ETA segueixel mateix guióde l’Ira perforçar ZPETA adopta frases tex-tuals de l’alto el foc del’IRA l’any 1994, quetambé es va comptar ambun cotxe bomba a l’est deLondres pàg. 00-09

ESTAT

Infern petrolier a la Nigèria postcolonialEl passat 26 de desem-bre una nova explosiód’un pou de petroli aNigèria va cobrar-se propde 300 víctimes mortalsa la ciutat de Lagospàg. 06-07

INTERNACIONAL

Judici contra el president d’España 2000pàg. 13

+ Notícies

ENTREVISTA

Soul Atacpàgines centrals

12 DE GENERHivern 2007

1,5 euroswww.lavanc.com

#118

Almirón Sena, un espectre de la guerrabruta a Torrent pàg. 16-17

Les grans famílies de la construcció es fan d’or

HABITATGE UNA NOVA CLASSE DE RICS ESPECULA AMB L’HABITATGE

Un nou any amb carbó per a RitaL’organització independentista jovenil Maulets li ha lliurat a Rita Barberà carbó per la seua política ur-banística agressiva amb l’accès a un habitatge digne per al jovent de la ciutat pàg. 12

Quadern

ADÉU FONTSERÈUn dels millors cartellistes catalans, CarlesFontseré, ens ha abandonat. Com a homenatgepubliquem la darrera entrevista que va concedir.

La València de la Copa Amèrica que espera atraure’s els turistes ha patit en els darrers anysuna brutal pujada de preus que ha beneficiat les principals famílies de la construcció pàg. 11

02 L’Avanç informació, 12 de gener de 2007

OPINIÓGUSTAV LE BON

“Governar és pactar;

pactar no és cedir”

COORDINACIÓ: Guillem Carreras REDACCIÓ: Rubén Fernàndez, Xavier Ginés, Miquel Ramos,David Segarra, Xavier Sarrià, Tòfol Cruz, Xavier Martínez, Carles Senso, Moixama, Anna Coll,Lucas Marco, Kike Navarro, Jordi Muñóz, Sandra Quintero, Òscar Bornay, Marc Peris.COL·LABORADORS: Emili Olmos, César Lledó, Pere Fuset, Josefina Juste, Toni Cucarella, ToniMestre, Laia Altarriba, David Sastre, Susanna Anglés, Pau Caparrós, Iñaki Aicart Altre Castelló-Dossiers Crítics, Cultura Obrera, Vicent Usó, Estel Ortells, Ferran Vilafranca i Salvem El Desert,CORRECCIÓ: Jordi Caballero. L’Avanç és membre de l’Associació Catalana de PublicacionsPeriòdiques (APPEC) i del Gremi d’Editors del País Valencià. 88. Amb el suport de l’AcadèmiaValenciana de la Llengua (AVL).

L’Avanç S.L Carrer Tomasos, 17 pta. ICP 46006 València · 96 333 93 68redaccio@lavanc.org · www.lavanc.org

Davant el trencament del procés de pau per part d'E-TA, el panorama polític a Euskadi es complica. Peròlluny de retornar-nos a la situació prèvia a la decla-

ració de treva per part del grup armat, obri un nou procésque portarà conseqüències a mitjan i llarg termini entre lesdiferents formacions polítiques i sobretot dintre de l'esque-rra abertzale. El retorn a l'activitat armada d'ETA ha perjudicat sobretot al'esquerra abertzale, que ha vist frustrades totes les seuesexpectatives de desenvolupar el seu missatge polític en uncontext marcat per la falta de violència a Euskadi, contextque sempre li ha beneficiat. Cal recordar que durant l'últimatreva d'ETA, Batasuna va collir els millors resultats electo-rals de la seua història. I és que l’independentisme d'esque-rra del País Basc es troba segrestat per l'organització arma-da, que és la què a dia d'avui dirigeix el moviment abertzale.Amb la col·locació de l'artefacte explosiu i l'assassinat dedos treballadors equatorians, el moviment independentistabasc ha reaccionat, per primera vegada en la seua història,amb vetllades crítiques a ETA, exigint-li que complisca ambel seu compromís d'alto el foc. Aquest moviment que fins aldia d'avui havia romàs monolític i incapaç d'enfrontar-se al'organització terrorista, a hores d’ara es replanteja la seuarelació amb ETA, i el més important, comença a qüestionarla capacitat d'aquesta per a dirigir el moviment independen-tista. Dintre de Batasuna la nova situació política creada perETA, a aixecat butllofes fins a tal punt que persones que ha-vien estat dutes davant els tribunals per donar suport algrup armat, ara han sortit a la palestra per a denunciar aETA i la seua estratègia. No sabem si aquesta serà la tònicaa partir d'ara o es tracta d'un fet aïllat, però és evident quetant Batasuna com el moviment abertzale s'haurà de replan-tejar si és el grup armat el què marca les directrius o són elspolítics els què les marquen. Perquè el que no és normal ésque el sector militar mane sobre el civil i polític, i això valper a qualsevol lluita d'emancipació nacional. Fins ara aquesta estratègia de submissió a l'aparell militar, liha creat al moviment d'alliberament basc no pocs proble-mes, i és previsible que el debat intern obert dintre de Bata-suna arran de l'últim atemptat, llance novetats en els prò-xims mesos. Per altra banda, també el govern haurà de replantejar-seper a futures converses la necessitat de donar-li una sortidapolítica al moviment abertzale, ja que en l'actualitat amb laprohibició de Batasuna i la repressió de qualsevol organitza-ció que tinga a veure amb l’independentisme basc equivocael camí per a arribar a la pau. No es pot perseguir l'expres-sió política del món abertzale ja que és tallar l'única sortidavalida en democràcia a un sector de la societat basca (més omenys un 13%), que malgrat tot el que es diga, prefereixl'ús de la paraula al de les armes. L'acostament de presos, lafi de la repressió a les expressions polítiques del movimentd'alliberament d'Euskadi, seria a dia d'avui la millor manerade desactivar al braç armat d'aquest moviment. L'executiude Zapatero ha demostrat la seua incapacitat de lideratgeen el procés de pau i ha assumit l'estratègia de l'extremadreta espanyola en aquesta matèria, desoint als ciutadans iprovocant amb la seua falta d'iniciativa una conjuntura polí-tica que beneficia exclusivament a la dreta espanyola, quetreu vots del conflicte basc.

El trencament del procés de pau

TONI MOLLÀESCRIPTOR

Florentino Pérez, expresidentdel Reial Madrid galàctic, pre-sideix el grup empresarial ACS

--primer grup constructor d’Espan-ya i tercer d’Europa--, i aspira, segonsconfessió al diari El PAÍS (24 de de-sembre), a “ser el primer construc-tor mundial”. Camí porta, en efecte.Per mitjà de fusions i d’adquisicionsempresarials, Florentino Pérez estàal capdavant d’un conglomerat ambtentacles en totes les àrees estratè-giques de l’activitat econòmica ac-tual, des de la construcció en sentitestricte al transport i l’energia. Ambl’excusa de la creació d’empresesespanyoles amb suficients recursosper a competir en el mercat obert, Pé-rez ha aconseguit un perillossíssimgrau de sintonia amb els governs cen-tral d’abans i d’ara, però també ambels autonòmics de diferent signe iels municipals. La seua dimissió al capdavant del ReialMadrid s’ha d’interpretar, precisa-ment, com un final d’etapa empresa-rial, amb els objectius operatius benassolits, balanç i compte de resultatsa la mà. Florentino Pérez “va cons-truir” una galàxia de futbolistes que,com el president necessitava, utilitza-va la marca Reial Madrid per a “posi-cionar” en el mercat altres unitats dela mateixa “constel•lació” empresa-rial. Durant l’època galàctica, el ReialMadrid ha fet el “pelotazo” immobilia-ri més gran de l’Europa Occidental,amb la requalificació dels terrenys dela ciutat esportiva --cosa que, per sim-patia merengue, han imitat altres

clubs com el mateix València C. de F.Paral•lelament, ACS ha escampat elsseus tentacles per tot l’estat espanyoli illes adjacents, gràcies als polítics go-vernants a Espanya, inclosa --i a gosa-des !-- Catalunya. La classe dirigent igovernant d’ara i d’abans al nord del’Ebre no mira el color de la camisetaquan hi ha pela llarga per l’entremig.La construcció del complex del Fòrumde les Cultures --ai, que em muir deriure !-- en fou només un exemple. Lacorporació empresarial de FlorentinoPérez s’ha convertit, durant aquestmateix període expansiu, també enel primer accionista de RETEVISIÓN,l’empresa que transporta el senyaltelevisiu a tota la península tant de lestelevisions públiques com de les pri-vades. Finalment, ACS ha compratDRAGADOS, que era el seu màximcompetidor en obra pública en un pro-cés de concentració empresarial queapunta a la vella idea de mercat mo-nopolístic. I, per si era poc, ha esde-vingut l’accionista de referència d’A-BERTIS (24’8%), propietària de lesautopistes que tots paguem, fonamen-talment a l’eix mediterrani --abans,Països Catalans. Unión Fenosa, Iber-drola, la mateixa Abertis i l’empresade telecomunicacions Yoigo són lesseues darreres joies. Florentino Pérez va guanyar la lligafutbolística per golejada. Va fer el quehavia de fer i quan calia; i ara una al-tra cosa. Els homes de negocis nopoden perdre el somriure per dos mi-serables gols del Mallorca. Ben al con-trari: saben interpretar quan han d’ei-

xir d’un negoci i canviar els ous de cis-tella. Ell ja ho té bé. Ara toca retirar-se del parquet i de la llotja i recollirbeneficis. Derrotat i sotmès com estàl’exèrcit democràtic, les tropes “cons-tructores” han assolit tots els seus ob-jectius “operatius”. La (seua) “gue-rra” esportiva s’ha acabat. Però Flo-rentino Pérez és ara un perill de-mocràtic. La seua altíssima concen-tració de poder econòmic impugna,de fet, els ressorts democràtics, tanfebles. La prova més evident són lesseues respostes a la magnífica entre-vista de Miguel Angel Noceda en ELPAÍS: “”Este país causa admiraciónpor ahí fuera no sólo por las construc-toras. Cuando viajamos constatamosel entusiasmo que se produce por Es-paña porque lo que se ha hecho en losúltimos años es espectacular. Cuan-do esto pasa, el mérito es de todos. ¿Y por qué ?, porque la clase políticaha estado a la altura de las circustan-cias, y también la sociedad, los em-presarios y, sobre todo, los sindicatos.Destaco el papel que han tenido lossindicatos desde la restauración de lademocracia. El mérito es de todos,pero si tuviera que poner un acentoespecial lo pongo en los sindicatos, sinningún tipo de duda.” Claret, sí que parla l’home. Hauríemde llegir un parell de vegades aques-tes paraules i fer examen de cons-ciència. Alguna cosa devem haver fetmalament tots plegats: la classe po-lítica, també la societat, els empresa-ris i, sobretot, els sindicats. Algunacosa ...

El perill galàctic de Florentino Pérez

La bomba que fa uns dies va col·locar ETA en la nova iflamant terminal de l'aeroport de Barajas, i que vanexplosionar controladament els artificiers de la policia, ha

deixat, a més de les quasi segures morts de dos persones, en unasituació crítica, quasi irreversible, el procés de pau. A partir d'ara,perquè el procés de pau no es trenque, només cal esperar unainiciativa política clara i contundent per part del govern espanyol od'ETA. Aquesta última deixa la responsabilitat al gabinet deZapatero, la bomba de Barajas és l'ultimàtum, advertència seriosa ino bravata, perquè l'Estat moga fitxa. El bloqueig a què quasi desdel principi s'ha vist abocat el diàleg Govern-ETA ha assolit el seupunt crític, en les pròximes setmanes veurem la resolució.Amb l'arribada del PSOE al Govern es va posar en marxa unprograma polític d'ampli calat amb l'objectiu de reforçar elselements del sistema polític espanyol més erosionats després dequasi 30 anys de monarquia parlamentària i Transició.L'instrument, reformes polítiques que apuntaven molt alt i ques'han mostrat fins a la data “cants de sirena” i actualitzacions deles imposicions del passat. Per això la reforma dels estatutsd'autonomia no haarreplegat major suportpartidista ni social del'aconseguit llavors, laconclusió per alssectors que venienreclamant canvis és quela via de les reformesno és la solució. La lleide memòria històrica il'aparcada reformaconstitucional per a“democratitzar lamonarquia” nocontenta ni tan sols alsqui sense reivindicar laRepública nomésaspiren a la dignificacióde les víctimes del feixisme. L'eixida de les tropes d'Iraq lluny deser una presa de posició antiimperialista i de defensa del dretinternacional i la no ingerència com a principi, ha sigut un simplecanvi d'aliances internacionals truncat per l'arribada al poder de laneocon i atlantista Merkel al govern alemany. Política econòmica,més del mateix...El procés de pau per a euskalerria no ha sigut l'excepció, nireconeixement explícit del problema polític de fons, ni posada enmarxa de les taules polítiques, ni compliment quant a presos de lesmínimes exigències humanitàries. La falta de claredat del governde Zapatero no s'explica tan sols per la pressió del PP i mitjans decomunicació, és la mostra que en aquest tema com en els anteriorspretén tancar un problema sense arreglar-lo, sense que canvie res.L'única esperança d'un canvi de posició per part del govern delPSOE és la pèrdua d'iniciativa política que suposa la bomba deBarajas, la desorientació de Rubalcaba i Zapatero el dia de labomba així ho testifiquen. ETA no va dissoldre's a canvi de fumcom el de l'estatut català o la llei de memòria històrica.Per la seua part la dreta encara no ha dit l’última paraula en el seuboicot amb fins electoralistes, i si bé és cert que poques bases elsqueden que jugar -jutges, AVT, mitjans de comunicació- la cartamés important està en la mànega. Si Sarkozy, candidat de la dretafrancesa a la presidència i a diferència de Chirac atlantista ineocon, arriba al poder pot dificultar decisivament el procés depau, sent molt optimistes i suposant que d'ací a sis mesos seguiscaen marxa.

ADIF Baixem l’empresa pública que gestiona els fe-rrocarrils estatals pel mal estat de les vies quecomuniquen València amb Terol –en algunstrams el tren no pot passar de 10 Km/h.– ique ha provocat un accident tallant la comuni-cació ferroviària durant 2 hores.

MARTÍ DOMÍNGUEZL’escriptor valencià ha guanyat el Premi Jo-sep Pla dotat amb 6.000 euros amb la no-vel·la “El retorn de Voltaire”, una obra basa-da en la vida del filòsof francés. L’autor vadedicar el premi a l’assagista valencià JoanFuster.

03OPINIÓL’Avanç informació, 12 de gener de 2007

A un pas del desengany

LA MARJAL

CÉSAR LLEDÓ

La falta de claredat del governde Zapatero no s'explica tan sols per la pressió del PP i mitjans de comunicació, és la mostra que en aquest tema com en els anteriors pretén tancar un problema sense arreglar-lo, sense que canvie res. ETA no va dissoldre's a canvi de fum com el de l'estatut català o la llei de memòria històrica.

EMILI OLMOS Professor i POETA

Si miràrem a un cens les per-sones nascudes el 24 i 25 dedesembre durant el darrer

quinquenni ens trobaríem amb unbrutal descens de natalitat. La gentno folla, ens vindria a la ment, oMaria la maga té la patent d'a-quests dies insistents. Però el temaultrapassa el moment. 21 dedesembre: Senyora, la seua fillaestà patint i en perill. Vosté deci-deix, però jo li faria una cesària ja!Paraules miserables d'un metgeamb CIF, carrera i SEAT golf.M'assegure el dinar de nadal,davant per davant. I tot cal dir-ho,En Josep era un polígam, a l'Hortainfollava amb una Geperuda, aCatalunya amb la Morena, a Aragóamb la Pilar -no confondre ambl'Agustina, massa joveneta per aell- a França amb la Lurdes -que hamuntat agència de viatges amb dela portuguesa Fàtima-. I tot açòcom fou possible? Era la talPolimaria una maga o més bé unaembolicadora bruixa que amb apò-zemes feia meravelles? I En Josep?No seria més bé un promiscu que litirava morro al rotllo? Però deixemles hipòtesis, el que sí que quedaclar és l'educació del nadó, unxiquet consentit que anava a bacsamb tants misteris indesxifrables, iun bon dia digué, de mi se'n recor-daran per a tota la vida, és a dir,pitjor que una multinacional terre-nal -que naix, creix i mor-, però laMCCL en qüestió -MultinacionalCatòlica and Co. Limited- no sabemquan s'autodissoldrà, a diferènciade Mami Noel i les Reines Maguesque sí han trobat un inesperat final.Cal agrair la pressió de les ecologis-tes contra Mami Noel acusant-la dedestruir el planeta. A ningú li desit-gem un infeliç final però si la seuadesaparició fa que el planeta sobre-visca, doncs això. Encara que allòque la rematà fou quan la Justíciala posà en recerca i captura per lamort d'una xiqueta de 6 anys queisqué al balcó i li allargà la mà finsque la menuda caigué d'un 6é pis is'esclafà. Mami Noel no poguésuperar això, en plena campanyanadalenca, quan ella era aclamadaper tot Occident, començà a cami-nar sense rumb, potser es fariaalgun porro mesclat amb ginebrade tonell, deixà de menjar, vagarejàamb nocturnitat, violà alguns ado-lescents, i una matinada de gel ifred es penjà -amb la mateixa cor-da que utilitzava per escalar bal-cons- a una grua on construïen plu-riadossades en l'incomparablecomplex de Marina d'Or. Descanse

en pau, i sempre ens quedarà elrecord de què morí contemplant lamar. L'autòpsia practicada per laforense de guàrdia a l'aeroport deCastelló indicà que morí a les 4 dela matinada del 30 de desembrecantant una nadalenca. Al soterraracudiren moltes personalitats,Fabra, presidint el seguici, ulleresde dol, i discurs de penediment atot el món. Senyeres roig-i-blan-ques i un fumeral de xiquetes plo-rant que mai més trobaran des-cans. La cua anava des de la gruadel sinistre fins a les mítiquesterres de Benidorm. Connexió ambabundoses cadenes del món. Alseu pas per la capital de l'Hortas'oficià una Missa Te Deum alPalau de les Arts. S'intentà lapresència papal que no vingué perla rapidesa de l'event i es tancà 3dies el pont Benet XVI en record alpontífex i en senyal de dol.Descanse eternament Maminoel ipreguem per l'ànima, que vaja alcel, malgrat el pecat mortal o laviolació de drets inhumans. I enca-ra estàvem refent-nos de les con-vulses jornades quan esclatà lanotícia de tres vides més malbara-tades a l'estret. Isqueren deTànger i de Nit en una pastera,elles tres i tres camelles del desert,també una marinera que guiava elmoment. Començà a bufar el vent ila barca sotsobrà per esclatar con-tra l'illa del Julivert famosa enaltres dies ara inerts. Només lescamelles i la marinera per narrar

l'aventura de les tres sense papers.A partir del 2007 es dirà Estret deles Tres Malaurades Reinesd'Orient. Però allò més preocupanten aquests instants és què fer ambles milers, milions i escaig dexiquetes en desesper, que no viu-ran un regal, ni mig ni cap.Execrable la reacció d'ARSA -Associació Radical Sense Regals-alegrant-se públicament per lamort de les tres infortunades rei-nes. S'ha parlat amb SAR En JoanCarles de BiB per veure si espoguera fer càrrec ell i la seuafamília blava de refer el revés. Nomanifestà una actitud negativaperò digué que li caldria un sobre-sou. Posteriorment se li aclarí queles reines eren les mares i no haviade pagar tots els regals.Mentrestant, per tot arreud'Occident els suïcidis de xiquetess'han generalitzat. La tele a la fi hadecidit no informar-ne. S'hanprohibit també els anuncis dejoguines en premsa, tanques publi-citàries i cadenes televisives. No sesap com, si per intervenció de lamaga o per alguna altra plaga, lesxiquetes han deixat de suïcidar-se.També Olentzero, aquell carbonerd'Euskadi perseguit a Nafarroa harebut moltes sol·licituds de treball.Com solventar tant de desgavellincontrolat? Em cague en l'arbrede nadal! digué un pare de 3 fillessuïcidades cap per avall, i amb unadestral el tallà. Torró i cucs de totl'any.

Necronadal !"#!"$%&%'()*!"+%"#!",%-!"$%&%'()*!"'."%(/!$!"0-%+!"1#!(%*!

OPINIÓ04 L’Avanç informació, 12 de gener de 2007

ALTRES VEUS

Alguns diaris de la premsa al servei de l'ac-tual règim de bipartidisme quasi perfecte,així com certes revistes, han dedicat prou

d'espai a les relacions entre el món del taulell i elfutbol, però no han explicat mai les diferències, iles seues conseqüències d'especial incidència enl'urbanisme, que hi han entre les dues classes declubs de futbol: les associacions esportives com elBarça i les societats anònimes esportives (SAE, enlo successiu) com l'Espanyol, el Llevant, el Mallor-ca, el Nàstic, el València i el Vila-real.La majoria dels clubs de futbol són SAE, i açò esdeu a què, al entrar en vigor la Llei del esport al'any 1.990, tenien saldos patrimonials nets decaràcter negatiu i en aquesta llei se'ls oferia la pos-sibilitat de sanejar els seus dèficits amb diners pú-blics, però sempre que es transformaren en SAE,que són entitats mercantils amb ànim de lucre,poden arribar a cotitzar-se a la borsa i es caracte-ritzen perquè la seua finalitat consisteix en guan-yar diners per a repartir-los entre els seus socis,els accionistes.Pel contrari, el Barça, que llavors i des de la tempo-rada 1.985-1.986, havia obtingut sempre saldos pa-trimonials nets positius, pogué romandre com as-sociació esportiva civil, lo qual significa que no potcotitzar-se a la borsa i que no té ànim de lucre; enconseqüència, els diners que puga guanyar deuenquedar al si de l'entitat i no poden repartir-se entreels socis.

D'altra banda, les SAE tenen la limitació de què solspoden participar amb equips professionals en unaclasse d'esport; per tant, si són clubs de futbol, solsen aquest. En canvi, les associacions esportives ci-vils poden fer-ho simultàniament en diverses clas-ses d'esport, com ho fa el Barça, que té equips pro-fessionals de futbol, basquet, handbol i joquei.Però a més, i açò és lo important, hi han dues dis-posicions a la Llei de l'esport que només afecten lesSAE i que incideixen en l'assumpte que ens ocupa.Una d'estes es refereix a l'objecte social, que en lesSAE està limitat a la realització d'activitats esporti-ves i no poden desenvolupar-ne d'altres com la ur-banització de terrenys, que és lo que està fent el Va-lencia Club de Fútbol Sociedad Anónima Deporti-va (VCF, en lo successiu) a Riba-roja de Túria(València), al paratge de Porxinos, però com que ésmassa cridaner que ho faça directament, va crearuna filial anomenada Litoral del Este S.L., de laqual és soci únic, per a dur a terme el que el propipresident del VCF qualificà sense rubor de “pelota-zo”. I com que açí hi ha un evident abús del dret iuna actuació en frau de llei, crec que algú, i penseen Salvem Porxinos, devia prendre mesures per aevitar la burla a l'ordenament jurídic que signifiquenles actuacions en aquest afer de la Conselleria deTerritori i Habitatge de la Generalitat Valenciana,de l'Ajuntament de Riba-roja de Túria i del VCF.L'altra disposició que vull comentar estableix dretsde tempteig i retracte a favor, successivament, delsmunicipis, de les comunitats autònomes i del Con-sejo Superior de Deportes quan les SAE venen elsseus estadis o altres instal·lacions esportives, per

lo qual és inadmissible que, abans de la venda, escanvien les qualificacions urbanístiques dels te-rrenys que ocupen per a què hi puguen construir-se edificis d'ús residencial o comercial, degut alsincrements de preu que experimenten uns béns quepoden passar a ser de propietat pública. En conse-qüència, encara que deixem de banda la possiblenaturalesa delictiva d'aquests canvis, així com l'al-teració dels resultats de les competicions que po-den produir, no hi ha dubte que ofenen el sentitcomú, ja que sols un idiota realitzaria de mode vo-luntari un acte que permetés el creixement expo-nencial del preu d'un bé sobre el qual tingués dretsde tempteig i retracte.Doncs bé, aquesta idiotesa la realitzaren personesmolt espavilades del PP, que gestionen els nostresinteressos públics a l'Ajuntament de València i a l'es-mentada Conselleria, quan aprovaren el canvi dequalificació dels terrenys de l'estadi de Mestalla,propietat del VCF, per lo que pot ser que ens tro-bem davant de delictes; a lo que cal afegir, d'unabanda, que en el canvi de qualificació sembla queatorgaren als dits terrenys una edificabilitat supe-rior a la que els podria correspondre, ja que, se-gons diuen, hi han terrenys públics que es conside-raren com si foren propietat d'aquesta SAE; i d'u-na altra, que l'última de les modificacions de l'esta-di fou declarada il·legal per sentència ratificada pelTribunal Suprem, lo que obliga a enderrocar-loparcialment, amb la conseqüència, si no es fera, depoder cometre el delicte descrit a l'article 508.1 delCodi Penal; però, per a evitar-ho, els espavilats pen-saren que, si s'enderroqués totalment l'estadi,

aquest delicte resultaria impossible i es podria apro-fitar l'avinentesa per a regalar als pobrets accionis-tes del VCF, utilitzant l'urbanisme, un gran negocique els permetrà guanyar centenars de milions d'eu-ros, mentre que a la resta de ciutadanes i ciutadans,que som els amos de l'urbanisme ¿què ens donaraneixos gestors tan espavilats, al capdavant dels qualsestan la senyora Barberá i el senyor Camps, per dis-posar de lo nostre, sembla que il·legalment, i, a més,sense consultar-nos?.Però em tem, encara que volgués equivocar-me, queen el vigent règim polític ni el Govern de l'Estat niel Ministeri Fiscal es prendran el treball d'actuar pera combatre el menyspreu a la llei i el Dret que po-sen de relleu les actuacions descrites, ja que enl'Estat espanyol la ciutadania es tira la manta al collen les qüestions jurídiques, i més encara a Valèn-cia, on aquest menfotisme està meravellosamentconreat pels criptofeixistes autòctons experts enatiar conflictes civils en altres àmbits, en viu con-trast amb l'actuació dels ciutadans d'altres indrets,com anglesos o alemanys, ferament orgullosos d'e-xigir el compliment de les lleis, que és d'on els ve laforça a eixos pobles. Com a demostració, noméscal recordar que el Delegat del Govern de l'Estat,un valencià, hi era a l'acte de presentació del nouestadi del VCF que substituirà Mestalla, operacióde la qual també ha sigut qüestionada la legalitat iposat de relleu que és una barbaritat urbanística,però que serveix per a què les famílies Soler i altresque formaven el ja dissolt sindicat d'accionistes delVCF culminen un altre gran “pelotazo”, equivalenta uns cinc o sis Porxinos.

L’Urbanisme i els clubs de futbol. En especial, el ValènciaJulio Sanz

Les polítiques d’inclusió dels treballadors al·lòc-tons no són unívoques. Al llarg de la història hiha hagut molts models diferents (assimilacio-

nistes, melting pot, multiculturalisme, ...) aplicades ambmés o menys fortuna pels diferents estats receptors defluxos migratoris. Estan, doncs, inventades.Històricament el procés de construcció nacional (na-tion building) que els “estats nació” apareguts al segleXIX han dut a terme, tots els estats nació, ha estat diri-git sistemàticament a procurar la integració de les “mi-nories” nacionals i dels al·lòctons a les institucions pú-bliques de la majoria (escola, universitat, sistema judi-cial, exèrcit, policia, institucions culturals, mitjans decomunicació, etc.) en un esforç clarament assimilacio-niste al model dominant i seguint el dogma de “un es-tat, una cultura”.Però, durant el segle XX, en les democràcies mésavançades (no a totes), s’ha posat en dubte la idea libe-ral clàssica d’Estat monocultural (basada en les anti-gues idees de Condorcet) i s’ha iniciat el camí cap al fe-

deralisme cultural, on la defensa del pluriculturalismei plurilingüísme s’ha convertit en una eina indispensa-ble per la convivència cívica i el reconeixement delsdrets de les minories nacionals (que no en els seus te-rritoris propis) que lluiten pel seu reconeixement (Puer-to Rico, Quebec, Flandes, Països Catalans, País Basc,...).Aquesta idea, suposa un rebuig clar de la política assi-milacionista practicada pels antics Estat-nació. Junt ambel federalisme cultural cal destacar la importància delconcepte de “JUSTÍCIAETNOCULTURALi INTER-GRUPAL”, tan utilitzat al Canadà, i que va íntima-ment unit a la idea d’un nacionalisme modern, avançat,liberal, en definitiva de nacionalisme republicà, llunyde la idea de nacionalisme ètnic.

És clar que els treballadors migrants i les seves famí-lies no tenen la mateixa consideració que les nacionssense estat pel fet que ja tenen una nació i un estat, eld’origen, i per tant cal diferenciar entre multicultura-lisme d’immigració i drets culturals de les minories es-tatals. Són dos àmbits diferents, amb drets diferents,però l’essència d’aquestes idees (federalisme cultural ijustícia intergrupal) pot ser utilitzada, de fet s’utilitza aQuebec, per la pràctica del multiculturalisme d’immi-gració.Per tal d’esvair les pors que el terme (multiculturalis-me) aixeca a una part important dels nostres ciutadanscal relativitzar el concepte i afirmar que el “multicultu-ralisme” és un aspecte més d’un conjunt de polítiquesàmplies i que afecten a les relacions etnoculturals. Elmulticulturalisme no és, doncs, l'única política que afec-ta a la immigració, ni tant sols n’és la principal. És sim-plement un modest component d’un conjunt més am-pli de polítiques que afecten a aspectes com ara la na-turalització, l’educació, la formació laboral i l’acredi-tació professional, els drets humans, les lleis contra ladiscriminació, les polítiques d’ocupació. Són totesaquestes polítiques, i no solament el multiculturalis-me, les que actuen com a motors d’inclusió. El multiculturalisme d’immigració no implica, ni moltmenys, una substitució de la noció d’integració (termeaquest que, per cert, caldria substituir pel “d’inclusió”,més respectuós amb els nouvinguts i els seus drets atèsque exigeix que també la societat d’acollida faci un es-forç per acomodar-se a la nova situació), però sí que im-plica un allunyament clar i decidit de les polítiques d’as-similació absoluta que han practicat estats com França(i l’Estat Espanyol entre d’altres) no solament respec-te a les seves “minories nacionals” sinó també als seusal·lòctons i que confonen ser “iguals” amb “ser idèn-tics”; lògicament la identitat és respecte a les pautes dela nació dominant dintre d’un determinat estat.

Però, com iniciar i recórrer el nou camí? No cal inven-tar res, ja està inventat. La clau radica en aplicar la“Declaració internacional dels drets dels treballadorsmigrants i les seves famílies” (1990). La declaració ésuna lliçó de tolerància i per què no dir-ho de “justíciaintergrupal”. Defensa els mateixos drets humans i ga-ranties que tenen els autòctons com no podia ser d’al-tra manera. Defensa les mateixes condicions laboralsque tenen els autòctons (art. 25). Declara l’obligació

que tenen els nouvinguts de complir les lleis i reglamen-

tacions de l’estat d’acollida així com a respectar la iden-

titat cultural dels habitants del país receptor (art 34);però, ... i ací rau la idea de justícia intergrupal, declaratambé el dret a la identitat cultural pròpia (la dels nousciutadans) (art. 31); dret a l’accés a l’habitatge, amb lainclusió als plans socials d’habitatge i la protecció con-tra l’explotació en matèria de lloguers (sic) (art. 43).Fins i tot va més enllà i a l’article 45 diu: ...”2. Els Es-

tats receptors, en col·laboració amb els Estats d'ori-

gen quan procedeixi, aplicaran una política encamina-

da a facilitar la integració dels fills dels treballadors

al·lòctons en el sistema escolar local, particularment

en allò relatiu a l'ensenyament de l'idioma local. Però,... en el 45.3 s’afirma: “Els Estats receptors procuraran

facilitar als fills dels treballadors *migratoris l'ensen-

yament de la seva llengua i cultura maternes i, quan

procedeixi, els Estats d'origen col·laboraran a aquests

efectes.

I, a més, en el 45.4: “Els Estats receptors podran esta-

blir plans especials d'ensenyament en la llengua ma-

terna dels fills dels treballadors *migratoris, en col·la-

boració amb els Estats d'origen si això fos necessari.

Doncs bé, en Esquerra, com que sabem molt bé que sónles polítiques assimilacionistes, i n’estem tips, tampocles volem cap als nous veïns i volem per ells una “in-clusió justa”. Volem un Ajuntament que sigui “re-ferència internacional” (expressió fabriana) en la de-

fensa i aplicació d’aquests principis. O l’Ajuntamentno és estat?. O no és el municipi on es produeix la con-vivència quotidiana?I volem posar aquestes idees en pràctica perquè el con-cepte republicà de ciutadania que defensem ens du aconsiderar a tots els ciutadans valencians, hagin nascuton hagin nascut, com a portadors dels mateixos drets ideures. Però, ... no solament és una responsabilitat dels poderspúblics. També som conscients que el nostre aparell pro-ductiu basat en l’exportació de productes ceràmics i ple-nament incorporat a la globalització econòmica no potprescindir de l'enorme riquesa en capital humà que su-posa el disposar en el futur d’uns ciutadans plenamenteficaços en llurs llengües maternes d’origen. No tenimcap dubte en la millora de la nostra competitivitat queaixò implicaria.Així doncs, cal que els nostres ajuntaments siguin ca-talitzadors d’un conjunt d’esforços que provenint del'empresa privada, de les cambres de comerç i de lespròpies institucions representatives dels nous ciutadansposin en marxa els principis enunciats en la Declaraciódels drets del treballadors migrants i de llurs famílies.Aquest és, al parer d’Esquerra, l’únic camí que ga-ranteix pau social, convivència intergrupal, qualitat devida per a tots, benestar i evita la reproducció a les nos-tres terres de fenomens com els que fa poc de tempsvaren ocórrer a les ciutats franceses. Per cert, provo-cats per ciutadans amb passaport francès de la sego-na i tercera generació d’immigrants però totalmentaculturats. Les polítiques assimilacionistes estan ja“demodes”. Les polítiques paternalistes basades ensubvencions a actes folklòrics, o centres d’acollida ...també. L’assimilacionisme (encara que vagi acom-panyat com a França de la concessió de la ciutadania)no garanteix la pau social ni la convivència. A Que-bec no s’han produït aldarulls semblats.

Una inclusió !"#$%dels treballadors migrants i llurs famíliesCelestí Gimeno i Broch

ERPV

ALTRES VEUS

05OPINIÓL’Avanç informació, 12 de gener de 2007

Un projecte depresent i futur

ATENEU POPULARDEL CARME

L’Ateneu Popular del Carme, és un projec-te-idea que sorgeix d’un nucli de personesvinculades i compromeses en molts àm-

bits diferents de lluita i reflexió popular, ara faràun any, i que veien la necessitat imperiosa d’o-brir un nou espai a la Ciutat de València. Per a nosaltres, membres de l’Assemblea de l’A-teneu Popular del Carme, l’Ateneu ha de ser unespai de trobada i treball de tots aquells sectors,col·lectius, moviments i persones actives a lanostra ciutat (i perque no, esdevenir espai de re-ferència a la nostra comarca) amb un tarannà in-tegrador, obert, plural, combatiu i transgressor...és a dir, popular. Persones diverses i conscients ique ens hem ajuntat per construir un espai dedebat i d’acció. Un espai on poder fer i donar xe-rrades i jornades de formació. On trobar-se ambels amics i amigues. On poder portar a termeuna activitat cultural i artística alternativa. Unespai obert a les activitats dels diferents col·lec-tius... En definitiva, un espai de trobada, d’inter-canvi i de coneixement.És a dir, un projecte molt ambiciós, sobre tot sisom conscients de la terrible realitat de la nostraciutat, quan comencem a parlar de termes més“mundans” com lloguers, instal·lacions... Aixídoncs, i per poder donar resposta a aquests “pro-blemes”, ja des dels inicis d’any, els companys icompanyes de l’Assemblea de l’Ateneu, hem es-tat organitzant tot un seguit d’actes, jornades,festes... per coneixer-nos millor, i per anar arre-plegant diners per poder tenir garanties de cara al’obertura del local. I amb tot, sense oblidar la ne-cessitat d’anar fent socis i involucrant a méscompanyes i companys en el projecte.Quins actes organitzem? Bé, els darrers dissab-tes de cada mes, organitzem unes “Paelles Inter-nacionalistes” a la Llibreria Sahiri de València,on a més de dinar juntes, després de dinar es re-alitzen xerrades sobre qüestions d’àmbit inter-nacional d’actulitat, amb la idea de fomentar eldebat i millorar els nostres coneixements (jas’ha parlat sobre l’Orient Mitjà, Nicaràgua...). Amés, els primers dimecres de cada més, es realit-zen actuacions de “Cafè-teatre” en bars de Ciu-tat Vella, els beneficis de les quals van a la caixade l’Ateneu. També s’han organitzat festes, ven-da de materials, excursions per conèixer elpaís...I quina és la nostra idea dels espais, serveis...que haurà de tenir l’Ateneu?, doncs ens volemdotar d’un espai més o menys ample on poderrealitzar actes, xerrades, actuacions, passes decinema... Un altre espai de biblioteca i estudi,com a espai de treball. I un espai més petit debarra, on poder prendre alguna cosa; ara, això si,entenent que el projecte de l’Ateneu, no és unaltre “bar-garito del rotllo”.Òbviament, encara ens cal molta ajuda. Ensmans i en diners. Per fer tot açò necessitem lavostra ajuda, recolzament i sobre tot, la vostraparticipació sincera. Sense la vostra implicació, al’igual que la de la gent que ja hi participem delprojecte, l’Ateneu no serà possible.Si voleu saber més de nosaltres i coneixer-nos,ens podràs trobar tots els dious cap a les 20h ala Llibreria Sahiri, o a l’adreça de mail:aatteenneeuu..vvaalleenncciiaa@@ggmmaaiill..ccoommT’hi esperem.

L’APUNT

Hem llegit, als diaris, que el crimi-nal atemptat d’ETA a Madriddóna, al PP, les “raons” que esta-

va esperant, per “argumentar” contra elprocés de pau, iniciat amb tanta cautelacom mala fortuna, per govern espanyol.Alguns, però, dubtem d’una tal afirma-ció atès que, des del primer dia i enabsència total de violència –desprès dedeclarada la treva pels terroristes-, els“populars” ja havien començat la seuacampanya particular, contra la recercade la pau civil, a Euzkadi i a Espanya.Clar, si s’assolia la pau se’ls acabava la“rifeta” de la perversió electoralista delterrorisme i el negoci de les “escoltes”.Perquè des de quan han necessitat“raons” per actuar, si el fil conductor detota la seua política és la manipulaciópermanent, la mentida descarada i elmenyspreu a les normes democràtiques

de convivència? Tenen ara, amb la torpei criminal reacció d’ETA a l’immobilismede Zapatero, la “munició” suficient, perarrodonir el seu programa desestabilit-zador, en fer saltar per l’aire, el tímidprocés de recerca de la pau, iniciat pergovern. No és cap secret –ni ells han fet cap gesten dissimular-ho-, la contrarietat quevaren manifestar, en conèixer l’anuncide la treva d’ETA i la satisfacció quemostraven, en iniciar-se els episodis dekale borroka, que ara colma les seuesaspiracions de rebentar el procés, enhaver-se produït l’atemptat a Madrid,que semblaven esperar amb deler.

L’assetjament permanent i bèstia al pre-sident del govern –des del primermoment- , mobilitzant les víctimes delterrorisme d’ETA, clamant al carrer i alsmedia afins –sense estalviar insults iconsignes barroeres-, contra el procésde pau, ha estat dramàtic. Escoltar elsdiscursos –arengues més bé- contra totintent d’acabar amb la violència i evitarnoves víctimes del terrorisme, ha estatterriblement trist alhora que indignant,perquè s’ha palesat que poc –o gens- elsha importat -ni els importa- la pèrdua devides humanes i la salvaguarda de laconvivència, sempre que això els donerèdits electorals. De moment han aconseguit l’objectiu defer recular el govern. Esperem, però,que la maduresa de la ciutadania –majo-ritàriament a favor de la convivència i lapau- no els faça costat.

La ministra d’Educació, MercedesCabrera, ha anunciat la publicaciód’un decret, que augmenta en una

hora la classe de castellà, en educacióprimària. L’ “argument” és garantir el“bilingüísme”. On, però? Òbviament alsterritoris on el castellà no és llengua prò-pia, perquè a la resta de l’Estat -on elcastellà és llengua única- sembla que nocal que l’alumnat siga bilingüe, ni tal solsmínimament. No. El què resulta del tot curiós és el desco-neixement de la sra. ministra, dels resul-tats més recents de les avaluacions esco-lars, que demostren que els alumnes“bilingües” tenen un nivell de castellàequiparable –i de vegades superior- alquè tenen els alumnes monolingües. Sí,igual o superior. Amb la qual cosa quinecessitaria més castellà és l’alumnatdels territoris castellanoparlants i no els“bilingües”. I això no és una paradoxa,perquè els psicolingüistes han demos-trat, a abastament, que el fenomen del“transfer” funciona d’una llengua a l’al-tra, reforçant la dinàmica neuronal i lacompetència recíproca en ambdues llen-gües (*).Per això resulta, com a mínim, curiósque es “castigue” l’alumnat bilingüe, perla poca competència del monolingüe enla llengua única que aprèn. El què cal-dria és reforçar la llengua pròpia, alsterritoris perifèrics –d’una banda- i –del’altra- generalitzar als monolingües cas-tellans, la introducció del coneixementde la resta de les llengües espanyoles.Així, alhora que es generaria una “cos-movisió” de la riquesa lingüística del’Estat, als territoris castellanoparlants,el “transfer” -de retruc- beneficiaria elseu castellà, que és el què a hores d’arasembla que està fallant.La sra. ministra hauria d’assessorar-se.

(*)Vegeu algunes referències que avalenl'alt valor —cognitiu, afectiu, cultural isocial— del bilingüisme:-W. Penfield (citat per Ajuriaguerra,1980) ha constatat l'extraordinària faci-

litat de l'infant bilingüe en sintonitzaramb l'interlocutor d'una o una altra llen-gua, per la capacitat de processament,emmagatzemament i de reacció —tes-ting— de dades lingüístiques.-Peal i Lambert, ja des de 1962, compro-varen com els escolars bilingües —fran-co/anglesos— a Montreal, ultrapassavenels monolingües anglesos en intel·ligèn-cia verbal i no verbal, en flexibilitat depensament i en estructures cognitivesmés diversificades i creatives. Anisfelddos anys més tard (1964) confirmavaaquells resultats.-Successivament, Torrance a Singapur(1970), Balkan a Ginebra (1970), Ianco-Worral a Sudàfrica (1972), Ben-Zeev aIsrael i Nova York(1972), Cummins iGulustan a l'oest de Canadà (1973),Scott al mateix Montreal (1973) i Balkan(1979) obtenien resultats molt positiusper als alumnes bilingües. A l'Estatespanyol són ja clàssiques les investiga-cions de K. Atutxa al Pais basc (1976),de O. Mestres (1972) i J. Arnau (1976) aCatalunya i J.L. Doménech (1990) aValència. Tots conclouen que els bilin-gües avantatgen els monolingües en fle-xibilitat cognitiva, en pensament diver-gent, en pensament operacional con-cret, en major destresa per a la reorga-nització lingüística i en un domini més

alt del codi lingüístic. Més encara, elsbilingües, en acabar el tercer any, tenenel mateix domini del castellà que elsmonolingües castellans (Arnau, 1979). Iés que com confirma la tesi de Tabouret-Keller (citat per Ajuriaguerra, 1980),quan les condicions en la pràctica delbilingüisme, tenen en compte les neces-sitats i possibilitats dels infants i s'inte-gren en un marc d'educació normal, elbilingüisme esdevé altament positiu. Iaixò perquè: a) Es desenvolupa un alt índex de trans-fer de la component abstracta de l'es-tructura lingüística, d'una llengua a l'al-tra.b) Es desenvolupa l'agilitat mental, enaplicar el codi lingüístic de manera mul-tidireccional.c) Es reforça —per similitud ó per con-trast— cada codi lingüístic.d) S'amplia la dimensió cultural, enreferència al de l'altra llengua.e) Es garanteix una major seguretat iestabilitat emocional al subjecte if) Es facilita una més consolidada inte-gració escolar i social.

Així, doncs, no li falta raó a la sra. minis-tra quan defensa el bilingüisme. Però calque ho aplique als monolingües, no alsque ja ho són, de bilingües.

El bilingüisme de la sra. ministra

!"#$%&'(

)#"*+,("(

Marc Antoni AdellPSICÒLEG

06 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

INTERNACIONAL

MICHAEL WATTS* COUNTERPUNCH

Ryzard Kapucinski, el gran periodis-ta polonès, va escriure una vegadaque “el petroli és un conte de fades icom tot conte de fades té una part dementida”. La terrible explosió de pe-troli que va engolir-se un veïnat deLagos després del dia de Nadal –elnombre de víctimes mortals conegutfins ara és de gairebé 300– diu menyssobre vàndals que barrinen els oleo-ductes que passen per la superfíciedel miserable món de barraques dela ciutat que de la venalitat, el mal-baratament i la corrupció d'un pe-trocapitalisme nigerià alimentat peruna pluja de beneficis i l'addicció dela modernitat per l'automòbil. Les ho-rribles fotografies d'esquelets hu-mans incinerats que són extretes delsenderrocs carbonitzats de l'àrea d'A-wori d'Abule Egba, un suburbi de La-gos, és un pàl·lid testimoni del fracàstotal –la gran mentida– del desenvo-lupament nacional centenari a laNigèria postcolonial. L'espectacled'una nació petroliera on centenarsd'habitants pobres desesperats dela ciutat es barallen per recollir pe-troli i querosé d'oleoductes trencatso barrinats està al centre del misera-ble fracàs de molts Estats petroliers,el que el politòleg de Stanford, TerryKarl anomena “la paradoxa de l'a-bundància”.

Nigèria produeix més de 2 milionsde barrils de petroli al dia (avaluatsactualment en uns 40.000 milionsde dòlars per any), el que represen-ta un 90% dels seus ingressos d'ex-portació i un 80% de l'ingrés del go-vern. Nigèria també subministra un9% de les importacions dels EUA iés el pilar de l'estratègia petrolieraafricana del govern Bush després del'11-S, que preveu que el Golf de Gui-nea subministrarà possiblement un25% de les importacions dels EUAel 2015. Una indústria petroliera demolts milers de milions de dòlars és,no obstant això, en el millor dels ca-sos, un avantatge a mig fer i, per a lamajoria dels nigerians, tan sols unconte de fades que ha acabat terri-blement mal. Fer un inventari dels‘assoliments' del desenvolupamentpetrolier de Nigèria és un exercici sa-

ludable: un 85% dels ingressos delpetroli són reportats per 1% de la po-blació; durant tres dècades tal vega-da un quart dels 400.000 milions dedòlars en ingressos del petroli hasimplement desaparegut; entre 1970i 2000 a Nigèria el nombre de perso-nes que subsisteixen amb menysd'un dòlar al dia va créixer d'un 36%a més d'un 70%, de 19 milions a 90milions. Segons el Fons Monetari In-ternacional, el petroli “no va semblarcontribuir al nivell de vida” i “podriahaver contribuït a una baixada del ni-vell de vida”. El cap de la contra-co-rrupció Nuhu Ribadu (una de les po-ques llums en un paisatge polític te-nebrós), va afirmar que el 2003 un70% de la riquesa petroliera del paísva ser robada o malgastada; l'any

2005 va ser “de només” un 40%. Du-rant el període 1965-2004, l'ingrésper capita va caure de 250 dòlars a212 dòlars mentre que la distribuciódels ingressos va deteriorar-se mar-cadament. Des de 1990 tant el PIBper capita com l'esperança de vidahan caigut, segons càlculs del BancMundial.

Quina, llavors, és la veritable histò-ria després dels horrors d'AbuleEgba? Comencem amb el fet que enels dies abans de l'explosió, era gai-rebé impossible trobar combustiblea Lagos i a altres ciutats del país. Fi-les massives en les gasolineres du-rant el període de les festes van seren gran mida el resultat d'una indús-tria local de refinació ineficient i co-rrupta que funciona, quan ho fa, persota de la seua capacitat. La realitatbrutal de la vida al petro-Estat nige-rià és que el combustible per a l'úsdiari és una de les mercaderies mésescasses del país.

El que podria sorprendre el lec-tor occidental és una estratègia po-pular de supervivència extravagant ipotencialment letal, és a dir, el roba-tori de petroli, que treu a la llum elranci subsòl del desenvolupamentnigerià. La miserable qualitat de la in-fraestructura dels oleoductes i laseua proximitat als assentaments hu-mans ha estat des de fa temps un mo-tiu de preocupació per a les activitatsi comunitats nigerianes en les regions

productores i consumidores de pe-troli. En els fets, el recent desastre aLagos forma part de la vida quotidia-na. L'any 2003 vaig visitar les restesd'una església a Okrika, en el cor dela regió productora de petroli en eldelta del Níger, que havia estat inci-nerada per una explosió d'un oleo-ducte durant la missa del diumengeal matí. En general, el quadre és demassiva irresponsabilitat i compla-cencia de la Companyia Nacional dePetroli Nigeriana (NNPC, per lesseues sigles en anglès), que té la res-ponsabilitat per la major part de la in-fraestructura d'oleoductes, i d'unadepriment falta de lideratge i de vo-luntat política a Abuja, la capital fe-deral.

Des de finals dels anys noranta, hiha hagut almenys deu explosions im-portants i almenys 2.000 morts as-sociades amb oleoductes perforats isaquejats. El 1998, més de 1.000 per-sones van morir a Jesse; més de 300van ser cremades vives a Warri el2000. Hi ha hagut almenys tres focsimmensos només a Lagos des de fi-nals de 2004, el més recent el 12 demaig de 2006. Innombrables altresesdeveniments més petits raramentarriben a les pàgines de la premsa ni-geriana. L'anunci pel president Oba-sanjo que acaba d'aprovar el pla deNNPC de reubicar sota terra 5.000quilòmetres d'oleoductes, només potser rebut amb estupefacció –i el ci-

nisme més profund.Hi ha almenys dues facetes im-

portants de la història d'Awori. Unaés el que ens diu sobre el vast mónnigerià de barris marginats del qualforma part Lagos. Segons alguns càl-culs Lagos té una població de dissetmilions. Mike Davis, al seu extraor-dinari nou llibre “Planet of the Slums”ens recorda que tal vegada entre unvuitanta i un noranta per cent de lapoblació en ràpid creixement de ciu-tats africanes –Lagos és quaranta ve-gades més gran del que era el 1950–està allotjada en barraques, un mal-son dickensià de primesa, pobresa imalaltia. El món de barraques de La-gos desafia tota descripció, en partperquè les seues operacions seguei-xen sent un misteri. A Ajegunle, unadels seus vasts pobles de llanda i car-tró, és probable que 1,5 milions depersones habiten vuit quilòmetresquadrats. En un recent article deNew Yorker, George Packer descriula ciutat com un munt d'escombra-ries enceses, poblat per exèrcits decarronyers que són superflus i en úl-tima instància d'un sol ús. No sorprènque el governador Bola Tinubu deLagos haja vist en les restes carbo-nitzades d'Abule Egba, “la vergonyade la nostra nació.”

I el saqueig dels oleoductes i elrobatori de petroli? És gairebé segurque les dones i els nens que es vanajuntar al voltant de l'oleoducte per-

Infern petrolier a NigèriaDDRRAAMMAA BAIXA EL NIVELL DE VIDA A MESURA QUE CREIXEN ELS BENEFICIS DEL PETROLI

ARXIU

El passat 26 de desembrel’explosió d’un pou depetroli va cobrar-se propde 300 víctimes mortals aLagos, un incident queposa de relleu el fracàs deldesenvolupament de laNigèria postcolonial per lavia del petrocapitalisme

Des de 1990 tant el PIBper capita coml'esperança de vida hancaigut, segons càlculsdel Banc Mundial

Des de finals dels 90 hiha hagut almenys deuexplosions importants ialmenys 2.000 morts associades al petroli

07INTERNACIONALL’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

forat hagen estat participants d'a-nar per casa. L'oleoducte havia estatbarrinat la Nit de Nadal i d'hora almatí hi havia informes generalitzatsque s'estaven omplint dos camionstanc en presència de la policia local.El robatori de petroli –al qual es re-fereixen localment com “bunkering”–és un negoci molt gran i ben organit-zat a Nigèria. Segons alguns càlculsés possible que entre 10 i 15% del pe-troli nigerià siga robat pels anome-nats sindicats petroliers. Els lago-sians empobrits que omplin de pe-troli amb culleres els seus bidons sónabastidors a baix nivell en un vastecosistema del crim que arriba als ni-vells més elevats a l'interior del go-vern i de les forces armades, i queinvolucra la complicitat de les gransmultinacionals del petroli. En tots elscamps petrolífers del delta del Níger,militars i funcionaris governamentalsamb bones connexions han fet ús degrups de joves privats de drets i de-socupats per orquestrar les presesdels grans oleoductes i per a con-duir les barcasses de petroli a travésde l'embolic de caletes en el delta aestacions de descàrrega en mar obert–tot sota l'ull vigilant de l'armada idels guardacostes nigerians. Alspreus actuals, aquesta màfia petro-liera controla una economia negrad'un valor de milers de milions de dò-lars per any.

Però el negoci del bunkering hatingut un efecte contraproduent ra-

dical. Grups juvenils enfellonits,molts d'ells de les minories ètniquesmarginades del delta del Níger, ex-closos en gran part del procés fede-ral d'assignació d'ingressos del pe-troli, han assolit el control d'impor-tants seccions del comerç de roba-tori de petroli. El bunkering finançala compra de grans reserves ocultesd'armes per al que s'ha convertit enuna sèrie d'insurreccions en elscamps petrolífers. El moviment pelcontrol dels recursos i l'autodeter-minació que va aparèixer a finals delsanys vuitanta en el moviment no vio-lent de Ken Saro-Wiwa i del pobleOgoni, s'havia transformat a fins delsanys noranta en una sèrie de milícies–els Vigilants del Delta del Níger, laForça de Voluntaris dels Pobles del

Delta del Níger – per a les quals l'hà-bil aliança d'un Estat petrolier co-rrupte amb companyies petrolierestransnacionals impunes es va con-vertir en l'objecte d'un lluita armadai cada vegada més violenta. Molts d'a-quests insurgents van començar laseua vida com matons polítics con-tractats per polítics alimentats pelpetroli a les eleccions de 1999 i 2003però la seua inserció en el negoci delbunkering els ha atorgat una auto-nomia política i una capacitat militarper a realitzar una guerra d'escamotsen els pantans i caletes del Delta delNíger.

A finals de 2005, una milícia finsllavors desconeguda –el Movimentper l'Emancipació del Delta del Ní-ger [MEND]– va prendre una sèried'ostatges entre els treballadors delpetroli i després va muntar massiusatacs contra infraestructures petro-lieres de propietat de Chevron, Agip,Shell i de la companyia nacional pe-troliera nigeriana. A finals de 2006MEND s'ha fet cada vegada més atre-vida fins al punt que algunes com-panyies han començat a evacuar elseu personal expatriat. La turbulèn-cia dels camps petrolífers ve delsanys noranta i va escalar dramàtica-ment quan el president Obasanjo vaarribar al poder el 1999. La compan-yia petroliera nacional estima que en-tre 1998 i 2003 va haver-hi quatre-cents saquejos d'instal·lacions de lacompanyia cada any. En set anys,

les insurreccions i conflictes han cos-tat al govern 6.800 milions de dòlarsen pèrdues d'ingressos del petroli.

Ara el delta del Níger és gairebéingovernable. En un informe de 2005,Amnistia Internacional va concloureque les forces de seguretat nigeria-nes segueixen operant impunement.El govern, afirma, no protegeix a lescomunitats en les àrees producto-res de petroli, mentre assegura la se-guretat de la indústria petroliera. Lescondicions terribles al delta són aug-mentades per les polítiques de les pe-trolieres transnacionals, que han aca-bat per reconèixer que les seuespràctiques de desenvolupament co-munitari i de “pagaments en efec-tiu” han empitjorat la situació. Al junyde 2004, la filtració d'un informe in-tern de Shell Nigèria va revelar lacontribució directa de la companyiaa pràctiques corruptes i a la violèn-cia entre comunitats que ha erosio-nat el que anomenen la seua “llicèn-cia per a operar.”

En les cendres de l'infern de La-gos jeu una història molt més foscade corrupció estatal, poder corpora-tiu i una creixent insurrecció petro-liera, tot emmarcat per l'existènciad'una pobresa endèmica enmig de lariquesa petroliera. Mentre Nigèria esprepara per a les eleccions d'abril de2007, el greu perill és que l'alça delspreus del petroli finançarà una im-mensa caixa electoral per a políticsperfectament disposats a desplegar

a la joventut inquieta i a insurgentsenfellonits per als seus propis propò-sits polítics.

En un segon terme hi ha els mili-tars dela EUA. Segons el general Ja-mes Jones, en un testimoni presen-tat al Comitè de Serveis Armats delSenat el 2005, el nou objectiu a Àfri-ca “ha de ser eliminar les àrees no go-vernades, contrarestar l'extremisme,acabar els conflictes i reduir la ines-tabilitat crònica” pel potencial d'À-frica de convertir-se en el pròximfront en la Guerra Global contra el Te-rrorisme. ”Durant una Conferènciade Poder Marítim Africà al maig de2006, a Abuja, l'almirall Harry Ulrich,comandant d'EUCOM de les ForcesNavals Europa i Àfrica dels EUA, alreferir-se al camp petrolífer Bonga deShell –el major de Nigèria, el desen-volupament del qual va costar 3.600milions de dòlars i que es troba din-tre de les aigües territorials de Nigè-ria– va admetre que vaixells esta-dounidencs estan patrullant elscamps petrolífers dintre del límit de200 milles: “ens preocupem per Nigè-ria i volem ajudar-la a protegir la re-gió de les mans del criminal marítim...els EUA i tota nació bona vol una cos-ta segura per a països que subminis-tren la seua energia i per això estemallí sovint. De manera que Nigèriano té res a témer.” Davant un rere-fons de militància que creix en espi-ral en tot el Delta, els interessos es-tadounidencs han coincidit amb lespreocupacions estratègiques euro-pees en la regió i han establert l'Es-tratègia de Seguretat Energètica delGolf de Guinea.

Al desembre de 2005, l'ambaixa-dor estadounidenc i el gerent gene-ral de la Corporació Nacional Nige-riana de Petroli van acordar establirquatre comitès especials per coordi-nar l'acció contra el tràfic en armesde petit calibre en el delta del Níger,reforçar la seguretat marítima i cos-tanera en la regió, promoure el de-senvolupament comunitari i la re-ducció de la pobresa, i combatre elrentat de diners i altres crims finan-cers.

Els grans del petroli que enfron-ten el tancament de fins a 500.000 ba-rrils per dia estan inevitablement pre-ocupats. Un alt analista marítim enl'Oficina d'Investigació Naval d'USAva revelar a participants en un con-ferència a Fort Lauderdale al marçde 2006 que "Shell va encapçalar ungrup de companyies petrolieres enun contacte amb els militars delsEUA per a demanar protecció per ales seues instal·lacions al Delta, i vaadvertir que “Nigèria pot haver per-dut la capacitat de controlar la si-tuació”. És una veritable tempesta deconflicte lubricada pel petroli. Un in-fern petrolier d'un altre tipus.

Els lectors interessats poden consultarun nou Informe Internacional de Política(2007) publicat pel centre de Política In-ternacional a Washington DC per Paul Lu-beck, Ronnie Lipschitz i l'autor d'aquest tre-ball que discuteix la militarització del Golfde Guinea. L'informe s'intitula: "ConvergentInterests: US Energy Security and the "Se-curing" of Nigerian Democracy" .

Michael Watts és director del Centre d'Es-tudis Africans, Universitat de Califòrnia,Berkeley

Segons l'FMI, el petroli“no ha semblat contribuiral nivell de vida” i“podria haver contribuït a la seua baixada”

En tres dècades unquart dels 400.000milions de dòlars eningressos del petroli ha desaparegut

ARXIU

ESTAT08 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

ESTAT

ÀLEX ROMAGUERA

L’artefacte de Barajas és un impacteen la línia de flotació del procés de paua Euskadi. Amb tot i això, ni l’esque-rra abertzale, ni l’Executiu de Vitòria,ni tampoc la societat basca per àm-plia majoria, no perden l’esperança.Ben al contrari, consideren que, comva passar a Irlanda del Nord, el pro-cés tindrà obstacles, dificultats i cri-sis profundes, però no admet un re-torn al passat perquè és “irreversible”.

Salvant les enormes distàncies, l’e-volució dels dos contenciosos pre-senta una sèrie de paral·lelismes clau.Així ho han afirmat reiteradament ex-perts en resolució de conflictes, comel sacerdot irlandès Alec Reid, per aqui l’alto el foc d’ETA del 22 de marçmarca un abans i un després. “Re-corda el pas que va fer l’IRA el 31 d’a-gost de 1994, quan va anunciar unatreva indefinida que, si bé es va inte-rrompre al cap de 17 mesos, va ini-ciar un procés de pau que encara noha culminat”. Les paraules d’aquestmembre de l’orde dels redemptoris-tes de Dublín sempre són tingudes encompte amb especial deteniment,atès el seu paper de mediador en elscontenciosos irlandès i basc, amb elqual va entrar en contacte a través delseu amic Joseba Segura, també sa-cerdot.

Com altres personalitats, Reid havist darrere la figura del portaveu deBatasuna Arnaldo Otegi la de GerryAdams, líder del Sinn Féin (braç po-lític de l’IRA), els quals sovint hancomparegut junts en rodes de prem-sa; i també una semblança entre elpresident Rodríguez Zapatero i elprimer ministre britànic, Tony Blair.Cal recordar que el màxim mandata-ri anglès va viatjar expressament aMadrid poc després de la treva d’E-TA per donar suport a la decisió del’Executiu central d’iniciar conversesamb l’organització basca, conscientde l’oportunitat històrica d’encarrilarun procés homologable a l’irlandès.

En tot cas, el que més indica les si-milituds entre l’un cas i l’altre són elstermes del comunicat en què ETA vaanunciar l’alto el foc permanent el 22de març. Un comunicat que, segonsfonts de la lluita antiterrorista citadesper alguns diaris estatals, és fruit deles trobades que dirigents de l’orga-nització armada basca van manteniramb l’IRA els darrers anys amb l’ob-jectiu de « reorientar la seva estratè-gia».

De fet, el comunicat d’ETA delmarç conté fins a vuit expressions cal-cades de l’emès per l’IRA, com ara«impulsar un procés democràtic»,«assumir el compromís», «actuar ambresponsabilitat» i, en termes similars,els anys de lluita o la superació delconflicte mitjançant el diàleg, la ne-gociació i l’acord. Al cap de 17 mesos,l’IRA liquidava la seva treva amb uncotxe bomba a Londres que causavados morts i nombrosos danys mate-rials. El mateix balanç que ha provo-cat el cotxe bomba d’ETA a l’aeroportde Barajas el 30 de desembre passat,i que posava fi a un alto el foc de 10mesos.

L’enorme diferència rau en el fetque, Tony Blair va invitar el Sinn Féina participar en el diàleg multipartit,fet que va desembocar en la segona iúltima treva de l’IRA, mentre que Ro-dríguez Zapatero ha perseguit la re-núncia d’ETA a la violència sense im-pulsar el procés de diàleg polític, jaque, a diferència del Govern anglèsquan va citar Adams i McGuinness aDowning Street, no ha fet cap gest si-milar amb la il·legalitzada Batasunaper la pressió a la qual està sotmès.Amb tot, com recordava Graham Wat-son, president de l’Aliança dels Libe-rals i Demòcrates Europeus (ALDE),“a vegades és necessari que els polí-tics córreguen riscos per buscar lapau”.

Vídeo en què ETA comunica la fi de la treva de 1998.

ETA segueix el mateix guió del’IRA per forçar el Govern al diàleg

PARAL·LELISMES ELS IRLANDESOS TAMBÉ VAN COMETRE UN ATEMPTAT MORTAL 17 MESOS DESPRÉS DE L’ALTO EL FOC

L’anunci d’alto el focpermanent del 22 demarç, ara trencat, adoptafrases textuals de l’altoel foc decretat pel grupirlandès l’any 1994, quetambé es va aturar ambun cotxe bomba a l’estde Londres

El sociòleg Salvador Cardús creuque ETA ha volgut seguir els pas-sos seguits per l’IRA i no s’ha ado-nat que Espanya no és el RegneUnit. “Efectivament, l’IRA va apres-sar el govern britànic, ja en ple altoel foc, amb un atemptat gravíssimel febrer de 1996 a l’estació deSouth Quay, a Canary Wharf, el lla-vors nou flamant cor econòmic deLondres. El resultat fou de dosmorts i gairebé 130 milions d’eu-ros de destrucció. Però el procésde pau al Regne Unit era -i és- unafer d’Estat, al marge de la con-frontació partidista i amb un su-port unànime de la societat brità-nica que, òbviament, incloïa elsmitjans de comunicació públic iprivats. I, per tant, al Regne Unitl’Estat va ser capaç de resistir l’en-vestida i seguir endavant. Fins i totva pair el sanguinari atemptat de1998 a Omagh, amb 31 morts, que

cap partit no va utilitzar en contradel govern de torn”.Segons assegura Cardús, en un ar-ticle a l’Avui, “ETA sembla que nos’ha adonat d’aquesta diferènciaque explica que el pas més granque de moment podia fer el governdel PSOE era el d’acceptar la ma-teixa retòrica de la pau i el diàleg.Tota una heroïcitat, si es té encompte el context mediàtic es-panyol i l’oportunisme polític delPP”. En aquest sentit, creu que “éslògic que ETA no entengués l’altoel foc com una mera rendició, peròés senyal d’estupidesa que noveiés que no podia exigir que elPSOE i ZP se suïcidessin política-ment per salvar les seves presses”.Segons el sociòleg i periodista,“ZP no portava l’Estat al darrere”ni el suport ideològic “en el qual elPSOE sempre s’ha recolzat: ‘ElPaís’. ZP comptava fer de l’èxit del

procés de pau el seu propi èxit po-lític, “massa ambició per a tantadebilitat”, afirma Cardús. La para-doxa podria ser que, després de l’a-temptat, “gairebé sigui ETA l’úni-ca que reclami amb insistència lacontinuació del procés de pau”. Ipot ser que ara, quan ja sigui mas-sa tard, “Batasuna es desmarquid’una ETA a la qual també acabiconsiderant un mort vivent”. Però,segons Cardús, també “caldrà es-perar un nou cicle polític per sabersi l’Estat espanyol serà capaç, ambZP o sense, d’assumir la represad’un procés de pau des d’una pers-pectiva no partidista, després defetes les sumes i restes dels cos-tos i els beneficis que li pot com-portar”. El sociòleg i periodista fi-nalitza l’article assegurant que“mai tanta potència explosiva ha-via posat en evidència tanta debi-litat negociadora”.

SALVADOR CARDÚS: “ETA NO VEU QUE ESPANYA NO ÉS EL REGNE UNIT”

Contrapunt

El comunicat d’ETA delmarç conté fins a vuitexpressions calcades delque va emetre l’IRA quanva iniciar la pau a Irlanda

Ni l’esquerra abertzale,ni l’executiu de Vitòria,ni la societat bascaperden l’esperança enquè continue el procès

09ESTAT L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

JAVIER ORTIZ

Passat un temps de l'atemptat de laT-4, examinats els fets amb més cal-ma i vistes les reaccions de qui hatingut capacitat per a reaccionar–Batasuna s'ha quedat com senseparla, tal vegada perquè encara nitan sols sap a què atenir-se–, cal co-mençar ja a establir alguns diagnòs-tics i a proposar certes perspecti-ves.Des del cèlebre discurs d'Anoeta, enel qual Batasuna va fixar la seua es-tratègia, quasi totes les forces polí-tiques, a excepció del PP, han estatd'acord amb què en l'anomenat“conflicte basc” cal diferenciar ne-tament dos problemes que són denaturalesa i caràcter diferents i que,per això mateix, requereixen viesespecífiques de solució: d'un costat,el problema de la violència d'ETA,de l'altre, el de la relació o enfiladadel País Basc amb (o en) el conjuntespanyol. Per aquest motiu es va co-mençar a parlar de manera sis-temàtica de la necessitat d'establirdues taules de negociació: una, enla qual ETA i el Govern central hau-rien d'arribar a un acord que per-metera l'adéu a les armes definitiu;una altra, en la qual les forces polí-tiques basques, sense exclusió, ela-borarien una proposta unificada«de cara a Madrid».

En el primer terreny les coseshan estat des del principi remata-damente confuses. Segons esdesprèn de l'ocorregut, ETA i el Go-vern de Zapatero no han estat d'a-cord mai ni tan sols en l'objectiu dela taula que se'ls havia assignat enl'esquema global abans esmentat. ElGovern, encara que preferira per ra-ons estètiques no expressar-ho aixíde cruament, l'única cosa que voliaera pactar els termes de la rendiciód'ETA. Aquesta, per la seua banda,actuava com si es disposara a nego-ciar un armistici entre contendentsirreductibles.

El comportament de l'Executiude Zapatero ha estat a aquests efec-tes molt maldestre. Hauria d'haveractuat de manera que la negociaciópoguera anar lliscant-se cap al seuterreny. Ho podria haver aconse-guit, tal vegada, adoptant algunesmesures visibles de política peni-tenciària i altres de tipus legislatiu ijudicial, però o no s'ha atrevit a as-sumir el cost polític d'aqueixesaudàcies, o no ha captat l'impor-tants que eren, o ambdues coses al-hora.

El d'ETA és encara pitjor, fins itot mirades les coses des del seupunt de vista. Per començar, mai vaassumir realment la lògica del plan-tejament d'Anoeta. Durant aquestsmesos, no ha parat d'interferir en

debats que se suposava que haviende ser abordats exclusivament perles forces polítiques. Ha tractat decondicionar la marxa d'aquells de-bats no només amb proclames méso menys teòriques perfectament ex-temporànies, sinó també mitjançantaccions violentes d'un o altre tipus(incitant a la kale borroka, reabas-tint-se d'armes i explosius, etc.)que, per la pròpia lògica de l'alto elfoc, hauria d'haver exclòs.

Encara que el meu coneixementdels secrets actuals d'ETA és nul,aquestes incoherències de compor-tament m'obliguen a pensar que enel seu interior, igual que en el de l'es-querra abertzale –d'això si que es témés notícia–, hi ha contradiccionsque van molt més enllà de les sim-ples discrepàncies tàctiques.

La meua conclusió, ja dic que es-peculativa, ve molt reforçada per lamanera com s'ha produït la rupturade l'alto el foc, que ha estat com-pletament aliena a les regles del joca les quals ETA sempre s'ha atingut.

Està ETA monolíticament unifi-cada o caòticament dividida? El queno té tornada de fulla, per desgrà-cia, és que la taula de negociaciód'ETA amb el Govern s'ha anat a ferla mà, i que ho ha fet a més en unescondicions que fan molt difícil laseua restitució. Perquè tot un seguitde vells llocs comuns («ETA nomenteix», «ETA és fidel als seuscompromisos», «ETA avisa», etc.)ha deixat de valdre, i ja no pot ha-

ver polític, siga nacionalista basc,nacionalista espanyol, republicà ir-landès, premi Nobel argentí o ex-pert sud-africà, que es fie del que lidiuen els presumptes dirigents d'E-TA, perquè poden dir-li avui unacosa i despús-demà ocórrer qualse-vol altra. Dit siga en l'argot dels di-plomàtics: s'ha produït “una crisid'interlocució”. O en romà paladí: noté sentit asseure't a parlar amb algúque no saps ni qui és ni a qui repre-senta realment.

En les actuals condicions, i almarge dels desitjos que cadascúpuga evidenciar –em tem que mésd'un segueix confonent els seus de-sitjos amb les realitats–, només que-da una via per la qual podria propi-ciar-se la fi de la violència d'ETA: lademostració pràctica que aqueixaviolència no té sentit perquè les as-piracions majoritàries de la pobla-ció basca, quant al reconeixement ia l'expressió de la seua identitat na-cional, poden anar obtenint satis-facció per mètodes pacífics.

Ací és on hauria de cobrar tota laseua importància l'altra mesa, de laqual tant s'ha parlat en general, coma peça clau del projecte de pacifi-cació i normalització d'Euskadi,però de la qual tan poca concreciós'ha sabut al llarg dels últims mesos.Si aqueix fòrum, obert en principi alconjunt de les forces polítiques bas-ques, avançara en l'establiment d'unampli consens pel que fa al que con-vindria que fóra el futur d'Euskal

Herria com a col·lectivitat nacional,el despropòsit de l'activitat d'ETAs'aniria fent palés també per al con-junt de la seua pròpia base social.

No obstant això, l'avanç peraqueix camí ensopega amb obsta-cles de tot tipus, tant circumstan-cials com estratègics.

Els circumstancials són bastantobvis: l'atemptat de la T-4 va a difi-cultar, si és que no a impedir –demoment també a impedir–, queaqueixa mesa, en la qual la presèn-cia de Batasuna és tan imprescindi-ble com la del PSE-PSOE, puga simés no funcionar. Tal com s'han po-sat les coses, les possibilitats queBatasuna trobe reconeixement ofi-cial i reba un tracte normalitzat sónnul·les. És possible que els socialis-tes seguisquen reunint-se amb elsdirigents de l'esquerra abertzale,però de segur que ho faran d'ama-gat, evitant com siga la foto.

Les dificultats estratègiques sóntambé molt grans. Perquè qualsevolintent d'arribar a un acord amb elpoder central de l'Estat relatiu al re-coneixement polític de la persona-litat nacional d'Euskal Herria xocaràfrontalment no només amb el tradi-cional entossudiment espanyolistadels sustentadors d'aqueix poder,sinó també amb l'hostilitat, renova-da i ara augmentada, de bona partde la pròpia població espanyola, queté en les seues mans un instrumentdecisiu, de potencialitats devasta-dores: el vot.

He estat a punt d'escriure: «Novull ni pensar què succeiria si, arrande tot açò, el PP regressara al Go-vern central». Però tant dóna el quejo vulga o no vulga pensar: aqueixapossibilitat no només existeix, sinóque ha guanyat molts enters en lesúltimes hores. I amb el PP en laMoncloa, els progressos en el plànolestrictament polític es farien enca-ra més difícils.

Fa tres mesos vaig escriure un ar-ticle per al fòrum internacional SafeDemocracy (Per què pot fracassarla pau al País Basc, ho vaig titular)en el qual vaig apel·lar a la tòpicaimatge del xoc de trens per a ex-pressar que, tal com veia les coses,no podia descartar en absolut que elprocés de pau saltara per l'aire, grà-cies a ll'entossudiment combinatdels uns i els altres. No esmenteaqueix auguri per a fer gala de luci-desa, com algun amic m'ha recrimi-nat, sinó per a subratllar els perillsque presenta l'optimisme infundat.

Un col·lega molt bona persona, alque tinc gran estima, sol dir molt:«Vull creure que...». Això és volun-tarisme, sense més. No li veig elsavantatges. Posar-se en la millor deles hipòtesis pot ajudar a les perso-nes a patir menys, però el més útil,no a efectes subjectius sinó socials,és avaluar sempre quines possibili-tats hi ha que siga la pitjor de leshipòtesis la qual realment es verifi-que.

El precís Alberto Piris em va as-senyalar una vegada que aquella ti-rada meva a preparar-me per al pit-jor, que no sé d'on em ve, és un prin-cipi bàsic de la ciència militar. El quepassa és que hi ha molta gent ques'apunta sense pensar-se'l dues ve-gades a la gracieta aquella de Grou-cho Marx segons la qual parlar d'in-tel·ligència militar és incórrer enuna contradicció 'in terminis'.

Ni pel folre. Els militars han es-tudiat molt i molt bé al llarg de laHistòria en què consisteix això deguanyar i de perdre. I què cal fer pera assolir el primer i evitar el segon.

Sembla mentida que una orga-nització que es feia cridar "ETA mi-litar" haja demostrat tan poca perí-cia en aqueix art.

Ara, en tot cas, estem en la si-tuació provocada per la pitjor de leshipòtesis.

Què es pot fer?Retorn a les qüestions de filoso-

fia. Primer punt: acceptem que hi haproblemes que, quan estan irre-meiablement malament plantejats,no tenen solució. Segon: recordemque cap realisme justifica la passi-vitat.

Cal seguir intentant-ho. Per im-peratiu moral, ja que no per espe-rança.

Dues meses de negociacióEl periodista basc Javier Ortiz analitza el pla de treball que va tindre el procés de pau amb les dues meses dediàleg, i parla sobre els nous escenaris de negociació possible després de l’atemptat de l’organització armada al’aeroport de Barajas. Segons diu, cal seguir intentant-ho, “més per imperatiu moral que per esperança”.

ANÀLISI

ESTAT10 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

PEP MARTÍ

Són situacions molt diferents,però l’agressivitat és semblant. Eldiscurs guerracivilista de l’ala duradel PP i de l’aparell mediàtic de ladreta espanyola recorden molt elque van fer els seus homòlegs xi-lens durant l’etapa final del Governde Salvador Allende i la Unitat Po-pular. El quadre social del Xile dela UP i l’Espanya de ZP és abismal-ment diferent, però el to rupturis-ta dels mitjans conservadors éssemblant.

El fet que un pinochetista des-tacat com el xilè Hermenegildo Pé-rez de Arce col·labori a Libertad Di-gital, que dirigeix Federico Jimé-nez Losantos, no és casual. En l’a-gressivitat i la intolerància de laCOPE i de la resta de mitjans de lacaverna madrilenya hi ha moltspunts en comú amb el discursllançat des del búnquer xilè alsanys setanta, liderat sens dubte peldiari El Mercurio.

‘El Mercurio’, com la COPERotatiu de la dreta tradicional xi-lena, El Mercurio, propietat de lafamília Edwards, va excel·lir enl’estratègia filocolpista. L’embolcallideològic no era el mateix. La dre-

ta colpista xilena acusava la UnitatPopular de «marxista», acusacióque ara seria ridícula si es llancéscontra el Govern del PSOE. Però hiha aspectes calcats: denúncia d’unGovern suposadament il·legítimque viola les lleis; defensa aferris-sada de la Constitució, amenaçadaper un Govern totalitari; lideratgedes dels mitjans a la mobilització alcarrer; recurs continu a les teoriesconspiratives, que a Xile eren lapreparació del lliurament de la so-birania del país a la Cuba castristai al comunisme. En alguns temes,fins i tot les frases emprades per lacaverna xilena i l’espanyola són lesmateixes. Així, un projecte de re-

forma educativa que tenia el suportde la UNESCO va ser rebut per lesforces conservadores com un ataca la llibertat d’ensenyament, i l’e-piscopat xilè s’hi va mostrar con-trari (el paper de l’Església en elprocés, però, va ser moderat i encap cas no va caure en l’apologia dela sedició).

En aquests moments, el pino-chetisme està elaborant el mateixdiscurs que l’aznarisme sobre lamemòria històrica. El columnistaPío Moa presenta en els seus llibresi articles el cop militar de 1936 comuna reacció de l’Exèrcit davant lesamenaces contra la democràcia.Franco és agermanat així amb Pi-

nochet, que també es va veure«obligat» a intervenir davant unaesquerra que volia instaurar unadictadura marxista. El règim fran-quista és presentat des de la dretapepera com un règim autoritari, nototalitari, que va preparar el camíde la democràcia gràcies a la con-solidació d’una classe mitjana. AXile, El Mercurio i tots els mitjansde la seva òrbita –especialment LaSegunda– insisteixen que el règimde Pinochet no va ser mai una dic-tadura, sinó una democràcia auto-ritària. El suposat èxit econòmic dela dictadura va ajudar a estabilitzarla democràcia.

El pla DeltaCom en sectors de la dreta espan-yola en el cas de l’11-M, la dreta xi-lena també va inventar una tramainexistent. Per justificar el cop d’Es-tat, tant el règim militar com elsseus portaveus mediàtics, amb ElMercurio al capdavant, van acusarels dirigents de la Unitat Popular detramar una operació per prendre elpoder absolut i imposar una dicta-dura totalitària. Aquesta conspira-ció del tot fantasiosa es va anome-nar pla Delta, i era, suposadament,un cop per sorpresa que en pocsdies havia de produir l’assassinatmassiu dels líders de l’oposició.Aquest pla Delta estava preparatper executar-se el 17 de setembre.Per tant, l’Exèrcit s’hauria avançata les esquerrres per salvar la vida demolts xilens.

El setmanari Ercilla, proper a laDemocràcia Cristiana, que en aquellmoment donava suport al cop d’Es-tat, també es va afegir a la denúnciacontra aquests assassinats frustrats.El fons documental del Centre d’In-formació i Documentació Interna-cional a Barcelona (CIDOB) permetl’accés a alguns mitjans de comuni-cació xilens dels anys setanta. Erci-lla denunciava pocs dies després del’11 de setembre de 1973: «Planespara un asesinato en masa» (núme-ro 1991, 26 de setembre, pàgina 21i següents). A dins es presentavenfotografies de gran quantitat d’ar-mes amagades per la Unitat Popu-lar per cometre els crims.

En realitat, tot era increïble. Lafacilitat amb què es va produir el copja mostra la indefensió d’Allende. Sihagués posseït totes les armes queels militars afirmaven, el cop nohauria triomfat amb tanta facilitat.

SEMBLANCES EL DISCURS GUERRACIVILISTA DE L’ALA DURA DEL PP

La ‘caverna’ espanyola fa igual que la dreta xilena el 1973Amb un embolcalldiferent, el discursguerracivilista de la COPEés calcat del que feien elsgrans mitjansconservadors contra elGovern d’Allende, queacusaven de ser il·legítimi de destruir el país

11COMARQUES L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

COMARQUES

Les grans fortunes del país es fan d’or amb l’especulació immobiliària

JOAN PALOMÉS/REDACCIÓ

La molt universal Declaració delsdrets humans recull entre els seusparàgrafs la dignitat de l’habitatgerper a tot ésser humà. També laConstitució espanyola en l’article 47i, en el cas de Catalunya, el nou es-tatut, que menciona que “els poderspúblics han de facilitar l’accés a l’-habitatge mitjançant la generacióde sòl i la promoció d’habitatge pú-blic i d’habitatge protegit, amb unaatenció especial pels joves i elscol·lectius més necessitats”. Però elcarrer, tossut, s’encarrega cada diade mostrar-nos una realitat que vul-nera els més elementals -i prote-gits?- drets dels ciutadans. Les xi-fres són reveladores i la preocupa-ció entre la ciutadania ens la mos-tra el Centre d’Investigacions So-ciològiques (CIS), en plasmar quel’accès a l’habitatge és el tercer mal-decap dels enquestats, amb un 25per cent després de l’atur i de la im-migració, molt per damunt de lapreocupació pel terrorisme que araocupa l’agenda de les forces vivesde l’Estat. Des de la fi de 1997 finsavui, el preu dels habitatges ha aug-mentat més d’un 150 per cent, men-tre que els salaris només ho han fetun 35 per cent. Així, els esforçosque havia de realitzar una famíliamitjana destinada a l’habitatge s’-han multiplicat i l’escletxa entre elcost de l’habitatge i el nivell d’in-gressos ha esdevingut abismal. Ac-tualment, l’endeutament familiar,segons dades del Banc d’Espanya,és de 650.000 milions d’euros, gai-rebé un 75 per cent del PIB de l’Es-tat espanyol. Hi ha una altra dadaforça aclaridora: al País Valencià esnecessiten set salaris bruts anualsper adquirir un pis de 80 m2, men-tre que fa deu anys amb 3,8 salarisn’hi havia prou. I aquesta mitjana esdispara a la ciutat de València.La instal·lació del ‘totxo’ com a mo-neda de canvi -i alhora motor- enl’estratègia de creixement, expan-sió i consolidació del capital en la

nova fase econòmica modernitza-dora -la integració a la UE- va néi-xer a mitjans dels anys vuitanta i elseu artífex va ser línclit Miguel Bo-yer, aleshores fitxatge estrella delssocialistes com a ministre d’Econo-mia i avui prominent membre delpatronat de la fundació d’Aznar, laFAES. Val a dir que el beautiful pe-ople Boyer no va fer més que ac-tualitzar una coinfiguració enceta-da en els anys cinquanta i seixanta,temps de grans infraestuctures -eldesenvolupisme, que en deien...

Lleis per especularL’anomenat decret Boyer va insti-tuir la llei de la selva en el sector im-mobiliari i va convertir un teòricdret fonamental en una mercaderiad’un potencial inimaginable. Lesposteriors lleis d’arrendament urbà(LAU), fonamentades en aquestReial decret llei de 2/1985, van aca-bar d’arrodonir el suculent negoci ide posar fi a qualsevol vel·leitat pro-teccionista envers els llogaters.L’any 1960, per exemple, el parc depisos de lloguer era d’un 40 percent; la disponibilitat d’aquests ha-bitatges queixa a un 6 per cent l’any2005.L’especulació d’aquests darrersanys, doncs, es vestia de diumengeamb els hàbits d’una llei que empa-

raria els pretendents més funestosque han festejat amb la democràcia:el mobbing, el blanqueig de diners,l’evasió fiscal, el nepotisme, la co-rrupció...La darrera i triomfal fase d’aquestakermesse dels rics -especialmentrellevant al País Valencià- es potubicar l’any 1996 amb l’arribada alpoder del PP. Els nous administra-dors es troben amb uns fonamentsimpecables per organitzar una veri-table bacanal especuladora: des-cens dels tipus d’interès, incentiusfiscals per a l’adquisició de segonesi terceres residències, requalifica-ció d’espais públics amb més quetèrboles conseqüències, avantant-ges fiscals per a immobiliàries iconstructores, l’absència absolutad’una política de l’habitatge de pro-tecció oficial, la liberalització de laLlei del sól...

Depredació valencianaAl País Valencià, on el PP ja gover-nava des de 1995, la pressió es faencara més insostenible amb l’a-provació d’una llei per l’anterior go-vern socialista, la Llei de Regulacióde l’Activitat Urbana (LRAU), quees trau de la màniga la figura de l’ur-banitzador privat, li lleva poder dedecisió urbanística a les adminis-tracions públiques i contempla la

possibilitat de requalificar grans te-rrenys de superfícia agrícola en ur-banitzable sense passar prèviamentper les directrius marcades pelsPlans Generals d’Ordenament Urbà(PGOU) municipals, amb la temu-da figura del Pla d’Actuació Inegra-da (PAI). Una llei que ha valgut unadenúncia de la Unió Europea perprovocar l’urbanisme descontrolati atemptar contra els drets dels xi-cotets propietaris en benefici de lesgrans empreses urbanitzadores.Tammateix, no ha estat fins l’arri-bada de Francesc Camps a la Gene-ralitat Valenciana, el 2003, que elmodel ha viscut la seua màxima em-branzida. En tan sols quatre anys elPaís Valencià ha patit un canvi ra-dical en la seua fesomia territorial,convertint-se la requalificació demilions de metres quadrats en ur-banitzacions de luxe amb camps degolf en un model de creixement ur-banístic que s’ha extés per tota lageografia valenciana.La conselleria de Territori i Habi-tatge dirigida pel tèrbol Rafael Blas-co ha elaborat el marc legislatiu ne-cessari per permetre una nova fe-bra de l’or transformada en ciment,reformant lleis com la de Patrimoniper permetre actuacions urbanísti-ques especulatives a les ciutats comla que pretén destrossar el barri del

Cabanyal, o impulsant lleis com lade Sól Protegit per desprotegir elmàxim nombre de sól possible; aixícom una transformació de la criti-cada LRAU en una nova Llei Urba-nística Valenciana (LUV) que es-sencialment manté l’esperit depre-dador de la llei anterior.Amb les eleccions a la volta de lacantonada i l’urbanisme valencià enel punt de mira de l’Estat i d’Euro-pa, s’ha produit un canvi d’estil a laConselleria, amb l’arribada del me-diàtic Estéban González Pons, elconseller meló d’alger (“verd eco-logista per fora, roig passió perdins”, segons la seua autodefinició),que consisteix a ralentitzar el ritmede les construccions fins a nova or-dre. Des que ocupa Territori, la seuaconselleria no ha aprovat cap PAI derellevància, alhora que tampoc n’hadenegat cap. Simplement esperafins que amaine la tempesta electo-ral del proper 27 de maig.

Els nous amos del País ValenciàAl caliu de la política urbanística dela Generalitat, una nova classe de-predadora s’ha apoderat de l’eco-nomia valenciana, i recompta elsguanys i diversifica beneficis men-tre espera la fi del “meloalgerisme”del Consell per tornar a la càrrega.Empresaris com el castellonenc Je-sús Ger, vinculat al president de laDiputació de Castelló, Carlos Fabra,però amb els tentacles posats en totl’espectre de la política valenciana,que s’ha fet d’or convertint marjalsen el megaprojecte de Marina d’Or,que ara pretén duplicar. Un fosc em-presari vinculat a Eduardo Zaplana,Enrique Bañuelos, que ha seguituna enèrgica carrera fins les alturesamb la constructora Astroc, la pri-mera que reconeix sense vergonyacom a model de negoci la requalifi-cació i la “gestió” (eufemisme) degrans quantitats de sól, que s’haconvertit en una de les primeres for-tunes de l’Estat podent entrar en elnegoci de la banca a través del Bancde Sabadell. O el flamant nou pre-sident del València C.F., Juan Bau-tista Soler, també en els primersllocs del rànquing estatal de multi-milionaris, que ha convertit l’em-presa familiar en una de les més po-tents de l’Estat. Una nova classeeconòmica interessada a què la fes-ta continua, i que farà tot el possi-ble durant les eleccions de maig de2007, i després d’elles, perquè aixòsiga possible.

HABITATGE EL ‘TOTXO’ HA ESDEVINGUT LA INVERSIÓ MÉS RENDIBLE PER A LES BONES FAMÍLIES

La València de la CopaAmèrica que esperaatraure’s els turistes hapatit en els darrers anysuna brutal pujada de preusque ha castigat tots elsseus barris, especialment aCiutat Vella

COMARQUES12 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

ANNA COLL

El passat 28 de desembre, dia delsinnocents, l'assemblea de Mauletsde l'Horta va realitzar una acció rei-vindicativa davant la porta d’unainstitució gens innocent, l’ajunta-ment de València. Els joves inde-pendentistes llençaren carbó a lesseues portes, com a protesta simbò-lica per haver hagut de patir un al-tre any, el 2006, amb uns polítiquesde l’habitatge regressives i insolidà-ries per part del consistori de RitaBarberà. Mentre tenia lloc l’acció,que forma part d’una campanya na-cional dedicada a la defensa de l’-habitatge digne i la denúncia de l’es-peculació, Maulets desplegà duespancartes amb els lemes “Joves sen-se sostre, joves en lluita” i “Carbó al'especulació”.

“Immersos de ple en les festes na-dalenques, on la fraternitat, la igual-

tat i les bones voluntats es venencom un producte més en aquest te-rratrèmol consumista en que s’haconvertit la nostra societat, el joventdels Països Catalans continuem llui-tant i reivindicant un habitatge dig-ne”, manifesten en un comunicat.

L’organització independentistaha el·laborat un dossier sobre la pre-carietat de l’habitatge a València idistribueix periòdicament una re-vista gratuïta que porta per nom elnombre dels pisos buïts que actual-ment hi ha al cap i casal, 65.464

Segons les dades de Maulets, “ac-tualment una persona jove ha de de-dicar el 46,9% del seu sou per po-der pagar la hipoteca o lloguer d’unpis. Les dones, en patir discrimina-ció laboral, han de dedicar un 52%del seu sou. No és d’estranyar, si te-nim en compte que a la ciutat devalència el preu del metre quadratés de 1913 euros (unes 300.000 deles antigues pessetes)”.

L’augment exponencial que hapatit el preu de la vivenda a la ciu-tat de València gràcies a la políticaurbanística del Partit Popular, afec-ta especialment els sectors més des-favorits econòmicament, entre elsquals hi ha el jovent, que pateix per-

manentment la manca d’unes con-dicions laborals dignes. Per a l’or-ganització jovenil de l’esquerra in-dependentista, “al País Valencià no-més un 15% de les persones ocupa-des d’entre 18 i 24 anys tenen con-tractes indefinits i en la franja d’e-dat d’entre 24 i 30 anys el tenen no-més un 30%. Sense oblidar que mésdel 20% de les joves estan a l’atur, il’augment del preu de la vivenda”.Davant aquest tèrbol panorama la-boral, “el preu del metre quadrat d’-habitatge a la ciutat de València haaugmentat un 31,93% només en dosanys”. Un drama que dibuixa unabalança descompensada pel costatempresarial. “Hipotequen el nostrefutur en benefici d’uns pocs, de lesclasses privilegiades que estan en-riquint-se a costa de degradar elsnostres barris, viles i ciutats espe-culant amb el territori i encarint elpreu de les vivendes”. Aquestsagents tenen noms i cognoms:bancs, immobiliàries, constructoresi polítics que “baix la careta de pro-grés ciutadà i social realitzen ma-croprojectes que no van a enlloc ique no cobreixen les necessitats bà-siques dels joves i de la resta de lasocietat”.

VVAALLÈÈNNCCIIAA ACCIÓ PER UN HABITATGE DIGNE

Maulets llença carbó a la porta de l’AjuntamentL’organitzacióindependentista critica lasituació del joventvalencià per culpa de lespolítiques d’habitatge

PPaannccaarrttaa aa lleess ppoorrtteess ddeell ccoonnssiissttoorrii ddee RRiittaa BBaarrbbeerràà..

13COMARQUES L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

REDACCIÓ

El passat dimecres 10 de gener vatindre lloc la primera sessió del ju-dici de l’assemblea de veïns de Rus-safa i diversos col·lectius d’immi-grants contra el president d’Espa-ña 2000, l’empresari José Luís Ro-berto, a qui acusen de promourel’odi racial i la xenofòbia durant lamanifestació que va tindre lloc albarri durant el 2 de juny de 2002,convocada per la plataforma Espa-ña 2000, de la qual sorgiria la for-mació que actualment lidera Ro-berto.

El líder ultradretà s’hi juga quel-com més que una simple sentènciajudicial: amb una condemna ante-rior per fabricar falsos testimonis,una nova sentència condemnatòriapodria acabar amb els óssos de Ro-berto rere les reixes. També seriala primera volta que un polític va-lencià seria condemnat per difon-dre proclames racistes.

La primera vista va celebrar-se,doncs, enmig d’una gran expecta-

ció, i amb la presència tant demembres dels moviments socialsde València com de militants i sim-patitzants España 2000, envoltatsper un nombre considerable de pe-riodistes.

Segons els grups antifeixistes dela ciutat, "Jose Luis Roberto portaanys encapçalant el feixisme, demanera directa darrerament (Es-paña 2000) i abans indirecta (diri-gint des de les ombres a grups comAcción Radical –assassinat de Gui-llem Agulló-, Alternativa Univer-sitària –pallises a la Universitat-,Armagedon –col.locació d’explo-sius en seus de partits polítics-, imoltes altres".

A més a més, des de fa dos anysés l’organitzador de les manifesta-cions de caire feixista-racista a ni-vell estatal a València (traslladadesdes del Principat, on els grups an-tifeixistes i d’esquerres els hanplantat cara durant molts anys, im-pedint-los assentar-se).

El judici al que haurà d'enfron-tar-se Roberto, es remonta als fetsorcorreguts el 2 de Març del 2002,quan la Plataforma Espanya 2000amb la complicitat de la Delegaciódel Govern va convocar una mani-festació amb el lema "Ruzafa Lim-pia", amb l'únic objectiu de provo-car i intentar crear conflicte i fo-mentar l'odi racial en el barri deRussafa.

Russafa és un barri mestís en elqual intenten conviure persones de

diferents cultures amb un mínimde dignitat. La plataforma Espan-ya 2000, està liderada per José LuisRoberto Navarro i Salvador Gam-borino, el primer paral·lelament di-rigeix l'empresa de seguretat Le-vantina de Seguridad S. a., a mésés el lletrat-portaveu de l'Associa-ció Nacional d'Empresaris de Lo-cals d'Alterne.

Aquesta plataforma estava com-posada pel partit aspirant a leseleccions Democràcia Nacional,

AUN (Aliança Unió Nacional) i Fa-lange; també té relació amb el FN(Front Nacional) francès de JeanMarín Li Pen molts d'altres grupsultres i grupúscles feixistes

El líder d’España 2000 basa laseua defensa en què no és respon-sable de les proclames que hagenpogut difondre els participants dela manifestació, així com que no erael principal dirigent de la platafor-ma en el moment de la convocatò-ria.

Els primers testimonis aportatsper l’acusació popular han assen-yalat davant del jutge que era ellqui marcava les directrius per me-gafonia, així com qui dirigia la ma-nifestació, que en tot moment vaser controlada per ell.

La propera sessió judicial tindràlloc aquest dilluns 15 de juny. Encas d’una sentència condemnatò-ria, José Luís Roberto encara po-dria recórrer-la davant altresinstàncies judicials.

AACCCCIIÓÓ L’EXTREMA DRETA AL BANQUET DELS ACUSATS

Judici contra elpresidentd’España 2000 per racismeAquests dies se celebraa València el judici contrael líder de la formació perles proclames racistes dela manifestació delpassat 2 de juny de2002 al barri valencià deRussafa

AAuuttoobbúúss ccoonnvvooccaanntt uunnaa mmaanniiffeessttaacciióó dd’’EEssppaaññaa 22000000 ll’’aannyy 22000055..

15ENTREVISTAL’Avanç Informació, 12 de gener de 2007ENTREVISTA14 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

ga eixa nit. Serà una festa entreamics.

DDeesspprrééss ddee llaa ffeebbrraa SSoouull ddeellss aannyyss7700 ii 6600 aa ll''eessttaatt eessppaannyyooll.. AAvvuuii eennddiiaa qquueeddeenn ppooccss ggrruuppss aaccttuuaallss qquueeeess mmoogguueenn ppeellss tteerrrreennyyss ddeell SSoouull iiddeell FFuunnkk,, ii ddeellss qquuaallss ppooddeeuu eessttaarrmmoolltt aa pprroopp ccoomm AAllccoohhooll JJaazzzz,, llaaFFuunnddaacciióónn TToonnyy MMaanneerroo...... AA qquuee ééssddeegguuddaa aaqquueessttaa mmaannccaa ddee ggrruuppss ddeemmúússiiccaa nneeggrraa ??La música en general no es rendi-ble. En el nostre cas, la majoria te-nim els nostres treballs i ho fem perdiversió. I sí ja és difícil mantindreun grup de 4 o 5 músics, imagina'un grup de 13. Però, normalment,per aconseguir un bon so de funkcalen uns quants músics. Això sí, hiha moltes més bandes: CCeellooffuunnkk,

FFaamm ddee FFuunnkk, MMuucchhoo FFuunnkk -el nomho diu tot no?- i també WWaaggoonn CCoo--ookkiinngg, EEllkkaannoo, MMoojjoo PPrroojjeecctt, CCaarrllooCCoouuppee etc...

PPaarrlleeuu--nnooss ddee llaa iiddeeaa ddeell ddiisssseennyy ddeellaa ccaaiixxaa ddeell CCDD,, ddeessggrraacciiaaddaammeennttppoocc hhaabbiittuuaall aa lleess pprroodduucccciioonnss ddeellrroocckk ccaattaallàà..Volíem oferir un producte diferenti amb la llibertat que et dona pagar-ho tot de la teua butxaca. Crec quehem aconseguit apropar-mos moltal que teníem al cap. EEuuggeenniioo VVii--zzuueettee es va encarregar de fer fotosmolt vitals i divertides, i DDaavviidd SSee--ggaarrrraa li va donar coherència amb eldisseny, al nostre treball preteníembarrejar elegància i fusió, referèn-cies negres i sons de la terra. Ja sa-biem que la portada podia ser criti-

cada però vam tirar endavant. Quesi és maclista, que si és... Hi hanmolts pocs grups en català amb xi-ques i la sensibilitat, de vegades, faque alguns valors es convertisquenen prejudicis a l'hora de criticar. Laidea d'imitar les portades de les di-ves del R'n'B ens va divertir moltperquè no estem als EEUU, açò ésValència i cantem en català.

CCoomm vveeiieeuu llaa ssiittuuaacciióó ddee llaa mmúússiiccaaeenn ccaattaallàà,, ssoobbrreettoott aall PPaaííss VVaalleenncciiàà??Millor que mai però cal anar ambcompte. Continuem sense cap re-colzament per part de les institu-cions i, malgrat això, cada volta hiha més i més grups, i el millor no éssols la quantitat, si no la qualitat.Cada vegada hi ha més normalitatperquè hi han grups de tot tipus, demolts estils. Això sí, cal anar ambcompte perquè per a millorar enshem de treure de damunt el victi-misme d'haver estat silenciats. Des-graciadament, l'única manera depoder competir amb altres ofertesés treballar més i més, i assolir unnivell més alt.

PPoottsseerr ssiiggaa uunnaa ppeerrcceeppcciióó nnoossttrraa,,ppeerròò ppeennsseeuu qquuee aammbb aaqquueessttaammeennaa ddee ttrreebbaallllss,, qquuee ss''aalllluunnyyeenn eenncceerrttaa ffoorrmmaa,, ddee llaa rreeiivviinnddiiccaacciióó ppoo--llííttiiccaa,, ppeerr aa cceennttrraarr--ssee mmééss eenn llaaccrreeaacciióó aarrttííssttiiccaa,, ss''eessttàà oobbrriinntt uunnaannoovvaa eettaappaa mmuussiiccaall aall nnoossttrree ppaaííss ??Potser. Els temps estan canviant -que diria Dylan-. Encara que la ve-ritable nova etapa serà quan desdels mitjans públics es done un su-port real a la música en valencià.

TTeenniiuu ppeennssaatt ttrraassppaassssaarr lleess nnoossttrreessffrroonntteerreess ?? Sí, ens agradaria tocar a Madrid...ja que probablement ens distri-buisca el segell madrileny VVaammppii--ssoouull -paradoxes de la vida-. A més,estem connectant amb el públic delhip-hop, que té una ment moltoberta. Això sí, abans de res volemajudar a consolidar un circuit esta-ble a casa nostra, que ja és prou fei-na.

QQuuee eenn ppeennsseeuu ddeell nneeggooccii mmuussiiccaall,,llaa ppiirraatteerriiaa ii lleess nnoovveess ffoorrmmeess dd''eenn--tteennddrree llaa ddiiffuussiióó ddee ll''oobbrraa mmuussiiccaall::iinntteerrnneett,, mmòòbbiill,, eell ccaannvvii ddee ccoonn--cceeppttee ddeell ddiisscc ppeerr llaa ttrriiaa ppeerrssoonnaallddee ccaannççoonnss......Qualsevol forma de difusió és res-pectable. Sobretot si amb això escobreixen mancances de distribu-ció del teu treball. Podríem parlarde que sóm artistes, de la nostraobra i bla, bla, bla... però el que vo-lem és arribar al major nombre degent possible, quan més públic ensescolte, millor. Nosaltres hem pen-jat ja a l'emule el nostre disc i re-colzem la iniciativa de Música Lliu-re. Això sí, com tots som una micamegalòmans, a nosaltres ens agra-da el format digipack... Què hem defer?... és el nostre fill...

“Fem allò que volem escoltar en valencià: música negra”

XAVIER MARTÍNEZ VALÈNCIA

CCoomm hhaa aannaatt llaa ggrraavvaacciióó ddeellvvoossttrree pprriimmeerr ddiisscc ??

Sincerament... ha estat una ex-periència prou dura. Supose quepel fet de no haver gravat mai abansi perquè... clar... som 13 músics algrup. Calia fer les coses amb moltacura i tranquil·litat i estem molt sa-tisfets de com ha quedat.

PPeell qquuee sseemmbbllaa hheeuu ccoonnttaatt aammbbccooll··llaabboorraaddoorrss qquuee ffaaccttuurreenn aallttrreessmmúússiiqquueess.. CCoomm hhaa ssoorrttiitt ll''eexxppee--rriièènncciiaa ??Sí, Ha estat una experiència enri-quidora i menys complicada del quesembla. ÀÀllvvaarr CCaarrppii té un groove es-pecial i sempre aporta alguna cosaa la cançò. MMiiqquueell RRaammooss canta itoca a Obrint Pas però té molta cul-tura de música negra (sobretot skai reggae jamaicà) i les seues dos in-tervencions tenen la força que ne-cessitàvem. De MMaannddiieevvuuss (TheNaturals) no cal dir res, és una deles millor veus de reagge i ragga-muffin del País i en el seu cas el méscomplicat va ser que acceptara elrepte de cantar en valencià ja quemai ho havia fet -això que ha can-tat fins i tot en italià-. I a més a més,està la veu entranyable de PPiillaarreettaa,RRuubbéénn FFrraanncchh, MMoottxxoo (de Tres FanBall), i la col·laboració de luxe deLLuuiiss PPrraaddoo (M-Clan, Señor Mosta-za), un dels nostres ídols musicalsde la ciutat. Els estem molt agraïtsa tots ells.

CCoomm ss''hhoo hheeuu ffeett ppeerr aa ccoo mmeennççaarr

uunn ddiisscc ddee SSoouull aammbb ccaanntt dd''eessttiill iissccrraattcchh ii aaccaabbaarr vveerrssiioonnaanntt AAnnii ddiiFFrraannccoo ??Sense cap tipus de vergonya. Sipensàrem les coses més de dos vol-tes no les faríem. I som del tipus depersones que pensa que més val feruna cosa, que no arribar a fer-la perpor. Nosaltres hem volgut reflectirtot el que som.

CCoomm hheeuu aaccoonnsseegguuiitt aaqquueessttaa ssoonnoo--rriittaatt ttaann ppaarrttiiccuullaarr aa aaqquueesstt pprriimmeerrààllbbuumm ??Gràcies al nostre amic i companyd'aventures GGiilllleess MMaarrttiinn. Ell és elresponsable del so del disc. Ens vaajudar a l'estudi i després va co-mençar la tasca de mescla a sa casa,a Russafa. És per això que a nosal-tres ens fa molta gràcia quan es-coltem que sembla un disc comer-cial recolzat per una discogràfica,perquè el disc és autoeditat i és méscassolà que molts, i mai millor dit.

QQuuee ooffeerreeiixx SSoouull AAttaacc ?? CCoomm rreebb eellppúúbblliicc uunnaa pprrooppoossttaa ttaann iinnnnoovvaaddoo--rraa aall nnoossttrree ppaannoorraammaa mmuussiiccaall ??Oferim diversió, un directe cada ve-gada més contundent i lletresmenys polítiques i un poc més poè-tiques. Pel que fa a la resposta, ensha costat molt de treball aconseguirque la gent reaccionara. Però estemmolt contents. Fa tres anys, quanvam començar a rodar, la gental·lucinava. Tocàvem a un CasalJaume I o a unes festes i la gent noballava. No sabíem què fer. La gentque li agradava el soul i el funk noentenia perquè cantavem en català,i molta gent del rotllo desconeixiaels nostres referents musicals. Nohavia cap resposta, cap de les duesparts no es posava d'acord. Ara, elnostres concerts són força integra-dors, acudeix tot tipus de gent: tantpúblic del hip-hop i música negra,com castellano-parlants i naciona-listes... curiós, no?

QQuuiinneess ssoonn lleess vvoossttrreess iinnfflluuèènncciieess?? CCoomm vvaa nnaaiixxeerr eenn vvoossaallttrreess llaa mmaa--llaattiiaa ddeell SSoouull ??Fem la música que ens agradariaescoltar en la nostra llengua: músi-ca negra. Però lògicament, com ensom tants, no tots tenim formacióacadèmica i el resultat final ha es-tat una fusió molt més fresca. Nosóm un grup de gènere malgrat lesnostres influències. I això que totsérem uns malalts del blues, delfunk, del rock dels 70… Al grup es-coltem de tot: des de AAllbbeerrtt KKiinngg aDrum & Bass, passant per MMaacceeoo,RReedd HHoott, AAmmppaarraannooiiaa, DDuussmmiinngguueett,Hip-hop... Supose que d'ací beu la

nostra fusió.

SSoouu uunn ggrruupp ""mmuullttiittuuddiinnaarrii"".. QQuuiinnaaeexxppeerriièènncciiaa mmuussiiccaall pprrèèvviiaa tteennííeeuuaabbaannss ddee SSoouull AAttaacc ??Cadascú és es de son pare i de samare, musicalment parlant. Unsprovenien del rock i del blues, al-tres del jazz. Uns ja tocaven a ban-des de jazz de la ciutat quan altrescomençàvem a la universitat. Algrup hi ha membres de grups mí-tics: DDrr.. PPaarrttyy, LLaa BBaannddaa ddeell TTrruuee--nnoo, SSkkaakkss, LLaa HHeerrmmaannddaadd, etc…

CCoomm ss''hhoo ffeeuu 1133 ppeerrssoonneess ppeerr aaccoommnnppoonnddrree llaa mmúússiiccaa ii lleess lllleettrreess?? NNoo aarrrriibbeeuu aa lleess mmaannss ??Normalment moltes de les lletresles escriu AAnnddrreeuu GGaarrcciiaa -però tam-bé MMaarrggaa, AAnnnnaa i MMaannoollii- i la músi-ca la fem entre tots. Té un pes prou

especial la secció rítmica (PPaaccoo RRoo--vviirraa i XXiimmoo FFeemmeenniiaa) i, com no, elsarranjaments dels vents, a càrrecde TToonnii BBeennaavveennt. Malgrat que som13 músics pensem en grup i treba-llem en grup.

QQuuaann ffaarreeuu llaa pprreesseennttaacciióó ooffiicciiaall ddeellddiisscc.. QQuuee eennss tteenniiuu pprreeppaarraattss ppeerr aallaa ffeessttaa ??El proper 20 de Gener al LLooccoo CClluubb.I ho farem amb una bona festa Funk& soul amb molts dels convidats deldisc, amb EEnnrriicc EEsstteevvee com a mes-tre de cerimònies i amb FFuunnkkttoo--ppuussssyy (grup local de funk dels 70),LLooss SSuupprreemmooss (amb exhibicició debreakdance) i una sessió de Funk acàrrec de DDJJ NNooaann i DDJJ BBoobb GGuunn, di-rectament des de Madrid. Espereque conforme està l'oferta musicala la ciutat la gent no ho dubte i vin-

SOUL AATTAACCPRESENTA EL SEU PRIMER ÀLBUM“

Soul Atac acaba de publicar el seu primer disc, un àlbum que de bensegur no deixarà indiferent ningú. Una proposta innovadora dins lamúsica feta en la nostra llengua d’una qualitat impecable. Per aquestmotiu i a pocs dies de la seua presentació oficial en públic a València,hem volgut parlar amb ells de la seua primera experiència discogràfica

“Els nostres concerts sonforça integradors, acudeix tot tipus de gentpúblic de música negra ihip-hop, nacionalistescastellanoparlants...”

“Qualsevol forma de difusió de la música és respectable, sobretot si amb això es cobreixenmancances de distribució”

Després d'un 2006 ple de concertsel grup ha autoeditat enguany elseu primer treball discogràfic alsestudis RPM amb Roger Garcia.

El disc ha estat produït pel francésGilles Martin i ha col·laborat gentcom Luis Prado –M-Clan/SeñorMostaza-, Pilar García "Pilareta";Carlos Mandievus i Motxo –de TresFan Ball-.

Així que per celebrar-ho han con-vidat a un bon grapat de músics iamics: com ara el guitarrista ÀlvarCarpi i Miquel Ramos (Obrint Pas),la gent de FUNKTOPUSSY –forma-ció valenciana de funk- i DJ Noan iDJ Bob Gun –que des de Madridens oferiran una sessió de música

negra amb exhibició de scratchos-Tot això, i més, serà a la sala LOCOCLUB c/Erudito Orellana, 12 deValència. L’entrada tan sols cos-tarà 5 euros o 10 euros amb regaldel disc en format digipack.

+info: www.soulatac.com

FFEESSTTAA FFUUNNKK && SSOOUULL PPRREESSEENNTTAACCIIÓÓ DDEELL NNOOUU DDIISSCC

De prop

COMARQUES16 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

Almirón Sena, un espectre de la guerra bruta detingut a Torrent

LLUÍS ADELL

La Policia Nacional va detindre el pas-sat 28 de desembre, a Torrent, l’ex-policia argentí i dirigent de l'organit-zació ultradretana Triple A RodolfoEduardo Almirón Sena, reclamat enel seu país d'orígen per un doble ho-micidi. L'arrest va produir-se horesdesprés que es tramitara a través dela Interpol una ordre internacional dedetenció amb fins d'extradició cursa-da per un jutjat argentí el dia 20. Eljutge federal de Buenos Aires, Nor-berto Oyarbide, havia dictat prèvia-ment un acta en la qual declarava elscrims atribuïts a Almirón i a l'AliançaAnticomunista Argentina (l'anome-nada AAA o, simplement, Triple A)com de "lesa humanitat" i, per tant,imprescriptibles.

Almirón Sena, de 70 anys d'edat ijubilat d'hostaleria, vivia des de feiauns anys al barri Xenillet de Torrent,al costat de la seua segona esposa,gaudint el final daurat i tranquil d'u-na agitada vida de delinqüència i ana-des i vingudes per les canyeries mésfosques dels serveis secrets argentí iespanyol.

Les imputacions que pesen sobreell són per presumpta “associació il·lí-cita en concurs real amb homicidi do-blement agreujat en fets reiterats” enquatre assassinats polítics comesos el1974: els del diputat nacional Rodol-fo Ortega Peña; l’excap de la Policiabonaerense Julio Tomás Troxler; elprofessor universitari Silvio Frondizii el seu gendre Luis Ángel Mendibu-ru.

El jutge Oyarbide també haavançat que "no es descarta la con-vocatòria d'Isabel Martínez de Perón"a declarar en la causa per la qual s'in-vestiguen entre 800 i 1.000 crims per-petrats durant el seu govern per la pa-raestatal Triple A.

El cas d’Almirón Sena podria, pertant, acabar duent davant la Justíciaa la pròpia expresidenta d'ArgentinaMaría Estela Martínez, vídua de Pe-rón i més coneguda com Isabel, el seusobrenom d’exballarina. La vídua dePerón viu, des de 1980, a Madrid,manté relacions estretes amb la fa-mília Franco i, de tant en tant, es dei-xa veure per Marbella.

La Triple A va ser una banda te-rrorista creada al si del Govern pel mi-

nistre de Benestar Social, José LópezRega, al seu torn secretari de la pre-sidenta Martínez, vídua de Perón, pereliminar l'ala esquerrana del peronis-me, encarnada en la Joventut Pero-nista i l'organització guerrillera Mon-toneros.

Almirón Sena havia estat exoneratde la Policia Federal per presumptaconnivència amb delinqüents, però el1973 López Rega el va reincorporar alcostat del seu sogre, el comissari JoséRamón Morales, i va assignar-los tas-ques de custòdia seua i de la presi-denta Isabel Perón.

La Triple A va debutar amb unatemptat amb bomba contra el llavorssenador radical Hipólito Solario. Apartir d'ací, va executar entre 800 i1.000 atemptats contra membres del'oposició política i l'escamot, a mésde perpetrar amenaces a intel·lec-tuals i artistes.

A mitjans de 1975, enmig de pro-testes populars pel pla econòmic de-nominat Rodrigazo, López Rega vaabandonar el Govern i va ser enviatper Isabel a Espanya amb el rangd'ambaixador plenipotenciari, al cos-tat de Morales i Almirón. Almirón vaser localitzat l’any 1983 quan treba-llava en la seguretat de Manuel Fra-ga, llavors líder d'Alianza Popular. Eldescobriment va suscitar un escàndoli Almirón Sena va haver de deixar elseu treball en el partit.

Policia corrupteL'home que acaba de ser detingut perla policia espanyola va començar a ad-quirir certa notorietat pública a Ar-gentina com a oficial de la Policia Fe-

deral en la Divisió de Robatoris. Al co-mençament dels anys 60, AlmirónSena, juntament amb el seu sogre, elsubcomissari Juan Ramón Morales, iel suboficial Edwin Farquasohn, alies“El Inglés”, i altres membres de la sec-ció de Robatoris de la Policia, van or-ganitzar un grup delictiu associat a labanda de Miguel Prieto, alies el “locoPrieto”. L'especialitat de la banda co-bria totes les gammes del delicte, sibé s'especialitzaven en assalts a màarmada, contraban, segrests extorsi-vos, tràfic de drogues i trata de blan-ques.

La banda començà a caure endesgràcia quan el 1964, Farquarsohn,que després seria un dels caps de laTriple A, va ser pescat “in fraganti"conduint un cotxe robat pel “locoPrieto” mentre intentava extorsionarun modest comerciant, a qui li dema-nava 150 mil pesos per uns docu-ments.

Aquell mateix any, el 9 de juny, enun club nocturn d'Oliveras, Almirónva matar el tinent de la Marina nord-americana Earl Davis, qui es trobavaa Argentina realitzant estudis ambuna beca Fullbright. Un dels presentsen l'incident, el confident Labia, va as-sumir davant la Policia de Buenos Ai-res l'autoria de l'assassinat, per la qualcosa quatre anys més tard va ser con-demnat simbòlicament a menys d'unany de presó i a la prohibició de durarmes de foc durant vuit anys. A con-seqüència de tota la revolada per en-cobrir l'assassinat de Davis, Almirónva veure's forçat a romandre inactiudurant una temporada.

L'incident protagonitzat per Almi-

rón i la caiguda en desgràcia de Far-quasohn van crear seriosos proble-mes en la banda. A mitjans de 1964,les autoritats governamentals desco-briren els vincles entre policies i lla-dres. Curiosament, entre juny i agostd'aquell any, sis membres del grup del“loco Prieto” van aparéixer misterio-sament assassinats. Adolfo Caviglia vamatar la seua dona Julia Fernández iva suïcidar-se, Alfonso Guido, EmilioAbud, Màxim Ocampo, Luis Bayo iFleitas van ser morts ametrallats.

En alguns d'aquests assassinats hiha trets comuns que després serienun segell típic de la Triple A: els cadà-vers van aparèixer abandonats en es-combreries, amb les mans lligades al'esquena, la boca emmordassada imés de cinquanta tirs al cos.

Aquests assassinats van complir lafunció d'eliminar els testimonis per aposteriors judicis. El 28 d'octubre de1964, el jutge d'instrucció ErnestoGonzález Bonorino va processar Al-mirón, el seu sogre Morales i Farqua-sohn per violació dels deures de fun-cionaris públics i encobriment. Mis-teriosament, el 21 de gener de 1965,el “loco Prieto” va suïcidar-se calant-se foc en l'interior de la seua cel·la. El27 de gener, el jutge va decretar lapresó preventiva per als tres policies.Malgrat tot, Almirón i els seus socisacabaren absolts.

De totes maneres, el cúmul d'inci-dents acumulat per Almirón van por-tar-lo a què el 5 de juny de 1970 la Jun-ta de Qualificacions de la Policia Fe-deral el declarés “inepte per al servei”i fóra separat per la força.

La mà salvadora del “Brujo”Quan tres anys més tard arribà l'e-

ra de José López Rega, alies “el Bru-jo”, i d'Isabel Perón, els expolicies Ro-dolfo Eduardo Almirón i el seu sogreJuan Ramón Morales foren rehabili-tats. L'11 d'octubre de 1973, el decret1858 de la Presidència de la Repúbli-ca (signat per Raúl Lastiri, gendre deLópez Rega) va reincorporar-los alservei actiu sense cap tipus de tacaper prestar els seus serveis com a capsde seguretat del ministre de Benes-tar Social. De la mateixa manera,ambdós van ser ascendits veloçment:Almirón va pujar quatre escalafonsfins arribar a ser designat subcomis-sari; mentre que Morales va arribar elgrau de comissari principal.

López Vega assumia el càrrec deministre de Benestar Social el 25 demaig de 1973. En juny d'aquell any co-mençava a actuar la Triple A, orga-nització delictiva integrada bàsica-ment per policies a la qual se l'impu-ten al voltant de dos mil assassinats,execucions massives, segrests i tot ti-pus d'accions il·legals.

Soci fundador de la Triple ASón múltiples els testimonis que in-culpen tant Almirón com Moralescom a responsables militars de la Tri-ple A, i per tant, responsables de lesdues mil morts i desaparicions que vaocasionar.

Ja al desembre de 1974, el jutge (?)Rodolfo Walsh elabora les primeresconclusions respecte a la seua inves-tigació sobre la direcció de la Triple Aen la qual Almirón era una peça clau.Per a Walsh, l'estructura del grup te-rrorista d'ultradreta s'integrava de lasegüent manera: la direcció políticadepenia del ministre de Benestar So-cial, José Daniel López Rega, mentreque la direcció operativa estava for-mada pel comissari principal de la Po-licia Federal Ramón Morales, el sub-comissari Rodolfo Eduardo Almirón iel suboficial Miguel Angel Rovira.

La proximitat d'aquestes personesamb el ministre López Rega i la pre-sidenta Isabel Martínez de Perón estàdocumentada fotogràficament.

Ja en aquelles investigacions,Walsh considerava que Almirón, jun-tament amb Villar, Morales i Rovira,formaven part del grup original de laTriple A. Rodolfo Eduardo Almirónestà directament involucrat en els as-sassinats de l'historiador, periodista idirigent peronista Rodolfo OrtegaPeña, al sacerdot Carlos Mujica, elprofessor Silvio Frondizi i l'excap dela policia de Buenos Aires Julio Trox-ler. Per descomptat, Almirón estàacusat d'haver participat en altrescentenars d'assassinats, intents d'as-sassinats, amenaces, tortures i se-grests, entre altres modalitats delic-tives.

Caiguda de López Rega

DETENCIÓ EL RASTRE D'UN DELS FUNDADORS DE LA TRIPLE A ARRIBA FINS EL PAÍS VALENCIÀ

Almirón Sena. ARXIU

Amb la restauració de lacatedral de Valènciapagada per l’administració ila posterior gestióeclesiàstica, ambcobrament d’entrada, hansorgit veus discrepantsamb el model decol·laboració entre Esglésiai Estat

17COMARQUES L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

i el seu trasllat a EspanyaAl juliol de 1975 la situació de LópezRega i la Triple A era insostenible pera Isabel Perón, qui pressionada pelssindicats i les Forces Armades va veu-re's obligada a desprendre's dels ser-veis del "Brujo” i el seu grup.

López Rega va ser enviat en missióextraordinària a l'exterior, duent-seuna comitiva integrada pels seus ho-mes de confiança, entre ells Almirón.

Així, el 21 de juliol de 1975, Almi-rón, Morales, López Rega i altres trespolicies, tots vestits amb gavardines iportant ulleres fosques, descendirend'un avió d'Aerolínias Argentinas a l'a-eroport de Madrid-Barajas.

Pocs mesos abans d'arribar a Es-panya, Almirón s'havia divorciat de lafilla del comissari Morales i s'havia ca-sat amb una hostessa d'Aerolínies Ar-gentinas, filla d'espanyols. Almirón vafixar la seua residència a Madrid, enel número 76 del carrer del Generalí-simo, i va començar a freqüentar elscercles de l'extrema dreta espanyola.Per aquesta època són habituals lesseues visites a l'antiga drogueria delcarrer Velázquez, on segons els testi-monis els seus acompanyants (totsells argentins) feien gala de dur armesde foc i efectuaven esporàdicamentalgun comentari sobre els incidentsde Montejurra d'aquell any o sobre lescircumstàncies en les quals van as-sassinar Ortega Peña a Argentina.

Pocs mesos després, Almirón vaviatjar a Suïssa i Líban acompanyantLópez Rega, qui amb l'arribada de ladictadura militar al poder a Argenti-na va caure en desgràcia.

Amb la caiguda del "Brujo", Almi-rón perdé el seu treball i va haver decomençar a viure pel seu compte. Enaquella època, Almirón va mudar-se aun pis més modest en la zona del Ma-drid dels Àustries i entrà a formar partde l'Exercito d'Alliberament Nacionaldel general Spíndola, qui pretenia do-nar un contraatac d'Estat a la “revo-lució dels clavells” a Portugal.

Vinculat a grups d'ultradreta i pro-per als organismes d'intel·ligència, elpròxim treball d'Almirón va ser per al'empresa Assessora i Enginyeria deSeguretat, Societat Anònima (AIN-SE), una misteriosa empresa dedica-da a instal·lacions de sistemes de vi-gilància electrònica i seguretat.

Quan aquesta empresa deixà defuncionar, Almirón va buscar treball aAsesoramientos, Seguridad y Protec-ción, Sociedad Anónima (ASEPRO-SA), vinculada al fallit cop d'estat del23 de febrer. Segons un informe in-tern de la Policia (revelat per la prem-sa), utilitzant mitjans d'aquesta em-presa Almirón Sena es dedicava en lesseues hores lliures a elaborar infor-mes sobre partits polítics legals, queanaven a parar a les mans dels lídersde la dreta espanyola i un sector de laintel·ligència militar de l'Estat. Altresdenúncies periodístiques vinculen Al-mirón com a membre partícip en lapreparació i estructuració dels grupsparamilitars d'antiterrorisme que vanactuar al País Basc-francès contral'esquerra abertzale durant els anys75 i 76. Aquests grups, als quals se'lsimputa la “guerra bruta” contra ETAanterior als GAL, van ser creats pelsserveis secrets espanyols i van nodrir-se de membres de les “trames negres”italianes i sud-americanes.

En l'estructura d'aquests grups, els

argentins de la Triple A (entre elsquals figurava Almirón) i els italianseren els “mestres”, mentre que els es-panyols, juntament amb grups de l'O-AS i delinqüents comuns corsos, erenels responsables de materialitzar lesoperacions.

Una decisió complexa se li va pre-sentar a Almirón el 1977 quan se li vanegar la renovació del passaport ar-gentí en l'Ambaixada a Madrid. A can-vi, la Junta Militar va oferir-li un sal-vaconducte perquè pogués regressara Argentina i donar compte de lesseues activitats durant el període queva ser escorta de López Rega. Davantel temor de veure's sotmès a un pro-cés judicial, Almirón va decidir re-nunciar al passaport argentí i va viu-re a Espanya com un apàtrida fins el1979, quan un dels governs de l'UCDva concedir-li la nacionalitat espan-yola, a pesar que en el seu expedientde la Brigada d'Estrangers consta queAlmirón Sena, alies “el Pibe”, estavaconsiderat com un home vinculat a laTriple A, la Internacional Feixista i aFuerza Nueva.

Aquests antecedents tampoc vanimpedir-li acostar-se el 1980 a l'entorníntim de Manuel Fraga, aleshores lí-der de la dreta espanyola, formantpart de la plantilla de l'empresa de se-guretat Aseprosa. Temps després vafinalitzar sense renovar-se el con-tracte de seguretat que Aseprosa te-nia amb el líder de l'oposició espan-yola i Aliança Popular. Almirón Senava abandonar Aseprosa i va passar aformar part directament de la planti-lla de seguretat de Manuel Fraga. Enpocs mesos va desplaçar la resta dels

guardaespatlles i va convertir-se enl'única persona de l'àrea de seguretatque acompanyava Manuel Fraga endeterminat viatges.

Després d'un escàndol mediàtic enplena campanya electoral, a l'abril de1983, van destapar-se públicament lesvinculacions del guardaespatlles deFraga amb la Triple A. Formalment,Almirón va dimitir i Fraga va accep-tar la seua renúncia.

Vincles a Espanya de la Triple AAmb el cop d'estat del general RafaelVidela del 24 de març de 1976, l'es-tructura i quadres de la Triple A se su-maren a l'aparell repressiu del nou go-vern. Mentrestant, alguns dels seuamembres realitzaren treballs per a ladictadura des de la seua residència al'Estat Espanyol.

El 1976 l'exministre López Rega vafundar a Catalunya la Societat Anòni-ma de Serveis de Seguretat (SASS),que s'ocupava de transportar cabals,guardar diners, proveir serveis de se-guretat a través de vigilants particu-lars i protegir propietats. Entre elsseus socis hi havia l'exministre fran-quista José María López i entre elsseus empleats de confiança figuravaAlmirón.

En la mateixa època, un altre em-presari argentí, Amadeo FranciscoJuncadella, vinculat amb la dictaduraargentina, va fundar Prosegur, tambédedicada a la seguretat i el trasllat decabals. En aquesta empresa estavenvinculats importants personatges delgovern d'Adolfo Suarez, entre ells elMinistre d'Interior Martín Vila, per-tanyent a l'ala dura de la UCD i ac-

tualment president de Sogecable. Du-rant aquells anys l'empresa va realit-zar importants contractes comercialsavalats pel propi ministeri. La seuacreació està vinculada a una liberalit-zació del sector que va ser iniciativadel propi Martín Villa.

Les activitats d'aquestes empresesvan ser denunciades en diverses opor-tunitats per trasllat il·legal de divisesper les fronteres d'Andorra rumb aSuïssa. Segons informacions de l'è-poca, aquest trasllat es realitzava através de l'empresa SASS, que estavaespecialitzada en trasllat de cabals.Tot i això, la seua primera activitat vaser la protecció de l'edifici 17 d'octu-bre, que estava sota la custòdia del'Ambaixada Argentina a Madrid.

El 1979 Prosegur compra les ac-cions de l'Empresa SASS de LópezRega, convertint-se en la primera em-presa del seu ram.

El 1982 és nomenat president deProsegur Rafael Arias Salgado, qui peraquells anys era ministre de l'Admi-nistració Territorial, molt lligat tambécom Martín Villa al president AdolfoSuarez.

La internacional feixistaAmb la instal·lació a Madrid de LópezRega el 1975 al costat de la seu sèquitd'assassins de la Triple A, començauna interrelació de vincles entre la ul-tradreta argentina amb l'espanyola ialtres mercenaris del terror que pas-sejaven per Espanya. Entre els mésdestacats membres del terrorisme in-ternacional hi havia el francès JeanPierre Cherid i l'algerià MohamedKira, ambdós membres de les OAS,

organització que va combatre contrala independència d'Algèria.

També residien a Madrid un grupd'italians admiradors de Mussolinique estava encapçalat per l'ultradretàMario Vannoli. Entre els amics es-panyols estaven els seguidors del car-lista Sixto de Borbó Parma.

El 1976, sent Ministre de la Gover-nació Fraga Iribarne, es va produir elprimer acte de provocació feixista onparticipa aquesta internacional del te-rror. Va ser al cim de Montejurra, ontots els anys els carlistes dirigits perCarlos Hugo de Borbó Parna realitza-ven el seu tradicional acte polític. LaInternacional Negra havia deciditprendre per assalt i de forma armadaaquella simbòlica muntanya carlista.En l'acció destacaren els argentins Al-mirón i Emilio Berra Alemán. Els al-tres estrangers eren els italians Ste-fano de la Chiaie, Augusto Cauchi,Giuseppe Calzona, Mario Vannoli iPier Luigi Concuteli.

La premsa va conjeturar aquellsdies que la trama havia estat organit-zada per Fraga Iribarne per desesta-bilitzar al govern d'Àrias Navarro. Se-gons un article periodístic de l'època,"després de l'ocorregut a Montejura,els serveis secrets espanyols van de-cidir utilitzar a membres de la inter-nacional feixista en “la guerra bruta”contra un sector del nacionalismebasc. El coronel José Ignacio San Ma-rin López, un dels caps del Servei Cen-tral de Documentació de la Presidèn-cia del Govern, va iniciar el recluta-ment el 1976 per organitzar una fe-deració de bandes que després vaoperar sota els noms de Batallón Vas-co Espanyol i GAL”.

Durant aquells anys van succeir-sediferents atemptats comesos peraquestes bandes com la massacre d'A-tocha, l'atemptat del Bar Sant Bao il'assassinat de Yolanda González.

Els serveis d'intel·ligència van des-tinar els mercenaris estrangers per-què actuaren contra els nacionalistesbascos. És així com el 21 de desem-bre de 1978 el francès Cherid, l'italiàVannoli i l'argentí José María Boccar-do Román assassinaren a França alnacionalista basc José Miguel Beña-rán.

L'argentí Boccardo Román, delgrup d'Almirón, havia estat posat enllibertat després de passar una tem-porada pres a Carabanchel per delic-tes comuns. El comissari Manuel Gó-mez Sandoval va ser l'encarregat d'in-corporar-lo al treball brut de la in-tel·ligència espanyola.

Amb la victòria del PSOE molts d'a-quests mercenaris de la InternacionalNegra van traslladar-se a Suïssa. Unsaltres van posar-se a la disposició dela dreta “democràtica” que renaixiades del franquisme. “En Espanya, noobstant això, van quedar altres ar-gentins protegits per Garrotxa Iribar-ne i el seu assistent Alfonso Osorio,menjo Almirón Sena. També els apan-yava el nostàlgic franquista AntonioEsquerre, director del diari El Alca-zar, l'exministre de Franco i dirigentde l'Acció Sindicalista Nacional delTreball, José Antonio Girón de Velas-co, i el seu lugarteniente, José Anto-nio Asiego Botxí. A l'ombra de grupscom la Nova Guàrdia d'Espanya, elFront de la Joventut i el Moviment Na-cional Revolucionari, els fills de la serpvan quedar hivernant”.

Nexes. Tant Manuel Fraga com l’exministre Martín Villa acolliren Sena a Espanya ARXIU

COMARQUES18 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

ANNA COLL

Quan el president de la Diputacióde València, Fernando Giner, vaamenaçar amb marxar del Partit Po-pular, saltaren les alarmes al Palaude la Generalitat. Provinent d’UnióValenciana després d’haver militat aFuerza Nueva durant la transició, Gi-ner és el màxim representant de labranca blavera dins les files popu-lars. El seu possible reingrès a UnióValenciana o a la Coalición Valen-ciana de l’ultra Juan García Sentan-dreu podria donar peu a una peri-llosa fuga de vots blaus a les elec-cions de maig de 2007, en un mo-ment en què el partit necessita totsels vots possibles per mantindre laseua majoria absoluta a les Corts ienfortir les posicions internes deFrancesc Camps.

Una volta assegurada la per-manència de Giner dins del PP,aquest ha continuat amb la seua tas-ca de tractar de pescar vots dins lesbases tradicionals del blaverisme ide l’anticatalanisme, bé siga sub-vencionant institucions secessionis-tes com Lo Rat Penat o la RACV,promovent la creació d’un diari an-ticatalanista que contrarrestrés eldiscurs antiPP del Diario de Valen-

cia, o fent declaracions explosivescontra ‘el perill català’ o l’AcadèmiaValenciana de la Llengua (AVL) im-pulsada pel seu propi partit.

El darrer episodi ha estat en elmarc d’Expojove, la Fira de la Jo-ventut i la Infantesa de València, ons’hi va produïr una reunió informalentre Giner i un dels fundadors de laPlataforma Jovenil Valencianista(PJV), Alejandro Esteve, que té alseu damunt una condemna d’un anyi tres mesos de presó per haver es-tat enxampat en una agressió con-

tra el Casal Jaume I de Russafa. Se-gons afirmen des de la mateixa webde la PJV, Giner va comentar que“estava encantat amb la nostra par-ticipació i amb el valencianisme queestem desenvolupant des de la PJV,oferint-nos tota classe d’ajudes icol·laboració”. Malgrat haver estatinhabilitat per a exercir càrrecs di-rectius en associacions -atès que enel moment de cometre el delicte for-mava part de la Junta Directiva deles Juventuts del GAV- Esteve se-gueix tenint un pes important en la

PJV, grupuscle que ha intentat do-nar una imatge més moderada delblaverisme. La condemna a Estevejunt amb dos altres joves ultres vaser considerada històrica per l’es-querra al País Valencià donat la im-punitat amb la que han actuat en lesdarreres dècades els grups blaversviolents. També va demostrar comels ultres van furtar al local gestio-nat per Acció Cultural del País Va-lencià (ACPV) i van mentir al judici.El mateix dia de la sentència, ungrup violent assaltava la llibreria

Tres i Quatre, agredint i insultantclients i treballadors, sense que esproduiren detencions.

Segons afirma la PJV, Giner sem-blava en bona sintonia amb els pos-tulats dels joves ultres de l’estand aExpojove, desitjant que “continuefent valencianisme com ha fet finsara”. No és la primera vegada que elssectors més reaccionaris de l’anti-catalanisme del PP es veuen rela-cionats amb el món de la violènciablavera a la ciutat. A la mateixa fira,les Joventuts del GAV, el màxim pro-tagonista de la violència paraterro-rista al País Valencià des de la tran-sició, també tenen el seu estand onreparteixen la seua propaganda -bà-sicament incitació a l’odi i a la violèn-cia contra tota entitat titllada de ca-talanista- entre els milers de xiquetsque visiten la Fira. En una declara-ció oficial de la PJV, aquesta afirmatenir “respecte i tolerància cap a lesJoventuts del GAV”, donat que elsdos grupuscles “comparteixen unaideologia” anticatalanista.

FEIXISME ELS GRUPS ANTICATALANISTES MANTENEN LA SEUA PRESÈNCIA A EXPOJOVE

Fernando Giner ofereix ajuda al grup d’un ultra condemnat

FFeerrnnaannddoo GGiinneerr ddiiaallooggaa aammbb EEnnrriiqquuee EEsstteevvee PJV

El president de laDiputació de València esrelaciona amb els ultresen la seua cerca per depescar vots cap al PartitPopular entre els anticsvotants d’UnióValenciana i la galàxiaanticatalanista

AAddooccttrriinnaanntt eell jjoovveennttLa irrupció d’un grup de jovesvinculats al Grup d’AccióValencianista (GAV) al lliuramentdels Premis Literaris Ciutat deValència, escridassant i insultantRita Barberà i altresrepresentants institucionalspresents, no ha impedit queaquest grup disposés d’estandpropi a Expojove, en contra delparer de l’oposició municipal il’Assemblea Antifeixista deValència. Junt amb els cadells deJuan García Sentandreu, l’únicapresència d’organitzacionsjuvenils se circumscrivia, com vesent habitual, al’ultraconservadora OrganizaciónJuvenil Española (OJE) i laPlataforma Jovenil Valencianista(PJV).

Expojove

19COMARQUES L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

ALBERTO MONTERO SOLER*

El problema de l'habitatge, quetambé ha arribat a França, ha estatafrontat pel govern d'aquest país d'u-na forma dràstica i exemplar: ha de-cidit promulgar una llei que transfor-marà en efectiu i exigible davant la ju-risdicció competent el dret constitu-cional de tot ciutadà a un habitatgedigne. .

França ha decidit, així, donar unsalt endavant en el reconeixementdels drets socials dels seus ciutadansi donar contingut efectiu a un dels ar-ticles que, si bé sol estar present en lamajor part de les constitucions con-temporànies, ho està gairebé a títold'inventari doncs no se li reconeix na-turalesa de prestació, com en el casde la sanitat o l'educació, sinó de meradirectriu per als poders públics.

La mobilització social promogudaper un col·lectiu de persones sensellar, agrupades en un moviment de-nominat Fills del Quixot, ha aconse-guit que el govern francès assumiscala seua responsabilitat en el problemade l'habitatge a França, doncs no d'al-tra cosa es tracta, i promoga l'apro-vació d'aquesta llei que entrarà en vi-gor abans del pròxim 22 de febrer,data en la qual el Parlament conclouels treballs de l'actual Legislatura.

A partir de llavors serà d'aplicacióimmediata per aquells casos més ur-

gents: les persones sense llar, els tre-balladors pobres i les dones soles ambnens. I no serà fins a finals de 2012,marge temporal que es dóna així ma-teix l'executiu francès per a la cons-trucció del suficient nombre d'habi-tatges socials (uns 600.000 segons es-timen les autoritats gal·les), quan eldret serà plenament exigible per atots els ciutadans.

Tot això per enfrontar un proble-ma que a França afecta entre 80.000i 100.000 persones que dormen al ca-rrer, a gairebé un milió que no tenenresidència fixa i a més de tres milionsque viuen en condicions insalubres iindignes. Si a això se li uneix que, pre-

cisament, entre setembre de 2005 isetembre de 2006 s'han construït aFrança prop de mig milió d'habitat-ges, la xifra més elevada en els últims20 anys, el brou de cultiu es trobavaen estat òptim perquè en aquest país,de forta tradició reivindicativa, s'arti-culés un moviment social que exigíssolucions definitives davant un pro-blema tan greu.

L'encomiable resposta de l'execu-tiu francès, si bé probablement deri-vada de la confluència d'eleccionspresidencials i legislatives en aquestany, no ha de ser menyspreada i ha deser qualificada com valenta.

El trànsit d'una política pública de

l'habitatge en la qual la inacció perpart de les autoritats i la disminuciódels recursos pressupostaris desti-nats a la construcció d'habitatges so-cials han constituït la tònica genera-litzada en els últims anys, a una altrapolítica en la qual la disposició d'unhabitatge social ja no depèn del re-sultat d'un sorteig sinó que constituïxun dret exigible pels ciutadans és unavanç important.

Però, a més, aquesta mesura asseuun precedent que difícilment pot serignorat en altres països, com Espan-ya, on el problema de l'habitatge aca-barà convertit en un problema políticde primera magnitud –més enllà dels

personals i econòmics- per poc queexistisca una major organització delscol·lectius que estan reclamant, coma França, el dret a un habitatge dig-ne.

N'hi ha prou amb assenyalar que,a pesar que el nombre d'habitatgesconstruïts anualment en règim lliures'ha més que duplicat entre 1996 i2005, no obstant això, el nombre delsconstruïts en règim de protecció pú-blica ha seguit una tendència des-cendent al llarg de les dues últimesdècades. I, així, si el 1980 es van cons-truir a Espanya entorn de 120 mil ha-bitatges de protecció oficial, el 1996aquesta xifra s'havia reduït a prop de80 mil i el 2005 es van construir po-ques més de 60 mil. I això en un con-text, sobretot durant els últims anys,en els quals el preu de l'habitatge s'hadisparat i en el qual el nombre d'ha-bitatges buits i secundàris arriba gai-rebé als sis milions i mig segons l'úl-tim cens de població i habitatges del'any 2001 (actualment han de sermolts més). I on, a més, existeixenmés de 30 mil persones sense llar quedormen cada nit en els carrers.

Si davant la gravetat de la situacióde l'habitatge a Espanya, la ciutada-nia no pren nota del cas francès i de-cideix prendre els carrers per recla-mar que, per fi, l'article 47 de la Cons-titució deixe de ser paper mullat i esconvertisca efectivament en un dret,és que mereixerem tot el que ens pas-sa.

Alberto Montero Soler és professor d'Econo-

mia Aplicada de la Universitat de Màlaga i col·la-

borador habitual de Rebel·lió. Pots visitar el seu

blog “L'altra economia” a www.elotrodiario.com

El Quixot cavalca per França pel dret a un habitatge digne

ECONOMIAANÀLISI

Una associacióaconsegueix que elGovern francès escomprometa formalmentamb el dret a l’habitatge

MARTÍ DOMÍNGUEZ GUANYA EL PREMI JOSEP PLA

L'escriptor i periodista científic Martí Domínguez (Madrid,1966) ha guanyat el 39è Premi Josep Pla, que convoca l'e-ditorial Destino, amb 'El retorn de Voltaire'. Es tracta d'u-na novel·la històrica basada en un fet real, el retorn de Vol-taire a París després d'un llarg exili. La novel·la reconstrueixels darrers trenta dies de vida del pensador, el dilema mo-ral que ha d'afrontar, i la persecució que pateix en unaFrança a les portes de la revolució.

L'autor va explicar que el llibre tanca una trilogia sobre laIl·lustració que va començar amb la seva primer novel·la,'Les confesions del comte de Buffon' (ed. 3i4, 1997) i vacontinuar amb la segona, 'El secret de Goethe' (ed. 62,1999). Aquesta tercera, a més, dialoga d'alguna manera ambla primera: 'En la primera novel·la maltractava molt a Vol-taire, perquè el comte Buffon, que era contemporani seu,s'hi va enfrontar durament. Ja llavors, fa deu anys, vaigproposar-me escriure una novel·la sobre Voltaire. He dedi-cat molt de temps a escriure-la i ha estat una manera de re-flexionar sobre la Il·lustració des d'altres punts de vista'.

Martí Domínguez és doctor en biologia per la Universitat deValència. Narrador i assagista, combina la literatura amb elperiodisme científic. Director de la revista de divulgaciócientífica 'Mètode' de la Universitat de València, dóna clas-ses de periodisme en aquesta universitat. Entre d'altres,col·labora al setmanari El Temps, al suplement Cutura/s deLa Vanguardia i al diari El País. Al llarg de la seua trajectò-ria com a escriptor ha guanyat altres premis: Amb 'Lesconfesions del comte de Buffon' va guanyar el Premi Andrò-mina, el Premi Crexells i el de la crítica de la Universitat deValència, premi que va obtenir també amb 'El secret deGoethe', novel.la guanyadora del Premi Prudenci Bertrana.També ha publicat el recull d'articles 'Bestiari' (ed. 3i4,2000).

En aquesta edició del Premi Pla s'han presentat 25 origi-nals i han format el jurat Sebastià Alzamora, Rosa Ca-bré, Baltasar Porcel, Àlex Susanna i Emili Rosales. Durant la vetllada literària també es va atorgar el PremiNadal, que ha rebut el poeta i novel·lista Felipe Benítezde Reyes, per 'Mercado de espejismos', una novel·lad'intriga esotèrica en clau de paròdia, protagonitzadaper un lladre d'obres d'art.

L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

MARINA LÓPEZ I ARAGÓ

Al voltant de 5.000 persones de totsels llocs del País Valencià han asistita la tercera edició del Festivern, aOntinyent, ocupant totes les zonesd'acampada habilitades per a l'event

L'Acampada La tercera edició delFestivern ha superat les espectati-ves de públic donant així la segure-tat d'una quarta edició el proper capd'any. Les zones d'acampada es tro-baven al propi Poliesportiu d'Ontin-yent i, a pesar de l'increment delpúblic, han estat suficients i ben ha-bilitades.

La idea d'un festival de música al-ternatiu al País Valencià va poc apoc sent més acceptada. El Festi-vern pretén donar una espenta a lamúsica en català i, sobretot, a grups

del nostre país que canten i toquenen català i mantenen vives la nostracultura i les nostres arrels.

El lloc escollit per al festival ésOntinyent, capital de comarca, per-què puga donar a coneixer la seuapart més cultural i per donar unaimatge més dinàmica i, pot ser, méspolifacètica. No tot és tèxtil a Ontin-yent...

Els llocs on esdevenia el Festivaleren el Poliesportiu i el teatre l'Et-xegarai, on el diumenge 31 van ac-tuar: Verdcel, Pep Gimeno (el Boti-farra) i Feliu Ventura.

Per tal de moure més, si cap, a lajoventut del País Valencià, l'organit-zació de l'event han cregut oportúcrear un cartell divers amb tot tipusde música, desde rock passant pelfolk valencià, rap o ska, amb grups

com: Skalariak, Def Con Dos, LaGossa Sorda, La Carrau, Sva-ters, LaKermés, Paral·lel 84 o Sarau Medite-rrani. A més d'espentar a grups lo-cals com Red Roja. Així també dona-ven peu a la diversitat idiomàtica icultural. Tots aquestos van tocar ala carpa del Poliesportiu.

Fonts de l'organització assegurenque el grup més esperat de l'eventva ser La Gossa Sorda, que van do-nar al públic tot allò que desitjavenen català i amb bona música, parlantde temes conflictius i quotidians delPaís Valencià.

Així és com es va poder veureque al País Valencià hi ha una mino-ria jove, i ja no tan minoritària, ambmolta força i que lluita perquè nodesaparega la nostra cultura.

+ info: www.festivern.com

ÈXIT ROTUND DEL FESTIVERN QUE HA TORNAT HA SUPERAR LES ESPECTATIVES DE PÚBLIC

UN MOMENT DE LES MOLTES ACTUACIONS D’AQUEST FESTIVERN LA TERCERA EDICIÓ D’AQUEST FESTIVAL HA TORNAT A ONTINYENT

L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007 21

IGNASI FRANCH

«Duen 25 anys i encara estanamb el cul a l’aire respecte a l’Ad-ministració.» Així de contundentes mostra Fèlix Villagrasa, autord’Una història de Ràdio PICA, quanse li pregunta sobre la situació le-gal d’aquesta ràdio comunitàriabarcelonina de la qual ara se cele-bra l’efemèride.

La implantació de l’emissora enel barri de Gràcia, el predicamentque va arribar a tenir en els cerclesunderground de la Barcelona preo-límpica més a la contra, les sevesmés de dues dècades d’història,només han servit de moment per-què es demostri una certa toleràn-cia davant l’existència d’una emis-sora que, malgrat la seva llargaexistència, es manté alegal. Nosempre va ser així. En temps delpujolisme, Ràdio PICA va arribar aser, per motius força irracionals,una mosca collonera, una petitaobsessió per al Govern convergent,potser perquè recordava als homesde l’Administració que no tot podiaestar sota el seu control. Realment,les emissions de la ràdio no tenienun gran abast –encara que s’aprofi-taven amb saviesa artesanal elsminsos aparells dels quals es dis-posava, construïts pels mateixostreballadors, o adaptats peraquests–, i l’emissora no tenia unalínia política definida. A més, PICAhavia fet tots els passos per legalit-zar-se, primer l’any 1980 al Governcentral, després al Govern autonò-mic de Pujol, abans i després d’untancament irregular per part d’ungrup de més d’una dotzena demossos d’esquadra, al gener de1987.

Fins en aquest punt, el de laclausura, va arribar el combat del’Administració autonòmica ambRàdio PICA, després d’intentar en-sarronar els responsables recla-mant-los el tancament per falsesinterferències. I és que l’existènciade PICA molestava, potser perquè

s’enorgullia de la seva condiciód’alternativa, fins al punt de sabercrear mites: a causa del logotip dela ràdio, per exemple, va córrer labrama que les emissions es feiendes d’un vaixell, en aigües interna-cionals, per poder esquivar el con-trol de les administracions. La rea-litat era més prosaica, i tot l’equipde l’emissora es guardava en domi-cilis particulars.

Convivint amb els políticsEls anys van anar passant a em-

pentes i rodolons, amb diferentspressions, fins que, el 29 de generde 1987, va arribar el tancament.Un tancament que es va produiramb força irregularitats, les qualsvan ser recollides fins i tot per mit-jans afins a la Generalitat o al par-tit de Govern. Envalentit, el cap vi-sible –si és que és oportú utilitzarla paraula visible quan es tracta deSalvattore Picarol, poc amic de lesfotografies– de l’emissora va co-mençar a fer segudes diàries da-vant el Palau de la Generalitat. Se-gudes que, com descriu Villagrasaal seu llibre, eren lluny de glorifi-car el patiment: tenien lloc nomésels dies laborables, i, si plovia, sen’anava cap a casa. Finalment es vaguanyar la batalla legal amb la Ge-neralitat, i Picarol va aconseguirque se li retornés l’equip neccessa-ri per reprendre les emissions.

L’experiència demostra que ladreta va ser més bel·ligerant ambPICA, però l’accidentat Govern tri-partit tampoc no ha anat més enllàde la convivència apàtica i un xicreticent. «Tant els governs de dre-tes com els d’esquerres, en el mi-llor dels casos, han ignorat la ràdio.En aquest cas no es diferenciengens», declara Fèlix Villagrasa.«Les diferents administracions maino s’han interessat per RàdioPICA, Contrabanda o Bronka, al-menys no positivament, i no teneninterès a interpretar el dret a lalliure expressió que recull la Cons-titució. Suposo que es tracta de no

obrir portes ni incitar que la gentintenti aixecar les seves pròpiesemissores de ràdio. O televisions,cosa, aquesta última, que és méscomplicada però que també es potintentar», prossegueix, i concloudonant una de les claus per enten-dre les reticències de qualsevol go-vern als mitjans de comunicaciócomunitaris: «No volen mitjans amenys que aquests estiguin vincu-lats a les administracions o contro-lats per les empreses». Perquè lesdiferents administracions hanpermès –o, directament, impulsat–emissores de ràdio o de televisiópirates, quan els ha convingut. Hova fer el Govern de Madrid amb LaOtra, per exemple. A Catalunya,City TV, ara 8TV, s’ha mogut en l’a-legalitat, arribant amb el senyalanalògic més enllà de la zona quetenia assignada.

El cas europeu«Als altres països d’Europa pas-

sa tot això? Doncs no» L’autor d’U-na història de Ràdio PICA ha inves-tigat les diferents solucions euro-pees per a l’ús de l’espai radiofò-nic. Els models són diversos, i nohi ha cap panacea. Si a Espanyas’intenta controlar amb mà de fe-rro el repartiment de les ones, lasolució oposada, la liberalització,tampoc no ajuda els mitjans lliures.«A Itàlia es va alliberar al 100%l’espai radiofònic, cosa que no vaser positiva: Berlusconi ho va apro-fitar per matxucar freqüències».

Amb un enfocament més sensi-ble, França sembla el model mésconstructiu: «Un 1% dels impostosde les emissores convencionals esdedica a les emissores lliures, polí-tica que afavoreix l’existència d’e-

missores com Radio Libertaire,que és una de les principals emis-sores franceses».

L’heterodòxia de l’heterodòxiaAmb els anys, el perfil diferen-

ciat de Ràdio PICA l’ha dut a dife-renciar-se molt clarament d’altresemissores que havien estat mésproperes, i no han mancat conflic-tes que sovint s’han dut al terrrenypersonal. I és que la figura del co-ordinador de Ràdio PICA, Salvatto-re Picarol, s’ha fet indissociablerespecte a l’emissora, fins al puntque no s’imagina una PICA sensePicarol.

En el procés, la política de Pica-rol ha estat força controvertida,per diferents aspectes, començantper la seva voluntat de mantenir laràdio fora del dogmatisme políticfins i tot en els turbulents tempsde la Transició, i amb postures ques’allunyen de la puresa de les rà-dios independents que defensenalguns col·lectius. La convivènciaen el marc d’associacions mai no vaser el fort de Picarol, especialmentperquè els suposats companys deviatge es movien per una sèrie deprincipis polítics que prevalien so-bre el fet radiofònic i artístic. Hi hasimpaties ideològiques («moltsdels realitzadors són llibertaris,més que marxistes», diu Villagra-sa), però no una línia de cadena. Elfet de centralitzar el funcionamentde l’emissora sota la figura d’un co-ordinador, abandonant el funciona-ment assembleari, va ser un altrepunt polèmic.

Per acabar, compartir freqüèn-cia amb Radio Gladys Palmera, unaemissora de vocació comercial, haestat una transgressió més de l’or-

todòxia de les ràdios lliures.Aquest pacte ha fet del projectequelcom de rendible, fora de perilld’inestabilitats econòmiques, men-tre es qüestiona si aquest finança-ment és una mena de traïció.

En tot cas, la vessant artística iexperimental de la ràdio segueixendavant, i el seu tarannà obert anou personal i nous individus ques’afegeixin al projecte. Arribar apoder comunicar mitjançant lesones o la xarxa, sense els filtres dela comercialitat, continua sent laprincipal raó de ser i el principalatractiu de l’emissora: «És molt fà-cil accedir a fer un programa a Rà-dio PICA; només calen uns conei-xements bàsics de so. El que inte-ressa a Ràdio PICA és fer ràdio i noassemblees; el que compta és elque s’emet i no el procés d’organit-zació ni la ideologia».

RÀDIO PICA VINT-I-CINCANYS D’ONESLLIURESEl silenci administratiu ha estat un dels grans enemics del’emissora pirata Ràdio PICA, una petita infraestructuraradiofònica nascuda en els ambients de la contraculturadels setanta i finalment materialitzada el 1981, amb elcontrovertit Salvattore Picarol com a protagonista. Vint-i-cinc anys després, l’emissora segueix funcionant is’adapta a les possibilitats d’Internet, mentre comparteixfreqüència amb una emissora comercial.

22 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

SETMANARI DIRECTA L’HOSPITALET

A bans de la República elsdiaris tenien una seccióque es deia "successos" on

es parlava dels quatre crims delmoment, dels robatoris… I avui,els diaris s'han convertit en prem-sa de successos, perquè vas miranti tot són catàstrofes. Cony! a lameva edat agafes el diari i et posesde mal humor.

AAllss aannyyss 3300 lleess ppaarreettss ppaarrllaavveennddee ppoollííttiiccaa aammbb ttoottss eellss ccaarrtteellllss qquueehhii hhaavviiaa ppeennjjaattss.. AAvvuuii eenn ddiiaa,, ss''eessttààppeerrddeenntt aaqquueesstt mmiittjjàà dd''eexxpprreessssiióó..

Ahir En aquells anys el cartell,com a tal, tenia el seu moment deglòria. Penso que el cartellismeavui en dia ha desaparegut com-pletament. Els graffiteros serienuna mica com allò... Els primerscartells de la Guerra Civil no ex-pressaven les ideologies dels par-tits sinó les conviccions dels di-buixants. El meu primer cartelldeia "Treballa pels que lluiten". Elvaig fer perquè a plaça Catalunyahi havia uns cavalls morts quefeien una pudor insuportable queningú havia retirat: tots els treba-

lladors s'havien allistat a les milí-cies, i la ciutat estava feta una mer-da. Per tant, la primera necessitatde Barcelona era treballar.AAiixxíí ggaauuddiieenn ddee mmoollttaa lllliibbeerrttaatt?? Ales exposicions es posen els car-tells de qualsevol manera, amb unaignorància tremenda, seguint no-més els criteris estètics. Els car-tells s'han de posar en ordre cro-nològic perquè expliquen la gue-rra. Al principi, els cartellistes gau-díem de molta llibertat, dèiem elque volíem, però llavors, a mesuraque avançava la guerra, es deia elque volien les organitzacions. Dela mateixa manera, a mesura queanava avançant la guerra, els ti-ratges de cartells es feien ambmenys colors.

QQuuiinnaa vviinnccuullaacciióó ppeennssaa qquuee hhaa ddeetteenniirr uunn aarrttiissttaa aammbb eell ccoommpprroommííssssoocciiaall?? PPoottsseerr aallss aannyyss ttrreennttaa hhii hhaa--vviiaa mmééss ccoommpprroommííss??Abans de la guerra, ningú se l'es-perava. La gent de seny, el 19 dejuliol, va pensar que allò no podiadurar més de 15 dies: botigues tan-cades, hotels ocupats, fàbriquesocupades, noies amb fusells. Tot-hom va trigar una mica a adonar-

se que allò seria una guerra. Peraixò, a la banda republicana, el 19de juliol hi va haver una revolució.Jo vaig viure la revolució, de laguerra no en sabia res. De fet, laGuerra Civil va començar dies des-prés de la revolució. Però si es vafer la revolució va ser aprofitant eldesgavell que havia provocat l'ai-xecament de Franco.

AArrrraann ddee llaa gguueerrrraa vvoossttèè eess vvaaccoonnvveerrttiirr eenn iimmmmiiggrraanntt,, eess vvaa eexxii--lliiaarr......

Exiliat més que immigrant, per-què és diferent; era un fugitiu. Araels historiadors ho han dauratmolt: ja no en diuen refugiats sinóexiliats, però nosaltres no ens exi-liàvem, fugíem. Fugíem perquè da-rrere venia un exèrcit que anavafotent pallissa. Jo fugia, i el mig mi-lió que van passar la frontera fu-gien, i el cap de govern, Companys,i els altres, fugien. I ara això no esdiu, es diu que s'exiliaven, i això ésmolt bonic. Els historiadors estandaurant la píndola de la fugida; in-dubtablement que fugíem, perquèels altres eren més forts.

AArraa eess ppaarrllaa ddee llaa rreeccuuppeerraacciióó ddee

“Jo vaig viure la revolució social,de la guerra no en sabia res”

CARLES FONTSER CARTELLISTA“

Carles Fontseré va morir el passat 4 de gener, dos dies després de ser ingressat a un hospital de Girona per un accidentdomèstic. Fontseré mantenia intacta, a pesar dels seua 90 anys la lucidessa suficient per continuar les seues memòries.Pocs mesos abans el setmanari “Directa” l’entrevistava. Ací us oferim aquesta interessant conversa.

“Ja no en diuen refugiatssinó exiliats, però no, nosaltres no ens exiliavem, fugiem”

“De la recuperació de la memòria històricas’ha fet una memòriaoficial, un dogma delqual no pots sortir”

PPeerrffiill bbiiooggrrààffiiccCarles Fontseré tenia només 20anys quan va esclatar la guerra.La seva memòria és la mateixaque la història del segle XX.Només començar la Guerra Civilfa el primer cartell: “Treballapels que lluiten”. A aquest elsegueixen altres, com el mític“Llibertat!” de les FAI. Acabadala Guerra viu a París l’ocupacióalemanya i llavors es trasllada aMèxic, on treballa amb MarioMoreno, Cantinflas. Anys méstard, resident als EUA, coneix deprop el moviment hippie i, ambell, l’oposició a l’ocupaciónordamericana del Vietnam. Desde Porqueres (Pla de l’Estany),amb 90 anys acabats de fer,escriu el quart volum de lesseves memòries, on parlarà delsfeliços anys cinquanta i delsconvulsos seixanta Encara liqueda temps per parlar del’actualitat –la invasió de l’Iraq– irecordar amb Directa el passat–des de la Guerra Civil fins alsnostres dies.

Fontseré

llaa mmeemmòòrriiaa hhiissttòòrriiccaa,, qquuèè lliisseemmbbllaa??Molt malament: s'ha fet unamemòria històrica oficial, undogma, de la qual no pots sor-tir. Fa anys vam anar a un acted'homenatge als refugiats enel camp de concentració d'Ar-gelés. Quan vaig veure la ce-rimònia els hagués dit "souuna colla de...". Consta que aFrança s'ha fet un homenatgeals espanyols dels camps, i ésmentida que s'hagi fet cap ho-menatge perquè una placadeia: "Morts pour la France".N'han fet un monument deglorificació francesa. Vaig ha-ver de marxar. Ara dir això ésinútil: la memòria històrica jaté la seva ortodòxia, i qui di-gui una altra cosa és un xim-plet o traïdor. Hi ha un llibre,d'una francesa precisament,que parla de l'"adieu de mé-moire": a França tot s'ha ne-tejat. Ara vas a Argelés, i veusuna platja magnífica, amb unsol i un mar estupendo, i si etdiuen que allò va ser un campde concentració dius "cony!",si aquí s'hi està molt bé. Encanvi, a Alemanya, els jueus,els polonesos... poden visitarels camps de concentració.

SS''hhaa iinnssttrruummeennttaalliittzzaatt eell rree--ttoorrnn ddeellss ppaappeerrss ccoonnffiissccaattss iiddiippoossiittaattss aa SSaallaammaannccaa??

No, això era bàsicament unsímbol dels vencedors sobreCatalunya. Això vol dir que laGuerra Civil en estat latentencara perdura, encara hi havencedors i vençuts. Les viu-des de los Mártires de la Tra-dición sempre han cobratpensions, les republicanesmai. La monarquia no ha re-nunciat al nomenament deFranco, tècnicament, encaraestem sota el règim franquis-ta.

VVoossttèè,, ddeess ddeellss EEUUAA,, vvaa vviiuu--rree ll''ooppoossiicciióó aa llaa iinnvvaassiióó ddeellVViieettnnaamm.. CCoomm vvaalloorraa ll''ooppoossii--cciióó ddaavvaanntt llaa iinnvvaassiióó aa ll''IIrraaqq??

La meva dona té família aNova York. Després de l'11-Sel seu cosí li va dir que si fosmés jove s'allistaria per anarcontra l'Iraq, i ell sempre ha-via estat "demòcrata"!

PPeerròò qquuèè hhaa ppaassssaatt eennttrree--mmiigg??

Els joves es fan grans i esfan vells, i es tornen igual queels que hi havia abans. A més,l'exèrcit americà ara és unexèrcit professional, formatper voluntaris. Allà hi ha unpatriotisme i una religiositat...Ni en Truman ni en Rooseveltparlaven tant de religió, encanvi aquest [Bush] parla comsi fos el papa.

L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007 23

L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007 25

PROGRAMACIÓ RÀDIO I TELEVISIÓ

DILLUNS

15.30. Programació de Vesprada

20.30. Ací Pintem Tots (Redifusió).

21.25. Europocket News.

21.30. L’Info. Amb Juli Esteve.

22.15. L’Oratge.

22.20 Animailades

22.25 L’Anàlisi. Amb Sequi Castellano

23.00 Els debats amb Ignasi Muñoz

00.10.Europocket News. (Redifusió)

00.15. L’Info (Redifusió)

01.00 La Nit d’Info TV

DIMARTS

15.30. Programació de Vesprada

19.50. L’Anàlisi (Redifusió)

20.25. Els Debats d’Info (Redifusió)

21.25. Europocket News

21.30. l’Info. Amb Juli Esteve

22.15. L’Oratge

22.18. Tenim Paraula.

22.20. Animailades

22.25. L’Anàlisi amb Ignasi Muñoz.

23.00. Watts. Clips Musicals.

23.30. Ací Pintem Tots (Redifusió)

00.30. Europocket News (Redifusió)

00.35. L’Info (Redifusió)

01.10. La Nit d’Info TV.

DIMECRES

15.30. Programació de Vesprada.

19.15. Ací Pintem Tots. (Redifusió).

20.15. L’Anàlisi. (Redifusió).

21.00. Watts. (Redifusió).

21.25. Europocket News.

21.30. L’Info amb Juli Esteve.

22.15. L’Oratge.

22.18. Tenim Paraula.

22.20. Animailades.

22.25. L’Anàlisi amb Anna Gimeno.

23.00. Els Especials d’Info TV.

23.25. Els Reportatges d’Info TV.

00.30. Europocket News. (Redifusió)

00.35. L’Info (Redifusió)

01.15. La Nit d’Info TV

DIJOUS

15.30. Programació de Vesprada.

19.45. Els Reportatges d’Info TV

20.30. L’Anàlisi amb Anna Gimeno.

21.30. L’Info amb Juli Esteve.

22.15. L’Oratge.

22.18. Tenim Paraula.

22.20. Animailades.

22.25. L’Anàlisi. Amb Salvador Enguix

23.00. Els Debtas d’Info TV.

00.15. Europocket News. (Redifusió)

00.20. L’Info (Redifusió)

01.00 La Nit d’Info TV.

DIVENDRES

15.30. Programació de Vesprada

19.50. L’Anàlisi (Redifusió)

20.20. Els Debats (Redifusió)

21.25. Europocket News.

21.30. L’Info. Amb Juli Esteve.

22.15. L’Oratge.

22.18. Tenim Paraula.

22.20. Animailades.

22.30. Ací Pintem Tots.(Redifusió)

23.55. Europocket News. (Redifusió).

00.00. L’Info. (Redifusió).

00.45. La Nit d’Info TV.

DISSABTE

16.00. Programació de Vesprada.

18.00. Els Anàlisi d’Info TV (Redifusió)

20.00. Els Debats (Redifusió).

22.30. Watts. Clips Musicals. (R)

23.00. Especial Festes: Quilapayun aPalau. Concert gravat a Barcelona.

00.45. La Nit d’Info TV.

DIUMENGE

16.00. Programació de Vesprada.

18.30. Corts Valencianes.

18.45. La Setmana. Noticiaris (R)

22.15. Especial Festes. “Envit aVares” Concert d’Al Tall.

01.00. La Nit d’Info TV.

NOTES

1.- Durant la resta del dia InfoTV emetels espais Les músiques d'InfoTV, Lesentrevistes d'InfoTV, Els debatsd'InfoTV i MeninfoTV, que recuperenels moments més interessants de laprogramació més recent. Entreprograma i programa sempre vaintercalat un capítol de TenimParaula.

2.- Info TV emet pel canal 42 aValència i l’àrea metropolitana. Encas de tindre a casa una antenacol·lectiva, s’hi ha de col·locar unmòdul amplificador. Consulteul’antenista. A La Safor i adeterminades àrees de La MarinaAlta i de La Ribera Alta, a alguneshores del dia, Info TV es pot vore através de Gandia TV. I a Ontinyent ipart de la Vall d’Albaida, a través dela Televisió d’Ontinyent.

3.- Durant el cap de setmana Info TVemet amb la col·laboració de GandiaTV els partits del Gandia Bàsquet.

4. Aquesta quinzena destaca lareincorporació a la nit dels dimarts dela tertúlia d’expolítics des del TeatreEl Micalet, presentada per IgnasiMunyoz amb Pere Mayor, JoaquímAzagra, Albert Taberner i José RafaelGarcía-Fuster.

5. Aquesta quinzena, destaca laprogramació especial de Nadal, ambconcerts i documentals d’altaqualitat, en lloc dels Anàlisis i elsDebats habituals, que es recuperarana partir del 8 de gener. Destaca elreportatge d’elaboració pròpia sobreel polèmic traçat de l’AVE a l’HortaNord.

++ iinnffoo:: www.infotelevisio.com

DILLUNS

06:00 - 13:30 Lliure Directe (Info)

13:30 - 14:30 Africania

16:30 - 18:00 El Jardín de Epícuro

19:00 - 20:00 Hora Roja (Joves EUPV)

20:00 - 22:00 Maldición de Malinche

22:00-22:30 El Vaivén

22:30 - 00:30 El Perito Pirómano

DIMARTS

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Radio Insurgente EZLN

16:30 - 17:00 Radio Ciencia

19.00 - 20:00 Nosotras en el Mundo

20:00 - 21.30 Poesia/El taller de etc.

21:30 - 23:00 Argento

23:00 - 01:00 La Descoberta

DIMECRES

06:00 - 13:30 Lliure Directe

16:00 - 18:00 Acció Directa/DonesLliures (Espai Sindical de la CGT)

21:00 - 22:30 La mujer Pajaro

DIJOUS 19

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Taller de Folk

17:00 - 19:00 La Passió pel Teatre

19:00 - 20:00 La Vereda

20:00 - 22:00 Club amigos del crimen

22:00 - 00:00 Klartelera (Cinema)

DIVENDRES

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Cajas Negras

20:30 - 21:30 La Caixa de Música

00:30 - 02:00 Con otro acento

DISSABTE

09:00 - 12:00 Comentarios y Música

12:00 - 13:30 Nautilus

16:30 - 18:30 Café con vistas

DIUMENGE

20:00 - 22:00 Cinema Film obert

22:00 - 00:00 Dilluns Tempestuos

NOTES

1. El Magazine diari Lliure Directe inclouentrevistes a personatges del’actualitat, espais d’opinió, elsinformatius Democracy Now, Red ConVoz, BBC Notícies i Radio FrançaInternacional.

2.- La resta del dia Ràdio Klara emetredifussions dels programes mésinteressants de la seua graella.

++ iinnffoo:: www.radioklara.org

ACTUALITAT

Entrevista lidr Oaxaca,Conferència Chomsky...

ACTUALITAT VALÈNCIA

El cas stanic, EscolaValenciana, FerranTorrent, Xavi Castillo

CREACIÓ

Entrevista MíriamCíscar, Perles dePasqual Serrano...

ANIVERSARI VOT DONA

Por nosotras, Segle XXfemení, Vot femení

BARRIS

Barri del Crist, Cabanyal

VEUS CONTRA LAGLOBALITZACIÓ

Tots els capítols de lasèrie de TVE

CORRUPCIÓINMOBILIÀRIA

Informe Semanal,Compromís pel Territori

REPORTATGES DEPRODUCCIÓ PRÒPIA

Escàndol Urbanístic,Nou Mestalla, MemòriaHistòrica, Immigració

ARXIU DOCUMENTALS

A Tornallom, Ràdio Pica,SINTEl, Un mon perguanyar, Loose Change

EDICIONS ANTERIORS

Reportatges de lesedicions anteriors de lesproduccions de PluràliaTelevisió

Info Televisió emet al Canal 42 d’UHF

www.pluralia.tv

00 L’Avanç Informació, 30 de setembre de 200526 L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007

SUSSANA ANGLÈS

Aquest any s´ espera que, altravegada, els cinemes siguin unpunt d´ inflexió....tot i que ja es-tem acostumats a que , sovint, ésmolt més valorat qualsevol filmesquifit de producció USA quemolts dels que es fan ací o a Eu-ropa...un pes que, malaurada-ment, arrastrarem sempre.Amenábar com a director i San-tiago Segura com a actor tenenaquest any treballs amb nous pro-jectes....si bé s´ esperen les bonesinterpretacions d´ enSegura....molts de nosaltres espe-rem encara amb més anhel les no-ves temptacions, des de la direc-ció, d´ Amenábar.Però hi ha més directors queaquest any truquen a la portaamb noves realitzacions: Julio

Medem amb “Caótica Ana”; JoséLuís Garci amb “Luz de domingo”;Gonzalo Suávez amb “Oviedo Ex-press” i Àlex de la Iglesia amb“The Oxford murders” que és unacoproducció Europea.Però els autors també diran laseva durant aquest any: a JavierBardem el podem veure ambdues cintes força esperades “Nocountry for old men”, (des de ladirecció dels germans Coen )o“Love in the time of cholera”,una pel-lícula basada en la míticanovel-la de Garcia Márquez .L´ autor que protagonitzà una deles millors pelis dels últims anys,“El Pianista” (de Roman Po-lansky) Adrien Brody sortirà atotes les grans pantalles com a“Manolete” mentrestant ,PazVega, donarà vida a Santa Teresaen un film dirigit per Ray Loriga.

CINEMA PER AL 2007El 2007 serà un any de grans produccions nord-americanes i del típic cinema enllaunat que ofereixen lamajoria de les sales de projecció. Però entre lamediocritat ambiental presenten nova pel·lícula directorscom Amenábar, Julio Médem o els germans Coen is’estrenarà l’adaptació d’una novel·la de García Marquez

L’Avanç Informació, 12 de gener de 2007 27

JORDI MARTÍ FONT BARCELONA

Acostumades com estem a mirar larealitat de ben a prop, tot sovint ensoblidem de distanciar-nos-en i no-més esdevenim subjectes capaçosde dir que no, sense ni tan sols sa-ber per què. Em rebenta aquestaactitud, aquesta lloança sense lloade la negació, no perquè no tinguiclares les afirmacions que suposencada una de les nostres negacionssinó perquè hi ha qui hi viu a gustenmig del no i prou. El perill queens vigila sempre és el mateix: sen-se ni adornar-nos-en, a vegadesdiem "nos" que som incapaços d'ar-gumentar i en qualsevol debatdialèctic som carn de canó davantdel capellans del sí que gairebésempre -el Poder mai no s'oblidad'argumentar les seves mentides idonar consignes als seus fidels- ensvenç en els debats més a prop delcarrer.És per això que fa uns anys que om-plo dies i nits llegint llibres d'assaigsobre l'actualitat, sobre avui. I vullfer un elogi públic a una col·leccóde pensament que ens està nodrintamb títols que malgrat parlar de l'a-ra no són peribles, és a dir que nopassaran de moda tan ràpidamentcom els discursos ideològics que in-tenten retratar, disseccionar, esbu-dellar... És la col·lecció d'assaig d'E-dicions 1984. Cada títol que m'arri-ba a les mans és un tresor que emnego a no compartir. S'hi inclouenCarlos Taibo, Gerard Horta, PierreBourdieu, López Crespí o MichelOnfray. I entre tots ells, el darrerque he llegit, Loïc Wacquant, hi tétres volums publicats: "Les presonsde la misèria", "Cos i ànima" i el lli-bre motiu de l'article: ""Castigar elspobres".

"Castigar els pobres", subtitulat "Elgovern de la inseguretat mundial",al costat dels textos de Mike Davis ide Manuel Delgado, és un llibre im-prescindible per fer un cop d'ull ra-cional i crític a un dels conceptesque el Poder ha aconseguit promo-cionar a ser una de les nostres mésimportants preocupacions: la segu-retat.He llegit el llibre mentre el país estrobava en estat de xoc -segonsdeia Josep Cuní- afectat per unad'aquestes "plagues modernes" quesón els assaltadors de xalets d'urba-nitzacions de rics. Enmig de la "pla-ga" -fixeu-vos com deshumanitzenalguns humans-, el "cap de segure-tat" de cal Tous, que n'és alhora undels gendres, va matar d'un tret alcap un altre home que havia entratal xalet familiar suposadament ambla intenció de robar-hi. L'intrús ha-via penetrat al jardí dels joiersacompanyat d'un altre home men-tre dos més els esperaven a fora dela propietat privada i en pocs se-gons va rebre el tret mortal. Elguardià ha fet cap a la presó iaquesta situació ha generat fins i totuna manifestació molt concorregu-da demanat-ne la llibertat.

OOnn ssoomm??La descomposició de la idea i pràc-tiques de les garanties socials quees va desenvolupar als Estats Unitsals anys 90 ha arribat ràpidament aEuropa. Aleshores, les privatitza-cions a manta van anar acompanya-des de desregulació laboral i preca-rietat salarial i vital per a milions depersones. Calia donar-los un enemicnítid, un causant dels seus proble-mes que no tingués a veure res ambels culpables reals. A l'exterior, l'is-lamisme radical; a l'interior, els pe-

tits delin-qüents po-bres. És nomésambaquestmarc benclar quepodem en-tendre,com a és-sers racio-

nals que som, les diferents formesde medir la relitat que utilitzem.Amb el marc que el llibre planteja,entendrem per què fer fora de casaseva deu famílies insolvents cadasetmana a Barcelona mai no és en-focat per la premsa com a violència.Entendrem per què l'extrema ri-quesa mai no és vista com a agres-sió i problema general i el que enscal és "acabar amb la pobresa", quen'és la conseqüència, sense ni tansols posar en dubte la causa. Enten-drem per què si algú assassinés unagent judicial que practica un des-nonament que deixa sense sostreuna família sencera seria percebutcom un assassí i, en canvi, l'assassi-nat d'una persona que podria haverrobat alguns béns materials a l'inte-rior d'una propietat privada és vistacom a "lògica reacció" i, encara pit-jor, reivindicada com a no punible.Ho entendrem, és clar, però no hocompartirem. Ara bé, per argumen-tar-ho públicament ens fan faltamolts altres llibres com el de Wac-quant, tenir-los i llegir-los. Llibres imitjans de comunicació, comaquest que llegiu ara, sense parau-les presoneres dels diners. I si no ésaixí, continuarem sense entendreres i callant quan algú ens solti elstòpics que la tele injecta dia sí i diatambé en el cervell de totes i tots

LUCAS MARCO VALÈNCIA

'Cròniques del 6' narra lahistòria dels darrers deu anysde repressió policial per partdel Grup VI de la Brigada Pro-vincial d'Informació del CosNacional de Policia. Arrenca amb el desallotjamentdel cinema Princesa i arribafins a l'absolució dels tres jovesde Gràcia. I és que el Grup VI aBarcelona ha estat el protago-nista de la repressió contra elsmés diversos moviments so-cials de Barcelona. Seguiments, punxar telèfons,infiltrar-se a manifestacions i actes, amenaçes, detencions, inti-midació, muntatges policials i un llarg etcètera; aquest és el dia adia del Grup VI. Mantindre a ratlla als que s'oposen a "l'ordre legal de les coses"amb mètodes il·legals, tot patrocinat pels diferents governs dedreta i esquerra i per mítics personatges com ara l'ultra JuliaGarcía Valdecasas o la consellera Montserrat Tura. L'autor, després de deu anys de seguiment de les activitats delgrup VI, sistematitza les actuacions policials més diverses i indig-nants -i il·legals. Tot i això, el llibre no se centra unicament enaquest fosc cos policial -si és que existeix algun cos policial queno ho siga. Els altres serveis d'informació, els mitjans de comuni-cació o els nous mètodes de control social de l'Europa del segleXXI completen l'equació de la repressió: periòdics que publi-quen notícies pràcticament redactades per la policia, creaciód'opinió pública (el màrqueting policial als mitjans de comunica-ció), expansió de la videovigilància, europeització de la repres-sió, etc. Amb un estil amè i directe, 'Cròniques del 6' resulta fonamentalper entendre el funcionament i els mecanismes que utilitza elpoder a les nostres democràcies occidentals per reprimir la dis-sidència. S'equivoca qui pense que aquest llibre no té cap interésper qui no viu a Barcelona. Al País Valencià, i en concret a la ciu-tat de València, també hem patit personatges horribles -Cotino-;també tenim conexions entre extrema dreta i policia; multitudd'experiències repressives -La Punta- i un govern reaccionari iconservador conegut per tothom, per no parlar dels mitjans decomunicació...

CRÒNIQUES DEL 6:EL PERIODISMEDISSIDENT A BCN

CASTIGAR ELS POBRES PER NO QÜESTIONAR ELS RICS SOBRE EL LLIBRE DE LOÏC WACQUAN