Per gaudir en el seu silenci,

la seva bellesa i bonhomia.

La vall de les Esglésies

2

Edició Juny 2013

Direcció projecte: Pere Masó i PanellaProfessor de Psicoestètica. Documentació:Emili Rams (Arxiu històric d’Anglès).Biblioteca Pere Masó

Correcció lingüística: Raquel Real Fotografia:Manel CollSergi CoLluís LloretJuan Carlos Pazos (Deodos)Pere Masó

Disseny gràfic: Mindworks

Pere MasóLa Cellera de Ter pmaso2@xtec.cat

3

Índex

4. Plànol de situació

5. Presentació

6. Les esglésies de la vall

8. Mostra de la bellesa del nostre paisatge

9. Una vall ben aposentada

10. Podem modernitzar-nos!

11. Per projectes de futur

12. La Setmana Tràgica d’Anglès

14. Reflexions pels entorns dels pobles

15. Indrets per recordar

16. Camí de Plantadís

18. Puig de Frou

19. Al passeig del molí a l’estiu

20. Mirar i meravellar-se de la realitat

21. Fenòmens naturals entre el Pasteral i la Codina

22. Ocells, molts!

23. Paisatge clàssic – paisatge romàntic

24. La religió i les sensacions. Bietse de Boer

25. Esglésies i lògiques socials

26. Llocs de la Cellera de Ter

28. Déu parla a la vall de les Esglésies

29. Un fragment del poema de Nadal

30. Arrogància fatal

32. L’home-geni i l’home-gent

33. Afermament humà

34. Psicoestètica

1- Santa Maria de Sales.2- Santa Maria d’Amer. 3- Sant Miquel d’Anglès. 4- Sant Martí Sapresa. 5- Sant Julia de Llor.

6- Església de Vilanna. 7- Església de Bonmatí.8- Sant Just i Pastor. 9- Església Parroquial de Sant Amanç. 10- Sant Pere Sestronques.

4© Base cartogràfica propietat de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, disponible a www.icc.cat.

2

6

8

1

75

3

9

410

Benvolgut, benvolguda

5

LA VALL DE LES ESGLÉSIES (mal anomenada Vall dels Àngels) té una història redactada

per Emili Rams i Riera (historiador i arxiver d’Anglès) i completada amb fotografies de

Maria Tarrés. Està situada amb límits imprecisos en els pobles de: Amer, Osor, Anglès,

Vilanna i Sant Julià del Llor.

El pensar profund que ha conduït a aquesta breu publicació té dues intencions. La pri-

mera és que els següents textos facin entendre més els valors de la nostra contrada. La

segona intenció és la de difondre algunes reflexions que han facilitat els silencis dels seus

paratges. Si coneixem què han pensat els altres serà més fàcil trobar la nostra pensada.

Així cadascú podrà aconseguir objectius per unes formes de vida més atractives.

En les propostes de conservació de la natura, els valors patriòtics, simbòlics, filosòfics

o espirituals, hi tenen sempre un paper preponderant. En efecte, la primera proposta de

parc nacional a l’Estat va ser la de la muntanya santa de Montserrat: el seu promotor,

l’enginyer de forests R. Puig i Valls, afirmava el 1902 que «aquesta joia de la natura»

era «un ideal per al devot, una meravella per al naturalista, un prodigi per al creient i un

monument per al patriota». Així mateix, quan J. Gelabert –sacerdot, naturalista i pintor de

paisatges – va sol·licitar quinze anys més tard la declaració de parc nacional per al Bosc-

detosca i per al conjunt dels volcans olotins, ho justificava, també, per motius «religiosos,

estètics i científics».

En la justa mesura també és molt just valorar i donar rellevància als valors patriòtics,

simbòlics, espirituals, estètics i científics de la nostra vall de les Esglésies. Quina inspiració

i esperit transmet aquesta vall perquè en el reduït espai de 5 pobles amb el temps s´hi

hagin construït 19 esglésies? Segur el de confraternitat i el de la millor consideració per la

dignitat dels humans.

Pere Masó

6

Les esglésies de la vall1. Santa Maria de Sales. La Cellera de TerEdificada el 883. Va ser molt castigada pels terratrèmols del segle XV. Estructura gòtica i façana barroca.

3. Sant Miquel d’Anglès

Església romànica que fou l’antiga capella

del castell. La primera referència és de l’any

1200.

2. Església Santa Maria d’AmerGuarda amb altivesa una intensa i llarga història dequasi onze segles.

4. Sant Martí SapresaSembla que es tracta d’un edifici del segle XIII.

5. Sant Julià de LlorSituada al cim del

turó del seu mateix nom. Podria ésser una

construcció preromànica. Primera referència 949.

6. Església de VilannaVa ser possesió del Monestir d’Amer

el 899. Fou reedificada el 1678.

1 2

3 4

5

6

7

Les esglésies de la vall

7. Església de BonmatíMolt nova.

8. Sant Just i PastorCapella preromànica situada al Plademunt. Podria ser del segle IX o anterior.

9. Església Parroquial de Sant AmançAl peu de la muntanya de Santa Bàrbara. Temple romànic. Data: 1019.

EN TOTAL SON DINOU (algunes enrun-ades). A més cal tenir present: Sant Bartomeu de can Pol de Baix (Trullàs), Sant Cosme i Damià de Perarnau, Sant Antoni (barriada del Cuc), Mare de Déu del Roser (dins del convent germanes Dominiques, Anglès), Sant Miquel de Can Planella (està en runes), Santa Magdalena (barri del mateix nom, de-sapareguda), Sant Miquel de Comarrodona (al costat del mas Comarrodona), Santa Mar-

garida, (situada al puig Pardina, enrunada), Mare de Déu del Carme (moderna capella instal·lada dins el convent de les germanes Carmelites de la caritat de La Cellera de Ter), oratori de Sant Benet de Palerm (final de la propietat can Vinyoles d’Avall, camí vell que anava a Amer), oratori de Sant Pelegrí (camí de Plantadís on s’acaba la propietat de can Vinyes) i la de Sant Gregori.

10. Sant Pere SestronquesCapella romànica que podria ser del segle IX. Situada en el límits d’Anglès i Brunyola (prop del mas can Gravat).

7 8

9 10

8

Per ampliar el coneixement de la bellesa del paisatge de la vall de les Esglésies demaneu la publicació Nova imatge de la demarcació Ter-Brugent.

Mostra de la bellesa del nostre paisatge

9

Una vallben aposentada

AL FINAL DE L’ERA TERCIÀRIA, després de l’aixecament dels Pirineus, es va formar la depressió de la selva i, per tant, la nostra vall. En períodes com el del Triàsic i Cretaci estava recoberta pel mar. Els estudiosos ens diuen que en ella no hi ha perillosi-tat geològica d’origen natural per movi-ments del terreny, processos torrencials i

aqüífers vulnerables. Sembla que hi hagi risc d’esfondraments. El riu Ter i la riera d’Osor, cada vegada més controlats, han creat algun ensurt per les seves inunda-cions. Amb tot, miri per on es miri, el con-junt de turons i fondalades de tota la vall sempre transmeten sensació de fermesa i bon assentament.

10

Podemmodernitzar-nos!

Volem la vall de les Esglésies amb una nova imatge. Veiem que tenim moltes rutines personals i socials que no donen una sin-gularitat rellevant a la nostra contrada. Hi ha molts coneixements, habilitats i bones intencions que no estan ben coordinades. Pensem en els següents punts:

• Capacitat per a l’organització i planificació de projectes.

• Capacitat per promoure el valor transformador de la cultura en la societat.

• Capacitat per identificar les necessitats dels públics culturals.

• Capacitat per innovar en la presentació i difusió de la cultura mitjançant les TIC.

• Capacitat per dissenyar metodologies i estratègies de desenvolupament local.

Com volem d’atractiva la

nostra contrada?

Com volem la Catalunya del futur?

11

Per projectes de

ATÈS QUE CAL ANAR AMB CAIRE PROMOTOR, pensem que aquesta vall de les Esglé-sies té una excepcionalitat a Catalunya per poder practicar amb el jovent:

ESTRANY? COMPLICAT? Sorgeixen i evolucionen, especialment en el jovent, noves tendències culturals i d’estudi emmarcades en aquestes temàtiques. Per això, aprofitant els avantatges del nostre entorn, podem construir prometedores generacions de joves amb la corresponent vàlua personal i professionalitat pels reptes de futur.

futur

• Visites científiques.• Visites humanístiques.• L’experimentació de noves formes estètiques ambientals.• Formació estètica.• Reflexió filosòfica.• Estudis de llum, cromatografia, so i imatge.• Preparació de pràctiques en tots aquests terrenys.

• Creació i experimentació de nous entorns educatius. • La inspiració-creació literària.• Desenvolupament de vivències religioses i d’aprofundiment de la fe. • Treballs de recerca.• Iniciació en la investigació, amb laboratoris en plena naturalesa.• Interrelació amb estudiosos i artesans d’oficis antics i actuals.

12

d’AnglèsLa Setmana Tràgica

EN CONTEMPLAR POBLES I TURONS volem que ens vinguin els millors pensaments. Però també poden venir a la memòria els fets i les conseqüències de les baixeses dels humans. Aquí tenim una descripció ben viva:

«A baix la guerra i visca la pau!» era el crit dels homes de La Cellera de Ter el 27 de juliol de 1909. Protestaven contra la crida a files dels reservistes que havien d’anar a la guerra del Marroc. Les classes populars no tenien cap altra alternativa que ser carn de canó per-què no tenien els diners suficients per a estalviar-se d’anar a l’Àfrica. A més, deixaven les famílies sense un sou i tenien un futur més que probable de mort, malaltia o mutilació. A La Cellera es va encomanar la revolta que es vivia a molts punts de Catalunya i una colla de joves i vells anaren a l’estació de tren per insinuar als soldats que no s’hi pre-sentessin. «No en tingueren prou d’això que convingueren, tot d’una, d’anar al poble d’Anglès per saber el que hi passava. Sempre amb crits contra la guerra, pujaren al tren, sense bitllet ni res, i això fou la desventura de tot el que va passar.»

Marta Planellas Bassolas, periodista. “La setmana tràgica a Anglès i La Cellera de Ter. Els fets de l’estiu de 1909 a través de les memòries de Joan Matas”. Quaderns de la Selva, 21, Any 2009

13

AQUESTES SÓN LES ANOTACIONS que Joan Matas Serra (Banyuls de la Marenda, 1883 - Tossa de Mar, 1966), un pagès que vivia a La Cellera, va deixar escrites en un dia-ri. Es tracta d’unes memòries inèdites en les quals recollia la seva personal visió política. Aquestes memòries tenen un cert valor històric ja que fins ara no han aparegut altres documents d’aquest tipus sobre els fets que el 1909 van convulsar La Cellera i Anglès.

Matas descriu amb detall com es van desencadenar els fets: «A l’estació d’Anglès sem-pre hi ha una parella de Guàrdia Civil a punt. El cap de l’estació de La Cellera pensà que amb allò –deixar pujar al tren tots aquells homes- tindria una part de respon-sabilitat, si no hi donava curs. Amb aquest fi, tan aviat quan el tren va arrencar de l’estació, el cap telegrafià a la Guàrdia Civil que un escamot de joves havien pujat al tren amb fins alternadors.» A Anglès, els obrers de la fàbrica tèxtil Burés s’havien de-clarat en vaga i alguns vilatans més, que secundaren la seva postura, es traslladaren a l’estació de ferrocarril. Així ho explica l’arxiver anglesenc Emili Rams, que afegeix que esperaven el tren d’Olot, que anava a Girona carregat de reservistes. Fins i tot n’hi ha que asseguren també que «les dones de la Burés s’havien estirat sobre la via per obstaculitzar el tren».

dels pobles

AL VOLTANT DE LA CIUTAT, el paisatge, en el qual es produeixen les transicions i canvis d’equilibri i les relacions, és també de transició. El paisatge suburbà pot ser experimentat com un llindar, és a dir, com un espai en el qual s’expressen les relacions entre l’interior i l’exterior?

Piero Zanini . Il senso del confine.

Ens podem preguntar:• Com són els entorns dels pobles?• Quines sensacions provoquen?• Com són cuidats?• Quines facilitats tenen per als seus residents i vianants?• Són atractius?

Van perdent el seu color local, el teixit de colors propis per culpa del mal anomenat progrés.

Reflexions pels entorns

14

15

EN EL PòRTIC D’AQUEST LLIBRE ENS DIU: «La història dels pobles té moltes vessants. Aquest petit llibre n’és una que dóna a conèixer els indrets i noms d’orientació del nostre entorn que un dia foren coneguts pels vilatans i avui són quasi oblidats».

Jo he entès, és una opinió, és clar, que havia d’aprofitar aquesta riquesa d’indrets i els seus noms, que s’esmunyen ràpidament amb els anys, i donar-los a conèixer a la gent de La Celle-ra, ja que aquests indrets d’orientació també són arrels i part de la història del nostre poble.

Amb gran sensibilitat ens fa descripcions de:

• Indrets de La Cellera.

• Pladavall.

• Pladamunt.

• Indrets del Ter.

• Indrets de Puigdefrou.

• Torrents de Puigdefrou.

• Cases de Puigdefrou.

• Cases de Plantadís.

• Torrents de Plantadís.

• Indrets de Plantadís.

• Cases desaparegudes.

En Joan Novich també valora la nostra Vall. Per això va fer el llibre Quaderns de recerca:

indrets per recordar.

Indretsper recordar

16

La bellesa del paisatge inspira. Llegim poesies de coneguts autors.

Fixem-nos en les sensibilitats descriptives del paisatge.

Camí dePlantadís

La Selva és una terra rica, de la muntanya fins la mar, una comarca molt bonica, l’orgull dels que hi tenim la llar.

I dintre seu les Guilleriessón un comarc meravellós, amb tot de boscos i masiesi un cant de fonts ben abundós.

I els cellerencs gaudim la joiad’haver-ne un tros, el Plantadís, i ens balla l’ànima cofoia com si es tractés del Paradís...

Quan encetem la carretera, allà al revolt de can Massotsentim la cama més lleugera, iel cor ardent ho arrasa tot.

Iel costerut revolt del Jofre no ens desanima i, com si res, ja ens veiem vora de can Nofre, can Puig, can Torra i el Gornés.

I quatre passes més enlairetrobem el camp de futbol vell, i tot seguint al mateix aire Sant Pelegrí ens brinda consell.

Sardana musicada per Jesús Bosch Codina:

17

Després, can Vinyes, amb la clara llisor de l’aigua, al gran safareig, i més amunt, seguint encara els camps i el bosc en dolç barreig.

Un bosc d’alzines, pins i rouresi algun vell suro escadusser. Plantes que et miren sense moure’s, les arrels fondes al terrer...

I més amunt la Palomera, Guaitant a sota veus el Ter, mirant enrere La Cellerasempre amb el pla frondós i gerd.

La carretera esdevé planai el peu reposa ultrapassantSerrat de Brega. Sentim gana, volem parar-nos un instant.

No és pas estrany que algú percaci pa i botifarra en el sarró, i un bon xarrup; la font del Bassi refà les forces. Déu n’hi do.

Ja som al mig de la contrada on senyoreja el castanyer. A banda i banda la perxadaens cobricela amb son dosser.

El castanyer, la planta reina. La més preuada a Plantadís;fa dos-cents anys que ha donat feina als bosquerols d’aquest país.

Des de llurs plantes centenàries llevant castanyes a pleret, fins als bastons d’obagues vàries per fer rodells i algun paquet.

Passant per la riquesa augustade les perxades solemnials, amb aquell bé de Déu de fustadels talladors i llurs destrals...

Ai, Plantadís, sempre t’enyoro,puix vaig passar la joventutpels teus verals i encara plorotot recordant un temps perdut!

Jo vaig gruar-hi hores molt llargues des de Can Serra a l’Eugasser mentre sofria hores amargues de les Mayoles al Cerver.

Vaig córrer sol moltes vegades de Sant Gregori a Puigdefrou,jo era jove i les gambadesjamai no em deien: ja en tens prou!!

Nemesi Vinyes

Puig Muntanya aimada,

altiva i ben guarnida,

verda i amarronada,

dels altius núvols cabana.

Et mirem quan hi ha tronada

per saber si ve plujada.

He pujat moltes vegades

per aquestes rutes estimades,

per dreceres i pujades,

per les fonts fresques, obagues,

a l’estiu, frescals, endormiscades.

Hi he pujat a l’hivernada,

amb fred i vent que glaçava.

A l’estiu quan la calor apretava,

fent un mossec assegut

a la Font del Bassi estimada.

Si pujava per la carretera

a Can Torra feia parada,

després cap el Gornés. Meravella,

veus als teus peus l’esplanada,

córrer mansament el Ter, calmós,

la plana, tot el contorn, envoltada,

de muntanyes verdes, cingleres,

que la fan màgica, encisada.

Pujava per aquests indrets,

històries de fades, bruixes i follets.

Llegendes, contes... Serà cert?

Arribo al Vell PuigdeFrou.

Miquel Vila

18

de Frou

19

a l’estiuAl passeig del molí

A l’estiu al camí del molí

s’hi passeja una noia joliua

i un galant amb la cara festiva

que ja se la mira i li’n somriu

Si l’amor li’n comença a parlar

que vigili no ser enganyada

i ella amb sa dolça mirada

n’és prou valenta per contestar.

Ai Cellerenca no us deixeu enganyar

perquè el temps passa i mai més tornarà.

Ai Cellerenca no us deixeu enganyar

perquè el temps passa i mai més tornarà.

Dels divuit als vint anys vigileu

no fos cas que us quedéssiu soltera

ja que sempre casada o soltera

serà la gloria del temps joià.

Ai Cellerenca no us deixeu enganyar

perquè el temps passa i mai més tornarà.

Ai Cellerenca no us deixeu enganyar

perquè el temps passa i mai més tornarà.

Anònim

amb adaptacions de Pere Masó

El paisatge també inspira broma

Mirar i meravellar-sede la realitat

20

SEGONS FRANCESC TORRALBA l’admiració exigeix una “parada” en el temps, una visió de conjunt. La capacitat de sorpresa ens fa experimentar la bellesa del món que ens envolta, de les persones, del actes valuosos i ordinaris de la vida.

La bellesa no és un objecte, és una experiència en el nostre interior. També po-dem experimentar el sentit del misteri.

Misteri és que està ocult. El fet que el món sigui així és un misteri que ens dóna llum perquè puguem veure, per anar més enllà.

Fenòmens naturals entre el Pasteral

i la Codina

21

EN AQUEST PARATGE, amb el riu Ter en-mig i tancat pels turons i la presa de Susque-da, hi ha molt a investigar. En estar tancat, els seus ecosistemes poden ser més ben de-finits.

No entrem a parlar dels ecosistemes però sí de curiositats de la naturalesa: els corrents d’aire que es generen en algunes circums-tàncies i en espais limitats. El vent no sol entrar en aquesta petita vall però si entra en la direcció est-oest es deixa sentir de ve-ritat, molt més quan els arbres tenen fulles. L’energia que es perd en aquest natural tú-nel aerodinàmic!

Segons Jean-Pierre Leguay el vent és imma-terial, invisible. Es confon amb el món diví, el sobrenatural.

El vent fa remolins, posa en perill la vida de persones, trenca branques i molesta els ani-mals.

Els animals que es comuniquen a través del so necessiten ambients naturals que no ate-nuïn o degradin els seus senyals. Busquen espais amb característiques físiques tan sin-gulars com la del meu paisatge preferit. En aquests espais no hi ha soroll d’activitats hu-

manes, de trànsit o de ventades, per això hi estic descobrint àmplies poblacions de diferents espècies.

Els rossinyols tampoc no volen malgastar la seva veu enmig de sorolls, per això busquen aquest racó de món cada vegada amb més anhel. Aquests animals s’hi mouen bé du-rant el dia i més en els espais en els quals hi toca el sol i estan arrecerats del vent. Amb tot, esperen el capvespre. Els animals d’altres espècies van poc a poc a descansar i ells poden constituir la seva orquestra. La lluna es fa molt visible i ells van entonant els seus himnes a l’Etern. Els seus cants més desordenats, ara més fort, ara més suau, ara més lent, ara més intensiu, plens de plaer van d’un lloc a un altre. Si t’hi guanyes la confiança els pots tenir molt a prop teu! Fan pensar en tot el que la naturalesa té de sa-grat.

Ocells,

22

molts!No és encantador el cant

dels nostres ocells tan de dia com de nit?

Però compte! Tenim un avís de Bernie Krau-se, que ha gravat els cants de 15.000 espè-cies d’animals en 40 anys.

ENS DIU: «Un gran silenci s’estén pel món natural, fins i tot quan el so de l’home s’està con-vertint ensordidor» escriu en el seu nou lli-bre, L’Orquestra Animal Gran. «A poc a poc l’orquestra immensa de la vida, el cor de la natura, està en procés de ser calmada. Hi ha hagut una disminució massiva en la densitat

i diversitat de les principals criatures cantai-res, grans i petites. La sensació de desolació s’estén més enllà d’un simple silenci.»

«Si escoltes un so danyat ... la comunitat [de la vida] ha estat alterada, els organis-mes han estat destruïts, van perdre el seu hàbitat o han deixat de restablir el seu lloc en l’espectre. Com a resultat d’això, alguns cants s’han anat del tot, mentre que altres competeixen agressivament per establir un nou lloc en el cor cada vegada més desunit ».

23

Paisatge clàssicpaisatge romàntic

L’artista romàntic va fer de la seva mirada sobre el paisatge un fil que unia el cel amb la terra. La seva mirada era una traducció

de la naturalesa als sentiments.

No fou, doncs, fins als romàntics teutons, que, per a contemplar el paisatge, van haver de pujar a les torres més altes de la ciutat, als campanars dels seus pobles per afirmar les fonts de vida i veure com la individualitat de l’artista s’estenia des dels seus peus fins a tota la naturalesa.

A l’artista clàssic, en canvi, mai li calgué la contemplació d’un panorama obert o l’observació del paisatge per a sentir-se viu, no li calia cercar la vitalitat en la contemplació de la natu-ralesa. Del paisatge en treia els continguts del seu art però no el flux vital: la naturalesa.

L’ull clàssic observa com les terrasses de conreus dibuixen geometries en l’espai, com su-peren nivells que es recolzen en cada marge, murs en sec de carreus grisencs.

Per contra, l’artista clàssic creu en l’ensinistrament del paisatge natural, tot l’esforç posat a disposició de la provisió de l’aliment. Cada bri, cada fulla és el fruit de l’esforç i, alhora, una esperança de nodriment. Heus ací la bellesa objectiva, la bellesa clàssica.

El sol i l’aigua són servidors de la terra per a la producció del fruit. El conreu posa la natura al servei de l’home. Francesc Cornadó

i les sensacions

24

Bietse de Boer

La religió

LA RESSENYA D’AQUEST LLIBRE ENS DONARÀ PISTES: «La sensació és l’objecte d’un creixent camp de les humanitats. Aquest volum examina el seu paper en els canvis i trans-formacions religioses de l’Europa moderna. La sensació era el centre de les disputes doc-trinals de la Reforma, actualment és fonamental en la conformació de les pràctiques de-vocionals noves o reformades. Des d’aquest punt de vista el llibre explora les interseccions entre el món de la religió i les esferes de l’art, la música i la literatura, el menjar i l’olfacte, les coses sagrades i els espais, ritual i de la comunitat, la ciència i la medicina. Desplegat en diverses formes, sovint controvertides, els sentits són vies essencials al sagrat. Van perme-tre coneixement del diví i de l’univers. Desencadenades les respostes afectives, en forma d’entorns sagrats, van servir per guarir, guiar, o la disciplina del cos i l’ànima».

Analitzem efectes de les múltiples sensacions que ens provoca la nostra vall de les Esglésies. Serà que per

aquestes sensacions es varen construir tantes esglésies?

Esglésies

25

i lògiques socialsL’ESGLÉSIA A LA VALL DE LES ESGLÉ-SIES PRETÉN més unificació, però les men-talitats preconciliars i postconciliars no ho faciliten prou. Sembla que ara van agafant més força les mentalitats favorables al con-cili, ja toca! En alguns aspectes hi ha més adequació als nous temps.

Amb més o menys vinculació a l’església, tenim unes altres lògiques socials: mobilitat d’immigrants, ecològiques, virtuals, inter-nacionals, tecnològiques... Cada una té les seves dimensions psicològiques, el seu ima-ginari i el seu esperit.

Cal conèixer aquests fenòmens que estan enmig de la vida social. Els bons directors d’orquestra coneixen molt bé cada un dels seus músics.

Llocs de la

26

Cellera de TerUna mostra més que la contrada de la vall de les Esglésies

deixa la seva empremta espiritual en les persones.

El mossèn Vicenç Sidera i Plana cmf, nas-cut a La Cellera de Ter, després de 50 anys d’estada a l’Amèrica central, en la presenta-ció del darrer llibre de Joan Novich, ens deia:

1.- El llibre de l’Eclesiastès (1,2-11) mostra pessimisme quan diu: “De les coses passa-des ja no en queda ni el record”.

2.- Però, Joan Pau II escrivia: “Recordar el passat és comprometre’ns amb el futur”.

3.- Els llibres, com els d’en Joan són recu-peració i record d’un passat de La Cellera. Són un recull de llocs, de vivències i de senti-ments (festius, i encara tristois) de la història del nostre poble. Les hem mamat.

4.- Una observació indígena: “Quan mor un avi desapareix una enciclopèdia. Però quan mor una àvia desapareix una biblioteca”.

Que a La Cellera mai hi consti un acte de defunció com un d’aquests.

5.- Ha constatat que el “microbi” de La Cellera (el seu ADN) mai mor, ni tan sols d’enyorança, com ploramiqueja l’Emigrant.Ho dic per mi mateix: després de 50 anys d’estada a l’Amèrica central i després dels anys de coerció al Seminari contra l’ús del català, encara el rosego i mai no he pogut oblidar la llengua amb la qual els meus pa-res, germans i veïns em cridaven: Vicenç. Mai: Vicente.

Em preguntava un jove: “Amb qui enrao-nes en català al Panamà estant que encara el parles força bé?”. I jo li feia: “Amb El de Dalt”.

Amb Déu de la pregària i, de tant en tant, amb els joves voluntaris de La Cellera que em visitaven i em donaven la deliciosa opor-

27

tunitat de reviure les essències del meu po-ble.

6.- Això sí: el virus de La Cellera, que mai mor, s’ha de revitalitzar i aprofitar. I, encara, expressar valentament tal com vaig llegir en un plat “turístic” i atrevit:

• La meva terra: Catalunya• La meva parla: el català • La meva dansa: la sardana• El meu desig: la llibertat• La meva fortalesa: el Déu que ens estima

(Bé: això ho afegeixo jo)

7.- El nostre poble és molt més que “La vila del moble”.

És un poble:

• dinàmic• imaginatiu

• comunitari• artístic• ecològic• cívic• integrador• espiritual• feiner

Això ho confirma:

• Els 100 anys i més de la representació dels “Pastorets”.• L’existència centenària de la coral dels “Rossinyols de Sales”.• El Centre Parroquial.• El poliesportiu.• El parc industrial.• Millores d’infraestructura vial i d’habitatge.• Un campanar refet que ens assenyala el camí de les altures, cap al Déu de la història que ens proporciona la saba del futur.

8.- El present ens recorda el passat i ens es-perona cap endavant. Escoltem-lo! I, grà-cies, Joan.

P. Vicenç Sidera i Plana, cmf.Llocs de la Cellera de Ter Presentació del llibre d’en Joan Novich28-IX-2010-Esborranys-

Déu parla a la vall

28

de les Esglésies

I COM QUE LA NOSTRA SOCIETAT PLU-RALISTA, en substituir el sentit de comuni-tat per un «cada u a ca seva i Déu per tot», en certa manera, canonitza d’individualisme, això ja fa sospitar d’entrada que l’individu receptor fàcilment es constitueix ell mateix en jutge de les informacions que li arriben, és a dir, de tot el material acústic que rep en fa una selecció d’acord amb els seus interes-sos individuals. Aquesta manera d’escoltar no és la forma més ideal d’entesa entre els mortals, però ja diu a les clares que no és la bona per escoltar què diu Déu: quan Déu parla, és ell qui demana comptes.

I en el paper d’espectador, puc mirar i escol-tar només el que crec que em pot ser útil, però també puc tenir la delicadesa de donar la primacia al qui parla i concentrar-me del tot en el que m’ha dit i en el que no m’ha dit i amaga, perquè vol que jo mateix ho descobreixi.

I això ja és un pas més enllà del no voler escoltar per por del desconegut; això és in-capacitat d’escoltar, perquè d’entrada un ja no creu que sigui possible que algú par-li: perquè l’imperi mundial absolut i sense fronteres ––com diuen avui: un estat de globalització–– ha tret Déu d’aquest món.

Xavier Moll. Butlletí de l’Associació Bíblica de Catalunya, núm. 113

Un fragment del poema de

29

Nadal

En una nit serena i mirant a Puigd’Afrou llegir aquesta poesia

podria fer el seu goig.

L’àngel ha parlat,

l’estrella ha anunciat,

el gall ha cantat,

però el misteri és lluny encara;

l’home ja sap la veritat,

mes, on respira, transparent i clara,

aquesta veritat?

Què diu la terra avara

i el gran silenci del país nevat?...

Entre els pastors i la Cova

hi ha el camí...

El camí vell per l’alegria nova.

Només ell els pot portar

cap a l’estable on jeu la galta fina

que torna més tendre el pa

i més blanca la farina...

Però, per atrapar-lo, com es fa?

El camí de Betlem, com s’endevina?

Algun cop, caminant per les collades,

aquells dies de fred, quan tot respira

un aire d’argelagues que s’adormen

amb una fina castedat de gebre,

i quatre ocells a la mateixa branca

no s’atreveixen ni a cantar ni a moure’s,

quan despullat de la pintada angúnia

al vostre cor el ritme li escasseja,

com si comptés les perles del silenci

i el bategar tranquil de la muntanya,

no heu sentit, aleshores, que la terra

era tota habitada per un somni?

Josep Maria de Sagarra (1930)

Arrogància

30

fatalPer què no cuidar la bellesa

humana i ambiental?

Però tenim la culpa de no valorar l’extraordinari planeta en el qual vivim i, in-capaços de veure la seva grandesa i alhora la nostra petitesa, ens atorguem el dret de regnar-hi despòticament. Quant maltracta-ment, quanta supèrbia, quanta ingratitud, quant egoisme! I quanta ceguesa, inca-paços d’entendre que el seu maltractament és la nostra perdició. «O canviem de capte-niment o canviem de planeta», va dir algú en algun lloc. Probablement no farem ni una cosa ni l’altra, perquè som genets sen-se cap altre objectiu que cavalcar indolents i insatisfets. I no entenem res del que signi-fica la bellesa que ens envolta. És per això que, en comptes d’estimar el so de la na-turalesa quan ens canta, només l’escoltem quan crida embogida.

Pilar Rahola

AQUESTA DECLARACIÓ, amb tota l’agudesa de Pilar Rahola, ens diu molt. Però compte! No caiguem en el molt americà new age o amb ecologismes que no consi-deren suficientment el desenvolupament de la dignitat dels humans. No solen portar el millor que poden donar de si els humans. Aquests necessiten els millors “mapes” que facilitin la millor trajectòria de vida.

31

Llegim uns fragments de reflexions que plantegen els autors de l’Atles de la

industrialització de Catalunya:

CATALUNYA NO HA TINGUT MAI una dotació pròpia o pròxima de matèries pri-meres. Ni ha tingut bon carbó i encara menys ferro. La revolució industrial catalana no va ser, per tant, fruit de l’accés als re-cursos, sinó de la capacitat de treballadors i empresaris per organitzar la producció i la comercialització d’una manera més eficient. «El que explica l’èxit dels catalans va ser el profund coneixement del mercat espanyol, els viatjants i traginers catalans van saber crear un mercat, i això és una cosa que s’hereta i s’acumula amb el temps. Això va començar al segle XVIII».

LA CAPACITAT EMPRESARIAL i de forma-ció de la mà d’obra van ser la clau essencial de l’èxit industrial català. L’arribada, anys després, de noves tècniques, de l’electricitat al gas, entre moltes altres, exigia escoles de formació, i això es va saber fer. «L’esforç principal en aquest camp va correspondre als empresaris mateix i a institucions políti-ques pròpies, com l’Escola Industrial de la Mancomunitat. En acabar la Guerra Civil, tota aquesta tasca resta en mans de l’Estat, que fracassa de manera estrepitosa en l’ensenyament mitjà i tècnic. Jo diria que és el nostre gran fracàs».

L’ÈXIT INDUSTRIAL S’EXPLICA també per la capacitat exportadora de sectors no in-dustrials.

CADA DIA QUE PASSA, queda clar que la societat de serveis de què es parlava és in-viable sense una base industrial. Haurà de ser una altra indústria, diferent de la tradi-cional, però indústria al capdavall, que esti-rarà els serveis.

VEIEM QUE PER AVANÇAR cal que tothom sigui molt conscient de la realitat. Calen nous dirigents honestos implicats en el pro-grés del país. Sense caràcters psicoestètics serà difícil aconseguir la desitjada transcen-dència nacional.

Els conformistes i buscadors de la como-ditat en els sistemes educatius vénen amb exigències, no tenen ni continuadors per la seva migrada obra.

L’home-geni

32

i l’home-gent

L’HOME-GENI ÉS –repassem el que diu el diccionari sobre la paraula geni- no sola-ment l’home és força intel·lectual extraor-dinària, o facultat de crear o inventar grans coses, sinó també la persona amb una pro-vada disposició per al cultiu d’una ciència o art o de qualsevol altra singular creació per-sonal. En el seu actuar es destaca i té lluc, però aquest destacar-se no cal que sigui únicament «sobrehumà»; pot tenir graus. La veu del poble sembla considerar-ho així, ja que aplica per igual la paraula geni per a designar un home de facultats excepcio-nals com per a designar un home que, per la seva manera d’ésser, té una personalitat rellevant. Àdhuc hom parla de mal-geni re-ferint-se a les personalitats que sobresurten de manera negativa.

L’home-gent és el que no té una personali-tat prou rellevant per a sobresortir del comú denominador general; un home de mínima singularització. Ara bé, l’home poc diferen-ciat de la pluralitat de persones ha estat injustament tractat d’home-massa com si fos un simple ésser gregari mancat de tota mena de raonament. Parlar d’home-massa és valer-se d’un concepte tendenciós.

Carles M. Espinalt. Obra escrita, pàg. 84-85

A la vall de les Esglésies no hi ha

homes massa.

Afermament

33

i l’home-genthumà

Començar amb petits retocs estètics. Modelar-se

la figura a la Vall.

Conservant i augmentant aquestes gràcies es millora la forma i de retruc el fons

personal per tenir més ascendent en la vall de les

Esglésies. Un avantatge més de la psicoestètica.

CARLES M. ESPINALT ENS DEIA EN LA SEVA OBRA ESCRITA: «Proposem horit-zons més clars i mètodes fonamentals en la humanitat del ser humà. Encara que trobem resistències val la pena fer-ho amb possibi-litats d’aconseguir els millors fruits. Amb el conformisme com a màxim pot venir alguna inspiració de curta volada. Els que volen ser autors hauran d’actualitzar-se, reorientar-se i implicar-se amb mètode.»

L’estètica tradicional i la nova –la ciència es-tètica de cap a cap– ha limitat l’abast de la seva acció a les realitzacions humanes. Vol manifestacions que es deslliguin de la perso-na. Es limita a la plasmació, missatge, mèrits i comentaris d’una obra artística, però es descuida l’home mateix. Com si ell en restés exclòs si no està actuant a l’escenari d’un teatre. Això ens pot donar molta llum sobre la rara paradoxa que, a l’estètica, mai no li acabin de sortir els comptes. Tard o d’hora es justifica amb la dita: contra gustos no hi ha disputes.

Si es mou entre opinions contradictòries, l’estètica és conseqüència del fet que l’home és, per a l’home, la primera obra d’art. Almenys, voldria que fos així. De fer goig i valorar-ne la figura, ningú no se’n pot sostreure. Tots ens veiem al centre d’alguna

decoració, per petita que sigui, hi regnem. I la gràcia està en regnar-hi, no pas en la dimensió que té. La gent actual que supera Narcís en el plaer que sent davant l’espill, menys que mai està disposada a perdre el setial de la figura. Diem: porta un rei al cos i ens cansem de comptar reis. Potser per-què els miralls són més penetrants i tenen més finor les pomades que hom es posa a la cara. Qui no es troba alguna gràcia?

Carles M. Espinalt.Obra escrita, pàg. 475

PsicoestèticaPsicoestètica

EM PARO A REFLEXIONAR en uns paratges com aquests. Tinc preferència per la ruta del Pasteral, a la presa de Susque-da. Per mi, és la zona més representativa de la demarcació que em fa pensar en els grans fruits que ja poden donar els humans.

Una vegada més penso que per millorar la competència social i professional de la societat. Cal un canvi de mentalitat. Molts ensenyaments no resulten adequats per afrontar les pressions que exerceixen les crisis i desorientacions que frenen el pro-grés. Calen noves formes de facilitar el coneixement. Moltes persones amb gran vàlua no arriben a poder donar els millors fruits. Es perden talents notables. Malauradament les millors pràctiques pedagògiques queden relegades a comptades vi-vències. Aquestes vivències, religioses o no, han de ser molt més abundants i enriquides amb el refinament d’una molt desitjada adequació d’educadors amb vocació, honestedat i amb els millors ideals personals i socials.

Per tot això la Psicoestètica hi facilita els punts clau.

34