EDITA: Cine Club Utiye Ontinyent - www.cineclubutiye.com

Equip de redacció: Rafa Francés, José C. Mollà, Carla Salmerón, Toni Tortosa, Joan E. Valiente i Arantxa Vidal

Maquetació i impressió: TXTO Editorial - Jesús Bordera - Tel.: 96 291 04 43 - Ontinyent

La generació Àgata és com la crítica ha denominat la nova fornada de directores catalanes que s’han forjat en part gràcies al treball de l’Escola Superior

de Cinema i Audiovisual de Catalunya (ESCAC) i la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) i als llaços de col·laboració que s’han establert entre l’alumnat d’ambdues escoles de cinema. Un nom que rep de la cinta Les amigues de l’Àgata (2015), un extraordinari treball de final de carrera de la UPF que parla del trànsit de l’institut a la universitat que va servir per donar a conèixer quatre noves directores de cinema: Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen.

Després han vingut treballs com Estiu 1993, Júlia Ist i Els desheretats, que no sols han confirmat les expectatives que s’havien creat i sinó que fins i tot les han superades.

Són dones, són joves i s’han convertit en una referència les unes per les altres i aquest fet les il·lusiona “Els referents són importants perquè si veus que altres dones estan fent alguna cosa que t’agradaria fer, doncs tens més confiança per fer-te avant. Ara estem totes començant i, encara que els nombres apunten molta desigualtat, crec que a poc a poc s’anirà igualant perquè hi haurà cada vegada més referents i més dones que hi s’atreveixen”, explica Clara Simón, directora que rubrica Estiu 1993, la cinta escollida per representar a Espanya en els premis Oscar.

Una bona representació d’aquesta generació de dones seran les protagonistes de la Mostra de Cinema d’Ontinyent, que projectarà els treballs Estiu 1993 (Carla Simón, Barcelona 1992), Júlia Ist (Elena Martín, Barcelona 1992) i Els desheretats (Laura Ferrés, Barcelona 1989).

Entre les claus que expliquen el moment actual cal assenyalar la proximitat de les dues escoles de cinema que ha sigut determinant. L’ESCAC i

la UPF han estat sempre molt a prop i s’han forjat col·laboracions més estretes. “Encara que les escoles de cine sempre han tingut moltes dones, altra cosa era que després aquesta realitat es veiera reflectida en el món laboral”, apuntava Elena Martín.

Abans quan arribava el moment de l’especialització poques dones es decantaven per la direcció, “com si fora un treball reservat als homes”, apunta Laura Ferrés. Aquesta por ha estat superada, tot i que encara queda pendent la qüestió de traure endavant els projectes. En aquest punt Marta Verheyen adverteix “ací és on les productores han de jugar i la bona acollida que estan tenint aquestes pel·lícules deuria ajudar-les”.

No obstant, Alba Cros recorda que “eixa xicoteta diferència a l’hora d’arriscar i decantar-se pel projecte d’un xic o d’una xica segueix estant present”. Per això cal tindre en compte el paper important que estan jugant les dones productores com Valérie Delpierre, Marta Ramírez o María Zamora que coincideixen en Estiu 1993, entre altres emprenedores del món del cinema.

Així hi ha directores i productores. Dones en totes les especialitats que integren un equip de rodatge i això ha facilitat la composició integra o majoritàriament femenins amb una gran complicitat. Alba Cros és molt clara en aquest aspecte: “sóc molt conscient de la desigualtat. Per això faig l’exercici de pensar primer en una dona per a un lloc concret de l’equip. Però al fina, és una qüestió d’afinitat i empatia. Això sí, aquesta persona ha de tindre consciència feminista”.

Altre dels elements clau en aquest procés de canvi per a Clara Simón és la paritat en els organismes que atorguen subvencions. “Una dona pot ser més receptiva amb cert tipus d’història. És una qüestió de sensibilitat”, afegeix.

I aquest tipus d’història és aquella que té unes bases biogràfiques. Carla Simón recorda el buit que li va deixar la seua mare i com va ser l’adaptació a la seua nova família, Laura Ferrés dedica una carta d’amor al seu progenitor

sobrepassat. I tant Les amigues de l’Àgata com Júlia Ist mostren processos de canvi i transformació basats en experiències personals. No totes les directores comparteixen que aquesta temàtica siga exclusivament de dones, perquè com assenyala Laura Ferrés, és un nexe comú en les operes primes: “Sempre és més fàcil parlar del que un coneix, sobretot quan t’enfrontes al teu primer projecte. Hi ha qüestions properes pegant voltes i acaba eixint la necessitat de donar-les forma”.

El que sí que apunta Carla Simón és que “és possible que nosaltres mirem més cap endins, o d’altra manera cap a endins”.

La crítica conclou que cada època té els seus processos creatius, que es veien reflectits en les obres que representen i “no cap dubte que els nous temps naixen sota el signe d’allò femení”, afirma Philipp Engel.

Carla SimónLa seua pel·lícula Estiu 1993 està

arribant molt lluny: per un costat als premis més importants de cinema de tot el món i, per altre, al cor dels espectadors. Darrere d’aquesta cinta està Carla Simón, una dona que ha volgut contar la seua experiència vital quan va morir la seua mare de Sida i va passar a formar part d’una nova família. Per aquest motiu ella mateix es defineix a partir d’aquests vincles “forme part d’una família extensa que és un

La generació Àgata

pou sense fons d’històries, relacions, sentiments i embolics. Observar i escoltar totes aquestes històries és com vaig decidir que volia fer pel·lícules, per mostrar la complexitat de la condició humana i la complexitat de les relacions familiars en particular.

Carla es va llicenciar en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, després de passar un any a la Universitat de Califòrnia, on va fer els curtmetratges experimentals Dones i Amants, juntament amb Marco Businaro. Després es va inscriure en un curs de MA TV Fiction organitzat per la Televisió Catalana i va dirigir l’episodi pilot La Clínica, emès a TV3. La TVC li va confiar una pel·lícula educativa per a la Marató de TV3. Guardonada amb les beques de prestigi de l’Obra Social ‘la Caixa’, es va traslladar al Regne Unit per estudiar a la London Film School. Allà va escriure i va dirigir el documental Born Positive i la ficció Lipstick, ambdós curtmetratges seleccionats en nombrosos festivals internacionals de cinema. Els reconeixements no acaben ací, doncs la seua pel·lícula de graduació Las Pequeñas Cosas va rebre una distinció. Amb la seua pel·lícula Estiu 1993 la directora ha donat vida al seu primer llargmetratge. El projecte va ser escollit per a l’Estació d’Escriptura de Berlinale on va participar també al Campus de Talent. També va guanyar el fons de guionatge de la SGAE, va formar part del Fòrum de baix pressupost a Les Arcs (França), programa Erkan a Polònia, Fonts 2 a Barcelona, Premiers Plans Atelier a França i va obtenir el primer premi a Holland Film Meetings. Després han arribat els grans reconeixements com la Millor Òpera Prima, Gran Premi del Jurat Internacional al Festival de Berlín; la Biznaga de Oro, Premio Feroz de la crítica, cinc nominacions als PremiosFénix i la proposta per a que represente a Espanya en els premis Oscar de Hollywood.

Elena MartínA cavall entre el cinema i el teatre, la

interpretació i la direcció, Elena Martín ha fundat el laboratori de creació Els Malnascuts, ha actuat al P14 Volksbühne i ha dirigit Like si plores. Després de donar vida a Àgata en Les amigues de l’Àgata, ha debutat com a directora de cinema amb Júlia ist. Un projecte de final de carrera que va partir de la Universitat

Pompeu Fabra de Barcelona per arribar fins al Festival de Cinema de Màlaga.

La jove actriu, directora i co-guionista aposta per separar direcció i interpretació en els seus propers projectes, després de l’èxit de la seua visió de l’Erasmus a Júlia Ist i haver estat reconeguda amb el premi “Un futur de cinema” al Festival Internacional de cinema - cinema Jove de València. Martín anunciava que el que li abelleix és dirigir a gent que no és ella i que

sotmetre’s a ser dirigida per altres persones. Així doncs aspira a seguir combinant tots dos oficis, interpretació i direcció.

L’han catalogada de directora de l’indie català, tot i que reconeix que és un afalac, també és una etiqueta. Però se sent identificada amb aquests directors que comparteixen un mateix punt de vista personal i espontani i es reconeix en ells d’alguna manera.

Laura FerrésGraduada en direcció cinematogràfica

en Escola Superior de Cinema y Audiovisuals de Catalunya.

El seu projecte final de carrera, A Perro Flaco, va ser seleccionat en 60 certàmens d’areu del món, destacant SEMINCI 2014 i Montreal World Film Festival 2015.

Els Desheretats es seu segon curtmetratge, estrenat en La Semaine de la Critique - Cannes 2017 on va guanyar el Leica Cine Discovery Prize al millor curt en competició.

Elena Martín, que va protagonitzar el film col·lectiu ‘Les amigues de l’Àgata’, debuta darrere de la càmera, i sense deixar d’estar front a ella com a actriu, amb

una pel·lícula en primera persona. ‘Júlia ist’ relata les seues experiències quan va estar estudiant d’Erasmus un any a Berlin, demostrant que té una veu pròpia i que el que mostra a la gran pantalla és un plantejament proper a l’espectador partint de reflexions pròpies que acaben convertint-se en universals. Per aquest motiu és una història que naix d’allò viscut, lliure i directament, per expressar els dubtes en un entorn diferent quan encara s’està definint la identitat. Un relat confessional amb canvis per tal de prendre distància sobre allò que està filmant-se.

La cinta parla d’una crisi vital, que relativitza vells vincles, mentre que forma uns altres, provisionals. Una estudiant Erasmus atrapada en el laberint d’altre país, en l’estranyesa d’una persona jove en una ciutat i llengua que li són alienes. Un rodatge extens, entre Barcelona i Berlin posa de manifest la complicitat de Marta Cruañas i el seu equip de producció, un repte logístic de relleu per a un treball de final de grau, reformulat com a pel·lícula comercial. Un discurs que és capaç d’inspirar imparables corrents de reconeixement generacional, sense que parega ambicionar-lo. I és que ‘Júlia ist’ té molt d’extraviament generacional, de relat eternament adolescent , de qüestionament d’allò més íntim.

Per a Elena Martín resulta cabdal la crítica a l’egoisme i la immaduresa del personatge que dóna vida, com una mena d’autocrítica, segons explica, “vam intentar fer un anàlisi del que va ser per a nosaltres el viatge. I un dels motors emocionals més importants, va ser la decepció d’un mateix per no ser capaços d’enfrontar-nos a coses que en principi ens semblaven senzilles i òbvies. Per tant, des del punt de vista del personatge està implícit que els problemes als quals s’enfronta Júlia no són greus. Tot i això, crec que és sa donar legitimitat a aquest tipus de crisis emocionals o d’identitat, perquè sols quan no hem d’ocupar-nos per la mera supervivència, podem perdre’s pels camins de les preguntes existencials i dels drames emocionals. Però aquest tret també ens defineix. Cal que prengam distància i relativitzem els nostres drames, cosa que anem aprenent quan avancem cap a la maduresa, però és igualment important reconèixer que els conflictes emocionals existeixen i també són vàlids”.

Al mateix temps, la cinta podria ser llegida com la destinació del que ara és Europa. Amb les seues contradiccions, esperances i camins sense eixida. Però més enllà de lectures cojunturals o existencials, el que entusiasma és la capacitat de la pel·lícula per desaparèixer, per clavar-se en la pell de l’espectador i convertir-se en la seua mirada.

Pel que fa al caràcter universal de a cinta, a la directora li pareix perillosa la generalització: “Cadascú connectarà o no per les seues pròpies experiències o per l’afinitat amb les preguntes que es plantegen. Jo pensava que la història afectaria sobre tot a la meua generació o, fins i tot, a un grup més reduït, els que han viscut fora com Erasmus. Amb el recorregut de la pel·lícula vam anar constatant que gent molt distinta, amb experiències diferents, connecten amb la sensació de trànsit i d’estar desubicat”.

Un passeig per les emocions que passen, segons explica Elena Martín “per entendre la dependència de les relacions romàntiques o la por a estar a soles i enfrontar-te a les teues inseguretats. Son passes per a una

nova relació amb els pares i amb tu mateix i amb el món”.

El film està imbuït de la mirada femenina i mostra germanor entre dones. “Aquesta germandat és molt comuna en la vida real, però se sol perpetuar la idea que les dones han de lluitar entre elles per aconseguir l’aprovació dels homes. I tenim aquest suposició culturalment molt integrada. Per a mi la lluita feminista en el meu entorn passa en un 80% per ser germanes i no contrincants, perquè no és el que volem, és el que ens han venut”, explica la directora qui afegeix que aquests plantejaments a la cinta “han eixit de manera natural”.

Pel que fa a la dona en les relacions sentimentals, en un moment de la cinta on discuteix amb un xic es posa de manifest una discussió complexa en la qual ella li demana respecte a ell, però ella tampoc no s’ha respectat a ella mateix. “La discussió és complexa, perquè els arguments d’ell són totalment vàlids i sincers, però tots entenem que no l’ha valorada en molts moments de la pel·lícula. Crec que s’ha de lluitar perquè les dones puguen tindre eixe espai per equivocar-se i prendre les seues decisions. Per això era important el tema de la dependència emocional, perquè no es possible prendre una decisió pròpia si no es te la sensació de què és legítim estar a soles i no cal agradar a un home per estar segura de si mateix. Pot semblar obvi, superat, però les xiques joves passen inconscientment per aquest procés, perquè hem estat bevent d’aquesta idea molt de temps”.

Una cinta que està influenciada pel cinema intimista i natural, de l’estètica de Mia Hansen-Love i, per altre costat, del ‘mumblecore’ americà en general.

Per tant, el que veu l’espectador és un món ple de dubtes, tan histèric, tan reposat i tan càlid, tot alhora, que tan sols deixa espai per caure rendit. És una proposta fílmica, com ha arreplegat la crítica que convida “a un bellíssim salt al buit”. Kaligari.

Júlia ist de divendres 20 a dijous 26 d’octubresessions a les 18 h, 20 h i 22:30 h

TO: Júlia ist. Espanya. 2017. 90 minuts. Idioma: català. NR-16Directora: Elena Martín. Guió: Maria Castellvi, Elena Martín, Marta Cruañas, Pol Rebaque. Intèrprets: Elena Martín, Oriol Puig, Laura Weissmahr, Jakob Daprile, Remi Pradere, Julius Ferdinand, Paula Knüpling, Carla Linares, Pablo Macho, Max Grosse.

Els ulls d’una xiqueta que ha perdut els seus pares per la malaltia de la sida i com encaixa en la seua família adoptiva és la mirada que ha escollit la directora Carla

Simón en la seua òpera prima Estiu 1993. Un grup de xiquets juga en la revetlla de Sant Joan quan aflora una pregunta desconcertant: “Per què Frida no plora?”. Una contradictòria gestió del dolor en una infantesa que ha passat de colp de ser tendra a convertir-se en el terreny de la indefensió. En aquest marc, la proposta cinematogràfica de Carla Simón té el pudor de manejar els riscos sensacionalistes de la mort i ho fa des del punt de vista de

la xiqueta, eixos ulls que passaran de la sequedat absoluta al vessament al llarg d’un estiu marcat per l’aclimatació a un nou territori físic i afectiu. En Estiu 1993 la directora debutant canalitza els seus propis records de la infantesa mitjançant un intricat treball de depuració, que té la seua principal fortalesa en un estil visual, tant elaborat com lliure d’exhibicionisme que se subordina al registre naturalista de la seua direcció d’actors. Les xiquetes Laia Artigas i Paula Robles no semblen estar interpretant, sinó habitar des de sempre aquesta ficció tan versemblant, mentre es transparenten totes les corrents subterrànies de la incòmoda relació.Tot i que un dels reptes era treballar amb xiquets, la directora està molt satisfeta de la faena feta. “Tenen una gran capacitat de joc” i això li agradaria que recuperaren els actors a l’hora d’interpretar. Simón mescla els records i els detalls que ha escoltat de la seua família en aquesta pel·lícula fent un exercici de memòria: “la memòria és molt selectiva”, ha afirmat. Els pensaments, emocions i sensacions es van unir a les converses amb els seus pares adoptius, amb les fotos “inspiradores” de la seua infantesa i amb a correspondència que la seua mare havia mantingut amb amics. Segons ha reconegut la realitzadora quasi no recorda a la seua mare biològica i per aquest motiu, definir-la va ser una de les parts del guió que més li va costar. De fet, no apareix en el film, una decisió que obeeix a la intenció de mostrar una

pel·lícula “lluminosa” tot i el drama que està contant-se.“Centrar la història en ella era carregar-la de dramatisme i jo volia parlar de la capacitat dels xiquets i xiquetes en adaptar-se a les noves situacions, una cosa que subestimem tot i que tenen la capacitat d’enfrontar-se a situacions complexes molt be”, ha explicat la directora.Simón ha manifestat que aquesta pel·lícula no naix de la seua necessitat de “curar alguna cosa”, sinó de parlar sobre un tema del qual té una “mirada pròpia” pel fet d’haver-ho viscut i perquè l’interessava per una qüestió personal. Sense emfatitzar cap aspecte, la pel·lícula manté una constant tensió en la seua successió d’idees brillants i afortunats detalls: les frases condescendents que escolten en la carnisseria del poble, el joc infantil que delata tota la intrahistòria en la vella relació entre la mare morta i la filla, la irreflexiva ferocitat excloent en el gest d’una mare protectora quan la seua filla s’acosta a una ferida aliena...Per tots aquests motius Estiu 1993 és un ritual de dol sota la llum enlluernadora de l’estiu. La crítica ha determinat que no és un prometedor debut sinó una de les pel·lícules espanyoles més impressionants, maduríssima destil·lació d’unes reminiscències d’infantesa assimilades mitjançant una virtuosa representació. La cinta ha tingut una molt bona acollida de crítica i públic, amb els guardons d’òpera prima al Festival de Berlín i la Biznaga de Oro del Festival de Málaga. Ara podria afegir-se la nominació als Oscar, ja que és l’aposta d’Espanya per aspirar al guardó de millor pel·lícula de parla no anglesa. Kaligari.

Estiu 1993 de divendres 27 d’octubre adijous 2 de novembresessions a les 18 h, 20 h i 22:30 hdivendres 27 a les 22:30 h presentada per Carla Simón i Jorge Calatayud.

TO: Estiu 1993. Espanya. 2017. 97 minuts. Idioma: català. TPDirectora: Carla Simón. Guió: Carla Simón. Ajudant direcció: Jorge Calatayud. Fotografia: Santiago Racaj. Música: Ernest Pipó. Intèrprets: Laia Artigas, Bruna Cusí, David Verdaguer, Paula Robles, Paula Blanco, Etna Campillo, Jordi Figueras, Dolores Fortis, Titón Frauca, Cristina Matas,Berta Pipó, Quimet Pla, Fermí Reixach, Isabel Rocatti, Montse Sanz, Tere Solà, Josep Torrent.

Llacunes de divendres 27 d’octubre adijous 2 de novembre

sessions a les 18 h, 20 h i 22:30 habans d’Estiu 1993

TO: Llacunes. 2016. 15 minuts. TP.Directora: Carla Simón. Guió: Carla Simón. Productora executiva: Valérie Delpierre. Productora: Inicia Films.

Llacunes és l’últim curtmetratge de Carla Simón, un curt experimental que recupera la figura de Neus Pipó, la mare de la cineasta, juxtaposant la lectura de les seues cartes amb un viatge pels espais en els quals les va escriure: Barcelona, Vigo, Tetuan, Amsterdam.

E ls Desheretats és un retrat del pare de la directora enfrontant-se al fi del negoci familiar. Pere Ferrés te 53 anys i està al front

d’una empresa d’autocars en El Prat de

Curmetratges

Llobregat, a les afores de Barcelona. Però la mancança d’ingressos hi obliga a realitzar festes d’acomiadament de solters en les quals els clients acostumen a destrossar l’autobús, però no està disposat a perdre la seua dignitat.

La família sol ser l’epicentre del treballs de Laura Ferrés i acostuma a portar-los a termini a partir d’anècdotes personals. Amb Els Desheretats dóna una passa endavant al fer un retrat de son pare i l’avia, amb l’interés per explotar els límits entre documental i ficció:”m’agrada treballar amb elements real per disposar-los al meu criteri, utilitzant estratègies de la ficció per crear una nova veritat”.

L’idea la tenia des de molts de temps, però es va materialitzar quan son pare hi va dir que tancava el negoci familiar al ser insostenible econòmicament per la crisis financera i es va fer necessari plasmar-ho en pel·lícula. Tot i això, Els Desheretats conté un missatge positiu:”és un cant a la dignitat, a traves dels ulls d’un

Els Desheretatsde divendres 20 a dijous 26 d’octubre

sessions a les 18 h, 20 h i 22:30 h

abans de Júlia Ist

TO: Els Desheretats. 2017. 18 minuts. TP.Directora: Laura Ferrés. Guió: Laura Ferrés. Productora executiva: Valérie Delpierre. Productora: Inicia Films. Fotografia: Agnès Piqué. Muntatge: Diana Toucedo. Intèrprets: Pere Ferrés, Mari Álvarez, Pedro Olivares, Ignasi Martínez.

56º Semaine de la Critique - Cannes: Leica Cine Discovery Prize for Best Short Film in Competition. 25º Curtas Vila do Conde International Film Festival: Best European Short, being therefore nominated for the European Film Awards.

home que va ser el seu propi cap al llarg de tota la seua vida i, per això, és va construir a la seua manera”.

Rodada sense llum artificial, maquillatge, perruqueria i amb un equip mínim de rodatge; pocs elements, com un haiku.

Ontinyent 1976. Llicenciat en Ciències Químiques i Diplomat en Direcció Cinematogràfica per la Escuela de

Cine TAI de Madrid.El primer treball al acabar els estudis

va ser el curt Sueños de Daniel Guzmán i guardonat amb el Goya al Millor Curt 2004.

Des de l’any 2003 treballa d’Ajudant de Direcció, des d’aleshores ha rodat nombrosos spots per a TV, video clips (Antonio Orozco, Miguel Bose, ...).

En series de televisió: Cuéntame como pasó, El Ministerio del Tiempo, acaba de rodar Gigantes d’Enrique Urbizu, la qual s’estrenarà en 2018 en Movistar+.

En llargmetratges ha estat al costat dels directors espanyols més importants com Álex de la Iglesia, Jaime Chávarri, José Luis Cuerda, d’entre d’altres. També ha treballat en pel·lícules actualment en cartell com Toc Toc de Vicente Villanueva i Estiu 1993. Film de Carla Simón seleccionat per l’Academia del Cine als Oscar 2018. Ara esperem amb molta il·lusió que Hollywood, el proper 9 de gener, passe el tall de les cinc pel·lícules que seran nominades a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. Hi desitgem molta sort.

Teatre Echegaray 3 de novembre a les 22:30 h

El grup Marlango el lidera la cantant i actriu Leonor Watling, completa el grup Alejandro Pelayo als teclats. La seua música

amb influencies del jazz i del blues amb una atmosfera musical pròxima a Tom Waits, El nom de Marlango ve d’una de les seues cançons.

Tenen publicats els discs: Marlango (2004), Automatic Imperfection (2005), Selection (2007), The Electrical Moroning (2007), Un dia extraordinario (2012) i El Porvenir (2014).

Com actriu, Leonor Watling a treballat amb els més importants directors com Álex de la Iglesia, Bigas Luna, Antonio Mercero, Pedro Almodóvar, Isabel Coixet, Vicente Aranda, Cesc Gay, d’entre altres. De la seua filmografia hi destaquem: La hora de los valientes (1998), Son de mar (2001), Hable con ella (2002), Mi vida sin mí (2003), La vida secreta de las palabras (2005), Los crímenes de Oxford (2008), Una pistola en cada mano (2012).

Ontinyent, 1993. Quasi graduada de BBAA (a falta de TFG) a la UPV.

El seu treball personal es centra en el disseny i la il·lustració. Últimament també a la pintura mural. Li encanta

el dibuix, el llibre d’artista, la tipografia, la serigrafia, les cadires buides, els contes, les coses velles, el blau turquesa, el costat dret del llit, el te al matí, els ulls marrons, les maduixes amb nata, els gats, la gent guai, dormir sense calcetins i tocar l’ukulele.

http://miriamferrer.tumblr.com/ https://www.instagram.com/miriamferrerr/

Xerrada al Campus d’Ontinyent de la Universitat de Valènciadivendres 3 a les 11 h per la directora Laura Ferrés (Els Desheretats).

VISITESdivendres 27 d’octubre a les 22:30 h al Centre Comercial El Teler presentació de la pel·lícula Estiu 1993 per la seua directora Carla Simón i l’ontinyentí Jorge Calatayud que ha estat ajudant de direcció en aquesta pel·lícula nominada a Oscar.

dijous 2 de novembre a les 22:30 h al Centre Comercial El Teler presentarà la directora Laura Ferrés el seu curt Els Desheretats abans de la projecció d’Estiu 1993.

Altres activitatsMarlango

Jorge Calatayud

Míriam Ferrer

Lo mejor para ti y para tus ojos