L’artístic atac del

Cocodzilla!!!

© Text de Gabriel García de Oro, 2014© Il·lustracions de Purificación Hernández, 2014

© de l’edició: EDEBÉ, 2014Passeig Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client: 902 44 44 41contacta@edebe.net

Direcció: Reina DuarteEdició: Elena ValenciaDisseny: BOOk & lOOk© de la traducció: Elisenda Vergés-Bó

Primera edició, setembre 2014

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Dere- chos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

ISBN 978-84-683-0939-2Dipòsit legal: B. 13808-2014Imprès a EspanyaPrinted in Spain

L’artístic atac del Cocodzilla!!!

Gabriel García de OroPurificación Hernández

Cocodzilla!!!

Gabriel García de Oro

Aquestes imatges ens arriben en rigorós directe des de l’espai.

Et sona aquesta pilota? Sí? No? A veu-re, si penses que és una d’aquelles boles

0. Amb una bossa d’escombraries a la mà i un envàs de iogurt al nas

0. Amb una bossa d’escombraries a la mà i un envàs de iogurt al nas

6 /7

que fan servir les bruixes per endevinar el futur col.loca la mà dreta aquí:

Molt bé, ja la pots treure.I si creus que es tracta d’una bala gegantina a la

qual se li han enganxat teranyines, mocs verds i fang putrefacte, POSA-HI ELS PEUS:

8 /9

Perfecte, ja pots baixar del llibre. Peses una mica ^_____^.

Ah, és clar, i si penses que això és la Terra... Molt bé! Has encertat, pots continuar llegint. T’espero després d’aquest minipetitparèntesi que hauran de llegir tots aquells que hagin posat la mà o els peus damunt del llibre. He de parlar en privat amb ells.

(Ei! De debò has pensat en una bola de bruixa o en una bala gegantina?

Quin crack! Escolta, escriu-me un mail... M’encantaria parlar amb tu... I ara

unim-nos als altres a la línia de sota...)

Aquí! Molt bé. Continuem, però sense perdre de vista la Terra. Mira-la un altre cop. Te n’ado-nes? Sembla tan tranquil·la, tan preciosa, tan en pau... Doncs no! No, no i no ! la Terra està a punt de fer un gran PUUUUUUUMPATAPATRUMMMM. A punt de desaparèixer de l’univers. I només li queda una esperança per salvar-se. Vols saber quin aspecte té l’única esperança que té el teu planeta? Mira:

10 /11

Exacte, és ell. l’únic. l’incomparable. l’heroi. És... Marcià Garcia!!! I és, efectivament, la imatge de la nostra esperança. D’acoooooord, sé el que estàs pensant.

TU PENSES: «Jo no veig res d’especial. Res que pugui fer pensar que això que veig aquí és intrafant. I ara! Jo aquí només hi veig el Marcià amb una bossa d’escombraries a la mà i... un envàs de iogurt al nas! Com pot ser aquesta la imatge de la nostra esperança? I per què hi ha un núvol de fum de color rosa? No entenc res, però M’AVORREIXO!!!».

JO RESPONC: «Paciència! Mooooooolta pa-ciència... Que t’avorreixes molt de pressa, tu. I ja sé que no anem sobrats de paciència en aquests temps que corren, i que no tens temps perquè tens moltes coses a fer, però creu-me: TINGUES PACIÈNCIA. Perquè des d’aquí, des d’aquest llibre, des d’aquestes pàgines, seràs tes-timoni del que pot ser la fi de la Terra. De toooooooooota la Terra. I això significa que TU, si és que vius en aquest planeta, tampoc no

pots estar-te tranquil i que la teva única espe-rança és Marcià Garcia. I ho és, malgrat que por-ti una bossa d’escom braries i un envàs de iogurt al nas... Ah!, i també ho és malgrat el FUM ROSA».

Què? T’hi atreveixes? Sí? Així doncs... comen-cem! Però, ja ho saps, abans necessites un llapis i apuntar en aquest requadre el dia i l’hora d’ara mateix :-)

Ja està? Molt bé!Sempre recordaràs el dia i l’hora exacta, exac-

ta, exacta. El moment just en què vas començar a llegir una aventura fantàsticament ver-tadera, plena de perills perillosíssims i d’amenaçadores amenaces. Sí, ho has

12 /13

L’artístic atac del Cocodzilla!!!

i...

en devinat. No t’has equivocat de llibre. Ets aquí, en aquest, just davant de...

L’artístic atac del

Papers arrossegats pel vent perseguint boles de pèl immenses amb restes de xiclets de tutti frutti. llaunes de refrescos encallades a les clavegueres. Pots de QUÈTXUP semibuits farcits de mosques. Paraigües abandonats amb mocadors bruts que pengen de barnilles trencades. Restes de men-jar de hàmster i fins i tot tolls d’escopinades tan grans que s’hi podria navegar.

Era com si la Terra s’hagués convertit, definiti-vament, en una bala gegantina a la qual

1. L’honor i la glòria fan pudor de caca1.fan pudor de caca

14 /15

s’ha guessin enganxat teranyines, mocs verds i fang putrefacte ^____^.

—Gosset, tens sort d’anar de COSMOTXILLA. És impossible caminar per aquí sense omplir-se els peus de mer...

—Buuuuuuuuuub Buuuuuuuuuub.—D’acord, d’acord. No diré cap paraulota.

Però..., has vist això? És fastigós i a més comença a fer molt mala olor... Com si un formatge s’ha-gués menjat un peu suat, ha, ha, ha.

El Marcià va riure del seu acudit, tot i que allò no feia gens de gràcia. Feia dos dies que els Serveis de Recoll ida d’Escombraries s’ha-vien declarat en vaga. Què significava això? Doncs que ningú a la ciutat recollia les escombraries. Dos dies sense que ningú passés a netejar els carrers. DOS DIES NOMÉS!!! i la ciutat feia fàstic.

No obstant això, per al Marcià, tanta porqueria amuntegada al carrer només podia significar una cosa:

—Això és un mooooooooolt bon senyal. Un avís que em fa el destí. I ara ja ho sé: L’HONOR I LA GLÒRIA FAN PUDOR DE CACA. Ha, ha, ha...

El Marcià estava molt HA, HA, HA. Per què? Perquè avui era el dia que se sabria el guanyador del PREMI NACIONAL DE CONTES ESCRITS PER NENS I NENES. Totes les escoles del país hi havien participat. I què té a veure això amb la vaga d’escombraries? T’ho explico segons els pensaments del Marcià:

16 /17

Ho has llegit amb els teus propis ulls. Era cla-ríssim. Tant que el Marcià estava convençut que li donarien el premi. I ho va continuar estant quan va entrar a l’aula. I quan es va asseure al pupitre. I encara ho va estar més quan el professor Emili Dolç va començar la classe amb aquestes paraules:

A. El Marcià s’havia presentat al premi amb un història titulada:

LES FÈTIDES I FASTIGOSÍSSIMES AVENTURES DELS ZOMBIS

MENJABOLQUERS DE NADONS.

B. En la seva història hi havia moltes escombraries i molta porqueria.

C. Al carrer TAMBÉ hi havia moltes escombraries i molta porqueria.

RESULTAT:

EL DESTÍ EL VOLIA AVISAR QUE GUANYARIA EL CONCURS.

—Em complau molt, estimada classe, poder dir que el guanyador del concurs es troba entre nosal-tres. Sí, està assegut ara mateix aquí, en un d’aquests pupitres.

UUUUUUUUU... OOOOOOOOO... EEEEEEEEE...

Aquests sons i d’altres més difícils d’escriure van ressonar per l’aula. Quins nervis! Marcià Gar-cia no es va poder contenir i va xiuxiuejar al Cos-moquisso:

—Aquest premi porta escrit el meu nom. Ai, ai, ai..., quina emoció. Em convertiré en el nou REI DE LA FANTASIA. Creus que he tocat sostre? Creus que em podré superar?

El Cosmoquisso, disfressat de COSMOTXILLA, va mirar el seu amic i va alçar les celles sense dir res.

—Tothom tranquil —va dir el professor—. Si us plau, un moment de silenci. És un gran honor per a aquesta escola tenir un talent literari tan brillant que... D’acord, no m’enrot-llaré...

18 /19

El professor Dolç va respirar fondo. Fins i tot ell estava nerviós! Gairebé podríem dir que tota la classe estava nerviosa. Podríem, però mentiríem. Marcià Garcia no ho estava. Marcià Garcia estava impacient. Sí, impacient per sentir el seu nom!

—Va, va..., digues-ho ja. Ja n’hi ha prou de rot-llos. Digues el meu nom, digues el meu nooom —va murmurar.

—Marcià Garcia! —va cridar el professor fent que els alumnes se sobresaltessin.

—Gràcies! Visca! Iuuuuuuuuhu —va cridar, emocionat.

—Marcià Garcia! —va repetir el professor Emi-li Dolç—. Si vostè continua així, l’hauré de casti-gar. li ho dic de debò. Primer i últim avís.

eh?Exactament això ens preguntem tots. Eh? Què

ha passat? Vegem la jugada repetida per enten-dre-ho millor.

REPETICIÓ DE LA JUGADA AMB COMENTARIS

Marcià Garcia estava impacient! Sí, impacient per sentir el seu nom!

—Va, va..., digues-ho ja. Ja n’hi ha prou de rotllos. Digues

el meu nom, digues el meu nooom

—va murmurar.(Vet aquí

la clau! El Marcià murmura,

però murmura d’una manera tan profunda que el professor Dolç diu el seu nom, sí, però per renyar-lo, no perquè hagi guanyat el premi.)

—Marcià Garcia! —va cridar el professor fent que els alumnes se sobresaltessin.

—Va, va..., digues-ho ja. Ja n’hi ha prou de rotllos. Digues

el meu nom, digues el meu nooom

—va murmurar.

manera tan profunda que

diu el seu nom, sí, però

—va cridar el professor

20 /21

(Sí, el professor diu el seu nom, la qual cosa provoca que el Marcià cregui

que ha guanyat el premi i ho celebri.)

—Gràcies! Visca! Iuuuuuuuuhu

—va cridar, emocionat.

(Però no es així, com queda clar en l’última

frase del professor.)

—Marcià Garcia! —va repetir el professor Emili Dolç—. Si vostè continua així, l’hauré de castigar. Li ho dic de debò. Primer i últim avís.

—Marcià Garcia!

castigar. Li ho dic

que ha guanyat el premi i ho celebri.)

Visca! Iuuuuuuuuhu

—va cridar, emocionat.

(Però no es així, com queda clar en l’última

frase del

Doncs això, ara crec que ja hem passat de l’eh? a un ah! i entenem que al Mar-cià l’alegria li durés el que a tu et costa saltar amb la mirada des d’AQUÍ...

...fins a AQUÍ.Això mateix. Te’n fas una idea, oi? Però la cosa

va ser pitjor quan, finalment, Emili Dolç va dir un nom. Un nom amb cognom que era:

Mirta Suàrez!

22 /23

Ara sí. Tothom va aplaudir. Tothom es va aixe-car per felicitar la guanyadora. Tothom? No, tot-hom, no. El Marcià no va aplaudir, ni es va aixecar per felicitar-la ni va celebrar res de res. Normal. El cop havia estat dur. Els seus zombis menjabol-quers de nadons havien patit una derrota cruel. Però el que el Marcià no sabia encara és que l’art sempre et dóna una altra oportunitat (que miste-riós m’ha sortit aquest final ^___^).