xx–, els propietaris de la casa Cabot no se significaren per la seva militància a cap bàndol concret dels que es formaren al segle xix. No militaren ni en el bàndol liberal ni en el carlí, malgrat que l’autor mostra sempre una ideologia conservadora catòlica, comuna entre els propietaris mitjans de masos de la zona de muntanya, també mitjana. No era, tanmateix, ultraconservador ni carlí manifest com ho fou el propietari de casa Puigpelat (la Molsosa), o com els disset membres de la família Tristany, de la casa homònima (parròquia d’Ardèvol, municipi de Pinós, comarca del Solsonès).

El Dietari comença explicant uns fets que succeïren l’any 1789, essent ell encara un infant. Es tracta, doncs, de la Revolució Francesa

Libro 1.indb 331 12/04/17 16:43

Page 332: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)332

(«grans alborots al regne de Francia; molta part dels francesos se comen-saren de alborotar contra del Rey, que aleshoras era Lluís setse»).

- 1793: al gener, institució de la guillotina.- 1793-1795: primera guerra de França, la Guerra Gran («Después

que fonch alborotat lo regne de Francia, com está dit, y avent mort al Rey y â la sua família y â molts de altres, los varen alsar guerra los demés regnos veyins per causa de aver mort al seu Rey, però ells també alsaren guerra als demés regnos. Y n·i avia molts que volian governar y los apareixia que tot ho avian de destruhir. Aixís mateix, també al regne de España los declararen la guerra, y esta guerra penso que es va comen-sar en lo any 1793»).

• Els «gavaigs» (francesos) són combatuts pels «somatents».• L’artífex de la pau amb França: Godoy, primer ministre de Carles IV, «que li va entregar casi tot lo govern del Regne». És titllat de «perrucaire» (afrancesat), dolent, mal governant i traïdor (la gent l’acusava d’haver deixat entrar els francesos a Espanya, mentre que Carles IV és disculpat perquè és qualificat de «bon home, enganyat per Godoy».

• República («una espècia de govern que·n deyan la República, y governavan molts»).

• Bonaparte («y tenian també molts Generals per continuar la guer-ra que tenian en unas parts y altras, y un dels que se varen alsar per governar la Francia y la guerra fou Bonaparte. Aquest era fill de la isla de Còrcega, y deyant que era bort [...]»).

- 1797-1805: [1798-1799, 40.000 soldats a Egipte; 1805, Trafalgar] Guerra amb Anglaterra, només per mar. A l’augment del poder naval anglès, Napoleó hi respon el 1806 amb el bloqueig continental, que por-tarà a França a l’aventura de la invasió de la península Ibèrica.

- 1807: els últims dies de novembre, invasió del regne de Portugal. - 1808: al febrer, invasió del regne d’Espanya. Inici de la Guerra del

Francès.- 1820-1823: Trienni Liberal. L’any 1823 vingueren els francesos a

destruir els constitucionals i a restituir al govern Ferran VII.- 1823-1833: segon període absolutista («Dècada Ominosa»). L’1

d’octubre de 1823, el rei Ferran VII, alliberat pel duc d’Angulema, el principal general de tots els exèrcits francesos d’Espanya (els «Cent Mil Fills de Sant Lluís»), recupera el poder absolut i declara nuls tots els actes governamentals anteriors al 1820.

«Lo dia quatre de novembre se entragá Barcelona, però ab uns pac-tes molt bons per los de Barcelona, perquè tots los més grossos después

Libro 1.indb 332 12/04/17 16:43

Page 333: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 333

se embarcaren y se n’anaren allí de ahont volgueren. Y los francesos entraren â la ciutat y se apoderaren de las fortalesas y no·s digué res â ningu, encara que allí y avia tots los principals constitucionals y milici-anos de Catalunya, y fins de fora Catalunya també n·i avia. Però lo general francès Moncey los va fer uns pactes que no dirian res â ningú.

Lo dia sis de novembre se entregá Tarragona y al mateix temps Hostalrich y alashoras ja tot Catalunya torná â estar subjecta al Rey, encara que â las fortalesas y avia francesos per guarnició, però no deyan res â ningú y las ordas tornavan â córrer en nom del Rey y del seu govern.»

Durà fins a la seva mort, el setembre del 1833, deu anys més tard.- 1827: Guerra dels Malcontents. El març de l’any 1827, alguns

comandants de reialistes que s’havien destacat l’any 1823 quan anaven contra la Constitució es van alçar amb algunes partides a l’Empordà i la plana de Vic en defensa de Carles, germà del rei, perquè no estaven contents del que el rei havia fet. Per això foren coneguts com a «malcon-tents», si bé ells es feien passar per veritables reialistes i executors dels decrets del legítim sobirà, Ferran VII. Entre d’altres, un dels principals caps de partida fou en Josep Bossoms, conegut per «lo Jep dels Estanys». Ja havia participat en la guerra de França de l’any 1796 al cos de mique-lets de Cerdanya. Després, a la guerra que començà l’any 1808, també amb França, va ser comandant, però després va combatre contra el Govern i va ser desterrat a Mallorca. Després tornà i al temps de la Constitució va prendre les armes «perquè sempre apareixia que defen-sava lo Rey y aixó fou la causa que en esta ocasió y cregueren tant que·l avian fet comandant principal de Catalunya, ab tot que era un home que entre lo temps que avia estat contrabandista quant era jove y después, entre unas cosas y altras, avia seguit un remat de presons». Essent el comandant més principal de Catalunya dels malcontents o carlins, com els anomenaven alguns, fou nomenat president de la Junta Superior de Govern, establerta a Manresa des del dia 25 d’agost, quan hi entrà Agus-tí Saperes, per sobrenom «lo Cargol».

- 1833-1840: Primera Guerra Carlina. Un dels protagonistes de les dues primeres guerres carlines és mossèn Benet Tristany. Heus ací un extracte de les accions en què participà, segons que hem llegit al Dieta-ri de casa Cabot:

• 1834, abril: després de la mort de Miquel Tristany a Lloberola (municipi de Biosca, comarca de la Segarra), mossèn Benet Tris-tany, canonge de Girona, que havien fet presentar a Barcelona, fugí i prengué el comandament de la partida del seu germà.

Libro 1.indb 333 12/04/17 16:43

Page 334: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)334

• 1835, maig: primers dies, acció de Castellar de la Serra, prop del Bancal (municipi de Pinell, comarca del Solsonès):

«[...] també robavan als traginers, que no·n podia anar casi cap que no·l robassen. En la primavera de est any ja corrian algunas parti-das de carlins de dos ô tres-cents. Y, als primers de maig, n·i avia una partida de uns cent y sinquanta que·ls comandava lo Gravat de Guissona. Y se n’anaren a dormir â la casa de Castellá de la Serra, prop del Bancal. Y ho saberen las tropas del govern y ana-ren, enrotllaren y·ls tingueren assitiats dos ô tres dias. Però ho va saber mossèn Banet y va anar ab una partida y·ls va acossar molt fort y se apartaren y feren lloch que varen eixir los que eran tan-cats lo dia sis de maig.»

• 30 de maig – 1 de juny: presa del molí de la pólvora de Manresa. Més de 500 roves de pólvora:

«Lo dia trenta de maig al vespre, mossèn Banet se’n va anar al molí de la pólvora de Manresa y se’n apoderá de alguna manera, y s’enportaren més de sinch-centas arrobas. Y después la devian amagar per las costas. Y las tropas los anaren al detrás, y quant foren envers Matamargó se encontraren. Tingueren un gran foch lo dia primer de juny, y después los deixaren estar.»

• agost: acció de Sangrà. Set o vuit morts i la resta, dispersats:«Al agost uns quants ab mossèn Banet sorprengueren â una parti-deta de tropa serca Sangrá, que·n mataren set ô vuit, y·ls demés dispersats.»

• 1836, 30 de maig: acció del vinyet de Solsona. Uns 50 morts (i una dona):«Lo dia trenta de maig, mossèn Banet Tristany se amagá la nit antes â la casa de las Comas, vora Solsona, y aquell matí pujá una partideta de christins [liberals] de Cardona. Estos no eran pròpia-ment tropa, sinó voluntaris que·i avia en moltas vilas y pobles. Y no sé que·s portavan, però quant foren al Viñet de Solsona y van eixir los carlins y ne mataren alguns. La majort part se ficaren en una cabana que·i ha en un colletó, més enllà de la cabana de l’Es-tany, per lo camí del mitx. Però los y assitiaren y al últim y ficaren foch, y entre morts y cremats alguns en lo Viñet, los altres â la cabana, foren alguns sinquanta los que·s perderen, y una dona de la cabana. Però lo que feya de comandant de estos era un tal Culañet de Biosca, y escapá corrent, y pochs ô molts de altres potser també.»

• 6 de novembre: acció de Cardona. Uns 104 morts:«Lo dia sis de novembre féu altra sorpresa mossèn Banet cerca

Libro 1.indb 334 12/04/17 16:43

Page 335: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 335

Cardona. Se estavan amagats de la nit antes tres ô quatre-cents carlins, y uns quants arribaren â prop de la Pietat [nom d’una ermita a ponent de la vila] y feyan posturas. Los de dins eixiren â perseguir-los y ells anavan fugint y un se’n carregá un altre al coll com si era ferit, y anant fugint. Quant foren un poch apartats de Cardona se alsaren los que estavan amagats y los acometeren y los mataren tots. Deyan si eran alguns cent y quatre los morts que·i avia en un trosset de terra, més ensá de la casa Bulcegura. Entre ells y avia lo barri de Monmajor, que se avia posat â comandant dels voluntaris de Cardona. Dels carlins digueren si ne avia mort solament algun. Después se estigueren per allí dos ô tres dias y tragueren sal y·n venian â qualsevol qui anés â comprar-ne.»

• 1837, 10 de gener: acció de Súria. Alguns morts i presoners:«Est any, lo dia 10 de janer, mossèn Banet doná una sorpresa que·y avia â Súria y ne mataren alguns y ne feren de presoners.»

• 12 de gener: una altra batuda: «Dia 12 tingueren altra batuda.»

• 14 de gener: una altra batuda entre Fals i Cardona: «[...] y lo dia 14 surtiren de Fals la tropa sen anaren â Cardona, y per lo camí los feren foch.»

• [...]: una altra batuda: «També al camí de Bagá tingueren altra batuda.»

• 15 de febrer: atac sorpresa a Sanaüja. Alguns soldats morts i alguns de presos:«Lo dia quinse de fabrer, los carlins feren una sorpresa â Sanahu-ja que·s ficaren en algun tros y moriren alguns soldats y alguns de presos.»

• 18 de febrer: atac sorpresa als Hostalets (municipi de Sant Antolí i Vilanova, comarca de la Segarra), entre Cervera i Igualada:«Lo dia divuit de fabrer â la carretera de Cervera â Igualada los Carlins sorprengueren una partideta ô una columna que·i passava y ne agafaren no sé quants.»

• 8 de març: acció de Calaf. Incendi d’un trosset de la vila:«En estos dias las tropas cremaren varias casas de Fals y altres pobles veyins perquè los facciosos los feyan tantas befas. Lo dia vuit de mars, el mateix mossèn Banet se ficá â Calaf, en un trosset de vila, y cremaren no sé què y tornaren â marxar.»

• 21 d’abril – 1 de maig: presa de Solsona:«La nit antes del vint-y-un de abril, mossèn Banet ab la sua parti-da se ficaren â Solsona. Algú los doná entrada per una finesta de

Libro 1.indb 335 12/04/17 16:43

Page 336: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)336

Palaci. Se apoderaren de la guardia y al matí eixiren de Palaci â la ciutat y la tropa que·i avia y los voluntaris resistiren una estona â la plassa, però veyent que no podian se tancaren al convent de las monjas, y los carlins se apoderaren de tota la ciutat. Alguns dels que tenian més por també se tancaren ab la tropa y se n·y portaren lo que pogueren, y allí quedaren assitiats. Però molts no·s mogue-ren de las suas casas. Tots los dias que tingueren siti los de mos-sèn Banet al convent de las monjas y donaren molt mal temps. Provaren de totas maneras si podrian foradar-ho per entrar-hi y varen tirar molt, y fins y portaren algun canonet. També provaren ab minas de ensorrar-ho algun tros, però los de dins resistiren molt ferm y taparen la porta de la iglésia ab llosas de terra, y si·ls feyan cap forat luego lo tapavan. Y una mina los va somourer un cantó del convent, però no va fer lo que volian, y aixís anaren passant ab molt treball los de dins, perque los embrutaren la aigua que·i teni-an y patiren molta set. Ara, per menjar encara y tenian una cosa ô altra. Aixís passaren fins al dia primer de maig, que·i pujaren dos ô tres columnas, però tingueren molt foch ab las partidas carlistas. Luego que las partidas dels carlins saberen que mossèn Banet se avia ficat â Solsona, se reüniren casi totas las de Catalunya en estos encontorns per veurer de aturar que no vingués ajuda als assitiats de la monjas. Assí y tinguérem quatre ô sinch dias una partida de Don Joan Cavalleria, y observavan â una columna que va pujar â Cardona ab lo comandant Aspirós. De dia se n’anavan cerca Sandiumenge, pensant que pujarian per allí, y als vespres se’n tornavan â dormir assí, però lo dia primer de maig pujá una columna ab lo general Baró de Méer per la part de Thorá, y li feren un gran foch que·s va aver de quedar al Boix de Llobera y per allí acampats. Pujava altra columna de la part de Biosca ô Sanahuja ab son comandant Niubó, però als feren tant terrible foch que agueren de recular fins â Sanahuja, y lo Niubó va morir, y molts de altres. Aquesta de Aspirós que·i avia â Cardona van pujar un tros amunt camí de Bergús y se’n tornaren, però lo dia dos de maig tornaren â pujar y digué res ningú. Los carlins que·i avia entorns de Sandiumenge, que·ls comandava lo Mutxatxo, lo feren retirar, y se’n vingueren dret assí, y se’n tornaren â la part de Berga. Est mati del dia dos, la columna del general Baró de Méer entrà â Solsona, y después y arribá la de Aspirós que venia de Cardona, y los carlins se tornaren â esbarjir y los assitiats de las monjas eixiren.»

Libro 1.indb 336 12/04/17 16:43

Page 337: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 337

- 1840-1847: mossèn Benet «sempre havia estat amagat y molt temps ab lo Vilella que casi ningú ne sabia res y fins una ocasió se va dir que era mort y molta gent so pensavan».

• 1843, 22 d’abril: amb motiu d’una inspecció rutinària dels mossos d’esquadra a Altamís de Bergús, sorprenen més d’una dotzena de carlins, entre els quals mossèn Benet, el seu germà Josep –que havia estat corregidor de Cervera quan governaven els carlins–, els seus nebots i Joan Oliva, també d’Ardèvol. Mort de Josep Tris-tany. Al cap d’un temps, els Mossos d’Esquadra troben Joan Oliva amagat a la casa de la Petxa del cavall d’Ardèvol, el detenen i se l’enduen pres a Solsona; abans d’arribar-hi, també el maten.

- 1846-1849: Guerra dels Matiners, o dels Trabucaires:• 1847, 16 de febrer: (dimarts de Carnestoltes) acció de Cervera i Guissona.

• (?): acció d’Anglarill i Balius de Clariana (comarca del Solsonès).• (?): acció de Terrassa.• 15 de març: mossèn Benet, el Ros d’Eroles i uns seixanta com-panys es fiquen a la casa Vilansosa de Santa Susanna (municipi de Riner, comarca del Solsonès) amb la intenció de passar-hi el dia tancats.

• 15 de maig: mossèn Benet i uns seixanta companys o més són a les Viles de Llanera. Avisats els del Govern, l’endemà al matí hi va una columna del coronel Anton Baixeres. Nou o deu morts; mossèn Benet és detingut i dut a Solsona. El 17 de maig, a les quatre de la tarda, és afusellat a Solsona.

El Ros d’Eroles és a Borrelles de Clariana. Avisats, una partideta de soldats i mossos encerclen la casa. El Ros d’Eroles és mort allí mateix.- 1854-1856, Bienni Progressista –«progressista» és sinònim de

«socialista»–. • Narváez: militar, representant de la dreta liberal (no carlista).• Intent de compra dels Tristany.

2. CONTEXT HISTÒRIC

En concatenació amb la Guerra del Francès (1808-1814), al llarg de la primera meitat del segle xix esclaten al regne d’Espanya diverses guerres (que la historiografia anomena «guerres carlines»), que afec-ten especialment el País Basc-Navarra i Catalunya-Maestrat, i que

Libro 1.indb 337 12/04/17 16:43

Page 338: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)338

enfronten els partidaris de dues ideologies, la liberal i la conservadora (amb tots els matisos que calgui), en l’incipient Estat espanyol. La Constitució del 1812, redactada per unes Corts a Cadis al final del domini napoleònic, és, així, la primera constitució espanyola de la història i, en conseqüència, la partida de naixement de l’Estat espanyol unitari i centralista que hem conegut i patit.

La derrota de Napoleó, especialment d’ençà del fracàs de la invasió de Rússia, propicia el retorn al seu regne d’Espanya del rei Ferran VII, l’any 1814. Una de les primeres mesures que adopta el seu govern és la derogació de la Constitució de Cadis i l’establiment d’un règim absolutis-ta, que dura fins al 1820. Aquest mateix any, els liberals aconsegueixen fer presoner el rei i restablir la constitució derogada.

A Catalunya, el 15 d’agost de 1’any 1823 els absolutistes constituei-xen una regència a la Seu d’Urgell i sol·liciten ajuda a l’estadista i diplo-màtic alemany Metternich, que encarna els vencedors de Napoleó. La Santa Aliança, reunida a Verona (octubre-desembre), acorda intervenir a favor de Ferran VII amb 100.000 soldats: el 7 d’abril, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, sota les ordres del duc d’Angulema, envaeixen Espanya. El mateix dia, les Corts traslladen el rei a Sevilla i al juny suspenen les funcions del monarca. L’1 d’octubre, el rei, alliberat per Angulema, recu-pera el poder absolut i inicia el segon període absolutista, que finalitza el 29 de setembre de 1833 amb la seva mort, després de designar successo-ra al tron la seva filla Isabel, de només dos anys d’edat. Els partidaris del germà del rei, Carles (VI), ja han iniciat moviments per donar el tron al seu candidat. Als primers dies d’octubre del 1833, a Navarra, Biscaia (País Basc) i Catalunya es produeixen els primers alçaments: s’inicia la Primera Guerra Carlina, que a Catalunya es coneix amb el nom de «Guerra dels Set Anys» (octubre 1833 – abril 1840).

A la muntanya catalana, un dels principals comandants o caps car-lins és sens dubte mossèn Benet Tristany, canonge de Girona, un dels primers a alçar-se. I ho fa, segons l’autor del nostre dietari, en una cir-cumstància ben precisa: «Perquè l’havien fet presentar a Barcelona va fugir i s’encarregà de la partida del seu germà», que havia estat mort l’any 1834 en una batuda amb la tropa de soldats a Lloberola, al sud-oest de la comarca del Solsonès, prop del poble d’Ardèvol, on hi ha la casa pairal dels Tristany.

La Quàdruple Aliança, tractat signat a Londres el 22 d’abril de 1834 pels governs de la Gran Bretanya, França, Espanya i Portugal amb la intenció de posar fi a les guerres civils de la península Ibèrica i expulsar

Libro 1.indb 338 12/04/17 16:43

Page 339: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 339

els pretendents absolutistes d’Espanya (Carles) i de Portugal (Miquel), i anihilar llurs partidaris, contribuí a la llarga a l’èxit de la causa liberal.

3. CONTEXT MONETARI

Pel que fa a la moneda en circulació a Espanya, les monedes de plata més comunes són les pecetes [sic], mentre que les d’or són els duros. També s’esmenten les dobles de quatre (1827, 1835, 1839), monedes d’or de quatre duros.

En el context de la Primera Guerra Carlina, circulen per un temps breu, entorn del 1834, unes monedes d’or de qualitat, de valor semblant al de les dobles de quatre, i que l’autor del Dietari anomena «una espècia de dobletas del rey de Cerdeña, del valor de dinou pacetas», l’aparició fugissera de les quals coincideix amb el retorn d’un cap carlí, un tal Agustí Saperes, conegut amb el sobrenom de «lo Cargol», que es destacà en la revolta carlina catalana dels «malcontents» (abril-setembre 1827) i que s’havia exiliat a França.

Per finançar les guerres, els francesos fan moneda que el mercat internacional absorbeix, i això causa inflació. De fet, es tracta d’un xan-tatge: a canvi de protecció dels francesos, els espanyols han d’admetre la lliure circulació de les seves monedes, fet que causa una enorme distorsió econòmica, ja que unes monedes i les altres són de valor distint, no són estables entre elles. Així doncs, es generalitza el contraban i la falsifica-ció de moneda, com denuncia l’autor d’aquest dietari, un pagès propieta-ri de la comarca del Solsonès, a la Catalunya central, impressions que d’altra banda són plenament confirmades per les informacions de gase-tes, diaris i butlletins oficials de l’època, conegudes per l’esmentat testi-moni excepcional. Ara bé, els esments a moneda falsa no els trobem fins passada la meitat del segle:

«En est temps corria molta moneda falsa de plata y or, de manera que casi n·i avia més de dolenta que de bona. Feyan xinxons ab las mar-cas del temps vell y no valian res, y moltas dobletas també falsas. De la moneda, de on se’n conexia molta si era falsa, ab lo pes. Perquè cap metall pesa tant com lo or. De la moneda de plata n·i avia de falsa de totas calitats. Y avia passetas ab las marcas del temps vell, y menos eran plata, sinó que tenian trassas per emblanquir-las, y engañavan al qui podian. De napoleons se’n feyan contínuament ab lo nom del rey de Fransa y las suas marcas de anys passats. De estos n·i avia bastants de dolents que eran plata, però la major part eran que·ls feyan ab una ànima de algun metall

Libro 1.indb 339 12/04/17 16:43

Page 340: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)340

dolent y per demunt plata. Estos seran bons fins que la ànima se’ls des-cubrirá. Aixís passàrem aques any [1857].»

4. ESMENTS MONETARIS DEL DIETARI

4.1. Peceta

La peceta era la denominació comuna de la moneda de 2 rals.Metall: argentValor nominal: 2 ralsValor real (unitat de compte): 4 reales de vellón (Castella) / 7,5 sous

(Catalunya)

4.1.1. 1801: concordat. Estat laic:3 subordinació de seglars i clergat a l’Estat, facultat de Napoleó per nomenar bisbes:

«[...] quant Bonaparte se va comensar de fer amo de Francia y va tornar â permetre la religió cathòlica, varen estar ab més llibertat los pochs capellans que·i avia del temps passat. Y també se·n va tornar â ordenar alguns de nous, y no molts, perquè la religió de Bonaparte va ordenar y arreclar que·y avia de aver â Francia era que·i agués alguns capellans, y de frares no·n volia ningún, per-què deya que no aprofitavan per res. De capellans pochs, sola-ment un ô altre perquè diguessen que avia tornat la religió chris-tiana â Francia. En las vilas y ciutats un poch grans solament y volia un rector y algun ô dos vicaris. En los pobles patits volia que per cada rector y agués tantas centas ànimas, y aixís, â vega-das, de dos ô tres parròquias ne feyan una, y als rectors no·ls pagavan delme, sinó que·ls donavan tantas pecetas y fora, y alguns altres drets de la parròquia. Y las pecetas las pagava lo govern, y no volian que de delme se·n pagués â ningun señor, sinó que lo govern feya pagar la contribusció que li apareixia. Y aquesta era la religió que Bonaparte avia instituït. Â més de aixó, també va posar que·i agués alguns Bisbes, però no tants com n·i solia aver antes. Y de aquesta manera anava passant en lo regne de Francia.»

3. 1791: Constitució civil del clergat.

Libro 1.indb 340 12/04/17 16:43

Page 341: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 341

4.1.2. 1808 (juny, 20 i 21): primer setge de Girona [després de la segona batalla del Bruc]:

«Después de escarmentats los francesos en los dos combats del Bruch, [6 i 14 de juny de 1808] marxaren un exèrcit de quatre ô sinch mil dels de Barcelona dret â Mataró. Allí feren bastant mal. Después passaren dret â Gerona. Arribaren allí lo dia vint de juny, pensant apoderar-se de aquella ciutat. Feren moltas provas per entrar-hi, però totas en va, ab tot de estar aquella ciutat mal guor-nida, perquè sols y avia tres-cens del regiment de Ultònia y alguns micalets [membre d’una milícia especial reclutada per diputacions o juntes de guerra per tal de reforçar les tropes regulars. Els cossos de miquelets existien des del 1640 (Companyia d’Almogàvers)] que comensaven de enseñar, y los paysans de per allí, y la gent de la ciutat. Però tots treballaren molt, fins los frares y capellans y las donas. Tothom ajudava en tot lo que podia y se defensaven tan bé que lo dia vint y un ja tornaren â marxar los gavaitgs, molt ben escarmentats y n·i deixaren molts de morts, y se·n portaren molts de ferits, y dels de la ciutat sols y agué tres morts y sinch ferits. Allí sols y estigueren part de dos dias, y la nit de entre mitx, però mentres y foren semblava sempre un infern, entre canonadas y descargas de fusells. També judicaren alguns que fou miracle de sant Narcís lo tenir aquesta victòria, perquè digueren que en la sua capella algunas personas bonas y que pochs dias antes repararen algun poch que obrí los ulls y alsà la mà, y per aixó ho atribuiren a miracle, perquè apareixia â molts que no podia ser que tant poca gent resistissen â un exèrcit de enemichs tant terrible, avent-ne mort y ferit tant pochs de la ciutat. Y dels francesos asseguraren que·n perderan bona partida, y los demés se·n tornaren â Barcelo-na, y anavan fent mal per los pobles de ahont passavant y per aquell pla de Barcelona.Mentres estas cosas anavan passant y feyan anar somatents per aturar-los algun poch perquè casi no·y avia tropa, luego después ya formaren compañias de migualets y al poble de Riner ne aguérem de fer quatre, y los trobaren per poca cosa. Y així mateix fou en las demés parts de Cataluña, que ne agueren de fer molts. Però y avia pobles que·ls trobaren per no res, perquè com los oficis no corrien gaire, molta gent no sabien què fer-se y se llogavan per micalets. Al principi los prometian una peceta y lo pa, però después los ho trencaren y a·y va aver ocasions que no·ls donaven gaire res.»

Libro 1.indb 341 12/04/17 16:43

Page 342: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)342

4.1.3. 1809 (desembre, primers dies-11): la Junta Superior de Catalunya determinà alçar un gran nombre de sometents perquè, units a la tropa, fos possible alçar el setge de Girona i deslliurar-ne els seus habitants [els francesos iniciaren el setge l’1 de maig de 1809, i la ciutat capitulà l’11 de desembre de 1809].

«[...] y aixís determinaren formar las compañias que ja volian fer la primavera passada y en efecta las formaren, y anaren ab molta pressa. Lo modo ab que las compongueren era que cada com-pañia avia de ser de cent hòmens, y sinch compañias feyan una divisió. En cada divisió y avia un comandant, un sargento major y un ajudant, també un frare ô capellá, un tinent y un alferes y quatre sargentos y quatre cabos. Y tots aquestos eran del mateix terreno. Y avian de ser â gust de tots, deya la orda que enviaren. Però aixó no podia ser, y aixís elegiren los que·ls aparagueren millors per capitans y demés empleos. Y si no y volian anar de grat los y feyan anar per forsa. De elegir aquestos oficials cuida-van los del Ajuntament de Cardona en tota la Marca, y después los enviavan los privilegis de la Junta corregimental y los matei-xos oficials de cada compañía se elegian los sargentos y cabos. En la Marca de Cardona feren tres divisions, sinó que s’uniren los de la Marca de Thorá y alguns de altres. Los dos comandants eran de Cardona y lo altre era lo Postils de Tantallatje. Y los demés oficials eran de unas parts y altras dels mateixos pobles. Del poble de Riner y feren anar més de sinquanta hòmens. Y los feren presentar â Cardona lo dia deu de desembre y los feren estar tres dias perquè tenian molta tribulació. Cada dia que esti-gueres al somaten los donavan vint-y-un quarto y lo pa de moni-ció y mitja peceta cada semana per espardeñas. Als sargentos una peceta y als cabos tres vintidosos de salari cada dia. Però als oficials los donavan més sou. Lo Comandant tenia sis pecetas cada dia, lo Sargento Major sinch, lo ajudant tres, lo capellá dos y mitja, y al Capitá de cada compañia li donavan quatre pecetas cada dia, al tinent tres y al alferes nou vintidosos y â tots estas també lo pa de monició.»

4.1.4. 1809 (desembre, primers dies-11) La Junta Superior de Catalunya determinà alçar un gran nombre de sometents perquè, units a la tropa, fos possible alçar el setge de Girona i deslliurar-ne els seus habitants [els francesos iniciaren el setge l’01/05/1809, i la ciutat capitulà l’11/12/1809]

Libro 1.indb 342 12/04/17 16:43

Page 343: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 343

4.1.5. 1811 (octubre, últims dies):«Als últims de octubre feren fer una compañias que·n deyan de reserva y ay concorrian tots los hòmens de divuit â quaranta sinch añs, fadrins y casats. Cada compañia era de uns cent hòmens, poch més ô menos, ab un capitá, un tinent y un subtinent dels mateixos pobles. Y cada festa avian de fer lo exercici al puesto més proporcionat. Al poble de Riner lo feyan al Miracle, y perquè no·y avia prou gent del poble y feren venir los de Clariana, Orto-neda, Llobera, Peracamps, Torradenagó, Su i Brichs. Allí y avia un sargento que·ls ensenyava. Y si algun y faltava, alguns festa li feyan pagar una paceta cada vegada. Y assò ho continuaren una temporada.»

4.1.6. 1822 (gener):«En los primers dias del any mil vuit-cents vint-y-dos feren unas gran festas â la ciutat de Vich perquè avian alsat una gran pedra que avian fet venir de dos horas lluny y tenia trenta-tres palms de llarch y molt grosera y el desobre y posaren una figura de una dona molt ermosa que·n deyan la Ninya, ab lo llibre de la Contitu-ció en la una mà y una espasa en la altra, y·ls va costar moltas centas lliuras. Com aquesta en tota España no n·i avia cap, però â tots los pobles feren plantar una pedra ab unas lletras que deyan Plasa de la Constitución. Y perquè en molts pobles y avian posat qualsevol pedra que trobassen un poch plana y en altres allisavan un troset de paret ab guix y ay posavan las ditas lletras, passavan alguns comissionats y feyan posar una pedra ermosa y que estés bé, y â vegadas feyan pagar algunas pecetas per càstich dels pobles perquè no avian cumplert.»

4.1.7. (juny):«En aquest temps se varen alsar varias partidas en totas parts de Catalunya, y fou la causa que se n’alsaren alguns més del que aurian fet la misèria que temian, perquè com veyan molts que no cullirian res no feyan treballar gaire. Ab aixó molts se n’anavan â las armas, y aquestos que·s feyan comandants los prometian lo pa, una peceta, y molts los seguian. Y encara que alguns dias no·ls pagavan, però ab algun poch de robar y molts dias que·ls pagavan anavan passant. Y molta partida de aquestas pecetas los feyan traurer als Constitucionals.»

Libro 1.indb 343 12/04/17 16:43

Page 344: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)344

4.1.8. 1827:«En lo principi del any mil vuits-cens vint-y-set tinguérem la mateixa seguida del any passat, però al mes de mars va sucsehir que alguns comandants se varen alsar ab alguna partida de gent en la part del Empurdá y Plana de Vich. Aquestos deyan que volian fer perdrer la policia [establerta el 8 de gener de 1824 a imitació de França] y que lo Rey no estava ab perfecta llibertat per governar y que per aixó no se avia fet justícia dels que eran contraris al Rey al temps de la Constitució. Y ells deyan que volian defensar lo Rey. Y aquestos que se avian alsat casi tots eran de aquells comandants y oficials de realistas del temps que anavan contra los constitucio-nals. Y alguns eran que no·ls avian empleat, sinó que estavan â modo de retirats y·ls avian promès sou y pot ser no·ls pagavan gaire. Ab aixó ne comensaren de eixir alguns que arreplegavan gent i·ls donavan una peceta y mitja cada dia y los armavan. Y anavan de un lloch â altre y no feyan mal â ningú. Al principi se deya que volian per Rey â Carlos, germá del Rey, y per això los deyan carlins. També los deyan malcontents, perquè no estavan contents del que lo Rey avia fet.»

4.1.9. 1834:«En lo any mil vuit-cents trenta-quatre se continuá lo trastorn en Navarra y Viscaya molt fort, y en Catalunya també algun poch. Lo Targarona, después de aver donat una volta envers la Plana de Vich ab una partideta que·n menava, se·n va anar â Fransa. Y alguns que·l seguian se’n tornaren â sas terras y estavan amagats. Despu-és, ab lo temps, se n’alsaren molts que·s feyan comandants, y la major part dels que comandavan eran que·ls avian retirat dels empleos que tenian ô tenian temor que no·ls desterrassen ô que·ls quitarian lo sou ô altres cosas y se posavan â comandants si troba-van gent que·ls seguissen. Ells se deyan carlins, perquè volian al Carlos per rey, però lo Govern los deya facciosos, que vol dir gent dolenta y revoltosa.Al primer diumenge de la Quaresma de est any se n’avian tancats una partida â Santasuanna de Salo ab un que li deyan Lleuger de Piera y ho saberen los soldats de Cardona se n’y anaren y ay varen arribar â la nit y enrotllaren la casa. Quant lo Lleuger vegé los soldats tant prop digué als seus que·l seguissen y va eixir la porta ab lo trabuch â la mà, los tirá cop de trabuch y alguns de altres també tiraren y ne mataren y feriren alguns y los soldats també

Libro 1.indb 344 12/04/17 16:43

Page 345: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 345

tiraren, però dels de dins no se’n perdé sinó dos ô tres; los demés se escaparen. Aquest Lleuger ab alguns compañs una ocasió tambe va pendrer una partida de moneda que portavan de la sal en un hostal cerca del Bruch, sorprenent als que la acompanyavan. Des-pués corregué algun temps, però al últim també se va perdrer. Un dels primers que se alsaren fou Miquel Estany, de Ardèvol, faltat de una mà. Era un fadrí de casa, va tenir dos ô tres batudas molt fortas la sua compañia ab la tropa â Serraseca y més amunt de Berga y â Lloberola, y allí va morir, y també lo comandant de la tropa. Y assò era al mes de abril. Despues tornà lo seu germà, mossèn Benet, canonge de Gerona, y perquè lo avian fet presentar â Barcelona va fugir y se encarregá de la partida del seu germá y va ser un comandant.Luego se alsá lo Ros de Eroles, “lo Mutxatxo”, de vora Berga, y altres, y prometian una peceta y mitja als que·ls seguian. No sé si·ls â la donavan sempre ni de ahont se las treyan, al principi.»

4.1.10. 1844: Ramón María Narváez (moderat), president del Govern d’Espanya [l’any següent a la proclamació de la majoria d’edat d’Isabel II, que només tenia tretze anys]:

«Jo penso que alguns del Govern ja·i venian bé que la gent tardas-sen â pagar, [les contribuscions] perquè quant lo intendent despat-xava un comissionat ab tantas pecetas cada dia de comissió â un poble, una bona part s·o quedava ell, y aixís ja·ls venia bé que los pobles fessen lo ruch, per fer-se ells bons. Y â España sempre â estat aixís, de aver-hi un govern que sols miran los seus profits, sia tort, sia dret.»

4.2. Duro

El «duro» era la denominació comuna de la moneda de 8 rals. Fabricat a Reus (1809 i 1810).

Metall: argentValor nominal: 8 ralsValor real (unitat de compte): 20 reales de vellón (Castella) /

37,5 sous (Catalunya)

4.2.1. 1809 (gener): derrota del general Teodor Reding davant de Tarra-gona enfront dels francesos, que es fan forts a l’entorn de la ciutat, abans de posar-hi setge [s’apoderaren de Tarragona el 28 de juny de 1811].

Libro 1.indb 345 12/04/17 16:43

Page 346: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)346

A principi d’any el govern havia elegit per a general de Catalunya Teodor de Reding, que procurà reunir els exèrcits, que estaven molt dispersats, per combatre els francesos, amb els quals tingué un gran combat quan aquests passaren de Vilafranca a Valls, pensant que li vindria reforç de Tarragona, ja que ell l’havia enviat a buscar, però el governador no es cuidà de fer-n’hi anar, i als francesos els en vingué, de manera que aleshores hagué de recular, i es veié treballs de escapar, i se’n tornà a Tarragona i digueren que havia desempleat el governador:

«[...] y los francesos se estigueren algun temps per aquell Camp de Tarragona robant i fent mal. En los pobles més grans, si no·ls deyan res quant entravan y los donavan tot lo que volian no feyan massa estragos, alomenos ben públicament, perquè los seus generals los ho privavan y ells los feyan pagar contribuscions de tants cents duros, segons lo poble més, si era petit menos, però ab lo que teni-an molta ràbia si la gent fugian perquè ells volian que ningú se mogués y que tothom lo obeyís, y aixís si atrapavan alguns que fugiren los matavan â molts, y â altres los prenian tot lo que por-tavan y â vegades los ferian y feyan lo que·ls passava pel cap. En los poples petits y casas solas no·ls esperava casi ningú may, per-què â molts los matavan y â altres los feyan mil vituperis y â tots los feyan traurer los diners y los donavan cops perquè ne tragues-sen més. Als paisans y sometents que portavan armas que·ls deyan brigants los matavan â tots los que atrapavan, als soldats y demés tropa los feyan presoners si·ls podian agafar, però també los soma-tents y paisans tants com ne atrapavan de ells no·ls ne escapava gaires. Aixís anava passan per totas aquellas terras que ells segui-an y los anavan perseguint poch ô molt per tot arreu.»«[...] lo dia vint-y-vuit [d’agost] decretaren los de la Junta superior de Cataluña que se pagués la capitació y que no·y avia ningú exem, i que se repartís segons la riquesa que cada hu tenia. Y en lo poble de Riner tacsaren â pagar sinquanta-dos duros cada mes, y que se comensés de pagar al primer de setembre.»

4.2.2. 1809 (novembre, 29):«Lo dia vint-y-nou de novembre se decretá en Manresa, ahont estava la Junta superior, que se pagués en tota la província de Cata-luña un vinté de tots los fruits que·s cullen. També de tot lo besti-ar que·s cria y de tot lo demés que tenen los pagesos y·n trauen profit. Y del que pagava delme se n’avia de pagar antes de delmar. Y aquest vinté devia servir lo que se·n trauria per tornar los duros

Libro 1.indb 346 12/04/17 16:43

Page 347: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 347

als prestamistas. Y eran aquestos duros que si sabian algun home rich ô pensavan que tingués diners li enviavan de la Junta corregi-mental una carta que pagués tants cents ô tants mils duros, segons lo que·ls apareixia, dintre tants dias. Y si no pagavan los enviavan soldats de discreció y los avian de donar un tant cada dia fins que avian pagat. Â alguns los arrestavan en algun castell ô en altra part y fins que avian pagat no·ls deixavan moure sens donar-los res. Â altres que feyan moltas tornas â pagar los enviavan orda que si dintre de tants dias ô moltas vegadas de tantas horas no portavan los duros que·ls avian tacsat los ne farian pagar la mitat més. Y n·i agué que s·i trobaren, y perquè alguns deyan que no podian los prenian tot lo que tenian â casa y se·ls ho venian. Tot y aixís no·y avia remey que avian de pagar. Si n·i avia alguns que tinguessen bons empeños, ab los de la Junta â vegadas logravan alguna rebai-xa. Y de aquestos pagos de duros ne deyen préstamos, y deyan que·ls tornarian quant podrian, y per aixó deya la orda que posaren aquest vinté per tornar-los als que los avian trets.»

4.2.3. 1809 (desembre, 13):«Lo dia tretse de desembre marxaren de Cardona dret â la part de Vich la una divisió; la altra ja era fora, y la altra marxá después. Molts de altres pobles ja eran més endavant, altres de més lluny y anavan més atrás. Entre tota la província, feya tremolar la gent que anavan â la part de Gerona, perquè quant determinaren de alsar tota la província, deyan que·i avian de anar sinquanta mil de soma-tent, y que·i avia dos milions de duros per pagar. Y que units estos somatents ab la tropa que aniria al devant avian de fer alsar lo siti de Gerona, y que portassen totas las armas que tinguessen de qual-sevol espècia que fossen. Ab aixó, molts dels pagesos portavan escopetas, qui més bonas, qui més dolentas, y alguns també porta-van destrals. Aquestos feyan lleña per fer foch, y tot ho tallavan que era llàstima.»

4.2.4. 1810 (setembre, darrers):«[...] lo Marqués de Campo Verde, general de una divisió de tropa [...], se’n va anar â Cerdaña ab quatre ô sinch mil de tropa, perquè los francesos ja avia alguns dias que se estavan â Puixcerdá. Y quan saberan que la tropa de España y anava, fugiren. Y después los nostres los atraparen y tingueren algun poch de foch y los fran-cesos agueren de fugir dintre la Fransa y los nostres també s·i

Libro 1.indb 347 12/04/17 16:43

Page 348: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)348

ficaren algun poch. Y perquè los feren resistència, cremaren alguns pobles. Y â alguns de altres los feren pagar contribucions de duros. Y después que agueren arreplegat un bon partit duros, se’n torna-ren lo general Campo Verde y la sua tropa dret â Berga y dret â Solsona.»

4.2.5. 1811 (agost, primers dies):«Als primers de agost la Junta Superior, que estava en Berga, des-patxá un decret que ningú pogués anar sens portar passaport, en pena de dos duros y assò ho feren perquè los soldats no desertas-sen tant. Y en est temps ne fusellaren diferents del que avian desertat, però molts dels quins fusellavan no sols era per aver desertat, sinó que tenian altres crims de ser lladres y altras cosas.»«També en tot aquest temps tant mal, casi ningú podia anar en vilas ô ciutats ab animals, perquè luego los embargavan per anar ab las tropas. Y així mateix, per aqueixos camins, com casi sempre y rodavan soldats de unas parts â altras, â qualsevol que atrapassen ab animals, tant si·ls avian menester com si no, los feyan seguir. Y quant los avian fet seguir algun poch, si no·ls avian menester, los deixavan anar si·ls donavan alguns duros. Y los soldats, com esta-van avesats en assó, â qualsevol que atrapassen lo feyan seguir per fer-li donar diners, ab tot que també y avia tropas que·i avia bons comandants y no·ls ho permetian.»«Si llauràvam ab animals y vèyam venir venir soldats, los avíam de traurer de la arreu, y si treginàvam qualsevol cosa en los encon-torns del camí ral, en veyent cap soldat, ja avíam de fugir promp-tes, ô sinó ja·ns y feyan ser. Y una ocasió nos agafaren una mula y la feren anar fins â Pons, y pagan sinch duros, lo traginer se escapá. Altres vegadas també nos avian embargat los ruchs per anar fins â Cardona y Solsona, y sinó per la nostra diligència, mol-tas vegadas nos y auríam trobat.»

4.2.6. 1811 (octubre-novembre ?):«En aquest temps posaren que qualsevol que·s volgués exir de soldat ab duros, agués de pagar set-cents y sinquanta, aixís com antes era sis cents.»

4.2.7. 1812:«En tot aquest temps de desque los francesos se agueren apoderat de Tarragona, que fou als últims de juny del any passat, lo desem-

Libro 1.indb 348 12/04/17 16:43

Page 349: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 349

barch de Catalunya fou en diferents parts, perquè al principi era â Mataró, después los francesos s·i comensaren de estar y se fortifi-caren al convent de Caputxins. Aleshoras comensaren de desem-barcar y embarcar â Vilanova de Sitjes, y encara que en moltas parts de Catalunya i desembarcavan varias cosas, però en Vilano-va era lo major comers. Y encara que algunas vegadas també los francesos y anavan, però quant sentian â dir que·ls francesos veni-an, tota la gent que eran del servey del Rey fugian, y los demés de la vila no·s movian, sinó que pagavan lo que·ls francesos demana-van, que algunas vegadas era uns quants mils duros. Y luego que eran fora los francesos y tornavan los españols, y tornavan â ser com antes. Y aixís ho feyan en moltas parts de allí ahont los fran-cesos y eran tant sovint.»

4.2.8. 1822 (juny):«En aquest temps se varen alsar varias partidas en totas parts de Catalunya, y fou la causa que se n’alsaren alguns més del que auri-an fet la misèria que temian, perquè com veyan molts que no culli-rian res no feyan treballar gaire. Ab aixó molts se n’anavan â las armas, y aquestos que·s feyan comandants los prometian lo pa, una peceta, y molts los seguian. Y encara que alguns dias no·ls paga-van, però ab algun poch de robar y molts dias que·ls pagavan ana-van passant. Y molta partida de aquestas pecetas los feyan traurer als Constitucionals. Y aixís, en sabent cap rich que fos de la part de la Constitució ô que enrahonés aqueix partit y anavan y li feyan traurer tants cens duros, segons los quins coneixian que tenia. Y â vegadas sols sabessen que un era rich ja deyan que era constitucio-nal. Y per las vilas y pobles que passavan també se feyan donar diners y raccions. Y als constitucionals a vegadas los saquejavan las casas y se·ls ne portavan moltas cosas de tot lo que·ls agradava.»

4.2.9. 1823:«En lo principi del any mil vuit-cens vint-y-tres fou molt trist per quan continuavan los mals del any passat, y com los constitucio-nals estavan tant irritats feyen varias cosas. En Berga se torná â presentar un frare franciscano que·s va espantar de fugir, lo adme-teren y lo dia set de janer li digueren que se n’avia de anar â Bar-celona y que·l acompañarian. Y quant foren un tros lluny, antes de arribar â Casserres, sens dir-li res li tiraren y·l mataren. Lo mateix feren passats dos ô tres dias â vuit ô nou hòmens que tenian presos,

Libro 1.indb 349 12/04/17 16:43

Page 350: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)350

perque pensavan eran de la part dels realistas. També los feren marxar acompañats com si·ls feyen anar â Barcelona, y quan foren cerca San Pau los mataren â tots. Una altra ocasió, baixant un par-tit de tropa, se’n portaren també tres hòmens presos, y quant foren cerca del Sot del Colom los mataren. Â més de aixó ne agafaren diferents y después de fer-los moltas amenasas de matar-los, si tenian algun bon empeño â vegadas se escapavan, però pagan molts duros.»

4.2.10. 1823 (febrer-març):«En est temps que passavan los servils per unas parts y altras també feyan pagar contribuscions y pagos per los pobles de ahont passavan, y si sabian algun home que fos rich, sols tinguessen gens de ficadó, ja li deyan que era costipat ô constitucional y se’l ne portavan y li deyan: si no traus tants duros te fusellarem. Â vega-des la·y rebaixavan algun poch, però al últim, si no que tingués algun medi molt bo, ne avia de traurer ô si no lo feyan seguir fins que avia pagat.»«Los constitucionals també feyan pagar contribuscions als pobles y aixís la gent avian de pagar â tots y en algunas parts també ne agafavan algun per fer-los pagar duros. Però en esta terra los que tenian gaire por ja no·ls esperavan. En aquest temps comensaren de dir negres als constitucionals ô lliberals, aixís com ells deyan facciosos als realistas ô servils.»

4.2.11. 1828:«Aquest any varen posar los alcaldes majors. Â las ciutats y vilas principals y posaren que tots los batlles del seu partit avian de estar al seu mando. Y los posaren batlles pedáneos, que vol dir batlle de peus, perquè han de córrer per lo poble, y quant y â alguna dificul-tat han de anar ab ells. Si la diferència sols arriba â tres duros la pot aclarir lo batlle, y si passa no.»

4.2.12. 1848:«Est any los matinés ja se posaren â cobrar contribuscions públi-cament dels pobles y vilas. En las vilas y ciutats encara que no·y poguessen entrar també los feyan pagar, y era de esta manera: enviavan â una vila que·ls portassen tants cents duros de contribu-scions entre tants dias, ô sino no·y deixarian portar res. Si no cum-plian plantavan los matinés alguns papers tot voltant als camins y

Libro 1.indb 350 12/04/17 16:43

Page 351: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 351

alguns avisos que â qualsevol que atrapassen que portás res â aquella vila, la primera vegada perdut, y después pena de la vida. Ab aixó la gent estavan tant escamats que no·i portavan casi res, encara que no fossen sinó deu ô dotse, y â vegadas no·y avia ningú. Privavan de portar res â qualsevol vila ô ciutat. Y lo que feyan los de las vilas, feyan eixir algú y ho componian com podian. Y per poder transitar la gent tots se estimavan més pagar, y aixís anava. També provaren los matinés, allí als últims de agost, de fer pagar alguna bona partida de duros als del salí de Cardona, ho sinó deyan que no·i deixarian anar ningú â buscar sal. Però no·s pogueren ave-nir y plantaren alguns papers als camins principals que en pena de la vida ningú pogués anar â buscar sal. Y no·y aná gaire ningú, solament alguns de prop ne treyan algunas mitjas fanecas mitx d·emagat. Y los de lluny ne treyan de Vilanova de Gerri y de ahont podian. Los matinés també provaren de traurer-ne algunas nits, y ay anavan alguns paisans, però n·i moriren no sé quants. Y no s·i podia anar sens uns grans perills y per entre mitx de las balas.»

4.2.13. 1852:«Als pobles portaren altra moneda, fins â quatre duros per cada vehí. Y lo demés que·y agués los avian de portar â la capital de província, y allí los donavan un paper dient que ab lo temps ja·ls cambiarian. Però com aquestos cortos avian de passar fins al dia que·s doná la orda, tothom se’n desfeya. Y·ls portavan molts â las botigas de las vilas, compran robas y altras cosas, que y agué boti-guers que n’arreplegaren molts cents duros. Y después, ab lo temps, als varen cambiar molta partida. Y per pagar aixó aumen-taren algun poch la contrisbusció â Catalunya. Lo Govern també deyan que·i posava alguna part. Y después deyan estos cortos si·ls tornarian fondrer.»

4.2.14. 1858:«Est any tenia la mateixa seguida del passat, sols y avia que lo Govern se mudava tot sovint y sempre y afegian cosas de nou per pagar y oprimir â tothom de totas maneras. Feren fer la quinta acos-tumada, cosa que arruhinava â molts, de manera que n·i avia que·i quedavan desgraciats, perquè â Catalunya ningú vol anar â soldat, y alguns pobles eran molt cars, altres no tant. La causa era que cada any, lo primer diumenge de abril, deu fer-se lo allistament, y tots los de la edat de vint anys deüen ser sortejats y deüen presentar â la

Libro 1.indb 351 12/04/17 16:43

Page 352: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)352

capital de província la llista dels concurrents, y después demanan los soldats que volen â cada poble. Y comensan per lo número primer, fins que·n tenen prou, però en molts pobles feyan concòrdia antes y pagavan igualment, tant los quins treyan la sort com los quins no la treyan. Y pagant tres-cents duros per cada soldat ja·s libravan.»

4.2.15. 1859 (octubre): Guerra d’Àfrica. Causa immediata: atac dels cabilencs a Ceuta. Després de la batalla de Castillejos, amb intervenció del general Prim, i la presa de Tetuan, la victòria de Wad-Ras porta a signar la pau (abril del 1860), per la qual el Marroc cedeix Ifni i una franja costanera a Espanya (el primer ministre era O’Donnell).

«També en España, en lo mes de octubre, determinaren los del Govern de fer guerra als moros del Imperi de Marruecos, per causa de aver los moros fet algunas insolèncias prop de Ceuta â las cen-tinellas de España. Y també los moros de la part del Rif deyan que·ls avian fet no sé què â la vora de Melilla. Y lo govern de España deyan que·ls avian demanat satisfacció, y que los moros no avian volgut donar-los la que devian.Aixís, determinaren de fer-hi anar tropas. Y també adelantaren la quinta del any 1860, y lo que devia fer-se al abril de 1860, ô feren fer al desembre de 1859. Y als últims de janer de 1860 ja feren presentar los quintos: ne feren fer sinquanta mils. Y aumentaren lo preu de redemir-los, aixís com eran tres-cents duros per cada quinto, ho posaren â cuatre-cents. Y en los mesos de novembre y desembre feren anar moltas tropas â Àfrica. Y aná lo General Odonell, que era primer Ministre, per dirigir la guerra.»

4.2.16. 1860: Guerra d’Àfrica:«Al principi se comensá ab la guerra dels moros, de manera que tot sovint los españols tenian atacos dels moros. Però los españols no’s movian de puesto y sempre feyan córrer que los moros rebian més. Los de España y enviaren bastantas tropas, artillerias y monicions, y compongueren los camins per anar â guañar la ciutat de Tetuan. Y cerca de Tetuan y tenian los moros un gran acampament. Y lo dia cuatre de fabrer, los españols los acometeran tant ferm que·ls pren-gueren vuit-centas tendas de campaña, la artilleria y moltas cosas, y se n’apoderaren, ab tot que los moros eran molts, y ay avia dos germans del Emperador. Però se espantaren tant que fugiren y dei-xaren la ciutat de Tetuan. Y lo dia sis y entraren los españols ab lo General Ríos. Después los moros demanaren paus al General Odo-

Libro 1.indb 352 12/04/17 16:43

Page 353: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 353

nell. Est ho envià â Madrit, però los moros no admeteren los pactes que·ls demanavan los españols. Después tornaren â tenir varios atacos molt ferms, però sempre los moros avian de recular. Y aixís passaren fins al dia vint-y-tres de mars, que tingueren un ataco molt terrible al camí de Tànger, y los moros reberen molt, y los españols també. Però lo principal general dels moros, que era un germà del Emperador, dit Muley al Abbas, se presentá ab Odonell y feren los primers pactes sobre las paus, y ho firmaren lo dia vint-y-sinch de mars. Después lo General Odonell ho envià â Madrit, y lo General moro al seu Emperador. Y passat lo dia vint-y-tres de mars no tin-gueren cap ataco més. Lo dia vint-y-sis de abril se firmaren las paus entre España y Marruecos. A més de alguns altres pactes, devian pagar los Marruecos â España vint milions de duros per indemni-sació, ab los espay de vuit mesos sinch milions cada dos mesos.»

4.2.17. 1860: Guerra d’Àfrica:«Als últims de agost vingueren uns Embaixadors del Emperador de Marruecos â Madrit, y portaren varios presents a la Reyna. Los feren molt cumpliments y, â mitx setembre, se’n tornaren. Y també los donaren varias cosas per regalo del seu Emperador. Aquesta visita deyan que la feyan per demostrar la amistat que volian tenir ab España, però també devia ser perquè esperassen algun poch més de temps per las pagas que avian promés de donar-los, que sols ne avian fet una.»

4.2.18. 1862: Guerra d’Àfrica:«Als primers dias de maig se n’anaren totas las tropas españolas de Tetuan y de la terra de Marruecos y se’n tornaren â España. Y los de Marruecos feren lo compte de deu milions de duros, que era la mitat del que avian promés per indemnisació de la guerra; y la altra mitat prometeren pagar-la dels drets de las aduanas dels ports de mar de Marruecos. Y axamplaren lo terreno de Ceuta y Melilla perquè no tinguessen tant motiu de tenir serolls.»

4.3. Dobles de quatre

Metall: orValor nominal: 80 ralsValor real (unitat de compte): 80 reales de vellón (Castella) / 7,5 lliures

(Catalunya)

Libro 1.indb 353 12/04/17 16:43

Page 354: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)354

4.3.1. 1818 (gener):«Luego que fórem en lo any mil vuit cents divuit vingueren las ordas que se avian de fer soldats en tota España, perquè los que se avian fet en lo temps de la guerra ja avian acabat lo temps, y ne avian despatxat molts. Y va decretar lo Rey, al últim del any 1817, que se avian de fer â España setanta y un mil y vuit-cens hòmens ab quatre anys, so és, diset mil nou-cents y sinquanta cada any. Â la província de Catalunya ne tacsaren mil cet sents vint-y-sis, y al Corregiment de Cervera vuitanta nou. Y aquestos soldats se avian de sortejar en tota España, segons portava la ins-trucció del Rey. Però â la província de Catalunya donaren llibertat de llogar-los ab diners, y aquest any no foren molt cars. Alguns se’n feyen quatre ô sinch doblas de quatre, altres més. Al poble de Riner y no sé quants altres pobles, ne agueren de fer un y va ser tal qual barato.»

4.3.2. 1824:«En lo any [...] 1824 se agué de fer soldats â tot España. Y â Cata-lunya ne agueren de fer cerca tres mil, però los llogaren y alguns los pagaren cars, y quant tingueren los doblas molts desertaren.»

4.3.3. 1827 (setembre):«[...] lo que feyan aquestos comandants dels malcontents â tot arreu de ahont entravan, especialment en vilas y ciutats, era fer traurer doblas de quatre â tots los quins coneixian que·n tenian cap. Solament tinguessen gens de ficadó que aguessen estat de la part dels constitucionals, los agafavan y·ls ficavan â la presó ô arrestats y·ls deyan porteu estas doblas de quatre, si no vos ho pendran tot y vos faran perdrer. Ab aixó, la gent los avian de trau-rer, tant si podian com si no. Fins â Busa portaren no sé quants manresans per fer-los pagar la tasca que·ls avian fet. Allí los teni-an en un estable del Real y no·ls donavan sinó pa y trufas y·ls guardavan ab centinellas, y si algun pagava lo libravan. Â vega-das, si veyan que no era possible de ninguna manera lo pagar, tot lo que demanavan ho rebaixavan algun poch, y de esta manera ho feyan casi â tot arreu de ahont entravan, en unas parts ab més rigor, en altres menos, segons lo comandant que era. A tots los que eran tinguts per constitucionals y eran fora. que no·ls podian aver, los embargavan tots los béns y se·ls apoderavan de tots los fruits.»

Libro 1.indb 354 12/04/17 16:43

Page 355: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 355

4.3.4. 1835:«En lo present any se continuavan los trastorns tan com may. En Navarra tingueren unas batallas molt fortas y lo General Zuma-lacárregui conseguí señaladas victòrias contra las tropas de la reyna, però est any, al estiu, tenia siti â Bilbao y lo feriren ab una bala en una cama, y de resultats de esta ferida va morir.En Catalunya se continuava també lo córrer aquestas partidetas de carlins, especialment per aquesta montaña y terras aspras que â la part de Barcelona, vora de Marina, y al Urgell tampoch gaire no·i corrian perquè com és bon terreno y a·y pot córrer la cavalleria y ells no podian amagar-se tan fàcilment, no·ls agradava gaire.A més de això y agué un altre gran treball per esta terra, y fou que molts de estos facciosos no volian seguir las partidas, sinó que se estavan al seu terreno y se posavan â robar, de manera que per esta terra totas las casas solas y que conegueren que·y podia aver cap diner foren robadas. Com la gent, que no tenian cap arma per temor dels christins, y si ne sabian cap los carlins també la feyan donar. Ab aixó, los lladres anavan sense por â qualsevol casa. Sols fossen sinch ô sis, y â vegadas menos, agafavan lo amo y ab algu-na escusa que tragués las armas ô que era christí, comensavan las rahons y después li deyan que tragués tantas doblas de quatre, sino·l matavan. Y â molts los atormentavan de moltas maneras, cremant-los, punxan-los y amenassan-los la mort los feyan traurer tot lo que tenian y fins lo que no tenian, perquè com de diners n·i ha pochs que tingan de gornits, si veyan que de algun no·n podian traure gaire res perquè coneixian que no·n tenia, li deyan que dintre tants dias los portés tants diners â tal puesto, sinó y tornari-an que·l matarian. Y la gent, perquè no sabian ahont fugir fora de casa, ho avian de fer, sinó eran tots, alomenos part, cercant-los ô manllevant-los ô de alguna altra manera. Y en aixó s·i trobaren molts. Y de moltas casas també se’n portavan lo que·ls agradava de roba y cosas de menjar.»

4.4. Dobletes del rei de Sardenya4

La «dobleta d’or del rei de Sardenya», de valor de 19 pecetes, era per tant molt semblant a la dobla de quatre, de valor de vint pessetes.

4. Valor: 19 pessetes.

Libro 1.indb 355 12/04/17 16:43

Page 356: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)356

Metall: orValor nominal: 7 ralsValor real (unitat de compte): 76 reales de vellón (Castella) / 142,5 sous

(Catalunya)

4.4.1. 1834 (octubre): Primera Guerra Carlina [iniciada a la mort de Ferran VII, que havia designat com a successora la seva filla Isabel, mentre que els carlins eren partidaris de Carles, germà del rei difunt]:

«Al octubre vingué un tal Agustí Saperes, àlias Cargol, de la Navarra, y passá disfrassat. Aquest era aquell que lo any vint-i-set avia fugit també â Fransa quant se dispersaren los malcontents de Cataluya [vid. supra]. Y est any, quant torná, deyan que portava alguna partideta de moneda. Y devia ser veritat, perquè corregué una espècia de dobletas del rey de Cerdeña del valor de dinou pacetas. Y devian ser molt bonas, perquè deyan que·ls argenters las apreciavan molt. Y dins poch temps no se·n vejé cap.»

5. NOTÍCIES DE FALSIFICACIÓ

5.1. 1852

5.1.1. Quartos de sis i de tres:«En aquest any se encontraren moltas fàbricas de moneda que feyan cortos de sis, y alguns de tres, de tal manera que dins poch temps tot ne auria estat ple. Y era la causa que·i guañavan molt, perquè ab un corto de sis no·y avia gaire més cabal que ab un de dos. Alguns deyan si portavan los motllos de Fransa, y també se deya que allí ne feyan prou; y â Andorra també y avia alguna fàbrica. De mane-ra que lo Govern no vejé altre medi que fer-los perdrer. [...] Los de sis y de tres los comensaren de fer â Tarragona en lo any 1810, y de aleshoras ensà se n’avian fets molts. Però estos que feyan de amagat los marcavan com que fossen fets en anys atrassats, y molts eran tant mal fets que feyan fàstich. Però al mes de agost, lo Govern féu un decret que se agessen de recullir tots, y ho executaren als últims de octubre y primers de novembre. Y lo Govern los cambiava.»

5.1.2. Quartos de quatre: «De estos, [que lo Govern volgué treure de circulació] n·i avia que

Libro 1.indb 356 12/04/17 16:43

Page 357: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 357

valian quatre cortos que·ls avian comensat de fer â Barcelona quant y avia los francesos, des del any 1808 fins a 1814.»

5.2. 1857

«En est temps corria molta moneda falsa de plata y or, de manera que casi n·i avia més de dolenta que de bona.» «De la moneda, de on se’n conexia molta si era falsa, ab lo pes, perquè cap metall pesa tant com lo or.»

5.2.1. Xinxons o durets d’or:«Feyan xinxons ab las marcas del temps vell, y no valian res.»

5.2.2. Dobletes:«Y moltas dobletas, també falsas.»

5.2.3. Pecetes:«De la moneda de plata n·i avia de falsa de totas calitats: y avia passetas ab las marcas del temps vell, y menos eran plata, sinó que tenian trassas per emblanquir-las y engañavan al qui podian.»

5.2.4. Napoleons (5 francs):«De Napoleons se’n feyan contínuament ab lo nom del Rey de Fransa, y las suas marcas de anys passats; de estos n·i avia bastants de dolents que eran plata, però la major part eran que·ls feyan ab una ànima de algun metall dolent y per demunt plata. Estos seran bons fins que la ànima se·ls descubrirá.»

Libro 1.indb 357 12/04/17 16:43

Page 358: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)358

figura 1. Masia de cal Cabot (Santa Susanna, Riner, Solsonès) [c. 1980].

Libro 1.indb 358 12/04/17 16:43

Page 359: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 359

figura 2. Una plana del dietari.

Libro 1.indb 359 12/04/17 16:43

Page 360: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)360

figura 3. Monedes que se citen al dietari: 1-4) Sèrie de monedes de quartos emeses a Barce-lona; 5-9) Sèrie de monedes de quartos emeses a nom de Ferran VII.

Libro 1.indb 360 12/04/17 16:43

Page 361: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOAN SALVADÓ I MONTORIOL 361

figura 4. Monedes que se citen al dietari: 1) 5 francs de Napoleó del 1807; 2) Xinxons o durets d’or; 3) Dobleta d’or, per valor de vint pessetes; 4-5) Monedes de cinc pessetes (1810) i d’una pesseta (1813).

Libro 1.indb 361 12/04/17 16:43

Page 362: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA FALSIFICACIÓ DE MONEDA AL SOLSONÈS DURANT LA GUERRA DELS MATINERS(1846-1849)362

bergeron, l. (1999), Banquiers, négociants et manufacturiers parisiens du Direc-toire à l’Empire, París [reedició].

crusafont, m. (2009), Catàleg general de la moneda catalana, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.

estrada-rius, a. (dir.) (2008), Monedes en lluita. Catalunya a l’Europa napoleòni-ca, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

estrada-rius, a. (coord.) (2013), La falsificació de moneda a la Catalunya del segle xix, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra/Museu Nacional d’Art de Catalunya.

masson, P. (1995), «Napoléon et l’Angleterre. Napoléon contre la marine anglaise (1797-1805)», Revue du Souvenir napoléonien, 400, març-abril, p. 27-45.

Ocupació i resistència a la Guerra del Francès (1808-1814) (2007), actes del congrés (5-8 d’octubre de 2005), Barcelona, Museu d’Història de Catalunya/Centre d’His-tòria Contemporània de Catalunya.

Puig i oliver, ll. m. de (2016), La identitat catalana a l’època de Napoleó (1808-1814), Barcelona, Generalitat de Catalunya/Centre d’Història Contemporània de Catalunya.

sanahuJa, x. (1996), «La seca del Principat de Catalunya establerta a Reus, Tarra-gona i Ciutat de Mallorca (1809-1814)», Acta Numismàtica, 26, p. 171-182.

sanahuJa, x. (1997), «La seca constitucional de Barcelona (1822-1823)», Acta Numismàtica, 27, p. 111-120.

sanahuJa, x. (2002), «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 1836-1854», Acta Numismàtica, 32, p. 135-148.

thuillier, g. (1977), «Les troubles monétaires en France de 1803 à 1808», Revue de l’Institut Napoléon, 133, p. 69-82.

BIBLIOGRAFIA

Libro 1.indb 362 12/04/17 16:43

Page 363: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Josep M. Cadena1

1. Periodista i crític d’art.

ResumenDesde el último tercio del siglo xix proliferaban en España los duros sevillanos –monedas de plata de cinco pesetas falsas–. En 1908, el Gobierno aprobó retirar estos duros fraudulentos, cambiándolos por moneda legal. Este artículo recoge los dibujos humorísticos que trata-ron el tema de los duros sevillanos y su operación de retirada en el semanario satírico en lengua catalana ¡Cu-Cut! (Barcelona, 1902-1912).

AbstRActFrom the last third of the 19th century, the duros sevillanos –counter-feit silver coins of five pesetas value– proliferated in Spain. In 1908, the government tried to retire these fraudulent duros, exchanging them for legal coinage. This article gathers together the humorous drawings which touched upon the theme of the duros sevillanos, and the opera-cion to retire them, published in the Catalan satirical weekly ¡Cu-Cut! (Barcelona, 1902-1912).

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA: EL CAS DELS DUROS SEVILLANS A ¡CU-CUT!

Libro 1.indb 363 12/04/17 16:43

Page 364: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA364

Sumari: Presentació / 1. Els duros sevillans a la premsa, uns exemples

A partir de l’últim terç del segle xix començaren a proliferar a Espanya les falsificacions de monedes de plata de cinc pessetes, a causa de la baixada de preu que havia experimentat el noble metall que les composava. El 1870, la plata d’una d’aquestes monedes –encunyada legalment o falsament– costava dues pessetes, per la qual cosa el bene-fici que s’obtenia de col·locar-les al mercat monetari era bastant elevat, tant per a l’Estat com per als falsificadors.

Els duros –monedes de cinc pessetes– falsos prengueren el nom de «sevillans», per creure’s que provenien de seques clandestines d’aques-ta capital andalusa, i sovint eren indistingibles dels seus homònims legals. El 1908, el govern volgué acabar amb l’escàndol del gran nom-bre de duros sevillans que circulaven, i el 15 de juliol d’aquell any publicà una reial ordre per la qual les entitats bancàries havien de deco-missar els duros que consideressin falsos. Aquests, si es confirmava la seva falsedat, serien primerament foradats –per a evitar que tornessin a la circulació– i després fosos, i el propietari de bona fe només recupe-raria el import de la plata que contingués la moneda il·legal, del qual es deduirien el cost d’extracció del metall noble i les despeses de la seva venda a preu de mercat per part de la Fàbrica Nacional de Moneda.

La reial ordre creà tal protesta ciutadana que fou anul·lada i subs-tituïda per una altra, del 4 d’agost de 1908, per la qual «las monedas ilegítimas de plata de cinco pesetas que por tener ley y cuño semejantes a las de las acuñadas en la Fábrica Nacional de la Moneda han entrado en la circulación fraudulentamente» seran «canjeadas por las de acuña-ción legítima, dando monedas de valor representativo igual». És a dir, els duros sevillans foren bescanviats per moneda legal.

1. ELS DUROS SEVILLANS A LA PREMSA, UNS EXEMPLES

El setmanari satíric ¡Cu-Cut! (1902-1912) va recollir humorística-ment en dibuixos l’existència dels duros sevillans i de les dues ordres reials que regularen, successivament, la seva retirada de la circulació.Heu-los aquí.

Libro 1.indb 364 12/04/17 16:43

Page 365: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 365

1.1. ¡Cu-Cut!, 21/04/1904, 121, p. 260 (fig. 1)

Dibuix: Joan G. JuncedaTítol: UN POSITIVISTAText: – A on t’agrada més el rei? En les targetes postals o en els retrats de 15 cèntims?– En les monedes de cinc pessetes, quan no són sevillanes.Comentari: El rei Alfons XIII era de visita oficial a Barcelona, i amb motiu d’aquest esdeveniment s’havien emès postals i segells commemoratius. A l’acudit, un positivista –aquí, sinònim de mate-rialista– diu que on li agrada tenir el retrat del rei és als duros, sempre que no siguin sevillans –falsos–.

1.2. ¡Cu-Cut!, 20/12/1906, 239, p. 567 (fig. 2)

Dibuix: Joan LlaveriasTítol: Sense títolText: – Ai, Déu meu! Estic perdut!– Què tens?– Que m’ha quedat encallada una oliva a la gargamella.– Ja se’t passarà, home.– I ca, és sevillana!!Comentari: Un comensal tem que una oliva sevillana que li ha quedat travessada a la gargamella i amenaça amb ennuegar-lo no li passi –no pugui empassar-se-la o expulsar-la–, a semblança dels duros sevillans que es rebien sense adonar-se’n en el curs d’una transacció econòmica i que després costava fer passar –encolomar a altres com a diner legítim–.

1.3. ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 476 (fig. 3)

Dibuix: Joan LlaveriasTítol: Sense títolText: – Com ho coneixeré si és sevillano?– Fixi’s en la inscripció, i si diu por la grasia é Dió y la Constitu-sión, no hi posi dubte.Comentari: Un home defensa que si un duro duu la seva inscripció habitual reproduïda imitant l’accent andalús, no hi ha dubte, és sevillano.

Libro 1.indb 365 12/04/17 16:43

Page 366: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA366

1.4. ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 472 (fig. 4)

Dibuix: Gaietà CornetTítol: ELS DUROS SEVILLANOSText: – Ara ves a saber si d’aquests deu duros n’hi ha cap de sevillano.Comentari: Un home pateix per si hi ha algun duro sevillà –moneda de plata de cinc pessetes falsa– en el bitllet de cinquanta pessetes que té a les mans.

1.5. ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 480 (fig. 5)

Dibuix: Joan LlaveriasTítol: LO DELS DUROS SEVILLANSText: – Senyor Sánchez Bustillo, no hi vagi al Banc, que el forada-ran.– Per què?– Perquè foraden a tots els sevillanos, i un ministre més sevillano que vostè...Comentari: El Govern havia manat que les entitats bancàries deco-missessin els duros sevillans que passessin per les seves mans. Les monedes falses, entregades al Banc d’Espanya, havien de ser fora-dades per assegurar que no tornaven a la circulació. A la vegada, els duros sevillans tenien fama que no passaven –costava endos-sar-los a algú com a moneda bona–.A l’acudit, l’encarnació de ¡Cu-Cut! adverteix al ministre d’Hisen-da, Cayetano Sánchez Bustillo (Llanes, Astúries, 1839 – Madrid, 1908), que no vagi al Banc d’Espanya –el polític s’hi adreça per cobrar la nòmina– perquè el foradaran, ja que el considera el minis-tre més sevillano, és a dir, el que té menys opcions de passar –supe-rar– els canvis al si del Govern que estaven anunciats, i l’encerta, ja que Sánchez Bustillo fou l’únic membre governamental que no passà la remodelació ministerial del 14 de setembre de 1908 –José Sánchez-Guerra ocupà la seva vacant al Consell de Ministres–.

Libro 1.indb 366 12/04/17 16:43

Page 367: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 367

1.6. ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 473 (fig. 6)

Dibuix: Ricard OpissoTítol: Sense títolText: – Mira aquell torero quin forat té a la cara.– El toro devia veure que era sevillano, i com que ara als sevillanos diuen que els foradaran.Comentari: L’acudit es fa ressò de la reial ordre que obligava les entitats bancàries que decomissessin els duros sevillans que pas-sessin per les seves mans i els entreguessin al Banc d’Espanya, que procediria a foradar-los per assegurar que no tornessin a la circulació.

1.7. ¡Cu-Cut!, 13/08/1908, 326, p. 518 (fig. 7)

Dibuix: Joan G. JuncedaTítol: Sense títolText: – ¿Y quién l’habrá dicho ar ministro que lo seviyano tenemo un centímetro má de narí que lo demá? ¿A ver si rezurtará que yo zoy del Cló?Comentari: Un ministre havia declarat que el nas de l’efígie real que figurava als duros sevillans era més gran que el representat als duros autèntics, i que aquest detall permetia distingir els uns dels altres. A l’acudit, aquesta manifestació ministerial provoca l’enuig d’un personatge que es considera sevillà tot i no tenir el nas gran –és xato–.Tanmateix, les possibles diferències entre duros bons i dolents eren massa sovint indestriables, tal com posava de manifest el diari El Imparcial del 21 de juliol de 1908, que deia sobre el tema: «Tales diferencias no existen, siendo más que difícil, imposible, jurar en conciencia cuáles duros son realmente legítimos y cuáles son clan-destinos. Hace muchos años ya que los duros llamados sevillanos invaden el mercado y, sin embargo, quienes manejan mayor canti-dad de moneda, los cajeros y los comerciantes, no han llegado a distinguir exactamente unos duros de otros. Se los toma o se los rechaza por apariencias de conjunto, por el color más o menos mate de la plata, por la mayor o menor dureza de las líneas del grabado, pero no ha habido nadie hasta ahora que determine y precise una sola señal clara y concreta que diferencie el duro acuñado en la Fábrica Nacional del duro salido de las fábricas clandestinas».

Libro 1.indb 367 12/04/17 16:43

Page 368: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA368

1.8. ¡Cu-Cut!, 13/08/1908, 326, p. 520 (fig. 8)

Dibuix: Joan G. JuncedaTítol: Sense títolText: – Ja estudies força?– Oh, sí, és un xicot molt aprofitat: fins ja comença a conèixer algun duro sevillano.Comentari: Una mare es mostra molt orgullosa de la capacitat del seu fill, ja que el noi és, fins i tot, capaç d’identificar duros sevi-llans, tasca dificilíssima –vegeu comentari del dibuix anterior–.

1.9. ¡Cu-Cut!, 20/08/1908, 327, p. 538 (fig. 9)

Dibuix: Joan G. JuncedaTítol: Sense títolText: – Què em dóna aquí? Un duro? Si no té menuts, ja se’l pot quedar.Comentari: La temença a rebre duros sevillans feia que moltes per-sones rebutgessin que se’ls pagués amb monedes de cinc pessetes. El diari La Vanguardia del 18 de juliol de 1908 deia sobre la qües-tió: «En los cafés y restaurants, en las tiendas y en todas partes han surgido conflictos y se han planteado cuestiones de verdadera importancia, porque, como nadie sabe hasta ahora diferenciar los legítimos de los ilegítimos, resulta que en muchos sitios han recha-zado todas las piezas sin saber si eran sevillanos o no; siendo lo más grave del caso que duros salidos del Banco de España han sido rechazados por este establecimiento como sevillanos, y otros que también habían salido del indicado establecimiento de crédito han sido rechazados en otras casas de banca de las más acreditadas».A l’acudit, fins i tot un mendicant rebutja un duro que li lliuren com a almoina i demana rebre menuts –monedes petites–.

1.10. ¡Cu-Cut!, 13/08/1908, 326, p. 520 (fig. 10)

Dibuix: Gaietà CornetTítol: Sense títolText: – A on va amb tot això?– Vinc a cobrar i, veurà, m’he previngut per a examinar bé els duros. No fos cas que em clavessin algun de sevillano.Comentari: Com s’ha dit als comentaris dels dibuixos núm. 7 i 9,

Libro 1.indb 368 12/04/17 16:43

Page 369: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 369

les possibles diferències entre duros legals i sevillans eren massa sovint indestriables, i, fins i tot, monedes de cinc pessetes sortides del Banc d’Espanya eren posteriorment considerades com a falses per la mateixa entitat bancària o d’altres de les més acreditades.A l’acudit, un home es disposa a examinar exhaustivament amb tot d’instruments les monedes de cinc pessetes que li entreguin en un banc, ja que ni tan sols confia que les entitats bancàries no lliurin duros sevillans.

1.11. ¡Cu-Cut!, 27/08/1908, 328, p. 551 (fig. 11)

Dibuix: Feliu Elias ApaTítol: Sense títolText: – Veu? Aquell que porten pres és un moneder fals.– Què diu ara? Hi ha moneders falsos? Deixi’m anar a preguntar al Banc si aquest que porto als dits ho és.Comentari: Una minyona, en assabentar-se que hi ha moneders falsos –fabricants de moneda falsa–, s’inquieta per si el seu mone-der –portamonedes– és fals.

1.12. ¡Cu-Cut!, 20/08/1908, 327, p. 529 (fig. 12)

Dibuix: Gaietà CornetTítol: Sense títolText: – ¡Ay que gracia tiene!...Comentari: En un primer moment, el Govern havia ordenat deco-missar el duros sevillans, però posteriorment decidí bescanvi-ar-los per moneda legal –vegeu la introducció–. A l’acudit, el ministre d’Hisenda, Cayetano Sánchez Bustillo –vegeu el dibuix núm. 5–, i el ministre de Justícia, Juan Armada y Losada (mar-quès de Figueroa), –el primer a l’esquerra i el segon a la dreta–, caracteritzats de policies, permeten que els duros sevillans –cos-sos humans amb vestimenta típica andalusa, monedes de cinc pes-setes amb l’efígie d’un jove rei Alfons XIII com a caps– escapin de la trampa –és a dir, del decomís– del Banc d’Espanya. Al text, que juga amb la inscripció Por la G. de Dios que acompanyava el nom dels monarques espanyols a les monedes, es titlla la decisió governamental de graciosa.

Libro 1.indb 369 12/04/17 16:43

Page 370: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA370

1.13. ¡Cu-Cut!, 06/08/1908, 325, p. 497 (fig. 13)

Dibuix: Joan LlaveriasTítol: ENTRE FABRICANTSText: – Estic espantat: no es ven res.– Doncs jo, no em puc queixar: el govern se’m queda tota la pro-ducció.– Què fabrica?– Duros sevillanos.Comentari: El Govern havia decidit bescanviar els duros sevillans per moneda legal –vegeu dibuix anterior–. L’acudit contraposa un fabricant honrat –vestimenta modesta– que passa dificultats amb un moneder fals –roba luxosa– al qual el negoci li marxa de mera-vella, ja que l’Estat se li queda tota la producció.

1.14. ¡Cu-Cut!, 20/08/1908, 327, p. 532 (fig. 14)

Dibuix: Joan G. JuncedaTítol: Sense títolText: – Lástima que este bisté no sea sevillano.– Per què?– Porque, duro como es, en el Banco lo cambiarían.Comentari: El Govern havia decidit bescanviar els duros sevillans per moneda legal. A l’acudit, a un restaurant, un client que s’ex-pressa en castellà –per permetre el joc de paraules– comenta que si el bistec que tant li costa tallar fos sevillà, segur que, de tan duro –‘moneda de cinc pessetes’ i, a la vegada, ‘dur’ en castellà– que és, l’hi bescanviaven al Banc d’Espanya.

1.15. ¡Cu-Cut!, 06/08/1908, 325, p. 508 (fig. 15)

Dibuix: Joan G. JuncedaTítol: Sense títolText: – T’he dit vetes primes i me les dus sivillanes. Ves, ves al Banc que te les canviïn.Comentari: El Govern havia decidit bescanviar els duros sevillans per moneda legal. A l’acudit, una mestressa de casa ha encarregat a una minyona que compri vetes primes –tallarines fines– i aquesta ha dut vetes sevillanes –tallarines gruixudes–, per la qual cosa l’en-via al Banc d’Espanya, ja que suposa que allà bescanvien sevillanes.

Libro 1.indb 370 12/04/17 16:43

Page 371: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 371

1.16. ¡Cu-Cut!, 27/08/1908, 328, p. 554 (fig. 16)

Dibuix: Joan G. JuncedaTítol: Sense títolText: – Me’n vaig al Banc a canviar aquest duro.– Ja saps que hauràs de fer cua?– Jo rai, que sóc pentinadora!Comentari: La reial ordre del 4 d’agost de 1908 que permetia bes-canviar duros sevillans per moneda de curs legal establia un ter-mini de quinze dies per dur a terme aquesta operació. El setmana-ri ¡Cu-Cut! del 27 d’agost de 1908 publicava: «Dilluns passat, dia en que acabava el termini fixat per al canvi de moneda sevillana per la llegítima, la cua dels que esperaven realitzar substitucions, arrencant del Banc d’Espanya seguia per la Rambla de Santa Mònica, tombava per la Porta de la Pau, s’introduïa pel dormitori de Sant Francesc, s’entaforava pel passatge del Comerç i tornava a sortir a la Rambla fins a l’entrada del Banc. Ja ho vàrem dir nosal-tres que això del canvi de moneda portaria cua». A l’acudit, una pentinadora no tem les cues –fileres de persones– perquè està habituada a fer-ne –de cabells–.

Libro 1.indb 371 12/04/17 16:43

Page 372: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA372

figura 1. Joan G. Junceda, ¡Cu-Cut!, 21/04/1904, 121, p. 260.

Libro 1.indb 372 12/04/17 16:43

Page 373: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 373

figura 2. Joan Llaverias, ¡Cu-Cut!, 20/12/1906, 239, p. 567.

Libro 1.indb 373 12/04/17 16:43

Page 374: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA374

figura 3. Joan Llaverias, ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 476.

Libro 1.indb 374 12/04/17 16:43

Page 375: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 375

figura 4. Gaietà Cornet, ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 472.

Libro 1.indb 375 12/04/17 16:43

Page 376: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA376

figura 5. Joan Llaverias, ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 480.

Libro 1.indb 376 12/04/17 16:43

Page 377: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 377

figura 6. Ricard Opisso, ¡Cu-Cut!, 23/07/1908, 323, p. 473.

Libro 1.indb 377 12/04/17 16:43

Page 378: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA378

figura 7. Joan G. Junceda, ¡Cu-Cut!, 13/08/1908, 326, p. 518.

Libro 1.indb 378 12/04/17 16:43

Page 379: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 379

figura 8. Joan G. Junceda, ¡Cu-Cut!, 13/08/1908, 326, p. 520.

Libro 1.indb 379 12/04/17 16:43

Page 380: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA380

figura 9. Joan G. Junceda, ¡Cu-Cut!, 20/08/1908, 327, p. 538.

Libro 1.indb 380 12/04/17 16:43

Page 381: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 381

figura 10. Gaietà Cornet, ¡Cu-Cut!, 13/08/1908, 326, p. 520.

Libro 1.indb 381 12/04/17 16:43

Page 382: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA382

figura 11. Feliu Elias Apa, ¡Cu-Cut!, 27/08/1908, 328, p. 551.

Libro 1.indb 382 12/04/17 16:43

Page 383: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 383

Figura 12. Gaietà Cornet, ¡Cu-Cut!, 20/08/1908, 327, p. 529.

Libro 1.indb 383 12/04/17 16:43

Page 384: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA384

Figura 13. Joan Llaverias, ¡Cu-Cut!, 06/08/1908, 325, p. 497.

Libro 1.indb 384 12/04/17 16:43

Page 385: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 385

figura 14. Joan G. Junceda, ¡Cu-Cut!, 20/08/1908, 327, p. 532.

Libro 1.indb 385 12/04/17 16:43

Page 386: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LA MONEDA FALSA I LA SÀTIRA386

figura 15. Joan G. Junceda, ¡Cu-Cut!, 06/08/1908, 325, p. 508.

Libro 1.indb 386 12/04/17 16:43

Page 387: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

JOSEP M. CADENA 387

figura 16. Joan G. Junceda, ¡Cu-Cut!, 27/08/1908, 328, p. 554.

Libro 1.indb 387 12/04/17 16:43

Page 388: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 388 12/04/17 16:43

Page 389: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

PROGRAMA

Libro 1.indb 389 12/04/17 16:43

Page 390: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 390 12/04/17 16:43

Page 391: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA: FABRICACIÓ VERSUS FALSIFICACIÓ A CATALUNYA (1808-1908)

PROGRAMA

Dilluns 14 de desembre, de 16 a 20:00 hAula Innova, Museu Nacional d’Art de Catalunya

16:00 Presentació del Col·loqui

De cAses De moneDA A fàbRiques De DineR

16:15-16:45 1808 – 1908, La Monnaie de Paris et la modernisation de ses fabrications monétaires : causes, débats, choix et résultats Dominique Anterion, Agregat de conservació de les col·leccions històriques de la Monnaie de Paris

16:45-17:15 La fabricació de moneda a la Seca de Barcelona al segle xix Dr. Albert Estrada-Rius, Conservador del Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de Catalunya

17:15-17:45 Una nueva casa de moneda para Madrid Dr. Julio Torres, Conservador del Museo Casa de la Moneda. Fábrica Nacional de Moneda y Timbre

17:45-18:15 Pausa/Cafè

18:15-19:15 Taula Rodona: Les cases de moneda i la recuperació del patrimoni material i immaterial

· Les darreres excavacions de la seca de BarcelonaAnna Bordas, arqueòloga (ATICS SL, Gestió i difusió del Patrimoni Arqueològic i Històric.)· La modernización de la casa de moneda de Segovia a la luz de las últimas intervencionesSonia Fernández, arqueóloga (GROMA, Estudio de Arqueología y Patrimonio)

Libro 1.indb 391 12/04/17 16:43

Page 392: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

LES DUES CARES DE LA MONEDA:FABRICACIÓ VERSUS FALSIFICACIÓ A CATALUNYA (1808-1908)392

· De cilindros a volantes. La renovación tecnológica de la Real Fábrica de Moneda de JubiaFrancisco Cebreiro Ares, Universidade da Santiago de Compostela· Les ateliers monétaires provinciaux français au xixème siècle – la fin d’une histoire ?Sylvie Juvénal , Monnaie de Paris

Modera: Carme Miró, arqueòloga, Ajuntament de Barcelona

19:15-20:00 Debat i conclusions

Dimarts 15 de desembre, de 9,30 a 15:00 hAula Innova, Museu Nacional d’Art de Catalunya

LA fALsificAció De moneDA A LA cAtALunyA DeL segLe xix

9:30-10:00 La falsificació de moneda durant la Guerra del Francès Dra. Anna Balaguer, Membre de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics

10:00-10:30 La moneda falsa d’Isabel II a les sèries catalanes del Gabinet Numismàtic de Catalunya

Dra. Maria Clua, Adjunta a conservació del Gabinet Numismàtic de Catalunya del Museu Nacional d’Art de Catalunya

10:30-11:00 Pausa/Cafè

11:00-11:30 Un episodio de la historia monetaria española: loscduros sevillanos

Dr. Miguel Martorell, professor de la UNED

11:30-12:00 La falsificación de moneda, un problema transfronterizoProf. Olivier Caporossi, professor de la Universitat de Pau et des Pays de l’Adour

Libro 1.indb 392 12/04/17 16:43

Page 393: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

PROGRAMA 393

12:00-13:30 Taula Rodona: Els testimonis de la falsificació

· El delicte de falsificació de moneda a la codificació penal espanyolaProf. Elena Rosselló, professora de la Universitat Pompeu Fabra· La incidència econòmica de la falsificació a CatalunyaDr. Pere Pascual, professor emèrit de la Universitat de Barcelona· La intervenció dels mossos d’esquadra en la repressió de la falsificació de moneda al segle xixSotsinspector Fèlix González, Arxiu i Museu Històric del Cos dels Mossos d’Esquadra· Un dipòsit d’encunys falsos a la col·lecció del Museu de Reus Dr. Jaume Massó, Conservador del Museu de Reus· La falsificació de moneda al Solsonès durant la Guerra del Matiners: el testimoni d’un DietariDr. Joan Salvadó, historiador· La moneda falsa i la sàtiraJosep M. Cadena, historiador i periodista

Modera: Albert Estrada-Rius, coordinador del Col·loqui

13:30-14:00 Debat i conclusions

14:00-15:00 Visita lliure a la sala permanent de numismàtica

16:30-17-30 Visita comentada al conjunt arquitectònic de la Seca Reial de Barcelona (punt de trobada a l’entrada de La Seca Espai Brossa, c/Flassaders, 40)

Libro 1.indb 393 12/04/17 16:43

Page 394: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Libro 1.indb 394 12/04/17 16:43

Page 395: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

Relació de títols de la col·lecció:

1. Dret Urbanístic medieval de la Mediterrània Jaume Ribalta i Haro, 2005

2. El gobierno del Principado de Cataluña por el Capitán General y la Real Audiencia –el Real Acuerdo– bajoel Régimen de Nueva Planta (1716-1808) Sebastià Solé i Cot, 2008

3. La Audiencia Real en la Corona de Aragón Maria Teresa Tatjer Prat, 2009

4. El jurament i el seu significat jurídic al Principat segons el Dret General de Catalunya (segles XIII-XVIII)Edició de la «Forma i pràctica de celebrar els juraments i les eleccions a la ciutat de Barcelona en el segle XV»Montserrat Bajet Royo, 2009

5. La Real Audiencia de Mallorca en la época de los Áustrias (1571-1715)Antonio Planas Roselló, 2009

6. La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX Albert Estrada-Rius (coord.), 2013

7. Banyuts catalans. L’adulteri i la Casa de les Egipcíaques a la Barcelona moderna Josep Capdeferro i Pla / Jaume Ribalta i Haro, 2014

8. Els advocats de Catalunya. Dret, societat i política a Barcelona, 1759-1900 Stephen Jacobson, 2015

19 Programa+titols.indd 395 18/04/17 15:21

Page 396: LES DUES CARES DE LA MONEDA Fabricació versus …

SEMINARI PERMANENT I INTERUNIVERSITARI D’HISTÒRIA DEL DRET CATALÀ JOSEP M. FONT RIUS

LES DUES CARES DE LA MONEDAFabricació versus falsificació

a Catalunya

El SFR és una unitat de recerca interuniversitària amb una llarga trajectòria. S’inicia el 1993 per honorar el mestratge del gran historiador del dret català Josep Maria Font i Rius (vegeu una entrevista en vídeo a: http://diobma.udg.edu/handle/10256.1/1803) i entorn del projecte de recerca finançat pel MEC (PB-93-0404) «Història d’una institució jurídica: la Generalitat de Catalunya a les èpoques medieval i moderna». El projecte ha donat com a resultat nombrosos treballs, articles i llibres entre els quals des-taquen dues tesis doctorals sobre la història de la Generalitat de Catalunya —una amb premi extra-ordinari de doctorat— i altres dues sobre el Mostassaf de Barcelona i les seves ordinacions i sobre el senyoriu i el municipi a la Catalunya Nova, totes elles amb resultats publicats. Aquesta unitat interuni-versitària de recerca va continuar cohesionada entorn d’un nou projecte de recerca finançat pel MEC (PB-96-0284), «Història d’una institució jurídica: la monarquia a la Corona d’Aragó» (1996), que es va plasmar en la celebració del «Congrés Internacional sobre les Corts Generals de la Corona d’Aragó del 1585 a Montsó» amb resultats publicats (Ius Fugit, núm. 10-11 http://ifc.dpz.es/publicaciones/periodi-ca/id/7). A continuació, s’ha treballat en el projecte de recerca finançat pel MEC (BJU 2000-0971) (2000) «Els juristes i el dret a la Corona d’Aragó» i —arran d’un Conveni amb la Fundació Noguera— s’ha defensat una tesi doctoral sobre el jurista català Joan Pere Fontanella (1576-1649) (http://www.upf.edu/ historiadeldret/recerca/#Tesis) que ha obtingut el premi extraordinari de doctorat i ha donat a la llum un primer llibre publicat per la Fundació Noguera (2012). Dins del projecte s’han celebrat les I i II Jor-nades d’Estudi sobre Juristes i Notaris a Cervera, amb la col·laboració de la Fundació Roca Sastre i de la UNED. Les actes d’aquestes jornades s’han publicat, respectivament, en els núm. 12 i 13-14, de Ius Fugit. També sobre aquest àmbit s’han defensat cinc tesis doctorals: sobre el jurista Pere Albert i les seves Commemoracions; sobre les Ordinacions de Sanctacilia i la seva problemàtica (amb premi extraordi-nari de doctorat), sobre Raymond Saleilles i la lluita pel dret comparat, sobre Ramon Martí d’Eixalà i l’Escola Jurídica Catalana i sobre els primers anys de la Diputació Provincial de Tarragona, que va obtenir el premi extraordinari de doctorat. Sense solució de continuïtat, el SFR va obtenir finançament del MCT

(BJU2003-09552-CO3-01) per a un projecte coordinat de recerca, en certa manera continua ció dels anteriors: «El juristes i la construcció d’un sistema de Dret Civil: el cas de Catalunya (s. xiii-xx)» (2003). Dins d’aquest període, es va llegir una tesi doctoral, diverses memòries de DEA i es van publicar llibres i articles. A continuació, el grup de recerca SFR va participar en el projecte coordinat de recerca: «El dret històric en els pobles d’Espanya: àmbits públic i privat (s. xi-xxi)» que comptà amb un ajut del MEC de referència SEJ 2006-1501-CO-01 (2006). A més a més, el SFR ha obtingut el reconeixe-ment com a Grup Consolidat de Recerca de la Generalitat de Catalunya en tres ocasions (2005SGR117, 2009SGR766 i 2014SGR295), amb els ajuts que han permès la celebració de les «III Jornades d’Estu-di sobre Juristes i Notaris a Cervera (2006) sobre Decrets de Nova Planta, Imposicions Borbòniques i Universitat de Cervera», les «IV Jornades sobre els Drets Històrics i l’Autonomia» a Barcelona (UPF 2010), les «V Jornades sobre Praxis Històrica del Dret i Al·legacions Jurídiques» a Tarragona (URV 2011) i les «VI Jornades sobre els Juristes Catalans i l’Estat» a Barcelona (IEC-Registradors de Catalunya 2013). Ius Fugit Revista d’Història del Dret de la Corona d’Aragó ha publicat actes d’aquelles jornades en els núms. 15, 16 i 17. Des del 2010, els membres del SFR de la UdG han impulsat el Portal Iberoamerica-no de Historia del Derecho (http://www.udg.edu/pihd/PIHD/Presentacio/tabid/14002/language/ca-S/Default.aspx?alias=www.udg.edu/pihd). El SFR ha gaudit d’un ajut del MEC per al seu projecte: «Els juristes catalans i les formes del poder públic a Catalunya: monarquies i repúbliques (s. xiii-xx)» DER2010-21986-C02-01. També ha obtingut un altre ajut del MICINN per al projecte «Juristes hispà-nics: entre l’imperi del dret i la gestió del poder» DER2013-43431-P i per al projecte: «De la iuris dictio a la soberanía; formas de organización política y jurídica de las monarquías hispánicas (s. xiii-xx)» DER2016-75830-P. En els darrers anys, membres del SFR han defensat tesis doctorals: «La justicia a fines del siglo xix, un caso concreto: la Audiencia de lo Criminal de Manresa (1882-1892)»; «Ramon Martí d’Eixalà: un exponent de l’Escola Jurídica Catalana del segle xix»; «El municipi constitucional de Vic (1820-1823)»; «Derecho, muerte y matrimonio: la familia matrimonial en el Mediterráneo cristiano, desde la Antigüedad al final de la Edad Media»; «La Casa de la Moneda de Barcelona»; «Les seques reials i els col·legis d’obrers i de moneders a la Corona d’Aragó» i «El régimen jurídico de la desamor-tización y su práctica en Barcelona: el caso del convento de Sant Josep/mercado de la Boquería (1586-853)». La col·lecció «Estudis d’Història del Dret» està oberta a la publicació de treballs de recer-ca en aquest àmbit de coneixement, tot adoptant els criteris usuals que regeixen la difusió i qualitat editorial de les col·leccions d’estudis. Els resultats publicats d’aquesta col·lecció es poden consultar, en format electrònic, a la pàgina web de la UPF http://www.upf.edu/historiadeldret/publicacions/.

col·lecció d’estudis d’història del dret 9

Alb

ert

Estr

ada-

Riu

s

9

LES

DU

ES C

AR

ES D

E LA

MO

NED

A

col·lecció d’estudis d’història del dret

Albert Estrada-Rius (coord.)

09 COBERTA - col estudis Ha del dret.indd 1 18/04/17 15:38