La Bisbal d'Empordà · sar-ho al professorat de cicle superior dels centres educatius de la...

Autors: David Vila i Ros

i alumnat de cicle superior de les escoles de la Bisbal

Coordinació: M. Dolors Figueras i Elena Montiel

Agraïments: professorat de cicle superior dels centres

educatius de la Bisbal, Gina Zamora, Gislan Karba,

Sandra Camps i Anna Bayó.

La Bisbal d’Empordà, maig de 2019

Dipòsit Legal:

Introducció ............................................... 7

Capítol 1, per David Vila i Ros ........... 11

Escola Cor de MariaCapítol 2 ................................................................. 19Capítol 3 ................................................................. 31

Escola EmpordanetCapítol 2 ................................................................. 41Capítol 3 ................................................................. 47

Escola Joan de Margarit ACapítol 2 ................................................................. 53Capítol 3 ................................................................. 65

Escola Joan de Margarit BCapítol 2 ................................................................. 81Capítol 3 ................................................................. 89

Escola Mas Clarà ACapítol 2 ................................................................. 99Capítol 3 ................................................................. 105

Escola Mas Clarà BCapítol 2 ................................................................. 113Capítol 3 ................................................................. 121

Índex

7

IntroduccióL’AVENTURA DEL TREN PETIT, un treball conjunt

Fa molts anys, l’Ajuntament de la Bisbal, des de les

àrees d’Ensenyament i Cultura, i l’Oficina de Cata-

là, organitzen cada curs una activitat anomenada

"L’Escriptors a les escoles".

Gràcies a aquesta campanya, els nens i nenes dels

centres de primària de la Bisbal reben cada curs la

visita d’alguna persona relacionada amb la literatura:

algú que escriu històries, algú que les il·lustra, algú

que les explica... És a dir, una persona que viu de

molt a prop la literatura i que és capaç de transme-

tre’n la il·lusió a l’alumnat de les nostres escoles.

Podríem fer una llista molt llarga de les persones que

han passat per la Bisbal. Podríem ensenyar-vos mol-

tes fotografies. I podríem explicar moltes anècdotes.

Però el que avui us oferim és molt millor, és el resul-

tat d’aquesta activitat, és la creació literària dels nois

i noies de cicle superior que han acabat la història

començada per en David Vila i Ros.

8 L,aventura del Tren Petit

David Vila i Ros és un escriptor i dinamitzador cul-

tural sabadellenc que va participar el curs 2017-18

en "Escriptors a les escoles". Ell mateix ens va expli-

car una experiència en què havia participat a Saba-

dell, que consistia a escriure el primer capítol d’una

història i proposar als escolars que l’acabessin. Ens

va semblar una idea molt interessant per incorporar

a la nostra campanya anual i, per això, vam propo-

sar-ho al professorat de cicle superior dels centres

educatius de la Bisbal.

El llibre que teniu a les mans, doncs, és el resultat

d’aquest treball. El treball conjunt dels nois i noies

de les escoles de la Bisbal. Trobareu, doncs, al prin-

cipi, un primer capítol escrit per en David Vila i Ros

i, tot seguit, sis finals diferents, sis maneres dife-

rents d’acabar la història. Sis històries que van molt

més enllà dels textos que llegireu. Darrere cada una

d’elles hi ha el treball de tot un curs que ha permès

als nois i noies treballar l’expressió escrita però, tam-

bé, conèixer a fons la història de la Bisbal, desenvo-

lupar la seva imaginació i creativitat, la seva capa-

citat crítica. Junts han treballat en equip, han pres

decisions i han compartit un projecte transversal

que els ha permès treure l’artista que porten dins!

9

Trieu la història que vulgueu, trieu la dels vostres fa-

miliars, la de la vostra classe... i segur que llavors tin-

dreu ganes de llegir les altres.

Moltes gràcies a tots els nois i noies que heu rumi-

at, escrit, dibuixat aquestes històries. Moltes gràcies

als mestres que els heu ajudat a fer-ho. Moltes grà-

cies a en David Vila i Ros.

Heus aquí un gos, heus aquí un gat, aquesta intro-

ducció s’ha acabat.

Bona lectura!

Enric Marqués SerraRegidor d’Ensenyament

Carles Puig MadrenasRegidor de Cultura

per David Vila i Ros 11p

Capítol 1L’aventura del Tren Petit

David Vila i Ros

És dilluns al matí a la Bisbal i l’Aina, la Sílvia i en Hassan

s’esperen impacients a les Voltes. I és que és dilluns,

sí, però no és un dilluns qualsevol. Perquè avui van

d’excursió a Girona. I una excursió sempre és una

excursió.

–On s’ha ficat, en Grau? –exclama l’Aina, nerviosa.


–Es deu haver adormit... –li respon en Hassan.

–Adormit? –hi fica cullerada la Sílvia–. Si en Grau no

s’adorm mai!

–I si li truquem? –proposa l’Aina.

Dit i fet, en Hassan agafa el mòbil i marca el número

de l’amic. S’espera uns segons, però sembla que no

hi ha línia. Contrariat, ho intenta de nou. Res de res.

–El deu tenir apagat...

Aleshores, la tramuntana, especialment intensa, els

obliga a arrecerar-se.

–Em sembla que no ens caldrà l’autocar, per arribar

a Girona... –deixa anar la Sílvia.

–Sí, amb aquest vent hi podem anar volant! –hi afe-

geix en Hassan, rient.

La Sílvia també esclata a riure, però l’Aina, que sem-

bla que no els hagi sentit, fa cara de preocupada.

–Què et passa, Aina? –li pregunta la Sílvia.

–No us heu fixat que no hi ha ningú al carrer?

–És que és molt d’hora... –li respon en Hassan.

–No tant. Penseu que a aquesta hora els carrers ja

haurien de ser plens de gent que va a treballar i de


nens i nenes que van a escola. I no hi ha ningú. Nin-

gú.

–Estem sols...! –exclama en Hassan, fent veu de mis-

teri–. Això és el Mecanoscrit del segon origen!

–El què? –li demana la Sílvia.

I en Hassan, sempre a punt de parlar de llibres, l’hi

comença a explicar.

–El Mecanoscrit és un llibre de...

Però no acaba la frase, perquè l’Aina l’interromp

mentre assenyala algú que s’acosta.

–Mireu, en Grau!

–Grau, on eres?

–Perdoneu, és que he passat primer per la biblio-

teca, per veure si ja hi havia l’autocar, però no, no hi

havia ni l’autocar ni cap professor. I m’ha estranyat...

Aleshores us he trucat, però teniu els mòbils apa-

gats i...

–Apagats? Nosaltres no tenim els mòbils apagats!

Ets tu, qui l’hi té...

–Jo? No l’hi tinc pas! Mireu...


I no, el mòbil d’en Grau no està apagat. I el de la res-

ta d’amics tampoc. Però, fixant-s’hi, s’adonen que no

tenen cap mena de cobertura.

–Això sí que és estrany... –diu la Sílvia–. Us heu fixat

quina hora surt a la pantalla?

–Les 00.00 h!

–I a més a més, em sembla que no canvia...

Els amics es miren amb cara de no entendre res.

Què fem? On anem? Mentre s’estan fent aquestes

preguntes, senten un soroll estrident i veuen, a l’ex-

trem del carrer, una gran fumera que ho omple tot.

–Què és això?! –demana la Sílvia, espantada.

–Sembla un incendi! –exclama en Grau.

–No, fixeu-vos-hi, és un vehicle que es mou! –hi afe-

geix en Hassan.

–És un tren! –puntualitza l’Aina–. Un tren de vapor!

–Un tren de vapor? –pregunta la Sílvia–. I què hi fa un

tren de vapor a la Bisbal?

–Deu ser el Tren Petit...! –comenta en Hassan, fent

broma.

–El Tren Petit? –exclama la Sílvia, sorpresa.


–Sí, aquell tren de finals del segle XIX que travessa-

va la Bisbal –li respon l’Aina–. Recordes que ho vam

estudiar a la classe d’Història del senyor Figueras?

–Sí –li contesta la Sílvia–. Però em pensava que ja no

funcionava...

–És que no funciona –li confirma en Grau–. El van

clausurar l’any 1956, si no m’equivoco.

–Doncs així no pot ser-ho...

Però mentre en parlen, el tren –perquè, efectiva-

ment, és un tren de vapor!– arriba davant de les Vol-

tes i s’hi atura. Des de dins, un home els saluda amb

la mà.

–Que aneu a Girona, mainada?

Els amics es queden muts. Completament.

–A Girona...? –respon finalment l’Aina–. Sí que hi

anem, però...

–Doncs cap dalt! –els diu l’home.

–Però tu qui ets...? –li demana en Hassan, descon-

certat.

–Jo? Sóc el maquinista del Tren Petit. Que no ho ve-

ieu?


–Del Tren Petit...? Però si el Tren Petit va deixar de

funcionar l’any 56!

–L’any 56? El 1856? Però si encara no s’havia inau-

gurat, aquell any! Em sembla que heu d’anar més a

classe, perquè aneu peixos d’història...

–No, el 1856 no! –el corregeix en Grau–. El 1956!

–El 1956?! Aquesta sí que és bona! Quins acudits

que teniu, el jovent! Au, va, pugeu que he d’anar fent

via...

I els amics, que no entenen res del que està pas-

sant, comencen a discutir.

–Aquest home ve del passat!

–I si som nosaltres, que hem anat a parar a una altra

època?

–Em sembla que estem somiant!

–Voleu dir que no és una broma de l’escola?!

Fins que, tot d’una, la veu ferma del maquinista els

interromp.

–Nois, noies, sé que tot plegat us sembla estrany.

Avui havíeu d’anar a Girona però us heu trobat sols

al bell mig de la Bisbal. Jo us hi puc dur, a Girona. I us

asseguro que el viatge no serà com els altres. Pas-


sarem per llocs que no heu vist mai abans, d’altres

que us semblaran completament diferents i, aten-

ció, el més important, el vagó és ple de gent que us

pot explicar tot d’històries fantàstiques. No ho dub-

teu gens. Pugeu al tren i us ajudarem a retrobar els

vostres companys i professors. I tot tornarà a la nor-

malitat. Ep, i haureu après tant!

En Grau, la Sílvia, en Hassan i l’Aina es miren els uns

als altres, desconcertats. La ciutat és buida, no te-

nen manera de comunicar-se amb ningú i aquell

tren, el Tren Petit que havien vist en fotos antigues,

els ofereix l’única possibilitat que tenen de tornar

a la normalitat. O això és el que els promet aquell

home misteriós!

–Aina, què fem? –li demanen tots alhora, sabedors

que la seva amiga té fama de ser la més assenyada

de tots plegats.

–Em sembla que no tenim cap alternativa, oi? Va,

som-hi!

I d’aquesta manera, l’Aina, en Hassan, la Sílvia i en

Grau decideixen enfilar-se al petit tren de vapor i co-

mençar l’aventura. Una aventura de debò.

Escola Cor de Maria 19

Capítol 2 Escola Cor de Maria

UNA DE FANTASMES!Alumnat de 6è

–Doncs vinga, pugem al tren! –diu l’Aina emociona-

da.

Pam! Senten un soroll.

–Au! He ensopegat! –crida l’Aina.

El tren està completament buit, no se sent cap so-

roll.

–Va! Seiem, que em fa mal el peu! –crida l’Aina.

–Sí, sí! –diu en Hassan.

–Ai! Un escarabat allà sota! –crida la Sílvia.


–Ei, vailets, no crideu tant! –diu el maquinista, enfa-

dat.

–No et preocupis, Sílvia, ja el mato jo! –exclama en

Grau.

–Oh! Grau, parelleta, parelleta –afegeix en Hassan

en to burleta.

–Calla, Hassan! –exclamen en Grau i la Sílvia alhora.

–Ei! Parelleta i Hassan. Us guardo les maletes aquí

dalt. L’Aina assenyala el calaix que té a sobre.


–Ai! –crida l’Aina.

–Ets una patosa Aina, sempre caus! –exclama la Síl-

via.

–Que... que... que... hi ha fantasmes! –diu amb la veu

trencada l’Aina.

–Quina broma més dolenta, Aina, els fantasmes no

existeixen! –corregeix en Grau.

Es giren tots... i diuen:

–Aaaaaahh!

I en una mil·lèsima de segon tot el vagó és ple de

fantasmes vestits com la gent del 1920.

–Nois, voleu un te? –pregunta una àvia fantasma.

–No, gràcies –respon en Hassan amb cara estranya.

–I uns pastissets? –diu un pastisser fantasma.

–Bé, a això no ens hi podem resistir –respon l’Aina

traient la llengua.

Agafen els pastissets i se’ls cruspeixen en un se-

gon.

–Què ens passa? –crida en Grau espantat.

–No ho sé! –diu en Hassan despreocupat.


–Però, que no ho veus? Soc transparent i vosaltres

també. Ens hem convertit en fantasmes! –afirma en

Grau.

–Podem volar! –afegeix l’Aina.

–I ara, com tornem a les nostres vides? –pregunta

en Grau.

–Senyor pastisser, què ens ha fet? Tinc un gos per

cuidar! –exclama l’Aina enfadada.

–Que demà tenim un examen! –diu en Grau.

–Bé, això no importa, però, ens pot tornar a les nos-

tres vides? –diu en Hassan.

Resulta que el pastisser s’esfuma com si fos una rà-

fega de vent.

–Anem a preguntar al maquinista? –diu la Sílvia pre-

ocupada.

Morts de por i amb peus de plom van a la cabina del

maquinista. Però es troben que...

–El tren es condueix sol! –exclama la Sílvia.

–Però, aquest no és el bigoti del maquinista? –pre-

gunta en Hassan–. Està flotant!

–Ostres, és veritat! –diu en Grau.


–Grau, tu que ets tan valent, toca el bigoti per asse-

gurar-nos que ho és –afegeix la Sílvia.

–Ei! Qui carai m’està tocant el bigoti? –pregunta el

maquinista.

–Deixa’m a mi Grau –exclama en Hassan fregant-se

les mans.

En Hassan s’acosta al maquinista...

–Aaaaaaaaaaaah! Qui m’està estirant el bigoti?! –cri-

da el maquinista.

–Vostè sap per què som fantasmes? –diu l’Aina.

–Qui m’està parlant?

–Nosaltres som els nens del tren, hem pujat fa un

hora –diu la Sílvia.

–Qui sou vosaltres? –diu el maquinista.

–No se’n recorda? –pregunta en Grau.

–Som els pesats que cridàvem i molestàvem –diu

en Hassan.

–Aah! Sou aquells vailets, ja me’n recordo, de vosal-

tres –exclama el maquinista.

–Ens ajuda? –diu la Sílvia amoïnada.


–Jo no us puc ajudar però... Demaneu-li a aquell

home vell que hi ha al primer vagó. És molt savi

–respon el maquinista.

–Va, doncs acostem-nos-hi! –exclama en Hassan.

–Hola, marrecs meus! Què en voleu, de mi? –pre-

gunta el savi.

–Jo, de vostè, res! –diu en Hassan.

–Però, Hassan, hem de ser amables! Que no vols

tornar a ser un humà? –exclama en Grau.

–Ai! Sí, sí, perdó. Ens pot ajudar? –diu en Hassan.

–Si us plau, bon home, ens pot ajudar? –pregunta

l’Aina.


–Ens hem convertit en fantasmes perquè aquell

pastisser horrible ens ha donat pastissets enveri-

nats –diu la Sílvia.

–La qüestió és que el senyor Francesc, un bon dia,

es va dedicar a repartir aquests exquisits pastissets

a tots els passatgers del tren, incloent-hi la seva

família. I, com vosaltres mateixos acabeu d’experi-

mentar, tots ens vam convertir en fantasmes! Ara ja

no hi ha volta de full, no hi ha volta enrere, si no és

que vosaltres ens salveu. Escolteu-me amb atenció

i aneu molt amb compte –baixant el to de veu els

va explicar–. Heu de procurar arribar a l’últim vagó

del tren i aturar la producció de pastissets que hi té

muntada. Recuperar la nostra vida és a les vostres

mans.

–M’estic cagant –diu l’Aina.

–Un cop pareu la producció de pastissets, heu

d’aconseguir que el pastisser mengi un dels seus

pastissos i així ens salvarem tots i arribarem al nos-

tre destí, a Girona –explica el savi.

–Què hi anàvem a fer, a Girona?– pregunta en Has-

san.

–D’excursió, Hassan. A aquell museu tan cutre i

avorrit –exclama en Grau.


Se sent un soroll.

–Què és això? –exclama la Sílvia cagada de por.

–He oblidat dir-vos que sentireu un soroll quatre

cops. Teniu trenta minuts per convertir el pastisser

en fantasma i nosaltres reviurem. Si no ho aconse-

guiu quedarem atrapats en aquest tren essent fan-

tasmes tota la vida –afegeix el savi.

–Grau, Grau! –exclama l’Aina– he d’anar al lavabo ur-

gentment.

L’Aina amb peus de plom va al lavabo. Cinc minuts

després...

–Però, Aina, què fas? –crida en Hassan.

Se sent un pet.

–Aina, què passa aquí dins? –pregunta en Hassan.

Se senten cops a la porta.

–No puc sortir! –exclama l’Aina preocupada–. S’ha

trencat el pany.

–No fotis! –exclama en Hassan.

Pam! Se sent un segon soroll.

–Aina, intenta travessar la porta, que ets un fantas-

ma –afegeix en Hassan.


– Uuaaa! Hassan! M’he fet mal a la cara, no trobaré

mai xicot –diu l’Aina, preocupada.

–Vaig a veure el savi per preguntar-li què és tot això

–diu, nerviós, en Hassan.

En Hassan corre estressat cap al vagó on hi ha el

savi i els altres dos amics.

Se sent un tercer soroll.

–Ui, perdó! He donat un cop a la porta –diu l’Aina

amb veu baixa.

En Hassan segueix el seu camí i arriba al vagó.

–Savi, savi! L’Aina està atrapada al lavabo, és un fan-

tasma i no pot travessar les portes ni les parets –en

Hassan ho diu tan ràpid que el savi no l’entén.

–Noiet, tranquil·litza’t, ves a poc a poc, que sóc vell –li

demana el savi.

En Hassan li ho torna a explicar pas a pas. Finalment,

el savi ho entén.

–Això que els fantasmes travessen parets és una

llegenda, mai ha estat veritat –li respon el savi.

Es torna a sentir un soroll.


–Aina, has estat tu? –diu en Hassan, amoïnat.

–No, però traieu-me d’aquí ràpid, que fa pudor –res-

pon l’Aina.

–Si no marxem ara, no arribarem a temps –diu en

Grau.

–Vailets, aneu amb compte –diu el savi.

–Va, no perdem més temps! –crida la Sílvia.

Els tres nens, disposats a fer tot el possible per sal-

var les seves vides, comencen a avançar cap a l’úl-

tim vagó passant per tots els vagons, plens de fan-

tasmes amb cara de fàstic.

–Per fi, l’últim vagó! –exclama la Sílvia.

–Espereu! –diu en Grau–. Besàvia Clara, ets tu?

–És clar, fes-me una abraçada amor meu! –li respon

la besàvia.

–En Manolo de la loteria i en Josep, el boletaire, et

troben a faltar. Ja saps que tenies molts preten-

dents –diu en Grau.

Novament se sent un soroll.


–Nens, el quart soroll, és l’últim? –pregunta la Sílvia.

–Em sembla que sí! –exclama en Grau.

En aquell moment arriba l’Aina.

–Nens, he pogut sortir del lavabo i estic notant un

formigueig al peu! –exclama l’Aina preocupada i un

pèl cansada.

–Jo a la mà! –crida la Sílvia.

–Doncs, no esperem més! –exclama en Hassan.

Els quatre amics es miren i...


–Ja no tenim temps, ja hem sentit els quatre sorolls

–diu en Hassan.

–Però encara no ha passat mitja hora –hi afegeix la

Sílvia.

–Intentem-ho, doncs –diu en Grau.

–No tenim més remei! –exclama l’Aina.

Els quatre vailets pensen amb deteniment. En Has-

san té una idea:

–Vosaltres, parelleta, us encarregueu de la màquina

i l’Aina i jo ens encarreguem del pastisser.

Capítol 3 Escola Cor de Maria

PER FI ARRIBEM A GIRONAAlumnat de 5è


–Ja n’hi ha prou! –diu en Grau–. No som parelleta!

–Vinga, doncs, en marxa, però sense fer soroll –afe-

geix l’Aina.

–Voleu dir? Això sembla una mica perillós –xiuxiueja

la Sílvia.

–Va dona, no n’hi ha per tant –diu en Grau.

Els amics se separen per anar a trobar la màquina i

el pastisser.

–Tinc por! –exclama la Sílvia.

La Sílvia li dona la mà a en Grau. En Grau es posa

vermell i de cop...

–Ahhhh! –crida la Sílvia–. Hi ha un monstre!

El pastisser tenia un aspecte tètric. Tenia la cara ple-

na de farina i els llavis bruts de xocolata.

–Què feu aquí, marrecs? –crida el pastisser.

En Grau i la Sílvia surten corrent a tota pressa.

–Esteu bé? –pregunta cridant de lluny en Hassan.

–Hem trobat el pastisser per equivocació! –exclama

la Sílvia.

La parelleta segueix corrent cap a en Hassan i l’Aina,

que acaben de trobar la màquina.


–I ara, què fem? –pregunta l’Aina.

–I si fem servir les teves ulleres per fer palanca? –hi

afegeix en Hassan.

–No! No m’hi veuré... però és una bona idea –diu l’Ai-

na.

Els dos nens, que són davant la màquina, es miren

pensatius.

–Quin estrès! –exclama la Sílvia.

–Sí, hem de trobar una manera de despistar i vèncer

el maleït pastisser –diu en Grau.

–Vaig a buscar un pastisset. Mentrestant, tu, Grau,

distreu el pastisser –diu la Sílvia.


La Sílvia va corrent cap a la màquina de fer pastis-

sos.

–Sílvia! –crida en Hassan.

–Ets aquí? –pregunta l’Aina.

–Doneu-me un pastisset, ràpid.

–Hassan, passa’m un pastisset –diu l’Aina.

–Sí, ara mateix –respon en Hassan.

En Hassan li dona un pastisset a l’Aina, l’Aina a la

Sílvia i...

–Grau, pessiga el pastisser! –exclama la Sílvia.

Quan en Grau pessiga el pastisser, aquest obre la

boca per cridar i la Sílvia aprofita per tirar-li el pas-

tisset a dintre.

–Sííííí! –criden els quatre vailets.

–El pastisser ja està enllestit! –diu en Hassan.

–Ara la màquina! –ordena l’Aina.

De cop, els amics veuen per la finestra que estan

passant pel mig del riu Ter.

–Mireu! –exclama en Grau.


–Podria ser que aquest tren fos màgic? Estem pas-

sant per sobre l’aigua –diu l’Aina.

–El tren està construint la seva pròpia via per sobre

del riu Ter –hi afegeix la Sílvia.

–Això vol dir que estem a punt d’arribar a Girona. Ens

hem d’espavilar –diu en Hassan.

La parelleta es queda al·lucinada mirant el riu men-

tre els altres dos miren atentament la màquina de

pastissets.


–Aina, les teves ulleres són la nostra única opció de

recuperar les nostres vides –diu en Hassan.

–D’acord, m’has convençut. Tot i que valen molts

diners, prefereixo tornar a veure tota la meva família

–cedeix l’Aina.

–Vosaltres, parelleta, ràpid! Ajudeu-nos a fer palanca

–diu en Hassan.

–Doncs, saps què? Ara ho arregleu vosaltres, per

haver-nos dit parelleta –contesta la Sílvia.

–Vinga, no sigueu bledes. Que no voleu tornar a les

vostres vides? La vostra família, la vostra casa, els

amics i companys de l’escola... I la senyoreta Mercè,

que no la voleu tornar a veure? –reflexiona l’Aina.

–Sí, és veritat, però a la senyoreta Mercè no la vull

tornar a veure mai més –diu en Grau.

–Mai diguis mai! –exclama la Sílvia.

–Doncs, ràpid, ajudeu-nos a fer palanca amb les

ulleres de l’Aina. És la nostra única oportunitat. Si es

trenquen les ulleres no tindrem cap altra opció –avi-

sa en Hassan.

Els quatre petits fantasmes s’uneixen per recuperar

les seves vides. Veuen que no poden, però la Sílvia

cau de cul a terra i...


–Aiiii!

–Estàs bé, Sílvia? –pregunta en Grau.

–Fiuuuuu! Parelleta, parelleta! –xiuxiueja l’Aina.

– Prou! Em sents?

En aquell moment la màquina comença a despren-

dre espurnes i trossos de pastissets, farina i llet.

–Wow! –crida en Grau.

– Noooooo! Sóc al·lèrgica a la lactosa. Espero que la

llet sigui sense lactosa –diu l’Aina.

Per fi, la màquina s’espatlla.

–Mireu, estem parant davant la Devesa –diu en Has-

san–. Hem arribat a Girona.

–Guaiteu! Els nostres companys! –crida en Grau.

–El meu mòbil ja funciona –diu la Sílvia.

De cop, el Tren Petit comença a desaparèixer en

forma de fum.

–Correu! Hem de donar les gràcies al savi i al maqui-

nista –exclama en Hassan.

–Sí, ràpid! –respon l’Aina.


Els quatre fantasmes passen per tots els vagons

fins arribar al lloc on es troba el savi i també l’àvia

d’en Grau.

–Besàvia Clara! Hem aturat la màquina de pastissets

i hem aconseguit vèncer aquell malvat pastisser.

–Va, no t’entretinguis més, Grau, que desapareixeran

el savi i el maquinista –li mana pressa la Sílvia.

–D’acord! – contesta en Grau fent adeu a la besàvia.

Tots quatre es posen a parlar amb el savi:

–Moltes gràcies per haver-nos ajudat –li agraeixen

en Hassan i la Sílvia alhora.

Tot seguit arriben al primer vagó.

–Gràcies, senyor maquinista! Hem viscut moltes

aventures aquí –diu en Grau.

–Gràcies per haver–nos portat fins a Girona –diu l’Ai-

na.

De cop desapareixen del tot el tren i el maquinista.

–Ai! –criden tots quatre alhora.

Els quatre vailets cauen de cul a terra.

–Mireu! Ja no som fantasmes! –exclama en Hassan.


–És veritat! –exclama en Grau.

L’Aina veu arribar els companys i la professora.

–Nens! –crida l’escandalosa professora–. Què hi feu,

aquí? No us trobàvem per enlloc.

La Sílvia i l’Aina abracen les seves amigues i en

Hassan i en Grau es donen les mans amb els seus

amics.

–Us hem d’explicar un munt d’aventures –diu en

Hassan.

La professora els interromp:

–Nens, escolteu, que començarem la classe. Fa molt

anys, aquí, a la Devesa, s’hi aturava el Tren Petit...

En Hassan, en Grau, l’Aina i la Sílvia es miren i riuen

per sota el nas.

Escola Empordanet 41p

Capítol 2 Escola Empordanet

Alumnat de 6è

Tots pugen al vagó on el maquinista els ha fet entrar.

El vagó és ple de gent. Homes, dones, nens i nenes,

asseguts, parlant i mirant les Voltes buides de bis-

balencs i bisbalenques.

–Nois, noies, vosaltres no creieu que això és una

broma dels mestres o els companys i companyes

de classe? –pregunta en Hassan.

–Vaaa Hassan! Això no és una broma. Això és una

aventura, i aquesta aventura l’hem de gaudir.

La Sílvia està ben avorrida i ha decidit començar a

mirar per la finestra, al costat d’en Grau.

–Mira! Allò no és el pont Vell? Què hi fan tots aquests

carros i aquests cavalls al mig del Daró?


–Veig que el Daró ja fa molt temps que no porta ai-

gua! Hi ha coses que no canvien mai! –deixa anar en

Grau.

De cop, en Hassan, que és al seient del davant, cri-

da:

–Mireeeu! Ha desaparegut Torre Bisbal! No hi ha cap

edifici al lloc on és sempre!

–A més, està ple d’arbres! Com pot ser que hi hagi

un jardí en el lloc on hi hauria d’haver un munt de pi-

sos? Tot això m’està preocupant molt, nois!

Els amics continuen el viatge enganxats a les fines-

tres del Tren Petit, observant el paisatge i veient que

tot és molt diferent!


El Tren Petit continua el seu recorregut i surt de la

Bisbal passant per l’Aigüeta i, tot travessant camps i

conreus, fa la seva primera parada a Corçà.

Allà, en Hassan veu que tres nens amb una motxilla

agafen el tren per anar cap a l’escola. Quan ja han

pujat, se’n va corrent cap a ells i els pregunta:

–Hola, nens. On aneu?

Ningú no li contesta. Tots tres, amb cara d’espantats,

fan mitja volta i tornen a baixar, just en el moment en

què el Tren Petit es posa en marxa.

En Hassan es queda sorprès. No s’esperava aques-

ta reacció. No entén què està passant. Trist amb la

reacció dels tres nens, explica als seus amics el que

ha viscut.

–Nois, noies! Ho heu vist? Heu vist el que ha pas-

sat? Què els he fet? Què els he dit? Estava assegut

al meu seient i resulta que han pujat tres nens que

venien amb la motxilla de l’escola i que els he pre-

guntat on anaven i...

–I? –diu en Grau.

–I m’han mirat ben espantats i han marxat corrent,

just quan el tren començava a tirar.


–Que estrany! Que estrany tot el que ens està pas-

sant! Els carrers buits de gent, el Tren Petit ens apa-

reix a davant les Voltes, Torre Bisbal que no existeix,

arribem a Corçà i uns nens marxen espantats en

preguntar-los cap on anaven...

–Jo vull saber què està passant i, segurament, qui

m’ho dirà serà el conductor del Tren Petit. Anem a

veure el maquinista? –comenta en Hassan tan atre-

vit com sempre.

–Ai, vols dir, Hassan? –diu l’Aina. Diria que ara mateix

no ens convé que ens separem gaire.

És dir aquesta última frase i en Hassan ja ha desa-

paregut. Corrent, esquiva totes aquelles persones

que viatgen amb el tren. Des d’àvies carregades

amb cistells de verdures i fruites per anar a vendre

al mercat fins a senyors que van a la gran ciutat a

treballar.

Mentre, en Grau, l’Aina i la Sílvia, espantats, es que-

den immòbils al lloc.

–Què fem? En Hassan tornarà, oi? –diu la Sílvia.

–Ai! No em feu patir més del que estic patint ara ma-

teix! –contesta l’Aina.


De sobte, senten una veu que els crida. La cara els

resulta familiar però no li donen cap mena d’impor-

tància:

–Pssss! Eeeei, nois! No patiu! Veniu cap aquí! Seieu

aquí al meu costat que us veig amb cara de pati-

ment! Us he vist pujar al nostre estimat Tren Petit.

El tren que fa quinze anys que agafo cada matí. I he

vist que anàveu una mica perduts.

Deien els meus pares que el Tren Petit era un tren

màgic. Cada matí, quan esperàvem el tren just a

l’entrada del poble, la meva mare me n’explicava un

conte. Agafava aquest llibre, que segueixo portant

dintre de la maleta amb què vaig amunt i avall, i m’ex-

plicava les històries que hi havia escrites.

La dona treu un llibre amb la portada i el llom fets

de cuir. Un llibre gros, gruixut i, en algunes parts, una

mica trencat. No té títol i les pàgines, sense obrir-lo,

no semblen blanques com els nostres fulls de l’es-

cola, sinó tot el contrari, les fulles es veuen una mica

groguenques.

Els nois, amb ganes de saber coses sobre aquell lli-

bre, s’asseuen a prop d’ella i escolten el que explica

mentre en Hassan segueix a la recerca del maqui-

nista. Aquell que, segons ell, els explicarà els motius


de la seva història, del seu viatge amb el Tren Petit.

De mica en mica els núvols comencen a tapar el cel

i cauen les primeres gotes. Sort que tot el grup con-

tinua a refugi dins el Tren Petit.

A la vegada, el tren segueix el seu trajecte en direc-

ció a Girona. La Pera, Flaçà, Sant Joan de Mollet,

Bordils, Celrà... van retallant, a poc a poc, la distància

cap a la gran ciutat quan la dona, de sobte, els co-

menta:

–Nois, que us agradaria que us llegís una de les his-

tòries que m’explicava la meva mare de petita, quan

pujàvem al Tren Petit?

Tots diuen que sí.

El tren està travessant Celrà quan, de cop, quan

passen per sota un túnel i enfilen l’inici de la vall de

Sant Daniel, la dona obre el llibre que, SORPRESA,

és ple de pàgines en blanc.

Just en aquell moment, sortint del túnel, el soroll

d’un tro els espanta i una forta llum els enlluerna.

–Què ha sigut això? Què és aquesta llum? –criden

tots a la vegada–. Hassaaaan, torna!


Capítol 3 Escola Empordanet

Alumnat de 5è

Aquella llum blanca era en Hassan! El maquinista li

havia donat una llanterna… quin espant!

En Hassan s’acosta als altres nens i nenes que es-

tan amb la dona del llibre en blanc. Els explica la

conversa que ha tingut amb el maquinista.

–Amics, tinc notícies importants! He parlat amb el

maquinista i m’ha dit que estem a l’any 1933 –diu en

Hassan mentre els altres se’l miren al·lucinats.

–Però, com hem arribat a aquesta època? –pregun-

ta la Sílvia.

–Carai! Ens trobem en una pel·lícula d’Indiana Jo-

nes! –exclama en Grau.

Aquella dona se’ls mira inquieta...


–Quines ximpleries! –diu la dona misteriosa.

Però quan en Hassan il·lumina el llibre amb la llanter-

na per veure què hi ha, comencen a aparèixer his-

tòries de tot tipus: d’aventures, d’amor, de detectius,

de por, de riure... Aquella llanterna és màgica!

–Oh! Heu vist això? –exclama l’Aina.

–On? Què vols dir? –comenta en Grau.

–Enfoca la portada, Hassan! –diu l’Aina emocionada.

–Mercè Ro-do-re-da! –exclamen tots quatre a la ve-

gada.

–Ets tu la Mercè Rodoreda? –diu en Hassan.

–El nostre mestre, el senyor Figueras, ens ha parlat

de tu! –informa la Sílvia.

Llavors, aquella dona els explica qui és i a què es

dedica. Efectivament, és la Mercè Rodoreda.

Mentre van passant les pàgines, veuen que el que

hi ha escrit en aquell llibre és el que està passant als

nostres protagonistes.

El tren s’atura a Campdorà i la Mercè els diu que

aquella és la seva parada, s’acomiaden i...

–Uf! Quantes mosques! –crida la Mercè mentre bai-

xen del tren.


De cop, mosques i més mosques comencen a en-

trar per les finestres i les portes del tren.

Totes les mosques es van concentrant al voltant de

dos passatgers: un noi i una noia.

–Com és que hi ha tantes mosques? –pregunta la

Sílvia.

–Sento una olor de mel molt forta... –comenta en

Grau.

–Ai sí, tens raó! –exclama en Hassan mentre s’acos-

ta a la parella tot curiós.

Els nens i nenes veuen la cara de sorpresa d’en

Hassan.

–Què passa? –exclamen tots.


–Són en Salvador Dalí i la Gala! –crida en Hassan

sense cap mena de vergonya.

De sobte, els tres altres nens i nenes s’acosten a

la parella i veuen que en Hassan no els enganya:

aquell senyor porta un bigoti surrealista ple de mel i

mosques!

–Hola, mainada! –exclama en Dalí mentre es cargola

el bigoti.

–Qui sou? –pregunta la Gala estranyada.

–Som en Grau, la Sílvia, en Hassan i l’Aina. Uns nens

i nenes de la Bisbal, que anem d’excursió a Girona

–els explica l’Aina.

–Ens està passant una cosa una mica surrealista...

Ens podríeu ajudar? –va dir en Grau.

–Surrealista? I què en sabeu vosaltres, del surrea-

lisme? Jo soc el rei del surrealisme! –presumeix en

Dalí.

Salvador Dalí, sense fer-los gaire cas, continua amb

la seva feina: està pintant un quadre. De cop, en

Hassan, que és un xafarder, s’acosta al quadre i veu

que no hi ha res pintat! Com pot ser? En Dalí fa anar

el pinzell, però no es veu res...


Llavors, el tren s’atura. Ja han arribat a Girona.

–Per fi podem baixar d’aquest tren, m’estava tornant

boig! –diu en Grau, molt preocupat.

–Noiets i noietes, aquí teniu aquest quadre, us el re-

galo. Oi que és bonic? Visca el surrealisme! –els diu

en Dalí somrient.

Els nostres protagonistes baixen del tren i de sob-

te... comencen a veure com apareixen uns rellotges

desfets al quadre que els acaba de regalar en Sal-

vador.

–Aquest no és aquell quadre tan famós?

–pregunta la Sílvia.

–Sí! La persistència de la memòria! –respon

l’Aina.

–Mireu! Mireu! Es mouen les agulles dels rellotges!

No paren! –crida en Hassan.


Tot seguit, l’estació de tren on els ha deixat el Tren

Petit es converteix en l’estació de Renfe que conei-

xem actualment.

–On éreu? Us estàvem esperant! –exclama el se-

nyor Figueras, que és a l’andana.

–I vosaltres, què hi feu aquí? No havíem d’arribar a

Girona amb autobús? –diu en Grau.

–Ai, nens i nenes... esteu ben despistats! Em sembla

que hem treballat massa el surrealisme! –exclama el

senyor Figueras.

–Jo no entenc res! –crida la Sílvia.

–Vinga, va! Pugeu a l’AVE que marxem cap al Museu

Dalí!

I així és com el Tren Petit passarà a la història per a

en Grau, la Sílvia, en Hassan i l’Aina.

Escola Joan Margarit A 53g

Capítol 2 Escola Joan de Margarit A

Alumnat de 6è A

Quan arriben a dalt es troben amb un home gros,

moreno, amb un uniforme de color fosc i una gorra

amb un tren dibuixat al davant.

–Benvinguts al Tren Petit. Esperem que el viatge us

agradi perquè la vostra missió és molt important –

diu el revisor.

–Dddddddddddd’acord –contesten els amics con-

fosos i espantats.

Llavors l’home els explica que a cada vagó hi ha

un personatge de diferents èpoques de la història.

Cada personatge els farà recuperar un objecte que

els ajudarà a tornar a la normalitat.

Quan acaba de parlar, els acompanya al primer

vagó. És un espai ple de pedres, sorra, palla i plan-


tes. Al mig i asseguda en una pedra hi ha una noia

esperrucada i vestida amb una pell de vaca.

–Hola, em dic Xatac i us explicaré el que heu de fer

per aconseguir la destral –els diu amb una veu molt

aguda.

–La destral? –pregunta la Sílvia espantada.

–És una de les claus perquè tot torni a ser normal

–exclama la Xatac–. Que no us ho ha explicat el re-

visor?

Tots fan que sí amb el cap mentre la noia els diu

que la destral és en un poblat de guerrers, que l’han

d’agafar i l’han de portar al tren.

–Només hi ha un problema –diu la Xatac picant

l’ullet–, que a aquests guerrers els agrada menjar-se

els seus presoners.

En sentir això, els quatre amics s’espanten però no

tenen temps ni de cridar perquè en aquell moment

el tren s’atura i s’obren les portes.

Allà on abans hi havia hagut la Bisbal veuen un bosc

de pins i un riu ple d’aigua sense cap pont per tra-

vessar-lo, només una passera de grans pedres.

Baixen del tren i, després de passar a l’altre costat

de la pineda, veuen un poblat de cabanes de fusta,


palla i fang. Entremig de les barraques, una vintena

d’homes i dones vestits amb una pell semblant a la

que portava la Xatac estan asseguts al voltant d’un

foc. S’hi acosten sigil·losament amagant-se darrere

troncs i arbustos, intentant no fer fressa i que no els

vegin. Però en Grau, sense voler, trepitja una bran-

ca i els habitants de les cabanes els senten. El grup

assegut al voltant del foc els comença a perseguir.

Els quatre amics corren esperitats fins que veuen

una cova allà on ara hi ha el convent i s’hi amaguen

a dins.

La Sílvia és la que corre més de pressa i, per això,

no s’adona que amb el moviment li cau a terra una

xocolatina que porta a la butxaca dels pantalons.

La xocolatina està embolicada amb un paper de

plata. Els prehistòrics veuen una cosa que brilla i

l’agafen. Quan la desemboliquen, de seguida els ar-

riba una olor molt bona, s’ho miren per tots costats

i la comencen a llepar. És boníssima!

Aprofitant que els guerrers estan distrets amb la xo-

colata, els nostres amics surten de puntetes sense

que els vegin. Amb una correguda arriben al poblat

i a la cabana més gran hi troben la destral de pe-

dra. En aquell moment, els prehistòrics s’acaben la

xocolata i tots quatre arranquen a córrer perseguits


pels crits dels guerrers que s’adonen que els nois

s’estan escapant.

El tren els està esperant amb les portes obertes i hi

entren d’un salt.

Donen la destral al revisor i aquest els porta fins a

un altre vagó.

És un vagó luxós: el terra és de marbre, a les parets hi

ha columnes de pedra clara i al mig, assegut en una

cadira, hi ha un soldat romà. Al cap hi duu un casc

amb un plomall vermell, al pit porta una armadura de

metall, unes faldilles de color blanc i marró i als peus

porta unes sandàlies de cuir.

–Benvinguts, em dic Petroni i soc un soldat romà.

–Sembla un romà de l’Astèrix i l’Obèlix –diu en Has-

san meravellat.

–Hola, nosaltres som en Hassan, en Grau, la Sílvia i

jo que em dic Aina –diu la noia assenyalant a cada

un.

El soldat, que sembla una persona molt seriosa per-

què no ha ni somrigut, els diu amb una veu greu:

–No podeu perdre temps, heu d’anar a buscar la

copa d’or.

–I on és aquesta copa? –pregunta en Grau.


–És al palau del governador.

–I és molt perillós? –pregunta la Sílvia entre curiosa

i espantada.

El soldat no té temps de contestar perquè en aquest

moment el tren s’atura, s’obre la porta i veuen el riu

amb el pont de pedra, al seu costat unes cases

també de pedra i al damunt d’un turó s’alça un palau.

En baixar del tren, senten allà prop una gran cridòria.

Van a mirar què passa i veuen, al centre del poble,

un estadi on es fa una cursa d’aurigues.

Entren al recinte i un soldat semblant a en Petroni

els empeny cap a la línia de sortida. Els diu que han

de guanyar la cursa.

–Com??? –pregunta en Grau.

–Això és impossible! –exclama la Sílvia.

–Tinc una idea! –crida l’Aina.

I llavors treu de la motxilla uns patins que portava

per anar a extraescolars tornant de l’excursió.

Són uns patins últim model, roses i d’alumini, que no

pesen gens. Amb ells posats, l’Aina se situa a la línia

de sortida. Tot el públic se’n riu d’ella. Al principi va

molt lenta, però va agafant velocitat i al final guanya

la prova.


Tothom queda bocabadat, mentre es fa un passa-

dís perquè l’Aina pugi fins a la tribuna on hi ha el go-

vernador.

–Has guanyat la cursa, demana un desig –diu el

mandatari a l’Aina.

–Vull la copa d’or! –exclama ben fort la noia.

Al principi el governador posa mala cara, però ve-

ient que tothom l’està escoltant mirant si compleix

el que ha promès diu amb un somriure:

–Està bé, però per aconseguir-la haureu de superar

dues proves.

I dient això, pica de mans. Apareixen dos esclaus:

–Aquests esclaus són els millors de tota la ciutat

fent vi. N’heu d’obtenir un de millor que el que fan

ells.

Llavors dos soldats porten els nois al celler del pa-

lau. Allà hi ha moltes botes de vi, grosses, petites,

gegants... i un gran forat ple de raïm per aixafar amb

els peus.

–L’heu d’omplir de vi –diu un dels soldats mentre els

dona una copa de bronze.

Els deixen sols, espantats i amb la porta tancada.

Com s’ho faran per fer vi?


–Estem perduts! –diu en Hassan.

–Espera que tinc una idea! –diu en Grau.

Llavors treu de la motxilla una Coca Cola. L’obre i

posa la beguda a la copa de bronze.

Criden als soldats que els porten altre cop davant

del governador. Quan li donen la beguda, aquest es

queda bocabadat. Mai havia provat un vi tan bo. Lla-

vors el governador dissimulant i amb un somriure

de malícia diu:

–El vi està bé, però ara haureu de superar l’última

prova.

I després d’un silenci diu:

–Heu de lluitar contra un lleó!

Tothom que ho sent s’exclama: el governador no té

ganes de donar la copa d’or.

Els soldats agafen els quatre nois dels braços i els

porten a un amfiteatre que hi ha allà al costat. És un

edifici molt gran, rodó i amb un gran espai ple de

sorra. Allà mig els espera un lleó. El públic, espantat,

guarda silenci.

Els quatre amics estan molt nerviosos, el lleó es

posa a rugir i es va acostant a poc a poc. En aquell

moment se sent molt fort una cançó d’Extreme he-

avy metal. És el so d’una aplicació de música que té


en Grau guardada al mòbil. Enmig del silenci la can-

çó se sent ben fort i el lleó se’n va espantat. El públic

es posa a aplaudir i el governador enrabiat es veu

obligat a donar-los la copa d’or.

Van cap al tren corrents i amb la gent cantant i ba-

llant al seu voltant. Donen la copa d’or al revisor que

els porta cap al tercer vagó. És un espai amb el terra

i les parets de pedra. Al mig hi ha un cavaller assegut

en un tro de roure i amb uns coixins de color vermell.

–Hola, em dic Hug i sóc un cavaller medieval.

Com que parla dins el casc, la veu se sent forta i

greu. A la Sílvia li fa mitja por.

Després de presentar-se en Grau pregunta:

–Què hem de fer?

–Trobar una espasa de ferro que hi ha dins el castell

del Montgrí.

En Grau diu que no vol pujar al castell perquè li fa

molta mandra.

–Si no aneu tots junts no aconseguireu l’espasa –

diu el cavaller.

L’Aina tapa la boca a en Grau mentre el mira amb

cara de voler-lo matar.


En aquell moment, el tren s’atura, s’obre la porta del

vagó i veuen el riu Daró ple d’aigua i un camí que

passa pel seu costat.

–Si seguim aquest camí arribarem a Torroella –diu

en Hassan.

–Com ho saps? –pregunta l’Aina.

–Perquè vaig anar-hi amb bicicleta amb els amics

de futbol.

Comencen a caminar. Fa un dia de tramuntana amb

molt de sol, els camps al costat del camí estan llau-

rats.

Arriben a Torroella i veuen que és el dia de mercat.

–Anem a comprar alguna cosa de menjar que tinc

molta gana –diu en Grau mentre s’acosta a una pa-

rada de pomes.

Quan travessen la plaça veuen que tothom es que-

da parat, en silenci i els mira.

–Uns bruixots! –crida un venedor.

De cop i volta els quatre amics es veuen envoltats

de gent que els mira amb ràbia i por. Un quants ho-

mes forçuts amb pals a la mà els agafen i els porten

davant d’un capellà que ha sortit de l’església a veu-

re què passava.


–Qui sou i què feu aquí? –pregunta el capellà.

–Anem a buscar una espasa de ferro –diu la Sílvia

abans que els altres la puguin fer callar.

El capellà no els creu, crida els soldats que hi ha allà

a prop:

–Agafeu-los i porteu-los al calabós.

La presó és un lloc sense finestres, fosc, de parets

gruixudes, sense cap moble i molt brut. Els quatre

amics s’asseuen a terra molt preocupats. Amb la

llanterna del mòbil es fa una mica de llum. Mentre

pensen com sortir d’aquell lloc, darrere la porta hi ha

un soldat que els vigila.

–Tinc molta por! Vull sortir! –diu la Sílvia plorant.

En Grau l’abraça i la consola.

Llavors en Hassan té una idea que explica als altres.

Criden el soldat que està a la porta.

–Vols ser fort? –li pregunta l’Aina.

El soldat no li fa cas. L’Aina diu amb veu més alta:

–Tenim una poció màgica que fa ser forçut.

El soldat sent curiositat i contesta to girant-se:

–Si és veritat, m’ho heu de demostrar.


En Hassan beu un glop d’aigua d’una ampolla de

plàstic. Llavors agafa amb la mà una pastilla de plas-

tilina que porta a la motxilla i diu:

–Veus aquesta pedra? Doncs ara la destrossaré.

I amb una sola mà, aixafa la plastilina. El soldat que-

da ben sorprès.

–Vull aquesta poció! –exclama.

–Si la vols, primer ens has d’obrir la porta –diu en

Hassan.

L’home primer dubta, però torna a mirar la plastilina

aixafada i acaba obrint la porta.

Deixen el soldat bevent l’aigua i se’n van corrents

cap al castell.


–He canviat d’opinió –diu en Grau–, pujo amb vosal-

tres!

És un camí pedregós, que fa molta pujada però amb

arrels que t’ajuden a avançar. Arriben a dalt i es troben

un castell en què només hi ha les quatre parets i un

forat amb un arc que fa de porta per entrar.

A dins hi ha un pati quadrat ple d’herbes i al mig una

espasa clavada a terra. Entre tots quatre ajunten

forces per desclavar-la i després de suar la poden

agafar. Per baixar han d’agafar l’espasa fent torns de

dos en dos perquè pesa molt. Triguen molt a arribar

al tren i es fa fosc. Es fan llum amb les llanternes dels

mòbils per no empassegar i caure. Al llarg del camí ,

però, es van apagant perquè es van quedant sense

bateria. Just s’apaga l’última que, per sort, arriben al

tren.

Donen l’espasa al revisor i aquest els diu:

Ara us portaré al vagó definitiu, l’últim.


Alumnat de 5è A

El revisor els porta al vagó següent. Allà es troben

un personatge que passeja amunt i avall. El terra

és de fusta, a les parets hi ha mapes i, en una taula

gran, estris de navegació.

–Hola! Em dic Joana Colom, i ja sé que això us es-

tranya, tal com vaig vestida...

–I per què vas vestida d’home si ets una dona? –

pregunten sorpresos.

–Doncs perquè a les dones ens és molt difícil for-

mar part de la tripulació d’un vaixell. Per això em ves-

teixo així –va contestar la Joana.

–I ara us faig saber que els propers objectes que

heu de trobar són: un mapa per anar a les Índies

Capítol 3 Escola Joan de Margarit A


seguint un nou camí i un aparell màgic que es diu...

brúixola!

Els nois, sorpresos, es pensen que la Joana és fa-

mília de Colom i li demanen...

–Ets familiar del navegant Cristòfor Colom, que va

descobrir Amèrica?

–Em dic Joana Colom, però no soc familiar d’aquest

tal Cristòfor... Amèrica? Què és això?

–És un continent –responen estranyats.

–I què hem de fer per trobar els objectes? –demana

finalment la Sílvia.

–Heu d’anar a un vaixell que es troba a la platja de

l’Estartit. Heu d’entrar a la cabina del capità i allà els

trobareu.

–És molt lluny? Quins perills podem trobar? –pre-

gunta en Hassan.

–Fins a la platja el camí és segur, però quan arri-

beu allà aneu amb compte perquè hi ha pirates. Ah,

i també alguns animals marins amb picades força

irritants.

El revisor els avisa que hi ha una avaria en el tren i

que ja poden començar a anar caminant cap a la


platja. Així que es dirigeixen cap a mar i veuen un

vaixell que porta un nom escrit a la proa: Pinta.

Es posen el banyador que porten a la motxilla ( ja que

a Girona havien d’anar a la piscina municipal) i ama-

guen les motxilles amb la roba d arrere d’uns matolls.

Comencen a nedar fins arribar al vaixell que estava

fondejat una mica lluny perquè la platja era molt poc

fonda.

Pugen al vaixell i quan són a dalt... SORPRESA! Co-

mencen a sortir pirates de tot arreu. Resulta que els

havien vist arribar, els havien deixat pujar i ara els

agafaven a traïció... QUINA POR! El capità els comu-

nica que estan segrestats, que demanaran un res-


cat i els tanca en un calabós. Encarrega un pirata

que els vigili molt bé i que no els deixi fugir.

I mentre els quatre amics pensen com podran es-

capar, el vigilant obre la porta! Resulta que el vigilant

és un nen company de la seva classe que els expli-

ca com ha arribat allà. Ell, el dia abans, havia anat a

una festa de disfresses a casa dels seus cosins a

l’Estartit i, quan estava a punt d’agafar l’autobús per

tornar a la Bisbal, els pirates se’l van emportar.

–T’ha passat el mateix que a nosaltres amb el Tren

Petit! –Va dir.

Així doncs, el vigilant (que és el seu amic i company

de classe Arnau!) els obre la porta i els treu del ca-

labós. Diu als altres pirates que el capità vol parlar

amb els segrestats (és mentida, el que volen és anar

a la cabina del capità a buscar el mapa i la brúixola).

Quan arriben a la cabina obren silenciosament la

porta... Quina sort el capità està dormint! De segui-

da veuen el que buscaven. També agafen roba de

l’armari i els quatre amics es poden vestir (encara

anaven amb banyador). L’Arnau s’adona que porta

un bot inflable a la bossa i comencen a bufar.

Quan acaben d’inflar-lo es desperta el capità i co-

mença a cridar a la resta de pirates:


–Els presoners s’escapen, de pressa, de pressa,

captureu-los, captureu-los!

Tots corren, però els nens són més ràpids i àgils. Es

tiren ells i bot al mar.

Com que no tenen rems, remen amb les mans. Fins

que en Grau crida: m’han picat, m’han picat!

–A mi també, hi ha moltes meduses! –diu l’Aina.

–Sí, però hem de continuar remant, si no ens atra-

paran els pirates, seguim, seguim!

–A mi m’estan punxant el cul! –diu la Sílvia. I s’adona

que són crancs a sota el bot.

Sí, hi ha tot de crancs que punxen el fons del bot i

el rebenten. Ràpidament els cinc amics salten. Sort

que ja toquen de peus a terra i no es mullarà la mot-

xilla de l’Arnau on porten els objectes.

I amb les mans botides de les picades i el cul ver-

mell per culpa dels crancs, arriben a la platja. Recu-

peren les motxilles dels matolls, es canvien la roba i

van cap al tren.

Quan hi arriben, el revisor els està esperant. L’avaria

està arreglada. L’Arnau li dona les proves.


–Qui és aquest noi, que no el conec? –pregunta el

revisor mirant el nen.

–Soc l’Arnau, company de classe i que també m’he

perdut en el túnel del temps, però d’un vaixell pirata.

–Doncs molt benvingut! I ara seguim el viatge. Us

acompanyo al vagó següent.

Com ha passat fins ara, al vagó següent es troben

una persona que els demana la prova que hauran

d’anar a buscar. És un senyor, vestit amb una ameri-

cana i corbata elegants, assegut i mirant un plànol

complicat d’una màquina. Les parets són metàl·li-

ques i amb tot de pòsters de màquines diverses.

–Bon dia nois, em dic Narcís i soc enginyer d’una

fàbrica de Girona. Estic revisant aquesta màquina i

m’he adonat que porta uns engranatges molt espe-

cials, marcats de color granat, com de ferro rovellat.

Un d’igual que aquest serà l’objecte que haureu de

trobar.

–Així haurem d’anar a alguna fàbrica? –pregunta en

Hassan, tot emocionat.

–Sí, ara estem arribant a Flaçà. Quan sortiu de l’esta-

ció ja veureu la fàbrica i la reconeixereu per la típica

i gran xemeneia que hi ha al costat –diu en Narcís.


–Molt bé, saps si hi ha algun perill que ens puguem

trobar? –pregunta en Hassan.

–Sí, heu d’anar molt amb compte amb dues coses:

dos grans gossos ferotges que hi ha a l’entrada i els

guardes de seguretat. Aquests guardes sempre mi-

ren d’empaitar els nens i nenes per fer-los treballar

a la fàbrica.

–Woooooow! Quins explotadors, fer treballar els

nens com si fossin adults!

Els cinc amics surten del tren i busquen amb la vista

la xemeneia de què els han parlat.

També decideixen donar als gossos el menjar que

porten a les carmanyoles, el dinar de l’excursió.

Quan veuen els animals, els ensenyen el menjar i els

el tiren a l’altre costat.

–Oh no, la meva hamburguesa! –diu l’Aina.

–I el meu pollastre arrebossat, tant que m’agrada...

–diu la Sílvia.

Total, que els gossos, entretinguts amb aquell men-

jar tan deliciós i suculent, deixen passar els nens.

Però els guardes estan molt atents i els veuen, els

comencen a perseguir, els agafen i els porten da-


vant de l’encarregat de la fàbrica que els castiga... a

treballar dotze hores intensivament!

Protesten molt (tot i que, en veritat, els convé, ja que

podran buscar entre les màquines). Aprofiten que

els han posat en màquines diferents per localitzar

l’engranatge. No el veuen enlloc i pensen on pot ser.

En Grau es gira i veu una porta amb un rètol: ma-

gatzem. Pensa que la peça pot ser allà... Tot d’una la

seva màquina s’atura! En Grau va cap al magatzem.

Com que és una cadena de màquines, si la d’en

Grau s’atura, les altres també.

–Parada de màquines! Què ha passat?? –diu un dels

guardes a l’encarregat.

–Només poden ser dues coses –diu l’encarregat

mirant la sala de màquines.

–O tenim una avaria molt gran o hi ha alguna perso-

na que no treballa al seu lloc.

–Ho hem d’esbrinar! –continua l’encarregat enfadat

perquè es retarda la feina.

Mentrestant, en Grau els fa senyals des del magat-

zem perquè hi vagin. Resulta que ha trobat l’armari

on tenen els engranatges... N’hi ha milers... els veuen

perquè la porta és transparent.


Finalment, n’hi ha només un, de granat. Evidentment,

és la peça que busquen! Amb això, l’encarregat està

comptant els treballadors de cada màquina. I s’ado-

na que falten els nostres cinc amics!

–Falten els nens que hem capturat aquest matí,

busqueu-los, no els deixeu marxar!

–Mirem al magatzem –diu un dels vigilants de segu-

retat.

Els nois els senten. Tanquen la porta amb el llisquet

i es disposen a obrir l’armari. L’armari està tancat

amb clau! Mentre pensen com ho faran, la Sílvia re-

corda que al matí s’ha posat clips perquè els cabells

li havien quedat molt estarrufats, així que es treu un

clip i el posa al pany de l’armari per forçar-lo. L’ar-

mari s’obre, agafen l’engranatge i surten per la porta

d’emergència que, per sort, dona al costat contrari

del pati dels gossos. Arrenquen a córrer cap al tren

mentre veuen que els guardians ja han obert la por-

ta i que els gossos criden molt. I, afortunadament, el

tren ja està a punt de marxa i no els podran atrapar!

Senten l’encarregat que crida:

–Sou uns inútils! No els heu atrapat! Aquest mes no

cobrareu!


Arriben al tren i busquen el revisor per donar-li l’en-

granatge. Estan molt contents perquè ja han entre-

gat l’última prova. El revisor els acompanya amb el

maquinista perquè aquest els indiqui què han de fer

finalment per retrobar els seus companys!

Però, ai! el revisor els explica que el maquinista està

trist perquè l’aventura del Tren Petit s’acaba... I que,

per estar més temps amb ells i allargar-ho, ha ama-

gat les proves que tenia en un altre vagó!

Buf, els nens es desanimen molt i parlen entre ells:

–Aquest tren serà infinit? –diu l’Aina–. Quants va-

gons hi haurà, finalment?

El revisor els vol ajudar i els assegura que de veritat

que serà l’últim vagó. Els hi acompanya. Els nostres

amics s’adonen que és molt especial: xarxes im-

menses d’ordinadors connectats, mòbils d’última

generació que es dobleguen i tenen triple pantalla,

hologrames amb imatges virtuals...

Al mig del vagó hi ha un robot amb forma humana

que els dona la benvinguda:

–Hola humans, benvinguts al futur. El meu nom és

Nexuna i la meva missió és ajudar-vos a poder re-

trobar les proves que el maquinista us ha amagat i

retornar amb els vostres companys.


–I tu com ho saps on són els objectes que ens han

amagat? –diu en Hassan.

–Perquè jo sóc al futur i, per tant, conec el vostre

present, que és el meu passat... I per això jo sé on ha

amagat les proves el maquinista.

–I on són? Ens ajudaràs a recuperar-les? –diu la Sílvia.

–Mireu, us ho posaré fàcil. Oi que us agrada jugar a

videojocs?

–Sí, sí, ens encanta! –contesten tots a una.

–Doncs... haureu d’entrar a jugar a un videojoc dife-

rent cada un. El premi en arribar a l’última pantalla

serà recuperar una de les proves. Què us sembla?

–Quin rotllo! Si ja les teníem totes! –protesta l’Aina.

Finalment, s’obre la porta dels videojocs. En Grau

juga a Mario Car i recupera la copa d’or. L’Aina és ex-

perta en el Tetris i retroba l’engranatge. En Hassan

recupera l’espasa de ferro jugant a la Llegenda de

Zelda. La Sílvia juga al Fornite i guanya el mapa i la

brúixola, i l’Arnau recupera la destral jugant al Mine-

craft.

–Ja tornem a tenir totes les proves! –diu en Grau–.

I què hem de fer ara per tornar al present? Nexuna,

ens pots ajudar?


–Tinc una idea: el repte que us retornarà a la realitat

pot ser fer encaixar les proves en diferents llocs em-

blemàtics de Girona. Convertiré el vagó en la realitat

virtual dels carrers de la ciutat. Teletransportarem

les proves a diferents indrets a veure si hi encaixen.

Què us sembla?

–Ens encanta la idea, no ? –diu l’Arnau.

–Sí, sí –contesta l’Aina–. I comencem a pensar com

ho podem relacionar tot.

–Probablement coincidirà amb algun dels llocs que

havíem de visitar a l’excursió... –diu la Sílvia.

–Doncs comencem ja! –diu en Hassan que ja està

mirant les parets del vagó que s’han convertit en

una espècie de Google Maps.

–La destral de pedra pot ser l’objecte més fàcil, com

que és de la prehistòria el podem relacionar amb el

Museu Arqueològic –diu en Hassan.

La Nexuna ho prova. Han encertat!

–Jo penso que l’espasa de ferro encaixaria a la ca-

tedral, relacionada amb la llegenda de l’espasa de

Carlemany –diu l’Arnau.

La Nexuna teletransporta l’espasa a la torre de la

catedral... i encaixa!


–La copa d’or podria anar al camp de futbol del Gi-

rona, que acaba de guanyar un trofeu –comenta en

Grau.

Nexuna prova si funciona l’encaix... i no, no acaba

d’encaixar bé! Què passa?

–Potser la copa encara s’està fabricant...–diu l’Aina

de broma–. Ha, ha, ha.

La Nexuna intenta ajudar-los:

–Potser sí, Aina, i saps on hi ha, o hi havia, tradicio-

nalment, molts tallers de joieria? Al carrer d’Argen-

teria, al final de la Rambla.

–Doncs provem-ho –diu en Hassan.

Nexuna fa l’intent i l’encaix ara sí que funciona.

–Jo estic pensant que podem provar si el mapa i la

brúixola els podem encaixar al riu Onyar, ja que ser-

veixen per a la navegació... –comenta la Sílvia.

La Nexuna ho prova i no hi ha manera.

–Ja ho sé –diu l’Arnau, de sobte, molt emocionat–.

A una part del sostre de la Rambla hi ha pintat un

mapa antic de París. Podríem provar-ho!

I ara sí que ho han encertat.


L’Aina fa estona que pensa i li sembla que pot re-

lacionar l’engranatge amb fàbriques, rellotges, mà-

quines... Buf. Diu:

–L’engranatge no pot anar a una rellotgeria, perquè

ja hem anat al carrer dels joiers, tampoc a una fàbri-

ca de Girona ciutat perquè no n’hi ha cap d’activa, i

màquines... poden ser de cosir, de motors de cot-

xes i altres vehicles...

La Nexuna, mentre la Sílvia està parlant, va provant

les diferents possibilitats, i no l’encerten. Llavors, en

Grau pregunta:

–I a les màquines d’un cinema, les càmeres? Ah,

però ara tot és digital... Ja ho sé! El Museu del Cine-

ma!

La Nexuna pot fer l’encaix correctament!

Ja hi ha cada objecte al seu lloc. Immediatament

s’obren les portes del vagó i entra una llum molt clara

que els enlluerna i, sense temps d’acomiadar-se de

res ni de ningú, els nostres amics surten del vagó:

són a les Voltes de la Bisbal!

La Nexuna els ha teletransportat al 2019, a punt de

sortir d’excursió.


Els companys i mestres els esperen allà. Ells expli-

quen el que els ha succeït. Però ningú es creu res

del relat dels nostres cinc protagonistes. Pugen a

l’autobús, on s’adormen aclaparats per tot el que

han viscut. Durant l’excursió amb l’escola veuen al-

guns indrets que han recorregut en les visites virtu-

als, en l’últim vagó del Tren Petit.

I tornen a la Bisbal, aquest cop amb autobús, a l’hora

prevista i sense sorpreses.

Per a en Grau, la Sílvia, l’Aina, en Hassan i l’Arnau ha

estat una aventura extraordinària i brutal, al llarg de

les diferents etapes de la història. Han après molt. I

han tingut unes vivències fantàstiques que no obli-

daran mai.

Gràcies Tren Petit!

Escola Joan Margarit B 81g

Capítol 2 Escola Joan de Margarit B

Alumnat de 6è B

Els quatre companys pugen al tren, entre neguito-

sos i emocionats, amb aquella prudència de qui no

sap què passa. De cop i volta, una presència miste-

riosa els atura i diu:

–Nois, això no és de franc. Seran dos cèntims per

persona.


En Grau, remenant les seves butxaques, troba un

grapat de cèntims d’euro. En compta vuit, allarga la

mà i diu convençut:

–Aquí té, senyor!

–Però... això... què carai és això?! Que em prens el nú-

mero, vailet? –insinua, molest, el revisor.

–Són euros. Si no em creu, compari’ls amb els seus...

–Euros? –pregunta intrigat l’home.

–Grau, em penso que aquest transport funciona

amb pessetes...–informa la Sílvia.

–Pesse... què? –demana en Grau intrigat.

–És la moneda aquella que feien servir abans de

l’entrada de l’euro al gener del 2002 –confirma con-

vençut en Hassan.

De cop i volta, s’aixeca una noia, d’uns vint-i-pocs

anys, s’acosta al revisor i pregunta:

–Disculpi, tinc una miqueta de pressa. Em podria dir

per què el tren no avança?

–Aquests nens pretenen pagar amb aquest diners

de fireta...

–Quants sou? –diu la noia mirant el grup.

–Som quatre! –s’afanya l’Aina a respondre.


La jove se’ls queda mirant piadosament i, segura de

si mateixa, entrega vuit cèntims al revisor i afegeix:

–Passeu, aquest viatge us el pago jo.

–Moltes gràcies senyora –deixa anar en Grau–. Per-

doni, com es diu vostè?

–Em dic Rosa Pascual –respon amablement.

–Que podem seure al seu costat? –pregunta l’Aina

interessada a descobrir més coses sobre tot el que

els està succeint.

–I tant! Em queda un llarg trajecte fins a Girona i

m’anirà bé tenir companyia...

La dona els explica que es dirigeix a Girona per ven-

dre els seus famosos esclops. Tanmateix, els infor-

ma sobre les instruccions de creació del seu calçat

quan, de sobte, un xiulet ressona pel vagó avisant

de l’arribada d’una nova parada i la Sílvia exclama:

–Mira un poble!

–És Corçà, el poble veí de la Bisbal –diu en Hassan

mentre s’atura el tren.

–Què et passa Grau? –pregunta la Sílvia–. De què

rius?

–Recordes quan li hem donat els euros al revisor?

–contesta rient per sota el nas.


–Ha, ha, ha. Ets molt divertit, jovenet! –afirma la Rosa

somrient.

En aquell moment, l’Aina queda fascinada obser-

vant la Rosa. Alguna cosa estranya li està passant.

La veu diferent. Quan ha rigut amb en Grau ha no-

tat que comença a tenir aquelles arrugues als ulls

anomenades “potes de gall”. Es pregunta com pot

ser, en tan pocs minuts. Immediatament va amb els

companys per comentar-los-ho.

En Hassan mira l’hora al rellotge del tren i exclama

als seus companys:

–Ei nois, és veritat, mireu el rellotge del tren!

–Abans he mirat el rellotge i eren dos quarts de set,

però ara són dos quarts de dues! –informa en Grau

garratibat.

–Tens raó! –contesta la Sílvia capficada–. Quin dia

és? Perquè nosaltres teníem l’excursió el 27 de fe-

brer! –li pregunta a la Rosa.

–Avui és 14 de desembre.

–Ostres, el temps passa volant nois! –diu la Sílvia

desconcertada.

Els joves viatgers, pensant-se que han passat deu

mesos quan per a ells tan sols han passat vint mi-


nuts, per un segon se senten atemorits, desespe-

rats, perduts... Sort que l’Aina, tan centrada com

sempre, fa desaparèixer d’un crit aquells pensa-

ments:

–Aquesta actitud no ens durà enlloc! Amunt aquests

ànims, ens necessitem a tots al màxim per resoldre

aquest misteri! No és moment de llençar la tovallola!

El partit tot just acaba de començar!

En aquell moment, puja un senyor molt peculiar al

tren que saluda amablement la Rosa. És bastant alt

i esprimatxat, amb les cames tortes.

–Hola Quim! Què tal per Sud-Àfrica? M’han dit que

vas anar-hi a donar sang, oi? –diu la Rosa.

–Sí, va anar molt bé i és un país molt bonic però es

troba en una situació molt complicada. Pateixen

molta desigualtat i racisme... Tot i així, ser donant

universal és un do i l’he d’aprofitar!

–Suposo que és el viatge més llarg que has fet

aquest any...

–Què dius! Ja fa anys que hi vaig anar! Ni tan sols

recordo quants...

La Rosa, molt impactada, es pregunta com pot ser

que hagin passat anys, quan ella fa només uns me-

sos que havia parlat amb ell del viatge i encara no


l’havia fet. En Hassan, estranyat per l’expressió de la

jove, li pregunta:

–Rosa, estàs bé?

–Sí... Deixem-ho estar...

–Va Rosa, confia en nosaltres –diu en Grau amable-

ment–. Sabem que estàs confosa, com nosaltres.

També creiem que passa alguna cosa estranya en

aquest tren.

–D’acord –sospira convençuda–. Juraria que no ha

passat ni mig any des que em va parlar del seu vi-

atge...

–Està clar que tenim un problema amb el temps!

Nosaltres teníem aquesta excursió el 27 de febrer

i tu ens assegures que avui és 14 de desem-

bre. A més, ara succeeix això amb el teu

amic de les cames tortes. No hi ha res que

encaixi.

Durant aquests fets el tren avança fins a la

Pera, l’estació següent. Allà, una figura molt

peculiar passa per davant de l’estació i l’Aina

exclama:

–Mireu, aquell senyor del bigoti tan es-

trambòtic dels rellotges que es fonen!


–Sí, sembla en Salvador Dalí! –contesta la Sílvia.

–Impossible! Que no sabeu que va morir al 1989?

–afegeix en Grau sorprès mentre una boira espessa

els envolta.

Els companys continuen el viatge cap a la següent

estació, Madremanya. Mirant per la finestra, el grup

gaudeix de les fantàstiques vistes que ofereixen les

comarques del Baix Empordà i el Gironès fins que el

tren s’atura.

–Rosa, estàs bé? Què et passa? –diu en Hassan

preocupat.

–Estic una mica marejada però bé, tranquil.

–D’acord, si et passa alguna cosa ens avises.

Noten a la Rosa molt estranya. Li ha sortit algun ca-

bell blanc, té més arrugues i fins i tot sembla que

s’ha engreixat una mica. De sobte, l’Aina exclama:

–Mireu nois, sembla que estan fent obres a la carre-

tera que puja al Santuari dels Àngels!

–Carretera? Jo no veig cap carretera. Fan obres, sí,

però... de carretera... res de res –apunta la Sílvia.

–Però... no fa molts anys que la van construir? Jo

mateix hi he passat en cotxe amb el meu pare mol-

tes vegades! –afirma en Hassan.


–Sí, el meu avi va ser obrer de jove i em va explicar

que havia treballat en aquest camí –aclareix en Grau

amb una brillantor als ulls plens d’orgull.

–I quina edat tenia el teu avi quan ho va fer? –pre-

gunta la Sílvia animada.

–Buf! No ho sé exactament però em sembla que te-

nia entre 20 i 30 anys.

–I ara, quants en té? –continua la Sílvia cada cop

més concentrada.

–Seixanta-nou... –contesta sense saber on vol anar

a parar la seva amiga.

–Si som al 2019 i sabem que el teu avi té 69 anys...

i restem aquestes quantitats... surt un resultat de

1950. Si ara sumem els 20 o 30 anys que tenia quan

va fer aquesta carretera ens dona 1970 o 1980 –

resol la Sílvia convençuda–. Aquest és l’any en què

ens trobem suposadament –sentencia finalment.

Aquella deducció suposa una nova pista per des-

fer el misteri que envolta els nostres protagonistes.

Tots es passen la resta del trajecte fins a la propera

estació en silenci, pensatius, esperant arribar a Sant

Martí Vell per trobar noves evidències que ajudin a

trobar respostes a l’allau de preguntes que els pas-

sen pel cap...


Alumnat de 5è B

Mentre van en el tren, de sobte, a en Grau se li acu-

deix preguntar:

–Mmmmm... si estem al 1970, com pot ser que el

tren circuli ara si el varen clausurar al 1956?

–Hem retrocedit 15 aaaaanys!? –torna a dir tot sor-

près.

La Sílvia pregunta, pensativa, mirant la Rosa:

–Quants anys tens... Rosa?

I ella li respon:

–53 anys.

–Doncs... no pot ser! Sembla que en tinguis menys...

–respon la Sílvia.

Capítol 3 Escola Joan de Margarit B


La Rosa es queda una mica estranyada i també els

pregunta a tots quants anys tenen. La Sílvia diu que té

10 anys. En Hassan, 11 anys. En Grau, 12 i l’Aina, 10.

De cop i volta a en Hassan se li acudeix dir a en Quim:

–Com és que tens les cames diferents?

–Perquè quan vaig fer el viatge a Sud-Àfrica vaig te-

nir la mala sort de trobar-me un elefant que em va

trepitjar –li contesta.

Al cap d’un moment...

–Companys, companyes, estem a punt d’arribar a

Sant Martí Vell! Podria ser que aquí trobéssim la res-

ta de companys i mestres?! –diu en Hassan emoci-

onat.

Quan arriben veuen, a través de la finestra, un se-

nyor que passeja per allà, amb una faldilla fins als

peus i que va corrent cap a l’església que es veu de

lluny.

–Qui és aquest senyor? –diu en Hassan.

–Sembla un capellà que té molta pressa per cele-

brar... –diu l’Aina.

El tren arriba a l’estació. Decideixen baixar a veure

què passa. El segueixen i llavors s’adonen que so-

nen les campanes d’un casament.


Acorden entrar en aquell santuari i veuen com el

nuvi porta uns bigotis molt peculiars i la núvia sem-

bla una dona més gran, però molt guapa. Els convi-

den a la cerimònia.

Al cap d’una estona, la colla s’adona que fan tard i

que han de seguir fent el viatge. Quan s’acaba el ca-

sament tornen tots cap a l’estació a agafar el tren.


Fins i tot els nuvis comparteixen el mateix vagó amb

la colla fins a la propera parada. El tren arrenca.

De sobte, aquell senyor amb els seus bigotis es

posa a pintar el que veu a través de la finestra del

tren. Tots queden al·lucinats del quadre tan bonic

que li està quedant. Mentre ell continua pintant, el

tren va xino-xano...

Aquell senyor tan especial s’emociona en veure

unes muralles que sobresurten d’aquell paisatge

empordanès i que envolten el nucli antic d’un poble.

Tant... que es posa a pintar allò com un boig. És clar,

allò és Rupià.

Observant tot aquell paisatge, la Sílvia crida:

–Oooohh...on és l’estació?!

Tots s’adonen que s’estan acostant a Flaçà però el

tren no s’atura. Passa de llarg i els nostres protago-

nistes queden amb les cares descompostes de no

saber què dir-hi ni què fer-hi. Mentrestant, el tren ar-

riba a Sant Joan de Mollet. Allà pugen uns homes

molt empolsegats.

–Bon dia, bon dia! –saluda el més forçut.

–Bon dia, bon dia! –contesten els passatgers.


–Senyor, senyor... saben vostès alguna cosa, per ca-

sualitat, de l’estació de Flaçà? –pregunta, apressa-

dament, la Sílvia.

–Doncs, clar... l’estació s’està començant a construir

ara. Uns companys nostres de feina treballen de

sol a sol per poder enllestir-la per al proper any. De

fet, nosaltres també venim de fer una sèquia per al

poble. Sant Joan de Mollet té carència d’aigua i una

família s’ha ofert a realitzar-la amb els seus diners.

El tren passa de llarg a Bordils i a Celrà, i s’imaginen

que alguna cosa està passant, seriosament, amb el

temps, perquè tampoc hi ha estació.

–Oooops...! –queden tots estupefactes.

–Tampoc n’hi ha, d’estació, aquí!? –diu l’Aina.

El viatge continua. Quan arriben a Campdorà s’ado-

nen, amb sorpresa, que hi ha un ninot de fusta que

puja al tren i que es mou i parla.

–Hola! Em dic Tarlà. M’he perdut i voldria arribar a Gi-

rona al més aviat possible.

–I tu qui ets? –li pregunten.

–Soc el ninot de l’alegria i l’esperança. Els que s’acos-

ten a mi riuen molt i s’obliden dels seus problemes, i

ara mateix els gironins em necessiten –els contesta.


Els passatgers del tren no acaben d’entendre què vol dir.

Continuen, doncs, més contents, el viatge fins a Girona.

Finalment, arriben a l’estació de Girona. Hi ha molt de

rebombori... Els passatgers que volen baixar del tren,

d’altres que volen pujar... però, sobretot, el que més cri-

da l’atenció és aquella gent que corre pels carrers cri-

dant.

–A reveureeee! –diu aquell home tan peculiar dels bi-

gotis amb el seu quadre pintat al tren sota el braç i la

seva dona acompanyant-lo.

–Ens tornarem a veure quan hagi tornat del meu viatge

per Nova York. De segur que ens retrobarem a la torna-

da. Si mai torneu a passar per Púbol pregunteu per en

Salvador Dalí –continua dient fins que desapareix Ram-

bla avall.

–Nooo... pel carrer de l’Argenteria no hi passeu! –criden

com esbojarrats tots els gironins.

En Grau i l’Aina li pregunten a en Quim per què està pas-

sant això. Com que en Quim ja sospitava que havien

estat viatjant al passat a mida que el tren circulava pel

Baix Empordà, els diu:

–M’estic flairant que, per les parades que hem fet, ens

trobem a l’any de la gran pesta.


–Aaahhh! Doncs vaig corrent cap al carrer de l’Ar-

genteria a ajudar els veïns que ho puguin necessi-

tar! –explica en Tarlà, aquell ninot de fusta màgic.

–És ben curiós que quan hem pujat al tren ens ha-

gin vist més joves anant cap a Girona. De la Bisbal a

Girona, si et tornes més jove, vol dir que de Girona a

la Bisbal et tornes a envellir, no? Per tant, si tornem a

la Bisbal... diu la Rosa.

–Sí, però hem de saber on es troben els nostres

companys i companyes d’escola. I també els mes-

tres –respon en Quim.

Per tant, la Rosa i en Quim decideixen fer una volta

per tot Girona, per ajudar la colla en la seva recer-

ca. Passen per molts indrets interessants. Tot d’una

s’aturen davant uns jardins que es diuen els jardins

de la Francesa, on veuen una bruixa al costat tirant

pedres mentre la gent i la colla surt espantada. No

entenen per què. Se’n van i arriben allà on hi ha una

lleona.

–Senyor, senyor, què és allò que veiem de lluny? –li

pregunten.

El senyor els diu que és una estàtua i que qui li fa un

petó al cul torna sa i estalvi a Girona.


No s’ho pensen dues vegades perquè volen tor-

nar-se a retrobar amb els seus companys i mestres

i que tot torni a la normalitat. Així, doncs, cadascú va

a fer un petó al cul de la lleona.

La gent continua voltant desorientada pel que pas-

sa al carrer de l’Argenteria.

Cansats de voltar es posen a pensar com s’ho faran

per trobar els seus companys, companyes i mes-

tres, i així poder tornar a la normalitat.

De cop i volta, miren al cel perquè senten un vent

sorollós que els impressiona. Aconsegueixen veure

una espècie de cocodril volant.

Tot d’un plegat a l’Aina se li acudeix una de les seves

grans idees.

–Cáspitas, no podríem pujar a llom d’aquest ani-

mal??

El cocodril els sent i baixa.

–Pugeu, pugeu... On voleu que us porti??

–Volem trobar els nostres companys d’escola i els

nostres mestres –li diuen.

–Doncs, us portaré a un parc que hi ha molt a prop

d’aquí i us presentaré un amic que us podrà ajudar.


Allà s’acomiaden dels seus amics, la Rosa i en Quim,

que decideixen ajudar tots els veïns del carrer de l’Ar-

genteria amb el seu conegut, en Tarlà.

Tot d’una volen cap al parc que hi ha al costat de l’es-

tació i allà, d’entre la vegetació, sobresurt un arbre que

destaca, especialment, per la seva grandària i color.

–Hola! Em presentaré, em diuen l’arbre del coneixe-

ment.

–Oooohh, i ara...?!

–Ens podries ajudar? Tenim un gran problema. Hem

perdut els nostres companys i mestres i no els tro-

bem.

Llavors l’arbre aixeca les seves branques i fa sortir un

fum ple de colors que es va convertint en imatges.

Quan més s’hi fixen, més reconeixen una imatge que

els és coneguda.

–Sí, sí... ara ho veig... són les Voltes de la Bisbal! –crida

la Sílvia tota il·lusionada.

Li agraeixen a l’arbre tota aquella ajuda i decideixen

anar a l’estació a correcuita a buscar el tren de nou.

A mesura que el tren va avançant s’adonen que l’hora

del rellotge va canviant i els passatgers es van fent

més vells.


Quan tornen a la Bisbal es troben, allà a les Voltes,

els seus companys i mestres esperant l’autobús.

Tot sembla com sempre. Quan es troben els pre-

gunten on havien estat.

–No cal que en parlem. Ha estat una aventura molt

llarga i ara mateix anem a gaudir de la sortida tots

plegats!

El que no saben és que, per a la colla, aquell tren ha

estat el més especial de la seva vida, per tot el que

hi han viscut.

És un tren màgic que converteix el present en pas-

sat i el passat en present...

Escola Mas Clarà A 99

Capítol 2 Escola Mas Clarà A

Alumnat de 6è A

Només entrar al tren, la Sílvia comenta:

–Aquest tren és vell, de fusta i més pudent que el

fum d’una xemeneia!

–Sí, és així noia! –li respon el maquinista. Però no hi

ha cap lloc com aquest tren per viure una experièn-

cia inoblidable. Si us separeu per vagons al·lucina-

reu!


Els nens i les nenes es miren entre ells espantats i

nerviosos, no saben si fer cas a aquell home o bai-

xar del tren i abandonar aquell esbojarrat viatge.

–Jo faria cas al maquinista –diu en Hassan.

–Doncs jo baixaria, ara mateix! –contesta en Grau

amb cara de no tenir-les totes.

–Si acabem de pujar! Ara no podem fer-nos enrere!

–comenta l’Aina.

Després d’una estona, els nens acaben posant-se

d’acord a seguir amb l’aventura.

Els nens decideixen anar a explorar el tren.

–Ohhh! Mireu! És en Dalí! –exclama l’Aina–. Ho sento,

però jo us deixo aquí!

Marxa corrent cap al primer vagó.

L’Aina, en entrar al vagó, s’acosta directament al fa-

mós artista.

–Boo, booo, booooon dia –diu l’Aina tremolant com

una fulla.

–Hola bonica. Estàs bé? –pregunta en Dalí.

–Sí, sí, estic bé, senyor Dalí. La veritat és que m’im-

pacta molt veure’l aquí dins –li comenta l’Aina.


–Doncs mira, t’explico… he vingut a inspirar-me en

les Voltes de la Bisbal, ja que és un lloc preciós per al

meu nou quadre. Et puc demanar una coseta, noia?

Em faria gràcia que m’ajudessis a fer-lo. Què me’n

dius? –li pregunta en Dalí amb entusiasme.

L’Aina es queda en estat de xoc, en sentir les parau-

les del popular artista.

–Segur que estàs bé? –pregunta en Dalí. Fas una

cara una mica estranya.

–I tant! Només és cara de sorpresa. M’encantaria

ajudar-lo a pintar el quadre. Ostres, poder pintar

amb vostè és tot un privilegi que em quedarà per

sempre a la memòria.

–Carai! Que profund, podria ser un bon títol per al

quadre –hi afegeix l’artista–. Doncs si et sembla bé,

comencem!

Mentrestant, en Hassan entra al segon vagó i veu el

seu ídol, l’escriptor Josep Pla. Ràpidament decideix

anar a saludar-lo i li diu:

–Ho, hoola –diu en Hassan.

–Què tal, menut? –li respon el famós escriptor.

–Soc un gran fan teu! M’he llegit tots els teus llibres!

–comenta ell, molt nerviós.


–Doncs precisament soc aquí per escriure el meu

nou llibre sobre aquest tren i la Bisbal. Si vols, em

pots ajudar! –li contesta l’escriptor.

–Jo? Ajudar-te? Com ho puc fer? –li respon en Has-

san sorprès.

–M’expliques alguna cosa sobre la Bisbal? Em seri-

es de molta ajuda, perquè estic una mica encallat –li

diu en Josep Pla.

En Hassan es queda de pedra.

–Sí, sí, m’encantaria! –respon el nen espantat i alhora

il·lusionat.

–Quan vulguis, endavant! T’escolto amb atenció –

respon en Josep.

–Doncs… La Bisbal és la capital de la comarca del

Baix Empordà, té un castell, unes quantes esglési-

es...–explica en Hassan.

–Això ja ho sé! El que necessito és alguna aventura

per al meu llibre.

–Deixa’m pensar... podria haver-hi una guerra al cas-

tell! –proposa en Hassan, per intentar ajudar l’artista.

–M’ho apunto en el meu quadern gris –li comenta

l’escriptor.


En Grau i la Sílvia encara són a la porta del tren, es

miren fixament i decideixen que cadascú vagi a un

dels vagons que queden.

–Jo, al tercer! –exclama en Grau.

–Doncs jo, a l’últim, quin remei... –deixa anar la Sílvia.

En Grau, en posar un peu dintre el vagó, veu el seu

arquitecte preferit: Rafael Masó i Valentí. Amb un to

educat, en Grau saluda el famós.

–Bon dia, vostè és en Rafael Masó, oi? –pregunta el

nen.

–Sí, jo mateix –respon l’arquitecte.

–Que vols alguna cosa, petit? –li pregunta en Rafael.

–No, simplement venia per veure’l, ja que és el meu

arquitecte preferit.

–Moltes gràcies, menut! Vols venir a les Voltes a dis-

senyar una casa amb mi? –li diu l’arquitecte.

–Sí! –li contesta en Grau amb molta il·lusió.

La Sílvia, mentrestant, es dirigeix cap a l’últim vagó.

En entrar es troba una famosa: la Carmen Amaya,

una ballarina.

Està assajant per a la seva funció a les Voltes i la

Sílvia...


El trajecte amb el tren tot just acaba de començar

i, als nens, encara els queden moltes aventures per

viure...


Capítol 3 Escola Mas Clarà A

Alumnat de 5è A

Mentre el Tren Petit segueix el seu trajecte, els qua-

tre amics continuen gaudint de la companyia dels

seus ídols. Al cap d’un moment el tren es para, en

Hassan va a veure el maquinista i li pregunta:

–Què ha passat?

–Em sembla que ens hem quedat sense combusti-

ble! –diu el maquinista.

–Crec que haurem de quedar-nos aquí mentre miro

què ha passat realment.

Mentre el maquinista inspecciona el Tren Petit, els

nens van a fer allò que els seus ídols han proposat.

–Dalí, què et sembla si anem al Passeig a pintar un

quadre? –diu l’Aina.


–Perfecte, noieta, em sembla bona idea –contesta

en Dalí.

–D’acord, doncs jo me’n vaig amb en Dalí –diu l’Aina.

–I jo amb en Josep Pla –diu en Hassan.

–D’acord, doncs jo amb la Carmen Amaya! –excla-

ma la Sílvia.

–Ei, ei! I jo amb en Rafael Masó –diu en Grau!

Al cap d’uns dies els nens han acabat allò que els

seu ídols els havien proposat per fer. Mentre van

cap al tren a veure com està la feina es troben una

dona una mica diferent de les altres.

–Qui ets? Em sones d’alguna cosa –pregunta l’Aina.

–Hola maca. Soc la dona d’en Dalí, la Gala! I vosal-

tres, qui sou? –pregunta la misteriosa dona.

–Ah, perdó, jo soc l’Aina, i aquests són en Hassan, la

Sílvia i en Grau. Som uns nens als quals ens agrada-

ria tornar a la nostra normalitat, al futur!

–Heu trobat la persona adequada, soc l’única que

sap què us ha passat, a part del maquinista, és clar.

És el meu amic! Acompanyeu-me al meu taller –diu

la Gala.


Un cop al taller, la Gala agafa una bola del món i els

explica:

–Mireu, això és la bola del món! Però hi ha dues di-

mensions més, la del passat i la del futur. Ara sen-

se voler heu viatjat a la del passat i si ajudeu la gent

d’aquest poble trobareu unes tisores màgiques que

obren un portal.

–Oh! Ah! D’acord! No ho he entès gaire, però d’acord

–diu en Grau.

–Espera, crec que quan vaig anar amb la Carmen

Amaya vam passar per un museu on vaig veure un

mapa amb unes tisores dibuixades –exclama la Síl-

via!

–Recordes el dibuix? –pregunta l’Aina.

–Sí, crec que sí. Si voleu puc intentar descriure’l. Està

ple de formes i dibuixos estranys i, a dalt a l’esquerra,

hi ha unes tisores dibuixades –contesta l’Aina.

–Ho sento, no me’n recordo –diu la Sílvia.

–No passa res! –contesta la Gala.

Els nens surten a correcuita del taller de la Gala per

ajudar la gent del poble i per descobrir més coses

sobre allò que la Gala els ha explicat.


Quan arriben al poble es troben una senyora que ha

perdut les ulleres i no veu res.

–Quan hi va veure per última vegada? Quan hi va

veure perfectament? –pregunten els nens.

–Mmmm... deixeu-me pensar. Ah! Em sembla que al

bosc, potser allà vaig perdre les ulleres, però... no ho

recordo gaire bé –diu la senyora.

–On quedem per donar-li les ulleres? Segur que

nosaltres les trobarem! –diu la Sílvia.

–Quedem a casa meva, al carrer Paral·lel, número

24 –contesta la senyora.

–D’acord, doncs fins després –diuen els nens.

Quan arriben al bosc busquen i busquen fins que...

–Ei, ei, les he trobades! He trobat les ulleres! –crida

en Hassan.

Els nens van exactament on hi ha les ulleres. I el més

curiós és que just al costat hi ha com una mena

d’amulet. Els nens agafen l’amulet i se’l guarden.

A mig camí en Grau diu:

–Ara que hi penso, aquesta forma que té aquest

amulet encaixaria perfectament amb una silueta


que hi havia al mapa. Si el posem allà potser passa-

rà alguna cosa.

–Bona idea, Grau! –diu l’Aina.

–De res, amor. Ai! Perdó! Volia dir Aina –se li escapa

a en Grau.

–Va, deixeu-vos de ximpleries parelleta i aneu tirant!

–diuen els altres.

Quan arriben al taller posen l’amulet sobre el mapa,

on hi havia exactament la mateixa forma i... un es-

petec de llum il·lumina tot el taller. De cop i volta,

com per art de màgia, comencen a aparèixer di-


buixos i escrits per tot arreu. El mapa es converteix

en una mena d’enigma, ple d’escrits i dibuixos molt

estranys i curiosos.

–Eh, nois! Fixeu-vos-hi bé! Aquest mapa ens està

indicant on són les tisores màgiques que ens aju-

daran a tornar a la nostra dimensió, la dimensió del

futur! –diu l’Aina.

Durant una estona, els quatre amics observen el

mapa i tots aquells símbols amb moltíssima atenció.

–Ja ho tinc! Aquest mapa ens està indicant el bosc!

–diu en Grau.

–Molt bé! Carai que espavilat! –diu la Gala.

–I què fem ara? –pregunta en Hassan.

–Doncs anem cap al bosc, ràpid! –diu la Sílvia.

Quan els nens arriben al bosc, segueixen les indica-

cions que els marca el mapa. I, efectivament, troben

les tisores màgiques, una mica enterrades amb les

fulles seques dels arbres.

–Ueee! Ja les hem trobades! –diuen els nens tot

contents.

–I ara què hem de fer? –pregunta en Hassan.

–Espereu-vos, em sembla que a darrere el mapa hi


ha una explicació. Potser això ens podrà ajudar i po-

drem tornar a la nostra dimensió –diu l’Aina.

Els nens miren el mapa i llegeixen tota l’explicació.

Han de tornar al Tren Petit i, abans de passar pel

pont Vell, han d’agafar les tisores màgiques i tallar

una línia imaginària que separa les dues dimensi-

ons, la del passat i la del futur.

–Ara ja heu descobert com tornar al vostre món.

Vinga, no perdeu més temps –diu la Gala.

–Gràcies, Gala! –diuen els nens.

I la Gala els desitja que tinguin un bon viatge.

La colla de nens se’n van a buscar el maquinista i li

diuen:

–Senyor maquinista, hem de pujar al Tren Petit i con-

tinuar el nostre viatge. No podem perdre més temps!

Els quatre amics pugen al tren i estan molt alerta

perquè, just abans de passar pel pont Vell, han de

tallar la línia imaginària.

–Tres, dos, un, ara! –criden tots.

De cop i volta, se sent un soroll molt fort. Els nens

tenen una sensació molt estranya.


Al cap d’un segon, comencen a sentir un xivarri im-

mens que s’estén per tot l’autobús.

–Un moment, això no és el Tren Petit! –diu en Has-

san.

–Som a l’autobús que ens porta a Girona –diu l’Aina.

–Nois, ho hem aconseguit! Hem tornat a la nostra

dimensió! –diu en Grau.

Tots els seus companys de la classe se’ls miren

amb cara de no entendre res.

–Més val que dissimulem i no expliquem a ningú el

que ens ha passat –diu la Sílvia.

I així els quatre nois han viscut una aventura fan-

tàstica, plena d’emocions i de personatges reals o

potser imaginaris. Una aventura que no han explicat

mai a ningú.

És la seva aventura secreta.

Escola Mas Clarà B 113

Capítol 2 Escola Mas Clarà B

Alumnat de 6è B

La colla puja al Tren Petit. A dintre es troben un mag

amb un llibre en blanc. La colla s’asseu i el mag

s’apropa a ells.

–Bon dia –diu el mag.

–Bon dia –contesten els nens i nenes

de la colla, una mica estranyats.


En Hassan mira atentament el llibre i pregunta:

–D’on ha tret aquest llibre, senyor?

–És un llibre màgic. Busco una colla que l’acabi per-

què per completar-lo es necessita treball en equip

–diu el mag.

–Si voleu, nosaltres el podem acabar –contesta la

Sílvia.

–Fantàstic! –exclama el mag–. Una sorpresa us puc

avançar: si hi escriviu dos desitjos es faran realitat.

–Gaudiu-lo –els desitja el mag mentre entrega el lli-

bre a la Sílvia.

–Ah! M’oblidava d’una cosa: el llibre ha d’estar aca-

bat abans d’arribar a Girona. Si no, els desitjos no es

compliran.

–Doncs, som-hi! Anem a veure si hi ha algú al tren

que ens pugui explicar una història per escriure-la

–suggereix en Grau molt feliç.

La colla camina pel tren a veure si troba algú que els

pugui explicar històries. De sobte veuen, al final del

vagó, un senyor alt, de cabells negres, jove, assegut

amb les mans a la falda.


–Bon dia, senyor, ens podria explicar alguna cosa de

la seva vida? –pregunta l’Aina.

–I tant! Us podria explicar moltes històries però, com

que no tenim tot el dia, us explicaré la més divertida

de totes. Perdó per no presentar-me, em dic Tomàs.

–Gràcies, Tomàs –agraeix la colla a la vegada.

–Hi havia una vegada un noi que vivia a la Bisbal

d’Empordà. Aquell noi treballava de ceramista. Un

dia, mentre posava la ceràmica al sol, van aparèixer

de cop i volta molts núvols. Va començar a ploure i

es va desfer la ceràmica. Però sabeu com es deia

aquell noi? Aquell noi era jo...

–Però no ens havia dit que era una història diverti-

da? –qüestiona l’Aina.


Just en aquell moment el Tren Petit es para a l’esta-

ció de la Pera.

–He de marxar. Adeu, nois! –diu en Tomàs de pressa

i corrent.

–Ara què fem? –pregunta en Grau preocupat.

–No ho sé –respon l’Aina.

La colla espera, espera i espera, però al tren no hi

puja ningú.

–Què fem ara doncs? –repregunta en Grau.

–La veritat és que no ho sé –torna a contestar l’Ai-

na–. Només ens queda esperar una estona més.

Però res de res. Al tren encara no hi puja ningú. La

colla, de tant esperar, s’adorm.

La colla es desperta tot sobresaltada i veu que el

tren està ple de gent i que a més a més…

–Queden deu minuts per arribar a Girona! –exclama

en Grau tot preocupat.

–Què carai ha passat? –pregunta la Sílvia.

–Ens hem adormit i hem perdut quasi tot el recorre-

gut –li respon l’Aina.


–Va, concentrem-nos, hem de trobar una bona his-

tòria per escriure al llibre –els comenta en Hassan.

La primera persona, que es troba al seu costat, és

la Gala.

–Aquesta persona em sembla molt coneguda –diu

en Grau.

–És la Gala! –exclama en Hassan.

–Anem a preguntar-li alguna història –diu l’Aina.

–Hola, Gala –exclama la colla a la vegada.

–Hola –respon la Gala.

–Ens podria explicar alguna història, senyora Gala?

–pregunta en Hassan.

–És clar que sí. Us explicaré la història de com ens

vam conèixer en Dalí i jo –contesta la Gala.

–Vaig conèixer en Dalí l’any 1929. Quan em va veure

es va enamorar de seguida de mi. Va ser un amor

a primera vista. Ens vam casar el 1958 al Santuari

dels Àngels, prop de Girona –narra la Gala.

–Moltes gràcies, senyora Gala –contesta, a la vega-

da, tota la colla amb un somriure.


–Anem a buscar un altre passatger –proposa en

Grau.

La colla entra al segon vagó per veure si hi ha algú

que els pugui explicar una altra història. De sobte, es

troben un senyor molt vell.

–Aquell senyor sembla que tingui moltes històries

per explicar! –exclama la Sílvia.

–Anem-li-ho a preguntar –els anima l’Aina.

–Bon dia, senyor, ens pot explicar una història de

quan era petit? –li demana en Hassan.

–Mare meva! Us en puc explicar moltíssimes, però

us explicaré la més interessant! –exclama el senyor.

–Hi havia una vegada una dona que es deia Mercè.

Aquella dona era la meva mare i era molt amorosa

amb mi. Fins que, un dia, tot va canviar. Em va renyar

tant que vaig fugir de casa. Durant un mes vaig viu-

re al carrer fins que una dona molt amable em va

adoptar. Des d’aquell moment vaig ser feliç per tota

la meva vida. No amb els meus pares biològics sinó

amb els meus pares adoptius.

–Moltes gràcies per explicar-nos la seva història –li

agraeix la colla.


–De res, nois –respon, amablement, el senyor.

Ja quasi tenen el llibre acabat, però els falta una

cosa:

–Si tot el que escrivim es compleix, per què no es-

crivim que tornem al present? –proposa l’Aina.

–És clar! –respon, tot emocionat, en Grau.

–Pròxima parada: Girona! –crida el maquinista.

–Ràpid, afanyem-nos –els anima en Hassan.

En aquell moment apareix el mag per recollir el llibre.


Capítol 3 Escola Mas Clarà B

Alumnat de 5è B–Heu acabat el llibre, colla? –pregunta el mag.

–No, encara ens falta escriure el nostre desig –diu

en Grau.

–Doncs afanyeu-vos, que només queden dos mi-

nuts per arribar a Girona.

–Ja està! –diu en Hassan.

En Hassan escriu malament “passat” i escriu “pesa”,

i no se n’adona.

Després surten del tren amb els dits creuats espe-

rant a tornar al present però… el desig no es com-

pleix!

Ràpidament l’Aina agafa el llibre de les mans del mag

i l’obre.


–Oh no! –exclama l’Aina.

–Què passa? –pregunta la Sílvia.

–En Hassan ha escrit malament “passat”! –diu cri-

dant l’Aina.

–Home, Hassan, ja sabem que a tu et costa la llen-

gua! –diu la Sílvia.

–No t’hauríem d’haver deixat escriure! –exclama tota

enfadada l’Aina.

–Tampoc n’hi ha per tant, ja trobarem una solució –

diu en Grau.

El mag, mentrestant, escolta la discussió que té la

colla i els diu:

–No cal que us baralleu, teniu una altra solució per

tornar al present.

De cop, la colla es gira mirant el mag.

–De veritat? –pregunta en Hassan estranyat.

–Sí, però heu de passar dues proves abans de les

sis.

–I com ens ho farem? –pregunta en Grau.

–Hem d’acabar abans de les sis i són les quatre! –

diu la Sílvia.


–Doncs ja us hi podeu posar! –diu el mag.

Per a la primera prova necessiteu trobar l’Aurora

Bertrana i Salazar i portar-me la seva firma.

–Doncs som-hi! –diu l’Aina.

De cop, un policia es para davant d’ells.

–Señores, aquí tienen que hablar castellano.

–Ostres, som a l’època franquista, no me’n recorda-

va –diu en Hassan.

–Doncs haurem de parlar més baixet –diu la Sílvia.

–Bueno, que pase un buen día –diu en Grau.

–Mira que arriba a ser antipàtic aquell policia –diu en

Grau.

–A quina famosa haurem d’anar a demanar l’autò-

graf? –pregunta en Hassan.

–Hem d’anar a demanar l’autògraf a l’Aurora Bertra-

na i Salazar, que era una escriptora famosa gironina

que va morir amb 81 anys –diu l’Aina.

–Ara entenc que treguis tot excel·lent –diu en Grau

amb veu baixa.

–Eh! Que t’he sentit! –diu l’Aina.


–Ei, però com trobarem l’Aurora? –pregunta la Sílvia.

En Hassan agafa un llibre i l’obre.

–Què fas amb un llibre? Que no ens soluciona el

problema… –diu l’Aina.

–Oh, i tant que ens soluciona el problema. Mira, aquí

és on trobarem l’Aurora: a la llibreria Francisco Geli.


–D’on has tret aquest llibre? –pregunta la Sílvia.

–El mag me l’ha donat quan anàveu tirant cap a la

llibreria.

–Va, anem –diu l’Aina.

–Ostres sí, anem –diu en Grau.

Al cap d’una estona de caminar arriben a la llibreria i

es troben l’Aurora, però de cop en Hassan exclama:

–Ostres, hi ha molta cua!

–És veritat, en tenim per una hora! –diu en Grau.

–Hem de solucionar aquest problema perquè, si no,

adeu al món on vivíem abans! – diu en Grau deses-

perat.

–No en facis un gra massa, Grau –exclama la Sílvia.

–Jo tinc un pla! –diu l’Aina.

–La Sílvia i jo anirem per la porta de darrere i vosal-

tres distraureu el guàrdia.

–D’acord, va provem-ho –diu en Hassan.

–Sí, però recordeu que heu de parlar en castellà per

entretenir el guàrdia –diu l’Aina.

Vinga va, comencem!


La colla comença a dur a terme el pla.

–Ostres, aquest guàrdia fa molt mala espina! –diu en

Grau mort de por.

–Sí, és veritat! –exclama en Hassan–. Però això és

igual, distraiem-lo!

–Ja, però com el distraiem? –pregunta en Grau.

–No pateixis, jo ho tinc tot controlat! –exclama en

Hassan–. Mira, et recordes del treball de naturals?

Doncs encara tinc la càmera amb què vam fer les

fotos del mòbil que havíem d’estudiar i les podem

ensenyar al guàrdia.

–Vinga, som-hi! –diu en Grau.

En Hassan i en Grau s’acosten al guàrdia.

–Hola señor, mire estas fotos, son del futuro.

El guàrdia comença a mirar les fotos i en Grau fa un

gest a les noies. Elles corren a l’entrada de darrere

i passen davant de tothom mentre ningú se n’ado-

na. L’Aurora els firma un autògraf i totes dues surten

corrents a buscar el mag.

Els nois corren darrere d’elles i per fi troben el mag.

El criden i l’Aina li dona l‘autògraf.

–Molt bé –diu el mag.


–La segona prova: heu d’imitar un quadre de Pablo

Picasso –diu el mag–. El quadre de Guernica.

–Doncs som-hi! –exclama en Grau.

–On podem trobar el quadre? –pregunta la Sílvia.

De cop el mag treu una vareta màgica i pronuncia

unes paraules:

–Bidibibibadibibo! –i, de sobte, surt el quadre davant

seu.

–Teniu una hora per fer una imitació del quadre –diu

el mag.

–Només una hora? –pregunta en Grau.

–Ens hem d’afanyar –diu l’Aina.

Però al cap d’una estona s’adonen que si fan un

quadre cadascú mai acabaran. Per això decideixen

fer un quadre tots junts.

Al cap de mitja hora els falten alguns detalls per

acabar.

–Falten dos minuts, correu! –exclama en Hassan

molt nerviós.

–10, 9, 8, 7, 6, 5… L’hem de portar al mag ràpid! –ex-

clama l’Aina.


–Ja està! –diuen tots a la vegada.

–Aquí tens, mag –diu la Sílvia.

–Per fi tornarem al present! –diu en Grau.

Els nois esperen a tornar al present però...

–Un altre cop hem fracassat! –diu l’Aina molt trista.

–No et posis trista, Aina –diu el mag–. Tot això eren

unes proves perquè aprengueu a no barallar-vos,

per això us he fet retrocedir al passat. I... per què

creieu que tinc una vareta? Au, vinga, que ara torna-

reu a casa vostra –el mag agafa la vareta i...– bidibi-

badibibo!

De cop es comencen a veure llumetes i, en un tres i

no res, tornen a ser a les Voltes.

–Ha sigut molt emocionant aquesta aventura! –ex-

clama la Sílvia.

–Ara hem après a treballar en grup –diu en Grau.

–Per cert, on és el mag? –diu l’Aina.

–Segurament s’ha quedat al passat, però el llibre me

l’he quedat de record –diu en Hassan.

–Mira, allà venen els nostres companys! Corre,

anem-hi! –diu la Sílvia.

ÀREA D’ENSENYAMENT

Any 2019. L’Aina, la Sílvia, en Hassan i en Grau van

d’excursió a Girona. No saben que el viatge que

els espera serà molt especial. Un viatge en un tren

de vapor que els portarà al passat: el Tren Petit de

la Bisbal.

Voleu viure una aventura amb un pastisser

esbojarrat i un vagó ple de fantasmes? Us

agradaria saber què feien la Mercè Rodoreda i en

Salvador Dalí dalt del Tren Petit? Voleu viatjar des

de la prehistòria fins al futur, superant tot tipus

d’obstacles? Sabeu què se sent en un tren màgic

que converteix el present en passat i el passat en

present? Us imagineu trobar-vos en Salvador Dalí,

la Gala, en Josep Pla, en Rafel Masó i la Carmen

Amaya dalt d’un tren? Us imagineu que un mag

us dona un llibre blanc en el qual podeu demanar

desitjos?

Si voleu viure totes aquestes aventures, afanyeu-

vos, pugeu al Tren Petit!

La Bisbal d'Empordà · sar-ho al professorat de cicle superior dels centres educatius de la...

Documents

Transcript of La Bisbal d'Empordà · sar-ho al professorat de cicle superior dels centres educatius de la...