LA PREGUNTA PEL COSMOS

1- Univers, món,cosmos i cosmovisió

2- Astronomia i cosmologia

3- El saber antic

4- La cosmologia moderna

5- La cosmologia en el segle XX

6- Problemes cosmològics actuals:L’origen i expansió de l’universEl principi antròpic

1- Univers, món,cosmos i cosmovisió• Univers: conjunt de la realitat material que també

anomenem món. Món (dos sentits): 1- medi humà o natural estructurat, organitzat i dotat de

sentit i utilitat per a l’ésser humà. 2- el Sistema Solar o la nostra galàxia.• També s’entén per univers o cosmos a la totalitat

d’astres organitzada i regida per regularitats que s’expressen en lleis.

• cosmovisió : visió del món i imatge del món són termes que expressen una «visió» global del conjunt de l'univers amb què els humans intentem captar el sentit que aquest té per a l'home, no merament des d'una perspectiva teòrica, sinó també vital, amb l'objectiu tàcit o explícit que li serveixi com marc orientatiu de la seva acció pràctica. Els elements constitutius d'aquesta visió són no sols idees, sinó també i sobretot creences, judicis de valor, actituds vitals i sentiments.

2- Astronomia i cosmologia• Astronomia: ciència que estudia els astres o

cossos celestes per conèixer els moviments, canvis, distàncies, composició, origen,etc.

• Cosmologia: ciència que estudia l’origen i evolució de l’univers basant-se en les observacions i les teories de la física, l’astronomia i les matemàtiques.

• Temes de la cosmologia: extensió de l’univers en l’espai durada en el temps (origen i futur)

3- El saber antic

• 3.1 La pregunta per la naturalesa

- Existència d’un principi elemental o arché.

- La naturalesa s’organitza en parelles d’elements contraris.

- Relació entre el canvi o devenir dels éssers naturals amb l’existència d’una realitat que romàn única malgrat els canvis.

- Presència d’una raó universal (logos) que explica l’ordre de l’univers(cosmos).

ELS MODELS D’EXPLICACIÓ RACIONAL EN ELS PRESOCRÀTICS

Solució Escola Explicació Nivell de realitat

Explicació del canvi

Monista Tales, Anaxímenes, Anaximandre

Física Un Arkhé o principi únic, concret (aigua, aire),

l’indeterminat(apeiron

Dualista Pitagòrics

Heràclit

Parmènides

Mística

Dialèctica

Metafísica

els números/ les coses

el logos/ les coses

l’ésser/ les coses en continu devenir

no és possible

Complexa Pluralistes:

Empèdocles

Anàxagores

Atomistes:

Demòcrit

Leucip

FísicaQuatre elements

Llavors(homeomeries)

Elple(àtoms)permet infinites combinacions

odi-amor

la ment o nous

en el buit

3- El saber antic

• 3.2 Els primers sistemes cosmològics

• Pitàgores: el Sol, la Terra i els altres planetes són esfèrics.

• Aristòtil: la Terra al centre del sistema i divideix el món en sublunar i supralunar.

• Aristarc de Samos: concepció heliocèntrica

• Ptolomeu: concepció geocèntrica

Aristòtil

• L’univers aristotèlic es divideix en dues regions diferenciades: l’esfera sublunar, terrestre, que comprèn la regió d’espai compresa des de l’esfera de la Lluna fins a la Terra, que ocupa immòbil el centre de l’univers; la regió en què el moviment, natural o violent, dels quatre elements (aire, terra, foc i aigua) dóna origen a la natura,

• i l’esfera supralunar, celeste, que comprèn la regió que està més enllà de l’esfera de la Lluna fins a les estrelles fixes, i on no hi ha canvi ni alteració possible, a excepció del moviment circular i uniforme dels planetes portats per les seves esferes. Ja que, segons aquesta doctrina, tots els cossos busquen el seu lloc natural i el lloc natural de la terra, com a cos pesat és el centre, la Terra és centre immòbil de l’univers.

Cosmologia Ptolomeu

Cosmologia Ptolomeu

Cosmologia Ptolomeu

La cosmologia moderna: El Renaixement i la nova ciència

• S. XVI Revolució científica (canvi de paradigma).

• Copèrnic (gir total a l’astronomia), Tycho Brahe (defensa el concepte d’òrbita) i Kepler ( la màquina celeste no és un organisme diví,sinó un complicat mecanisme de rellotgeria, i les lleis que regulen el moviment de Mart).

• Galileu (moviment uniformement accelerat i el principi d’inèrcia) i Newton (llei de la gravitació universal i espai i temps absoluts)

Galieu Galilei

Lleis de Kepler1-L’òrbita és una el·lipsi amb el Sol en un dels seus focus.2-La línia que uneix els centres dels planetes i el Sol escombra àrees iguals en temps iguals.3-Els quadrats dels temps que cada planeta inverteix a recórrer la seva òrbita són proporcionals als cubs de les seves distàncies al Sol. Sol: t²/d³

La cosmologia en el segle XX

• 1- La mecànica quàntica. Max Planck.

Lleis en el món subatòmic:

1r. Els elements apareixen en unes situacions com a partícules i en altres situacions com a ones (no es pot predir el comportament).

2n. Principi d’incertesa de Heisenberg: no és possible conèixer alhora la posició i la velocitat d’un electró. El determinisme de la física clàssica deixa de tenir sentit.

La cosmologia en el segle XX

• La teoria de la relativitat. Albert Einstein.• La velocitat de la llum és teòricament la màxima que es

pot assolir i, atès que no és infinita, és impossible la simultaneïtat entre esdeveniments observats per diferents observadors.

• El temps deixa de ser una cosa absoluta i passa a dependre de cada observador

• No és possible parlar d’espai sense parlar de temps, ni a la inversa.

• La teoria escapa a l’experiència i fins i tot a la imaginació.

• L’espai físic no és recte (geometria euclidiana), sinó corb.

El temps ja no és absolut com afirmava Newton, sinó relatiu a l’espectador. Des del nostre punt de vista un objecte que va a la velocitat de la llum va més a poc a poc, mentre que si ens situéssim en el lloc de l’objecte, seria totalment al contrari, veuríem com el temps passa molt més ràpid respecte als que estan viatjant a velocitat normal. És l’anomenada paradoxa del bessons. Si un dels bessons es

queda a la Terra i l’altra viatja a la velocitat de la llum, les seves perspectives del temps seran diferents.

El principi antròpic

• Principi antròpic dèbil: l’univers en què existim té unes característiques molt concretes que fan que la vida sigui possible.

• Principi antròpic fort: defensa l’existència d’una vertadera finalitat; l’univers, des del principi, estava orientat perquè hi pogués aparèixer la vida humana (plantejament que escapa a la ciència).