LA RESTAURACIÒ BORBÒNICA -...
37
LA RESTAURACIÒ BORBÒNICA
Transcript of LA RESTAURACIÒ BORBÒNICA -...
LA RESTAURACIÒ BORBÒNICA
LA RESTAURACIÒ BORBÒNICA (1875-1898) II
LA GUERRA D’ULTRAMAR
•GUERRA DE CUBA•GUERRA DE FILIPINES
La crisi de 1898 Guerres colonials (Cuba i Filipines)Provocada per
Frustració nacional i crisi del sistema
provoquen
Guerra d’independència de Cuba
1ª guerra: 1868 - 1878 “Guerra llarga”
José Martí
Moviment antiesclavista, liberal progressista
Pau de Zanjón Promeses d’autonomia i amnistia
Dirigida per
representava
Espanya els derrota amb Martínez Campos
suposava
Política colonial espanyola i expansionisme dels EE.UU.Conflicte on xoca
Acords de la Pau de Zanjón (1878) no aplicats per l’administració colonial espanyola:
igual representació a Corts
participació al govern de l’illa
Llibertat de comerç
Abolició esclavitud (negres treballadors als ingenis –fàbriques de sucre-
Causa: oposició de grans propietaris, negrers i comerciants peninsulars
Govern liberal de Sagasta:
abolició esclavitud (1888)
projecte de reforma de l’estatut colonial (1893), derrotat per la pressió dels grups econòmics amb negocis a Cuba
PARTITS POLÍTICS:
•P. Autonomista (cubans): autonomia, reformes polítiques i econòmiques, àmplia representació al parlament
•Unión Constitucional (espanyolista, peninsulars instal·lats a Cuba)
•P. Revolucionario Cubano (José Martí, 1893): independentista, reconegut pels EEUU. Suport de Máximo Gómex, Antonio Maceo, Calixto Garcia (líders contraris a la P. de Zanjón)
Aranzel Cànovas (1891):
• grava els productes importats a l’illa
• greu repercussió als EUA (1r client de l’illa, compra de sucre i tabac) 1894: 88’1% exportacions cubanes
32 % importacions
Fort desequilibri E / I
• William McKinley, president USA, amenaça tancar portes del mercat possible suport als independentistes
2ª guerra: Guerra Chiquita 1879 – 1880:
• Sublevació dels mambises (rebels cubans)
• Falta de suport I escassetat d’armament
• Superioritat exèrcit espanyol
La guerra de Cuba: El mapa de la guerra
tornar
Notes: 1) Ferrocarrils cubans al 1868; 2) Límits provincials; 3) Llocs de l’aixecament del 1868; 4) Llocs célebres a la Guerra Llarga; 5) Llocs de l’aixecament del 1895; 6) La "invasió d’Occident"; 7) Intervenció nordamericana; 8) Zones de major resistència espanyola; 9) Zones de predomini de la insurrecció cubana.
2ª guerra: “Guerra chica” 1895 - 1898 José Martí Guerrilles
Intents de pacificació negociada (Martínez Campos)
Repressió brutal (Valeriano Weyler) Las Trochas
Assassinat de Cánovas, 1897
Guerra d’independència de Cuba
El govern espanyol hi actuava amb molta repressió
Moviment independentista José Rizal (Lliga Filipina, 1892)
Societat secreta (Katipunan)
•Represió del Capità Camilo Gª Polavieja
•Pacificació I negociació govern liberalIntervenció dels EE.UU. Política expansionista
Voladura del creuer “Maine”
Campanya patriòtica bèl·lica
dirigida amb
A les Filipines
Al mateix temps
Guerra Desastres navals
Cavite (Filipines)
Santiago de Cuba
Espanya intenta
A causa deprovoca
Derrota espanyola Tractat de París Puerto Rico i Filipines a EE.UU
Cuba independent (control EE.UU)
Domini de les òrdres religioses Cal tenir en compte
Neix un
Interessos econòmics importants, però més febles
(tabac, comerç cont. asiàtic)
Suport facció burgesia mestissa hispanoparlant i grups indígenes
Suport de Mckinley als insurrectes (1895)
“La Guerra chica” 1895 - 1898
La pèrdua de Cuba
Insurrecció cubana (José Martí) i a Filipines (José Rizal)
Repressió espanyola (Valerià Weyler)
http://www.mgar.net/cuba/cuba_98.htm
Weyler
“trochas”
Camps de concentració“Política de reconcentración”
El general Weyler, primer
com a repressor de Cuba i
després com a governador
militar de Barcelona, una de
les bèsties negres del ¡Cu-
Cut! Els comandants de la rebel·lió
LAS TROCHAS
“La Guerra chica” 1895 - 1898
Expansionisme americà
Voladura del “Maine”
La pèrdua de Cuba 5
Insurrecció cubana (José Martí) i a Filipines (José Rizal)
Repressió espanyola (Valerià Weyler)
Intervenció americana
Campanya patriòtica bèl·lica
http://www.mgar.net/cuba/cuba_98.htm
Hearst,
William
Randolph
La guerra de Cuba: El mapa de la guerra
tornar
Notes: 1) Ferrocarrils cubans al 1868; 2) Límits provincials; 3) Llocs de l’aixecament del 1868; 4) Llocs célebres a la Guerra Llarga; 5) Llocs de l’aixecament del 1895; 6) La "invasió d’Occident"; 7) Intervenció nordamericana; 8) Zones de major resistència espanyola; 9) Zones de predomini de la insurrecció cubana.
“La Guerra chica” 1895 - 1898
Expansionisme americà
Voladura del “Maine”
La pèrdua de Cuba
Insurrecció cubana (José Martí) i a Filipines (José Rizal)
Repressió espanyola (Valerià Weyler)
Intervenció americana
Campanya patriòtica bèl·lica
Derrota espanyola
Derrotes navals de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba
Tractat de París (1898)
Conseqüències
Pèrdues econòmiques i humanes (crisi)
Crisi cultural (Generació del 98)
Crisi social (Regeneracionisme, Joaquin Costa)
Joaquín Costahttp://www.mgar.net/cuba/cuba_98.htm
Conseqüències de la pèrdua de Cuba
Pèrdues humanes
Crisi econòmica (pujada de preus)
Inici de la desintegració del sistema de la Restauració
Crisi cultural
“Generació del 98”
Consciència crítica (intel·lectual)
Regeneració del país
Són causa de
Busca la
Frustració nacionalResultat d’una
Es converteix ensorgeix Pesimisme
Crítica
(Unamuno, Pio Baroja...)
Joaquín CostaRepresentat per
ACTITUDS DELS CATALANS DAVANT LA GUERRA DE CUBA
• Defensa majoritària de l’espanyolitat de Cuba suport a la política de
guerra de l’Estat espanyol
• les classes benestants (industrials, comerciants)
• les principals entitats econòmiques catalanes (Foment del Treball Nacional )
Causa beneficis econòmics de les exportacions catalanes a l’illa degut a :
- Aranzels (1891)
- Derogació del tractat de comerç amb EEUU (1894)
• Oposició a la guerra classes populars (injust servei militar “quintes”: no
poden pagar els 300 duros de la redempció).
• pacifisme, antimilitarisme
• oposició frontal a la guerra dels republicans federals -F. Pi i Margall-
(defensen la llibertat dels cubans a elegir el seu destí)
• Forces catalanistes:
• suport al govern a l’inici del conflicte
• la premsa catalanista (La Renaixença i La Veu de Catalunya) no ataca els
patriotes cubans)
• des de 1887 es posicionen a favor de la descentralització del govern:
- critiquen el fracàs del projecte autonomista de Sagasta
- defensen negociació amb concessió de l’autonomia
LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 98
La primera gran crisi de la Restauració (del sistema polític, de la societat i la
cultura):
• Economia
- A Cuba (colònia), importants pèrdues materials
- A Espanya (metròpoli), els deutes de guerra impulsen
• la reforma de l’hisenda (Fernández Villaverde) + pressió fiscal (+ recaptació)
• Política
- sobreviu el sistema i el torn dinàstic
- els nous governs es fan ressò del regeneracionisme (corrent molt crític)
Manifest del general Polavieja (1 setembre 1898), ben acollit per sectors
burgesia catalana: Junta Regional d’Adhesions al programa del general Polavieja
• reformes a l’administració
• descentralització política
• Crisi moral i ideològica• Impacte psicològic en la societat i classe política fi del mite de l’imperi espanyol
• simultàniament, expansionisme imperialista i colonial a Àsia i Àfrica
Espanya,`potència secundària
• visió negativa d’Espanya per la premsa internacional influència en l’opinió pública
nacional
CAMILO GARCÍA DE POLAVIEJA Y DEL CASTILLO (1838-1914)
Nacido en Madrid el 13 de julio de 1838, sentó plaza como soldado voluntario en
1858, y obtuvo todos sus ascensos en campaña hasta el grado de brigadier,
logrado en 1876, Teniente general en Cuba en 1880, al año siguiente pasó al
mando de la Capitanía General de Andalucía, y en 1888 a la de Puerto Rico. En
1890-1892 fue gobernador y capitán general en Cuba, y ocupó idéntico cargo en
Filipinas en 1896-1897. A pesar de actos como el fusilamiento del patriota José
Rizal, Polavieja logró una cierta popularidad entre medios cortesanos, el
catalanismo burgués conservador y entre elementos clericales, como lo
demostró la famosa "crisis del balcón" a su vuelta a España en mayo de 1897.
El cardenal Cascajares apoyó su candidatura para encabezar un movimiento
político católico y, tras el Desastre, Polavieja publicó el 1 de septiembre de
1898 una carta-manifiesto de tono regeneracionista que se centraba en
reformas de la Hacienda, el Ejército y las administraciones municipal,
provincial y de Justicia, además de la descentralización administrativa
para Cataluña. No sin reticencias, Polavieja participó como ministro de la
Guerra en el gobierno Silvela de marzo de 1899, pero hubo de dimitir el 30 de
septiembre ante los recortes presupuestarios impuestos al Ejército por el
ministro de Hacienda, Fenández Villaverde. Retirado de la política, murió en
Madrid el 5 de enero de 1914. [EGC] (694 p.)
Manifiesto del General Polavieja
Parecería trabajo pueril, ante la magnitud aterradora de la catástrofe, enumerar una por una
las novedades que hay que introducir en la gobernación del Estado para curar los males que
la Patria padece y evitar que se repitan (…). Hay que elevar la cultura del país convirtiendo
la enseñanza de bachilleres y doctores en educación de hombres formados para las luchas
de la vida y de ciudadanos útiles a su Patria. Hay que organizar los Tribunales de modo que
entre ellos y la conciencia popular se restablezca aquella confianza que los desafueros de la
política les arrebatara. Hay que restaurar la hacienda fundándola en prácticas de sinceridad,
trayendo a tributar todas las manifestaciones de la riqueza, haciendo efectivo el principio de
la proporcionalidad en las cargas (…). Y hay, sobre todo, que purificar nuestra
administración, y destruir sin compasión y sin descanso ese afrentoso caciquismo de que
me repugna hablar, pero en cuya extirpación me emplearía con tal empeño que, por sólo no
lograrla, habría yo de considerar fracasados todos mis intentos (…).
Necesidad imperiosa es que la vida económica del país se desenvuelva sin las trabas de
una centralización que levanta entre nosotros ya alarmantes protestas. Ha de estar ciego el
que no vea que casi todas las regiones de España, en particular las que se aventajan por su
cultura, su laboriosidad y su riqueza, mirando quizá más a los efectos que a las causas,
atribuyen a la índole misma y a la organización del poder central los malos resultados de la
política seguida hasta aquí (…). Bajo poderes vigorosos que mantengan la unidad política,
refrenando enérgicamente hasta la más breve tendencia a disgregaciones criminales e
imposibles, yo no veo inconveniente, sino más bien ventaja, en llegar a una amplia
descentralización administrativa (…).
Manifiesto del General Polavieja
(1 de septiembre de 1898)
EL KRAUSISME
El krausisme és una ideologia iniciada pel pensador postkantià
alemany Karl Christian Friedrich Krause (1781-1832). Es
desenvolupà fins la seva màxima expressió pràctica a Espanya,
gràcies al seu gran divulgador, Julián Sanz del Río i a la Institución
Libre de Enseñanza dirigida per Francisco Giner de los Ríos,
además de la contribución de un gran jurista como Federico de
Castro.
Es fonamenta en una conciliació entre el teisme i el panteisme,
segons la qual Déu, sense ser el món ni estar fora d’ell, el conté en
sí i en transcendeix.
Aquesta filosofia es resumeix en l’obra de Krause Ideal de
humanidad para la vida (1811).
Les implicacions pedagògiques de la filosofia krausista obliguen a:
• posar en contacte directe a l’alumne amb la naturalesa i amb
qualsevol objecte de coneixement importància de las classes
experimental i les excursions),
• establir una gradació des del germen de cada disciplina de
coneixement fins a la complexitat dels nivells superiors.
És fonamental la laïcitat i la creença adogmàtica en un déu aliè a
reglamentacions de cap mena.
La Institución Libre de Enseñanza ,fundada el 1876 per un grup
de catedràtics (Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de
Azcárate, Nicolás Salmerón), separats de la Universitat per
defensar la llibertat de càtedra.
Això els obligà a prosseguir la seva tasca educativa al marge dels
centres universitaris de l’ Estat creació d’un establiment
educatiu privat, primer en ensenyament universitari i, després,
educació primària i secundària.
En el projecte hi van participar Joaquín Costa, Augusto González
de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres
personalitats compromeses en la renovació educativa, cultural i
social.
LA INSTITUCION
LIBRE DE ENSEÑANZA
EL LICEU ESCOLAR
• És un corrent molt crític envers la història d’Espanya.
• Defensa la necessitat de modernitzar la cultura i el desenvolupament de la ciència
•Reconstitución y europeización de España
EL REGENERACIONISME
Joaquín Costa“Oligarquía y caciquismo”
Incentivar educació, europeïtzació,
descentralisme i política hidràulica i agrària
Despesa, escola i set claus al sepulcre del Cid.
Alguna influència i poca
efectivitat pràctica
escriu
proposa
Per això cal
Mobilitzar les classes mitjanes (“Masses neutres”)
i aplicar una “disciplina social fèrria” amb un
“cirugià de ferro”
Reconstitución y europeización de España
“(...) Oligarcas y caciques constituyen lo que solemos denominar clase
directora o gobernante, distribuida o encasillada en "partidos". Pero aunque
se lo llamemos, no lo es; si lo fuese, formaría parte integrante de la Nación,
sería orgánica representación de ella, y no es sino un cuerpo extraño, como
pudiera serlo una facción de extranjeros apoderados por la fuerza de los
Ministerios, Capitanías, telégrafos, ferrocarriles, baterías y fortalezas para
imponer tributos y cobrarlos.
(...) Contener el movimiento de retroceso y africanización absoluta y relativa
que nos arrastra cada vez más lejos, fuera de la órbita en que gira y se
desenvuelve la civilización europea; llevar a cabo una total refundición del
Estado español sobre el patrón europeo, que nos ha dado la historia y a
cuyo empuje hemos sucumbido(...) o, dicho de otro modo, fundar
improvisadamente en la Península una España nueva, es decir, una España
rica y que coma, una España culta y que piense, una España libre y que
gobierne."
Oligarquía y caciquismo, Joaquín Costa (1901)
Joaquín Costa y Martínez (Monzón, Huesca, 1846 - Graus, Huesca, 1911)
Jurista, historiador y erudito español representativo del movimiento regeneracionista.
Procedente de una familia campesina modesta, consiguió estudiar en la Universidad
de Madrid, doctorándose en Derecho (1872) y Filosofía y Letras (1873). Su
dedicación a la docencia se vio truncada por la estrecha política universitaria del
momento, que le decantó hacia otras actividades como la de notario, letrado de
Hacienda y profesor de la Institución Libre de Enseñanza. a crisis agrícola de finales
del siglo XIX y, sobre todo, la conmoción que sufrió la conciencia nacional española
con la derrota en la guerra frente a Estados Unidos y la consiguiente pérdida de las
posesiones coloniales de Cuba, Puerto Rico y Filipinas (1898), le estimularon en sus
ataques al orden establecido y la búsqueda de propuestas de cambio.
Postuló la recuperación de la economía y de la sociedad agrarias a partir de:
• las tradiciones españolas (Colectivismo agrario en España, 1898) y
• de una política de fomento (Política hidráulica, 1911), como base para la
reconstrucción del país y su inserción entre las potencias europeas (Reconstrucción
y europeización de España, 1900).
De convicciones republicanas, en 1896 fracasó en su primer intento por hacerse
elegir diputado, acentuando desde entonces la crítica al dominio de los caciques en
el medio rural, que corrompía las elecciones y tergiversaba el sentido del sistema
parlamentario (Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno de
España, 1901-02). Canalizó la actividad política a través de organizaciones de
nuevo cuño como la Liga Nacional de Productores y las Cámaras de Comercio.
Generació del 98
Corrent crític i pessimista en la literatura i el pensament:
Pío Baroja,
Azorín,
A. Machado.
R. de Maeztu
M. de Unamuno,
La pèrdua de l’imperi espanyol havia de ser un revulsiu per a estimular la
regeneració moral, social i cultural del país.
A Catalunya : Tancament de Caixes i consolidació del catalanisme polític.
LA FI D’UNA ÈPOCA
• Aplicació ineficaç de la política regenracionista
• L’exèrcit va perdre prestigi.
es generalitzà el sentiment antimilitarista entre les classes populars, i
alhora un gir envers postures més “dures” per part de la classe militar, que
culpaven els polítics del desastre.
1898
1902
1931
1923
Regnat d’Alfons XIII
La Crisi de la Restauració
Crisi del sistema de la
Restauració
1
El fracàs del regeneracionisme provoca la
1.1.- El desastre del 98
Crisi del sistema de la Restauració
Provoca la necessitat
de regeneració del
sistemai
- Repatriació de capitals (reactivació industrial)
- No s’assumeix responsabilitats
- No provoca grans canvis polítics (continua la
monarquia)
Estén la crítica sociopolítica
La generació del 98 (Miguel de
Unamuno, Pío Baroja...)
Regeneracionisme de Joaquín Costa
Modernització
L’origen de la crisi1 Pèrdua de les colònies i crisi política
