L’OreLLa de Farena revista.pdf · Des de Capafonts ..... 10 El llibre del Prior ... torrades al...

SUMARIEditorial ................................................................... 3Entrevistes ............................................................... 4Des de Rojals .......................................................... 8Des de Capafonts ................................................... 10El llibre del Prior ..................................................... 12 A un amigo caminante .......................................... 13Veïns ......................................................................... 14 Festa Major 2009 ................................................... 18 De Ches a Welzel (II) ............................................. 22Coses que han passat (quasi segur) a Farena ...... 29Ombres d’impunitat al Palau ............................... 31Vida al Brugent ....................................................... 33Natura ...................................................................... 36Cuina ........................................................................ 38

PORTADA Fot. Ramon Giner i Filella

DIRECCIÓAntoni Casellas i Andreu

REDACCIÓAntoni Casellas i Andreu, Martina Fourrier Martínez, Pau Gavaldà i Macip, Antoni Húber i Company, Eduard Santos i Hortet, Juli Vilaplana i Verdú

COL·LABORADORSAlbert Balañà i Basora, Llorenç Balañà i Fort, Josep M. Contijoch i Casanovas, Màrius Domingo De Pedro, Àngels Escobar i Garrido, Francesc Mercadé i Durà, Xavier Pagès i Alonso, Josep M. Sabaté i Bosch, Clara Zapater i Caminal, Francisco Zapater i Esteban

CORRECTORANúria Caminal i Janot

EDITAAssociació de Veïns de Farena del BrugentC/ Major, 26 - 43459 FARENA (Alt Camp)

GESTIÓ EDITORIAL I MAQUETACIÓPau Gavaldà

DISTRIBUCIÓEduard Santos i Hortet

TIRADA D’AQUEST NÚMERO500 exemplars

DIPÒSIT LEGAL T-105-1992

La redacció de L’ORELLA DE FARENA, no compar-teix necessàriament les opinions que es publiquin, de les quals és responsable l’autor.L’opinió de L’ORELLA DE FARENA s’expressa única-ment a través dels editorials. No s’admetran origi-nals amb pseudònim o inicials, però es respectaran en la seva publicació per voluntat de l’interessat.

� L’Orella de Farena

iuen que per a molts la tardor és l’estació de la melangia. Res més lluny de la realitat, jo més aviat diria el contrari, la tardor a Farena

és una festa.

Sols cal donar una ullada al bosc, tot ell és una festa de colors, amb infinitat de tonalitats de verds, d’ocres, de daurats... Del sotabosc apareixen tota mena de bolets que fan la delícia dels rovellonaires... Els arbres ens ofereixen els fruits més preuats de la temporada, les olives, les castanyes, els caquis... El Brugent baixa amb alegroi una aigua que salta els rocs i els còdols, oferint una remor que és una festa de so... Amb l’inici de les batudes, també comen-ça la festa dels caçadors... La castanyada, amb els moniatos, els panellets, la mistela i les castanyes torrades al foc, és sinònim de festa de tardor.

Aquest any la “castanyada” política, amb les triful-gues partidistes, els saquejos institucionals, tota mena de suborns a destacats càrrecs polítics, fan basarda. El més cruel és que aquests fets emmas-caren els pitjors mals actuals, l’atur, l’empobriment de la gent i de les petites empreses, el menyspreu dels drets del poble... Una veritable llàstima. Cal eradicar, tallar de soca-rel i denunciar el favoritisme polític, que sols beneficia uns pocs desaprensius i uns vividors de la política que en bona part són uns ineptes.

Per tot això pensem que el treball honest, desinte-ressat, discret i constant, lluny del personalisme, pensant en el benestar col·lectiu, és i ha d’ésser la finalitat d’una associació veïnal com la nostra. I agradi o no agradi a segons qui, des d’aquesta revis-ta, portaveu dels veïns de Farena, així ho farem.

La Redacció

L’OreLLa deFarena

D

Tardor i castanyades!!!

Consell Comarcalde l’Alt Camp

Amb el suport de:

al com havíem quedat, un dissabte a las sis de la tarda, ens trobem a la casa on viuen el Ramon, la Maria José i els seus

fills. La casa està situada en un dels llocs privilegiats de Farena, en el lloc nomenat el Castellot, a la part alta del poble, amb unes vistes a la vall del Brugent espectaculars. La casa on viuen és encara del pare Ramon Adserà, que ara sols puja de tant en tant per la seva edat i perquè depèn dels altres ja que ara no condueix.

M’obre la porta la Maria José i pugem al pri-mer pis on ja m’espera el Ramon. Ens trobem en una saleta d’estar amb parets folrades de fusta. Dos sofàs amb coixins i una butaca,

que rodegen una taula quadrada baixa, em serveixen per mantenir la conversa. Tant el Ramon com la Maria José són molt senzills, sincers i oberts, cosa que fa que la xerrada sigui fàcil, amena i diferent. Vet ací una mica de la història i la vida d’aquesta parella que al mateix temps és una de les que viu tot l’any a Farena.

Antoni- Abans de tot em podríeu dir quan i on vàreu néixer i els vostres orígens familiars?

Ramon Adserà.- Vaig néixer a Reus el dia 31 d’agost de 1958, el meu pare és també fill de Reus, és diu Ramon Adserà i Tomàs i té ja 82 anys, la mare era Josefina Vergés i Grau i també era filla de Reus. (Per més detalls de la família Adserà-Vergés, veure L’Orella de Farena núm. 32 d’abril de 2002)

Maria José Herrera.- Jo també vaig néixer a Reus, el dia 22 de febrer de 1966. El pare es deia Joaquin Herrera i Orbera, era de Granada. La mare es diu Maria Ruíz Cebrian, és manxega.

A.- Com us vàreu conèixer?

R.A.-M.J.H.- Ens vàrem conèixer a Reus, mit-jançant amics comuns de la colla que sor-tíem per anar a beure alguna cosa i xerrar, a festes de nit i a balls. Fou l’any 88, comença-rem aviat una relació formal i ens posarem a viure junts com a parella. Fins aleshores la


Diàleg amb Ramon Adserà i Vergés i Maria José Herrera i Ruíz

T

Antoni Casellas i Andreu

La família Adserà Herrera, el dia de l’entrevista a Farena. Fot. Antoni Casellas.

nostra vida era molt diferent, ella treballa-va en un bar i vivia amb la seva mare a Reus. Jo en canvi era més bohemi, era més independent, vaig viure en diferents llocs, en un pis de llo-guer, un any a Prades al mas de Basteret fent cultiu ecològic, a Farena a casa els pares..., a més viatja-va molt. Em dedicava a comprar i vendre productes artesans de l’Índia, d’Indonèsia, del Marroc i també fabricava bijuteria pròpia.

La meva vida ha estat molt moguda. Quan els pares van comprar la casa i encara no estava acabada, jo vaig quedar-me a viure a Farena. Tenia 19 anys i feia la mili a Tarragona; amb una DKW, pujava i baixava cada dia al Govern Militar de Tarragona on feia el servei militar. Vaig viure en parella uns anys amb l’Araceli; ens dedicaven a la venda ambulant: jo feia bijuteria i també feia molts viatges per com-prar mercaderies artesanes per vendre als mercadets.

Quan vaig acabar amb l’Araceli i vaig conèixer la Maria José, durant anys vàrem continuar amb la venda ambulant, anàvem a totes les festes i fires que podíem; al nord d’Espanya, dos estius complets a Penyíscola, a Motrico, al mercat de Nadal a Tarragona, a l’estiu a Salou, a Cambrils, a la Pineda...

La nostra vivenda fixa era a Farena, a casa dels pares, on ara estem, nosaltres ocupà-vem la part baixa de la casa.

Tot i viure en parella des de l’any 1988, no vàrem tenir el primer fill, el Pau, fins l’any 1994 i el Quim l’any 1997. Ens casàrem per legalitzar la situació l’any 2006, a l’Ajunta-ment de Mont-ral; ens va casar l’Elena que era aleshores la jutgessa de Pau, el secretari de l’Ajuntament fou l’Óscar i de testimonis, dos amics. No ho vàrem dir a ningú, vàrem estar sols. Després ho comunicàrem a la família.

En néixer el Pau, vàrem deixar els viatges i la venda als mercats i ens instal·làrem fixos a Farena. L’any 1994 comprarem a l’Antonio

Entrevistes


En Ramon Adserà en plena feina a la casa del seu terreny. Fot. cedida.

Els fills Pau, Quim i la Maria José, banyant-se a la bassa de l’hort. Fot. cedida.

Yeste el terreny d’avellaners de l’entrada dreta del poble. En un principi volíem viure del cultiu ecològic que plantàvem, però no podia ser perquè no donava.

Per això em vaig dedicar a la construcció, fent de peó per un paleta de Mont-ral; fèiem el que sortia a Mont-ral, a Farena, a la Cadeneta... Anys després vaig independitzar-me i em vaig posar a treballar pel meu compte. Ara faig feines de manteniment i restauració per la zona, el que faci falta. La feina que prefereixo és la de paleta i la pedra rústica.

Això ens ha permès treballar i viure on volí-em sempre, la nostra il·lusió, a Farena.

Vàrem començar a fer la caseta magatzem al terreny, ja porto més de vuit anys des que vaig començar; com ho faig a estones no ho acabo mai.

Allí, hi tinc el galliner, els gossos, el ruc, el poni i també l’hort. Allí he dipositat tots els meus esforços. Si recordes era una parada de avellaners i ametllers mig abandonats.

La Maria José a part d’ajudar-me en les tasques de l’hort i els animals, també fa el manteniment i la neteja de diferents cases de Farena.

A.- Viure a Farena, és problemàtic si tens fills, pel tema de l’escola. On i com van els vostres fills a l’escola?

R.A.-M.J.H.- Ara van a l’escola a Alcover. El primer any, el Pau encara va anar a l’esco-la de Mont-ral, la mestra era de l’Arco Iris, fou l’últim any. A l’any següent ja va anar a Alcover, el Quim sempre anat a Alcover.

El Pau ara ja va a l’Institut d’Alcover, fa segon d’ESO, el Quim encara fa primària.

Entrevistes


En Pau i Quim Adserà a la porta del terreny. Fot. cedida.

Entrevistes


Els vénen a recollir i els tornen en transport escolar, amb una furgoneta del Joan Cots de Mont-ral. Ara fa dos viatges al matí, primer ve a buscar al Pau a les 7,40 i el deixa a Mont-ral, on, en una altra furgoneta i amb els nens que ha recollit de Mont-ral, els baixa a Alcover. El Quim, el vénen a buscar a les 8,10, també agafen el Martí i la Berta, els fills del Jordi Baró i la Xesca, després ajunten els de Mont-ral i els de la Granja de l’Aixàviga i cap Alcover, en total són deu petits.

Es queden a menjar a l’escola. Tant el menja-dor com el transport escolar és gratuït.

A.- Ara que el teu germà Josep Maria s’ha fet una casa nova, us veieu més els germans a Farena?

R.A.- Com ja saps som quatre germans, la gran és la Coia, desprès vinc jo, el Ramon, segueix el Josep Maria i el petit és el Robert.

La germana i el Robert gairebé mai pugen, sols quan fem una festa familiar i ens reu-nim. En canvi el Josep Maria, en tenir la nova casa, puja més i també puja el pare i ens veiem més sovint.

A.- Una curiositat, tot i que et dius Ramon, tothom et coneix com el Pepon i per tant un diminutiu de Pep - Josep, d’on ve aquests renom?

R.A.- És veritat, tot ve de la meva germana, de quan érem petits, ella sempre em deia Papon,

ja que no li sortia el nom de Ramon; amb el temps tothom amb coneix com Pepon per deformació, encara que jo sempre signo com Papon. És un renom que no em molesta i la veritat és que tothom amb coneix com Pepon.

Bé, hem d’acabar l’entrevista, ja és fosc, fa fred i un aire molest. Fem una foto familiar al lloc de l’entrevista, hi són tots quatre i cal aprofitar l’avinentesa.

El Ramon i la Maria José, uns dels pocs veïns que viuen tot l’any a Farena, són un model de senzillesa i un servei al poble permanent, un veritable luxe per a tots els veïns.

Moltes gràcies i que per molts anys podeu gaudir de la vida tranquil·la de Farena.

Ramon Adserà VergésRehabilitació i manteniment d’obra

Pujada del Castell, 7 - 43459 FARENA (Alt Camp)Tel. 977 269 368

Foto a la porta de casa, el Ramon, la Maria José i el Quim. Fot. cedida.

ls que estimem la muntanya gaudim trepit-jant-la les quatre estacions de l’any, però d’ha-ver-ne d’escollir una, potser millor la tardor.

La tardor és l’època més agraïda de les munta-nyes i serralades. És el moment en què, les per-sones que les estimen, li extreuen el sedant de la tranquil·litat, el relax i la serenor que s’obté del declinar estacional. Es com la “tardor” de les per-sones: arriben al zenit de la vida per l’experiència que n’han tret del seu imparable transcurs.

La tardor és l’estació millor de l’any; no fa fred ni calor i caminar entre les pinedes es fa un plaer, que es gaudeix sense suar i que es beneficia de l’aire frescal i dels diversos ensums florals del camp. Aquells dies les xoperes exhalen el groc de la propera dormida, els castanyers i els oms la vermellositat de la paleta del pintor; mentre les pollancres decauen lànguidament, els avets es deixen anar voluptuosament en el desmai platejat i el forest es remou cofoi entre un verd luxuriant. Estació nítida, diàfana, en què els vents encara no han tret el nas pels cims, els insectes va perden agressivitat i, tot plegat, la natura beneïda per

aquell sol que ja ha perdut la ferocitat estiuenca. Època calmada de l’any, d’albades de diamant i capvespres de robís.

És l’hora també, d’exigir al bosc els saborosos bolets: pebrassos blancs i amples com paelles, rovellons daurats com plats, els rovellonets que fan les millors cassoles, cama-de-perdiu, i altres varietats. I finalment els fredolics que, en treure el cap entre la pinassa, anuncien les primers fredors.

Aquells dies, als masos i a les cases dels poblets, ja van encenent la llar de foc amb ascles de pi i d’alzina, –han de ser tres com a mínim: dues de pi i una d’alzina; dues cremant i l’altra aguan-tant–, mentre les masoveres preparen el sopar i els vells de la casa passen el temps torrant pa a les brases d’alzina. Sobre la rústica taula, el setrill d’oli verd, aquell fluid espiritual espremut de les olives collides no fa gaire i el porró de vi aspre sobre la taula que anys enrera l’avi l’ape-daçà amb posts tretes d’una altra vella taula. I la menja? Llesques de pa blanc, tou, d’ullals, tret del forn al matí. Les patates al caliu desprenent l’aroma de cendra on s’han cuit, demanant a crits ser barrejades amb el fesols bullits lenta-ment al tupí de terra i un bon tros de botifarra que encara regalima l’oli espès i marronot de la tupina. Tot plegat fa que la menja cridi a viva veu ser engolida pels estadants del mas que aquell dia fan festa, celebrant-ho amb una menja clàssica i apetitosa. Entretant, el fum de la fusta cremada va sortint per la porta de l’estança que no queda ben ajustada, mentre l’aire fresc del capvespre es cola lleugerament per l’escletxa de la finestra, deixant penetrar els olors del la nit que ja fa l’ullet i dels troncs d’arbre serrats aquella tarda.


TARDOR MAGNÍFICA

E

Fot.

Ram

on G

iner

.

Aquelles llars eren repletes de familiars. Gent de la mateixa generació, vet ací. Els pares amb aire condescendent que els dóna l’autoritat, el avis que sembla que demanin permís per ser al món, la xicalla vestida amb pantalonets o faldilletes segons el cas, mostrant-se fogosa pel banquet que s’ensuma; oncles, ties, alguna veïna solitària, el mosso, i també el padrí conco, romanent als cantells de la taula; però tots fent pinya.

Aquests àpats, que modernament es veurien frugalissíms, llavors eren un banquet. Què cele-braven: Sant Antón “dels rucs”?, Sant Isidre llaurador?, el sant dels amos del mas? Podia ser qualsevol d’aquest dies.

* * *

Un vell pagès ens va explicar una evocació d’un aquest sopars de centúries passades dient que una de les festes que es celebrava solemnement a la muntanya era Tot Sants. Ho feien evocant les virtuts dels avantpassats, tots ells enterrats al

cementiri del costat de l’esglesiona, a quatre pas-ses de la casa, és clar: tota una imatge plàstica.

Acabades les contalles sobre les virtuts dels familiars morts, posaven rere la finestra un fanal encès que simbolitzaria honor a les ànimes i, com sia que tots els masos feien el mateix, aque-lla nit, a ull d’àliga semblava com si la muntanya fos envaïda per una multitud de cuques de llum.

Acabà explicant el vell pagès una anècdota escai-guda al seu mas, que no la podem deixar passar per alt; seria una injustícia. Després de sopar, el més vailet de la colla, es quedà mirant les sobres que havien quedat a taula. De cop i volta agafà una patata, un tros de botifarra, un bolet dels grans i un tros de pa que mullí amb els dits, i posant-se dret d’una revolada va dir: –Als morts no els donem mai res. Creieu que si els porto aquest menjar ho agrairan prou?–.

No hi ha dubte que la tardor és la millor tempora-da de l’any, ja que entre altres virtuts, apadrina els sentiments més nobles de les persones.

Des de Rojals


a proposta per avui és parlar-vos d’un element de l’arquitectura rural que encara podem trobar en alguns indrets del nostre terme municipal:

les arneres.

L’arnera és una construcció de pedra seca realitzada en un marge en forma de petit armari vertical per tal de poder allotjar-hi, al seu interior, una arna. Per fer el tancament superior s’acostumava a posar-hi una llosa, i en algun cas es rematava amb una petita volta.

Podem trobar arneres individuals i en algun marge hem trobat conjunts d’arneres.

L’arna s’instal·lava a l’interior de l’arnera. A Capafonts per fer l’arna s’havia utilitzat el suro, la fusta, troncs buidats, en especial els de castanyer i, fins i tot, n’hi havia de canya.

Sembla ser que l’arnera es construïa al mateix temps que s’aixecava el marge, encara que en algun cas s’aprofitava el moment de refer un espanassall per construir-hi una arnera.

Per regla general, trobem les arneres en marges ben assolellats, orientats cap al sud. Hem de recordar que la seva finalitat fonamental és la de salvaguar-

10 L’Orella de Farena

LLES ARNERES DE CAPAFONTS


dar les abelles de les inclemències meteorològiques, com ara el vent, la pluja i el fred, així com d’algun animal depredador.

A Capafonts, com en la majoria de municipis que ens envolten, els nostres avantpassats van utilitzar tots els recursos que van trobar al seu abast i la mel n’era un de molt important, ja que el sucre sempre havia estat considerat un aliment de luxe i no sempre a l’abast de tothom. La mel, per tant, podia ser un bon substitut.

Tot i això, ens consta que l’apicultura al nostre poble no ha estat mai un sector potent, sinó més aviat per al consum familiar, el que podríem anomenar econo-mia de subsistència.

Algunes de les cases que en un moment o altre havi-en tingut arnes són: ca l’Anton Cerdà, cal Roget, cal Salvador Batistó, cal Ros, cal Ferrer, ca l’Ermitanet, cal Blaió, cal Cerdà, cal Pocurull i cal Forner, molt probablement ens en deixem. Actualment encara en tenen a ca l’Anton Cerdà i cal Ros.

Abans de finalitzar m’agradaria poder fer un recull de totes les arneres que encara es conserven en el nostre entorn, per tal de fer-ne un petit registre docu-mentat del lloc i acompanyar-ho amb una fotografia amb l’objectiu de preservar-ne la seva conservació, tot i que són construccions senzilles no deixen de ser el testimoni dels nostres avantpassats.

Si algú en coneix l’existència d’alguna, es pot posar en contacte amb mi i li ho agrairé.

Esquerra i dalt: Arneres que trobem a l’antiga vinya del Vicenç de ca l’Agneta. Fots. cedides.

Registre d’empreses acreditades sector de la construcció de Catalunya REA-0900000410

Ctra. Lleida, PK 1’300 - MAS POU BORONATTel. 977 240 471 - FAX 977 254 969 - 43007 TARRAGONA

Des de Capafonts

Destil·lacions d’animals i restauratius: virtuts i qualitats

Gairebé tota classe d’animals podien ser també objecte d’una destil·lació amb efectes remeieres –“picaraza, ranas, caracoles, hormigas, el higado, y lomos de ternera, zorra, ...” (sic)– i seguien el siste-ma emprat amb la cigonya que encara no hagués volat: “quitandola primeramente las entrañas, è hinchirla de una onza de alconfora, y una dragma de ambar, y despues destilada” (sic). L’aigua de cigonya era “excelentissima para hacer unciones, y fomenta-ciones à la perlesìa, y convulsiones” (sic).

Els animals més grans es destil·laven “cortando la carne à pedazos menuditos, y mezclando en ella la decima parte de sal;despues ponedla en un vaso en forma de calabaza, bien cerrado, el qual pondreis en tierra cubierto, ò por lo menos rodeado de cal viva, y estiercol de cavallo medio marchito, por espacio de un mes, para que sea digerida; y durante este tiempo rociareis à menudo dicha cal viva, y estiercol con agua tibia, para excitar el calor, y renovareis la cal viva, y estiercol, tres ò quatro veces à la semana; porque con-viene advertir, que por faltarle calor, la carne se puede corromper, en lugar de consumirse; despues que fuere sugicientemente consumida, lo que se conocerà con la separacion que harà de la mas gruessa materia, y de la mas sutil, sacando el vaso de tierra, pondreis el ca-pelo con el pico bien enlodado, y se destila la materia al baño de Maria muchas veces, bolviendo à poner la agua destilada en la fundacion; despues de la quinta destilacion conservareis el agua, y havrà ganado en sí una quinta essencia” (sic).

Aquestes destil·lacions servien per a fer reconsti-tuents o “restauratius” barrejant-hi diferents tipus

de carns –“ternera”, “carnero”, “cabrito”, “blancos de capones, pollos, ò gallina gorda”, “pies de ternera”, ... (sic)– i afegint-hi “piezas de oro, y mas presto la-minas de oro muy sutiles” (sic); es posava tot en un alambí de vidre, “bien enlodado, con cola hecha de harina, claras de huevos, y un poquito de almagista; y pondreis dentro de este alambique medio puñado de ordio para dàr gracia à la destilacion, y para mitigar algun poco el calor que el fuego le dà; y tambien un puñado de rosas secas, y frescas, que primeramente hayan estado infusas con zumo de granadas, ò con agua rosada, y un poco de canela, puesto todo en el alambique; y encima de todo esparciareis un poco de polvo de electuario de margariton frio, y un poquito de culantro preparado, y sutilmente polvorizado para disolver la ventosidad” (sic). Amb aquesta base s’hi podien afegir els ingredients propis per a cada ma-laltia, així les “raìces, è yervas capitales, por las afecci-ones de cabeza, como son betonica, poleo, esticados, oregano, salvia, y otras semejantes, y para las afec-ciones de los riñones, raìces, y plantas propias para romper las piedras; para el mal de corazon, simiente de peonia, corteza de encina; para la calentura quar-tana, polipodio, escolopendra, y raìces de tamariz; para las afecciones venereas, raìces de genciana, de ala, palo santo, y assimismo de las otras” (sic).

L’autor del Llibre del Prior assenyalava que “estos reservativos se llaman divinos, y se deben dàr al enfer-mo un poco tibios” (sic), encara que també hi havia altres formes i maneres de fer “reservativos tales, y semejantes, como os diere gusto; mas, ò menos delica-dos, y agradecidos; mas, ò menos medicinales, como la ocasion requiera, y pida” (sic). Aquest tipus de reconstituents no sols els prenien els malalts, sinó també les dones que anaven de part i els vells.


DE LA DESTIL·LACIÓ: VIRTUTS I QUALITATS (VI)

Josep M. Sabaté i BoschNINGÚ NO NEIX ENSENYAT (46)

(Continuarà)

Col·laboracions

A UN AMIGO CAMINANTEJulio Vilaplana Verdú

Cuando los rayos del sol se quedan entre las frondosas copas abiertas al color verde de los pinos, se puede imaginar el milagro diario de la luz dorada del atardecer, como se va desintegrando en hilos de plata, conforme la luz queda retenida entre las hojas y las ramas que soportan indiferentes el peso leve de los años de su vida estática.

Hay que reverenciarse ante los pinos, las encinas y los robles que pueblan nuestros sueños, dominadores apa-bullantes cuya frontera fija la sensibilidad de cada cual, mientras dura el sueño, tanto como dura el camino.

Recorrer las montañas de Prades, a caballo entre Poblet, Prades, Capafonts, iniciando la aventura de la naturaleza desde Farena, tiene mucho de viaje imaginario, pues se pueden ver muchas más cosas de las que se miran. Si lo observas con los ojos del silencio, la paz se concentra en parajes deliciosos, donde los árboles crecidos en busca de la luz se yerguen altivos y gruesos, como columnas de templos griegos o romanos, todo un espectáculo, donde también los Dioses pagan la entrada para poder recrearse en la contemplación.

Sobre la infinidad de sendas y caminos ganados al tiem-po, aparecen y desaparecen torrenteras y riachuelos secos, esperando que llueva, para transportar el líquido maná que pone la vida al paisaje multi plural. Hasta que el Brugent, un río humilde que emociona, cuando su cauce se llena de agua fresca, dibujando con orgullo, rincones que convierten en un halo de misterio, apenas pisados, que os inspiran leyendas del pasado, mientras desde el valle, ensimismado por la grandeza que otea-mos, dudas al iniciar la subida a la cima, a enfrentarte a los duros repechos de una orografía que serpentea obligándote a pisar con veneración.

Porque estas montañas son un paraíso constante para caminantes dispuestos a descubrir sus tesoros, dis-puestos a ganar con emociones el peso de una cami-nata, que yo inicié con un amigo caminante, a punta de día, decidido a vivir una experiencia de esfuerzo com-partido, que tenía un sentido especial, porque apelaba a las raíces de esta tierra, como parte de lo que somos, de donde venimos, siendo mi amigo y yo fieles al legado que nos define, como caminantes respetuosos.

Después, en el desarrollo del viaje, el valor de cada gota de sudor y cada pálpito te hace parte del paisaje y te hace recordar que a menudo nos olvidamos de las cosas importantes, aquellas que realmente dan sentido a nuestra existencia.

Estas montañas son también símbolos que concentran, voces, identidades, una historia, una cultura que te disponen a poner el alma en vilo, cuando el esfuerzo realizado para ganarlas compensa el pago de una factura majestuosa. Sobretodo cuando vi a mi amigo caminante, arrodillarse antes de penetrar en un bosque de privilegio. En acción de gracias, hechizado por su luz y sus sombras, tendió las manos en el tiempo y el espacio, mientras sus ojos de oficio le brillaban en el rostro.

Le pregunté por su ritual y me contestó con rictus de agra-decimiento que le daba gracias a Dios, por el regalo que consideraba directo del cielo. Pocas veces me he sobreco-gido tanto, mientras mi amigo caminante, con los brazos extendidos, pretendía abarcar toda la belleza del paisaje, acebos, tejos, etc... que nos abrazaban, al levantarse ante mi sorpresa todavía latente, clavó su mirada en la mía y me hizo cómplice de su oración, y, de inmediato compren-dí que había sido su enorme fuerza interior y el amor que sentía por estas montañas y que le habían visto crecer.

Seguimos caminando hasta ganar el Mirador de la Pena, supongo que su nombre indica la pena que te contrae al dejar ese lugar desde donde Poblet, a pesar se su secular historia, queda pequeño a la vista, de pié, ante tanta inmensidad, parece como si quisieras rein-ventar el mundo para darle otra dimensión a la vida. La necesidad de dejar el Mirador, donde el silencio inspira al sol a descubrirse cada mañana, hace pensar en el espectáculo que significa el amanecer, desde esa altura, obligados a mirar más alto para agradecer, allí donde nadie te exige nada y el cielo te lo da todo.

Regresamos después de seis horas de camino, desde Farena a Prades, subiendo y bajando, amenazaba lluvia, mermados de energía, yo bastante más que el amigo caminante, hasta que por fin la mano de la lluvia realizaba finos trabajos de artista en los árboles, alisando las arru-gas de las hojas, dejando en la montaña un olor a hierba mojada y a nosotros un lavado de cara y ropa que no nos llegó a calar, porque pronto nuestros pies pisaron Prades.

Ah! Mi amigo caminante se llama Macià Mallol, él me enseñó que para ser más fuerte, más hábil, más rápido, más eficaz y más lúcido es necesario poner el alma en todo lo que hacemos, en esta oportunidad extraordinaria que es vivir, por todo lo cual le doy las gracias, por todo y porque nunca mi mirada había llegado tan lejos.

Seis horas para mi pequeña historia y un mundo nuevo de sensaciones guardado para siempre en el baúl de mi memoria.

1� L’Orella de Farena


La Redacció

Des del mes de setembre és possible consul-tar més de 352 documents i prop de 100.000 imatges digitalitzades aquests darrers mesos per l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT). Els documents més antics daten de 1664 i els més novells de 1909. Ja es poden consultar a més de documents de Tarragona, els de les parròquies de Tarragona, el Catllar, la Pobla de Mafumet, Perafort, Puigdelfí, el Morell, Prenafeta, Lilla, Guàrdia dels Prats,

Montblanc, Rojals, i Vilaplana. També se n’han digitalitzat d’Alió, Capafonts, la Febró, Forés, la Mussara, Tamarit, Siurana, Farena, Bellmunt del Priorat, la Riba i Vilanova d’ Escornalbou, tot i que aquests darrers no es podran consultar fins dintre de poc. Els docu-ments són de les parròquies dels esmentats llocs dipositats a l’arxiu. La direcció del web es la següent:arxiu.historic.arquebisbattarragona.cat

L’ ARXIU ARXIDIOCESÀ ES POT CONSULTAR DES DEL SEU WEB

EXPOSICIÓ DE PINTURES DE M. MERCÈ VENDRELL

El Restaurant Brugent té el plaer de presentar una nova exposició, aquest cop a base d’olis de petit i mitjà format de la M. Mercè Vendrell.

Podrem trobar temes d’inspiració mediterrània, plens de llum i color i quasi sempre prop o vora el mar o de treballs molt nostres. Se li aprecia una cura especial en les formes i en l’ús dels colors.

M. Mercè Vendrell, nascuda a Arbúcies pinta des de 1998, i ha anat fent una extensa produc-ció de quadres de paisatge, bodegó i figura. Viu a Barcelona.

Ha participat diverses vegades en exposicions col·lectives del Centre Cívic de les Corts.

Ac tua lment compa r t e i x la seva afició amb el grup de companys de “l’Associació de Separats de Catalunya”.

M. Mercè con-vida els clients d’aquest res-taurant a gau-dir d’un àpat i de la visió de les seves obres.

Fot.

cedi

da


CARTA TRAMESA A L’AJUNTAMENT DE MONT-RAL

Fins a la data (15/10/09), l’Ajuntament no ha fet cap mena de comunicat ni ha donat cap explicació sobre el tema de les obres

realitzades a la via pública del carrer de la font a Farena, expressat tot en la carta que fou publicada en l’anterior revista.

NOTÍCIA SOBRE LA X CAMINADA PEL MASSÍS DE LES MUNTANYES DE PRADES (PRADES - PRADES)

El passat 4 d’octubre de 2009 es va celebrar a les muntanyes de Prades la X. Caminada pel Massís de les Muntanyes de Prades. En aquesta ocasió hi han participat 450 perso-nes entre corredors i caminadors, que varen fer els 37 km. i mig amb una mitjana de 9 hores. A més varen ajudar 35 col·laboradors en la bona realització de la prova.

L’organització ha rebut moltes felicitacions per part dels participants, sobretot per l’elec-

ció del recor-regut el qual han trobat sorprenent i magnífic. Aquest itine-rari ha estat el següent:

sortida de Prades des de la seva famosa plaça, passant per la font del Pó, el pla de la Guàrdia, camí Ral de Prades a Siurana, la cova dels Iglésies, el barranc del Carcaix, el mas de l’Extremeny, el mas de la Noguera, el coll de l’Andreu, la font del Cap del Pla, el camí dels Rancs, el coll de Capafonts, el Picorandan, la Creu Trencada, el camí de Reus o del Grau, el barranc del Ribatell, Capafonts, l’ermita de Barrulles, el coll de Mont-ral, el barranc i la font de Fontetes, el coll Llarg, el mas de Gravat, els Plans i la font de Pagès, la cova del Pere, la font del Celestino, el coll de Serafí, la roca dels Corbs, l’ermita de l’Abelle-ra, l’ermita de Sant Roc, el grau de la Vauma, l’estany i la roca Foradada de Prades i arriba-

da a la Casa de la Vila de Prades.

Aquest cir-cuit tenia un desnivell acu-mulat d’uns 1500 m.

Dels 450 participants, varen abandonar per diversos motius, uns trenta. El principal motiu va ser la duresa d’alguns trams afegit a les altes temperatures a causa del bon temps d’aquest diumenge.

L’Associació d’Amics de les Muntanyes de Prades es sent satisfeta per l’èxit d’aquesta edició i continuarà treballant amb la mateixa il·lusió en les properes activitats i caminades a realitzar en un futur. També vol donar les gràcies a tots els participants, col·laboradors, espònsors i patrocinadors, així com a l’Ajun-tament de Prades per prestar-nos l’espai imprescindible per muntar la logística de tot plegat.

VeïnsFo

t. Xa

vi P

agès

.

Fot.

Xavi

Pag

ès.

Fot.

Xavi

Pag

ès.


Veïns

COMUNICAT DE L’AJUNTAMENT SOBRE EL SENYAL DE TDT

Sobre la comunicació rebuda de l’Ajuntament adreçada als respectius propietaris de les cases de Farena, fent saber les possibilitats per poder rebre el senyal de televisió digital TDT, la Junta de l’Associació de Veïns de Farena, després d’haver-les estudiat i dema-nat l’oportú assessorament en els aspectes tècnics i econòmics, considera convenient, en principi, acceptar l’opció que ofereix l’Ajunta-ment, que sigui aquest el que se n’encarre-gui d’instal·lar i mantenir l’antena receptora comuna per a tot el poble i de la xarxa de cablejat fins a cada casa, en las condicions que s’indiquen en el comunicat.

Mitjançant aquesta opció, no sols s’assegu-ra la bona recepció del senyal a cada casa independentment del lloc os s’ubiquin dins

el poble, sinó també preservar l’objectiu que de sempre ha procurat l’Associació i els veïns d’evitar el mal efecte estètic que provo-caria, en un poble tan típic d’ambient rural i bonic, la instal·lació d’antenes individuals a cada casa, cosa que fins a la data s’ha aconseguit amb èxit a través de la xarxa que en el seu dia va instal·lar l’Associació i que ara, amb el mateix sistema, serà substituïda per l’Ajuntament amb l’oferiment que ens fa. Ara sols caldrà conèixer les dates de funcio-nament i si cal una opció provisional abans de l’apagada.

Des de la Junta s’ha acordat parlar-ne i pren-dre la decisió final a l’assemblea general extraordinària que celebrarem el proper dia 6 de desembre.

DIA DE REFORESTACIÓ TOYOTA - 22 DE NOVEMBRE DE 2009

La campanya a nivell nacional que TOYOTA-ESPAÑA realitza cada any amb la col-laboració de la xarxa comercial i clients de la marca, per conèixer els arbres singulars, la seva conservació i distribució de llavors amb el fi de repoblar la massa forestal. Aquest any s’han escollit més de seixanta-cinc llocs repartits per tot l’estat, per la plantada de milers de glans escollits.

Autoforum Tarragona, amb Toyota España va escollir com a lloc idoni a Tarragona, el parat-ge de Farena; es volia repetir en la propietat de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, però aquest any no va acceptar cedir els terrenys per la situació en què es troba l’entitat. Consultats diferents propieta-ris de Farena i els tècnics de Medi Natural, es va triar un altre lloc, potser més idoni que el passat, i més proper al poble, en un terreny cedit pel seu propietari per aquest fi.

El diumenge 22 de novembre de 2009, a les nou del matí es concentraran a les instal-lacions de Autoforum Tarragona S.A. conces-sionari Toyota, per dirigir-se a Farena.

Acompanyats pels tècnics, els clients i amics d’Autoforum S.A. rebran l’obsequi d’una xocolatada i una bossa amb els estris de plantació, un caveguet, un saquet amb les llavors, uns protectors i les explica-cions per realitzar bé la plantada.

Esperem que la diada sigui un èxit, tant d’or-ganització com de participació.

Felicitats per la iniciativa i moltes gràcies per la tasca realitzada en defensa del medi ambient a Farena per part del concessionari Toyota a Tarragona.

Tanmateix vole agrair als tècnics del Departament de Medi Natural de Tarragona els consells i les facilitats donades per a la realització del acte.


SORTIDES A LA TARDOR

Fa dos estius es va començar a programar unes sortides setmanals per els voltants de Farena i Mont-ral, de caire obert a tothom que vulgui participar. Les organitzadores són la Rosa filla del forn de Mont-ral i la Dori de Mont-ral, que tenen fills de 4 anys, les sorti-des estan enfocades una mica al seu nivell. A l’ajuntar-se una bona colla de nens, l’un per l’altre caminen molt i és molt sà per ells. Per aquesta tardor-hivern hi ha previst fer una sortida al mes, la programació sota un lema molt engrescador és la següent: A la tardor i a l’hivern excursions també farem.

14 de novembre. FARENA - LA BARTRAEns trobarem a les 11:30 a la plaça de Farena i ens aproparem amb els cotxes a la pista de La Bartra. Hem quedat amb el Pep i l’Àngels que ens prepararan un àpat vegetarià a 6 € per persona. Cal que avisem amb antelació quantes persones serem. Per això, si us plau, truqueu-nos o envieu-nos un SMS al telèfon de la Rosa 600.742.719 o la Dori 637.770.686 abans del dia 11 i ens dieu quants us queda-reu a dinar.

19 de desembre. CAPAFONTS - L’ERMITA DE BARRULLES. Ens trobarem a les 11:30 a la font que hi ha a l’entrada del poble de Capafonts.

16 de gener. MONT-RAL - L’AIXÀVIGA pel pou de gel. Ens trobarem a les 11:00 al camp de futbol de Mont-ral.

27 de febrer. MONT-RAL - CABRERAEns trobarem a les 11:00 al forn de Mont-ral.

Per a les tres últimes sortides ens portarem el menjar per fer un dinar campestre, i no haver de tornar a corre-cuita a casa perquè ens agafa gana. Així, també, aprofitarem més les hores de llum.

En cas que faci mal temps, MOLT MAL TEMPS, ho deixaríem per a la següent setmana.

ANIMEU-VOS!! I ESPEREM QUE NI PLOGUI, NI NEVI, NI BUFI EL VENT!!!

A Farena, més informació us la donarà la Cesca Call de Mas d’Antoni.

SERGI i EVA

C/ Major, 9 43364 Capafonts - TarragonaTel. 977 868 [email protected]

Veïns


La Festa Major de Farena és per tradició el segon diumenge de setembre, però sempre durant el mes d’agost aprofitant que hi ha al poble la majo-ria de veïns; es realitzen infinitat d’activitats com a pas previ de la Festa Major i per fer gaudir a la

gent de la seva estada estiuenca a Farena. Aquests any han estat les projeccions de cinema a la Plaça Vella en pantalla gran, actuacions musicals en directe (com fou l’actuació el dia 22 d’agost del grup Alikynday), o els sopars a la fresca, els jocs i les excursions per a petits i grans. La participació fou un èxit amb representació de molta gent dels pobles veïns.

DIVENDRES DIA 11

La Festa pròpiament dita va començar el diven-dres dia 11 de setembre a les sis de la tarda amb el muntatge de l’envelat, l’enllumenat i el guar-niment dels carrers que acabà prop de les deu del vespre, amb un gran èxit de participació. Una sardinada amenitzada pel grup Chip-Bany-sound, fou un final de dia fabulós que durà fins altes hores de la matinada.

DISSABTE DIA 12

El primer acte del dissabte fou a les onze del matí, amb el Concurs de Truites V OPEN VALL DEL BRUGENT. La gran participació, i l’excel·lent quali-tat de les truites presentades van fer que el veredicte del jurat, compost per Ton Huber, Rosa M. Rojas, Eduard Santos, Mariano Sanz i Carles Llurba, fos difícil. El resultat no es va donar a conèixer fins a la mitja part del ball de nit, els guanyadors foren: 1r. Lluís Díaz, 2n. La combinació de Laura Serra, Xantal Sanz, Laia Santos, Laura Panicot i Leo. El 3r. fou per a la Rosa Pons. Tot seguit, els veïns degustaren, fins a exhaurir-les, totes les truites presentades i van deixar els plats ben buits.

A les cinc de la tarda es van recollir els dibuixos presentats al 3n Concurs de dibuix de Farena, amb tema lliure i es van exposar al Restaurant Brugent.

El resultat, que no fou anunciat fins la mitja part del ball de nit, va ser el següent: en la categoria de petits, la guanyadora fou Berta Baró i el segon Pol Arbós. En la categoria especial de majors de 7 anys, la guanyadora fou Andrea Collado i la segona Ainoa. El jurat va estar compost per Núria Alasà, Mònica Huber i Bernat Folch.

Tot seguit es van fer jocs de cucanya i Karaoke que van fer la delícia de petits i grans

A dos quarts de nou a l’església de Sant Andreu de Farena, que un cop més va quedar petita per encabir la gentada que volia presenciar un dels plats forts de la Festa Major, es va fer el tradicio-nal concert de música clàssica de Farena.

En primer lloc va actuar la Paula Sanz (primer violí de l’Orquestra Simfònica professional del Conservatori de Palma de Mallorca) acompa-

FESTA MAJOR DE FARENA 2007

FESTA MAJOR DE FARENA 2009

ORGANITzA: Comissió de Festes de l’Associació de Veïns de Farena del Brugent

Actuació del grup Alikynday. Fot. Antoni Casellas.


Festa Major

nyada al piano per Laura Serra, que oferiren el següent repertori:

- Sonata núm. 4 per a violí i piano en fa major de Mozart- Sis danses romaneses de Belabartoc per a violí i piano.

A continuació actuaren el grup local QUART CREIXENT. Format per les veteranes artistes de Farena: Andrea Alcalà Camerino (primer violí), Ariadna Jané Abad (segon violí), Carlota Hernández Guri (viola) i Blanca Oliach Alasà (violoncel), aquests cop acompanyades per Nico Cobo Ramon (violoncel) i en Jaume Jané Abad (guitarra); que oferiren un magnífic repertori de música celta, que encantà al públic. Tothom sortí impressionat de la qualitat de l’acte i dels músics, als quals ja s’anomenen l’Orquestra Filharmònica Oficial de Farena. Els artistes foren obsequiats amb una rosa metàl·lica feta per l’artesà local en Bernat Folch.

Després de sopar, a les onze tocades, començà el ball de nit amb la Banda del Mas Ventura que animà i engrescà els balladors amb un gran èxit de participació. A la mitja part es van lliurar el premis dels diferents concursos.

Primer el resultat del concurs de dibuix i el lliura-ment dels premis als guanyadors, i un obsequi per a tots el participants.

El veredicte del jurat del V Open Vall del Brugent del concurs de truites fou l’enigma més esperat dels veïns, sobretot pels importants premis cedits per la casa VALIRA i que ja hem mencionat en apartat corresponent.

El sorteig d’una magnífica panera, amb pernil inclòs, el guanyà un veí resident a la casa de mas d’Antoni.

El ball de nit , amb el corresponent ball del fanalet, s’acabà a altes hores de la matinada i perquè es va dir prou.

DIUMENGE DIA 13

Ben aviat, a les deu del matí, hi hagué xocolatada amb coca, preparada a l’abadia, per a tothom. Mentre la gent s’acostava poc a poc a cercar la xocolata calenta, amb els ulls enteranyinats de la nit passada.

Els capgrossos de Farena la Tineta i el Perot, van fer una cercavila pel poble, acompanyats al so de les gralles, i ballaren a la plaça amb la corresponent gresca.

Era la una en punt quan el repic de les campanes anuncià la Santa Missa, que fou celebrada a l’esgle-siola de Sant Andreu i oficiada pel rector de Farena, amb assistència important de veïns i forasters.

A dos quarts de tres, es servia la deliciosa i tradici-onal paella de 120 persones; preparada un any més per Pau Pons i la seva esposa Maria Pujals, pares d’una veïna de Farena. Tot i l’amenaça de pluja, l’èxit de participació i la qualitat dels cuiners, van fer que l’acte es pogués gaudir amb normalitat. Les postres foren una delicadesa de les gelateries LA IBENSE de Salou, en Julio i l’Amalia, repartiren aquest any un gelat elaborat amb móres de Farena. Excel·lent.

Després de recollir els paraments de les taules i cadires, es va procedir a la cloenda de la festa amb una sorollosa traca de fi de Festes.

L’organització ha estat a càrrec de la Comissió de Festes de l’Associació de Veïns de Farena del Brugent, a qui cal felicitar per l’èxit aconseguit.

Col·laboren: Restaurant El Grèvol - Casa Mas d’en Toni (turisme rural) - Restaurant

Brugent - Serralleria Casellas, s.l. - Restaurant La Morera de Salou - La Ibense

Salou, s.a. - Valira - Roche Clínica Dental de Salou - H. Casablanca - Forn de Mont-

ral - Alt Camp Veterinaris - Refugi de Sant Andreu de Farena - Toyota-Autoforum,

s.a. Tarragona - Ramon Adserà Vergés - Associació Caçadors Brugent de Farena

- Fernan’s - Electro Fred - Alfred Instal·lacions - Mas de Caret - Formatges Artesans

La Vall del Brugent - Ajuntament de Mont-ral - Consell Comarcal Alt Camp -

Diputació de Tarragona

Fots

. Núr

ia A

lasà

i Xa

vier

Pag

ès.

Col·laboracions

DE CHES A WELZEL (II)Clara zapater i Caminal

3. SALVADOR PUIG ANTICH

Salvador Puig Antich va néixer el 1948 i era el tercer de sis germans d’una família de classe mitjana de Barcelona. Va estudiar al col·legi de La Salle Bona-nova, d’on fou expulsat per indisciplina. Als setze anys treballava en una oficina i, simultàniament, estudiava batxillerat nocturn a l’institut Maragall de Barcelona. Joaquim Puig, el seu pare, durant la República havia estat membre d’Acció Catalana, moviment polític catalanista al qual havia pertan-gut Francesc Macià. Es va haver d’exiliar a França a un camp de refugiats i fou també condemnat a mort en tornar a Espanya, però finalment fou in-dultat. Amb els esdeveniments del Maig Francés1, Puig Antich inicià la seva lluita revolucionària. Va començar participant a les Comissions Obreres i el 1969 es feu membre de la Comissió d’estudiants del seu l’institut. Seguí els seus estudis a la univer-sitat en el camp de les Ciències Econòmiques i féu el servei militar a Eivissa.

Després de llicenciar-se, es féu mem-bre del MIL2. S’estigué un temps vivint a Suïssa i, en tornar, a l’octubre del 72, el MIL començà una onada d’atra-

caments, en els quals Puig Antich era el xofer. Però la sort se li acabà el dia en què van atracar una su-cursal del Banc Hispano-Americà. Puig Antich amb un Seat 124 groc portà els seus altres tres com-panys a la porta del banc i s’esperà fora. Durant l’espera va veure entrar dos policies i, per avisar els seus companys, va tocar el clàxon però ja era mas-

sa tard. S’inicià un tiroteig en el qual Melquíades Flórez Giménez, cap de comptabilitat, va quedar ferit per un tret que sortosament no el va afectar gaire. Els tres atracadors van aconseguir sortir del banc. Finalment es van poder escapar amb el cotxe conduït per Puig Antich.

Al cap d’uns dies, la policia va localitzar el cotxe emprat. Va descobrir que darrere de tots aquells atracaments s’hi amagava el MIL i va crear un grup especial per a la seva desarticulació. El MIL va res-tar inactiu fins tres mesos després que va tornar a atracar dues sucursals bancàries més.

Però, poc després, Puig Antich es va deixar una maleta en un bar en la qual hi duia una pistola, la seva documentació, tant l’autèntica com la fal-sificada, molts noms relacionats amb el MIL i una bona quantitat de diners, entre altres coses. L’amo va avisar la policia i amb això va poder descobrir moltes més coses.

Però va arribar un moment en què els treballadors de Barcelona ja no acceptaven les activitats del MIL i estaven en contra del canvi de dinàmica que s’hi havia dut a terme i a més hi havia grans con-tradiccions entre els membres del grup sobre com organitzar la lluita armada. Així que, a l’agost del 1973, el MIL es va autodissoldre.

Posteriorment tres membres de l’ex MIL, atracaren un altre banc però durant la fugida van ser detin-guts i empresonats. La policia començà a detenir membres del MIL i individus que hi estaven relacio-nats, fins que un dia va detenir Santi Soler Amigó i li va fer fixar una cita amb Xavier Garriga Paituví per poder detenir també el seu company.

La trobada va ser el dia 25 de setembre al Bar El Funicular del carrer Girona de Barcelona, on hi ha-via un elevat nombre de policies vestits de paisà. A

1. Revolta estudiantil que criticava la incapacitat del sistema universitari per donar sortida al món laboral, a més d’altres reivindicacions sociopo-lítiques de la França d’aquells moments.

2. MIL: Aquest grup (Movimiento Ibérico de Liberación) que va estar en plena activitat entre el 1971 i el 1973, era de caire anarquista i defensava la lluita armada com a eina d’alliberament de la classe obrera contra el capitalisme. Per obtenir fons per ajudar els comitès de vaga i els obrers represaliats i per poder editar les pròpies publicacions clandestines, el grup es dedicava a atracar sucursals bancàries.


Salvador Puig Antich en moto.


Col·laboracions

última hora també s’hi va presentar Puig Antich i per tant la policia va poder detenir-los els tres, però no sense que abans hi oposessin resistència. Hi va haver una baralla seguida d’un tiroteig que va acabar amb la mort del policia Francisco Anguas Barragán3.

Aquest fet va tenir lloc en un portal del costat del bar on els van portar per evitar públic. Després de la baralla, quan els policies creien que els teni-en ben subjectats i estaven esperant que portes-sin manilles per a tots, Puig Antich va treure una de les dues pistoles que duia, que no la hi havi-en pres, i va disparar a l’aire, segons va declarar, perquè creia que distrauria els policies i podria fugir; dos dels trets van matar el policia i l’altre no va tocar ningú. Seguidament, un altre policia va disparar dues vegades contra Puig Antich i va quedar inconscient.

Després d’estar un temps a l’hospital clínic, Puig Antich va ingressar a la cinquena planta de la Pre-só Model de Barcelona, on s’empresonaven els presos polítics i on s’estaria fins al moment de la seva execució. El vuit de gener del 1974 va te-nir lloc el Consell de Guerra al Govern Militar de Barcelona. Puig Antich estava defensat per Oriol Arau4 i per Francesc d’Assís Condomines Valls5, ja que el primer no tenia experiència suficient per exercir en un cas d’aquesta magnitud. El primer assumpte de què se l’acusava era l’atracament del Banc Hispano-Americà. El van condemnar a

una pena de trenta anys de reclusió, a l’abona-ment de la quantitat robada i al pagament d’una elevada quantitat de diners per al caixer ferit du-rant el succés.

Al policia mort se li va practicar l’autòpsia a la comissaria de policia i no a l’Institut Anatòmic Forense, com una més de les irregularitats que va envoltar tot el procés. La defensa de Puig Antich argumentà que aquell fet s’havia produït en una baralla tumultuària, és a dir, va al·legar mútua agressió en la qual cada lluitador procura d’es-quivar els cops aliens, a la vegada que assegura el propi, segons la teoria establerta per a aquest concepte. La defensa també va al·legar que hi ha-via hagut més trets, i un metge del clínic, Xavier Piulachs, va declarar que en el moment en què va disparar, Puig Antich havia tingut una commoció cerebral que va afectar la seva intel·ligència. Però el Consell de Guerra va demanar la pena de mort per a Puig Antich i una compensació econòmica d’una immensa suma de diners per a la família d’Anguas.

Dos mesos més tard Puig Antich seguia esperant l’indult, però l’1 de març del mateix any, per la tarda, es va donar el enterado, document pel qual es comunicava la sentència al pres i al cap de dotze hores se’n feia l’execució. Mentre, al Col-legi d’Advocats de Barcelona, tots es movien per intentar de fer alguna cosa (fins i tot el Vaticà va intentar comunicar-se amb el Pardo). També es van organitzar per tota Europa manifestacions demanant clemència per a Puig Antich. Franco era l’únic que podia concedir l’indult, però no ho va fer. Puig Antich va passar l’última nit en capella amb totes les seves germanes, menys la petita, de tretze anys, ja que hagués estat molt dur per a ella. Tampoc no hi va ser present el seu germà que residia a Nova York, i no va arribar-hi a temps. La seva mare ja era morta i el seu pare estava delicat del cor, per tant van esperar-se a l’endemà per comunicar-li.

A les nou del matí del dia següent, 2 de març, el van portar al magatzem de la presó per aplicar-li el

3. Vegeu Apèndix de noms.



La presó Model de Barcelona.


Col·laboracions

garrot. Les seves germanes, que les havien fet fora hores abans, s’havien acomiadat d’ell amb un T’es-perem aquí fora, ja que els era impossible de dir-li adéu6. Finalment, a les nou quaranta va morir.7

4. REPERCUSIONS

4.1. La torna

Tres anys després de l’execució, més exactament el 7 de setembre de 1977, en plena transició democrà-tica, es va estrenar al teatre Argensola de Barbastre (Osca) una obra de teatre titulada La Torna del grup teatral català Els Joglars que tractava sobre el judici i l’execució de Heinz Ches. Aquest fet va divulgar la història de Ches, per primera vegada.

La representació es va fer perquè la companyia estava passant un mal moment econòmic i ne-cessitava fer una obra ràpidament per tal de solu-

cionar aquest problema. A més, al direc-tor, li havia impressionat la portada del diari El Caso on hi havia les fotos de

Puig Antich i Heinz Ches amb el títol de ¡Ejecuta-dos!,. La de Heinz Ches era una història misterio-sa i , a més, creia que era una injustícia que calia divulgar.

Jordi Salvà, l’advocat de Georg, li va donar tota la informació, entre altres coses el sumari, i li va parlar d’un caporal de la mili que li havia explicat que durant la deliberació del consell de guerra, els membres del tribunal havien menjat paella i havien begut Rioja.

L’obra tenia una quantitat elevada de suposicions, que més tard va resultar que havien estat reals.

El títol, La Torna, es referia al tros de pa que, an-tigament, s’afegia a la peça per arribar al pes de-sitjat; això simbolitzava el cas de Ches, ja que me-

tafòricament es referia que el tros de pa (Ches) complementava la peça (Puig Antich) per arribar al pes desitjat (que no es notés el caire polític de l’assumpte).

L’obra es va fer des del punt de vista de Ches, per aquest motiu tots els personatges anaven amb màscara excepte ell, cosa que simbolitzava que Ches no entenia res del que l’envoltava, ni l’idio-ma, ni els codis; a més se li va canviar el nom pel de Sánchez, per dissimular qui era realment. Tam-bé reproduïa els seus últims dies i, de manera sar-càstica, el paper que van tenir els militars.

En total es van fer quaranta representacions a vint-i-una poblacions espanyoles, aparentment sense cap problema, fins al trenta de novembre quan, just abans de començar la representació a Reus, el general auditor Pascual Vidal Aznares va trucar demanant la suspensió immediata de l’obra, cosa que la companyia es va negar a fer, ja que una tru-cada telefònica no tenia suficient credibilitat. Dues setmanes més tard el Govern Civil ordenava per escrit la suspensió definitiva de l’obra i citava a declarar el director, Albert Boadella, davant el jut-ge militar. Per a ell, demanaven quatre anys i sis mesos de reclusió i tres per la resta de la compa-nyia, acusats d’injúries contra l’exèrcit8, tot i que l’obra, abans de ser representada, havia passat els tràmits obligatoris de censura i havia estat autorit-zada per a tots els públics. En un primer moment es va empresonar el director a la presó Model de Barcelona i es va posar en llibertat condicional la resta del grup, en espera del consell de guerra. A partir d’aquest moment va esclatar una campanya en favor de la llibertat d’expressió.

El dia abans del consell de guerra previst, durant el febrer del 1978, el director es va escapar de la presó per fugir a França. Ho va fer fingint prèviament una malaltia, per la qual cosa va ser dut a l’Hospital Clínic de Barcelona. Allí va saltar per la finestra del lavabo de la seva habitació, on va deixar la màqui-na d’afaitar encesa, a la de l’habitació del costat disfressat de metge, amb una perruca i un bigoti.

6. Extret de B. Rovira. “L’última nit de Puig Antich” Arreu, núm. 19, febrer 1977

7. Les anteriors informacions estan bàsicament extretes de C. Tolosa (et alii). La torna de la torna, Edt. Empuries, Barcelona 1985.

8. Al 1939 Franco posa en vigor la llei de Jurisdicció de 1907 que diu que tota persona civil en casos d’injúries a l’exèrcit és processat per la justícia militar.

Escena de l’obra.


Col·laboracions

Va exiliar-se a França amb un passaport fals, i tam-bé ho van fer dos membres més del grup i, com a contrapartida, la resta del grup va ser condemnat a dos anys i mig de presó, però, finalment, deu me-sos més tard van ser indultats. Després d’aprovar-se la Constitució del 78, Albert Boadella va tornar al país i va ser empresonat de nou, però seguidament va ser posat en llibertat condicional fins al 1981, en què va ser jutjat, aquesta vegada per l’Audiència

Territorial de Barcelona que el va exculpar de les injúries a l’exèrcit, però el va condemnar a sis mesos i un dia per la fuga, que no va complir perquè prèvi-ament ja havia estat vuit mesos reclòs.

A finals del 2005, es va tornar a representar

l’obra amb el nom de La torna de la torna, en una versió actualitzada, en sortir a la llum la veritable identitat i la veritable vida de Georg Michael Wel-zel. Aquesta obra tenia com a actors els alumnes de l’Institut del Teatre.

4.2. Les investigacions de Raúl M. Riebenbauer

Al gener 1995, un periodista valencià, Raúl M. Riebenbauer, que en aquell moment tenia vint-i-cinc anys, va topar, com l’Albert Boadella, amb la portada de El Caso on hi havia les fotos de Heinz Ches i Puig Antich amb el titular de ¡Ejecutados! i també es va pregun-tar qui era i què hi feia a Espanya. Encara que quan va passar tot aquest succés ell només tenia cinc anys i no tenia cap lligam amb Welzel, va començar a investigar sobre el tema perquè la seva situació

personal (s’havia quedat sense feina i tot just havia acabat la relació amb la seva parella), van fer que tingués més temps. Primer, només tenia unes sim-ples preguntes sobre el cas, però després, aques-tes es van convertir en una obsessió patològica i la seva recerca va durar deu anys. Ell ho descriu amb aquesta frase: “El Raúl que comenzó en 1995 y el Raúl de 2005 son muy distintos”9.

En aquesta recerca, Riebebauer va descobrir, entre altres coses, veritable identitat i l’autèntic passat de Georg. Va ser ell també qui va informar a la família de Georg que havia mort a garrot vil, ja que només sabien que havia mort, noticia que els va arribar a través de Benno, un cosí que tenia la família a la RDA.

Riebenbauer explica que ell va patir la síndrome d’Estocolm amb Georg Welzel, ja que des d’un principi creia que Georg era innocent i, fins que no es va trobar davant l’evidència, va continuar tenint la mateixa opinió. Per aquest motiu, el periodista es va entrevistar amb tothom que havia tingut rela-ció, ni que fos mínima, amb Welzel, excepte amb els pares de Torralbo, el guàrdia civil assassinat per Welzel, perquè no s’hi va veure amb cor.

Una vegada acabada la investigació, una produc-tora li va proposar fer una pel·lícula documental, però se’n van desentendre i el projecte va conti-nuar sense ell, i del projecte en va sortir La mort de ningú. Posteriorment, ell va escriure un llibre El silenci de Georg, on recull tot el procés d’investiga-ció del cas i les pròpies peripècies viscudes durant aquests deu anys.10

Clarament, a Raúl Riebenbauer aquesta investiga-ció li ha marcat, i li marcarà la vida, ell ho descriu així:

“Hay tres lugares en Cataluña que serán para siempre un referente a lo largo de mi existencia. En Tarragona descansa el cuerpo de una persona a la que he dedi-cado un tercio de mi vida. En Barcelona, porque allí transcurrió buena parte de la investigación. Y final-mente, Hospitalet de l’Infant, el sitio donde ocurrió el crimen”.11

9. Extret de “Entrevista a R. Riebenbauer”. Diari de Tarragona, 18 de desembre de 2005. pàgs. 4 i 5.

10. Les anteriors informacions estan bàsicament extretes de R. Riebenbauer El silenci de Georg, Edt. La Magrana, Barcelona 2005.

11. Extret de J.F. Losilla. “Raúl Riebenbauer. Todos debemos recuperar la memoria”. Diari de Tarragona, 18 de desembre de 2005. Pàgs. 4 i 5.

Logotip de la reivindicació de la llibertat d’expressió.

R. Riebenbauer


Col·laboracions

CONCLUSIONS

A partit de l’elaboració d’aquest treball he pogut extreure diverses conclusions.

En primer lloc que Georg Welzel va morir com una rata i que les circumstàncies que el van acompa-nyar van ser molt injustes i desafortunades. Ho van ser al llarg de la seva vida: des de jove ja va haver de viure en un internat sense els seus germans i poc temps després va haver de fer-se càrrec de la família. Sempre va viure obsessionat per la llibertat; això va fer que intentés travessar el mur de Berlín en diverses ocasions, cosa que per la seva banda va provocar que passés bona part de la seva joventut a la presó. Això, sumat a la persecució constant per part de l’Stasi, és possible que li originés brots esquizofrènics que es reproduirien en el moment dels trets contra els dos guàrdies civils. També, per aquest motiu, segurament Georg va amagar la seva identitat i el seu passat, és a dir, per por que l’Stasi el tornés a perseguir a ell, o a la seva família.

A Welzel, ja tenien pensat d’executar-lo abans del consell de guerra, per això el vocal ponent, Francisco Muro, va portar la sentència des de Barcelona, on ja havia estat dictada, per posar fi a una deliberació que havia consistit en paella i Rioja, una manera molt inhumana per part dels membres d’un tribunal de decidir la pena de mort per a algú. El volien executar perquè Carrero Blanco havia estat assassinat per ETA, i el govern vigent reclamava venjança, ja que Carrero era l’esperança dels franquistes de la continuïtat del règim després de la mort del dictador. Per fer efec-tiva aquesta venjança, van trobar Puig Antich, un anarquista, delinqüent polític, el personatge ideal. Però per evitar queixes, tant interiors com sobretot exteriors, el van executar amb Georg Welzel (que ningú no podia reclamar), perquè amb aquesta segona mort es dissimulés el caràcter polític de la primera. Per tant, Welzel, feia de complement de Puig Antich, de torna.

A més, els militars sabien que es tractava en realitat de Georg Welzel i que era alemany, però no els inte-resava aquest reconèixer-ho, perquè Espanya no tenia relacions diplomàtiques amb Polònia, però sí amb Alemanya i això que Alemanya reclamaria a Espanya l’acusat i no seria executat. Ho sabien per-

què un informe policíac de la Interpol, que estava inclòs al sumari, afirmava que les empremtes dac-tilars corresponien a Georg Welzel de nacionalitat alemanya; també ho sabien perquè el traductor que li havien posat, traduïa de l’alemany, no del polo-nès; i finalment, perquè el certificat de defunció també mostrava la seva identitat real.

Aquestes dues execucions, a més, van servir de compensació a la guàrdia civil que estava rabiosa per l’assassinat dels seus dos companys, Torralbo Moral i Anguas Barragán.

Aquest esdeveniment també ens mostra el poder que tenien els militars en aquella època.

Per altra banda, aquestes dues execucions eren exemplars per a tota la ciutadania, com un adver-timent per mostrar que el franquisme (com els militars) continuava tenint molt de poder.

I la seva mala sort el va acompanyar fins al final. A Espanya només hi havia un botxí, que es va encar-regar de Puig Antich. Per tant, a Georg Welzel li‘n va tocar un de novell, el que va fer que l’execució es fes més llarga i Welzel hagués de patir encara més.

A causa de la manca de llibertat d’expressió i de la manipulació de l’època, l’assumpte de Georg va passar quasi desapercebut a Tarragona. A la prem-sa, va aparèixer la seva foto retocada, li van pintar una barba, un bigoti i uns cabells llargs, el que feia que el seu aspecte fos de delinqüent.

L’execució de Georg Welzel va demostrar, una vegada més, que la pena de mort és, i ha estat sempre, una aberració. Aquest treball voldria ser una crida perquè mai més torni a ser vigent una pena tan inhumana com la de mort.


Col·laboracions

APÈNDIX DE NOMS

Francisco José Anguas Barragán (Sevilla 1949- Barcelona 1973).

Policia. De pare guàrdia civil, va fer el servei militar a la Brigada Antidroga i va ingressar al Cos General de Policia al 1970. Fou mort per Salvador Puig Antich mentre aquest últim estava sent detingut, Anguas en aquell moment era el subinspector del Grup especial per a la desarticulació del MIL, tenia 24 anys i estava promès.

Oriol Arau Hernández

Advocat i amic de Salvador Puig Antich. Curiosament també va morir un 2 de març, com Puig Antich, però en aquest cas de 1979 i per un tumor cerebral.

Carlos Arias Navarro (Madrid 1908-1989)

Polític franquista. Va ser nome-nat president del Govern al morir Carrero Blanco i va exposar una tímida liberalització del règim en el seu programa polític. En morir Franco, va presentar la dimisió que va no va ser accep-

tada pel rei Joan Carles, va renovar el gabinet i va promoure un programa reformista.

Francesc d’Assís Condomines Valls

Advocat. Primer degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona i president en aquells moments de l’Aca-dèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya. Va ser l’advocat de Puig Antich perquè Oriol Arau, el lletrat suplent, que era jove i inexpert per a un cas d’aquesta magnitud, va buscar un altre advo-cat, que tingués prestigi jurídic i una certa respec-tabilitat dins del règim franquista. Abans d’ell, cinc advocats s’hi van negar.

Luis Carrero Blanco (Santoña 1903 - Madrid 1973)

Militar. Va ingressar a l’Escola Naval el 1918 i va lluitar a la Guerra del Marroc (1924-1926). Amb l’inici de la Guerra Civil, fugint de les milícies republi-canes per por de ser executat, es va refugiar a l’ambaixada de

Mèxic i de França, fins al juny del 1937 que va tor-nar. Al 1940 va redactar un informe recomanant la neutralitat d’Espanya a la Segona Guerra Mundial, des d’aquell moment es va convertir en l’home de confiança de Franco que el va nomenar sotsecre-tari de la Presidència del Govern(1940), ministre de la Presidència (1951), vicepresident (1967) i president del Govern (juny 1973). Va ser conside-rat pels franquistes l’esperança de la continuïtat del franquisme després de Franco, per això va ser nomenat el seu succesor. El 20 de desembre de 1973 va ser assassinat en un atemptat reivindicat pel grup terrorrista ETA.

Joan de la Creu Badell

Capellà. Aquest jesuïta va fer companyia a Ches durant la seva última nit. A part d’ell, també havia fet companyia a altres condemnats a mort: al 1966, al penúltim sentenciat a mort a garrot vil, i al 1959, a l’última dona condemnada a mort. Va viure durant setze anys a Potosí (Bolívia), atenent els presos, però va haver de tornar perquè l’altitud d’aquest lloc era perjudicial per a la seva salut.

Jeannette Van Hoorn

Cambrera. Aquesta noia que traballava des de feia poc temps al bar. Va ser l’única que va presenciar l’esdeveniment del càmping Cala d’Oques. És holandesa i havia arribat a Espanya disset dies abans del crim. Hi va arribar amb una companya a treballar durant una temporada de cambrera d’aquell bar per aprendre el castellà i guanyar una mica de diners. Aquell succès li va marcar la joventut. Més tard va estudiar en una Acadèmia de cinema i actualment és directora de documentals.

Jesús Martínez Díaz

Guàrdia civil, al qual Ches va disparar al Port de Barcelona. Tenia 23 llavors i li tocava fer el servei de vigilància a la Porta del Varader; hi estava desti-nat des del mes d’agost d’aquell any.

Gerard Van der Meulen

Propietari del càmping Cala d’Oques al 1972. Es va suïcidar tancant-se en un cotxe amb una botella de gas tres setmanes abans del judici contra Ches, per un desengany amorós. Bevia molt, estava molt malalt i no era la primera vegada que s’intentava suïcidar.


Jordi Salvà Cortès

Advocat. Quan tenia vint-i-vuit anys, Ángel d’Ai-zpuru, comandant i jutge instructor del cas de Ches, li va demanar que el defensés en el judici. Li va dir que no era per una qüestió econòmica, sinó de prestigi, ja que era segur que a l’acusat li cauri-en trenta anys, però que necessitaven un advocat civil perquè vindrien uns observadors estrangers al consell de guerra.

Antonio Torralbo Moral

Guàrdia civil. Va ser el assassinat per Ches al cam-ping Cala d’Oques. Natural de Cañete de las Torres (Andalusia), feia poc més d’un any que era guàrdia civil, i uns deu mesos que treballava a la posta de Coll de Balaguer.

BIBLIOGRAFIA

ALVAR EZQUERRA, Alfredo (et alii), Història política 1939-2000.Ediciones Istmo. Madrid, 2001

BOADELLA, Albert, Memòries d’un bufó. Editorial Espasa. Madrid, 2001

BONO, Ferran. “Para mí siempre será el polaco” El País; 25 de juny de 2004.

BARBAGALLO, Francesco (et alii). Franquisme. Sobre la resistència i consens a Catalunya. Editorial Crítica. Barcelona, 1990

CARR, Raymond (et alii). España de la dictadura a la democracia. Editorial Planeta. Barecelona, 1979

DE LA FUENTE, Daniel. “Un atracador de nacionalidad polaca le disparo cuando entraba en un bar” Diario español, 21 de diciembre de 1972

GUINOVART, Silvia. “Puig Antich, vida y muerte de un político” Diari de Tarragona, 24 de setembre de 2005

LAGUNA, Alba. “Morts paral·leles. Un estudi rescata Heinz Ches, ajusticiat amb Puig Antich” El Periódico, 2 de juny del 2005

LOSILLA, J.F. “Raúl Riebenbauer. Todos debemos recu-perar la memoria” Diari de Tarragona, 18 de desembre de 2005

MALLÓ, Oriol. El cas Boadella. Desventures d’un joglar en temps de transició. Edicions Flor del Vent. Barcelona, 1998

MARTÍN, José-Luis (et alii). Historia de España.

Editorial Taurus. Madrid, 2001 (1ª 1998)

MORET, Xavier. “L’home de La torna” El País, 23 de juny de 2005

PRESTON, Paul (et alii). España en crisis

Ediciones F.C.E. España S.A. España, 1978 (1ª 1976).

PYRESA. “Funeral por el policia muerto en Barcelona” Diario Español, 26 de setembre de 1973

PYRESA. “Sentencias cumplidas contra Puig Antich y Heinz Ches” Diario Español, 3 de març de 1974

PYRESA. “ Espero que la muerte de mi hijo sirva de lección” Diario Español, 3 de marzo de 1973

RISQUES, Manel (et alii). Història de la Catalunya Contemporània Editorial Pòrtic. Barcelona, 2004 (1a 1999)

RIBENBAUER, Raúl M. El silenci de Georg Editorial La Magrana. Barcelona, 2005

ROVIRA, Bru. “L’última nit de Puig Antich” Arreu, núm. 19, febrer 1977

SARTORIUS, Nicolás (et alii). La memoria insumisa Editorial Crítica. Barcelona, 2002.

TOLOSA, Carlota (et alii). La torna de la torna Editorial Empuries. Barcelona,1985

ZAPATER, Francisco. “La torna de Heinz Ches” Diari de Tarragona, 15 d’octubre de 2004

Col·laboracions

des de 1983 donant confiança i qualitatPlaça Prim, 14 - 43201 REUS

Tel. 977 757 550 - fax 977 757 506

www.clinicadentalroche.com

[email protected]


Col·laboracions

ELS TRES FILTRES DELS BRUGENTINS, FOLLETS TRAPELLES DE FARENA

No es transgredeix cap frontera de la prudència pel fet d’explicar diverses experiències que persones de Farena, de Mont-ral, de l’Aixàviga, del Bosquet o de la Cadeneta han tingut amb aquestes petites figures mitològiques, sàvies i entremaliades, que són els brugentins (o brugentons, com els anome-nen algunes cròniques medievals). Qualsevol nen o nena, xicot o xicota, home o dona que trepitgi reposadament els viaranys de l’entorn de Farena pot qualsevol dia, o qualsevol nit, sentir la veu de xiulet d’un follet que li dirigeix la paraula...

Aquests insignes habitants, que són com invisi-bles, sempre us donaran bons consells i escol-taran les vostres alegries (ho prefereixen) o les coses que us inquieten (si en teniu). Els seus parlaments, habitualment en forma de conte o narració curta, seran , en tot cas, molt assenyats i ben intencionats; alguna vegada poden ser també carinyosament burletes, amistosament irònics, compulsivament trapelles; sobretot quan s’adrecin a vosaltres els més jovenets, que tenen uns 162 anys ja que la darrera fornada és de mitjans del segle XIX i cap d’ells no ha mort, “al menys fins ara”, sempre diuen sorneguers.

Han parlat durant segles, encara que molts d’ells no ho han explicat mai ni ho reconeixerien si els ho preguntéssiu, a fusters, mestres, capellans, polítics, metges, alcaldes del poble i presidents d’associacions de veïns, regidors i cuiners, gela-

ters i il·lustradors, advocats i cronistes, pastors i economistes, dissenyadors i veterinaris, poetes i coristes, alquimistes i bruixots... Hi ha cròniques a diaris personals manuscrits del segle XI (en poder d’un conegut mecenes tarragoní que els guarda a la caixa forta d’un banc) que comenten consells d’aquests brugentins; també es pot consultar algun dels manuscrits trobats a obscurs passadissos d’una casa molt vella del casc antic de Reus que ens parla d’algunes aventures sonades causades pels “consells” tramposament irònics d’algun d’aquests follets. Però això ho recollirem a cròniques futures, com també serà a d’altres ocasions que es podrà desvetllar els renoms que els brugentins posen a la gent que ha corregut, o corre, sovint per Farena (ells posen malnoms divertits a tots els farenecs o fare-nenques amb els quals han parlat, com –entre els més recents-- l’Estívenson, la Corista, el Quasisegur, l’Orellu, la Hippie, o el Noble sanador...).

La recepta no pot ser més senzilla: si teniu ganes de pensar una mica amb vosaltres mateixos o amb el món, si voleu fer camí reposat tot sentint com us penetra molt a fons la força del paisatge, els colors i les olors de Farena, si els vostres peus us transporten cap al plaer solitari d’una caminada per aprofundir en els vostres pensaments..., sou carn de canó per sentir una veueta al vostra costat i topar-vos amb un d’aquests éssers excepcionals i màgics: els brugentins. Parleu-los sense cap mena de por, expliqueu-los tot el que us passa pel cap i, sobretot, escolteu les seves llegendàries narra-cions curtes que ensenyen a viure millor.

COSES QUE HAN PASSAT (QUASI SEGUR) A FARENA

Francesc Mercadé i Durà

A Farena passen coses màgiques! Tanmateix, un dels secrets més ben guardats per la gent que viu a Farena, o per aquelles persones que hi passen molts dies a l’any, és l’existència dels brugentins. Aquests misteriosos follets es solen presen-tar per sorpresa quan veuen algú passejant pels bosquets que envolten el poble. Fins ara, al menys que se sàpiga, sempre s’han aparegut quan es compleixen dues condicions: el caminant marxa sol, sense presses ni cap objectiu concret (no val buscar bolets o collir pinyes) i, a més, cal que els seus pensaments siguin intensos, amb la mirada clara i el cor alegre de la bona gent.

�0 L’Orella de Farena

Col·laboracions

Avui toca recollir la bonica història que ha seduït, en versions molt similars, diversos passejants solitaris. Fa referència als tres filtres màgics pels quals caldria passar tots els pensaments abans de verbalitzar-los o d’actuar seguint el seu dictat. Els brugentins asseguren que caldria fer-los ser-vir a tot arreu, però que a Farena, ens fan també molta falta.

El primer dels farcells relligat (gran com un meló, la tela de color blanc pur) conté, sembla, flors d’acàcia i és el colador de la veritat: Saps ben segur que el que vas a dir és del tot cert?

El segon dels ginys que proposen per fer respirar les nostres cabòries és un paquetet de cotó, tintat del color de les pedres de Farena, ben relligat, que sembla contenir pinyes rossegades i polides per esquirols; per aquest sedàs caldrà passar les nos-tres pensades per aclarir, a fons, la seva bondat, és bo el que us passa pel cap?

Finalment, abans de parlar o d’actuar és acon-sellable que el que anem a dir o a fer traspassi el darrer dels tamisos que és el de la necessitat. Per tal que això sigui possible cal comptar amb un paquetet de roba blanca i negra a quadrets, que conté, quasi segur, pedres arrodonides per les aigües del riu durant molts anys; amb això us assegurareu que cal dir o fer el que penseu, que és útil a algú o a alguna causa noble... Serveix, en definitiva, per alguna cosa explicar-ho?

Els brugentins suggereixen, a qui vol escoltar-los, que tothom hauria de tenir aquests senzills estris a casa. Es poden recollir els materials necessaris a l’entorn de Farena i només cal embolicar-los,

d’entrada, unes setmanes, en les teles del color adequat per garantir el seu bon funcionament. Amb els temps, els follets recomanen posar els ingredients (de poders màgics) abans esmentats, a petites gerres de vidre transparent, a l’entrada de les cases o a un lloc destacat de la llar. Donen sort als que hi viuen i recorden a tots els visitants els tres principis que permeten tancar a pany i clau les rancúnies, les difamacions, els mals records d’experiències passades, les males rela-cions que de vegades es passen de generació en generació, les xafarderies que fan mal a terceres persones, els enfrontaments passats que es man-tenen massa temps vius...

Ja ho sabeu, quan entreu a qualsevol llar de Farena, mireu si al rebedor, o sobre la xemeneia, o al menjador, hi ha còdols del brugent, pinyes del bosc, polides, de fusta preciosa i flors seques de les acàcies més frondoses del bosc... Quan descobriu aquests senyals estareu escoltant els brugentins, aquests singulars habitants de Farena que s’han proposat fer costat a tots els veïns i veïnes de bon cor i explicar-los contes i llegen-des, aventures molt sonades de l’ànima del sen-timent o del cos, remeis sanadors o consells per al bon viure... Tot això amb l’enigma d’aparèixer quan un menys s’ho imagina, amb la força que els dona ser tant savis, tan trapelles i amb tan bones intencions. Ara només ens cal caminar, tranquil·lament sols, pels bosquets tan bonics que envolten Farena. Quan els brugentins vul-guin, ens diran, a cau d’orella amb la seva aguda veu, paraules i enigmes, pensaments i reflexions, històries divertides... Tot dit de cor a cor.

CAPAFONTSTel. 689 623 951electr ic ista i fontaner

JESÚS ANDREU SOLÉ

�1 L’Orella de Farena�1 L’Orella de Farena

Col·laboracions

OMBRES D’IMPUNITAT AL PALAUFrancisco zapater i Esteban

Advocat

Val a dir, d’entrada, que és una conquesta del dret modern que les condemnes es complei-xin després del judici, no abans; que a ningú li agrada que un ésser humà traspassi, cap a dins, el llindar de la presó; i que confessar els fets i tornar els diners sostrets –o una part substancial– són atenuants que redueixen el càstig.

Tot i això, la decisió del jutge Juli Solaz de deixar en llibertat –i sense fiança– Fèlix Millet, l’Ali Babà del Palau de la Música, ha causat sorpresa i decepció en molts ciutadans. Encara que sigui legal, que ho és, i malgrat que molts juristes l’avalin; però altres –i bona part de la ciutadania– estem perplexos que pugui cont inuar al car-rer algú que ha r a m p i -nyat trenta milions d’euros al contribuent.

I si la decisió del jutge ha estat polè-mica, el seu mèto-de ha cridat l’atenció. Almenys això és el que es percep des de fora. Va trigar tres mesos a convocar a declarar Millet –tot i que el protocol aconsellava fer-ho immediatament– donant marge a l’ocultació de proves i a la fugida dels culpables. S’imaginen l’escàndol que s’hauria produït si s’haguessin escapat? I quan pensàvem que la tardança es

devia a la complexitat del cas, va despatxar la declaració en només una hora. A sobre, va dic-tar llibertat sense fiança i ara dóna la culpa al legislador per no proporcionar-li una base legal per acordar la presó. Fa la impressió que l’as-sumpte li ve gran i no sembla que tingui molt d’interès a aprofundir en els fets.

És ingenu pensar que no hi ha risc de fugida, com sosté el jutge. Si les coses es posen lletges per a Millet, en poques hores pot estar

a les antípodes. Té recur-sos econòmics per fer-ho

(propietats, caixes de seguretat plenes de diners, comp-tes a Suïssa ...) i suport familiar. I és conscient que en el futur aquí només trobarà buit, menyspreu i retret social, excepte en la seva família, és clar. I, si hi ha risc

de fugida, e n c a r a que sigui potencial,

el més pru-dent hauria estat la presó provisional. I més quan és molt probable que hi hagi malversació de cabals públics, un delicte amb pena més elevada.

La comparació amb un altre cas similar, el saqueig de l’ajuntament de El Ejido, es fa inevitable: mentre que Solaz deixa lliure

�2 L’Orella de Farena

Col·laboracions

Millet, la jutgessa d’Almeria ordena la presó incondicional de l’alcalde Enciso i de diversos dels seus companys. I això que l’alarma social produïda pel desfalc català és molt superior a la de l’andalús.

Però hi ha un altre aspecte, encara no sotmès a debat, que hauria de fer-nos reflexionar. Si el recurs del fiscal contra la decisió de llibertat no prospera, l’escenari dissenyat pel jutge Solaz fa preveure –i témer– un horitzó d’impuni-tat. Amb Millet en llibertat, els seus advocats podran manejar els temps del procés a la seva conveniència i tendiran a allargar-lo. Si a això hi afegim la complexitat del cas, no és estrany que trigui vuit o deu anys a resoldre’s. I llavors Millet tindrà més de vuitanta anys i podrà optar per diverses alternatives d’impunitat: acollir-se als beneficis que la llei concedeix a les persones

d’aquesta edat; pactar amb el fiscal una pena no superior a dos anys, que podria quedar en suspens perquè no té antecedents penals com-putables; i, si es posa malament la cosa, apro-fitar la llibertat per travesar l’Atlàntic i passar la resta dels seus dies solaçant-se a les platges brasileres de Copacabana o en qualsevol altre país sense tractat d’extradició.

En resum, el que tracto de fer veure és el seguent: si es compleixen aquests temors, Millet no entrarà mai a la presó. I és un mal exemple, perquè el missatge que s’està donant a la societat és nefast. I ho serà encara més si el cas es volatilitza amb el temps i acaba en no-res. Perquè si Millet quedés impune, la dialècti-ca ja no seria robar o no robar, sinó robar molt o robar poc. I ja se sap on condueixen lladronici i impunitat: a la cultura de tonto l’últim.

Passeig Miramar, 1243840 SALOU (Tarragona)Tel. 977 380 107Fax 977 350 117

Plaça Mossèn Muntanyola, 443840 SALOU (Tarragona)Tel. 977 350 174Fax 977 350 117

www.hotelcasablancaplaya-rotonda.com

�� L’Orella de Farena

ELS CAMINS DEL BRUGENTText i dibuix: Xavi Pagès

Passaré a relatar aquest tram de camí tal com era abans de la riuada del 94 i al mateix temps tal com es ara, que a la fi és el que ens servirà si volem visi-tar aquest indret.

Aquest tros de poc més de quilòmetre i mig, era i és un dels més ben conservats en vegetació de ribera de tot el Brugent, encara que el sender (camí) que hi transcorre actualment no és ni la meitat de còmode que ho era antigament.

Accedirem des de Farena per la pista que surt davant dels xalets a la carretera de la Riba a Farena, molt prop del poble. Baixem per la pista fins a tocar el riu i ens apropem quasi al davant de la porta d’una tanca que cerca el Molí d’en Fort que veiem al fons.

Aquest molí es convertí en habitatge ja fa un grapat d’anys. Des que servia d’habitatge al cuidador de la piscifactoria de la qual ja només queden restes de les basses. És l’únic molí, fora del nucli de la Riba, habitat de tot el Brugent. Avui en dia hi viu una famí-lia que fa mans i mànigues per reformar-lo i fer-ho més habitable, sobretot durant el cru hivern. Abans del 94 en aquest punt hi havia un pont penjant que feia fàcil creuar el riu, ara però, trobarem una gran soca de pi amb una sirga metàl·lica que ens ajudarà en aquesta comesa. Ara ens hem de guiar per unes marques de pintura blanques i verdes fins al final del trajecte; és un sender local que uneix el Pinetell amb Farena. Antigament les marques eren blanques i grogues, les del PR-19 que unien la Riba amb Farena per tota la llera del riu. La desfeta del 94 va fer que es perdessin els dos trams d’aquest fantàstic camí.

Immediatament de passar a l’altra banda del riu, vigilant de no caure de la soca del arbre, caminem entre pedruscalls bastant grans. La traça és bas-tant clara, encara que no és un camí de l’estil dels anteriors descrits en passades revistes. Si en algun moment hi va existir una senda com aquelles, el riu se la va endur amb les seves riuades imponents. Ara, hem de seguir sortejant talussos, pedres cai-gudes, caòtics codolars, etc. Bé, com dèiem seguim aigües avall per la dreta de la llera entre el pedrus-call. Abans el camí corria entre el bosc per un sen-der ben traçat i planer. La vegetació quasi no deixa veure el riu. A uns quans metres més avall veiem a l’altra banda del riu les runes del Molí d’en Borrós, un molí paperer del qual només queden un parell de parets. Curiosament es troba igual que abans de la riuada del 94, tot i estar prop del riu. En algun moment coincidirem amb restes de l’antic sender i veurem marques desgastades de l’antiga senyalit-zació. A l’alçada aproximadament d’aquest darrer molí, passem pel mig d’una petita pollancreda.

EL CAMÍ DEL RIU. TRAM ENTRE EL MOLÍ D’EN FORT I LES FONTANELLES

Molí d’en Borrós. Fot. Xavi Pagès.


Continuem avall sempre prop del riu. Si cerquem una mica segurament trobarem algun toll on, a l’es-tiu, ens podrem refrescar o pescar amb la mirada a alguna truita fugissera. En aquest tram de riu es pot practicar la pesca sense mort, vedat de pesca que cuida la seva explotació i protecció, una entitat de Valls. Les sargues i les freixes cada any són més nombroses i més altes d’ençà de la riuada, que tot just ha fet quinze anys aquest passat octubre.

Al cap de quasi un quilòmetre arribem en un punt on haurem de creuar a la força el riu ja que el sen-der que es veu que continua avall és l’antic, que passat les grans pedres que veiem a la llera del riu, mor. Antigament continuava per un bonic tra-çat entre roques i parets una mica enlairades per sobre la llera per fer cap a la gran xopera del Vilalta. Val la pena, però, fer un cop d’ull a aquest rocallam on un bonic toll ombrívol pot fer les delícies d’un calorós dia d’estiu. En aquest punt estem ben bé

a sota d’una agulla rocosa cèlebre en el món de l’antiga escalada clàssica a la vall del Brugent, la Ferranda., fita rocallosa visible des de molts punts de l’entorn de la vall del nostre riu, i que, segons on es miri, té un aspecte d’una geganta herètica i noble.

Creuem com puguem el riu saltant per les pedres i vigilant sempre les marques verdes i blanques.

Continuem pel vessant esquerre aigües avall. Aquí hem d’utilitzar els nostres dots i arts d’equilibristes i posar molt bé els peus per no ensopegar o torçar-nos algun turmell. Aquest tros d’uns 800 metres fins a les Fontanelles va ser recuperat el 2003 a iniciativa d’uns quans veïns de Farena, als quals els sabia greu que es pogués perdre aquest itinerari pel riu. Es reinaugurà amb motiu de la 4a Caminada pel Massís de les Muntanyes de Prades – Montblanc – Montblanc, amb el pas de més de 300 partici-

El Molí del Vilalta. Fot. Xavi Pagès.


Ctra. La Riba-Farena, km. 11Camí de La Bartra - 43459 MontblancTel. 977 264 003www.masdecaret.com

Turisme Rural Alternatiu

Mel i aromàtiquesHorta ecològicaGranjaEnergia solarPiscinaSala d’activitatsCuina casolana

pants. Actualment es utilitzat per excursionistes i pescadors.

Després de pujar un talús de terra trobem les res-tes d’una sèquia i hem de caminar-hi pel costat Poc més avall trobem les restes d’un dels molins més imponents i que encara conserva les seves quatre parets laterals. És el molí paperer del Vilalta. Passem a tocar la paret nord, baixeta en aquesta part, ja que, com el molí està encastat a la paret, la sèquia venia per dalt per omplir els dipòsits per fer el paper. Ara aquest indret i el seu entorn sembla una selva tropical, un “infern verd” però quan en aquest molí s’hi treballava segurament no hi havia tanta vegetació i el moviment humà deuria d’ésser bastant nombrós. Parades de conreu properes així ho semblen certificar. Actualment també és una meravella sentir-se envoltat de tanta natura en estat salvatge.

Al final del pany de paret veiem que se’ns uneix un altre sender. És el baixador que des del camí dels Molins, baixa directament i de forma sobtada a aquest lloc. És una via d’escapament ràpida si es vol fer via o en cas de necessitat. Continuem avall entre la “selva” per trobar, no massa lluny, un amuntega-ment d’heures que tapen quasi per complet un altre

molí. Aquest és el del Vilalta fariner. Aquest molí és un dels últims que va estar actiu en el riu fins als anys cinquanta, si exceptuem el molí d’en Fort que va produir corrent elèctric fins els anys setanta. No cal dir que és perillós entrar a investigar el que enca-ra queda dintre les runes, restes de maquinària com-pletament oxidada i desmantellada. A la cantonada del molí trobem la sortida del camí dels Molins, que suaument, si volem, ens retornarà a Farena. Però ara cal arribar fins a la font de Fontanelles per fer un traguet d’aigua o banyar-nos en el seu toll. Per arribar-hi cal anar seguint les mateixes marques entre la vegetació de ribera i saltejant la subllera que moltes vegades acostuma a portar aigua. I fins a la font hem arribat. La trobem per sota els nostres peus amb una surgència una mica mes amunt del riu. Si no hi ha vegetació, és molt fàcil de trobar. Si volem, podem continuar camí des d’aquest punt per les marques fins al Pinetell, o amb fites a la Bartra o a la Riba.

Una advertència important. Aquest camí descrit és impossible o molt dificultós -i completament des-aconsellable- en èpoques de pluges torrencials. La millor època acostuma a ser l’estiu. També és molt bonic de fer a l’hivern quan la vegetació s’omple de gebre i algun toll es gela.

Benvolguts veïns,

s’acaba l’estiu i Farena comença a restar tranquil·la, aquest poble és una meravella fora de Nadal i l’es-tiu. No és que no m’agradeu els humans, realment, fa tants i tants anys que us conec i us observo, que ja no us tinc ni por. Però m’agrada més tenir el poble amb pocs de vosaltres, és el natural, és com els nostres; sempre en som pocs, el territori és limitat i no dóna per a més.

Perdó, no m’he presentat, i això que els nostres tenim fama d’elegants. Sóc un corb, Corvus corax, també nomenat corbàs. La gent ens coneix prou, ja que som grans i totalment negres, molt més grans que els altres ocells. Malgrat això, pertanyo a la mateixa família que els pardals i les caderneres, per exemple. És a dir, als passeriformes.

Molta gent, quan ens veu volant, ens confon amb un rapinyaire, ja que també volem planant, aprofitant les tèrmiques, i tenim una gran envergadura. Però, si us hi fixeu una mica més, ens podreu identificar de seguida. Els trets clau són la forma de la cua, que és com un rombe, llarga i negra. I el cap força gros. També el color negre uniforme, lluent, serveix per a identificar, malgrat que depenent de la llum i de la distància d’observació, aquest tret pot ser que no el pugueu distingir clarament.

Els corbs, a diferència d’altres parents de la mateixa família corvidae –gralles i graules, per exem-ple- som força solitaris. Vivim en parella i som molt territorials. Hi ha si fa no fa les mateixes parelles de corbs a una comarca que d’àligues o falcons.

I criem als mateixos llocs que els falcons o les àligues perdiueres. De fet, sovint tenim conflictes greus amb aquests veïns, ja que ens agrada d’ocupar els mateixos racons per a fer els nius. Passa molts cops que una parella de les nostres s’enfronta amb una de falcons o d’àligues quan passem per davant dels nius ocupats, l’un de l’altre o l’altre de l’un.

De tota manera, aquestes trifulgues solen acabar amb uns quants crits i revolades espectaculars, rarament en ferits o morts, ja que els corbs som quasi tan grans com les àligues, i més grans encara que els falcons.

El tret més característic dels corbs és, com sembla que molts de vosaltres sabeu, la intel·ligència i la longevitat.

Les parelles de corbs poden mantenir-se al mateix territori i criant als mateixos nius més de cinquanta anys, ja que l’esperança de vida supera fàcilment els seixanta anys. Si fa no fa com un dels vostres.


CarTa DELS VoSTrES VEïNSEl corb

Màrius Domingo

aquesta llarga vida fa mes fàcil d’entendre la nostra coneguda intel·ligència, ja que tenim molt de temps per a aprendre i acabem coneixent a la perfecció el nostre territori, amb les seves trampes i les oportunitats d’aconseguir menjar fàcil.

així doncs, els corbs som molt vius, com es diu vulgarment. I, en el nostre cas, es pot aplicar perfectament.

ah, això sí, el que no som, és tramposos.

Darrerament, estem veient que entre els vostres n’hi ha alguns que no en tenen mai prou, acumulen i acumulen riqueses sense fre. Fins i tot he sentit que algun acaba confessant que ha robat milions...i es queda tan tranquil!

Els corbs, com qualsevol animal, no ho podem entendre, això. Sols agafem el que necessitem. En els nostre cas, a més, ens conformem amb poca cosa, ja que, com som omnívors, mengem de tot i ho aprofitem tot.

Però vosaltres no, sembla que qui té una casa en vol dues. Qui té un cotxe en vol dos, i més luxós, si pot ser.

Hi ha alguns que, irònicament, diuen que la felicitat és a les petites coses; el teu petit iot, els teus petits xalets a la platja i a la muntanya, els teus petits descapotables... Vaja!

¿És que no n’hi ha prou amb un bon lloc per jaure i totes les necessitats de menjar i beure cobertes?

Si la gent fóssiu menys ambiciosos potser us estalviaríeu tots aquests temes de crisis financeres, conflictes, guerres, etc.

I us ho diu algú que n’ha viscut més d’una, de guerra.

Una fosca revolada.

El corb.Traductor: Màrius Domingo

Natura


ALT CAMP VETERINARISClínica veterinària

Carretera de Montblanc, 843800 VALLS - Tel. 977 606 160

Horari

Dilluns a divendres DissabtesMatí de 10 a 13 h Matí de 10 a 13 hTarda de 17 a 20 h


Carrer Les Fonts, 11 • CAPAFONTS / Tel. 977 868 045 (trucar per encarregar)

B A R R E S T A U R A N T

CUINA CASOLANA TÍPICA / CARNS A LA BRASA

El Grèvol

Ossobuco amb salsaINGREDIENTS

4 talls d’ossobuco de vedella de un diàmetre de 12 cm (aprox.) i 3 cm. de gruix.

Una ceba.Un porro.Dos grans d’alls (millor si són del Belltall)Mig quilo de bolets (camagrocs o xampinyons laminats).Un got de vi blanc sec de la nostra terra.Brou de carnUn got de crema de llet per cuinar.Sal i pebre blanc Oli d’oliva (millor si és DO Siurana)

PREPARACIÓ

Primer salpebrem la carn i en una cassola amb una mica d’oli la daurem per les dues cares.

En una paella a banda fregim la ceba, el porro i els dos grans d’all tot ell ben trinxat. Quan la ceba i el porro estiguin ben ros-sets, ho tirem dins la cassola amb l’ossobuco. Aleshores i afe-gim el got de vi blanc. Es deixa coure fins que el vi consumeixi l’alcohol. Tot seguit hi posem el brou que ha de cobrir bé tota la carn. Si la cassola és una olla exprés ràpida, amb vint minuts ja està llesta, si és cassola normal es necessita una hora.

Es pot deixar preparat una estona fins a l’hora de consumir-ho. Quan es vulgui menjar, es torna a posar la cassola al foc i hi afegim els bolets (passats abans per la paella). Quan estigui calent, sols cal afegir el got de crema de llet i deixar que faci tot xup-xup una estona sense que quedi espès.

Ja està llest l’ossobuco per servir a taula. Un consell no deixeu d’assaborir el moll de l’os.

Un bon vi negre de la terra, serà un acompanyant excel·lent.

Bon profit, ja em direu el que us sembla.

Recepta d’Àngels Escobar i Garrido.

es de temps immemorials són cone-gudes les propietats del moll de l’os, ja que és un dels aliments més

complets, sobretot per als infants. La dificultat per accedir a aquest moll, fa que poques vegades s’aprofiti, si no és amb els ossos dels caldos. En restes del quaternari s’ha pogut comprovar que trencaven els ossos de les potes dels animals caçats per treure el moll i donar-lo a les criatures petites com aliment especial.

Avui dia podem trobar al mercat l’ossobuco, que són les potes, general-ment de vedella, tallades en rodanxes mecànicament amb una serra. Queden com uns medallons d’un diàmetre variat que va de 6 cm, fins alguns que tenen 15 cm, i un gruix mitjà de 3 cm. El moll de l’os queda al centre del tall, i es pot assa-borir un cop cuinat; la carn que envolta l’os és molt tendra i gustosa

Aquesta recepta és per preparar l’ossobuco i també per assaborir el sucu-lent moll de l’os. Si el tasteu, ens dona-reu les gràcies. Aquesta recepta és molt senzilla, fàcil de preparar i suculenta.

D

L’OreLLa de Farena revista.pdf · Des de Capafonts ..... 10 El llibre del Prior ... torrades al...

Documents

Transcript of L’OreLLa de Farena revista.pdf · Des de Capafonts ..... 10 El llibre del Prior ... torrades al...