La gestió del turisme als espais naturals - diba.cat · La gestió del turisme als espais naturals...

La gestió del turisme als espais naturals

Tourism management in the natural areas

Col·lecció_Documents de Treball

Sèrie_Territori 28

La Diputació de Barcelona és una institució de govern local que treballa conjuntament amb els ajuntaments per impulsar el progrés i el benestar de la ciutadania.

La col·lecció Documents de Treball facilita als agents del món local documentació actualitzada per contribuir a la millora de la gestió de les polítiques públiques locals.

L’objectiu d’aquesta publicació és el de donar eines per entendre tots els elements que intervenen en la gestió de l’ús turístic dels espais naturals, conscients que aquest pot esdevenir un recurs econòmic important. Al mateix temps, aquest manual apunta les línies directrius bàsiques perquè aquesta gestió es faci de manera viable i sostenible, i amb la garantia de la preservació dels valors naturals i culturals que contenen aquests espais. Tot plegat en un món en què es debat contínuament l’equilibri entre la conservació i la difusió.

Gerència de Serveis d’Espais NaturalsComte d’Urgell, 187. Edifici del Rellotge08036 BarcelonaTel. 934 022 428 · Fax 934 022 [email protected]/parcsn

Consulteu altres publicacions al web de la Llibreria de la Diputació de Barcelona:

www.diba.cat/llibreria



Col·lecció_Documents de Treball

Sèrie_Territori, 28

© de l’edició: Diputació de BarcelonaFebrer, 2015

Producció: Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació de Barcelona

Composició: Addenda

Impressió: Agpograf

ISBN: 978-84-9803-697-8

Dipòsit legal: B 2557-2015

Autors:Jordi Soler InsaDamià Moragues Cortada

Drets de publicació cedits per la Fundació Barcelona Mèdia

Aquesta publicació s’ha dut a terme amb el suport financer de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvo lupament (AECID). El contingut d’aquesta publicació és responsabilitat exclusiva de la FUNDACIÓ BARCELONA MEDIA i no plasma necessàriament l’opinió de l’AECID.

5

Índex

Versió catalana

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Pròleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

1. Nocions generals sobre ecoturisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 1.1 El turisme com a fenomen social i com a recurs econòmic . . . . . . . . . . . . 15 1.2 Destinacions turístiques. Emissors i receptors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 1.3 Noves destinacions i noves tendències del turisme. . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 1.4 Infraestructures i recursos turístics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 1.5 L’ecoturisme com a «marca» turística . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 1.6 L’ecoturisme com a modalitat de la pràctica turística . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Contribució a la conservació del patrimoni natural i cultural . . . . . . . . . . . 22 Participació de les comunitats locals en el planejament,

desenvolupament i gestió, i contribució al seu benestar . . . . . . . . . . . . . . 23 Interpretació del patrimoni natural i cultural dels llocs de destinació. . . . . 23 Adequació tant a viatges independents com a tours organitzats

per a grups reduïts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24 2.1 La necessitat del procés de planificació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 2.2 La planificació adaptativa i la planificació prospectiva. . . . . . . . . . . . . . . . 25

2. Planificació i turisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 2.3 La planificació de caràcter general: la planificació territorial

i la planificació estratègica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 2.4 La planificació sectorial: planificació turística i planificació

per a la protecció d’espais naturals (els plans d’ús públic) . . . . . . . . . . . . 27

3. La gestió del turisme als espais naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 3.1 Breu introducció als conceptes d’espais naturals i d’espais protegits . . . . 30 Els parcs nacionals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 Les reserves naturals o reserves biològiques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 Els parcs naturals o parcs regionals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 Les reserves de la biosfera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

Capítol??? | 6Índex | 6

3.2 Breu història del turisme als espais naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 3.3 El medi natural i el paisatge com a recurs turístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 El paisatge com a espectacle. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 El paisatge com a escenari. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 El paisatge «viu» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34 3.4 L’equilibri entre la protecció dels valors naturals i l’ús turístic . . . . . . . . . . 35 3.5 El turisme com a alternativa a l’aportació dels espais naturals protegits

al desenvolupament econòmic nacional i local . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 3.6 Les marques turístiques vinculades als espais naturals protegits . . . . . . . 39 3.7 Instruments per a la gestió del turisme als espais naturals . . . . . . . . . . . . 40

4. El tractament de l’espai natural com a recurs turístic: infraestructures, equipaments i serveis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42

4.1 Les infraestructures de mobilitat: la mobilitat com a eina de planificació . 42 Els accessos principals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 La mobilitat interior . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 La circulació perifèrica i la circulació panoràmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 4.2 La senyalització. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 Senyalització informativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46 La senyalització de senders . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 Senyalització normativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 Senyalització interpretativa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 La importància dels aspectes de disseny. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 4.3 Els equipaments turístics o equipaments d’ús públic . . . . . . . . . . . . . . . . 50 Els centres de visitants: centres i punts d’informació . . . . . . . . . . . . . . . . 51 Els equipaments lleugers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53 Àrees d’acampada i càmpings . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 Hotels, allotjaments rurals, albergs, refugis i restaurants . . . . . . . . . . . . . . 56 Museus, equipaments culturals i educatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 La venda de productes propis: el marxandatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60 4.4 Els serveis turístics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 La informació i la comunicació: estratègies i mitjans . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 El guiatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68 El transport públic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69 L’assistència i la seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70 La recollida de residus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71 La complementarietat entre l’oferta pública i l’oferta privada . . . . . . . . . . 72

5. L’organització de la gestió pública del turisme als espais naturals. . . . . . . . 74 5.1 L’estructura organitzativa dels espais naturals per a la gestió

del turisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74 5.2 La gestió dels equipaments i serveis: gestió pública directa i indirecta. . . 76 5.3 La formació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 5.4 Les relacions interadministratives entre els departaments

d’espais naturals i els departaments de turisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

Índex | 7

5.5 Les relacions entre les administracions públiques i el sector privat. . . . . . 78 5.6 El finançament: mitjans directes i indirectes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

6. La gestió ambiental de l’oferta turística als espais naturals . . . . . . . . . . . . . 81 6.1 La sostenibilitat del turisme: el concepte de capacitat de càrrega . . . . . . 81 6.2 Les bones pràctiques ambientals en la gestió del turisme

als espais naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83 6.3 La determinació i el seguiment d’indicadors de sostenibilitat . . . . . . . . . . 84 6.4 La funció pedagògica de la gestió ambiental . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86

English version

Introduction . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88

Foreword . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90

1. General overview on ecotourism . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92 1.1 Tourism as a social phenomenon and as an economic resource. . . . . . . . 92 1.2 Tourism destinations. Outbound and inbound . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 1.3 New destinations and new tourism trends . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 1.4 Tourism resources and tourism infrastructures. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94 1.5 Ecotourism as a tourism brand. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95 1.6 Ecotourism as a modality of tourism practice . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97 Contribution to natural and cultural heritage preservation . . . . . . . . . . . . . 98 Participation of local communities in the planning, developing

and managing. Contribution to their well being . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 Interpretation of natural and cultural heritage. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 Adaptation to independent travellers and organized small groups . . . . . . 100

2. Planning and tourism . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 2.1 The need of a planning process . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 2.2 Adaptive and prospective planning . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 2.3 Overall planning. Territorial planning and strategic planning . . . . . . . . . . . 102 2.4 Sectorial planning: Tourism planning and conservation plans

for natural areas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

3. Ecotourism: the tourism management in the natural areas . . . . . . . . . . . . . . 105 3.1 Brief introduction to the concepts of natural areas and protected areas . . 105 National parks. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106 Nature reserves and wildlife reserves . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106 The natural or regional parks . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 The biosphere reserves. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 3.2 A brief history of tourism in natural areas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107

Capítol??? | 8Índex | 8

3.3 The natural environment and landscape as a tourist resource. . . . . . . . . . 108 Landscape as a spectacle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108 The landscape as a setting . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 The landscape is «alive» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 3.4 The balance between the protection of natural values and the tourist use 110 3.5 Tourism as an alternative to the contribution of natural protected areas

for the national and local economic development . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 3.6 The tourist brands related with the natural protected areas . . . . . . . . . . . 113 3.7 Tools for the tourism management in natural areas . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115

4. Treatment of natural areas as a tourist resource: infrastructures, facilities and services . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

4.1 The infrastructures of mobility: mobility as a planning tool . . . . . . . . . . . . 117 The main accesses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117 Internal Mobility . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118 The peripheral roads and the scenic roads . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120 4.2 The signaling. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120 Informative signaling. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121 The signaling of paths. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122 Signaling of regulations. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123 Interpretative signaling . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124 The importance of design aspects . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124 4.3 The tourist facilities or equipments for public use . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125 The visitor centres: centres and points of information . . . . . . . . . . . . . . . . 126 The lightweight facilities . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128 Camping areas and campsites . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130 Hotels, rural lodgings, hostels, shelters and restaurants . . . . . . . . . . . . . . 131 Museums, cultural and educational centres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132 The sale of own products: the merchandising . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135 4.4 The tourist services. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137 Information and communication: strategies and means . . . . . . . . . . . . . . 137 The guiding . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 142 Public transport. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 143 The assistance and the safety . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144 Rubbish collection . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 146 The complementariness between public tourist offer and private

tourist offer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

5. The organization of tourism management in natural areas . . . . . . . . . . . . . . 148 5.1 The organizational structure of natural areas for tourism management . . . 148 5.2 The management of facilities and services: direct and indirect public

management . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 150 5.3 Training . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151 5.4 The inter-administrative relationships between the departments

of natural areas and departments of tourism . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151

Índex | 9

5.5 The relationship between the public administrations and the private sector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 152

5.6 Funding: direct and indirect means . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153

6. Environmental management of tourist offer in the natural areas . . . . . . . . . . 155 6.1 The sustainability of tourism: the concept of carrying capacity . . . . . . . . . 155 6.2 Good environmental practices in management of tourism in natural areas 157 6.3 The determination and monitoring of sustainability indicators . . . . . . . . . . 158 6.4 The pedagogical function of environmental management . . . . . . . . . . . . . 159

Bibliografia / References. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161

11

Presentació

La utilització dels espais naturals amb finalitats recreatives i el seu aprofitament com a zona d’esbarjo i d’ús públic ve de lluny. Però és al llarg dels darrers 20 anys que s’ha produït una popularització del turisme vinculat a la natura. Les visites als parcs han crescut en tot el món i en especial en espais pròxims a les metròpolis, com és el cas dels espais naturals de la demarcació de Barcelona. Per tant es fa inevitable plantejar l’aprofitament turístic dels espais naturals protegit sota una perspectiva més àmplia.

El turisme en espais naturals no és resultat de la simple conjuntura casual o el reflex d’una moda passatgera. Hi tenen molt a veure la difusió de la consciència ambiental i les noves tendències sobre turisme sostenible i responsable.

En la nostra societat, altament urbanitzada i amb poblacions concentrades, es tendeix a valorar i idealitzar els espais que tenen una relació més estreta amb elements contra-posats als d’aquests espais urbanitzats. En aquest context els espais naturals protegits tenen una valoració social que justifica la seva elecció com a destinació turística.

Tot i que els espais naturals protegits sempre han tingut en compte l’ús públic, un dels reptes de la conservació d’aquests espais naturals és precisament la compaginació de la conservació amb aquest ús, que actualment ha adquirit una gran magnitud, i del qual el turisme n’és el referent més evident.

Les Àrees de Desenvolupament Econòmic Local i de Territori i Sostenibilitat de la Di-putació de Barcelona fa temps que treballen plegades per fer possible la preservació i l’ús públic dels espais naturals que gestiona, amb iniciatives com la implantació de la Carta Europea de Turisme Sostenible en Espais Naturals Protegits (CETS), impulsada per la Federació de Parcs Naturals i Nacionals d’Europa EUROPARC, i la certificació de serveis turístics de Qualitat a través de la implantació de la “Q” de qualitat Turística i el Sistema Integral de qualitat turística en Destinacions (SICTED).

D’altra banda, el turisme és un gran dinamitzador de l’oferta cultural del nostre país. Les comarques de Barcelona disposen de recursos materials i immaterials de gran valor que són també grans productes turístics: l’obra de Gaudí, com la cripta de la Colònia Güell i el Palau Güell com a patrimoni material, i la Patum de Berga, els Castells o la Dieta Me-diterrània en l’apartat immaterial, són la punta de llança de tota una oferta cultural que necessita ser gestionada també sobre criteris turístics. I és aquesta perspectiva de pro-moció turística la que ens permeten ser visibles en els mercats més llunyans.

Capítol??? | 12Presentació | 12

Molts d’aquests elements, tant naturals com culturals han de desenvolupar el seu po-tencial d’atracció. Manuals de gestió com el que presentem contribueixen precisament a fer d’aquest potencial una realitat. Us convidem a llegir-lo i a difondre’l, tot esperant que contribueixi a una gestió més adequada i sostenible dels nostres valors naturals i culturals.

Ramon Riera BruchDiputat delegat de Turisme

Joan Puigdollers FargasDiputat delegat d’Espais Naturals i Medi Ambient

13

Pròleg

La protecció patrimonial i consum turístic són realitats que busquen un equilibri no sem-pre fàcil d’aconseguir. Vivim una època en què els viatges, la curiositat, la descoberta i l’accés a cultures diferents s’ha democratitzat fins al punt d’haver creat marques i productes culturals amb una demanda tan elevada que ha acabat sent engolida, en molts casos, per milions de visitants cada dia. De resultes d’aquesta presència en l’uni-vers del consum turístic de recursos d’una fragilitat destacada com poden ser els espais naturals, neix aquest text.

Escriure un manual de gestió turística del patrimoni natural és un repte complicat i potser, a primera vista, massa ambiciós. El patrimoni és divers a tot el món i les idio-sincràsies pròpies de cada país i cada territori fan que la seva gestió es vegi des de perspectives i òptiques variades. Tractat d’homogeneïtzar o de donar receptes per a un món tant ric i divers semblaria una feina agosarada i difícil d’abordar. Malgrat tot, resulta un exercici necessari i fins i tot sà, per tal de no oblidar aspectes que, per més obvis, no són més aplicats.

Indústria turística, consum cultural, explotació turística i d’altres termes són qüestions que s’han vinculat també als recursos naturals i culturals dels pobles arran de la seva activació com a recursos turístics, fet que podria posar en perill la seva conservació, sostenibilitat i (a vegades) autenticitat, si no es realitza tenint com a base una bona gestió. Aquest manual vol ser un repàs pels aspectes més destacats de la pràctica turística en entorns naturals i del denominat eco-turisme o turisme sostenible, des d’un punt de vista del seu recorregut tradicional i alhora amb una perspectiva de futur. Tam-bé vol ser una eina global per entendre les necessitats dels espais naturals en conver-tir-se també en àrees de visita turística, per tal de preveure les necessitats, infraestruc-tures i serveis necessaris per a un consum turístic responsable, viable i sostenible.

Aquest manual té les seves arrels en un viatge apassionant a través de les terres viet-namites, en el marc d’un projecte de cooperació i transferència de coneixement des-envolupat per un equip català d’especialistes en patrimoni cultural i natural entre el 2010 i el 2011. L’equip estava format pel personal propi del Laboratori de Cultura i Turisme de Barcelona Media i l’autor d’aquest manual i especialista en gestió d’espais naturals protegits, Jordi Soler.

De la mà d’aquell projecte de recolzament al Pla Estratègic de Desenvolupament Turístic de Vietnam, el Laboratori de Cultura i Turisme de Barcelona Media, amb l’ajut dels seus

Capítol??? | 14Pròleg | 14

socis locals l’Institut for Tourism Development Research depenent del VNAT (Vietnam National Administratio of Tourism) i l’Oficina Tècnica de l’AECID de Hanoi, va tenir l’opor-tunitat de conèixer els principals recursos naturals i patrimonials del país que havien estat declarats Patrimoni Mundial. Els objectius del projecte eren la cooperació amb el ITDR en la formulació de l’estratègia per als llocs designats Patrimoni Mundial i la estra-tègia eco-turística, així com la formació del personal local en l’aplicació dels paràmetres estudiats a través de tallers i conferencies al país. Un exercici del tot enriquidor que va posar en evidència la necessitat mateixa de disposar dels manuals de gestió en temes patrimonials davant la mancança de certes eines, en un moment clau del creixement turístic del país i de la inclusió del patrimoni vietnamita en els circuits.

En el context de les estratègies de desenvolupament turístic vietnamita, els agents locals entenien que els recursos, valors i actius patrimonials del país eren factors fona-mentals a tenir en compte. Amb aquest propòsit vam recórrer i viure de primera mà el país. Alhora també vam tenir la possibilitat d’entrar en contacte amb els gestors dels principals llocs naturals i culturals i amb la població local per tal de conèixer els aspec-tes més profunds d’aquestes visions internes sobre el desenvolupament dels seus propis recursos dintre de la indústria turística en alça al país. Un viatge apassionant per un país encara avui força desconegut als ulls occidentals, més enllà d’haver estat es-cenari d’un conflicte bèl·lic.

Al llarg del període de desenvolupament del treball, i com a fruit dels viatges i de la relació amb aquests agents locals, es van produir tota una sèrie de materials i textos diversos, que són part de la base d’aquest manual.

Un document únic per entendre tots els elements que intervenen en la gestió del patri-moni dels espais naturals i dels territoris culturals i per gestionar-los de la manera més viable i sostenible possible en un món que es debat contínuament entre la conservació i la difusió.

Laboratori de Cultura i Turisme, Barcelona Media

15

1. Nocions generals sobre ecoturisme

1.1 El turisme com a fenomen social i com a recurs econòmic

Des del principi de la civilització, el turisme ha estat una activitat humana habitual, encara que no era entesa en els mateixos paràmetres que l’entenem avui en dia. De fet, al llarg de la història, molts descobriments i innovacions s’han produït a causa de la curiositat de la gent, que s'ha preguntat «què passa més enllà de la muntanya». Si més no el turisme, ja des del segle xvii passa a ser una part important de l’educació, la comunicació i la informació. El turisme, tal com el coneixem actualment, esdevé un fenomen social després dels anys 40 del segle xx. A les darreries dels 30 les vacan-ces pagades, aconseguides pels primers governs d’esquerra a Europa, donen a la gent la possibilitat d’expressar la seva curiositat viatjant a l’estranger i experimentant noves sensacions en ciutats, pobles, platges i muntanyes. Més tard, les facilitats dels nous transports incrementen el volum dels viatgers arreu del món i apareix una nova indústria: la indústria turística.

En realitat hi ha una diferència molt important entre turisme i indústria turística, que cal que destaquem aquí. El turisme és una activitat que resulta de la pròpia curiositat per-sonal i es transforma en un nou tipus de pràctica cultural. La indústria s’aprofita d’aquesta nova perspectiva i converteix el temps i els espais del turisme en un nou recurs econòmic. Així doncs, en el moment de planificar el turisme, treballem des d’una perspectiva econòmica. L’equilibri entre l’aspecte cultural del turisme, la sostenibilitat dels espais i la perspectiva industrial, basada en el benefici, és un axioma que no es pot oblidar en la visió del turisme contemporani.

La perspectiva industrial del turisme esdevé una oportunitat important per a les regions menys desenvolupades del món, on les activitats econòmiques tradicionals són escas-ses o inexistents. Els recursos naturals i culturals són, de fet, la riquesa real de molts pobles i regions. Encara que es tracti d’una gran oportunitat, el risc de malmetre els mateixos recursos naturals i culturals és molt alt. L’explotació turística dels territoris no es pot entendre com una il·limitada mina d’or, perquè tant la natura com la cultura són molt sensibles a les interaccions massives amb els humans. Cada cop que «transfor-mem» un territori per atraure més visitants, estem amenaçant el futur de la sostenibili-tat natural i cultural d’aquest espai. Sempre hi ha d’haver un límit –o l’hem d’establir– més enllà del qual el turisme esdevé un perill poderós.

Nocions generals sobre ecoturisme | 16

1.2 Destinacions turístiques. Emissors i receptors

La pràctica del turisme està vinculada a un ampli desequilibri entre les regions menys desenvolupades del món i les més riques (no solament a escala econòmica, sinó pel que fa a temps lliure). En una perspectiva regional la situació de desequilibri continua entre ciutats i àrees rurals o, també, entre l’interior i la zona de costa dels territoris. Per tant, sempre hi ha una regió, ciutat o àrea que produeix fluxos turístics cap a d’altres espais, precisament els que tenen una atracció turística més gran basada en el seu patrimoni cultural, històric o natural. Podem establir, doncs, dos tipus de destinacions: d’una ban-da, les que tenen un component més important d’emissió i, de l’altra, les que tenen un component més alt de recepció de visitants. Tanmateix, això no es pot considerar des d’una visió molt estricta, ja que hi ha llocs que són, per a un segment de mercat, «emis-sors» mentre que per a d’altres són «receptors». Aquest és el cas, per exemple, de Bar-celona, primer espai emissor de turisme del nord d’Espanya i, al mateix temps, un dels centres receptors de turisme d’Espanya i d’Europa més importants. De fet, avui en dia, des d’una perspectiva de planificació turística, totes les destinacions tenen components d’emissió i de recepció. Ambdues característiques han de ser considerades i equilibra-des, de manera que l’activitat turística en conjunt sigui profitosa per a la destinació.

En zones deprimides, les destinacions receptores tenen un paper important, no sola-ment per a l’economia d’un poble o ciutat, sinó també a escala regional, ja que el tu-risme crea riquesa a la destinació, cosa que provoca el contacte (emissió) amb els veïns, de manera que els beneficis del turisme sobrepassen els límits de la mateixa ciutat o poble receptors.

La vella visió emissió/recepció s’ha de canviar, en planificar el turisme, per una visió en xarxa, en què els fluxos turístics s’estenen per tots els territoris, i creen interaccions socials i econòmiques entre diferents ciutats, pobles i nacions.

1.3 Noves destinacions i noves tendències del turisme

El turisme és, sens dubte, un camp ple d’àmplies perspectives. Com a activitat trans-versal, les visions poden provenir des de punts de vista molt diferents. Les motivacions, l’antropologia, la geografia, les posicions polítiques i socials, etc., poden influenciar i caracteritzar l’activitat turística. Com a resultat de tantes i tantes maneres de conside-rar el turisme, s’han definit moltes noves tipologies turístiques en els darrers anys. A més, les estratègies de màrqueting han creat «segments de mercat» nous o, més aviat, «nínxols de mercat» amb característiques incertes. Aquests nous estils de turisme semblen esdevenir, sia per estratègies de màrqueting o per anàlisis acadèmiques, al-guna cosa diferent de l’activitat turística normal. De fet, els turistes fan, en qualsevol cas, gairebé el mateix, però canviant simplement la seva perspectiva personal o el seu interès social i cultural en la interacció amb el territori.

Nogensmenys, tenim avui en dia un gran nombre de nous estils de turisme, acceptats per la indústria turística i també pels experts que treballen en profunditat en la recerca acadèmica. Podem, per tant, parlar de turisme verd, turisme cultural, turisme responsa-


ble, turisme rural, turisme actiu, etc. Aquests estils afecten no solament els individus sinó que qualifiquen les mateixes destinacions turístiques, d’acord amb l’estil del nombre de visitants predominant. Més enllà d’aquesta visió estàtica, hem de considerar que els tu-ristes són, en realitat, «policonsumidors». Això significa que estan fent moltes activitats i utilitzant recursos molt diversos mentre viatgen i, fins i tot, fan diferents tipus de viatge en un període curt de temps. Això vol dir que aquestes classificacions categòriques so-bre tipologies turístiques es prenen molt sovint amb més transcendència de la que tenen en realitat, ja que encara que tinguin un cert sentit mercadotècnic, els comportaments i motivacions dels viatgers durant el seu periple no deixen de ser molt semblants.

Moltes d’aquestes noves definicions de turisme estan relacionades amb el màrqueting, d’altres amb les tecnologies utilitzades en els recursos i/o les destinacions i algunes, també, amb les característiques especials de l’àrea que es visita. De fet, és força difícil assegurar que un turista interaccionarà amb un sol recurs específic durant el viatge, excepte, naturalment, en el cas dels especialistes o del que s’anomena nínxols de mercat, no especialment significatius en el context de les grans xifres turístiques.

L’ecoturisme és un dels noms més coneguts, àmpliament estès en tota la indústria tu-rística mundial. De fet, l’ecoturisme es defineix, també, com «turisme verd», «turisme cultural», «turisme responsable» i sobretot «turisme rural actiu». Moltes destinacions usen aquesta denominació com una marca per distingir la seva oferta específica. Al-guns autors defineixen també l’ecoturisme com una cosa diferent, amb característi-ques especials. Hem de recordar aquí que el contacte amb la natura és, des de l’inici del turisme, una de les motivacions turístiques més importants, i que la naturalesa, des de diferents perspectives, és el recurs principal de moltes destinacions.

Hi ha un risc comú en el turisme, que podria estar afectant també l’ecoturisme. En la mesura que la «marca» crea grans expectatives, les destinacions tendeixen a transformar el territori per ampliar la seva pròpia oferta o interfereixen en la cultura local, per adap-tar-se a les necessitats dels turistes. Això ja ha succeït a les zones costaneres de tot el món, i els resultats han estat molt perniciosos per a l’equilibri sostenible dels territoris.

Podríem, doncs, trobar una gran quantitat de noms nous per als nous tipus de turisme, cada un amb les seves pròpies teories, tecnologies i organitzacions. No obstant això, tot és turisme i la perspectiva més important en el turisme és mantenir els recursos per al futur, usar-los d’una manera viable i distribuir els beneficis del turisme d’una manera justa. Això significa, de fet, la sostenibilitat.

1.4 Infraestructures i recursos turístics

Les realitats naturals i culturals d’una zona constitueixen els seus recursos. De fet, el nom recursos explica la visió econòmica de la indústria del turisme, ja que els actius originals, la veritable riquesa del territori, esdevé desenvolupament potencial. Tradicio-nalment, els recursos es basen en monuments, relíquies antigues, paisatges merave-llosos, plantes o animals exòtics. No obstant això, cal tenir en compte que, en els úl-tims anys, alguna cosa ha anat canviant en els valors del turisme. Quan avui en dia parlem de recursos incloem nous actius tangibles i intangibles, que podríem definir, en

Capítol??? | 18Nocions generals sobre ecoturisme | 18

conjunt, com la «forma de vida» d’un territori. En realitat, les condicions de vida de les persones d’un país o regió són una de les parts més importants de l’atracció dels tu-ristes. És per això que, sovint, el desig real del visitant és experimentar durant unes hores o dies la pròpia realitat quotidiana dels habitants del territori; per això hi ha tant interès per la interacció amb la població local.

El turisme esdevé en molts països i regions una de les activitats econòmiques més im-portants. Per tant, quan els recursos originals estan sobresaturats o no ofereixen una atracció potent, apareix la temptació de crear-ne de nous. Això ha estat experimentat en molts països i el resultat demostra que, en la majoria dels casos, no és factible. En rea-litat, quan pretenem crear falsos recursos o d’altres fora de context, estem canviant la vàlua real del territori i correm el risc d’afectar els recursos originals, i de crear greus problemes de sostenibilitat i conduir la destinació cap al declivi.

Els recursos són la base de l’atracció del territori. Tanmateix, no poden ser per ells ma-teixos una cosa utilitzable pels turistes, ja que aquests necessiten infraestructures que els permetin una visita en condicions així com interactuar amb el territori. Aeroports, hotels, carreteres, transports, etc., són també bàsics per a l’activitat turística. S’ha de destacar que moltes destinacions comencen les campanyes promocionals remarcant l’atracció dels seus recursos, quan encara no tenen les infraestructures necessàries per acollir grans fluxos de turisme. Això porta a una situació de decepció per part dels pri-mers turistes que no troben allò que, en realitat, cercaven, en no tenir les condicions necessàries per a la seva visita i, per tant, crea un efecte rebuig molt difícil de combatre comercialment en el futur. La planificació d’infraestructures és clau en el desenvolupa-ment turístic, ja que la sostenibilitat està en joc i, al mateix temps, l’atracció del territori pot estar en perill. Així doncs, la planificació d’infraestructures és un moment cabdal del desenvolupament turístic, que requereix la participació de tots els actors del procés tu-rístic i el suport de la població local.

Els recursos i les infraestructures han de ser gestionats en «paquets» conjunts amb els serveis turístics, creant productes competitius inseribles en els canals de distribució dels mercats. Aquest procés tan simple sembla, però, difícil d’assolir en moltes des-tinacions, que fallen en les estratègies de desenvolupament en no tenir un bon conjunt de productes que facin la destinació competitiva en el mercat global del turisme.

1.5 L’ecoturisme com a «marca» turística

Des dels inicis del turisme, al segle xix, com a fenomen social vinculat al gaudi del lleure a les classes benestants mitjançant la visita de determinats llocs, més o menys allunyats de la residència habitual, va aparèixer ja aquesta pràctica a algunes destinacions, fora de les estacions balneàries, bé de platja, bé de muntanya, que concentraven el nombre més gran de visitants.

Aquestes destinacions es caracteritzaven per un entorn natural i/o exòtic, als ulls dels visitants occidentals, l’absència de les facilitats habituals de desplaçament i allotjament dels centres turístics tradicionals, i per l’exigència d’un esforç al visitant, que havia de fer llargs desplaçaments a peu o renunciar a determinades comoditats, a canvi d’una expe-


riència personal reconfortant lligada a la contemplació de belleses naturals i al coneixe-ment de llocs «autèntics», és a dir, no especialment preparats per al consum turístic.

Així naixia allò que més tard es va anomenar ecoturisme, és a dir, el turisme bàsicament al medi natural o al medi rural, en indrets poc artificialitzats com a conseqüència del ma-teix turisme i on, per part del turista, les sensacions de bellesa, d’autenticitat, d’esforç personal, es posen per davant dels requeriments de confort, diversió o descans. Sovint, als inicis, aquesta modalitat turística es confon amb la pràctica de l’alpinisme i de les exploracions de llocs allunyats. La Companyia de Guies de Chamonix, per exemple, va ser creada l’any 1821 i és la més antiga d’aquest tipus d’empreses que es dedicaven tant a conduir alpinistes anglesos al cim del Mont Blanc com a acompanyar grups de «turis-tes» a fer passejades per les geleres que envolten aquest massís.

D’altra banda, segons l’informe elaborat pel Programa de les Nacions Unides pel Medi Am-bient (PNUMA), amb la participació de l’Organització Mundial del Turisme (OMT), aquesta modalitat turística és la que avui en dia està experimentant un creixement més gran.

Més d’una tercera part dels viatgers es troben entre els que prefereixen el turisme ambiental i res-pectuós amb el medi i estan disposats a pagar per viure experiències relacionades amb aquesta modalitat turística. El turisme de masses tradicional ha assolit un estadi d’estabilització en el seu creixement. Per contra, l’ecoturisme, el turisme basat en la natura, el patrimoni i les «aventures tranquil·les» està prenent el lideratge i es preveu que experimenti un ràpid creixement en les prope-res dues dècades. S’estima que les despeses globals en ecoturisme estan creixent sis vegades més que les de la indústria turística en conjunt.1

Certament, quan es produeix l’expansió del turisme, després de la Segona Guerra Mundial, gràcies al creixement econòmic i a l’aparició dels «estats de benestar», el turisme de masses, basat en les destinacions tradicionals, platja, muntanya, ciutats més atractives, grans elements del patrimoni cultural, experimenta un creixement ex-ponencial, que provoca desplaçaments anuals de milions de turistes i el desenvolupa-ment, sovint desordenat, de grans infraestructures d’acollida. Amb el pas del temps, com s’ha assenyalat en apartats anteriors, aquests fluxos es diversifiquen i aquest tipus de turisme omple noves destinacions.

1. «Tourism. Investing in energy and resource efficiency». Green economy Report, United Nations Environ-ment Program, 2011.

Chamonix-Mont Blanc, una de les primeres destinacions «ecoturístiques», des de finals del segle xviii.Foto: Enric Garay


Tanmateix, amb aquesta «explosió» del turisme de masses, conviu una oferta més mo-desta, menys concentrada i més extensiva, que ofereix una experiència turística basada en la valoració d’escenaris naturals o culturals poc freqüentats, mitjans de transport poc organitzats i serveis escassos. En definitiva, una oferta localitzada en escenaris precisa-ment poc transformats com a resultat de la pràctica del turisme.

Aquest tipus de turisme va ocupant un segment, encara reduït del mercat, i va generant una certa activitat econòmica, poc significativa en termes absoluts, però que comença a ser rellevant a l’escala local d’algunes destinacions, i per a les petites empreses que l’ofereixen als seus clients. En contraposició als grans eslògans del turisme de masses (sol i platja, sol i neu, les grans icones culturals i urbanes...), aquest tipus de turisme cerca, també, el seu eslògan, és a dir, la seva imatge de marca. Així apareixen diferents termes, a vegades no del tot coincidents: turisme verd, turisme rural, ecoturisme, entre els quals aquest darrer sembla ser el que ha tingut més èxit.

Cal considerar, doncs, que actualment l’ecoturisme, a més de ser una modalitat de la pràctica turística, és també una marca turística que competeix, per tant, al mercat, amb altres marques. Hi ha, però, a grans trets, dos tipus de marques turístiques: les geogrà-fiques, que defineixen destinacions prou consolidades per esdevenir marques i, òbvia-ment, es regulen per elles mateixes (la Costa Blava, les piràmides d’Egipte o París, per exemple), i les que s’associen a modalitats de turisme: sol i platja, esquí, turisme cultu-ral, turisme de creuer, termalisme, enoturisme... Es tracta en aquest cas d’un garbuix de «marques» sovint difuses, amb definicions poc estrictes i característiques molt genèri-ques, excepte quan es tracta de pràctiques molt concretes (turisme de golf, per exem-ple). Dins d’aquest segon ampli tipus de marques, s’inclou l’ecoturisme.

A banda de les definicions que pretenen caracteritzar l’ecoturisme i que s’abordaran en l’apartat següent, allò que destaca, en l’àmbit del màrqueting turístic, és que l’ecoturisme és una marca d’èxit, una marca, el mercat de la qual està creixent més de pressa que les modalitats de turisme tradicional, motiu pel qual les administracions governamentals res-ponsables de la promoció turística i els grans operadors turístics també ofereixen ecotu-risme, sovint combinat amb altres modalitats tradicionals, amb independència que el producte que es posa al mercat resisteixi una anàlisi rigorosa en relació amb els criteris que habitualment s’han emprat per definir aquesta modalitat de turisme.

Així doncs, l’ecoturisme constitueix una bona alternativa a l’hora de planejar el desen-volupament turístic de regions o països que reuneixen les condicions apropiades per poder fer aquesta oferta, i constitueix, també, una bona alternativa per diversificar l’oferta en destinacions ja consolidades. El perill és, si no hi ha uns criteris clars sobre les característiques d’aquest producte turístic, la banalització de la marca, la seva de-valuació, com, de fet, ja està succeint en algunes ofertes o paquets turístics.

Avui en dia el turista és cada vegada més exigent i la competència entre destinacions turístiques és constant. Així doncs, quan es produeix la devaluació d’un producte tu-rístic determinat, es produeix una selecció dels clients: els turistes que cerquen ecotu-risme «autèntic» marxen cap a altres destinacions i, de vegades, són substituïts per uns altres, amb uns requeriments diferents, menys exigents en termes de qualitat ambien-tal. La conseqüència és que l’entorn natural i cultural es degrada, però també es dete-


rioren el desenvolupament local i l’equilibri social. Aquest procés no és una ficció re-sultat de la predicció futura, ja s’ha produït i s’està produint, per exemple, en algunes destinacions de platja, i la reversió d’aquests processos acostuma a ser força difícil. És particularment important que això ho tinguin present els responsables de la planificació i el desenvolupament turístic de les destinacions emergents.

1.6 L’ecoturisme com a modalitat de la pràctica turística

Com s’ha assenyalat, no hi ha una única definició ni una caracterització unívoca que permetin aplicar amb exactitud aritmètica el concepte d’ecoturisme. Hi ha prou criteris a escala interna cional per establir amb una certa claredat quines característiques ha de tenir la pràctica del turisme per tal de poder ser qualificada com a ecoturisme.

La majoria de definicions insisteixen en la preservació del medi ambient i la biodiversitat, el respecte per la cultura i la societat de les destinacions i la contribució efectiva al desen-volupament local. La Societat Internacional d’Ecoturisme (TIES) defineix l’ecoturisme d’una manera molt simple com:

El viatge responsable a espais naturals, que conserva el medi i millora el benestar de la població local.2

La importància creixent de l’ecoturisme així com la necessitat d’establir uns criteris que permetessin, en certa manera, garantir unes condicions per a l’ús d’aquesta marca turística i evitar els perills de fer-ne un ús indiscriminat van impulsar l’Organització Mundial del Turisme a convocar, dins l’Any Internacional del Turisme, el 2002, la Cime-ra Mundial de l’Ecoturisme (World Ecotourism Summit), al Quebec, el maig d’aquest mateix any.

A l’hora de caracteritzar l’ecoturisme com a modalitat de la pràctica turística, el millor guió el constitueix, sens dubte, la «Declaració del Quebec sobre l’ecoturisme». Aquesta decla-ració, bo i reconeixent que l’ecoturisme incorpora els principis del turisme sostenible refe-rents als impactes econòmics, socials i ambientals del turisme, identifica uns principis es-pecífics que diferencien aquesta modalitat del concepte més ampli de turisme sostenible:

• L’ecoturisme contribueix activament a la conservació del patrimoni natural i cultural.

• Inclou les comunitats locals i indígenes dins del seu planejament, desenvolupament i gestió, i contribueix al seu benestar.

• Interpreta i divulga per als visitants el patrimoni natural i cultural de la destinació.

• Resulta més adequat per a viatgers independents, així com per a viatges organitzats per a grups reduïts.

Aquestes condicions es poden interpretar certament com a factors limitants des d’una visió desenvolupista del turisme, però també com a requeriments dels usuaris d’aquest tipus de turisme i, per tant, com a requisits de qualitat de l’oferta.

2. www.ecotourism.org/site/c.orLQKXPCLmF/b.4835251/k.FF11/Our_Mission__The_International_Ecotou-rism_Society.htm

http://www.ecotourism.org/site/c.orLQKXPCLmF/b.4835251/k.FF11/Our_Mission__The_International_Ecotourism_Society.htm



Convé, però, deu anys després comentar aquests principis que es van enunciar a la ci-mera del Quebec.

Contribució a la conservació del patrimoni natural i cultural

Aquesta és possiblement la característica que defineix millor l’essència de l’ecoturis-me: quan parlem d’ecoturisme, s’ha d’associar a una pràctica respectuosa amb el medi natural i amb els valors culturals. Es podria expressar en sentit contrari: l’ecoturisme no pot comportar la degradació del patrimoni natural i cultural i aquesta expressió ja seria prou eloqüent, tenint en compte que, per contra, massa sovint el turisme tradicional, el turisme de masses, ha contribuït poderosament al deteriorament del medi ambient i del patrimoni cultural.

Tanmateix, l’objectiu de l’ecoturisme no és la conservació del patrimoni natural i cultu-ral. Cal no confondre els termes: la conservació dels valors naturals i culturals d’un territori és, en tot cas, l’objectiu de les polítiques públiques –i també d’algunes organit-zacions no governamentals– de protecció d’espais naturals i de monuments. L’objectiu de l’ecoturisme és el mateix, en definitiva, que el del turisme convencional: aconseguir una estada i una experiència satisfactòria dels clients, els turistes, vinculades al seu lleure i en un entorn diferent del seu lloc de residència habitual. El que succeeix és que l’ecoturisme es fonamenta en la qualitat i el bon grau de preservació del medi natural i del patrimoni cultural. Aquest és el recurs fonamental en el qual basa l’oferta als clients.

En conseqüència, l’ecoturisme ha d’organitzar tots els components de la seva oferta incorporant aquests principis, des dels desplaçaments als allotjaments o les activitats, per dos motius primordials: perquè unes pràctiques intensives, amb mitjans impactants al territori, deteriorarien el seu recurs principal, i també, perquè això és el que esperen i demanen els clients.

Així doncs, aquest compromís, però també aquesta necessitat en relació amb la con-servació dels valors naturals i culturals de la destinació ecoturística, es tradueix en dos conceptes: la quantitat i la qualitat.

Pel que fa a la quantitat, l’ecoturisme ha de renunciar a les grans xifres: les infraestruc-tures d’allotjament s’han d’adequar a grups reduïts i evitar les grans edificacions, els mitjans de desplaçament amb vehicles de motor s’han de limitar bàsicament a les aproximacions i s’han d’afavorir els desplaçament a peu o amb mitjans no motoritzats, com ara bicicletes o cavalls. En conjunt, les infraestructures i els serveis s’han d’ade-quar a un ús més extensiu que intensiu.

Pel que fa a la qualitat, convé assenyalar que les condicions que imposa la conservació dels valors naturals i culturals en cap cas no han de suposar una disminució de la qua-litat del propi producte turístic, ans al contrari: el bon estat de conservació d’aquests recursos n’és una condició indispensable, que també s’ha de complementar amb la qualitat ambiental de les instal·lacions (eficiència energètica, tractament d’aigües resi-duals, tractament paisatgístic) i amb la pròpia qualitat dels serveis turístics (veracitat, confort, professionalitat, cordialitat, control de queixes).


Participació de les comunitats locals en el planejament, desenvolupament i gestió, i contribució al seu benestar

L’ecoturisme, per la seva pròpia naturalesa, no pot ser aliè a les comunitats socials on es desenvolupa. Aquestes comunitats, a través dels mecanismes polítics adequats, han de participar en el disseny i implementació de l’oferta turística, bé prenent la iniciativa o bé negociant les condicions, quan la iniciativa és exterior, sigui pública o privada, i finalment han de prendre part en la seva posada en pràctica, en forma de control democràtic i de creació de llocs de treball i d’empreses.

Tot plegat ha de contribuir, des del respecte a les formes d’organització autòctones, al desenvolupament econòmic de les comunitats locals, rurals o indígenes, al seu progrés social i a l’increment de la seva qualitat de vida. Convé subratllar que de cap manera les condicions d’escala quantitativa, que s’han exposat en l’apartat anterior, no han de ser un fre per al desenvolupament sostenible. Més aviat haurien d’afavorir un creixe-ment econòmic local amb un balanç net de beneficis més elevat que el que poden oferir determinats projectes de gran magnitud, generalment impulsats per grans em-preses nacionals o internacionals, amb centres de decisió allunyats de la destinació turística i amb una fuga evident dels seus beneficis econòmics.

També, però, s’ha d’emfatitzar que el desenvolupament sostenible ho ha de ser, no sols per la seva sostenibilitat ambiental, sinó també per la seva sostenibilitat econò-mica. És a dir, no pot ser un desenvolupament anecdòtic, gairebé folklòric, com a vegades sembla proposar-se des de determinades posicions conservacionistes, ha de ser un desenvolupament econòmic real, permanent, en termes de creació i distri-bució de la riquesa, que generi llocs de treball, creació d’empreses, millora de les oportunitats de formació i fluxos de capital per a la creació d’infraestructures i serveis públics.

Potser un exemple en sentit contrari permetrà entendre-ho millor: si l’ecoturisme és el positiu d’una imatge, el turisme d’enclavament (per exemple, els beach resorts, repartits per tota la geografia tropical) n’és el negatiu. És una modalitat de turisme estandarditzat, desvinculat de l’entorn, aliè a la cultura i la societat on s’enclava, que habitualment ofe-reix una quantitat limitada de llocs de treball, generalment de baixa qualificació i s’inte-gra feblement en l’economia local. Això no vol dir que no es puguin combinar, a escala nacional o regional, ambdues modalitats o que, fins i tot, els mateixos clients puguin alternar ambdues ofertes en el transcurs de les vacances.

Interpretació del patrimoni natural i cultural dels llocs de destinació

Un cop establert que el principal recurs en el qual se sustenta l’ecoturisme és el patri-moni natural i cultural dels llocs que es visiten, hi ha una altra característica que resul-ta prou definitòria d’aquesta modalitat turística: la interpretació d’allò que es visita i es contempla. Els clients de l’oferta ecoturística no demanen tan sols un paisatge bell i ben conservat, volen, també, un paisatge explicat, demanen entendre’l, conèixer-ne els valors naturals, històrics, arquitectònics. Aquest és, sens dubte, un valor afegit a


aquests productes turístics que, a més, contribueix poderosament a enfortir els seus lligams amb els indrets i pobles visitats, tal com es defensava en l’apartat anterior.

Aquesta consideració imposa determinats serveis turístics, que, amb altres modalitats, no són tan necessaris: guies-intèrprets, centres d’informació amb elements d’interpre-tació, publicacions, audiovisuals, museus, senyalització interpretativa in situ. Això per-met enriquir l’oferta turística i a l’hora diversificar les oportunitats d’ocupació, capaci-tació i creació d’empreses locals.

Adequació tant a viatges independents com a tours organitzats per a grups reduïts

Tal com s’ha assenyalat, l’ecoturisme respon a aquell lema, small is beautiful, que va estendre el Dr. E. F. Schumacher, autor de l’obra amb el mateix títol, que va ser una referència obligada del moviment ecologista de la dècada dels setanta del segle pas-sat. Schumacher propugnava una economia a escala de l’home. És una altra manera de definir l’ecoturisme, un turisme a escala de l’home, pensat i dissenyat, com es va enunciar a la cimera del Quebec, per a viatgers independents o per a grups organitzats de dimensions reduïdes.

És, doncs, una modalitat idònia per a la creació de petites empreses, de guiatge, de restauració, d’allotjament, la suma de les quals ha de fer possible, però, que la seva incidència en l’economia local sigui significativa. Això no vol dir necessàriament que les grans empreses no puguin operar amb ofertes d’ecoturisme, de fet ja ho estan fent, però s’han d’adaptar a les condicions d’escala que s’imposen des del lloc de destina-ció, per tal de preservar-ne la qualitat. Entre altres motius perquè els clients així ho demanen. El mateix turista que accepta com inevitable la massificació, a l’estiu, de moltes destinacions de platja o de les ciutats més visitades, difícilment admetrà la concentració d’un nombre molt elevat de visitants en destinacions que s’han venut com a ecoturístiques.

25

2. Planificació i turisme

2.1 La necessitat del procés de planificació

Per descomptat, tots els desenvolupaments turístics semblen haver estat planejats. Algú, en un principi, va establir un procés de creixement objectiu de l’activitat turística. Això succeeix generalment en tots els desenvolupaments turístics al món. Però hem de fer referència a la qualitat de la planificació, perquè si els objectius del procés de pla-nificació no inclouen la perspectiva global del territori, aquestes regles de planificació esdevenen, de fet, factors de desequilibri per a tot el territori.

Certes àrees turístiques (principalment zones de platja) han estat «planejades», però només des del punt de vista de la propietat immobiliària o d’estructures massives d’allo-tjament. Això no pot ser considerat una planificació sostenible del turisme, que hauria de tenir en compte tots els aspectes del territori, incloent els actius socials, ambientals i culturals.

Com que la planificació sostenible no ha estat l’actitud real de la majoria de les adminis-tracions públiques de tot el món, en molts casos s’ha canviat la identitat pròpia de les destinacions, imposant uns tipus de productes diferents, que desemboquen en un creixe-ment sobtat del desenvolupament turístic, però que, a mitjà termini, generen problemes de viabilitat. De fet, avui en dia hi ha més plans per a la reconversió de destinacions en declivi, mal planejats, que plans per generar noves destinacions sostenibles. L’èxit dels plans de reconversió és dubtós, ja que, a més dels grans pressupostos per a la reconver-sió física de la destinació, cal un temps llarg i onerós per refer la imatge competitiva de la destinació turística.

La planificació sostenible és la garantia d’una activitat turística beneficiosa a llarg ter-mini, amb un impacte ambiental i social baix i una millora de la qualitat de vida dels habitants. La manca de planificació o un procés de desenvolupament incorrecte o parcial és només el principi de l’autodestrucció de la destinació.

2.2 La planificació adaptativa i la planificació prospectiva

La planificació sempre parteix de la realitat actual; per tant, té sempre un component d’adaptació a una sèrie de condicions que ja són donades i que el planificador no pot

Planificació i turisme | 26

modificar, sia derivades de la realitat preexistent o bé dels objectius estratègics definits a un altre nivell.

Tanmateix, el ràpid creixement del turisme en algunes destinacions va tenir com a con-seqüència un desenvolupament turístic molt intens sense cap exercici previ de planifi-cació i sovint amb un control públic molt feble. L’únic criteri era el d’un increment ho-ritzontal i vertical de l’ocupació de l’espai per tal d’adaptar-se a una demanda creixent que semblava no tenir límit. Quan la demanda ha baixat, per diverses circumstàncies (més competència, crisi econòmica, sentiments d’inseguretat), en algunes d’aquestes destinacions s’han hagut d’abordar processos de planificació cercant una reconversió fortament condicionada per l’existència de milers de llits d’allotjament i d’un conjunt hipertrofiat d’infraestructures i serveis turístics. Aquesta és una planificació purament adaptativa.

En aquells estats o regions on s’està iniciant el desenvolupament turístic és on té més sentit parlar de planificació perquè, per definició, planificació vol dir anticipació: anàlisi de les condicions actuals, projecció de les futures, definició de l’escenari desitjat i de-terminació dels mitjans per assolir-ho. Aquesta és, doncs, la planificació prospectiva. En l’àmbit del turisme, això significa:

• Analitzar l’estat dels recursos turístics o potencialment turístics i el seu grau d’apro-fitament.

• Estudiar l’estat de les infraestructures i serveis turístics, així com les possibilitats de desenvolupament i millora.

• Analitzar les tendències del mercat turístic: evolució dels fluxos, ofertes turístiques competidores, el mercat propi, si n’hi ha.

• Definir el tipus d’oferta o ofertes turístiques que es vol promoure.

• Analitzar els requeriments d’aquests tipus d’ofertes (tractament del recurs turístic, infraestructures, serveis, mesures de promoció).

• Projectar l’escenari de desenvolupament turístic al qual es vol arribar, amb tots els components.

• Determinar els mitjans i procediments necessaris per assolir els resultats esperats.

• Establir un pla d’etapes i les fonts de finançament.

2.3 La planificació de caràcter general: la planificació territorial i la planificació estratègica

Cal tenir present que la planificació turística és una planificació, econòmica i territorial, de caràcter sectorial, que s’ha d’inserir en la planificació general, bé territorial o bé estratègica.

La planificació territorial ha de determinar els graus i modalitats d’ocupació i ús del territori. Allò que, en urbanisme, s’ha denominat l’ordenació del territori. En matèria de turisme, doncs, la planificació territorial dibuixarà la localització de la xarxa de comu-nicacions i la distribució del sòl dedicat a serveis turístics, i establirà, a diverses esca-


les, les condicions d’edificabilitat i densitat d’ocupació de l’espai d’aquests serveis turístics. Habitualment, l’escala ideal per al primer nivell de planificació territorial és la regional. A escala nacional, en tot cas, es defineixen els nivells de planificació i es pro-mulguen les normes legislatives generals. El darrer nivell de planificació, condicionat pels anteriors però aquell en el qual es pot arribar a un grau més gran de detall, és el nivell municipal. Hi pot haver, en funció de la divisió administrativa de cada estat, altres nivells intermedis entre la regió i el municipi, però caldrà no perdre de vista que aques-tes divisions siguin veritablement operatives com a unitats de planificació.

D’altra banda, la presa de decisions en la planificació territorial ha d’estar estretament coordinada amb les determinacions de la planificació estratègica, aquella que defineix les grans línies del desenvolupament social i econòmic d’un territori. És, doncs, des d’aquest exercici de planificació que s’estableixen els grans objectius de desenvolupa-ment i les grans línies d’acció corresponents, i és, per tant, a la planificació estratègica a qui correspon determinar el paper que ha de tenir el turisme dins d’aquests objectius i àmbits d’actuació. En aquests cas, el primer nivell de planificació és, sens dubte, l’es-tatal i d’aquest pla nacional se’n derivaran, en cascada, els plans estratègics de les unitats territorials inferiors.

Òbviament, la responsabilitat de la planificació és pública. Correspon al govern de l’estat la planificació estratègica de primer nivell i als diferents governs regionals i lo-cals, la planificació territorial i estratègica dels seus respectius territoris. En cada cas i en funció de les especificitats de cada sistema polític, s’establiran els mecanismes necessaris per tal de garantir que els exercicis de planificació, a cada nivell, vagin acompanyats dels processos de participació adequats: exposicions públiques, consul-ta a col·lectius i institucions, plataformes d’opinió, etc., tot plegat per aconseguir que la participació, cada vegada més valorada dins dels processos de planificació, sigui veritablement efectiva.

2.4 La planificació sectorial: planificació turística i planificació per a la protecció d’espais naturals (els plans d’ús públic)

La planificació turística és, doncs, una planificació sectorial que té un vessant territorial evident, ja que suposa l’ocupació del sòl per infraestructures de mobilitat, edificacions per a ús turístic, instal·lacions i serveis de lleure, i per altres elements, com ara mobi-liari exterior o senyalització, que són el resultat del tractament físic dels recursos turís-tics (platges, espais naturals, monuments). I té també un vessant econòmic i estratègic, ja que atorga al turisme el paper desitjat dins dels sectors econòmics del territori. Fi-nalment, tota planificació turística ha d’incloure un pla de comunicació o màrqueting, ja que, en definitiva, es tracta de vendre un producte al mercat.

Aquesta planificació es reprodueix a les diverses escales territorials en funció de les di-visions administratives dels estats i comporta l’elecció de models o modalitats de des-envolupament turístic i la definició de la seva distribució i coexistència damunt del terri-tori, que han de combinar la diversificació i l’especialització. Des del punt de vista general, és bo que els models de desenvolupament i d’ús del sòl siguin diversificats i


equilibrats, malgrat que sovint, quan una destinació turística té èxit, tendeix al monocul-tiu d’aquesta activitat econòmica.

De la mateixa manera, és desitjable que quan s’implanta un model turístic al territori, principalment als espais d’escala gran o mitjana (estats, regions, departaments o pro-víncies), es pugui projectar, d’acord amb els recursos existents, un model divers i equi-librat que combini diferents modalitats de turisme, amb diferents graus d’intensitat en l’ocupació del sòl i l’ús dels recursos.

Tornant a l’ecoturisme i les característiques que el defineixen, que s’han destacat en el capítol anterior, la planificació turística a escala gran i mitjana ha d’identificar i localitzar els recursos (espais naturals, paisatges espectaculars, indrets d’interès cultural i etno-gràfic) i això ha de permetre introduir, dins del model turístic general, les zones espe-cialitzades en ecoturisme i aquelles on aquesta modalitat pot ser complementària d’altres modalitats turístiques.

Quan s’arriba a l’escala més reduïda de la planificació, la d’un lloc o destinació deter-minats, l’ecoturisme ha d’abordar necessàriament la utilització del seu recurs bàsic: l’espai natural, el paisatge. Amb independència que aquest espai natural estigui sot-mès o no a un règim jurídic de protecció, la millor referència per a aquest exercici de planificació és la formulació dels plans que ordenen l’ús turístic dels espais protegits, els parcs nacionals, els parcs i reserves naturals o les reserves de la biosfera, ja que, en definitiva, els objectius són coincidents: dins les polítiques de protecció dels espais naturals es pretén que l’ús turístic sigui compatible amb la conservació dels valors naturals i culturals.

Als espais protegits, aquells que tenen un instrument de protecció derivat de la legis-lació dels estats, l’ús turístic rep, habitualment, el nom d’ús públic. És un cert eufemis-me que exemplifica les dificultats tradicionals de convivència conceptual entre el turis-me i la conservació, però també respon a la dimensió de dret i servei públic que pren l’ús social, per al lleure, d’uns espais on, generalment, les administracions aboquen uns recursos significatius per a la seva gestió, en contrast, de vegades, amb els que es dediquen a altres espais similars que no gaudeixen d’aquest règim de protecció.

Sovint, doncs, els plans d’ús turístic dels espais naturals protegits tenen el nom de plans d’ús públic. La seva estructura és la mateixa que la dels plans turístics, tal com s’ha definit a grans trets en l’apartat 2.2; en aquest cas, però, els objectius estratègics als quals s’han d’adaptar són els que es deriven de l’objectiu principal d’aquests parcs i reserves: la conservació dels valors naturals i culturals. A partir d’aquests ob-jectius, els plans d’ús públic analitzen l’oferta i la demanda, tant a l’interior de l’espai protegit com al seu entorn més immediat, localitzen els recursos que tenen potencial turístic (paisatges singulars, indrets atractius, boscos, observació de fauna, elements del patrimoni cultural), n’exclouen aquells situats a les zones que tenen un grau de protecció més estricte, determinen les zones que poden ser objecte d’un ús més in-tensiu, generalment limitades, i aquelles destinades a un ús més lleuger i extensiu, i estableixen la ubicació i tipologia de les infraestructures i dels serveis turístics dins de l’espai i al seu entorn, definint els elements i continguts interpretatius. Finalment, pre-veuen un pla d’etapes, el pressupost i els mecanismes de finançament.


Els espais naturals protegits se situen en el mercat turístic i, en aquest sentit, els plans d’ús públic incorporen estratègies de comunicació i màrqueting, que pretenen definir els continguts comunicatius i els seus suports. Òbviament, quan pensem en els seg-ments de mercat per als quals està pensada i dissenyada l’oferta turística dels espais protegits, hi ha una coincidència absoluta amb els segments als quals s’adreça l’eco-turisme: grups reduïts de visitants interessats a conèixer ambients naturals i valors culturals, mitjançant usos lleugers i respectuosos amb el medi i les cultures locals, generalment organitzats i conduïts per petites empreses locals.

Però, a vegades, la realitat s’allunya força d’aquest model. Res no pot evitar que els parcs i reserves siguin promocionats com a recurs turístic per altres estaments, dins de la mateixa administració, o pels grans operadors turístics. No són pocs els espais pro-tegits que esdevenen també un producte ofert a un turisme més massiu, com a com-plement d’una oferta més tradicional, amb els problemes que això pot comportar i que s’analitzen més endavant. En tot cas, els espais naturals protegits han de disposar d’uns instruments que altres destinacions no tenen, per tal de fer front a aquests fenò-mens. Es tracta d’espais planificats, que tenen, com a mínim, un pla de protecció que té rang legal i, a vegades, un pla d’ús públic, i que haurien de tenir –tot i que no sempre és així– una gestió eficaç damunt del territori. Es tracta, en definitiva, d’espais amb unes «regles del joc» prou clares.

Mapa del Pla d’Ús Pú blic del Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny.

30

3. La gestió del turisme als espais naturals

3.1 Breu introducció als conceptes d’espais naturals i d’espais protegits

Un espai natural (wildland) és bàsicament un espai no modificat o escassament modificat per l’acció de l’home, és a dir, un espai que ha evolucionat fonamentalment per les dinà-miques naturals i on la intervenció humana ha estat poc determinant. Aquesta definició, aparentment senzilla, presenta, però, dificultats a l’hora d’aplicar-la a la pràctica.

Certament cada vegada són menys els espais verges, on, d’una manera o d’una altra, no arriba la petjada de l’home. Al cim més alt del món, l’Everest, s’han d’organitzar periòdicament operacions de neteja per tal de retirar els residus de nombroses expe-dicions; els cims de més de vuit mil metres de l’Himàlaia constitueixen una font d’in-gressos important per al Govern del Nepal, i la gran selva humida de l’Amazònia es transforma a un ritme que es mesura en milers d’hectàrees. Aquests espais, però, com tantes altres muntanyes, selves, boscos, aiguamolls i deserts càlids o glaçats, formen part d’allò que podem coincidir a qualificar com a espais naturals.

Es tracta precisament d’aquells espais hostils i, sobretot, improductius que històrica-ment han quedat exclosos dels circuits d’aprofitament econòmic o, en tot cas, s’hi han incorporat molt recentment, quan els avenços tecnològics han permès explo-tar-ne els recursos o quan han esdevingut noves destinacions turístiques. Per aquest motiu no han estat significativament alterats per l’home. Tanmateix, la percepció po-pular, principalment quan la població s’ha anat concentrant a zones urbanes, d’allò que es pot considerar espai natural és força més àmplia i molts paisatges agraris i forestals, que són el resultat de l’acció humana durant segles, tenen aquesta conside-ració, en contraposició amb els espais urbans o industrials, fortament artificialitzats.

La qüestió és: com es passa de la consideració que un espai té uns determinats atributs de naturalitat, a la seva protecció legal? La protecció d’un espai natural, mitjançant una llei o un decret governamental, és una decisió política, impulsada, però, per la percepció social de l’interès, conveniència o necessitat de protegir aquell espai. Aquest és un feno-men relativament recent i nou en les relacions entre la societat i el medi natural, que sempre s’han fonamentat en la producció i no en la protecció. Apareix a finals del segle xix, quan la industrialització a la costa est dels Estats Units i a alguns països de l’Europa occidental provoca un increment notable de la població urbana i l’abandonament de

zones rurals. Concretament, es considera la creació del Parc Nacional de Yellowstone, l’any 1872, el naixement de les polítiques públiques de protecció dels espais naturals.

De la mà del romanticisme, la societat comença a valorar estèticament paisatges que, fins aquell moment, s’havien rebutjat per la seva escassa productivitat, i de la mà de l’urbanisme incipient, es comença a considerar que la preservació d’espais «verds» contribueix a la salut i a la qualitat de vida de la població. Els primers espais que són objecte de normes de protecció són aquells que tenen per a la societat un valor estètic i, sovint, també un valor espiritual o simbòlic lligat a les identitats nacionals. Als països occidentals on s’havien iniciat aquestes polítiques es protegeixen bàsicament zones de muntanya. Al llarg del segle xx, la promulgació de lleis de protecció d’espais naturals s’estén per tot el món. Inicialment, els arguments que expliquen la protecció continuen sent principalment els valors estètics i simbòlics, però, a partir de la dècada dels se-tanta, després de la primera Cimera Mundial del Medi Ambient, a Estocolm, l’any 1972, s’incorporen dos arguments que cada vegada prenen més força: la preservació de la biodiversitat i l’equilibri ecològic i la contribució al desenvolupament sostenible.

Les legislacions nacionals han desenvolupat una gran diversitat de figures de protecció. Per tal de fer efectiva una certa homologació internacional, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUNC) n’ha establert les definicions i una classificació en di-verses categories. Aquí es presenten de manera resumida les categories fonamentals, que poden definir-se fàcilment en funció del balanç entre la protecció estricta dels valors naturals i culturals i la contribució al desenvolupament, mitjançant la realització d’activi-tats econòmiques.

Els parcs nacionals

És la figura de protecció més estesa i coneguda arreu del món. Es tracta d’espais d’una extensió considerable, que tenen com a objectiu principal la protecció de valors natu-rals, espècies de flora i fauna, ecosistemes, paisatges singulars, i valors culturals, monuments històrics, restes arqueològiques, manifestacions etnogràfiques, gens o molt poc alterats per la intervenció humana i que tenen una rellevància nacional. Les úniques activitats permeses estan relacionades amb el turisme i amb la recerca cientí-fica i la seva protecció ha de ser garantida legalment per la més alta autoritat de l’estat.

Les reserves naturals o reserves biològiques

Amb aquesta o altres denominacions similars, es qualifiquen aquells espais, de dimen-sions generalment reduïdes, creats per protegir estrictament espècies de flora i fauna, ecosistemes, paisatges singulars, que tenen un valor excepcional i es troben en una situació de vulnerabilitat, i sovint en perill d’extinció o desaparició. El règim de protecció és molt estricte i tan sols hi són permeses les activitats científiques, les actuacions di-rectament vinculades amb la conservació i les visites molt limitades. Aquesta figura es pot aplicar –i així es fa habitualment– dintre d’altres figures més extenses.

La gestió del turisme als espais naturals | 31

Capítol??? | 32

Els parcs naturals o parcs regionals

Aquesta figura, que pot rebre noms molt diversos en les diferents legislacions nacio-nals, va néixer a l’Europa occidental, on difícilment es poden trobar grans extensions d’espais naturals no modificats per l’home, però, per contra, es troben paisatges cul-turals, resultat de la interacció entre la societat i la natura, d’un gran valor estètic i ecològic. Els parcs naturals són espais que pretenen protegir aquests valors, mantenir la biodiversitat, els equilibris ecològics i la qualitat del paisatge, d’una manera compa-tible amb el desenvolupament, mitjançant l’exercici, sota certes condicions que n’han de garantir la compatibilitat, de determinades activitats econòmiques, relacionades, sobretot, amb el sector primari i amb el turisme.

Les reserves de la biosfera

Les reserves de la biosfera no són pròpiament figures legals de protecció dels espais naturals. Es tracta d’una figura que no depèn de les legislacions nacionals, sinó del re-coneixement internacional per part de la Unesco, que és l’organisme per a la ciència, l’educació i la cultura del sistema de Nacions Unides, que la va crear l’any 1974 dins del programa Mab (Man and Biosphere). Les reserves de la biosfera poden incloure espais protegits –i així ho fan habitualment–, però generalment han d’incloure altres espais no específicament protegits per tal de formar un territori que, sota aquesta qualificació, pugui considerar-se un exemple significatiu, a escala nacional i internacional, de la com-patibilitat entre la conservació dels valors naturals i culturals i el desenvolupament econòmic. Salvaguardant aquest principi bàsic i en funció de la seva zonificació, dins d’una reserva de la biosfera, es pot desenvolupar una gran quantitat i varietat d’activi-tats, també lògicament el turisme.

3.2 Breu història del turisme als espais naturals

Quan l’any 1872, el Congrés dels Estats Units va aprovar la llei que creava el primer parc nacional de la història, darrere hi havia l’impuls d’un grup de visitants d’aquest indret, procedents de les ciutats de la costa est, que van quedar impressionats per la bellesa i espectacularitat del seu paisatge. Així, Yellowstone es protegia per preservar aquell paisatge per a les generacions futures, és a dir, per als futurs visitants. Es pot afirmar, doncs, que la idea de protegir els espais naturals és una idea dels visitants (els turistes) pensant en els visitants futurs. La idea de la protecció és una idea urbana, que neix a les ciutats, com el turisme, i això fa que la seva aplicació a les zones rurals no estigui exempta de conflictes.

Això s’explica fàcilment pel fet que els motius que impulsaven la creació dels parcs eren, com s’ha dit, de gaudi estètic per a la contemplació del paisatge, o espiritual, per l’expe-riència de descobrir indrets naturals, espècies de fauna i fer activitats a l’aire lliure. Con-templació i experiència que s’associen al lleure, al temps lliure o a les vacances. Hi ha, per tant, una coincidència absoluta entre aquests motius i els que sustenten l’ecoturisme.


Tot i que a la creació d’espais protegits s’han anat incorporant altres consideracions, el turisme continua sent l’activitat compatible i la més habitual en la majoria de parcs i reserves. En gran manera, les actuacions que ha dut a terme l’administració pública en aquests espais han estat relacionades amb la creació d’equipaments i infraestructures per al turisme, la qual cosa ha estat sovint criticada pels moviments conservacionistes.

L’èxit dels parcs nacionals com a producte turístic ha dut alguns d’aquests espais naturals a situacions crítiques per a la conservació dels seus valors naturals, que han obligat a adoptar mesures de limitació i regulació del nombre de visitants i mitjans motoritzats d’ac-cés. Certament, en les darreres tres dècades el nombre de turistes que han visitat parcs nacionals i altres espais protegits s’ha incrementat considerablement i ha suposat una font d’ingressos de primer ordre, fonamental per a alguns països que basen la seva oferta turística en els seus parcs. D’altra banda, quan s’ha plantejat la contribució d’aquests espais al desenvolupament local o regional de les zones on estan situats, sovint econò-micament deprimides, el turisme apareix com la millor, si no l’única, alternativa.

3.3 El medi natural i el paisatge com a recurs turístic

S’ha assenyalat, en capítols anteriors, que la preservació de l’entorn natural i la qualitat del paisatge constitueixen el recurs bàsic per a l’ecoturisme. Si la destinació turística és un espai protegit, cal considerar que aquest recurs està garantit. Aquest és, doncs, el principal recurs turístic dels espais naturals protegits.

L’ús del medi natural com a recurs turístic es fonamenta en tres aspectes bàsics:

El paisatge com a espectacle

Aquest és l’ús turístic més comú als espais naturals. El paisatge per ser contemplat: les grans formacions geològiques, les geleres, les dunes, el mar que trenca contra els pe-nya-segats o calmat dins de les badies, els rius, els salts d’aigua, els arbres monumen-

Els visitants del primer Parc Nacional, Yellowstone, l’any 1872.Foto: Arxiu NPS


tals, les flors de colors vius, els ocells. La contemplació de tots aquests elements, a es-cala panoràmica o de detall, té una atracció molt poderosa per a milers de visitants. Des de la gestió dels espais naturals aquest recurs es complementa amb la instal·lació d’ele-ments que facilitin la contemplació i, a més, afegeixin interpretació, explicació d’allò que es veu: miradors, carreteres panoràmiques, observatoris de fauna, cartells explicatius.

El paisatge com a escenari

Per a la pràctica d’un turisme més actiu, els espais naturals constitueixen l’escenari obligat de múltiples activitats: el senderisme, l’alpinisme, l’esquí de muntanya, el des-cens de barrancs, la navegació per aigües braves, les excursions a cavall o amb bici-cleta de muntanya, vol sense motor i tantes altres noves activitats que continuen apa-reixent. Això és així perquè el medi natural és l’únic entorn possible, o si més no, el més adequat per a la pràctica d’aquestes activitats. En general, es tracta d’activitats que, practicades d’una manera respectuosa i en grups reduïts, no suposen un risc per a la conservació del medi natural, tot i que els darrers anys la seva proliferació i l’increment del nombre de practicants han obligat sovint a regular-ne la pràctica. Tanmateix, els espais naturals protegits acostumen a tenir infraestructures que en faciliten la realitza-ció: xarxa de camins, senyalització, refugis, àrees d’acampada, entre d’altres.

El paisatge «viu»

Finalment, cal esmentar l’atracció que sempre han presentat els paisatges habitats. La manifestació més usual d’aquesta atracció la trobem en la utilització de la presència de la fauna com a recurs turístic. Es «venen» productes turístics en els quals la principal expec-tativa és l’observació de la fauna en llibertat, en estat salvatge. Això és evident als parcs dels països africans, on es pot garantir als clients l’observació i les inevitables imatges fotogràfiques de les grans espècies de carnívors i d’herbívors. Però la fauna continua sent un recurs poderós fins i tot quan és difícilment visible i l’observació de determinades es-

El paisatge com a espectacle. Parc Nacional Torres del Paine, Xile.Foto: Elia Soler


pècies no arriba a produir-se. Així, en algunes destinacions els turistes recorren la ruta del quetzal o la ruta del jaguar, excitats per una presència generalment oculta.

Dins dels paisatges habitats cal incloure, també, la utilització com a recurs turístic de la presència de determinats grups indígenes o comunitats rurals tradicionals. De fet, ha estat així des dels inicis del turisme, però aquesta mena d’etnoturisme s’ha accen-tuat al mateix ritme que l’ecoturisme. En aquest cas, es vol vendre una mena de pri-mitivisme que contrasta amb l’origen urbà dels visitants. Pot ser una pràctica legítima si es fonamenta en el respecte i l’autenticitat de les societat d’acollida i, també, en l’acceptació de la seva evolució cap al progrés social. Constitueix, però, una modalitat turística perversa quan cau en un folklorisme fals que teatralitza, vol fossilitzar i ridi-culitza les comunitats que es visiten.

3.4 L’equilibri entre la protecció dels valors naturals i l’ús turístic

De la mateixa manera que el turisme constitueix probablement la millor alternativa per fer efectiva la contribució dels espais naturals protegits al desenvolupament econòmic, no es pot ignorar que també és un factor de risc per a la conservació dels seus valors naturals i no es pot oblidar que aquest és l’objectiu que justifica l’existència de parcs i reserves.

El principi fonamental de les relacions entre protecció i turisme és avui en dia prou clar i prou assumit per ambdues parts, per part dels gestors dels espais protegits i per part dels operadors turístics: l’ús turístic ha de ser compatible amb la preservació del pa-trimoni natural i cultural. I això ha de ser així, com a mínim, per un triple motiu: perquè els espais naturals tenen un règim legal de protecció que s’ha de respectar; perquè el bon estat del medi natural, com s’ha asse nyalat, és el principal recurs turístic per als empresaris d’aquest sector, i perquè els clients, els turistes, visitants dels espais pro-tegits, ho volen i ho esperen.

La qüestió clau està, però, a fer efectiu aquest principi a la pràctica, sobretot en aquells espais protegits que són destinacions turístiques amb un gran èxit i, per tant, amb un nombre força elevat de visitants, que, en conseqüència, suposen un volum de negoci considerable. Com es pot posar límits a aquella regla del capitalisme que fa que qual-sevol activitat que produeixi rendibilitat tendeixi a créixer, mentre creixen la demanda i els beneficis? En primer lloc, cal considerar que aquesta activitat es produeix en un espai planificat i gestionat per l’administració pública, precisament per garantir-ne la protecció i, per tant, per fer possible que qualsevol activitat que s’hi dugui a terme sigui compatible amb aquest objectiu. Tanmateix, això no és suficient. Per tal de fer possible una convivència equilibrada entre protecció i turisme, cal també un pacte, cal trobar formes de concertació entre les administracions, els operadors turístics i els usuaris. La Carta Europea de Turisme Sostenible, que s’aplica en alguns parcs d’aquest conti-nent, constitueix un bon exemple de cooperació entre els gestors dels espais protegits i els empresaris turístics, amb la implicació d’altres sectors i nivells de l’administració.

En definitiva, allò que ha de caracteritzar l’ecoturisme, a diferència del turisme tradicio-nal, és el fet que l’ordenació de l’activitat turística no es fa des de la demanda (com


més demanda, més creixement), sinó des de l’oferta, i la intervenció de l’administració en l’oferta es concreta en dos aspectes fonamentals: la regulació de les activitats i dels serveis turístics privats i la configuració de l’oferta pública de serveis i equipaments.

Cal que les actuacions de l’administració es fonamentin en la cautela ambiental però, també, en el coneixement i avaluació dels impactes reals que produeix l’activitat turís-tica, per tal de definir fins a quin grau i en quines localitzacions poden ser assumibles i aplicar així les mesures preventives o correctores adequades.

3.5 El turisme com a alternativa a l’aportació dels espais naturals protegits al desenvolupament econòmic nacional i local

Des de l’inici, la creació d’espais naturals protegits es va vincular estretament a les oportunitats i als serveis perquè fossin visitats i, en conseqüència, això va generar una activitat econòmica al seu voltant relacionada amb el turisme. A mesura que la idea de protecció s’ha anat estenent per tot el món i ha anat evolucionant, des dels sectors ci-entífics i naturalistes, d’una banda, s’ha insistit en la necessitat de garantir la preservació dels valors naturals i la biodiversitat, la qual cosa podia comportar un cert «tancament» d’aquests espais; i d’una altra banda, des dels sectors més vinculats a la població i administracions locals i alguns sectors econòmics, com el turisme, s’ha oposat la ne-cessitat d’integrar aquests espais protegits en el desenvolupament econòmic de les regions on estan situats, per tant, s’ha defensat una certa «obertura» d’aquests espais.

El debat entre espais naturals oberts o espais naturals tancats continua viu, però, ac-tualment hi ha un ampli acord que ambdós objectius han de ser compatibles. Tanma-teix, quan es planteja que els nostres espais protegits, parcs i reserves, han de contri-buir d’alguna manera al desenvolupament econòmic, cal plantejar al mateix temps el concepte de compatibilitat: quines activitats productives s’hi poden dur a terme i de quina manera, que siguin compatibles amb la conservació del patrimoni natural, però que suposin aportacions reals, no anecdòtiques, a l’economia local, regional o nacio-nal, sobretot considerant que es tracta d’espais que s’han conservat al llarg del temps, precisament per la seva escassa productivitat en termes primaris.

Quan es planteja aquesta discussió, la conclusió en la immensa majoria dels casos és que la millor alternativa per contribuir al desenvolupament des dels espais naturals protegits és el turisme, l’ecoturisme. Certament, en determinades categories de pro-tecció, es poden fer altres activitats econòmiques dins dels espais protegits, sovint, de producció agrària o artesanal, però, en molts casos, els destinataris d’aquests produc-tes són, també, els visitants, els turistes.

Algunes dades poden donar una idea de la importància econòmica que tenen els parcs nacionals o naturals com a recurs turístic. L’any 2010, els parcs nacionals dels Estats Units van rebre més de 280 milions de visitants. En aquest país, amb el mercat turístic interior més gran del món, els seus parcs són, com reconeix el mateix Servei de Parcs Nacionals, veritables icones turístiques per als visitants domèstics i interna-cionals. El conjunt dels parcs nacionals espanyols van rebre, aquest mateix any, més


de 9,5 mi lions de visitants, dels quals gairebé 2,5 milions han estat visitants del Parc Nacional del Teide, a les Canàries, una de les destinacions turístiques més importants d’Espanya.

El cas de Costa Rica resulta força significatiu. Quan aquest petit país centreamericà es va si tuar en el mercat turístic internacional, ja hi havia una gran competència entre les destinacions tropicals tradicionals (el Carib mexicà, Cuba, la República Dominicana, l’Illa Margarita, etc.). Sense renunciar a tenir també una oferta de sol i platja, Costa Rica es va promocionar utilitzant els seus parcs nacionals com a producte estrella i va posar així en valor la política de protecció d’espais naturals que el país estava desenvolupant des de la dècada dels setanta del segle passat. L’any 2008 Costa Rica superava la xifra dels dos milions de turistes i el turisme aportava el 22,6% de les divises generades pel sector exportador de béns i serveis. Al mateix temps, els parcs nacionals rebien prop d’un milió i mig de visitants, dels quals un 60% estrangers i un 40% nacionals.

També és molt rellevant el cas d’alguns països de l’Àfrica oriental, com Kènia o Tanzània, on l’aportació al PIB del turisme, basat en els seus parcs, és determinant. Kènia es pre-senta sovint com el model d’èxit pel que fa a la importància del turisme en països en vies de desenvolupament. Certament, des de finals dels anys vuitanta, els ingressos per tu-risme van començar a superar els ingressos generats per les exportacions tradicionals de te i cafè. L’any 2010 el nombre de turistes estrangers arribats al país superava el milió i els ingressos se situaven per damunt dels 750 milions de dòlars (dòlars EUA). La pràc-tica totalitat dels turistes estrangers visiten un o més d’un dels parcs nacionals i reserves del país, generalment de manera combinada amb alguna destinació de platja. Afegint als visitants internacionals les visites nacionals, el conjunt de parcs kenians van rebre, l’any 2009, més de 2,3 milions de visitants.

El volcà Poás, un recurs turístic de Costa Rica, rep cada any milers de visitants. Foto: Jordi Soler


Tanzània presenta uns resultats més modestos, amb 794.000 turistes estrangers l’any 2010 i uns ingressos d’1,3 milions de dòlars, però també en aquest cas es pot considerar que la totalitat de visitants estrangers han contractat visites a alguns dels seus parcs, amb el Serengeti National Park, com a producte estrella. Tant Kènia com Tanzània associen la seva imatge turística a l’ecoturisme però, mentre que Kènia ha fet una aposta clara pel creixement quantitatiu del nombre de turistes, l’administració dels parcs tanzans en fa una renúncia expressa i sembla decantar-se per una oferta ecoturística de qualitat. Així s’expressa al portal web de TANAPA (Tanzania National Parks):

El sistema de parcs nacionals de Tanzània ha resistit la temptació dels guanys a curt termini del turisme de masses. Entenent la nostra responsabilitat –davant de Tanzània però també davant del món– en la conservació i gestió d’un recurs global, ens hem compromès amb un baix impacte i unes visites sostenibles, per tal de protegir el medi ambient de danys irreversibles, i crear al mateix temps una destinació turística de primera classe.

Certament, cal ser prudent quan es presenten les grans xifres, en milions de visitants i milions de dòlars d’ingressos, per tal de justificar la contribució dels espais naturals protegits al desenvolupament econòmic. Sens dubte, aquestes xifres són significatives però, de vegades, poden ocultar problemes de compatibilitat amb la conservació i, també, una distribució desigual dels beneficis derivats del turisme i una fuga molt im-portant d’aquests beneficis cap a operadors internacionals, per tant, amb una escassa aportació a les economies locals o regionals. Aquests problemes s’han manifestat sobretot en destinacions de països en vies de desenvolupament, a causa de la clara preponderància dels paquets «tot inclòs», com a modalitat turística que consisteix en la idea que els viatgers paguen als operadors internacionals pràcticament tots els com-ponents del viatge. Alguns analistes consideren que això pot provocar una fuga d’in-gressos fora del país de destinació, que pot oscil·lar entre un 40 i un 70%. De manera que a les comunitats locals, receptores de turistes, arriba tan sols entre el 2 i el 5% dels ingressos generats pel turisme, en forma de llocs de treball poc qualificats i venda d’alguns productes agrícoles o artesanals.

En conseqüència, sense descartar les anàlisis macroeconòmiques a escala nacional, convé fer una anàlisi a escala local de la contribució del turisme al desenvolupament. Es tracta d’una anàlisi de microeconomia, que pot oferir uns resultats poc significatius en termes d’aportació al PIB nacional però molt importants a escala local, en termes de generació de llocs de treball estables i de foment de petites iniciatives empresarials. És novament en aquest àmbit on l’ecoturisme, amb les dimensions que li són pròpies, té un paper rellevant, a través d’activitats com ara la gestió dels equipaments i serveis del parc, la creació de petits allotjaments turístics i establiments de restauració, la for-mació de microempreses de guiatge i d’educació ambiental, la prestació de serveis com ara el transport individual o de petits grups, o la producció i venda de productes alimentaris i artesanals. En el cas de Costa Rica, per exemple, s’han creat vint empre-ses o associacions de guies locals que treballen en l’àmbit dels parcs i reserves. Al Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny (Espanya), catorze petites empre-ses, dotze de les quals de caràcter local, gestionen els equipaments i serveis d’ús públic del parc.


3.6 Les marques turístiques vinculades als espais naturals protegits

En el primer apartat d’aquest capítol, s’han esmentat les principals categories de protecció d’espais naturals. Es tracta d’una síntesi rigorosa, ja que de les diferents legislacions nacionals i convenis internacionals en sortiria una relació molt més ex-tensa. Des del punt de vista de l’oferta turística, les categories que són conegudes i preuades són encara més limitades i, de fet, es redueixen bàsicament a dues: en primer lloc, els parcs nacionals i, en segon lloc, els parcs o reserves associats al qualificatiu naturals.

Certament, tal com s’ha fet prou evident en els apartats anteriors, la figura jurídica de protecció «parc nacional» és també una marca poderosa, la gestió de la qual com a recurs turístic comparteixen habitualment tant les administracions com els operadors privats. L’administració que té la responsabilitat de gestionar els parcs nacionals pot posar condicions a la utilització d’aquesta «marca», sobretot en relació amb la comer-cialització de productes alimentaris, artesanals i de marxandatge. Pel que fa a la seva comercialització com a destinació turística, els parcs són una destinació geogràfica com qualsevol altra, però subjecta a un règim legal de protecció i això fa que, en alguns ca-sos, la seva utilització pels operadors turístics privats estigui sotmesa a determinades condicions i, per tant, a un tràmit previ d’aprovació per part de l’administració. En altres casos, però, la seva utilització per a la promoció turística es pot fer amb total llibertat, sota la responsabilitat de l’operador en relació amb la veracitat dels missatges publici-taris i el compliment de les normes del parc.

A part dels parcs nacionals, sobretot a Europa, també s’ha donat a conèixer amb èxit la marca «parc natural», associada a aquesta figura amb un règim de protecció menys estricte. En general, el que funciona al mercat turístic, sobretot pensant en l’ecoturis-me, com a imatge de marca, és tot allò que es pot relacionar amb l’adjectiu natural (parcs, reserves), com a atribut de bellesa i d’autenticitat.

Darrerament, també s’ha intentat posar en marxa com a marca turística la denominació reserva de la biosfera. Certament, les reserves de la biosfera, que tenen una dimensió internacional perquè són declarades per la Unesco, constitueixen llocs idonis per a la pràctica d’un turisme sostenible i responsable i, en definitiva, per a l’ecoturisme. Algu-nes destinacions turístiques importants tenen també aquesta categoria però, en gene-ral, encara és bastant desconeguda per al gran públic. A Espanya, per exemple, dues illes senceres, que són destinacions turístiques de primer ordre, com Menorca, a les Balears, i Lanzarote, a les Canàries, són reserves de la biosfera, però certament pocs dels milers de turistes que les visiten cada any ho saben, tot i que es beneficien de les condicions de qualitat ambiental i contenció en el creixement de les infraestructures turístiques que ha comportat aquesta declaració. Avui dia, tan sols un nombre reduït de turistes i d’agències busquen la marca «reserva de la biosfera», però reuneix totes les condicions per poder ser una marca d’èxit en el futur.

D’altra banda, les dificultats que té sovint l’administració per exercir un control efectiu sobre la utilització de les marques «parc nacional» o «parc natural» per a la promoció


turística d’operadors privats, així com la necessitat d’arribar a acords amb aquest sec-tor per garantir la qualitat, en tots els aspectes, de l’oferta turística basada en els es-pais protegits, han conduït a la creació d’altres marques o, més aviat, distintius, que certifiquen aquesta qualitat i, molt especialment, l’adequació amb els criteris de com-patibilitat de l’oferta amb la preservació dels valors naturals i culturals. Fins i tot se certifica el compromís del sector turístic amb la protecció d’aquests valors. Així, s’han desenvolupat iniciatives com la Carta Europea de Turisme Sostenible (European Char-ter for Sustainable Tourism in Protected Areas), que permet acreditar els equipaments i operadors privats que accepten aquest compromís; la «Q» de qualitat aplicada als equipaments i serveis dels espais protegits, que és una iniciativa de l’Institut de la Qualitat Turística d’Espanya (ICTE), que s’està homologant a escala internacional com una norma ISO, o bé la Certificació per a la Sostenibilitat Turística a la qual poden ac-cedir hotels i agències que operen en aquest país, com a resultat d’una iniciativa de l’Instituto Costarricense de Turismo (ICT) i de l’administració ambiental.

Aquests distintius, si bé no ho són en sentit estricte, es poden considerar marques, ja que tenen una imatge gràfica, s’associen a determinats atributs de qualitat i, a més, estan sotmesos a un control per part d’entitats alienes a l’equipament certificat, i po-den tenir una influència cada vegada més gran en les decisions dels turistes.

3.7 Instruments per a la gestió del turisme als espais naturals

L’eficàcia en la gestió d’un espai natural protegit es mesura per l’existència d’una ad-ministració, generalment pública però, en alguns casos, pot ser privada, que disposa de tres instruments bàsics: un programa d’actuacions, que ha de derivar d’un docu-ment de planificació (pla de protecció del parc i altres plans sectorials, com el pla d’ús públic); un pressupost per poder finançar les actuacions, que pot provenir de fons propis o d’altres procedències, i el personal, sobre el terreny i habitualment en una estructura central, que garanteixi l’execució del programa i l’aplicació del pressupost. És a dir, per tal de fer efectiva la creació d’un espai protegit, cal aquest compromís de gestió per part de l’administració. Si no es pot garantir, és millor no crear-lo i deixar l’espai en l’anonimat.

Pel que fa al turisme, aquests instruments es concreten en un programa específic d’ac-tuacions, que, en una situació ideal, hauria de derivar del pla d’ús públic o ús turístic, un pressupost per a aquestes actuacions i un personal dedicat a aquest àmbit, a temps complet o a temps parcial, que pot ser personal de la mateixa administració o d’altres empreses o entitats, amb les quals hi hagi convenis o contractes. Aquest aspecte s’abordarà en el capítol cinquè.

Dins d’aquest programa d’actuacions en matèria de turisme s’enquadren un conjunt de sub programes relacionats amb el desplegament de les infraestructures, equipa-ments i serveis públics i privats que s’ofereixen als turistes. És, en tot cas, responsa-bilitat de l’administració que ha declarat un espai protegit i que n’assumeix la respon-sabilitat de la gestió dotar-lo d’uns serveis i equipaments mínims. Generalment, s’ha considerat que aquests serveis mínims són: un camí d’accés transitable per a vehicles,


un centre d’informació, una senyalització mínima i un sender senyalitzat. El grau de desenvolupament d’aquests serveis dependrà de molts factors: la capacitat de gestió/inversió de l’administració, el nombre de visitants, la ubicació de l’espai o la implicació del sector privat, entre d’altres. En el capítol següent s’aborden, amb un cert detall, totes les tipologies d’infraestructures, equipaments i serveis per a l’ús turístic.

Finalment, cal destacar que, en la mida que sigui possible, els serveis i productes tu-rístics a desenvolupar en un espai natural protegit tindran en compte la diversitat fun-cional de la població. Les persones amb discapacitat han de tenir la possibilitat de visitar un espai natural protegit. Així doncs, l’administració pública responsable de la gestió serà qui vetllarà per què els serveis i els equipaments siguin el màxim accessi-bles possible. En aquest sentit caldrà tenir presents les indiscutibles dificultats físiques d’accés al medi natural i cercar solucions imaginatives, pràctiques i raonables.

42

4. El tractament de l’espai natural com a recurs turístic: infraestructures, equipaments i serveis

4.1 Les infraestructures de mobilitat: la mobilitat com a eina de planificació

La mobilitat és un dels elements principals en l’anàlisi de l’oferta turística dels espais naturals, de fet és un component molt important de qualsevol destinació turística. La mobilitat està estretament relacionada amb l’accessibilitat i, en el cas dels espais pro-tegits, aquest és també un aspecte clau en l’equilibri entre el desenvolupament turístic i la conservació dels valors naturals. Per aquest motiu els gestors dels parcs utilitzen la regulació de la mobilitat com una eina poderosa per a l’ordenació del turisme i la planificació de l’espai protegit.

El model ideal de mobilitat d’un parc depèn de la seva extensió i d’altres característi-ques, però un parc pot ser accessible amb vehicle particular o amb transport públic, i amb una bona xarxa interior de camins a peu, en bicicleta o a cavall, però amb limita-cions per transitar-hi lliurement amb vehicles motoritzats.

Així doncs, quan es discuteix de mobilitat, cal prendre decisions en relació amb l’accés o accessos principals del parc, amb els accessos secundaris i vies perifèriques i, so-bretot, amb la xarxa de camins interiors.

Els accessos principals

La majoria d’espais protegits i, òbviament, aquells que tenen un ús turístic tenen un o més accessos principals, que permeten arribar-hi amb vehicles de motor. Es tracta, ha-bitualment, de carreteres de la xarxa general o de vies asfaltades que surten d’aquesta xarxa. Sovint l’administració dels parcs no té la competència ni la responsabilitat de la gestió d’aquestes carreteres, que depenen d’altres departaments governamentals, dedicats a les infraestructures generals.

Tan sols els espais protegits situats a zones remotes i aïllades no són accessibles amb vehicles motoritzats. Són parcs i reserves que pràcticament no tenen ús turístic. Així doncs, s’ha de considerar l’existència d’aquesta carretera o carreteres d’accés al parc una condició indispensable per tal que pugui ser considerat un veritable recurs turístic.

Malgrat que els gestors del parc no poden prendre decisions directament sobre aques-tes carreteres, és molt convenient que arribin a acords amb els departaments que les gestionen amb l’objectiu que, a l’entorn i a l’accés al parc, la carretera tingui un tracta-ment especial que ajudi a transmetre als que hi transiten el missatge que s’apropen a un indret especialment protegit. Això s’aconsegueix amb limitacions de velocitat, se-nyalització de prudència per prevenir els atropellaments de la fauna o amb un tracta-ment paisatgístic acurat, a part de la mateixa senyalització d’accés al parc. Tots aquests elements són importants no sols per als objectius de conservació, sinó també com a signe de qualitat ecoturística.

La mobilitat interior

La possibilitat de passejar-hi i fer-hi excursions és un dels principals atractius turístics que tenen els espais naturals protegits. Per tant, una de les infraestructures que més valoren els visitants és l’existència d’una bona xarxa de camins. Habitualment els es-pais naturals tenen camins que ja existien i que s’han anat obrint per diferents motius: senders de caçadors, camins que travessen el parc, que uneixen pobles, camins per fer aprofitaments forestals o treballs agrícoles, i senders excursionistes que conduei-xen a llocs significatius (cims, salts d’aigua, platges, etc.). A partir d’aquesta realitat física, els gestors del parc han de decidir quins camins ofereixen als visitants i, per tant, han de definir la xarxa de camins del parc, que inclourà alguns dels camins exis-tents i, a vegades, alguns senders nous. La definició d’aquesta xarxa de camins ha de prendre en consideració els criteris següents.

• S’han d’excloure o limitar al màxim els camins que travessin zones de protecció estricta, amb espècies de flora i fauna vulnerables i sensibles a la presència humana.

• Cal intentar oferir un conjunt variat de camins, de dificultat i durada diferents, i que siguin adequats per a diferents tipus d’usuaris: famílies, excursionistes, naturalistes, ciclistes o genets a cavall.

• S’ha d’intentar que els senders per a caminants no coincideixin amb els camins per a bicicletes i cavalls, i si ho fan, cal donar sempre prioritat a les persones que van a peu.

Accés principal per carretera al Parc Nacional Death Valley (EUA).Foto: Elia Soler

El tractament de l’espai natural com a recurs turístic: infraestructures, equipaments i serveis | 43


• Si les característiques de l’espai natural ho permeten, es pot definir una xarxa de camins transitables, a baixa velocitat, per a vehicles de motor.

• És convenient que el punt d’inici del camí coincideixi amb un equipament del parc (aparcament, àrea de pícnic, centre d’informació o d’altres).

• Són, també, interessants els camins que surten dels pobles de la perifèria i perme-ten una visita del parc, a peu, amb bicicleta o a cavall.

• Els senders han de travessar paisatges agradables i conduir a indrets atractius, que justifiquin l’existència del camí: cims de muntanyes, rius i salts d’aigua, miradors, boscos, paisatges espectaculars o elements del patrimoni històric i arquitectònic.

En relació amb les característiques físiques dels camins, cal tenir present que:

• El traçat dels camins ha de ser adequat per al trànsit a peu, sense branques d’ar-bres o roques que impedeixin el pas. L’amplada ideal és la que permet el pas de dues persones, una al costat de l’altra, no més.

• És recomanable que els camins aptes per al trànsit de turistes amb bicicleta o cavall tinguin una amplada mínima de tres metres i pendents no molt pronunciats.

• Els senders hauran d’estar senyalitzats tant a l’inici, com al llarg del recorregut (les característiques de la senyalització es tracten en l’apartat següent).

• Els camins i senders han de tenir els elements necessaris per garantir la seguretat dels usuaris en aquells llocs on hi pot haver riscos afegits a la mateixa dificultat del camí. Això pot significar la construcció de petits ponts, baranes, graons de fusta o instal·lacions de seguretat en llocs verticals.

• A part d’altres distintius, els camins s’han d’identificar amb el nom del lloc al qual arriben o d’aquell indret pel qual transiten. A vegades, però, s’inventen noms amb finalitats clarament «comercials» («la ruta del quetzal», el «camí dels bandolers», etc.).

• L’administració del parc ha de garantir el manteniment i la neteja de la xarxa de camins, de manera directa o a través de contractes o acords amb altres entitats.

Accés controlat amb barrera. Parc Natural del Montseny. Foto: Arxiu XPN

Via de mobilitat interior. Parc Nacional Bach Ma, Vietnam. Foto: Jordi Soler


La circulació perifèrica i la circulació panoràmica

De vegades, els espais naturals protegits poden afegir valor paisatgístic a algunes car-reteres. Així, les carreteres que envolten el parc i, sobretot, les carreteres que recorren els indrets elevats, dins o fora de l’espai protegit, permeten visions panoràmiques molt atractives per als turistes. En aquests casos, és convenient dotar la carretera d’equi-paments, com aparcaments miradors, àrees de pícnic i cartells que permetin entendre el paisatge que es pot contemplar, amb comoditat, des del vehicle. Les scenic drives i road trips a través del Parc Nacional de les Great Smoky Mountains (EEUU) en són un bon exemple.

4.2 La senyalització

La bona senyalització és un element molt important per a la qualitat de l’oferta turística. Els cartells donen informació i afegeixen seguretat als turistes. En el cas dels espais protegits, la importància de la senyalització és doble, ja que, a més de les funcions habituals, ha d’identificar un espai especialment protegit, amb unes normes específi-ques a l’interior.

La senyalització és, doncs, una infraestructura del parc que, en primer lloc, permet reconèixer-ne els límits. Així doncs, es pot diferenciar entre senyalització exterior i se-nyalització interior.

D’altra banda, la senyalització dels espais protegits compleix les funcions següents:

• Informativa: identifica llocs geogràfics, monuments o equipaments i orienta les direccions.

• Normativa: comunica les normes i regulacions que s’apliquen dintre del parc.

• Interpretativa: explica els valors naturals i culturals de l’espai protegit.

Barana de seguretat. Sender al Parc Natural del Montseny. Foto: Arxiu XPN

Sender amb passera de fusta. Parc Natural de la Serra del Cadí-Moixeró. Foto: Jordi Soler


Senyalització informativa

La primera finalitat de la senyalització informativa exterior és orientar els visitants cap als principals accessos del parc. És molt important que a la xarxa general de carreteres es trobin els senyals necessaris per indicar als vehicles l’accés a l’espai natural protegit. Aquests cartells usualment s’adapten a les normes de disseny de les carreteres, però a vegades s’hi afegeixen elements gràfics (dibuixos, mapes, logos) representatius dels valors del parc.

A part dels cartells que assenyalen en quina direcció es troba el parc, és molt signifi-cativa la senyalització que indica l’entrada al parc. Es tracta del cartell que informa que s’està traspassant una «frontera», la frontera d’un espai natural especial. En aquest cas, el disseny ha de ser el que s’aplica a tot el parc i, en aquest tipus de cartell d’en-trada, habitualment s’identifica també l’administració que té la responsabilitat de ges-tionar aquest espai protegit.

Senyalització de l’entrada. «Benvinguts al Parc». Foto: Arxiu XPN

Depressió salada al Parc Nacional Death Valley (EUA). Foto: Jordi Soler

L’entrada al Parc: el nom.Foto: Arxiu XPN

Senyalització direccional. Lletres grogues sobre fusta, la senyalització clàssica exportada dels Estats Units a Costa Rica. Foto: Jordi Soler


A l’interior del parc, es poden trobar dos grans tipus de senyalització informativa: la que identifica llocs i la que assenyala direccions.

La senyalització de llocs: es tracta de cartells que informen del nom de llocs que poden tenir interès per als visitants; poden ser nuclis de població, elements geogràfics (rius, llacs, coves, boscos, etc.), monuments o restes històriques i especialment els equipa-ments per a l’ús públic, tant públics com privats.

La senyalització de direccions: aquests cartells són elements bàsics per orientar els desplaçaments, a peu o amb altres mitjans, dintre del parc; generalment indiquen la distància en quilòmetres o, de vegades, quan es tracta d’itineraris a peu, amb unitats de temps (hores i minuts); també es poden utilitzar els mapes, amb una indicació del punt on estan situats per tal d’orientar els visitants.

Dins de la senyalització informativa, la de senders mereix un apartat específic.

La senyalització de senders

Els senders per fer passejades o excursions constitueixen, com s’ha dit, un dels ele-ments bàsics de l’oferta turística dels parcs i reserves. La senyalització d’aquests ca-mins és fonamental per tal de permetre que els visitants puguin utilitzar-los lliurement, amb autonomia i seguretat. Contràriament, no se senyalitzaran aquells senders que els gestors del parc vulguin excloure de l’ús turístic o vulguin promoure exclusivament com a itineraris guiats.

El primer cartell que cal considerar és el que assenyala l’inici del sender. Aquest cartell ha de contenir una informació bàsica, que el visitant ha de conèixer abans de començar a caminar:

• El nom del sender i qualsevol altra identificació (color o imatge gràfica).

• La dificultat (normalment en tres graus: baixa, mitjana o alta), la llargària i la durada.

• El desnivell en metres (quan és una dada significativa).

• El tipus de sender: lineal, si es torna pel mateix camí, o bé circular, si és un circuit.

• Qualsevol altra informació que sigui important: indicacions de seguretat, llocs inte-ressants que es trobaran, fonts, equipaments, connexions amb altres senders o recomanacions.

• Sovint és útil que el cartell reprodueixi un plànol o croquis de l’itinerari.

• Quan es tracta de senders de gran llargària, és convenient senyalitzar una etapa que es pugui recórrer raonablement en un dia de camí.

Òbviament aquest cartell d’inici ha de tenir unes dimensions adequades. Tanmateix, la senyalització del recorregut del sender s’ha de fer amb elements més lleugers: fites o car-tells petits. És necessari senyalitzar el sender, sobretot en aquelles cruïlles de camins on els caminants poden tenir dubtes. També es col·loquen fites de confirmació, per evitar així que hi hagi llargues distàncies sense cap senyalització, per tal de reforçar el sentiment de seguretat dels usuaris.


Amb tot, actualment, s’està estenent l’ús de dispositius tecnològics (navegadors GPS, aplicacions de telefonia mòbil...) que permeten als usuaris prescindir, en gran manera, de la senyalització i, per tant, permetran a les administracions alleugerir força la presèn-cia d’elements de senyalització sobre el terreny. Tanmateix, això introdueix una pràcti-ca que pot entrar en conflicte amb la protecció de l’espai natural, quan aquests dispo-sitius també permeten prescindir del camí. No es pot oblidar que els camins condueixen la freqüentació i constitueixen, com s’ha assenyalat, un instrument de regulació.

Senyalització normativa

La senyalització normativa és la que informa sobre les prohibicions, limitacions o reco-manacions, que es deriven de les normes de protecció de l’espai natural. Sovint són cartells amb imatges que representen de manera gràfica les normes generals més habituals: la prohibició de llençar brossa i d’encendre foc a l’aire lliure, o la prohibició de malmetre la flora i molestar la fauna. Aquest tipus de cartells serveixen també per indicar els camins tancats a la circulació de vehicles de motor i totes aquelles regula-

Senyalització normativa.Foto: Arxiu XPN

Senyalització interpretativa al Parc Nacional Death Valley (EUA). Foto: Jordi Soler

Senyalització de senders. Foto: Arxiu XPN

L’inici del sender. Foto: Arxiu XPN


cions permanents o temporals que cal comunicar als visitants. De vegades, per tal de reforçar la norma, el cartell inclou la referència de la sanció si es fa una infracció.

Sense un caràcter normatiu, aquesta senyalització també s’utilitza per transmetre als visitants un conjunt de recomanacions, relacionades tant amb el respecte del medi natural i el patrimoni cultural com amb la prevenció de riscos i accidents.

Senyalització interpretativa

Com s’ha comentat en anteriors apartats, els turistes que visiten espais naturals o llocs del patrimoni cultural demanen una informació més completa, no tan sols identificativa o direccional, sinó també que ajudi a conèixer millor i comprendre allò que s’està con-templant. Aquesta és una característica de l’ecoturisme i, també, de la senyalització dels parcs i reserves.

Els cartells interpretatius han de ser atractius, amb predomini de les imatges per da-munt del text, i han de servir tant per reconèixer una espècie de flora com per entendre un paisatge més complex o una visió panoràmica. Els cartells situats als miradors que identifiquen els elements de la visió panoràmica en són un bon exemple.

La importància dels aspectes de disseny

La senyalització dels parcs és molt important com a element d’informació, indubtable-ment, però també perquè permet identificar l’administració que gestiona aquest espai i, al mateix temps, transmetre als visitants un missatge d’ordre, control, qualitat i seguretat. Per tal que la senyalització, a part de donar informació, transmeti aquests altres valors, és necessari que tingui un disseny homogeni, que identifiqui l’espai protegit i l’adminis-tració que el gestiona, combinant colors, imatge gràfica i imatge corporativa. Aquesta homogeneïtat pot ser tant a escala nacional com a l’escala local de cada espai protegit.

Quan hi ha una administració que té la responsabilitat de gestionar un conjunt de parcs i reserves, sembla recomanable que el disseny de la senyalització tingui elements que identifiquin tot aquest conjunt, i altres elements que permetin identificar, amb colors o imatges gràfiques, cada un dels parcs. Tot això ha d’estar recopilat en un manual gràfic de senyalització.

En relació amb els aspectes tècnics del disseny, convé considerar les condicions següents:

• La senyalització es col·loca en espais naturals, en conseqüència cal buscar un equi-libri entre l’eficàcia informativa i el mínim impacte visual: així doncs, les dimensions dels cartells han de ser adequades però no massa grans i els colors s’han d’adap-tar al paisatge, però sense que siguin tan mimètics que facin difícil la comunicació.

• Cal que els espais naturals tinguin una senyalització suficient, però cal evitar un excés de senyalització. Altres mitjans (publicacions, mapes, pàgina web) permeten estalviar cartells.

• Els materials també han de ser adequats a la seva implantació en el medi natural.


La fusta és un dels materials més utilitzats, sobretot en els suports, tot i que, en alguns casos, el cartell és metàl·lic.

• Els materials i el disseny han de permetre una instal·lació senzilla i han de facilitar les actuacions de manteniment. És convenient recordar que, sovint, els cartells s’han de situar a llocs on no es pot arribar amb vehicle motoritzat.

• La incorporació de tots aquests elements ha de facilitar l’accessibilitat a les perso-nes amb discapacitat.

4.3 Els equipaments turístics o equipaments d’ús públic

La xarxa de camins i la senyalització poden considerar-se infraestructures turístiques bàsiques, també en els espais naturals i altres destinacions ecoturístiques. Tanma-teix, qualsevol destinació turística ha de disposar d’un conjunt d’equipaments, que són edificacions i que presten els serveis que els turistes necessiten i demanen. En el cas dels espais naturals protegits, sovint els equipaments més característics de l’oferta turística se situen a la perifèria i es beneficien per tant de l’existència d’aquests espais naturals, que són el principal atractiu per als clients.

Habitualment, doncs, a l’entorn dels espais naturals es desenvolupen els principals equipaments turístics d’hoteleria, càmping i restauració, que solen ser de propietat privada. Tanmateix, a l’interior d’alguns espais protegits, també poden establir-se equi-paments d’allotjament i restaurants, quan les normes del parc ho permeten, general-ment en edificacions ja existents i amb limitacions tant en la quantitat d’establiments com en el volum i estil de les edificacions.

D’altra banda, hi ha un conjunt d’equipaments turístics, que habitualment són poc rendi-bles econòmicament perquè presten serveis gratuïts o amb preus baixos, que no perme-ten amortitzar les inversions que s’han fet per crear-los. Són els centres d’informació, les àrees de pícnic, les àrees d’acampada, els refugis o albergs per a excursionistes i els equipaments culturals i educatius. Aquests tipus d’equipament són, en gereal, públics o

Elements adaptats per a invidents. Parc Natural del Garraf (Barcelona). Foto: Josep Melero (Arxiu XPN)

Elements adaptats per a invidents. Parc Natural del Garraf (Barcelona).Foto: Josep Melero (Arxiu XPN)


bé fortament subvencionats. És a dir, són equipaments que, sense la inversió de les ad-ministracions públiques (governs nacionals, regionals o locals), no existirien.

Hi ha un cert acord a considerar que un espai natural protegit, per tal de tenir una cer-ta capacitat de recepció de turistes, ha de tenir una dotació mínima d’equipaments i infraestructures d’acollida: la senyalització de l’accés principal, algun sender senyalit-zat i un centre d’informació i recepció de visitants.

A continuació, es presenten els diferents tipus d’equipaments turístics que pot tenir un espai protegit, a l’interior o a entorn. Hi són perquè existeix el parc que ha estimulat la iniciativa privada, en el cas dels equipaments privats, o bé ha estat dotat per les admi-nistracions, en el cas dels establiments públics.

Els centres de visitants: centres i punts d’informació

La funció dels centres de visitants és la recepció dels turistes, amb la finalitat de propor-cionar-los la informació necessària per tal d’orientar la visita. El servei d’informació és gratuït i, per tant, si no va associat a altres activitats que permetin guanys econòmics, és públic. Hi ha una amplíssima varietat de centres de visitants, amb dotacions molt diver-ses, des de petites casetes de fusta fins a equipaments molt més desenvolupats amb una oferta variada de recursos. En general tots ofereixen, amb mitjans més o menys senzills o sofisticats, algun tipus d’interpretació dels valors naturals i culturals del parc.

De manera ideal, a l’accés principal d’un espai natural protegit, hauria de situar-se un centre de visitants amb l’objectiu que els turistes rebin la informació adequada abans d’ingressar al parc i puguin planificar i orientar correctament la seva visita, d’acord amb les seves expectatives, amb els recursos que ofereix l’espai protegit i, també, amb les normes de protecció. Les circumstàncies i condicions físiques o administratives de cada espai protegit ho poden fer més fàcil o, per contra, més difícil; però és molt important la configuració de l’accés o accessos principals d’un espai natural protegit, allò que po-dem denominar com l’entrada del parc: una carretera d’accés amb un tractament pai-satgístic i la senyalització adequats i un centre de visitants que, habitualment, té una exposició permanent que explica, de manera resumida, el conjunt de característiques i valors de l’espai protegit, una mena de presentació del parc. Tot plegat forma allò que es pot denominar la porta del parc. En alguns parcs la presència d’un arc o d’una porta monumental, com ara a Yellowstone, reforcen aquesta idea. Òbviament, en aquells es-pais protegits amb control d’entrada i pagament de taxes aquesta idea d’entrada apa-reix clarament identificada, però això no exclou la conveniència d’afegir-hi els elements que completen aquesta imatge i que donen qualitat a la recepció, entre els quals, el centre de visitants és, sens dubte, el més significatiu.

A banda de l’entrada, els espais naturals poden tenir equipaments d’informació a dife-rents llocs, tant a l’interior con a l’entorn. Habitualment se situen on hi ha recursos atrac-tius que concentren un nombre important de visitants (llacs, rius, paisatges espectacu-lars, boscos, elements del patrimoni històric i cultural, etc.) o bé allà on precisament l’administració del parc vol generar una nova oferta. Sovint, per exemple, aquests equi-paments se situen com a punt de partida de senders o itineraris guiats. També és reco-


manable situar aquests equipaments d’informació als nuclis urbans dels municipis més importants que hi ha a l’entorn del parc i que són, també, llocs de recepció de turistes, per reforçar així la identificació de la població local amb l’espai protegit. Allò que al sis-tema de parcs nacionals de França s’anomena la maison du Parc, ‘la casa del Parc’.

D’una manera molt general, es pot establir una diferència entre aquells equipaments que ofereixen un servei d’informació amb personal d’atenció al públic i, a més, afegeixen altres elements, com ara exposicions permanents, audiovisuals, venda de productes, servei de bar o altres serveis; en aquest cas, reben diferents noms, com centre de visi-tants, centre d’informació o centre d’interpretació. I els equipaments més senzills, on bàsicament l’únic servei que s’ofereix és el d’informació, que pot fer-se amb personal o amb altres mitjans (cartells, fulletons, pantalles interactives) i, com a màxim, incorporen algun element lleuger d’interpretació (elements de senyalització); en aquest cas, reben habitualment el nom de punts d’informació. De vegades aquests punts d’informació es troben com a servei afegit dins d’equipaments més grans, dins o fora del parc, com museus, estacions d’autobusos o trens, àrees de servei de les carreteres, etc.

Centre de visitants: la porta del Parc (Parc Nacional Death Valley, EUA). Foto: Jordi Soler

Centre de visitants: la porta del Parc (Parc Natural del Montseny). Foto: Arxiu XPN

Punt d’informació (Parc Nacional Death Valley). Foto: Jordi Soler

Punt d’informació (Parc Natural del Montseny).Foto: Arxiu XPN


Els equipaments lleugers

Els espais naturals, a causa de la seva pròpia condició d’espais poc modificats per l’home, no són, òbviament, el lloc més adequat per desenvolupar grans equipaments o infraestructures. Quan es tracta d’espais protegits, sovint les normes de protecció ja ho limiten o ho prohibeixen. Per contra, dins d’aquests espais es poden desenvo-lupar un conjunt d’equipaments anomenats lleugers, perquè no requereixen grans obres ni modificacions importants del medi natural però, per contra, contribueixen poderosament a incrementar la qualitat de l’oferta turística i a ordenar la freqüentació. A continuació, es descriuen els més habituals:

Àrees d’aparcament

Són àrees associades a la xarxa viària, que poden ser pavimentades o no, que per-meten que els vehicles es puguin estacionar de manera ordenada i evitar així l’impac-te que produeixen els cotxes aparcats arbitràriament a l’entorn de les carreteres i dels camins, tant pel que fa als danys al medi natural (deteriorament de la vegetació) com pel que fa a dificultar la circulació d’altres vehicles. És convenient que se se-nyalitzin adequadament i que incorporin algun element de senyalització informativa o interpretativa del parc.

Miradors

En aquells punts que permeten la contemplació panoràmica de paisatges especta-culars o d’elements atractius del patrimoni del parc, es poden situar miradors. Per tal que tinguin aquesta consideració, és necessari que incorporin senyalització interpre-tativa, generalment algun cartell que amb text i imatges permeti identificar i explicar allò que s’està contemplant. Sovint aquestes instal·lacions estan associades a una

Àrea d’aparcament (Parc Natural del Montseny). Foto: Arxiu XPN

Àrea d’aparcament (Parc Nacional Death Valley). Foto: Jordi Soler


àrea d’aparcament i incorporen elements de protecció, com baranes, ja que habitual-ment estan situades en punts elevats. Com s’ha assenyalat, es poden fer amb una mínima obra d’arranjament, tot i que, en alguns llocs, podem trobar miradors que han necessitat una intervenció més complexa i costosa, com, per exemple, el famós i recent mirador voladís del Grand Canyon.

Observatoris de fauna

L’observació de la fauna es fa, usualment, a distàncies més curtes que les de la con-templació de paisatges des de miradors. Aquesta característica i la necessitat d’ocultar l’observador per tal de no espantar la fauna obliguen sovint a construir estructures senzilles, habitualment de fusta o d’altres materials adaptats al medi natural, amb les obertures («finestres») necessàries per fer possible l’observació. A vegades s’aixequen uns metres del terra i, en tots els casos, han d’incorporar elements d’interpretació que, com als miradors, expliquin allò que s’està observant. Per a l’observació de determi-nades espècies, es poden combinar amb miradors, com al mirador de les gorges del Tarn o a l’observatori de voltors del Parc Natural Regional de les Grands Causses, tots dos al Massís Central francès.

Àrees de lleure

També s’anomenen, sovint, àrees de pícnic. Es tracta d’àrees destinades al descans dels visitants i perquè hi puguin fer algun àpat fred o calent quan incorporen barba-coes. Han de tenir necessàriament taules i bancs, generalment de fusta, i és molt convenient que incorporin, quan sigui possible, una font i uns serveis sanitaris. Com en el cas dels aparcaments, convé que afegeixin algun element de senyalització infor-mativa o interpretativa del parc. Quan hi ha barbacoes és molt important considerar les mesures de prevenció d’incendis forestals (protecció contra les guspires).

Mirador amb senyal interpretatiu (Parc Natural del Montseny). Foto: Jordi Soler

Mirador (Parc Nacional Death Valley).Foto: Jordi Soler


Quan s’instal·la una àrea de lleure o pícnic, és imprescindible garantir-ne el manteni-ment i neteja. En cas contrari, hi ha el perill que es deteriori amb certa rapidesa. A vegades, aquestes àrees incorporen un servei de bar, que generalment es gestiona a través d’una empresa privada. En aquest cas, la neteja i el manteniment de les instal·la-cions han de ser responsabilitat d’aquesta empresa.

Àrees d’acampada i càmpings

L’allotjament en tendes de campanya o en petits bungalous de fusta ofereix un contac-te més proper amb el medi natural. És, per tant, un dels mitjans d’allotjament preferit pels practicants de l’ecoturisme i pels visitants dels espais naturals. Sovint en alguns espais protegits, l’acampada lliure està regulada i limitada a les grans excursions que obliguen a passar la nit a l’aire lliure. En d’altres, es pot practicar lliurement.

En aquest apartat, es tracta de l’acampada practicada de manera organitzada i als llocs preparats per fer-ho: bàsicament àrees d’acampada i càmpings.

Els càmpings són equipaments d’allotjament turístic, molt habituals en la majoria de destinacions. Ofereixen espais adequats i delimitats per a la instal·lació de tendes i, generalment, caravanes. En els darrers anys han incorporat cada vegada amb més força unes instal·lacions fixes o casetes: els bungalous de fusta i els mobilhomes. Es classifiquen en diverses categories, segons l’extensió i varietat dels serveis, però, en tot cas, han de tenir serveis sanitaris, amb banys, dutxes i punts d’aigua per rentar roba i estris i un espai de recepció, que pot servir, també, com a espai de reunió o activitats i punt de venda de queviures. Tanmateix, els càmpings poden oferir un conjunt molt més ampli de serveis i edificacions: pistes esportives i espais de joc, piscines, salons de lleure, supermercats, restaurants, etc. En el cas dels càmpings emplaçats a l’interior d’un parc, si les normes ho permeten, o a l’entorn d’un espai natural protegit, així com de les destinacions ecoturístiques en general, cal evitar els grans càmpings amb tot tipus de serveis, que produeixen un impacte important al territori, i instal·lar càmpings més petits, amb els serveis necessaris, integrats en el paisatge, sens renunciar, però, a la qualitat i al confort. Els càmpings han de ser accessibles amb vehicle.

Àrea de lleure. Foto: Arxiu XPN

Àrea de lleure. Foto: Arxiu XPN


Les àrees d’acampada o els campaments són equipaments més lleugers, més desti-nats als excursionistes i als grups de joves, que viatgen amb motxilla i poden no ser accessibles amb vehicle motoritzat. Tenen els serveis mínims: bàsicament una àrea delimitada, serveis sanitaris i subministrament d’aigua. Poden ser d’accés lliure o con-dicionat a un control previ i sotmesos o no al pagament de taxes. Pel baix impacte ambiental que tenen, aquestes instal·lacions semblen les més adequades a l’interior dels espais protegits; per contra, els càmpings convencionals acostumen a situar-se a la perifèria, tot i que hi ha una àmplia varietat de situacions als diferents parcs i països, que depèn, entre altres circumstàncies, d’aspectes legals, com la normativa de l’espai protegit, o d’aspectes purament físics, com l’extensió.

Generalment, els càmpings són equipaments turístics tradicionals que produeixen beneficis econòmics i que, en conseqüència, pertoquen a la iniciativa privada. Per contra, les àrees d’acampada o els campaments ofereixen un servei gratuït o de baix cost, difícilment rendible i que, per tant, correspon al sector públic.

Hotels, allotjaments rurals, albergs, refugis i restaurants

Les edificacions dedicades a l’allotjament i a la restauració constitueixen equipaments turístics bàsics. En les modalitats tradicionals es troben a totes les destinacions turís-tiques i la seva capacitat i qualitat és un dels elements principals de qualsevol oferta en el mercat turístic, també òbviament en el cas de les destinacions ecoturístiques i dels espais naturals. De la mateixa manera que els càmpings, els hotels, els aparta-ments turístics o els restaurants solen situar-se a l’entorn de l’espai natural, però no a l’interior. De fet, per les característiques de l’oferta ecoturística i, també, per les pròpies disposicions normatives dels espais protegits, els allotjaments turístics i els restaurants es localitzen, habitualment, a la perifèria i quan són a l’interior dels espais naturals

Àrea d’acampada. Parc de Montnegre i el Corredor (Barcelona).Foto: Arxiu XPN


protegits han de limitar el seu creixement i han d’adaptar el seu estil a la compatibilitat amb la conservació del medi natural i a les pròpies expectatives dels clients. Petits establiments amb una gestió ambiental eficient i un alt nivell d’exigència en la qualitat del servei, aquesta és la combinació perfecta.

L’allotjament rural, que aprofita les edificacions tradicionals de les zones rurals i, de vegades, permet la convivència amb les famílies que les habiten, és una modalitat d’allotjament turístic que ha experimentat una expansió considerable en les dues dar-reres dècades i que s’adapta molt bé a les condicions que ha de tenir un establiment turístic dins d’un espai natural.

Hi ha, però, una modalitat d’allotjament que possiblement és més fàcil de trobar en-mig d’un entorn natural o a l’interior d’un espai protegit: els albergs i els refugis. Els albergs són allotjaments de baix cost, dissenyats per a grups excursionistes o juve-nils, que tenen habitacions, generalment compartides, i servei de cuina. Els refugis tenen les mateixes característiques que els albergs però acostumen a estar situats a llocs més inaccessibles, com l’alta muntanya, i estan reservats per a excursionistes o alpinistes que fan activitats amb més exigència física. Els albergs generalment són accessibles amb vehicle motoritzat; per contra, els refugis no ho solen ser.

Tal com s’ha comentat amb els càmpings, els establiments turístics tradicionals són, en la majoria dels casos, negocis de propietat privada, però els albergs i els refugis molt sovint no són rendibles econòmicament i són serveis públics o que reben subven-cions i ajuts econòmics considerables de les administracions per garantir-ne l’existèn-cia. Si estan vinculats a un espai natural protegit o formen part dels seus equipaments públics, convé que incorporin elements d’informació del parc, en forma de cartells, mapes o publicacions. Sovint des d’aquests equipaments s’organitzen activitats de coneixement i descoberta de l’espai natural, com excursions guiades.

Museus, equipaments culturals i educatius

Com s’ha assenyalat, una de les característiques que defineix l’oferta turística als es-pais naturals i la pràctica de l’ecoturisme en general és que a la informació s’afegeix el valor de la interpretació, és a dir, l’explicació que pretén la comprensió per part dels turistes dels valors naturals i culturals que s’ofereixen.

Hem vist també com, en tractar de la senyalització i dels equipaments, hem destacat la importància d’incorporar elements d’interpretació, generalment lleugers, en forma de cartells o mitjançant un conjunt de plafons. Al centre de visitants situat, si és possible, a l’accés principal («la porta del parc»), s’ofereix una explicació global de l’espai prote-git. Tanmateix, molts espais naturals protegits o destinacions ecoturístiques incorporen altres equipaments, que ofereixen explicacions més profundes i detallades sobre algun o alguns dels elements del patrimoni natural i cultural. Són els que, de manera genèrica, podem denominar equipaments culturals o, també, en alguns llocs, centres d’interpre-tació temàtica (la Casa de l’Aigua, el Centre d’Estudis de la Selva o el Centre de les Geleres, entre tants d’altres).


En molts casos, aquests equipaments culturals s’apropen molt al concepte de museu, o, encara més, al d’ecomuseu. La idea d’ecomuseu va aparèixer l’any 1971 a França, quan Hugues de Varine-Bohan, director de l’ICOM («International Council of Museums»), va utilitzar per primera vegada aquest terme a la Conferència General d’aquest organis-me que va tenir lloc a Grenoble, en cercar una paraula que permetés superar el con-cepte clàssic de museu dedicat a exhibir col·leccions amb vocació «universal» i sovint desvinculades de la realitat física i cultural del lloc on està situat.

Des del naixement, el concepte d’ecomuseu s’ha estès pertot arreu, a vegades amb altres noms i amb continguts molt diversos. Tanmateix, hi ha una sèrie de característi-ques que permeten definir un ecomuseu:

• En primer lloc, l’ecomuseu està fermament arrelat al territori on està situat, explica in situ els valors naturals i culturals d’aquest territori i, en aquest sentit, és un espai de síntesi entre les ciències naturals i les ciències socials.

• Habitualment, els ecomuseus aprofiten edificacions existents no només com a suport físic per a les seves instal·lacions, sinó també i sobretot com a part integrant del seu contingut comunicatiu.

• Els ecomuseus no estan concebuts tan sols com un recurs cultural per al gaudi i la formació dels visitants o turistes. Són principalment un recurs cultural per tal que les comunitats del territori on estan emplaçats identifiquin la seva història i la seva cultura; és, doncs, un instrument per enfortir la identitat dels pobles.

• Els ecomuseus superen les quatre parets de les seves edificacions i, sovint, s’este-nen pel territori, i expliquen i posen en valor molts elements del paisatge. Sovint es tracta de petites restes o construccions de valor etnogràfic que, en conjunt, formen una mena de territori museïtzat.

• Els ecomuseus pretenen ser equipaments dinàmics, no dedicats tan sols a conservar i explicar els fets i les restes del passat, sinó dedicats principalment a ser un centre viu, dinàmic, dedicat a l’educació i la recerca i utilitzant com a instru-ment principal la participació de la comunitat.

Centre Cultural dins d’una masia restaurada (Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Barcelona).Foto: Josep Melero (Arxiu XPN)


En paraules d’un altre dels «pares» d’aquest concepte, Georges Henri Rivière, els eco-museus són «un mirall, on la població es contempla per reconèixer-se, on busca l’ex-plicació del territori on està arrelada... Un mirall que la població ofereix als seus hostes per fer-se entendre millor, en el respecte al seu treball, a les seves formes de compor-tament i a la seva intimitat».3

Un cop examinades aquestes característiques, que permeten definir els ecomuseus, però també altres equipaments culturals, amb diferents noms, però amb continguts i objectius semblants, resulta evident que, quan parlem d’equipaments culturals als es-pais naturals protegits, ens referim bàsicament a aquest tipus d’equipaments culturals. De fet, els primers ecomuseus, a França, van néixer als parcs naturals regionals, que poc abans havien començat a desenvolupar-se.

L’emplaçament d’aquests equipaments culturals, a l’interior o a l’exterior dels espais protegits, està condicionat per la presència d’edificacions tradicionals, amb valor cul-tural, que els puguin acollir. Sovint la creació d’aquest tipus d’equipaments ha permès restaurar i recuperar aquestes edificacions. De vegades, s’han reconstruït imitant l’estil tradicional, però, sens dubte, aquesta és l’opció menys recomanable, si es pot evitar.

Els equipaments culturals compleixen una funció educativa important i, a vegades, tenen programes pedagògics adreçats a diferents tipus de visitants, però alguns espais protegits tenen equipaments exclusivament dedicats a oferir programes educatius per als escolars, per a grups d’estudiants de diferents nivells, per a associacions juvenils o, fins i tot, per a adults, amb possibilitat d’allotjament o no. El seu objectiu fonamental és utilitzar l’espai natural com un recurs pedagògic i didàctic perquè els alumnes pren-guin consciència dels problemes ambientals i de la importància de mantenir unes rela-cions equilibrades i respectuoses amb el medi natural. Poden tenir diferents noms, com ara: escoles de natura, aules de natura, escoles del bosc, escoles del mar, etc.

Els espais naturals són, també, llocs idonis per a la recerca científica, tant en l’àmbit de l’ecologia o la biologia, com en el de l’antropologia o l’etnografia; en alguns casos,

3. «Imágenes del ecomuseo». Museum, núm. 148, vol. XXXVII, núm. 4. Unesco, París, 1985.

Centre etnogràfic: exposició d’esquelles (Parc Natural del Montseny). Foto: Josep Melero (Arxiu XPN)

Museu Etnogràfic del Montseny (Arbúcies).Foto: Arxiu XPN


aquesta és la finalitat principal de la seva protecció. Per aquest motiu, alguns parcs i reserves tenen centres de recerca, de vegades impulsats per les universitats o organit-zacions científiques. Es tracta, en tot cas, d’un ús científic i no d’un ús turístic, tal com s’ha definit en aquestes pàgines.

La venda de productes propis: el marxandatge

Souvenir és una paraula d’origen francès que s’ha universalitzat per definir un concepte íntimament vinculat amb el turisme. Un souvenir és qualsevol objecte dissenyat perquè el comprin els turistes, que desitgen retornar als llocs d’origen emportant-se un record material de les vacances. Així, al voltant de les destinacions turístiques, es desenvolupa tot un sector econòmic que elabora i comercialitza aquests objectes, que comprenen una varietat infinita: des de veritables productes de l’artesania local, fins a subproductes d’escassa qualitat i baix cost, que transmeten una imatge banal, estandarditzada i so-vint força allunyada de la cultura i tradicions del lloc on es posen a la venda i que, en un món global, moltes vegades, es produeixen a molts quilòmetres de distància.

Així doncs, els souvenirs que trobem a moltes botigues i a moltes destinacions turís-tiques de tot el món desvirtuen i falsegen el concepte original de record material d’un lloc visitat. Òbviament, aquest tipus de souvenirs no són, en absolut, els propis d’un espai natural, ja que contradiuen el principi d’autenticitat, que, com s’ha assenyalat, és un dels que ha d’inspirar l’oferta ecoturística.

Tanmateix, els visitants dels espais naturals protegits, com tots els turistes en gene-ral, desitgen endur-se aquests records materials i aquest és un servei que, sovint, s’ofereix a les botigues que molts parcs i reserves d’arreu del món tenen en els seus equipaments, habitualment als centres de visitants o en alguns equipaments cultu-rals. Cal ser molt curosos, però, a l’hora de seleccionar els productes i els proveïdors, per tal de salvaguardar-ne la qualitat i l’autenticitat. Si és així, aquestes botigues són una bona via de comercialització per als productes dels artesans locals.

El marxandatge és un terme que prové del màrqueting i del brandering, que defineix el conjunt de productes que es generen al voltant d’una marca, encara que poden no tenir cap relació directa amb els béns o serveis que s’ofereixen amb aquesta marca, per exemple, una gorra amb la marca d’una beguda refrescant. Són, sobretot, les marques més sòlides i més consolidades en el mercat, tant de béns de consum com de serveis, les que desenvolupen amb més èxit una quantitat i varietat més gran de productes de marxandatge.

Com s’ha assenyalat en capítols anteriors, les destinacions turístiques poden esdevenir marques, a les quals els consumidors, en aquest cas els turistes, associen una sèrie d’expectatives. Els espais naturals protegits poden ser una marca; de fet, els parcs nacionals i els parcs o reserves naturals ho són. En conseqüència, un espai protegit es pot beneficiar de l’associació de dues marques, la que li proporciona la seva cate-goria de protecció, per exemple «parc nacional», i la que es deriva de la seva localitza-ció geogràfica, per exemple «Los Glaciares», a l’Argentina. La primera evoca al viatger


un lloc amb la natura ben conservada, amb serveis per als visitants i amb pràctiques respectuoses amb el medi ambient; la segona evoca el paisatge feréstec i glacial de la Patagònia argentina. La combinació, sens dubte, funciona.

Així doncs, en general, els visitants demanen productes associats a la marca d’un parc o d’un sistema d’espais protegits. Poden ser de naturalesa molt diversa però mai no poden ser contradictoris amb els valors de la marca; no té cap sentit associar a un parc la venda d’armes de foc, pals de golf o paquets de tabac, però sí que podem vendre a les «botigues del parc» una gran varietat de productes, relacionats o no amb les acti-vitats que s’hi poden fer a l’interior: samarretes, gorres, ninots de peluix, llapis, llibretes, jaquetes, clauers, motxilles, impermeables, petites reproduccions de fusta o terrissa i molts d’altres. La diferència entre souvenir i producte de marxandatge és molt subtil i sovint inexistent. Un souvenir sempre ha d’evocar d’alguna manera l’indret de proce-dència; si ho fa reproduint la marca (una imatge gràfica característica amb text o sen-se), esdevé un producte de marxandatge.

Dins d’aquests productes cal incloure, sens dubte, totes les publicacions i produccions audiovisuals relacionades directament amb el parc o, en general, amb els valors natu-rals i culturals dels paisatges, amb la protecció del medi natural i amb les activitats que s’hi poden dur a terme. La llista pot ser novament extensa: mapes, guies, llibres de fotos, llibres de geografia, geologia, botànica, zoologia, etnografia o història relacionats amb el parc i el seu entorn, manuals de descoberta del medi, manuals d’excursionis-me, col·leccions d’imatges, vídeos, música, enregistraments de sons naturals, etc.

Els productes alimentaris requereixen un tractament específic. Són també productes molt demanats, però per tal de respondre a les expectatives dels compradors i a la fi-losofia dels espais protegits, han de complir també les condicions d’autenticitat, proxi-mitat i naturalitat. Això vol dir que han de ser productes agraris o de primera transfor-mació, produïts al parc o al seu entorn (eventualment d’altres procedències similars) mitjançant tècniques d’agricultura o ramaderia ecològiques. Es tractarà, doncs, de

Fira de venda de productes del Parc.Foto: Arxiu FUSIC

Venda de productes artesanals.Foto: Arxiu FUSIC


petites produccions però de gran qualitat i molt preuades per als compradors que, en general, estaran disposats a pagar quantitats superiors a les que pagarien per produc-tes alimentaris similars als seus llocs d’origen.

Novament, cal insistir en la importància que la producció i comercialització de tots aquests productes reverteixi en les economies locals, creï llocs de treball i oportunitats de negoci i que generi rendes complementàries a les que provenen del sector primari o de primera transformació i a les que proporciona directament el sector turístic. Així doncs els responsables de la gestió d’un espai protegit o de la promoció d’una desti-nació turística, vetllaran per tal que es compleixi aquesta condició, juntament amb les ja comentades d’autenticitat i naturalitat, quan seleccionin productes o concedeixin, si és el cas, drets d’explotació de la marca.

4.4 Els serveis turístics

Els equipaments que s’han estudiat en l’apartat anterior presten un conjunt de serveis als clients que constitueixen una part fonamental dels serveis turístics, també denomi-nats, als espais naturals protegits, serveis d’ús públic. Es tracta de serveis associats a edificacions o instal·lacions (els equipaments). Hi ha, però, alguns serveis que es pres-ten sense estar associats a determinats equipaments turístics, tot i que sí que ho estan sovint a l’existència d’infraestructures. A continuació s’analitzen, de manera resumida, els serveis d’aquest tipus que haurien de trobar-se en un espai natural protegit o, en general, a les destinacions ecoturístiques.

La informació i la comunicació: estratègies i mitjans

La informació, a través de diferents mitjans de comunicació, és generalment un servei públic que assumeix l’administració d’un espai protegit o l’administració turística d’una destinació qualsevol. Aquesta és la funció principal dels equipaments d’informació, que s’han estudiat en l’apartat anterior. Hi ha també la possibilitat d’oferir un servei d’informació personalitzat mitjançant la presència d’informadors en determinats llocs i en determinades èpoques de l’any. Aquest és un recurs que utilitzen alguns espais protegits i algunes destinacions ecoturístiques per reforçar la informació en aquells indrets o moments que ho requereixen. Els informadors han d’anar identificats i adop-tar una actitud activa i oferir el seu servei als visitants.

Però hi ha altres mitjans de comunicació, que s’analitzaran breument a continuació, com ara les publicacions o la utilització de les noves tecnologies, per tal de fer arribar la informació als turistes, mentre duen a terme la seva visita o abans de fer-la, en el moment de planejar-la. Més important que els mitjans, però, són els continguts de la informació, el missatge que es vol fer arribar als visitants.

Els continguts dels missatges, la utilització dels diferents mitjans i la seva distribució en el temps i en l’espai han de ser definits en una estratègia de la comunicació, que haurà de respondre als objectius de l’administració de l’espai protegit o de l’organització res-


ponsable de la promoció d’una destinació ecoturística. Òbviament aquests objectius, a part de la veracitat que ha d’inspirar qualsevol informació, han de ser coherents amb la característica principal d’aquest tipus d’oferta turística: la conservació d’uns valors natu-rals i culturals que s’ofereixen com a objecte de consum turístic, però d’una manera respectuosa i equilibrada, compatible amb la seva preservació. A partir d’aquest objectiu fonamental, l’estratègia ens ha de permetre identificar els continguts generals i els con-tinguts específics, els diferents destinataris i els problemes que la comunicació pot ajudar a resoldre, per, finalment, dissenyar productes i campanyes de comunicació.

Les publicacions

Les edicions en paper han estat des de sempre el mitjà més utilitzat per informar els visitants i, al mateix temps, fer publicitat d’una destinació turística. Malgrat l’increment de l’ús d’altres mitjans vinculats amb les noves tecnologies, el paper continua sent un suport molt important, possiblement perquè a la funció informativa uneix una certa permanència, que permet conservar-lo i que esdevingui una mena de record del lloc visitat, un souvenir.

Els turistes, quan arriben a una oficina d’informació turística o a un centre d’informació d’un espai natural protegit, esperen trobar-hi algun fulletó o mapa que tingui un disseny atractiu, amb força imatges, un mapa i les indicacions pràctiques necessàries, i, si volen aprofundir una mica més en el coneixement del lloc que han visitat o pensen vi-sitar, esperen trobar-hi algun llibre que eixampli la informació que han rebut i ocupi un lloc a la biblioteca de casa seva. D’altra banda, els responsables de la gestió dels es-pais protegits utilitzen, també, el paper com a suport de campanyes informatives con-cretes, en editar fulletons amb recomanacions, consells o instruccions per als visitants.

Publicacions: fulletó d’una exposició itinerant. Foto: Arxiu GSEN

Publicacions: fulletó amb informació bàsica del Parc. Foto: Arxiu GSEN


De la mateixa manera que l’existència d’una senyalització mínima, un sender i un equi-pament d’informació poden considerar-se la dotació mínima d’un espai natural, qual-sevol parc o reserva hauria de tenir allò que podem denominar catàleg bàsic de publi-cacions:

• Un fulletó de divulgació, adreçat a un públic molt ampli, amb una informació bàsica del patrimoni natural i cultural del parc, una síntesi de les normes de protecció, les recomanacions generals relatives a la seguretat, els serveis que s’hi ofereixen i un plànol o croquis.

• Un plànol topogràfic a l’escala adequada amb indicació dels equipaments, camins, carreteres, localitzacions geogràfiques i, sobretot, amb els senders del parc.

• Fulletons per promoure equipaments culturals i programes d’activitats (per exemple, fulletons de divulgació d’un ecomuseu, d’una exposició itinerant, d’un sender auto-guiat o d’un programa educatiu adreçat a les escoles), o bé per donar informacions puntuals a llocs o moments determinats (per exemple, prevenció d’incendis, nor-mes de seguretat per visitar determinats indrets o informació sobre la regulació dels accessos).

• La guia del parc, llibre de format portable que desenvolupa d’una manera més àmplia els continguts generals que apareixen en el fulletó de divulgació: les carac-terístiques físiques i culturals de l’espai protegit, la gestió del parc i les normes de protecció i, sobretot, els equipaments i serveis. Ha de ser una edició agradable i de lectura fàcil, amb predomini de les il·lustracions i dels mapes sectorials i el text organitzat en molts apartats però breus.

Certament, un espai natural que disposi d’aquestes publicacions pot oferir als visitants un bon catàleg. Tanmateix, aquest catàleg es pot completar amb moltes altres edicions: cartells i pòsters temàtics, mapes murals, llibres de prestigi amb imatges de gran qualitat i textos literaris, edicions de caràcter científic, monografies temàtiques sobre els temes de més interès i edicions audiovisuals. Òbviament, una part molt important d’aquestes publicacions no ha de ser editada necessàriament per l’administració del parc; al contra-ri, és raonable pensar que la seva edició correspon a la iniciativa editorial privada.

En tot cas, tornant a la que hauria de ser la dotació mínima de publicacions per a la promoció i la informació d’un espai protegit o d’una destinació ecoturística, cal pensar que, com a mínim, hauria de tenir un fulletó divulgatiu. Una iniciativa força interessant que alguns espais naturals protegits han dut a terme amb èxit és l’edició d’una revista de divulgació o informació per als visitants i per a la població de l’entorn.

La utilització de les noves tecnologies: webs i xarxes socials

En els darrers anys ha pres una gran força la utilització de les noves tecnologies de la informació, gràcies a la universalització de les connexions i la navegació d’Internet. Cada vegada són més els turistes que programen les vacances i les visites, de vegades a partir d’una decisió prèvia de destinació i altres vegades per decidir els seus viatges, utilitzant la cerca per Internet.


En aquest sentit, els espais protegits i les destinacions ecoturístiques en general no poden prescindir d’una pàgina web, ja que és un instrument bàsic per a la promoció turística i per a la comunicació amb els visitants. És recomanable que estigui inclosa dins del web d’un sistema nacional o regional de parcs i espais naturals. Cal destacar que es tracta aquí dels webs dissenyats i gestionats per l’administració pública que té la responsabilitat de gestionar els espais protegits o de promoure les destinacions ecoturístiques, amb independència dels que puguin fer els operadors privats.

Aquests webs han de ser atractius, amb utilització d’imatges i de vídeos, i ha de ser fàcil navegar-hi, per tal que l’usuari pugui accedir a la informació de manera clara i senzilla, sobretot en tot allò que es refereix a l’oferta d’equipaments i serveis. És im-prescindible garantir el manteniment de la informació que apareix al web, per tal de no perdre el gran avantatge que té aquest mitjà de comunicació: la immediatesa i l’actua-lització constant. Sense aquestes condicions, el web no és més que un fulletó o una guia que apareixen en una pantalla, per això és important que, a banda de l’actualitza-ció de la informació, aquests webs incorporin un apartat de notícies que, a part del seu propi interès, contribueixen a reforçar aquesta percepció d’actualitat.

Actualment, s’avança cap al disseny de webs corporatius cada vegada més interactius, que poden permetre fer gestions administratives, emetre opinions o suggeriments o queixes i rebre respostes, descarregar-se documents o fer reserves d’allotjaments o d’al-tres serveis (rutes guiades, visites a ecomuseus o monuments, passatges de transports col·lectius, etc.), sovint mitjançant connexions (links) directes amb altres webs.

El ràpid desenvolupament de les xarxes socials, la seva extraordinària interactivitat i el seu gran dinamisme han fet que moltes organitzacions utilitzin també aquestes plata-formes per aconseguir una comunicació ràpida amb els usuaris, en aquest cas, visi-tants o turistes. Finalment, en alguns casos concrets, com ara vistes de museus o exposicions o alguns senders, els avenços tecnològics poden permetre incorporar serveis com les audioguies a través de telefonia mòbil o la descàrrega de tracks (re-ferències) per als dispositius GPS.

Portal web del Servei de Parcs Nacionals dels Estats Units.

Portal web dels Parcs Nacionals de Tanzània.


La presència en els mitjans de comunicació

Les administracions que gestionen els espais protegits o promouen el turisme als es-pais naturals han d’incloure dins de la seva estratègia de comunicació la presència als mass media: diaris, revistes especialitzades i programes de televisió i ràdio. No es tracta, òbviament, de mediatitzar les notícies que es produeixin i que els mitjans de comunicació tractaran d’acord amb el seu criteri professional. Es tracta de «produir notícies» d’aquelles qüestions que es volen fer arribar al públic i transmetre missatges que siguin coherents amb els objectius de l’organització, pel que fa a la conservació del patrimoni natural i cultural i la promoció del turisme sostenible i responsable. Això inclou informacions sobre els aspectes més destacats de la gestió d’un espai natural, com ara reportatges que destaquin els seus valors o respostes davant les situacions de conflicte. Convé incorporar, si cal, l’autocrítica, perquè els missatges excessivament monolítics i autocomplaents són poc creïbles.

Per tal que tot això sigui possible, cal comptar amb un equip o gabinet de premsa que treballi en aquest direcció i estableixi els contactes amb els mitjans de comunicació, i que els facin arribar notícies o oportunitats de notícies i reportatges i en rebin i canalit-zin les demandes. Finalment seran aquests mitjans, lògicament, els que, d’acord amb els seus interessos, acabaran decidint el contingut de les informacions.

La museografia

La museografia és, en sentit estricte, el conjunt de tècniques que es fan servir per dis-senyar i fer funcionar un museu. En un sentit més ampli, que és el més utilitzat actual-ment, la museografia comprèn els mètodes i tècniques que intervenen en tots els pro-cessos expositius destinats a exhibir imatges, textos, sons i objectes per tal de fer arribar missatges culturals al públic, des del simple coneixement fins a la presa de consciència dels valors exposats.

En aquest sentit, la museografia inclou des del disseny dels continguts i el seu suport físic fins a la seva producció i instal·lació en un espai determinat. Hi pot haver, també, una museografia virtual a través d’Internet, però en aquest apartat es tracta de la mu-seografia aplicada als diferents espais i mitjans físics dels quals es pot disposar en un espai natural: els ecomuseus, els centres de visitants, la senyalització o l’exhibició de produccions audiovisuals.

Òbviament, el desenvolupament d’aquestes tècniques està condicionat a la disponibi-litat d’espais, equipaments i suports físics, que poden anar des del contingut d’un cartell interpretatiu que explica un paisatge fins al més sofisticat dels museus. En tot cas, cal tenir sempre presents unes regles fonamentals:

• Qualsevol missatge admet diferents nivells de lectura. De manera senzilla, els podem resumir en dos: un nivell elemental i d’aproximació general al tema i un nivell de més aprofundiment amb uns continguts més desenvolupats. Això es pot resoldre amb productes diferenciats (l’exposició sintètica de l’entrada al parc o


l’ecomuseu del parc que hi dedica diverses sales), o també incorporant els dos nivells de lectura al mateix producte (la lectura dels titulars i els subtítols i la lectu-ra dels paràgrafs que els completen, amb tractaments tipogràfics ben diferenciats).

• La transmissió de continguts mitjançant les imatges, estàtiques o en moviment, i altres recursos sensorials, com els sons naturals o la música, ha de predominar clarament per damunt de la lectura o la locució.

• Quan es pretén transmetre valors i actituds, resulta més eficaç la comunicació subli-minar a través de les sensacions, que la comunicació explícita a través de les expli-cacions (per exemple, la percepció d’imatges de la bellesa d’un paisatge porten implícita la voluntat de la seva conservació, sense necessitat de dir-ho).

• L’experimentació resulta més eficaç que la contemplació a l’hora d’adquirir coneixe-ments. Aquest principi aconsella incorporar, quan sigui possible, elements interac-tius a les exposicions, que permetin al visitant comprovar la veracitat d’un missatge o, simplement, fer recerques a la mida dels seus interessos. Cal, però, ser prudents en la utilització d’aquests elements perquè la «moda» de la interactivitat ha produït bastants artefactes i joguines inútils i tediosos als nostres museus.

• I finalment un principi que sembla obvi, sobretot als espais naturals, però que convé recordar: la simplicitat, tant pel que fa al disseny com a la realització. Cal evitar grans muntatges escenogràfics i recursos tecnològics complexos, i utilitzar amb austeritat, si és possible, les edificacions ja existents i els materials propis del lloc. Convé recordar que la realitat sempre supera la ficció. No té massa sen-tit tenir els visitants tancats molta estona en una sala de projeccions, mirant el vídeo del parc o recorrent les sales d’un museu, entretinguts en la lectura de plafons o remenant pantalles tàctils, quan el que han vingut a veure és a l’exte-rior, als paisatges, boscos, rius, platges o monuments de l’espai que estan visi-tant.

Museografia: centre de visitants al Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny. Foto: Josep Melero (Arxiu XPN)

Museografia: centre de visitants (Parc Nacional Bach Ma, Vietnam). Foto: Jordi Soler


El guiatge

Com s’ha assenyalat, una de les activitats més practicades als espais naturals és l’ex-cursionisme, la possibilitat de recórrer senders de dificultat diversa que permeten als visitants apropar-se a la natura i als valors culturals d’un parc o d’una destinació ecotu-rística. Associada a aquesta activitat, en molts llocs hi ha l’oferta de servei de guiatge.

Els itineraris guiats permeten fer una excursió amb garanties de seguretat i, al mateix temps, poder conèixer millor els indrets, paisatges, espècies de flora i fauna i restes històriques o arquitectòniques que es visiten, gràcies a la informació que dóna el guia.

La demanda de guiatge és variable: en alguns espais naturals pot ser pràcticament l’única alternativa i en d’altres, per contra, és pràcticament inexistent; aquesta deman-da depèn fonamentalment de dos factors: la percepció de risc o perill i les expectatives de coneixement.

La demanda d’un guia per conduir una excursió és directament proporcional a la per-cepció de risc que tenen els visitants. En aquells itineraris que discorren per llocs que presenten dificultats objectives (alta muntanya, deserts, selves tropicals) o que són llargs i perdedors, la demanda de guiatge és molt alta. Per contra, en aquells senders curts, ben senyalitzats, que permeten desplaçar-se per indrets que no presenten gaires dificultats, la demanda de guiatge és molt baixa o inexistent o, en tot cas, respon a altres interessos.

Un segon factor que intervé en la demanda de guiatge és l’expectativa o el desig per part del visitant d’afegir coneixements al simple exercici físic i espiritual de l’excursió i la contemplació. En aquest cas, l’assistència d’un guia, bon coneixedor del camí i de tot allò que es pot veure i explicar, permetrà satisfer les expectatives dels clients, que pagaran sense cap problema el preu d’una activitat que, possiblement, haurien pogut fer sols i de manera gratuïta, però sense viure l’experiència que el guia els pot garantir. Això és especialment cert en aquells itineraris on es pot observar la fauna. El nombre d’exemplars i la diversitat d’espècies que es pot contemplar i reconèixer sense guia és, generalment, molt inferior al que es pot aconseguir amb un guia mit janament experi-mentat.

Un tercer factor que cal considerar, que de fet és una combinació dels dos anteriors, és la llunyania. La llunyania del lloc d’origen incrementa la sensació de risc i també el desig de rebre més informació i, per tant, també predisposa molt més a contractar el servei d’un guia que quan el mateix turista es desplaça durant un cap de setmana, per exemple, a una destinació més propera a casa seva.

El servei de guia pot ser públic, a vegades els mateixos guardes d’un espai protegit l’ofereixen, o pot ser ofert per una empresa privada. Finalment, l’oferta de senders i excursions guiades pot ser, també, una opció afavorida per l’administració d’un parc o reserva com a instrument per ordenar i regular el nombre de visitants i l’impacte de les visites. Una visita guiada, sobretot si hi ha una vinculació entre els guies i els adminis-tradors de l’espai natural, és la millor garantia que aquesta activitat es farà d’una ma-nera respectuosa amb el medi ambient.


El transport públic

L’existència d’un bon servei de transport públic és molt important a qualsevol des-ti nació turística, ja que és un servei bàsic. Tanmateix, és als llocs més poblats i amb més activitat econòmica i mobilitat de la població on el servei de transport públic és més complet. Els espais naturals, per contra, acostumen a ser a les zones més allunyades de les grans concentracions de població i, també, a les zones amb menys mobilitat derivada de les activitats econòmiques. Són pocs els països que poden oferir un servei de transport públic col·lectiu per accedir als espais naturals protegits o a altres desti-nacions ecoturístiques. El que resulta més habitual és que els visitants hi arribin amb vehicles particulars o llogats, o bé amb transport col·lectiu privat contractat pels ope-radors turístics.

Aquesta realitat, certament, resulta contradictòria amb els objectius de sostenibilitat del turisme als espais naturals, ja que l’accés motoritzat amb vehicles particulars és, sens dubte, una de les maneres menys sostenibles d’apropar-se als espais naturals, si més no, en termes generals: emissions de gasos contaminants, soroll, risc d’atropella-ment de fauna, mobilitat desordenada, tot i que és cert que alguns espais naturals te-nen una xarxa d’infraestructures (carreteres, aparcaments, dispositius de control) que minimitza l’impacte de la circulació motoritzada.

En la mesura que un espai natural comença a rebre un nombre significatiu de visites amb vehicles particulars, és convenient que l’administració, ambiental i turística, es plantegi la conveniència de fomentar la implantació d’alternatives amb transport públic col·lectiu. Han de ser, òbviament, alternatives eficients, amb uns horaris raonables i unes condi-cions de confort i qualitat, que les facin competitives, malgrat que, si més no inicialment, és probable que la seva explotació sigui deficitària i requereixi finançament públic.

Transport públic «Bus Parc», al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Foto: Arxiu XPN

Servei de taxis en un espai natural (Da Lat, Vietnam).Foto: Jordi Soler


Tanmateix, en alguns parcs, aquesta alternativa ha arribat a imposar-se com a con-seqüència dels greus problemes d’aglomeració de vehicles, amb un impacte conside-rable en el medi natural, però, sobretot, en la pròpia experiència dels visitants. Així, per exemple, el Parc nacional de Yosemite, a Califòrnia, ofereix un servei gratuït d’autobu-sos, amb motor híbrid dièsel elèctric, que utilitza el 75% dels tres milions i mig de visi-tants, o al Parc Nacional espanyol d’Ordesa, durant les èpoques de més afluència de visitants, els turistes han de deixar els vehicles a les grans àrees d’aparcament que s’han habilitat al municipi més proper i han d’utilitzar un servei de transport públic.

A banda de corregir els impactes d’una gran aglomeració de vehicles, la utilització de sistemes alternatius de transport públic pot impulsar una activitat econòmica associa-da, la dels empresaris locals de transport. Així, la decisió de tancar el pas als vehicles particulars de les carreteres d’accés al Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici, també als Pirineus espanyols, ha fet prosperar el negoci d’una flota de taxis als muni-cipis de l’entorn. Les concessions administratives d’aquestes rutes de transport públic als parcs poden produir beneficis econòmics que, a través de taxes i cànons, poden revertir en benefici de les mateixes àrees protegides. De vegades, però, aquests siste-mes de transport públic són deficitaris i han de ser subvencionats per l’administració per garantir-ne la continuïtat.

L’assistència i la seguretat

La localització geogràfica dels espais protegits obliga les administracions que tenen la responsabilitat de gestionar-los i de fer-ne la promoció turística a prendre en conside-ració els riscos que poden afectar els visitants, els habitants i els treballadors d’un espai protegit. Es tracta, habitualment, de llocs sensibles a fenòmens naturals extrems: muntanyes, boscos, selves, aiguamolls, costes salvatges, deserts, etc. Aquests riscos poden ser, bàsicament, de dos tipus segons l’origen: riscos naturals i riscos d’origen antròpic, produïts per la intervenció de l’home.

Els riscos naturals són els que es deriven de les característiques físiques i geogràfiques de l’espai protegit i són els que, generalment, més preocupen els visitants: grans tem-pestes d’aigua o neu, vents huracanats, temperatures extremes, riuades, terratrèmols, activitat volcànica o tsunamis, integren una llista d’amenaces que els mitjans de comu-nicació s’encarreguen d’amplificar. Els riscos naturals no es poden evitar, però sí que se’n poden minimitzar les conseqüències en les persones.

Els riscos produïts per la intervenció de l’home poden ser de naturalesa molt diversa. Alguns són ocasionats per l’emplaçament i estructura de les construccions o instal·la-cions i, sovint, es combinen amb factors naturals: per exemple, l’afectació de pluges o vents a les edificacions i infraestructures. D’altres deriven de la naturalesa de les mateixes activitats; és el cas de les denomi nades activitats de risc: alpinisme, escalada, navegació per aigües ràpides, etc. Una prevenció adequada pot reduir al mínim aquests riscos.

Els incendis forestals mereixen un tractament específic perquè poden ser motivats per causes naturals o antròpiques, però els seus efectes són els mateixos. Aquest és un dels


riscos que, amb més freqüència, afecten els espais naturals amb grans extensions bosco-ses, i és una de les principals amenaces, tant per al medi natural com per a les persones.

L’actuació en situacions de risc extrem o d’emergència correspon, habitualment, als bom-bers o als cossos sanitaris i de seguretat; no és per tant una competència directa dels equips que gestionen espais protegits. Tanmateix, cal tenir presents dues circumstàncies:

• Sovint, els espais naturals protegits es troben allunyats de poblacions importants i, per tant, lluny de les bases dels cossos que han d’actuar en cas d’emergència. En conseqüència, moltes vegades, són les persones que treballen en un parc o reser-va les primeres que han d’actuar, ja que són l’administració pública més propera i, a vegades, l’única.

• Quan esdevé una destinació turística, cal considerar un espai natural protegit un espai obert, amb instal·lacions i equipaments, que s’ofereix al públic, que té una administració que és la responsable de gestionar-lo i que, en conseqüència, ha d’incorporar els aspectes de seguretat i prevenció de riscos dels visitants.

La immensa diversitat d’espais naturals fa que la possibilitat d’abordar el tema de la se-guretat dels visitants i de l’assistència en cas d’emergència sigui molt diferent d’un parc a un altre i d’un país a un altre, però en tot cas és recomanable que l’administració d’un espai protegit tingui plans d’emergència, si no de tot l’espai, com a mínim dels equipa-ments i dels indrets més visitats, així com protocols d’actuació per al personal propi, per tal de tenir prevista i planejada la resposta davant d’aquest tipus de situacions. En aquests plans, cal identificar les situacions de risc més probables, situant-les en el mapa, establir els mitjans i procediments de prevenció, assistència i, si escau, evacuació i determinar les accions del personal propi i les instruccions de coordinació amb altres administracions o operadors (cossos d’emergència, autoritats municipals, agències de turisme, etc.)

Cal tenir present que la percepció de seguretat és fonamental per al turisme. És inevi-table que, als espais naturals, els visitants tinguin una certa sensació de risc. Sovint forma part de l’atracció del lloc, però el fet de comprovar que la seva seguretat forma part dels objectius de l’administració que gestiona o promou una destinació ecoturís-tica contribueix poderosament a consolidar-la. I això es pot aconseguir amb mitjans i procediments relativament senzills, com la implantació d’un sistema d’avís en cas de risc o emergència, la instal·lació de cartells o la impressió de fulletons amb indicacions relatives als riscos i recomanacions per prevenir-los, el manteniment de les infraestruc-tures bàsiques (carreteres, camins, comunicacions) o amb la simple presència dels guardes forestals.

La recollida de residus

Probablement, el millor missatge que poden rebre els visitants en relació amb els resi-dus que ells poden generar és que se’ls tornin a emportar a casa seva o a les ciutats i pobles que ja tenen un sistema públic de recollida. L’acumulació de residus en un espai natural pot produir-se per la simple suma dels residus produïts individualment o per l’existència d’activitats o equipaments que, per les seves característiques, poden es-devenir grans productors.


Com s’ha assenyalat en relació amb altres serveis, els espais naturals solen ser lluny dels circuits urbans de recollida i tractament dels residus, per tant requereixen sistemes particulars que acostumen a tenir un cost bastant elevat. Per aquest motiu, el principi bàsic ha de ser el de residus mínims. Per tal d’aconseguir-ho, a banda dels missatges que cal fer arribar als visitants, caldrà evitar els equipaments i activitats que poden generar un volum considerable de residus als llocs on no se’n pot garantir una recollida raonable. Una vegada més, l’emplaçament perifèric d’aquestes instal·lacions serà la millor alternativa. És desaconsellable, doncs, com a principi general, la ubicació de papereres o contenidors en ple parc, a llocs on el servei de recollida pot ser costós i on el missatge que ha de prevaler és que el visitant carregui amb la brossa que genera.

A aquesta situació ideal, però, s’hi arriba generalment després d’un procés de presa de consciència dels visitants, que sovint arriben a un espai natural amb la manera de fer de la ciutat, on troben una paperera a cada cantonada per llençar qualsevol paper. En tot cas, sempre caldrà tenir cura de la neteja d’un espai protegit, contractant aquest servei o fent-lo amb personal propi, perquè la brutícia és un dels factors més dissuasoris per al turisme, sobretot si es troba en un lloc presumiblement natural i ben conservat. Si s’arriba, però, a tenir èxit en l’objectiu de residus mínims, si el visitant entén que la seva brossa ha de sortir amb ell, si més no, fins a un punt de recollida que pot haver habilitat el parc en un lloc adequat i preferiblement amb selecció de fraccions, el cost del servei de recollida s’haurà reduït i, amb el foment d’aquesta ac-titud, l’espai protegit haurà complert una funció pedagògica.

La complementarietat entre l’oferta pública i l’oferta privada

En els apartats anteriors, a mesura que s’han anat presentant els diferents tipus d’equi-paments i serveis, també s’ha anat assenyalant quins són generalment de titularitat pública, gestionats per l’administració de l’espai protegit o per altres departaments, i quins són assumits per l’empresa privada.

Recollida de brossa: selecció de fraccions.Foto: Arxiu XPN

Missatge de recollida de brossa. Parc Nacional Manuel Antonio, Costa Rica. Foto: Jordi Soler


Com és lògic, la distribució entre iniciativa pública i privada en l’activitat turística que es desenvolupa als espais protegits i als espais naturals en general depèn del model polític i econòmic de cada país. Habitualment, però, la presència de l’administració pública és més intensa als espais protegits, parcs i reserves, que són, en definitiva, uns espais delimitats, amb un règim legal de protecció que el poder públic ha de garantir i que, en conseqüència, són gestionats per algun departament del govern nacional, re-gional o local. Excepcionalment, alguns espais protegits poden ser gestionats per as-sociacions o fundacions sense ànim de lucre.

En aquelles destinacions ecourístiques que també converteixen la preservació dels seus valors naturals i culturals en el seu principal recurs turístic, la presència de l’ad-ministració pública pot ser més feble i, de vegades, el mateix sector turístic privat, conscient de la necessitat de garantir la qualitat del seu producte, s’organitza en forma d’associacions o consorcis, per tal de planejar i gestionar l’oferta de serveis i equipa-ments, sovint amb la participació de l’administració local o regional.

Amb independència del sistema polític de cada país, el model mixt, en el qual la inicia-tiva pública i la privada col·laboren i es complementen, és possiblement el millor. En línies generals, els governs han de garantir els serveis públics essencials, infraestruc-tures i transport, i han de prestar, de manera directa o a través de contractes amb tercers, aquells serveis turístics que són necessaris o convenients, però que han de ser gratuïts o l’explotació econòmica dels quals és deficitària per la seva pròpia naturalesa. Aquest és habitualment el cas del servei i dels equipaments d’informació, el manteni-ment dels senders i camins, la senyalització, l’assistència en cas d’emergència i, sovint, del guiatge i dels equipaments culturals.

Per contra, aquells serveis i equipaments que poden generar un volum de negoci que els fa rendibles econòmicament haurien de ser gestionats per l’empresa privada. Aquest és el cas dels equipaments turístics tradicionals: hotels, restaurants, càmpings o serveis privats de transport. Tanmateix, la iniciativa privada pot participar en la gestió d’altres serveis i equipaments públics, com ara museus, albergs per a joves, refugis, serveis de guiatge o centres de visitants, a través de contractes amb l’administració que, en aquests casos, ha de finançar el cost del servei o el dèficit d’explotació, mit-jançant ajuts directes o subvencions.

74

5. L’organització de la gestió pública del turisme als espais naturals

5.1 L’estructura organitzativa dels espais naturals per a la gestió del turisme

Habitualment, els espais protegits són gestionats per algun departament dels governs nacionals o regionals. De manera general, hi ha dos grans models: en alguns països la creació i gestió de parcs i reserves naturals és competència del ministeri de Medi Am-bient, si existeix, o bé d’un altre ministeri que assumeix aquestes competències dins de la seva estructura; en altres països, el departament que s’ocupa dels espais prote-gits és un organisme autònom dins de l’estructura del govern. Als Estats Units, el Na-tional Parks Service va néixer l’any 1916 i és una institució poderosa adscrita directa-ment al Departament d’Interior. De vegades, algunes organitzacions no governamentals poden participar en la gestió dels espais protegits.

Pel que fa a l’organització dels departaments o serveis públics que s’encarreguen de la gestió dels espais naturals protegits, cal tenir present que es tracta d’estructures que tenen un nucli central, generalment a la capital nacional o regional, i múltiples delegacions territorials, que es corresponen, en general, amb els espais protegits. Això sol plantejar el clàssic dilema entre centralització i descentralització de l’admi-nistració. Tanmateix, la gestió dels espais protegits, com altres administracions terri-torials, s’ha de fer al territori, això vol dir que cada parc ha de tenir una estructura organitzativa pròpia. Usualment, els serveis centrals han de garantir el suport als espai protegits, sobretot en aquells aspectes tècnics i administratius en els quals la centralització és més eficient, i han de vetllar per la coordinació i pel nivell adequat d’homogeneïtat de la gestió (per exemple, directrius generals, aspectes d’imatge corporativa i instruments de comunicació).

Així és, també, en relació amb l’ús públic o la gestió del turisme als espais protegits. Els serveis centrals poden vetllar per impulsar línies estratègiques i programes, en po-den assumir sovint la promoció i divulgació (publicacions, pàgina web, etc.) i poden establir mecanismes de coordinació, però és molt convenient que, si l’economia d’es-cala ho permet, cada espai protegit tingui, sota la direcció del director de l’àrea, un tècnic responsable de la gestió de tots els aspectes relacionats amb el turisme o l’ús públic. El perfil professional d’aquest tècnic pot ser molt ampli, preferiblement genera-lista. En molts països, hi ha formació universitària de grau superior o mitjà en turisme, que pot proveir aquest lloc de treball.

El tècnic d’ús públic o turisme té la responsabilitat de dissenyar i coordinar programes, supervisar la gestió d’equipaments i serveis, i dirigir el personal que fa les funcions específiques relacionades amb el turisme i l’ús públic: els informadors, els guies i els educadors.

El personal del parc que treballa en el camp del turisme o l’ús públic és el que fa fun-cionar els equipaments i ofereix els serveis. Els informadors ocupen un lloc de gran importància per garantir la qualitat de l’oferta turística, ja que sovint és amb ells amb qui entren en contacte els visitants en primer lloc. Ells transmeten, doncs, els primers missatges, des dels taulells dels centres de visitants o, de vegades, a l’exterior, a les «portes» del parc o als llocs més visitats. Els guies i educadors ofereixen un servei més especialitzat: programes educatius per a les escoles o per a grups organitzats, visites guiades als ecomuseus o itineraris guiats. Òbviament, tot el personal que treba-lla en un espai protegit, d’una manera o d’una altra, està involucrat en l’oferta turística; a part d’aquells que tenen una responsabilitat directa en aquesta matèria, no és menys important la feina de les persones que se n’ocupen del manteniment i la neteja.

Finalment, cal esmentar d’una manera especial la funció dels guardes del parc (ran-gers). La missió dels guardes és la vigilància i el control del parc per tal que es com-pleixin les normes de protecció, i vetllar per la conservació del patrimoni natural i cul-tural, però també per la seguretat i tranquil·litat dels visitants. Els guardes es mouen per tot l’espai natural protegit, que coneixen molt bé; en conseqüència, molt sovint han d’atendre els visitants, bé per donar informació o bé per resoldre problemes. Així doncs, fan funcions d’informadors i també de guies i educadors. En alguns parcs as-sumeixen directament aquestes funcions. Són un cos uniformat i, per tant, els visitants els identifiquen amb la institució pública que gestiona el parc.

Els guardes del Parc. Una exposició al Parc Nacional Phong Na - Ke Bang (Vietnam) explica la funció dels guardes. Foto: Jordi Soler

Un informador lliurant informació al Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny. Foto: Arxiu XPN

L’organització de la gestió pública del turisme als espais naturals | 75


5.2 La gestió dels equipaments i serveis: gestió pública directa i indirecta

Ja s’ha comentat en el capítol anterior que hi ha serveis i equipaments que per la seva pròpia naturalesa han de ser públics, i d’altres, els serveis i equipaments turístics més tradicionals, que, raonablement, han de ser oferts per l’empresa privada. Tanmateix, això no vol dir que necessàriament tots els serveis públics hagin de ser gestionats di-rectament per l’administració que gestiona l’espai protegit. És a dir, alguns d’aquests serveis poden ser oferts per empreses que tenen contractes de serveis o de concessió administrativa amb l’administració pública.

Hi ha llocs de treball, en aquest cas, el tècnic de turisme i els guardes dels parcs, que, per la seva responsabilitat de direcció i de representació institucional, és preferible que siguin ocupats per treballadors públics. Per contra, els informadors, els guies o els educadors poden ser treballadors de les empreses contractades, generalment petites empreses locals.

De fet, aquesta modalitat de prestació d’un servei públic contribueix també al desen-volupament local, ja que estimula la iniciativa privada i genera llocs de treball. De ma-nera resumida, hi ha dos procediments per oferir serveis públics mitjançant empreses privades: el contracte de serveis i la concessió administrativa.

• Quan l’administració pública ha de prestar un servei que té un cost determinat en recursos humans i materials i, per diverses raons (eficiència, proximitat, etc.), pre-fereix externalitzar-lo, ho fa a través d’un contracte de serveis, en el qual es deter-minen les condicions i el preu que l’administració haurà de pagar a l’empresa con-tractada.

• Quan es vol implicar més la iniciativa privada en la prestació d’un servei o la gestió d’un equipament, en els quals, a part del servei públic contractat, l’empresa privada pot fer ofertes complementàries i, fins i tot, pot tenir guanys, la fórmula més habitual és la concessió administrativa. A diferència del contracte, la concessió és més bila-teral i participativa, ja que, a banda de garantir l’oferta d’un servei públic, es fixen uns drets i obligacions per a ambdues parts, es deixa usualment una certa iniciati-va a l’empresa i es fa un balanç econòmic, que determinarà si l’explotació pot ser rendible o serà deficitària. Si és rendible, l’empresa haurà de pagar una mena de taxes (cànon) a l’administració i si és deficitària, l’administració haurà de compensar econòmicament l’empresa per garantir la continuïtat del servei.

Un exemple de concessió administrativa pot ser el de la gestió d’un centre de visitants, en el qual l’empresa concessionària ha d’oferir el servei gratuït d’informació al públic, en un horari i calendari mínims, però, al mateix temps, pot incorporar la gestió d’una botiga o d’un servei de bar, que li ha de reportar ingressos.

Convé insistir, finalment, en el paper de la persona responsable de turisme o ús públic, juntament amb el director o directora de l’espai protegit, en la direcció, la supervisió i la coordinació de tot el personal, tant si el servei es presta de manera directa com in-directa mitjançant contractes o concessions.


5.3 La formació

Tota organització amb un nombre significatiu de treballadors i, òbviament, l’administra-ció pública ha de disposar d’un pla de formació que permeti l’adequació, actualització i millora dels coneixements que necessiten els empleats per fer la seva feina. La for-mació és també una eina de promoció per al treballador i una garantia d’innovació per a l’organització.

Sense abordar els continguts d’una formació especialitzada, el personal que està en contacte directe amb els visitants hauria de rebre una formació bàsica en relació amb els aspectes següents:

• Coneixement general de les característiques i dels valors naturals i culturals del parc.

• Coneixement de la normes específiques del parc.

• Habilitat en el tracte amb el públic: tècniques de comunicació.

• Coneixement dels recursos turístics de l’espai protegit i el seu entorn.

• Idiomes (anglès).

• Primers auxilis.

• Seguretat en el mateix lloc de treball.

5.4 Les relacions interadministratives entre els departaments d’espais naturals i els departaments de turisme

Ja s’ha assenyalat en els apartats anteriors que la gestió dels espais naturals sol ser dins dels ministeris o departaments governamentals que s’encarreguen dels temes de medi ambient i, a vegades, també de boscos i agricultura. Per contra, habitualment, el planejament i gestió del turisme acostuma a ser dins d’allò que s’anomena l’àrea econòmica dels governs. En alguns països, pot arribar a tenir un ministeri propi o una agència governamental autònoma.

El fet que la gestió de parcs i reserves sigui dins de l’àrea ambiental o «ecològica» dels governs i el turisme, dins de l’àrea econòmica pot suggerir una relació difícil, però no hauria de ser així. De fet, tant des de l’àmbit del turisme com des de l’àmbit de la pro-tecció de la natura, es reconeix que els espais protegits són un recurs turístic, però que cal gestionar-los donant prioritat a la preservació dels seus valors naturals i culturals. De vegades, però, resulta inevitable que els plans de desenvolupament d’infraestructures turístiques s’enfrontin amb les limitacions ambientals.

En alguns països, hi ha una forta relació administrativa entre turisme i gestió d’espais protegits. Als Estats Units la promoció oficial del turisme no és competència del Govern central federal, és una competència dels estats, on les oficines de turisme participen en la gestió dels parcs estatals. A Espanya o França, dos països amb una indústria turística molt important, la gestió del turisme té categoria de secretaria d’Estat, dins de ministeris amb una clara vocació de desenvolupament econòmic (economia, treball, indústria, comerç). Tanmateix, molts països tenen dins del govern un ministeri dedicat


únicament al turisme i, de vegades, agències autònomes poderoses, per exemple, l’Instituto Costarricense de Turismo o la Tourism Authority of Thailand, que ja superen els cinquanta anys d’existència.

Sigui quina sigui l’organització administrativa del turisme i de la gestió d’espais naturals protegits, és necessari que s’estableixin els instruments de coordinació adequats entre aquests departaments, a tots els nivells territorials de l’administració: central, regional i local. Això és especialment important quan el producte turístic que s’ofereix és l’eco-turisme i el recurs principal són els parcs i reserves. La manca de comunicació i de coordinació entre els responsables de la promoció i del desenvolupament turístic i els responsables de la protecció d’espais naturals pot provocar situacions molt negatives per a la conservació del patrimoni natural i, també, per a les expectatives dels turistes.

5.5 Les relacions entre les administracions públiques i el sector privat

Des del sector privat, que s’encarrega de la gestió de productes i equipaments turís-tics, a vegades, s’identifica l’administració que gestiona els espais protegits amb les limitacions al desenvolupament, que imposen els plans i normes que s’apliquen als parcs i reserves. S’ha intentat demostrar al llarg d’aquestes pàgines que això no és així, que els interessos dels empresaris que volen oferir ecoturisme als espais naturals i els interessos dels gestors d’aquests espais poden ser coincidents.

Certament, l’administració pública que té la responsabilitat de vetllar per la protecció dels espais naturals no pot renunciar a exercir la funció de control que li correspon. Això mol-tes vegades, dins dels parcs i reserves, significa que ha de donar autoritzacions o emetre informes i, sovint, posar condicions a les actuacions de la iniciativa privada. Aquests actes administratius, però, mai no poden ser arbitraris i s’han de fonamentar en les nor-mes existents i, finalment, en l’objectiu de conservar els valors naturals i culturals. No oblidem que això vol dir preservar els recursos fonamentals en l’oferta ecoturística.

De vegades, les normes es poden interpretar d’una manera més o menys restrictiva. Tanmateix, és convenient que els administradors dels espais protegits entenguin que aquests també poden ser un recurs per al desenvolupament, i que els empresaris turístics comprenguin que el seu negoci necessita la protecció del patrimoni natural.

Quan s’arriba a aquest punt d’entesa, es poden desenvolupar unes relacions de col·la-boració molt profitoses per al negoci turístic i per a la conservació de la natura. Hi ha moltes experiències d’èxit i totes es basen en l’acceptació d’unes regles del joc, les de la protecció, d’una banda, i les del mercat turístic, de l’altra, i la definició d’uns objec-tius comuns per aconseguir uns beneficis compartits. Una de les experiències més interessants que existeix a Europa des de l’any 1999 és la Carta Europea per al Turisme Sostenible en les Àrees Protegides, creada i promoguda per la Federació de Parcs Naturals i Parcs Nacionals d’Europa (Europarc Federation).4

4. «European Charter for Sustainable Tourism in Protected Areas». Europarc Federation, 1999.


La Carta Europea de Turisme Sostenible és un model molt interessant de cooperació entre l’administració de les àrees protegides i tots els operadors turístics. En primer lloc, obtenen aquesta acreditació els parcs o reserves que demostren que han formulat un pla d’acció per a cinc anys per al desenvolupament turístic, basat en un ampli acord amb tots els operadors, principalment l’empresa privada, però també altres administra-cions (l’administració local, l’administració turística) i entitats socials (agrupacions de veïns, d’agricultors, sindicats). En segon lloc, poden obtenir l’acreditació de la Carta els establiments turístics i, finalment, els operadors de viatges, que compleixen un conjunt de condicions pactades per tal de garantir la sostenibilitat de l’activitat turística. Avui dia hi ha més de cent espais protegits europeus, que reben més de seixanta milions de visitants l’any que estan adherits a la Carta i, sens dubte, tant als parcs com als esta-bliments turístics que la poden exhibir, ha esdevingut una garantia de qualitat per als turistes.

5.6 El finançament: mitjans directes i indirectes

El cost de la gestió dels espais naturals protegits recau, en gran manera, en els pres-supostos públics de les administracions i, dins d’aquests espais naturals, un dels con-ceptes que té un cost més elevat és el de la creació i manteniment d’infraestructures, equipaments i serveis turístics, dels quals es beneficien tots els ciutadans, nacionals i estrangers, però també les empreses turístiques que incorporen els parcs a la seva oferta.

Els governs que han d’administrar els pressupostos públics han adoptat diverses so-lucions per tal de garantir un finançament adequat dels espais protegits i, també, per tal d’aconseguir que els beneficis econòmics que reporten els parcs i reserves retornin en forma de contribució al seu finançament. A continuació, es descriuen alguns dels sistemes més habituals:

• Els espais naturals protegits es financen íntegrament amb els pressupostos públics aplicats pel govern a través de la distribució pressupostària anual entre els diversos departaments. En aquests casos, l’entrada als espais protegits és gratuïta, tot i que el visitant ha de pagar per la utilització d’alguns serveis o per la visita a alguns equi-paments.

• L’administració cobra una entrada individual o col·lectiva per ingressar als espais protegits, que reverteix directament en el seu finançament. Sovint hi ha un preu més baix per als visitants nacionals i un preu més alt per als estrangers. En alguns paï-sos, com els Estats Units o Costa Rica, aquests ingressos són considerables, tot i que no arriben a cobrir el cost total de la gestió de les àrees protegides. A Costa Rica, els ingressos procedents d’una manera directa del pagament de l’entrada i altres serveis als parcs cobreixen aproximadament un 40% del pressupost del sis-tema d’àrees protegides.

• El cobrament de taxes a les empreses que operen als espais protegits o, d’una manera més generalitzada, la imposició d’una ecotaxa, que s’aplica al pagament dels serveis turístics, de manera generalitzada i universal, i que es dedica a inver-


sions en millores ambientals, dintre de les quals s’inclou la gestió dels espais natu-rals protegits.

Òbviament, aquests sistemes poden combinar-se i complementar-se amb altres fonts de finan çament, com poden ser les aportacions d’associacions o fundacions privades, les donacions de particulars o empreses o l’esponsorització de programes o equipaments per part de les empreses privades. Molts països tenen incentius fis-cals per tal de fomentar aquestes donacions. Finalment, però, l’equilibri financer es produeix gràcies a l’aportació dels pressupostos generals dels governs, que cobrei-xen la diferència entre ingressos directes i cost de manteniment del sistema d’espais protegits.

Possiblement, per fer un balanç més acurat de costos i beneficis del sistema d’espais naturals protegits d’un país, caldria incorporar-hi molts altres conceptes (beneficis in-directes, dinamització de l’economia, serveis ambientals, etc.). En alguns casos s’ha avançat força en la comptabilització d’aquests beneficis, però en aquest capítol s’ha volgut tractar, tan sols, dels ingressos directes.

81

6. La gestió ambiental de l’oferta turística als espais naturals

6.1 La sostenibilitat del turisme: el concepte de capacitat de càrrega

Hem estat veient en els capítols precedents que la pràctica del turisme als espais na-turals ha de ser compatible amb la preservació dels seus valors naturals i culturals, i que això és una condició imposada per la responsabilitat que tenen els governs en la protecció del patrimoni natural i cultural, especialment als espais que tenen una categoria oficial de protecció. Però també és un requisit per al mateix sector turístic per tal de preservar el principal recurs en què es fonamenta la seva oferta ecoturística.

La qüestió és: com podem saber que aquesta convivència entre espais naturals i turis-me s’està fent d’una manera sostenible i compleix, per tant, els requisits i condicions que garanteixen la conservació del patrimoni natural i cultural? D’altra banda convé recordar que el turisme als espais naturals també ha de ser sostenible econòmicament, és a dir, ha de ser una activitat que realment contribueixi al desenvolupament. Un parc que apliqui una protecció tan estricta que tan sols permeti l’entrada de grups molt re-duïts i controlats de turistes, ben segur que garanteix la conservació del seu patrimoni natural, però la seva contribució al desenvolupament local o nacional no serà més que simbòlica.

Com podem saber, doncs, si ho estem fent bé? Una resposta ha estat l’aplicació del concepte de capacitat de càrrega, que inicialment significa la mesura de la quantitat de turistes i d’activitats i infraestructures turístiques que pot admetre un indret natural, sense posar en perill la conservació dels seus valors ni la pròpia continuïtat de l’activi-tat turística.

L’aplicació d’aquesta unitat de mesura ens hauria de permetre respondre a una pre-gunta tan senzilla com: quants visitants pot rebre, en un període de temps determinat, un espai natural protegit? La realitat és que poques vegades es pot respondre amb certesa aquesta pregunta. El concepte de capacitat de càrrega va néixer en l’agrono-mia, en què s’aplica a les càrregues ramaderes que pot suportar una zona de pastura. Tanmateix, la seva aplicació al turisme no és fàcil, per diferents motius.

La capacitat d’una destinació d’admetre un ús turístic determinat depèn de molts factors: ambientals, culturals, socials i econòmics. De la mateixa manera, l’impacte que produeix una activitat humana com el turisme és variable i depèn dels diferents

La gestió ambiental de l’oferta turística als espais naturals | 82

tipus de visitant i de les diferents modalitats turístiques i, sovint, els seus efectes no són immediats sinó que es presenten al cap d’un temps. Això vol dir que, pel que fa al turisme, la capacitat de càrrega no pot ser un concepte estàtic. És un concepte que va evolucionant, ja que s’aplica a dos sistemes molt dinàmics: el turisme, com a activitat social i econòmica, i el territori, com a escenari natural i cultural d’aquesta activitat.

Per tal d’ajudar a la comprensió del concepte de capacitat de càrrega, s’ha desenvo-lupat el concepte paral·lel de límit del canvi acceptable. És a dir, un cop acceptada l’evidència que l’activitat humana produeix una transformació de les condicions natu-rals i així ha estat sempre, la qüestió és determinar on posem el límit d’aquesta trans-formació. Aquest límit pot ser imposat per limitacions ambientals, però habitualment és una decisió social. En aquest sentit, òbviament, la societat accepta un grau molt més alt de transformació en determinades destinacions turístiques, les ciutats o platges, on arriba un turisme de masses, que en d’altres, els espais naturals on es desenvolupa un ús ecoturístic.

Aquesta és, doncs, una qüestió bàsica. Quan parlem de capacitat de càrrega dels es-pais naturals, cal tenir present que, en aquests llocs, generalment la societat no accep-ta grans transformacions; per aquest motiu, els governs, des de finals del segle xix, han desenvolupat instruments de protecció. Més enllà de les raons ecològiques, el límit de canvi acceptable és molt més baix en una platja protegida d’un parc nacional que en una platja de qualsevol lloc turístic clàssic del litoral mediterrani espanyol o francès.

Així doncs, la definició de la capacitat de càrrega dels espais naturals depèn de l’anàli-si de diferents factors, però considerant sempre la conservació dels seus valors, natu-rals, culturals i estètics. En definitiva, podem concloure que, per apropar-nos a la ca-pacitat de càrrega, hem d’integrar diverses capacitats:

• La capacitat de càrrega física i ecològica: és la que podem denominar capacitat primària i hauria de ser determinant en el cas dels espais naturals. El problema és que, així com la capacitat física depèn de factors geogràfics, com l’extensió, el relleu o els pendents, fàcilment avaluables, la capacitat ecològica, que és la que tenen els sistemes naturals per admetre els impactes de l’acció de l’home, sense degradar-se de manera irreversible, és difícil de determinar perquè els efectes de l’activitat humana en el medi ambient –flora, fauna, qualitat de les aigües–, sovint es presenten al cap de bastant de temps.

• La capacitat de càrrega cultural i psicològica: és, d’una banda, la quantitat i inten-sitat de turistes que pot rebre una comunitat sense generar conflictes de xoc cultu-ral i, de l’altra, la sensibilitat dels turistes per tolerar la concentració de visitants en un mateix lloc al mateix temps, sense que això n’afecti significativament el grau de satisfacció.

• La capacitat de gestió: és la capacitat de resposta que té l’administració per orde-nar l’afluència de visitants. Té relació amb els recursos pressupostaris, el personal i la creació de programes i d’infraestructures que es puguin desplegar en l’espai natural que acull els turistes. Sovint és determinant perquè serveix per corregir i moderar els impactes i, a més, obliga els gestors dels espais protegits a prendre


decisions relacionades amb la situació i capacitat de les infraestructures i dels equipaments.

Finalment, continua sent molt difícil concretar la capacitat de càrrega en una xifra, com desitgen els gestors, però si es poden estudiar objectivament els factors que la de-terminen, es podrà obtenir una aproximació raonable a aquesta mesura, que, en al-guns casos, haurà de justificar l’aplicació de limitacions a l’activitat turística.

6.2 Les bones pràctiques ambientals en la gestió del turisme als espais naturals

Cal tenir present que els impactes que produeix l’activitat turística o d’ús públic als espais naturals no prové únicament de la quantitat de visitants o, millor dit, de la suma de les accions individuals del conjunt de turistes. Malgrat que massa sovint des dels moviments conservacionistes s’ha tendit a culpabilitzar excessivament els visitants, es poden produir impactes en el patrimoni natural i cultural a vegades més importants com a resultat d’una mala gestió, tant dels empresaris turístics com dels mateixos gestors dels espais protegits.

Convé insistir, doncs, que els operadors turístics i els responsables de la gestió dels espais naturals han d’incorporar a la gestió dels equipaments i infraestructures les mesures ambientals necessàries per corregir els impactes que poden produir i han de promoure actituds responsables entre el seu personal.

D’una manera especial, els operadors turístics privats i els gestors dels espais naturals protegits han de prendre en consideració les pràctiques següents:

• Estalvi i eficiència energètica: això vol dir la incorporació de sistemes eficients, tant pel que fa al baix consum com a la disminució de les pèrdues, el control dels con-sums i la simplificació dels sistemes d’alimentació energètica.

• Incorporació d’energies renovables: en relació amb l’apartat anterior, cal donar prioritat a la utilització de fonts renovables d’energia, que al mateix temps poden ser fonts endògenes, és a dir, procedents dels recursos energètics que el mateix espai natural produeix, com ara energia solar o geotèrmica, calderes de biomassa (llenya o altres productes derivats del bosc) o aerogeneradors.

• Gestió dels residus: cal minimitzar i tractar adequadament els residus, tant els sòlids (selecció i reciclatge) com els líquids (depuració i reutilització d’aigües resi-duals).

• Integració paisatgística: les infraestructures i els equipaments turístics i d’ús públic han d’utilitzar materials i configurar volums adaptats al seu entorn natural i a l’estil tradicional de la zona on estan ubicats. En algunes ocasions, això vol dir utilitzar tons cromàtics que tendeixin al mimetisme, o bé ocultar alguns elements artificials (línies elèctriques, dipòsits, maquinària pesant, etc.) mitjançant barreres naturals o el soter-rament; o senzillament aprofitar les edificacions tradicionals existents en comptes de fer-ne de noves.


6.3 La determinació i el seguiment d’indicadors de sostenibilitat

Tanmateix, tant pel que fa a la capacitat de càrrega dels espais naturals com pel que fa a les pràctiques de gestió, cal dotar-se d’alguns instruments que ens permetin sa-ber si estem avançant en la direcció correcta. En aquest sentit, alguns països han implantat sistemes de certificació que, després de processos d’auditoria externa, permeten acreditar que un establiment turístic o un espai natural es gestionen d’una manera sostenible i, en conseqüència, compatible amb la conservació del patrimoni natural i cultural.

En el capítol anterior, s’ha esmentat l’experiència de la Carta Europea de Turisme Sostenible, que obtenen els espais naturals i, també, les empreses turístiques priva-des que demostren, d’acord amb els objectius i pla de treball comuns, que la seva gestió compleix un conjunt d’indicadors de sostenibilitat que han de ser verificables. A Costa Rica s’ha desenvolupat el Certificat de Sostenibilitat Turística que atorga un segell de qualitat a les empreses, tant hotels com agències, que s’esforcen a equilibrar els beneficis econòmics, socials i ambientals, i a estimular a més la cooperació amb les comunitats locals. Aquesta certificació s’obté mitjançant processos d’avaluació que valoren la preservació dels valors naturals i culturals, les bones pràctiques ambien-tals i la implicació dels clients que, finalment, són un signe clar de la qualitat de la mateixa oferta turística.

L’Organització Mundial del Turisme (OMT) ha editat una guia amb la descripció d’una llista exhaustiva d’indicadors de sostenibilitat turística.5 En primer lloc, defineix els indicadors com: «Mesures de l’existència o la gravetat dels problemes habituals, sig-nes de futurs conflictes, i mesures del risc i de la necessitat potencial d’acció; això significa identificar i mesurar els resultats de les nostres accions. Els indicadors són un conjunt de dades, que són formalment seleccionades per ser utilitzades de manera

5. «Indicators of Sustainable Development for Tourism Destinations. A Guidebook». World Tourism Orga-nization. Madrid, Espanya, 2004.

Incorporació d’energies renovables: energia solar. Foto: Arxiu XPN

Incorporació d’energies renovables: energia solar. Foto: Arxiu XPN


regular amb la finalitat de mesurar els canvis que són importants per al desenvolupa-ment i gestió del turisme».

L’OMT estableix una classificació dels indicadors en els apartats següents:

• Benestar de les comunitats d’acollida.

• Manteniment del patrimoni cultural.

• Participació de les comunitats locals en el turisme.

• Satisfacció dels turistes.

• Salut i seguretat.

• Contribució als beneficis econòmics.

• Protecció dels valors naturals.

• Gestió dels recursos naturals escassos.

• Limitació dels impactes de l’activitat turística.

• Control de la quantitat i intensitat de les activitats turístiques.

• Planejament de l’oferta de les destinacions turístiques.

• Disseny de productes i serveis.

• Sostenibilitat de les operacions i dels serveis turístics.

Pel que fa als espais naturals, especialment sensibles als possibles impactes de l’acti-vitat turística, l’OMT proposa un conjunt més específic d’indicadors, relacionats amb els aspectes següents:

• Valors ecològics: nombre d’espècies de flora i fauna, característiques o endèmi-ques, proporció de l’àrea sotmesa a vigilància i control, índex de variació temporal de les espècies.

• Valors culturals: nivell d’acceptació de l’activitat turística per la comunitat local.

• Valors turístics: existència d’oportunitats per a la interpretació i l’educació, vies d’accés en bones condicions, proporció de llocs accessibles per a persones amb discapacitats, nombre de visitants en relació amb la capacitat dels equipaments i serveis.

• Gestió dels espais naturals: existència de plans de gestió i de normes de regulació, distribució anual dels visitants, proporció dels recursos assignats, contribució del turisme al finançament.

• Gestió dels espais dedicats a l’ús turístic: impacte dels senders en l’erosió del sòl, congestió de vehicles, nombre de places de càmping i d’allotjament, nivell d’ocu-pació.

• Participació de les comunitats locals: proporció de productes i serveis locals adquirits pels turistes, creació de llocs de treball, nivell de satisfacció de la població local.

• Gestió dels ecosistemes: qualitat de l’aigua, contaminació acústica i aèria, índex de bio diversitat, seguiment d’espècies clau, introducció d’espècies exòtiques, atro-pellaments de fauna, desaparició d’espècies atribuïble a les activitats turístiques, producció i acumulació d’escombraries, existència de barreres visuals.

• Satisfacció dels visitants: nivell de satisfacció dels turistes, opinió dels operadors turístics.


La llista d’indicadors és força més extensa del que s’ha exposat de manera resumida en aquestes línies. Sovint, però, el problema és que molts indicadors són la imatge estàtica de la situació en un moment determinat. Allò que és certament important és aconseguir que aquests indicadors siguin dinàmics, és a dir, que mesurin l’evolució, i que permetin establir clarament les relacions causa-efecte entre l’activitat turística i un impacte deter-minat. Això exigeix l’assignació de recursos i el disseny de procediments per tal de poder garantir un seguiment periòdic i continuat en el temps dels indicadors més significatius.

6.4 La funció pedagògica de la gestió ambiental

Finalment, hi ha un aspecte que no es pot oblidar: la funció pedagògica que com-pleixen els espais naturals protegits. La gestió dels espais protegits, a part de conser-var el patrimoni natural i cultural, de contribuir al desenvolupament i de garantir una oferta de turisme de qualitat, ha de fomentar valors i actituds. Els valors i les actituds de respecte a la natura i a la cultura d’equilibri entre els interessos particulars i els in-teressos col·lectius.

En aquest sentit, la gestió del turisme als espais naturals ha de ser exemplar. Això vol dir que ha de tenir valor com a exemple per a la societat. No té cap sentit limitar-hi l’accés dels vehicles particulars si els gestors dels espais protegits fan un ús irrespon-sable dels vehicles propis, o difícilment es podrà exigir a un empresari l’adopció de mesures ambientals si un equipament públic aboca al riu aigües residuals sense depu-rar. Un exemple: quan els gestors del Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Mont-seny, a Espanya, van decidir posar limitacions a l’accés de vehicles privats al cim més alt del parc, al mateix temps van començar a implementar un important pla de restau-ració del paisatge, amb l’enderroc de les edificacions i instal·lacions d’una base militar abandonada. Òbviament, la comprensió dels visitants que veien limitat l’accés amb el seu vehicle, que abans utilitzaven lliurement, va ser molt més àmplia en comprovar que l’administració també feia els seus «deures».

Així doncs, a banda d’avançar cap a la sostenibilitat, l’adopció de bones pràctiques ambientals en la gestió del turisme als espais naturals té el valor afegit de ser un bon exemple per a la societat.

Els espais naturals protegits són l’escenari idoni per a l’educació ambiental.Foto: Arxiu APREN

88

Introduction

Using natural areas for recreational purposes and their exploitation as a place for leisure and public use goes back a long way. However, over the last 20 years tourism connect-ed with nature has become increasingly popular. Visits to parks have risen around the world and especially in areas close to cities, such as the natural areas in Barcelona province. This makes it essential to address tourism use of protected natural areas from a broader standpoint.

Tourism in natural areas is not the outcome of mere accident or the reflection of a fad. Growing environmental awareness and new trends in sustainable and responsible tour-ism have a lot to do with it.

Our highly urbanised society with its concentrated population centres sets great store by and idealises areas which have a closer relationship with factors that stand in con-trast to these built-up areas. In this context protected natural areas have a social value that justifies their choice as a tourist destination.

While protected natural areas have always made provision for public use, one of the challenges in their conservation is precisely combining conservation with this use which is growing by the day and whose most obvious example is tourism.

Barcelona Provincial Council’s Local Economic Development and Planning and Sus-tainability departments have long been working together to enable the preservation and public use of the natural areas they manage through initiatives such as implementing the European Charter for Sustainable Tourism in Protected Areas drawn up by EU-ROPARC, the Federation of Nature and National Parks of Europe, and certification of quality tourist services through the implementation of the “Q” for Quality Tourism and the Integral Quality System for Tourist Destinations (SICTED).

In addition tourism is a major catalyst for our country’s cultural offering. Barcelona province has enormously valuable tangible and intangible resources which are also great tourism products; Gaudí’s architecture, including the crypt in the Colonia Güell industrial settlement and the Palau Güell, as tangible heritage and the Patum in Berga, human towers (castells) and the Mediterranean diet in intangible heritage are the spear-head of a whole range of culture products that should also be managed in line with tourism principles. Indeed, it is this tourism promotion approach that provides us with visibility in the most remote markets.

Many of these natural and cultural factors need to develop their potential to attract visitors. Management handbooks such as this one can help to turn this potential into reality. We would encourage you to read it and tell others about it in the hope that it will contribute to better and more sustainable management of our natural and cultural val-ues.

Ramon Riera BruchCouncil member for Tourism

Joan Puigdollers FargasCouncil member for Natural Areas and the Environment

Introduction | 89

90

Foreword

It is not always easy to achieve a balance between protecting heritage and tourism use. We live in an era when travel, curiosity, discovery and access to different cultures have been democratised to the point where cultural brands and products have created such high demand that they have ended up being devoured, in many cases, by millions of visitors every day. This handbook is the outcome of tourism in highly vulnerable re-sources such as natural areas.

Writing a tourism management handbook for natural heritage is a tough and at first sight perhaps overly ambitious challenge. Heritage is diverse around the world and the idio-syncrasies of each country and region mean that managing it is approached from a variety of perspectives and standpoints. Trying to standardise or provide magic formulas for such a rich and diverse world would seem to be at once audacious and tricky. It is nonetheless a necessary and even healthy exercise in order to take on board aspects which no matter how obvious they may be are often not addressed.

The tourism industry, cultural consumption, tourism operation and other factors are is-sues that have also been linked to the natural and cultural resources of peoples owing to their activation as tourism resources. This could jeopardise their conservation, sus-tainability and (sometimes) authenticity unless it is grounded in good management prac-tice. This handbook is intended to be a review of the main features of tourism in natural environments and what is called ecotourism or sustainable tourism from the standpoint of its traditional itinerary and also with an eye to the future. It additionally aims to be a global tool for understanding the needs of natural areas when they also become places for tourist visits in order to anticipate the needs, infrastructure and services required for responsible, viable and sustainable tourism.

This handbook has its roots in a fascinating journey around Vietnam as part of a coop-eration and knowledge transfer project run by a team of Catalan specialists in cultural and natural heritage in 2010 and 2011. The team was made up of staff from Barcelona Media’s Culture and Tourism Laboratory and Jordi Soler, one of the authors of this handbook and a specialist in managing protected natural areas.

As part of this project to support the Strategic Plan for Tourism Development of Viet-nam, Barcelona Media’s Culture and Tourism Laboratory with the help of local partners the Institute for Tourism Development Research (ITDR) in the Vietnam National Admin-istration of Tourism (VNAT) and the AECID Technical Office in Hanoi had the chance to

learn about the country’s main natural and heritage resources which have been de-clared World Heritage. The purpose of the project was to partner the ITDR in drawing up the strategy for World Heritage sites and ecotourism and also train local staff in implementing the parameters studied in workshops and conferences in the country. It was an extremely rewarding exercise which highlighted the need for heritage manage-ment handbooks given the lack of tools at a key moment in the growth of tourism in the country and the inclusion of Vietnamese heritage in tours.

In the context of Vietnamese tourism development strategies, local stakeholders argued that the country’s heritage resources, values and assets were key factors that should be considered. To that end we criss-crossed the country to experience it at firsthand. At the same time we also had the opportunity to meet the managers of the main natural and cultural sites as well as local people in order to learn about the deepest aspects of these internal insights into the development of their own resources as part of the country’s booming tourism industry. It was a fascinating journey through a country that is still quite unknown in the West aside from having been the location of a war.

A number of materials and texts were produced throughout the project and as a result of the trips and the ties built with these local stakeholders which are one of the sources for this handbook.

It is a unique publication for understanding all the factors involved in managing natural heritage areas and cultural territories and doing so in the most viable and sustainable way possible in a world where there is a constant debate between conservation and dissemination.

Laboratori de Cultura i Turisme, Barcelona Media

Foreword | 91

92

1. General overview on ecotourism

1.1 Tourism as a social phenomenon and as an economic resource

Since the beginning of civilization tourism has been a usual human activity. In fact, throughout history, many discoveries and innovations have been due to the people’s curiosity about «what’s happening beyond the mountain». Nevertheless, even from the XVII Century, travel has been an important part of education, communication and information. Tourism, as we know it today, became a social phenomenon after the 1940s. In late 1930s, paid holidays gave people the opportunity to have free time to express their curiosity travelling abroad and experiencing new sensations in cities, villages, beaches and mountains. Later on, the new means of transportation increased the volume of people travelling and a new industry appeared: the tourism industry.

Actually, there is a significant difference between tourism and tourism industry that needs to be highlighted. «Tourism» is an activity resulting from personal curiosity and has become a new cultural practice. The «tourism industry» profits from this new perspective and converts the time and the spaces of tourism into an economic re-source. So, at the time of planning tourism, we are working under an economical point of view. Balance between the cultural aspects of tourism, the sustainability of its spaces and the industrial perspective, based on profits, is a factor that can never be forgotten.

The industrial perspective of tourism has become an important opportunity for unde-veloped areas of the World, where traditional economic activities are scarce or inex-istent. Natural and cultural resources are, in fact, the real richness of many villages and regions. Even this is a great opportunity for development; the risk to harm the very natural and cultural resources is very high. Exploitation of territories cannot be thought of as an unlimited «gold mine», because both nature and culture are very sensitive to massive interactions with humans. Every time that we «transform» the territory to obtain more visitors, we are threatening the future of the natural and cul-tural sustainability of such space. There is always a limit, or we have to establish it, at which point tourism becomes a powerful danger.

1.2 Tourism destinations. Outbound and inbound

The practice of tourism is linked to the very unbalanced situation among both the World’s developed areas and those undeveloped (not only at the economic level, but also at the free-time level). At a regional level the unbalanced situation continues among cities and rural areas or, even, among inland and sea-side territories. So, there is always a region, city or area that creates tourism flows to other areas, especially those attracting tourism based on their cultural, historical or natural resources. So, we can establish two kinds of destinations, those having an important outbound flow and those having an inbound one. Nevertheless, this cannot be considered on a strict vision, as many destinations are «out-bound» for some market segments and also «inbound» for different ones. That’s the case of Barcelona, first an outbound centre in the Northeast of Spain and at the same time an important inbound centre for short city trips originating in the rest of Spain and Europe. In fact, nowadays, under a planning perspective all destinations have outbound/inbound opportunities. Both have to be considered, even if their characteristics, at present, are notably dedicated to outbound or inbound.

In undeveloped areas, incoming destinations play an important role not only for the very economy of the village or city, but at a regional level, as tourism creates richness in the destination that promotes the contact (outbound) with its neighbours, spreading tourism benefits beyond the limits of the inbound destination.

The old vision of outbound/inbound has to be changed, when planning tourism, for a networked vision where tourism flows spread across a wide territory, creating economic and social interactions among different cities, villages and countries.

1.3 New destinations and new tourism trends

Tourism is, of course, a very wide field of perspectives. As a transverse activity visions could come from many different points of view. Motivations, anthropology, geography, social and political positions, among others, could both influence and characterize the tourism activity. As a result of such a vast range of approaching possibilities, many different tourism types have been defined in recent years. In addition, marketing strat-egies created new «market segments» or, in fact, «niche market segments» with uncer-tain characteristics. These new tourism styles seem to become, either by marketing strategies or by academic analysis, something different than normal tourism activity. In fact, tourists are doing, in any case, quite the same, by perhaps simply changing their personal perspective or their cultural and social interest when interacting with territo-ries.

We have, nowadays a very large number of new tourism styles, accepted by the tourism sector industry and even by experts working deeply in tourism research. We could talk about «green tourism», «cultural tourism», «responsible tourism», «rural tourism», «active tourism», etc. These styles affect also destinations, which qualify them according to the style of their main visitors. Overcoming this static vision, we have to consider that tourists are «polyconsumers». This means that they are doing many activities and using many

General overview on ecotourism | 93


different resources when they travel or, in fact, they are making different kinds of trips during a short period of time.

Many of these new definitions of tourism are related to marketing, others to the technolo-gy used in the resources or destinations and some to the special characteristics of the area visited. In fact, it is quite difficult to assure that a tourist will only interact with one specific resource when travelling, except, of course, for those considered as specialists or «niche market segments», which are a low relevant minority in the context of tourism big figures.

Ecotourism is one of the most well known names, widely spread all over the World’s tour-ism industry. In fact, ecotourism becomes also «green tourism» and «cultural tourism» and «responsible tourism» and mostly «rural or active tourism». Certainly, many destinations use this brand name as a distinctive for their specific offer. Some authors also define the «ecotourist» as a different person, with special characteristics. We have to remember here that the contact with nature is, since the beginning of tourism, one of the most important motivations of the majority of tourists and that nature, in its widely different perspectives, is the main resource for destinations.

There is a common risk in tourism that could also be affecting ecotourism. As the «brand name» creates great marketing expectations, destinations tend to transform the territory to extend their own offer, or even change the local cultural trends to accommodate to the tourist’s needs. This has already happened in coastal areas all over the World and the results have been pernicious for the sustainable balance of territories.

We could, then, find a lot of many different new names for new kinds of tourism, each one with its own theories, technologies and organizations. Nevertheless, all them are Tourism and the most important perspective of Tourism is to maintain the resources for the future, to use them in a feasible manner and to distribute the benefits of tourism in a fair way. What we are discussing in all of this is, in fact, sustainability.

1.4 Tourism resources and tourism infrastructures

Resources are the natural or cultural realities of an area. In fact, the name «resources» explains the economic vision of tourism industry, as the original assets, the real rich-ness of the territory, become potential for development. Traditionally, resources are based on monuments, ancient relics, wonderful landscapes, rare plants or exotic ani-mals. Nevertheless we have to notice that, in recent years, something has been chang-ing in tourism values, so when we talk about resources nowadays we have to include a large number of new assets, both tangible and intangible, that define, as a whole, a territory’s «way of life». Actually, the living conditions of people in a country or region becomes one of the most important attractions for tourists and these living conditions are, of course, linked to the nature and culture and their interaction with local people.

Tourism becomes, in many countries and regions, one of the most important econom-ic activities. So, when original resources are overcrowded or lacking a powerful attrac-tion, the temptation to create new ones appears. Many countries have experienced

this, with a majority of less-than-feasible results. In fact, when we create unauthentic or out of context resources, we are changing the real value of the territory and we run the risk of affecting the territory’s original and real resources, thus creating big sustainabil-ity problems and heading towards a downward slope.

Resources are the basis of the territory’s attractiveness. Nevertheless, they cannot be, by themselves, something suitable for tourists as tourists need infrastructures that al-low them to visit and to interact with the territory. Airport, hotels, roads, transports, etc. are basic for tourism activity. We have to point out that many destinations used to begin their promotional campaigns enhancing their resources, without having enough infra-structure to accept big tourism flows. This situation resulted in disappointed tourists who didn’t have their expectations met. As this is a traditional mistake of promotional beginnings, it is quite hard to recover the confidence of tourism markets.

The infrastructure planning is critical because it directly affects the sustainability and, at the same time, the real attractiveness of the territory could be also damaged. So planning of infrastructures is a key moment of tourism development and must be sup-ported by local people as well as with the participation of all stakeholders.

Resources and infrastructures must be, for a successful development process, pack-aged with tourism services, creating competitive products to be placed in market chan-nels. This simple process seems to be very difficult in many destinations, especially small villages and cities, and causes failures in its strategy when suitable tourism flows don’t arrive due to the lack of competitive products.

1.5 Ecotourism as a tourism brand

Since the beginning of tourism as a social phenomenon linked to the leisure time of the well-to-do classes dedicated to visit places away from one’s residence, ecotourism has begun to appear in some destinations. These places were not traditional tourism resorts, such as those in beaches and mountains.

These destinations have special characteristics, being a natural and/or exotic environ-ment from the perspective of western visitors. In addition, these destinations don’t have the usual transport and lodging facilities of traditional tourism resorts, thus creating the need for special efforts to accomodate visitors. Long trekking or the lack of comfort are compensated by a rewarding personal experience linked to the view of natural land-scapes and the visit to «authentic» places, which are not yet prepared for big tourism flows.

This was the birth of what we know nowadays as «ecotourism»: tourism in natural and/or rural environments, places not yet «contaminated» by traditional tourism, where tour-ists feel beauty, authenticity, sensations of personal effort outside traditional requirements of comfort, leisure or relaxation. Frequently this kind of tourism gets confused with the practice of alpinism and the expeditions to remote places in the World. For example the Company of Guides of Chamonix, created in 1821, convey «tourists», British moun-tain-climbers, to Mont Blanc and its glaciers.



According to the UNEP (United Nations Environment Program) and the UNWTO (World Tourism Organization) ecotourism is the tourism typology with one of the most important levels of growth nowadays.

More than a third of travellers are found to favour environmentally-friendly tourism and be willing to pay for related experiences. Traditional mass tourism has reached a stage of steady growth. In con-trast, ecotourism, nature, heritage, cultural and «soft adventure» tourism are taking the lead and are predicted to grow rapidly over the next two decades. It is estimated that global spending on ecot-ourism is increasing about six times the industry-wide rate of growth.1

Actually, when the tourism flows begin to increase after World War II, due to the eco-nomic development and the appearance of the «welfare state», massive tourism expe-rienced a great development, with millions of tourists and big hospitality infrastruc-tures. Later on, these big tourism flows diversified and new typologies of tourism met new destinations.

Coexisting with this massive tourism «boom» a more modest, concentrated and ex-tensive offer began to develop. It’s based in natural or cultural scenes not often fre-quented which often lack a well-organized transport infrastructures and have fa scarce supply of services. In fact, a tourism practice located precisely in areas not yet trans-formed by the actions of massive tourism.

This kind of tourism creates a still scanty market and generates some economic activ-ity that has begun to be important at local levels and for the small companies doing this kind of business. In front of the big slogans of massive tourism (sea and sun, sun and snow, etc.) this kind of tourism is also looking for its slogan, and also its market brand. Many different names appear such green tourism, rural tourism and ecotour-ism. The later, ecotourism, seems to be the most successful.

We have to take into account that nowadays ecotourism is not only a type of tourism practice but also a tourism brand that’s competing in the overall tourism market. Nev-

1. «Tourism. Investing in energy and resource efficiency». In «Green economy Report», United Nations Environment Program, 2011.

Chamonix – Mont Blanc one of the first tourist destinations, from the late eighteenth century.Pict: Enric Garay

ertheless there are two kinds of brands: the geographical ones which define consoli-dated destinations (Cote d’Azur, Egypt, Paris, etc.), and those that define a specific kind of tourism practice like sea and sun, cultural tourism, cruises, spas, etc. In this second case a mixture of «brands» is often vague, without exact definitions and with generic characteristics, except when it comes to very specific practices (golf tourism, for example). Ecotourism can be placed in this second group of tourism brands.

Beyond definitions that explain ecotourism, what’s important to notice is that ecotour-ism becomes a successful brand, increasing its market more quickly than traditional ones. Public tourism promotion bodies and big tour operators also include ecotour-ism, combining it with other kind of offers. Nevertheless, some products could not be considered real ecotourism according to original parameters.

So, ecotourism becomes a new alternative when planning tourism development in countries or regions that have the conditions for this kind of tourism practice. In addi-tion, ecotourism contributes to diversify the overall tourism supply in traditional desti-nations. Danger comes from trivialization of the ecotourism brand, especially if there are not very clear product parameters. This already happens in some areas and some with ecotourism packages.

Tourists are, day by day, more demanding and the competition among tourism desti-nations is permanent. So, when an ecotourism product becomes trivialized, clients select new «authentic» destinations. These clients are replaced by new, less demand-ing ones who perhaps have lower natural environment sensibility. The consequence is that the cultural and natural environment becomes harmed, as well as local develop-ment and social balance. This is not a future prediction, but a real fact that is happen-ing in many destinations. The recovery of this situation is very difficult and has to be faced up to by tourism planners in emerging destinations.

1.6 Ecotourism as a modality of tourism practice

As previously stated, there is no unique and unequivocal definition of ecotourism. Never-theless there are, at international levels, enough criteria and parameters to clearly estab-lish the characteristics a tourism product must have to be defined as ecotourism.

A majority of definitions insist on environmental preservation, biodiversity, respect for social and cultural trends of destinations and the real contribution to local development. The International Society of Ecotourism defines it in a simple way:

«Responsible travel to natural areas that conserves the environment and improves the wellbeing of local people».2

The growing importance of ecotourism and the need to establish and guarantee criteria for the use of this tourism brand stimulated the World Tourism Organization ( UNWTO) to call for a World Ecotourism Summit in Quebec in May 2002.

2. www.ecotourism.org/site/c.orLQKXPCLmF/b.4835251/k.FF11/Our_Mission__The_International_Ecot-ourism_Society.htm





The «Quebec Declaration on Ecotourism» includes the parameters of sustainable tour-ism, linked to the social, economic and environment impacts of tourism. It also in-cludes specific criteria that differentiate ecotourism from sustainable tourism (a wider concept).:

• Ecotourism contributes actively to the conservation of natural and cultural heritage.

• Includes local and indigenous communities in its planning, development and oper-ation, and contributing to their wellbeing.

• Interprets the natural and cultural heritage of the destination to visitors.

• Lends itself better to independent travellers, as well as to organized tours for small size groups.

These conditions could be considered as limits on a developing vision of tourism, but it could also be considered as requirements of users of ecotourism, thus defining real quality conditions of the offer.

Ten years later, these criteria that were established in the Quebec Summit stll hold true today.

Contribution to natural and cultural heritage preservation

This is the characteristic that better defines the essence of ecotourism. When talking of ecotourism we have to refer to a respectful practice with natural and cultural values. We could also define it in a opposite way: Ecotourism can’t withstand the degradation of natural and cultural heritage. We have to take into account that massive tourism has been a powerful tool for natural and cultural heritage.

In any case, ecotourism’s objective is not the preservation of natural and cultural herit-age. This must be the objective of public policies (also some NGOs). Ecotourism’s objective is, in fact, the same as traditional tourism: for clients to have a pleasant stay and be grateful for their experience.

However, ecotourism is based in the quality and preservation of natural and cultural environment. So ecotourism must organize all of its own components to incorporating these criteria, from transports to accommodation or activities. This is due to two main principles: 1) Intensive practices could impact territory in a negative way, and 2) This is what ecotourism clients expect.

Hence this commitment and also this need to preserve the natural and cultural values of ecotourism destinations give rise to two perspectives: quantity and quality.

Referring to quantity, ecotourism has to move away from big figures. Accommodation infrastructures have to be adequate for small groups, avoiding big buildings. Transport with vehicles has to be limited and we have to favour trekking. bicycles, etc. In summary. infrastructures and services must be adapted to a more intensive than extensive use.

Referring to quality, we have to take into account that preservation conditions can’t af-fect a tourism product with low-level quality. On the contrary, good preservation of re-

sources is an indispensable condition that has to be completed by the infrastructure’s environment quality (energy, landscape treatment, waste treatment, etc.) and with the quality of tourism services (comfort, professionalism, etc.).

Participation of local communities in the planning, developing and managing. Contribution to their well being

Ecotourism, due to its own essence, can’t be far from the local communities where it is developed. These communities, through adequate political tools, should participate in the design and implementation of their tourism offer, both when they are leading the business or when they negotiate conditions with a foreign leadership (public or private). Finally, they have to be a part of the management, by employments or creation of new companies.

The entire process has to contribute, taking into account the autochthonous organiza-tion use, to economic development of local communities as well as to their social progress and to the growth of their quality of life. We have to point out that limits on quantitative growth explained in previous chapters can’t be a brake for sustainable development. In fact, these limits should help to obtain more benefits than those com-ing from big foreign projects handled by national or international companies, with decision-making processes far from the destination.

We have to emphasize that sustainable development must be based not only on envi-ronmental sustainability, but also on economic sustainability. Economic development cannot be an anecdotal issue as in conservationist proposals (folkloric), but must be a real economic development with distribution of wealth, that generates employment, new local companies, training opportunities and capital flows for public infrastructures and services.

Perhaps a counterexample will help to explain this point better; if ecotourism is the pos-itive side of an image, enclave tourism (e.g. beach resorts scattered all over tropics) is its negative. It is a standardised form of tourism, detached from its setting, foreign to the culture and society where it is situated, which usually generates a limited number of generally low grade jobs and is poorly integrated into the local economy. This does not mean that both kinds cannot be combined at the national or regional level or even that the same customers cannot switch between the two offerings during their holidays.

Interpretation of natural and cultural heritage

Now that we have established natural and cultural heritage is the main resource of ec-otourism, we have to bring up a specific characteristic of this tourism typology: the interpretation of what we are visiting. Ecotourism clients don’t demand merely nice landscapes. They want to learn and understand the natural, historic, architectural val-ues of a destination. This is an added value of these tourism products that helps to reinforce the interaction of visitors with the local communities.



This perspective means the need for specific tourism services such as guides, informa-tion centres, interpretative signalization, dossiers, audio-visual media, museums, etc. These allows a destination to enrich the tourism offer and, at the same time, to diver-sify the opportunities of employment, training and local companies creation.

Adaptation to independent travellers and organized small groups

Ecotourism is linked to the «small is beautiful» phrase by Dr.E.F. Shumacher, author of a book with the same title that was a must-read in the ecologist movement of 1970s. Schumacher promoted an economy at human level. This is yet a different way to define ecotourism: tourism at human level, designed for independent travellers and small, organized groups.

In fact, ecotourism is a perfect way to promote the services of guides, restaurants, accommodation, etc. All of these together have to become relevant in the overall eco-nomic development of the area. Big companies can, of course, go into ecotourism operations (they are doing nowadays), but they have to adapt to the small-scale con-ditions adopted by ecotourism destinations to preserve quality. Among many other motivations, ecotourism clients look for these kind of conditions, even they might ac-cept, when using other destinations (beach holidays, etc.) different conditions typical of massive tourism.

101

2. Planning and tourism

2.1 The need of a planning process

Of course, all tourism developments seem to be planned. Someone, at the beginning, established an objective and a growing process of activity. This happens in almost all tourism developments in the World. Nevertheless we have to refer to the quality of planning, because when the objectives of the planning process don’t include the over-all perspective of the territory, these planning rules become, in fact, unbalancing factors for the whole territory.

Some tourism areas (mainly beach areas) have been «planned», but only from the point of view of real estate or massive accommodation structures. This can’t be considered sustainable tourism planning. Actually, planning refers to the overall aspects of the ter-ritory, including environmental, social and cultural assets.

As sustainable planning has not been the real attitude of the majority of public admin-istrations in tourism areas throughout the entire World. Many destinations have changed their own identity, thus resulting in a different product that affects both the typology of clients and the survival of the destination as a whole. In fact, there are more plans, nowadays, to redevelop unplanned destinations, than plans to create new ones, as bad planning processes caused the decline of many tourism destinations.

Sustainable planning is the guarantee of a long-term tourism profit activity, with low environmental and social impacts and an increasing quality of life for inhabitants. A lack of planning, or a wrong or partial development process, is just the beginning of the self-destruction of a destination.

2.2 Adaptive and prospective planning

Planning always begins with present reality, so there is always an adaptive component to pre-established conditions that planner can’t change. These conditions can come from a previous reality or from strategic objectives on a different level.

Quick growth of tourism in some destinations had, as a consequence, an extremely intensive tourism development without previous planning combined with scarce public

Planning and tourism | 102

control. Criteria was only based on the occupancy,, horizontal and vertical, of space to adapt it to a growing, limitless demand. When demand descends, due to various cir-cumstances (competition, economy crisis, etc.) processes of planning become neces-sary, looking for a restructure due to the existence of a big number of beds and over-sized infrastructures and services. This is a pure adaptive planning process.

In countries or regions where tourism begins to develop, planning becomes a must. As planning means anticipation, this entire process involves analysis of present conditions, forecasting of future conditions, definition of scenes and identification of tools to achieve objectives. This is prospective planning.

At a tourism level, this means:

• To analyze tourism resources, both present and potential, and their use levels.

• To analyze tourism infrastructures and services, as well as their feasibility for devel-opment or improvement.

• To analyze tourism market trends: flows evolution, competitiveness, etc.

• To define the tourism modalities that will be promoted.

• To analyze requirements of these kind of offers.

• To project the scene of tourist development to the one that we want to come near with all components.

• To define tools and procedures necessary to achieve expected results.

• To establish a clear timetable and funding needs.

2.3 Overall planning. Territorial planning and strategic planning

We have to take into account that tourism planning, both economic and territorial, has a sector characteristic that has to be included in the overall planning (territorial or strategic).

Territorial planning has to define the degrees and modalities of occupancy and use of territory (territorial urban planning). At a tourism level territorial planning will design the location of a communications network and the land distribution dedicated to tourism services, establishing building conditions and occupancy rates of these services. Usu-ally the best level of territorial planning is the regional one. At national level, rules of planning and overall laws are defined. The last planning level is the municipality. This level is influenced by both by regional and national levels, but is the level that allows a greater level of detail. Maybe it could exist other on planning levels, but in any case, all these levels should be really operating as planning units.

Decision making in territorial planning has to be strictly coordinated with the character-istics of strategic planning that define the big rules of a territory’s social and economic development. Therefore, main development objectives and action plans should be es-tablished inside this planning process. Strategic planning will define the role that tour-ism must have in these objectives and action plans. In this circumstance, the first level of planning is at the State level and, from this, the rest of planning processes will be produced.

Obviously the planning responsibility is public. The first level of planning corresponds to the state and regional and local planning to the local or regional governments. In any case, all these processes must be supported by the participation of all stakehold-ers and, especially, local inhabitants, to guarantee the real feasibility of the planning process.

2.4 Sectorial planning: Tourism planning and conservation plans for natural areas

Tourism planning is sectorial planning with a clear territorial trend, and is linked to the land occupancy (infrastructures, buildings, leisure facilities and other items such as signs, external furniture, etc.). Tourism planning also has an economic and strategic trend, which defines the role that tourism will play within the economic dynamics of territory. Finally, any kind of planning has to include a communication and marketing plan, as we are, in the end, selling products in the tourism market.

This state-level planning process is replicated at different territorial levels, according to the administrative divisions of the states. This supports the selection of tourism development models and the definition of their distribution and the coexistence in the territory, combining diversification and specialization. From an overall point of view it is good to have balanced and diversified tourism development models, but, usually, when a destination becomes successful it tends to a monoculture of this economic activity.

Once the overall planning process has been done, we can introduce the ecotourism areas within the overall tourism development model, and the areas where ecotourism could complete the tourism supply of different tourism typologies.

At this most reduced level, ecotourism has to face up to the use of its main resource, the natural heritage and the landscapes.

Independently of the legal situation of the natural area, the best perspective for plan-ning is to create plans to organize tourism uses of protected areas, national parks, natural parks and reserves, and biosphere reserves. In summary, these objectives co-incide; within the preservation policies of natural areas, it is claimed that tourism use becomes compatible with the conservation of natural and cultural values.

In those areas that have a state-mandated instrument of preservation, tourism use re-ceives, usually, the name of public use. So, plans for tourism use become public use plans. Their structure is the same that the tourism plans, as explained before, but they have to adapt to strategic objectives of these natural areas.

Public use plans analyze supply and demand, both inside the protected area and in the neighbouring territories. They identify potential tourism resources and exclude those located in the zones where protection is stricter. They also define the zones that could have a more intensive use and those with an extensive use, thus including the location



and typology of infrastructures and tourism services, as well as the elements and con-tents of interpretative facilities.

Protected natural areas become placed into the tourism market; so public use plans include communication and marketing strategies. Obviously when we identify the mar-ket segments for whom the tourism supply is designed, there is a great coincidence within market segments linked to ecotourism: small groups interested to know natural heritage and cultural values, by soft uses of territory and absolutely respectful of envi-ronment and local cultural trends.

Reality sometimes moves away from this model. Nobody can deny that parks and re-serves are promoted as a tourism resource by public administrations and/or tour oper-ators. There are many protected areas offered to massive tourism flows, complement-ing traditional offers.

As a result, natural protected areas need instruments to deal with these kinds of prob-lems that traditional destinations don’t have. They need to have at least a legal preser-vation plan with, also, a public use plan and an efficient management. They must be territories with clear rules.

Montseny Natural Park and Biosphere Reserve Public Use Map.

105

3. Ecotourism: the tourism management in the natural areas

3.1 Brief introduction to the concepts of natural areas and protected areas

A natural area («wildland») is basically a place unmodified or scarcely modified by hu-man action (i.e., a space that has fundamentally changed by solely natural dynamics where human intervention was not decisive). This definition seems simple, but it pre-sents difficulties in its practical application.

Nowadays there are certainly less pristine areas where, in one way or another, the foot-print of man does not extend. At the world’s highest peak, Mount Everest, cleaning operations must be organized periodically to remove the waste of numerous expedi-tions. Peaks over eight thousand meters in the Himalayas are an important source of income for the government of Nepal, and the vast rainforest of the Amazon is trans-formed at a pace that is measured in thousands of hectares. These spaces, however, like so many other mountains, jungles, forests, wetlands and hot or frozen deserts, are part of what we agreed to qualify as natural areas.

They are precisely those hostile and unproductive areas that have historically been excluded from the circuits of economic exploitation or, in any event, they have been only recently integrated into these circuits, when technological advances have allowed exploiting their resources or when they have become new tourist destinations. Be-cause of this, that they have not been significantly altered by man. But the popular perception in relation to what can be considered a natural area is quite wide, especial-ly when the population has been concentrated in urban areas. Many agricultural and forest landscapes, which are the result of the human action for centuries, have been considered natural areas, and, in opposition to industrial or urban areas, have been heavily modified.

The question is how do we go from the idea that some areas have certain natural at-tributes and arrive at their need for legal protection? The protection of a natural area, by law or governmental decree, is a political decision, driven by the social perception of the interest, convenience or necessity to protect this area. This is a relatively recent phenomenon within the relationship between society and the environment, which should always be based on production rather than protection. It appeared in the late nineteenth century when industrialization in the east coast of the United States, and in

Ecotourism: the tourism management in the natural areas | 106

some countries in Western Europe, caused a significant increase in urban populations and the abandonment of rural areas. More specifically, the creation of Yellowstone Na-tional Park in 1872 was considered as the birth of the public policy for the protection of natural areas.

From the hand of romanticism, society began to value aesthetically pleasing land-scapes that had originally been rejected because of their low productivity. And, from the hand of the emerging form of urbanism, the preservation of «green» spaces began to be considered as a contribution to the general population’s health and quality of life. The first areas that were the object of protective norms were those that had an aesthet-ic value for the society, and often also a spiritual or symbolic value linked to national-ism. In Western countries, where these policies were initiated, the mountains were the first protected areas. Throughout the twentieth century, the adoption of laws for the protection of natural areas spread around the world. Initially, the reasons explaining the protection remained largely symbolic and aesthetic, but from the Seventies, after the first global environmental summit in Stockholm in 1972, two more arguments started to be stronger: the preservation of biodiversity and ecological balance and the contribu-tion to sustainable development.

National laws have developed a variety of categories of protection. In order to gain in-ternational recognition, the International Union for Conservation of Nature (IUNC) has established definitions and a classification in several categories. However, here we will present a summary of the most important ones ,that can be easily defined, depending on the balance between the strict protection of natural and cultural values and the con-tribution to development by undertaking economic activities.

National parks

These are the most widely used and known category of protection worldwide. They are areas of considerable extent, whose main objectives are the protection of natural val-ues, flora and fauna, ecosystems, unique landscapes, cultural values, and/or historical monuments, with little to no modification by human intervention, which have a national relevance. The only permitted activities are tourism and scientific research, and its pro-tection must be guaranteed by the highest legal authority of the state.

Nature reserves and wildlife reserves

Using these and other similar designations, we classify areas which are usually small in size, strictly created to protect flora and fauna, ecosystems or unique landscapes. They also an exceptional value and are in a vulnerable situation, often endangered or disap-pearing. The protection system is very strict and allows only scientific activities; those directly related to conservation and very limited visits. This category can be applied, and is usually well extended, into other categories.

The natural or regional parks

This category, which can receive many different names in different national legislations, was born in Western Europe, where it is difficult to find large tracts of natural areas unmodified by man, but, instead, there are cultural landscapes, as a result of the inter-action between society and nature, with a great aesthetic and ecological value. The natural parks are places that seek to protect these values, maintain biodiversity, eco-logical balance and quality of the landscape in a way that is compatible with develop-ment under certain conditions that must ensure the compatibility of certain economic activities, mainly related to the primary sector and tourism.

The biosphere reserves

The biosphere reserves are not strictly legal categories of protection of natural areas. This is a category that does not depend on national laws but on international ones rec-ognized by UNESCO, the body for science, education and culture of the United Nations system, which created this classification in 1974, as part of the MaB (Man and Bio-sphere) Program. The biosphere reserves usually include protected areas, but should generally include other areas that are not specifically protected in order to form a terri-tory that, under this classification, could be considered a significant example of the compatibility, at a national and international level, between conservation of natural and cultural values, and economic development. In order to safeguard this basic principle and according to its zoning, we can develop a wide variety of activities within a bio-sphere reserve including, of course, tourism.

3.2 A brief history of tourism in natural areas

When, in 1872, the U.S. Congress approved the Law that created the world’s first na-tional park, it was because of the impetus of a group of visitors coming from the cities of the east coast who were impressed by the beauty and spectacular scenery. Yellow-stone was protected then to preserve this landscape for future generations, which also means for future visitors. It can therefore be said that the idea of protecting natural areas was an idea of visitors (tourists) for future visitors. The concept of protection, such as tourism, is an urban concept, born in cities. This explains why its application in rural areas is sometimes conflicting.

This is easily explained by the fact that driving forces for the parks’ creation were, as al-ready said, aesthetic enjoyment or spiritual contemplation of the landscape, to explore the experience of natural places and wildlife species, and perform outdoor activities. Contemplation and experience associated with leisure, free time or holidays. There is, therefore, a definite connection between these reasons and those supporting ecotourism.

Although other considerations have been incorporated in the creation of protected areas, tourism remains the most common activity in the great majority of parks and



reserves. Largely, the actions carried out by the government in these areas have been related to the creation of facilities and infrastructure for tourism, and this has often been criticized by conservation movements.

The success of national parks as a tourist product has created, in some of these natu-ral areas, situations that are critical to the preservation of its natural values, where measures are now required to limit and regulate the number of visitors and motorized means of access. Certainly, during the last three decades, the number of tourists who have visited national parks and other protected areas has increased considerably and has been a leading source of income, essential for some countries that base their tourism in parks. Moreover, when considering the contribution of these areas for the development of local or regional areas, often economically depressed, tourism appears to be the best, if not the only, alternative.

3.3 The natural environment and landscape as a tourist resource

It has been noted in previous chapters that the preservation of the natural environment and landscape quality are the basic resource for ecotourism. If the destination is a pro-tected area, we must remember that this resource is guaranteed. Consequently, this is the main tourist resort in natural protected areas.The use of the natural environment as a tourist resource is based on three basic as-pects:

Landscape as a spectacle

This is the most common activity that natural areas brings to tourism. The landscape is a spectacle to be contemplated: the main geological formations, glaciers, sand dunes, the sea crashing against the cliffs or in calm bays, rivers, waterfalls, the trees, the flowers, the birds. The contemplation of these elements, either a panoramic or detailed view, has

The visitors of the first National Park, Yellowstone, year 1872.Pict.: NPS Archive

a powerful attraction for thousands of visitors. From the management of protected areas, this natural resource is complemented by the installation of elements that facilitate con-templation and also add an interpretation or explanation of what you see: viewpoints, road views, wildlife observatories, and explanatory posters.

The landscape as a setting

In order to practice a more active tourism, natural areas are the setting required for many activities: hiking, mountaineering, ski mountaineering, canyoning, white water rafting, excursions riding or mountain biking, gliding and many other new activities that continue to emerge. This happens because the natural environment is the only one possible, or at least the most suitable, to do these activities. These activities, generally carried out respectfully in small groups, do not pose a risk to environmental conserva-tion. Because of their proliferation in recent years and the increasing number of practi-tioners, parks have often been forced to regulate these practices. However, the protect-ed natural areas generally have infrastructures that facilitate the implementation of these activities: footpaths, signage, shelters and camping areas, among others.

The landscape is «alive»

Finally, inhabited landscapes have always presented a strong attraction. We found the most common manifestation of this attraction is using the presence of wildlife as a tourist resource: the sale of tourist products based on the expectation of observing wildlife. This is evident in the African parks, where you can guarantee customers the inevitable observation and photographic images of big carnivores and herbivores. But the wildlife is still a powerful resource even when it is hardly visible, and observation of

The landscape as a spectacle. Torres del Payne, National Park, Chile.Pict: Elia Soler



certain species fails to occur. So in some tropical destinations tourists cross «the path of the quetzal» and «the path of the jaguar», excited by a normally hidden presence.

Within inhabited landscapes we also include the presence of certain indigenous or tra-ditional rural communities as a tourist resource. In fact, it has been so since the begin-ning of tourism, but this kind of ethnotourism has grown at the same pace as ecotour-ism. In this case, we want to sell a kind of primitivism in contrast to the urban origin of the visitors. It can be a legitimate practice if it is based on respect and authenticity of the host society, as well as the acceptance of evolution towards social progress. How-ever, this kind of tourism is a perverse form when it falls into a false folklore that dram-atizes and ridicules the visited communities.

3.4 The balance between the protection of natural values and the tourist use

In the same way that the tourism is probably the best way to allow natural protected areas to contribute to economic development, it cannot be ignored that there is also a risk factor for the conservation of its natural values, and we cannot forget that this aim justifies the existence of the parks and reserves.

The fundamental principle of the relationship between protection and tourism is now sufficiently clear and sufficiently accepted by both parties: managers of protected are-as and tour operators. The tourist use must be compatible with the preservation of natural and cultural heritage. And this is because of, at least, a threefold reason: 1) natural areas have a system of legal protection that should be respected, 2) the good condition of the environment, as already indicated, is the main tourist resource for busi-ness in this sector, and 3) because customers, tourists, and visitors to protected areas want it and they expect it to be this way.

The key question is, however, how to implement this principle, especially in protected areas that are successful tourist destinations, with a very high number of visitors, and, consequently, with a considerable volume of business. How do we set limits to that rule of capitalism that makes any activity that produces profitability tend towards growth, while increasing demand and profits? First of all, we should consider that this activity occurs in a territory that is planned and managed by the public administration precise-ly to ensure its protection and, therefore, to guarantee that any activity that is carried out is compatible with this goal. However, this is not enough. In order to facilitate a balanced coexistence between protection and tourism, we also need an agreement; we must find ways of cooperation between governments, tour operators and visitors. The European Charter for Sustainable Tourism, which applies in some parks in this conti-nent, is a good example of cooperation between managers of protected areas and tourist business, with the involvement of other social sectors and levels of administra-tion (see Annex).

To summarize, the aspect that should characterize ecotourism, as opposed to tradition-al tourism, is that it is not planned based on the amount of demand (more demand,

more growth) but it is based on the offer, and the intervention of the administration in this offer is based on two fundamental aspects: the regulation of private activities and tourism services, and the configuration of the public offer of services and facilities.

The actions of the administration should be based on environmental care but at the same time on knowledge and assessment of real impacts produced by tourism in order to define to what extent and in what locations these impacts may be acceptable. It must also implement corrective or preventive measures.

3.5 Tourism as an alternative to the contribution of natural protected areas for the national and local economic development

Since its inception, the creation of natural protected areas was closely linked to oppor-tunities and services for visitors and, consequently, this led to an economic activity around them related to tourism. The idea of protection has evolved. On the one hand, the naturalistic and scientific sectors have emphasized the need to ensure the preser-vation of natural values and biodiversity, which could bring a certain «closure» of these areas. On the other hand, the local population and some economic sectors, such as tourism, have insisted on the need to integrate these protected areas in the economic development of the regions where they are located. This means then a certain «open-ness» of these areas.

The discussion on whether natural areas should be more or less open to visitors is still alive, but at the present there is broad agreement on the fact that both aims must be compatible. However, when it is being suggested that our protected areas, parks and reserves, must somehow contribute to economic development, we should consider the concept of compatibility. This concept refers to which productive activities can be per-formed and how; in a way that is consistent with the conservation of natural heritage. But at the same time, this same concept must involve real,not anecdotal, contributions to the local, regional or national economy, especially considering that these areas have been preserved over time because of their low productivity.

When we raised this argument, the conclusion in most cases was that the best way that the natural areas may contribute to the development is tourism, ecotourism. Indeed, in certain categories of protection, it is possible to make other economic activities within the protected areas, generally agricultural production or craft. However, in many cases, the recipients of these products are also the visitors, the tourists.

Some data may give an idea of the economic importance that national parks or nature reserves have as a tourist resource. In 2010, the national parks of the United States received more than 280 million visitors. With the largest tourist internal market within the world, the U.S. National Park Service recognizes that parks are true tourist icons for domestic and international visitors. The set of national parks in Spain received this year, more than 9.5 million visitors, of which almost 2.5 million were visitors to the National Park of Teide, in the Canary Islands, one of the most important tourist destinations of Spain.



The case of Costa Rica is quite significant. When this small Central American country entered the international tourism market, there was great competition between the tra-ditional tropical destinations (Mexican Caribbean, Cuba, Dominican Republic, Isla Mar-garita, etc.). Without renouncing to have an offer of sun and sand, Costa Rica was using its national parks to promote a flagship product and, at the same time, this country placed value on the natural areas protection policy that Costa Rica had been developing since the 1970s. In 2008, Costa Rica surpassed two million tourists and tourism contrib-uted 22.6% of foreign currency generated by the export sector of goods and services, while national parks received nearly one and a half million visitors, of which 60% are foreign and 40% nationals.

It is also very important for some countries in Eastern Africa, like Kenya or Tanzania, where the tourism based on their parks’ contribution to GDP (Gross Domestic Product) is crucial. Kenya is often presented as a successful model in terms of the importance of tourism in developing countries. Certainly since the late eighties, tourism revenues be-gan to exceed the revenues from traditional exports of tea and coffee. In 2010 the num-ber of foreign tourists arriving in the country exceeded one million and revenue is placed above US$750 million. Almost all foreign tourists visit one or more of the national parks and reserves in the country, usually in combination with a beach destination. Adding national visitors, all the Kenyans national parks received more than 2.3 million visitors in 2009.

Tanzania presents more modest results, with 794.000 foreign tourists in 2010 and a rev-enue of $1,3 million dollars. However, in this case we can consider that the whole of foreign visitors have hired visits to some of its parks, with the Serengeti National Park as a star product. In as much as Kenya and Tanzania associate its tourist image to ecot-

The Poás Volcano, a tourist resource of Costa Rica, receives thousands of visitors each year. Pict: Jordi Soler

ourism, Kenya has made a clear bet for the quantitative growth of the tourist number. The administration of the parks in Tanzania does an explicit renunciation of this option and seems to orient to an ecotourism offer of quality:

Tanzania National Parks has resisted the temptation to cash in on the short-term gains of mass tourism. Understanding our responsibility – to Tanzania and to the world - in the conservation and management of a global resource, we are committed to low impact, sustainable visitation to protect the environment from irreversible damage while creating a first class ecotourism destination (web page of TANAPA, Tanzania National Parks).

Certainly, it is necessary to be careful when we present big figures, in million visitors and million dollars of revenue, in order to justify the contribution of the natural protect-ed areas to the economic development. Undoubtedly, these figures are significant but sometimes they can hide problems of compatibility with conservation, and also an uneven distribution of the derivative profits of the tourism and hide an escape from these very important benefits towards the international operators, therefore, with a scarce contribution to the local or regional economies. These problems have been par-ticularly manifested in destinations in developing countries, due to the clear prevalence of inclusive tour packages, as a tourist mode, that consists of travellers paying the in-ternational operators practically all the components of their voyage. Some analysts believe that this may cause a leakage of revenue outside the country in question, which can vary between 40 and 70%. Thus, to the local communities, receiving tourists amounts to only between 2 and 5% of the revenue generated by the tourism in shape of low-skilled jobs and sales of some agricultural products and handicrafts.

Therefore, without ruling out macroeconomic analysis at the national level, we should make an assessment of the tourism contribution to the local development. It also ben-efits from a microeconomic analysis, that can offer some small but meaningful results in terms of contribution to the national GDP but are very important locally, in terms of generation of stable jobs and to promoting small business initiatives. It is again, in this field, where the ecotourism, with the dimensions that are its own, plays an important role, through activities such as the management of the park facilities and services, the creation of small tourist accommodations, establishments of restoration and small business of guidance and environmental education, and providing services such as transportation, for individual or small groups, or producing and selling food and crafts. In the case of Costa Rica, for example, twenty companies or associations of local guides have been created that work in the area of parks and reserves. In the natural park and biosphere reserve of Montseny (Spain), fourteen small businesses, twelve of them being local, manage the park facilities and services for public use.

3.6 The tourist brands related with the natural protected areas

In the first section of this chapter, the main categories of the natural protected areas have been mentioned. It is a strict synthesis, because the different national laws and international agreements it would leave a very extensive list. From the point of view of the tourist offer, the categories that are known and esteemed are even more limit-



ed and, in fact, are reduced basically to two: the national parks and the parks or re-serves associated with the adjective «natural». Certainly, as already evident in the previous sections, the legal concept of a protected «National Park» is a powerful brand, the management of which as a tourist resource is sometimes shared between the administrations and the private operators. In any event, the administration that has the responsibility of managing the national parks and can put conditions on the use of this «brand», especially in regard to the marketing of food products, crafts and «merchandising». Regarding its commercialisation as a tourist destination, the parks are a geographic destination how others, but subject to a legal protection which means that, in some cases, its utilisation for the private tourist operators was subject-ed to determinate conditions and, therefore, to a prior approval procedure of the park administration. However in other cases its use for tourist promotion can be done freely, under the responsibility of the operator in regard to the faithfulness of the ad-vertising messages and the fulfilment of the park norms.

Apart from the national parks, especially in Europe, the successful brand «Natural park», has also been released, with less strict protection associated to this category. Usually what works in the tourism market, especially considering ecotourism, is a brand image where everything that is related to the adjective «natural» (parks, re-serves), has an attribute of beauty and authenticity.

Lately, the biosphere reserves have also tried to step up as a tourism brand. Certain-ly the biosphere reserves, that have an international dimension and are subsequentlt declared by UNESCO, are ideal places for the practice of sustainable and responsible tourism and, definitely, for ecotourism. Some major tourist destinations also have this category but in general are still quite unknown to the general public. In Spain, for example, two whole islands that are prime tourist destinations (Menorca in the Balearic Islands and Lanzarote in the Canary Islands) are biosphere reserves, but certainly few of the thousands of tourists that visit them every year know this, al-though they benefit from the conditions of environmental quality and containment in the growth of the tourist infrastructures. Currently, only a small number of tourists and agencies look for the brand «biosphere reserve», but it meets all the conditions to be a successful brand in the future.

Moreover, the administration often has problems to exercise effective control over the use of the brands «national park» or «natural park» for the tourist promotion of private operators and, at the same time, needs to reach agreements with the sector to ensure quality in all aspects of tourism based on protected areas. All this has led to the cre-ation of other brands or distinctive of quality, especially based on the compatibility of tourism with the preservation of natural and cultural values. Even it has been certified the commitment of the tourism industry with the protection of these values. Have been developed some initiatives, such as the European Charter for Sustainable Tour-ism in Protected Aras, that allow to accredit private facilities and tourism operators that accept this compromise; or the «*Q» of quality applied to the equipments and services of the protected areas, that is an initiative of the Institute of the Tourist Qual-ity of Spain (ICTE), which is being adapted as an international ISO standard; or the Certification for the Tourist Sustainability, that can obtain the hotels and agencies of

Costa Rica, thanks to an initiative of the «Instituto Costarricense de Turismo (ICT)» and of the environmental administration of this country.

These distinctives may have an increasing influence on the decisions of tourists be-cause, although they are not strictly brands, they have a graphic image associated with certain high-quality attributes and, in addition, are subject to external control. That is, they have prestige.

3.7 Tools for the tourism management in natural areas

The effective management of a natural protected area is measured by the existence of an administration, usually public but in some cases private, that has three basic instru-ments:

1) A program of actions, that is derived from a planning document (the park protection plan and other sectoral plans, as the plan for public use).

2) A budget to fund the activities that may come from the site’s own funds or from oth-er sources.

3) Staff working in the field and usually in a central structure that guarantees the exe-cution of the program and the implementation of the budget.

In order to make the creation of a protected area,effective, it is necessary to have the management commitment of the administration. If it is not guaranteed, it is better not to create the area and leave it unknown.

Regarding tourism, these instruments are solidified in a specific program of actions, that, in an ideal situation, would come from a plan of public use or tourist use, a budget for these activities and some staff dedicated to this field, either full or part-time, that can come from its own management staff or from other companies or entities, with which there are arrangements, agreements or contracts. This aspect will be addressed in chapter five.

In this program of tourism activities is included a set of subprograms related to the deployment of infrastructure, facilities and public and private services that are offered to the tourists. It is, in any case, the responsibility of the administration which has de-clared a protected area and that assumes the responsibility of its management, to provide it with minimal services and facilities. Generally it has been considered that these services are: an access road for vehicles, an information centre, and minimum signaling with a marked trail. The degree of development of these services will depend of many factors: the capacity of management / investment of the administration, the number of visitors, the location of the protected area or the implication of the private sector, among other questions. The next chapter considers, in some detail, all types of infrastructure, facilities and services for the tourist use.

Finally, tourism services and products in protected natural areas will as far as possible cater for people with disabilities who should have the opportunity to visit them. Hence



the public administration responsible for managing a protected natural area will seek to ensure that its services and facilities are as accessible as possible. It will have to ad-dress the undeniable physical problems of access to the environment and come up with creative, practical and reasonable solutions.

117

4. Treatment of natural areas as a tourist resource: infrastructures, facilities and services

4.1 The infrastructures of mobility: mobility as a planning tool

Mobility is one of the main elements in the tourism analysis of natural areas. In fact is a very important component of any tourism destination. Mobility is closely related to accessibility and in the case of protected areas, this is also a key aspect in the balance between tourism development and conservation of natural values. For this reason, the managers of parks are using the regulation of mobility as a powerful tool for tourism planning in protected areas.

The ideal mobility model of a park depends on its size and other characteristics. A park may be accessible by private car or public transport, with a good inner network of foot-paths, or trails for bicycles or horses, but with limitations to move freely with motorized vehicles.

Thus, when discussing mobility, it is necessary to take decisions with regard to the access or main accesses of the park, with secondary accesses and peripheral roads, and, especially, with the network of inner paths.

The main accesses

The majority of protected spaces and, obviously, those that have a tourist use, have one or more main accesses that allow motorized vehicles to arrive. They usually bene-fit from roads of the general network or from the paved roads that go out of this net-work. Often the administration of the parks do not have the competence and responsi-bility for managing these roads, but rather depend on other government departments devoted to general infrastructure.

Only the protected areas located in remote and isolated areas are not accessible to motorized vehicles. They are parks and reserves which virtually don’t have any tourist use. Therefore, we should consider the existence of such access roads to the park as a precondition for it to be considered a real tourist attraction.

Although the park managers cannot directly make decisions about these roads, is very convenient reaching agreements with the departments that manage them, so that, in

Treatment of natural areas as a tourist resource: infrastructures, facilities and services | 118

the surroundings and in the access to the park, the road has a treatment special to convey the message that we are approaching a specially protected area. This is accom-plished though speed limits, caution signs to prevent accidents with wildlife, or the perception of a careful treatment of the landscape. These are additional to the signaling of park access. All these elements are important not only for the purpose of conserva-tion but also as a sign of quality ecotourism.

Internal Mobility

The possibility of walking and hiking is one of the main attractions of the natural areas. So one of the most valued infrastructures by the visitors is the existence of a good network of paths. Usually the natural areas have previously existing paths and that they have remained opened for different reasons: hunting trails, paths that cross the park, joining villages, roads for forestry or agricultural work, and hiking trails that lead to significant sites (peaks, waterfalls, beaches, etc.). From this physical reality, park managers have to decide what paths offer to the visitors and, therefore, they must define the network of the park’s footpaths, including some of the existing paths and, sometimes, some new trails. The definition of this network should take into consider-ation the following criteria:

• It will exclude or will limit the maximum number of paths that cross zones of strict protection, with flora and fauna vulnerable and sensitive to human presence.

• It will try to offer a varied set of paths of different length and difficulty that are suitable for different types of users: families, hikers, naturalists, cyclists or horse riders.

• It will try to ensure the trails for walkers do not match up with the paths for bicycles and horses, and if they do it, it will always prioritize the people who walk.

• If the characteristics of the natural space permit, it will be possible to define a network of roads passable at low speed for motor vehicles.

• It would be convenient that the starting point of the path coincide with a facility of the park (parking, picnic area, information centre or other).

Main access road in Death Valley National Park (USA)Pict: Elia Soler

• There are, also, interesting paths that go out of the villages of the periphery and allow a visit of the park, on foot, with bicycle or by horse.

• The trails will pass through pleasant scenery and they will lead to attractive places which justify the existence of the path: peaks of mountains, rivers and waterfalls, viewpoints, forests, spectacular scenery and elements of the historical and architec-tural heritage.

Regarding the physical characteristics of the roads, we must keep in mind:

• The layout of the paths will be suitable for the traffic on foot, without branches of trees or rocks that prevent its passage. The ideal width will provide room for two people walking comfortably side-by-side, but no more.

• It is recommended that paths fit for tourists riding bikes or horses to have a mini-mum width of three meters and not very steep slopes.

• The trails must be marked at its beginning and throughout its layout (the character-istics of the signals are discussed in the following section).

• The trails and paths should have the necessary elements to guarantee the safety of users in those places where, besides from the own difficulties of the path, other risks can take place. This may mean the construction of small bridges, handrails, wooden steps or security installations in vertical places.

• In addition to other distinctions, the paths will be usually identified with the name of the site where they arrive or of the places where they pass. Sometimes, they will invent names with an aim clearly ‘commercial’ (‘the path of the quetzal,’ the ‘way of the bandits’, etc.).

• The park management must ensure the maintenance and cleaning of the paths net-work, either directly or through contracts or agreements with other entities.

Access controlled with barrier. Montseny Natural Park. Pict: XPN Archive

Internal motorized mobility (Bach Ma National Park, Vietnam). Pict: Jordi Soler



The peripheral roads and the scenic roads

Sometimes, in the natural protected areas some roads have scenic value. So, the roads surrounding the park and especially the roads that run through the high places, within or outside the protected area, might allow panoramic views very attractives for tourists. In such cases, we should equip the road with facilities, like car parks, viewpoints, picnic areas and signs that allow the public to understand the landscape, and so it can be seen with ease from the vehicle. The ‘scenic drives’ and ‘road trips’ through the Great Smoky Mountains National Park (USA) are a good example.

4.2 The signaling

Good signaling is a very important element for the quality of the tourist offer. Signaling provides information and adds security for tourists. In the case of protected areas, the importance of signals is two-fold, because in addition to usual features, it identifies a specially protected area, with special rules inside.

The signaling is, then, an infrastructure of the park that, in the first place, allows recog-nition of its boundaries. Thus, we can differentiate between external signaling and inner signaling.

The signaling of the protected areas fulfils the following functions:

• Informative: to identify the geographic location of natural sites, monuments or facilities and to guide visitors in the protected area.

• Legislation: communicating the rules and regulations that they apply within the park.

• Interpretation: explaining the natural and cultural values of the protected area.

Paths with elements to guarantee users’ safety. Montseny Natural Park. Pict: XPN Archive

Path with a wooden walkway. Serra del Cadí - Moixeró Natural Park. Pict: Jordi Soler

Informative signaling

The first purpose of the external informative signaling is to orient the visitors to the park’s main accesses. It is very important that, along the general network of roads, we find the necessary signals to indicate to the vehicles the access to the natural protected area. These posters usually are adapted to the design rules of the road, but sometimes they add graphic elements (pictures, maps, logos) that represent the values of the park.

Apart from the signs that point to the direction in which the park is located, it is very important that the signaling indicates the entrance to the park. This is the sign that in-forms you that you are crossing a ‘border’, the border of a natural special area. In this case, the design should be what applies throughout the entire park. Additionally, this type of entrance poster usually identifies the administration that has the responsibility for managing the protected area.

The entrance signaling: «Welcome to the Park». Pict: XPN Archive

Signaling of places: Badwater basin in Death Valley National Park (USA). Pict: Jordi Soler

The Park entrance: the name.Pict: XPN Archive

The signaling of directions. Yellow letters on wood, the classic signs exported from the United States to Costa Rica.Pict: Jordi Soler



Inside the park we can find two types of informative signaling: that which identifies the locations and that which provides correct directions:

• The signaling of places: these are signs that inform the name of sites that may be of interest for visitors, perhaps little villages, geographic features (rivers, lakes, caves, forests, etc.), monuments and historical remains, and public or private faci-lities for tourism.

• The signaling of directions: these posters are basic elements to guide trips, on foot or by other means, within the park. They generally indicate the distance in kilome-tres or sometimes, for the benefit of walking tours, with units time (hours and minu-tes). These signals can also incorporate maps, with an indication of the point where they are located in order to orient the visitors.

In the informative signaling, the signaling of paths deserves a specific section.

The signaling of paths

The trails for walks and excursions are, as already mentioned, one of the basic elements of tourist offer in parks and reserves. The signaling of these pathways is essential to allow visitors to use them freely, independently and safely. Conversely, the park managers won’t install signals along the trails they want to exclude from the tourism or when they want to promote them exclusively as guided tours.

The first poster to be considered should indicate the start of the path. This sign shall contain basic information that the visitor should know before starting to walk:

• The name of the path and any other identification (colour or graphic image).

• The difficulty (usually in three grades: low, medium or high), length and duration.

• The height in meters (when it is a significant information).

• The type of path: linear, if one returns along the same path, or circular, if it is a circuit.

• Any other important information: indications of security, interesting places to be found, sources, facilities, connections to other trails or recommendations.

• Often, it is useful that the poster reproduce a map or sketch of the path.

• When it comes to longer paths, it should mark a stage that can reasonably be done in a day’s walk.

Obviously the starting signal should have suitable dimensions. However, the signaling of the trail should be done with lighter elements: milestones or small posters. It is necessary to mark the trail, especially in those crossroads where travellers might have doubts. Also it is advisable to place milestones for confirmation of the proper direction, avoiding any long distances without signaling, in order to reinforce the feeling of security of the users.

However, the use of technological devices (GPS browsers, mobile phone applications, etc.) which enable users to largely do without signage is becoming more widespread and this will enable administrations to significantly reduce its presence on the ground. Nevertheless, this also introduces a factor that may conflict with protection of the nat-

ural area when these devices also make it possible to do without the trail. It should be borne in mind that paths lead to increased visitor numbers and are, as noted above, an instrument for regulation.

Signaling of regulations

The normative signaling is what provides information on prohibitions, restrictions or recommendations that come from the rules of protection of the protected area. Usual-ly posters are images that graphically represent the most common general rules: the prohibition of throwing garbage and lighting fire outdoors, or the prohibition of harming the flora and disturbing wildlife. This type of sign serves also to indicate the roads closed to motor vehicles and all other permanent or temporary regulations that it are necessary to communicate to the visitors. Sometimes, in order to strengthen the rules, the poster includes the reference of the penalty, should there be any infraction.

Signaling of rules.Pict: XPN Archive

Interpretative signaling (Death Valley NP, USA). Pict: Jordi Soler

Signaling of paths. Pict: XPN Archive

The start of the path. Pict: XPN Archive



Without a regulatory nature, this signal is also used to convey to visitors a set of rec-ommendations, related to the natural environment and cultural heritage and with the prevention of risks and accidents.

Interpretative signaling

As mentioned in previous sections, the tourists that visit natural areas or sites of cultur-al heritage require more complete information, not only directional or to identify the place, but also that which helps them to better understand and comprehend what they are seeing. This is a feature of ecotourism, and, also, of the signaling of the parks and reserves.

The interpretive posters should be attractive, with a predominance of images over text, and should be useful to help identify species of flora so as to understand a more com-plex landscape or panoramic view. A good example of this are the signs located in viewpoints that identify the elements of a panoramic view.

The importance of design aspects

The parks signaling is very important as an element of information, certainly, not only because it can identify the Administration that manages this area but, at the same time, it can transmit to the visitors a message of order, control, quality and safety. In order that the signaling, apart from providing information, transmits these other values, there needs to be a uniform design that identifies the protected area and the administration that man-ages it, combining colours, graphics and corporate images. This homogeneity can be on a national scale as well as a local scale of each protected area.

When there is an administration that is responsible for the management of a set of parks and reserves, it seems advisable to design the signaling with elements that identify each of the parks within the entire set, with colours and graphics,. This should be compiled in a graphic handbook of signaling.

Regarding the technical aspects of the design, the following conditions should be con-sidered:

• This signaling is placed on natural areas, therefore it is necessary to find a balance between efficiency of information and minimum visual impact: consequently the size of the posters will be adequate but not too big and the colours will be adapted to the landscape, but without being so camouflaged as to make the communication difficult.

• Natural areas must have sufficient signaling, but it is necessary to avoid an excess of signaling. Other media (publications, maps, website) can allow to reduce posters.

• The materials must also be suitable to be implemented in the natural environment. Wood is one of the most commonly used materials, especially in the signal pole, although in some cases, the signal is metallic.

• The materials and the design should allow for simple installation and must facilitate maintenance activities. It is important to remember that often the signals are locat-ed in places where you cannot arrive with a motorised vehicle.

• Including all these items should enhance accessibility for people with disabilities.

4.3 The tourist facilities or equipments for public use

The network of paths and the signaling can be considered basic tourist infrastruc-ture, even in natural areas and other ecotourism destinations. However, any destina-tion must have a set of facilities, which are buildings that provide services that tour-ists need and demand. In the case of natural protected areas, often the most characteristic facilities of the tourist offer are located on the periphery and they benefit from the existence of these natural areas, which are the main attraction for their customers.

Usually, therefore, around the natural protected areas, the main tourist facilities are developed (e.g hotels, campsites and restaurants, which are usually privately owned.) However, within some protected areas there may also be accommodation and restau-rant facilities, when the park rules allow it, generally in existing buildings and with some limitations in the amount of establishments, such as in the size and style of the buildings.

Moreover, there are a number of tourist facilities, which are not economically profita-ble because they provide free or low-price services, that do not allow the amortization of investments that have been made for its creation. They are information centres, picnic areas, camp sites, shelters or hostels for hikers and educational and cultural facilities. These types of facilities are generally public or heavily subsidized. That is, they are facilities that, without the investment of public administrations (national, re-gional or local), would not exist.

Elements adapted for blind users (Garraf Natural Park, Spain). Pict: Josep Melero (XPN Archive)

Elements adapted for blind users (Garraf Natural Park, Spain).Pict: Josep Melero (XPN Archive)



There is some agreement in considering that a protected natural area, in order to have a certain capacity to receive tourists, must have a minimum amount of facilities and infrastructure to host them: the signaling of the main entrance, a path marked, an infor-mation centre and a visitor reception area.

Below are the different types of tourist facilities that a protected area may have inside or around it. They exist because the park has either been driven by private enterprise in the case of private facilities, or has been endowed by governments, in the case of the public establishments.

The visitor centres: centres and points of information

The purpose of the visitor centres is the reception of tourists, in order to provide them with the information needed to guide their visit. The information service is free and therefore, if it is not associated with other activities that allow economic gains, is public. There is a wide variety of visitor centres: from small wooden huts to much more devel-oped facilities with a varied offer of resources. In general, all the centres offer, with means more or less simple or sophisticated, some kind of interpretation of the natural and cultural values of the park.

Ideally, a visitor centre should be located in the main access of a protected natural area, with the aim that tourists receive suitable information before entering the park to plan and successfuly direct their visit according to their expectations. It shows them the resources offered by the protected area and also the rules of protection.

While each protected area’s physical and/or administrative conditions can make this easier or harder, it is very important that the configuration of the access or main access-es of a natural protected area (what we call the entrance of the park) has an access road, adapted to the landscape, with the suitable signaling and a visitor centre that usually has a permanent exhibition that briefly explains the set of characteristics and values of the protected area. All of this is called «the gate of the park». In some parks, the presence of an arc or a monumental gate, such as in Yellowstone, reinforce this idea. Obviously, in those protected areas with controlled access and payment of entry fees, this idea appears clearly identified. However, this does not exclude the desirabil-ity of adding elements to complete this image and to give a quality reception, which makes a visitor centre is undoubtedly one of the most significant features of an en-trance area.

Apart from the entrance, the natural areas may have information centres in different places inside its surroundings. Usually they are located where there are attractive re-sources that attract large numbers of visitors (lakes, rivers, spectacular scenery, forests, historic and cultural elements, etc.). They are also located where the park administra-tion wants to generate a new offer. Often, for example, these facilities are located as starting points for trails or guided tours. It is also advisable to place these establish-ments of information in the urban cores of the major municipalities that are around the park, especially those places with tourist traffic.

In a very general way, we can establish a difference between A) those facilities that offer an information service with personal customer service while adding other ele-ments such as permanent exhibitions, audio-visual, products sale, bar service or other services (in this case they receive different names such as ‘visitor centre’, ‘information centre’ or ‘interpretation centre’) and B) those which are more simple, where basically the only service offered is information that can be given by staff or other means (post-ers, brochures, interactive screens) and, at most, they include lightweight elements of interpretation (signaling elements). In this case, they are usually called ‘information points. Sometimes these information points are located as a service within other facil-ities, inside or outside the park, within museums, within bus or train stations, service areas of roads, etc.

The visitor centre: the gate of the park (Death Valley NP, EUA). Pict: Jordi Soler

The visitor centre: the gate of the park (Montseny, Natural Park).Pict: XPN Archive

Information point (Death Valley NP, USA). Pict: Jordi Soler

Information point (Montseny Natural Park).Pict: XPN Archive



The lightweight facilities

The parks, due to their own condition of areas not modified by man, are obviously not the best places to develop large facilities or infrastructure. When it comes to protected areas, often the protection rules limit or prohibit this kind of intervention. However, within these areas a set of certain «light» facilities can be developed. They are called ‘light’ because they do not require major projects nor major modifications of the envi-ronment, but, conversely, can contribute mightily to improve the quality of the tourism and to regulate visits. The following describes the most usual:

Parking Areas

These are areas associated with the road network, which may or may not be paved, and that allow cars to be parked in an orderly way, thus avoiding the impact produced by cars parked arbitrarily around the roads and paths, which can damage the envi-ronment (deterioration of the vegetation) as well as hinder the movement of other vehicles. It is recommended to have proper signaling and incorporate some element of information or interpretative signs of the park.

Viewpoints

Viewpoints can be placed in those points where you can enjoy the panoramic con-templation of spectacular scenery and/or the attractive elements of the heritage of the park. It is necessary to incorporate interpretive signaling, usually a signal with text and images to identify and explain what you are watching. Often these facilities are associated with a parking area and they incorporate elements of protection, such as handrails, because usually they are located in higher points, overlooking a vista. As already mentioned, these can be built with minimal work, although in some places,

Parking area (Montseny Natural Park).Pict: XPN Archive

Parking area (Death Valley NP).Pict: Jordi Soler

we can find viewpoints that have required more complex and costly intervention, for example the famous viewpoint overhanging the Great Canyon.

Wildlife Observatories

The observation of fauna is usually made at a closer distance than the contemplation of scenery from viewpoints. This feature and the need to hide the observer in order to not frighten the animals, has often predicated the building of simple structures, usually of wood or other materials adapted to the natural environment, with the openings (‘win-dows’) needed to see the wildlife. Sometimes they rise a few feet from the floor and in all cases, must incorporate elements of interpretation, as with the viewpoints, that ex-plain what they are seeing. For the observation of certain species, the wildlife observa-tories can be combined with viewpoints, as with the viewpoint of the gorges of the Tarn, observatory of vultures of the Regional Natural Park of Grands Causses, both in the French Massif Central.

Leisure areas

These are often called «picnic areas». They are rest areas for visitors, who can make a cold meal or a hot meal when there are barbecues. They must have tables and benches, usually of wood, and is very convenient that they include, where it is possible, a source of water and toilets. Like in the case of the parking areas, you should add some infor-mation elements or interpretative signaling of the park. When there are barbecues is very important to consider measures to prevent forest fires (protection against sparks).

When a picnic area has been built, it is essential to ensure its maintenance and cleaning. Otherwise, there is a danger that the area will deteriorate quickly. Sometimes, these ar-eas include a bar, which is generally managed through a private company. In this case, the cleaning and maintenance of facilities shall be the responsibility of this company.

Viewpoint with an interpretative sign (Montseny Natural Park). Pict: Jordi Soler

Viewpoint (Death Valley NP).Pict: Jordi Soler



Camping areas and campsites

Accommodation in tents or in small wooden cabins offers closer contact with nature. It is therefore one of the means of accommodation preferred by the ecotourists and vis-itors of natural areas. Often in some protected areas, free camping is regulated and limited only to large excursions that are forced to spend the night outdoors. In other areas, camping can be practiced freely.

In this section, we cover camping that is practiced in an organized manner and in the places prepared to do it: basically camping areas and campsites.

The campsites are a kind of tourist accommodation very common in most destinations. They offer suitable and defined places to pitch tents and/or park caravans. In recent years they have been incorporated with more stronger, fixed installations or small huts: wooden cabins or bungalows and ‘mobile homes’. They are classified into several cat-egories, depending on the extent and variety of their services. In any case, they should have sanitary services, with bathrooms, showers and water points for washing clothes and utensils and a reception area, which can serve also as a meeting place or point of sale for groceries.

However, the campsites can offer a much larger set of services: sports and games ar-eas, swimming pools, recreation halls, supermarkets, restaurants, etc. In the case of campsites placed in the interior of the park, if its rules permit, or around a protected natural area, as well as in the ecotourism destinations in general, it is necessary to avoid big campsites with all kinds of services that produce an important impact in the territory. Instead, we must install smaller campsites, with suitable services, integrated into the landscape, without sacrificing, however, the quality and the comfort. All camp-sites must be accessible by car.

Camping areas, on the other hand, are lighter facilities, more appropriate for backpack-ers, hikers and youth groups, and they are not accessible by car. They have the basic services: delimited areas, water supply and toilets. The access may be free or on the condition of a previous control and subject or not the payment of fees. Because of its

Leisure area. Pict: XPN Archive

Leisure area. Pict: XPN Archive

low environmental impact, these facilities seem the most suitable within protected are-as, whereas the conventional campsites tend to be located at the periphery. Certainly there are a wide variety of situations in the different parks and countries, depending on many circumstances, such legal aspects such as the regulations of the protected area, or the purely physical aspects, such as extension.

Generally, the campsites are traditional tourist facilities that produce economic benefits and, therefore, belong to the private sector. Conversely, camping areas or camp-grounds offer a free or low cost service, are hardly economically profitable, and there-fore correspond to the public sector.

Hotels, rural lodgings, hostels, shelters and restaurants

The buildings involved in the accommodation and restoration are the basic tourist facilities. They are found in all tourist destinations in traditional forms and their ability and quality is one of the main elements of any tourist market offer, and obviously in-cluded the case of ecotourism destinations and natural areas. As with campsites, accommodations such as hotels, apartments and restaurants are usually placed around, not inside, the protected area. In fact, because the characteristics of the ec-otourist offer as well as their own regulations in protected areas, the tourist accom-modation and the restaurants are located usually at the periphery and when they are inside the natural areas, their growth must be limited and their style adapted to be compatible with both the conservation of the environment and of the expectations of the customers. To this end, small businesses with an efficient environmental manage-ment and with high standards in service quality possess the perfect combination for success.

Campsite. Montnegre i el Corredor Park (Barcelona).Pict: XPN Archive



Rural accommodation, which takes advantage of traditional rural buildings and some-times allows coexistence with the families that inhabit them, is a form of tourist accom-modation that has experienced considerable growth the past two decades and is well adapted to the conditions that a tourist establishment in a natural area must have.

There also exists a type of accommodation that is probably easier to find in a natural environment or within a protected area: hostels and shelters. Hostels are low-cost ac-commodation, designed for hikers or youth groups and have bedrooms, usually shared, and cooking facilities. The shelters have the same features as hostels, but they are often located in inaccessible places such as high mountains, and are reserved for hik-ers and mountaineers who perform the most demanding physical activities. Hostels are generally accessible to motor vehicles, while shelters usually are not.

As mentioned in the campsites section, traditional tourist establishments are, in most cases, private owned businesses. However, hostels and shelters, which often are not economically profitable, are public services or they receive substantial subsidies and financial assistance from the government to guarantee their existence. If they are linked to a protected natural area or form part of its public facilities, it would be advisable that they include information elements of the park, in shape of posters, maps or publica-tions. Often in these facilities there are organized activities of knowledge and discovery the natural area, such as guided tours.

Museums, cultural and educational centres

As already noted, a characteristic that defines the tourist offer in natural areas and the practice of ecotourism in general is that the value of interpretation is added to the in-formation. That is, the explanation desired by tourists in order to understand natural and cultural values.

When we discussed the signaling and the facilities, we have highlighted the importance of incorporating elements of interpretation, generally simple, in the shape of posters or through sets of panels. The visitor centre, located, if possible, at the main entrance (‘the gate of the park’), provides a comprehensive explanation of the protected area. How-ever, many protected natural areas or ecotourist destinations have additional features that offer more in-depth explanations about one or more of the elements of natural and cultural heritage. There are those that, in a generic way, can denominate cultural cen-tres or, also, in some places, centres of thematic interpretation (e.g, «the house of the water», «the study centre of the jungle» or «the glaciers centre», among many others).

In many cases, these cultural centres are very similar to the concept of museum, or, even more, of the ecomuseum. The idea of ecomuseum appeared in France in 1971, when Hugues de Varine-Bohan, director of ICOM (‘International Council of Museums’), first used this term to the General Conference of this organization held in Grenoble, searching for a word to overcome the classical concept of a museum devoted to ex-hibit collections with a ‘universal vocation’ and often independent of the physical and cultural reality of the place where is located.

Since its birth, the concept of ecomuseum has spread everywhere, sometimes with other names and with very different contents. However there are a series of features that can define a ecomuseum:

• First, the ecomuseum is firmly rooted in the land where it is located, explains ‘in situ’ the natural and cultural values of this territory and in this sense, is a place of syn-thesis between the natural sciences and social sciences.

• Usually ecomuseums draw on the existing buildings not only as physical support for their facilities, but also and especially as part of their communicative content.

• Ecomuseums are designed not only as a cultural resource for the enjoyment and education of visitors or tourists. They are primarily a cultural resource in order that the communities of the territory can identify their history and their culture; it is then a tool to strengthen the peoples’ identity.

• Ecomuseums surpass the four walls of their buildings, and often extend over the territory as they explain and place value on many elements of the landscape. Often these are small buildings or remains of ethnographic value that, in whole, form a kind museum of the territory.

• Ecomuseums are expected to be dynamic, dedicated not only to preserve and exp-lain the facts and the remains of the past, but also primarily devoted to be a living centre; dynamic and dedicated to education and research, and that takes profit from, as the main instrument, the participation of the community.

In the words of another of the «fathers» of this concept, Georges Henri Rivière, ecomu-seums are «a mirror, where the population contemplates themselves to be recognized, where seeks an explanation of the territory where is rooted... A mirror that the popula-tion offer for their guests in order to get a better understanding, with respect to their work, to their ways of behaviour and to their privacy».3

3. «Imágenes del ecomuseo». Museum, n. 148, vol. XXXVII, n. 4, 1985. UNESCO, Paris.

Cultural center inside an ancient, restored great house (Sant Llorenç Natural Park, Spain)Pict: Josep Melero (XPN Archive)



By examining features that allow us to define not only the ecomuseums, but also other cultural facilities, with different names but with similar content and objectives, it is clear that when we speak of cultural facilities in protected natural areas, we refer mainly to these types of cultural facilities. In fact the first ecomuseums in France were born in the natural regional parks, which had begun to develop shortly before.

The location of these cultural facilities, inside or outside of protected areas, depends on the presence of traditional buildings, with cultural value, that can accommodate them. Often the creation of these types of facilities has allowed the recovery and restoration of these buildings. Sometimes they have been rebuilt mimicking the tradi-tional style, but certainly this is the least recommended option if it can be avoided.

The cultural facilities fulfil an important educational function, and sometimes have ed-ucational programs geared to different types of visitors, but some protected areas have facilities dedicated exclusively to providing educational programs for schools, for groups of students at different levels, for youth associations, or even for adults, with the possibility of accommodation or not. Its main aim is to use the natural area as an edu-cational resource so that students become aware of environmental issues and the im-portance of maintaining a balanced and respectful relationship with nature. They may have different names such as ‘Nature School’, ‘classroom of nature,’ ‘forest schools’, ‘Sea School’, etc.

The natural areas are also ideal places for scientific research, especially in the fields of ecology and biology, as in the anthropology and ethnography. In some cases, this is the main purpose of their protection. For this reason, some parks and reserves have research centres, sometimes driven by universities and scientific organizations. It is, in these cases, a scientific use and not a tourist use, as has been defined in these pages.

Ethnographic centre: exhibition of cowbells (Montseny Biosphere Reserve). Pict: Josep Melero (XPN Archive)

Ethnographic museum, Arbúcies (Montseny BR).Pict: XPN Archive

The sale of own products: the merchandising

«Souvenir» is a word of French origin that has a universal meaning to define a concept closely linked to tourism. A «souvenir» is any object designed to be bought by tourists, who wish to return to their homes with a material memory of their holidays. So, around tourist destinations, an economic sector develops that produces and sells these ob-jects, which cover an infinite variety, from authentic local crafts products, to products of poor quality and low cost, that convey an banal image, standardized and often quite distant from the culture and traditions of where they go on sale and, in a global world, in many cases, they are made in countries many kilometers away.

Thus, a lot of ‘souvenirs’ that we find in many shops, and in many tourist destinations around the world, distort the original concept of memory of a place visited. Obviously these type of «souvenirs» are not, in the least, suitable to a natural area, because they contradict the principle of authenticity which, as we have already pointed out, is one which should inspire the ecotourist offer.

However, visitors of natural protected areas, as with tourists in general, want to take home these souvenirs. This is a service often offered by the shops that are in many parks and reserves around the world, usually in the visitor centres or in some cultural facilities. We must be very careful, however, when selecting products and suppliers in order to safeguard quality and authenticity. In doing so, these shops are a good way of marketing the products of local artisans.

«Merchandising» is a term that comes from the marketing, as does «branding» which defines the set of products that are generated around a product or service, even though they may have no direct relation to the goods or services that this brand offers (e.g., a cap with a soft drink brand). The strongest and most established brands in the market, easily identifiable as consumer goods as of services, develop the most successful quantity and variety of merchandising products

As noted in previous chapters, tourist destinations can become brands that consumers, in this case the tourists, link with a set of expectations. The natural protected areas can certainly be a brand. In fact, national parks or nature reserves are a brand. Consequent-ly, a protected area can benefit from the association of two brands, the brand that provides its category of protection, «national park» for example, and what stems from its geographical location, for example, «Los Glaciares» in Argentina. The first evokes in the traveller a place with well-preserved nature, with services for visitors and environ-mentally friendly practices. The second evokes the wild and icy landscape of Patago-nian Argentina. The combination definitely works.

Thus, in general, visitors ask for products associated with the brand of a park or of a system of protected areas. They can be very diverse but can never be inconsistent with the value of the brand; it makes no sense to associate a park with the sale of firearms, golf sticks or packages of tobacco, but we can buy in the «park shop» a wide variety of products, whether or not related to the activities that can be per-formed inside: T-shirts, hats, stuffed animals, pencils, notebooks, jackets, key chains, backpacks, raincoats, small reproductions of wood or clay and many others. The



difference between «souvenir» and product of «merchandising» is very subtle and often nonexistent. A «souvenir» is always a way to evoke the place of its origin; if it does reproduce the brand (a graphic image with or without text) it becomes a mer-chandising product.

Within these products must obviously be included all the publications and audiovisual productions directly related to the park or in general with the natural and cultural values of the landscape, the protection of the environment and the activities to be carried out. The list can be extended again: maps, guides, photo books, books on geography, ge-ology, botany, zoology, ethnography and history related to the park and its surround-ings, handbooks for nature discovery, handbooks for hiking, collections of images, videos, music, recordings of natural sounds, etc.

Food products require a specific treatment. These products are in high demand, but in order to satisfy the expectations of buyers and the philosophy of protected areas, they must meet the conditions of authenticity and closeness and they must have a natural origin. This means that they have to be agricultural products or from first processing, made in the park or around it (sometimes from other similar origins) with ecological agriculture and livestock techniques. These will be, then, small productions but with high quality and very esteemed for the buyers that, in general, will be able to pay high-er prices than they would pay for similar food products at home.

Again we must stress the important benefits of the production and marketing of all these products upon local economies, creating jobs and business opportunities and generating additional revenues to those that are coming from the primary sector and from first processing and to those that provide directly to the tourism sector. So the managers of a protected area or of the promotion of a tourist destination must ensure that these products meet these conditions, together with the already mentioned au-thenticity and natural origin, when they select products or grant the exploitation rights of the brand.

The sale of own products: outdoor market.Pict: FUSIC Archive

The sale of handcraft products: outdoor market. Pict: FUSIC Archive

4.4 The tourist services

These facilities, which have been studied in previous sections, provide a wide range of services to their customers, which constitute a fundamental part of tourism services, also called, in the natural protected areas, services for public use. They also refer to services associated with buildings or facilities (equipment). But there are some services that are provided without being associated with tourist facilities, often linked with the existence of infrastructures.

Following is a summary analysis of these types of services, which should be found in a natural protected area or, in general, in ecotourism destinations.

Information and communication: strategies and means

Information, via different media, is generally a public service assumed by the adminis-tration of a natural protected area or the tourist administration of a destination. This is the main function of information facilities, which have been already discussed in the previous section. There is also the possibility of offering a personalized information service through the presence of information staff in certain places and certain seasons of the year. This is a resource used by some protected areas and by certain ecotourism destinations to reinforce the information in those places at the required moments. The information staff must be easily identified and must take an active attitude of offering service to visitors.

But there are other media, to be analyzed briefly below, such as publications or the use of new technologies to provide information to tourists, either while making their visit or beforehande, while planning it. However, the contents of the information, that is the message that we want to deliver to the visitors, is more important than the means.

The contents of the messages, the use of different media and their distribution in time and space must be defined in a communication strategy that will meet the goals of the protected area’s administration or of the organization responsible for promoting an ec-otourism destination. Obviously these goals, apart of the truthfulness that any informa-tion should be based on, should be consistent with the main feature of this type of tourist offer: the conservation of natural and cultural values that are offered as an object of tourist consumption, in a respectful way, compatible with its preservation. From this fundamental aim, the strategy will allow us to identify both the general and the specific contents, the different recipients, the problems that communication can help to resolve and, finally, the design of products and advertising campaigns.

The publications

Paper editions have been always the most used means to inform visitors and, at the same time, to advertise a tourist destination. Despite the increased use of other means associated with the new technologies, paper remains a very important tool,



possibly because it has a certain permanence, which allows you to keep it and turn it into a kind of memory of the visited place, a true «souvenir».

Tourists, when they reach a tourist information office or an information centre of a natural protected area, expect to find some brochure or map that has an attractive design, a number of pictures, the necessary practical indications, and, if they want to deepen heir knowledge of the place that have visited or plan to visit a bit more, they hope to find a book that widens the information received and that can occupies a place in their home library. Moreover, the managers of protected areas also use print-ed material to support specific information campaigns, with the publication of bro-chures containing recommendations, advice or instructions for visitors.

In the same way that we consider the existence of minimum signaling, a footpath and an information centre to be the minimum endowment of a natural area, any park or reserve should have what we call the basic catalogue of publications:

• An informative brochure, aimed at the general public, with basic information about the natural and cultural heritage of the park, a summary of the protection rules, and general recommendations relating to safety, services offered and a map or sketch.

• A topographic map to the appropriate scale with an indication of facilities, paths, roads, geographic locations, and especially with the trails of the park.

• Brochures to promote cultural programs and activities (e.g., an ecomuseum, a trav-elling exhibition, a self-guided trail or an educational program aimed at schools), or to provide information at specific places or at certain times (for example, fire pre-vention, safety standards to visit certain sites or information about the regulation of access).

Publications: brochure of a traveling exhibition. Pict: GSEN Archive

Publications: basic informative brochure. Pict: GSEN Archive

• The park guide, a portable format book that develops in a wider way the general contents that appear on the informative brochure: the physical and cultural features of the protected area, the park management and protection rules and, especially, the facilities and services. It must be a pleasant edition and easily readable, with a predominance of illustrations and maps and the text organized in many sections, albeit brief.

Certainly, a natural area that has these publications may offer visitors a good catalogue. But the catalogue can be completed with many additional publications: thematic post-ers, mural maps, prestige books with high-quality pictures and literary texts, scientific editions, thematic papers on the topics of greatest interest and audiovisual editions. Obviously, a very important part of these publications does not necessarily have to be edited by the Park administration. On the contrary, it is reasonable to think that these publications come from a private publishing initiative.

In any case, going back to what should be the minimum amount of publications for promotion and information of a protected area or ecotourism destination, we think that there should be, at least, an informative brochure. A very interesting initiative that some natural areas have been carried out successfully is publishing a magazine of informa-tion for visitors and for the population of the surroundings.

The use of new technologies: webs and social networks

During recent years, the utilisation of the new technologies of the information has made significant strides, thanks to the universal connections and navigation of Internet. More and more tourists are continuously programing their holidays and visits, sometimes, through a previous decision about their destination and other times, using the research for internet to decide their voyages.

In this sense, protected areas and ecotourism destinations in general cannot do without a website, because it is a basic tool for the promotion of tourism and for communica-tion with visitors. It is recommended that this individual site be included in the website of a national or regional system of parks and natural areas. Note the website discussed here is designed and managed by the public administration responsible for managing protected areas and promoting ecotourism destinations, apart from those that could made by private operators.

These websites should be attractive, with the utilisation of images and videos, They should be easy to navigate, so that the user can access the information in a clear and simple way, especially everything that relates to the offer of facilities and services. It is essential to ensure the maintenance of information in the web, in order to not lose this media’s great advantage: immediacy and continual updating. Without these conditions, the website is just a brochure or a guide that appears on a screen. Therefore it is im-portant that, apart from updating the information, these websites include a news sec-tion that, apart from its own interest, contributes to reinforce this perception of real-time activity.



At present, the web’s advance towards the design of increasingly interactive corporate websites, allow for sites where users can view administrative procedures, provide opin-ions or suggestions or complaints and receive answers, download documents or make reservations for accommodation and other services (guided tours, visits to monuments or ecomuseums, passages of public transport, etc.), often through direct connections (links) to other websites.

The fast development of social networks, their extraordinary interactivity and their great dynamism, have led many organizations to also use these platforms to ensure rapid communication with their users (i.e,, visitors or tourists). Finally, in some cases, such as with visits to some museums or exhibitions or trails, the incorporation of technological advances may allow offer services such as audio guides through mobile phone or downloading «tracks» (references) for GPS devices.

The presence in the media

The authorities that manage the protected areas and promote tourism to natural areas should include their presence in mass media (e.g., newspapers, magazines and televi-sion programs) within their communication strategy. This is not obviously to interfere ensure in that the news that occurs in the park and will be dealt with by the media in accordance with their professional approach.

This will ensure that the «news» of those matters that you want delivered to the public, and the subseqent transmission of messaging are coherent with the aims of the organ-isation, regarding the conservation of the natural and cultural heritage and the promo-tion of the sustainable and responsible tourism. This includes information about the most important aspects of managing a natural area such as reports that highlight its values and its response to conflict situations. There should also be self-criticism if need be, because overly monolithic and self-satisfied messages are not credible.

In order to make all this possible, we must have a press office or a team working in this direction and establishing media contacts, in order to provide them news or opportuni-

U.S. National Parks Service website. Tanzania National Parks website.

ties of news and reports and to receive and to properly deal with their requests. Finally, these media will be the ones that, according to their interests, ultimately will decide the content of their information.

The museography

The museography is, in a strict sense, the technology set used to design and operate a museum. In a broader sense, which is currently used, the museography includes the methods and technology involved in all processes of exhibition aimed to display images, text, sounds and objects in order to provide cultural messages to the public, from simple knowledge to the awareness of the displayed values.

In this sense, the museography includes the design of the exhibition contents, its physical support, its production and its installation in a determined place. There may be also an Internet-based virtual museography, but this sections treats of the museography applied to different physical spaces and facilities which are available in a natural area: the eco-museums, the visitor centres, the signaling or the exhibition of audiovisual productions.

Obviously the development of these technologies is based on the availability of spaces, facilities and physical supports that can be used, from the content of an interpretative poster that explains a landscape up to the most sophisticated of the museums. In any event, it is necessary to have always present some fundamental rules:

• Any message allows different levels of reading. We can easily summarize these levels in two groups: an elementary, general-level approach to the subject and a more in-depth level with more developed contents. This can be solved with differ-ent products (the synthetic exhibition of the entrance to the park or the park eco-museum that devotes several rooms), or incorporating two levels of reading in the same product (reading the headlines and the reading of complete paragraphs, with different typographical treatments).

• The transmission of content through images, either static or moving, and other sensory resources, such as natural sounds or music. This clearly clearly to prevail over reading or speech.

• When the aim is to transmit values and attitudes, subliminal communication through the senses is more effective than explicit communication, through explanations (for example, the perception of images of a landscape’s beauty should elicit the desire to preserve it without the need to say this).

• Experience is more effective than contemplation at the time of acquiring knowl-edge. This principle suggests the addition, where it is possible, of interactive ele-ments to the exhibition, allowing visitors to check the truthfulness of a message or do research to suit their interests. But it is necessary be careful in the use of these elements because the «fashion» of interactivity has produced quite a lot of objects, some of which are useless and tedious toys in our museums.

• And finally, a principle that seems obvious, especially in natural areas, but it should be noted: simplicity, in regard to design as well as production. We must avoid big



scenographical productions and complex technological resources, and must use with austerity, if possible, the site’s existing buildings and materials. We must remember that reality always surpasses fiction. It doesn’t make much sense to enclose the visitors a in a projection room, to watch the video of the park, or touring the halls of a museum, entertained in reading of panels or in touch screens, when they have come to see these outdoor facilities such as landscapes, forests, rivers, beaches and monuments.

The guiding

As already noted, hiking is of the most common activities in natural areas, as it provides the possibility for visitors to use different routes to get closer to nature and the cultural values of a park or of an ecotourism destination. Associated with this activity, the ser-vice of guiding exists in many protected areas.

The guided tours allow you to make a route safely and at the same time, to know the best places and landscapes, flora and fauna and historic or architectural remains, which are visited, thanks to information given by the guide.

Demand for guided routes varies: in some natural areas the only alternative may be virtual; but in others this, virtuality is nonexistent; so the demand depends mainly on two factors: the perception of risk or danger and the expectations of knowledge.

The demand of a guide to lead an excursion is directly proportional to the perceived risk by the visitors. On those routes passing through areas that have objective difficul-ties (mountains, deserts, rain forests) or that are long and laborious, the demand of guiding is very high. However, along short well-signaled paths, that allow walking through places without presenting much difficulty, the demand of guiding is very low or nonexistent, or responds to other interests.

A second factor that influences the demand for guided routes is the visitor’s expecta-tion and/or desire to add knowledge to the simple physical and spiritual exercise of the

Museography in Visitors centre (Montseny Natural Park and Biosphere Reserve. Pict: Josep Melero (XPN Archive)

Museography in Visitors centre (Bach Ma National Park, Vietnam).Pict: Jordi Soler

excursion, be it active or contemplative. In this case, the assistance of a guide who knows the way, along with everything that can be seen and known, will meet the ex-pectations of his customers, who pay the activity’s price without any problems, even though they could have taken the tour alone and for free, but without having the expe-rience ensured by the guide. This is especially true in those routes where you can ob-serve wildlife. The number of specimens and diverse species that can be seen and recognized without a guide is usually much lower than what can be achieved with a moderately experienced guide.

A third factor to consider, which is a combination of the previous two, is the distance. The remoteness of the place of origin increases the sense of risk and the desire to re-ceive more information and, therefore, visitors are more predisposed to contract the services of a tourist guide than when the same tourist spend a weekend, for example, somewhere closer to his home.

The guiding service can be public, sometimes park rangers offer it, or may be provided by a private company. Finally, the offer of trails and guided tours can also be an option favoured by the administration of a park or reserve, as a tool for planning and regulating the number of visitors and the impact of visits. A guided tour, especially if there is a re-lationship between the guides and the managers of the protected area, is the best guar-antee that this activity will be undertaken in a respectful way with the environment.

Public transport

The existence of a good public transport service is very important to any tourist desti-nation, because this is a basic service. In the most populated places, and those with greater economic activity and a more mobile population, public transport service is often more developed. Parks, however, are usually in remote areas, far away from larger pop-ulation concentrations and also in areas with lower mobility resulting from economic activities. Few countries can offer public transport to access the natural protected areas or to other ecotourism destinations. It is therefore most common that the visitors arrive by private or rented cars or by transport hired by private tour operators.

This reality certainly is inconsistent with the goals of sustainable tourism in natural are-as, because motorized access with private vehicles is certainly one of the least sustain-able means of approaching the natural areas, at least in general terms: pollutant emis-sions, noise, risk of accidents with wildlife and disordered mobility. However, it is true that some natural areas have a networked infrastructure (roads, car parks, control posts) that minimizes the impact of motorized traffic.

When a natural area begins to receive a significant number of visits by private vehicles, it is advisable that the administration, environmental and tourist, considers the desira-bility of promoting the implementation of public transport. It must obviously be an ef-fective alternative with a reasonable schedule and conditions of comfort and quality that makes it competitive. However, at least initially, is likely that its exploitation will cause losses and will require public funding.



That said, in some parks, this alternative has already been imposed as a result of the serious problems of agglomeration of vehicles, with a considerable impact on the envi-ronment, but especially in the own experience of visitors. because of this, for example, Yosemite National Park, California, offers a free bus service, with a hybrid diesel-electric engine, which is used by 75% of its three and a half million visitors. Additionally , in the Spanish national park of Ordesa, during the seasons of greater numbers of visitors, the tourists must leave their vehicles in large parking areas that have been established in a nearby town, and then must use public transport.

In addition to correcting the effects of a large agglomeration of vehicles, the use of public transport can boost economic activity associated with local transport compa-nies. The decision to close the the access roads to National Park of Aigüestortes and St. Mauritius, also in the Spanish Pyrenees, to private vehicles has benefitied the busi-ness of taxi fleets in the surrounding villages. The administrative concessions of these public transportation routes to the parks can produce economic benefits that, through taxes and fees, may reverse the benefit of their own protected areas. Sometimes, how-ever, these public transport systems are loss-making and need to be subsidized by the government to ensure their continuity.

The assistance and the safety

The geographic location of protected areas requires that governments responsible for their management and tourist promotion consider the risks that can affect visitors, in-habitants and workers of a protected area. This usually deals with sites sensitive to extreme natural phenomena: mountains, woods, wetlands, wild coastlines, deserts,

Bus park stop (Sant Llorenç del Munt, Natural Park). Pict: XPN Archive

Taxi service in a natural area (Da Lat, Vietnam).Pict: Jordi Soler

etc. These risks can basically be of two types according to their origin: natural hazards and anthropogenic risks arising from the intervention of man.

The natural risks are derived from physical and geographical characteristics of the pro-tected area and they generally cause the concern of visitors: large storms, heavy winds, snow storms, extreme temperatures, floods, earthquakes, activity volcanic or tsunamis, make up a list of threats that the media are responsible for amplifying. Natural risks cannot be avoided, but their impact on people can be minimized.

The risks caused by the intervention of man can be of varied nature. Some are caused by the location and structure of buildings or facilities, often combined with natural factors for example, the effect of rain and winds in the buildings and infrastructures. Others derive from the nature of man’s own activities, in the case of so-called risk activities: mountain-eering, rock climbing, rafting, etc. A proper risk-prevention plan can minimize such risks.

Forest fires deserve special attention because they can be caused by anthropogenic or natural causes, but their effects are the same. This is one of the risks that often affects natural areas with large expanses of forest, and is one of the main threats, as much for the natural environment as for people.

Those who are called into action in situations caused by extreme risk or emergency are usually firemen or health and safety departments. Therefore, this is not in direct com-petition with the teams that manage protected areas. But still, management teams must consider two circumstances:

• Often, natural areas are located away from major towns and thus away from the bases of the departments that must act in an emergency. Very often, people that are working in a park or reserve are the first responders, because they are the closest public administration and sometimes the only ones.

• When a natural protected area becomes a tourist destination, we must consider it an outdoor area, with facilities and equipment, offered to the public. This requires an administration that is responsible for its management and, consequently, that must incorporate aspects of safety and of prevention of visitor risks into their admi-nistrative plans.

The vast diversity of natural areas creates the possibility that addressing issues such as visitor safety and emergency assistance may well be very different from one park to another, and indeed from one country to another. In any case, it is recommended that the administration of a protected area has emergency plans, if not for the whole area, at a minimum for the facilities and of the most visited places, and protocols for the own staff, in order to schedule and plan their responses to these kinds of situations. In these plans, we must identify the most likely risk situations, placing them on a map, and we must set forth the ways and means of prevention, of assistance and, if necessary, of evacuation. We must also determine the actions of our own staffs. Finally we must in-clude these operational instructions with other administrations or operators (emergency departments, municipal authorities, travel agencies, etc.).

Note that the perception of safety is essential for tourism. It is inevitable that, in natural areas, visitors have a certain sense of risk. This often plays part of the attraction to the



area. But if tourists are sure that their safety is part of the goals of the administration that manages and promotes ecotourism destination, this confidence contributes mightily to its consolidation. This can be achieved with relatively simple means and procedures, such as implementing a warning system in case of emergency or risk, installing signals and printing brochures with information related with the risks and recommendations in order to prevent them; and also through the maintenance of basic infrastructures (roads, paths, communications) or through the simple presence of the rangers.

Rubbish collection

Probably the best message that visitors can receive regarding the waste they can gen-erate, is that they must return the rubbish to their home or to cities and towns that al-ready have a system of collection. The accumulation of rubbish in a natural area can be produced by the sum of the waste produced individually as well as by the existence of activities and facilities that, by their characteristics, can be major producers.

As already mentioned in relation with other services, natural areas are often far from urban circuits of waste collection and treatment. Thus, they require a singular system that usually has a fairly high cost. Therefore, the basic principle should be to keep waste to a minimum. To achieve this, apart from the need to send messages to visi-tors, it must avoid facilities and activities that can generate considerable volumes of waste in places where we cannot guarantee reasonable collection. Again, the periph-eral location of these facilities will be the best alternative. It is not advisable, therefore, as a general principle, to place of litter baskets or containers in the middle of the park, in places where the collection service can be costly. Instead the message that should prevail is that the visitors should return from the site with their waste.

This ideal situation, usually, comes after educating the visitors, who often arrive to a natural area with their usual expectations of more urban areas, where they find a litter bin at each corner to throw away their papers. In any case, we must always take care

Rubbish collection: sorting of rubbish types.Pict: XPN Archive

Rubbish collection message. Manuel Antonio National Park, Costa Rica.Pict: Jordi Soler


of the cleanliness of a protected area, through contracting a cleaning service or doing it with our own staff, because an unclean environment is very strong deterrent to tour-ism, especially if the tourists are in a presumably well-preserved natural area. However, if we have succeeded in the goal of minimum waste, and if the visitors understand that their garbage has to go out with them, at least, until they reach a collection point es-tablished in the Park (in the right place and preferably with selected different types of garbage, the cost of collection service should be reduced, and with the promotion of this attitude, the protected area will be able to accomplish an educational function.

The complementariness between public tourist offer and private tourist offer

In previous sections, when have introduced various types of facilities and services. We have also pointed out those that are usually publicly owned, managed by the adminis-tration of the protected area or other departments, and those that are managed by private enterprise.

Obviously, the distribution between public and private initiatives in tourism activity tak-ing place in protected areas and natural areas in general depends on each country’s political and economic model. Usually, the presence of a public administration is more intense in protected areas, parks and reserves, which are spaces with a legal regime of protection that the public authority must ensure and, consequently, are managed by a department of national, regional or local authorities. Occasionally, some protected are-as can be managed by associations or non-profit foundations.

In those ecotourist destinations that also make the preservation of its natural and cultur-al values its main tourist attraction, the presence of the public administration may be weaker and, sometimes, the same private tourist sector, aware of the need to ensure the quality of their products, organizes partnerships or consortia in order to plan and manage the services and facilities, often with the participation of local or regional authorities.

Regardless of the political system of each country, a mixed model, where public and private initiatives collaborate and complement each other, is probably the best. In gen-eral, governments should ensure essential public services such as infrastructures and transport. They should pay for, directly or through contracts with third parties, those tourist services that are necessary or appropriate, or clearly loss-making by its own features. This usually happens in the case of information services and facilitiess, main-tenance of trails and roads, signaling, emergency assistance, and often with the guided routes and cultural facilities.

However, those services and facilities that can generate a turnover which makes them economically profitable should be managed by private companies. This is the case of traditional tourist facilities: hotels, restaurants, campsites and private transport services. But the private sector can participate in the management of other services and public facilities (i.e, museums, hostels for young people, shelters, visitor centres and guide services) through contracts with the administration that, in these cases, should finance the cost of service or of the deficit through direct grants or subsidies.

5. The organization of tourism management in natural areas

5.1 The organizational structure of natural areas for tourism management

Usually, protected areas are managed by a department of national or regional govern-ments. In general, there are two models: in some countries the creation and manage-ment of parks and nature reserves is the responsibility of the Ministry of Environment, if there is one, or of another ministry that handles these competences; in other coun-tries, the department that deals with protected areas is an autonomous body within the government structure. In the United States, the National Park Service was created in 1916 and is a powerful institution directly affiliated with the Ministry of Interior. Occa-sionally, some NGOs may participate in the management of protected areas.

Regarding the organization of departments or public services that are responsible for the management of natural protected areas, we must remember that they re structures that have a central office, usually in the national or regional capital, and many regional offices generally corresponding to each of the protected areas. This is often consid-ered the classic dilemma between centralization and decentralization of an adminis-tration. However the management of protected areas, as well as other departments, should be in the territory, which means that every park should have its own organiza-tional structure. Usually, the central services should ensure support for protected are-as, especially in technical and administrative aspects where centralization is more ef-ficient and should ensure adequate coordination and a proper level of consistency of management (e.g., general guidelines, issues of corporate image and the communica-tion tools).

It is the same thinking regarding public use or management of tourism in protected areas. The central services may promote guidelines and programs, and often this de-partment can assume the promotion and distribution of marketing material (publica-tions, website, etc.) as well as establish mechanisms for coordination. However, it is very convenient, if the economy of scale allows it, that each park should have, under the direction of the Director of the area, someone responsible for managing all matters of tourism and public use. The professional profile for this role may be very wide, pref-erably a generalist. Many countries have a university of higher or medium grade that offers a degree in tourism a graduate of which could fill this job.

This role, specializing in of public use or tourism, is responsible for designing and co-ordinating programs, overseeing the management of facilities and services and direct-ing the staff that performs specific functions related to tourism and public use: the in-formation centre workers, guides and the educators.

The park staff that works in tourism and public use, operates the facilities and offers the services. Those who manage the information centre occupy a place of great impor-tance to ensure the quality of tourism, because they are often the first people to come into contact with visitors. They transmit the first message, from the desks of visitor centres or sometimes outside, in the ‘park gates’ or in the most visited places. The guides and educators offer a more specialized service: educational programs for schools or groups, visits to ecomuseums or guided tours. Obviously, all of the staff working in a protected area, one way or another, is involved in its tourist offer. Apart from those with direct responsibility in this matter, are those handling work which is by no means less important (i.e., dealing with maintenance and cleaning).

We should mention finally, in a very special way, the role of park rangers. The mission of the rangers is the monitoring and control of the park in order to uphold the rules of protection, to promote the conservation of natural and cultural heritage, and also to ensure the safety and tranquillity of visitors. The rangers move around the entire natural protected area, which they know very well, and therefore, often have to pay attention to visitors, give information or solve problems. They act in similar functions to informa-tion centre workers, guides and educators. In some parks, they directly assume these functions. They are a uniformed body and, therefore, they are easily identified by visi-tors as the public institution that monitors the park.

The rangers: the exhibition in Phong Nha - Ke Bang National Park (Vietnam) explains the role of the rangers. Pict: Jordi Soler

Rangers giving information in Montseny Biosphere Reserve. Pict: XPN Archive

The organization of tourism management in natural areas | 149


5.2 The management of facilities and services: direct and indirect public management

As mentioned in the previous chapter, there are services and facilities by which their own character must be public, and others which are more traditional tourist services, that should be reasonably offered by private companies. However this does not neces-sarily mean that all public services must be managed directly by the administration that manages the protected area. It means that some of these services may be provided by companies that have been given service contracts or administrative concessions by the public administration.

There are jobs (e.g., the manager and the ranger), which, because of their responsibil-ity of management and institutional representation, should be filled by public employ-ees. However the information centre workers, guides or educators may be employees of contracted companies, usually small local businesses.

In fact, this method of providing a public service contributes to local development, encouraging the private sector and creating jobs. In brief, there are two procedures to provide public services by private companies: the service contract and administrative concession.

When the public administration must provide a service that has a certain cost in human and material resources and for various reasons (efficiency, proximity, etc.) prefers to outsource this service, then it may do so through a service contract, which delineates the conditions and the price that the government will pay to the contracted company.

An administrative concession is the most usual procedure when you want to involve a private initiative in in the management of a facility or to provide a service. Apart from the contracted service,the private sector can also offer complementary activities and even can generate their own earnings. Unlike the contract, the concession is more bi-lateral and more participative. Apart from ensuring the provision of public services, it sets rights and bonds for both parties, usually leaving some initiative to the company and creating a financial balance, which will determine whether the operation will be profitable or loss-making. If the exploitation is profitable, the company will have to pay some sort of fee (tax) to the administration and, if it makes a loss, the administration will compensate the company with funding support, to ensure continuity of service.

An example of an administrative concession may be the management of a visitors cen-tre, where the concessionaire has to offer for free service of public information, with a minimum schedule and calendar, but at the same time, can incorporate the manage-ment of a shop or a bar, which can report incomes.

We should finally insist on the role of the manager of tourism or public use, along with the director of the protected area, in the direction, supervision and coordination of all staff, both if the service is provided directly and indirectly through contracts or conces-sions.

5.3 Training

Any organization with a significant number of workers, and obviously the public admin-istration, must have a work plan that allows the updating and improvement of the knowledge of their employees so that they can properly do their jobs. Training is also a promotional tool for the worker and helps to develop innovation within the organization.

Without including the contents of specialized training, the staff that is in direct contact with visitors should receive basic training in relation to the following aspects:

• General knowledge of the characteristics and natural and cultural values of the park.

• Knowledge of the specific rules of the park.

• Skill in dealing with the public, e.g., communication techniques.

• Knowledge of the tourism resources of the protected area and its surroundings.

• First aid.

• Safety in their own workplace.

5.4 The inter-administrative relationships between the departments of natural areas and departments of tourism

It has been noted in previous sections that the management of natural areas is often placed within the ministries or government departments in charge of environmental issues, and sometimes of forests and agriculture. However, usually the planning and management of tourism is within what is often called the economic field of the gov-ernment. In some countries, tourism can have a ministry or an autonomous agency.

The fact that the governments include the management of parks and reserves within the environmental or ‘green’ sector and tourism within the economy sector, may sug-gest a difficult relationship, but it does not necessarily have to be like this. In fact, both in the fields of tourism and nature protection, it is recognized that protected areas are a tourist attraction that must be managed with a priority given to the pres-ervation of natural and cultural values. Sometimes, however, it is inevitable that de-velopment plans for tourist infrastructures face environmental constraints.

In some countries, there is a strong link between tourism and administrative manage-ment of protected areas. In the U.S., the official promotion of tourism does fall under the auspices of the central Federal Government, but rather it is the States’ compe-tency under which tourist offices are involved in the management of state parks. In Spain and France, two countries with very important tourism industries, tourism man-agement falls into the category of the Secretariat of State, within ministries with a clear vocation for the economic development (economy, work, industry, trade). How-ever, many countries have a ministry within the government dedicated only to tourism and, sometimes, powerful independent agencies. One example of this is the «Institu-to Costarricense de Turismo» or the «Tourism Authority of Thailand», which have been in existence for more than 50 years.



Whatever the administrative organization of tourism and management of protected natural areas is, it is necessary to establish appropriate instruments of coordination between these departments at all levels of territorial administration: central, regional and local. This is especially important when the tourism product offered is ecotourism and the parks and reserves are the main resource. Any lack of communication and coordination between those responsible for promoting and developing tourism and those responsible for the protection of natural areas can cause very negative situa-tions for the conservation of natural heritage and also for the expectations of tourists.

5.5 The relationship between the public administrations and the private sector

Sometimes, the private sector that is responsible for product management and tourist services identifies the administration that manages the protected areas only with the constraints to the development, imposed by the plans and rules that apply to parks and reserves. We have tried to demonstrate throughout these pages that this is not the case; that the interests of employers who want to offer ecotourism in natural areas and the interests of the managers of these spaces may well coincide.

Certainly the public administration, which has the responsibility to ensure the protection of natural areas, cannot give up the ability to exercise its supervisory role. This often, within parks and reserves, means that this administration must grant authorizations or issue reports, and often has to attach conditions to the actions of private initiatives. These administrative acts, however, can never be arbitrary. They must be based on existing rules and, in the end, have the aim of preserving the natural and cultural values. Do not forget that this means preserving the fundamental resources in the ecotourist offer.

Sometimes the rules can be interpreted in a more or less restrictive fashion. But the administrators of these protected areas should understand that these can also be a resource for development, and the tourism employers should understand that their business needs the protection of natural heritage.

When we get to this point of understanding, we can develop a relationship of collabo-ration very beneficial for tourist business and for the conservation of nature. There are many successful experiences and all are based on the acceptance of the rules of pro-tection on the one hand, and of the tourist market on the other, with the definition of common goals to achieve shared benefits. One of the most interesting experiences, which has existed in Europe since 1999, is the European Charter for Sustainable Tour-ism in Protected Areas, created and promoted by the Federation of Natural Parks and National Parks of Europe (Europarc Federation).4

The European Charter for Sustainable Tourism is a very interesting model of coopera-tion between the administration of protected areas and all the tourism operators. First, this accreditation is obtained by parks or reserves that demonstrate having made an

4. «European Charter for Sustainable Tourism in Protected Areas». Europarc Federation, 1999.

action plan for five years for tourism development based on broad agreements with all operators, mainly private companies, and also with other government agencies (local government, the tourism administration) and social organizations (groups of residents, farmers, trade unions). Afterwards the tourist establishments can get the accreditation of the Charter, as well as the tour operators that meet a set of agreed conditions to ensure the sustainability of tourism. Currently there are over a hundred protected areas in Europe, receiving more than sixty million visitors a year who have adhered to the Charter. For both the parks and the tourist establishments that can show this, it has become a guarantee of quality for tourists.

5.6 Funding: direct and indirect means

The management cost of natural protected areas is funded largely by the budgets of public administrations and within these areas one of the concepts that has a higher cost is the creation and maintenance of infrastructures, facilities and tourist services. These not only benefit all citizens, domestic and foreigners, but also tourism companies that include the parks in their offer.

Governments that have to manage public budgets have adopted various solutions to ensure adequate funding of protected areas and also to ensure that the economic ben-efits which parks and reserves produce will come back in some form of their contribu-tion funding. The following describes some of the most common systems:

• The natural protected areas are financed entirely with public budgets applied by the government through the annual budget distribution among the different depart-ments. In these cases, the entry to protected areas is free, but visitors must pay for the use of certain services or to visit some of the facilities.

• The administration charges an individual or collective ticket to enter the protected areas, which reverts directly in its funding. There is often a lower price for domestic visitors and a higher price for foreigners. In some countries, like the United States or Costa Rica, these revenues are considerable, but fail to cover the entire cost of the management of protected areas. In Costa Rica, the income from a direct pay-ment by the entrance to the parks and other services covers only approximately 40% of the budget of the protected areas system.

• The collection of fees from companies operating in protected areas or, in a more generalized way, the imposition of an eco-tax, which applies to the payment of tou-rist services. This income will be dedicated to investments in environmental impro-vements, which include the management of protected natural areas.

Obviously, these systems can be combined and complemented by other funding sources, such as the contribution of associations and private foundations, donations from individuals or companies or the sponsorship of programs or facilities by private companies. Many countries have tax incentives to encourage donations. Finally, how-ever, the financial balance occurs due to the contribution of the government budget, covering the difference between revenue and direct cost of maintaining the system of protected areas.



Possibly, for a more accurate assessment of costs and benefits of the protected nat-ural areas system, many other inputs (indirect benefits, promotion of economic devel-opment, environmental services, etc.) should be included. In some cases there has been quite advanced in accounting for these benefits, but in this chapter only the direct revenue has been discussed.

155

6. Environmental management of tourist offer in the natural areas

6.1 The sustainability of tourism: the concept of carrying capacity

We have seen in the preceding chapters that the practice of tourism in the natural are-as must be compatible with the preservation of its natural and cultural values, and that this is a condition imposed by the governments’ responsibility for protecting natural and cultural heritage, especially in areas that have an official status of protection. It is also a requirement for the tourism industry itself, in order to preserve the main resource in which its ecotourism offer is based on.

The question is: how can we know that the coexistence of natural areas and tourism is being carried out in a sustainable way and therefore fulfills the requirements and conditions that guarantee the conservation of natural and cultural heritage? Regarding this matter, it is important to remember that tourism in natural areas should also be economically sustain-able. That is, it should be an activity that truly contributes to development. A park that im-plements a type of protection so strict that it only allows the entry of very small and con-trolled groups of tourists will certianly guarantee the conservation of its natural heritage, but its contribution to local or national development will not be more than symbolic.

How do we know, then, if we are doing the right thing? One of the possible answers contemplates applying of the concept of «carrying capacity», which means measuring the amount of tourists and tourist activities and infrastructures that a natural area is able to support, without compromising the conservation of its values and the own continu-ity of its tourist activity.

The application of this measurement unit should allow us to answer a question as sim-ple as how many visitors can a natural protected area receive, in a given period of time? The reality is that we can rarely answer this question with certainty. The concept of carrying capacity was born in agronomy, where it applies to the loads that a livestock grazing area is able to support. Nevertheless, its application to tourism is not easy, because of various reasons.

The capacity of a certain destination to admit a certain tourist use depends on many environmental, cultural, social and economic factors. In addition, the impact produced by a human activity such as tourism is variable. It depends on the different types of visitor and tourist activities, and their effects are often not immediate. This means that, with regard to tourism, carrying capacity cannot be a static concept. It is a concept that

Environmental management of tourist offer in the natural areas | 156

is continuously evolving, because it applies to two very dynamic systems: tourism as a social and economic activity, and territory as its natural and cultural scenery.

In order to help to understand the concept of «carrying capacity», the concept of «limit of acceptable change» has been developed. That is, once the evidence is accepted that human activity produces a change in natural conditions and it has always been this way, the question is where we determine the limit of this transformation. This limit may be imposed by environmental constraints, but it is usually a social decision. In this sense, obviously, society accepts a much higher degree of transformation in some tourist des-tinations (i.e., cities and beaches), where we can usually find tourism of masses, rather than in other natural areas where an ecotourism use is developed.

This is therefore a basic question. When we talk about the «carrying capacity» of natural areas, we must remember that in these sites, generally, society does not accept major changes. For this reason governments have developed tools for protection since the late nineteenth century. Beyond any of the possible environmental reasons, the limit of ac-ceptable change is much lower in a beach that is located in a protected national park, than in any of the classical tourist settings of the Spanish or French Mediterranean coast.

Consequently, the definition of carrying capacity of natural areas depends on analyzing different factors, always considering the conservation of its natural, cultural and aes-thetic values. In short, we can conclude that, in order to approach the carrying capac-ity, we must integrate various capacities:

• The physical and ecological carrying capacity: this is what we call «primary capac-ity», and should be decisive in natural areas. The physical capacity depends on geographical factors such as the length , the slopes, or how rugged is a landscape, which are aspects that can be easily assessable. On the other hand, the ecological capacity is what natural systems have in order to bear the impacts of man’s actions, without undergoing an irreversible degradation. This capacity is difficult to deter-mine, since the effects of human activity on the environment –flora, fauna, water quality– often occur after some time.

• The cultural and psychological capacity: this is, first of all, the amount and inten-sity of tourists that a community can admit without generating conflicts of cultural shock, and, on the other hand, the tourists’ sensitivity to tolerate and accept con-centrations of other visitors in the same place at the same time, without that affect-ing significantly their level of satisfaction.

• The management capacity: this is the ability of the administration to respond to and sort out the influx of visitors. Is related to resources of budget, staff and esta-blishment of programs and infrastructures that can be devoted to the natural area that receives tourists. It is often crucial because it serves to correct and moderate impacts and also obliges the managers of protected areas to take decisions in order to define location and capacity of infrastructures and facilities.

Finally, it remains very difficult to define the carrying capacity as a number, as the man-agers would like, but, if we can objectively study the factors that determine it, we can get a reasonable approximation to this unit, which in some cases, must justify the ap-plication of restrictions on tourism.

6.2 Good environmental practices in management of tourism in natural areas

Note that the impacts produced by the tourist or public use in natural areas come not only from the number of visitors. Although too often the conservationist movement has tended to place great blame on the visitors, there may be impacts on the natural and cultural heritage, sometimes important, as a result of poor management of both the tourist employers and of the managers of protected areas themselves.

It should be stressed, therefore, that the necessary actions to correct environmental impacts should be included by the tour operators and the managers of natural areas in the management of facilities and infrastructures; and, also, they should promote posi-tive attitudes among their staffs.

Specifically, private tour operators and the managers of natural protected areas must take account of the following practices:

• Energy saving and efficiency: this means the introduction of efficient systems, regarding low consumption of energy as the reduction of energy losses, the control of consumption and the simplicity of energy supply systems.

• Incorporation of renewable energy: in relation to the previous section, we give pri-ority to the use of renewable energy sources, which also may be endogenous sourc-es, i.e., from the energy resources that the natural area produces: solar or geother-mal energy, biomass boilers (firewood or other forest products) or wind turbines.

• Waste management: we must minimize and properly treat waste, both solid (selec-tion and recycling) and fluids (purification and reuse of wastewater).

• Integrating landscape: the infrastructures and tourist facilities must use materials and build structures adapted to their natural environment and to the traditional style of the area where they are located. Sometimes that means using chromatic tones that mimic the natural area. Other times we need to hide some artificial elements (power lines, tanks, heavy machinery, etc.), through natural barriers or burial, or simply reuse existing traditional buildings rather than invest in new construction.

Incorporation of renewable energy resources: solar energy. Pict: XPN Archive

Incorporation of renewable energy resources: solar energy. Pict: XPN Archive



6.3 The determination and monitoring of sustainability indicators

Both in terms of carrying capacity of natural areas and in relation to management practices, it is necessary to have some tools that allow us to know whether we are moving in the right direction. In this regard, some countries have implemented certifi-cation systems that, following external audit processes, can prove a tourist establish-ment or a natural area is being managed in a sustainable way and therefore compatible with the conservation of natural and cultural heritage.

In the previous chapter, the experience of the European Charter for Sustainable Tour-ism has been mentioned, which is given to natural areas, as well as private tourism companies that demonstrate, in accordance with common goals and work plan, that its management fulfils a set of verifiable sustainability indicators. In Costa Rica the Sustainable Tourism Certificate has been developed, which awards a seal of quality to companies, both hotels and agencies, that strive to balance economic, social and environmental benefits, and, moreover, encourages cooperation with local communi-ties. This certification is obtained through evaluation processes where they assess the preservation of natural and cultural values, good environmental practices and the involvement of customers. Such awards are clear signs of the quality of tourist offer itself.

The World Tourism Organization (WTO) has published a guide which contains an ex-haustive list of indicators of sustainable tourism.5 It first defines indicators as: «Meas-ures of the existence or severity of current issues, signals of upcoming situations or problems, measures of risk and potential need for action, and means to identify and measure the results of our actions. Indicators are information sets which are formally selected to be used on a regular basis to measure changes that are of importance for tourism development and management».

The WTO establishes a classification of the indicators in the following sections:

• Wellbeing of host communities.

• Sustaining cultural heritage.

• Community participation in tourism.

• Health and safety.

• Capturing economic benefits from tourism.

• Protection of natural values.

• Managing scarce natural resources.

• Limiting impacts of tourism activity.

• Controlling quality and levels of tourist activities.

• Destination planning.

• Designing products and services.

• Sustainability of tourism operators and services.

5. «Indicators of Sustainable Development for Tourism Destinations. A Guidebook». World Tourism Organ-ization. Madrid, Spain, 2004

Regarding natural areas, particularly sensitive to potential impacts of tourism, the UN-WTO suggests a more specific set of indicators related to the following aspects:

• Ecological values: number of species of flora and fauna, characteristics or endem-ics; ratio of area subjected to watch and control; temporal rate of variation of spe-cies.

• Cultural values: level of acceptance of the tourism activity by the local community.

• Tourism values: opportunities for interpretation and education; access roads in good condition; ratio of sites accessible to those with disabilities; number of suitable visi-tors according to the capacity of site’s capabilities and facilities.

• Natural area management: existence of management plans and rules of protection; number of visitors per season; ratio of resources assigned; tourism contribution to site conservation.

• Management of spaces for tourist use: soil erosion along trails and vehicle paths; vehicular congestion; number of campers; number of beds (accommodation); ratio of occupancy of camping sites and accommodation.

• Community participation: ratio of local products and services consumed by tourism; employment of local residents; level of satisfaction of local population.

• Ecosystem management: water quality; noise pollution; biodiversity index of flora and fauna; monitoring of key species; number of introduced exotic species; number of fauna run over by traffic; loss of species due to tourism; amount of solid waste; presence of visual barriers and visual pollution.

• Visitors satisfaction: level of satisfaction of visitors; opinion of local and foreigner tour operators.

The list of indicators is in fact more extensive than what has been summarized in these lines. Often, however, the problem is that many indicators are static images of the situa-tion at a given time. It is certainly important to ensure that these indicators are dynamic, that they measure the evolution and they permit the clear establishment of the cause and effect relationship between tourism and specific impacts. This requires the allocation of resources and the design of procedures in order to ensure regular and continuous mon-itoring over time of the most significant indicators.

6.4 The pedagogical function of environmental management

Finally, there is an issue that cannot be forgotten: the pedagogical function within these protected natural areas. The management of protected areas, in addition to preserving the natural and cultural heritage, contributing to development and ensuring a tourist offer of quality, should promote the values and attitudes of respect for nature and culture, working a balance between individual interests and collective interests.

In this regard the management of tourism in natural areas must be exemplary. This means that it must have value as an example for society. We cannot limit the access of private vehicles if the workers of protected areas use their own vehicles irresponsibly, nor can we oblige an employer to adopt environmental measures if we dump untreated



sewage from a public facility to the river. An example: when the managers of the Natural Park and Biosphere Reserve of Montseny in Spain decided to put restrictions on the private vehicle access to the park’s highest peak, they implemented, at the same time, a major plan of landscape restoration, with the demolition of buildings and facilities of an abandoned military base. Obviously the acceptance by the visitors of the restriction of the access with vehicles, was much larger when they proved that the administration also had done its «homework».

Thus, in addition to moving towards sustainability, adopting good environmental practic-es in the management of tourism in natural areas has the added value of being a good example for society.

The natural protected areas are a good place for environmental education.Pict: APREN Archive

161

Bibliografia

References

Besancenot, Jean-Pierre. «Clima y turismo». Masson, S. A. Barcelona, 1991.

consell assessor Per al DesenvoluPament sosteniBle. Generalitat De catalunya. «Turisme sostenible: experiències europees aplicables a Catalunya». Informes del CADS, núm. 4. Gene ralitat de Catalunya. Barcelona, 2007.

Ecological Tourism in Europe and UNESCO Mab Program. «Sustainable tourism man-agement. Planning in biosphere reserves. ETE. Bonn, 2007.

euroParc FeDeration. «European charter for sustainable tourism in protected areas». Regensburg. Germany, 1999.

lozato-Giotart, Jean-Pierre. «Geografía del Turismo». Masson, S. A. Barcelona, 1990.

newsom, Deanna; sierra, clauDine. «Impacts of sustainable tourism. Best manage-ment practices in Sarapiqui, Costa Rica». Rainforest Alliance, New York, 2008.

secretariat oF the convention on BioloGical Diversity. «Guidelines on biodiversity and tourism development». CBD. Mont-real, 2004.

soler insa, JorDi. «El turismo en los espacios naturales protegidos: entre la sostenib-ilidad y la hospitalidad». Gaudeamus, 3 (1) 2011, p. 107-131. Universidad Latina de Costa Rica, 2011.

UNESCO. «Imágenes del ecomuseo». Museum, núm. 148, vol. XXXVII, núm. 4. París, 1985.

United Nations Environment Program. «Tourism. Investing in energy and resource effi-ciency». In Green economy Report. UNEP, 2011.

United Nations Environment Program and World Tourism Organization. «Making tour-ism more sustainable. A guide for policy makers». UNEP, 2005.

worlD tourism orGanization. «Indicators of sustainable development for tourism des-tinations. A guidebook». UNWTO. Madrid, 2004.

worlD tourism orGanization. «Tourism and biodiversity. Achieving common goals towards sustainability». UNWTO. Madrid, 2010.

worlD tourism orGanization. «Tourism highlights». 2011 edition. UNWTO. Madrid, 2012.

Bibliografia | 162

worlD tourism orGanization. «Global code of ethics for tourism. For responsible tourism». UNWTO, 2002.

worlD tourism orGanization. «World Ecotourism Summit (Québec, Canada, 19-22 May, 2002). Final Report». UNWTO, 2002.

worlD tourism orGanization; international laBour orGanization. «Economic crisis, international tourism decline, and its impact on the poor». UNWTO. Madrid, 2013.

Enllaços d’interès

OMT, Directrices sobre turismo sostenible www.unwto.org/step/mechanisms/en/ms.php

Documents de TreballSèrie Territori

1 Plans d’ordenació forestal en boscos de titularitat municipal

2 VI Trobada d’estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac: Comunicacions presentades el dia 10 de novembre de 2005 al Centre de Cultura de Sant Llorenç Savall

3 Polítiques locals d’habitatge i actuacions en matèria d’activitats

4 Manual de comunicació per a les oficines locals d’habitatge

5 Models silvícoles en boscos privats mediterranis

6 Diagnosi ambiental al Parc de Collserola: Projectes de ciències ambientals. Universitat Autònoma

7 V Trobada d’Estudiosos del Garraf: Comunicacions presentades el dia 16 de novembre de 2006 a Castelldefels

8 Elements per al disseny i la implantació d’una oficina local d’habitatge

9 Guia metodològica per a la redacció de plans locals d’habitatge

10 La planificació de la prevenció contra incendis forestals a la província de Barcelona

11 Plec de prescripcions tècniques dels projectes d’execució d’edificació: Actualització a la normativa de l’any 2009

12 I Trobada d’Estudiosos dels Parcs de la Serralada Litoral Central. V Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor

13 Implantació del pas de vianants a les travesseres urbanes

14 Plec de prescripcions tècniques dels projectes d’urbanització d’espai públic urbà

15 Patrimoni públic de sòl i habitatge: Inventari i gestió

16 VII Monografies del Foix

17 El valor de les noves tecnologies d’informació territorial a l’Administració local

18 VII Monografies del Montseny

19 Urbanisme i participació: Iniciatives i reptes de futur: Conclusions del grup de treball sobre urbanisme i participació ciutadana en l’àmbit local

20 VII Monografies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

21 Guia per a la selecció d’espècies de verd urbà: Arbrat diari

22 VI Monografies del Garraf i Olèrdola

23 II Monografies dels Parcs de la Serralada Litoral Central; VI Monografies del Montnegre i el Corredor

24 III Monografies del Foix

25 VIII Monografies del Montseny

26 Guia metodològica per a la redacció de plans locals d’habitatge

27 Guia per a la selecció d’espècies de verd urbà: jardineria

Altres publicacions sobre territoriOther publications about the territory

Publicacions disponibles a www.diba.cat/llibreria

EstudisSèrie Territori

2 L’ordenació urbanística: Conceptes, eines i pràctiques

3 Instruments de planificació i gestió de la mobilitat local a Europa

4 Competències en matèria de carreteres de les administracions locals de segon nivell

5 Ciutats en (re)construcció: Necessitats socials, transformació i millora de barris

6 Paisatges en transformació: Intervenció i gestió paisatgístiques

7 Accessibilitat al tren en cadira de rodes: Cap a un estàndard internacional del gap d’embarcament

8 La política de protecció d’espais naturals de la Diputació de Barcelona

9 Estratègies vers la ciutat de baixa densitat: De la contenció a la gestió

10 Mapa de serveis i indicadors d’habitatge de la província de Barcelona: Anuari 2010

12 Economies d’aglomeració i regions urbanes a Europa: La regió de Barcelona, un cas d’estudi

13 Torna la indústria. Estan preparades les ciutats?

Documentos de TrabajoSerie Territorio

5 Modelos silvícolas en montes privados mediterráneos

10 La planificación de la prevención de los incendios forestales en la província de Barcelona

17 El valor de las nuevas tecnologías de información territorial en la Administración local

EstudiosSerie Territorio

1 La ciudad de baja densidad: Lógicas, gestión y contención

4 Competencias en materia de carreteras de las administraciones locales de segundo nivel

5 Ciudades en (re)contrucción: Necesidades sociales, transformación y mejora de barrios

11 Repensar las políticas urbanas: Apuntes para la agenda urbana

13 El retorno de la industria. ¿Están preparadas las ciudades?

Altres publicacions sobre territoriOther publications about the territory

Publicacions disponibles a www.diba.cat/llibreria

La gestió del turisme als espais naturals - diba.cat · La gestió del turisme als espais naturals...

Documents

Transcript of La gestió del turisme als espais naturals - diba.cat · La gestió del turisme als espais naturals...