La caputxeta vermella

Que tindria al cap la mare per enviar-la a la casa de l’àvia, el dissabte a la tarda?Anna pedalava ràpid entre les cases i els arbres en camí al barri de l’àvia, intentant adonar-se quina tonteria havia fet la setmana passada. Només així es podria explicar per què la mare havia decidit arruïnar-li el cap de setmana. Podria enviar a un altra persona o que hi vagi ella mateixa...Anna sentia com el vent fred d’octubre li passava per la cara, sota la brusa del xandall. Potser seria millor que es posés la jaqueta i que no s’hagués fet una cua, però ja era molt tard. Volia tornar, però, com diu la padrina és de mal seny tornar enrere.

Anna va parar en un semàfor. A la cistella de la bici hi havia un paquet per a la padrina. No podria anar sense res a casa seva...A vegades tenia la temptació de mirar què era el paquet per a la padrina, tan bonic embalat. La veritat no li agradava fer de “correu” sense saber el que portava. A vegades s’ imaginava que potser portava a la bici algun document secret o una bomba , que podria explotar si baixava el ritme de pedalar...Oh no!!!

Els ulls se l’il·luminaven només de pensar en l’adrenalina acumulada i el color dels ulls esdevenien d’un blau fosc intens.

Potser podria caminar una mica més de pressa? -li diu una senyora ben feta que no tenia espai per culpa de la seva bici. S’havia posat verd i ella s’havia despistat.

Quanta nerviositat va pensar Anna, emprenyada, en especial amb aquell xaval que portava aquella gorra vermella, el qual havia vist tota l’escena i estava burlant-se des de l’altra banda de la carretera.

A l’Anna li agradava pedalar en especial quan anava cada dia a l’insti amb la bici ,malgrat tot el cap de setmana li feia mandra agafar la bici i se n’oblidava. L’únic avantatge d’ anar amb la Bea (el nom de la bici), el cap de setmana era que no tenia tanta pressa i podia veure els nois simpàtics del carrer.

Ara mateix no n’hi havia cap de noi aprofitable ni digne de les meves mirades, semblava que haguessin desaparegut. Potser estan al cinema o en alguna cafeteria amb els amics o en un lloc bonic i calent...

Anna s’abrigava apujant-se la cremallera de la brusa del xandall fins a dalt de tot. Començava a sentir-se com “la caputxeta vermella” , que pedalava en direcció a la casa de l’àvia i no sabia el que tenia a la cistella. Quina ignorància la caputxeta vermella, de no saber què portava a la cistella, no???

Mira la casa!!!! Ai perdó, el pis de l’àvia. Anna tenia les mans congelades tant que va renunciar a la idea de

descobrir què hi havia en el paquet de la padrina. Va deixar la bici en un lloc de l’escala i després va pujar al segon pis i va trucar a la porta.

La casa de l’àvia era calenta i feia olor a pastissos, com sempre. Anna va entrar i va donar el paquet a la padrina i després es va asseure al sofà. Tancà els ulls i pensà...ara segur que vindrà el te, el pastís o les galetes. Seguidament va observar que ja eren a la taula, la padrina no canviarà mai, va pensar Anna al mateix temps que es deixà anar la cua. Sempre feia les coses al contrari, ara que fa calor en lloc de deixar-se els cabells amb una cua,se’ls deixa anar.

- No saludes el convidat? , li estava contant que vindries i no vull que pensi que la meva néta és una malcriada.

Anna va mirar espantada a la dreta, a l’extrem del sofà, estava assegut el llop? El príncep blau? Anna es va confondre de conte? No ho entenia molt bé.

-És el Víctor! - diu la padrina. Víctor s’apropà i agafà la mà de l’Anna i li va fer un petó

formalment i després va començar a riure. “Qui carai és aquest?” - es pregunta Anna . Víctor estava a alguns cm de l’Anna. Era ros i tenia els cabells

llargs agafats en una cua. Tenia pinta de “rocker”, no podia ser algun amic de la padrina, perquè era de l’edat de l’Anna. La padrina va aparèixer amb el paquet que havia portat l’Anna. Va treure un àlbum de fotos molt gran. Després es va asseure entre l’Anna i el Víctor i començà a passar les pàgines de l’àlbum mentre contava velles històries.

Aviat el te va fer efecte i l’Anna es va acalorar. Ella i el Víctor es somreien mirant l’àlbum de l’àvia i en aquest moment li havia desaparegut de la ment que la mare li havia arruïnat el cap de setmana, enviant-la a la casa de l’àvia amb un àlbum de fotos velles. En un moment a Anna li va semblar que va distingir entre les persones de la foto, un home que s’assemblava al Víctor.

Va voler preguntar qui era, però la padrina va passar de pàgina i la néta no volia arruïnar l’atmosfera.

Quan l’última pàgina de l’àlbum s’havia tancat, el Víctor es va aixecar i va agafar un llibre de la biblioteca. La padrina va marxar amb les tasses de te cap al menjador i l’Anna es va despertar amb un llibre a la mà. Que estrany si a ella no li agradava llegir! Estava llegint al sofà de casa de la padrina? L’Anna es va despertar havia tancat els ulls un moment, tan sols un segon i ara el Víctor havia desaparegut i l’àlbum estava al seu costat, damunt del sofà, i el més curiós estava obert on havia una foto del Víctor, el seu Víctor?? Havia de parlar amb l’àvia urgentment. Qui era aquest noi??

Idea original: Ana ComanSuport tècnic: Jorge Franco

Col·laboració de tota l’Aula d’AcollidaVeus: Mireya Contreras , Andrea Clemente, Ana M Iakab i Jorge Franco