LA BARCELONA - cossetania.com · ARQUITECTURA CONTEMPORÀNIA..... 144 16. ESPORTS.....150 17....

LA BARCELONAITALIANA

Col·lecció: Barcelona Cosmopolis • 4

JOSEP MONTOYA

LA BARCELONA ITALIANA.indd 1 22/09/16 08:51

Primera edició: novembre del 2016

© del text: Josep Montoya

© de les fotografies: Josep Montoya, Vicente Zambrano, Pepe Navarro, Antonio Lajusticia, Lluís Clua, HEMAV i Basílica dels Sants Just i Pastor

Procedència de les imatges: base cartogràfica propietat de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) i particulars i institucions esmentades al copyright

© d’aquesta edició: Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions

Edita:

9 Grup Editorial – Cossetània EdicionsC. de la Violeta, 6 – 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91 – Fax 977 61 43 [email protected]

www.cossetania.com

Ajuntament de BarcelonaPasseig de la Zona Franca, 66

08038 BarcelonaTel. 93 402 31 31

barcelona.cat/barcelonallibres

Directora de Comunicació: Águeda Bañón

Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Formes Gràfiques Valls

ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-916-8ISBN Cossetània Edicions: 978-84-9034-543-6

DL T 1131-2016

El contingut d’aquest llibre no podrà ser reproduït, ni totalment ni parcialment, sense el permís previ de l’editor

Tots els drets reservats

A l’Àngels, pel seu suport moral en l’apassionant però arriscada aventura d’escriure un llibre com aquest.

I a l’Arnau, per animar-me en els moments de recerca més dificultosa, i per compartir amb mi la passió pel patrimoni del nostre país.

Al meu pare, per la seva col·laboració en la major part de fotografies que il·lustren aquesta obra. Sense el seu ajut, aquesta complexa

empresa no hagués estat possible.


3

PRÒLEG

per Emanuela Carmenati ...............................................................5

ELS ITINERARIS

1. BÀRCINO: DE COLÒNIA ROMANA A ALIADA DELS OSTROGOTS ITÀLICS Segles I a IV ..................................................................................8

2. LA BARCELONA COMTAL: DE SILVESTRE II ALS MESTRES COMACCINI Segles VIII a XII ...........................................................................14

3. REINES I MERCADERS ITALIANS A BARCELONA. CATALANS A LES CORTS DE ROMA, SICÍLIA I NÀPOLS Segles XIII a XV............................................................................22

4. L’ALMIRALL ANDREA DORIA A BARCELONA I LES EXPEDICIONS NAVALS CATALANOITALIANES Segle XVI .....................................................................................34

5. LES GUERRES HISPANOFRANCESES: TERÇOS ITALIANS A BARCELONA Segle XVII ....................................................................................44

6. DELS ITALIANS DEFENSORS DE BARCELONA A LA CIUTAT LLIBERTINA DE GIACOMO CASANOVA Segle XVIII ...................................................................................52

7. REVOLUCIONARIS, CARBONARIS I MAÇONS ITALIANS A BARCELONA 1800-1920 ...................................................................................60

8. RENAIXENÇA I RISORGIMENTO 1800-1920 ...................................................................................68

Índex


4

9. ELS ITALIANS EN L’ART CATALÀ DEL SEGLE XIX: DEL NEOCLASSICISME AL MODERNISME 1800-1920 ...................................................................................76

10. L’ENSENYAMENT ITALIÀ A LA BARCELONA DEL XIX: DE JOAN BOSCO A LES ESCOLES MONTESSORI 1800-1920 ...................................................................................86

11. EMPRENEDORS ITALIANS A BARCELONA: DE PRIMERS HOTELERS A GRANS MAGNATS CAPITALISTES 1800-1920 ...................................................................................96

12. FEIXISME, REPÚBLIQUES I GUERRES 1920-1959 .................................................................................108

13. LLENGUA I LITERATURA......................................................124

14. MÚSICA I CINEMA .................................................................134

15. ARQUITECTURA CONTEMPORÀNIA ...................................144

16. ESPORTS.................................................................................150

17. GASTRONOMIA ......................................................................156

ITÀLIA A BARCELONA Principals entitats italianes establertes a la ciutat ...................162

BIBLIOGRAFIA .............................................................................164

AGRAÏMENTS ...............................................................................166

ELS MAPES ........................................................................................167


5

Quan l’Honorable Josep Hu-guet, exconseller de Turisme de la Generalitat, em va fer l’honor de demanar-me d’escriure el pròleg d’aquesta obra, no m’hi vaig po-der negar. Units pel Mare Nos-trum, Itàlia i Barcelona compar-teixen quelcom més que afinitats i maneres de fer. La privilegiada i estratègica ubicació del port de Barcelona ha fet escriure moltes de les pàgines de la nostra història comuna. Quan Roma era el centre del món cristià, hi van viure filò-sofs com Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Les conquestes de Sicília i Sardenya van intensificar molt els intercanvis entre ambdós països, i els catalans van descobrir Dante, Petrarca i Boccaccio. La cort d’Al-fons el Magnànim a Nàpols va consentir que allà hi convisques-sin escriptors catalans i italians, ja que el monarca era un gran huma-nista, i l’any 1416 va heretar del seu pare el tron d’Aragó i els com-tats catalans, i així esdevingué rei d’Aragó, València, Mallorca, Sicí-lia, Sardenya i Nàpols, i va lligar la prosperitat dels seus regnes a la del Mediterrani.

Ja en temps diguem “mo-derns”, des de l’any 1888 estan operatives línies de transport na-val de passatgers que connecten regularment Itàlia amb Barcelona. Aleshores, el recorregut era Gèno-va-Amèrica, tot passant per Barce-lona, mentre que avui les nostres navilieres Grimaldi Lines, Grandi

Navi Veloci, Costa Crociere i Mes-sina teixeixen una autèntica auto-pista pel mar, i auguren més segles d’història en comú.

Dins d’aquest context, la Bar-celona “italiana” és un referent ineludible, a més d’un pou de sorpreses. Confesso que no creia que em pogués aportar tantes i tantes noves anècdotes, històries i informacions útils i interessants que desconeixia. Aquest és un llibre que parla de germanor, de respecte cultural, d’afinitats i de complementarietat, unes virtuts que considero que no es poden fer extensives respecte de tots els paï-sos. Un recorregut que comença a la Barcino (el primer nom de la ciutat va ser llatí) i la Via Augusta, que ens parla del romànic llom-bard i l’orde de Sant Benet, i que repassa les múltiples influències de reis, bisbes, filòsols, mestres, arquitectes, artistes, mercaders, músics, escriptors... i, més en el nostre temps, el recorregut parla de cinema, gastronomia, esports i, sobretot, emprenedoria, entre d’altres interessants afinitats.

Com a lectors italians, retro-bar-nos amb una motxilla tan gran d’història viscuda aquí pels con-nacionals que ens han precedit, i trobar-hi també les nostres institu-cions, com el Consolat, l’Institut Italià de Cultura o les centenàries Casa degli Italiani i Cambra de Comerç Italiana que tinc l’honor de presidir, ens fan sentir com a

PRÒLEG


6

casa. De fet, aquest “sentir-se com a casa” és precisament un dels trets que crec que caracteritzen la nostra relació. Pel que es relata al llibre, és obvi que aquí ens sentim ben acollits, i que corresponem integrant-nos-hi. Tenim dues gas-tronomies diferents, però la ma-teixa dieta mediterrània (no dis-sertarem ara sobre la bruschetta i el pa amb tomàquet), i això fa que el nostre food trobi aquí un ressort de referència, com s’acredita amb la Certificació Oficial de Restau-rants Italians, dels quals cada any la Cambra de Comerç Italiana de Barcelona n’edita una guia. Els nostres aperitius tradicionals han trobat lloc a les terrasses més im-portants de Barcelona.

També som els responsables dels primers cafès, i de les primeres ombres xineses que es podien veure al Teatre Principal, que programa-va Verdi tot sovint. També el Tea-tre Tívoli neix de la inicia tiva pri-vada italiana. Les nostres empreses de bandera no han dubtat en esta-blir-se aquí, sigui per operativitat o per encaix: Pirelli hi va fabricar les seves mítiques rodes durant temps; moltes de les nostres farmacèuti-ques fa temps que ofereixen la seva excel·lència tecnològica des d’aquí, i Mediolanum continua la tradició de presència bancària italiana al territori. La nostra arquitectura es fa present a Barcelona, des de les columnes del Temple d’August fins als jardins del Laberint d’Horta o al mercat de Santa Caterina.

Qui hagués dit que el militar que va donar nom al carrer de Ro-ger de Llúria era en realitat l’ita-lià Ruggero di Lauria e d’Amici! Després de la terminal de Costa

Crocie re, Grimaldi va deixar a la ciutat una nova terminal, el 2013. Continuava així les rutes obertes per Cristoforo Colombo, que va realitzar quatre viatges a partir dels quals va néixer una ruta per a la navegació periòdica i segura entre Europa i Amèrica. Per cert, Cristoforo o Cristóbal? Colombo, Colón o Colom? A la meva escola de Milà vaig estudiar que era ge-novès, un tema que llavors i allà era totalment clar i no controver-tit, però aquí i ara he après l’exis-tència del dubte sobre el seu ori-gen; però tant se val si era genovès o mallorquí, el que importa és que era mediterrani i que escenificava de forma precursora aquest desig de viure, conviure i compartir que des de sempre ha compartit Itàlia amb Barcelona. L’una és la con-tinuïtat de l’altra, i viceversa. Tot plegat, no és en va que el premi de prestigi de la Cambra de Comerç Italiana de Barcelona sigui un pre-mi cultural i es digui “Faro del Mediterráneo”, ja que, enriquit per aquest passat i present del qual ens parla La Barcelona italiana, cada any il·lumina emprenedors d’ambdues ribes del nostre mar.

Gràcies, Josep Montoya, per deixar-nos aquesta obra; a Cosse-tània Edicions i a Imatges i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Bar-celona, per haver-la fet realitat; i a l’Honorable Josep Huguet per deixar-nos sucar la ploma al tinter.

Emanuela CarmenatiPresidenta de la Cambra de

Comerç Italiana de BarcelonaUfficiale dell’ordine della Stella d’Italia

Vicecònsol honorària


ELS ITINERARIS

Façana del Palau Sessa-Larrard, al carrer Ample


8

Des de la petita colònia romana de Bàrcino a la primera

cort visigoda peninsular, aquest capítol ens descobreix una

primera Barcelona que creix amb les primeres comunitats

cristianes i esdevé, amb l’arribada dels pobles gots,

l’epicentre de diverses intrigues de palau.

Restes arqueològiques visigodes al subsòl de l’església dels Sants Just i Pastor. Foto: Basílica dels Sants Just i Pastor

1BÀRCINO: DE COLÒNIA ROMANA A ALIADA DELS OSTROGOTS ITÀLICS

SEGLES I A iV


9

ITINERARI

1.1 Pedestal amb inscripció d’agraïment de Luci Minici Natal pel seu llegat a la ciutat de Bàrcino. Museu d’Arqueologia de Catalunya. Passeig de Santa Madrona, 39-41.

1.2 Còpia de la inscripció d’Olímpia. Passeig de Luci Minici Natal.

1.3 MUHBA: Bàrcino romana. Plaça del Rei, s/n.

1.4 MUHBA: temple d’August. Carrer del Paradís.

1.5 Muralles romanes. Diferents indrets.

1.6 MUHBA: domus romana de Sant Honorat. Carrer de la Fruita, 2.

1.7 Domus romana d’Avinyó. Carrer d’Avinyó, 15.

1.8 MUHBA: via sepulcral romana. Plaça de la Vila de Madrid.

1.9 Retaule i tomba de sant Pacià. Església dels Sants Just i Pastor. Plaça dels Sants Just i Pastor, 1.

1.10 MUHBA: Bàrcino paleocristiana i visigòtica. Plaça del Rei, s/n.

1.11 Conjunt visigòtic de l’església dels Sants Just i Pastor. Plaça dels Sants Just i Pastor, 1.

Vegeu-ne la ubicació detallada als plànols ampliats de les pàgines 168-179

Sarrià - Sant Gervasi

Horta - Guinardó

NouBarris

SantAndreu

Sant Martí

LesCorts

Eixample

Gràcia

CiutatVella

Sants - Montjuïc

1.4

1.7 1.8

1.3 1.61.5

1.1

1.9

1.11

1.10

1.2


10

Itàlia i Catalunya sota l’Imperi romà i els regnes visigots i ostrogots

Entre els segles III i II aC, Roma impulsà un procés colonit-zador que avançà per bona part del Mediterrani. Les guerres púniques contra Cartago l’obligaren a sortir de les seves fronteres naturals, la península Itàlica, i a poc a poc ad-quirí nous dominis: Sicília, Sarde-nya, Còrsega, Hispània, Ilíria, etc.

Els romans arribaren a l’actual territori català el 218 aC, quan un exèrcit comandat per Cneu Cor-neli Escipió desembarcà a Empú-ries. Aquest enclavament es con-vertí en una base de suport militar en la seva lluita contra els cartagi-nesos pel domini del Mediterrani.

Segles més tard, Roma va haver de fer front a un nou enemic, no militar, que qüestionava els fona-ments de l’Imperi: el cristianisme. A l’actual Catalunya, la persecució de l’emperador Valerià (segle III) tingué efectes especialment devas-tadors per a l’Església tarragonina però també per a Roma, ciutat on el papa Sixt II trobà la mort.

Ja al segle IV, l’emperador Te-odosi I el Gran prengué la decisió històrica de convertir el cristianis-me, i en especial el catolicisme, en la religió oficial de l’Imperi romà, mitjançant l’edicte de Tessalònica, el 380. Això suposà la fi de la re-ligió romana tradicional i la seva prohibició.

En paral·lel, alguns pobles d’origen germànic s’instal·laren en diverses províncies de l’Impe-ri, inicialment com a mercenaris de Roma. Onades de sueus, alans i vàndals passaren per la Mediter-

rània occidental. També cal citar diverses branques de gots, que entre els segles III i IV s’anaren traslladant per tot el sud d’Euro-pa, d’orient a occident, empesos pels huns i els francs. Al Danubi se separaren en visigots i ostrogots, i adoptaren la religió cristiana en la forma arriana.

Finalment, el segle V marcà el moment en què els territoris de l’actual Itàlia i Catalunya van viure la descomposició de l’Im-peri romà. El 488, el rei ostrogot Teodoric, cònsol de Roma, en-vaí Itàlia, i el 493 derrotà i matà Odoa cre, rei dels hèruls. Més tard, el 526, l’emperador bizantí Justi-nià I envià els seus homes contra els exèrcits ostrogots a Itàlia i els acabà derrotant. El poble ostrogot fou assimilat, de manera gradual, per altres tribus germàniques, com ara els vàndals i els francs.

La Barcelona romana i visigoda. La Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Bàrcino i la seu episcopal. La batalla de Barcelona: visigots contra ostrogots

Dins del procés colonitzador que emprengué Roma al segle I aC, es fundà la colònia de Bàrcino, una modesta ciutat de poc més de dos mil habitants i d’una extensió molt petita. Sobretot si la compa-rem amb la veïna Tàrraco (actual Tarragona), capital de la província de la Tarraconensis i autèntica ca-pital social, política i econòmica del llevant peninsular.

Malgrat aquesta extensió mo-desta, en entrar al segle IV dC


11

Bàrcino tenia una comunitat cris-tiana important. El primer bisbe de la ciutat fou Pretextat, i el se-gon Pacià, antic oficial de l’empe-rador Teodosi.

Pocs anys després (412), Bar-celona assolia un protagonisme que no havia tingut durant la dominació romana, quan els visi-gots, empesos pels francs, van fer un primer intent de trasllat de la cort de Narbona a Barcelona. Fou el moment en què el rei Ataülf es casà amb la princesa romana Gal·la Placídia, germana de l’em-perador Honori, a qui els visigots tenien com a ostatge. Amb Ataülf, Gal·la Placídia tingué un fill a Bar-celona, Teodosi, que morí al cap d’uns mesos. Va ser enterrat a la ciutat, i anys després el cos fou ex-humat i enterrat de nou al mauso-leu imperial de la basílica de Sant Pere, a Roma.

Anys més tard, el rei visigot Gesaleic establí a Bàrcino la capi-tal del seu regne. Al principi, man-tingué una estreta amistat amb els ostrogots d’Itàlia, però més tard s’alià amb els seus enemics, i el rei ostrogot Teodoric maldà per de-posar-lo. El conflicte acabà amb la batalla de Barcelona (510), un combat entre ostrogots i visigots

Sabies que…?

Al segle V coexistien dues catedrals a Barcelona, una de religió catòlica i una de religió arriana.

L’existència de dues catedrals indica la importància de la ciutat durant aquella època i la convi-vència pacífica entre ambdues confessions. Aquesta duplicitat donà lloc a la coexistència de dos baptisteris, un per a cada religió, fet que els convertí en uns dels més importants entre Itàlia i el nord de la Tarraconensis.

en què el general Ibbas, enviat per Teodoric, ocupà Bàrcino i deposà Gesaleic, el qual fugí a territori vàndal. Tot i que Gesaleic inten-tà recuperar el poder, fou derro-tat definitivament l’any 512 dC, a vint quilòmetres de Barcelona. El nou rei visigot, imposat pels ostrogots itàlics, va ser Amalaric, germanastre del rei deposat.


12

Luci minici natal, amic de trajà i campió olímpicMolt abans que s’establís a Bàrcino la primera comunitat cristiana,

aquesta ciutat romana va tenir un fill il·lustre, Luci Minici Natal Qua-droni, que arribà a ser campió olímpic. Nascut a la petita colònia l’any 97 dC i fill d’un senador que vivia a la ciutat, amb els anys es convertí en amic i company de l’emperador Trajà.

Amb l’objectiu de guanyar la cursa de quadrigues dels Jocs Olím-pics i atès que les persones de bona posició no baixaven a l’arena del circ, Luci Minici contractà el millor conductor perquè hi participés en nom seu. Aquest darrer assolí l’objectiu: la quadriga de Luci Minici resultà guanyadora de la competició. En commemoració de la gesta, Luci Minici deixà, al santuari d’Olímpia, una inscripció a la base de la rèplica de la quadriga vencedora que avui dia encara es pot veure: “Luci Minici, natural de Barcelona, va guanyar la 227 Olimpíada.” La inscripció la va refer posteriorment, per afegir-hi els càrrecs polítics que ostentava: cònsol i governador de l’Àfrica Proconsular.

Es pot contemplar un pedestal amb una inscripció en el seu honor al Museu d’Arqueologia de Catalunya (1.1) i la còpia de la inscripció en honor seu a Olímpia (1.2), que es va fer l’any 1992. També podem veure altres vestigis de la Barcelona romana, com ara les restes de la colònia romana de Bàrcino al MUHBA Plaça del Rei (1.3), les columnes del temple d’August (1.4), les restes de la mu-ralla romana en diversos indrets (1.5), les domus de Sant Honorat (1.6) i del carrer d’Avinyó (1.7) i la via sepulcral romana (1.8).

Columnes del temple d’August


13

via sepulcral romanaLa via sepulcral romana (1.8), que es troba a l’actual plaça de

la Vila de Madrid, correspon a un vial secundari que comunicava la colònia Bàrcino amb l’actual barri de Sarrià i que tenia enterrades, a banda i banda, persones de les classes populars dels segles I, II i III dC. A tots dos costats hi havia monuments funeraris: ares, esteles i especialment cupes, uns monuments semicirculars que recorden una bóta de fusta.

pacià, oficial de l’emperador teodosi, bisbe

de narbona i pare del cristianismeVa ser el segon bisbe de Barcelona, ciutat on va néixer. Era un

home casat i amb un fill, i formava part d’una elit urbana molt culta; tenia una refinada formació literària i la va emprar per escriure di-versos tractats, com el del cérvol. Aquesta obra pretenia combatre els costums pagans amb els quals es rebia el nou any a la ciutat de Barce-lona. Era una mena de festa de Cap d’Any en què els barcelonins s’in-tercanviaven regals, es disfressaven d’animals (cérvols, cabres o braus), ballaven i cantaven als carrers, sovint de manera obscena. Pacià va descriure la festa i la va condemnar, amb poc èxit efectiu.

També va escriure un tractat sobre el baptisme, una exhortació a la penitència i un treball contra el novacianisme, una secta cristiana considerada herètica que seguia la doctrina de l’antipapa Novacià. Els seus adeptes, que s’autoanomenaven katharoi o “puritans”, rebutjaven les pràctiques laxes d’una Església catòlica corrupta, i a l’edat mitjana trobaren continuïtat a través del catarisme.

Pacià va fer cèlebre la frase Christianus mihi nomen est, catholicos vero cognomen (“el meu nom és cristià, el meu cognom catòlic”). És considerat un dels pares del cristianisme, i té la tomba a l’església dels Sants Just i Pastor (1.9), sota d’un retaule dedicat a la seva figura.

el poder dels primers bisbes barceloninsEl palau dels bisbes de Bàrcino està situat al costat de la muralla, a

l’angle nord-oriental de la ciutat. Hi ha un important grup d’edificis: una gran basílica, un baptisteri, un conjunt residencial, una aula epis-copal o sala de recepcions públiques i una necròpolis. Segurament en aquest complex se celebrà el Concili de Bàrcino, l’any 540, i també els següents. Com a testimoni d’aquest antic centre de poder, avui es pot visitar la Bàrcino visigòtica al subsòl de la plaça del Rei, que inclou el baptisteri arrià sota de la catedral (1.10), el baptisteri catòlic i les restes de l’antiga basílica al subsòl de l’església dels Sants Just i Pastor (1.11).


14

Un passeig pels vestigis romànics de Barcelona, el record

dels seus mestres llombards i la història de la comtessa

itàlica de la ciutat. És la Barcelona comtal, una Barcelona

que es construeix, en bona part, des de la influència

cultural, però també des dels llaços polítics i els primers

assentaments territorials en terres italianes.

Claustre de l’església de Sant Pau del Camp

2LA BARCELONA COMTAL: DE SILVESTRE II ALS MESTRES COMACCINI

SEGLES VIII A XII


15

ITINERARI

2.1 Església de Sant Pau del Camp. Carrer de Sant Pau, 101.

2.2 Capella d’en Marcús. Placeta de Marcús, 3.

2.3 Palau Comtal de Barcelona. MUHBA Plaça del Rei. Plaça del Rei, s/n.

2.4 Museu Frederic Marès. Plaça de Sant Iu, 5.

2.5 Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Palau Nacional. Parc de Montjuïc, s/n.

2.6 Església i monestir de Santa Anna. Carrer de Santa Anna, 29.

Vegeu-ne la ubicació detallada als plànols ampliats de les pàgines 168-179

Sarrià - Sant Gervasi

Horta - Guinardó

NouBarris

SantAndreu

Sant Martí

LesCorts

Eixample

Gràcia

CiutatVella

Sants - Montjuïc

2.2

2.4

2.1 2.3

2.5

2.6


16

Catalunya i Itàlia pels volts de l’any 1000: el romànic llombard i l’orde de Sant Benet

Pels volts de l’any 1000, una Catalunya encara en procés de constitució com a país encetava la seva pròpia relació amb una Euro-pa en fase de configuració. Una re-lació que s’estengué per camins del Llenguadoc, la Provença, la Llom-bardia, la Toscana i la mateixa Roma. Els camins de tots aquests territoris eren transitats per mes-tres d’obres, monjos, pelegrins i artesans de la pintura i de la pedra.

Posteriorment, al llarg dels segles XI i XII, la relació entre Catalunya i la Itàlia septentrional va esdevenir encara més intensa. Coincidint amb els anys de govern del comte Ramon Berenguer IV (1131-1162), una de les èpoques de major esplendor de la història de Catalunya, les possessions ca-talanes experimentaren un gran

Sabies que…?

Els maestri Comaccini, res-ponsables d’importar l’estil llombard a casa nostra, fo-ren considerats a Catalunya “mestres llombards”, i el seu ofici anomenat “ofici de lam-bardia”. I sabies que Llom-bart és un cognom freqüent en les terres de llengua catalana?

avenç territorial. Amb la conques-ta de Tortosa i Lleida i el seu ma-trimoni amb Peronella d’Aragó, el comte posà sota el casal de Barce-lona un ampli territori peninsular i uns recursos econòmics creixents. Bona part del Llenguadoc i la Pro-vença es trobaven sota l’òrbita bar-celonina, i entre aquests territoris s’anà produint una confluència d’interessos polítics, activitats co-mercials i intercanvis culturals i artístics. Un exemple és la poètica dels trobadors, que sorgí a Occi-tània a finals del segle XI i afectà Catalunya i el nord d’Itàlia, tot conformant una literatura d’una unitat notable. També la projecció marítima del comerç català, que consolidà els contactes amb els puixants ports del nord d’Itàlia.

En aquest context, les fór-mules constructives i estètiques nascudes a la Itàlia central i del nord arrelaren a Catalunya com un art gairebé “nacional”. A terres catalanes arribaren les columnes i els arcs del romànic llombard, im-portats pel mestres Comaccini. El terme “llombard” va arribar a ser sovint, en els documents, sinònim d’obrer o mestre d’obres.

L’empremta entre Catalunya i Itàlia no va ser, però, unidireccio-nal. L’art català també va deixar un important llegat patrimo nial a través del taller itinerant de l’anome nat Mestre de Cabestany, una de les personalitats artístiques més notables de l’Europa del segle XII. L’obra de l’escultor, especial-ment actiu al nord de Catalunya, abastà un ampli territori de l’Eu-ropa meridional, des de Navarra fins a la Toscana, tot passant per Catalunya i el Llenguadoc. La seva


17

originalitat residia en l’ús del mar-bre, el gust per unes composicions molt bigarrades, la cerca de con-trastos lumínics i la inspiració en l’escultura tardoantiga.

A Itàlia destacaren sobretot el seu fust de San Giovanni in Suga-na, a la Toscana, i els capitells per a l’església de l’abadia de Sant’An-timo i el claustre de la catedral de Santo Stefano. La seva obra a Ca-talunya també denotà la influèn-cia de l’estada italiana: el timpà de Cabestany (església de Santa Ma-ria de Cabestany, Rosselló) inclou un Sant Tomàs que rep la Sagrada Cinta. Aquesta cinta, coneguda com el Sacro Cingolo, es troba precisament a Prato (la Toscana), lloc on va treballar el Mestre.

En el context d’influència cul-tural entre Catalunya i l’arc me-diterrani italià, durant els segles IX-XII, el Pirineu català s’omplí de monestirs que seguien la regla

de l’orde de Sant Benet de Núrsia, fundat al segle VI a Montecassino. Associats a les accions repoblado-res dels comtes catalans, aquests monestirs benedictins tingueren un paper clau en la reconquesta catalana de les terres musulmanes.

Roma i el comtat de Barcelona

Durant aquests segles, diver-sos comtes de Barcelona mantin-gueren relacions amb el Papat. L’objectiu era, sovint, aconseguir la complicitat de Roma en els afanys d’expansió territorial sobre els diversos comtats catalans. En fou un exemple el viatge a Roma que l’any 970 van fer el bisbe Ató, de Vic, i el comte de Barcelona, Borrell II, per aconseguir que l’Es-glésia restituís la província episco-pal Tarraconense. L’objectiu era

Entrada al Museu Marès, que acull obres del Mestre de Cabestany. Foto: Ajuntament de Barcelona


18

agrupar les diòcesis catalanes de manera separada respecte de l’ar-quebisbat de Narbona, d’on de-penien en aquell moment, per tal de tenir un arquebisbat català sota la influència directa del comte. D’aquesta manera, Borrell podia eixamplar el seu poder sobre els altres comtats catalans i la resta de la Septimània. El papa Joan XIII aprovà el projecte i nomenà Ató primer arquebisbe de Vic.

En el viatge de Borrell i Ató a Roma els acompanyà el monjo alvernès Gerbert d’Aurillac, que s’havia format en terres catalanes (al monestir de Santa Maria de Ri-poll) en el coneixement científic. El Papa i l’emperador del Sacre Impe-ri Romanogermànic, Otó I, valo-raren els coneixements del monjo

i demanaren als seus dos protectors que el deixessin a Roma una tem-porada. Mentre era a Roma, però, el bisbe Ató fou assassinat, i això impedí que Gerbert pogués tornar a Catalunya. Gerbert d’Aurillac va ser traslladat a Reims, d’on fou ar-quebisbe. En tornar a la península itàlica, Otó III el nomenà arque-bisbe de Ravenna i, l’any següent, Papa, amb el nom de Silvestre II (999-1003).

Com a papa, Gerbert no es va oblidar dels catalans: intervingué en la reforma del monestir de Sant Benet de Bages i atorgà privilegis a Sant Cugat del Vallès (1002). Més tard, el nét de Borrell II, Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, mantingué bones relacions amb el Papa, i viatjà a Roma el 1032.

Relleus romànics a la porta de Sant Iu de la catedral de Barcelona. Foto: Antonio Lajusticia. Ajuntament de Barcelona


LA BARCELONA - cossetania.com · ARQUITECTURA CONTEMPORÀNIA..... 144 16. ESPORTS.....150 17....

Documents

Transcript of LA BARCELONA - cossetania.com · ARQUITECTURA CONTEMPORÀNIA..... 144 16. ESPORTS.....150 17....