La por als bombardejos

El cas de Roda de BeràJordi Suñé Morales1

ELS BOMBARDEJOS

Les indústries de guerra i les comunicacions (trens i carreteres) van ser els blancs

habituals dels bombardejos a la darrera guerra civil. Malgrat això, els atacs contra la

població civil també van ser nombrosos, a fi i efecte de desmoralitzar la reraguarda

republicana. Així doncs, les poblacions més afectades del Baix Gaià van ser les de la

costa. De Roda de Berà sabem que hi hagué diversos bombardejos. Solé i Morera ha

recollit que n'hi va haver una vintena, més espaiats al principi i més intensos cap al

final de la guerra. Mas de Nin, per exemple, prop l’estació de tren, on vivia llavors

Solé, va ser bombardejat fins a 10 vegades. Solé i Morera també detalla que els

últims mesos de la guerra s’instal·laren a Mas de Nin un destacament de soldats “de

l’arma d’enginyers” per atendre les reparacions de l’estació i la via de ferrocarril “a

causa dels freqüents bombardejos d’aquells dies”.2 Un d’aquests bombardejos, el

dissabte 8 de maig de 1937 a les set de la tarda, uns avions llençaren bombes entre

Calafell i Altafulla, agafant de ple la zona d’aiguamolls de Roda. Segons Montserrat

Suñé, els avions també van metrallar un tren ple de ferits que es dirigia a Barcelona,

just abans d’entrar al túnel de Berà. Quan van la gent va anar socórrer als ferits

alguns van suplicar que els deixessin morir d’una vegada.

FUGINT DE LA POR

Les bombes, els “Isidros”, les “paves” i les mesures per evitar la mort es van anar

incrementant a mesura que el front s’apropava. Davant la por als bombardejos,

moltes famílies van optar per anar a viure al camp. Les casetes del defora i les coves

van arribar a ser compartides per vàries famílies. Als pobles es van contruir refugis i

1 Agraeixo l'aportació de tots els informants i col·laboradors: Ajuntaments de La Pobla de Montornès, El Catllar, Altafulla, La Nou de Gaià, Creixell de Mar, La Riera de Gaià, Roda de Berà, Salomó i Torredembarra, Arxiu Històric de Tarragona, Robert Adserà, Ricard Benimelli, Josep Manel Bas i la seva mare, Manuel Cabrera Heredia, Joan Carles Blanch, Rosa Castro Llorach, Cinteta, Carmeta, Nuri Ferrer i Magda de La Pobla, Teresa Figueras, Eduard Fortuny, Ivan Fortuny Ciuraneta, Maria Fusté Jansà, Xavier Garcia, Hèctor Hernàndez, Xavi Jaumot, Martí Martí Rovira, Joana Mercadé Fusté, Antonio Mercadé, Miquel i Pep Mestres, Octavi Miró Ferrerons, Joan Solé, Carmen Morales Santiago, David Morlà Gómez, Joan Parés Figueras, Francesc Farré, Oriol Roig Parés, Josep M. Rull Amat, Roser Rull Batalla, Jordi de Salomó, Joana Sánchez, Pepita Sanromà Gatell, Sanromà de Vespella de Gaià, Xavier Sellarès, Francesc Sentís, Pere Suñé Sanromà, Lluís Maria Suñé Vernet, Ramon Tomàs Porta, Gerard Torres Girol, Victorino de Salomó, Xavier Vila, Antoni Virgili, Joan Vives de l’Hort de la Sínia, Joan Vives “Joan de la Cecília”, Joan Vives Marquès i Josep Zaragoza.2 Solé i Morera, Marçal, Roda de Barà. Notes històriques, Edicions El Mèdol, 2002, pàg. 323.

algunes persones es van refugiar als cellers i als cubs de les cases. Al conjunt de

municipis del Baix Gaià hem comptabilitzat més de 30 refugis contruïts o escavats.

A Roda de Berà es va patir molta por als bombardejos degut a la seva proximitat amb

l’estació de Sant Vicenç de Calders i a les dues vies de tren que travessaven el

municipi. Moltes famílies van utilitzar el forat del pont de la via, que era coneguda

com l’“alcantarilla”, per a refugiar-se. Allà es podien arribar a reunir entre 50 i 70

persones. Un fenomen important a Roda va ser el fet d’excavar coves aprofitant la

naturalesa del sòl, que està cobert de roca i tapassot que permet una fàcil extracció.

Gràcies l'ajuda de l'Octavi Miró i del Joan Solé n'hem localitzat una desena de refugis

i coves:

● El refugi de la Plaça de Tots els Caiguts anava fins a l'hort més proper que

dóna al Torrent. Es baixava per unes escales.

● A ca l'Angeleta, sota casa del Joan Solé, es va fer un refugi on s'hi amagaven

sis o set famílies. Es van construir amb una mena d'habitacions unides per un

túnel. Posteriorment es va tapar.

● A la Pujada de les Monges, al carrer Major, al racó de cal Galindo i que

arribava fins al torrent. Posteriorment, el forner que hi havia al mateix carrer

va fer servir el forat com a magatzem. Encara es pot veure l’arcada de

l’entrada que està tapiada.

● Davant de cal Miró, al carrer Sant Salvador, es va excavar un altre refugi que

anava, aproximadament, des de davant de la casa número 8 fins al torrent de

cal Setró (a l’alçada del carrer Berà), on hi tenia una sortida. Posteriorment,

durant la postguerra, s’hi van instal·lar famílies de gitanos. Actualment està

tapiat.

● A ca l'Angelina, al carrer Montjuïc.

● Un altre al carrer Montjuïc, més amunt de ca l'Angelina, cap al Calvari.

● A la Plaça de l'Església, en una mena de cova.

● A Mas de Nin, passant pel camí cap a una zona plena de malesa, prop de

l'autopista.

● A l'Estació de Ferrocarril els operaris que hi vivien van excavar dos refugis en

un lateral de la muntanya emprant la mateixa tècnica els seus homònims de

La Riera i La Pobla de Montornès. Eren conductes excavats a la roca, sense

bigues i amb dues entrades. Un dels refugis va quedar en un simple intent i

l’altre es va acabar fent dues boques i un túnel que les unia d’uns 10 metres.

● Al Torrent, sota el carrer Vendrell i cal Tarrés, Actualment està totalment

tapat.

Altres coves van ser excavades sota les cases que donen als torrents i eren utilitzades

per famílies senceres. En aquest sentit hem pogut visitar a casa de la família Mestres.

Els llibres d’actes de l’Ajuntament no contenen cap referència a la construcció de

refugis. El que sí que esmenten són els treballs realitzats per torns a les fortificacions

de Berà, que eren obligatoris per tots els homes d’entre 16 i 65 anys.3 El gran esforç

de fortificar la costa no va servir de res perquè la invasió no va arribar mai pel mar i

sí, per terra i aire.

Quan els bombardejos van sovintejar a les nits la gent va buscar refugis més segurs

fora del poble. En aquests “nous” refugis s’hi passaven tota la nit. Algunes famílies,

per exemple, van optar per dormir a casa d’amics del poble veí de Bonastre, tot

caminant una hora per arribar-hi. Aquest camí el feien cada dia en fer-se fosc.

També es recorda la barraca del “Gran de l’era”, indret situat a la banda dreta d’on

actualment hi ha el dipòsit de l’aigua i en el qual s’hi agrupaven estirats com a

sardines, en només 9 metres quadrats, entre 15 i 20 persones. No duien menjar

perquè no n’hi havia. Portaven mantes que feien servir per estirar-se. Tres o quatre

famílies es refugiaven a la Cova del Duran, que està a uns tres quarts d’hora del

poble caminant. Allí hi tenien matalassos i les famílies se separaven per apartats

delimitats amb pedra seca. Algunes famílies es van refugiar en coves i barraques al

fondo de Cal Llorens, entre Roda i Bonastre.

Malgrat tot, també sabem que hi va haver persones que no es van refugiar mai.

ALS POBLES DE LA RODALIA

Pel que fa a la resta de municipis de la rodalia sabem que a Altafulla es va construir

un refugi en un camp d’atmetllers, on ara hi ha el carrer Mossèn Miquel Amorós.

També es va construir un altre refugi a la zona de l’Era de la Vila, al carrer de la

3 Solé i Morera, Marçal, Roda de Barà. Cit., pàg. 324. Mercadé Borrut, Matuni, “Josep Mercadé Borrut El Secalló”, Boi, núm. 13, Centre d’Estudis Rodencs.

Pedrera. Sembla ser que a la zona dels Munts també es va conruir un. A Salomó es

van començar dos refugis. Un tenia una boca a l’actual Avinguda Catalunya i l'altre

era al torrent, al carrer Nou, prop de cal Toni. Cap dels dos es van arribar a acabar.

Veient aquest ambient, la canalla de Salomó va decidir intentar fer un refugi al

torrent, a l’alçada del carrer Nou i del carrer Tenerife. El resultat van ser unes

petites coves inacabades.

A Torredembarra es van construir una desena de refugis repartits per tot el

municipi.4 A La Riera de Gaià, segons Judit Pujadó, es van habilitar els baixos de cal

Borràs, al carrer Major número 35.5 Pere Suñé Sanromà Peret Melena recorda,però,

que quan sentien que s’apropaven els Isidros a bombardejar la costa, la gent de La

Riera corria pel carrer dels Quatre Cantons cap els avellaners, a zona on hi ha la

bassota. Allí s’estiraven sota els arbres escoltant perfectament com espetegaven les

bombes als pobles de davant del mar. També es van fer servir refugis particulars i uns

túnels al lateral de la via de tren, a l’alçada de l’estació. A La Nou de Gaià es van

iniciar tres refugis. Un era al Castell del Baró de les Quatre Torres. Un altre era al

pati d’una de les cases de la carretera que fa cantonada amb el carrer que puja cap

a l’escola i encara s’hi pot accedir. I el tercer era a l’antiga botiga de la cooperativa,

que era al carrer Nou. A La Pobla de Montornès es van fer almenys sis refugis. Un era

a cal Rovira, que era la casa que hi havia al mig de la Plaça de l’Església, tocant al

bloc on ara hi ha una cafeteria. L’altre era al carrer Closa Vella. Darrera l’antic

edifici de l’estació de tren hi ha dos refugis. Estan excavats directament a la pedra

de la paret. Un altre refugi es va excavar a la Fàbrica Recasens. Finalment, a la finca

de Mas Mercadé, a uns 25 metres de la masia, dins el terme de La Pobla, es va

excavar un altre refugi a la roca. També es van aprofitar coves com les que hi havia a

l’hort del Menut i la que està ubicada on ara hi ha un magatzem de la cooperativa, a

l’entrar a La Pobla.6 A Vespella, a la pujada del camí de l’església, es va excavar un

forat a la muntanya per tal de protegir-se.

4 Garcia Puerto, Xavier, Patrimoni de la por: Els refugis antiaeris a Torredembarra (1936-1939), Torredembarra, Patronat Municipal de Cultura, 2002.5 Pujadó i Puigdomènech, Judit, Contra l’oblit. Els refugis antiaeris poble a poble, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, pàg. 269, 276 i 277. 6 Manent, Albert, La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona, Valls, Cossetània Edicions, 2006, pàg. 152.

A l’altra banda de la muntanya de l’església es va aprofitar una petita cova que hi

havia. Finalment, als Masos, a l’Avinguda de Sant Miquel, a la placeta que hi ha, just

on s'ubica una font, es va excavar un altre refugi. A Ardenya es possible que es

construís un refugi al carrer principal, davant d’on ara hi ha la sala polivalent. Es

recorda també que davant la por es quedaven tots a casa. Malgrat això, ràpidament

es va veure que Ardenya no era el blanc de les bombes franquistes i es va perdre la

por. En passar els avions la gent sortia a l’era per veure on espetegaven les bombes.

També es recorda que moltes cases van acollir diverses famílies provinents del

Serrallo que fugien de les bombes.

A Creixell es van habilitar els soterranis del Castell i es van emprar cap al final de la

guerra.7 D’altra banda, “El Pastoret” va fer a les seves terres un refugi propi, situat a

tan sols uns 20 metres de casa seva. A Ferran es va emprar la mina d’aigua que hi ha

darrera el poble. Els més grans, però, no hi anaven i es quedaven a les pallisses.

Sabem que Renau, lluny dels bombardejos, va ser el refugi d’una colla de tarragonins

que fugien del terror. Aquests refugiats havien viscut l’horror dels primers

bombardejos a la capital. És per això que quan des de Renau se sentien les sirenes i

les bombes a Tarragona corrien a amagar-se a una cova propera que avui en dia està

enrunada i que està ubicada a l’esquerra del camí que porta a l’Ermita, abans de

travessar el torrent. Al Catllar quan s’apropaven els avions o sentien caure les

bombes a la llunyania la gent s'amagava a sota els garrofers (que aleshores eren molt

grans), als cups o a sota les cunetes.

PAU MERCADÉ GIBERT “COSME”

A diversos pobles hem trobat testimonis que ens indiquen que Pau Mercadé Gibert

“Cosme” de La Pobla de Montornès va ser un dels que dirigia la construcció de

refugis. En “Cosme” es dedicava a fer marges i pous i havia après l’ofici del seu pare

Josep, que era un vell conegut per la construcció de casetes de pedra seca. Pau, a

l’igual que el seu pare, dominava la tècnica i tenia molta força. Durant la guerra,

però, no es va poder dedicar exclusivament a construir estructures de defensa per a

la població civil. Va haver d’anar a lluitar al front amb la lleva de l’abril del 38. Va

7 Llorac i Santís, Salvador, Creixell. Visió general d’un poble del Tarragonès, Ajuntament de Creixell, 1987.

estar a la Fatarella el setembre de 1938, junt amb altres veïns del seu poble, com

Josep Jansà Nin i Jaume Giralt Casas. I a l’acabar la guerra va patir la repressió

passant uns tres anys a les presons franquistes. El 1939 va entrar a la Model i després

va estar a la Punxa i a Pilatos de Tarragona. També va estar al Camp de Concentració

d’Horta. Va ser jutjat per un consell de guerra que el condemnà a 20 anys de presó,

però li concediren la llibertat condicional.8 Quan va sortir va treballar un temps de

pescador i després va poder tornar a exercir el seu antic ofici de pouaire i

margetaire.

8 Manent, Albert, cit., pàg. 154.