1

LA FILOSOFIA PLATÒNICA EN EL

PENSAMENT CRISTIÀ El cristianisme és una religió monoteïsta basada en la vida i en els pensaments

de Jesús de Natzaret. És una de les religions amb més adeptes del món, front a altres religions. Trobem que allò fonamental de la seua doctrina va estar enormement inspirat en el pensament platònic. Plató (427 a.C. - 348 a.C.) va ser un filòsof grec que va elaborar teories innovadores, entre elles la Teoria de les Idees i la Teoria de la Reminiscència. També, va ser el creador del mite del Demiürg i, influenciat pels pitagòrics, va defensar el dualisme antropològic.

Pel que fa al mite del Demiürg, hi ha certes diferències amb l'origen del món elaborada pel cristianisme, doncs, Plató considerava que el Demiürg (artesà en grec) era una intel·ligència suprema de caràcter diví que va fabricar el món sensible prenent com a model el món intel·ligible a partir de matèria preexistent, mòvil, caòtica i amorfa. Mentre que, el cristianisme defensa que Déu va crear el món del no res. Però, realment, el plantejament és el mateix ja que el món és creat o fabricat per un personatge d’origen diví del més enllà que té el coneixement sobre la veritat i, a més a més, el seu objectiu era formar un món el més bell i perfecte possible.

Podem trobar similituds entre la Idea del Bé i les característiques que el cristianisme atribueix a Déu, com que és un èsser etern, perfecte, immutable, que pertany a un món més enllà del món visible, igual que les Idees platòniques. La Idea del Bé regna el món intel·ligible, és allò màximament perfecte, la causa de la essència, del ser de la resta de les Idees. És el principi unificador, ja que tant les coses sensibles com les intel·ligibles estan subordinades a aquesta Idea, a més, és la causa final a la qual aspiren i imiten, tant les coses del món intel·ligible com les coses del món sensible. La Idea del Bé proporciona racionalitat i congnoscibilitat a la resta de les Idees i fa possible que l`ànima arribe al coneixement d’aquestes. També, la Idea del Bé té una funció ética i política, doncs, el seu coneixement permeteix que les persones puguen distingir entre allò que està bé i allò malament, i per tant, podran conduir la seua vida rectament. En el cas del governador, serà totalment necessari el coneixement del Bé en sí, per a poder dur a la societat cap a l’harmonia. Per tant, trobem una coincidència amb les funcions que atribueixen a Déu, doncs, aquest és la causa de l'existència de tot i que allò puga ser conegut per les persones. També, Déu té una funció ètica i moral, doncs marca allò que es pot fer i allò que no es pot fer, aleshores, podem dir que distingeix entre el bé i el mal.

Plató, en els capítols XVIII i XIX del llibre VI de La República, anomena el Sol com el fill del Bé quan inícia la comparació entre aquest amb el Bé en sí. El Sol, per tant, seria allò que representa el Bé en el món sensible. Curiosament, en el cristianisme, trobem la figura de Déu, que està en un món més allà d'allò sensible, i Jesús de

2

Natzaret qui és el fill de Déu encarnat en home. Aquest porta la paraula de Déu, o dit d'una altra manera, intenta guiar a la humanitat cap a la veritat de Déu.

És per aquestes raons que els neoplatònics i els primers filòsofs cristians defensaren que la Idea del Bé tenia connotacions religioses i teològiques, la qual cosa va dur a què afirmaren que el cristianisme no debia ser considerat com a una religió, sinó, com a un sistema filosòfic.

Quant a l'antropologia defensada per Plató, aquest considerava que hi havia un dualisme antropològic, influenciat pels pitagòrics, on el ser humà està composat pel cos i per l'ànima. Aquesta unió és accidental i vista com un càstic. Per una banda, l'ànima, era la part immaterial, immortal i tenia prioritat sobre el cos. Representava el nostre verdader “jo”, és a dir, el nostre ser. El seu lloc propi i cap a on tendeix a anar és al món de les Idees, o dit d’una altra manera, més enllà del món sensible, on trobarà el coneixement i la veritat. Per aquesta raó ha d'intentar alliberar-se del cos ja que aquest és la part material i mortal que arrastrava l'ànima cap a allò sensible, cosa que provocava guerres i ambicions.

El cristianisme modela aquesta teoria i arriba a la conclusió que l'ésser humà consta de dues parts: el cos (allò físic) i l'ànima (relacionant amb allò espiritual), la qual l'unifica com a individu i el duu a activitats que van més enllà d'allò material. En canvi, tot allò relacionat amb el cos és considerat com a pecat.

En definitiva, abans que el cristianisme elaborara la seua doctrina, Plató, durant el segle V a.C., ja havia formulat teories bastant similars, com ara, la teoria de les Idees, on la Idea del Bé és allò màximament real i perfecte, i regna els dos mons, el sensible i el intel·ligible; el mite del Demiürg, on Plató explica la creació del món sensible a partir d'un persontatge d'origen diví, el Demiürg; l'antropologia platònica, influènciada per idees pitagòriques, defensa l'existència d'una dualitat entre l'ànima i el cos, i per últim, la teoria de la reminiscència, on l'ànima pertany al món de les Idees i, aleshores, ha de vèncer i dominar el cos que l'arrastra cap a allò immaterial, i no cap a la veritat i la virtud. Per tant, podem afirmar que el cristianisme s’inspira en aquestes idees platòniques entre altres.

Amanda Martínez, Beatriz Mínguez, Laura González

2n BATX. A