DIVENDRES, 31 JULIOL 2009 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 9

JORDI BARÓReus

L ’aperitiu!”, exclama ala cuina el xef DiegoCampos del restau-rant Gaudir de Reus,quan entren els dos

primers clients. Uns minuts i lacrema freda de porros, el timbalde musclo amb salsa de romesco,lamousse de bacallà ambpilpil desafrà i el bombó de foie amb re-ducció de Pedro Ximénez estan apunt. A lamida d’un bol o una cu-llereta. En una simetriamil·limètrica. “En seran dosmés!”, se sent amb l’avís que s’haomplert una segona taula, i una se-lecció idèntica queda llesta perservir. La cuina es mou amb or-dre, en una excitació controlada,quasi muda, i els plats, estesos so-bre la taula, són fotografies grava-des en la retina de qui els prepara.Toquen les dues i arriba un

grup de 35 persones amb reserva,una d’elles vegetariana. S’adver-teixen a través de la porta i el vi-dre transparents que comuni-quen amb el menjador –una invi-tació per acostar la cuina al co-mensal–, i amb el murmuri queescalfa l’ambient. La feina no

s’ha girat per sorpresa. La taulaestà parada des de les deu, el me-nú, dissenyat des de dies abans.“Ésmoment d’encaixar el trenca-closques”, reflexiona en veu altalamà dreta del xef, EnriqueMar-tínez, a qui ajuda el seu segon,Luis Random.A la cuina, les peces s’han co-

mençat a ordenar a la una, al ma-teix temps que s’encenien elsllums del restaurant. El pa s’hacuit al forn, un cambrer ha humi-tejat les copes de vi amb vapord’aigua i les ha eixugat amb undrap blanc per esborrar qualse-

vol rastre de calç i s’han ultimatles tapetes que serviran d’en-trant. El lluç de palangre filete-jat, el corder desossat cuit abaixa temperatura o la patatamorter aixafada amb forquilla iamb oli d’oliva han inundat l’es-pai amb les primeres olors. Unproveïdor ha importunat lliurantunes caixes de vi fora d’horari, laSabrina ha pres nota en detalldels plats que es serviran per ex-plicar-los als clients i a l’Enriqueli han sobrat uns minuts per ano-tar la recepta d’un gaspatxo de ci-reres amb llamàntol, que el Die-go li ha dictat de memòria per-què enviï a la guia gastronòmicaParada y Fonda.“La vegetariana tampoc pot

prendre vinagre”, entra a dir unacambrera afegint improvisació alguió pautat. Un repàs mental alsingredients i el primer plat, unsalmorejo de llagostins amb per-

nil ibèric, se li canviaper una graellada deverdures. “La 33 haacabat l’aperitiu”, avi-sa un altre membredel servei, i el xefdeixa anar: “Enda-vant amb l’amanida”.És la primera taulaque ha arribat, que hademanat un menúGaudir, amb un arròsmariner de plat prin-cipal. La 30, la sego-na, dina a la carta pe-rò s’ha decantat gaire-bé pel mateix. Als fo-gons, el cuiner agafaun grapat d’arròsamb la mà i, segur dela quantitat exacta, eltira en una cassola ons’escalfen junts el sofregit i el fu-met de peix. Mentrestant, elgrup ja s’ha assegut i els han ser-

vit vi i aigua. “Po-dem començar!”,diu Diego Campos,i els cambrers desfi-len i marxen elsplats. Al cap de poc–són les dues i vintminuts–, just el con-trari. Entren bruts icomença una con-trarellotge en un la-teral de la cuinaperquèno s’acumu-lin. Les culleretes iels bols, buits depreparacions sofis-ticades, esperenapilats per desenesper entrar al renta-plats. A dos quartsde tres entren elsdos últims clients.

La taula 32. També ha demanatel menú del migdia, segons estàescrit a bolígraf en el full arrugatde comanda que han deixat a lataula en forma d’ela reservadaper muntar els plats.“Estic gaudint al restaurant

Gaudir!”, exclama la Belén, quiamb una càmera a la mà s’ha co-lat a la cuina per agrair que elsplats vegetarians no l’estan fentsentir discriminada com en al-tres restaurants, tot just al contra-ri. A taula, l’entusiasme l’ha fet fo-tografiar els plats i ara somriuper una instantània amb els cui-ners, que després confessaransentir-se realitzats. El parèntesidura uns minuts i de seguida re-torna la rutina assajada de cui-nar-tastar-muntar-servir-nete-jar. Fins que s’arriba als postres,pel grup una marquisse de xoco-lata al cafè amb crema anglesa isorbet demandarina, seguits delspetit fours. Ja gairebé es podentreure l’uniforme de camisa blan-ca i davantal fosc.Almenjador, els clients acaben

de dinar sobre estovalles blan-ques. Alguns plats amb formesgaudinianes relacionen el restau-rant amb l’edifici on s’ubica, uncentre d’interpretació dedicat al’arquitecte. Un contrallum faque la mampara fosca que separales taules deixi al descobert unaclienta que sucumbeix al plaerde llepar-se els dits.cAl restaurant Gaudir deReus, els plats es preparen ambrapidesa, cura i sense descuidar la presentació

Unplat amb els ingredients per-fectament col·locats, a punt deser degustat

Excitació controlada

VICENÇ LLURBA

VICENÇ LLURBA

Els plats, estesossobre la taula, sónfotografies gravadesen la retina dequi els prepara

Crònica d'una hora de treball frenètic als fogons del restaurant Gaudir de Reus, on elscuiners practiquen en tots els plats la recepta de la disciplina i elogi del producte

A QUARTS DE. . .

DIVENDRES, 14 AGOST 2009 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 9

JORDI BARÓTarragona

C om un acte reflex, esfa caure endavantles ulleres de sol finsa col·locar-les a l’al-tura del coll i mira

pels binocles.Unhomenada a l’al-tura de l'última boia, al límit de lazona reservada pels banyistes.Cinc segons per comprovar-ho ies torna a camuflar darrera de leslents fosques per resseguir direc-tament la platja. Dosminuts reco-rrent-la d’un extrema l’altre i tor-nen a caler els binocles. Un caiacs’ha acostat massa a les roques,sense que demoment hi hagi peri-ll. La Marina continua observanten silenci, refrescada per l’aire,que fa onejar alhora la banderaverda, la de la creu Roja i la blava,distintiu de la qualitat de la platjade l’Arrabassada. Queden pocsminuts per les onze, quan esgota-rà el primer torn d’una hora a latorre.“Un senyor s’està ofegant!”,

s’apressen a cridar dos nens quearriben corrent. L’Hugo, que es-morzava sota l’ombra del para-sol un bol de cereals amb llet, esdesfà de les ulleres, estira la llau-

na de rescat clavada a la sorra isurt disparat.Mentre nada, elMa-gí, com a patró del punt de salva-ment, s’enfila a l’escala metàl·licai coordina des de dalt. La Marinadóna suport a l’aigua, el David elsespera a la vora amb la farmacio-la. “Charly 9, charly 9, del bravo93”, és a dir, “avisant a la base dela platja de l’Arrabassada”. “Hanfet el contacte i l’estan portant,sembla que només està cansat”,diu el responsable seguint l’obli-gació de comunicar per ràdio totel que passa. L’home surt de l’ai-gua a poc a poc, prolongant l’esce-

na pels curiosos. S’ha fet un tall albraç quan s’ha agafat amb la boia,que li desinfecten almòdul de cu-res. “Vull glaçons!”, reclama endesacord amb la bossa de fredper calmar la ferida, i li recoma-nen que passi per les urgènciesd’un hospital perquè comprovinsi ha empassat molta aigua. Al fu-ll de seguiment, hi consta que té78 anys. Els socorristes el co-neixen bé perquè nada cada dia.Temps perquè la Marina co-

menti als companys que amb lespresses s’ha tirat a l’aigua amb lesulleres posades, temps per nete-jar amb alcohol i aigua la palanga-na bruta de sang i per atendre aun nen arrebossat de cap a peus aqui (quina casualitat?) ha entratsorra als ulls, i retorna lamonoto-nia. L’Hugo i el David –un ambles aletes sota el braç, l’altre ambla farmaciola, tots dos lluint lasamarreta de laCreuRoja–, apro-

fiten per recórrer lavora i comprovar si hiha corrents d’aigua,tant als extrems comen el punt on l’homeha tingut dificultatsper tornar. “De cap ti-pus”, avisen per rà-dio, després que l’Hu-go s’ha banyat fins aquatre vegades, pre-nent un punt de refe-rència i certificantque elmar no arrosse-ga a cap banda.A la sorra nohi pas-

sa res d’especial forade l’espectacle ric i di-vers que pot ser qual-sevol platja. Una ona-da destrueix un caste-ll i s’empassa mar endins la palad’un nen, un inflable desafia lesonades, dos joves passegen criti-cant a crits una tercera persona, a

un grup d’amics elsdiverteix enterrar-se i, entre cossosbronzejats, un ho-me pren el sol en-fundat en unapel·lícula de cremablanca. A les 11 i 47minuts –han passatmitja hora cami-nant–, tornen. “Pu-geu a la dutxa queha caigut un ho-me”, els avisen. Pe-rò al final no ha es-tat res.“Volia saber si

fan aeròbic”, dema-na una dona ques’adverteixde segui-da pel biquini rosa

fluorescent. “De dimecres a diu-menge”, li contesten. “I quin diaés avui?”, repregunta. “Dilluns”,li fan saber. La consulta no ha in-comodat els joves de la Creu Ro-ja, acostumats a resoldre qualse-vol dubte, encara que sigui méspropi d’un punt d’informació tu-rística. Com el d’una turista es-trangera que s’acosta amb unma-pa i deixa anar: “busquem un es-pai per acampar”. “Lliure o ambserveis?”, respon l’Hugo amb laseguretat de saber la resposta, il'hi indica. O com el d’una altrabanyista interessada en l’horaque obre la ludoteca. Preguntesal marge de l’activitat que els éspròpia, com curar al nen quecoixeja perquè se li ha aixecatuna ungla del peu o rebaixar ambpomada la vermellor del braçd’una noia sorpresa per una pica-da demedusa. “Avui és dissabte odilluns”, deixa anar a l’aire laMa-rina, vista la suma d’incidències iescenes curioses dels últims vintminuts.De l’estereotip que pesa sobre

el col·lectiu de lligarmés que nin-gú, només algun indici subtil. Undels socorristes ha buscat la com-plicitat amb una dona que juga apales amb un nen petit i els ha re-collit la pilota. Abans, ha fet bro-ma davant d’una noia que presu-meix delmoreno integral del top-less: “et cremaràs de tant de sol!”.El company riu i convida a nomalpensar. És una amiga.cDos socorristes de la Creu Roja vigilant la platja de l'Arrabassada

Els binocles són l'eina de treballprincipal dels socorristes men-tre vigilen la sorra i el mar

Unmarde sorpreses

VICENÇ LLURBA

VICENÇ LLURBA

“Un senyor s’estàofegant!”, criden dosnens; el socorrista, queesmorzava un bol decereals, surt disparat

Crònica d'unes hores de calma interrompuda per mil-i-una incidències al puntde socorrisme de la Creu Roja a la platja de l’Arrabassada de Tarragona

A QUARTS DE. . .

DIVENDRES, 18 SETEMBRE 2009 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 19

JORDI BARÓReus

Un matrimoni espe-ra l’autobús a la pa-rada de l’avingudaBarcelona, al BarriGaudí de Reus. La

dona entra balancejant i s’asseu.Darrera puja el marit, que li portael caminador i valida els bitlletsde tots dos. “On vas amb això?,deixa anar de broma un conegut,assenyalant el bastó de l’home. Lalínia 10, que creua la ciutat denord a sud, ha passat puntual-ment fa poca estona, a les 10.33,per la plaça de lesOques, l’epicen-tre de les comunicacions per busa la ciutat.Hapujat gent gran –so-bretot dones, algunes amb bossesdel pa i altres compres– i l’inspec-tor de l’empresa municipal detransports que, de tant en tant,comprova que tot estigui en or-dre: que el conductor respecti lavelocitat i condueixi amb suavi-tat, que s’utilitzi la rampa per per-sones amb problemes de mobili-tat, o que s’informi als clients delsistema de pagament. “Compte,no caigui”, li ha advertit el contro-lador a un passatger d’edat avan-çada, entestat en viatjar a peudret, malgrat que li costi mante-nir l’equilibri agafat a les barres.“Empot ajudar?Nopucbaixar so-la”, li ha demanat una dona inca-paç d’aixecar el carro.Les converses són fugaces i, qui

més quimenys, tothom es coneix.“Com esteu?”, pregunta algú.“Anant-nos fent vells”, li respo-nen. Unhome tus fentmolt de so-roll i, a prop seu, un altre descan-sa amb les dues crosses a la falda.“Només em dóna pastilles, i ja lihe dit que no en vull tantes”, co-menta una passatgera a la que téassegudaenfront. “Et fanpols l’es-tómac”, assenteix l’altra.A les 10.43, l’autobús s’atura a

l’avinguda del Comerç, a les 10.44a la plaça del Nucli i a les 10.45 al’avinguda Doctor Vila-seca. Esrespecta l’horari i des d’una cen-traleta es controla per satèl·lit elrecorregut. “Més puntual, impos-sible!Demanaré un extra per tu!”,li agrairàmés endavant unpassat-

ger al xofer, que a les 10.47torna a ser a la plaça de lesOques, des d’on ha de con-tinuar cap al centre. S’atu-ra, prem un botó vermell,se sent el soroll de les por-tes que s’obren;mirapel re-trovisor per veure quibaixa –marxa l’inspectorper ocupar-se d’un vehicleque té un vidre trencat– icontrola que qui entra vali-di l’abonament; cobra ma-nualment algun bitllet sen-zill –1,10 euros que s’hande pagar exactes–, tancaportes i arranca de nou. Enuna hora, l’operació la repeteix43 vegades, tantes comparades téla línia. En la majoria d’ocasions,

els usuaris l’esperen ambles mans en alt, temorososque passi de llarg.La ciutat respira la cal-

ma d’agost, però això noevita que en alguns mo-ments el trajecte sigui unacursa d’obstacles. Al tombde ravals, un cotxe que noha pujat del tot a l’aceraobliga a alentir la marxa i,superada l’estretor, un noisorprèn a l’autobús. Co-rre, parla pel mòbil i tras-passa sensemirar. Una es-tona abans, una excavado-ra que treballava en unes

obres s’ha hagut d’apartar, comtambéhoha fet un cotxe que esta-va estacionat en doble fila i trepit-

jant un pas de vianants. “Encaradiu que sobra lloc!”, ha deixatanar irat el conductor de l’auto-bús, que tambéha de vigilar en elsgirsmés pronunciats de no envairmassa el carril contrari.“Són les onze”, se sent pels alta-

veus, i en poc més d’un minut ellocutor explica que l’expresidentdelParlament, JoanRigol, partici-parà en una manifestació contrauna sentència negativa del Tribu-nalConstitucional sobre l’Estatut,que l’Hospital de la Vall d’Hebronbusca undonant pel primer trans-plantament de cara, i queMichaelSchumacher no substituirà a Feli-pe Massa mentre aquest estiguiconvalescent. S’acaben les notí-cies, a les quals no sembla quenin-gú presti massa atenció, i torna la

música.Dosminuts abansde l’ho-ra prevista, l’autobús arriba al Ba-rriMontserrat i el conductor apro-fita per estirar les cames i beureaigua. Tècnicament és final de lí-nia, per això quan reprèn la mar-xa avisa per ràdio: “Bus número16, surt de Montserrat”.De tornada al centre, puja una

cartera i les rodes del carro groc iblau de Correus queden atrapa-des entre l’acera i l’autobús. “Nome’l trenquis que me l’acaben dedonar”, adverteix al xofer, ques’aixeca i ajuda la dona a treure’l.“M’acaben d’operar la mà i notinc força”, es justifica ella. Mésendavant, puja una companya defeina i quan queden dos seientslliures s’hi asseuen juntes. (Percert, porta un carro d’uns colorsmés esmorteïts, que certifiquenque el primer realment era nou ino una excusa per demanar aju-da). Baixen a l’estació de Renfe,on hi tenen l’oficina, i a les 11:33minuts clavats l’autobús torna aentrar a la plaça de les Oques.cL’interior d’un vehicle de la línia 10, on les converses són fugaces i, quimés quimenys, tothomes coneix

ElPallol no arrenca el vol

Reus alminut

Després d’obrir les portes, elconductor de l’autobús mira pelretrovisor per veure qui baixa

VICENÇ LLURBA

A la planta -1 del Pallol la meitat dels locals estan tancats

XAVI JURIO

XAVI JURIO

MARIA F. NOGUERAReus

U ns ho atribueixena la crisi econòmi-ca, altres a la man-ca d’atracció de lesbotigues que hi ha-

via i hi ha qui considera que el for-mat de centre comercial no té ti-rada a Reus. Sigui quin sigui elmotiu, la realitat és que l’aspectede la planta -1 del Pallol, el centrecomercial a l’aire lliure del cen-tre de la ciutat inaugurat fa pocmés de dos anys, s’assembla mésa un espai expositiu que a una ga-leria de botigues. La meitat delslocals estan tancats.A les parets del que fins fa poc

van ser comerços, avui hi ha un

acolorit mural que anuncia ambvistoses fotografies les activitatsque programa el centre comer-cial, combinades amb cartells dela promotora Núñez i Navarro,on s’hi llegeix “Local en lloguer”.“Tenim més costum de compraral centre, però hem vingut aveure la carota”, diu en referèn-cia a un dels cartells en JoanGar-cia, de 28 anys, que ha arribat alPallol empès pel seu fill petit, quevolia veure una de les fotografiesdel mural.La imatge a peu de carrer és

ben diferent. Tots els comerçosque donen a la plaça estan en ac-tiu. Però molts dels que tenen en-trada per carrers secundaris tam-bé són buits. A la planta de baixn’hi ha 8 d’oberts i 8 de tancats. A

dalt 5 sónbuits i 14 tenen lapersia-na aixecada. Així doncs, un 37%dels locals estan sense ocupar.La propietària de la franquícia

de serveis d’estètica Nectar is foryou, Maria del Carme Mendoza,esmostra convençuda que el cen-tre comercial té un futur prome-tedor: “La crisi passarà i això tira-rà endavant, està molt ben si-tuat”. Per al president de l’asso-ciació de comerciants del Pallol,Pau Salvadó, el fracàs de les boti-gues del pis soterrani es deu aque no han casat amb la deman-da de la clientela. Per això arabusquen un tipus de comerç quecomplementi l’oferta que ja hiha, com l’alimentació, la restaura-ció o l’oci, entre d’altres sectors.A la planta baixa, l’última boti-

ga en tancar, l’agost passat, va serel supermercat Supercor, però ala primavera ja havien abandonatel vaixell la botiga de música laTraviata i dos comerçosmés.Nú-ñez i Navarro, que considera queel model comercial del Pallol ésel del futur, treballa a fons per ala revitalització de l’espai.c

“Més puntual,impossible! Demanaréun extra per tu!”, liagraeix un passatgeral xofer de l’autobús

POLSECONÒMIC

Gent gran, puntualitat i un conductor a provad’obstacles en un matí d’estiu viatjant en autobús

Un 37% dels locals del centre comercial de Reus estan buits

A QUARTS DE. . .

DIVENDRES, 21 AGOST 2009 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 7

JORDI BARÓSalou

J a ho he trobat!”, excla-maen francès una turis-ta a la seva família,mentre aguanta amb lamàunmarc de fotos de-

corat amb una balladora de sevi-llanes, un toro i un torero. El fill,entretingut a l’apartat d’articleseròtics, contesta a la troballa ambuna mirada d’indiferència i li en-senya una tassa amb una nansaen forma de penis i un joc de car-tes amb noies despullades. El pa-re somriu i finalment s’enduenels tres regals. 5,95 euros el pri-mer, 4,05 els segons. Són les dot-ze delmigdia i la caixera no té gai-re temps per descansar en aques-ta botiga atapeïda de records del’avinguda Jaume I.Hi ha qui compra una bossa de

platja ambel nomdeSalou, un co-llaret de bijuteria o unes fundestunning pel cinturó del cotxe. Al-tres es fixen en un puzle, un es-cacs o un billar enminiatura, unacartera, una colònia d’imitació oun adhesiu amb el símbol de “nofumar”. Es formen algunes cues,malgrat que cobrar és cosa de se-gons. Als nens els regalen pirule-tes, les gràcies als clients les do-nen en diferents idiomes. “Totscosten 1,95?”, pregunta una ado-lescent assenyalant un expositorde clauers. Sempre hi ha algúpul·lulant pel taulell i interrom-pent als qui paguen.“Els cendrers de Salou també

són bonics”, deixa anar una donaa qui també li agrada una repro-ducció de la Sagrada Família,tant la versió metàl·lica com laque va dins d’una esfera i, quan lamous, s’inunda d’una neu bri-llant. Als estants hi penja un rètolque reinventa una prohibicióclàssica: “Es pot tocar, però quiho trenqui ho paga”, deixa clar elcartell. Al principi del passadíson la clienta continua indecisa,s’hi poden trobar peces de cerà-mica, com una campaneta grogail·lustrada amb una platja i un ve-ler que porta escrit: “Vaig estar aSalou i vaig recordar-me de tu”.Més endavant, desenes de regalsrelacionats ambBarcelona, i al fi-

nal, molts toros. N’hi ha de cerà-mica, de peluix, i de dissenys sin-gulars com un que està en posi-ció de lídia i cobert d’un trenca-dís gaudinià, com la sargantanaemblema del Parc Güell. A l’altrecostat del prestatge, s’hi acumulauna col·lecció de ventalls, plats i

gots, com un que simula estar ta-llat per la meitat i diu: “A Salouemvaig gastar tots els diners i no-mésme’n va quedar permitja tas-sa”. Costa 4,95, amb versions endiferents idiomes i colors.Un soroll inesperat de l’altra

punta de la botiga–on hi ha jocs i pe-luixos indicats ambcartells penjats delsostre– fa de sobte im-perceptible el filmusi-cal, on sonen els èxitsde l’estiu. És lamàqui-na de l’aire a pressió.Una dependenta, ves-tida ambuna samarre-ta fúcsia on s’hi lle-geix en anglès i en lle-tres blanques “estimoSalou”, infla el mata-làs de platja que aca-ben de comprar unsclients. Dos minuts i,quan ja té a les mansun flotador taronjaper repetir l’operació,algú pregunta: “Me’l pot omplirunamica?, mentre sosté un infla-ble similar al primer. Se n’acumu-len dos més i es forma una petitacua. Una dona i un nen –ella amb

un barret que li tapala vista i una tovallo-la al coll; ell carregatamb el para-sol i unapilota entre les ca-mes– són els últimsque esperen abansque cessi l’estrèpit ies torni a sentir lamúsica. Les emplea-des aprofiten que hiha menys clients perordenar les cremessolars o tornar a pen-jar els bikinis malcol·locats.“Em pots mirar si

hi ha alguna samarre-ta per la meva nétaque hi posi Salou?”,pregunta una dona

gran insatisfeta amb el gatet di-buixat a la peça de roba que té ales mans. Obté un no per respos-ta, tot i que insisteix en veurecom gairebé tot porta el nom delmunicipi. Una pilota, un davan-tal i un pitet, un imant per la ne-vera, un reposa caps pel cotxe oun barret de cowboy. Les parau-les Salou, i en molts casos CostaDaurada, són omnipresents. En-

tre els passadissos, un nen es pas-sejamullat i embolicat en una to-vallola de platja. No és l’únic queentra lleuger de roba. Al cap depoc toca la una i a la botiga, queobre cada dia de 9 del matí fins alamitjanit, no hi queda ningú ex-cepte el personal. Les primereshores se sol vendre material deplatja, sobretot moltes tovalloles,a la nit més aviat records. De lainfinitat d’articles, a una jove tu-rista li han agradat un collaret iuna faldilla hawaians. Se’ls em-prova, fa ondular lesmans com siballés i, amb el mig somriure delspares, els torna al seu lloc. No licompraran.cLes botigues de souvenirs són com un petit mercat d'objectes de vegades sorprenents

Salouenuncendrer

A les botigues de records de Sa-lou gairebé tot porta el nom dela localitat o de la CostaDaurada

VICENÇ LLURBA

VICENÇ LLURBA

Als estants hi penjaun rètol que ésclàssic: “Es pot tocar,però qui ho trenquiho paga”

Crònica d'una hora transcorreguda en una botiga de records de Salou, on s'exposenmil-i-un regals més o menys típics i per on hi passen mil-i-un turistes per remenar-los

A QUARTS DE. . .

El nom del municipi,Salou, es pot trobar auna pilota, un pitet,un imant, un barretde cow-boy...

DIVENDRES, 27 AGOST 2010 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 5

JORDI BARÓSalou

H abitació 440-B.Onze delmatí. LaToñi truca a laporta.Ningú con-testa i entra amb

el drap a la butxaca. “Hola?”, dei-xa anar rutinàriament a l’aire. Niuna paraula i tot a les fosques. Al’hotel Jaime I de Salou, elsclients ja inunden la piscina i alspassadissos deserts de la plantaquarta només s’hi colen de fonsels ritmes de l’aiguagim. La Toñiaccelera el pas, obre el balcó perventilar, i comença a estirar llen-çols. Hi ha 775 habitacions. 1.600llits per fer abans del migdia i eltemps juga en contra.Treu la pols dels capçals, les

tauletes denit, l’escriptori, el tele-visor i el mirall. Escombra la ter-rassa i sota els mobles i en recullmolta sorra de platja. Polvoritzaamb l’ambientador. Tanca la fi-nestra i corre la cortina. Frega ha-vent d’esquivar un parell de saba-tilles, l’habitació anterior era unaselva, en la següent només hi hau-rà dues maletes arraconades id'una altra en sortiran prou am-polles com per omplir una bossa

de brossa de mides industrials.El lavabo, que queda al costat

de la porta, la Toñi se'l reservapel final. El neteja a contrarellot-ge, estricta en l'ordre. Pica–ba-nyera–vàter–bidet. Distribuir eldetergent–fregar–esbandir–asse-car. Repassa la tassa amb l’escom-breta fent sempre elmateixmovi-ment circular i en acabar n’abai-xa la tapa. Quan pren les tovallo-

les brutes, aprofita per buidar lapaperera i posar-hi una bossa no-va. I quan agafa les netes del car-ro del passadís, s’endú rotlles depaper higiènic de recanvi. La su-or se li endevina a l’esquena de lacamisa rosa amb ribets blancs.“Siguesmetòdica, ràpida i aprofi-ta el viatge!”, podria resumir lamàxima d'una cambrera d'hotel.Un cop passat el drap pel mi-

rall, l’habitació està arreglada i,casualment, al cap d’un momenthi arriben els seus clients. “Totbé?”, els hi pregunta la Toñi migen anglès, i la parella de turistesestrangers, en banyador i amb elpara-sol al coll, assenteixen. Esti-ra el carro i el situa a la porta dela 401-B, de nou a les fosques iamb l’olor d’haver estat tota lanit tancada.Trenta dues cambreres treba-

llen cada dia a l’hotel Jaime I, al-

gunes des de fa mésde vint anys. A prime-ra hora, arreglen leszones comunes. Des-prés de la pausa peresmorzar, li toquen24 habitacions a ca-dascuna. Els clientsque marxen les hande deixar abans de lesonze, els que arribenpoden entrar a partirde la una. Hi ha dosempleats que recu-llen la roba bruta delscarros dels passadis-sos. A aquest particu-lar exèrcit de la nete-ja, el coordina una go-vernanta, pendent dequalsevol detall. “Com estàs?”, lipregunta laMaria Isabel a una deles noies, que contesta “refreda-da” mentre amb una mà aixeca

un llit i amb l’altraneteja el terra. De laplanta quarta, la su-pervisora baixa enascensor a la recep-ció, on fa una consul-ta ràpida, i torna alpunt d’origen. Li so-na el mòbil. “La207?”, repregunta. Icap al segon pis,aquest cop per les es-cales per guanyartemps. “Corri, la207 és una sortida”,informa a una cam-brera. L’habitaciós’haurà d’arreglar afons perquè canvienels clients. Treure la

pols de dins dels calaixos, de lesllums, de les baranes de la terras-sa. Passar una baieta humida pelsmobles per eliminar les ditades.Canviar tots els llençols i tovallo-les. Aconseguir que en pocs mi-nuts tot faci olor de net.De l’edifici Dalí, la governanta

va al Picasso que, amb el Miró,configuren els tres mòduls ambnoms de pintors d’un hotel mas-todòntic, amb un hall bulliciós aqualsevol hora i tot tipus de ser-veis, com una perruqueria i unabotiga de records. Ser la respon-sable última de la neteja obliga laMaria Isabel a moure’s molt. Sónviatges laberíntics que transcor-ren ràpid, algunes vegades per as-censors de personal i zones invisi-bles pels clients, com un magat-zem soterrani amb desenes detumbones de piscina, matalassosi altre mobiliari espatllat.“No tinc llençols”, li demana

una cambrera altra vegada a la zo-na pública de l’hotel. “Ara dema-no que te’n pugin”, i truca per en-comanar-los. I, de planta en plan-ta, de nou a la quarta. L’aiguagimha acabat i regna el silenci. Unacambrera truca a una habitació i,amb la targeta mestra que penjad’una cadena, obre la porta. Haentrat per error en una habitacióon els clients encara eren dins.cUna de les cambreres de l'hotel Jaume Primer de Salou fent la ronda diària de neteja

Utensilis que es fan servir pernetejar les habitacions del'hotel Jaume Primer de Salou

Cambreres a l’ombra

XAVI JURIO

XAVI JURIO

“Sigues metòdica,ràpida i aprofita elviatge!”, podria dirla màxima d'unacambrera d'hotel

A QUARTS DE. . .

Unmatí intens de neteja d’habitacions en un dels hotels amb més llits de Salou

DIVENDRES, 17 SETEMBRE 2010 T A R R A G O N A LAVANGUARDIA 13

JORDI BARÓEl Montmell

M anyo, quiet!”,crida la Renataa un dels tresgossos d’aturaque encerclen

el ramat. Al llogaret en ruïneson hi ha el corral, s’hi arriba peruna pista forestal tortuosa de pe-dres i algun toll, una mini-aven-tura per a conductors urbanites.No hi ha gaire més vida que lade les 300 cabres, que sacien laset en unes banyeres recicladescom a abeuradors i, amb les es-quelles, trenquen el silencid’aquest racó ocult de la Serradel Montmell, al límit nord delBaix Penedès. Són quarts de deud’un matí assoleiat de setembrequan la Renata, que fa d’ajudanten aquesta explotació, obre laporta del tancat i el ramat s’esca-pa. El pastor PascualMolina ani-rà a estones caminant i altres entot terreny, i acabarà de sorpren-dre quan confessi que habitual-ment acompanya el bestiar enmoto.

“Eh!”, interromp el Pascual adues cabres que s’aparten delgran grup i s’enganxen amb ím-petu per les banyes. Ha comen-çat el recorregut a peu, compro-vant com el ramatmenja el sota-bosc i el manté net per prevenirels incendis. Així es pretén enaquesta experiència pilot de ra-maderia extensiva de la Genera-litat, implantada en quatrepunts de Catalunya. Al costatdel corral, per on s’hi passa cadadia, no hi ha ni rastre de vegeta-ció. Unmèrit de les cabres-bom-beres. “Vaja, Manyo, ja està bé!Tindrem el dia avui!”, crida alcap d’uns minuts mentre inten-ta seguir el pas àgil del bestiar,

que ja ha arribat a la carretera iremuga amb el cap cot i els ullsvigilants. Els gossos –les germa-nes Clua i Cripta i el mencionatManyo– fan d’escortes. El cam-paneig de les esquelles és una ga-rantia més per no perdre el ra-mat, que en la distància és unmosaic a clapes de colors mar-rons, negres i grisos. Les pastu-res són llargues, de fins a nouho-res diàries i amb l’única excep-ció dels diumenges, dia de caça.Per això, la Renata espera el Pas-cual a peu d’asfalt amb el quatreper quatre i s’alternen a estonesper conduir-lo o anar caminantamb les cabres.Al segle XXI, ja no sempre val

la imatge romàntica del pastorperdut pel bosc. “Mentre el ra-mat menja per la muntanya, elramader el controla per la carre-tera”, podria resumir una màxi-ma actual de l’ofici. I si, com en

aquest cas, la pasturaes fa en moto encararesulta menys con-vencional.Fa més de vint

anys, una lesió vaapartar el Pascualdel món de les duesrodes i li va impedircontinuar corrent encompeticions profes-sionals. El va atreurea la ramaderia el seuavi, que sempre ha-via tingut bestiar, iara conjuga les duespassions. I fuig delsestàndards: no ésgens partidari delgos d’atura català,prefereix altres races; no creuen les escoles modernes de pas-tors, només en l’experiència dela muntanya; i veu molt méspràctic portar una motxilla que

el sarró de pell tra-dicional.Passen les hores

i les cabres encarapasturen. Arran-quen a córrer perunapendent paral·-lela a la carreterafent cruixir el so-ta-bosc i els gossoses cuiden que nopassin per l’asfalt.“Què!”, crida l’aten-ció la Renata a unapart del ramat quees descontrola isembla que volanar per lliure. Elbestiar s’entreté re-mugant més tard

en una zona més verda i on elmoviment dels animals fa aflo-rar una barreja d’olors d’herbesaromàtiques.Amb l’hàbit assolit de sortir

gairebé cada dia a pasturar perla serra, les cabres són qui mar-quen tant el recorregut com l’ho-ra de tornada al corral. El Pascu-al i la Renata les ajuden a guiar-se, però sobretot les acompa-nyen pacientment. Un amb gor-ra taronja, l’altre blava. Entrete-nint-se a clavar el bastó a terramentre caminen, a menjar pipes

o a deixar visible a prop de lacarretera una matrícula perdu-da enmig d’un matoll. “Ara se-gur que s’enlairen”, murmuraell. I així ho fan les cabres. Li só-na el mòbil. “Deixa-ho al carrercom sempre”, contesta amb unaparell una mica atrotinat. A latarda, ha de passar a recollir aMontferri, a l’Alt Camp, el pro-ducte residual que queda d’ela-borar la cervesa artesanal LesClandestines. En tornar de pas-turar, fartes de glans i herba, lescabres encara ressopen.cPascual acompanya habitualment el bestiar en moto

Un dels tres gossos (Clua,Cripta i Manyo) que fan d’es-cortes de les cabres

Conduir el ramat

VICENÇ LLURBA

VICENÇ LLURBA

Les pastures sónllargues, de fins a nouhores diàries i ambl’única excepciódels diumenges

Pascual no és genspartidari del gosd’atura català iprefereix una motxillaque el sarró de pell

A QUARTS DE. . .

Un ex motorista pastura sobre rodes un ramat de cabres que ajuda a prevenir incendisa la serra del Montmell, al límit nord del Baix Penedès