LECTIO DIVINA- Escola Per Pregar La Paraula

LECTIO DIVINA: L’ESCOLA DE PREGAR LA PARAULA

1. JOGAR AMB LA PARAULA.......................................................................................2. COM FER LECTIO: UNA INTRODUCCIÓ BREU......................................................3. LECTIO PER A QUI...................................................................................................4. DES D’ON LLEGIM I PREGUEM...............................................................................5. PRESSUPÒSITS I CONSIDERACIONS DE MÈTODE PER A LA LECTIO DIVINA.

5.1 ALGUNES NOTES PER ACOSTAR-SE A LA LECTIO DIVINA...........................5.2 TROBAMENTS....................................................................................................5.3 PEDAGOGIA DE LA LECTIO...............................................................................5.4 LA LECTIO AL LLARG DE LA HISTÒRIA............................................................5.5 ACTITUD PERSONAL.........................................................................................5.6 EINES...................................................................................................................5.7 VALORANT EL MÈTODE....................................................................................5.8 RELATIVITZANT EL MÈTODE............................................................................

6. LA PRÀCTICA DE LA LECTURA PER PREGAR LA PARAULA...............................6.1 PREPARANT LA LECTIO....................................................................................6.2 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE DE LECTURA.......................6.3 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE DE MEDITATIO....................6.4 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE D’ORATIO.............................6.5 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE DE CONTEMPLATIO............6.6 ACABANT UNA ESTONA DE LECTIO................................................................

7. LA LECTIO DIVINA EN GRUP..................................................................................8. UN EXEMPLE DE LECTIO FETA SOBRE UN TEXT................................................

8.1 PRESENTACIÓ DE LA LECTIO A LA PARRÒQUIA DEL CARME A SANT JOAN DESPÍ..............................................................................................................

9. ANNEXES..................................................................................................................9.1 RESONÀNCIES, PARAL·LELS I CONCORDANCES..........................................9.2 EXEMPLE DE PREGUNTES FETES AL TEXT...................................................9.3 DIFERENTS ACOSTAMENTS A LA LECTURA I PREGÀRIA DE L’ESCRIPTURA..........................................................................................................

9.3.1 LECTIO I MÈTODE IGNASIÀ DELS EXERCICIS.........................................9.3.2 L’ESTUDI D’EVANGELI.................................................................................9.3.3 LA LECTURA ESPIRITUAL...........................................................................9.3.4 LECTIO DIVINA I ESTUDI BÍBLIC................................................................9.3.5 REFLEXIÓ I INTERCANVI A PROPÒSIT DE LA LECTURA........................9.3.6 LA PROCLAMACIÓ LITÚRGICA I HOMILIES...............................................9.3.7 REPRESENTAR LA PARAULA DE DÉU......................................................9.3.8 COMENTARI BÍBLIC.....................................................................................9.3.9 LA LECTURA CORPORAL DE LA BÍBLIA....................................................

10. BIBLIOGRAFIA........................................................................................................

Està pendent introduir idees inspirades en el llibre de Carlos Mester: objectiu social -compromís , caritat- de la lectio.

document.doc 8/04/2023 Lluís Ylla 1

PREÀMBUL

En el camí de recerca i trobament que ajudi a dignificar, embellir , donar sentit la vida ens hem trobat amb la lectio divina. I ens hem posat a escorcollar i esbrinar com fan els nens i nenes a l’escola al començar el seu aprenentatge a través de projectes.

La meva recerca -que és la nostra recerca, car ha estat des del bon començament un camí fet en grup- de la lectio arrenca del desig de conèixer més qui fou i què visqué Jesús, desig al que ens animava una reflexió que feiem en el nostre grup al voltant de l’esdevenir deixebles de Marcel Légaut. El començar a llegir-ne referències en un llibret del cardenal C. Martini, i el assebentar-se de com en èpoques de perplexitat, desconcert en la història cristiana, tota renovació ha trobat força i inspiració un retorn a la Bíblia (cf. RIBERA,-MARINÉ Raimon . Agafa i llegeix. Publicacions Abadia de Montserrat), ens va animar a investigar en aquesta lectura orant per fer-la propera a les nostres vides de ciutadans i ciutadanes d’avui, bé sia fent-ne un ús individual, bé sia fent-ne un ús en grup. Ben aviat hom s’adona de que -a més dels ambients monàstics- ací i allí hi ha qui coneix i practica i ha escrit sobre la lectio divina. El que hi ha escrit a continuació comparteix el nostre camí d’aprenentage.

Quan hom es posa a fer i a llegir sobre lectio divina es queda amb la impressió de que és quelcom molt elemental i alhora que és un mètode un xic complicat. Ens queda lluny el món cultural jueu i dels pares del desert que llegien i meditaven la Torà o els textos bíblics d’una manera que avui ens costa de imaginar. A vegades no s’hi entra espontàneament, amb la dificultat que hom sent a concentrar-se, a no dispersar-se, i el passar per sobre al que ens aboca un viure amb multitud d’informacions, possibilitats, estímuls. Hom pensa que hi ha altres maneres més planeres de llegir la Bíblia.

Cal complicar-se tant per llegir i pregar la Bíblia?. Certament no. Hi ha vàries maneres de pregar i de llegir la Bíblia. La lectio divina n’és una d’elles . No cal entrar en comparacions competitives ni en qualificacions (és el mètode més antic, està dins una gran tradició, pertany a una de les escoles més grans dins l’església, etc) o ressaltar-ne dificultats (és per erudits, és per monjos, és per gent intel·lectual o per a qui té molt de temps, etc).

Cada camí té les seves pujades i baixades, les seves dresseres i les seves marrades, a una agrada i a altres desplau. El de la lectio el qualificaria de savi (sapiencial) i bell. Demana un esforç d’aprenentatge i permet entrar en un aprofundiment i assaboriment gran de la Paraula de Déu. No és un mètode fàcil, entenent fàcil com allò que hom pot fer amb poc esforç, però ben segur que un cop hom s’hi ha escarrassat i barallat, incorpora a la seva lectura de la Bíblia un estil i una sensibilitat que ens ajuden quan ens acostem a la Bíblia d’altres maneres, bé fent una simple lectura espiritual o ja sia en la pregària litúrgica. També el qualificaria de mètode “integral” o pedagògic, perquè s’integra o s’ajusta a la


persona en vàries de les seves dimensions més familiars, perquè s’adapta als ritmes de l’experiència humana que cerca aprehendre, copsar la vida de cada dia: mirar la realitat i fer que parli, que esdevingui viva i no resti en la opacitat deguda a les presses o a les muntanyes d’informació; rumiar la vida movent-se del cap al cor i del cor al cap, i deixar-se interpelar per ella, per tal de respondre-hi amb el millor del que som; i, finalment assaborir la vida. Certament que no vivim així tot el que ens succeeix, però sí que a vegades ens acostem amb més o menys variacions a aquesta manera de llegir la vida en ocasió d’esdeveniments importants, de vivències que estimem o que ens neguitegen. I en darrer terme, a l’igual que una ballarina o un pintor o una poetessa o un pianista.. un cop hom esdevé destre en l’aprenentage formal, sovint àrid, hom es desplega amb una llibertat i creativitat que no hauria assolit sense el domini d’una mínimes tècniques bàsiques. La pedagogia de la lectio també té avui una aportació singular en els nostres dies apresarats, en els que més que en altres temps ens movem per impactes visuals, missatges breus, lectures en diagonal, mirades per sobre,.., temps en els que els infants sotmesos a moltes sol·licitacions externes troben a voltes dificultats per mantenir la atenció, i on la reforma educativa ha ampliat fins un grau abans impensable, la quantitat d’informacions que s’ofereixen en la formació. La metodologia de la lectio ens condueix pas a pas vers un acostament profund al text, acostament lent, reflexiu, imaginatiu, i ens aquieta per dins en la mesura que hom en segueix el fil del llegir, meditar, pregar i contemplar.

La vivència del cristianisme avui té unes exigències d’anar a fons tan importants com en qualsevol moment de la història amb l’afegit de que l’entorn en el que vivim no posa les facilitats d’altres èpoques. Hom veu citada la frase de A.Malraux de que el cristianisme del segle XXI o serà místic o no serà, i una formulació similar feia Karl Rahner i fan altres persones rellevants de la espiritualitat, de la teologia, del pensament. En aquest context la lectio és una eina molt apropiada als temps que vivim. La lectura que fem troba ànim també en la convicció i constatació de que, malgrat les realitzacions històriques individuals i grupals insuficients i criticables, Jesús de Natzaret ha inspirat i pot seguir inspirant avui gestos, projectes, accions súmmament bells, generosos, compromesos, alliberadors, de defensa de la dignitat humana, de promoció de la justícia, de resistència als abusos de poder, de desobediència a la mentida, de desenmascarament del mal, de promoció de la vida, la joia i la festa.

Com escrivia suara, la pròpia experiència i reflexió personal i en grup al llarg de varis anys està a la base de les ratlles que següents, escrites i reescrites en correspondència amb la pràctica i contrastat i alimentat amb diverses lectures a voltes citades literalment i que detallo en la bibliografia final. Tot parlant del com fer lectio s’apunten un nombre important de qüestions històriques, d’espiritualitat, teològiques, bíbliques, de les ciències humanes que queden tractades de manera insuficient i que la persona interessada haurà de cercar en bibliografia especialitzada o acudint a experts. La orientació del text és eminentment pràctica, amb el desig de invitar i ajudar a posar-se a fer lectio ben aviat, portant aquesta pràctica a la vida d’un home o dona laics d’avui, cercadors de Jesús, en via d’esdevenir deixebles d’Ell


1. JOGAR AMB LA PARAULA

L’escrit que segueix vol ser una invitació i ajut a la lectura orant de la Bíblia, a “pregar la Paraula” a la lectio divina1. La lectio divina és una manera d’acostament a la Paraula de Déu que arrela en la tradició més antiga del cristianisme i del judaisme. Llegir, Meditar , Pregar , Contemplar (traduccions simplificades i possiblement empobridores dels mots llatins de lectio, meditatio, oratio-contemplatio) la Paraula ens ajuden al trobament amb Jesús, el vivent, darrera i enmig dels textos. Trobament que hem de reprendre un cop i un altre des de la nostra recerca com persones que cerquem des d’un espai i història concretes, des del saber i de l’ignorar, des de les llums i les ombres, des de les presències i les absències, des dels ja sí i dels encara no.

L’acció de llegir la qualifiquem, l’elevem, amb un adjectiu que denota vivència d’alguna cosa, trobament. Si traduissim lectio divina per “lectura amorosa” ens acostaríem al que vol ser la lectio des d’una perspectiva mística. Si traduíssim lectio divina per “lectura transformant” hi ressaltaríem la dimensió de canvi, de transformació personal, d’incrustació de l’evangeli en el nostre ser i viure, a la que ens ha de menar, per tal de ser més portadors ed la bona nova i salvació com Jesús Crist.

La Bíblia, ha estat usada per moltes persones i de moltes maneres en el poble jueu d’abans de Jesús-Crist i posteriorment en el mateix poble jueu i en les diferents tradicions cristianes. Se l’ha proclamat, se l’ha comentat, se l’ha traduit, se l’ha estudiat, se l’ha interpretat. Se l’ha copiada, s’han après de memòria llibres sencers, o s’han espigolat fragments d’ací i d’allà. S’ha rumiat, s’ha pregat. Ha estat present en els inicis de la cultura escrita d’alguns pobles, ha estat objecte d’estudis fets des d’una pespectiva literària, s’ha usat per pregar, per inspirar morals, per debatre, per denfensar. Se l’ha llegida en privat i s’ha recitat o cantat en assemblees litúrgiques. Ha servit per fer comentaris i reflexions en ocasió d’ella, s’ha llegit críticament i s’ha llegit literalment, s’hi han cercat “receptes” o s’han escollit aquells versets que han reforçat les pròpies opinions, anàlisi o teories o s’hi ha cercat inspiració des de la fe. S’ha interpretat de forma molt subjectiva, se n’han fet lectures que han manipulat el text i se n’han fet de forma crítica i científica; ha estat aliment i ha estat entreteniment, ha animat vivències i ha estat vanaglòria de intel·ligències. Se l’ha mitificat i de l’ha desmitificat. Se l’ha interpretat teatralment, ha inspirat músiques excel·lents.

Mitjançant la Lectio divina, o “pregar la Paraula” pretenem, situant-nos dins una llarga tradició cristiana, trobar Jesús el Fill de Déu, per Ell trobar Déu i deixar-nos transformar pel seu Esperit. Creiem que la Paraula parla, ens parla: al fer Lectio, portem a l’avui la Paraula (“Avui s’acompleix aquesta escriptura.” Lc 4,21). Es tracta d’una vella i plenament nova forma d’usar la Bíblia, que ha alimentat la vida espiritual de molts homes i dones ja en la tradició jueva d’abans de Crist i més pròpiament en la tradició cristiana des de l’època dels Pares del desert i els Pares de l’església.

1 Lectio (mot llatí que es pronuncia “lecsio) divina, literalment, lectura divina. Altres denominacions han estat lectura orant , lectura sagrada.


Una manera de “lectura divina” era també la que usava el poble d’Israel i que Jesús practicà (quan llegí a les sinagogues com a Cafarnaüm o a Natzaret). La manera de citar els textos de l’antic testament en els escrits del nou testament suggereixen el treball de reflexió, rumiació de la Bíblia per part dels primers judeo-cristians.Va ser inicialment usada en els primers segles del cristianisme (període dels Pares Apostòlics) com una manera d’ajudar a aprofundir les escriptures. Aquesta manera d’acostar-se a la Bíblia s’ha associat amb els monjos i amb la tradició monàstica i sembla haver-se originat entre els Pares del desert orientals. Se’n troben referències en Origenes i Joan Cassià. Després ha estat present en la tradició de l’Església amb els seus alts i baixos al llarg de la història, especialment entre els monjos i religiosos. El seu ús s’ha revifat en els seglex XIX i XX en ambients molt diversos i en un món laic ha trobat la seva pràctica des de en comunitats populars en països del tercer món a mitjans cristians de la nostra Europa, i ajuda a tothom que estigui obert a aquesta manera de llegir i pregar.

La Lectio divina és una antiga tradició arrelada en el que s’anomena el “mètode al·legòric” de l’exegesi de l’escriptura o interpretació, que inclueix varis nivells de comprensió2. La base d’aquest tipus d’acostament és el criteri de: escolta, resposta i transformació en la mesura que trobem la veritat d’un passatge particular d’una manera i amb una profunditat, amb la qual mai ens hi havíem acostat anteriorment.

Per trobar cal conèixer, no estar assabentat sinó conèixer internament. L’escola de la lectio divina usava quatre moments o fases principals per conduir a aquest trobament: la lectio, la meditatio l’oratio i la contemplatio, que es sintetitzen a continuació.

Lectio, meditatio, oratio i contemplatio son termes llatins que signifiquen (no ben bé exactament): llegir, meditar, pregar i contemplar3. Usar la Lectio divina ens obre les escriptures fent-nos exercitar la nostra capacitat per experimentar-les d’aquestes diferents maneres o modes que suposen aquests quatre moments. Es com si arribessim en quatre visites diferents al text o en quatre onades, extreient així del text molt més del que ens transmetria amb una sola visita. Durant la primera etapa (lectio) ens deixem dur per la raó analítica i usem també

la imaginació (el jo que pregunta, vol entendre, imagina, suposa) i cerquem què diu el text, llegint atentament, preguntant-nos el significat de les paraules, sorprenent-nos;

en una segona etapa (meditatio) donem entrada a una raó reflexiva i seguim usant la imaginació (el jo que es descobreix interpel·lat pel text) i intentem copsar què em diu el text (què demana, interpel·la, invita, suggereix a la meva vida) i

2 L’exegesi, o ciència que cerca el sentit d’un text, ha descrit varis sentits en la Biblia: el literal, l’espiritual, l’al·legòric, el moral, el senti ple. En la tradició cristiana la lectio divina sovint va fer una lectura al·legòrica dels textos. Els estudis exegètics moderns ens permeten una lectura més crítica que conjuga el senti literal i el sentit espiritual. Cf. Pontificia Comissió Bíblica. La interpretació de la Bíblia en l’Església. Barcelona, 19943 Uso lectura, meditació, oració, contemplació sovint en lloc dels seus equivalents llatins per fer més planer llegir aquestes ratlles. Tanmateix, cal recordar sempre , especialment en les paraules “lectura”, i “meditació”, que el que suggereixen espontàniament no correspon exactament al que els termes llatins de “lectio” i “meditatio” volen apuntar.


què em revela o ensenya a la meva capacitat de coneixement interior (què em diu de Déu, de Jesús, de la condició humana),

i finalment deixem que la “interioritat” sigui qui ens condueixi principalment, i ens meni al diàleg inspirat en el text (oratio) i al gustar o delectar-se en el que ens suscita el text (contemplatio).

Dit d’una altra manera: a partir del text (lectio), més enllà del text (meditatio), cap el diàleg i el trobament (oratio-contemplatio)4. I des d’una altra perspectiva, citem el “Dicho de Luz y Amor” de sant Joan de la Creu ”Buscad leyendo y hallareis meditando; llamad orando y abriros han contemplando”

El mètode proposat és una eina. En la recerca de Jesús-Crist, tota eina és una limitació a la inspiració interior. Tanmateix, el cenyir-se al mètode, especialment mentre hom l’aprèn, ajuda a desenvolupar habilitats que sinó queden dormides, i ens permetrà córrer més lliurament més endavant, involucrant amb major mesura moltes més parts de nosaltres mateixos.

La lectio divina usa la Bíblia tot acceptant-la com paraula de Déu, i la llegeix, la rumia, la prega i contempla el Déu vivent que parla a través dels textos. Es una lectura seriosa, crítica, feta des d’arran del text, que vol entendre, que vol aprofundir, que vol conèixer, i també que vol reflexionar, vol impregnar i interpel·lar el lector i finalment és una lectura orant, que vol desembocar sempre en la pregària i la contemplació.

Ja està dit tot. Si vols fer lectio divina, llegeix. medita i prega! Hom pot començar ja ara, amb el que que té, sense altra ajut que una Bíblia i el desig de cercar Déu a partir de la pròpia vida tan gran i tan petita com és. No calen més llibres, ni ajuts, ni cal esperar a aprendre un exigent mètode d’iniciació. Si el que segueix et sembla un guirigall de propostes i penses: “cal complicar-se tant per fer lectio divina?, quedat en el llegir ben arran del text, rumiar-lo, pregar-lo i gaudir-lo. ”Llegeix i prega!.

A continuació hi ha una sèrie de capítols que poden acompanyar, des d’un punt de vista molt pràctic, aquest camí de llegir, meditar, pregar i contemplar. Han d’acompanyar, però no poden substituir la descoberta i vivència personal que es fa en la fe i l’assiduitat en aquesta lectura orant. L’objectiu de les ratlles que segueixen és donar pistes, suggeriments, idees per a la pràctica de la lectio divina que poden enriquir l’itinerari personal. En tant que acostament eminenment pràctic i d’invitació a la pràctica hi ha moltes interesants qüestions que no es toquen i que caldrà cercar en treballs sobre la història de la lectio, en estudis bíblics i d’espiritualitat. Si per una banda fent lectio divina ens situem en una llarga tradició cristiana, per altra aquest acostament a la lectura orant el fem en unes condicions molt diferents a les dels pares de l’església, dels monjos mitjevals o dels religiosos d’abans del Vaticà II.

4 Les cites de Sant Joan de la Creu “Buscad leyendo y hallareis meditando; llamad orando y abriros han contemplando” (Dichos de luz y amor. nº 157. Obras completas. Madrid 1974, BAC, p.426), i de Guid el cartoixà : “La lectura corresponde al ejercicio exterior; la meditación a la intelección interna y la plegaria al deseo; en cuanto a la contemplación, está mas allá de los sentidos” (Epistola de vita contemplativa. traduida a Cuadernos de la diáspora. Ed. Asociación Marcel Légaut, Madrid 1999, p65.ss) ens aporten altres explicacions de com entendre la lectio divina


No per reduir-se a la metodologia podem obviar que la lectio divina avui s’ha de fer en l’acostament a la Bíblia nou en alguns aspectes, fruit de nombrosos treballs de biblistes que desemboquen en encícliques sobre els estudis bíblics, en la constitució Dei Verbum del concili Vaticà II i en documents tan seriosos i qualificats com “La interpretació de la Bíblia en l’Església” de la Pontificia comissió Bíblica. Encara més, avui la lectura de la Bíblia cal fer-la en un camí de diàleg ecumènic, en el qual moltes persones la llegeixen, l’estudien i la preguen. Altres dades a tenir presents són la presència de la psicologia, la racionalitat, l’empirisme, l’esperit crític en la nostra experiència de la realitat; la crítica a la religió, el secularisme modern i al mateix temps el coneixement , la difusió i la valoració d’altres tradicions religioses; la consciència i influència d’altres regions, nacions, cultures... del nostre món que avui és possible mercè als mitjans de comunicació, als viatges; les noves dades culturals sobre el paper de la dona, el medi ambient, la diversitat cultural; la diversitat i feblesa de sistemes ideológics; la consciència del món, de les relacions entre els grups i entre pobles, relacions que personalitzen o fonamenten injustícies escandaloses, la solidaritat necessària envers un món on hi ha majories de persones visquent en pobresa i la indignitat; i entre els cristians , la situació del món religiós d’avui, la perplexitat del futur de les formes tradicionals de cristianisme, el declivi del cristianisme a occident i les noves relacions i funcions de laics i ministeris. Fer lectio divina no és, doncs, fer un ús enyoradís d’una tradició a la que ens adherim cercant una seguretat, sinó l’esforç, il·lusionat i alhora àrid de posar-se a l’escolta i a la pregària de l’evangeli en un món que ens envolta amb esperances i perplexitats, amb oportunitats i amenaces.

El presentar la lectio divina des d’una perspectiva metodològica no és imparcial com si d’una tècnica freda es tractés . Ens acostem a la lectio des de la comprensió de que el cristianisme és un persona, Jesús Crist, abans de ser una ètica, una ideologia, una teoria o un sistema religiós, i que Jesús Crist és portador d’una bona notícia i d’una salvació històrica i trascendent oferta als pobres, als cansats, als afeixugats . La proposta d’aquestes línees entén la lectio divina dins d’un cristianisme alliberador, profètic, místic, sapiencial més que dins d’una religió d’intimitat o religió cultural.5

La manera de posar-nos amb el text que fem quan fem lectio s’assembla més a com un nen o nena juguen que com quan un adult estudia, invita més les nostres passivitats que les nostres activitats, el nostre oci que el nostre treball. L’infant remena la nova joguina, l’observa, l’escorcolla, es cansa i la deixa, la torna a agafar, se la mira, rumia, i finalment frueix jogant. No ha treballat. No ha fet una feina. Ha après i ha jogat.

La lectio divina , lectura orant, és una manera de pregar la Paraula. Es una escola de pregària, en la que l’Esperit és el mestre per a cadascú. De la mateixa manera que el cristianisme ha estat un i múltiple i al llarg de la seva història ha tingut rostres i expressions ben diferents, la lectio divina s’ha entès i practicat de diferents maneres. La que segueix n’és una, o més aviat un esboç de fer lectio divina avui, que sabent-se i volent-se dins una tradició de fe també vol respondre,inserit en

5 Avui , en un món en diàleg intereligiós, caldria reflexionar en el com, des d’una actitud d’escolta interior front a la vida i el seu misteri, es podria fer lectio fer lectio des d’altres creences i tradicions religioses.


l’entorn cultural i de consciència contemporani, a les recerques inquietuds de les dones i homes d’avui.

Mentre molts home si dones segueixen fent lectio, els exegetes, teòlegs, i experts en ciències humanes seguiran fent un valuós treball i discutiran temes molt importants per la fe, questionaran creences d’abans i ens invitaran a canviar i a aprofundir i a enriquir les nostres aproximacions a Déu, a Jesús, a la nostra condició humana. L’església en nous documents consolidarà aquestas canvis, com ho ha fet en el document “La interpretació de la Bíblia en l’Església” tan distant de les encícliques de començaments del segle XX que es refereixen a la Bíblia. Mentrestant -des de la comprensió que podem tenir avui- la nostra recerca i troballa individual i grupal que ens confronta amb la pròpia condició humana, i la interpel·lació i esperança que sobre la nostra recerca hi aboca Jesús i el corrent d’homes i dones que l’han tingut per centre, constitueix la nostra petita veritat, sentit, esperança, força. Que la lectio divina ens hi ajudi!.


2. SUGGERIMENTS PER ENDINSAR-SE EN LA LECTIO

Llegir, meditar, orar, contemplar, són quatre passos simples, quatre etapes que una darrera a l’altre ens condueixen a una experiència singular a partir del text. La lectio no és un mètode complicat però sí exigent. Dins aquesta exigència cadascú pot sentir el desig d’aprofundir-hi més i de trobar la seva forma de fer lectio. Els suggeriments que segueixen poden ajudar-hi.

El que pretenem en cada una de les fases o etapes i el com fer-ho és:

LECTIO:Què és:

Es el moment d’entendre, de posar-se en el lloc de l’escena, de veure, mirar, escoltar, imaginar, de recrear l’escena, de recrear-la des de la literalitat del text, com si l’haguéssim de filmar i volguéssim captar tots els detalls, com si jo estigués allí, sense entrar encara en la meditació del text.

Es comprendre la situació històrica, textual. Què diu el text?. No és el moment de cercar el significat, les conseqüències, de fer reflexions.

Es el moment de cercar el sentit literal del text, és preguntar al text. és desencriptar/descodificar el text i descobrir-ne l’estructura de conjunt és introduir les dades històriques sobre l’època de Jesús i remetre el text en

el seu context és situar-se en l’ambient de l’època del Jesús terrenal i dels primers cristians

entre els quals s’escriví l’evangeli és el moment de constatar és l’examen curós del text fet amb atenció (Guid el cartoixà) és el moment de sorprendre’s, d’astorar-se, d’admirar-se és cercar la lògica textual, narrativa, discursiva (no de significat) Es el moment de lectura indagadora, però alhora relaxada:no estem estudiant

(en l’estudi cerquem un resultat fruit de l’esforç mental), ans és una lectura fresca.

és “tirar llenya al foc”, aportar dades per la Meditatio és: fer que el text s’expliqui a si mateix dins del seu context literari-gramatical,

dins del context redaccional, dins del context cultural, religiós. Volem que el text es torni clar, que prengui relleu és jogar amb el text com el nen o nena que remena curiós una joguina nova

que no coneix. Ës més jogar que treballar.

Com: Llegeix , en veu baixa o pronunciant-lo, el fragment o passatge escollit (breu, adequat al temps del que disposis, no pas escollit a l’atzar) curosament, procurant copsar la seqüència i detall sense pensar massa en el significat. Et pot ajudar escriure el text o traduir-lo des d’una altra llengua. Pot anar bé subratllar, ressalta verbs d’acció, precisions de lloc o de temps, personatges, oposicions, sorpreses, contradiccions, constatar els “actes” en algunes escenes (inici, nus, desenllaç, final). Llegeix les notes, els paral·lels i concordances d’altres fragments que ressonen amb el text per copsar millor el sentit literal. Situat en el context. La imaginació també pot ser útil: imagina el temps del dia, estació de l’any, les olors de la terra, sorolls del camp, les relacions humanes - tots els elements que farien que aquesta escena (ja sia


la descrita en el fragment o la que existia quan el passatge va ser escrit) fos real per a tu. Transporta’t a tu mateix a l’escena amb la imaginació (no amb fantasia). Constata les relacions entre els personatges: les afinitats, les oposicions. Cerca els matisos de sentit que venen de que s’hagi emprat tal mot i no un altre. A algú li pot anar bé cercar en un diccionari bíblic o un comentari no especulatiu aquells mots, indicacions de lloc, dades culturals, històriques que hom no entèn o no sap valorar el seu abast. Constata, no interpretis. Manten-te molt “arran del text”

MEDITATIOQuè és:

és el moment discursiu, escrutador, també analític però ara ja no del text, que ho hem fet abans, sinó del significat o significats

és el moment reflexiu, i de deixar-ho ressonar tot dins del cor. és considerar què diu el text de Déu i de l’home és “discurrir mucho con el entendimiento” (Sta Teresa de Jesús) o el “refletir

para sacar provecho” dels exercicis de sant Ignasi és fer preguntes a un mateix en relació al text, a partir del text. Què em diu el

text? és rumiar o ruminar: deixar que el text ens empapi, “amassar” els mots del

text amb els mots, fets, preocupacions, esperances, vivències.. de la nostra vida concreta

és l’aplicació de la ment que vol conèixer la veritat oculta en el text, amb l’ajut de la raó (Guid el cartoixà)

és el moment de preguntar sobre el que hem constatat, preguntem a la situació que ens ha mostrat el text

és el pas del nosaltres interpel·lem el text (a la lectio deixem que el text s’expliqui a si mateix) al nosaltres som interpel·lats pel text. Què preguntem al text?: el seu sentit, la seva significació espiritual. moral, teològica. Com som interpel·lats pel text?: el text ens invita a posar-nos davant de nosaltres mateixos, de la pròpia consciència, de la nostra integritat, del nostre compromís envers els altres, del nostre comportament, de la nostra resposta a la invitació de seguir Jesús-Crist,

a més de la raó ens ajudem amb la imaginació em pregunto: què n’aprenc del text? Què em diu el text? Comel text

interpel·la la meva vida?

Com: Llegeix de nou el text. Interroga el text, rumia’l tot recitant-lo de memòria o llegint-lo i recitant-lo un cop i un altre. Les preguntes que facis ja no han d’anar per desxifrar el sentit literal sinó el sentit suggerit, el sentit espiritual. Agafa un verset i repeteix-lo cercant-ne el sentit. Intenta comprendre’n el significat i com això ressona en la teva vida.

En la lectura i meditació “truquem la porta” del text, ens “barallem amb ell “ , o “joguem amb ell”

ORACIOQuè és:

és el moment del diàleg amb Déu, amb Jesús-el-Crist


és pregar : el text provoca/invita pregària (de petició de perdó, de súplica, d’acció de gràcies, de lloança)

és expressar en paraules el que el text (la Paraula) ens ha provocat és adreçar-se a Tu, Jesús-Crist de qui parla el text. és dirigir-se a Déu de cor, al qual demanem ajut i guiatge (Guid el cartoixà) la voluntat, el desig, el sentiment (profund) o sentit íntim s’afegeix a la

imaginació i raó.

Com: Deixa que els teus sentiments emergeixin mentre llegeixes el passatge per tercera vegada. Et sents feliç, trist, enfadat, confós, ferit, culpable, avorrit, animat a.., fastiguejat, agraït, admirat?. Silenciosament o verbalment si vols, parla d’això amb Déu. Digue’s a Déu què sents sobre el que has llegit, sobre com t’afecta a tu personalment. Comenta-li en la teva pregària sobre qualsevol cosa que en el passatge hagis llegit. Retorna al text, prega amb les paraules del text o recreant-les i fent-les pròpies.

CONTEMPLATIOQuè és:

és el moment de la quietud és callar, contemplar, gustar, acollir, adorar, estimar (“Jo me’l miro, Ell el mira

i ens estimem” deia el rector d’Ars) “és una certa elevació de l’anima sobre si mateixa, com en suspensió cap a

Déu, i assaborint el goig i dolcesa eterna “ (Guid el cartoixà) és com quan el nen juga i es recrea, gaudeix jogant encantat amb la joguina

que durant la lectura i meditació ha començat a conèixer. és contemplar els trets del rostre de Jesús Crist que presenta el text és contemplar a Jesús el Fill, amb el Jesús que hem conegut i fet proper en

la lectura i la meditació. és posar-se en disponibilitat davant del do d’amor que se’ns dona (de la

providència que ens sosté) i deixar vibrar dins nostre l’Esperit. és callar i gaudir de Jesús Crist, vivent, sobre el rerafons del text

Com: Deixa que l’activitat mental s’aturi i tranquil·litzat-nos interiorment, pot ser mirant una icona o el paisatge o..., pot ser tancant els ulls, escoltar simplement el propi interior, “contemplant” (més amb el cor que discorrent amb la ment) el fragment llegit. Si hom reb alguna impressió o pensament, tranquil·lament conciencïar-lo , després re-enfocar la atenció escoltant i restant obert. Si no tens pensaments o impressions, retorna en la teva ment al passatge de l’evangeli. Quan estiguis, obra els ulls i expressa la teva gratitud a Déu per aquesta experiència amb l’evangeli.

Hi ha una consideració inicial a tenir en compte, d’una forma lliure, però sense mensytenir-la, que és la Preparació. Preparació que vol dir : cercar un lloc tranquil, que faciliti la lectura i pregària preservar un temps asseure’s en una postura adequada “assossegar la casa” (St Joan de la Creu), tranquil·lizar-se, si cal respirar a fons, i

predisposar-se a escoltar (amb “cor net i humil”).


fer-me present a mi mateix, al que sóc, al que hi ha de més profund en mi, al jo que viu les alegries i tristeses, les preocupacions i neguits, però que no roman a la superfície d’aquestes vivències; presència tranquil·la o presència inquieta puntejada per distraccions; i fer-me present als altres i a les seves esperances i dolors, a les seves activitats i passivitats. No és fàcil fer lectio des de l’absència a si mateix i ens allunyaríem de l’objectiu de la lectio sense la presència als altres.

alguns “agafadors” o “punts d’anclatge” o “frens” ens poden ajudar a assossegar.nos i a la presència a si matexi: música,símbols, gestos, llegir amb veu alta, escriure, subratllar,etc

començar l’estona de lectio divina pregant: invocar l’Esperit, demanant-li que ens doni lucidesa, intel·ligència, comprensió, discerniment.

possibles “ritus” que ens disposin a una escolta des de dins, a una actitud receptiva: p.e besar la Bíblia, posar una icona, encendre una espelma (al fer lectio no pretenem només aplicar un mètode sinó cercar Jesús-Crist, pregar, contemplar)

resar algun fragment de la Bíblia que ens predisposi a iniciar la lectio divina amb una actitud de fe i escolta (per exemple: Is 50,4-5; algun fragment del Salm 119)

Hi ha també un moment o fase o comprensió “transversal” en tots els 4 moments anteriors (però més especialment durant la Meditatio) i és el DISCERNIMENT. No es tracta d’un moment més a afegir als quatre de la lectio, sinó una actitud a mantenir en cada un d’aquells moments o fases. Ací no es pretén fer revisió ni de cercar treure profit “práctic” de la Lectio. La Lectio vol en primer lloc ajudar-nos a trobar Jesús el Crist, alimentar la comunió amb Déú. Però de la Lectio ens arriba també llum i força, que ens ajudarà a conèixer quins són els passos o accions que condueixen al trobament amb Déu i ens donarà força per emprendre’ls . Trobament amb Jesús per caminar amb Jesús i ser instrument de vida i de salvació amb Jesús. Jesús-Crist és Déu que es fa present per portar la Salvació: salvació de la persona sencera, inmanent i transcendent, salvació en la vida i salvació de la mort. Salvació de la persona i dels pobles, salvació en la història, salvació que es fa present en la lluita per l’alliberament de totes les formes de esclavatge, dominació, de indignitat, de humiliació que sofreixen tantes persones d’arreu i especialment els més pobres materialment dels nostres tercers i quarts móns.

(Posar cites de Jesús que guareix i pedica la bona nova)

DISCERNIMENTQuè és:

és la capacitat de concretar la voluntat de Déu en les nostres vides és una atenta consideració als impulsos i motivacions que poden induir a

determinades opcions. és deixar i voler que la “lectio” ens porti a l’”electio” (elecció, decisió en el

procés de créixer en llibertat i caritat)

Com: Tenint-to present sempre i preguntar-se de tant en tant: què és el que Déu vol i espera de mi, ací i ara?. Què puc fer per millor servir i lloar Déu, servei i lloança que es fan història en el compromís i la caritat envers els


altres, especialment els que més viuen la pobresa, mancança, indefensió, feblesa?

La Lectio divina és un mètode: manera d’obrar i procedir.I com tot mètode pot ser ajuda o destorb. Llegir i pregar la Paraula freqüentment és el seu objectiu, llegint i pregant la Paraula amb perseverança és com se n’aprèn. Com tot mètode té les seves limitacions, i permet múltiples adaptacions, i en darrer terme, és per ser abandonat un cop adquirides les habilitats que el mètode volia educar-nos, per tal de córrer lliurement i “crear” amb allò que cadascú té de singular i “genial”, adaptar-se de diferents maneres depenet de si es fa en solitari o en grup (tipus de grup, formació prèvia, etc) . Tanmateix com a mètode ací descrit té la riquesa d’haver estat un mètode usat per moltes persones, provat en la seva qualitat en vistes a la finalitat que persegueix. Pretendre fer creacions, improvisacions sense haver fet l’esforç d’educació d’hàbits, sense el treball disciplinat per crear destreses i per superar la subjectivitat no contrastada dels que aprenem, pot ser ingenu tret de tenir una lucidesa elevada i d’haver desenvolupat o d’haver estat dotat d’una alta finor interior. Aquest mètode l’usem dins del context de la tradició i magisteri de l’església i de l’escola de dones i homes que volent ser deixebles de Jesús s’han deixat transformar per l’Esperit i han estat exemplars en la generositat i la caritat tots caixa de ressonància de la Paraula de Déu. No és pas, doncs, el seguiment metòdic del que s’apunta en aquestes notes o en mols llibres bons sobre la lectio divina qui ens portarà cap a l’encontre amb Jesús, sinó la disponibilitat i docilitat al seu Esperit.

El mètode de la Lectio divina enriquit pels progressos fets especialment en els darrers segles i els treball contemporanis en el l’estudi bíblic, ens ajuda, sense haver-nos de convertir en estudiosos exegetes o en fer una freda activitat intel·lectual, a acostar-nos a uns textos i cultures molt llunyanes de les nostres mentalitats, conviccions, experiències i a acostar-nos a ells d’una forma responsable, evitant així intepretacions i conclusions excessivament subjectives, ingènues o allunyades del sentit original.

A vegades el saber el que no és una cosa ens ajuda a copsar millor el que és. Amb aquest acostament per la negació, podem dir que la lectio no és fer estudi bíblic, ni lectura espiritual, ni fer reflexions ni comentari de textos ni intercanviar opinions en ocasió d’un text, totes coses lloables i útils.

Quan fem lectio fem un acostament creient als textos bíblics que acollim com Paraula de Déu. No fem un acostament exegètic, ni una professió de literalitat, ni una acceptació crèdula o acrítica de la tradició (persones experimentafes i santes que en un determinat moment feren lectio, interpretaren fragments de la Bíblia d’una manera que segles més tard es consideraria inadequada o equívoca o fins i tot errònia). La formació bíblica exegètica ens pot ajudar, però quan fem lectio volem trobar Jesús del que parlen les escriptures , que en les escriptures es fa present, però que està també més enllà del text; al Jesús que fou la causa de que 30, 40, 50 anys més tard de la seva vida, mort i resurrecció es recollissin textos que aludien a ell. No podem fer lectio sense una acceptació creient i no és un condicionant el que tinguem una formació bíblica més o menys erudita.


Es pot fer Lectio de qualsevol llibre de la Bíblia. Normalment és així com s’ha fet. També es pot fer de textos no bíblics (escrits teològics, dels Pares del Desert, o diversos pares de l’Església) o sobre esdeveniments de la pròpia vida o de la història, cercant, llegint, descobrint, agraïnt com Déu hi és present i actuant. Però les ratlles que segueixen pensen sovint en els quatre evangelis com textos objecte de Lectio divina.

El sentit profund de la Paraula el comprendrem més en la mesura que visquem presents a nosaltres mateixos i a Déu, que assumim la pròpia vida i nostra condició humana, tan gran i tan fràgil, que visquem en comunió, concòrdia, estimació amb els que ens envolten, estiguin ben aprop, o siguin d’altres cultures i tradicions. I el comprendrem i ens transformarà a mesura que la Lectio divina ens acompanyi vers trobaments freqüents, parcials, fins a un Trobament final, amb Jesús el Crist:el que predicava la bona notícia i guaria, el crucificat, el ressuscitat, el vivent i actuant avui. Trobaments no intimistes, sinó mesclats amb la pròpia vida.

Amb les poques idees anteriors n’hi ha més que prou i de sobres per endinsar-se en la pregària de la Paraula. Tot el que segueix són notes, idees, comentaris, ampliacions, precisions i en tots els casos suggeriments que per alguns poden, pot ser, contribuir a qualificar aquest aprenentatge, aprenentatge que es fa únicament dedicant temps a pregar la paraula, i evitant allò que hi ha del mètode que ens distregui del propòsit fonamental de la Lectio, trobar Jesús.


3. LECTIO PER A QUI

La Bíblia fa referència a una història de vivències d’un poble i d’homes i dones concrets, amb experiències diàries prosaiques, senzilles. Experiències festives i buscadores, de desterraments i alliberaments, de gana , sed i bones collites, d’amistats i traïcions, d’esperes i desespers, de fidelitats i infidelitats, de noblesa i baixesa. Homes i dones concrets que esperen, que prenen consciència de la divinitat i que el seu Déu (del que no pronuncien el nóm) els porta, els estima, els ha escollit. Es la història d’un poble que va descobrint una bona notícia, una salvació, una resposta a les esperes, anhels que neixen en el cor humà quan fa l’experiència dramàtica del viure diari que ens gratifica però ens mostra la contingència extrema de la nostra condició humana, que ens ens somriu, però que ens fereix. Amb Jesús el Déu d’Israel pren un rostre i s’acosta fins a fer-se proper fins a l’extrem a les persones concretes que anhelen i esperen , homes i dones de fa dos mil anys. I des d’aleshores segueix estan aprop i acostant-se als que busquen i esperen una bona notícia, algun gest o acció que salvi, que transformi la mancança en plenitud, la carència en riquesa.

Quan hom sent que la vida és limitació, insuficiència, quan hom s’adona que els somnis costen de complir-se, quan hom constata que el passat el condiciona i no pot refer el camí, que hom no pot esmenar els errors o ingenuïtats o decisions del passat, quan els evidents èxits o realitzacions que hom hagi pogut assolir estan acompanyats de fracassos o amputacions, que els encontres humans al mateix temps que complauen palesen una insuficiència malgrat la bona voluntat i intel·ligència , quan hom sent que l’energia i positivisme de la juventut passa més endavant per feblesa, fragilitat, malaltia i mort, quan hom es confessa que a voltes no fa el bé que vol sinó el mal que no vol... aleshores hom pot necessitar llegir una bona notícia, rebre un missatge de salvació.

Quan a la condició humana suara breument descrita hom hi afegeix la condició social de pobresa, d’indignitat, de menyspreu, d’humiliació, de dolor, de desesperança.. que viuen molts homes i dones dels paísos del tercer món, llegir una bona notícia i un missatge de salvació encara és més necessari. A les persones que vivien en la pobresa, a les persones que precisaven ser salvades és a qui Jesús adreçava el seu evangeli. La lectio, és, doncs, per a aquelles persones que constaten la seva condició de desempar i volen ser salvades, que tenen fam i la volen saciar, que estan cansades i volen refer-se, que no se’n surten i volen un final feliç, les persones que senten l’absència de sentit i voldrien certeses per les que viure, les persones que senten el fracàs de la vida i esperarien trobar plenitud, per les que senten buidor én el propi viure que no poden omplir amb amb reflexions escolars, pels cercadors del religiós insatisfets de la religió. La lectio és pels pobres en l'esperit, pels qui ploren, pels humils, pels qui tenen fam i set de ser justos, pels compassius, pels nets de cor, pels qui treballen per la pau, pels perseguits pel fet de ser justos, pels que són insultats, perseguits, calumniats a causa de l’evangeli. (Mt 5, 3-12; Lc 6,20-23). I al mateix temps la lectio no és (és dur de sentir a vegades l’evangeli) pels som o ens sentim rics, ni pels que anem tips, ni pels que riem, ni pels que rebem la lloança i aprovació (Lc 6, 24-26)


Hi ha dolor i buidor de moltes menes i mides en les vides de moltes persones, sovint amagada, reprimida, de soledats que fereixen, d’encontres no reeixits, de relacions amb pares o fills o amics o amigues o companys de feina que creen disgustos, d’objectius que no acaben de realitzar-se, de recerques mal formulades i mai acabades d’enfocar, d’estones d’avorriment, sols o davant la televisió o al carrer, de la fatiga de la feina, de la malaltia que arriba sobtadament, o de la mort més o menys propera que s’aboca en els nostres viatges. I qui exposa la pròpia feblesa en un món que ensalça la fortalesa?, qui mostra pobreses quan en l’entorn es lloa la riquesa?, qui parla dels fracassos i impotències quan públicament molts volem aparentar èxits?. Pot ser per algunes persones, especialmente en els anys joves, hi ha anys o períodes de bonança, on no hi ha massa maldecaps, i els problemes són petits i irrellevants, que no trasbalsen, on la feina va bé, i la vida d’amistat, familiar, d’oci funciona, on hom se sent fort, ric, exitós. D’entrada cal dir que aquesta positivitat està reservada a una minoria en el món, minoria que es concentra en élites en el tercer món i amplis grups dels països rics. Tanmateix la condició humana abans descrita, sortosament creuada també per la joia, la festa, el joc, ens embolcalla a tots al nord i al sud.

La reflexió anterior no pretén excloure ningú, ni dir que la lectio és a per a un tipus de persones. El que es pretén és emfatitzar l’àmbit humà en el que s’escoltà la bona notícia de Jesús, i des del qual és possible capir en major grau l’abast del seu missatge.

La lectio és per a tothom. Ja no és per persones amb un estatus especial, per a monjos o capellans, com ens recorda la cita de sant Joan Crisòstom al qual un laic al que exhortava a no descuidar la lectura de la Bíblia, li replicà: “Jo no sóc monjo, sinó que tinc dona i fills i he ed cuidar de la meva casa”, i “no és cosa meva conèixer a fons l’Escriptura, sinó dels que estan separats del món i viuen a les muntanyes”6

4. DES D’ON LLEGIM I PREGUEM

La lectura i pregària de la Bíblia la rebem en les nostres vides i condicionaments històrics, geogràfics, culturals.. en les nostres circumstàncies particulars. Estem inserts en un medi i des d’aquests medi llegim i preguem la Biblia. Aquest medi ens condiciona la nostra lectura i pregària. En tant que la Bíblia la reconeixem com Paraula de Déu, puc pensar que la llegeixo, interpreto d’una manera màgica, que arriba a la meva vida malgrat jo mateix?. Tots els medis són prou adequats per acollir adequadament la Paraula de Déu?. Segons des d’on llegim la Biíblia, no estem condicionant o fins i tot manipulant el missatge evangèlic?. Ni els textes ni els continguts sempre són prou clars, ni tampoc sempre són prou clars els pressupòsits implícits amb els que ens acostem a la lectura orant. Per això que cal treballar, deixar vulnerar, revisar, obrir i demanar a Déu que siguin sanats i alliberats els nostres pressupòsits i condicionants d’entorn que poden dificultar una comprensió adequada del missatge de Jesús. Quan fem lectio diem que ens posem a l’escolta

6 Citat a :Historia de la Espiritualidad. I. Espiritualidad católica. Joan Flors editor. Barcelona 1969, p.525


de la Paraula i no a parlar o a opinar sobre la Paraula. Però, posem resistència a l’escolta, sentim el que volem sentir?.

Si en la meva vida no he conegut la feblesa, si visc en l’abundància i la seguretat, si visc centrat en el meu món, si la meva espiritualitat separa l’interioritat de l’exterioritat o si la visc d’una manera intimista però que no afecta les meves actituds o comportaments, si la meva petita comprensió de Déu em fa ressonar en el meu interior un Déu llunyà o la meva comprensió de Jesús és dualista (d’un Déu que es disfressà d’home) o ..., la meva lectura orant pot quedar molt condicionada cap a trobaments pot ser un xic esbiaixats. Hi ha molta mena de riqueses, i agafadors on ens ancorem amb les nostres riqueses de tota mena: intel·lectuals, de posició, de prestigi, de reconeixement, d’estatus........Tanmateix, malgrat tot, esperem que la Paraula transformi en nosaltres les nostres mancances i ens encamini cap a la veritat.

En tota aquesta reflexió, m’atreveixo a apuntar a mena d’esboç alguns llocs, insinuats diverses vegades, des dels quals llegir i pregar l’evangeli en la lectio:

1) Déu que és Amor (caritat, donació,..)2) Jesús, Déu que salva, que allibera, que guareix, ja ara, ja eternament.3) La feblesa i la pobresa com vivència i consciència necessària per acollir, comprendre el missatge de Jesús. (lectura des de la pobresa)4) L’altre, el germà, com lloc des del que Déu em parla i es fa present, i d’una manera especial l’altre pobre i feble (lectura en la comunitat i la tradició de fe)5) Estimant l’altre responc i corresponc a l’Amor de Déu, que suscita i demana de mi aquesta resposta (lectura que vol ser transformadora)

Una formació bíblica i teològica i l’ajut de persones amb una formació i vivència serioses, si bé no imprescindible, podrà ser un bon complement per una escolta el més lliure possible del missatge de Jesús.

La Bíblia la llegim també des de la comunitat, des del camí compartit, des de la tradició de molts que ens han precedit i la la vivència de molts contemporanis que en altres llocs i cultures cerquen en la mateixa direcció. Per bé que hom ho faci en la soledat o en grup, la recepció i escolta de la Paraula es fa en l’Església. La bona notícia de Jesús no s’adreça a individus sinó a persones que viuen juntes, que comparteixen esforços i esperances. La dimensió personal subjectiva, allò que jo reflexiono, prego i sento dins meu, allò que decideixo en la meva soledat de la lectura orant, ho faig en un corrent on molts ens han precedit (i gràcies als quals he rebut el text que llegeixo i la vida que confirma la meva recerca) on altres persones ens acompanyen o amb les que eventualment podem compartir, i altres ens seguiran.

I finalment llegeixo des de la meva llibertat interior: fer lectio és una aventura personal, una investigació, un camí on és fonamental el trobar-me a mi mateix en front de mi mateix i en front del meu Déu. Si hagués de parlar en públic o donar classes, pot ser seria aconsellable ser prudent, ser pedagògic, no aventurar hipòtesi poc fonamentades, o transmetre als altres allò que no acabo de veure. Quan faig


lectio em trobo amb la pròpia llibertat, i amb la pròpia veritat, i per tant deixo trabes intel·lectuals i exigències externes, i avanço amb una gran independència interior. Escorcollo, cerco descobrir a través del text per anar més enllà del text on hi ha una vida que no es pot explicar sinó simplement cadascú pot descobrir. M’aventuro en una recerca personal, ressegueixo, rastrejo, escorcollo el text, com un nen una joguina nova (un adult sovint s’acosta a una joguina nova amb uns criteris molt definits: busca la qualitat, la seguretat, valora el tamany, el cost,. etc cosa ben diferent de la curiositat poc condicionada del nen) i m’aturo en detalls que pot ser es diria que són irrellevants o dits de passada. Formularé les pròpies preguntes i cercaré les pròpies respostes. El pensament que em condueix en la lectio es situa en una tradició de fe, però és un pensament creador, suggerent, imaginatiu, no conduit, com el que trobem en els suggerents comentaris dels Pares de l’església que sovint sorptèn per l’exhuberant riquesa d’idees i reflexions a partir d’un text.

5. PRESSUPÒSITS I CONSIDERACIONS DE MÈTODE PER A LA LECTIO DIVINA

Fer lectio és tan senzill i tan complicat com llegir, meditar, resar i contemplar. En l’aprenentatge d’aquesta manera d’apropar-se i apropiar-se de l’evangeli, hom descobreix a vegades que aquesta simplicitat no és tan evident: perquè hom té pre-judicis, o està acostumat a altres formes de fer, o per què hom vol lligar moltes coses, o per què la disciplina d’una forma de llegir costa, o per què hom té molts interessos, o per què hom no ha copsat prou adequadament el que ha llegit en un llibre. El mateix passa quan hom vol explicar-ho a un altre.

Aleshores el mirar aquesta forma de lectura orant des de diverses perspectives, usant diferents definicions, qualificant-la des de varis punts diferents, pot ajudar a situar millor el que pot ser la lectio. Al mateix temps, el presentar ambivalències i formes diferents d’usar evangeli , per una banda des de la lectio i per altra en d’altres maneres de lectura, ajuda a situar-se en l’estil que proposa la lectio. No es tracta d’ambivalències absolutes sinó relatives, és a dir cada afirmació es situa en relació a una altra, i moltes de les afirmacions que es posen sobre la manera de fer lectio es podrien dir d’altres formes d’acostar-se a la Bíblia usades individualment i comunitàriament. No es tracta de una presentació de bo i dolent, car tot pot tenir la seva riquesa fet en el moment oportú. A més persones diferents poden fer les seves recreacions i enriquiments a partir d’una tradició, com ho han fet dones i homes de Déu al llarg de la història: La lectio no és una marca registrada . Tanmateix per si ajuda, podem escriure:

La lectio és una :

Lectura feta amb fe Lectura lenta, meditada , assaborida Lectura feta dins la Tradició de l’Església Lectura que s’inicia en la recerca del sentit literal i precís del text Lectura que cerca la voluntad de Déu sobre el lector Lectura activa (exigeix la voluntad, l’esforç, l’inquirir el text, assimilar el text) Lectura passiva que escolta què diu el text a un mateix: és un sortir d’un mateix,

anar a l’encontre, escoltar, deixar-se interpel·lar


Lectura que vol facilitar un “encontre” (la Bíblia no és un “texte per a ésser llegit” sinó “la tenda de l’encontre” un “Tabernacle” com en els jueus en el desert ( Cf Exode 33)

La lectio divina és una:

Metodologia lògica, propera a l’experiència humana d’acostament a la realitat, de exercici de la quotidianitat: llegir (analitzar, conèixer, desxifrar la vida, els fets i vivències), meditar (rumiar, donar tombs a la vida, el que ens ha passat, el que hem viscut) , pregar (a partir de la vida de cada dia)

Metodologia que encaixa en la nostra estructura psicològia, d’experimentació i “processament” de les vivències, de les informacions.

Metolodologia que integra diverses dimensions o potències de la persona: la racionalitat analítica, la racionalitat reflexiva, la racionalitat intuitiva, la imaginació, la transcendència de la racionalitat, el gest, el ritus, les emocions, la capacitat per allò que és sensible, simbòlic, estètic, i el sentiment (sentit íntim).

Metodologia que pot ser una eina d’aprenentage de pregària en la catequesi, de joves i adults. Tenim fàcil “analitzar”, no tant “rumiar” i menys “pregar”. Seguir el fil de la lectio divina, anar d’un moviment a un altre, ens pot fer deslliçar cap a la pregària i la contemplació, cosa no tan fàcil si per una banda estudiem l’evangeli per exemple, i després preparem pregàries que no tenen a veure amb l’evangeli o no és fàcil trobar-hi el lligam)

Metodologia de meditació de la vida de Jesús Metodologia de pregària sobre l’evangeli, a propòsit de l’evangeli. Metodologia de revisió i pregària sobre o arran de la pròpia vida.

L’ACOSTAMENT FET DES DE LA LECTIO :ALGUNS PRESSUPÒSITS O

EXIGENCIES ANÍMIQUES I METODOLÒGIQUES

ALTRES ACOSTAMENTS DIFERENTS DE LA LECTIO, O EL QUÈ CAL EVITAR o EL QUÈ NO

ES

Considerar els 4 moments de la lectio com una unitat

Lectura que pren massa distància del text. Aleshores la Paraula deixa d’ésser paraula, és a dir, interpel·lació, intercanvi, significació i esdevé cosa, noció inert, tancada sobre ella mateixalectura que fa del text un pretext .lectura que vol fer dir al text el que pensem, o ens agrada o no ens agradalectura des del sentit comú i des de les opinions de l’època actuallectura feta posant-me a mi i a les meves circumstàncies, conviccions, idees.. com referent, feta des d’un jo instal·lat o a la defensiva (no és “que el text vingui cap a mi”)lectura analítica, feta amb aprioris o presupòsitslectura d’estudi exegètic o de treball científic sobre l’escriptura


La lectio exigeix una resposta “integral” de la persona és a dir, demana moure’s des del cap des del cor, des del gest, des del sentiment

Confondre la lectio (especialment el primer moment) amb estudi (que cerca i es queda en el coneixement conceptual)

Paciència i disciplina mental Saltar d’un llibre a un altre de la B´bliaConsciència de l’objectiu central de la lectio divina

Encantar-se en estudis exeg`tics, històrics més enllà del seu ajut en el moment de lectio

Usar la raó, la intuició, la afecivitat, el sentiment Restar ancorat en la racionalitat durant tota la lectio

Tranquil·litat La pressa, “anar per feina”Un temps de dedicació mínim Voler fer lectio en cinc minuts7

Saber estar quiet Tenir por a la quietud.Gratuïtat No témer la dedicació gratuïta, no cercar resultats

no témer poder sentir que “avui n’he tret poc profit”Cal aprehendre (“treballar”) el mètode especialment al començament

Pensar que com que és molt lògic amb la bona voluntat ja n’hi ha prou

Recórrer als estudis i ciències bíbliques Interpretar i llegir l’evangeli ingenuament (anti-intel·lectualisme)

Cerca el trobament amb Jesús-Crist partint del text, d’una lectura seriosa ique no vol ser interpretació subjectiva o arbitrària

No és una eina de formació i erudicció intel·lectual en ciències o teologia bíbliques

Es un camí, un procés, a voltes agradable, satisfactori,a voltes àrid, auster, insípid (té un paper ascètic també)

No és una tècnica “eficaç”, entès com quelcom màgic, que permet assolir “resultats” espirituals

Es una eina, un ajut, per un trobament amb Jesús-Crist

No és un fi en si mateix. No ha de ser una evasió de la vida, generosa o aspre, lloc propi dels trobaments

Fent lectio divina cerquem fer un procés de treball personal, que entre altres coses ens farà conèixer (ser coneixedors, entesos) millor els textes.

No cerquem esdevenir coneixedors de l’escriptura (conèixer l’escriptura, ser entesos en Bíblia es pot fer sense fer lectio)

Es tracta de “mastegar” el text. Un comentari ajuda, però cadascú ha de mastegar, digerir i lluitar amb el text

No es tracta que llegint un comentari bíblic rebem el text ja mastegat per altres. Si l’ús de comentaris estalvia de lluitar amb el text, millor deixar els comentaris

El text és el referent vers el qual referim el nostre treball, reflexió, pregària.

Nosaltres som el referent i escoltem el text des de les nostres pressupòsits, criteris, prejudicis, simpaties o aversions.

Acceptar el text no literalment o cegament sinó com missatge Paraula de Déu (entès o no, fàcil o difícil) que s’adreça a nosaltres.

Acceptar el text en tant que justifica o s’adapta o gratifica els nostrer parers, idees, sabers, somnis.

Joves a Itàlia, pagesos al Brasil, persones de formacions molt diferents, monjos i relgiosos de tots els temps (de l’origen més senzill, als més erudits) han fet lectio

Fer lectio és una activitat molt abstracta

La lectio és per a gent intel·lectualCal molta formació bíblica per fer lectio

Fer lectio es justifica per si mateix: no cal arribar enlloc, no cal acabar una feina, sinó fer de les etapes de la lectio un camí cap a la trobada amb Jesús-Crist. Un text breu, un verset o uns pocs versets usats una vegada o durant un període pot ser suficient.

Tenir pressa per avançar, per acabar (un text, un llibre de la Bíblia)

La lectio és per a monjos i gent mol dedicada a la vida religiosa

Posem l’èmfasi en el que vol dir el text Posar l’èmfasi en les pròpies opinions

7 Però en cinc minuts hom pot “rumiar” uns versets que anteriorment s’han memoritzat, i fer un breu moment de pregària


Avui, en el món modern i postmodern el mètode de la lectio divina pot ser proper i útil als cercadors de Jesús, que vivim en les categories culturals i amb la psicologia social d’avui que ens impregna de cap a peus. Proposa un acostament que tot integrant la potència racional, intelectual, de bona part del segle XX, el supera i hi incorpora un acostament més càlid. Sería un acostament més “femení” en un món masculí que descobreix la riquesa de l’equilibri masculinitat-feminitat.

La metodologia que aporta la lectio és propera a les nostres vides qüotidianes i té saviesa propera a l’experiència humana de tots els temps. Es una manera de fer propera a altres àmbits de la vida, que podem usar -i d’una manera poc sistemàtica usem- quan llegim la realitat d’una manera carinyosa, responsable analítica, intentem comprendre-la (un repte, un problema, una situació), per rumiar-la o reflexionar-la posteriorment i deixar que la realitat un cop llegida ressoni dins d’un mateix i susciti respostes i vivències. Es la pràctica de persones,d’altres temps més acostumades a la passivitat, als temps quiets i solituds, mestresses de casa i pastors, artesans, pagesos.. que rumiaven la vida, i d’aquesta rumia quieta se’n derivaven decisions, vivències. Pràctica que pot ser propera al nostre viure aqueferat d’avui que no ens deslliura de soledats i alguns moments, més freqüents a mesura que amb els anys la vida esdevé densa i punyent i ens mostra nua la contigència de tot viure, ens aboca aquietuds i silencis. Aquesta lectura de la realitat, aquesta meditació de la vida, feta des de la recerca creient es por prolongar en pregària, en agraïment, en contemplació.

5.1 ALGUNES NOTES PER ACOSTAR-SE A LA LECTIO DIVINA(Referències bíbliques: Nehemies 8, Lc 4,16-27)ALLÒ QUE ÉS, ALLÒ QUE CAL ALLÒ QUE ÉS INSUFICIENT, INADEQUATDimensió d’escolta Lectura dialogadaDimensió de lectura de l’esdeveniment Només és lecturaDimensió de meditació de l’esdeveniment (reflexió, explicació, ruminació, aprofundiment del missatge llegit)

Només és estudi i només meditació

Dimensió de pregària (“pregar la Paraula”) per l’esdeveniment

Anàlisi de situacions

Dimensió contemplativa: lectura que cerca la contemplació, que vol augmentar la comunió amb Déu

Lectura que cerca treure algun profit.Lectura intel·lectualista, psicologista (anomenada meditació fruit d’una certa deformació de la intuïció d’Ignasi de Loiola)

Meditació teocèntrica i cristocèntrica Espiritualitat egocèntrica, antropocèntrica, intimista (fruit de la devotio moderna : pretén excitar reflexions i efectes sensitius, dominar els “moviments del cor”, ser una tècnica intimista

La Paraula il·lumina els signes dels temps La ideologia orienta l’Evangeli cap a determinades direccions. S’anomena “signe del temps” a qualsevol esdeveniment històric amb la pretensió de donar actualitat i contingut a la Paraula

Hem de cercar un compromís entre nosaltres i Déu

Cercar la manifestació d’una idea, un augment de coneixement

La lectio divina consisteix a cercar el CristL’oració a la lectio divina és personal,feta a duo dialògica,feta amb l’Altre, amb un Tu

L’oració a la lectio divina és individual adreçada a una tercera presona, a un “ell”.

La lectio divina refereix a l’avui la Paraula de Déu: “Avui s’acompleix....”El més important és preparar-se amb un cor lliure El més important és el comentari


a llegir la ParaulaAllò que és proclamat sobre Déu esdevé missatge per a mi i a la pregària sobre aquest missatge jo parlo amb ellElecció adequada: lectura seguida o lectura d’acord a l’any litúrgic, o lectura temàtica

Lectura discriminant

No multiplicar els textos: un fragment, una perícopa, pocs versetsLlegir el text força vegades, fins i tot en veu alta, fins i tot escrivint-lo

Lectura única

Llegir lentament Lectura ràpidaMedita, reflexiona, aprofundeix el que s’ha llegit. Usar comentaris, concordances, estudis exegètics. Aplicar esforç personal

Aprofundiment passiu, subjectivitsa

Cercar el missatge central la “punta” espiritual del text, aquell que està més relacionat amb la mort-resurecció de Jesús

Cercar la frase que colpeix més

No sempre es troba allò que plau, ni tampoc es comprèn tot sencer i d’un cop

Trobaré allò que ja sé, allò que em sembla que em convé més, el que m’agradaria trobar

Un cop assolida una certa comprensió del text, rumia les paraules en el teu cor i després aplica-te-les a tu mateix, a la teva situació, sense pedre’t en psicologisme, en la instrospecció i sense acabar per fer examen de cosnciència. Es Déu qui et parla, contempla’l a ell, i no a tu mateix

Forçar l’actualització del text (forçar que signifiqui alguna cosa o forçar el significat de les paraules a les situacions d’avui)

Lectura sencera i “global” de l’escriptura.Lectura doxològica (de lloança i glorificació de Déu)Escolta de la Paraula a la llum de la Paraula Escolta segons els propis interessosInterpretació a la llum de la fe i de la mateixa Paraula

Interpretació a la llum d’ideologies i probloemàtiques particulars

Cal un lloc i un àmbit adequat que invitin a l’escolta i diàleg

Qualsevol lloc és vàlid

Prendre’s amb clama i estar en pau el temps de la lectio divinaDedicar-hi un temops suficientment llargInvocal’Esperit, que ens permetrà comprendre l’Escriptura. La lectio divina és adquisició de Saviesa

La lectio divina és exercici humà, esforç intel·lectual, adquisició de seny

Esforç de penetració personal en la meditació i penetració del text

Lectura passiva

Necessitat de tenir en compte la necessitat de realitzar una mediació entre el llenguatge escrit i el nostre llenguatge modernNecessitat de distingir l’embolcall contingent del missatge de perennitat de la revelació que conté.


5.2 TROBAMENTS

La lectio pretèn ajudar a trobar Jesús. ¿ “Trobar” a Jesús?. Aquesta mena de conceptes a vegades pot sonar difícil d’entendre a les nostres mentalitats empiristes i racionalistes. En la literatura espiritual i mística i en la psicologia religiosa s’ha desenvolupat abastament el camí de unió amb Déu, el procés, el que suposa, els perills i enganys, les patologies.

En la vida quotidiana ens creuem amb persones, treballem amb persones, vivim amb persones. Però algunes persones les trobem o ens han trobat. Hom és conscient de que la coneixença i relació amb algunes persones afecta la vida d’un per un període o per tota la vida. L’experiència del trobament, dels encontres que ens afecten d’una manera especial, pot ser és propera en molts de nosaltres, la sabem tot i que costi de descriure: la persona amb la hom s’ha casat, els fills i filles, les persones que ens han influit o ens han donat en algun moment un ajut inestimable, que en algun moment ens han estat ajut, recer, consol o companys de gresca d’una manera particularment intensa. Quan estava amb ella em sentia bé, o m’hi trobava essent jo mateix, o feia sortir el millor de mi mateix, o m’animava. El “m’ha agradat molt de conèixer-te” dit amb tota veritat, que es perllonga per una temporada o per tota la vida. Per ací va l’analogia del trobament que la lectio pretén facilitar, sabent que és el Jesús viu, el que morí i ressucità, l’altre a qui vull trobar.

Seguint la línea de reflexió anterior, el trobament que cerquem no és intimista, entenent així una experiència que es queda en mi mateix, que em complau, però que no dona fruit extern resultat d’aquesta experiència. El trobament amb Jesús es verifica en l’estimació que tenim envers els altres i en la transformació de les nostres vides per fer-nos més disponibles a estimar.

Parlar de trobament o amb altres paraules o expressions properes com seguiment, o vinculació de la pròpia existència a la de Jesús, a la seva missió i destí, o unió , són formes analògiques de parlar, cadascuna amb les seves matitzacions, que fan referència a una experiència personal que afecta la nostra vida, la nostra comprensió, els nostres valors i comportaments.

5.3 PEDAGOGIA DE LA LECTIO

Les tradicions religioses han desenrotllat al llarg de segles, d’experiència, de reflexió d’interiorització mètodes “savis” que ajudaven als creients a avançar en el camí que proposaven. Mètodes que ajudessin a fer els passos que espontàneament sovint hom no reix de donar. L’experiencia, la reflexió, l’apertura a la divinitat anava destilant maneres intel·ligents, raonables, que es mostraven eficaces en l’objectiu de portar o estirar o acompanyar als cercadors al llarg d’un camí espiritual. Els ritus i hàbits de la pregària en l’islamisme, el camí de deseiximent del desig en el budisme, la meditació zen, les restriccions o abstinències (yama) i observacndes (niyama) del


ioga, les pràctiques ascètiques en tradicions filosòfiques, els ritus d’iniciació en tantes tradicions, tots són mètodes per contribuir a un progrés, per ajudar a donar uns passos en la nostra vida.

La lectio és un mètode també savi que afavoreix una experiència elemental, exigent però molt propera a la vida. Arrela molt adequadament en la nostra condició humana, és molt propera a la vida. La lectio constitueix una invitació, una proposta, una metodologia per fer un itinerari personal més que una metodologia de treball intel·lectual, una experiència de descoberta més que d’adhesió a doctrines, més d’intentar comprendre i procurar entreveure Jesús que de repassar informacions sobre Jesús. D’una manera ben intensa, ajuda a la autocomprensió del’home (Bultman). A més de ser proper a la vida, pretén confrontar-nos amb la vida més que restar una pràctica devota o virtuosa: confrontar la pròpia vida i la dels altres amb l’anunci d’un missatge de salvació (d’alliberació, de sentit, d’esperança), del missatge d’un Regne de Déu que s’ofereix a les dones i homes d’avui.

L’exigència de la lectio pot semblar a vegades que és una activitat intel·lectual o per a intel·lectuals. Certament que la lectio demana un esforç superior a la lectura espontànea, immediata d’un text, amb una activitat superior a la de llegir i posar-se tot seguit a reflexionar o comentar el que hom sent, esforç que algunes persones poden associar al treball intel·lectual (com quan a l’escola feiem comentaris de text a la classe de literatura). Ens demana més esforç que la lectura espontànea, lleugera que fem d’un llibre o d’un article o una notícia. Però aquest esforç no té cap complexitat intel·lectual. Té l’exigència d’anar a fons, i de la disciplina8 que ens ha de recolzar l’avançar més endins de les estades superficials que fem en la realitat i en els textos. Parafrasejant un text de Alfonso López Quintá9 , la Bíblia “presenta una increible profunditat i complexitat i tot el que és complexe i profund només es revela a qui compleix certes exigències”, exigències que estan a l’abast de les comuinitats populars del Brasil, de l’habitant dels suburbis de Managua, del trebalaldor de la fàbrica de cotxes de Martorell, del professor de llengua o del monjo. Per més que demana l’atenció d’un comentari de text, no demana una preparació difícil o una formació o habilitats reservades a privilegiats o a intel·lectuals

En les nostres cultures europees, i també celebracions religioses, on la paraula-concepte és tan important, la lectio enriqueix la paraula al rumiar-la, escriure-la, fer-la font de reflexió, imaginació, contemplació.

Hi ha una progressió natural que va del llegir al contemplar, que usa de les capacitats i potències més empíriques, properes (el llegir, el reflexionar).. a les que demanen posar en joc les nostres capacitats i realitats més subtils i fines quan restem en la contemplació.

8 El terme disciplina sovint ens suggereix quelcom desagradable a les nostres mentalitats : norma, imposició, rigidesa. Tanmateix en l’ús que en faig ací vol dir el disposar les nostres energies,capacitats , voluntat i altres mitjans i mètodes per a mantenir-se ferm en el procés vers la consecució de quelcom que hom ha decidit assolir. 9 Cuatro filósofos en busca ed Dios. p.30. Madrid 1999


La progressió de la lectio és una pedagogia per fer una experiència d’aquietament, d’interiorització a partir del text que llegim (i pot ser també escrivim) amb atenció, curiositat, interrogació. Es un camí amb inici i final. Demana, doncs, l’actitud , el temps, els hàbits, l’entorn, el saber trobar ocasions, que permetin aquesta experiència amb un inici i un final i no quedar-se en l’inici o a mig camí. Encara que tinguem la flexibilitat per adoptar de moltes maneres aquests passos (des de llegir un dia i meditar al llarg de varis dies; pregar cada dia a partir del text i meditar en un altre moment,..etc) la aportació de la lectio divina ens alimenta a partir de fer tot el camí: llegir, meditar, orar, contemplar.

Seria incorrecte pensar que cal fer lectio per llegir la Bíblia amb profit. Però no seria desencertat dir que lalectio permet treure molt profit de la Bíblia.

L’exercici freqüent de la lectio també crea aprenentatge, habilitat, flexibilitat, llibertat en l’ús de l’escriptura i en camí progressiu que va de la lectura a la contemplació.

Lectio, acció gratuita, pregària.. que dona el seu fruit en l’experipència interior que és pau, joia, llibertat (camí místic) i que troba en l’amor-caritat el seu acompliment (camí del compromís per la vida i dignitat de vida de tot home i dona, camí de l’acció amorosa, de l’estimació per l’altre)

La lectio es situa en les tradicions espirituals més importants que ha tingut el cristianisme i que alguns han explicat parlant del camí espiritual de purificació, il·luminació, perfecció (pares de l’església. món monàstic, teologia mitjeval, teologia mística del renaixement) i que té com objectiu darrer “unir l’ànima amb Déu”

La lectio és un camí per trobar Déu, no per fer un exercici o activitat interessant o devota. La lectio cerca la unió amb Déu.

Avui el camí creient, la recerca del trobament amb Jesús el Crist l’hem d’entendre amb la força del trobament que ens transforma, no només la nostra interioritat sinó el nostre actuar, el nostre compromís que ens fa actors -animats per tal trobament, no per actes voluntaristes o argumentacions racionals- de de la salvació integral de Jesús Crist pel món, en l’avui de la història.

5.4 LA LECTIO AL LLARG DE LA HISTÒRIA

No ha existit la lectio divina en estat pur. Una manera sapiencial d’usar la Bíblia que integra les diferents potències o capacitats de la persona (intel·ligència, memòria, sentiment, imaginació, interioritat, voluntat) ha estat practicada per moltes persones al llarg de la història i la lectio divina ha estat l’estructura, el canemàs que ha fet de suport a aquesta acostament sapiencial. El concepte de lectio-meditatio-oratio-contemplatio, el pas d’un d’aquests 4 moments a un altre, les fasses de la lectio divina, s’han expressat de manera diferent en els escrits que parlen de lectio divina. Fins i tot sense parlar de lectio divina s’han seguit aquests passos de llegir-meditar-orar i contemplar de maneres diferents.


Els antecedents de la lectio divina en la tradició juevo-cristiana els hauríem de cercar en el context de les sinagogues jueves, on es llegia el text i es traduïa de memòria i es comentava (l’anomenat targum ). Cada cop hi ha més i millors estudis que ens acosten a les arrels jueves de la nostra tradició cristiana, i que ens fan comprendre millor els nostres origens.

Trobem ja relats de com els primers cristians usaven l’escriptura, en el que serien els antecedents de la lectio divina que més tard els primers monjos i pares de de l’església van desenvolupar. Climent de Roma (finals del segle I), “està impregnat de la Bíblia, les cites i exemples de la qual afloren constantment i fonamenten les seves demostracions... Climent aprofita l’Escriptura segons els procediments de la literatura jueva de l’edificació: pren del judaisme palestinenc els midrasim” 10.

En els segles següents trobem noms com els de Origenes (finals segle II ), sant Basili de Cesarea o el Gran (segle IV), sant Geroni (mitjan segle IV a entrat s. V)Evagri Pòntic (segle V), sant Joan Crisòstom (segle V), sant Benet (finals segle V a mitjans segle VI) que recomanaren i ensenyaren l’ús de l’escriptura i la metodologia de la lectio divina.

El segle XII, un autor cartoixà, Güid, donà una difusió important a la lectio, mitjançant les seves reflexions escrites en la Epistola de vita contemplativa on presenta la vida espiritual humana com un camí a través de quatre graus, nivells o esgraons: la lectura, la meditació, la plegària i la contemplació.

A l’edat mitjana la Bíblia estava present a través de la Vulgata llatina de Geroni, i la literatura i l’art estava impregnada de reminiscències bíbliques. La lectio divina era el fonament de la contemplació monàstica i de la disputa teològica.11

El context cultural i de civilització en que s’ha desenvolupat la lectio ha estat molt, molt diferent del nostre entorn cultural i de civilització. L’alfabetització de la majoria de la població, l’accés fàcil a llibres, l’accés a traduccions de la Bíblia en la nostra llengua, la formació bàsica, les comoditats que ens ha permès la tècnica i el progrés econòmic (vivendes amb comoditats o la llum elèctrica que ens permet de llegir a les 10 de la nit, o l’ordinador que ens permet cercar en un moment un verset o una paraula, o la facilitat de fer una fotocòpia i d’enviar un document) són extremadament distants de les condicions en les que a Alexandria o a Palestina els monjos feien lectio, o a les de nostres ciutats i pobles es tenien tot just fa cent anys. L’aïllament, la soledat, la dificultat de comunicació, el ritme dels dies, la lentitud del temps, la quietud i el silenci ambiental, la dificultad dels viatges, l’escolarització o l’esperança de vida.... de fa 17 segles i de fa un segle són molts diferents als nostres del segle XXI, especialment l’occidental, on rebem cents impactes d’imatges, de textos, de sons i sorolls, de multitud de sol·licitacions externes que s’adrecen al nostre psiquisme, on les possibilitats de conèixer, de viatjar són incomparables a les d’aleshores.

El valor de la paraula, del símbol, del text, l’ús de la memòria, la consciència del món, la consciència de Déu, la comprensió de l’ésser humà, la consciència del sagrat i del religiós, la dependència i autonomía de la natura, les relacions humanes 10 HAMMAN, A. La oración. Barcelona 1967.p.50811 Trebolle, J. o.c , 628


i les relacions jeràrquiques, el pes donat a la raó o al treball, la vivència de la subjectivitat, la interioritat , la individualitat, la importància de la justícia social com fruit de la fe...ens distigeixen en gran mesura d’aquelles persones entre les que la lectio divina anà prenent forma fa molts segles. El seu món on els religiosos (monjos i monges o verges) eren els únics o principals transmissors de la tradició cristiana i de la lectio s’ha tornat un món secular, laic. Pel que fa a la lectio, també és important la consciència que els primers cristians i monjos tenien de proximitat en el temps al Jesús històric i als apòstols, dels que coneixien, a més del que es diu en els relats del nou testament, tradicions orals no incloses en dits relats i que els donaven una consciència difícil de copsar per nosaltres. Val la pena fer un petit esforç per adonar-se d’això: de que hi ha realitats, concepcions, vivències... dels primers segles del cristianisme, i més encara dels temps de Jesús de Natzaret i de l’Antic testament que ens passen inadvertides o que a dures penes podem imaginar o que són difícils de concebre de manera immediata.

La situació d’avui dels països del Tercer Món, que en algunes coses pot assemblar-se a les condicions nostres de fa varis segles, no deixa d’estar influida pels progressos dels països amb més avantatges (bíblies en quechua o swahili, progrés de l’alfabetització, accés -minoritari- a alguns progressos de la tècnica, possibilitats de desplaçaments) ens recorda la injustícia i la necessitat de compromis, més que ser la gran excepció a les condicions de l’entorn modern abans esmentades.

Hi ha circumstàncies i característiques ben recents que s’han modificat i que hem de considerar en la nostra lectio d’avui. Tot arrelant en el corrent que ens ve de tant lluny i en la recerca i la fe de molts, hem de prosseguir en la mateixa recerca tot recreant les formes i pràctiques.

Avui la lectio divina pot trobar la seva forma en un context on la tradició cristiana es confronta i dialoga amb altres tradicions religioses, on els progressos tècnics i de les ciències humanes ens afecten i ens permeten una comprensió del món molt diferents de tot just fa un segle, quan el cristianisme del que procedim ha estat conflictuat i purificat en el seu trobament (i a vegades enfrontament) amb la raó, els conflictes socials, les dimensions del mal, l’amenaça medi-ambiental, on ens trobem situats, especialment en els països europeus i del Nord en general, en un racionalisme i empirisme, amb totes les seves oportunitats i limitacions.

Avui, molts segles més lluny d’Origenes i sant Joan Crisòstom i de Guid el cartoixà, la crítica textual, les ciències humanes, els desenvolupaments de la filosofia i la teologia, els estudis bíblics, la consciència del món, ens permeten un acostament a Jesús de Natzaret, el Crist, impensable en l’època dels primers monjos. Situats en la mateixa recerca i la mateixa fe tenim avui uns mitjans privilegiats.

La lectio neix en un context cultural, espiritual, de recerques i inquietuds molt concrets, i al llarg de la història s’ha fet lectio en contextos diferents als de l’inici i arribem avui dia on podem seguir fent lectio en un nou context social, cultural,religiós. Aleshores a partir de la comprensió inicial de la lectio (pràctica ascètica , espiritualitat teocèntrica i d’unió amb Déu, etc) hi hem d’afegir els èmfasi, subratllats que la història posterior i el moment actual ens aporten: la centralitat de Jesús, Jesús que anuncia el Regne, l’evangeli com font de vida i salvació ja ara i per sempre, etc.


Fer lectio avui cal fer-ho a la manera d’avui que hem d’esbossar i assajar tot cercant el mateix propòsit de sempre, la trobada, coneixement profund de Jesús.

5.5 ACTITUD PERSONAL

ESPIRITUALITAT Llegir l’Evangeli per trobar el Jesús el Fill de Déu i per ell trobar a Déu Ser conscient que per a trobar Déu i el Crist cal perseverar en el desxifrar

l’Evangeli. Cada episodi és una crida a la fe La lectura seguida fa sorgir - de cop i ben inserida en un text rigorós- la persona

de Jesús de Natzaret, dades històriques i culturals de la seva època, cites i referències de l’Antic testament, ecos de la vida de les primeres comunitats cristianes, al·lusions discretes als mateixos autors, i abans que res, el testimoniatge de fe dels apòstols i dels deixebles anunciant: “Ell està viu, ha ressuscitat

METODOLOGIA Per no ser superficial, restar a la superfície del text Mantenir un esperit curiós sense ser desconsiderat o lleuger Mantenir un esperit sorprès per poder descobrir coses estrambòtiques, rares,

curioses en els relats evangèlics Lectura que no s’allunya del text, car és el text el que ha estat inspirat, que és

viu . Oblidar el text és arriscar-se a reduir l’Evangeli a una teoria, a una ideologia abstracta i sistemàtica. Aleshores ja no és més Paraula de Déu: esdevé paraula humana, degradada i empobrida pels nostres prejudicis, pels límits de la nostra cultura, del nostre cor.

Llegir sorprenent-se davant el text: no acostar-se al text com qui s’acosta a una història coneguda de la qual en coneixem el final, amb “pre-judicis” . Això no té ganxo, no sorprèn, no diu massa, com un engranatge llimat que “no enganxa”, no engrana.

Desconfiar de les impressions primeres, fetes des del sentit comú i de les opinions de la nostra època, fetes amb les “ulleres” de la nostra cultura.

Disciplinar-se en el mètode la lectio i seguir cada etapa: té grans descobertes i gratificacions i té arideses.

Ens cal deixar-nos sorprendre per l’inesperat del text evangèlic. Si hom mira els evangelis amb ulls nous, si hom sap desconfiar dels seus aprioris

i desembarassar-se de les idees fetes, si hom dona a cada mot del relat el lloc i el sentit que li corresponen, els textos revelen tresors amagats: tots els mots es revelen importants; cap no apareix com inútil.

Es inútil de cercar o d’afegir allò que no ha estat escrit: tot estudi psicològic és inadequat o inoportú. D’allò del que el text no en parla, no en parlem pas nosaltres.

Cal respectar els buits, les coses no dites i aprendre a sotmetre’s a aquesta ascesi intel·lectual d’acceptar de no saber-ho tot. El text ens lliura el que els autors han escrit. Aquests no ens fan tocar o entendre “en directe” el Jesús de la


Història. Ens fan trobar el Jesús-Crist en el que han cregut i del qual n’han volgut ser testimonis.

Recordar que l’escena més petita d’un relat s’inscriu en la dinàmica de conjunt del relat. La seqüència més petita és per ella mateixa un mini-relat.

Cada seqüència es situa dins d’una lògica interna del llibre sencer. Al llegir un fragment cal situar-lo en aquesta lògica o evolució del propi llibre. No podem donar per sabut i dit allò que no s’ha dit (i que pot ser nosaltres donem per suposat ja que ens sona o ho sabem perquè ho hem llegit en altres evangelis, o en altres llibres de la Bíblia o en estudis exegètics). No donem, doncs, per dit allò que l’evangelista no ha dit.

ACTITUD PSICOLOGICA Lectura feta des de la humilitat, tenint ben present el “Benaurats els pobres en

l’esperit, per què d’ells és el Regne de Déu” Lectura des del silenci (fem la lectio individualment o en grup): només el que es

recull acull, només el que resta en silenci sent els batecs del cor (del propi cor, del cor dels altres, del “cor de Déu”)

ALGUNS ASPECTES PRÀCTICS Vèncer la reticència (en l’etapa primera de lectio) a deixar-se guiar pel fil del relat Lectura lenta, frenada, concentrada, atenta, de cada mot, de cada frase. Restar atent als mots Ser conscient que les variants , els doblets, les divergències aparents, tot allò que

en un principi ens pot semblar obscur, inquietant o inútil, guarda a la Paraula la incertesa, l’estremiment, la palpitació de la vida.

Localitzar, trobar el costat insòlit dels episodis i evitar tancar-se en una lectura banal del text: el relat esdevé aleshores un enigma que ens interroga, i la lectura una aventura nòmada. Cal errar en els relats amb una mirada desvetllada i naïf. Encalçar, empaitar allò que hi ha d’ insòlit en el relat. (Els grecs antics tenien el do d’admirar-se de coses que els altres pobles tenien per sabudes o pressuposades. L. Bromfield)

Evitar perdre’s o distreure’s excessivament en el primer moment de Lectio (consulant llibres, pretenent ser molt exhaustiu cercant concordances, notes, etc). Usem treballs sobre la Bíblia però no es pretén fer un treball d’estudi exegètic. Es molt important el treball personal, amb un mateix sense altres eines que el text que preguem. I no s’ha de perdre de vista que cal recórrer els quatre moments per “sentir tota la simfonia”.

Cercar i aprofondir (a través de les diferents fases) dins del marc de la visió global que ens transmeten les Escriptures -per bé que amb les seves matitsacions. Seguint una reflexió semblant arran del tipus de lectura bíblica en els exercicis de Sant Ignasi, quan llegim un fragment “no cal analitzar el text a la llum de normes apriorístiques, preguntant-se per exemple si el pecat s’ha de considerar en un sentit moral o religiós, o si estem en presència del Crist de la història, o el Crist de la fe o del Senyor glorificat (Kyrios) “ 12

Ser realista en l’ús del temps i en la quantitat de text escollit12 Cusson, Gilles. Biblical Theology and the Spituial Exercicies. The Institute of Jesuit Sources. 1988. p. 136


I finalment no oblidar que en darrer terme el que cerquem amb la lectio és trobar Jesús el Fill de Déu

<<Costa “llegir” un text evangèlic.. Pel que desitja d’entrar-hi, això exigeix temps, perseverança, imaginació, rigor de treball. Hom no en surt indemne d’aquest treball, ja que “llegir” és lluitar amb el text en un cos a cos. Hom en surt marcat interiorment: el text esdevé “carn”. De cap manera el desprès no és com l’abans. Treballar un text és ser posat un mateix en treball pel text >>. André Fossion. Lire les Ecritures. Lumen Vitae,1980,p.170

“La fidelitat a la Paraula de Déu és recerca incessant “ (Jean SULLIVAN)

5.6 EINES

Una Bíblia, un text dels evangelis, és “l’eina” fonamental, la única necessària i suficient

Una bona traducció de l’evangeli amb paral·lels, notes, concordances pot ajudar a aprofundir més en la fase de lectio. Hi ha traduccions dolentes.

El temps, que ha de ser suficient per no anar amb presses, i l’espai , són mitjans a cuidar. Si tens poc temps agafar un text que no sigui gaire llarg. Un o uns pocs versets permeten fer lectio amb tota la seva intensitat

També pot ser útil: Si hom vol treballar més el text una traducció grec-català o grec-castellà (i un

diccionari de grec del Nou testament) pot ajudar a donar un sentit més precís a alguns mots clau

Llegir amb llapisos de colors (cal donar relleu al text, “aixecar-lo”, tornar a refer l’engranatge llimat ), per despertar l’esperit de sorpresa a fi de deixar-se sorprendre pels aspectes insòlits del text (Llapiços de colors vermell, groc, blau, verd)

Usar concordances (“ressonàncies” del relat en altres relats de la Bíblia) Pot ser útil, usar un bon comentari bíblic, que ajudi a endinsar-se en el text més

que a entrar en especulacions i debats tècnics. Pot ser útil usar un diccionari bíblic Si es disposa de bones traduccions en diferents llengües pot ajudar a millorar la

comprensió o fer-la més àmplia. Pot anar bé usar un text en una altra llengua i traduir el fragment per la Lectio divina a la pròpia llengua (és a dir, treballar sobre la traducció). Quan es fa lectio en grup, el que els diferents membres del grup emprin traduccions diferents pot acostar-nos més a la vida que hi ha més enllà del text (i de les traduccions).

Guies (textos seleccionats, amb comentaris, amb preguntes per meditar i orientacions per la pregària) (Veure els Quaders de l’Associació Bíblica Catalana sobre .....)


5.7 VALORANT EL MÈTODE

Lectura reposada: la lectio, que ajuda a passar de la lectura a la que ens hem acostumat els moderns (llegim molt, i molt ide moltes coses, i sovint amb presses, en diagonal...) a una lectura reposada que a cada paraula vol anar a través del text a la vida que donà lloc al text. El mètode de lectio ens obliga a frenar el ritme ràpid.

Per què la lectura ben arran del text?. Estem molt lluny del món jueu, del món judeo-cristià, del món grec.... L’únic que ens queda són les paruales transcrites, recollides pels redactors dels evangelis. Aquestes paraules ens transmeten més que conceptes, igaul que en aquella època, en aquella cultura la paraula era més que concepte. Es van transcriure paruales i se’n deixaren de transcriure, car hi havia coses que es consideraven més importants, altres que menys, altres que es donaven per suposades, igual que nosaltres donem per suposades coses que per un estranger no ho són. Llegir ben arran del text per copsar, intuir, imaginar la vivència dels redactors, i la vida amb Jesús de Natzaret, Jesús històric que donà lloc al que anys més tard es posà per escrit en uns documents en grec dels que no ens n’han arribat els originals sinó còpies. Llegir ben arran del text i usar de la imaginació realista per recrear en la mesura del possible, amb totes les limitacions i riscos, les situacions, els fenòmens, les vivències que ens van donar: és el primer camí que tenim per acostar-nos al Jesús de Natzaret. Llegir ben arran del text per evitar divagar en suposicions poc probables o fer-li dir el que no diu, o malinterpretar conceptes que per la llunyania en el temps i en la cultura no són fàcils d’interptretar.

L’esforç d’aprenentatge. Certament fer lectio demana un cert esforç. Fer lectio no és difícil, però és exigent. Deien els monjos que era un exercici ascètic. Demana un esforç, com el demanen els processos d’aprenentatge en els infants i en els adults i el demanen les realitzacions humanes que ens afecten i ens complauen amb profunditat: les relacions humanes properes, l’amistat, les realitzacions professionals o la feina ben feta. Esforç com el conèixer-se i acceptar-se i com el sentir el que viu i parla en el nostre interior més profund; esforç com el de correspondre en la vida concreta a les sol·licitacions que neixen dins nostre. Sense aquest esforç inicial podem errar picotejant, fent proves, sense arribar a trobar la manera de llegir la bíblia que s’adequa al nostre caràcter. Fora enganyós pretendre progressar en aquesta mena de realitzacions, i en la lectio, amb una atenció i dedicació lleugeres.

El que s’agraeix de l’esforç de mètode és que hom interioritza una manera més escrutadora, més tranquil·la, més lúcida, més interpel·ladora, més amorosa de llegir l’evangeli. En la mesura que hom “domina” el mètode també hom va alliberant-se del mètode, usant-lo de noves maneres i espontànement hom s’acosta a qualsevol text d’una nova manera. Aleshores a vegades ja no cal seguir sistemàticament les quatre fases i hom reeix en el propòsit de la lectio de maneres ben pròpies.

Com en tantes activitas humanes, de fer lectio també se n’aprèn, i n’aprenem al costat del nostre aprenentage personal, i al costat del camí vivencial que anem fent confrontant-nos amb Jesús de Natzaret que copsem a través dels textos. Ben mirat, en podem aprendre sempre, car és un camí on cada vegada arribem i comencem.


Temps per fer lectio: la lectio demana un temps qualificat. Això cal veure-ho més des de part del que permet i aporta que com un requisit rígid. La lectio seria més el temps de dinar o sopar amb els amics que el de l’entrepà a correcuita, més la trobada familiar que l’encontre breu. Cal saber viure el temps de les trobades tranquil·les i el dels encontres al carrer. Des d’aquesta perspectiva hom pot descobrir com adequar la lectio a les seves possibilitats, i constatar com es pot fer lectio en una estona llarga i tranquil·la i fer lectio al carrer. Llegir un text breu, amb cura, atenció, un dia, ens pot ser el punt de partida per meditar i pregar un verset al llarg dels dies en les anades i tornades de la feina o en el moviment per casa feinejant. Tanmateix, és molt gratificant dinar o sopar amb els amics. El ritme que pot semblar lent de la lectio ajuda a inspirar a partir del text una reflexió o meditació que no és fàcil d’altres maneres. El mateix ens passa amb altres fets de la vida, i ens passaria si fessim lectio de la vida.

La lectio és metòdica: la lectio, amb la disciplina que demana través de les seves 4 etapes successives, per alguns pot ser un bon ajut per anar per traslladar-se de la superfície en la que sovint vivim, a la profunditat de la vida. Acostumats vegades a lectures apresurades, per sobre, en diagonal, a meditacions o pregàries on ens costa està presents, el mètode, amb les seves onades successives que baten a la platja del text ens pot aquietar.

Aprendre de memòria: per repetir-ho, per interioritzar-ho com el que s’apren una estrofa d’una cançó i la canta un cop i un altre. Per rumirar, meditar un text, quan hom té temps o quan hom en té poc, per meditar mentre hom passeja o espera l’autobus o es troba en “esperes” a les que ens obliga l’aglomeració moderna

Escriure el text: ajuda a aturar-se, a no donar res per sabut, a no passar de pressa pels mots. Mirar i remirar el text ens pot ajudar a aprofundir-lo millor, fer-hi anotacions, comentaris, ratlles, subratllats. Pot ser útil per portar el text a la butxaca i llegir-lo al llarg del dia o de la setmana en moments inesperats, o en estones previstes.

L’entorn: per les trobades amb amics o reunions de feina o per resoldre assumptes que ens interessen cerquem ambients adequats. Tot i que a voltes no queda altra remei que trobar-se menjant unentrepà a peu dret o cercar coincidir un moment al carrer, o aprofitar una avinentesa, totes coses que cal saber fer, quan podem cerquem i valorem les trobades en els ambients adequats, sense massa interrupcions ni distraccions, ans al contrari ,amb elements, detalls, que contribueixin al propòsit que cerquem. Però avui sovint trobar ambients teóricament adequats ens costa, per les presses, temps breus, dispersió. Avui ens cal també desenvolupar l’enginy per trobar espais de presència a si mateix, de davallar al profund del viure, de pregar la paraula tot viatjant, fent cua en un embotellament o en instants breus en canvis de feina, o esperant algú que arriba tard, o fent una feina rutinària a casa, o “entre pucheros” recordant la dita de santa Teresa de Jesús. Si hom s’ho proposa hom troba ocasions. Moments més ben definits i llargs de silenci i queitud ens donaran energia i enginy per trobar-los quan la vida és més complicada, accelerada o dispersa. Aquesta dificultad per trobar espais més típicament desitjables i aquesta necessitat d’espabilar-se per trobar-los enmig del viure modern té una vessant molt positiva: portar la recerca interior a l’interior de la vida, fer del quotidià un encontre


amb el transcendent, cercar i portar en els fets del dia el missatge de salvació de Jesús.

Al mateix temps és bo saber-nos ajudar , quan disposem de temps i de lloc adequat, a passar de la dispersió a la calma. Certs preàmbuls, cortesies, ritus - a l’igual que en tantes coses de la vida personal i grupal, per les reunions amb clients o quan comencem una feina, o en trobades amb amics o àpats festius- ajuden a passar d’un ritme agitat, dispers a un de més tranquil. Llegir en veu alta, escriure, estar uns moments en silenci, fer un símbol ... etc en són alguns exemples. Agitats i dipersos no funcionen bé les nostres reunions i encontres, o són poc satisfactoris,.. i el mateix passa amb la lectio.

Retornar valor a la paraula:

(ho redacta MA)- valor superficial del llenguatge d’avui- llenguatge equívoc-la dificultat d’arribar a la paraula inicial (hebre-grec-llatí-llengües modernes)- la importància de la paraula en la Bíbli i les cultures antigues: la paraula fa el que diu- la importància de recuperar el valor dels mots, la força del llenguatge

A l’escola de la tradició de fe: la consciència històrica no és el nostre fort d’avui. Però a la història hi ha hagut nombroses vivències properes a les nostres, o que ens mostren com en altres circumstàncies van respondre persones grans en bondat, amor, compromís. L’apropiació de la pròpia condició humana ha començat sempre de zero, ara o fa dos mil anys. Fent lectio avui ens pot entrar la curiositat de com ho van fer els monjos dels segles III, IV o a l’edat mitjana. Aleshores ens sorprendrem i aprendrem de la llibertat, de la imaginació, de la vitalitat amb la que monjos i homes i dones de Déu llegiren la Bíblia. 13

5.8 RELATIVITZANT EL MÈTODE

Parlar de mètode en processos tan creatius, tan personals, tan poc dominables i encasillables com el trobament amb Jesús, amb Déu o amb els altres o amb la vida algun moment hom ho sent com quasi maldestre. Parlar gaire de mètodes en aquesta recerca tan existencial té el perill de trair la mateixa recerca. Un cop hem

13 A mena d’exemple només citar comentaris com els de sant Ciril d’Alexandria a l’evangeli de sant Joan a cartes de sant Pau, o els Comentaris de sant Agustí, bisbe, als salms, les Homilies de sant Gregori el Gran sobre els evangelis, o les de sant Joan Crisòstom sobre l’evangeli de sant Mateu, o els Sermons de sant Bernat sobre els salms i els Tractats de sant Agustí sobre l’evangeli de Joan. Aquests i altres llibres de comentaris, homilies, tractats es troben en edicions modernes de fàcil accés.


valorat justament els mètodes com ajuts, com suport, com escala per pujar, hem de reconèixer la insuficència dels mètodes, la seva incapacitat per provocar per ells sols el resultat que volen produir. Els mètodes no són màgics, no són una escala secreta per a que alguns iniciats s’enfilin al cel. Al mateix temps que hom ha d’evitar que amb l’excusa de la recerca immediata de l’objectiu de la lectio ens serveixi de coartada per abandonar la saviesa d’aquest mètode que ha ajudat a molts homes i dones a vincular la pròpia vida a la de Jesús, hom ha de desitjar que el mètode no el despisti de l’objectiu.

Dient-t’ho amb més força, el que tenim entre mans és una qüestió de pathos de vivència, de transformació personal i no una qüestió de mètodes ni d’eines que assegurin res.

L’objectiu del métode és el resultat que es proposava , el trobament amb Jesús, no el mètode en si mateix.. Tant de bo hom arribi a sentir que pregar la paruala ja no és ni tan sols un mètode sinó alguna cosa que ens ajuda a ser, a donar dignitat al nostre viure i al dels altres.

L’ús del mètode demana un aprenentage, un esforç, una disciplina.. que ben usada ens porta cap a l’objectiu pel qual estava pensada. En aquesta lluita amb el mètode a vegades hom s’ha de violentar, i sent que costa, que és àrid, i desistir de l’esforç pot ser renunciar a beneficiar-se d’ell. Mica a mica hom s’ha d’apropiar d’ell, l’ha de digerir, d’usar amb destresa, dominar-lo, fins a que ens serveixi (sigui útil i presti un servei) i finalment en siguem lliures d’ell. El mètode no és per a que ens domini o ens imposi disciplina o ens sotmetem a ell. Usar-lo i usar-lo bé, ajuda, però saber-lo deixar (quan per diverses circumstàncies sentim que seguir les etapes de la lectio divina és rígid en excés) també ajuda.

Des d’aquesta consciència hem d’usar la lectio divina, mètode savi, però no més que mètode.

6. LA PRÀCTICA DE LA LECTURA PER PREGAR LA PARAULA

Lectio divina és una forma de lectura espiritual. Podem traduir-ho “lectura divina”, “pregar la paraula”, “lectura de Déu”. Es una forma o metodologia específica, diferent d’altres i amb punts en comú amb altres formes de lectura que s’han donat en les tradicions cristianes i en les tradicions d’altres relgions (particularment la jueva)En la tradició patrística i les tradicions monàstiques i contemplatives (la benedictina -tradició entorn de la qual es transmet en gran mesura el cristianisme fins el segle XII-, la jerònima, la cartoixana) és on la lectio divina es practica amb major assiduitat. A partir del s. XII, altres pràctiques espirituals s’incorporen a les tradicions cristiana-occidentals i la lectio divina passa a acupar un paper més secundari, sense


deixar mai d’estar present en els ambients monàstics abans esmentats i en noves tradicions com la carmelitana.

La lectio divina, enriquida amb els coneixements bíblics adquirits en el darrer segle i ab la concepció de la persona que la psicologia i les ciències de la persona ens han fornit pot ser de nou un ajut rellevant que aporti en un món post-modern on el subjectivisme, l’individualisme, el racionalise, el sentimentalisme s’ha portat a extrems. La seva metodologia integradora de la persona, la seva exigència d’activitat i alhora de passivitat, poden satisfer necessitats i aspiracions dels cercadors d’avui

Parlem de 4 moments o moviments. No es tracta de quelcom rígid, per bé que mentre hom aprèn la metodologia val la pena cenyir-se a cada pas. Tanmateix hom pot passar de la lectura que cerca copsar el sentit literal del text, a la meditació del text a pregar sobre el text i a continuació tornar a llegir analíticament cercant el significat exacte i la comprensió més raonable d’acord als estudis bíblics.La distinció en 4moviments és metodològica, i pretén ser un ajut per ajudar a arrelar amb força en la pregària nascuda d’una lectura seriosa de la Bíblia. Tanmateix els 4 moments lectura i oració són inseparables, es succeixen sense discontinuitat, i per tant cada un dels moments es pot succeir en un altre sense separacions formals formals: la lectura es prolonga en meditació, la meditació en oració i l’oració en contemplació. Tanmateix en el cas de fer-ho en grup cal, per la pròpia dinàmica del grup, explicitar aquestes fases (veure més endavant Lectio en grup)

6.1 PREPARANT LA LECTIO

En funció del temps del que es disposa, decidir què es farà, si llegirem un tros més o menys llarg, su usarem només la Bíblia o consultarem algun altre llibre, cercarem paral·lels i concordances14, si escriure el text o subratllarem o ens limitarem a llegir-14 Paral·lels: en parlem en els evangelis, on trobem a vegades que tenen moltes semblances entre ells, com s’hi estiguessin escrits a partir d’un relat comú a partir del qual cada evangelista ha fet la


lo vàries vegades...etc. Com que ho podem fer de moltes maneres, decidint això al començar evitem perdre’ns entre possibilitats i assegurem que quan s’acabi el temps no estem encara en la fase de lectura. També convé estimar el temps que es dedicarà a cada una de les etapes

DE QUÈ FER LECTIO

Els jueus llegien la bíblia, la meditaven, la interpretaven amb la mateixa bíblia. Era el llibre de referència. Els primers deixebles i seguidors de Jesús llegeixen la vida de Jesús (els seus records, anèdotes), la mediten, la interpreten. Ben aviat comencen a redactar els textos que anomenarem el Nou testament. Segueixen llegint la bíblia jueva, però la llegeixen des de la experiència novedosa de Jesús ressuscitat. Els texts bíblics tant de l’antic com del nou testament han estat habitualment els objectes de la lectio divina. Mica a mica l’església i els monjos fan objecte de la lectio altres llibres: llibres dels pares del desert, llibres dels pares de l’església, llibres de teòlegs. Tanmateix els textos dels 4 evangelis han estat sempre els grans objectes de la lectio i de les diferents formes que ha pres la lectio al llarg de la història.

També la vida nostra, les situacions que vivim poden ser objecte de lectio. Jogant amb les paraules podem dir que també és possible fer una lectio di vita i d’aquesta manera llegir, meditar, pregar i contemplar fets de les nostres vides

ESCOLLIR UN TEXT O LÍNEA DE LECTURATriem un fragment de l’evangeli o una part d’ell. No cal triar molts versets, especialment si es fa en grup o si hom n’està aprenent. No cal “acabar” el capítol o l’evangeli. No cal forçar.ho per acabar com sigui. Millor prendre uns pocs versets i fer totes les fases que escollir-ne molts i acabar el temps sense haver arribar a la meditació o a la pregària. Amb la pressa podríem passar de llarg a Jesús que romania a lavora del camí.L’experiència ens ajuda a moure’ns llirement per aquesta 4 moments abreujant-ne un, perlllongant-ne un altre, retornant als anteriors, aturant-se molt en uns versets i poc en uns altres, etc.

El fragment triat no hauria de ser a l’atzar. Ajuda molt seguir unfil, un procés: anar seguint un evangeli, seguir les lectures de la litúrgia, seguir una temàtica. En relació a les temàtiques a mesura que hom fa lectio comença a descobrir nombroses línees de lectura que abans pot ser no se li havien acudit. En el cas dels evangelis, per esmentar-ne algunes, podem dir: Jesús que predica la bona nova, Jesús que guareix,

seva adaptació. Posant els evangelis de costat, hom constata que a vegades són molt semblants, que són “paral·lels”.Concordances: les paraules, frases, versets, idees que trobem escrits de manera igual o semblant en altres llibres de la Bíblia, com si el text que llegim fos una citació d’un altre text.. La tradició cultural en la que neixen els llibres bíblics i la pràctica religiosa jueva fa que hi hagi moltes concordances en els textos: la Bíblia s’interpretava amb la Bíblia i es comentava la Bíblia amb la Bíblia. En la mesura que hom més llegiex la Bíblia al llegir un text li sonen i ressonen altres textos que “concorden.”


els relats de la resurrecció, el Jesús acceptat el Jesús que sofreix oprobi i menyspreu la pregària de Jesús la pràctica religiosa i cultual de Jesús els sentiments de Jesús les respostes de Jesús

Hi ha també una sèrie de relacions de Jesúsels cara a cara de Jesús i els deixebles, Jesús i els no jueus Jesús i Pere Jesús i Judes Jesús i la seva mare Jesús i les dones Jesús i els pecadors Jesús i els fariseus Jesús i les autoritats romanes Jesús i Joan Baptiste

Ens adaptem al text: no cerquem el que ens plauen i rebugem els que són complicats o ens desplauen. Es a Déu que volem escoltar i no el nostre subjectivisme que pot ser discriminatori, excloent, amb prejudicis conscients o inconscients. I l’esperit sovint és sorprenent, creatiu, joganer.. transcendint les nostres complaences i desplaences.

Fer una estona de lectio divina pot ser molt intens, molt satisfactori, opesat, àrid. L’acostament que es fa al text, la familiaritat que ens proporciona, ens permet perllongar durant el dia, durant varis dies la meditatio i l’oratio (per exemple en altres moments de pregària o mentre ens desplacem , o esperem, o en instants quiets que tenim al llarg del dia, sovint quan canviem d’activitats)

6.2 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE DE LECTURA

Per bé que aquest moment és més analitic, racional, l’acostament en el moment de lectio no és el d’un filòleg o d’un exegeta o d’un historiador o d’un arqueòleg o d’un fenomenòleg de les religions sinó un acostament amorós des de la convicció de que Déu ens parla a través dels relats de l’evangeli. El pressupòsit creient ens ha d’acompanyar en tota la lectio divina. I també l’orientació a l’oració mentre llegim i ens aturem en una paraula o analizem verbs i personatges i el significat de les paraules i de les situacions

Usant un símil musical, en aquest “moviment”, estudiem les frases musicals per a un instrument determinat, un violí per exemple, en un concert per a violí i intentem entendre la técnica de composició que s’ha emprat, per què aquesta frase, situar la


música en el context cultural, històric. Es quan intentaríem interpretar amb un violí la frase que estudiem només tècnicament: reproduir so per so i fer sonar bé el “solo” de violí tot llegint nota a nota la partitura.

Si uséssim un símil del cine, ara intentaríem recrear l’escena com si l’haguéssim de filmar i vulguéssim captar tots els detalls, com si jo estigués allí, sense entrar encara en la meditació del text. I seguint el símil del cinema, a l’igual que una pel·lícula atreu la nostra atenció i ens trasllada per una estona a la història que veiem en la pantalla, tot llegint pretenem endinsar-nos en la realitat del text i traslladar-nos amb la nostra vida al relat. Més que mirat el relat des de la nostra posició, des d’un centre que està en nosaltres, deixo la meve posició i me’n vaig al relat.

Partim dela situació que tenim del coneixement de l’evangeli. No és una condició conèixer molt la Bíblia , ni és un impediment conèixer-la poc. Fant lectio els pagesos illetrats del Brasil i els monjos amb una bona formació exegètica.

Si la formació bíblica és poca , pot anar bé (però no és necessari en si mateix) aprofitar el moment de lectio per aprofundir en el text, per analitzar-lo, desxifrar-lo amb l’ajuda d’una metodologia d’estudi bíblic (seguint per exemple les 6 etapes indicades en l’apartat: Treball bíblic en el moment de lectio) i recorrent a comentaris i diccionaris. Però sense aquesta petita incursió i sense comptar amb res més queamb una Biblia n’hi ha prou. Sigui una cosa o una altra cal fer aquesta activitat de lectura des d’un clima de pregària, des de la recerca creient i no com si estéssim estudiant.

En el cas de tenir una formació bíblica bona, hom pot posar-se en el primer moment de lectio amb molt poques eines i sense aturar-s’hi massa, el just per copsar el sentit textual: llegir el text varis cops escriure’l: escrivint com qui fa cal·ligrafia, com quan un nen o nena fan còpia,

aturant-nos a cada verset i mirant el que hem escrit o cada uns quants versets per rellegir tot aturant-se breument a cada paraula per copsar tota la concreció del text, tota la càrrega o contingut o densitat de cada mot. I això fer-ho en un rerafons de pregària, fent-me conscient que estic cercant Déu que parla i ha parlat a molts durant la història, a través d’aquest text. Escriure amb calma (els monjos escrivien a la velocitat de la ploma i pergamí).

imaginar, mentre llegeixo o escric, les situacions, com si recreés l’escena traduir-lo d’una altre idioma que coneguem, i constatar les diferències amb el que

ens sona d’haver sentit en la nostra llengua materna o constatar-ho explícitament tot comparant-ho

subratllar-lo o anotar l’esquema, assenyalant verbs, personatges, dades de lloc i de temps, detalls suggerents, cercant el fil del text: inici, centre, final

Anotar les paraules que després de llegir o escriure hom voldrà escorcollar: per què es diu això, per què aquesta indicació de temps, de lloc, entre quines alternatives el redactor del text ha escollit la que tinc ací escrita.

quines paraules o frases d’altres textos i situacions em ressonen? A la mesura que hom va coneguent més la Bíblia augmenten les ressonàncies. El cercar concordances o altres llocs on apareix una frase o paraula amb un llibre de concordances o amb un ordinador, si bé és útil en un primer moment, no ens


proporciona la ressonància que es dona amb allò que hom recorda perquè ha quedat a dins d’un mateix.

sorprendre’s: amb el que es diu o el que no es diu; amb l’entorn; amb les coherències o contradiccions; amb les diferències i semblances entre paral·lels; amb els verbs o imatges o noms que es repeteixen al llarg d’un fragment o d’un capítol o d’un llibre; amb les “obsessions” o anècdotes o allò que hom es pregunta: per què s’escriu ara això? Quina importància té aquest detall que sembla irrellevant?

fent preguntes al text per a desxifrar-lo al màxim: per què això i d’aquesta manera?

mirant a les notes o en un diccionari bíblic els termes, referències, citacions... que a un li interessen per comprendre millor el text

En aquest primer moment de la lectio en el que cerquem el sentit literal no pretenem un acostament conceptual o només conceptual: encetem un camí (mirem els plànols, orientem la bruixola, mirem el recorregut en paisatge....), per anar a un trobament. No anem a fer un “aixecament cartogràfic” ni a descriure la flora o la fauna d’una ruta ni a estudiar la geomorfologia d’una zona. No es tracta d’un treball que comença i s’acaba en si mateix, sinó el primer pas d’un camí que condueix cap a la pregària que sigui trobament amb Jesús-Crist

Aquesta lectura - escriptura lenta, fa sortir moltes qüestions que sovint passen per alt en una lectura ràpida o en alttres formes d’usar la Bíblia. Hom se sorprèn del que no s’havia adonat anteriorment. Per què es diu tal cosa? .A qui es refereix? .O, “això no és massa clar!”, o “no es contradiu això amb allò?”, o “realment això sí que devia sonar fort, important en aquests context!”, etc,etc. Pot ser en el temps que tenim no podem cercar les respostes, o els paral·lels o les concordances, o no en sabem prou. Però l’haver-se posat així davant del text ens haurà acostat una mica més a la vivència a la que al·ludeix i que meditarem i pregarem.

Però encara no meditem, no interioritzem, no arribem al: què vol dir això per mi?, què devia viure Jesús, o els deixebles o alres comunitats cristianes?

6.3 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE DE MEDITATIO

El que ací en diem “Meditació” , prové d’un mot grec (meletán) que en llatí s’ha trduit per meditari però que no podem traduir com meditar tal com ho entenem avui (una activitat reflexiva, aplicació de la reflexió al coneixement). Originàriament en el món grec i jueu, meditatio fa referència a aprendre i a recitar un text de memòria, en veu baixa o amb veu alta. La meditatio monàstica no era una cosa rara. Sembla que l’home antic parlava freqüentment alt o baix amb si mateix. 15

Els verbs “musitar”, “repetir”, “mastegar”, “rumiar”, “digerir”, “assimilar”, “mastegar”, “extreure [el sabor}” s’acosten una mica més al que apunta la meditatio. Es tracta d’apropiar-se de l’evangeli, d’incrustar (com un orfebre les làmines d’or) el text en la memòria, en el pensament. Aprendre els textos de memòria i repetir-los seria uan

15 Historia de la espiritualidad. o.c 526.


forma de concretar la meditatio. No fa referència, doncs, originàriament una activitat intel·lectual discursiva.

El treball intel·lectual analític s’ha fet en el primer moment, en el de lectio. Ara es tracta de passar la Paraula del cap al cor, de repetir el text un cop i un altre i d’assimilar-lo. Certament cal una activitat intel·lectual, de posar el text que hem desxifrat en relació a la resta de l’evangeli i d’altres llibres de la Bíblia, de cercar com ressona el text en el seu context i en la pròpia vida. Es tracta de deixar que el text ressoni en altres fragments de la Bíblia i uns fragments il·luminin o suggereixin significació sobre uns altres.

Ara pot ser el moment d’aprendre el text de memòria, o de repetir-lo un cop i un altre, o de torna-lo a escriure lentament, ara que ja hem copsat el significat literal del mateix. Escriure’l, aprendre’l... rumiant-lo (no com un exercici mecànic)

Puc aprendre de memòria aquells versets que em ressonen dins meu prequè troben un punt d’enganxament amb la meva situació d’ara, per què es corresponen al meu viure concret i m’ajuden, m’interpel·len o se’m fan més significatius. Rumio.

I després comencem a fer preguntes i reflexions al voltant del text. Hi ha un seguit de preguntes que ara un cop unes i un altre cop altres ens poden ajudar. Tot el preguntar-se en la meditació es fa al voltant de:Què em revela el text de Jesús, de Déu, de la vivència dels deixebles de Jesús, o de les persones que apareixen en el text?Què em suscita o interpel·la en el meu viure concret, aquest text?

Algunes preguntes que poden ajudar a desenvolupar les anteriores podrien ser:Per què hi ha ací aquest registre d’aquest esdeveniment particular? Quines són les raons i abast del missatge d’aquest text?Per què es diu això i per què d’aquesta manera? Què és el que vivia Jesús en la seva profunditat humana i el que el que es vivia entre els primers cristians i que fou la causa que s’escrivís aquest text d’aquesta manera, amb aquests mots? Què vivien les primeres comunitats cristianes per a que de tot el que van viure amb Jesús en retinguéssin aquest relat en concret i el retinguessin d’aquesta manera i no altres relats i d’altres maneres? Es “lògic” això que es diu (el significat)? Què es pressuposa? Què s’emfatitza? Quin és el significat d’aquest passatge en la disposició o en l’esquema més ample de les coses? Què significa aquesta peça? Quan Jesús digué això? Què el va portar a dir això? A qui ho deia? Contra qui ho deia? Com es veia a si mateix Jesús?. Afegeix o altera significativament la visió de Déu reflexada en la resta de la Bíblia? Com afecta una comprensió de Déu? I de conducta? Com s’aplica a la teva vida? Et veus a tu mateix en algun dels personatges (si n’hi ha) del passatge? Quines paraules et criden l’atenció? Per què et criden l’atenció? Què sents i què et fa sentir aquesta/es paraules i el conjunt del fragment? Què et suggereix? Què et demana? A què t’invita?

Em pregunto el per què del que he llegit, em pregunto què significa per a la meva vida, què significa per a la meva comprensió de Jesús, què devia sentir Jesús o aquesta persona del relat, o aquest apòstol.... i relaciono idees.

En la meditació cerco:


dexcobrir les raons i abast d’un missatge: missatge teològic, ètic, estètic, de coneixement

progressar en la consciència que va permetre als deixebles entrar en coneixement íntim de Jesús

cercar comprendre el que Jesús va ser pels deixebles barrinar sobre què suposa o què diu tot l’anterior per a la meva vida

A vegades em pot ajudar en la meditació intentar “posar-me a la pell” dels diferents actors que apareixen, mirar-ho amb els ulls dels actors. Com llegir el text amb els “sentiments que tingué Jesús”, com vivien la situació els deixebles en general, o Pere, o Judes o la mare de Jesús o les dones o els sacerdots en general , o els sacerdots que creien que Jesús no era una predicador qualsevol.

Seguint amb el símil musical, ara ja no llegiríem nota per nota la línea del violí, sinó que intentaríem interpretar-la de memòria un cop i un altra, anar-la aprenent, i un cop apresa, fer-la “ressonar”, o sentir el solo que estaríem fent dins del conjunt de l’acompanyament que faria una orquesta. El text evangèlic que treballem seria la frase musical del violí i l’acompanyament serien els paral·lels i concordances i la nostra pròpia vida. Es com si ara ens banyéssim, ens submergíssim en un medi composat per altres cites bíbliques, per fets de la pròpia vida, pel reviure els trobaments que han fet el nostre present.

D’acord al símil cinematogràfic, ara miraríem la pel·lícula i deixaríem que ens impressionés, que ens alegrés o ens entristís, ens preguntaríem sobre l’argument (quin missatge vol transmetre o podem copsar en aquesta pel”lícula), deixaríem que ens fés pensar, i aniríem de la pantalla a la pròpia vida (amb les seves vivències, records), i de la pròpia vida a la pantalla.

A diferència d’un comentari bíblic o d’un estudi, al fer lectio agafem algun aspecte que ens suggereix el text, que ens suscita alguna cos, que ens atrau o interpel·la. No pretenem ser exhaustius i considerar tots els aspectes i detalls, cosa que sí que s’hauria de fer en en l’estudi del text.

6.4 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE D’ORATIO

En la meditatio he “extret” els sabors o aromes i ara es tracta d’assaborir , gustar dits aromes. Oratio i contemplatio es poden considerar con dos moments d’un mateix moviment, o com dos moviments successius. Si considerem dos moviments -per ser més precisos en l’abast de la lectio divina- el primer, el de oratio seria el més dialogal (a partir del text llegit i després assimilat) i el segon, la contemplatio seria el més quiet, més silenciós. Seguint el cartoixà Guigo II, si en la lectio hem presentat un aliment sòlid i en la meditatio l’hem mastegat, a la oratio és quan l’assaborirem.

Costa dir coses sobre l’oració no dites en molts llibres sobre la pregària, bellament i sàvia. Moltes d’elles es poden aplicar en aquest moment de la lectio. Si deixem per després la contemplació ara, inspirant-nos en el text, podem fer peticions, accions de gràcies, diàleg, dient el gust o dificultat que trobem en el text., la vivència que es


suscita dins d’un.... usant paraules i frases del text llegit, fent-les pròpies, recreant-les a partir de la pròpia situació de cadascú, o dialogant mentalment amb Déu tot fent-se un mateix actor present en l’escena que acabo de llegir, com si m’hi trobés.

6.5 LA PRÀCTICA DE LA LECTIO DIVINA: LA FASE DE CONTEMPLATIO

La conteplació és una prolongació de la pregària, en la que l’activitat discursiva i el diàleg amb Déu usant els mots i expressions pròpies, deixa lloc a la no expressió. Es callar, restar, contemplar, admirar-se, adorar. Mantenir-se en la conteplació amorosa del text o del que ens ha suggerit el text, sense activitat d’un mateix, o pot ser simplement repetint periòdicament una paraula o frase o el nom de Jesús ( com en la “pregària de Jesús” que ens ha ensenyat la tradició ortodoxa).

Es veure, oir, mirar i gaudir.

Contemplo el relat o contemplo la pròpia vida enmig del relat i deixo que es trobin les dues contemplacions. No es tracta de reflexionar sinó de deixar, de mirar. Del jo me’l miro, Ell em mira” del rector d’Ars. Jo miro l’escena, miro Jesús i deixo que Ell miri la meva vida i les seves situacions... i seguint la frase del rector d’Ars “i ens estimem”, estimo la vida que copso en el text, i m’abandono estimat pel Déu de Jesús.

D’acord amb la imatge musical anterior, ara ens delectaríem tocant el violí, sentint la música que interpretem i trobant-la bella, harmònica

L’Antic Testament el Nou Testament, les vides i escrits dels sants cristians o d’altres de cercadors profunds cristians o d’altres religions ens suggereixen el moment contemplatiu que curulla la pregària.

Cercar cites dels autors següents que il·luminin el contemplar

Elies, vent suau Sant Joan de la Creu Sant Ignasi de Loiola Sta Teresa de Jesús Swami Ramdas Sufis musulmans Nou testament Dietrich Bonhoeffer Karl Rahner Hans Urs Von Balthasar Olivier Clement Paul Evdokimov


Com expressa la imatge de Guigo el cartoixà, la contemplatio és el sabor mateix. Es passar del “jo” que assaboreix (una cosa externa), al restar en el sabor. Seria el “quedeme y olvideme..... cesó todo .......” del Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu.

6.6 ACABANT UNA ESTONA DE LECTIO

Haurà estat durant més o menys temps, m’hauré extès més o menys en la lectura, meditació o oració o contemplació. La immersió en el text i la vida que copso que brolla del text pot haver estat recomfortant o àrida, hauré usat més o menys l’ajut del mètode.

Hom acaba pregant i agraint, demanant de progressar en el coneixement intern de Jesús, en la intel·ligència del que va viure i va ser i en ser transformat fruit dels trobaments perseverants, tot recordant que “trobar Déu és cercar-lo sens parar” i que la lectio ens ajuda a ser més receptius per trobar Déu en la vida i especialment en els altres.

Acabo una estona de lectio, i he estat transformat pel que he llegit , meditat, pregat i contemplat? Ha canviat la meva vida? He pres decisions?. Sóc veraç amb mi mateix? Els motius que em dic i vull dir-me coincideixen amb el que sento com els mòbils més profunds?. Sovint els processos de la vida són més lents i suaus, i hom progressa al ritme de la gota d’aigua que acaba foredant la pedra. Sovint hom no acaba una estona de lectio amb il·luminacions ni grans decisions. Hi ha, tanmateix moltes realitats quotidianes nostres que poden sentir interpel·lació, invitació de canvi arran d’una estona de lectio, o d’un període de lectio sobre un determinat text o sèrie de textos al voltant d’una temàtica.

Com em disposo davant el Déu de vida, que em sustenta, que m’ acull, que m’estima.?Com m’adreço, considero als altres? Com els tracto?L’altre, tot altre, és el meu germà?

Com expresso el meu compromís per la justícia?La importància que dono a la pregària i a la lectura orant de l’evangeliCom uso el que tinc, els diners, bens?Com visc els meus compromisos laborals, professionals, religionsos?Qui és el senyor, el centre, el referent de la meva vida tan concreta de cada dia?Benaurats els pobres: què hi ha de les meves riqueses ? (riqueses d’allò que m’enorgulleixo de ser i tenir: sabers, compromisos, virtuts, coherències, caràcter, destreses, qualitats o diners)

Com deia un abat general trapenc trobarem Jesus-Crist més en la vida, en el trobament, compromís i estimació als altres, especialment els que més sofreixen la pobresa, el dolor, la feblesa, la indisponibilitat sobre les pròpies vides... que en el text.


7. LA LECTIO DIVINA EN GRUP

Encara que la lectio ha estat tradicionalment una activitat feta en soledat, també s’ha fet a vegades en grup. En la collatio medieval els monjos posaven en comú les experiències individuals obtingudes al contacte de la Paraula de Déu. Cada participant en el col·loqui era lliure d’exposar allò que el text (un cop llegit, assaborit, contemplat en soledat) li suggeria: idees, reflexions, comprensions del text, interpretació del text, sentits de les paraules, sentiments, propòsits, conseqüències morals del fragment.. “... s’asseien junts i discutien sobr les escriptures”16

La lectio ha estat habitualment una pràctica individual, i convé el treball individual, de cadascú amb si mateix en la pròpia soledat: cal cercar “trobaments personals”, experiències personals (no individuals), i això és afavorit pel treball individual solitari.

El compartir la Lectio Divina pot ajudar o animar o enriquir la recerca personal individual. Hi ha vàries formes de posar-se a fer Lectio en grup. Fer-ho en grup demana cenyir-se més a cada un dels 4 moments i a que tots tinguin una comprensió clara i la mateixa del que es vol fer. Demana que cadascú comprengui amb claredat que es tracta d’un procés de lectura--> pregària i no de debat, revisió de vida, de discussió de textos, de conversa espiritual o d’exhibició de l’erudicció del que està a la última dels avenços exegètics.

Al fer la lectio en grup es donen 3 moments diferents: el de lectura, el de silenci i el de compartir

Hi ha varis mètodes de fer la lectio en grup. Sigui quin sigui el mètode escollit convé assegurar que es deixen pauses per la meditació per a la pregària i la contemplació personals.

Algunes idees de com fer-ho (que es poden complementar unes amb altres) serien:

1. FER TOTA LA LECTIO EN GRUPEn cada un dels 4 moments,(Lectio, Meditatio, Oratio, Contemplatio) el grup d’aplega, i es llegeix junts el text. Després cadascú se’n va per treballar sol, i finalment es retroba el grup per compartir el que a cadascú ha entès o no ha entès (lectio), el que li ha suggerit, preocupat, interessat (meditatio), plagut, compromès , ha suscitat (oratio,contemplatio)... el fragment treballat. L’Oratio i Contemplatio es poden unir o no, i acabar-los també compartint o simplement pregant junts sense conversar sobre el que hom ha pregat o contemplat. Es a dir, es segueix l’esquema: Lectura --> Silenci ---> Compartir

2.COMPARTIR L’INICI DE LA LECTIO I LA ORATIO

Es llegeix junts el text. Després una persona n’ha fet una introducció que ajudi a comprendre el sentit literal. Aquesta introducció por incloure:

16 F.Halkin, Sancti Pachoii Vitae Graecae, Bruselas 1932: Vita Prima, 125


introducció general al text comentar verset per verset, informant dels mots singulars (geogràfics, persones) comentaris sobre dades històriques, culturals proposar preguntes al text en conjunt o a cada verset, que ajudin en la meditatio i

oratio aportar els textos de paral·lels, concordances per la meditatio

Després es segueix la fase de Lectio, Meditatio i Oratio-Contemplatio sols, i s’acaba pregant junts

3. COMPARTIR LA LECTIO I ORATIO

Es com compartir l’Oratio pregant junt, però treballant més en grup el primer moment de Lectio. Després d’haver llegit junts i de que algú n’hagi fet una introducció, hom treballa el text sol, i s’acaba la fase de Lectio posant en comú el que s’ha comprès o no del sentit literal, ajudant-se els uns als altres a desxifrar el text.

A continuació cadascú fa la Meditatio tot sol, i també l’Oratio-Contemplatio, al final de la qual hom s’aplega per concloure junts.

Sigui quina sigui la manera de fer-ho en grup, el treball compartit no es dispensa de la presència i interiorització personal. La Paraula de Déu ha de ser individualitzada i interioritzada per cada un dels lectors17

Quan hom fa la lectio en grup són útils aquelles consideracions que es fan en general sobre les dinámiques de grup: sobre les pràctiques i acords que ajuden al grup i aquelles que dificulten la activitat del grup.

L’haver acordat i recordat públicament el que es pretèn i el que no es pretén, el que cadascú digui el que hom espera del grup i arribar a una entesa, el que hi hagi qui porti o condueixi la trobada, l’haver discutit i acordat la metologia, l’haver previst el que es farà, són coses que ajuden al treball de grup. En el cas de la lectio el quedar-se en el debat o l’intercanvi d’opinions, el deixar que la dificultat a aprofundir pròpia dels nostres dies ens mantingui en la superfície, o la resistència -sota pretensió acrítica de llibertat o sobrevaloració de l’espontaneïtat- a la disciplina mínima que la lectio ens demana, dificulten que el treball de grup sigui enriquidor per a tots.

Cal que tots els membres del grup es digui i acordin algunes normes de funcionament del grup,i de l’estil de treball que proposa la lectio i del tarannà.

17 CF. PEIFFER, C.J. Espiritualidad monàstica. Zamora 1976. P.503


Algunes idees per un bon funcionament del grupAcordar el temps dedicat a cada una de les quatre etapes. Assegurar que fem tot el procés amb temps suficient per cada etapa.Acordar , en funció dels membres del grup i del temps, com fer cada part, el que farem en grup i el que farem en solitari. En qualsevol cas assegurar almenys un temps en soledat per una part de les estapes de meditació i contemplació.Acordar també com farem cada una de les fases: si escriurem, si cercarem paral·lels o mirarem un diccionari, com compartirem la meditació o la pregàriaConsensuar la dinámica del grup: qui farà de conductor o animador.

Estil de treballEl que faci de conductor o animador convé que, a més de ajudar a seguir el mètode de lectio en grup i a avançar al llarg de totes les quatre etapes, vegi si cal que inviti i marqui l’inici i final de cada etapa.

Tarannà:La lectio, en tant que lectura orant és una estona de lectura però també de pregària i de contemplació. No deixem la pregària i la contemplació pel final, sinó que des de bon començament tenim cura de les actituds que ens ajuden a pregar. En la part de lectura i meditació és bo tenir en compte el clima o estat d’ànim del grup, i en funció de cada cas, conduir la trobada: essent més lliure o més rigorós en l’ús del mètode. Quan el grup es troba en força quietud interior, pot deixar-se avançar sense massa agafadors. En canvi quan a vegades hi ha dificultat per concentrar-se en el “joc” i el grup es deixa deslliçar cap a l’anècdota, la opinió o la defensa del propi punt de vista convé ser més rigorós en el mètode. Pot anar bé en la meditació que l’animador proposi algunes preguntes o demani al grup quines preguntes, afirmacions, interpel·lacions es desprenen del text llegit.

Cal tenir cura per assegurar que no deixem només uns minuts per la pregària i contemplació. Sovint la lectura i meditació en grup són més entretingudes, i la riquesa de fer-les en grup ens invita a allargar-nos-hi. Amb la limitació de temps que sovint anem, és bo recordar-se en el grup que fer lectio és fer tot el joc i que cal servar un temps per a cada etapa. Pot ser útil fer canvis d’ambient, de lloc, que marquin el final d’una etapa i l’inici d’una altra, car ajuden a la dinámica del grup: per exemple al passar del llegir al meditar o del meditar al pregar i contemplar: anar a un altre espai, encendre unes esplemes, etc,etc

En tots els casos i com en altres activitats de grup , evitar moralitzar, l’erudicció o la pedanteria, evitar fer de la lectura del text pretext per altres coses, i fer dir al text allò que justifica el nostre punt de vista o actituds o decisions que hem pres.


8. ALGUNS EXEMPLES DE LECTIO FETA SOBRE UN TEXT

UN EXEMPLE DE LECTIO DIVINA

Un exempe, fet des d’una experiència d’aprenent, de com podria resultar una estona de lectio divina que no agota ni de bon tros altres maneres. Es pot fer més breu, més simple o més extensa. L’important és no perdre de vista quin és l’objectiu de la lectio.

1) Inici Pregària Ps 119, 34 recreat

Fes-me entendre la teva bona notíciaque la vull estimar amb tot el corGuia’ pel camí de les benaurancesque jo me l’estimo de debó.Inclina el meu cor al teu amorfes que no em deixi subornar.

B. LECTURA

2) Lectura inicial

Llegeixo a poc a poc Lc 4, 13-30 en una traducció catalana (Montserrat) , fixant-me aturant-me, sorprenent-me a cada paraula. Llegeixo frase per frase i m’aturo al fnal de cada frase, i torno a llegir la frase, pronunciant, emfatitzant cada paraula. Cerco entendre-ho molt però no pretenc entendre-ho tot. Estic tot just començant. M’adono del que no entenc, de la lògica o il·logicitat de la narració. Noto que 4,16-22 forma una unitat i 4,22-30 una altra.

4,22 sembla que sigui un acabament: “I tothom l’aprovava i es meravellaven de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca”

Decideixo a posar-me a fer lectio de 4,16-22. Si no se’m faria més difícil la lectio i massa llarg.

Rellegeixo ara 4, 16-22, de nou, pronunciant a poc a poc, intentant imaginar el que diu el relat , com si fos real, com si ho veiés en una filmació. Miro de copsar el fil de la narració i la seva lògica.

Ara escric el text, amplament (per poder-hi afegir notes, paral·lels, conocrdances a cada verset), un verset per ratlla. Escric amb atenció, no pas com qui fa còpìa.


16. I anà a Natzaret on s’havia criat. El dissabte entrà , segons el seu costum a la sinagoga, i es va aixecar a llegir

17. Li donaren el volum del profeta Isaias, el despeglà i va trobar el passatge on hi ha escrit

18. L’Esperi del Senyor és sobre meu perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista, a posar en llibertat els oprimits.

19. I proclamar un any de gràcia del Senyor.

20. Plegà el volum, el va donar al servidor i s’assegué. Els ulls de tots a la sinogoga eren fits en ell.

21. Aleshores començà a dir-los: “Avui s’ha acomplert aquesta escriptura que acabem de sentir”.

22. I tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca

3) Anàlisi del text. Sobre el text anterior ara cerco i remarco o ressalto: verbs d’acció (amb color vermell) precisions de lloc (amb color verd) precisions de temps (amb color blau) personatges (de color groc o un color taronjat) oposicions (amb fletxes <-->)

16. I anà [Jesús}a Natzaret on s’havia criat. El dissabte entrà , segons el seu costum a la sinagoga, i es va aixecar a llegir


18. L’Esperit del Senyor és sobre meu perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista, a posar en llibertat els oprimits.






4) Constato els personatges, les seves relacions, les oposicions

PERSONATGES Jesús Algú (que li dona el volum) Tothom ( els que hi havia a la sinagoga); no s’explicita si eren jueus, fariseus,

jueus i fariseus, etc com en altres llocs No apareixen els apòstols (fins el capítol 5 no apareixen) Apareixen abans en

els altres evangelis?

RELACIONS ENTRE PERSONATGES

4,17 algú, no sabem qui era; no es diu que sigui el “servidor” donà a Jesús el volum

4,20 Jesús dona (no diu retorna) el volum al servidor 4,20 tothom a la sinagoga mirava a Jesús 4,21 Jesús s’adreçava a tots 4,22 tothom aprovava a Jesús

OPOSICIONS entrà (16) <-------> l’empenyen fora (29) s’aixecà <-------> s’assegué li donaren <-------> va donar desplegà <-------> plegà

5) Ens sorprenem, ressaltem, preguntem: (podem usar l’annex 5.6 “Exemples de preguntes fetes al text”

aquesta escena té “suspense”, té un to dramàtic era un costum de Jesus anar a la sinagoga els dissabtes Ho feia de forma

habitual Jesús sabia llegir per què Jesús s’aixecà a llegir? Era el seu torn? S’aixecava qui volia? Jesús va

pensar que era el moment oportú, o prengué consciència de que havia de “fer un pas”?

va trobar el passatge del profeta Isaias per atzar o el va buscar? quin era el “canon” de llibres dels jueus? per què li donaren el volum del profeta Isaias? Era l que tocava? per què a 4,20 un cop Jesús s’asseu tots els ulls eren fits en ell? Que havia llegit

d’una manera especial?. Passava això sempre, és a dir, que la gent mirava al que s’havia aixecat a llegir?

“començà a dir-los” (4,21) : és que el que havia llegit havia o tenia el dret a comentar la lectura i adreçar-se a tothom?. Es que el que havia llegit després feia un comentari i per això la gent se’l mirava?


4,21. Què és el que s’ha acomplert avui ?. Que es donava la Unció de Jesús per l’Esperit?. Que Jesús en aquest moment era enviat ?. Que Jesús avui ho comunica, ho fa públic però ja n’era conscient anteriorment?

qui era el “servidor”? qui anava la sinagoga?. Qui no hi anava? com devia sonar entre els jueus “l’Esperit del Senyor m’ha ungit” ? Què volia dir “Ungir”?

6) Cerquem que el text s’expliqui una mica més a si mateix i cerquem concordances, paral·lels i comentaris (mirant les notes a peu de pàgina, els paral·lels, comentaris bíblics, un diccionari bíblic) que podem anotar sota cada un dels versets que hem escrit abans i en els que ja hem fet una primera anàlisi.

16. I anà [Jesús}a Natzaret on s’havia criat. El dissabte entrà , segons el seu costum a la sinagoga, i es va aixecar a llegir


18. L’Esperit del Senyor és sobre meu perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista, a posar en llibertat els oprimits.






Això mateix fet en grup podria ser: Fer una “pluja de preguntes” al text que escriuríem en una pissarra Vàries persones cerquen paral·lels i concordances i les llegeixen en veu alta i

s’assenyalen semblances i diferències Unes altres persones cerquen mots, referències culturals (Natzaret, sinagoga,

dissabte, Isaias) i les comenten a la resta

Tot l’anterior en un ambient de pregària, joiós, no especulatiu, ni de discussió, ni usant els “jo penso que..”, “jo no hi estic d’acord i jo crec que..”

Algunes possibles conclusions, que apunto amb humilitat (no sóc un expert) serien: Veiem una descripció de Jesús

era un jueu “practicant”: anava els dissabtes a la sinagoga era un jueu il·lustrat: sabia llegir es situa en la tradició profètica (no tots els jueus acceptaven els profetes,

per exemple els saduceus) Jesús dona testimoni de si mateix: “l’Esperit del Senyor m’ha ungit” (= m’ha

fer messies, m’ha fet Crist)


7) Relectura del text.Rellegeixo el text usant una altra traducció o una traducció en un altre idioma. O algun cop miro un text de l’evangeli en grec on em fixo i ressalto el significat i les matitzacions sovint intraduibles d’alguns mots claus, o d’algunes partícules (preposicions, verbs, etc), guiant-me pel que aprenc d’un bon comentar-hi. Per exemple 4,18 sobre meu 4,18 m’ha enviat 4,21 s’ha acomplert 4,22 [tothom} l’aprovava 4,22 es meravellaven

8) Assaig d’una estructura del text

Acte I ComençamentActe II NuamentActe III DesenllaçActe IV Final

9) Finalització de la lecturaFinalment llegim i rellegim i “recreem” el text, sense interpretar, sense opinar, sense donar-nos explicacions, fer-nos reflexions, lentament, carregant de significació cada paraula, i fer això donant tot el relleu o profunditat a cada paraula mercès al treball que he fet fns ací. Podem intentar imaginar -fer propera, real- tota l’escena, el temps, el moment, l’ambient de la sinagoga, la disposició o situació de Jesús que reb el volum, el llegeix, el torna, s’asseu. Co Jesús llegeix i com Jesús s’adreça a tots. Com els ulls de tots estaven fits en Jesús. Com totho aprovà i es meravellà.

Tota la feina feta fins ara tenia l’objectiu de portar-me fins a aquesta lectura “ampliada, enriquida, aprofundida”, situar-me en la situació, en el context en el que possiblement es donà aquest fet, i de comprendre la densitat de cada una de les expressions, situacions, paraules. En aquest sentit aquesta etapa de lectura és més que una lectura espiritual reposada, és un treball -a voltes àrid, a voltes gratificant- de lectura aprofundida en esperit d’oració.

De tot el que hem fet fins ara en pode treure un resultat final que seria el text en el que he ressaltat mots, anotat diferències amb altres traduccions, anotat comentaris, paral·lels, concordances, preguntes, possibles conclusions, comentaris.

Tot aquest treball el podem haver escrit (treball lent, demana disposar de temps) o pot haver-se fet sense prendre cap nota, llegint simplement comentaris, paral·lels, concordances,,etc, individualment o en grup i guardant allò que so capaços de recordar

Text treballat complet:


Si hagués tingut poc temps, hauria deixat de fer l’apartat 3 (Anàlisi del tetx), l’apartat 4 (Personatges i oposicions), hauria dedicat menys temps a Sorprendre’m, ressaltar, preguntar de l’apartat 5 (m’hauria quedat amb les sorpreses més evidents, o les preguntes més espontànees), i hauria omès l’apartat 8 d’assaig d’una estructura. Però no hauria deixat de llegir un cop i un altre el text lentament, d’escriure el text, de cercar paral·lels i algunes concordances, mirar notes de la Bíblia o cercar alguns mots en un diccionari si no veia clar el significat, fer una relectura final molt lenta.

B. MEDITACIO

Rellegeixo el text a poc a poc, tal com he acabat la fase de lectura, donant càrrega a cada mot, pronunciant en veu baixa cada frase, i repetint, de memòria ara un verset, ara un tros de verset. Durant una estona resto llegint i rellegint, tot sencer i per versets Lc 4,16-22.Hi ha un verset que em complau o em crea neguit o m’interpel·la?. El repeteixo, el “mastego”, hi retorno, i després segueixo amb el text.Repeteixo deixant que em vingui al cap el context de l’evangeli, els paral·lels concordances. Repeteixo el text a poc a poc, deixant que entri també a la caixa de ressonància que és la meditatio, la pròpia vida.

Em poso a fer preguntes18, no ja al text sinó al seu significat, al seu sentit, al que pot voler significar, al que pot suscitar, comunicar, interpel·lar. Preguntes que pot ser podré respondre o senzillament sentir com ressonen, s’esvaeixen o creixen dins meu.

Per què posa Lluc aquest relat ben a l’inici de l’acció de Jesús? Es que quedaven dubtes sobre qui era Jesús entre els cristians de les primeres

comunitats? Per què aquest anunci: “L’Esperit del Senyor és sobre meu” es fa en una

sinagoga? Què vol dir: L’Esperit del Senyor és sobre meu perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat

a portar el missatge joiós als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el recobrament de la vista, a posar en llibertat els oprimits,i proclamar un any de gràcia del Senyor?Què suggereix sobre la missió de Jesús? Què suggereix sobre la identitat o sobre la persona de Jesús?

Quan Jesús diu que avui s’ha acomplert aquesta escriptura, què vol dir? Què volia suggerir? Què volia comunicar?

Què devia viure o què havia viscut Jesús, per arribar a aquest moment?18 Aquestes preguntes les he escrites a cop calent, sense manuals, ni comentaris, ni tan solsconsulta a notes de l’evangeli. La única referència, en algunes, ha estat aquest document. Se’n podrien fer moltes altres de diferents.


Com deuria viure Jesús aquest moment? Què havia viscut Jesús durant la seva vida abans d’arribar a aquest moment?

Com devia sonar aquest Lc 4, 18 i Lc 4,21 a les orelles dels jueus de Natzaret? Com és que la primera reacció és d’aprovació i meravella i ben aviat ja volen

estimbar Jesús? Què va portar a Jesús dir això? Què va portar a Lluc a servar aquesta escena i a escriure-la?. Ho adreçava a

algú? Ho escrivia contra algú? Em veig en l’escena? Què hauria pensat o sentit jo si hagués estat allí? Varia la meva concepció, vivència de Jesús després d’haver-hi donat els tombs

que hi acabo de donar? Quines paraules o versets del text em criden més l’atenció? Per què? Què em

susciten? El text a les paraules anteriors que em criden l’atenció, interpel·len la meva vida? La meva vida té alguna cosa de portar missatge joiós als desventurats? Hi ha desventurats prop meu? Per a qui és bona notícia la meva vida? Jo també hauria de ajudar a deslliurar de l’opressió a algú?. A qui ajudo a

deslliurar-se de l’opressió? O no hi ha gent que visqui opressió (d’una forma o d’una altra) al meu voltant?

Això diu alguna cosa a la meva vida? Sento si meditar això suscita alguna decisió en la meva vida (a fer, a deixar de fer, a enfortir, a millorar)?. M’invita a alguna cosa?

El Jesús de 4, 16-22 és el Jesús que conec i que cerco?

A l’hora de fer meditació no em faig totes aquestes preguntes, a no ser que tingui molt temps. Podria ser atabalador. També podria plantejar-me preguntes diferents, i tornar a llegir i rellegir el text, donant densitat a cada mot, aturant-me a ací o allí, reflexiu o mantenint preguntes sense resposta, mantenint-me en pau o interpel·lat davant les qüestions, o arribant a conclusions, o sentint que he de prendre alguna decisió. El temps que hi puc dedicar em permet fer una meditació més o menys llarga.

M’he fet algunes d’aquestes preguntes i he restat pensatiu en algunes d’elles. En algunes he trobat una resposta o un comentari a fer o a fer-me. En altres no he vist que fossin oportunes en aquest moment. He donat força tombs, mentalment i meditativament a la frase: “L’Esperit del Senyor és sobre meu per què ell m’ha ungit”, i l’he escrita i rellegit paraula per paraula. També he reflexionat força estona sobre qui són els oprimits i els desventurats propers. Aquesta meditació alimenta una reflexió que estic fent darrerament sobre posar-me en algun servei social directe algunes estones al mes. Però d’aquesta estona de meditatio no en trec cap resolució.

M’ajuda escriure els versets o fragments de versets que em criden més l’atenció, a més a més de repetir-los, finalment de memòria.

C. ORACIÓ

M’assec bé, respiro fons.


“Jesús, davant teu la gent va viure assentiment, meravella, il·lusió. Davant teu la gent va viure inquietud i va sentir que molestaves.

Ets l’ungit per l’esperit. Costa entendre què vol dir això. Jo també voldria sentir l mateix. Jo també voldria sntir-me portat a anunciar un missatge joiós als desventurats, a posar en lliberatat ls oprimits. De fet la meva feina té a veure amb això. Em pregunto si no ho té una mica la feina i jo no ho tinc massa. Pot ser no sé el que em dic. Viure la teva mateixa unció és viure una condemna a mort . En tots els temps els que s’adrecen a alleujar els desventurats, a alliberar captius, reben garrotades. Perquè hom fa fallos, errors, no dona prou la talla,... per més que hom es vulgui comprometre i es comprometi en favor dels desventurats. Fa por complicar-se la vida, fer patir els propers.Voldria conscienciar, vivenciar, reconèixer més intensament això de que avui s’ha acomplert aquesta escriptura, avui, 24 d’agost de 1998.

Et demano força, la força de l’Esperit que et va ungir a tu, que et va prendre i portar per a ser portador de la bona nova, de llibertat, d’alleujador de dolor co ho vas ser tu Ajuda’m a veure qui són els desventurats de la meva vida, concrets, per adreçar-lis el teu issatge joiós.

L’esperit del Senyor és damunt teu, ets l’ungit de Déu, adoptat per Déu, escollit, “aixecat al seu mateix nivell”, ets de la família de Déu, ets de Déu, ets Déu. I davant tot això em cal afirmar-ho de cor i tot seguit callar.”

D. CONTEMPLACIÓ

Rellegeixo el text, sense discórrer, sense refexionar, sense donar-me explicacions. M’assec, respiro a fons, tanco els ulls alguna estona. Alguna altra passejo lentament i miro les muntanyes, el cel, el mar, una icona...

Contemplo, imagino (ab tota la densitat dels tres moviments de lectio que he recorregut) Jesús que s’aixeca a llegir.... Jesús que llegeix Isaias.. Jesús que s’asseu i és mirat per tots... Jesús que diu: “Avui s’ha acomplert...” . Miro amorosament aquest Jesús.

Romanc en cada una de les imaginacions anteriors, assaborint, repetint la pregària de Jesús (reduida a la paraula Jesús).

Repeteixo, finalment, poca poc i assaborint, “ L’esperit del senyor és sobre meu, per què ell m’ha ungit”. Callo i ho repeteixo de nou quan el cap se’m distreu o quan sento que em va bé de repetir-ho.

Acabo aquesta estona de contemplació, resant quietament el Parenostre.


8.1 LECTIO AL CARRER

A vegades hom disposa de poc temps, o es troba corrent, sense saber aturar-se al matí o vespre per resar , meditar. llegir la Bíblia.

L’habitual i normal i el que més ajuda és trobar temps i quietud per fer una cosa que hom desitja i valora, com trobem temps per sopar amb certa calma amb els amics i familiars

8.2 UNA LECTIO EN UN PETIT GRUP

8.3 PRESENTACIÓ DE LA LECTIO A LA PARRÒQUIA DEL CARME A SANT JOAN DESPÍ

3r diumenge d’Advent. 1998

Mt 11,2-11

JESÚS Y JUAN BAUTISTA (LC 7,18; 16,16; 10,13)

[2].Juan, que estaba en la cárcel, oyó hablar de las obras de Cristo, por lo que envió a sus discípulos [3].a preguntarle: «¿Eres tú el que ha de venir, o tenemos que esperar a otro?» [4].Jesús les contestó: «Id y contad a Juan lo que vosotros estais oyendo y viendo: [5].los ciegos ven, los cojos andan, los leprosos quedan limpios, los sordos oyen, los muertos resucitan, y una Buena Nueva llega a los pobres. [6].¡Y dichoso aquél para quien yo no sea motivo de escándalo!» [7].Una vez que se fueron los mensajeros, Jesús comenzó a hablar de Juan a la gente: «Cuando vosotros fuísteis al desierto, ¿qué íbais a ver? ¿Una caña agitada por el viento? [8].¿Qué ibais vosotros a ver? ¿Un hombre con ropas finas? Los que visten ropas finas viven en palacios. [9].Entonces, ¿qué fuísteis a ver? ¿A un profeta? Eso sí y, créedme, más que un profeta. [10].Este es el hombre de quien la escritura dice: Yo voy a enviar mi mensajero delante de ti, para que te preceda abriéndote el camino. [11].Yo os lo digo: de entre los hijos de mujer no se ha manifestado uno más grande que Juan Bautista, y sin embargo el más pequeño en el Reino de los Cielos es más que él.


LLUC 7,18-28 [18].Los discípulos de Juan lo tenían informado de todo aquello. Llamó, pues, a dos de sus discípulos [19].y los envió a que preguntaran al Señor: «¿Eres tú el que ha de venir o tenemos que esperar a otro?» [20].Los hombres, al llegar donde Jesús, dijeron: «Juan Bautista nos envía a preguntarte: ¿Eres tú el que ha de venir o tenemos que esperar a otro?» [21].En ese momento Jesús curó a varias personas afligidas de enfermedades, de achaques y de espíritus malignos y devolvió la vista a algunos ciegos. [22].Contestó, pues, a los mensajeros: «Vuelvan y cuéntenle a Juan lo que han visto y oído: los ciegos ven, los cojos andan, los leprosos quedan limpios, los sordos oyen, los muertos se despiertan, y una buena nueva llega a los pobres. [23].Y ¡dichoso aquél para quien yo no soy un motivo de escándalo!» [24].Los mensajeros se fueron, y Jesús empezó a hablar de Juan a la gente: «Cuando ustedes salieron al desierto, ¿qué iban a ver? ¿Una caña agitada por el viento? [25].¿Qué iban a ver? ¿Un hombre con ropas finas? Pero los que visten ropas finas y tienen comida regia están en palacios. [26].Entonces, ¿qué fueron a ver? ¿Un profeta? Eso sí, y créanme, más que profeta. [27].Este es el hombre de quien la escritura dice: Ahora envío a mi mensajero delante de ti para que te preceda y te abra el camino. [28].Yo les digo que entre los hijos de mujer no hay ninguno más grande que Juan Bautista; y sin embargo, el más pequeño en el Reino de Dios es más que él.

(Para compartir el trabajo de “lectura orante” del evangelio, una forma cariñosa, tranquila y exigente que nos ayude a avanzar en nuestra fe en Jesús)

LECTURA ORANTE:

Compartir una experiencia del trabajo en grupo sobre la Bíblia ¿cómo hacer que Jesús nos sea alguien más cercano que influya en nuestras vidas, nos dé fuerza, nos ayude a mejorar nuestro comportamiento y forma de ser, nos consuele, nos haga mejores?. ¿Es Jesús-Cristo alguien que me suena, que “fué un buen tipo”, o alguien que como confesamos, hoy sigue viviendo y actuando en el mundo y en nuestras vidas?

Compartir la vivencia, y animar e invitar , si es oportuno a hacer este trabajo en grupo que podemos llamar de Lectura orante en nuestra parroquia.

Se trata de acercarnos, por ejemplo al evangelio de hoy, de una forma tranquila, siguiendo tres etapas : leyendo, meditando-reflexionando, y orando. Y todo ello, más preguntando que con respuestas, procurando que leyendo, meditando, rezando vayamos descubriendo respuestas y descubriendo qué dice y que afecta esto a nuestras vidas.

No es un invento moderno,- -en toda la historia de la iglesia- hoy trabajan así la Biblia grupos de personas en España, Italia, o los campesinos pbres de Brasil, pues se descubre en esta forma de lectura orante en grupo una forma sabia, cercana , educativa de trabajo bíblico.


Vivimos en un mundo moderno, con muchas cosas nuevas que nos ayudan, nos hacen la vida más agradable.., con posibilidades, retos...pero con muchas dificultades, como en tantas épocasy con otras dificultades nuevas: paro, droga, .. perplejidad, inquietud por el haciadónde va el mundo.

Nos decimos que el mundo ha cambiado muy aprisa, que no es fácil situarse en medio de tantos cambios,seguimos buscando sentido, ayuda, orientacióny sentimos inquietud frente a nuestra propia vida, frente a la vida de la Iglesia...

No son tiempos fáciles, ni de horizontes claros, pero son tiempos muy esperanzadores por los retos que nos plantean.

En estas situaciones en la historia, pues ha habido otras, profundizar en la biblia ha sido fuente de renovación, de inspiración de fuerza ..en otras etapas importantes de la historia de la iglesia.

Como dice el evangelio de san Lucas en su inicio, nos damos cuenta de “cuán sólidas son las enseñanazas en las que hemos sido instruidos” (Lc 1,4)

Esa lectura orante es una forma -hay otras- de sumarnos a este buscar raíces y fuerza en la Biblia, que proclamamos ni más ni menos como Palabra de Dios -y no sólo una historia interesante de unos señores y señoras que vivieron en Israel hace un montón de años.

No es un sustituto a la lectura que hacemos de la biblia en la misa , ni del estudio bíblico, ni de la lectura espiritual

LECTURAIntentem llegir l’evangeli com si fossim uns novatos, aprenents, aturant-nos en cada cosa que ens sorprengui o ens cridi l’atenció intentant entendre el que hi ha escrit (i sense cercar interpretacions). Ara preguntem, ens sorprenem, trobem com ressonen o es troben quasi repetits fragments d’aquest text en altres evangelis o llibres de la Bíblia.Així llegiríem aquest fragment de l’evangeli Acostem-nos al l’evangeli en primer lloc com ens acostaríem a una notícia del diari d’un país que no coneixem, com s’hi acostaría i es sorprendria un nen o un jove. Com miraríem una película qualsevol per què aquest personatge, per què aquest lloc, per què diu això. Com posar-nos dins de la situació i comprendre tot el que els que vivien en temps de Jresús podien comprendre i que nosaltres per la distància no tenim fàcil comprendre si no fem un esforç

Un exemple: si un jove de 10 anys llegeix un llibre d’ història d’Espanya escrita per algú que té 60 o 70 anys i troba que hi va haver de 1939 a 1975 una dictadura, la paraula dictadura no sap ben bé què vol dir. El que ho ha escrit no ho explica pot ser gaire, car per a ell és una cosa tan evident que no cal explicar-ho. En canvi per la majoria dels ací presents aquesta paraula té molt significat. El jove de 10 anys, si


volgués entendre què era això de la dictadura, ho hauria de preguntar a la gent gran, cercar una història que ho expliqués, mirar un diccionari..etc. Un ejemplo parecido sería si en una revista del corazón nos cuentan una boda de una princesa de la India en la que nos cuentan de vestidos y de manjares que no conocemos.

Així per exemple llegiríem cada frase de l’evangeli a poc a poc, mirant les notes i referències que ressonen i aludeixen a altres llocs de la Bíblia, referèncis que devien ressonar en Jesús.

Podríem preguntar-nos i recordar per què Joan estava a la presó, i recordar que : “[12].Cuando Jesús oyó que Juan había sido encarcelado, se retiró a Galilea. [13].No se quedó en Nazaret, sino que fue a vivir a Cafarnaún, a orillas del lago, en la frontera entre Zabulón y Neftalí.” (Mt, 4,12-13)Podrìem preguntar-nos: A qui esperaven? (diu el v. 3 : Sou vos el que ha de venir...”)Ens podria sorprendre que Jesús no contesta clarament a les preguntes (v.3). No contesta sí o no..En el v.5 cita Isaias: si no busquem el llibre d’Isaias, no captem la força, el crit, que suposen aquestes paraules. El que ara diu ací, Jesús ho ha fet (s’ha explicat en els capítols anteriors: les Benaurances, ha guarit leprosos, paralítics, cecs, ha ressucitat una noia, ha proclamat la Bona Nova i guaria de tota malaltia i enfernetat)En el v.6 ens podem preguntar per què Jesús diu: feliç el que no s’escandiltzarà a causa meva? Es que alguns oients o contemporanis de Jesús s’escandalitzaven a causa de Jesús? Per què? Mirem les notes i ens diuen que escàndol vol dir obstacle, trampa, pedra d’ensopec (tropieza). Per què hi ha gent que ensopega a causa de Jesús?Ens pot sorprendre que “Jesús parla en complicat” (v.11: “entre los hijos de mujer ninguno es má grande que Juan Bautista......los pequeños del reino”)Ens podria sorprendre que ja a Mt 9,14 els deixebles de Joan Baptista ja van anar a preguntar a Jesús per què feia diferent que Joan. O que en l’evangeli de Joan, des del Baptisme de Jesús Joan ja sap que Jesús era el que havia de venir (no ho pregunta sinó que ho afirma)En el v.11 podríem mirar què és això del Regne de Déu. i veure com altres evangelistes també en parlen (El Regne de Déu està entre vosaltres)Al final seria bo poder sentir que “m’imagino l’escena”, o que “comprenc una mica més el relat”, que “me entero un poco más de la película”. Fins ara ens hem acostat a l’evangeli, com creients, però com una cosa una mica externa a nosaltres.

MEDITACIÓ

Ara reflexionaríem a partir del que hem llegit i del que som i vivim, a partir del coneixement que tenim de Jesús en les nostres vides concretes. Ni que al llegir hagim fet com si ens acostéssim per primer cop a aquest text -per treure-li més el suc, per fer-lo més viu- ara ens hi acostem amb el que relament coneixem i vivim: no comencem de cero.

Ara sobre el text anterior podríem repetir-nos allò que ens agrada, com aquell que tarareja una tonada d’una cançó. Quan a un li agrada una cançó, la posa un cop i un altra, la tararareja.. Un rayo de sol.... “Bon dia... ningú no ho ha demanat


però fa un bon dia...(Pets). Pintor tu que pintas iglesias, pínta un angelito negro. Un pensa: m’agrada.. i ho disfruta.

O podríem reflexionar si avui trobem situacions semblants a les que ens explica l’evangeli.

Podríem reflexionar quins són els cecs que hi veuen, els coixos que caminen.. Hi ha situacions aprop nostre on es s’ha donat la meravella d’una situació nova que millorava una situació difícil un malalt que ha tingut la sort de trobar un bon tractament, un bon metge, un conflicte entre amics o familiars que s’ha superat i hi ha hagut reconciliació.

Podrìem reflexionar si hi ha coses de l’evangeli que ens incomodin, que ens facin ensopegar

Podríem reflexionar per què el més petit del Regne és més gran que Joan Baptista

Podrìem reflexionar si aquest evangeli ens invita a una nova manera de fer, o un comportament que ens faci millors . Es deixar-nos preguntar per una frase que ens fa posar davant de nosaltres mateixos i ens invita a millorar, o a acceptar la nostra vida. Podríem preguntar-nos si som com Jesús portadors de Bona Nova, “hacedores de bien” con los ciegos, los cojos, los leprosos, los muertos

ORACIOVolem trobar Déu, volem descobrir Jesús, no com un record d’algú que va viure, del que ens en parlen a les esglésies, i qui sap si va existir, però millor no ens compliquem la vida preguntant massa..., sinó com algú que és viu ara, que té alguna cosa a dir o a animar en les nostres vides tant concretes, tant de cada dia,

Cadascú pot resar com vulgui, però per exemple podríem demanar a Déu que ens doni la força per fer el bé com el feia Jesús, o donar-li gràcies per què va venir entre nosaltres , o demanar-li que ens obri els ulls, la ment per fer cas dels missatges, de les invitacions que ens fa a través dels Joans Baptistes d’avui (entre nosaltres hi ha gent bona que ens interpela i ens anima a viure intensament i generosament i d’una forma compromesa; a Llatinoamèrica, a Africa, a Asia hi ha gent que viu de forma compromesa i ens interpel·la).. o demanar que no ensopeguem sino al contrari, que ens animem i ens sentim forts a causa de Jesús.19 LECTIO DIVINA A LA PARROQUIA DEL CARME A SANT JOAN DESPI. Feber 1999

PRIMER DOMINGO DE CUARESMA. CICLO AEVANGELIO : Mt. 4,1-11

[1]El Espíritu condujo a Jesús al desierto para que fuera tentado por el diablo, [2]y después de estar sin comer cuarenta días y cuarenta noches, al final sintió hambre.

[3]Entonces se le acercó el tentador y le dijo: «Si eres Hijo de Dios, ordena que estas piedras se conviertan en pan.»

19 Verbs d’acció Vermell; Lloc Verd; Temps Blau; Personatges Lila/groc


[4]Pero Jesús le respondió: «Dice la Escritura: El hombre no vive solamente de pan, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios.»

[5]Después el diablo lo llevó a la Ciudad Santa y lo puso en la parte más alta de la muralla del Templo. [6]Y le dijo: «Si eres Hijo de Dios, tírate de aquí abajo, pues la Escritura dice: Dios dará ordenes a sus ángeles y te llevarán en sus manos para que tus pies no tropiecen en piedra alguna.» [7]Jesús replicó: «Dice también la Escritura: No tentarás al Señor tu Dios.»

[8]A continuación lo llevó el diablo a un monte muy alto y le mostró todas las naciones del mundo con todas sus grandezas y maravillas. [9]Y le dijo: «Te daré todo esto si te arrodillas y me adoras.» [10]Jesús le dijo: «Aléjate, Satanás, porque dice la Escritura: Adorarás al Señor tu Dios, y a El solo servirás.»

[11]Entonces lo dejó el diablo y se acercaron los ángeles a servirle.

LECTURALugar: desierto Ciudad Santa monte muy alto

Tiempo: 40 días y 40 noches después (de los 40 días) a continuación

Personajes: El Espíritu Jesús Diablo ángeles

Relación entre personas: Espíritu lleva a Jesús Diablo tienta a Jesús:le lleva a un lugar y a

otro, le muestra la Ciudad santa y lo lleva a un monte muy alto

Jesús y los ángelesAcciones: Conducir Ser tentado (puesto a prueba) Estar sin comer Llevar (a Jesús a la Ciudad Santa) Llevar (a un monte alto) Mostrar (a Jesús) Dejar (el diablo a Jesús) Acercarse (los ángeles a Jesús)

“Resonancias” Génesis. 2,7-9; 3,1-7 (1ª lectura) Romanos 5,12-19 (2ª lectura) Exodo 34, 28 Detoronomio 8,3 Salmo 91,11-12 1 Corintios 10, 9 Números 21,5-6

(para leer y ponernos en escucha de la Palabra de Dios)

Explicación de algunos términos

desiertoTiene en la Biblia una doble significación religiosa a) Tierra estéril, poco habitada, no de arena, sinó de piedra, poca vegetación, poca agua, tierra que no ha bendecido Dios, tierra temible y espantosa b) Epoca privilegiada en que Israel nace como pueblo al calor de la elección divina y en la que, con Dios como guía, alcanza la tierra prometida ; época de amores e infidelidades; lugar dónde se es probado. El desierto se revela así, también en el Nuevo Testamento , como señal de salvación. Juan Bautista proclamó su mensaje en el desierto; el pueblo de Israel atravesó el desierto en su camino a la tierra prometida.


ayunoEs un gesto religioso, poco apreciado por la moderna cultura secularizante, pero muy enraizado en todas las antiguas religiones y muy positivamente valorado por la Biblia como signo del reconocimiento de la condición frágil y pecadora del hombre frente a la soberanía y santidad de Dios Se ayunaba para prepararse para el encuentro con Dios, o antes de emprender una difícil empresa, para lamentarse, para implorar favores de Dios, perdón, luz, o antes de lleva a cabo una misión. Unido a la oración y a la limosna. El ayuno no se asociaba a ascesis.

40 días y 40 nochesEn la Biblia es frecuente el empleo de los números con valor simplemente aproximativo. Se usan a veces de forma convencional : el 4 sugiere totalidad (y se emplea como símbolo de plenitud) ; con el 7 se alude a una cantidad considerable (y se emplea como simbolo de perfección) ; el 40 designa los años de una generación, y por tanto un período amplio sin precisar demasiado , o también sugiere un “número redondo”, algo completo. Moisés estuvo 40 días y 40 noches en la montaña con Yahvé (no comió ni bebió), Israel anduvo 40 años por el desierto; Elías caminó durante 40 días y 40 noches hasta la montaña de Dios.

diablo o tentador“el que tira de un lugar a otro; el que divide, el que calumnia; el que acusa”. También se usa como otro nombre de Satanás y de todo adversario (o todo lo que se opone) del Reino de Dios y de la salvación de las personas. También aparece como Tentador, Maligno. etc. En vida de Jesús numerosas veces los fariseos se presentaron a Jesús para tentarle (para comprometerle)

angel“mensajero”. A través de ellos se manifiesta la gloria de Dios, su presencia y su trascendencia. En la Biblia se insiste más en qué hacen los ángeles, qué manifiestan, que en qué son, que es lo que quizás nos gustaría a nuestro espíritu moderno. Son presentados como seres superiores a los hombres, puestos al servicio de Dios para alabarle y para desempeñar el oficio de mensajeros suyos ante los hombres. Todo el NT y Jesús en particular mencionen infinidad de veces a los ángeles como seres reales y activos. En los evangelios aparecen sirviendo a Jesús o en relación al fin de los tiempos

escritura

Algunas preguntas al texto y para reflexionar ¿Por qué Jesús es tentado? A cada insinuación del diablo Jesús responde : Está escrito.. y luego cita un texto

de la Escritura. ¿Ser Hijo de Dios para Jesús no coincide con lo que el diablo pensaba (el diablo

dice a Jesús: Si eres Hijo de Dios....”? ¿Cuáles serían las tentaciones de Jesús para nosotros en nuestro lenguaje de

hoy? Jesús, es conducido por el Espíritu al desierto, es tentado y no sucumbe a la

tentación

ORAR LA PALABRA APLICADA AL EVANGELIO DEL PRIMER DOMINGO DE CUARESMA Mt 4, 1-11

Introducción:La palabra Cuaresma hace referencia a cuarenta, y recuerda los cuarenta días que Jesús pasó en el desierto ayunando. La cuaresma, es un tiempo de preparación, 40 días, para retornar a Dios como único Señor, única fuente de referencia


Empezamos el primer domingo de Cuaresma con la lectura del evangelio de las tentaciones de Jesús. Jesús que ha sido bautizado y ha recibido el Espíritu, es llevado por el mismo Espíritu al desierto, es tentado y no sucumbe a la tentación. Por eso podríamos titular este el evangelio de cómo Jesús se enfrenta y vence las tentaciones.

Oiremos una obra en tres actos

1) Introducción: Jesús es conducido al desierto por el Espíritu

2) Diálogos . Hay 3 diàlogos en tono creciente de enfrentamiento entre Jesús y el diablo. En el primer y segundo diálogo el diablo pregunta a Jesús: Si eres el Hijo de Dios...(muy poco antes en el bautismo de Jesús bajó el Espíritu sobre él y se oyó una voz qu decía este es mi Hijo, el amado) y reta a Jesús a mostrar su poder; en el tercer diálogo el diablo ya no le pregunta ésto (quizás ve que por aquí ya no le coge a Jesús) y le dice: si te arrodillas y me adoras. Frente a la tentación de ser mesías al margen de Dios , Jesús responde con la fidelidad a Dios, citando las escrituras, la Palabra de Dios al pueblo, y dirá: por que está escrito citando luego textos de la escritura de su tiempo

3) Final: Una vez vividas y superadas las tentaciones Jesús es servido por los ángeles.

LECTURA DEL EVANGELIO

LECTURA ORANTE-LECTIOTal como ha dicho José Maria intentaré compartir con todos y todas una lectura orante de este evangelio.No pretendo hacer una homilía, que para ello está José María que lo sabe hacer ni interpretar el evangelio sino solamente intentar que se nos haga más cercano, más interesante y alimente más nuestras vidas.

Nos acercamos pues al evangelio en tres etapas.

1.º ETAPA: LECTURA Y ALGUNAS PREGUNTAS AL TEXTO

Leemos redescubriendo, asombrándonos, sorprendiendonos, acercándonos de una forma un poco ingenua, para que el texto nos diga más.

[1]El Espíritu condujo a Jesús al desierto para que fuera tentado por el diablo,

El Espíritu condujo a Jesús. Jesús no va, sino que es conducido. No va a hacer penitencia ni ascesis, sino que es llevado allí con el objetivo de que sea tentado por el diablo

[2] y después de estar sin comer cuarenta días y cuarenta noches, al final sintió hambre.


Jesús está muchos días sin comer (¿cuarenta.?). Cuarenta significa un tiempo largo. Ayunar se hacía para prepararse, para estar disponible a Dios. AL final Jesús sintió hambre. Es normal sentir hambre después de tantos días sin comer(Resonancia) Recordemos que Israel, el pueblo judío, fue llevado al desierto (40 años) y cayó en la tentación en numerosas ocasiones.

[3]Entonces se le acercó el tentador y le dijo: «Si eres Hijo de Dios, ordena que estas piedras se conviertan en pan.»

Convertir las piedras en pan no sería en si nada malo. ¿por qué es una tentación?. Si ponemos atención en el “ Si eres el Hijo de Dios” puede ayudarnos. ¿El tentador duda que Jesús es Hijo de Dios o lo sabe?. Se trata de: “En caso de que seas Hijo de Dios” o de “Ya que eres Hijo de Dios”. En ambos casos para el tentador Hijo de Dios va asociado a poder y le dice a Jesús que exhiba su poder.Podemos preguntarnos si en tiempos de Jesús, y entre los mismos discípulos, había quien imaginaba al Hijo de Dios como a alguien que vendría con poder.

[4]Pero Jesús le respondió: «Dice la Escritura: El hombre no vive solamente de pan, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios.»

Quiero resaltar el “Dice la Escritura”: Esto de “dice la escritura” tiene mucho peso, tiene mucha autoridad, más en un mundo religioso. La escritura para los judíos era algo vivo, el relato de Dios que salva a su pueblo, relato que actualizaban con la tradición hablada. No era un libro más (no había apenas libros). Podemos pensar que Jesús conocía bien la escritura y rezaba como los buenos judíos los textos que van apareciendo en este relato.

Anécdota para ver la importancia de la escritura para los judíos: Que es más importante estudiar la escritura o la práctica se preguntaron unos judíos. Uno contestó: la práctica. Pero un rabino contestó: el estudio de la escritura, pues el estudio de la escritura lleva a la práctica

[5]Después el diablo lo llevó a la Ciudad Santa y lo puso en la parte más alta de la muralla del Templo.

Ciudad Santa: para los judíos, Jerusalen, ciudad que pertenece exclusivaente a Dios a causa del TemploLa parte más alta de la muralla del templo, quizás un pórtico gigante

[6]Y le dijo: «Si eres Hijo de Dios, tírate de aquí abajo, pues la Escritura dice: Dios dará ordenes a sus ángeles y te llevarán en sus manos para que tus pies no tropiecen en piedra alguna.»

Tirarse desde lo alto del templo no es que sea algo malo, pero aquí el diablo le propone a Jesús algo más temerario, una exhibición de poder y lo hace citando un Salmo. Parece que el diablo compite con Jesús en citar la escritura (Ps 91,11)


[7]Jesús replicó: «Dice también la Escritura: No tentarás al Señor tu Dios.»

De nuevo Jesús no responde al reto que le lanza el diablo, sino que le contesta citando una ley de Moisés (Dt 6, 16). Aquí la respuesta de Jesús es más fuerte que en la primera tentación.

[8]A continuación lo llevó el diablo a un monte muy alto y le mostró todas las naciones o reinos del mundo con todas sus grandezas y maravillas. [9]Y le dijo: «Te daré todo esto si te arrodillas y me adoras.»

Esta tentación ya es distinta. Desde un lugar alto se pueden ver mucho terreno. El diablo pide a Jesús, ya no que muestre su poder, sino que se someta al poder de él, que se cambie de partido, del modelo de Hijo de Dios fiel al Padre, al modelo de Hijo de Dios que viene con poder. La cuestión no es que “todos los reinos del mundo” sea algo malo en si mismo sino que el diablo dice a Jesús: deja de ser fiel a Dios y se fiel a mi, o ¿a quien adoras, a Dios o a mi?.

Dice: todo esto te daré, es decir, está afirmando que todo es suyo.Arrodillarse y adorar son cosas que sólo se hacen ante Dios.

[10]Jesús le dijo: «Aléjate, Satanás, porque dice la Escritura: Adorarás al Señor tu Dios, y a El solo servirás.»Ha subido el tono de la respuesta de JesúsJesús rechaza al diablo. Podía decir: Vete. Pero ahora le llama Satanás, cosa que muestra que le rechaza con más autoridad, y lo hace citando otro mandamiento de Moisés (del mismo libro que cita Jesús en la segunda tentación, Dt 6,13)

Aquí resuena cuando Jesús dice a Pedro, que se resiste al anuncio de la pasión y muerte que hace Jesús: Vete Satanás, que tus sentimientos no són los de Dios, sino los de los hombres (Mt 16,23)

[11]Entonces lo dejó el diablo y se acercaron los ángeles a servirle.

Se acercaron los ángeles a servirle: Servir parece que aquí puede leerse como “servir la mesa” : los ángeles dan a comer a Jesús, que recibe de Dios lo que no ha querido recibir de su propia fuerza a instigación del diablo.

2a etapa: MEDITACIÓN(ahora no hay tiempo ni es el momento , pero cada cual puede darle vueltas, rumiar, cuando buenamente pueda a alguna de las cosas que diré ahora)

A. CONOCER MÁS A JESUS (1) ¿por qué el Espíritu quiere que Jesús sea tentado? ¿Qué vivió Jesús? ¿A qué vivencia/experiencia de Jesús, a qué vivencia

/experiencia de los primeros cristianos alude dicho evangelio?


¿Por qué san Mateo nos habla de que Jesús fue tentado? ¿es que Jesús debía ser tentado?. ¿Para demostrar su fuerza, su voluntad?

Ya que Jesús es Hijo de Dios, ¿por qué no se lo demostraba al tentador?. ¿Las tentaciones de Jesús son tentaciones que se dieron una vez o que se dieron a lo largo de

toda su vida pública?. Recordemos Jesús en Getsemaní: Padre si es posible que pase de mi este cáliz, o Pedro que saca la espada.

Jesús nace en el pueblo judío; los apóstoles son judíos, pero han conocido a Jesús; ¿lo que significa ser Hijo de Dios para el diablo es distinto de lo que significa ser Hijos de Dios para Jesús?.

El Mesianismo de Jesús, la forma de ser Hijo de Dios de Jesús, no es aquella a la que el diablo le invita a manifestar.

B. PREGUNTAR SOBRE NUESTRAS VIDAS Y COMUNIDADES En nuestras vidas, cada uno y cada una a su manera ¿Tenemos las tentaciones

de Jesús? ¿cuáles son nuestras tentaciones? ¿y las de nuestras comunidades e iglesias?. ¿Nos cuesta poner en Dios toda nuestra confianza? ¿Por qué en el camino hacia el Dios de Jesús somos tentados?

¿Tenemos la tentación de acomodarnos al poder, a la situación social en la que estamos, al sentido común, a lo que todo el mundo piensa y opina , a lo que se dice por ahí y rebajar, aguar el mensaje de salvación de Jesús?.

¿Y nuestras tentaciones, son de una vez o nos acompañan toda la vida? ¿Nuestro Mesías, nuestro Salvador es igual que los salvadores del mundo de hoy? ¿Hay hoy mesianismos, “salvaciones”, “promesas de felicidad” que nos tientan y que son distintas

o contrarias a la salvación de Jesús? ¿Las salvaciones, promesas de felicidad que nos llegan, son como la de Jesús

que se ofrece a todos, con predilección por los pobres, o justamente lo contrario: los pobres son aquellos que no alcanzarán el beneficio de dichas promesas?

El tentador quiere que Jesús exhiba su poder. Dos veces le dice: “Si eres Hijo de Dios...” . ¿Es que quizás a los judíos se les hacía muy difícil aceptar que Jesús, judio como ellos, que leía sus mismas escrituras, que era fiel al Dios de los padres, fuera Hijo de Dios?. La tercer vez ya no le pide que se exhiba sinó que a cambio de poderes y esplendores le adore. Si Dios es tan poderoso porque no hace un gran truco de magia, un gran milagro y lo soluciona todo de una vez. ¿Nosotros queremos quizás también esto en nuestras vidas?. ¿No lo soñamos a veces o no nos quejamos o añoramos de que no sea así?

3a ETAPA ORACION Te pedimos Señor que nos dejemos conducir por tu Espíritu Te pedimos para que sepamos descubrir nuestras tentaciones y nos dés fuerzas

para vencerlas Cuando recemos el Padrenuestro podemos decir con más sentido: No nos dejes

caer en la tentación. Que nos sepamos ayudar unos a otros en no dejarno caer en la tentación.

Podemos pedir a Dios que nos ayude a descubrir a Jesús, el Hijo de Dios, que nos salva, no desde el poder sino desde la debilidad, desde la cruz, transformada por su resurrección.

9. CLOENDA: INVITACIÓ A LA LECTIO

Si vols fer lectio divina, preserva un temps, ni que sigui breu, no esperis saber-ne illegeix i prega.


Si trobes complicat fer lectio, pren un camí ben simple:llegeix i prega

Si el text que trobes et plau, frueix-lo illegeix i prega.

Si ei text que trobes et costa, baralla-t’hi illegeix i prega.

Si et sents poc format intel·lectualment, cerca basar més la teva formació, però ja arallegeix i prega

Si els temps, les circumstàncies,si les persones i institucions “religioses” et desconcerten,acull-ho tot illegeix i prega

Si en la lectio el grup us despisteu en debats d’opinions,invita a fer una pausa, poseu-vos a l’escolta, reconduiu el temps que resta illegeix i prega.

La lectio feta perseverantment és una escola i una companyia,t’introdueix en una tradició d’escolta i de fe,et fa costat en una experiència personal i grupal de salvació.

“ I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit:

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,perquè ell m'ha ungit.M'ha enviat a portar la bona nova als pobres,a proclamar als captius la llibertati als cecs el retorn de la llum,a posar en llibertat els oprimits,a proclamar l'any de gràcia del Senyor. Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure.

Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. Aleshores començà dient-los:

-Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar. “ (Lc 4, 16-21)

10. ANNEXES


10.1 RESONÀNCIES, PARAL·LELS I CONCORDANCES

Quan qualsevol de nosaltres es posa a dir el Pare nostre, ho fa dins d’una culura patriarcal, d’una experiència de pare d’un moment determinat de la història (fa 200 anys la relació pares fills no era com ara), dins d’una experiència personal caracteritzada per uns pares concrets, que ens han tractar i estimat d’una manera determinada. Tot això està present quan hom comença a recitar el Pare nostre. No cal escriure-ho, no cal dir-ho, no cal explicitar-ho, però hi està present. I sense aquesta sèrie de resonàncies, d’implícits, no és fàcil resar el Pare nostre. Així ha passat a alguns joves de Paraguay , societat matriarcal, per circumstàncies històriques - despreés de la guerra del Chaco i de la triple Aliança, apenes van quedar homes. Les dones tenien fills, les dones criaven els fills, i el pare sovint era desconegut pels fills/es, o era un tarambana que venia de tant en tant i tractava més o menys bé a la mare. Un jove paraguaià, quan li ensenyaven a resar el Pare nostre deia: no puc. Déu no pot ser pare. Per què?li preguntaren Per què el meu pare és un senyor que no estimo, que ve de tant en tant, que em pega i pega a la mare. Déu só pot ser mare, però pare no. Quan un diu alguna cosa, i més quan fa referència a contingust existencials, importants, té presents en el seu cap, en el seu cor, en el seu inconscient, un pilot d’implicits. Hom pensa, parla i s’explica en una cultura , en una tradició històrica, dins de la qual les coses tenen significat.Si cerquéssim resonàncies, paral·lels, concordances del Pare nostre en trobaríem més de 75 versets entre l’antic i nou testament. Totes aquests referències i d’altres incloses en altres llibres de l’epoca, no bíblics, deurien estar presents en la ment de Jesús i dels deixebles. Això en una cultura de tradició oral encara deuria ser més important, car les coses no sols es coneixen, o s’han llegit, sino que sonen (de so) i ressonen, com quan sentim una nota d’una cançó que ens recorda una melodia d’una altra.

10.2 EXEMPLE DE PREGUNTES FETES AL TEXT(inclou preguntes extretetes de RIBERA.Mariné. Agafa i llegeix) Tota escena bíblica posa problemes a qui la llegeix ingènuament: cal decodificar el text, que ha

estat escrit en clau, però no és un text esotèric. Cal cercar el rerafons, la “malícia” del narrador. que ens llança d’un lloc a l’altre a base d’al·lusions críptiques (analèptiques), i això malgrat que una primera lectura sembli que doni tot el que conté el text, és a dir, que sembli transparent, amb coherència narrativa. Situar-se críticament davant el text. Cal cercar les clivelles que permetin desmuntar la narració, de veure les seves ambigüitats , els seus límits., o el que és el mateix, la riquesa el seu contingut implícit. No es tracta de forçar el text, buscant-hi coses estranyes, sinó simplement de valorar tots els detalls de la narració, que han de tenir sempre sentit en el context. Altrament, per què les ha retingudes l’escriptor?. Un cop trobades les “dificultats”, no sempre evidents, cal trobar la raó que n’expliqui la causa. A vegades cal fer marxa enrera en la ruminació, per tornar-hi -jo o un altre- més endavant, i tornar a llegir i rellegir el text sense desanimar-nos

Es lògic el que passa, el que es narra?20

Quin és el sentit de cada mot?21

Hi ha mots que tenen sentits al·legòrics, simbòlics?22

Mirar cada detall, per insignificant, irrellevant, que pugui aparèixer en una primera lectura. Per què aquest detall, aquest mot, aquesta precisió, aquest verb, aquesta forma verbal?

Per què una determinada construcció gramatical i no una altra 23? Quin és el subjecte, quin el verb, quin el predicat?

Què ens admira, què ens desconcerta? Llegim , ara, el text lentament , carregant de significació cada paraula. Quines diferents lectures són possibles? No hi ha un sentit amagat darrera l’aparença més o menys banal d’unes paraules? Fer preguntes: per què això? Per què no una altra cosa?. Què diria el sentit comú? Per què aquest

lloc, aquest símbol, aquest personatge? Per què aquest mot i no un altre?. Quina significació, quin pes, quines connotacions hi podia haver darrera aquesta paraula

concreta? Avui té les mateixes connotacions?

20 Per exemple, en Mc 4,35ss, és lògic que Jesús dormi a la barca quan hi ha una forta tempesta?21 Cada mot té una funció única en el teixit, en el tramat del text22 Per exemple: dormir sovint significa morir, el mar a voltes pot ser una personificació del mal.23 Per què s’usa per exemple un verb en passiva en lloc de fer-ho en activa?


A quins altres llocs de la Bíblia apareix aquest mot?. En quin context? Té aquest mot en els paral·lels alguna significació especial?

Quins mots no s’usen explícitament , encara que en l’ús comú els hàgim usat (p.e no es parla de miracles sinó de signes, no es parla de curació ni que de fet hi ha una curació i correntment titulem el text com “curació de ...”, etc)

Per què ara usa un pronom plural i abans l’usava en singular? Hi ha canvis entre els subjectes dels verbs d’un relat?

No rebutjar depressa els textos que semblen poc interessants. Tornar-los a llegir un cop i un altre ruminant-los

Les diferents narracions (textos paral·lels) s’expliquen mútuament? Què hi ha de semblant i de diferent en els diferents contextos?

Rellegim el text dins el context. Quins pressupòsit bíblic hi ha darrera aquesta narració? Quins simbolismes hi ha?24

D’on surt un determinat simbolisme? Quins personatges apareixen?. Han sortit abans? Apareixeran després? Es el mateix personatge

amb noms diferents? Quines connotacions, significacions hi ha al voltant de cada personatge? Quin és el rol, la funció, tradicional del personatge?

El nom propi del personatge, quin significat té?25

Quin joc de relacions, accions i reaccions es dona? Quin ús de l’espai hi ha? Quin ús del temps hi ha? Hi ha jocs de paraules, paraules repetides d’un forma sospitosa, o barreja de mots semblants26? Hi ha “jocs de mots”, mots relacionats, oposats?27

Quines noves simbologies o al·lusions ens suggereix el text un cop plantejades les qüestions anteriors

A qui s’adreça el llibre? Quin és el context històric (necessitats, problemes, interessos, expectatives, valors..) en el qual

s’escriu el llibre? Quins textos, cronològicament o teològicament distants, poden complementar el fragment que

llegim? Quin és el context immediat, sigui en el llibre que el conté , sigui en altres llibres cronològicament pròxims?

Quins són els harmònics que trobem al text que estem llegint?

24 Per exemple un arbre que simbolitza una persona, un mineral que simbolitza poder, etc.25 Tenir sempre present el significat de cada personatge i el significat del seu nom.26 Barreja molt lícita en l’exegesi rabínica27 Per exemple l’arbre cedre (arbre altiu) i la morera (arbre humil)


10.3 DIFERENTS ACOSTAMENTS A LA LECTURA I PREGÀRIA DE L’ESCRIPTURA

Hi ha moltes maneres d’acostar-se a l’Escriptura. Totes tenen la seva funció, la seva aportació i es poden barrejar, i podríem trobar-ne moltes formes intermitges. Cal reconèixer tanmateix que no totes són iguals ni totes cerquen el mateix, ni totes possibiliten el mateix, ni totes demanen la mateixa predispoció o actitud.

En línees generals podríem parlar de les lectures orants, les reflexions i l’estudi bíblic.

10.3.1 LECTIO I MÈTODE IGNASIÀ DELS EXERCICIS Parteix del texte. La Lectio no té petició (explicitada tan clarament com en el

mètode ignasià). En el mètode de Ignasi de Loiola es parteix de la petició, i es proposa una petició

inicial i una concreció. Fa una lectura més orientada a un propòsit; proposa un col·loqui. Es llegiex la Bíblia en la línea de la petició.

El col·loqui ignasià es pot assimilar en certa mesura a la Oratio Pels monjos la lectio era una escola també d’ascesi. En una vida retirada tenia un

sentit clar. No es cerca consol en la lectio, sinó que es va seguin un llibre, o les lectures litúrgiques i no es cerca l’atracció

El mètode Ignasià escull lectures i cerca consol en elles; proposa a la persona escollir les lectures que més l’atraiguin.

El mètode ignasià té un fil, que és el camí dels exercisis, i aquest seria l’eix de lectura

Sant Ignasi de Loiola visqué en una època en la que la lectura de la Bíblia no era comú en el món catòlic de la contrareforma. Igansi resava els passatge de l’evangeli seguint un mètode que, partint de les corrents espirituals de l’època, recrea i enriqueix d’una manera molt personal. Del seu treball i vivència interior en surt el seu llibret , “Els Exercisis espirituals”, que tot i tenir clares diferències amb la lectio, té paral·lelismes amb la lectio divina dels monjos.28

Els exercicis proposen una pràctica intensiva (una o vàries setmanes o un període més llarg però acotat, en el cas d’exercicis en la vida ordinària) que cerca un fruit proper: buscar i trobar la voluntat divina.29 Els Exercicis de sant Ignasi proposen un mètode molt savi espritualment i psicològicament, que no desenvoluparem ací. En bona part de les meditacions, en base a escenes evangèliques (de l’encarnació a l’entrada de Jesus a Jerusalem, meditacions de la passió de Jesús..etc), es proposa: Lectura: portar la història30 i la composició que proposa la història 31

28Meloni, Xavier,s.j Els Exercis en la tradició d’occident. Eides. Cristianisme i Justícia. Barcelona 1998.29 Sant Ignasi de Loiola. Exercisis Espirituals. Anotació 130 o.c Anotació 10231 oc. Anotació 103


oració: demanar el coneixement intern de Jesús32

Meditar i contemplar: sant Ignasi parla de veure, oir, mirar, considerar, advertir, contemplar les escenes bíbliques

Meditar: Reflexionar per treure’n algun profit (“refletir para sacar provecho”)33, reflexió que s’intercala després del veure, del mirar o advertir o contemplar.

Oració final o col·loqui (pensant en el que hom ha de parlar amb Déu, Jesús, Maria)34

Sant Ignasi també proposa repeticions sobre les escenes bíbliques anteriorment treballades, “passant els cinc sentits de la imaginació”. Els exercicis són, fan doncs, propostes de lectura - meditació - oració - contemplació dirigides o orientada a portar a l’exercitant per un itinerari que l’ajudi a trobar o discernir la voluntat de Déu.

10.3.2 L’ESTUDI D’EVANGELI

10.3.3 LA LECTURA ESPIRITUAL

“Llegir i oir la paraula autèntica, inspirada, pertany als actes fonamentals del cristianisme” 35. Ja des de les primeres generacions cristianes la lectura meditativa o espiritual constitueix una pràctica comú al costat de la proclamació dels textos en la litúrgia. Si en els començaments del cristianisme realitats com escoltar la paraula, recerca existencial del que ens demana, exposició , predicació, recerca del text autèntic, meditació sobre Jesuscrist, anaven molt unides, vers els segles V-VI a orient i XII-XIII a occident es desenvolupa una literatura piadosa de tractats, amb la qual es disocien les diverses activitats al voltant de l’escriptura. Aleshores la lectio es duplica en lectio divina (més espiritual) i lectio scholastica (més intel·lectual)36.

Amb el temps es van donant diferents usos i variacions de la lectio divina que donen lloc a formes diverses de lectura espiritual, que van des de la lectio divina en el sentit més tradicional, que es centra príncipalment en la lectura de textos bíblics a meditacions i reflexions a partir d’un text sigui bíblic o d’altres autors.

Podem dir -simplificant certament, car no existeix la lectio, la lectura espiritual en estat pur - que la lectio manté una unitat que va de la lectura a la contemplació i que la lectura espiritual és un terme mitjà entre formació i oració37. La definició de lectura espiritual seria aquella mena de lectura que condueix a una reflexió i meditació de

32 Anotació 10433 Anotació 10834 Anotació 10935 Sacramentun mundi. Enciclopèdia teològica. Lectura espiritual. Barcelona, 1984, p.21536 o.c p.21537 o.c p.215


textos (bíblics o d’altres autors), que pot tendir cap a la oració. Diferents autors , tradicions i escoles aconsellen pràctiques diferents d’aquesta lectura meditativa, posant èmfasi en la formació, o en la meditació, en la reflexió, en el sentir, etc.

Els exemples que segueixen, podrien ser una manera de lectura espiritual:

Llegir lentament un passatge, vàries vegades i veure si hi ha alguna frase o paraula que pren més relleu per a mi, o sento que sobresurt o em suggereix alguna cosa amb més intensitat. Aleshores hom roman en dita paraula o frase tot el temps que hom vol, sense pretendre analitzar. Quan hom sent que ha acabat hom segueix llegint i es queda en una altra paraula o frase.Hom pot acabar amb una oració.

Una lectura espiritual amb un enfoc de reflexió de la pròpia vida podria ser:

Llegeixo un fragment de la Bíblia, lentament, i deixo que la paraula de Déu plani damunt les meves preocupacions, neguits, esperes. Permeto que la meva realitat interior de calma o de caos, de pau o de desconcert, positiva o negativa sigui il·luminada, interpel·lada,.. pel text que he llegit. Hom reflexiona sobre la pròpia vida a partir del text, i cerca comprendre, trobar pau o animar una decisió.

Finalment hom pot pregar, expressant els sentiments i pensaments que brollen dins d’un a partir del que hom ha reflexionat.

10.3.4 LECTIO DIVINA I ESTUDI BÍBLIC

Quan fem lectio divina estem tenint com finalitat, com objectiu principal i secundari, , com meta única Jesús el Crist, a qui acceptem, reconeixem com Senyor. Cerquem Jesús del qui ens parlen les escriptures, Jesús també present en les escriptures, que acceptem com Paraula de Déu, però també Jesús que està més enllà del text, Jesús sobre la vida, paraula, acció, mort i resurecció del qual es constituí l’experiència impactant dels que el reconegueren com mestre, que més endavant enregistraren en textos escrits, retalls de la seva experiència amb Jesús unida ja a la pròpia experiència, a la interpretació personal que en feren, a la pregària i a la relectura de les escriptures jueves , i que més endavant encara desembocà en els relats evangèlics on a tot l’anterior s’hi sumen noves experiències de les comunitats cristianes, necessitats litúrgiques, catequétiques i de diàleg amb els ambients interessats o confrontats amb el jove moviment judeocristià que poc a poc va incorporant no jueus entre els seus.

Quan fem estudi exegètic o de teologia bíblica, també podem pretendre conèixer Jesús, però a més d’aquesta finalitat en tenim d’altres tan importants, com la d’esbrinar la significació el més precisa possible del que es va dir, per què es va dir, a quin context responia, o si un manuscrit difereix d’un altre en una determinada partícula, i la comprensió o interpretació d’aquesta diferència. L’estudi exegètic


pretendrà usar un mètode científic i cercar l’objectivitat, formular hipòtesi que voldrà verificar d’acord a unes premises , a unes dades empíriques. Podríem fer estudi exegètic animats per un interès intel·lectual, lingüístic, literari, històric, sociològic...etc. La Bíblia conté prou saviesa, vivència, riquesa cultural, significació històrica i social com per merèixer acostaments acadèmics per part de diverses ciències al voltant de l’exegesi.

L’estudi exegètic no contradiu ni competeix amb la lectio divina. Ans al contrari, es poden beneficiar mútuament, i fora desitjable una formació bíblica seriosa per aquell que vol fer lectio, i possiblement la lectio pot ajudar a un acostament més integral, amorós i fins i tot més lúcid a l’exegeta que s’escarrasa amb una perícopa o un pedaç de papir. Però es tracta de dos acostaments diferents al text.

Per posar un exemple que il·lustri situacions ben diferenciades teòriques, car en la pràctica es donen tota mena d’etapes intermitges en funció de cada persona.

Un exegeta que treballi els relats del naixement de Jesús, a l’estudiar el de Mateu es preguntarà sobre els paral·lelismes amb el relat de Lluc, sobre l’origen del relat en la tradició sinòptica i pre-sinòptica, sobre els destinataris de l’evangeli, sobre els mites de naixements de personatges il·lustres. Llegirà Mt 1,22-23 “Això s’esdevingué per tal que s’acomplís el que el Senyor havia dit al profeta, quan diu: Heus ací que la verge concebrà i tindrà un fill i serà el seu nom Emmanuel, que vol dir Déu és amb nosaltres”, i mirarà les nombroses referències a l’antic testament que escriu Mateu, es preguntarà per l’ús particular que en fa Mateu, s’aturarà en el Déu “en vosaltres” tant a l’inici d’aquest evangeli i que apareix en el darrer verset a Mt 28,20 (“sapigueu que jo sóc amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món”). Possiblement cercarà referències en l’antic testament i cercarà Isaias on s’escriu : “Per això el meu Senyor mateix us donarà un senyal: heus ací que la verge està encinta i dóna a llum un fill i li posaràs el nom d’Emmanuel” (Is 7,14). Es preguntarà per què Mateu usa la traducció grega de la Bíblia on el fill neix d’una verge i no usa la versió hebrea que empra el mot noia (almà). Un teòleg dogmàtic argumentarà o contrargumentarà sobre la concepció virginal o sobre el misteri de l’encarnació. Farà referència a les formulacions dels credos dels primers grans concilis i s’explanarà sobre les dimensions humana i divina de Jesús, recorret a diverses referències del Nou testament. A l’acabar el teòleg, l’exegeta voldran possiblement haver avançat en algun dels objectius del seu treball: en el llibre que està escribint, en el sermó que està preparant, en la investigació que duu a terme, en la reflexió que ha d’animar, en la pròpia formació que pretén incrementar i consolidar, en el progrés que haurà fet en domini de la matèria.

La persona que s’acosti al relat del naixement de Jesús de St Mateu per fer lectio divina pot ser tingui formació bíblica per respondre a les qüestions que s’ha plantejat l’exegeta anterior o pot ser no. Després d’una etapa de lectura en la que cercarà comprendre quins són els personatges, els llocs, els temps, quin és el significat dels mots (la informació suficient per a que el text no romangui massa opac o críptic), quins són els paral·lels i ressonàncies meditarà sobre què significa que Jesús ha estat concebut per obra de l’Esperit Sant, concepció que ens parla de la grandesa de Déu que es fa present en Jesús. No s’encallarà en la qüestió dogmàtica pels catòlics de la concepció virginal o en les dificultats que li pugui causar aquesta qüestió, que no té la mateixa consideració per les tradicions luteranes, més aviat


potser meditarà en el Jesús que neix en la tradició de salvació de Déu envers el poble d’Israel, en la fidelitat de Déu, en l’acció de Déu que es fa present en la història d’una manera sublim, suprema, única en Jesús que naixerà de Maria (verge per un catòlic, una noia per un cristià de la reforma). Meditarà en què ens diu de Jesús aquest relat , què implica en la pròpia vida, i pregarà per a què Déu sigui amb nosaltres i amb tots els homes i dones d’avui que necessitem ésser salvats. I pot acabar callant en contemplació davant el misteri del Déu encarnat. En acabar hom estarà content d’haver estat “enfocat” una estona cap a Jesús, d’haver-lo cercat i deixat interpel·lar la pròpia vida per ell. No ha estat important saber més o menys, haver avançat més o menys, sinó només l’haver estat present, en reflexió, escolta i diàleg gratuït, amorós, creient.

Si fem un treball bíblic de crítica textual ens plantejarem coses com: quin és el text grec presumiblement original o més proper a l’original? com traduir el text grec en coherència amb la teologia de l’evangeli? I com traduir-lo per a que sigui significatiu en el lleguatge i significacions que té la

gent d’avui? farem hipòtesi de si el text correspòn a la tradició oral dels que estigueren amb

Jesús o és una elaboració de dita tradició i del que inspirà Jesús enells, i que respon a les necessitats o inquietuds dels primers cristians

En un treball d’hermenèutica (interpretació) bíblica, farem coses com: com entendre el que diu el text: literalment, al·legòricament estudi del context que ajudi a entendrei interpretar el text

En la teologia bíblica podem fer coses com: relacionarem textos de l’antic i nou testament al voltant d’una idea teològica (Déu,

l’ésser humà) ens preguntarem sobre la imatge de Déu que es desprèn de la Bíblia desenvoluparem el concepte de llibertat, de salvació, de pecat, de gràcia a partir

dels textos

10.3.5 REFLEXIÓ I INTERCANVI A PROPÒSIT DE LA LECTURA

10.3.6 LA PROCLAMACIÓ LITÚRGICA I HOMILIES


En la tradició jueva anterior i contemporànea als inicis del cristianisme trobem la pràctica de la lectura pública de la bíblia jueva (Torà) a la sinagoga, lectura seguida d’una homilia. Lectura i ensenyament anaven units38.

A l’evangeli de Lluc trobem com Jesús s’aixeca a llegir (Lc 4,16) a la sinagoga i comenta (“començà dient-los” Lc 4,21) el que ha llegit.

En les Apologies de Justí (segle II d.C) trobem referències de la proclamació litúrgica de la Bíblia entre els cristians en ocasió de la celebració de l’eucaristia. En la reunió que es celebra el dia del sol : “ ... es llegeixen, en quant el temps ho permet, els records dels apòstols o els escrits dels profetes. Després quan el lector acaba, el president, de paraula, fa una exhortació i invitació a que imitem aquests bells exemples...” 39

La Bíblia no es un llibre més entre altres llibres, sinó un llibre per ser proclamat, per ser llegit i dit en veu alta. “La lectura provada de la Bíblia fa perdre el sentit del caràcter oral i auditiu dels textos bíblics que no estan fets per a ser llegits en privat i en veu baixa, sinó per a ser proclamats en veu alta i acompanyats inclús d’una salmòdia en l’assemblea liturgica. El judaisme rabínic, l’Isam, el budisme i en major mesura encara l’hinduisme, mantene viu en gran mesura el caràcter oral propi dels textos sagrats”40

10.3.7 REPRESENTAR LA PARAULA DE DÉU

A sudamèrica algunes comunitats han representat escenes de l’evangeli com una forma d’entrar i acostar-se i apropiar-se de la vida que l’atravessa. Un cop representat l’evangeli, els que han fet d’actors comenten i reflexionen sobre els sentiments i vivències que sentien al fer-se actors.

10.3.8 COMENTARI BÍBLIC

El comentari vol ser exhaustiu, considerar tots els aspectes d’un text o ser almenys molt objectiu, rigorós en el discurs. Usará les aportacions de la crítica textual i de l’hermenèutica i les aplicarà o reflexionarà a partir d’elles sobre la nostra vida, les circumstàncies del món d’avui. La lectio no té aquest propòsit, és més subjectiu: agafa un aspecte , el rumia i el prega; hom s’atura en un aspecte del text que es correspoan amb la situació existent d’un en el moment. Hom medita, es pregunta, conclou, amb molta llibertat interior, sense una preocupació pel rigor del discurs o per la ortodoxia de la reflexió. Pot ser el que hom se li suggereix en la lectio si ho publiqués seria contestat i contradit per teòlegs, exegetes o experts en escriptura. Un comentari bíblic pretén rigor, objectivitat; la lectio pretén actuar sobre la vivència i camí personals.

38 Trebolle, J. o.c , 13139 Justí. 1 Apologia,67,2-540 Trebolle,J. La Biblia judía y la Biblia cristiana. Madrid 1998, 3 ed. p.116-117


10.3.9 LA LECTURA CORPORAL DE LA BÍBLIA

Un llibre de Kadowaki Kakichi, titulat “El zen y la Bíblia. Lectura corporal del koan y la Biblia”41 aporta una sèrie de reflexions que cal apreciar en la nostra recerca de com fer lectio en el món d’avui.

Una de les dades del nostre món d’avui és el diàleg intereligiós, la valoració d’altres cultures, la incorporació de les ciències humanes com ajuts per una experiència religiosa sana. Entre altres coses aquestes aportacions modernes ens han ajudat a donar més importància a l’entorn i a nosaltres mateixos. Hem valorat més el cos i la seva postura per a la pregària, per a la meditació. També la nostra concepció del cos ha canviat, i si en una cultura racionalista hauria sonat raro, avui trobem normal parlar del llenguatge del cos i de l’harmonia de l’interior i l’exterior, del nostre esperit profund i del nostre estat de salut, i de la relació psiquisme amb el cos (“això és psico-somàtic” diem parlant per exemple d’un mal de cap que no ens expliquem, o d’un eczema a la pell).

Aquesta aportació de les ciències i d’altres religions és especialment important avui quan el cristianisme es desenvolupa en ambients no occidentals, que no són de tradició greco-llatina.

“Del zen he après la importància que té el cos en la vida religiosa... Fins ara en el cristianisme ni en l’oració, ni en l’arrepentiment ni en la lectura de la Biblia s’ha donat molt valor al cos... mentre el cristianisme es desenvolupà a Occident no va reflexionar sobre el cos, i nova descobrir que “del cos al cor” és un excel·lent camí cap una profunda experiència religiosa. El cristianisme sota una forta influència del pensament grec es va inclinar pel racionalisme i ha progresat epl camí “de la raó al cor” 42 . K.Kakichi valora el benefici de llegir la Bíblia amb el cap i el cor però ressalta la lectura més profunda de la Bíblia que assolí conforme es dedicava de ple a l’entrenament espiritual del zen, adonant-se aleshores d’una profunditat de significat que fins aleshores no s’havia imaginat43.

El mètode que proposa K.Kakichi consisteix en fer zazen (asseure’s fent zen) i un cop assolit l’estat de concentració intensa (samadhi) llegir aleshores una frase o passatge de la Bíblia, aturar-se en ell tranquil·lamenti deixar-lo penetrar i restar en ell. Anteriorment -en el que en la lectio seria l’etapa de lectura- “és necessari investigar bé sobre el passatge o frase sobre la que es meditarà” 44.

Incorporar el cos a la lectio pot ser un element enriquidor dins la nostra recerca actual.

41 Editat a Ed Paulinas. Madrid 1981. Kadowaki Kakichi, jesuita japonès, que visquè la influència dl zen abans de ser cristià.42 o.c p.25-2643 o.c p. 19044 o.c p.189-190


Cercant en la pròpia tradició cristiana trobem tanmateix valuoses referències al paper del cos en l’activitat espiritual.45 Del zen, d’altres tradicions religioses, de les aportacions de les ciències humanes (psicologia, ciències de la salut) en podem extreure ajuts per aprofundir en aquest camí.

Dins d’una línea semblant però d’unaaltra orientació hi anirien les experiències de comunitats llatinoamericanes de representar fragments dels textos evangèlics posant-se dins dels personatges que hi apareixen i reflexionar a partir de la vivència i consciència que es suscita.

11. BIBLIOGRAFIA

A SHORT GUIDE TO LECTIO DIVINABIANCHI,Enzo. Pregar la ParaulaCOLOMBÁS, García M. La lectura de Dios. Edc.. Monte Casino.LEGAUT,Marcel. Comment lire l’Evangile. Entrevista con P.BabinMOITEL, Pierre. Des récits d’Ëvangile. Apprentissage d’une lecture. Edc.. Cahiers EvangileOLIVERA Bernardo. Lettre sur la Lectio divina. La Vie spirituelle,nº 720 (1996),pp 361-370RAMIS DARDER, Francesc. Lucas, evangelista de la ternura de Dios. Edc. Verbo DivinoRIBERA,-MARINÉ Raimon . Agafa i llegeix. Publicacions Abadia de MontserratSOMOZA RAMOS, Arturo. Qué es la LECTIO DIVINA. Ed. Paulinas. Madrid 1996

Escrits dels pares de l’església, a Ed. BAC, a Ed Rialp: sermons de Nadal de sant Bernat; Homilies sobre els evangelis de sant Gregori Magne

45 Podem recordar la importància del gest en la vida de l’esperit en la tradició de l’antic testament (aixecar els braços, prosternar-se, aixecar els ulls), o la “pregària del cor” en la tradició de l’ortodoxia cristiana. “La lectura de la Bíblia que vaig aprendre en el zen és quelcom existent en la tradició catòlica i és d’estranyar que no sobrevisqui en el cristianisme que s’ha desenvolupat a Occident”.o.c p.179


LECTIO DIVINA- Escola Per Pregar La Paraula

Documents

Transcript of LECTIO DIVINA- Escola Per Pregar La Paraula