LA VEGETACIÓ AL GARRAF -...

0

LA VEGETACIÓ AL GARRAF

Marc Solina Arnau

2n Batx. C Ins Bruguers

1

Índex: 1. Introducció 2. Contextualitzem el Garraf 2.1. Situació geogràfica 2.2. Breu història humana 2.2.1. Cronologia 2.3. El clima del Garraf 3. La geologia del massís

3.1. La carstificació 3.2. La geologia dels tres Garraf 3.2.1. Els Esquists 3.2.2. Els gresos 3.2.3. La roca calcària i la dolomia 4. Els tres Garraf

4.1. Situem-los al mapa 4.1. El Garraf Blanc 4.2. El Garraf Roig 4.3. El Garraf Negre 5. Els sòls del Garraf

5.1. Breu explicació del que és un sòl

5.1.1. Què és important (per a les plantes) en un sòl

5.2. Els sòls del Garraf Blanc 5.3. Els sòls del Garraf Roig 5.4. Els sòls del Garraf Negre 6. Les Adaptacions de les plantes al medi 6.1. Les plantes i l‟aigua

6.1.1. La transpiració 6.2. Com sobreviure a l‟aridesa 7. Vegetació potencial 7.1. La màquia de Garric i Margalló

7.2. L‟Alzinar

2

8. Treball de camp 8.1. En que consisteix?

8.2. Àrees d‟estudi

8.3. Vegetació del Garraf Roig

8.4. Vegetació del Garraf Blanc 8.5. Vegetació del Garraf Negre 8.6. Índex de les espècies vegetals tractades

8.7. Classificació de les espècies en relació a l‟hàbitat:

9. Conclusió de l’estudi 10. L’impacta humà al massís 11. A tall de conclusió 12. Bibliografia

3

1. Introducció.

Des de ben petit els meus pares em van ensenyar a escoltar i a aprendre de la

natura. El primer record que tinc és el de mon pare ensenyant-me que era una

falguera i explicant-me com els boscos d‟abans eren diferents als d‟ara. D‟infant

la muntanya va ser un lloc d‟aprenentatge. Ara amb el temps s‟ha acabat

convertint en un espai de lleure, un lloc on alliberar-se de l‟estrès de la vida

quotidiana, de la monotonia de la societat. Però l‟esperit curiós no ha

desaparegut i em proposo aquest treball per aprendre una mica més

d‟aquestes les nostres muntanyes, el coneixement és llibertat i la llibertat és

felicitat. Jo sóc del Garraf, i vull saber més sobre la meva terra.

El cor ja ha parlat prou

ara que parli la ciència,

què té el massís

d‟especial? El massís de

Garraf és un espai de

gran interès tant per la

seva riquesa natural, com

per la seva peculiaritat.

És un lloc fronterer, on

moltes espècies de

plantes i alguns grups

d‟animals troben el límit

latitudinal de les seves

àrees de distribució. Això

es deu a la presència

d‟una veritable frontera bioclimàtica que separa el món mediterrani meridional

de la mediterrània humida i subhumida que trobem tot just passat el Llobregat.

La roca calcària ha estat sotmesa a un intens procés d‟erosió que ha originat

un relleu molt particular: cims arrodonits, vessants molt escarpades i la roca

calcària que emergeix per tot arreu formant l‟anomenada morfologia ruïniforme.

Aquest paisatge pedregós que recorda a les tarteres d‟alta muntanya ha

afavorit la presència de molts ocells rupícoles (rocallosos), que habitualment es

troben a l‟alta muntanya o en llocs molt més àrids (al Garraf, com ja veurem

més endavant, plou bastant més del que sembla). I precisament per aquesta

peculiaritat, el Garraf ha estat d‟interès per la comunitat científica des de fa més

d‟un segle.

Per bé que és la pedra calcària la que conforma pràcticament la totalitat del

massís, hi ha una bona diversitat de roques, encara que poc significatives

quant a la superfície que ocupen. Les roques calcaries conformen el Garraf

Blanc, els gresos i els conglomerats el Roig, i els esquists i pissarres el Negre.

Pic de les Agulles Font: Pròpia

4

En un centenar de metres canvia l‟orografia, la composició química de la roca,

canvien els sòls en funció de la roca, i canvia la vegetació de forma acusada

per culpa d‟aquesta heterogeneïtat.

Hi ha un altre factor d‟interès, potser el més transcendent pel que fa a

l‟ecologia: el Garraf és un espai natural periurbà. El fet que sigui un espai

contigu al nucli urbà i industrial de la metròpoli barcelonina, malgrat que ha

propiciat una forta degradació (pedreres, abocador d‟escombraries metropolità,

camp de tir, incendis d‟origen humà, robatoris de pedres monumentals i de

margallons,...), també dóna la possibilitat de comptar amb una bona eina per

reconduir el diàleg de l‟home amb la natura.

Objectiu del treball:

Aquest treball es centrarà en l‟estudi i en la explicació de la vegetació dels

anomenats tres Garraf: El Roig, caracteritzat pels conglomerats sorrencs, el

Negre, on predominen les pissarres i els esquists i el Garraf Blanc, el més

característic, format per calcàries i dolomies.

Metodologia:

Per estudiar les diferencies de la vegetació als Garraf portaré a terme diverses

“expedicions” amb l‟objectiu de prendre mostres de les diferents espècies i

arribar a una conclusió a partir d‟elles.

2. Contextualitzem el Garraf

2.1.Situació Geogràfica:

El massís del Garraf forma

part de la serralada litoral.

Constitueix una àrea de forma

triangular entre el riu

Llobregat, la depressió del

Penedès i la mar

Mediterrània. Està constituït

per un conjunt de muntanyes

baixes amb una altura

màxima de 593 metres sobre

el nivell del mar (Pic de la

Morella, al Terme Municipal

de Gavà). El massís perd Mapa del massís Font: Laia Balagué

5

alçaria cap a ponent on es fon en el mar a El Vendrell. El massís del Garraf

presenta una superfície de prop de 9.967 Ha formant part de cinc comarques

diferents: Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès i Baix Penedès.

El nostre estudi es centrarà en l‟espai del massís del Garraf inclòs en el terme

municipal de Gavà.

2.2. Breu història Humana

El Garraf ha estat habitat pels humans des de temps molt antics i en

conseqüència hem modificat tant el seu relleu com la seva fauna originals, per

això sempre que es fa esment al massís del Garraf és obligatori exposar

breument la història de l‟ocupació humana en els darrers 5000 anys, que a

nosaltres ens poden semblar molts però que en temps geològic passen

desapercebuts com un gra de sorra a la platja.

L‟activitat humana no ha estat mai fàcil en el massís del Garraf. L‟aridesa del

terreny i l‟escassetat d‟aigua i de terres de conreu han estat un obstacle pel

desenvolupament agrícola. Potser a conseqüència d‟aquest fet una ramaderia

basada en l‟ovella i la cabra ha gaudit de certa prosperitat. Les penúries per les

que passaven la gent d‟aquesta terra ha obligat els habitants del massís a fer

literalment pans de les pedres, o sigui a desenvolupar una industria de la calç

que podem apreciar amb l‟elevat nombre de forns de calç que trobem en l‟espai

del massís.

Potser la imatge més característica del

Garraf és la de la barraca de vinya,

aquestes construccions de pedra seca

situades a molta distància de la masia

permetien al pagès desar-hi les eines i,

si era necessari, resguardar-se de la

pluja i el fred.

2.2.1. Cronologia

· 3400 aC. Comença l‟explotació de

les mines de Can Tintorer a Gavà

· 1800 aC. Inici de l‟ocupació d‟Olèrdola

· S. V-I aC. Els Íbers habiten les terres

del Garraf, Olèrdola i Foix

Barraca de Vinya Font: Benet Solina

Castell d'Eramprunyà Font: Benet Solina

6

· S. I aC. Els romans ocupen el nucli d‟Olèrdola

· 957 És esmentat per primer cop el castell d‟Eramprunyà que deu el seu

característic color vermell a la pedra sorrenca amb la qual està construït

· 1878 Comencen les obres del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú a Barcelona

· 1885 Comencen les obres del Palau Novella

· 1890 La fil·loxera arriba a Catalunya

· 1897 Inici de l‟Espeleologia a

Catalunya amb Mossèn Font i Segué

despenjant-se a l‟avenc de Can

Sadurní

· 1910 Comença la construcció del

pantà de Foix

· 1974 Inauguració de l‟abocador de

la vall de Joan

· 1986 S‟aprova el pla especial de

protecció del Parc del Garraf

Al final del segle XX un increment de la preocupació social pel manteniment

dels patrimonis culturals i naturals porta les administracions i el teixit associatiu

a treballar per la conservació d‟espais com els del massís del Garraf, impulsant

així la creació dels parc naturals del Garraf, Olèrdola i Foix.

Abocador de Garraf Font: Benet Solina

Rètol accés del parc Garraf Font: Benet Solina

7

2.2. El clima del Garraf

La situació costanera determina un clima típicament mediterrani, amb

escasses però torrencials pluges de primavera i tardor, hiverns suaus i

temperats, i estius calorosos i secs. Aquesta última característica delimita el

nombre d'espècies animals capaces d'assentar-s'hi, tot i que en aquest treball

no parlarem d‟elles. Les plantes, per tal de

resistir aquestes condicions, desenvolupen

una sèrie d'adaptacions encaminades a la

supervivència i a la millora de l'efectivitat en

la competència amb altres vegetals (un bon

exemple d‟això serien les fulles petites

gruixudes que contenen ceres

impermeables d‟arbusts com el llentiscle o

el garric).

El caràcter torrencial de les pluges provoca

una erosió mecànica extraordinàriament

potent que arrossega tot tipus de materials;

si hi afegim l'erosió química, que dissol la

roca calcària, l'efecte és impressionant:

valls i rieres profundes i escarpades, unes

marques a la roca boniques i tortuoses que

la gent de la terra anomena fondos.

Mapa ombrotèrmic de Gavà Font: Internet

Fondo prop de l'abocador de Garraf Font:

Pròpia

8

La forta sequera estival unida al fet que molta pluja cau en un període de temps

molt reduït marca clarament l‟ecosistema. L‟aigua manca a l‟estiu quan les

temperatures són més altes i afavoreixen el creixement de les planes, hi falta

doncs quan és més necessària; I això li hem de sumar el fet que les pluges

torrencials no poden ser emmagatzemades per l‟ecosistema. Els sòls, com ja

veurem, són poc profunds i no tenen la capacitat de retenir grans quantitats

d‟aigua. Per tant gran part de l‟aigua caiguda en una tempesta va a parar al

mar en comptes de ser aprofitada.

El Garraf és classificat bioclimàticament com a xerotèric marítim subhumit.

(Xerotèric ve del grec Xeros, que vol dir sec)

També cal destacar el paper del Garraf com a una veritable frontera geogràfica

entre el que seria la

Catalunya seca i la Catalunya

humïda (com ja fou en temps

de la reconquesta entre la

Catalunya vella i la Catalunya

nova). La primera

representada per plantes com

el garrofer o la olivera que

s‟adapten bé a llocs amb poca

aigua i la segona per plantes

que són capaces d‟aguantar

glaçades de certa intensitat

com el llentiscle o l‟alzina

(l‟alzina pot aguantar fins 25

graus sota zero mentre que el

garrofer amb temperatures

entre 6 i 8 graus negatius ja

se‟n ressent). També cal

destacar la presència del

margalló, l‟única palmera

originària d‟Europa, que

reflexa un cop més aquest

caràcter de frontera entre sud

i el nord. El massís del Garraf és el límit septentrional de l‟àrea d‟expansió

d‟aquesta espècie.

Cal afegir que la humitat atmosfèrica del Garraf és força elevada per la

proximitat amb el mar. La marinada bufa sovint a l‟estiu i atenua les sequedat i

la calor accentuades pel relleu càrstic i el color blanquinós de les roques.

Margalló Font: Pròpia

9

3. La geologia del massís

El Garraf presenta una estructura de conjunt capbussat cap el sud-oest, de

manera que les capes de les roques més antigues, pertanyents al Paleozoic,

només afloren en el marge oriental del massís en plena vall de Llobregat, a la

franja entre Gavà i Sant Boi.

El tret més destacat del paisatge del Garraf

és el modelat càrstic. El relleu càrstic és el

propi de les regions calcàries on l‟acció

d‟erosió de l‟aigua s‟exerceix principalment

mitjançant fenòmens de corrosió superficial i

subterrània de les calcàries, tot originant

unes formes de relleu específiques i uns

determinats fenòmens de circulació hídrica

(avencs, fondos, coves....)

3.1. La carstificació

El procés fonamental de la carstificació és la meteorització de les roques

calcàries o carbonatades per dissolució, però el carbonat de calci o calcita

(CaCO3) no és massa soluble en

aigua. Per tal que la reacció

química que dissol el carbonat de

calci es produeixi cal que l'aigua

sigui àcida, aquesta acidesa

s'aconsegueix quan el diòxid de

carboni (CO2) es dissol en l'aigua

de la pluja procedent de

l'atmosfera o de la matèria

orgànica en fermentació i forma

àcid carbònic (H2CO3). Cal dir que

tant el carbonat de calci com l‟àcid

carbònic acostumen a trobar-se

dissociats en estat iònic.

La reacció de la carstificació és un procés molt complex el qual aquí no

explicarem la totalitat del seu procés químic.

La reacció global de la carstificació és la següent:

CO2 + H20 + CaCO3 ↔ Ca2+

+ 2 HCO3-

Avenc del Passant Font: Pròpia

Roca afectada per la carstificació Font: Pròpia

10

3.2. La geologia dels tres Garraf

Cada un dels tres Garraf rep el nom de la

roca que el caracteritza. Així el Garraf blanc

rep el seu motiu de la roca calcària que és la

que més abunda, el roig del gres vermell i el

Garraf negre dels esquists negres paleozoics

que el formen. Així doncs ara exposaré les

característiques més elementals d‟aquests

tres tipus de roques:

3.2.1. Els esquists

Els esquists són llots i argiles que han estat sotmeses a altes temperatures i a

una pressió molt elevada. Aquesta pressió té com a conseqüència la formació

dels plans d‟esquistositat que donen el característic aspecte foliaci a aquesta

roca que té tendència a trencar-se com si fos el milfulles d‟un restaurant. Són,

doncs, roques metamòrfiques. Les roques metamòrfiques són aquelles les

quals han estat sotmeses a un canvi en la disposició dels seus agents químics.

En l‟esquist els grans minerals poden veure‟s a ull nu. Per definició, l'esquist

conté més d'un 50% de minerals plans i allargats, sovint finament intercalat

amb quars i feldespat. Que els cristalls es puguin diferenciar a ull nu és el que

els diferencia de les pissarres.

Les Agulles Font: Pròpia

Esquists amb presencia d'òxids de ferro Font: Pròpia

11

Els esquist són formats per un procés anomenat metamorfisme regional,

aquest procés és el procés metamòrfic producte del naixement d‟una serralada:

al formar-se una serralada l‟escorça és comprimida i rebregada tant cap amunt

com cap avall. Les roques que queden enfonsades pateixen no només el pes

d‟una serralada damunt seu sinó que també són sotmeses a altíssimes

temperatures producte de la profunditat.

Els esquists negres d‟origen paleozoic, que són els que trobem al Garraf, són

especialment rics en carboni no oxidat, procedent de matèria orgànica. Es van

formar en ambients anòxics, o sigui de manca d‟oxigen.

Els esquists han sofert un grau de metamorfisme mitjà. Si són exposats a

pressions i temperatures superiors es converteixen en pissarres.

En els esquists trobem abundància de fòssils com petjades, esquelets o nius

que no es conservarien en una altre roca amb un grau de metamorfisme més

alt.

3.2.2. Els Gresos

Gresos de Bruguérs Font: Pròpia

El gres o pedra sorrenca (constituïda per sorres consolidades) és una roca

sedimentaria detrítica, o sigui composta per fragments de roques preexistents.

En el cas del Garraf aquests gresos seran de color vermell però, també, poden

ser de diferents colors. Són constituïdes per una matriu que conté clasts, és a

12

dir fragments d‟altres roques sedimentaries,

tot això unit per una agent cimentador o

ciment. En el cas del Garraf la matriu és

constituïda per llims i argiles riques en òxids

de ferro i sílice, d‟aquí el color vermellós, els

clasts són majoritàriament de quars.

3.2.3. La roca calcària i la dolomia

La pedra calcària és una roca sedimentària composta majoritàriament per

carbonat càlcic o calcita (CaCO3) (més del 50 %). Les calcàries estan formades

essencialment de calcita, amb la qual es barregen elements detrítics, és a dir

procedents de la meteorització d‟altres roques, com llims, argila o sorra, o

orgànics. Les calcàries tenen una duresa feble (es ratllen fàcilment amb un

ganivet) i en fred presenten efervescència en entrar en contacte amb àcid

clorhídric diluït, aquest fet les diferencia de les dolomies que en estat normal no

en fan.

Les calcàries solen contenir fòssils i ben sovint són constituïdes per

l‟acumulació de closques calcàries i d‟esquelets compactats sedimentats amb

calcita.

Detall del Gres Font: Pròpia

Roca calcaria, Pla de les Basses Font: Pròpia

13

La dolomia és una roca sedimentaria carbonatada que conté més d‟un 50 % de

carbonat de calci i magnesi o dolomita, (CaMg(CO3)). Es parla de dos formes

de sedimentació de la dolomia: les dolomies primàries es van formar per la

precipitació directa de la dolomia en les llacunes litorals dels països càlids; les

dolomies secundàries, les més abundants, són degudes a la substitució total o

parcial de la calcita de les calcàries per la dolomita, mitjançant un procés

anomenat dolomitització. La dolomia presenta molt poca efervescència amb

l‟àcid clorhídric en fred.

Entre les calcàries i les dolomies pures hi ha tota una sèrie de modalitats en

relació amb la seva composició relativa.

Una altre roca emparentada

amb la calcària és la marga. La

marga és una roca constituïda

d‟una barreja de calcària i

d‟argila. Fa transició entre les

calcàries argiloses i les argiles

calcàries. Així és pot parlar de

diferents nivells de marges

segons la proporció d‟argiles

que contenen. Són roques

menys compactes i més toves

que les calcàries però no tan

plàstiques com les argiles.

Tenen aspecte terrós i són poc

resistents a l‟erosió. La marga fa

efervescència al entrar en

contacte amb l‟àcid clorhídric

diluït.

Detall d'una roca calcaria Font: Pròpia

14

4. Els tres Garraf

Situem-los al mapa

En aquest mapa podem veure les àrees de domini dels diferents Garraf.

A l‟annex trobareu el mapa oficial del Instituto Geológico i Minero de España.

Allà podreu apreciar la diferenciació de les roques als diferents Garraf.

Font: Laia Balagué

15

En aquest mapa del massís del Garraf estan marcades en color blau les àrees

on hem portat a terme l‟estudi realitzat en aquest treball.

1 Garraf Negre, Font del Ferro

2 Garraf Roig, Roc del Migdia

3 Garraf Blanc, Pla de les Basses.

16

4.1. El Garraf Negre

La roca del Garraf es torna negre a la zona de las serra de les Ferreres. Just

creuar la carretera de Begues. Només observar els seus estrats, fàcilment

visibles ja que la construcció de la carretera de Begues o l‟obertura de pistes

de muntanya han produït uns magnífics talls verticals, ens en adonem de la

seva convulsa història geològica. Els estrats estan deformats, formen

complicades estructures de plegaments i es troben fortament fracturats.

La roca que forma aquesta zona són els esquists del paleozoic, aquestes

esquists, tenen un característic color negre producte de l‟acumulació de matèria

orgànica atrapada en els llims dels qual prové aquesta roca.

En el paleozoic, període de formació d‟aquestes roques, van aparèixer les

primers plantes terrestres. No obstant això al Garraf només trobarem que

fòssils marins, ja que al Garraf l‟origen d‟aquestes roques és la sedimentació

sobre el fons marí. Com ja em explicat en l‟aparat 3.3. l‟oxigen mancava durant

aquest procés i això va originar el color gris blavós d‟aquests sediments. El fet

que faltés oxigen també va originar l‟acumulació de mineral de ferro que d‟altre

forma s‟hauria oxidat. Així s‟explica la presència de las mines de ferro a Gavà I

a topònims com la serra de les Ferreres o la Font del Ferro.

S‟ha de fer notar aquí que el Paleozoic fou un període molt extens que hem

separat en tres períodes:

Detall d’unes pissarres Font: Pròpia

17

El silurià, entre 438 i 408 milions d‟anys, és on apareixen les primeres plantes

terrestres i en el Garraf es formen les mines de ferro.

El devonià, entre 408 i 360 milions d‟anys.

Apareixen els primers amfibis, les roques del

Garraf ens indiquen un mar en retrocés que

s‟asseca.

El carbonífer, entre 360 i 286 milions d‟anys. En

aquesta època apareixen els primers rèptils. Al

Garraf els esquists d‟aquest període presenten

intercalacions amb pissarres, presència d‟òxids

de ferro i quars.

A la zona de la pedrera de can Margarit, situada

a la carretera de Begues a l‟alçada de l‟antiga

masia de can Margarit podrem observar aquests

estrats geològics fàcilment coma conseqüència

dels talls a la roca producte de la pedrera o de la

remodelació de la carretera.

4.2. El Garraf Roig Quan un pensa en el Garraf Roig pensa en els cims d‟Eramprunyà i en el

poderós frontal del Roc del Migdia, fàcilment observable des de la carretera de

Begues a l‟altura de l‟ermita de Bruguers. Estan constituïts per gresos silícics,

els quals deuen el seu color rogenc als òxids de ferro que cimenten el quars

que forma la roca, i per conglomerats, de mateixa estructura que el gres però

amb grans de diàmetre superior als 2mm.

Font del Garraf Negre Font: Pròpia

Vista del morro del roc del Migdia Font: Pròpia

18

Pertanyen a l‟era mesozoica i al període triàsic, són, per tant, roques més joves

que els esquists del Garraf Negre. La seva història geològica és similar a la

dels afloraments estudiats a Alemanya per això considerem aquestes roques

de fàscia germànica i per això reben el nom de Buntsandstein (que no vol dir

res més que “pedra arenosa roja” en alemany).

Els conglomerats i gresos del Buntsandstein són dipòsits de tipus continental

(el mar es va retirar cap a finals del paleozoic, al carbonífer). La seva

sedimentació va començar fa 248 milions d‟anys quan els primers dinosaures

poblaven la terra, quan va acabar la seva formació, al finalitzar el cretaci, els

dinosaures ja s‟havien extingit.

Els còdols que formen els conglomerats són

majoritàriament de quars, i el quars és un mineral

extraordinàriament resistent a l‟atac químic però en

canvi, l‟agent cimentador, en aquest cas els òxids de

ferro, és bastant vulnerable a la meteorització per

agents químics, bàsicament aigua.

Quan un gra de quars cau deixa una petita cavitat on

s‟hi pot anar acumulant aigua que al seu torn eixampla el forat permetent més

acumulació d‟aigua etc. etc. Aquesta cavitat s‟anomena alvèol. Quan el forat

creix molt el resultat és el taffoni. Quan els taffonis són molt grans donen la

impressió de ser ruscs d‟abelles perquè les seves cares interiors queden

foradades talment com els habitacles d‟aquests invertebrats.

L‟impressionant arc de pedra de Bruguers és el producte d‟un gran taffoni que

va travessar la pedra. Aquestes formacions rocoses fan que quan visitem

Bruguers ens faci la sensació d‟estar en un paisatge extraterrestre, marcià,

propi d‟una pel·lícula de ciència-ficció.

Detall d'un taffoni Font: Pròpia

Arc de pedra de Bruguers Font: Benet Solina

19

4.3. El Garraf Blanc

El Garraf Blanc constitueix la major part del massís i és la imatge que ens ve al

cap quan parlem del Garraf. Està constituït per roques calcàries i dolomies

(com ja hem apuntat, en les calcàries predomina el carbonat càlcic mentre que

les dolomies estan formades per carbonat calci magnèsic) corresponents a la

fàscia germànica anomenada Muschelkalk. Aquestes roques es van formar

quan fa prop de 247 milions d‟anys al finalitzar la sedimentació dels gresos i

conglomerats del Buntsandstein, quan una nova transgressió marina va

inundar aquests indrets. Van començar així un seguit de transgressions i

regressions que van permetre la sedimentació química de las roques calcàries i

les dolomies. Cal fer esment que el carbonat càlcic d‟aquestes roques té un

origen orgànic. Això vol dir que prové de les closques de petits invertebrats que

van viure milions d‟anys abans que nosaltres.

El procés de la carstificació, del qual ja hem parlat més amunt, ha sigut

l‟encarregat de modelar el paisatge del Garraf Blanc, generant un paisatge que

anomenem ruïniforme. Però no només ha estat modificat per agents químics, la

formació dels Alps (orogènesi alpina) va deixar empremta en la nostre terra en

forma de tot un seguit de falles per les quals l‟aigua i el bicarbonat càlcic,

procedent de la carstificació, podien escolar-s‟hi amb facilitat.

El rascler és la primera expressió de la morfologia

càrstica que es pot trobar. El rascler és el producte

Pla de les Basses Font: Benet Solina

Rascler Font: Pròpia

20

d‟aquests processos de dissolució superficial de la roca. Aquestes queden

cobertes de solcs, canalets i alvèols que arriben a ser profunds. El carbonat

càlcic magnèsic és molt més resistent a l‟atac de l‟àcid carbònic del que ho és

el carbonat càlcic i a les roques on es combinen la calcita i la dolomia és

configuren formes complexes a causa d‟aquesta dissolució diferencial. Tot

plegat recorda un paisatge enrunat i és d‟aquí d‟on rep el nom de paisatge

ruïniforme.

Allà on hi ha una cruïlla de fissures l‟aigua s‟hi escola amb facilitat. S‟hi genera

una zona de màxima dissolució de la roca que acaba donant lloc a una forma

d‟embut. Aquests embuts reben el nom de dolines. Alguns exemples coneguts

són les dolines de Campgras o la del Pla de les Basses. Fins i tot hi ha una

teoria que diu que l‟enclavament on està situat el municipi de Begues hi hauria

hagut un gran llac com el de Banyoles format a partir d‟una gran dolina.

També cal dir que el Garraf és

conegut arreu per la gran quantitat

d‟avencs i coves que s‟hi troben

(trobem més de 100 avencs al

Garraf). Aquesta ingent quantitat

d‟avencs ha portat visitants al

massís i l‟ha fet conegut. Sense

anar més lluny Mossèn Font i Segué

pioner de l‟espeleologia a Catalunya

descendia l‟avenc de sant Sadurní a

finals del segle XIX inaugurant així

el fenomen de l‟espeleologia al nostre país.

Font: Laia Balagué

Avenc Font: Benet Solina

21

5. Els sòls del Garraf El sòl és la conseqüència de les influències destructives (l‟erosió) i

constructives (síntesi de nous minerals i de noves estructures) de la biosfera, el

món viu, sobre la litosfera, el món mineral. Així que resulta evident que els sòls

estan interrelacionats fortament amb el tipus de roca i que les característiques

d‟aquest sòl dependran de la roca en si. Així cada tipus de Garraf tindrà un sòl

relacionat amb les característiques de la seva roca, per tant trobarem un sòl

diferent on hi predominin els esquists que a on hi predominin els gresos i els

conglomerats.

Però primer hem d‟explicar com s‟estructura un sòl i com està format.

5.1. Breu explicació del què és un sòl

Un sòl és la combinació de minerals, matèria orgànica, gasos, líquids i els

milions d‟organismes que permeten la vida vegetal. És un cos natural que

constitueix en si mateix la pedosfera.

Un sòl és el producte i la conseqüència de una interfase de dues entitats: La

biosfera i la litosfera. Aquest contacte s‟expressa amb l‟alteració dels materials

geològics pels agents atmosfèrics i els éssers vius.

Hem d‟imaginar el sòl no com una cosa estàtica sinó com a una entitat

dinàmica. Els animals com per exemple els cucs de terra incorporen matèria

orgànica al sòl, aquesta matèria orgànica, com serien unes fulles mortes,

serveix d‟aliment als microorganismes que són importantíssims per que

controlen més del seixanta per cent de les reaccions biològiques del sòl i n‟hi

ha uns 10.000 milions per cm2.

D‟aquesta forma es constitueix una mena de factoria on la matèria orgànica es

transforma en humus i els minerals són degradats i reestructurats formant

argiles. Totes aquestes transformacions originen l‟estructura del sòl. Aquesta

estructura queda disposada de forma horitzontal i cada estatge de la

transformació dels elements primaris queda reflectit en un horitzó; el conjunt

d‟horitzons d‟un sòl s‟anomena perfil del sòl.

22

L‟horitzó O és l‟horitzó orgànic (humus) en el qual

les restes vegetals s‟acumulen a la superfície del

sòl.

L‟horitzó A és on s‟acumulen els nutrients

procedents de la putrefacció de la matèria orgànica

barrejats amb materials inorgànics procedents de la

roca mare. Aquesta introducció de matèria orgànica

al sòl la duen a terme els invertebrats.

L‟horitzó B presenta la mateixa composició que

l‟horitzó A però aquí hi predominen els materials

inorgànics en detriment de la matèria orgànica.

L‟horitzó C és un horitzó on la roca mare ha sigut

modificada però molt lleument, encara són presents

els seus components, és a dir, els minerals.

5.1.1.Que és important per les plantes en un sòl?

Un sòl ha de ser capaç d‟emmagatzemar l‟aigua de la pluja, ha de contenir els

nutrients necessaris per a la vida vegetal i ha d‟estar prou airejat per que

l‟oxigen arribi a totes les arrels.

Aquestes propietats depenen bàsicament de la textura del sòl, o sigui en

quines mides i en quines proporcions es presenten les partícules minerals del

sòl. També depenen de l‟estructura del sòl, que descriu la manera com

s‟agregen aquestes partícules per formar l‟espai físic per el que circularan l‟aire

i la matèria orgànica.

La textura és la proporció relativa de

partícules amb diàmetres inferiors

als 2mm respecte el total. I per què

a partir de 2mm? Doncs perquè les

partícules més grans tenen mínima

incidència en les reaccions

químiques del sòl. I la raó és que en

partícules superiors a 2mm és molt

complicat atrapar l‟aigua per

capil·laritat i això és essencial a

l‟hora de constituir agregats de sòl.

L‟altre aspecte que prima a l‟hora de

constituir un sòl és la superfície,

com menor el volum de les

partícules major la superfície total. Imatge del sòl al Garraf Negre on es pot apreciar que és molt ric en llims Font: Pròpia

23

Això pot sonar contradictori però imaginem-nos un cub, aquest cub ocupa un

volum determinat. Ara tallem aquest cub en 6 daus més petits, hem obtingut

molta més superfície en el mateix volum, per això diem que com més petites

són les partícules del sòl més superfície tenim.

Aquesta superfície relativa, la relació de la quantitat de superfície en funció del

volum, és importantíssima. Per entendre això imaginem-nos el sòl com si fos un

port espacial com el de les pel·lícules de ciència-ficció on el nutrients que

necessiten les plantes per viure, són les naus, i la superfície, els hangars

d‟aquest port. Nosaltres com a plantes el que volem és que ens arribin molt

nutrients i per això necessitem molta superfície per atrapar-los (atracció

electrostàtica). Dit d‟una altre forma, amb la nostra metàfora necessitem molts

hangars i pistes d‟aterratge si volem que totes les naus aterrin. En sòls rics com

les argiles i llims un cm3 de sòl pot arribar a superar els 600 m2 de superfície.

Així resulta evident que les partícules superiors als 2mm de diàmetre no tenen

cap importància dins la factoria bioquímica que és el sòl.

Les partícules minerals s‟agrupen constituint agregats del sòl. Aquests

agregats són l‟espai tridimensional on creixen les arrels de les plantes, viuen

els animals del sòl, i circulen l‟aire i l‟aigua. En el Garraf la pauta d‟agregació

d‟aquests agregats, valgui la redundància, que predominen són les formes

granulars i polièdriques.

Detall del sòl del Garraf Negre

24

La matèria orgànica compleix un paper fonamental. Uneix i expandeix els

agregats de manera que fa que la porositat sigui molt elevada.

I aquest és el tema important i el resum de tot plegat: la porositat del sòl.

Quan plou la terra reté aigua, i com reté aquesta aigua? Per capil·laritat. La

capil·laritat és la propietat física per la qual un líquid queda retingut en un

conducte que té un diàmetre inferior a 2mm. Resumint, el principi de capil·laritat

ens diu que l‟alçada de la columna d‟aigua retinguda dins el tub és inversament

proporcional al diàmetre del conducte. O sigui que com més prims siguin els

conductes més aigua podrem retenir. Com més quantitat de porus i més petits

més aigua podrem retenir.

Tenim dos tipus de porus. Els microporus que tenen la capacitat de retenir

l‟aigua i els macroporus que són massa amples i que acostumen a quedar

plens d‟aire.

Així, quan un sòl estigui en la seva capacitat de camp, que vol dir que està en

el punt límit d‟emmagatzematge d‟aigua, presentarà una estructura

característica d‟espais plens d‟aigua i espais plens d‟aire. Això depèn sobretot

de la textura del sòl. Com més grans siguin les partícules minerals més grans

seran els espais plens d‟aire i menys aigua podrà retenir.

La textura ideal d‟un sòl per una planta serà doncs aquella que presenti

suficients macroporus per permetre una bona oxidació del sòl per una banda i

suficients microporus per retenir suficient aigua per l‟altre. (els nutrients els

capten als microporus)

25

5.2. Els sòls del Garraf Blanc Com ja hem dit, el Garraf Blanc està compost per roques calcàries i dolomies,

pedres on el carbonat càlcic és un dels principals components, així doncs lo

lògic seria pensar que els sòls del Garraf Blanc són rics en carbonat càlcic,

però resulta que si aboquem àcid clorhídric diluït al sòl aquest no produeix

efervescència, és a dir, dóna negatiu en la presència de carbonat càlcic. I

aleshores com pot ser que d‟una roca on predomina el carbonat càlcic no

n‟arribi gens al sòl si, com ja hem dit, el sòl depèn de la roca mare?

La resposta la trobarem dins d‟un avenc o al mirar un rascler: el carst. Com ja

hem dit abans el carst és un procés de dissolució de la roca que ens dóna

bicarbonat càlcic com a producte, però aquest bicarbonat càlcic és molt soluble

i té tendència a escolar-se per les esquerdes sediments avall. Així doncs per

saber que forma el sòl del Garraf Blanc hem de ser conscients que les roques

calcàries hi predomina el carbonat càlcic però també contenen altres materials.

Quan les nostres calcàries es van formar ara farà 247 milions d‟anys a l‟aigua

hi havia argiles en suspensió.(això és possible gracies a que són prou petites

per formar dissolucions col·loïdals que qualsevol corrent marí per petit que sigui

pot evitar la seva sedimentació) Aquestes argiles van quedar atrapades dins la

roca, però com a màxim arriben a representar una ¼ part del volum de la

pedra. Així doncs quan la roca es dissol pel procés de la carstificació l‟única

cosa que queda són aquestes argiles. (argiles de descalcificació)

Terra rossa Font: Benet Solina

26

El nostre sòl serà doncs molt argilós, d‟un color vermell distintiu, de poca

profunditat i el trobarem en fissures de les roques, a més, contindran, com tot el

que és vermell a la natura, òxids de ferro i com a conseqüència dels carst hi

haurà absència de carbonat càlcic. Aquests sòls són doncs rojos i

descarbonatats i sovint se‟ls coneix per l‟apel·latiu italià de terra rossa.

Aquest sòls són molt raquítics i tant fins que quan els toques semblen pols. On

se‟ls pot observar millor és a dins dels avencs. També afegir que el Garraf a

l‟actualitat constitueix un carst mort és a dir el procés de la carstificació va

acabar ja fa temps i per tant ja no es forma més sòl.

5.3. Els sòls del Garraf Roig

Els sòls del Garraf Roig són sorrencs

perquè la roca de la qual provenen està

formada per sorra de quars cimentada

amb òxids de ferro. El quars és un

mineral extremadament resistent a l‟atac

químic i és per això que el quars passa

gairebé inalterat a constituir aquest sòl. A

això cal afegir-hi que la roca és dura i a

sobre es tracta d‟una zona marcadament

escarpada i això comporta que els sòls

siguin poc profunds i els trobem en

pendents accentuats.

La característica més distintiva d‟aquest

sòl és l„absència de calç dins el breu

repertori d‟elements químics que poden

oferir a les plantes i aquesta absència és

poc comuna en aquestes latituds. La calç

acostuma a ser un dels elements predominants en els sòls mediterranis tant

que pot arribar a bloquejar l‟absorció d‟altres nutrients per les plantes com

potassi o ferro. Tant important és això que algunes de les plantes de la conca

mediterrània s‟han especialitzat per “capturar” aquest minerals davant

l‟aclaparadora quantitat de calç que hi ha al medi.

Detall d'un sòl del Garraf Roig Font: Pròpia

27

5.4. Els sòls del Garraf Negre Són els sòls més diversificats i els més

desenvolupats. Són diversificats perquè

els nutrients que hi podem trobar no són

els mateixos a tot el Garraf Negre.

Podem trobar esquists rics en calç i

esquists sense gens de calç com els del

Carbonífer. I el mateix passa amb la

textura, la proporció de llims i argiles

acostuma a variar segons l‟esquist,

A més aquests sòls poden desenvolupar-

se millor que els sòls de la resta del

Garraf (quan parlem d‟un sòl

desenvolupat ens referim a un sòl on

sigui presents la majoria del horitzons del

sòl dels que hem parlat quan hem descrit

un sòl) perquè els pendents són més

suaus i al roca és més alterable. Poden

retenir més aigua i disposen de més

nutrients per oferir a les plantes gracies a

que posseeixen una bona proporció de

llims i argiles. És doncs la zona més fèrtil del Garraf i com conseqüència d‟això

ha sigut la zona més poblada per l‟home.

Cal també dir que la presencia dels antics boscos d‟alzines que abundaven en

aquesta zona, ara ja desapareguts per culpa de l‟acció de l‟home, van provocar

una franca millora de la fertilitat del sòl. Per una banda les arrels han

fragmentat les pedres i per l‟altre l‟aportació de matèria orgànica han ajudat a

incrementar la retenció d‟aigua i de nutrients d‟aquest sòl.

Font de l'Avellanosa Font: Benet Solina

Falgueres al Garraf Negre Font: Pròpia

28

6. Les Adaptacions de les plantes al medi

6.1. Les plantes i l‟aigua L‟aigua és un dels principals constituents del protoplasma cel·lular i arriba a

significar el 95% del pes en alguns vegetals. És el medi on ocorren la majoria

de les reaccions bioquímiques i és també qui transporta els nutrients de la

solució del sòl a tots els teixits de la planta. L‟aigua és, en definitiva, essencial

per a la vida.

Però, ai las, resulta que al Garraf durant bona part de l‟any, en concret a l‟estiu,

en tenim més aviat poca d‟aigua. Això ha comportat que les plantes que hi

trobem estiguin adaptades especialment a viure amb aquest dèficit d‟aigua.

6.1.1. La transpiració La transpiració és el principal consumidor d‟aigua en les plantes, com exemple

podem posar el blat de moro que arriba a transpirar el 98% de l‟aigua que

absorbeix i n‟absorbeix 2 litres d‟aigua per dia. I per què tota aquesta despesa?

Una primera suposició és que la transpiració actua com un cor, bombant els

nutrients des del sòl fins a les fulles com quan bevem un líquid amb una

palleta, però s‟ha demostrat que encara que la planta no transpiri els elements

nutritius segueixen arribant a tots els seus teixits.

Argelaga Font: Pròpia

29

Una altre hipòtesi del perquè de la transpiració és l‟efecte refrescant de l‟aigua

en evaporar-se. Per passar d‟estat líquid a gasós l‟aigua ha de “robar” moltes

calories a la fulla i això pot ser vital quan la irradiació solar és molt intensa. Això

és parcialment cert ja que les plantes desenvoluparan estratègies alternatives

per no gastar un element tan extraordinàriament valuós com és l‟aigua.

Tot i aquestes hipòtesis, sembla que la transpiració no és més que un mal

menor que les plantes han de suportar pel fet de realitzar la fotosíntesi. A les

fulles de les plantes és realitza un intercanvi gasós similar al que té lloc als

nostres pulmons; s‟absorbeix diòxid de carboni (CO2) i s‟expulsa oxigen (O2). El

diòxid de carboni s‟incorporarà a la fotosíntesi, que té lloc als teixits interns de

la fulla, per constituir matèria orgànica i l‟oxigen és un producte d‟aquesta

mateixa reacció. Aquest oxigen s‟acumula als espais intercel·lulars quan els

estomes es troben tancats, per evitar la pèrdua d‟aigua. Una gran acumulació

pot fer que l‟enzim rubisco actuí en funció oxidasa i es dediqui a destruir la

ribulosa-1,5-difosfat que es necessita per captar el CO2, aquest procés se‟l

anomena fotorespiració i pot arribar a ser molt perjudicial perquè destrueix la

capacitat de fer la fotosíntesi a la planta. És per això que les plantes

prefereixen abans d‟això perdre aigua per transpiració i només tanquen els

estomes quan és totalment necessari.

L‟interior de la fulla recorda a una

esponja, per la abundància

d‟espais buits entre les cèl·lules, i

és en aquests espais on

s‟acumulen els gasos que

intervenen en el procés de la

fotosíntesi. Tota aquesta

superfície interna de la fulla està

envoltada d‟una capa d‟aigua que

fa la mateixa funció que els

nostres pulmons. La fulla esta

envoltada per l‟epidermis que és

impermeable. Els gasos

atmosfèrics penetren a l‟interior de

la fulla a través dels estomes, que

són com unes boques que

controlen l‟entrada i la sortida dels

gasos de la fulla. Per que es faci

la fotosíntesi els estomes han d‟estar oberts i això fa que l‟aigua que envolta la

superfície interna de la fulla quedi sotmesa al procés de l‟evaporació.

30

6.2. Com sobreviure a l‟aridesa

L‟aridesa estival potser és el factor ecològic més característic del clima

mediterrani. L‟aigua falta quan les plantes més la necessiten, quan la radiació

solar és més intensa. I això ha forçat a les plantes a adaptar-se desenvolupant

estratègies adaptatives contra aquesta sequera.

Una primera estratègia consisteix a desenvolupar

un cicle vital (germinació, creixement, floració i

fructificació) curt durant l‟espai de temps en el

que hi ha aigua a l‟ecosistema. El narcís que

podem trobar als cims del Garraf Blanc després

de les pluges de primavera i n‟és un exemple.

Un tret comú a totes les plantes que viuen en llocs àrids és el desenvolupament

de les arrels. Les arrels baixen més profund per tal d‟arribar a aquells estrats en

els quals encara queda aigua a l‟estiu; o és reparteixen de forma més eficient

prop de la superfície per tal d‟absorbir l‟aigua de les pluges de poca intensitat.

La estepa blanca (cistus albidus) utilitza una

estratègia anomenada semimarcescència que

consisteixen en que les fulles queden en un

estat de letargia, i per tant no transpiren, quan

manca l‟aigua a l‟estiu.

Però la estratègia més estesa consisteix a reduir la transpiració. Una de les

formes d‟aconseguir això és recobrint les fulles de ceres impermeables. Una

altre el desenvolupar un borrissol, és a dir, una pantalla de pelets que creen

una capa d‟aire que fa que la planta perdi menys aigua.

Una altre estratègia per disminuir la

transpiració consisteix en tenir unes fulles

més petites i gruixudes de tal forma que per la

mateixa matèria viva hi correspongui menys

superfície. Així doncs les plantes adaptades a

llocs secs solen tenir unes fulles menys

tendres que les plantes adaptades a llocs

humits. Aquest aspecte de fulla dura, opaca i

lluent, (efecte provocat per la presencia de

ceres impermeables) es denomina escleofília.

La fulla de l‟alzina (Quercus ilex) és el millor

exemple d‟aquesta estratègia.

31

Tot i això la forma més eficient de disminuir la transpiració és tancar els

estomes. Però això té un greu preu ja que limita la absorció de CO2 i per tant la

fotosíntesi. I és per això que moltes de les plantes que habiten en llocs secs

són de creixement molt lent ja que al tenir els estomes tancats molt de temps

impedeix sintetitzar nous teixits i créixer ràpidament. Degut a això, és freqüent

trobar en els ecosistemes mediterranis espècies de plantes que arriben a viure

molts anys. El cas més conegut és el de l‟olivera que pot arribar a viure milers

d‟anys.

7. Vegetació potencial

Abans de començar a parlar de quines són les diferencies en les plantes que

trobarem en dels diversos Garraf crec que una mínima explicació de quin tipus

de vegetació hauria de predominar en el Garraf en general és necessària, és a

dir, parlar de la vegetació potencial del Garraf.

Quan parlem de vegetació potencial ens referim a aquella vegetació que es

desenvoluparia espontàniament si l‟home deixés d‟actuar sobre el medi. Tot i

que no és fàcil establir la vegetació potencial del Garraf, justament a causa del

relleu, la morfologia i l‟acció de l‟home al llarg dels segles, la comunitat

científica ha arribat a una classificació.

Parlaríem d‟una màquia de garric i

margalló quan ens referíssim a una

franja propera al mar, en els cingles

del Garraf Blanc, els seus límits són

difícils d‟establir però se suposa que

el domini estricte de la màquia de

garric i margalló restaria segurament

només a les carenes i als indrets

més assolellats i inclinats amb una

acumulació argilosa escassa. A les

zones d‟obagues i als peus dels

cingles s‟hi desenvoluparia, a la llarga, un alzinar i fins alguns boscos mixtes

amb roures i altres caducifolis.

Però tot això és teoria, és la vegetació en potencia no la real. Actualment la

màquia és la vegetació dominant a tot el Garraf i a l‟espai que hauria d‟ocupar

l‟alzinar hi trobem pinedes o, directament, màquia. Només trobem alzinars

totalment desenvolupats amb un sotabosc complet a les torrenteres del Garraf

Negre on la humitat és molt elevada i el sòl molt ric.

Pla de les Basses Font: Pròpia

32

7.1. La màquia de Garric i Margalló

La màquia és una associació vegetal densa procedent de la degradació de

boscos d‟alzines i roures i formada per arbusts o arbres de mida petita (menys

de 5m). Simplificant-ho molt podríem dir que és com un alzinar sense alzines ja

que moltes de les espècies que trobem són pròpies del sotabosc d‟un alzinar.

És una formació natural que podria arribar als cinc metres, però que ara

escassament arriba als dos. És constituïda per mates grosses de llentiscle,

garric, margalló, arçot, ullastre i garrofer, tots aquests arbust podrien, al cap de

molts anys, esdevenir arbres de més de 5 metres, però el foc els ho ha impedit.

Sota aquest arbustos hi trobem lianes diverses com l‟esparreguera, l‟arítjol, la

vidiella i el lligabosc mediterrani, i herbes com la lletera vera i el llistó.

La màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) seria la vegetació

potencial de les carenes i els vessants assolellats i inclinats del Garraf. Ara

només trobem màquia completament desenvolupada de forma fragmentada ja

que els incendis l‟han malmesa sistemàticament i és de creixement lent.

Margallons, Pla de les Basses Font: Pròpia

33

7.2. L‟Alzinar A excepció de la franja litoral més càlida i seca, domini de la màquia de garric i

margalló, la resta del Garraf pertany al domini biogeogràfic dels alzinars. Però

no ens hem d‟estranyar si ara a l‟actualitat en trobem més aviat pocs d‟alzinars

al Garraf, ja que hem de recordar que la vegetació actual no només és causa

d‟unes condicions naturals sinó també de l‟acció de l‟home que s‟ha dedicat a

talar i cremar pel seu propi benefici aquests alzinars (carboneres).

El sotabosc de l‟alzinar és molt ric i és per aquest motiu que s‟està intentant

preservar i recuperar els alzinars en detriment de les pinedes. En aquest

sotabosc hi trobaríem un estrat arbustiu alt amb arboç, marfull i aladerns; un

estrat arbustiu baix amb el galzeran; un estrat herbaci amb violetes de bosc i

falzia negre; i un estrat amb molses i un bon nombre de lianes que poden

enfilar-se fins a dalt dels arbres com l‟arítjol, l‟esparreguera, la vidiella i l‟heura.

Alzinar Font: Benet Solina

34

8. Treball de Camp:

8.1. En que consisteix?

Arribats aquí hem parlat de la vegetació potencial del Garraf, de les

característiques generals de les seves plantes i de les adaptacions d‟aquestes

al clima àrid d‟aquesta terra. Però també hem explicat que al Garraf hi

predominen tres tipus de roca que donen, al seu torn, sòls diferents.

Així doncs si els sòls són diferents és lògic pensar que les plantes que

predominaran a cada Garraf seran diferents. I és aquest el fi d‟aquest treball de

camp, determinar si les espècies vegetals distribuïdes als diversos Garraf són

les mateixes, són completament diferents, només canvia la espècia

predominant o simplement no hi ha cap variació en absolut.

Amb aquest fi he decidit realitzar un estudi de les diferents plantes que podem

trobar a cada Garraf. Duré a terme una classificació de les diferents espècies

vegetals que trobi i en faré una breu descripció.

8.2. Àrees d‟estudi

Les àrees d‟estudi les he escollit guiant-me per dos paràmetres: puresa, és dir

que el sòl fos genuïnament de la roca i no es trobes contaminat en excés ni per

altres sòls, procedents de corriments, ni per l‟home; i accessibilitat, que fossin

llocs fàcilment accessibles i que es trobessin localitzats al terme municipal de

Gavà.

Aquestes àrees són:

- Com a mostra del Garraf Roig, el poderós frontal del Roc del Migdia on

es localitza la antiga ermita de Bruguers, al costat del castell

d‟Eramprunyà; no hi ha un lloc més característic de la morfologia dels

gresos i els conglomerats en tot el Garraf .

- Com a mostra del Garraf Blanc, la zona del pla de les Basses i camp

Gras, una zona molt rica en avencs i dolines on la morfologia càrstica es

pot apreciar amb molta facilitat. El recorregut per arribar a aquesta àrea

passa pel costat de l‟antiga vall d‟en Joan reconvertida en un abocador

que des de l‟any 2001 es troba clausurat i en procés de recuperació de

l‟ecosistema.

- Com a mostra del Garraf Negre, la zona de la font del Ferro, ca n‟Amat i

can Roig , zona d‟obagues on hi abunden les fonts, els rierols i les rieres,

amb una vegetació exuberant que presenta un gran contrast amb les

zones més altes del massís.

35

8.3. Vegetació del Garraf Roig

Eixim de casa a punta de dia, duc una motxilla amb una càmera i una guia de

camp per identificar la vegetació mediterrània. Aquest és el meu equipament de

biòleg amateur. Enfilo el camí que puja de Gavà a Bruguers, és hivern i fa fred.

El camí és llarg, no hi ha ningú avui a la muntanya, és tota per a mi. Arribo, per

fi, al meu objectiu, trec la càmera i començo a fer fotos.

Una de les raons per les quals vaig

escollir el roc del Migdia com a

àrea d‟estudi és que ja coneixia

d‟antelació la diversitat del seu

ecosistema. Està exposat al vent i

al sol per tots els cantons però

alhora hi ha un alzinar minúscul en

una zona d‟obagues on hi poden

proliferar fins i tot les falgueres.

Així en un espai relativament petit

trobem diferents condicions

ambientals que fan el nostre estudi

molt més complet. També afegir

que en aquesta zona es troben alguns dels taffonis més bonics de Brugués.

Frontal del Roc del Migdia Font: Pròpia

Taffoni Font: Pròpia

36

Les plantes que vaig identificar són les següents:

· Llentiscle (Pistacia lentiscus)

· Lletera Vera (Euphorbia characias)

· Arboç (Arbutus unedo)

· Farigola (Thymus vulgaris)

· Esbarzer (Rubus ulmifolius)

· Estepa Borrera (Cistus salviifolius)

· Estepa Blanca (Cistus albidus)

· Estepa Negra (Cistus monspeliensis)

· Càdec (Juniperus oxycedrus)

· Bruc d‟hivern (Erica multiflora)

· Gatosa (Ulex parviflorus)

· Ullastre o olivera borda (Olea europaea sylvestris)

· Margalló (Chamaerops humilis)

· Pi blanc (Pinus halepensis)

· Pi pinyoner (Pinus pinea)

· Bruc boal (Erica arborea)

· Garric (Quercus coccifera)

· Alzina (Quercus ilex)

· Càrritx (Ampelodesmos mauritanica)

· Arítjol (Smilax aspera)

· Heura (Hedera helix)

· Roure (Quercus faginea)

· Romaní (Rosmarinus officinalis)

· Esparreguera (Aspargus acutifolius)

· Galzeran (Ruscus aculeatus)

· Argelaga (Genista scorpius)

· Aladern (Rhammus alaternus)

· Líquens

· Molsa

· Matapoll (Daphne gnidum)

· Lligabosc mediterrani (Lonicera implexa)

· Garrofer (Ceratonia siliqua) · Savina (Juniperus phoenicea)

Vista de la vegetació del Garraf Blanc Font: Benet Solina

37

8.4. Vegetació del Garraf Blanc Tornem a la muntanya a continuar el nostre

estudi, el meu equipament de biòleg amateur

ha canviat, ara porto només una llibreta i una

guia de camp, i és el meu pare, que ha agafat

vacances, qui m‟acompanya amb la càmera.

Agafem el cotxe i el deixem estacionat a la

Pleta, darrera la Morella. Ens abriguem i ens

posem a treballar.

He escollit la zona del pla de les Basses per

que ens ofereix un paisatge ruïniforme molt

característic del Garraf calcari. La zona està

plena d‟avencs, d‟una vasta quantitat de

poliès i pedra on mires pedra que mostra el

procés de la carstificació. Aquesta zona va ser

afectada per l‟últim gran incendi del Garraf,

l‟any 82. A hores d‟ara la vegetació original ja

s‟ha restituït però una màquia que podria

arribar a més de 3 metres d‟altura ara amb

penes i treball pràcticament no sobrepassa el metre d‟altura.

Però una de la imatge més trista que ens ofereix aquest ambient tant àrid no

prové de la natura sinó que té un origen humà. És tracta d‟aquesta boirina

marró de contaminació que cobreix la ciutat de Barcelona. Lamentable.

Margalló Font: Benet Solina

Vista de Barcelona des de el pla de les Basses Font: Pròpia

38

Les plantes que vam identificar són les següents:

· Lletera vera (Euphorbia characias)


· Boix (Buxus sempervirens)



· Estepa Borrera (Cistus salviifolius)









· Foixarda (Globularia alypum)



· Ullastre o olivera borda (Olea europaea sylvestris)




· Bufalaga tinctòria (Thymelaea tinctoria)

· Savina (Juniperus phoenicea)

Vista del Sòl del Garraf Blanc Font: Pròpia

39

8.5. Vegetació del Garraf Negre

M‟he quedat adormit i vaig tard, són les onze

i mitja, agafo l‟entrepà de l‟esmorzar amb una

mà i amb l‟altre em calço les bambes. Em

trec les lleganyes i aquí hi tornem a ser, a la

muntanya intentant fer fotos sense que el

gos s‟hi posi pel mig. Avui el paisatge és

diferent, molt més humit. Sembla,

pràcticament, que ens trobem al Montseny.

He escollit la zona de la font del Ferro, ca

n‟Amat i rodalies perquè el que representa

millor el Garraf Negre són les rieretes, les

torrenteres. Zones humides on proliferen els

alzinars, les lianes i els arbres de ribera.

Per portar a terme aquest estudi em vaig

endinsar entre les bardisses i em vaig

dedicar a seguir el rierol que passa per la font

del Mas Vilar (més endavant es convertirà en la riera de Sant Llorenç) tot

seguint el corrent d‟aigua fins que em va ser impossible avançar més.

En el Garraf Negre podem trobar 2 tipus de bosquet: un és un alzinar

pròpiament dit, on hi abunden les lianes, els roures i on hi podem trobar fins i

tot bastants falgueres i alguns arbres de ribera com l‟om. L‟altre és un bosc de

bruc, d‟erica arborea, que com el seu nom indica té la capacitat de constituir-se

com a arbre, o, si més no, com una cosa semblant. Aquests bosquets de bruc

són molt curiosos i els trobem en els vessants més inclinats o en els llocs on el

sòl és massa fi perquè s‟hi pugui establir un alzinar.

Font del mas Vilar Font: Pròpia

Fondalada prop de la font del Ferro Font: Pròpia

40

Les plantes que vaig identificar són les següents:




· Roure (Quercus faginea)

· Ginesta (Spartium junceum)

· Fonoll (Foeniculum vulgare)

· Lletsó (Sonchus tenerrimus)

· Om (Ulmus minor)





· Caps Blancs (Lobularia marítima)

· Matapoll (Daphne gnidium)

· Garrofer (Ceratonia siliqua)

· Bufalaga tinctòria (Thymelaea tinctoria)




· Esparraguera (Asparagus acutifolius)


· Falguera borda (Asplenium adiantum-nigrum)


· Estepa borrera (Cistus salviifolius)

· “Emborratxacabres” (Coriaria myrtifolia)

· Argelaga (Genista scorpius)



· Plataner (Platanus hybrida)

· Molsa

· Líquens



· Olivera (Olea europea)

· Ullastre (Olea europea sylvestris)

· Aladern (Rhammus alaternus)




· Heure (Hedera helix)

41

8.6. Índex de les espècies vegetals tractades


Arbust mediterrani de fulla perenne, es

presenta força ramificat. Arriba amb

facilitat a altures de 2m però té el

potencial d‟arribar fins a 5 m. Té tiges

llenyoses, flexibles i resinoses, les fulles

són compostes, paripinnades i molt

oloroses. L‟escorça de les branques joves

és de color vermell. Els fruits són vermells

i de la mida d‟un pèsol, similars als del

ginebró. Les flors són petites i de color groc. La trobem tant formant extenses

màquies als llocs secs i assolellats com al sotabosc de pinedes i alzinars. És un

dels arbusts més predominants al Garraf juntament amb el garric i la farigola.


La trobem als vessants assolellats, és fàcil

d‟identificar perquè si tranquem les seves

tiges surt una llet blanquinosa i enganxosa.

La part inferior de la tija està nua, amb

cicatrius de les fulles al caure. Aquestes

són enteres, alternes, coriàcies i amb forma

lanceolada. Les flors s‟agrupen al final de

les tiges. El fruit és una càpsula llisa i

peluda que quan madura es separa en 3

fruïts independents anomenats cocs.


Arbre que al Garraf pren una forma

arbustiva. El seu tret més característic

són els seus fruïts vermells que recorden

vagament a una cirera rogallosa, per

pròpia experiència puc dir que són

deliciosos. Les branques noves són de

color vermell i les flors apareixen en

raïmets de color blanc verd i rosa. Les

seves fulles són de marge dentat d'una dotzena de centímetres de llarg són

persistents i ovalades, de color verd fosc brillant per sobre, de color verd més

pàl·lid al revers.

42


Liana de fulla perenne molt ramificada. Als

boscos s‟enfila pels troncs dels arbres i per tot

arreu s‟entortolliga amb tot el que troba al seu

abast, fent ziga-zagues. Les seves branques

són fines, anguloses i espinoses. Les seves

fulles presenten una forma de sageta

característica i fan entre 4 i 10 centímetres.

Les flors són de color crema, amb 6 estams.

És una espècia dioica, és a dir té individus

mascles i individus femella.


Arbres de fulla perenne i de creixement

ràpid però de no massa longevitat. El tronc

és tortuós, la escorça és grisa quan són

joves i en edat adulta s‟esquerda. Les

branques són primes i allargades. Les fulles

són acutiformes, és a dir, tenen forma

d‟agulla, són verdes i fan entre 6 i 10

centímetres de llarg, es troben agrupades

de dos en dos. Les flors femenines són les

pinyes, cons de color verd, quan maduren es tornen marrons s‟obren i alliberen

uns pinyons molt petits. Presenten moltes pinyes molt petites.

· Pi pinyoner (Pinus pinea) Arbre de fulla perenne bastant longeu, arriba amb facilitat als 100 anys. El tronc és similar al del pi blanc però a diferència d‟aquest les branques li creixen en forma de copa. Les seves pinyes són molt més arrodonides i més grans que les del pi blanc, les fulles es troben agrupades de dos en dos i són també molt més llargues i fortes. L‟escorça, que és bastant més gruixuda que la del pi blanc,

presenta nombroses esquerdes, creant plaques de escorça que sovint es desprenen.

43

· Argelaga (Genista scorpius) Arbust espinós que a penes sobrepassa

el metre i mig. Presenta unes espines

fortes, bastant nombroses i molt

punxants. Formen un angle obert amb la

tija, que és d‟un to verd grisenc, sense

pels. Té molt poques fulles i aquestes

són petites i lanceolades cobertes de

pels al dors. Els fruits són una espècie

de llegums de 3 o 4 centímetres.

· Càrritx (Ampelodesma mauritanica)

De la família de las gramínies. Té unes fulles

llargues, primes i que presenten una serreta a la

bora que pot arribar a tallar, són rasposes al tacte i

de color verd. Forma carritxers amb nombrosos

individus en extensions de fins a 3 metres de

diàmetre. Les tiges són erectes coronades amb

espigues. El fruit és pelut i lleugerament solcat. És

una planta d‟origen africà, i es creu que va ser

portada al Garraf com a farratge pel bestiari cabrum.

· Falguera borda o falzia negre (Asplenium adiantum-nigrum)

És una falguera que fa entre 10 i 30

centímetres d‟altura. Presenta una tija

escamosa, que de fet és un rizoma

(una arrel amb forma de tija), amb

fulles triangulars bi o tripinnades és a

dividies en 2 o 3 parts. Aquetes fulles

fan entre 3 i 15 centímetres de llarg.

Es poden reproduir o bé per espores o

bé de forma asexual a través del tall.

44

· Olivera (Olea europaea)

Arbre perennifoli que no acostuma a

sobrepassar mai els 5 metres. És famós

per la seva longevitat. El seu tronc és

gros i torçat. Les flors són molt petites,

d‟un color blanc brillant. El que més

destaca són els fruits, les olives. Són

unes drupes arrodonides, al principi

verdes però que al madurar es tornen

negres. Presenta fulles oposades,

lanceolades, amb un àpex lleugerament punxegut. Són d‟un color verd fosc per

dalt i més pàl·lides al revers.

· Olivera borda o Ullastre (Olea europaea sylvestris)

L‟olivera i l‟ullastre són de fet una

mateixa espècie la qual la mà de l‟home

ha convertit en dues. Tot i això l‟ullastre

és força diferent a l‟olivera. No passa

mai de l‟estat arbustiu i les fulles

acostumen a ser oposades i més

petites. Els fruits també tenen una

dimensió més reduïda.


Planta arbustiva molt ramificada que pot

arribar al metre i mig d‟alçada. Les fulles són

oposades, lanceolades, estretes, peludes,

aspres i enganxoses. Són trinervades, o

sigui, les fulles presenten 3 nervis i tenen la

punta un xic cargolada. Les flors són

blanques, de 2 a 3 centímetres. 5 pètals i

innumerables estams. Surten en raïms de 2

a 8 flors. El fruit és una càpsula arrodonida

que conté 5 compartiments.

45


Arbust baix de fulla perenne que no

passa gairebé mai del metre d‟alçada.

La tija té un tacte suau i gens enganxós.

Les fulles són oposades d‟un color verd

blanquinós degut a que presenten una

capa de pèls que cobreix tota la

superfície foliar. Les flors són grans amb

5 pètals roses preciosos que semblen de

paper de seda, els estams són grocs. El

fruit és una càpsula ovoide que en assecar-se s‟obre en 5 vàlvules expulsant la

llavor a poca distància.

· Estepa Borrera (Cistus salviifolius) Planta arbustiva que no acostuma a

sobrepassar els 80 cm. Les seves fulles són

oposades, el·líptiques, rugoses, sostingudes

per un pecíol curt. Les flors són blanques.

La corol·la té 5 pètals i molts estams grocs.

El fruit és una càpsula de 5 a 7 mil·límetres

amb 5 compartiments.


Arbust de la família de les fagàcies, juntament amb l‟alzina i el roure. Sembla una alzina petita i arbustiva que té les fulles d‟un verd homogeni i intens per les 2 cares, amb vores retallades i dentades, espinescents. Són dures i lluents. El seu fruit és un aglà molt similar al de l‟alzina però més amargant i amb punxes.

46


Arbre de fulla perenne que pot viure

més de 700 anys però en la nostra

area d‟estudi el trobarem en gran

abundància en la seva forma arbustiva.

Les seves fulles són coriàcies, és a dir,

presenten una textura similar a la del

cuiro. Són dures, petites, dentades i

peludes per la cara inferior. També

estan recobertes per ceres

impermeables per tal de perdre la

mínima aigua possible per transpiració. Al voltant seu neix un sotabosc molt ric.

Presenta una capçada espessa i una escorça d‟un bru fosc, molt clivellada.

L‟aglà, el fruit, és allargat amb una coberta que en cap cas punxa.

· Roure (Quercus cerrioides) Arbre caducifoli que necessita molta

humitat per sobreviure. El roure és una

planta que necessita molta aigua per

sobreviure per culpa del canvi de fulles,

si més no, els roures de Garraf fan

trampa, ja que espremen al màxim el

temps que conserven les fulles i abans

de desprendre-se‟n en reabsorbeixen

tots els nutrients. I és així com poden

sobreviure al Garraf. El roure fa una

capçada ampla, d‟un verd esgrogueït, amb el brancatge gruixut i angulós.

L‟escorça és clivellada. Les fulles són petites i dures, lobulades, amb 6-12

parells de nervis paral·lels molt marcats.

· Romaní (Rosmarinus Officinalis)

Arbust de fulla perenne i tija llenyosa.

Està florit tot l‟any i desprèn una intensa

fragància molt característica que

l‟identifica. Les flors són petites de color

blanc o d‟un violeta molt pàl·lid. Estan

agrupades en raïms que formen una

espiga. Les fulles són de 2 cm de llarg i

molt primes. D‟un color verd fosc per la

part superior però més blanquinós a

l‟inferior.

47


Planta aromàtica molt abundant al

Garraf i en general a tota la

mediterrània. Des de temps antics s‟usa

com a condiment de cuina. Constitueix

mates de brancatge atapeït. Les tiges

són llenyoses i tortuoses, d‟escorça llisa

i clivellada. Les fulles són petites,

lineals, amb marges enrotllats cap a

baix. Les flors s‟agrupen a l‟extrem de

les tiges formant inflorescències

globoses de color blau rosat.

· Liquen

Ésser viu fotosintètic procedent de la

simbiosi d‟una alga i un fong. És

indicatiu de l‟estat de contaminació de

l‟aire ja que només pot viure en espai

on l‟aire és molt pur. En concret els que

trobem al Garraf són líquens crustacis.

Forma una escorça seca a sobre de

l‟escorça dels arbres o sobre les

pedres. Poden presentar una gama de

colors del taronja al verd.


Arbust de fulla perenne característic de

l‟alzinar mediterrani. És una espècia

dioica, és a dir presenta peus femenins

i masculins. El seu fruit és una cirereta

vermella amb dues llavors. En aquest

arbust la tija pren la forma d‟una fulla

lanceolada mig ovalada però de fet la

fulla en si és la punta espinosa que

trobem a l‟extrem de la tija.. Sovint se‟l

troba guarnint les llars per Nadal.

Actualment es troba en risc d‟entrar en perill d‟extinció (tot i que si algú passeja

per alguna de les fondalades del Garraf Negre podrà comprovar que

precisament de galzeran no en falta).

48

· Esparraguera (Asparagus acutifolius)

Arbust lianoide que arriba als 2

metres d‟altura. Les branques i les

tiges són llenyoses, flexibles i pengen

en varies direccions, són de color

verd grisós. Sobre les tiges presenta

unes espines verdes i punxants amb

l‟aspecte de fulles, fan entre 3 i 5

mil·lilitres. S‟agrupen entre 6 i 12 en

feixos que surten de les axil·les de les

veritables fulles que són unes

escames membranoses com un tel de ceba. Els brots tendres són els

espàrrecs. Se‟n troben mates a qualsevol sotabosc i al costat dels camins.


Arbust de fulla perenne molt similar

al ginebró, jo sovint els he confós.

Presenta una capçada piramidal. Les

fulles són lanceolades i molt primes i

presenten 2 ratlles blanques a la part

de dalt, això el diferencia del ginebró

que només en té una. El fruit el fruit

té un diàmetre d‟un centímetre, és

de color vermell i al seu interior

conté 3 llavors. Les flors masculines són uns globus petits que es situen a la

punta de les branques. Les femenines semblen brots petits situats a les axil·les

de les fulles.

· Aladern (Phillyrea angustifolia)

Arbust de terra baixa que no

acostuma a sobrepassar els 3

metres. Les fulles són coriàcies amb

la vora ben marcada, tenen forma

lanceolada. Les flors són petits

ramets. El fruit és globulós,

vermellós i carnós, de 4 a 5

mil·límetres de diàmetre. Tant les

flors com el fruit són amargants.

49

· Bruc d’hivern (Erica multiflora)

És un arbust humil de fulla perenne

que no sobrepassa normalment els

75 centímetres i forma brancatges

espessos i tortuosos. Quan està florit

per la flor, en forma de campaneta

petita o cascavell, que és d‟un color

rosa violeta molt viu, forma uns rams

molt vistosos. Les fulles són linears,

petites com la flor.

· Bruc Boal (Erica arborea)

Arbust de fulla perenne molt prolífer per

tota la mediterrània. Pot arribar a altures

de més de 2 metres i prendre la fesomia

d‟un arbre. Les tiges són erectes i molt

ramificades. Les branques són d‟un to

blanquinós, sobre tot les més joves,

amb un borrissol de pèls blancs. Les

fulles tenen entre 3 i 4 mil·límetres de

llargada, molt estretes, amb un solc al

revés. Les seves flors són blanques o

fins a un xic rosades en forma de campaneta, tenen 4 dents i són bastant

oloroses. De les seves arrels es poden fabricar tot tipus d‟utensilis de fusta com

coberts o olles. Les seves branques van ser l‟única escombra que hi hagué

durant molts segles.


Liana de tiges volubles. Les tiges són

llenyoses, flexibles, força ramificades i

enfiladisses. Les fulles són oposades i

amb forma de cullera, i tenen els marges

resseguits per una banda estreta

transparent. Són de color verd clar a

l‟anvers i verd mat al revers. Les flors són

blanques, groguenques, tenyides de rosa

a la part externa i oloroses. El fruit és una

baia ovoide, petita i vermella agrupada a l‟últim parell de fulles.

50

· Matapoll (Daphne gnidium)

Planta arbustiva que té nombroses fulles lanceolades

i lineals amb puntets blancs al dors. Les tiges i

branques tiren a vermell, amb pelets curts i fins. A

l‟extrem de les branques es formen rams de flors

blanques. Els fruits són de color vermell, i contenen

un sol pinyol.

· Heura (Hedera helix) Liana de fulla perenne que s‟enfila pels

troncs dels arbres i per les parets

rocalloses gràcies a unes petites arrels

que surten de la tija. Quan no té per on

enfilar-se es comporta com una planta

reptant, estenent-se pel terra. Les fulles

són d‟un verd lluent, coriàcies. Les flors

són petitones, de color verd grogós

amb 5 pètals i 5 estams. Els fruits són

baies negres gairebé esfèriques bastant petites.

· Boix (Buxus sempervirens)

Arbust perennifoli d‟un metre o dos

d‟alçada. Es capaç de viure fins a 6

segles, acostuma a créixer lentament

en llocs de inaccessibles i sovint

serveix de refugi de petits rosegadors.

La superfícies superior de les seves

fulles és llustrosa. Les flors són molt

petites, grogues i oloroses, estan

aglomerades a les axil·les de les

fulles. El fruit és de la mida d‟un cigró i

en surt un de cada aglomeració de flors.

51

· Foixarda (Globularia alypum)

Mata de 2 o 3 pams d‟alçada molt ramificada. Les

branques són molt llenyoses. La flor és d‟un blau lila

i te forma de coroneta. Surt a l‟extrem de les seves

branques. Les fulles tenen forma de llança, més

amples a l‟extrem superior i acabades en punta.

· Garrofer (Ceratonia Siliqua)

Arbre de fulla perenne originari del

pròxim orient. Destaca per ser robust,

de capçada atapeïda, de tronc curt i

gros, branques llargues i poderoses. El

seu fruit són les garrofes. Tenen de 10

a 25 centímetres de llarg, són

arrugades, verdes al principi i negres

quan maduren. Les fulles són

compostes i paripinnades, i presenten

una forma ovalada. El garrofer té

individus mascles i femelles però aïllat un arbre pot arribar a desenvolupar els

dos sexes.

· Ginesta (Spartium junceum)

Arbust verd amb una alçada que va entre 1 i 3

metres, de fulles caduques. Les tiges són

cilíndriques i estan finament estriades perquè

són elles qui tenen la funció assimiladora de la

llum, ja que les fulles, escasses, petites i

cilíndriques, no donen a l‟abast. Aquestes són

linears i amb prou feines arriben als 2

centímetres de llargada. Les flors destaquen pel

seu groc daurat i la seva olor agradable.

52


Arbust mediterrani molt espinós que pot

arribar al metre i mig. És un arbust molt

ramificat i espinós que té unes espines

simples formant un angle obert amb les

branques. Les fulles són petitíssimes,

lineals, de 4 a 5 mil·límetres de llarg.

Passen desapercebudes. Les flors són

d‟un groc intens, molt abundants sobre

les espines. El calze és groc per 2 sèpals

que s‟obren fent l‟afecte de ser el bec d‟un ocell. És molt semblant a l‟Argelaga

(Genista scorpius) però es diferencia d‟aquesta per florir en ple hivern mentre

que l‟Argelaga floreix des de principis de primavera.


És l‟única palmera autòctona d‟Europa. Normal es

troba en estat arbustiu i no arriba a créixer massa.

Les fulles són com un ventall, les flors nombroses i

grogues. Els fruits, els dàtils, són de la mida d‟una

oliva, d‟un marró fosc. No són gens dolços i el

pinyol és molt dur. Les seves fulles van ser

utilitzades durant molts any per fabricar escombres

per utilitzar a les fabriques, això sumat al fet que

alguns vivers de plantes es dedicaven a arrencar-

los per vendre‟ls ha provocat que ara gaudeixi de

protecció legal.

· Fonoll (Foeniculum vulgare)

Herba perenne, de fulles fines d‟un color

gris blavós tirant a verd, que arriba a 2

metres d'alçada. Floreix a l‟estiu i fa una

umbel·la de flors grogues i fruits petits i

aromàtics. Aquesta planta té usos

gastronòmics, medicinals i en perfumeria.

Té un gust d'anís fàcil d‟apreciar si es

masteguen els brots tendres. És una planta

molt resistent a les sequeres.

53

· Lletsó (Sonchus tenerrimus)

És una planta herbàcia anual, però

ordinàriament és perenne, planta fràgil de

fins a 80 cm d'alt. Les seves fulles estan

molt dividides en molts lòbuls de formes

variable. Les flors són grogues i tenen una

textura similar a la llana

· Om (Ulmus minor)

És un arbre de ribera. El seu tronc és recte i

gruixut. L‟escorça és fosca rugosa i

esquerdada. Acostuma desenvolupar arrels

laterals força visibles. Les fulles són

simples, de formes ovades i asimètriques,

fan entre 8 i 10 centímetres de longitud, de

vora dentada i rasposa al tacte. Les flors

surten abans que les fulles i al ser d‟un

color verdós és fàcil confondre-les amb

elles. Els fruits surten quan broten les fulles, i de fet són llavors alades en forma

de pera, però molt petites.


Liana arbustiva i espinosa molt abundant.

La seva ramificació és impenetrable i us

puc assegurar que si per alguna motiu us

veieu atrapats envoltat d‟esbarzers ho

passareu malament per sortir. El fruit, la

móra, està compost de vàries drupes

petites de color morat o negre, segons la

maduració, cadascun amb una llavor al seu

interior. Forma denses bardisses on es barregen branques de diversos

individus. Les tiges i les fulles, compostes, estan equipades d‟agullons forts

més amples a la base i corbats a la punta.

54

· Plataner (Platanus hybrida)

Arbre de ribera caducifoli de creixement

ràpid. La seva escorça és molt

característica: desprèn unes plaques grans

i primes de forma irregular, són de color bru

amb cicatrius de to blanquinós que li donen

al tronc, alt i recte, un aspecte entre gris i

verd. La capçada és oval de jove i es va

arrodonint amb el pas del temps. Les

branques s‟estenen en el mateix pla i les

principals són més gruixudes. Les fulles són grans, dividides de 3 a 5 lòbuls

dentats. Els fruits són esfèrics d‟uns 4 centímetres de diàmetre, amb una

coberta peluda.

· Roldor (Coriaria myrtifolia)

Es un arbust de fulla semicaduca, bastant

alt, que pot sobrepassar fàcilment els 2

metres. Les seves fulles són lanceolades i

disposades per parelles, la forma de les

fulles recorda a la murta, però són

clarament més grans i no són oloroses. El

dors de la fulla presenta 3 nervis. Les flors

apareixen en raïms i són de color verdós.

El fruit és carnós, quasi negra quan és

madur, està format per 5 peces clarament diferenciades. El fruit és tòxic i pot

arribar a provocar la mort en els humans, si qui menja el fruit és una cabra

l‟efecte extern que veurem és que sembla que l‟animal es trobi sota els afectes

del alcohol,de aquí prové el seu nom.

· Savina (Juniperus phoenicea)

Arbust de fulla perenne molt comú a la mediterrània.

És una espècie molt resistent a la sequera i tolera

tant el fred com les altes temperatures. Recorda

vagament al xiprer per la forma cònica de la capçada.

Hi ha individus mascle i individus femella (és una

espècie monoica), els segons treuen el fruit, que són

unes boletes petites marro càlid. Les fulles són com

una mena de trenetes arrodonides a la punta.

55

8.6. Classificació de les espècies en relació a l‟hàbitat:

Espècies:

Garraf

Negre

Garraf

Roig

Garraf

Blanc Llentisle (Pistacia lentiscus) X X X Lletera vera (Euphorbia characias) X X Arboç (arbutus unedo) X X Arítjol (Smilx aspera) X X Pi blanc (Pinus halepensis) X X X Pi pinyoner (pinus pinea) X X X Argelaga (genista scorpius) X X Càrritx (Ampelodesma mauritanica) X X X Falguera borda (asplenium adiantum) X Olivera (Olea europaea) X Ullastre (Olea europaea sylvestris) X X Estepa Negra (Cistus monspeliensis) X X X Estepa Blanca (Cistus albidus) X X X Estepa Borrera (Cistus salviifolius) X X X Alzina (Quercus ilex) X X X Roure (Quercus cerrioides) X Romaní (Rosmarinus officinalis) X X X Farigola (Thymus vulgaris) X Galzeran (Ruscus aculeatus) X X Esparraguera (Asparagus acutifolius) X X Càdec (Juniperus oxycedrus) X X X Aladern (Phillyrea angustifolia) X X Garric (Quercus coccifera) X X X Bruc d’hivern (Erica multiflora) X X X Bruc boal (Erica arborea) X X X Lligabosc mediterrani (Lonicera implexa) X X Matapoll (Daphne gnidium) X

56

Espècies:

Garraf

Negre

Garraf

Roig

Garraf

Blanc Heura (Hedera helix) X X Boix (Buxus sempervirens) X Foixarda (Globularia alypum) X Garrofer (Ceratonia Siliqua) X X Ginesta (Spartium junceum) X Gatosa (Ulex parviflorus) X X Margalló (Chamaerops humilis) X X Fonoll (Foeniculum vulgare) X X X Lletsó (Sonchus tenerrimus) X Om (Ulmus minor) X Esbarzer (Rubus ulmifolius) X X X Plataner (Platanus hybrida) X Roldor (Coriaria myrifolia) X Savina (Juniperus phoenicea) X X X

57

9. Conclusió de l’estudi

Com mostra el meu estudi la vegetació que trobem en cada un dels tres Garraf

difereix significativament entre ells. Al Garraf Blanc trobarem abundància de

llentiscle, garric, bruc d‟hivern, estepa negra, margalló... Espècies que poden

sobreviure en condicions molt dures com són les que es donen al Garraf Blanc

on els sòls són rics en calç i pobres en tota la resta de nutrients, massa fins i hi

ha poca aigua. En el Garraf Roig, on no trobem calç al sòl, hi abunden el bruc

boal i l‟arboç que no toleren la calç i en les zones d‟obagues trobem alzinars

amb un grau de desenvolupament bastant avançat. Finalment el Garraf Negre

és una zona d‟alzinars i hi trobem molts roures i alguns arbres de ribera.

Així doncs la conclusió és que com que els nutrients i la composició dels sòls

són diferents la vegetació és diferent en relació això? Doncs sí i no.

Perquè és cert que el sòl és un factor molt important i fins i tot determinant, com

exemple només cal veure l‟arboç que no creix en ambients amb calç. Però

d‟altra banda cal tenir en compte els propis microclimes del massís, perquè sí

que és cert que el clima sobre el paper és igual a tot el Garraf i plou a tot arreu

igual. Però evidentment que no és el mateix estar arrelat al fons d‟una

fondalada on passa un riuet i no està massa exposada al sol que viure a les

partes altes del massís on l‟aigua s‟escola cap avall i toca el sol tot el dia. Ja

poden ser els dos sòls semblants que la vegetació que s‟hi desenvoluparà serà

molt diferent.

I al punt que vull arribar és que les causes d‟aquestes diferències entre els tres

Garraf són producte de la roca mare però també de les pròpies condicions

geogràfiques en cada Garraf.

Vista de les Agulles on es pot veure el transit entre el Garraf Roig i el Garraf Negre Font: Benet Solina

58

10. L’acció humana al Garraf Al llarg del temps el massís del Garraf ha sofert un impacte profund per part del

home i cada dia que passa la petjada humana modifica profundament el seu

ecosistema.

Els incendis, tant si han estat provocats per pastors per cremar la màquia i la

garriga i així afavorir el creixement de l‟herba tendra per pasturar els ramats,

com per gent distreta, imprudent o malintencionada, són un dels fenòmens més

perniciosos per el Garraf. Un incendi no solament crema la cobertura vegetal,

sinó que facilita l‟erosió del sòl reduint-ne la capacitat de retenció de l‟aigua.

La pastura ha estat des de fa segles una activitat corrent al Garraf. Els ramats

recorrien els vessants aprofitant-ne l‟herba. Malgrat que el massís ara mateix

és gairebé un desert humà, les masies, barraques i marges que hi trobem són

prova d‟un aprofitament molt més intens de la muntanya i els recursos naturals

en temps antics. Un bon exemple d‟això és la presencia, com ja hem dit al

principi d‟aquest treball, de nombrosos forns de calç que mostren com en

temps més durs a tot se li donava un ús.

Les característiques de la

roca i la proximitat amb la

metròpoli barcelonina han fet

que al llarg de tot aquest

segle la pedra de Garraf ha

estat objecte d‟una extracció

remarcable, sobretot per a

les obres públiques i la

fabricació de ciment.

El 1902 és va construir al

nucli urbà de Garraf un port

per facilitar el transport de la

pedra amb destinació les

obres per ampliar el port de Barcelona. A Vallcarca, s‟instal·là una cimentera

l‟any 1903.

Ara són nombroses les pedreres en explotació o ja abandonades. Garraf

apareix com un formatge gros rosegat per tots cantons per un ratolí que

s‟acosta des del mar. Però no tot en les pedreres és negatiu de fet si ens ho

mirem des de la perspectiva d‟un geòleg ens aporten molta informació sobre

els estrats i la historia geològica del Garraf.

Una de les moltes pedreres que hi ha al Garraf, Gavà Font: Benet Solina

59

L‟abocador d‟escombraries:

Barcelona i les ciutats de la rodalia , amb més de 3 milions d‟habitants en total,

produeixen cada dia centenars de tones d‟escombraries que cal eliminar o

abocar en algun indret.

Entre el anys 1971 i 1972 es va cercar un indret per abocar-les-hi. Però les

escombraries foren mal rebudes arreu. Només el rumor que una vall era

considerada per les autoritats era suficient per aixecar enèrgiques protestes

entre els veïns. A mitjans de 1972, el massís del Garraf tingué la mala sort de

ser considerat un indret adequat, i aviat es prengué la decisió d‟instal·lar-hi un

abocador. Les respostes d‟alguns científics i de l‟Escola Catalana

d‟Espeleologia foren ben clares a exposar les conseqüències ambientals en el

massís. Però aquestes conseqüències van ser considerades de poca

importància per les autoritats ja que per elles el massís no era res més que un

una roca erma amb quatre herbes seques.

Malgrat les queixes, la primavera de 1974 l‟abocador del Garraf situat a la vall

d‟en Joan és inaugurat oficialment. Al cap de pocs mesos, una part de les

aigües subterrànies ja s‟havien contaminat de forma irreversible.

Abocador de Garraf Font: Arxiu Municipal de Gavà

60

11. A tall de conclusió

És l‟ultima nit de feina, això ja està enllestit. Torno a mirar aquestes línees que

he llegit tants cops i somric, m‟agrada el que veig.

Quan vaig començar aquest treball he de reconèixer que no sabia molt bé en

que volia que consistís. El meu objectiu era fer un treball de recerca que em

deixés anar a la muntanya, el que hi anés a fer m‟era bastant igual. I aleshores

vaig recordar quan era un marrec de 5 anys i mons pares m‟anaven explicant

quines eren les plantes que trobàvem al camí mentre anàvem per la muntanya i

vaig dir-me que per què no acabava la fenia i aprenia per fi quines plantes hi ha

al Garraf. Així que vaig decidir jugar a ser un naturalista del segle XIX i dedicar-

me a anar a recollir plantes per la muntanya.

Sé perfectament que aquest treball no farà tremolar les bases de la recerca

científica al Garraf precisament. Però m‟és igual. Jo m‟ho he passat molt bé

fent-lo, i he aprés moltíssim. A la introducció que vaig escriure ja fa gairebé sis

mesos deia que el coneixement és llibertat i que la llibertat és felicitat. Doncs

bé, em sembla que puc afirmar sense por a equivocar-me, que ara mateix, sóc

una mica més lliure i una mica més feliç.

61

12. Bibliografia

- Juan Carlos Borrego i Pilar Carbó Guia de camp d’arbres, arbustos i altres

plantes del Garraf el Puig de l‟Àliga, col·lecció de muntanya núm. 3 2004

- P. Duchaufour manual de edafolología toray-masson 1975

- La Sentiu quaderns de divulgació núm. 22, 25-26, 28-29, 30-31 Museu de

Gavà 1997-2007

- F. Masclans Guia per a conèixer els arbres Centre excursionista de

Catalunya 1980

- F. Masclans Guia per a conèixer els arbusts i les lianes Centre excursionista

de Catalunya 1980

- Guia del Parc Natural del Garraf Diputació de Barcelona

- J. Lascurain Del Garraf Blanc al Garraf Negre Museu de Gavà

- Josep M. Panareda Clopés Descobrim Garraf Col·lecció Pau Vila núm. 6

Diputació de Barcelona

- Parcs del Garraf, Olèrdola i el Foix Diputació de Barcelona

- Carmen Sanz Milián La Flora de Castelldefels Ajuntament Castelldefels

- L. M. Thompson i F. R. Troeh Los suelos y su fertilidad Editorial Reverté 1982

- Massís del Garraf Parc Natural Mapa i guia excursionista Editorial alpina

LA VEGETACIÓ AL GARRAF -...

Documents

Transcript of LA VEGETACIÓ AL GARRAF -...