)m una persona comllavors es vestien elsd'un cambista, on vabanc. El producte dei en sa cartera. 4 I

Any VI—Núm. ?96

Barcelona, 3 de setémbre de 1927 Preu: 10 cénts

EL "TORRAT"

II

havia pogut apilar uns quants milions.,2 Essent comprès en l'últim indult,

J4 L

fui(

volgué agafar la diligència per traslladar.sea ciutat on tenia intenció de fixar la seva re»sidència i dar-se la millor vida, amb el capi.

N tal tan ben guanyat. 5 Però no a tothomafavoreix la llei i un d'aquest fou En Trabuc

a -• que no va ésser comprès en el abans,dit indult. I fent son acostumat treball

va assaltar la diligència, i robà tot ço

p ' que portaven damunt els viatgers, in»clús al Torrat que el va deixar sense

- un Ywo. 6 I el pobret Bartolo elTorrat, ve;ent-se d'a'tal manera es

•= lamentava amb grans crits: Això ésinsuportablel Es completament im-possible poder viatjar amb com-pleta seguritat per les carreteres.

CCXCVI .- p^gw. 282

V.ROLEr

Comença amb un cop de puny 1 acaba amb un ajfrzText d'en JOAQUIM FECIT

(Cont nuació) Dibuixos d'en MIRET

Com que el crèdit tècnic de Raülanava en augment, l'empresari a lesordres del q ,al treballava, arreplega-va la millor feina del poble i com queno tenia gens de tonto comprenguéque Ii convenia tenir-lo content per aretenir-lo amb ell i en aquest fi va és-ser que Ii proposà d'associar-se ambell. Raül ja no penà més en Amèrica,animat per les seves noves condicions

de treball, únicament pensà en fer fei-nc i de la manera que fos més produc-tiva.

Al poble de Calador hi havia a l'ex-trem del passeig de la platja una grancasassa d'aspecte desmantelat, peròque amb tot, l'imminent decadència quedemos'rava, es comprenia que allí hihavia hagut en altres temps opulentsmoradors i sens dubte que havien ju-

gat principal paper en la vida de lavila. Aquell gran casal tenia a la partde darrera un gran jardí d'aspecte ma-gre i abandonat.

Elshereusd'aquell immoble,decidi-ren vendre part d'aquell ja: dí perquèels obligava la necessitat, i en Raúlamb-els seus estalvis d'un any poguéfer-se seu aquell tros. Segui la estal'viant i s'hi faria una caseta... i d'una

„vi,

cosa en vindria una altra i Déu diria.Quan aci:bava le, feina, se n'anava alseu terreny a cavar per fer els fona

-ments i fer com les formigues, ara unrejol, ara qu• tre maons, anava fent pi»la Un vespre, mentre cabava donàamb el picot un cop afortunat: acaba-va d'esberlar una olla plena d'uncesque dringaren alegrement.

A .a mitja claror del crepuscle bri-

pensava donar-ne la meitat als que Iihavien venu el terreny. — No siguisruc -- Ii féu el notari, tu ets un xicothonrat i treballador que treuràs profitd'aquest diner, en ta:it que els hereusde can Tarro;a s'ho malgastaran en elJoc 1 altres vicis, com sempre han fetamb els quartos que han tocat. Ambtot, Raül anà a dur una olla als Tarro-ges. Les altres quatre les diposità acasa el notari, el qual 1 1 gestionà lavenda d'aquell béde Déu de monedes.

liaren amb aquell groc nou de l'or.Emocionant les recollí i en compta finsa cent. Amb afany continuà cabanti dues passes més enllà descobrí unasegona, olla amb igual quantitat queen la primera... Fora de si, seguícabant i era Ja fosc que encara, ambel suor cara avall, anava desentre-nyrnt ]a terra. Tenia arrenglerades jacinc alies[.. Estava tremolós per l'e-

Llavors sí que es féu la casa depressa•` i amb el consell d'un expertarquitecte, als pocs mesos una eixeri-da casa d'estil català era bastida. Notrigà en presentar-se comprador i enRaül féu un bonic negoci. Es traslladàamb la butxaca plena a Barcelona iinsta! 1à còmodament els seus oncles,iaprofitant un període de pau logré im-posar-se com a contractista i en eltranscurs de tres anys aconseguí tri-plicar el capital inicial de les olles.

moció i nolograva asserenar-se.. Quèfaria amb aquell diner? però, era seuaquell tresor?

Amagà ben bé les gerres, i anà acasa el notari a preguntar a qui perta-nyeria si trobava alguna cosa en elterreny que havia adquirit. I el notariva dir-li que era ben seu. No obstant,ell creia que a.]ò no era iust, i confes-sant al notari la troballa, digué que

U dia en baixar del seu Cítroén,es va topar amb en Josep M.° el qualféu un gest de sorpresa en veure'l tanmudat, i baixant d'un petit cotxe, enRaül el saludà. — I doncs, vas mudatsCom és això?.. i fins tens auto de but-xaca?.. En Raül li digué: — Per ara lescoses em van molt bé, trebal:o molt 1no em queda temps per dir tonteries. Ideixant plantat Josep M. entrà en eibanc.

(Continuarà)

31

V IROLET

NiYm. CCXCVI _ pi;,^, 283

'un viatge a 1 a llunaIlibulxos d'En CORNET per En GUILLEM D'OLORÓ

El professor Juli Verd i el seu amicel moro Ah-Oh feia feia temps que esta-ven estudiant la manera de trasl!a.dar-se al satèl •lit nocturn, vulgarmeltanomenat astre dels poetes. Tot vavenir de què Alí-Oli, com a bon mu.

pulsió de la gravetat, suficient per en»lairar-lo cap als espais astronòmics.

Els repòrters se'n varen enterariaviat sortiren grans articles en els dia-ris anunciant que Juli Verd i Ah-Ohsese n'anaven a la lluna amb un cove.

(/il^ IBI v

O O ^ O

Q t

O , { O f

El cove es dirigia a gran velocitata través dels espais. Juli Verd i Ali-Oli, entusiasmats, contemplaven elSol, la Lluna, la Terra. Saturn i els es-tels amb cua i sense. Allò era més bo.nic que una visita nocturna a l'Obser.vatorí.

sulmu, sentia gran devoció per la mit-ja lluna i no parava. mai de demanaral seu savi amic que inventés un veh'..che per arribar-s'hi per tal de contem-plar ben de prop l'astre símbol de lareligió de Mafumet. Juli Verd, era tan

N

L'espectació del públic era fenomenal,i el dia de la sortida, el Camp de laBóta estava ple a vessar.

El professor Juli Verd i el moroAlí-Oli, abillats amb abrics elèctrics imorrions respiratoris, semblaven una

Al cap de poca estona, Juli Verds'adonà que un estel amb cua els se-guia obstinadament. — Què serà?

—pensà l'eminent savi. Però la seva sor-presa arribà a l'extrem quan a l'horade dinar començà Ahí-Oli a desfer elpaquet de les provisions i llavors

sapient, que les invencions ]es feia agrapats cada dia i, per tant, no li ve-nia pas d'una petita cosa com aquesta.Construí, doncs, una espècie de coveproveït d'unes puntes electromagnè-tiques que produïen una força de re-

parel'.a d'óssos polars. Després delsvisques i brindis de reglament, el coves'engegà per l'espai, impel'lit por laforça electroteràpica que de tan vio-lent féu caure de nassos la major partdel públic.

pogueren observar que, així que esposaren a menjar, l'estel s'apropà en-cara més i es posà a remenar la cualEndevinant el seu desig li tiraren elsossos i les peles de formasge. L'esteles retirà satisfet, remenant encara lacua.

(Acabara)

Ntm1 CCXCVI ._ p^g, 284

CONTES AR15I^

lavis més rojos que la nou mascadatendra i el seu cos esbelt i fi com el del'abella i més blincadís que les bran-ques tendres del sàlzer. Quan a sa veu,era més melodiosa que la cançó delzéfir i més agradosa que l'oreig quepassa perfum °t per les flors del jardí.Es, don s, amb gran encert que homli donà el nom de Anis Al-Dais quevol dir Dolça-Amiga.

Quan el Visir la veu quedà mera-vellat.

— Quin és el seu preu? — pre»guntà a l'agent.

— El seu amo me'n demana deumil dinars i encara diu que hi perd,vist els sens fi de qualitats que liatribueix i que jo voldria que oíssiudels seus propis llavis, oh VisirFadleddín[

— Fes, doncs, venir immediata»ment el seu propietari!

El corredor se n'anà a cercar-lo i, al cap de poca estona, el mar-xant d'esclaus ja estava en presèn»cia del Visir: Li desitjà la pau iaquest li digué:

— Ja és ben bé el teu darrerpreu?

— Oh, Visir generós! — féu el -marxant, el qual era un vell persade barba llarga i blanca. — Heu depensar que els deu mil dinars d'orque demano d'ella no arriben pasa pagar-me les despeses que emcosta la seva vida i la seva instruc.ció; puix que heu de saber que lihe donat professors que li han en-senyat a la perfecció l'escriptura iles regles de la llengua aràbiga i dela persa; la gramàtica i la sintax;;les regles del dret diví i els seus orí-gens; els comentaris del Llibre; la mo-ral, la filosofia, la jurisprudència, lageometria, la medicina, les matemàti-ques... Però en el que més ella excel-leix és en l'art dels versos, dels instru-ments de musica més variats, en elcant i en la dansa! Es per totes aques-tes coses que ella ha devingut mésagradosa i més gaia de caràcter; pertot el qual li he posat el nom de Dol-ça-Amiga 1

— Bé, doncs[ — feu el Visir. — Queet paguin immediatament els deu mildinars d'or.

(Continuació)

Li fou pagada aquesta suma i, almoment que anava a acorniadar-se, elmarxant persa digué al Visir:

— Un sol consell vull donar-vos.— Digues[ — respongué el bon Fa-

dleddín.— Us vull aconsellar que no la pre-

senteu en públi avui mateix, car estàmolt fadigada del viatge i només de»sitja reposar! El millor que podeu ferés guardar-la al vostre harem durantdeu o dotze dies per tal que es refagi

CLÇA-AMiG4

del desmillorament que li hagi pogutcausar el viatge.

El Visir trobà qua el consell delmarxant era de bon aprofitar i ordenàde preparar-li una cambra privada al'harem, en la qual pogués descansartranquil.lament.

Heus ací que el Visir Fadleddínben-Kacan tenia un fill de beutat ad»,mirable: El seu rostre era de blancormeravellosa, ses galtes colrades i, enuna d'elles, una piga com una gotad'ambre gris. Aquest atlot, fill del Vi»sir Fadleddín, s'anomenava Alí-Nur i,com ja podeu pensar, no sabia res dela meravellosa compra que el seu pareacabava de fer.

VIROL1

ADAPTATS PER JOAN GOLS

IL •LUSTRACION.i DE JOAN JUNCEDA

El Visir, abans de deixar Dolça»Amiga a la seva cambra, li digué:

— Has de saber, filla meva, que jono t'he comprat per mi, sinó pel comp»te de nostre amo el Soidà Mohammetben-Soleiman El Zeini, el qual vol fer»te la seva mullerfavorita. Has de guar-dar bé, doncs, de tu mateixa i evitartota mena de perill que et pugui com»prometre. Guarda't sobre tot, d'un fillque jo tinc fadrí, molt ben plantat imolt trapella: No hi ha noia en tot el

barri que no hagi sofert l'enganyi el desengany del seu amor. Guar-da't doncs, de trobar-lo í, inc'ús,de què senti ta veu o de que vegiel teu rostre al descobert, perquèseries perduda sens remissió[

— Jo escolto i obeeixo 1 — féuDolça-Amiga tota sotmesa.

El Visir, tot tranquil, se n'anàas seus afers.

Però heus ací que les coses pren-gueren un caire ben diferent delque el bon Visir havia pensat.

Dolça-Amiga fou conduïda albany situat al mateix palau del Vi-sir. Les petites esclaves li rentarentots els membres amb gran cura;li feren massatges, li perfumarenla cabellera, li tenyiren les unglesde les mans i les dels peus, li aliar»garen les paipebres amb kohl, cre-maren a sota dels seus peus unescassoletes d'encens mascle i arnbregris. Després l'embolicareñ ambuna gran tovallola perfumada deflor de taronger i de roses i la con-dtiiren de bell nou al seu departa-

ment, on la muller del Visir ja 1'espe»raya per prodigar-li les cures i cuidar-la tal com requereix l'eixida del bany.

Quan Dolça-Amiga veié le mullerdel Visir, li besà la mà amb respecte.

— Oh, Dolça- Amiga! — féu la ma-re del bellIAlí-Nur.— Com ets bella illuminosa, ara que surts del bany totaperfumada! Tu il.lumines la nostracasa; la qual, amb tu, no necessitallum de cap mena!

I Dolça-Amiga, tota commosa, esportà la mà al cor, després als llávis ial front (1) f, inclinant graciosamentla testa, respongué:

(1) Manera so'emne de saludar.

V TROLET

Núm. CCXCVI-_ Pà,o, 285— Jo et remercio agraïda, oh mes»

tressa i mare! I pugui Al. lah procurar-te els seus dons i totes les gràcies delseu paradís ja en aquesta terral Enveritat et dic que aquest bany ha estatdeliciós i l'únic que em sap greu és quetu no m'hi hagis acompanyflt!

Aleshores la mare d'Alí»Nur sentíganes de prendre,ella també, el bany;i ordenà a les es»claves de servirpastes i gelats aDolça-Amiga men-tre ella anava a sub»mergir-se a l'ham»mam.

I heus ací queen aquell momentarribà Alí»Nur, cer-cà sa mare per be»sar-li la mà tal comfeia cada dia i, enno trobar-la a laseva cambra co-mençà a recórrertotes les habita»cions fins que arri»bà a la de Dolça»Amiga, la porta dela qual era guarda-da per dues petitesesclaves que esta-ven enamoradesd'ell en silenci.

— Que és acíma mare?—els pre-guntà.

—Oh no! Ahno! —feren les duespetites esclaves to-tes esverades trac-tant d'impedir a n'Alí-Nur que entrésa la cambra. —Tamare no és ací! Noes ací, Alí»Nurl Esa 1'hammam, ohnostre amo Alí»Nurl..

--I, doncs què feu ací vosaltres,anyellets? Au, deixeu-me passar i jal'esperaré! — respongué ell tractantd'apartar- les dolçament.

— Ai no! Alí-Nur! — feren elles es»garrifades.— No entris, que ací noméshi ha la nostra mestressa Dolça-Ami»ge! I tu no pots entrar-hi!..

— I ara ! — feu ell tot sorprès: -Quina Dolça-Amiga és aquesta?

— La bella, la Dolça--Amiga que elteu pare ha comprat per deu mil dinarsd'or amb destí al Soldà El-Zeiníl Noentris, Alí-Nur; que si entres la tevamare ens pegarà!..

Mentrestant, Dolça -Amiga haviaoït la veu d'Alí-Nur i començà a pee-.ser: a Com deu ésser aquest atlot Ali-Nur pintat tan temible pel seu pare?Per mà vida que jo voldria veure'[!..»I s'alçà i, .caminant de puntetes, s'atan-

sà a la porta, entreob i els cortinatgesi guaità un xic... més ail Amb aquestsimple esguard Dolça-Amiga sentí unaforta sotragada a l'ànima i quedà cor»presa d'emoció. Alí-Nur, per la sevabanda, per la petita obertura de lescortines havia tingut el temps just perllençar-li un rapidíssim esguard que li

havia descobert tota la meravel',osabeutat de Dolça-Amiga, i amb una em-penta i un crit allunyà les petites es-claves que guardaven la porta i entràa la cambra on Dolça-Amiga esperavael retorn de la mare d'Aif-Nur.

Entrà, diem, i portant-se la mà alcor li digué amb dolcesa:

— Oh, Dolça- Amiga comprada pelmeu pare per deu mil dinars d'orl Esque t'han posada a l'altre plat de labalança, per saber el que vals? Oh,Dolça- Amiga comprada pel meu pareper deu mil dinars d'or).. Tu ets mésbella que l'or fos, i ta cabellera méstorrencial que la de lleona del desert iel teu coll, més dolç, més fi i més frescque la molça de l'estany[..

— Oh,Alí-Nur —féu Dolça-Amiga,tremolant-Ii la veu. — Tu apareixesals meus ulls enlluernats més terribleque el Lleó del desert; tos esguards

m'han ferit com l'urpada del lleopard,i tes paraules cona un glavi, han obertel meu pit i m'han arrencat el cor!..

Mentrestant les petites esclaves ge-mint i plorant per la por que teniendel càstig de sa mestressa, anarencorrent al bany on la trobaren quantot just n'eixia.

—Ai, bona mes»tresse! — feien to»tes dues esgarrifa»des. —Al, quinadesgràcia!

—Però què pas-.se? — preguntà lamare d'Alí-Nur totaastorada.

—Ai, bona mes»tressaf El nostreamo jove, Alí-Nurens ha allunyat aempentes de la por»ta que guardavem iha entrat a la cam-bra de Dolça

-Amiga!..— Ai, desgràcia

nostra!—féu lamuller del Visir. Ino obstant la sevaedat evençada anàcorrent a la cam-bra de Dolça-

Ami-ge, seguida de to-tes les dames i do-nes de servei. Almoment d'entrar ala cambra, Alí-Nurhavia fugit per unaaltra porta.

—Filla meva! —féu la muller delVisir amb el rostretot pàl'lid de le

-moció. — Què hapassat?

Dolça -Amigarespongué amb les

paraules que Alí-Nur li havia en»senyat:

— Ah, ma mestressa) Mentre vóséreu al bany ha entrat a la meva cam-bra un atlot a qui mai jo no havia vist.Era bell, oh ma mestressa! com la llu»na plena, i tenia l'esguard dolç igualque vós. En entrar m'ha preguntat:Ets tu na Dolça-Amiga que mon pareha comprat per a mi, per deu mil di-nars d'or? Jo li he respost que sí, peròque io era destinada al Soldà Moham-met ben-Soleiman E-Zeiní; però ellm ha dit rient: Oh no, Do!ça-Amiga!El meu pare tenia aquesta intencióabans; però ara ja ha canviat de pa-rar i vol que siguis la meva esposa!Aleshores jo, oh ma mestressa[ ecos»turnada a obeir sotmesa des de le

(Seguiré)

T tn . CCXCVI — Pf.g, 286 VIROLET

L a b o m b a

2 Ør4

EI Comité Roig- Carmí,que és bolxevic fins allí,fa pocs dies acordàuna bomba col•locáa la Casa- ajuntamentdel poble de Sotavent.

En Nicolau Patatof,que és un rus que està pitof,posa aquell trasto infernal,encén la metxa com cali s'allunya amb precaucióper no anar a la presó.

Quan passà un municipaltingué un ensurt colossal.Tocà el pito tot seguiti al poble, allà reunit,els mostrà el descobrimentque espaordí molt la gent.

Tothom s'allunya a grans passosa tapar amb'matalassosles portes i finestrons.Mentrestant hi ha discussionsentre els guàrdies al carrersobre què els caldria fer.

- Ja que una bomba això és,ens cal avlsá els bombers— Potser seria millorfer ven! un aviador.— Fem ven£ un burgès tiràdels que saben exploté.

I la metxa, mentrestant,lentament es va cremantfins que sols en queda un fil.Ve l'alcalde i l'agutzili comissions del veïnat,mes, cap solució han trobat.

^!^^^ Ty. t.u

P s(. -•.r

El Xelín, gosset molt viu,va olorant on farà un riu,i en veure tanta gentadaque a la plaça està agrupadatot saltironant se'n vaal costat on ningú hi ha.

Veu aquell filet de fum,l'olora: — Quina ferum[què serà aquesta cosotal

. Enutjat, alça la potai apaga el foc de la bombaevitant una hecatomba.

Tot Sotavent agraïtfé al Xelín ha deciditun homenatge bestiali damunt d'un pedestaluna estàtua li han fetal valent i heroic gosset.

Poeta: — Quina tr stesa tan les fulles seques!Escombriaire: — No s'amoïni, ja les vaig recollint.

De The Passing Show

VIROLET Núrn. OOXCVI P. 287

DI A DE

Feia dies que la colònia istiuencade Vi agran estava avorrida de no po-der sortir a passeig a causa dels gransxufecs que seguit, seguit, queien sobrela pob ació i els seus yo ta rts. Al Ca»sino, hm jugava al tresillo, al pokeri fins, alguns desesperats, al mah-jongg i a escacs, altres llegien per vi»gè sima vegada les revistes del mespassat i algunes nenes musicòfiles tur-mentaven el piano amb inten s d'as-sassinat des foxtrots de moda i algu-na peça clàssica per variar.'

1 ot respirava fàstic, avorriment,humitat i badallera.

Però algú hi havia que no es con»formava amb aquella Iranquilitat i eraen Pere Valent, un excursionista demarca i heroi de 'lmil aventures mun-tanyengi; es.

Com que ¡a les havia explicat totesdurant els primers dies de la pluja, estrobava ara sense saber com corres»pond e a l'afany del vol de noies queel rodejaven afanyoses de sentir con-tar mos he: oicitats.

Quan s'adonaren que no tenia resmés per explicar, l'anaren deixant solper ariar-se'n a escoltar altres jovesque parlaven de xarlestons, de cam-pionats de ball i d'obligats de cornetí.

En Pere Valent, en veure's aban-donat de ses admiradores, decidí ferun cop de cap. Ani la a emprendrel'aventura més gran de la seva vida.L'ascensió de Puigpelat, el feréstecturó que s'a çava sobre Vilagran, enmig d'aquella plu;a feréstega.

P L UI A

— Per qué serveixen els impermea-bles? — exclamà. — Jo vaig a Puigpe»la:, costi el que c3sti, aquesta matei-xa tarda, tant si plou, com si neva,com si cauen llances de punta.

Causà sensació. Les noies torna»ren a rodejar-lo i es feren explicaramb tots els detalls l'excursió projec-tada.

— Sortiré havent dinat, perquè ésllàstima gastar tot un dia en una as»cenció tan petita. Pujaré carreteraamunt fins a ct 'n Pessiga i allà aga-faré la drecera de les roques que duua Pt'.gpe'.at en u .a hora i mitja. Des»prés, baixaré pel caminet del bosc finsa la font de la Remullada. Alià bere-naré i cap aquí de segut.

L'expectació era gran, quan l'en»demà, en mig d'una pluja torrencial,en Valent sortí carretera amunt guar-nit amb bandes, ferrades, motxilla iimperme. ble, cap a assaltar l'impo»nent Puigpelat. Fins una comissió denoies sortí a despedir-lo amb parai-gües.

L'heroic excursionista marxava im»pàvid per la c rretera, però en arri»bar a cii n Pessiga, la pluja es féu tanforta, que abans d'emprendre la puja»da de les roques decidí reposar unaestoneta sota la porxada. Però la plujano cedia i cada vegada queia amb mésavalot. La cuneta de la carretera seta-blava un torrent i de les roques dePuigpelat en davallaven imponentscanals.

Un soroll s'oí en la carretera. Era

l'auto de Vilagran a Poblegròs quepassava.

S'aturà a cá'n Pessiga per recollirun cistells d'ous, i en Valent, veientque la pluja no cessava, decidí pujar-hi i traslladar- e a Pobiegròs.

Qué hi faria a Poblegròs? Un copdintre l'auto, reflexionà.

— Em fico en un café o en un cinefins a les sis i després torno a prendrel'auto, ba'xo abans d'arribar a Via

-gran, em remullo al safaretx de cü 1Patau i dic a tothom que he baixat dePuigpelat en mig de la pluja.

I així ho féu. Arribant a Poblegròs,ve'é a la plaça el Cine Ju nón queanunciava amb lletres grosses El Se-creto de los Tres Puñales, i hi entràsensa vacil'lació.

Allí dins, ben assegut, ben venti»lat, rosegant xocolates i veient desfi-lar combois per la pantalla es sentiafeliç. Qualsevol s'estigui lluitant amhel xàfec i la tramuntana roques amunt,exposat a rebre un llamp al m.g del'esquena!

E Gato Félix exx te-sionista.., oh,que bonic! Mira, pobret. ccm es mulla!Ara rellisca i cau en mig de les gato-ses! Ara arriba a casa tot suat Je, je!qualsevol faci excursions amb pluja,mentre hi hagi cinemes

Ja són les sis. Es qüestió de tornarcap a Vilagran. En Valent s'alça de labutaca, es posa l'impermeable, se'lcorda bé, coPloca la caputxa, surt...

Oh! Quin canvi de temps! Fa unesplèndid sol ponent! i un airet suauque enamora! De pressa en Va'ent estreu l'impermeable. Ja ve l'automòbil.

— Fa gaire estona que fa aquestsol tan bonic?

— Ui! des de les tres de la tarda!Horror! des de c'nc minuts després

d'entrar al cine'. Quina llàstima! Ha verperdut aixi una tarda magnífica. Bé,almenys ara ja no caldria remullar-seal safaretx abans d entrar al poble.

En Pere Valent arribà al Crsino,entrà, no hi hi havia ningú!

S'assegué a llegir revistes per pas'-ser l'e>tona. Al cap de mitja hora

s'obrí la porta i entraren les notes ambgran gatz-ira.

— 01, Pere! Vostè per aquí? Ons'ha ficat?

— Eh! ja ho saben... a Puigpelat)— Doncs per on ha passat? Nosal-

tres, aixi que ha sortit el sol, hem dit:anem a trobar en Valent? I hem pujata Puigpelat. unes per les roques, i al-tres pel bosc... i no l'hem trobat pas!

— Veuran, és que... (bé i ara jo quéels explico per sortir del compromís?)

Oran concurs d'ombres xinesques

N.° 626 — Angel Vila N.° 627 — Antoni Burgués N.° 628 — J. Soler N.° 629 — Joaquim FauraRedacció i Administració: Carden! Casañas, 4.

Impramta: Carrer de Muntaner, 24 in'.er or:

Amb la ullera ha descobertun illot gran i desert.

Està tot ple -de palmerade l'espècie cocotera.

— Dur cocos a Barcelonaés un negoci que dóna.

Am, CCXCVI ._ p, 288 VIRO L Ln T

AVENTURES DEL CAPITA PAU SABATALa revenja d'una monagran negoci proporciona

o

ri,

i

o oo

. o 0

1

Però els arbres són tan altsque no poden abasta'ls.

Provant amb u^pedradauna mona han encertada.

Tota la tribu, en venjançaa quintars els cocos llança

Amb tan bona punteria Dels simis la ràbia- cegaque al vaixell tots fan sa via. aviat omple la bodega.

I s'emporta cap a Ocatacent mil cocos en Sabata.