l'ALZINA i el SOL

Com cada matí, el primer raig de sol va arribar a l’alzina.

Just a temps, sense esperar el segon, ja s’arreglava atenta al nou dia.

De tant en tant, els núvols no deixaven veure el sol, i havia d’aguantar un xàfec.

Llavors, els ocells no s’ajocaven cridaners a les seves branques.

Cada matí, doncs, Cada matí, doncs, era una incògnita, era una incògnita,

una espera una espera anguniosa. anguniosa.

Calia tenir temps per Calia tenir temps per renovar les fulles, renovar les fulles, produir les glans, produir les glans,

que tant agradaven que tant agradaven als esquirols..als esquirols..

I el bon temps I el bon temps regnava regnava

dins els bosc; dins els bosc; tot era refiladissa tot era refiladissa

d’ocells d’ocells que omplien les que omplien les

branques.branques.

Però, la més lleu remor del vent del nord li produïa una amarga tristor: els ocells deixaven les seves xerrameques i rialles

i cuitaven a cercar un bon recer.

Oblidaven la por de l’alzina a les tempestes, quan més necessitada estava dels seus amics.

Ells fugien, si bé l’endemà tornaven juganers a les seves branques.

Ella els acollia com si res;potser sí més envellida,

més cansada.

La nit era també massa negra per a l’alzina.Massa temps per a pensar, la seva solitud... El mal que li feia la fugida dels ocells amics.

Quines ganes de desarrelar i anar-se'n, però que profundes eren les arrels,

clavades al lloc on havia nascut.

Cada nit pensava en el dia en el que diria prou, es desarrelaria i travessaria la carena

per on cada matí sortia el sol.

Allà, segur, trobaria altres alzines, altres ocells...

De sobte, però, un dia va descobrir una desconeguda amistat.

Silenciós, constant, entossudit,

el sol li seguia acaronant les seves branques, ni que fos amb la tènue

llum que travessava els núvols...

La llum que la feia respirar, sense esperar res a canvi. Allò que li havia semblat tant normal.

Va descobrir que aquest amic llunyà era tant proper, era el seu millor amic.

Potser hi hauria noves amistats darrera la carena, però mai seria abandonada

pel sol de cada dia.

No calia marxar. La descoberta amistat la unia fortament a les altres puix que cada

matí tot tenia un altre color.

Aquells amics que rebien fortament la llum del sol, les flors, els ocells, les alzines, la

carena, el mar...

Amb tot el que podria passar, d’una

cosa n’estava segura: allà dalt i al

seu costat acaronant-la,

silenciós, sense faltar mai...

...un nou amic de sempre la seguiria aclarint amb el raig de l’esperança que

ningú podria enfosquir.

Audiovisual estrenat a Moià en homenatge a Francesc Barrachina, per Colònies Jordi Turull.Els dibuixos originals realitzats amb aquarel·la i retolador, resten inacabats. Creiem que així respectem l’autor, atès que la col·lecció és completa.

dibuixos: Francesc Barrachinaguió: Enric Canet

trobareu més contes a: www.mouteenxarxa.cat/documents