INGURUAK [55-56]INGURUAK [55-56] Editan y ©: Asociación Vasca de Sociología y Ciencia Politíca /...

INGURUAK [55-56]

Editan y ©: Asociación Vasca de Sociología y Ciencia Politíca / Euskal Soziologia eta Zientzia Politikoaren ElkarteaUniversidad de Deusto / Deustuko Unibertsitatea

Dptos. de Sociología y Trabajo Social, Sociología II y Ciencia Política y de la Administración (UPV/EHU) EHU-ko Soziologia eta Gizarte Langintza, Soziologia II eta Politika eta Administrazio Zientzien Sailak

Gabinete de Prospección Sociológica de Presidencia del Gobierno Vasco / Eusko Jaurlaritzako Lehendakaritzako Prospekzio Soziologikoen Kabinetea

ISSN: 0214-7912 Depósito Legal / Lege gordailua: BI-2059 /98

Diseño portada / Azalaren diseinua : SE_AZ.UPV / EHU Fotocomposición / Fotokonposaketa: CIANOPLANImpresión / Inprimategia: CIANOPLAN

Distribución y suscripciones: Asociación Vasca de Sociología y Ciencia Política C/ Hurtado Amézaga 27, 9º Dpto. 9 48008 Bilbao tlf. 944 100 740mail: [email protected]: http//www.avps.es

12. TALDEA-GRUPO 12Administración y Políticas Públicas / Administrazioa eta Polítika Publikoak

1975

En aquest escrit volem caracteritzar el model de desenvolupament valencià a partir de diferents elements de l’estructura social i econòmica, que han servit de base per a una gestió pública au-tonòmica que ha implicat la transferència de fons públics a mans privades, especialment del sector immobiliari i de l’entreteniment. Es tracta d’un model que s’ha desenvolupat en tot el Mediterrani estatal, però que ho ha fet més característicament al País Valencià combinant l’impuls econòmic basat en la construcció i el turisme amb el desmantella-ment dels altres sectors productius, i la desviació de la despesa pública des de l’interés general fins a l’interés privat de conglomerats empresarials mol-tes vegades en connivència amb el partit en el go-vern. Això sota l’argument de la suposada capacitat d’atracció d’unes grans inversions que no han fet molt més que incrementar notablement els bene-ficis d’algunes empreses i particulars, mentre que els valencians veuen com es redueix la quantitat i qualitat dels serveis públics. Aquesta manera de procedir es produeix en paral·lel a la revalidació de la majoria absoluta del PP cada quatre anys (des de 1995), siga quin siga el candidat, perquè es combi-nen la incapacitat del PSOE d’oferir una alternativa fiable, la consolidació de xarxes clientelars, la des-estructuració de la classe treballadora gràcies al domini d’activitats amb poca presència sindical, la unió de la dreta que aprofita tota la potència de la llei electoral, i l’abstenció de gran part de l’esquerra (en realitat, aquestes aclaparadores majories del PP es produeixen amb el vot de només una tercera part del cens electoral), entre altres factors.

MOVIMENTS POBLACIONALS: IMMIGRACIÓ I PROCÉS D’URBANITZACIÓ LITORAL

Respecte de la població, el que ens interes-sa és fixar-nos en el saldo migratori, que té unes particularitats destacables en el cas valencià que impliquen una transformació notable de la nostra societat. El 2011, el País Valencià comptava amb 5.117.190 habitants, que és una xifra que se supo-sava que no anava a veure’s incrementada en els anys immediatament següents, perquè la crisi ha provocat també una desacceleració del creixement poblacional, tant el que arriba via moviment natu-ral de la població (la situació econòmica retrau la nupcialitat i la natalitat), com el que es produeix per l’arribada d’immigrants (desapareix l’efecte “crida”). L’ona curta expansiva va provocar un crei-xement de la població valenciana del 26,6% entre 1998 i 200826, molt per damunt del registrat pel conjunt de l’estat en el mateix període (17,3%) o del de Catalunya (21,6%). Aquest extraordinari creixement es produeix sobretot per l’arribada d’estrangers:

26 Els anys de referència marquen els d’inici i final de l’escalada dels valors poblacionals, però hem de recordar que són els anys de l’aprovació de la Llei del Sòl (1998) i quan es fa evident la crisi econòmica mundial (2008), després de la desacceleració de 2007.

6. LA TERRA DE XAUXA: EL MODEL DE (MAL)DESENVOLUPAMENT VALENCIÀ. APUNTS D’ESTRUCTURA SOCIAL I ECONÒMICA.

Lluís Català Oltra (Universitat d´Alicant)


1976

D’un 4,1% de nascuts a l’estranger el 1998 pas-sem a un 18,8% el 2011 (més del 25% en el cas de la província d’Alacant) i en una població total in-crementada en més d’un milió d’habitants. Com podem veure en les subgràfiques, que expressen la distribució dels nascuts a Espanya, en aquest temps, la proporció de població que va nàixer fora del País Valencià ha representat un poc més del 20%, però el lleuger descens del seu pes experi-mentat des de 1998 (de 22,4% a 20,8%) indica que les aportacions de la immigració “interior” ja no

s’han produït al mateix nivell que entre els anys seixanta i vuitanta, i el que tenim actualment són segones i terceres generacions de població amb arrels a Andalusia o Castella-la Manxa que ja han nascut al País Valencià. Així, les noves aportacions de fora del País Valencià vénen fonamentalment d’altres estats i això és un fenomen que s’ha pro-duït de manera generalitzada en la resta de l’estat, però més intensament en les comunitats autòno-mes de la costa mediterrània est (illes Balears, Ca-talunya, Múrcia i País Valencià):


1977

Tot i l’estancament dels darrers anys per la crisi i perquè en determinats casos s’ha arribat a nivells de saturació del mercat o del territori, la gràfica d’evolució no pot ser més contundent, especial-ment en el cas de les illes Balears, però també en

la resta de la Mediterrània, incloent-hi el País Va-lencià, on el pes dels estrangers augmenta quasi quinze punts percentuals. Vegem quins grups de nacions són els que han tingut més presència en els darrers anys:


1978

Tots els grups nacionals han augmentat la seua presència al País Valencià, però, en general, la proporció d’estrangers residents en el territori va-lencià respecte del conjunt de l’estat no ha variat gaire i fins i tot ha baixat la proporció d’europeus no comunitaris (en favor de Catalunya, que el 2011 ha igualat el País Valencià en aquest grup). La immigració laboral estrangera, representada per africans, llatinoamericans i, en menor mesura, asiàtics, s’ha incrementat notablement, i també ho ha fet respecte del conjunt d’Espanya, sobretot en el cas dels llatinoamericans. És clar que l’inflat de la bombolla immobiliària, que ha tingut al País Valencià un dels terrenys més propicis, ha implicat l’arribada d’un contingent sense precedents de mà d’obra per a la construcció i el turisme. D’altra

banda, des dels seixanta, el País Valencià és una de les principals destinacions turístiques d’Espanya per als europeus (anglesos, alemanys, holandesos, etc.) i, abans del boom immobiliari, la quarta part dels originaris de la Unió Europea dels Quinze amb residència a Espanya estaven radicats al País Valen-cià. Amb petites oscil·lacions, això s’ha mantingut fins a l’actualitat i, d’aquesta manera, el País Valen-cià es, clarament, la comunitat autònoma que lide-ra l’atracció d’europeus en valors absoluts. Vegem, finalment, una comparació entre Catalunya i el País Valencià respecte del percentatge de cada grup d’estrangers en tot l’estat que concentra cadascun d’aquests territori, que són les principals destina-cions d’immigrants en valors absoluts juntament amb Madrid:

Cal recordar, primerament, que Catalunya és la llar de set milions i mig d’habitants, enfront dels poc més de cinc milions del País Valencià. En qual-sevol cas, les diferències són suficientment marca-des per a concloure que el País Valencià ha estat encara lluny de les xifres d’immigració laboral de Catalunya, però, en canvi, supera amb claredat els veïns del nord en l’acollida de ciutadans de

l’Europa “rica” (i, amb menys població global, arre-plega el mateix volum d’europeus no comunitaris que Catalunya). Aquesta circumstància ha implicat indirectament l’atracció d’immigrants laborals, tot i que no al nivell de Catalunya. Però si el País Valen-cià és el líder en europeus comunitaris en termes absoluts, és superat per una altra comunitat autò-noma mediterrània en termes relatius:


1979

Sobretot per la gran concentració d’alemanys, les illes Balears superen les notables xifres del País Valencià en termes relatius. Així, el 9% de la po-blació balear és originària d’algun país de la Unió Europea dels primers quinze. A continuació, sí que figura el País Valencià amb més del 5%, molt per damunt del conjunt d’Espanya i de les altres comunitats autònomes de la costa mediterrània est. De tota manera, cal tenir en compte que si el percentatge d’estrangers a la província d’Alacant és superior al 25% i amb això està lleugerament per damunt de les illes Balears, també en el cas dels re-sidents de la UE15 Alacant sobrepassa amb clare-dat les illes amb un 12,1% de la població. L’augment de l’activitat constructora (encara a preus molt més barats que als països d’origen), la millora dels equi-paments i els serveis, o la culminació de projectes vitals iniciats anteriorment (molts dels que inicia-ren segones residències vacacionals en anteriors dècades, ara vénen a retirar-se a Espanya i conver-teixen aquelles residències en les principals), han propiciat aquesta forta concentració d’europeus a la Costa Blanca, a partir del desenvolupament inicial del Benidorm hoteler. Precisament en grans municipis de la Marina, dels llocs on tradicional-ment més s’ha conservat la llengua pròpia27, es re-27 Les Marines són la zona del Páis Valencià on més percentatge

de població prefereix expressar-se en valencià (45’4%; el 32% no té una preferència entre les dues llengües oficials, i

gistren percentatges elevadíssims d’estrangers i es tracta sobretot de residents procedents de la Unió Europea: per esmentar alguns casos significatius, prou més de la meitat de la població de l’Alfàs del Pi, Calp, Teulada o Xàbia és estrangera; i entre la tercera part i la meitat dels residents d’Altea, Beni-dorm, Benissa, Dénia o la Nucia també són estran-gers. En conjunt, les Marines acumulen al voltant del 40% d’estrangers sobre el total de la seua po-blació i prop del 25% de residents de la UE, xifres que suposen prou més del doble que al final dels anys noranta. Era un tipus de població des de fa temps lligada a la Costa Blanca, però la novetat és que ara han passat a residir en determinades zones costaneres en un nombre que modifica significati-vament l’estructura poblacional.

En part associat al fenomen migratori que hem exposat, al País Valencià, com en la resta d’Espanya, ha continuat l’èxode rural cap a les ciutats, procés que està produint-se des de la Revolució industrial, però que té el seu moment més àlgid en els anys seixanta i setanta com podem observar:

22’2% prefereix el castellà), només seguida de prop per les comarques del nord de Castelló (42’1%). Dades recollides per a l’estudi: CIDES Estudios de Mercado-BSB Comunicación (2004), Estudio sobre audiencias radiofónicas en la Comuni-dad Valenciana, per encàrrec de Ràdio Televisió Valenciana.


1980

Aquesta acceleració del ritme de trasllat cam-pàciutat en els seixanta i setanta es deu princi-palment a la transformació d’una economia fo-namentalment agrària a una altra d’industrial en grans municipis de l’interior i l’inici de l’expansió del sector turístic al litoral. Com que el percentatge de població urbana28 està apropant-se al 100%, al punt de saturació, la línea d’evolució ja té un crei-28 Entenent com a població urbana la que viu en municipis

de més de 10.000 habitants, que és com ho considera l’INE (mentre que la població rural seria la que viu en localitats de menys de 2.000 habitants, tot i que de vegades també se situa la barrera en 10.000). És una classificació potser massa simplista, però és utilitzada freqüentment a l’estat espanyol, i nosaltres la seguirem, perquè, entre altres coses, permet l’elaboració i comparació de dades de manera senzilla. Cate-goritzacions més matisades juguen amb les àrees metropoli-tanes, amb zones d’influència urbana (que permetria definir com a urbans municipis petits situats a prop de ciutats), xarxes de comunicació, desconnexions entre nuclis, etc. O la referència al món rural passa per la identificació d’un ús agrícola de la terra i d’una economia i estructura social tradi-cional, a més de la grandària o densitat poblacional (Slomp, 2004: 22).

xement més moderat a partir dels vuitanta, però encara és un augment sostingut fins als anys deu d’aquesta centúria. La gran majoria dels nouvin-guts en aquest període, sobretot estrangers, s’han instal·lat al litoral i majoritàriament en l’entorn urbà, en ciutats mitjanes de entre 10.000 i 100.000 habitants. Això també ha motivat que les expecta-tives laborals es concentren encara més a les ciu-tats i, així, continue el despoblament de l’entorn rural, precisament el que en gran mesura està con-servant la llengua pròpia dels valencians i el seu ús social. Vegem més específicament les xifres valen-cianes respecte d’aquesta qüestió:


1981

Si el pecentatge de població urbana a Espanya el 2011 era del 79%, en el conjunt del País Valen-cià està a prop del 83% i a Alacant, la província amb més activitat turística i nombre d’estrangers, s’acosta al 90%. Per tant, el procés d’urbanització és fins i tot més acusat en terres valencianes i enca-ra més en la demarcació provincial d’Alacant.

Completant el que estem comentant, de les 34 comarques valencianes, només 9 han vist incre-mentat el seu pes en el conjunt del País en el pe-ríode 1999-2011; la resta, tot i haver augmentat de població29, disminueixen el seu pes relatiu perquè no han arribat a créixer tant com aquestes 9 co-marques, que són principalment les del litoral sud (la Safor, la Marina Alta, la Marina Baixa, l’Alacantí i el Baix Segura), i nord (Baix Maestrat i Plana Alta), i, excepcionalment, les comarques interiors de la 29 Amb l’excepció dels Ports, l’Alt Maestrat i el Racó d’Ademús,

que han disminuït el seu volum poblacional en un clar exem-ple de despoblament rural.

segona corona metropolitana de València (la Foia de Bunyol i el Camp de Túria). En tots aquests casos estem parlant de creixements per damunt del 30%, i fins i tot del 50%, com és el cas de les Marines i el Baix Segura, les que més estrangers han atret en aquest procés d’urbanització litoral.


1982

ESTRUCTURA SECTORIAL I MERCAT DE TREBALL. LA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA: EFECTES SOBRE ELS TREBALLADORS VALENCIANS

Després de l’època del “desenvolupisme”, Es-panya abandona el període dictatorial amb plena ocupació “tècnica” (al País Valencià, s’arriba a una taxa d’atur del 3,1% en el segon trimestre de 1977; era una època en què s’estava produint la prime-ra urbanització intensiva del litoral). Però la crisi

mundial i els ajustos que, com en l’actualitat, les potències mundials, els organismes internacionals i les transnacionals obliguen a fer a les autoritats de l’estat reformat provocaran un progressiu in-crement de l’atur. El 1982 la taxa d’atur supera per primera vegada el 15% i en el conjunt de l’estat no baixarà d’aquesta barrera fins al 2000, i per aques-ta raó s’arribarà a parlar d’atur perenne o atur es-tructural. El punt més àlgid d’aquesta escalada dels vuitanta i noranta el trobem el 1994, quan es frega el 25% d’aturats. Aquest any serà el punt de partida per a la nostra aproximació al mercat de treball:


1983

El període d’expansió iniciat en la segona mei-tat dels noranta té el seu reflex a Espanya i al País Valencià amb un descens gradual de l’atur. En aquests primers anys de bonança podem veure com les línies d’evolució d’Espanya i del País Va-lencià estan emparellades i, així, l’atur i l’ocupació mostren un comportament semblant en tots dos àmbits. El canvi es produeix a partir de 1998, any en que s’aprova la Llei del Sòl, que és una norma de caràcter permissiu amb l’activitat urbanitzado-ra i un dels pilars del desenvolupament del sector immobiliari. Des d’aquest moment, l’atur comença a descendir de manera més accelerada i les línies d’evolució d’Espanya i el País Valencià se separen fins l’estabilització del nou mil·lenni al voltant del 10%: en el període 1998-2001, la desocupació disminueix més de pressa al País Valencià perquè les possibilitats que ofereix aquesta nova llei són aprofitades en major mesura en els municipis va-lencians (sobretot els costaners) i es generen molts llocs de treball en la construcció. També el factor treball es beneficia de la puixança indirecta del sec-tor turístic i hostaler, en bona part vinculada a la construcció: s’han fet més cases, més hotels i més restaurants i així poden arribar més visitants i resi-dents, que tenen diferents necessitats que desen-cadenen el creixement econòmic generalitzat.

Tindrem uns set o vuit anys d’estabilitat en la bonança, els primers del mil·lenni, com ja hem apuntat; però a mitjan 2006 ja es detecta una desacceleració, que es confirmarà al llarg de l’any següent30 i es farà més evident el 2008. En els pri-mers moments d’increment de l’atur (2008) es destrueixen llocs de treball a un ritme molt elevat tant al País Valencià com en el conjunt de l’estat, però hi ha una segona fase en què s’alenteix el creixement de la taxa d’atur a Espanya, però conti-nua incrementant a bon ritme al País Valencià i es desaparellen novament les línies d’evolució (ara en detriment dels treballadors valencians). El 2010, el País Valencià se sumava finalment a aquesta des-acceleració, però la taxa d’atur ja s’ha quedat per damunt de l’espanyola. L’excessiva dependència de l’economia valenciana del sector immobiliari ha agreujat els efectes de la crisi sobre els treba-lladors i el 2012 encara no havia finalitzat la sag-nia. La culminació d’aquest procés d’auge i caiguda de l’economia el trobem en les dades de l’EPA del quart trimestre de 2011, quan la taxa d’atur al País Valencià assoleix el nivell de 1994 i fins i tot el su-pera, amb més del 25% per primera vegada en la història (mentrestant, la xifra de l’estat encara està 30 Banco de España (2007), “Desaceleración y reequilibrio de la

economía española: el ciclo inmobiliario y el funcionamiento del mercado de trabajo”, a Banco de España, Informe anual, 2007, pgs. 44-66.


1984

clarament per davall d’aquell màxim de 1994, tot i que s’esperava arribar-hi al llarg del 2012). A l’inici del 2012, només Múrcia, afectada per la mateixa problemàtica, i Andalusia, l’atur de la qual sempre

ha sigut el més elevat, superaven la taxa valencia-na. Però Alacant i Castelló, les províncies més cas-tigades per la destrucció de llocs de treball estaven al nivell de Múrcia.

Taula VIII . Distribuci ó dels ocupa ts per se ctor d’act ivita t a E spanya i a l Paí s Valen cià (200 6 i 2011)

Any Agricultura Indústria Constru cció Ser veis Total

Espanya 957,4 3.286,9 2.521,7 12.927 ,1 19.693 ,1 Absoluts

P. Valencià 66,8 445,2 298,4 1.344,6 2.154,9 Espanya 4,9% 16, 7% 12, 8% 65, 6% 100, 0%

2006 Relati us

P. Valencià 3,1% 20, 7% 13, 8% 62, 4% 100, 0% Espanya 741,2 2.577,7 1.430,2 13.553 ,9 18.303 ,0

Absoluts P. Valencià 57,6 335,8 144,6 1.371,4 1.909,4 Espanya 4,0% 14,1% 7,8% 74, 1% 100, 0%

2011 Relati us

P. Valencià 3,0% 17, 6% 7,6% 71, 8% 100, 0% Nota: les xifres absolu tes expressen mi lers de perso nes . Les dades exp ressen l’EPA del sego n trimest re de l’any. Font: Enqu esta de Po b lació Activa (INE)

Com podem veure en les xifres absolutes, només el sector serveis (distribució, hostaleria, serveis financers i jurídics, etc.), el que des de fa temps concentra la majoria de la població ocupa-da, aguanta l’envestida de la crisi i fins i tot creix lleugerament el nombre d’ocupats de 2006 a 2011, tot i que n’hi ha una lleugera caiguda des del 2008.

Les xifres relatives, que expressen el pes de cada sector sobre el total de l’ocupació, també confirmen el bon comportament dels serveis, que augmenta vora deu punts percentuals la seua par-ticipació en el conjunt dels treballadors, per a re-presentar entre el 70 i el 75% en les dues unitats comparades. Al País Valencià, el poc intensiu en mà d’obra sector agrari resisteix més o menys la crisi amb una caiguda de treballadors no massa forta en contrast amb l’espanyola. On es produeixen les grans pèrdues de llocs de treball és en la indústria i en la construcció, sectors que, en plena bonança i en termes d’ocupació, tenien més importància al País Valencià que en el conjunt de l’estat. La major

afectació de la crisi al País Valencià en la indústria està motivada per una excessiva dependència de les manufactures, que han sigut les més vulnera-bles a l’ascens de la producció asiàtica. I pel que fa a la construcció, el 2006 concentrava una major proporció dels treballadors ocupats del País Valen-cià (13,8%) que dels treballadors del conjunt de l’estat (12,8%). La forta destrucció de llocs de tre-ball en la construcció immobiliària en els dos àm-bits, superior a la suma de les pèrdues dels altres sectors, té major impacte en l’estructura sectorial de l’ocupació valenciana, perquè, de manera gene-ral, el 2011 el pes d’aquest sector ha descendit no-tablement, però en el cas del País Valencià quasi a la meitat; fins al punt que la construcció ha passat a tenir més importància en el conjunt de l’estat que al País Valencià.


1985

Aquestes dades de distribució sectorial dels treballadors també tenen un corresponent en les empreses:


1986

Com ja se sap, normalment estem parlant de microempreses, que conformen de manera esta-ble al voltant del 95% del total de les empreses, tant a Espanya com al País Valencià. Per tant, les 20.000 empreses de construcció desaparegudes al País Valencià entre el 200831 i el 2011 són sobretot autònoms amb treballadors o sense (en molts ca-sos es podrien considerar autoempleats, més que empresaris), petites quadrilles d’obrers, lampistes, etc.

Ja centrats en el gràfic que figura sobre aques-tes línies, el 2008 el pes de la construcció era un poc més del 18% tant a Espanya com al País Va-lencià, però en la comunitat autònoma tenia una importància lleugerament major. Com en el cas dels ocupats, la caiguda al País Valencià és major que en el conjunt de l’estat i ja el 2011, després

31 Per a les empreses, presentem les dades de 2008 i no de 2006 com havíem fet amb els ocupats, perquè les dades de l’INE anteriors a 2008 estan presentades amb la classificació d’activitats CNAE93, mentre que des de 2008 es presenten amb el CNAE2009. Es poden barrejar classificacions, però això pot produir imprecisions que ens estalviem agafant com a referència 2008, un any en què les baixes d’empreses encara no han sigut massa elevades i que, per tant, pot mantenir-se com a referència del final del període de bonança.

de la davallada, la construcció té menys pes entre el teixit empresarial valencià que entre l’espanyol.

Per a completar aquest apartat sobre les impor-tants repercussions de l’esclat de la bombolla im-mobiliària al País Valencià, vegem un gràfic sobre les execucions hipotecàries:

L’any 2010 el País Valencià va ser la comunitat autònoma líder en execucions hipotecàries, per davant de Madrid, Andalusia o Catalunya, que tenen més població. En aquest any, en el conjunt d’Espanya els embargaments hipotecaris havien pujat cinc vegades la xifra del 2007 i el País Valencià n’era líder segons l’Asociación Hipotecaria Españo-la. Aquesta associació també trau una interessant ràtio en la qual relaciona els embargaments amb els aturats: el 2009, el conjunt d’Espanya tenia 2,16 embargaments per cada 100 aturats, mentre que al País Valencià aquesta xifra era de 2,83%, única-ment superats per la Rioja, una de les comunitats autònomes amb menys habitatges.


1987

Per tant, hem pogut comprovar com algunes dades donen compte del protagonisme del sector immobiliari en la particular vessant de la crisi que s’ha pogut produir al Mediterrani espanyol i en concret en el valencià. Es podria dir, amb Naredo i Montiel (2011; vegeu també Fernández Steinko, 2010), que el País Valencià és la culminació del model immobiliari espanyol, caracteritzat per un increment desmesurat de les reclassificacions de sòl i les plusvàlues, i per l’habitatge lliure i en pro-pietat (independentment de les necessitats demo-gràfiques).

ADMINISTRACIÓ AUTONÒMICA VALENCIANA, “INVERSIONS ESTRATÈGIQUES” I (RETROCÉS DE L’) ESTAT DE BENESTAR

Des que el PP, liderat inicialment per Eduardo Zaplana, accedira al Consell de la Generalitat Va-lenciana el 1995 s’ha facilitat aquesta economia de desenvolupament urbanístic, en part incorporant el consentiment implícit d’una població que veia com anava resolent-se el problema de l’atur i com les seues inversions immobiliàries anaven revalo-

ritzant-se (Fernández Steinko, 2004). L’aportació des de la Generalitat ha consistit en facilitar la desregulació, però també acompanyar l’expansió urbanística amb grans inversions en equipaments i infraestructures que havien de ser factor d’atracció de més inversió. Estem parlant del que Del Romero (2010) ha anomenat urbanisme espectacle i que implicava la construcció de parcs temàtics (Terra Mítica), “ciutats de...” (Ciutat de la Llum, Ciutat de les Arts i les Ciències), grans complexos turístics (Marina d’Or) o adaptacions urbanístiques per a esdeveniments internacionals (Copa del Amèrica, Volvo Ocean’s Race, València ATP Master 500, Gran Premi Europa de Fórmula 1). El desenvolupament d’aquest tipus de polítiques, que han tingut la seua presència en la resta de l’estat, però no al nivell del País Valencià, es basa en la premissa que una gran actuació d’aquestes genera sinergies positives per a la resta de l’economia. Això ha sigut molt discuti-ble des de l’inici, quan ja Terra Mítica havia fracas-sat econòmicament en les primeres temporades d’obertura. Però on l’urbanisme espectacle sí que ha tingut conseqüències evidents ha sigut en els comptes públics:


1988

Com veiem en el gràfic sobre aquestes línies, tot i la crisi post 1992, el deute de les comunitats autònomes en relació al PIB només superava lleu-gerament els cinc punts (també s’ha de tenir en compte que per aquelles dates encara no s’havien completat algunes de les transferències). El País Valencià estava alineat amb els valors del conjunt de l’estat, però ja des de mesos després de la vic-tòria d’Eduardo Zaplana comença a augmentar el deute valencià. Pensem que a partir d’aquells moments començava la recuperació econòmica i de 1996 fins al 2006-2007 ha sigut una època de bonança. En conseqüència, el deute públic a Es-panya es va estabilitzar i fins i tot va tendir a baixar lleugerament com podem comprovar en la línea d’evolució global. Però tot i aquesta època de bo-

nança, que moltes administracions autonòmiques van aprofitar per a tenir sanejats els seus comptes, l’escalada del deute al País Valencià va ser impa-rable; d’estar en la mitjana el 1995, en el 2000 la Generalitat Valenciana ja és l’administració au-tonòmica més endeutada i a partir d’ací han anat eixamplant-se les distàncies respecte de la resta de l’estat. El 2007 comença l’ascens sobtat del deute en el conjunt de les comunitats autònomes, però això no va implicar que la resta d’administracions autonòmiques es posaren al nivell de la valenciana, perquè el deute del País Valencià també va expe-rimentar un sobtat ascens i va mantenir les grans diferències amb la mitjana estatal, encara prou per davall del 15%, quan el deute valencià en relació al PIB ja està fregant el 20%.

Situats al final del 2011, es pot observar clara-ment quines són les quatre comunitats autòno-mes que estan descompensant les xifres globals i atraient-les cap a un deute desproporcionat: justa-ment tres de les mediterrànies, País Valencià, Cata-lunya i les illes Balears, a més de Castella-la Manxa. En el cas de Catalunya, les illes i Castella-la Manxa, amb uns deutes prou controlats fins al 2008, l’origen de la sobrecàrrega deutora ve d’un intent possiblement mal mesurat per pal·liar la crisi en els darrers anys. En canvi, és important assenyalar

que el País Valencià lidera aquesta classificació des de fa més de deu anys i això implica no únicament que s’ha estat gastant bastant més del que hi ha disponible, o que això s’ha fet en època d’expansió econòmica, o que aquesta despesa s’ha estat fent en actuacions que no tenen un benefici clar per al contribuent, sinó també que s’està destinant des de fa temps molts diners públics al finançament d’aquest deute i això hipoteca encara més el futur dels valencians.


1989

Contrastarem ara aquesta despesa desmesura-da amb les dades sobre diferents capítols de des-pesa pública, començant per la “formació bruta de capital públic”, que són aquelles despeses en les quals el sector públic obté una contraprestació quan fa el desemborsament; aquestes despeses re-

presenten la contribució del sector públic a la for-mació bruta de capital d’una economia. Aquí entra-ria, per exemple, la construcció d’infraestructures viàries, la construcció d’equipament educatiu, sa-nitari, etc.

El 2008, al País Valencià, el pes d’aquestes despeses i inversions públiques, que l’economia considera que contribueixen al creixement i be-nestar d’un país, no superaven el 10%. Només la Comunitat de Madrid, on des de fa temps es viu un retrocés de la cosa pública, està per darrere de l’administració autonòmica valenciana en aquest

capítol, que tot i que depèn també del que puga generar una economia des de la iniciativa privada, deixa al País Valencià en xifres per davall de la mei-tat de les d’Extremadura o Astúries.


1990

Si ens fixem en l’evolució de la distància respecte de la mitjana estatal (punt 0 en l’eix d’ordenades), les evolucions són, en tots els casos, més o menys oscil·lants, però les línies de projecció lineal serien més o menys rectes. L’excepció és el País Valencià, on s’aprecia una caiguda sostinguda en la formació bruta de capital públic durant tota la dècada, fins a

convertir-se en la segona comunitat que menys de-dica a infraestructures i equipaments productius.

Vegem ara la despesa específica en diferents àrees de les polítiques de benestar, començant per l’educació:


1991

En un capítol que lideren les comunitats d’Euskal Herria amb 1.300 euros per habitant i on es promedia més de 1000 euros per habitant,

el País Valencià tot just arriba a 800 euros, acom-panyada novament per Madrid en la cua d’aquesta classificació.

Tornem a identificar el mateix comportament que en la formació bruta de capital públic: el País Valencià ve reduint la depesa en educació en rela-ció amb la resta de l’estat de manera constant des de 2001. La seua caiguda és més acusada que la de Madrid o la Rioja, les altres comunitats autònomes que menys gasten per aquest concepte i fins i tot ha sigut la que menys ha gastat de les tres entre 2003 i 2007.

A banda de les retallades salarials promogu-des per a tota Espanya encara durant el govern de Rodríguez Zapatero (i continuades pel PP a partir de 2012), al País Valencià s’han d’afegir retallades del complement autonòmic en els sous dels pro-

fessors, no-renovació de bona part dels interins, conversió a una mena de fixos discontinus de la resta (deixen de cobrar el sou els mesos d’estiu), ampliació d’hores de treball per a la resta de pro-fessors, etc32.

32 Vegeu UGT-FETE (Federació d’Ensenyament), “Los recortes en educación en las comunidades autónomas (2011)”, a feteugt.es.


1992

En salut tenim fins i tot les dades pressuposta-des per a 2012. Les diferències potser no són tan marcades com en l’educació, però el País Valencià, les illes Balears i Madrid tornen a estar entre les que menys gasten en sanitat per habitant. El País Valencià està a la cua i és l’única comunitat autò-noma que baixa dels 1.000 euros per habitant en despesa sanitària. Navarra i la Comunitat Autòno-ma Basca, en canvi, repeteixen al capdavant.

Segons la Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública-FADSP, en el cas del País Valencià les retallades de 2011 i les previstes per a 2012 també es concreten en un augment de les hores de treball, reducció dels dies d’assumptes propis, reducció de les plantilles, eliminació de

quiròfans vespertins o aprofundiment en les priva-titzacions parcials, per no parlar dels retards en el pagament dels medicaments a les farmàcies. Amb tot, la FADSP conclou que la situació més preocu-pant és precisament la valenciana, perquè la reta-llada el 2012 era important i es feia sobre la base d’un pressupost ja prou baix i l’amenaça d’un deute desorbitat33.

33 Vegeu FADSP (2012), Informe sobre los recortes sanitarios en las comunidades autónomas, FADSP, febrer.

En l’evolució de la posició relativa (distància respecte de la mitjana estatal) torna a repetir-se la mateixa pauta, amb el País Valencià partint de xifres positives (és a dir, destinava més a salut que la mitjana de les comunitats autònomes), per a registrar una caiguda constant al llarg de tota la dècada que es perllonga en l’inici dels anys deu i això acaba implicant que el País Valencià és el te-

rritori autonòmic que menys despesa sanitària fa. La salut, com les inversions públiques productives o l’educació, han tingut cada vegada menys interès per a la Generalitat Valenciana. Com anem a veure, també passa el mateix amb la protecció social.


1993

En protecció social, el País Valencià estava a la cua el 2008, amb poc més de 100 euros per habi-tant, mentre que Navarra tornava a liderar, aquesta

vegada molt destacadament. Vegem l’evolució de la distància respecte de la mitjana del conjunt de l’estat:


1994

Tornem a trobar la caiguda constant des de xi-fres positives fins una de les posicions de cua (en aquesta ocasió sobrepassant Madrid i les illes Ba-lears).

També la despesa de la Generalitat Valenciana en cultura ha anat reduint-se progressivament en la dècada dels dos mil en termes absoluts, quan en la resta de comunitats autònomes i en període de bonança econòmica, en el pitjor dels casos s’ha mantingut, però la norma ha sigut un increment dels diners destinats a cultura, amb Catalunya i Galícia com a puntes de llança (Rausell, 2007: 511-516). Aquest dèficit l’han hagut de compensar els ajuntaments valencians, que, en general, gasten prou més en cultura que els del conjunt de l’estat (Rausell, 2007: 511).

En definitiva, el que estan mostrant aquests grà-fics és una caiguda de la despesa pública al País Va-lencià, i molt concretament en els pilars de l’estat del benestar, prou per damunt de la mitjana esta-tal, i això significa una reducció de les prestacions públiques. I aquesta reducció no està aconseguint, com en el cas de la Comunitat de Madrid, la re-ducció del dèficit, perquè el deute públic ha con-tinuat augmentant. Sembla, doncs, que ha hagut una transferència de diners des de les necessitats de la població (que és el sentit de la cosa pública) als interessos del capital immobiliari i turístic. I la justificació d’aquesta operació ha sigut que les in-versions de l’urbanisme espectacle anaven a gene-rar riquesa i crear ocupació, però els resultats no han sigut els anunciats com veurem.

Enmig de les informacions i anuncis sobre re-tallades en educació i sanitat i quan ja es feia evi-dent que 2012 encara seria any de crisi, el 9 de novembre de 2011, la consellera de Turisme, Cul-tura i Esport, l’exdirectora de Canal 9 Lola Johnson, anunciava que el pressupost destinat a “projectes estratègics” augmentaria en 30,5 milions d’euros per anar-se’n fins als 219 milions el 2012. Aquests projectes estratègics incloïen la Fórmula 1, l’Open 500 de Tenis, el Masters de Golf, la Volvo Ocean Race, el Centre Cultural de Benidorm, l’Auditori Conservatori de Torrevella, la Ciutat de les Llen-gües de Castelló, la Ciutat de la Llum i l’aeroport

de Castelló. En una altra partida, més clarament de l’àrea cultural, les arts plàstiques i escèniques, el Palau de les Arts i l’IVAM tenien destinats 105,5 mi-lions, i la Ciutat de les Arts i les Ciències 72 milions. No deixen de ser dotacions lligades a les grans in-versions de les que estem parlant. En els mateixos pressupostos de la Conselleria, la xarxa de bibliote-ques rebria 15 milions, Patrimoni Cultural i Museus 14 milions, i Promoció del valencià 6 milions34. Cal tenir en compte que prèviament hi ha hagut im-portantíssimes despeses en aquests equipaments: per exemple, la Ciutat de la Llum ha costat uns 150 milions d’euros, Terra Mítica quasi 500, i la Ciutat de les Arts i les Ciències ha costat vora 1.000 mi-lions d’euros (Rausell, 2007: 512; en 2012 estima que la xifra pot arribar als 1.300 milions). Aquestes previsions coincideixen amb l’anunci de suspen-sió de la Mostra cinematogràfica de València (que costava 1,7 milions) i el festival de teatre, música i dança València Escena Oberta (que costava mig milió d’euros), tot i que en aquests casos es tracta d’esdeveniments a escala municipal35.

Bona part d’aquestes inversions s’han fet sense un rigorós estudi de viabilitat i, quan se n’ha fet, cas de Terra Mítica, s’han donat xifres absoluta-ment irreals –es va estimar una afluència de visi-tants de quasi el doble de la que ha demostrat la realitat– (Rausell, 2007: 512). Les repercussions d’esdeveniments com la Copa del Amèrica sobre el sector hoteler amb prou faenes s’han notat i, fins i tot, han generat nous desajustos, perquè amb motiu d’aquesta competició es va incrementar no-tablement el nombre d’hotels a València i rodalia, i, una vegada acabada, el nombre de places hotele-res és clarament excedentari (i encara més a partir de la crisi)36. En aquest sentit, el sociòleg i expert en turisme José Miguel Iribas fa la següent reflexió:

Es va pensar que els esdeveniments arrosse-guen masses. I les arrosseguen, però a un cost enorme i durant el temps que dura l’esdeveniment. Les inversions han de tenir un substrat estructural. 34 Vegeu “El Consell aumenta su inversión en grandes eventos e

infraestructuras”, a informacion.com, 9/11/2011.35 Vegeu Ángeles GARCÍA & Iker SEISDEDOS, “La crisis abre una

hemorragia en la cultura”, a elpais.com, 6/11/2011.36 Vegeu Arantxa NORIEGA, “Los excesos pasan factura a los

hoteleros: los hoteles de Valencia y Zaragoza no llenan nunca pese a las ofertas”, a cincodias.com, 21/4/2009.


1995

Tot i les modificacions que han anat fent-se a aquest sistema, any rere any el País Valencià rep menys del que dóna i, respecte d’això, estem d’acord amb les reflexions que fa Beneyto:

És incomprensible que el govern valencià, ten-int en compte l’asfíxia fiscal que pateix, l’elevat en-deutament que limita la seua política econòmica, i el seriós dèficit d’infraestructures bàsiques del país, no haja donat al sistema de finançament au-

No poden ser conjunturals. La inversió conjuntural serveix quan tens l’estructura. (...) A València es va fer tot açò sense tenir un producte darrere37.

En l’apartat cultural, també hem d’afegir el de cooperació al desenvolupament, en el qual la Ge-neralitat Valenciana va retallar el 2011 més del 30% del pressupost, que també era una de les ma-jors reduccions pressupostàries juntament amb les de Múrcia, Castella-Lleó i Canàries38. Per al 2012 es preveia una altra rebaixa del 53%, per a un global en els darrers tres anys del 78%. Això represen-ta que el que destinarà la Generalitat Valenciana a cooperació serà un 0’094%, incomplint la Llei Valenciana de Cooperació al Desenvolupament 6/2007 (9 de febrer) i el compromís del Consell, ra-

37 Citat en Ignacio ZAFRA, “Valencia, un destino turístico sin rumbo”, a elpais.com, 12/7/2010.

38 Font: Coordinadora Estatal ONG para el Desarrollo-España (2011).

tificat en 2009, de destinar el 0’7% del pressupost a aquesta finalitat39.

Finalment, hem de fer referència a dades so-bre el finançament autonòmic, perquè, si ja amb l’escala de prioritats del govern valencià el ciutadà ha resultat clarament perjudicat, el sistema de fi-nançament autonòmic, concebut en altres temps, torna a penalitzar la població, ja que retorna al País Valencià prou menys del que els ciutadans i les empreses valencianes hem contribuït, com es pot apreciar en el gràfic següent:

39 Font: Coordinadora Estatal ONG para el Desarrollo-España (2012).


1996

tonòmic la importància que li han concedit altres governs (2012: 10).

En definitiva, no es fan les reivindicacions legíti-mes de justícia fiscal en aquest sentit, més encara si pensem que actualment el País Valencià és de les comunitats autònomes amb menys renda per càpita.

BALANÇ

En aquest escrit hem intentat situar els ele-ments clau de l’estructura social i econòmica que defineixen el particular model de desenvolupa-ment valencià, que també ha estat present en al-tres llocs de l’estat, però de manera més aïllada o no tan característicament. Al País Valencià, aquest model constitueix una estratègia general de fun-cionament i el paradigma del que en l’exterior s’ha anomenat “model espanyol” (o més restrictiva-ment, model del mediterrani espanyol). El model consisteix a una relaxació de la normativa urba-nística per a tendir precisament a la liberalització del sòl; això té un efecte immediat sobre les neces-sàries reclassificacions, que permeten ampliar la superfície construïble. Acompanyant aquesta polí-tica, el govern valencià, des de 1995, va considerar que calia reforçar l’atracció dels espais urbanitza-bles a base de grans inversions en equipaments distintius. Aquesta estratègia conjunta comporta-ria una multiplicació de les plusvàlues; una capita-lització dels ajuntaments, que podien invertir en serveis, infraestructures i equipaments (si els go-vernants superaven la temptació de la corrupció); un notable augment de llocs de treball per a supe-rar l’atur estructural espanyol i valencià (no només en la construcció, sinó que a partir de l’increment en aquest sector, s’ampliaria l’oferta per les neces-sitats generades: augment del consum, hostaleria, distribució, serveis públics, etc.); i una espiral alcis-ta dels preus de l’habitatge, que faria còmplices la gran majoria de llars propietàries.

Respecte del capital humà, aquestes iniciatives van implicar un efecte crida, que va incrementar per quatre el nombre d’estrangers en poc més de deu anys. Al País Valencià, sobretot a la Costa Blan-ca, ja venia assentant-se una important població

de turistes residencials provinents de la Unió Euro-pea. Però en millorar quantitativament i qualitativa els serveis (precisament per la capitalització dels ajuntaments, però també per la iniciativa privada), els assentaments d’anglesos, alemanys, noruecs, etc. augmenten encara més fins a situar Alacant (i molt especialment les Marines i el Baix Segura) en el liderat en residents provinents de la UE en tot l’estat, fins i tot per davant de les illes Balears. Respecte de la immigració laboral (especialment romanesos, magrebins, equatorians i altres llati-noamericans), el volum d’atracció no té precedents a Espanya o al País Valencià, i això genera no pocs reptes organitzatius a les administracions, a més de tasques a desenvolupar en el terreny de la inte-gració, on s’ha fet ben poc.

Però els dos fluxos d’estrangers (el del turisme residencial i el de la immigració laboral) també te-nen indubtables conseqüències en el terreny iden-titari, com apuntava González Pérez (2003). No úni-cament es produeix una inevitable aculturació i la transformació globalitzant dels espais, sinó que el protagonisme que les Marines (les comarques on millor es conservava la llengua) tenen en aquesta atracció d’estrangers, accentua el procés de diglòs-sia, sobretot perquè, al contrari que a Catalunya (on almenys és un horitzó o una línia definida en les polítiques públiques), no hi ha cap planteja-ment per a fer que els estrangers aprenguen, a més del castellà, el català (molt menys, que el cata-là siga la principal llengua d’integració). Un procés de diglòssia que ja s’havia accentuat quan ha anat completant-se l’èxode rural cap a unes ciutats on amb prou faenes es parla la llengua pròpia, o que s’ha confirmat quan la gran majoria de les segones i terceres generacions d’immigrants procedents de zones castellanoparlants no han parlat el valencià, principalment perquè la societat i el mercat no els ho ha exigit. En qualsevol cas, la crisi ha provocat que l’afluència d’estrangers es detinga i fins i tot hi haja cert efecte tornada.

Cert és que en el curt termini l’estratègia de què parlàvem va donar els seus fruits, amb un descens accelerat de l’atur a partir del final dels noranta i xifres pròximes a la plena ocupació a mitjans dels dos mil. El nou model tenia una capacitat tal que


1997

fins i tot havia de recórrer a aquests treballadors d’altres països. I l’increment de l’ocupació es va aconseguir sobretot a partir del creixement del sector de la construcció i les seues derivades, no únicament a través de l’assalarització, sinó també mitjançant l’autoocupació. En conjunt, el País Va-lencià arriba a tenir més proporció de treballadors ocupats en aquest sector i també major proporció d’empreses (sobretot micro) que la resta de l’estat.

Però si el País Valencià era dels territoris més beneficiats per aquesta aposta per la rajola, si era el paradigma del model, també era lògic que quan la bombolla esclatara fóra el més afectat. Si la proporció de treballadors i empreses del sector construcció era major, quan el negoci immobiliari es paralitza, és normal que el creixement de l’atur haja sigut major entre les classes subalternes va-lencianes (ara només superades en desocupació per Andalusia, territori amb atur crònic). En no-més tres anys, l’estructura sectorial resultant ha reduït la construcció a xifres prèvies a la Llei del sòl i curiosament, al País Valencià aquest sector té ara menys pes que en la resta de l’estat. També es redueix notablement un teixit industrial valencià excessivament manufacturer (que ha sigut víctima de la consolidació de la posició competitiva d’Àsia i especialment de la Xina) i progressivament aban-donat per un capital més aviat atret per la lucrati-va rendibilitat dels immobles. Per tant, la crisi ha forçat encara més la terciarització de l’economia valenciana, una economia en la qual ara compten prou els serveis avançats, que és de les activitats que més han crescut (sense gaire creixement en mà d’obra, però), i que ha experimentat grans con-centracions de capital en els subsectors més inten-sius en contractació, hostaleria i distribució, amb la desaparició d’una part important del petit comerç, que ha tingut com a contrapartida l’extensió de grans superfícies i cadenes, que han sostingut en bona mesura l’ocupació dels treballadors valen-cians.

Entrant en el quart any de crisi declarada i amb un 25% d’aturats, la classe treballadora valenciana ha de fer front a situacions complicades, algunes associades a aquella bombolla immobiliària. En aquells anys, les facilitats per al crèdit han sigut

notables i s’ha finançat en molts casos més del 100% d’uns habitatges amb uns preus descarrilats. Qui no tenia casa, se n’ha comprat, i qui la tenia, se n’ha comprat una de millor, amb la qual cosa l’endeutament general de la població (i de les empreses, i de les administracions) s’ha situat en nivells mai vistos i pagant unes mensualitats co-rresponents a habitatges que ja no tenen aquest preu (perquè el desinflament de la bombolla tam-bé ha comportat la baixada dels preus). L’arribada d’acomiadaments, ERO, etc., ha situat moltes famílies a la vora de la ruïna i amb l’obligació de fer front a aquests deutes. Les execucions hipote-càries i els embargaments s’han fet més habituals i en aquesta dramàtica qüestió el País Valencià està liderant l’estat.

També l’administració autonòmica valenciana encapçala el rànquing del deute entre les comuni-tats autònomes, i això és perquè, com hem assen-yalat, ha gastat prou més del que tenia, i no amb polítiques pal·liatives en els darrers anys de crisi, com ha succeït amb altres “grans endeutats”, com ara Catalunya o Castella-la Manxa; es tracta, en el cas del govern valencià, d’una pràctica balafiadora iniciada ja el 1995 i sostinguda al llarg del perío-de d’expansió econòmica i, com ja hem avançat a l’inici d’aquest balanç, ha consistit, molt caracterís-ticament, a fer “inversions estratègiques” en grans esdeveniments i equipaments, complementant en certa mesura la política d’expansió urbanística. Això ha implicat, ja des de l’any 2000, que el País Valencià tinguera un deute molt per damunt de la mitjana estatal. I que, a sobre, s’utilitzara aquest deute com a argument per a ser de les primeres comunitats autònomes a retallar i privatitzar ser-veis, fins i tot en temps de bonança (calia compen-sar el sobrecost de l’urbanisme espectacle). No s’ha donat prioritat a les inversions que pogueren beneficiar directament el ciutadà, que milloraren i ampliaren els serveis, sinó a aquelles grans in-versions en hipotètics pols d’atracció (grans esde-veniments esportius, grans complexos temàtics), als quals se’ls suposava una gran capacitat per a estimular l’economia (atracció d’inversors pri-vats, de demanda, de turisme, que derivaria en la creació d’ocupació i l’extensió del benestar). Amb aquests gràfics, s’ha demostrat que en un moment


1998

de contenció del dèficit i manteniment de l’estat del benestar en la majoria de les comunitats au-tònomes (en un context d’expansió), la Generalitat Valenciana (i en menor mesura altres governs com el balear o el murcià) ha descontrolat la seua des-pesa pública alhora que retallava progressivament la destinada a educació, salut, protecció social o cooperació. De fet, en la complicada situació que estava dibuixant-se a l’inici de 2012, amb totes les administracions fent importants retalls, les propos-tes en aquest sentit del Consell eren una pluja que queia sobre mullat, perquè el País Valencià ja era abans de l’anunci dels retalls de 2012 la comuni-tat autònoma que menys gastava en les partides que corresponen a l’estat de benestar. I això es feia compatible amb l’anunci d’un increment de les partides destinades a sostenir els grans esdeveni-ments i equipaments. En definitiva, es tracta d’una desviació legal de fons públics a mans privades, tant directament (amb els pagaments a les socie-tats que construeixen equipaments o gestionen es-deveniments i aquells equipaments; seria el cas de Bernie Ecclestone i Valmor Sports amb la Fórmula 1)40, com indirectament (a mesura que els serveis públics –sanitat, educació, assistència social– van desmuntant-se i perdent qualitat, aquells que po-den pagar-se aquests serveis de manera privada van abandonant l’esfera pública, capitalitzant les clíniques, els col·legis privats, etc.). I, a sobre, el govern valencià no mostra cap fermesa a negociar un canvi substancial del sistema de finançament autonòmic que equilibre una situació en la qual el País Valencià ve aportant més del que rep, tot i ser una de les comunitats autònomes que més s’ha empobrit en les dues darreres dècades.

BIBLIOGRAFÍA

BANCO DE ESPAÑA (2007), “Desaceleración y reequilibrio de la economía española: el ciclo inmobiliario y el funcionamiento del mercado de trabajo”, a Banco de España, Informe anual, 2007, pgs. 44-66.

40 L’expresident Camps va signar la renovació del milionari i compromès contracte amb Ecclestone el dia abans de la seua dimissió per a defensar-se de la imputació en el cas dels vestits. Aquesta signatura ha hipotecat encara més les finances de la Generalitat (vegeu Josep BARTUAL, “Camps firmó la prórroga del contrato de la Fórmula 1 un día antes de su dimisión”, a informacion.es, 2/2/2012).

BENEYTO CABANES, Rafael (2012), El finança-ment dels valencians. Una insuficiència històri-ca, València, Fundació Nexe-Eds. Riurau.

CRESPO SOGAS, Patrícia & Martí GUASCH MER-CADÉ (2012), “Distribució territorial de la inver-sió pública de l’estat espanyol”, a Documents de l’Observatori de l’EURAM, núm. 2, febrer.

DEL ROMERO RENAU, Luis (2010), “Dos décadas de urbanismo-espectáculo en España: los gran-des eventos como motor de cambio urbano”, a Boletín de la Asociación de Geógrafos Españo-les, núm. 53, pgs. 309-327.

FERNÁNDEZ STEINKO, Armando (2010), “Cambio del modelo productivo: hacia una economía so-lidaria de toda la casa”, a El Viejo Topo, núm. 273, pgs. 44-51.

FERNÁNDEZ STEINKO, Armando (2004), Clase, trabajo y ciudadanía: introducción a la existen-cia social, Madrid, Biblioteca Nueva.

GONZÁLEZ PÉREZ, Jesús M. (2003), “La pérdida de espacios de identidad y la construcción de lugares en el paisaje turístico de Mallorca”, a Boletín de la AGE, núm. 35, pgs. 137-152.

MOIX, Llàtzer (2010), Arquitectura milagrosa. Ha-zañas de los arquitectos estrella en la España del Guggenheim, Barcelona, Anagrama.

NAREDO PÉREZ, José Manuel & Antonio MON-TIEL MÁRQUEZ (2011), El modelo inmobiliario español y su culminación en el caso valenciano, Barcelona, Icaria.

PÉREZ GARCÍA, Francisco [dir.] (2012), La finan-ciación pública de la Comunitat Valenciana y sus consecuencias económicas, València, Aso-ciación Valenciana de Empresarios.

PÉREZ GARCÍA, Francisco [dir.] (2011), Las dife-rencias regionales del sector público español, Madrid, Fundación BBVA.

RAUSELL KÖSTER, Pau (2007), “Cultura en la Co-munidad Valenciana”, a DD.AA., La Comunidad Valenciana en el Siglo XXI. Estrategias de Desa-rrollo Económico, València, Universitat de Va-lència, pgs. 495-525.

SLOMP, Henk Jan (2004), La despoblación del medio rural español, Groningen (Holanda), Ri-jksuniversiteit Groningen.

HistoryItem_V1 PageSizes Acción: Poner el mismo tamaño a todas las páginas Ajustar tamaño: No ajustar (ni recortar ni ampliar) Girar: Nunca Tamaño: 6.693 x 9.449 pulgadas / 170.0 x 240.0 mm

AllSame 0 D:20140211181142 680.3150 Blank 481.8898

Tall 1 1 518 271 qi3alphabase[QI 3.0/QHI 3.0 alpha] None None AllDoc

CurrentAVDoc

QITE_QuiteImposingPlus3 Quite Imposing Plus 3.0c Quite Imposing Plus 3 1

1110 1109 1110

1

HistoryList_V1 qi2base

INGURUAK [55-56]INGURUAK [55-56] Editan y ©: Asociación Vasca de Sociología y Ciencia Politíca /...

Documents

Transcript of INGURUAK [55-56]INGURUAK [55-56] Editan y ©: Asociación Vasca de Sociología y Ciencia Politíca /...