Dignificació de la fossa comú de l’Hospital de Sang al cementiri de Valls.

© Arxiu Municipal de Valls / Jep Martí

A partir del desembre de 1938, començaren a arribar els primers soldats ferits de la zona bèl·lica del Segre fins dies abans de l’entrada dels nacionals a Valls quan foren totes les instal·lacions desmantellades. Gràcies a la relació d’inhumacions que es van efectuar al cementiri de Valls entre els anys 1937 i 1939, s’han identificat les persones que van morir a l’Hospital de Sang i a l’Hospital d’Infecciosos i el major índex de mortalitat coincideix amb alguns dels episodis bèl·lics de l’ofensiva d’Aragó i batalla de l’Ebre. S’han comptabilitzat més de 347 defuncions durant el temps que va funcionar l’hospital les quals foren enterrades a la fossa comuna del cementiri entre l’1 de gener de 1937 i mitjans de febrer de 1939. La majoria foren soldats de la República, 5 refugiats que fugien de l’avanç de l’exèrcit nacional i 3 infermeres. Cal precisar molt bé els diferents tipus de foses de la Guerra Civil. No es pot donar el mateix tractament a les fosses de soldats que a les de víctimes de la repressió. En el primer cas no té molt de sentit l’exhumació, ja que serà impossible procedir a la identificació dels cossos. En el segon cas, només té sentit l’exhumació quan hi ha prou indicis que serà possible la identificació d’alguns dels cossos que hi són enterrats. Per tot plegat, s’han establert uns protocols d’actuació que basculen a l’entorn de tres eixos principals:

Localitzar i contextualitzar totes les fosses comunes possibles, tant de soldats com de víctimes de la repressió;

Senyalitzar i dignificar les fosses localitzades com espais de memòria;

Exhumar totes les fosses en que sigui possible la identificació d’alguns dels cossos que hi són enterrats. L’arqueologia del conflicte no ens ofereix una visió gaire agraïda de les capacitats de l’ésser humà però , tanmateix, si partim del respecte i la rigorositat històrica, es pot donar a conèixer un important patrimoni que manté viva una intensa aura d’autenticitat i de experiències traumàtiques ja que encara forma part de la memòria històrica més íntima del nostre poble.

BIBLIOGRAFIA Catàleg exposició: Fosses comunes: un passat no oblidat. Memorial Democràtic. Generalitat de Catalunya, 2010

González, A (2008): Arqueologia de la Guerra Civil Española. Complutum, 19 nº 2, 11-20

Malgosa, A (2009): L’estudi de les fosses: un treball interdisciplinar a A. Segura, A. Mayayo, Q, Solé (eds) Jornades Fosses comunes i simbologia franquista. Ed. Afers Barcelona 119-124

Mezquida, M (2013): Arqueologia de la guerra civil. Una arqueologia por assimilar. La Linde, 1

Montero, J (2009): La visibilidad arqueològica de un conflicto inconcluso: la exhumación de fosas comunes de la Guerra Civil Española a debate. MUNIBE (Antropología- Arkeologia), 60. San Sebastián, 289-308

Zepeda, J.R (2010): La guerra civil a Valls (1936-1939): La creació d’un hospital de sang. Època Contemporània. Segle XX. Valls i la seva història. Vol VI. IEV 130-171

Zepeda, J.R; Pérez, J (2007): L’Hospital de sang de Valls (1937-1939). Quaderns de Vilaniu, 51 3-79. IEV. Valls

L’ARQUEOLOGIA DEL CONFLICTE: UN NOU CAMP DE LA REFLEXIÓ ARQUEOLÒGICA és un document realitzat des de la Comissió d’Arqueologia de l’IEV-Museu de Valls a l’entorn a l’exposició “Exhumant fosses. Recuperant dignitats” elaborada per la Sociedad de Ciencias Aranzadi i la Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb el patrocini del Govern Basc. L’exposició, que s’ha completat amb peces conservades al Museu de la ciutat, es podrà visitar a la Sala Sant Roc entre el 5 i el 21 de setembre de 2014, any en que s’ha commemorat el 75 aniversari del final de la Guerra Civil (1936-1939).

Aquesta activitat forma part del VIII Memorial Francesc Cabré d’Arqueologia, inclòs al cicle La Parra /activitats de petit format 2014, i es completa amb una conferència a càrrec del Dr. Josep Sánchez-Cervelló (9 de setembre) i una visita guiada al Camp d’Aviació de Valls i el seu refugi (21 de setembre).

Bo

ma

ba

rde

ig s

ob

re V

all

s

AC

AC

, co

l. M

erc

ad

é.

Au

tor:

Leg

ión

Có

ndo

r.

Exposició a l’aire lliure “Topografia del terror” instal·lada a les restes de la seu de l’antiga Gestapo a Berlin.

Fotg. E. Fabra

Culloden Battlefield (Escòcia). Musealització del camp de batalla on l’any 1746 els jacobites foren derrotats per

l’exèrcit angles. Fotg. E. Fabra

En general, parlar d’arqueologia evoca sentiments de llunyania, ja sigui pel temps cronològic transcorregut o pels problemes de comprensió del moment cultural subjacent de les restes materials que ens han arribat. Mons de descoberta que costa interpretar per manca de documentació o de fonts. Un procés feixuc i lent de reconstrucció a partir de les petites caselles que conformen aquestes antigues civilitzacions.

Aquesta visió clàssica de l’arqueologia ja fa un temps que va iniciar un canvi de concepció important i, especialment, quan es va començar a aplicar la metodologia arqueològica en períodes de temps més actuals. En són exemples les excavacions en edificis industrials que ens ha apropat a l’estudi de les construccions fabrils sorgides a partir de la Revolució Industrial o les excavacions a les plantacions esclavistes del sud dels Estats Units.

Ara incorporem un nou concepte: l’Arqueologia del Conflicte o la investigació dels paisatges culturals que ocasionen les guerres des de diferents vessants: camps de batalla, trinxeres, búnkers, fortificacions, aeròdroms, edificis bombardejats, refugis antiaeris, quarters, hospitals, camps de concentració, presons o pobles destruïts pel conflicte. Tots ells comparteixen un registre material

comú que abraça des de les edificacions, estructures defensives i armaments fins a les restes humanes i materials associades de totes aquelles persones que moriren o foren represaliades com a conseqüència d’una confrontació.

En es darrers temps, l’arqueologia vinculada a la nostra Guerra Civil ha pres una gran importància i cada vegada són més les persones que s’interessen per visitar els seus escenaris de la mateixa manera que, en altres països europeus, trobem musealitzats els paisatges de les dues guerres mundials o els d’altres comtesses menors (com les lluites enfront als anglesos a Escòcia). Per tal de poder visitar aquestes restes, es necessari coneix-les, estudiar-les, conservar-les i dignificar-les i, en aquest recorregut, l’arqueologia té un paper fonamental. Tot plegat, ajuda a un millor coneixement de la història i a una profundització dels valors democràtics.

La llei espanyola de Patrimoni assenyala que és arqueològic tot allò que és susceptible de ser estudiat amb la metodologia arqueològica. L’ús d’aquesta és plenament vigent en les prospeccions de superfície, la catalogació dels diferents jaciments, les excavacions, la documentació planimètrica i estratigràfica, les exhumacions forenses en el cas de troballes de restes humanes i en l’estudi i restauració del materials. El mètode i el rigor científic és el mateix en un oppidum ibèric, una vila romana, una necròpoli medieval o un castell que en un camp de concentració, una presó, una trinxera o una fosa comú.

L’arqueologia, però, no pot donar totes les respostes en aquest context i es fa necessària una interdisciplinarietat d’experts i una conjunció amb antropòlegs físics o metges forenses, geògrafs, historiadors contemporanis, historiadors de l’art, criminalistes i conservadors.

Dins l’àmbit de l’excavació de fosses, els arqueòlegs es responsabilitzen dels mètodes d’aproximació a les restes, la documentació i referenciació de tots els elements. Els antropòlegs s’ocupen de l’excavació dels esquelets i els primers diagnòstics individuals per tal d’obtenir les dades sobre les causes i les circumstàncies de la mort. Les restes humanes són analitzades i es fan els diagnòstics d’edat i sexe; el càlcul de l’estatura aproximada en vida i les patologies tant ante mortem com peri i post mortem per tal de reconstruir les característiques individuals de cadascuna de les persones soterrades.

Els àmbits d’estudi que s’han de tenir en compte en el moment d’excavar una fossa són els següents:

1. L’estudi històric a través de les fonts documentals 2. El recull de testimonis relatius als episodis 3. L’actuació arqueològica de recuperació de les restes 4. L’estudi antropològic d’aquestes

Així mateix, cal recordar la importància dels principis generals de la criminalística; per aquests professionals són importants: la protecció del lloc, l’observació de l’escenari, la fixació i recol·lecció d’evidències i la tramesa al laboratori d’aquestes. Cal mantenir un estricta vigilància als voltants de la fossa tant per preservar el lloc i les seves evidències, com per la seguretat de les persones i la intimitat de les famílies. Durant tot el procés, des de l’inici de l’excavació fins al moment de la devolució de les restes, s’estableix una estricta cadena de custòdia. A partir del seu estudi exhaustiu, s’han extret molts detalls de les darreres hores o moments de les víctimes:

L’existència d’efectes personals de valor com anells, encenedors, plomes estilogràfiques i monedes suggereix que no procedien de cap presó abans de la seva mort.

L’observació dels orificis d’entrada dels projectils en els cranis, ens indiquen la distància que foren disparats.

La disposició i distribució dels cossos, generalment flexionats o fortament contorsionats i col·locats de forma arbitrària ens diu que els van assassinar fora de la fosa i, posteriorment, els van anar llençant.

Les troballes de munició i casquets de bala dins de les foses ens informa de tirs suplementaris per tal de rematar a les víctimes.

El conjunt de les dades permeten la reconstrucció dels fets i, eventualment, la identificació de les persones enterrades. A partir de totes les dades conjuntes, arqueològiques, antropològiques, forenses, de balística i dels diferents objectes trobats, es pot fer una reconstrucció de l’enterrament. La documentació arqueològica aporta informació sobre el context espacial, la disposició general, la forma de la fossa, la profunditat i totes les dades del lloc, en definitiva la situació del moment i l’emplaçament.

Iniciatives com la dels Espais de la Memòria promogudes per la Generalitat de Catalunya, han identificat i recuperat llocs que superen el marc estricte de la nostra Guerra Civil i inclouen espais de la II República, de la frontera, de l’exili , de la lluita antifranquista i de la recuperació democràtica. La idea es promoure la difusió integral d’aquests llocs i establir connexions entre ells mitjançant rutes que engloben cultura i paisatge.

L’any 2004 la Generalitat de Catalunya va obrir la primera fossa de la Guerra Civil a Catalunya. La naturalesa de gran part d’aquestes corresponen a soldats i les identificacions dels sepultats no són gens fàcils. És per això, que molts cops s’ha optat per senyalitzar-les, dignificar-les i preservar-les enlloc d’excavar-les.

Les fosses dels hospitals militars corresponen a ferits o malalts del front que foren traslladats a la xarxa d’hospitals de campanya i de la rereguarda que s’organitzaren en grans edificis habilitats, com escoles, balnearis, convents,... Dins dels cementiris hi trobem fosses dels morts d’aquests hospitals de la rereguarda, els que se situaren més allunyats del front, mentre que els situats just darrere el front presenten unes fosses a manera de rases als contorns propers on hi anaren inhumant els difunts.

L’1 de maig de 1937, el Consell Superior de Guerra de Catalunya va decretar la instal·lació d’un Hospital de Sang a Valls. L’espai escollit fou l’edifici de les Germanetes dels Pobres, actual col·legi Claret, amb una cabuda aproximada de quatre-cents llits. La seva inauguració va tenir lloc el 16 d’agost de 1937. Durant la batalla de l’Ebre, aquest centre sanitari es va convertir en hospital de campanya acollint els ferits i malalts d’aquest front. Davant l’augment de pacients, l’ajuntament va habilitar noves dependències sanitàries: al Grup Escolar Rafael Campalans (actual col·legi Mare de Déu de la Candela) on es va instal·lar un hospital auxiliar, conegut popularment com a Hospital d’infecciosos i, així mateix, també es va ocupar la casa situada al parc Barrau.

Musealització del camp de concentració de Dachau (Munich). Fotg. E. Fabra

Exposició a l’aire lliure “Topografia del terror” instal·lada a les restes de la seu de l’antiga Gestapo a Berlin.

Fotg. E. Fabra

Culloden Battlefield (Escòcia). Musealització del camp de batalla on l’any 1746 els jacobites foren derrotats per

l’exèrcit angles. Fotg. E. Fabra

En general, parlar d’arqueologia evoca sentiments de llunyania, ja sigui pel temps cronològic transcorregut o pels problemes de comprensió del moment cultural subjacent de les restes materials que ens han arribat. Mons de descoberta que costa interpretar per manca de documentació o de fonts. Un procés feixuc i lent de reconstrucció a partir de les petites caselles que conformen aquestes antigues civilitzacions.

Aquesta visió clàssica de l’arqueologia ja fa un temps que va iniciar un canvi de concepció important i, especialment, quan es va començar a aplicar la metodologia arqueològica en períodes de temps més actuals. En són exemples les excavacions en edificis industrials que ens ha apropat a l’estudi de les construccions fabrils sorgides a partir de la Revolució Industrial o les excavacions a les plantacions esclavistes del sud dels Estats Units.

Ara incorporem un nou concepte: l’Arqueologia del Conflicte o la investigació dels paisatges culturals que ocasionen les guerres des de diferents vessants: camps de batalla, trinxeres, búnkers, fortificacions, aeròdroms, edificis bombardejats, refugis antiaeris, quarters, hospitals, camps de concentració, presons o pobles destruïts pel conflicte. Tots ells comparteixen un registre material

comú que abraça des de les edificacions, estructures defensives i armaments fins a les restes humanes i materials associades de totes aquelles persones que moriren o foren represaliades com a conseqüència d’una confrontació.

En es darrers temps, l’arqueologia vinculada a la nostra Guerra Civil ha pres una gran importància i cada vegada són més les persones que s’interessen per visitar els seus escenaris de la mateixa manera que, en altres països europeus, trobem musealitzats els paisatges de les dues guerres mundials o els d’altres comtesses menors (com les lluites enfront als anglesos a Escòcia). Per tal de poder visitar aquestes restes, es necessari coneix-les, estudiar-les, conservar-les i dignificar-les i, en aquest recorregut, l’arqueologia té un paper fonamental. Tot plegat, ajuda a un millor coneixement de la història i a una profundització dels valors democràtics.

La llei espanyola de Patrimoni assenyala que és arqueològic tot allò que és susceptible de ser estudiat amb la metodologia arqueològica. L’ús d’aquesta és plenament vigent en les prospeccions de superfície, la catalogació dels diferents jaciments, les excavacions, la documentació planimètrica i estratigràfica, les exhumacions forenses en el cas de troballes de restes humanes i en l’estudi i restauració del materials. El mètode i el rigor científic és el mateix en un oppidum ibèric, una vila romana, una necròpoli medieval o un castell que en un camp de concentració, una presó, una trinxera o una fosa comú.

L’arqueologia, però, no pot donar totes les respostes en aquest context i es fa necessària una interdisciplinarietat d’experts i una conjunció amb antropòlegs físics o metges forenses, geògrafs, historiadors contemporanis, historiadors de l’art, criminalistes i conservadors.

Dins l’àmbit de l’excavació de fosses, els arqueòlegs es responsabilitzen dels mètodes d’aproximació a les restes, la documentació i referenciació de tots els elements. Els antropòlegs s’ocupen de l’excavació dels esquelets i els primers diagnòstics individuals per tal d’obtenir les dades sobre les causes i les circumstàncies de la mort. Les restes humanes són analitzades i es fan els diagnòstics d’edat i sexe; el càlcul de l’estatura aproximada en vida i les patologies tant ante mortem com peri i post mortem per tal de reconstruir les característiques individuals de cadascuna de les persones soterrades.

Els àmbits d’estudi que s’han de tenir en compte en el moment d’excavar una fossa són els següents:

1. L’estudi històric a través de les fonts documentals 2. El recull de testimonis relatius als episodis 3. L’actuació arqueològica de recuperació de les restes 4. L’estudi antropològic d’aquestes

Així mateix, cal recordar la importància dels principis generals de la criminalística; per aquests professionals són importants: la protecció del lloc, l’observació de l’escenari, la fixació i recol·lecció d’evidències i la tramesa al laboratori d’aquestes. Cal mantenir un estricta vigilància als voltants de la fossa tant per preservar el lloc i les seves evidències, com per la seguretat de les persones i la intimitat de les famílies. Durant tot el procés, des de l’inici de l’excavació fins al moment de la devolució de les restes, s’estableix una estricta cadena de custòdia. A partir del seu estudi exhaustiu, s’han extret molts detalls de les darreres hores o moments de les víctimes:

L’existència d’efectes personals de valor com anells, encenedors, plomes estilogràfiques i monedes suggereix que no procedien de cap presó abans de la seva mort.

L’observació dels orificis d’entrada dels projectils en els cranis, ens indiquen la distància que foren disparats.

La disposició i distribució dels cossos, generalment flexionats o fortament contorsionats i col·locats de forma arbitrària ens diu que els van assassinar fora de la fosa i, posteriorment, els van anar llençant.

Les troballes de munició i casquets de bala dins de les foses ens informa de tirs suplementaris per tal de rematar a les víctimes.

El conjunt de les dades permeten la reconstrucció dels fets i, eventualment, la identificació de les persones enterrades. A partir de totes les dades conjuntes, arqueològiques, antropològiques, forenses, de balística i dels diferents objectes trobats, es pot fer una reconstrucció de l’enterrament. La documentació arqueològica aporta informació sobre el context espacial, la disposició general, la forma de la fossa, la profunditat i totes les dades del lloc, en definitiva la situació del moment i l’emplaçament.

Iniciatives com la dels Espais de la Memòria promogudes per la Generalitat de Catalunya, han identificat i recuperat llocs que superen el marc estricte de la nostra Guerra Civil i inclouen espais de la II República, de la frontera, de l’exili , de la lluita antifranquista i de la recuperació democràtica. La idea es promoure la difusió integral d’aquests llocs i establir connexions entre ells mitjançant rutes que engloben cultura i paisatge.

L’any 2004 la Generalitat de Catalunya va obrir la primera fossa de la Guerra Civil a Catalunya. La naturalesa de gran part d’aquestes corresponen a soldats i les identificacions dels sepultats no són gens fàcils. És per això, que molts cops s’ha optat per senyalitzar-les, dignificar-les i preservar-les enlloc d’excavar-les.

Les fosses dels hospitals militars corresponen a ferits o malalts del front que foren traslladats a la xarxa d’hospitals de campanya i de la rereguarda que s’organitzaren en grans edificis habilitats, com escoles, balnearis, convents,... Dins dels cementiris hi trobem fosses dels morts d’aquests hospitals de la rereguarda, els que se situaren més allunyats del front, mentre que els situats just darrere el front presenten unes fosses a manera de rases als contorns propers on hi anaren inhumant els difunts.

L’1 de maig de 1937, el Consell Superior de Guerra de Catalunya va decretar la instal·lació d’un Hospital de Sang a Valls. L’espai escollit fou l’edifici de les Germanetes dels Pobres, actual col·legi Claret, amb una cabuda aproximada de quatre-cents llits. La seva inauguració va tenir lloc el 16 d’agost de 1937. Durant la batalla de l’Ebre, aquest centre sanitari es va convertir en hospital de campanya acollint els ferits i malalts d’aquest front. Davant l’augment de pacients, l’ajuntament va habilitar noves dependències sanitàries: al Grup Escolar Rafael Campalans (actual col·legi Mare de Déu de la Candela) on es va instal·lar un hospital auxiliar, conegut popularment com a Hospital d’infecciosos i, així mateix, també es va ocupar la casa situada al parc Barrau.

Musealització del camp de concentració de Dachau (Munich). Fotg. E. Fabra

Dignificació de la fossa comú de l’Hospital de Sang al cementiri de Valls.

© Arxiu Municipal de Valls / Jep Martí

A partir del desembre de 1938, començaren a arribar els primers soldats ferits de la zona bèl·lica del Segre fins dies abans de l’entrada dels nacionals a Valls quan foren totes les instal·lacions desmantellades. Gràcies a la relació d’inhumacions que es van efectuar al cementiri de Valls entre els anys 1937 i 1939, s’han identificat les persones que van morir a l’Hospital de Sang i a l’Hospital d’Infecciosos i el major índex de mortalitat coincideix amb alguns dels episodis bèl·lics de l’ofensiva d’Aragó i batalla de l’Ebre. S’han comptabilitzat més de 347 defuncions durant el temps que va funcionar l’hospital les quals foren enterrades a la fossa comuna del cementiri entre l’1 de gener de 1937 i mitjans de febrer de 1939. La majoria foren soldats de la República, 5 refugiats que fugien de l’avanç de l’exèrcit nacional i 3 infermeres. Cal precisar molt bé els diferents tipus de foses de la Guerra Civil. No es pot donar el mateix tractament a les fosses de soldats que a les de víctimes de la repressió. En el primer cas no té molt de sentit l’exhumació, ja que serà impossible procedir a la identificació dels cossos. En el segon cas, només té sentit l’exhumació quan hi ha prou indicis que serà possible la identificació d’alguns dels cossos que hi són enterrats. Per tot plegat, s’han establert uns protocols d’actuació que basculen a l’entorn de tres eixos principals:

Localitzar i contextualitzar totes les fosses comunes possibles, tant de soldats com de víctimes de la repressió;

Senyalitzar i dignificar les fosses localitzades com espais de memòria;

Exhumar totes les fosses en que sigui possible la identificació d’alguns dels cossos que hi són enterrats. L’arqueologia del conflicte no ens ofereix una visió gaire agraïda de les capacitats de l’ésser humà però , tanmateix, si partim del respecte i la rigorositat històrica, es pot donar a conèixer un important patrimoni que manté viva una intensa aura d’autenticitat i de experiències traumàtiques ja que encara forma part de la memòria històrica més íntima del nostre poble.

BIBLIOGRAFIA Catàleg exposició: Fosses comunes: un passat no oblidat. Memorial Democràtic. Generalitat de Catalunya, 2010

González, A (2008): Arqueologia de la Guerra Civil Española. Complutum, 19 nº 2, 11-20

Malgosa, A (2009): L’estudi de les fosses: un treball interdisciplinar a A. Segura, A. Mayayo, Q, Solé (eds) Jornades Fosses comunes i simbologia franquista. Ed. Afers Barcelona 119-124

Mezquida, M (2013): Arqueologia de la guerra civil. Una arqueologia por assimilar. La Linde, 1

Montero, J (2009): La visibilidad arqueològica de un conflicto inconcluso: la exhumación de fosas comunes de la Guerra Civil Española a debate. MUNIBE (Antropología- Arkeologia), 60. San Sebastián, 289-308

Zepeda, J.R (2010): La guerra civil a Valls (1936-1939): La creació d’un hospital de sang. Època Contemporània. Segle XX. Valls i la seva història. Vol VI. IEV 130-171

Zepeda, J.R; Pérez, J (2007): L’Hospital de sang de Valls (1937-1939). Quaderns de Vilaniu, 51 3-79. IEV. Valls

L’ARQUEOLOGIA DEL CONFLICTE: UN NOU CAMP DE LA REFLEXIÓ ARQUEOLÒGICA és un document realitzat des de la Comissió d’Arqueologia de l’IEV-Museu de Valls a l’entorn a l’exposició “Exhumant fosses. Recuperant dignitats” elaborada per la Sociedad de Ciencias Aranzadi i la Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb el patrocini del Govern Basc. L’exposició, que s’ha completat amb peces conservades al Museu de la ciutat, es podrà visitar a la Sala Sant Roc entre el 5 i el 21 de setembre de 2014, any en que s’ha commemorat el 75 aniversari del final de la Guerra Civil (1936-1939).

Aquesta activitat forma part del VIII Memorial Francesc Cabré d’Arqueologia, inclòs al cicle La Parra /activitats de petit format 2014, i es completa amb una conferència a càrrec del Dr. Josep Sánchez-Cervelló (9 de setembre) i una visita guiada al Camp d’Aviació de Valls i el seu refugi (21 de setembre).

Bo

ma

ba

rde

ig s

ob

re V

all

s

AC

AC

, co

l. M

erc

ad

é.

Au

tor:

Leg

ión

Có

ndo

r.