Assemblea de Joves del Camp de Túria

EDITORIALAcí estem per tornar a reivindicar la cons-

ciència nacional del Camp de Túria i del País Valencià. Ací estem, tot i les contínues agres-sions que rebem des dels estats ocupants es-panyol i francés. No és casual l’especial violèn-cia perpetrada contra el País Valencià: aquest ha estat històricament terra de subversions de les classes populars (tal i com van demostrar fa 50 anys les dones i homes que el passat 18 d’octubre vam tindre l’honor homenatjar) i això ha obligat l’Estat espanyol, amb la complicitat de la burgesia autòctona, de posar-nos en el punt de mira i castigar-nos “exemplarment”.

Les exacerbades provocacions de caire espanyolista i capitalista que estem patint són diverses i cada vegada més agressives: una transició política que ha portat l’Estat Espan-yol a un sistema on la paraula “democràcia” resulta un eufemisme gairebé irònic; una cons-tant reproducció de l’extrema dreta, i la seua violència, al nostre país tant dins com fora de les institucions; un retrocés en la normalització de la nostra llengua en àmbits tan fonamentals com l’educatiu –aquest any més de 100.000 infants s’han quedat sense poder elegir el va-lencià com a llengua en la qual se’ls hi impar-tisquen classes- -; una destrucció massiva dels nostres territoris i paisatges; una forta especu-lació duta a terme per Govern i constructores a molts espais dels nostres pobles i ciutats; una precarització de les condicions de vida de tre-balladors i estudiants -amb especial incidèn-cia pel jovent degut al desbordament de l’atur juvenil i l’espai d’ensenyament superior (més conegut com a pla bolonya) que comença a imposar-se a les nostres universitats- fruit de l’extensió d’un sistema capitalista caduc que intenta sobreviure a base de retallar els drets

de les classes populars amb violència, men-tides, censura, falses promeses i, en última ins-tància, dures re-pressions contra el jovent que alça la veu per protestar. Agressions que intenten, sense èxit, adormir la flama de la nostra lluita diària als carrers, la lluita subversiva del jovent català per l’alliberament social i nacional del nostre poble.

A poc a poc van sorgint i solidificant-se molts projectes arreu dels Països Catalans que estan aconseguint frenar els efectes de-vastadors d’aquests fets. Mentre intenten reta-llar el català a les aules, són molts els volunta-ris que fan jornades per la llengua i s’esforcen per fer-la arribar als immigrants, i és molta la cultura en forma de música, teatre o literatura que es fa en la nostra llengua, que la dóna a conéixer i que mostra a la societat que aques-ta no morirà mentre s’utilitze. Cada vegada en són més casals, ateneus, centres socials i de-més que ixen al carrer per tal de fer vore una manera alternativa d’organització. I és més, a cada nova agressió la nostra solidaritat aug-menta i es referma la nostra lluita amb més contundència.

Sabem que com més ferms i contundents siguem en la nostra resposta, més s’estendrà la consciència de poble i de classe. No podem actuar amb indiferència. Cal unir-se a la llui-ta. Conformar-se o rebel•lar-se. Seguir el co-rrent o aturar-lo. Posar l’altra galta o defensar la pròpia dignitat. Callar... o cridar. És per tot això, que el millor homenatge que pot fer el jovent a dia d’avui és la lluita i la victòria.

Si vols militar o rebre informació envia’ns un correu a:

ajcampdeturia@gmail.com

2

ÍNDEX

Un mural per lesarrels i pel Karim

I tanmateix, la remor persisteix

Entrevista a Rapsodes

3

I Jornades Alternatives

Opinió

4 5

76

8

9

Redacció i edició realitzades pels membres de l’assembleainformació actualitzada i contacte a:

www.ajcampdeturia.ppcc.cat

I què ens quedarà?

Vint anys de fundamentalismes

10

11

12

Vaja quin pont!

El caciquisme d’avui

L’oci i la creació de contrapoders

El compromís, la història i l’oci marquen les I Jornades Alternatives

La darrera setmana de setembre, l’AJCdT va organitzar les I jornades alter-natives al Camp de Túria. Fet important perquè és la primera vegada que es du endavant un esdeveniment d’aquestes ca-racterístiques.

Dites jornades començaren el dia 22 de setembre amb una xerrada sobre la guerra de successió al País Valencià dut endavant per la catedràtica i especialista Carme Pérez Aparicio. És així com el jovent de la comarca va poder aprofundir en els seus coneixements sobre l’esdevenir del nostre país a partir de 1707. El dia 23, els companys d’Alerta Solidària, col•lectiu an-tirepressiu de l’esquerra independentista, van explicar el cas del Karim, company in-dependentista de Vilanova i la Geltrú, en perill d’anar 50 dies a la presó per haver-se manifestat en contra de la crisi capitalista. És així, a través d’aquest cas, el company d’Alerta ens va explicar els nous mètodes (penes multa) que utiliza l’Estat Espanyol per tal de reprimir els diferents moviments socials que posen en dubte els sistema.

Finalment el dia 25, l’AJCdT va oferir una nit de hip hop en català fet a la comar-ca. El company ENDER ens va fer gaudir durant més d’un hora de concert. Hip-hop compromès i combatiu, on no va faltar les al•lusions als mestres de la nostra música com Ovidi Montllor, així com la realitat que actualment viuen els Països Catalans ac-tualment.

4

Un mural per les arrels i pel KarimEn commemoració la diada nacional

del 9 d’octubre, des de l’Assemblea de Joves del Camp de Túria varem organit-zar una acció d’agitació que duguérem a terme a la nostra comarca del Camp de Túria. Aquesta va consistir en la realitza-ció d’un mural per reflectir la nostra vo-luntat de commemorar les nostres arrels, la nostra identitat i, com no, demostrar l’esperit de lluita d’un poble que encara hui dia no ha estat derrotat front l’estat Espanyol i Francès.

També es va aprofitar la jornada per fer palès que el “Capitalisme és crisi, Karim absolució”. Pintada en solidaritat al company Karim, militant independen-tista i veí de Vilanova i la Geltrú que ha estat condemnat a 50 dies de presó per mobilitzar-se a Barcelona contra la cisi econòmica i capitalista, i que fou detin-gut pels agents de la Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra acusat d’agredir un antiavalot.

Aquesta pena de presó deriva de la voluntat per part del nostre company de no pagar la pena multa de 400€ que se li ha imposat, donat que en cap cas agredí a cap mosso d’esquadra i sent que aquesta acusació únicament deriva de la conjuntura política de la crisi capitalista i de la necessitat per part de l’Estat de reprimir les veus dissidents.

En definitiva, des de l’Assemblea de Joves del Camp de Túria, volem denun-ciar la injusta aplicació de les penes mul-ta, ja que permeten als qui tenen més diners eludir la presó sense dificultats; i ens reafirmem en aquesta campanya de solidaritat amb el Karim. Perquè no aturaran el jovent amb penes multa ni amb cap altre mitjà de repressió; perquè no estem conformes amb allò que ens volen vendre; perquè sabem que la cri-si econòmica és culpa d’aquest sistema capitalista; i perquè l’únic camí cap a la independència i el socialisme és la lluita al carrer. Organitza’t i lluita

6

ANUNCISSi vols anunciar el teu negoci o col·lectiu a

la revista contacta amb nosaltres:

ajcampdeturia@gmail.com

La teua ajuda anirà destinada a l’autogestió de l’assemblea i a la millora d’aquesta publicació

Aquest diumenge 18 d’octubre unes dues-centes persones d’arreu de la co-marca s’han aplegat al Parc de Sant Vi-cent de Llíria per tal de retre homenatge als i les impulsores i assistents del I Aplec de la Joventut del País Valencià, entre les quals trobem a persones com Lluís Alpe-ra, Vicent Arlandis, Antoni Bargues, Empar Bargues, Alfons Bonafont, Eliseu Climent, Josep Lluís Codonyer, Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Enriqueta Matalí, Àngel Sàez, Enric Tàrrega o Ferran Zurriaga.

L’acte començà amb una cercavila des del Casal Jaume I de Llíria fins el Parc de Sant Vicent, on ja fa 50 anys tingué lloc el I Aplec de la Joventut del País Valencià. Un cop a la Font de Sant Vicent es donà pas a l’acte amb la presentació per part del Casal Jaume I de Llíria i els parlaments de l’Institut d’Estudis Comarcals i de l’AJCdT que feu incís en algunes de les problemàti-ques que patim el jovent hui dia com la reproducció de l’extrema dreta, el retrocés en la normalització lingüística, la destruc-ció del territori o la precarietat del treball que pateixen la majoria de treballadors i treballadores. Parlaments que precediren l’entrega als i les homenatjades d’un so-carrat amb el dibuix d’una quadribarrada i la inscripció del vers “i tanmateix, la remor

persisteix” de Miquel Martí i Pol. En acabar l’entrega dels socarrats intervingueren en representació dels homenatjats Eliseu Cli-ment i Enric Tàrrega, que van donar pas a l’actuació de Dani Miquel. Finalment l’acte conclogué després de dinar amb l’actuació del Titot i David Rosell.

En definitiva podem assegurar que l’homenatge ha estat una mostra que, tal i com digué Enric Tàrrega, malgrat monar-quies absolutes, règims feixistes i falses democràcies, ací al Camp de Túria i al País Valencià, cada vegada som més gent la que creiem en un projecte que no té res a veure amb els estats francès i espanyol ni amb aquest sistema capitalista, sinó en uns Països Catalans lliures, independents i socialistes.

I tanmateix, la remor persisteix

Entrevista a RapsodesAquesta agrupació del Camp de Túria

que ens presenta una innovadora pro-posta musical, està gaudint d’una projec-ció envejable per al moment i en poc de temps s’han fet molt coneguts al llarg del noste territori. L’assemblea no ha desapro-fitat l’ocació per intercanviar unes parau-les amb Mireia, Andreu aka Menjatallarins, David aka Nitrofoska, i Ivàn aka Kpoll i que ens conten el secret del seu èxit.

Rapsodes és un projecte musical diferent al que majoritàriament es co-neix dintre de la música en català. Com ha sigut possible i quines han sigut les vostres referències? Raposodes naix a partir del grup de mètal Bakanal, del qual formem part tots els membres de Rap-sodes; naix de l’amistat, el bon rotllo, i la passió per la música de qualitat, siga quin siga l’estil. Dins del rap, a nivell musical ens encanta K’naan, Black Eyed Peas, The Streets o Architecture in Helsinki. A nivell de lletres, grups com Violadores del Verso, Rapsusklei, Calle 13, La Puta OPP, o Tote King, ens han animat a fer Hip-Hop, però probablement no ens han influenciat molt a l’hora d’escriure.

Com descriuríeu els vostre primer treball “Contes per Versos”? Contes per Versos son 15 potents tracks on es combi-nen ritmes electrònics d’avantguarda amb altres més jazzie o folk i on lletres diver-tides, humanes i íntimes, es mesclen amb textos més reivindicatius i de realitat social. El resultat de tot això és el que nosaltres anomenen: Electro Hip-Hop Orgànic.

Com veieu l’escena actual del hip hop fet als Països Catalans? El rap en valencià està tenint molt bona acollida, i hi ha molta germanor entre els artistes, també es nota molta expectació pels nous treballs, com el dels veterans SensaviS (Jezie, Anita, i Ca-sius Tonen) que eixirà pròximament amb el segell mésdemil, i del qual he escoltat al-gunes coses i pinta molt molt bé. Gent més jove com Ender o Fabre, tenen molt bones propostes i només els falten unes horetes

dalt dels escenaris i tindre un treball dis-cogràfic seriós que recolze els seus pro-jectes per a captar definitivament l’atenció del públic. Bona mostra de la salut del rap en valencià ho demostra les nominacions de Jezie i Fabre (qui va guanyar) a grup rebel•lació als Premis Ovidi Montllor 2009, els guardons més importants dedicats a la música en valencià. Al Principat s’estàn fent coses molt interessants, l’ultim disc d’At-Versaris està molt bé, i hi han multitud de propostes noves interessants com podrien ser els In*Digna.

Sabem que heu fet una versió de Raimon en la qual heu combinat hip hop amb tocs de country. Com ha estat l’experiència? Estem molt satisfets d’haver versionat al Raimón i haver pugut donar corda a la nostra imaginació i fer una ver-sió Country-Rap, que al nostre pareixer, ens ha quedat molt divertida i original. Estem molt contents, la veritat és que ens hem divertit molt fent la cançò, així que no des-cartem fer més Country-Rap en el futur.

Quins projectes futurs teniu en ment? Tenim varies col•laboracions pen-dents amb SensaviS, In*digna, el Papado i Suite 3.14, i estem preparant algo, encara sorpressa, per als premis literaris Octubre. El nou disc encara tardarà prou, perquè Andreu aka Menjatallarins (productor i cantant del grup) ha estat treballant molt creant el segell mésdemil, i montant el nou estudi mésdemil i no s’ha pogut dedicar a fer temes nous. Això sí, amb nou “equi-pazo” i nou estudi, hi han moltes ganes i il•lusió, i també hi han algunes idees i al-gunes lletres que auguren un segon treball brutal!!!

7

OPINIÓ

8

I què ens quedarà?

És una de les grans preguntes del mil•leni. Els recursos s’esgoten, es deslocalitzen les em-preses, els serveis públics es desballesten...i és que vem amb estupefacció el que ocorre i pareix deixar indiferent a la majoria de la gent al primer món.

Feia un temps vaig escoltar una magní-fica frase a un documental (ara no recorde l’autor) que deia una cosa així: “el pitjor del sistema no es que mate, és que mate sense necessitat”. I així és, a l’era on més desenvo-lupament i possibilitats tenim 1 de cada 6 persones del paneta passen fam severa. Les diferències s’agreugen i l’actual crisi sembla empitjorar més les coses.

Ací a l’Europa, el model ens pot duur a una ignomínia. Les empreses externalitzen les produccions per abaratir costos i reduir preus. A la vegada que ens oferten preus més baixos, la societat perd llocs de treball. Si perden llocs de treball, no es compra.....en fí un cercle viscós què ens duu a l’actual situa-ció laboral del treballadors europeus: si volen mantenir els treballs, han de renunciar a part de salaris i benficis conduint al que alguns anomenen societat “mileurista” o “low-cost”. Encara la cosa s’ha empijorat més en els da-rrers anys, ja que no tan sols s’externalitza la producció cap a països en vies de desen-volupament, sinó que ara també es fa amb el I+D+i. Ens diuen qué potser la solució a

l’actual crisi econòmica espanyola. Però com fer això quan les empreses tenen els seus ulls possats a ciutats com Shangai o New Delhi on la mà d’obra i les polítiques socioeconò-miques els hi són més afavoribles?.

No és tan preocupant el que aquestes coses ocòrreguen, el vertaderament pre-ocupant és que la gent no vulga saber res de l’assumpte com si no anara amb ell; o pitjor encara, que no sàpiga ni amb el que s’enfrontem. Per cert, algú s’ha preguntat al-guna vegada el que realment significa globa-lització, lliure comerç o externalització?. Llás-tima, perquè de vegades t’has de sentir frases com: “la culpa de la crisi es de ZP”. Dóna igual el que diga un president, el model de lliure comerç restringeix la seua actuació a un sim-ple espectador. Si canvia la fiscalitat de l’Estat espanyol, el capital és lliure de moure cap a altres indrets. Això és el que vertaderament entén el neoliberalisme per llibertat.

Aleshores ens trobem davant una difícil situació, com el que definia Ramon Muñoz a un article que publicava fa no molt on re-tratava la nova societat: “Un magma social, consumista, sin ideología, a imagen de las ‘low cost””. Una societat incapaç d’entendre que més al sud mil•lions de persones moren de fam i que ací la classe treballadora perd el poc que tenia guanyat, mentre uns pocs gau-deixen de riquesa i poder extrem. Per tant, quan se n’adonem...què ens quedarà?.

9

Vint anys de fundamentalismes

El proper 9 de novembre farà 20 anys que centenars de berlinesos s’empenyien per traspassar el gruixut mur que els sepa-rava de l’Europa occidental i d’una llibertat anhelada durant vint-i-vuit anys. Piquets, martells, qualsevol ferramenta que tingueren al seu abast era suficient per enderrocar el símbol de la vergonya i celebrar allò que es va anomenar com “el Canvi”. La caiguda de la URSS va deixar al descobert uns territoris immaculats al capitaliste i, annulat tot adver-sari, aquest es va estendre amb tota la seua força per una Europa encara conmocionada pel fantasma opressor del comunisme. La lli-bertat econòmica preparava les seues arpes privatitzadores per tal de llençar-les contra un territori que havia viscut mig segle anco-rat en una economía centralitzada.

Dos dècades més tard encara sobreviu a la notra memòria col•lectiva aquest es-deveniment, que va simbolitza per a molts l’entrada en un nou ordre mundial, una fita de trascèndència que va donar lloc a la con-solidació del que es coneix com la postmo-dernitat. Una nova modernitat dominada per la invariable lògica del consum massiu i la perenne presència del mercat en la majoría de les esferes del nostre dia a dia. L’efecte co-negut com globalització s’ha espandit en tota la seua dimensió fins colar-se en l’enteniment de l’home occidental. A hores d’ara la major part del món occidental gaudeix dels hedo-nistes beneficis que li proporciona la lògica mercantil, mentre que les diferents cultures

de cada regió s’assemblen cada vegada més a una cultura global d’inquestionable in-fluència americana. Els exemples els trobem a la nosta vida quotidiana: a poca gent se li escapa que el beneficis i els avanços tecnolò-gics van agafats de la mà, però tothom somía en el pròxim model d’ordenador, que arriba de fàbrica perfectament preparat per quedar obsolet als dos anys de la compra. I ente tot aquest seguit de característiques, el fantasma del comunisme perviu com un model fraca-sat d’utilitat ja desfassada, mentre asistim al triomf dels governs conservadors. A la vista queda el resultat de les últimes eleccions europees.

Dues décades després de la caiguda del mur i del gran “canvi”, aquell ideal llibertari que va encoratjar a un bon grapat d’alemanys es troba en plena crísi, almenys en la seua vessant econòmica. Les opinions van i venen: mentre uns defensen una major participació de l’estat en l’economía, altres diamnosti-quen una total defunció del sistema capita-lista. Davant aquest panorama, hom es pot preguntar si l’èxtasi mercantil desenvolupat durant la década dels noranta no ha resultat desmesurat, i si a hores d’ara es recullen els fruits que s’esperaven. Per conmemorar els 20 anys de la caiguda, el govern de Berlín planeja un acte on milers d’escolars forma-ran un enorme dominó humà que recorrerà l’emplaçament original i que simbòlicament es tornarà a derribar. Una curiosa paradoxa, precisament en aquesta època on sembla que l’actual sistema econòmic s’esfondra una miqueta més cada dia que passa.

10

Vaja quin pont!

El pont d’aquest any va començar un di-vendres i va acabar un dilluns 12 d’octubre, fins ahí tot normal si no fos per tot allò que es sol celebrar durant eixos dies que, com sem-pre sol passar, va estar carregat d’anècdotes, sorpreses i histories que vegada passen a en-grossir la llista de la “normalitat”. El primer dia nou d’octubre va ser el dia de tots/es els/les valencians/es, dia en què es celebra la conquesta i, per tant, fundació de València, de la nostra terra i país; dia de la processó de la reial senyera que mai s’agenolla o es do-blega a ningú, on tot suposadament és ale-gria i festa però que va acabar com sempre, ja que actualment la nostra València ha estat transformada o convertida a l’extremisme ul-tradretà més gran que pot existir, en tindre de governants a tals partits “moderats”(els quals no nomenaré i dels que tots sou cons-cients de qui són) que han fet de la nostra València la casa del feixisme més fastigós que pot haver-hi, i encara així no s’aturen ni es callen a l’hora de criticar amb la seva llengua afilada a aquells que els emparen i els donen suport entre les ombres.

És per això que com sempre passa a aquest país, l’extrema dreta va fer de les seues o simplement allò que els va donar la gana. Partits i col•lectius com Espanya 2000 i el GAV, que sempre es defineixen com a democràtics i amants de la llei, la justícia i la pàtria, van in-crepar, molestar i tirar pedres i ous als repre-sentants del BNV que com qualsevol ciutadà valencià tenien tot el dret a estar allí i recórrer amb la reial senyera la processó cívica que es celebra cada any a València. Enguany, però, aquesta va ser diferent (dins del que cap), ja que suposadament protegits per la policia per tal de prevenir incidents, els militants i simpatitzants del Bloc van ser expulsats de la forma més reaccionària i intolerant possible. És per això pel que cal preguntar-se si per a anar a aquestes processons cíviques cal for-mar part d’aquesta “gent” que intenta atemo-rir-nos i obligar-nos a fer el que ells diuen, o pel contrari hem d’anar amb el cap ben baix i rebre tots el insults i pallisses que ha ells els convé. I per això n’hem de dir, PROU!

És inacceptable que ens tracten com a valencians de segona per ser el que som i pensar el que pensem, per això cal acudir a

les celebracions del nostre poble i fer sentir que estem presents amb la lluita que portem dia rere dia en contra d’aquests ignorants que cada cop intenten marginar-nos.

Però encara així tot no va acabar aquell dia. El dilluns 12 d’Octubre ja s’acabava el pont i es celebrava el dia de la hispanitat, dia en què tots els espanyols s’hem de sen-tir orgullosos de la nostra llengua, cultura i descobriment d’Amèrica... i d’altra part no tan coneguda i prou amagada, dia en què aca-bàrem portant al nou món i a les diverses co-lònies que tenia l’imperi espanyol a tot arreu del món; infermetats, més guerres, brutalitat excessiva, cobdícia, etc. Raons més que su-ficients per no celebrar cap homenatge fora d’allò considerablement “normal”.

Però pareix que el feixisme valencià sí que tenia raons, i encara les té, per fer tals actes. Així va ser com un 12 d’Octubre partits feixis-tes van eixir als carrers de València a defensar la pàtria, la cultura espanyola i tota aquella “parafernalia” que tant els agrada i els fa sen-tir millors comparats amb els altres. Així i tot solament van eixir un grup d’uns 200 “patrio-tes” que van marxar a defensar amb orgull i amb alguna que altra bandera franquista la benvolguda Espanya, a més a més d’una pan-carta gegant i xenòfoba que deia: «Falta tra-bajo, sobra inmigración ¡Zapatero dimisión!», i del que, com sempre sol passar, sense recor-dar-se d’allò que la seua benvolguda pàtria va fer i va amagar tant mal, aquell passat que segons ells no té res a veure amb la grandesa i l’amor a Espanya. Parle d’allò que deia abans: la massacre, la humiliació indígena, la pèrdua de la seua religió, llengua i cultura a mans dels conquistadors espanyols i que va ser substituïda per l’altra que va imposar l’imperi Espanyol per part d’uns senyors sanguinaris que no van deixar “titere con cabeza” i dels que Espanya es va enriquir al llarg del temps amb la sang dels habitants americans, als que després aquestos indígenes tornarien amb la mateixa moneda que l’imperi els va ensenyar, per acabar expulsant tots aquells que durant tants anys els havien oprimit.

És per això que aquest dia no és motiu be clar per a celebrar res de bo, i menys a Valèn-cia. Amb açò solament es pot demostrar una cosa i és la impunitat que es sòl tindre amb aquesta gent dins d’aquesta democràcia així com per part dels nostres governants, que no solament els autoritzen a manifestar-se per

11

l’odi i la violència, sinó també defensant-los en les ombres i donant-los cada vegada més suport.

I ja per acabar aquesta crònica d’aquest pont festiu tant representatiu a la nostra te-rra i el qual va ser la unió d’aquestes dues manifestacions tan extraordinàries i havent-hi mostrat la meua humil opinió, m’acomiade explicant i recordant a tots/es allò que he dit i sempre diré sobre els governants d’aquesta terra i sobre la seua forma de fer política a València, que és la de no traure res de bo. Solament recollirem allò que sembrem, i en aquest cas solament recollirem tempestat, ja que aquesta gent es fa cada vegada més forta

gràcies al “passotisme” i la impunitat que es demostra cada dia a la nostra terra en deixar que aquesta gent faça el que vulga en els nostres barris, carrers, centres, etc., i fent-los cada cop més forts sense cap mena de càs-tig, cosa que fa retrocedir cada volta més les nostres llibertats, els nostres valors, la nostra llengua, cultura i vida. Per això m’agradaria acomiadar-me, ara sí, afegint que no podem consentir més a aquesta gent, ja que un dia arribarem a l’extrem que aquests intolerants prendran el control, no sols de les institucions sinó del poble, i en eixos moments tot estarà perdut, ja ho he dit... qui avisa no es traïdor

El caciquisme d’avui

Tal vegada sembla exagerat parlar de caci-quisme, però aquest ha sigut un mal del nos-tre estat, un mal que té les seues arrels a la Restauració, i que segueix, amb alguns canvis en les formes, però està. Aquest podria ser-hi qualsevol poble del nostre país, però com un exemple il•lustratiu, agafaré el cas de Vi-lamarxant. Si una conclusió podem extraure d’aquest municipi, és que deus mostrar sim-paties pel PP, si fa falta tenir-hi el seu carnet, per a poder treballar a l’ajuntament. Això és així, i només falta passar-se per les oficines de l’ajuntament per a tenir-ho clar. Aquest tema ha sigut una evolució llarga i progressiva, als primers anys del govern conservador si que hi havia gent que treballara a l’ajuntament sense sentir simpaties amb l’equip de go-vern, però a dia d’avui, és impensable. Sols cal observar la llarga llista de persones que han sigut despatxades de forma irregular, per a gran desgast de les arques públiques, i les que han vist denegades les seus possibilitats de treballar en ell. S’ha substituït un sistema de contractació per mèrit, per un que consis-teix a no tenir escrúpols, i tot cal dir-ho, una llengua a prova de tot tipus de culs. El més greu és saber com s’han fet aquestes coses, és a dir, com s’han pogut aconseguit. No crec que m’equivoque, i no és l’únic cas el de Vila-marxant, formes més pròpies de la màfia que de un Ajuntament democràtic, com puguen ser amenaces, pressions... Un altre cas dig-

ne de ressaltar és el tema de les beques que oferia la Diputació a gent jove per a treballar en l’administració local. Doncs bé, quasi tots els que l’han aconseguit són simpatitzants, o inclús, membres del propi PP.

Altra interessant forma de conver-tir-se en un cacic es quan són eleccions (dóna igual quines), el senyor alcalde es passa tot el diumenge saludant a la porta del col•legi electoral per a recordar als votants quina deu ser la seua opció. Al més pur estil mafiós, per a què enganyar-nos. I el que és pitjor, que podem fer-hi davant d’açò? Res.

No hi ha millor forma de fer-se fort a un ajuntament millor que aquesta, és crea tot una clientela, al més pur exemple romà, que deu el seu treball, el seu sou, a un par-tit que votarà sense qüestionar de cap for-ma. I el que és més greu corromp a tota una sèrie de persones sobre les seues idees po-lítiques. Davant d’aquestes pràctiques quina democràcia, pot haver-hi? Cap, com és lògic. I sobretot, i el que és més greu, no hi ha cap forma de control sobre aquestes pràctiques, cap persona de a peu pot denunciar-ho. En quan a formes polítiques el Vilamarxant del 2009 està molt més prop del de 1909 que el que sembla, la corrupció i la manipulació política, han evolucionat com és lògic, però segueixen produint que quan passe prop del molt honorable ajuntament de Vilamarxant (i d’altres tants de tot el país) s’olorés de forma inevitable un peculiar olor a merda.

Cansat d’amagar les teues opinions?Participa en aquesta secció de la revista!

Contacta amb nosaltres o envia els teus articles a:ajcampdeturia@gmail.com

Els articles no hauran d’excedir dels 500 caràcters amb lletra New Roman nº12 i podran ser sotmesos a correció orotogràfica i/o d’estil. Podrà anar firmat, sota psudònim o sense nom. Cal adjuntar

una direcció de correu per a possible contacte.

L’oci i la creació de contrapoders

Tenim els joves alternatives reals d’oci? Aquesta és una de les preguntes que, nor-malment, no ens fem molt sovint. No obs-tant, als darrers anys (i més quan s’intensifica els efectes de la crisi capitalista a les nostre butxaques), pot ser inconscienment, si que ens fem aquesta pregunta. Ens referim a la crisi ja que, una de les conseqüències que s’en deriva d’ella, és la búsqueda per part del jovent d’alternatives per tal de gaudir en les seues hores lliures. No és gaire extrany que un dels debats més extesos entre nosaltres ens senten expressions com “que car estan les entrades dels concerts”, “el preu d’eixa be-guda és excessiu” o altres paregudes. És així, com d’alguna manera o altra, podem arribar a entendre l’eclosió de l’anomenat fenònem del botelló o, les últimament molt de moda, raves. I és que en els darrers temps estem veient com, d’una manera o altra, els joves estem generant una demanda d’oci que no és atesa. Una demanda que, al no ser atesa (o malament atesa), ve duta en alguns casos de cert autoorganització per part dels joves. En aquesta direcció veiem com a través d’una simple cadena de mails es poden organitzar en esdeveniments sorprenents i que, sense pensar-ho, poden posar en dubte l’entramat d’oci establert. No obstant, moltes vegades aquestes grans concetracions esdevenen grans mercats del consumisme.

És d’aquesta manera que aquesta auto-organització tinga el seu sentit i esdevinga

clarament una posada en dubte de l’ordre establert, una creació (com ben diu el títol) d’una mena de contrapoder. Una feina difícil ja que, com en molts altres aspectes, els jo-ves tenim establerts un paràmetres dels que s’ens fa quasi impossible eixir (en molts ca-sos, pareixem granets en un mar de sorra), però com tot no és impossible. És així com hem de començar altre tipus d’oci que siga també molt atractiu i popular, on el punt de vista econòmic siga quasi invisible. Podem veure com projectes tan engrescadors com la Lloca (centre social autogestionat de la Cos-tera), l’Ateneu Popular de València o l’Arrels a Benirarrés (a la comarca del Comtat) en són bons exemples a tindre en compte. Les cafetes autogestionades, el potenciar les co-mapanyies de teatres impulsades pel jovent, els sopars populars als carrers, recuperar els jocs que els nostres avis i àvies pràcticaven fa uns anys o donar veu als diferents estils de música que s’estàn donant a hores d’ara són bones idees que, poc a poc, hem d’anar ex-plotant més sovint. En una frase: cultura del poble per al poble. Una eina més per tal de que la cultura popular siga recuperada per la gent més jove i on els interessos dels empre-saris queden eleminats. Una feina, com deia anteriorment, difícil i lenta però que a la llar-ga dóna esl seus fruits més potent: organitza a la societat (cosa que fa por al sistema esta-blert) i dóna alternatives ben viables. Perquè com deia aquella frase “tota pedra fa paret”, la creació de formes d’oci diferents i populars seran un granet més per abastir ens nostres més anhelats ideals.

12wwww.ajcampdeturia.ppcc.cat