Joan Daniel Bezsonoff Lamelancolia - La Vanguardia...2011/08/28 · L’endemà, vam prendre el...

Joan Daniel Bezsonoff

La melancoliadels oficials

Editorial EmpúriesBarcelona

020-LA MELANCOLIA.indd 5 11/07/11 11:28

© Joan Daniel Bezsonoff, 2011

Primera edició: setembre del 2011

© d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u.,Editorial Empú[email protected]

www.editorialempuries.cat

Fotocomposició: Víctor IgualImpressió: Liberdúplex

dipòsit legal: b. 26.348-2011isbn: 978-84-9787-736-7

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol formade reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra,que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro

(Centro Español de Derechos Reprográficos, wwww.cedro.org) si necessiteufotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com;

91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.


a Florenci Salesas


L’un des rares moments où on rencontre la vertudans une vie d’homme, c’est dans l’armée aux côtésdes officiers supérieurs, les vrais moines d’aujourd’hui.

Jean-Pierre Melville


11

DRAMATIS PERSONAE

Bejaoui, Assià: amant del narrador, assassinada a la fi de Lapresonera d’Alger (Empúries, 2002)

Bronstein, Annie: professora de grec i de llatí al liceu deTiaret i dona del comandant Bronstein

Bronstein, comandant: amic del narrador, responsable delsserveis d’intel·ligència a Tiaret

Cathy ~ Catherine: prostituta de la Rue Saint-Denis a ParísCrépieux, Madame de: espia francesaDodelier, general: comandant de la regió de Tiaret, supe-

rior del comandant VallsFerrandi, capità: amic del narrador, ajudant del general

SalanGrossin, Paul, general: cap dels serveis d’intel·ligència fran-

cesosImmessaouden, Ali: terrorista algeriàKhalid: ordenança del comandant Valls a BurdeauLeccia, Maurice: millor amic del narradorLécuyer, tinent: oficial d’informació del comandant VallsQuéro, alferes: subordinat del comandant VallsPatroncini, inspector: amic del narrador, inspector a AlgerRossand, comandant: predecessor del comandant Valls a

Burdeau


12

Salan, Raoul, general: cap de l’exèrcit francès a AlgèriaStobinski, Martina: filla d’Otto StobinskiStobinski, Otto: traficant d’armes, oriünd de KönigsbergTardivel, comissari: formador dels espies francesosValls, Alfons, coronel: pare del narradorValls, Daniel, comandant: narradorVilgénis, Oscar de: periodista a Le Petit Marocain i La Vigie

Marocaine, enamorat de la Martina Stobinski


13

EL PAíS DE LES SEGuES

una nit, vaig somiar que anava a l’infern. En un passa-dís d’hotel interminable, un hotel gairebé soviètic, to-pava amb el general De Gaulle, que només portava cal-çotets groguencs. Li vaig dir:

—Mon general, ja us heu mort i no us puc matar.Em sap molt de greu. Vós sou el pitjor canalla de tota lahistòria de França, el papa dels mentiders, l’emperadordels perjurs.

Em vaig despertar, content, i vaig trascolar vodka... Finsal 1959, vaig admirar el general De Gaulle amb un en-tusiasme adolescent. Quan vaig comprendre massa tardque sempre havia mentit, vaig decidir de matar-lo... Lahistòria m’ha vençut. Van empresonar els meus millorscompanys. El general perjur es va morir mirant la tele-visió. La força dels esdeveniments m’ha aspirat coml’evacuació d’una dutxa, però no he oblidat res. Res. Totva començar a Alger el 1957.


14

Al meu retorn a Alger, vaig buidar el pis on havíem estattan feliços amb l’Assià i vaig deixar les meues coses enun guardamobles.

El viatge ferroviari va passar molt bé. Els tringlots, amés dels transports de la 9a divisió d’infanteria, vigila-ven el tram entre Orléansville i El Affroun. Vaig simpa-titzar amb el meu veí, un capellà magre, vell i molt xer-raire. Feia quaranta anys que era rector a Bourlier, unpoble del Sersou, prop de Burdeau. Sentia que m’ensopiai li vaig demanar que em despertés abans d’Affreville.

Ens vam quedar poc temps en aquell poble, nus fer-roviari sense interès. L’estació, tota blanca amb terratsde teules romanes, retirava a una torre de la Costa Bra-va. El capellà m’havia agafat afecte.

—Si mai torneu a Affreville, mon comandant, heude veure l’estàtua de monsenyor Affre. Domina tota laciutat...

Vam pujar a l’autocar de Burdeau. una autometrallado-ra ens precedia. Jo verificava tot el que m’havien explicata Alger. Aquesta guerra diferia molt de la d’Indoxina.Allí era impensable de passejar fora de les ciutats senseuna bona escorta com ho fèiem nosaltres. Després de lavall baixa del riu Chelif, vam endinsar-nos en un bosc,ple de pins blancs. El capellà, servicial, em digué:

—Aquest és el bosc de l’uadi Massine, mon coman-dant...


15

Algunes alzines, uns olius salvatges i ginebres sobrevi-vien. Entràvem a les muntanyes de l’Ouarsenis, tan im-posants com el Pirineu. Vam parar a Téniet El Had—«el coll del diumenge», em va explicar l’eclesiàstic,que havia acabat aprenent la llengua.

Téniet El Had em va agradar més que Affreville. unpoble de muntanya quasi andorrà, fresc i regalat. Amb elcarrer major i el monument als morts com a tots els de-partaments francesos d’Algèria. Em vaig aprofitar de laparada per saludar els soldats de l’autometralladora.

—Tot va bé, nois?—Affirmatif, mon commandant...

Vam pervenir al coll. L’altiplà del Sersou es descobria asota. un paisatge quasi perfecte. Res no hi mancava. Lamuntanya, el cel, l’atzur i la mar. La mar? Sí... Rostollarsa l’infinit i alguns pujolets que ondulaven com la mar.

—Viviu en un país magnífic, mossèn.—El país de les segues, mon comandant...Començàvem a baixar quan, de sobte, abans de tra-

vessar un rierol, l’autometralladora es va immobilitzar.una petita piràmide de pedres i un tronc d’arbre blo-quejaven la carretera. Va esclatar un tiroteig. un focnodrit. Vam saltar de l’autocar per por que els fellaghaens toquessin el motor. En silenci, el rector, designatcom a víctima prioritària pels vestits sacerdotals, va cau-re. Ferit de mort. Llevat dels cinc soldats de l’autocar ide l’autometralladora, només hi havia civils.


16

Vaig organitzar la defensa. Amagats rere rocs, esperà-vem. El radiotelegrafista va provar debades de contactaramb l’autoritat. La muntanya dificultava les comunica-cions. Calia estalviar les municions. Els mainatges plo-raven, mentre els més grans cridaven d’excitació. Volienajudar-nos! Contents que llurs jocs guerrers esdevin-guessin reals. L’autometralladora, que no podia escalarel pendís, tirava a ull.

A sota, el rierol vessava ple, amb un soroll d’aigüeradestapada de poc. un gloc-gloc continu i inquietant.un fellagha va cridar:

—Soldats francesos, rendiu-vos a l’Armée de Libé-ration Nationale! No us farem cap mal...

—Vés-te’n a fer punyetes!El tiroteig va continuar. Enmig dels trets, vuit o deu

màusers si fa no fa i cinc o sis carabines Statti de so mésclar, vaig identificar tres fusells metralladors amb unritme estrany: praam, praam. Res que retirés a una armaconeguda.

—Són MG-42 —va dir un brigada—. unes metra-lladores alemanyes. El 44, als Vosges, en vam tenir da-vant nostre... Tenen un tir molt ràpid...

Per fi vam poder contactar amb l’aeròdrom de Bouche-kif. una patrulla de sis T-6 va «tractar» els djounoud ambbombes, coets. Com a torna, van rematar-los amb lametralladora. Vaig decidir de perseguir els superviventsamb els soldats. Sense que necessités comandar la ma-


17

niobra, cadascú marcava les distàncies. Progressàvem,roca per roca, entre cadàvers, o més aviat escorrialleshumanes, socarrimades. Els fellagha encara tiraven, peròels sentíem desanimats.

Acabaven de rendir-se els tres darrers rebels quan elbrigada els va liquidar, pausadament.

—Ja ho sé que no us agrada, mon comandant, peròquè volíeu que en féssim dins de l’autocar? Valia méspelar-los ara mateix, netament, que deixar-los amb elsviatgers, que els haurien penjat, o pitjor potser...

Vam arribar a Burdeau a les set. Em vaig presentar almeu predecessor. un home alt, molt fort, amb un xic depanxa.

—Em dic Rossand. Content d’acollir-te, Valls...M’han explicat la teua arribada...

Entre militars, el costum estableix que els oficials iels sotsoficials del mateix grau, així com els antics cama-rades de la mateixa promoció, es tutegin.

—Ja veuràs... Has arribat en un mal dia. Habitual-ment, la zona és quieta.

—En què consisteix la nostra missió?—Fàcil... Protegim les masies i les collites de les in-

cursions... Molt fàcil, ja veuràs... Les masies són unesveritables fortaleses. un poc com els nostres posts a laIndoxina. El pitjor és que aquí els divertiments són rars,llevat de les pepes de Tiaret...

El deixava monologar.


18

—Aquí trobaràs una altra absurditat... Saps que finsal 20 de maig depeníem del departament d’Alger i, pertant, de la seua zona d’operació...

—I ara?—Ara som al departament de Tiaret...—És prefectura?—Sembla que vinguis de l’hort, Valls...—Saps, a Alger...—Ja t’entenc... Aquí som al departament de Tiaret,

arrondissement de Vialar. Ja veuràs. un país planer. Capfell a l’horitzó... Si mai es mostren, els avions de Bouche-kif me te’ls clava al sòl com moixalls. Ja ho has vist avui.Aquí estaràs més tranquil que a Alger... Si no fos aquestcony de clima... Texas a l’estiu i Sibèria a l’hivern...

Tot xerrant, el comandant Rossand jugava amb lainsígnia de l’11è Regiment de Xoc, que representavauna pantera.

Com molts militars francesos, el comandant Rossandcol·leccionava les pucelles (les verges). No era especial-ment amant de la carn fresca com els emirs d’Aràbia.Heu de saber que, entre els soldats francesos, la pucelledesigna la insígnia reglamentària d’una unitat, reminis-cència del primer regiment de França a les ordres deJoana d’Arc, la donzella d’Orléans. El comandant Ros-sand posseïa una col·lecció variada que havia deixat acasa dels pares al Pònt Sant Esperit. En mostrava les fo-tografies als visitants així com les noves peces que haviaespigolat a Algèria. Com molts apassionats, no podiaendevinar que, la seua passió, no tothom la compartia. ASaigon i a Algèria, vaig conèixer oficials especialistes de


19

lingüística cabilenca, de numismàtica romana, d’art ro-mànic, d’aviació, de les guies Baedeker o dels númerosespecials de L’Illustration.

L’endemà, vam prendre el mateix jeep fins a Tiaret.En Rossand em va presentar el general Dodelier, màxi-ma autoritat del departament.

—El comandant Rossand us ha explicat la feina,Valls... No tindreu cap problema. A vegades, algunesbandes de rebels fellagha travessen l’Ouarsenis o el Dje-bel Amour... Ja en parlarem... Allez! Au revoir Messieurset bonne chance!

En Rossand ens va convidar a fer una copa en un cafèabans que el deixéssim a l’aeròdrom de Bouchekif.

Burdeau era un poble meridional qualsevol. un car-rer major, amb cases de dos pisos, una escola, un ter-reny de botxes i el monument als morts de les duesguerres. L’única incongruència provenia del campanarde l’església moderna, que retirava més a una mesquitao un alt forn que no a un cloquer.

uns dipòsits i sitges gegants dominaven la plana. Elspobles eren tan petitets que els carrers no portavennom. Els carters hi coneixien tothom. Les poblacionsautòctones, d’origen àrab i no berber, vivien de la rama-deria sota les tendes. Com al temps del profeta.

La colonització havia trastornat la comarca. A forçad’un treball aferrissat, els francesos havien fet créixercamps de blat i d’ordi.


20

Vaig inspeccionar tots els posts del subsector. De lluny,tots em recordaven la Indoxina. Després del parentiuevident, notaves les diferències. Hi vivien només mili-tars, en aquells fortins groguencs mig merovingis migmexicans, amb filferro espinós, saques de sorra, quatretorres cantoneres, els barracots de llauna i l’entrada quezigzaguejava. Sense la cridòria de la mainada i de lesconcubines indoxineses enmig d’un galliner gens mar-cial, els posts d’Algèria semblaven més seriosos.

A dintre, vaig retrobar les mateixes flaires de cendresfredes, de cols i de mascles negligents. Les parets deperpany gris. Les flassades reglamentàries. Les MATpenjades a un clau damunt de l’equipament. Les matei-xes pin-up de Paris-Hollywood encartellades. La BrigitteBardot regnava a totes les casernes.

En Khalid, el meu nou ordenança, no tenia res aveure amb en Redà. Baixet, elegant, somrient, parlavafrancès amb fluïdesa. De tant en tant, queia en algunparany sintàctic com qualsevol francòfon. Fill d’un ca-feter de la Rue Albert-Soler a Tiaret, en Khalid haviacursat estudis fins als dotze anys. Coneixia les quatreoperacions, la llista dels departaments i la data de la ba-talla de Marignano tan bé com la topografia de la seuaterra. Odiava l’FLN que li havia assassinat el pare i laseua tieta perquè no volien pagar l’impost revolucio-nari. Havien trobat el cadàver de la tieta a prop de lacascada de la Mina a Tagdempt, empalada, i el nin queportava —un cincmesó— l’havien gitat als xacals. A lamare, li havien recosit amb filferro el ventre i l’havienemplenat amb còdols... En Khalid reia tot lo dia, però


21

no havia oblidat res. Sense ostentació, bevia alcohol, se-guint una teoria seua:

—Veieu, mon comandant, podem estar-nos de men-jar porc perquè hi ha moltes carns, mentre que com l’al-cohol no hi ha res d’equivalent... Per tant, en bec ambmoderació.

Vaig visitar tots els meus subordinats. Als pendissos del’Ouarsenis, a l’extrem nord de la zona, el metge alfe-res Quéro dirigia una SAS. Aquelles seccions d’acciósocial s’havien implantat a tot Algèria. De la derrota ala Indoxina, els nostres superiors havien tret la lliçóde la guerra psicològica. Havien devorat les obres com-pletes de Mao-Tse-tung. Ara, el pensament del GranTimoner estava de moda entre els coronels. Ens haví-em de fondre amb la població «com un peix dins l’ai-gua», que deien els militars polítics. El gran fracàs dela colonització —com m’ho havia explicat sovint l’ins-pector Patroncini a Alger— venia de la mancança d’ad-ministració. Abans del 1954, molts indrets no havienvist mai cap francès...

A més de les operacions militars amb la seua tongadad’abusos i atrocitats, l’exèrcit acomplia una tasca exal-tant. Al seu poblet, l’alferes Quéro havia edificat unaescola i un dispensari. Els moros, després dels temorsinicials, li enviaven la mainada. Així, en Quéro aplicavala política d’integració d’Algèria a la metròpoli.

Treballava amb un agregat civil que s’encarregava


22

del correu administratiu i assegurava les diligències ambla prefectura.

Jo respectava molt en Quéro. Tot i que l’admirava,no l’estimava pas. Paradoxa dels sentiments! Em costaestimar sense reserva una persona que senti massa supe-rior a mi mateix. Estimi la gent com jo, amb defectes iqualitats, i no pas els sants.

Per més que l’analitzés —un cop o dos a la setmana—quan venia a fer-me el report, en Quéro em semblavamassa perfecte. Sense asperitat. Retirava moralment ifísicament a l’Ashley d’Allò que el vent s’endugué. Dis-cret, culte, continent, servicial, tot un cavaller, peròquin pesat! M’agradava més la companyia d’un poca-vergonya alcoholitzat com en Leccia.

El meu oficial d’informació es deia Lécuyer. Vell, calb,les galtes devorades per l’alcohol. Veterà de la Indoxina,s’havia enderiat per les arts marcials. A Tourane, haviaseguit les lliçons d’un mestre del Viet-Vo-Dao. No pas-sava una setmana sense que trenqués un maó amb el braçper conservar la forma... Es rentava poc i, més d’un cop,em va incomodar la seua flaire. En Khalid, el meu orde-nança sempre net i polit, m’havia explicat que el tinenttorturava els suspectes en un dipòsit desafectat de l’esta-ció de Burdeau. Sense que hagués premeditat les meuesparaules, vaig dir a en Lécuyer que d’ara endavant no vo-lia sentir més a parlar de tortures generalitzades.

—Però, com cony voleu que jo obtingui informa-cions, mon comandant?

—Démerdez-vous! Hi ha mil maneres de manipularels homes. Els diners, les dones, els afalacs...


Joan Daniel Bezsonoff Lamelancolia - La Vanguardia...2011/08/28 · L’endemà, vam prendre el...

Documents

Transcript of Joan Daniel Bezsonoff Lamelancolia - La Vanguardia...2011/08/28 · L’endemà, vam prendre el...