ÀlbumConcepció G. Maluquer

1

Concepció G. Maluquer va néixer a la llinda d’un balandrequan encara era estiu. Com que era fembra cregueren queno valia per grans designis i pensaren que no era prudent ferconjur amb les estrelles. Sobre el lli del bressol queien in-tactes les paraules i el do, faig esment dels següents:

...Seràs dolor amagat, joia esbandida,com la terra soferta i agraïda...

...Llegiràs fàcilment l’inútil versescrit sota les fulles de l’alerç...

...Entendràs el diàleg transcendentde les forces tel·lúriques i el vent...

...Si t’adorms sota un brot de sataliaés probable que escriguis poesia...

A través d’aquests fragments tan suggerents del llibre Curricu-lum vitae podem entrellucar els matisos vertebradors que for-men els universos de les seves imatges. Amb un estil polit ifons, la seva poesia se’ns mostra sensitiva però precisa, sem-

pre oberta als canvis capriciosos de les estacions i a les sub-tileses de la natura: els seus esclats i les seves foscors són totun manual de sentiments que li han fet sovint de mirall, unmirall que, d’altra banda, ens condueix dreceres endins deles seves vivències. L’autora parla sovint de diàlegs com unamanera d’anar més enllà del jo i així copsar amb més ulls elsecret de les coses menudes, aquelles que tenen el rar cos-tum d’aixoplugar-se de més transcendents. Diàlegs atents iuna mirada amorosa, gairebé clarivident per captar entre tantbellugueig d’ombres, la màgia que s’endevina en les seveslletres.

En La veu del vent són el vent i la ciutat els que dialoguen. Elvent és qui porta el missatge, la veu del somni que deixacaure damunt l’escàlem d’uralita de la ciutat. Ella l’anome-na amic i li prega que li enviï la cançó, el ritme d’un triangleclavat entre dos blaus, la melodia que viatja al llom de cadaonada per sempre més dels segles i dels segles.

I tot descrit amb paraules delicades: lúcides flors de saüc.

Joana Bel

Coordinació: Maria Barbal© de les autores i autorsTiratge: 500 exemplars

Dipòsit legal: B-28.014-02Disseny i realització: InsòlitImpressió: La Impremta Ecològica

Edita:

Amb la col·laboració de:

CURRICULUM VITAE(fragment)

I

Jo vaig néixer a l’envist d’una carenaquan encara era estiu, però les guillesja ensumaven els tords. Feinera l’àviaperfumava amb codonys la roba blancai els dolcíssims arrops. Serventa lentaes rentava els pits nus dintre la seglaaombrada de joncs. La mare, alta,però fina de peu, mirava els cinglestot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.Algú va dir de dintre de les portes:–«Com que és fembra i no val per alts designis,no és prudent fer conjur amb les estrelles:la ungirem amb els dons eterns i fàcilsde la terra i del vent. I arribà el taumaturgde les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcidque prediu el futur. Bulliren aigüesperfumades d’encens. Dintre les xicresvelles balbes sucaven coca flonjai es senyaven el front. Com pluja finasobre el lli del bressol queien intactesles paraules i el do:«Seràs dolor amagat, joia esbandida,com la terra soferta i agraïda.»«Cada any pel tomb suavíssim del febrer,cada dit, una branca d’ametller.»«Si plou i vas pel món enamoradafaràs perfum de terra sadollada.»«Si et besen quan l’estiu madura els grocs,quin regust de maduixes i albercocs!»«Llegiràs fàcilment l’inútil versescrit sota les fulles de l’alerç.»«Ai quan et lliguin la garba! Estreta i pura,sentiràs l’abraçada a la cintura.»«Entendràs el diàleg transcendentde les forces tel·lúriques i el vent.»«Si t’adorms sota un brot de sataliaés probable que escriguis poesia.»

Concepció G. Maluquer

Salàs, anys 20

La Concepció amb la seva germana Carme

3

CONCEPCIÓ G. MALUQUER,ESBÓS BIOGRÀFIC

«Tenia tanta fal·lera per escriure –re-corda l’escriptora seixanta anys des-prés– que quan havia de donar la papillaa un dels meus fills, amb una mà teniala cullereta i amb l’altra el llapis». Ladècada dels 40 foren uns anys especial-ment actius i atrafegats per a aquestajove mestra, mare de tres criatures iaprenent d’escriptora. Havia nascutl’any 1914 a Salàs, una vila del PallarsJussà, famosa arreu d’Espanya per lesdues fires de bestiar de peu rodó queanualment s’hi celebraven. Filla de casaMontsò, una de les millors argendes deSalàs, la Concepció era la gran de duesgermanes. La seua mare s'havia casatamb Francisco de Asís González, unenginyer de la Canadenca, d’ascendèn-cia mallorquina, que havia vingut tre-ballar en la construcció de la presa deTalarn. La filla, tot just si va tenir tempsde conèixer, ja que l'home va morir el1918, víctima de la mortífera epidèmiade grip que va assolar el país.

La infantesa a la casa pairal de Salàs,«un poble envoltat de vinyes verdes id’oliveres grises, i abocat damunt l’ai-gua remorosa del torrent de la Solana»,marcaran la trajectòria de la futura es-criptora, especialment en els seus ini-cis. De ben petita, la Xiteta tenia ladèria d’escriure i sobretot, de pintar:l’ideal per a ella hagués sigut anar aaprendre dibuix a l’Escola Massana. Lavena artística li devia venir del seu avipatern, un militar que havia escrit unapila d’obres de teatre. Ni la mare ni lapadrina però, no estaven per roman-ços: volien que la nena aprengués unofici de més utilitat. I per una nena decasa bona com ella, que a més, demos-trava tenir molt cap per les lletres, elmillor ofici era fer la carrera de mes-tra. Així doncs, cursa els dos primersanys des de Salàs amb l’ajut d’un mes-

tre particular i després baixa a Lleidaper acabar la carrera. És allà baix, a laciutat del Segre, on la sorprèn la pro-clamació de la República. Tot d’una, elsnous vents de llibertat escampen lesboires puritanes que planaven feia se-gles damunt la ciutat provinciana i queho empudegaven tot: els carrers, l’in-ternat de les monges de la SagradaFamília, i l’escola atrotinada del carrerCavallers on estudiava. Va superar elsestudis amb relativa facilitat, de mane-ra que amb menys de vint anys i ja estrobava amb el títol de mestra al but-xaca.

Llavors, en comptes de treure ren-diment del nou títol, va preparar lesoposicions per ingressar a l’Escola Nor-mal de Mestres de la Generalitat. Opo-sicions duríssimes ja que la selecció delsalumnes era molt rigorosa. L’ajorna-ment que suposaria en l’exercici de laprofessió, fóra compensat amb escreixper la completa formació que hi rebria,especialment en tècniques de pedago-gia, i també perquè al final dels estudisen sortiria amb una plaça de mestra.Fou sens dubte una gran pensada. Uncop a Barcelona, a l’Escola Normaldel carrer Urgell, se li va obrir el cel.Allí la noia de muntanya, sortida d’uncol·legi de monges, va descobrir de copel seu país, el valor del català com allengua de cultura, i sobretot, la digni-tat i l’orgull de ser una dona. Durantl’últim curs, el de les pràctiques, va es-clatar la guerra i ho va capgirar tot.L’any 39 les noves autoritats franquis-tes no veien amb bons ulls el seu pasper l’Escola catalanista, de manera que,tot i els dos títols de mestra, va haverde presentar un pila d’avals per poderexercir. No van pas destinar-la a Bar-celona, tal com li corresponia, sinó alspobles perduts de l’Alt Berguedà.Entretant s'havia casat amb en LluísJordana, tècnic que treballava a RàdioBarcelona. La distància del marit i l’ar-

ribada del primer embaràs la van fer de-cidir a demanar l’excedència.

Aviat el pis de carrer Consell de Cents’omple de plors i de corredisses decriatures. I és precisament enmig delrebombori dels fills, quan a la mare liagafa la febre d’escriure. Li agradavaescriure al balcó. No hi havia pas el bro-git de cotxes d’avui. El balcó donava aun carrer silenciós, a un Eixample mas-sa silenciós, que els vencedors de laguerra havien fet emmudir. Són unsanys tristos per a Barcelona, per a totel país, els anys més dramàtics que hapatit mai la nostra cultura. Des delbalcó confegeix els seus primers versos,versos íntims que evoquen els paisat-ges de la seua infantesa al Pallars o béalgun amor somiat. «Guardava els meusescrits com un pecat ocult», confessa-rà de gran la poetessa. I encara els guar-da. Són els reculls de poemes titulatsPallareses i Vint cançons de l’amor perdut,avui encara inèdits. A part d’escriureversos, llegeix els poetes clàssics de lanostra llengua (des d’Ausiàs March aSalvat-Papasseit), de la llengua veïna(del Marqués de Santillana a GarcíaLorca i Neruda) i també poetes foranscom Walt Withman. A la vegada, coma exercici literari, tradueix al català elComentario al Cantar de los Cantares deFray Luis de León.

A poc a poc, a mesura que la ciutates recupera, la seua veu poètica surt foradel pis. Un dels primers llocs on res-sonen els seus versos, és precisament ala seua terra, no gaire lluny de Salàs, alComú de Particulars de la Pobla de Se-gur. En aquells anys, gràcies al dinamis-me del metge Lluís Casanovas, el Comúmantenia una gran activitat cultural abase de conferències, d’exposicionsd’art i de concursos literaris. Participatambé en les tertúlies literàries delCentre Comarcal Lleidatà, organitzadescada divendres per l’infatigable AntoniBergós. Allí coneix un altre pallarès, el

4

L’autora amb el seu avi

Joan Lluís de Rialp, un home afable idesconcertant, capaç de tocar el flabiol,d’escriure llibres sense saber gaire lle-tres i de vendre’ls ell mateix a cente-nars pels pisos de Barcelona.

Les vetllades poètiques es genera-litzen, sigui en algun centre culturalsigui en qualsevol pis de l’Eixample. Elsmés habituals del seu gr up són laCarme Monturiol, la Cèlia Sunyol, elCarles Sindreu que sempre estava debroma i l’Aurora Bertrana, una escrip-tora de viatges ja reconeguda en els anysde la República. Els fills de la Concep-ció esperaven amb candeletes les visi-tes de l’Aurora al pis de Consell deCent. La canalla obrien uns ulls comtaronges escoltant les aventures que ladona els contava, aventures pels para-disos oceànics del mars del Sud o pelsdeserts del Marroc, on et podies tro-bar fins i tot amb princeses caníbals.

«Era molt difícil que una editorialet publiqués –recorda l’escriptora–. Alsmeus quaranta anys, tenia un munt depoemaris al calaix, però cap d’editat.L’única forma de publicar era guanyantalgun premi». Un dels guardons litera-ris amb garantia de publicació era elPremi Ciutat de Barcelona, premi ofi-cialista que les autoritats tenien la bar-ra de lliurar la data que les tropes deFranco van entrar a la Ciutat. Per aixòhi havia escriptors que li feien el buit.Altres, com la Concepció, pensaven quela llengua catalana havia d’aprofitartotes les oportunitats per donar-se aconèixer, encara que vinguessin delpoder que anys enrere havia intentataniquilar-la. I més, si tenim en compteque el règim franquista havia aconse-guit el reconeixement internacional i,doncs, que l’hauríem de patir durantanys. L’any 1956 es presenta al Ciutatde Barcelona amb La ciutat i les hores iqueda finalista. L’any següent guanya elpremi amb La creu dels vents. Tots dospoemaris, centrats en els paisatges i la

5

gent de Barcelona, seran publicats pos-teriorment.

Malauradament, l’embranzida edito-rial s’acaba aquí. Després d’aquests dosllibres, tan sols podrem conèixer en-grunes de la seua poesia en algunarevista i en l’antologia poètica, prolo-gada per Josep Vallverdú, i tituladaLleida, vuit poetes, que apareix l’any1968. Mitja dotzena de poemaris, es-crits durant aquests anys continuen avuiinèdits. (Pallareses, Miralls i prismes, Vintcançons de l’amor perdut, Cançons d’orat ialtres veus, L’àngel rebel, i Xec Mat). Elpoema èpic titulat Lascaris, princesa gre-ga, comtessa del Pallars n’és una agrada-ble excepció. Fou publicat l’any 1991a Lleida per l’Institut d’Estudis Iler-dencs.

«Ara m'he passat a la novel·la i emsembla que he trobat el veritable camí»,confessa l’escriptora a l’antologiaLleida, vuit poetes, en la Nota Biogràficaque precedeix la quinzena de poemestriats. Si la dècada del 50 acaba amb elreconeixement de la nova poetessa, els60 s’inicien amb la seua entrada en elmón de la narrativa, gràcies també al’empenta que suposa haver guanyat unpremi. L’any 1960 obté el premi JoanSantamaria amb Dues cases, relat breuambientat en la guerra civil espanyola,en el qual l’autora empra la tècnica deles diverses veus narratives. Els perso-natges conten la seua situació des delfront guerra on es troben: uns obligatsa fer de víctima, altres de botxí.

Parèntesi, publicada per Albertí Edi-tor l’any 1962 suposarà el seu debut coma novel·lista. Aquesta primera novel·lamarca ja alguns trets definitoris de laseua obra narrativa posterior. Com són,el retrat de la societat contemporània (osigui la Catalunya dels primers 60, queha superat les penúries de la postguerra),

la preferència per la introspecció delspersonatges però situats en un món dedesequilibris socials, i l’ús del presentcom a temps narratiu. Aquesta primerahistòria, protagonitzada per un indus-trial barceloní que viu una crisi perso-nal i financera, s’obre i es tanca amb lasimetria d’un parèntesi gràfic, configu-rat per la fàbrica, el club social i la «que-rida» mantinguda.

La consagració com a narradora liarriba dos anys més tard, el 1964, ambGent del Sud, publicada dins la presti-giosa col·lecció del Club dels Novel·lis-tes, que Joan Sales dirigia a cops de genii d’estisores. Ambientada en un pobledel Pallars, que no pot ser altre que elSalàs de la seua infantesa, la novel·lapresenta el xoc entre dues maneresd’entendre la vida: la població autòc-tona i les famílies d’andalusos que esguanyen el jornal replantant el bosc. Laprimera novel·la catalana sobre la im-migració, reconeix Francesc Candel enel pròleg de l’edició íntegra editadal’any passat per Garsineu, i confessaque és la història que a ell li hauria agra-dat escriure.

Què s'ha fet d’en Pere Cots? (1966) ésuna novel·la breu, fruit d’un encàrrecde l’editorial Alfaguara per a la col·lec-ció de butxaca, «La novel·la popular».L’obra, estructurada en dues parts, ésuna petita obra d’artesania narrativa. Laprimera part narra la inesperada desa-parició d’un home gris; la segona, enssorprèn amb les raons que han conduïtel protagonista a posar una mica decolor a la seua vida.

La mateixa editorial Alfaguara, dinsla flamant col·lecció «Ara i ací», li pu-blica l’any següent Aigua tèrbola, la seuanovel·la més ambiciosa. L’acció es tras-llada a Aiguadal, una petita ciutat indus-trial de l’interior de Catalunya, mentre

el narrador és substituït per les veus delspersonatges.

«Aigua tèrbola és la novel·la que par-ticularment més m’ha satisfet un copacabada», reconeix l’autora catorzeanys després en una entrevista a El Cor-reo Catalán. Satisfacció pel tracte profes-sional que ha rebut per part de l’editor,per la promoció de l’obra i, sobretot,pel respecte a la versió íntegra que liha lliurat l’autora. Malauradament,l’aventura catalana d’Alfaguara no vadurar gaire, de manera que en la pro-pera novel·la, Gent del nord, va haver detornar a raure al Club dels Novel·listes.

Tal com anuncia el títol, la darreranovel·la pretén ser una rèplica de Gentdel sud. Els paisatges i la gent de mun-tanya són substituïts pels ambientsmariners de la costa, i els treballadorsandalusos pels turistes del nord d’Eu-ropa.

A part de l’anàlisi psicològica delspersonatges, l’obra novel·lística deConcepció Maluquer ens mostra unavisió lúcida i original de la Catalunyadels anys seixanta en els diversos in-drets del territori. La ciutat de Barce-lona (Parèntesi, Què s’ha fet d’en Pere Cots?i la novel·la inèdita Crim al 90 bis), elPirineu (Gent del sud i els relats inèdits,Aigua avall), una ciutat de l’interior (Ai-gua tèrbola) i els pobles de vora mar(Gent del nord).

L’any 1971, quan va aparèixer pu-blicada la seua darrera obra, l’escrip-tora feia quatre anys que havia deixatd’escriure. La sobtada mort de la fillagran, l’Ada, havia trasbalsat la seua vida.«Amb aquell patiment tan fort a dins,tot el que abans m’il·lusionava, com ésara escriure, ja no tenia cap sentit». Vahaver de plegar, doncs, precisamentquan ho tenia més fàcil: quan s’haviafet un lloc en el petit món de la litera-

6

tura catalana, els fills havien crescut ili deixaven més temps lliure, i els entre-bancs de la censura franquista havienminvat considerablement.

Ben mirat, però, el que l’escripto-ra va deixar córrer l’any 1967 fou tansols la seua carrera literària, no pasl’ofici d’escriure. Porta a la sang ladèria d’arrenglerar paraules i ho prac-ticarà mentre li quedi un alè de vida.Després del dolorós tràngol, la Con-cepció Maluquer ha continuat escri-vint dietaris, cròniques de viatges iespecialment poesia, piles i piles depoemes de caire intimista, que guardaper a ella i que no té cap intenció depublicar.

No voldria acabar aquest breu esbósbiogràfic, sense fer un triple agraïment.En primer lloc, vull donar les gràcies alPEN Club la iniciativa d’aquest meres-cut homenatge. En segon lloc, a l’Ins-titut d’Estudis Ilerdencs per la publi-cació del poema Lascaris i a l’editorialGarsineu per la reedició de Gent del suden la seua versió íntegra. Tant de bol’exemple tingui continuïtat i aviat pu-guem veure publicada tota l’obra inè-dita, si més no, la poesia de la primeraèpoca. La literatura catalana no es potpermetre el luxe de continuar ignorantuna de les veus poètiques més originalsde la postguerra. Finalment, com a filldel Pallars i com a escriptor català, elmeu sincer agraïment envers l’autora.Gràcies, Concepció, perquè ningú comtu ha sabut cantar els rius i muntanyesdel Pallars i els colors del Roc de Pes-sonada. Gràcies, per haver-nos salvat,amb tossuderia però sense fer gaire so-roll, la música dels mots durant l’èpo-ca més dura i més humiliant que hapatit la llengua i la literatura del nostrepaís.

Pep Coll

Amb els companys de l’Escola Normal de la Generalitat. Curs (18 alumnes)

Amb la germana i els tres fills a Salàs

7

AIGUA TÈRBOLA

Potser aquesta novel·la es voldràclassificar sota qualsevol d’aquests rè-tols, ara tan de bon veure: novel·la tes-timoni, novel·la denúncia, novel·lasocial o novel·la engagée. No ho sé. Per-sonalment, en escriure-la, no he pen-sat en res de tot això. M’he limitat adescriure unes situacions concretes enun temps i un espai determinats. Noen vaig ser testimoni. No denuncio nin-gú. (Qui sóc jo, pobra de mi, per esti-rar el dit i assenyalar: aquests són els«dolents»?). No pretenc reivindicar capclasse social (hi ha altres mitjans méseficients que els que podem emprar elspobres novel·listes). I no faig literatu-ra, compromesa en cap ideologia. Sim-plement escric el que passa, el que hapassat o pot passar.

No crec en la gent bona o dolentad’una sola peça. Som com som i les cir-cumstàncies fan sortir el positiu o elnegatiu que tots portem dins. Llavors,l’especialíssim magma de la postguerra

VULGUES NO VULGUES(AUTOANÀLISI LITERÀRIA)

L’autor d’aquesta entrevista em de-mana que faci un comentari, resum oautocrítica de la meva obra escrita enconjunt o bé d’alguna novel·la en par-ticular. M’apunto a la llei del mínimesforç –que suposo que em sabreu per-donar per causa del meu especial estatd’ànim– i trio un sol llibre, el que par-ticularment més m’ha satisfet un copacabat, cosa que no vol dir, de capmanera, que sigui el més reeixit enl’opinió dels meus possibles lectors.

La novel·la és Aigua tèrbola, títol sim-bòlic, i no pel sol fet que part de l’ar-gument se situa en una petita ciutat onla principal indústria són les adoberiesque empastifen l’aigua del riu amb elsresidus vermells i tèrbols del taní i lesdeixalles de les pells adobades.

Símbol, n’és també –i sobretot– perl’estat col·lectiu d’una petita burgesiade la postguerra, encotillada entre unafalsa i hipòcrita moralitat i una covardai potser també falsa acceptació d’unadictadura –en aquells temps ferotges–però que sí que era permissiva per pro-piciar negocis fàcils i lucratius.

En aquesta novel·la, com en gairebétotes les que bé o malament he anat es-crivint, sempre m’ha preocupat donartestimoni d’algun fet conflictiu quanaquest fet afectava l’arrel i les essèn-cies de les nostres coses irrenunciables.Aquí, la protagonista, Gretel, una ale-manya lliure i sense prejudicis, fa decatalitzador d’una sèrie d’elementsd’aquesta societat hipòcrita i corrup-ta. Ricard, el fill estudiant, és com unafinestra oberta a un possible món nou.Un món que, malgrat tot, malda persobreviure després de la gran ensulsia-da social, política i familiar.

Concepció G. MaluquerEl Correo Catalán (30 de juliol de 1981)

Vaig néixer en un poble de munta-nya que molts mapes es descuiden d’as-senyalar ni amb un pic menut com unrastre de mosca. Malgrat tot, encapça-la amb lletres grosses tots els meusrecords d’infant. Es diu Salàs de Pallarsi té –entre altres coses remarcables–tres torrasses del segle XI i un snack-bar últim model.

Vaig estudiar el magisteri a la ciutatde Lleida i quatre cursos d’ampliaciód’estudis pedagògics a Barcelona. Aranomés faig de mare de família que, detant en tant, escriu. No sé si algun diafaré d’escriptora de debò. No ho sé.

Vaig començar fent poesia com gai-rebé tothom i guanyant premis comgairebé tothom que fa poesia. PremiCiutat de Barcelona, premi Joan Mara-gall, certàmens, Jocs florals... Va duraruna temporada que em queien com unapedregada seca. Però jo no estava gaireconvençuda. Trobava que d’aquella ma-nera no diria mai el que volia dir. I vaigcomençar a escriure contres, novel·lescurtes, novel·les no tan curtes...

8

al nostre país i en un determinat esta-ment, van influir sobre una moral ba-quetejada i –cal dir-ho– frèvola, moltfrèvola. I tot això sota la capa –que totho tapa– d’una religiositat mal entesa iuna lamentable miopia social.

Voldria que quedés en palès, que notinc cap greuge especial contra el ramdels blanquers. El fet –els fets– es po-dien haver produït exactament sobre unfons de trames i d’ordits en qualsevolfàbrica de teixits de Terrassa o deSabadell. Tampoc no tinc cap menade mania contra la nostra burgesia engeneral (per altra banda i en certs mo-ments de la nostra història, autènticpuntal del país). L’essencial per a mi,és l’home en si mateix i en relació ambels altres homes que també conten,perquè treballen, mengen, estimen ipensen, creen, són.

I per acabar, només allò que posenal començament de les pel·lícules i elsllibres massa directes:

«Tota semblança amb personatges ifets reals, és una pura coincidència».

Amb Folch i Camarasa en lapresentació d’Aigua tèrbola.Llibreria Catalònia, 1967

9

GENT DEL SUD

En el pròleg de Gent del sud, Fran-cesc Candel expressa la seva perplexi-tat pel fet que l’any 64, set mesos des-prés de la primera edició del seu assaigEls altres catalans, se li havia passat peralt la publicació d’aquesta novel·la deConcepció Maluquer i afegeix que li faràbia haver-la llegida 37 anys després iencara, que li agradaria haver-la escrit.

Als quinze anys, jo no coneixia pasles edicions de El Club dels Novel·listesi vaig trigar ben bé deu anys a gaudir-ne amb les obres de la Rodoreda, deBenguerel i del mateix editor, Joan Sa-les, en recordo aquell volum generós,la novel·la Incerta glòria. Els setanta,tampoc a mi em va arribar la notíciad’aquesta magnífica novel·la d’una donadel Pallars, com jo, que de ben segurm’hauria fet de font d’aigua cristal·linai saborosa per sadollar la meva set detradició. Tot i el retard en el meu co-neixement, i així avanço ja la conclusió,no dubto a considerar-la una mestra.

Som als anys 60. Un grup d’uns 90treballadors de Múrcia i d’Andalusia ar-riben a un poble del Pallars de 250 ha-bitants. Llogats per la Forestal, la sevafeina serà repoblar amb pins una ex-tensió de muntanya. Al cap d’un temps,algunes dones i fills dels treballadorsdel sud s’incorporen al poble. Entretots dos grups humans –autòctons iforasters– s’estableix una sèrie de rela-cions, presidides per la diferència eco-nòmica i cultural. L’oposició màximaestà representada pels líders de cadagrup: l’alcalde i el capatàs.

Em sembla molt representatiu de ladiferència aquest breu fragment:

«La Trini diu que ha venut méssafrà, des que ells són aquí, que entota la seva vida de botiguera. Es veuque unes patates o uns cigrons, te-nyits d’un groc ben rabiós, fan de

tan bon menjar com de bon veure. Ino és que s’entretinguin gaire, a cou-re’n, de minestra, sobretot a l’estiu.Arriben a la botiga un quart abansde parar la taula i, amb quatre llau-nes, dos pebrots i dos tomàquetsendeguen un dinar o un sopar.

-¡No hay ná como er gaspacho! –ex-pliquen a la botiguera–. Refresca lastripas, le harta a uno y no hay que en-sendé lumbre pa prepararlo.

Quan la Trini ho explica a laclientela de sempre, les dones de lavila fan una creu del front al pit,d’espatlla a espatlla i es besen elpolze.

-¡Jesús, Maria, Josep! Menjarfred, ¡com els gitanos!

La vídua Bolanes creua les duesmans pàl·lides sobre la bata negrabotonada de dalt a baix. La víduaBolanes, des que té ús de raó ha vistposar l’olla del brou a dos quarts devuit del matí amb un grapat de ci-grons estovats, un os de pernil i unbraó de xai. Allà a les onze –mésaviat més d’hora que més tard, la colperbullida i les patates, i allà, cap almigdia, colar el brou i tirar-hi l’ar-ròs i els fideus, companys insepara-bles d’una bona escudella.

-¡Gaspatxo!! Quin fàstic!! Si sem-bla talment menjar per a les gallines,tot trinxat! No sé com no agafen uncòlic i s’hi queden.» (p. 86-87)

Després d’un enfilall d’incidents dra-màtics, la novel·la acaba amb la sortidadel grup del sud cap a un altre poble.

Aquesta obra capta immediatamentl’atenció del lector i la manté lligadaen un crescendo apassionat fins al final.És una novel·la escrita amb destresa.Àgil, dramàtica, tendra i irònica. Genscorrent, doncs.

El dibuix dels personatges és efec-tiu i traçut, sense retòrica. I és, per ami, un dels capítols més interessants.

El màxim protagonisme l’acaparendos personatges masculins: el Contre-ras i l’Estrach. En un segon lloc, peròamb paper rellevant, dos personatgesfemenins: La Coralito i la María Fe. Elcapatàs Contreras i la mestressa del BarXiringuito, la Coral, representen elgrup nouvingut. Els altres dos –pare ifilla– pertanyen a la família més pode-rosa i són els opositors, respectivament,amb els anteriors. Hi ha, a més, unaatracció passional creuada. Entre laMaría Fe i el Contreras i entre l’Estrachi la Coral, aquesta segona no corres-posta. Totes dues fracassaran.

En un segon nivell trobo dos per-sonatges importants que aspiren a ferde pont entre tots dos grups: el cape-llà, mossèn Marcel, i, sobretot, el met-ge –don Cosme-, professional cons-cient, enfonsat per un drama íntim,que resulta ser un personatge entra-nyable.

Hi ha encara el grup d’homes foras-ters. Hi destaca el Carbonero, el Mon-tes, els Manzano, el Jipío i el grup deLinares. I entre els autòctons: el Car-lets, el Xamís, el Tomàs. I les dones:les Carolines, la viuda Bolanes, la Brí-gida i, de l’altre, la Fuensanta, la Jua-na, les mares... Cal dir que no són paspersonatges fugaços, sinó, ben al con-trari, perfilats, amb matisos que es di-ferencien entre si dins del grup propi.La ironia de l’autora es fa present a l’ho-ra de mostrar-nos com són, sobretot lesdones del poble.

I hi ha nens. De les dues bandes.Aquí és la tendresa la qualitat de l’au-tora que millor s’expressa. Especial-ment, en el Sebi, la Mari Cruz, i elNelillo. La innocència i la bondat sóndues de les característiques que els de-fineixen. A més, són aureolats per lamàgia, un aspecte que, sens dubte, unaltre autor hauria subratllat.

Hi ha una visió equilibrada de totsdos grups: a tot arreu hi ha «bons i

10

dolents» i si en fes un balanç afirmariaque el signe que domina els personat-ges és el positiu.

«Ell prou que es pensava que aixòdel caciquisme havia desaparegut delmapa després de la guerra, però esveu que no és pas així, perquè aquesthome ho és tot, ho té tot i ho manatot: alcalde del poble; amo de la terraon planten els pins; amo dels boscoson tallen els pins; propietari de laserradora; propietari dels camions;propietari dels cinc-cents caps debestiar i dels mil dos-cents capsde persona, d’aquestes persones queviuen dins un pilot de cases amun-tegades com un castell de cartes.Molts cops ha pensat que si en cai-gués una, seguirien totes les altresal damunt.

¡Ah, se’n descuidava! També ésl’amo de la María Fe.

No sap qui li ha dit que la MaríaFe s’ha trobat a faltar una polsera ique sospiten de la Coral. Tot podriaser. No n’hi ha un pam de net entreaquesta gent, i no és perquè siguind’on són –que ell també ho és– sinóperquè representen una mena deterregada; de detritus que la gentbenestant d’allà baix s’espolsa comaquell qui es treu un insecte de lasolapa.» (p. 126-127)

Podem considerar extraordinària lamodernitat de Gent del sud l’any 64.L’autora pinta en la novel·la un temade rabiosa actualitat. No deixin de veu-re-hi una gran valentia. I és que aques-ta novel·la de Concepció G. Maluquerresulta agosarada en més d’un aspecte.Per exemple:

–no defuig el mot xarnego posat enboca de més d’un dels personatges au-tòctons.

–no es tira enrere davant d’un as-sassinat que comet la guàrdia civil.

Aurora Bertrana presenta el seu llibre Aigua tèrbola. Llibreria Catalònia, 1967

11

–hi ha un personatge, el Sebi, queescolta la ràdio dins del cementiri

–no trobem cap mena de moralina(en la presentació de la Coral, en el per-sonatge de María Fe, que és qui va mésenllà canviant a l’última pàgina del lli-bre el significat de l’expressió «pobragent»). «Ha pensat molt, aquests dar-rers temps i, comptat i debatut, trobaque més de quatre personatges –li famal el cor però pensa en el seu pare –no són res més que “una pobra gent”.»(p. 237)

Hi ha en aquesta obra una qüestióespecialment interessant per la dificul-tat que comporta i que també Candeldestaca al pròleg. És el tractament lin-güístic.

Cada personatge parla exclusivamentla seva llengua d’origen. Ho fa amb vi-vesa i recollint les peculiaritats dialec-tals. Sobretot, el grup d’andalusos, queescapcen finals de mot i fan ces de lesesses, que canten els versos populars dela tradició pròpia. El grup de catalanspallaresos s’expressen en un registrepròxim a la llengua estàndard, encaraque amb lèxic del món agrícola i rama-der i abundància de proverbis i frasesfetes. No hi ha, doncs, influència lin-güística ni contaminació entre tots dosgrups, encara que els uns entenen com-pletament els altres. A tall d’exempleuna conversa entre el Sebi i la MariCruz. (p. 126-127)

El tractament lingüístic esdevé undels elements ficticis més notables dela novel·la. I jo el relaciono amb l’ab-sència d’un element argumental. L’es-

cola i, és clar, el mestre, aquell quehauria format trio amb mossèn Marceli el doctor Cosme. El qual, forçosa-ment, hauria fet llegir, escriure i fercomptes en una sola llengua, el cas-tellà.

La principal conseqüència de la llen-gua dels personatges és que permetcaracteritzar-los molt vivament, potserla causa d’aquesta decisió de l’autora.Vegin-ne una mostra. Carbonero-Estrach:

«Ui, no! Pero er día es largo y mequedan horas. Y, a mi, me gusta carbo-neá. Me podría zacá unos dineros queno irían mal. Me ha yegao la mujé, ¿za-busté? Y no ha venío zola. Ze ha traídola zuegra, y una hermana de la zuegra.!Zuerte que no tenemos hijos! Pués, comodecía, esto de la carbonera...

Redéu i com xerra. Mai no hau-ria dit que una cosa tan xica i tanfosca tingués una parlera tan segui-da i tan brillant. Perquè s’explica,l’home: “Que zi la carbonera”, “Quezi la mujé”, “Que zi la zuegra...”. I totplegat per acabar fotent foc a la rou-reda. Perquè això que hi entén, acarbonar, ho diu ell, però aneu a sa-ber... ¿És que entenen d’alguna cosaaquesta gent?

–Hace má de veinte años que carbo-neo. En mi país tó er mundo me conocíay en el cortijo de don Gaspá me lo com-praban tó.

–Però ho vas deixar, oi?Tots fan igual. Expliquen sopars

de duro i tot plegat, misèria.

–Sí, es verdá. La vida, ¿zabusté?Como allí tó er mundo decía que aquí zevivía mejó...

–Sí, que aquí lligàvem els gossosamb llonganisses. A tot arreu s’ha depencar per anar a cavall. ¿Què etpensaves?

El Carbonero avança dues passes.La silueta retallada davant la fines-tra mou els braços i el cap amb ener-gia.

–Ya lo zé, ya lo zé. ¡Pero si lo que yoquiero es trabajo! –s’atura i abaixa laveu–. Zobre tó der mío, que és carbo-neá. To er mundo lo conocía er carbónde mis carboneras. Que en mi tierra tóer mundo me llamaba Carbonero por micarbón.

Sempre li passa el mateix, a l’Es-trach. De bon començament, elsenviaria tots al diable; després, s’horumia i pensa que també són perso-nes, no ben bé com les altres, peròpersones.» (p. 74)

Suposo que per tot el que he dit, s’en-tén que ens ocupem d’una novel·la ex-cepcional. Dissortadament poc conegu-da. El temps des de la primera edició noli ha fet perdre graus, no l’ha descolo-rida; al contrari, per tot el que hem vis-cut i el que estem vivint, té avui un valorhistòric afegit. Com Francesc Candelafirma al pròleg «és una novel·la que esmanté fresca com una rosa, vivaç i bu-lliciosa, que se’t mou a les mans». Jonomés hi afegeixo, plena d’equilibri i devalentia.

Maria Barbal

12

Concepció G. Maluquer ens deviaaquesta Gent del nord, «pendant» aque-lla Gent del sud que ha cridat tant l’aten-ció de la crítica i del públic. Si l’escenaride Gent del sud és una vila del Pallars,comarca natal de l’autora, i el seu temaactualíssim els problemes de tota menaque hi planteja la immigració sud-es-panyola, en Gent del nord l’escenari ésuna comarca del litoral que ConcepcióG. Maluquer coneix igualment a fons iel tema, igualment actualíssim, una al-tra onada de gent forastera que ame-naça amb submergir-nos, els turistesnord-europeus. Dels dos punts cardi-nals oposats ens van arribant aquestsdos corrents incessants que cada un ala seva manera alteren de moment lafesomia tradicional de la nostra pàtria;aquesta, emperò, és eminentment as-similadora i sap absorbir-ho tot sensedesnaturalitzar-se: al cap dels anys,Catalunya es retrobarà –esperem-ho–tan catalana com sempre. Com en Gentdel sud, l’escriptora pallaresa assoleix enGent del nord el difícil encert de con-vertir un tema sociològic real i actualen matèria novel·lística de tibant inte-rès; vet aquí una novel·la que, com l’an-terior, «es llegeix d’una sola tirada». Lafina ironia amb què hi són vistos elspersonatges no exclou de cap manera,ben al contrari, una simpatia profundai cordial, la mateixa que ja feia tanatraient la lectura de Gent del sud–; no-més en el cas de l’enigmàtic herr Doktorla simpatia es glaça: és que torna a lamemòria l’incomprensible misterid’horror que deshonrava una trentenad’anys enrera el més avançat dels po-bles nord-europeus.

Club dels Novel·listes

Excursió a Escàs (Vall d’Assera). Estiu de 1959. La Concepció Maluquer de Jordanai els nens Joan i Roger Lluís Alba. (Foto Joan Lluís)

Castell de Sort dels Comtes del Pallars

13

PRÒLEG A LA CREU DELS VENTSPARAULES LIMINARS

En dos anys consecutius el premi depoesia catalana Ciutat de Barcelona fouadjudicat a protagonistes femenines: elde 1956, a Maria Beneyto, per Ratlles al’aire; el de 1957, a Concepció G. Ma-luquer pel seu llibre La creu dels vents.Però ambdues autores havien ja coin-cidit en el mateix any 1956, on C. G.Maluquer resultà finalista amb el seupoema La ciutat i les hores, recull cíclicque després guanyà el premi de l’Ajun-tament de Madrid als Jocs Florals cele-brats en 1958 en el Centre Catalàd’aquella capital.

Aquesta referència bibliogràfica aju-darà a comprendre, d’antuvi, la rapi-desa amb què la personalitat de Con-cepció G. Maluquer s’ha imposat en elmón de les lletres catalanes. No sola-ment en el de la poesia. Perquè la nos-tra escriptora té enllestit un importantrecull de narracions, i no ens estranya-ria gens que ben aviat ens sorprenguésamb l’aparició d’una primera novel·la.

El relleu d’aquesta vocació literàriamúltiple, o almenys variada, augmentaencara si tenim en compte que Con-cepció G. Maluquer constitueix unaaportació de les terres lleidatanes a laproducció catalana contemporània, fe-nomen integrador ben plausible dintrela necessària continuïtat de la nostraRenaixença. Nada a Salàs de Pallars,resident a Barcelona, Concepció G.Maluquer té, així, la dimensió geogrà-ficament sana d’un origen pirinenc,buidada dins el cosmopolitisme de lanostra primera ciutat, Cap i Casal deCatalunya.

Heus ací una particularitat que té laseva transcendència en els dos llibresque en podríem dir barcelonins, abansesmentats, de Concepció G. Maluquer.La de l’absoluta novetat –una novetat,diríem, literàriament virginal– de laseva visió ciutadana. Tant en La ciutat iles hores, com, sobretot, en La creu delsvents, tota la nombrosa –reiterada o rei-terativa– literatura poètica de temàticabarcelonina fins ara coneguda, té enaquest llibre que li oferim, una pode-rosa, una enlluernadora renovació. Unamagna amplitud d’horitzons és desclosaal lector, com una cascada policroma,harmònica però movedissa, on aquestamateixa ciutat nostra quedés reflectidadins prismes fins ara inèdits.

Tota la concepció de La creu dels ventsés de gran poeta. D’una ambició líricaque exigia una perseverant alenada. Launitat rítmica de l’hendecasíl·lab blanci la sostinguda continuïtat dels quatremoments que integren el poema, sónelements que posen a prova tot un ma-gisteri de poesia i tota una executòriad’inspiració. L’originalitat del simbolis-me que centra i expressa la visió i elcant de la ciutat, i l’equilibri amb quèl’autora juga sobiranament els motiusmetafòrics amb la realitat que en po-dríem dir cosmogràfica i urbanísticaalhora, són verament una mostra degran poesia i de domini dels instru-ments de creació verbal que la poetes-sa ens revela i advera, sense interrup-ció ni desmai.

No podem dir tampoc que tot siguivirtuosisme visual ni devessall de rique-sa descriptiva o evocadora en aquestpersonalíssim poema de La creu delsvents. Dessota d’aquesta saba vital i

multicolor que circula pel vers, palpitauna emoció unànime del més alt liris-me, que dóna raó suprema d’aquestavertebració interior que encaixa elscants i les frases i resol en una unicitatíntima i general al tema escollit. Al cos-tat de les moltes odes antològiques aBarcelona que existeixen (des de les deMaragall i Verdaguer a les de López-Picó i Guilanyà, entre tantes altres), elpoema de Concepció G. Maluquer enspresenta un carisma fins ara inconegut,on la realitat pròxima ens sembla re-mota, encara que real, per la forçacentrífuga de la fantasia que empenyendalt, panoràmicament, el fervor pin-dàric de la lloança, tornada visió còs-mica sota el trànsit regular del temps.

La creu dels vents és, doncs, un poe-ma simbolista, en efecte. Un poema onens apar assistir a un miratge màgic, queens submergeix, als lectors que en somespectadors, i a l’urbs que n’és el per-sonatge, en la brillant vibració lumínicad’uns efectes narratius, on el verismees transforma en imaginació sense per-dre la propietat inicial de l’arrencada.Els arabescs dels versos que munten ies dilaten fins al firmament configurenquatre visions ideals de la ciutat matei-xa, com els quatre braços d’una creuúnica que és el culte d’una fidelitatpairal que l’autora professa i que el lle-gidor pressent i capta, a cada instant.«Un esperit cavalca en cada rima», po-dria dir Concepció G. Maluquer, comJosep Carner, de qui, més aviat en elllibre seu anterior, La ciutat i les hores,podria dir-seu feudatària.

A l’elegància del llenguatge, sempreviu i directe, per bé que d’encuny poè-tic insubornable, la nostra poetessa

14

d’avui hi arriba per l’òptima qualitatdel seu lèxic i l’ordenada estructurade la seva sintaxi. L’autora no es posaa escriure –ens dóna aquesta impres-sió– fins que «la paraula viva» no s’hafet en ella evidència expressiva. I aixòli procura una plenitud fluvial, mai tu-multuosa, però sí fluida, que obté pera la seva correntia lírica una aploma-da serenitat. Al romanticisme de laseva passió literària, que li fa estimarels seus temes, i determinar-los peraquest amor, correspondria el classi-cisme de les seves formes estròfiqueso rítmiques, en folgada disciplina na-tural, sentida per l’imperatiu del gusti de la formació estètica que li sónpropis.

La creu dels vents, en el guany del pre-mi destacat que la imposà entre moltsllibres meritíssims, justifica l’interèsd’una edició i l’expectació d’uns lec-tors que l’esperaven. El menys qualifi-cat dels que qualificàrem el volum, n’haresultat l’introductor. No calia. La creudels vents és un exponent esclatant decom, la poesia –masculina o femenina,és igual, perquè la poesia no té sexe–«tot just ha començat i és plena de vir-tuts inconegudes», com digué Maragall,i hem de repetir tot sovint els seus dei-xebles. Algunes d’aquestes virtuts in-conegudes deixaran d’ésser-ho, per alslectors, després d’haver penetrat enl’irisat oceà –evidentment mediterra-ni– d’aquest poema, i d’haver-se aban-donat al deliqui, ensems profund i ama-ble, de les seves flexibles i triomfantsonades de bellesa.

Febrer de 1959Octavi Saltor

Els matrimonis Casacoberta, Jordana Maluquer, Mir, Lluís, l’Enriqueta Espinagosai el sr. Parramon cap als anys 60 a can Jordana

15

CONCEPCIÓ G. MALUQUER

LA CREUDELS VENTS

P O E M A

P re m i C i u t a t d e B a rc e l o n a 1 9 5 7

BARCELONA1959

PRÒLEG A LA CREU DELS VENTSLA POESIADE CONCEPCIÓ MALUQUER

No hi ha literatura sense antece-dents, és a dir, sense influències que esperllonguen. Voluntat d’idioma, cons-ciència històrica de poble, testimoni decircumstància individual o col·lectiva,codificació de batec humà i arruada vi-sionària de futur, són constant que in-formen universalment l’esperit de cre-ació.

Gosaria dir que la primera cosa quehom adverteix en la poesia de Concep-ció G. Maluquer és l’existència d’unavoluntat de tema simbòlic-ètic, sobre-tot en el llarg poema La creu dels vents, itambé la de La ciutat i les hores, dóna fed’una poesia que per instint s’afua de-vers la figuració èpica. S’hi afua només:no s’hi resol, però. Hi ha en ella la sim-plicitat de la força i un xarbotar demoviment i d’acció de precedents benconcrets en la nostra poesia.

Des dels primers moments sorprènel fet de trobar-nos davant una poesiaque no gemega, sinó que canta, afirmai desprèn una qualitat actuant insòlita.Concretant-nos al poema, els vents tra-cen sobre una gran urbs –Barcelona–la seva creu immensa i obren llurs bo-ques diferents a un diàleg amb la ciutatjaguda cara el cel i

...despentinadade fums i de calitges, nua i bella;però amb la pell de pedra i de misteri,talment una Afrodita vora l’aigua...

a la qual el Vent duu «un xiscle nouque es fa bandera». Poema de cabals

que s’entortolliguen harmoniosament,La creu dels vents arrenca d’un concep-te de quotidianitat mítica per a ele-var-se a una transcendència al·legò-rica. El Vent (o millor dit, els quatrevents cardinals) arriben a cobrar elsentit de la consciència vertiginosa illiure de l’univers que s’oposa a la gra-vitació tràgica de la vida deshumanit-zada per acumulació monstruosa. Peròsi aquesta oposició sembla evident alprincipi, aviat ens adonem que no ésres més que una mena d’excusa pro-funda per a tirar endavant el diàlegenfervorit. Els quatre vents són l’espe-rit del món però són també l’esperitde la ciutat amb la qual s’identifiquenper possessió, i tant és així que, al fi-nal del poema, el Vent de l’Oest (i endeturar-nos a pensar d’on ve aquestvent ens adonem de la transcendènciai pes de la imatge) diu a la Ciutat quesentirà el seu sortilegi «com una creud’amor damunt l’espatlla».

La creu dels vents dintre de la sevaunitat orgànica de tall clàssic, contéla varietat que es fa indispensable entot poema llarg. Aquesta varietat hi ésdonada no solament per la introduc-ció d’alguns temes tradicionals (eld’Ulisses per exemple) sinó per la ri-quesa i audàcia metafòrica d’un dirque es caracteritza per la seva màgicafluència.

La veu de la nostra poetessa tambéés abeurada pels grans vents, i ella sap,amb Blake, que «l’eternitat està ena-morada de les obres del temps».

Agustí Bartra

LA CREU DELS VENTS

INTROIT

CIUTAT:

Escolta’m, tu que duus les ales altesi els ulls tornassolats de llunyanies;escolta’m, tu que parles un llenguatgebrodat amb veus antigues i disperses.

Arriba’t fins al límit dels meus angles,revolta’m els penells i les senyeresi truca amb el teu puny irat als vidresque aïllen el meu cor dels teus viatges.

Jo sé que duus al pit la rosa gràcildels trenta-dos pistils. Fes-me’n l’ofrena,que jo sabré percebre, en cada vèrtex,el rumb i la fragància de la terra.

De Nord a Sud, tramunta serraladesi porta’m el perfum de les fronteres;de Sud a Nord, un àcid de tarongesi un cant de moabita espigolaire.

Si un dia véns de l’Est amb sorra al llavi,recorda’t que he nascut mirant les illes;de l’angle de l’Oest, recull l’estrellaque es pon com una llàgrima irredempta.

16

VENT:

Amiga: Jo vindré amb les mans ungidesde flaire vegetal. Duré un grafismede rius i de camins a la pupil·lai un càntic adormit damunt l’espatlla.

Et parlaré amb les quatre veus dels límitsd’aquesta terra amiga. Porto els cerclesde tots els horitzons dins la mà balbaper fer-te’n una fúlgida tiara.

Ajeu-te cara al cel. Despentinadade fums i de calitges, nua i bella;però amb la pell de pedra i de misteritalment una Afrodita vora l’aigua.

Obre’m de bat a bat totes les portes,d’ull buit i extasiat de les finestres,la roda de les places, on s’aturaun fil de sol i una hora desconnexa.

Jo et duc un xiscle nou que es fa banderadamunt dels parallamps i dels cimboris,i un àngelus inèdit que relliscadel cor de les campanes a la platja.

Amiga: perquè fores l’elegida,jo et vinc a ungir amb el crisma de la Pàtria.

Premi Ciutat de Barcelona, 1957 (fragment)

Treballant amb la primera Hispano Olivetti. Anys 70 (?)

17

CANÇÓ DEL PICAPEDRER

Picapedrer de carreterafes per manera de botre el mallsobre el mirallde la riera.Picapedrer de llavi dolçguarda’t la pols damunt la galtaque l’hora és altai els vents són molts.Amb llums diürnes alces espurnesi amb munts de grava i màgics filsfas collaretspels corestretsguàrdies civils.Ells et pregunten amb llengua estranya.Tu, pica fort,Que el vent del nord no ve d’Espanya.Si t’acompanya algun bon recordtu, pica fort!

Cançons d’orat i altres veus (inèdit)

Poemes

18

CANÇÓ DELS CONTRABANDISTES

Com els isards pugem a esbartsper les timberes.Contrabandistes de cadernerespassem a França tots els dimarts.

Portem sarrons plens de moixonsi plomes rarescarrabiners vestits de fraresens tiren pedres amb els mandrons.

Si en maten un l’aigua és a punti se l’emporta.La pala grossa de la comportacada dimecres rep un difunt.

I a l’endemà, qui ho vol mirarho veu i ho calla.Un nou isard passa la ratllabanyes enlaires, carena enllà.

Cançons d’orat i altres veus (inèdit)

La casa de l’autora a Salàs

19

V

Arriben d’allà on mor el riu, i duenl’espatlla plena de verdors sedants.La llum del dia nou, fa més brillantsles cols que ploren i els raïms que suen.La fruita s’ha adormit agomboladaa l’ancestral traüt d’un carro vell;després voldrà contactes a la pelli veus de dona forta i assenyada.Elvira no sap res de Baudelaire,però duu un bell diable dins la vena,ulls i llavis de foc, la galta plenai és gràcil com la copa d’un alerç.Ara crida i ofrena amb impudíciala fruita d’un autòcton paradís.Les pomes semblen d’ambre i de vernísi esperen la llangor d’una carícia.El dia encara és tímid i no gosabaixar a esbandir les ombres dels portals.Cel blau amunt, ha dibuixat un valsel vol lleuger de la primera alosa.

La ciutat i les hores

VII

Ai, les flors amb esdrúixola! s’estirendamunt les altres flors de nom senzill:Anèmones d’ulls d’ombra i de perillamb voravius de febres que deliren.Camèlies malaltes, isonadesd’un món de Margarides Gautier.Hortènsies com boles de paperamb tons de plenilunis i d’albades.Orquídies i fúcsies intensescom una nit d’amor i de neguit,i aquest perfum estrany i indefinitde grans anhels i fondes defallences.Gertrudis s’ha aturat, i les paradesli ofrenen un barroc esflorament.Gertrudis vol un simple pensamenti quatre o cinc violes apomades.Després davalla sota un verd de brancai un sol filtrat, mansoi i malaltís.La rambla estrena el dia i té un somrísobert damunt de cada rosa blanca.

La ciutat i les hores

20

IX

Desperten els jardins desensonyatsal bes de l’aigua nova. Tot respiraun cant de «Resurrèxit». L’hora es miradins l’aire d’un bon dia assolellat.Rodolen nou batalls. Ja l’aula és plenade veus d’infant i verbs irregulars.Un mapa –groc de terra, blau de mars–aplana l’altitud d’una carena.És l’hora del neguit i la fal·lera,del pas lleuger i el pensament distant.Adéu-siau cel blau, adéu infant,ruixim de sol i vol de cadernera.Isaura seu davant les persianesi mira l’alfabet de la «Underwood»i pensa en una vela i un llaguti en platges adormides i llunyanes.Avui, però, és tot orfe de distància;només: l’arxiu, la màquina, el fitxer...i aquella rosa blanca del pitxercom únic holocaust a l’elegància.

La ciutat i les hores

21

LA LLUITA

Un dia tot encès de primaveras’oïen clamors de lluita per les llausi l’aigua sempre verda del Nogueracanta més fort i porta més bromerai el cel està pintat de quatre blaus.

L’àliga d’or ha alçat la gran volada.Nova força l’empeny cingles amuntl’ala tensa, l’ull fit, l’urpa esmolada,esguarda l’enemic des de l’alçadai els veu com van passant tots d’un a un.

L’estret de Collegats és l’altra fitaon el Pallars hi resta dividit.Al fons del gran gargal l’aigua s’agitai una llenca de cel blava i petitas’obira entre l’esquerda de granit.

Al fons del coll i arran de l’aigua netales hosts de l’enemic van davallanti al cim del gran penyal, guaitant l’estretafoscor del tall, afinen la sagetaels homes que amb el Rei estan lluitant.

Al crit d’atac, de l’arc la corda es tensaquan sona l’estridència dels clarinsi s’obre el gorgal la boca immensaque engull el riu d’acer que el cim li llençacom pluja de mil dard lluents i fins.

Ja xiulen les sagetes afuades,reboten pels pitrals dels cavallers,s’aixequen les montures esverades

llençant contra les pedres esmoladesel pes del seu genet i el seu arnès.

Grans esgarips reboten per la serra,alçant ressons i fondes tornaveus.Renills de bèstia folla que s’aferraguaitant l’abim constant. Als cants de guerra,les veus de l’aigua semblen molt més lleus.

El riu recull amb braç d’escuma blancael cos que se li ofrena ensangonat,amb besos de cristall els ulls li tanca.Cap pedra esllavissada ni cap brancadeturen el seu pas afal·lerat.

I baixa tot portant la gran faldadaon sura el cap badat dels cavallersi cau del cel blavós pluja afuadaque es va clavant seguida i encertadadamunt el cos immòbil dels guerrers.

Pel Pont de Claverol, l’aigua inquietaés roja com el sol quan va a ponent;i Sant Corneli guaita la desfetacom si mirés el vol d’una oreneta;altiu, impertorbable, indiferent.

Ja no veuran mai més les vinyes verdesni l’olivera grisa de Salàs.El Comte Foix recula a les esquerdesde cara al nord, arran les serres gerdeson dormen els estanys damunt el glaç.

Lascaris, princesa grega, comtessa del Pallars(cant VI)

22

23

CÀNTIC D’AROMA

Beneïdala terra que aixopluga el peu errívoli el palmell sense argent.I recull la tristesaaspra, bruta i descordadacom la pobra camisadels pobres.

Beneïdala terra que deixa un espai d’esperançaentre els homes que llauren i fileni mengen i beuen,i estimen i penseni creeni són.Benauradala llengua de curtes paraulespintades de sol.Paraules exactes i tenses com velesdel mar dels dofins.

Ressonen com àmforesquan l’hora és ben clara,la platja segurai lliure la veu.

I a l’hora del dubtea l’hora del trànsita l’hora del clam;s’ajeuen damunt la ferida de l’hosteamb gràcia d’estrella,de crismai de sal.

M’inclinoi beso la TERRA que serva l’empremtadel cor sobre el llim.

L’àngel rebel (inèdit)(publicats alguns

poemes dins l’antologia Lleida, vuit poetes).

CONCEPCIÓ G. MALUQUER. BIBLIOGRAFIA

NARRATIVA EDITADA—«Tres àngels pel camí.» Narració publicada a Revista Con-

dal. Especial Nadal, Oct.-Des. 1959. Reproduïda a BAYO,Emili; MACIÀ, Xavier, Narradors de Ponent. p. 203-207.

—Dues cases. Premi Joan Santamaria 1960. Barcelona: Edi-torial Arimany, SA, 1960. 39 p. Editat com a separata dela revista El Pont, núm. 22.

—Parèntesi. Premi Brigata Sassari als Jocs Florals de l’Alguer,1961. Barcelona: Albertí Editor, «Nova Col·lecció Lletres»,núm. 67, 1962. 154 pp.

—«Sonàmbula» Premi Condal al V concurs de Contes Lite-raris de l’Associació Condal. Editat a Els millors contes delPremi «Condal». Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1963, p.133-144.

—Gent del sud. Barcelona: Club Editor, Col·lecció «El Clubdels Novel·listes» vol. XXX, 1964. 198 p. Edició íntegra(la primera edició va sofrir importants modificacionsimposades per l’editor) a Tremp: Garsineu Edicions, Col·-lecció «Biblioteca Pirinenca» núm. 36, 2001. Pròleg deFrancesc Candel. 238 p.

—Aigua tèrbola. Barcelona: Ediciones Alfaguara, Col·lecció«Ara i Ací», 1967. 227 p.

—Gent del nord. Barcelona: Club Editor, Col·lecció «El Clubdels Novel·listes» vol. LXIV, 1971. 173 p.

—«L’espera». Narració publicada a El Pont, núm. 61 (1972),p. 24-32.

—«Alta tensió». Narració del llibre inèdit Aigua avall, pu-blicada a Ressò de Ponent, desembre de 1988.

NARRATIVA INÈDITA—Aigua avall (narracions).—Meridians i paral·lels (narracions).—Benaurats (narracions).—Crim al 90 (bis) (novel·la).

POESIA EDITADA—La creu dels vents. Poema. Premi Ciutat de Barcelona 1957.

Pròleg d’Octavi Saltor. Barcelona: Impremta Moderna,1959. 70 p.

—La ciutat i les hores. Poema. Finalista del Premi Ciutat deBarcelona. Pròleg de Manuel Bertran i Oriola. Barcelo-na: Impremta Moderna, 1960. 109 p.

—«L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics)». Poema anò-nim atribuït a Joan Oliver. Recollit a CREXELL, Joan,A Franco. Tretze poemes catalans. 1939-1975. Barcelona:Edicions El Llamp, 1989, p. 25-30.

—Lascaris princesa grega, comtessa del Pallars. Pròleg de PepColl i de Xavier Macià. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs,Col·lecció «Cigne» núm. 3, 1991. 97 p.

POESIA INÈDITA—L’Àngel rebel. Premi Joan Maragall, Jocs Florals de París

1959.—Currículum vitae. Accèssit a la Flor Natural, Jocs Florals de

Perpinyà 1964.—Cançons d’orat i altres veus.—Pallareses.—Miralls i prismes.—Vint cançons a l’amor perdut.—Xec-Mat.

RESSENYES, ESTUDIS, ANTOLOGIES—Lleida, vuit poetes. Barcelona: Edicions Ariel, «Els llibres

de les quatre estacions», 1968. Pròleg de JosepVallverdú.

—Les cinc branques. Poesia femenina catalana. Barcelona: Es-teve Albert i Corp, 1975.

—BUSQUETS I GRABULOSA, Lluís; QUEROL, Carolina. «Con-cepció Maluquer, fràgil i soferta». Plomes catalanes, a ElCorreo Catalán, 30-VII-1981 i 31-VII-1981.

24

—BORREL i FIGUERA, Josep. Escriptorscontemporanis de Ponent (1859-1980). Lleida: Ajuntament de Lleida,Col·lecció «La Banqueta», 1984.

—BAYO, Emili; MACIÀ, Xavier, Narradorsde Ponent (1939-1987). Antologia. Llei-da: Institut d’Estudis Ilerdencs, Col-lecció «El Molinet de Vent», 1, 1987.

—RIQUER, COMAS, MOLAS. Història de laLiteratura Catalana, Vol. 10, Barce-lona: Edicions Ariel, 1987 i Vol. 11,Barcelona: Edicions Ariel, 1988.

—Escriptors de Ponent de la A a la Z.Lleida: Ajuntament de Lleida, 1990.

—CORSÀ, Laura; DATSIRA, Núria; PIÑOL,Ester; ROVIRA, Marta, «ConcepcióMaluquer, vida i obra». Collegats,Anuari del Centre d’Estudis del Pallars(1991) p. 391-399.

—Qui és qui a les lletres catalanes. Repertorid’autors vivents d’obres de creació literàriaen llengua catalana. Barcelona: Insti-tució de les Lletres Catalanes, 1991.

—CAMPILLO BESSES, Xavier. Geografia iliteratura a l’Alt Pirineu Català. Lleida:Estudi General de Lleida, «Espai/Temps», Quaderns del Departamentde Geografia i Història de l’EstudiGeneral de Lleida, núm. 10, 1992.

—CAMPILLO BESSES, Xavier. Literatura pi-rinenca contemporània: una antologia.L’Alt Pirineu Català vist pels seus escrip-tors. Tremp: Garsineu Edicions, «Bi-blioteca Pirinenca» núm. 8, 1993.

—Nou diccionari 62 de la literatura cata-lana. Barcelona: Edicions 62, 2002.

Francesc Farràs GrauFrancesc Prats Armengol

25

L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics)

26

Socorreu-me dins les termes d’una horacar mos senyals demostren viuré poc.

A. M.

Si em moro avui que és dia d’hores curtesi el novembre s’esfulla com un xop;no ho digueu al marxant de vidre i pisaque puja d’allà baix. Ni a les gitanesde les cintes a pams i les cistellesperfumades de fum. Que no ho sospitiel potent i ravent camionaireque s’emporta els avets. Ni la madamaque només ve pel juny i troba amarguesles ametlles tendrals.

Digueu-ho a l’airei a l’aigua, i als camins, i a les clivellesperquè neixin abrils. I als cabreresque tornen quan és fosc i saben cosesque no diuen ni als bocs. Coses tan finescom la flor de saüc.

Conteu-ho als íntimsals que foren ungits, com jo, amb els crismade la Terra i del Vent.

Currículum vitae(fragment del final del poema)

Aquest àlbum s’ha editat

amb motiu de l’homenatge a

CONCEPCIÓ G. MALUQUER

organitzat pel Centre Català del PEN Club

el 30 de maig de 2002

2