LA REIAL SÉQUIA DE MONTCADA:

NOTES SOBRE LA HISTÒRIA D’UNA INSTITUCIÓ DE REG

I LA SEUA PRODUCCIÓ DOCUMENTAL1

Ignasi Mangue Alférez

Andreu Martínez Arnal

INTRODUCCIÓ

L’horta de l’aigua, l’horta estimada, l’horta seductora, l’horta de la memòria, l’horta dels

camins, l’horta del verd, l’horta treballada, l’horta sentida, l’horta del menjar, l’horta

musicada... totes aquestes imatges, més o menys transcendentals, part indefugible del món

quotidià dels nostres avantpassats, romanen en les nostres reflexions actuals2. Al fil

d’aquesta asseveració no resulta gens estrany l’interés suscitat als darrers anys per les

séquies, molins i, en general, per qualsevol apropament a les qüestions relacionades amb els

diversos aspectes de la cultura de l’aigua arreu del País Valencià3 i, particularment, dins

l’Horta de València. En aquest sentit, hom constata com la intensa producció bibliogràfica

sobre els regadius tradicionals, contrasta amb la clara reculada d’aquestes grans xarxes de

reg, a esquerra i dreta del Túria4, ja que aquestes, en major o menor grau, es troben en vies

1 Aquesta comunicació és fruit dels treballs que estem duent a terme en l’Arxiu de la RSM per a l’organització,

classificació i inventariació de la seua documentació.

2 Vegeu els distints números de la revista comarcal La Roda del Temps, on s’hi arrepleguen de forma periòdica,

des de començaments de la dècada dels noranta de la centúria passada, part important dels estudis i articles

d’opinió sobre la cultura popular de l’Horta Nord.

3 Un bon exemple d’açò és el monogràfic, coordinat pel geògraf Joan MATEU, Les hortes valencianes: la fi d’un

mite?, dins el núm. 22 (estiu 1999) de la revista de difusió científica Mètode editada per la Universitat de

València.

4 La prolífica bibliografia sobre aquest tema, fa que esmentar totes i cadascuna de les investigacions que s’han

fet resulte un exercici excessivament feixuc. Nogensmenys, i sense voler ser exhaustius, cal remarcar els

següents treballs: BURRIEL, E., La Huerta de Valencia. Zona sur. Estudio de geografia agraria, tesis doctoral

publicada por la Institución Alfonso el Magnánimo, Valencia, 1971; SALES, V., El regadío en la demarcación de la

Real Acequia de Moncada, tesi de llicenciatura inèdita, Universitat de València, 1986; GLICK, T. F., Regadio y

sociedad en la Valencia medieval, Valencia, 1988; ROSSELLÓ VERGER, V. M., “Els molins d’aigua de l’Horta de

de franca desaparició donat l’irrefrenable avanç urbanitzador i especulador que viu el solar

de la nostra comarca.

Un dels millors exemples d’aquesta conjuntura actual, és la Reial Séquia de Montcada, un

gran espai hidràulic —entre Paterna i Puçol— d’arrel mil·lenària, on l’economia i la cultura

de l’aigua, ha resultat un element vital en la conformació del teixit social d’aquest territori,

alhora que ha configurat un paisatge específic. D’acord amb això, el nostre objectiu

fonamental consistirà en realitzar un acostament a la història de l’esmentada Séquia —

origen, evolució, i desenvolupament—, tot situant la documentació per ella generada en les

activitats i funcions definides pel seu context com a comunitat de regants de l’Horta. Per a

la consecució d’aquest propòsit tractarem, en primer lloc, de comprendre la naturalesa de la

institució que estudiem, és a dir, donarem unes indicacions sobre la finalitat de la seua

existència al llarg del temps, fent un repàs de les seues activitats quotidianes i dels òrgans

creats per aconseguir aqueix fi. En aquest sentit, hem considerat adient, començar per fer

una ullada als esdeveniments històrics més notables que coneguem fins ara; per a

posteriorment, exposar breument la normativa jurídica que ha regulat el seu funcionament,

tant a nivell intern com extern, mostrant, tot seguit, el seu organigrama de càrrecs. El darrer

dels nostres objectius consistirà en fer una mena d’història de la documentació de l’Arxiu

de la Reial Séquia de Montcada (RSM)5, paral·lela, en part, a la pròpia història de la

institució6, on tractarem alguns dels episodis pels quals ha travessat aquesta documentació

València”, Los paisajes del agua. Libro jubilar dedicado a Antonio López Gómez, Universitat de València i d’Alacant,

1989, p. 317-346; MARCO SEGURA, J. i MATEU BELLÉS, J. F., “Las acequias medievales de la Huerta de

Valencia”, dins Homenatge a Pierre Guichard. De la societat islàmica a la feudal. Vint anys d’al-Andalus, València,

inèdit, 1996; MANGUE ALFÉREZ, I. i MARTÍNEZ ARNAL, A., “Conflictivitat hidràulica a l’Horta de València:

la séquia de Rascanya al segle XIX”, dins Actes del Ier Congrés d’Estudis de l’Horta Nord, Meliana, 1997, Ed.

CEHN, València, 2000, p. 277-301; GUINOT, E. (coor.), La Real Acequia de Moncada. Su patrimonio hidráulico,

Conselleria d’Agricultura, València, 1999; SANCHIS IBOR, C., Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València,

Servei de Publicacions de la Universitat de València, València, 2001; i MANGUE ALFÉREZ, I., “Paisajes de

regadío en el interfluvio Túria-Carraixet” i “Tormos, Mestalla y Rascanya en Marxalenes: un paisaje del agua

en transformación”, dins: Marxalenes: de alquería islámica a barrio de la ciudad de Valencia, Ajuntament de València,

2001, p. 79-122, i 165-182. Cal afegir-hi, també, les aportacions col·laterals de Tomas Peris Albentosa i Marc

Ferri, vegeu: FERRI RAMÍREZ, M., “Reorganización de los regadíos valencianos en el siglo XIX: las

ordenanzas liberales de la provincia de Valencia (1835-1850)”, Áreas, 17 (1997), p. 77-89; i PERIS ALBENTOSA,

T., “La conflictivitat hidráulica en el País Valenciano entre los siglos XII y XVIII”, Áreas, 17 (1997), p. 44-60.

5 A partir d’aquest moment ens referirem a la Real Séquia de Montcada amb les inicials RSM.

6 Els vestigis i senyals escrits conservats al present per la pròpia Séquia —els seus documents—, són la

fins arribar als nostres dies.

UN BREU REPÀS A LA HISTÒRIA DE LA RSM

La història de la RSM, a banda de les consideracions llegendàries sobre el seu origen i

formació7, possiblement, s’inicià en un moment indeterminat, a cavall dels segles IX i X

d.c., quan els andalusins que poblaven aquestes terres, projectaren la construcció d’una gran

xarxa de regadiu fluvial, derivada del Guadalaviar, la qual s’estendria sobre la planura litoral

que envoltava la ciutat de Madina al-Turab i el seu territori rural. És molt probable, també,

que aquesta gran xarxa de grans séquies, es dissenyara de forma inicial, sobre les esmerlides

restes d’un esquelet hidràulic d’època romana8 o, fins i tot, anterior, i els regs corresponents

a les primeres colonitzacions agràries islàmiques: una sèrie de petits regadius —amb fonts,

ullals i alguna sènia— sobre diversos paleollits naturals que discorrien per espais

d’aiguamolls9. Tot i la més que possible incorporació de les infrastructures d’irrigació

preexistents, els nous grans canals de reg creats pels musulmans en el període indicat,

introduïren importants i singulars innovacions tecnològiques, sempre sota l’empara del vell

principi fonamental de la gravetat10. Les noves séquies, constituïen caixers normalment de

terra, que és distraien del riu a través d’una gran presa —feta amb materials més o menys

sòlids—, anomenada assut11. Des d’ací, aquestes séquies menaven la seua dotació

memòria de les activitats que ha desenvolupat. Activitats, que són al seu torn testimonis d’unes funcions i

d’una estructura organitzativa.

7 “(...) que aquella tuvo su principio donde hoy le mantiene y despues se esplicará, al cabo del término de la población nombrada

hoy villa de Paterna, junto al rio Goldavian ó Junio, cerca el monte donde antiguamente estaba la vieja Valencia, llamada

entonces Palancia, por haberla fundado Palalulo en el año novecientos y cincuenta de la creacion del mundo...” Ordenanzas de la

Real Acequia de Moncada y comentarios históricos, Valencia, 1972, p. 14.

8 GLICK, T. F (1988): op. cit., p. 268.

9 El treball més complet sobre la descripció, i principals trets del funcionament de la hidràulica andalusina a la

Ribera Baixa del Xúquer i a l’Horta de València —en el seu vessant meridional—, és el desenvolupat pel

geògraf Carles Sanchis a la seua tesi doctoral. SANCHIS IBOR, C (2001): op. cit., pp. 61-76.

10 “En efecte, l’estructura material de les sèquies és la plasmació territorial d’una tecnologia hidràulica que cal

desxifrar i avaluar en el context social que la va elaborar (…) Tot i que semble una boutade, cal insistir-hi i

deduir-ne les conseqüències: els àmbits regats estan sotmesos a la llei de la gravetat.” MATEU BELLÉS, J.

(1989): op. cit., p. 166.

11 “Como en todas las presas de derivación, su propósito era, en primer lugar, reducir la velocidad de las aguas

—cosa importante en la derivación de aguas corrientes intermitentes que fluyen con gran velocidad durante

las avenidas— y, en segundo lugar, elevarlas al nivel necesario para su derivación.” GLICK, T. F. (1988): op.

corresponent a cadascuna d’elles cap als perímetres de reg situats a la vora dels principals

nuclis de poblament —alqueries12— mitjançant un seguit de punts de repartiment, com ara

les llengües13, rolls o partidors. D’aquesta manera, fou com, a poc a poc, i de forma

asincrònica —en diferents etapes cronològiques encara no desvetlades14—, es materialitzà

la configuració de les huit grans séquies de l’Horta que coneguem al present: Rovella,

Favara, Mislata, Quart (Benàger i Faitanar), Tormos, Mestalla, Rascanya i Montcada.

Aquesta darrera séquia, pertanyia al conjunt de canals derivats del Túria que junt amb les de

Tormos, Mestalla, i Rascanya —Isba—; naixien al seu marge esquerre. A més,

geogràficament, aquest canal era el primer situat sobre la vora del riu, ja que la seua presa es

trobava a la capçalera de la resta d’assuts de les altres séquies, dins l’actual terme de Paterna.

Hom ha de tenir en compte una sèrie d’entrebancs que dificulten el coneixement d’aquest

antic canal d’irrigació. Com ja indicàvem adés, a més de no saber de primera mà la seua

data de construcció, ni tenir informació directa sobre el seu procés de realització, ja que ni

l’arqueologia, ni les paupèrrimes fonts documentals conservades d’aqueix període, a hores

d’ara, ens han proporcionat cap informació concreta sobre aquest canal; tampoc podem

afirmar quin fou el veritable nom d’aquestes “autopistes de l’aigua” abans de la conquesta

cristiana, ja que els comprovats obstacles i perversions toponímics dels conqueridors feudals15

cit., p. 253.

12 Vegeu: GUICHARD, P., Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII),

Biblioteca Nueva y Universitat de València, Madrid i València, 2001, pp. 301-307.

13 Per a una comprensió senzilla i didàctica dels distints tipus d’artefactes hidràulics emprats a l’Horta per al

repartiment de les aigües, vegeu: BURRIEL, E. (1971): op. cit., p. 187-194.

14 Més enllà de l’imaginatiu assaig —vernissat de mistificació històrica reaccionària— llançat pel jurista i

diputat conservador Borrull (vegeu: BORRULL, F. J., Discurso sobre la distribución de las aguas del Túria y deber

conservarse el tribunal de los acequieros de Valencia, Imp. Benito Monfort, Valencia, 1828), sobre l’origen i evolució

de les séquies derivades del Túria, poc més s’ha dit sobre el procés de gènesi d’aquests grans canals de la

planura valenciana, ja que tot i les diferents postures historiogràfiques esbossades (romanes, ibèriques, o

islàmiques) al respecte, entre les darreries del huitcents i les primeres dècades del segle XX, cap d’elles resultà

precisa en el seu plantejament. Nogensmenys, l’any 1996, dos especialistes sobre els regadius tradicionals

valencians, el geògraf Joan Mateu i l’enginyer de camins Juan Marco, donaren a conèixer una hipòtesi

innovadora i bastant suggeridora sobre la conformació del regadiu medieval de l’Horta de València. Suposició

on, grosso modo, a partir de raonaments, estrictament geomorfològics i enginyerils d’aquestes séquies, i la seua

disposició espacial sobre l’edifici que ocupa el pla d’inundació del Túria, s’exposaven distintes fases i

actuacions constructives —intercalades entre l’època islàmica i el posterior període feudal— en l’ordenació

d’aquesta xarxa de reg.

15 “I cal dir d’antuvi que són ja fòssils lèxics, per tal com el parlar romànic dels mossàrabs i hispano-

sobre el substrat musulmà, no foren aliens al món del regadiu de la nostra comarca. En

aquest sentit, assenyalàvem fa uns anys, en relació a la designació de la séquia de Rascanya,

com el nom d’aquesta diferia respecte la seua denominació presumiblement anterior

d’Isba16, confirmant les sospites que apuntaven a una intervenció dura per part dels cristians

en la identificació dels distints ítems que conformaven el paisatge rural d’aquest territori a la

vora del Túria.

Aquesta constatació, permet entendre que, ara per ara, desconeguem com s’anomenava la

Séquia de Montcada17, quan aquestes terres formaven part de Sharq al-Andalus.

Haurem d’esperar, doncs, a l’arribada dels conqueridors catalano-aragonesos del segle XIII,

per a identificar alguns dels aspectes de la gran séquia que creuava el Riu Sec Barranc de

Carraixet, com per exemple la ubicació i extensió del seu recorregut. La primera

referència oficial coneguda de la RSM, apareix en un privilegi reial a les darreries de l’any

1239. Aquesta concessió de les séquies de l’Horta als pobladors de València18, no només

certificava amb contundència que la titularitat de la Séquia de Montcada —designada

aleshores com cequia real—, estava en mans de la monarquia, sinó que també indicava que el

musulmans havia estat absorbit virtualment per l’àrab, un àrab dialectal plagat d’un bon nombre de mots

romànics incorporats al seu vocabulari quotidià però inintel·ligible per als nous pobladors de les terres

valencianes (…) Julià Ribera ja féu observar (Disert. Y op., II, pp. 355-357) que els escrivans de Jaume I no

devien entendre ni tan sols els préstecs romànics de l’àrab valencià (…) Si els escrivans catalano-aragonesos

del XIII no entenien els elements romànics del dialecte àrab de València, no podem esperar que entenguessen

l’element àrab” FERRANDO I FRANCÉS, A. (dir.), Llibre del Repartiment de Valencia, (ed. facsímil), Ed. Vicent

Garcia editores, Paterna, 1978, pp. XXXIX i XL.

16 MANGUE ALFÉREZ, I. i MARTÍNEZ ARNAL, A (2000): op. cit., p. 278.

17 Resulta força interessant la hipòtesi plantejada per Enric Guinot sobre la relació entre el nom de l’alqueria

del Repartiment i de la séquia. Vegeu sobre aquestes qüestions: GUINOT, E., “El desplegament feudal sobre el

Pais Valencià. Repartiment i colonització a l’Horta de València. Montcada (1239-1246)”, Col·loqui el feudalisme

comptat i debatut, Barcelona, 2002.

18 “Per nos, e per los nostres donam, e atorgam per totstemps a vos tots ensemps, e sengles habitadors, e

pobladors de la ciutat, e del regne de Valencia, e de tot lo terme de aquell regne totes, e cascunes cequies

franques, e liures majors, e mijanes, e menors ab aygues, e ab manaments, e ab duhiments daygues, encara

aygues de fonts: exceptat la cequia real qui va a Puçol: de les quals cequies, e fonts hajats aygua, e

enduhiments, e manaments daygues tostemps continuament de dia, e de nuyt. En axi que puscats daquelles

regar, e prendre aygues sent alcuna servitut, e servici, e tribut, e que prenats aquelles aygues segons que

antiguament es, e fo stablit, e acostumat entemps de sarrahins” Fori Regni Valentiae, fur XXXV, rubrica XVI

(“De servitut daygua e daltres coses”), fol. IX., r, vol. I, Impremta de J. De Mey, València, 1547 (facsímil),

Institut Valencià d’Administració Pública, València, 1990.

seu trajecte s’estenia almenys, fins a Puçol; la qual cosa li atorgava el rang de major

derivació hidràulica de tota l’horta regada pel riu Guadalaviar. Un any després, un

enfrontament entre Guillem d’Entença i Assalit de Gúdal senyors de El Puig i Puçol,

respectivament amb motiu d’un conflicte per la delimitació dels termes d’ambdues

alqueries19, confirmava l’arribada d’aquest canal fins a Puçol. Una altra dada més, que

corroboraria açò, és un privilegi reial de 1260 assenyalat per Glick20 segons el qual, les

aigües d’aquesta gran séquia es perllongaven fins a l’actual terme de Sagunt, regant les terres

de l’Arrif21.

D’altra banda, una vegada iniciades les primeres passes en el procés de colonialització

feudal de l’Horta22, Jaume I procedí a concedir en 1268, la Séquia de Montcada als seus

hereters23. Aquest, sens dubte, és el principal punt d’inflexió en el devenir històric de la

19 “En l’enumeració dels límits s’especifica la forma en què les aigües de la dita séquia es dividien entre les

alqueries de Puçol i El Puig mitjançant un partidor. En concret, s’assenyalava que: (...) de caminus qui redit de

Morbiedro apud Valenciam, et ita comodo tendit cequiam qui transversat caminum ubi alzat unam ficulneam, et usque ad

partitorum de aqua, in quo partitorio discernunt illa, aquam Annesa et Pozuel, et de ista aqua prendit in isto partitorio Pozuel

III partes, et prendet Annesa quartam parte in illo partitorio metipso. Et de illa quarta parte istius aque que Annesa prendet,

prendet Pozuel medietatem, et sic se dividunt istas aquas, et demum furunt terminos dividendo et fincando bogas, et usque ad

marem”, dins: MARTÍNEZ ARNAL, A., Història i informàtica. Un sistema d’informació històrica per a l’estudi del procés de

colonització feudal de l’Horta Nord durant el segle XIII, treball d’investigació inèdit, Universitat de València, 1999.

L’anterior text esta extret de: 1240, novembre, A.C.V. Pergamí 2372. Còpia del segle XIV. Publicat per

GARCÍA EDO, V., “Actitud de Jaime I en relación con los musulmanes del Reino de Valencia durante los años

de la conquista (1235-1245). Notas para su estudio.” Ibn Al-Abbar. Polític i escriptor àrab valencià (1199-1260).

Generalitat Valencina. Conselleria de Cultura Educació i Ciència. València, 1990, pp. 318-319.

20 Aquest autor esmenta dit privilegi citant a Chabret. GLICK, T. F. (1988): op. cit., p. 124.

21 Vegeu també: LLORENS Y RAGA, P. L., La ciudad de Moncada (ensayo histórico), Valencia, 1950, p. 144; i FERRI,

M., i SANCHIS, C., “Transformacions al regadiu històric valencià: la Séquia Major de Morvedre”, Cuadernos de

Geografia, núm. 61, Universitat de València, 1997, p. 33.

22 Per una bona aproximació a les primeres colonitzacions feudals a l’Horta Nord, reprengueu l’esmentat

treball d’Enric Guinot sobre la descripció i evolució del senyoriu que l’Orde del Temple anava consolidant en

la zona central d’aquesta séquia amb les terres de les alqueries de Montcada, Massarrojos, Benifaraig, Carpesa,

Binata i Borbotó, en: GUINOT RODRIGUEZ, E. (2002): op. cit.

23 “Noverint universi quod nos Iacobus…per nos et nostros, concedimus vobis, universis et singulis

habentibus et habituris castra, hereditates, alquerias et quascunque alias posessiones sub cequia de Moncada,

in perpetuum ipsam cequiam, que vocatur Real, liberam francham ab omni servitute et exaccione regali et

personali, prout ipsa hucusque tenuistis et cum cequis, aqueductibus, alveis magnis et parvis, factis et faciendis

et cum omnibus aquis inde currentibus, ita quod ex ipsa cequia possitis vos et vestri successores in perpetuum

pròpia Comuna de Montcada, doncs, des d’aquest mateix moment la titularitat governativa,

jurisdiccional i administrativa del canal correspongué als seus comuners, els quals

s’organitzaren en una institució de reg que ha perdurat fins als nostres dies. D’acord amb

això, la història de la RSM anà desenvolupant-se al llarg dels segles medievals, a partir d’una

sèrie de privilegis reials que han configurat el teixit d’obligacions i drets que regulen el seu

funcionament. Aquests privilegis es troben recollits en el llibre de les Ordenances de la

RSM i, bàsicament, el que fan és confirmar diverses prerrogatives, com ara: l’autonomia

judicial del sequier i els dotze síndics per resoldre els conflictes per l’ús de les aigües i

imposar penes als infractors; el cobrament del dret de sequiatge i taxa als comuners; la

regulació del manteniment i reparació dels canals; l’organització de la distribució de l’aigua,

tant dins la pròpia séquia, com a la resta de séquies de l’Horta —tandeig, i la supressió de

les obres noves que s’havien realitzat tant la séquia com en el riu, prohibint la seua

construcció en el futur. Paral·lelament, i al llarg dels segles posteriors, anà produint-se un

eixamplament lent però continu de la superfície regada d’aquests canals. La qual cosa, junt a

la irregularitat del cabals que proveïen el regadiu constituí una successió d’esdeveniments

cada cop més conflictius per l’ús de l’aigua.

En aquesta situació a mitjans del segle XVII s’arribà a un altre punt d’inflexió en la història

de la RSM, que suposà un increment de les disputes a tots els nivells24, això motivà un

doble procés de reformulació de les seues reglamentacions: d’una banda, s’establí un acord

—concòrdia— entre els regants de El Puig i Puçol —jussans— i la resta de la séquia per tal

d’ordenar el reg; arran d’açò, es féu en 1658 un reconeixement —visura— de tot el canal

que identificà totes les derivacions amb el seu nom i la quantitat d’aigua que els

corresponia; de l’altra, durant la segona meitat del sis-cents —1671 i 1677— es produí

també una revisió i recopilació de tota la documentació que la séquia anà aplegant, la qual

cosa suposà un fixament de les regles que regulaven el funcionament del sistema d’aquest

canal de reg. Aquesta reorganització del regadiu fou general en totes les principals hortes

valencianes, i en particular a l’Horta de València, a més, hom la relaciona amb el creixent

rigare molere et ex ipsis aquis omnia facere …” Vegeu: LLORENS Y RAGA, P. L. (1950): op. cit., pp. 321-323.

Sobre les implicacions d’aquesta concessió, vegeu: SOLER, A., “Un país de set jornades de llong: Aspectes de

la reordenació del territori colonial de València per Jaume I”, Cuadernos de Geografía, 63, València, 1998, pp.

220-221.

24 Vegeu per a una perspectiva general de la conflictivitat hidràulica al País Valencià durant l’Antic Règim en:

PERIS ALBENTOSA, T. (1997): op. cit., pp. 51-58.

intervencionisme per part de la Corona en l’administració del regadiu des de les acaballes

del segle XVI25. Aquesta política regalista que veia en l’expansió del regadiu una important

font d’ingressos es mantingué durant el segle XVIII, completant-se per al cas de la RSM en

la demanda per part de la Monarquia —durant el regnat de Ferran VI—, d’una còpia de

tota la normativa jurídica que fins aleshores afectà a la seua gestió. Aquest augment de

l’intervencionisme per part de l’Estat tingué la seua perllongació durant el segle XIX amb

els processos de despatrimonialització de l’aigua fruit de les transformacions en els models

de gestió dels regadius que implicà la instauració del règim liberal26.

LES ORDENANCES DE LA RSM

Una vegada exposats alguns dels elements generals que han modelat la història de la RSM

cal, també, fer un esguard respecte el procés de configuració de les seues reglamentacions.

Però, abans d’endinsar-nos en les particularitats sobre el funcionament d’aquesta comunitat

de regants, caldria preguntar-nos, quines poden haver estat les motivacions socials que han

definit el seu tarannà com organisme encarregat de la gestió, distribució i ús de l’aigua per al

reg. En aquest sentit, ens ha semblat com a vàlida i aplicable al nostre cas, la proposta que

féu l’investigador nord-americà Arthur Maass27, qui identifica en els sistemes de regadiu

d’arreu, cinc objectius, com són: el control local28, la participació popular, la imparcialitat en

el tractament dels individus afectats, l’augment dels beneficis i la justícia en la seua

distribució, i, per últim, l’autoritat en la resolució del conflicte. Bàsicament, aquests

propòsits són conseqüència de la interacció de diversos factors, tant d’índole física —

hidrologia, clima, topografia, etc.— com socioeconòmica —sistema econòmic, valors

25 Ibíd., pp. 55-57.

26 “L’establiment, al segle XIX, del règim liberal i el consegüent desmantellament de l’Antic Règim es concretà

en un model de gestió hidràulica, controlat per les comunitats de regants en mans dels propietaris però

sota la supervisió del govern estatal, que fou font de gran nombre de disputes de les quals, com veurem més

endavant, no restà al marge la Séquia de Montcada”. Vegeu: FERRI RAMÍREZ, M. (1997): op. cit.; i MANGUE

ALFÉREZ, I. i MARTÍNEZ ARNAL, A. (2000): op. cit., pp. 280-285.

27 GLICK, T. F.: “Arthur Maass y el analisis institucional del regadío en España”, El agua como artefacto

Cultural, Arbor, 593, 1995, pp. 16-19.

28 Glick considera aquest control com la capacitat autònoma dels regants per autoorganitzar-se

col·lectivament. Nosaltres, el prendrem en un sentit, que matisa en part aqueixa afirmació, en introduir el

paper que estableix el poder municipal amb els regants. Per a una revisió crítica d’aquests supòsits, vegeu:

ROMERO, J., i PERIS, T., “Usos, distribució i control de l’aigua” en, Geografia General dels Països Catalans, vol II,

Els rius i la vegetació, ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992, pp. 256-260.

socials, organització política, etc.—, i tenen una manifestació tecnològica i jurídica

determinada. A més, els referits objectius poden actuar com a element complementari o

competitiu entre si, de manera que, serveixen per diferenciar unes comunitats de regants

d’altres. Tot això es concreta, també, en uns procediments operatius determinats, que

aniran variant en funció de les preferències particulars que prenguen cadascuna d’aqueixes

comunitats en l’elecció dels objectius assenyalats. En darrer terme, i això és el que més

interessa ara a nosaltres, aqueixes intencions tenen una plasmació material escrita palesada

en els documents que produeixen per a la seua gestió i en els respectius ordenaments

jurídics que determinen el seu funcionament.

Sota aquest punt de vista, hem de considerar el que avui coneguem com ordenances son el

resultat d’una compilació documental molt diversa, tant, pel que es refereix al seu contingut

com a la seua redacció en el temps. La mateixa RSM conserva, entre el seu patrimoni

documental29, aquest recull de fonts legals, és a dir, el conjunt de principis normatius que, al

llarg del temps, han anat acumulant-se, reglamentant la seua existència i competències, i que

constitueixen, com veurem tot seguit, el principal element informatiu, a l’objecte de fixar el

significat històric d’una institució com la que estudiem.

Primerament, quant a l’utillatge de caire jurídic, en què s’assentava la base d’aquesta

recopilació de drets i privilegis, cal dir que aquest coincideix amb el d’altres sistemes de reg

valencians semblants durant l’Antic Règim30, i abasta la totalitat de les atribucions

jurisdiccionals —legislatives, judicials i administratives— de la Séquia. D’acord amb això, hi

observem la suma de diferents fonaments jurídics, com els ja assenyalats privilegis

concedits per la Monarquia, el dret consuetudinari —el costum—, els acords de les juntes

generals i particulars de regants, i, en darrer terme, les resolucions establides pel propi

tribunal del sequier, i, sobretot, pels tribunals superiors de la Batlia, de l’Audiència de València

i, després de la imposició de la Nova Planta castellana, del Real Acuerdo.

Cadascuna d’aquestes distintes fonts de dret que acabem d’esmentar, concretaven la

competència de la RSM en matèria de reg, i apareixen reflectides en les seues Ordenances.

29 Diferenciem entre documentació i Ordenances sols a efectes purament operatius i per remarcar el caràcter

normatiu que tenen les segones, doncs, és clar, que les Ordenances formen part de la documentació i, de fet,

com veurem més endavant són el producte de la recopilació documental de diversos textos que al llarg del

temps han servit per a l’organització i funcionament de la Séquia.

30 Vegeu PERIS ALBENTOSA, T.: “Conflictividad y administración de Justicia en la Acequia Real de Alzira”,

Dels Furs a l’Estatut, I Congrés d’Administració Valenciana: De la Història a la Modernidat, València, 1992, pp. 726-

27.

Cal començar per assenyalar que els capítols que, posteriorment, esdevindrien l’inici

d’aquestes reglamentacions foren en el temps el seu primer cos de drets i privilegis, però

només en la mesura que foren autoritzats per diferents monarques. Així, es constata en els

apartats que al·ludeixen a les concessions reials que se li atorgaren a la Séquia en època

medieval; organitzant el tandeig entre les diverses séquies31. Tot seguit, cal tenir en compte

que la importància que tingué l’indicat costum a l’Edat Mitjana anà minvant

progressivament el seu paper en l’ordenament legal, paral·lelament a l’assoliment de majors

quotes de poder per part de l’Estat. Això es palesà en unes ordenances cada vegada més

minucioses, en un major pes per part de la jurisprudència afermada per les sentències del

propi tribunal de la Séquia o de l’Audiència valenciana, etc. En tercer lloc, les

determinacions i concòrdies adoptades per les juntes de regants foren bàsiques en el

desenvolupament del cos definitiu de les normatives d’aquesta Séquia32. Per últim, es palesa,

també, en aquestes ordinacions de la RSM, la seua creixent participació en les activitats

judicials, i en la defensa dels seus drets davant les freqüents intromissions en la seua

jurisdicció d’altres institucions.

Pel que fa a la redacció d’aquestes disposicions, observem com al seu començament

s’indica que: aplegats el sequier i els dotze síndics a Puçol, celebraren a principis d’octubre

de 1757 una junta, on s’acordà estendre en un llibre el conjunt de les Ordenances de la

RSM. Aquesta deliberació quedà reflectida en un document elaborat pel notari de la

Comuna de Montcada, Felip Matheu, a qui es manà, junt amb un altre notari, Pere Rodrigo,

i d’altres triats per ell, formar un llibre manual que havia d’estar en poder del llaurador escrivà

de la Séquia, davant la urgència de tenir-ne un on es recolliren les notícies i normes per les

quals es regia el funcionament d’aquesta comunitat de regants. Les raons que es

manifestaren per a la reelaboració d’aquest llibre, format a partir de les recopilacions fetes

pels notaris de la RSM, Vicent Valls en 1671 i Vicent Casanya en 1677 —i que estava en

mans de l’escrivà—, foren: un desgast pel seu continu ús; dificultats en la lectura i

comprensió dels textos, donat la seua enrevessada cal·ligrafia; així com un mal estat de

conservació (fulls corcats, solts i trencats) del mateix. Sobre la importància d’aquestes

31 En època de sequera, mentre que en el cas de les séquies del Tribunal eren els jurats de València els

encarregats de repartir l’aigua, dins la RSM aquesta jurisdicció requeia en el Batle General. Vegeu cap. 27 de les

Ordenances.

32 Testimoni d’això en les Ordenances de la Séquia són els capítols fets en les Juntes Generals de 1553 (cap.

62-66), 1562 (cap. 67-68), i 1578 (cap. 69-70).

ordenances, s’assenyalava que contenien el document de visura de la séquia fet en 1658,

d’acord amb la concòrdia atorgada per Andreu Puig, de la qual es deia que era l’instrument

de govern en vigor33. Tanmateix, cal afegir també que, prèviament, amb data de 8 de juny

1754 Ferran VI demanà, mitjançant una carta enviada pel Marqués de l’Ensenada a

l’intendent de València, Pedro Rebollar de la Concha, que se li enviàs una còpia de les

Ordenances que hi havia al Regne de València per al govern de les séquies, i que per això

calia traduir les reglamentacions de la RSM al castellà. A més, s’afirmava que aquests darrers

papers, hi figuraven en un llibre nou amb cobertes de pergamí, que es conservaven en

l’arxiu d’aquesta Comuna, situat en l’església parroquial de Foios, i que en el referit moment

estaven en poder del mencionat Felip Matheu.

Fetes aquestes consideracions, hom pot deduir que les Ordenances, que actualment s’hi

troben a l’arxiu de la RSM, són el resultat d’un procés d’acumulació temporal de tota una

sèrie de reglamentacions, fruit de les diverses fonts de dret que hem comentat adés, i que

tenen la seua culminació en la referida còpia/es dels anys 1754 i 1758. Cal indicar, també,

que en alguns dels capítols34 d’aquestes disposicions, es fa esment al famós llibre negre, on

s’arreplegarien la major part dels usos i costums pels quals es regia la Comuna. D’una

lectura minuciosa d’aquestes Ordenances35, podria desprendre’s que aquest llibre negre es

correspondria amb la recopilació feta per Vicent Casanya en 167736

A banda d’aquestes recopilacions primigènies, el text de les Ordenances fa referència a

33 Vegeu supra.

34 Com ara els capítols 517, 526, 529 i 530.

35 “Que en adelante no se arriende, sino que se encargue por tres años, como se usa al presente; de lo que recibió escritura Vicente

Valls en veintiuno de Setiembre de mil seiscientos setenta y uno. Véase el libro de Valls cubiertas blancas, que esta en Valencia

en casa del síndico: y si sucediese el caso de haberse de arrendar el gobierno de dicha agua como en esta nota se contiene, véase el

libro de cubiertas negras hecho por Vicente Casaña”. “Se previene y advierte que si en el presente libro traducido, sacado y

recopilado en su mayor parte del libro con tapas de madera y forro de badana morada o negra con manecillas de bronce (…) el

cual libro esta continuado en vitela fina con otro con cubiertas de pergamino continuado tambien con vitela (…) la formacion de

dichos libros que como en el principio se dice, se formaron en los años de mil seiscientos setenta y uno y mil seiscientos setenta y

siete.” JAUBERT DE PASSÀ, J., Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia, Tomo I, Imp. Benito Monfort, Ed.

RSEAPV, Valencia, 1844, pp. 326 i 369-370 respectivament.

36 “Libre de Capitols, furs y privilegis intitulat Casaña de la Institucio y govern Juridich Costums y

observacions de la Cequia Real y Comuna de Moncada es troba en lo capitol 66 fol. 43 numero 32 estatuit y

ordenat que ningun hereter de tormos puixa esser sindich ni vehedor sots privacio lur ofici ni menys Cequier

(…)” Primer Libre de diffinicions y actes de la Cequia Real y Comuna de Moncada rebuts per Vicent Casaña notari y

quitaments de censal des de 16 de Març 1676 fins 16 de setembre 1681, Arxiu Reial Séquia de Montcada.

altres llibres com són: el llibre primer intitulat Dificiones y juntas de la Comuna y Real acequia de

Moncada de l’any 164637, un llibre amb foli, amb cobertes de pergamí titulat Segundo Libro de

Difiniciones y Escrituras de la Cequia Real de Moncada38, i el primer libro de Difiniciones y Escrituras

dela Cequia Real39. Com es de dedueix d’aquests títols, estem davant d’una mena de

“cartularis” que, arreplegaven tota aquella documentació important per al funcionament,

govern i defensa dels seus drets40. Aquests llibres41 no serien els únics, ja que hem trobat

altres llibres de definicions del segle XVIII42 que no són esmentats per les Ordenances. Un

altre llibre citat, també fonamental, és l’anomenat Prothocolo de la Cequia de Moncada43 que

arreplega els capítols de la Visura feta en 1658 entre la Comuna i les viles de El Puig i

Puçol, el qual reglamenta detalladament, el procediment a seguir en la distribució de les

aigües i torns de reg.

Aquestes Ordenances, copiades per Felip Mateu, quedaren reflectides gairebé un segle

després en l’edició promoguda per la Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia de

l’obra de Jaubert de Passà, Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia. Tanmateix, la seua

37 Vegeu els capítols 489-498 de les Ordenances. Aquest llibre és el mateix que l’esmentat en els capítols 470 i

471, que al·ludeix a un (…) libro grande con cubiertas de Pergamino intitulado Difiniciones de la Comuna y Cequia del año

mil seiscientos quarenta y seis (...) D’altra banda, és possible que també facen referència a aquest mateix llibre els

capítols 74 i 75, que parlen d’un (…) Libro en foleo de Marca mayor con Cubiertas de Pergamino y dentro de el un titulo

que dize: Libro de Definisiones, y Juntas de la Real Cequia de Moncada (…)

38 Esmentat als capítols 511 i 534.

39 Citat en els capítols 515, 518, 526, 527, 533 i 534. Aquest llibre elaborat pel notari Vicent Casanya, es

conserva a l’arxiu de la RSM.

40 “Certifique Yo Vicente Casaña notari publich dela Ciutat y Regne de Valencia com tots los actes que

despues de la present se trobaran consinnats en lo present libre son rebuts per mi, y confimats y trets dels

meus rebedors y protocols ab sos calendaris comensant des de setze de dehembre del any mil sisens setanta y

cinch en que fou elegit en sindich de la cequia Real y Comuna de Moncada ab acte rebut per Miquel Eximeno

notari de Valencia dit dia mes e any en avant Los quals son tocans y pertanents als afers y negocis de dita

Cequia Real y els consinne en lo present libre per a que resten perpetuament en la caxa dels papers de dita

Cequia Real” Op cit., Primer Libre de diffinicions (…), fol. 1.

41 Vegeu: Libro de difiniciones de la junta de la (...) Acequia de Moncada y cuentas de la misma que enpieza en 1722 y fenece

en 1728 i Libro de difiniciones de las juntas y cuentas maderas? y demas de la Real Acequia y Comuna de Moncada que

principia en el año 1730 y fenece en 1739 y Reparto de Sequiaje, ambdós en l’Arxiu de la RSM.

42 Cal assenyalar que aquest llibres de definicions del set-cents, serien més bé assimilables a una mena de

llibres d’actes de la pròpia Comuna.

43 Fet i fet, aquest protocol, redactat a mitjans del segle XVII, conforma el nucli central de les Ordenances,

comprenent els capítols 107-469, 499 i 516.

difusió pública, no evità per part de la Comuna de Montcada l’ús reiteratiu de la còpia del

segle XVIII en la gestió dels seus afers. Aquesta utilització continuada en el temps, fou el

motiu per a que en 1910 es decidira procedir a la seua enquadernació, a mans del notari de

la Séquia, ja que el seu estat de conservació era molt deplorable44. D’altra banda, el fet que

l’edició impresa de les Ordenançes s’esgotara en 1915, motivà la seua reedició per part de la

RSM en aqueix mateix any. De forma idèntica en 1972 es produí una nova edició

d’aquestes normatives.

ORGANIGRAMA DEL GOVERN I ADMINISTRACIÓ DE LA SÉQUIA DE

MONTCADA

Aquest breu repàs sobre la història de la RSM i l’anàlisi del contingut i procés de redacció

de les seues Ordenances, ens ha permés, apropar-nos a la configuració del seu organigrama

institucional. Com dèiem abans, quan Jaume I atorgà el govern, administració i distribució

de les aigües de la Séquia de Montcada als seus beneficiaris, els donà, alhora, la facultat de

nomenar un jutge d’aigües —el sequier. A més, les posteriors Ordenances establiren que les

regles i estatuts de l’esmentada Séquia s’aplicaren dins de juntes generals de regants. No

obstant això, a efectes d’una administració més eficaç i dinàmica, s’organitzà un govern

intern per a la gestió econòmica i judicial de la Séquia; del qual formaven part 12

administradors, anomenats síndics. Un aspecte conjuntural de primer ordre, que pot ajudar-

nos a comprendre d’una millor forma en quin marc jurídic45 es bellugaven les competències

d’aquests càrrecs, és la qüestió referent a la resolució de les disputes habituals entre els

afavorits per l’aigua de la RSM. Però, com actuaven aquests usuaris davant la necessitat de

dirimir un contenciós hidràulic? En primer lloc, s’havia de demanar justícia al sequier,

realitzant aquest un judici sumari, directe i de tipus oral en un termini inferior a 10 dies de

les denúncies plantejades. Tot seguit, i si els protagonistes del conflicte no hi estaven

d’acord, podien recórrer en segona instància als síndics. Aquesta forma d’impartir justícia,

esdevenia un clar avantatge en el funcionament intern de la Comuna, ja que l’oralitat dels

44 L’acord es troba en la introducció de l’actual llibre de les Ordenances, i es còpia de les actes reflectides en el

Libro de Actas y Cuentas de 1910 que al·ludeixen a l’acord de 4 de desembre de 1903 on s’afirma que “se autoriza

al notario Don Daniel Garces y Tormos para que durante el año próximo mande encuadernar en pergamino y en buena forma

para su conservación, el libro existente en el Archivo con las tapas muy deterioradas y las hojas deterioradas por el uso, que

contiene la recopilación de las Reales privilegios, donaciones, ordenanzas y capítulos porque se rige esta Comunidad hecha por el

Escribano-Sindico Felipe Mateu”, ARSM Libro de actas y cuentas de 1903.

45 Vegeu sobre els aspectes relacionats amb la jurisdicció de la Séquia el capítol 25 de les Ordenances.

judicis estalviava diners i evitava l’excessiva burocratització de fenòmens habituals que

demanaven una solució ràpida i eficaç. La pròpia reglamentació de la Comuna, sancionava

el sequier amb una multa econòmica d’importància si no complia correctament aquestes

disposicions. La qual cosa, l’obligava, junt amb els seus subordinats46, a viatjar sovint, per

tot el recorregut de la séquia, mantenint un contacte de primera mà amb els regants

d’aquesta gran xarxa de reg i les seues infrastructures. Qüestió aquesta darrera, intensificada

en temps de sequedat o d’altres infortunis naturals (avingudes, etc..), amb un major nivell

d’assiduïtat en la supervisió del canal. Una vegada superades les disposicions que

sancionaven l’obligació dels comuners d’acudir per a la resolució dels seus conflictes a les

instàncies de la pròpia Séquia, s’obria als usuaris que ho demanaren, la possibilitat d’un

accés a una instància judicial externa47.

Una vegada vistes les figures del sequier i els síndics com a caps visibles del govern i

administració de la RSM, tot seguit, exposarem de forma senzilla quines eren les seues

competències i obligacions. Després, farem una enumeració d’altres càrrecs, vinculats a la

Comuna al llarg dels darrers segles, posant l’accent en les seues funcions i característiques

més rellevants48.

Així, el sequier, hem de considerar-lo com el primer càrrec governatiu de la séquia, el qual

estava regulat per les lleis i privilegis del Regne fundat per Jaume I. Entre els requisits

específics que les Ordenances sancionaven per la figura del sequier, es troben els següents:

No podia ser nascut ni veí de València; havia de ser llaurador, tenir exclusivament en

propietat de reg una jovada de terra (36 fanecades) de la RSM i no en altra de les séquies

del Tribunal de les Aigües; a més, es valorava com inexcusable, la seua integritat moral.

El corpus general d’obligacions que regulava les activitats bàsiques del sequier de

46 Abans d’entrar a exercir el seu càrrec el sequier estava obligat a nomenar diversos oficials dos tinents i

tres guardes, que havien de ser aprovats i habilitats pels 12 síndics. Vegeu, més avall, la descripció i

funcions d’aquests respectius càrrecs. D’altra banda, cal apuntar que aquesta “burocràcia” itinerant, potser

esdevingué un factor clau en el reforçament de la identitat i prestigi de l’autoritat de la Séquia entre els seus

usuaris al llarg de tot el seu territori.

47 Aquesta situació esdevé de l’aplicació dels privilegis de Jaume II de 17 d’agost de 1326 i de Pere II de 2 de

maig de 1329, confirmats per diferents sentències de la Real Audiència, en concret, s’assenyala una de 9 de

setembre de 1677. Vegeu el capítols 23, 24 i 25 de les Ordenances.

48 Cal assenyalar, que aquesta descripció, estreta en un percentatge important de la lectura de les Ordenances,

no pretén ser exhaustiva ni en l’enumeració del total d’empleats, ni tan sols en l’esmicolament màxim de les

seues atribucions.

Montcada, s’ha mantingut inalterable durant pràcticament vuit segles. Aquests manaments,

creats en la primera meitat del segle XIII, foren redactats en el Real Privilegi de les obligacions

que tenen els sequiers en les séquies49. Bàsicament aquestes responsabilitats podien sintetitzar-se

en 5 apartats generals50: La primera obligació del sequier corresponia a repartir les aigües de

la Séquia de Montcada, i efectuar el seu tandeig per torns en cas de sequera51. El segon

deure es relacionava amb guaitar i reparar el trencament o qualsevol desperfecte de

consideració que patiren els caixers de la Séquia. Seguidament, el sequier havia de manar

l’execució dels danys causats, penes, i exaccions lligades a irregularitats de la legalitat vigent.

La quarta responsabilitat consistia en assenyalar les contribucions de cadascun dels usuaris

en relació a les infrastructures de la Séquia edificis, canals, etc., i a l’ús de la mateixa

aigua taxa de nova obra i sequiatge. En darrer lloc el sequier havia d’administrar justícia

en els conflictes suscitats.

Una vegada observades les atribucions del sequier, es podria deduir, que era aquest “jutge

d’aigües” qui ostentava el control i administració de la séquia. Tanmateix, com es desprén

de la lectura de les Ordenances, el veritable poder de la Comuna de Montcada residia en els

síndics, regidors primers dels llocs primitius regants52, els quals, renovaven el seu mandat

anualment. Aquests càrrecs nomenats pels diversos municipis que conformaven la RSM

deu pobles amb representant permanent, i la resta, adscrits als deserts de dalt i de baix

del Carraixet amb representació rotativa53; a més, podien ser substituïts en cas de malaltia

o absència obligada per altres llauradors de la seua demarcació que, acompliren els mateixos

requisits que els titulars. De les múltiples competències que arreplegaven els síndics, dues

sobreeixien per damunt de la resta: una era la de nomenar o cessar els integrants del cos de

49 Cap. II-XVI de les Ordenances de la RSM.

50 Totes aquestes obligacions es troben perfectament detallades en les Ordenances. Vegeu respectivament, els

capítols 3, 4, i 9; 8; 5, 6 i 7; 502

51 Cal afegir, també, que el sequier havia de segregar part de la dotació d’aigua que prenia la Séquia de

Montcada al riu, amb destinació a les séquies del Tribunal de les Aigües en temps de necessitat. Situació aquesta,

derivada del procés de tandeig de les aigües del Túria, en el qual, el sequier de Montcada, estava subordinat a

les ordres de la Batlia General. Les competències d’aquesta institució de la València foral, foren assumides per

l’Intendent General, a partir del decret de Nova Planta (1707), i en el segle XIX pel Governador Civil de la Provincia

de València.

52 Com veiem, aquest sistema de representació estava sotmés a la jurisdicció municipal, característica pròpia

de gran part dels regadius valencians. Vegeu: ROMERO, J., i PERIS ALBENTOSA, T. (1992): op. cit., pp. 256-260.

53 Vegeu capítol 521 de les Ordenances.

funcionaris veedors, escrives, dipositaris, i ministres que havien de treballar a la séquia

resolent tots els afers quotidians de la mateixa, amb un conjunt de diverses funcions que,

comprenien fonamentalment, evitar els fraus, i les pèrdues de les aigües. L’altra atribució

bàsica dels síndics era la de triar al corresponent sequier, i controlar en tot moment la

legalitat de les seues actuacions i decisions, amb la capacitat de multar les seues

irregularitats.

Exposats els càrrecs governatius de la RSM, tot seguit, enunciarem els distints oficials que,

una vegada triats i aprovats per aquells, executaven les seues ordres, d’acord amb

l’especificat a les Ordenances. Començant pel canasequier o tinent de sequier (eren en

realitat dos), trobem que la seua tasca consistia en assistir el sequier en les visites que aquest

realitzava per tota la séquia, amb especial atenció, a la vigilància de les aigües. La seua

activitat, resultava d’especial transcendència en època de sequera, on havia de recórrer la

séquia nit i dia, amb l’objectiu de que les aigües no es detinguen ni defrauden54.

Un altre funcionari, aquest, vinculat especialment als assumptes fiscals, era el dipositari. És

tractava d’un càrrec anual, a qui els síndics i el sequier supervisaven els seus comptes cada

any el dia de Sant Mateu. A més, tenia l’obligació de consignar el dia en què es feia el balanç

dels comptes, les entrades i les eixides dels diners de la séquia, mitjançant el cobrament dels

impostos del sequiatge i taxa de cada any, i de les penes i acusacions que en l’any

corresponent s’havien declarat judicialment. Així mateix, resultat d’aquestes operacions, era

també responsabilitat seua fer el pagament dels salaris, reparacions i altres despeses que

tenia la RSM, comprovant-se la seua execució amb el llibre que tenia l’escrivà55.

Pel que respecta als veedors, tenim que un dels requisits fonamentals per a la seua elecció,

era el pertànyer a qualsevol de les demarcarcions geogràfiques de la séquia que no tinguera

en curs representació directa a la junta. Es a dir, cap veedor podia ser de les 12

circumscripcions que aquell any tingueren síndic a la junta; és clar, que això suposava una

compensació per a tot el conjunt de demarcacions menors que tenien un síndic rotatiu a la

Comuna, ja que això les permetia accedir encara que fóra, mínimament, a una petita quota

de participació en les faenes organitzades per la Séquia per a dur a terme les tasques que li

corresponien en la gestió i govern del reg. Les atribucions d’aquest funcionari consistien en:

reconéixer, valorar i examinar els defectes que pugueren produir-se durant l’esbrosa i escura

54 Vegeu el capítol 48 i el principi de les Ordenances en l’exposició de motius i notícies de la Reial Séquia de

Montcada

55 Vegeu el capítol 99 de les Ordenances.

del canal56. Fet i fet, aquest perits, s’ocupaven també d’altres qüestions tècniques

relacionades amb el manteniment de les infrastructures del canal de Montcada i les seues

derivacions. No obstant això, la definició d’aquestes últimes competències no sembla prou

clara, ja que de la lectura d’alguns capítols de les Ordenances, es desprén que les seues

atribucions podien coincidir amb les dels síndics, o almenys, així es produïa antigament57.

El càrrec que exercia l’escrivà síndic llaurador, malgrat tenir la titularitat impresa de síndic,

no exercia com tal, ja que no posseïa cap jurisdicció territorial, ni podia votar en les juntes.

L’escrivà, fet i fet, representava la màxima titularitat funcionarial de la Comuna, i a més a

més, era l’encarregat de custodiar el llibre que contenia les Ordenances, així com la resta de

la documentació. Cal distingir però, seguint les indicacions que donen les Ordenances,

entre l’anomenat escrivà de fets és a dir, l’escrivà pròpiament dit, o secretari en la seua

accepció més moderna, i el designat com a escrivà públic el notari. Així, pel que fa a

les atribucions de l’escrivà, aquest havia de ser regant de la mateixa Séquia, a més de tenir

acreditada experiència i coneixement del seu govern. Les seues funcions concretes eren:

assistir el sequier i actuar amb ell en els judicis verbals; a més de lliurar les provisions i

despatxos dictats per a l’administració de la Comuna, i altres provisions per a demanar les

penes contra els contraventors, executades pel ministre. Aquests despatxos eren autoritzats

pel sequier i el seu escrivà amb el segell de la RSM. Per la seua banda, el notari, com a

dipositari de la fe pública, realitzava un seguiment i assistència de les juntes dels síndics i

dels comptes presentats pel dipositari, a més d’autoritzar els documents que s’oferien.

Respecte al ministre, cal assenyalar que aquest, tenia l’obligació d’aplicar l’efectivitat de

penes i execucions dictaminades pel sequier en lletra de l’escrivà, a través del cobrament

d’una sèrie de multes per part dels infractors de les normatives de la Séquia. Aquestes

multes es corresponien, tant a l’incompliment en el pagament dels impostos de la séquia

cas de la taxa i el sequiatge, com als delictes comesos en les qüestions de reg i eren

remeses posteriorment al dipositari. El ministre de la RSM havia d’estar auxiliat, si així era

preceptiu, pels justícies o lloctinents dels pobles regants i d’altres que no ho eren58.

Els guardes-llauradors eren els encarregats del manteniment i vigilància de la Séquia en

determinats llocs (districtes dividits en 3 terços), informant a la junta dels trencaments, furts

56 Vegeu els capítols 55, 70, 71, 72, 521, 522 i 537.

57 Vegeu els capítols 46 i 48.

58 Vegeu els capítols 45, 524, 527, 528 i 530 de les Ordenances.

i fraus comesos al canal59. A més, tot i que no es consideren com a empleats propis de la

séquia s’assenyala que en les poblacions regants hi havien subsequiers que eren nomenats

pels mateixos pobles, tenint en els seus respectius termes les mateixes atribucions que el

sequier major (distribució i tandeig de l’aigua). Aquests càrrecs donaven compte al sequier i

als dotze síndics en els casos que requerien la seua intervenció. D’altra banda, els justícies o

els seus tinents s’encarregaven de recollir i cobrar dels usuaris l’import de les imposicions

per taxa i sequiatge que cadascun estava obligat a contribuir. Aquestes imposicions eren

remeses pels esmentats tinents al dipositari de la séquia, el seu no compliment implicava

una provisió contra el lloc infractor, les despeses del qual anaven al seu càrrec.

Per últim, altres oficis que apareixen indicats a les Ordenances, són: advocats, encarregats

de la defensa i direcció de les causes i negocis de la Séquia60; diputats, realitzarien tasques

relacionades amb el tandeig, i les seues competències, es barrejarien amb les dels síndics, o

potser es tracte d’una denominació antiga dels mateixos61. També es trobaven els elets, que

serien una mena de testimonis qualificats, ja fora pel coneixement que tenien de les

qüestions de rec o pel seu pes social, participant en els assumptes importants que afectaven

la gestió i funcionament de la séquia, com ara conflictes o acords entre regants (Concòrdia i

visura de 165862), i realització d’obres importants (com la de l’assut de 1674)63. Respecte el

personal que aportava el seu coneixement científic en la resolució dels conflictes i en la

realització d’infrastructures arquitectòniques o enginyerils de la Séquia, eren els experts,

matemàtics, o agrimensors els responsables d’aquestes qüestions. L’aplicació pràctica de les

obres a realitzar en el canal, corresponia als obrers de vila i mestres d’obra, encarregats

d’escometre els treballs de construcció o reparació tècnica de les infrastructures de la

Séquia. N’oblidem tampoc enumerar altres oficis com el bosser, trompeta/pregoner, jutges

comptadors o l’algutzir que completaven un variat grup d’oficis que completaven el quadre

d’empleats de la RSM.

L’evolució que s’ha seguit respecte l’organigrama de càrrecs i oficis de la Comuna, ha anat

tendint cap a una simplificació i fusió de molts d’aquest càrrecs, fins arribar al quadre que

avui dia està vigent a la séquia tal i com es plasma a la documentació que estem organitzant.

59 Vegeu entre altres els capítols 94 i 523.

60 Vegeu els capítols 100 i 224.

61 Vegeu els capítols 63, 67, 89 i 101.

62 Vegeu els capítols 91, 92, 102, 193, 246 i 492-98.

63 Vegeu els capítols 511-15.

Així, a principis del segle XIX l’escriva de fets passà a denominar-se secretari, la

denominació de ministre desaparegué, sent substituïda per la d’alguacil. En altres casos, els

canvis socials generaren la desaparició d’antics oficis com fou el cas dels justícies dels

pobles. Els obrers de vila i experts foren substituïts per arquitectes i enginyers. Els guardes

augmentaren en el seu número o es dedicaren a funcions concretes com vigilar els torns de

l’assut. Els subsequiers dels pobles es convertiren en els sequiers menors, ocupant-se en

molts casos de les tasques corresponents els alcaldes respectius. Ha estat, però en els

darrers quaranta anys quan s’ha produït la major transformació de l’organigrama de la RSM:

han desaparegut els veedors, els lloctinents de sequier, els sequiers, el notari síndic, el

trompeta i s’han creat nous treballs: com els administratius i netejadora. En realitat, uns

canvis que resulten de l’adaptació de la séquia a les noves circumstàncies socials i

econòmiques en les quals ens trobem al temps actual.

L’ARXIU DE LA REIAL SÉQUIA DE MONTCADA

El fet que gairebé totes les institucions de reg64, tingueren una plasmació jurídica65

manifestada al llarg dels segles, permet capir, sense cap mena de dubte, que la Séquia de

Montcada duguera un registre de la seua activitat i, com es desprén de la seua reglamentació

particular, posseïra el seu propi arxiu per a la salvaguarda dels documents que garantien el

seu funcionament66. D’acord amb açò, observem com en els capítols que constitueixen les

Ordenances s’especifica, contínuament, la forma i el lloc on es custodiava la documentació:

ordenada seguint una numeració correlativa dins un armari o arca67. L’arxiu de la Séquia

64 Cal distingir, però, entre les comunes que formaven part d’un sistema intercomunal, dependent d’un riu

cas de les de l’Horta de València, on la seua gestió era molt complexa i, per tant, hi havia una especial

cura en aplegar el major nombre de documents per a defendre els seus drets i privilegis; i les que gaudien de

cabals subterranis, que explotaven exclusivament, de manera que l’administració dels assumptes hidràulics era

molt més senzilla i, en conseqüència, no necessitaven d’un suport documental tant gran com el d’aquelles.

Vegeu: FERRI RAMÍREZ, M. i SANCHIS IBOR, C., “De comuners a regants. Comunitat, territori i conflicte a les

hortes valencianes” Afers, 40, 2001 p. 649.

65 Vegeu supra.

66 En aquest sentit, cal rebutjar l’afirmació taxativa que nega l’existència de documentació pròpia d’aquestes

comunitats com a conseqüència de la natura de la seua organització i del procediment ordinari executat

(autonomia, resolució oral de les querelles, etc.).

67 Vegeu a tall d’exemple el capítol 26 on es diu que una (...) Copia de los quales Proceso y, Decreto y Real sentencia

está custodiado en la Arca donde dicha Real Cequia tiene otros papeles, Privilegios y cosas memorables, señalado subnumero

primo (...).

disposava de tres claus que estaven en mans del sequier i de dos síndics, els de Paterna i

Puçol, denominats síndics clauers68. A més, la Séquia, era conscient de la importància que

tenia aquesta documentació per a la seua supervivència, posant especial interés no només

en la seua vigilància sinó també en les tasques encaminades al seu manteniment i

ordenació69.

D’altra banda, quan les Ordenances esmenten els documents que testimoniaven els

diversos assumptes en què es veia implicada la Séquia per a la prevalença dels seus drets i

privilegis, s’hi assenyala, també, que alguns d’aquests estaven en casa del notari síndic70. En

aquest sentit, cal tenir present que les comunes, i en particular, la Séquia de Montcada,

acudien als notaris71 per a una millor gestió dels seus negocis, ja que la fe pública72 que

aquests exercien, permetia a les séquies no haver de recòrrer a formes de garantia legal

68 Vegeu, l’acta de 29 de març Libro de actas y cuentas de 1897, Arxiu de la RSM.

69 Vegeu, per exemple, com a les juntes “(...) delliberen que lo Cequier. Juntament ab lo sindich de paterna, lo

de alfara lo de miliana lo de la pobla de farnals y lo escriva vachen lo dilluns primer vinent que contaren a 20

a foyos y obriguen lo archiu o caixa que esta en lo cor de la Yglesia y Rechistren tots los papers y els espolsen

pera que es mantinguen (...)” ARSM, Libro de dificiones de la Junta de la Real Acequia de Moncada y cuentas de la

misma que enpieza en 1722 y fenece en 1728. Reparto de sequiaje. Fol. 121b. O com “En 6 de Agosto (1816), recivo

del nº 16 del Sindico Vicente Martinez, escrivàno Sindico para pagar las cuentas en los Ynventarios y traspaso de los Libros y

papeles, y varios documentos pertenecientes á dicha Real Acequia, hecho por Josef Trenco, y el remiendo que se ha hecho en el

Archivo de la Sala Capitular para colocar dichos papeles (...)” ARSM, Libro de Actas (1805-1820).

70 Vegeu dins les Ordenances, per exemple, el capítol 487 quan s’afirma que una còpia del document que s’hi

cita “(...) esta en el Caxon que hay en Valencia en casa del Sindico Señalado sub Litera: Q”

71 (...) fonch lo motiu principal per a Registrar los papers del archiu y estigueren fins la vesprada setse sous

dich a cascu (...) Aixi mateix als dos notaris asistiren a Rechistrar los papers, a cascu 16 sous (...) Vegeu:

ARSM, Libro de dificiones de la Junta de la Real Acequia de Moncada y cuentas de la misma que enpieza en 1722 y fenece en

1728. Reparto de sequiaje. Fols. 24b-25.

72 Vegeu: CRUSELLES GÓMEZ, J. M. “Los notarios valencianos y la administración urbana a fines de la Edad

Media” Dels Furs a l’Estatut, I Congrés d’Administració Valenciana: De la Història a la Modernidad, València, 1992, p.

496. D’altra banda, és interessant ressenyar que en la còpia de les Ordenances que hi ha a l’Arxiu de la Séquia,

concretament al capítol 62, apareix una nota al marge que diu: “(...) dicha escritura original que está en el protocolo del

indicado Notario en el archivo del Colegio del Patriarca (...)”. Com es dedueix d’açò, presumiblement, part de la

documentació referida a la Séquia Montcada, en mans d’alguns dels seus notaris, la podem localitzar als fons

notarials que s’han conservat a l’Arxiu del Col·legi del Corpus Christi i a l’Arxiu del Regne de València, vegeu,

respectivament: ANDRÉS ROBRES, F., CRUSELLES GÓMEZ, J. M., RIBES TRAVER, E., TOLOSA ROBLEDO, L.,

VALLES BORRAS, V., Inventario de fondos notariales del Real Colegio Seminario de Corpus Christi de Valencia,

Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Valencia, 1990; i RODRÍGUEZ TRONCOSO, R., Inventario de fondos

notariales, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Valencia, 1986.

externes. Amb això, la RSM s’assegurava el caràcter reservat dels seus quefers i, alhora,

podien conservar la seua memòria en forma de registres73, constituint-se, així, un conjunt

de documents que servia per a les futures i possibles accions de la Séquia en la defensa de

les seues prerrogatives, com queda palesat de forma inequívoca amb la lectura de les

Ordenances. En definitiva, aquesta organització dels actes, representava dotar a la RSM

d’una gran capacitat d’intervenció al si de la societat, de manera que el seu arxiu esdevenia

una eina administrativa de primer ordre i, per consegüent, la seua expressió més valuosa.

Tanmateix, aquest zel en la preservació i cura de la documentació no impedí que al llarg de

la història de la Séquia de Montcada es produïren diverses destruccions, pèrdues i

subtraccions de documents que han fet minvar notòriament el seu volum. Aquestes

desaparicions foren el resultat, de la pròpia conflictivitat social generada als regadius

valencians arran de les reformes liberals decimonòniques74. Aquests canvis en la seua

organització feren que, l’any 1896, la Séquia de Montcada es trobara en un estat d’extrema

gravetat quant al seu funcionament, fet que, com veurem, entre altres conseqüències,

repercutí negativament sobre la documentació que s’hi conservava.

Així, mitjançant la convocatòria d’una junta general de la RSM, per iniciativa de l’aleshores

Sequier José Sancho Sebastià, es produí un intent de reforma de les Ordenances que

tingué per objectiu modificar l’estructura del seu òrgan de govern: es volia que la reelecció

del sequier fóra per majoria de vots i que els síndics foren renovats cada tres anys en lloc

d’un. A banda dels representats de cada poble regant en concret, hi anaren els respectius

alcaldes i un comissionat per cada un d’ells, a la celebració d’aquesta junta, assistí amb

intenció de presidir-la el delegat del Govern Civil de la Província, malgrat l’oposició inicial

del seu promotor. L’autoritat civil procedí a demanar els certificats de representació dels

concurrents, però, els assistents es negaren a remetre aquestes certificacions ja que segons

manifestaren, per costum, no se’ls exigia lliurar cap document per a comparèixer a les

juntes. Davant d’aquesta actitud, el delegat del Govern determinà la suspensió de l’acte,

restant inoperant la referida reforma. Tot seguit, se succeïren una sèrie de juntes ordinàries

on es produïren un seguit d’accions luctuoses, entre les quals tenim: les renúncies forçades

73 Així es desprén de les paraules del notari de la RSM Vicent Casanya. Vegeu supra, Primer Libre de diffinicions

(...) ARSM.

74 Vegeu, FERRI RAMÍREZ, M. (1997): op. cit., pp. 82-84; i FERRI RAMÍREZ, M. i SANCHIS IBOR, C. (2001): op.

cit., pp. 650-651.

de càrrecs (dipositari, lloctinent i secretari) i el nomenament irregular del nou Sequier75

Vicente Ferrer Martínez. Aquesta nominació fou protestada, sense èxit, per alguns

síndics Montcada, Meliana, Albalat i Massamagrell. Per últim, a finals del referit any, el

balanç dels comptes de la Séquia fou impugnat per una part dels síndics Montcada,

Albalat i El Puig en considerar que algunes de les partides presentades eren exagerades i

no estaven justificades76.

Si la conjuntura per la qual travessava la RSM ja era enrevessada, la designació de síndics de

l’any següent encara agreujà en major mesura la situació, esdevenint un conflicte

d’importants proporcions, ja que els representants d’alguns pobles —Albalat, El Puig i

Puçol— no foren admesos per decisió del Sequier. Davant aquesta circumstància, la reacció

de la majoria dels síndics fou la de constituir una junta provisional que considerà que l’estat

d’administració de la Séquia no era satisfactori pels abusos comesos. A més, aquesta junta

determinà que l’elecció del Sequier —processat com a regidor en el seu municipi— havia

estat contrària a les Ordenances77 i, per consegüent, invalidà el seu càrrec nomenant-ne un

nou —Domingo Ferrer Traver. Paral·lelament, el Governador Civil, tot i decretar la

suspensió de l’anterior Sequier, també actuà contra la junta provisional, suspenent la

nominació que havien fet i ordenant que se’n fera una nova d’acord amb els preceptes de

les Ordenances. D’aquesta manera, es trià, novament, Domingo Ferrer Traver com a

sequier i, tot seguit, aquest procedí a reorganitzar el quadre d’oficis de la Séquia designat

per l’anterior junta, acomiadant els seus membres i assignant-ne nous. També es regulà el

procediment per a la presentació de les certificacions que els ajuntaments atorgaven als

síndics per a poder prendre possessió dels seus càrrecs78. A més, la nova junta demanà,

75 Aquest només obtingué sis vots, inclós el del Sequier eixint, qui, a més, havia estat elegit com a nou

secretari.

76 Vegeu, les actes de 22 de febrer, 15 de març, 25 d’abril, 6 de maig, 21 de setembre, 2 d’octubre i 31 de

desembre, en: ARSM, Libro de actas, 1896.

77 S’al·ludeix al capítol 532 que impedeix la votació del Sequier en les decisions preses en junta a no ser que

siga per desempatar els vots iguals. Vegeu, supra.

78 Fins aqueix moment —s’afirma que per una corruptela— s’aportaven dos certificats dels ajuntaments: un

de nomenament de síndic i altre que demostrava la possessió de terres en la Séquia de Montcada i no en les

altres séquies de l’Horta. A partir d’aleshores, es decidí que sols es presentaria un certificat de l’ajuntament

corresponent que garantira, el compliment per part de la persona elegida del requisit indicat a les Ordenances.

Vegeu, les actes de 10, 17 i 25 de gener, de 26 i 29 de març, de 5 d’abril i de 12 de maig en: ARSM, Libro de

Actas y Cuentas, 1897.

reiteradament, els atributs del poder de la Séquia —el ganxo i el segell—, així com, les claus

de l’arxiu a l’exsequier, però, aquest féu cas omís i decidí no reconéixer el nou poder,

reclamant empara a les autoritats estatals79. La junta, en no poder disposar de la

documentació de la Séquia per a dur a terme els seus negocis, decidí passar a l’obertura

forçosa de l’arxiu80. L’estat lamentable de deixadesa i gran desordre en què es trobà la

documentació, junt amb la constatació de la pèrdua de diversos documents, féu que

s’actuara judicialment contra els responsables d’aquesta situació (exsequiers, lloctinent,

sobreguarda, i guardes), als quals s’acusà de resistència i desobediència a la nova junta. Tota

aquesta conflictiva conjuntural, seguida de múltiples avatars judiciaris, es concretà,

finalment, en uns acords de junta de govern que tingueren per objectiu inventariar,

classificar i reconstituir, mitjançant l’actuació del notari-síndic, Daniel Garcés, l’arxiu de la

Séquia de Montcada81.

Però, aquests no han sigut els únics fets que han afectat negativament la documentació de

la RSM. Així, és ben probable que els diferents episodis bèl·lics que s’han succeït al nostre

territori al llarg del temps hagen provocat el seu detriment. D’aquesta manera, pot

contemplar-se a través de la mateixa documentació de l’arxiu, com durant la Guerra Civil,

l’organització que representava la Séquia de Montcada, es veié sotmesa a noves

transformacions internes, que a primer colp d’ull, convulsaren el seu funcionament i model

79 De fet, l’exsequier sol·licità al Ministeri de Foment l’anul·lació de la nova junta i a les darreries de 1897 es

presentà en la Séquia una Real Orden de la Jefatura de Obras Públicas de València que desestimà els acords del

Governador Civil que el suspenien com a Sequier i que, a més, manava reintegrar-lo en el seu càrrec. La Junta

per imperatiu legal acatà aquesta ordre però resolgué presentar un recurs contenciós administratiu. Vegeu,

actes de 26 de març, 9 i 12 de desembre en: Ibídem.

80 “(...) Acto continuo, procedió (...) a abrir la puerta del citado local, hecho lo cual (...), se encontraron en confusión penosa

papeles y documentos (...), notándose la falta de las cuentas (...)” Vegeu, acta de 18 de maig en: Ibídem.

81 “(...) el señor Notario Síndico actual (...), estaba realizando el estudio y clarificación de todos los documentos del Archivo para

formar el correspondiente inventario. Y proponía á la Junta que autorice al Notario Síndico (...) para que formalice cuanto antes

la clasificación de documentos y libros e inventario presentándolo a la Junta (...)” Vegeu, acta de 6 d’octubre, en: ARSM,

Libro de Actas y Cuentas,1898; “(...) La Junta aprueba los trabajos, realizados por el Notario nombrado, para la

ordenación del archivo y se complace en autorizarle para que durante el año próximo clasifique, a serle posible, los documentos de

la primera mitad del siglo pasado desde el año 1801 a 1850 ambos inclusive, puesto que de esas fechas ya estaba en moho la

documentación y conviene tener bien conservado y encuadernado todos los documentos que se refieren a usos y costumbres por que

se rige esta Comunidad de Regantes aparte de sus Ordenanzas (...)” Vegeu, acta de 4 de desembre en: ARSM, Libro de

Actas y Cuentas, 1903. En relació a l’elaboració d’aquest inventari, cal ressenyar que, ara per ara, encara no ha

aparegut entre la documentació que es conserva a l’esmentat arxiu.

de gestió tradicionals. En aquest sentit, no resulta gens estrany observar com, arran de la

situació revolucionària engegada en esclatar la guerra82, la direcció de la RSM fou en un

primer moment confiscada per un comité format per alguns dels pobles regants Albalat

del Sorells, Burjassot, Montcada, El Puig, Massalfassar, Rafelbunyol i Puçol, per a més

tard, ser governada a través d’un Secretariado Administrativo de la Acequia de Moncada, com a

part integrant del moviment col·lectivitzador imperant83. Arran d’açò, la documentació de

la Séquia fou objecte de diversos trasbalsos que, a hores d’ara no coneixem amb exactitud,

encara que ens hagen arribat notícies concretes d’alguns successos força singulars84.

Nogensmenys, a la fi de la Guerra, el nou poder instaurat per l’estat feixista, mitjançant els

seus representants municipals, declarà la “il·legalitat” de la junta vigent fins aleshores85,

instaurant una altra en el seu lloc, i configurant un nou quadre d’oficials. Paral·lelament,

resultava un fet indefugible per al renovat organisme, establir el més aviat possible un

control directe sobre la ubicació del seu arxiu86.

82 Per a un context general de l’època vegeu: BOSCH, A., Ugetistas y libertarios (guerra civil y revolución en el País

Valenciano 1936-1939), Instituto Alfonso el Magnánimo, Valencia, 1983.

83 Vegeu sobre aquest procés d’apropiació revolucionari, les actes de 5 d’octubre i 9 de desembre de 1936 en:

ARSM, Libro Anuario, 1936.

84 “(...) reunidos los Compañeros que constituyen el Secretariado Administrativo de la Acequia de Moncada (...) Tambien

compareció la Compañera Paquita Garcia recaudadora de la Acequia de Moncada, para entregarles al Secretariado dos

comunicaciones que habia recibido de la Delegacion de Servicios Hidraulicos del Jucar de fecha tres y cinco de los corrientes, y

expresarles al mismo tiempo el resultado de una entrevista con el Delegado, el cual le exigió que contoda urgencia hiciese entrega

de toda la documentacion que hiciera referencia a la referida Acequia de Moncada, y despues de un largo y violento debate con

dicho Delegado oponiendose a la entrega de los mencionados documentos, ordeno que fuese acompañada por un empleado de la

referida Division a mi domicilio y que se lo entregase de lo contrario me exigiria la responsabilidades consiguientes, dandose por

enterado este Secretariado”. Ibídem.

85 “Que conociendo el hecho un tanto insólito a esta fecha, de la continuacion en la Junta de la Real Acequia y Comuna de

Moncada, de personas francamente desafectas al Régimen del nuevo Estado, por haber designado sus actuales sindicos, los

Ayuntamientos de la eminosa dictadura roja, y siendo todavia hoy, un republicano de izquierdas vecino del pueblo de Meliana,

José Ferrer Beltrán, el Acequiero-Mayor y Presidente de aquella Comunidad de Regantes”. Vegeu l’acta de 20 d’abril de

1939. ARSM, Libro Anuario, 1939.

86 “Acto seguido, y al tener noticia los reunidos, de que los libros, papeles y documentos de la Comunidad, se encontraban en

Valencia, y Despacho [de Don Vicente Giner Guillot] de la Plaza de Crespins Número Uno, se trasladaron seguidamente

dichos Sres. a ésta Ciudad, comprobando aquella referencia, dejando alli por el momento en depósito los aludidos papeles y

documentos, a disposicion de la Junta de Gobierno...” Ibídem. Posteriorment, durant la revisió de l’arxiu, i el

subsegüent procés d’enquadernació dels documents, per la nova junta, es constatà la pèrdua d’alguns d’ells.

Vegeu l’acta del 7 d’agost de 1940, en: ARSM, Libro Anuario, 1940.

Per acabar, cal dir que, en els darrers anys, aquest arxiu ha estat objecte d’altres

intervencions amb un caràcter més científic i aliè a les activitats administratives de la Séquia

de Montcada, centrades en afavorir la protecció i transmissió del seu patrimoni documental

a les generacions futures. Aquestes actuacions han sigut dues: d’una banda, cal indicar, la

recollida d’informació que s’hi féu el 15 de juliol de 1980 per a l’elaboració del Cens-guia

dels arxius de la província de València87 i, de l’altra, al treball realitzat per Enrique Chiralt

Bailach per a l’assignatura d’arxívistica de la Llicenciatura de Geografia i Història del curs

198588.

87 Vegeu, Censo-guia de archivos de la provincia de Valencia, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, València,

1986.

88 Vegeu, CHIRALT BAILACH, E. Catálogo del Archivo de la Real Acequia de Moncada, 18 fols., mecanografiats

1985, en: ARSM.