L’editorial - Societat d'Amics de la Serra Espadàserrawp.serra-espada.org › wp-content ›...

3 L’editorial

4 L’entrevista

MÓN MEDITERRANI

10 Orígens de la distribució intercomunitaria de l’aigua a la serrad’Espadà (País Valencià) per Kart W Butzer, Joan F Mateu i ElisabethK Butzer

TOTS FEM NATURA

18 Memòries i reflexions d’un aprenent de botànic per R. RosellóGimeno

LA VIDA A LA SERRA

29 Les neveres de la Serra d’Espadà per Pasqual Boira i Muñoz

39 La cicatriu d’Espadà: la línea XYZ per Jorge Cruz Orozco

ACTUALITAT AMBIENTAL

44 El Parc Natural Serra Espadà: Un futur sostenible al nostre abast?per Pablo Gardey

61 Memòria de la Fundació Serra Espadà 2007 per Carme Orenga iImma Vicent

64 La llibreria ecològica

Camp de l’EspadarReflexions ambientals a la Serra Espadà

Edita: Fundació Serra Espadà. www.serra-espada.orgDirecció: Manuel Pérez LavallConsell de Redacció: Carme Orenga, Javier Solsona, Esther Capilla, Agustí Flors, LourdesTamborero, Isabel Queral i Jordi Romero.Tiratge: 550 exemplarsPortada: Pantà de Benitandús. Foto: Carme OrengaImpressió i Maquetació: Gráficas Aparici, S.L. CastellóI.S.S.N.: 1578-1593Depòsit Legal: CS-326-1998La línia editorial d’aquesta revista és el lliurepensament, per tant, les opinions pròpies del con-sell de redacció es trobaran a l’editorial. La resta d’opinions seran únicament responsabilitat delqui les signe.

33

l’editorial

Les polítiques que s’estancomençant a aplicar actualment en lagestió dels parcs naturals arreu del móndisten molt de certes polítiques anteriorsultra conservacionistes. En algunesocasions es perseguia la preservacióintegral del territori sense tenir en comptela població autòctona que venia explotantels recursos naturals des de tempsimmemorials amb major o menorrespecte mediambiental. Les novespolítiques segueixen advocant per laprotecció, planificació i potenciació delsrecursos naturals, però facilitant que elsresidents devinguen la part mésinteressada en la seua conservació.Aquestos recursos naturals ara s’entenencom a recursos econòmics que mantenenla població arrelada al seu territori.

Si els habitants de la Serra Espadàvisqueren del suro, la mel o les ametlles,de donar de menjar i de dormir asenderistes, escolars, i turistes durant elscap de setmana, l’estiu o tot l’any i, almateix temps, veren com les seuesinfraestructures d’aigua, electricitat icarreteres milloren i com els políticsescolten i recolzen les seuesreivindicacions, no caldria convèncer-losde què el Parc Natural de la Serra Espadàés el millor potenciador econòmic i dequalitat de vida que tenen.

Imaginem-nos per un momentque tota aquesta integració ja s’haaconseguit i que la bona gestió del parc il’esperit emprenedor dels seus habitantshan creat una infraestructura turísticarespectuosa amb el medi ambient. Unvisitant que arribara a qualsevol poblede la Serra es trobaria amb boscos desureres o pins frondosos, ribassos decirerers o ametllers humanitzats, i cases

L’oblit del patrimoni arquitectònic

rurals o hotelets confortables. Però, entornar a la seua residència habitual itrobar-se amb algun familiar o amistat,és a dir un potencial visitant de la Serra,els comentaris que faria sobre la seuaestada, probablement serien semblants aaquestos: “Sorprenents les sureres,delicioses les cireres, però quina llàstimaque, malgrat la cura que han tingut perla natura, no s’hagen preocupat mai permantenir la tradició arquitectònica delsseus pobles. Tot i que ja no encalcinenles cases, ni pinten de blau al voltant deportes i finestres, ni usen la fusta per aquasi res, encara es pot apreciar que totsels poblets en un moment del seu passatmantingueren una unitat arquitectònicaque els faria atractius. A les façanes hevist persianes d’alumini, totxos i taulellsde totes les textures, dimensions i colors.També he vist edificis de vàries plantesamb terrat pla entre cases tradicionals deteulada mora amb balcons de ferro. No,la Serra Espadà no és la Serra deGrazalema, ni la Vall del Roncal, ni moltmenys el Maestrat.”

Observant l’aspecte actual delsnostres pobles sembla que no valorem elscarrers estrets amb cases blanques deteulada apuntalades unes contra altresenfilant-se vessant amunt o encastelladesdalt d’un turó. Tampoc acabem d’estimar-nos les pallisses de pedra seca, ni lesantigues eres i molins. Lamentem, pertant, que l’arquitectura tradicional delpobles i altres elements que formavenpart de la infraestructura econòmica delmón rural de la Serra Espadà no sepotencien per aconseguir que siguen unreclam per al turisme. Recursos hi ha.

4

l’entrevista

M.º Josep PicóPeriodista Mediambiental.

Manuel Pérez LavallDirector de Camp de l’Espadar

Mª Josep Picó Garcés (Sagunt 1973)és llicenciada en Ciencies de laInformació, té un máster en gestióambiental, és Premi Nacional dePeriodisme Ambiental (Ministerio deMedio Ambiente, 2005).

Fou fundadora i directora de larevista Nat, i responsable de projecteseditorials de Sàpiens Publicacions(setembre 04-febrer 08).

Publica artícles de meteorología,ecología i opinió en cinco diaris . Coordinael mòdul de Periodisme Ambiental en elMàster de Comunicació Científica,Ambiental i Sanitaria de la UniversitatPompeu Fabra de Barcelona.

Ha publicat dos llibres: El canviclimàtic a casa nostra (Bromera, 2007) yEl Planeta i tu. Idees pràctiques per acuidar el medi ambient (Bromera, 2008).

L’any 2005 vas rebre el Premi Nacionalde Periodisme Ambiental, el 2007 elCavanilles, ets una persona molt jove iprofessionalment tens un llargcurriculum de treballs i premis. Quèsignifiquen per tu aquests premis? Perquè penses que te’ls han concedit?

Els periodistes fem una tasca de cara alpúblic. Sovint no disposem del feed-backdel nostre treball, de la interacció ambels lectors, amb l’audiència. Així queaquests premis són una resposta moltpreuada a la nostra tasca diària. Alhora,els guardons em donen molt de respecte,m’animen a continuar traballant en unàmbit tan complex –alhora queinteressant i apassionant– com el mediambient i els agraïsc sempre moltíssim.

Et consideres ecologista o conserva-cionista?Em quedaria amb ambientalista.Tanmateix, valore enormement l’accióecologista, la seua lluita i reivindicació –tan fonamentals per a la preservació comper al periodisme i l’educació ambiental.Com també la tasca que fan naturalistes,experts i investigadors en diversesmatèries. I ambientalista en el sentit demantindre una preocupació constant perdonar a conèixer i afavorir els valors dela sostenibilitat. Això implica tambéintentar portar una vida el més coherentpossible de respecte a l’entorn.

5

Camp de l’Espadar 11 • l’entrevista

Davant de la contaminació medi-ambiental, extinció d’espècies vegetalsi animals, i canvi climàtic, cal l’alarmismeo el sentit comú?Cal responsabilitat, rigor informatiu i, sí,molt de sentit comú, a més d’un majorcompromís dels dirigents polítics iempresarials. D’altra banda, sobramàrqueting verd i sensacionalisme. Elrepte afecta tots els sectors, des delspolítics als mitjans de comunicació i a lasocietat en general. És necessari que esproduïsca una reflexió conjunta del nostremodel econòmic i les nostres veritablesprioritats.

Has estat directora de la revista Natdurant tres anys i malauradament s’hadeixat d’editar. Això vol dir que enaquest país no ens interessasuficientment la conservació mediambiental ni la sostenibilitat?No podem caure en l’error de vincular elfutur d’una revista de natura, amb lesseues limitacions i condicionantsempresarials i temporals, amb lasensibilitat ambiental d’una societat. Esticconvençuda que els valencians s’estimemmés la natura del que sembla.

El teu llibre El canvi climàtic a casanostra (Bromera, 2007) descriu comafectarà l’escalfament global a laMediterrània, però més concretamentens pots dir quina incidència tindrà i comafectarà al País Valencià? I a la SerraEspadà?La qüestió clau és increment tèrmic. Latemperatura mitjana del planeta, i tambéen el nostre territori, ha pujat quasi ungrau durant l’últim segle (0,74ºC entre1906 i 2005) i aquest increment tèrmicobliga les espècies de fauna i flora aadaptar-se. S’estan alterant els períodesde floració d’algunes espècies –qüestióque influeix en l’èxit de la seuapolinització i en altres espècies animals,sobretot, les aus. També s’està registrantun ascens de latitud d’algunes méssensibles a l’estrés tèrmic. Al nostreterritori resulten especialment greus lesprevisions de reducció de precipitacionsdurant el pròxim segle; els pronòsticsclimàtics adverteixen que les pluges espodrien reduir entre un 20 i un 40%. Aixòreduirà enormement les nostres reserveshídriques (afectades per una majorevaporació promoguda per l’augment deles temperatures), com també el

M.ºª Josep Picó

6


manteniment de les nostres massesforestals i vegetació. Mentre que resultaràmolt greu l’ascens del nivell de laMediterrània, afavorit pel seuescalfament i conseqüent dilatació ja queafectarà les nostres costes, zones humidesi infraestructures ubicades al litoral comara els ports, les depuradores o lesdessalinitzadores. De tota manera, el llibretambé fa referència a un altre climàtic méspròxim, aquell provocat per un ús delterritori poc adient per a la conservacióde l’entorn i dels recursos naturals. Estemveient com la fragmentació i asfaltitzaciódel nostre país està agreujant els efectesdels fenòmens atmosfèrics i cada vegadasom més vulnerables, no pel canviclimàtic, sinó pel nostre propi model dedesenvolupament que destrueix lanatura. I tampoc no hem d’oblidar quela contaminació atmosfèrica, a més demalmetre la biodiversitat o alterar el climaplanetari, afecta a la nostra salut, de fet,l’aire que es respira a les ciutats està cadavegada més contaminat i disminueix, pertant, la nostra qualitat de vida.

Quin és l’objectiu de la teua novapublicació El planeta i tu. Idees

pràctiques per a cuidar el mediambient (Bromera, 2008)?

Hem volgut fer un llibre moltatractiu i divulgatiu per a la gent jove,perquè comproven que la preservació delmedi ambient és una aventuraapassionant i no un sacrifici terrible. Enprimer lloc, faig un recorregut dels reptesambientals del planeta i del nostre territoriper terra, mar i aire i després aporte 75consells pràctics dividits en sis àmbits: Acasa, al balcó o al jardí, a l’escola, l’instituto universitat, al poble o a la ciutat, a l’horade comprar i de vacances i a la natura.Bromera també ha creat un web(eco.bromerajove.com) i uns premis pera valorar les iniciatives sosteniblesindividuals i de centres educatius.

Quines mesures caldria que prenguerenles institucions més immediates com laConselleria de Medi Ambient,ajuntaments i universitats?

Plans de prevenció i mitigació delefectes de l’escalfament global.Compromís en inversió, planificació iinvestigació! I garantir el pressupostnecessari per començar a canviar el nostremodel energètic, de dependència dels

7


combustibles fòssils.

Cinc consells per aturar el canvi climàticdes de casa nostra?

Cal reduir al màxim el consumd’energia i d’aigua. És important, perexemple, aprofitar la ventilació natural ales nostres cases, comprar el mínim volumd’envasos o generar pocs residus iseleccionar-lo de manera adient. També,intentar deixar parat el cotxe el màximde temps possible per moure’ns enmitjans molt menys contaminants comara els transports públics o genscontaminants: la bicicleta o caminar.

Exemples de casos concrets al PaísValencià o a la Serra Espadà que hagesdenunciat des del teu periòdic o la teuarevista.

En primer lloc, jo no denuncie.Sinó que informe, done la paraula adiversos actors. Un del problema delperiodisme ambiental és que les seuesnotícies passen desabercebudes, quedensilenciades, a no ser que siguen successoso alarmes catastrofistes (esticgeneralitzant, hi ha casos particularsinteressants). Són molts temes els que

durant deu anys dedicada a aquestaespecilitat he tractat com ara la gestió delsresidus, el conflicte i efectes delstransvasaments, la pèrdua de sòl fèrtil ibiodversitat afavorida pels processosd’urbanització, el deteriorament d’espaisprotegits com ara parcs naturals com aral’Albufera o el Montgó o la faltad’inversions en aquests paratges, entreels quals destaca la Serra d’Espadà, on ésmolt evident que la preservació no haanat acompanyada d’inversionsdestinades al seu desenvolupament,conservació i estudi.

Com podem potenciar l’energia eòlica isolar sense destruir el paisatge?

Amb una planificació adequada,molta responsabilitat política i un granrespecte pel nostre paisatge i patrimoninatural. El problema deldesenvolupament eòlic al nostre territoriés que l’administració autonòmica s’hadeixat portar pels interessos de lesempreses privades, en detriment delnostre entorn.

Exemples de solucions que hagessuggerit per resoldre problemes

8


mediambientals concrets a lescomarques del voltant de Sagunt.

Potser no es tractaria desuggeriments, jo no sóc científica, sinóde publicar certs conflictes ambientals, elsquals requereixen una atenció especial alsmitjans. Per exemple, recordeespecialment la lluita d’Acció EcologistaAgró i altres entitats per tal de protegir lamarjal dels Moros, la de Massamagrell ila d’Almenara o la Serra Calderona. Amés, crec que va ser molt important elseguiment que vam fer dels últims anysde vida de l’abocador del pic dels Corbsde Morvedre –arran la crisi de mancançad’instal·lacions a València– i altresqüestions com ara les crítiques a laregeneració artificial de les platges,l’impacte dels ports esportius o eldeteriorament del patrimoni arqueològici de les terres d’horta i regadius.

Com actues personalment per serconseqüent amb el medi ambient?

De manera diversa, allò que està enles meues mans i sense amargar-me perno poder fer tant com voldria. M’agradafer el màxim nombre de trajectes enbicicleta, a més, és una forma de viure i

moure’s fantàstica a la ciutat (i al camp,clar), però tinc cotxe i el faig servir quancal, com ara per a anar a la muntanya ovisitar a la família. Intente comprar lamínima quantitat d’envasos (em molestenprou els emboltoris de fruites i verdures)i estalviar energia en calefacció, la cuina,la il·luminació, etc. També aprofitar almàxim l’aigua.

Un llistat de exemples d’accionsquotidianes que fem malament elsciutadans.

Només et destacaré una actitud:l’optimisme en la tecnologia i en elconsumisme. Tampoc es tracta deculpabilitzar ningú, sinó de convidar a laprotecció de l’entorn fomentant laimplicació i la complicitat social. De fet,podríem destacar accions positives, comara els nivells de separació de residus.

Essent membres d’una agrupació queorganitza sortides de senderisme nopodem deixar de preguntar-te sobrel’ecoturisme. En un número de la revistaNAT donàveu a conèixer els viatges méssostenibles al llarg del món. Com podemrealitzar i vendre un viatge sostenible?

Areogeneradors al Maestrat

9


La responsabilitat social i ambientala l’hora de fer turisme és cada vegadamés necessària. Vivim en una societatglobalitzada, en la qual viatjar a qualsevolracó del món, ens resulta normal i noreparem en els impactes ambientals.Sovint agreujats pel model turísticpromogut per les grans touroperadores,que actuen al marge de les economieslocals i sense cap respecte als ecosistemes.Al territori pròxim, hem d’apostar pelturisme rural, mentre que quan eixim aaltres països hauríem de preocupar-nosper conèixer les economies i lespoblacions locals, etc. Per supost, noestaria de més començar a comptabilitzarels quilòmetres que fem i en quin tipusde mitjà de tranport per saber lesemissions d’efecte hivernacle que hemafavorit i, si ho considerem, compensar-les d’alguna manera.

Dues frases que resumesquen la teuafilosofia mediambiental

Gaudir de la natura i reduir al màximel consum de recursos naturals.

«La responsabilitat social i ambiental

a l’hora de fer turisme

és cada vegada més necessària»

10

món mediterrani

Orígens de la distribucióIntercomunitaria de l’aigua a la Serrad’Espadà (País Valencià)

Kart W Butzer, Joan F Mateu i Elisabeth K ButzerUniversity of Texas at AustinUniversitat de València

Els estudis comparatius del regadiurevelen una àmplia gamma deprocediments de distribució i amidament.Aquesta diversitat ha sigut comunamentatribuïda a suposats processos d’evoluciósocial (WITFOGEL, 1957; PRICE, 1977),però una sèrie d’estudis més pragmàticssuggereixen en el seu lloc escenaris moltmés complexos. Aquestos inclouenmaneres d’organització social,adaptacions alternatives a les restriccionsecològiques, diferències d’escala queimpliquen distints nivells de tecnologia icooperació (Quadre 1), així comtrajectòries històriques locals que inclouenalhora una expansió del poblament idifusió cultural o dèmica (així, perexemple, DOWNING and GIBSON,1974; HUNT and HUNT, 1976; BUTZER,1976; GLICK, 1979; KRAUS, 1984;BUTZER et al , 1986). En la seuafonamental visió del conjunt del PaísValencià, López Gómez (1975) hapresentat un mosaic de tipus de

distribució d’aigua inclús a nivell regional,el qual reflecteixen diferents trajectòrieshistòriques. Aquest article esbossa unestudi local de detall que fa veure comen són de difícils les generalitzacionsvàlides respecte a la distribució de l’aigua,inclús en espais menuts que participend’una història comuna.

1. DESCRIPCIÓ

La Serra d’Espadà és un conjuntd’agrestes muntanyes, amb estretes vallsentravessades, les quals es troben 50 kmal nord de València. Rep la major part deles pluges a la tardor i la precipitació entrefinals d’abril i principis d’octubre ésinsuficient per a una agriculturasatisfactòria. Per això el regadiu resultaindispensable durant les últimes setmanesde l’estació de cultius d’hivern i per totsels d’estiu.

La topografia, els sols i les fonts de

11

Camp de l’Espadar 11 • món mediterrani

la Serra de l’Espadà determinen que elregadiu es trobe al llarg del fons de vall.Com que el vessament i la circulaciófluvial són intermitents, el regadiu depènde grans brolladors i tendeix a serrepartida en unitats autònomes osemiautònomes, d’una extensió habituald’1 a 15 ha. Cada municipi, el qual inclouun o més pobles o llogarets amb unsquants centenars de llauradors, regula elrepartiment de l’aigua de cadascuna deles al·ludides unitats de regadiu, les qualscol·lectivament cobreixen de 15 a 125 ha(fig.1).

Els mètodes “tradicionals” deregulació de l’aigua no han canviat d’unamanera significativa des de 1609, quanla població musulmana d’Espadà fouexpulsada i suplantada per nouspobladors cristians. No obstant això, elsprincipis bàsics del dret d’aigües eren moltmés antics. Durant els anys 1240’ i 1250’,poc després de la reconquesta cristiana

de la Serra d’Espadà, el costum islàmicpredominant fou confirmat pel reid’Aragó. Això retrotrau l’origen de lesnormes contemporànies de l’aigua alssegles XI o XII, quan l’agricultura de l’àreafou intensificada efectivament perprimera volta (BUTZER et al., 1986).

El nostre primer treball de camp, en1982-83, es centrà en tres municipis (Aín,l’Alcúdia de Veo i Xòvar) on identificàremuna especial manera de distribució: (1) elregadiu es formalitzava cada any, entrefinals de juny i principis d’octubre, variantalgunes dates d’una comunitat a unaaltra, encara que l’emprament actual del’aigua comence un o dos mesos abans;(2) l’aigua estava lligada a la terra i nopodia vendre’s; (3) el repartiment erasupervisat per un regador electe i elmanteniment era assegurat per unsequier, el qual assignava a cada usuariuna porció dels costos directes; i (4)l’aigua era repartida en una sèrie de torns

Macro

Diverses comunitats corporatives, tant ciutats com pobles, controlen conjuntamentla distribució de l’aigua. Açò implica diversos milers de llauradors i un sistemacomplex i integrat de sèquies, el qual requereix la construcció de grans preses dederivació en els majors rius, un intricat mètode de repartiment de l’aigua al llarg decanals subordinats, i grans esforços comunitaris de manteniment. Les xarxes dedistribució del reg en aquesta escala solen cobrir de 50 a 100 km2; sóncaracterístiques de les planes litorals o dels cons al·luvials.

Meso

Una sola comunitat corporativa (municipi), la qual inclou un o més pobles i llogarets,regula el repartiment de l’aigua d’una o més fonts cap a diverses unitats regadesde 15 ha d’extensió, les quals funcionen interdependent o autònomament. Hi haalguns centenars de cultivadors que es beneficien d’una xarxa de petits canals dedistribució que condueixen l’aigua, a sovint intermitent, durant la temporada delcreixement. El manteniment és menys complicat i l’àrea total de les unitats regadesoscil·la entre 15 i 125 ha, típicament al llarg dels fons de les valls de muntanya.

Micro

Diversos agricultors, a sovint pertanyents a una sola família extensa, manegen unamenuda quantitat de sèquies de reg alimentades per una font més o menys cabalosa,l’aigua de la qual és recollida en una bassa o algub. El manteniment funciona comuna base ad hoc i el regadiu es localitza en la part més baixa de les vessants i eslimita a menys d’una hectàrea.

Quadre 1: ESCALES DE FUNCIONAMENT DEL REGADIU TRADICIONAL A L’ESPANYA DE L’EST

Segons BUTZER et al. (1986)

12


fixos (tanda, tandes) en dies determinats(BUTZER et al., 1985).

Així, per exemple, l’estació formalde regadiu d’Aín començava el 29 de junyi els camps de la vora esquerra rebienl’aigua els primers quatre dies de cadasetmana (dilluns, dimarts, dimecres idissabte), mentre que els de la vora dretaes regaven els restants tres dies (dijous,divendres i diumenges). Durant un anyla successió de reg es feia de dalt a baix ia l’any següent en sentit contrari.

Per a l’Alcudia i Veo (fig. 2) latemporada de regadiu començava el 24de juny, encara que l’Alcúdia rebia la partmenys considerable d’aigua, a pesar queels dos principals brolladors es troben alseu territori. A partir de la font méscabalosa, la de Sant Pere, l’Alcúdia rebiaaigua dos dies i Veo, quatre, sobre unaseqüència fixa de sis dies. Les aigües delbrollador més menut, el Toro, i un altre,afluents menors de la Xelva, erenacumulades a la Bassa de Torcas, perdavall de la qual l’Alcúdia i Veo rebiencadascuna l’aigua durant tres dies i migen les seues respectives porcions del’horta de Torcas. Més avall del poble de

Veo, l’aigua de Sant Pere era subdivididade nou sobre una base temporal: un diaper al sector de la Solana, dos dies per al’Horta de Veo, i un dia per a Alfara(Quadre 2).

L’ampliació del treball de campdurant 1985 deixà veure que elrepartiment de l’aigua a base de dies fixosno era el sistema únic a la Serra d’Espadà.Els espais regats pertanyents a dosllogarets abandonats de l’Alcúdia de Veo,anomenats Xinquer i Benitandús, són oeren regats amb un horari flexible, semprede dalt a baix, amb tanta aigua agafadacom fóra necessària fins que el torns’acabava i començava un altre de nou.

Un funcionament semblant eraaplicat en Almedíxar i en la majoria desectors del complex de regadiu d’Eslida.

Existeixen, doncs, dos mètodes dedistribució a l’Espadà, un que té unasuccessió de torns que corresponencadascú a un nombre fix de dies; l’altremaneja una tanda flexible que funcionad’una manera informal. Ambdós tipus dedistribució són diferents dels que s’usenen els sistemes de macroirrigació de lesplanes costeres valencianes, on el mètode

Figura 1.- Terres de regadiu i història del poblament en la Serra Espadà

13


predominant es basa en la unitat méssofisticada i abstracta, anomenada fila, laqual al cap i a la fi és determinada per lesdimensions de la boquera oberta i pelnombre d’hores de fluix, però el cabalvaria segons canvien els volums quecirculen per la sèquia mare (GLICK, 1970;LOPEZ, 1975; BUTZER et al., 1985)(Quadre 3).

Això planteja una important qüestiói les seus explicacions cultural, històrica oecològica. Intentem tractar-la amb laconsideració de la Vall de Veo, una vallon els models són especialmentcomplexos i la seua resolució històrica ésraonablement bona.

2. INTERPRETACIÓ

L’any 1238 pC, en el moment de lareconquesta cristiana, existien nomésdues poblacions àmpliament separades ala Vall de Veo; Veo pròpiament dit iXinquer (Sentqueir) (BUTZER et al.,1986). Tres nous pobles (l’Alcúdia, Alfarai Benitandús) foren fundats durant elregnat d’Alfons IV (1327-36), com aconseqüència del reial privilegi de 1329destinat a fomentar la colonització interior

i l’expansió agrícola (Arxiu del Regne deValència; Cancelleria Reial 613 [1329],fol. 77-78; ARV: Manaments i Empares29 [1694], fol. 39). La majoria de novespoblacions d’aquesta època s’ubicaren alllarg de les valls a un o dos quilòmetresdels pobles preexistents, probablementper aprofitar terres regades o reguívolesdins d’un radi més curt de camí per alsagricultors, i millorar l’eficiència entemps-distància de les explotacionsagrícoles (BUTZER et al., 1986). L’Alcúdiaes situà a 1,6 km aigües amunt de Veo i2,2 km aigües avall de Xinquer, mentreque Benitandús es troba 1,6 km més avallque Veo. Alfara, situada just al costat deVeo, és l’excepció, però originàriamentpertanyia a un altre domini, senyorial,justificant possiblement la seua creacióen bases jurisdiccionals.

Xinquer no entrava en competènciaamb l’Alcúdia ni amb Veo perquè lesseues petites hortes rebien l’aigua d’unafont massa llunyana per ser aprofitableper l’Alcúdia. Ací el primer espai regatsembla haver sigut l’Horta Major,justament per davall de la font de Xinquera la riba nord del riu. A continuació, unapresa de derivació (assut) recollia aigua

Figura 1.- Sistèmes deregadiu a la Vall de Veo

14


per regar l’Horta de l’Ombria a la ribasud (fig. 2). Després que la sèquia mareelevada de l’Ombria fou prolongada através d’un prominent esperó de la rocadel fons, mitjançant les basses del CorralNou, l’aigua sobrant de l’Horta Major ide l’Ombria era recollida després per unasegona presa de derivació i conduïda ados nivells a un tercer sector regat, l’Hortadel Corral Nou. Originàriament l’aigua erasuficientment copiosa i la comunitat deXinquer bastant menuda (deu famílies alsegle XVIII), de manera que una tandaflexible s’acomodava a la comesa d’unrepartiment armoniós, encara que l’HortaMajor conservava la seua primacia envirtut de la seua major antiguitat.

L’època de l’expansió del regadiu enles hortes subsidiàries de Xinquer ésdesconeguda: el poblament musulmàoriginal del lloc es menciona per últimavolta en documents de 1448-49 (BUTZERi FERRER, 1987) i els registres parroquialsde la Vall d’Almonacir indiquen que unnou poblament de cristians no s’hi establífins als anys 1690. Amb un hiatus delpoblament d’unes dues centúries ésprobable que la seqüència de l’expansiódel regadiu, ací apuntada per a Xinquer,corresponga als segles XVIII i XIX (abansde l’abandonament de l’habitació

permanent cap a 1935).

Benitandús, igualment, tampoc vaentrar en competència ni amb l’Alcúdiani amb Veo. Part de les seues aigüesprocedien d’una altra font (l’Alcornocal)el sobrant d’una presa de derivació (Assutdel Perenyo) i les cues de les hortes deVeo i Alfara. Dues sèquies, cadascunaregulada per la seua corresponent bassa,encaminaven aquest sobrant al llargd’ambdós marges a l’Horta de MàEsquerra i l’Horta de Benitandús (fig.,Quadre 2). Benitandús estigué ocupat per18 famílies musulmanes fins 1609 i fourepoblat per nou famílies cristianes dosanys més tard. El sistema de regadiuromangué intacte, des del moment queel propietari feudal continuà sent elmateix i els seus anteriors drets i privilegisforen reconfirmats per a les comunitatsgermanes d’Alfara i Benitandús al mateixtemps.

Alfara, d’altra banda, rebiadirectament l’aigua de la Font de SantPere i cobria 4,5 ha de l’horta escalonadaper davall de Veo. En qualitat comparativade nouvinguda, Alfara tingué un cinquède la terra regada per Sant Pere, però rebénomés un sisè del seu cabal d’aigua.També participava de l’aigua de la Font

Bassa de Veo(foto J. Pasqual Segura)

15


de Veo, localitzada exactament a migcamí entre les dues comunitats. Malgrataixò, Alfara estava reduïda a tres famíliesmusulmanes en 1563 i havia estatabandonada del tot en 1596, amb la qualcosa les seues terres passaren a sercultivades per llauradors que vivien a Veo(BUTZER et al, 1986). Un factor quecontribuí a l’amalgama de Veo i Alfarapogué haver sigut al segle XVI laincorporació d’Alfara (i Benitandús) almateix àmbit senyorial que Veo il’Alcúdia, suprimint l’artificial fronterajurisdiccional. La carta pobla de 1611confirma significativament el control delsenyor “sobre la tanda de la aygua quetinch pera la Orta de Alfara” (ARV:Manaments i Empares 19 [1694], fol. 46),és a dir, la tradicional divisió d’aigües.

L’horta més antiga de la primeracomunitat de la vall, l’Horta de Veo, rebéla part del lleó en l’aigua de Sant Pere,concretament un terç per a només unquart de la terra regada. Tingué, a més,accés a un considerable cabal de la Fontde Veo, consolidant aix í la seuatradicional preeminència. No obstantaixò, la Solana, pertanyent també a Veo,ara rep només un sisè de l’aigua de Veodes de Sant Pere per a un quart delregadiu; aquesta horta podria haver sigut

considerablement ampliada en tempsmés recents.

L’Alcúdia, un altre poblament nou,rep aproximadament la proporciócorrecta de l’aigua de Sant Pere per a lesseues tres hortes (Major, de Dalt i deBaix), a saber, un 30% d’aigua per a un33% de terra beneficiada (fig.2, Quadre2).

A més del que fou establert en1609-11, no sabem quin fou l’esquemade repartiment que s’aplicà en principi,però la tradició contemporània enl’Alcúdia i Veo pretén que es tracta d’unacord posterior a una “guerra” entre elsdos pobles en temps islàmics. Lanaturalesa de la solució suggereix que estractà, en efecte, d’un comprom ísaconseguit després d’un conflicte inicialconsiderable. El flexible mètode derepartiment en Xinquer, un poble “vell”,i en Benitandús, un poble “nou”,contrasta amb el mètode complex i detemps fixos emprat per l’Alcúdia, Veo iAlfara, tots en competència directa perdos fonts. Açò suggereix que les tandesflexibles ni eren “arcaiques” ni“modernes”, sinó normals, essent laregla, excepte en casos d’especialcomplicació i conflicte.

Quadre 2: MÈTODES DE REPARTIMENT DE L’AIGUA A L’ÀREA VALENCIANA

A. Unitats abstractes proporcionals (fila), les quals suposen un volum relatiu i

depenen freqüentment de les dimensions de la comporta oberta i de la duració

del fluix: horta de València i Vila-real-Borriana (macroescala).

B. Mescla de fila i unitats fixes de temps: la Vall del Palància i horta de Sagunt

(macroescala).

C. Unitats fixes de temps: algunes comunitats de la Serra d’Espadà (mesoescala).

D. Temps flexibles: algunes comunitats de la Serra d’Espadà (mesoescala i

microescala).

16


En conclusió, la distribució del’aigua i la seua realització en la Vall deVeo reflecteixen la situació de les fonts iles terres regades, la successió delspoblaments fundats i els compromisosintercomunitaris precisos a mesura quela vall “s’omplia” i el regadiu s’expandia.Dins d’un marc regional de recursos mésampli i la barrejadissa predominant detradicions romanes i islàmiques, els detallsde com es distribuïa l’aigua, constitueixenun procés de “fina sintonia” en respostaa les condicions ecològiques locals, a lesvarietats històriques del poblament i alsacords intercomunitaris. La definitivacomplexitat d’un sistema de regadiupareix ser funció de la competència peruns recursos limitats.

Agraïments. Aquest article nohauria estat possible sense l’interès i lessòlides dades proporcionades per elsnostres informadors, en particular, VicentPalarés Villanueva i Antonio Gil i Gil.

BIBLIOGRAFIA

BUTZER, K.W. (1976), Early Hydraulic Civilizationin Egypt: a Study in Cultural Ecology.Chicago, University of Chicago Press.

BUTZER, K.W., BUTZER, E.K., MATEU, J.F., YMIRALLES, I. (1985),”Una alquer íamusulmana medieval de la Sierra deEspadán”, Boletin Sociedad Casttellonensede Cultura, 61:305-365.

BUTZER, K.W., BUTZER, E.K., and MATEU, J.F.(1986),”Medieval Muslim communities ofthe Sierra de Espadan, Kingdom ofValencia”, Viator: Journal of Medieval andRenaissance Studies, 17: 339-413.

Quadre 3: UNITATS DE REG I REPARTIMENT DE L’AIGUA EN EL MUNICIPI DE L’ALCÚDIA DE

VEO (VALL DE VEO)

Font Receptor Regadiu Repartiment

Xinquer Xinquer 2,0 ha Temps flexible

Sant Pere 22,5 ha Dies fixos

l’Alcúdia 6,8 ha (30,2 %) 2 dies (33,3%)

La Solana 5,6 ha (24,9 %) 1 dia (16,7 %)

L’Horta de Veo 5,6 ha (24,9 %) 2 dies (33,3 %)

Alfara 4,5 ha (20,0 %) 1 dia (16,7 %)

el Toro 9,6 ha Dies fixos

l’Alcúdia 4,8 ha (50 %) 3 1/2 dies (50 %)

Veo 4,8 ha (50 %) 3 1/2 dies

Perenyo i l’Alcornocar Benitandús 7,0 ha Temps flexible

17


BUTZER, K.W., FERRER, A. (1987), Report onexcavations in the castillo de Xinquer(Sierra de Espadán), Informe para laGeneralitat Valenciana, Direcció Generaldel Patrimoni Artístic, 40 ff.

BUTZER, K.W., MATEU, J.F., BUTZER, E.K. andKRAUS, P. (1986), “Irrigation agrosystemsin eastern Spain: Roman or Islamicorigins?”, Annals, Association of AmericanGeographers, 75: 479-509. Traduccióncatalana en Afers, 6 (en prensa).

DOWNING, T.E., and GIBSON, McE, eds. (1974),“Irrigation’s Impact on Society”.Anthropological Papers, University ofArizona, 15, 181 pp.

GLICK, T.F. (1970), Irrigation and Society inMedieval Valencia, Cambridge, HarvardUniversity Press.

GLICK, T.F. (1978), Islamic and Christian Spain inthe early Middle Ages. Princeton, PrincetonUniversity Press.

HUNT, R.C., and HUNT, E. (1976), “Canalirrigation and local social organization”,Current Anthropology, 17: 389-411

KRAUS, P. (1984), Irrigation Ecology. Tesina(Geografía), Universidad de Chicago, 133pp.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1974), “El origen de losriegos valencianos: I. Los canalesromanos”, Cuadernos de Geografía(Valencia), 15: 1-24.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1975), “El origen de losriegos valencianos: II. La división del agua”,Cuadernos de Geografía (Valencia), 17: 1-38.

PRICE, B.J. (1977). “Shifts in production andorganization: a cluster-interaction model”,Current Anthropology, 18: 209-234.

WITTFOGEL, K. (1957), Oriental Despotism: AComparative Study of Total Power. NewHaven, Yale University Press.

18

tots fem natura

1- Sobre l’ofici de botànic i laimportància dels noms

La idea estereotipada que hom téd’un botànic sol ser, invariablement, lad’un personatge més o menys excèntricque “se sap de memòria el nom de moltesplantes”. La primera confusió —però nola única— implícita en aquesta fútilapreciació, és la d’identificar una part ambel tot, la ciència botànica amb lataxonomia vegetal, una de les seuesbranques.

D’altra banda, existeix un conceptemolt generalitzat —inclús entre elsbiòlegs— sobre quina és l’autènticasapiència, segons el qual caldriaconsiderar la taxonomia com una menade coneiximent superficial de la natura,fins i tot un entreteniment de dubtósprestigi, especialment en els temps actualsen què tant ens enlluernen els avançosen genètica molecular, etc. És justament

Memòries i reflexions d’un aprenentde botànic

R. Roselló GimenoDoctor en BiologiaProfessor a l’IES Jaume I de Borriana

tot el contrari del que antigamentpredicaven alguns pensadors i naturalistes(entre ells, l’anomenat “príncep delsbotànics”, Karl Linné), segons els qualsallò que anomenem ‘el saber’ no és altracosa que encertar a posar-li l’etiquetacorrecta a les coses —jo n’estic totalmentconvençut. Crec que és el mateix queAndré Gide va expressar de formapoètica, quan deia: “Allò més profund del’ésser humà és la pell”.

Però la idea més estesa sobre labotànica, encara segueix llastrada per latrivialització. Potser qui millor encertà aexpresar eixe frívol sentiment popular fouJ.B. Alphonse Karr, un mediocre escriptorfrancés del XIX, més conegut hui peralguns enginyosos epigrames que no perla seua obra literària. Segons Karr labotànica “no és una ciència (sic)”, sinól’art d’insultar “les flors (sic)” en llatí igrec. Una vegada més veiem la confusióentre la part i el tot (en aquest cas la flor

19

Camp de l’Espadar 11 • tots fem natura

amb la planta, la floricultura amb labotànica) la qual cosa ja el fariamereixedor d’estar-se mija vida de cara ala paret amb les orelles de rucencasquetades. Però sobretot, reduir lataxonomia a un entreteniment banal, alsimple exercisi memorístic de qui saprepetir com un lloro i de carrereta un llistatde noms, denota una profundaignorància.

Potser per la vehemència de lesanteriors paraules ja hauran endevinatvostés que qui açò escriu és, o pensa simés no, com a botànic. I que les meuespreferències s’orienten principalment alvoltant d’aquesta disciplina descriptivaque és la taxonomia vegetal. Hui es parlamolt de la biodiversitat, un indicador dela puresa i/o riquesa dels ecosistemesnaturals, una noció amb categoria de bépatrimonial de la humanitat. Pero tambéés la paraula-talismà de moda, en bocade tothom. Aquest prestigiós concepte ha

vingut a salvar-nos als estudiosos de laflora i la fauna, ja que la catalogació dela biodiversitat és precisament la feina delstaxònoms. Des d’aquest modern punt devista, concebuda a més com una einaindispensable per als estudis de biologiaevolutiva, fitosociologia, etc., l’activitatcientífica dels taxònoms ha assolit majorreputació. Ja només ens cal que elsadministradors dels diners públics actuenen conseqüència.

2- Sobre el meu bateig al riuVillahermosa

A principis dels 90 em trobavacompletant els treballs de camp de tesidoctoral, un estudi botànic sobre l’AltMillars, comarca de la qual en forma partintegrant un bon sector de la serrad’Espadà.

Aquell dia la fortuna ens vasomriure a Joan B. Peris i a mi mentre

«La idea estereotipada que hom té

d’un botànic sol ser la d’un personatge

més o menys excèntric que se sap de memòria

el nom de moltes plantes»

20


escorcollàvem junts un indret rocallósd’eixos que ens resulten irresistibles alsbotànics, situat a la vora d’un precipici,en el preciós congost escolpit pel riuVillahermosa entre Argelita i Ludiente(Foto 1). De sobte ens vam quedarembeulats mirant aquella cosa: unaestranya planta ancorada en l’aspra ifosca roca dolomítica. L’olfacte botànicjuga un paper important en casos comaquest, i el fet és que les pulsacions se’nsvan accelerar perquè tot i que encara lamateta no havia florit, vam intuir des delprimer moment que aquella preciositatpodia ser una novetat científica. Ens vamhaver d’esperar alguns mesos, fins queel 30 de juliol de 1991 vam poder gaudirper primera vegada de les seues delicadesfloretes de color violeta pàl·lid, i practicarles herboritzacions que poc després enspermetrien confirmar nostres sospitesinicials.

Posteriorment, al sud del Millars, enuna altra zona escarpada i de difícil accésen trobariem una altra colònia. Fou almassís de Penya Saganta, en termed’Espadilla (serra d’Espadà) (Foto 2),segona localitat d’aquella raresa vegetal,

que venia a confirmar-nos que noestavem somniant.

Posar-li nom a una planta és laculminació d’un procés d’averiguacions.Quasi sempre sol ser més satisfactori iinteressant el propi procés (el “iter”) queel resultat: un simple nom. Però nosempre. Tot investigador és en el fons unpescador de perles que cada volta querecorre un camí de recerca, desprésd’haver practicat totes les comprovacionsa què obliga la metodologia científica, alfinal somnia a trobar-se amb un material“sense nom”, bé siga perquè ningú nol’haja vist abans, o perquè algú no haviasabut interpretar-lo correctament.

Un descobriment et produeix unasensació de vertigen, com quan t’aboquesa un precipici. Allò que més t’exalta és lacertidumbre que ets el primer home sobrela Terra que contempla allò, almenys comtu ho veus, amb els teus ulls. Al cervellesclaten els missatgers químics com focsd’artifici en una nit de primavera, il’experiència és com una droga dura quegenera dependència psicològica: en tastarla primera dosi, s’esdevindrà una secreta

Foto 1.- CongostArgelita-Ludiente(foto R. Roselló)

21


obsessió per sempre més.

Per aquells temps ja duia a lesespatles uns quants anys com a aprenentde botànic, i tot i que la realització d’undoctorat represente la certificacióacadèmica de la maduresa investigadorad’un aspirant, és aleshores quan vaigcompredre que per a un taxònom, no hiha més doctorat possible que viurel’experiència d’eixe baptisme pagà, elritual iniciàtic de descobrir i proposaralguna espècie nova a la comunitatcientífica.

Posteriorment n’hi ha hagut altres,però la Jasione mansanetiana (així la vambatejar), com el primer amor, no s’oblidamai. Entre altres coses perquè aquesta noés una espècie qualsevol, sinó una de lesrares lineanes que quedaven perdescobrir. I a més, perquè està exornadade la mitologia pròpia de les relíquiesantigues, de l’epopeia d’un llinatgesupervivent vingut a menys i sentenciatpels vents desfavorables de la història …natural. La criatura és hui una realitatreconeguda, i no pocs col·legues hanvingut a admetre finalment una cosa que

nosaltres vam entreveure amb claredatdes del primer instant: que aquest és undels millors descobriments botànics delsúltims anys a la Comunitat Valenciana.És clar que el mèrit no és dels seusorgullosos i afortunats “inventors”, sinóde la mare natura que la va engendrar.Però la història, amics, només acabavade començar.

3- Sobre la Jasione mansanetiana

Les Jasione són un gènere decampanulàcies centrat en la regiómediterrània, que compta amb unes 12espècies en la flora ibèrica. No poquessón especialistes a viure sobre pedruscallso paretons rocosos, com ara Jasionesessiliflora Boiss. & Reut. que trobem, perexemple, a la serra d’Espadà sobre gresos,o la pròpia J. mansanetiana, que viu sobreroques carbonatades, però pot baixar finsa zones més tèrmiques i sempreombrejades.

Amb l’ep ítet espec ífic“mansanetiana” volguérem honorar deforma pòstuma la memòria de l’enyoratprofessor Josep Mansanet que, en morir

Foto 2.- Massís dePenya Saganta

(foto R. Roselló)

22


el 1990, a tants deixebles deixà orfes. Josempre li he dit a Batiste Peris que “DonJosé” va moure fils invisibles des de l’altremón per a revelar-nos on s’amagavaaquella planta rara i fugissera. Però allòben cert és que ni Mansanet ni altresbotànics valencians la van descobrirabans, inclús quan a principis dels 80 vanvisitar el congost que hui és la seualocalitat clàssica (cf. Mansanet & al. 1983)(Foto 1). Anys d’experiència m’handemostrat que, amb freqüència, són lesplantes les que et troben a tu, i noviceversa.

Ja des d’un principi sabiem que J.mansanetiana tenia “una germaneta”amb qui comparteix tota una sèried’interessants trets botànics primitius queles singularitzen i les separen d’altrescongèneres, i per tant amb una granproximitat evolutiva i genètica. Emreferesc a la Jasione foliosa, descobertapel gran Cavanilles. Jasione foliosa (Fig.5) té una ecologia molt pareguda a laplanta castellonenca, excepte perquèprefereix viure a majors altituds i la seuadistribució abasta des de la província deValència fins a Andalusia (més endavant

tornarem sobre aquest tema). En lapublicació original ja destacàvem unpaquet d’importants diferències entre unai l’altra, demostrant que es tractavad’espècies ben diferenciades. Aquestcriteri l’han acceptat a posteriori tots elsespecialistes que l’han observat en elcamp. Tot i que sobre l’inevitablementdesfigurat material d’herbari, sembla quetambé caben altres interpretacions, comara les de S. Rivas Martínez, o d’O. deBolòs & al. (2005), que s’han quedat asoles amb la proposta de subordinarmansanetiana a foliosa com a subespècie.

4- Els primers passos

La presentació en societat de laJasione de Mansanet es va fer el mateixdia en què vaig exposar la tesi, per a laqual cosa es van repartir entre elsmembres del tribunal sengles exemplarsd’una precoç separata de l’article sobrela nova espècie per a la flora ibèrica (Foto3). Aquell mateix estiu, com es veu queno hi havia altres matèries noticiables,sense voler-ho em vaig veure entremésen un soroll mediàtic que esclatà al voltantdel nostre descobriment, com a

Foto 3.- Plec d’herbari tipus de Jasione mansanetiana (foto G. Stübing)

23


Figura 4.- Topografia de l’Avencdel Túrio (Espadilla), la més

profunda cavitat natural de laprovíncia de Castelló.

conseqüència del qual inclús vaig haverd’acompanyar les càmeres de Canal 9 finsa la Penya Saganta (on hi havia,recordem, la segona colònia de laJasione), perquè isquera pel telediari.Aquest rebombori contrastava ambl’espés silenci i simulada indiferència quees percebia des dels cenacles botànicsvalencians.

No tardaria a sorgir una terceralocalitat de Jasione mansanetiana(Llucena del Cid), en un paratge moltprevisible per la seua semblança a l’indretclàssic (el congost Argelita-Ludiente),anomenat El Salt del Cavall. Esta volta vanfer la troballa els col·legues G. Mateo i A.Aguilella. Tot açò ho vaig percebre comuna senyal, ja que aquest paratge, queno havia tornat a visitar des de xiquet, téper a mi un fort calat sentimental. Encaraguarde viu el record d’una marxa a peuque hi vaig fer des de l’Alcora quan tindriauns 13 anys en companyia de mon pare(la meua iaia era alcorina), i dels tiosEnrique (alcorí) i César. Després de moltde matinar i d’una llarga caminada, vamaplegar a la base d’aquell impressionantparatge llegendari i fronterer que el tio

Enrique comparava, orgullosament, alCañón del Colorado. En tornar ens vamperdre entre muntanyes, i encara vamhaver de patir fam i fatigues abansd’aplegar a casa.

L’estiu de 1993, el professor QuiqueSanchis va tindre una oportuna iniciativa,atés que aleshores encara no existia aValència cap banc de llavors. Aprofitantles seues bones relacions amb col·leguesde l’ETSIA de Madrid, per si de cas vamarreplegar i collir bona cosa de llavorsd’aquella fràgil relíquia botànica, les qualsvan ser dipositades al Banc deGermoplasma madrileny, del quealeshores era responsable el Dr. CésarGómez Campo. Fins i tot es va treballaren l’aplicació d’un test de germinació ambresultats molt confortants (al voltant d’un70% de germinació, segons el Dr.Sanchis).

Precisament, un any després (estiude 1994) dos paorosos incendis forestalsdevastarien extenses zones de lacomarca, especialment la serra d’Espadà,quedant molt afectada la localitat mésmeridional de l’espècie. Bona cosa

«El primer reconeiximent oficial

de la nova espècie ens vindria

de la Flora manual dels Països Catalans»

24


d’inventaris de vegetació de les zonescremades, publicades en el meu estudisobre l’Alt Millars —que tot just havia vistla llum la primavera anterior—, vanquedar, dissortadament, en cendra i lletraimpresa. I això que, ironies del destí, enla publicació vaig tindre cura d’ometre lescoordenades de la Jasione per a protegir-la. Bona nit, cresol!

El primer reconeiximent oficial dela nova espècie ens vindria de la Floramanual dels Països Catalans (O. Bolòs &al. ed. 1993, pàg. 1238). Més endavanttambé apareixeria enregistrada en unaimportant publicació de la Conselleria deMedi Ambient de la GeneralitatValenciana (Aguilella & al.1994), onsorprenentment inclús li atribueixen aJasione mansanetiana noms “populars”(neologismes com ara trencapenyes i“botón azul”). Aquesta obra ha tingutposteriors reedicions (Laguna & al. 1998,etc.).

Tampoc no van faltar algunesopinions tan cauteloses i reticents que,tot i mencionar la planta, es veu que noacabaven de refiar-se de la nostra

competència investigadora, ja que “ …no la hemos visto, por lo que no podemosopinar sobre ella (sic)” (Samo Lumbreras1995: 65).

El reconeiximent definitiu va aplegarl’any 2002 de la mà de Fàtima SalesMachado (de Coimbra) i Ian Ch. Hedge(d’Edinburg), els dos especialistes que esvan ocupar del gènere Jasione en laprestigiosa Flora Ibèrica. Aquestos dos síque la van veure.

5- Sobre el misteri de la Jasione dePenyagolosa

Ja haviem referit adés que la Jasionede Mansanet té una germana meridional(Jasione foliosa), descoberta a finals delXVIII pel botànic valencià A. J. Cavanillesa la serra de Mariola (Fig.4 i Fig. 5). Quigosaria qüestionar Cavanilles quan deixàindicat que a les muntanyes dePenyagolosa habitava la seua J. foliosa?La citació no era sospitosa a priori, nonomés perquè provenia del pare de lacriatura sinó també per la seua sòlidaautoritat científica. Però allò ben cert ésque ni Cavanilles ni cap altre botànic

Fig 4.- Jasione mansanetiana (dibuix R. Roselló)

25


posterior han pogut demostrar talasseveració mitjançant algun convincentplec d’herbari.

Diferents botànics actuals es vandeixar arrossegar per la fantasmagòricareferència cavanillesiana sobre lapresència a Penyagolosa d’aquestaplanta, unes vegades amb més sentit críticque altres. Fins que Josep Vigo, en la seuaclàssica obra sobre la vegetació delmassís, deixà ben clar però entre línies,que totes les citacions posteriors a laclàssica li resultaven inverossímils.

En general els botànics valencians(cf. Laguna et al. 1998: 93) van rebre eldescobriment de J. mansanetiana (Fot.6) com la peça que faltava per acompletar el puzzle. Però, és clar, per aaixò calia acceptar que Cavanilles s’haviaequivocat. I eixe era un glop difícild’engolir per a Batiste Peris i per a mi, jaque a més que teniem els majorsmiraments pel clàssic, manejàvem un altreargument que els partidaris d’aquestaexplicació s’entossudien a ignorar. Lesprimeres localitats de Jasionemansanetiana oscil·laven entre els 370 i

els 620 metres d’altitud (Roselló 1994:475). Per tant, la planta mostrava claresapetències termòfiles — a part d’unaindiscutible propensió subhumida—, i enla zona pràcticament no la vam trobarfóra dels dominis del margalló. Acceptarque Cavanilles es va equivocar, implicavaa més jugar a ser endeví, creure que J.mansanetiana podia pujar als estatgessupramediterranis, molt més freds, la qualcosa no ens concordava.

Però caldrà admetre que, alcapdavall, els “creients” han tingut raó.Durant la present dècada s’han trobatnoves localitats de Jasione mansanetianaa la comarca de l’Alt Maestrat (entre altresa Vistabella, on conviu amb teixos!), onen alguns casos aplega als 1030 metres.Tot i això l’espècie és una raresa, i estudisrecents han confirmat allò que sempre ensha paregut evident, com és el retrocésde les seues poblacions (Fabregat & al.2003). Ara ja sembla haver-se aclarit quela planta és d’òptima distribuciómesomediterrània, tot i queexcepcionalment, en indrets afavorits perla topografia pot pujar fins al estatgesupramediterrani, o baixar al

Fig 5.- Jasione foliosa (dibuix de Cavanilles)

26


termomediterrani.

Per tant, el misteri s’ha resolt nomésparcialment, i caldrà acceptar queCavanilles, en efecte, podria haver-seequivocat. Ara bé: si J. foliosa i J.mansanetiana són inconfusibles i l’abatno era precisament un novençà, com esva produir l’erro? Poguera haver sigut unavistament des de lluny d’algun exemplarincopsable, temeràriament assimilat a J.foliosa sense herboritzar-lo ni fer ulteriorscomprovacions? Encara ens caldràesperar més fins a la definitiva resolucióde l’enigma.

6- De la soletat dels barrancs a lesautopistes de la informació

En els darrers anys s’ha avançatmolt en la recerca i seguiment de novespoblacions, estudis censals, factors de risc,etc., per tal d’aconseguir una radiografiaamb el major detall i informació possiblesobre la situació actual d’aquesta espècie,i aix í poder aplicar-hi mesures deprotecció (Aparicio Rojo, 2002; FabregatLlueca & al. 2003).

La situació és objectivamentpreocupant per la tendència naturalregressiva que s’hi observa, donat quen’hi ha poques poblacions, aillades entresí i, en general, amb escassos individus.L’actual distribució i ecologia ens diu quel’espècie ja existia en el pliocé, i enevolucionar el clima a més sec durant elquaternari les antigues poblacions —comles dels teixos— van anar refugiant-se enracons i fondalls de barrancs i zones engeneral més humides, i en conseqüència,fragmentant-se i, el que és pijor, senseparar de minvar.

Fins ara es coneixien 8 poblacionsexclusivament castellonenques,autèntiques illes de supervivència per al’espècie, repartides en les següentslocalitats: Culla, Torre d’En Besora,Vistabella del Maestrat, Llucena del Cid,a més de les clàssiques Argelita, Ludientei Espadilla, a les qual caldria afegir lesrecentment trobades a la serrad’Engalcerán (Pérez Dacosta 2007). Elsestudis adés referits ens indiquen que aexcepció de les poblacions de la Serrad’Espaneguera (entre Culla i Torre d’EnBesora) que gaudeixen de bona salut, les

Foto 6.- Jasione mansanetiana (foto E. Laguna)

27


demés conserven un escàs nombred’individus (al massís de Penya Saganta,la situació pareix ser la més crítica) (Fig.7).

Amb el present article enimprempta, hem sabut del sensacionaldescobriment d’una nova població deJasione mansanetiana a la província deValència (S. Alba & E. Laguna, enpremsa). Es una magnífica notícia, perquèamplia l’àrea de l’espècie al sectorSetabense, on sembla ensolapar-se ambJ. foliosa (ibidem Alba & Laguna), i aixòsignifica que els poblaments naturals del’espècie disposen d’un “pool” genèticamb major riquesa de cara a la seuasupervivència.

N’hi ha, per tant, tota una sèried’arguments positius, malgrat lesamenaces objectives que aguaiten sobreaquesta delicada joia. La meua confiançaen el futur se justifica per la seua definitivapresència en la llista roja d’espèciesamenaçades de la flora espanyola, aixícom en el corresponent catà leginternacional UICN, on figura amb lacategoria EN (versió 2001) reservada a

les espècies “en perill”. Que lesadministracions s’assabenten ésimprescindible perquè s’òbriguenpossibilitats de vigilància i control, i endefinitiva d’assignació de recursoseconòmics per a la seua conservació. Comara, la creació de microreserves de flora(La Picossa, a Vistabella, etc.), estudis depropagació i reintroducció d’exemplars deviver en els santuaris naturals on viu, etc.

La Jasione de Mansanet ja haingresat en el segle XXI, i de fet al’Internet se’n poden trobar bona cosa dereferències. Fins i tot ja té entrada pròpiaa Wikipedia. Però … encertarem acommutar-li la pena d’extinció a què lanatura sembla tindre-la sentenciada? Nosuportaria haver d’assistir a un reality-show de la globalització amb finaldesastrós, que la tinguera perprotagonista.

Fig 7.- Distribució castellonenca de lespoblacions de Jasione mansanetiana

(falta la corresponent a la Serrad’Engalceran) (C. Fabregat & al. 2003)

28


Bibliografia

ALBA VILLEGAS, S. & LAGUNA LUMBRERAS, E.(2008). Jasione mansanetiana en laprovincia de Valencia. (Flora Montiberica,en prensa).

AGUILELLA, A., CARRETERO, J.L., CRESPO,M.B., FIGUEROLA, R. & MATEO, G.(1994). Flora vascular rara, endémica oamenazada de la Comunidad Valenciana.Conseller ía de Medio Ambiente.Generalitat Valenciana.

APARICIO ROJO, J.M. (2002): Aportaciones a laFlora de la Comunidad Valenciana, I. FloraMontibérica, 22: 48-74.

BOLÒS, O. de, VIGO, J., MASALLES, R. & NINOTJ.M. (2005). Flora Manual dels PaïsosCatalans, 3ª ed. revisada y ampliada. Ed.Pòrtic. Barcelona.

FABREGAT LLUECA C., APARICIO ROJO, J.M.& LÓPEZ UDÍAS, S. (2003).Jasionemansanetiana, en Atlas y Libro Rojo dela Flora vascular amenazada de España(pgs. 726-727) (veure també 2006,IUCN Red List of Threatened Species).

LAGUNA LUMBRERAS, E. (Coordinador) & al.(1998). Flora endémica, rara o amenazadade la Comunidad Valenciana. Conselleríade Medio Ambiente. GeneralitatValenciana.

MANSANET, J., MATEO, G. & AGUILELLA, A.(1983). Novedades florísticas valencianasIV. Lazaroa 5:325-327.

PEREZ DACOSTA, J.M. (2007). Aportaciones ala flora de la comarca de la Plana(Castellón), II. Toll Negre 9: 40-6.

ROSELLÓ, R. & PERIS, J.B. (1992): Jasionemansanetiana, una nueva especie para laFlora Ibérica. Boletín de la SociedadCastellonense de Cultura, 68 (I-VI): 209-219.

ROSELLÓ, R. (1994). Catálogo florístico yvegetación de la comarca natural del AltoMijares (Castellón). Diputació de Castelló.

SALES, F. & HEDGE, I.C. (2002): Jasione, in FloraIbérica, Vol. XIV (Myoporaceae-Campanulaceae), págs.153-156 . RealJardín Botánico de Madrid (CSIC).

SAMO LUMBRERAS, A.J. (1995). Catálogoflorístico de la provincia de Castellón.Diputació de Castelló.

2929

Algunes notícies sobre el comerç de laneu de la serra d’Espadà

La primera notícia que tenim sobreles neveres d’Espadà data de 1670.Aqueix any, el jurat en cap de Castelló vacontactar amb Joan Ximeno, veí deVillamalur, el qual posseïa un depòsit deneu al terme municipal d’aqueixa vila[nevera de Cuatro Caminos], i vaemparaular l’avituallament de la capitalde la Plana, però el dit Ximeno va faltar ala promesa, i va vendre la neu que teniaemmagatzemada a les viles de Nules id’Onda.(1 )

Malgrat la fallada de 1670, els juratsde Castelló van acceptar, l’any 1680, unaproposta de Ximeno; el qual, atés que nohavia nevat a Penyagolosa, escomprometia a fornir de neu la capital

la vida a la serra

Les neveres de la Serra d’Espadà

Pasqual Boira i MuñozLlicenciat en Geografia i Història

de la Plana de la nevera que posseïa aVillamalur. També en aquesta ocasió vaenganyar —o al menys ho va intentar—els jurats castellonencs, ja que va vendreneu a la Vall d’Uixó, a Nules, a Borriana ia Vila-real i, a l’agost d’aqueix any 1680,va comunicar al Consell de Castelló quese li havia acabat la neu que tenia a lanevera; la qual, menys seixanta càrreguesque tenia compromeses amb la vilad’Onda, s’havia obligat a traginar fins aCastelló.(2 )

Tanmateix, Joan Ximeno va serl’avituallador de neu de Castelló entre elsanys 1685 i 1690;(3 ) i Miquel Ximeno,també de Villamalur, ho va ser entre 1691i 1696.(4 )

L’any 1732, Josep Font, soguer deCastelló, va signar un tracte amb JoanXimeno –que degué ser descendent

1 ARXIU MUNICIPAL DE CASTELLÓ. Judiciari 1668-1671; Mà de Judiciari, 7 de gener de l’any 1670.2 ÍDEM. Judiciari 1680-1683; Mà de Judiciari, 26 d’agost de l’any 1680.3 ÍDEM. Escriptures de la Vila 1683-1686, 15 de novembre de l’any 1684.4 ÍDEM. Escriptures de la Vila 1689-1692, 7 de setembre de l’any 1690.

30

Camp de l'Espadar 11 • la vida a la serra

d’aquell Ximeno que hem documentatabans–, pel qual li comprava cent deucàrregues de neu anuals durant quatreanys, si en queia a Espadà.(5 ) Font tambéva acordar amb Vicent Prades i VicentFornech, llauradors d’Onda, que litraginaren a les viles de Castelló i d’Onda,de les quals era avituallador, la neu quehavia comprat a Ximeno.

A les acaballes del s. XVII, ja deguéestar bastida la nevera de Castro, atés quel’any 1696 el Consell de la Vilad’Almenara va contractar amb JaumeGuillem i Francesc Vidal, llauradors deXóvar, l’abastiment de neu de la localitatdes d’aqueixa nevera, per un període dequatre anys; i el mateix va fer, l’any 1703,amb Francesc Vidal i Josep Vidal (tambéllaurador de Xóvar) si queia neu a la serrad’Espadà, encara que per un temps dedos anys.(6 )

Les neveres de la serra d’Espadà

Nevera del Carro o de Matet (Matet)

Localització : A l’ombria del Carro,en un bosquet de pins i alzines, a 860 md’altitud.

Accés: Per arribar-hi, agafarem uncamí que naix a la dreta de la carreteraque va d’Algímia d’Almonesir a Matet. Al’entrada d’aquest municipi, uns metresabans d’arribar al cementeri, veurem amà dreta de la carretera un cam ícondicionat amb formigó i un indicadord’un abocador de fem. Continuarem peraquest camí, passarem per davant d’unagranja i, abans d’arribar a l’abocador,girarem a la dreta. El camí, sempre ensuau pujada, és estret, però en els tramsmés dolents està condicionat ambformigó, la qual cosa permet que sigatransitable amb vehicle. Després derecórrer quasi 4 km, arribarem a un puntelevat on podrem deixar el vehicle, si hem

5 ALFONSO LLORENS, J. II Congrés Internacional al voltant de la utilització tradicional del gel i de la neu naturals. El comerç delfred. València: Museu de Prehistòria i de les Cultures de València, novembre de 2001, p. 6-7.6 MARTÍ CORONADO, J. «La Vida a la Serra». Camp de l’Espadar, núm. 5 (2001), p. 28-33.

31


utilitzat aquest mitjà de transport. Al’esquerra hi ha un antic corral de ramaten runes. A la dreta, naix un sender ques’endinsa en un bosquet de pins i alzines.Si el seguim, a pocs metres, veurem lanevera a la dreta del sender, en un àreamés elevada.

Característiques: És un depòsit deplanta circular, orientat cap al N, de 6,4m de diàmetre, que no conserva cap restad’obra aèria, i que segurament mai no lava tenir, ja que sembla que és una gelera.El pou té una profunditat actual de 4,5m a la part sud, la més elevada, mentreque a la part nord la fondària del clot ésd’uns 2 m. La construcció segueix lainclinació del vessant.El pou està excavat al vessant a la partsud, mentre que, a la part nord, un talúsfet amb la terra que es va traure del clotpermet elevar el depòsit quasi 2 m delsender que la voreja. A l’interior hi ha granquantitat de terra i pedres, en partprovinents de la mateixa construcció, atésque el mur interior de la part nord es trobaenderrocat. Fins i tot ha crescut una alzinaa l’interior del clot. El mur interior és demaçoneria, amb carreus dels entornstravats en sec. Té un gruix aproximat de

1,80 m i és arran del nivell del vessant entota la circumferència.

No té cap indici de portes d’accés ila coberta, com ja hem dit, tal vegadamai no va existir; és possible que el poues cobrís amb cabirons o bigues de fusta(a la part sud hi ha uns buits al mur quetal vegada servien per a col·locar cabironsi formar una falsa coberta) i brancatgedels entorns. A hores, d’ara la part suddel pou ha estat envoltada per unaprotecció de fusta per a evitar un possibleaccident.

Història: Aquesta nevera degué serconstruïda al s. XVIII i degué participar d’unactiu comerç, com totes les de la serrad’Espadà, a més d’abastir de neu elsllogarets més pròxims, com ara la vila deMatet.

Nevera de Cuatro Caminos o deXimeno (Villamalur)

Localització : En la partida deCuatro Caminos, a 880 m d’altitud.

Accés: Podem arribar-hi des de lacarretera de Matet a Villamalur, si ensdesviem al km 5,5, a mà dreta (km 5, amà esquerra, si venim des de Villamalur),

Nevera del Carroo de Matet

32


per una pista que ens portarà en uns 5minuts a l’encreuament de caminsconegut com Cuatro Caminos. Des d’ací,agafarem el camí de l’esquerra, cap l’E,el qual en suau pujada ens portarà fins aun altell, situat entre dues cotes d’alturasuperior. A mà dreta veurem la nevera.

Característiques: És una nevera deplanta circular situada en un vessantorientat cap al NE. El depòsit té undiàmetre exterior d’11 m. La partexempta és de poca altura al sector sud-oest i de major altura al sector nord-est,per la qual cosa està rodejat d’un talúsde subjecció amb el material de laexcavació del pou. Els murs tenen ungruix de 0,65 m i estan construïts ambmaçoneria carejada de carreus calcaris imorter, mitjançant la tècnica de farcimentde tàpia.

El pou té un diàmetre de 9,60 m iuna profunditat màxima actual de 10,60m (encara que degué ser bastant superior,atesa la gran quantitat de terra i vegetacióque hi ha al fons del pou). La capacitatdegué ser superior als 800 m3. La cobertadescansava sobre dos arcs paral·les, undels quals està derruït a hores d’ara,encara que es veuen al mur els buits on

s’allotjaven els estreps. Aquest arcdisposava de contraforts als dos extrems.L’arc que encara es manté en peus té elsestreps a uns 4,30 m sobre l’actual nivelldel fons del pou. Aquest arc és de secciórebaixada i vuit carreus formen lesdovelles centrals. S’observen restes d’undiafragma de maçoneria sobre l’arc. Elsdos arcs degueren sustentar una sostrada_tal vegada una volta_ coberta de teules,tal com semblen demostrar les nombrosesrestes de teula àrab dels entorns.

Aquesta nevera tenia dues portesd’accés. Una al sector S, al nivell delvessant, actualment molt desfigurada.L’altra porta s’orientava cap al N, i s’hiarriba mitjançant una trinxera excavadaal talús antròpic que envolta el depòsit.S’obri a uns 3,30 m sobre l’actual nivelldel fons, al qual es pot accedir mitjançantun con d’enderrocs que s’ha format. Laporta és de secció atrompetada i estàcoberta per un arc. Damunt d’aquesta,un tronc travessa el mur i sobresurt al’interior del pou per a penjar una corriolaque degué facilitar l’extracció de la neu.Aquesta trinxera excavada, amb murslaterals, degué servir de moll de càrrega.

Història: Desconeixem la data de

Nevera de Cuatro Caminos

33


construcció, encara que, com hem vistabans, sabem que ja estava bastida l’any1670. Nosaltres pensem que aquestdepòsit degué ser bastit a la meitat del s.XVII i probablement degué ser la primeranevera construïda a la serra d’Espadà.La nevera de Cuatro Caminos degué serde propietat particular (l’any 1680 elpropietari era Joan Ximeno, i també l’any1732) i, sens dubte, degué tenir un úscomercial. Sabem que la neu d’aquestpou abastia els municipis d’Onda iCastelló, per la qual cosa podem afirmarque l’àrea comercial d’aquesta nevera erabastant important, ja que arribava fins ala capital de la Plana, a més d’altresmunicipis de la Plana Baixa, com araNules, Borriana, la Vall d’Uixó... inaturalment Onda.

Aquest depòsit és anomenat neverad’Onda per Madoz al seu diccionari(1845-50), la qual cosa ens palesa laimportància que degué tenir enl’abastament de neu per a aquestmunicipi.

Alguns testimonis afirmen queaquesta nevera va contenir neu fins al’inici del s. XX.

Nevera de la Talaia (Suera)

Localització : Al vessant nord-est dela Talaia, en una finca tancada, depropietat particular, a 810 m d’altitud.

Accés: Per arribar-hi, agafarem desde Vilamalur la pista forestal asfaltada queva fins a Matet. A l’altura del km 3,8veurem a mà esquerra una pista forestalcondicionada amb formigó al tram inicial.Aquest camí és transitable amb vehiclesTT. La pista finalitza davant la portad’accés a una gran finca de cirers a l’àreainferior i malesa a la superior, la qual estàrodejada d’una tanca metàl·lica. Sicontinuem pel costat de la closa lateral,trobarem a uns 50 m una altra tancaperpendicular a l’anterior; si la seguim, auns 20 m, veurem a l’esquerra de la tanca,entre esbarzers i argelagues, el clot de lanevera.

Es tracta d’una construcció queestava bastant deteriorada, colonitzadaper la vegetació. A hores d’ara, elpropietari l’ha reutilitzada, i l’hatransformada en un depósit d’aigua.

Característiques: És un depòsit deplanta circular, orientat cap al nord-est,de 8 m de diàmetre, que no conserva cap

Nevera de Cuatro Caminos

34


resta d’obra aèria, i que probablementmai no la va tenir.

El pou té una profunditat actual de6 m i la capacitat d’emmagatzemamentdegué ser superior als 300 m3. Laconstrucció segueix la inclinació delvessant.

El clot està excavat al vessant de lamuntanya. Un talús fet amb la terra quees va traure del pou permet elevar laconstrucció sobre el nivell del terreny a lapart nord-est. Els esbarzers i lesargelagues que ocultaven totalment elmur del pou han estat eliminats a horesd’ara. Aquest mur, d’un gruix aproximatd’1 m, és de maçoneria, amb carreus delsentorns travats en sec.

No té cap indici de portes d’accés, ila coberta, com ja hem dit, seguramentmai no va existir; és possible que laconstrucció es cobrís amb brancatge delsentorns.

Història: Aquesta nevera degué serconstruïda al s. XVIII, tal vegada a la segonameitat, quan es va intensificar la demandade neu als municipis de la Plana Baixa,per la qual cosa degué tenir una marcadafinalitat comercial, com totes les neveresde la serra d’Espadà.

La Nevera (Algímia d’Almonesir)

Localització : Al turó de la Nevera,a 730 m d’altitud.

Accés: Per arribar-hi hem d’agafarla carretera que va de l’Alcúdia de Veo aAlgímia d’Almonesir i, en arribar als altsdel port de la Nevera (també conegutcom la costa de la Nevera), abans decomençar la baixada, veurem a màesquerra una àrea de descans amb taulesi bancs de pedra i un plafó indicador defusta. Ens adonarem que, des d’aquestindret, ix una senda que, atés el que diula indicació, va al pic Espadà. Agafaremaquesta senda i, després de caminar uns30 m, serem a la nevera, la qual, siprestem atenció, ja s’entreveu des del’àrea de descans inferior.

Es tracta d’un depòsit moltinteressant, atés l’excel·lent estat deconservació que presenta.

Característiques: És un depòsit deplanta circular, inscrit en una plataformairregular que s’anivella per la meitat sudamb el vessant i resta exempta sobreaquest a la meitat nord amb un desnivellmàxim de 4,30 m. El sector nord del murpresenta alguns despreniments. Construït

Nevara d’Algimia

35


amb maçoneria calcària carejada i lligadaamb morter.

El pou té un diàmetre de 9,60 m iuna altura de 6 m fins al nivell inferior dela porta i d’11 m fins a l’obertura zenital.El fons presenta cert recobriment de restesde despreniments i aportacions desediments. La capacitat estimada és de800 m3. A uns 6,50 m del fons actual, 14blocs sobreïxen del mur interior uns 20cm; la probable funció és la de permetrela instal·lació d’una coberta interior quanel pou no era completament ple de neu.

Orientada cap al NE, presenta unaporta lateral de secció atrompetada; a lapart superior es veu el buit per a instal·larel travesser del qual degué penjar unacorriola que facilitàs l’extracció de la neu.La coberta és una volta que comença atancar-se a 7,45 m per damunt del fonsactual. Al centre hi ha una oberturacircular de 0,70 m de diàmetre on esdegué abocar la neu.

Història: Aquesta nevera data,probablement, des del s. XVIII. Es tractad’un depòsit comercial, que degué vendrela neu als municipis de la Plana. Així hopodem afirmar atesa la següent citacióde Bernardo Mundina, de l’any 1873:

«[...] Al llegar a la parte culminante deesta cuesta, llamada de la Nevera, seencuentra junto al camino un depósitode nieve, que suelen llenarlo algunos añospara espenderla en la época del veranoen Castellón y Onda [...]».

Nevera de l’Oret, del Corralet o delPinar del Rector (Aín)

Localització : Al pinar del Rector, al’esquerra del sender, senyalitzat ambmarques grogues de PR, que va des deles Penyes Blanques fins a Xóvar, a 840m d’altitud.

Accés: Per arribar-hi, seguirem desde l’entrada d’Aín les indicacions del ParcNatural de la Serra d’Espadà, les quals ensportaran a la part posterior del poble, albarranc i senda de la Caritat, senyalitzadaamb marques de PR. Si anem amb vehicleseguirem la pista forestal que va a Eslida,fins a la línia divisòria d’aigües, on hi haun plafó indicador en el qual llegim: «ElCorralet, muntanya d’utilitat pública». Sianem a peu, no seguirem la pista des del’inici, i caminarem per un sender moltagradable que passa pel molí de l’Arc.Més endavant també deixarem la pista

Paisatge nevat a l’Espadà

36


forestal d’Eslida, allí on dibuixa un revoltde 180° i continuarem per la pista de ladreta, fins a arribar a un sender que naixa l’esquerra de la pista (buscarem sempreles marques del PR) i que, en forta pujada,ens portarà de nou a la pista principal Aín-Eslida, tot just allí on hem dit que és elplafó indicador. Des d’aquest indret,continuarem per un sender ben marcatque naix a la dreta de la pista forestal, elqual ens portarà en suau pujada fins alCorralet, una antiga masada que a horesd’ara es troba en runes. Des d’aquí, hemde seguir el sender que, per la líniadivisòria d’aigües, puja cap al cim. Deprimer, eludirem un sender que es desviaa l’esquerra, allí on hi ha unes plaquesdel vedat de caça, i continuarem pelsender de la dreta. Més endavant,evitarem també un sender que es desviaa la dreta. Nosaltres continuarem semprepel sender que segueix la divisòriad’aigües i, finalment, ascendeix, en fortapujada, fins al cim.

Arribats al cim de la muntanya, totjust on hi ha una trinxera de la GuerraCivil, aquest sender enllaça amb un altreque va des de les Penyes Blanques fins aXóvar. Girarem a l’esquerra i seguirem

aquest sender. Al fons, veurem lesantenes i el cim del Bellota i, a pocsmetres, una caseta derruïda a la vora delcamí que tal vegada va ser refugi denevaters. Poc abans d’arribar a laconstrucció, a l’esquerra del sender, entreels pins, en un suau vessant orientat capal nord, veurem el pou de la nevera.

Característiques: És un depòsit deplanta circular, molt deteriorat, de 5,6 mde diàmetre i, que a hores d’ara, noconserva cap resta d’obra aèria. El pou téuna profunditat actual de 4 m, encara quedegué ser bastant superior, atesa laquantitat de terra, pedres i vegetació quetrobem a l’interior. La capacitat degué serpoc superior als 100 m3. Aquest pou estàparcialment excavat al vessant a la partsud, mentre que la terra que es vaextraure forma un talús a la part nord quepermet elevar la construcció.

El mur interior del pou és demaçoneria calcària (sauló) travada en seci te un gruix aproximat de 1,10 m. Aquestmur té la mateixa alçària en tota lacircumferència, i és arran del nivell delterreny a la part nord, on és el talús,mentre que, a la resta, queda per davalldel nivell del vessant. Per damunt

37


d’aquest nivell degué començar el muraeri.A les parts nord-est i sud-oest, es conser-ven els estreps d’un arc, segurament desecció rebaixada com el de la nevera deCuatro Caminos, de 0,50 m d’amplària,l’arrancada dels quals es troba al nivelldel mur interior del pou. Aquest arc, situatal centre de la circumferència del pou,degué servir de suport a una coberta for-mada per cabirons o bigues de fusta iteules o lloses de sauló, o tal vegadabrancatge dels entorns. No s’observenindicis de portes o accessos al depòsit.

A l’interior del pou, a la part sud, hiha una gran quantitat de terra idespreniments de l’àrea superior delvessant. Una heura cobreix una part delmur a la zona est.

A la part sud del depòsit, a 2 m delpou, s’entreveuen restes d’un mur quedegué delimitar un espai per a facilitarl’arreplega de la neu i degué servir decontenció als despreniments de la partsuperior del vessant.

Història: Aquesta nevera, de la qualno tenim cap notícia documental, deguéser bastida a la primera meitat del s. XVIII

i degué tenir, com totes les neveres de la

serra d’Espadà, una finalitatmajoritàriament comercial.

Nevera de Castro (Fondeguilla)

Localització : Al vessant NE del picde la Nevera, entre alzines sureres, a 820m d’altitud.

Accés: Per arribar a la nevera deCastro, hem d’anar de primer a Xóvar.Arribats en aquest municipi, per darreredel frontó i les piscines municipals,cercarem el carrer del Sol, al final del qualseguirem un camí fins a aplegar a unindicador de muntanya en el qual llegim:«Nevera de Castro, 52 min». A partird’aquí, seguirem en tot moment lesmarques grogues i blanques del sender isense presses, en 1h i 20 min, més omenys, arribarem a la nevera.Primerament, passarem per un pantanetd’origen musulmà (el d’Ajuez), que caldràvorejar fins a l’altra part del mur de lapresa. Des d’ací, continuarem per unasenda molt dolenta, en forta pujada, quepoc després se suavitza i continua per unapista forestal en bon estat. Després depassar per les antigues mines de cinabride l’Hembrar, arribarem a un altell,

Nevera de Castro

38


divisori d’aigües, on el camí que hem deseguir gira a la dreta i, en fort pendent ivorejat sempre a l’esquerra per una líniacontínua de trinxeres de la Guerra Civil,va pujant cap al cim de la nevera. Abansd’aplegar al cim, per un camí de ferraduraque ix a l’esquerra indicat en una peçade suro que hi ha al sòl, en lleugerabaixada, arribarem a la nevera.

Es tracta d’un depòsit de graninterés, tant per l’excel·lent estat deconservació (fou restaurat i consolidatl’any 1995), com per l’entorn on estàsituat, rodejada d’alzines sureres i desd’on hi ha una magnífica vista del castellde Castro.

Característiques: És un depòsit deplanta circular de 9 m de diàmetreexterior, situat en un vessant orientat capal NE. El pou està envoltat per unaplataforma circular de 3,3 m d’amplàriamàxima per la part oriental, que deguéservir de moll de càrrega, mentre que lapart occidental se situa arran del vessantmitjançant una rampa que dóna accés auna obertura per a introduir la neu. Estàconstruïda amb maçoneria carejada desauló lligada amb morter. Els murs aeristenen un gruix d’1,5 m.

El pou, de 6 m de diàmetre, té unaaltura de 7,1 m fins al nivell inferior deles portes i de 12 m fins a la part superiorde la cúpula. Els murs interiors estan lluïtsamb morter. La capacitatd’emmagatzemament és d’uns 300 m3.

La coberta, de falsa cúpula,presenta dos radis diferents de curvatura.L’exterior de la cúpula està format pergrans lloses planes que sobreïxen de lalínia del mur i formen una voladaelaborada. El depòsit presenta tres portesi dues obertures. Les portes són d’arc demig punt i s’orienten cap a l’E, al SO i alNNO. Les obertures s’orienten cap a l’O;una d’elles roman cegada per rajols il’altra s’obri en la cúpula, per damunt delnivell superior de les portes.

Història: La nevera de Castro, talcom hem dit abans, degué ser construïdaa les acaballes del s. XVII, abans de 1696.Degué ser de propietat particular; i d’úscomercial, i la neu es portava, a mésd’Almenara, a Onda i a altres poblacionsde la Plana Baixa, i fins i tot a Castelló.

«La nevera de Castro degué

ser construïda abans de 1696.

Degué ser de propietat particular;

i d’ús comercial, i la neu es portava,

a més d’Almenara, a Onda

i a altres poblacions de la Plana Baixa,

i fins i tot a Castelló»

3939

La cicatriu d’Espadà:la línea XYZ

Jorge Cruz Orozco

Museu València d’Etnologia

Espadà ha estat escenari de batalles.Els materials geològics triàsics i l’evoluciógeomorfològica han modelat un paisatgeferéstec i escarpat, sobretot en les àreesde gres. La serra d’Espadà –el propi només revelador– està moltcompartimentada: una densa xarxahidrogràfica, valls i fondalades, cimsesmolats, vessants encarades a totes lesorientacions. Un autèntic laberint deformes a menuda escala, els avantatgesdefensius del qual ja foren aprofitats elsegle XVI pels moriscs valencians. Durantla Guerra Civil 1936-1939 Espadà vatornar a tindre un destacat protagonismebèl·lic.

L’ofensiva sobre València

El 15 de desembre de 1937 lestropes republicanes havien iniciat l’ataca Terol sota la direcció del prestigiósgeneral valencià Vicente Rojo. El darrer

dia de l’any es combatia a –18ºC i el 7 degener es va controlar la ciutat. Davantdel contraatac franquista, les tropesmanades per Valentín González ElCampesino abandonaven el 22 de febreruna ciutat en runes coberta de neu. Lacaiguda de Terol va desencadenar unaimportant ofensiva rebel sobre Valènciaque va arribar a emprar la meitat de lestropes disponibles. La darreria de febrer iprimeria de març l’exèrcit franquistaprogressava ràpidament per terres delBaix Aragó: Alcanyís, Casp, Montalbán.

Es continua per Morella i el 15d’abril el Cos d’Exèrcit de Galicia delgeneral Aranda va arribar a laMediterrània per Vinaròs. La principalzona republicana havia quedat divididaen dues zones. Franco va decidir dirigirl’ofensiva cap el País Valencià ambl’objetiu d’una ràpida presa de València.Alts comandaments rebels consideravenmés convenient avançar sobre Catalunya

40


per tal de tallar tota possibilitat d’arribadade subministraments o d’armes per lafrontera pirenaica. La forta resistència vafer que l’avanç cap el sud es detingueraprimerament en la línia del riu de SantMiquel o de les Coves. A Terol havienestat preses pels franquistes les localitatsd’Allepuz, Aliaga, Cantavella i LaIglesuela. A finals d’abril un fort temporalde neu va dificultar encara més l’ofensivarebel.

El govern republicà haviaconcentrat al País Valencià i zonesproperes bona part de les seues forces:l’Exèrcit de Llevant manat pel generalHernández Saravia; l’Exèrcit de Maniobradel coronel Menéndez; ambdós integratsal Grup d’Exèrcits de la Regió Centro-Surmanat pel general Miaja. Davantl’evidència d’una gran ofensiva, es feianecessari preparar la defensa de València.El tinent coronel Manuel Matallana, capde l’estat major del Grup d’Exèrcits, vadisposar en abril de 1938 l’organitzacióde dues línies defensives.

• Línia de Llevant, es desplegava desd’Orpesa per La Vall d’Alba,Atzeneta, Benafigos, Vistabella,

Villahermosa, Linares de Mora finsenllaçar amb les denominades Líniesde Terol, desdoblades en una líniaavançada que arribava al Turia aVillel i una altra que ho feia aigüesavall, a Libros.

• Línia XYZ, des d’Almenara seguiala Serra Espadà, per Caudiel iBenáfer creuava el Palància; seguiaper Viver, Teresa i Beg ís onconnectava amb les estribacions deJavalambre i arribava a Santa Cruzde Moya. Disposava de diversoscentres de resistència a Espadà i aGaibiel, Viver-Jérica, Bejís, Canales,Andilla, Abejuela, La Yesa, Arcos delas Salinas i Santa Cruz de Moya.Va ser coneguda també com líniaMatallana.

El 3 de maig es confiava la direccióde les obres de la línia XYZ al coronelTomás Ardid, que havia participat en ladefensa de Madrid. La seua importànciaes fa palesa en succesives instruccions. El8 de maig s’ordena duplicar o triplicartorns de treball, mobilitzant la poblaciócivil i presoners; es dona un termini de20 dies per que estiga plenament

Bunker a Veo(foto J. Pasqual Segura)

41


operativa. Davant del risc de caiguda deSagunt es demana: En un plazo máximode 24 horas es necesario aumentar en unmínimo de 6.000 hombres el personaldedicado a dichos trabajos […]movilización temporal del personal civilhasta los 45 años que no trabajen enfaenas agrícolas o industrias de guerra,ordena Matallana el 12 de juny des de laposició Pekín, seu de l’estat major aTorrent.

A Espadà es van construirquilòmetres de trinxeres, amb els seuscorresponents nius de tirador, niusd’ametralladores, llocs de comandamenti de comunicacions, búnkers ifortificacions. La majòria ubicats en cims,carenes i cotes elevades per tal decontrolar carreteres i accesos. La seuaconstrucció i posterior proveïment demunicions, aigua o menjar va exigirl’apertura de pistes i camins, com el queuneix el cim d’Espadà amb el coll del’Ibola. Per entendre la funcionalitatd’aquestes posicions cal tindre en compteque la coberta forestal de la serra era moltmenor que hui en dia, fins al punt quepermetia un control visual directe dels

vessants. La pressió agrícola i ramaderasobre la vegetació natural era molt fortaals anys trenta. Les operacions militarsencara la van reduir més. Després de laguerra la producció de carbó vegetal il’arreplegada de llenya i matolls per lesfàbriques de taulells de la Planacontinuaren la tendència desforestadorafins la gran crisis rural dels anys seixanta.Les masses boscoses d’Espadà sónactualment molt més grans que a laGuerra Civil.

A la darreria del mes de maig elcomandament franquista consideravafracasada l’ofensiva ràpida sobreValència. L’avanç, malgrat això, proseguialentament amb un alt cost humà imaterial. El 14 de juny s’ocupa Vila-real ial dia següent Castelló. En la segonameitat de juny es desencadena un fortatac sobre Espadà especialment al sectormés proper a la costa. Durant tot juliol laserra és escenari de durísims combats: hihagué cotes que canviaren tres vegadesde bàndol. Les tropes rebels de GarcíaValiño amb prou feines progressen sotael foc de les ametralladores instal·ladesen trinxeres i nius. La 84 Divisió italiana

«Línia XYZ, des d’Almenara

seguia la Serra Espadà,

per Caudiel i Benáfer creuava el Palància;

seguia per Viver, Teresa i Begís

on connectava amb les estribacions de Javalambre

i arribava a Santa Cruz de Moya»

42


ataca les posicions del castell de Castro(Fondeguilla).

Al sector occidental de la líniadefensiva la situació era diferent. El 13de juliol cau la bossa de Mora de Rubielosque obria el camí cap la capçalera delPalància. El 16 els rebels estan a Barracas.Del 20 al 23 de juliol ataquen el sectorde Viver-Jérica, clau de la vall del Palància.Les tropes d’assalt franquistes en granpart marroquines, pateixen moltes baixescom testimonia el cementeri musulmà deEl Toro. Però la línia XYZ va resistir a Viveramb una defensa que va ser elogiada pelgeneral Rojo. Malgrat tot el rebelsocupaven Onda, Tales, Pav ías –l’important cota del Pinar– Higueras,Caudiel, Teresa i la Peña Salada. Casd’haver superat la línia defensiva en Viver-Jérica haurien, sens dubte, progressatràpidamente sobre Sogorb, Sagunt i,finalment, València. Les posicionsdefensives d’Espadà haurien quedataleshores superades i sense cap funció.

El front d’Espadà

La nit del 24 al 25 de juliol les tropes

republicanes de Modesto, Líster i Tagüeñacreuen l’Ebre en dotze punts: començavala batalla de l’Ebre. Efectius franquistesmarxen cap a Catalunya i es deté l’atacsobre València. A Espadà queda establertun front molt lobulat. Per exemple,Torrijas l’ocupaven tropes republicanes,però la Peña Salada els rebels. El nuclid’Espadà continuava en mans lleials.S’inicia aleshores un periode de guerrade posicions que va obligar a desallotjaralgunes localitats. Des de la Peña Saladaels canons van destruir bona part delpoble de Canales, mentres les posicionsrepublicanes es protegien als ventisquersde La Bellida.

A la darreria de juny, elcomandament republicà va decidirpreparar altres dues línies defensives quehavien de protegir la ciutat de València.Una naixia al Puig i aprofitava els relleusde la serra Calderona, de Portaceli i laSerranía per enllaçar en Andilla amb lalínia XYZ. L’altra s’extenia en arc des delPuig per Montcada i Bètera fins Manises.

La línea XYZ d’Espadà va resisitir finsel final de la guerra. Pot considerar-se que

Nui de ametralladores(foto Llucià Almodovar)

43


mai va ser superada, ja que en realitat elsseus defensors l’abandonaren davantl’enfonsament de la República. El 26 degener de 1939 havia caigut Barcelona. El5 de març el coronel Casado, que havíainiciat contactes secrets amb Franco desde febrer al marge del govern, dona uncolp d’estat i constitueix el Consell deDefensa en Madrid. La República estavasentenciada. El 28 de març entra l’exèrcitrebel en Madrid; des de Castelló s’informaque hi ha banderes blanques a lesposicions republicanes d’Espadà; al diasegüent entra en València i el 31 enAlacant. La guerra havia acabat.

Al llarg del mes de març les tropesrepublicanes abandonen les seuesposicions a Espadà. Uns marxen cap aValència, Gandia o Alacant en buscad’eixes naus que mai varen arribar. Altresdeixen armes i uniformes i tracten detornar als seus pobles. Darrere quedavaquasi un any de front de guerra a lesaltures de la serra.

Darrere quedaven moltes municionsi explosius que van causar més d’undesgraciat accident i que han detonat

amb ocasió dels incendis forestals..Darrere quedaven armes, restes diverses:en la posguerra, els xiquets de leslocalitats de la serra buscaven llandes deconserva a les trinxeres. Darrerequedaven cadavers… molts cadàvers.Darrere quedavan –queden encara, méso menys disimulades pel temps i lavegetació– les cicatrius de guerra alpaisatge d’Espadà.

«La línea XYZ d’Espadà va resisitir

fins el final de la guerra.

Pot considerar-se que mai va ser superada,

ja que en realitat els seus defensors

l’abandonaren davant l’enfonsament

de la República»

44

actualitat ambiental

El Parc Natural Serra Espadà: Un futursostenible al nostre abast?

Pablo Gardey PeiróPresident de la SASE

«Aquesta terra no l’hem heretada dels

nostres avantpassats; l’hem presa

prestada dels nostres fills»

Lakota

El 29 de setembre del 2008, escompliran 10 anys de la declaració delParc Natural de la Serra Espadà. Un anyabans, al juliol de 1997, s’aprovava el seuPla d’Ordenació dels Recursos Naturals(PORN).

Fent un balanç de la situació de laSerra en aquests últims deu anys, respectea les mesures de conservació i proteccióde la naturalesa i altres plans sectorialsrecollits en el Pla d’Ordenació delsRecursos Naturals podem observar:

D’una part, s’ha completat el marcdel desenvolupament de la gestió delParc, hi ha una Junta Rectora del Parc queve reunint-se periòdicament, hi ha unaadreça i un equip de treballadors, tenimun Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG),aprovat fa tres anys.

InversionsTanmateix, no s’han desenvolupat

la majoria dels plans que contempla elPORN, pla de desenvolupament agrícola,pla de desenvolupament ramader, plaforestal, pla d’aprofitament cinegètic, plad’ús públic, a més del pla socioeconòmicde les poblacions que conformen el Parci tot açò per què?, senzillament perquèNO s’inverteix.

Si ens atenim als pressupostos quepresenta el Parc Natural en els dos últimsanys superen els tres milions d’euros i pera l’any 2008 sobrepassa els tres milions imig d’euros, però si analitzem les diversespartides que ho componen es comprovaque més del 70% del mateix corresponena mà d’obra, per tant es realitzen moltstreballs però amb poca inversió.

Pla contra incendis forestalsL’únic pla sectorial que està

desenvolupat dels diversos planssectorials que s’arrepleguen en el PORN,

45

Camp de l’Espadar 11 • actualitat ambiental

és el pla sectorial de vigilància i lluitacontra incendis que en línies generalsfunciona satisfactòriament, amb un amplidispositiu de vigilància especialment enels períodes de major risc d’incendisforestals.

Els incendis forestals són la principalamenaça mediambiental de les massesforestals mediterrànies i per tant de laSerra Espadà. La SASE des de la seuaconstitució ha treballat perquè s’apliquentotes aquelles mesures preventives ipal·liatives per plantar cara als incendisforestals, un exemple concret són elstreballs de vigilància que realitzem totsels anys a través de les campanyes deVoluntariat Ambiental per a la prevenciódels incendis forestals.

No obstant això, hem d’assenyalardos temes relacionats sobre la gestió dela prevenció i vigilància contra els incendisforestals que ens preocupen:• El Voluntariat Ambiental de vigilància

contra el foc en el qual la SASE veparticipant des de la seua constitució,(fa 15 anys) es desincentiva any rereany per falta de recursos econòmicsper part de l’AdministracióAutonòmica i ens impedix exercir la

participació ciudatana en temessocials com és la vigilància contraincendis.

• L’execució de grans tallafocs en laSerra, declarant-se, per a això, Zonad’Actuació Urgent (ZAU), queconsistix en imposar via decret 225quilòmetres de tallafocs de granamplària tant en forests d’utilitatpública com de particulars, a fi dereticular tota la Serra formant àrees opol ígons separats per aqueststallafocs. Considerem que aquestagran obra civil provoca una alteracióde les condicions i del medi generant-se un gran impacte ambiental ipaisatgístic, i per descomptat no esgarantix que el foc els sobrepasse.

• L’alternativa que proposa la SASE sónmesures no agressives amb el medinatural, tals com aprofitar l’extensaxarxa de camins i pistes forestalsperquè servisquen de xicotetstallafocs, netejant prèviament lescunetes i una franja lateral a cadabanda. Mantenir zones de cultiu ambla finalitat de trencar la continuïtat deles masses boscoses, dotant-los ambmesures econòmiques de política

«L’execució de grans tallafocs en la Serra,

declarant-se, Zona d’Actuació Urgent (ZAU),

que consistix en imposar via decret

225 quilòmetres de tallafocs de gran amplària»

46


agrària, en les quals es pot fomentarels cultius ecològics, i establir unapolítica de prevenció basada en laformació social, la vigilància i ladissuasió.

Pla forestalDes de ja fa molt de temps, potser

mai, que no ha hagut una rendabilitateconòmica en les explotacions forestalsde la Serra Espadà, llevat d’algunesdedicades a la surera. Per tant la funcióprotectora i mediambiental ha passat aocupar el paper principal en quant aserveis prestats pel bosc, sentconsiderablement més valuosa que la desubministrar béns comercializables.

L’espècie emblemàtica de la Serraés la surera, Espadà és l’única zona ambsureres de la Comunitat Valenciana, a mésde rebrotar per les branques i pel tronc,després d’un incendi el que li dóna unvalor afegit, és també, la formacióboscosa que major biodiversitat és capaçd’albergar, en canvi, no es realitza capestudi o projecte de millora idesenvolupament d’aquesta espècie i delsseus aprofitaments, sabem que el 90%de la superfície forestal de la Serra Espadà

és de particulars, però també ho és lasuperfície afectada per la Zona d’ActuacióUrgent per a realitzar tallafocs i s’estàexecutant, establint-se per a aixòconvenis amb els propietaris de lessuperfícies afectades.

Tota la Serra està declarada comZona d’Actuació Urgent per a realitzargrans tallafocs, i per altra banda, tenimuna massa forestal a la que tot just esrealitza qualsevol tipus de millora, a mésde no tenir identificats els conflictesecològics de la Serra, pel que fa difícil queaquest Parc Natural tinga desenvolupatel seu pla forestal.

Considerem que els objectiusprincipals del Parc Natural és laconservació i preservació funcional delsecosistemes que van ser els principis pelsquals es va declarar Parc Natural SerraEspadà, sent una eina útil en laconservació de la diversitat biològica,però deuen establir-se mesures a travésdels seus plans forestals o mediambientalsper a millorar la conservació de labiodiversitat.

La funció del Parc Natural adquirixmajor importància en relació amb la ideade globalitat, doncs aquests no són illes

(Foto Carme Orenga)

47


en el territori que es puguen planificar igestionar com un fet particular, sinó quesón elements estretament relacionatsamb el seu entorn i han d’actuar comelements essencials en el manteniment dela biodiversitat i de l’equilibri territorial.

Pla de desenvolupamentsocioeconòmic

La declaració de Parc Natural, alprincipi, va despertar d’una bandaexpectatives entre els habitants afectats,tal vegada més entre els seus dirigentspolítics, expectatives relacionades en lageneració d’ inversions públiques,generació d’ocupació, ajudeseconòmiques per a la instal·lació de novesempreses, etc., també es van generarrecels i preocupacions entre la poblacióper les incerteses que generava el seudesenvolupament sobre els seus drets i”modus vivendi”.

Una característica distintiva delsprocessos de designació dels ParcsNaturals i del que en el seu moment esva realitzar en el de la Serra Espadà vaser el de sobrevalorar el seu potencial pera revolucionar l’entramat econòmic delterritori que se situen i, més en concret,

com agents reactivadors d’un turismevagament identificat com “de natura” o“rural” que, segons aquesta correntd’opinió, seria l’únic recurs rendible per amoltes zones rurals i amb un menor costambiental que, suposadament, tenen elsusos preexistents.

Actualment, aqueixes expectativesde la població directament implicadas’han convertit en indiferència a causa dela paràlisi en el desenvolupament del’ordenament ambiental i especialmentper la falta d’inversions i de les ajudespromeses i tan esperades.

Tenint present que els objectius deconservació i preservació funcional delsecosistemes estan en la base de ladesignació del Parc Natural. Al meupareixer, un Parc Natural ha de contribuirdecididament al manteniment del polsvital de les activitats econòmiquestradicionals, però evitant la conversiód’un espai natural protegit en una espèciede “parc temàtic” en el qual es mesurael seu èxit pel nombre de visitants querep, i els seus habitants en actors d’unasocietat de serveis amb una escassarelació funcional amb el mitjà natural quel’envolta.

(Foto Carme Orenga)

48


Les polítiques més avançades enmatèria de conservació de la naturalesaimpliquen un canvi important en eltractament dels temes ambientals,evolucionant d’una filosofiaproteccionista de caràcter restrictiu iaïllacionista, en el marc de visions«museístiques» del medi natural, a unaconservació en sentit més ampli,compatible amb l’ús racional delsrecursos, sobre la base de models dedesenvolupament rural que cerquenintegrar els espais protegits en el seuentorn social i territorial.

Aquest nou concepte deconservació té un especial significat en elnostre territori, on el paisatge actual és elresultat d’una dilatada utilització humana.

Els trets socioeconòmics de la zonadel Parc Natural, com han evolucionat enaquests últims deu anys:• Actualment la població és de 7.440

habitants, un 2% menys que fa deuanys.

• La població immigrant ha passat de24 habitants, fa deu anys, als 424actuals, representant un 5,5% de lapoblació de la zona, hi ha municipiscom Eslida, Algímia d’Almonacid i

Suera on la població immigrant arribaa valors del 10 al 15% de la població.

• La població amb edat de més de 65anys, en aquests últims deu anys noha variat, representa el 29% de lapoblació total, mentre la mitjanaprovincial és del 16%.

• La població de la Serra seguixsent majoritàriament pensionista,mantenint-se entorn al 35% de lapoblació.

• El nombre d’afiliats al Règim EspecialAgrari de la Seguretat Social, enaquests últims deu anys ha disminuïtun 68%, únicament són 175 els quecotitzen actualment a aquest RègimAgrari.

• La superfície agrícola conreada és de4.500 hectàrees, un 36% menys quefa deu anys.

• La superfície agrícola que s’ha deixatde conrear, unes 2.500 hectàrees hanpassat a ser d’ús forestal.

• L’activitat turística està iniciant-se(taula 1) .

• També cal destacar que malgrataquest t ímid inici d’activitatsturístiques, existixen municipis sensetenda de queviures, ni forns.

(Foto PabloGardey)

49


• L’activitat industrial és de dimensionsxicotetes, però amb activitatrelacionada amb els recursos de lazona: envasadores d’aigua mineral,indústria del suro, almasseres, etc.

La tendència socioeconòmica de lazona està canalitzada cada vegada aintervenir menys en els recursos directesd’aquest territori degut principalment a:• La disminució de la població.• El seu envelliment.• L’escassa importància del sector

agrari.• A la manca de suport del sector

turístic i la indústria dels recursosnaturals de la Serra.

La permanència en bon estat d’unterritori rural-forestal, com és la SerraEspadà, necessita de la col·laboració dela població que queda en aquest territori,però aquesta població ha de sercompensada per una pol íticaredistributiva en forma d’inversions realsque desenvolupe i millore les seuescondicions de vida, política que ha d’estarlligada a la conservació d’espais naturalsi al desenvolupament rural sostenible.

El Parc Natural de la Serra Espadà,és un territori en el qual ha de promoure’s

un model de desenvolupamentsostenible, cercant el reconeixement ivaloració positiva entre cert tipusd’aprofitament econòmic i la garantia depervivència dels seus valors naturals.

Si no s’invertix en els parcs naturals,que sentit té que cada vegada se’ndeclaren més.

No hem d’esperar altra dècada pera conèixer si s’han corregit tots aquestsproblemes que hem comentat o altresque vagen sorgint, hem d’afrontar elsproblemes amb immediatesa, però per asolucionar problemes no solament mancavoluntat sinó també recursos econòmicsi això li correspon en gran mesura a lavoluntat política dels dirigents de lasocietat.

No sabem si podrem manteniraquest Parc Natural com està o fins i totmillorar-ho, però ben segur que acabaremdestruint-ho si el deixem en mans del’actual inercia o més aviat paràlisi queestà patint, per falta d’una política clara iacompanyada de presupostos afins per amantenir-ho.

Establiments Nombre Places

Hotels, hostals 4 127

Cases rurals 32 170

*Camping 2 226

Bar-Restaurants 30

Talula 1. Activitat turistica

50


les activitats a la Serra

Memòria de la Fundació Serra Espadà2007

Imma Vicent i Carme OrengaPresidenta i secretària de la Fundació

Al llarg de l’any 2007 la Fundacióha anat consolidant tota la tasca que verealitzant des de fa temps, tant en eixidesculturals o itineraris medi ambientals compublicacions.

S’ha publicat la revista núm. 10 de“Camp de l’Espadar” amb un contingutde 56 pàgines, amb articles i temesrelacionats en el medi ambient, la cultu-ra i el nostre territori, especialment de laSerra Espadà.

Pel què fa a les activitatsd’educació ambiental i a la promoció iconeixements dels aprofitaments irecursos del Parc, s’estan assolint elsobjectius sense cap problema, encara queno tenim cap dotació i és bastant difícilgestionar la Fundació sense diners.Almenys però, i encara que siga modestel nostre pressupost, amb un gran esforçtant econòmic com humà, estem portanta terme les activitats i les publicacions.

Cal dir que en la Fundació estemtreballant en allò que tenim, mai hem

sobrepassat les nostres possibilitatseconòmiques gastant el què no hi ha.

També cal remarcar que s’estantaconseguint els objectius de la Fundaciótal i com marquen els estatuts i la Llei deFundacions. Així el 70 % del pressupostde la Fundació va destinat a activitatsd’educació ambiental, regeneració deboscos, publicacions referents al nostrepatrimoni tant natural com cultural i a lapublicació de la revista anual “Camp del’Espadar” amb temes mediambientals isocioculturals.

Canvis en el Patronat

El passat mes de juny va morir elpresident de la Fundació FranciscoCañamero. Per tant, l’entitat fundadoraSASE va nombrar posteriorment a XimoFerrandis per a representar a la SASE enel patronat. A finals d’any va prendrepossessió com a patró davant elprotectorat i en la reunió del patronat de

51

Camp de l'Espadar 11 • les activitats a la serra

Visita a les muntanyesde Prades

desembre va quedar la composició de lasegüent forma:Presidenta: Inma Vicent CavallerVicepresident: Ximo Ferrandis EsteveTresorer: José Antonio Campo RodríguezVocal: José Salvador Murgui Soriano(representant de Fundació Bancaixa)Vocal: Paco Rivas Monge

Les activitats de l’any 2007 han sigutles següents:

Gener: Dia 20. Dia de l’arbre. Anàrem auna finca que té la Fundació en termed’Eslida per plantar més de 200 arbres.Prèviament Carme va replegar elsplançons al banc de llavors per a portar-los a la finca i també ens va explicar lesfaenes què s’havien realitzat, mitjançantuna mínima subvenció de Conselleria.Alguns socis voluntaris acudiren moltsdiumenges perquè els diners noarribàvem per pagar tots els jornals quefeien falta. L’altra finca vam haver de

contractar personal per acondicionar-la.

Febrer: Dies 10 i 11. Jornades al Massísdel Caroig. Zona extensa i poc pobladasituada al centre del País Valenciàrealitzarem dos excursions pel termemunicipal de Caroig.

Març: Dia 3. Ruta botànica i cultural perValència. Visitàrem el Jardí Botànic, elsBanys de l’Almirall i part del centre anticde València. Per la vesprada vam vore dosexposicions en el MUVIM.

Abril: Dia 29. Itinerari botànic i visita perla verge de Gràcia i Santa Quitèria pelmarge dret del riu Millars seguint l’antigasèquia.

Maig: Dia 27. Ruta per la mineriad’Espadà a Chóvar, es va fer una eixidapel terme de Chóvar visitant les mines decinabri, ara en desús.

52

Camp de l'Espadar 11 • les activitats a la serra

Octubre: Pont del Pilar. Muntanyes dePrades i parc Natural de Poblet. A mésde les rutes que teníem programades pera conèixer aquest espai natural, es vanfer visites culturals per Montblanc,Monastir de Vallbona de les Monges i alscellers de l’Espluga i el de Milmanda.

Novembre: Dia 11. La Tinença a la tardor.Es va fer la ruta del Retaule, visitant elFaig pare i el Pi gros. Aquest itinerari moltinteressant botànicament perquè en elRetaule es troba la fageda més meridionald’Europa.

Desembre: Dia 2. Ruta per les neveresd’Espadà i el poblat morisc del Xinquer.Interessant ruta que discorre per paratgesd’Espadà amb roures i castanyers.A més,es va visitar les neveres d’Espadà, les qualsdaten del segle XVI i van estar en ús finsla segona meitat del s. XIX.

Al voltant de 250 persones han participaten les activitats realitzades durant aquestany.

Publicacions: Revista núm.10 “Camp del’Espadar”. S’han imprés 550 exemplarsi s’han repartit entre els socis isimpatitzants, biblioteques, instituts,centres excursionistes, associacionsecologistes, fundacions, ajuntaments,cases de cultura, agències de lectura, etc.

El Faig Pare. La Tinença

5353

Canvi climàtic a casanostra

Autora: Mª Josep Picóedita: Bromera, Alzira 2007preu 16 euros, pàgines 165

En la dècada dels anys norantamolts grups ecologistes advertien idenunciaven el calfament del nostreplaneta, l’abús dels recursos, la massivacombustió dels gasos fòssils i altres. Peròtot açó no s’ha pres en consideració perla nostra societat fins que en els anys2006 i 2007 tres informes de cièntificsavalats per institucions de gran prestigi ial mateix temps independents vanreconèixer públicament el que feia tempsque s’intuia: que el clima del nostreplaneta està canviant. Actualment janingú dubta del canvi climàtic i quel’activitat humana n’és en bona part laresponsable.

la llibreria ecològica

Encara que es parla molt de canviclimàtic de forma global i sembla una cosaque no està al nostre abast i per tantdifícilment abordable, el cert és quenosaltres a xicoteta escala tambécontribuïm amb les nostres actituts diàriesa produir xicotets canvis.

El que pretén el llibre “El canviclimàtic a casa nostra” és justament açò:contextualizar el canvi climàtic a laMediterrània. Hi ha dades moltsignificatives com que s’està alterant elperiode de floració d’algunes espècies,sent un factor que influeix en lapolinització i conseqüentment en altresespècies animals.

Amb un llenguatge molt inteligiblei ple de dades il·lustratives, l’autorarelaciona el canvi climàtic amb l’actualmodel de territori, l’urbanisme, lamobilitat, les emissions de C02,

54

Camp de l’Espadar 11 • la llibreria ecològica

l’increment de temperatura, la pèrdua debiodiversitat i l’augment de la demandahídrica, entre altres factors.

El planeta i tu. ideespràctiques per a cuidar el

medi ambient Autora: Mª Josep Picó

edita: Bromera, Alzira 2008preu 9,50 euros, pàgines 112

Saps quanta energia i quanta aiguas'ha consumit per a produir eis teustexans o els quilòmetres que hanrecorregut els kiwis que menges abansd'arribar al supermercat? El futur delplaneta està a les teues mans i en aquestllibre trobarás una guia completa d'ideesper a protegir el medi ambient a casa, a

classe o a l’hora de comprar. Triar un estilde vida més respectuós amb l’entorn noimplica cap sacrifici; ben al contrari, ésuna aventura apassionant. Descobreix-neels avantatges i implica els amics, lafamilia i el professorat en la via de lasostenibilitat!

Mitjançant consells senzills idirectes, aquesta guia pràctica ens mostraaccions bàsiques, a l’abast de tots, per alluitar contra el canvi climàtic. El futur delplaneta és a les nostres mans i en aquestllibre trobarem una guia completa deidees per a protegir el medi ambient acasa, a classe o a l’hora de comprar. Triarun estil de vida més respectuós ambl’entorn no implica cap sacrifici, ben alcontrari, és una aventura apassionant.

L’editorial - Societat d'Amics de la Serra Espadàserrawp.serra-espada.org › wp-content ›...

Documents

Transcript of L’editorial - Societat d'Amics de la Serra Espadàserrawp.serra-espada.org › wp-content ›...