it d’Aro Col·lecció personal Pedro i Ángel Pérez. 15 OPEN UP! O pen up és un tema...

1XAVIER CASTILLÓN1a Edició del Premi Jordi Comas de recerca local, 2012 · Castell-Platja d’Aro

Seixanta anys de discoteques i sales de festa a Platja d’Aro

Nit d’Aro

Llicenciat en ciències de la informació per la UAB, treballa des de 1989 a la secció de cultura i espectacles del diari El

. El 2006 va ser comissari de l’exposició “Girona Pop. Joves & rock 1958 / 1972” a la Casa de Cultura de Gi-rona, i el 2008 va rebre el premi Manuel Bonmatí de Perio-disme, del Rotarty Club de Girona. Ha ofert cursos sobre la història del rock i ha col·laborat amb diverses publicacions

Teorías Hidtéricas a Enderrock i Revis-, gairebé sempre escrivint sobre música. I sí,

(Barcelona, 1967)

Col·lecció Premi Jordi Comas de recerca local:

- Primera Edició. Any 2012NIT D’ARO. SEIXANTA ANYS DE DISCOTEQUES I SALES DE FESTA A PLATJA D’AROXavier Castillón i Plana

-Segona Edició. Any 2013. Ex aequoLA COMUNITAT RURAL DE LA VALL D’ARO AL SEGLE XV Xavier Marcó i Masferrer

- GUERRA I REVOLUCIÓ A CASTELL-PLATJA D’ARO (1936-1937) Jordi Bohigas i Maynegre

© Núria Garro

Llicenciat en ciències de la informació per la UAB, treballa des de 1989 a la secció de cultura i espectacles del diari El Punt Avui. El 2006 va ser comissari de l’exposició “Girona Pop. Joves & rock 1958 / 1972” a la Casa de Cultura de Gi-rona, i el 2008 va rebre el premi Manuel Bonmatí de Perio-disme, del Rotarty Club de Girona. Ha ofert cursos sobre la història del rock i ha col·laborat amb diverses publicacions periòdiques, des de Teorías Hidtéricas a Enderrock i Revis-ta de Girona, gairebé sempre escrivint sobre música. I sí, és un músic frustrat.

XAVIER CASTILLÓN PLANA (Barcelona, 1967)

3

Xavier Castillón

1a Edició del Premi Jordi Comas de recerca local, 2012.Volum revisat en motiu de la segona edició, 2018.

Nit d’Aro

4

Edició:Ajuntament de Castell-Platja d’AroC/ Mn. Cinto Verdaguer, 4 · 17250 Platja d’Arowww.platjadaro.com [email protected]

1a Edició del Premi Jordi Comas de recerca local Castell-Platja d’Aro, 2012Proclamació del guardó, 22 de desembre de 2012Jurat de la convocatòria:David Prohias, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro Albert López, regidor de Joventut de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro Pitu Bassart, director de la revista GavarresGerard Xarles, editor de la Revista del Baix EmpordàPere Barreda, historiador local

© del text: Xavier Castillón© de les fotografies: els seus autors© de la fotografia de l’autor: Núria Garro© de l’edició: Ajuntament de Castell-Platja d’AroElaboració de gràfics: Lluís Romero

Correcció: Idiomatic Language Services SLImpressió i maquetació: Impremta AubertFotos de la coberta: festa a Maddox, 1969. Marcís Sans Prat. CRDIEl grup The Love Machine, durant una actuació a Paladium, 1974. Pablito. INSPAI

Dipòsit legal: GI-606-2014Primera edició: abril 2014Segona edició: gener 2018Tots els drets reservats

5

«Aquesta sensació explosiva que sento quan sóc a la discoteca és només pel ball.L’únic que voldria és arribar a sentir el mateix en qualsevol altre lloc, tota la meva vida»

(Tony Manero, Saturday Night Fever, 1977)


Nit d’Aro

6

Jordi Comas –esquerra– durant un concurs organitzat a la discoteca Maddox, el 1971

Fons Pablito. INSPAI

A JORDI COMAS, COM A PROMOTOR DE TANTES COSESI INSPIRADOR D’AQUEST PREMI

7

ÍNDEX

El nostre patrimoni nocturn ................................................................................................. 8

Open up! .............................................................................................................................11

La terra de les mil dances ...................................................................................................14 Del Cielito Lindo a Maddox ...................................................................................... 25 Fiesta: on Manolo va trobar Anita ............................................................................27 Flamingo: ballant entre pins els ritmes de moda ..................................................... 25 Un parèntesi: Cala Gogó ...........................................................................................27 Tiffany’s: l’edat d’or .................................................................................................. 25 De Casa Vella a Paladium ..........................................................................................27

Els anys setanta: la gran explosió ........................................................................................14 De B.B. Casanova a BB, Assac i Inox ....................................................................... 25 Bounty, la discoteca de La Gavina .............................................................................27 De Le Privé a Pachà .................................................................................................. 25 New Flamingo, el cabaret de la Costa Brava .............................................................27 Marius, la discoteca de Magic Park .......................................................................... 25

8

Caroll’s, el Rolls de Bouana .......................................................................................27 Les discoteques de la piràmide ................................................................................ 25 Els últims clàssics ......................................................................................................27 Discoteques del nou mil·leni ................................................................................... 25 Mapa de discoteques a Platja d’Aro ..........................................................................27

Els homes que ho van fer possible .....................................................................................14 Ludwig Huisgen i Tiffany’s, la joia de la corona ....................................................... 25 Stanley Bouana: 35 anys a Paladium ........................................................................27 Kiko Riera i Pachà: la connexió Sitges-Eivissa- Platja d’Aro ..................................... 25 Urs Ammon i Malibú, de Suïssa a Califòrnia .............................................................27L’intent d’atemptat contra Tiffany’s (1969) ...........................................................................11

Tres històries de discjòqueis ...............................................................................................14 Josep Maria Dexens, un discjòquei de rècord .......................................................... 25 Ángel Pérez, l’ànima de Maddox ...............................................................................27 Tito Planas, un clàssic en actiu ................................................................................. 25

9

Els nostres soulmen ............................................................................................................14 Eddie Lee Mattison ................................................................................................... 25 Amiel Cartwright .......................................................................................................27 The Ossie Laine Show .............................................................................................. 25

Vicenzo Carmenati, l’arquitecte de les discoteques ........................................................... 89

54 artistes que van actuar a Platja d’Aro (i quatre que no van arribar a fer-ho) ................ 93

Espais de cine, màgia, literatura i ràdio .............................................................................. 89

Moltes Misses i el primer Míster Espanya ......................................................................... 93

Last Dance (un últim ball, de moment) ............................................................................. 93

Agraïments ......................................................................................................................... 89

Arxius i bibliografia ............................................................................................................ 93

10

EL NOSTRE PATRIMONI NOCTURN

Cantava Raimon fa una colla d’anys «qui perd els orígens, perd la identitat», un clam que cal tenir present a molts nivells, des de l’estrictament personal fins al col-lectiu. Justament, amb la voluntat de mantenir viu el re-cord de la història de Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró, o de descobrir-ne nous àmbits d’estudi, han nascut els Premis de Recerca Local. Convocats per primer cop el 2012, el present volum n’és el primer resultat tangible, i estrena una col·lecció que té la voluntat d’eixamplar-se i fer-se gran amb el pas dels anys.

Una iniciativa que esdevé un nou element en el mapa de les propostes culturals del municipi, i que té com a puntuals els espais expositius de Castell d’Aro –les sales d’art del Castell de Benedormiens i el Museu de la Nina-, el Festival Nits de Jazz a Platja d’Aro, o el foment del valor patrimonial d’indrets únics com el Camí de Ronda de S’Agaró i el seu entorn. Ara, des de l’àm-bit de la investigació acadèmica, periodística o científica, proposem la reconstrucció del nostre passat –antic o recent– o una nova mirada –més profunda– del present.

Uns guardons que s’uneixen per sempre al nom de Jordi Comas en record, reconeixement i homenatge a una de les figures claus en la història econòmica, social i turística de la història recent del municipi. Una trajectòria de més de 40 anys, tant des de la besant de la iniciati-va empresarial amb establiments de primer ordre, com també des de l’àmbit públic, assumint càrrecs de res-ponsabilitat. El seu somni era dur el nom de Platja d’Aro al món, i fer de la nostra vila un lloc on treballar, viure i fer-hi arrels.

Sempre va creure en les infinites possibilitats del nostre poble, insistint, invertint i treballant d’una mane-ra tan intensa, incondicional i inesgotable que ben pocs podran igualar-lo. Tampoc ningú podrà superar-lo en amabilitat, empatia i bonança, reflex de les seves cre-ences personals més profundes. El testimoni de la seva emprenedoria, iniciativa i positivisme són avui exemple, estímul i llegat quan debatem el present i el futur de Cas-tell-Platja d’Aro, de la Costa Brava, i del conjunt del país.

11

Certament, el volum que teniu a les mans radio-grafia la historia passada i recent d’un dels puntals -l’oci nocturn, els seus locals i la seva gent- que han ajudat ha associar en l’imaginari col·lectiu el nom del municipi amb un indret forjat de modernitat, tendències i cosmo-politisme. Durant molt temps, l’anomenat “món de la nit” no ha gaudit del reconeixement que és mereix, potser perquè a voltes és efímer, té poca memòria i està molt lligat a la joventut. Però, cal dir-ho, és del tot real i forma part de la vida de moltes persones.

L’estudi exhaustiu que proposa el periodista giro-ní Xavi Castillón, tot combinant investigació arxivística, entrevistes personals i recerca fotogràfica, fa evident com a partir del lleure nocturn també es pot mostrar, en paral·lel, l’evolució del teixit social, econòmic i cultural de Platja d’Aro i del conjunt de la Vall d’Aro. Aquelles grans discoteques dels anys 60 i 70 van ser pioneres a tot l’estat, en muntatges, espectacles, instal·lacions, ini-ciatives, concursos, publicitat, concerts, relacions públi-ques o disseny.

Amb el pas dels anys els atractius turístics del mu-nicipi s’han diversificat i també s’ha ampliat el perfil dels seus residents, visitants i turistes, desenvolupant-se un ampli conjunt d’oferta de caire cultural, comercial o es-portiva. Però qualsevol història, per recent que sigui, té els seus propis orígens, sovint oblidats per l’implacable cele-ritat dels temps actuals. Justament, el llibre que teniu a les mans ajuda a compensar la pèrdua de records, la imme-diatesa i l’acceleració que caracteritzen els nostres dies.

Gràcies al text central descobrim –o redescobrim– l’origen i evolució dels molts locals. Amb les entrevistes recordem alguns dels noms claus d’aquest ambient. I amb el recull fotogràfic somriem en veure com han anat canviat els gustos estilístics amb el pas dels anys. Un conjunt que, sense esdevenir presoners de la nostàlgia, ens fa reconèixer l’encert, el mèrit i la iniciativa d’aquells que van començar a construir el somni d’una població que llavors, com avui, vol ser el cor de la Costa Brava.

Joan Giraut i CotAlcalde de Castell-Platja d’Aro

Primavera de 2014

13

A Núria, a qui mai no han agradat les discotequesI a Clara, The Greatest Dancer

14

La cabina de discjòquei de Maddox, en una imatge promocional de la discotecaCol·lecció personal Pedro i Ángel Pérez

15

OPEN UP!

Open up és un tema instrumental que obre el quart disc de Chic, Real people (1980). Tot i ser un dels grups més influents de la història de la música popular contemporània, Chic, el grup de Nile Rodgers i Bernard Edwards, encara és qüestionat per alguns puristes de la música negra –i sobretot del rock– per una sola raó: Chic és, en essència, un grup de música disco, creada per ser ballada, si pot ser en una discoteca. I amb això ja en tenen prou per desautoritzar tota una obra que conté un bon grapat de clàssics com ara Le freak i Good times.

Aquesta és la raó de ser de Nit d’Aro, un treball de recerca sobre la història de les discoteques i sales de festa de Platja d’Aro durant més de mig segle. Aquests locals han estat fonamentals en la història i en l’evolució econòmica i social del municipi, i alguns s’han convertit per la seva llarga trajectòria en un tot un referent per a diverses generacions. Noms com ara Tiffany’s, Paladi-um, Flamingo, Maddox o Pachà continuen ben vius en la memòria de molta gent, d’aquí i de fora, encara que els locals portin molts anys tancats i els seus edificis ha-

gin estat enderrocats. No són «només» discoteques, són part de la vida de moltes persones i, no cal dir-ho, de la història de Platja d’Aro.

Nit d’Aro vol reconstruir la història d’aquests lo-cals des de principis dels anys cinquanta fins avui. El cri-teri per fer la selecció dels locals comentats al llarg del llibre és que es tracti bàsicament de discoteques i sales de festa: per tant, espais on siguin activitats prioritàries el ball i/o els espectacles en directe. És una manera de curar-se en salut davant la certesa que hi ha desenes de locals, potser centenars, que no apareixen en el llibre: pubs, bars musicals, terrasses, cocteleries i híbrids de tot tipus.

El llibre té dos apartats principals: un mostra l’evo-lució de les principals discoteques i sales de festa del municipi, una tasca no sempre fàcil, per la tendència que tenen en aquest dinàmic sector al canvi de noms, d’espais i de propietaris, de vegades amb rerefons con-vulsos. Seguir la pista d’alguns locals al llarg dels anys és

16

gairebé com intentar reconstruir un pergamí esmicolat. Per anar enganxant els fragments han estat fonamentals la premsa de l’època, bàsicament Los Sitios i més tard Punt Diari i Diari de Girona, rastrejats a través de l’efici-ent web de consulta de premsa digitalitzada del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP) de l’Ajuntament de Girona, i també els testimonis direc-tes: la majoria de protagonistes d’aquesta història conti-nuen vius i amb bona memòria, malgrat els anys que han passat i de les moltes nits viscudes intensament. Haver pogut parlar amb pioners de la nit de Platja d’Aro com Felipe Ravell, Stanley Bouana, Ludwig Huisgen, Kiko Ri-era i Urs Ammon ha estat molt enriquidor, i espero que també ho sigui per al lector. És més difícil transmetre la il·lusió que mostrava, en una conferència telefònica amb Estocolm, el cantant i pintor Amiel Cartwright, pel fet de tornar a sentir parlar de Platja d’Aro quaranta anys després que marxés cap al nord d’Europa gairebé sense deixar rastre entre els seus antics veïns catalans.

L’altre gran apartat del llibre és el de les actuacions musicals que han tingut lloc en els locals de Platja d’Aro, especialment en els anys setanta, època daurada en què grans cantants catalans, espanyols i estrangers van pas-sar per aquests escenaris, al costat de bandes de rock i de funk, d’una àmplia i variada selecció de flamencs i d’altres espectacles programats per atreure el visitant nacional i estranger. Un amic em va assegurar un dia que havia vist Pink Floyd en directe a Platja d’Aro. Difícil de creure, però ja se sap com són els artistes i com són les nits. Pink Floyd, no, però sí és segur que Soft Machine va actuar a Maddox i que, segons les memòries d’Oriol Re-

gàs, Black Sabbath va estar a punt de fer-ho. El concepte «va estar a punt» queda reflectit també en l’apartat 54 artistes que van actuar a Platja d’Aro (i quatre que no van arribar a fer-ho), i cap d’aquests quatre és el grup d’Ozzy Osbourne. Un aclariment: són 54 com a homenatge a Studio 54, però podrien ser més. Calia acotar.

Aquest llibre parla sobretot de locals, però també de les persones que els van crear o hi van treballar: gai-rebé com si fos una alineació futbolística, hi ha testimo-nis o retrats vitals de quatre propietaris de discoteques, tres discjòqueis, tres soulmen i un arquitecte. Hi ha tam-bé el testimoni de la persona que va intentar atemptar contra Tiffany’s el 1969, sense sensacionalismes ni justi-ficacions a favor o en contra. Simplement, un altre capí-tol d’aquesta història. I finalment, hi ha un apartat dedicat als concursos de misses i a la primera competició de Míster España, que també va tenir lloc aquí, a Maddox, i un altre sobre les discoteques com a espais que han servit puntualment per rodar pel·lícules, fer ràdio en di-recte, espectacles de màgia o ambientar una novel·la.

Conclusions? Només una i genèrica: és una evi-dència que les nits de Platja d’Aro han viscut moments millors, per la crisi, pel botellón, per la competència dels bars musicals o de les consoles de videojocs, pels con-trols d’alcoholèmia, la llei del tabac, la pujada dels impos-tos o per qualsevol altra de les moltes raons que he es-coltat durant la preparació d’aquest treball. Però també ho és que la nit de Platja d’Aro es va renovant amb cada generació, adaptant-se als nous temps i mirant al futur. També caldria que no oblidés el seu gloriós passat. Per això, Nit d’Aro vol ajudar a fer memòria.

17

L’Aro-Club es va inaugurar el 1963 i quatre anys després es va inaugurar al mateix recinte la discoteca Maddox Col·lecció PDAV

18

A la privilegiada zona de l’Aro-Club, en primer línia de mar, va haver-hi prèviament el Cielito Lindo, l’Atelier i el Jamaica Col·lecció PDAV

19

LA TERRA DE LES MIL DANCES

El dilluns 12 d’agost de 1940, poc més d’un any després del final de la Guerra Civil, El Pirineo (Diario al servicio de España y del Caudillo) publicava en la seva primera pàgina una breu nota de societat sobre «una revetlla a Platja d’Aro», prevista per a dos dies després, coincidint amb la vigília de la Mare de Déu d’Agost i amb la festa major de la població. Aquesta revetlla, que es preveia «animadíssima», va tenir lloc al Bar Esplais i a la pineda propera, «artísticament decorats i il·luminats», amb la música de l’orquestrina Víctor’s de Sant Feliu de Guíxols. Aquesta revetlla apareixia com un petit però sig-nificatiu símptoma de normalitat per als estiuejants ha-bituals d’aquella «coquetona» platja, «una de les millors de la nostra incomparable Costa Brava», com acabava la notícia, que es referia també a un públic potencial format per «distingides famílies» gironines. Mentrestant, però, la Segona Guerra Mundial continuava lluny, molt lluny d’aquí, com ho reflectia a la mateixa pàgina d’El Pirineo una crònica titulada Semanario de la guerra.

20

La festa d’inauguració de Maddox, el 1967. A la cabina del discjòquei, hi ha discos de The Beatles, Jimi Hendrix Experience, Procol Harum, Mitch Ryder i John’s Children

Narcís Sans Prat. CRDI

21

DEL CIELITO LINDO A MADDOX

Molt lentament, el país es va anar recuperant dels desastres de la guerra, de l’autarquia i l’aïllament interna-cional, i també Platja d’Aro va començar a posicionar-se com a destí turístic pioner, que a mitjan anys cinquan-ta ja comptava amb diversos hotels –el Costa Brava, el Miramar, el Japet, el Mare Nostrum– i un bar situat a l’extrem nord del poble, anomenat Cielito Lindo, com la popular cançó mexicana. El Cielito Lindo sempre estava «animat pels banyistes i visitants», com informava el diari del Movimiento, Los Sitios de Gerona, en una espècie de publireportatge sobre els encants de Platja d’Aro pu-blicat el 14 d’agost de 1954. El Cielito Lindo era el «lloc més capritxós de Platja d’Aro», com se’l definia un any després en el suplement Costa Brava de Los Sitios. «És francament deliciós l’ambient que es gaudeix en el seu recinte, tant a les hores del bany com a les nits, durant les festes mundanes que s’hi celebren», s’afirmava en aquest suplement clarament propagandístic, publicat el 31 de juliol de 1955.

El Cielito Lindo es va transformar posteriorment en el local d’estiu de la boîte barcelonina Atelier, que va ser inaugurat el 22 de juny de 1956 «després de cloure la temporada d’hivern a Barcelona». «Àmpliament cone-gut, Atelier va significar sempre una nota distingida en l’ambient nocturn barceloní, principalment per la novetat singular d’aquell local, d’acord amb el significat en fran-cès de taller o estudi de pintor a semblança de les gol-fes parisenques. A Platja d’Aro s’han utilitzat gairebé tots aquests elements i s’ha aconseguit crear, a l’aire lliure i en un lloc pròxim al mar, una atmosfera d’encanteri, tant per la seva original instal·lació com per la fantàstica il·luminació que adorna el recinte», com es va descriure a Los Sitios, on també s’afirmava que a la inauguració «va acudir una nombrosa i distingida concurrència, molta de la qual arribada de Barcelona». «La primera festa noctur-na del gran món va discórrer meravellosa i encantadora, amenitzada amb les agradables melodies de dues or-questres de notable renom de la ciutat comtal», acabava la petita crònica de l’esdeveniment social.

L’any següent, 1957, a principis de juliol, al recinte que havia ocupat l’Atelier va obrir les seves portes un «co-quetón night-club» anomenat Jamaica. «Aquest bellíssim local de diversió s’apresta a oferir al públic els millors al-licients sota la direcció i l’orientació del seu nou arrenda-tari, el senyor Pujol. Diàriament, la distingida concurrèn-cia del Jamaica gaudeix de l’ambient encantador i alegre en què s’uneixen les audicions de suggestius ballables amb un servei de bar moderníssim», va escriure un anò-nim periodista de Los Sitios en una breu nota mundana.

22

El 12 de juny de 1963, al mateix paratge del Cielito Lindo, l’Atelier i el Jamaica, a la zona de la punta d’en Ramis, es van inaugurar les instal·lacions de l’Aro-Club, amb una «original piscina, la suggestiva cascada, les ata-laies magnífiques que dominen molts quilòmetres de la nostra costa». L’Aro-Club, un lloc ideal tant per banyar-se com per ballar, prendre l’aperitiu i fer vida social, va ser una iniciativa de l’empresari Eladio Balletbó, i a la seva in-auguració va assistir el nou delegat provincial d’Informa-ción y Turismo, el dirigent falangista José María García-Cernuda Calleja (1917-2009), nét de l’escriptor i editor de contes Saturnino Calleja –el de l’expressió popular ¡Tienes más cuento que Calleja!– i pare de la periodista Pilar Cernuda. El delegat tot just havia pres possessió del càrrec el 28 de març del mateix any.

Aquesta no seria l’última transformació que viuria aquest privilegiat racó turístic: el juny de 1967, al recinte de l’Aro-Club, es va inaugurar «amb una festa apoteòsi-

23

ca» el night-club Maddox. Així de bé en parlava Los Siti-os: «No és un night-club més dels que s’han instal·lat en el nostre ambient turístic. Maddox enlluerna i sorprèn per la seva originalitat i grandesa de mitjans utilitzats en una obra tan superba». El cronista també constatava que Maddox havia agradat «a la majoria del turisme de parla francesa que freqüenta Platja d’Aro i també als espanyols que van acudir convidats a la inauguració».

Pocs mesos abans, Oriol Regàs havia inaugurat a Barcelona el seu emblemàtic Bocaccio, concretament el 13 de febrer de 1967, i tot i que el local «funcionava com una seda i no necessitava altres projectes per sentir-me actiu», com escriu en les seves memòries, Regàs va pen-sar que «per a la temporada estiuenca estaria bé obrir una discoteca fora de Barcelona, i més concretament a

la Costa Brava, destí de moda a finals dels seixanta». «Em vaig fixar en Platja d’Aro, on ja triomfaven altres locals nocturns com ara Tiffany’s i Paladium», recorda el senyor Bocaccio a Los años divinos. Regàs va triar Maddox, «una discoteca en declivi que els seus propietaris, el doctor José Casajús i Eladio Balletbó, ens van proposar rellançar».

Mentre altres locals nascuts en la segona meitat dels anys seixanta, com ara Tiffany’s i Paladium, aposta-ven decididament en els seus orígens per una clientela internacional i amb un cert poder adquisitiu, Maddox es va obrir de seguida a un públic més jove, tan estranger com autòcton, com ho demostren també les actuaci-ons que s’hi van programar a l’època de Regàs: grups de rock i de soul, que convertien sovint Maddox en una

A l’esquerra, una festa de pirates i corsaris celebrada a Maddox l’estiu de 1967, i entre dos treballadors de la discoteca amb samarretes de Bocaccio, apareix Antonio El políglota, relacions públiques de Maddox que parlava diversos idiomes

sense haver-ne estudiat mai cap. A dalt, la façana de Maddox i un carnet de la discoteca, de 1980Narcís Sans Prat. CRDI · Col·lecció PDAV

24

Una festa romana que es va celebrar a Maddox l’estiu de 1967, quan també hi van tenir lloc altres festes temàtiques, d’ambientació pirata o mexicana


25

Una imatge de la discoteca i dels seus pòdiums amb go-gós de tots dos sexes, durant la seva inauguració


26

Josep Pla a Maddox, el 1970 Fons Pablito. INSPAI

27

gran sala de concerts amb llums psicodèliques i la mú-sica sonant molt forta. En un lloc així és difícil imaginar un client habitual com, pel que sembla, ho era l’escriptor Josep Pla, que en aquella època ja superava els setanta anys, però que, per les fotografies que es conserven del seu pas per Maddox, s’hi trobava en la seva salsa. «Algu-nes nits rebíem la visita de l’escriptor Josep Pla. Venia de Llofriu acompanyat del seu amic Joan Sagrera. Llançava una mirada incisiva al sarau de la discoteca i, tot seguit, ens instal·làvem en el meu petit despatx del mateix local. Allà manteníem interessants converses», escriu Regàs a Los años divinos.

A més de contractar «més de mitja dotzena de ballarines perquè des dels pòdiums animessin la festa», Regàs també va fitxar com a relacions públiques i direc-tor de Maddox el periodista gironí Josep Maria Bartomeu (1945), que fins i tot va publicar a Los Sitios amb una certa regularitat una columna titulada A la sombra de la costa. Oído en Maddox –en realitat no posava el nom de la discoteca, sinó el seu logotip–, on explicava justament les xafarderies i comentaris sobre famosos i altres temes que «s’escoltaven» a les nits de Maddox, amb un to con-fidencial semblant al que feia servir també, més o menys a la mateixa època i al mateix diari, el popular periodista i fotògraf Pablo García Cortés (1922-1999), més conegut com a Pablito, a Los ecos de la Costa Brava contados por Pablito, on explicava les seves intenses nits amb un estil molt col·loquial i directe. Josep Maria Bartomeu recorda que, a la seva època, bona part del personal de Maddox procedia de Bocaccio: «Tots els cambrers provenien de Bocaccio i treballaven a l’hivern a Barcelona i a l’estiu a

El ballarí i coreògraf Antonio Gades i Oriol Regàs, que va dirigir Maddox entre el 1968 i el 1980


28

La botiga de records i merchandising de Maddox, amb samarretes, pòsters i altres objectes amb els logotips tant de Maddox com de Bocaccio


29

Platja d’Aro. De fet, el cap de personal els oferia anar a Maddox com una espècie de premi, perquè s’hi do-naven bones propines. Llavors un cubalibre costava 75 pessetes i el tiu que volia quedar bé amb la nena donava al cambrer 100 pessetes i li deia: “Queda’t el canvi!”. En aquell moment un litre de benzina costava 10 pessetes». A més de Josep Pla, Bartomeu també recorda que Sal-vador Dalí va visitar Maddox dues o tres vegades, però era més freqüent la visita del no menys excèntric Manuel Bisbe, el popular Gitano de la Costa Brava, sempre dis-posat a animar les nits pel seu compte.

I Bartomeu continua fent memòria: «Regàs em va posar el repte d’omplir la discoteca també a l’hivern. Vam començar els diumenges a la tarda i després també els dissabtes, intentant atreure públic d’arreu de les comar-ques gironines. Fèiem anuncis a la ràdio, però sobretot grans enganxades de cartells en totes les parets que trobàvem lliures. A més, teníem l’estratègia de repartir

A l’esquerra, Manel Bisbel, el carismàtic Gitano de la Costa, durant la inauguració de la temporada

del 1968 a Maddox, la primera de Regàs

A la dreta, una festa celebrada a Maddox el 1969 Narcís Sans Prat. CRDI

30

targetes de visita amb l’anagrama de Maddox entre noies maques i simpàtiques, amb aquest text: «Cuando usted pida su consumición, entregue esta tarjeta. Está invitado por la empresa». I darrere de les noies venien tots els homes, que de seguida acabaven amb les invitacions i començaven a fer consumicions de pagament, perquè després podien conduir borratxos, no com ara [riu]». I Bartomeu va aconseguir omplir Maddox també a l’hivern, fins al punt que alguna nit es va superar àmpliament l’afo-rament de 850 persones que legalment tenia la sala, fins arribar gairebé a les 1.300 persones, de manera que el governador civil de l’època, Victorino Anguera, va tancar la discoteca i va multar la direcció, fins que el secretari general del Govern Civil, Alberto Perales Salzmann, va intercedir i Maddox va poder tornar a obrir. «En aquella època hi havia més imaginació entre els directors de les discoteques, com ara Ludwig Huisgen (Tiffany’s) i jo ma-teix, i sobretot existia una competència lleial i motivadora entre nosaltres», remarca Bartomeu.

Oriol Regàs va dirigir Maddox de 1968 a 1980, però la discoteca encara va funcionar vint-i-cinc anys més, la majoria dels quals com a propietat de l’empresari Pepe Carrera, fins que va tancar les seves portes el 10 de setembre de 2005 i va ser enderrocada el juny de 2006, mig segle després que aquesta història comencés amb aquell ja mític Cielito Lindo. Curiosament, l’abril de 2007 es va obrir a Londres un sofisticat club privat anomenat Maddox, que no té res a veure amb el que s’explica aquí, però que convida a imaginar una hipotètica reencarna-

ció britànica d’aquest històric local de Platja d’Aro, amb un inoblidable logotip que reproduïa un personatge de sexe imprecís practicant ioga, dissenyat per l’arquitecte Vincenzo Carmenati, autor també de l’edifici de Maddox.

31

En la festa romana celebrada el 1967 a Maddox no hi va faltar res: ni la lluita de gladiadors, ni la clàssica salutació romana amb el braç enlaire, que també havia adoptat el franquisme a través del feixisme italià, però

segurament aquella nit d’estiu els «romans» de Maddox preferien pensar en altres coses Narcís Sans Prat. CRDI

32

FIESTA: ON MANOLO VA TROBAR ANITA

El 17 de juny de 1957 es va inaugurar el Salón Fiesta, a la carretera de Palamós, en un terreny propi-etat de Ramon Bassó Albertí, que ja hi havia posat en marxa a principi dels anys cinquanta la Pista Bassó, un recinte obert on se celebraven sessions de ball, projec-cions de cinema a l’aire lliure i altres actes socials. De fet, qui va sol·licitar un parell de setmanes abans a l’alcal-de de Castell d’Aro l’autorització d’obertura i funciona-ment d’aquesta nova sala destinada «a ball i espectacle espanyol» va ser José María Ceballos Gila, «actualment amb residència a Platja d’Aro, Hostal Japet; major d’edat, solter, advocat», com consta a la sol·licitud d’autoritza-ció municipal. Ceballos havia arrendat a Bassó la sala de festes, ja coberta, «per poder-hi celebrar funcions de ball i atraccions durant la temporada estiuenca», com també s’especificava en la imprescindible autorització del Go-vern Civil.

Ramon Bassó i la seva esposa, amb dos joves cambrers del Fiesta, observats des de la paret per un retrat de

Manolo Escobar, i una imatge de la Pista Bassó Col·lecció personal Joan Bassó

33

Ramon Bassó era originari de Cassà de la Selva, però havia viscut sempre a Girona fins que es va traslla-dar a la vall d’Aro en els anys quaranta. Havia fet de jardi-ner i de guixaire i es va encarregar del casino El Porvenir Fanalense, l’actual Avenir Fanalenc, però aviat va decidir impulsar els seus propis negocis amb un notable esperit emprenedor. Va adquirir dos terrenys propers al casino: en un hi va fer l’esmentada pista, amb terrassa de bar i un petit escenari; a l’altre, una bolera, que més tard es convertiria en el cinema Avenida, on també es van re-presentar obres de teatre i es van organitzar actes de la festa major. «El meu pare treballava les 24 hores del dia. Jo no l’he vist mai de la vida fer festa», recorda el seu fill Joan. Can Bassó era en aquella època el centre de comu-nicacions del poble: el lloc on es compraven els tiquets d’Autocares Costa Brava, on es recollien els diaris, on la seva mare s’encarregava de la centraleta telefònica... Al cinema, també hi treballava tota la família: el pare com a taquiller, els fills encarregant-se tant d’escombrar com de fer els cartells o anar a recollir en un 600, a la nit, les pel·lícules que ja s’havien vist a Sant Feliu i Palamós.

Joan Bassó recorda així l’ambient del Fiesta: «Jo tenia sis o set anys i recordo que mirava la sala de fes-tes per un forat: hi havia molta gent i les taules esta-ven plenes d’ampolles de xampany. Les dones vestien de llarg i els homes anaven també molt elegants, amb vestit i corbata. Eren sobretot alemanys i anglesos. Fins llavors els estiuejants de Platja d’Aro havien estat bàsica-ment gironins que hi tenien segones residències». Per a aquest públic estranger, el Fiesta preparava autèntics «espectacles espanyols», com l’inequívocament titulat

Acentos de España, amb artistes flamencs com ara els cantants i ballarins María Antonia Fuentes, Niño Orihu-ela, Teresita Romero, Manolito Paz i Carmelita Sacro-monte –una curiosa tendència al diminutiu en els noms artístics–, acompanyats en el «patio andalús» del local per la guitarra d’Andrés. I després d’aquest racial espec-tacle, es convidava el públic a continuar la nit ballant amb l’Orquestra Tarridas, en uns programes de mà redactats en castellà, francès, anglès i alemany. El Fiesta també ha passat a la posteritat com un dels primers locals en què Manolo Escobar es va donar a conèixer davant d’un pú-blic força internacional i on va conèixer la seva futura dona, una jove alemanya anomenada Anita Marx. El fla-menc i la cançó espanyola van tenir una forta presència a Platja d’Aro en aquells anys en què el typical spanish era el que, aparentment, reclamaven els turistes, i de fet aquesta tendència va ser-hi força present fins ben en-trats els anys setanta, amb figures tan variades com ara Antonio Gades, la Chunga, la Singla, Curra Giménez, Ma-ruja Garrido i la bailaora Flora Albaicín en el seu tablao flamenc del Celler de la Riera.

34

Una imatge de l’interior de Flamingo i de la seva gran barra circularCuadernos de Arquitectura, N. 58, 1964

35

FLAMINGO: BALLANT ENTRE PINS ELS RITMES DE MODA

No tot era flamenc i cançó espanyola, ni de bon tros, en aquella Platja d’Aro de finals dels anys cinquan-ta i principis dels seixanta, molt més oberta que altres localitats del país, justament pel seu caràcter turístic, a les influències culturals i a les últimes tendències que arribaven de l’estranger, sobretot dels Estats Units i d’An-glaterra, però també de França i Itàlia, amb tots aquells cantants melòdics que arribaven avalats pel glamour pa-risenc i el Festival de Sanremo.

A finals dels anys cinquanta, una de les principals portes d’entrada de les últimes novetats musicals a Plat-ja d’Aro era el Flamingo, que Pere Esteva descriu com «una esplanada amb pins, amb un flamenc dissecat a la porta, un bar cobert i una pista a l’aire lliure on es po-sava talc al terra per ballar millor els balls de moda com ara el madison, el continental, el twist i, evidentment, el rock’n’roll. Tot era música americana i, entre el públic, hi havia molts francesos i anglesos d’una certa categoria

que tenien xalets a la zona, amb les dones enjoiades i perfumades amb Chanel Nº 5, i els pares compartint re-cinte amb els fills». Nascut a Platja d’Aro, on s’ha dedicat als negocis immobiliaris, Esteva va viure intensament la seva llarga joventut i, molt abans de ser major d’edat, ja era un habitual de locals com el Flamingo o Cala Gogó, a la veïna Calonge, que van ser tota una revolució social i musical en la primera meitat dels anys seixanta, mentre la beatlemania conqueria el món sencer, inclosa la vall d’Aro, que llavors continuava sent un destí turístic molt restringit pel bon temps: «A l’hivern, aquí no hi havia res: només tramuntana i boles de palla pel carrer, com a les pel·lícules de l’Oest», recorda Esteva.

El Flamingo era, doncs, el local «ye-yé» per excel-lència de Platja d’Aro, com el descrivia la premsa de l’època amb un cert prejudici per les últimes modes i tendències del jovent, però els seus orígens estaven en el jazz, com ho confirma el seu creador, Felipe Ravell Es-cayola, nascut a Barcelona fa 86 anys, que va fundar el Flamingo ara fa quasi seixanta anys i també va ser poste-riorment l’impulsor del Cotton Club de Calonge i del Key Club de Barcelona. Parla Ravell des de la seva residència, a Sant Cugat del Vallès: «Jo sempre he estat un gran afi-cionat al jazz i, prenent com a model les discoteques que havia vist a la Costa Blava francesa, vaig decidir obrir-ne una en una pineda de Platja d’Aro, on en aquell mo-ment no hi havia res semblant. Inaugurat el 26 de juny de 1956, el Flamingo va ser la primera discoteca a l’aire lliure. La música que posàvem al començament, quan vam obrir a mitjan anys cinquanta, era jazz, però jazz ba-llable, perquè es tractava que la gent vingués a ballar a la

36

pista que hi havia al mig del recinte. Les parelles ballaven separades i això no s’havia vist mai aquí. Venien molts francesos des de Perpinyà i altres localitats a prop de la frontera i eren els que ballaven més bé, però al final hi havia gent de tot Europa i també estiuejants procedents de Barcelona, i progressivament s’hi van anar introduint també els nous ritmes com ara el rock’n’roll. La majoria del públic tenia entre 18 i 30 anys i obríem més o menys entre el maig i la primera setmana d’octubre».

Ravell va triar el nom de Flamingo, com el famós casino de Las Vegas, per donar un «aire americà» al lo-cal, on la música que s’escoltava gairebé sempre era de discos, per raons pràctiques: «Alguna vegada hi havia actuat alguna orquestreta, però feien massa soroll i re-bíem queixes dels veïns. Sort que l’alcalde ens donava suport, perquè veia que el Flamingo era important per a Platja d’Aro», recorda.

En el número 58 de la revista Cuadernos de Ar-quitectura, publicat el 1964, hi van aparèixer les descrip-cions dels dos locals de Ravell, el Flamingo i el Cotton Club, tots dos amb decoració interior de José María Majoral Sanfeliu, i en el cas del Flamingo amb la parti-cipació en el projecte de l’arquitecte gironí Josep Claret Rubira (1908-1988), com a responsable del «condicio-nament acústic» del local. Així es va descriure la «sala de festes Flamingo» en aquesta publicació: «Té façana sobre la mateixa carretera, i està situada en el centre de Platja d’Aro. La major part de la superfície està coberta per evitar que la música –equip de so estereofònic, molt important– pugui molestar els veïns; no obstant això, existeixen dues importants zones de vegetació natural

que mantenen marcadament el caràcter de construc-ció a l’aire lliure. Una primera barra, situada en el mateix vestíbul d’entrada, permet el servei sense haver d’entrar pròpiament a la boîte; aquesta disposa d’una pista cen-tral important i una barra circular concèntrica a aquesta, a més d’una altra pista molt més reduïda, per a casos de gran aglomeració. Entre les pistes i la barra s’han cons-truït plataformes a diversos nivells per a la formació de diferents ambients i, al mateix temps, per donar el màxim de visibilitat a la pista principal». De la resta de la detingu-da descripció, només en destacarem aquest detall, que dóna una certa idea sobre el concepte estètic del local: «Pista principal amb il·luminació sota rajoles trepitjables de vidre».

Després d’uns anys portant els seus locals de la Costa Brava, Felipe Ravell va inaugurar el 1968 a Barce-lona el Key Club, un club privat pioner a la ciutat, però que li va acabar donant força maldecaps. Després se’n va anar a viure al Canadà, on va estar treballant durant 25 anys en negocis que no tenien res a veure amb el món de les sales de festa i la música.

El Flamingo va canviar de propietaris i també d’ori-entació: a finals dels anys seixanta el trobem convertit més en un night-club per a públic d’una certa edat que en un local perquè ballés la gent jove, com en els seus inicis, segurament per la forta competència que ja repre-sentaven en aquell moment les noves discoteques com ara Tiffany’s i Maddox. En aquest context, el 13 de juliol de 1967 apareix publicada a Los Sitios una breu però significativa nota titulada «S’imposen les boîtes sobre els night-clubs», escrita per Jaume Sureda Prat, que deia

37

això: «Aquest any el so estereofònic està donant la gran batalla a les sales de festes amb espectacle. Mentre els primers [locals] s’omplen de gom a gom, els segons es queixen de la manca de clientela. Raons? Al nostre judi-ci, dues. Una, que les boîtes resulten molt més barates i, segona, que els turistes ja estan una mica carregats de “fals” art espanyol. Anem a explicar-nos. Són molts anys de turisme i la immensa majoria dels nostres hostes habituals es repeteixen i, per tant, el folklore ja no és novetat. I els preus no estimulen tampoc a convertir-se en clients habituals».

En aquesta nova etapa del Flamingo, s’hi organit-zaven actes tan variats com ara el Gran concurs de rum-ba gitana i el 1r Gran concurs caní, tots dos convocats l’agost de 1969 amb un primer premi de 3.000 pessetes, entregat en el cas del primer per Maruja Garrido, la can-tant que va aconseguir que Salvador Dalí coprotagonit-zés l’increïble videoclip de la seva cançó Es mi hombre. L’agost del 1970 també es va poder veure al Flamingo un espectacle de flamenc còmic a càrrec de Krik-Krak, amb l’actuació especial de la bailaora la Granaína. El 1973, després de diverses reformes, el Flamingo va passar a dir-se New Flamingo i, sota la direcció artística de Manel Serra, es va convertir en un gran cabaret o sala de festes que, amb els ballets de l’argentí Ricardo Ferrante i altres espectacles, va marcar tota una època. Però aquesta ja és una altra història de la qual parlarem més endavant, perquè en realitat el New Flamingo no tenia res a veure amb el Flamingo original de Ravell, a part del flamenc del seu logotip. Fent un gran salt en el temps fins al segle xxi, el nom ja clàssic del Flamingo va ser recuperat durant

un temps per l’empresari llagosterenc Joan Planas per batejar un nou auditori i sala de festes a Sant Feliu de Guíxols, al recinte de la també històrica sala Las Vegas, en homenatge a aquell primer Flamingo on, fa seixanta anys, es ballaven els últims ritmes de moda al mig d’una pineda mediterrània.

38

Una imatge promocional de Cala Gogó en què destaca, a part d’un personatge que sembla inspirat per la figura de Jimi Hendrix, la doble localització de la boîte entre Calonge i Platja d’Aro

Col·lecció PDAV

39

UN PARÈNTESI: CALA GOGÓ

Un parèntesi perquè, parlant amb propietat i res-pectant els límits municipals, la calongina Cala Gogó no hauria de formar part d’aquesta història, però per a molts dels seus antics usuaris aquesta discoteca a l’aire lliure, situada en primera línia de platja, va ser un altre escena-ri fonamental d’aquells primers estius «ye-yés» a la vall d’Aro, sense filar gaire prim en qüestions geogràfiques. Els orígens de Cala Gogó es troben en el Càmping Me-diterráneo, inaugurat el 1961, i en la discoteca que s’hi va inaugurar l’any següent: Bitacora’s Club - El Embru-jo. En aquest local destacaven algunes de les primeres «go-gós» o animadores que es van poder veure a la Cos-ta Brava ballant els últims èxits, i el seu impacte va ser tan gran que el 1964 el càmping va passar a dir-se Cala Gogó. «Cala Gogó és en la Costa Brava el que Saint Tro-pez en la Blava. Cala Gogó assenyala modes i llança nous balls», afirmava una breu nota de Los Sitios per anunciar, el 22 de juny de 1966, que Cala Gogó obria una nova temporada.

L’assessor d’art i consultor financer garrotxí Arcadi Calzada (1946) va passar un parell d’estius a Cala Gogó, breus però molt intensos, quan tenia 19 o 20 anys: «Hi anàvem una colla d’Olot de càmping a l’estiu, amb un 600 de segona mà, i recordo que t’hi senties molt lliure ballant a la platja tots plegats, sense necessitat de buscar parella, només gaudint de la música: els Beatles, els Ro-lling Stones i sempre Elvis. I quan el discjòquei aturava la música, tots ens ajupíem a terra. Era un nou concepte realment diferent, radical i engrescador, al mig d’una so-cietat molt dirigida en què tot era “noi, vigila!”. En canvi, a Cala Gogó hi havia noies estrangeres que ballaven en bikini, les famoses “sueques”, i la festa s’allargava fins la matinada». Calzada també recorda que la seva colla no anava a Paladium perquè era «més senyor» i que el gran impacte el van tenir quan va descobrir Tiffany’s, «la catedral de les discoteques, amb les seves llums al-lucinants», que va marcar un punt i a part en la història dels locals de nit de Platja d’Aro. De Tiffany’s, Calzada recorda també que en aquells moments, a mitjan anys seixanta, «s’hi parlava molt el francès, l’alemany i altres llengües com ara el suec, més que no pas l’anglès»; que el preu de l’entrada era una mica prohibitiu (75 pessetes) i que la beguda de moda en aquell moment era el cubali-bre, el combinat de rom i refresc de cola que té els seus orígens en la independència de Cuba respecte a Espa-nya, a principi del segle XX. Res a veure, per tant, amb la revolució de Castro ni amb la crisi dels míssils, fets gairebé contemporanis de les «sueques» de Cala Gogó.

40

El públic assistent a l’elecció de Miss Tiffany’s 1977, quan la discoteca ja portava dotze anys oberta i era tot un clàssic de la nit de Platja d’Aro


41

TIFFANY’S: L’EDAT D’OR

Com ja apuntava Calzada, Tiffany’s va ser la cate-dral de les discoteques, un autèntic punt i a part fona-mental en l’evolució d’aquests locals, i no només a Platja d’Aro i a la Costa Brava, ja que la seva repercussió va ar-ribar a ser internacional, i el seu concepte i la seva aposta estètica i musical van ser tan innovadors que van influir decisivament en la creació dels Pachá. Dos joves empre-saris suïssos, Raito Ganzoni i Werner Straub, van crear Tiffany’s el 1965, amb un discjòquei també helvètic, Je-an-Pierre Grätzer, autèntic mestre d’aquest ofici amb una depurada tècnica per mesclar els discos que, segons ell, té el seu origen en una mancança: «Els discjòqueis de l’època xerraven molt entre disc i disc, però com que jo no sabia parlar espanyol havia d’agilitzar les mescles per lligar les cançons i que no hi hagués silencis», declarava Grätzer en una entrevista recent en una publicació su-ïssa, com a «gran senyor de la vida nocturna de Zuric», ciutat on l’exdiscjòquei de Tiffany’s ha creat discoteques com ara Roxy i l’actual Supermarket.

Grätzer dirigia a Tiffany’s una «instal·lació megafò-nica exposada a la curiositat dels seus visitants», segons un publireportatge de Los Sitios, en el qual es destacava que el local tenia un servei d’alta fidelitat i estereofonia únic a l’Estat espanyol i entre els primers a escala mun-dial. Una decoració i una il·luminació també revolucionà-ries segurament van sorprendre els primers visitants de Tiffany’s gairebé com si accedissin a l’interior d’una nau espacial. «La gent venia a Tiffany’s de tot Europa, com ara vénen al Celler de Can Roca», explica Marta Satorre, una olotina tan fan de Tiffany’s que va arribar a anar-hi cada dia i que, fins i tot, va viatjar amb el seu Boogie descapotable groc, que lluïa el logotip de Tiffany’s al da-vant, a la inauguració del local que la cadena va obrir a Montpeller. «Tiffany’s era la bogeria, la disbauxa i la inno-vació constant, amb un ambient molt divertit i una gent molt maca. Sempre hi havia grans cues per entrar-hi. Jo m’hi sentia poderosa, perquè coneixia tothom i sentia que Tiffany’s era meu», diu Satorre, que, després d’haver estudiat internada amb les monges, va sortir d’Olot «com un coet» i va iniciar la seva descoberta del món en uns primers estius a mitjan anys seixanta a Cadaqués: «Era la moda, com després va passar a ser-ho Platja d’Aro, amb la diferència que l’ambient de Cadaqués era més hippy, com el d’Eivissa, i aquí tothom anava molt arre-glat en aquella època». La primera vegada que va anar a Tiffany’s, a finals dels anys seixanta, Satorre tenia 20 anys i anava acompanyada de la seva mare, «una dona molt avançada que llavors tenia 53 anys». «Aquella nit vaig estar ballant al pòdium fins que van tancar, i després totes dues vam anar a dormir en una pineda al costat de

42

Un espectacle de streaptease a Tiffany’s el 1982Fons Pablito. INSPAI

43

la platja», recorda d’aquella nit iniciàtica. Entre els canvis de costums que va observar, el primer ja a la porta del local: «A Olot les dones tenien entrada gratuïta als balls i, en canvi, a Tiffany’s homes i dones pagaven el mateix: 100 pessetes».

La fidelitat de Satorre a Tiffany’s no era exclusi-va: «Ho voltàvem tot: anàvem al Montbar i després a Tiffany’s, a Maddox, a Paladium, a Pachà... sempre bus-cant el bon ambient. També anàvem a la discoteca de la piràmide, que primer es va dir New Tiffany’s i des-prés Kamel, a sopar mentre hi vèiem una pel·lícula en una gran pantalla de cinema. Els últims anys ja només anava a Paladium, perquè en els anys noranta Tiffany’s havia canviat molt», explica aquesta dona, que va mun-tar un institut de bellesa a Platja d’Aro i actualment viu a s’Agaró, sempre a prop dels escenaris de les seves glori-oses mil i una nits. «Jo vaig disfrutar molt de la joventut a Tiffany’s. Per a mi Tiffany’s era el màxim».

Tiffany’s, amb l’alemany Ludwig Huisgen com a màxim responsable durant molts anys, va passar a dir-se Còmics entre els anys 1994 i 1995, fins que a final d’aquest any va recuperar el seu nom original en una nova etapa «sota la direcció del popular discjòquei Raúl Orellana», com es va publicar a Diari de Girona. El 1998, Pepe Carrera, l’empresari que també havia adquirit Maddox i més tard va comprar Kamel i Pachà, va conver-tir Tiffany’s en Costa Azul, i des del 2004 el local de l’an-tiga catedral de les discoteques va funcionar durant 12 anys amb el nom de Loft, sota la direcció del seu germà, Òscar Carrera, fins que va passar a dir-se Aura.

Un concurs de streaptease amateur el 1982, en una imatge que permet veure bé el peculiar sostre de Tiffany’s.

La botiga de la discoteca, a principis dels anys setanta Fons Pablito. INSPAI

44

Una festa aquàtica a la piscina de Tiffany’s, l’estiu de 1981 Fons Pablito. INSPAI

45

Una imatge de la festa de cloenda de la temporada de Tiffany’s, el 12 d’octubre de 1969


Una model amb les emblemàtiques figures que reproduïen per triplicat el logotip de

Tiffany’s a la façana de l’edificiFons Pablito. INSPAI

46

Festa de la cervesa a Paladium, el juliol de 1969Fons Pablito. INSPAI

47

DE CASA VELLA A PALADIUM

El dissabte 27 de juliol de 1957 es va inaugurar en una antiga masia de la zona de Treumal de Platja d’Aro, el mas Artigas, un local molt apropiadament anomenat Casa Vella. El seu primer promotor va ser José Hernán-dez Mas, nascut a Ribes de Freser, que tenia arrendat aquest mas del segle XVII al seu propietari, Álvaro Riera Artigas. El propòsit inicial d’Hernández era «instal·lar un espectacle de ball amb una gramola i un modest bar», com consta en la documentació oficial. El 1959, Casa Ve-lla va passar a mans del poeta i activista cultural gironí Josep Tarrés i Fontan (1929), que la va voler rebatejar com La Casa de la Luna de Agosto, en un evident ho-menatge a la pel·lícula La casa de té de la luna de agosto (1956), protagonitzada per Marlon Brando i Glenn Ford. Per alguna raó la nova denominació no va prosperar i el local va ser conegut sempre com a Casa Vella.

Josep Tarrés, que ja havia creat prèviament la Re-sidència Internacional de Girona, va convertir Casa Vella en un restaurant per a cent comensals «amb coberts de

plata», que era també un club nocturn i un actiu centre cultural obert només durant el bon temps, on es van fer exposicions i es van organitzar altres activitats relacio-nades amb el teatre, la música, la dansa i la poesia. «Va ser el començament del turisme cultural», recorda Tar-rés. Per exemple, l’estiu de 1961 hi va exposar la pintora gironina Montserrat Llonch (1928-2000), que en aquella època no estava gaire activa per una dolència cardíaca, de la qual va ser operada l’any següent. I el dimecres 23 d’agost de 1961, l’extorero i actor català Mario Cabré va representar a Casa Vella l’obra teatral Terra baixa, d’Àn-gel Guimerà, que també va dirigir, a més d’interpretar el personatge de Manelic, lluny de la imatge de latin lover que, una dècada abans, va adquirir gràcies al seu breu però molt publicitat idil·li amb Ava Gardner, durant el ro-datge de Pandora y el holandés errante. Justament, Tar-rés també recorda que Ava i Liz Taylor van ser algunes de les celebritats que van visitar Casa Vella, un local «amb una clientela molt selecta», on gairebé cada nit hi havia recitals de poemes de Lorca i de poetes catalans com ara Sagarra. També s’hi van fer espectacles de flamenc «au-tèntic», com subratlla Tarrés, a càrrec de grans bailaoras com ara Carmen Amaya, la Camboria o la Chunga, que el 1965, en l’últim estiu de Casa Vella, va aconseguir omplir tant el local que part dels assistents van haver de seure en caixes de begudes.

Josep Tarrés va deixar Casa Vella per fer una llarga estada a París i va deixar el recinte en mans d’uns nous propietaris que, procedents de França, hi van construir una nova sala de festes anomenada Paladium, just al costat de la masia. Tarrés va aconseguir que l’antic mas

48

es mantingués com a espai d’interès patrimonial que fos visitable, però que quedés una mica al marge del nou local, que va obrir les seves portes el 22 de juny de 1966 i que, per la seva programació d’actuacions nacionals i internacionals, algú acabaria definint com l’Olympia de la Costa Brava. Al capdavant de Paladium, hi havia Stanley Bouana, un pied-noir nascut a Algèria que havia acon-seguit una certa notorietat a París com a ballarí. I també trobem en aquest nou projecte un carismàtic personat-ge, també d’origen algerià, anomenat Sami Ben Zougari, presentat sovint a la premsa de l’època simplement com a Sammy de Paladium i com a gerent de la sala. També formava part de la societat gestora del local el francès Jean Vergnes, que uns anys abans havia fundat a París el Don Camilo, un històric cabaret que encara funciona i que homenatja amb el seu nom el divertit mossèn in-terpretat al cinema per Fernandel. De fet, el restaurant de Paladium també es va dir Don Camilo i sempre va ser el local més afrancesat de Platja d’Aro, on van ac-tuar Juliette Gréco, Charles Aznavour, Johnny Hallyday, Sacha Distel, Enrico Macias i altres estrelles de la cançó francesa. En una entrevista concedida a Los Sitios el ju-liol del 1972, Vergnes mostrava una gran confiança en el potencial turístic de Platja d’Aro i de la Costa Brava («És l’única zona continental que actualment té capacitat per fer ombra, com se l’està fent, a la Costa Blava»), tot i que ja alertava que l’increment de preus podia rebaixar la seva competitivitat respecte a altres zones turístiques, tant a Europa com al Marroc.

El Paladium va ser, especialment durant els anys seixanta i setanta, el local de Platja d’Aro on es

Una imatge actual de Casa Vella, la masia de Paladium i com lluïa de nit en els seus temps gloriosos

Col·lecció PDAV

49

Dues fotografies en què apareix Stanley Bouana l’agost de 1971, fent promoció de Paladium pels carrers de

Platja d’Aro i amb Sammy i una miss Fons Pablito. INSPAI

50

concentraven més actuacions i també més famosos per metre quadrat. També s’hi respirava un ambient de lli-bertat que, en plena dècada dels seixanta, encara xocava frontalment amb la rígida i falsa moral de la dictadura franquista: poc després de la seva inauguració, entre fi-nals de juliol i principis d’agost de 1966, va tenir lloc a Pa-ladium un concurs de Miss Minifaldilla –la revolucionària peça que havia estat creada per la dissenyadora britàni-ca Mary Quant tot just el 1965– i els seus responsables van ser multats amb 5.000 pessetes. A finals de juliol de 1986, vint anys després d’aquella memorable nit de les faldilles curtes expedientades, va tenir lloc a Paladium el concurs de Miss Samarreta Mullada, que va acabar amb Stanley dutxant la guanyadora amb cava i, evidentment, sense multes en perspectiva. Eren altres temps: amb la democràcia van arribar a les discoteques de Platja d’Aro les Miss Tanga, Miss Top-Less, Miss Travestí... En certa manera, es pot veure tot aquest procés com una lluita per les llibertats, amb les legítimes discrepàncies dels col·lectius feministes.

Stanley Bouana i el seu fill Michael van aconse-guir que el Paladium es convertís en una de les sales de festes més longeves del municipi, amb 35 anys d’histò-ria, fins que el 2001 van haver de tancar les portes del local per problemes administratius. Al cap d’uns anys, després que Paladium fos enderrocat el 2008 –no pas la masia de Casa Vella, que continua dempeus, amb al-gunes de les lletres del cartell de Paladium encara a la teulada–, l’any 2011 l’empresari Pepe Carrera va posar el nom de Paladium a la discoteca abans coneguda com a Kamel i Atyco, la qual cosa no va agradar gens ni mica els Bouana.

La caravana de l’amor de Paladium, repartint flors per Platja d’Aro


51

Una turista en plena prova de resistència cervesera davant d’un públic intergeneracional i l’interior de Casa Vella

El logotip de Paladium, amb les lletres lluminoses que lluïen a sobre de l’antiga masia

Fons Pablito. INSPAI · Col·lecció PDAV

52

Part de la col·lecció de cartells de discoteques de Platja d’Aro que es pot veure actualment al centre L’Avenir FanalencX.C.

53

ELS ANYS SETANTA: LA GRAN EXPLOSIÓ

La dels setanta és, sens dubte, la gran dècada de les discoteques en l’àmbit mundial. Aquella dècada culmi-naria l’any 1977 amb dos fets fonamentals: la inauguració del gran temple novaiorquès, Studio 54, i sobretot l’estre-na de la pel·lícula Saturday Night Fever (Febre del dissabte nit), un fenomen internacional que, a través del carisma de John Travolta i de la milionària banda sonora encap-çalada pels Bee Gees, mostrava la discoteca com un nou microcosmos juvenil, tancat i aïllat de la realitat adulta, per substituir els espais oberts del fracassat somni hippy de finals dels anys seixanta. A l’Estat espanyol, i especialment en zones turístiques com la vall d’Aro, les discoteques gau-dien d’una certa permissivitat i eren com petits oasis de llibertat –encara que fos vigilada– en aquell tardofranquis-me que continuava dictant sentències de mort.

Durant els anys setanta, a Castell-Platja d’Aro i S’Agaró es va consolidar el mapa de les discoteques i sales de festes considerades clàssiques, no només per aquells que les van freqüentar, sinó fins i tot per gene-racions posteriors que, com a mínim, n’han sentit a par-lar. A Tiffany’s, Paladium i Maddox, s’hi van sumar BB, ja amb antecedents en els anys seixanta; l’efímera Le Privé, convertida en Pachà, que va entrar a Platja d’Aro amb tota la força del segell creat entre Sitges i Eivissa; el ja esmentat New Flamingo, Màrius, Hollywood, Bounty i el New Tiffany’s, creat el 1978 per una escissió del Tiffany’s original en una nou i emblemàtic edifici en forma de pirà-mide, que per la guerra entre Tiffany’s va passar a dir-se breument New, New, New i el 1981, ja de forma molt més estable, Kamel, amb la incorporació posterior del

54

seu Atyco. La inauguració, el 1980, de Malibú completa aquest llistat de noms imprescindibles.

Durant els anys setanta també apareix tota una nova generació d’empresaris autòctons que donen una nova empenta al sector, com ara Kiko Riera (Pachà), Jor-di Sarasa (New Flamingo), el llagosterenc Jordi Solés i Pujol (1944-2001) i Manel Serra i Subirós (1934-1992), que com Solés va participar en la gestió i la programació de diversos locals de Platja d’Aro. Tots dos van coinci-dir a principis dels anys vuitanta a Kamel, un projecte impulsat per Jordi Solés, Jordi Comas i Jordi Albertí, els Jordis, com se’ls coneixia en aquell moment. Si en els anys seixanta la majoria de discoteques i sales de festes del municipi havien estat creades i dirigides per suïssos (Tiffany’s), francesos i pied-noirs algerians (Paladium) i alguns barcelonins com ara Felipe Ravell (Flamingo) i Oriol Regàs (Maddox), en els anys setanta es va produir un relleu generacional protagonitzat sobretot per empre-saris de Girona i de la mateixa Vall d’Aro. Aquest relleu va coincidir, a més a més, amb el fet que la gran majoria de locals van començar a obrir també a l’hivern i, per tant, van començar a buscar més el públic de proximitat: una nova orientació que queda ben reflectida en la frase promocional «Maddox per Girona i Girona per Maddox».

55

Festa de carnaval a Maddox, el febrer de 1970Narcís Sans Prat. CRDI

56

L’entrada al recinte de la discoteca BBCol·lecció PDAV

57

DE B.B. CASANOVA A BB, ASSAC I INOX

Tornant una mica enrere, la família Albertí-Coro-minas va inaugurar el 6 de juliol de 1963 el night-club B. B. Casanova, que entre finals dels anys seixanta i princi-pis dels anys setanta es va convertir en el grill dancing i més tard en el club-discoteca anomenat simplement BB –una especulació: BB podria ser tant un homenatge a Brigitte Bardot com les sigles corresponents a boîte i «barbacoa», un terme que va ser acceptat com a nova paraula de l’espanyol el 1966–, situat just darrere de la cèntrica cafeteria El Cisne, on encara hi ha The Grill BB i la discoteca Inox, en el mateix local on també va fun-cionar Assac Disco, donant així continuïtat a una trajec-tòria de mig segle en el món de la restauració i el lleure nocturn. Amb l’arribada de la democràcia, BB va ser un local pioner en la recuperació del Carnaval a Platja d’Aro, amb animades festes i concursos de disfresses, ja des del març de 1976, quan una de les disfresses presenta-des va incloure com a singular complement un pollas-tre viu que, evidentment, mostrava un cert desconcert.

Entre les moltes nits viscudes a BB, una selecció: una festa espanyola celebrada l’agost de 1981, amb xerès, barrets cordovesos, vestits de sevillana i el divertit toreig incruent del mestre El Temerario, o la celebració del Sant Valentí de 1982 amb el conjunt empordanès Alls Secs Piquen.

Assac Disco va obrir les seves portes a l’antic re-cinte de BB el 1995, i dos anys després va posar en mar-xa els diumenges a la tarda una programació de concerts de grups novells, als quals oferia la possibilitat d’enre-gistrar un CD de la seva actuació, amb els ja consolidats Glaucs com a convidats. Posteriorment, Assac va canviar la línia de les seves actuacions, amb noms com ara Jós-mar, la Tamara de No cambié i les Sonia & Selena de Yo quiero bailar. El 22 de juliol del 2004 s’hi va inaugurar Inox, una discoteca «moderna, innovadora i comunicati-va, mescla de sofisticació i disseny», amb capacitat per a unes 500 persones.

Invitació amb el logotip de les dues B contraposades Col·lecció PDAV (aportació de Jordi Usas Serrat)

58

Una festa espanyola celebrada a BB a principis dels anys vuitantaFons Pablito. INSPAI

59

Una festa oriental a BB, també a principis dels anys vuitantaFons Pablito. INSPAI

60

BOUNTY, LA DISCOTECA DE LA GAVINA

El dissabte 3 de juliol de 1971 es va inaugurar la discoteca Bounty dins del complex residencial de s’Aga-ró i a l’hostal La Gavina, un projecte impulsat des dels seus orígens per la família Ensesa. La nova discoteca va ser batejada amb el nom del vaixell de l’armada britànica en el qual, el 1789, va tenir lloc el famós motí que va inspirar la pel·lícula Rebelión a bordo (1962), amb Mar-lon Brando i Richard Harris. La decoració de Bounty va anar a càrrec de Fidel Larumbe, que hi va aportar «de-talls de bon gust i exquisidesa», com es va remarcar a la notícia de Los Sitios sobre la inauguració, on Larumbe apareixia a la foto amb l’empresari Josep Ensesa i Gubert. Baile al compás de la música del momento i Bounty, la discoteca hecha para la juventud van ser els primers le-mes promocionals del local. A finals dels anys setanta hi trobem documentats concerts del grup Amics del Jazz i del cantautor llatinoamericà Jorge Céspedes, una nit monogràfica dedicada a The Beatles –amb audició de discos, diapositives i efectes visuals–, una Nit Blau-grana i un concurs de Miss i Míster Piernas Bonitas. El 1987, quan El Tricicle va rodar a La Gavina la sèrie còmica Tres estrelles per a TV3, Bounty es va convertir en el quarter general de l’equip de rodatge.

Un anunci de Bounty, publicat a Los Sitios el 1971SGDAP

61

DE LE PRIVÉ A PACHÀ

El primer cap de setmana de setembre de 1972 es va inaugurar la nova època de Le Privé com a discoteca que obriria les seves portes també a la tardor i a l’hivern «per iniciativa d’un grup de gironins, disposats a promo-cionar Platja d’Aro tot l’any», com va remarcar Los Sitios en la notícia de l’acte de presentació d’aquest canvi de línia i de la nova direcció del local, que tenia entre els seus socis Manel Serra Subirós, Manuel Fàbregas i Jordi Solés. «Som de Platja d’Aro i, en conseqüència, creiem en els atractius de la nostra població, atractius que hi són durant tot l’any. Quan el nostre alcalde ens va sug-gerir la possibilitat de mantenir les sales de festa obertes els dotze mesos, vam decidir fer-nos càrrec de Le Privé i mantenir-lo sempre en servei», van declarar llavors els seus responsables, en una espècie de manifest inaugural que afermava la voluntat del municipi d’obrir les seves portes els 365 dies de l’any. «Treballarem tots amb entu-siasme per demostrar que el turisme d’hivern a la Costa Brava és possible», declarava en una entrevista realitzada per Pablito el discjòquei de Le Privé, Patrick, que fins i tot havia renunciat a un contracte ja compromès amb una discoteca de Brussel·les per continuar a Le Privé un cop

L’erotisme mediterrani de Pachà Col·lecció PDAV (aportació de Jordi Usas Serrat)

62

Pachà, en els seus primers temps: una discoteca integrada en la natura Col·lecció PDAV i Douwe Dijkstra

63

finalitzada la temporada estiuenca i donar suport, amb un gran entusiasme, a «la promoció del turisme hivernal» a Platja d’Aro.

L’estiu de 1972, Le Privé havia estat escenari de diverses activitats com ara l’actuació del grup de la baila-ora Flora Albaicín, o un concurs de ball en què el premi va ser, ni més ni menys, un burro. L’any 1972 va acabar a Le Privé amb l’elecció de Miss Modistilla, amb motiu de la festivitat de santa Llúcia, i una Gran festa de cap d’any que incloïa un «sopar fred a l’americana», amb llagosta i gambes de Palamós, per 1.500 pessetes. Durant el 1973, hi va actuar el conjunt danès New Singers, a l’abril; el cantant Kris Carter, al maig, i l’humorista català Cassen, el 31 d’agost. La història d’aquest «acollidor» local «total-ment climatitzat» no es va allargar gaire més perquè l’any següent, durant les vacances de Setmana Santa de 1974, el mateix recinte es va convertir, un cop convenientment traspassat i reformat, en una altra discoteca que va tenir un gran èxit a Platja d’Aro des del primer moment i que va superar les tres dècades d’activitat, fins a principis del segle xxi: Pachà.

Impulsat i dirigit pel gironí Kiko Riera, un enginyer tècnic de so amb una llarga experiència en muntatge de discoteques, el Pachà de Platja d’Aro va néixer l’any se-güent que ho fes el d’Eivissa i es convertiria en una peça clau de la cadena internacional fundada per Ricardo Ur-gell, el 1966 a Sitges. Pachà va irrompre a Platja d’Aro amb un nou concepte de discoteca mediterrània, en la construcció de la qual s’havia tingut en compte tant la funcionalitat i la senzillesa com l’adaptació de l’edifici al paisatge de la Costa Brava i a les «característiques ar-

quitectòniques del país, amb l’ús de materials singulars de Girona», segons l’anunci de plana sencera que va publicar a Los Sitios l’empresa Construcciones Congost, de Santa Cristina d’Aro, responsable del projecte, que el 1978 també hi va fer el club privat annex a la disco-teca. L’estiu de 1980, Pachà va ampliar les seves instal-lacions i, més concretament, les seves pistes de ball cap als jardins, per reforçar el concepte de discoteca a l’aire lliure. El matí del dilluns 10 de novembre de 1980, un incendi va destruir Pachà, i hi va haver pèrdues per valor d’uns deu milions de pessetes, però set mesos després, el divendres 12 de juny de 1981, Pachà va tornar a obrir les seves portes amb una festa de reobertura que va in-cloure una audició de sardanes davant de la discoteca. Durant vint anys més, Pachà es va convertir, com la seva germana d’Eivissa, en tot un referent per als amants de les últimes tendències de la música electrònica de ball. Després del seu tancament, l’edifici ha patit una lenta però inexorable degradació, i el 2009 la comissió d’Ur-banisme va donar el seu vistiplau per construir-hi un ho-tel, un projecte que no ha prosperat. A final de gener del 2018, un incendi va calcinar totalment el que quedava de Pachà.

64

El Flamingo original va evolucionar vers l’etapa de New Flamingo amb espectacles més internacionals on les noies ensenyaven tot el que es podia ensenyar en aquell moment (1973)


65

NEW FLAMINGO, EL CABARET DE LA COSTA BRAVA

El diumenge 17 de juny de 1973 va obrir les se-ves portes el New Flamingo, un projecte impulsat per «un grup d’amics gironins» per recuperar i posar al dia, amb una reforma profunda de les seves instal·lacions, el «degà dels locals nocturns de Platja d’Aro», amb un concepte de cabaret o sala de festes en què es volien programar espectacles diàriament. De l’equip que dirigia el nou projecte, la cara més visible era la del seu gerent, Manel Serra, que presentava així el New Flamingo: «Tot i que hi haurà discoteca, i per això comptem amb la col-laboració del tècnic [discjòquei] Jean-Pierre de Tiffany’s, les actuacions, les figures se succeiran». New Flamingo va debutar amb l’espectacle Cabaret, del coreògraf ar-gentí Ricardo Ferrante, que es convertiria en un habitual del local, on va fer llargues temporades amb diferents propostes escèniques. També va ser-hi present el fla-menc d’un cert nivell (Antonio Gades, la Chunga) i per tancar la seva primera temporada van programar un ci-cle d’humoristes, amb Joan Capri, Chicho Gordillo i Santi

Sans. Pel tipus de programació i de públic potencial, el New Flamingo competia directament amb el Paladium, que el 1974 va passar a ser dirigit justament per Manel Serra. Posteriorment, Jordi Sarasa es va convertir en el director artístic de New Flamingo, un local que presu-mia de ser l’únic de la Costa Brava que produïa els seus propis espectacles. El New Flamingo va funcionar fins a finals dels anys setanta, quan les discoteques van gua-nyar la guerra a les sales d’espectacles, pels canvis en les modes i tendències, però també per la pujada dels caixets de molts artistes.

El Flamingo de finals dels anys seixanta hi predominaven els espectacles flamencs


66

MARIUS, LA DISCOTECA DE MAGIC PARK

El dissabte 3 de juliol de 1976 es va inaugurar el club-discoteca Marius, dins les instal·lacions del Magic Park. El nom de la nova discoteca era el dels seus im-pulsors, Màrius Xufré pare i fill, una dualitat també re-presentada pel seu logotip: dues cares de perfils contra-posats formant una M sota un únic barret. Per la cabina de Marius van passar destacats discjòqueis europeus, sobretot holandesos, belgues i anglesos, vinculats a ràdios lliures com ara Radio Caroline, Radio Monique i Radio Mi Amigo, que emetien des de vaixells, lluny dels controls governamentals de les ones hertzianes. Situada en un soterrani, la discoteca es va inundar diverses ve-gades al llarg de la seva història, però el gran aiguat del 13 d’octubre de 2005 va marcar el seu punt i final. Els seus propietaris van obrir posteriorment el pub Màrius en un nivell superior del mateix edifici, i el mateix recinte va funcionar posteriorment amb altres noms com ara Blu Discoteca & Terrassa Lounge i Tam Tam Discothèque. El Màgic Park va tancar les seves portes el setembre del 2017.

Imatge exterior i cartell de Marius Col·lecció PDAV

67

CAROLL’S, EL ROLLS DE BOUANA

El 1977, Stanley Bouana, fundador de Paladium, posa en marxa un nou projecte: un local més petit, més cèntric i, sobretot, més orientat al públic jove. Una de les singularitats de Caroll’s és la seva cabina de discjòquei: un Rolls Royce que va donar nom al local, fusionant car (cotxe) i Rolls. L’èxit del nou local va propiciar que només dos anys després, el setembre de 1979, s’obrís un nou Caroll’s en ple carrer Tuset de Barcelona. La inauguració del Caroll’s barceloní va incloure un petit homenatge a un dels seus socis, Jacky Marciano, que havia mort re-centment. Caroll’s va obrir les seves portes durant més de trenta anys, amb infinitat de concursos de miss, fes-tes de tot tipus i altres activitats com ara el Festival de la Cançó Lliure, que hi va tenir lloc a principis dels vuitan-ta, amb la gravació d’un disc com a primer premi. L’any 2011, el local va passar a dir-se Yamora i, entre els seus discjòqueis convidats, va destacar mediàticament la pre-sència de Kiko Rivera, àlies Paquirrín. Posteriorment, Bo-uana va tornar a dirigir el local amb el nom de Memory Famous Club, que recuperava el logotip de la parella de Paladium, per reivindicar el seu gloriós passat. Memory Famous Club va tancar les seves portes el 2013, i el local va recuperar durant un temps el nom de Caroll’s.

Stanley Bouana a la cabina de discjòquei amb forma de Rolls Royce

X. C.

Una entrada de Caroll’s Col·lecció PDAV (aportació de Jordi Usas Serrat)

68

L’entrada de Kamel, amb els seus neons piramidals Col·lecció PDAV

69

LES DISCOTEQUES DE LA PIRÀMIDE

L’estiu de 1978 es va obrir a Platja d’Aro un nou complex lúdic «amb serveis de night-club, grill-bar, dis-coteca, sales de projecció cinematogràfica, disco-grill i sala de convencions». L’edifici, concebut per l’arquitecte de Maddox, Vincenzo Carmenati, tenia forma de piràmi-de, i s’ha conservat fins avui com un dels més singulars de Platja d’Aro. Tot perfecte. O no. Aquella macrodisco-teca va néixer amb el nom de New Tiffany’s, i el problema és que en aquella època encara funcionava el Tiffany’s original, i els propietaris no només no eren els mateixos, sinó que estaven clarament enfrontats. Es van produir si-tuacions tan curioses com que les dues discoteques, que fins i tot compartien logotip, s’anunciessin a la mateixa pàgina de Los Sitios, amb la consegüent confusió per al client potencial. «La guerra dels Tiffany’s», com va titular el mateix diari a la portada, va acabar el dijous 2 d’agost de 1979 quan es van retirar els rètols de New Tiffany’s «per donar compliment a l’ordre judicial emanada del Tri-bunal Suprem», segons la qual els drets a l’Estat espanyol

del nom i el logotip de Tiffany’s van quedar reconeguts en exclusiva per a l’empresa del local original, inaugurat el 1965. La discoteca de la piràmide va ser rebatejada d’urgència amb el nom New, New, New, i així se la va conèixer durant un temps fins que, després d’uns mesos en què el local va estar tancat, el divendres 10 de juliol de 1981 s’hi va inaugurar el club-discoteca Kamel, que prometia en la seva publicitat «marxa, ambient, gresca». En aquell moment es va felicitar els tres Jordis, els em-presaris Jordi Comas, Jordi Albertí i Jordi Solés, per haver recuperat «una de les millors sales d’espectacles de la Costa Brava». Kamel tindria una llarga vida, com totes les discoteques clàssiques de Platja d’Aro, però també marcada pels canvis de nom i de propietat: a mitjan anys noranta va passar a dir-se Atyco i, ja en el nou mil·lenni, Kamel Atyco o, com la coneix encara molta gent, Atyco de Kamel. El 2011, el seu actual propietari, Pepe Carrera, li va posar el nom de Paladium, amb el qual encara fun-ciona, amb una nova estructura interna. «Abans era una discoteca amb un aforament de 2.472 persones i ara fun-cionem com si fossin tres discoteques més petites amb llicències independents i tres tipus de públic diferent, per a menys de 500 persones cadascuna: hi ha la part de dalt de la piràmide, abans Atyco i ara Up de Paladium, per a un públic de 21 anys en amunt; la part de baix, que abans era Kamel i ara s’ha dividit en dues sales, per a gent de 16 a 21 anys –inactives a l’època de l’entrevista–, i el Privat, l’antic Privé d’Atyco, per a clients a partir de 30 anys i escaig», explica el palamosí Lluís Vidal, director des de fa quinze anys d’aquesta discoteca, que té també un discjòquei de llarg recorregut, Tito Planas. La frag-

70

Una entrada de KamelCol·lecció PDAV (aportació de Jordi Usas Serrat)

Celebració del primer aniversari de Kamel, el 1982, amb tot un clàssic “discotequer”: la noia-sorpresa sortint d’un gran pastís


71

mentació d’espais és una manera d’afrontar la nova reali-tat de la nit de Platja d’Aro: «En l’època daurada podia ar-ribar a haver-hi 12.000 persones ballant en una sola nit a totes les discoteques del municipi; ara aquesta xifra s’ha reduït substancialment. A l’hivern es pot dir que només funcionem Malibú i Paladium. A més, en aquest negoci sempre funciona la novetat: quan s’obre una discoteca nova, tothom va cap allà. Però quan portes tant de temps en actiu com nosaltres, és perquè intentem fer millor les coses que els altres i cobrim sectors d’edat que la resta pràcticament no toca», argumenta Vidal.

Logotip d’AtycoCol·lecció PDAV (aportació de Jordi Usas Serrat)

72

Una de les festes blanques de Malibú Malibú

73

ELS ÚLTIMS CLÀSSICS

L’última de les discoteques clàssiques que va obrir les seves portes, i que encara funciona amb el mateix nom i direcció després de més de trenta anys, és Ma-libú. El suís Urs Ammon, que havia treballat a Tiffany’s i a finals dels anys setanta va ser un dels impulsors de la discoteca Hollywood de s’Agaró, va inaugurar Malibú a finals de juny de 1980, amb una gran festa a la qual van assistir les actrius Bibí Andersen i Adriana Vega. Va ser la primera de les centenars de festes memorables que ha organitzat l’actual discoteca degana de Platja d’Aro, entre les quals destaca cada estiu la seva ja clàssica Nit Blanca. També a principis dels vuitanta neix en un so-terrani de l’avinguda de la Pau la discoteca Mandrops, que posteriorment es va convertir en la ja desapareguda Joy. D’aquesta manera, l’oferta de discoteques de Platja d’Aro va continuar sent molt important fins a final del segle XX i ja entrant en el XXI, amb una desena de sales entre les quals hi havia encara en actiu noms històrics com ara Maddox i Paladium, al costat d’altres locals més

recents que demostraven el dinamisme del sector. Un dinamisme que es manté, ara amb menys discoteques i obertes menys dies a l’any, malgrat els canvis de cos-tums i de tendències de lleure, i de la implantació de normatives cada vegada més rígides tant en matèria de seguretat, horaris i contractació de personal com pel que fa als controls d’alcoholèmia, tan necessaris, però aparentment tan contraproduents per a aquests negocis, com la més recent prohibició de fumar en locals públics.

Una entrada de Joy Col·lecció PDAV (aportació de Jordi Usas Serrat)

74

Inaugurada el 2013, Zsa Zsa és la més jove de les discoteques de Platja d’AroZSA ZSA

75

DISCOTEQUES DEL NOU MIL·LENI

En els últims anys, el concepte de cultura de club i la implantació generalitzada de la música electrònica de ball ha propiciat l’aparició de diverses discoteques que funcionen de manera intermitent, com Be Out i Maracas, situada al Parc d’Aro, al mateix local abans conegut tam-bé com a Ithaka i Bahía Coco.

L’any 2013, durant la realització d’aquest treball de recerca sobre les discoteques de Platja d’Aro, se’n van inaugurar dues, Freàtic i Zsa Zsa. Darrere d’aquests dos locals hi ha Pere Esteva, nebot d’aquell Pere Esteva que ballava el rock’n’roll al Flamingo. Aquest altre Pere Esteva té 39 anys, però ja en porta 23 dedicat a aquest negoci i, des de la seva llarga experiència, opina que la nit de Platja d’Aro ha aguantat força bé el temporal de la crisi. Ell ho va demostrat obrint el Freàtic el juny de 2013, per a un públic més jove, i la sofisticada Zsa Zsa Discothe-que poques setmanes després, el 25 de juliol, al local de l’antic cinema Ivan. Totes dues discoteques estan ben integrades en el centre de Platja d’Aro. Esteva no és

partidari de les zones d’oci hermètiques que s’instal·len en les perifèries d’algunes poblacions per evitar conflic-tes amb veïns, i creu que a Platja d’Aro ja és un «signe d’identitat» l’equilibri entre vida diürna i nocturna, entre el turisme familiar i el que beneficia més directament les discoteques, perquè aquest equilibri «ens va bé a tots». Amb dos pisos, un aforament de 490 persones, un nom que homenatja la gran actiu Zsa Zsa Gabor i una zona VIP patrocinada per Moët & Chandon, Zsa Zsa va néixer amb la voluntat de recuperar el glamour de l’època dau-rada de Platja d’Aro, evidentment adaptant-lo als nous temps. «Facebook ha canviat molt el panorama de les discoteques perquè ens ofereix publicitat gratuïta i un tracte molt directe amb el client. Nosaltres ja només fem promoció a la ràdio per la festa de cap d’any, i jo no he cregut gaire en els flyers», diu Esteva sobre els ja clàssics pamflets multicolors que encara utilitzen molts clubs i discoteques com a elements promocionals.

Com Pere Esteva, Òscar Carrera també va comen-çar a treballar de nit als 16 anys, i quan parlem en té 37. La seva família va reobrir el Tiffany’s el 1998 amb el nom de Costa Azul i, des del 2004, ell mateix dirigeix la discoteca Loft en aquest històric local. «Per fora és pràcticament igual que a l’època de Tiffany’s, però per dins hem fet reformes importants i hem adaptat el local a les últimes tecnologies», diu Òscar, que ha apostat per la música més actual, performances i altres al·licients, per atreure un públic que va dels 21 als 35 anys. «Al principi obríem tot l’any, però després vam comprovar que la gent de Girona es queda a l’hivern als locals de la ciutat, així que nosaltres ara obrim en determinades èpo-

76

Òscar Carrera, propietari de Loft, amb alguns dels flyers rodons de la discoteca X. C.

77

ques de l’any, bàsicament entre maig i setembre, i pun-tualment per Carnaval, Setmana Santa i cap d’any. Te-nim tres espais diferenciats: la sala gran (Loft), una més petita i acollidora (Le Club) i la vela Lounge, que ocupa l’espai exterior on abans hi havia la piscina de Tiffany’s», explica Òscar Carrera, que també creu fermament en els beneficis promocionals d’un web de disseny «molt actu-al» i dels ja inevitables Facebook i Twitter, però mostra també amb orgull la seva col·lecció de flyers de Loft, que són majoritàriament rodons per crear imatge de marca. I en aquest equilibri entre passat, present i futur, Carrera reconeix que les discoteques de Platja d’Aro han viscut moments millors, però ho diu sense cap mena de nos-tàlgia des del seu despatx en un local que aviat farà mig segle que es va inaugurar, i que no ha deixat mai de ser un temple del ball i l’hedonisme per a unes quantes ge-neracions de noctàmbuls.

80

Tiffany’s: un temple nocturn amb tres deesses bessones a l’entradaCol·lecció PDAV

81

Un alemany (Ludwig Huisgen, Tiffany’s), un pied-noir francoalgerià (Stanley Bouana, Paladium), un català (Kiko Riera, Pachà) i un suís (Urs Ammon, Malibú) re-presenten la generació dels pioners que van crear al-guns dels locals fonamentals de les nits de Platja d’Aro. Aquest és el seu testimoni, no sempre complaent.

ELS HOMES QUE HO VAN FER POSSIBLE

82

Ludwig Huisgen, en una imatge recentX. C.

83

LUDWIG HUISGEN I TIFFANY’S, LA JOIA DE LA CORONA

«El night-club més modern i original de la Costa Brava. Un èxit més de Platja d’Aro!». Així encapçalava el diari Los Sitios, en la seva edició del 24 de juny de 1965, l’article sobre la inauguració de Tiffany’s, que havia tin-gut lloc el dissabte 19 de juny. A l’acte inaugural hi va assistir el jove cantant britànic Georgie Fame (1943), que es trobava de vacances a Platja d’Aro i que en aquell mo-ment estava en el seu moment de màxima popularitat, ja que acabava d’aconseguir el seu primer número 1 al Regne Unit amb la cançó Yeh Yeh. «Això és meravellós, i sens dubte és el millor que existeix en la seva classe a tot Europa», va declarar Fame al periodista de Los Sitios. El cantant va ser fotografiat amb els dos joves propietaris de Tiffany’s, Raito Ganzoni i Werner Straub.

Els fundadors de Tiffany’s eren suïssos de llen-gua alemanya i van arribar a Platja d’Aro amb un cert bagatge: segons recorda Ludwig Huisgen, que després va ser durant molts anys el director de Tiffany’s, Ganzoni ja havia muntat un local a la localitat turística suïssa de

St. Moritz i, el 1963, va obrir el Saint Trop de l’Estartit. En aquests locals, Ganzoni va experimentar amb alguns innovadors elements decoratius que després va implan-tar i millorar a Tiffany’s, com ara els tubs quadrats que baixaven del sostre, amb punts de llum a les puntes in-feriors de metacrilat, les pedres rodones o la gran gàbia amb coloms, que es va convertir en un dels símbols més característics de Tiffany’s, fins que el fum d’un incendi va asfixiar els pobres ocells. «Tot a Tiffany’s és suggestiu, original i bell», va escriure l’anònim periodista de Los Si-tios, que descrivia un local construït «amb els materials més nobles», en què destacaven els 40.000 petits cubs de «rica fusta» i els 400 punts de llum que penjaven del seu singular sostre. El nou night-club havia estat edificat per la constructora gironina Sitjas-Mira, amb Ángel Sán-chez Solsona com a arquitecte, i la col·laboració de di-verses empreses també del territori: la fusteria Guixeras de Girona, l’empresa cassanenca de pintura i decoració Pablo Font, els transportistes Roselló de Platja d’Aro, els guixaires Clara-Guerrero de Castell d’Aro, la lampisteria José Bosch de Girona, etc. Més endavant, quan Tiffany’s va iniciar la seva expansió, obrint nous locals en altres punts de l’Estat espanyol i de l’estranger, en molts ca-sos també va contractar empreses i artesans gironins per construir aquestes discoteques en localitats com ara Torremolinos, Tel Aviv, Munic, Montpellier, Toulou-se, Canet-Plage i Baqueira, on encara es conserva l’últim Tiffany’s. L’impacte d’aquesta discoteca pionera va ser tan gran que des de 1972 hi ha al Port de la Selva una discoteca, Mackintosh, amb una decoració directament inspirada en la de Tiffany’s.

84

Ludwig Huisgen amb les guanyadores del concurs Miss Tiffany’s Internacional, el 1982Fons Pablito. INSPAI

85

Audrey, Capote i un esmorzar de luxe

El 1961, el realitzador nord-americà Blake Edwards va adaptar al cinema la novel·la Breakfast at Tiffany’s, de Truman Capote. La pel·lícula, protagonitzada per Audrey Hepburn i George Peppard, es va estrenar a Nova York el 5 d’octubre de 1961 i, a més d’aconseguir dos premis Oscar per la banda sonora del mestre Henry Mancini i per la cançó Moon River, es va convertir en un èxit inter-nacional i en una obra clau en l’entronització d’Audrey Hepburn com a icona de la renovada elegància de Ho-llywood a principi d’una dècada que ja s’intuïa plena de canvis i revolucions, com ho fou la dels anys seixanta. En un moment en què aquí gairebé tot arribava tard, la pel·lícula no es va estrenar a l’Estat espanyol fins a la tardor de 1963, amb el títol de Desayuno con diamantes, i encara trigaria un any més a arribar als cinemes giro-nins. Durant els anys 1960, 1961 i 1962, Truman Capote va passar alguns mesos de primavera i estiu a Palamós, on va treballar en la que havia de ser la seva gran obra mestra, A sang freda.

La Tiffany’s del títol original de la novel·la i la pel-lícula és la prestigiosa joieria novaiorquesa Tiffany’s & Co., situada en la cantonada entre la Cinquena Avinguda i el carrer 57 de Manhattan, davant de la qual Holly Go-lightly esmorzava de bon matí després d’unes intenses nits oferint companyia i altres serveis a cavallers d’un cert estatus. A Tiffany’s, paradigma del luxe i el glamur, Holly hi troba alguna cosa semblant a la pau interior. «En un lloc així no podria passar-te res de dolent», reflexiona sobre la famosa joieria, com podria haver-ho fet també

sobre l’elegant discoteca que al cap d’uns anys li va pren-dre prestat el nom.

Com a tribut als seus referents literaris i cinemato-gràfics, el Tiffany’s de Platja d’Aro va crear la tradició de celebrar, com a cloenda de cada temporada, a finals de setembre, el Breakfast at Tiffany’s: «Una festa tradicional a casa nostra, que ja té sabor d’antic costum: el pollastre fred amb xampany, per acabar de matinada amb xocolata i xurros», escrivia el seu director, Ludwig Huisgen, a la invitació que feia arribar als amics i clients del local. «La joieria Tiffany’s mai no ens va posar problemes per la utilització del seu nom», afirma Huisgen.

La prehistòria del Tiffany’s de Platja d’Aro co-mença oficialment el novembre de 1964 –la pel·lícula de Blake Edwards s’acabava d’estrenar llavors a Girona–, quan Raito Ganzoni va presentar una instància al Govern Civil de Girona sol·licitant l’autorització per a la cons-trucció d’una sala de festes «al costat de la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Palamós, i pont de la Riera, de la

Invitació de Tiffany’s Col·lecció PDAV

86

localitat de Platja d’Aro». El 29 d’abril del 1965, Ganzoni va rebre l’autorització per construir aquest local, i el 8 de juny del mateix any, onze dies abans de la inauguració de Tiffany’s, amb els informes favorables de la Comis-sió Delegada d’Acció Cultural i de la Comissió Provin-cial Inspectora d’Espectacles, es va autoritzar l’obertura de la innovadora sala de festes, que en aquell moment va revolucionar el panorama del lleure nocturn a Platja d’Aro i a la Costa Brava. Eren temps de canvis i d’una encara tímida però imparable obertura dins les rígides estructures del franquisme: quinze dies després de la in-auguració de Tiffany’s, el 3 de juliol de 1965, els Beatles van oferir la seva primera i única actuació a Barcelona.

Un jove estudiant alemany

«Jo vaig començar a estudiar dret a Alemanya i for-mava part del consell d’administració de la Universitat de Magúncia», recorda Ludwig Huisgen. «La universitat, que tenia la seva pròpia agència de viatges interna, va llogar uns apartaments a S’Agaró i jo hi vaig anar a tancar el tracte amb la propietària. Vaig conèixer aquest grup de suïssos alemanys de Tiffany’s, tots de Zuric, i ens vam fer amics, així que ja vaig començar a treballar en el local la primera temporada. Jo tenia 20 anys, el 1965. Ganzoni i els seus socis havien vist que l’Estartit era molt limitat i tenia poques possibilitats de creixement, i en canvi van veure el gran potencial de la platja gran de Platja d’Aro. En aquell moment només funcionava Cala Gogó, en un càmping de Calonge, però Tiffany’s es va convertir en la primera gran discoteca tancada de la zona i de se-

Una gran festa a Tiffany’s, el 1969Narcís Sans Prat. CRDI

Carnet de la discoteca Col·lecció PDAV

87

guida va ser un gran èxit: la gent venia a Platja d’Aro de tot Espanya i d’altres països expressament per venir a Tiffany’s, inclosos tots els artistes, esportistes i famosos espanyols de l’època, perquè en aquell moment Platja d’Aro era Tiffany’s».

Tiffany’s també va ser pionera en la creació i di-fusió de la seva imatge de marca: l’estilitzat logotip de Tiffany’s, mig rostre tan enigmàtic com sexualment am-bigu, amb cabell llarg i barret bombí, es va començar a reproduir no només en cartells i anuncis de premsa, sinó també en samarretes, calcomanies, caixes de mistos, ad-hesius i altres productes del que actualment s’anomena merchandising.

A Tiffany’s s’hi van fer centenars de festes, les clàssiques eleccions de misses –al cap dels anys, la filla de Huisgen, Andrea, va ser elegida Miss Espanya 2011–, uns quants concerts i fins i tot alguna ballada de sarda-nes. «Per Setmana Santa obríem d’incògnit, sense llums, i les autoritats franquistes sempre es queixaven pels ho-raris de tancament o per qualsevol altra cosa, però ens deixaven fer. De vegades venia la Guàrdia Civil a fer con-trols i havíem d’amagar sota els pòdiums de les go-gós els discos que havíem portat d’estranquis de l’estranger, però mai no vaig deixar entrar els guàrdies al local amb metralletes. En certa manera, la nostra situació va empit-jorar quan va arribar la democràcia, perquè no s’ha va-lorat l’aportació dels negocis de nit al desenvolupament de Platja d’Aro ni s’ha afavorit un bon equilibri entre l’ac-tivitat de dia i la de nit. Per això vaig marxar. I no me’n vaig emportar res, ni una foto. Quaranta mil discos van acabar a les escombraries. Per a mi és una història que

es va acabar», diu Huisgen, que recorda que va haver-hi un temps en què a Tiffany’s hi treballaven 45 persones, i en algunes nits glorioses 20.000 persones ballaven a les discoteques de Platja d’Aro, l’autèntica terra de les mil danses.

88

Stanley Bouana, davant del seu projecte més recent: Memory Famous Club, a l’antic local de Caroll’s i amb el logotip de Paladium

X. C.

89

STANLEY BOUANA: 35 ANYS A PALADIUM

Stanley Bouana va ser durant trenta-cinc anys l’ànima de Paladium. Tot i que altres persones han parti-cipat també en la gestió de la històrica sala de festes de Casa Vella, ja desapareguda, Bouana es va mantenir com a presència constant que va donar continuïtat a aquest local, en els gloriosos bons temps i en els no tan bons, entre el 1966 i el 2001. Quan parlem amb Bouana, en-cara dirigia la discoteca Memory Famous Club en el local que prèviament havia estat Caroll’s, a punt de fer els vui-tanta anys però encara actiu i dedicat al món de la nit. Pel que sembla, Memory Famous Club també ha passat a la història.

Així explica Bouana els seus orígens: «Jo sóc pied-noir. Vaig néixer el 1934 a Orà, i sóc fill d’un carter i una modista, tots dos francesos, tot i que la meva mare era d’origen espanyol. Érem set germans, i els nou membres de la família vivíem en un apartament de només dues ha-bitacions. Tota la meva família va haver de marxar d’Algè-ria. Recordo que jo vaig arribar a París amb la meva mare

el dia que va morir en accident d’aviació Marcel Cerdan, el pied-noir que va ser campió mundial de boxa. Era el 28 d’octubre de 1949 i jo tenia 15 anys». Molts anys des-prés, un dels fills de Cerdan, Paul, va obrir a Platja d’Aro un restaurant amb el nom del seu pare.

Stanley Bouana va mostrar aviat inquietuds artísti-ques, relacionades bàsicament amb el ball: «Jo somiava en Amèrica, i Fred Astaire era el meu déu. Als 13 anys ja vaig intentar viatjar als Estats Units com a polissó en un vaixell americà, però em van agafar. A París em van conèixer aviat com el ballarí de Saint-Germain-des-Prés. Ballava cada nit en tres clubs de jazz diferents i, de trenta concursos de ball als quals em vaig presentar a França, en vaig guanyar vint-i-set. Jo tenia un do natural per al ball. Ningú no m’ha ensenyat a ballar, tot ho he après veient pel·lícules».

Ballant amb Brigitte Bardot

Un moment fonamental en la biografia de Bouana va ser el seu ball cinematogràfic amb l’actriu francesa Brigitte Bardot, el gran sex symbol internacional dels anys seixanta: «El 1960, em van cridar per ballar amb Brigitte Bardot a la pel·lícula La vérité. Quan em van tru-car, jo pensava que era una broma. No ho era i, de fet, un fotograma de la pel·lícula en què sortíem ballant tots dos apareixia també a la coberta del disc de la banda sonora. A més, la cançó que ballàvem a la pel·lícula, Bambolina, va ser tot un èxit. Jo ja tenia una petita discoteca a París i, gràcies a la repercussió de la pel·lícula, tenia força feina com a professor de ball».

90

I com va arribar Stanley Bouana a la Vall d’Aro? Tot plegat va ser fruit de la casualitat. Ho explica ell: «El 1962 vaig descobrir Platja d’Aro. Jo me n’anava al sud d’Espa-nya amb la meva xicota i un amic em va recomanar que ens aturéssim a Playa de Oro, quan en realitat volia dir Playa de Aro. Em vaig quedar tres setmanes aquí i em vaig oblidar del sud d’Espanya. Després hi vaig tornar cada estiu i en Jordi Comas em va animar perquè m’es-tablís aquí. Vaig veure l’èxit de Cala Gogó i vaig decidir muntar el club-discoteca Paladium al mas Artigas, als afores de Platja d’Aro, on fins llavors hi havia hagut el bar Casa Vella. Paladium es va inaugurar el 22 de juny de 1966 i va funcionar ininterrompudament fins al 2001, quan me’l van tancar sense cap motiu».

Un dels grans trets característics de Paladium va ser la seva aposta, gairebé des del primer moment, per les actuacions en directe. Pel seu escenari van passar, sobretot en els anys setanta, grans figures de la cançó espanyola i internacional, amb especial predilecció pels cantants francesos, perquè Paladium tenia connexions empresarials amb el club Don Camilo de París, i també perquè una part important del seu públic era francès i cada any s’hi celebrava el 14 de juliol la festa nacional gal·la. «A Paladium, hi van actuar grans artistes com ara Johnny Hallyday, Charles Aznavour, Joan Manuel Serrat, The Platters, Juliette Gréco, Raphael, Demis Roussos, Mari Trini, Paco de Lucía, Miguel Bosé, etc. Per als ar-tistes era un gran prestigi poder actuar al nostre club, i molts hi tornaven any rere any, com ara Julio Iglesias i Peret», explica amb orgull Stanley Bouana, que tenia fins i tot el seu particular mosaic de la fama, amb els noms

Bouana ballant amb Brigitte Bardot a La vérité i amb dues go-gós a Paladium, el 1969


91

dels grans artistes que havien protagonitzat nits memo-rables a Paladium.

Paladium va ser durant molts anys un èxit rotund i va saber mantenir la imatge de local exquisit i amb clas-se, on també podien tenir lloc festes força esbojarrades que atreien centenars de persones. Els concerts més multitudinaris també es feien a l’exterior del local, per raons d’espai. «Paladium tenia capacitat per a unes 3.000 persones i un pàrquing enorme, per a uns 600 cotxes. La nostra màxima era No parking, no business: sense pàrquing no hi ha negoci. Hi havia gent que venia de Barcelona i de tot arreu i que preguntava directament per Paladium, no per Platja d’Aro. Vam arribar a tenir 46 persones treballant, dues de les quals dedicades només al pàrquing, i vam rebre un premi a la millor discoteca d’Europa. Per Paladium van passar molts famosos: ac-tors com John Wayne, Anthony Quinn, Elizabeth Taylor, Ava Gardner, Alain Delon, Romy Schneider i Jean-Paul Belmondo, artistes com Salvador Dalí i futbolistes inter-nacionals de la talla de Maradona, Romário i Cantona. Pel que fa a l’alta concentració de famosos, Eivissa ens va agafar el relleu completament».

Com ja s’ha dit abans, l’activitat empresarial de Bo-uana no s’ha limitat a Paladium: «El 1977 també vaig obrir Caroll’s, una discoteca dirigida a un públic més jove, al mateix local on ara fa un parell d’anys vaig inaugurar Memory Famous Club, per preservar la memòria de les grans nits que vam viure a Paladium i Caroll’s. A més, cap al 1982 vaig portar durant un parell d’anys el Palm Beach de Sant Feliu de Guíxols i també he participat en altres projectes com ara la discoteca Xquè? i el club de Sant

Rafael, a Eivissa, que després es va convertir en Privile-ge». En qualsevol cas, Paladium ha quedat com la gran aportació de Stanley Bouana a la nit de Platja d’Aro, i ell no amaga el ressentiment que encara sent pel seu pre-cipitat final: «L’1 de juny del 2001, el dia que van tancar Paladium, es va acabar també la nit de Platja d’Aro. Per a mi no va ser la fi de les discoteques, sinó la fi de Platja d’Aro».

Bouana dirigint una competició etílica per parelles, el 1969


92

Kiko Riera, a casa seva, amb el llibre El baile, publicat per Pachà X. C.

93

KIKO RIERA I PACHA: LA CONNEXIÓ SITGES-EIVISSA-PLATJA D’ARO

«El boom turístic de més ambient noctàmbul es concentrava llavors a la Costa Brava i, especialment, a Platja d’Aro. Crec que la meva vida va canviar la nit que vaig entrar a la discoteca Tiffany’s. Aquell nou concep-te de local de ball, cobert, amb joc de llums, música a tot volum i punxada sense intermitències per diversos discjòqueis, em va impactar fins al punt de voler, fos com fos, tenir un local com aquell. A més, el gran ple continu de gent feia evident que aquell era un bon negoci encara sense competència». Així explica Ricardo Urgell, al prò-leg del llibre El baile. Pachá 1966-1993, com el desco-briment de Tiffany’s va ser fonamental perquè, el 1966, decidís obrir a Sitges la primera discoteca Pachà, l’inici de tot un imperi del lleure nocturn a escala nacional i internacional que, com reconeix explícitament el seu mateix fundador, va estar absolutament influenciat per Tiffany’s en els seus orígens.

El 1973 es va inaugurar el Pachà d’Eivissa, que s’acabaria convertint en el gran referent mundial per a la marca de les dues cireres, i també en un local fonamen-tal per a la consolidació de l’illa com a destí preferent per als amants de les nits sense fi. En certa manera, el naixe-ment del Pachà eivissenc va tenir un impacte tan gran a Platja d’Aro com ho havia tingut vuit anys abans l’apari-ció de Tiffany’s per al visionari Urgell. A partir de llavors, Platja d’Aro i Eivissa van entrar en oberta competència com a grans capitals de l’hedonisme sense fronteres, en primera línia de mar. I en aquest context no resulta es-trany que només un any després, la primavera de 1974, s’obrís el Pachà de Platja d’Aro, dirigit per Francisco Riera Sánchez, molt més conegut com a Kiko Riera. D’aquesta manera, Platja d’Aro no només exportava discoteques, a través de l’expansió de Tiffany’s, sinó que també les importava i sumava el prestigi de la marca Pachà a una oferta nocturna que, malgrat la llarga i cruenta crisi del petroli del 1973, gaudia d’un moment d’esplendor que llavors semblava que no tindria fi, com el combustible fòssil.

El Pachà de Platja d’Aro no ha estat l’única incursió de la marca a les comarques gironines: també va existir un efímer Pachà a Lloret de Mar i, molt posteriorment, n’han aparegut dos més a Empuriabrava i Girona, amb desigual fortuna. En tot cas, el Pachà de Platja d’Aro va ser durant un quart de segle llarg, fins ja iniciat el ter-cer mil·lenni, un local de referència per a noctàmbuls de diverses generacions, sempre fidel a l’esperit, entre bohemi i sofisticat, de la cadena mare. El Pachà de Plat-ja d’Aro va obrir les seves portes a la carretera de Sant

94

Una discoteca, quatre seus històriques: Sitges, Eivissa, Platja d’Aro, Barcelona PACHÀ i Col·lecció PDAV

95

Feliu de Guíxols, a l’edifici que fins llavors havia ocupat el pub-discoteca Le Privé, completament transformat per a aquesta nova etapa.

Enginyer en electroacústica

«La música sempre m’havia tornat boig: Sinatra, Elvis, el rock… Jo sóc fill d’aquella època», diu Kiko Riera, nascut a Girona fa 67 anys. Molt abans de convertir-se en soci de Ricardo Urgell en la gran aventura de Pachà i la seva cadena internacional de discoteques, Riera es va formar com a enginyer tècnic de so. Kiko Riera va muntar els equips de so i llum del Pachà de Sitges, com també va fer-ho a Bocaccio, a Tiffany’s, al Cotton Club de Calonge i a un centenar llarg de discoteques arreu d’Europa. «Jo era l’únic que importava a Espanya aparells americans de marques com ara JBL i, a més, dissenyava i fabricava els meus propis mescladors de so i també instal·lava estu-dis de gravació. En aquella època venien d’altres països a veure les discoteques que muntàvem aquí, per agafar idees», explica Riera.

«A l’edifici de Le Privé, hi vam fer moltes reformes i gairebé no en va quedar res. A Pachà vam crear dos am-bients diferenciats, i a dalt hi havia el privat, que es cor-responia en part amb l’antic Le Privé. Vam aplicar a tot el conjunt l’estil Pachà: un estil de discoteca mediterrani i senzill. I quan vam obrir, vam arrasar a Platja d’Aro. Les cues per entrar a Pachà feien un quilòmetre i arribaven fins a Tiffany’s», explica Riera, que recorda especialment les sessions dels diumenges a la tarda, «úniques al món», amb unes 2.500 persones omplint la discoteca de 7 a 11 o 12 de la nit.

Pachà, sempre sota el signe de la cirera Col·lecció PDAV

96

Pachà va atreure públic de totes les edats i condi-cions socials. Riera recorda els alts directius que hi ana-ven els divendres cap a les 11 de la nit, quan encara no hi havia molta gent a la discoteca, feien obrir una ampolla de Chivas només per a ells –«mai no tornaven a demanar la mateixa ampolla»– i xampany francès per a les senyo-res, s’hi estaven una hora o una hora i mitja, i deixaven propines de 5.000 pessetes.

Deixant de banda aquests clients més adinerats, que es podien permetre estrenar i oblidar cada nit una ampolla de whisky de 12 anys, la majoria dels habituals de Pachà optaven per un altre sistema: «Veníem ampolles senceres, etiquetades amb el nom del client, que també rebia una entrada per tornar-hi la setmana següent. En aquell moment, l’entrada costava 1.000 pessetes, i una ampolla, 5.000 pessetes. Vaig veure un reportatge sobre l’Up & Down de Barcelona, en què es deia que hi havia entre 160 i 180 ampolles personalitzades d’aquesta ma-nera, i en aquell moment nosaltres en teníem més de 600, repartides entre les vuit barres de Pachà», explica Kiko Riera, que va inventar un «sistema de control ma-temàtic» molt rigorós per treure un rendiment adequat de cada ampolla i evitar les barres caòtiques que sovint enfonsen els negocis nocturns. Un altre invent de Riera, més relacionat amb la seva primera vocació tecnològica, va ser un precedent directe dels videoclips, amb pel-lícules musicals de 16 mm que es projectaven en gran format mentre la gent ballava.

97

Imaginació contra l’adversitat

Amb molta imaginació i iniciativa, Kiko Riera va su-perar entrebancs com ara l’incendi que va destruir Pachà el 1980. La reacció davant l’adversitat va ser immediata: «Mentre es reformava el local, vaig muntar un envelat al pàrquing de davant, el Pachà Circus». Després de tants anys vivint intensament el món de la nit, Riera sap per-fectament la importància que té un bon discjòquei per a una discoteca –«Jean-Pierre Grätzer i Alberto Foret eren autèntics genis que tenien un control total de l’ambient de la sala»–, i també una convincent teoria sobre com un lloc turístic passa en 20 anys de ser descobert per les elits, que arriben en vaixell al nou paradís, a ser envaït per les masses. «Després els rics ja no hi tornen, i mar-xen a buscar un altre lloc salvatge». I una última teoria, que pot resultar més o menys polèmica: «Tan bon punt van entrar els Mossos d’Esquadra, es va acabar l’ambient a Platja d’Aro, i no va ser per la crisi del turisme ni per cap altra cosa. Els Mossos es venien a entrenar aquí, es posaven a fer controls a les entrades de Platja d’Aro i van aconseguir que molta gent deixés de venir».

98

Urs Ammon, a la porta de Malibú X. C.

99

URS AMMON I MALIBÚ, DE SUÏSSA A CALIFÒRNIA

Urs Ammon (Solothurn, 1947) és un altre dels su-ïssos que han deixat empremta a la nit de Platja d’Aro, on continua molt actiu al capdavant de Malibú, 33 anys després que s’inaugurés aquest cèntric local que, ara mateix, és la discoteca més antiga de la localitat em-pordanesa. El 1967, Urs va arribar per primera vegada a Castell d’Aro, on el seu oncle Alfonso Studer tenia una casa, per passar-hi uns dies de vacances. Ammon era en aquell moment un jove estudiant d’arquitectura i engi-nyeria –«no vaig acabar la carrera», apunta– i el seu on-cle era un artista que també feia de marxant en el mercat de l’art suís per al pintor Manel Bea (1934-1997), que llavors vivia a la casa de Studer a Castell d’Aro i exposava regularment en una galeria de Zuric. «Amb Bea i el meu oncle vam muntar una empresa de bastidors i marcs per a quadres, amb un sistema innovador que vam patentar aquí. L’empresa es deia L’Art, i tenia la seva seu a Castell d’Aro, al local on més tard Bea va tenir el seu estudi. Va ser tot un èxit i, al cap d’un any, la vam vendre. Vaig

agafar la meva part dels diners i me’n vaig anar de viatge a l’Índia. Després vaig tornar aquí, vaig conèixer els suïs-sos de Tiffany’s, Ganzoni i Straub, i vaig entrar a treballar al seu local. En aquella primera època tots els cambrers de Tiffany’s eren suïssos, tots ells molt guaperas, sim-pàtics i marxosos. Les go-gós, en canvi, eren habitual-ment angleses o franceses. Hi vaig treballar un parell de mesos, l’estiu de 1969, fent l’office –recollint i netejant gots– i ajudant a muntar les festes, i a l’hivern vaig tornar a Suïssa per continuar estudiant». Va ser un parèntesi en la seva incipient trajectòria noctàmbula, però la veritat és que no va ser gaire llarg.

«El 1970 em van cridar els de Tiffany’s per obrir la seva nova discoteca a Munic. Vaig deixar els estudis i du-rant quatre anys vaig dirigir el Tiffany’s d’aquella ciutat. La decoració era idèntica a la del local de Platja d’Aro, i també tota la filosofia de l’equip que hi treballava, tant pel que feia als discjòqueis com a la promoció i les rela-cions públiques. Mai no havia pensat que algun dia em dedicaria a aquest ofici, que seria discotequero, però la veritat és que sempre m’ha agradat la nit i aquest tipus de vida social, i també és cert que aquesta feina enganxa una mica».

Quan encara no havia fet els trenta anys, Urs Am-mon va decidir que era el moment d’impulsar un altre canvi dràstic en la seva vida. «El 1976 vaig plegar de Tiffany’s i me’n vaig anar a Eivissa, que en aquell mo-ment encara era un lloc molt natural, hippy i diferent, amb un ambient fantàstic. El meu objectiu era passar-hi tres o quatre mesos, per oblidar-me una mica de la nit. De tornada, vaig parar a Platja d’Aro per visitar uns

100

Una imatge recent de Malibú Malibú

101

amics. Un dels companys de Tiffany’s em va oferir que agaféssim junts una petita discoteca de s’Agaró que es deia Hollywood, amb capacitat per a unes cent perso-nes. La vam reformar i vam tenir moltíssim èxit, els estius de 1977, 1978 i 1979. Era un local molt senzill: semblava una barraca o una taverna. Hi havia un ambient superdi-vertit i molt barrejat. Sovint hi venia gent que treballava en altres discoteques, quan plegaven a partir de les tres de la matinada, i això feia que pleguéssim molt tard, la qual cosa va provocar que ens la tanquessin». Un altre capítol tancat.

Però encara havia d’arribar el millor, el seu projec-te més personal: Malibú.

«Quan vam haver de tancar Hollywood jo ja hauria tornat a Suïssa, però llavors Albert Bustins, de la botiga Stock, un personatge molt conegut a Platja d’Aro que era client i amic meu, em va dir el 1979 que anava a construir un nou edifici a l’avinguda de s’Agaró, i que si m’interes-sava obrir-hi una discoteca als baixos. I li vaig dir que sí. Així que vam estar treballant en el local des de l’octubre de 1979 fins al juny de 1980, i el 16 de juny d’aquell any vam inaugurar Malibú».

Com volia que fos la nova discoteca? «Al principi no tenia ni idea de què volia muntar, ni quina decoració o estil havia de tenir el nou local. Vaig anar a Califòrnia a veure discoteques, i a Los Angeles m’hi vaig trobar un vell amic, l’arquitecte suís Leo Walser. Anàvem a la platja de Malibú i ell anava apuntant en un bloc idees i esbos-sos. Això em va suggerir el nom de la discoteca. A part del gran treball que hi va fer Leo Walser, l’artista banyolí Lluís Vilà també va col·laborar en la decoració del local

amb unes creacions de ferro forjat que encara conser-vem a les tres barres. Sempre he estat vinculat al món de l’art». Malibú és una discoteca relativament petita, amb capacitat per a unes 500 persones, que ha anat adap-tant la seva imatge als nous temps. «Va haver-hi un canvi molt important ara fa set anys, quan per adaptar-nos a les noves normatives vam haver de rebaixar el terra del local gairebé un metre per aconseguir que la discoteca tingués l’alçada actual, de 3,20 metres».

De la caiguda de l’imperi romà a la blancor total

Malibú ha estat i és encara coneguda per les seves festes temàtiques. Una de les més memorables és la gran festa romana que va organitzar, juntament amb Pachà, el dimecres 12 d’agost de 1981: «Vam tancar l’avinguda de punta a punta durant tota la nit amb una cercavila en què van participar unes 200 persones disfressades de ro-mans que anaven en carrosses com les de Ben-Hur. Ens van deixar vestuari de la pel·lícula La caída del imperio

102

romano, que s’havia rodat en els anys seixanta a prop de Madrid». També va haver-hi lluita de gladiadors, i a cada discoteca es van elegir el millor romà i la millor romana.

Actualment, Malibú continua programant festes temàtiques els dimarts de l’estiu (la Nautika, la Flower Power, la Moustache, la Festa Major i, per acabar la tem-porada, la Bye Bye Estiu), entre les quals destaca la ja clàssica Festa Blanca, o simplement La Blanca, amb la sala plena de neu artificial i públic vestit de blanc força rigorós.

El públic

«Sempre hem tingut bastant públic de Girona i Barcelona, barrejat amb turistes d’altres nacionalitats», diu Urs Ammon, que té una clientela fidel amb edats que es mouen generalment entre els 25 i els 40 anys. «Sem-pre hem apostat força per la qualitat i perquè hi hagi un bon ambient a la sala. Per això mai no hem obert massa la porta, per dir-ho d’alguna manera».

Urs també parla de canvis de tendències a les nits de Platja d’Aro en els últims anys: «Nosaltres obrim tot l’any, els caps de setmana. Abans Girona quedava buida els caps de setmana mentre Platja d’Aro s’omplia, i això tampoc no era normal. Ara està tot més repartit i equili-brat. Podríem dir que fins al canvi de segle aquí hi havia una desena de discoteques que, entre totes, sumaven un aforament de 15.000 o 16.000 persones, i les nits d’agost estaven totes plenes, durant tota la setmana. Plat-ja d’Aro era coneguda a tot Europa per les seves nits de festa i perquè era un lloc barat, quan cada país encara tenia la seva moneda. L’euro ho va encarir força tot, però també hi ha hagut altres factors que no ens han ajudat: la competència d’Eivissa, que a partir dels anys noranta es va posar molt de moda, també entre el públic de Barce-lona i Girona; l’aposta de Platja d’Aro per un turisme més familiar i de tranquil·litat i, com a conseqüència, l’avan-çament dels horaris de tancament dels locals de nit, que van rebre moltes multes per transgredir-los… I també han fet molt de mal els controls d’alcoholèmia, que han provocat que deixi de venir a Platja d’Aro fins i tot gent de localitats properes com ara Palamós o Sant Feliu de Guíxols, i al mateix temps han provocat una davallada

Festa romana de Malibú i Pachà, el 1981 Col·lecció PDAV

103

no només de la quantitat sinó també de la qualitat mit-jana del públic que ens visita, perquè continuen venint aquells als quals tant se’ls en refoten, els controls».

Urs Ammon no sembla un nostàlgic irredempt, però sí té molt bons records dels seus primers anys a Platja d’Aro: «Quan jo vaig arribar, el 1967, anàvem gai-rebé cada nit a Paladium. L’ambient era molt maco i ele-gant: la gent s’estava a la platja fins a les 5 de la tarda, després s’arreglava bé per anar a fer l’aperitiu al King’s a les 7, sopava, i continuava la nit a Paladium i Tiffany’s, que eren els grans referents a escala internacional, perquè en aquell moment hi havia més turisme estranger que nacional. De fet, hi havia gent que venia a Platja d’Aro només per anar a Tiffany’s, i alguns feien un viatge de setze hores per carretera des de Suïssa, quan gairebé no hi havia autopistes, per passar aquí un cap de setmana». Però ara Malibú és el present, un local que l’any 2010 ja va celebrar el seu trentè aniversari, i continua endavant.

104

Tiffany’s, a l’època en què va tenir lloc l’intent d’atemptat Col·lecció PDAV

105

El dimecres 22 d’octubre de 1969 va aparèi-xer publicat al diari Los Sitios un petit article, mig amagat sota diverses informacions oficials datades a Madrid, els encreuats i una crònica de la victòria del Barça contra un equip hongarès a la Copa de Ferias, on es podia llegir, sota l’avanttítol en negatiu «Sucedió en Gerona», el següent titular: «Consejo de Guerra sumarísimo contra un individuo que preten-dió volar el Tiffany’s». I un subtítol: «Ha sido conde-nado a 18 años de reclusión».

L’article informava que el matí del dia anterior havia tingut lloc a Girona l’esmentat consell de guer-ra sumaríssim i públic «per terrorisme, contra Fran-cisco Tubáu Subirat, de l’Escala, Joan Gasull Batlle i Miguel Diego Piñeiro Costa». De què se’ls acusava? Segons el diari del Movimiento, l’agost de 1969 un cambrer de Tiffany’s va sorprendre a la terrassa del local un jove, que va fugir saltant al carrer «des d’una alçada considerable», però va ser detingut i lliurat a la Guàrdia Civil.

«Efectuat un registre, es van trobar a la part alta del Tiffany’s ni més ni menys que vuit càrregues de dinamita, amb diversos metres de metxa i ful-

minants. La intenció d’aquest terrorista era fer volar el local, sense importar-li que en aquells moments estigués abarrotat de públic», va escriure el perio-dista, segons el qual el jove en qüestió, identificat com a Francisco Tubáu Subirat, tenia 19 anys, vivia en el «Manso Tubáu, entre L’Escala i Bellcaire», era de família «acomodada», vivia amb els seus pares i una germana, havia acabat el batxillerat i es disposa-va a iniciar una carrera universitària. «Al principi, va pretendre amagar els seus criminals propòsits dient que havia robat la dinamita en unes obres a Roses, però més tard li van trobar altres importants parti-des de dinamita, així com molta propaganda anar-quista, posant-se en evidència que el seu propòsit no era cap altre que emprendre una campanya de terrorisme a la Costa Brava», continuava l’article de Los Sitios. El fiscal va sol·licitar 20 anys de reclusió per al principal acusat, que l’advocat defensor va in-tentar reduir a vuit anys. La sentència, que en aquell moment estava pendent de ser aprovada pel capità general, va ser de 18 anys de reclusió menor per a Francisco Tubáu Subirat i d’absolució per als altres dos encausats, ja que no es va poder provar la seva relació amb els fets.

L’INTENT D’ATEMPTAT CONTRA TIFFANY’S (1969)

106

L’endemà mateix de la publicació d’aquest arti-cle en va aparèixer un altre, més llarg i destacat en la part superior de la pàgina, titulat: «Cómo se desarro-lló el Consejo de Guerra que juzgó a Francisco Tibau (sic.)» i amb aquest subtítol: «El acusado negó tener cómplices». L’article, il·lustrat amb una petita foto del Tiffany’s, començava així: «No és corrent que a Gi-rona se celebri un consell de guerra, i això explica la gran expectació que s’havia suscitat, no només per presenciar com es desenvolupen sinó per co-nèixer els motius que van impulsar l’acusat a come-tre un acte tan criminal que va poder costar la vida a centenars de persones, convertint-se en un dels successos més tràgics i repudiats de la història del terrorisme. A Déu gràcies, no es van portar a terme els propòsits i tot va acabar amb la detenció del seu autor. Una vegada més, la Providència va vetllar».

L’autor d’aquest segon article, que apareix sense signar, com el primer, calcula que «en la ma-tinada d’un dia d’agost» no especificat en què va ser detingut Tubau, hi havia a Tiffany’s entre 700 i 800 persones, un fet que no s’ha pogut comprovar, com tampoc l’hora de l’atemptat. També s’informa que Tubau, quan va intentar fugir amb una motocicleta per a la qual no tenia permís de conduir, va caure i es va fer diverses ferides, a causa de les quals va ser traslladat a l’hospital de Palamós després de la seva detenció. Segons l’article, en la seva primera declaració Tubau va dir que algú li havia donat di-ners perquè col·loqués a Tiffany’s els vuit cartutxos de dinamita que portava sota la camisa quan va ser

107

detingut, «però no va poder precisar ni els cognoms ni l’adreça de qui el va contractar». Sí va dir, però, que havia robat la dinamita a les instal·lacions de l’empresa Eurobrava, de Roses.

En canvi, l’endemà d’aquesta primera declara-ció, Tubau va rectificar i va dir que no havia rebut cap encàrrec i que havia actuat «pel seu compte i risc, portat pel propòsit d’aterrir els turistes i així allu-nyar-los de la Costa Brava». La investigació policial va propiciar la inculpació dels altres dos nois, Gasull i Piñeiro, «els quals, pel que sembla, coneixien que Tubau guardava en un amagatall la dinamita, però desconeixien els seus projectes, per la qual cosa han estat absolts pel Tribunal Militar». A l’amagatall en qüestió es van trobar «cartutxos i fulminants i propaganda comunista», és a dir, no anarquista, com es deia a la informació anterior, segurament perquè llavors tota la dissidència al règim es ficava al mateix sac. «El fiscal, després d’explicar com es van pro-duir els fets i basant-se en el Codi de Justícia Militar […] va sol·licitar la pena de 20 anys de presó, tot i que estava facultat per sol·licitar la pena de mort», s’afegeix al segon article, on hi ha també una altra variació important respecte a les dades que oferia el primer: l’edat de Tubau. «El defensor va intentar con-vèncer el tribunal que es tractava d’un simple intent i, a més, tenint present que l’acusat feia només vuit dies que havia complert els 18 anys [quan va come-tre l’atemptat], va sol·licitar la pena mínima, que era de vuit anys». I, després de notificar la pena de 18 anys de presó menor, l’article acabava així: «L’única

defensa que tenia Francisco Tubau era la de donar el nom d’aquells que el van impulsar a cometre tan inqualificable atemptat, però ell es va ratificar en el sentit que tot ho havia realitzat per iniciativa pròpia. Per la seva tossuderia o per la seva absurda forma de pensar, passarà els millors anys de la seva joventut entre reixes». Al final, no van ser 18 anys de presó, però sí gairebé set. Qui era Francesc Tubau i què el va portar a intentar dinamitar Tiffany’s aquella nit d’agost del 1969?

Parla Francesc Tubau

Trobem Francesc Tubau (1951) a L’Escala, el seu poble, un dia d’hivern amb una tramuntana tremebunda. Ens acompanya un amic comú, Isidre Pallàs, amb el qual Tubau comparteix el compromís amb la causa palestina i una llarga trajectòria d’acti-visme polític i social. Entrem en un bar, i ara parla ell.

Francesc Tubau recorda: «Jo sóc fill d’uns masovers de L’Escala. Al poble ens vam trobar uns quants nois que teníem inquietuds i vam crear una associació juvenil i fins i tot ens vam fer uns carnets. Tots teníem entre 15 i 17 anys, i a través de l’associa-ció fèiem xerrades, excursions, revetlles, etc. Era un grup molt plural i en realitat només érem quatre o cinc els que teníem inquietuds polítiques. Ens sentí-em molt compromesos amb el moviment estudiantil i la lluita antifranquista. En un context com aquell, notes la manca de llibertats, fas una digestió de tot el que observes i escoltes, i prens decisions.»

108

«Hi havia un grup de persones que volíem anar més lluny, fer més coses i comprometre’ns més des d’un punt de vista polític. Fèiem pintades. A la nit, anava a fer pintades per Sant Pere Pescador o Figueres. Eren missatges molt dispersos: “Viva el comunismo libertario”, “Abajo la dictadura” o a favor de l’escola en català. Érem joves molt entregats, amb una excessiva generositat, però també amb una dosi altíssima d’ignorància política, que intentàvem com-pensar buscant revistes com ara Triunfo, Cuadernos para el diálogo i Presència. Teníem passió per la cul-tura i organitzàvem concerts de cantautors com ara Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra i Pau Riba.»

«En aquella època, van tenir lloc els fets de Palau-Sator: el rector d’aquest poble baix-emporda-nès, Nicolau Moncunill, va encarregar al pintor giro-ní Lluís Bosch Martí que pintés a l’absis de l’església un mural que mostrés els canvis de l’Església i de la societat. Al mural, que es va inaugurar el Nadal de 1968, hi sortia Jesucrist amb texans, els apòstols eren obrers i apareixien altres personatges com ara Joan XXIII, el Che Guevara, Gandhi o el capellà revo-lucionari colombià Camilo Torres. Això va molestar els sectors més reaccionaris. El 4 de febrer de 1969, els Guerrilleros de Cristo Rey van apallissar l’artista i el mossèn i van fer malbé el mural. Nosaltres ens movíem en ambients de cristians crítics amb la je-rarquia i vam participar en actes de solidaritat amb Bosch Martí i el capellà de Palau-sator. En aquest context ens vam anar radicalitzant.»

Per què atemptar contra Tiffany’s?

«En els anys seixanta no parlàvem de naciona-lisme, ni d’ecologia, ni molt menys d’independentis-me. Però, tot i que el turisme representava una gran font d’ingressos per refer l’economia de l’Estat, la gent més inquieta intuíem que no tot era tan positiu, i per això sentíem un cert rebuig contra el turisme, que promovia a casa nostra elements culturals de-formats de la cultura espanyola i andalusa, com ara els toros i el flamenc, només per divertir el turista, mentre al mateix temps es prohibien la llengua cata-lana i altres elements de la nostra identitat cultural. Paral·lelament, també ens oposàvem al gran des-gavell urbanístic i territorial que estava provocant el fenomen turístic.»

«Nosaltres no érem un grup organitzat. No-més érem quatre amics i alguns conspiràvem més que els altres. Vivíem en un ambient que ens enco-ratjava a fer coses més fortes, potser alguna acció relacionada amb la lluita armada… alguna cosa con-tra el turisme. I per què Tiffany’s? Perquè era lluny de L’Escala i així era més fàcil despistar l’enemic. A més, Tiffany’s tenia molta anomenada i s’havia con-vertit en un símbol del turisme. Jo no hi havia estat mai, a Tiffany’s, i ni tan sols coneixia el terreny ni tenia cap criteri militar de com s’havia de fer l’acció.»

«Anàvem sovint a Roses, i allà hi havia una pe-drera de material per a la construcció on detonaven explosius, sense gaire vigilància. Un dia, vaig anar a la pedrera, vaig esbotzar la porta, que estava tanca-

109

da amb un cadenat, sense saber si a dins hi havia algú o si aquell dia trobaria o no explosius. Sí que n’hi havia. Vaig omplir un sac d’explosius i el vaig portar al mas, on també tenia amagada propagan-da política i una vietnamita per imprimir pamflets. Jo no sabia manipular la dinamita. No havia rebut cap mena d’instrucció militar, perquè vivia més en un món de llibres que de lluita armada. Tot es va ac-celerar, i la data triada va ser el diumenge 24 d’agost de 1969.»

«No recordo bé què va passar aquell dia, pro-bablement perquè em provoca malestar. No tenia ni idea de quan obria ni de quan tancava la discote-ca. El que jo no volia és que hi hagués gent a dins. Quan em van enxampar, i ja abans, vaig sentir una inseguretat total, perquè l’acció no estava gens ben calculada. Quan fugia vaig caure, em vaig donar un cop al cap i vaig quedar estabornit. Em vaig trobar lligat amb cordes de dalt a baix, i la Guàrdia Civil em va portar a l’Hospital de Palamós.»

El consell de guerra

«El consell de guerra es va fer molt ràpida-ment, en només dos mesos. En aquella època, el ca-pità general de Catalunya era Alfonso Pérez-Viñeta, representant de la línia dura del franquisme, i això va anar en contra meva. Ens van preguntar qui hi havia darrere de nosaltres, on eren els altres explo-sius… Jo insistia que no hi havia res més, però em

van torturar psicològicament i em vaig enfonsar. La defensa va ser una pantomima: no em van deixar tenir l’advocat civil que jo volia i me’n van imposar un de militar. Em van aplicar la Ley de Bandidaje y Terrorismo i em van caure 18 anys.»

«No tenia cap organització ni cap partit al dar-rere, i em sentia molt aïllat. Els primers mesos els vaig passar a la presó de Girona. Després del consell de guerra, em van traslladar i, a poc a poc, em vaig anar reanimant i vaig conèixer d’altres presos polí-tics. Només hi havia presos polítics bascos i de totes les famílies comunistes. Entre el 1969 i el 1976 vaig passar per diverses presons: Girona, Barcelona, Te-rol, Lleida, Madrid, Saragossa, Valladolid i Palència. Quan ETA va matar Carrero Blanco jo era a Lleida, i ens vam acollonir força per les possibles represà-lies.»

«A la presó vaig voler estudiar dret per la UNED. El 1974, vam seguir amb molt d’interès el procés de Burgos, el procés contra Puig Antich i també la Revolució dels Clavells a Portugal, que ens va entusiasmar, i va ser un dels dies més feliços de la meva vida, perquè pensàvem que influiria a l’Estat espanyol i ajudaria a enfonsar la dictadura. I men-trestant, adormit i despert, somiava amb la fuga i amb la mort de Franco.»

«Vaig sortir de la presó el 1976 amb 25 anys, un any abans de la Llei d’amnistia, i ja matriculat de primer d’història a la Universitat de Barcelona.»

110

Una discjòquei anònima a Paladium Fons Pablito. INSPAI

111

Centenars de discjòqueis han passat per les cabines de les discoteques de Platja d’Aro, seguint el mestratge de pioners com ara Jean-Pierre Grätzer i Alberto Foret. Aquest col·lectiu professional, no sempre prou ben valorat, està aquí representat per tres clàssics: el ja desaparegut Josep Maria Dexens, i Ángel Pérez i Tito Planas, que expliquen les seves experiències en primera persona.

TRES HISTÒRIES DE DISCJÒQUEIS

112

Josep Maria Dexens, amb la samarreta de Pachà, amb altres habituals de la nit de Platja d’Aro Col·lecció Dexens. Arxiu de Castell-Platja d’Aro

113

JOSEP MARIA DEXENS, UN DISCJÒQUEI DE RÈCORD

Josep Maria Dexens (1940-2001) ha estat un dels discjòqueis més emblemàtics de Platja d’Aro, amb una trajectòria professional de gairebé trenta anys en diferents locals com Maddox, Tiffany’s i Pachà, que el van convertir en el degà dels discjò-queis d’aquella població.

Nascut a Barcelona el 1940, Josep Maria De-xens va fer els seus primers passos en el món de la música com a tècnic de so del grup Los Sírex. El 1964, va debutar com a discjòquei a la discote-ca barcelonina Baccará, després va passar a Ciro’s i el 1967 va entrar a treballar a la històrica Bocaccio, d’Oriol Regàs, epicentre de la Gauche Divine barce-lonina. Quan, el 1968, Regàs va assumir la direcció del Maddox de Platja d’Aro, hi va enviar a l’estiu tot el personal de Bocaccio, inclòs Dexens, que va tornar a Maddox també l’estiu següent.

A finals de 1969, el va fitxar la direcció de Tiffany’s, discoteca a la qual va estar vinculat durant molts anys. De fet, Dexens va ser enviat també als Tiffany’s que es van anar a obrint en diferents ciutats del món: Torremolinos, Tel Aviv, Munic, Montpeller, Canet Plage, Toulouse…

Després de la seva etapa a Tiffany’s, Dexens va estar una temporada a la discoteca barcelonina Planeta 2001 abans de tornar a Platja d’Aro, on a principi dels anys vuitanta va estar punxant a Pachà. També va viure durant un temps a Londres, on va arribar a treballar durant una mesos en una de les principals emissores de la capital britànica, Capital Radio.

El divendres 21 de setembre de 1984, Josep Maria Dexens va rebre un homenatge com a degà dels discjòqueis gironins que va tenir lloc a Fas-hion’s, una discoteca inaugurada feia pocs mesos a Girona, on abans hi havia hagut Don Carlo. Amb motiu de l’homenatge, Dexens es definia, en una entrevista a Los Sitios, com «una persona corrent i senzilla, que només aspira a ser respectat com un bon professional».

El 1988, Dexens tornava a estar vinculat pro-fessionalment a Tiffany’s, però en aquell moment va sortir als diaris per raons extramusicals: el diu-menge 29 de febrer d’aquell any va batre el rècord del concurs televisiu Si lo sé no vengo, presentat per Jordi Hurtado a TVE-1, que combinava proves pràctiques i preguntes de cultura general. Dexens va

114

Dexens en accióCol·lecció Dexens. Arxiu de Castell-Platja d’Aro

115

guanyar un milió de pessetes i un viatge de 44.000 quilòmetres, una distància superior a la volta al món. «Anirem amb la meva companya Lydia a Nova Zelan-da, Nova York, el Japó, la Xina, la Unió Soviètica, les Bermudes», li va explicar Dexens al periodista Pere Madrenys, en una entrevista a Punt Diari. En aquesta entrevista, Dexens també parlava sobre el seu ofici: «La música disco ha destrossat el bon gust de la gent que anava a escoltar música bona i a ballar a les dis-coteques». I afegia que ja no li agradava tant fer de discjòquei perquè «la música d’ara no té creativitat».

Dexens amb l’actriu eròtica nord-americana Ajita Wilson (1950-1987), en una imatge del 1983 Col·lecció Dexens. Arxiu de Castell-Platja d’Aro

116

Ángel Pérez, a la cabina de Maddox Col·lecció personal

117

ÁNGEL PÉREZ, L’ÀNIMA DE MADDOX

Nascut el 1943 a Melilla en el si d’una família malaguenya, Ángel Pérez Núñez va arribar després de la mili a Palamós, on va començar a treballar de camioner. Un accident el va apartar d’aquest ofici i va estar fent altres feines, de manobre i d’operari en una fàbrica de gasosa, fins que l’empresari Sal-vador Pinilla («Va ser dels primers que va contractar aquí Antonio Gades») el va fitxar com a discjòquei al Marinada de Palamós. «A mi m’agradava molt la música, des de Sinatra al rock’n’roll, i vaig comen-çar a punxar discos a Marinada amb una taula en què hi havia dos tocadiscos i un oscil·loscopi tan es-pectacular que deixava tothom bocabadat», recorda Ángel Pérez, que després va posar música al Roseto de Palamós.

A principi dels anys setanta, el discjòquei Al-berto Foret, que exercia com a director artístic de les discoteques d’Oriol Regàs, Bocaccio, Maddox

i Revolution, va contractar Pérez com a discjòquei de Maddox. Hi va estar treballant quinze anys, fins a mitjan anys vuitanta, durant molt de temps acom-panyat pel seu fidel ajudant Pedro a la cabina. «Em pagaven viatges a Londres per anar a buscar discos a botigues com ara la Virgin d’Oxford Street, i també anàvem a comprar-ne a Perpinyà. Per això, Maddox va ser la primera discoteca d’Espanya on es va poder escoltar Oxygène (1976), el gran èxit de Jean Michel Jarre. A Maddox vam aconseguir que la gent ballés amb la música més avançada, per exemple amb pe-ces del compositor alemany de música electrònica Klaus Schulze».

«Com a discjòquei, jo em considero un crea-dor, perquè no copiava de ningú», afirma Ángel Pé-rez. Per als diumenges a la tarda va inventar una es-tratègia que ell anomena l’escala: «Obríem a les 6 de la tarda i començàvem amb música suau de l’orga-nista de jazz Jimmy Smith. Quan ja hi havia unes 400 persones dins de Maddox, de cop posava rock dur del grup britànic Spooky Tooth a tot volum, 1.500 watts per canal, i s’encenien 30 o 40 focus vermells. L’impacte era brutal i tothom s’aixecava i sortia a la pista a ballar. En hora i mitja ja estaven esgotats, i llavors tallava en sec i posava música lenta amb la sala a les fosques». Pura psicologia de masses. «El discjòquei és com un pastor: tu has de conduir les ovelles», afegeix.

En les seves sessions, Ángel Pérez va arribar a punxar sardanes, música de Beethoven i La gallineta

118

de Lluís Llach, i fins i tot va passar tres dies tancat en un calabós de la Bisbal d’Empordà per posar La santa espina, que de tant en tant feia sonar a la dis-coteca, com Els segadors, confiant que no hi hauria la policia secreta franquista. «Eren els últims anys de la dictadura i en l’ambient es respiraven ganes de rebel·lió», recorda Pérez, que després de la seva llarga trajectòria a Maddox va estar un temps a Pac-hà, on va coincidir amb Dexens, i posteriorment va treballar d’encarregat a Joy i va tornar a Maddox en els anys noranta, per encarregar-se de la promoció de la discoteca de Pepe Carrera. Ángel Pérez té en-cara uns quants vinils, i sobretot conserva intacta la passió per aquella música revolucionària que feia aixecar les masses de Maddox.

Ángel Pérez amb un disc de vinil a les mansCol·lecció personal

119

Pedro, el seu col·laboradorCol·lecció personal

120

Tito Planas, davant de l’actual Paladium, on va ser discjòquei residentX. C.

121

TITO PLANAS, UN CLÀSSIC EN ACTIU

Tito Planas és, amb trenta-tres anys d’ofici, el discjòquei que porta més temps en actiu a Platja d’Aro, on té residència i on ha treballat en diverses discoteques, la qual cosa li dóna un coneixement ampli i profund d’aquest sector. Actualment és el discjòquei resident del nou Paladium, local al qual està vinculat des de la segona meitat dels anys no-ranta, quan encara es deia Atyco, mentre alternava aquesta cabina amb la de Maddox, en tots dos casos sota la direcció de Pepe Carrera. «En aquella època treballava a Maddox al juliol i a Atyco a l’agost», re-corda.

Tito Planas, que actualment té 47 anys, va fer els primers passos en aquest ofici amb només 15 anys a la seva ciutat natal, Barcelona. Era el 1981. «M’agradava molt la música i el ball i vaig entrar a fer d’ajudant a la cabina del discjòquei del Caroll’s de Barcelona, que s’havia obert dos anys abans al

carrer Tuset», recorda Planas. I del Caroll’s de Bar-celona va anar més tard al de Platja d’Aro. Tito esti-uejava a la zona i, el juny de 1985, un canvi legislatiu li va obrir de retruc les portes del local de Stanley Bouana: una primera llei d’estrangeria especialment restrictiva va provocar que el discjòquei del local, un argentí anomenat Raúl, es veiés obligat a deixar la feina. En Tito i un amic seu es van oferir com a tàn-dem de discjòqueis per cobrir la seva plaça, i Boua-na va acceptar. «En aquella època la temporada era molt llarga: començava per Setmana Santa i durava fins al 31 d’octubre», recorda Planas.

Tito Planas ha treballat al llarg d’aquestes tres dècades en gairebé totes les grans discoteques de Platja d’Aro, i fins fa uns anys anava alternant la fei-na d’estiu a Platja d’Aro amb la d’hivern a diferents locals de Barcelona i els seus voltants, com ara Ba-carrá, Titos, Otto Zutz, Jamboree, Chic, Gran Velvet, etc. També comparteix amb el discjòquei Ralf M la titularitat de la marca Studio 54 Barcelona, sota la qual tenen lloc sessions setmanals a l’hotel W. Però en els últims anys Tito Planas ha canviat l’hivern bar-celoní pel molt més càlid estiu austral, i a finals de desembre marxa a Amèrica del Sud, on fins al mes de febrer efectua llargues gires per localitats turísti-ques de Brasil, Paraguai, Xile, Argentina i Colòmbia, patrocinat per diverses marques.

Tito Planas, que també ha treballat com a pro-ductor en diversos projectes discogràfics, té una carrera prou extensa per haver utilitzat en les seves

122

Tito Planas, a la cabina, punxant encara vinilsCol·lecció personal

123

sessions gairebé tots els formats de reproducció musical, començant en els seus orígens pel disc de vinil, el casset i la gravadora de cinta oberta Revox per als efectes d’eco, per passar més tard al CD i arribar actualment a l’MP3. Ara realitza gairebé totes les seves sessions amb l’ordinador, la qual cosa li resulta molt més pràctic i còmode, sobretot en les gires americanes, durant les quals ja no ha de car-regar pesants maletes plenes de discos per les ter-minals dels aeroports. Planas busca actualment per Internet una bona part de la música que programa a les seves sessions, sovint provinent de petits segells independents, però encara conserva a casa seva uns 20.000 discos de vinil. «Encara em contracten perquè en algunes festes punxi només vinils», diu, sense cap rastre de nostàlgia.

124

El grup nord-americà The Four Kents, durant una actuació a Maddox, a principis dels anys setantaFons Pablito. INSPAI

125

Tres cantants negres var tenir una important presència a Platja d’Aro entre finals dels anys seixan-ta i principis dels setanta. Eddie Lee Mattison, Amiel Cartwright i Ossie Layne han deixat com a llegat uns quants discos, alguns gravats en directe a Maddox. El seu exotisme en una societat encara poc multicul-tural, malgrat el turisme, no els ajudava a passar de-sapercebuts, i el seu record continua inesborrable entre aquells que els van veure en acció.

ELS NOSTRES «SOULMEN»

127

EDDIE LEE MATTISON

Aquest cantant nord-americà va debutar a l’Es-tat espanyol amb una sèrie d’actuacions a Maddox, el 1968. Nascut a Washington el 1946, Eddie Lee Mattison va anar a estudiar a París, on va comen-çar a cantar en grups universitaris. Després de gua-nyar un concurs de músics amateurs, tot es va ac-celerar i Eddie va deixar els estudis per dedicar-se professionalment a la música, sobretot a França i a Espanya. De fet, estava actuant en una sala de París quan Oriol Regàs, que voltava per la capital france-sa amb el fotògraf Xavier Miserachs a la recerca de grups per a la seva nova discoteca de Platja d’Aro, li va proposar actuar a Maddox amb la seva banda. Com a testimoni del seu pas per aquesta discoteca han quedat dos discos gravats en directe, que va enregistrar Jaume Gratacòs per a Edigsa i que amb el temps s’han convertit en autèntiques peces de col·leccionista: el primer, publicat el mateix 1968, es titulava només Maddox 1, com si fos únicament una edició promocional de la discoteca, i a la con-traportada s’especificava: «Amb l’orquestra d’Eddie

Lee Mattison». L’orquestra en qüestió era un septet bicolor en què destacaven uns vents poderosos i el so característic de l’orgue Hammond, i el repertori estava format bàsicament per versions: Soul Finger, de The Bar-Kays; Big Bird, d’Eddie Floyd; Can’t turn you loose, d’Otis Redding; I was made to love her, de Stevie Wonder; Day Tripper, de The Beatles, i el tema central de la pel·lícula En el calor de la noche (1967), compost per Quincy Jones. També hi havia una adaptació lliure feta pel mateix Mattison del tema Plantation Inn, de The Mar-Keys, rebatejat com a Grey Frog, i una composició pròpia: All is gone. El 1969 va aparèixer l’altre disc gravat en viu a Maddox, Eddie Lee Mattison a la Costa Brava, que actualment encara està disponible en format digital per Inter-net, gràcies a la discogràfica Picap, amb vuit can-çons més i majoria absoluta de versions de grans del soul: Sitting on the dock of the bay, d’Otis Red-ding; Hold on, I’m coming, de Sam & Dave; Funky Street, d’Arthur Conley; Knock on wood, d’Eddie Floyd… Sense aspirar a la genialitat, Eddie Lee Mat-tison i els seus músics oferien interpretacions molt apassionades i creïbles d’aquests temes considerats avui clàssics, però que en aquell moment estaven de plena actualitat. Mattison, que es va establir a Bar-celona, va actuar sovint en diverses poblacions de les comarques gironines i va tornar a Maddox l’estiu de 1972. També va publicar alguns singles amb can-çons pròpies, com ara Good things and bad things, però amb el temps la seva pista s’acaba difuminant fins a desaparèixer.

128

Amiel Cartwright mostrant en què consisteix el ball modern, el 1969 a Maddox


129

AMIEL CARTWRIGHT

És un cantant i pintor que es va convertir en tot un personatge de la vida social i artística de Platja d’Aro entre final dels anys seixanta i la primera mei-tat dels setanta. Nascut el 1941 a Matthew Town, la capital de l’illa de Great Inagua (Bahames), en una família originària de Brooklyn (Nova York), el jove Amiel va mostrar de seguida dots per a la pintura i la música. Amb un amic anomenat Bill Wallace van crear un duet musical, Luna 2, per actuar en festivals benèfics i, posteriorment, per iniciar una aventura europea que va començar a Londres, on van gravar un parell de discos, i també va incloure actuacions a França i Alemanya. Cap a 1968, el duet va arribar a Platja d’Aro amb un contracte per actuar al Paladium Club. Més tard el duet es va desfer, però Amiel es va quedar a Platja d’Aro i va actuar en solitari a Maddox, on per exemple va donar una autèntica classe ma-gistral de ball en el Concurso de Baile Moderno que

hi va tenir lloc el diumenge 7 de desembre de 1969. La seva carrera musical va continuar com a cantant de Los Gatos Negros, un grup amb el qual va arribar a actuar a Televisió Espanyola, i posteriorment en solitari. El seu primer disc, un single editat el 1970 per Vergara que va signar com a Emil Cartwright –«A Espanya em deien Emilio», aclareix ell–, incloïa les cançons Yo me alejé de mi país (una adaptació de Durham Town, del cantautor britànic Roger Whit-taker) i una versió de Games people play del nord-americà Joe South, amb arranjaments de Francesc Burrull, que més o menys a la mateixa època va ini-ciar la seva llarga i prolífica col·laboració amb Joan Manuel Serrat. Paral·lelament, Cartwright va conti-nuar pintant, sobretot aquarel·les, que va exposar en diversos països i també a la seva pròpia galeria de Platja d’Aro. El 1973 va publicar des d’Alemanya un altre single amb vocació més internacional, Pretty baby / Lonely boy, i també hi ha constància d’un tercer single: Blue eyed girl / Walk on by. Cap a fi-nals dels anys setanta, es va traslladar a Estocolm (Suècia), on es va establir, va crear una família i es va dedicar ja plenament a la pintura i al mercat de l’art. Amiel viu encara a Suècia i no ha tornat mai més a Catalunya ni a Espanya. «M’agradaria tornar-hi un dia amb els meus fills perquè vaig ser molt feliç a llocs com ara Platja d’Aro i Barcelona. Recordo que els locutors de ràdio deien que cantava com Nat King Cole i que els gitanos em deien germà!», diu Amiel, amb la seva energia inesgotable.

130

En el disc The Going’s Easy, de The Greatest Show on Earth, un dels músics apareixia amb la samarreta de Maddox

131

THE OSSIE LAINE SHOW

Norman Watt-Roy (Bombai, Índia, 1951) és un gran baixista amb una llarga trajectòria professional que cobreix bona part de la història del rock. Tot i que la seva carrera inclou nombrosos projectes i col·laboracions de tot tipus (el seu baix sona, per exemple, al Sandinista! de The Clash i al Relax de Frankie Goes To Hollywood), Norman Watt-Roy és sobretot un dels components de The Blockheads, la banda que va acompanyar Ian Dury en la seva millor època, la de Sex & Drugs & Rock & Roll i Hit me with your rhythm stick, a finals dels anys setanta, en plena ona expansiva del punk i la new wave al Regne Unit.

Però molt abans, l’estiu de 1968, Norman Watt-Roy (que si les dates i els càlculs són exactes, tenia llavors només 17 anys) va passar una llarga temporada a Platja d’Aro i no exactament de vacan-ces, sinó com a membre d’un grup de soul-rock que

havien format amb el seu germà gran, el guitarrista Garth Watt-Roy, amb el qual van fer temporada a Maddox i fins i tot hi van gravar un dels tres dis-cos en directe que es van enregistrar a la discoteca d’Oriol Regàs i que va editar Edigsa. El disc estava signat per Ossie Laine Show i es titulava simplement Maddox 2 (1969).

I qui era Ossie Laine? En realitat es deia Ossie Layne i era un cantant de soul procedent de Nova Orleans que havia arribat a Londres el maig de 1968, provinent d’Itàlia, on havia treballat un parell d’anys. A Londres es va trobar els germans Watt-Roy, que acabaven de tancar una curta però intensa etapa amb el seu grup anterior, The Living Daylights, un quintet que el 1967 va publicar un parell de singles abans de separar-se sense pena ni glòria.

Els Watt-Roy van muntar una macrobanda de vuit músics, amb orgue i secció de vents, per acompanyar soulmen americans de gira pels clubs anglesos (en algun web es parla fins i tot de Solo-mon Burke, però més probablement es tractava de Sonny Burke) o en les bases militars americanes re-partides per l’Alemanya de la guerra freda.

No queda clar si el grup en qüestió ja es deia en aquell moment The Greatest Show on Earth, nom grandiloqüent («el més gran espectacle del món») amb el qual posteriorment van publicar un parell d’elapés. En les seves memòries, Oriol Regàs es re-fereix a The Greatest Show on Earth com una de les moltes «orquestres» que van actuar a Maddox, però,

132

El disc que Ossie Laine Show va enregistrar en directe a Maddox Col·lecció PDAV

133

com ja hem dit prèviament, el disc que ha quedat com a testimoni del seu pas per aquesta discoteca estava signat per Ossie Laine Show, donant així més protagonisme al vocalista, segurament per l’exotis-me que, en aquella època, representava encara un cantant negre de soul, encara que fos un intèrpret molt digne però clarament menor que buscava en Europa el que no havia pogut trobar als Estats Units.

El més curiós del cas és que la veu de Laine només protagonitza la cara A del disc, la més soul i ballable, amb quatre versions: It’s growing (1965), escrita per dos Miracles, Smokey Robinson i Peter Moore, per a The Temptations; Knock on wood (1966), d’Eddie Floyd; Mellow Moonlight (1968), de Leon Haywood, i Higher and higher, gravada el 1967 per Jackie Wilson.

En canvi, la cara B s’obre amb una versió ins-trumental d’In the midnight hour (1965) de Wilson Pickett, i tot seguit anava deixant de banda el soul per entrar en altres terrenys, que marcarien l’evo-lució posterior del grup, amb el cantant i flautista Colin Horton-Jennings com a vocalista principal: des del blues-rock de Rock my plimsoul, una revi-sió del Rock me baby de BB King que apareixia al primer disc del Jeff Beck Group, Truth (1968), amb Rod Stewart al micròfon i Ronnie Wood al baix; al rock-funk de Sing a simple song, de Sly & The Family Stone, un altre tema recent, de la bona collita mu-sical de 1968, com les dues cançons que tancaven el disc: Can’t be so bad i Fresh Garbage, de Moby

Grape i Spirit, respectivament, dues bandes califor-nianes que ja es movien plenament en el terreny del rock progressiu i psicodèlic, en el qual també acabaria desembocant The Greatest Show On Earth, quan Harvest Records, el segell «modern» d’EMI, els va fitxar per incorporar-los a un catàleg en què ja hi havia Pink Floyd i Deep Purple.

134

Vincenzo Carmenati, al seu estudi de Platja d’Aro X. C.

135

L’arquitecte milanès ha deixat una forta emprem-ta en el paisatge urbà de Platja d’Aro, també a través dels edificis d’algunes de les seves discoteques més impor-tants, com la desapareguda Maddox i l’emblemàtica pi-ràmide que va construir sense pretensions d’eternitat.

«Em va encantar la llum de Platja d’Aro». Segons l’arquitecte italià Vincenzo Carmenati, aquesta és una de les raons per les quals va decidir establir-se aquí amb la seva família en els anys seixanta, tot i que encara té un estudi d’arquitectura a Milà, la ciutat on va néixer fa 83 anys i a la qual torna sovint, sempre en cotxe. Però no és l’única raó: «També em va agradar molt el desig que vaig trobar en la gent de Platja d’Aro per reprendre un camí, després de la guerra i la postguerra. Aquí vaig trobar gent que tenia una gran capacitat de somiar, una cosa que ara crec que s’ha perdut bastant. Entre aquestes persones hi havia l’alcalde Joan Cargol [en el càrrec de 1958 a 1978, i mort a final de 2013], que era franquista però no per culpa seva. I tot i ser al principi l’alcalde d’un

poble gairebé inexistent, al marge del nucli de Castell d’Aro, va ser capaç d’imaginar que aquí era possible un gran desenvolupament». Carmenati va fer una important contribució a aquest desenvolupament amb nombrosos projectes arquitectònics a Platja d’Aro, entre els quals hi ha algunes discoteques com Maddox, la piramidal Kamel –nascuda com a New Tiffany’s i ara anomenada Paladi-um– i la subterrània Mandrops, després Joy.

Hi ha un altre factor, en aquest cas històric i ma-croeconòmic, pel qual Carmenati va venir a Platja d’Aro: el final de la guerra d’Indoxina, que el 1954 va provocar la fi de la dominació francesa en aquell territori del sud-est asiàtic i la partició de Vietnam en dos països antitètics. «Un dels elements que va fomentar la construcció a Plat-ja d’Aro van ser les inversions resultants de la liquidació del Banc d’Indoxina, que van arribar aquí a través d’una immobiliària de París. Jo ja havia fet edificis a Milà per a aquesta gent i ells sabien que jo havia estat treballant a Amèrica del Sud i que parlava espanyol, així que em van proposar venir aquí», explica Carmenati, que entre

VINCENZO CARMENATIL’ARQUITECTE DE LES DISCOTEQUES

136

L’entrada de Maddox, amb el logotip dissenyat també per Carmenati Col·lecció personal Joan Bassó

137

altres projectes d’aquella època va treballar a l’edifici Sun Tower i a la urbanització Los Pinos, on es venien «xalets moblats i enjardinats per 160.000 pessetes».

Tornant als somnis realitzats de l’alcalde Cargol, Carmenati recorda que, quan l’Ajuntament va posar en marxa la campanya promocional El amor se cita en Playa de Aro i es van iniciar contactes d’agermanament amb Terol, pels amants, i amb Verona, per Romeu i Julieta, ell va rebre una singular visita al seu despatx de Milà: «Cargol i el propietari de l’hotel Columbus em van venir a veure perquè els acompanyés a l’Ajuntament de Ve-rona. Va ser molt emotiu veure com, en una ciutat com Verona, amb una gran cultura, història i tradició, l’alcalde de Platja d’Aro hi presentava la seva petita localitat amb quatre postals, però amb un gran convenciment, i men-trestant un tècnic de l’Ajuntament em preguntava a mi on era Platja d’Aro, perquè no sortia en els mapes». A partir d’aquest contacte, cada any algunes parelles de Verona i de la resta d’Europa, que s’acabaven de casar o celebraven les bodes de plata, eren convidades a pas-sar uns dies a Platja d’Aro, i aquesta campanya va ajudar molt a donar a conèixer el municipi com a destí turístic que començava a mostrar un gran dinamisme.

A mitjan anys seixanta, els promotors de l’edifici Cavall Bernat, entre els quals hi havia la família Ballet-bó, van proposar construir la seva primera discoteca, Maddox, que es va inaugurar el 1967. «Jo no havia fet cap discoteca fins llavors, però em semblava un tema in-teressant perquè representava un lloc on els fills podien escoltar la música que els seus pares mai no haurien ac-ceptat, i això requeria una interpretació estètica nova de

l’espai. Va ser una iniciativa d’Eladio Balletbó –el fill dels Balletbó, molt modern i lliberal–, el doctor José Casajús i uns promotors francesos, que hi van portar actuacions internacionals i van convertir Maddox en un gran revul-siu per a la societat de Platja d’Aro». Carmenati afirma que els promotors de Maddox li van donar «carta blanca absoluta» per dissenyar l’edifici, i el resultat va ser tan bo que «va ser reconegut fins i tot a l’estranger, on he fet di-verses discoteques, com ara el Piper Club de Viareggio».

Sobre les formes arrodonides que predominaven a l’edifici de Maddox i en altres edificis projectats per Carmenati, l’arquitecte diu: «En un habitatge quadrat s’acumula una gran quantitat d’energia en els racons: per això les cases tenen una vida pròpia que va més enllà de la dels seus pobladors, lligats per generacions a la casa pairal. Quan elimines els racons, tot és més net i l’ener-gia circula més lliurement».

A més, les formes circulars de les característiques columnes i pòdiums de l’interior de Maddox tenien una altra utilitat: «A Maddox vam introduir un element poc conegut fins llavors: les llums psicodèliques. Vaig encar-regar a un tècnic electrònic de Milà que anés a Alemanya per estudiar les possibilitats del làser i, a partir d’aquí, ell va crear un sistema inèdit de llums psicodèliques per a discoteca. Aquests tipus de llums creen uns efectes diferents, molt més dinàmics i sorprenents, si es projec-ten sobre una superfície circular que sobre una de llisa». Bones idees que van crear escola i que van sorgir d’una ment lliure i intuïtiva: «Hi ha dues formes de projectar un edifici; una més racional, conseqüència de la didàctica, i una altra més emotiva. Jo sempre he preferit la segona».

138

L’emblemàtic edifici piramidal concebut per Carmenati, que ha estat seu de diverses discoteques, com ara Kamel, Atyco i Paladium

X. C.

139

Vincenzo Carmenati es va encarregar també a Maddox de la decoració interior («És una equivocació diferenciar arquitectura exterior, interior i urbanisme: tot és el mateix»), de dissenyar el famós logotip de la disco-teca, molt influenciat per l’estètica oriental que triomfava llavors entre els joves, i també va participar en la tria del nom: «El vam escollir per atzar entre tota una llista de possibilitats i després vam descobrir que era el nom d’un polític americà».

Ja ben entrats els anys setanta, Carmenati va pro-jectar una altra discoteca que ha quedat com tot un sím-bol arquitectònic del municipi, coneguda durant molts anys com a Kamel i Atyco, amb una forma piramidal que també té molt a veure amb la fluïdesa i concentració d’energies. La piràmide es manté dempeus; no es pot dir el mateix de l’edifici de Maddox, enderrocat el 2006: «Els arquitectes ens hem d’acostumar al fet que, si abans fèiem edificis per a l’eternitat o gairebé, ara les nostres obres moren abans que nosaltres. Evidentment, fa una mica de mal que t’enderroquin un edifici, però cal adap-tar-se a l’evolució de les coses i, a més, no estem parlant del Partenó [riu]».

Una cosa que no ha perdut Carmenati és el sentit de l’humor. «Jo no sé ballar» és la seva resposta incontes-table quan li preguntem si va anar a moltes discoteques per agafar idees abans de concebre Maddox.

També manté inalterable el seu compromís social, a través del Rotary Club, la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols i, més recentment, l’associació cultural Atheneum Idea, perquè ara troba a faltar les ganes d’in-

novar i de somniar que el van impressionar, com la llum, en aquella Platja d’Aro a la qual va arribar fa mig segle. [Vincenzo Carmenati va morir el 16 de maig del 2015]

140

Una cursa de motocròs davant de Tiffany’s, el juny de 1971 Fons Pablito. INSPAI

141

54 ARTISTES QUE VAN ACTUAR A PLATJA D’ARO(I QUATRE QUE NO VAN ARRIBAR A FER-HO)

Molts grups i solistes van actuar a les discote-ques i sales de festes de Platja d’Aro, sobretot en els anys setanta. Aquí apareix una mostra prou representativa de 54 artistes –com a tribut indirecte a Studio 54, la històri-ca discoteca novaiorquesa– que van passar per aquests escenaris, complementada amb quatre cantants interna-cionals que no van actuar mai a Platja d’Aro, però que van estar a punt de fer-ho.

142

Antonio Gades, triomfant a la Costa Brava Narcís Sans Prat. CRDI

143

1. ANTONIO GADES (1936-2004)

El cèlebre ballarí i coreògraf, tot un revolucionari del ball flamenc, va ser una presència constant als esce-naris i a les nits de la Costa Brava durant els anys seixan-ta i setanta. Gades va actuar amb el seu ballet a diferents locals de Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Platja d’Aro –al New Flamingo, el cap de setmana del 13 al 15 de juliol de 1973–, on va arribar a obrir la seva pròpia pizzeria en els anys setanta. El mateix estiu de 1973 se’l va poder veure en públic amb la seva nova companya sentimen-tal, Pepa Flores, per exemple en alguna representació de l’espectacle Cabaret, de Ricardo Ferrante, i també al New Flamingo, on es va homenatjar l’actriu i cantant abans coneguda com a Marisol. L’estreta vinculació de Gades amb la Costa Brava s’ha mantingut fins i tot després de la seva mort, ja que el seu ballet ha presentat diversos espectacles en els últims anys al Festival de la Porta Fer-rada de Sant Feliu de Guíxols.

2. ASSAGAI

Aquesta banda d’afro-jazz-rock va fer una estada a Maddox entre el 15 de juliol i el 4 d’agost de 1972. El grup s’havia format a principis de la dècada dels setanta, amb músics sud-africans instal·lats a Londres, entre els quals hi havia alguns components del prestigiós grup de free-jazz The Blue Notes, com ara el saxofonista Dudu Pukwana (1938-1990). El 1971, Assagai va publicar dos discos per al segell Vertigo, Assagai i Zimbabwe, que tot i contenir singles com Telephone Girl no van tenir gaire èxit. De fet, els Assagai que van actuar a Maddox eren un octet en què només quedava un dels membres ori-ginals del grup, el guitarrista nigerià Fred Cocker, i de fet en aquell moment se’ls va presentar com a formació nigeriana amb «tot el ritme de les gents de color», com va escriure el cronista de Los Sitios.

3. CAMILO SESTO (1946)

El cantant alcoià Camilo Blanes Cortés va actuar a Paladium el divendres 7 de setembre de 1973, un mes abans de participar a la segona edició del Festival de l’OTI, celebrat al Brasil, on el seu Algo más no va guanyar però es va convertir de seguida en un èxit a tota l’Amè-rica llatina. Quan Camilo va actuar per primera vegada a Platja d’Aro ja va anunciar que hi tornaria l’any següent, i ho va complir: un altre divendres, el 23 d’agost de 1974, el cantant va oferir dues gales a Paladium, a la tarda i a la nit. Camilo Sesto, que havia debutat en solitari el 1970, va tenir nombrosos èxits en els anys setanta, i el 1975

144

Camilo Sesto a Paladium Fons Pablito. INSPAI

145

va estrenar com a protagonista l’adaptació espanyola del musical Jesucristo Superstar. També a Platja d’Aro les se-ves actuacions van ser plens absoluts.

4. CANE AND ABLE

Aquest octet afroamericà, amb poderosa secció de vent i la veu de French Thompson («Cantor solista en una església del sud dels Estats Units, molt en la línia d’Otis Redding, James Brown i Bobby Bland», com el va descriure la premsa de l’època) va actuar a Maddox del 4 al 15 d’agost de 1972, més o menys quan va sortir el seu primer elapé homònim, publicat a França. De fet, Cane and Able va ser un dels grups creats a París per mú-sics nord-americans a principis dels anys setanta, sota la influència de la Lafayette Afro-Rock Band, de la qual formava part el cantant i saxofonista Bobby Boyd, que l’estiu de 1972 també va actuar a Maddox amb els seus Bobby Boyd Congress.

5. CHARLES AZNAVOUR (1924)

El gran cantant francès d’origen armeni ja era una figura internacional plenament consolidada, després de més de 25 anys d’escenaris, quan va actuar a Paladium el 3 d’agost de 1973, fet que provocà una gran expecta-ció i la lògica repercussió a la premsa de l’època. El que evitaven dir els diaris era que, el 1972, Aznavour havia sorprès el públic francès amb Comme ils disent, on trac-tava el tema de l’homosexualitat d’una manera seriosa i respectuosa. La cançó va ser tot un èxit a França, mentre

a Espanya els homosexuals continuaven sent reprimits amb la Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social. Aquell mateix any 1972, Aznavour va establir la seva re-sidència a Suïssa, on encara viu, aparentment fart dels impostos francesos, tot i que ell sempre ha negat que es tracti d’un exili fiscal. «Vaig el menys possible a París, perquè hi ha una vida molt agitada que em descompon el meu propi ritme de vida. Prefereixo estar a la meva casa de camp, que és molt més tranquil·la i on puc treballar i estar amb la meva família», declarava Aznavour en una entrevista que li van fer a La Gavina de s’Agaró, on es va allotjar, i que va sortir publicada a Los Sitios el 7 d’agost de 1973. «He vingut a fer la que possiblement sigui la meva única gala a l’estranger per l’amistat que m’uneix amb les persones que formen la societat de Paladium; a més, aquí es barreja esplèndidament el públic espanyol i el francès, i m’hi sento molt a gust», va dir també Azna-vour, que va lloar el gran potencial de Platja d’Aro («Crec que pot convertir-se en un centre d’espectacles de pri-mera categoria») i va reconèixer el paper fonamental que Édith Piaf havia tingut en els inicis de la seva carrera: «Possiblement si ella no s’hagués creuat amb la meva vida professional jo no seria aquí».

El debut d’Aznavour a la Costa Brava havia tingut lloc tres anys abans, l’estiu de 1970, a l’Arboleda de Pa-lamós, en una actuació conjunta amb el ballet d’Antonio Gades, organitzada per Oriol Regàs, que inicialment ha-via previst l’actuació del cantant francès a Maddox. Azna-vour no només va haver de fer de teloner del ballet de Gades («feia 15 anys que no actuava abans que un altre artista», va dir en aquell moment sense cap suspicàcia i

146

Charles Aznavour, molt ben acompanyat, als camerinos de Paladium Fons L’Indépendant. INSPAI

147

lloant l’art de Gades), sinó que es va haver de canviar de roba en el seu propi cotxe perquè el ballarí es va negar a compartir el seu camerino amb ell, com ho explica Regàs a les seves memòries. «Després Antonio i ell es van fer amics», afegeix el senyor Bocaccio després d’elogiar el savoir-faire de monsieur Aznavour.

A. CHARLES TRENET (1913-2001)

L’històric cantant francès, autor de gairebé un mi-ler de cançons i d’alguns clàssics com La Mer, estiue-java a finals dels anys seixanta a Platja d’Aro, on es va comprar un apartament. En aquell moment, el cantant boig de Narbona no vivia el seu millor moment artístic: s’apropava als seixanta anys i la seva època daurada que-dava lluny. Després de viure semiretirat, dedicat a pintar i escriure, el 1968 torna als escenaris, justament al Don Camilo, que dirigia a París Jean Vergnes, un dels em-presaris de Paladium en aquella època, però l’actuació de Trenet al cabaret parisenc no va tenir la repercussió esperada. La tornada definitiva de Trenet al món de l’es-pectacle i l’inici de la seva segona edat daurada va tenir lloc el 1969, al Théâtre de la Ville de París. El juliol del ma-teix any, Trenet va estar uns dies a Platja d’Aro i va visitar Paladium. «Per aconseguir que actuï a Paladium he hagut de contractar-li dues gales al Don Camilo, però tot s’ha arreglat. Hi actuarà en una data propera», va declarar lla-vors Vergnes a Los Sitios. No consta que arribés a fer-ho.

6. LA CHUNGA (1938)

Micaela Flores Amaya, brillant bailaora gitana em-parentada amb Carmen Amaya, va néixer a Marsella, però es va criar a Barcelona, i un dels primers locals on es va donar a conèixer va ser el tablao La Pañoleta, que havia obert Pastora Imperio a Palamós.

Convertida en musa d’intel·lectuals i artistes com ara Picasso i Dalí, que la van encoratjar a iniciar una prolí-fica carrera com a pintora naïf, la Chunga es va convertir en tot un fenomen artístic internacional pel seu carisma i el seu ball temperamental.

La bailaora dels peus descalços, però, sempre va mantenir vincles estrets amb la Costa Brava, on va actuar sovint en diversos escenaris. A Platja d’Aro, una de les seves actuacions més memorables, ja com a artista ple-nament consolidada, va ser la que va oferir el 23 de juliol de 1973 al New Flamingo, en el primer estiu del nou club dirigit per Manel Serra, pocs dies després que hi actués Antonio Gades. També hi ha constància d’actuacions «no oficials»: l’estiu de 1969, la Chunga va assistir a l’actuació d’una germana petita seva, la Chunguita, en una sala de festes no especificada de Platja d’Aro, i no va intervenir durant l’espectacle per respectar el contracte d’exclusivi-tat que tenia amb algun altre empresari de la zona. Però quan el local va tancar les portes la Chunga es va deixar anar i, segons el privilegiat periodista que la va veure gai-rebé en privat, «va ser llavors quan la Chunga va tornar a ser-ho […] el bo i millor que Catalunya ha produït en ball

148

Conchita Bautista a Paladium Fons Pablito. INSPAI

149

flamenc durant molts anys». El setembre de 1976, l’alcal-de de Castell-Platja d’Aro, Joan Cargol, va fer entrega a la Chunga de la medalla commemorativa del concurs El amor se cita en Playa de Aro, com a mostra d’agraïment per l’actuació desinteressada de la bailaora en un festival benèfic que va tenir lloc el dilluns 23 d’agost al recinte de l’església parroquial, per recollir fons per als nens disca-pacitats de la localitat.

7. COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA

La Dharma va oferir diverses actuacions a Maddox del 25 al 31 de juliol de 1976, poques setmanes després que tinguessin lloc dos fets decisius en la primera etapa del grup dels germans Fortuny. La primavera de 1976 el grup va tancar la Dharma Comuna, l’espai de vida i tre-ball en comú que tenia a la Casa Nova de can Comas, una masia situada entre Sarrià de Dalt i Palol de Revardit. A la mateixa època, la jove Dharma va publicar el seu segon disc, L’oucomballa, un important primer pas en la defini-ció del so propi del grup, després d’un primer disc, Diu-menge (1975), massa influït pel jazz rock anglosaxó que triomfava en aquell moment. A partir de L’oucomballa –i així es va poder comprovar ja a Platja d’Aro aquell estiu de 1976–, la Companyia Elèctrica Dharma va començar a treballar en la fusió de rock, jazz, folk i música tradicio-nal catalana, una barreja inèdita en aquell moment, que va culminar en el seu següent disc, Tramuntana (1977). Durant l’agost de 1976 també van actuar a Maddox altres grups destacats de l’ona laietana i l’incipient jazz rock català, com ara Iceberg, Música Urbana i Secta Sònica.

8. CONCHITA BAUTISTA (1936)

Una de les intèrprets més destacades de la cançó espanyola, va fer el seu debut discogràfic el 1958 i tres anys després va ser la primera representant d’Espanya al Festival d’Eurovisió, amb Estando contigo, el 1961 a Canes. El 1965 va repetir a Eurovisió amb Qué bueno, qué bueno, que no va rebre cap punt. El mateix any, Conchita Bautista va actuar a les Festes de Primavera de Platja d’Aro, amb Los 3 Sudamericanos. Una dècada més tard, quan la cantant ja estava a punt de fer 40 anys i feia un any que havia perdut la seva única filla, víctima d’un càncer, Conchita Bautista va actuar a Paladium, el 29 de maig de 1976.

9. DEMIS ROUSSOS (1946-2015)

Aquest cantant grec nascut a Alexandria va actu-ar per primera vegada a Platja d’Aro al New Flamingo, l’agost de 1973, quan acabava de publicar el seu segon disc en solitari, Forever and ever, que va incloure èxits com la cançó que li dóna títol o Velvet mornings, que també va adaptar al castellà com Por siempre y para si-empre i Mañanas de terciopelo, amb una tornada inobli-dable: Triki, triki, triki, mon amour… Demis Roussos ja s’havia donat a conèixer prèviament com a cantant i bai-xista del grup grec de rock progressiu Aphrodite’s Child (1968-1972), juntament amb Vangelis, autor de cèlebres bandes sonores com l’oscaritzada Carros de fuego i Bla-de Runner. Pel que fa a Demis Roussos, els anys setanta van ser la seva època daurada i, de fet, va tornar a actuar a Platja d’Aro, en aquest cas al Paladium, el 13 d’agost

150

Demis Roussos a Paladium Fons L’Indépendant. INSPAI

151

de 1977. El grec de la veu d’or –«grandíssim en èxits i en figura física», com va escriure el cronista de Los Sitios, que destacava que Demis no es treia les seves singulars túniques ni durant els assajos– va atreure tant de públic que l’actuació es va haver de fer als jardins de Paladium, amb més aforament que a l’interior.

10. ENRICO MACIAS (1938)

El dia 11 d’agost de 1972, quan feia deu anys del final de la guerra d’independència d’Algèria, va actuar a Paladium el cantant francès d’origen algerià Enrico Ma-cias, davant d’un públic amb una important presència de pieds noirs, els francesos que com Stanley Bouana de Paladium havien hagut de marxar d’Algèria. Aquest també havia estat el cas de Macias, de nom real Gas-ton Ghrenassía i fill d’una família sefardita, que va haver de marxar a l’exili com molts altres jueus algerians amb poc futur en un nou país àrab. Un cop a França, el 1962 va gravar la cançó Adieu mon pays, que va escriure en el vaixell que el portava a l’exili i amb la qual va acon-seguir un gran èxit. Enrico Macias ha tingut una llarga carrera que ha inclòs també cançons en espanyol i italià, gires internacionals, concerts per als soldats israelians i importants reconeixements institucionals com la Legió d’Honor francesa.

11. THE FOUR KENTS

Aquest quartet vocal de soul va ser fundat el 1966 per cantants afroamericans que van coincidir com a soldats de l’exèrcit dels Estats Units a la base militar de

l’OTAN a la localitat italiana de Vicenza. De fet, Itàlia es va convertir també en la seva base d’operacions musicals i la seva discografia inclou tant cançons en anglès com en italià. En directe anaven acompanyats dels vents i els altres instrumentistes d’un grup anomenat Submarines. Maddox va contractar aquesta «fabulosa orquestra ame-ricana» en «rigorosa exclusiva per a Espanya», i The Four Kents hi van actuar els dies 16, 17 i 18 de maig de 1970. Van tenir tant d’èxit que van tornar a la discoteca d’Oriol Regàs per oferir set actuacions del 23 al 29 de juny de 1971. Pel que sembla, eren tan bons ballarins com can-tants.

B. GEORGES MOUSTAKI (1934-2013)

El cèlebre cantautor francès nascut a Alexandria havia d’actuar l’estiu de 1970 a les dues discoteques d’Oriol Regàs a la Costa Brava, Maddox i la Revolution de Lloret de Mar, en col·laboració amb Ràdio Montecarlo. «Escándalo veraniego: Moustaki no actuó», va titular Los Sitios una breu nota, publicada el 30 d’agost, en la qual s’informava que Regàs s’havia negat a la pretensió del cantant d’aprofitar els concerts per «parlar en públic», com si volgués fer una espècie de míting. «Pel que sem-bla, el senyor Moustaki volia aprofitar el reclam de les seves cançons per fer política», afegia el diari.

12. ICEBERG

Banda fonamental del jazz-rock català, formada per Max Sunyer (guitarra), Josep Mas Kitflus (teclats), Primi Sancho (baix), Jordi Colomer (bateria) i Àngel Riba

152

The Four Kents a Maddox Fons Pablito. INSPAI

153

(veu, guitarra rítmica i saxo), Iceberg va oferir diversos concerts a Maddox entre el 2 i el 12 d’agost de 1976, un any després de la publicació del seu primer disc, Tu-tankhamon, i d’haver ofert un dels seus primers con-certs a la primera edició del Canet Rock. Quan va actuar a Maddox, Iceberg estava en ple procés de canvi, ja que el setembre de 1976 van gravar el seu segon disc, Coses nostres, ja com a quartet instrumental, sense la veu de Riba.

13. JOAN CAPRI (1917-2000)

L’actor còmic va fer el seu debut a la Costa Brava el 8 de setembre de 1973 al New Flamingo, que aquella temporada va apostar també per altres humoristes com ara Chicho Gordillo i Santi Sans. Capri va desenvolupar una llarga carrera com a actor de teatre i cinema, i va protagonitzar En Baldiri de la Costa (1968), una comèdia sobre el fenomen turístic rodada en part a Platja d’Aro, però van ser justament els seus monòlegs els que li van donar més popularitat abans de convertir-se en el televi-siu Doctor Caparrós.

14. JOAN MANUEL SERRAT (1943)

El noi del Poble Sec va actuar sovint a Platja d’Aro entre finals dels anys seixanta i mitjan anys setanta, ge-neralment a l’escenari de Paladium, on va oferir la prime-ra actuació el dijous 21 d’agost de 1969, tres dies abans de l’intent d’atemptat a Tiffany’s. L’any anterior, Serrat va protagonitzar la seva primera pel·lícula, Palabras de

amor, rodada en part a Platja d’Aro i amb algunes esce-nes filmades a l’interior de Maddox.

El 1969 va ser un any transcendental per a Ser-rat: després del conflicte de l’any anterior amb el govern franquista, per voler cantar en català al Festival d’Eurovi-sió (com es recordarà, va ser substituït per Massiel en la interpretació de La, la, la i, a sobre, el van castigar amb uns mesos de silenci absolut a la ràdio i la televisió pú-bliques), Serrat va publicar el 1969 el seu primer elapé en castellà, La paloma, i abans d’acabar l’any va sortir el fonamental Dedicado a Antonio Machado, poeta.

El 1969 va ser també l’any de la seva primera gira per Amèrica del Sud. En aquest context de canvi, el can-tautor va actuar aquell dijous d’agost a Paladium durant uns cinquanta minuts, cantant tant en català com en cas-tellà, davant d’un públic majoritàriament estranger. Va obrir el concert amb Com ho fa el vent i el va tancar amb Ara que tinc vint anys, i segons el titular de Los Sitios, va tenir un èxit apoteòsic.

Un any després, el 25 d’agost de 1970, va tenir lloc a Paladium una gala a benefici de l’associació Angelus, que treballava amb nens i nenes discapacitats. Hi havia un cartell artístic molt ampli, amb una barreja de cançó i dansa espanyola, flamenc, música llatinoamericana i, en-tre altres atraccions, l’il·lusionista cristinenc Xevi. Serrat es trobava entre el públic i, a petició de la gent, va acaba pujant a l’escenari per cantar algunes cançons. Uns dies després va aparèixer una foto d’aquesta actuació espon-tània a la pàgina de música de Los Sitios («Gira el disco»), amb un titular tan contundent com propi d’una època

154

Joan Manuel Serrat a Paladium, amb Pablito assegut a l’escenari Fons L’Indépendant. INSPAI

155

en què no existia el concepte «políticament correcte»: «Serrat cantó para los Subnormales». Després del gran èxit de Mediterráneo (1971), Serrat va tornar a Paladium el 1972 per oferir-hi dues actuacions, el 7 de juliol i el 4 d’agost, el mateix divendres que va debutar el conjunt nord-americà Cane and Able a Maddox. En tots dos ca-sos, Serrat va reunir un públic multitudinari i entusiasta, però el seu èxit també provocava suspicàcies: «Ara Ser-rat és un ídol, quasi, quasi, un dels monstres sagrats de la cançó espanyola. Viu envoltat de tot el que implica ser el que és. Grans automòbils, inversions en finques, i tot un món trepidant d’actuacions de nord a sud de la península, i fora de les nostres fronteres», va escriure el cronista de Los Sitios.

L’any següent, el 1973, Serrat va tornar a Paladium per actuar-hi en plena revetlla de Sant Pere, i hi va tornar el 24 d’agost per substituir el cantant francès Sacha Dis-tel, que va haver de suspendre la seva actuació per una malaltia. El 31 d’agost de 1974, Joan Manuel Serrat va oferir una última actuació a Paladium, el mateix estiu que hi van actuar Johnny Hallyday i Camilo Sesto.

Un any més tard, quan el franquisme va tancar la seva llarga llista de víctimes amb els afusellaments de tres membres del FRAP i dos d’ETA político-militar, Ser-rat els va condemnar públicament des de Mèxic i, com a càstig, el règim dictatorial espanyol li va impedir tornar al país. El seu exili va durar gairebé un any, fins a l’agost de 1976.

Quan Serrat va tornar a Catalunya, tot el país vivia un gran procés de canvi, i ell també: la seva fama i la

seva obra eren ja tan grans que no tenien prou lloc en una discoteca, amb el públic assegut entre ampolles i copes. Ell havia cantat durant molts anys a Paladium, en aquest ambient, sense cap problema, per bé que alguns companys d’ofici, com Raimon, objectaven que una dis-coteca no era l’auditori més oportú per a un cantautor. És evident que Serrat no compartia aquests prejudicis.

15. JOE RÍGOLI (1936-2015)

Aquest còmic argentí de llarga trajectòria va ad-quirir una gran popularitat als anys setanta a l’Estat espa-nyol, gràcies a les seves aparicions en diversos progra-mes de TVE com ara Tarde para todos i Fantástico, on Rígoli va donar vida a personatges com Tancredo Tardón i sobretot Felipito Tákatun, molt popular per la frase yo sigo, que va servir d’excusa fins i tot per al llançament d’un disc, el 1972.

Amb aquest bagatge, Joe Rígoli va actuar el 20 de juny de 1976 a Paladium, acompanyat per his girls y el ballet Las 4 Ases. «No se pierda las rigoladas de Rígo-li», deia l’anunci publicitari, en què Rígoli apareixia molt compenetrat amb una noia negra escassament vestida. Eren temps de canvi: «El proceso de reforma sigue ade-lante, de acuerdo con la línea trazada», deia el titular de la notícia sobre el consell de ministres del dia anterior, que obria la pàgina de Los Sitios amb l’anunci de l’actuació de Rígoli. Ja en el nou segle, Rígoli va tornar a ser notícia per haver arribat a demanar almoina i aparèixer en progra-mes com La Noria explicant les seves misèries.

156

Johnny Hallyday, un rocker a Paladium Fons Pablito. INSPAI

157

16. JOHNNY HALLYDAY (1943-2017)

El rocker francès per excel·lència va actuar a Platja d’Aro en dues ocasions, ja en una etapa d’una certa ma-duresa artística i vital. Quan va actuar a Maddox el 24 de juliol de 1970, Johnny tenia 27 anys i ja portava tota una dècada de carrera com a ídol juvenil i artista sempre in-quiet, que aquell mateix any mostraria per primera vega-da la seva cara més conscienciada en un disc titulat Vie, on tocava temes com ara l’ecologia i la deriva generaci-onal del Maig del 68. L’actuació a Maddox formava part d’una sèrie de concerts coorganitzats amb Ràdio Mon-tecarlo per als seus oients francesos de vacances a la Costa Brava, i les entrades (amb una consumició inclosa) costaven 500 pessetes amb dret a seient, i 250 pessetes sense dret a seient. En aquella època, una peça clau de la banda de Hallyday era el guitarrista britànic Mick Jones, que anys més tard tindria grans èxits internacionals amb el grup Foreigner. Quatre anys més tard, el 9 d’agost de 1974, Johnny Hallyday va tornar a Platja d’Aro per actuar a Paladium, amb una imatge que recordava l’Elvis de Las Vegas (això sí, Johnny, als 31 anys, tenia un aspecte molt més saludable que el Rei als 39) i desenes de seguido-res en èxtasi. En aquella època, Hallyday encara feia una mitjana de 200 concerts i un o dos discos a l’any, combi-nats amb pel·lícules i amb el seu convuls matrimoni amb Sylvie Vartan. Admirable.

17. JULIETTE GRÉCO (1927)

La cantant i actriu francesa era ja una artista consa-grada, amb vint anys de carrera artística, quan va actuar

a Paladium el dijous 17 de juliol del 1969, la mateixa set-mana de la festa nacional francesa, que la sala de festes més afrancesada de Platja d’Aro també havia celebrat el dilluns amb una peculiar presa de la Bastilla més festiva que no pas cruenta. Gréco va explicar així en una petita entrevista a Los Sitios com havia estat possible la seva actuació a Paladium: «Conec molt Jean Verges –un dels directors de Paladium– que és empresari del restaurant Don Camilo, i precisament visc al costat de casa seva, a París. Tot va ser parlar del tema i actuar a Platja d’Aro». Així de fàcil.

L’actuació a Paladium de la musa dels existencia-listes va ser tot un èxit de públic i també es va interpretar en aquell moment com a símbol d’obertura i de cosmo-politisme: «Tot París, tot França, tot el món, en l’emotiva i efectiva veu de Juliette Gréco, una autèntica estrella de la cançó mundial de tots els temps», va escriure el cro-nista de Los Sitios. Aquest país havia patit massa anys d’aïllament.

18. JULIO IGLESIAS (1943)

El més internacional dels cantants espanyols va ser, durant els anys setanta, un habitual dels escenaris de la Costa Brava i, especialment, de Platja d’Aro, on va ser molt fidel al Paladium. El 1968 va iniciar la seva car-rera en guanyar el Festival de Benidorm amb La vida si-gue igual, i el 1970 va quedar quart al Festival d’Eurovisió amb Gwendolyne. El 1973 ja havia venut 10 milions de discos, i la seva conquesta del món ja estava en marxa, a través dels mercats europeus i llatinoamericans. Tot i

158

Julio Iglesias, entre Stanley Bouana i Sammy, a Paladium Narcís Sans Prat. CRDI

159

així, en aquest període Julio Iglesias no va deixar mai de freqüentar la Costa Brava, on el 1975 va arribar a fer 15 gales.

A Paladium, Julio Iglesias hi va actuar amb una gran regularitat, estiu rere estiu: el dia 1 de juny de 1974, el 22 d’agost de 1975, el 23 d’agost de 1976, el 29 de ju-liol de 1977 i el 6 d’agost de 1978. Una seqüència només comparable a la que Julio va iniciar, exactament trenta anys després, al Festival Jardins de Cap Roig, on va actu-ar quatre anys seguits, entre 2008 i 2011. Entre 1978 i el 2008 moltes coses havien canviat, a més de l’edat de l’in-tèrpret i el seu caixet: el 1978 va ser l’any en què Julio es va establir a Miami i va signar un contracte milionari amb CBS que el va consolidar internacionalment i sobretot en el món anglosaxó, el seu últim gran repte. Per actuar el 1976 a Paladium, Julito –com se’l coneixia per aquí, amb un to entre familiar i sorneguer– va cobrar 250.000 pessetes lliures d’impostos (uns 1.500 euros), una xifra gens menyspreable per a l’època però encara lluny dels contractes milionaris que vindrien després. El 1977, les entrades de la seva actuació a Paladium costaven entre 500 i 1.000 pessetes (entre 3 i 6 euros), en un moment en què el salari mínim interprofessional era de 13.200 pessetes, que no arribarien a ser 80 euros, i un diari cos-tava 15 pessetes, que encara no són 10 cèntims d’euro.

19. KENNY MOORE (1951-1997)

Aquest músic californià, que va ser teclista de Tina Turner des de finals dels anys setanta, va visitar Platja d’Aro l’estiu de 1987 per preparar el llançament d’un disc

en solitari i el rodatge d’un videoclip. Moore i els seus músics van estar assajant a la discoteca Joy i el músic va atendre la premsa per anunciar el llançament d’un maxi-single, I can tell, en una línia de pop negre i ballable molt semblant a la música de Tina Turner en aquella època. Moore va iniciar la seva col·laboració amb Tina el 1977, quan ella va reactivar la seva carrera ben lluny del seu exmarit, l’irascible Ike, però, tot i que el teclista va ser una presència habitual en els seus directes, el seu nom només apareix acreditat en alguns dels primers discos de Tina, com ara Rough (1978), i ja no consta a Private dancer (1984) i els seus altres grans èxits internacionals dels vuitanta. A Platja d’Aro, Kenny Moore va declarar que continuava sent amic de Tina però que professio-nalment se n’havia distanciat perquè volia cantar les se-ves pròpies cançons. No va tenir gaire sort en aquesta aventura. De fet, va tornar amb Tina i el 1997, durant una de les últimes grans gires mundials de la cantant, The Wildest Dreams Tour, Kenny va morir a Austràlia com a conseqüència d’una apoplexia, amb només 45 anys. Tina li va dedicar tots els altres concerts de la gira. Kenny Moore també havia treballat puntualment, com a teclista o compositor, per a altres grans artistes com ara Aretha Franklin i Patti LaBelle.

20. LOLA FLORES (1923-1995)

La Faraona, «la primera figura d’Espanya», com l’anunciaven en aquell moment, va actuar a Paladium el 25 de juliol de 1975 amb el seu inseparable Antonio González, El Pescaílla. L’actuació va ser tot un èxit, com

160

Lola Flores, a Paladium, amb El Pescaílla a l’esquerra de la imatge Fons Pablito. INSPAI

161

ho confirma el fet que el mateix any Lola i Antonio van tornar a Paladium per cap d’any per protagonitzar «el més famós réveillon de la Costa Brava». A l’època, Lola havia superat ja la barrera del mig segle i lluitava per adaptar-se als nous temps i al nou règim: entre les dues actuacions a Platja d’Aro havia tingut lloc la mort del dictador Fran-co, per al qual havia actuat sovint gairebé en qualitat de símbol artístic nacional. Ella va voler deixar clar després que no pertanyia a cap règim ni a ningú, «només a Es-panya». El 1975, Lola d’Espanya va protagonitzar la pel-lícula El asesino no está solo, on feia de mare de Teresa Rabal, i a Paladium va muntar dos saraus antològics per deixar clar que estava ben viva i en forma.

21. LOU BENNETT (1926-1997)

Nascut a Filadèlfia amb arrels a la Martinica, Jean-Louis Benoît –Lou Bennett per a la història del jazz– va iniciar la seva llarga trajectòria jazzística com a pianista de bebop, fins que es va escoltar Jimmy Smith i va de-cidir que l’orgue Hammond B3 seria el seu instrument a partir d’aquell moment. El 1960 va arribar a París i, a partir d’aquell moment, va desenvolupar bona part de la seva carrera entre França i Espanya. Bennett va ser un habitual en diferents èpoques de locals emblemàtics del jazz barceloní com ara el Jamboree i La Boîte, i va arribar a gravar un disc amb Núria Feliu i a compartir perfor-mances amb Dalí a Cadaqués. El 1973, Lou Bennett va actuar a Tiffany’s –on, pel que sembla, ja havia tocat a finals dels anys seixanta– els tres dies del pont del Pi-lar, del divendres 12 al diumenge 14 d’octubre, amb una

jove cantant brasilera de la qual es desconeix el nom, i un repertori que combinava les composicions més es-trictament jazzístiques amb altres més accessibles per al públic en general. Va ser tot un èxit, com ho demostra el fet que Bennett va tornar a Tiffany’s poques setmanes després, per actuar-hi una hora cada dia entre el 8 i el 23 de desembre. Bennett va ser la primera aposta de Tiffany’s per allargar la temporada amb espectacles en directe, més enllà dels límits de l’estiu. Curiosament, a la mateixa pàgina de Los Sitios on s’anunciava aquesta tanda de concerts de Bennett a Tiffany’s també hi ha-via un petit anunci de l’orgue Hammond Piper, «el genial instrument per a aquí no sap música». Al cap d’uns anys, Bennett va tornar a Platja d’Aro per actuar en més d’una ocasió al Pachà, probablement abans de 1978, l’any en què Bennett va substituir els 200 quilos del Hammond B3 (que Kiko Riera, de Pachà, recorda com un artefacte realment difícil de maniobrar) per un orgue més lleuger que ell mateix va dissenyar: la Bennett Machine.

22. THE LOVE MACHINE

Aquesta exuberant formació femenina de disco-soul va oferir diverses actuacions a Maddox a mitjan agost de 1972. «Ya están aquí las negritas de The Love Machine. Y vaya cómo están», va escriure un periodis-ta de Los Sitios que, pel que sembla, va quedar força impactat per l’espectacle d’aquest grup de noies afroa-mericanes, molt patriòtiques, que de vegades actuaven amb minivestits estampats amb la bandera de les barres i estrelles. The Love Machine eren Bernice, Kathy, Mary,

162

Lou Bennett a Tiffany’s Narcís Sans Prat. CRDI

163

The Love Machine a Paladium Fons L’Indépendant. INSPAI

164

Paulette, Renee, Sandy i Sheila, set cantants i ballarines que omplien la pista de ball amb les seves dinàmiques coreografies, acompanyades per un grup de músics. Aquesta imparable Màquina de l’Amor va gravar al llarg dels anys setanta diversos singles i elapés, sobretot per al mercat europeu, amb cançons originals del tàndem Nolen & Crossley i diverses versions, inclosa una sin-gular relectura del clàssic del swing In the mood, po-pularitzat per Glenn Miller. The Love Machine va causar sensació l’estiu de 1972 a Platja d’Aro, i la prova és que el grup hi va tornar dos anys després, l’agost de 1974, però en aquest cas per actuar a Paladium.

23. LUIS AGUILÉ (1936-2009)

El cantant argentí va actuar a locals de Platja d’Aro almenys en dues ocasions: el cap d’any de 1974 a Pala-dium, contractat pel seu amic Manel Serra, i el 7 de no-vembre de 1981 a Kamel. En els anys seixanta i setanta, Aguilé va ser molt popular a l’Estat espanyol per cançons com ara Cuando salí de Cuba i La vida pasa felizmente (Es una lata el trabajar), i com a presentador de progra-mes televisius com Llegada internacional i El hotel de las mil y una estrellas. El cantant, resident a Barcelona, va enregistrar també en aquella època un disc de cançons en català, titulat A Catalunya.

24. MANI (1962)

El baixista britànic Gary Manny Mounfield, més conegut com a Mani, ha format part de dues bandes fo-

namentals de la història del rock, The Stone Roses i Pri-mal Scream, i encara li ha quedat temps per col·laborar en diversos projectes, com ara el supergrup de baixistes Freebass, amb Andy Rourke (The Smiths) i Peter Hook (Joy Division / New Order). Fill de Manchester i prota-gonista destacat de la gran revolució musical que a finals dels anys vuitanta va convertir la ciutat en Madchester, Mani ha fet també carrera com a notable discjòquei, i així es va poder comprovar a Pachà la revetlla de Sant Joan del 2001. Un any després es va estrenar 24 Hours Party People, la pel·lícula sobre la història de Factory Records i la gran bogeria de Manchester, en la qual no podia faltar Mani. La sessió de Mani a Pachà va formar part d’una programació dirigida pel prestigiós discjòquei i produc-tor austríac Richard Dorfmeister, que el mes de juny de 2001 va incloure també el londinenc Terry Farley, nom referencial de l’acid house, i Alaska i Nacho Canut, els quals van fer un set de discjòqueis a Platja d’Aro només tres mesos abans de tenir el seu primer gran èxit amb Fangoria: al setembre, No sé que me das va entrar direc-tament al número 2 de les llistes de vendes espanyoles.

25. MANITAS DE PLATA (1921-2014)

Ricardo Baliardo és un guitarrista gitano francès d’arrels catalanes, que va vendre milions de discos arreu del món i va rebre lloances de grans artistes com ara Jean Cocteau, Pablo Picasso i Salvador Dalí, tot i haver nascut en una caravana a la localitat occitana de Seta i no saber llegir ni escriure. Amb el seu fill gran, Manéro, el seu germà Hipólito i el seu cosí José Reyes, Manitas

165

de Plata va formar Los Baliardo, amb els quals va popu-laritzar la seva particular versió del flamenc i la rumba catalana a tot França i en altres països com els Estats Units, com més tard també ho farien arreu del món els seus fills i els de Reyes, reunits en un nou grup: els Gipsy Kings.

A Platja d’Aro, Manitas de Plata i Los Baliardo van protagonitzar memorables saraus, gairebé sempre a Paladium, en la primera meitat dels anys setanta. Dues dates concretes: el 10 d’agost de 1971 i el 16 d’agost de 1974. Quaranta anys després, Manitas de Plata, que va sobreviure al seu fill Manéro, va morir arruïnat, com ho va divulgar la premsa del cor francesa, per a la qual sem-pre va ser tot un personatge per les seves excentricitats.

26. MANOLO ESCOBAR (1931-2013)

El cantant andalús va emigrar als 14 anys amb els seus germans a Barcelona, on va treballar en diversos oficis mentre s’anava introduint com a cantant en el cir-cuit de les revetlles i els casaments. El 1958, el conjunt que formaven amb els seus germans Salvador, Baldo-mero i Juan Gabriel, Manolo Escobar y sus Guitarras, va aconseguir un contracte per actuar a la sala Fiesta de Platja d’Aro, on van tenir tant d’èxit que hi van tornar la temporada següent.

El 1959, Manolo Escobar va conèixer a Fiesta una jove alemanya que estava de vacances a Platja d’Aro amb els seus pares, Anita Marx. Cap dels dos coneixia l’idi-oma de l’altre, però això no va impedir que només tres mesos després, el 10 de desembre de 1959, es casessin

a la localitat alemanya de Colònia. A partir dels anys sei-xanta la popularitat de Manolo Escobar va créixer com l’escuma en l’àmbit nacional i internacional. La seva car-rera inclou uns vuitanta discos, una vintena de pel·lícules i grans èxits de la cançó espanyola com ara El porom-pompero, Mi carro i Y viva España, que el 1973 va arribar al número 1 de les llistes de vendes.

27. MANZANITA (1956-2004)

Nebot de Manolo Caracol, José Manuel Ortega Heredia va demostrar des de molt jove ser un gran can-tant i guitarrista. Després de passar a mitjan anys setanta pel grup de rumba urbana Los Chorbos, creadors del so Caño Roto, el 1978 va publicar el seu primer disc en solitari, Poco ruido y mucho duende, on apareixia la seva memorable adaptació d’un poema de Lorca (Verde) i el 1981 va aconseguir un altre gran èxit amb el seu tercer disc, Talco y bronce, en el qual versionava el Ramito de violetas de Cecilia.

El desembre d’aquell mateix any va actuar a Tiffany’s i hi va tornar l’11 de novembre de 1984. L’entra-da a aquell concert costava 500 pessetes, i Manzanita va acabar l’actuació amb el seu Verde que te quiero verde, dedicat a totes les noies maques «perquè aquí en veig moltes, i a tots els nois lletjos, que també els veig». Aque-lla nit va confessar a Pablito Jr. que «estava a Platja d’Aro com a casa seva i que li agradaria comprar-se una casa a la zona», i va parlar també dels seus projectes cine-matogràfics, com ara el paper de gàngster que acabava d’interpretar en una pel·lícula rodada a Alemanya.

166

Màquina! fotografiats davant del logotip de MaddoxDesconegut

167

28. MÀQUINA!

Oriol Regàs va ser mànager de Màquina!, grup fo-namental del rock progressiu català. «Enric [Herrera, el teclista del grup] em va demanar que em responsabilitzés del grup. Mai no ho havia fet, però en aquells anys s’ha-via estès el mite que jo podia convertir en or tot el que tocava i per això van venir a buscar-me», explica Regàs a les seves memòries. Quan Regàs va començar a treba-llar amb el grup, Màquina! es trobava en un moment de canvi forçós: Jordi Batiste (veu, baix, flauta), cofundador del grup amb Herrera, va ser cridat a fer el servei militar obligatori, al campament de Sant Climent Sescebes, i lla-vors es va incorporar a Màquina! el guitarrista Josep Ma-ria París, mentre que Luigi Cabanach va deixar la guitarra per ocupar el lloc de Batiste com a cantant i baixista. El bateria Tapi Vilaseca completava, amb Herrera, Caba-nach i París, el quartet que va oferir diversos concerts l’estiu del 1970 a Maddox i a Revolution de Lloret de Mar, les dues discoteques de Regàs a la Costa Brava, perquè el grup fes una mica de rodatge per presentar en directe el primer elapé del grup, Why? Màquina! Luigi Cabanach recorda així aquell estiu: «Vam estar mig estiu a Maddox i mig a Revolution, tocant de dilluns a diumenge, fent un parell de passis cada dia. A Platja d’Aro ens van allotjar en uns apartaments que hi havia al costat de Maddox, i a la discoteca hi havia un ambient molt variat i obert, amb go-gos franceses… La bona vida! Aquell estiu va ser un somni, un flaix. El problema és que després em va tocar a mi anar a la mili, concretament a Saragossa, i va ser com passar del cel a l’infern absolut, de la revolució cultural al franquisme pur i dur». A Maddox, però, no tot

van ser flors i violes: «Hi havia força permissivitat, però també topàvem de vegades amb la gent d’una generació anterior: maîtres o relacions públiques que no enteni-en que uns grenyuts com nosaltres fóssim allà». La rela-ció professional de Regàs amb Màquina! va durar pocs mesos més, i el grup va viure greus conflictes interns i canvis dràstics de formació i fins i tot d’estil fins que va desaparèixer, el 1972, amb un doble en directe que no va convèncer ningú. A Cabanach, que ja no formava part d’aquests últims Màquina!, li queda el bon record d’uns anys divins: «Regàs ens portava a botigues, la Colita ens feia fotos i vam conèixer bé l’ambient de Bocaccio, la Gauche Divine i tota la moguda cultural i musical que existia a Barcelona, en un moment en què hi havia molt d’altruisme i ganes de fer coses. La gent com Regàs no només volien fer negocis, sinó que també intentaven fer alguna cosa per la societat i per la cultura. Crec que mai no ha tornat a haver-hi aquesta complicitat entre el món comercial i l’art», diu en Luigi, que no ha parat mai de fer música, amb Música Urbana, Gato Pérez, Joan Manuel Serrat i, ara mateix, amb Kavanak.

29. MARÍA DOLORES PRADERA (1924 o 1926, segons les fonts)

La gran dama de la cançó espanyola i llatinoameri-cana va actuar el 15 d’agost de 1978 a Paladium, amb els seus fidels guitarristes, Los Gemelos. A la portada de Los Sitios van lloar la seva actuació com «un gran espectacle que contrasta amb altres de molt distinta categoria en aquestes mateixes latituds», una frase que probablement

168

es referia a l’actuació de l’actriu eròtica Susana Estrada (l’anunciaven com «¡La mujer más sexy de España!») dos dies abans al mateix escenari.

L’èxit de María Dolores Pradera a Paladium va ser tan gran que hi va tornar l’any següent, el 24 d’agost de 1979. Entre el públic hi havia aquella nit Rafael Arias-Sal-gado, secretari general de la UCD i ministre de Relacions amb les Corts, que passava les seves vacances a la Costa Brava.

30. MARI TRINI (1947-2009)

La cantant murciana va actuar el 6 de juliol de 1973 a Paladium, pocs dies abans de fer 26 anys. Aquell any, Maria Trini va publicar el seu quart disc, Ventanas, i pocs mesos després va aparèixer un disc en francès, L’automne. Prèviament, aquesta temperamental cantant, que va ser descoberta amb només 15 anys pel realit-zador cinematogràfic Nicholas Ray, ja havia aconseguit diversos èxits amb cançons com ara Amores, Cuando me acaricias, Yo confieso i, especialment, Yo no soy esa, una rèplica feminista al clàssic de la copla Yo soy esa, amb una lletra que deia coses força avançades a la seva època («Yo no soy esa / que tú te imaginas, / una se-ñorita / tranquila y sencilla / que un día abandonas / y siempre perdona»).

Un cronista de l’època va escriure sobre la seva ac-tuació a Platja d’Aro un comentari que probablement no hauria agradat gaire a la cantant: «Les recents actuacions de Mari Trini i Dolores Vargas La Terremoto han servit per evidenciar-nos la qualitat artística del sexe dèbil…».

31. MICHEL POLNAREFF (1944)

L’excèntric cantant francès va oferir una actuació gairebé sorpresa a Maddox el 19 d’agost de 1971. El ma-teix any, Polnareff va publicar el seu tercer àlbum, Pol-nareff’s, gravat als estudis Abbey Road i considerat per molts la seva obra mestra. El disc inclou la cançó Qui a tué grand-maman?, dedicada al seu amic i descobridor Lucien Morisse, que s’havia suïcidat pocs mesos abans, l’11 de setembre de 1970. Quan Polnareff va actuar a Platja d’Aro, era un dels cantants més populars a França, però també estava sortint d’una forta depressió.

32. MIDDLE OF THE ROAD

Aquest grup escocès de pop, amb la cantant Sa-lly Carr al capdavant, va actuar el 2 d’agost de 1974 a Paladium, després d’haver venut milions de discos a tot Europa amb cançons com ara Chirpy Chirpy Cheep Cheep, Tweedle Dee, Tweedle Dum, Soley, Soley i Sa-cramento.

33. MIGUEL BOSÉ (1956)

El 19 d’agost de 1977 va tenir lloc a Paladium la «presentació a Platja d’Aro de l’ídol actual número 1», com es deia a la publicitat del concert. En aquell mo-ment, Bosé tenia 21 anys i acabava de firmar el seu primer contracte discogràfic important, amb CBS-Epic, fruit del qual va aparèixer aquell any el seu primer elapé, Linda, amb cançons com la que li donava nom, Amiga i Mi libertad. «No sóc un artista car, però porto amb mi

169

un equip de disset professionals», va declarar el jove cantant en una entrevista a Los Sitios, en la qual també deia que no fumava ni bevia i que només tenia vicis sans com «treballar i fer l’amor». En aquell concert de 1977 a Paladium, les entrades costaven 1.000 pessetes a les deu primeres files, i 500 pessetes a la resta de localitats, sense numerar. Des de llavors, Bosé ha estat un artista força vinculat a la Costa Brava, on ha actuat en escenaris ben diferents, des de les ruïnes d’Empúries als festivals de Cap Roig i Peralada.

34. MONCHO (1940)

Ramon Calabuch, el gran mestre gitano del bole-ro, ha celebrat recentment els seus cinquanta anys d’es-cenaris, i ja en fa quaranta que va actuar a Paladium, el dissabte 21 de setembre de 1974. La publicitat d’aquell concert a Platja d’Aro el va anunciar com «la primera voz española para el bolero», i aquella nit en la cruïlla en-tre l’estiu i la tardor va continuar amenitzada pel conjunt Setson.

35. MUNGO JERRY

El grup britànic va actuar a Maddox el 28 de juli-ol de 1970, només un parell de mesos després del seu debut en directe i d’haver aconseguit el seu primer nú-mero 1 les llistes britàniques amb el seu primer single, el ja clàssic In the summertime, que va ser també el seu únic èxit fora del Regne Unit. La banda liderada per Ray Dorset ha continuat més o menys activa fins avui amb

diverses formacions en les quals només ell ha estat sem-pre l’únic membre permanent.

36. PACO DE LUCÍA (1947-2014)

El gran guitarrista va actuar a Paladium el diumen-ge 3 d’agost de 1975, uns mesos després d’haver acon-seguit un èxit inèdit fins aquell moment dins del món del flamenc amb la rumba Entre dos aguas, inclosa en el seu cinquè elapé en solitari, Fuente y caudal. De l’elapé se’n van vendre unes 100.000 còpies i el single va superar els 300.000 exemplars venuts, una xifra insòlita per a un tema instrumental i aflamencat. En aquella època, Paco de Lucía també formava una històrica parella artística amb el cantaor Camarón de la Isla.

37. PALOMA SAN BASILIO (1950)

La cantant madrilenya havia publicat només un parell de discos quan va actuar a Paladium, el juny de 1977, i va obrir una temporada d’estiu que es presen-tava climatològicament inestable. Ja era coneguda com a presentadora de televisió (Siempre en domingo) i ha-via publicat diversos singles amb una certa repercussió, però encara no havien arribat els èxits de Beso a beso… dulcemente i Juntos, ni el musical Evita, ni la seva parti-cipació al Festival d’Eurovisió. Aquell mateixa any, San Basilio ja havia cantat a l’abril a S’Agaró, on va coincidir amb Carmen Cervera i Espartaco Santoni (van aparèixer fotografiats tots tres a la portada de Los Sitios, sota el títol «Populares en la Costa Brava»), un matrimoni que no trigaria gaire a desfer-se.

170

Moncho omplint Paladium de boleros Fons Pablito. INSPAI

171

38. PEDRO RUIZ (1947)

O Pedrito Ruiz, com s’anunciava en aquell moment el polifacètic presentador, actor i humorista català, va omplir el Paladium el 15 d’agost de 1979, amb les seves imitacions i el seu «ruixat dialèctic», com ho va descriure el cronista de Punt Diari.

39. PERET (1935-2014)

Pere Pubill Calaf, el rei de la rumba catalana, va ser molt fidel a Platja d’Aro i a Paladium durant la prime-ra meitat dels anys setanta, l’època d’alguns dels seus grans èxits (Borriquito, 1971) i de la seva participació al Festival d’Eurovisió amb Canta y sé feliz (1974).

Peret va actuar a Paladium, sempre amb un gran èxit de públic, el 16 de juliol de 1971, el 28 de juliol de 1972, el 27 de juliol de 1973, el 6 d’agost de 1974, el 8 d’agost de 1975 i el 9 de juliol de 1976. Un matís: fins al 1974 la publicitat de Paladium el presentava com a «Peret y sus gitanillos» (així es titulava el seu elapé del 1972) i a partir de l’any següent com a «Peret y sus gitanos», potser per correcció política o perquè els seus acompa-nyants ja tenien una edat.

El 1976, Pablito va trobar Peret tan alegre com sempre, però el cantant també li va dir que notava molt la crisi. El 4 d’abril d’aquell any s’havia mort el seu pare, Emilio, el Mig Amic, i dos dies després va néixer la seva primera néta. El 1976, Peret va publicar només un sin-gle amb dues cançons i va anunciar la seva retirada dels escenaris, perquè deia que les gales li estaven costant

diners, tot i que aquell any havia fet més de vuitanta ac-tuacions: un ritme que tampoc estava disposat a man-tenir perquè volia estar més temps amb la seva família. Finalment, no es va retirar, o almenys no va fer-ho fins al 1983, quan va deixar la música per convertir-se en pastor de l’Església Evangèlica de Filadèlfia. En els anys noranta, Peret va renéixer com artista i va continuar molt actiu i en plena forma pràcticament fins al final, com ho va de-mostrar el 7 d’agost de 2012 en un memorable concert a La Gavina de s’Agaró.

40. THE PLATTERS

L’històric grup vocal nord-americà va tenir els seus èxits més important el 1955, amb els clàssics Only you (and you alone) i The great pretender, totes dues incloses a la pel·lícula Rock around the clock, una de les primeres grans manifestacions audiovisuals del nou i impetuós rock’n’roll. La formació original de The Platters es va mantenir activa fins al 1970.

Des de llavors han funcionat diverses formacions que han fet servir el nom de The Platters i han entrat de vegades en conflictes legals. De tant en tant, Only you torna a posar-se de moda per algun motiu, generalment publicitari o cinematogràfic, i això és el que va passar a principi dels anys vuitanta, quan va haver-hi un cert revival de la música dels anys cinquanta i seixanta, la ge-neració dels llavors anomenats jóvenes carrozas.

El 23 de setembre de 1981, mentre Only you tor-nava a sonar a la ràdio com una novetat d’última hora,

172

Peret a Paladium, el 1972Fons L’Indépendant. INSPAI

173

The Platters a Kamel Fons Pablito. INSPAI

174

The Platters van actuar a la discoteca Kamel de Platja d’Aro («Els americans brindaren un espectacle a l’altura de la discoteca: elegància, marxa i saber fer», deia un publireportatge posterior publicat a Punt Diari) i van te-nir prou èxit perquè l’any següent, el 9 d’agost de 1982, actuessin també a Paladium. Quins Platters van cantar a Platja d’Aro? En aquest cas, l’important és l’esperit i les cançons del grup, no els seus membres.

41. POP-TOPS

El grup espanyol més internacional del moment va actuar a Maddox el 22 de gener de 1972 en un moment de màxima popularitat, ja que l’any anterior la seva cançó Mamy Blue havia tingut un èxit enorme a tota l’Europa continental i fins i tot al Japó. De manera que, al bell mig de l’hivern, Maddox va viure un «ple sensacional», com el va descriure el periodista de Los Sitios, que també va destacar que el grup «va mobilitzar el jovent de la Costa Brava» i que aquella nit a Maddox hi havia més públic nacional que no pas estranger, al contrari del que passa-va normalment a l’estiu. El mateix periodista es referia al «morenito de los Pop-Tops, Phillitrim» i encara se sorpre-nia que tingués un nom tan peculiar.

De fet, es deia Phil Trim i havia nascut el 1940 a Trinitat i Tobago, al sud del Carib, on va començar la seva carrera musical com a membre del grup de percussi-ons Trinidad Steel Band, amb el qual va viatjar per tot Europa. El cantant va passar una temporada a Roma, on va formar amb músics anglesos el grup The Handfuls, i després es va traslladar a Madrid, on es va incorporar a

Phil Trim, quan els Pop-Tops van actuar a Maddox Narcís Sans Prat. CRDI

175

un grup anomenat Los Tifones. El productor Alain Mil-haud, col·laborador d’Oriol Regàs en el segell discogrà-fic Bocaccio, va convertir Los Tifones en els Pop-Tops el 1967 i els va fer gravar Con su blanca palidez, una adaptació en espanyol de l’èxit de Procol Harum. La seva primera incursió al mercat internacional va ser Oh Lord, why Lord (1968), inspirada en el Canon en re major del compositor barroc Johann Christoph Pachelbel. Milhaud va adquirir per a ells els drets de Mamy Blue, una cançó composta pel francès Hubert Giraud, per a la qual Phil Trim va escriure una nova lletra en anglès que els va aju-dar a traspassar fronteres.

El grup també la va enregistrar en espanyol i italià i la veu de Trim, educada en el gospel, la va convertir en un clàssic. Els Pop-Tops van tenir després altres èxits menors i es van dissoldre a mitjan anys setanta. Es van reunir a principis dels noranta sense gaire repercussió, i, coincidint amb una reedició dels seus discos, fa un parell d�anys Phil Trim va reaparèixer públicament, als 72 anys, com a conserge d’un centre comercial a prop de Madrid, sense cap nostàlgia d�aquells bons vells temps en què van vendre sis milions de discos i van actuar per tot Eu-ropa I també a Platja d�Aro, on els Pop-Tops van tornar a principi d’agost de 1972 per gravar un programa de Televisió Espanyola a s�Agaró i van aprofitar l’ocasió per assistir al concert de debut de Cane and Able a Maddox.

42. RAFFAELLA CARRÀ (1943)

La popular cantant, actriu i presentadora bolonye-sa ja havia desenvolupat una llarga carrera a Itàlia, amb

alguna incursió puntual a Hollywood, quan va aterrar a l’Espanya de la transició amb la seva encomanadissa ale-gria de viure i cançons com ara Fiesta i Hay que venir al sur. El 4 de setembre del 1977, Raffaella va actuar a Pala-dium, concretament als jardins, com en les grans ocasi-ons en què calia més aforament. Les entrades costaven «a partir de 700 pessetes» i es remarcava que l’artista estava a punt de fer el salt a Amèrica i que, a partir de lla-vors, seria més difícil veure-la en directe en aquesta ban-da de l’Atlàntic. El 1978, Raffaella omplia estadis a Xile i no podia sortir al carrer sense que els seus guardaespat-lles la protegissin d’apassionades legions de fans andins.

43. RAPHAEL (1943)

El cantant andalús va oferir a Paladium el 8 de ju-liol de 1967 una actuació benèfica, per donar suport a la campanya solidària Gerona para Gerona, impulsada pel Govern Civil per construir habitatges per a les famílies més necessitades. La premsa va subratllar dues coses: que Raphael, «adherint-se a la iniciativa, va tenir la gen-tilesa d’entregar la meitat del que va percebre», i que el governador civil «es va emocionar de veritat» quan va saber que s’organitzava aquest acte per donar suport la seva campanya. Quan Raphael va actuar a Platja d’Aro, tenia només 24 anys però ja era un artista consolidat en el mercat espanyol i acabava d’actuar dos anys seguits al Festival d’Eurovisió, amb Yo soy aquel (1966) i Hablemos del amor (1967), primers passos de la seva conquesta del món.

176

44. RICARDO FERRANTE

El coreògraf argentí va ser una presència constant a les nits de Platja d’Aro durant els estius de 1973, 1974 i 1975. El primer any va obrir la programació del New Flamingo, coordinada per Manel Serra, amb Cabaret, un espectacle musical inspirat en la pel·lícula homònima di-rigida per Bob Fosse i protagonitzada per Liza Minnelli que, basada en una comèdia musical de 1966 sobre el Berlín dels anys trenta, va ser tot un èxit de públic i va aconseguir vuit premis Oscar. L’espectacle de Ferrante també va tenir una molt bona rebuda a Platja d’Aro, on estava previst que durés un parell de setmanes, i va es-tar en cartell gairebé diàriament durant tot l’estiu, fins a principis de setembre, quan Ferrante i el seu equip van participar activament en un acte d’homenatge al fotope-riodista Pablito. L’èxit de Cabaret també es va celebrar amb una nit especial en què tant l’equip de New Flamin-go com el públic van participar en una recreació de l’am-bient berlinès de 1931. L’estiu de 1974, Ferrante va tor-nar al New Flamingo amb Superstar Show, que també va es poder veure gairebé totes les nits de juliol i agost, amb dues parts: la primera, dedicada a Cabaret, començava a dos quarts d’una de la matinada, i una hora més tard la segona part repassava diversos números de musicals com ara Pippin, Oh Calcutta!, Godspell, Sweet Charity i Jesus Christ Superstar. I l’any següent hi va portar la seva producció més cara i ambiciosa, Aleluya Hollywood 75, que es va estrenar l’11 de juliol i va durar fins al 30 d’agost, també diàriament i alguns dies amb sessió do-ble. Pel que sembla, no va ser suficient, perquè Ferrante va acabar presentant una reclamació laboral a l’empresa

177

del New Flamingo a través de la Magistratura de Treball, perquè la sala va decidir aturar l’espectacle abans del previst i no es van arribar a fer les 130 funcions acor-dades. Tot i així, el 1982 Ferrante va tornar a Platja d’Aro amb una nova versió de Cabaret que es va representar a l’antic cinema de la discoteca Kamel, que llavors dirigien Jordi Solés i Manel Serra, l’home que una dècada abans havia obert a Ferrante les portes del New Flamingo. El nou Cabaret també es va poder veure a Kamel tot l’estiu de 1982, complementat amb un avançament de les co-reografies que Ferrante tenia previst presentar aquella tardor al popular concurs televisiu Un, dos, tres i amb l’actuació de l’il·lusionista cristinenc Xevi.

C. RITA PAVONE (1945)

«Rita, no» era un titular de Los Sitios publicat el dimarts 7 d’agost de 1973. El dissabte anterior, aquesta cantant italiana tenia previst actuar al Flamingo, però el concert es va haver de suspendre perquè Rita va al·legar primer problemes tècnics amb els equips d’amplificació, durant els assajos, i més tard va dir que tenia afonia i va sortir ben emprenyada entre el públic que esperava a l’entrada del recinte. La Pavone va arribar a Platja d’Aro a les 8 del vespre i havia d’actuar al Flamingo a dos quarts de dues de la matinada. Pel que sembla, havia d’agafar un avió a Barcelona a les cinc de la matinada per arribar a Palma, on el dia següent sí va actuar sense cap proble-ma. Evidentment, la cantant dels cabells de pastanaga no va deixar gaire bon record, ni al Flamingo ni a Platja d’Aro.

45. ROSA MARÍA SARDÀ (1941)

En plena Setmana Santa de 1981, del divendres 17 al diumenge 19 d’abril –parlant amb propietat, del dissabte al dilluns de Pasqua, perquè les funcions co-mençaven a dos quarts d’una de la matinada—, Maddox va programar l’espectacle de l’actriu còmica Rosa Ma-ria Sardà, ja molt popular en aquell moment per les se-ves aparicions televisives (Festa amb Rosa Maria Sardà, 1979) i cinematogràfiques (El vicari d’Olot, 1980), sense oblidar la seva llarga trajectòria teatral, amb obres com ara la comèdia En Baldiri de la Costa, un dels grans èxits del teatre català de la postguerra, escrita per Joaquim Muntañola i portada després al cinema. Arran de l’èxit de Festa amb Rosa Maria Sardà, l’actriu va enregistrar un disc amb les cançons del programa, com ara El sàtir del Guinardó, Ai, carnissera del meu cor!, Senyora barones-sa i La striptesa abnegada.

46. SACHA DISTEL (1933-2004)

El cantant francès d’origen rus, amb tota una car-rera prèvia poc coneguda aquí com a guitarrista de jazz, va actuar a Paladium el 26 de juliol de 1974. Ja estava previst que hi actués l’any anterior, concretament el 24 d’agost de 1973, però una malaltia ho va impedir, i Sac-ha va ser substituït en aquella ocasió per Joan Manuel Serrat. Però quan finalment va poder cantar al Paladium, el local era tan ple que es va produir un cert caos amb les reserves de localitats, i el mateix Sacha va haver de demanar que li deixessin una mica d’espai per actuar. En

178

Sacha Distel, tercer per la dreta, a Paladium Fons Pablito. INSPAI

179

aquella època, Distel acabava d’entrar en la quarantena i era un dels cantants melòdics més populars de França, com ho demostra per exemple el duet que va fer el 1973 amb Brigitte Bardot per interpretar Le soleil de ma vie, adaptació de You’re the sunshine of my life, de Stevie Wonder.

47. SALOMÉ (1943)

La cantant barcelonina va actuar a Paladium la re-vetlla de Sant Joan de 1969, tres mesos després d’haver compartit el primer premi del Festival d’Eurovisió amb les representants d’Anglaterra, Holanda i França, en un resultat inèdit en la història del festival. El 1963, la can-tant ja havia guanyat el cinquè Festival de la Cançó Me-diterrània amb Se’n va anar, interpretada en un singular duet amb Raimon, i durant tota la seva carrera Salomé va cantar tant en català com en castellà. En una entrevista concedida abans de la seva actuació a Platja d’Aro, va de-clarar que acabava d’arribar de Txecoslovàquia, on havia rebut el premi a la millor cantant estrangera, i que tenia previst casar-se el 25 d’octubre d’aquell any.

48. SMASH

El grup sevillà (1968-1973), pioner en la fusió de rock, psicodèlia i flamenc, va ser fitxat per Oriol Regàs per al segell discogràfic Bocaccio Records, que va crear juntament amb el productor francès Alain Milhaud (Los Bravos, Los Canarios, Pop-Tops). Tal com recorda Re-gàs a Los años divinos, va conèixer Smash el 1970 en

el Festival Permanent de la Música Progressiva que va organitzar al Saló Iris de Barcelona.

El grup estava format per Gualberto García (guitar-ra), Julio Matito (baix), el danès Henrik Michael (guitarra), Antoñito Rodríguez (bateria) i Manuel Molina (veu), que al cap d’uns anys formaria una memorable parella artísti-ca amb la seva companya, filla de la família Montoya: Lole y Manuel. Regàs afirma en les seves memòries que van facilitar als músics «els millors instruments i amplifica-dors del mercat» i també es van posar a la seva disposi-ció uns apartaments a Platja d’Aro i la discoteca Maddox «per preparar i assajar la gravació pactada». Smash va fer alguna actuació amb públic a Maddox, aparentment com a quartet, sense Gualberto, tal com va quedar plasmat a Los Sitios el 9 de maig de 1971, a la mateixa pàgina en què s’informava de la presentació, uns dies abans a Bo-caccio, del nou segell discogràfic i del primer single de Smash, amb El garrotín en la cara A, que va acabar sent l’únic èxit del grup, i Tangos de Ketama en la cara B. La relació de Regàs i Milhaud amb Smash es va deteriorar ràpidament: els sevillans van viure intensament el seu somni de psicodèlia i rock’n’roll i, segons Regàs, dedi-caven bona part del seu temps a muntar festes i a recu-perar-se dels excessos. També van haver de suspendre a última hora una actuació anunciada a Maddox, el 10 de juliol de 1971, perquè algú es va adonar que aquella mateixa nit tenien un altre concert contractat a Terol. «La primera vegada que Alain va acudir al Maddox de Platja d’Aro per conèixer el repertori del grup i assajar amb ells, va haver d’esperar més de tres hores per escoltar algun tema utilitzable», escriu Regàs a Los años divinos, i

180

afegeix que, a més a més, els Smash van acabar destru-int el instruments i els amplificadors que els havien lliu-rat, en actuacions incendiàries en què imitaven els seus herois Jimi Hendrix i The Who, sense tenir en compte que aquests en realitat feien malbé recanvis barats en els seus aquelarres escènics. «Tal com va afirmar Alain Milhaud, i jo ho subscric, un cop destruït el material, el combat es va acabar per manca de combatents. En resum, una història lamentable que tots dos recordem amb desgana i tristesa», afegeix Regàs.

49. SOFT MACHINE (1966-1984)

A les seves memòries, Oriol Regàs afirma que la banda britànica Black Sabbath va estar a punt de tocar a Maddox l’estiu de 1970, dins d’una sèrie de concerts coorganitzats amb Ràdio Montecarlo per als turistes francesos de la Costa Brava, la majoria protagonitzat per artistes francòfons. Black Sabbath no va actuar a Platja d’Aro, probablement perquè aquell estiu el grup de Bir-mingham (que feia tot just un any que tocava amb aquell nom) va entrar a gravar el seu segon disc, Paranoid, que s’acabaria convertint en un dels grans clàssics del heavy metal. Així que Ozzy Osbourne i els seus col·legues no van visitar Platja d’Aro, però van ser substituïts a última hora per una altra gran banda britànica, Soft Machine, nom referencial del rock progressiu i de l’escena de Can-terbury. Soft Machine ha tingut diverses etapes i forma-cions molt diferents (Kevin Ayers hi va ser de 1966 a 1968), i el quartet que va tocar a Maddox l’agost de 1970 estava format pel teclista Mike Ratledge, el baixista Hugh

Hopper, el saxofonista Elton Dean i el bateria i cantant Robert Wyatt, que un any després va deixar el grup per impulsar altres projectes i una carrera en solitari que, tot i el tràgic accident que el va deixar paralític el 1973, ha continuat fins avui, amb grans discos com ara el clàssic Rock Bottom (1974).

El juny de 1970, Soft Machine va publicar el seu tercer disc, un doble àlbum apropiadament titulat Third i clarament influït pel jazz fusió del Bitches Brew de Mi-les Davis, publicat només un parell de mesos abans. Per tant, Third pot ser una bona pista de com van sonar Soft Machine a Maddox, com també ho és el disc en directe Live at the Proms, gravat al londinenc Royal Albert Hall el 13 d’agost de 1970, que es va afegir a la reedició que es va fer el 2007 de Third.

50. TEQUILA

El quintet hispanoargentí de rock, tot un fenomen de fans durant la seva curta i intensa trajectòria (1976-1982), va oferir dos concerts el dia de Nadal de 1979 a Tiffany’s, a les 6 de la tarda i a les 11 de la nit. El 1979, el grup format per Ariel Rot, Alejo Stivel, Julián Infante, Fe-lipe Lipe i Manolo Iglesias va publicar el seu segon disc, Rock and Roll, amb èxits com ara Quiero besarte, i l’any següent va arribar Viva! Tequila!, amb la imparable Dime que me quieres. Els dos concerts de Tequila van formar part de la programación del ciclo navideño de Tiffany’s, que va incloure també un concurs de Míster Piernas, un concert de Sisa i la Fiesta de Papá Noel per a la nit de Nadal, amb regalos a go-go.

181

51. TIP Y COLL

Luis Sánchez Polack (Tip) i José Luis Coll, que des del 1969 formaven un dels duets humorístics més surre-alistes i de més èxit als escenaris i als platós televisius de l’Estat espanyol, van arribar a actuar tres anys seguits a Paladium, de 1976 a 1978, sempre el primer dissabte de setembre. En aquella època, Tip y Coll eren una presèn-cia habitual en molts programes televisius com ara 625 líneas i els anys 1977 i 1978 van rebre el premi TP de Oro al personatge més popular de l’any.

El 1976, Los Sitios va destacar que el duet era ene-mic de l’avió i que arribaria a Girona amb el tren exprés Costa Brava, i Manel Serra es va referir, com a responsa-ble dels espectacles de la sala, a les dificultats que havia tingut per poder portar a Platja d’Aro el duet còmic pels seus nombrosos compromisos. «Hoy les hablaremos del gobierno en Paladium Club», deia l’anunci publicitari de l’espectacle de 1978, en referència a una de les frases més cèlebres de Tip y Coll: «Y la semana que viene… hablaremos del gobierno». Evidentment, mai no arriba-ven a fer-ho, i tot i així no els van faltar problemes amb la censura.

52. LA TRINCA

El popular trio humorístic i musical va actuar en diverses ocasions a diferents locals de Platja d’Aro du-rant la seva llarga trajectòria de vint anys (1969-1989). Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pasqual i Toni Cruz hi van arribar a fer fins a tres actuacions en un any, el 1976: van ser al juny a Paladium per la revetlla de Sant Pere, hi

van tornar el 18 de setembre amb un espectacle titulat Set anys i un dia de cançons, i finalment van protago-nitzar la revetlla de cap d’any de Maddox. El 1976, La Trinca es trobava en un moment de màxima popularitat a Catalunya, amb a publicació del seu disc Opus 10, que contenia grans clàssics del trio com ara la seva paròdia antifeixista La faixa, La patata i Botifarra de pagès.

53. TITANIC

Aquesta banda noruega va fer dues estades a Maddox, on fa oferir diversos concerts a mitjan juliol i a principi d’agost de 1971, any en què Titanic va tenir els seus principals èxits a França, Alemanya i el Regne Unit amb cançons com ara Sing fool sing, Santa Fe i Sultana, un tema pràcticament instrumental molt influenciat per Santana. Totes tres cançons dominaven també el «Hit Parade de Maddox» publicat per Los Sitios el 27 de juli-ol de 1971, amb les deu cançons que sonaven més en aquell moment a la discoteca d’Oriol Regàs, com ara Sex Machine, de James Brown, El garrotín, de Smash, i Door to door, de Creedence Clearwater Revival. Curiosament quan es va anunciar l’actuació a Maddox de Titanic com «el millor conjunt d’Europa», es va dir que era un grup francès, un error que s’explica en part perquè el grup va fer el seu llançament internacional des de França, on va ser fitxat per CBS, que va publicar els seus primers discos, com ara l’àlbum Sea Wolf.

Format el 1969 a Oslo per Jan Loseth i altres mú-sics noruecs, Titanic va reclutar posteriorment el cantant anglès Roy Robinson.

182

El grup va funcionar fins al 1979, any de la seva primera dissolució. Posteriorment, Titanic s’ha reunit en diverses ocasions i, de fet, el grup encara continua actiu, dirigit per Loseth des del sud de França.

Dels seus concerts de 1971 a Maddox es recor-da sobretot la seva gran energia escènica: deixaven tan impressionat el públic que la gent ni tan sols ballava, per concentrar tota la seva atenció en un imponent grup de rock progressiu que sabia fer bones cançons de regust pop. A més, el grup repartia panderetes entre els assis-tents i aconseguia implicar-los en un gran show rítmic tan interactiu com sorollós.

D. TOM JONES (1940)

El cantant gal·lès mai no va arribar a actuar a Platja d’Aro, tot i que va haver-hi diversos intents i nombrosos rumors, sobretot a principi dels anys setanta. De fet, un dels desitjos expressats per al nou any en el balanç mu-sical de 1969 publicat a Los Sitios era «que por fin Tom Jones actúe en Gerona». El 6 de juny del 1970, un perio-dista del mateix diari afirmava que «dins dels ambiciosos projectes» del promotor d’espectacles Oriol Regàs, hi havia «un molt possible contracte amb Tom Jones», per-què actués a Maddox i al Revolution de Lloret, però tot seguit afegia que «també s’especula que vinguin al juliol els fabulosos The Rolling Stones, així com els cantants Engelbert Humperdinck i Boby Dilan [sic.]».

Dylan sí que va venir un mes de juliol, però del 2012, a Cap Roig. El 1971 van continuar apareixent ru-mors a la premsa sobre un «gairebé segur» concert de

Titanic a Maddox Fons Pablito. INSPAI

183

Tom Jones a la Costa Brava, a finals de setembre, pel qual cobraria «un milloncejo de pesetas, gastos aparte». El que no se sabia era quan i on tindria lloc l’actuació, ni com ho farien els organitzadors per cobrir el caixet estratosfèric del gal·lès. El setembre de 1973 Sammy, de Paladium, va explicar, quan feia balanç de la temporada estiuenca, que aquell hivern visitaria Londres per inten-tar negociar una actuació de Tom Jones a la sala l’estiu de 1974, però no va poder ser. Finalment, Tom Jones va actuar a la Costa Brava el 2011, en un concert al Festival Jardins de Cap Roig, a l’edat de 71 anys i amb les facul-tats prou intactes. No cal dir que va cobrar bastant més que un milió de pessetes.

54. TRIANGLE

A finals d’agost de 1971, el grup francès de rock Triangle va fer una estada a Maddox. El novembre de 1970, Triangle havia publicat el seu primer elapé, amb el piano de l’àvia del bateria incendiat a la portada, i poc després va rebre el gran premi de la crítica al millor grup francès de l’any.

Amb aquestes bones credencials, Triangle va ac-tuar a Maddox com tota una celebritat al país veí. Trian-gle va començar el 1967 com un trio de guitarra, baix i bateria molt influenciat pel blues-rock de Cream, però posteriorment es va ampliar a quartet, una formació que incorporava nous instruments com el saxòfon i una bar-reja de rock progressiu, jazz i pop, cantada en anglès i francès, amb algunes incursions en espanyol (Ruido de botas, Con nosotros, La confusión). Triangle va funcionar

fins a mitjan anys setanta, i la seva formació més cone-guda i estable va incloure Jean-Pierre Prevotat (bateria), Mimi Lorenzini (guitarra), François Jeanneau (saxo) i el cantant i baixista Gérard Fournier, conegut com a Papi-llon, que el 1974 va deixar el grup per gravar el seu únic disc en solitari, La planète Rock’n’roll, i va morir el 1989 amb només 42 anys.

184

Xevi, fent un truc de màgia, durant el rodatge de Made in ChInA a l’exterior de Tiffany’s Fons Pablito. INSPAI

185

ESPAIS DE CINE, MÀGIA, LITERATURA I RÀDIO

Al llarg de la seva història, les discoteques de Platja d’Aro s’han transformat puntualment en platós ci-nematogràfics, estudis de ràdio i escenaris de trobades màgiques internacionals, i fins i tot han entrat en la his-tòria de la literatura.

«Tot això no et diverteix gaire, veritat?», diu Joan Manuel Serrat a la noia que posa cara de circumstància al mig de Maddox, entre llums psicodèliques, go-gos hi-peractives i el públic que omple la discoteca i balla també a un ritme frenètic. És una escena de Palabras de amor (1968), d’Antoni Ribas, la primera pel·lícula protagonit-zada per Joan Manuel Serrat, amb el títol d’una de les seves primeres grans cançons, traduït a l’espanyol per les circumstàncies de l’època. En la pel·lícula, òbviament dissenyada al seu servei com a eina promocional, Serrat canta diverses cançons en català, entre les quals hi ha Ara que tinc vint anys, que interpreta pujat a un cotxe an-tic descapotable en un singular passeig pel mig de Platja d’Aro, fins arribar a l’entrada de Maddox. L’exterior i la

porta de la discoteca es veuen durant uns segons, però les imatges de l’interior queden com un dels millors do-cuments audiovisuals del que va ser Maddox en els seus primers anys. L’argument de la pel·lícula estava inspirat en la novel·la Tren de matinada, de Jaume Picas.

El mateix 1968, Joan Manuel Serrat va fer una altra aportació, en aquest cas estrictament musical, a la banda sonora de la pel·lícula Después del diluvio, de Jacinto Es-teva, un dels fundadors de l’Escola de Barcelona. Entre el cinema fantàstic i l’experimental, Después del diluvio està protagonitzada per Francisco Rabal, l’actor gironí Francesc Viader i la germana de Brigitte Bardot, Mijanou, que va tancar amb aquesta pel·lícula una poc memora-ble carrera cinematogràfica, abans de convertir-se en dissenyadora de mobles i crear la seva pròpia empresa, Espace Loggia. Algunes escenes de Después del diluvio es van rodar el febrer de 1968 a l’interior de Tiffany’s, però l’escenari principal de la pel·lícula va ser un bosc cremat pocs mesos abans a Llagostera: l’espai postapo-calíptic i ple de simbolisme que requeria la història. La

186

Una imatge del rodatge de Después del diluvio a Tiffany’s, on es pot veure la gàbia de coloms de la discotecaNarcís Sans Prat. CRDI

187

pel·lícula es va estrenar dos anys després, el 1970, en el circuit d’art i assaig i sense una llarga vida comercial, si és que en aquest cas es pot aplicar el terme comercial.

Una tercera pel·lícula rodada el 1968 en escenaris de Platja d’Aro, però també d’altres localitats properes, va ser En Baldiri de la costa, en què el pagès protago-nista, interpretat per Joan Capri, també incloïa les disco-teques en la seva traumàtica i divertida immersió en la modernitat, a través del turisme i l’especulació urbanís-tica. Josep Maria Font va dirigir aquesta comèdia basada en l’èxit teatral del polifacètic Joaquim Muntañola, que va viure bona part dels seus intensos 97 anys entre Barce-lona i la seva casa del Puig S’Agoita, a Castell-Platja d’Aro.

Fent un salt en el temps, a principi dels anys vui-tanta el director i actor taiwanès John Liu va rodar a Platja d’Aro part d’una pel·lícula titulada Made in ChInA, un esbojarrat còctel d’arts marcials, conspiracions de la CIA i una mica d’erotisme per cortesia de Raquel Evans i Mir-ta Miller, dues actrius habituals en les pel·lícules S o de destape durant la transició. Algunes escenes d’aquesta coproducció entre Espanya i Hong Kong es van rodar a l’exterior de Tiffany’s i, en general, Liu vol fer passar Plat-ja d’Aro per una localitat africana, concretament de Zàm-bia, però l’ambientació no és gaire creïble. En aquesta pel·lícula escrita, dirigida, produïda i protagonitzada per John Liu, en tot un exercici de megalomania, també hi té un petit paper Xavier Sala, l’il·lusionista cristinenc més conegut com a Xevi, que va fer diverses incursions ci-nematogràfiques en els anys vuitanta. Xevi va ser pioner en portar els espectacles de màgia a les discoteques i sales de festa de Platja d’Aro, on ja és tot un clàssic. El

El cartell promocional de la versió española de la pel·lícula En Baldiri de la costa,

protagonitzada per Joan Capri

188

A la portada de la novel·la L’home que va estimar Natàlia Vidal, de Julià de Jodar, apareix el logotip de Tiffany’s a

sobre d’una foto difuminada de Maddox Edicions 62

Portada de la novel·la El pacifista que pretenia volar una discoteca

de Joan GasullLlibres del segle

189

1981, el mateix any que va participar en el rodatge de Made in ChInA, Xevi també va organitzar a Platja d’Aro la primera Trobada Màgica Internacional de la Costa Brava. D’aquesta trobada, se’n van fer vuit edicions fins al 1992, amb la participació de centenars d’il·lusionistes d’arreu del món. Sobretot en els primers anys, l’esdeveniment va incloure algunes festes màgiques a les discoteques del municipi.

El director gironí Isaki Lacuesta també va rodar al-gunes escenes de la seva comèdia coral i autogestionada Murieron por encima de sus posibilidades a l’interior del club Michigan de Platja d’Aro. La pel·lícula es va estrenar l’abril del 2015.

Ràdio Platja d’Aro, des de Paladium

Com es pot veure, les discoteques i sales de fes-tes de Platja d’Aro han estat espais polivalents, que fins i tot han funcionat com a estudis de ràdio. En concret, Ràdio Platja d’Aro, fundada el 1982 i convertida el 1989 en emissora municipal, havia arribat a emetre programes en directe des de Paladium, amb l’estudi instal·lat a l’in-terior de la masia de Casa Vella, i també ha programat sessions dels discjòqueis del bar musical Hits Box, els divendres a la nit. L’emissora dirigida per Joan Perich ha homenatjat recentment les grans discoteques clàssiques de Platja d’Aro amb una samarreta d’edició limitada en què apareixen els logotips de Tiffany’s, Maddox, Paladi-um, Pachà, BB, Marius i Caroll’s, que ha estat molt sol-licitada a través de Facebook per antics clients d’aquests locals, residents arreu d’Europa.

Escenari literari

L’escriptor badaloní Julià de Jodar va guanyar el premi Prudenci Bertrana 2003 amb la novel·la L’home que va estimar Natàlia Vidal (Edicions 62), ambientada en part a Platja d’Aro i, més concretament, a Tiffany’s, que apareix descrita així cap al final de la novel·la: «Em-mascarada de blanc i negre, la vestal goticovictoriana que guardava l’entrada del temple de la modernor nos-trada, com diria l’immortal Terenci, no va moure una par-pella en veure’ns traspassar el llindar […] Hi havia l’esce-nografia típica del moment. Llums psicodèlics, música a tot drap, gogó-girls vibràtils. Gernació a la barra, a les taules, als serveis. Soroll, llums, ombres. Una joventut que deixa rastres d’una rara inquietud aparcats a la por-ta». I més tard, ja a la sortida del local: «Sota la mirada tothora indiferent de la Venus antibiòtica de la porta del Tiffany’s, els nostres cossos esllomats es van submergir, en formació dispersa, dins la rosada estival. Oblit Fullà, que encara tenia esma per prosseguir la gresca, va pro-posar que anéssim a contemplar el sol ixent al mar». De fet, el logotip de Tiffany’s il·lustra la portada d’aquesta «crònica sentimental i cultural d’una generació», sobre una imatge difuminada d’una discoteca, que en realitat és Maddox, en una de les moltes fotografies que hi va fer Xavier Miserachs.

Dues novel·les recents (2016) El pacifista que pretenia volar una discoteca, de Joan Gasull, i I ens vam menjar el món, de Xevi Sala, han portat al terreny litera-ri l’intent frustrat d’atemptat a Tiffany’s. També El verano del desamor (2017), de Lluís Armengol té les discoteques clàssiques de Platja d’Aro com a escenaris destacats.

190

Les candidates al concurs de Miss Paladium 1974 Fons Pablito. INSPAI

191

MOLTES «MISSES» I EL PRIMER MÍSTER ESPANYA

Els concursos de misses són tot un clàssic de les discoteques i sales de festa. Entre els centenars de con-cursos de bellesa femenina que han tingut lloc al llarg de mig segle en els locals nocturns de Platja d’Aro, destaca justament una altra competició que va fer història per trencar amb els tòpics de l’època: l’elecció del primer Míster Espanya, el juliol de 1969 a Maddox.

Des que Paladium va rebre la seva primera multa, el 1966, per organitzar un concurs de Miss Minifaldilla, les nits de Platja d’Aro s’han omplert de concursos de misses, especialment en els anys setanta i vuitanta, quan l’obertura democràtica va fer derivar les més tradicionals Miss Platja d’Aro o Miss Costa Brava cap a convocatò-ries més agosarades, com ara Miss Samarreta Mullada, Miss Tanga, Miss Top-less i Miss Travestí. Va haver-hi un moment en què gairebé cada discoteca tenia el seu propi concurs de misses, i noies que es van convertir en autèntiques professionals d’aquest circuit. Fins i tot Tiffany’s va organitzar, a principi dels anys setanta i en

plena expansió internacional de la cadena, el concurs de Miss Tiffany’s Internacional. El 1972, aquest concurs va tenir lloc a Canet Plage, amb la participació de les misses provinents dels diferents Tiffany’s repartits pel món: Tor-remolinos, Palma de Mallorca, Munic, Toulouse, Mont-peller, Tel Aviv i, evidentment, Platja d’Aro. La guanyado-ra va rebre «1.500 francs nous» (unes 20.000 pessetes) i un contracte per fer de maniquí. Una de les peculiaritats dels concursos de misses organitzats al Tiffany’s de Plat-ja d’Aro és que les noies baixaven penjades del sostre, gairebé com si ho fessin directament del cel.

En aquest context d’exaltació gairebé permanent de la bellesa femenina, a benefici visual del públic mas-culí heterosexual, el dia 11 de juliol de 1969 va tenir lloc a Maddox un fet històric per al culturisme estatal: el pri-mer concurs de Míster Espanya, que va guanyar Baldo Lois, un madrileny de 25 anys, 1,75 d’alçada i 90 quilos de pes, amb un perímetre toràcic d’1,27 m i 48 centíme-tres de bíceps. «No compta únicament tenir bons braços i bones cames, el que realment val és l’harmonia», va de-

192

clarar el guanyador. Posteriorment, Baldo Lois va quedar molt ben destacat en diverses competicions internacio-nals, i en els últims anys ha compaginat la seva feina d’alt executiu bancari amb la direcció d’un gimnàs. La seva complexió imponent li va servir, entre altres coses, per fer d’extra en pel·lícules com ara La caída del imperio romano i 55 días en Pekín, i fins i tot li van oferir el paper de l’Algarrobo en la sèrie televisiva Curro Jiménez, que no va poder acceptar. El jurat del concurs de Platja d’Aro va estar presidit per Rick Wayne, elegit Míster Món i Mís-ter Univers en aquella mateixa època, i pel que sembla la presència de tots aquests forçuts va causar sensació a Platja d’Aro com una cosa mai vista, encara que no representés «gaire al·licient per a l’espectador masculí», com va destacar el cronista de Los Sitios.

L’elecció de Miss Tiffany’s Internacional 1982, amb les noies baixant des del sostre

Els tres finalistes del primer concurs de Míster Espanya, celebrat a Maddox el 1969 Fons Pablito. INSPAI

193

El concurs de Miss Travesti celebrat a Kamel el 1981 Fons Pablito. INSPAI

194

LAST DANCE (UN ÚLTIM BALL, DE MOMENT)

El 8 de març del 2016, Johnny Hallyday va actuar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Molts mitjans de comunicació van anunciar aquest concert com el debut de Johnny a Catalunya i, en algun cas, fins i tot a l’Estat espanyol. En realitat, era la primera actuació del vell roc-ker francès a Barcelona, i això ja era prou destacable, tenint en compte que l’exmarit de Sylvie Vartan ja tenia en aquell moment 72 anys. Més val tard que mai. L’únic problema és que aquest no va ser el debut de Hallyday a Catalunya: de fet, va actuar a Platja d’Aro dues vegades, el 1970 i el 1974, a Maddox i Paladium, respectivament, i quan va fer el seu primer concert en aquesta localitat de la Costa Brava, gairebé mig segle abans del concert del Liceu, l’etern Johnny tenia 27 anys.

No remarco aquesta errada (que s’ha transmès i ha quedat per a la història a través de Google) per su-bratllar la fiabilitat de les dades d‘aquest llibre, ni tan sols per qüestionar el centralisme barceloní, sinó simple-ment per destacar que molt sovint hi ha poca memòria i, per tant, un rigor relatiu quan es reconstrueix el passat

de molts fenòmens de la cultura popular, ja siguin les grans discoteques pioneres de Platja d’Aro o les actuaci-ons de Johnny Hallyday al sud dels Pirineus, recordades, i no sempre, per aquells que van ser-hi presents. En els últims anys molts llibres, articles i documentals han cor-regit en bona part aquest dèficit en el que podríem ano-menar la nostra memòria històrica pop, des de camps tan diversos com ara la sociologia, la història de l’arqui-tectura i, evidentment, els estudis musicals. Com deien recentment els musicòlegs gironins Joan Gay, Joaquim Rabaseda i Anna Costal, quan presentaven el seu llibre sobre Xavier Cugat editat per l’Ajuntament de Girona, no tot en el seu camp s’ha de centrar en Mozart, Beethoven i altres clàssics inqüestionables.

La literatura també pot ser un bon antídot contra el perill d’amnèsia col·lectiva. Sobre un episodi recollit en aquest llibre a través del testimoni del seu protagonista principal, l’intent d’atemptat contra la discoteca Tiffany’s, el 1969, s’ha publicat la novel·la El pacifista que pretenia volar una discoteca (Llibres del Segle, 2016), escrita per

195

Joan Gasull, un dels tres encausats en el consell de guer-ra en què va ser condemnat Francesc Tubau, el pacifista del títol. Curiosament, el mateix any també es va publicar I ens vam menjar el món (Columna), amb la qual el peri-odista i escriptor bisbalenc Xevi Sala va guanyar el Premi Prudenci Bertrana 2016. En aquest últim cas, la història de Tubau i Tiffany’s ocupa només un parell de pàgines al mig d’una panoràmica molt més àmplia de tota una èpo-ca encara poc coneguda d’aquest país, marcada per la doble opacitat combinada del franquisme i de la Guerra Freda.

Sobre les discoteques de Platja d’Aro, pocs canvis respecte al mapa que vam dibuixar ara fa tres anys. Se-gons la guia turística 2016-2017 editada per l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro i S’Agaró, al municipi hi ha onze discoteques: Be Out, Caroll’s, Freàtic, Inox, Loft, Malibú, Michigan, Paladium, Tam Tam Discotheque, Velux i Zsa-Zsa Discotheque, totes elles situades al llarg del doble eix urbà que formen les avingudes de S’Agaró i del Cavall Bernat.

De fet, Loft ja no existeix amb aquest nom ni amb la mateixa direcció, a l’antic edifici de Tiffany‘s: el juli-ol del 2016, Òscar Carrera es va acomiadar dels seus clients i amics a través de Facebook, després de dotze anys de trajectòria en aquest recinte històric, donant les gràcies a tot el seu equip i recordant la llarga llista de discjòqueis nacionals i internacionals que havien posat música a les seves nits. Tot i que en el moment d’escriure aquest epíleg la discoteca continua presidida pel gran rètol de Loft, a peu de carrer hi ha cartells amb la seva nova denominació: Aura. La nova Aura està dirigida pel

mateix equip que l’Ultraclub Millennium de Sils, hereu d’una altra discoteca històrica de les comarques gironi-nes, la Nova Pèrgola.

El 2014 també vam acabar aquesta història inter-minable amb la penúltima aventura empresarial de l’in-combustible Stanley Bouana, Memory Famous Club, a l’antic local de Caroll’s. Aquell Memory Famous Club, que lluia a la seva entrada l’apassionada parella del Pala-dium original, va tenir una vida més aviat curta i posteri-orment es va tornar a obrir amb el nom de Caroll’s, que encara poden veure en grans lletres (al costat de la seva data d’inauguració: 1 de juliol del 1977) els nombrosos vianants de la concorreguda avinguda comercial, al cos-tat d’un cartell més petit on s’informa que està a la venda aquest local de 850 metres quadrats amb llicència.

El sector de les discoteques és a Platja d’Aro, com en altres localitats turístiques, un món viu en permanent transformació, per raons diverses: des dels canvis en les modes i tendències a altres factors de pura gestió em-presarial que poden determinar que un local tingui una vida més o menys llarga. Ara és difícil, gairebé impossi-ble, que una discoteca es mantingui activa, amb el mateix local, el mateix nom i la mateixa direcció, durant tres dè-cades, com ho van fer els grans clàssics de Platja d’Aro: Tiffany’s, Maddox, Paladium... L’important, però, és que la nit de Platja d’Aro continua sent única, la nit d’Aro que ha estat i és encara un referent per a diverses generaci-ons, que ha marcat tota una època i seguirà marcant-la.

En memòria de Vincenzo Carmenati, constructor de somnis.

197

AGRAÏMENTS

Moltes gràcies als membres del jurat i al perso-nal de la Biblioteca Mercè Rodoreda per haver cregut en aquest projecte, pels seus suggeriments i per tot el seu suport.

Moltes gràcies també als professionals dels arxius consultats per facilitar-me la feina i, sobretot, per preser-var la nostra memòria col·lectiva. I el mateix puc dir de Miquel Granados i Gemma González, de Platja d’Aro Viva a Facebook.

Un agraïment molt especial a tots els entrevistats: Kiko Riera, Ludwig Huisgen, Felipe Ravell, Vincenzo Car-menati, Urs Ammon, Tito Planas, Stanley Bouana, Joan Perich, Amiel Cartwright, Marta Satorre, Luigi Cabanach, Ángel Pérez Núñez i Pedro, Arcadi Calzada, Lluís Vidal, Eve Field, Joan Planas, Josep Maria Bartomeu, Xevi, Joan Bassó, Josep Tarrés, Francesc Tubau i Isidre Pallàs, Pere Esteva Clara i Pere Esteva Bagudanch, i Òscar Carrera.

Les coses com són: sense Judit Pujadó, Dani Vi-vern i Lluís Romero no hi hauria llibre. Moltíssimes gràci-es per la bona feina i per la paciència.

I a la meva família de la Vall d’Aro, pels seus re-cords i pels carnets de Maddox.

199

ARXIUS I BIBLIOGRAFIA

Arxius consultats i fons i col·leccions d’on procedeixen les fotografies

Servei de Gestió Documental i Arxiu de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro i s’Agaró(Col·lecció Josep Maria Dexens).Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (Fons Narcís Sans).INSPAI, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona (Fons Pablito, Fons L’Indépendant, Fons Dani Duch).Arxiu Històric de Girona.PDAV, Col·lecció Platja d’Aro VivaX.C., Xavier Castillón Col·lecció personal Pedro i Ángel PérezCol·lecció personal Joan BassóCuadernos de Arquitectura

Bibliografia

Regàs, Oriol. Los años divinos (Destino, 2010).JòdaR, Julià de. L’home que va estimar Natàlia Vidal (Edicions 62, 2003).URgell, Ricardo, i altres autors. El baile. Pacha 1966-1993 (Nube, 1993).

1a Edició del Premi Jordi Comas de recerca local, 2012 · Castell-Platja d’Aro


Tiffany’s, Paladium, Maddox, Flamingo, Pachà, BB, Marius, Kamel, Caroll’s, Malibú... Són noms importants per a di-verses generacions que han gaudit intensament de les nits de Platja d’Aro en aquestes discoteques i sales de festes ja clàssiques. Nit d’Aro mostra l’evolució d’aquests locals al llarg de seixanta anys, des dels seus orígens en plena postguerra fins avui, a través dels seus protagonistes: els empresaris pioners i els actuals, els discjòqueis i els mú-sics que hi van deixar empremta sonora, l’arquitecte que va construir alguns d’aquests nous temples consagrats al lleure nocturn... Un homenatge a aquells que han viscut les mil i una nits de Platja d’Aro i als que hi viuran totes les festes futures.

Nit d’Aro

1a Edició del Premi Jordi Comas de recerca local, 2012 · Castell-Platja d’Aro


Premi Jordi Comas de recerca local:

- Primera Edició. Any 2012. SEIXANTA ANYS DE DISCOTEQUES I SALES

DE FESTA A PLATJA D’AROXavier Castillón i Plana

-Segona Edició. Any 2013. Ex aequoLA COMUNITAT RURAL DE LA VALL D’ARO AL SEGLE XV Xavier Marcó i Masferrer

- GUERRA I REVOLUCIÓ A CASTELL-PLATJA D’ARO (1936-

Jordi Bohigas i MaynegreTiffany’s, Paladium, Maddox, Flamingo, Pachà, BB, Marius, Kamel, Caroll’s, Malibú... Són noms importants per a di-verses generacions que han gaudit intensament de les nits de Platja d’Aro en aquestes discoteques i sales de festes ja clàssiques. Nit d’Aro mostra l’evolució d’aquests locals al llarg de seixanta anys, des dels seus orígens en plena postguerra fins avui, a través dels seus protagonistes: els empresaris pioners i els actuals, els discjòqueis i els mú-sics que hi van deixar empremta sonora, l’arquitecte que va construir alguns d’aquests nous temples consagrats al lleure nocturn... Un homenatge a aquells que han viscut les mil i una nits de Platja d’Aro i als que hi viuran totes les festes futures.

Nit d’Aro

it d’Aro Col·lecció personal Pedro i Ángel Pérez. 15 OPEN UP! O pen up és un tema...

Documents

Transcript of it d’Aro Col·lecció personal Pedro i Ángel Pérez. 15 OPEN UP! O pen up és un tema...