LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)

Per Xavier Martínez Roig

Ferran VII de Borbó va morir el 29 de setembre de 1833. Quatre anys abans, el 1829, i davant la manca de descendència, casà amb Maria Cristina de Borbó, i del matrimoni nasqueren dues filles. La primera d’elles, de nom Isabel i nascuda el 10 d’octubre de 1830, va ser nomenada hereva al tro mitjançant la Pragmàtica promulgada el 31 de desembre de 1832, que permetia l’accès al tro per a les dones.El germà de Ferran de Borbó, l’infant Carles Maria Isidre de Borbó, que per la mancança d’hereus de Ferran havia estat designat Príncep d’Astúries anys abans, el 1815, no va reconèixer la nova línia successòria i començà una conspiració que esclatà definitivament el 29 de setembre de 1833, amb la mort del Desitjat.Maria Cristina, ara regent per la defunció del rei, cercà el suport dels liberals i burgesos, que no gaudien dels favors de les forces absolutistes i conservadores, partidàries de l’Antic Règim, que recolzaven Carles Maria Isidre. La guerra entre els dos bàndols esdevingué inevitable. Començava la Primera

Guerra Carlina, coneguda com la Guerra dels Set Anys, entre 1833 i 1840.En paraules de Jaume Vicens i Vives, els carlins eren:

“partidaris de l’omnipotència de l’Església, àdhuc en els afers polítics, i de la unió indisoluble entre la Corona i la Creu. Odiaven els progressos tècnics i la uniformitat que imposava la civilització industrial. Aferrats als usos i costums de la terra, abominaven la centralització moderna en nom d’un foralisme caduc, d’un tradicionalisme immòbil. .../... Format per petits propietaris agrícoles, camperols expulsats de llurs camps per la desamortització, defensaren llur ideologia amb una intolerància que feia perillosa la santedat de la causa que defensaven”i.

Els inicis de la guerraEls carlins al nostre país van tenir especial incidència a les àrees de muntanya del Pirineu, del Montseny i dels Ports. El 5 d’octubre de 1833 s’organitzà a Prats de Lluçanès el primer escamot carlí català, i el 13 de novembre diversos caps militars de les comarques dels Ports i el Maestrat es pronunciaven a favor de la causa de Carles Maria Isidre de Borbó. Amb base a la Catalunya pirinenca i als Ports, un gran nombre de partides armades, compostes d’entre cinquanta i dos-cents homes, començaren una lluita que, en la majoria dels casos, s’assemblava més al bandidatge. La manca d’unes estructures d’estat i d’un sistema tributari que els aportés fons obligà les partides carlines a dedicar-se de forma preferent als robatoris, exigències de tributs i repressió de liberals, fet que no els aportà massa simpaties entre la població.Cubelles, com tota la costa catalana, restà sota obediència governamental i no va viure la guerra de forma directa durant els primers mesos de conflagració bèl·lica.Un any i mig després de començada la guerra, durant la primavera de 1835, l’exèrcit carlí de Catalunya estava compost per 17 partides i prop de 3.280 combatents ii, que per aquelles dates començaven a realitzar atacs ràpids i contundents contra viles i ciutats controlades pels liberals. La contesa havia esdevingut una guerra de guerrilles.Ja a l’estiu de 1835, una expedició de 2.700 carlins bascos entraren a Catalunya sota el comandament de Juan Antonio Guergué per a unificar les diferents partides catalanes. Després de diferents fracassos militars i de la manca d’adaptació dels soldats bascos a la guerra de guerrilles, l’exèrcit de Guergué deixà el nostre país el 9 de novembre de 1835. L’expedició aconseguí no obstant extendre la força carlina per diferents territoris i augmentar el poder militar, amb unes forces que sumaven ja més de 10.000 soldatsiii.

Carles Maria Isidre de Borbó.

Malgrat centrar-se en les zones muntanyenques del Pirineu, Pre-Pirineu i els Ports, els carlins hostilitzaven poblacions allunyades de llurs bases logístiques. És en aquest context on es produiren diferents atacs contra Cubelles i els seus voltants els anys 1835 i 1836.

Les primeres accions armades a CubellesLes primeres notícies de morts violentes a Cubelles d’ençà l’inici de la guerra foren el juny de 1835, amb la mort violenta de Joan Avinyó i Rosell, de vint-i-quatre anys d’edat, solter i natural de Cubelles, a les 23,15 hores del 28 de juny de 1835iv.El segon mort fou Josep Brunet i Vivó, solter de vint-i-vuit anys i natural de Cubelles. La seva mort violenta tingué lloc a les tres de la matinada del 30 de juny de 1835. En ambdós casos els difunts van ser inspeccionats pel Tribunal de Justícia amb seu a Vilanova. Malgrat que les actes de defunció no esmenten els motius, l’hora de la mort encaixa amb les incursions nocturnes que les partides carlines duien a terme pel Penedès per a robar i saquejar, les quals sovint acabaven amb la mort del pagès o vilatà que se’n resistia o que es negava a allistar-se a les files revoltades.Uns mesos més tard, el 19 d’octubre de 1835, es produí a Cubelles la tercera mort violenta de la contesa bèl·lica. Fou Ramon Prats i Bilbell, de quaranta anys i casat, qui morí de “mort violenta d’un tret de bala”v.Els eclesiàstics patiren també les escomeses dels carlins. Així, el 6 de desembre de 1835, mossèn Jaume Roig, qui fou rector de la Parròquia de Santa Maria de Cubelles entre 1819 i 1836, abandonà la vila per a anar a Vilanova per a protegir-se dels atacs dels “ facciosos”, forma d’anomenar les milícies carlines, com es desprèn de la lletra adreçada al degà del Penedès poc després, el dia 1 de març de 1836:

“El 6 del darrer desembre, a causa sens dubte de les actuals circumstàncies, el Reverend Cura Pàrroc en Jaume Roig, es va absentar d’aquesta i anà a fixar la seva residència dic domicili a Vilanova i Geltrú, on encara s’hi està: el dia 8 de l’esmentat mes de desembre s'hi presentà el prevere Llucià Quer a fi i efecte de regentar aquesta Parròquia, qui ho ha fet fins a l’actualitat, aquest també temerós de caure en mans dels facciosos s’ha absentat també ...”vi.

Com s’ha dit a la lletra anterior, el reverend que el substituí, mossèn Quer, també abandonà Cubelles per temor dels carlins. En una carta de 10 de febrer de 1836, mossèn Jaume Roig ho descrivia amb detalls:

“... el reverend Llucià Quer, prevere, vicari que jo tenia regentant l’altra parròquia al meu càrrec (Cubelles), s’ha atemorit i ha deixat avui mateix la precisada parròquia sense aliment espiritual: i trobant-me actualment en les actuals circumstàncies sense esperances de poder trobar qui em substitueixi en el meu altre encàrrec en un tan manifest i imminent risc de perdre la vida.”vii

De la mateixa manera, el 3 de febrer de 1836, una partida de carlins segrestà el vicari de Cunit, depenent de la Parròquia de Cubelles, com denunciava mossèn Jaume Roig en la mateixa carta de 10 de febrer de 1836 on deia:

“Amb motiu d’haver-se, els de la muntanya al tard del dia 3 de l’actual, endut el reverend Nicolau Lluch, prevere i vicari de Cunit, sufragània de la Parròquia de Cubelles, distant tres quarts d’hora d’aquesta matriu; ...”viii.

El clima d’inseguretat era palès i el 15 de febrer de 1836 moria assassinat als quinze anys d’edat Isidre Gatell i Gassó, natural de Cubelles.

Amb la marxa de mossèn Quer, arribà a la Parròquia de Santa Maria l’exclaustrat Isidre Vidal, pels volts de febrer de 1836. Els exclaustrats eren religiosos que havien estat expulsats de monestirs i ordes pels processos liberals de desamortització i per la crema de llocs sants, pel que molts d’ells simpatitzaven amb la causa carlina.Potser per aquestes simpaties carlines, mossèn Jaume Roig, sembla que malalt al llit a Vilanova, proposà de seguida que fos rellevat del seu càrrec de prevere de Cubelles i esmentà el nom de mossèn Miquel Rafecas per a substituir-lo, en carta escrita el 27 d’abril de 1836. Aquí tornà a recordar els perills que es patien sota l’amenaça carlina:

“qui (Miquel Rafecas), després d’haver-li manifestat els perills que hi ha en residir i donar l’espiritual aliment en l’esmentada Parròquia de Cubelles, i tot el que havia d’esmentar-li i ensenyar-li sobre aquest particular, m’ha respost que afrontaria tots els perills, i residiria gustosíssim en l’esmentada parròquia de Cubelles en qualitat de vicari “ix.

Segons el rectorologi de mossèn Joan Avinyó, mossèn Miquel Rafecas no arribà a ser rector de Cubelles. Així doncs, mossèn Isidre Vidal va ser substituït per mossèn Antoni Carbonell el mes de juny de 1836, restant a l’església de Cubelles fins el maig de 1838. La presència de mossèn Vidal portà fins i tot a qüestionar la legalitat dels seus batejos, que van ser posteriorment confirmats amb testimonis dels veïns cubellencs.L’estructura militar isabelina s’organitzà en Juntes d’Armament i Defensa, creant-se rondes a cada corregiment que actuaven a diferents demarcacions. A Vilanova es creà una ronda comandada per Josep Maria Vallès, militar que havia participat a la Guerra del Francès i a les batalles del Trienni Liberalx.Al mes d’octubre de 1836, el cap carlí mossèn Benet Tristany va entrar al barri de la Marina de Vilanova, on saquejaren les cases i fugiren pel foc d’un vaixell de guerra ancorat a la rada de Vilanova. Segons els historiadors vilanovins, els carlins partiren en direcció a Cubelles, incendiant l’Horta del Soler i repartint-se el botí al Molí de Vent, encara que no hi ha evidències del seu pas per la vila.

Durant aquest 1836, la guerra va veure l’ascensió de Ramon Cabrera com a cap de les tropes carlines al Maestrat, on ajuntà un exèrcit de prop de 20.000 homes, però alhora va consolidar-se la guerra de guerrilles al nord i centre del país.

La cruesa de la guerraEls anys següents van representar la continuïtat en les accions bèl·liques, amb algunes victòries importants dels carlins i l’intent de formar i constituir estructures d’estat a les zones controlades pels revoltats.El 21 de gener de 1837 va tenir lloc l’acció armada més important

de tota la guerra a Cubelles. Va ser la topada entre les tropes governamentals i les carlines al voltant de la quadra de Vilaseca, a la part nordoest del terme municipal cubellenc. Per part carlina desconeixem el nombre de baixes, mentre que per la part liberal hi hagué aquell dia onze morts que foren Vicenç Llobet, Rafel Bertran, Antoni Soler, Josep Milà, Josep Camps, Josep Olivella, Josep Bultó, Joaquim Bibatré, Joan Baptista Soler, Domingo Montaner i Joaquim

LA DARRERA EXECUCIÓ PÚBLICA A CUBELLES. EL 16 DE MARÇ DE 1836

En plena Primera Guerra Carlina es va produir una execució, segurament d’un militar carlí de nom Julià Vidal i Juliver. Els fets eren relatats d’aquesta manera als arxius de defuncions de l’Arxiu Parroquial de Cubelles:

“El 16 de març de 1836, a Sant Maria de Cubelles afusellaren a les 10,30 de dit dia al matí, després d’haver-se confessat i rebuts els SS Sagraments de l’Altar a les vuit del matí, Julià Vidal i Juliver, natural de Bellvei”.

Imatge de Ramon Cabrera.

Pasqual. En llur partida de defunció es deia que eren “morts violentament en la baralla els defensors d’Isabel II”, i tots foren enterrats a Cubelles el 24 de gener de 1837. Les tropes governamentals pertanyien a la Contra-partida de nacionals de Vilanova.Només dos dies més tard, el 26 de gener de 1837, tres soldats més de la columna de cristins –governamentals- de Vilanova eren també enterrats a Cubelles. Eren Antoni Carol, Joan Milà i Joan Rovira. Segons Coroleu, el 25 de gener de 1837 sortí de Vilanova la força militar per a acompanyar la dona de Joan Roig, que vivia a una masia entre Bellvei i la Gornal. A la meitat del camí entre Vilanova i l’Arboç, una partida de 300 carlins comandats per Ros de Cabra atacà la columna, que va córrer també cap a Vilaseca, on pogueren defensar-se, amb només tres baixes governamentals, com certifiquen les partides de defunció.Els assassinats van continuar durant aquest tràgic 1837, i el 9 de juny moria Josep Rovirosa, a l’edat de 59 anys.En aquest context, el cap carlí mossèn Benet Tristany, va atacar novament l’entorn del Garraf i el Baix Penedès durant l’estiu de 1837. Concretament, el 6 de juliol van fer cinquanta-vuit presoners a Vilanova i el 3 d’agost entraren de nou al barri de Mar. Els segrestos eren font d’ingressos i el 12 de desembre els carlins feren més presoners entre la gent de la capital de la comarca que sortien a treballar als camps de les rodalies.L’any següent, el 1838, la guerra continuà amb forta intensitat a Cubelles i els seus voltants. Així doncs, l’any començà amb una nova mort tràgica, la de Maria Roig i Ginestà, vídua de trenta-vuit anys, morta violentament el 18 de gener d’aquest 1838.Les forces carlines que voltaven la comarca eren molt nombroses, i el 12 de març de 1838 vuit-cents carlins toparen amb la ronda de Vilanova en el seu intent de conquerir la ciutat de Vilanova.Durant la primavera, concretament el 20 de juny de 1838, van arribar a Cubelles tres nous cadàvers de soldats cristins per a ser enterrats. Els soldats molt probablement havien mort en una escaramussa amb els carlins a prop del terme de Cubelles, el cementiri més proper on ser sepultats. El llibre de defuncions recull els fets de la següent manera:

“s’enterren tres homes transportats a la vila en un carro per ordre d’en Josep Vallès, comandant de la Ronda de Barcelona, resident a Vilanova i la Geltrú, els quals em dóna part Jacint Rovira caporal de dita ronda en presència de que eren individus de dita companyia i sons noms a saber Jacint Targarona, natural de Terrassa, Ignasi Ventura, de Terrades, i Joan Soler, de Vilanova i la Geltrú”xi.

Durant la guerra, el 18 de setembre de 1838, morí a Vilanova i la Geltrú l’antic rector cubellenc Jaume Roig, a l’edat de setanta-vuit anys, essent enterrat el dia 20 de setembre a Cubelles. Havia nascut a Sant Martí de Riells i, com ja hem dit, havia arribat a Cubelles l’any 1819.

Els anys finalsi Galofré, Jordi. Història de Catalunya d’El Periódico, 1992. Pàg. 212.ii Hernàndez i Cardona, Xavier. Història Militar de Catalunya, volum IV. Rafel Dalmau Editors, Barce-lona 2004. Pàg. 82.iii Algunes fonts parlen de fins a 25.000 soldats a finals de 1835 a les tropes carlines. Fontana, Josep. Història de Catalunya, de Pierre Vilar. Edicions 62 2004. Volum 5, pàg. 275.iv Actes de defuncions de 1835. Arxiu Parroquial de Cubelles.v Actes de defuncions de 1835. Arxiu Parroquial de Cubelles.vi Solé i Bordes, Joan. Notícies de la vila de Cubelles a la primera meitat del segle passat (1824-1853) . Miscel·lània Penedesenca 1995, pàg. 108.vii Solé i Bordes, Joan. Notícies de la vila de Cubelles a la primera meitat del segle passat (1824-1853). Miscel·lània Penedesenca 1995, pàg. 108.viii Solé i Bordes, Joan. Notícies de la vila de Cubelles a la primera meitat del segle passat (1824-1853). Miscel·lània Penedesenca 1995, pàg. 108.ix Solé i ordes, Joan. Notícies de la vila de Cubelles a la primera meitat del segle passat (1824-1853). Miscel·lània Penedesenca 1995, pàg. 110.x Coroleu, Josep. Història de Vilanova i Geltrú. Pàg. 254.xi Actes de defuncions de 1838. Arxiu Parroquial de Cubelles.

La situació començà a canviar a partir del gener de 1839, quan el general Rafael Maroto i Isern va prendre el control de l’exèrcit carlí a Euskadi, on començà les negociacions per a la rendició davant els liberals.Una nova mort violenta va tenir lloc a la quadra de Rocacrespa el 7 de març de 1839, amb la mort assassinat d’en Manel Mayner, de cinquanta-dos anys d’edat.Malgrat que la guerra començava a estar perduda pel cantó carlí, hi hagué un nou enfrontament armat l’estiu de 1839, i una nova mort trasbalsà la vida diària cubellenca, concretament el 20 d’agost, quan Manel Malhivern, natural de Bellvei del Penedès, morí “travessat de part a part del ventre d’una bala de fusell que rebé el mateix dia sobredit en la batalla de Vilanova de Cubelles”. Manel Malhivern era solter, de vint-i-quatre anys d’edat i pertanyia al “Batalló Carlista anomenat Tiradors de Tarragona, de la 2ª Companyia sota el comandament d’en Josep Campanera”xii. La mort es produí probablement a la topada que hi hagué a la torre del Vallès, a prop de la Collada, a Vilanova, descrita per Coroleu a la seva Història de Vilanova i Geltrú. En la seva retirada després de la batalla, els carlins passaren per Cubelles i feren enterrar llur company al cementiri local, segons llegim a la seva partida d’enterrament on diu “el mateix dia tras dit, per disposició de son cap, es dóna sepultura eclesiàstica a son cadàver en el cementiri de la tras dita Parròquia”xiii.Només uns dies després, el 31 d’agost de 1839, se signava el conveni de Bergara, el que suposava la derrota carlina al seu principal feu del nord peninsular. La notícia arribà a Catalunya el 10 de setembre, el que suposava de facto la derrota carlina a Catalunya. Malgrat tot, la guerra de guerrilles continuaria encara uns mesos.El juny de 1838 havia arribat a Cubelles el nou rector, mossèn Pere Bruguera, que fou substituït el març de 1839 per fra Antoni Font. L’estada de fra Antoni Font fou accidentada pels efectes de les partides carlines, que “visitaren” la vila de Cubelles en dues ocasions, com s’esmenta en una carta de 12 de desembre de 1839, ja a les acaballes de la guerra:

“El mossèn de Cubelles acudí amb data 1 de l’actual (1 de desembre de 1839) al Senyor Governador de la Diòcesi per a poder separar-se del seu Curat per les poderoses raons que exposa de trobar-se amenaçat amb la mort pels facciosos que per dos cops han estat a la seva parròquia i que concedint-li el permís per a retirar-se a Vilanova i la Geltrú se li enviï un vicari que administri els sagraments a la seva Parròquia doncs ell no deixarà de vigilar des d’allà el que li sigui possible per raó de la seva avançada edat i manca de salut, pel mateix no tenint ara proporció per a atendre a la seva justa demanda en aquest poble”xiv.

Durant el 1840, malgrat l’intent de mantenir l’activitat bèl·lica dels absolutistes, la superioritat militar dels liberals, ara centrats només en Catalunya, obligà els carlins a replegar-se i fugir.Ja en la retirada, els carlins tornaren a passar per Cubelles. La partida de defunció de Josep Casañas en serveix de testimoniatge:

“Als 6 de juny de 1840, en la Parròquia de Santa Maria de Cubelles, Província de Catalunya, Bisbat de Barcelona, inesperadament comparegueren uns 1.000 homes carlistes sota el comandament d’en Joan Sabater. Els quals anant a tota pressa per apoderar-se dels punts que ocupava la Ronda de Vilanova, encontraren (que fugia) Josep Casañas, natural i habitant de la Geltrú del referit Bisbat de Barcelona, d’edat 40 anys, marit en primeres núpcies de Maria

xii CAMPANERA, Josep. Marmellar, pagès, casat. Pagès, casat i amb sis fills, l'any 1822 fou elegit batlle de Marmellar (el Baix Penedès), i el 6 de maig de 1822 aixecà una partida de 40 homes del seu poble que ell mateix armà i municionà, i que anà engrossint-se fins els 165 homes, amb els quals mantingué continuades bregues amb l'exèrcit, fins que ingressà a la partida de Joan Romagosa el juliol del mateix any i en fou nomenat capità. Amb aquesta partida patí el setge de la Seu d'Urgell per Mina, i el febrer de 1823 s'internaren a França on Eróles reorganitzà les files reialistes i li concedí el grau de sots-tinent. El mes d'abril tornà a Catalunya amb els francesos, i un cop finalitzada la guerra fou declarat amb llicència il·limitada al seu poble de Marmellar amb la graduació de tinent.xiii Actes de defuncions de 1839. Arxiu Parroquial de Cubelles.xiv Solé i Bordes, Joan. Notícies de la vila de Cubelles a la primera meitat del segle passat (1824-1853) . Miscel·lània Penedesenca 1995, pàg. 111.

Lluís, fill de Josep i de Maria Ràfols, cònjuges. I fou mort a cop de llança dels soldats de cavall. Al cadàver del qual se li dóna sepultura eclesiàstica al dia següent en el cementiri de la present Parròquia, després d’haver-se-li cantat una missa per repós de la seva ànima”xv.

Els 13.000 soldats de l’exhaust exèrcit carlí, comandats per Ramon Cabrera, van passar a la Catalunya Nord per Palau de Cerdanya entre el 6 i el 14 de juliol de 1840. Era el final de la Primera Guerra Carlina.

xv Actes de defuncions de 1840. Arxiu Parroquial de Cubelles.