L’ORACIÓEN ELS EXERCICIS ESPIRITUALS

DE SANT IGNASI DE LOIOLAA. M. Chércoles, sj.

1. LA META DE L’ORACIÓ ...............................................................................................

2. AMB QUÈ HEM DE COMPTAR PER A L’ORACIÓ

2.1. Primera manera d’orar ......................................................................................2.2. Segona manera d’orar .......................................................................................2.3. Tercera manera d’orar .......................................................................................

3. UNA ORACIÓ AMB UN HORITZÓ: NO EL BUIT. PRINCIPI I FONAMENT .............

4. L’ORACIÓ, RECERCA I RESPOSTA ..............................................................................

5. TORNAR A LA REALITAT: EN TOT ESTIMAR I SERVIR ...........................................

6. L’EXAMEN DE CONSCIÈNCIA, SÍNTESI DELS EXERCICIS ......................................

CONCLUSIÓ ......................................................................................................................... 32

12

29

26

15

11104

2

Tenim motius per considerar que enel procés dels Exercicis hi ha una peda-gogia de l’oració difícilment superable.L’oració, per tal de no ser il·lusa, had’estar implicada amb la vida. Per aixòIgnasi procurarà portar la persona a tro-bar Déu en tot, sota la premissa que Déui el món no són dues “realitats” inco-municades i contraposades, sinó que hiha una única història de salvació, que ésa la vegada sagrada i profana. Ignasi té

un sentit unitari, que culminarà en unavinculació tota espontània entre con-templació i acció.

Cap al final de l’Autobiografia queIgnasi va dictar a Gonçalves de Càmarapodem llegir que “...havia fet moltesofenses a Déu Nostre Senyor desprésque començà a servir-lo, però mai nohavia consentit en pecat mortal; mésencara, havia anat sempre creixent endevoció, és a dir, en facilitat per a tro-

2

1. LA META DE L’ORACIÓ*

Podria semblar contradictori que Ignasi de Loiola, home donat a lapregària i gran mestre i pedagog per ensenyar a pregar, s’expressésamb reserves sobre l’oració. En efecte, el P. Gonçalves de Càmara –undels seus col·laboradors a Roma– refereix en el seu Memorial elsegüent: [Ignasi deia que] “un home veritablement mortificat en té prouamb un quart d’hora per unir-se a Déu en la pregària. “I no sé si foualeshores que digué sobre aquest tema allò que li sentirem moltesvegades, val a dir, que de cent persones que es lliuren a la pregàrianoranta són il·luses. I d’això me’n recordo molt clarament, tot i quedubto si deia noranta-nou” [196]. No deixa de ser xocant la contraposi-ció entre l’home veritablement mortificat i les persones que es lliuren ala pregària i són il·luses. Però, si en endinsem en la seva concepció dela pregària, comprendrem millor per què formula aquesta contraposició.

* Aquest quadern reprodueix el seminari que va impartir Adolfo Chércoles, sj. a Cristianisme i Justícia - EIDESel mes d’abril del 2006. La transcripció i adaptació al llenguatge escrit ha estat a càrrec de M. Dolors Oller, iposteriorment l’autor va revisar i ampliar alguns punts.

bar Déu, i ara més que mai en tota laseva vida; i sempre i en qualsevol horaque volia trobar Déu, ell el trobava”[99].

Doncs bé, tota la pedagogia d’Ignasisobre l’oració va dirigida a aquest fi.S’ha de reconèixer que fou un mestre derealisme i d’objectivitat: mai no es vatancar en la subjectivitat. Així, el crei-xement en “devoció” vindrà referit a lafacilitat per a trobar Déu, que per a ellserà la meta de tota oració: es tracta detrobar Déu fàcilment en totes les coses,atès que Déu es troba implicat en totarealitat. ¡Ell és el Criador i Senyor!

Tanmateix, procurem profunditzaren aquesta descripció de la devoció.Segons Sant Ignasi la vida espiritual,com tota vida humana, és dinàmica, maino és estàtica: o creixem o minvem, i nopot ser d’altra manera. La seva expe-riència és clara: sempre creixent en de-voció; i aquesta consisteix en facilitatper a trobar Déu. Es tracta, per tant, d’u-na experiència que no té res a veure ambqualsevol mena de voluntarisme. A Déuse’l troba en la suavitat: és troballa, éssorpresa, no terme d’elucubració.

Aquest “creixement en devoció” su-posa que al llarg de la vida d’Ignasi hiva haver una progressió: no és quelcom

que s’assoleix d’una vegada per totes.Per això acaba dient: i ara més que maien tota la seva vida.

A més, aquest procés progressiu noés quelcom lineal o que no tingui elsseus riscs. Hem començat esmentant lesreserves d’Ignasi sobre les personesmolt lliurades a l’oració, la majoria deles quals serien il·luses. Ell mateix re-coneix que ha tingut experiències il·lu-ses i va deixar constatat els risc d’aixòen les Regles per al discerniment, espe-cialment en les de la segona setmanad’Exercicis. En aquest treball nosaltresno ens detindrem en el discerniment, pe-rò tanmateix cal tenir ben present aque-lla singular sospita.

En el llarg procés del que parlemhem de considerar primer una etapaprèvia que és de gran importància en or-dre a descobrir el que pretenem enaquest seminari: la pedagogia delsExercicis en allò que fa referència a l’o-ració. Aquest moment previ és el queIgnasi anomena les tres maneres d’orar[EE 238-260] (Utilitzarem la següenttraducció catalana: Ignasi de Loiola,Exercicis Espirituals, Traducció deR.M. Torelló i J.M. Rambla, Barcelona,Proa, 1990 (Clàssics del Cristianisme,nº 15)).

3

1.1. Primera manera d’orar“La primera manera d’orar és sobre

els deu manaments i els set pecats mor-tals, les tres potències de l’ànima i elscinc sentits corporals; la qual manerad’orar és més aviat oferir forma, mane-ra i exercicis per tal que l’ànima es pre-pari i se n’aprofiti, i per tal que l’ora-ció sigui acceptada, que no pas donarcap forma o manera concreta d’orar.”{EE 238].

D’entrada trobem que no és només“sobre manaments”, sinó també sobretres coses més: “els set pecats mortals,les tres potències de l’ànima i els cincsentits corporals”. D’altra banda, el pa-ràgraf sembla contradir-se, ja que anun-

cia una manera d’orar, però acaba dientque no dóna cap forma o manera con-creta d’orar. ¿En què quedem, ens dó-na una manera d’orar o no?

Amb la precisió que el caracteritza,Ignasi ens diu que es tracta més aviatd’oferir forma, manera i exercicis pertal que l’ànima es prepari i se n’aprofi-ti, i per tal que l’oració sigui accepta-da... És a dir, sembla que no es tractapròpiament d’una manera d’orar, sinóde quelcom previ: Sant Ignasi vol queabans d’entrar en oració, abans d’obrir-nos a Déu –que per a ell no és un ob-jecte d’elucubració, sinó una realitatpersonal–, hem de prendre consciènciade l’estructura del nostre “jo”.

4

2. AMB QUÈ HEM DE COMPTAR PER A L’ORACIÓ

Hem de considerar les tres maneres d’orar com un document clauper al que aquí pretenem: la pedagogia ignasiana de l’oració.

El jo no és pas una cosa tan simple:consisteix en una estructura, que s’haanat formant en cada persona en unahistòria carregada de peripècies, que nosempre han estat d’allò més favorable.Això porta a suposar que aquesta es-tructuració inevitable pot presentar de-formacions que afecten el seu funciona-ment. Es tracta d’una estructuraciódestinada a facilitar-nos l’accés a la re-alitat, però les deformacions que indi-

càvem la poden distorsionar. Ara bé,Déu, a qui ens obrim en l’oració, és tam-bé Realitat, no una projecció. Per tant,és important que abans de pregar com-provem quines són les deformacionsque poden condicionar la nostra matei-xa oració convertint-la en quelcom me-rament projectiu.

Per tal d’entendre el que volem dirconvindria tenir present el següent es-quema:

5

10 MANAMENTS - 7 PECATS CAPITALS - 3 POTÈNCIES DE L’ÀNIMA - 5 SENTITS CORPORALS

7 virtuts oposades

(Visió de la realitat) (Hàbits, actituds) (Laboratori) (Dades)

MemòriaEnteniment

Voluntat

ADULT

INFANT RE

AL

ITA

TDD

ÉÉUU

PRIMERA MANERA D’ORAR

La vida humana és dinamisme, éshistòria. Quan neix un nen, no sabemquè serà d’ell. I no ho sabem perquè noneix programat, com els animals que te-nen un instint que assegura el seu com-portament correcte sense que puguin fa-llar. L’ésser humà, en canvi, sí que es potequivocar, i no hi ha manera d’assegu-rar que sempre ho encerti. Naixem, perdir-ho així, “en blanc”, amb capacitatspotencials que haurem de desenvolupar.

Bé, doncs: en l’esquema que tenimal davant trobem la paraula ‘infant’ ambunes fletxes a sota. Seguim la direccióque indiquen i preguntem-nos pel signi-

ficat de cada un dels referents que Ignasiens assenyala, començant pels sentitscorporals. En efecte, l’infant tot justnascut comença a captar, gràcies alssentits corporals (sense que hàgim dediscutir quins són els més desenvolu-pats), dades sobre la realitat. Ells són elsqui ens posen en contacte amb la reali-tat.

Aquestes dades entren en una menade “laboratori”, les potències naturals(memòria, enteniment i voluntat). Tot elque l’infant percep queda “gravat” en laseva memòria. Per mitjà de l’entenimentpot relacionar unes experiències amb al-

tres i té capacitat per avaluar-les (per ru-dimentàries que aquestes avaluacionspuguin ser) i finalment podrà respondrea allò que podrem anomenar voluntat.

Totes aquestes elaboracions, en lamesura que es van repetint (el nen imi-ta i repeteix, i amb aquesta repetició vaincorporant actituds), van creant hàbitsi actituds que s’incorporen al comporta-ment de l’infant. L’educació de la per-sona està farcida d’hàbits i d’actitudsque s’han anat incorporant a la pròpiavida de manera gairebé “mecànica”.Doncs bé, la repetició serà la clau en elsExercicis: en els Exercicis no hi ha capprocés sense repetició. Els set pecatmortals correspondrien a aquest conjuntd’hàbits i actituds negatives que podenconfigurar el nostre comportament.Com haurem de veure, el que preocupaSant Ignasi no és el “pecat mortal” aï-llat, sinó en la mesura en què el pecats’ha convertit en hàbit o actitud: nomésaleshores s’incorpora al nostre ésser ipot condicionar així el nostre accés a larealitat deformant-la (un nen que éstractat de forma agressiva s'acostarà a larealitat en forma agressiva, a causa deles experiències que ha viscut). Des d’a-quest punt de vista, doncs, els pecatsmortals són actituds negatives que hande ser substituïdes per actituds positives(virtuts oposades).

Finalment, tota persona té una “vi-sió de la realitat” que correspondria alsdeu manaments (els deu manaments sónuna visió de la realitat que delimita unspunts de referència elementals que pos-sibiliten la convivència. En aquest sen-tit cadascú té els "seus" propis mana-ments).

Ara bé, aquesta dinàmica que hemdescrit en el nen va estructurant un joque, vers els cinc anys, haurà assolit lesbases claus sobre les quals aniran incor-porant-se enriquiments futurs. Per aixòels primers anys són tan importants.

Amés, en l’esquema apareixia la pa-raula ‘adult’ sobre una fletxa que té unadirecció inversa a la fletxa de l’infant,¿Què significa? Que en l’adult no no-més segueix funcionant la dinàmica del’infant (enriquiment d’una realitat queseguim incorporant), sinó que aquestesestructures que hem anat elaborant ensfaciliten molt aviat un accés a la realitatmés àgil i a la vegada condicionat.

En efecte, gràcies al fet de tenir una“visió de la realitat”, a la que hi hem in-corporat uns “hàbits i actituds”, (si cadavegada que baixem per una escala ha-guéssim d’elaborar els equilibris que esrequereixen per fer-ho amb rapidesa iseguretat, esgotaríem totes les nostresenergies només en baixar un graó), igràcies a que la nostra memòria, l’ente-niment i la voluntat han adquirit unamanera d’interrelacionar-se, i a que lameva sensibilitat té incorporades expe-riències ja viscudes, la persona pot es-merçar la seva energia en altres reque-riments i el seu accés a la realitat esdevémés àgil.

Però, al mateix temps, l’accés a la re-alitat pot quedar condicionat: la visió dela realitat de cada persona justifica lesseves actituds, condiciona les potènciesde l’ànima (se’n recorda d’allò que li in-teressa i s’oblida d’allò que l’interpel·la)i, finalment, àdhuc els sentits corporals(un sent allò que l’afalaga, i no sent allòque li desagrada).

6

Per això és tan important per a SantIgnasi que l’exercitant confronti la sevavisió de la realitat amb els Manaments:les seves actituds amb les actituds ne-gatives que representen els pecats mor-tals; la seva manera d’usar la memòria,l’enteniment i la voluntat i els sentitscorporals (hom pot viure de clixés iprescindir de la realitat). Només si unpren consciència de les incoherències enaquesta confrontació podrà assegurar unaccés més correcte, no només a la reali-tat, sinó a una obertura honesta versDéu.

Déu està implicat en la realitat (n’ésel Criador). Déu no s’escapoleix, sinóque s’implica i es compromet! Si la me-va manera d’accedir a la realitat la des-figura, jo desfiguraré també el mateixDéu. Puc pretendre que m’obro a Déu,però en realitat m’estic “empescant unahistòria” que ni em descol·loca ni m’in-terpel·la, sinó que la faig coincidir ambles meves expectatives.

La realitat és curulla de sorpreses,per la senzilla raó que no la construeixojo, sinó que me la trobo al davant. És peraixò que jo no la puc controlar total-ment. El mateix passa amb Déu: si dei-xa de ser permanent novetat i sorpresa,és que jo l’he projectat convertint-lo enun ídol adaptat als meus interessos.

Dit d’una altra manera: la finalitatd’aquesta primera manera d’orar “sobreels manaments” és presentar una inter-rogació general sobre les actituds, lesvisions de la realitat, el prejudicis queens posseeixen. Perquè és ben cert quenosaltres no accedim a la realitat d’unaforma tan innocent com pensem. Peròvegem ja com s’ha de fer aquesta quà-druple confrontació.

La primera confrontació és la “visióde la realitat” de l’exercitant amb elsmanaments. Vegem la “manera i ordre”d’aquesta confrontació.

1r.: Abans d’entrar en oració, repo-sar una mica l’esperit asseient-se o pas-sejant-se, com semblarà millor a ca-dascú, considerant on vaig i a què” [EE239].

2n.: Una oració preparatòria, com,per exemple, demanar gràcia a Déunostre Senyor per tal que jo pugui co-nèixer en allò que he faltat dels deu ma-naments; i també demanar gràcia i aju-da per a esmenar-me en endavant,demanant perfecta intel·ligència d’ellsper a guardar-los millor i per a majorglòria i lloança de la divina majestat[EE 240].

– demanar gràcia a Déu nostreSenyor: la petició serà una peça clau enel procés dels Exercicis. Totes les medi-tacions i contemplacions que el mètodeproposa estan emmarcades per una pe-tició. Ara bé, hom demana allò que noté ni pot. Es tracta d’obrir-se a un do.

– per tal que jo pugui conèixer enallò que he faltat dels deu manaments:no puc saber si he complert o no els deumanaments. En efecte Sant Ignasi estàconvençut que l’accés a la pròpia nega-tivitat és quelcom que ens depassa: no ensom capaços. Més aviat ens “justifi-quem”. Per tant, és una gràcia de Déu ac-cedir a aquesta negativitat. Amb aques-ta petició soscavo la “seguretat de lameva bona consciència” i m’obro a lasospita.

– i també demanar gràcia i ajudaper a esmenar-me en endavant: ambaqueixa segona petició reconec no no-més la meva incapacitat d’accedir a la

7

meva negativitat, sinó també per a can-viar. ¡Tot és gràcia!

– demanant perfecta intel·ligènciad’ells (dels manaments) per tal de guar-dar-los millor: Sant Ignasi parteix delfet que l’ésser humà és un ser intel·li-gent que mai no és comprometrà a allòque no pot comprendre, ni ho farà seu.Si un “manament” li sembla un disba-rat, no el “guardarà”. Per tant, s’ha dedemanar a Déu que ens doni una “per-fecta intel·ligència” del sentit i abast decada manament, per tal de poder-lo“guardar”.

– per major glòria i lloança de la di-vina majestat: l’ésser humà (com hemde veure en el Principi i fonament [PF]ha d’estar obert a la gratuïtat; el seucomportament ha d’estar lliure de qual-sevulla perspectiva interessada o mani-puladora.

Si demanem allò que cerquem, ésque es tracta de quelcom que ens ha deser donat: això no té res a veure amb elvoluntarisme. Es tracta d’obrir-nos aDéu, però sense que jo desaparegui: sócjo el qui demana.

3r.: “Pel que fa a la primera mane-ra d’orar, convé de considerar i pensar,en el primer manament, com l’he guar-dat, i en què he faltat..., i si en aquesttemps trobo faltes meves, demanar-nevènia i perdó... I així successivamentamb tots els altres manaments [EE 241-242].

En efecte, una fallada aïllada que emsorprèn i m’humilia no és perillosa; hoés allò que s’ha incorporat de tal mane-ra a la meva manera de ser que ja ni ensóc conscient. El que és més perillós ésl’inconscient, com havia de dir Freudsegles després corroborant la preocupa-

ció de Sant Ignasi. L’hàbit agafa en elqui l’ha adquirit un grau d’autonomiaque li estalvia la consciència: es posa enmarxa sense que necessiti el controlconscient. És aquí on hi ha el perill.

4t.: Segona nota. Un cop acabataquest discurs..., s’ha d’acabar amb uncol·loqui a Déu nostre Senyor...[EE243] Aquest diàleg confiat amb Déu(col·loqui) serà la culminació de qual-sevulla pregària que es proposi en elmètode dels Exercicis.

Aquest pas cinquè tanca el mètodeque se’ns proposa per a confrontar-nosamb la nostra visió de la realitat mitjan-çant els deu manaments. Ara nomésqueda aplicar-lo als altres tres temes dereferència: els set pecats capitals (acti-tuds negatives), les tres potències de l’à-nima (memòria, enteniment i voluntat)i els cinc sentits corporals. [EE 244-248].

Aquesta última confrontació potsemblar a primera vista una ximpleria.Tanmateix, com ja vàrem dir, són elssentits corporals els qui ens obren a larealitat. Doncs bé, també aquests es po-den trobar condicionats per la nostra“visió de la realitat”, les nostres “acti-tuds”, els nostres oblits, justificacions,etc. Efectivament, no sembla tan su-perflu que ens preguntem “en què hempecat” en cada un dels sentits, com elshem emprat... I aquí hi trobem encarauna nota: Qui vol imitar, en l’ús delsseus sentits, Crist nostre Senyor...; i quivoldrà imitar, en l’ús dels sentits, nos-tra Senyora... [EE 248].

La proposta podríem pensar que noté gaire solta. No és obvi que l’hem d’i-mitar en les virtuts? O en el complimentdels manaments?, etc.

8

La raó profunda de vincular el “se-guiment” de Crist al fet d’imitar-lo enl’ús dels sentits s’ha de relacionar ambl’Anotació 2: ...el que omple i satisfàl’ànima no és saber molt sinó sentir i as-saborir les coses internament [EE 2].En efecte, cal dir que sempre que Ignasiparla de “coneixement intern” no es re-fereix tant a l’afectivitat quant a la sen-sibilitat; no és allò que m’emociona, si-nó allò que s’ha incorporat en el meuésser de tal forma que jo reacciono es-pontàniament de manera correcta, sen-se ésser-ne explícitament conscient. Estracta de quelcom connatural.

Intentem d’endinsar-nos en la con-nexió entre “coneixement intern” i “sen-sibilitat”.

Quan una persona es posa a apren-dre de conduir cotxe té la il·lusió d’ob-tenir el carnet. Doncs, bé, el dia que pas-sa la prova és el moment en què en sapmés (en teoria), però, en realitat, no sapencara conduir. Ha de seguir practicantamb el cotxe perquè puguem dir que ésun conductor expert. Què és el que limanca? Que les seus “sentits corporals”(vista, oïda, tacte) es coordinin enaquest hàbit que anomenem “saber con-duir”. És aleshores, i només aleshores,que conduirà perfectament, gairebé sen-se que se n’adoni.

És en la sensibilitat on ens hi juguemla praxis correcta. Un professional delvolant, si un dia ha de canviar de vehi-cle, no hi troba cap problema. No ha depensar què ha de fer en cada moment;com que té l’ “hàbit de conduir”, les se-ves reaccions seran les correctes, per béque els mecanismes que manipula si-guin diferents. Les seves reaccions s’a-comodaran perfectament a les noves

circumstàncies sense que hagi de fer capesforç conscient. Això podria sorpren-dre, però és veritat: l’adquisició de l’hà-bit fa possible aquest “miracle”.

Així, doncs, no és cap disbarat queSant Ignasi insisteixi en la imitació delssentits corporals de Jesús pel que fa a lesvirtuts: ell havia captat que la praxis ensla juguem en la sensibilitat. I aquesta éstambé la raó per la que Jesús ens diu queparla en paràboles, per tal que totveient-hi no hi vegin, i sentint-hi no hisentin ni comprenguin... I la raó que dó-na d’aquesta ceguesa i sordesa és ques’ha fet insensible, el cor d’aquest po-ble! S’han tapat les orelles, han tancatels ulls... (Mt 13, 10, 3).

És a dir, davant la mateixa realitat,uns hi veuen i comprenen, i altres no; iaixò Jesús (tot citant Isaïes) ho atribueixa la insensibilitat del cor. El cor, per aun semita, s’identifica amb la interiori-tat de l’home. En l’esquema que hemproposat correspondria a les tres prime-res instàncies: la meva visió de la reali-tat, les meves actituds i la meva mane-ra d’usar els tres potències, quecondicionen la meva sensibilitat i fanque només vegi i senti allò que s’aco-moda a les meves idees i prejudicis. Peraixò Jesús diu que els ha de parlar en pa-ràboles. Davant d’un cor insensibilitzatno hi altra sortida. Vegem en quin sen-tit.

En front de l’acusació dels fariseus idels escribes, aquest acull els pecadorsi menja amb ells, Jesús els proposa lesparàboles de la misericòrdia (Lc 15). El“prejudici” que no es pot ser “pur” si untracta amb impurs reflecteix que una zo-na de la sensibilitat dels fariseus romancondicionada per aquesta convicció, i

9

no hi ha manera de desmuntar-la direc-tament. Jesús amb la paràbola de l’ove-lla perduda remet a una zona de la sevasensibilitat que no està “condicionada”per cap prejudici. En efecte, l’ovellaperduda cobra un valor que no teniaabans de perdre’s. Aquesta reacció es-pontània de qualsevol persona pot des-muntar el “prejudici” dels oients: preci-sament allò que s’havia perdut, que ésdèbil i que s’havia esgarriat, desperta larecerca i la misericòrdia. Aquesta cons-tatació pot possibilitar la recuperaciódels oients. Els prejudicis només sóndesmuntats per la realitat, ja que la con-tundència d’un fet no es pot discutir.

Tornem, doncs, a Sant Ignasi: si lanostra sensibilitat va essent la mateixade Jesús, la nostra resposta a la realitats’anirà assemblant a la seva, i el nostreseguiment de Jesús estarà més garantit.

Aquesta nota, reflecteix la importàn-cia que Ignasi atorga als sentits corpo-rals. Ens ho juguem tot en la sensibili-tat: som la nostra sensibilitat, no allò quepensem o allò que ens emociona. La sen-sibilitat corporal, com vèiem és amunt,ens possibilita l’accés a la realitat: senseella no hauríem sortit del nostre buit ini-cial, ja que vam néixer “en blanc”. Bé,doncs, la nostra resposta a la realitat (lanostra praxi) també dependrà d’ella. Laincorporació de la sensibilitat en un pro-cés de coneixement és un terme final, noun inici. Això constitueix, al meu enten-dre, el que és més original del llibre delsExercicis, atès que hem d’admetre queaquesta manera de “subratllar” la im-portància de la sensibilitat no queda re-duïda a aquesta nota, sinó que ens aniràacompanyant tot al llarg del procés enl’aplicació de sentits [EE 121].

En efecte, Sant Ignasi sap que la nos-tra sensibilitat té una orientació, adqui-reix estructuracions que són molt esta-bles, mentre que la emotivitat ésterriblement oscil·lant, sense que nosal-tres puguem impedir aquestes oscil·la-cions. L’emotivitat té una gran força. Iper això Sant Ignasi es preocupa d’or-denar els afectes; però allò que ell pre-tén en realitat és canviar la nostra sensi-bilitat. Per això el moment culminantdel dia (l’últim exercici) el reservarà pera l’aplicació de sentits. L’estructuracióde la nostra sensibilitat és estable (elpianista no s’oblida de tocar el pianoperquè la seva emotivitat estigui abatu-da). Ara bé, com es pot canviar l’es-tructuració de la nostra sensibilitat?Només amb la repetició. Però de la re-petició i de l’aplicació de sentits en par-larem més endavant.

En conclusió: aquesta primera ma-nera d’orar ens ofereix dues gran ad-vertències de l’espiritualitat ignasiana:la sospita generalitzada sobre l’estruc-tura del nostre jo (la meva visió de la re-alitat, les meves actituds, la meva ma-nera d’elaborar les dades que arriben almeu coneixement), i el convencimentque en ordre a la praxi ens ho juguemtot en la sensibilitat. Aquests dues ad-vertències han de romandre en el fonsde tota oració per tal que aquesta no si-gui “il·lusa” i pugui accedir a la realitata través de la praxi: és quelcom previ.

2.2. La segona manera d’orarSi la primera manera d’orar ens

confronta amb l’estructura complexadel nostre jo, la segona manera ho faamb el misteri de la paraula, que és el

10

gran instrument sense el qual no seriapossible expressar-nos i comunicar-nos. He dit misteri perquè, efectiva-ment, la paraula ens va al davant ambuna llarga història que, en gran part,ens és desconeguda. Aquesta històriaestà amagada en la paraula i li dóna unaprofunditat que la fa digna de ser ora-da i contemplada, sobretot quan estracta d’oracions que hem repetit tan-tes vegades mecànicament com si fos-sin quelcom màgic.

El mètode no podria ser més sen-zill: hom s’ha de demorar sense pressaen la consideració d’aquesta paraulatant de temps com calgui mentre vagitrobant significacions, comparacions,gustos i consolació en consideracionspertinents a aquest paraula del PareNostre... [EE 252]

És a dir, es tracta de deixar-se por-tar per les “ressonàncies” que cada pa-raula evoca. I això sense programar eltemps i, menys encara, el ritme. Úni-cament voldria subratllar l’avís que estroba al final: acabada l’oració, en po-ques paraules, girant-se vers la perso-na a qui ha orat, demani les virtuts ogràcies de les quals senti més necessi-tat. [EE 257].

En Sant Ignasi, l’oració va sempreemmarcada en una relació interperso-nal i apunta a treure algun profit: de-mani les virtuts o gràcies de les qualssenti més necessitat.

2.3. La tercera manera d’orarPer últim, la tercera manera d’orar

serà a compàs [EE 258]: aprofita la ma-teixa experiència vital que suposa l’alè(“anhélito”) amb la finalitat de revita-litzar unes pregàries que semblen con-demnades a no passar de ser una merarecitació, convertint-les així en expres-sió de la vitalitat del propi ésser viven-ciada en cada respiració. Cada paraulade l’oració escollida és incorporada alritme de la respiració tot pronunciant-lalentament i rítmica. En connectar la vi-vència relacional de la fe amb el ritmede la respiració s’intenta que la personaes vagi incorporant a la vivència de Déudes dels nivells més viscerals.

Així la pregària es va com encastanten la vida de manera que tota actuacióarribi ser experiència orant.

Aquestes tres maneres d’orar són tanbàsiques que les podem considerar compunt de partença per a qualsevol plante-jament d’oració, atès que ens fan pren-dre consciència d’allò amb que qualse-vol persona ha de comptar a l’horad’obrir-se a la pregària.

Són com una mena de pòrtic irre-nunciable que bé podria esdevenir unaveritable iniciació que hauria de prece-dir el procés dels Exercicis com a tal,sense posar-hi terminis, sinó deixantque la persona vagi prenent consciènciade quins són els recursos amb els quecompta.

11

En la primera apareix l’afirmacióque l’ésser humà és lliure (no està pro-gramat) i ha de cercar un “per a què”:L’home és creat pera lloar, fer reve-rència servir Déu nostre Senyor i, mit-jançant això, salvar la seva ànima...(EE 23).

Es parteix del fet que l’ésser humàes troba amb la vida: però aquesta vidano la troba programada, com es el casdels animals amb els seus instints: ha debuscar-se un “per a què”. El que SantIgnasi ens proposa sembla que consta dedos membres vinculats dialècticament:el primer membre (lloar, fer reverència

servir Déu nostre Senyor) suposa unsortir del propi jo, que consisteix enobrir-se a Déu (l’Altre) des de la gratuï-tat (lloar), el respecte (fer reverència) iel servei. Només quan es parteix d’a-questa sortida de si (negació, pas dia-lèctic: mitjançant això) hom es pot obriral segon membre: salvar la seva ànima,val a dir, es trobarà ell mateix, es realit-zarà. És, al peu de la lletra, la dinàmicaque es troba en la frase de l’Evangeli: Elqui perdi la seva vida per mi, la troba-rà (Mt 16, 25).

Ara bé, aquest “per a què” que hompot escollir com a vàlid des de la seva

12

3. UNA ORACIÓ AMB UN HORITZÓ: NO EL BUIT.PRINCIPI I FONAMENT

Ens podem preguntar ara quin itinerari ha de seguir l’oració enaquesta pedagogia constituïda pel procés dels Exercicis. Hem decomençar recordant que el “Principi i fonament” (PF) és el punt d’ar-rencada d’un procés, com si fos un pòrtic dels Exercicis (jo consideroque és com l'índex d'un llibre, que m'impel·leix a comprar-lo. En efecte,si veig en un aparador el títol d'un llibre que m'atreu, abans de comprar-lo llegiré l'índex on podré descobrir si el títol correspon a allò que jocerco. Però després ja no segueixo llegint l'índex, sinó que s'ha de lle-gir el llibre. El PF s'ha de limitar a un índex que em decideix a entrar enel procés dels Exercicis, però res més). Com haurem de veure, es con-vertirà en l’horitzó de tota oració. Consta de dues parts diferenciades.

llibertat es trobarà amb una contrarietat:bé que és veritat que un no està progra-mat, tanmateix hom es troba condicio-nat positivament (desigs) i negativa-ment (temors). Això és el que es plantejaen la segona part: Per això cal que ensfem indiferents a totes les coses creadesen tot allò que és concedit a la llibertatdel nostre lliure albir i no li està prohi-bit, de manera que en quant depèn denosaltres no vulguem més salut que ma-laltia, riquesa que pobresa, honor quedeshonor, vida llarga que curta, i aixímateix en totes es altres coses, solamentdesitjant i elegint el que més ens con-dueix al fi per al que som creats [EE 23].

Que un tingui clara la primera partno garanteix que sigui conseqüent en lapraxi: l’evidència del “per a què” no ga-ranteix que hom ho executi. Es reque-reix un procés de descondicionamentque no és fàcil: cal que ens fem indife-rents... Aquest és el repte de tot el pro-cés dels Exercicis. No és una meta quehagi de ser assolida a l’acabar la “con-sideració” del PF, sinó un horitzó defons que ha d’estar present en tots i ca-da un dels passos que el “mètode” delsExercicis ens vagi plantejant. Aquesthoritzó és el que Sant Ignasi sintetitzaen l’oració preparatòria, que des d’a-quest moment acompanyarà l’exerci-tant fins a l’últim exercici: demanargràcia a Déu nostre Senyor per tal quetotes les meves intencions, accions ioperacions siguin purament ordenadesal servei i lloança de sa divina majestat[EE 46].

Aquesta “oració preparatòria” queacompanyarà l’exercitant al llarg de totel procés és tan important que val la pe-na que analitzem detingudament el seu

contingut. Preguntem-nos, doncs, perles tres coses a les que es refereix.

No estem programats. Això implicaque les nostres possibilitats són múlti-ples i que s’ha d’elegir entre elles: aixòés el que anomenem intencions.Aquestes són el punt de partença d’allòque pretenem. Una intenció que no éscorrecta invalida un comportament.Aquí rau la importància de la “puresad’intenció”. L’ètica gira al voltant d’ai-xò, i això és el que ens ha portat a creu-re que podem obtenir la seguretat de labona consciència. Però es tracta de quel-com més problemàtic, sobretot quanamb aquest procediment intentem deli-mitar la nostra responsabilitat. Que laintenció sigui correcta no garanteix queho sigui la praxi.

En efecte, Sant Ignasi no es confor-ma amb el fet que les nostres “inten-cions” apuntin al “servei i lloança” deDéu, sinó que hi afegeix les accions.Què són les “accions”? El nostre accésa la realitat. Si una “intenció” no es tra-dueix en “acció”, perd el seu veritableabast. Però no sempre les nostres ac-cions coincideixen amb les nostres in-tencions: xoquem amb la incongruèn-cia. Què hem de fer aleshores?

Segons l’educació que hem rebut,ens refugiem en la nostra “recta inten-ció”, mentre que ens desentenem del’acció incorrecta que es produí “senseque jo ho volgués”. Bé, doncs, SantIgnasi pretén amb aquesta petició queno ens desentenguem d’aquest consta-tació i que, sense convertir la cosa enuna tasca anguniosa, (pretenent que fa-ci meu allò que escapa a la meva cons-ciència), no ho deixi fora de la meva res-ponsabilitat. No em sento estrictament

13

responsable (ja que jo no volia queocorregués), però no me’n desentenc si-nó que ho emmarco en un horitzó de res-ponsabilitat que s’escapa de les mevespossibilitats (és per això que ho dema-no) i ho assumeixo com una tasca quehe de tenir present, prenent consciènciaque la realitat de la meva actuació seràsempre més ampla que el món de lesmeves intencions. El fet que jo no vul-gui ofendre no implica que l’altre no sesenti ofès, i això hauré de tenir-ho encompte en endavant. Demano, doncs, aDéu que aquesta acció a través de laqual accedeixo a la realitat i que pot noser congruent, resti també oberta al seu“servei i lloança”.

Finalment, Ignasi es refereix a lesoperacions. ¿Què serien les “opera-cions”? En el llenguatge ignasià semblaque són l’exercici de les nostres facul-tats: les operacions de la meva memòriasón els records, les de la meva imagina-ció, les fantasies, etc.

Les operacions, doncs, no tenen ca-ràcter ètic, però les hem de controlarperquè les intencions sorgiran d’allò

que hom ha fomentat. (D’aquí la im-portància del que els nens veuen en laTV). Sant Ignasi vol que demanem queaquestes operacions, en tant que són elbrou de cultiu de les nostres intencions,siguin també “purament ordenades enservei i lloança de la seva divina ma-jestat”.

L’oració no podria ser més ampla:abasta el món interior de la persona (in-tencions), la seva praxi (accions), la re-alitat que l’envolta i, per tant, l’afecta, através de les operacions. Aquests tresgrans àmbits que emmarquen la vida espresenten davant Déu en forma de peti-ció per tal que siguin ordenats segonsaquell “per a què” del PF. I cal remarcarque no deixa res a fora: es tracta de “to-tes les meves intencions, accions i ope-racions”.

D’altra banda, com que presideix totel procés (no és només principi, sinótambé fonament), aquesta oració prepa-ratòria es converteix en el fil conductorde tot el procés que ha de culminar enla “contemplació per a aconseguiramor”.

14

Elles representen els quatre gransproblemes que tot ésser humà, creient ono creient, d’una o d’altra cultura, téplantejats.

1. El problema de la negativitat en lanostra vida: fallem, fem mal, ens fanmal, etc. (1a setmana).

2. El problema de nostra llibertat:podem destruir la pròpia vida i la delsaltres des de la nostra llibertat (1a set-mana); i, d’altra banda, sense ella nosom persones. ¿Com fer-ne ús? (2a set-mana).

3. El problema del dolor, que a ve-gades ens visita, i que sempre és presental nostre voltant. (3a setmana).

4. El goig: com viure allò que ha deser culminació sense enuig. La gran es-

tupidesa de la nostra societat és que haconvertit la felicitat en una obligació,quan hauria de ser do i sorpresa (Pascal,Brunner) (4a setmana).

Tot això serà afrontat des de la fe.Partint de Crist nostre Senyor al davanti posat en creu (EE 53) en la primera set-mana, escoltem la seva crida a seguir lavida vertadera que mostra (EE 139) (2ªsetmana), per tal que seguint-lo en la pe-na (3ª setmana), el seguim també en laglòria.(EE 95) (4ª setmana).

Després d’haver recorregut aquestprocés, Ignasi fa que l’exercitant torni ala realitat “preparat i disposat” per “tro-bar Déu en totes les coses” i per “en totestimar i servir”.

15

4. L’ORACIÓ, RECERCA I RESPOSTA

Així, doncs, una vegada Ignasi ens ha fet prendre consciència d’allòamb què podem comptar com persones (problemàtica de les tresmaneres, d’orar), i ens ha descrit l’horitzó al que ens obrim com a tasca(oració preparatòria), entrem en el procés pròpiament dit: les quatresetmanes.

Aquesta primera setmana consta decinc exercicis, i el mètode d’oració quees proposa és el de la meditació de lestres potències (Memòria, enteniment ivoluntat). La dinàmica d’aquests exer-cicis pretén, com hem dit, afrontar la ne-gativitat (pecat). Els passos que hom hade donar en aquest procés queden mar-cats en la petició de cada un dels exer-cicis: 1r, davant del pecat en si (forad’un mateix), hom ha de sentir-se im-plicat (vergonya i confusió de mi ma-teix); 2n, davant dels propis pecats, (in-tens dolor i llàgrimes recuperadores);3r., a través de dues repeticions, hom had’obrir-se a una sensibilització negativa(demanar un triple avorriment); i 4t, de-manar temor de les penes que pateixenels damnats, val a dir, els qui han mal-mès el seu projecte humà (infern).

El mètode d’oració per realitzaraquests passos, Ignasi l’anomena medi-tació de tres potències, i es troba descriten el primer punt del primer exercici:pecat dels àngels: ... aplicar la memò-ria sobre el primer pecat, que fou delsàngels, i després sobre el mateix fentdiscórrer l’enteniment, després la vo-luntat, volent recordar i entendre tot ai-xò per sentir més vergonya i confusió,comparant amb un pecat dels àngelstants pecats meus, i on ells per un pecatanaren a l’infern, quantes vegades jol’he merescut per tants. Dic retreure ala memòria el pecat dels àngels: comhavent estat creats en gràcia, no volent-se ajudar amb llur llibertat per fer re-

verència i obediència a llur Creador iSenyor, caient en supèrbia, foren con-vertits de gràcia en malícia, i llençatsdel cel a l’infern; i així, després de dis-córrer més en particular amb l’enteni-ment, i acabat moure més els afectesamb la voluntat. (EE 50). (He subratllatles paraules que ens poden ser clau pera comprendre aquest mètode d’oració).

Hom ha de començar aplicant la me-mòria. La memòria és la facultat mésobjectiva que tenim. No permeto queningú interfereixi en la meva voluntat,ni en la meva llibertat, ni en els meusafectes, però agraïm que ens “refres-quin” la memòria. Si aquesta deixa deser objectiva, no és vàlida. Per tant, lamemòria és la que recupera la història.Si no tenim memòria, ens quedem sen-se història pròpia, sense biografia. Lamemòria és, doncs el que ens connectaamb la realitat.

... Després sobre el mateix fent dis-córrer l’enteniment. És el segon pas.Gràcies a la intel·ligència podem rela-cionar uns fets amb altres i avaluar-los.Però Ignasi ens fa notar que l’enteni-ment ha de “discórrer” sobre les dadesque ha aportat la facultat més objectiva,no sobre fantasies. El problema és queno sempre estem disposats a recordar oa pensar; per això afegeix: després lavoluntat, volent recordar i entendre totaixò. En efecte, no és cosa fàcil voler en-frontar-se amb la pròpia negativitat itreure’n conclusions. I aquí és on entraen joc la voluntat. Tendim a evadir-nos

16

1. AFRONTAR LA PRÒPIA NEGATIVITAT DES DE LA MISERICÒRDIA(1a SETMANA)

de la realitat negativa o, cosa pitjor, ajustificar-la. Només la nostra “voluntat”pot superar aquest rebuig instintiu aafrontar la realitat.

Finalment, hi ha una ultima inter-venció de la voluntat. No n’hi ha prouamb discórrer correctament: hom had’afegir a aquest discurs el món delsafectes, perquè contràriament no tindràforça per realitzar el que hom voldria.

Acabat, moure més els afectes ambla voluntat. En efecte, la voluntat no do-mina els afectes; l’únic que pot fer ésmoure’ls: una cosa és el que hom sent,i una altra el que hom vol.

Sant Ignasi va interrelacionant lestres facultats (potències de l’ànima), pe-rò les “ordena”: no és el mateix comen-çar pensant sobre suposicions que saberque, en primer lloc, hem de recordar lesdades reals de les que disposem per talde no caure en fantasies tot creient queestem pensant. D’altra banda, Ignasi ésconscient que podem posar-nos d’es-quena a la realitat, i per això fa recurs ala voluntat a fi que “vulgui recordar i dis-córrer”. Finalment, tenir clares les metes(saber el que hom vol) no implica quehom les compleixi: la voluntat ha de serconscient que ha de “moure” (ordenar)els afectes per tal de fer el que vol.

Hom ha de construir la seva vidaamb les seves dades, no amb les dels al-tres: s’ha de començar, doncs, recupe-rant la memòria i discórrer sobre les da-des que ela aporta. I, si això no ens surtespontàniament, la voluntat ha d’inter-venir per afrontar la realitat sense eva-sions. Per últim, no hem de creure que elvoluntarisme tingui cap futur; l´únic quepot fer la voluntat és “moure” els afec-tes, ja que no és possible dominar-los.

Amb aquest mètode de les tres po-tències, Sant Ignasi ens proporciona l’ú-nic mitjà vàlid d’accedir a la pròpia ve-ritat fent-se’n responsable. No és cosacasual que recorri a aquest mètode perenfrontar la persona amb la seva nega-tivitat (pecat).

L’aplicació d’aquest mètode al pecatdels àngels es descriu així: no volentajudar-se amb llur llibertat per fer re-verència i obediència a llur Creador iSenyor, caient en supèrbia... La dinàmi-ca d’aquest primer pecat que ens aportala nostra “memòria” revela que s’as-sembla a la dinàmica de qualsevol altrepecat: és per això que el seu record (me-morar) i la reflexió (entendre) podenportar l’exercitant a prendre consciènciade la seva implicació (per sentir mésvergonya i confusió). En efecte, en totpecat trobem aquesta mateixa dinàmica:usar de la llibertat, no des del respecte il’escolta, sinó per a constituir-nos encentre (caient en supèrbia).

Després d’aplicar el mètode al pecatd’Adam i Eva i a qui per un sol pecatmortal ha anat a l’infern, el punt cul-minant és el col·loqui: Imaginant Cristnostre Senyor al davant i posat en creu,fer un col·loqui, com de Creador ha vin-gut a fer-se home, i de vida eterna amort temporal, i així a morir pels meuspecats [EE 53].

Per començar, adonem-nos que és laprimera vegada que apareix Crist, posaten creu. Ja és un encert que Crist no apa-regués en el PF: el mateix Jesús, en tantque home, l’hagué de viure. I és que lafe en Crist sorgeix del fet Pasqual. Lamort-resurrecció de Jesús és el puntd’arrencada del cristianisme.

17

Bé, doncs, com a culminació de l’en-frontament amb la història del pecat “ensi” que suposa el primer exercici, ensapareix al davant Crist “posat en creu”com a símbol de la conseqüència de totadinàmica de pecat: la mort, el sofrimentde l’innocent. En el Crucificat ens tro-bem amb un Déu que es fa en Jesús unqualsevol, solidaritzant-se amb els mésdarrers: i així a morir pels meus pecats.Aquesta frase s’hauria d’interpretarcom: “implicat en una realitat afectadaper un pecat en el que tots participem”.

Ara bé, aquest posar al davant noenfronta l’exercitant amb una idea (persublim que sigui), sinó amb una perso-na, la qual de Creador ha vingut a fer-se home, i de vida eterna a mort tempo-ral. És a dir, ens obre a una relacióinterpersonal. La fe cristiana per a SantIgnasi és pura interpel·lació personal(altre tant mirant a mi mateix el que hefet per Crist, el que faig per Crist, el quehe de fer per Crist) que responsabilitza.En efecte, tota responsabilitat comportaassumir la nostra temporalitat (història):“què he fet” (passat), “què faig” pre-

sent), “què he de fer” (futur) en ordre aun compromís per Crist que porta a unacerca-resposta que la persona s’ha deplantejar sense que ningú li pugui donarja feta: i així, veient-lo d’aquesta mane-ra penjat en la crea, discórrer pel quese m’oferirà.

Aquest compromís responsable esconsolida en una relació personal. Així,el col·loqui es fa, pròpiament, parlant,així com un amic parla amb un altre, oun servent al seu senyor, bé demanantalguna gràcia, bé culpant-se d’algunamalifeta, bé comunicant les seves cosesi volent-hi consell.[EE 54].

El col·loqui, en tant que trobada per-sonal amb Déu, és sempre per a SantIgnasi quelcom recuperador. La vergo-nya i confusió està orientada a respon-sabilitzar la persona –no només de caraal passat, sinó també de cara al futur–,mai a anul·lar-la.

Una vegada s’ha descrit ja què és lameditació de les tres potències, es pas-sa al segon exercici, en el qual homs’enfronta amb “el procés dels pecats”.

Davant del carreró sense sortida alque ens podria portar el pecat (el buit del’infern), Sant Ignasi ens presenta la vi-da del rei eternal com una crida que do-na sentit a un jo que podria tancar-se ensi mateix (“caure en supèrbia”).

La crida del rei temporal ajuda a con-templar la vida del rei eternal [EE 91-100].

Aquesta contemplació, pòrtic de lestres setmanes següents, ens obre a unacrida que s’ha de fer vida. En efecte, la

18

2. LA VIDA DEL REI ETERNAL COM CRIDA (2a, 3a, 4a SETMANES)

crida del Rei eternal és a seguir-lo: Lameva voluntat és de conquerir tot elmón i tots els enemics, i així entrar enla glòria del meu Pare: per tant, quivoldrà venir amb mi ha de treballar ambmi, per tal que, seguint-me en la pena,em segueixi també en la glòria [EE 95].Per tant, hom ha d’anar i viure com Ell(2ª setmana), sofrir amb Ell (3ª setma-na) i participar en la seva glòria (4ª set-mana). En realitat tota vida és una cri-da, per a bé o per a mal. Aquí Sant Ignasiens remet a la nostra tendència a identi-ficar-nos amb aquells que encarnen elsnostres ideals, seguint la dinàmica queinicialment tinguérem: identificats ambels nostres pares, imitàvem i repetíemallò que ells feien. Aquest mecanismesegueix present de manera latent en ca-da persona. Sant Ignasi és conscientd’això i avisa: quant més digne de con-sideració és veure Crist nostre Senyor,rei etern... És a dir, es tracta d’una ten-dència molt perillosa, i només “és cosadigna de consideració” aplicar-la a“Crist nostre Senyor”.

Però aquesta crida queda emmarca-da en una petició: demanar gràcia anostre Senyor per tal que jo no siguisord a la seva crida, sinó prest i diligentper a complir la seva santíssima volun-tat [EE 91]. Sabem ja que la petició decada exercici focalitza allò que hom hade pretendre. Aquesta crida del Rei eter-nal a seguir-lo ens obre a la contempla-ció. A partir d’ara haurem de contem-plar els Misteris de la vida de Crist, nomeditar-los. Ara bé, si la finalitat de to-ta “meditació” era la recerca, la de lacontemplació serà l’escolta. Això és elque es demana en aquest exercici: queno sigui sord a la seva crida.

Però, atès que per copsar l’abast dela petició hom l’ha de relacionar amb elcol·loqui, caldrà recordar les oblacionsde major estima i major cabal queIgnasi proposa: Etern Senyor de totesels coses, jo faig la meva oblació ambel vostre favor i ajuda, davant la vostrainfinita bondat, i davant la vostra Maregloriosa, i tots els sants i santes de lacort celestial, que jo vull i desitjo, i ésla meva determinació deliberada, sem-pre que sigui en major servei i lloançavostra, d’imitar-vos a passar tota menad’injúries i vituperis, i tota pobresa ai-xí actual com espiritual, sempre que lavostra santíssima majestat em vulguielegir i rebre en tal vida i estat [EE 98].

És a dir, aquesta actitud contemplati-va que demanem (no ser sord) no és quel-com tan “passiu”, sinó que, només si femcontra la pròpia sensualitat i contra l’a-mor carnal i mundà, ens obrirem al se-guiment. En efecte, el que ens impediràd’escoltar (ser prestos i diligents per acomplir la divina voluntat) serà el nostrenarcisssisme i la nostra cobejança. És peraixò que esdevindrà quelcom alliberador,no només voler, sinó també desitjar, demanera que arribi a convertir-se en unadeterminació deliberada... d’imitar-vosen passar injúries... i tota pobresa... Ambaquesta actitud ens preparem per a lacontemplació (l’escolta, el no ser sord)dels Misteris de la vida de Crist.

2.1. La vida veritable interpel·la lameva llibertat a un seguiment (2asetmana)

La segona setmana dels Exerciciss’enfronta amb el problema de què faigjo amb la pròpia vida. I la vida de Jesús

19

se’ns ofereix com una alternativa vàlida(quant és cosa més digna de considera-ció). En efecte, la recerca del propi exer-citant anirà essent paral·lela a les peri-pècies de la vida de Jesús. I el mètodeproposat per accedir a la vida de Jesússerà el de la contemplació.

La contemplació afegeix un preàm-bul nou: entre l’oració preparatòria i lacomposició de lloc cal recordar la his-tòria de la cosa que haig de contemplar[EE102]. És a dir, la contemplació ne-cessita tenir al davant des del principitota l’escena, ja que mai no ha de con-vertir-se en una “lectura meditada”.Aquí no es tracta de discórrer amb l’a-fecte, sinó de reflectir sobre mi mateixper treure’n algun profit. Reflectir no ésreflexionar. La paraula no es troba maien les meditacions de tres potències, si-nó només en les contemplacions i en lesaplicacions de sentits. Segons elDiccionario de autoridades, significa“el fet de reverberar un raig de llum enun cos opac”. Així, doncs, cal que la vi-da de Jesús es reflecteixi en mi i m’in-terpel·li, no que elucubri sobre ella. Laelucubració manipula; la contemplaciódescol·loca i fa canviar.

Totes aquestes contemplacions esta-ran, com sempre, emmarcades en una pe-tició: demanar coneixement intern delSenyor, que per mi s’ha fet home, per talque més l’estimi i el segueixi [EE 101].

En efecte, el que ens ha d’anar can-viant és un “coneixement” al que s’hihagi incorporat la sensibilitat (coneixe-ment intern), és a dir, en el que es posien joc la nostra totalitat, perquè ensafecta: que, per mi s‘ha fet home. Quandescobrim el que una persona ha fet“per mi” (en gratuïtat total, no refre-

gant-m’ho) es desencadena en nosaltresla mateixa resposta generosa i desinte-ressada (per tal que més l’estimi) i emsento compromès (i el segueixi). Peròmai no hem d’oblidar que es tracta dequelcom que hem de demanar: no és unaexperiència voluntarista, sinó un do.

Sant Ignasi només desenvolupa duescontemplacions de la segona setmana:l’Encarnació [EE 101-109] i elNaixement [EE 110-117]. La primera téuna entitat pròpia (i en ella s’hi amagaallò que fou després el nervi de laCompanyia de Jesús: la Missió). En elNaixement, en canvi, trobem la dinàmi-ca que farà que la nostra aproximació al’escena sigui contemplativa. Per tal decontemplar l’escena que el primer pre-àmbul (la història) ens ha posat davantdels ulls Ignasi proposa tres punts:Veure les persones, sentir el que parleni mirar el que fan.

El primer punt és veure les perso-nes... [EE 114]. És el primer pas per talque la nostra actitud sigui contemplati-va. Ja hem dit que per a Sant Ignasi to-ta oració ha de ser relació interpersonal.Doncs bé, jo definiria aquest primer pascom el descobriment de la dinàmica dela presència personal. En efecte, aques-ta dinàmica no es dóna sense més ambla `presència física: la persona que seual meu costat en l’autobús no és una pre-sència en la meva vida ni suscita cap re-lació interpersonal. Es tracta d’una pre-sència que no passa d’una mera“juxtaposició”.

En efecte, per a Sant Ignasi es trac-ta de veure les persones (no “coses),com si jo hi fos present, amb una pre-sència no merament física, sinó impreg-nada d’una actitud molt concreta: fent-

20

me jo un pobret i indigne esclauet, mi-rant-los, contemplant-los i servint-losen llurs necessitats... amb tot acatamenti reverència possible. El qui és prepo-tent no sabrà mai el que es una relacióinterpersonal, ja que ningú no se senti-rà persona davant d’ell. Només aquestaactitud respectuosa i expectant, oberta ala sorpresa (res de “clixé”) i disposadaa servir en llurs necessitats (sense ma-nipular) es pot considerar una presènciapersonal: amb tot l’acatament i reve-rència possible. Es tracta d’obrir-se almisteri de la persona. Aleshores podràsorgir un reflectir (en el sentit que jahem explicat) que ens interpel·li.

El segon: mirar, advertir i contem-plar el que parlen; i, reflectint en mi ma-teix, treure’n algun profit [EE 115]. Encomptes de la fórmula “oir les perso-nes” Ignasi empra tres verbs que ex-pressen en què consisteix el que ell vol:no simplement “oir”, sinó el que diemhabitualment escoltar. L’actitud expec-tant del punt anterior possibilita aquestmirar, advertir i contemplar el que par-len. Quan el qui m’escolta “mira”, “ad-verteix” (pren consciència) i “contem-pla” (es sorprèn) el que jo dic, em sentomés persona.

El tercer: mirar i considerar el quefan... [EE 116]. L’actitud de presència id’escolta segons els dos punts anteriorspossibilita l’obrir-se al misteri de la per-sona. Però ¿què vol dir “mirar” les per-sones si ja les “hem vist”? ¿Què afegeixel mirar al veure? D’antuvi, en la for-mulació del Naixement Ignasi hi afe-geix i considerar. Es tracta, doncs, d’unmirar que va més enllà del que es veu aprimera vista, fins a considerar el rera-fons del que fan. “Tota la vida –dèiem–

es converteix en una crida per al bé o peral mal”, que és el mateix que dir que to-ta acció humana té un significat, un sen-tit: pretén transmetre o cercar alguna co-sa, té una història i un horitzó.

Això és el que Sant Ignasi suggereixque hem de descobrir en el fet que elSenyor hagi nascut en summa pobresa:un signe que en ell enclou tota una vida(al cap de tants treballs... per a morir encreu), així com el seu sentit (i tot aixòper mi). En efecte, tots podem percebreen la forma de mirar-nos, de dar-nos lamà, etc. El que és una persona, la sevaactitud. L’acció humana és sempre sig-nificativa i ens diu més que les mateixesparaules. Amb aquest tercer punt,doncs, Ignasi ens obre al misteri de lavida de Jesús perquè descobrim el rera-fons que i ha darrere els seus fets, ges-tos, postura en la vida, què el mou... Ésobrir-se al misteri de la persona.

Si la contemplació no penetra enaquest misteri, és que quelcom ha fallat:s’ha quedat en una pura anàlisi “científi-ca” en el sentit més “còsic” del terme. Encanvi, quan ens obrim al significat, a lahistòria i a la dinàmica que s’enclou encada fet, aleshores estem contemplant:ens obrim a la sorpresa i ens sentim in-terpel·lats. La contemplació suposa re-ceptivitat i dóna accés a la realitat, sorprèni ens pot canviar; la meditació, en canvi,cerca, analitza i a voltes és projectiva.

2. 1. 2. Aplicació de sentitsDesprés de dues repeticions [EE

118-120] Ignasi proposa el novador mè-tode d’oració de l’aplicació de sentits[EE 121-126]. Ja hi vam al·ludir en laprimera manera d’oració, quan parlà-

21

vem de la sensibilitat en ordre al segui-ment de Jesús.

Hem de començar dient que, en rea-litat, no sabem com s’ha de fer. Sí sa-bem que ens falta molt per a que la nos-tra sensibilitat s’assembli a la de Jesús.Possiblement la contemplació de la vi-da de Jesús ens hagi entusiasmat, peròel que hom vol és que s’incorpori a lanostra sensibilitat.

L’únic que Sant Ignasi ens indica ésque hem de portar els cinc sentits i queaprofita de passar els cinc sentits de laimaginació. ¿Quin abast tenen les parau-les “portar” i “passar”? Per començar,¿és que no hi eren ja? En efecte “vèiem”les persones, les “sentíem” i les “mirà-vem”. Tot i això, constatem que la nostrasensibilitat no s’ha incorporat al conei-xement de Jesús. Per tant, hom ha de“portar” i “passar” cada sentit, sense que-dar-nos en la mera emoció; si no és així,la nostra praxi seguirà sense resoldre. Lafinalitat de l’“aplicació de sentits” ésque la nostra sensibilitat es vagi assem-blant a la de Jesús. El nostre coneixe-ment de Jesús serà “intern” quan s’hihagi incorporat la nostra sensibilitat.Vegem, doncs, si en els quatre punts queIgnasi proposa hi trobem dades que ensajudin a entendre aquest exercici.

Segons el primer punt [EE 122], allòde passar cada punt de la imaginacióconsistiria en meditar i contemplar enparticular les circumstàncies. En efecte,la sensibilitat no és afectada per les ide-es, sinó per la realitat; i aquesta es con-creta en les circumstàncies. L’aplicacióde sentits no es pot moure entre idealit-zacions. Sant Ignasi ho tenia tan clar queal jesuïta que ha fet els Exercicis amb elssentits de la imaginació li sotmetrà rea-

litats en les que els sentits corporals espuguin sensibilitzar amb circumstànciesde pobresa, dolor i inseguretat: les expe-riències dels hospitals, la peregrinació iels oficis baixos i humils.

El tercer punt uneix dos sentits: olo-rar i gustar amb l’olfacte i amb el gustla infinita suavitat i dolçor de la divini-tat, de l’ànima i de les seves virtuts, i detot, segons sigui la persona que es con-templa, reflectint en si mateix i traient-ne profit [EE 124].

Així com Ignasi remetia la vista a lescircumstàncies reals, l’olfacte i el gustels remet a la persona que contempla.En efecte, la realitat personal despertasensibilitats difícils de descriure, peròmés penetrants que les reals. Si no sa-bem com es fa, ni som capaços de fer-ho (ho hem de demanar), només ensqueda la repetició i la petició. Si en lacontemplació predominava la passivi-tat, aquí aquesta es fa extrema: no sa-bem ni com es fa.

És a dir, tot i no sabent com es fa, síque hem de saber allò que St. Ignasi pre-tén: que la sensibilitat de l’exercitant esvagi assemblant a la de Jesús. No esconforma amb que els seus ideals i va-lors coincideixin amb els de Jesús; nitampoc amb que visqui moments de fer-vor o entusiasme. Sap què allò que pos-sibilitarà que el seu accés a la realitats’assembli al de Jesús (seguiment) seràque la seva manera de veure les coses,els seus gustos, les seves repugnàncies...siguin semblants als de Jesús. Això noes pot controlar (com el pianista no con-trolava el seu propi progrés), però sí esconstata que allò que abans s’obteniaamb un laboriós esforç (sentint-se “pro-tagonista”), ara es viu com sorpresa,

22

com do, en suavitat. El que així s’acon-segueix i només es constata amb agraï-ment té una estabilitat que no es trobaen cap acte “voluntariós”. Més encara,com qualsevol altre mena d’incorpora-ció de la sensibilitat a la nostra praxi(coneixement intern), té la sorprenentpeculiaritat d’adequar-se als canvis dela realitat. En una paraula, si la nostrasensibilitat va essent la de Jesús, el nos-tre seguiment de Jesús estarà més ga-rantit.

2. 1. 3. “en quina vida o estat es volservir de nosaltres...”

Tots els exercicis que Sant Ignasiproposa es dirigeixen a treure’n algunprofit. Segons ell, l’oració ha d’anarsempre emmarcada dins allò que jo vulli desitjo. Mai roman en el buit! Si la pe-tició central d’aquesta segona setmanaapunta al coneixement intern de Jesús,perquè l’estimi més i el segueixi, quancontemplo la vinguda de Crist al tem-ple a l’edat de dotze anys [EE 272], SantIgnasi proposa a l’exercitant què voldràfer amb la seva vida: començarem, jun-tament amb la contemplació de la sevavida, a investigar i demanar en quina vi-da o estat es vol servir de nosaltres sadivina majestat...i com ens hem de dis-posar per a caminar en perfecció enqualsevol estat o vida que Déu nostreSenyor ens doni per elegir. [EE 135].Aquesta recerca anirà acompanyada dela contemplació de la vida de Jesús pertal que es converteixi en seguiment, noen una autonomia autosuficient.

Bé, doncs: per anar introduint-nosen això... proposa dos exercicis que sóncabdals: el primer va dirigit a la intel·li-gència (les Dues banderes), i el segon,

a l’afecte (els Tres binaris). Tots dosexercicis acaben amb un triple col·loqui[EE 147] que acompanyarà l’exercitanten totes les contemplacions de la vidapública del Senyor. Aquest col·loqui se-rà reforçat encara amb la nota dels Tresbinaris [EE 157].

Ja vam veure com la vida del Reieternal era una crida; i per tal de no sersords havíem d’actuar contra la pròpiasensualitat... fins arribar a la determi-nació deliberada d’ “imitar” Jesús pas-sant tota mena d’injúries...i de pobre-sa... El gran impediment per seguirJesús sempre girarà al voltant del nostrenarcisisme i de la nostra cobdícia. Aixòes el que es recull en el col·loqui. Aquestcol·loqui, que s’hauria de fer al final decada contemplació, ens donarà una vi-sió una mica “esbiaixada” de la vida deJesús: el seu seguiment no ha de ser pre-cisament emotiu o estètic, sinó desem-mascarador d’enganys.

En efecte, aquesta és la disjuntivaque ens planteja la petició de les Duesbanderes: coneixement dels enganysdel mal cabdill, així com de la vida ver-tadera que mostra Jesús, i gràcia per aimitar-lo [EE 139]. Estem lliurats a l’en-gany, i això ens ha d’instal·lar en la sos-pita. El triple col·loqui recull aquestasospita i demana que hom sigui rebutsota la seva bandera (la vida vertade-ra). Blinda les contemplacions de deri-vacions enganyoses: el seguiment deJesús, per tal que sigui veritable, (lliurede sospites) ha de ser des de la pobresai la humiliació.

Les contemplacions, amb el correctiudel triple col·loqui, apunten a que la me-va llibertat vagi encertada. A partir d’a-quest moment, hem de començar a pre-

23

guntar-nos en quina vida o estat es volservir de nosaltres sa divina majestat, totobservant en quin dels tres temps per feruna sana i bona elecció estem vivint.

A aquestes altures del procés delsExercicis, la contemplació ens ha anatidentificant amb un Jesús que ens cridaa treballar amb ell. Però això ens porta-rà a seguir-lo en la pena.

2.3. Afrontar el dolor ‘amb Cristdolorós’ (3a setmana)

Les contemplacions d’aquesta set-mana tindran la mateixa estructura, pe-rò es canviarà la petició i s’hi afegirantres punts més. Si en tota oració SantIgnasi vol que en traiem algun profit, enaquest moment del procés delsExercicis s’ha de començar demanantdolor, sentiment i confusió, perquè pelsmeus pecats el Senyor va a la passió[EE193], que és la petició de la prime-ra contemplació sobre l’última cena. Elseguiment de Jesús de la segona setma-na es descentra dels sentiments de la pri-mera setmana (vergonya i confusió, in-tens dolor i llàgrimes), que giraven alvoltant d’un mateix (de mi mateix o delsmeus pecats). La fe dóna un contingutpersonal a uns sentiments que ja teniensentit per si mateixos. L’oració és, enSant Ignasi, relació interpersonal.

Vegem ara els tres punts que s’afe-geixen per tal d’assolir aquest descen-trament que ve motivat pel fet que elSenyor va a la passió.

El 4rt punt diu: considerar el queCrist nostre Senyor pateix en la huma-nitat o vol patir, segons el pas que escontempla; i aquí començar amb moltaforça i esforçar-me a doldre’m, entris-

tir-me i plorar, i així treballar pels altrespunts que segueixen [EE 195]. La cor-recció que el mateix Ignasi fa al text ensautoritza a pensar que la “consideració”no ha de limitar-se a la humanitat histò-rica de Crist, sinó que s’ha d’obrir al do-lor de tota la humanitat. El Déu encarnatens espera allí on hi ha sofriment.

El 5è punt obre una perspectiva in-quietant: considerar com la divinitats’amaga, a saber, com podria destruirels seus enemics i no ho fa, i com deixapatir la sacratíssima humanitat tancruelíssimament. [EE 196]. És l’escàn-dol de la Creu, el silenci de Déu. Déus’amaga en el dolor humà. La perspec-tiva d’aquest punt la podem denominarcom una experiència “atea” de Déu. ElDéu que jo voldria que baixés de la creu,no baixa. Però, ¡menys mal! ¿Quina res-posta hagués sigut això per als qui nopodem baixar de la creu? Déu no és“com Déu mana”! Ens oblidem que elDéu en qui creiem és Amor (1Jn 4, 8):com podria destruir els seus enemics i noho fa... L’escàndol del calvari segueix es-sent actual. L’Amor es fa dèbil amb elsdèbils, i no abandona. És la trobada ambun Déu que no és fruit de les nostres ex-pectatives, sinó que ens descol·loca. Elmisteri del dolor ens desborda, però en ells’hi revela un Déu que no abandona nidestrossa, perquè és Amor. És un Déu “in-útil”.

El sisè punt proposa considerar compateix tot això pels meus pecats, etc. Iquè he de fer i patir per ell [EE 197].No és un “per mi” culpabilitzador (perculpa meva) que ens anul·la, sinó unaentrega a fons perdut, en gratuïtat.

Però la petició que regirà tota la ter-cera setmana apareix en la segona con-

24

templació: dolor amb Crist dolorós,aclaparament amb Crist aclaparat, llà-grimes, pena interna de tanta pena queCrist passà per mi [EE 203]. És un do-lor “descentrat” (és “el meu dolor”), ésdolor “amb Crist” (amb el que pateix).Aquesta setmana, doncs, ens “prepara idisposa” per a viure el dolor des de lacompassió, però una compassió activaque porta a lluitar contra el sofriment del’altre. Si el protagonista en el dolor ésl’altre i no jo, mai no ens sentirem nivíctimes ni herois. Aquesta mena d’im-plicació fa madurar. Aquest és el profitque l’oració de la tercera setmana cer-ca: capacitar-nos per afrontar un dolorque mai no entendrem, Sant Ignasi noofereix solucions, ni tan sols dona raons,perquè no n’hi ha. Ni les tingué el ma-teix Jesús. El que sí podem fer és viureel propi dolor amb un Jesús trist i aban-donat (“Ja som dos! deia una malalta enplena crisi).

2.4. Viure un goig descentrat: detanta glòria i goig de Crist NostreSenyor (4a setmana)

Aquesta última setmana plantejal’altre problema capital de l’home: la fe-licitat. Igual que el problema del dolor,Ignasi l’afronta descentrant-nos. Tam-poc en aquesta tasca ens hem de con-vertir en protagonistes. La petició, queenfoca la finalitat d’aquesta setmana, ésparal·lela a la de la tercera setmana (viu-re el dolor descentrat, “amb Crist”): de-manar gràcia per a alegrar-me i gaudirintensament de tanta glòria i goig deCrist nostre Senyor [EE 21]. L’alegria iel goig que demanem no són propis, si-no de tanta glòria i goig de Crist. És un

goig descentrat, un goig que arriba a laseva plenitud perquè es transcendeix. Ésque la meva felicitat, el meu goig nosón cosa meva, sinó quelcom que com-partim, quelcom interpersonal.

Vegem ara els punts específics d’a-questa setmana: El quart: considerarcom la divinitat, que semblava amagar-se en la passió, surt i es mostra ara tanmiraculosament en la santíssima resur-recció, pels vertaders i santíssims efectesd’ella [EE 223]. És la contraposició alcinquè punt de la 3ª setmana. Allí, la di-vinitat (“com Déu mana”) s’amagava;ara, en canvi, la divinitat apareix pels ver-taders i santíssims efectes d’ella. Peròaquests “efectes” no sols no coincideixenamb els nostres (destruir els enemics), si-nó que ens desborden. La resurrecció ésmiraculosa. No coincideix amb la nostra“lògica”, sinó que la depassa. La res-posta de Déu es donar vida allí on no hiha esperança. El punt cinquè ens recordaquelcom que és clau en l’espiritualitat ig-nasiana: mirar l’ofici de consolar queCrist nostre Senyor porta, i comparantcom uns amics solen consolar d’altres[EE 224]. Aquí només podem referir-nosa les Regles de discerniment: allò que éspropi de Déu es causar consolació, maidesolació; aquesta va lligada a l’enemicde la natura humana.

El “profit” que Sant Ignasi pretén enaquesta setmana és descobrir que la fe-licitat sorgeix també del propi descen-trament, i que només Déu dóna la ver-tadera alegria i goig espiritual. En unasocietat tan individualista, insolidària iexigent, descobrir que la felicitat és undo i que ens la juguem en el fet de sus-citar-la al nostre voltant, això no és pasuna minsa troballa.

25

L’exercici comença amb dues notes[EE 230-231]: si l’oració és una expe-riència d’amor i ara tornem a la realitat,és important que se’ns avisi de bell an-tuvi que l’amor s’ha de posar més enles obres que en les paraules. Però s’hiafegeix una segona advertència: que l’a-mor és reciprocitat. Quan aquesta no esdona, podem considerar-lo fracassat.Bé, doncs, en aquesta reciprocitat allòque es bescanvia seran les realitats quel’exercitant ha viscut com enganys:l’honor i la riquesa, Què ha passat?

La realitat segueix essent la matei-xa; el que haurà canviat és l’actitud dela persona en front d’aquesta realitat. Sia la meitat del procés se’ns deia que ca-da u ha de pensar que tant s’aprofitarà

en totes les coses espirituals, quant sor-tirà del seu propi amor, voluntat i inte-rès [EE 189], una vegada s’ha acabat elprocés, la persona que ja no està centra-da en el seu jo (va honor del món) ha depercebre la realitat, no com una possi-ble “presa” sobre la qual llençar-se(cobdícia de riqueses), sinó com unaoportunitat per a donar-se. La realitat,en comptes de veure-la com un risc ques’ha d’evitar, es converteix en l’únicmitjà “no il·lusori” per a obrir-se a Déui donar d’allò que té i pot: ciència, ho-nors, riqueses. Tot allò que el PF plan-tejava com un repte problemàtic, ara éspercebut com una oportunitat. Allò queabans eren xarxes i cadenes (riquesa,honor), ara possibilita la vida vertade-

26

5. TORNAR A LA REALITAT: EN TOT ESTIMAR I SERVIR.CONTEMPLACIÓ PER A ACONSEGUIR AMOR [EE 230-237]

El procés dels Exercicis culmina amb la Contemplació per a aconse-guir amor. És el que ens fa tornar a la realitat per tal de en tot estimari servir sa divina majestat.

ra: donar i comunicar. Si no s’ha asso-lit aquesta meta, l’oració serà evasió i noportarà a un encontre sorprenent ambDéu, sinó a una projecció il·lusòria.

Com sempre, l’exercici queda em-marcat en una petició: coneixement in-tern de tant bé rebut, per tal que jo, en-terament reconegut, pugui en totestimar i servir sa divina majestat [EE233]. Demanem percebre la realitat quesom i que ens envolta com un do. Aixòha de portar-nos a un reconeixement to-tal (enterament), a la sorpresa que tot hotenim rebut. Som un pur deute. Això hade provocar una resposta agraïda: quepugui en tot estimar i servir sa divinamajestat.

En aquesta vivència que demanemno som protagonistes. No és la iniciati-va “generosa” i “heroica” que escauriaa una acció en pur voluntarisme, sinó laresposta agraïda i humil. És el goig deretornar allò que se m’havia donat, sen-se més. La iniciativa no ha estat meva.

Per tal d’obrir-nos a aquesta gràcia,Ignasi proposa quatre punts, que tenenuna estructura de petició: posar al da-vant els beneficis rebuts (coneixementintern de tant bé rebut). Reflectir en mimateix (per tal que enterament recone-gut), considerar...el que jo, de part me-va, he d’oferir i donar (pugui en tot es-timar i servir).

El primer punt “retreu a la memòria”els beneficis rebuts, i hom ha de ponde-rar amb molt d’afecte quant ha fet Déunostre Senyor per mi... i el mateixSenyor desitja donar-se’m... ¡Semprel’oració segons Ignasi és viscuda comuna relació personal! Això és el que sus-cita la “ponderació amb molt d’afecte”.La interpretació personal es la que posa

en joc tot la persona com a totalitat enel compromís.

En el cas que ens ocupa, no són elsbeneficis en si mateixos (que es trobena l’abast de tothom), sinó que es tractade descobrir que són dons personals.Dels beneficis “en si mateixos” en gau-dim, n’abusem i fins i tot arribem a exi-gir-los: els considerem com una “presa”sobre la que ens llancem, fent-nos no-saltres el centre. La sorpresa de perce-bre que són un do personal de Déu ensconverteix en resposta agraïda.

Aquesta experiència possibilita re-flectir sobre un mateix: deixar queaquesta fe em sorprengui fins i tot plan-tejant-me no només el que jo, de partmeva, he d’oferir, sinó també donar asa divina majestat totes les meves cosesi a mi mateix amb elles, així com qui ofe-reix amb molt d’afecte: Preneu, Senyor,i rebeu tota la meva llibertat, la mevamemòria, el meu enteniment i tota lameva voluntat, tot el que tinc i posseei-xo; Vós m’ho donàreu, a Vós, Senyorho torno; tot es vostre, disposeu-ne se-gons la vostra entera voluntat; deu-meel vostre amor i gràcia, que aquesta embasta [EE 234]. Aquesta coneguda pre-gària expressa el col·loqui que ha de cul-minar cada un dels punts.

En efecte, davant la sorpresa de tantsbéns rebuts brolla aquest “oferiment”,amb molt d’afecte. És un oferiment, queno s’imposa (preneu, Senyor, i rebeu),total (tota la meva llibertat... tota la me-va voluntat, tot els que tinc i posseeixo).Però aquesta entrega no es fa des delprotagonisme: no en tenim la iniciativa(Vós m’ho heu donat); per tant, és lògic(amb molta raó i justícia) que “torni”allò que em fou donat gratuïtament: és

27

un reconeixement: a Vós, Senyor, hotorno, senzillament perquè tot és vostre,per tant, disposeu-ne segons la vostraentera voluntat (disponibilitat servido-ra: és Déu el qui ha de servir-se de mi,no jo servir Déu!), reconeixent la mevaincapacitat radical: deu-me el vostreamor i gràcia, que aquesta em basta.

Però aquesta resposta, ja formuladaen el primer punt, està cridada a enri-quir-se amb els tres que resten. En el se-gon es subratlla que en tots aquests donsrebuts gratuïtament hi habita Déu, hi éspresent. És el do-regal, el valor del qualradica més en la persona que me’l donàque en la mateixa cosa. El meu preneu,Senyor, i rebeu no ha de girar tant en enallò que jo “retorno” quant en la mevapresència agraïda. El tercer punt hi afe-geix un matis important: resulta queDéu treballa en aquests dons que m’i-nunden. Ja no es tracta del regal valuósque hom ha comprat, sinó que és quel-com que ha elaborat la mateixa personaque fa el regal. La meva donació ha demoure’m de l’única manera vàlida enquè ho podem fer: servint. Finalment, elquart punt matisa la nostra percepció: lagrandesa dels dons que ens envolten po-dria fer que els visquéssim com “abso-

luts”, cosa que els convertiria en ídols.Tota la grandiositat dels béns i dons queens envolten davalla de dalt... La con-templació per aconseguir amor ens hade portar a en tot estimar i servir a la se-va divina majestat, no a idolatrar o aprostrar-nos davant d’alguna cosa o per-sona. Si no ens obrim a l’Absolut, ab-solutitzarem qualsevol cosa, ja que nopodem viure sense déus!

Aquesta nova vivència de la Realitatque som i que ens envolta possibilita,doncs, la manera contemplativa d’estaren ella: no només la respectarem senseconvertir-la en “presa”, sinó que serà unmitjà no “il·lús” de cercar Déu en totesles coses... estimant-lo a Ell en totes lescoses, i totes en Ell [Constitucions 288].

Aquesta última contemplació ens faretornar a la realitat. El procés delsExercicis l’hem fet amb els sentits de laimaginació: després l’hauré de viureamb els sentits corporals, amb la mevasensibilitat real, en el dia a dia. Si m’heincorporat en la dinàmica delsExercicis, actualitzaré les Setmanes enla meva vida real. El procés delsExercicis està cridat a no quedar-se enla mera experiència, sinó a convertir-seen una tasca sempre pendent.

28

29

6. L'EXAMEN DE CONSCIÈNCIA, SÍNTESI DELS EXERCICIS

Començàvem aquest treball recordant la sospita de Sant Ignasi sobreles oracions llargues, quan afirmava que a un home veritablement mor-tificat li basta un quart d’hora per a unir-se a Déu en oració. Bé, doncs,aquesta és la durada que ell assigna a l’examen general de conscièn-cia [EE 43], que és l’únic mitjà que ell deixa en mans del qui ha aca-bat el procés dels Exercicis. ¿Podem considerar que aquest mitjà ésoració? I, si ho és, aquesta breu “oració” ¿tindrà el risc de ser il·lusa?

Si aquest és l’únic exercici queIgnasi assigna en endavant a l’exerci-tant, és que ha de servir per a mantenirel fruit dels Exercicis. Per això ens hau-ríem de preguntar què és allò que cercael mètode dels Exercicis, i si l’examencontribueix a mantenir viva aquesta re-cerca.

Recordem breument la finalitat queIgnasi assigna al mètode, expressada enel primer paràgraf del text: ...qualsevolmanera de preparar i disposar l’ànimaper a treure de si totes les afeccions des-

ordenades i, un cop tretes, buscar i tro-bar la voluntat divina en la disposicióde la seva vida... [EE 1].

Però la vida no és quelcom puntual,sinó tot el contrari: és història. Dit d’u-na altra manera, la vida està cridada aconvertir-se en biografia, i perquè ho si-gui necessita un “fil conductor”, que noté per què ser el més correcte (el malvattambé té biografia). Intentem per mitjàd’un quadre interrelacionar el repte dela vida amb la finalitat dels Exercicis iel mètode de l’Examen:

En aquest quadre, doncs, relacionemel repte de tota vida (fer-ne una biogra-fia) amb la finalitat dels Exercicis (EE1) i el mètode de l’Examen (EE 43).

Per començar, tota vida requeriràdues coordenades fonamentals: una ac-titud i temps. En efecte, ningú no neixprogramat: cada persona ha de plante-jar-se què ha de fer amb la seva vida (ésel que anomenem “actitud”). L’ideal,doncs, és que aquesta actitud sigui res-ponsable (conscient i personal). Però lavida és història, i aquesta necessitatemps. Vegem com es correspon el mè-tode dels Exercicis (EE 1) amb la vida:

– tota manera de preparar i dispo-sar l’ànima: Aquests dos verbs expres-sen quan una actitud és responsable:quan no només hom està “preparat” (ni-vell objectiu), sinó també “disposat”(nivell subjectiu). Ara bé, aquesta acti-

tud ha d’incidir en la meva història (elmeu temps) i s’ha de convertir en tasca.

– per treure de si totes les afeccionsdesordenades: per començar, he de fermeva la meva història (el meu passat),sobretot en el que té de negatiu (pecat),i me n’he de responsabilitzar. Això com-portarà rompre els “lligams” que aques-ta història a anat creant i que condicio-nen negativament la meva vida (ambells no sóc lliure).

– i un cop tretes: els “lligams” quecondicionen la meva llibertat han de sereliminats, per tal que sigui jo el que prenles decisions; i aquesta ruptura s’ha dedonar en un present (no pot ser quelcomnomés enyorat o desitjat).

– Per tal, de cercar i trobar la volun-tat divina en la disposició de la seva vi-da: només després de constatar la mevaruptura amb les afeccions desordenades

30

LA VIDA COM BIOGRAFIA

TEMPS

FuturPresentPassat

ACTITUDque responsabilitza

per treure totes lesafeccions

desordenadesi, un cop tretes, cercar i trobar la

voluntat divina

Preparar i disposarl’ànima

1 P. Davant Déu:donar gràcies pelsbeneficis rebuts

2 P. Davant de mimateix:demanar gràcia perconèixer els pecats ifer-los fora

3 P. Demanarcomptes a l’ànima:- de pensament- de paraula- d’obra

4 P. Demanar perdóa Déu per les faltes

5 P. Proposaresmena amb laseva gràcia

seré lliure per obrir-me al futur i “cercar”i “trobar” allò que Déu vol de mi.

Aquest és el repte dels Exercicis:¿possibilita l’Examen general que esmantingui desperta aquesta tasca maiacabada? Podríem dir que l’Examen deconsciència (EE 43) és la síntesi del mè-tode dels Exercicis. Vegem els seus cincpunts tal com queden emmarcats en elquadre: els dos primers es dirigeixen apreparar i disposar la meva actitud en-vers Déu i envers mi mateix. Nomésdesprès estaré “preparat i disposat” peraccedir a la meva vida.

El primer punt és donar gràcies aDéu nostre Senyor pels beneficis rebuts:És el primer que he de plantejar-me per-què la meva actitud sigui vàlida: quinaés la meva imatge (experiència) de Déu.Si és una imatge amenaçadora, m’aga-farà pànic d’accedir a la meva realitatnegativa. Però l’única experiència deDéu que tenim és positiva; ningú no téexperiència de condemnació. Moltesvegades les experiències negatives queno enteníem mentre les vivíem s’hanconvertit en punts de partida positius enla nostra vida: Déu ho disposa tot per albé d’aquells que l’estimen (Rm 8, 28).Aquesta experiència de beneficis rebutsrecull tota la dinàmica de laContemplació per a aconseguir amor.

El 2n., demanar gràcia per a conèi-xer els meus pecats, i llençar-los. Si elpunt anterior ens “preparava i disposa-va” de cara a la nostra imatge de Déu,aquest segon punt ho fa en relació a no-saltres mateixos: el nostre narcisisme ésel distorsionador més gran de la nostraveritat. Atès que es considera que l’ac-cés als nostres pecats és una gràcia, noés el narcisisme el que decideix, sinó la

veritat per ingrata que sigui. La prime-ra gran gràcia és accedir a la nostra ve-ritat, al nostre pecat. És a dir, aquest exa-men és l’únic examen inventat per aobtenir un “suspens”. L’home actual ésintocable en la seva tossuderia d’acce-dir a la veritat només des d’allò que éspositiu (¿l’autoestima?). Aquest segonpunt recull la problemàtica de la prime-ra manera d’orar (sospita d’un mateix)i de la primera setmana.

El 3r., demanar comptes a l’àni-ma...; i primer, del pensament..; i des-prés de la paraula, i després de l’obra...Un cop estic preparat i disposat per ac-cedir a la pròpia negativitat (puc comp-tar amb un Déu recuperador i he minatels meus mecanismes de defensa i lesmeves justificacions), puc demanarcomptes a l’ànima del meu passat.

El 4t., demanar perdó a Déu nostreSenyor de les faltes. Demanem perdóquan no només reconeixem els fets, si-nó que els rebutgem i confiem que se-rem acollits per Déu, sense donar entra-da a la culpabilitat. Aquesta ruptura ambel nostre passat negatiu ha de donar-seen un present, no és qüestió de bona vo-luntat o de desigs.

El cinquè, proposar esmena amb laseva gràcia. Un cop viscuda aquesta ex-periència de perdó, podem obrir-nos a larecuperació (futur). Però aquesta esme-na no es planteja com un acte volunta-rista, sinó amb la seva gràcia.

Tornem a les preguntes que ensfèiem: l’examen de consciència ¿el po-dem considerar com oració? I, si ho és,¿té el risc de ser oració “il·lusa”?

Per començar, l’examen no és la fre-da avaluació del propi comportament:els dos primers punts són els que fan que

31

aquesta aparent avaluació es convertei-xi en una autèntica oració amb garantiesde no ser il·lusa. En efecte, el fet de co-mençar a donar gràcies... pels beneficisrebuts, ens obre a l’experiència d’unDéu “recuperador” que tot ho ordenaper al bé dels qui l’estimen. Passi el quepassi, puc comptar amb Ell.

Però el segon punt garantirà quel’accés a la meva realitat negativa siguiautèntic i no il·lús. I això, no per un ac-te voluntarista, sinó a través d’una peti-ció; és a dir, confessant que no és cosaque estigui a les meves mans, sinó quem’ha de ser concedida: consideraré unagràcia conèixer els meus pecats, i llen-

çar-los. La tragèdia és no accedir a lapròpia veritat, per negativa que sigui. Elnarcisisme, que és el gran deformadoren tot procés humà, no es cap referent:només ho és la veritat.

L’examen, doncs, es converteix enuna oració que mai no serà il·lusa: trac-tem amb realitats (beneficis i pecats).Però el que és més important, recull lesdinàmiques cabdals que el mètode delsExercicis ens ha proporcionat a fi de“preparar-nos i disposar-nos” perquèpuguem accedir a la nostra vida senseenganys (ni idealitzacions, ni culpabili-tats).

32

CONCLUSIÓ

Ara podem comprovar fins a quin punt el mètode dels Exercicis ésuna gran pedagogia per a una oració que no ens porti a evadir-nos dela realitat. Si Sant Ignasi definia la devoció com facilitat per a trobarDéu, el procés dels Exercicis ha anat preparant i disposant l’exercitatperquè pugui assolir aquesta meta: això és exactament laContemplació per a aconseguir amor, que és la culminació del procés.Ara bé, per arribar a aquest punt, Ignasi ha enfrontat l’exercitant ambels grans problemes que afecten l’home al llarg de les quatre setma-nes: el mal-pecat, la llibertat, el dolor i el goig. Però aquesta confronta-ció hom no l’ha fet en solitari, sinó davant de Crist nostre Senyor i escol-tant la seva crida a seguir-lo en llibertat: per tal que seguint-me en lapena, em segueixi també en la glòria.

Els Exercicis estan cridats a ser més tasca que experiència: unatasca que sempre romandrà pendent. L’examen general és el granmitjà que Ignasi ens deixà per fer possible aquesta tasca, sabent queel repte és aconseguir la devoció, en el sentit de facilitat per a trobarDéu, perquè puc percebre la realitat com una oportunitat per en tot esti-mar i servir sa divina majestat.