LA PARTICIPACIÓ DELS MILITARS EN LA VIDA POLÍTICA ESPANYOLA

Un dels trets més característics de la història espanyola dels segles XIX i XX és la participació dels militars en la vida política.

En el segle XIX es generalitzara la pràctica dels pronunciaments militars. Els pronunciaments militars van ser un cas específic de colp d’Estat Militar que consistia en la sublevació d’un grup relativament poc nombrós d’oficials, que feia públic un manifest (document on s’exposaven les segues reivindicacions) amb el propòsit que altres militares es sumaren i també buscaven el suport de la població, que moltes vegades recolzava el pronunciament amb una revolució en les ciutats.

Hi ha que tindre en compte que aquest pronunciaments militars del segle XIX van tindre un caràcter LIBERAL, es a dir, els militars que protagonitzaren aquest colps d’Estat eren militars que estaven a favor de la monarquia parlamentària i en contra de la monarquia absoluta.

En aquest sentit cal subratllar que aquest militars no es convertirien en dictadors, ni actuarien com tal, sinó que en molts casos actuarien com a líders dels partits polítics existents. Com el liberalisme es va dividir en dos corrents fonamentals, també es pot parlar de militars q ue defensarien una d’aquestes dos corrents bàsiques del liberalisme.

a) La moderada, que defensava el liberalisme doctrinari, segons el qual la sobirania tenia que ser compartida entre la Corona i les Corts (poble), el sufragi tenia que ser censatari i tenia que haver un control de la premsa.

b) La progressista que defensava la sobirania nacional, un sufragi censatari molt ampli i la lliberta de premsa.

Fent un recorregut històric per l’actuació dels militars podríem remuntar-nos al Regnat de Ferran VII. Quan Ferran VII va arribar a Espanya després de la Guerra de la Independència va restablir la monarquia absoluta. Per això els militars liberals que estaven a favor de la Constitució de 1812 o Constitució de Cadis van organitzar nombrosos pronunciaments contra Ferran VII entre 1814 i 1820. Per fi en aquesta última data el pronunciament encapçalat pel Coronel Rafael del Riego en las Cabezas de San Juan (Sevilla) va triomfar, fet que marca el inici del període històric conegut com Trienni Constitucional (1820-23). La intervenció dels 100000 fills de San Lluis va ficar termini a aquesta etapa, que va ser seguida per 10 anys de monarquia absoluta, la denominada dècada ominosa (1823-33). Malgrat la repressió també es van fer intents de restaurar la Constitució de Cadis, com els protagonitzats pel General Torrijos.

En 1833 mor Ferran VII, i comença una etapa històrica fins a 1868, on els militars van ser protagonistes fonamentals. Durant la Regència de Maria Cristina (1833-1840) es viu la primera Guerra Carlina. En aquest context va quedar clara la divisió de l’exèrcit.(carlins i liberals)

En 1836 en el context revolucionari que es vivia en l’Espanya Liberal destaca el anomenat Motí dels Sergents de la Granja que va obligar a la Regent Maria Cristina a restablir breument la Constitució de 1812. Després al acabar la guerra carlina (1839) el General que havia conduit als exèrcits Liberals a la victòria Baldomero Espartero es va convertir en l’àrbitre de la situació

política. Maria Cristina va buscar el seu recolzament per aprovar noves lleis (com la d’Ajuntaments) que responien al programa polític dels liberals moderats. Espartero en canvi es va manifestar a favor dels plantejaments dels liberals progressistes, fet que va marcar l’exili de la Regent Maria Cristina.

Baldomero Espartero, desenvoluparia el càrrec de Regent entre 1840 i 1843. Com que no va comptar amb l’opinió de la major part dels líders del Partit Progressista i entre altres coses per sufocar una revolta en Barcelona va bombardejar la ciutat , progressistes i moderats es van unir per a llevar-li el poder.

El militar que va liderar el pronunciament contra Espartero va ser Ramon Maria Narvaez, que va vèncer a les tropes esparteristes en Torrejon d’Ardoz.

Aquest fet marca el inici del Regnat personal d’Isabel II. L’home fort del Regnat d’Isabel II i principal lider del partit liberal moderat va ser el General Ramón Maria Narvaez. En aquest Regnat es poden diferenciar tres etapes: La dècada moderada (1844-1854), el Bienni Reformista (1854-1856) i la etapa final de 1856 a 1868.

La característica fonamental del Regnat és l’existència d’una Constitució: la Constitució de 1845, que només responia al ideal polític del Partit Moderat i lleis de sufragi censatari i de premsa que feien impossible als membres del Partit Progressista accedir al poder per la via legal. La conseqüència seria que es recorreria de nou al pronunciament militar per accedir al poder. En aquest cas el pronunciament va ser organitzar pel sector més obert del Partit Moderat, liderat pel General Leopoldo O’Donnell. O’Donnell es va pronunciar en Vicàlvaro, en les rodalies de Madrid, però no va tindre molt de suport. Va fugir cap el Sud, i en la localitat manxega de Manzanares va fer públic l’anomenat Manifest de Manzanares on es reclamava una ampliació de les llibertats. El resultat va ser l’esclat de la revolució en Madrid i en altres ciutats. Isabel II per no vores destronada va oferir el poder al General Baldomero Espartero, que durant dos anys va ser cap del govern.(1854-1856). O’Donnell mentrestant havia fundat una nova força política la Unió Liberal

Acabada aquesta etapa entre 1856 i 1868 el govern va estar unes vegades en mans de Narvaez i altres en mans d’Odonnell. Com que els progressistes no tenien possibilitats d’accedir al poder van recórrer de nou als pronunciaments militars. El General progressista que va encapçalar diversos pronunciaments a finals del Regnat d’Isabel II va ser el General Prim, destacant en 1866 el pronunciament del Cuartel de San Gil en Madrid.

En 1867 el Partit Demòcrata i els Progressistes van signar el Pacte d’Ostende per derribar del tron a Isabel II. A la mort d’Odonnel la Unió Liberal també es va sumar al moviment. La revolució que va derrocar a Isabel II es va iniciar amb el pronunciament de l’Armada en Cadis, i l’enfrontament que va decidir la sort de la monarquia va tindre lloc en Alcolea (Còrdoba). Les tropes sublevades estaven al mando del general unionista Serrano.

Serrano i el General Prim seran els principals protagonistes de la següent etapa política, l’anomenat Sexenni Democràtic. Serrano va ocupar les funcions de Regent una vegada aprovada la Constitució de 1869, mentres es buscava un Rei. Finalment per la influència de Prim el elegit va ser Amadeu de Savoia. Però el mateix dia que Amadeu arribava a Espanya

Prim va ser assassinat produint-se la divisió del partit progressista i fent impossible la estabilitat política durant el breu Regnat de Amadeu de Savoia. Entre els fets que marcaran l’abdicació d’aquest Rei cal remarcar una insubordinació de l’Arma d’Artilleria.

L’abdicació d’Amadeu de Savoia va donar pas a la Primera República espanyola (febrer-desembre de 1873) Com la República no va aconseguir tampoc estabilitzar la vida política) el 2 de febrer de 1874, el General Pavia ocupava les Corts i acabava amb la República. Durant un any(1874) en teoria el General Serrano va ocupar el càrrec de Cap de l’Estat.

No obstant, els polítics espanyols liderats per Antonio Canovas del Castillo estaven treballant per aconseguir la Restauració de la Monarquia Borbónica. Aquesta Restauració es va vore precipitada per un nou pronunciament, el que el 29 de desembre de 1874 va protagonitzar el General Martinez Campos en Sagunt. El nou Rei seria Alfons XII (1875-1885) i després exerciria la Regència sa mare Maria Cristina d’Habsburgo Lorena

La Restauració, es a dir, el Regim polític dissenyat per Canovas i reflectit en la Constitució de 1876 tenia com a objectiu bàsic fer possible l’alternança o torn pacífic entre els partits polítics per evitar la intervenció dels militars en la vida política. Canovas va aconseguir el seu objectiu de tal manera que entre 1876 i 1902 els militars van deixar d’intervindre i ser protagonistes de la vida política, malgrat algun intent de pronunciament protagonitzat per militars d’ideologia republicana.

Durant el Regnat d’Alfons XII (1902-1931) en canvi els militars van tornar a intervindre i cobrar protagonisme . Aquest fet be condicionat per l’ascens del moviment obrer i l’agudització de la lluita de classes que va fer que els militars i l’exèrcit es convertiren en els principals garants de l’ordre públic. En segon lloc l’ascens del nacionalisme en Catalunya i el País Basc que va exacerbar el temors de l’exèrcit davant un possible trencament de la unitat de la pàtria. A més es van generalitzar problemes de tipus laboral en l’interior de l’exèrcit degut a l’excés d’oficialitat i a que la intervenció d’Espanya en el Marroc va fer que es generalitzaren els ascensos per mèrits de guerra. Aquesta situació va provocar que en 1917 es crearen les anomenades Juntes Militars de Defensa, que reclamaven els ascensos per rigorosa antiguitat. La detenció dels seus dirigents per part del govern va provocar un ultimàtum amb amenaça de colp d’Estat en juny de 1917. Però davant de nous reptes al govern plantejats per l’anomenada Assemblea de Parlamentaris (juliol) i una vaga general Revolucionaria convocada per UGT i CNT en agost l’exèrcit va tancar files al costat del govern.

No obstant el triomf de la Revolució Socialista Soviètica en Rússia en Octubre de 1917 anava a influir decisivament en l’evolució del Règims polítics en tota Europa on es produiria un retrocés de les democràcies liberals.

L’amenaça d’una revolució social, degut a la greu conflictivitat social existent en les zones rurals i industrials d’Espanya, l’ascens dels nacionalismes i les crítiques al mateix exèrcit i al Rei pel Desastre D’Annual en 1921, expliquen el Colp d’Estat que el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera va donar en Setembre de 1923. Aquesta dictadura es va prolongar fins a començament de 1930 quan el Rei Alfons XIII va demanar la dimissió de Primo de Rivera.

A diferència dels militars dels segle XIX Primo de Rivera va establir una dictadura, perquè va eliminar el pluralisme polític i va suspendre els drets i llibertats fonamentals deixant en suspens la Constitució de 1876

Com que el Rei no va aconseguir recuperar la legitimitat per tornar a un sistema democràtic pel seu recolzament a Primo de Rivera, després de les eleccions municipals del 12 de febrer de 1931, el dia 14 d’abril es va proclamar la II República (abril 1931-juliol 1936)

La República va tractar de modernitzar Espanya fent reformes polítiques, socials i econòmiques. Però moltes d’aquestes reformes, com la Reforma Agrària afectaven als interessos de les classes oligàrquiques tradicionals. Per això aquestes van buscar el recolzament de l’exèrcit per ficar fi al Règim Republicà.

Un primer intent de Colp d’Estat es va produir el 10 d’Agost de 1932 encapçalat pel General Sanjurjo.

Després en 1936, quan es va produir el triomf en les eleccions del Front Popular els sectors més radicals de la dreta i els membres de la oligarquia financera, industrial i agrària va buscar de nou el recolzament de l’exèrcit per evitar la consolidació d’un govern d’esquerres, que segons aquests grups s’encaminava cap a plantejaments revolucionaris.

En aquest context un grup molt important de militars va decidir preparar un colp d’Estat. Entre els militars que destacaven en la conspiració destacaven Sanjurjo, Mola o Franco. El Colp d’Estat s’inicia el dia 17 de juliol en el protectorat marroqui i al dia següent es generalitza per la resta del territori. Però degut a l’actuació de forces obreres o la lleialtat a la República de determinats sectors de l’exèrcit i de forces de seguretat el colp fracassa en zones clau com Madrid, València, Catalunya i el Nord peninsular. Aquest fracàs del colp d’Estat conduirà a una guerra civil amb una durada de pràcticament tres anys (juliol 1936-abril 1939)

Dins del bàndol dels sublevats molt prompte va destacar la figura del General Franco, que va ser nomenat Cap de l’Estat i Cap del Govern, Caudillo d’Espanya i Generalissim del Exèrcits. Franco guanyaria la Guerra Civil.

Al acabar aquesta el Régim de Franco havia adoptat les formes típiques dels règims feixistes d’Alemanya i Itàlia. El únic Partit legal era La Falange Tradicionalista de les Jons d’ ideologia feixista. Les represàlies contra els vençuts van durar molt de temps.

Poc temps després d’acabar la Guerra Civil Espanyola, va esclatar la Segona Guerra Mundial i Franco no va ocultar les seues simpaties per Alemanya i Itàlia. Però a partir de 1943 quan es va vore que aquest dos països podien perdre el conflicte el Règim de Franco va tractar d’ocultar els seus trets feixistes, elaborant una sèrie de Lleis Orgàniques que volien fer creure que el sistema franquista era un tipus especial de democràcia: l’anomenada Democràcia Orgànica.

En realitat la dictadura de Franco va ser una dictadura personal de caràcter autoritari, que tenia com a principal sostenidor el propi exèrcit i on es remarcava el seu caràcter antiliberal i anticomunista. Aquesta dictadura es prolongaria fins la mort del dictador en 1975.

Després de la seua mort es van iniciar l’anomenat procés de transició a la democràcia. Encara en aquest període alguns militars involucionistes, nostàlgics del franquisme i de la dictadura van intentar donar algun colp d’Estat.

L’últim i més important és el que va tindre lloc el 23 de febrer de 1981, protagonitzat pels generals Milans del Bosch i Armada i el Tinent Coronel de la Guardia Civil Tejero. El fracàs d’aquest colp d’Estat marcarà la consolidació definitiva de la democràcia i la normalització de la vida política espanyola, on els militars tenen com a funció bàsica la defensa de la integritat territorial de l’Estat, la defensa de l’ordre Constitucional i la seua subordinació a les autoritats civils, elegides democràticament, representants del poble i per tant de la sobirania nacional.

JULIAN ESTEVE LAHOZ

IES ARABISTA RIBERA

CARCAIXENT