La Comunicació no verbal - Web view para,imagen ... un llibre, una carpeta ... En...

LA COMUNICACIÓ

NO VERBAL

Projecte de Recerca

4t AEB 2

Aroa Monterde Altaba

Cristina Bartumeus Gaviria

Joel Martínez Schellemberg

Jesús Escrivà Gutiérrez

Equip Base 2 4t A La Comunicació no verbal

Índex

Introducció a la comunicació no verbal:....................3

Pintura.......................................................................4

Article 1:..................................................................................................................................4

Article 2:..................................................................................................................................5

Article 3:..................................................................................................................................6

Literatura.................................................................11

Article 1:................................................................................................................................11

Article 2:................................................................................................................................15

Dr. Ray Birdwhistell :...........................................................................................................15

Article 3:................................................................................................................................17

Escultura.................................................................18

1-TEMA I SUBTEMES A TRACTAR................................................................................18

INTRODUCCIÓ A L’ESCULTURA DEL RENAIXEMENT..............................................19

INTRODUCCIÓ A L’ESCULTURA DE LA GRÈCIA ANTIGA........................................21

LLENGUATJE DELS VENTALLS...................................................................................22

CARNAVAL DE BASILEA (BASLER FASNACHT)........................................................23

RIU GANGES. RIU SAGRAT............................................................................................24

LA CERIMÒNIA DEL TÉ....................................................................................................25

HARAKIRI, SUÏCIDI ASSISTIT..........................................................................................26

LLANÇAMET DE CRIATURES.........................................................................................27

OKTOBERFEST, FESTA DE LA CERVESA...................................................................28

Context geogràfic:...................................................29

Presentació i gestos d'aquí:...........................................................................................29

Gestos internacionals:....................................................................................................30

L'espai vital depenent del territori:.................................................................................31

Fotografia:..............................................................34


Els colors:.........................................................................................................................34

La fotografia, tècniques per atraure l'atenció:..............................................................35

Conclusions:......................................................................................................................37

Conclusió final:........................................................37

Captures significatives:...........................................38

Treballs presentats fora de termini:.........................40

La música................................................................40

Senyals de fum....................................................................................................................40

Que diu un somriure............................................................................................................40

De protocolo.org..................................................................................................................41

La mirada..............................................................................................................................45

Comunicació visual.............................................................................................................47

El missatge visual................................................................................................................48

Descomposició del missatge.............................................................................................49

Codi braile............................................................................................................................49

Elements de la comunicació..............................................................................................54

Funcions del llenguatge......................................................................................................54

Funcions de la ràdio............................................................................................................55

Classes de codis..................................................................................................................55

La publicitat..........................................................................................................................56

Funcions de la publicitat.....................................................................................................57

Classes de consumidors....................................................................................................57

Estratègies i figures retòriques..........................................................................................57

Complicitat del consumidor................................................................................................57

Figures..................................................................................................................................58

Elements no verbals............................................................................................................60

Fotograma............................................................................................................................60

Text........................................................................................................................................60


Introducció a la comunicació no verbal:La comunicació no verbal, la descriuríem molts com el fet de comunicar-nos amb

signes, i tot plegat, en termes generals no estaríem parlant d’una descripció del tot

errònia.

Segons la definició d’algunes fonts conegudes (encara que no sempre fiables) com

pugui ser la viquipèdia, <<La comunicació no verbal, és la comunicació que es dóna

mitjançant indicis, gestos i que no tenen una estructura sintàctica verbal, és a dir, que

no poden ser analitzades seqüències de constituents jeràrquics>>.

Tot i que no ho hem sabut en tot moment, sempre hem estat envoltats de comunicació

no verbal:

Veus una pel·lícula de l’oest, d’aquestes de vaquers que s’enfronten a indis, y com es

comuniquen els indis entre ells? Amb senyals de fum; comunicació no verbal.

Estàs esperant de peu al metro a veure quan arriba al seu destí i veus una parella que

sembla que intentin parlar amb sorolls sords, però en comptes de parlar, fan gestos

estranys. Què vol dir? Llenguatge dels signes de les persones mudes; comunicació no

verbal.

Inclòs no cal ser tan rebuscat si no es vol. Estem jugant a un joc d’equips i un dels

companys ens diu alguna cosa des de l’altra banda del camp. En alguns casos li

contestaríem cridant, però en altres simplement li aixequen el dit gros comunicant-li el

nostre conformisme; comunicació no verbal.

Bé, com ja hem dit abans, està per tot arreu i encara que de vegades puguem dubtar

si es tracta de comunicació no verbal o d’una altra cosa completament diferent no ens

hem de complicar: si el tipus de comunicació que presenciem és mitjançant les

paraules sortides de la boca, estarem parlant de comunicació verbal, i en qualssevol

altre cas no hi haurà cap dubte que es tractarà de comunicació no verbal.

Doncs bé, amb aquesta breu introducció, donem pas al nostre projecte de recerca.


Pintura.

CRISTINA BARTUMEUS

Article 1:

Tema: La comunicació no verbal

Subtema: Pintura

Bibliografia: http://www.suite101.net/content/arte-y-comunicacion-no-verbal-a10036.

L'Art encaixa perfectament amb comunicació no verbal Si representés una obra d'art

A més, es tracta d'un missatge particular ja que ha de ser universal i no ha de tenir cap

mena de temps perquè el missatge que transmet no perdi actualitat ni eficàcia amb el

pas del temps. Aquí és on rau la dificultat de l'artista per a realitzar la seva obra, que

està destinada a superar-lo en temps i espai.

Flora Davis, es una artista que es dedica a la interpretació mitjançant la representació

de la comunicació no verbal. A la primera pàgina de la seva obra La comunicacions no

verbal hi dui: "Escultors i pintors sempre han estat conscients de quant es pot

transmetre amb un gest o una posició". Els artistes es valen de l'expressivitat del gest

del cos, el rostre, els ulls, les mans i la postura.

Això fa que observar una obra d'art no sigui precisament una tasca senzilla, és a dir,

es pot veure un quadre però difícilment es pot observar si no s'aconsegueix desxifrar

el missatge que ens està transmetent.

L'obra produïda és sempre diferent de l'obra rebuda, és a dir, d'una banda es troba la

naturalesa polisèmia de la imatge i d'un altre l'activitat del receptor que projecta les

seves filtres personals i socioculturals sobre l'obra d'art.

cal mirar l'obra amb atenció ja que la pintura és un llenguatge dividit en unitats

elementals de formes, línies i colors. Per això les tècniques no tenen valor en si

mateixes, només l'estil o l'ús d'aquest llenguatge plàstic que fa l'artista és capaç de

donar-li.


El problema és que només veiem allò que mirem. Mirar és un acte voluntari que

implica observar la relació entre les coses i nosaltres mateixos. És una acció que està

influïda per l'ús de la imatge recreada o reproduïda que ha estat separada del seu

temps i espai i conservada en condicions peculiars, en un entorn diferent d'aquell per

al qual va ser creada.

En l'art només hi ha una imatge que condensa tanta informació i expressió com en una

pel·lícula sencera, per això és fonamental prendre un temps de reflexió per reconèixer

els diferents elements que componen l'escena per poder interpretar el missatge que el

seu creador vol transmetre, tenint en compte el filtre cultural del moment en què va ser

creada.

Article 2:


Subtema: Pintura

Bibliografia: http://www.orthodoxworld.ru/es/icona/book/19/index.htm

Imatges i els seus significats.

En algunes religions com per exemple en la cristiana hi ha una sèrie d’imatges que es poden representar en diferents llocs, segons la importància o el significat d’aquestos.

Un dels mes importants dins de la nostra religió, el cristianisme son els pantocràtors, que es solien posar damunt de les portes principals de les esglésies, per fer saber a la gent que hi passava que allò era la casa de Déu. En aquestos s’hi troben representats normalment els quatre evangelistes als extrems i al centre Déu.

En questa imatge, s’hi veu a Jesús. Hi ha elements

permanents, com el cabell en casc, la barba, la dreta

beneint, mentre que altres poden variar parcialment: el

llibre de les Escriptures sostingut a la mà esquerra pot

estar obert o tancat, l'expressió severa o més benigna

del rostre, el nimbe al voltant del cap diferent, el braç dret

és a vegades més embolicat i sostingut per la toga.


Els vestits: Crist té una túnica porpra llistada per una faixa vertical d'or i està cenyit per

un mantell blau. La porpra i l'or, com és sabut, estaven reservats en l'antiguitat al rei,

per la qual cosa, en aquest cas, es posa de manifest la reialesa divina de Crist. El

color blau del mantell simbolitza la naturalesa humana del Senyor, com també és

símbol de misericòrdia, de l'amor de Déu cap als homes. El rostre del Pantocràtor

gairebé sempre és sever, però també se l'ha representat amb una mirada de bondat

que acaricia l'ànima.

En aquesta aurèola, que simbòlicament serveix per a ressaltar la importància i excel •

lència del personatge. La mà que beneeix: aquest gest, ostensible mitjançant la posició

dels dits, a més del seu significat obvi vol subratllar un doble misteri.

Els tres dits oberts volen recordar les Tres Persones de la Santíssima Trinitat mentre

que els altres dos, a les dues naturaleses de Jesucrist. Són menys freqüents les

representacions del Pantocràtor amb el llibre tancat, així com també existeixen

versions simplificades de la imatge habitual de mig cos en presentar només un bust,

absents les mans i parts del tronc.

Article 3:


Subtema: Pintura.

Bibliografia: http://roble.pntic.mec.es/~msanto1/lengua/1venover.htm /

http://www.protocolo.org/social/conversar_hablar/comunicacion_no_verbal_la_importai

mpo_de_los_gestos.html / http://comnoverbal-comnoverbal.blogspot.com

A continuació faré breus explicacions sobre els tipus de gestos, el significat de les

postures quan ens seiem en una cadira o davant d’un escriptori.

•Gestos d’imitació:

La importància dels gestos d'imitació és fonamental en les relacions socials i de

negocis, ja que expliquen que els altres coincideixen amb nosaltres o que els agrada.

En el món de les relacions socials, controlar les tècniques de comunicació no verbal és


cada dia més important per poder dominar tots els aspectes de les xerrades de

negocis.

•Els gestos d'imitació són similars als mímics. Però, si fem servir els gestos d'imitació

estem expressant alguna cosa concreta i no un tot.

Per exemple: el gest de la mà subjectant el volant del cotxe, significa "cotxe" o

"conduint un cotxe"

•Els gestos metonímics són similars als d'imitació, però el signe es representa de

manera diferent.

Per exemple, el signe de saludar, es refereix a "soldat"

•Els gestos indicatius: es representen assenyalant la referència del que es vulgui dir,

per això l'objecte no té per què estar present en el moment en que s'està parlant.

Per exemple, per dir nosaltres, no assenyalarem el pit.

•Gestos emblemes: moviments substitutoris de les paraules.

•Gestos Il·lustratius: moviments que acompanyen un discurs i que ho subratllen,

modifiquen o puntuen. Es tracta d'exemplificar o il·lustrar amb el gest allò que s'està

transmetent verbalment, és a dir, han de acompanyen les paraules que diem en parlar.

Hi ha diverses categories:

•- Ideogràfics: acompanyen l'expressió d'idees discursives o també d'idees abstractes

(nombres ...). Solen il·lustrar conceptes o relacions lògiques.

•- Pictogràfics: ajuden a descriure l'aspecte formal del contingut verbal (grandària,

forma ...).

•- Díctics: indiquen o assenyalen la situació espacial o la identificació de primera

persona o cosa a què es refereix el missatge verbal.


•- Kinetògraf: s'utilitzen per acompanyar els verbs i les oracions que descriuen

moviment.

•- Espacials: descriuen un espai anomenat verbalment. Poden ser estàtics o dinàmics.

•Gestos reguladors: moviments que mantenen o assenyalen un canvi en els rols de

parla i escolta. Ajuden, tant al que parla com al que escolta a mantenir i ordenar el flux

del missatge oral.

•Gestos adaptatius: moviments lligats a la necessitat individual o l'estat emocional.

•Gestos exhibidors d'afecte: les expressions facials vinculades a l'emoció.

•I per últim hi ha uns gestos anomenats batutes: acompanyen i regulen el ritme del

discurs oral. Aquests gestos són hàbits semi conscients, però apresos. Aporten

espontaneïtat al discurs i poden anar acompanyats de la mirada.


Albert Scheflen, psicòleg, amic i ajudant de treball del Dr. Ray ha arribat a la conclusió

que les persones imiten algunes actituds corporals dels altres, això vol dir que d’alguna

manera, aquesta es vol semblar a l’altre persona.

•Formes de seure.

Mark Knapp, professor d’Universitat, escriptor i investigador de la comunicació no

verbal, va descobrir que hi ha una fórmula general per a interpretar les posicions de les

persones assegudes.

•Diferència quatre posicions bàsiques:

• Posició en angle. És usada per persones que conversen de manera amistosa i

informal, permet un contacte visual il·limitat i facilita l'observació dels gestos d'ambdós.

Amb aquesta ubicació s'evita la divisió territorial dels gestos d'ambdós. En aquesta

ubicació s'evita la divisió territorial de la taula i s'ajuda distendre els ambients tensos.

• Posició de col·laboració: Aquesta és la manera en què solen seure dues persones

quan fan juntes algun treball. És una postura estratègica perquè es tingui en compte el

que diu.

• Posició competitiu - defensiva: La taula s'usa com a barrera i dóna a entendre que

les dues persones competeixen, encara que en la majoria dels casos el que denota és

una relació de superior subordinat. Si el que es desitja és persuadir l'altre, aquesta

col·locació disminueix la possibilitat d'èxit. La taula es divideix inconscientment en


dues meitats i, per exemple, en una negociació, una part percep l'avanç de l'altra.

• Posició independent. És la que s'adopta quan una persona no vol interactuar amb

l'altra. Pot indicar hostilitat, i s'ha d'evitar quan es necessita una conversa sincera.

Podem dir llavors que el llenguatge no verbal és molt més complexa que el llenguatge humà i que té molt més contingut pel que fa al que expressa tant voluntària com involuntàriament.


CRISTINA BARTUMEUS

Literatura

Article 1:Tema: La comunicació no verbal

Subtema: Literatura

Bibliografia: http:/html.rincondelvaho.com/comunicació-no-verbal_1.html

Els gestos.

Els investigadors han registrat gairebé un milió de claus i senyals no verbals. S'ha

comprovat que entre el 60 i el 80% de la comunicació entre éssers es no verbal, i

aquestes influeixen fins a cinc vegades mes sobre la comunicació verbal.

A continuació us explico les diferents zones corporals amb les que es poden expressar

idees o sentiments a través de la comunicació no verbal:

• Mans: La comunicació de les mans és molt usada per l'ésser humà i cada cultura té

els seus propis moviments encara que entre diferents cultures la gent s’entén. Una de

les senyals més poderoses i menys notòria és el moviment del palmell de la mà. Hi ha

quatre posicions principals:

•Palmell cap amunt: és un gest no amenaçador que denota submissió.

http://ca.photaki.com/picture-ma-de-dona-amb-el-palmell-cap-amunt_177292.htm


• Palmell cap avall: la persona adquireix autoritat.

• Palmell tancat apuntant amb el dit: és un dels gestos que més poden irritar l’

interlocutor amb qui parla, especialment si segueix el ritme de les paraules.

•El palmell cap a fora s'associa a la veritat, la lleialtat i la deferència. És un gest

inconscient, com gairebé tots, que fa pressuposar que s'està explicant la veritat.

•La posició amb la que es posen les mans al llarg d'una conversa també diu molt

de qui les realitza. Els dits entrellaçats són sinònims d'un gest de frustració. Com

més altes estiguin les mans, més negativa serà l'actitud del contrari.

Quan es mantenen recolzats els dits d'una mà contra una altra, formant un arc,

demostra que aquesta persona té una gran confiança en si mateixa, denota

superioritat i coneixement d'un tema.


Un altre gest de superioritat és agafar-se les mans per darrere de l'esquena, per

contra, posar-les en els malucs resulta summament agressiu.

Donar la mà és un gest corrent en les salutacions i els comiats occidentals, n'hi ha

submisos, dominants i els que transmeten confiança i situació d'igualtat.

Les persones també es comuniquen a través de la mirada.

• Mirada fixa: L'ésser humà davant la mirada fixa se sent amenaçat, i

immediatament aparta la vista.

• Picades d'ullet: Moviment de tancament de les parpelles per expressar

complicitat o simpatia.


• Espatlles: El aixecar les espatlles serveix per expressar dubte o ignorància sobre

un tema.

També fem servir el cap per assenyalar una sèrie d'idees:

• Moure el cap de dalt a baix: Indica assentiment, conformitat amb una idea.

• Moure el cap d'esquerra a dreta: Assenyala dubte o disconformitat, és un gest de

negació.

Utilitzem les celles transmetre les següents sensacions:

• Aixecament de una cella: És una clàssica senyal de dubte.

• Aixecament de les dues celles: Senyal de sorpresa.


• Descarregueu ambdues celles: Senyal d'incomoditat o sospita.


Subtema: Literatura.

Bibliografia:http://www.protocolo.org/social/conversar_hablar/

comunicacion_no_verbal_la_importancia_de_los_gestos.html

A continuació, explicaré un experiment que va fer un antropòleg molt famós, un dels

pocs especialitzats en el camp de la comunicació verbal que va estar durant molts

anys estudiants els gestos, als que ell anomenava quines i que els definia com a la

menor mesura del llenguatge corporal.

Dr. Ray Birdwhistell :Partint de llargues sèries d'experiments, Birdwhistell va

aconseguir separar diferents kines, i determinar en quin punt un

addicional transforma tot el moviment.

Per fer aquest experiment el Dr. va fer la cinesi, que consisteix a

gravar en vídeo a les persones mentre mantenen una conversa i

després examinar molt detalladament i descomponent les imatges

en unitats menors (kine) per poder observar la relació que existeix entre els diferents

moviments i el context en qual es mouen, esbrinant el seu significat.

Per exemple, se li va dir a un actor que es posés davant del grup d'estudiants i

transmetés la següent expressió:

Traduïda a termes descriptius, aquesta expressió seria un gest de complicitat amb l'ull

esquerre tancat i una mirada de reüll des del racó de l'ull esquerre. La boca normal i la

punta del nas deprimida. Una segona expressió es prova llavors amb el grup


d'estudiants. Descrita seria la següent: és un gest de complicitat amb l'ull dret, una

mirada de reüll amb l'ull esquerre, la boca normal i el nas deprimit.

Als observadors se'ls va demanar que indiquessin la diferència, i el seu comentari va

ser: "semblen diferents però no signifiquen coses diferents".

Es prova llavors en els observadors una tercera instrucció:

Essencialment aquest és el primer gest de complicitat sense mirada de reüll i amb la

punta del nas deprimida. El grup d'observadors van arribar a la conclusió de que això

era el mateix que la primera expressió. La ciència de la kinesia sap ara que una

mirada de reüll no significa cap cosa en el llenguatge corporal.

Finalment, es prova una quarta variació:

En aquesta expressió el gest és el mateix i la mirada des reüll es manté amb l'ull

tancat. La punta del nas està deprimida però la boca està canviada, mirant cap avall.

Quan aquesta expressió es mostra al grup, el seu comentari és: "Això canvia les

coses".

La dada registrada en el fitxer és el següent: una modificació de la posició de la boca

determina una modificació del significat.

Per descomptat no es va considerar la modificació de la cella en la seqüència. Si ho

hagués fet, una petita modificació en qualsevol de les celles podria haver assenyalat

un significat diferent.

Per fer aquest experiment el Dr. va fer la cinesi, que consisteix a gravar en vídeo a les

persones mentre mantenen una conversa i després examinar molt detalladament i

descomponent les imatges en unitats menors (kine) per poder observar la relació que

existeix entre els diferents moviments i el context en qual es mouen, esbrinant el seu

significat.

El Dr. Ray va arribar a la conclusió després d'anys d'investigació, que no hi ha gestos

universals aquest s'adquireixen amb els anys influenciats per la cultura.

Els senyals emesos són captades pel nostre subconscient i ens provoquen una

resposta de la qual, en molts casos, no som conscients,diu que el nostre aspecte físic

és adquirit a través de les persones que ens envolten.


Aquesta teoria té la seva lògica pel fet que dues persones que conviuen juntes,

acaben per reflectir-ho en el seu cos.


Subtema: Literatura.

Bibliografia:

En el nostre entorn, hi ha milers d’imatges que representen moltes coses, com per

exemple:

Les prohibicions: Són aquells cartellets que per exemple trobem dins d’una botiga i ens

indica que no es pot entrar en el recinte amb menjar o quan anem a un hospital, no en

deixen fumar...

Les obligacions: Són aquelles representacions que en obliguen a fer alguna cosa, com

per exemple, quan anem amb cotxe per la carretera hi trobem les senyals de transit,

que ens obliguen a circular per exemple a una velocitat determinada.


AROA MONTERDE

Escultura

1-TEMA I SUBTEMES A TRACTAREncara que d’un tema general com pugui ser la comunicació no verbal (que de fet és

el tema que ens ha toca tractar al meu grup), puguem dir que trobem un altre tema

(escultura) i subtema (tradicions i costums), a mi m’agradaria col·locar tots dos

conceptes en subtema, que per dir-ho d’alguna manera, les tradicions i costums no

entrarien dins de l’escultura (bé, no d’una manera directa) ni a l’inversa.

Així que jo ho deixaria d’aquesta manera:

Tema: Comunicació no verbal

Subtemes: Escultura i tradicions i costums.


INTRODUCCIÓ A L’ESCULTURA DEL RENAIXEMENTTema: La comunicació no verbal.

Subtema: L’escultura.

De segur que molta gent, en escoltar el terme Renaixement, ho relaciona directament

amb la pintura o l’escultura. Però per què?

Vull dir, aquest és un tema estès, encara que no el suficientment estès com per a

conèixer el que representava o el que era; un estil de vida? Una forma d’expressar-se?

Simplement un hobby? Una manera de presentar-se a la societat? Una barreja de tot

l’anterior?

Doncs bé el Renaixement és un moviment cultural que cerca la renovació de l'home i

el seu món, segons els models clàssics.1 Però realment, no ens hem assabentat de

l’existència d’aquest art, sinó per un simple motiu; la magnitud i perfecció de les obres

conservades. M’hi podria jugar la mà, a que si anomeno una escultura, com per

exemple el David de Miquel Àngel, sabeu perfectament a quina m’estic referint, o com

a mínim us sona el nom de l’escultor i amb quin estil treballava.

Bé finalment només queda a dir, que he escollit aquesta època de la “vida” de

l’escultura per a poder-la comparar amb una altra època també molt semblant i a la

vegada tan diferent; la de la Grècia antiga.

I que encara que només siguin dos conceptes a tractar, s’hi pot treure molt de suc,

com per exemple, quins aspectes les diferencien o els diferents motius de creació.

Per aquesta exposició, voldré imprimir dues escultures diferents, una del Renaixement

i l’altra de la Grècia antiga, ressaltaré alguns detalls i a cada professor del tribunal li

entregaré una còpia de les imatges i aniré explicant pas per pas les diferències i

similituds, per a que ells mateixos ho vegin.


ANTIGA GRÈCIA

RENAIXEMENT

Diferències principals

-Els trets de les escultures de l’antiga Grècia, estan clarament sense definir; tenen la

pell llisa sense arrugues, ni detalls i sense expressió al rostre, mentre que a l’escultura

del Renaixement, veiem un rictus seriós, que podem endevinar gràcies als detalls

esculpits a la roca: les arrugues al front causades per un entrecelles frunzit, les venes

del coll, la mirada que expressen els ulls...

-Els cabells de l’escultura de la Grècia antiga, són totalment uniformes, casi podríem

dir que no hi ha cap pèl diferent, en canvi, l’escultura del Renaixement, té uns cabells

amb un munt de relleu i volum.

Similituds:

-Les dues escultures representen una mateixa persona: un noi jove, segurament

alguna mena d’heroi o personatge històric.

-Encara que l’escultura del Renaixement és més expressiva, les dues tenen el típic

cànon de bellesa grega.1 Font: http://club.telepolis.com/pastranec/rt60.htm

http://club.telepolis.com/pastranec/rt60.htm


INTRODUCCIÓ A L’ESCULTURA DE LA GRÈCIA ANTIGA

Tema: La comunicacions no verbal.

Subtema: Escultura

Pedra, mitologia, veneració, artistes anònims, museus.

Vegem aquestes paraules i a mesura que les anem llegint se’ns va formant al cap una

imatge (o vàries); escultures de déus grecs o romans. Escultures de pedra. Escultures

que et diuen alguna cosa. Escultures amb poder i bellesa. Però escultures al cap i a la

fi.

No m’estic referint a grans mestres de l’escultura coneguts, ni a artistes que han

format part de l’ història com a excepcionals escultors, no, no em refereixo a aquests,

sinó a grans mestres de l’escultura anònims que ningú no coneix.

Amb això que vull dir? Què som tots tontos i uns incultes? Doncs no!

Només volia remarcar que encara que aquesta etapa de l’escultura, no és una etapa

tan llunyana (relativament clar), no som tan conscients d’ ella com ho som per exemple

per exemple de la del Renaixement, i voldria com ja he dit en l’altre article Introducció

al Renaixement, fer una comparació entre totes dues èpoques que tot just es porten

1400 anys entre elles (aproximadament).

Bàsicament els temes que tracto sobre l’escultura, tindran una estructura semblant, ja

que principalment és una comparació, per tant han d’anar lligades. Utilitzaré el mateix

que ja he escrit abans.

“Per aquesta exposició, voldré imprimir dues escultures diferents, una del

Renaixement i l’altra de la Grècia antiga, ressaltaré alguns detalls i a cada professor

del tribunal li entregaré una còpia de les imatges i aniré explicant pas per pas les

diferències i similituds, per a que ells mateixos ho vegin”.


LLENGUATJE DELS VENTALLS


Subtema: Tradicions i costums.

Qui ho hauria dit, oi? Això que els ventalls formaven part d’un llenguatge propi i

complex, on un sol gir de canell podia significar dir t’estimo o t’odio, o agafar-lo amb la

mà dreta o esquerra volia dir una cosa completament diferent.

Doncs bé, jo ho vaig descobrir gràcies a una de les pel·lícules més conegudes de

Disney; Mulan. L’estaven fent a la televisió i jo encara no tenia clars els temes que

volia tractar quan de sobte, un d’ells se’m va “aparèixer” claríssim tan sols amb les

primeres imatges del film.

Això de la pel·lícula era només per fer un parèntesis a banda de tema, perquè el que

realment vull contrastar és això d’un llenguatge exclusiu dels ventalls. Perquè encara

que t’escarrassis a pensar, mai (com a mínim a mi) se t’ocorreria pensar en el fet de

fer servir un ventall com a mitjà de comunicació. I simplement m’ha semblat que és

una cosa curiosa.

Ja que aquest tema no té gaires sortides, he pensat que per a fer més amena

l’exposició, i no fer servir tant l’ordinador perquè es fa repetitiu, agafar jo mateixa un

ventall de manera que en cada gest que faci, fer una breu explicació del que vol dir en

una cultura i per exemple que vol dir en una altra. I per suposat, també explicar una

mica perquè es feien servir els ventalls a part de per a comunicar-se i ventar-se clar.

“Al Japó el ventall més que per ventar a l'origen tenia altres usos ja que per exemple

s'emprava per a poder apuntar-hi tot el que s'havia de fer a manera d'agenda en

l'època medieval. Amb el pas dels anys els seus usos van variant” 2

2Font:http://stnyusu.com/el-abanico-origen-y-usos/

http://stnyusu.com/el-abanico-origen-y-usos/


CARNAVAL DE BASILEA (BASLER FASNACHT)

Tema: La comunicació no verbal.


Una celebració molt estranya segons el meu veure. Qui vol celebrar el final de

l’hiverna? Qui vol celebrar el tancament de les pistes d’esquí i el fet que la neu es

fongui? Bé, jo com a mínim no.

A diferència de moltes tradicions conegudes com pugui ser el Nadal, o la Pasqua,

aquesta es limita a Alemanya i Suïssa. De fet encara que aquest carnaval se celebra

en qualsevol lloc d’aquests països, és el carnaval de Basilea el més conegut, ja que

compta amb la participació d’ entre 15.000 i 20.000 màscares3. I a més a més, és

curiós el fet que aquesta celebració es comenci, ni més ni menys que a les 4 del matí;

una hora a la qual acostumem a anar acabant la festa (alguns) o en la qual fins i tot ja

estem dormint.

La cosa que m’ha semblat més espectacular, és que porten una coordinació

al·lucinant; just quan comencen els Cliquen4, tots els llums del poble o ciutat,

s’apaguen a la vegada. Si se segueix la tradició, suposo que ho farà cada persona des

de casa seva o, en llocs més poblats, les mateixes centrals elèctriques.

Tota aquesta diversió es perllonga fins les quatre de la matinada de 4 dies després (de

dilluns a dijous), on tothom torna a casa a preparar-se per l’any vinent.

Per exposar això no em vull estendre molt, i simplement anomenaré algunes

curiositats d’aquesta festivitat amb una breu explicació del que és i representa.

3 Totes aquelles persones que van disfressades.

4Grups carnavalescs que es llencen als carrers.


RIU GANGES. RIU SAGRAT



Tradició religiosa estranya on les hagi. Però no estem aquí per a criticar ni malparlar

d’altres cultures diferents a la nostra, encara que sigui de l’únic que es parla

últimament.

Bé, molts de nosaltres segur que hem sentit a parlar d’un costum hindú respecte al

seus morts; incinerar-los i tirar les restes al riu Ganges, on d’aquesta manera evitaran

el cicle encarnatiu i aniran directament al Cel.

La llegenda diu això:

[Un dels successors de Sagar, el rei Bhagiratha, va pregar Brama que permetés a la

deessa Ganga baixar del cel perquè toqués amb les seves aigües purificadores les

cendres dels difunts, que així podrien ascendir al Cel] 5

No és ben bé l’ història completa, però és suficient per a explicar el que representa el

riu per als hindús, no només un riu en el que banyar-se i rendir plegaries als seus

déus, sinó també un lloc on pots redimir els teus pecats pel simple fet de banyar-te en

ell.

Això si, tots aquests costums, provoquen un grau elevat de contaminació de les

aigües, i així com la elevada mortalitat de la gent que consumeix aquesta aigua.

Per a aquesta exposició, no voldré utilitzar aquest article, perquè trobo que n’hi ha de

més interessants, com ara el dels ventalls.

5Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Ganges

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ganges

http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bhagiratha&action=edit&redlink=1


LA CERIMÒNIA DEL TÉTema: La comunicació no verbal.


Fins fa relativament poc (uns 2 anys), jo pensava que el te era com la sopa; aigua amb

gust, però res més. Un amic de Jaca, em va portar a mi i a ma germana a una teteria

on en venien exclusivament de diferents sabors. En un principi no em va agradar; era

un gust massa fort per a mi, que no havia provat mai res semblant. Però bé, finalment

vaig ser jo la que gairebé em vaig acabar tota la gerra de té afruitat.

A partir de llavors, cada cop que ma mare anava a comprar li demanava que m’agafés

un paquet d’aquelles bossetes del Mercadona del sabors més fàcils de trobar (earl

grey, afruitat, verd, blanc...) però poc a poc, el meu paladar es va tornar...com dir-ho?

Més exigent. Vaig començar a visitar botigues especialitzades en tes, i a comprar

herbes que no trobaries a qualsevol comerç.

Amb aquesta “breu” introducció no estic instant la gent que begui ni compri té. Sinó

que a partir d’una anècdota m’he anat informant i documentant , així com ampliant els

meus coneixements sobre aquesta “tradició” tan antiga.

La llegenda japonesa del te diu que un monjo s’havia passat meditant davant d’una

paret nou anys, i que en una d’aquestes meditacions es va adormir. Quan va despertar

estava tan disgustat amb ell mateix, que es va arrencar les parpelles i les va llençar al

terra de tal manera que mai més es tornés a adormir. De les parpelles caigudes, va

créixer una planta que submergida en aigua calenta, t’ajudava a combatre la son.

Fa uns dies li vaig explicar aquesta història a la meva germana i ella va ficar cara de

fàstic en sentir que el monjo s’arrencava les parpelles i va dir que no era una llegenda

bonica. Bonica no, vaig replicar, és curiosa.

Per aquesta exposició havia pensat que ja que tinc a casa els estris bàsics necessaris

per a la cerimònia, fer una breu representació del que seria tot fent explicacions.


HARAKIRI, SUÏCIDI ASSISTITTema: La comunicació no verbal.


Suïcidi. Una acció que a la nostra religió és considerada un pecat, en diferents

jurisdiccions un delicte i en altres indrets simplement una abominació. Però aquests

cop no estic parlant de com ho veuen totes aquestes societats, sinó com ho veu en

concret la societat oriental.

Sobretot estem parlant de un costum fortament japonès, i dintre dels homes (si ho feia

una dona ja no es considerava harakiri) d’alts càrrecs com samurais o nobles. Ells

creien en el harakiri com una manera de restaurar l’honor que estaven a punt de

perdre o quan ja s’havia perdut.

Per exemple: hi ha hagut una guerra entre dos senyors feudals en que un d’ells està a

punt d’envair el feu de l’altre. El que està a punt de ser envaït, abans de deixar que

l’apressi, el segresti, el torturi, o fins i tot l’ofereixi un tracte, realitzarà junt amb els seus

servents un suïcidi pel simple fet (que jo no trobo suficient) de la importància de

l’honor.

No era un suïcidi “comú” com els d’ara: tirar-se d’un pont, inflar-se a pastilles o

disparar-se un tret. Més aviat ho podríem anomenar ritual o cerimònia perquè aquell

que l’anava a dur a terme havia de complir una sèrie de requisits de manera que fos

dut a terme d’una manera honrosa. (Si et deixaves alguna part d’aquest ritual, el

suïcidi no es considerava digne i hi havia represàlies).

Avui dia, aquesta pràctica ha quedat abolida, encara que queda gent disposada a

suïcidar-se, però amb finalitats ben diferents; protestes, suïcidis en massa,

reivindicacions...

No crec que sigui una acció recomanable perquè penso que és millor que la vida

segueixi el camí que tingui i sóc una persona que veu el suïcidi com una abominació i

atemptat contra la vida pròpia i afectació de la dels altres.


Havia pensat per aquesta exposició fer un esquema o dibuix, per tal de mostrar per

totes les parts que ha de passar el ganivet cerimonial, de manera que sigui ben

executat el harakiri.

LLANÇAMET DE CRIATURESTema: La comunicació no verbal.


Sincerament, en llegir un article escrit a la web, el primer que em va passar per la ment

va ser: el món està boig.

Acostumo a ser una persona inconformista, incrèdula i un munt de coses que anirien

en contra de la societat, però amb les quals has de viure. Tot i que sóc tolerant amb

qualsevol cultura de la que tingui constància, no trobo gens ni mica normal que els

hindús als seus fills acabats de nàixer els tirin al buit de dalt de la torre més alta del

poble.

Després de dir això, vaig mirar un vídeo d’una web

(http://www.nopuedocreer.com/noticias/682/tradicion-hindu-lanzamiento-de-ninos-

desde-una-torre/)

I vaig arribar a pensar; d’acord, com a mínim posen una lona sota de manera que el

nadó no caigui a terra, ja que jo en un principi m’havia imaginat que tiraven els nens

des de dalt de la torre fins que toquessin el sòl.

Els hindús duen a terme aquesta estranya “iniciació” per tal que la criatura creixi amb

fortalesa i potencia. Però francament, hi ha altres maneres que el teu fill es

desenvolupi amb força, per exemple apuntar-lo a l’equip de futbol, anar a córrer amb

ell, anar en bicicleta…

Per aquest tema, tampoc no em vull centrar perquè és un fet que com a història és

interessant, però no passa d’aquí.

http://www.nopuedocreer.com/noticias/682/tradicion-hindu-lanzamiento-de-ninos-desde-una-torre/

http://www.nopuedocreer.com/noticias/682/tradicion-hindu-lanzamiento-de-ninos-desde-una-torre/


OKTOBERFEST, FESTA DE LA CERVESATema: La comunicació no verbal.


No és una tradició exclusiva d’ara mateix, encara que tampoc és de fa moltíssim

temps, ja que el primer Oktoberfest data del 1810, amb la celebració del matrimoni

entre dos prínceps i en un principi només es tractava d’una cursa de cavalls on les

dues famílies dels promesos apostaven pels cavalls.

Però bé realment aquest és el significat inicial, encara que ara només és una gran

festa on s’ajunten milers de persones per a veure centenars diferents de cervesa,

continua essent una reunió on l’important és passar-t’ho bé, i beure tot el que puguis.

El que m’ha diguem-ne atret d’aquesta tradició ha sigut el fet que tothom qui escolti la

paraula Oktoberfest o festa de la cervesa, l’associarà amb Alemanya i amb els vestits

aquestos de tipus tirolès, verds i blancs amb una ploma, però que ningú no sàpiga

realment perquè es celebra, ni que vol dir, i amb una mica de sort, ni tan soll quan es

celebra. Però més o menys en sentir “Oktober...” et ve al cap el mes d’Octubre, encara

que per especificar més, trobem que comença el dia 13 de Setembre i a anar tirant cap

endavant.

Per acabar, només dir que encara que molta gent pensa que només és una mena de

convenció (com les de ciència ficció) per a emborratxar-se, sinó per a passar-s’ho bé i

formar part d’una tradició convertida en festa.

Com que l’ Oktoberfest ha patit molts canvis i agressions des de que es va començar a

celebrar, m’agradaria fer una mena de línia del temps on a través d’aquests 200 anys

d’història, anem veient quins canvis ha sofert durant les guerres, els canvis de

dècada...


JESÚS ESCRIVÀ

Context geogràfic:

Presentació i gestos d'aquí:

Vivim a Espanya, un país molt assolellat, amb molta festa i on hi viu gent molt oberta.

Només cal dir que Espanya és el país de la Unió Europea que té més establiments

d’hostaleria, i el segon país, de la UE després de Xipre, amb més bars per habitant.

Aquests conjunt de factors produeixen un augment de les hores que passem fora de

casa i amb societat, això fa que la comunicació no verbal sigui més utilitzada aquí que

en altres països més septentrionals. A part d'això, també es produeix un augment de

gestos d'afectivitat com els dos petons a l'hora de saludar, les abraçades, les

encaixades de mans... Es diu que quan més càlid és un país, més afectiva és la gent,

per exemple, els homes, a Síria, passegen agafats de la mà.

Ara, veurem un vídeo, que amb un toc d'humor, et presenta aquests gestos que

utilitzem tan a bars i restaurants, perquè volem o perquè el cambrer no ens sent, etc...

el cas es que els utilitzem.

http://www.youtube.com/watch?v=IEGamVBeeOc&feature=player_embedded

Bibliografia:

Internet:

http://www.20minutos.es/noticia/291527/0/ue/bares/habitante/

http://iranysiria2007.blogspot.com/2007/09/20-curiosidades-sobre-siria-de-la-11-

la_08.html http://www.cuadernointercultural.com/a-la-interculturalidad-por-el-gesto/


http://www.youtube.com/watch?v=gumSxIVaryw&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=gumSxIVaryw&feature=related


http://www.cuadernointercultural.com/a-la-interculturalidad-por-el-gesto/

http://iranysiria2007.blogspot.com/2007/09/20-curiosidades-sobre-siria-de-la-11-la_08.html

http://iranysiria2007.blogspot.com/2007/09/20-curiosidades-sobre-siria-de-la-11-la_08.html

http://www.20minutos.es/noticia/291527/0/ue/bares/habitante/



Gestos internacionals:

Cada territori té alguns gestos propis, per exemple, el signe de fer una V amb el dit del

mig i l'anular de la ma dreta amb el palmell de la ma mirant cap a dins (imatge de la

dreta), per anglesos i francesos, és l'equivalent a aixecar el dit del mig per a nosaltres

(imatge de l'esquerra).

La història d'aquest gest es remunta als temps de les guerres entre França i

Anglaterra, en que quan l'exèrcit francès guanyava una batalla, a tots els soldats vius

que quedaven vius, els hi tallaven aquests dos dits de la ma dreta. Ho feien perquè

així, els soldats, no podrien tornar a encanyonar una pistola, a disparar amb un arc,

etc... a part, de la humiliació que suposava per ells haver d'aguantar insults i tot tipus

d’injúries de la gent per haver perdut. Després de realitzar les amputacions, per a més

inri, els soldats francesos quan marxaven, els hi feien aquest gest amb els dits.

També es poden produir confusions de signes, per exemple, el gest d'ensenyar el dit

polze cap dalt (imatge1) amb la resta de la mà tancada, per nosaltres seria com dir

“bé”, “bona feina” o “correcte”, en canvi si fas aquest gest sota l'aigua quan practiques

submarinisme es que vols sortir de l'aigua, i si el fas a Grècia, tothom et mirarà

malament, perquè és equivalent a dir “que et donin pel cul”.

1


A part d'aquests gestos exclusius d'un territori, o que provoquen confusions, la majoria

de gestos estan globalitzats i si els fem a qualsevol lloc del món,qualsevol lloc del món

ens entendran, per exemple, si ens fan una pregunta i movem el cap cap a dalt i cap a

baix significa “sí”, en canvi moure’l de dreta a esquerra significa “no” i si encongim les

espatlles, no en tenim ni idea.

Bibliografia:

http://www.cuadernointercultural.com/repertorios-de-gestos-y-expresiones-espanolas-

con-minivideos/

http://www.ccdmd.qc.ca/ri/expressions/repertoire_es.php

http://www.hoymujer.com/belleza/tendencias/gestos,para,imagen,53343,04,2008.html

http://html.rincondelvago.com/comunicacion-no-verbal_8.html

.

L'espai vital depenent del territori:

Aquest vídeo, ens introdueix, al que ara explicaré, com varia l'espai vital de les

persones depenent de la situació geogràfica del seu lloc de residència i com pots

sentir-te incòmode quan es viola la barrera que marca el teu espai vital, ja sigui

voluntàriament, com quan algú s'acosta a tu, com involuntàriament, quan estàs a un

autobús, metro, amb molta gent o fins i tot quan camines per una gran ciutat.

http://www.youtube.com/watch?v=oWhvp0gppkk

L'home té la seva pròpia “bombolla d'aire” coneguda com espai vital. Les dimensions

d'aquesta depenen de la densitat de població del lloc on visqui, del clima del seu

territori, de la cultura, entre altres... Per exemple, el noi que ha fet aquest treball, relata

una experiència personal bastant interessant “vaig anar estudiar un estiu a Anglaterra,

a la meva classe hi havia un grup de 10 japonesos. En anar a presentar-me i en anar a

donar-li 2 petons a una noia, aquesta es va apartar bruscament i les seves companyes

van començar a cridar desesperadament i mirant-me malament pensant-se que era un

violador o alguna cosa per l'estil.” Això demostra la diferència entre les diferents

cultures per envair les zones intimes d'altres persones.



http://www.hoymujer.com/belleza/tendencias/gestos,para,imagen,53343,04,2008.html

http://www.ccdmd.qc.ca/ri/expressions/repertoire_es.php

http://www.cuadernointercultural.com/repertorios-de-gestos-y-expresiones-espanolas-con-minivideos/

http://www.cuadernointercultural.com/repertorios-de-gestos-y-expresiones-espanolas-con-minivideos/


Ara enumeraré i resumiré breument les distàncies zonals que hi ha, aquestes dades

s'han obtingut de persones espanyoles i aquestes distàncies poden variar depenent

del territori.

Zona íntima (entre 15 a 45 centímetres): Aquesta zona només la pot envair

gent molt propera a tu, la teva parella, familiars, fills o persones amb molta

confiança.

Per exemple, si una persona, X, s'apropa a una altra Y i X envaeix la zona

intima d’ i Y s'aparta, vol dir en llenguatge no verbal que no t'accepta.

Zona personal (entre 46 centímetres i 1,22 metres). És la distància que separa

a les persona a una reunió social o a una oficina, com per exemple quan estàs

a un bar amb els amics.

Zona social (entre 1,23 i 3,6 metres). Aquesta és la distància que ens separa

dels desconeguts, o la gent que no coneixem bé.

Zona pública (més de 3,6 metres). És la distància còmoda per dirigir-nos a un

grup de persones.

Un exemple de com influeixen els factor geogràfics a l'espai vital és, que, la gent està

acostumada a zones on hi ha una alta densitat de població es saludi de diferent

manera que a zones poc poblades. Per exemple, en un nucli amb una alta densitat de

població dos amics que es troben, es donaran la mà a una distància més o menys

curta, els que viuen a un nucli rural es donaran les mans amb el cos més separat i,

finalment, les persones d'una zona molt poc poblada es saludaran aixecant les mans i

ja està. Per això mateix, quan una persona d'una zona amb alta densitat de població

saluda a una altra persona d'una zona molt poc poblada, la persona de la ciutat

envaeix, de forma inconscient, la zona personal del de la zona poc poblada i aquest es

pot sentir ofès. (aquest fragment està copiat i enganxat)

Bibliografia:


EL LENGUAJE DEL CUERPO. ALLAN PEACE





Conclusió:

Dono per finalitzat l'apartat del context geogràfic, he basat tot això en tres idees

fonamentals:

Els factors climàtics i geogràfics, són determinants a l'hora d'analitzar el

comportament de la gent d'un territori.

La majoria de gestos són globals, per tant el seu significat es el mateix a tot el

món. Però per conèixer mínimament una llengua, és molt important conèixer

els seus gestos per evitar malentesos

Els factors geogràfics són importants a l'hora de valorar l'afectivitat dels

habitants de territoris diferents.


Fotografia:

Els colors:

En aquest punt explicaré el significat d'alguns colors i el perquè els emprem en

situacions determinades. Majoritàriament ficaré com a exemples senyals de tràfic

perquè crec que es una manifestació d'aquests conceptes important, i, a més són uns

signes de comunicació no verbal coneguts per tothom.

Groc: Un color amb molts significats, el groc més clar es sinònim de perill o

alerta i el més suau ens fa sentir delicadesa, per això hi ha molta gent que pinta

les habitacions de color groc. Després del que acabo de llegir, us recomanaria

que marquéssiu els llibres amb un subratllador groc, perquè segons els

psicòlegs és el color de la intel·lectualitat i de la ment clara i diuen que ajuda a

memoritzar ràpidament les coses. Però tampoc us passeu amb el groc, perquè

és el color que més cansa la vista humana, per això s'explica que les

assegurances de cotxes de color groc siguin més cares que les d'altres colors.

Taronja: És un color que predomina sobre tots els altres, o sigui, si pe

exemple, en una pàgina web vols ressaltar algun apartat, el taronja és el color

apropiat.

Rosa: És un color que et transmet calma i tranquil·litat, fins i tot debilitat. És un

color que representa el sexe femení. Si es vol utilitzar rosa llampant en, per

exemple, un cartell, s'ha de vigilar perquè com el taronja és un color que atrau

molt la atenció.

Vermell: El color vermell és el color del foc, de la sang, etc... i s’associa

principalment al perill i a la prohibició. És un color molt intens a nivell emocional

un exemple n'és que si et tanques a una habitació de color vermell, t'augmenta

el ritme respiratori i també la pressió sanguínia. Aquest color és molt utilitzat en

situacions de prohibició i de perill, per exemple a les senyals de direcció

prohibida, els semàfors, els stops....

Verd: És per excel·lència el color de la natura, representa harmonia,

creixement, fertilitat i lleugeresa. A nivell emocional, la gent l'interpretem com

un color “segur”, per exemple si algú es vesteix de color verd aquell dia es

sentirà més segur d’ell mateix.


Un apunt interessant, es que el verd fosc és el color que menys cansa a la vista

i hi ha teràpies vesades en aquest color per a la gent amb dificultats visuals.

Blau: El blau s’associa com el color de la profunditat i de l'estabilitat, també

simbolitza sinceritat i pietat. Per exemple, molts bancs tenen com a principal

color el blau perquè t'estan dient sense paraules que amb ells els teus

ingressos estaran segurs, estables i que mai t’enganyaran.

La fotografia, tècniques per atraure l'atenció:

En una fotografia, sigui del tipus que sigui, normalment hi ha algun motiu principal,

algun element a ressaltar, ja sigui una fotografia publicitària, de moda, d'arquitectura,

general... I per ressaltar aquest motiu principal s'utilitzen una sèrie de tècniques que

ara explicaré una mica per sobre, i perquè com s'entenen millor és amb exemples.

La il·luminació del motiu principal, perquè el cervell humà, dins d'una fotografia,

sempre es fixa en la part més il·luminada.

Com podeu veure en les fotos següents, he canviat el punt amb més llum de la

fotografia i si les mireu veure que els ulls sempre es desplacen involuntàriament cap al

punt amb més llum.

A la imatge de la dreta, el motiu principal és la Torre Catalunya i prestem gairebé tota

l'atenció a ella, de manera que ens deixem de fixar en la resta de motius de la

fotografia. Però si mirem la segona fotografia, veiem que només canviant la

il·luminació, la Torre Catalunya deixa de captar la nostra atenció i tenim com a motiu

principal els tres edificis del fons, que gairebé no sabíem ni que existien després de

veure la primera foto.


A part de la il·luminació, una altra manera de que la gent es fixi en el que volem és la

composició, La composició és la manera col•locar els motius dins la fotografia per

centrar l’atenció dels que la veuen en un punt concret. A l’hora d’observar una imatge

sempre ens la mirem-la d’esquerra a dreta, perquè el nostre ull està acostumat a això.

Principalment perquè llegim en aquest sentit. Per això el punt on concentrem la

màxima atenció en la imatge és al cantó esquerra d’aquesta perquè és el lloc per on

comencem a observar, i l’atenció anirà disminuint a mesura que anem cap a la dreta.

Si ens fixem on està col·locada la dona 1 o motiu principal veurem que aquesta regla

es compleix. Després en fixem en la platja i per últim en la dona 2. Si observem els

anuncis de tanques publicitàries podrem observar que molts segueixen aquest patró.

Bibliografia:

Llibres:

Fotografía digital de alta calidad, Técnica y Método de José María Mellado

150 proyectos de fotografía de John Easterby


Conclusions:

Els colors són tot un món dins de la comunicació no verbal, sembla mentida,

que amb un sol color es puguin dir tantes coses.

Hi ha moltes tècniques per atraure l'atenció de la gent, i darrere d'una bona

fotografia hi ha molta feina que té a veure amb el que he explicat.

Conclusió final:

L’aportació fonamental d’aquest treball, o sigui, l’objectiu principal es informar sobre de

la importància de la comunicació no verbal dins del nostre entorn.

Abans d’informar-nos i entendre aquest tipus de comunicació, nosaltres com la majoria

de persones, pensàvem que sense la parla, la gent no es podria comunicar , de

manera que ningú es relacionaria amb altra gent, però una vegada, havent-me

informat, he comprés que el que jo pensava era completament erroni i antònim a la

veritat. O sigui que, la comunicació verbal, es un mitjà d’expressió mínim, nomes les

persones que tinguem un idioma en comú ens podríem comunicar, en canvi, fent servir

nomes gestos, senyals o símbols, dons ens podem expressar fins i tot millor que si

parléssim. Per exemple dues persones de parles i cultures diferents s’entendrien a la

perfecció, nomes amb el fet de emprar la comunicació no verbal, fins i tot nomes amb

una mirada.

Llavors amb aquest treball es podria demostrar a la societat de que, la importància de

un gest, no es comparable ni de ven lluny amb la importància d’una paraula.


Captures significatives:


Treballs presentats fora de termini:

JOEL MARTÍNEZ

La música

Senyals de fum Els senyals de fum són les que s'utilitzen per a la comunicació entre àrees vastes i

despoblades i que es fan mitjançant fogueres. Encara que solien ser més usades en

l'antiguitat, aquests senyals podien comunicar missatges complexos i codificats per

endavant entre talaies o llocs de vigilància per avisar d’avisaments enemics o de

qualsevol altre assumpte.

Es van fer famoses gràcies a la seva representació en les lícules de l'oest utilitzant els

pioners en aquest tipus de comunicació, els indis de Nord-americà.

Que diu un somriure Identificar un somriure genuïna és bastant senzill però el imitar-la, no ho és tant, han

d'estar presents sentiments positius com el plaer o la diversió. Podem identificar

aquest tipus de somriures "per l'activació involuntària de dos grups musculars", hi ha

elevació en amb dues comissures de la boca, en forma simètrica i el segon grup,

marca arrugues en les comissures dels ulls.

Una realitat és que no tots els somriures tenen implicacions positives, els éssers

humans utilitzem aquest gest per ocultar els nostres veritables sentiments Per què?

Simplement perquè per dibuixar un somriure prou moure un sol *múscul “que podem

accionar voluntàriament”, el gest es converteix llavors en “la millor màscara… *actua

com a camuflatge”

Daniel Goleman escriu en la “Intel·ligència Social” que: “Els somriures tenen un

avantatge per sobre de totes les altres expressions emocionals: el cervell humà

prefereix rostres feliços, els reconeix més presta i ràpidament que aquells amb

expressions negatives, un efecte conegut com el “avantatge del rostre feliç” (Goleman

68).


De protocolo.orgEncara que l'home porta més d'un milió d'anys utilitzant aquest tipus de comunicació,

aquesta no s'ha començat a estudiar res més que fa només unes dècades.

L'investigador Albert *Mehrabian va descompondre en percentatges l'impacte d'un

missatge: 7% és verbal, 38% vocal (to, matisos i altres característiques) i un 55%

senyals i gestos. El component verbal s'utilitza per comunicar informació i el no verbal

per comunicar estats i actituds personals. Aquest investigador, Albert *Mehrabian,

afirma que en una conversa cara a cara el component verbal és un 35% i més del 65%

és no verbal.

Molts gestos utilitzats són comuns en la majoria dels països, encara que uns altres

poden significar coses diferents depenent d'on estiguem. Els gestos bàsics solen ser

els que més universalitzats estan: moure el cap per afirmar o negar alguna cosa,

frunzir el ceny en senyal d'empipament, encongir-se d'espatlles que indica que no

entenem o comprenem alguna cosa, etc. Altres vegades, hi ha gestos que vénen

heretats del regno animal, com pot ser ensenyar les dents en senyal d'empipament

(agressivitat).

Encara que sàpiga que pot significar un determinat gest, no caigui en l'error

d'interpretar-ho de forma aïllada; és fàcil que pogués equivocar-se. Els gestos es

poden fingir, però no tot el cos actua de la mateixa manera. Les celles, el riure, la

pupil·la dels ulls i altres petits detalls segurament ens delatin. Per regla general, quan

estem mentint o forçant una situació, el cos ens delata. Per això les situacions

personals, es resolen millor cara a cara, que per telèfon i un altre mitjà on es pot

amagar el cos i perdre una important part del missatge (la part no verbal).

Encara que el tema és ampli i donaria per a centenars de pàgines, anem a exposar els

principals gestos i actituds que ens poden ajudar en la nostra vida quotidiana i en els

negocis. La majoria dels gestos i moviments que utilitzem habitualment, ens vénen

condicionats per l'entorn en el qual ens hàgim criat. Els matisos culturals, són de gran

importància en el llenguatge corporal. També l'entorn familiar, té una clara influència

en el nostre comportament i en la nostra manera de "parlar amb el cos".


Hi ha alguns gestos que s'utilitzen de forma universal (amb les seves excepcions) per

significar el mateix. El signe de "OK", amb diverses teories sobre el seu origen, encara

que la més acceptada segons ens informa un dels nostres amables visitants és una

deformació de l'expressió "all correcta" en "all korrect" que va aparèixer en alguns

periòdics nord-americans i canadencs durant el segle XIX. Una altra teoria és que

procedeix de l'oposició al significat de "KO" (*Knock Out). Significa que tot està

correcte, encara que en determinats països es fa referència a l'homosexualitat per

similitud del cercle format amb els dits, i en altres països s'utilitza per indicar alguna

cosa nul, invàlid, zero o gens de res. Altres autors afirmen que el símbol de OK, ve de

0 Kill, sense morts en el front, que era utilitzat en la Guerra de Secessió Americana.

El conegut signe de la "V", com a símbol de la victòria o el triomf, popularitzat per

Winston Churchill, en la Segona Guerra Mundial, no significa el mateix, si es fa amb el

palmell de la mà cap a fora, que significa victòria, que amb el palmell de la mà cap a

dintre que significa un insult obscè. Un altre conegut gesto, el dit polze cap amunt o

cap avall, que indica l'acord o desacord. Però en alguns països s'utilitza per insultar,

com a Grècia, i en uns altres solament significa el número u , com en molts països de

parla Anglesa (USA, Nova Zelanda, Austràlia, etc). Hi ha moltes variants de gestos

amb aquest dit, com la coneguda forma de la mà per fer "acte-stop", però no

allargarem més el tema.

Sabem realment fins a on apropar-nos a una persona per xerrar, per presentar-la, etc.

Totes les persones, segons estudis recents i segons Allan Pease, tenim els nostres

territoris molt bé delimitats: la zona íntima, de fins a 50 *cms. de distància, on

s'apropen les persones més reunides (família, amics íntims, etc). La zona personal fins

a 125 cms. aproximadament, distància utilitzada en reunions, entorn laboral i social. La

zona social, fins als 2 o 3 mts. més o menys, que és utilitzada amb persones alienes al

nostre entorn (el carter, un electricista, etc. i gent en la via pública).

El tema de les distàncies és de gran importància a l'hora d'entaular un contacte o

conversa amb una altra persona. Hi ha moltes persones que no els agrada que uns

altres "envaeixin" el seu territori o zona personal. Mai li ha ocorregut que una persona

es tira cap a enrere per mantenir una distància còmoda per a ella. Aquest tipus de

situacions són molt variables en funció de l'entorn (rural o urbà) i en funció de la


situació. Els que han crescut en zones poc poblades (nuclis rurals), solen tenir unes

distàncies més àmplies a les seves zones (tant íntimes, personals i socials) que

aquelles persones que han nascut en entorns amb major densitat de població

(generalment nuclis urbans).

Qui no ha sentit l'expressió "parlar amb les mans". Són fonamentals en la comunicació

no verbal. Generalment: palmells cap amunt i obertes, indiquen sinceritat, honestedat.

Palmells cap avall, obertes, signifiquen una posició dominant i en ocasions, poca

honestedat (quan es vol mentir). Si tanquem la mà i apuntem amb un dit, sol indicar

una posició dominant i alguna cosa agressiva. Quant a les encaixades: quan les mans

estan verticals, significa igualtat. Si la nostra mà està per damunt, significa domini,

control, i si està sota, submissió, cautela. Si es fa amb força significa seguretat.

L'encaixada pot anar acompanyat d'altres accions, com posar l'altra mà damunt fent un

entrepà a la mà de la persona saludada. Si s'utilitza amb gent coneguda demostra

confiança; amb gent desconeguda l'efecte és el contrari. Donar la mà i agarrar la nina

o agarrar el colze, solament s'ha de fer amb persones conegudes o de l'entorn proper.

Donar la mà i agarrar el braç o l'espatlla, solament hauria de fer-se en casos de gran

amistat o relacions molt personals, en haver d'envair la zona íntima d'una persona.

Aquests gestos són interpretats com a símbol d'honestedat i sinceritat en persones

properes i l'efecte contrari en persones desconegudes o recentment presentades.

Entrellaçar les mans: pot ser a l'altura de la cara, recolzats en la taula, o de vaig piular

en la part baixa de la cintura. Segons alguns estudis, sembla ser que existeix relació

entre l'altura de les mans entrellaçades i l'actitud negativa. A major altura, major

*negativitat. Fregar-se les mans: té un significat positiu, s'espera alguna cosa bé, una

expectativa positiva, un bon enteniment entre les parts. Ajuntar les gemmes dels dits

d'ambdues mans, significa un alt grau de confiança en un mateix, i una seguretat. Cap

amunt s'utilitza quan s'opina sobre alguna cosa; cap avall se sol utilitzar quan s'està

escoltant.

Quan creuem i agarrem les nostres mans per darrere de l'esquena, denota un alt grau

de seguretat en nosaltres mateixos i una clara posició dominant. En canvi, si el que


agafem per la part posterior són les nostres nines és signe d'intranquil·litat i

inseguretat. Diuen que els polzes representen la força del caràcter, per això són

utilitzats per destacar certs gestos. Ficar-se les mans en les butxaques deixant els

polzes fora és signe de poder , de dominació, de seguretat. El mateix però més

dissimulat, si es fiquen en les butxaques posteriors. També creuar els braços deixant

els polzes fora, és signe d'actitud dominant.

Es diu, que la cara és el mirall de l'ànima. Però és molt més que això. Quan la mà tapa

la boca, és senyal de mentida. Tocar-se el nas de múltiples formes és indicatiu que

s'està explicant alguna cosa fals, així com fregar-se els ulls, indica el mateix. Altres

gestos que denoten mentida, o almenys que no s'està sent sincer són: gratar-se el coll,

tirar-se del coll de la camisa, estrènyer les dents, *riure amb la boca molt tancada i les

dents atapeïdes, etc. No obstant això, com s'ha dit anteriorment, els gestos no es

poden interpretar per separat per no obtenir conclusions errònies.

Si es mossega les ungles, espetega els dits, o repica amb ells sobre la taula, està

donant mostres d'inseguretat i de nerviosisme. Si recolza la seva barbeta sobre la

seva mà, significa avorriment. Però si recolza la seva mà amb un dit sobre la templa

denota interès pel tema que s'està tractant. També si posa el seu dit sobre la galta

denota un alt interès pel tema. Acariciar-me la barbeta o recolzar el polze i índex en la

barbeta, denota pensament, avaluació de la situació, presa de decisions. Fregar-se el

cap o donar-se palmades en ella denota enuig, empipament i altres vegades un simple

oblit.

Creuar els braços, és un signe inequívoc d'actitud defensiva. Però si ho fem amb els

punys tancats, significa a més una actitud hostil. Si els creuem deixant els polzes fora,

llavors volem demostrar superioritat. Si solament ens agarrem un braç, és signe

d'estar pendents, *expectant-les. Dubte entre creuar els braços i crear una barrera o

deixar anar el braç agafat demostrant confiança en el nostre interlocutor. Altres

maneres de formar una "barrera", és subjectant algun objecte contra el nostre pit (una

bossa, un llibre, una carpeta, etc).

L'encreuament de cames, igual que els braços, denota una actitud defensiva o de

certa desconfiança. Si els braços, a més, subjecten la cama, significa una actitud

tancada, de tossuderia, d'immobilisme. L'encreuament de cames estant dempeus


denota actitud a la defensiva, però si les mantenim lleugerament obertes denota

actitud cordial, tarannà negociador i obert. Si creuem els turmells l'actitud intermèdia

entre passar a la defensiva (creuar les cames) i actitud de confiança (separar les

cames). El mateix pot significar col·locar el peu en una vareta de la cadira o en algun

lloc semiacabat (una actitud intermèdia).

Els ulls molt oberts, denoten sorpresa, admiració, mentre que els ulls més tancats o

*forçadament tancats denoten desconfiança, serietat, desaprovació. Les persones que

miren als ulls solen inspirar més confiança i ser més sinceres que les que defugen la

mirada. Segons Allan P., la mirada pot ser: de negocis, la franja compresa entre els

ulls i el front. Mirada social, que comprèn la franja entre els ulls i la boca. I la mirada

íntima que comprèn la franja situada entre els ulls i el pit, podent arribar a recórrer

pràcticament tot el cos. Les mirades de reüll solen demostrar complicitat o un dubte,

tot esperant analitzar un altre gest o actitud.

Quan fumem, també s'envien senyals als nostres interlocutors. Quan es tira el fum cap

amunt, està demostrant un alt grau de seguretat i una actitud positiva. Quan es tira al

capdavant denota una actitud d'enteniment, d'acord amb el nostre interlocutor. I quan

es tira cap avall, denota una actitud negativa, de rebot. Si es copeja moltes vegades el

cigarret contra el cendrer, és signe d'inseguretat, de falta de confiança. També si

s'encén un cigarret, i s'apaga molt ràpid a les poques calades, significa un desig

d'acabar la conversa. Els fumadors de pipa, segons alguns estudis, són més

*cautelosos i reposats per prendre les decisions, que els fumadors de cigarrets.

La mirada Una vegada iniciada una conversa és molta la informació que podem obtenir del nostre

interlocutor si sabem parar esment al llenguatge del seu cos. Els ulls tenen una gran

importància i és molt el que podem dir amb ells. No és estrany, per tant, escoltar

expressions com "Hi ha mirades que maten", "Tenia una mirada de gel" o "Em va

abrasar amb la seva mirada". Hi ha mirades burletes, mirades iracundes, mirades de

sorpresa i fins i tot mirades vetllades.

En escoltar, mires atentament als ulls del teu interlocutor per demostrar-li interès i


atenció, mentre que l'altra persona sol desviar sovint la mirada quan et parla. Si ens

miren fixament en parlar-nos és fàcil que ens posem nerviosos, sobretot perquè

apareix el dilema de sostenir durant massa temps una mirada, enfront de desviar els

ulls, alguna cosa que pot ser interpretat com a falta d'interès. Després, quan et

disposes a prendre la paraula, desvies la mirada un instant, just abans de començar a

parlar, per fer veure que et disposes a donar una resposta considerada i meditada. Per

descomptat, la persona amb la qual parles no és conscient de tot això, però a un nivell

subtil està captant tots aquests missatges i probablement té ja una impressió bastant

favorable tu.

Mentre esteu asseguts en la terrassa d'un cafè, t'alegres que el dia estigui ennuvolat,

doncs amb aquestes lentilles que t'has posat et molestaria massa el sol i saps que les

ulleres també tenen alguna cosa que dir. Tendeixen a produir una impressió negativa,

sobretot si són fosques o amb cristalls brillants, ja que impedeixen l'accés a una font

important d'informació. Poden donar la sensació de fredor, distanciament o falta de

sinceritat, encara que també transmeten intel·ligència, serietat i autoritat. La persona

que et parla amb ulleres de sol fosques està dient-te l'inaccessible que és i el difícil

que ho tens per arribar fins a ella. Donen la sensació de gran reserva i rebuig a

entaular una conversa, encara que, per descomptat, pot tractar-se tan sols

d'inseguretat. De vegades s'utilitzen com una manera d'amagar-se davant la mirada

aliena.

El lloc cap a on dirigim la mirada diu també molt. Quan es tracta de persones que

acabem de conèixer es manté la mirada dins del triangle format pels ulls i el nas, i

entre amics s'amplia aquest triangle per incloure la boca. Baixar la mirada per sota de

la cara tendeix a interpretar-me com un major desig d'intimitat i pot fer que una

persona, sobretot si és dona, se senti nerviosa o enfadada en veure-ho com una

insinuació sexual.

El temps durant el qual una persona manté la seva mirada pot donar-nos també

algunes pistes. Les persones insegures la mantenen menys. Quan es parla de temes

personals disminueix el contacte visual i quan algú ens elogia succeeix just el contrari.


Comunicació visual¿Es pot definir el que s'entén per "comunicació visual"? Pràcticament és tot el que

veuen els nostres ulls; un núvol, una flor, un dibuix tècnic, una sabata, un cartell, una

libèl·lula, un telegrama com a tal (excloent el seu contingut), una bandera.

Imatges que, com totes les altres, tenen un valor diferent, segons el context en el qual

estan inserides, donant informacions diferents. Amb tot, entre tants missatges que

passen davant dels nostres ulls, es pot procedir almenys a dues distincions: la

comunicació pot ser intencional o casual.

El núvol és una comunicació visual casual, ja que en passar pel cel no té intenció

alguna d'advertir-me que s'apropa el temporal. En canvi és una comunicació

intencional aquella sèrie de nubolets de fum que feien els indis per comunicar, per

mitjà d'un codi precís, una informació precisa.

Una comunicació casual pot ser interpretada lliurement pel qual la rep, ja com a

missatge científic o estètic, o com una altra cosa. En canvi una comunicació

intencional hauria de ser rebuda en el ple significat volgut en la intenció del amidant-

me.

La comunicació visual intencional pugues, al seu torn, ser examinada sota dos

aspectes:el de la informació estètica i el de la informació pràctica. Per informació

pràctica, sense el component estètic, s'entén, per exemple, un dibuix tècnic, la foto

d'actualitat, les notícies visuals de la TV, un senyal de tràfic, etc.

Per informació estètica s'entén un missatge que ens informi, per exemple, de les línies

harmòniques que componen una forma, les relacions volumètriques d'una construcció

tridimensional, les relacions temporals visibles en la transformació d'una forma en una

altra (el núvol que es desfà i canvia de forma).

Però atès que l'estètica no és igual per a tothom, ja que existeixen tantes estètiques

com a pobles i potser com a individus hi ha al món, per això no es pot descobrir una

estètica particular d'un dibuix tècnic o d'una foto d'actualitat, sinó que en aquests casos

el que ens interessa és que l'operari visual sàpiga revelar-la amb les dades objectives.

Establim aquestes regles per facilitar la investigació, però estem disposats a modificar-

les o a vulnerar-les davant una demostració més evident del problema.


El missatge visualLa comunicació visual es produeix per mitjà de missatges visuals, que formen part de

la gran família de tots els missatges que actuen sobre els nostres sentits, sonors,

tèrmics, dinàmics, etc.

Per això es presumeix que un emissor emet, missatges i un receptor els rep. Però el

receptor està immers en un ambient ple d'interferències que poden alterar i fins i tot

anul·lar el missatge. Per exemple, un senyal vermell en un ambient en el qual

predomini la llum vermella quedarà gairebé anul·lada; o bé un cartell al carrer de

colors banals, fixat entre altres cartells igualment banals, es barrejarà amb ells

anul·lant-me en la uniformitat. L'indi que transmet el seu missatge amb núvols de fum

pot ser destorbat per un temporal.

Suposem que el missatge visual està ben projectat, de manera que no sigui deformat

durant l'emissió: arribarà al receptor, però allí trobarà altres obstacles. Cada receptor, i

cadascun a la seva manera, té alguna cosa que podríem cridar filtres, a través dels

quals ha de passar el missatge perquè sigui rebut. Un d'aquests filtres és de caràcter

sensorial. Per exemple: un d’aldònic no veu determinats colors i per això els missatges

basats exclusivament en el llenguatge cromàtic s'alteren o són anul·lats. Un altre filtre

ho podríem cridar operatiu, o dependent de les característiques constitucionals del

receptor. Exemple: és clar que un nen de tres anys analitzarà un missatge d'una

manera molt diferent de la d'un home madur. Un tercer filtre que es podria cridar

cultural, deixarà passar solament aquells missatges que el receptor reconeix, és a dir ,

els que formen part del seu univers cultural. Exemple: molts occidentals no reconeixen

la música oriental com a música, perquè no correspon a les seves normes culturals;

per a ells la música "ha de ser" la que sempre han conegut, i cap altra.

Aquests tres filtres no es distingeixen d'una manera rigorosa i si bé se succeeixen en

l'ordre indicat, poden produir-se inversions o alteracions o contaminacions

recíproques. Suposem en fi que el missatge, una vegada travessada la zona

d'interferències i els filtres, arriba a la zona interna del receptor, que cridarem zona

emissora del receptor. Aquesta zona pot emetre dos tipus de respostes al missatge

rebut: una interna i una altra externa. Exemple: si el missatge visual diu, "aquí hi ha un

bar", la resposta externa envia a l'individu a beure; la resposta interna diu, "no tinc set."


Descomposició del missatge

Si hem d'estudiar la comunicació visual convindrà examinar aquest tipus de missatge i

analitzar els seus components. Podem dividir el missatge, com abans, en dues parts:

una és la informació pròpiament aquesta, que porta amb si el missatge i l'altra és el

suport visual. El suport visual és el conjunt dels elements que fan visible el missatge,

totes aquelles parts que es prenen en consideració i s'analitzen, per poder utilitzar-les

amb la major coherència respecte a la informació.

Són: la Textura, la Forma, l'Estructura, el Mòdul, el Moviment. No és senzill, i potser

sigui impossible establir un límit exacte entre les parts abans enunciades, molt més

com de vegades es presenten totes juntes. En examinar un arbre veiem les textures

en l'escorça, la forma en les fulles i en el conjunt de l'arbre, l'estructura de les

nervadures, els canals, les ramificacions, el mòdul en l'element estructural típic de

l'arbre, la dimensió temporal en el cicle evolutiu que va de la sement a la planta, flor,

fruit i de nou sement. Sabem també que si observem una textura amb una lent

d'augment, la veurem com a estructura i si empetitim una estructura fins a no

reconèixer el mòdul, la veurem com a textura.

Per això proposo considerar l'ull humà com a punt de referència categorial, ja que ens

ocupem de comunicacions visuals, i així podrem afirmar que quan l'ull percep una

superfície uniforme però caracteritzada *meteòricament o gràficament, es podrà

considerar-la com una textura, mentre que quan percebi una textura de mòduls més

grans, tals que puguin ser reconeguts com a formes divisibles en submòduls, llavors la

hi podrà considerar com una estructura. Si considerem també la dimensió temporal de

les formes, es podrà pensar en una transformació d'una textura en una estructura, o

bé idear mòduls amb elements interns particulars tals que, acumulats en estructures,

puguin reduir-se a textures amb característiques especials.

Codi braile

Louis Braille, inventor del codi que porta el seu nom, va néixer en 1809 prop de París.

Va quedar cec als tres anys i als nou, va ingressar a l’ Institut Nacional per a Joves

Cecs. En 1828, va començar a fer classes en l’ Institut i a l'any següent va pensar a

modificar un sistema d'escriptura per punts que havia creat Barbier, usat per l'exèrcit


en la redacció de missatges secrets, amb la finalitat d'utilitzar-ho per a la lectura per

part de no vidents.

Aquest mètode d'escriptura usa punts i guions en relleu sobre cartró; el sistema Braille

consta de 6 punts bàsics els que tenen suficients combinacions per representar molts

símbols.

Els caràcters Braille es formen a partir de la denominada "cel·la Braille",

la qual consisteix en una matriu de 6 punts com es mostra en la figura

adjunta. A cadascun d'aquests punts s'associa un nombre d'1 a 6 i,

depenent de quins punts es posin en relleu, tenim un caracter diferent,

per a un total de 64, incloent el *caràcter "blanc", on no es realça cap

punt, i el que té tots els punts en relleu.

Aquests caràcters, excepte la ñ, á, é, í, o, ú i ü, coincideixen amb els corresponents a

les lletres en altres idiomes d'origen llatí, com l'anglès, el francès, l'italià, etc.

A aquest sistema se li agreguen variants per indicar diferents tipus de tipografies (per

exemple, majúscula o cursiva), també tradueix l'abecedari grec els signes de

puntuació, nombres i altres símbols que nosaltres utilitzem.

La Musicoterapia es pot considerar com la científica aplicació de l'art de la Música amb

finalitat terapèutica. Encara que la seva pràctica data de finalitats del segle XIX, amb

músics i metges que utilitzaven les seves tècniques en hospitals psiquiàtrics, el

reconeixement de la teràpia curativa com alguna cosa considerat a nivell professional

és relativament recent.

Pot tenir un vessant preventiu (està unida a tota la vida de l'home i les seves

circumstàncies; hi ha música aplicable al treball, depressió, eufòria, solitud...) i un

vessant curativa (es adequa a qualsevol tipus de problema, però de manera especial a

malalts mentals, disminuïts físics, malalts hospitalitzats a llarg termini...)

Al nostre país l'Associació Espanyola de Musicoterapia (A. I. M. T.) es va constituir al

maig de 1977 amb una finalitat expressada en els seus estatuts: "Promoure l'ús i

progrés de la Música com a Teràpia, en el tractament, rehabilitació de malalts i


d'incapacitats o inadaptats socials". El seu paper és important i de gran responsabilitat,

ja que pot aconseguir elevar el nivell de benestar social i d'ajuda a la Humanitat.

El paper del musicoterapeuta ha evolucionat en aquests últims anys passant per tres

fases: en la primera se li donava gran importància al músic, deixant una mica oblidada

la funció del terapeuta. En la segona fase se li va donar més importància a la teràpia i

relació personal amb els pacients. En l'actualitat el terapeuta procura utilitzar

adequadament la seva activitat com a músic i la seva relació amb el pacient, intentant

superar els inconvenients de les fases anteriors.

Una vegada realitzada està visió general del camp d'aplicació de la Musicoterapia, em

centraré en la importància d'emprar-la a l'hora de treballar amb nens amb necessitats

educatives especials (n.i.i.).

Tradicionalment s'emprava el terme d'Educació Especial per designar a un tipus

d'educació diferent a l'ordinària, que discorria per un altre camí paral·lel a l'educació

general; de tal forma que el nen al que se li diagnosticava una deficiència, discapacitat

o minusvalidesa era segregat a la unitat o centre específic.

Avui dia parlem de necessitat educativa especial (n.i.i.) quan un nen té una dificultat

per aprendre significativament major que els altres nens de la seva mateixa edat o si

sofreix una incapacitat que li impedeix o dificulta l'ús de les instal·lacions educatives

que generalment tenen a la seva disposició els companys de la seva mateixa edat. Dir

que un alumne presenta n.i.i. és una forma de dir que per a l'assoliment de les

finalitats de l'educació precisa disposar de determinades ajudes pedagògiques o

serveis. D'aquesta manera, una necessitat educativa es descriu en terme d'allò que és

essencial per a la consecució dels objectius de l'educació.

La música enriqueix la vida de totes les persones, ajuda a tot ésser humà, per això és

necessari que envolti al nen amb n.i.i. un ambient musical ric i controlat en estímuls, ja

que aquesta experiència sensorial és el que li va a proporcionar un desenvolupament

emocional, psicofisiològic i social equilibrat.


Thayer Gaston va afirmar que mai podrem aconseguir el plaer total de la nostra

capacitat d'humans tret que creixem i ens desenvolupem dins d'un ambient musical ric.

La falta d'estímuls sensorials repercuteix negativament en el desenvolupament

intel·lectual, arribant fins i tot a conflictes conductuals. Cada estadi de la vida de l'ésser

humà necessita una sèrie d'estímuls sensorials adequats, que si se li neguen,

repercutirà en el seu desenvolupament intel·lectual i emotiu i per descomptat en tota la

seva personalitat.

La música es pot emprar de diferents maneres: activa (el nen juga, canta, manipula

instruments o altres objectes...), receptiva (en escoltar) i reeducativa interdisciplinària:

(com a suport a altres activitats: dibuix, expressió corporal, modelatge...)

Un dels principals problemes dels nens amb n.i.i. és el de la comunicació, els resulta

difícil expressar-se, relacionar-se... Això pot ser a causa de la seva manca de

vocabulari, el seu ús limitat de paraules... La música, és una via de comunicació no

verbal, comporta l'expressió d'emocions i d'accions que no precisen d'una organització

lingüística ni d'explicacions; per mitjà de la música el nen amb n.i.i. troba el camí de

relació i expressió dels seus sentiments.

Una vegada vam estar treballant amb un nen del primer cicle de primària que

presentava sota nivell d'atenció, dificultat per relacionar-se amb els seus companys i

els seus professors, diversos trastorns de conducta social (timidesa, infantilisme i

indisciplina individual)... Nosaltres intentàvem buscar un centre d'interès per a ell i a

partir d'aquí construir un aprenentatge significatiu. Descobrim que els encantava les

cançons de les pel·lícules de Disney, totes les coneixia, i a través d'elles vam poder

endinsar-nos al seu "món".

Partint de les cançons treballem altres àrees de coneixement: llengua (ús correcte del

llenguatge oral en explicar les pel·lícules...), matemàtiques (explicar les personatges

que en elles apareixen i la funció que exercia cadascun...), educació artística (dibuixar

els personatges que canten les cançons...). La música ens va ajudar al fet que

desenvolupés les seves capacitats, s'integrés en la classe (en cantar-li als seus

companys les cançons, explicar-los les pel·lícules que havia vist...)


En una altra ocasió preparem un conte motor que realitzem amb un grup de nens

d'educació infantil que tenien Síndrome de Dow. El conte motor és una variant del

conte cantat i del conte representat, podríem denominar-ho conte jugat, amb unes

característiques i uns objectius molt específics. La qualitat lúdica la porta inherent. Ho

titulem "En el fons del mar" .

Amb freqüència, el nen té consciència de la seva falta de desenvolupament i de la

seva disminució; aquest tipus de vivències afecta directament a la seva autoestima.

Però amb la música, en veure que poden realitzar les mateixes activitats que els seus

companys de classe: cantar, tocar algun instrument... senten una gran satisfacció, i

comencen a considerar-se membres del grup, integrant-se plenament en ell. La

música els dóna l'oportunitat de desenvolupar el sentit de grup i la possibilitat

d'adaptació social.

amos en fer-ho un metodologia activa (els nens van ser els protagonistes), viscuda

(van tenir l'oportunitat d'experimentar fets, desenvolupar actituds, integrar un esquema

de valors i ideals, aconseguir determinades destreses i habilitats específiques...) i

globalitzada (treballem els àmbits d'Identitat i Autonomia Personal, Mig Físic i Social i

Comunicació i Representació).

Els objectius que ens vam proposar van ser els següents: que coneguessin com es

desenvolupava la vida en el fons del mar, que desenvolupessin habilitats perceptives,

bàsiques i genèriques, els vam fer protagonistes del relat, al llarg del recorregut havien

de realitzar diverses activitats físiques...

Abans de la sessió pròpiament aquesta, vam fer "teatre negre". En una habitació fosca

(tela negra en les parets), preparem un decorat marí on apareixien pintats en papers

de colors florescents els personatges principals que intervenien en el conte: pececitos,

vaixells amb xarxes... Utilitzem una música apropiada per ambientar-ho (so de les

ones del mar, les gavines volant prop de la riba, els vaixells...) que va ajudar a aquests

nens a introduir-se en el conte.

Durant el desenvolupament del mateix preparem exercicis referents a l'esquema

corporal, els vam proposar danses i diverses activitats musicals de grup per ajudar-los

a la socialització i la comunicació, van aprendre cançons de la pel·lícula "La *Sirenita",

en diverses activitats havien de controlar la seva veu, aprendre a escoltar i discriminar

els diferents sorolls... En aquest cas, la música va ajudar al fet que el conte motor es


convertís en una font de *autorrealización, va representar un món "no-amenaçador",

on els hi nens es van integrar plenament.

Sóc conscient de la complexitat d'aquesta labor, però mereix la pena lliurar-se a ella,

partint del coneixement dels nens amb n.i.i., els seus problemes, manques,

possibilitats... Utilitzant la música, el so, el ritme, la dansa, com a elements

estimuladors de l'originalitat, l'espontaneïtat, la capacitat de reacció, l'autonomia de

moviment, la creativitat del nen... aconseguirem un major equilibri i afirmació de la

seva personalitat. La música no només serà un "vehicle pedagògic-terapèutic", sinó el

camí per portar a aquests nens per un món més alegre i feliç.

Elements de la comunicació

Els elements que intervenen en un acte de comunicació són:

Emissor: Produeix el missatge i ho envia.

Receptor: Rep el missatge i ho interpreta.

Codi: Conjunt de signes i regles que l'emissor i el receptor coneixen i que serveixen

per codificar i decodificar el missatge.

Missatge: Enunciat enviat per l'emissor i rebut pel receptor.

Canal: Mig físic per on circula el missatge.

Situació: Circumstàncies psicològiques, socials, emocionals, etc. que envolten a el “I” i

a el “R” i que condicionen el missatge i influeixen en la seva transmissió i recepció.

Referent: Element, situació real a la qual es “refereix” l'emissor.

Soroll: Qualsevol interferència que, afectant a qualsevol dels altres elements, produeix

el fracàs de l'acte de comunicació.

Funcions del llenguatge

Parlem de les FUNCIONS o FINALITATS que pot tenir un missatge:

Funció Referencial: El missatge transmet informació objectiva. L'element destacat és el

“Referent”.

Funció Expressiva: L'emissor manifesta el seu estat d'ànim, emocions, opinions.

Predomina la subjectivitat.

Funció Apelativa: Es pretén obtenir del receptor un comportament concret. Element


destacat el “Receptor.”

Funció *Fática: Es comprova el contacte entre l'I i R. Element destacat, el “Canal”.

Funció Poètica: Interessa el que es comunica i la forma del missatge, que s'adorna.

L'element destacat el ”Missatge”.

Funció Metalingüística: El missatge es refereix al propi “Codi”; que és l'element

destacat.

Funcions de la ràdio

Els programes de la ràdio poden complir alguna d'aquestes funcions:

Funció Informativa: S'ofereixen continguts informatius sobre el nostre entorn, món o

realitat concreta. Aquí entren els informatius de notícies, documentals, entrevistes,

reportatges.

Funció Formativa: Els programes que comporten aquesta funció tenen com a objectiu

crear opinió entre els oïdors. Sovint poden participar en ells oferint el seu punt de vista.

Aquí entren els debats, tertúlies, taules rodones.

Funció Pedagògica: Els programes tenen com a funció predominant transmetre algun

coneixement nou a l'oïdor.

Funció d'Entreteniment: Funció que es dóna o ha de donar-se en tots els programes.

Aquesta funció la compleixen gairebé tots els programes i, específicament, els

concursos, musicals, revistes radiofòniques, etc.

Classes de codis

Codi Verbal: Utilitza signes lingüístics (paraules). Pot ser escrit i oral.

Codi no Verbal: Utilitza altres tipus de signes:

icònic: imatges.

- musical: música, so.

- gestual/corporal: gestos.

La publicitat Classes de publicitat:

Radiofònica: Fàcil i barata, perquè el so és suficient.


A la mesura d'oïdors específics.

Destaca l'eslògan: simple, breu, impactant i fàcil de recordar.

Codis que utilitza: verbal-oral i no verbal musical.

Gràfica: Es percep per la vista.

Codis que utilitza: verbal escrit; no verbal icònic.

Destaquen el text i la imatge.

Element important: *Fotomontaje, associa a la imatge del producte altres imatges

agradables, atractives que s'associïn al producte.

Un altre element important: el logotip, representació gràfica de la marca. És més

durador que l'eslògan. Pot tenir imatges, lletres o ambdues.

Espot Publicitari: Utilitza el codi verbal i no verbal.

Element destacat: la imatge, que té dinamisme. Són imatges atractives, seductores,

que influeixen sobre els nostres hàbits com a consumidors.

Llenguatge corporal: S'entén en un sentit ampli. Cara, gestos, moviments, postures,

aparença, aspecte físic, manera de vestir...

La música ambienta, descriu o serveix de reclam quan es tracta d'una melodia o cançó

coneguda.

Components d'un anunci

Producte: Objecte, idea o servei que la publicitat dóna a conèixer per facilitar la seva

compra, coneixement o utilització.

Marca: Denominació i identificació d'un producte.

Lema o Eslògan: Frase breu i atractiva que resumeix la idea central de l'anunci.

Argument: Raons que es donen per consumir el producte. Dues classes: Lògics (per

convèncer) i Psicològics (per commoure).

Funcions de la publicitat

F. Econòmica: Funció bàsica. La publicitat impulsa el consum d'un producte.

F. Finançadora: La publicitat patrocina activitats esportives, culturals... a canvi d'exhibir

la marca.

F. Estereotipadora: A través de la publicitat es transmeten criteris, gustos o idees


uniformes.

F. Desproblematizadora: La publicitat crea un món ideal en el qual solament apareix

l'aspecte més amable de la vida.

Classes de consumidors

Racional: Es qüestiona la seva compra i busca arguments convincents (preu,

necessitat, qualitat...).

Impulsiu: Compra sense atendre a les seves necessitats reals.

Estratègies i figures retòriques

Estratègies

Credibilitat

Ús d'exclamacions

Argument d'autoritat: Opinió d'un expert.

Complicitat del consumidor

Valoració de l'audiència.

La ironia.

Pregunta retòrica.

Utilització de diferents registres.

L'ús de la primera persona plural.

Figures

Exhortación: Advertiment o consell. (Condueix amb prudència).

Personificació: Donar qualitats humanes a éssers inanimats. (La rentadora xerraire).

Hipèrbole: Exageració excessiva. (El formatge més vell del món).

Exclamació: Sentiments o estats d'ànim. (Sensació de viure!).

Pregunta Retòrica: Pregunta innecessària de la qual no s'espera resposta. (On vas a

estar millor?).

Antonomàsia: Substitució d'un nom per una qualitat. (Ariel, la blancor).


Antítesi: Contrast de dues idees. (Blanco per fora, negre per dins).

Comparació: Aproximació de dues idees o elements a través d'una partícula

comparativa. (Veloç com l'àguila).

Metàfora: Identificar dues idees o elements suprimint la partícula comparativa. De

vegades es pot suprimir un dels elements o fins i tot el verb. (L'alegria de la vida (una

taronjada)).

Al·literació: Repetició d'un o diversos sons iguals o propers. (Ordinadors *Antra, entra,

entra).

Anàfora: Repetició d'una paraula al principi de la frase. (Or sembla, or és.).

Doble Sentit: Utilitzar una paraula o paraules amb més d'un significat.

El Còmic:

Elements tècnics:

Elements bàsics:

Vinyeta: Cadascun dels requadres en què apareix dividida la seqüència narrativa.

Enquadrament: Hi ha diferents tipus d'enquadrament:

PLÀNOLS: Selecció de la realitat representada en l'enquadrament:

General: L'ambient on ocorre l'acció. Element predominant: el “paisatge”.

Conjunt: Permet situar al personatge en el seu entorn. Elemt. pred. “moviment”.


Sencer: Es mostra al personatge íntegrament. I.P. “l'acció”.

Mitjà: Es veu al personatge de cintura per a dalt.

Americà: Es veu al personatge de genolls per a dalt.

Primer plànol: A l'altura de les espatlles. I.P. “rostre”.

Detall: És una part concreta del cos o un objecte.

ANGULOS: Són els punts de vista o perspectives des d'on s'ofereix la imatge. Són els

següents: normal, - picat (zenital o picat total), - contrapicado (nadir o contrapicado

total).

El FORMAT: La forma de la vinyeta.

ELEMENTS VERBALS

Entrepans: Expressem els pensaments i els diàlegs dels personatges. Classes:

punteado.

electrònic.

insultante.

en off: no veiem al personatge que parla.

múltiple: diversos personatges parlen al *unísono.

entrellaçats: conversa llarga.

És important seguir la línia de indicatividad (esquerra a dreta i de dalt a baix).

Cartelas i cartutxos: Introdueixen altres informacions que recolzen a les imatges. La

cartela va dins de la vinyeta i el cartutx entre dues vinyetes. Les seves funcions poden

ser:

Avisar que la història comença.

Avisar que l'acció ha canviat de lloc.

Indica el pas del temps.

Ens situa en diferents moments.

Interroga als personatges o als lectors.

Onomatopeies: Expressen l'ambient sonor, els sorolls. Imitem certs sons amb paraules

i lletres.

Elements no verbals

Expressions Facials: Sentiments i emocions dels personatges.

Metàfores visuals: Elements gràfics que reprersentan idees. Es corresponen amb

expressions o frases fetes de l'idioma: “Se li fa la boca aigua”

Figures cinètiques: Aporten mobilitat al còmic. Representen el moviment.


Fotograma Def. Combinació d'imatge i text per explicar una història. Classes: fotograma publicitari,

literari, i fotonovela. Els seus components són:

Imatge (Recordar plànols i angles).

Text

Peu de text: Text col·locat en la part inferior de la imatge, breu, escarit que ajuda a

entendre el que explica la imatge. Solen ser descriptius.

Marge d'avanç: Indiquen l'avanç narratiu d'un fotograma a un altre.

Globus: Espai per als diàlegs i pensaments.

Text intercalat: va entre dos diagrames. Serveix per donar explicacions, digressions,

aspectes narratius o descriptius difícils d'interpretar solament a partir de les imatges.

La Comunicació no verbal - Web view para,imagen ... un llibre, una carpeta ... En...

Documents

Transcript of La Comunicació no verbal - Web view para,imagen ... un llibre, una carpeta ... En...